només hi vaig veure unes lloses de pedra, un terra ple de pols immaculada, sense rastre de foc ni de desig, un forat hi vaig veure. I res més. No hi havia res més.
El migdia és esplèndid, amb un sol de justícia que tot just mig atenuen els arbres. Mentre els amos i els masovers resten drets sota els til.lers, en Joan i en Jaume s’han assegut a la mica de pedrís que hi ha vora el llorer centenari que cobreix part exterior de la paret de l’absis. L’Anna s’ha quedat a casa, a Vic, un xic marejada. Ells dos poden estar sols, per primer cop des de fa tres o quatre eternitats consecutives. Darrerament, a la missa dels diumenges, en Jaume ja no seu al costat d’en Joan. Tampoc ocupa el primer seient de l’esquerra -amb el seu pare les relacions continuen igual que sempre, zero sobre zero-. En sortir del temple, en Joan l’ha abordat. Ara intenten construir una conversa. -Sóc com una cuca de llum. Com una petita i minúscula cuca de llum, perduda enmig d’altres estels més brillants, més urgents que no pas jo. Per això tu no em veus, no et molestes a buscarme; i jo m’apago, m’apago. -Va Joan, no hi tornem. Ja n’hem parlat moltes vegades. Només et demano una mica de temps, fins que el fill neixi. Ara no puc deixar l’Anna sola, no... -Em vas demanar temps per engendrar el fill, em vas demanar temps per passar els primers mesos, em vas demanar temps per assumir els canvis... Sempre temps, sempre paciència. Ja no puc més, Jaume, jo no en sé d’estimar així. Sóc egoista, i possessiu també, però és que no concebo l’amor de cap altra manera. Jo t’estimo, molt, moltíssim, però em cremo. M’apago i alhora em cremo, m’empasso les brases i em buido per dins. -No ho diguis això. -Vols que et menteixi? -No, clar que no. Però és que les coses no són blanques o negres, Joan, hi ha matisos. Jo no he deixat d’estimar-te, només que ara tinc altres, altres... -Altres pessigolles dins la panxa. Eres tu qui deia que estimar no és dir que s’estima sinó demostrar-ho? Diria que no, era un altre Jaume. Aquell Jaume que em desitjava, que em comprenia, que m’estrenyia la mà quan jo tremolava. Però saps que és, de veritat, allò que més em molesta? No és que no ens veiem, que ja no compartim el fum espès ni els quinquens bruts de la taverna d’en Gep, o que passem setmanes sense emmirallar-nos als ulls... res d’això, ni de bon tros. És la necessitat, la manca d’aquesta necessitat per part teva. Et disculpes amb mi, et sap greu que jo pateixi, però en cap moment pateixes per tu. T’és igual no tenir temps per anar a La Cova, t’és igual no anar a beneir el cim. Si jo no existís, si tu no t’haguessis de sentir malament
214