Issuu on Google+

TOTS ELS COLORS D’ELENA

A l’Esther, per haver-me animat a escriure; i a totes les persones que, com ella, caminen per la vida amb la tendresa a flor de pell.

Per als meus pares.

He intentat expressar amb el vermell i el verd les terribles passions humanes. -Vincent van Gogh-

1


PALETA

Tinc una història per explicar-vos, la meva. De fet, ben bé la meva no, més aviat la història de les meves circumstàncies i jo, si em permeteu jugar una mica amb l’eternitat d’Ortega i Gasset. Millor encara, les meves circumstàncies i aquella part de mi que les transformaren en un garbuix de colors amb pretensions massa elevades. Us voldria parlar del meu primer quadre.

És molt llaminer fer de tastaolletes, assistir a exposicions, criticar el treball dels companys de facultat, deixar-se portar per l’olor de tarongina que embriaga les tardes d’estiu. És senzill somniar amb els ulls oberts tot allò que durant tants anys has anat perfilant mentre desfeies el camí cap a la facultat de Belles Arts. Uns somnis massa bonics que indefectiblement et condueixen cap al primer quadre.

Per aquelles coses de la mitificada inspiració, m’agrada pensar que vaig començar a imaginarme’l una tarda de novembre assegut al banc del jardí de casa dels meus pares. Les darreres fulles d’un magnífic roure pènol anaven caient sobre la gespa, tacant de vermell i ocre la catifa cada vegada més recremada de bosquina. Em vaig quedar embadalit amb el moviment; no pas amb els colors contrastats de la tardor ni amb la llum intensa de la tarda, no, només amb la dansa atzarosa de les fulles, que em va segrestar els ulls. Avui encara afirmo que aquell ball fou el principi del principi del meu primer quadre. De tota manera, em va costar posar-m’hi. Jo aleshores vivia en un petit altell del casc antic, llogat a baix preu i per tant en condicions deplorables, però absolutament concordant amb el que es pressuposa que ha de ser la vida d’un artista. En acabar la secundària havia marxat de casa els pares, no tant per voluntat pròpia com per imperiosa necessitat d’espai -físic i espiritual-. L’emancipació va resultar força més senzilla del que semblava, sobretot quan vaig aprendre a mantenir els lligams suficients per tal que a ells no els fes la impressió que havien perdut un fill i a mi em permetés portar-los la roba a rentar cada setmana. El pis que havia llogat era tan petit que no hi cabia cap mena de rentadora. Cap planxa tampoc. Això sí, el seu sostre inclinat, amb les bigues de fusta mig corcades i els maons d’obra vista de les voltes catalanes, li conferien un aire bohemi d’allò més escaient.

Vaig anar a comprar tot el que em calia -havia escollit realitzar un quadre a l’oli, eternitzant un xic més la tècnica que al segle XV popularitzaren Aubert i Jan van Eyck-, passejant de botiga en

2


botiga, començant per la paleta i acabant per la tela, amb un munt de feina al mig. Tres parells de pinzells de pèl de marta, dos més de pèl de cabra, un de nylon i encara un altre en forma de ventall per barrejar millor els colors. Una espàtula, un carbonet i el potet de trementina amb la seva intensa olor. I els colors, sobretot els colors; un tub gran de Blanc Titani -molt millor que el Blanc de Zinc-, un Siena Torrat, un Blau de París, un tub de Verd Cadmi i un altre de Magenta. Comenceu amb pocs pigments, havia dit el professor. A fer grisos sempre hi sereu a temps.

Recordo que era força tard quan la vigília de la Immaculada vaig acabar de situar satisfactòriament tots els objectes i me’n vaig anar a dormir amb el convenciment que l’endemà al matí començaria a pintar el meu primer quadre. El despertador em va fer aixecar puntual, recercant la llum de l’albada que m’havia d’ajudar, i mentre els primers ratjos solars s’esquitllaven sense permís dins de casa, jo els mirava arrapat a l’única butaca que l’estança es podia permetre. Rememorava la dansa de les fulles, el moviment desordenat que l’aire les havia obligat a dibuixar; i m’inspirava.

Amb més rapidesa de l’imaginable el sol es va aixecar horitzó enllà, i la blanca tela es va anar tacant de lila, de vermell, de taronja, de groc clar... blanca altra cop en poc més de quinze minuts. Si us hi fixeu, veureu que el sol es lleva més de presa que no pas la majoria dels que gaudeixen amb la seva escalfor. Paral·lelament al seu viatge, el meu imaginari particular es va anar buidant d’idees, de conceptes, de lliçons mig apreses, de tècniques i de normes. El cafè amb llet que m’havia preparat en despertar-me s’anava refredant dins de la tassa, enlairant la seva fumera cap al sostre, cercant els corcs que foradaven incansables algun racó amagat de les bigues de fusta. Era molt d’hora per algú que s’havia passat tota la nit somniant un primer quadre.

No sé del cert si fou la llum del sol, el fum del cafè, la dansa de les fulles o la incerta màgia de les nimfes dels pinzells allò que em va fer caminar durant un bon grapat d’hores per l’estreta franja que delimita el son de la vigília, el món dels vius i el món dels morts, els somnis dels desitjos, la consciència i la inconsciència. Vaig passejar per tots els cels amb els ulls oberts com dues taronges, la ment endormiscada com la d’un infant i l’ànima amarant-se de vivències i sentiments. I vaig pintar un quadre.

3


I

El dia 7 de juny de 1940 es va llevar tenyit de sang. Es va llevar amb olor de sucre cremat i de suor freda i penetrant. Es va llevar amb regust a carn esqueixada i amb el sentiment de joia més gran que una persona pot experimentar. Va néixer l’Elena. El campanar de la plaça del Mercadal encara no havia tocat les 4 de la matinada quan uns pulmons mancats d’oxigen exigiren el primer plor. Tres-cents anys enrera una altra sang havia tacat el sòl de Catalunya, però havia estat una sang molt diferent, un vermell amb gust de mort i de venjança, una olor de llibertat efímera guanyada a cop de falç. Aquell dia llunyà un Virrei havia plorat demanant clemència; tres-cents anys després un nadó ploraria per una mica de llet. Difícilment es podria trobar un exemple tant clar de la diferència entre sang de vida i sang de mort.

L’Elena, doncs, va plorar i plorar, i ni tan sols quan la deixaren sobre els braços de la seva mare aconseguiren que es calmés. A poc a poc, però, notà que tota ella s’omplia d’aire, que la placidesa del líquid amniòtic s’havia transformat en una incerta seguretat, menys densa i més volàtil, però també més espaiosa i prometedora. Callà, i despreocupada ja de tot plegat, s’adormí en un son llarg i de profunda dolçor. Per a la mare de l’Elena, igual que per als representants de la monarquia castellana, les preocupacions acabaven de començar.

Des de feia dues nits la Carme havia començat a tenir un malestar estrany. Encara li faltaven quinze dies bons per a la data prevista, de manera que no sabia com interpretar aquells dolors que per primera vegada sentia. No tenia por, però sí notava que les coses que li havien explicat milers de vegades les seves amigues estaven començant a desencadenar-se. Deurien ser pels volts de les onze del matí d’aquell 6 de juny quan decidí anar a fer un tomb pels jardins del Parc Nou. Feia poc que l’ajuntament havia inaugurat la instal·lació, amb el pretext d’esponjar una de les zones més degradades de la ciutat emmurallada. Malgrat la curta vida, les heures ja cobrien la majoria dels parterres, de manera que la Carme es distragué tot observant als coloms com intentaven destriar les molles de pa d’entre les fulles color verd fosc. Deuria fer mitja hora que caminava quan un intens dolor sota l’estómac l’obligà a tornar a corre-cuita cap a casa seva, alarmant enormement al seu home en dir-li que potser seria millor que anessin a l’hospital. Només arribar els va atendre un metge força gran, canós de barba i de cabells, massa acostumat als temors de les joves parelles per fer prou cas dels dolors de la Carme. Li feu una mirada ràpida, i com que massa sovint les dilatacions corporals no segueixen una norma fixa, l’envià cap

4


a casa amb un somriure sorneguer als llavis i una recomanació massa paternal per tractar-se del ginecòleg. -No passis ànsia, quan hagi de sortir ja trucarà a la porta. Per ara, encara està tancada amb pany i forrellat.

Tornà cap a casa, però ni la preocupació ni els dolors no l’abandonaren en tot el migdia. Enlloc no estava prou a gust, no podia estar-se quieta. Tot el cos li feia mal, es notava cadascuna de les terminacions nervioses que com boges transmetien missatges de tensió. La pell li tibava, i no sabia si aquells mareigs eren fruit dels seus dubtes o dels dubtes del seu nadó. Faltava poc per tres quarts de quatre quan un dolor més intens que els precedents li va recórrer l’espinada. La seva cara es va contraure, i els seus ulls es crisparen tant que al seu home li entrà un atac de pànic. Quan després d’una curta però intensa cursa pels carrers de la ciutat -en Pere i la Carme acabaven d’estrenar un dels primers cotxes que circulaven per Sant Amusic- arribaren de nou al centre sanitari, el somriure del vell metge els va premiar amb una nova entrega. -I doncs, com va la meva pacient impacient?

Només entrar a l’hospital els dolors es difuminaren, fos per por o per ganes de fastiguejar, i la segona exploració facultativa acabà amb els mateixos resultats que la primera. -La dilatació és molt petita. Encara caldrà esperar una mica més. Si voleu un consell jo de vosaltres...

La mirada que la futura mare li dirigí fou prou mesquina per aturar-li la plàtica. Se’n tornaren a casa amb la recomanació de la llevadora de tornar a venir tantes vegades com fos necessari. Les tres o quatre hores següents es feren molt feixugues per a la Carme, tant pel malestar constant que experimentava com per la contínua conversa amb el seu home. -Vols que anem un altre cop a l’hospital? A mi em sembla que hi hauríem d’anar, estàs molt malament... jo penso, penso que hi hauríem d’anar. Mira, si vols torno a posar la bossa al cotxe i amb un moment ja hi som. -Que no has sentit el metge? Per res del món torno a entrar per aquella porta si abans el nadó no ha tret el cap. -Però dona, no veus que et cal ajuda. A mi em sembla que...

5


-Mira Pere, el fill l’haig de tenir jo no, doncs calla d’un collons de vegada!- I el seu home callava. Callava uns minuts, a vegades mitja horeta, fins que la veia tan desfeta que no podia estar-se d’insistir. -No costa res Carme, potser et donaran alguna cosa pel dolor, i ... -Però un gest o una mirada d’ella eren suficients per fer-lo desistir altra vegada.

Al capvespre va semblar que el dolor i el mareig minvaven, de manera que cansada de caminar amunt i avall pel menjador de casa seva, insistí al seu marit per anar a sopar al restaurant El Roure, un dels seus preferits, a veure si es distreia. Després d’un primer plat tranquil i relaxat, el segon es va quedar a mig camí entre la cuina i la taula. De fet es quedà mig repartit entre el terra del restaurant i l’esquena de la noia que seia a la taula del davant, precipitat sense remei per culpa del bot i la cursa que la Carme va engegar, just instants després de fer un dels crits més impressionats que les parets del restaurant i els quadres de gira-sols i gallarets que les decoraven podien recordar. La taca de naixement que l’Elena tindria tota la vida al costat del melic s’assemblaria extraordinàriament al gira-sol que hi havia pintat en el quadre de sobre la taula on els seus pares soparen aquella nit. El trajecte cap a l’hospital fou curt, però en Pere mai havia sentit a la seva dona cridar d’aquella manera. -Vols fer el fotut favor de no passar per tots els sots de la carretera! La mare que et va parir, Pere, ahhh, afanyat, que no... vigila! -I ell callava- No saps conduir o què, vols fer el favor de no... la mare que...

A partir d’aleshores tot va ser molt ràpid. En entrar a urgències, al metge canós li va canviar la cara. Va empassar-se el seus somriures i a corre-cuita va tenir instal·lada la mare de l’Elena a la sala de parts. Era massa tard per donar-li anestèsia, però per aquelles coses de la natura, el nadó no volia acabar de sortir. Hagueren d’utilitzar pinces, i va perdre molta sang. La nena va néixer amb el cap boterut, però sense ni una esgarrapada -els anys havien tornat al metge massa confiat, però també molt destre en parts difícils- i encara que a la Carme li hagueren de fer vàries transfusions, per res del món hauria renunciat al plaer d’agafar en braços la criatura que durant gairebé nou mesos havia portat dins del seu ventre. Llavors ja no sentia dolor, ja no cridava, ja no plorava, ja no feia res. Només tancava els ulls, respirava tan acompassadament com la situació li permetia, i es limitava a concentrar-se en aquell cos masegat i desorientat que a poc a poc deixava de plorar per adormir-se per primera vegada sobre els braços d’una mare.

6


Tot plegat havia començat una tarda de finals d’octubre quan la Carme es va sorprendre a si mateixa comprant dos quilos de taronges a la fruiteria del costat de casa seva. Hi havia entrat amb la intenció d’emportar-se uns quants tomàquets i potser uns pebrots i unesalbergínies per fer samfaina, però sense saber com, es trobà omplint una bossa fins dalt de taronges de taula. Al seu home mai li havia agradat la fruita, i a ella les taronges li feien venir basques. Ja camí de casa, amb la bossa de taronges a la mà, s’intranquil·litzà una mica. Feia un parell de mesos que amb el seu home havien decidit tenir un fill, i des d’aleshores havia hagut d’escoltar les històries més estranyes que es pogués imaginar de la boca de les seves companyes de feina. Històries sobre què calia fer per quedar encinta, quina era la millor hora del dia, la millor posició -en això, les discrepàncies eren sensibles-, com se n’adonaria, quins sentiments experimentaria, etc., etc., etc., milions d’etcèteres. No es va voler alarmar, però de seguida que arribà a casa, deixà les taronges i anà a fer-se un test d’embaràs. El resultat fou positiu. Quan al cap de dos anys i mig va tornar a quedar embarassada no li va caldre cap altre test, n’hi va haver prou amb els tres quilos de taronges que altre cop comprà.

Els mesos que varen seguir a aquell rampell pels cítrics varen estar carregats de moltes coses. Carregats de taronges, de migranyes, d’esperances i de pors, de moltes pors. Després de la perceptiva visita al metge, li va costar encara força dies decidir-se a explicar-ho a la gent. Cada vegada que a la feina o a casa dels seus pares es treia el tema, ella l’evitava com podia, fent-se la despistada o afirmant mig en broma allò de déu dirà!. Sobretot amb les companyes de feina, totes elles més grans i amb fills propis, dir-los que estava embarassada li provocava sentiments contradictoris. Per un cantó se’n moria de ganes, sabent la il·lusió que els faria a totes, però per l’altra... per l’altra li feia la impressió que si ho deia li passaria alguna cosa, que potser perdria el fill, o potser en verbalitzar-ho alguna fibra més sensible que les altres es trencaria dins del seu ventre i tot aniria malament, com si el fet de fer pública la seva alegria comportés invariablement alguna cosa horrible. L’educació religiosa que durant tants anys rebé hi deuria tenir alguna cosa a veure. Massa pors a superar i massa pocs somriures d’ànim. Una vall de llàgrimes, la vida.

Quan estava de poc més de dos mesos, va començar a vomitar cada matí. Era com un ritual. Arribava a la feina amb la cara blanca i els ulls apagats, es canviava de roba, i la cursa que havia de fer cap al lavabo era igual de ràpida i caòtica que la que mesos després protagonitzaria al

7


restaurant. En sortia al cap de pocs minuts, amb la cara encara més blanca i uns ulls inflats i lilosos. Durant quatre o cinc dies va excusar-se dient que estava engripada, i que les medecines que prenia la deixaven baldada. Les companyes la miraven mig preocupades mig desconfiades, preguntant-li a cada moment què li passava. Alguna por primitiva la impulsava a mentir. -No, no pot pas ser. El dilluns passat em va venir la regla.- Elles callaven. Insistien de nou al dia següent, i davant la mateixa resposta, tornaven a callar. Fins que un matí la Dolors -una de les companyes- veient que aquella grip no acabava de curar-se, la va acorralar al vestuari i va tancar la porta amb clau. -Mira, et vas a fer tu la prova de l’embaràs o t’hi acompanyo jo! -Sense sortida. Sense remei. -No caldrà, ja fa dies que una granota va dir-me que sí.

Els canvis que el seu cos experimentà no li permeteren guardar el secret gaire temps més. Els primers tres mesos passaren entre vomitera i vomitera, però llevat d’això, amb un aspecte exterior tant poc canviat que hi havia dies en què dubtava si realment tenia alguna cosa creixent dins del seu ventre. Però de sobte, amb la mateixa espontaneïtat amb que els vòmits desapareixeren, el seu cos començà a deformar-se. Un matí, en vestir-se, notà que la faldilla no se li cordava, i que la panxa se li començava a arrodonir de manera preocupant. Uns quants matins més tard foren les sabates les que es negaren a entrar. Va haver d’anar a la feina amb les espardenyes de betes del seu home. Una manera com una altra de reafirmar l’embaràs.

Però tot això aquell 7 de juny va importar molt poc. Aquella matinada que tants anys abans s’havia conegut com el Corpus de Sang es va tornar a tacar de vermell, però aquesta vegada un vermell barrejat amb el blanc de la innocència, el verd de l’esperança i el rosa de l’amor; tots plegats combinant-se desigualment per formar una pell i uns ossos, un cor i uns pulmons, uns braços i unes cames, una cara i uns cabells. Pell, pulmons, braços i cabells de la nena més bonica que la Carme hagués vist mai. Al ram de flors que les companyes de feina feren arribar a l’hospital hi havia una petita targeta. En obrir-la, el més sincer dels somriures va tenyir la cara de la nova mare “Val la pena passar una grip si quan es cura ho fa portant una perla tan preciosa”.

La fàbrica on la Carme treballava estava formada majoritàriament per dones, i malgrat que també hi havia homes, el model de funcionament que es seguia era plenament femení. La rutina de cada dia desembocava en situacions on molt sovint allò que no es deia era més important que allò que es deia. Els secrets més secrets eren confessats dins d’aquelles parets, i la memòria de qualsevol

8


aconteixement perdurava anys i panys en forma de rumors alternativament afirmats i desmentits. Accions aparentment llunyanes en el temps eren mantingudes fresques i a punt per ser utilitzades en el moment oportú. Els detalls més petits eren tractats amb molta cura i sovint els silencis eren tan expressius que un sol somriure o un sol gest era suficients per entendre’s. Les relacions entre elles no sempre eren una bassa d’oli, més aviat una rosa amb força espines, però en moments de necessitat s’estrenyien fort les mans i construïen una pinya sense cap esquerda. Això li va salvar la vida a la Carme quan es va morir la seva segona filla, pocs dies després de fer els cinc mesos. Mort sobtada, digueren a l’hospital. El que no digueren és com ho havia de fer una mare a qui se li mor una filla per no morir-se ella també. Totes les morts són absurdes per definició; la mort d’un fill a més d’absurda és inhumana. L’Elena li serví de consol, el seu home li serví de consol, però si no hagués estat per les companyes de feina no ho hauria pogut resistir. Elles l’animaren, elles li feren veure que tenia motius per seguir caminant; una filla que la necessitava i un home que la cuidaria. No li permeteren rendir-se, i no es va rendir. Mai més va tenir cap fill, però l’amor que diposità en l’Elena li omplí amb escreix les necessitats afectives, almenys les maternals.

Encara va trigar cinc dies a abandonar l’hospital, la pèrdua de sang l’havia deixada exhausta. Foren cinc dies que no s’atreviria a assegurar que va viure. Se’ls va passar en un núvol, acaronada pel seu marit, per la seva mare, per la sogra, per les infermeres, pels rams de flors dels parents i amics, pels regals que tots li feren, per les visites de gent que no coneixia, pels bombons, pels consells... per encara més consells, més rams i més visites. Quan per fi la deixaren marxar a casa seva i el seu home va sortir un moment a comprar bolquers, es va quedar sola per primera vegada. Sola amb l’Elena, elles dues en una casa enorme, i no pogué evitar plorar. Va plorar per tot plegat, per ella, pel nadó, per les ganes de viure i la por a no saber com fer-ho. Va plorar una bona estona, i en acabar, es va sentir una altra persona; buida de passat, plena de futur. Va començar plorant com una dona i va acabar plorant com una mare.

Molts anys més tard, quan d’aquells dies ja només en quedaven pensaments distorsionats pel temps i per tantes vegades d’explicar-los, pensant en tot plegat, la Maria escriuria:

Naixem, i en fer-ho, signem la sentència de mort.

9


Respirem, i en notar-ho, intuïm el darrer alè. Obrim els ulls, i en veure-hi, sabem que un dia els tancarem. Per tot plegat, en néixer, plorem.

10


II

La tarda del 30 de març de 1957 es va adormir de color vermell brillant; un rosat pujat de to amb petits tocs de color negre. Es va morir d’evidència davant d’un enorme gelat de maduixa. Aquella tarda, a punt de fer els disset, l’Elena va decidir jugar-s’ho tot, i encara que li costés molt de reconèixer-ho, va perdre. I això no fou el més greu, el pitjor de tot va ser que va perdre quan el joc no havia fet res més que començar. Ni tan sols va tenir temps d’ensenyar les seves cartes, aquelles que el seu magnífic cos i la seva enorme innocència li havien fet creure que eren decididament guanyadores. Aquella tarda la varen fer retrocedir un munt d’anys en la seva curta vida, i paradoxalment, va créixer com mai fins aleshores ho havia fet. Un gust dolç a la boca però dolorosament amarg al cor, a l’orgull i al racó més amagat de la consciència. El mateix regust que els havia quedat als jueus de Catalunya quan un altre 30 de març, el de 1492, els Reis Catòlics dictaren l’ordre d’expulsió per a tots els xuetes dels regnes hispànics.

Aquell gelat de maduixa la conduí concretament 4 anys enrera, a una altra tarda, aquella en la qual descobriria perquè a les guineus sempre se les ha considerat tan perspicaces: elles sempre expliquen als seus petits prínceps com fer-ho per tal de poder assaborir els moments previs. A ella ningú la va avisar, i la conversa que li tocà viure l’agafà tant desprevinguda que li deixà un solc profund i contundent, d’aquells que deixen marca per tota la vida. Aquella tarda els seus pares havien arribat de treballar amb el mateix humor de sempre. Després de sopar havien engegat la ràdio, a veure què deien les notícies de Radio Nacional, i no deurien ser més de les 10 del vespre quan l’Elena, avorrida, se n’anà a dormir. Ells es quedaren com de costum amorrats davant la taula del menjador; en Pere amb l’orella clavada a l’aparell de ràdio, la Carme asseguda a la cadira del costat de la llar de foc, amb un davantal de rombes sobre les cames, un plat fondo a la falda i un cistell de vímet ple de patates per pelar. Dues mirades sorrudes hipnotitzades per una veu que arribava de molt lluny. La seva era una d’aquelles cases de nova construcció que els plans d’habitatge franquistes havien impulsat, amb la clara voluntat de reconstruir un país destrossat pels estralls de la guerra i de la fam. Situada als afores de Sant Amusic del Pla, denotava l’estàtus relativament adinerat que gaudien els pares de l’Elena. No era massa gran, però disposava d’un garatge per a un sol cotxe a nivell de carrer, a més d’un petit traster, un lavabo minúscul i una escala. Un primer pis amb cuina, menjador, cambra de bany, rebost i planxador. I una altra escala. A dalt, les tres habitacions. Ella dormia a la petita, reservada la més gran per als seus pares i la mitjana per a

11


hipotètiques visites que no havien d’arribar mai. Rodejant tota la casa, una tanca baixa de fusta delimitava la possessió, amb una porta de ferro forjat al davant i un jardí prou espaiós al darrera, que amb més ombra de la desitjable aconseguia mantenir viva una gespa groguenca que amb prou feines l’entapissava. El pare de l’Elena havia plantat fruiters a tocar de la tanca, però d’igual manera que la gespa, mai arribarien a consolidar-se. Aquells eren temps de supervivència, on fins i tot la gent com els seus pares no es podien concedir gaires luxes. Menjar fruita fresca cada dia -almenys durant l’estiu- era un dels plaers que la Carme s’hagués volgut permetre. Mai el va assolir; a Sant Amusic el sol escassejava massa. Nou mesos d’hivern i tres d’infern.

No sabia quina hora era quan aquella nit l’Elena es va despertar suada i va notar que tenia set. Feia força calor per ser a finals de març, i li venia de gust un vas d’aigua. Va saltar del llit i va sortir al replà que a forma de passadís comunicava les tres habitacions. L’altra banda del corredor s’abocava al menjador del primer pis, protegir per una barana de fusta poc treballada que impedia caure. L’Elena s’hi recolzà, i quan ja havia posat un peu al primer graó -la barana continuava de manera natural escales avall- s’aturà de sobte. Una veu la va frenar. La veu del seu pare. Més que la veu, la va frenar el timbre amb què sonava. El seu pare no xerrava gaire, pràcticament mai, i quan ho feia, acostumava a fer-ho fluix, amb una monotonia difícilment registrable. -Mira, així no podem continuar. -Duresa, molta duresa a la boca. -Així com, m’ho vols dir Pere, així com? -Duresa i aspror. -Doncs així, com fins ara, tu a la teva cadira i jo a la meva, amb una al mig que en lloc d’unirnos ens separa. -Ets tu qui li posa, la cadira. -Potser sí, potser sóc jo, però el cas és que hi és. -Doncs treu-la vinga, treu-la. Jo la trec, mira, ja està, apa!

La seva mare havia tombat la cadira a terra, i ella s’havia quedat petrificada. Cap dels dos cridava, però les seves paraules tenien aquell deix d’acidesa que les convertien en ganivets de punxa. -No es pot treure el buit, el desinterès, el no res. No es pot treure l’absència, i en el nostre cas, no es pot ni omplir. -Continuava essent el seu pare qui de manera poc usual mantenia el diàleg i no el deixava morir. L’Elena no li recordava una conversa tan llarga en tota la seva vida.

12


-No es pot perquè tu no vols Pere, perquè tu l’has fet i ets incapaç de reconèixer-ho... -No és cert, jo ho reconec, l’he fet i entre tots dos l’hem engrandit. -Tu, tu sol l’has fet més gran. Jo mai ho he volgut, sempre he provat d’acostar-me, de.. de... -Ara ja no importa. Si vols ho admeto, he estat jo tot sol, però això tan és, no et faig cap retret. No importa com ni per què, només que hi és, i que ja és massa tard per fer-hi alguna cosa. -No, no, no... Podem tornar a començar, Pere, podem fer-ho, jo puc, i si vols tu també, Pere, si vols... -Però és que no ho vull, no ho veus, no ho vull perquè encara que ara ho solucionéssim hi tornaríem a caure, d’aquí un mes, un any, potser més... hi tornaríem, ho saps.

No va acabar d’entendre aquelles paraules. No està bé que una nena de dotze anys escolti segons quines converses. Potser era prou gran per saber que allò que es diu no és necessàriament allò que es pensa, i que allò que es pensa a vegades s’ha guardat tant de temps a la part més fosca del cervell que quan surt gola enllà està més podrit del que caldria, però decididament encara no era prou gran per delimitar el significat exacte d’aquelles paraules, per digerir així, de sobte, una informació que li arribava en forma de diàleg, incompleta, massa sesgada per emmarcar-la amb exactitud. Com a Ferran el Catòlic li arribaren a les orelles les intencions de la seva dona Isabel, que ell de cap manera compartia. No estava disposat a acceptar l’expulsió dels jueus de les seves terres, però la veu de la seva dona va sonar més forta i més alta, i com tantes altres vegades es va incomplir aquell petit verset castellà del tanto monta, monta tanto.

Les paraules li sonaren estranyes, a l’Elena, però ni de bon tros fou el que més la desconcertà. Les mirades, els gests, les pauses i els silencis; el llenguatge no verbal, que malgrat no saber que rebia aquest nom, aquella nit va descobrir-lo en tota la seva magna extensió. -L’esquerda és massa fonda. -Hi tornava en Pere. -Ja ho entenc, hi ha una altra dona, ho sabia jo, ja la conec aquest tipus d’esquerda... -No em decepcionis Carme... saps prou bé que no hi ha ningú més. Suposo que així seria molt més fàcil, oi? Ens ho hem deixat perquè ell m’enganyava, podries dir. Ho vaig descobrir i ell no va tenir pebrots per negar-ho, explicaries a la botiga. Seria més senzill. Però no, no és veritat, i tu ho saps. Si vols ho pots dir, a mi no m’importa. Pots dir el que vulguis, però almenys no t’enganyis a tu mateixa, si et plau, no t’enganyis. -Ets un porc Pere, no... no... jo, ves-te’n a la merda!

13


No havia mogut un muscle en tota l’estona, de manera que li va costar molt tornar enrera i ficarse altre cop al llit. Ja no tenia set, ja no notava res, no sentia res, ni set, ni son, ni calor. Només pensava sense parar, tan sols una pilota de tennis que anava rebotant contra les parets del seu caparró, massa innocent per a tanta realitat, massa tendre per a poder destriar allò que convé deixar entrar i allò que convé deixar sortir. Deurien ser prop de les dotze de la nit quan, cansada de donar voltes entre els llençols, obrí les cortines de la finestra i deixà perdre’s la mirada cel enllà. Feia una nit extraordinària, càlida, d’aquelles expressament dissenyades per a viure-les intensament. Els seus ulls bruns feren una repassada a totes les estrelles, de primer sense objectiu fix, després intentant reconèixer aquelles constel·lacions que la mestra els havia ensenyat en un estrany mapa blau fosc. No en sabé trobar cap, potser perquè aquella nit la lluna era plena, i amb la seva llum tamisava la de tots els estels. A les seves retines es va dibuixar amb precisió el satèl·lit terrestre; els seus colors i els seus relleus, les seves valls i les seves muntanyes. Mai s’hi havia fixat tant, en la lluna. La trobà reconfortant, tendra i delicada, irisada com un peixet de plata, trista com ella, pensarosa, comprensiva com una mare, com la mare que l’Elena es pensava que tenia però que aquella nit l’hi havien canviada. I així, de sobte, sense pensar-hi gaire, gairebé ingènuament, va decidir canviar de mare, canviar de vida, de prioritats i de religió. Canviar de vida als dotze anys pot semblar una estupidesa, o més aviat un contrasentit, quina vida es pot canviar quan encara està tota per viure!, però per a l’Elena aquella nit i aquella lluna foren importants. La relació amb la seva mare canvià de socarel, i de passada amb el seu pare també. Progressivament s’allunyà de la dona que feia dotze anys havia abocat un segon plat a l’esquena d’una noia, i per contra s’acostà a l’home que feia dotze anys havia conduït esbojarradament i en silenci tres cops cap a l’hospital. A poc a poc els silencis del pare li anaren semblant més edificants, més plens de contingut, i els crits de la mare més buits i menys assossegadors. Encara trigaria a aprendre que les decisions radicals gairebé mai són una solució recomanable, i que si bé a vegades cal decantar-se temporalment cap a un extrem per tal de comprendre l’altre, el camí del mig sempre sol estar més carregat de raó i de justícia. Només tenia 12 anys.

Del que sí que ja mai més se’n desdiria fou del progressiu allunyament d’aquelles creences imposades per les monges de l’escola; d’aquella religió plena de normes, de càstigs, de vergonyes i de pecats. Es distanciaria cada cop més dels sermons plens de retrets i dels amors dolorosos i imposats. Abandonaria la lectura dels llibres de l’escola, arraconant al cantó més fosc de la seva habitació títols tan omnipresents com el Catecismo Patriótico Español. Per contra,

14


s’acostaria a la placidesa de la lluna, a la seva tendra mirada, al seu etern consol, al seu judici benèvol i al seu art per escoltar. Deixaria enrera els pensaments impius i s’ompliria els ulls de colors meravellosos, colors ataronjats de lluna plena, colors groguencs de quart creixent, colors cendrosos de quart minvant. Així mateix s’ompliria l’esperit de converses fora d’hores, oblidaria el nacional-catolicisme, les pregàries sense sentit i les dècimes del rosari; descobriria el plaer de la conversa sense mots, del diàleg de mirades, del temps il·limitat i dels secrets que veritablement valen la pena. Es podria dir que aquella nit canvià la creu per un mirall dalt la celística. I el més important és que aquest canvi es produí per decisió seva, ningú no la obligà com quatrecents seixanta anys abans s’havia obligat al poble d’Israel a abandonar la seva religió. Ningú no la posà contra l’espasa i la paret, ningú no la va fer fora de casa. Ella sola decidí posar els ulls, el cor i la seva ànima a mercè de la llum de la lluna.

Tot això li féu tornar a la memòria aquell gelat, aquell enorme gelat de maduixa que es va menjar 4 anys després del seu primer diàleg amb la lluna. Cada llepada li recordava un fragment de la conversa, cada passa endavant era com un any enrera. Avançava de cara però retrocedia de cor. Aquell gelat que si bé ho pensava es podria dir que s’havia començat a menjar quan a principis de setembre del 56 havia decidit, a desgrat dels seus pares, que es matricularia al darrer curs de Batxillerat, anomenat sense massa imaginació curs pre-universitari, preparatori per a la prova de maduresa i els exàmens de revàlida, implantats feia només 4 anys per la reforma que RuizGiménez feu de l’ensenyament mitjà.

Aquell any 56, amb 16 anys acabats de fer i amb les classes de Batxillerat tot just encetades, les preocupacions de l’Elena es limitaren a les males cares dels seus pares -sobretot de la seva mare per haver insistit en continuar estudiant- i als problemes derivats de la condició d’adolescent. Decidir si 54 Kg era un pes excessiu per a la seva alçada, de quin color havien de ser els mitjons dels diumenges o quina de les seves amigues havia de convertir-se en confident era l’ocupació preferent de les seves neurones. Però al desembre arribaren els exàmens, i amb ells una nota excessivament baixa en l’assignatura d’història d’Espanya. Convençuda que es tractava d’un error, l’Elena anà al despatx del professor -no era gaire habitual que en una aula de noies un professor masculí donés classes, però les costums es solien relaxar en un poble de pocs habitants com Sant Amusic- a revisar la prova.

15


Va ser, aquella, una revisió d’examen d’allò més estranya. Només entrar al seu despatx, l’Elena va notar que alguna cosa no acabava d’encaixar en aquell lloc. En Roger -un professor certament jove que només feia dos anys havia aterrat al poble- portava bata blanca, i estava abocat sobre un petit llibret que pel seu aspecte devia tenir uns quants anys sobre les seves pàgines. L’Elena mai havia vist cap professor de batxillerat amb bata, i molt menys de color blanc. -Ah, Elena, passa, passa, perdona però és que no t’he sentit entrar. -Venia per... puc passar una altra estona, si tens feina... -No, no, entra entra. És només la meva petita distracció.... t’agrada l’olor dels llibres vells? -L’Elena no havia anat allà a buscar preguntes sinó a trobar respostes, de manera que no va saber què dir- I el seu color, t’has fixat mai que tots els llibres vells s’assemblen? Com més vells, més s’assemblen. Lentament van perdent el seu color original i es van tornant grocs, torrats... no ho sé, com branquillons de canyella, si fa no fa del color d’aquests mocadors de coll que tant de moda estan darrerament. -Potser sí... no hi havia pensat mai. Jo venia... -Li costava articular una frase sencera, a l’Elena. -És clar, és clar, perdona, t’atabalo amb les meves tonteries, perdona. Deus voler veure el teu examen, suposo? -Sí. -Ara el busco, un moment, em sembla, em sembla...mite’l.

L’Elena, havia entrat amb la intenció de reclamar els seus drets, de suplicar en cas que fos necessari, però incomprensiblement s’havia anat oblidant de tots els discursos preestablerts i havia començat a omplir la seva ment amb colors i amb musiquetes, amb enigmes i amb sorpreses, amb guspires i amb delits. En Roger li va allargar l’examen i la va mirar directament als ulls. -Si vols, si vols podem llegir-nos les preguntes tots dos junts i mirar de veure per quin motiu t’he posat la nota. Puntua’t tu mateixa; sigues sincera i puntua’t tu mateixa, a veure si coincidim.

Puntua’t tu mateixa, puntua’t tu mateixa; em sembla, em sembla; passa, passa. I aquella mirada Un paradís blau i verd, un llac d’aigua cristal·lina, un oceà poc profund on milions de petitíssims peixets acolorits nedaven sense moure’s del seu lloc. Una repetició rera l’altre i una mirada on perdre’s per sempre més, on deixar-se gronxar per les onades fins que la mort ens atrapi. I aquella veu masculina que la tutejava. -Elena?

16


-Perdona, és que... és que estava pensant en allò del color dels llibres vells. És cert que tots s’assemblen una mica, amb els anys.

En Roger es va quedar immòbil un moment, amb els ulls clavats a les retines de l’Elena, considerant el camí més adient pel qual seguir caminant. Es va decidir pel més obvi i literal, i tot seguit va dibuixar el millor somriure que l’Elena pugui arribar a recordar. -Els llibres vells tenen molts misteris amagats; només pel fet de ser vells, per haver estat oberts i tancats un munt de vegades han adquirit una mena d’aura que els fa interessantíssims. Els objectes antics, com el diable, són molt més màgics pel fet de ser antics que no pas pel fet de ser objectes. Si un símbol pot provocar emocions tan fortes no és pel dibuix en si, pels seus colors o la seva forma, sinó per tot allò que durant anys i panys les persones hi han anat associant. En mirar-lo, hi veiem l’esforç dels nostres pares, les il·lusions dels nostres avis, els nostres somnis i els somnis dels nostres fills. Com la bandera d’un país o la creu dels cristians. -O com la lluna -va respondre ella a mitja veu. -O com les grans batalles -afegí ell-. Estic, estic fent un petit treball sobre la historiografia del segle XIX, si vols t’ensenyo...

L’Elena hauria volgut que li ensenyés moltes coses, en Roger. Havia oblidat completament el seu examen, la seva nota i els seus discursos. Ho havia oblidat tot menys el color dels ulls de l’historiador, les seves repeticions, els seus somriures, la seva boca i els seus cabells. Tot menys els llibres vells, la seva olor i el seu color, el segle XIX i la seva historiografia. Tot menys en Roger, la seva bata blanca i els seus ulls blaus.

Aquell dia en Roger hauria pogut fer amb l’Elena allò que hagués volgut, però no va fer res. Al cap de més d’una hora i mitja el professor va tornar a fixar les ninetes en el seu envellit llibre i l’Elena va sortir del despatx amb la impressió que flotava. Ell es va quedar meravellat amb els dibuixos que decoraven el llibret, una columna acabada en hemisferi terrestre sobre el qual una estàtua de Cristòfol Colom, expressament construïda en motiu de l’Exposició universal del 88, representava la voluntat emprenedora i les ànsies de llibertat de tot un poble massa anys tancat en si mateix. Per contra, l’Elena es va quedar meravellada amb els dibuixos que serpentejaven per la seva memòria, signes físics d’un sentiment que fins aleshores mai havia experimentat. Quan al vespre va voler recordar si li havia aprovat l’examen, no en fou capaç. Li semblava que en algun moment determinat de la conversa, en Roger li havia dit que tenia la nota que es

17


mereixia, però no n’estava gens segura. D’aquella conversa a l’Elena només li havia quedat la sensació que la vida és massa curta per viure-la capficada en exàmens, en obesitats i en adolescències. Es notava la pell tensa com mai fins aleshores, amb els dits inquiets i la veu tremolosa. Li va costar molt adormir-se, aquella nit, i no ho aconseguí fins que els seus dits inquiets i la seva pell tensa jugaren a tocar-se mentre els ulls d’en Roger l’envoltaven tota ella. I la mullaven. Fou el primer cop que el gira-sol del costat del melic se li tornà de color cafè torrat.

El matí següent es va llevar per a l’Elena amb un sol groc i rodó com mai l’havia vist. Un sol groc i uns arbres verds, uns caps farcits de gallarets i uns jardins sembrats de flors. Era desembre, feia fred, hi havia boira i guspirejava. Era desembre per a tothom menys per a ella. No hi ha res millor per a la felicitat que un desig a punt de fer-se realitat. Durant molts dies l’Elena seuria a primera fila durant la classe d’història, amb un preciós mocador de color de llibre vell envoltant el seu magnífic coll. Passaren els dies, les vacances de Nadal, el gener, el febrer, i en veure que el curs s’escolava i el seu joc passiu i solitari no li donava cap fruit, una tarda, aquella tarda del 30 de març de 1957, es decidí a tornar al seu despatx. El va trobar amb la mateixa bata blanca, amb la mateixa mirada abocada sobre un llibre del mateix color i la mateixa olor, malgrat que llavors força més gruixut que el de la darrera vegada. Ell la va saludar com de costum. -Ah, Elena, passa, passa, perdona , no t’havia... -No m’havies sentit entrar. Com va l’olor dels llibres vells? -Un deix d’arrogància a la veu, un regust a retret.

Ell no se n’adonà, es limità a dibuixar un somriure, i de nou els seus ulls blaus es varen endormiscar en la retina de l’Elena. La va fer seure, i amb un gest mecànic s’endinsà pel mateix camí que el de la primera vegada. Va treure l’examen del calaix. -Em sap greu, però em sembla que avui tampoc et podré aprovar, vas cometre alguns errors que... -No venia per això, Roger, venia per un altre tipus d’errors. -Més retrets i més arrogància. -Un altre tipus d’errors? -T’agrada el meu mocador, és del color dels llibres vells.... -Sí, la veritat és que et queda molt bé. No sé si també deu fer la mateixa olor que ells. -De moment encara no, però si tu vols, podria fer-la.

18


-No, no t’acabo d’entendre Elena, no t’acabo... -Mira Roger, tinc disset anys -va mentir, però només un xic, encara no tres mesos de diferència- i moltes ganes d’aprendre, d’aprendre tot allò que tu em vulguis ensenyar. I no només història. En Roger la va mirar, i la va trobar preciosa. Massa preciosa. Lentament va acostar la seva mà cap a la de l’Elena, i només en el darrer sospir va desviar els dits, instants abans que s’enllacessin amb els d’ella. En lloc d’això, li posà la mà sobre l’espatlla. -Anem a donar un volt?

Sortiren al carrer, i enfilaren cap al parc que hi havia darrera de l’escola, una mena d’àrea recreativa que l’ajuntament s’entossudia a mantenir verda i els coloms i els estornells s’entossudien a pintar-la d’excrements. Ell amb els colors pujats i la ment a mil per hora intentant decidir el camí a escollir; ella moderadament relaxada, feliç, absolutament convençuda del seu èxit, meravellosament ensinistrada a detectar els petits detalls que delaten les intencions del sexe masculí. Havia decidit tirar pel dret, deixar-se de subtileses i arribar fins al final. Fins aleshores encara ningú s’havia atrevit a negar-li res. Es creia molt diferent d’aquella nena que havia assistit calladament i abatuda a la conversa dels seus pares, d’aquell infant que havia rebut amb enorme indiferència la mort de la seva germana, d’aquell nadó que tant malestar li havia causat a la seva mare. Es creia, de totes passades, molt diferent. El concepte de fracàs era només una llumeta fosca i encongida dins del seu cos de dona de 16 anys i 3 mesos.

Va ser una passejada llarga, de manera que en Roger va tenir prou temps per pensar amb alguna cosa situada més amunt de l’estómac, i això va decidir el combat. El temps va jugar en contra de l’Elena, la seva seguretat va jugar en contra, els seus 16 anys i escaig anys varen jugar en contra, el final de la seva adolescència va jugar en contra. Així fou com, sense realment haver jugat, va perdre. -Anem, anem a prendre alguna, vols Elena? -Fred, a les galtes i al cor, també al sexe. -D’acord. Els ulls de l’Elena cercaren un bar fosc, un lloc apartat de les mirades de la gent, un recer. Un lloc on ell li pogués agafar per fi les mans, li pogués esbossar un somriure i dir-li que la desitjava. Un lloc perfecte per quedar un parell de cops a la setmana, per convertir-lo en el seu niuet d’amor. Un lloc de tots dos, un lloc secret, molt secret, un lloc de pel·lícula romàntica. El seu lloc.

19


Però no hi havia bars en aquell parc, només algunes paradetes estacionals que amb l’arribada del bon temps oferien els seus productes refrescants als vianants. Fou en una d’aquestes parades on en Roger es va aturar i va comprar un gelat de maduixa per a l’Elena i una llauna de cervesa per a ell. Un gelat per als nens i una cervesa per als homes, un gelat i una cervesa, o sigui, un home i una nena que no tenen cap més possibilitat que passejar una estona i distreure’s amb acudits dolents. Un home i una nena, un professor i una alumna, exactament això, exactament el que eren, alumna i professor, res més que un gelat i una cervesa.

L’Elena no va dir res, ni tan sols quan en Roger es va asseure en un banc de fusta i ella el va imitar. Ell bevent una cervesa i ella menjant un gelat de maduixa. Ell apagant la seva set i el seus petits mals pensaments; ella fonent-se a cada llepada, desfent-se per moments, refredant-se completament. Ell asserenant els seus dubtes; ella fent-se cada vegada més petita, tornant a ser una nena de deu anys, de sis fins i tot, recordant quan els seus pares encara no s’havien separat i passejaven plegats per aquest mateix indret,

agafats de la mà, mentre ella els demanava

insistentment un gelat, de maduixa a poder ser. Una postal d’un Roger tornant a ser un jove historiador poc brillant, resignadament condemnat a fer de mestre, i d’una Elena baixant fins a les profunditats del seu cervell i decidint definitivament que els seus 54 Kg no eren per res del món gens excessius, que els diumenges tocava mitjons blancs i que decididament i rotund, havia superat l’adolescència.

Anys més tard, quan de tot plegat ja només en quedava una ferida gairebé cicatritzada i una estranya afinitat de l’Elena pels mocadors de coll de color cru, la Maria escriuria:

Una cambra fosca, una cambra fosca dins d’una casa fosca, bruta i fosca. Un botó vermell, amb una llum vermella que l’envolta. Una taca de color vermell en una cambra bruta i fosca. Un nen que juga.

Uns ulls que a poc a poc s’acostumen a la fosca. Un nen i una pilota, ningú més. Una pilota que es perd i un nen que la busca. Una porta de fusta mig oberta, una cambra fosca que amb prou feines s’il·lumina. Un botó vermell al mig de la cambra.

20


Un batec infantil al cor d’un nen. Un joc nou, un món nou, noves possibilitats per explorar. Una llum vermella que el crida i l’acarona. Al fons de tot, una pilota oblidada.

Una mà que s’acosta al botó. Un infant demanat-se quina cosa passarà, il·lusionant-se. Uns dits que ja noten la fredor, una fredor seca i fosca. Un univers de mil colors dins d’una cambra fosca i bruta.

Un dubte desconegut. Un ràpid arc reflex del braç a l’espinada. Una mà que torna enrera. Una ment que es pregunta per primer cop si no seria millor deixar-ho estar.

Uns ulls que veuen la pilota. Unes mans que l’agafen i una veueta que li demana de marxar. Una llàstima. Un nen que, de sobte, s’ha fet gran.

21


III

El dia 24 de desembre de 1958 es va llevar banyat de boira, una boira tan espessa que des d’un cantó de la plaça del Mercadal no es podia intuir l’altre. Era com si una intensa i fosca llum inundés de cap a cap la ciutat mig adormida. Una llum fosca, fosca i encegadora, que tot ho sap, que tot ho pot, que tot ho veu. Exactament dos-cents sis anys abans, per tal de combatre aquesta espessa negror, es va fer a Barcelona el primer assaig d’enllumenat públic, amb llums d’oli repartits pels carrers principals. L’espectacle que suposà veure la nit il·luminada va provocar un sentiment de benestar tal, que aquell Nadal seria recordat a la Ciutat Comtal com el Nadal de la Llum. Però el 24 de desembre de 1958 no foren els llums d’oli els que feriren la negror, fou un sol gros, un sol gros i platejat que avançant-se milions d’anys a la seva expansió definitiva ho englobà tot, recuperant de cop allò que li pertanyia. Aquella albada es va dibuixar només amb sol, amb sol i llum, la seva fosca i negra llum.

Feia poc menys de 3 mesos que l’Elena havia començat la universitat, i com a conseqüència s’havien desencadenat un munt de canvis i d’incerteses que l’havien portat de l’institut del seu poble -un edifici d’obra vista meravellosament dissenyat per a encabir-hi unes aules on cada dia es passava llista- a un edifici gris i malgirbat, meravellosament dissenyat per tal que qualsevol persona de qualsevol llista es sentís el més anònima possible. I fou aquest canvi, i no qualsevol dels altres, el que a l’Elena li semblà més transcendental. La mudança de ciutat -trobà que Barcelona no era pas gaire cosa més que una ampliació descontrolada de totes les coses bones i dolentes que des que era petita havia conegut a Sant Amusic del Pla-, la mudança de companys, de professors i de clima -on carai s’havia ficat, la boira!- no li suposà un gran trasbals, gairebé ni ho notà, enderiada com estava en descobrir el munt de possibilitats que el seu recent anonimat li oferia. Fins i tot la presència de nois a les aules no la va trasbalsar tant com la sensació de llibertat que li proporcionava el fet de sentir-se anònima. Anònima però no estranya, malgrat que l’any 1958 el percentatge de dones que estudiaven a la Universitat de Barcelona amb prou feines arribava al 20%. Havia acabat el curs per-universitari, havia aprovat la revàlida i la prova de maduresa, i havia ingressat -amb l’absolut desgrat de la seva mare- a la Secció de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Era una de les poques noies de Sant Amusic que es traslladà a Barcelona per estudiar i, com totes les pioneres, hagué de pagar un preu. Durant mesos fou motiu de comentari i burla a Sant Amusic, però féu com qui no se n’assabenta. Foren els seus pares, com sempre, qui

22


pitjor s’ho passaren amb les arrauxades decisions de la seva filla, que de mica en mica anirien perfilant aquell caràcter obert però terriblement rebel i contestatari que tant la caracteritzaria.

Per a algú com l’Elena, amb tantes coses per oblidar, sentir-se ignorat no era ni de bon tros el pitjor dels horitzons possibles. Massa converses sentides inoportunament, massa esperances trencades abans d’hora, massa gelats de maduixa, massa crits, massa morts, massa separacions. Aprendre a difuminar-se entre la gent fou la seva principal ocupació durant les primeres setmanes a la capital. I la veritat és que si de bon principi la va sobtar aquella sensació de velocitat i de menyspreu, no li costà gens assumir com a pròpies unes costums tan allunyades de les que l’havien rodejat durant 18 anys. Compartia pis amb dues companyes de Sant Amusic, -havia aconseguit escapolir-se dels Col.legis Majors engatussant la seva mare- cosa que li permetia omplir el petit racó de nostàlgia envers els seus orígens, necessitat que amb el transcurs dels anys aniria perdent cada vegada més fins al punt que els dos darrers cursos els passaria en un petitíssim pis de la Travessera de les Corts, a tocar de la universitat, sola, amb les parets de color poma i el terra de gres tintat de blau.

Poder passar llargues estones passejant pels passadissos de la facultat sense ningú a qui saludar era una de les coses que més plaer li produïa. Li recordava quan era petita i anaven de vacances amb els seus pares a València, on vivien els oncles paterns. Agafaven el cotxe de bon matí i començaven a fer quilòmetres per la carretera, sempre en silenci, sempre escoltant alguna d’aquelles cintes que tan li agradaven a la mare -cançons melòdiques, algun tango a tot estirar- i ella que amb els seus poquets anyets es condormia al seient de darrera del Citroen. I llavors s’aturaven per fer gasolina en una àrea de servei, per estirar les cames. Aquells llocs l’apassionaven. Llocs impersonals, on tothom es veia content, satisfet, llocs sense arrels ni senyals d’identitat. Si tancaves els ulls i escoltaves, podies fàcilment imaginar-te en una gasolinera del sud de França, el nord d’Itàlia, el centre d’Alemanya. Era un no lloc, un lloc inexistent on ningú hi viu, on ningú hi neix ni ningú hi mor. Un lloc on obrir els ulls i no veure ningú conegut, un lloc irreal enmig de centenars de persones que s’hi mouen amb absoluta comoditat. De llocs així l’Elena no en va saber trobar cap més fins que va aterrar a la facultat de Filosofia i Lletres. Aquells passadissos es convertiren, durant bona part del primer curs, en les seves àrees de servei particulars. Passejar molt lentament, entendrint-se a cada racó, i tot d’una aixecar els ulls i clavar-los a la retina d’un desconegut uns segons més del que es consideraria prudent. I llavors,

23


com si res no hagués passat, desviar la mirada sense la necessitat de fer un somriure o de dir adéu. Trencar a plaer una norma preestablerta sense haver de demanar permís a ningú i sense obligació de pagar cap preu. Un joc estúpid i innocent.

El dia abans de Nadal, però, aquell joc deixà de ser estúpid i innocent. Aquell dia es llevà rúfol, però l’Elena no hi parà esment. Havia anat a fer les darreres compres nadalenques, i després de dinar, abans d’agafar l’autobús que l’havia de portar a passar les festes a casa dels pares, passà un moment per la facultat a recollir un dossier que el professor de Pedagogia Contemporània havia deixat a darrera hora. En entrar-hi, les primeres gotes de pluja començaren a mullar les rajoles de la vorera. Després de fer una bona estona de cua a consergeria, es disposà a encaminar-se cap a l’estació central, però una intensa cortina d’aigua li ho impedí. Es va quedar arrecerada darrera els finestrals que donaven al jardí intern de l’edifici, un conjunt de gespa mal tallada, amb un grapat de palmeres altes però gairebé sense cap fulla i enormes jardineres cobertes d’argelaga color verd fosc. Repassà mentalment l’horari del seu autocar i es consolà pensant que encara li restava més d’una hora per agafar el semidirecte de la tarda. El cel s’havia tornat gris, pesat, d’aquell color de plom que sembla indicar que n’hi ha per estona. No portava paraigües, i de cap manera volia que es mullessin els paquets amb tots els regals que tant li havia costat escollir. Decidí que es donava mitja horeta, i somrigué al pensar que sempre li quedaven els seus ulls, el seu petit llibertinatge a punt per reinventar-se i llargs passadissos on fer temps tot esperant que escampés. La mitja hora s’escolà, i aprofitant un lleuger respir en la ploguda corregué fins la parada. Arribà a l’atrotinada estació dels busos interurbans i agafà el seu d’una revolada, perdent sense remei el paquet amb la bufanda i els guants que li havia comprat a la seva mare. L’òmnibus tancà les portes, engegà, i en poc més de quinze minuts deixà enrera l’Avinguda del Generalísimo per aturar-se de nou als afores de la capital. Era un bus antic, arrodonit del sostre, amb la pintura blanca a punt de caure i alguna que altra gotera difícil d’esquivar si et tocava el seient erroni. Amb un parell de sotragades reprengué la marxa, i al cap de deu minuts més circulava rutinàriament per la carretera recentment remodelada gràcies als eufemístics Planes de Infraestructura Viaria del govern franquista. En sortir d’un petit túnel, l’Elena notà com la intensitat de la pluja augmentava, i aleshores l’autocar s’aturà. Havia arribat a una de les poques estacions intermitges on hi feia marrada. No era gran cosa més que un baixador, però fou llavors, en aquell lloc, mentre els seus ulls es perdien entre les gotes de la pluja i el dibuix que aquestes feien en arribar a terra, fou aleshores quan ho veié. Igual que al 1752 un llum d’oli havia

24


esquinçat la foscor dels carrers, dos-cents sis anys més tard un parell de taques grises esquinçaren la cortina de pluja. Per uns moments curts però interminables cel i terra es tintaren del mateix color, i un uniforme color de perla ho inundà tot. Els seus ulls clavats en els ulls d’algú altre, les seves ninetes negres clavades en les negres ninetes d’uns ulls color de pluja. Una mirada -la del desconegut- que no s’abaixava; i una mirada -la seva- que no sabia com abaixarse. Tot plegat un foc d’encenalls sense guspires, un instant fugaç ple de color de cendra. Dos caps que es giraren retardant l’inevitable adéu. Un bus que arrancà per no aturar-se, que lentament anà accelerant la marxa. Dues mirades entrecreuades, forçades per l’espai i la distància; dos ulls que, en esdevenir físicament impossible mantenir el contacte, trencaren un llaç tot just nounat i restaren orfes de consol; orfes i quiets, i sords, i muts, i cecs. Fins aleshores havia jugat a ser dolenta amb la mirada, però aquelles retines, aquelles ninetes perlades... no ho sabria explicar, però el cert és que aquella mirada canosa l’havia feta estremir tota ella. Fou com si de sobte milions de formigues comencessin a passejar-se nervioses per la punta dels seus dits, i amb extraordinària rapidesa anessin pujant pels braços i les cames, cos amunt, fins al ventre, fins al pit, fins al cervell. I, tot jugant, anessin envaint cada racó de la seva ànima, cada cèl·lula del seu cos, cada àtom del seu ésser. Fou una enrampada de la qual mai més en perdria la memòria, un sotrac que, de tant fugaç, li canvià la vida. Ni un sol múscul gosà moure durant la resta del viatge, arrapada al cuir estripat del seient, sentint sense escoltar el soroll eixordador del motor de l’autobús. Mitja hora, una hora, una tarda, una eternitat. Quan el plom del cel s’havia enfosquit prou per dissimular les finíssimes gotes de pluja que encara queien, l’autocar s’aturà a Sant Amusic, i l’Elena baixà. Havia arribat al seu poble i, d’esma, s’encaminà cap a casa seva sense veure res de res, mullant-se tímidament els seus cabells color caoba, la seva roba, els regals, la seva blanca pell, amarant-se tota ella d’aigua freda que de cap manera aconseguí borrar els ulls del cel.

D’aleshores ençà la universitat es pintà amb colors molt diferents dels que l’Elena havia vist fins aquell dia. Començà a fumar, delerosa com estava per redescobrir aquell color gris que amb tan sols un instant li havia decorat la vista. Va augmentar les passejades, les mirades furtives, la recerca d’un passat tant proper que encara li feria la consciència. Va trobar ulls de mil colors, alguns blaus com el mediterrani, altres verds com el blat de primavera, d’altres bruns, negres o turqueses. Fins i tot alguns de grisos, però mai d’un gris semblant a aquell, brillant i opac alhora, fosc i clar, trist i alegroi, inquiet i pacient, savi i aprenent.

25


L’Elena era una persona de decisions dràstiques, de moments puntuals, d’encenalls cremats amb massa rapidesa. Tenia una exagerada tendència a carregar d’importància fets circumstancials. N’havia tingut prou amb una conversa escoltada casualment per canviar el signe de la creu pel reflex de la lluna plena; n’havia tingut prou amb una mirada fugaç per alterar la seva vida, passar d’un vaguejar incert a una recerca hipnòtica. Concentrar decisions transcendentals en un instant fugisser era tota una filosofia de vida que potser sense adonar-se’n l’Elena havia bastit al seu voltant, i que durant aquell primer curs de pedagogia havia dut a les últimes conseqüències. Aquella recerca va durar fins que cap a finals de gener una altra tarda el cel es va fer dens, el sol es va apagar, i una grisor metàl·lica va tenyir de nou els passadissos de la facultat. A fora plovia, i a dins ja gairebé cap estudiant restava a l’edifici. De lluny, de molt lluny, un petit tros de cel va baixar a la terra i es va posar a caminar cap a l’Elena. Ella el va veure de seguida, adonant-se de la inutilitat de l’escorcoll que feia dies que realitzava. Es va quedar quieta, tots els músculs en tensió però cap en moviment, tan sols el cor semblava que es movia. Bom, una passa endavant, bom, un metre més a prop, bom, més a prop, bom. -Hola, m’esperaves? -Un somriure franc dibuixat dins dels ulls- No dius res? Em sembla que em cercaves.- Unes dents blanquíssimes i uns cabells de palla, tot dins d’aquells ulls. -Anem a fer un tomb?

Amb extrema lentitud les seves cames es posaren en funcionament, i ara un pas, ara un altre, passejaren per mil camins, sota la pluja, sota el cel cobert de núvols, a recer de les mirades i a mercè de la tempesta. Després d’un parell d’hores, xopa i cansada, es va atrevir a obrir la boca. -Qui ets, tu? -Sóc qui tu vulguis que sigui. -Jo no vull que siguis res. -Doncs no sóc res. -No volia dir això. Tothom és qui és, no qui l’altra gent vol que sigui. -Ja n’estàs segura, d’això que dius? -S’aturaren sota un fanal, molt més alt i funcional però amb un encant ni la meitat d’atractiu que aquells llums d’oli que tants anys enrera havien suposat un pas endavant en la seguretat dels carrers de Barcelona. -Potser no ets qui vols ser, però el que segur que no ets és allò que jo desitjo. -En aquest cas sí. -Però si no et conec! -Em coneixes massa.

26


-Només t’havia vist una vegada, com pots dir que... -Potser amb els ulls només m’havies vist una vegada, però hi ha altres maneres de mirar; i de veure. I així, exactament de la mateixa manera que la pluja l’havia portat, se’n va anar dient adéu. De lluny, quan l’Elena encara el podia entreveure, una veu que tant podia ser la seva com no ser-ho va anar a caure dins dels timpans d’ella. -Atura’t un moment i mira’t. Tanca els ulls i mira’t. Però fes-ho amb el cor, inventa una mirada diferent. Cap endins, endins de tot. No et preguntis com pot ser, no et preguntis cap on has de mirar, gaudeix amb la mirada i prou, frueix del dubte etern. Qui ets, on vas, d’on vens. Qui sóc, on vaig, d’on vinc. Poc importa en realitat, pensa que tan sols tu pots fer que tot plegat sigui millor. Agafa el fang i modela’t de bell nou. Neix per segon cop. I amb tu, fes que jo torni a néixer altra vegada.

Anys més tard, quan aquelles paraules havien adquirit tot el seu significat, pensant en tot plegat, la Maria escriuria:

Són bonics els estels que de nit ens il·luminen. Quan degut a l’atmosfera terrestre els veiem fer pampallugues, que gràcils se’ns presenten. Són tan lluny, i alhora els notem tan a prop nostre... que senzilla es veu la vida a les càlides nits d’estiu, estirats damunt la gespa amb el cel tacat de llum com a teulada. Però mirem i no sabem que és allò que els nostres ulls contemplen. La llum que a nosaltres ens arriba fou emesa fa centenars, milers d’anys. I no ens n’adonem, i encara menys ens importa. Allò que veiem ja no existeix, és un espectre, un record, potser ni tan sols això, només un testimoni d’altres temps que ens arriba amb tant retard que ni tan sols un Rèquiem val la pena.

27


IV

El dia 1 d’octubre de 1963 es va morir color de Toni. Es va morir amb gust de Toni, amb olor de Toni, es va morir esquitllant-se per la petita escletxa que hi havia entre la pell de l’Elena i la d’en Toni. I, desafortunadament, el matí següent es va llevar per entre la mateixa escletxa, però amb un gust, una olor i un color molt diferents dels de la nit passada. A les 7 del matí el despertador es va engegar de sobte, però a l’Elena li costà desenganxar-se dels llençols, desenganxar-se d’aquell cos que per segona vegada a la seva vida -de la primera en feia un grapat d’anys, arraulida dins d’un seient de bus un dia de molta pluja- li havia fet sentir que potser existeixen motius més poderosos que una feina, una casa o uns amics per afirmar que val la pena viure. De similar manera, l’1 d’octubre de 1792 es va morir -per a un petit grupet de periodistes- amb la convicció que amb tota seguretat existeixen motius més poderosos que uns amics, una casa o una feina per afirmar que val la pena viure. Mentre l’Elena i en Toni rebregaven els llençols, uns altres redactors celebraven que feia exactament cent setanta-un anys que havia sortit el primer número del Diario de Barcelona, degà de l’estat espanyol i un dels més antics del món.

Aquell matí del 2 d’octubre l’Elena no es volia aixecar del llit. Es trobava dalt dels núvols. Havia engegat la ràdio que tenia al costat del llit, i una veu neutra, en castellà, recitava amb monotonia unes notícies que gairebé ni escoltava. Un costum que des de feia uns anys utilitzava per sentirse acompanyada, tot i que aquell matí no li calien ones hertzianes per estarrufar-se en obrir els ulls. Estava mig endormiscada, i la veu insistent que sortia de l’aparell no acabava de desvetllarla. Inconscientment, intentava perllongar aquells instants aferrant-se a una realitat que ja feia un bon grapat d’hores que era morta. A poc a poc va anar prenent consciència, i el dibuix precís d’en Toni se li aparegué amb nitidesa dins dels ulls. La galta dreta li feia mal -havia dormit en mala postura- i una punxada de dolor li pujà per l’espinada quan en Toni es va girar i li clavà el colze al mig del pit. Tot plegat poc importava. S’aixecà, i prement un botó feu callar al locutor a mitja informació del temps, al mateix instant que el terra gelat la tornà al món dels vius. Mentre es dutxava aconseguí deixar tan en blanc la seva ment que ni s’adonà com l’aigua calenta li desencartronava els músculs.

Feia poc més d’un mes que havia començat a treballar. Redactora d’Esports en Cap del Vell Diari. Això li varen dir el dia de l’entrevista, i no fou pas mentida. Redactora en cap, ajudant de redactora, enviada especial els set dies de la setmana, teclista, copista i correctora d’un diari en

28


català, ciclostilat, mig clandestí, premsa local en un estat on la monocromia dels mitjans de comunicació era la norma habitual. Redactora en cap de la secció d’esports, formada per ella, ella mateixa, ella i les seves hores lliures i ella i els seus caps de setmana. Els diaris a l’ombra tenien moltes seccions i molt poc pressupost per a cobrir-les. Durant molt temps es preguntaria com una persona que no sabia absolutament res d’esports -que sempre havia suspès la gimnàstica- havia anar a parar a aquella taula. No sabia res d’esports ni tampoc tenia la més remota idea de com funcionava un diari. Havia acabat la carrera de pedagogia, i les seves inquietuds polítiques l’havien portada a col·laborar en un mitjà de comunicació del seu poble que ni de lluny tenia res a veure amb tot allò que havia après a les aules, darrera un rengle de taules i amb un boli a la mà, on les coses no semblaven pas tan complicades. Un cop va haver acabat el seu primer dia de feina, tot el romanticisme que les nits anteriors havia omplert els seus somnis s’esfumà per art d’encanteri, topant amb la realitat d’un món on malgrat les dificultats es pretenia assolir uns nivells de qualitat per als quals ella no estava, ni de bon tros, preparada. -On collons és l’article del campionat d’atletisme? -Doncs, miri, l’article..., és que no he pogut, veurà el senyor director m’ha cridat i he hagut d’anar... -Fot el favor de tractar-me de tu... vaja, tracta’m del que vulguis maca però necessito el collons d’article d’aquí a deu minuts. -És que no he pogut anar a l’estadi, veurà... veuràs, el senyor director m’ha encomanat... -Se me’n refot el teu senyor director i el teu estadi, vull l’article ja, m’entens bonica, ja, així que mou el culet i escriu-me les deu ratlles d’una puta vegada.

Ahir al matí es va celebrar a l’Estadi Municipal de Sant Amusic el III Campionat de Catalunya d’atletisme, organitzat per l’Atlètic Club, amb la presència de l’alcalde de la ciutat i una nodrida representació de les autoritats locals. La presència de públic fou nombrosa, i l’espectacle que s’hi va poder presenciar va ratllar l’excel·lència en diverses ocasions, especialment en la prova dels cent metres, on la presència del segon classificat en el campionat d’Espanya va fer arrancar una onada d’aplaudiments a tots els assistents. El clima va acompanyar la vetllada, possibilitant la realització d’unes marques acceptables que els assistents celebraren amb orgull i satisfacció...

L’article estava escrit en un foli sobre la seva taula, i un noi alt, amb els cabells prematurament emblanquinats i uns ulls negres com el carbó s’asseia somrient a la seva cadira.

29


-Com ha... i aquest text, qui...què hi ha fa a la meva taula? -Esperar que el donis a en Miqui. -Qui carai ets? L’has escrit tu l’article? I com t’ho has fet per... -Em dic Toni. Sí, he estat jo. I com, doncs ara una paraula, ara una altra... -Que vas anar a l’estadi, ahir? -No, no vaig poder. A mi el senyor director també m’havia donat feina. -Però l’has escrit tu l’article, oi? -Sí, ara mateix. -Però, però si... si deu ser tot mentida, si no hi eres no pots... algú t’ha explicat com va anar tot? -No, de fet no en sé gran cosa, del campionat. -Doncs no li puc donar això al senyor Miquel, em matarà, em... -En Miqui et matarà si no li dónes alguna cosa d’aquí a cinc minuts. -Alguna cosa que expliqui la veritat, voldràs dir. -Que diu alguna mentida el meu escrit? -Evidentment; això de l’alcalde, els cent metres, el... -De fet, que als cent metres hi participava en Manuel Valdero és l’única cosa que sé de l’aconteixement, però amb tota seguretat la resta de l’escrit també és gairebé certa, i si no del tot veritat, almenys no és mentida, que ja és molt dir en un article del nostre diari. -Com carai ho saps que no és mentida? -Ahir va fer bon temps, oi, doncs segur que l’estadi estava mig ple, com acostuma a passar, per tant dir que el públic fou nombrós s’ajusta força a la realitat. Pel que fa a l’alcalde, ell mai es deixaria perdre una oportunitat com aquesta per fer-se veure, per tant segur que hi va anar. I si l’alcalde hi era, pots pujar de peus que alguna que altra autoritat l’acompanyava. Què més, ah sí, evidentment amb la presència d’en Valdero els cent metres deurien ser tot un èxit i el públic probablement va aplaudir força, com també és d’allò més probable que...

L’Elena va aprendre més periodisme en aquells pocs minuts de conversa que no pas en la resta de la seva vida. Llàstima que a darrera hora, i per culpa d’una lesió, en Valdero no va poder participar en els campionats i la bronca del senyor Miquel -en Miqui per a tots menys per a ellafou sonada. Per sort, el que s’esperava d’un diari clandestí en català en aquells dies no era tant la veritat com l’esperança. -M’has salvat la vida. Te’n dec una. -No passa res.

30


Però no era veritat, sí que passava. La taula de l’Elena estava davant per davant de la d’en Toni, el Redactor en Cap de la secció de Local. Com que els coneixements que el xicot tenia d’esports estaven força més desenvolupats que els de l’Elena, un bon grapat de vegades ella va requerir la seva ajuda, i ell mai va negar-li. La proximitat física, d’edat, el somriure d’ell i les mirades d’ella, el fum del tabac que tots dos generaven amb excessiu entusiasme, els cabells blancs d’en Toni i el mocador de coll de l’Elena, ben amassat amb la complicitat que els aportà el fet de compartir les diàries bronques del senyor Miquel, tot ben barrejat, va desembocar en l’inevitable.

Fou un divendres, 1 d’octubre, quan després d’una setmana de molta feina i poc abans de plegar, en Miqui va obrir amb més mala llet de l’habitual la porta de la redacció. Tots es varen quedar quiets, muts, la sola contemplació de la comissura dels seus llavis va aconseguir paralitzar els dits inquiets sobre els teclats de les màquines d’escriure. -L’Elena, on collons és l’Elena! -Foc als ulls. -Sóc aquí, senyor Miquel, estava... -Se me’n refot que estaves fent. Deixa-ho tot i obre les putes orelles. S’acaba de morir el president del Club de Bàsquet. Suposo que no deus tenir ni la més petita idea de qui es tracta, la veritat és que jo tampoc, però es veu que era el millor amic del Director, companys eterns d’escola, refotuts companys d’escola... ja és mala llet. Bé, en fi, que necessito un article de plana sencera sobre la seva figura, i ho vull per ahir, m’entens maca, per ahir. Esmola els ditets i no se’m trenquis cap ungleta. Ja fas tard.

Que diu que qui? El president de què? El bàsquet de qui? En Miqui s’havia quedat curt. La seva idea sobre aquest esport es limitava a un tal jugador casat amb la filla d’una folklòrica. El divendres al vespre de la setmana més dura de la seva curta vida laboral i s’havia hagut d’anar a morir l’amic del jefe. Mai es mor aquell que toca. Segurament el mateix deurien pensar els redactors del Diario de Barcelona quan es va morir en Joan Maragall, l’articulista més prestigiós del diari en temps de la Renaixença. Mai es mor aquell que toca. L’Elena encara no havia acabat del tot amb aquest pensament quan el seu coll es girà en direcció a la taula d’en Toni. En Miqui ja havia marxat, però no va ser fins que ella pronuncià amb un filet de veu allò de “Toni, tu no...” que la gent de la redacció es reféu i continuà escrivint amb certa rapidesa.

31


En Toni sí. Sí que en sabia alguna cosa del president del Club de Bàsquet, i més important encara, sabia com aconseguir el material necessari per empescar-se una pàgina sencera amb dignitat. Ja era negra nit quan els dos darrers redactors en cap sortiren de la seu del Vell Diari. -N’estic farta, Toni, sempre em toca a mi. No és just. Aquest és un diari on representa que tots som amics, que hem d’estar units, que ens guia la vocació de servei al país i a la llengua, representa ... -Només ho representa, Elena, i a més, no sempre et toca a tu. Tots n’anem servits. -Això no m’anima pas. Estic cansada, i a sobre em toca fer el sopar; els meus pares han hagut de marxar a Madrid tot el cap de setmana per uns embolics d’herència, i jo m’he quedat sola a casa. Tinc tant poques ganes de cuinar! -Et convido a sopar, vinga. No em pots dir que no. Al Refugi fan unes amanides i un pollastre al forn que revifarien al mateix president del bàsquet si es dignés a entrar en un restaurant com aquest. -No puc Toni. Sempre has de ser tu qui es carregui a les espatlles els meus problemes. Per avui ja m’has ajudat prou. -Qui ho diu que convidar-te a sopar és un problema? -Em sap greu Toni, no voldria...

El pollastre al forn que tots dos demanaren fou testimoni d’una de les millors converses que el balcó d’estil italià que ambientava un dels salons del Refugi havia escoltat mai. -Gràcies un cop més per fer-me riure. Ho necessitava, de veritat. Em sembla que des que els meus pares es separaren no havia gaudit mai tant d’una conversa. -Em sap greu veure’t ensopida. No sabia que els teus pares estiguessin separats. -Sí, ja fa uns anys. Ara visc amb la mare, i veig al pare sempre que em ve de gust. Viu a tocar de la plaça dels Immigrants, i hi mantinc una relació molt agradable... no sempre passa el mateix amb la meva mare. -No t’hi avens? -No, no és això. És que a vegades em sento ofegada dins les seves mans. Em controla molt, es pensa que encara sóc una nena petita. Durant els anys que vaig estar estudiant a Barcelona era diferent, només la veia els caps de setmana, i resultava agradable sentir-se protegida quan tornava a Sant Amusic, però ara... des que em vaig llicenciar em sembla que li ha entrat la por de perdre’m i com que no sap com retenir-me m’està a sobre contínuament.

32


-Les mares ja ho fan, això. Veuràs com aviat aprendrà a respectar les distàncies, se li deu fer difícil veure com la seva única filla va tenint més independència cada vegada. -Sí, suposo que sí, sobretot després de tot el que ha hagut de viure. -Clar, una separació et deu fer tornar més cautelosa. No hi ha gaires dones que s’hi atreveixin avui dia. -No em referia a això. Perdre la meva germana va ser un cop molt dur per a ella. -La teva germana? Em pensava que eres filla única. -Ho sóc, però vaig tenir una germana, una germana que només va viure uns poc mesos. -No en parles mai. -No. No la recordo gens, aleshores jo era molt petita, però sé que a la mare li va fer molt mal. Sempre m’he preguntat si va tenir res a veure amb la separació dels pares. Em sembla que a partir de la seva mort la relació de parella es va anar esquinçant de forma incontenible. -Em sap greu tot plegat, no en sabia res. -No t’hi amoïnis, són coses meves. Ara no tinc ganes de parlar-ne, només vull que em facis riure. -És la teva companyia la que fa possible que jo et faci riure. -No és veritat, qualsevol riuria amb la teva conversa. És tan agradable escoltar-te. -Per a mi és tan agradable, mirar-te.

Llavors ja no varen caldre gaires paraules més. Pagaren, i en sortir al carrer, les seves mans imantades s’entrellaçaren gairebé instintivament. Les distàncies es reduïren, i espatlla contra espatlla feren bona part del camí cap a casa de l’Elena. De lluny, de molt lluny, uns ulls grisos com l’acer s’anaren acostant a poc a poc cap a ella. S’acostaren tendrament, davallant de la foscor, de les primeres gotes de pluja que començaren a caure poc després de passar per davant del Dexium. Plovia, i uns ulls melangiosos es posaren sobre el seu cap mentre ella es deixava caure a l’espatlla d’en Toni, tancant les parpelles amb delicadesa i deixant-se portar per aquella veu que venia de molt lluny, i que només ella podia sentir. Una veu que naixia d’un parell d’ulls, d’una mirada cendrosa i agrisada, d’una distància infinita i inexistent, d’un eixam d’abelles glauques que brunzien amb insistència. -Imagina’t un món nou, dibuixa’l rodonet i pren-lo entre les mans. I omple’l. Pinta’l de colors, com més vius millor, que la nit ja tindrà temps d’enfosquir-lo. Escombra’l una mica, però deixa’t als racons aquell pessic de pols per si de cas mai et fa falta. No l’esporguis, deixa’l créixer com ell vulgui, que els errors són molt més útils quan no són els altres qui te’ls llencen a la cara. Estima’l amb desmesura, ja et vagarà de jutjar-lo. Sigues el seu amic secret, que ningú ho sàpiga,

33


l’amistat és un tresor massa preuat per compartir-lo. Pentina’l de tard en tard, però no li facis la ratlla al mig, prova les trenetes, a veure si amb sort s’acostuma a crear llaços en lloc de trencarlos. No hi posis cap mascota, deixa que tothom hi cerqui el seu company. I sobretot, no t’oblidis de posar-hi somnis, molts somnis, que si no se’t tornaria amarg, se’t floriria, marcint-se a poc a poc fins a desaparèixer.

Arribaren en silenci al replà de l’escala de casa seva, i amb una sola mirada en tingueren prou per estalviar-se malentesos. La veu dels ulls de pluja s’allargassava en la memòria de l’Elena, el vi novell del sopar començava a fer el seu efecte, i un intens aroma a vida li envaí les narius només entrar a la sala. La mare de l’Elena era una apassionada de les plantes. En tenia per tot arreu. Al lavabo, al menjador, a la terrassa, a la cuina, al rebedor... Quan, després de fer-se un primer petó s’assegueren al sofà i ella aspirà profundament, notà com la olor dels crisantems i les hortènsies la marejaven. En el silenci opac de la casa buida només les fulles multicolors dels Coleus i les verdes i ovalades Monsteres foren testimonis del color torrat de xocolata que adquirí el gira-sol dibuixat a la pell de l’Elena. Les llums de colors que ells crearen competiren en matisos amb els ataronjats i violetes, amb els vermellosos i els ocres de totes i cadascuna de les plantes que la mare de l’Elena havia anat col·leccionant amb els anys.

Aquella nit fou molt màgica. Les carícies sobre la pell, els llavis envermellits, el borrissol estarrufant-se mentre unes estranyes pessigolles els pujaven espinada amunt, talment formiguetes feinejant sense desfici. Tenien tota la nit per endavant, i la vida es pinta de colors meravellosos quan a plena vesprada apareix algú a qui estimar. L’Elena es sentia absolutament realitzada, com si una boira densa i complaent li hagués omplert totes les entranyes. Trigaria molts anys a tornar a tenir, per tercer cop a la seva vida, una sensació semblant; tants, que ni ella mateixa seria capaç de recordar amb precisió les emocions d’aquesta vegada. S’adormiren exhausts, amb la pell inflamada i la sang a punt de sortir per cada porus dels seus cossos. Es despertaren enrampats, l’Elena per la mala postura, en Toni pels remordiments. La galta dreta li feia mal. En posar-se dreta, un fred intens als peus li encongí l’anima. Des de la dutxa ella no va poder veure el moment precís en el qual en Toni obrí els ulls, però si ho hagués fet, potser no li hauria vingut tan de nou la cara que es va trobar quan va tornar a l’habitació mig embolicada amb una tovallola. -Toni, em sento tan bé, tan plena, em sembla que m’estic enamora.... què et passa, Toni? -Elena, Elena, Elena, com hem pogut, Elena, com...

34


-Toni... què vols dir...què... -Jo no...no... em sap greu Elena, no havia de passar res, no sé com, jo no volia, no hauries hagut de deixar que passés Elena, tu no ho hauries hagut de permetre, jo... -No t’entenc Toni, què vols dir que no hauria hagut de permetre, com... -Visc amb una noia, Elena, amb una noia, ho entens. Una noia que m’esperava ahir a la nit. Ara com vols que li expliqui alguna cosa coherent, com ho faré per...

Ja no va sentir res més. En aquell precís instant, en aquella habitació concreta, va trencar-se alguna cosa que trigaria molt de temps a enganxar-se de bell nou, i encara no del tot. Dins de l’Elena va trencar-se un sentiment que quedà tan esmicolat que varen caldre massa anys per ajuntar-ne tan sols les parts més importants. Dins seu ja res importava. El seu món interior es va retraure i, lentament, una tela negra es va anar teixint i embolcallant el seu malmès cor, com una bena compressora que volgués evitar el vessament de massa sang, com una cuirassa finament brodada que la protegís d’una mort segura. A fora, el més despreciable dels éssers només feia que lamentar-se i preguntar-se insistentment quina excusa inventaria. Quan va marxar, les seves disculpes arribaren massa tard i massa fluix a les orelles de l’Elena per tal que ella les sentís. Ja tot estava dit, ja tot estava fet. Només el temps i la rutina, el temps i la vida de cada dia, tornarien a destapar les orelles de l’Elena i li arrancarien parcialment el vel que l’oprimia.

És absolutament curiós observar la fragilitat i la total relativitat de les coses. Qui hauria gosat afirmar que la relació del redactor en Cap de la secció de Local i la redactora en Cap de la secció d’Esports del Vell Diari tindria un final com aquest; i qui hauria gosat afirmar l’any 1792 que el Diario de Barcelona encapçalaria la Renaixença, es tornaria centralista pels volts de principis de segle, seria dirigit per la gent d’Estat Català just abans de la dictadura, quedaria sota control de l’aparell franquista al 1940, i que tancaria al 85 per tornar a obrir un parell d’anys més tard ja sota l’epígraf catalanitzat de Diari de Barcelona.

Anys més tard, quan de la tela negra ja gairebé no en quedava cap bocí, quan l’Elena ja tan sols era capaç de recordar amb molta vaguetat un dia de forta olor a Coleus i Monsteres, la Maria escriuria:

Un petó petit, petit i prim, un petó pintat sense permís, poc pacient, precoç,

35


pidolat al parad铆s, privat , primmirat, un pet贸 pastat amb gens de parsim貌nia, preuat tan sols per prohibit, perdut entre la pluja. Un pet贸 amb poca poesia.

36


V

La nit del 29 de novembre de 1975 es va tancar amb color de transcendència, amb color de deures fets, de comptes pendents solucionats. La nit es va adormir amb aires de grandesa, amb eufòria matisada, amb promeses i esperances. Es va apagar amb un dolç perfum de futur ple de transcendències. La natural tendència de l’Elena a carregar de contingut els moments més determinants de la seva vida l’havia portada a aconseguir moltes coses, però la decisió que aquella nit va prendre tenia unes conseqüències que durant força mesos s’esforçaria a digerir. També la nit del 29 de novembre de 1899 es tancaria al gimnàs Soler amb els mateixos colors, amb les mateixes esperances, amb els mateixos perfums prometedors. Acabava de néixer el Foot-Ball Club Barcelona.

Després de la seva ensopegada amb en Toni, l’Elena no havia trigat gaire a marxar del Vell Diari. La relació diària amb en Miqui es suavitzà, i depèn de com es miri, algun que altre dia va arribar a pensar que era humà; però per contra el seu veí de taula, el seu ajudant en temps de crisi, el seu amant per una nit, se li girà d’esquena. Ella no va fer cap esforç per revifar la relació, i ell es va tancar en el seu món i ja no li ensenyà res més de periodisme. A partir d’aquella nit parlaren poc, i cap dels dos manifestà el més mínim entusiasme per canviar el nou estatus. Una història que havia trigat setmanes a créixer es va morir en un parell de frases excessivament inoportunes. Va marxar del diari dient adéu a tothom, despedint-se de tothom, fent un petó a tothom; a tothom menys a en Toni.

Al cap de poc temps començà a treballar a La Vanguardia, a la secció d’ Internacional, fent de darrer mono de l’escala, vivint pràcticament a les terminals dels aeroports o als hotels de sudamèrica, continent del qual la feren especialista. Durant força anys la seva vida es va moure a velocitats inimaginables, a altures impensables, va esmorzar cafès de totes mides, va sopar en restaurants de mil nacions, es va adormir en llits estranys -gairebé sempre sola-, va resar a llunes mai somniades, i es va despertar amb sortides de sol que de cap manera hagués pogut preveure. No parava mai a casa, però això no la molestava gens. Al contrari, es sentia en certa manera alliberada d’una mare excessivament possessiva que no s’acabava de fer a la idea que la seva filla havia crescut. La seva vida havia entrat en una espiral de direcció poc definida des d’aquella nit amb en Toni. De la relació li quedà l’eterna sensació que havia de fer coses, que havia d’omplir la seva vida

37


amb experiències, amb sensacions, amb coneixements o amb qualsevol altra cosa. El contingut en sí no tenia massa importància; calia fer i prou, i ser, i tenir, i sentir. Massa sovint es preguntava com una experiència tan curta l’havia marcada tant; com era possible que una simple nit, uns pocs mesos de convivència i un polvo solitari li haguessin canviat tant la manera de veure les coses, les seves prioritats i les seves expectatives. Hi pensava sobretot quan li venien aquelles ganes indescriptibles de deixar-se anar, aquella necessitat de deprimir-se, d’enfonsar-se dins del pou de manera voluntària, aquella mena de sentiment estrany i confús que l’empenyia a fer-se les preguntes que sabia del cert que no tenien resposta. Hi buscà explicacions en la seva manera de ser. Fins i tot en va fer una bandera. Utilitzà molt sovint aquest aspecte per definir-se a ella mateixa, i per exposar als altres una façana de fredor que tan aviat li resultava imprescindible com terriblement feixuga. Mai va aprendre a utilitzar-la en els moments de necessitat, i molt sovint en feia un ús incorrecte, mostrant-se als que la rodejaven com una persona excèntrica i de tracte excessivament complicat.

L’experiència amb en Toni va marcar decisivament les seves relacions sentimentals. Tret d’un parell o tres de breus històries que va tenir sota llençols de naturalesa poc precisa, no va arribar a establir cap relació estable amb ningú. Primer pensava que necessitava temps, i després que el temps havia corregut massa. Si de cas, quan anava a casa de la seva mare i la olor dels crisantems i les hortènsies gairebé la marejaven, podia intuir una petita fiblada al cor que la cuirassa protectora s’encarregava d’aturar. La naturalesa possessiva de l’Elena -herència directa de la seva mare- havia fet que la seva vida esdevingués un bagul d’antologies. De cada pinzellada viscuda en guardava alguna penyora. Un sentiment, un objecte, una mania. Era capaç d’obsedir-se en una idea fixa, aferrar-se al passat i mantenir viva una flama que tan aviat la consolava com la feria, però que mai aconseguia integrar i ni tan sols aprofitar-la per adaptar-se de manera suau i sense estridències als nous camins que trepitjava. No aprenia dels errors ni dels encerts, només els acumulava. Havia adoptat una lluna com a déu, s’havia comprat mil mocadors de coll, havia fumat cent cigarretes cada dia, havia desterrat els homes del seu univers, havia desitjat fondre’s amb els ulls que li parlaven. Sotrac rera sotrac, un traç viu en una paleta de colors nerviosos. Una vida a ritme vertiginós. Un ritme similar al que aquell club fundat amb timidesa al 1899 s’hauria d’acostumar a viure; un ritme lent als seus inicis, però que amb els anys s’aniria accelerant i ja no tindria aturador. Ni el voldria tenir.

38


L’Elena s’havia passat els darrers dotze anys de la seva vida abocant descontroladament colors brillants a la seva existència, però cada cop s’adonava amb més força que era precisament la gamma dels negres la que hi dominava de manera abassegadora. Li feia mal topar-se cara a cara amb els mateixos colors que l’havien empès a deixar el Vell Diari, a viatjar constantment sobre l’Atlàntic, a fugir de no sabia ben bé què. Aquella foscor l’aclaparava. El viatge a Madrid dels seus pares i aquell pollastre al forn del Refugi l’havien portat a una fal·lera compulsiva, a confegir verds i vermells que no la deixaven adonar-se com, tant bon punt els tenia, se li anaven enfosquint, li perdien la lluïssor primera i se li entristien. Vivia menjant en plats de plàstic i tovalles de paper per no haver de rentar. Bevia cada dia en un vas nou. No utilitzava res, només col·leccionava. Havia esdevingut una egoista, i si ho hagués preguntat als seus companys de feina, no hauria trigat tant de temps a descobrir-ho. Tenia 35 anys, i els dies del seu aniversari es presentaven any rera any amb les mans buides, amb res per poder oferir a la resta de la gent i amb res que la resta de la gent li pogués oferir a ella. A l’agenda de telèfons només hi tenia escrit el seu nom, ningú a qui trucar, i sobretot, ningú que la truqués. Una vida plena de coses però tancada, closa com un puny, aferrada a la sola idea d’acumular reserves per tal de superar un hivern que ja durava massa. I tot i així, malgrat tots els esforços, que lluny li quedava aquella boira densa i complaent que havien engendrat amb en Toni i que tant li arribà a omplir les entranyes!

Però en tota història humana hi ha un dia que el tren s’atura, i llavors és el moment de decidir si s’agafa o no. Cada persona té el seu, només cal saber quan arriba i ser prou llest per no deixar-lo marxar. A l’Elena li va arribar el dia 29 de novembre de 1975, en forma de darrer pensament possible. Aquell matí acabava d’aterrar a l’aeroport del Prat procedent de Nicaragua i en lloc d’anar directament al seu pis de l’eixample va fer encaminar el taxi cap a Sant Amusic del Pla, per visitar els pares. Feia mesos que no els veia, enfeinada amb el diari i enfeinada a allunyar del seu esguard aquella mirada freda i melangiosa. Feia encara molt més temps que no veia cap ull color de plata, i encara més que no tastava un cos calent que li reconfortés l’ànima. El drap negre que li envoltava el cor continuava tan gruixut com sempre, creixent cada matí, apretant un xic més fort cada setmana. Sempre feia tard, sempre corria i sempre anava tard. Va pensar que aturar-se un cap de setmana li aniria bé, i sense massa convicció agafà aquell taxi que la deixà a la porta de casa de la seva mare. Des de feia cinc anys s’havia traslladat a viure a Barcelona, tan per facilitar el contacte amb la seva feina com per escapar de la vigilància materna. Li venia de

39


gust tornar a dormir al llit de sempre, al llit de casa de la seva mare -feia anys que no s’atrevia a dir-ne casa seva-. Va arribar cap al migdia. La Carme la rebé com sempre, amable però distant, massa allunyada de la seva filla per a mantenir-hi una conversa càlida. Era divendres, i després de dinar s’arribà a casa del seu pare, caminant fins a la plaça dels Immigrants. Mentre creuava la ciutat -la casa materna era als afores de Sant Amusic- es va posar a nevar. -Hauries de venir més sovint; si trigues tant, les novetats estan tan pansides que ja no val la pena comentar-les, i sense novetats, només queden els records per omplir la vetllada... ja saps que a nosaltres, els records, no ens convé remoure’ls gaire. -S’hi sentia còmoda, parlant amb en Pere. -Ja ho sé pare, em sap greu. Però és que no puc, estic tan enfeinada que... -Que no tens temps per al teu pare. El temps no es té ni es deixa de tenir, Elena, només es pot decidir com es gasta. -Mai he sabut com invertir-lo, jo. És més, sempre l’he perdut intentant decidir com utilitzar-lo. -No és veritat, el que passa és que tens la mirada massa enganxada als peus i no t’adones del que passa al teu voltant. Aixeca una mica els ulls... mira’m, filla.

Que fàcil li resultava abans aixecar els ulls i clavar-los a la retina de qui se li aproximava. Als passadissos de la facultat havia realitzat la maniobra milions de vegades, però ara, als 35 anys, les parpelles li pesaven com si en tingués setanta. Fins i tot de la lluna s’havia oblidat. Al carrer havia deixat de nevar, però un vent fred feia espetegar els vidres de les finestres. -Darrerament tinc la sensació que no sóc gaire cosa més que una fulla a mercè de la tramuntana. Sempre amunt i avall, sempre estrangera, fins i tot a casa. No tinc cap arrel on aferrar-me -Tu no has nascut per tenir arrels, Elena, tu has nascut per provar una mica de menjar de cada plat, i no saciar-te mai. Però has de mirar de no ser com una fulla, prova de ser ocell, podràs anar igualment d’una banda a l’altra, però seràs tu qui esculli el camí. Almenys seràs tu qui esculli.

Quan sortí de la casa, el cel s’havia esqueixat i uns petits raigs de sol ferien la banda nord de la plaça porxada. Havia aixecat els ulls i s’havia emmirallat en les ulleres del seu pare. Quantes emocions li havien desenterrat aquelles ninetes! Quants contes llegits en nits d’insomni, quantes converses mig intuïdes, quantes paraules gairebé no pronunciades, quants silencis, quants sobreentesos. Ella sempre havia sabut comprendre en Pere molt millor del que ho havia sabut fer la seva mare. Quan es separaren, ell es buscà un altre pis, i d’aleshores ençà els seus pares havien

40


mantingut una relació pacífica però apàtica, veient-se molt de tant en tant, sense retrets i sense passió. Dos coneguts sense gaire res a dir-se.

Feia força fred, però l’Elena es protegí arrapant-se contra les pedres que dibuixaven el casc antic. Li portaven tants records aquelles pedres! Les botigues del carrer dels Comerciants seguien pintant aparadors plens de gustos i d’aromes, de promeses agradables a la boca i a la vista. De la pastisseria en seguien sortint les mateixes olors de forn de llenya, i de la peixateria en continuava emanant aquella particular xerrameca que no tenia aturador. Un xic més enllà, a tocar de la biblioteca, la llibreria Astèrix oferia als seus clients les darreres edicions del Calendari del Pagès. Tot plegat, un món petit aturat en el temps, tan sols un xic repintat amb l’aparent bonança econòmica que els darrers anys s’havia instal·lat al país. Un lloc on els detalls continuaven mantenint la seva capdal importància, i on el temps i els costums jugaven al joc etern de les complicitats sobreenteses. Havia passat tota una dictadura i ni tan sols això havia aconseguit engrunar les pedres. El franquisme havia estat capaç de prémer molt fort el coll dels amusiquencs, però no havia pogut ofegar-los, en bona part gràcies a unes tradicions i unes conductes amb arrels enormement llargues, clavades precisament dins les pedres dels murs que aleshores l’Elena contemplava. Res no era fútil, res no es deixava al perillós atzar. Cada racó del casc antic creixia lentament i ferm. Tot semblava fet i disposat expressament per a ella, tot semblava dibuixat de nou, però amb uns colors molt vells. Tots els racons li parlaven a la cara. Només a ella i a ningú més. Desenes de persones passejaven pels carrers, però aquell 29 de novembre només a ella les pedres li parlaven.

A poc a poc, el vel de seda negra es va esquinçar, només un xic, res, total poca cosa. Poca cosa però suficient, suficient per permetre l’inici d’un raonament que li havia de canviar la vida. Una estranya veueta li començà a burxar el cervell amb estridències. De sobte, prop del Temple Romà, se li feu evident la necessitat de trencar la closca que la separava del món exterior. Les paraules del seu pare s’uniren als xiuxiueigs experimentats de les pedres, i quan les primeres volves de neu tornaren a caure sobre les teulades corbades pel pes dels anys, encara una altra veu s’uní a plàtica. Una veu càlida i melindrosa, una veu sorgida d’un parell d’ulls que s’aproximaren amb cautela. Feia anys que l’Elena caminava massa de pressa per a veure’ls, però aquella vesprada s’havia aturat prou per tal que les dues perles grises la poguessin atrapar, i s’havia netejat prou les orelles per poder copsar allò que li deien.

41


-Escolta aquells que mai has gosat escoltar, sent allò que mai has pogut sentir, viu la vida tal i com mai l’has volgut viure, somnia allò que mai has gosat somniar, camina per on mai has sabut passar, plora les llàgrimes que mai has hagut de plorar, olora la flor que mai t’has atrevit a olorar, mira amb els ulls que mai has volgut mirar.

Feia fred, i petites volves de neu encara s’entossudien a emblanquinar la ciutat. Decidí encauarse dins del Cafè Antic, un dels més vells i amb més encant de les rambles. Les seves cadires de fusta mig corcades acolliren el seu cos, les seves taules de ferro i marbre gris acolliren el cafè amb llet amb el qual entrà en calor, i un fum espès amb cert regust a menta acollí els seus pensaments i les transformacions que en ells s’hi produïen. Li calia carregar de contingut la seva vida, però no sabia com posar-s’hi. De sobte ho veié clar, un llamp al mig del cap, un missatge, un senyal. Una cadena massa llarga que no podia trencar. Tenia un deute amb els seus pares, tenia un deute amb els seus avis, amb els rebesavis i els rebesavis dels seus rebesavis. Tots ells havien teixit una cadena de la qual ella n’era la darrera anella. La darrera... a no ser que tingués fills. No era capaç de verbalitzar el raonament, però li semblava inconcebible morir sense descendència, permetre’s un nou acte d’egoisme. Intuïa barroerament com dins seu un instint desconegut li creixia a prop de l’estómac, allà on les passions humanes s’engendren per primer cop. Volia tenir un fill, almenys un. Decididament i resoluda, volia tenir un fill. Sortí del cafè amb aquest sol pensament, i s’encaminà cap a la rambla de la Muralla, baixant en direcció al riu. Arribà a la plaça de la catedral, on després de tant temps encara hi havia la seu del Vell Diari, recentment remodelada, amb grans vidrieres que donaven a l’exterior i un munt de gent omplint l’espai que ella havia trepitjat quan tot just el diari començava a caminar per senders obscurs i clandestins. S’abocà un instant al finestral que donava a la redacció de local, i allà, a la mateixa taula de sempre, la silueta alta i imponent d’en Toni s’encorbava sobre un article, aparentment concentrat en la feina. Els seus cabells eren ja totalment blancs, i els ulls negres encara li continuaven brillant com 12 anys enrera. Per un instant, una ràpida successió d’idees li creuaren el cervell: Toni, fill. Fill, Toni. Un instant més i la idea havia estat rebutjada. Mai de la vida es rebaixaria a demanar-li una cosa semblant.

Mentre la seva mirada es perdia per la redacció, dins del seu cap el futur continuava bullint. Volia tenir un fill, però no volia haver de passar per tots els rituals que precedeixen l’aconteixement. No tenia intenció de casar-se, no li venia gens de gust posar-se a buscar parella,

42


i decididament els mètodes alternatius que en aquell temps començaven a despuntar no li oferien cap garantia. Volia la rosa però no les espines, almenys no les espines contra les quals tants anys li havia costat vacunar-se. De sobte els seus ulls es clavaren en un pòster enganxat sobre el fax de la paret esquerra de la redacció de local, on anys enrera hi havia hagut una cafetera de filtre. En aquell pòster, enganxat per en Toni -aleshores ella no ho sabia, ni ho sabria mai-, s’hi podia veure un cadell de gos abandonat en una carretera, amb una llegenda al peu que resava “ell mai no ho faria”. Es quedà mirant-se’l una bona estona, mentre estranyes preguntes li volaven de neurona en neurona. Ell mai no ho faria. Ella tampoc, tampoc ho faria, mai abandonaria un gos, i per descomptat mai abandonaria un nen... ella mai no ho faria, ella no, però i d’altres? D’altres abandonarien un gos? I un nadó, algú abandonaria un nadó? No, segurament no... però i si ho fes, i si algú fos capaç d’abandonar un nadó? Llavors, llavors potser...

I fou així, abocada als finestrals d’un diari local que a poc a poc començava a guanyar-se certa credibilitat, com va adonar-se que al món hi havia molts nens que necessitaven una mare. I fou així com va decidir, gràcies a un cafè amb llet i -ironies del destí- gràcies a un pòster enganxat per en Toni, que adoptaria un fill.

Són decisions com aquestes les que canvien el curs de la història, les que fan aturar trens i les que en desvien el sentit de la marxa. Són decisions de conseqüències inesperades, que a l’Elena la portarien a descobrir el significat literal dels ulls grisos que li parlaven i que al Foot-Ball Club Barcelona el portarien a ser una peça clau en l’incipient catalanisme.

Alguns anys més tard, quan aquella resolució s’havia desenvolupat fins a les darreres conseqüències, pensant en tot plegat, la Maria escriuria:

El temps és una roda massa gran per adonar-nos que és una roda. La vida és un cicle massa llarg per adonar-nos que és un cicle. Les accions es repeteixen massa lentament per adonar-nos que es repeteixen. La nostra història és massa breu per adonar-nos que és història. Les nostres decisions són massa ràpides per adonar-nos que són nostres. El nostre viatge és massa curt per adonar-nos que és viatge. Els nostres raonaments són massa intensos per adonar-nos que són raonaments.

43


La pau és massa escassa per adonar-nos que és pau. La felicitat és massa cara per adonar-nos que és felicitat. El fred és massa intens per adonar-nos que només és fred.

44


VI

El migdia del dia 13 de novembre de 1977 es va apagar color de plata. Es va apagar amb aquella intensa sensació de feina feta, aquella mena d’intuïció que una cosa semblant havia de passar. L’Elena no sabria com descriure-ho, però aquell migdia ja l’havia viscut diverses vegades, i si no el migdia en concret, sí els sentiments que d’ell se’n desprengueren. Feia molts anys que a poc a poc sensacions semblants se li havien anat enquistant dins del cor. Les havia començat a dibuixar una altra tarda, a l’altra punta del món, quan per entre una cortina de pluja que queia sobre un autobús la vigília de Nadal, dues perles ardents se li incrustaren entre les celles. Uns sentiments no gaire diferents dels que experimentaren alguns ciutadans de Barcelona quan al 13 de novembre de 1393, exactament cinc-cents vuitanta-quatre anys abans, fou col·locada al cloquer de la catedral una campana batejada amb el nom d’Honorata. Un migdia, el del 13 de novembre de 1977, que l’Elena havia començat a imaginar aquella vegada que dos immensos ulls grisos com el cel de tempesta s’acostaren cap a ella i li parlaren per primer cop.

Fou sota la protecció d’aquells ulls burells que, gairebé dinou anys més tard, espiada per la lluna Xilena i envoltada d’una intensa calor que li amarava el cos pràcticament nu, l’Elena va despertar-se aquell 13 de novembre mentre els primers raigs solars s’escolaven entre la seva mosquitera. Aquell matí no hi hagué despertador, no hi hagué un terra fred que la desvetllés, ni tan sols una dutxa que li desencartronés els músculs. Feia exactament un any que havia arribat a Xile, i encara li costava llevar-se i vèncer la xafogor espantosa. Però aquell 13 de novembre havia de ser el dia que, per fi, veuria acomplerts els seus somnis. Un any, un any just havia hagut d’esperar per tal que aquests somnis es comencessin a transformar en realitat. Un any llarg, un any d’espera gèlida i ardent alhora, un any blanc i negre, esperançador i descoratjador, un any de contrastos com cap n’havia viscut l’Elena fins aleshores. Contrastos com els que en la seva llarga vida hauria de viure la campana Honorata.

Després de prendre la decisió d’adoptar un fill, immediatament va iniciar els tràmits, però les complicacions que li posaren foren immenses. Voler adoptar un fill i ser soltera eren dos conceptes que es presentaven clarament antagònics dins la societat catalana post-franquista. Malgrat les esperances que diversos grups feministes li donaren envers d’una possible nova legislació, tots els passos que va fer foren en va. Havia començat la recerca amb unes ganes

45


immenses i amb una energia que ni ella mateixa podia sospitar que tingués. Gairebé la gastà tota entre paperassa, advocats, buròcrates i promeses incompletes. Després d’onze mesos de tràmits infructuosos, havia arribat a un estadi on li calia una injecció urgent de vitalitat, i la va trobar un migdia a les pàgines d’El País. Estava fent un cafè al bar que acabaven d’obrir al principi de les rambles, tot llegint -com cada dia- els diaris de la competència. D’aquesta lectura, que ella considerava part de la seva feina, n’havia fet un ritual: primer el seu diari; després El Periòdico, a continuació El País i El Diario de Barcelona per acabar. Ocasionalment fullejava l’Avui. Aquell dia, però, es va aturar a El País, més concretament a les pàgines d’Internacional del diari madrileny. Un titular de la segona pàgina parell la va agafar tan desprevinguda que la sotraguejà fins a la darrera fibra del seu esgotat cos: Solteras en la Lista de Adopciones. El va devorar. A mesura que avançava en la lectura, milions de petites esperances anaren prenent vida dintre seu, milers de sinopsis nervioses es posaren en funcionament, i les darreres càrregues de neurotransmisors que li restaven acabaren per excitar el seu sistema nerviós fins a límits insospitats. Estava firmat per Delia Moreno, directora de la Fundación Xilena de la Adopción, i versava sobre la recent aprovació de la nova llei d’adopció Xilena, impulsada pel Sename, el Servicio Nacional de Menores, on es donava la possibilitat a famílies uniparentals d’adoptar un fill. Els seus viatges a Sudamèrica li havien permès conèixer la realitat Xilena de manera força acurada. Sabia que abans del cop d’estat de Pinochet s’havia aprovat una llei per regular les adopcions a ciutadans estrangers en aquell país, ja que Xile s’havia convertit -després de Colòmbia- en el segon país exportador de nens d’Iberoamèrica, amb una gran implantació de màfies intercontinentals. Amb la dictadura s’havien restringit molt les adopcions estrangeres, i ella ni tan sols havia arribat a considerar la possibilitat d’adoptar nens forans. Aquell article la va fer reviure, i les energies que se li carregaren aleshores li havien hagut de durar fins a la tarda d’aquell 13 de novembre, quan la mateixa Delia Moreno l’havia conduït a l’orfenat on li feren entrega de l’infant.

Ja des de Catalunya mateix l’Elena va iniciar els tràmits burocràtics per adoptar un fill a Xile, contactant amb el Sename. Al cap d’uns dies li arribaren notícies negatives, dient-li que si bé era cert que la nova llei impulsava les adopcions internacionals, no s’incloïa pas a les persones solteres. Potser en un altre moment s’hagués ensorrat i hagués abandonat el projecte, però aquell article d’El País li havia encès una flama que creia morta i que per res del món volia deixar apagar, de manera que es posà en contacte amb la Fundación Xilena de la Adopción, on li

46


exposaren tots els problemes però on també li subministraren l’oxigen necessari per tal que es decidís a omplir una maleta amb unes quantes peces de roba, un necesser, el passaport, els papers del visat, un número endarrerit d’El País i tones i tones d’il·lusions a mig florir. A partir d’aleshores aniria aprenent que és molt millor confiar en la força de les persones i en els col·lectius no institucionalitzats que no pas en els organismes polítics i les seves partidistes lleis. Hauria de marxar lluny de casa un cop més per adonar-se de la força que té la voluntat humana quan no està esclerotitzada pel poder. Un verd intens, tenyit d’esperança, li va inundar per complert la seva ment quan l’avió d’Ibèria que la transportava va aterrar a l’aeroport de Santiago de Xile. Un any d’espera gairebé li buidà del tot.

La seva primera casa a l’allargassada república sud-americana fou un hotelet a Santiago, a tocar del consolat espanyol, trobat casualment després d’una reunió al despatx del cònsol -el mateix dia de la seva arribada- per tal d’aclarir els motius de la seva estada al país. A part de petit, un xic fosc i amb uns passadissos on hi podies arribar a trobar de tot, l’hotel no estava gens malament, de manera que no es preocupà més per aquest assumpte. Dedicà bona part dels tres primers mesos a resseguir totes i cadascuna de les institucions que vagament tenien relació amb el complicat sistema d’adopció recentment aprovat: començant per la Fundación Chilena de Adopción i el Sename, els diversos departaments del Ministerio de Justicia, els comitès de valoració, els comitès de psicologia, el Departamento de Estrangería, i tots aquells que se li acudiren. Foren unes setmanes on a part del seu treball com a periodista -havia aconseguit, amb grans esforços, que La Vanguardia li permetés situar la seva residència de corresponsal de manera fixa a Santiago- les hores se li escolaren entre papers, entrevistes, promeses, problemes i diverses insinuacions sexuals. Però després... després d’aquests moments inicials de disbauxa... després res. Zero. Blanc sobre blanc. Només una espera eterna, trencada ocasionalment per una notícia negativa. Un altre no. I un altre. I encara un altre. Un vespre, després d’una d’aquestes negatives, s’aturà un moment i es mirà al mirall. El dibuix li va fer mal. Havia estat tan ocupada en aconseguir l’adopció que havia oblidat tota la resta. Només el tabac i el seu fum, els mocadors de coll i ocasionalment aquella lluna penjada dalt la celística li permetien omplir el cervell amb colors agradables. No recordava el temps que feia que no anava a la perruqueria, que no trucava als de casa, que no anava al cinema, que no llegia cap llibre, que no menjava un bon bistec. No recordava gairebé res, i a manca d’altra estaca on aferrar-se, li va semblar que la seva sola existència com a persona individual era prou bon motiu

47


per a cuidar-se. La seva existència i el seu projecte, la seva ambició i aquell fill que esperava adoptar i pel qual havia sobrevolat l’Atlàntic, el Brasil, Bolívia, Argentina i havia aterrat arran les aigües del Pacífic. Va girar la vista cap endins, i s’enfonsà en els records més antics que fou capaç de trobar. Pinzellades descolorides de la seva infància s’alternaven amb retrats precisos però de curta durada dels paisatges de Sant Amusic, a la falda del Castell de la Creu. Mai havia estat una gran memorista, però ni tan sols enmig dels carrers empobrits per les seqüeles de la dictadura Pinochetista podia deixar d’adonar-se com havia empitjorat el seu estat físic i anímic. Fins on podia recordar, una de les activitats que més plaer li proporcionava era passejar. Badar davant de qualsevol petita cosa que li capturés la curiositat. Si una llum immensa la deixava indiferent, no trigava mig segon a abandonar-la, però si un petit objecte l’atreia, es podia passar hores gaudint dels seus colors. Així fou com descobrí Santiago.

Perdre’s per la capital Xilena va fer aflorar en l’Elena un sentiment de dolça embriaguesa. Aquell moment en el qual no saps exactament on ets però que et sents a tocar de tot, absorbit per tot, rodejat de tot, va arrelar dins del seu cos mentre creuava un dels incomptables ponts que uneixen les dues ribes del riu Mapocho. Les seves aigües verdoses reflexaven unes quantes cases d’estil colonial, que es desdibuixaven al pas d’un grapat d’anàtides, mascles i femelles d’ànecs coll-verd que la feren sentir com a casa. Situada als peus del Cerro Santa Lucía, a un pas del mar però també a un pas de la muntanya més alta de sud-amèrica, Santiago destil·lava elegància i decadència, solidesa i alhora aquella sensació fosca i depriment que t’empeny a la malenconia. Amb més d’un milió d’habitants, la capital xilena es dibuixava als seus ulls com una pruna massa madura. La seva llavor més preuada, la conegudíssima Plaza de Armas, restava pràcticament buida d’habitatges, però era indiscutiblement l’ànima de la ciutat, el motiu de la seva existència. Al seu voltant s’organitzava la vida administrativa, cultural, lúdica i comercial d’un país que massa sovint es conformava amb ser poca cosa més que un altiplà enmig de gegants nevats i platges de sorra fina. El seu pinyol, l’anomenada Comuna, envoltava la plaça adoptant la forma d’una teranyina irregular, protegint-la de tots els mals, salvaguardant la independència que tant fatigosament obtingué a principis del XIX, després de la batalla de Maipu. I, per acabar, la seva polpa, els barris perifèrics -pretesament residencials- s’havien anat inclinant de manera massa evident cap a la decadència. Sempre que hi passejava, l’Elena els notava macats, de colors predominantment olivacis, fosques taques a la pell d’una fruita que

48


necessita ser menjada amb prestesa o sinó sepultada definitivament en terra nova, on poder fer néixer un nou plançó.

En certa manera li recordava la Barcelona dels seus anys d’estudiant de pedagogia, una Barcelona amb pretensions de modernitat però amb unes estructures arcaiques i del tot inadequades per als projectes de renovació. Dues ciutats clarament emparentades des del punt de vista geogràfic, amb una vocació marítima en franca recessió i alhora destinades a ser el punt de partida cap a la industrialització del país. Dues ciutats a tocar del mar i de la muntanya, amb caràcter de capital i alhora de provincialisme enfront de Madrid o de Buenos Aires. Passejar amb 18 anys pels carrers de la capital catalana li havia obert els ulls a moltes fantasies; passejar pels carrers de la capital Xilena als 38 li va permetre retrobar-se a si mateixa, gaudir amb unes fantasies diferents, més intimistes i no tan expansives, però igualment novedoses i reconfortants. Una vintena d’anys donen per molt.

Malgrat el plaer de les passejades i les alegries de cada descoberta, se li feia massa dificultós evitar obsedir-se per les contínues negatives, i com més s’allargava la seva estada a la capital Xilena, més apagada es notava. Havia arribat vestida de colors carbassa, però darrerament ja només es posava vestits foscos. La feina de la corresponsalia era escassa i no l’omplia gens, de manera que quan ja portava prop de nou mesos al país va començar a sentir la urgència de tenyir la seva vida amb alguna cosa complementaria a les caminades i als buits que les gestions de l’adopció li comportaven. Fou en aquest estat anímic que un migdia assolellat va decidir que començaria a viure el futur.

No sabia com fer-ho, però a manca d’altra cosa s’aferrà a la idea que ocupar l’enorme quantitat de temps que li sobrava amb el seu passat era un acte estúpid, i que li calia sortir de l’hotel i fer alguna cosa més que lamentar-se. L’endemà al matí es va aixecar d’hora, es va dutxar, es va fumar una cigarreta, i va arribar-se a la Biblioteca Nacional disposada a aprendre tot allò que pogués sobre el país que l’acollia. Va pensar que amb els anys, quan el fill que adoptaria fos prou gran, li hauria d’explicar els seus orígens, li hauria d’explicar com era el seu país, com era la gent que l’habitava, quins costums tenia, quina vida portaven; tot, li hauria d’explicar tot. Començaria per aquí. Llegiria tot el que pogués sobre Xile. La seva història, la seva literatura, el seu art, el seu pensament. I després viatjaria. Volia conèixer l’extrema varietat paisatgística del país, volia

49


escoltar la parla dels nadius i compartir les seves il·lusions i els seus desenganys. Va empassar-se Manuel Rojas i Antonio Acevedoa, Pérez Carmeles i Gabriela Mistral, però sobretot va amararse amb la història Xilena de Diego Barros Arana. Descubrimiento y conquista la va impressionar tant, que durant els dies que va durar la seva lectura gairebé no va pensar en l’adopció. Coneixia, evidentment, les atrocitats que els conqueridors espanyols havien fet per tot Sud-amèrica, però llegir-ho en aquell llibre, submergir-se amb tot detall en el procés de conquesta d’aquell país que estava a punt de donar-li el fill que tant desitjava, va fer-la estremir d’una manera com no s’ho hagués pogut imaginar mai. Adonar-se com algú amb nom i cognoms és utilitzat com a bèstia de càrrega o com a simple prostituta, la indignà de tal manera que es va prometre educar el seu fill adoptiu tan bé com pogués, oferint-li llibertat per escollir i criteris per saber fer una bona tria; donar-li allò que als seus avantpassats els varen prendre: felicitat i llibertat per a gaudir-la.

Després de les lectures emprengué un viatge que la conduí per tot el país, des del nord més nord -el golf d’Arica- fins al sud més sud -el cap d’Hornos-. De les pampes àrides i el seu clima gairebé desèrtic a les gegantines glaceres que es desprenen sobre l’oceà, passant per les regions mediterrànies i les gairebé tropicals. I de totes elles en copsà un matís diferent, una música concreta, una lluna particular, una manera de perdre el temps original de cada lloc. Potser el dibuix que més la frapà fou el que va veure a la regió d’Antofagasta, les seves agrestes terres, els seus salars i el desert d’Atacama, on gairebé no hi plou mai, on l’agricultura és inexistent i on únicament els recursos minerals permeten sobreviure amb més pena que glòria als seus habitants. Els dies que s’estigué allà foren dels més intensos de la seva estada a Xile. Molt més que els que dedicà a la lectura dins la biblioteca, molt més que els que es passà tancada a l’hotel a l’espera de notícies, molt més fins i tot que els que perdé passejant pels vells carrers de Santiago. I és que només arribar, una bufetada de calor a la cara li recordà com pot ser de determinant el clima d’una zona en el caràcter de la seva gent. Es trobà davant per davant d’uns homes i unes dones que si no ho havien perdut tot era perquè mai havien tingut gaire res. Unes persones que havien hagut de sumar la rigorositat del clima a les penúries de la dictadura Pinochetista. Gent que havia deixat marxar feia molt temps qualsevol esperança, i que ja no els quedava res per desitjar. Només, si de cas, deixar passar la vida amb la mirada indiferent de qui sap amb certesa que el futur no servirà per millorar. L’Elena no havia trobat mai una gent així, tan poc disposada a lluitar... tan sols unes vivències similars li venien a la memòria, robades d’un petit llibret del Mexicà Rulfo, un recull de contes de tapes negres que una nit de neu de feia anys i panys la deixà corpresa.“Uno ha creído a veces,

50


en medio de este camino sin orillas, que nada habría después; que no se podría encontrar nada al otro lado, al final de esta llanura rajada de grietas y de arroyos secos”. Això havia llegit aquell dia que, sense llum, no s’havia fet fosc. Havia començat a nevar de bon matí, i a la tarda encara durava. Deuria tenir uns quinze anys. Al vespre havia marxat la llum, i tot Sant Amusic s’havia quedat a les fosques. La seva mare havia anat a Barcelona amb tren, i de resultes de la nevada s’hagué de quedar a dormir a la capital, de manera que ella es va trobar sola a casa. No va tenir por. Podia haver anat a casa del seu pare, però no ho féu. Tota la ciutat a les fosques, totes les teulades i els camps amb dos pams de neu. Tot fosc i tot il·luminat. Blanca nit. Blanca com Atacama. Una llum lletosa sortida de no sabia on es reflexava a la neu que queia i a la que enfarinava hores ha tot l’univers que l’envoltava. Només amb l’ajuda d’una petita espelma l’Elena s’havia empassat sencer el llibre de Rulfo, amb una espelma i amb la llum de la neu que entrava pels grans finestrals de la cuina. Una tassa de té, una espelma i una enorme nevada li varen permetre conèixer pobles i gent que mai abans havia vist; pobles i gent com mai havia trobat abans que anés a Antofagasta. Allà va poder cerciorar-se de com dos paisatges idèntics poden trobar-se en llocs molt allunyats. Rulfo descrivia el seu Mèxic més pobre i l’Elena hi veia el Xile més esquerp. Tots dos hi patiren, amb la mirada.“Allí todo el horizonte está desteñido; nublado siempre por una mancha caliginosa que no se borra nunca. Todo el lomerío pelón, sin un árbol, sin una cosa verde para descansar los ojos; todo envuelto en el calín ceniciento. Usted verá eso: aquellos cerros apagados como si estuvieran muertos y a Luvina en el más alto, coronándolo con su blanco caserío como si fuera una corona de muerto”. No és estrany, doncs, que en llocs així hi hagi gent amarada d’un laconisme oníric, allunyada de tota realitat com a mesura de defensa. “-Puede que llueva. Todos levantamos la cara y miramos una nube negra y pesada que pasa por encima de nuestras cabezas. Y pensamos “Puede que sí”. Hemos vuelto a caminar. Nos habíamos detenido para ver llover. No llovió. Ahora volvemos a caminar. Y a mi se me ocurre que hemos caminado más de lo que llevamos andando. Se me ocurre eso. De haber llovido quizás se me ocurrieran otras cosas. Con todo, yo sé que desde que yo era muchacho, no vi llover nunca sobre el Llano, lo que se llama llover.” Allà havia tornat a trobar gent igual. Igual de perduts, igual de lacònics i d’onírics; no tant per la terra resseca, la pols del camí o l’aire espès i gris com sobretot per unes idees corsecades, uns camins estroncats i unes vides tenyides excessivament de negre... i per una lentitud eternitzant que només sabia remoure’s sobre si mateixa evitant qualsevol pas endavant...

51


i per una veu capaç d’articular sentències tan definitòries com “hemos caminado más de lo que llevamos andando”.

De tots aquells viatges, l’Elena en va retenir la major quantitat de detalls possibles i els va emmagatzemar dins del seu cap, arxivant-los amb la clara intenció de tornar-los a treure el dia que el seu fill li preguntés qui era. Poder explicar-li com a la seva pàtria adoptiva es commemora un 11 de setembre per tal de no oblidar mai el de l’any 1714, i com en la seva pàtria d’origen un altre 11 de setembre, molt més recent i per tant més feridor, va arrabassar-los també les llibertats i les esperances. Dos països units per una data i, amb ella, units per un destí que difícilment podia preveure’s quan Felip V i Pinochet robaren el cor dels dos pobles. Un cor i una campana, ja que després del setge de 1714, en entrar Felip V vencedor a la ciutat, va decidir castigar la campana Honorata a la seva desaparició, i la feu trossejar. Durant tot el setge de la ciutat, la campana havia fet sentir el seu to enormement vibrant tocant a sometent, i malgrat ser esquerdada per una bala de canó, el seu so no s’apagà. Això li valgué el càstig i, igual que a Allende, la vida.

L’Elena tornà a Santiago a principis d’octubre, i després d’uns dies de descans, quan l’apatia tornava a treure el nas per entre les il·lusions mig renovades, una trucada de la Delia Moreno li salvà la vida. Havia enterrat tantes esperances en aquelles trucades que la cara no li va adoptar cap expressió significativa fins que al cap d’uns instants la Delia li confirmà la notícia. No s’ho podia creure. Li costà entendre que aquell “hoy han dicho que sí” no es referia a una nova promesa, a una altra possibilitat, sinó que era el sí definitiu, el darrer, aquell que feia tant de temps que esperava. La trucada era per comunicar-li que tenia concertada la primera entrevista d’adopció per dijous vinent no, l’altre. A partir d’aleshores els aconteixements es precipitaren amb relativa rapidesa, malgrat que per a l’Elena els pocs dies que transcorregueren fins a l’adopció se li feren interminables. Perquè era tot tan lent? Què provocava que qualsevol acció, qualsevol pas que calia donar requerís un interval de temps tan gran? I sobretot, per quin motiu una hora mai era una hora, un dia mai un dia i una setmana sempre més d’una setmana? La mesura del temps mai se li havia mostrat tant relativa com en aquells dies a la capital Xilena. Aquell dijous anà a l’entrevista, i en sortir-ne, fos per les emocions o pels dies que encara li calia esperar, no pogué reprimir el plor. El cel amenaçava tempesta, i quan encara no havia creuat dos carrer les primeres gotes de pluja li mullaren el rostre, confonent-se amb les llàgrimes que a poc a poc li regalimaven galtes avall. De

52


lluny, de molt lluny, uns ulls de color gris, un parell de perles grosses com el puny se li acostaren per consolar-la, es col·locaren al seu costat, i no sabria dir exactament com, de nou li parlaren. -Plora, però no ho facis per allò que encara no ha passat, fes-ho en tot cas per tot allò que ja mai passarà. Plora, però sigues valenta en el motiu, reconeix que la por forma part de la victòria i que la vida és un regal, un regal de llaç bonic i capsa grossa, grossa però buida, una capsa que ens la regalen però que toca a cadascú anar-la omplint. Les llàgrimes són útils per tapar els forats que les absències han deixat dins de la capsa, però no serveixen per omplir els buits que encara no s’han format. Tu estàs a punt de regalar una capsa a algú. Pinta-la bonica, fes-la suau i amorosa, decora-la tan bé com sàpigues, compra el millor paper, però recorda que no seràs tu qui l’ompli, serà el teu fill, potser amb la teva ajuda, sí, però serà ell. Tu omple la teva, ell també t’ajudarà a fer-la més consistent, més compacte. Gràcies a ell et caldran menys llàgrimes per saturar la teva capsa. Fou com un xiuxiueig a cau d’orella, com una musiqueta suau que feia vibrar la membrana timpànica en acords harmoniosos. Les paraules que va llegir en els ulls de tempesta no li entraren retina enllà, ho feren per la pell, pels porus més petits, travessaren cèl·lules musculars, teixits cartilaginosos, ossos i artèries. Tampoc se li acumularen al cervell, ho feren més aviat ran del cor, mossegant tímidament aquella malla espessa que anys enrera s’havia deixat teixir i que de mica en mica, conversa a conversa, aconseguia anar desfent.

Quan, uns dies després d’aquella entrevista, exactament un any més tard de la seva arribada a Santiago, la Delia l’anà a recollir amb el seu cotxe, un bon tros de la cotilla opressora es dissolgué. Fou un ventós migdia de 13 de novembre del qual l’Elena en recordaria tota la vida fins al més petit detall. Les paraules que la directora de la Fundación Xilena de la Adopción li dedicà mentre la conduïa a l’hospici no en serien cap excepció: “desafortunadament, avui en dia la solteria encara és més una marginalitat que no una opció, i l’adopció també. A partir d’ara seràs marginal per partida doble. Has de canviar les prioritats, abans que periodista has de ser mare; abans que soltera has de ser mare; abans que dona has de ser mare.” Aquelles paraules ajudaren a l’Elena a sobreposar-se a les adversitats. De forma paral·lela, altres signes iconogràfics ajudaren als barcelonins a superar les seves. Reconstruïren la campana Honorata, posaren el seu nom a una revista i en feren un símbol del sentiment nacionalista.

Mai havia estat tant nerviosa com aquell migdia, ni mai ho tornaria a estar. Entraren en una estança on hi havia tres infants -tres precioses guaguas- i de sobte tres parells d’ulls foscos

53


rodejats d’una pell color de terra varen esclatar a plorar. Ningú deia res, però tots la miraven. La Delia, dues dones grans vestides d’infermeres, i tres parells d’ulls marcits per la fam acumulada. Sortiren de l’estança per una porta lateral i entraren en una habitació més petita, fosca, encara més carregada d’humitat, amb un rètol sobre l’únic llit que la moblava. S’hi podia llegir “la pieza de la segunda oportunidad”. Aquell era el nom amb el qual, des de temps immemorials, es coneixia vulgarment l’habitació on els pares rebien els infants en adopció. Feia uns quants anys una monja amb clara intenció desdramatitzadora l’havia fet imprimir sobre una cartolina de color groc. El silenci era gairebé inquietant, els ulls de l’Elena es fixaren primerament en els d’una vella infermera, però ràpidament anaren a raure en una tendra carona que, esporuguida, restava sobre el llit. -Tu! -exclamà.

Anys més tard, quan aquell temps passat a Xile encara formava part del cos central d’una història plena de vida, la Maria escriuria:

Si per mostrar-nos quin és el déu veritable han de venir homes d’enfora, ja estem bé com estem. Si per dir-nos el nom que més s’escau a la nostra muntanya més alta han de venir homes d’enfora, ja estem bé com estem. Si per ensenyar-nos com hem d’enterrar els nostres morts han de venir homes d’enfora, ja estem bé com estem. Si per explicar-nos com s’han de ballar les nostres danses rituals han de venir homes d’enfora, ja estem bé com estem. Si per instruir-nos en com ens hem de pintar la cara quan anem a la guerra han de venir homes d’enfora, ja estem bé com estem. Si per imposar-nos amb qui hem de casar nostres fills i nostres filles han de venir homes d’enfora, ja estem bé com estem.

54


VII

La tarda del 7 d’agost de 1980 es va tancar color de pastís de xocolata. Es va tancar color de terra fosca, d’orígens per conservar i felicitat nounata. Varen batejar a la nena. La tarda es va tancar amb milers de globus inflats i muntanyes de caramels de menta, es va tancar amb una festa plena de gent, de regals, de somriures i de cares amables que intentaven de totes totes que per a ella aquell dia fos irrepetible. De similar manera la tarda del 7 d’agost de 1708 es va tancar a la Llotja de Mar de la capital catalana amb un sentiment d’eufòria a punt d’explotar. Es va tancar també amb gust de pastís de xocolata, olor de caramels de menta i color de globus inflats. Aquella tarda s’havia dut a terme, per primer cop a Catalunya, una representació operística. En honor a l’arxiduc Carles es va escenificar l’òpera Il piu bel nome, nel festeggiarsi il Nome Felicissimo di Sua Maestà Cattolica, Elisabetha Cristina, Regina delle Spagne. Dos-cents setanta-dos anys després es batejaria una preciosa nena de pell olivàcia i ulls color de plata, i es faria feliç a una mare que encara no feia 2 anys havia tornat a casa seva, amb una mica més de canes i un món nou dibuixat a les retines.

El migdia aquell que la Delia havia fet entrar a l’Elena dins la pieza de la segunda oportunidad, just aquell migdia, l’Elena ho havia entès tot. Aquells ulls de color gris que tantes vegades l’havien ajudat en els seus moments mésbaixos, aquelles dues perles canoses que els dies de pluja fina se li presentaven al seu davant, aquelles dues llunes tantes nits desitjades... llavors sabia què significaven. Eren el seu estel, el seu destí, la seva pau i la seva alegria. Aquells ulls de pluja reposaven al fons de l’estança, sobre l’únic llit que hi havia, esperant que una mare de l’altra punta del món vingués a adoptar-la. Aquells ulls eren allà, esperant-la a ella, i l’Elena no havia pogut reprimir un crit que va ressonar per l’estança una bona estona. Tu! havia cridat, com si fes molts anys que es coneguessin. De fet els feia. Aleshores ho veié. Aquells ulls que, sense ser-hi, tantes vegades li havien parlat, tantes vegades l’havien consolat, llavors els tenia de nou al seu davant, però aquest cop posats dins d’una cara i d’un cos que ja a primer cop d’ull s’intuïa que necessitava ajuda. Uns ulls burells que havien ajudat a l’Elena a omplir una caixa, i que a partir d’aleshores ella ajudaria a que poguessin omplir la seva de la millor manera possible. Ja dins del cotxe de la Dèlia, amb la petita adormida entre els seus braços, l’Elena es va sentir exhultant. No sabria explicar amb precisió què li passà aquella tarda, però si la felicitat existeix,

55


ha de ser alguna cosa molt propera al que ella sentia abraçant el nadó. Va mirar-se aquella cara rodona i aquell cos tan menut i, instintivament, sense cap motiu aparent, un nom li va sortir del cor, li va pujar gola amunt i les seves cordes bucals el transformaren en llenguatge intel·ligible. Maria. El bateig estava fet.

Estava fet, però trigaria gairebé 3 anys a materialitzar-se. Un temps massa llarg per a un acte tant poc transcendental, pensaria l’Elena poc abans d’entrar a l’església del Remei. I és que els esdeveniments es varen precipitar de manera gens previsible un cop varen haver arribat a Catalunya. La primera sorpresa de totes fou la d’haver d’escollir pis. Feia anys que l’Elena vivia a Barcelona, però en tornar amb la nena de seguida es va adonar de la manca d’espai que el minúscul pis que tenia llogat al carrer Balmes li oferia. Durant setmanes es dedicà a cercar un altre pis, però cap li feu el pes, més que per l’habitatge en concret, perquè cada vegada se li feia més evident la necessitat de marxar de la capital. A Xile s’havia acostumat a un altre ritme, a una manera de fer més pausada, que de cap manera aconseguia trobar a la ciutat Comtal. Un cap de setmana que pujà al seu poble ho comentà a la mare, i al següent dimarts ja li tenia emparaulat un pis nou, de tres habitacions, al bell mig del casc antic, abocat al carrer dels Comerciants. Era, i la mare ho sabia, el lloc preferit de la seva filla, de manera que l’Elena no sabé refusar l’oferiment, sobretot quan en anar-lo a veure descobrí una preciosa llar de foc presidint el menjador. A principis d’any, quan ja tenien mig lligat el bateig a l’església del Pi de Barcelona, hagueren d’anul·lar l’acte per traslladar-se a viure a comarques.

L’Elena volgué agafar el contratemps com a excusa per estalviar-se el bateig -feia temps que la Maria tenia un nom, i la llum de la lluna ja li havia consagrat la pell- però tant el seu pare com sobretot la seva mare acabaren per convèncer-la, a base de males cares, que calia passar per la rectoria. Aleshores el planificaren per a la primavera de l’any vinent, la del 79, amb la confiança que el temps ajudaria a recuperar la minsa salut de la nena i tot plegat quedaria més lluït. Mentrestant la Maria s’anava acostant als 4 anys (els papers que li donaren a l’orfenat registrava com a data de naixement el 19 de setembre de 1975), i tot i que quan la portaren al metge els digué que el seu pes estava molt per sota del recomanable i que tenia evidents signes de malnutrició, les constants atencions que mare, àvia i avi li dedicaren no trigarien gaires mesos en recuperar-la. Els problemes de debò començaren en portar-la a l’escola.

56


Quan després del primer dia de classe l’Elena va sortir de casa per anar a buscar la Maria, poc es podia pensar que en tornaria tant capficada. S’esperà com la resta de mares just a la porta de sortida, amb unes ganes terribles d’abraçar la seva filla que per primer cop a la vida havia entrat en una aula. I fou precisament per aquest motiu pel qual la tutora del seu curs la féu entrar abans de deixar sortir a la nena. -Hauríem de parlar una mica sobre la seva filla. -Li va dir just després de saludar-la. -Quan vulgui. -Com més aviat millor, el retard que porta ... -Sí, ja ho sé que fa uns quants mesos que ha començat el curs, però és que arribàrem a principis de setembre, i llavors ens instal·làrem momentàniament a Barcelona, i entre una cosa i l’altra no vaig poder trobar-li una escola fins el dimecres passat... -No em refereixo a aquest retard. Uns mesos més o menys de classe, a aquestes edats, no importen gaire. El que sí que importa són els 3 anys que es passà sense que ningú li fes cas. -Vol dir que... -L’Elena ho va dir sense la més mínima idea de què calia posar després dels punts suspensius. -No vull dir res. Només que hauríem de parlar una mica, vostè i jo. Si li va bé un dia d’aquests... -Demà, demà em va bé. Quedem demà al matí?

Durant els anys que havia passat a la universitat, l’Elena hi havia après moltes més coses sobre la vida que no pas sobre la pedagogia, de manera que aleshores no fou capaç d’adonar-se del problema de la Maria. Ella només hi veia una filla eternament somrient i amb uns ulls guspirejants de felicitat com difícilment es podien trobar en els nens de 3 anys de Sant Amusic. -Miri, sorprenentment, la seva filla té un desenvolupament afectiu força correcte per l’edat que té, i no mostra pas cap símptoma de trastorn greu, cosa altament positiva si ens atenim a les peculiars circumstàncies que ha hagut de passar.

L’Elena va deixar anar un sospir sord en sentir aquestes paraules de la psicòloga escolar, que conjuntament amb la tutora mantenien una entrevista des de feia més de quinze minuts. Havia passat un vespre i una nit terrible, pendent constantment de la Maria, dels seus moviments, dels seus gestos i de les seves rialles. Havia dormit fatal, els malsons l’havien despertat infinitat de vegades. El rellotge de l’ajuntament encara no havia tocat les 3 que l’Elena ja s’havia acabat un paquet de cigarretes, havia demanat consell a la lluna i havia desendreçat i tornat a endreçar diverses vegades el calaix dels mocadors de coll. Que descolorit i que buit de contingut havia

57


trobat el mocador de color de llibre vell que anys enrera havia lluït tants dies seguits a primera fila de la classe d’en Roger! -Però el problema de la seva filla és un altre. Presenta un evident retard en la comunicació verbal. El rostre de l’Elena es quedà perplex. Els ulls fixos en els de la psicòloga, les mans obertes sobre les seves cames, i la seva ment intentant destriar la informació que li arribava. No podia ser, la seva filla no, ella no.... Igual de perplexos es quedaren els responsables de la llotja de Mar quan algú els insinuà l’any 1708 que potser seria bo escenificar un Componimento da Camera per musica. Tampoc ells entengueren res. -No parla gaire bé. El problema de la seva filla és que no s’expressa prou bé. -Aclarí la tutora.

A poc a poc ho assimilà. De fet, si no s’hagués estat enganyant, hauria hagut de reconèixer per si sola l’evidència, la clara i notòria evidència que la Maria parlava molt menys que els nens de la seva edat. Sí, ho acceptava, no ho podia pas negar. La Maria parlava amb dificultat, aquest era el problema. I era una òpera, era una òpera el que s’amagava rera la pomposa cantarella de Componimento da Camera per musica que es pretenia representar a la llotja de Mar aquell 7 d’agost de 1708. -Fixi’s en una cosa -continuava parlant la psicòloga-, hi ha fins a cinc etapes en el desenvolupament de la parla que hauria d’haver superat la seva filla. Primer la demanda d’ajuda i d’atenció utilitzant sons breus; després la de donar petites informacions sobre les coses; la d’expressar emocions pròpies d’alegria i de tristesa amb expressions curtes; també la fase dels petits diàlegs, demanant aclariments; i ja per acabar la d’utilització de fórmules socials de manera més o menys espontània. De totes elles, la Maria només té consolidades la primera i una petita part de la segona. Caldrà treballar força.

Contràriament al que pugui semblar, la darrera frase de la psicòloga fou la que més animà a l’Elena. Li costava assumir que la seva filla, aquell àngel pel qual tant havia lluitat, tingués alguna limitació, fos diferent dels altres. Allò, la diferència, qualsevol referència a que la Maria no era igual que la resta de nens era el que més la molestava. Però se li feia molt més senzill acceptar que amb treball i dedicació el problema es podia solucionar. Mai s’havia espantat davant de les dificultats si era capaç d’intuir el camí que conduïa cap a la solució, per molt llarg i recargolat que fos. Saber que hi havia una tasca per fer l’animà moltíssim.

58


-Parlar és una adquisició personal, però que no es pot pas fer en solitari. Cal disposar del medi social adient, que ajudi a l’aprenentatge. Si no hi ha estímuls és impossible avançar. La Maria va estar pràcticament 3 anys mancada de tot, i no va poder evolucionar. Aprendre a parlar és un acte subtil, que no es pot fer de cop, és una tasca contínua que una vegada comença ja no s’atura. -Com la puc ajudar, jo? -Ja ho està fent. I de moltes maneres. Des que la va adoptar la va introduir en un cercle d’estímuls que encara que no li sembli l’estan ajudant molt. L’adquisició del llenguatge comença quan una mare i el seu fill creen una interacció suficientment forta com per estimular la curiositat i la necessitat de satisfer demandes. Això per la seva banda. Pel que fa a nosaltres, a l’escola disposem d’un equip de logopedes que l’ajudaran amb exercicis concrets i especialment pensats per a ella, i no és pas aquest l’únic benefici que des del centre li oferirem. L’escola és vital perquè ofereix un entorn privilegiat per al desenvolupament del llenguatge, en oferir una xarxa complexa de situacions formals i informals. -Però jo no puc ajudar d’alguna manera més activa? Vull dir, no haig de fer res, no... -Clar que sí. Vostè i la seva família són molt importants. Han d’estimular-la en tot allò que puguin, però també han de tenir paciència, no la poden forçar, han de portar el procés d’aprenentatge de manera natural, buscant sempre els centres d’interès que ella manifesti. Quan jugui amb ella l’estarà ajudant; quan la banyi, quan li llegeixi un conte, quan li pregunti com es troba o què ha fet a l’escola, en tots aquests moments l’estarà ajudant. -Però no ho sé, no hauria de fer cap exercici de suport, potser comprar-li llibres, fer-li escoltar cançons, no ho sé, alguna cosa més... -Feina, coses per fer. Si la Maria no ho necessitava, l’Elena sí. -Tot això està molt bé, i segur que l’ajuda molt, però ha de pensar que el millor que vostè pot fer per a la seva filla és portar-la a l’escola cada dia, interessar-se pels seus avenços, preguntar-li coses... i estimar-la, sobretot estimar-la amb desmesura. Ho necessita més que no pas parlar.

Va sortir de l’entrevista amb una estranya sensació agredolça. Confiar en el treball dels altres mai havia estat el punt fort de l’Elena. Des de molt petita havia lluitat per a ser independent, potser empesa per les circumstàncies, però en qualsevol cas s’havia acostumat a resoldre’s els problemes ella mateixa. Li costava molt refiar-se de la resta, sobretot en tot allò que afectava a la Maria.

59


La primavera va escolar-se, i durant tot el curs escolar l’Elena es va negar a pensar en res més que no fos la manera d’ajudar a la seva filla. Feia tot el que la tutora de la Maria li demanava, però no podia estar-se de cercar informació suplementària sobre el retard verbal, rescatar del bagul dels records allò que anys enrera havia après a la Secció de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Massa títol per a tants pocs coneixements. No va tornar a parlar de bateig, ni tan sols amb la seva mare, absolutament incapaç de plantejar de nou el conflicte veient la preocupació de l’Elena.

El curs avançava, però la millora en la dicció de la Maria no es veia per enlloc. Varen ser uns mesos difícils per a l’Elena, encaparrada cada vegada més en les dificultats de la seva filla. El color del seu rostre va començar a canviar una tarda de principis de juny tot tornant de l’escola. L’Elena recordaria tota la vida aquella tarda, aquella aturada que feren totes dues davant d’una botiga de mobles. -Mira quin sofà més bonic, Maria. -No magada. -No t’agrada? Per què no t’agrada? -Me fa posar tista. Me recoda el sofà on les emfemeres me deixaven quan venien a busca un alte nen.

Es quedà de pedra. Se la quedà mirant fixament, incapaç d’articular paraula. L’aixecà en braços i la va abraçar ben fort, tant com va poder, sentint-la tan a prop com li fou possible. -Ja mai més ningú et deixarà en un sofà tota sola; t’ho prometo, filla, t’ho prometo. Mai més, mai més!

Era la primera vegada que li parlava de l’orfenat, de fet era la frase més llarga que mai li havia sentit dir. I no tan sols això, li expressava sentiments, ja no necessitats o preocupacions, ja no monosíl·labs o somriures. Havia parlat, potser per primera vegada es podia dir que no tan sols havia construït paraules sinó que havia parlat. A partir d’aleshores la relació de l’Elena amb la seva filla es féu encara més intensa. No volia cometre els mateixos errors que la seva mare havia comès amb ella. Volia estar permanentment al seu costat, satisfer les seves demandes, interessar-se per les seves preocupacions, viure la seva infància de tan a prop com li fos possible. Es va comprar un llibre de Vigotski, i cada dia a la tornada de l’escola treballava els conceptes que hi aprenia amb la Maria. Li va costar entendre

60


que la naturalitat era la millor manera d’actuar, evitant les pressions i les enrabiades. La Maria es posava molt nerviosa quan l’Elena no l’entenia i acabava escridassant-la per la seva mala pronúncia. -Avui llegirem una estona el conte dels tres porquets. -No magaden els tes porquets. -Sí que t’agraden Maria, sempre vols que et llegeixi els tres porquets. -No magaden. -Es diu no m’agraden, no m’a-gra-den! -No magaden els tes porquets, no magaden els tes porquets, no magaden els tes porquets!

Sovint apretava tant la clau de l’esforç que desbordava a la Maria. Pecava per excés, i obtenia els mateixos resultats que la Carme havia obtingut amb ella pecant per defecte. L’Elena aclaparava tant a la seva filla que no li permetia el respir necessari per tal que l’aire circulés al voltant seu. Encaparrada en recuperar el temps perdut, l’únic que aconseguia era fer-li perdre més el temps. Tenia tanta pressa que l’excés de velocitat feia que la Maria avancés a poc a poc. Fins que no aprengué a frenar no s’adonà de la importància del descans. Amb el pas dels dies va entendre la importància del temps, dels silencis, de la relativitat de les coses. Hi havia dies que acabava esgotada i desanimada, veient que la nena no avançava. Va necessitar diverses reunions amb la psicopedadoga per adonar-se que els progressos han de ser lents i pausats si es vol que siguin efectius. El llibre va ajudar-la força i amb paciència i més d’una llàgrima va aconseguir dominar el significat del concepte Reforç Positiu, així com les seves enormes virtuts. -Una zopa. -Què dius? -Vui una zopa -Vols una sopa? -Zí. -Sí. Clar que sí, una sopa. Com la vols, eh? -Una zopa bona. -Una sopa bona? -Sí. Una zopa bona per Maria. -Sí. Clar que sí. Una sopa bona per a la Maria. -Una s,o,p,a bona per,a,l,a Maria.

61


-Molt bé, molt bé. Una sopa bona. Clar que sí! -Sí, una sopa bona.

Va comprar cartrons amb molts dibuixos, i els va agrupar per centres d’interès. Llavors els posava dins d’una bossa i els feia treure a la Maria, que havia d’explicar-li què era el dibuix i en què li feia pensar. Fou així com descobrí les necessitats de la seva filla; les necessitats i les preocupacions, i els desitjos, i les pors, i els sentiments. Fou així com la Maria aprengué a parlar i l’Elena a fer de mare.

Cap a finals d’octubre els progressos de la Maria es feren tant evidents que l’humor de l’Elena va millorar moltíssim. Tant, que una tarda que l’Elena va arribar-se a la casa materna, la seva mare tornà a treure el tema del bateig. -És una llàstima que les coses es quedin a mig camí. -enfilà la Carme mig de gairell. -Què vols dir mare? -No res, no res. Només pensava que... coses meves. -Mare, què vols dir-me? -Prou que ho sabia, què li volia dir, però volia escoltar-ho amb totes les lletres. -Vès, que les coses han de ser com han de ser, i aquesta nena... -Aquesta nena què mare, aquesta nena què? -El to de veu de l’Elena començà a enfilar-se. -Doncs que s’hauria de batejar, ja està dit.

Les discussions s’allargassaren una bona dotzena de dies, i altra vegada les males cares aconseguiren el que no pogueren fer-ho les paraules pujades de to. Acordaren batejar-la pels volts de la puríssima, i s’arribaren a veure mossèn Ribalta, amic de la família, per concretar els tractes. El 8 de desembre hagués rebut l’aigua beneïda la Maria si dies abans la seva mare adoptiva no s’hagués trobat malament. L’hivern del 1978 fou força rigorós a Sant Amusic del Pla; les boires començaren a sovintejar a mitjans novembre, i cap a finals de mes hi hagueren quinze dies bons en que no es varen aixecar en tota la jornada. El darrer dissabte de novembre l’Elena es va llevar amb un fort dolor al costat esquerra del pit. Una tos persistent no la va abandonar en tot el dia, i cap al vespre no li va quedar més remei que arribar-se a urgències, a veure si li podien donar alguna cosa per calmar la raspera. El metge se la mirà amb cara seriosa i encarregà unes

62


radiografies. Li feren passar la nit a l’hospital i l’endemà al matí l’enviaren a casa amb un xarop i la recomanació de visitar el metge de capçalera. Hi anà el dilluns, decidida a curar-se el més aviat possible, que no s’hi valia jugar amb la salut quan hi havia una nena de 4 anys per cuidar. -El metge d’urgències m’ha passat les teves radiografies, Elena. -I què diuen, doctor? -No sembla res greu, però has de cuidar-te més. Fumes, oi? -Una mica. -Una mica més d’un cigarret, una mica més de mitja dotzena o una mica més d’un paquet? -Bé... posem-hi una mica més d’un paquet. -No pot ser Elena. No s’observa cap problema greu, però tens els bronquis irritats, i d’aquí a una infecció.... aquests dies de fred i boira no et fan gens de bé. Procura no sortir gaire de casa, i sobretot, mira de no fumar tant... de fet, mira de no fumar gens. Pren-te aquestes pastilles.

Com que l’endemà el dolor havia desaparegut però la tos no, l’Elena va pensar que amb la meitat del consell ja n’hi hauria prou. Durant un bon grapat de dies no va anar a treballar, i gairebé no va sortir de casa. Va recuperar el costum d’enviar les seves cròniques des de casa via fax -després d’adoptar a la Maria havia demanat canvi de secció al cap de personal, i havia deixat estar a internacional per ocupar-se de la coordinació dels suplements dominicals- i es va recloure a l’espera que la climatologia li fos més favorable. Va continuar fumant. Posposaren de nou el bateig, però fou la pròpia Elena, cap a mitjans de març del 80, qui un dia va sorprendre a la seva mare. -Havia pensat que podríem batejar a la Maria aquest estiu. -Ah... de debò? -La sorpresa havia deixat la Carme sense capacitat de reacció. -Em sembla que sí, mare. De fet, els símbols sempre han estat un gran enigma per a mi. Potser encara en traurem alguna cosa de profit. -Com vols dir, no t’entenc mai, filla!- El silenci es va allargar uns quants segons, dibuixant una pausa. -No res, mare, no res. Que és millor que la bategem, millor per tots. -La Carme va assentir, va fer un petit somriure i va sortir de la cuina amb la mirada més brillant i amb la convicció que havia aconseguit el que volia, encara que la seva filla només ho fes per tenir-la contenta. La principal lliçó que havia après després d’anys de tractar amb una filla poc convencional era saber quan era millor parlar i quan era millor callar.

63


Aquell bateig seria el fruit d’una lluita entre l’Elena i la seva mare, entre les conviccions de l’Elena i les conviccions de la seva mare, entre la seva tossuderia i la seva pragmàtica. D’igual manera l’òpera que s’havia representat al 1708 escenificava una lluita de caràcter mitològic entre la bellesa i la virtut. Fou una pena que en ambdós casos no poguessin guanyar les dues bandes, tot i que, malgrat el que pugi semblar en aparença, la victòria d’una sobre l’altra no fou pas tan evident.

Dies després l’Elena anà a visitar el seu pare per comunicar-li la notícia. Havia insistit a la seva mare que no li digués res, volia ser ella qui li donés la sorpresa. -Em fas content, filla, a la teva mare i a mi ens alegra molt que al final t’hagis decidit. -A la mare o a tu, pare? -A la mare segur que la fa contenta el bateig; a mi em fa content veure’t somriure. -Gràcies, pare. -Segur que serà un bon bateig. Saps una cosa, trobo que s’assembla molt a tu, la Maria. -Pare, si us plau, que la vaig adoptar! -Ja... sovint no ho sembla... a vegades he pensat que d’alguna manera és com si fos ella qui t’hagués adoptat a tu. -No saps quanta raó que tens!

I ja no es digueren res més. El seu pare continuava mesurant les paraules amb molta cura, com si en tingués un nombre reduït dins del seu cos i li fes por que se li acabessin abans d’hora. La data del bateig va ser fixada pel 7 d’agost, més que res com a petita revenja de l’Elena envers la seva mare, ja que el 7 d’agost fou el dia que de manera definitiva els seus pares decidiren separar-se. L’Elena s’estimava la seva mare, i també s’estimava moltíssim al seu pare, però hi havia algunes converses que mai de la vida hauria volgut sentir.

Li feren molts regals a la Maria, el dia del seu bateig. Una bona part d’ells varen provenir de la seva única àvia; del seu avi, només un: un enorme pòster d’una fageda a la tardor, amb les fulles a mig caure, amb mil tonalitats intermèdies entre el groc apagat i el lila sanguinolent. I al peu de la foto, un frase manuscrita “hauríem d’aprendre a ser com ells, que només parlen quan el que han de dir és més important que el silenci”. L’Elena li havia sentit dir aquells mots unes quantes vegades al seu pare, i sempre li havia semblat que aquella era la millor de les seves frases.

64


Alguns anys després, quan d’aquell bateig en quedava poca cosa més que un nom i una data escrits en el llibre de registre de la parròquia del Remei, la Maria escriuria:

De punta en blanc camino cap al cel, i, sense moure’m, el noto massa buit. Amb els ulls tancats miro més enllà, i, de lluny, intueixo la fosca absència.

Em renten el cap amb aigua consagrada, i, sense plorar, manifesto la meva crítica. Somric als pares de ma mare amb complaença i, sense voler, em pregunto si els meus fills també ho faran.

65


VIII

El 5 de desembre de 1984 es va apagar color d’ombres xineses. Es va adormir tard, amb una forta ressaca de sensacions difícils d’assimilar. Es va anar fonent amb lentitud, passant del groc reflex de la bombeta al vermellós contrast d’un tió d’alzina a mig cremar. Les paraules cada vegada es varen anar tornant més punxegudes, i a mesura que la llum minvava, les orelles en tenien prou amb un sospir per tal de sobresaltar-se. Per a Ramon Berenguer II, el 5 de desembre de 1082 també es va apagar de color negre, només que amb molta més prestesa que no pas el de nou-cents dos anys després. Fou trobat mort al bosc de Gualba, entre Sant Celoni i Hostalric, en un indret conegut des d’aleshores com el Gorg del Comte. La seva llarga cabellera rossa, bruta pel fang i mig tapada per fulles i branquillons, no diferia gaire de l’aspecte que presentava la llar de foc del pis de l’Elena quan pels volts de les 7 de la tarda es va iniciar una conversa que feia força temps que fermentava.

El dia havia estat especialment llarg per a l’Elena, que després de tornar de la redacció de La Vanguardia a Barcelona encara havia hagut de fer unes trucades al maquetista del suplement cultural per aclarir un parell de dubtes. Com que havia estat fora tot el dia, fou la Carme qui s’encarregà de la néta a jornada complerta. En anar a buscar la Maria, la trobà llegint un llibre de Cela que de cap manera s’adeia a la seva edat. Amb els nou anys acabats de fer i encara amb un lleu retard en la parla, des de feia uns mesos la Maria s’havia aficionat moltíssim a la lectura, i l’Elena, encantada, no havia fet res més que encoratjar-la. Aquella tarda, però, va pensar que potser n’havia fet un gra massa, delerosa altra vegada de fer avançar la seva filla a una velocitat més alta del que calia. Se la mirà, i no pogué evitar pensar que potser sí que era diferent de la resta de nens. I no tan sols pel color de la seva pell o pels cabells de palla que tenia, ni tampoc exclusivament per aquella mena de timidesa i posat reservat que gairebé sempre mostrava, sinó més aviat per una singular i omnipresent lluïssor als ulls, acompanyada d’aquella increïble intuïció que en tot moment semblava destil·lar.

Amb el temps, la Maria s’havia recuperat gairebé del tot dels problemes físics i emotius que li provocaren els tres anys que es passà a l’orfenat de Santiago. Li quedaven algunes costums que no abandonaria en tota la seva vida, com la de no deixar mai gens de menjar al plat o la subtil aversió cap als sofàs de color blau. També en això, com en algunes altres petites coses, es

66


fonamentava la seva similitud amb la mare adoptiva: encara aleshores, amb 44 anys i mig a les espatlles, l’Elena no havia pogut arraconar la seva inclinació pels mocadors de coll, pel satèl·lit terrestre ni per la cigarreta de tabac. Tampoc, evidentment, havia aconseguit oblidar-se d’aquella boira complaent que anys enrera l’havia omplert fins a saciar-la i que llavors, amb la companyia de la Maria, a poc a poc li tornava a saturar l’ànima. De diferències, però, n’hi havia moltes entre mare i filla. Començant pels ulls, aquelles dues perles tan precioses que l’Elena mai es cansaria de mirar, i continuant pel tret distintiu que més les diferenciava: la manera de copsar la vida. L’Elena tenia força facilitat de paraula, agilitat en l’escriptura, i rapidesa a l’hora de processar dades; la Maria tenia dificultats en els raonaments complexes, però ho compensava amb una extraordinària capacitat de síntesis, amb una vivesa d’esperit difícilment inigualable i una agilitat sorprenent per fer-se preguntes i deixar-les sense resposta.

Fins un dilluns en tornar de portar la Maria a l’escola, l’Elena no havia deixat de preocupar-se per les capacitats intel·lectuals de la seva filla. Mancada de referències sobre què hauria de ser capaç de fer una nena de 9 anys, només tenia els informes de l’escola per cerciorar-se dels seus progressos. No eren pas dolents, però llegits de manera global tots reflexaven una més que notable dificultat per seguir el ritme normal de la classe. Ella havia insistit molt per tal que no perdés cap curs, que malgrat les notes massa justes que tenia no li fessin repetir cap any, i tot i els esforços que cada dia dedicava a la Maria, fins aquell dilluns no va estar segura que havia pres la decisió correcta. Aquell dilluns, en tornar de portar la Maria a l’escola, havia començat a recollir la taula on les dues havien esmorzat, i en anar a plegar les tovalles individuals que pel seu darrer aniversari li havien regalat, veié que estaven guixades. Ja s’havia començat a exaltar i estava a punt de renegar contra la seva filla quan s’adonà que les guixades formaven una frase mal escrita. Amb paciència va llegir el que hi posava: menjo per tenir forces i anar a classe de gimnàs. Com és, doncs, que m’agrada menjar si no m’agrada el gimnàs?. Fou, aquell dilluns, un dels dies més feliços de la seva vida. Per segona vegada -després de la tarda de la botiga de mobles- l’univers interior de la Maria se li havia fet evident, i havia deixat al descobert com de ric era. D’aleshores ençà tindria moltes oportunitats per a corroborar-ho, la primera de totes elles uns quants dies més tard, la tarda del 5 de desembre de 1984, quan després d’anar-la a recollir a casa l’àvia es disposaren a encendre la llar de foc i la Maria li féu aquella primera pregunta. -Mare, com és que me diuen olivera. -Què et diuen?

67


-Me diuen olivera. No m’agrada que me diguin olivera. -I qui t’ho diu, si es pot saber?

A poc a poc la conversa va anar a parar cap a l’inevitable. Fins aquella tarda l’Elena no s’havia atrevit a parlar clar amb la seva filla, a parlar-li clar sobre els seus orígens, el seu poble, la seva gent. Li havia explicat, amb empentes i treballs, que no l’havia parit ella, que havia nascut de la panxa d’una altra dona i que ella l’havia anat a buscar a un lloc molt llunyà perquè la seva mare no l’havia pogut cuidar. La Maria havia entès més o menys el concepte d’adopció, i d’aquesta manera havia pogut reconciliar-se amb els pocs records que conservava de quan vivia a l’orfenat. Un sofà blau i un llit petit eren algunes de les poques imatges que conservava d’aquell temps; això, i la gana que passava. El que ja no tenia gaire clar era el motiu pel qual els nens de la seva classe li deien olivera. Era adoptada, sí, però volia dir això alguna altra cosa més que no fos tenir dues mares? -Suposo que t’ho diuen perquè tens la pell del color de les olives. -Per què tinc la pei colo oliva, mare? -Doncs segurament perquè la teva mare li deuria tenir, també. -Tu no tens la pei colo oliva. -Vull dir la teva mare biològica, la que et va tenir abans que jo et vingués a buscar. Recordes que et vaig explicar com et vaig venir a buscar? -Sí. -Vine, seu davant meu, deixa’m mirar-te. Vols que t’expliqui coses dels teus pares d’abans?

I les hi va explicar. Li va explicar que el seu país d’origen era molt lluny del que ara vivia, va anar a buscar una bola del món de color marró que guardava en una prestatgeria i li va senyalar Xile, i entre totes dues el varen pintar de color verd. Li va explicar les dificultats que havia tingut per adoptar-la, i com se li havien fet d’eterns els dies a Santiago. Li va parlar de les emocions que li produïa cada trucada de la Delia Moreno, i quines sensacions experimentava davant les reiterades negatives. -Em va costar tant, que em deixessin adoptar-te. -I per què vas nar tant lluny a buscar una filla? -Primer vaig intentar adoptar un nen aquí, però no m’ho varen permetre. -No es poden doptar nens, aquí? -Costa molt, sobretot si ets soltera.

68


-Per què no et vas casar, mare? -És difícil d’explicar... diguem que la vida em va portar a concloure que no valia la pena. -No ho entenc... -Ja ho sé, filla, ja ho sé... molt sovint jo tampoc ho acabo d’entendre.

Es va produir una pausa llarga. Una pausa propiciada per l’Elena, que s’aixecà del sofà per a anar a buscar un altre tronc. El posà amb compte a la llar de foc, però no pogué evitar fer una mica de fum. Potser per això, o potser per altres coses, dues petites llàgrimes se li escolaren galtes avall mentre es tornava a asseure al costat de la Maria. La nena, fent gala de nou d’aquell sisè sentit, feu veure que no se n’adonava. -Saps, hi va haver un temps que em pensava que em casaria. De fet, potser només va ser una nit, una única nit en tota la meva vida que vaig pensar que em casaria... però a aquella nit la va seguir un matí amb fred als peus, i el que es va trencar llavors encara avui no s’ha tornat a enganxar del tot. Sembla mentida la transcendència que poden tenir uns fets tan llunyans... sempre he tingut tendència a mitificar les vivències. -T’estimo molt, mare.

S’abraçaren, es fongueren davant del foc amb la puresa de l’amor filial i la intensitat de l’amor carnal. Costava de creure que dues persones nascudes a tants quilòmetres de distància, d’origen social tant dispar i amb una diferència d’edat tan considerable poguessin abraçar-se i plorar per una mateixa causa. Mare i filla buidaren els seus llagrimals per un passat massa aspre que ni tan sols valia la pena d’explicar amb paraules. El silenci les envoltà, i sense gens de pressa anaren assimilant que per tal que una mare sigui mare i una filla sigui filla cal alguna cosa més que dolors de part i llet als pits. Un lleuger crepitar dins la llar de foc fou l’únic soroll que es va sentir fins que l’Elena va tornar a parlar. -Vaig marxar d’un país, el meu, on la dictadura acabava de donar les darreres cuetades, i vaig arribar a un país, el teu, on la dictadura tenia només un parell d’anys de vida. Encara es podia intuir l’olor de la sang d’Allende quan vaig aterrar a l’aeroport de Santiago. El teu país és preciós, Maria, et prometo que un dia hi anirem. -Què vol dir ditadura? -Vol dir massa coses, filla. I totes dolentes. -És dolent, el meu país?

69


-No! No maca no, no volia dir això. Mira, tant aquí com al teu país com a tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta, però no has de tenir por de la gent, has de tenir por d’altres coses. De la gent te n’has de refiar. Les institucions, els polítics, els governants, tots els que manen sempre fan les coses a la seva manera, segueixen unes normes massa complicades i gens lògiques, i es fa molt difícil de tractar amb ells. Quan necessites alguna cosa d’una institució política has de ser molt valenta per no desesperar-te. En canvi, de la gent del carrer, la gent normal, la que treballa cada dia i de nit té malsons, d’aquesta gent és de qui t’has de refiar. En trobaràs de bona i de dolenta, trobaràs nens que et diran olivera, i altres que es burlaran de tu per tenir uns ulls que els fan enveja, però almenys són gent com tu, i pensen i raonen de la mateixa manera que tu. Sempre que puguis, evita els organismes oficials i confia en la gent anònima, sempre és millor que et digui que no algú amb cara i ulls que no pas una carta certificada. -No t’entenc gaire, mare. Que estàs enfadada? -Havia dit tot el discurs amb un to més crispat del que volia, però és que quan pensava en els entrebancs que havia hagut de patir no podia reprimirse. -Perdona, Maria, perdona. A vegades, veient la teva mirada, m’oblido que tens 9 anys. -Quina mirada, mare? -Els teus ulls color de plata... saps que ja els havia vist moltes vegades abans de trobar-te a l’hospici? -Ja havies vist els meus uis? Com podies haver... -Sí, ja els havia vist. I m’havien parlat i tot; m’havien acaronat i m’havien consolat en diverses ocasions. Els teus ulls em varen adoptar a mi molt abans que jo t’adoptés a tu. Sabia que aquella nit la Maria no entendria res de tot allò, però li volia dir perquè estava segura que amb el pas dels anys es recordaria d’aquella conversa i aconseguiria comprendre, d’alguna manera, que la realitat palpable no és l’única que existeix. L’Elena mai s’havia preguntat com era possible que uns ulls humans se li presentessin molts anys abans d’existir físicament. Era millor no preguntar-se determinades coses, les respostes solen ser massa vulgars i maten la màgia. Per tal que no li fes cap pregunta al respecte, va canviar de seguida de tema. -Sabies que la teva ciutat natal la va fundar un senyor espanyol que es deia Pedro de Valdivia. -Fundar, com vos dir, fundar?

L’Elena es va aixecar per segon cop, aquesta vegada per anar a buscar un llibre que havia comprat quan es trobava a Santiago. La nit ja feia molta estona que havia envoltat Sant Amusic, i malgrat la poca claror que desprenia la llar de foc, l’Elena no es va poder estar de llegir-li a la

70


seva filla aquella minúscula part del seu passat més remot. Era un petit volum, enquadernat amb pell tenyida de vermell, lluint un escut en forma de rombe gravat amb foc a la coberta. Cartas de Pedro de Valdivia, n’era el títol. Es tractava d’un recull de cartes que el fundador de Santiago de Xile havia escrit a diverses persones notables de l’imperi espanyol explicant les seves desventures en la conquista de Xile. L’Elena l’havia comprat poc abans de marxar, com un dels primers passos del que ja aleshores havia definit com el minúscul preu que li calia pagar per ser descendent de qui va vessar tanta sang innocent per les terres de conquesta. Una mica com allò del pecat original. Aquella tarda li va semblar un bon moment per pagar el següent termini del deute. La Maria se l’escoltava embadalida, amb les mans entre les cames i els genolls arronsats, tocantse la barbeta. L’escalfor del foc no era prou forta per evitar-li les esgarrifances. Molts fragments de la carta no els acabava d’entendre, algunes estones fins i tot perdia el fil, ja fos per l’idioma castellà en què la seva mare li llegia o per la complicació pròpia del text formal, però el regust amargant d’aquella lectura no aconseguiria treure-se’l de la boca durant força temps. La carta discorria entre les lamentacions de Valdivia per les penalitats passades i les descripcions dels maltractes i injúries que contínuament dispensaven els conqueridors a la població local. Descrivia el país com a salvatge, malsà, feréstec i gens recomanable per a instal·lar-se. Mentre la seva mare llegia els patiments dels indígenes, la Maria es sentia com si els turments li fossin aplicats a la seva pròpia pell. Per contra, però, durant la transcripció de la geografia, la flora i les costums del seu país d’origen, notava com les paraules es transformaven en meravellosos contes de bruixes i follets, i la seva incipient fantasia no podia evitar imaginar-se a ella mateixa corrent mig despullada pels altiplans del Pacífic. A poc a poc, però, els somriures s’acabaren, i en sincronia amb l’augment d’aspresa de les paraules de l’Elena, el rostre de la Maria es tornà seriós, excessivament reflexiu per a una nena de 9 anys. A mitja carta l’Elena pensà que ja n’hi havia prou, que no calia fer una ferida massa fonda, i volgué aturar-se, conscient que no és gens bo fer-se gran a una edat que encara no toca. La Maria, però, no li permeté, exigint-li que continués, molt més madura que no pas el dia que la seva mare havia hagut d’escoltar una conversa des de dalt d’una escala. Almenys, pensà l’Elena, ella haurà tingut l’oportunitat d’escollir.

La veu de l’Elena era cada vegada més baixa, intentant suavitzar unes paraules que sabia feridores, notant en el rostre de la seva filla un dolor irracional, ple d’incomprensió i tristesa. El mateix rostre que li quedà a l’esposa de Ramon Berenguer II en assabentar-se de l’assassinat del

71


seu marit. Ella va poder demanar justícia a la cort del rei Alfons VI de Castella, mentre que a la Maria ni aquest consol li va quedar. Allò que no entenia s’ho imaginava. Dels paràgrafs complexes no n’havia intentat copsar el significat literal, només l’argument que se’n desprenia. Fou una nit dura per a la Maria, dura però necessària; i útil, sobretot útil. A ran d’aquella nit aprengué a mirar-se el món amb uns ulls diferents; igual de grisos, igual de glaucs, igual de cendrosos, però més vius i més tendres alhora. Més humans. Ella, als 9 anys, va aprendre a mirar-se la vida d’una manera diferent. Hi ha massa gent que triga més d’una vida.

Se n’anaren a dormir tard, després que l’Elena hagués acabat amb la lectura de tot el llibret, després que un silenci reparador hagués asserenat suficientment els ànims, després que les mirades de l’Elena i la Maria coincidissin en aquell punt de tendresa necessari per sedimentar unes paraules massa dures. Fou una nova pinzellada en la curta vida de la Maria i en la ja força experimentada vida de l’Elena. Pinzellades d’ombres xineses sobre dues pells de colors molts diferents però de sensacions i sentiments clarament similars.

Alguns anys després, quan d’aquella nit ja no en recordava l’escalfor del foc però sí la cuissor de les paraules, la Maria escriuria: Atiant el foc amb llenya seca es cremen molt millor les closques dures. Els records antics fan una flama espessa i fosca, que escalfa poc però que té certa tendència a allargassar-se.

Les guspires mig enceses entren fàcilment per les pells que encara es troben poc curtides. Un cop dins, com cucs de seda van teixint xarxes complexes, de difícil comprensió i de conseqüències clarament imprevisibles.

A l’escalfor somorta d’una brasa, la vida sembla, per una estona curta però intensa, un carrer sense sortida. Sense sortida i sense sentit, fins que algú et mira els ulls i et diu que les mancances són la millor excusa per no donar-se per vençut.

72


IX

El migdia del 25 de juny de 1991 es va pintar definitivament de color blanc. Durant dies els colors de la incertesa havien jugat a ser els protagonistes, rebutjant les evidències i mantenint aquella flama encesa que ha de ser la darrera en apagar-se. Una esperança, però, que cada vegada s’anava tenyint de colors més foscos, i que ja feia molt de temps havia perdut el verd que la caracteritza. S’havia anat tenyint amb tons opacs per capes i capes de fum sense sentit, els pinzells s’havien trencat tots, les cartes havien estat girades, la pintura feia estona que s’havia ressecat al cul dels pots. Aquell migdia l’Elena va deixar de viure en la incertesa per instal·lar-se definitivament al tron de les faves comptades. Blanc de blancs, certesa absoluta. Cinc-cents setanta-nou anys abans una altra persona va instal·lar-se també al tron de les faves comptades. Igualment fou un migdia, però en lloc del fum espès en tingueren la culpa 9 compromissaris de la corona d’Aragó reunits al castell de Casp. Ferran I fou l’escollit per succeir a Martí l’Humà, mort sense descendència, com a monarca del regne catalano-aragonès.

Els dies abans que l’Elena fes els 50 foren molt intensos. Els seus pares, amb 70 anys llargs a les espatlles, intuïen que difícilment viurien prou per arribar a veure la seva filla fer els 60, de manera que es bolcaren en la preparació d’una data tan especial. Intentaren assabentar-se de quins eren els millors amics de l’Elena, i es sorprengueren un cop més en comprovar que n’hi havia ben pocs. De totes maneres trucaren als companys de feina, també als pocs coneguts que havia fet a Barcelona i fins i tot enviaren una invitació per a la festa del 7 de juny als antics companys del Vell diari. Gairebé tots confirmaren l’assistència; en Toni també. Quan l’Elena va saber que li preparaven una festa -representava que era un secret, però la boca de la seva mare era massa gran per tenir-la tancada tant de temps- es va enfadar moltíssim. -No m’ho puc creure, mare, com has pogut fer una cosa així. Saps que... -Què sé filla, què sé. No t’entendré mai! -Hauries de saber que no suporto aquesta mena de festes, aquesta pallassada de... -Prou que es veu... -La seva mare havia canviat el to, passant del defensiu a l’irònic. -Què vols dir, mare? -Saps quantes trucades he hagut de fer per trobar tots els teus amics? -Si és per això no pateixis, ja et pagaré la factura del telèfon! -Si volia, en podia ser molt, de sarcàstica, l’Elena. -Doncs et sortiria molt barata, pots creure’m.

73


-Ara sí que no t’entenc. -Prou que m’entens, massa i tot. No surts mai, tot el dia capficada amb la feina i la Maria... la teva filla es va fent gran, ja te 15 anys... valga’m déu Elena, mira una mica en què t’has convertit; una dona ratllant la cinquantena amb menys coses per explicar als nets que una de 20! -Tu què sabràs, mare!

No ho hauria volgut dir amb un to tan aspre, però a vegades la seva mare aconseguia fer sortir la cara més amarga de l’Elena. De sempre, la Carme havia sabut intuïtivament que el concepte de normalitat no el podia aplicar de manera estricte quan es referia a la seva filla, però mai ho havia acceptat. De fet, les dues dones, malgrat la diferència d’una generació que en moltes coses les feia radicalment diferents, tenien uns objectius idèntics a l’hora d’educar les seves filles: la recerca de la normalitat. En el cas de la Carme, la normalitat de la seva filla havia de ser quedarse a casa, no estudiar, no treballar de periodista, no marxar a viure a l’estranger, casar-se i tenir fills... fills propis. En el cas de l’Elena la normalitat de la Maria havia de ser parlar bé, no repetir curs, tenir bona salut, integrar-se amb la resta de nens, ser filla de la seva mare... de la seva mare adoptiva. En els dos casos, a més, aquesta normalitat era impossible.

Potser la Carme no sabia gaires coses, però sí que per alguna raó que l’Elena no es va atrevir a preguntar, es va sentir amb l’obligació de dir-li el nom d’algun dels convidats a la seva festa d’aniversari. -Vindran la Gemma i la Dolors de Barcelona. També he convidat a en Gerard, aquell veí nostre que de petits jugàveu junts. Vindrà en Toni, també. -Quin Toni? -El teu company del Vell Diari. -Quin company del Vell... ah!

I no va dir res més. Feia anys que no el veia, des d’aquella tarda que passejant pel casc antic de Sant Amusic s’havia topat amb la seu renovada del diari. I encara en feia molts més que no li deia res, des d’aquell matí que un fred al peus se li enfilà cames amunt i se li va començar a teixir una closca que tan sols el foc encès per la Maria havia aconseguit desfer en part. I ara, als 50 anys, quan ja feia molt temps que havia perdut la seva millor cara, el tornaria a veure. El mal de panxa que li va venir després de la conversa amb la seva mare no li desapareixeria fins al matí del dia després de la festa, quan una dutxa freda li trauria definitivament les restes de la cuirassa.

74


Sis dies abans del seu aniversari, l’Elena va començar a estossegar de nou. Fou de bon matí, i no hi donà cap importància. Estava massa preocupada per la festa, per la feina i per una mena de creixent nerviosisme que havia detectat en la Maria. Feia dies que la notava més distant, i en diverses ocasions li havia semblat que li volia dir alguna cosa però que no s’atrevia. Tenia gairebé 15 anys, i malgrat portar una adolescència força plàcida, la comunicació entre elles no tenia la mateixa fluïdesa que temps enrera. Tot sovint sorprenia a la Maria capficada en les seves coses, els diàlegs cada vegada s’assemblaven més als monòlegs, i resultava complicat saber si estava trista o contenta -i sobretot saber els motius pels quals ho estava-. Aquell migdia, després de dinar, s’havien quedat totes dues mirant la tele mentre esperaven que arribés l’hora de tornar a l’institut. La tos de l’Elena s’havia anat fent cada vegada més seca, més persistent, amb una petita ronquera que l’acompanyava. Semblava que volgués expulsar alguna cosa dels seus pulmons i que no s’acabés de decidir. Aquesta indecisió va servir per solucionar la indecisió de la Maria. -Et trobes bé, mare? -Sí, no és res. Ja saps que a vegades em passa. Aquesta tos i jo... -Potser hauries d’anar al metge. -No, no té importància. Em prendré el xarop i les pastilles que em varen donar la darrera vegada. Van molt bé. -Segur? Potser hauries de descansar una mica. -Potser sí, però amb la festa i tot l’enrenou dels convidats... -L’esquer estava llançat. -Ja se sap quanta gent vindrà? -La teva àvia és qui ho organitza. A mi no em deixa saber res... bé, gairebé res. -Ah... així doncs... si jo volgués convidar algú... -I el peix havia picat. -Vols convidar a algú? -No. Només pensava que potser... -A qui vols convidar? -El “no” havia estat massa sec i ràpid per ser cert. -No, no, ningú, només ho deia per si de cas... -Maria... -Bé, potser uns amics... -Quants? -De fet... de fet un. -Un amic o una amiga.

75


-Un amic. -I com es diu aquest... amic? -Carles, es diu Carles. -I quant temps fa que sou amics? -Mare, si us plau, és tan sols un amic, un amic d’escola. -I com és que fa uns quants dies que proves de dir-me tot això i no t’atreveixes?

La Maria no va saber què dir. Havia conegut en Carles a principi de curs, i la seva amistat havia madurat prou per començar a dir-ne d’una altra manera... d’una manera que mai reconeixeria davant de la seva mare. -Saps que em pots explicar tot el que vulguis, filla, per alguna cosa sóc la teva mare. -Precisament, precisament per això no t’ho puc explicar tot, perquè ets la meva mare.

La Maria no li podia explicar que feia dos mesos que es petonejava amb en Carles, que durant la darrera setmana havia anat dos cops a casa seva quan els seus pares no hi eren, i que s’havia deixat tocar els pits. I encara menys li podia explicar que mentre mantenien aquell interrogatori disfressat d’interès maternal, ella només estava pensant en la millor manera de fer-li saber a en Carles que es moria de ganes de fer l’amor amb ell.

Varen acabar la conversa així, però el dia de la festa en Carles passaria una de les vergonyes més grans de la seva curta existència: la mare de la seva nòvia li faria dos petons a la galta i se’l repassaria de dalt a baix amb la mirada, enviant-li un missatge directe a l’encèfal on hi resaria allò de “compte amb la meva nena”. Per sort per a ell, aquell mateix vespre la vergonya se li esvairia quan un parell d’hores més tard, ja lluny de la festa d’aniversari, els llavis de la Maria li dibuixarien el cel més estrellat que cap freda nit d’hivern pogués arribar a inventar.

A l’Elena, a més del mal de panxa, els dies anteriors a la festa li varen portar una tos insistent i un fort dolor al tòrax. Es va prometre que tan bon punt tot s’acabés aniria a veure el metge. Afortunadament el 7 de juny va arribar puntual, i malgrat que el mal de panxa no li va desaparèixer, sí que ho feu la tos i el dolor al tòrax. Aquell migdia l’Elena i la Maria varen tornar a tenir una altra xerrada. L’Elena havia cridat la seva filla des de l’habitació, i en entrar la Maria s’havia trobat a la seva mare asseguda al llit amb un petit objecte a les mans. La conversa fou curta i de conseqüències indefectibles, malgrat que l’Elena hagués previst un final diferent.

76


-Té. Per si de cas. -Mare, per favor, què és això? -Ja ho saps. Sóc la teva mare, però també la teva amiga. Si no ho acceptes com a mare, acceptaho com a amiga. -Si en necessito no en demanaré ni a la meva mare ni a la meva amiga. Sóc prou gran per espavilar-me soleta. Va girar cua i se’n va anar. Durant tota la festa l’Elena només va veure a la Maria quan va arribar de buscar en Carles i li va presentar. Llavors va desaparèixer. El preservatiu es va quedar sobre la tauleta del pis del carrer dels Comerciants.

La festa era a casa de la Carme, als afores de Sant Amusic, de cap manera haguessin pogut entrar tots els convidats al seu minúscul pis. La gent anà arribant de mica en mica, i els regals sepultaren a l’Elena. Els seus pares, per molt que li costés reconèixer-ho, havien fet una bona feina, i un bon grapat d’amics i coneguts ompliren de gom a gom la casa materna. Fotos de quan era jove, un collaret de perles, un enorme ram de roses, una orquídia, dos mocadors de coll. Fins i tot una pàgina de diari emmarcada de part dels seus companys del Vell diari. El seu primer article, una crònica d’un campionat d’atletisme signada per tots ells. -No ha estat idea meva, t’ho asseguro. -Hola Toni, com va tot. -Uns ulls negres plens de vida i un cap de color blanc; ja no de cabells canosos sinó de manca de cabells. L’Elena li dedicà el somriure més gran de tota la vesprada. -Bé, gràcies. A tu se’t veu esplèndida. -Menteixes millor que abans, ho sabies? -No m’afalaguis.... Per molts anys. -Gràcies. No ha vingut la teva dona? -Fa uns anys que ens vàrem separar. -Em sap greu. -No te’n sàpiga, va ser el millor. No ens aveníem... -Me’n faig el càrrec.

No ho volia reconèixer, però en saber que s’havien separat un petit formigueig li pujà cames amunt. Durant tota la festa no el va perdre de vista. S’ho passà bé, oblidant-se de totes les preocupacions, demostrant a la seva mare que era alguna cosa més que no pas una mare i una periodista. Ben entrada la matinada els convidats anaren desapareixent, deixant una casa cada

77


vegada més buida de persones i més plena de deixalles. Deurien ser prop de les 3 quan els darrers amics se n’anaren, i l’Elena va demanar a la Carme si volia que es quedés per ajudar-la a recollir. -Ves-te’n a casa, filla. El teu pare i jo ja ho endreçarem. Va sortir al carrer i, despreocupada, enfilà el camí de casa seva. La Maria li havia dit que passaria la nit a casa d’una amiga. Una amiga amb nom de noi, va pensar ella. Feia força calor, i l’estiu semblava que volia avançar-se unes quantes setmanes. No havia caminat més de 2 minuts quan un cotxe s’aturà al seu costat. -Vols que et porti? -No gràcies, m’agrada caminar. -Deus estar cansada, no em costa res portar-te a casa. -Està bé.

En arribar al passeig, a l’altura del carrer de les escales, l’Elena va sorprendre’s dient a en Toni si volia pujar al pis a fer l’última copa. Es va tornar a sorprendre quan ell va dir-li que sí, i encara es va sorprendre més quan al cap d’una estona es va tornar a treure la roba davant d’un home després de molts anys de fer-ho únicament davant d’un mirall. Al cap i a la fi, el preservatiu de sobre la tauleta serviria per alguna cosa. Feia molts anys que la taca en forma de gira-sol que l’Elena tenia al costat del melic no se li tornava de color cafè torrat. Aquella nit, sense saber-ho, les tres dones de la família acabarien dormint acompanyades després de molt temps de fer-ho soles. Cadascuna en una casa diferent, cadascuna per un motiu concret. Manca de tendresa per a la Carme, esperit de contradicció per a l’Elena, novetat absoluta per a la Maria.

Quan l’endemà al matí es va despertar, a l’Elena li feia mal la galta dreta, però una dutxa freda li calmà el cos i li asserenà els ànims. Quan va tornar a l’habitació, tenia molt clar les paraules que calia dir. -Desperta, Toni, has de marxar, la Maria pot tornar en qualsevol moment. -Elena, Elena, t’he trobat tant a faltar! -No siguis ridícul Toni, saps que no és veritat. -Vaig deixar la meva dona, i no m’he tornat a casar mai. I saps per què, ho saps Elena? -Sí, perquè ets incapaç de fer feliç a algú més de dues nits seguides. -No siguis cruel Elena, no volia dir això. Si tu volguessis... -No ho vull, Toni, no ho vull.

78


-I aquesta nit, doncs? -La venjança és un plat que... -Sí, ja ho sé. No cal que continuïs.

Fou la darrera vegada que va veure en Toni. Fou, també, la darrera vegada que va fer l’amor. I de fet, potser també fou la darrera vegada que va somriure, un somriure ample i descansat, immens, ple de satisfacció per un deute pendent que l’havia estat corsecant durant molts anys. Mentre ell es vestia i se n’anava, ella no podia parar de riure.

La tos va trigar un parell de mesos bons a tornar, però quan ho feu, va ser amb absoluta contundència. Durant el Nadal del 1990 va tenir uns episodis força greus, amb dificultats per respirar i tot, però es negà a anar a l’hospital. A finals de maig del 91 la situació es va tornar insostenible. Un matí es va despertar amb el coixí tacat de sang i, alarmada, anà a veure el metge que anys enrera -abans del bateig de la Maria- li havia receptat unes pastilles, repòs i menys fum de cigarretes. Posà mala cara quan l’Elena li explicà els símptomes, i encara en posà més quan li va confessar que no havia deixat de fumar. Li feu més radiografies, i l’envià cap a casa amb el ferm consell de deixar el tabac i de no saltar-se la medicació. Li donà hora pel 25 de juny, per tal d’avaluar l’efecte del tractament.

Fou la seriositat dels ulls del metge allò que aconseguí que l’Elena deixés de fumar. Li va costar, i durant els dies que transcorregueren fins a la propera visita el seu mal humor es va accentuar de manera notable. Aquell 25 de juny no va dir res a ningú, ni tan sols a la Maria, i se n’anà de nou tota sola a l’hospital. Abans que comencés a parlar, la cara del metge ja li havia dit que no passava res de bo. Li repetí les radiografies, i mentre se les mirava, no deixà de moure el cap d’esquerra a dreta. -Tens les cèl·lules de la mucosa bronquial força alterades. Haurem de fer-te més proves. Pots venir dilluns que bé? Potser t’hauria d’acompanyar la teva mare. -Que també li heu de fer proves a ella, per saber què els hi passa als meus pulmons? -El nerviosisme de l’Elena era molt gran, tot i que intentava dissimular-ho. -No és això, Elena. Hauria de parlar amb ella, sempre va bé venir acompanyat. -Per què ha de parlar amb ella, doctor. Hi ha alguna cosa que no em pugui dir a mi?

79


-No no, res d’això. No et vull amagar res, només és que... -el nerviosisme d’ell era tan gran com el de l’Elena. Era un metge poc acostumar a donar notícies tan dolentes, i no sabia ni com donarles ni com deixar-les de donar. -Tinc càncer de pulmó, doctor, en tinc? -I uns ulls color castanya que es clavaven al fons de les retines del doctor, i li impediren mentir. -Bé... segurament té un carcinoma bronco-pulmonar... podríem dir que... que sí. Té càncer. Però no vol dir res, això. Pensi que avui dia hi ha uns tractaments que...

Ja no l’escoltava. Va sortir de la consulta amb llàgrimes als ulls i un punyal clavat al mig de la consciència. Sovint les associacions d’idees són indesitjables, però al mateix temps impossibles d’evitar. La metamorfosi de càncer de pulmó a sentència de mort és massa senzilla per a no ensopegar-hi. Per algun rebuscat mecanisme segurament lligat a l’instint de protecció maternal, a l’Elena li fou impossible aturar-se en aquest punt. La pròpia mort hauria de ser un concepte prou definitiu, però en el seu cas no era així, només significava una estació intermitja, un encreuament de vies que davallava irreversiblement cap a la idea de fracàs. Fracàs en la seva funció de mare, de protectora de la Maria, fracàs a l’hora de dur a terme una tasca a la qual s’havia compromès, la tasca més important de la seva vida. Aquest sentiment de culpa li envaí tot el cos, fins al moll dels ossos. Si fos una altra cosa... però no, el diagnòstic, almenys així ho veia ella, era clar com una patena. Càncer de pulmó, càncer provocat per tants anys aferrada a la nicotina, càncer alimentat de manera voluntària per cadascun dels cigarrets que s’havia fumat. Voluntàriament! Una mort buscada, previsible, marcada en vermell al calendari. La seva tossuderia havia pogut més que les advertències del metge, aquella mateixa tossuderia que l’havia portat a adoptar un infant ara la portava a matar-se, i a matar també una mica a la persona que més s’estimava. Havia assolit unes obligacions que ja no podria complir, i aquesta realitat innegable ja no l’abandonaria. Quan en arribar a casa es trobà cara a cara amb la Maria, no ho pogué suportar. S’enfonsà, es deixà anar tota ella sobre el sofà i es perdé pels complicadíssims revolts de la inconsciència, cercant arguments que sabia inexistents. Fou la primera vegada en tota la seva vida que es quedà totalment i absoluta a les fosques. Tots els llums apagats, totes les espelmes cremades, tots els estels consumits. La lluna i tot. Al cap de molta estona, dues paraules li sortiren boca enllà. -Tinc càncer.

80


Paff. Una bufetada a la cara. Seca, de les que deixen marca, tant per dins com per fora. Una bufetada a la cara de la Maria que la deixà petrificada, sense capacitat de reacció. Uns segons, potser deu, o vint, i llavors una llarga abraçada, d’aquelles on l’única cosa que compta és el contacte físic, el silenci, el batec del cor i la seva força. Cap de les dues dones tenia forces per plorar. Es desferen quan els braços ja feia molta estona que es queixaven de dolor. Sense dir res, amb total automatisme, l’Elena anà al celobert i agafà uns quants troncs. Encengué la llar de foc del menjador, i mare i filla s’arrauliren al sofà tot intentant ordenar les idees al ritme pausat de les guspires d’un tió d’alzina. Amb lentitud anaren fluint les primeres paraules, i rostres tenyits d’ombres ataronjades començaren a entomar amb estoïcitat els sons d’un discurs mal articulat. El mateix rostre que els governants catalans posaren un altre 25 de juny, llavors feia exactament cinc-cents setanta-nou anys, quan es decidí que seria Ferran d’Antequera el rei de Catalunya. El compromís de Casp era fet. Alea jacta est. -És culpa meva, només culpa meva. Em varen dir que deixés de fumar, ho he vist mil vegades a la tele, mil... i no ho vaig fer. -Les malalties no són culpa de ningú. Ningú vol estar malalt. -En aquest cas sí. -Ja n’estàs segura mare? No hauries de consultar un altre metge? No ho sé, potser s’ha equivocat, potser... -Mira’m Maria. Mira’m bé. Sóc un llum d’oli amb poca cosa més que un blè!

No ho va poder negar. La Maria no ho va poder negar. Ho hauria volgut fer, però no va poder. La tos de la seva mare era massa insistent, la sang que de nit tacava el coixí massa vermella, la ronquera massa sorda, el cansament i el declivi físic massa evidents. No ho va poder negar. Ho va provar i no se’n sortí. A manca d’altra cosa, la va tornar a abraçar. -Em sento tan fracassada... -L’Elena ho va dir com un sospir, gairebé sense voler, penedint-se’n de seguida. -Com dius? -No res filla, no deia res. -Mare, ho he sentit, què volies dir? -És que... saps, tu ets el més important per a mi, oi que ho saps? Saps que ho donaria tot per tu, que ho faria tot, però ara...

81


-Ho sé mare, ho sé. Tu també ets el més important per a mi, el millor que m’ha passat mai . -No, no és cert, com puc ser una bona mare, com pots dir això d’algú que ha preferit el tabac a la seva filla. Sóc una fracassada, he fracassat a l’hora de fer de mare. He fracassat en tot. -Jo sempre et tindré, mare. Tu, passi el que passi, sempre estaràs al meu costat, i jo al teu.

No pogueren evitar començar a plorar, de fet ni ho intentaren. Quan ja està tot dit, només queden les llàgrimes per asserenar el rostre. La nit s’eternitzà, cadascú al seu llit, la Maria plorant per la seva mare, l’Elena plorant per la seva filla.

Poc temps després, quan a cap de les dues ja no els quedava ni una llàgrima per vessar, pensant en tot plegat, la Maria escriuria:

No és un fracassat aquell que ha tingut molts fracassos, ho és aquell que mai de la vida n’ha tingut cap. No és un home ric aquell que ha acumulat moltes riqueses, ho és aquell que n’ha repartit més.

82


X

El capvespre del dia 1 de març de 1992 es va anar enfosquint per a l’Elena amb el color de l’herba acabada de segar, el color del camp de blat després de la sembra, el color de les ovelles just després de passar per l’esquilador. Color de laica fe. Es va anar enfosquint tot aclarint-se, apagant-se però encenent-se, fonent-se alhora que formant-se. El dia es va morir com cada dia, però la mort es va quedar aturada als seus pulmons, fins a nou avís. Aquell capvespre, contemplant les pinzellades pretesament matusseres de Camps de Ploughed, l’Elena va decidir començar les sessions de quimioteràpia. Una altra decisió igualment transcendental s’havia pres un 1 de març de feia quaranta-un anys: els ciutadans de Barcelona engegaren el que s’havia de conèixer com la Vaga dels Tramvies. Ells es revoltaren contra l’abusiu augment del preu dels bitllets, i l’Elena es revoltà contra l’abusiu creixement d’unes cèl·lules pulmonars. De pas, ells es revoltaren contra l’injust tracte que rebien de Madrid, i ella es revoltà contra l’injust tracte que donava a la seva vida. Dues injustícies a combatre, la primera la d’una dictadura contra tot un poble; la segona -molt més minoritària- la d’una persona contra si mateixa.

Des que aquell migdia de juny el metge li havia diagnosticat el càncer, l’Elena havia entrat en una mena de decaïment del qual ni els seus pares, ni els seus amics ni tan sols la seva filla l’havien pogut treure. Després d’aquella abraçada al costat de la llar de foc amb la Maria, les forces se li havien acabat, i tots els intents per il·lusionar-la que feren cadascuna de les persones que d’alguna manera o altra s’havien estimat a l’Elena, foren infructuosos. Ja res li feia efecte; cap comentari, cap gest, cap paraula. La seva mare es desesperà en conèixer la notícia, i durant uns dies no es va moure del costat de la seva filla. Intentava consolar-la, però no en sabia. Ningú li havia explicat com es feia per animar a una filla a tirar endavant quan les esperances s’intueixen tant petites que ni tan sols és possible dibuixar-les. No en sabia. Com es pot aprendre a fer bona cara quan una filla es descomposa davant teu, què podia fer ella a part de no plorar i d’intentar pintar un somriure? Ni això sabia. Va haver de ser la Maria qui li digués a la seva àvia que potser calia deixar-li una mica més d’espai, a l’Elena, deixar que li arribés una mica d’aire. I ella, la Carme, la seva àvia, la mare de la seva mare, amb els seus cabells blancs i un rostre arrugat per massa llàgrimes, moderà les visites i continuà sense saber com havia d’actuar davant de l’amor més gran de la seva vida. També va haver de ser la Maria qui anés a veure el metge a l’hospital. L’Elena es negà a continuar les visites després de Nadal. Havia començat un tractament de radioteràpia, irradiant la

83


zona afectada amb ones gamma de cobalt per intentar neutralitzar el creixement de la mucosa bronquial. Els primers assajos semblaren exitosos, però de seguida es va veure que els progressos per aquell camí no conduirien enlloc. L’Elena es sotmeté a tot tipus de proves, però com més n’hi feien pitjor es trobava, i més desesperada se la veia. Cada hora que passava només servia perquè el dolor al pit fos més intens, les dificultats per respirar més evidents, i la tos més i més persistent. El cansament se li cronificà, gairebé no menjava i cap a finals d’any experimentà un conjunt de canvis d’humor que feren molt difícil mantenir una convivència més o menys normal. Quan anava a l’hospital sempre hi anava sola, mai permetia que ningú l’acompanyés. Ja és prou trist que plori jo com perquè hagi de veure com ploreu vosaltres, deia. Marxava de casa sense dir on anava, i tornava al cap d’unes hores amb els ulls vermells i el rostre més cansat cada vegada. Quan després de festes es negà a continuar el tractament, ningú se’n sorprengué. Dies després trucaren des de l’hospital per tal de saber per quin motiu l’Elena no es presentava a les revisions periòdiques, però ella els penjà el telèfon. Insistiren un parell de vegades, fins que en lloc de l’Elena fou la Maria qui contestà. Demanà una entrevista amb el metge que la portava, i acordaren un encontre per aquella mateixa tarda. -Em sembla que em volia demanar quelcom? -Sí. -Asseguda davant del metge, les paraules se li tornaren encara més complicades que de costum a la Maria, de manera que havia hagut de ser el doctor qui primer obrís la boca. Fins ben entrada la conversa no es relaxà prou per aconseguir temperar el timbre.- Voldria saber què té exactament la meva mare. -Miri, li seré franc, la seva mare ha desenvolupat un càncer de pulmó. És un tipus de càncer molt freqüent entre els fumadors, sobretot a partir dels 40 anys. -Vol dir que tothom qui fuma acaba per tenir aquest càncer als 40 anys? -No, no és exactament això. El tabac té un conjunt de substàncies que alteren amb facilitat les cèl·lules pulmonars, unint-se a les proteïnes que regulen la reproducció i alterant-ne el normal funcionament. Diguem que fumar incrementa enormement la probabilitat de patir aquestes alteracions. -I... i les conseqüències, vull dir... hi ha remei per a la mare? -No la voldria enganyar... el càncer de pulmó sol tenir un tractament difícil, ja que normalment es diagnostica tard. Els símptomes triguen a aparèixer, i quan ho fan... bé, acostumen a ser contundents. En el cas de la seva mare no hem trobat signes de metàstasi en altres teixits del cos,

84


i això és molt bon símptoma, malgrat tot no voldria... no li voldria donar falses esperances. La seva mare hauria de reiniciar el tractament; sense això, les esperances són nul·les. Va sortir de l’entrevista amb tal garbuix de noms, de símptomes i de possibilitats que se li feia materialment impossible raonar. Camí de casa, pujant pel carrer de Sant Miquel, se li clarificaren força les idees. Les llambordes erosionades pel pas dels segles i de les espardenyes li serviren a la Maria per endreçar les prioritats. Si pretenia ajudar a la seva mare ho havia de fer sense que ella se n’adonés. L’àvia ja havia practicat el consol, i sempre li quedava el recurs de l’avi Pere per a solucions més radicals. No, ella tenia clar el seu rol: no podia forçar a la seva mare a fer res, havia d’aconseguir que fos ella mateixa qui es decidís a reiniciar el tractament. Quan arribà al pis, dins del seu cap un concepte bullia per sobre de tots els altres. Havia de retornar el somriure a la mare. Ho pensà així, tornar-li el somriure. Interiorment s’havia dissenyat un model on el somriure de la mare era la primera anella de la cadena que l’havia de conduir a vèncer la malaltia. La primera anella imprescindible, la resta ja aniria venint. Igual que la seva àvia, però, no sabia com fer-ho. -Has de menjar, mare. Si gairebé no has dinat. Va, et faré una truita amb els espàrrecs que l’avia ens ha portat de l’hort. -Gràcies filla, però és que no tinc gana. -Has de menjar, has de menjar per posar-te forta, i llavors tot anirà més bé. -Es feia molt complicat parlar de la malaltia. Sempre que podia la Maria evitava pronunciar la paraula càncer, fins i tot la paraula indisposició li provocava calfreds. Intentava utilitzar sentències positives, evocant un futur millor, recercant la preuada rialla.

Provar de fer com si res, mantenir una actitud d’aparent normalitat, evitar qualsevol ensopegada violenta. Provar d’afalagar-la molt, estar molt per ella, tenir-li atencions. Això va fer la Maria. Fins i tot va estar temptada de clavar-li una bufetada a veure si reaccionava, però cap d’elles li funcionà. L’Elena es passava els dies enganxada a l’ordenador, més abocada a la feina que mai, més seriosa i esquerpa, més trista i pensarosa. No tenia ganes de fer res, tot li venia gran. S’havia aprimat moltíssim malgrat haver deixat de fumar. Un migdia, després que a l’institut una amiga li digués que havia vist la seva mare a la peixateria i que feia molt mala cara, la Maria arribà a casa plorant. Es tancà a l’habitació, però al cap d’un parell d’hores ja no pogué més i anà a trobar l’Elena que s’havia endormiscat al sofà. -Mare, no puc veure’t així. No...

85


-Doncs no em miris! -La tallà en sec, amb absoluta impertinència. Tanta, que alguna cosa saltà dins del seu cap fent-li girar l’ànima com un mitjó a punt de ser sargit. La Maria callà, s’aclofà a l’altra punta del sofà i els seus ulls de plata es negaren altra vegada. -Ho sento, no ho volia dir. No volia ferir-te. Ja sé que ho passes malament, és només que ja no sé què em faig. Estic... estic desorientada, perduda. No tinc esma per res, tan se me’n dóna tot. Tinc la impressió d’haver arribat al final d’una cursa abans d’hora, una cursa que de cap manera puc guanyar. No em queda res per fer. -Em tens a mi... o potser ja no t’importo? -M’importes massa Maria, massa. No vull aferrar-me a tu, no et vull arrossegar amb mi. Ets prou gran per fer la teva vida, seria molt injust que per culpa meva tu tinguessis càncer sense tenir-ne. -No ho entens, mare; jo tinc el que tu tinguis, jo sóc el que tu siguis. Sense tu no sóc res, et necessito. Si vols que em curi, cura’t tu primer.

Les paraules de la Maria sonaven amargues, gairebé a retret, tot i que sabia que no podia reprovar-li res, a l’Elena. Aquella situació era insostenible, aixecar-se cada matí per contemplar la lenta degradació d’una mare. Tan sols un altre dolor es podia comparar amb el que sentia la Maria. El de la Carme. En morir-se la segona filla, només s’havia pogut aferrar a la vida gràcies a les estaques que suposaven les companyes de feina, la seva altra filla i el seu home. Una de les estaques ja l’havia perdut feia força anys, segurament per estirar-la massa, i no es podia fer a la idea, de cap de les maneres, de perdre’n una altra. -Si vols que visqui, viu tu primer! -No diguis això, Maria, no pots dir-ho, no pots. Has de tastar el que jo no t’he pogut donar, has... has d’aprendre tot allò que jo no t’he pogut ensenyar. -Tu m’ho has donat tot i m’ho has ensenyat tot, almenys tot el que jo puc desitjar. Ara només vull una cosa més. Et vull a tu. -No pot ser Maria, saps que no pot ser. -No vull que et moris, mare, no pots morir-te, ara no...

De nou unes llàgrimes espesses com la mel però salades com el mar netejaren de boirina les galtes de les dues dones. Massa moments tristos i massa pocs d’alegres havia viscut aquell sofà. Una història massa curta per explicar. Fou l’Elena qui va incorporar-se en primer lloc, i amb la punta dels dits va intentar eixugar de la manera més suau possible les restes aquoses del rostre encara llis de la Maria.

86


-Tinc tanta por. Veig la mort de tan a prop, li veig tan nítida la cara. -Has de ser valenta, mare, ho has de ser per tu i per mi. -No sé si podré. Les probabilitats de cura són molt petites. El metge diu que... -No hi pensis en el que diu. No ens podem conformar amb les coses que ens passen, no podem deixar que l’atzar esculli la nostra ruta. Amb esforç podem canviar el destí. Un cop més, la sorprenia. La Maria sempre l’acabava sorprenent. El seu esperit, la seva força, la seva vivacitat eren descomunals, absolutament impròpies d’una adolescent de poc més de 16 anys. Fins i tot en aquells moments podia entreveure-li la flama que li cremava dins del pit. Li sabia tant greu pensar que potser no la podria veure créixer, veure-la arribar lluny, ser una velleta orgullosa d’una filla nascuda mar enllà, oblidada per tothom durant 3 anys, amb problemes de llenguatge i amb una extraordinària capacitat vital per a sobreposar-se a totes les adversitats i saber trobar la sortida en el laberint recargolat de les emocions primàries. Intuïa en la seva filla una força interior enorme, se la imaginava duent a terme tots els seus propòsits de manera exitosa, gaudint fent allò que decidís fer, sentint-se plena com tan poques vegades s’hi havia sentit ella. Mentre aquests pensaments transitaven amb parsimònia pel cervell de l’Elena, en el seu rostre s’hi dibuixava un lleu somriure. Un petit i minúscul somriure. La primera anella, pensà la Maria. I va tenir raó. Aquella mateixa tarda, quan la seva filla tornà a l’escola, l’Elena anà a visitar el seu pare. Abans de sortir de casa es dutxà, i una cançó lenta però acolorida li sortí de la boca mentre l’aigua li mullava el cos malalt. La Maria l’escoltà des de la cuina mentre es preparava el berenar, i no pogué evitar imaginar que la segona anella estava posada. La tercera, li afegiria ella. Quan l’Elena sortí de la dutxa embolicada en una tovallola, la seva filla ja havia marxat, però li havia deixat una sorpresa esperant-la a la taula de la cuina: amb lletres grosses i ben dibuixades la Maria li havia escrit unes ratlles sobre una cartolina de color blanc: Ahir vaig trobar un home prop del riu amb una agulla de cosir a la mà dreta i un camell a la mà esquerra. En preguntar-li què estava fent em respongué -És que sóc ric. I creient. Si ell no havia perdut l’esperança, com hem de perdre-la nosaltres. Abans passarà un camell pel forat d’una agulla...

Feia dies que no veia el seu pare, i se’n penedia. Per a ella, el pis de la plaça dels Immigrants sempre havia estat un territori de pau. De pau i de tranquil·litat, de comprensió i serenitat, sense els judicis de la mare ni les pressions de la filla. -Hola pare -Havia dit l’Elena mentre li feia dos petons.

87


-Passa, passa. Com estàs? -Havia envellit meravellosament bé, en Pere. -Bé. Què estàs fent? -No res, em mirava un llibre. -L’Elena agafà un volum prim però de dimensions força grans que hi havia sobre la tauleta de centre del menjador. -Que t’agraden els impressionistes, Elena? -No estan gens malament, però ja saps que m’agraden més els surrealistes. -Sí, bé. T’has fixat mai en els quadres de Van Gogh? No és pròpiament un impressionista, tot i que molts li consideren. Va anar a París a aprendre’n dels francesos. -Li obrí el llibre per la reproducció del Molí de Montmartre.- Fa uns quadres palpitants, plens d’emocions. -És una mica fosc, aquest. -Potser t’agradarà més el del Cafè de Nit. Fa servir colors purs, amb pinzellades nervioses i penetrants. Té molta llum. -Sí, realment transmet unes emocions difícils d’ignorar. Deies que no era pròpiament un impressionista? Aquest quadre s’hi acosta molt, doncs. -Bé, ja saps que la seva fou una vida molt complicada, plena de disgustos i decepcions. Gairebé podríem dir que per a ell pintar era una necessitat. Més que un impressionista genuí com ho podrien ser Renoir o Monet, el que va fer fou utilitzar l’impressionisme com una forma gens academicista d’alliberar les frustracions que, una rera l’altra, anaren dibuixant el tortuós camí per on va caminar tota la seva vida. -Ja. O sigui que es va revelar contra el destí que li tocava viure amb uns pinzells i unes pintures. -Cadascú ha de trobar la seva manera, Elena. -I la meva, quina seria la meva? -El seu pare no contestà, com si no l’hagués sentit. Va apartar la vista del seu rostre i la tornà a fixar en el llibre. I continuà parlant. -Saps quin és el meu quadre preferit? Aquest. -Trigà uns segons en trobar la pàgina de La Nit Estrellada. S’hi podia veure un poble minúscul sota un cel absolutament fantàstic, ple d’estels girant sobre si mateixos malgrat restar immòbils, una nit fosca alhora que extraordinàriament il·luminada. La vida arrapant-se a cada pinzellada, demanant a crits una segona oportunitat.

Durant molta estona cap dels dos no va dir res. En Pere es mirava la seva filla, i ella es mirava alternativament el quadre i el seu pare. El silenci es va fer llarg, però a mesura que les agulles del rellotge s’anaven decantant cada cop més cap a l’esquerra, el somriure incipient que l’Elena havia dibuixat al migdia davant de la Maria s’anava ampliant. Paral·lelament, el del seu pare també. -Gràcies, pare. Tornaré aviat.

88


-Queda’t el llibre.

En sortir, el sol estava a punt de fondre’s darrera les muntanyes de Sant Sebastià, de manera que els seus darrers raigs jugaven a pintar el cel de colors ataronjats, aprofitant-se dels allargassats núvols alts que sobrevolaven la plana. Un cel impressionista l’esperava, un missatge impressionista l’esperava, una nova vida l’esperava; un nou repte, una nova anella a la cadena. Arribà al seu pis amb un llibre sota el braç i una decisió a les entranyes.

Es va asseure a la taula de la cuina mentre el capvespre s’apagava. Es preparà un cafè fumejant, s’assegué davant dels finestrals que donaven al carrer dels Comerciants i amb la llum apagada s’emocionà tot contemplant les darreres clarors que la nit engolia. No encengué els llums fins que la fosca fou total, i aleshores, inconscientment, donà un cop d’ull al calendari de paret: 1 de març. El primer dia de la resta de la seva vida. Si hagués pensat molt intensament hagués pogut recordar aquell altre 1 de març, el de 1951, quan ella només tenia 10 anys, i potser hauria rememorat com tot un munt de persones decidiren sacrificar-se i anar a peu a comprar i a treballar, a sopar i al futbol, sacrificar-se per tal d’obtenir un benefici més gran.

Aquell capvespre, però, l’Elena el dedicà a pensaments més immediats. Decidí que l’endemà aniria a veure el metge i li confirmaria que havia decidit sotmetre’s a quimioteràpia. Començà el tractament al cap de quinze dies. Tot i que de bon principi s’hi oposà, de seguida va deixar que la Maria l’acompanyés. Només li posà una condició; el silenci. Deixaria que l’acompanyés a totes les sessions, convenceria al metge que la deixés quedar al seu costat, però havia de prometre que guardaria silenci. Volia, per sobre de tot, conversar amb els seus pensaments.

Sortia de les sessions molt malmesa i molt cansada, no tant físicament com psicològica. Se li feia difícil mantenir una disciplina, però l’empenta de la Maria i l’energia que li havien donat les pinzellades de Vincent Willem van Gogh havien de ser suficients per contrarestar l’apatia. La pèrdua de cabell es féu evident ben aviat, i amb ella s’incrementà en l’Elena la sensació que no hi havia res a fer. Els resultats del tractament no seguien la pauta esperada, però tant l’Elena com la Maria com sobretot la Carme s’aferraven a aquell minúscul clau per tal d’evitar -fins que fos materialment impossible- haver-se d’aferrar a la realitat.

89


Després d’uns tres mesos de tractament, la Maria tenia la clara impressió que la seva mare no resistiria gaire. Anava a l’hospital molt tensa, amb cara de preocupació, permanentment encaparrada en els seus pensaments. Havia respectat totalment el pacte de silenci, però un dia a mitja sessió ja no pogué resistir més. Sense pensar-s’hi dues vegades, com ella feia sempre, mirà l’Elena a la cara i obrí per primer cop la boca. -Mare, explica’m coses de quan eres petita. -Què vols que et digui, Maria. No tinc gaires ganes de... -Vinga mare, gairebé no sé res de tu abans que m’adoptessis. Com eres, de petita? -Vés, no ho sé. Com totes les nenes de la meva edat... -Com mare, com eren les nenes de la teva edat? -Insistí. -Doncs... doncs ai, no ho sé. Entremaliades, suposo. -Ho eres molt, tu, d’entremaliada? -No ho recordo massa, però la teva àvia diu que sí. Es veu que ja vaig ser molt difícil de parir. -Com va ser el part? T’ho ha explicat mai? -Sí, un munt de vegades. Quan jo tenia la teva edat sempre m’explicava que va haver d’anar moltes vegades a l’hospital perquè hi havia un metge que...

A partir d’aquell dia cada sessió de quimioteràpia anava acompanyada d’una narració. De fet la Maria es sorprengué que la seva mare no protestés més pel pacte trencat, fet que li féu pensar que potser era precisament allò el que desitjava. Cada sessió anava escortada per un fragment de la vida de l’Elena, un bocí d’història igual d’important que la de qualsevol, igual de transcendental que la dels reis, els nobles, els diaris, les campanes o les representacions d’òpera. Un bocí de la història de la seva mare, d’una persona anònima per a la majoria, però terriblement important per a la gent que se l’estimava. Història en minúscules, però unes minúscules enormes, gegantines, absolutament igual de transcendentals que la història en majúscules que surt escrita als llibres.

Així va ser com la Maria va poder conèixer les arrels d’aquella persona que l’havia tret de la misèria i li havia donat una segona vida. Així va ser com el tractament es va fer més suportable per a l’Elena, i també així va ser com la Maria començaria a omplir una llibreta de tapes vermelles i verdes amb les reflexions que la història en minúscules de la seva mare li provocaven. Així va ser com aquella mateixa nit, en tornar a casa, es tancaria a la seva habitació, agafaria la llibreta i escriuria allò de “Naixem, i en fer-ho, signem la sentència de mort. Respirem, i en notar-ho...”

90


Massa poc temps després, quan ni tan sols la veu amable de la seva mare li servia de guia i de consol, pensant en tot plegat, la Maria escriuria a la llibreta:

Com és de gran el poder d’un somriure? Ho és tant com la força d’una mirada? Arriba tan enllà com l’energia d’una llàgrima? És tan decisiu com una pregunta ben plantejada? Acaba sent tan ferm com una mà que n’agafa una altra? És tan poderós com un secret explicat a cau d’orella? Pot ser tan potent com una paraula encertada? Com és de gran la màgia d’un somriure?

Quina és més digna acció de l’ànima...

91


XI

El dia 10 de juny de 1993 es va apagar de color negre. Ni un estel al cel, ni una torxa encesa, negre sobre negre, negre absolut i infinit. Es va morir l’Elena. Aquell dia es va tacar d’absència, de realitat dura i cruel, es va apagar una flama que només havia pogut cremar 53 anys, massa poc es miri com es miri. Es va consumir abans que moltes altres amb més mèrits, fos per desídia o per excés de zel, per decaïment o per afany. En qualsevol cas uns ulls bruns es varen cloure, alhora que uns de grisos aperlats es mullaren d’aigua de mar. Noranta-un anys enrera, exactament un altre 10 de juny, dos ulls cansats de tanta lletra, de tanta missa i de tanta rima s’aclofaren definitivament en mig d’un Ave Maria. Mossèn Cinto Verdaguer morí al 1902 rodejat de gent i de llibres, de telegrames papals i de benediccions apostòliques i romanes. Al 1993 Elena Garrigàs morí rodejada de tres parell d’ulls, gairebé sola, en silenci, acceptant que el destí de tot moviment és aturar-se. Feia només 3 dies que havia celebrat el seu darrer aniversari.

A principis d’abril, després de gairebé un any, havia abandonat les sessions de quimioteràpia. Tenia el cos desfet. Al seu cap ni un cabell li protegia la memòria, les celles havien desaparegut, i un nombre ingent de llagues li decoraven horrorosament bona part de la seva pell. La seva mare no protestà, el seu pare no protestà. La Maria, si ho va fer, fou tan silenciosament que ningú se’n va adonar. La química ja no li podia oferir res més, i les històries que li explicava a la Maria ja se li havien esgotat. Feia moltes setmanes que tenia l’absoluta certesa que no hi quedava cap bri d’esperança dins dels seus pulmons, i si continuà amb el tractament fou únicament i exclusiva per perllongar aquells moments d’intimitat que tenia amb la seva filla. Cada vegada que totes dues es dirigien cap a l’hospital, una mena de complicitat entrellaçava les seves ànimes i els amorosia la pell, deixant-la més transpirable. Mentre unes molècules estranyes envaïen el seu cos, les mans de la Maria i de l’Elena restaven permanentment entrellaçades, i únicament en aquells instants es podria dir que l’Elena era mínimament feliç. Una pau dolça li asserenava la cara, es relaxava completament, i les paraules que tant li havien costat al principi, llavors li sortien suaus i bellutades. La seva vida no oferia cap gran misteri, no tenia actes heroics ni desgràcies absolutes, però les orelles de la Maria transformaven la quotidionitat en meravella. Li agradaven especialment els passatges de quan s’havia allotjat a Santiago de Xile i es passejava pels carrers del centre històric. S’imaginava les seves humitats i les seves foscors tan bé com sabia, ja que malgrat les promeses que la seva mare li havia fet sobre l’obligada visita al país

92


natal, mai havia tornat a trepitjar la terra que l’havia vist néixer. Qualsevol reclamació al respecte semblava, aleshores, inoportuna.

A mesura que l’Elena li narrava la seva història, la Maria anava omplint pàgines i pàgines de la llibreta vermella i verda. No es tractava de cap manera d’un recull precís i fidedigne. No. La Maria deixava que les paraules de l’Elena es fiquessin dins seu i que rebotessin en tots els angles possibles. Molt sovint ni l’escoltava, només es deixava portar per la remor de la veu cap a espais llunyans o propers, cap a immenses muntanyes Sud-Americanes o cap a petites ciutats a recer de la tramuntana. Quan arribava a casa després de cada sessió, es tancava a l’habitació i escrivia amb breus paràgraf les emocions que li havien despertat els camins per on acabaven de transitar. Mai rellegia les planes dels dies anteriors, mai modificava res, no hi afegia cap fragment ni en treia cap. Un dia havia sentit dir que el millor acudit és aquell que se t’acut a tu i que l’expliques. Ella, amb les seves ancestrals dificultats d’oratòria tot just acabades de superar, pensava que la millor manera de comunicar-se era aquella que se li acut a un mateix i que la posa en pràctica.

Normalment només era l’Elena qui parlava. La Maria es limitava a escoltar; a agafar-li la mà i a escoltar. Rarament feia preguntes, i gairebé mai deixava anar cap comentari. Trobava que sense presses ni pressions els sentiments més amagats tenen un aflorament molt més directe. Un matí, però, va obrir la boca quan encara la seva mare no havia conclòs el monòleg. -La teva vida està feta a base d’intenses pinzellades sobreposades unes amb les altres, oi mare? -Potser sí... una vida a ritme impressionista.

En aquella sessió ja no es varen dir res més. Les dues dones es reclogueren dins seu i intentaren decidir si hi havia alguna altra manera de viure la vida que no fos acumular desordenadament successives capes de pintura sense deixar temps per assecar-se. Les dues, de manera independent, decidiren que desafortunadament sí. Pocs dies després l’Elena li va explicar que donava el tractament per acabat. És massa dolorós viure pensant només en plegar, s’havia dit a si mateixa després de prendre la decisió; és massa dur llevar-se i pensar només en marxar.

En deixar la quimioteràpia, la davallada es feu cada vegada més evident. La tos, que tant li havia minvat, es tornà continuada, i tot sovint el dolor al pit li impedia a les nits agafar el son. A meitats de maig, veient que el seu estat empitjorava hora rera hora, es decidí a fer una darrera

93


consulta al metge. Hi anà tota sola, i només entrar el mirà als ulls. Aquell doctor continuava dissimulant igual de malament que sempre, de manera que després de la conversa que hi mantingué se li esvaïren els poquíssims dubtes que li restaven. -Em queda gaire temps? -Es fa difícil de dir... -Arrisqui una mica. -No m’agrada arriscar, i menys en aquestes coses. I vostè no hauria... -Mesos? -Va ajudar-lo ella. -Ehhh... -Ja. Setmanes? -Diverses, segurament.

El d’aquell any seria, feia massa temps que ho intuïa, el seu darrer aniversari. El 6 de juny, el dia abans de fer 53 anys, l’Elena va trucar als seus pares i els va convidar a sopar. Igual feu amb la Maria, citant-los l’endemà a tots tres a El Roure, aquell restaurant a tocar del riu, potser el més antic de la ciutat. Primer havia pensat convidar-los a sopar al pis del carrer dels Comerciants, però es decantà pel restaurant per tal d’evitar el major nombre possible de llàgrimes.

Fou ella qui arribà primer, més de mitja hora abans de l’acordat, per poder gaudir en solitud del restaurant que més records li portava de tota la ciutat. Des que la seva mare li havia explicat el dia del seu naixement, havia adquirit un afecte singular per aquelles parets plenes de quadres de gallarets i gira-sols. Hi anava de tant en tant, però la llarga malaltia havia fet que en els darrers anys gairebé hagués abandonat la seva excel·lent cuina. Li venia molt de gust retrobar aquelles olors a carn rostida, a verdures tallades en juliana i a profiterols amb xocolata.

Saber si als seus pares els feia la mateixa gràcia retrobar el restaurant, era tota una incògnita. Curiosament feia 53 anys justos que cap dels dos no hi posava els peus. El dia del naixement de la seva filla havia estat el darrer. Quan pocs segons abans de l’hora fixada creuaren la porta, l’Elena va intuir-los un regust de nostàlgia. Potser per fer contenta a la seva filla -ni que fos d’una manera tan subtil- havien tingut el detall d’arribar plegats al restaurant. Si no s’obria molt els ulls, podien passar perfectament per una parella feliç després de 50 anys de matrimoni. Malauradament, aquella nit l’Elena els tenia molt oberts, els ulls, de manera que no va poder evitar fixar-se que la distància física que mantingueren en tot el sopar fou un xic més gran del

94


que caldria esperar en una parella de la seva edat. En la resta de coses saberen dissimular prou bé, sobretot la Carme, més curosa amb els petits detalls. Per estrany que sembli, l’Elena va agrair el gest, malgrat que feia ja força anys que havia assumit plenament la separació familiar.

Tot i els notables canvis soferts, el local havia sabut conservar la seva particular atmosfera, en gran part gràcies a l’encert que suposà mantenir els mateixos quadres durant tants anys. De fet, gairebé ningú coneixia aquell restaurant pel seu nom de pila, tothom en deia Can Gallaret, discriminant així la planta dels fruits en aqueni. La Maria arribà cinc minuts tard.

La conversa va discórrer prou fluïda durant l’àpat, evitant qualsevol referència inoportuna i mantenint un timbre de veu un xic més alt del que hauria estat escaient. Les confidències, d’aquesta manera, semblaven restar una mica més fora de lloc. Només la tos de l’Elena impedia desterrar del tot la idea d’un sopar de comiat. Cap a les postres, però, fou la Carme qui va començar a trencar l’encanteri. -He portat un regal, filla. Té. -No calia, mare. Veure’t asseguda al meu costat és el millor regal que pots fer-me. -Mentre parlava, els seus dits maldestres es barallaven amb el celo per tal de no esparracar el paper.Óndia, és preciós! -És una medalla molt antiga. Me la va donar la meva mare quan em vaig casar, per tal que la portés sota el vestit. La guardava per quan tu també et... en fi, m’ha semblat que l’havies de tenir.

Dins d’una capseta de color morat l’Elena hi descobrí una medalla enorme, de plata amb incrustacions d’or groc. Per una cara s’hi dibuixava un sobrerelleu en forma de sol, amb uns ulls grossos i una boca somrient. Dels ulls folrats d’or en sortien unes guspires lluminoses que denotaven clarament la recent neteja de la peça. Per l’altre cantó un baixrelleu en forma de lluna hi donava el contrapunt. El nas gros i els llavis tristos conferien al satèl·lit terrestre un aire decaigut, que de seguida captivà l’atenció de l’Elena. En aquest cas els ulls color de plata guardaven certa similitud amb els de la Maria, malgrat no ser ni de bon tros tan alegres. La seva mare no posà gaire bona cara quan veié el temps que l’Elena esmerçava en la contemplació del que ella considerava clarament el revers de la peça. -Gràcies mare. M’ha agradat molt. -Si te la poses per sobre la camisa, el sol et farà més riallera la cara.

95


-A casa tinc una cadena de plata treballada que li anirà al punt. -Quan nosaltres faltem et servirà per recordar-nos. -Va afegir tímidament la Carme.

Tothom va callar. Per uns breus segons tot el restaurant va quedar mut. Va passar un àngel. Immediatament les converses del seu voltant es reiniciaren, desfent l’encant d’un silenci gratuït; ells quatre encara trigaren uns instants en tornar a parlar. Els ulls de l’Elena es clavaren en les ninetes de la seva mare, però la seva boca no va dir res. Hauria volgut dir-li que no calia, que no era necessari dissimular, que tots els allà presents sabien qui seria el primer en marxar. No va dir res. No va gosar. Quan la corda ja es començava a tensar una mica massa, el pare de l’Elena imposà la seva veu per sobre del silenci. -Jo també t’he portat una coseta, Elena. I no t’amoïnis, pots estripar el paper. -Gràcies pare. Pel regal, vull dir.

Era una foto emmarcada. Una foto on es veia l’Elena quan tenia uns 4 anys. Era en blanc i negre, de manera que els seus cabells castanys clars semblaven del color de la palla torrada, la seva pell morena no diferia gaire del to olivaci, i les seves dents de llet, enmig d’una rialla, resplendien blanquíssimes emmarcades pels dos pòmuls prominents. -M’ha costat trobar-la, però ha valgut la pena. No trobes que demostra de totes totes la semblança d’una mare amb la seva filla? -Encara que sigui adoptada? -Va seguir el joc l’Elena. -Sobretot si ho és!

Ningú més ho va entendre, però tan ella com el seu pare rigueren sorollosament amb el comentari. Si la Maria hagués estat una filla de sang, l’Elena no hagués tingut cap dubte d’on hauria heretat l’enginy i l’oportunisme que tant la caracteritzaven. A vegades la natura dóna moltes marrades per tal d’aconseguir un objectiu que aparentment és ordinari. Que els fills s’assemblin als pares no és sempre tant trivial. -Bé, em sembla que em toca a mi. -Maria... però si jo no volia pas cap regal! -Això ho dius perquè encara no has obert el paquet.

96


El paper no deixava entreveure de quin present es tractava. L’Elena el desembolicà amb lentitud, desconcertant-se un cop més per l’agudesa de la seva filla. Prosa Poètica, resava el títol. Un títol escrit a mà, sobre un d’aquells petits llibrets en blanc que venen a la majoria de papereries. -Sé que no t’agrada la poesia, i com que a la teva edat ja va sent hora que en comencis a llegir, he pensat que calia fer-hi alguna cosa. He anat a la biblioteca i he copiat el versos que m’han agradat més, però els he traduït al català de manera més o menys lliure i a més els he escrit en forma narrativa. Ara ja no t’hi podràs negar. -Ets meravellosa, filla, ho sabies! Mai deixaràs de sorprendre’m. Deixa’m que et faci un petó. -Abans hi ha una margarita que m’agradaria que llegissis. -Llegir una margarita? Com vols dir? -Aquest cop mira amb els ulls, mare.

Dins del llibre hi havia una margarita dissecada a forma de punt. En adonar-se’n, l’Elena obrí el llibre per la plana senyalada i començà a llegir en veu alta. -Potser amb tantes presses perdem l’emoció i la sort d’estar vius, del silenci d’estar quiets, de celebrar com un ritual de pas cada encreuament de camins -formosa evidència en la seva incertesa- quan la nostra vida fa una estrebada i es proposa -com cada dia- reafirmar alguna cosa vella i bonica, o alguna cosa nova inaugurar mentre els que ja no hi són s’empetiteixen amb els anys com si tornessin a ser nens. Però avui res, amics, hi ha més important que aquest dia, aquest temps, aquest present, la seva estatura, exceptuant el cel profund que ens va creixent. Proposo que mirem el món com realment hem fet sempre: amb la mirada d’infant en ulls d’adult, amb ulls cansats que miren nens. Sense por, curiosos, aturats i en calma, donant dolçor i temprança a aquest repte de fer, per sobre de tot, més bonica la vida.

Silenci. Altra volta silenci. Un silenci dens embolcallat de paraules i de crits, de brindis i de forquilles que entrexoquen amb els ganivets. Un silenci enmig d’un mar de sorolls. Els ulls de l’Elena es mullaren tímidament, però de seguida reaccionà i es mantingué serena. La seva filla li havia arribat al cor. Al fons de tot, allà on l’ànima es fa humana i perd la seva eternitat per esdevenir sang i carn i ossos i tendons. Massa endins. -Maria...

97


La Carme, la seva àvia, no ho entengué de la mateixa manera. Li semblà inoportú, fora de lloc, desconsiderat. No se’n sabia avenir. Amb aquella lectura havia aconseguit esguerrar l’aniversari. Massa bé havia anat fins ara, es digué a si mateixa. -Com has pogut! -Digué tot enfonsant els seus ulls en els de la Maria. -Ávia, què... -Fas les coses sense pensar. No podies haver-li regalat un ram de roses? -Mare, si et plau! No et permeto que tractis així la meva filla! -Què vols, que ens posem a discutir quin dia et moriràs? -Doncs sí. Si convé sí!

Ho havia dit gairebé cridant. Mare i filla es miraven fit a fit, reptant-se. Mentre, en Pere callava com sempre, com sempre que no hi havia res a dir. La Maria, avergonyida, no gosava aixecar els ulls del plat. Era excessivament pesarós per a una mare haver d’enterrar a dues filles. Els anys li havien ensenyat a conviure amb un record de pocs mesos colgat sota una llosa, però als 70 anys llargs no es podia fer a la idea d’enterrar un altre tros de la seva sang. No ho podia acceptar, negaria fins al final totes les evidències, per molt clares i diàfanes que fossin. Es resistia a admetre la realitat, no la volia mirar, no la volia escoltar, no la volia olorar. Qualsevol referència al càncer de l’Elena la torbava de tal forma que la feia explotar.

Fou l’Elena qui cedí, i decidida a aprofitar el llaç que involuntàriament li havia llençat la seva filla, descabdellà el discurs que portava preparat. -Mireu, si us he convidat aquí no ha estat només per fer un sopar, per celebrar un aniversari més. Evidentment tampoc ha estat perquè em féssiu regals, tot i que sabia que me’n faríeu. Tots sabeu que em trobo pitjor cada dia, i que no em queda gaire temps per caminar. La meva data de caducitat ha estat posada, i res del que jo digui, ni del que jo faci, ni fins i tot res del que vosaltres feu o digueu la pot canviar. Volia... volia parlar una estona amb tots vosaltres, amb les persones que més m’he estimat en aquesta vida. Us demanaria que em deixéssiu acabar sense interrompre’m, si no, se’m farà molt difícil dir el que vull dir.

Es va aturar un moment, per tossir i agafar aire. Ara tots tres la miraven, i ho feien amb els mateixos ulls. Uns ulls eixuts i recremats, sense parpelles que els amorosissin. -Sabeu que la meva vida ha estat un tobogan amb contínues pujades i baixades. Mare, quantes vegades m’ho has dit, eh? He intentat fer sempre allò que més m’ha plagut, sense acabar de

98


mesurar les conseqüències, i ara en pago un preu. Potser massa alt, sí, però no per això immerescut. Havia pensat demanar-vos perdó a tots, en tinc motius suficients, però no ho faré. Penso que seria injust per a mi i per a vosaltres. Hem d’aprendre a acceptar les implicacions que comporten els nostres actes, voler excusar-se’n és de covards. No he cregut mai en el penediment de darrera hora; de fet la paràbola del lladre bo i el lladre dolent que rodejaren a Jesús a la creu sempre l’he entesa d’una altra manera. És molt més conseqüent aquell que mor com ha viscut que no pas aquell que viu pensant que tot s’arregla amb els sants olis. Hi ha algunes coses, però, que sí que m’agradaria dir-vos.

Va tornar a fer una pausa, aquesta molt més breu, només el temps de girar el cap en direcció a la seva mare, i pintar el millor somriure que fou capaç. -Amb tu, mare, he estat injusta. Segurament perquè sempre has estat qui més a prop he tingut, i per tant amb qui més senzill m’ha estat de barallar-me. Moltes de les coses que t’he retret no et pertocaven, i potser perquè ens assemblem massa hem discutit més que no pas parlat. Saps, i sé segur que ho saps, que et vaig culpar de la separació amb el pare. Mai he pogut entendre els veritables motius que us distanciaren, però internament em vaig dibuixar un esquema on el paper de dolenta el feies tu. Em sap greu, hauria d’haver sabut jutjar una mica millor.

La Carme li agafà la mà, i malgrat no dir res ho va dir tot. Li va dir que la perdonava, que l’entenia, que l’estimava. Amb dues mans i un grapat de llàgrimes ho va dir tot. -I a tu pare, com t’he utilitzat! Quants mesos m’he passat sense anar-te a veure, sense una trucada ni una carta i llavors, quan ho necessitava, entrava a casa teva sense demanar permís i m’eixugava les llàgrimes a la teva espatlla. Hem parlat poc, ens hem dit poques coses, tot i que els sobreentesos ho han compensat en part. No recordo haver-te dit mai que t’estimava, almenys des que vaig fer els 10 anys. I t’estimo, pare, t’estimo moltíssim, t’estimo i et necessito, no concebo el món sense els teus silencis i la teva serenor. No hauria estat capaç de moure’m d’aquesta ciutat si no hagués tingut algú com tu per tornar i sentir-me com a casa.

També callà, en Pere, a diferència de la Carme no perquè l’Elena li havia demanat, sinó perquè ells dos s’entenien molt millor amb el que no deien que no pas amb el que deien. El seu somriure li deixà ben clar que també aleshores la comprenia. -I a tu, filla, com et podria demanar perdó a tu. Com et podria agrair tota l’empenta que m’has donat i com em podria fer perdonar tot el mal que t’he fet. Ara seràs orfe per segona vegada. Vas

99


perdre dos pares en néixer, i jo he fet que en perdessis un altre abans de fer els 18. No et puc dir res, no... -Mare, al teu costat he estat immensament feliç. No puc demanar res més mare, mare no... no...

En silenci, en el més estricte silenci les llàgrimes començaren a rodar galtes avall de les quatre persones que omplien una de les taules més arrecerades del Roure. Les hores s’allargassaren amb parsimònia dins del restaurant, alternant els silencis pastosos –amb les mirades perdudes entre gira-sols i gallarets- i les converses curtes i pautades. Quedaven molt poques coses per dir, i les que quedaven tenien unes punxes massa llargues per remenar-les gaire. Sortiren del sopar amb la nit ben entrada, i enfilaren rambla amunt sota la llum metàl·lica d’una lluna en quart creixent. Feia una matinada xafogosa, amb l’estiu olorant-se als testos dels geranis que decoraven els àmpits de les cases. En arribar a la plaça del Mercadal es separaren, ara ja sense guardar les formes, cadascú encaparrat en els seus pensaments. La Carme es dirigí cap a l’estació, en Pere continuà rambla enllà, mentre que l’Elena i la Maria s’encaminaren cap al carrer dels Comerciants tot creuant pel mig la plaça de sorra. Quan encara no havien arribat al final de la plaça, l’Elena es girà cap a la seva filla i li clavà la mirada en les ninetes de color plom. -Què vols mare? -No res, no res... recordava les vegades que abans de conèixer-te havia parlat amb els teus ulls. És una història molt estranya, no creus. -Al final, l’Elena havia caigut en el parany de preguntarse el motiu d’aquelles visions premonitòries, malgrat que anys enrera s’havia jurat no fer-ho. -Bé, no tot ha de tenir una explicació raonable. Vés a saber, potser era jo que et demanava consol des de l’orfenat. -Potser sí, però els primers cops que els vaig veure encara faltaven anys per tal que tu nasquessis. -A vegades és millor acceptar els fets tal com són i no intentar descobrir-ne el motiu. Sovint, en trobar-lo, desil·lusiona. -Aleshores l’Elena ja no va saber què era més extraordinari, si els ulls que se li apareixien els dies de tempesta o les respostes coincidents que ella i la Maria trobaven per explicar el fenomen. -Ja... em sembla que temps enrera vaig arribar a la mateixa conclusió. Saps, voldria menjar-me un gelat. El primer de la temporada i l’últim de... de... et fa res deixar-me sola?

Va comprar-se un gelat de maduixa. Gran, enorme, de color vermell intens amb petits puntets de color negre. La Maria se n’anà a dormir, i ella aprofità per plantar-se al mig de la plaça porxada -gairebé buida a aquelles hores- i tancar ben fort els ulls, fins perdre el món de vista. El gelat li

100


va portar records d’aquella passejada amb en Roger, i per uns instants li va semblar que tornava a tenir 17 anys, i que la vida se li estenia als seus peus com una catifa immensa de color maragda. Es va sentir el centre del món, de l’univers sencer, va notar com li creixien els peus i les cames, els braços i el tors, tota ella enlairant-se cel enllà per sobre del campanar de la catedral, més amunt de Sant Sebastià, alta com Matagalls, com el Canigó, aturant-se només en arribar a l’altura de la lluna. -Gràcies per haver estat pacient amb mi. T’he portat molts maldecaps. -Parlar sense obrir la boca només es pot fer amb aquells que saben escoltar sense necessitat de tenir orelles. Amb la lluna, per exemple. -No t’ho pensis. Fa de bon reposar, estar aquí dalt penjada. Em va bé que de tant en tant algú s’adoni que pot confiar en mi, no em sento tan sola. -He abusat de tu, però. Et puc fer un petó? -Sí- La lluna li va oferir la galta. -Tens un rostre càlid i suau. No m’ho hauria imaginat mai. -La gent està massa encaparrada en les seves coses per posar-se a imaginar. -Tens raó. Llàstima que veritats com aquesta només es descobreixen quan ja és massa tard. -Mai és tard per tornar a néixer. Tu aviat vindràs a fer-me companyia. -Sé a què et refereixes. -No pateixis, no tinguis por. A la meva falda sempre hi ha un lloc per aquells que han sabut viure la vida amb plenitud. Des d’aquí dalt es veu molt bé què fan els de la Terra. -Podré veure als meus pares, a la Maria, a tots? -Podràs veure tots aquells que desitgin ser vistos. Podràs parlar amb tots aquells que desitgin parlar-te. Els ulls i la boca que jo et donaré només et serviran per satisfer les seves demandes. Qui t’oblidi, tu l’hauràs d’oblidar. Qui et rebutgi, l’hauràs de rebutjar. Qui et maleeixi, l’hauràs de maleir...però a qui t’estimi, el podràs estimar, a qui et miri el podràs veure, i a qui et parli el podràs contestar. -Em vindràs a buscar aviat? -Tan aviat com vulguis tu. -Fins aleshores, doncs. -No triguis, em sento molt sola. -No ho faré, estic massa cansada d’arrossegar un cos que ja no em pertany. Deixa’m dir-los adéu.

101


Va arribar al pis amb els ulls somrients i el cos a punt d’explotar. La tos se li feu seca, com una mena de reuma que no acaba de marxar. Va guardar el barret que li cobria el cap sense cabells i es va posar el pijama, amb una flama cremant el cor per dins i un tros de gel cremant la pell per fora. Es posà al llit i intentà dormir, però fou en va. Trigaria dos dies i mig a aconseguir-ho, i seria per no despertar-se mai més.

Foren dos dies i mig plens de silencis i de converses, plens de records i de desitjos. La Maria no es separà ni un moment del seu costat, i els seus pares es traslladaren pràcticament a viure a casa seva. La visitaren un parell d’amics i uns quants companys de feina. Feia més de quatre mesos que ja no treballava, però de tant en tant encara rebia alguna trucada que li feia recordar els dies passats penjada de l’ordenador, del fax i del telèfon. De nits no dormia, només es relaxava intensament i aprofitava la calma per reordenar altra vegada els seus pensaments. Durant el dia no tenia temps, enfeinada en no mostrar-se gaire abatuda, en fer veure que li quedaven ganes de viure, en dissimular davant dels diàlegs que pretenien animar-la. Escoltar consells i sentències que ni els mateixos que les emetien se les creien la cansava molt. Posar bona cara, somriure i no plorar eren els principals objectius que es fixava per les hores diürnes. Quan la nit arribava i tots se n’anaven a dormir, llavors tenia temps per a si mateixa. No es compadia, només intentava gaudir amb els records; per última vegada, es deia. I aleshores el foc de dins cremava més fort i el gel de fora s’enduria un xic més. Això durant dos dies i dues nits.

Al matí del 10 de juny de 1993, tres dies després del seu aniversari, va saber que havia arribat l’hora. Ho va saber quan el foc de dins i el gel de fora es varen trobar en un mateix punt. L’un cremant per dins i l’altre cremant per fora havien perforat prou per crear un túnel, un túnel per on marxar cel enllà, a la recerca de la lluna. Aquell matí va obrir un calaix de la tauleta i va cridar a la Maria. -Té, guarda-ho sempre al teu costat. Només et voldria demanar una cosa. No et conformis en mirar només la cara del sol, pensa de tant en tant a girar-la i mirar la lluna, ella té els teus ulls, i a partir d’ara també tindrà els meus. Si la mires bé, em veuràs a mi. Si l’escoltes bé, em sentiràs. Guarda-la sempre al teu costat... fins que la regalis. Pensa que tot allò que no es dóna, es perd.

La Maria va agafar la medalla que la seva àvia li havia donat a l’Elena i se la penjà al coll. La seva mare no ho havia gosat fer, l’havia guardada al calaix i no l’havia treta des del dia del sopar. Això sí, li havia posat la cadena de plata, i havia volgut que fos la Maria qui primer la portés.

102


D’alguna manera ella es considerava indigna de tenir-la, com si el fet d’haver-la obtinguda sense passar pels requisits previs fos motiu d’escarni a la llarga cadena d’avantpassats que amb el ritual del matrimoni l’havien consagrada. Va ser el darrer regal que l’Elena féu a la seva filla, però ni de bon tros fou el més important. La vida, tornar-li la vida a aquella nena xilena va ser el millor que l’Elena féu en tota la seva vida.

Al cap de dues hores es morí, amb les mans congelades i el cor cremant, envoltada de 3 parells d’ulls, amb un somriure als llavis i un deix de tristesa a les retines. La Carme sempre asseguraria que es va morir feliç, tot i que tant la Maria com el seu avi no gosarien afirmar-ho amb tanta rotunditat. Exactament noranta-un anys abans havia mort Jacint Verdaguer, amb el mateix somriure als llavis i la mateixa tristesa a les retines, però rodejat per tants ulls que li fou impossible acomiadar-se de tots ells. Malgrat ser font d’homogeneïtat, no totes les morts són iguals, sobretot per als qui es queden. El dia de l’enterrament de l’Elena, encara no una cinquantena de persones formaren el seguici. El dia de l’enterrament de Verdaguer cent mil persones ompliren a vessar el cementiri, i més de cinc-centes mil s’apilonaren pels carrers de Barcelona. Dues corones de flors i un ram de roses vermelles acompanyaren el fèretre de l’Elena. Una autèntica catifa de roses i clavells cobriren els carrers de la capital al pas del cos del poeta. Això sí, darrera seu només deixà uns quants llibres i muntanyes d’admiració, mentre que darrera de l’Elena hi quedaren uns quants cors enamorats, una filla que sempre l’estimaria i una vida viscuda al límit de les seves capacitats.

Després de l’enterrament la Maria va tornar a casa tota sola, al seu pis, al pis d’ella i de la seva mare. La mare que l’havia estimat malgrat les dificultats, malgrat el rebuig social i els impediments legals. La mare que li havia fet superar les seves dificultats d’expressió, que l’havia educada tan bé com havia sabut, que l’havia castigada a vegades injustament, però que li havia sabut transmetre aquella força i aquelles ganes de viure que els seus pares biològics no havien pogut. La seva mare, l’únic motiu que tenia per viure.

Va despullar-se lentament i omplí fins dalt la banyera, deixant que l’aigua calenta anés creant una capa d’escuma amb el sabó que hi afegí. Es banyà durant molta estona, relaxant els músculs del coll i aconseguint que les parpelles anessin guarint a poc a poc uns ulls cremats per tantes llàgrimes. La pell se li arrugà, el seu cos adolescent es pansí per fora i es pansí per dins; massa aigua mullant la seva pell i massa tristesa apretant el seu cor. Quan l’aigua ja es començava a

103


refredar, submergí el cap sota la bromera, deu segons, vint, trenta, un minut gairebé. Unes quantes bombolles pujaren des del fons. Després res, només un silenci espès per tanta mort i tanta malenconia. Només un silenci espès.

En va sortir esbufegant, amb les llàgrimes dels ulls confonent-se amb l’aigua de la banyera. S’eixugà una mica i entrà, encara despullada, a l’habitació de la seva mare. Només el penjoll amb la medalla li ballava sobre els pits. Obrí els calaixos de l’armari i en tragué un mocador de coll de color cru. Se’l mirà un instant i després s’hi embolcallà tota ella, arrupint-se tant com li fou possible, estirada sobre el llit que feia tan poques hores havia acollit el cos inert de l’Elena. S’adormí així, plorant descontroladament dins del farcell que la seva mare havia fet servir per rodejar el seu coll manta vegades. Es va despertar entrada la nit, sortí al terrat i, amb els ulls encara humits per la tempesta, escrutà el cel. En mirar la lluna es sentí millor, més asserenada. Si hagués estat tant avesada com la seva mare a mirar enlaire hagués pogut descobrir una nova estrella. Al costat de la lluna, a tocar de la seva galta, un nou estel feia pampallugues. En lloc d’això va abaixar els ulls, es mirà la medalla pel revers i clavà els seus ulls burells en els ulls burells del baixrelleu. -Mare.... Aquella mateixa nit, aquella nit estrellada com el quadre de Van Gogh, la Maria agafà el quadern vermell i verd per darrera vegada i, pensant en tot plegat, va escriure: Morim, i en fer-ho, donem pas a una vida nova. Marxem, i en notar-ho, revivim el primer alè. Tanquem els ulls, i en apagar-nos recordem que un dia els vam obrir Per tot plegat, en morir, somriem.

104


TELA

No sé del cert si fou la llum del sol, el fum del cafè, la dansa de les fulles o la incerta màgia de les nimfes dels pinzells, allò que em va fer caminar durant un bon grapat d’hores per l’estreta franja que delimita el son de la vigília, el món dels vius i el món dels morts, els somnis dels desitjos, la consciència i la inconsciència. Vaig passejar per tots els cels amb els ulls oberts com dues taronges, la ment adormida com la d’un infant i l’ànima amarant-se de vivències i sentiments. I vaig pintar un quadre.

Vaig caure daltabaix del regne d’entresomnis quan la tarda ja començava a enfilar la recta final. Tenia un pinzell net a les mans i una tela de color blanc davant dels ulls, però també tenia un quadre pintat i acabat dins del meu cap. Vaig obrir el tub color magenta i em vaig disposar a tacar per primer cop una tela blanca i immaculada.

No vaig ni tocar el carbonet. No volia embrutar de negre allò que amb tanta vivesa s’estava movent dins del meu cos. Volia llibertat, cap ratlla que em cenyís i em dirigís, cap fre, cap destorb, cap impediment. Així vaig pintar les primeres gotes de sang.

La resta va anar sortint amb fluïdesa. Un cop començat, el quadre va adquirir una mena de vida pròpia que amb subtil irreverència m’anava suggerint el traç d’espàtula més escaient. Sense esforç les emocions que dins meu reposaven anaven desfilant braç enllà, i es dibuixaven precises en el rectangle desflorat. Una taca groga vagament semblant a un gira-sol, un mocador de coll de color cru i una llar de foc amb molts tions d’alzina. De fons omnipresent, una lluna platejada donant a llum a dues filles bessones, que talment les vacuoles d’una cèl.lula adiposa semblaven dos ulls grisos transmetent serenitat al conjunt. Prop de la mitja nit vaig notar la necessitat de pintar alguns primers plans: uns cabells de color palla i una taca vermell maduixa em passaren a l’instant del cor al cap i del cap al pinzell que els imprimí damunt la tela.

Em sembla que fou pels volts de les dues de la matinada quan em vaig adonar d’una certesa. Estava pintant a una persona, però sense que cap figura humana hi aparegués. Era com si amb els pinzells i les pintures anés destil·lant una ànima incerta, com si anés plasmant l’essència d’un individu, reflexant les seves accions i els seus sentiments, les seves passions i les seves misèries, i tot plegat sense dibuixar cap cara ni cap ull, cap boca ni cap braç. La meva intenció

105


era expressar la complexitat de tots els éssers, els seus matisos i els seus perquès, i aleshores em vaig adonar que l’única manera de fer-ho era prescindir del seu aspecte físic, de la roba que portava o fins i tot del seu somriure i de la seva mirada. Ja no m’atreia res material, allò que m’arribava de l’ inconscient era tan sols una llum rebotada, atenuada pel viatge i enormement enriquida de matisos, com les ombres de la cova de Plató o la llum d’una fageda al pic de l’estiu. Pintava algú per dins i per fora a la vegada, dibuixava els seus pensaments més íntims al mateix temps que esbossava amb tot detall una mà que s’allargava i n’encaixava una altra. Adonar-me d’aquestes subtileses fou el millor que em succeí durant l’elaboració del quadre.

De matinada, quan els primers raigs de sol tornaven a fer un intent de tacar la tela que ells encara s’imaginaven blanca, em vaig aturar un moment. Vaig recular, i vaig marcar distàncies. Era l’hora del guspireig. Vaig mirar-me per primer cop el quadre com un tot. La distància relativitza la tela, i permet detectar els punts on hi calen les espurnes. Gairebé tenia el treball enllestit, però sense aquests minúsculs punts de llum no és possible atraure l’atenció del públic.

Vaig deixar anar petites partícules de siena torrat sobre la taca groga, de manera que en mirarla no es podia assegurar si era de color groc o de color cafè intens, enfosquit per moments de màxima excitació. Així mateix, vaig retocar el vermell de la maduixa, que amb lleugers matisos negres va guanyar en profunditat i rellevància.

El fum del sisè cafè que em prenia va fer adonar-me de la manca de moviment que hi havia en el quadre. Els elements semblaven massa estàtics i massa individualitzats, sense arribar a relacionar-se adientment entre si. Moviment i globalitat, això era el què hi mancava. El problema del moviment el vaig solucionar pintant uns cabells de color blanc, que lentament però de forma inexcusable anaven caient amb el pas del temps, abandonant l’arrogància i el despreci per tornar-se suplicants quan ja gairebé no en quedava cap d’enganxat damunt la closca. Pel que fa a la globalitat, em va costar adonar-me de la mancança, però quan ja gairebé desesperava vaig trobar aquella boira complaent que tot ho embolcalla, que satisfà passions i que omple esperits i forats a la caixa. Boira i llàgrimes, fum de tabac i cèl.lules reproduint-se a deshora. Els darrers retocs d’un quadre que vaig donar per acabat quan després de més de 30 hores d’insomni vaig caure rendit sobre els llençols mig rebregats del dormitori.

106


No recordo quina hora era quan em vaig despertar, però la sensació d’haver dormit com un infant m’omplia l’ànima. Vaig agafar la tela i la vaig portar a emmarcar. M’hi vaig fer posar un marc de fusta de faig sense vernissar, i en arribar a casa també el vaig pintar. La vida és vida des de l’angle superior esquerra fins a l’angle inferior dret, i no val la pena deixar de viure’n cap bocí. Me’l vaig tornar a mirar, i vaig notar que encara hi faltava alguna cosa. No sabia què, però la seva contemplació em deixava un regust incomplet.

El títol, hi mancava el títol. Havia despreciat la importància de les paraules, la rellevància del nom de les coses. Com deia, malgrat no apreciar-se en tot el quadre cap forma humana, tot ell m’encaminava cap a la imatge d’una persona; la seva contemplació suggeria vida, amors incontrolats i converses a cau d’orella. La preponderància de formes arrodonides va conduirme vers la idea d’una dona. Quan vaig anar a comprar una xapa metàl·lica i hi vaig fer gravar el títol, tenia molt clar quina paraula hi havia d’anar.

Vaig clavar la xapa al marc, i per fi, aleshores sí, em va semblar que tot era perfecte. Dins la xapa, 5 lletres confegien un títol pel qual jo havia abocat tots els colors de la meva paleta. Elena.

107


Tots els colors d'Elena