Issuu on Google+

llĂ grimes negres sobre els seus caps

A qui sap plorar per alguna cosa mĂŠs que el seu propi mal de panxa

1


Hi ha dies que són dies i prou. No se n’espera res, d’ells; cap sopar amb els amics, cap festa d’aniversari, cap pel·lícula decent a la televisió, res. Només que s’acabin, que deixin pas a la nit, a la fosca, i que no tornin més. Tots n’hem viscut, de dies així. Per a l’Idaixa, però, tots els dies són dies i prou.

Va arribar ahir a la tarda, mig amagada entre les caixes d’un camió que portava neveres. Va baixar aquí com podia haver-ho fet al poble del costat, a la comarca veïna o potser mil quilòmetres enllà. Tan li fa, això. El cas és que va baixar i no la va veure ningú. Ha passat la nit arraulida sota uns cartrons, amb fred als peus i fred al cor. I por al cos.

Ahir al vespre, en fer-se fosc, un baf espès i humit va començar a sortir de tot arreu, de les cases, de les places, dels jardins, omplint els buits i saturant l’aire fins al punt de dificultar-li la respiració. L’Idaixa no havia vist mai la boira. Va plorar un xic. Aquest matí, poc abans de clarejar, ha començat a ploure. Al seu país no hi plou gairebé mai, i quan ho fa, és amb una pluja càlida i suau, que renta la cara de les dones i neteja de mals averanys les teulades de les cases. Aquí, però, la pluja és freda, freda i fosca com la panxa de les serps, una pluja que en comptes de netejar-li la cara se li filtra dins dels ossos i la fa estremir. Li recorda que té gana. A mitja tarda en té tanta, de gana, que arreplega com pot les escasses forces que li resten i surt de sota els cartrons. Travessa el riu pel pont de Queralt, tentinejant aquí i allà, recolzant-se en les antigues pedres que tantes Idaixes han vist passar. Està de sort; en un cubell d’escombraries hi encerta a trobar una mica de menjar, les restes mal escurades dels plats que els clients d’un restaurant proper no s’han pogut acabar. Menjar comprat amb diners, amb diners propis, guanyats segurament amb prou esforç, potser fabricant olles, armaris o camises, potser venent patates o xiclets. Diners que els pertanyen, que els poden gastar com vulguin, diners que serveixen per comprar menjar, per comprar una vida, i per llançar-ne les sobres a les escombraries. Una llàstima de diners, per molt propis que siguin. L’Idaixa no sap què són els diners, no n’ha vist mai. Sap, això sí, que el seu menú no és el del restaurant, és el dels cubells, i ho sap sense necessitat que ningú li hagi dit, sense necessitat de llegir el preu dels plats... no en sap, de llegir, l’Idaixa.

Com que encara guspireja, l’Idaixa pensa que seria millor que aquesta nit dormís sota del pont. Va a buscar els cartrons i s’hi instal·la. Es tapa com pot i mal dissimula la gana que encara li queda imaginant acolorides pinzellades dins del seu cap. Es dibuixa per a si mateixa un món de color blau, blau i vermell, i groc, i verd; un món on l’encant d’un somriure sigui suficient per tenir taula parada a les fondes dels que saben llegir, un món on els cartrons de sota els ponts es transformin en mantes i coixins, llits i sostres d’habitacions. Un món on les llàgrimes facin de més bon vessar. Li costa agafar el son, es recorda dels de

2


casa. El seu germà petit, que ja deu haver crescut mig pam, el seu pare, les seves germanes grans; i la mare, sobretot la mare... també deuen tenir gana, ells. Qui sap on són.

Aquest matí ha sortit de sota els cartrons i ha començat a caminar rambla amunt, a poc a poc, molt a poc a poc, estalviant tan com pot les escasses engrunes de força que els cubells de l’altre dia li varen regalar. I ha vist gent. Només gent. No amics, no companys, no parents. Gent i prou. Gent d’ulls negres com els seus, de dents blanques com les seves, de peus petits iguals que els seus, però que en comptes de fer-li companyia la fan sentir terriblement forastera, aliena a tot i a tothom. Espurnes de soledat se li incrusten dins dels cervell, aquella mena de soledat més refinada, aquell sentiment que fermenta enmig de molta gent, de gent estranya, gent diferent que no t’atrau ni es deixa atraure, que no s’interessa per ningú, que no escolta, que no veu, que es nega a admetre qualsevol presència que l’incomodi. Massa esforç, massa temps malgastat en simples banalitats. Només una altra persona humana. Una altra cultura, ja se sap.

Avui la gana és tant forta que a mitja tarda ja escorcolla els cubells de la zona baixa del carrer de la Riera, i es deixa guiar per les olors conegudes. Amb les escasses quatre setmanes que porta a la ciutat, ha estat capaç de desenvolupar el sentit de l’olfacte d’una manera extraordinària. Forçada a viure de nits, els ulls se li han anat tornant mandrosos i han acabat traspassant el seu protagonisme a d’altres sentits fins llavors oblidats. Durant els primers dies foren l’oïda i el tacte els que l’ajudaren a omplir una mica l’estómac, però d’aleshores ençà ha estat l’olfacte el que l’ha guiada de cubell en cubell, de bossa negra en bossa negra. Cada dia, només llevar-se, es desfà dels cartrons i intenta desentumir-se els pocs músculs que li queden. Després de dues o tres badallades creua el pont amb passes curtes, deixant que el cor assimili el ritme dels batecs i, quan arriba al davant de la plaça de la catedral, aixeca els ulls al cel i respira fort, cercant la lluna amb la mirada i l’olor de menjar amb totes i cadascuna de les seves cèl·lules olfactives. Abaixa el cap i decideix, pregant de no equivocar-se, el carrer pel qual començarà a buscar. Així ho ha fet aquesta tarda, i així és com ha escollit el carrer de la Riera; no per la vista -tot i que en ser més d’hora, encara hi ha un xic de sol-, no per cap soroll ni cap intuïció. Ho ha fet per una particular olor de carn rostida, cuixa de xai segurament. En troba les restes uns vint minuts més tard, empastifades de salsa rosa i d’un suc de color negre de dubtosa composició. Tot plegat dins d’una bossa massa ben lligada, al mig d’un contenidor ple d’altres bosses iguals però sense cap olor que presagiï restes de menjar mínimament aprofitables. Tot i la bona olor l’aspecte és lamentable, però com que té tanta gana s’ho menja apressadament, tancant els ulls ben fort. No passen deu minuts que ja ho vomita. En tot el carrer no hi troba res més, i decideix plegar una estona, reposar fins que es faci fosc. Decididament, la llum del sol no està a favor seu en aquest país tan fred, tan fosc, tan tancat i tan poc hospitalari. Moltes cases de parets gruixudes, de finestres altes, de sants i de creus

3


esculpides a les façanes... unes parets massa gruixudes, unes finestres massa altes i uns sants i unes creus massa altives per dignar-se a escoltar el batec d’un cor revestit amb pell de color negre. Quan el sol es pon -encara no ha plogut, però potser d’aquí a una estona hi haurà boira- decideix arriscar-se a provar un nou camí. Després de creuar el pont enfila amb decisió cap al Portalet, arrapada a les muralles que un dia el rei Pere III va manar edificar i que tantes vegades han servit per rebutjar l’intrusisme d’aquells que vestien diferent. Paradoxalment, avui serveixen a una dona mig despullada per passar inadvertida al mateix temps que li són d’ajuda per a no perdre l’equilibri. Arriba així al capdamunt de la rambla dels Montcada, i torça a corre-cuita cap al carrer dels Argenters, evitant tan com pot els fanals que traïdorament la volen il·luminar. És el principal carrer comercial de la ciutat, ara amb totes les persianes baixades, protegint la propietat privada i limitant fins a cert punt l’enveja i la cobdícia. És un equilibri estrany el que persegueixen els botiguers: han d’aconseguir que la gent desitgi suficientment el seu producte per tal que el comprin, però alhora han d’evitar que el desitgin massa i acabin robant-lo. Val a dir, però, que hi tenen molta perícia. El lloc és nou per a ella, i camina amb peus de plom. El seu estómac es queixa, les seves cames es queixen, i el seu olfacte no troba res; només espines de peix, caixes de fruita i bosses plenes de retalls de roba. Està desesperada, i malgrat que la boira sembla que no es vulgui ensenyorir de la seva més estimada concubina, s’atreveix a arrossegar-se cap a les arcades mig plenes de gent de la plaça major, deixant a la seva esquena les banderoles que guarneixen amb prou encert l’artèria amb més tradició d’una ciutat que temps enrera vestia monocromàticament amb sotana i alçacolls (i que conseqüentment era avara i mesquina) però que avui vesteix texans descolorits i un bon grapat de Mercedes. Desafortunadament, malgrat el canvi, segueix sent gairebé tant avara i mesquina com abans; a vegades sense el gairebé.

És dimecres, un dimecres fred del pic de l’hivern, sense boira i sense pluja, però amb fred. I no hi ha hagut mercat. No hi ha hagut pageses venent fruites o verdures, venent patates del bufet o rovellons. No n’hi ha hagut, i amb la seva absència ni una deixalla comestible aconsegueix trobar ella en tota la plaça. L’abandona per ponent, baixant pel carrer Verdaguer, inconscient de les rimes que el nom del poeta desplega en altra gent. Ella de llegir no en sap, i encara que en sabés, segur que trobaria insulses les exaltacions patriòtiques que un capellà de peu de mula va llegar a la posteritat. S’atura davant de l’estació, dubtant de si entrar-hi, però no s’atreveix. Camina un xic més, un xic més, un xic més encara. Fins un altre pont. Està cansada, no té cartrons ni sap on trobar-ne, però es nota tan feixuga que s’arrauleix a sota seu i s’hi endormisca; acluca els ulls i es recargola en una mena de clot que l’aigua deu haver cavat en dies de riuada. Quan comença a clarejar es desvetlla un xic, el temps just per trobar un parell de sacs de ciment buits, molls per la humitat i rossegats pels ratolins. Se n’apodera i els fa servir de sostre, així ningú la destorbarà en tot el dia. No existirà, no tindrà ulls, no tindrà mans, no tindrà cor. Només molt fred i molta gana; fred a la pell i fred a dins del cap, allà on reposen els noms dels seus amics, dels seus germans, tots morts, tot i que no gaire més morts que ella.

4


 Avui es desperta més tard, quan ja fosqueja. Intenta alçar-se, però li costa molt. No pot, realment no pot, però al final s’alça. Sempre ha estat així; quan era a casa seva, la pluja no podia trigar més a arribar, però va trigar; els seus germans no es podien morir de gana, no podien, però es varen morir; marxar a viure a un altre país no podia ser pitjor, era impossible, impossible, però ho va ser. Encara ho és. Està molt prima, però es sent obesa com mai, com si s’hagués engreixat 20 quilos de sobte i el seu cervell no sabés com fer-ho per dominar semblant embalum. Camina feixuga, geperuda, gairebé de quatre grapes. No gaire lluny d’on ha dormit hi passa el tren, combois blancs i vermells carregats d’esperances i de somnis, de viatgers que demà seran esclaus. Uns trens plens d’esclaus que ningú veu, que ningú coneix, que ningú vol alliberar perquè no saben que ho són, que ni ells mateixos saben que ho són. Avui es creuen viatgers, viatgers a la recerca d’una vida millor. Però seran esclaus. Ho seran quan no trobin feina, quan els rebutgin amb qualsevol excusa, quan els demanin uns papers que ningú els vol donar, quan hagin de viure sota un pont... llavors seran esclaus, i igual que abans, abans que ho fossin, tampoc ningú els voldrà alliberar. S’acosta a la via, s’hi acosta més, a poc a poc, una mica més, ja és a tocar, i no s’atura. Camina d’esma, sense pensar, sense pressa, i cada cop s’hi apropa més, massa... un tren estripa l’aire amb el seu xiulet agut i ella per fi s’atura. Deixa anar un crit i s’atura. Un crit sord, imperceptible, eclipsat per l’estrident sirena de la locomotora, però que la treu de la hipnosi i la fa aturar. El cor li batega molt més de pressa de l’habitual, molt més ràpid. Què pretenia fer? Defuig la pregunta, però mentre el seu cervell tracta de pensar en una altra cosa, els seus ulls es perden rails enllà, tan lluny com la foscor de la nit li permet. Gairebé com un autòmat s’acosta al pont del tren; una vella construcció de ferro, imitació poc encertada dels models que Eifeel va anar escampant arreu d’Europa. S’aboca a la barana i escolta. Escolta els precs d’un abisme que la inciten a volar, escolta les súpliques dels seus germans que li reciten versos antics, de quan eren quitxalla i s’embadalien amb les narracions dels ancians. Ho escolta tot i ho processa feixugament, sense acabar de percebre’n el missatge. Seria senzill plegar d’una vegada per totes, deixar de lluitar, abandonar-se a la foscor i resar les pregàries que fa tant de temps va deixar de creure’s, donar-los la raó... abaixar el cap i donar la raó a aquells que l’han despreciat, a aquells que en comptes d’un tros de pa li han ofert un judici estandaritzat... tots sou iguals, lladres, drogaaddictes, ganduls..., un silenci, una mirada, amb sort una disculpa... perquè els voleu, els diners, us els gastareu en porqueries. I del menjar, què en fareu, si passéssiu gana ja aniríeu a treballar.... donarlos la raó. Comença a plovisquejar, només una mica, quatre gotes, les suficients per provocar-li una batzegada i fer-la retrocedir. No es pot donar la raó a aquells que no la tenen, no es pot abaixar el cap davant d’aquells que es creuen superiors. El respecte és per qui mostra respecte, la compassió no és pels compadits sinó pels qui compadeixen. Es passa tota la nit cercant menjar, i una mica en troba. No sap on és, ha perdut la referència del riu i del pont de Queralt, i durant tres nits es mou pels barris de ponent amb una lentitud extrema, potser sis-cents metres la primera, no més de quatre-cents la segona, encara no tres-cents la tercera.

5


Estalvia la màxima quantitat d’energia possible, i malgrat tot troba força menjar, vist des del punt de vista de qui feia més de cinc àpats consecutius que no mastegava.  Avui s’ha despertat tard, prop de la mitjanit, i ha sortit a voltar com cada dia. Una espessa boira es gronxa sobre els teulats de les cases, amarant-li els seus cabells i humitejant-li els ulls ressecs de tanta enyorança. Encara en desconeix el nom la pluja que flota, s’ha acostumat a dir- però ja no la sorprèn com aquell primer dia; és més, hi troba un cert consol en la boira que l’embolcalla i la protegeix. En un cubell d’escombraries hi ha trobat una brusa i una faldilla, i s’ha mudat. Ha llençat la roba que feia més de dos mesos que no es canviava, que no rentava, i s’ha mudat. Però no ha trobat menjar. El proper dia tampoc, ni l’altre, ni l’altre. Quan, al quart dia, absolutament corsecada per la fam, s’ha desvetllat a les nou tocades i ha iniciat la recerca amb la sensació de darrera oportunitat, s’ha topat amb uns ulls que l’han espantada. I s’ha aturat. S’ha aturat davant per davant d’una mirada fosca, un pic amable i un pic agredolça, amb parpelleigs de necessitat, de fam, de gana, d’una gana diferent. Gana de carn, de carn viva, calenta, complaent. Amb prou diners per a comprar-la. I ella s’ha aturat. Està en venda? Ell vol una cosa que ella té, i ella en vol una altra que ell li pot donar. Ell acceptaria el tracte, els dos ho perceben abans i tot de formular-lo... però ella, l’acceptaria? Canviaria uns quants dies més de vida per una estona de sexe remunerat? Quant valen, uns quants dies de la seva vida? Poc, molt... quant? Ell els pagaria, però ella, voldria cobrar-los? Cau una pluja fina, i malgrat això s’aguanten la mirada una estona llarga, els ulls de l’estrany clavats en els seus ulls, com un ham a l’extrem d’una canya. Ningú estira i ningú arronsa; un joc de miralls on el primer que es mou perd la partida. Ella vol pensar molt de pressa, moltes coses, vol repassar tots els arguments que li sigui possible, perquè sap que una passa endavant li salvarà la vida i una passa endarrera li signarà la sentència. Arriba un moment que deixa de preguntar-se si està disposada a practicar el sexe amb un estrany per guanyar-se la vida i només intenta concentrar-se en decidir si val la pena continuar vivint o no. Ara la decisió és una altra, el debat intern es mou entre la força primitiva, irracional, que li exigeix esgotar els recursos per perllongar la seva estada a la terra, i la fatiga de cames, el cansament, el mal de cap constant que no para de demanar-li un final decent. I de nou dubta. Un bon grapat de gotes de pluja més tard, incapaç de posar-se d’acord amb si mateixa, ella agraeix que sigui ell qui resolgui la situació. S’ha posat a caminar de sobte, acostant-se cap a ella, i just abans d’una topada certera, ha girat cap a la dreta i s’ha perdut foscor enllà, sota l’atenta mirada d’uns ulls que saben positivament que amb ell s’esvaeix un dels dos finals possibles. Vençuda, retorna sobre els seus passos i cerca un clot on arraulir-se, uns cartrons amb què tapar-se, i una mica de tranquil.litat que li permetin acomiadar-se.



6


Tres dies més tard, amb els ulls absolutament clucs, amb la noció del temps perduda de totes totes, s’atreveix a girarse i a endormiscar-se de nou, ara amb la galta esquerra acariciant la fredor humida de la terra. Gairebé no ha parat de ploure des que aquell estrany li va donar una oportunitat, i d’aleshores ençà no ha tingut valor ni per a queixar-se. Podria culpar de la seva mort -encara respira, encara té un cor que batega, encara es percep uns dits que molt tímidament pot moure, però es considera morta- podria culpar a molta gent, a moltes actituds, però no gosa. Va tenir l’oportunitat de salvar-se, almenys l’oportunitat de fer alguna cosa per perllongar l’agonia, i no ho va fer. Això, als seus ulls, al que queda dels seus ulls clucs, la desacredita per a qualsevol queixa. Algú li va allargar una mà -una mà bruta, repugnant, leprosa, però una mà- i ella no la agafar. I ara, en conseqüència, es mor. No es lamenta i no té gana, i gairebé no té ni fred. Passa el dia mig endormiscada i la nit mig desvetllada, però la diferència és tan nímia que ni el sol ni lluna es posen d’acord a l’hora de definir-la. És com si flotés, com si fos un cometa gelat que en acostar-se al sol es va fonent deixant una magnífica cua de vapor, una mica de pols i un bonic espectacle als ulls humans, només que ella no deixa cua ni deixa espectacle, només s’evapora i prou.

 Dos dies més tard, decideix deixar de respirar. No sap com ni per què, simplement ho decideix i es mor. Sempre havia pensat que era impossible, i de fet ho és, però ella ha decidit deixar de respirar i ho ha fet. S’ha mort. Ningú la plorarà, ningú l’enterrarà. Potser uns quants dies més tard, quan la pudor es faci insuportable als nassos benestants dels qui viuen a les cases benestants de la benestant ciutat, potser aleshores vindrà algú i traurà els cartrons, i veurà un cos descomposant-se, i com que hauran passat prou dies, no encertarà a adonar-se que és de color negre, i potser llavors, amb sort, la colgaran en alguna fossa comuna d’algun cementiri comú, cristià òbviament, i ella, el que encara quedi d’ella, resarà una darrera pregària per tots aquells que encara no han pogut sortir a dansar sota la pluja, sota la pluja clara i calenta del seu país, tan enyorada, tan apreciada, tan diferent de les gotes gelades que deixen anar els núvols en aquest país de boira i de fred intens. I pregarà als estels que plorin per ella, però que no plorin aquí, que plorin al seu país, que plorin sobre els caps dels seus pares, corsecats per un altre fill que es mor abans que ells; que plorin sobre els caps dels seus amics, dels seus parents, que plorin pluja fresca, pluja fresca i abundosa, que plorin molt, que siguin els estels les seves pròpies llàgrimes negres.

7


Llàgrimes negres sobre els seus caps