Contes nadal 2014

Nadal en contes

(personatges i objectes nadalencs)

Escriure en catalĂ desembre 2014

Índex Estovalles i tovallons, Montserrat Ballester ................................... 1 Entre somnis, Imma Cauhé ........................................................... 2 El pessebre, Roser Casaramona ................................................... 3 Causes, Maria Àngels Colom ........................................................ 4 Nit de Reis, Maria Teresa Naval .................................................... 5 Els dos tions, Rosa Orenga ........................................................... 6 Amics, Dolors Álvarez .................................................................... 7 El gall dindi, Magda Ábalos ........................................................... 8 Rivalitat, Carme Vallverdú ............................................................. 9 Dinar de Nadal, Dolors Menescal ................................................ 10 El caganer, Emília Brias ............................................................... 11 Enraonar amb desconeguts, Montserrat Vallès ........................... 12

Joves, macos, acabats de casar. La seva llar emanava felicitat i van decidir convidar les seves respectives famílies per celebrar el dinar del dia de Nadal.

La mare del noi va tenir un fort desengany. Tenia la il·lusió que, com que la seva estrenada jove no sabia cuinar, cosa que remarcava sovint, li demanaria que li permetés encarregar-se del gall dindi, que tothom sabia que no defraudava mai.

La mare de la noia pensava secretament que seria ella la sol·licitada per fer el dinar de Nadal, perquè la seva mà trencada per a la cuina era de tots coneguda.

Una setmana abans de la diada, els joves van anunciar que el dinar seria més aviat informal i que ja estava feta la comanda a la botiga de menjars fets del mateix carrer, que també ho portaven a casa pel mateix preu.

Mentre els consogres comentaven les seves batalletes, les senyores van patir un cobriment de cor. La mare de la noia, molt seriosa, va dir: —Com vulgueu, peró almenys portaré el joc de taula que vaig brodar quan era jove, ja sabeu que és preciós.

—Mira, doncs jo també havia pensat portar el de puntes de coixi que va fer la teva àvia —va dir l’altra consogra mirant amb fermesa el seu fill.

La tensió era fortíssima i els senyors van decidir sortir a fumar una cigarreta. La parelleta es mirava en silenci i les consogres no deien res, però ho deien tot.

El noi es va aixecar de la cadira i, com qui mira el cel, va proposar que com que eren dues peces de molta estima es podria parar la taula amb les estovalles d’un joc i els tovallons de l'altre i tots dos tindrien presència a la taula familiar.

Aixi es va fer. Del menú informal de la botiga de la cantonada, ningú no es va atrevir a opinar, però no es va notar, perquè la festa va tenir molt caliu i va ser un èxit.

Les consogres es van acomiadar amb un petó políticament correcte.

Montserrat Ballester Carnicé

Nadal 2014

1

Entre Somnis

Era la nit de Nadal, estava sola a casa estirada al sofà. De sobte: “Veniu corrents!” Vaig sentir que cridava una veu molt, molt baixeta. I tot seguit un “Ohhh! “ Jo estava mig endormiscada i em va semblar que ho somniava. Vaig obrir els ulls i, mirant al meu voltant, no hi havia res estrany, estava tot fosc i sols es veia la llum del pessebre.

Però quina llum? Si aquell any no n’havia posat, de llum! Vaig rascar-me els ulls i era cert, hi havia llum. A poc a poc i amb sigil m’hi vaig apropar i sobre la muntanyeta de guix folrada de molsa una resplendor ho il·luminava tot i les figuretes d’ovelles i pastors la miraven, i com per art de màgia vaig tornar a sentir amb una veu més dolça encara: —No us espanteu, allí al portal ha nascut el Messies. Porteu-li presents i adoreu-lo.

I quina no seria la meva sorpresa quan totes les figuretes de pastors varen començar a dirigir-se cap al lloc del pessebre on jo havia col·locat la cova amb les figures del naixement. Pel camí s’hi afegien les altres, la del llenyataire, la del llaurador, la de la dona que va a la font, la de la rentadora..., i mirant cap a la cova de suro que feia de resguard del pessebre, vaig veure que el bou i la mula s’apropaven al Nadó per escalfar-lo amb el seu alè.

Vaig dirigir-me al llit pensant que m’havia passat de cava aquella nit. Però, l’endemà, totes les figures estaven davant del Nen en posició d’adorar-lo, i us ben asseguro que jo no les vaig posar allí.

Imma Cauhé

Nadal 2014

2

El pessebre De cop i volta em desperto amb un sobresalt, he obert els ulls cegat per la llum que ha entrat quan s'ha obert la capsa. Una mà infantil m'ha tret fora. Com cada any, han arribat les festes de Nadal i tots els preparatius per celebrar-les, i ara ja estic fora amb la resta de les figuretes. Porto samarra i barretina; sóc un pastoret.

M'han col·locat al costat del riu, on estic sense moure'm durant tot el dia. Quan arriba la nit i la família ja dorm, començo a córrer d'un lloc a un altre. Parlo amb tots els companys.

—Ja han picat els peixos? —pregunto als pescadors del riu de paper de plata.

—No, encara no, amb el xivarri dels nens els peixos s'espanten —em contesten.

Em dirigeixo a la muntanya feta de suro i, darrera d'un arbre de plàstic, veig un pastoret ajupit: és el caganer. Sento com un angelet penjat a dalt d'un arbre diu als altres pastors: —Correu, aneu tots al portal del Betlem, que ja ha nascut el fill de Déu.

Arrenquem tots a córrer muntanya avall trepitjant la neu feta de polvos de talc sobre la molsa, seguint un estel molt brillant que creua el cel de paper blau amb llumetes de colors. Quan arribem a la cova, de fons sentim els angelets cantant, i acompanyats per una mula i un bou, veiem la verge Maria, sant Josep i el nen Jesús que jeu damunt de la palla. Totes les figuretes hem anat a adorar el nen i li hem portat ofrenes, fins i tot uns reis que venien de l'Orient. Que maco era tot!

De cop i volta, s'ha encès el llum, ens hem quedat tots quiets i, al cap d'una estona, la mà del nen m'ha agafat mentre cridava “Pare, ja l'he trobat”, i m'ha tornat al costat del riu.

Al cap d'uns dies, quan les festes ja són acabades, han desfet el pessebre i totes les figuretes de fang, a la caixa, ens han guardat fins a l´any que ve.

Roser Casaramona

Nadal 2014

3

CAUSES —Algú em sent? Hola, hola... Tot és fosc, aquest balanceig em mareja —bramava la boleta vermella.

—Ep tu! Que te’m tires a sobre! Estigues quieta!

—Algú em parla, no estic sola!

—És clar que no. Que no veus que totes som formes rodones que anem a dins d’una bossa de plàstic?

Era la groga, inflada i creguda, que es pensava ser la reina del món, bé, de la bossa de les boletes.

—Jo, abans era de metall i no us cregueu que sempre he viatjat d’aquesta manera —continuava la manefla—. Anava dins d’una capsa de color daurat i embolicada amb llaços de colors i em portaven a les botigues de luxe perquè tothom quedés bocabadat de la meva lluentor.

—Quina companyia que m’ha tocat!

Que no hi ha ningú més?

—Sí, però estem enterbolides pel sacseig constant i per les topades que ens fem les unes amb les altres —va contestar la blava petitona.

—La mà que ens porta ha de ser d’una persona jove i nerviosa, ja que ens fa fer tombarelles a cada dues passes —deia la daurada, que es creia que el seu color la salvaria de la vulgaritat del plàstic.

—Un moment, ara hi ha quietud... —afegia la controladora vermella—. A veure! Qui sou i què hi feu aquí?

—Quina pregunta tan estúpida! —replicava la daurada, que val a dir que era la més espavilada—. Si som aquí és perquè una sèrie de causes ens hi han dut. La causa última és que la gent creu que la brillantor de les boles rodones adorna molt bé els arbres de Nadal i els regals i tot el que estigui relacionat amb aquestes festes. La causa eficient és qui ens ha fabricat i per tota la cadena que hem passat hi ha la causa de fer diners. O us pensàveu que havíeu escollit el vostre destí?

—Calla, pesada! Trobo més interessant que traguem el cap a fora a veure si podem endevinar on serà el nostre destí —deia la blaveta, que de tant en tant ho encertava.

—Mira, la bossa està oberta! Escapem-nos!

—Som hi! —van dir totes.

—Correm! Correm! Que no ens atrapi aquesta persona que corre tant!

—Però que no veieu que és una nena que la seva il·lusió és tenir-nos penjades en un arbre de Nadal —deia la que tot ho sabia—. ¿No sabeu que tot té una raó de ser i que la nostra és donar brillantor i color a un arbre que d’altra manera estaria molt ensopit?

Aquesta és la causa principal.

Les boletes es van parar en sec i davant l’astorament de tota la gent es van posar a rodolar cap a dins de la bossa de plàstic i allí es van quedar quietes i contentes.

Tenien una gran missió per complir!

Maria Àngels Colom

Nadal 2014

4

Nit de Reis Era ben entrada la nit més màgica de l’any. Els carrers lluïen quasi tant com els rostres feliços dels nens que viuen en aquestes cases ben acomodades al centre de la ciutat.

Entre un munt de capses que estaven fora del contenidor d’escombraries, perquè no hi cabien dins, sortia una veueta demanant ajut. Era la veu d’una nina que volia sortir de dins d’una capsa. Mickey, el ratolí astronauta, sent la veu i s’apropa.

—Per què plores? —li pregunta.

—M’han deixat aquí i ara no puc sortir —contesta.

—T’ajudo, no ploris.

El ratolí la treu de la capsa i li fa unes pessigolles a la panxeta i la nina es posa a riure.

—A tu també t’han llençat a les escombraries?

—Sí, sí. Era la joguina preferida d’en Pau, però els Reis li han portat un dinosaure cibernètic que mou les potes davanteres, el coll i la boca al mateix temps que udola i atrapa el que s’atreveix a enfrontar-se-li. Ja no volia jugar amb mi. Diu que els llums i els sons em funcionen malament.

—A mi m’ha passat una cosa semblant. Amb l’Anna vaig aprendre a donar les primeres passes, em feia riure i donava copets de peu. Els Reis li han portat una Monster High, que anuncien cada dia per la televisió. Llueix uns vestits sorprenents i té una cabellera llarga.

Tan aviat l’ha tret, m’ha deixat caure dins de la capsa. No volia jugar amb mi perquè camino molt a poc a poc i ja no tinc el cabell brillant. Gràcies per ajudar-me!

—De res! Però ara cal que ens afanyem a sortir d’aquí. He sentit que a la matinada passarà un camió i s’endurà totes les escombraries.

—I on anirem?

—Els pares d’en Pau diuen que als afores de la ciutat hi ha barris per on no passen els Reis.

—Com hi arribarem?

—Puja a sobre meu!

El ratolí astronauta pronuncia el compte enrere i s’enlaira a poc a poc. Els sons i alguns llums no funcionen, però no importa.

Després d’un llarg recorregut aterren davant d’un edifici amb molts pisos i, cansats, es queden asseguts al costat de la porta d’entrada.

El matí és fred però assolellat. Del vuitè tercera surten rialles d’un nen i una nena que juguen feliços.

Quan el sol ja despuntava vaig alçar-me del meu llit.

Quina sort, quantes joguines m’han deixat aquesta nit (Bofill, F.; Puig, A.; Serrat,F) Maria Teresa Naval Nadal 2014

5

Els dos tions Hi havia una vegada un tió que era molt vellet. Estava damunt d’una pila de llenya al jardí, tot blanc i gelat de fred per la neu que estava caient. Era Nadal i per la finestra veia tot el que estava passant dins la casa: l’avet lluïa tot orgullós la seva alçada ple de llumetes que s’encenien i s’apagaven... I aquella olor tan bona de rostit... I els torrons, les neules i el xampany damunt la taula...

Al peu de l’avet, hi va veure un tió petitó amb uns ullets vermells, una barretina i una bufanda que li envoltava el coll: “Ja m’ha pres el lloc!”

Va sentir una mica d’enyorança, però també va pensar en les garrotades que rebia d’aquells nens entremaliats: “Ui, ui!, quin mal que li feien!”. Però després, quan veia les seves cares de felicitat quan agafaven els regals, ja no se’n recordava.

Estava trist perquè durant molts anys havia estat calentó en aquella casa on es respirava pau i felicitat, i ara estava allà a fora gelat de fred i pensant que aniria a parar a la llar de foc.

De sobte es va obrir la porta i els nens van sortir de la casa tot cridant: “Mare, mare, volem aquest, és el que hem tingut cada any i ens l’estimem molt!”

El van agafar i, tot sorprès, es va trobar a sota l’arbre, al costat del tió petit amb la barretina i la bufanda al coll i els ulls pintats de vermell.

El petitó se’l mirava amb careta de pena mentre les llàgrimes li lliscaven cara avall: “I ara, què serà de mi?”. A ell se li encongia el cor, però va intentar animar-lo: —Tranquil, jo et protegiré i rebré les garrotades. Tu, amaga’t a sota meu!.

Els nens van entrar cridant amb un bastó cadascun. Però ell, aquest cop, no sentia gens de dolor. Va obrir els ulls i va veure com els nens li picaven al llom, però al seu costat, el tió petit no hi era: tot havia estat un somni!, seguia sent l’únic tió de la casa!

Rosa Orenga

Nadal 2014

6

Hi havia una vegada una vall envoltada de muntanyes tan altes que els núvols i les boires vivien sempre en els seus cims. A l´hivern, el fred i la neu les deixaven cobertes de blanc que els donava un aspecte majestuós.

A la part baixa s’estenien uns grans boscos de diferents espècies d’arbres, però els que més abundaven eren els avets, llargs i forts, amb les branques obertes per on els esquirols pujaven fins als seus caus.

Aquell hivern era molt dur per a tots els habitants del bosc. Els animals no podien sortir dels seus caus per cercar els aliments, perquè hi havia contínuament fortes tempestes on els alements de la natura semblava que s’havien posat d´acord per treballar tots alhora i les pluges i el vent sacsejaven els arbres sense descans, fins aconseguir fer-ne caure molts.

Però n’hi havia un que es resistía i lluitava contra el vent amb totes les seves forces. Era jove i molt fort i tots els hiverns batallava amb les tempestes i sempre havia sortit guanyador i havia conservat el cos intacte, i aquesta vegada tampoc deixaria que l’enemic el tombés. Però al seu costat hi havia el seu millor amic, que estava en perill, un avet que, com ell, havia nascut un bon dia en aquell indret del bosc fruit de les llavors que queien dels arbres més vells. Havien crescut junts i s’havien fet grans compartint el sol, les estrelles i tot allò que la natura els oferia per ajudar-los a créixer.

L’amic estaba caient i començava a desarrelar-se de la terra. Havia de fer molts equilibris per mantener-se dret, i llavors li va cridar que es deixés anar damunt d’ell i el va rebre amb tota la força del seu cos, evitant la caiguda i que les arrels quedessin totalment fora. Des d’aquell moment, els dos amics avets van quedar abraçats per fer front a les penúries de l´hivern.

Quan van amainar les tempestes, van arribar els guardaboscos per comprovar els danys que havien causat i, al veure els dos arbres drets enmig de tants que havien caigut, se’ls van mirar amb curiositat. S’adonaven que, amb aquella abraçada, l’arbre fort havia salvat de la mort l’altre i van pensar que estaría bé trasplantarl-los als jardins de la ciutat com un símbol de l’amistat.

Des de llavors viuen en aquells jardins tan bonics davant de l’Ajuntament, i tots els Nadals els guarneixen amb llums de colors i són admirats per tothom. Al peu dels seus troncs hi ha una placa que diu: “Els Arbres Amics”.

I diuen que, quan passa el vent camí de la vall, sempre s’atura a mirar-los fent cara de murri i marxa xiulant.

Dolors Álvarez Nadal 2014

7

El gall

dindi

—Però, què fan, què fan, aquests brètols? M’estan entaforant en aquesta gàbia tan petita que no em puc moure. Ep, tios, que jo sóc un gall dindi adult, que he quedat aquesta nit amb la Zita, la “noieta” que se’m resistia i, al final, m’ha donat una cita. Que he vençut el presumit del Nin que no feia més que omplir el pit i la cua davant d’ella. Però què feu?, ¿on em porta aquesta Joaqui, aquesta dona que ha parlat amb el meu amo, el Paco, li ha donat diners i... muts a la gàbia? Sort que m’han posat aigua i una mica de gra. Uf!, no em puc moure, ¿cóm ho faré quan em vinguin ganes...?

Això anava pensant i despotricant el Soc, un dels millors galls dindis del Paco. Havia nascut al corral dels afores de Badajoz, i havia estat mimat fins aquell moment. S’havia convertit en un bell exemplar i fins la femella més eixerida li havia donat una cita aquell dia. Pobre Soc! No sabia que mai més la veuria.

La Joaqui, una llevadora que cada any per Nadal enviava un gall dindi als seus familiars de Barcelona, l’acabava de comprar. Estava a punt de començar la seva primera i última aventura!

—Qui és aquest, ara? El Felip, el marit d’aquesta dona. On em porta? Ui! Aquí hi ha més gàbies, però no en conec cap, d’aquests. Són pollastres, gallines, ah! hi ha dos galls dindis. No els conec. Ep, nois! Sabeu què és això?

—Això és un vagó de tren —li va contestar un gall vell, que era a la gàbia del costat— i crec que anem a Barcelona, però passem per molts llocs. És un viatge molt llarg.

—I no sortirem d’aquestes gàbies?

—No. Fins que no arribem.

—I... com farem, com farem... les nostres necessitats.

—Hauràs de fer-ho dintre de la gàbia. No hi ha més remei.

—Uf, quin fàstic! Arribaré molt brut!

De sobte, el tren es va començar a moure. El gall dindi i el gall van deixar de parlar i es van endormiscar amb els sotracs del tren. Van anant passant les hores i al cap de molt, el tren es va aturar definitivament.

—I ara! Qui deuen ser aquests dos que m’han vingut a buscar? És un vell de cabells blancs i ulleres, he sentit que es diu Càndido Caldito Vinagre. Va ben servit amb aquest nom. I la nena?

Quins ulls té i quins cabells més llargs! Em vol tocar, però té por. Em faré pregar. L’espantaré una mica. Què és això? Quin moviment, quin soroll, quanta gent, quants cotxes, apa, aquest pintat de groc i negre s’atura, m’hi fiquen a dins, ells també.

La nena, a qui el vell, que és el seu avi, li diu Mary Magda, em vol tocar. Vinga, la deixaré!

Oh, que bé! Quina mà més suau! M’dormiré, estic molt cansat! Massa canvis!

El Soc no es va despertar fins que ja era al pis on viuria els últims dies de la seva vida, però això ell no ho sabia. Era un pis gran a la Gran Via. Hi vivien el Càndido i la Josefa, els avis de la Mary Magda i pares de la Joaqui; la Magda i l’Eugenio, que eren el pares de la nena, i els fills solters: el Manolo, la Rosy, l’Encarna i la Mary. Feia poc que havien emigrat a Barcelona. Tots ells esperaven amb il·lusió i impaciència el gall dindi.

—Qui són tots aquests?, quina panda de brètols! Però quantes dones! M’agraden més les dones que els homes, t’acaricien quan et porten el menjar. Quin lloc més estrany, rellisco per aquest terra tan brillant i polit. No hi ha pedretes, com m’ho faré per fer bones digestions? Per fi m’han tret de la gàbia. Ui, quina vergonya! M’estan rentant. En donen aigua. Quina set tenia!

Quin blat de moro més bo! L’únic que em falta és un llimac de tant en tant i estaré a la glòria.

Puc passejar per aquest lloc tan estrany. No hi ha cap porta tancada, sí, una. No importa. Tinc prou espai per córrer, encara que rellisco. Ja m’hi acostumaré.

En Soc es va acostumar a caminar i córrer per les cinc habitacions del pis, per la cuina, pels dos banys, pel safareig i pel menjador. També a les veus, als passos, als sorolls, a les carícies, a la forma estranya que tenien de cridar-lo, no sabien el seu nom i no entenien el seu cant. Li agradaven, el tractaven bé, si no fos perquè s’enyorava de la Zita i el camp, es podria dir que era quasi feliç, però...

—I ara, per què m’agafa el Càndido i a on en porta? Ui!, cap a la cuina. I què porta a la mà?

Si és un ganivet! No me l’apropis tant al coll, que em faràs mal! Ep, que m’estàs tallant! No siguis bèstia. I tant que em talla! Cames, ajudeu-me...

El Soc va sortir corrent per tot el passadís de la casa. Al coll portava una ferida que li regalimava sang i tacava totes les parets del pis. El Càndido anava darrera seu amb el ganivet a la mà. Les dones i la nena xisclaven i ploraven, allò era un batibull...

—Ja m’ha enxampat, aquest botxí! M’ha ben enganxat! Ara sí que em té ben agafat. Ui! Quin mal! Adéu Zita, adéu camps, adéééu...

Aquella nit la nena no va voler sopar, alguna de les seves tietes va anar discretament al bany després de sopar... A mida que passava la nit, amb les nadales, la simbomba, la pandereta, els torrons, el cava i les altres begudes, el gall dindi s’anava convertint en un record, però la nena n’oblidaria mai el gall dindi d’aquell Nadal.

Nadal 2014

Magda Ábalos 8

Rivalitat Un vespre d’hivern, quan el sol ja s’acotxava cap a l’occident i la màgia de les muntanyes s’escampava pertot arreu, els arbres parlaven entre ells. Hi havia arbres de tota mena: pins, roures, avellaners, castanyers, ametllers i un avet molt i molt presumit.

El pi deia, molt satisfet: “Dels meus fruits en fan panellets i també els posen en molts menjars i són boníssims”. El roure li responia que les seves fulles es tenyeixen de rovell i que els seus aglans serveixen perquè els porcs se’ls mengin i així tenen una carn d’allò més bona per fer bons embotits. L’avellaner també presumeix: “Dels meus fruits en fan torrons i les meves avellanes, simplement torradetes, són boníssimes”. L’ametller li respon que els torrons fets amb ametlles sí que són bons de debò. El castanyer ja no podia més i hi va ficar cullerada: “Els meus fruits, ben torradets per les castanyeres, se’ls mengen ben calentons”.

L’avet, que era tan alt i presumit però sense fruits, va dir: “A mi, per Nadal, em guarneixen amb llums i boles de colors i als meus peus hi posen regals i els nens i nenes canten i riuen al meu voltant. Tota la casa està guarnida i jo sóc el centre de tota la gran festa que munten. A veure qui és el més important, aquí!”

Carme Vallverdú

Nadal 2014

9

Dinar de Nadal Diuen que sóc hiperactiva; si volen dir que no estíc asseguda més de cinc minuts, és cert. No suporto passar-me el temps lliure de classe fent polseres d'escubidú com les meves amigues, però a vegades, fent giragonses, faig alguna trapelleria.

El dia de Nadal de l'any passat en vaig fer una de grossa; bé, una mica només, ja que tot es va solucionar. Em tenia encuriosida veure Pares Noels pels carrers i, en canvi, els regals sempre els trobava a casa. El meu pare em deia que no podien anar a totes les llars, per això els deixaven a l’entrada i ell els recollia i els posava l'arbre.

Per Nadal, com tots els anys, la família venia a celebrar-ho a casa nostra.

Tots reunits a taula, van trucar a la porta. El pare va anar a obrir-la.

—Passi, passi, Pare Noel!

En sentir aquelles paraules, del bot que vaig fer em vaig emportar la sopera que la mare duia a taula, ja us podeu imaginar on va anar a parar la sopa! Crits, desgavell, tots contra mi!

L'oncle Ton deia: “Això s'arregla amb una bona bufetada”. La tieta Maria, que si era una nena consentida, i la mare, sense dir ni piu, anant recollint l'empastifada. I jo, arraulida al costat del nou hoste.

De sobte es va sentir el dring fort d'una campana.

—Silenci! Senyors, avui és Nadal, hem d'estar contens. Aquesta noieta us demanarà perdó a tots.

Mentrestant, la mare duia una altra sopera amb més sopa per poder invitar a dinar el Pare Noel. Després d'un bon àpat, ens va repartir regals per a tots.

Dolors Menescal

Nadal 2014

10

El caganer La senyora Isabel porta molts anys mantenint la seva parada i m’he adonat que ja no té la mateixa agilitat; de vegades les forces li flaquegen. Tota la setmana darrera la paradeta és un esforç que es fa notar; vaja… no vull donar la culpa a ningú, segur que ha estat una distracció, calia recollir amb presses perquè avui ja es tanca la fira. Un embalum massa gros i jo que m’he escorregut. No ha estat un acte voluntari. Rodolant he anat a parar en un racó on les deixalles són més notables. Quan la nit ha caigut sobre aquesta placeta, jo no sabia com fugir de les enormes escombres que, amb voluntat de deixar-ho tot net i amb cara de normalitat, d’aquí a un moment recolliran petites flors d’eucaliptus, branquillons d’avet, miquetes de molsa, malaguanyada!, trossets de cinta platejada… i ho deixaran tot endreçat i polit. He tingut sort. Un petit vailet, amb bona vista, com s’escau, ha deixat un moment la mà del pare i m’ha recollit d’amagatotis, com si fos un acte furtiu. M’ha guardat a la butxaca del seu anorac i a partir d’aleshores no n’ha tret la mà, com si la preservés del fred. Jo, ben arraulit, pensava: “No sé pas que hi faig aquí!“ Però m´hi trobava bé, la mà no m´oprimia, m’acariciava.

Aquest nen, que tanmateix podria dir-se Nicolau, abans d’agafar el son merescut i necessari, pensa: “Segur que ningú no ha volgut aquest caganer, que és la imatge viva d’allò que representa, el vailet o el pagès que passa tot el dia al camp i que quan ha de fer les seves necessitats, les fa en el lloc on treballa: damunt la terra que cultiva i que li dóna de menjar, però… és massa vist, no és modern”.

Jo no he pogut fer un salt perquè era sota el coixí, però m’he posat molt content en adonar-me que encara hi ha algú que toca de peus a terra, que ja ha baixat de la figuera. Al pessebre de casa seva (ho he vist quan hem passat pel menjador camí de l’habitació) aquest any n’han posat dos, de caganers: en Ronaldo, possiblement el preferit de la mare, i en Messi, l’ídol del pare. I aquest nen, que hauria de dormir però que està molt desvetllat perquè el Nadal i els Reis el posen molt nerviós, pensa: “Precisament aquest dos que a casa seva deuen tenir més de tres o quatre lavabos… quines idees tenen els grans! Estan ben carregats de romanços!”

Jo, aquest any no puc lluir la meva barretina en cap pessebre, cal deixar pas a la modernitat i a la disbauixa, però estic força content, ja que el meu amic no m’abandona, sempre a la butxaca de l’anorac, o a la cartera quan té entrenament i, quan és hora de descansar, a sota el coixí, ben abrigat, com a guardià dels seus pensaments, de les seves il·lusions i de les primeres angoixes.

Emília Brias Nadal 2014

11

Enraonar amb desconeguts “Oi tant, fa un dia esplèndid, sembla mentida que siguem gairebé a Nadal. Així, a vostè també li passa? Sí, hi ha molta gent que no suporta aquestes festes en què cal estar content, sovint sense motius per estar-ho, oi? És clar, encara que no ens coneguem de res, de vegades ve de gust enraonar amb persones desconegudes que també necessiten parlar d’allò que els angoixa. Quina desgràcia! Sento molt això del seu marit. Encara és molt recent i és normal que tingui la ferida molt tendra, l’entenc perfectament. Sempre estaria parlant d’ell i de la seva vida en comú, oi?, encara que la gent ho eviti perquè es pensa que aquests records li fan mal.

Jo? No, jo no: jo em vaig separar del meu marit ja fa molts anys. Diuen que una separació és tan dolorosa com una mort, però jo no ho crec (és clar, vostè tampoc), perquè la persona que estimes o que has estimat la pots veure, saps que existeix; però en el cas de la mort, la pèrdua és irreversible.

Així que vostè té tota la família a Andalusia. És clar que s’ha de trobar sola. No, jo tampoc no he nascut aquí. Jo vaig néixer a Turquia i hi vaig viure fins als trenta anys. El meu marit i jo vivíem a Myra, una ciutat del sud-est del país, zona pobra, però amb un paisatge entranyable que cada dia enyoro més. Els primers temps del nostre matrimoni van ser molt feliços; qui no ho és en aquesta etapa, oi? Tot i que el meu marit era d’una família antiga i ben considerada, com molts turcs, vam haver d’emigrar, primer a Holanda i després a Alemanya.

Així que vostès es van conèixer aquí. És clar, és clar, sempre treballant durament, però van tirar endavant ben units. És una cosa que no puc dir, jo. La immigració ens va dur els problemes. El meu marit va aconseguir, després de molta lluita, una feina de prestigi: estava molt ben considerat i guanyava molts diners. Fins i tot una multinacional de refrescos molt prestigiosa li va promocionar l’empresa a escala mundial i li va dissenyar el vestuari. Dúiem una vida de luxe: viatges, cotxes, cases, joies... Jo treballava amb ell, en una feina que exigia un ritme frenètic, sobretot en aquesta època de l’any. Ell va haver de contractar una directora de màrqueting perquè el negoci anava cada dia millor. I la nova empleada va resultar ser una noia jove i bonica, quina casualitat, oi? I aquí es va acabar el nostre matrimoni, no cal donar detalls.

No es pensi, els fills no són la solució de res. Sí, vostè està molt sola, però jo he tingut un fill i una filla i també ho estic. Si, es pot dir que viuen amb mi. Ai!, si li expliqués... L’Amina, la gran, se m’ha fet islamista radical, però a la seva manera: diu que està disposada a sacrificar la vida per la implantació de l’Islam a tot el món, però de moment es gasta els diners que li passa el seu pare en cremes, maquillatge i modelets sexi, això sí, complementats amb una gran varietat de vels caríssims. El noi en aquests moments està pendent de judici acusat de robatori en una torre. Ho té malament, perquè es va descuidar les ulleres graduades que duia i li van poder seguir el rastre perfectament, fins que una tarda el van venir a buscar a casa: no es pot imaginar quin ensurt! Jo ja veia que anava per mal camí, però se m’escapava de les mans; un noi de la seva edat necessita un pare. Ja veu, els fills, cap dels dos no treballa ni estudia i jo em retrec que hagin arribat a aquesta situació.

Sí, dintre de tot, la feina va bé en aquestes situacions. Ja veurà com les estones que ha d’estar absorta treballant l’ajudaran a anar passant aquest tràngol tan dur. Sí, jo també treballo, ara estic de vacances. Després de separar-me em vaig posar a treballar de guia turística en viatges al meu país: acompanyo la gent per Istambul, per les platges del sud i per la Capadòcia.

De vegades vaig a visitar la família, que es queixen que no saben res del meu ex: ell ja no en vol saber res.

La jubilació? Ni hi penso. Si li digués els anys que tinc no s’ho creuria... Deixem-ho córrer!

Bé, hem xerrat una bona estona, però s’ha fet tard. Ah, gràcies! Jo també li dono el meu correu. Ve a la targeta: Noèlia Sinter Klaas (perquè ho entengui, exesposa de Santa Claus, també anomenat Pare Noel).

Sí, el mateix, què li sembla? Com ens hem de veure, oi?”

Montserrat Vallès

Nadal 2014

12