JESÚS MONCADA Camí de Sirga
Nelson i el riu
Nelson guardava silenci Una rojor intensa encenia el riu, retallava ombres negres de naus als molls on els navegants es preparaven per salpar. Les siluetes dels llaĂźters eren taques blavisses i vermelles atrafegades entres rems i cordam.
Aquell matí, Nelson, a penes salparen, es tancà en la closca de l’abaltiment mentre servava riu avall. El sol aclaria de pressa els blaus foscos de l’aigua; a les vores, els vagons, remolcats per bèsties resignades, començaven a rodar per les vies dels carregadors i dels terraplens de brossa de les mines.
Mentre embarcaven, Nelson sentia que la quietud era total. Van reprendre la navegació. Al camí de la riba no hi havia un ànima. De sobte van reparar que no havien trobat cap llaüt de baixada de la vila i un pressentiment funest els agrapà el cor. A l’horitzó, a la banda del Segrià, pujaven cap el cel columnes de fum.
El llaüt lliscava per les aigües negroses Quan doblaven la confluència de l’Ebre amb el Segre, una flamarada esbandí la nit i ensangonà la vall com un alba esgarriada i efímera. Volaven el pont. Al cap d’un moment, l’ona provocada per l’explosió estigué a punt de fer sotsobrar el llaüt.
Amuntegats dins la barca navegaven per un Ebre indolent L’aigua lliscava amb indiferència entre el silenci de trinxeres buides, filferrades menjades per rovell, cases desfetes, terra llaurada per bombes. Tanta porfídia i tanta mort –pensava el Nelson- no havien alterat la seva passa: les pluges de tardor i de primavera l’havien inflat, les ardorades estivals l’enflaquien, però les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria era cosa dels hòmens; ell, l’Ebre, era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes.
Iniciaren la vogada El llaüt solcava l’aigua lenta de la plana, endevinada en la foscúria pel murmuri que feia en esgair-se contra la roda de proa. Nelson no necessitava llum; coneixia l’Ebre pam a pam, sabia exactament on es trobava i el punt de l’altre riba on aniria a parar.
Un llarg camí cap a la desolació que el vell Nelson travessava aquella tarda de 1971. El temps dels rumors havia acabat: anaven a tallar l’Ebre amb dos pantans enormes. Un d’ells riu amunt, a poca distància de la vila; l’altre aigües avall a Riba-roja. El segon havia de colgar Faió i la vila sota les aigües.
Quan amainava el rampell de fúria, el Nelson es penedia d’haver maleït els rius –“així us assequèssiu!”- i retirava amb una barreja de tendresa i temor la imprecació que acabava de llençar-los. De vegades s’hi emprenyava, els considerava culpables de la malesa de no haver-s’hi resistit, de no haver defensat la població.
La casa del Nelson pertanyia a la darrera zona de la vila vella que havia de traslladar-se a la nova. Cada dia l’anguniejava més la perspectiva d’haver de buidar la casa per abandonar-la a les màquines. La sentia amarada de la seva pròpia vida. A les estances suraven records i veus antigües.
El vell Nelson era l’únic que s’entossudia a conservar el llaüt Després de canviar l’amarra trencada, féu una repassada a la nau, s’assegué a la popa i es deixa endur pels records. Sabia que no tornaria navegar mai de la vida.
Pel Segre i Ebre havien navegat no solament pares, avis i besavis sinó molta altra gent des d’uns temps molt llunyans, tant que la memòria no hi arribava i ho havien de llegir als llibres. Com era possible tallar-lo per sempre? Amb quin permís?
El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l’endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s’adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on tantes ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit.
Però solament els més joves, els infants, oblidarien completament; una part de la memòria dels altres romandria agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i de l’Ebre. De les boires hivernals els arribarien clamors d’antigues tripulacions i crits d’unes altres gavines.