Memòria juliol 2015

Escriure en català

: ES R TO AU Magda

juliol de 2015

Biblioteca Montserrat Roig

Ábalos / Dolors Álvarez / Montserrat Ballester / Emília Brias / Roser Casaramona / M. Àngels Colom / Imma Cauhé / M. Teresa Naval / Rosa Orenga / Carme Vallverdú / Montserrat Vallès

http://escricat.blogspot.com

EN UN ALTRE TEMPS

Sempre li passava quan sentia el soroll d’un vehicle apropant-se a la casa i la gossa bordava: el cor li feia un tomb i bategava molt de pressa durant una estona.

Per uns instants anava a fer el gest d’eixugar-se les mans de les feines de la cuina per sortir a la porta, però alhora s’adonava que ja no feia falta, que totes aquestes emocions eren d’un altre temps, que el vehicle no pararia a casa seva, i tornava a la feina amb els ulls plorosos per l’emoció dels records.

Abans, en Quim sempre arribava en moto i la gossa, que ja el pressentia, sortia a rebre’l a la carretera i l’acompanyava tota contenta pel camí dels camps que portava a la casa, corrent al darrera i bordant alegrement.

La Maria ja l’esperava a la porta, impacient, desitjant l’abraçada en què els dos cossos es fondrien en un àvidament, sentint el goig de la besada i el batec accelerat dels cors.

Mes tard, assaciats i en la quietud, parlarien com ho fan els amants, fent plans de futur on ningú més tenia cabuda i pensant que res podria desfer-los, perquè el seu amor els feia forts. S’havien trobat i era l’oportunitat de refer les seves vides desgastades d’experiències passades. Ja no eren joves i no tenien gaire temps.

Però no comptaven amb ella. Era tan subtil i silenciosa que no la podien veure quan els observava. Fins aquell dia que va esperar a en Quim al revolt de la carretera. Ell la va mirar al ulls i va saber que se l‘emportaria.

Va perdre el control de la moto i, desesperat, va sentir com el barranc el xuclava fins apoderar-se d’ell. Després, el silenci va ofegar el soroll de la tragèdia.

Ara, aquell temps només és un record i tot ha quedat mort allà, en un instant, en un petit espai, i com a únic testimoni físic han quedat les rodes de la moto marcades a l’asfalt de la carretera, que ni la pluja gosa esborrar, potser sentint-se culpable.

Dolors Álvarez

Memòria, juny de 2015

1

LA MEVA MILLOR AMIGA L’Helena era la meva millor amiga de sempre, des que tinc records. Vivíem molt a prop l’una de l’altra, al mateix carrer. Jugàvem sempre juntes de petites i després, una mica més grans, fèiem entremaliadures també juntes. La seva mare era viuda i m’estimava molt. Com que la meva treballava, molts dies em quedava hores a casa seva, de vegades fins i tot a dormir.

Quan ja érem noietes que ens miràvem els xicots, sortíem juntes a passejar i rèiem molt: ens estimàvem com germanes. Per aquella època, la seva mare va morir d’un atac de cor. Allò va ser un drama: l’Helena no tenia consol, i jo no sabia què fer per ajudar-la, només fer-li costat tant com vaig poder.

Uns tiets, els únics familiars que li quedaven, van decidir anar a viure a Canàries i endur-se-la. Quan m’ho va dir, va ser com un gerro d’aigua freda: ja no podríem estar juntes, l’enyoraria moltíssim! Ens vam acomiadar amb la promesa que ens escriuríem sovint i no perdríem el contacte. Així va ser durant un temps, però va arribar un dia que les meves cartes no tenien resposta: m’havia oblidat!

Jo em vaig casar i vivia feliç, però sempre amb el seu record. Un dia, passejant, la vaig veure agafada del braç d’un home. M’hi vaig acostar i la vaig cridar: “Helena, Helena!”. Però ella no em va conèixer, va ser l’home qui em va dir que era el seu marit i que ella, a causa d’un accident, patia d’amnèsia. Per això havien tornat a veure si aconseguia recordar coses del lloc on havia viscut tants anys i la seva amiga estimada que tantes vegades anomenava.

Li vaig fer un petó a la galta, la vaig abraçar fort i em vaig posar a plorar.

Rosa Orenga

Memòria, juny de 2015

2

RECORDANT AQUELL DIA El meu carnet de conduir tenia tres anys, però poques vegades era jo qui portava el cotxe; el meu marit era el xofer habitual de la família quan viatjàvem o quan anàvem simplement a comprar.

Es va presentar l’ocasió de tenir un Seat 600 de segona mà i, després de fer algunes pràctiques, em vaig decidir a conduir pel meu compte. Tot va anar bé i em sentia contenta.

Aquell mateix dia la meva sogra em va trucar per dir que s’havia deixat a casa meva un antibiòtic que s’estava prenent. Sense pensar gaire, li vaig dir que l’hi portaria a casa seva. Al penjar el telèfon i girar-me, vaig veure els tres fills meus: no havia pensat que me’ls havia d’endur de Sant Feliu a Sant Joan, que havia de conduir per primera vegada amb ells assegudets al seient del darrere.

Al posar la clau i sentir el soroll del motor, va començar dintre meu un sentiment molt fort de responsabilitat i de por que em va durar tot el camí.

A l’arribar a casa dels avis, la meva esquena suada s’havia enganxat al seient d’escai del 600. Els nens van baixar del cotxe molt contents i van dir a l’àvia que la seva mare sabia conduir igual que el pare..

Recordant aquell dia penso que aquell vitge tan curt va ser el meu veritable examen de conduir.

Montserrat Ballester

Memòria, juny de 2015

3

LA TERESITA DESPUIG Als set anys es va produir un canvi transcendental, molt important a la meva curta vida.

Jo vivia feliç i tranquil·la, mimada i estimada pels meus pares, pels meus avis i pels meus oncles, que vivien tots plegats en un pis molt gran a Barcelona. Era l’única filla, l’única néta i l’única neboda; bé, des de feia uns mesos, ja no, havia nascut el meu germà, però això ara no compta.

Anava a l’Acadèmia Olarte, a la porta de davant del principal on vivíem. No recordo gaire el que feia en aquella acadèmia, però sí recordo que a l’hora de fer els deures m’entraven picors i tots els mals. Preferia escoltar la novel·la de la tarda que totes les dones de la família seguien i que començava “es el Cola-Cao desayuno y merienda...”

La vida en aquell pis era massa interessant perquè jo perdés temps fent deures; no m’interessaven gens ni les lletres ni els números.

De sobte, tot això es va acabar. Els meus pares es van traslladar a Girona i van començar a viure sols amb mi i amb el meu germà. De la gran família vaig passar a la petita família; de la divertida, lluminosa i cosmopolita Barcelona a la trista, humida i provinciana Girona dels anys 50.

Els meus pares es van posar més seriosos amb la meva educació i van buscar també una escola a prop, però ara sí que es van mirar que fos bona. Em van portar a una escola petita i privada on la Teresita Despuig feia el que es diria ara la primària. La majoria de les nenes quan acabaven anaven directament a treballar, les altres feien Comerç i les que tenien possibilitats les preparava per al Batxillerat.

Aquell col·legi i aquella senyoreta i Girona em van fer canviar. Jo era morena, amb faccions grans i amb els cabells molt llargs, que la meva mare, que havia sigut perruquera de soltera, pentinava amb molta cura i amb molta imaginació. La meva àvia, que era modista, em feia uns vestits amb farbalans que a Girona no portava ningú.

Els primers dies al col·legi cridava l’atenció, a Girona no arribaven xarnegos així com així.

No entenia el català que parlaven les meves companyes. La senyoreta feia totes les classes en castellà, és clar. La classe la presidia el Crist crucificat, el Franco i el José Antonio, molt alegre, la tríada! Hi havia dues classes de tres seccions cadascuna. La segona classe, les més grans, és la que portava la Teresita, que era la propietària de l’escola.

Afegiu a tot això que jo era una mala estudiant, però, Mare de Déu, com em vaig espavilar!

Me’n recordo d’un dissabte al matí (llavors hi havia classes els dissabtes al matí, però eren més lleugeres). Netejàvem els pupitres de fusta clara amb tinters de ceràmica blanca encastats. Primer amb una gilet esborràvem les taques de tinta i desprès fregàvem i enceràvem. El meu pare proporcionava la cera gràcies als subministraments de la RENFE, on treballava. S’ha de dir que en qüestions de neteja personal, professional i domiciliària és un as. Li diuen Don Perfecte. Desprès la senyoreta, la Teresita, ens explicava una història de l’Antic Testament o de la Història Sagrada, que és com nosaltres en dèiem. Haviem d’agafar apunts i presentar-la en net el dilluns. Aquell dissabte, el primer, no vaig entendre res i no vaig saber agafar apunts . Era la història de Josep i els seus germans, encara me’n recordo.

A casa meva, com vaig plorar! Una veïneta meva dos anys més gran que jo, que anava al mateix col·legi, em va ajudar; em va tornar a explicar la història i vaig poder presentar-la el dilluns.

Als tres mesos entenia el català, feia els deures i estudiava. Escrivia sense cap falta d’ortografia, em sortien els problemes de mates, em sabia els rius, les muntanyes, les províncies, o sigui la geografia d’Espanya i la història. A dibuixar, no em guanyava ningú. En l’única cosa que no destacava era en les labors que fèiem alguna tarda a la setmana i que al final del curs s’exposaven als pares.

Vaig estar dels set al deu anys en aquesta escola. A finals de l’últim curs la Teresita va cridar la meva mare i li va dir que em volia presentar per a l’ingrés al Batxillerat. La meva mare, després de parlar amb el meu pare, va dir que sí.

Magda Ábalos Memòria, juny de 2015

4

R E C O R DA R Érem dues famílies que havíem comprat dos terrenys, un al costat de l’altre, en un poblet de muntanya per anar-hi els caps de setmana i a les vacances.

La part de la nostra família era per fer-hi quatre pisos i un àtic, un per a cada germà i un per a la meva sogra, que feia anys que era viuda. L’altra família eren tres germanes i

els pares, ja grans.

Com que l’economia era escassa, tant una família com l’altra, vam anar fent els pisos els dissabtes i els diumenges, perquè els altres dies eren per treballar cadascú en la seva feina. Els homes, com que eren de l’ofici de paleta, pujaven parets; les dones donàvem un cop de mà, i la canalla jugaven tots junts.

Va passar el temps i, un cop acabades les obres per fora, cadascú es va fer el seu interior al seu ritme i a la seva manera. Entre tots nosaltres hi havia un bon ambient d’amistat: era com si fóssim tots de la família.

Amb els anys, els veïns van anar a viure a un altre lloc, només es van quedar els avis, ja molt vellets. Recordo especialment la senyora: era una bellíssima persona, no tenia mai un no per a ningú. Jo la recordaré per sempre més.

Carme Vallverdú

Memòria, juny de 2015

5

Conte, somni o realitat?

Havíem matinat, però ara el sol ja picava de valent. La bonior dels insectes anunciava un dia ben calorós. No portàvem els sacs gaire plens, ens havíem allunyat força perquè començaven a escassejar les herbes, les bones per als conills, s’entén.

A les vores d’un rierol vam trobar unes quantes cosconilles i alguns lletsons que jo portava, amb molta cura, dins del meu barret de palla. Seria la menja agradosa que segurament acompanyaria unes guixes o unes borraines poc amanides. Però, avui, els conills haurien de passar amb mitja ració.

Vam fer un descans. Començava a fer calitja. Posàrem els sacs a redós d’una olivera, els caveguets apilats com l’armament dels vençuts.

Havíem de fer taula rodona perquè s’havien d’ultimar molts detalls. Frisàvem per tenir-ho tot enllestit. Estàvem acabant la nostra cabana. L’havíem feta amb branques de pi, bruc, canyes i pinyes, amb un enginy propi d’uns infants avesats a conviure amb els elements.

Volíem concretar els detalls de la inauguració, havia de ser sonada. Passava el temps i no ens posàvem d’acord.

El que teníem més difícil era el berenar. No hi podia faltar el berenar! Però, quin berenar? D’imaginació no ens en faltava. “Una xocolatada amb xurros”, va proposar la Núria. A la Maria li feien més peça unes llesques de pa amb tomàquet i pernil. En Biel es decantava per una bona truita de patates i l’Enric, llaminer com sempre, ja veia unes ensaïmades farcides.

Van sortir les olives, les croquetes, les empanades de tonyina, els formatges, les coques de llardons … A cada proposta, els ulls ens brillaven com espurnes, la boca se’ns feia aigua i l’estómac es queixava adolorit. Potser les fiblades ens van fer despertar.

Havíem somiat massa. Vam carregar-nos els sacs a l’espatlla i amb el cap cot i sense badar boca vam arribar a casa.

Aquella tarda de dissabte els pares ens donaren ordres molt concretes. Les nenes havíem d´anar a buscar cargolins. Ja coneixíem un camí on els fonolls de les vores n’eren plens: estàtics, amb una bava seca que els adheria al tronc fi i saborós. Les últimes feines de la cabana eren per als nois.

Quan besàrem el pare abans d’allitar-nos, ens digué: “Heu treballat de valent i a la vostra cabana ja no hi queda cap detall per fer”. Em va semblar que no tenia la veu tan ferma com de costum quan va afegir: “Estic molt cofoi de vosaltres”.

Jo dormia amb els meus germans. No hi va haver guerra de coixins perquè estàvem massa cansats.

El berenar va ser suculent, els cargolins amb salsa, boníssims. El pitjor és que no teníem pa per sucar-hi. Amb la mateixa closca recollíem el suc que xerricàvem amb delit.

S’havia d’aprofitar tot.

Per beure, una deliciosa orxata , xarop? Quina importància té el nom! Ens va agradar.

L’havien fet els pares picant ametlles i pinyons, amb una culleradeta de mel, aigua i tot el matí refrescant-se a dins del pou.

A mig berenar, unes detonacions que no ens eren desconegudes ens van esglaiar. Les explosions fortes i seguides retrunyien entre els pins. De cop, ens va passar la gana.

Aquella tarda de diumenge a Barcelona va haver-hi un dels bombardejos més sagnants.

Emília Brias Memòria, juny de 2015

6

VIATGE AL PAÍS BASC

Recordo com si fos avui la sortida de vacances al País Basc l’any 1974: va ser una decisió que vàrem tenir les amigues, no hi havíem estat mai i una cosina d’una de nosaltres vivia allí, ella era un punt referent, els atemptats no podien ser una preocupació per a nosaltres.

Vàrem llogar un pis al poblet de Pajares; no hi havia turistes, era lloc de pescadors i trainers, un poblet tranquil, prou a prop de Sant Sebastià per poder anar-hi i ben situat per fer petites excursions per la costa.

Recordo perfectament aquella vista des de les roques de la Ria, aquell paisatge tan bonic on vèiem els entrenaments de les traineres que recorrien el riu i s’endinsaven en el mar.

Vàrem llogar un cotxe durant uns dies i visitàvem els voltants, a la nit anàvem a les discoteca de Sant Sebastià o voltants.

Va ser en una de les nits que vàrem anar a la discoteca que vàrem conèixer aquells dos personatges, un de la nostra edat i l’altre bastant més gran. Vàrem ballar i parlar i en la conversa ens van animar a anar a Biarritz. Ells, ens van dir, havien d’anar-hi per fer unes diligències i nosaltres podríem aprofitar el viatge, pertanyien a un grup de tir federat i havien d’anar a inscriure’s per a un torneig.

Així va ser com vàrem fer el nostre viatge a terres franceses. Vàrem quedar per al dia següent i a última hora el de més edat ens va dir que no podia anar-hi, que marxéssim els tres i a l’hora estipulada ens va venir a buscar amb el seu cotxe i ens vam posar en marxa.

Quan havíem fet alguns quilòmetres, ens vàrem estranyar que deixés la carretera principal i n’agafés una de secundària per passar la frontera. Al preguntar-li la raó, va dir que hi havia menys circulació, el paisatge era més bonic i es passava més ràpid els controls de la frontera i fins algun cop ens els podíem estalviar, com va ser el cas, ni senyals que havíem passat a França, cap guarda d’un o l’altre país.

Una mica abans d’arribar a la frontera, va posar la mà sota el seient i va treure una pistola per manipular-la i comprovar que estava allí. Segurament vàrem fer cara d’espant, ja que de seguida va dir: “No us preocupeu, ja us hem dit que som d’un grup de tir.

Tranquil·les, que porto el permís d’armes i tots els papers reglamentaris.“ Sí, ens ho havien comentat, però nosaltres no pensàvem que portarien l’arma. Els pensaments anaven corrent per la ment: una pistola, passar la frontera desviant-se de la carretera principal, un viatge d’anar i tornar en un dia... era tot una mica estrany, però allí estàvem la meva amiga i jo, ara ja no hi havia camí enrere.

Memòria, juny de 2015

7

Ja en territori francès, vàrem dirigir-nos cap a la platja de Saint Jean de Luz. Tot va ser normal: bany, prendre el sol, bromes, parlar del paisatge... després vàrem anar a vestirnos (hi havia els vestidors separats d’homes i de dones) .Recordo que vàrem comentar que trigava molt a sortir del vestidor, nosaltres feia temps que ja ens havíem canviat. Per fi va sortir i vàrem veure que s’acomiadà d’algú i de seguit ens disposàrem a continuar el viatge cap a Biarritz. Allí vam fer una volta turística i va dir-nos que havia d’arribar-se a Baiona, que era allà on es feia la inscripció.

Mentre hi anàvem, va ser surrealista, el xicot ens va comentar que li havíem de fer un favor, que a l’arribar a Baiona li hauríem de comprar uns calçotets.

Les dues vam quedar-nos bocabadades; era el que menys ens esperàvem i vam preguntar el perquè d’aquesta compra tat estranya.

Va dir-nos que portava calçotets de paper, que quan vàrem anar a la platja els va llençar per posar-se el banyador i que com, al vestir-se de nou, el tenia mullat, s’havia posat els pantalons sense calçotets perquè no en tenia de recanvi i ara anava incòmode.

Jo sabia que existien calces de paper d’usar i llençar, però no coneixia que també existien en versió calçotets.

Li vàrem comentar per què no se’ls comprava ell, però va dir-nos que així aniria fent els tràmits que havia de fer mentre nosaltres passejàvem i fèiem la compra.

Amb aquestes, arribàvem a Baiona; ens va deixar a una plaça i ens va dir una hora per venir-nos a recollir al mateix lloc.

Va ser una situació molt divertida. Vam anar a comprar els calçotets, Primer buscar una botiga on en venguessin, després explicar, en el poc i mal francès aprés al batxiller, el que volíem. Cap de les dues havíem comprat mai una peça de roba com aquella. Quan vàrem trobar la botiga, un altre handicap: ens pregunten de quina mida els volem Aquí si que ens vàrem posar a riure, no teníem ni idea; a la fi, mirant-ne uns i altres, vàrem agafar els que crèiem que serien de la seva mida.

Traient aquesta situació còmica, la nostra conversa era sobre totes les coses una mica estranyes del viatge: la pistola, el pas fronterer, l’estona de la platja per canviar-se on es va acomiadar d’algú, la compra tan estranya que ens havia demanat fer per tenir-nos entretingudes, el fet de deixar-nos soles en diverses ocasions, el fet que havien parlat d’anar a Biarritz i no a Baiona i sobre el dubte que teníem de si tornaria a buscar-nos.

“I si no torna?”, ens preguntàvem, “Com ho farem per retornar a Sant Sebastià?” Però no hi va haver problema, va arribar a l’hora concretada.

Llavors ell va entrar al lavabo d’un bar a posar-se els calçotets mentre preníem un refresc i després vàrem emprendre el viatge de retorn sense res digne de mencionar a no ser que llavors vàrem tornar per la carretera principal. Al preguntar-li va dir-nos que a aquella hora no hi havia trànsit i que per entrar els guàrdies no miraven tant i no es feien tantes cues. (Seria que ja no portava la pistola?)

Després d’aquest dia ja no ens vàrem veure més; nosaltres vam acabar les vacances i l’endemà vàrem tornar a casa.

Ja a casa, les notícies parlaven d’un atemptat d’ETA i que la cèl·lula que integrava el comando es movia per la zona on nosaltres vam estar. De sobte em va venir a la ment el nostre viatge, la desviació per carreteres secundàries, la pistola al cotxe, les converses dels dos, home i xicot, que havíem conegut i la seva amistat amb tants anys de diferència, les estranyes excuses per deixar-nos soles i que no l’acompanyéssim a les seves gestions...

Ens havien convidat per si els paressin no despertar sospites? Eren ells, els del comando? No ho sabré mai, però cada cop que hi penso m’esgarrifo.

Imma Cauhé Memòria, juny de 2015

8

RES NO DESAPAREIX DEL TOT

La primera vegada que la vaig veure era una gèlida nit d’hivern. Feia olor d’alcohol i de brutícia. Els seus ulls imploraven comprensió.

Em va introduir en el món real i imaginari en què vivia: la seva infantesa feliç, la seva família, els seus desitjos… L’escoltava mentre la mirava. Parlava una i altra vegada de les seves pors, dels seus fracassos, de les seves incerteses, dels seus fantasmes… La deixava parlar fins que el cansament s’emparava de les seves paraules.

Les nits eren fosques i fredes, però pitjor era la fredor de la societat. Les seves frustracions personals l’havien conduït a viure en la més absoluta misèria. Tots la ignoraven o semblava que els seus problemes resultaven invisibles; potser formava part de la condició humana.

Aquell diumenge plovia a bots i a barrals, va arribar molt xopa i va arraulir-se sense dir res.

Jo, només podia atorgar calor a les seves nits.

No calia pensar si moria aleshores, aquest dia, o qualsevol altre proper podia fer-ho.

Ja era nit tancada quan uns cops al vidre van trencar el silenci. La porta es va obrir.

Tres joves perillosos tractaven de divertir-se amb ella. La van increpar, insultar i agredir.

Desprotegida i indefensa, va suportar tot tipus de vexacions. On havien après a divertir-se tan cruelment? Qui els hi havia ensenyat? Que odiosa resultava la violència dominant en aquelles circumstàncies! Em va envair una esgarrifança i una inexplicable sensació d’impotència. De sobte, una forta explosió. Les flames no em van permetre veure més, però sí sentir crits de dolor fins que es van apagar. Més tard, el soroll eixordador de les sirenes.

La seva vida va ser tan cruel com la seva mort. Però el cas és que res no desapareix del tot, romanen en la memòria dèbils ressons i reminiscències que poden sortir en qualsevol moment.

Només les càmeres de seguretat van poder testificar els fets.

Mª Teresa Naval Quintillá

Memòria, juny de 2015

9

RECORDS

Estava descansant a la terrassa de casa escoltant música mig endormiscada. De sobte sento un soroll que em fa entrar a dins de casa, sense saber què era. El menjador ja no era el meu, era el de la casa dels meus pares de quan jo era petita.

La meva mare em parlava i em preguntava com m’havia anat l’escola, i jo li contestava.

Tot era igual al que jo recordava: els mobles, els quadres, les cortines; la taula ja estava parada a punt per dinar, amb les estovalles de quadres vermells, els plats de duralex i el vi al porró com li agradava al pare, fins i tot venia de la cuina una oloreta de pollastre rostit.

Pel passadís se sentien els crits dels meus germans que també venien a dinar, fins i tot el gatet que teníem corria pel voltant. Tot estava tal i com era quan tenia deu anys. Em vaig impressionar tant que vaig tornar a sortir cap a fora i em vaig adonar que era a la terrassa de casa meva.

Llavors vaig pensar que és molt facil travessar la porta dels vells records.

Roser Casaramona

Memòria, juny de 2015

10

DINAR DE FESTA MAJOR

Recordo un dinar de Festa Major: hi havia un menjador enorme amb una taula rodona on tot de gent gran, molt gran, menjava i reia. A mi em semblava que tothom menjava massa; eren persones enormes i grasses. Jo, als cinc anys, deien que era una nena “de vida”, tenia gana i em cruspia tot el que em posaven; a més, la mare m’havia dit que m’atipés. Però a les postres ja no podia més, sols sentia unes olioses paraules “Menja més, menja més...”, i jo tan sols volia que s’acabés aquell dinar esplèndid i aclaparador.

—Què hi tens, nena, a la falda embolicat en aquest tovalló?— Era la tia Antònia que sempre es ficava allà on no la demanaven.

—Mira! Hi té pa embolicat!— bramava la cosina Carme.

—És que la mare abans de marxar m’ha dit “Porta’t bé, atipa’t força i amaga’t pa”— vaig contestar, innocent i segura que havia fet el que calia.

Encara ara em pregunto per què van riure tant tots aquells ganàpies de cara inflada, panxa enorme i nas vermell.

A la tarda, l’oncle Jaume ens va portar, al meu germà i a mi, a fer un tomb amb el seu flamant cotxe per una carretera que s’enfilava cap a un turó on es podia contemplar la ciutat de Terrassa molt bé.

No parava de xerrar, l’oncle del nas ja morat: “Això sí que és una gran ciutat, no com la de Sabadell. Aquí tenim el millor del millor de la gent emprenedora de Catalunya. La ciutat creix per tot arreu amb ordre... “ , i tornem-hi, “que si els de Sabadell, que si els de Barcelona, que…” El cap i l’estómac ja no podien més. I va passar el que havia de passar: tot el dinar cap al seient envellutat del darrera. Quin dia, Déu meu, quin dia!

Aquest són els meus records d’aquells fets. El meu germà els recorda així: “Una vegada, quan era molt petit, el meu oncle Jaume em va portar a mi, que m’estimava molt, a fer un tomb amb el seu cotxe nou i em va ensenyar tota la gran ciutat de Terrassa. M’ho explicava tot amb molt entusiasme i m’ho vaig passar d’allò més bé. El dinar havia sigut fantàstic: una taula amb unes tovalles brodades, una gent que em mimava i em somreia tota l’hora, un menjar exquisit...”

—Però, no te’n recordes que jo també hi era?

—Ah sí? Em pensava que hi havia anat sol. " Maria Àngels Colom Memòria, juny de 2015

11

L E S O B L I DA D E S

Al matí la seva néta l’havia acompanyada a la perruqueria. Ho havien planejat tot juntes. Ella havia justificat davant la família la “mania” de l’àvia de voler anar a aquell restaurant a prop de la Plaça de Maria Cristina. “Que estrany, si allà no hi anem mai, si no és gaire còmode per a una persona tan vella!”.

Ara ja els tenia tots asseguts al seu voltant, ja havia obert els regals i bufat les dues espelmes que formaven un noranta. Tot eren petons i abraçades, avui ella era la protagonista. Ara se sentia forta per revelar-los aquella part del seu passat que sempre havia amagat perquè se n’avergonyia.

Havia volgut oblidar aquells temps de la seva joventut, la gana que havien passat ella i la seva família, la sensació de pertànyer als perdedors, als dolents. Però ara estava convençuda que havia de reivindicar aquell passat, tal com li ho havia fet veure aquella dona jove que la seva néta li havia portat a casa. Ella la va convèncer que no havia d’ocultar aquell episodi, sinó que se n’havia de sentir orgullosa: ella no era una delinqüent sinó una víctima. Li va dir que hi havia gent que volia recuperar la memòria de les persones que, com ella, havien passat per aquella institució i que hi havien patit de manera injusta. Van tenir moltes converses i ella ho va veure clar. Per això avui era aquí.

Va respirar fondo i amb la veu trencada, peró solemne, va començar: “Estimats, vull compartir amb vosaltres un secret de la meva joventut. Vull que que sapigueu que, un dia, quan era molt jove, gairebé una nena, em van detenir i, després d’un judici de fireta (ara ho he vist clar) em van condemnar a set mesos de presó. El motiu era “resistència a l’autoritat”: em vaig revoltar contra un guàrdia civil que volia escorcollar-me íntimament.

Aquells mesos a la presó van marcar tant la meva vida que els vaig ocultar a tothom.

Sempre que hi pensava em sentia una delinqüent. Ara no ho veig així, ara em sento reconciliada amb el meu passat. A la presó vaig conviure amb altres dones, la majoria represaliades polítiques, que, com jo, van ser humiliades i algunes fins i tot executades.

Aquella presó, que durant tota la meva vida he fet com si no hagués existit mai, era la Presó de Dones de Les Corts i estava situada on ara hi ha els grans magatzems que tenim al davant. Us demano un record per a les meves antigues companyes oblidades!”

Montserrat Vallès Memòria, juny de 2015

12

SUMARI

En un altre temps, Dolors Álvarez ........................... 1 La meva millor amiga, Rosa Orenga ....................... 2 Recordant aquell dia, Montserrat Ballester ............. 3 La Teresita Despuig, Magda Ábalos ........................ 4 Recordant, Carme Vallverdú .................................... 5 Conte, somni o realitat?, Emília Brias .................... 6 Viatge al País Basc, Imma Cauhé ........................... 7 Res no desapareix del tot, Maria Teresa Naval ...... 9 Records, Roser Casaramona ................................. 10 Dinar de Festa Major, Maria Àngels Colom ........... 11 Les oblidades, Montserrat Vallès .......................... 12

Memòria, juny de 2015

13