L'Eufòria dels Cims-Andorra Ultra Trail

L'ACTUALITAT

E N T I T A T S

CLUB ATLÈTIC ESPLUGUÍ

Eufòria dels Cims-Andorra Ultra Trail (233kms, 20.000 m d+)

L'entrenador del grup d'adults del CAE, Jordi Pàmies, ha realitzat, aquest mes de juliol, la cursa més dura que hi ha pels nostres voltants.

Per tal de fer-nos una idea del què ha viscut, ens ha fet un escrit, que, només de llegir-lo, hem acabat esgotats.

Podríem remuntar aquest pe� t relat a la temporada 2018 quan rebo la trucada del Marc Fernández, gran amic de les Serres de Mestral i corredor experimentat en curses de llarga distància per muntanya, el qual em proposa formar parella per par� cipar a Eufòria. Jo ja era coneixedor de la prova i de la seva magnitud. En el primer moment se’m va accelerar el cor i vaig tardar 2 segons en assimilar les xifres i 1 segon més en donar-li resposta: “estaré encantat d’acompanyar-te”. Oportunitats així no es presenten sovint, i si el Marc havia pensat en mi seria per alguna raó.

Doncs res, comencen mesos de preparació, entrenaments llargs i durs i alguna que altra nit d’insomni a mida que s’anava apropant la data.

Aquella temporada la cosa no va anar com esperàvem, i a causa de la pròpia duresa del recorregut i problemes � sics per part meva, vam haver d’abandonar al km 140 després d’haver estat ni més ni menys que 57 hores en cursa. Em sen� a decebut amb mi mateix, i a més li havia fallat al Marc. Aquest fet no va fer més que incrementar el meu interès per Eufòria i plantejar-me tornar-hi, avaluant tots els errors comesos i plantejant una nova forma de pla d’entrenament per incrementar les garan� es d’èxit en un nou intent.

I així va ser com a principis de gener d’aquest 2019 que vaig ser jo mateix qui va trucar al Marc dient-li: “vull tornar a Eufòria i no vull anar-hi amb cap altre que no siguis tu”.

Ara el dilema el tenia ell, ja que el record de la duresa i el fracàs anterior es feien presents.

Va acceptar, i ens vam posar a la feina per arribar en les millors condicions � siques i mentals per assolir el repte. Cadascú es va dedicar a preparar-ho a la seva manera. Entrenaments molt més llargs des del principi, molt desnivell en alta muntanya durant l’hivern amb la pràc� ca de l’esquí de muntanya per part meva, mirant d’acumular el màxim de metres posi� us i hores per adaptar l’organisme a l’esforç prolongat i la fa� ga. També par� cipacions en altres curses de llarga distància de menor envergadura que en altres moments ja havien estat reptes grans per a nosaltres, però que ara passaven a un segon pla i ens servirien d’entrenaments de qualitat.

Amb els deures fets ens presentàvem el passat 16 de juliol a Ordino, molt més op� mistes que la passada edició, amb una millor preparació i concentrats en el que havíem de viure durant més de 4 dies i 4 nits que era el que teníem previst emprar per realitzar l’imponent recorregut andorrà.

Andorra és un país rela� vament pe� t, però si li has de fer la volta sencera a peu, pujant i baixant les seves muntanyes, es converteix en el que en el seu dia algú va anomenar “Eufòria dels Cims”. Dia “D”, 17 de juliol: sor� da de la cursa Eufòria. Un dimecres que s’esperava dur i llarg. Agafem forces esmorzant a l’habitació de l’hotel, úl� ms prepara� us i baixem a la sor� da, passem control de material i ens col·loquen la geobalisa, la qual permetrà conèixer la nostra posició en temps real, tant a la organització per seguretat i també per al munt d’amics que ens seguiran on-line des de ca-

sa.

Cal esmentar també que Eufòria disposa d’un recorregut traçat amb GPS però no balisat, o sigui que no hi ha cap senyal pel camí, tan sols � ndrem el disposi� u i el track per orientar-nos, comença l’infern.

Després de passar la inspecció del material ens donem una forta abraçada, i ens desitgem un fantàs� c viatge com

Recuperant una mica al coll de Botella. Cedida

si no anéssim a veure’ns més. Ens acomiadem de l’Anna que ens farà el seguiment i assistència ens els punts intermitjos. La seva tasca serà vital per a la consecució de l’èxit.

Abans de sor� r, anem trobant companys d’altres curses, grans corredors i que han anat fent d’aquest esport el que és.

Ja hi som, tot a punt, focs ar� fi cials, llums, les càmeres a punt, l’speaker fent el compte enrere i vinga! comença “l’infern”.

Primeres rampes de sor� da i tot d’una, recordem els primers kms que teníem per davant, una primera part per emmarcar.

Base de vida a Coma d'Arcalís. Cedida

Després de pujar per un bosc i travessar uns prats verds comencem a pujar el primer pic “Estanyó”. Dos kms més tard, un altre pic “La Cabaneta”, només portàvem 19km i ja havíem passat per dos pics de 2900 m. d’alçada!

Tot seguit, crestejant, passem per la collada dels Menners i el Pic de la Serrera, un altre pic de 2900 m, i la Portella.

Reposem, mengem i ens relaxem una mica al refugi de Sorteny per seguir enfi lant una pujada curta per encarar el Port de Banyell, km 30. Seguim per pujar el Pic de Siguer, Pic d’Arial i Pic de la Font Blanca.

I després de fer un passeig per dos colls més i el Pic de Creussans encarem la baixada que ens portaria fi ns la 1a Base de vida: Coma d’Arcalís. Primera part feta, 14 hores per fer 48 km i 4600 m. posi� us.

Després d’un massatge i descansar una mica, tornem agafar la roba de treball per seguir el camí carregats com uns ases, entrepans, plàtans i 2 litres d’aigua, aproximadament

Albert Vilardell (2 classifi cat d'Eufòria), Antonio Esquinas, Jordi

Pàmies, Marc Fernández, Jonathan i Anneta. Cedida uns 5 kg a l’esquena amb tot el material obligatori. Tornem-hi, un altre Pic de 2800 metres, el Pic de les Fonts i seguidament, el majestuós Comapedrosa, després de coronar-lo decidim anar baixant per no quedar-nos gelats. Més pedra i terreny lliscant fi ns arribar al Refugi Comapedrosa on decidim dormir un parell d’hores i recuperar una mica.

Con� nuem el viatge: després de fer la collada Sanfons, arribem al Port de Cabús, punt de trobada amb l’Anna que ens espera amb sopa calenta. Descans i pujada de nou al Pic dels Llacs, baixada ver� cal i altre cop una pujada fi ns al Coll de la Botella.

Tot seguit, forta pujada al Coll Novell, cresta i inici de la mí� ca baixada fi ns a Marginada, 2a base de vida, km 91. Aquí 3 hores de descans, 1 hora 1/2 dormint.

Forta pujada fi ns arribar al Coll Bou Mort, tot seguit, el Pic Negre, crestegem, baixades i pujades, refugis i passem pel Pic de Monturull i Perafi ta.

Con� nuem per fer front a un seguit de pujades amb unes vistes impressionants, la Portelleta, Portella Blanca i Coll d’Isards. Baixada suau fi ns arribar Pas de la Casa, 3a Base vida, km 140. Menys de 100 km per acabar i punt d’infl exió. En aquest punt, l’any anterior vam dir “prou”.

Descansàvem i dormíem una hora i de nou preparats per sor� r, ara teníem per davant trams durs i tècnics, passos complicats i barrancs poc nets.

Collades i més collades fi ns arribar a Solanelles: 4a Base Vida!

Abans d’arribar a Ransol, comencen els meus problemes de mal d’estómac. Això no pintava gens bé, aturades cada 2x3 i no recuperava. Ja no menjava com al principi i estava perdent molt de líquid, però con� nuem amb esforç i convicció.

D’aquí a Ordino, 55 km duríssims. Primer baixada per una pista i de nou una forta pujada fi ns la collada d’Agols. Arribada a Escaldes, després d’una forta baixada per un camí empedrat, un lloc fascinant però molt dur.

De nou parada, 1 hora per dormir i segueixo malament. Per davant, 28 km durs i tècnics, començant per una pujada fi ns al Coll d’Ordino. L’arribada cada cop és més a prop. Iniciem la darrera pujada per assolir el cim del Casamanya i llavors ja tot és costa avall fi ns la meta!

Arribada apoteòsica, plorant i orgullosos d’haver pogut acabar aquesta bes� esa. Un pa� ment con� nu, hores i hores d’alt alts i baixos, anècdotes i gaudint dels paisatges majestuosos dels Pirineus.

Sota l’arc de meta, abraçades, plors i rialles... i ja podíem oblidar el mal tràngol de l’any anterior, la meva cara ho deia tot: un somni que ja era realitat! Temps fi nal: 99 hores i 23 minuts.

No vull acabar sense agrair a una persona que va fer possible que arribéssim tant sencers: l’Anna, la meva dona, una 4x4, una gran persona i que ens ha mimat com ningú, i també cal donar les gràcies al seu germà, el Bernat.

I per úl� m, al meu company de viatge i gran amic: el Marc. Sense ell tot això no seria més que un somni.

Així acaba aquesta petita història, viscuda amb passió i orgull. No oblidem que som corredors populars, per a nosaltres això no deixa de ser un hobby, però treballem amb il·lusió per gaudir d’un món ple de somnis que algun dia és fan realitat! ■

Jordi Pàmies