La Veu de l'Ocell. Número especial 40è aniversari

La veu de l’ocell Revista Nº 68 www.escolapitroig.cat

Escola-AMPA

Curs 2018/19 Gener de 2019 ceippitroig@xtec.cat

2

PRESENTACIÓ Mai havia estat una revista tan col·laborativa. Mai havia estat una revista feta entre tantes mans. És, de fet, com hem anant construint la nostra Escola: des d’un grup inicial de mestres, amb la participació entusiasta i activa de mares, pares i alumnes. I, més d’una vegada, amb la resistència passiva (i a vegades, activa) de l’administració.

Hem volgut fer una revista que intenti reflectir aquests 40 anys: la seva fundació, la seva evolució, el moment actual... i el futur immediat. I aquest esperit hauria estat impossible sense el concurs d’aquells que en aquells temps “heroics” van contribuir activament a què aquesta escola sigui una realitat viva i emocionant.

Finalment, la revista conté una petita mostra de pensament, de sentiment, d’allò que és més important a qualsevol escola: els seus alumnes. Alguns escrits, alguns dibuixos. No estan totes les classes, però sí la majoria.

Només ens resta demanar-vos disculpes pel retard en l’aparició de la revista. El seu “part” no ha estat fàcil.

Reunir tots els testimonis que volíem ha estat lent i ha posposat reiteradament la seva sortida. I no hem aconseguit tots els que hauríem volgut.

FRASES I SENTIMENTS DELS NENS I NENES DE P3 Pit-roig és la nostra escola, és molt gran i també té una cuina.

Hi ha nens i nenes, grans i petits i també mestres.

A l’escola podem cantar, fer danses, pintar, jugar i escriure i escoltar contes.

Ens agrada jugar amb cotxes i els dinosaures, fer psico i fer ambients.

L’escola és per tots.

3

GESTACIÓ D’UNA ESCOLA, LA NOSTRA La nostra escola ha fet 40 anys, sí, quaranta. I no va ser pas de les primeres. Corrien l’any 1978 i moltes ganes de canviar-ho tot. Tots els que volíem quelcom de diferent havíem nascut en una Catalunya que havia perdut una guerra civil i estava fortament represaliada, vull dir, que no era només una terra de postguerra com ho podia ser Espanya. No, Catalunya –tant si els nostres pares havien lluitat a una banda com a l’altra, pensessin el que pensessin- era una terra que acabava de passar una guerra duríssima, que l’havia perduda i que estava patint els efectes de la repressió, de la colonització territorial, lingüística i cultural que va convertir Catalunya en el lloc on vam néixer, créixer i vam ser educats els iniciadors de tot aquell moviment educatiu que, paradoxalment, era hereu de l’esperit de l’educació de la República. Alguns dels que van lluitar amb els vencedors o van fer-se de Falange van tenir privilegis i les coses els van ser més fàcils, en detriment sempre dels altres. Aquesta gent oportunista són famílies que encara tenen llocs de poder i diners... i encara tenen el mateix pensament. Uns pocs s’han mogut i han canviat, molts altres no ho han fet ni ho faran.

En aquell moment els falangistes es van situar per llei dins les escoles, assegurant-se que no hi hauria dissidència, tot i que havien depurat milers i milers de mestres i professors, tenien clar que no es pot eradicar el pensament, el desig i la cultura tan fàcilment. Allà, a dins de cada escola hi havia com a mínim tres militants de la Falange imposats: un o una per la Formació de l’Esperit Nacional, un altre per Educació Física i un tercer per labores del hogar (em sembla que a les escoles de nois no hi havia cap equivalent a labores del hogar). Ells mateixos organitzaven activitats de cap de setmana on et portaven d’excursió i tal. Aquí hi va haver un moviment de resistència molt gran per part de les famílies: senzillament, no ens hi deixaven apuntar. La raó? Per que NO. Com a molt, un “em fa por que et passi res”. Por que no van mostrar davant els moviments escolta o dels caus de barri. Ni tan sols davant activitats muntades per l’església.

La Falange era dins de totes les escoles, no només de la pública, però per alguna raó aquells pares i mares no volien escola pública per nosaltres. Van triar privada-privada –malgrat l’escassetat de mitjans del moment. No hi havia concertades ni res de semblant. La creença era que la pública era més franquista que la resta. Naturalment, com tot, depenia de les persones. Suposo que es van informar bé i ens portaven a escoles on no es cantava el Cara al Sol al matí ni es feien salutacions a la bandera ni res de tot això. A les públiques sí que es feia.

Van reprimir fins a nivells insospitats, però no van aconseguir de guanyar aquesta part de la guerra. D’una forma o altra, els fills d’aquells pares que, bàsicament, callaven, vam saber que hi havia alguna cosa de molt equivocada a les nostres vides, al país on estàvem creixent. Es notava en mil detalls: a casa meva hi havia llargues sobretaules on no es criticava el que passava, però s’explicaven mil històries de com eren les coses en altres moments, de com havia anat tot abans de la guerra, també dels errors comesos per la República i per la Generalitat, dels bombardejos... Un altre detall era més directe –però ho vaig entendre més tard: a casa ens agradava molt el cinema, a tots, i hi anàvem sovint, però mai a veure el que els pares anomenaven “espanyolades”. En definitiva, ens van protegir tant com van poder de l’adoctrinament per part del règim. I se’n van sortir.

4 Aquells fills d’escola privada, sovint religiosa, d’escola pública neutralitzada o no a casa, d’acadèmies de tota ideologia... vam lluitar molt al carrer per reivindicacions socials i de país, vam rebre llavors tant o més que l’1 d’Octubre. Ja els coneixíem, ja sabíem de què van. I vam veure que una de les primeres coses que calia canviar era l’escola. Moviments de Renovació Pedagògica, en dèiem. Volíem una escola democràtica i, per tant, només podia ser pública. La volíem catalana, no per tenir res en contra de l’espanyol, sinó perquè era la llengua del país i la cultura és sumatòria. Saber alguna cosa no va en detriment de saber-ne una altra, ans al contrari. La volíem activa, aquesta escola que somiàvem. Activa volia dir prendre iniciatives i decisions. Aprendre a pensar i decidir per un mateix, no sobre el marc imposat per un règim que anava en contra teu, de la teva cultura i de la teva terra.

En aquest context va néixer aquesta escola, que va tenir diverses fases. Va ser una escola muntada per la societat del moment, no pels estaments del govern. Hi va haver gent disposada a no cobrar per la seva feina, gent disposada a dedicar-hi tots els dies de festa, gent disposada a pintar i condicionar locals, gent – famílies i mestres- disposada a demanar crèdits per pagar tot el que calia, gent disposada a tenir escoles amb mil limitacions d’espai i equipaments per tal que els seus fills fossin educats en català i en una cultura de país i democràtica.

Aquest va ser el veritable inici, la resta són anècdotes que us podem explicar un altre dia. Si voleu.

CARME GARCÍA LAFUENTE

5

LA VEU DELS ARTISTES Cal fer una nova assignatura de cuina, i un altra per aprendre a conviure amb la gent.

Cal instal·lar un rocòdrom a la cova del pati, posar rodes per saltar, una tirolina i joguines noves.

A la cuina demanen que facin més sovint, gelats, canelons i croquetes.

Els hi han agradat les assignatures de Medi Natural, Matemàtiques i Educació física.

S’emportaran de l’escola, l’estima de la tutora, les lectures a la biblioteca, la convivència amb els companys i les excursions junts.

Un bon record de l’obra de teatre feta “En busca de la inspiració perduda”.

De l’estada a l’escola, han après a portar-se bé amb tothom i a fer amics. És imprescindible anar-se’n i cal ser seriosos amb els estudis per tenir bons resultats que els permetin tenir una bona feina i una carrera important.

Escrit extret del vídeo “La veu dels artistes” Curs 2017-18 . Alumnes de 4t

6

40 ANYS DE PIT-ROIG LA HISTÒRIA DE LA NOSTRA ESCOLA Introducció Il·lusió, energia i treball conjunt d’equip directiu, mestres i famílies, una bona definició de la identitat del Pit-Roig, al llarg dels seus 40 anys d’història. Aquestes característiques de l’escola són les que van fer possible el seu naixement, la lluita per un equipament i serveis de qualitat i el seu projecte educatiu, innovador i obert a noves formes de promoure l’aprenentatge.

L’Escola Pit-Roig va començar el seu camí com a Llar d’Infants, l’octubre de 1976 en un pis de la Rambla Volart. Les mestres, amb la Rosa Bermúdez com a directora, provenien de la Llar d‘Infants Xabec i van decidir crear una nova escoleta en règim de cooperativa de mestres, amb el suport d’una setantena de famílies, que van dipositar la seva confiança en el nou projecte.

El gener de 1978 es van traslladar a l’edifici del passatge Alt del Turó, número 13 i també a la torre del davant. Fins llavors, ambdós edificis estaven ocupats per l’Escola Estel. En aquest nou edifici, al 1980 s'incorporà l'escola Baobab, amb la Carme Garcia com a directora. Els dos centres es fusionen per supervivència i pacten el nou nom de l'escola, Pit Roig-Baobab i dissenyen el projecte educatiu de centre.

En alguns casos, les famílies apartar de pagar, feien aportacions en especies; i d’altres que pagaven també signaven crèdits. Pares i mestres van pintar les aules i van fer de paletes polint parets, donant lloc a la nova escola. Des d’aquell primer moment, el treball conjunt entre mestres i pares, va fer que els nens i nenes sentissin l’escola com a pròpia .

7

ESPAIS POLIVALENTS I TREBALL COL·LECTIU Pit-Roig va comptar, en els seus inicis, amb espais reduïts que havien de complir diverses funcions. Al passatge Alt del Turó, cadascun dels espais tenia el seu encant propi: un pati amb una figuera, que va ser protagonista de molts dels jocs dels infants; un carreró que esdevenia aula de música; una “sala polivalent” on es feia informàtica, plàstica i, al migdia, es convertia en menjador; la torre, amb unes escaletes estretes per on s’enfilaven els més menuts... I no podem passar per alt el “poliesportiu” –com tothom l’anomenava- per fer-hi les classes d’educació física, que era un pati de dimensions reduïdes amb una cistella de bàsquet, al carrer Garriga i Roca.

L’escola va anar creixent en paral·lel al infants, amb crèdits compartits per pares i mestres, agafant pisos de l’escala de veïns per fer-ne l’ampliació, dedicant una part del temps, als estius, a pintar o a construir mobles. En aquell temps, l’escola formava part del CEPEPC (Col·lectiu d’escoles per a una Escola Pública Catalana).

El curs 1985-1986, el Pit-Roig va passar, amb lluites i gràcies a la força de la convicció, a formar part de la xarxa d’escoles públiques de la Generalitat de Catalunya. L’Ignasi Oró, director de l'escola, en Joan Romero president de l'AMPA, la Rosa i la Carme, van fer possible el pas a l’escola pública. D’aquesta forma, el departament d'Ensenyament guanyava centres d'alta qualitat pedagògica.

LLUITES I REIVINDICACIONS Com que no va ser possible incorporar la llar d’infants a la xarxa pública, els nens anaven a un altre edifici a una escoleta concertada. A més, va arribar un moment en què els espais de l’escola van resultat del tot insuficients. El pati, a partir de segon, era el Parc del Guinardó i el pati dels més petits estava a diferents nivells, de forma que hi havia moltes escales.

A aquestes necessitats es va produir un fet imprevist, quan el pati es va esquerdar a causa d’unes obres en un edifici proper. Va ser llavors quan l’equip directiu, amb el suport de l’AMPA, es va mobilitzar i va demanar al districte un nou edifici on ubicar l’escola.

L’Àngels Cadena, directora del Pit-Roig del 1987 al 2006, explica com, durant tot un curs, “la Rosa, la Carme i jo, també amb pares de l’AMPA recorríem, en cotxe, el districte buscant solars buits on poder construir la nova escola”. L’Àngels recorda que “vam ser nosaltres qui vam descobrir que els terrenys on actualment s’ubca el Pit-Roig eren municipals i els vam reclamar”.

8 La comunitat educativa de Pit-Roig va fer moltes accions reivindicatives per aconseguir el nou edifici, com activitats al passatge i al Parc del Guinardó. Fins i tot, les famílies van col·lapsar de faxos la conselleria d’Ensenyament, l'Ajuntament i el districte de forma massiva, des de les feines dels diferents pares i mares, i també es van arribar a manifestar davant del Parlament de Catalunya.

Anna Forn, mare de Pit-Roig del 1.995 al 2006, va estar implicada dins la comissió d’obres i va participar del procés de reivindicació, des del primer moment. Ella descriu com “es va crear un ambient molt bonic perquè era una escola petita d’espai, no d’alumnes perquè hi havia els mateixos que avui i això va crear una comunió molt gran entre comunitat educativa i famílies i equip directiu per lluitar per aquest nou centre”.

L’Ajuntament primer i, més tard, la Generalitat van donar el seu vist-i-plau per al nou emplaçament i es va aprovar la seva inclusió en el pla de centres, que determinava que estaria llest per al 2000.

La sorpresa, com explica l’Àngels Cadena, va arribar quan “la Generalitat aprova un nou pla de centres i la nostra escola hi desapareix, en favor d’una de l’Eixample”. Llavors la comunitat de Pit-Roig en ple es torna a mobilitzar per denunciar el trencament del compromís i ho exposa, davant els mitjans de comunicació. A l’Àngels, com a directora, se li obre un expedient disciplinari i, com diu “tothom em va donar suport, no del món educatiu només, sinó també polític”. Les escoles i AMPA de la ciutat també es mobilitzen i es crea la coordinadora d'AMPA de Barcelona. Neix a Pit-Roig, liderada per una mare, la Rosa Fontanals. Va ser el primer nexe d'unió de totes les AMPA de ciutat.

Finalment, i davant l’evidència que les coses no s’hvien fet bé i que la direcció no tenia por, el govern català va incloure Pit-Roig de nou en el pla de centres i es va posar en marxa la construcció del nou edifici.

9

LA NOVA ESCOLA Es va adjudicar el concurs a l’arquitecte Josep Llinàs i llavors es va crear la comissió d’obres de l’escola, l’anomenada comissió del totxo, formada per l’Anna Forn i el Toni Coderch, dos arquitectes membres de l’AMPA, la directora de l’escola, Àngels Cadena, i de l’equip docent, l'Anna Llamas i la Mercè Borrell. També va ser fonamental la tasca, durant aquesta època, dels presidents de l’AMPA, Joan Romero i Xavier González de Ribera i en Xavier Forn.

L’Anna Forn explica com la comissió d’obres “va participar activament en l’elaboració del projecte, al costat de l’arquitecte Josep Llinàs, vinculant-lo directament al projecte pedagògic de l’escola”.

L’Àngels Cadena explica que el centre educatiu, tal com es va pensar, ocupava “els terrenys de l’actual escola i també els que ocupa la llar d’avis, ubicada a l’edifici d’abaix. Havia de ser un centre de 3 a 18 anys, però amb el canvi electoral la segona fase de construcció de l’escola va desaparèixer i es va adjudicar l’obra per a la llar d’avis privada”.

Un altre part del projecte que no va tirar endavant és la de la construcció d’una piscina i poliesportiu sota de l’actual pista de bàsquet. Es va preveure situar sota la pista una piscina i un pàrquing pels veïns i, fins i tot, unes escales automàtiques per a facilitar la pujada a l’escola. L’objectiu, comenta l’Àngels, era “fer un ús social de l’escola i dotar d’equipaments els veïns del barri, es va pressupostar, però de cop es va acabar el pressupost!!”.

El que sí es va fer és situar la seu social del club de Basket del Guinardó a la nova escola.

L’abril de l’any 2002 va inaugurar-se l’escola actual al carrer Aguilar. Va ser possible gràcies a l’esforç i l’entusiasme de les famílies, moltes de les quals sabien que treballaven per una millora que no gaudirien i d’un claustre de mestres que va treballar incansablement.

“Una generositat de tota la comunitat educativa gens comuna”, recorda l'Àngels.

Un any després de la inauguració, l’escola va rebre el premi Ciutat de Barcelona pel disseny del projecte arquitectònic i per com s’havia fet, de forma col·laborativa amb famílies i l’el’equip directiu.

10

PROJECTE EDUCATIU INNOVADOR L’objectiu de Pit-Roig, des dels seus orígens, va ser el de convertir-se en un centre motor de canvis i transformacions socials, en una escola pionera i avançada al seu temps.

Amb aquesta fita, s’organitzaven sortides al cinema en transport públic, 2 colònies anuals d’una setmana cadascuna, viatges de fi de curs fora de Catalunya amb autofinançament, setmana a la neu… i es donava una gran importància, tant a l’educació musical com a la plàstica.

Pit-Roig va ser de les primeres escoles a treballar per projectes, sense llibres... el material l’elaborava l’equip docent i el treball conjunt de mestres i famílies, la va convertir, des de sempre, en una escola oberta al barri, permetent l’ús de les instal·lacions, ja al centre antic, a entitats de la zona.

Durant els 90 i inicis dels 2.000 ja es presentava per a ser pilot d’iniciatives innovadores i va ser de les úniques escoles que van mantenir la sisena hora quan aquesta va desaparèixer. De fet, quan la Generalitat va implantar la sisena hora a tot Catalunya es van inspirar i van seguir el model de PitRoig, que va col·laborar per a fer el model. També va ser model de direcció i organització de centres i gestió pedagògica, amb el treball per projectes, els grups partits i dos mestres a l'aula, incorporant l'anglès a educació infantil.

Article elaborat per Anna Oliva i Sílvia Benaiges a partir d’entrevistes fetes a Àngels Cadena Bordoll (ex directora de l’Escola) i Anna Forn (ex mare de l’Escola).

11

EL CURS 1987-88: LA INCORPORACIÓ A LA XARXA PÚBLICA ELS ANTECEDENTS La cooperativa de mestres de l’Escola Pit-roig (aleshores Pit-roig Baobab) inicia la seva tasca educativa a l’octubre de 1978 al local del carrer de la Rambla Volart. I al gener de 1979 canvia de domicili i s’instal.la als pisos d’Alt del Turó 13 i a la torre del davant. L’escola als pisos esmentats i la llar d’infants a la torre.

Durant aquests primers anys d’escola es va anar gestant el que posteriorment seria el pas a escola pública. Reunions de la cooperativa de mestres, reunions de l’APA (aleshores no es deia AMPA ni AFA) i consells escolars, esperant que es concretés el marc normatiu per part del Departament d’Ensenyament i reivindicant el pas a pública amb la resta d’escoles amb les que compartíem projecte comú.

EL CEPEPC Sota aquestes sigles s’amaga el nom complet Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. En el seu document fundacional (1978) hi podem llegir: gratuïtat de l’ensenyament, ús del català com a llengua vehicular, pluralisme pedagògic i gestió democràtica. Sembla mentida però encara amb vigència avui en dia.

La Llei de CEPECP es publica l’any 1983 (Llei 14/1983 de 14 de juliol) i no és fins el curs 1987-88 que es negocien els convenis pertinents. Durant el 88 es materialitza la incorporació de l’escola a la xarxa pública i els mestres no ho seran fins passar unes oposicions restringides uns anys després (1992, any dels jocs olímpics). Les escoles d’aquest col·lectiu, al voltant de 70, a partir d’aquell moment aporten la seva forma d’entendre l’educació, ja com a membres de la xarxa pública, enriquint-la.

LA NEGOCIACIÓ L’abril de 1987 s’inicien les reunions entre la Comissió del Secretariat del CEPEPC i el Departament d’Ensenyament i el procés d’integració s’acaba al setembre de 1988.

La comissió negociadora de l’escola la formàvem en Joan Romero, president de l’APA aleshores, i jo mateix com a director de l’escola. El nostre interlocutor era el Sr. Jordi Albinyà, en aquell moment Cap de Secció d’Informació i Coordinació de la Unitat de Relacions Institucionals del Departament d’Ensenyament.

En iniciar la negociació no ho teníem gaire bé perquè les infraestructures de l’escola no s’ajustaven als cànons que el Departament d’Ensenyament havia fixat. Fins i tot des de la Comissió del Secretariat del CEPEPC ens feien la mateixa observació en boca d’en Carles Martínez membre la Junta del col·lectiu. Un dels esculls més importants en aquest sentit era l’aula de nova creació del costat de la Llar Pit-roig. Finalment vam arribar a temps ja que l’Ajuntament va regularitzar la situació d’aquella aula i així vam disposar de les 11 necessàries per una dotació d’escola 3-14 (és a dir, 3 cursos de parvulari i 8 d’EGB, ja que ens trobàvem abans de la LOGSE del 1990). Per sort des del Departament no van tenir en compte la dimensió dels patis (Alt del Turó i Garriga i Roca) que no eren suficients i per això fèiem servir els espais del Parc del Guinardó, amb un ús cíclic.

La integració del personal de neteja i secretaria va anar per una altra banda. Era l’Ajuntament de Barcelona qui havia de tancar els tractes i en el seu moment també ho va fer.

12 El personal de cuina no va participar en el procés perquè aquests serveis no estaven contemplats en el conveni. El mateix va passar amb les educadores de la Llar d’Infants.

CLOENDA Aquell curs 87/88 va ser molt important per l’escola perquè va sortir la primera promoció atès que havia anat pujant els cursos d’any en any. La sensació d’una escola completa va representar una fita més en el repte educatiu de l'equip docent del moment i les famílies implicades.

Amb la inauguració l’abril del 2002 del nou edifici de l’escola al carrer Aguilar es tanca el cicle iniciat l’any 1988: pas de l’escola a la xarxa pública, incorporació dels mestres al professorat del Departament d’Ensenyament i el nou edifici amb unes infraestructures adequades per educar a dia d’avui. Segur que cal fer moltes millores a diferent nivell però, sense el recorregut fet, l’escola no seria el que és ni el que ha estat.

Tots els esforços han valgut la pena per una raó de pes: han permès formar millor els infants que han viscut l’escola com un espai d’aprenentatge, comunicació i de creixement personal.

Ignasi Oró (Director de l’escola Pit-roig durant el curs 1987-88)

13

A LES ILLES DE 1R ENS AGRADA LA NOSTRA ESCOLA La nostra escola és bastant gran, encara que som poquets nens. L’edifici és bonic i els patis són grans i bastants xulos. És tranquil·la perquè tenim la sort d’estar a dalt d’una muntanyeta. Tenim unes vistes supermaques: la muntanya, molts arbres, els edificis de Barcelona, el mar, els vaixells, la pluja quan cau i els llampecs de les tempestes. Sentim el silenci, els ocells, els gavians, els gossos dels veïns i ben pocs sorolls.

Ens agrada molt perquè ens ho passem molt bé, fem amics i aprenem moltes coses.

Ens encanten les matemàtiques i les ciències. També és divertit fer ambients perquè podem triar l’activitat que volem fer i canviar lliurement, el 7 i mig, l’educació física i les divertardes.

Durant el curs hi ha moments especials. Aquest any ens han agradat molt i ens ho hem passat a les colònies de Marcel Maillot, al pati jugant a futbol i amb les joguines que podem portar de casa i a les tardes del divendres quan hem explicat la nostra historia als companys de la classe.

Aquest any Pit-Roig ha fet 40 anys i ho hem celebrat. Un dissabte a la tarda vam fer una gran festa per a tothom i a la pista hi havia molts jocs i ben divertits.

Els nens i nenes vam proposar de fer una sortida tots junts: alumnes, monitors i mestres. I el dilluns dia 4 de juny vam anar plegats a Arenys de Munt, a un circuit d’aventura que estava al mig del bosc. Hi havia diferents circuits, uns més fàcils i d’altres més difícils. Els grans feien els difícils i eren suuuuperdifícils!

Vam baixar per moltes tirolines i per no caure portàvem un arnés i uns mosquetons que anàvem posant a la corda. També hi havia un inflable.

Ens ho vam passar molt bé i ens va agradar molt, tant que tots voldríem tornar-hi!

Classe Illes

14

ON SERÀ PIT-ROIG D’AQUÍ A 40 ANYS? Quan arriba una celebració important com aquest 40è aniversari de la nostra escola, és quasi inevitable mirar enrera i recordar d’on venim. El present s’entén molt millor si es coneixen els orígens, aquests expliquen el perquè de temes importants: valors, objectius, metodologies... és a dir el Projecte Educatiu de l’Escola quan es va crear i el perquè es va crear, però també ens ve al cap què ens depara el futur, intentem imaginar com serà Pit-Roig d’aquí a uns anys.

Evidentment la bola màgica no ens dóna la resposta i llavors busquem similituds entre l’escola dels anys 78 i l’actual i és així com gosem fer prediccions.

L’escola va néixer per a donar una resposta educativa al barri en uns moments on el model educatiu a Catalunya, malgrat tenir uns precedents modèlics, s’havien perdut a causa de la situació política, aquest model no era el que moltes famílies desitjaven per als seus fills i així va néixer la iniciativa d’uns mestres que van constituir una cooperativa. Aquesta ambició era compartida per molts altres mestres i famílies i això explica l’existència del CEPEC, (Col·lectiu d’escoles per l’escola pública catalana) al qual pertanyia Pit-Roig.

A partir d’aquí el camí és llarg, ple d’il·lusions, esforç i dificultats de tots tipus, especialment de recursos i de manca de reconeixement.

La voluntat, implicació i constància d’un grupet de mestres valents i unes famílies totalment involucrades i també valentes se’n van sortir i crec poder dir que amb èxit. Pit-Roig ara és una escola que gaudeix d’una bona reputació al barri, que ha demanat plans estratègics per a poder mantenir els seus trets d’identitat, que va ser de les primeres escoles que va demanar un Pla d’autonomia de centre i actualment està en procés d’obtenir el reconeixement del Departament com a escola innovadora.

Avui i malgrat aquesta bona salut no tot són flors i violes, les amenaces de la nostra escola són les mateixes que pateix l’Escola Catalana, encara hem de patir pel nostre model lingüístic per exemple, l’autonomia de centre que semblava tan important l’any 2006 pot quedar com a declaració que queda bé sobre paper, però que no va acompanyada de fórmules per a fer-la realitat. Ara es vol una escola de qualitat, cert, es vol treballar per l’excel·lència i per l’equitat, que tothom pugui tenir una escola de qualitat, que no hi hagi escoles bones i escoles dolentes, que no hi hagi guetos,... és lloable i nosaltres no podem estar en contra, però jo em pregunto si ser totes iguals és sinònim d’assolir l’excel·lència. Aquesta ha de ser un

15 objectiu, però realment totes hem de tenir els mateixos recursos?, totes hem de treballar amb la mateixa metodologia? Totes hem de ser...? quan la realitat de les nostres famílies no és igual a totes les escoles?

Jo crec que la uniformitat és un perill, pot desmotivar més que engrescar, pot anul·lar punts forts, pot fer perdre aquelles petites i grans coses que les escoles les viuen com a seves, les que donen un sentiment de pertinença, les que fan que per a cadascun dels nostres infants ser de Pit-Roig sigui viscut com a una experiència única i personal.

Aquestes reflexions no em fan augurar un mal pronòstic, ans al contrari. Si es manté viu l’esperit de lluita que ens va portar on som , si continuem treballant conjuntament mestres, famílies i personal de l’escola com hem fet fins ara, arribarem allà on aquest col·lectiu que diem Escola Pit-Roig vulgui arribar i d’aquí uns anys tornarem a celebrar que Pit-Roig és aquella petita gran escola que treballa per defensar un model educatiu, una escola que creu que EDUCAR és fer ciudatans lliures, compromesos i si pot ser feliços.

Yolanda Garcia i Agustí

16

RECORDS D’ESCOLA Tots els nens i nenes de la classe hem recordat activitats, vivències,... que ens han passat al Pit-roig.

L’Héctor recorda la seva mestra de P3, que es deia Mercè. En Lluc Singul recorda quan va començar P-3 que tothom plorava. La Martina també plorava i recorda que la Mercè la va tranquil·litzar i ja no va plorar més. La Ivet recorda la Jana una companya que va marxar a P-5.

En Fortià recorda a la Marta Sánchez que en broma li deien Marta “goma”. La Maria recorda que des de P3 fins a 1r va fer un dibuix d’ella mateixa i li va agradar molt. En Simó recorda que quan era petit per berenar donaven galetes Maria.

L’Ana recorda que a P-3 anava a la muntanyeta que està davant de l’escola. La Bruna recorda que a P-3 després de dinar anàvem a dormir i l’Elna recorda que no dormia, sinó que jugava amb els ninos. La Carla recorda que a P-3,P-4 i P-5 tenien una mestra de música que es deia Silvia i tenia pigues a les galtes i els ulls blaus.

La Cèlia recorda quan va arribar a P-5 i anava al gimnàs a fer la muralla i després l’havia de destrossar, s’ho passava molt bé. En Marc Bach té un record amb el Simó quan estaven al pati jugant amb una pala i un cubell, el Simó li va prendre i després van acabar sent molt amics. L’Èric Gendrau recorda que a P-4 es va fer molt amic d’en Gerard i en Gerard recorda quan a P-4 es va fer amic d’en Lluc Palacios quan jugaven a ninges.

La Rita recorda que a P-5 es va fer molt amiga de la Cèlia quan estaven a la classe de música. La Miranda recorda que a les colònies de P-5 s’amagava amb la Cèlia i la Rita per parlar de les seves coses. L’Èric Noguera recorda en Robert a 1r, era el profe d’educació física i estava molt fort. En Mario i en Lluc Palacios recorden que a 1r va venir el Bruno i es van fer molt amics.

En Marc Cubero a 1r recorda que per Sant Jordi va quedar molt sorprès perquè no s’esperava guanyar un premi. L’Alícia recorda que li encantava fer plàstica amb l’Anna Chopo. L’Oriol recorda que a les colònies de 2n va anar en zodiac i li va agradar molt. En Bruno recorda que el primer any per Sant Nicolau es va descuidar la taronja.

La Sara recorda quan estava a 2n que van fer una gimcana que havien preparat els nens de 5è que eren els seus padrins. L’Emma recorda quan l’escola va fer 40 anys i tots els nens de l’escola van anar a final de curs a fer una activitat d’aventura.

Classe de 3r, Els Robots.

17

LA CLAU D’UN FUTUR PRÒSPER PER AL PIT-ROIG En els darrers 40 anys l’educació ha viscut transformacions molt profundes. La majoria de pares i mares del Pit-Roig actual vam estar escolaritzats a l’Educació General Bàsica (EGB), una educació obligatòria on la prioritat era l’avaluació de l’adquisició d’uns conceptes molt concrets considerats essencials per desenvolupar-se en la societat. Qui per diversos motius no aconseguia els objectius, era exclòs del sistema; o havia de fer servir altres camins per arribar a la universitat o fer Formació Professional.

La LOGSE pretenia millorar l’anterior sistema educatiu. L’ensennsenyament passava a ser obligatori fins als setze anys, de manera que qui després d’aquesta edat no volia continuar els estudis podia introduir-se directament al mercat laboral. La LOGSE també oferia certa autonomia a les escoles a l’hora d’elaborar el currículum del seu alumnat i ja no s’avaluaven només els conceptes, sinó també els procediments i les actituds d’uns aprenentatges que havien de ser significatius per a tothom.

L’avaluació va passar a tenir diversos moments: un d’inicial per saber els coneixements previs de cadascun dels nens i nenes, un del dia a dia on s’observava l’evolució i un de final que calia comparar amb l’inicial per poder valorar el progrés. És per aquesta raó que les notes van passar a ser Progressa Adequadament i Necessita Millorar, obrint la porta a la possibilitat d’assolir els continguts més endavant.

Va ser també en aquest moment que es va començar a tenir una mirada especial envers l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge. Els mestres i les mestres havíem de tenir en compte les Necessitats Educatives Especials de l’alumnat, el qual ja no era exclòs del sistema educatiu, sinó que calia esmerçar recursos metodològics, materials i personals (mestres d’Educació Especial, persones d’un Equip d’Assessorament Psicopedagògic…) per tal de fer adaptacions curriculars.

En l’actualitat els conceptes han passat a un segon terme, la tecnologia ens ofereix una possibilitat infinita de saber coses noves de forma immediata. A més a més, molts coneixements no són estables, sinó que es revisen, s’amplien, es prioritzen i es modifiquen en funció dels descobriments científics, la mentalitat social, els interessos econòmics... És per

18 això que l’escola ja no centra la seva atenció en els conceptes, sinó en les competències. Una competència ens permet aplicar (amb qualitat i eficàcia) coneixements, habilitats i valors a l’hora de resoldre problemes en contextos diferents.

L’assoliment de competències obliga els i les docents a treballar com els entrenadors d’atletisme: primer es defineix la meta, el que volem aconseguir, és a dir, l’avaluació final; després es concreta la millor manera d’aconseguir aquesta meta, és a dir, la metodologia. I, de la mateixa manera com passa en l’atletisme, cada alumne/a ha d’entrenar-se en constant relació i interacció amb els seus mestres. Per tant, l’avaluació ha passat a ser el mitjà positiu que permet a cada infant traçar el seu propi camí per assolir les competències i, per primera vegada en la història de l’educació, l’alumnat s’ha convertit realment en el protagonista de l’evolució del seu propi aprenentatge.

Els canvis socials esdevinguts en aquests darrers 40 anys han estat els principals responsables d’aquests canvis educatius.

Antigament les escoles s’organitzaven sota una jerarquia i un referent moral únic molt estable. Ara tot es qüestiona i els canvis han deixat de ser una muralla infranquejable. Per aquesta raó, i amb molt d’encert, l’ensenyament ha obert espai al desenvolupament de la imaginació i de la creativitat. D’altra banda, però, ens trobem amb alguns entrebancs: els nens i nenes han passat de ser un més a la família a ser el centre d’atenció, donant lloc a un individualisme social força accentuat. El context mediàtic consumista i la tecnologia també ens porten a satisfer les nostres pulsions amb immediatesa i als infants els està costant molt passar les seves pulsions pel viratge de la reflexió.

En aquest context, l’escola va contra corrent: Enfront la satisfacció constant i immediata dels desitjos, l’aprenentatge requereix d’un esforç important i els seus resultats o beneficis són a llarg termini. Enfront de l’individualisme punyent, l’escola ha de transmetre els valors d’una societat justa on tothom és benvingut i on es fomenta l’aprenentatge cooperatiu ben organitzat per tal que l’interès individual i el comú es complementin. Enfront l’acceleració del ritme de vida, l’escola ha d’oferir temps, atenció, un ambient agradable que respecti el ritme d’aprenentatge de cadascú.

A l’escola Pit-Roig, a més a més de tots aquests canvis socials i educatius externs que us hem explicat hi hem d’afegir canvis interns que (ho vulguem o no) s’esdevindran. Com afrontarem els reptes de futur en aquestes circumstàncies?

La clau la trobarem on l’hem trobat sempre des de l’origen de l’escola: en les persones (alumnes, mestres, famílies, monitoratge i altre personal) units per assolir la qualitat educativa.

19 Només si “fem pinya” oferirem un ambient òptim de benestar i d’aprenentatge des del prisma de la inclusió, respectant els ritmes, les emocions, les motivacions i també les disfuncions. Haurem de ser astuts per optimitzar i utilitzar tots els recursos que tenim a l'abast i millorar la nostra efectivitat.

Haurem de ser honestos a l’hora de concretar avaluacions efectives que ens permetin millorar en aquells aspectes que ens proposem. Tot això, emmarcat en un Pla de Convivència en el qual participarem de forma activa tots els agents de la comunitat educativa. Haurem de donar exemple de bona convivència i mostrar així als nostres nens i nenes que la parcel·la de societat Pit-Roig, en interacció amb el seu entorn, s’esforça per oferir vida de qualitat, en el si d’una comunitat educativa acollidora, solidària i també ambiciosa enfront els reptes.

Elisenda Camí

Aina

20

L’ESCOLA AVUI En aquesta escola s’aprenen moltes coses. A 3r treballem sobre el paisatge de muntanya, el paisatge de la plana i el de la costa, el Projecte del nom de la classe, mates, plàstica, música, lectura...

Quan acabem de fer unes quantes assignatures anem al pati. Al pati m’ho passo genial amb les meves amigues.

Fem moltes excursions, i a partir de primer anem de colònies 5 dies. A l’escola Pit-roig celebrem moltes coses. Aquest any ha fet 40 anys, l’escola.

Quan vaig venir a P3 em va començar a agradar i ara m’encanta. És súper guay aquesta escola!

Aina (alumna de 3r)

Samantha

Sílvia