DE SOCIETAT

En memòria d'en Roc Poblet Bosch

El passat dissabte, dia 1 de maig ens va deixar un home bo; en Roc Poblet Bosch. Se’n va anar als 95 anys d’edat, després de viure tota una llarga vida al costat de la Consol, amb qui va compar� r, treball, penes, alegries..., però molta es� mació. Plegats van lluitar per � rar endavant la família, malgrat que, de vegades, bufessin vents en contra, sempre amb un somriure als llavis i serenor a la mirada.

La teva família: Consol, Paquita, Albert, Cris� na... i tota la resta, et trobarem molt a faltar, però els bons moments deixats ens acompanyaran sempre; tots, però sobretot l’Albert i la Cris� na, ens seguirem nodrint amb el teu record i bonhomia, i tu, de ben segur, seguiràs cuidant i protegint la teva família, des del teu racó de cel.

Adéu padrinet

Vas par� r de bon ma� , A poc a poc i amb discreció, per no molestar ningú, segurament. La teva bonhomia, senzillesa, I bon humor, era la teva senya d’iden� tat. Diuen que allà on tu has anat, sempre fa sol i mai fa fred. No hi ha sorolls. Ni desgavells. Ni enveges. Ni falsedats. Ni cap remor de ganivets... Allà, on ets ara, Solament hi ha, llum, silenci, amor i pau. T’ESTIMEM!

MCP

No hi ha paraules

Aquesta ha estat la frase que he sen� t més cops aquests dies des que la Carme ha marxat, i és ben bé així.

No hi ha paraules per descriure la intensitat del cop en saber la no� cia ni el dolor sobtat que provoca, com un enderroc a l’ànima, com un tret directe a la part més dolorosa del cor, però tampoc hi ha paraules per descriure l’amor infi nit i incondicional que sen� a per ella, per a mi, una fi lla, una neboda, la meva fi llola i una gran amiga, com ho era el Pau i com ho són la Mar i l’Edu, la cosa que he es� mat més i que més es� maré a la vida, sense cap mena de dubte.

Avui vull escriure unes paraules quan no hi ha paraules, quan res pot expressar la magnitud de tots els sen� ments que � nc i que tenim tots els de casa. Només em venen paraules boniques quan penso en la Carme, amor, felicitat, energia, llum, alegria, vida... i aquestes són les paraules amb les que em quedo, les paraules que em porten a ella en aquests moments que les nostres ments són un embolic de pensaments del passat compar� t del present dolorós i del futur sense ella, que serà duríssim però que hem de teixir entre tots, un cop més, sor� nt de l’enderroc i tornant a aixecar pedra a pedra, pedres que unirem amb l’amor infi nit que ella ens ha inspirat i ens seguirà inspirant la resta de les nostres vides, perquè ella, com el Pau, no marxaran mai mentre visquem i ens guiaran i ens acompanyaran tots i cada un dels dies de la nostra existència.

Carme, Jo et sento a prop, a dins meu i celebro l’alegria d’haver compar� t aquest trosset de camí amb tu, has estat el regal més bonic que m’ha donat la vida i això, ja no m’ho pot prendre ningú. I com sempre et deia, no tens ni idea de la intensitat amb que t’es� mo i t’es� maré sempre. ■

Ramon Amigó Carulla

EL FRANCOLÍ

48

DE SOCIETAT

No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant

La missa del passat diumenge 16 de maig de l'Espluga es va oferir als meus nets, el Pau i la Carme. Com a àvia vaig voler donar les gràcies al poble per les moltes mostres de condol que vàrem rebre, així mateix vaig explicar el fet que la Carme i el Pau, que es portaven poc temps, van pujar com a germans amb una connexió màgica que va durar fi ns que el Pau se’n va anar, i potser precisament per aquesta connexió, el cor em diu que s’han retrobat per la força de l’amor fratern que els va unir des del naixement. Vaig llegir el poema que el meu fi ll va escriure inspirat per la pèrdua de la seva fi lla i que trobareu en aquesta secció. Al fi nalitzar la cerimònia la Coral de la parròquia va acomiadar la meva neta amb la Vall del Riu Vermell i així, la Carme, va iniciar el seu nou camí cap allà on van les ànimes pures, innocents i precioses com la seva. Jo només desitjo i espero que tant el Pau com la Carme siguin feliços allà on siguin, junts, tal i com estaven predes� nats. Nosaltres sempre els portarem al nostre cor! US ESTIMEM! El buit que deixeu és molt gran. ■

M.A.C.

No pot ser!

No pot ser! Quan els avis arribem a la vuitantena, amb certa freqüència pensem que qualsevol dia haurem de desaparèixer de tot arreu menys del record d’aquells més es� mats i que més ens es� men. Tot i així, hem rebut de bell nou una trompada quan no tocava i que ens enfonsa fi ns a profunditats inimaginables.

Sort en tenim dels records tan preuats que ens han deixat: ”Iaio guapooo!” o “Àvia guapíssima”. Són records tan dolços que esperem que amb el temps, que quasi no tenim, poder-los assaborir.

Ara toca fer el cor fort pels nets que ens resten, pels nostres fi lls i les seves parelles que també han estat colpejats per aquesta tragèdia injusta sense haver fet res per merèixer-la.

És això la Jus� cia Divina?...

Ramon Amigó i Callau

La meva princesa

De ma� nada, al peu del bosc, la meva princesa es va adormir. Era un son que no pertocava, d'aquells que porten a l'infi nit...

La meva princesa, amb rostre plàcid, no sabia que estàvem allí, la despertàvem, però ja no podia sor� r d'aquell somni, i es va quedar dins... I és al somni on penso trobar-la, i tornar a riure com fèiem sovint. Princesa, posa't ben guapa, el Tete i la Maria ja són al llit, i ta mare i ton pare se'n van a dormir...

Eduard Amigó

EL FRANCOLÍ

49

DE SOCIETAT

Per a vosaltres i tu

En nom de la família us llegiré aquest text, i ho faré també com a amiga i professora de filosofia de la Carme que vaig ser en aquell estiu meravellós. Però per la Carme, el millor filòsof del món ets tu, Eduard, el seu pare, ningú com tu sap explicar coses tan fondes a la seva princesa, ets el pare-cavaller-i-filòsof més bo del món! Com tampoc no hi ha cap mare en tot el món mundial que sigui com la seva mama, ets la millor mare del món, Laura, –el teu amor primer des que vaig néixer!–, la més petonera, pesada d’estimar tant i sàvia de la vida com ningú. I després va arribar el tete, l’Edu, el germà més valent, noble i bo del món, –per això fins al darrer moment t’he explicat tots els meus secrets–. I la petita Maria, un coet i un bitxet de germana que va arribar més tard, –però que l’adoro i l’estimo com si hagués nascut de la panxa de la mama–. I la Meme, la tieta, que és més que una tieta, és una tieta mig mare quan cal i amiga-tieta i tieta-amiga, sempre i sense defallir mai. T’estimo, Meme!, –Perquè ella sap com cap altra curar els mals d’amor –i, de fet, ets la millor tieta amiga del planeta!–. I el cosinet Marc, per la Carme el noi més guapo de l’Institut, – i qui em digui el contrari se les haurà de veure amb mi, la Carme!, –el Marc és guapo perquè té un cor immens i resistent com les pestanyes precioses que protegeixen els seus ulls blau-verd–. I la prima Mar, –uau!, tia, com enyoraré la teva rialla!, les abraçades i les bogeries que fèiem juntes, xxxt!, –no ho direm a ningú–, però a tu els pantalons curts et queden millor que a mi, i fa una ràbia...T’estimo, Mar!–. –I l’Ana, la tieta Ana que sembla seria, però diu i té uns detalls bonics i únics per tothom, ella estima sense fer soroll, perquè hi és sempre. Com el tiet Albert, l’altre tiet savi de la família, i que estima com les muntanyes més fortes!, que sempre hi són. I el Ramonet, músic, cantant, el padrinet artista, savi mig budista, –bo i amorós com el papa i el tiet Albert, però més guapo, per això s’ha casat amb un àngel, l’Angelina, que em cau tan bé–. –Però, em deixo els avis!, l’àvia Assumpció, amb els seus menjars amorosos i detalls fotogràfics dolços i únics; l’àvia Tere, més presumida, precisament, quan diu que no ho és, –ella renya i rondina una mica, però et deixa fer el que vols–. I l’Avi Ramon, que ho sap tot de les alarmes, generós com cap altre i una mica fet a l’antiga, que m’estima tant!, i l’avi Marçal, que ho sap tots dels éssers i els fenòmens estranys, –i de tan bo que és!, capaç de comunicar-se amb qui sigui, encara que visqui a Mèxic–. Ells són i van ser els primers de començar aquesta família, que conté i guarda en tots i cadascun un amor tan gran. Ells van triar les seves dones i elles al mateix temps els van triar a ells. I, això és, precisament, el que a la Carme li agrada més d’aquesta família: la seva força amorosa! Perquè, ella, era i és així, així: força amorosa en estat pur! I ara us preguntareu? I on ha anat la Carme? On ha anat la seva força? Us ho diré jo en nom d’ella, s’ha transformat en llum!, al costat del Pau, el seu cosí, a qui ella estimava tant!, que intrèpid i fort la guia en el millor dels cels de l’univers, el lloc on van totes les persones bones i que són tot cor com la Carme, ara, i el Pau. T’estimo Carme, t’estimo Pau. ■

Montse Bosch-Saumell

DEMOGRAFIA

DEFUNCIONS:

Montserrat (Llibertat) Rull Franquès, vídua de Josep Bosch Roig. Amb data de defunció l'1 de maig.

Roc Poblet Bosch, espòs de Consol Casanovas Civit. Amb data de defunció l'1 de maig.

Ramon Cunillera Marsal, amb data de defunció l'11 de maig.

Teresa Rosell Pons, vídua de Josep Piñol Vidal, amb data de defunció l'11 de maig.

Antonia Sánchez Sánchez, amb data de defunció el 5 de maig.

Jordi Civit Vendrell, espòs de M. Dolors Queralt Fàbregas, amb data de defunció el 29 de maig.

EL FRANCOLÍ

50