2 TRIMESTRAL Curs 2021- 2022
El Racó del Consell Rector Tornem a tenir cita amb la nostra revista Trimestral. Aquesta vegada, com correspon al número de Sant Jordi, ens oferirà un bonic recull de poemes que els alumnes de l’escola han estat treballant durant el segon trimestre. Aquests poemes formaran part de la Festa de Sant Jordi que, plegats, hauran celebrat, el dia que aquesta revista arribi a les nostres mans. Segur que n’hauran gaudit molt. Aquesta no ha estat l’única activitat especial que s’ha esdevingut darrerament. Per sort, vam poder tornar a celebrar el Carnaval, van ser moments de festa i de compartir alegria; però també hi ha hagut moments de preocupació i inquietud per la situació de guerra a Ucraïna. Gràcies a la iniciativa d’organitzar un comboi humanitari, d’un grup interdisciplinari de professionals de l’Hospital de Sant Joan de Déu, del qual en Jordi Garcia, un pare de l’escola, en formava part, vam poder aportar el nostre granet de sorra en l’ajuda als refugiats i refugiades ucraïneses que han hagut d’abandonar el seu país. La participació va ser massiva i els nens i nenes de sisè de primària es van encarregar de gestionar la recol·lecta. Moltes gràcies a tots. I un dissabte de molt de fred, vam viure la “Family Run”. Malgrat la temperatura, l’ambient va ser d’allò més càlid i tothom s’ho va passar molt bé. L’enhorabona a tots els participants ja que el veritable premi de la cursa era córrer en família i amb les famílies de l’escola. Volem agrair la feina feta per l’equip de delegats per tal que l’acte fos un èxit. La recaptació de les inscripcions i aportacions de patrocinadors es van destinar a a la seu de Catalunya de l’ONG Open Arms, que té com a missió ser un facilitador de la logística de persones i consumibles a Ucraïna i que, en aquest sentit, va doanr suport al Comboi humanitari de Sant Joan de Déu. Aquesta setmana de Sant Jordi ha començat el tercer trimestre. Serà temps de colònies i viatges, de bon temps i de les Festes de Primavera (a les quals us convidem a tots). Ha començat també la possibilitat de dir adeu a les mascaretes. Una notícia alegre i bona, especialment per als més petits que tanta paciència i responsabilitat han assumit durant tot aquest temps. Tot i així, encara no hem de treure els ulls del damunt al virus, que encara campa entre nosaltres. Per sort, les vacunes han fet, si no completa, una bona feina. Tingueu un bon tercer trimestre i ens veiem a les Festes de Primavera!
Imatges de la “Family Run”
L’Editorial LUXES Anar a l’escola ens permet gaudir d’un seguit de luxes dels quals molta gent no disposa. El primer i més evident és que compartim trossets de vida amb persones que creixen i tenen l’infinit do de la curiositat, de l’alegria; que tenen il·lusions i somnis encara per filar. SI PUC Alguna cosa ha entrat dins algun vers que sé que podré escriure, i no sé quan, ni com, ni què s'avindrà a dir. Si puc te'l duré cap a tu. Que digui els teus cabells o l'escata de sol que et vibra en aquesta ungla. Però potser no sempre tindré del tot present el que ara veig en tu. He sentit el so fosc d'una cosa que em cau dins algun pou. Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment? Gabriel Ferrater
El segon, i potser també intuïble, és que convivim amb el coneixement de molt a la vora. Ensenyar i aprendre són activitats reversibles i tots els àmbits de l’aprenentatge, a les escoles, suren per l’aire, es fan presents i ens amaren cada dia. El tercer, i aquest no tothom el té present, és que ens dona l’oportunitat de retrobar-nos cíclicament amb totes les coses boniques de l’existència. L’art, la música o la literatura són sempre bones opcions per a fer millors les nostres vides. I, per si fos poc, cada any ve Sant Jordi, i cada any és una data plena de poesia, de llibres i de flors. Enguany, a secundària, hem llegit Ferrater. És el seu any i la seva obra s’ho val, us ho podeu ben creure. Junt amb els nostres alumnes, no hem restat indiferents a la seva biografia. Hem llegit amb deteniment els seus poemes i ens hem aturat en els versos que més han cridat l’atenció a les noies i els nois. Gabriel Ferrater és un dels poetes més importants de la literatura catalana del segle passat. Va morir jove i per tant no ens ho va dir tot... però ens va dir molt. Inspirats en la seva obra, els alumnes han escrit els seus poemes. Han dit els cabells i l’escata de sol; s’han submergit en pous profunds i, quan n’han surat, han conegut que “venia d’aquell moment”. FELIÇ POESIA
L’EQUIP DE REVISTA:
Marcel Barrio Morgado, Teo Bazin Llopart, Oihane Coves Fernández, Enzo Giménez Castro, Marta Figueras Vea, Joan Haro Rodas, Queralt Núñez Martínez, Laia Pérez Canales, Laia Urpí Sánchez, Berta Vila-Masana Castellnou, Eulàlia Riera Corbeto. Amb el suport informàtic de Carlos Iglesias Labrador. Portada: “Dibuixos inspirats en música” de l’Adriana Ferrer Vilaseca, la Ivet Cruz Fernández, la Yunjia Zhang i la Clara Felip Mussi de Segon d’ESO Acompanyen els poemes, els dibuixos de: Adriana Guillaumet Beltran, Arnau Ruiz Hernández, Anna Van Schoneveld Cuscó, Joel Márquez Rodríguez, Júlia Gracia Celades, Pau Domínguez Soro, Bet Boadas Sancho, Xènia Martínez Jiménez de segon d’ESO
FE D’ERRATES En la versió en paper del número passat de la Trimestral no vam esmentar que aquest dibuix tan bonic de la tardor és de l’Aitana Vilà Sanz, de segon de primària.
P3 PER SANT JORDI EL COR SE’NS FA DE NATA, MEL I MATÓ
EL CAVALLER Soc un cavaller de ferro, de ferro coure i llautó. Però tinc el cor de nata, de nata, mel i cotó, i avui et porto una rosa, una rosa i un petó! Muaaaaaaaaac! Montse Ginesta
Mario Eduardo Canales Bet Besolí Vilaseca
Lucía Cano Muñoz
Judith Carreras Valmayor
P4
ABRIL Per l’abril, si cada gota en val mil, cada rosa en val deu mil i cada llibre cent mil. Amb pluja, roses i llibres celebrem la festa gran, que ningú no en quedi fora, ni els d’ara ni els qui vindran.
PER L’ABRIL, PLUJA, ROSES I LLIBRES
Miquel Martí i Pol
Lila Minguella Pahissa
Noè Fernández Petri
Alexia Berenguer Poza
Jep Haro Agudo
P5 AIXÒ ERA I NO ERA... Feia temps i temps, quan els ocells tenien dents, vivia un triceratops que tots es reien d’ell. Un velociraptor li va arrencar una banya de les tres i des d’aquell dia ningú se’n reia i volien ser el seus amics. Pol Alemany Perpiñá Hi havia una vegada una princesa que va sortir al bosc, es va posar malalta i va tornar a casa. Aina Muñoz Ballber Hi havia una vegada una muntanya on la gent estava en perill i va venir un superheroi molt forçut de color negre i els va salvar. Nil Basart Camps Hi havia una princesa que es va trobar un drac, es van posar a jugar al pica-paret i després el drac va marxar a la seva cova i la princesa al seu castell. Amaia Cosculluela Sore La Rapunzel va anar al bosc i es va trobar un caçador. El caçador la volia matar i llavors va arribar un cavaller i va agafar un escut i va matar el caçador. La Rapunzel i el cavaller es van casar. Mariona Ferrón Viñolas Hi havia un os que estava trist perquè havia perdut la seva cria perquè l’havia caçat un caçador. Al final l’os gran va trobar la seva cria. Pol Hereu Ventura
MICROC
ONTES
Una vegada un senyor va fer un experiment i va fer cristalls i els va pintar de colors. Mai n’havia après i ara ja ho havia après. Jan Baleta Piulachs Un dia, a la naturalesa, hi havia un sol que estava viu. Es va posar a ploure i va sortir l’arc de Sant Martí. Jana Gallego Chamorro Un pikachu va guanyar un lucario. El pikachu ho va celebrar convidant els seus amics pokemons i l’Ash. Teo Montés Carcereny La caputxeta es veia molt bruta perquè havia anat al bosc a mirar si hi havia pomes, no es va adonar que hi havia un bassal, es va entrebancar amb una arrel i va caure dins el bassal. Emma Escobar Arribas El pikachu va marxar amb un avió per anar a la Xina, va trobar un entrenador i el va atrapar amb la bola pokemon. Èric Martínez Marco Un drac es va cremar perquè estava intentant menjar ovelles. Al final no va menjar res. Martí Pérez Lora Una princesa s’estava en un castell. Va venir un drac, va fer foc i va cremar el castell. Abril Martín Sanz Un cavall marxava pel bosc, es va trobar una papallona i es van fer amics. Nora Garcia Figueras
Una princesa estava malalta. Els seus pares estaven patint. Va venir un cavaller amb una medecina i la va curar. Martina Hernández Mulet
Hi havia una ovella que era amb un pastor. Només en quedava una. Hi havia un drac que se la va menjar i el pastor es va quedar sense. Màrius Garrido Artiz
Un gat que estava perdut va pensar a fer una acampada i va convidar-hi els seus amics, que també estaven perduts, a fer una festa de pijames. Claudia Moya Altamirano
Un lleó es va trobar una vaca i es van enamorar. Van anar a sopar i van anar cap a casa. Biel López Ramos
La Jasmine estava caminant pel carrer, es va trobar un tigre i se’l va quedar. Arlet Gil Florensa Un entrenador pokemon va caçar un pokemon, se’n va anar a casa, va agafar els poders i va poder volar Albert Parras Escribano Uns pirates eren al mar i van trobar un tresor amb moltes monedes i se’l van emportar a casa. Teo Mach Antolí Un monstre estava desmuntant una ciutat, va venir un raig de tempesta i llavors el monstre va ordenar-ho tot al seu lloc. Pol Escacena Callejón
La Bella i el Harry Potter van anar a fer un passeig junts. Van anar a dormir i després es van despertar per anar al Tibidabo. Blanca Martínez Martínez El Patufet es va fer una casa, un llop va venir i se’l volia cruspir. Va venir una bruixa i va donar un cop
de bastó al llop. Joan Sebastián Serra
Una vegada hi havia un llop que estava menjant. Després el llop va anar corrents a atacar la persona. La persona li va dir que parés i si volia ser els seu amic i el llop va dir “pues vale”. Alan Solé Larby Un dia hi havia moltes erugues que eren amigues i es van trobar per fer una festa a un arbre. Aina Escacena Callejón
La Galeria INVERTEBRATS
Treball de dibuix sobre paper i en volum (amb fang) En el treball del volum s’ha agafat com a referent l’obra de Miquel Barceló. Centrant l’atenció en l’obra “Pasodoble”
ALUMNES sisè de primària Pau Gaspà Martí Blanca Llopart Mollón Emma Remolà Garcia Àlex Jaraiz Riera Gabriel González Llevadot Lia Aguilà Sánchez Marta Alemany Lesma Laia Ponz Alted Teo Portabella Rafales Pau Van Schoneveld Cuscó
Primer de Primària
DE LA NATURA
EL VENT I EL SOL
La natura és màgica i tranquil·la. Allà sents una música fina.
El vent xiuxiueja al seu amic que és molt fredolic. -Sol, què et passa? Per què plores? I el sol li diu al vent: -Estic trist perquè estic sol.
Els arbres tenen moltes fulles. i van caient a la natura. Arnau De Palol Cuena
Mariña Pons Vázquez
LA TARDOR
LES MIDES DELS GOSSOS
Tardor pots escoltar com el vent et persegueix i els arbres es mouen.
El gos més gros busca un os.
Pots escoltar com el riu flueix i els peixos van saltant. Teo Vilaspasa Arasa
El gos més petit busca un amic. I el gos mitjà parla en català. Guillem Giner Pérez
Segon de Primària
CORBERA, L'HORT I ELS MEUS COSINS A Corbera hi ha oliveres. Un senyor té un hort i és molt fort. Li agrada plantar i també regar. Els meus cosins viuen allà i els hi agrada voltar. Juguen a l’amagatall i troben un plomall. Èric Moreno Creus EL CEL Cada nit en Peter Pan mira el cel i veu passar un estel. A l’estiu es banya al riu i veu passar una perdiu. Veu passar una masovera que va a plantar una olivera. Hi ha un camell que és molt vell i a la primavera es menja una pera. Greta Campos López
EL MAR El sol és com un gira-sol. Mar enllà és com un gran oceà. I les foques juguen com boges. Els dofins van mar endins. Gerard Moreno Roselló
LES ESTACIONS DE L’ANY A l’hivern sopa calenta mengem. A l’estiu, un gelat ben variat. A la primavera obro la nevera. A la tardor vaig al gronxador. Marçal Sans Rodríguez
Tercer de Primària
JO SOC L’ANNA Jo em dic Anna, soc alegre, cridanera, amable i juganera. Ric molt amb els amics i passo moments molt divertits. M’encanta tocar la flauta seguint les notes que marca la pauta. M’agrada patinar sobre gel i volar alt, cap al cel. Anna Urbano Panadero
LA MARE, UNA BONA CUINERA La mare està cuinant un plat de macarrons. ja m’ho estic imaginant, segur que estan molt bons. Els tastaré amb molt de gust, tinc molta gana, em queda un bon regust. Com m’agrada la cuina casolana! La mare és una bona cuinera, els seus plats són una meravella, jo sempre quedo satisfet amb els seus plats ben calentets.
LA PRIMAVERA A la primavera, les plantes floreixen, les abelles gaudeixen i les cries neixen. Els prats plens d’herba fresca, els cargols passegen tranquil·lament, els ocells fan gresca i demanen, piulant, aliment. Mare meva! Plou a bots i barrals, ara surt l’arc de Sant Martí, els camins s’omplen de bassals i el sol comença a sortir. A la primavera, les plantes floreixen, les abelles gaudeixen i les cries neixen. Lia Benjumea Bernadó
Oriol Montiel Sans
L’ESTIU Quan arriba l’estiu, tots els arbres estan ben vius. Quan arriba Sant Joan, a la festa tots hi van. Quan em menjo un gelat el nas em queda glaçat. Quan vaig a la piscina, si porto un banyador acolorit tothom al·lucina i pensa: que bonic! Quan vaig d’acampada observo la nit estelada. Quantes coses faig a l’estiu! Aina Hereu Ventura
Quart de Primària
LA TEMPESTA Els núvols canten i ballen quan el vent bufa ben fort, s’ensumen una tempesta i es preparen poc a poc.
LA CIUTAT Sempre plena i atapeïda, la ciutat, gent atabalada anant amunt i avall, cotxes i motos accelerant i frenant, semàfors encenent-se i apagant. Botigues i botigues sempre guarnides; Un esclat de moltíssims colors, omple els carrers de la ciutat quan s’obren les persianes dels aparadors.
Tot es torna de color gris fosc i comença el concert de llamps i trons. Tothom corre cap a casa i fan xocolata calenta, per contemplar des de la finestra el festival de la tempesta. Núria Crespo Borregán
Max Llopart Mollón
UNA NIT A L’ÒPERA LA NIT Adoro les nits fosques i el somriure de la lluna. adoro la seva figura reflectida en les ones del mar. Adoro els estels fugissers del cel negre de la muntanya. Adoro contemplar els estels que brillen a la Cerdanya. Adoro quan cau la pluja i goteja i la dolçor de l’aire de la nit. adoro l’olor de les llàgrimes quan besen el terra fins al matí. Iria Pons Vázquez
Comença l’espectacle, els llums s’apaguen i totes les persones de seguida callen. El silenci ens envolta, surt un director molt baixet i comença a dirigir trompetes, guitarres i clarinets. Apareixen actors i cantants, duent vestits ben guarnits amb perruques extravagants, per emocionar grans i petits. Me’n recordo quan era petit, anava amb el meu pare, pensava que era avorrit però era una passada. Bruno Carmona Alemán
Cinquè de Primària NATURA BELLA Una nit les estrelles es rebel·laran contra el vent, els estels s'agruparan i crearan un gran sol que il·luminarà l’oceà i podrem observar els dofins saltant i nedant sense parar. Els animals marins amb la llum de les estrelles canten caramelles i observen la claror. Les orques son molt belles i jo et dono tot l’amor perquè estigui sempre, amb elles. Si vols, fins i tot, puc cantar-te una bonica cantarella perquè t’adonis que puc fer-te feliç, tal i com vaig fer amb ella. Marc González Corbeto SENTITS DE MAR Tanco els ulls i sento l'agradable so de les onades. Em quedo embadalida i hipnotitzada, mirant l’horitzó blau, transparent. Mullo els peus dins l’aigua gelada i admiro l’albada d’un color daurat. Per més temps que passi, mai oblido el que veig, el que sento. Cel i mar es fonen en un mateix color; fer castells de sorra, submergir-me sota l’aigua, jugar a pales, saltar sobre les onades, m'omple d’energia, m’omple de felicitat. Inspiro la intensa olor de la mar, aixeco la mirada, sento les gavines arribar amb les onades. M’encanta fer aquest viatge. Júlia Herranz Espinosa
SENTO QUE Sento que m’endinso entre les seves paraules. Sento que puc escoltar entre aquells pensaments. Sento que m’imagino entre les teves mirades. Sento que escolto la veu de qui llegeix . Sento que visc dins la nostra història. Sento que estimo, sento que soc feliç. Carlota Rodríguez Valenzuela DINS D’UN CONTE Hi havia una vegada... Temps era temps... En un país molt llunyà... Dins un conte vull entrar però, primer, hauré de començar. La meva imaginació és extraordinària, és immensa, i juntament, amb la meva gentil creativitat busquem el més interessant que hi ha dins el meu cap. De què pot parlar? D’un llop i d’una nena? O de dos germans astuts, d'una família de cabretes o d’un fantàstic món perdut. D'un misteri segur que parlarà que un gran detectiu, amb un fidel company solucionarà. Un munt d’aventures s’hi viuran enigmes, trampes i endevinalles problemes i proeses es resoldran. Un os els perseguirà... o pot ser que sigui un monstre? Un llarg camí travessaran volant per mars i muntanyes, fins arribar al cim més alt. M'he quedat en blanc, Ja no sé què més posar, només sé que he de continuar, perquè dins un conte vull entrar per així poder-lo acabar! Per què tant ha de costar? Si només he de pensar... Tanco els ulls, el relat m’imaginaré... Vet aquí un gat i vet aquí un gos Que a dins un poema jo ja m’he fos.
Valentina Bazin Llopart
Sisè de Primària
LA SOLITUD Pots fer veure que estàs bé però dins teu hi ha tristesa i decepció. Tu no desitges estar pas sol, i busques escapar d’aquesta situació. La solitud, a vegades molt desitjada quan d’un món sorollós fugir voldràs. Ni amics ni amigues al teu voltant tan sols tu i un avorriment constant. Ja siguis ric o pobre és com trobar-te en una illa d’aigua envoltat miris on miris no saps on anar, estàs totalment atrapat. Un bon dia caminant la inspiració podràs trobar, és llavors quan descobriràs que companyia i solitud poden anar de la mà. Teo Portabella Rafales ROSES I ESPINES Voldria que la vida fos una rosa sense espines, un camí gens pedregós, un camp que no tingués mines. Al néixer una rosa floreix. Una nova vida brolla. I si una espina sorgeix, tot el meu voltant trontolla. Però quan ens fem grans no tots el camins són de roses, no tot és a les nostres mans depèn de com vagin les coses. I si hi ha roses més que espines encara que ningú s’ho mereix i si una punxa t’enverina un dia la rosa es podreix. Voldria que la vida fos una rosa sense espines, un camí gens pedregós, un camp que no tingués mines. Emma Remolà Garcia
DESCONTROLAT COR Tinc un sentiment al cor que em batega. Un esperit dins meu piulant no és a cap diccionari aquest llenguatge; és allò que el meu cos m’està expressant. Els meus braços s’obren, ja sé què m’està passant. Només veure’t venir m’imagino que t’estic abraçant. Et tinc a prop però no et sento; l´alegria es va difuminant, en veure que no et tinc als meus braços, els records m’omplen el cap. Et trobo a faltar. Et torno a somniar. Només espero que algun dia ens tornem a retrobar. Desitjant acomiadar-me, encara que no puguis tornar. Sempre tenint l’esperança de tornar-te a estimar. Blanca Llopart Mollón
VEURE Sobre el núvol es pinta un sol Sobre el sol es pinta un cel Sobre la llum es pinta la foscor Sobre l’arbre es pinta la fulla I sobre el terra es pinten uns peus. SENTIR Sobre el sol es pinta un núvol Sobre el cel es pinta un mar Sobre la foscor es pinta la llum Sobre la fulla es pinta l’arbre I sobre els peus es pinta la Terra. Mia Fernández Bermejo
Primer d’ESO LA NIT MÀGICA
ELS REFUGIATS DE LA CANOA BLAVA
En el més alt i fosc de la nit, en el més còmode silenci, en aquell somni profund de mil estrelles en l’infinit.
Aquella canoa blava com el color de la mar que sura fràgil i avança emmig del Mediterrani tan gran.
El so vague d’una nit d’estiu, record que m’acarona i m’acompanya. Pensaments d’il·lusions i de caliu, en l’obscura nit plena de màgia.
Brillant sol de l’horitzó il·luminant la canoa amb la llum color de mel de quan el dia mor a la tarda.
El vent càlid a les trenes, música de joves que es va fonent, el primer so d’una campana, el sol va sortint, la nit va caient.
Aquelles persones que fugen del seu estimat país per l’esglai de la guerra sense tenir cap destí.
Carlota Sánchez Badosa
LI VAIG DIR
Est, oest, sud i nord; la brúixola no és bona companya. Abandonats a una incerta sort en una mar que ara els és estranya. Jan Perchés Díaz
Li vaig dir el color de quan es pon el sol, el de les roses de Sant Jordi, el verd intens de la molsa. Li vaig dir l’olor de quan l’àvia fa macarrons casolana, reconfortant. Li vaig explicar el tacte suau del cotó blanc, relaxant, escumós; tendresa i alegria dels inexperts infants. Li vaig dir l’intens sabor de la xocolata calenta, d’una maduixa amb sucre. Li vaig dir el soroll de les gavines, prop del mar, la remor dels vaixells que atraquen. Però no li vaig dir que l’estimava. Marc Herranz Espinosa
LA VIDA La vida és com un examen difícil, sovint, de superar. Comença al moment de néixer i després va canviant sense parar. La vida és una cruïlla, sempre decidint per quin camí continuar. La bondat i la maldat se t’ofereixen i ets tu qui les has de triar. La vida són mil obstacles plens d’alts i baixos, moments que costen d’oblidar, mentre sures dins el pou de l’existència, lluitant per no desaparèixer enfonsat. Martina Calderero Ocaña
RESILIÈNCIA Blanc que em taca la sang, negre que emplena la foscor, pluges grises que romanen dins meu, còrrecs emboirats per l’ombra de la incertitud. Bardisses que m’atrapen i em punxen les venes, però una llum escarlata Es reflcteix en el meu mirall. El retrò se sent dins meu començo a escoltar amb ulls nous la dolça mel de la vida reposa en els meus llavis . Obro una porta de virtuts que havia sigut silenciada. Som ara la verda esperança d’una nova bandera blanca, que florirà pel camí de petites roses carmesines. Núvols pàl·lids neden en un mar blau, muden cap a una nova il·lusió . Penombres de plata que ja no m’importen perquè, encara que sigui de nit, jo ja m’he refugiat de dia. Arnau Ruiz Hernández
ABANS DE L’AGONIA Abans que la negra nit caigui sobre tu; abans que tots aquells moments es transformin en records; guarda tots els sons, imatges i colors com si fossis un pot d’emocions. Tu, que encara sents; tu, que encara recordes, brilla fins que la llum s’apagui. Sol de la nit, lluna del dia, núvol preciós, primavera freda, la teva partida, abandonada. Cecília González Gómez
Segon d’ESO UNA LLUM Una llum tènue. De la lluna? Dels teus ulls? Deixa passar la incertitud d’un esperit buit, pàl·lid, que romandrà per sempre en la memòria d’aquells que el van veure morir. Una llum emboirada per la foscor, núvols que no el deixen veure, una espelma a la finestra il·lumina el que queda de tu. Ets a la cantonada de l’últim carrer amagat en la penombra quan el dia encara cau i la nit es desvetlla. Xènia Martínez Jiménez
L’ENYORANÇA Et trobo a faltar. Te m’has arrelat. M’agradaria que acabés la condemna i poder viure en llibertat. Passa el temps i hi segueixes sent. Una veu profunda i fosca, que no em deixa en pau, plora. Et trobo a faltar. Te m’has arrelat. Espero que aquest malestar desaparegui com les onades en el mar. Adriana Guillaumet Beltrán
Tercer d’ESO
LA BOIRA La boira s’acomoda durant la foscor en una gèlida boscúria on les gotes, en els seus periples, travessen l’aire de tardor. El vent de fulles perdudes i l’aire amb gust de molsa penetren ànima endins. El brancatge continu de tonalitat lúgubre m’encadena a la terra, humida i remoguda. Anna Martínez Pedreño
EN CERCLE Sospira d’un alè gelat, preguntes d’una traïció inherent i ulls d’uns records enfosquits m’envolten en una radiació d’incoherència de la qual no puc sortir. Paraules d’una mirada calorosa, respostes d’una veritat ineficient i llavis de neguitosa paraula trenquen l’embolcall de la perfecció no present. Sara Garcia Mejías
MEDITERRÀNIA La tranquil·litat pertorbada per la insignificant ona que diposita la llavor en l’extensa terra erma. S’agitarà el mar pel frívol moviment perenne dels branquillons dins del dens fullatge. S’obrirà l’abaltit pètal excel·lint la ignorància del demà. Alba Rodón Vélez
OPORTUNITATS Estacions efímeres, clares i obscures que vas perdent al pas del temps. Les portes que es tanquen amb forrellat i clau: habitacions llunyanes de què soc esclau. Baixes del tren, obres la porta: destins incerts que el temps s’emporta. Nil Roca Morán
Quart d’ESO AMB ELS ULLS TANCATS DANSANT PER LA PELL Infernals calfreds dansant per la pell, de negre, plena. Flocs nocturns em fiblen les venes. M’envaeix la por, culpa de la nit. Nit imperceptible per l’alba que, somniadora, al riu ja resta. Però que, en el més profund dels meus malsons, un caos salvatge desperta. A l’horitzó, lluna ens mira amb delicadesa. Anhelo acariciar-la, però sembla que té pressa. El cor ferit se m’accelera. Els mots s’esvaeixen, s’ofeguen. Digues tu, gran incertesa, lluminós destí, on m’espera? Laia Urpí Sánchez
NÚVOLS QUE ROMANEN Llum ara emboirada abans de color mel. Amb el cor cansat de plorar, un polsim de sol reapareix. La fredor m’inunda, gotes moren. El brunzit esclata dins meu, i una clariana flaqueja per les cortines, que tan imperceptible era. La incertitud pren el seu últim alè, i la foscor es fa innegligible i el fibló deixa ferir i l’esglai, ja no sura. Oihane Coves Fernández
Nen, envoltat de taronja lliure de preocupacions, sense saber què comporta sortir d’aquell món. La llum es torna tènue, el nen es fa jove quan conserva el record d’un taronja caduc. Es perd dins la mirada en l’enyorança del passat, l’eufòria d’un infant, que abans vivia amb els ulls tancats. Pau Juvanteny Gelabert
EL MUR QUE ENS SEPARAVA Volia trencar el mur que ens separava, i derruir aquella muralla infinita amb cops àgils i salvatges, derruir-lo a canonades, de foc i de lava i huracans de neu gelada. El mur eres tu. Volia creuar el mar que ens allunyava amb un vaixell ple d’enyorança que cridés a l’arribada, amb mil remers cantant i cridant una i altra vegada el teu nom, però el mar eres tu. Volia travessar el bosc que t’ocultava arrencant els arbres amb les mans, talant-los amb destrals incansables i destrossant-los a queixalades. El bosc eres tu. Tant de bo m’hagués adonat que tu eres el mur, el mar i el bosc! Laia Pérez Canales
Primer de Batxillerat
LA INTÈRPRET Entre l’espessor dels pilars esperançats jec en l’altra foscor. En un crit inaudible demano socors. La lluna s’ha tornat buida i el cant dels ocells m’espanta. La pluja ha esborrat el camí i jo, arrelada a les punxes, envejo la meva ombra. Pels esguards imperceptible, encegada per la llum embriagadora, l’actriu ignora el públic. I jo, arrelada a les punxes, em perdo en el paper de la intèrpret. Sara Licona Calbet
TEMPUS EDAX RERUM I quan les teves arrels deixin d’afermar-se a aquesta terra i les teves fulles s’esgrogueeixin arribarà la llarga nit d’hivern. La violència imminent d’aquest fred cristal·litzarà l’esquitx del vostre esguard. Abrasarà les nostres arrels i ens consumirem amb el fugaç furor de les bengales. Qui diu que no hagis marxat ja? El record és efímer, ja no germina. Les fulles cauen lentament. I l’hivern s’apropa, ingovernable. Berta Muñoz Sánchez
L’ESTRANY
LA PASTORAL
T’emmiralles en mi però la llum s’esvaeix. Les nostres mirades conflueixen en la foscor.
Enmig de la vinya he trobat el joiós fruit que jau a terra, envoltat, plàcid, d’altres cossos. Respira amb l’aire l’aroma de taronges i de pi.
Intento fer flames. No et veig, tinc fred. Intento recosir el tapís que ens arrecerava. Em trobo vagant, buscant-te en la humida superfície que ens conforma. Espero un llamp que em mostri el camí estimat estrany, que vius en mi, Èlia Noguera Mestres
Entre la serralada, troba la joia del món i pot ser el fruit del seu propi arbre, conscient. S’embriaga amb l’harmonia dels seus iguals. I és banyada per aquell de la pinta ardent. Ella, agraïda, dona vida a la terra i és mare i pastora entre xais. Roger Montero Sancho
Amb cent corones de flors te’n veig anar d’esta vida: tu te’n vas amb cent, de flors: jo quedo amb una, i d’espines.
Qui sabrà mai aquest matí a què em convida! I és camí incert cada matí, n’és cada vida.
Jacint Verdaguer Fuig-ne, de la terra innoble, fuig dels horitzons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins.
Espai de recerca
LA CONSTRUCCIÓ DE LA POESIA CATALANA MODERNA
Josep Carner
Joan Maragall
Vaig escollir aquest treball perquè, a més del fet que la literatura m’apassiona i sempre n’he gaudit molt, dins d’aquesta, la poesia sempre ha estat per a mi un gènere que m’ha atret però que mai no havia pogut conèixer en profunditat. Sempre he admirat els poetes, ja que quan en llegeixo l’obra quedo meravellada davant del domini del llenguatge que mostren, davant la tria precisa de les paraules que usen i davant tots els recursos literaris que empren per fer la seva obra encara més bella i rica. Davant d’aquesta admiració, vaig escollir aquest treball perquè vaig pensar que remuntar-me als orígens de la construcció d’aquesta poesia catalana moderna, seria la millor manera d’entendre la poesia contemporània i d’acostar-me a aquest gènere literari. En efecte, tal i com havia previst, aquests mesos de recerca m’han permès descobrir grans composicions i grans autors, cadascun d’un corrent literari diferent, amb unes vivències diferents, una manera d’expressar-se particular i exclusiva i unes inquietuds també molt personals, però tots comparteixen l’amor per la llengua i per la terra catalana que els impulsa a escriure obres fascinants que queden gravades en l’eternitat. A més, malgrat aquestes evidents diferències entre els autors, hi podem trobar unes semblances i influències molt clares que marquen com, en certa manera, han col·laborat els uns amb els altres, mitjançant la lectura dels seus precedents, a construir el que ara coneixem com a poesia catalana, que ha tingut una evolució específica marcada pels diferents fets històrics que ha patit la terra catalana i que han exigit uns corrents i estils culturals que, malgrat que sempre han estat en consonància amb els corrents coetanis europeus, han hagut de tenir peculiaritats pròpies i, per tant, unes inquietuds diferents en cada moment, marcades també per les influències i innovacions dels artistes catalans entre ells. Verdaguer és el pare de la poesia catalana moderna, qui revitalitza la llengua i la poesia. El seu corrent literari és la Renaixença, corrent que, després d’un llarg període de “Decadència” de la literatura catalana, vetlla per la revitalització de la llengua catalana i l’estimula per mitjà de l’aparició de la premsa catalana i concursos literaris com els Jocs Florals, que retornen de l’Edat Mitjana. (···) Verdaguer fa ús d’un vocabulari culte i arcaic que revitalitza la llengua, posa una especial èmfasi en el territori i construeix símbols de la nació catalana que transcendeixen a l’apassionament localista dels seus contemporanis. (···) Posteriorment a la Renaixença, arriba el Modernisme, un corrent cultural que pretén modernitzar aquesta societat antiquada i conservadora a través de l’art, àmbit que inclou la literatura. El Modernisme té la voluntat de trencar amb el conformisme de la literatura catalana de l’època i igualar-la a l’escala europea. En aquest context apareix Joan Maragall, un vitalista regeneracionista que defensa l’espontaneïtat de la poesia i defensa la inspiració per sobre de tot, per mitjà de la teoria de la paraula viva, i escriu sobre la seva terra amb orgull i un fort sentiment de pertinença i amor. Com hem vist en l’anàlisi de la seva obra, està clar que llegí Verdaguer i el prengué com a referent en múltiples ocasions. Amb l’arribada del Noucentisme, que trenca amb aquesta espontaneïtat de la llengua i opta per una poesia molt més formal, tendra i irònica, arriba el “Príncep” dels poetes catalans: Josep Carner. En el cas de Carner hi trobem influències de Verdaguer i Maragall menys clares i evidents, ja que arribats a aquest punt, la poesia catalana culta ja ha adquirit una forta consolidació, esplendor i popularitat. Carner viu la Guerra Civil Espanyola, fet que provoca com un tall en tota producció literària en català que, malgrat tot, no mor. La tradició literària catalana ha arribat a un punt que està tan ben assentada i consolidada que fins i tot sobreviu la dictadura franquista: els poetes i escriptors escriuen prolíficament a l’exili, i es continua escrivint en la clandestinitat. Tot això pot succeir gràcies als poetes que construïren la poesia catalana des de zero, partint del no res i amb la clara intenció, que compliren, de crear una llengua digna d’obres literàries cultes i transcendentals. Els autors posteriors no deixaren de formar-se, impregnar-se i inspirar-se de les obres poètiques dels fundadors d’aquest àmbit literari. Mariona Palanca Ribas
Tutora: Eulàlia Riera Corbeto
L’hora del conte 20 de setembre de 2004. Neix un nen com tants altres, un nen més al món. Pot semblar que aquesta és una història com totes les altres, la història d’un nen que es va fent gran però el Nil té una història difícil que ara us explicaré amb molts detalls. En Nil té una germana molt petita, la Mia, una nena que és un encant. No hi ha res que faci preveure cap drama però desgraciadament els seus pares els abandonen així que el Nil fa setze anys. En Nil, un noi bohemi i somiador, diferenciat de la resta per la bona actitud que té davant de tot, assumeix tirar endavant amb la nena i, malgrat la seva pobresa, lluita sense cansar-se perquè tot vagi el millor possible. Així és en Nil, un noi de cabells castanys, alt i escardalenc, d’ulls blaus i intensos com el mar. Tan bondadós i honest que es nota en la seva mirada. A més, és llum de bones intencions i persona de bé. I la Mia, una nena rossa amb uns ulls color mel, decidida a ser idèntica al seu germà. Sempre ha sigut un noi independent, ho ha après tot pel seu compte. Comença a treballar, amb aquells maleïts setze anys, en una llibreria, això fa que llegeixi molt i així aprèn moltes coses i cada vegada té un vocabulari més ric, ell que va néixer en una família analfabeta i ha hagut de deixar els estudis tan aviat per tenir diners suficients per menjar i mantenir la seva germana. Actualment, amb divuit anys, està cansat de seguir treballant a la llibreria; li encantaria estar de gresca com la gent de la seva edat i per sobre de tot desitjaria poder estudiar i formar-se. L’únic ressort que li queda per continuar endavant és la seva germaneta, la qual intenta ajudar-lo com i quan pot. La Mia desitja amb tot el seu cor que en Nil faci alguna amistat (sempre està treballant i cuidant-la), amb tan sols una seria suficient, una amistat de veritat, amb la qual pugui compartir valors com la lleialtat, la solidaritat, la sinceritat i el compromís entre ambdues persones. Vol que sigui feliç més que res al món. Un dia d’estiu amb un sol radiant, el carrer estava ple de nens jugant, en Nil anava camí de la feina i... ¡Pum!, va topar amb una noia alta, de cabells i ulls marrons, aparentment simpàtica. Els dos nois amb molta vergonya es van demanar perdó i per evitar tràngols difícils cadascú va marxar pel seu camí. Però en Nil va veure la cartera de la noia a terra i ràpidament la va agafar i va alçar la vista per tornar-li... però la noia havia desaparegut entre la gent, així que la va guardar a la motxilla i va arribar a la llibreria. Es va passar tot el dia pensant en ella, i finalment en acabar la jornada es va decidir a obrir la cartera per esbrinar el seu nom i telèfon. L’endemà es van trobar en un parc i sense
saber com van passar hores i hores xerrant, i en Nil li va explicar la seva història. La Paula i en Nil es van transmetre confiança, com si es coneguessin de tota la vida. En veritat, la Paula és una noia molt tímida i reservada, difícilment es comunica amb ningú, això l’ha fet sempre molt solitària. Li agrada molt la lectura, amb ella viu experiències i aventures que mai s’ha atrevit a viure de debò. Ara amb en Nil ha estat diferent, els uneix la passió per la lectura, tenen moltes coses per compartir. En tornar a casa, la seva germaneta esperava en Nil, estava impacient i emocionada perquè li expliqués amb tot detall com havia anat. Va veure que en Nil estava molt content i ella també es va posar molt contenta. I així va ser, com en Nil i la Paula van començar la seva amistat, sempre que podien es trobaven per xerrar, moltes vegades amb la Mia. Es va adonar que la Paula era una noia molt empàtica, bromista i divertida, i que sempre que volgués podia comptar amb ella per a qualsevol cosa. Un dissabte, la Paula va convidar a sopar els dos germans. Com sempre van passar una bona estona de rialles i, quan la Mia es va adormir, la Paula va suggerir a en Nil que hauria d’estudiar una carrera, que ell sempre ho havia desitjat i que havia de complir el seu somni. Encara que la Paula li va oferir la seva ajuda per tenir cura de la seva germana mentre ell estudiava, en Nil ho va rebutjar. No estava acostumat a rebre ajuda de ningú, sempre havia estat sol amb la seva germana. Però la Paula no es va donar per vençuda i al final el va convèncer. Els anys de la carrera van passar en un tres i no res. Ell continuava amb la seva feina i a la tarda marxava a la Universitat, mentre la Paula tenia cura de la Mia. I un bon dia, es va graduar i va poder complir el seu somni, gràcies a l’ajuda de la seva bona amiga. Aquesta vegada va ser en Nil qui va convidar-les a sopar a un bon restaurant. I en acabar de sopar li va donar un sobre a la Paula però en obrir-lo en comptes de mostrar-se alegre va posar cara d’enfadada i en Nil no ho entenia. El sobre contenia diners, ell li volia pagar per haver estat cuidant de la seva germana tant de temps, però per a la Paula l’amistat de veritat no té cap interès, ella ho havia fet de cor. Així va ser com finalment tots tres havien vist els seus somnis fets realitat: En Nil, poder estudiar una carrera per guanyar coneixement i tenir un bon futur. La Mia va aconseguir que el seu germà conegués algú i que la seva vida no fos només cuidar-se d’ella i treballar. I la Paula, haver trobat un bon i gran amic com en Nil.
Maria Ayala Díaz - Primer d’ESO
Món científic
VISITA AL COSMOCAIXA: EL CERVELL Apunts de l’observació i visita realitzada Tercer d’ESO GRUP DE TREBALL: Alba Rodón Vélez, Júlia Aynés Quiles, Inés Hidalgo Gracia, Marta Cendrós López
(A l’exposició) Ben a prop d’on es presenta el sistema nerviós (central i perifèric) d’una persona hi ha un tall de cervell sa i un de malalt (Alzheimer). Quines diferències hi observes? El tros de cervell afectat per l’Alzheimer té una proteïna de nom B-aminoide a l’escorça cerebral; en canvi, el cervell sa presenta absència d’aquesta proteïna. A més, el cervell afectat és més petit i arrugat i el sa és més gran i llis.
Neurones, glies i sinapsis. El teixit nerviós inclou dos tipus de cèl·lules: les neurones i les cèl·lules de glia. Quina és la funció d’aquestes darreres? Les cèl·lules glia són les encarregades de mantenir les neurones en perfecte estat. Els proporciona els nutrients i s’encarreguen d’evacuar els residus.
Més gran...més complex. És la mida del cervell que determina el grau d’intel·ligència? La mida del cervell no determina el grau d’intel·ligència. El que determina la intel·ligència és la seva estructura.
LA INTEL·LIGÈNCIA Sempre hem sentit que venim del simi però no és així, només en som parents. Els humans tenim la capacitat de rebre informació, processar-la i enviar algun tipus de resposta. D’això en diem intel·ligència. Cal dir que, aquesta capacitat, no només la tenen els humans. Hi ha cinc tipus d’intel·ligència: Intel·ligència zero: És la (no) intel·ligència de les pedres, que no pensen. Intel·ligència rígida: La de les formigues que són incapaces d’improvisar. Intel·ligència flexible: És la del pop, que no necessita considerar els seus límits corporals, de manera que emmagatzema patrons conductuals que s’activen quan ho necessita, oferint amb això una resposta ràpida i eficaç a les demandes ambientals. Intel·ligència adaptativa: És la del gos, que es refereix a la capacitat per resoldre reptes per si sol. Intel·ligència simbòlica: És de grau superior i la tenen els humans. És la capacitat de processar coneixement i transmetre informació a través de símbols. Permet solucionar problemes, trobar alternatives i prendre decisions, tot adaptant-se a les circumstàncies. La intel·ligència simbòlica ens ha otorgat el llenguatge tant oral com escrit. Destaquem dos tipus de llenguatge escrit: l’ideogràfic que és el que coneixem actualment i un d’anterior, el pictogràfic, que és el de les pintures rupestres. Al final de la visita ens van ensenyar un robot que utilitzava la intel·ligència per al seu funcionament. Cal aclarir que aquesta és la característica d’un robot; per això a la “Roomba” se la pot anomenar robot, per la seva interacció amb el medi, però a la rentadora, no.
Pensem-hi una mica CARTA A UN INFANT QUE HA DE FUGIR QUEDAR-SE A CASA O FUGIR... El dia 24 de febrer, Rússia va envair Ucraïna i va donar pas a un conflicte bèl·lic que manté els ulls de tot el món atents al que passa en aquest punt del nostre continent. La vida dels ucraïnesos va canviar radicalment d’un dia per l’altre. Sense gaire marge de reacció, molts d’ells van haver de prendre una decisió important: marxar de casa seva o quedar-s’hi. Ningú no s’imaginava que les coses poguessin acabar així. Els ucraïnesos portaven una vida molt semblant a la de qualsevol de nosaltres, i de sobte van haver de trencar la seva rutina diària i, en molts casos, deixar-ho tot enrere. Algunes famílies ucraïneses van decidir fugir del país i buscar ajuda en països veïns, especialment a Polònia.
Què li diríeu a un nen o a una nena que ha hagut de fugir de casa seva per la guerra? Què li preguntaríeu? Com l’animaríeu? Penseu com està canviant la vida d’una nen o nena a causa de la guerra i escriviu-li una carta amb els vostres pensaments, reflexions, preguntes o suggeriments.
Estimat infant, Soc una nena, tinc sis anys i visc a Sant Feliu de Llobregat. He sentit que esteu fugint. Heu perdut res important? Heu perdut la casa? Esteu bé? Jo desitjo que s’acabi la guerra. Maria Sans Güell
Estimat amic, Som uns infants de primer de primària. Hem sentit que el teu poble està en perill. Espero que la guerra s’acabi. Estàs bé? Desitjo que la guerra pari. Mario Rojo Garcia Estimat infant, Soc un infant, tinc set anys i visc a Sant Feliu. He sentit parlar del teu país, ja sé com us sentiu. Us heu amagat? Heu fugit? Us heu quedat a casa? Visca Ucraïna! Espero que s´acabi la guerra i totes les del món. Nil Carrera Domingo Dibuixos i decoracions de: Jan de Pablo Pallarès Emma Sales Canales Maria Moreno González Valentina Bazin Llopart
Estimat infant, Soc la Valentina, tinc set anys i visc a Sant Feliu de Llobregat. Com et trobes ? Està bé la teva família? Com et dius? Quants anys tens? Espero que s’acabi la guerra. Voldràs ser el meu AMIC o AMIGA ? Si vols venir a casa meva et cuidaré. Vols que ens coneguem? D’on ets, de Rússia o d’Ucraïna ? La teva família ha lluitat? Em vols conèixer? Si vens et donaré un dibuix per a tu... Petons... Valentina Crespo Pérez Hola infant, Em dic Pol, tinc 8 anys i visc a Sant Feliu de Llobregat. He sentit que el teu poble i Rússia estan en guerra. Què hi podem fer? És una mala sort... Heu fugit o us han vingut a buscar? El teu pare s’ha hagut de quedar? Espero que no t’entristeixis gaire. Ho podreu superar! M’ho he passat molt bé escrivint-te aquesta carta. Una abraçada molt gran. Pol Sánchez Casares Estimat infant, Em dic Berta, tinc onze anys i faig l’últim curs de primària. Visc a un poble que es diu Sant Feliu de Llobregat, que és molt a prop de Barcelona, Catalunya. Sé que aquests dies ho deus estar passant molt malament i és molt injust el que estàs vivint. Et volia fer arribar un missatge d’esperança i de força. Que sàpigues que no esteu sols, que des d’aquí intentarem ajudar-vos en tot el que puguem. Al meu poble i a totes les ciutats la gent s’està organitzant per recollir el màxim de coses que puguem necessitar (com roba, sabates, menjar, joguines, medicaments...) i espero que us vagin arribant i això us ajudi a poder suportar millor el que esteu vivint. Des de Catalunya et vull enviar una abraçada molt forta i els millors desitjos que aquesta guerra s’acabi ja i pugueu tornar a tenir una vida normal. Un petó molt gran... I no oblidis que ets molt fort i valent i que no estàs sol. Estem amb vosaltres. Us estimem i us portem al cor. Berta Duran Puig
Estimat infant, Em dic Lucía, soc una nena d’onze anys i visc a Barcelona, una ciutat europea com la teva. Des de que he sabut que Rússia ha iniciat una guerra al teu país, penso en tu i en tots els nens ucraïnesos. Vull que sàpigues que em sembla molt injust el que us està passant ; cap nen hauria de viure el que esteu vivint vosaltres. Des d’aquí farem tot el possible per ajudar-vos. Ara molta gent està recollint aliments i altres recursos perquè intenteu estar una mica millor. Si la cosa depengués de nosaltres us deixaríem a les nostres cases i us rebríem amb els braços ben oberts, Ara intenteu ser forts i fortes i encara que sigui difícil, penseu que tot això algun dia s’acabarà i que quan els adults posin una mica de cap en aquesta situació , tot s’haurà arreglat. T’escric aquesta carta perquè penso que cap de vosaltres es mereix una vida així. Tant de bo poguessis venir fins aquí i fer el que tots els nens del món hauríem de fer: jugar, aprendre i divertir-nos. No esteu sols. Amb amor, Lucía Sánchez Marfil
Vida d’escola
CAR NES
TOL TES
Enguany el Carnestoltes ha tornat a ser festa grossa. Per sort, ens vam poder reunir i celebrar la festa de la gresca i l’alegria. Enguany el lema del Carnaval era la línia del temps, de manera que cada classe representava una època històrica diferent, començant pels dinosaures i acabant amb un futur bastant curiós, ja que no hi vam veure ni paper de plata ni naus espacials, sinó que els nostres petits, els d’educació infantil es van disfressar de vellets i velletes. Això sí, uns iaios d’allò més trempats i marxosos. L’acte va ser conduït pel grup de teatre d’ESO que, en el seu paper de clowns, van aconseguir que tot anés sobre rodes. I el pregó... cosa de sisè, com és tradició. Tothom va gaudir d’una bona tarda i les disfresses eren d’allò més lluïdes.
HEM VOLGUT CONÈIXER LES IMPRESSIONS DELS DIFERENTS PARTICIPANTS ENTREVISTA A EDUCACIÓ INFANTIL Rai Sánchez González, Ivet Balsalobre Muixí, Martí de Pablo Pallarès, Hugo Rico Valle, Àlex Corredor Puigpinós, Júlia Gaspà Plaza, Noè Fernández Petri, Pol Alemany Perpiñá, Nora Garcia Figueras, Teo Mach Antolí.
Us va agradar anar d’avis i àvies? Sí. Quina es la disfressa i el ball que més us van agradar? La dels dracs. La dels dinosaures. La de les princeses i cavallers. Vau seguir les ordres del Rei Carnestoltes durant la setmana? Quina us va agradar més? Sí Anar amb pijama. Vestir-nos desconjuntats perquè vam portar els pantalons al revés. Us va agradar ballar davant de l’escola? Sí (riuen). Us ha agradat el rei Carnestoltes? Sí. Què és el que més us va agradar de la festa? Menjar creps per postres. Com us vau preparar la disfressa? La vam comprar. Jo em vaig comprar una pipa. La samarreta me la va comprar la meva àvia. La roba ja la teníem.
VISCA EL CARNAVAL! ENTREVISTA A L’ESO De què anàveu disfressats? Carlota Sánchez: De gàngsters. Alex Campillo: Dels anys 80. Com va sorgir la idea? Carlota Sánchez: Perquè volíem anar d’alguna cosa formal i elegant Alex Campillo: La van suggerir algunes noies, una altra opció era la prehistòria. Tots vau estar d’acord a l’hora d’agafar la disfressa? Carlota Sánchez: Si, bé, hi havia gent que al principi no li agradava la disfressa però després es van animar. Alex Campillo: No, una minoria no volien. Què és el que més gaudiu del Carnaval? Carlota Sánchez: Veure els balls i els petits passant-ho bé. Àlex Campillo: Riure amb els amics i divertir-se.
CONVERSA AMB EL GRUP DE TEATRE Per què us vau apuntar a teatre? Adriana : Per poder aprendre més sobre com actuar etc. Clara: Per perdre la vergonya en les exposicions orals i saber parlar davant un públic sense estar tan nerviosa. Marc: Per expressar els meus sentiments. Esperàveu que fos aixi? Abril: Jo m’ esperava més teoria pero m’agrada que hi hagi tanta pràctica, perquè tenim l’oportunitat d’entrar molt en el paper i aprofundir. Marc: Jo m’ho esperava aixi i estic molt content de com fem les classes. Clara: A mi m’agrada molt com l’Ona ens motiva i sempre ens anima a actuar i a provar coses noves. Per què anàveu vestits així, de clowns, al Carnaval? Tots: Perquè es tradició a l’escola que els de teatre que presenten Carnaval es difressin de pallassos per anar d’acord amb l'ambient i donar un toc més festiu a la celebració. Estàveu nerviosos? Adriana: Clar que estava nerviosa perquè hi era tothom, però també estava molt emocionada. Marc: Sí que estava nerviós però com que no teníem un diàleg que s’hagués de seguir al peu de la lletra estava molt més relaxat perquè tenia llibertat per dir el que volgués, amb moderació. Estrella: Estava molt nerviosa perquè hi havia molt de públic i també molts coneguts. Abril: Jo no em sentia nerviosa perquè tenia la sensació de ser una altra persona i per això em sentia completament relaxada. Què recomanaríeu a algú que es vulgui apuntar? Marc: Fes teatre perquè l’Ona et donarà moltes oportunitats i t’ensenyarà molt sobre tu mateix, també. Estrella: Que faci teatre que aprendrà molt i que trobarà un espai per a ell, segur.
La Cartellera EL MAR. VISIÓ D’UNS NENS QUE NO L’HAN VIST MAI Un diumenge de febrer, els grups de primer, segon i tercer d’ESO van anar al Teatre Nacional de Catalunya per veure l’obra “El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai” de Xavier Bobés i Alberto Conejero. Es tractava d’una obra de teatre poètica i documental que explicava la història d’un mestre, l’Antoni Benaiges i la seva experiència a l’escola de Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos, durant la Segona República Espanyola. Benaiges era un innovador i va posar en pràctica el mètode Freinet, en el qual els alumnes aprenien per ells mateixos i expressaven les seves vivències i pensaments a través de textos que editaven en dues revistes escolars (com la nostra Trimestral!). El mestre es va implicar profundament amb els seus alumnes i els va prometre que l’estiu del 36 els duria a veure el mar. La insurrecció feixista va impedir que acomplís la seva promesa i Benaiges morí afusellat aquell estiu mateix i fou enterrat en una fossa comuna.
LA CRÍTICA DELS ALUMNES SOBRE L’OBRA L’obra ens parla d’Antoni Benaiges, un mestre republicà que té la intenció de transformar l’educació i erradicar l’analfabetisme en un poble de Burgos, Bañuelos de Bureba. Quan comença la Guerra Civil, mor afusellat pels feixistes. Els actors segueixen magistralment un mètode amb el qual, ajudant-se d’unes càmeres i del seu talent interpretatiu, aconsegueixen reviure a la perfecció la història del mestre protagonista. Sergi Torrecilla aconsegueix complementar la visió de la història aprofitant al màxim objectes com una pissarra, pupitres i les pertinences del mestre. Quan l’obra arriba a la seva fi, se senten les veus dels que un dia van ser els alumnes de Benaiges, començant amb la frase “Aquí está enterrado el maestro de mi pueblo” que és el que van dir quan, gràcies a la Memòria Històrica, es va obrir la fossa comuna. Meravellós! Només així podem descriure aquesta obra, els seus actors i components i les sensacions que aquesta ens va fer sentir. Carlos Carrasco Caballero - Ian Lanzarote Fernández
La interpretació de Sergi Torrecilla et portava realment al moment de la vida d’Antoni Benaiges, com si realment fos ell. Interactuava de manera indirecta amb el públic, ens parlava als espectadors de mestre a alumne. La seva actuació et transmetia diverses emocions. tan tristes com alegres. Fins i tot, en els moments més durs podies sentir-ne el dolor. Mireia Rodríguez Martínez i Núria Moreno Deng
Cal destacar que, al final, queden tots els objectes per terra, també la cadira. Representen de bona manera l’escola destrossada per la Guerra Civil. La cadira cau quan representa que Antoni Benaiges mor afusellat. És una obra que demostra que els nens han de ser ciutadans, que quan siguin grans pensin, tinguin opinió pròpia, que es facin escoltar i que siguin lliures. Maria Suñer Sala i Judit Sánchez Ramírez
Van haver-hi un parell de coses que em van semblar originals. Com per exemple, al final de l’obra, les imatges dels alumnes del professor. I aquella càmera que s’anava movent i ens mostrava la importància dels petits detalls. Ariadna Boronat Grau
És la història d’un professor que va ser afusellat per haver intentat acabar amb l’analfabetisme després d’haver promès veure el mar als seus alumnes. Ha sigut molt interessant conèixer la vida d’un mestre que era molt diferent als altres perquè donava la veu a l’alumne. Chengxiang Chen
M’ha agradat moltíssim que es barregin dos àmbits, com són el teatre i la fotografia, combinant el text amb projeccions utilitzant una càmera i reproduint les imatges en directe, com ara una petita maqueta representant l’escola. Joana Falgàs Velásquez
El ritme, malgrat que a alguns els semblarà lent, està ben pensat per poder lligar el monòleg del mestre amb les gravacions. Aquestes complementen el discurs del professor i ens transporten a l’aula, on hi havia tots els papers a la taula i la impremta. Jo penso que hi havia certs elements simbòlics com la camisa vermella del Benaiges o quan treu la creu de la paret, que donaven un punt literari i metafòric a l’obra. Des del meu punt de vista, la música feia que, a l’hora de moure el material per l’escenari, l’espera fos més agradable. La il·luminació variava durant la representació i, juntament amb la sala tallers, feien l’espai més íntim. Crec que ha estat molt encertat el fet d’utilitzar els papers originals ja que li donava més veracitat. Emma López Manzano
Crec que és important veure aquest altre punt de vista de la repressió a l’inici de la guerra. També crec que pot fer reflexionar Els alumnes de les escoles sobre el que ens ofereix l’escola, que no deixa de ser la llibertat i la capacitat d’opinar respecte al món que ens envolta.
Anna Martínez Pedreño
EXPRESIÓN ESCRITA Siguiendo el modelo de los alumnos de Antoni Benaiges, escribimos una redacción imaginando lugares desconocidos por nosostros: EL FONDO DEL MAR El fondo del mar será muy oscuro. Tendrá peces muy extraños, de muchos colores y con una lucecita colgando en una antena. El fondo del mar será muy grande, no podrás ver su fin. Habrá todo tipo de plantas, que se moverán de un lado a otro. El fondo del mar será de arena, con barcos hundidos queriendo contar su historia. Con objetos perdidos, con tesoros olvidados. El fondo del mar será precioso, yo nunca lo he visto. Ariadna Calvo Castellote
LA LUNA La Luna será muy grande y no tendrá agua. Será gris, y con unos agujeros muy grandes llamados: Cráteres. En el medio tendrá una bandera ancha con colores fríos y cálidos. La Luna se ve pequeña, pero es muy grande, pensemos que es un satélite de la tierra. En la Luna, dicen que no hay vida, y es una lástima con lo bonita que se ve en una noche de luna llena. En las noches de luna nueva, la Luna no se ve pero allí está, es como Dios, que no se ve pero existe. En cuarto creciente o en cuarto menguante no la vemos toda, pero allí está, en el cielo, toda entera. Ya me gustaría ir a la Luna pero por ahora lo veo complicado. Marc Armengol Bolta
LA ISLA DE PLÁSTICO La isla de plástico será, enorme, estará llena de botellas, bolsas… No habrá nadie ni nada, es decir, no habrá animales, ni plantas, ni piedras, solo habrá plástico. Al llegar en barco, porque será el único acceso, lo primero y único que encontrarás serán toneladas de plástico, de diferentes colores y medidas. Habrá zonas en las que se podrán colocar tumbonas y sombrillas ya que no será tierra fértil ni apta para poner plantas. El sol será el principal y único elemento natural en la isla. Judit Sánchez Ramírez
ÁFRICA África será grande, no muy cerca de donde yo vivo. Habrá pueblos pobres y pueblos ricos. Gente que tendrá que caminar muchos kilómetros para ir a buscar agua y comida y otros que el agua les saldrá de su casa. Habrá gente con culturas diferentes a la nuestra y su idioma distinto también. Habrá mucha flora y fauna. Muchos animales exoticos que no hay aquí, del más grande al más pequeño. Árboles, frutas, flores, distintas de donde yo vivo . Lugares muy bonitos y lugares destrozados y oscuros. Habrá diferentes tipos de música diferente. Sofía Gómez Ribas