Homenatge a Pep Coll by Escricat

Judes i sa mare Recull de rondalles en homenatge a Pep Coll

lĂ n cata Roig e e r u rat Escri ontser M a c regat te Biblio eliu de Llob Sant F 1

EN PITUS DE CADAQUÉS Vet aquí que una vegada, en un poblet de l’Empordà on tothom tenia nas, vivia en Pitus, de cal Tanoca de Cadaqués. Noi més eixerit, valent i faldiller no se n’havia vist mai cap. Quan no era a la mar pescant, empaitava totes les fadrines del poble. A la taverna, ell gallejava que la dona dels seus somnis era maca com un pom de flors, amb aspecte de fada, o d’encantada, o de dona de l’aigua, o una sirena: els cabells rossos, els ulls blaus com la mar, la pell blanca com la neu… En fi, qualsevol hauria dit que en Pitus somniava despert, que volia agafar la lluna amb una cistella. Aquell carallot, a la mar, pescava com ningú; la seva barca sempre arribava plena de peix. Semblava embruixada. Així tots els dies. Feia uns dies que estava més content que un gínjol i la pesca encara era més abundosa. Ja no empaitava les fadrines del poble. A qui volia escoltar-lo li parlava d’una sirena rossa. Creien que somniava pardals. Fins que un dia la barca d’en Pitus va arribar sola, carregada de peix fins a dalt de tot. Els altres pescadors van dir que l’havien vist a alta mar rient i xerrant amb una noia rossa i blanca que brillava. En Pitus no va aparèixer mai més. i nosaltres ens vam quedar rient, rient amb el gos, i vet aquí que el conte s’ha fos. Magda Ábalos

COMPRAR MINAIRONS Conten que a la vall d´Esterri hi havia un mas anomenat can Faves. L’amo era un home envejós que sempre comparava els seus conreus amb els del veïns i mai estava satisfet. Li feia perdre l’oremus que els prats de can Bufa estiguessin més ben treballats que els seus i encara que s’escarrassava a millorarlos, no els trobava mai igualats. Tenia dos fills mandrosos que no l’ajudaven gaire. Ell no parava de manar-los feina per treure’ls la son de les orelles, però mai l’acabaven. Un dia va anar a trobar l’amo d’aquell mas quan anava a passejar i, tot xino-xano, dissimuladament li va preguntar quin secret hi havia per aconseguir fer la feina ben feta i en poc temps. L’home somrigué i contestà: “Tenir minairons.” La resposta encara va embolicar més la troca, perquè no va parar fins que va preguntar per tots els voltants on es compraven els minairons. Al final i sense aconseguir una resposta clara va decidir que ell també tindria els seus, i va posar un pla en marxa. Fent-se el malalt, va parlar als seus fills des del llit amb veu de moribund, assabentant-los del secret de la família, del temps dels rebesavis, quan aquell avantpassat va amagar a la terra dels conreus un sac amb monedes d’or per por que l’hi prenguessin, però que va morir sense dir el lloc exacte on estava enterrat i per si en algun moment els feia falta, ells sabessin que es podien fer rics. Els nois, en sentir la notícia, van sortir esperitats a treballar la terra, i encara avui dia conten els padrins que el pare va viure més de cent anys i els fills des d’aquell moment treballaven les terres amb tant desfici, animats per les troballes que feien de tant en tant d’alguna moneda que el pare s ´encarregava de enterrar, que es van fer molt rics, perquè els seus conreus eren els més productius de la vall. El vell de can Faves va aconseguir els seus minairons, i vet aquí que el conte s´ha fos. 4

Dolors Álvarez

AMOR O MORT Vet aquí que una vegada, en un poblet del Pallars on tothom tenia nas, hi havia dues famílies que feia molts anys que estaven enemistades a causa de les terres. “Que si aquest tros és meu,,," I l’altre, que si era d’ell... Això ja venia d’anys enrera, quan encara vivien els avis. Una família, formada pels pares i tres nois, vivia al poble. L’altra, amb una filla maca com un pom de flors, en una masia dalt de la muntanya. La noia baixava dos dies a la setmana al poble per aprendre a cosir i, des que va conèixer aquell xicot, li tenia el cor robat. A ell li passava el mateix. Es trobaven a mig camí, quan ella baixava a casa la cosidora, morts de por perquè sabien la desavinença de les seves famílies. Al cap d’un any de veure’s d’amagatotis, el noi va dir als seus pares que es volia casar amb la noia de la masia. "No t’hi escarrassis, no t’hi casaràs mai!". li deia el pare amb una veu que feia esgarrifar. " ¿No saps que no ens podem veure ni en pintura?" La parella va acordar en secret que marxarien junts, d’amagat dels pares. Van fugir de nit. Ella portava el farcellet amb les coses de cosir, i ell una mica de menjar, Aquella nit, de llamps i trons, tants com en vulgueu, ells es van aixoplugar en una cova del bosc. Els pares, en veure que els joves havien fugit, van sortir a buscar-los. Els joves, en sentir com els pares s’acostaven a la cova i els cridaven, van sortir i, pujant damunt d’una roca, es van abraçar. Ella amb les tisores de cosir sobre el pit, va cridar : "Si no ens deixeu casar ens matarem!". Els pares van abaixar el cap avergonyits. Per què havien de pagar els fills les tossuderies dels grans? I van dir: " Us podeu casar quan vulgueu!". La parelleta es van casar i van tenir tres fills; un va néixer negre, l’altre blanc i l’altre pelat, i vet aquí que el conte s’ha acabat! Rosa Orenga 6

LA TORRE DELS DIMONIS Conten que contaran els vells de Roses del Llobregat que, temps era temps, a prop de la via hi havia una gran mansió amb un jardí magnífic i dues edificacions majestuoses. En una d’elles hi vivien uns dimoniets eixerits i juganers i a l’altra una bruixa amargada i solitària. Vet aquí que als dimoniets els agradava tocar la pera a la bruixa sempre que podien i la bruixa, ja cansada d’aguantar el xàfec, va decidir posar-hi fre. Així és que va posar fil a l’agulla i va preparar un encanteri. Els dimonis, endevinant-li la intenció, van fer via i, cames ajudeu-me, corrent com ànima que porta el diable es dirigiren cap a la paret coronada d’una reixa que donava a la via del tren. I quan l’estaven escalant, perseguits per la malcarada bruixa, en el moment que s’agafaren a la reixa, ella alçà la vareta màgica i els va transformar per sempre més en figuretes de ferro forjat, i així varen estar anys i panys. La bruixa encara va estar un temps vivint a la casa i es podien sentir els seus riures i xiscles des de dalt de Santa Creu fins a baix al riu, que tenien tot el poble esparverat, fins que un dia de sobte ja no es sentiren mai més. Diuen les males llengües que una nit fosca sense lluna va passar un tren (deuria ser de càrrega, o màgic, o de l’infern, o del país de les bruixes) que sols va parar un moment davant la mansió, i l’endemà havia desaparegut tot: els dimonis, les reixes, la bruixa, les cases i fins i tot els arbres i plantes que adornaven el meravellós jardí. Des de llavors ha quedat un paratge estèril, arrasat, i polsegós. Això conta la gent d’aquí. 8

Imma Cauhé

NIT DE TEMPESTA

Hi havia una vegada, al Pirineu, una masia anomenada el Mas Nou, on vivien dos germans, un de solter i un de casat amb una pubilla dels voltants, i els quatre fills de la parella. La casa era molt antiga, gran i confortable, però tenia malastrugança. Les nits de tempesta, quan tot sovint se n’anava la llum, des de feia un temps s’apareixia una ànima en pena, l’ànima de la padrina de la casa, morta tràgicament feia deu anys. L’aparició, en la nit fosca i enmig dels trons i llampecs, feia cagar de por a les quatre criatures de la familia. Les perseguia pels passadissos amb la seva llarga túnica blanca i la cara il·luminada per una llum fantasmal, mentre anava repetint amb veu fosca: “Sóc l’ànima de la padrina!” Els petits anaven a corre-cuita a amagar-se. La mare els deia: “No tingueu por, que les ànimes en pena no existeixen. La padrina és ben morta i enterrada. No és dels morts que cal tenir por, sinó dels vius.” Però ells giraven cua cap a amagar-se de nou. Un capvespre de finals de setembre va començar a ploure cada vegada més fort. Quan va arribar la tempesta, ja negra nit, va caure un gran llamp i la casa es va quedar a les fosques, com solia passar. De sobte, enmig de la foscor, va tornar a sortir el fantasma amb la seva vestidura i el foc a la cara. Corrent pels passadissos, arrossegant la túnica i remenant el foc amb les mans, empaitava la mainada. Però en Pere, el més petit i més entremaliat de la colla, quan l’aparició passava prop de l’escala, li va fer la traveta i la va fer rodolar escales avall. Quan el fantasma es va aixecar de terra, van veure que era l’oncle de la casa. Es posava un llençol al cap i la resplendor de la cara l’aconseguia amb l’alcohol que cremava i anava remenant dins d’un plat que duia a la mà. I rient, rient sense parar, aquella història del fantasma es va acabar. Roser Casaramona 10

EL PARE A QUI NO AGRADAVA TREBALLAR Conten que una vegada hi havia una masia allà a la comarca de l’Anoia. Els amos, el Magi i la Maria, eren més pobres que les rates, però tenien tres filles maques com un sol. Volien casar la filla gran amb un noi que treballés com un minairò, encara que fos curt de gambals. Dit i fet: un dia va passar per allà un xicot que es va enamorar de la noia. Quan el pare el va veure li va dir el que volia per a la seva filla, i el noi la va veure tan bonica que va caure de quatre potes, ben enamorat. Ell, com que no duia ni un ral a la butxaca, va treballar com un ruc per aconseguir la noia. Però el pare no en tenía mai prou. El noi, que a més de treballador era espavilat com una mala cosa, veient de quin peu coixejava el pare de la seva enamorada, en un obrir i tancar d’ulls va fer el cor fort i desaparegué com si se l’hagués engolit la terra. Així que la noia, per culpa d’un pare poc treballador i egoista, es va quedar sense el seu primer enamorat, fent companyia al gat. I rient rient amb el gat, ver aquí que el conte s’ha acabat. Carme Vallverdú

BON ADOB Vet aquí que en un poblet poblàs on tothom tenia nas hi havia l’hereu de ca n’Abadal, en Toni, que era una mica tocacampanes però que tenia un cor més gran que el seu estable. Passava amb el seu ramat per davant de casa el guixaire, en Mingo, bo i xiulant, quan un dels xais es va colar a l’hort (diguem que no ben bé a l’hort, sinó al bancal del costat, on en Mingo havia suat força intentant netejar-lo de males herbes). El xaiet, jove i amb bona gana, es va donar pressa a deixar-lo pla i net. Quan a l’horabaixa tornava a jòc el ramat, el Mingo va esperar-lo mentre fumava una pipa assegut al pedrís de l’entrada i amb el xai fermat a la tanca. Els lladrucs de la Turca van ser alegres i nerviosos quan va retrobar el xai rondaire. Esperant una bona recompensa, no precisament el mateix xai, però sí unes llonzes o una cuixa de la primera matança, el guixaire va dir: –El teu xai s’ha cruspit la meva … verdura (tampoc no calia especificar massa). Mira-te’l que satisfet està. –Te’n dono les gràcies –va respondre en Toni ben educadament. I va afegir, posant més èmfasi en les seves paraules: –Recolliré i et portaré les seves bonyigues i ja veuràs com tota la teva verdura: enciams, bledes, cols… quina altra ufanor agafarà. I tot això és tan veritat que potser mai no ha passat. Emília Brias

EL COTXE DE LÍNIA En aquell temps que els avis eren nens, a Santpedor, segons diuen, va passar el fet que ara us explicaré. Un dia de primavera el Mateu de ca l’Escabellat es va mudar amb el vestit dels diumenges i, més content que un gínjol, va anar a buscar el cotxe de línia que feia el trajecte de Santpedor a Manresa. Havia d’anar a consultar el metge de l’oïda perquè cada vegada es tornava més sord. En aquell temps, els cotxes de línia (ara en diem autobusos) anaven tan i tan a poc a poc que fins i tot era possible viatjar a sobre del vehicle junt amb altres paquets i andròmines. Vaja, que el cotxe també feia el servei de transportista, i perquè no caigués tot al més mínim sotrac hi havia unes baranes a tot el voltant d’un parell de pams. Doncs bé, el Mateu puja cap a dalt perquè a baix estava ja tot ple. Veu un taüt i s’hi asseu tranquil·lament a sobre. Al cap d’una estona es posa a ploure i ell, que no es volia mullar el vestit d’anar a cal senyor doctor, es fica a dins de la caixa de morts. El cap d’una estoneta va parar de ploure i en una altra parada pugen dos homes i es posen a xerrar tot fumant els cigarrets acostumats. Tot d’una s’aixeca la tapa del taüt, surt una mà i una veu diu: “Que encara plou?” Diuen els del poble que els dos homes van saltar de cop del cotxe i que un es va trencar la cama i l’altre encara corre: mai més va ser el mateix... Si això és veritat us ho pot ben dir el nét del Mateu de ca l’Escabellat. Jo no ho sé, però així, tal com jo us ho conto, m’ho han contat. Maria Àngels Colom

L’OLIVERETA Conten que, ja fa una bona pila d’anys, en un poble de la comarca de la Llitera, vivia en Pep, un nen molt belluguet, més llest que la tinya. El seu pare era ferrer i a més a més era propietari de camps de blat i salines; tenia una posició folgada que li permetia donar al fill una bona formació i estudis. La mare li contava històries de sants i, cada tarda, resaven el rosari en família. El mestre del poble, de vegades, el col·locava damunt d’una cadira i, envoltat dels seus companys, recitava de memòria “Los Milagros de Nuestra Señora” de Berceo. Un dia, a l’església, va sentir que l’enemic més terrible de Déu era el dimoni. Amb uns quants amics, imaginant-se que eren cavallers medievals, van sortir del poble proveïts d’espases, ganivets, pals i pedres, disposats a acabar amb el dimoni. Caminant, caminant, van descobrir, esgarrifats, l’ombra del dimoni en una olivereta. En Pep, tot valent, s’enfila a una branca amb la intenció de matar-lo, però, en el moment que anava a donar-li un cop d’espasa, el dimoni trenca la branca i en Pep cau de quatre potes a terra, i queda més mort que viu. Ni que tingués minairons al cos, es va aixecar enfurismat i disposat a perseguir-lo. El dimoni va desaparèixer com si se l’hagués engolit la terra i mai més es va tornar a veure. Avui en dia, als afores del poble, es pot veure “lo Pilaret”, un monument amb l’olivera, on, segons relata la tradició, en Pep, quan era nen, va lluitar contra el dimoni. Maria Teresa Naval Quintillá 18

EL BARRANC En un poblet del Maestrat on potser alguna vegada hi heu estat, van passar, ja fa molts anys, aquests fets que us explicaré. Vet aquí que un matí el metge del poble va haver d’anar al mas de Camps perquè el masover el va avisar que la seva dona anava de part i, segons la llevadora, la cosa es complicava. El metge va agafar el maletí amb l’instrumental, va pujar al cavall i va marxar cap al mas, a una hora i mitja de camí. Un cop va haver ajudat a portar al món el primer fill dels masovers, ja de vesprada, va tirar de tornada cap a casa. Quan ja s’havia fet de nit, passant per la roca del Corb, a les envistes del poble, dos grans gossos van aparèixer al seu davant com si haguessin baixat del cel i van escometre el cavall enmig de lladrucs i mossegades. El metge procurava que el cavall no es desboqués i intentava allunyar els gossos, però ells, tornem-hi, vinga atacar amb ferocitat. De sobte, el cavall es va parar com si hagués vist la cua del dimoni, i el genet es va haver d’aferrar al seu coll per no anar per terra. Què havia passat? Quan va aixecar el cap es va trobar a punt de caure, ell i cavall, per un barranc que feia esgarrifar de fondo, on l’havien portat els gossos. Quin ensurt! Una mica més i li fan la pell! Per més que va buscar amb la mirada, dels gossos no en va trobar ni rastre, com si se’ls hagués engolit la terra! Més mort que viu de l’esglai, va arribar a casa seva. Però la seva dona no era a la porta per rebre’l com altres vegades, ni en cap altre indret de la casa. La criada l’esperava per dir-li que “la doctora” havia fugit amb el veterinari, aquell homenet que no podia veure ni en pintura. D’ençà d’aquests fets, al poble no hi ha hagut mai més veterinari i, de gossos, ben poquets. 20

Montserrat Vallès

ÍNDEX: En Pitus de Cadaqués, Magda Ábalos ...................................... 2 Comprar minairons, Dolors Álvarez ........................................... 4 Amor o mort, Rosa Orenga ......................................................... 6 La torre dels Dimonis, Imma Cauhé .......................................... 8 Nit de tempesta, Roser Casaramona ....................................... 10 El pare a qui no agradava treballar, Carme Vallverdú ............ 12 Bon adob, Emíla Brias ............................................................... 14 El cotxe de línia, M. Àngels Colom ........................................... 16 L’olivereta, M. Teresa Naval ...................................................... 18 El barranc, Montserrat Vallès .................................................... 20