Page 1

LA LITÚRGIA DE LES ESPELMES

Durant anys, em vaig preguntar cada nit, quan m’adormia, si la veuria arribar l’endemà, i amb quina disfressa, i amb quins còmplices.

Amin Maalouf -Les escales de Llevant-


VIGÍLIES Un dia, els mobles antics varen ser nous i les roques sedimentàries pols dibuixant boirines a l’horitzó. Saber-ho, no ens estalvia maldecaps, però ens permet entendre la bellesa dels fòssils.

Només els infants saben fer servir la goma.

2


UN CAMÍ DE FARIGOLA

El sol tot just fereix els cims més alts de la serra del Cadí quan dues ombres engiponades de cap a peus i carregades de farcells aromàtics a les espatlles baixen de Cornellana tot encaminant-se cap al congost de la Vansa. El pic d’Orri es veu magnífic, ataronjat en el seu cim, amb la falda farcida d’una espessa boira que li atorga la imatge d’un gegant de nas vermell i capell desgastat, d’un glauc tristoi. Darrera seu, més a la dreta, la Torre de Cadí lluu orgullosa la seva closca pelada, tot just mig enfarinada per les primeres neus tardorals. Ja molt més lluny, passat Jossa, el Puig de la Canal Baridana senyoreja la seva arrogant altura mirant per sobre l’espatlla tots els seus germans menuts.

Corre l’any 1864, i d’ombres com aquelles -en desvetllar-se la tardor- en desfilen a desenes pels camins mal empedrats de la Vall de la Vansa. Per a una d’elles, però, aquest és el primer viatge. Es diu Lluna, en record dels ulls de la seva mare, morta d’un part extremadament difícil. Aquells ulls que ella només va poder veure una vegada, just després de néixer, quan la varen col.locar sobre el pit matern, i ja totalment despreocupada, va alçar la mirada un instant, uns segons tan sols, preludi del primer àpat. Avui, amb dinou anys fets, ni tan sols se’n recorda.

La vida de pagès no ha estat senzilla per a ella. Amb un pare dedicat totalment a la feina, ja de molt petita no li va quedar més remei que ocupar-se de la casa. Fer el menjar, netejar, aplegar les gallines i les oques, aparellar els conills i vigilar-ne les cries, recollir les pomes i les mongetes, regar l’hort. Fins als dotze o tretze anys dues de les germanes del pare la criaren, però a partir d’aleshores es va haver d’espavilar soleta. Mai ha tingut germans amb qui barallar-se, amb qui confessar-se. La seva ha estat una existència solitària, reclosa en una casa de pedra dels afores de Cornellana, allunyada gairebé del tot de la vida de poble. Un ocell dins d’una gàbia.

Una gàbia, però que es va obrir l’hivern passat. Salut, es deia. Una visita curta llargament desitjada, una conversa recossida de convencionalismes. -Hola. –La Lluna feinejava pel corral, ocupada a fer entendre a una gallina el lloc on havia d’ajocar-se. Es va esglaiar, no esperava visita. -Em sap greu, no volia espantar-te. No tindries... amb aquest fred, no tindries pas una tassa ben calenta de maria lluïsa?

3


La Lluna va aixecar els ulls de les gallines i va enfocar les ninetes en el cos de la nouvinguda. No sabia qui era, no havia vist mai aquella dona amb un mocador al cap, faldilla llarga i bossa a l’esquena. -No. Tinc... tinc genciana si vol. Amb un moment li escalfo l’aigua i li preparo una infusió. I em sembla que encara em queda camamilla vera. És collida al pic del migdia, lliure de rosada... -Una mica de genciana farà el fet, gràcies. Entraren totes dues dins la casa, i la Lluna avivà el foc, esperonant-lo amb un altre tió d’alzina. Amb un tres i no res tingué preparades dues tasses fumejants de tisana de genciana. Tot i que reservada d’habitud, la Lluna no va trigar a adonar-se del deix de familiaritat que aquella dona desprenia. Amb un moment tota l’estança quedà impregnada de l’olor lleument amargant que les enormes fulles bullides desprenien. -Saps que amb les flors grogues pots fer-ne un licor deliciós?-apuntà la Salut. -Ah sí? I com es fa? -T’agrada remenar amb les herbes? -Ignorant la pregunta. -Per força. No hi arriben gaires medecines, aquí dalt. Quan baixo a mercat, a Cornellana, sempre miro que en Jordi l’herbolari m’ensenyi algun remei. No se sap mai. -No, no se sap mai. Qui ho hauria dit que creixeries tan desperta i espigada. És molt bona la tisana. -Com diu? -La Lluna. -Que la tisana és molt bona, de veritat. Hi tens traça. -No, allò d’abans. Que ens coneixem? -No. No gaire, vull dir. Ens hem vist dues vegades. -Dues vegades? Quan? -Eres molt petita. -Com de petita? -Acabaves de néixer. La Lluna se la va tornar a mirar, llavors sí mig encuriosida mig espantada, amb les mans a la falda, replegades sobre el ventre en una actitud de defensa. No sabia qui era aquella dona. Vestia una faldilla llarga fins als peus, de negre extrem, amb una brusa grisa i un mocador enorme damunt de les espatlles. Al cap hi duia un altre mocador color groc palla, i tota ella feia olor de menta i farigola, de comí, de fonoll, de rosella i de sajolida. Calçava espardenyes de muntanya, brutes de fang i desgastades de tot arreu. Un bastó llarg, potser una antiga branca d’avellaner, deixava entreveure una feina caminadora. Li feia com respecte, a la Lluna. -La teva mare i jo érem germanes. –Aquell deix... 4


-Ets germana de la mare? -Sí. -No sabia que en tingués cap, de germana. El meu pare mai me n’ha parlat, de tu. I les meves ties tampoc. -No m’estranya. Sempre han tendit a considerar la meva existència com un fet lamentable que calia desterrar. Entre d’altres coses, perquè dinou anys enrera el meu ofici no gaudia de gaire respecte. Avui tampoc, però almenys no ens llencen pedres ni ens atien els gossos. Se n’han cansat, suposo. La Lluna es va remoure sobre la cadira, inquieta. Era estrany, allò. No sentia por, sobretot per la manca de costum; qui no té gaire res, no te por de perdre gaire res. Això sí, se li feia complicat assumir els seus mots d’una glopada. Una germana de la seva mare, vestida de manera estranya, parlant de manera estranya -amb les vocals més neutres, més dolces que les que gastava la gent de la vall-, envoltada tota ella d’una olor desacostumadament agradable. -Quin és el teu ofici? –La Lluna, per matar el silenci. -Sóc trementinaire. -Ah. Ets... -Trementinaire. Aplego herbes remeïeres, en faig infusions, cataplasmes, i vaig pels camins del país curant tot allò que déu em permet curar. De la resta, ell se n’ocupa. -No havia sentit mai ningú que es dediqués a aquestes coses. Es pot viure, venent herbes? -S’ha de poder. A casa érem massa germans i el menjar escassejava. La meva mare em va ensenyar tot el que calia per engegar l’ofici, i jo no ho vaig desaprofitar. La meva germana gran -ta mare- va escollir un altre camí per fugir de la gana. Es va casar amb ton pare. Curar la gent amb les herbes, viatjar fora de la vall, arreu del país. Vestir de manera estranya, fer olor de flors i de resines... la germana de la seva mare. Els ulls de la Lluna s’anaren obrint més i més a mesura que els seus pensaments s’enfonsaren en el cistell ple de farigola que penjava del braç de la Salut. -Saps que vaig ser jo qui et va tenir en braços per primer cop? –La Salut, dit amb pressa, com si fos el preludi d’una malura. -En braços? Què... -Doncs això, que quan la teva mare es va posar de part, no vàrem tenir temps d’avisar la llevadora. Tu vas néixer dins d’aquesta casa, i els primers braços humans que et varen consolar varen ser els meus. Ja aleshores tenies aquest nas tan encisador. Un lleu guspireig li va pujar galtes amunt, a la Lluna. No estava acostumada que ningú li fes compliments, i molt menys algú que l’havia vist néixer. 5


-Encara no sé com et dius? -Salut. -Jo em dic Lluna. -Sí, ja ho sé. Te’l vaig posar jo, el nom. -Ah sí? -Sí. Pel color dels ulls. -Pel color... però si els tinc marrons, jo, els ulls! -Pel color dels ulls de la teva mare. Tenien el color de la lluna plena, color de cendra, color de dol. Es va morir amb les seves mans dins de les meves i el cor trencat en mil bocins. Les plantes no hi pogueren fer res. No vaig ser capaç de salvar-la, només de plorar-la. Morta, la mare. Això ja ho sabia, ella. Morta dins les mans de la seva germana. Morta de part. Ni les plantes... La malura. La Lluna s’havia passat bona part de la seva curta vida cercant respostes a la seva solitud, però no pas culpables. Mai se n’havia preocupat massa, de les culpes. No s’hi posaria pas ara. Prou en tenia amb la feina que hi havia a viure. -Com era, la meva mare? -Una resposta, només un xic d’informació. -Com era... doncs era dolça, com una nina; amb una mirada tendra, el cor delicat, vaporosa com la boira, extremadament sensible, capaç de perfilar una rialla guaridora i de consolar l’ànima més turmentada. Havia nascut per cuidar infants, la teva mare, però la vida no li va donar l’oportunitat de demostrar-ho. Les germanes del teu pare me’n varen considerar culpable. -Culpable, tu? -Quan la teva mare va morir, tots ens vàrem enfonsar. Durant dos dies dins d’aquestes parets només hi va haver plors; els teus lluitant per sobreviure, els nostres lluitant per no morir-nos. El teu pare i les seves dues germanes, la nostra mare, jo i els meus quatre germans; nou persones vingudes de Cornellana i de Jossa fent rotllana al voltant del teu bressol. Passades quaranta-vuit hores, el teu pare i jo continuàvem plorant, però les teves dues ties varen deixar de fer-ho, i la mare i els germans també. Elles em varen fer fora de casa, i ells varen marxar per no tornar mai més. La nostra mare havia parit sis criatures, i després del teu naixement no li va quedar cap fill. Els quatre nois es dispersaren, un cap aquí, l’altre cap allà. De les dues noies, una es va morir i l’altre com si ho hagués fet. Es va fer trementinaire. -Et varen culpar de la mort de la mare? -La Lluna, mirant de decidir què pensar. -No del tot. Em varen culpar de no haver sabut curar-la. Jo llavors no era trementinaire, però ja tenia molta habilitat amb les plantes, i havia començat a guanyar-me una reputació al nostre poble, a Jossa. Les dones que ens dedicàvem a això érem tingudes per bruixes, i se suposa que una bruixa ha de saber convèncer a la mort per tal que passi de llarg. Jo no en sabia, i encara ara 6


no en sé. Després de l’enterrament, em varen fer veure amb bones paraules que dins d’aquelles parets ja no tenia res a fer-hi. I em varen desterrar. Silenci. Un silenci dens, d’absorció lenta. A fora el fred es deixava sentir, i les gallines ja havien oblidat del tot les lliçons que amb més voluntat que traça la Lluna havia intentat esbossar. L’hivern havia començat suau, però de feia dies un vent glaçat del nord recorria els cims pirinencs arremolinant la neu i enfredorint les llars més ben protegides. El rigor del clima es deixava sentir en la pell envermellida del rostre de la Salut. Aquella tassa de genciana li havia retornat l’escalfor a l’estómac. -Fins avui. -Hi tornà la Salut. -Però fa una estona m’has dit que m’havies vist dues vegades, no? -Sí, és veritat. Després de l’enterrament de la teva mare, encara vaig tornar una altra vegada a aquesta casa. Fou pocs dies més tard. Havia de batejar-te. -Batejar-me? Tu em vares batejar? -Oficialment no, és clar. Vaig entrar per aquesta mateixa porta sense dir res, ni un “bon dia”. Et tenien posada en un petit bressol; tu dormies. Al teu voltant ton pare somicava, i les ties resaven alguna lletania. Tot estava en silenci, i ningú va gosar obrir la boca en veure’m tan decidida. Jo sabia que no em seria permès tornar-te a veure, que ningú t’explicaria qui fou la teva mare, com vivia la teva família materna. Per això vaig entrar, vaig obrir un petit flascó d’oli de tarongina, i amb dues gotes vaig dibuixar el senyal de la creu sobre el teu front... es dirà Lluna, en record dels ulls de la seva mare. No ho oblideu... Veig que no es varen atrevir a canviar-te el nom quan el mossèn de Cornellana et va batejar legalment. Més silenci, més mirades fondes i més pensaments ordenats a corre-cuita. La cara de la Salut es veia relaxada, com si aquella trobada li hagués servit per treure’s un pes de sobre. La cara de la Lluna reflexava torbació. Després de tants silencis, no sabia com encabir aquelles paraules en un cos tan minúscul com el seu. Sobredosi d’història personal. -No havia gosat fer-te cap visita per por que em rebutgessis. -Va continuar la Salut. La malura, la malura! -Que jo et rebutgés ? I per quin motiu hauria de fer-ho? - Per fora i per dins, la pregunta. En tinc cap, de motiu, en tinc? -No sabia què t’havien explicat de mi, ni què t’havien explicat de la teva mare. Tenia por que tu també creguessis que la seva mort fou culpa meva. -No en sabia res de tot això. M’he passat divuit anys fent preguntes i obtenint silencis per resposta. De cap manera et podria culpar de la mort de la mare. -La resposta: no, no en tinc. -Gràcies. -La Salut es posà a plorar. 7


Hores després, quan les confidències entre les dues dones semblava que havien arribat a les acaballes, la porta de la casa s’obrí. La Salut li havia estat parlant del seu ofici, de tots els llocs on havia anat, de les pors que havia hagut de superar i de les angoixes que havia fet desaparèixer. La lluna li havia explicat la seva vida, la seva monòtona i grisa vida. Com s’havia espavilat, les dificultats per sobreviure, els interrogants que durant tants anys havien sobrevolat els seus somnis. Durant mig dia llarg, dues ànimes lligades per la sang d’uns ulls de cendra havien abocat les seves pors més antigues i n’havien fet història íntima. Massa íntima pel gust de qui, desconeixedor de la conversa, acabava de creuar la porta. -Hola pare, com ha anat el dia? -Hola Lluna, com va tot... Salut! Què hi fas aquí? -Em confesso. Un parell de mots suficients per acabar amb les confidències, les intimitats, les paraules xiuxiuejades. Em confesso. I per fer arribar la por. No pas a la Salut, ni molt menys a la Lluna. La por a en Josep, la por d’un pare que tot i no poder materialitzar-ho, intueix de manera definitiva que una vella ferida acaba de reobrir-se. Ho va saber només entrar per la porta i veure la cunyada. Un camí sense retorn se li perfilà amb extrema claredat, el seu dibuix se li il.luminà com un rastre de farigola retallat en un pujol. Un camí pel qual encara ningú havia començat a caminar, encara ningú l’havia empedrat, cap revolt havia estat traçat ni cap drecera el retallava. No existia, no es podia veure, no es podia ni somniar, però en Josep ja el coneixia. L’havia estat negant durant anys, esborrant-lo amb totes les seves forces, però aleshores l’intuí horitzó enllà, nítid en la seva absència, clar i rotund malgrat la seva inexistència. Un camí que no trigaria a perfumar de menta i farigola, de comí, de fonoll, de rosella i de sajolida la seva única filla.

El sol ha sortit del tot quan la Salut i la Lluna arriben a Sorribes. Els cal travessar tot el congost de la Vansa, la vall que serpenteja resseguint el riu que li dóna nom, amagat de mirades curioses per una espessa boira que no sembla voler aixecar-se fins ben entrat el matí. -Vinga Lluna, no t’entretinguis, que farem tard. Vull arribar a Organyà abans que es faci fosc. -Sí, ja ho sé, ja ho sé, però és que aquestes dents de lleó ens aniran de primera per fer una amanida. Fan tan bona cara, arrebossades de rosada! -Si continues així, ens deixaràs els sarrons més plens que un sac de blat a finals de juny. No pots recollir tot allò que trobes! -rebat la Salut, mig enriallada.

8


S’endinsen dins la boira tot cordant-se el gipó, aferrant-se sobre l’esquena la bossa de roba que conté el seu tresor. S’enfonsen i es perden broma enllà. Durant tot l’estiu han estat trescant pels Pirineus cercant les plantes de muntanya que els calia pels ungüents, pels xarops i les tintures. Ja fossin els bulbs tòxics de l’escanyallops blau i el tabac de muntanya, les tiges vermelloses de les artemises o les flors intensament blaves de l’hisop, tot ha anat a parar al seu sarró. Collits quan toca i esporgats d’allò que els sobra, els vegetals sempre han estat els amics més íntims de les trementinaires. Ningú com elles en coneix els seus secrets, les seves propietats i també els seus mals usos. Fa més de cinc mesos bons que la Salut va començar a ensenyar-los a la Lluna. -Em sembla que encara no t’he donat les gràcies per tot el que has fet per mi, Salut. -No he fet res, només t’he explicat un parell de remeis i de potingues. -Que no has fet res? M’has donat la vida. Sota aquelles quatre parets de Cornellana respirava i menjava, dormia i treballava, però no vivia. El silenci i les mentides em tenien atrapada, era com si un puny immens m’hagués estat comprimint el cor des que vaig néixer. Tu el vares esquerdar. De fet, és com si m’haguessis ajudat a néixer per segona vegada. -No exageris. La vida no te la pot donar ningú, has de sortir a buscar-la. -Sentencia la Salut. -Però quan estàs massa morta, et cal ajuda. Tu em vares donar un bastó. Saps que vaig estar dues nits senceres sense dormir abans d’anar a trobar-te? -Se la veu exhultant, a la Lluna, amb els ulls oberts com dues castanyes per Tots Sants. -Dues nits? -Estava tan nerviosa que no podia ni aclucar els ulls. Just després que el pare et fes fora de casa vaig començar a rumiar... i ja no vaig poder parar. Varen ser uns dies complicats. Volia parlar amb el pare, però no m’atrevia. Estava inquieta jo i el veia inquiet a ell; no em deia res però jo notava que n’hi passava alguna. Continuava treballant fora tot el dia, però al vespre, quan tornava, semblava més atent, més cautelós amb les converses, com a la defensiva. Fins que la tercera nit, havent sopat, li vaig deixar anar. Vaig demanar-li on vivies. -T’ho va dir? -Em sembla que ja s’esperava la pregunta. Només em va demanar que per a què ho volia saber. Jo, que també estava previnguda, vaig optar per la veritat. -Què li vas dir? -Que em volia fer trementinaire. -I ell, què va fer? -La Salut, com més coneix a la seva pupil.la, més es sorprèn de la seva força interior, del seu determini, gens aparent d’altra banda.

9


-De primer es va quedar mut, impassible. Em va mantenir la mirada una llarga estona, decidint. Quan es va convèncer que no afluixaria, es va posar a plorar. Durant més de mitja hora va estar plorant i remugant en veu baixa. Ja ho sabia, deia, ja ho sabia. Havia de passar, ja ho sabia. Després va callar. Jo m’havia preparat arguments i discursos, però no varen caldre. M’ho va dir, i una setmana més tard trucava a la porta de casa teva.

El camí; és impossible oposar-se a un camí inexistent quan ha pres el determini de pintar-se. En Josep, el seu pare, un home i prou. No res comparat amb un camí de farigola... -Viu a Jossa, la Salut, darrera mateix de l’ajuntament. Ca’ls Mir, en diuen.

Encara el sol no ha tintat de roig el llit del Segre quan les dues dones arriben a les envistes d’Organyà. Amb pas feixuc es dirigeixen cap al punt exacte on es barregen les aigües del Segre i de la Vansa. El remolí que en resulta forma un gorg no massa profund però cristal.lí, suficient per tal que unes quantes carpes s’hi entretinguin a la recerca del seu menjar predilecte. Proteïnes per a la vida. -Que no entrem a Organyà? -Pregunta la Lluna, en veure que es desvien. -No. Nosaltres defugim les ciutats, per petites que siguin. El nostre univers és a les cases de pagès, als masos, als petits poblets de muntanya en tot cas. Els nostres clients han de tenir nom i cognoms, han de tenir una història per explicar. D’altra manera, semblaríem botigueres. -Que no en som, una mica? -No. Gens. No venem res, nosaltres; ens guanyem la vida guanyant la vida dels altres. Endolcint la vida dels altres. Darrera aquella roureda hi ha el mas Matarell. Ens hi esperen. -Què vols dir que ens hi esperen? -Doncs això. La tardor passada hi vaig fer estada, i acordàrem que aquest any hi tornaria. Em sembla que ja se’ls deu haver acabat el te de roca i l’oli d’avet. La mestressa pateix de l’estómac i en consumeix grans quantitats, a vegades massa, i com que són purgants, desembussa les canonades que és una alegria. -Però si ara deixem Organyà, on anirem a dormir, en acabat? -Ells ens procuraran estada. Forma part del tracte.

Després d’una nit al ca’ls Matarell, la Lluna i la Salut s’encaminen cap a Oliana, creuant els arrodonits turons de la serra del mateix nom. És un paratge força feréstec, majoritàriament de rouredes i alzinars, amb grans quantitats de maduixeres silvestres, violes de bosc i lloreret.

10


Fa un sol esplèndid, de manera que les dues dones es treuen el mocador de sobre les espatlles, el gipó i tot. La cara de la Salut està tan torrada pels anys de sol i de fred que no s’envermelleix ni una mica, però la de la Lluna perd el seu habitual blanc esgrogueït per anar-se tintant de rosa, roig pujat al pic del migdia.

Durant tres dies seguits, l’estiu sembla haver tornat a tot el país. Ni un sol núvol ha vist caminar la parella de trementinaires, ni un de sol ha escoltat les seves converses, el mestratge de la Salut i l’atenta mirada de la Lluna. Cap trista broma no ha estat present mentre oferien els seus remeis a tots els masos per on passaven , ni tampoc ha vist com en tots ells els oferien posada, taula i llit. Un ofici un xic estrany, no s’ha pogut estar de pensar en diverses ocasions la Lluna.

Han rodejat Oliana per l’oest, arribant-se de nou fins al Segre, per canviar sobtadament de rumb i enfilar descaradament cap a l’est, mullant-se els peus en les fredes aigües de la Ribera Salada. Resulta un paisatge del tot diferent, la remuntada del rierol. A mesura que van guanyant terreny al sol, la vegetació es torna esponerosa, ho envaeix tot, ho entapissa tot talment una taca verda i contínua de molsa gegantina. Enmig del verd, la Salut i la Lluna es senten com a casa. La més inquieta és la Lluna, descobrint a cada pas una nova herba, un nou remei que ella grava al seu cervell i no oblida. Prodigiosa memòria la de la filla de la mare Selene. -Aquesta nit, si arribem prou d’hora a la masia dels Panedís, prepararem el Vinagre dels quatre lladres. És una infusió d’allò més escaient per a fer créixer els cabells. -Diu la Salut, per capturar l’atenció de la Lluna uns quants minuts. -Dels quatre lladres? Que hem de robar alguna cosa per preparar aquesta poció? -Sí. -Salut! Que jo ho deia de broma! Com vols que robem... -No siguis tan innocent, Lluna. -Riu, burleta- Hem de robar cinc coses, però les robarem amb respecte, amb devoció, donant les gràcies i fent-nos perdonar. Ens cal manllevar sàlvia, romaní, farigola, espígol i all. -Vaja.... -S’enrojola la Lluna.

A vegades se sent estúpida. Li costa saber quan la Salut parla en broma o quan ho fa seriosament. S’ha acostumat a absorbir tot allò que ella li diu com una veritat absoluta, i no en dubta mai... no has de creure’t tot allò que la gent et diu. Has d’aprendre a dubtar, a pensar per tu mateixa, insisteix la Salut. Sigues més llesta; igual de curiosa i de desperta, però més llesta... Però li costa, li costa copsar les diferències, els sobreentesos, els matisos. Li falta viure. 11


-D’on ve aquest nom tant curiós? -Se’n diu vinagre dels quatre lladres perquè el varen popularitzar un grupet de quatre lladres durant l’epidèmia de pesta que va assolar el país al llarg del segle XVI. Aquests lladres entraven a les cases empestades i robaven tot el que trobaven, fins i tot la mateixa roba dels difunts. Quan els varen detenir i els preguntaren com s’ho feien per no empestar-se a si mateixos, sembla que explicaren que es fregaven tot el cos amb una infusió avinagrada de sàlvia, romaní, farigola, espígol i all. La llegenda diu que varen seguir robant i que moriren de vells, sense ni una mala taca a la pell. El cas és que encara avui es fa servir la tisana per moltíssimes aplicacions.

Prop del migdia, les dues dones arriben a les envistes del Pont de Querol. És un pont originalment romànic, extraordinàriament bonic, que fa de frontera. Al nord, la Ribera Salada s’engorja entre alts i pelats penya-segats, formacions rocoses d’un color de terra esclarissada, perilloses de transitar per la gran fragilitat de la seva textura. Més d’una i més de dues muntures amb genet a sobre han perdut la vida esllavissant-se torrentera avall. En canvi, a la banda sud del pont -per on les dues dones han estat caminant- el riu es torna amable, planer, de bon creuar i excel.lent proveïdor d’aigua fresca. Poc abans de trepitjar el pont, la Salut deixa passejar la seva mirada pels arbres de ribera; bedolls i freixes, algun salze i tot. La Lluna, en canvi, fixa les seves ninetes en uns puntets carnosos que s’eixuguen la pell amb la calor del sol. Sobre les roques, tres nois joves, totalment despullats, descansen després d’una nedada esgotadora. -Has vist, Salut... has... -Sí. -Respon calmosa, sense deixar de mirar els arbres. -Són tres nois despu.. -No gosa dir-ho, la Lluna. -Són tres nois despullats.

Els peus de la Lluna es mouen, les cames de la Lluna es mouen, el cos de la Lluna es mou; tot plegat avança al ritme que la Salut marca. Tota ella es mou, menys els ulls. Manté la mirada clavada en els puntets, en els cossos, en la carn. Tres nois joves, totalment nus, com mai fins aleshores els havia vist. -No t’entretinguis, que farem tard. Hem de preparar el vinagre. -L’apressa la Salut.

Silenci. -Va, Lluna, anem. Només són tres noiets pretensiosos. -Pretensiosos però despullats. Els hi has vist les cames, el pit, el ventre... 12


-Tots els homes són iguals, Lluna. Un cop vist el primer, vistos tots. -A partir d’ara ja ho sabré. -Vols dir que no... -Mai. -S’enrojola. -No havies vist mai un home despullat? -S’atura, ara sí, la Salut. -No. A casa només hi vivíem el pare i jo, i ell tenia molta cura de no treure’s la roba davant meu. I sortia poc, jo. Poc i sempre amb molta pressa. Els nois no s’acosten a una casa amb quatre parets a punt de caure. -No has fet mai un petó a un home, llavors?

Una mica més de vermell a les galtes mig colrades de la Lluna serveix de resposta muda. No, mai ha fet cap petó a un home, ni tan sols sabria com posar-s’hi. Hi ha pensat, hi ha pensat moltes vegades, sobretot des que va fer catorze anys i les seves ties li regalaren un llibre per tal que aprengués a llegir. De llegir no en va aprendre gaire, però els dibuixos sí que se’ls féu seus. L’edició il.lustrada del Tirant lo Blanc va acompanyar tota l’adolescència de la Lluna, des dels somnis més secrets a la realitat més absurda. Mai havia fet un petó a cap home que no fos el seu pare. Que no fos la galta del seu pare.

S’entreté amb els tres cossos despullats durant una estona molt llarga. Immensament llarga. Els contempla en silenci, aturant gairebé del tot les passes sobre les arrugades pedres del pont de Querol; els admira religiosament, torçant el coll fins al més estricte límit anatòmic; els dibuixa dins del cap tancant ben fort els ulls quan l’agressiva geologia la priva de la contemplació directa; deixa passejar amb avidesa les seves imatges pel nervi òptic tot fent camí cap a Solsona; en contempla el vague record imprès en vermell a les postrimeries de la consciència mentre tresca pels polsosos caminois de la serra de Castelltallat. Quan s’adona que fa dos dies seguits que no somnia altra cosa que carn, pèl, pell i tots els seus replecs, té les retallades formes de Montserrat a un tret de fona. El monòlit del Cavall Bernat la fa tornar del món dels morts. Curiosa manera de deixar de pensar en el sexe masculí. -Ja ets aquí, Lluna? -S’atreveix a inquirir la Salut, amb el posat mig ofès. -Ho sento, perdona. És que... -És que eres molt lluny, tot i caminar al meu costat. -Sí; lluny d’aquí i a prop de Tirant lo Blanc i Carmesina. -La Salut no entén el comentari, desconeixedora de les lectures de la seva acompanyant, però decideix no preguntar. -Hi ha molt poques coses que mereixin dos dies de dedicació complerta. -Diu per dir. 13


-Una nova forma de vida, potser? -Li surt a la Lluna. -Segurament. -Diu la Salut, aplaudint mentalment la resposta. -Deixem-ho.

Poc després de creuar el Llobregat, les dues dones fan un altre gir brusc en la seva ruta i es decanten de nou cap a llevant, dibuixant el replà del segon graó del seu viatge. Si el riu Segre i la Ribera Salada havien estat la primera banqueta, ara el Llobregat i la serra de l’Obac van conformant els eixos perpendiculars de la imaginària escala que les ha de portar de les altes terres de la vall de la Vansa fins a les agradoses planúries de l’interior. Un viatge conegut d’antic per la Salut, però absolutament nou per a la Lluna, que li permet matisar la seva mirada amb colors d’allò més exòtics i diferents. Tot és nou per a ella; l’aire és nou, el paisatge és nou, els cossos són nous. La vida i tot sembla vestir-se amb roba de novícia.

La serra de l’Obac es tenyeix de colors vermells, ocres i daurats, quan arriba la tardor. A les soleies de les zones més baixes hi senyoregen els alzinars, amb aquelles fulles brillants, que semblen nacrades. La seva capçada ho omple tot i en fa un bosc ombrívol, on les poques clarianes són aprofitades pel bruc, l’estepa i l’aritjol per fer-ne el seu reialme. No gaire més amunt els roures encara no han perdut la fulla, però s’han anat destenyint i semblen haver-se mimetitzat amb els colors terrosos dels cims pelats del Montcau i de la Mola. Cingles veritablement verticals, tallats amb navalla, que deixen entreveure les entranyes del massís, tot ell conglomerat de còdols i matriu argilosa. Al pic de mitja tarda, quan el sol se’n vol anar darrera les agulles germanes de Montserrat, tota la muntanya es rodeja de flames ataronjades, s’inflama per uns instants, es crema just abans de fer-se de nit. Llavors, quan la fosca tot ho domina, el foc s’apaga i els monòlits semblen enormes columnes de carbó, renegrides per l’incendi. Del roig més viu al negre més absolut hi dista poca estona més que una quinzena de minuts.

Quan encara manquen unes quantes hores per fer possible aquest miracle, la Salut i la Lluna arriben als Òbits. Són unes baumes on els pastors de la zona hi han construït una mica de paret, procurant-se quatre taulons per al minúscul corral i un escàs hortet retallat a la pendent de la muntanya. Hi viuen tot l’any, faci fred faci calor, sense gaires més preocupacions que guardar el seu ramat, recollir les poques viandes que la terra els procura i passar de tant en tant el rosari, per protegir-se dels llamps i dels trons que amb tant braó assetgen els cims. Vetllant l’entrada del senderol que es desvia del camí ral per endinsar-se cap a les baumes hi ha un parell de vells asseguts en unes pedres. Prenen el sol, es diria. 14


-Mira qui ve, enllà del Montcau. -Si noi, ja l’oloro. -N’és la Salut, pugi de peus. -Oi tant, que l’és. -Ve acompanyada, com ha de ser. -Ben cert; per algú més jove, apostaria. Una altra dona. -Una altra dona, i tant; una altra dona.

Callen tots dos un instant, com si ja s’ho haguessin dit tot, però de sobte el més alt dels dos fa un xiscle somort i es sobresalta. -Antoni, que ho has notat? -Vatua déu! -Oi que l’és, Antoni, oi que l’és? -M’hi jugaria la pell; per déu que l’és. No em pensava pas que la veuria tan aviat. I és una forastera! -Una forastera, sí; em sembla que ja fa massa generacions que la sang no es mou de les baumes. Són temps de renovació, Antoni; el com i el per què no ens toca a nosaltres entendre-ho. Ens hem fet vells... Serà la seva mare.

No passen dos minuts que pel revolt que enllaça el camí ral amb el petit senderoi que desemboca als Òbits hi apareixen les dues trementinaires. Els dos vells, l’Antoni i en Pau, les saluden amb un somriure. -I doncs, Salut, veniu amb companyia aquest any? -Crida d’un tros lluny en Pau. -Sí, porto aprenent. -A veure si s’acosta una mica... Sí que l’és, sí. -Diu a mitja veu l’Antoni, per evitar que el sentin. -I tant! -rebat en Pau, també fluixet. - I com es diu? -Ara ja amb la veu viva. -Li diuen Lluna. -Torna a respondre la Salut. Encara no ha obert boca, ella; els vells tenen un no sap què que l’intimiden. -Renoi quin nom. Li escauria més el de Concepció, creu-me. -Insisteix l’Antoni. -Segurament, però si haguéssiu vist els ulls de sa mare, entendríeu la jugada. -Només que pogués veure els seus, d’ulls, segur que ja l’entendria. -A vos no us cal ni això. Li vaig posar jo, el nom. -Continua la Salut. -Així ben posat està. Lluna sigui! -Exclama en Pau, picant al mateix temps amb la cama dreta a terra.- Tot i que el de Concepció... 15


-Encara us queden flors de blauet o ja us les heu acabades? -Fa la Salut per canviar de conversa. -A mi encara me’n queda un cul de sac, però l’Antoni dies ha que us espera per refer el rebost. -Sort que sempre arribes a punt, Salut. A punt i quan més s’escau! -És l’Antoni, ara. -Vaig a veure la Margarida i després us duré el blauet. Com es troba? -Va fent. El menut li eixuga els pits i la vida. -Haurem de procurar-li un bon xarop de rosella. -Si no fos per tu!

Les dues dones s’acomiaden, la Lluna acotant el cap, discreta; la Salut dient adéu. -Digues adéu, Lluna, que no et veuen. -Li xiuxiueja la Salut a l’orella. -Com? -Que diguis adéu, vinga, si no encara et trauran un altre nom! -Adéu-siau. -Gosa murmurar la Lluna. -Adéu, Salut, adéu. -Adéu Lluna, i cuida’t, que ens hi jugem el demà!

Un tros més enllà, ja prop de les baumes, la Salut no pot deixar de pensar que avui han estat força estranys, l’Antoni i en Pau. Què deuen haver volgut dir? La Lluna encara en té més, d’interrogants, que la seva mestra. Què deuen haver volgut dir, i qui són, i què fan, i què... -Són cecs. -Puntualitza la Salut, responent a les preguntes no fetes per la Lluna. -Cecs! Com pot ser?. Si han dit el teu nom abans que obrissis la boca, si sabien que anaves acompanyada, si em miraven a la cara i tot! -Per molt cecs que siguin, són els que hi veuen més clar de tot el veïnat. Sempre són ells els primers que endevinen la meva arribada. -aclareix la Salut, engrandint encara més la sorpresa de la Lluna -Però com s’ho fan? -Tenen els ulls a la punta dels dits, a dins de les orelles, als forats del nas... em sembla que fins i tot a cadascun dels cabells que els queden hi tenen un ull ben viu! -És així com han sabut qui eres? -Sí, segurament d’un bon tros lluny. M’estaven esperant. -Esperant? Des de quan? -Com més avança la conversa, més astorada es queda. -Des d’aquest matí, suposo. Mai esperen més d’un dia. -Però... però com ho sabien que vindríem avui? Puc entendre que coneguin a les persones pel soroll dels seus passos o per l’olor que fan, però d’això de saber exactament quin dia arribarem... 16


-No ho sé. No sé com s’ho fan, però el cas és que sempre ho encerten. D’alguna manera sabien que vindria avui, i m’esperaven. L’Antoni necessita flors de blauet. Són bones per a les afeccions oculars. Els eviten les llagues. -Ja. -La Lluna renuncia a continuar la conversa, incrèdula- Per cert, què volies dir amb allò que em posarien un nom? -Ah, sí. En Pau i l’Antoni són els batejadors dels Òbits. -Els batejadors? -Sí, han posat el nom a tots els que viuen per aquestes muntanyes. No és pas senzill encertar el nom de la gent, i és molt més important del que sembla. Segons ells, un nom ha de ser capaç de descriure com és una persona, i també de preveure quin serà el seu destí. No deixen que cap altra persona bategi, només jo. Ells me n’ensenyaren, i per això han acceptat el teu nom, perquè te’l vaig posar jo. Si no, a partir d’avui et diries Concepció. -Realment sembla increïble. Quins altres noms han posat ? -Tots, ja t’ho he dit. Abans de venir aquí, jo em deia Maria del Carme. -Et varen batejar a tu? -Sí, la primera vegada que vaig venir acompanyada d’una veïna de Jossa de Cadí, un parell d’anys abans que morís ta mare. Aleshores jo encara no sabia si volia ser trementinaire, però ells em varen posar Salut i el meu ofici va quedar decidit. -Però, i si s’equivoquen? -No s’equivoquen mai. -Això no pot ser, Salut, és impossible no equivocar-se mai. -Aquest cop sí amb convicció, rebat la Lluna. -Sí, és impossible... igual d’impossible que saber el dia que nosaltres arribaríem, igual d’impossible que saber que anava acompanyada. Realment és impossible saber quin nom s’escau a cadascú, però ells ho saben. Ja fa força anys -vés a saber perquè- varen decidir ensenyar-me’n una mica. Només ho he fet un cop, però, amb tu. Encara em queda molt camí per recórrer. -Com ho vares saber, el nom que m’havies de posar? -No sabria com explicar-ho. Et vaig veure allà, dormint en aquell bressol, rodejada pel teu pare i les teves ties.... va ser com un llampec, com una revelació. Durant el trajecte de casa meva fins a Cornellana hi vaig estar pensant molt intensament, tal com ells em varen ensenyar. No cercava pas un nom per posar-te, senzillament pensava en tu, et veia a tu. Resseguia el dibuix del teu cos i del teu esperit amb els ulls mig clucs, t’imaginava ja gran, et veia parlant amb altres dones, corrent pel mig dels prats, preparant el menjar, llegint, dormint. I llavors, quan vaig entrar a la casa i et vaig veure sobre el llit, tots aquests pensaments varen desaparèixer i una sola imatge em 17


va omplir el cervell: dos ulls grisos, immensos, els dos ulls de lluna de la teva mare. I et vaig posar aquest nom. -Costa de creure. -Sí que costa, jo mai més m’he atrevit a fer-ho, però ells ho fan amb tothom. Avui coneixeràs la Margarida. Foren ells qui la varen batejar, i un cop més l’encertaren. És delicada com una flor, blanca de cara i esquifida de cos, enamoradissa i distreta. Ells la batejaren tot just néixer, sense ni tan sols veure-la. Mentre elles dues recorren el senderol cap a les baumes, a la cruïlla de camins, sobre dues pedres, els dos vells encara resen lletanies. -I tant que l’és! -Com hi ha món! -I forastera... -Concepció, li hauria d’haver posat la Salut!

En arribar a la primera cabana dels Òbits, el marit de la Margarida les està esperant. Se’l veu inquiet, nerviós, amb la pressa posada dins del cos. -Hola Salut, t’estava esperant. En Pau i l’Antoni m’han dit aquest matí que avui arribaries. -És clar. -Diu ella, mirant de reüll a la Lluna, gaudint amb el seu astorament.- Hola Ramon, com està la dona? -No gaire fina... fa dies que la veig decaure, es panseix com... com... -Com una flor. Et presento la Lluna, em fa d’aprenent. -Hola Lluna, sóc en Ramon, -ho diu mirant-se-la un instant, però aparta ràpidament els ulls del seu cos, dedicant-li una atenció mínima, i els retorna a la Salut, delerós d’un cop de mà- s’hi deu poder fer alguna cosa, oi Salut, oi? -Gairebé suplica. -No hi pateixis, la teva dona no és gaire de vida, i el nen li exigeix un sobreesforç. Se’n sortirà. Amb una mica d’ajuda se’n sortirà. Meva i teva.

Entren a la cabana, amb la roca viva de la bauma fent-los de sostre. Arraulida en un petit llit de fusta, una dona dóna de mamar al seu fill, que no arriba als cinc mesos. Costa de dir qui dels dos està més prim, si dona o nen. -Cuita Lluna, surt a buscar totes les roselles que trobis, en acabat encén un foc i fes bullir aigua. Jo hi desfaré el sucre i en farem un xarop per alimentar aquest parell. Tu, Ramon, bé deveu tenir gallines? -Quatre de contades. 18


-I d’ous, com aneu d’ous? -Unes poques dotzenes al mes. Molts se’n perden per culpa de les fures i les guineus. -Caldrà reservar-los tots per a la teva dona. I tancar bé les gallines, home, que no se’n malbarati cap. Has d’aplegar tantes ortigues com puguis, i fer-ne truites, moltes truites. I a veure si caces quatre conills i en prepareu un bon rostit!

La Lluna surt corrents de la cova i s’apressa a seguir les ordres de la seva mestra. No havia vist a la Salut tan activa des que l’hivern passat l’havia coneguda. Es passen tot el dia als Òbits, de primer mirant de recuperar la migrada salut de la Margarida, després preparant la infusió de blauet per als dos cecs i recollint-ne les darreres florides que troben pels marges dels camins. Els blauets solen florir de maig a setembre, i avançada la tardor ja no se’n veuen gaires de les seves boniques flors blaves amb reflexos purpuris. Per sort la Salut ho havia previst, i en porta una bona mesura a la bossa de roba que permanentment li penja de l’esquena.

La Lluna i la Salut han estat tan atrafegades, que quan poden xerrar una estona a soles el capvespre ja comença a puntejar. -Ens quedarem uns quants dies, la Margarida ens necessita. Però aquí no, ells no tenen menjar per a dues persones més ni diners per a comprar-lo. -No tenen diners? Així com ens pagaran les herbes, i el sucre, i els remeis...? -Ens pagaran com i quan puguin, o potser no ens pagaran. Jo hi he après moltes coses aquí, moltes coses que no es paguen amb diners. Ella ens necessita, i per això sol ja val la pena quedar-se. Els diners són importants, bé que ens cal menjar a nosaltres, però hi ha vegades que la paga ve d’antic, d’una altra manera. El meu deute amb la gent dels Òbits no el podré resoldre en vida. -Els deus diners? -No. -Respon a mitja veu la Salut, tot emprenent el sender que mena al camí ral. -I doncs, què els deus? -Els ho dec tot, tot de coses que no cal remenar gaire. -Quines coses Salut? Digue’s, quines coses? -No res, ara no importa... va, vinga, arribem-nos al monestir, que se’ns farà fosc i el camí és traïdor. Allà ens tindran una cel.la preparada i un plat a taula, segur que l’Antoni i en Pau els deuen haver previngut.

19


El sol s’acaba de fondre del tot quan el pare Jaume rep les dues trementinaires amb els braços oberts. És un home relativament jove, per ser l’abat del monestir. Amb un etern somriure a la boca, sembla especialment content quan s’adona de la presència de la Lluna. -Ja em pensava que s’equivocaria, aquesta vegada, en Pau. -Diu pausadament el pare Jaume a tall de salutació. -Us devia dir que aquesta vegada vindria acompanyada. -Riu, la Salut. -Ahir al vespre. Creia fermament que aquest cop la vessaria, com hi ha món! -La Lluna, en el més absolut dels silencis, deixa per fi que la incredulitat se li esfumi i que l’evidència li saturi tots i cadascun dels seus dubtes. Avui ha après que a la vida hi ha coses que val més no descabdellar.

20


LA TAULA DEL CUL DE LA SOTANA

Quan en Joan entra a La Cova, fa poca estona que el sol s’ha fos darrera les carenes de Sant Sebastià. Els seus ulls s’empetiteixen a la recerca de la cara que durant tants dies ha enyorat, però els tronats quinqués que amb prou feines aconsegueixen ferir la penombra del local no li són de gaire ajuda. Una dotzena d’homes sorruts se’l miren en silenci, oblidant per un instant les seves gerres, aguantant-se els pensaments amb la llengua cargolada cap endins. No hi ha ni una dona. -Joan, aquí, Joan! -No veu res, però en sentir el seu nom es dirigeix instintivament cap a la taula del racó. Un camí fressat d’antic. -Hola, em pensava que encara no havies arribat. -Tot just acabo de demanar. Com estàs? -Bé. Els tens, els has acabat, ja? -El nerviosisme li traspua per tots els porus de la pell, a en Joan. -El què? -Diu en Jaume, burleta. -Vinga home, no siguis dolent. -I tu no siguis impacient! -Remata. -No, és clar... els deus haver acabat, però? -Sí.

A la raconada del fons de tot, sota la truita de riu dissecada, en Jaume esbossa el millor dels seus somriures. Sobre la taula de fusta corcada hi posa uns rotlles de paper lligats amb una cinta. Quan en Joan pren seient i ell comença a desenroscar-los, sembla com si milers de petites volves de pols es posin a dansar sobre les seves mans, alhora que el pàmpol del quinqué es torni més transparent, com si el temps no li hagués fet perdre la curiositat pel desconegut ni les ganes de sobreviure. -M’ha costat convèncer als Senyors, però al final només hi he hagut de fer petits retocs. No n’esperis gran cosa, ja et vaig dir que era un encàrrec molt definit, i que no permetia gaire joc. Saps que si m’haguessin deixat via lliure... -Si t’haguessin deixat via lliure hauries fet un molí de vent en lloc d’una fàbrica de sucre. -Aboca en Joan, ara ja amb una mirada ampla, lluminosa.

Tots dos riuen. Arrecerats dins del fum espès de la taverna més popular de fora vila, la vida es veu molt diferent que sota la mirada rectilínia de l’autoritat paterna.

21


-Uns aires nous es passegen amb força per Europa, Joan. Al nostre país també. A Terrassa, a Reus, a Barcelona. Aquí, al pla, costa una mica més. Matagalls és massa alt per permetre cap ventada, però a poc a poc tot arriba. Gent com en Bernat Noguera o en Jaume Casasses, la fàbrica d’embotits de Can Robert, en... -Vinga va, deixa’t d’històries i ensenya-me’ls, desplega el rotlle d’una vegada! A veure aquesta meravella que t’ha tingut allunyat del món cinc setmanes senceres.

Amb parsimònia i un lleuger tremolor de dits, en Jaume acaba per desfer el nus que oprimeix els dibuixos. No ho vol reconèixer, però li fa més por ensenyar el seu treball a en Joan que no pas als Senyors. Ells, les vegades que se’ls han mirat, només han estat interessats en descobrir-hi números i ratlles, envans i contraforts; en canvi, en Joan hi espera trobar somnis i promeses, il.lusions, desitjos. Durant ben bé uns deu minuts, el silenci es torna a imposar dins la penombra. Gerres buides i gerres plenes, el caminar descompassat d’en Gep, un parell d’esbufecs, una escopinada i el soroll de la porta que s’obre i es tanca quan en Ciscu marxa a confessar-se. -Ferro i totxo, només ferro i totxo! I la façana simètrica respecte als eixos centrals! I les finestres, com... com si fossin... -No sap com acabar-ho, en Joan. -Botzines. -És l’única paraula que en Jaume s’atreveix a pronunciar, dubtant encara de si aquella descripció dels plànols cal interpretar-la com a una lloança o com a un retret. -Botzines! Fantàstic.

Ja està. Fantàstic. Només ha calgut un mot. Tot adquireix sentit, ara; les privacions, els dubtes. No es pot contenir més, en Jaume. Durant dies i dies ha estat enclaustrat a la seva habitació, imaginant i dibuixant, amarant-se de sensacions i embrutant dotzenes de papers que han acabat a les escombraries. Només les comptades visites dels Senyors i les seves rectificacions li han trencat la concentració. Ha fet un sol àpat al dia, un banquet vegetal cuinat per la seva dona, i s’ha negat a rebre visites, ni tan sols en Joan ha gosat contradir-lo. Un èxtasi de cinc setmanes on només la llum del sol l’ha vist treballar i la llum de la lluna l’ha vist somniar. El resultat, uns plànols llargament desitjats i uns quants quilos de menys a la seva ja habitual migrada pell. -Ferro i totxo, Joan, i obertures en forma de botzina. Una teulada plana a dues vessants. Cap decoració, geometria en estat pur. Només he jugat amb les formes graonades del propi edifici, sense filigranes rebuscades ni elements superflus. Les parets i les jàsseres, els enllistonats de la solera i les finestres laterals, tot plegat elements constructius i al mateix temps elements decoratius. Riquesa formada per un munt d’austeritat. 22


-Fantàstic, és... fantàstic. No sé què més dir. La simplicitat feta harmonia. És tot allò que somniàvem a les aules de la universitat, quatre línies rectes per poder quadrar el cercle. Ho has aconseguit!

És complicat saber qui dels dos està més entusiasmat, si en Jaume pels elogis o en Joan per la sorpresa. El primer gaudeix amb la sensació d’objectiu aconseguit, i el segon amb la confirmació definitiva d’estar davant d’algú realment especial. Tots dos han estudiat arquitectura, han superat els mateixos exàmens, han compartit pis, llapis, esquadra i cartabò. Fa anys que caminen per senders paral.lels, però en Joan sempre, des del primer dia, va saber que en Jaume era diferent, diferent d’ell i de la majoria d’altres persones; no millor, òbviament no pitjor, simplement diferent, com amb un do. -Bé, sí, gràcies... hi ha un parell de coses que et voldria ensenyar... no ho he pogut evitar. -En Jaume desplega el darrer rotllo i en treu dos papers enormes que aplana davant dels ulls inquiets d’en Joan - La teulada... veus? -Ceràmica vidrada! El nom de la fàbrica en ceràmica vidrada. Només a tu set podria acudir posar ceràmica vidrada dalt de la teulada d’una fàbrica. Si el teu pare ho sabés... -Si el meu pare ho sabés no tindria temps de fixar-se en la teulada després d’haver vist la xemeneia. -Una xemeneia? -Sí, una xemeneia, una enorme xemeneia acabada amb una volta semiesfèrica de metall, recta, desafiant el cel i la terra, traient fum blanc per la punta, just davant del llac, on es pugui reflectir i duplicar-se. Per dalt i per baix, entens? En Joan ho entén.

És nit tancada quan els dos amics surten de la taverna amb unes quantes gerres de més i uns quants neguits de menys. Enfilen rambla amunt, a la recerca del cavall que ha de portar en Joan a casa seva, a Castellar de la Creu. A en Jaume no li cal cavall ni tartana, viu de fa poc més d’un any -des que es va casar- a un cop de roc de la taverna, ja dintre vila, arrecerat al final de la fosca baixada de Sant Miquel. Les muralles de Pere III els sustenten l’equilibri, i les nobles pedres vigatanes no poden evitar fer una mirada de retret als dos joves cossos que contra elles escometen. -Quedem a La Cova demà a la tarda. -Diu en Joan, a tall de comiat.

23


Cap dels dos sabria dir exactament què tenen aquelles parets, aquella fosca i aquells quinquens rovellats que tant els atrau; quina estranya melodia els ha portat a fer d’aquella taverna la seva segona -a vegades primera- casa. Gairebé enlloc es senten tan recollits com quan estan asseguts a les cadires de boga de la taula del racó. Allà hi prengueren la primera gerra, allà hi dibuixaren les primeres emocions, hi abocaren les més amargues llàgrimes, hi han viscut els amors més intensos i les ressaques més punyents. Més que una taula, el que hi ha sota el peix dissecat és una vida viscuda a cop de contrastos. -Una mica de vi calent, Gep, que la truita encara tremola. -Crida en Jaume, assedegat. -Si només fos la truita... -Completa la rutina, el taverner.

En Joan i en Jaume li riuen com sempre la resposta, aquella eterna lletania que dia rera dia ha enfortit el lligam dels dos nois amb l’amo de la taverna. Una mica de vi calent que la truita encara tremola, criden ells... Si només fos la truita, respon en Gep.

De tant en tant en Gep hi pensa en aquella truita. Si no hagués estat per la truita, es diu, si no hagués estat per aquella maleïda truita ara no tindria un sobrenom. I és que La Cova s’alça just sobre el llit del riu que rodeja per llevant la ciutat de Vic. Al peu del pont de Queralt, a l’altre cantó de les muralles, davant per davant del cul de la catedral, com sol dir-ne en Ciscu, el cul de la sotana. -Gràcies Gep, deu t’ho pagui. -Pagui-m’ho vostè, que jo després ja hi passaré comptes. -Els vostès d’en Gep són tant populars com els seus comptes o la seva boina. Els serveix el vi i, fent-se l’ofès, se’n torna a l’allargassada barra a netejar-la un cop més amb el drap brut. -Ho has de fer ara, Jaume, encara hi ets a temps. Li has de dir. -En Joan s’ha posat seriós, abandonant bruscament la rialla. Ja és la tercera vegada que intenta convèncer al seu amic. -No, de cap manera. -Es manté ferm, en Jaume.- De cap manera! -Què et costa, no hi perds res; ho has de provar, no pots amagar-li, això, al teu pare. No és just que es pensi que.... -Que pensi el que vulgui! Mai, m’has sentit Joan, no li diré mai; i tu tampoc. Després d’allò del casament només em faltaria una altra ensopegada. Que no m’assabenti que tu... -Jaume, si us plau, m’ofens. -Perdona. Ja sé que no ho faries, que no li diries, però és que em nego rotundament a donar-li el plaer de burlar-se’n. No en vull tornar a parlar.

24


-Bé, d’acord, deixem-ho. Llavors, quan comenceu les obres? -En Joan, en un intent de fer tornar les guspires al ulls d’en Jaume. -A principis de febrer. La volen tenir acabada a finals del 91, però no sé pas si ens en sortirem. Hi ha tanta feina... -Ho aconsegueix. En Joan ho aconsegueix. La cara d’en Jaume comença a relaxar-se novament en parlar de la fàbrica, igual que la vesprada del dia anterior, quan es varen emocionar amb els plànols.- La volen construir en uns solars a tocar de l’estació del ferrocarril, sota la protecció de la falda del Puigrodó i amb la mirada superba enfocada cap a Vic. -Serà fantàstica, oi peixot, igual de fantàstica que la nostra taula! -En Joan diu això amb la vista enlairada, fixant els seus ulls marrons en els ulls de vidre de la truita. Una fàbrica de sucre en una contrada on mai ningú ha plantat cap remolatxa; una fàbrica que serà una miqueta seva, també, com ho és, des de fa un parell d’anys, aquella taula del racó. Dos hiverns ja en fa que aquella taula va passar a ser la taula d’en Joan i en Jaume. Dos hiverns i com si fos ara mateix...

Ja fa dies que fa fred, i l’aigua del riu està glaçada. En Gep, en un dels seus rampells de taverner obstinat, surt de la taverna i s’encamina cap al llit del Meder, a pescar. Tots li diuen que està boig, on vol anar, amb aquest fred, quin refotut peix espera trobar enmig del glaç? Però ell tossut, amb la boina enfonsada, la faixa negra cenyint-li els pantalons de vellut i el jec cordat fins la nou del coll. A pescar. A pescar truites, crida mentre els parroquians comencen a enriolar-se. Cap es mou del seient però, tots amb el cul clavat a les cadires, escalfant-se el ventre amb els destil.lats i la cara amb les rialles. Tots arraulits, tots menys un parell de joves que no s’ho pensen dues vegades i decideixen acompanyar-lo d’un tros lluny. Si més no per burlar-se’n. El riu baixa enclaustrat pel gel i amb molt poca aigua, deixant una zona humida i terrosa al seu voltant, dibuixant una pendent molt pronunciada que, amb la gebrada del matí, s’ha convertit en un espill relliscós i traïdor. En Gep, malhumorat per la desconfiança dels clients, ignora qualsevol precaució, però ni tan sols ha acabat de posar un peu a la llera que rellisca tal·lus avall, amb tanta mala fortuna que la seva cama dreta ensopega amb la pedra més cantelluda de tota la ribera. Rebota i, en caure al llit del riu, el gel es trenca sota el seu cos, fent-lo enfonsar amb prestesa mentre de la cama trencada li surt un autèntic doll de sang. Els dos xicots, arraulits darrera la tanca de pedra que separa físicament el riu de la terra ferma, s’encreuen les mirades. Cap dels dos diu res, però sense pensar-s’hi es llencen pendent avall, arrossegant el cul per terra i amb els peus intentant controlar la baixada. Amb el cor a mil per hora, un espurneig de por als ulls i els pantalons totalment estripats, arriben a tocar del glaç. Instintivament, en Joan s’agafa amb la mà esquerra a un freixe i estira tant com pot el braç que li queda lliure. En Jaume l’imita, i tots dos es posen a cridar com bojos. Gep, dóna’ns la mà, Gep, la mà... deixa la cama, no hi 25


pensis, la mà, allarga la mà... vinga! No.. no puc.. m’enfon... no... (impossible, massa lluny. Massa lluny). Sigui per la temeritat pròpia dels anys tendres, o la imprudència d’aquells que no disposen de gaires segons per pensar, els dos es llencen dins del riu, trencant ells també la fina capa de gel. Neden com poden, esclafant el glaç a cada braçada, tallant-se els braços i les cames per mil llocs diferents, acostant-se al cos d’en Gep a una velocitat que se’ls presenta exasperantment lenta. Estigues quiet, ja et tenim. No et moguis, no... vols fer el favor de no enfonsar-nos...Gep, si us plau, Gep! (els dos alhora). Els costa una eternitat arrossegar el cos malferit del taverner cap a la riba, un bons tros enllà d’on ha caigut. El treuen del llit del riu sense cap ajuda, en Joan estirant-lo per una mà i en Jaume per l’altra. En arribar a dalt, unes quantes dones que tornen de mercat s’aturen i fan cridar un carro. El porten a ca’l metge. Són uns dies difícils per en Gep, els que s’ha de passar estirat al llit. La seva dona segueix portant la taverna, uns quants amics el visiten regularment, i el doctor fa tots els possibles per guarir-li la cama. S’ha trencat el fèmur i la tíbia per tres llocs, fractura oberta. Quan les mans tremoloses del doctor Miralles intenten recol.locar-li els ossos, al taverner li sembla veure les estrelles. Mai li havien fet tant mal. Quan amb el pas de les hores el dolor minva, un altre tipus de calvari li permuta els turments. I és que quan els parroquians més habituals el van a visitar, sempre amb paraules boniques, de consol, s’obliden d’arraconar la ironia dels seus mots. No hi pateixis, Gep, la dona et vetlla la taverna i nosaltres et vetllem la dona! Sí, no hi pateixis; ja en pujaran més, de truites, l’hivern que ve. No hi pateixis. I surten somrients, amb la mel del triomf als llavis i el pit ample com el d’una madonna. De tots els sarcasmes, el que més molesta a en Gep és el de la truita. Havia sortit a pescar enmig de la riota de tothom, i ara haurà de tornar a La Cova escoltant la mateixa música. Després de dos mesos de llit li donen l’alta, amb la cama encara completament embenada i la recomanació de caminar poc. Només d’entrar a la taverna, les rialles ja es comencen a enfilar. Ningú diu res, però tothom somriu. Tothom menys un parell de jovenets, que asseguts a la taula del racó s’encreuen altre cop les mirades i s’alcen tot carretejant un enorme sac de patates. Té Gep, que l’altre dia, amb les presses, et vas descuidar la truita! En arribar a l’altura de la barra, obren el sac i en treuen una enorme truita de riu dissecada, amb la pell brillant i els ulls de vidre. Com que vàrem pensar que trigaries massa dies a poder-te-la menjar, l’hem dissecada (tots morts, els somriures. Tots menys tres; el d’en Gep, el d’en Joan i el d’en Jaume). Després de l’accident, les veus que en Gep havia volgut anar a pescar una truita al riu glaçat es varen escampar com la pólvora per la ciutat. Les visites a ca’l metge sempre s’acaben amb la cançoneta de la truita, de manera que en Joan i en Jaume no trigen a adonar-se quin és el mal que més amoïna a en Gep. Des que li han salvat la vida, es noten subtilment enllaçats amb el que li passa al taverner, i d’alguna manera aquests comentaris també els 26


molesten. A vegades els fils de les afinitats es teixeixen de les maneres més estranyes. No recuperats del tot encara de les ferides ni del refredat de la nedada, que en Jaume i en Joan ja estan feinejant per la plaça del Mercadal, a veure quin comerciant els pot aconseguir una truita. No en troben cap, a aquestes altures de l’any, però a la fosca rebotiga d’un drapaire hi descobreixen allò que els fa falta. Han de robar uns quants quartos de casa en Joan, però bé que val la pena. El dia que en Gep torna a la taverna, ells fan emmudir les rialles de totes les boques. Oi que sèieu a la taula del racó? Porteu-me un clau (coixejant encara, en Gep s’enfila a un tamboret de fusta, clava un clau a la paret i hi encasta la truita dissecada, just sobre la taula on instants abans els dos nois han apurat un parell de gerres). A partir d’avui, en aquesta taula no hi seurà ningú més que vosaltres (ho diu molt alt, gairebé cridant, per assegurar-se que tothom ho senti). Ningú, mai més. Serà, des d’avui i per sempre, la vostra taula. Així va ser com la taula del racó va passar a tenir amo; així va ser també com nasqué la lletania més famosa de La Cova, aquella cançoneta de la truita que tremola; i també així va ser com l’enginy d’un parell de marrecs aconseguí retornar la pau a la taverna. Desafortunadament, el que no aconseguí fou retornar la cama d’en Gep a la normalitat. Les mans del doctor Miralles estaven massa cansades per fer una bona feina, i tot i els enormes esforços que hi dedicà, la cama dreta li quedà un xic més curta que l’altra. De tot això, ara en fa dos hiverns.

Amb el temps en Gep s’ha acostumat a l’anomalia, negant-se de totes totes a que li posessin una alça a la sabata. El seu caminar ha esdevingut peculiar, famós arreu de la plana; fins i tot hi ha dies que en d’altres tavernes i hostals s’organitzen concursos a veure qui és capaç d’imitar-lo millor. És una mena de balanceig repetitiu, un anar i venir de malucs que li permet avançar a la mateixa velocitat que qualsevol, però deixant enrera un soroll que l’identifica. A algú, després d’una d’aquestes sessions, segurament pels volts de les hores petites, se li acudí una sentència que ha fet fortuna. -En Gep, de les tres cames que arrossega, no en té cap d’igual.

D’aleshores ençà, a l’amo de La Cova, la taverna més popular de fora vila, se’l coneix amb el malnom del Trescames.

27


ELS SENYORS I LA GORRA.

Sí, sí, des de finals de l’any passat, ben bé... per tot Vic, tothom ho diu... sembla que per aquest principi d’any els Senyors... sí clar, els propietaris de la fàbrica, qui sinó, doncs que es veu que volen convocar una reunió a ciutat, sembla que volen aplegar la totalitat dels pagesos de la plana per fer-nos una proposta... Oh, vès, hi ha qui diu que ens volen comprar les terres, d’altres asseguren saber del cert que ens volen convèncer perquè anem a treballar a la fàbrica... sí, la que ja fa mesos que es construeix a l’oest de la ciutat i que ningú sap exactament per a què servirà... rumors i prou, del cert, ningú ho sap... jo?, què n’he de saber jo ... de moment no gaire cosa més que uns quants forats, uns fonaments immensos, molts totxos i una mena de bassa davant per davant del que sembla l’entrada posterior de l’edifici... Ja podria ser. Diuen que en Gep Trescames va sentir com els senyors parlaven d’una filatura, una teneria potser, mentre es prenien un parell de gerres a La Cova. Sembla que...

Diuen. Sembla. Pocs es poden imaginar -de fet, només en Joan i en Jaume- que la fàbrica en qüestió és una refineria de sucre, i que el motiu pel qual els Senyors volen convocar a principis d’aquest 1891 als pagesos de la comarca no és altre sinó convèncer-los que abandonin els cultius tradicionals i es decideixin a plantar remolatxa sucrera per a la fàbrica. Conscients de les dificultats, el senyor Planas i el senyor Miret s’han preparat uns arguments que ells endevinen irrefutables.

Un cop convocada la reunió i amb tots els pagesos dins la sala gran de l’ajuntament, un home jove, elegantment vestit de negre, comença a dissipar els dubtes. -Mirin, hem estat estudiant amb rigorosa meticulositat diverses zones de conreu, però en cap contrada hem trobat una litologia tant favorable. Les terres argiloses i sílices, lleugerament calcàries que vostès treballen, les suaus ondulacions a recer del vent i les pedregades, un hivern fred i un estiu curt però calorós... tot plegat sembla fet exprés per al cultiu de la remolatxa. Els rendiments que en trauran seran enormes; mai més pensaran en els farratges o en els panificables, mai més... -No sé qui és, vostè, però no l’entenc de res, jo. -L’amo del mas Vinyals, en Pere Vinyals, s’ha aixecat de la cadira cansat de tanta xerrameca.- Si es pensa que amb quatre promeses i quatre paraules de diccionari en té prou, és que no hi toca gaire. -No sol estar per gaires brocs, en Pere.Bona tarda senyors, me’n torno a casa que la dona se’m despentina.

28


Vistos amb la nova perspectiva, potser ja no ho són tant, d’irrefutables, els arguments. Això, però, no és el que pensa en Martí Miret just abans de prendre la paraula. -Si no li fa res, senyor Vinyals... m’agradaria que es quedés cinc minuts més. No li robaré gaire estona, tan sols li demano cinc minuts més. -Sap el meu nom? Em pensava que vostès només entenien de sucres i de litologies! -S`ha sorprès, en Pere, que un dels Senyors li encertés el nom. Agradablement. -Per aquests contorns tothom el sap, el seu nom, senyor Vinyals. Prengui seient, li prego. -Massa agradablement per deixar la reunió abans d’hora.

El Senyor Miret s’ha aixecat de la cadira, arraconant el jove que fins ara havia parlat. Ell tot sol, prim i tot com és, omple a rebossar la tarima de la sala consistorial. Tot un personatge. Excabdill carlista i antic militar destinat a Cuba, ha estat el màxim impulsor de la idea de fer una fàbrica de sucre a Vic. Vesteix elegantment un trajo a ratlles, armilla de dos colors i un barret de copa que en entrar s’ha tret i ara descansa sobre una petita tauleta de la sala de reunions. El seu parlar és pausat, amorosit pels anys i l’experiència, d’aquells que se’t fiquen dins l’orella com un cuc dins d’una poma. En Pere torna a seure, sorprès per la girada, i l’atenció de la resta de pagesos augmenta uns quants graons. Miret pren la paraula amb una mitja rialla, conscient que ha aconseguit allò que es proposava: atraure l’interès dels pagesos i desviar els recels negatius cap a la grisa figura de l’assessor. Si no ho haguessin estat preparant durant hores, no hauria quedat tant natural.

Els ensenya els plànols de la fàbrica, els explica l’estat de les obres, la tècnica d’obtenció del sucre a partir del tubercle, els mètodes de cultiu i les llavors que caldria utilitzar. Els parla de números i de rendiments, de costos i de guanys, de percentatges de sucre i de tones per quartera. Dues hores més tard, sembla que tothom assenteix. Però només ho sembla. -He sentit a dir que el conreu de la remolatxa porta molta feina. Que fan falta moltes hores i molta cura per cuidar la terra. -En Joan Redaura. -No ho negaré pas, però el treball no cansa tant si al final del dia hi ha un bon jornal a sota del coixí, oi? -Insisteix el senyor Miret, deixant a l’altre soci, el senyor Planas, en clar segon terme. -Diuen que calen tres llaurades , una de les quals amb l’arada grossa... i adobar els camps... -Potser sí, senyors, potser sí... però tenia entès que a vostès no els espantava, la feina. -La mordacitat, l’últim dels recursos.

29


Quan se’ls vol imposar una cosa, als pagesos de la plana, la pell se’ls torna dura com una pedra, aguanten el xàfec i deixen escolar l’aigua sense ni tan sols una petita erosió. Han hagut de lluitar molt contra l’aspror de la terra i els capricis dels capitostos.... però quan se’ls repta, quan es posa en dubte el seu valor i la seva tossuderia... -Ni els canvis. -El discurs del senyor Miret continua impertorbable- M’havien explicat que els seus pares varen ser força llestos quan decidiren canviar l’olivera i la vinya pel blat, l’ordi i les patates... no m’esperava que a finals del XIX, amb tan sols una generació, ja s’hagués fos del tot la lucidesa que havia nascut un segle enrera!

La reunió ha arribat a la seva fi. I malgrat això, les paraules deixades anar pel Senyor Miret encara sobrevolen els aires de la plana durant força hores. Alguns -els menys- semblen predisposats a decantar-se per les postures radicals. Absolutament a favor diversos pagesos els camps dels quals sobreviuen dificultosament arrecerats als vessants soleis dels turons nordorientals de la comarca. Absolutament en contra alguns propietaris de camps parcel·lats en mil bocins, coneixedors de les limitacions del seu terreny i extremadament temorosos de qualsevol olor de canvi. La resta, la immensa resta, s’instal.len en el dubte raonable. Entre ells, en Pere Vinyals i en Joan Redaura, seguits de prop per en Ciscu l’ermità, en Jordi Vilabella, en Pere Mas, l’Anton de can Serra o el mateix Vicenç Miradelteix, propietari i governador absolut de la Torre Mascarell, sobrevinguda per part de dona.

Quan en Pere Vinyals arriba a casa, la seva dona, efectivament, està despentinada. En té el costum. A mitja tarda, si el seu home no l’atabala ni cap dels seus fills la requereix, s’asseu davant del tocador i palplanta la cara enfront de l’enorme mirall. Amb la lentitud pròpia de qui se sap mestressa del temps, es va traient una a una les agulles del monyo, col.locant-les en una arqueta, desteixint aquell manat de cabells que de bona matinada s’ha recollit. I llavors res la pot moure. Mai, absolutament mai ha sortit del mas després de desfer-se el monyo. El seu home ho sap, i en entrar a la cambra un deix de resignació se li dibuixa a la cara. Aquella maleïda reunió l’ha fet anar tard, i ja no podrà convèncer la Remei per anar a fer un tomb. -Com ha anat la reunió? -Demana ella. -No ho sé pas. Al principi malament, llavors bé, llavors mig bé, cap al final dubtós... -Què us volien, els Senyors? -Ens volien engatussar, vet-ho aquí. Vendre’ns la llavor i quedar-se la collita. -Se’l nota amoïnat, a en Pere. -I us heu deixat engatussar? 30


-No... i sí. Molt pocs han dit que sí, i uns quants que no. -I la resta? -Oh, la resta no han dit res... no hem dit res. Quan plou, s’ha de deixar caure l’aigua.

Durant dies, pel cap d’en Pere no hi passa gaire res més que blat i remolatxa, remolatxa i blat, alternant-se segons l’humor i la jornada. Els seus camps, majoritàriament, es troben al peu del Puigrodó, rodejant la propietat, sota l’atenta mirada de la muntanya que els resguarda de les ventades i els assegura bona saó. El mas Vinyals s’alça arrogant sobre mateix del Pla de les Eugues, entre el rec dels Terrers i el torrent de la Caseta del Vinyets, a un cop de roc de l’església parroquial de Castellar de la Creu.

Quan pel cap d’en Pere hi deixen de circular el blat i la remolatxa -o almenys alenteixen la seva velocitat- ho comença a fer una altra cosa. Li costa una setmana sencera agombolar el valor necessari per arribar-se a veure el seu fill gran. -Hola. Que em deixes passar? -Fa a tall de salutació en Pere, amb el timbre de veu mig apagat. -Pare, què hi féu aquí? -Dient-li amb els ulls que no l’esperava. -T’he vingut a veure... em deixes passar o no? -Clar que sí... perdoni. Endavant, passi.

La sorpresa ha estat majúscula. És la primera vegada que en Pere va a casa del seu fill després del casament, i el noi no està preparat per trobar-se la cara paterna a l’altre cantó de la porta. Els dos s’asseuen a les butaques folrades de vellut morat de davant la llar de foc, però cap dels dos sembla tenir massa pressa per encetar la conversa. -Mira fill, he vingut a demanar-te un favor. Més que un favor, a fer-te una proposta. Ja sé que abans de casar-te em vas dir que... -Dispari pel dret pare, no s’emboliqui. -Bé doncs... suposo que estàs al corrent de la reunió de l’altre dia amb els Senyors de la fàbrica. Deus haver sentit explicar com el senyor Miret ens va voler convèncer de la necessitat de canviar el cultiu de la... -Pare, n’estic al corrent. Seria impossible no estar-ho, si en parla tot Vic... dispari. -Doncs això, que he vingut a proposar-te que vinguis a treballar amb mi.

En entrar a la petita estança -petita en comparació amb la sala noble del mas Vinyals- en Pere s’ha tret la gorra i l’ha començat a cargolar entre els seus dits. La pressió que sobre ella exerceix 31


varia en funció de la intensitat de la conversa, de manera que al mateix instant que de la seva boca en surt la proposta, dels seus dits se n’escapa una força immensa i terrorífica que aixafa la boina reduint-la a la mínima expressió. -Com diu? Que vol... -la sorpresa ha deixat pas a l’astorament, en clar ascens hiperbòlic. -Espera. Deixa’m parlar. He estat fent números i, es miri com es miri, plantar remolatxa deixa més moneda que plantar blat i patates. Però la feina augmenta, i jo no conec gens aquest cultiu; tu, amb els estudis d’agricultura a Barcelona, segur que en deus haver sentit parlar, en deus conèixer les particularitats, les rebequeries. Junts podríem fer crèixer encara més el mas Vinyals, podríem... -Vol que vagi a treballar amb vostè o vol una lliçó gratuïta?

Canvi de registre. Fora somriures i fora paraules amables. -Mira noi, he vingut amb bona voluntat. T’estic fent una proposa enraonada; a la teva mare li plauria molt veure’t altre cop per casa, no saps el que està passant, i la feina.... bé la feina és la que és, havia pensat que t’aniria bé tornar al mas. -El mas, la feina, la mare... què vol de mi, pare, què vol realment? -Durant un breu instant de temps tot s’atura, el silenci, les mirades. Tot respira calma; tot espera. Només un breu instant. -Doncs el que vull és que les coses siguin com han de ser! Que un fill treballi amb son pare i que no li falti el respecte, que li guardi obediència i mantingui la decència, que... -La gorra s’esmicola per moments en milions de bocins de color negre. Literalment es desintegra. -Pare, em sembla que va quedar molt clar quines havien de ser les nostres relacions. Si no em falla la memòria vos mateix vàreu dir alguna cosa semblant a formals en públic, cadascú a casa seva en acabat. -No recordo haver-ho dit mai això, jo -aconsegueix xiuxiuejar en Pere, una mica més calmat-, en tot cas, t’estic oferint una ocupació, t’estic oferint un mas rendible, un nom respectable. El mas Vinyals pot ser teu d’aquí a pocs anys, no pots retreure’m que... -Miri pare, no necessito cap feina, no necessito cap mas i encara menys necessito un cognom respectable. -Ah, vaja, així que no necessites cap feina. Suposo que em podràs dir amb què et guanyes la vida, doncs. I també suposo que em podràs dir quin mas tens, tu, i quin collons de cognom fas servir! -Ja no es parlen, es criden. -Ja ho sap com em guanyo la vida; mantenint el cap baix i la boca tancada. No crec pas que faci falta recordar qui me’l va abaixar i qui me la va tancar... i com ho va fer!

32


El color de la cara del totpoderós amo de les terres del Pla de les Eugues, ja habitualment envermellit, s’enfosqueix fins a un roig bordeus, més intens a les galtes i un xic més pàl.lid al front i la barbeta. La mandíbula comença a tremolar-li visiblement, dificultant encara més la comprensió d’un discurs ja prou difícil de seguir. -Sempre has estat un desgraciat. Un desgraciat i un perdut. Havia vingut amb les mans obertes, havia arribat a pensar que entraries en raó. -Li pregaria que no m’insultés, pare. No serveix de res, i els veïns tenen les orelles massa llargues i les parets de casa massa primes. -Me’n vaig, i no penso tornar. Mai més, has sentit, mai més. Mai més tornaré a posar els peus en aquesta casa. Mai més et demanaré res. Mai més. -Tot i que surt per la porta repetint un cop rera l’altre aquell “mai més”, en Pere Vinyals no podrà mantenir la promesa. No gaire dies a trigar, li demanarà un altre favor.

Molta estona abans que en Pere arribi a casa seva, ho fan els seus crits i els seus penjaments. Abans de la visita havia deixat el cavall a l’estable de la taverna d’en Salvador Garriga, bon tros lluny del pis del seu fill, per tenir temps de rumiar tot fent la caminada. L’entrada de Vic venint de Castellar es limita a un carrer llarg i recte, amb cases adossades a banda i banda. Al seu voltant, dos gegants en destaquen poderosament: l’omnipresent central elèctrica Fecsa, amb la seva xemeneia i el seu robust edifici; i més a la dreta l’estació de trens, amb la pintura encara nova, que no trigarà gaires anys a enfosquir-se per culpa de les enormes fumarades que deixen anar els trens de vapor, talment els solcs de les arades als camps de conreu. Una entrada que en Pere Vinyals ha fet moltes vegades, però que mai fins aleshores li havia passat tant desapercebuda. I és que si a l’anada foren els pensaments i els dubtes allò que privaren a en Pere de gaudir del paisatge, a la tornada són els renecs i la sobredosi d’ira el que enfosqueix els seus ulls, ja de per si no excessivament acostumats al plaer dels detalls.

Refà el camí esperonant el cavall des del torrent de l’Esperança fins a les envistes dels Feliuets, i no es calma ni tan sols amb la sobrietat de la façana del seu mas, amb l’elegància de les seves arcades -una renglera de 6 sobre la porta de punt rodó i una altra renglera de 10 al lateral de llevant-, o amb l’amatent mirada del masover que s’apressa a ajudar-lo a desensellar. Entra d’una revolada, dirigint-se cap a la seva dona, que desgrana pèsols asseguda en una cadira de voga al costat de la llar de foc. -Mai més, ho sents, mai més. La mare que el va... tractar al seu pare d’aquesta manera, al seu propi pare! Com un no ningú! Què s’ha pensat! Ha rebutjat el mas, el Vinyals, no el necessita, 33


diu. No el vol. No vol el cognom que més portes obre de tota la comarca, el cognom que ja pel temps d’en Toca-sons senyorejava el pla de les Eugues, el cognom que a la consueta de la processó de la Santa Creu de Granollers de la Plana apareix en setè lloc, en setè lloc!

La Remei se’l mira tota l’estona de cua d’ull, amb les ninetes clavades als pèsols i la retina mig esbiaixada a dreta o esquerra, depenent de la posició del marit. Està acostumada als seus monòlegs, llargs, apassionats, amb un punt de vehemència que cal respectar i per res del món estroncar. Quan en Pere s’esbrava, convé deixar-lo fer. Pregunta, però no vol cap resposta. Necessita algú a qui parlar, però algú quiet, immòbil, mut. Tan sols uns ulls que ni que sigui tímidament li segueixin la vomitada. La Remei en sap un munt d’escoltar i no dir res. -Un cognom que a principis del dinou va lluitar amb els sometents al costat de Ramon d’Abadal, i que no el va abandonar; un cognom que en el sufragi restringit de 1836 va poder votar a les eleccions, només cinc persones més de Castellar ho pogueren fer, cinc més, redéu! I ell no el vol, el senyoret no el vol. Ah, no, nooo, ell no el vol... No vol el cognom que...

Quan prop d’una hora més tard en Pere Vinyals es queda sense veu i sense avantpassats a qui glorificar, la seva dona ha omplert fins dalt dos cistells de pèsols, i als seus peus s’ha format una petita muntanyeta de beines escapçades. En Pere es retira a la cambra de lectura, absolutament esgotat, i la Remei s’arriba fins la cuina a encendre el foc. Aquest vespre soparan bacallà amb pèsols, un dels plats predilectes de la casa.

El silenci que segueix a les tempestes presideix la taula on en Pere, la Remei, i les seves dues filles es llepen els dits amb la melositat del peix de secà i lleu consistència del fruit de la més ufanosa de les lleguminoses.

34


LA BENEDICCIÓ DE LA MINA

Deuen ser prop de les 9 del matí quan en Jaume sent que algú crida el seu nom sota mateix de la balconada de l’ajuntament de Vic. És dissabte, i per tant la plaça del Mercadal fa honor al seu nom omplint-se de gom a gom amb pagesos i botiguers, badocs, drapaires, bocamolls, adroguers, cistellaires, compradors i rodamóns. Els estridents mocadors de farcell que tapen les paneres d’ous de les pageses amb prou feines poden reviscolar la grisor que regna a la plaça. Boines negres, faldilles grises, armilles glauques, camises blanques. Plom sobre plom. Alguna faixa vermella i alguna barretina a joc. Massa poc color per trencar les restes encara presents de les boirines nocturnes. -Jaume, Jaume! -Hola. -Respon sorprès, quan encerta a identificar la cara que el crida- Què hi fas aquí tant d’hora? Si per tu no es fa de dia fins a mig matí! -Et volia veure. Fa dies que em defuges. -No, no és cert. Ja saps, la feina, els Senyors... volen que la fàbrica s’acabi abans de Nadal. Tenim poca cosa més de tres mesos i la feina grossa encara no s’ha enllestit del tot. No sé pas... -Descansa una mica, home. No pot ser bo això de treballar tant... avui hi ha lluna plena, vols que anem a beneir el cim aquesta nit? -La frase s’ha iniciat amb rudesa, com amb un petit retret, amb un deix d’acidesa i tot ...no pot ser bo això de treballar tant... però de seguida s’ha amorosit, incapaç d’exigir res, vençuda per la necessitat fisiològica més estricta ...anem a beneir el cim... I malgrat aquesta suavitat, arriba a les orelles d’en Jaume amb la sonoritat d’un tro dalt de la serra. -No cridis tant, si et plau, vols que tothom ho senti? No em sembla el millor moment per... -Les paraules d’en Jaume volen aparentar fermesa i un cert rebuig, però els seus ulls el delataven- No em sembla el millor moment per... -Vinga Jaume, aquesta nit. -Suplica- M’ho deus. Ens trobem a dalt, al pic de les dotze. A dalt, Jaume. -No sé si podré, és molt tard; demà haig de matinar, encara que sigui diumenge haig... -Al cim a les dotze Jaume, t’hi estaré esperant. La lluna i jo t’hi estarem esperant. Adéu! -Em sembla que no podré anar-hi, no crec pas que... -Ja ningú l’escolta.

Per sort per en Jaume, la boira encara no s’ha espessit gaire quan es comença a enfilar carena amunt, mentre deixa enrera el pla de Sant Roc i s’encamina en silenci cap al camp de tir. L’ascens fins dalt del Puigrodó és relativament senzill. Altres nits de lluna plena, si es dóna el cas que la boira ha iniciat l’aiguabarreig a l’entrada de vespres, el camí se li fa complicat i penós, 35


suportable només per la perspectiva d’un final prometedor. Aquesta nit, però, els seus ulls encara poden entretenir-se amb les pollancredes del torrent que dóna vida al Salt de les Aranyes, a tocar dels Feliuets; amb els escassos boix grèvols de les pinedes del pla de Sant Roc; amb les oliveretes i els ginebres de l’alzinar del solei de la Bassa del Puig i, ja un xic més amunt, amb els llorerets i les herbes fetgeres de les rouredes que colonitzen les obagues més arrecerades de la muntanya.

En arribar al cim, la cara més amable de la lluna li dibuixa un somriure enorme, ple de vida, ple d’aroma, ple de màgia. Es nota viu, pot escoltar-se el respirar agitat per la pujada, el seu panteix que lentament va reduint el ritme. Els pensaments se li regiren cargolant-se cap endins, aconseguint que les preocupacions li desapareguin, que les busques del rellotge alenteixin la caminada, que els plànols de la fàbrica es difuminin fins a esdevenir petits esquitxos de colors que taquen el cel de la plana. Els Senyors deixen d’existir, la seva dona deixa d’existir, la seva casa, la seva vida, els seus estudis i els seus remordiments. Tot s’atura al mateix instant que posa els peus en aquell espès herbassar en forma de barret, aquella pedra immensa que corona el turó més alt de l’oest de la plana i que des de fa alguns anys serveix als amants de llit i de teulada.

A en Jaume li agrada arribar-hi sol, a dalt, caminar fins al límit de l’esplanada i quedar-se immòbil als peus del penya-segat, d’esquena a les escasses runes de l’antic castell que en temps pretèrits havia presidit la cinglera. Fa molts anys que ho fa. A vegades s’hi està uns pocs segons, però d’altres hi esmerça hores senceres. Depèn de la quantitat d’oracions que li calgui resar. No creu en altars ni en capellans, però de la seva educació cristiana li ha quedat aquella necessitat d’alleujament interior que tant sols la confessió li sap proporcionar. I més que amb el propi acte de confessar-se, en Jaume gaudeix amb la penitència. Ja de petit va descobrir els avantatges que el sacrament oferia: podia ser tant dolent com li plagués que el diumenge abans d’entrar a missa major li eren perdonats tots els pecats. Robar una poma o uns maduixots de l’hort dels veïns: dos parenostres. Burlar-se fins a fer plorar de ràbia el fill petit dels Miradelteix: dos parenostres i dues avemaries. Espiar les nenes com es banyaven nues al Salt de les Aranyes: tres parenostres i tres avemaries. Despistar-se a missa i no parar atenció al sermó de mossèn Enric: cinc parenostres i cinc avemaries. Una escala de valors que mai ha acabat d’entendre.

Com que l’admiració que cap a les esglésies sent en Ciscu l’ermità -com ell, parroquià habitual de La Cova- mai ha estat compartida per en Jaume, ja de molt jovenet es va buscar un substitut. El cim del Puigrodó fou el més semblant a un confessionari que va saber trobar, i a manca de 36


mossèn a qui explicar els pecats, la lluna li ha fet de confident tots aquests anys. La penitència se la imposa ell mateix, però no per això és més benigna. Respecta escrupolosament la cadència de parenostres i d’avemaries, només que en lloc de resar-los, els calla. Així, l’estona de silenci que passa immòbil dalt del cim és directament proporcional als pecats dels quals vol desprendre’s. No es mou, no pensa, gairebé no respira. En acabar, està net de cor i net de ment per entrar a missa major, o sigui, per abandonar-se als braços de la persona que més s’estima d’aquest món.

Aquesta nit ha trigat força estona a girar-se. Sap que des de la Mina dels Moros -una mena de petita cova esfondrada que la llegenda afirma que en temps dels moros, quan es va construir el castell, comunicava el cim del Puigrodó amb alguna masia del pla, ja fos el Feliu o el Mont-ralsap que des de dins mateix de la Mina, una veu, la veu que de bon matí l’ha cridat sota les arcades de l’ajuntament, l’espera. Ho sap, però no s’apressa. Tots dos gaudeixen amb el retard. En Jaume sempre arriba l’últim, i sempre s’encamina cap al penya-segat, i sempre es confessa. Mai ha estat destorbat, i sap com agrair aquest detall quan el moment arriba. Dalt del Puigrodó en Jaume experimenta una sensació de pau i de serenitat com en cap altre lloc ni en cap altre moment -ni tan sols quan és a La Cova, a la seva taula- és capaç de concretar. Quan, cinc anys enrera -la tardor de 1885- es féu evident la necessitat de trobar un niu discret per a les seves passions secretes, no tingué cap dubte. Fins llavors el Puigrodó només li havia servit de confessionari; a partir d’aleshores es convertiria en el seu autèntic refugi. Dalt del cim fou consumada fa cinc anys la més gran de les vergonyes. D’aleshores ençà, manta vegades el plaer i la immoralitat han jugat a seguir rei sobre el barret de la muntanya.

Habitualment les trobades són esparses, sempre en nits de lluna plena, per tal que en Jaume tingui algú -o alguna cosa- a qui confessar-se. Pujar la muntanya, esbufegar amb l’esforç, alentir el temps, tensar la corda de la paciència. De tots aquests rituals, els dos amants n’han fet el plaer més extrem que la seva vida obscura els pot proporcionar. -Hola. Has agafat fred? -Hola Jaume. No, no pateixis. Has trigat molt avui; acosta’t una mica.

Dins la Mina, el vent no xiula amb tanta força com a fora. Fa força fred per ser a principis de setembre; només cal fixar-se en el vapor d’aigua condensat que surt de les boques dels dos únics humans que habiten el cim del Puigrodó. -El temps no compta aquí dalt, ja ho saps. -Es mig disculpa, en Jaume. 37


-Com que aquest matí semblaves tenir pressa... -Això era al matí, ara ja no importa. Ara ja no hi ha matí, ni tarda, ni nit. El temps no existeix dins la Mina, de manera que el tenim tot per a nosaltres. Sembla estrany, però és així. Només ets amo del temps quan aquest ha deixat d’existir. Com ara. -Mai t’acabaré d’entendre, Jaume. Fes-me un petó.

I li fa, amb la màxima tendresa que pot agombolar li regala un petó. És especial, en Jaume. Ho va saber des del primer dia que el va conèixer, força abans que es convertís en el seu amant. Tothom que passa una quantitat raonable de temps al seu costat se n’adona. És impossible no ferho, impossible. Té com una mena de lluïssor dins dels ulls que t’atrapa i no et deixa escapar. És com un àngel sense ales. Això sí, amb sexe.

Amb força prestesa en Jaume s’acosta a la paret del fons de la Mina, i hi recolza l’esquena. Ha buidat tant la ment que ja ni rumia. Ha llençat els neurotransmisors a les escombraries i ha fet neteja de totes i cadascuna de les sinàpsis nervioses. Resulta increïble el grau de desconnexió que aconsegueix dins de la Mina dels Moros. Allà, al cim d’una discreta elevació, el turó testimoni més elevat de l’oest de la plana -poca cosa més de 800 metres de calcàries, margues i guixos- en Jaume escombra la seva ment de pensaments i de paraules, i l’omple de vent, de silenci, d’olor de farigola, de llavis ardents i d’una intensa electricitat que li satura tots i cadascun dels arrugats canals del seu cervell. Dóna i rep en un intercanvi difícil de descriure. -No em deixis mai, Jaume; no ho podria suportar. -Ara no parlis, no diguis res. Saps que aquí dalt no ens hi caben les paraules. En nits com aquesta parlar de futur és parlar de mentides. No em facis dir mentides i estima’m. -T’estimo.

Un dit que es belluga galta avall, cap al coll, cap a l’espatlla; un mig somriure als llavis, uns ulls humits, guspirejants, un botó que es descorda, dos, tres. A cada botó una pausa, un intermedi curt, just el temps d’un suau petó al pit. Un tors nu, bell, gens masegat pel pas dels anys, una primera fita aconseguida. El botó dels pantalons, la cremallera. Un gest potser un xic brusc però necessari. Els calçons ja no molesten. Al cap d’una estona, la tendresa ja no es considera tant imprescindible, tot s’hi val una mica més. El joc es fa cada vegada més intens, seguint les normes d’una cadència prèviament meditada. Les peces de roba comencen a perfilar una petita muntanya al racó més fosc del forat, allà on la llum de la lluna no s’atreveix a entrar. Gairebé amb tot el cos a fora, un sobre l’altre, dos éssers lluiten 38


per una porció de felicitat. Amb el sexe a punt de cremar, els pits mossegats i les mans envermellides per tanta carn, la vida se’ls dibuixa excessivament curta i mancada de repeticions. Massa poques llunes per adorar. Els orgasmes, un xic desfasats un de l’altre, arriben acompanyats d’un crit somort i d’un joc de respiracions compassades. D’això, ells dos, en diuen beneir el cim.

D’aquí a deu anys, el matí del 30 de desembre del 1900, mossèn Enric beneirà una creu que en motiu de l’any sant decretat pel papa Lleó XII s’instal·larà al cim del Puigrodó. Una creu que farà 6 metres d’alçada i que serà portada muntanya amunt per bous de Baranera i de Mont-ral. Una creu per celebrar el naixement de Crist i reforçar el catolicisme, per mostrar el camí als fidels i convertir tota la resta. Una creu i una benedicció solemne que malgrat tots els esforços no deixarà de ser un acte insípid i descolorit als ulls de la muntanya. Farà ja molts anys que dues persones enamorades bojament s’estaran encarregant de beneir el cim de forma periòdica, amb un cerimonial menys pompós i infinitament menys concorregut, però amb una passió i una intensitat incomparablement més elevada. Sovint, com més gent participa d’un acte, menys esforç personal hi esmerça cadascú.

De tant en tant a en Jaume li agrada parlar per parlar, sense venir a tomb. Aquesta nit, despullat encara i amb els braços rodejant el cos exhaust que l’ha acompanyat en el viatge, en Jaume esbossa un dels monòlegs més intensos de la seva encara curta vida. -La religió i el sexe, amb rares excepcions, són dues de les coses més diametralment oposades que formen part de la conducta humana. En la religió hi predomina la façana i el sentiment d’obligatorietat; i de fet, poca més se n’espera. L’aparença ho és tot. En el sexe, en canvi, hi predomina la llibertat, la foscor i la necessitat més absoluta. En la religió hi triomfa qui més mentides diu, qui crida més fort, més alt, qui es fa escoltar per un nombre més gran d’ombres amorfes. En el sexe hi excel.leix aquell que del plaer en fa llàgrimes i de les llàgrimes plaer; el qui més sap callar i més pessigolles fer néixer, el qui es deixa capturar per la bogeria més absoluta. La religió és el regne dels qui volen ser estimats, el sexe és el regne dels qui volen estimar. Entre un sermò i un orgasme hi ha la mateixa diferència que entre el petó de judes i el d’una mare al seu infant.

Després del discurs, cap dels dos s’atreveix a parlar. Resten muts, abraçats. El silenci es torna més espès a cada instant, com una boira, una pilota de goma expandint-se dins la mina. Les seves respiracions a poc a poc es dilueixen seguint una mateixa simfonia. Es fonen l’un dins de l’altre, 39


com engolint-se a si mateixos; deixen d’existir. Tampoc avui és en Jaume qui trenca la màgia de l’encanteri. -Em desitges? -La paraula, això tan prescindible. Silenci -Digues que em desitges, Jaume; digues-m’ho. -Insisteix. -Per què necessites que t’ho digui, que no t’ho he demostrat? -No... sí, vaja, però és que no m’ho dius mai... Jo sempre t’ho dic! -No t’ho exigeixo pas. -No, però igualment t’ho dic. Tu no m’ho demanes i jo t’ho dic. Ho faig fins i tot sense que tu m’ho hagis de demanar. Però tot i que jo sí que t’ho demano, tu no m’ho dius mai... digues que em desitges, va, necessito sentir-ho. -No em pots exigir que jo faci una cosa simplement pel fet que tu la fas. Estimar també és entendre que la felicitat de cadascú tan depèn de la felicitat d’un mateix com de la felicitat de l’altre. Quan imposem exigències, ja no pensem en la felicitat de l’altre, només en la nostra. Si ens acontenten tan sols amb la felicitat pròpia és que ja no volem estimar, només volem que ens estimin. -Doncs si penses tant en la felicitat dels altres, per què no em vols fer feliç a mi, que sóc qui més a prop teu està? -Les darreres paraules ressonen més fort dins de la mina, com si les parets de pedra volguessin multiplicar-les fins a l’infinit, evitar que s’evaporessin.- Per què no em vols fer feliç? -Sí que et vull fer feliç. -Llavors, digues que em desitges. -Et desitjo. -Ho diu amb rapidesa, sense aturar-s’hi. -Però no ho diguis així, només per dir! Em desitges de veritat? -Tu què vols, que et desitgi o que et digui que et desitjo?

El dubte s’apodera per un instant del cim del Puigrodó, i amb ell el silenci torna a regnar dins la fosca. Encara resten unes poques hores per fer-se de dia, però una molt tènue lluminositat comença a perfilar les muntanyes de l’est de la plana, els imponents penya-segats d’Aiats i de Cabrera. -Les dues coses. -En la nostra situació, demanar dues coses potser és demanar massa. -En Jaume abaixa el cap, com penedint-se d’haver-ho dit. -Potser. -Es resigna. 40


-Et desitjo. De veritat. -I li besa la galta dreta, vellutada pel fred i pel vent, gairebé amb pell de gallina.

Altra volta el silenci s’imposa al ventós turó. Amb les mans entrellaçades comencen a baixar, de primer a tentines, agafant més velocitat a mesura que la pendent es pronuncia. Quan encara manca més de la meitat del camí, arrenquen a córrer. Forma part del ritual; és com el darrer graó d’una escala inventada de fa anys i perfeccionada fins a límits difícils d’imaginar quan en Jaume va escollir el cim de la muntanya per als encontres nocturns. Rutines que fan del plaer tot un estil de vida; una manera intensa i sofisticada de retenir les endorfines dansant dins dels seus cossos. Sentir el vent a la cara, intuir com a poc a poc es van formant enormes llàgrimes dins dels ulls, i com acaben rodolant galtes avall; llàgrimes salades, gruixudes, espesses, potser carregades de vent i de fricció o potser carregades de dolor i malenconia. Plorar de fred o de tristesa; cap dels dos s’atreveix mai a preguntar-ho a l’altre, ni tan sols a preguntar-s’ho a si mateix. Del dubte se’n deriva molt sovint la primera espurna de la felicitat, però de la confirmació se’n deriva també massa sovint la primera espurna de la decepció.

En arribar a la bassa del Puig, es separen. Sempre igual. Si volguessin, podrien caminar junts un bon tros més, ja que des que en Jaume s’ha traslladat a viure a Vic, el camí que els és comú s’allargassa uns bons centenars de metres; però mai ho fan. Des de sempre, des del primer dia, en arribar a la bassa del Puig en Jaume es desvia cap a l’esquerra, baixant cap al pla, mentre que en Joan enfila cap a la dreta, camí de l’església parroquial de Castellar. Els dos joves gaudeixen amb la solitud, amb el soroll dels seus propis passos, amb el soroll encara molt més fort dels seus propis pensaments. Amb un darrer petó curt i ple de tendresa es desitgen bona nit i s’emplacen per l’endemà a La Cova, a la seva taula, sota la magnífica truita de riu dissecada que dos anys enrera, quan ja eren amants, quan ja tots dos havien descobert que els agradaven els homes, varen trobar a la fosca rebotiga d’un drapaire.

41


LAUDES Dels dos camins que, en començar a caminar, hi havia davant meu, vaig enfilar el de l’esquerra. Imaginar on portava l’altre ha estat el passatemps predilecte de les malenconioses tardes d’estiu.

42


PRECS I PREGUNTES

En arribar a casa, clareja. En Jaume ha estirat la caminada tant com li han permès la velocitat i la distància. Sorrut, entra al pis amb poques ganes d’enraonar i molta son a les parpelles. Asseguda a la cadira de davant la llar de foc, l’Anna l’espera. La seva dona el contempla amb els ulls plens de llàgrimes, la paraula a la boca i la son perduda entre recels i lamentacions. -D’on vens? -Mossega. -No n’has de fer res. -rebat en Jaume, lànguidament. -D’on vens, et dic? -Si et plau, Anna, deixa’m anar dormir. No comencem com sempre, saps que no treu cap a res. -Has estat amb en Joan, oi? Digues, has anat a buscar en Joan? -La cara d’en Jaume explica que està cansat, però l’Anna no sembla disposada a deixar-lo escapar tan fàcilment. S’ha passat massa hores elaborant un discurs i de cap de les maneres permetrà que el seu home en defugi. -Ja saps on he estat, i què he fet, i perquè ho he fet. Si et plau, necessito dormir un parell d’hores. -Jo necessito moltes coses Jaume, i tu no me’n dónes cap. Per què hauria de ser diferent amb les teves necessitats? -Vinga Anna, saps perfectament que això que dius és injust. Fa tot just un any que som casats, només un any... ja no recordes les nostres promeses? -Sí que les recordo, Jaume; massa i tot. Però no puc... no, no m’acostumo a... em pensava que amb el temps tu... -Com sempre, el seu temperament excessivament sorollós acaba per imposarse sobre la seva necessitat d’eloqüència. Plora, i això no reporta cap benefici al seu intent d’articular el que fa dies li bull dins del cap. -Tranquil.litza’t Anna, va. No t’hi facis mala sang. Les coses són així; tots dos érem prou adults per entendre el sermó. Jo vaig dir que sí, tu vas dir que sí. Jo me’n penedeixo i tu te’n penedeixes, però ja està fet. Accepta-ho, si et plau. Me’n vaig a dormir.

Acceptar. Acceptar les promeses, els compromisos; penedir-se i acceptar aquell sí... qui pogués. Un cop més ha estat incapaç. Una vegada més ha estat incapaç de verbalitzar allò que sent, allò que necessita, allò que vol... sobretot allò que vol. Acceptar. Acceptar aquells dies de primavera de l’any passat, aquelles converses, aquella debilitat. Sí, debilitat, ara ho veu clar, tot va ser una gran i absurda debilitat. Quant de temps haurà de pagar-la?

43


Mentre en Jaume dorm, ella es prepara un cafè. A la cuina de llenya, sobre el fogó, hi col.loca la cafetera de metall, regal del seu pare, un dels tants que l’estiu passat li féu. Malauradament, no tots foren tant profitosos com l’indispensable cafetera de metall. N’hi va haver de molt menys inofensius. Mentre l’aigua comença a bullir, l’Anna repassa un cop més els records que en forma de bombolles de fang li exploten a la cara. Gairebé sense adonar-se’n, les llàgrimes li han tornat a rodolar per les envermellides i gens cuidades galtes, al mateix temps que pel broc central de la cafetera comencen a regalimar les primeres gotes de cafè. Imatges, pensaments, idees associades que reboten dins del seu cap sense direcció definida... quins camins més estranys m’han conduït fins aquí, quins revolts més complicats em varen asseure l’estiu passat a l’altar de la petita ermita de Palau, quines casualitats més enrevessades han portat a la realitat aquelles absurdes pregàries del dia de l’aplec. Per un moment, l’Anna no pot evitar pensar que l’inici de tot plegat foren aquelles pregàries a la mare de déu de Palau.

Mentre es posa el cafè fumejant a la tassa i el deixa refredar, amb la casa en silenci, amb en Jaume dormint a l’habitació del costat i tota la ciutat consumint el darrer son del diumenge, l’Anna es veu a si mateixa asseguda a la butaca de la petita biblioteca de la casa paterna, amb les parets plenes de llibres relligats en cuir, alguns manuscrits sobre la taula de roure, diverses peces de quincalla escampades per l’estança i la figura del seu pare dreta al llindar de la porta, mirantla fixament. El seu pare, home entrat en anys, eternament seriós, vingut a menys des de la mort de l’esposa, des de la mort de la mare dels seus fills, la mare de l’Anna. Si ho pensa bé, potser no varen ser les pregàries, potser fou aquella mort prematura el que desencadenà la conversa amb el seu pare la primavera de l’any anterior, i amb ella les pregàries a la mare de déu, i els encontres, i les negociacions, i el casament, i la burla.

Fet i fet, mentre s’acosta la tassa als llavis, sembla importar-li ben poc quin fou l’inici i com s’esdevingué tot plegat. El passat no serveix de gran cosa quan s’està casada amb un home a qui li agraden més els homes que no pas les dones, i a qui ni tan sols li fa vergonya reconèixer-ho. Però el passat, encara que no serveixi de res, sempre torna, i torna, i torna...

El pare de l’Anna no està acostumat a parlar amb els seus fills. Ell és un home ric, molt ric de fet, un comerciant de bestià, un fill de pastor que ha sabut canviar les ovelles i les cabres per les compres i les vendes; una permuta que li ha fet guanyar diners i perdre tendresa a la mirada. És un bon home, això sí, però tan fet a la seva que tracta tots els assumptes com si la vida es limités a les fires d’animals. Aquest seria l’únic retret que se li podria fer si no fos perquè, de tendresa, 44


no se’n parla amb qui fa poc que ha perdut la dona. Mira Anna, et vas fent gran, i ja fa temps que la casa la porta la minyona. Hauries de fer un pensament. Què vol dir, pare? (ells dos, a la biblioteca. La primavera de l’any passat. L’inevitable fet inevitable). Doncs que els anys passen, i les oportunitats s’escapen si un no està predisposat a engrapar-les. Voleu dir que us faig nosa? (abans de pronunciar aquests mots, l’Anna deixa que el silenci envaeixi una estona llarga l’estança. Tot i que la conversa no l’agafa pas del tot per sorpresa, sí que es vol assegurar que el seu pare entén que allò li fa mal). Anna, per favor, no diguis això. Com vols fer-me nosa, tu, la meva... la meva filla gran. Doncs què em voleu, pare? Tan sols això, filla, que potser comença a ser hora de pensar en casori. Casar-me? (estranyesa a la cara, no per meditada i mil cops assajada, menys natural). Casar-te filla, casar-te. Com tothom, com totes les noies de la teva edat, com la Dolors o l’Antònia posem per cas. Com la... Ja sé qui s’ha casat i qui no pare, no hi pateixi. Però em sembla que a mi, abans de res, em caldria un pretendent. Per aquest cantó rai filla... amb dots com la teva no en mancaran pas de pretendents. De pretendents per a la filla o pretendents per a la dot, pare? (l’Anna ho diu amb tota la malícia que es veu capaç de concentrar en una frase tan curta. Tal i com havia previst, el seu pare s’ha aturat en sec, se li ha desfigurat el rostre. A veure si amb això n’hi ha prou per tal que la deixi tranquil.la uns quants mesos més). Per a la filla més maca de totes les Guilleries i per a la dot més consolidada de la comarca sencera (no, no n’hi ha hagut prou). De maca no en sóc, i la dot no té gens d’importància (colpeja l’Anna, a ceges. Ara és ella qui dubta). Em sembla que t’equivoques; en té molta d’importància, la dot (del tot convençut amb l’encert de la frase, el seu pare. No se n’adona. El pare de l’Anna no s’adona de la manca de delicadesa, no ho arriba ni a considerar. De maca no en sóc...). Només us importa la dot, a vos, oi pare? No, no només la dot. M’importa el teu casament (un comerciant, el pare de l’Anna. Vint-i-quatre hores al dia). M’hauria agradat poder pensar que el que més us importava era la filla. No siguis impertinent Anna, ja n’hi ha prou! Et parlo de casori; de casori i de res més. No ens desviem. El que importa es que trobis un bon marit, un que et convingui (parla cada vegada més alt i més ràpid, el seu pare). I qui l’ha de trobar, vos o jo? (l’Anna també). Doncs ja que ho preguntes, si tu no el trobes abans que l’estiu s’acabi, ja te’l cercaré jo. I no se’n parli més! Bona tarda, Anna. Tinc molta feina.

Ara, asseguda al menjador d’una casa a força milers de metres de distància d’aquella biblioteca, encara pot recordar l’enorme abatiment que l’envaí quan el seu pare va girar cua. Es va sentir dolguda, inversemblantment més dolguda amb si mateixa que amb el seu pare. A ell només podia imputar-li una sobreprotecció extrema i un temperament amb les arrels enganxades a la

45


més rància de les tradicions. A ella, en canvi, li corresponia la resta: aquell etern anar fent, anar fent...

L’Anna surt de casa seva amb la ferma convicció que aquell serà el primer dia de la resta de la seva vida. Decideix gastar aquelles primeres hores a casa de la seva millor amiga. Una visita que li ha de canviar tot, pensa. I ho encerta, desafortunadament ho encerta. Tot, sempre és massa, hagués hagut de saber. Agafa la carreta de dos bous del seu pare i -lliure de remordiments per una acció que tan sols unes hores enrera no s’hagués atrevit a realitzar sense previ consentiment- s’encamina muntanyes avall, fins a les envistes de Tavèrnoles, sota mateix de l’ermita de Sant Feliu. Entra a casa de la Dolors, i en lloc de llançar-se-li a la falda amb llàgrimes als ulls, hi manté una llarga conversa. -D’aquí a pocs dies hi ha l’aplec de Palau. És, de totes passades, la millor ocasió de l’any per trobar parella. Els minyons es vesteixen amb el trajo dels diumenges, fan més goig que mai. Tothom riu, encara que sigui amb recolliment, mossèn Enric no ho permetria d’altra manera. -La Dolors li parla a mitja veu, com correspon als instants de confidències. -Ja hi he anat algun any i no ha passat res, Dolors. Necessito alguna cosa diferent! -Bé, per casos desesperats sempre hi ha la jaculatòria. -La què? -S’enriallen.

El dia de l’aplec de 1888 tota la comarca es cita a la petita ermita de Palau. Fa un dia assolellat, però la Dolors, l’Emma -l’altra gran amiga de l’Anna- i l’Anna mateixa s’encaminen cap a l’església abans i tot de fer-se clar. Just a trenc d’alba són davant del santuari, sota mateix de les arcades pintades de blanc. A requeriment de la Dolors, totes tres s’agenollen sota el porxo, d’esquena al cos central de l’ermita -fet de pedra, a semblança del romànic més tardà-, de manera que poden contemplar la sortida del sol per entre el buit de les arcades. Quan tot l’astre rei ja ha sortit de darrera les muntanyes, tenyit del vermell més absolut, l’Anna engega la súplica que fa dies que porta apresa de memòria. -Marededéu de Palau, doneu-me marit si us plau...

Mentre es veu el cafè, encara recorda la lletania; amb cada glop una paraula, amb cada alenada de perfum una frase i una llàgrima “Marededéu de Palau, doneu-me marit si us plau; sigui lleig o sigui coix, mentre marit fos”. Escasses condicions i poc temps per a pensar-ne de noves.

46


Unes hores més tard, mentre l’aplec va assolint lentament el seu punt àlgid, l’Anna coneix en Jaume. Hi xerra una estona llarga, suficientment llarga per a abrigar esperances, suficientment amable per donar anticipadament les gràcies a la Dolors i a l’Emma, a la pregària i a la Marededéu, sobretot a la Marededéu.

Avui, arraulida a la cadira, amb la tassa a les mans i els ulls encara envermellits, maleeix aquelles paraules... per una vegada a la vida que una pregària funciona!

47


L’ENDEMÀ AL MATÍ EN JAUME

L’endemà al matí en Jaume es desperta aviat. Té engrunes de son a les parpelles i retalls de pell d’en Joan enganxats per tot el cos. És diumenge, i malgrat tot li cal anar a treballar. Ho ha promès al senyor Miret, i tot i que no li fa cap gràcia perdre el dia de descans escridassant els obrers que treballen apressadament a la fàbrica, ho accepta amb resignació. Sap que la seva presència és imprescindible; s’està començant la xemeneia principal, la seva obra mestra. Si de l’estructura de la fàbrica sovint en té dubtes, de la xemeneia n’està completament satisfet. És conscient que gran part de la gent no hi sabrà descobrir totes les implicacions que mig traspuen darrera del dibuix, ni tan sols els Senyors hi sabran veure el complex joc de reflexos que conjuntament amb el llac del davant ha ideat curosament. En una societat com la vigatana de finals del XIX, pretendre reivindicar opcions sexuals a través d’una xemeneia alta i arrogant és poc més que impossible. Ell, però, en té prou amb la complicitat d’en Joan i la satisfacció pròpia.

Abans d’arribar-se a la feina, s’atura a esmorzar a La Cova. Ahir a la nit va quedar amb en Joan. Esmorzar de forquilla, de forquilla i ganivet. Un bon plat de mongetes seques -poc fetes-, un tall de cansalada viada i un gotet de vi aspre. Quatre ametlles per tirar avall, i un raget de ratafia de la bota petita, secret perpetu que en Gep s’emportarà a la tomba. Només ell, en Joan i el taverner en estricte confidència. -Haig d’anar a la fàbrica cada dia, a veure com avança. Em cansa discutir amb els obrers i el mestre d’obres... sort en tinc del senyor Miret. -En Jaume i en Joan no seuen a la seva taula, són a la barra, donant conversa a en Gep. -Com és? Com és el gran senyor de les amèriques, el personatge del qual tot Vic parla? -Els diu el taverner. -De fet no res de l’altre món. Això sí, destil.la classe. Vull dir que...

A mitja frase la porta de la taverna s’obre de bat a bat, i d’una revolada en Ciscu l’ermità entra al local. -I doncs, Ciscu, d’on véns tan esverat? Que t’han engegat els dimonis, a cal bisbe? -En Gep Trescames sempre rep els parroquians amb bon humor. No és fins la segona ronda que li sorgeix aquell caràcter excessivament salpebrat tant típic d’ell. -No res, no res, petits secrets de confessions. És aquesta maleïda boira que se m’arrapa al jec. -Fas cara de fred. Té, fa un vinet calent? -No et diré pas que no. 48


En Ciscu s’empassa el beuratge amb dues glopades. La seva cara, envermellida pel fred, es torna blanca per moments, adoptant immediatament després aquell color rosat propi de les galtes rabassudes. El pas dels minuts i de les gerres li tornarà a tenyir la cara de vermell, ara per efecte de la calor que l’esperit del vi genera. -Així que petits secrets de confessió, oi? -Arrenca en Jaume. -Vés, quatre paraules mal contades que la vídua Riera ha explicat a mossèn Ricard. -La vídua Riera va a confessar-se un diumenge de bon matí? Sembla dona de retirar tard i dormir fins a migdia. -De fet encara no hi ha anat, a dormir. Sembla que tornava de veure l’Àngel de cal Torrents... es veu que han passat una nit d’allò més calorosa, i de retorn a casa, amb la boira, se li ha refredat la libido i li han entrat remordiments a la consciència. -Si només fa mig any que l’ha dinyada, el pobre Miquel! -Exclama en Joan. -Quan no arribes a la quarantena, mig any sense cap alegria sembla que sigui un segle, dos i tot.

A la comarca tothom sap que a en Ciscu se’l malanomena l’ermità per dos motius: la seva afició als confessionaris i la seva manca de relacions carnals. Des que se li va morir la dona, d’això ja en fa un grapat d’anys, no s’ha vist en cor d’acariciar cap altre pell. Quan s’estima a algú com jo l’estimo a ella, tan se val que sigui a l’altre cantó del llit com a l’altre cantó del cel, acostuma a dir a tots aquells que li fan broma. -I tu com ho saps, tot això, si és secret de confessió? -Rebat en Jaume. -Els confessionaris i jo som una mateixa cosa. Les seves parets són les meves orelles, i els seus secrets són les meves històries. Us n’explicaria cada una! -Deus saber la vida de tots els pagesos i comerciants, tu. -I més i tot; la vida dels capellans. Aquesta sí que me la sé de memòria. -Els capellans també es confessen? -Oh, i tant; són els que tenen més pecats per fer-se perdonar. -Explica’ns-en algun, va. -Ara és en Joan qui demana. -I ara, per qui m’heu pres. Són secrets de confessió! -Fa ell, fent-se l’ofès. -Vinga, que riurem una mica. -Ho amaneix en Gep. -Un secret de capellans no és cosa de riure. Un secret ha de ser un secret fins que algú el necessiti. -Ciscu el filòsof, t’haurem de dir a tu.

49


PEGA NEGRA, TE DE ROCA

Amb prou feines acaba d’agafar el son que un cop sec i fort la desperta. Obre els ulls i de primer no reconeix l’estança, però no s’espanta. Fa tantes nits que dorm fora de casa que ja no li fa res de quin color és el sostre, com són els mobles o quines mides té el llit que li fa reposar l’ànima. Quan tot és nou, la novetat es converteix en rutina i es deixa estimar com si fos de la família. Encuriosida, es posa dempeus i busca l’origen de la fressa. No li costa gaire trobar-lo; els porticons de la finestra i el vent, que juguen a tocar-se.

Prova de falcar les fustes, però el monestir és vell, i ja res no tanca. Després d’un parell d’intents ho deixa córrer. Haurà de dormir acompanyada, galta per galta amb el soroll. Ella i la finestra. De primer els cops la molesten, i molt, però al cap d’una estona ja no els sent; millor encara, no és que hagi deixat de sentir-los, és que ha començat a escoltar-los. Ara són amics seus. Els escolta i els torna a escoltar, un cop sec, llavors dos de seguits, gairebé consecutius. Una estona de quietud. Tornem-hi. Pam! Pam!... Pam!

Una hora més tard, definitivament desvetllada, hi comença a parlar. Obra’m, s’imagina que diuen, obra’m… després ja no s’ho imagina, ho sent amb claredat… obra’m, diu la finestra, obra’m… i ella l’obre. Fa fred, una nit freda i ventosa, de vent de muntanya, de vent refredat allà al nord d’Europa, cansat de tant pujar i baixar turons, i malgrat tot encara juganer, encara amb ganes de gresca. L’imagina serpentejant entre les alzines sureres dels soleis de la serralada, esbudellant-se de tant corre per la pelada clepsa del Montcau, enravenar-se pels penya-segats desgastant-los un xic més, fent-los encara més enigmàtics. Veu el vent com s’atura davant del Morral del Drac, temorós de la llegenda, no fos cas que fos certa, no fos cas que el drac encara… però no, segur que no, pensa ella que el vent pensa, cal arriscar-se… i veu perfectament com fa un cop de cap i s’hi endinsa, forat enllà, travessant les entranyes de la roca, gaudint-ne. Talment sembla que ho vegi.

I la veritat veritat, és que de veure veu poca cosa. De la petita finestra estant s’endevinen escassament uns quants llumets que fan tentines, algunes masies que encara no han apagat els pàmpols. I res més. La muntanya és fosca, com una gola, no sap si de llop o de què, però una gola molt fosca. Per un moment reposa, tot és calma i tranquil.litat, fins que torna a sentir-ho.

50


És la mateixa veu d’abans, la que li ordenava obrir la finestra, la reconeix amb precisió, sense dubte. La mateixa veu, segur. Ara, però, ha canviat de paraula… vine… vine… no hi ha error possible, vine, li diu. -Qui hi ha, aquí fora?

Ningú. No hi ha ningú. Ningú que li pugui respondre que no hi ha ningú. Ningú que digui cap paraula, ningú per dir ningú. I malgrat tot, sent una veu que diu ningú. Ho ha escoltat i s’ho ha cregut. No hi ha ningú, es diu a si mateixa. Ho ha sentit perfectament. Ningú. Se’n convenç i torna al llit, potser encara dormirà un parell d’hores. Si no fos perquè el vent no deixa de bufar, i de parlar... et necessito, no diu ningú, i malgrat no dir-ho ho diu. Et necessito... i ella que no pot dormir. Nit enllà el vent es gira, ara bufa de ponent. Els porticons ja no bellugen tant, i sembla que per fi podrà dormir una estona... però no. Una altra veu, més propera, com més de casa, una altra veu que també li parla des del no res, empesa per la lleu brisa que puja dels Òbits... ets tu, seràs tu, tu, la seva mare, tu... On l’ha sentida, aquesta veu, en algun lloc, on? Preguntes, veus, pessigolles a la panxa... així fins que llevant enllà, molta estona abans que surti el sol, una primera claror lletosa deixa entreveure els contorns de la serralada litoral; i el vent calla, i s’adorm, i amb ell ella.

S’adorm plàcidament, però es desperta amb brusquedat. És la Salut, que entra d’una rabenada a la cel.la i se l’emporta a mig vestir. -Has de marxar ara mateix, jo no puc. -Salut, què…com dius? -Es defensa la Lluna, absolutament endormiscada. -Vinga, no t’entretinguis. Et necessiten. Jo no puc.

Quan finalment la Lluna aconsegueix obrir els ulls i posar cara de pànic, la Salut s’atura i li explica la situació amb un xic més de calma. -Han vingut a buscar-nos, però jo no puc marxar. Són els amos del Vinyals, uns amics d’antic que ara ens necessiten, però jo no puc marxar. -Què vols dir que no pots marxar? -Haig de cuidar la Margarida. Ella també em necessita. Almenys sis o set dies, pel cap baix. Tu aniràs a cal’s Vinyals. -Jo? -Sí! 51


-Vols que vagi tota sola a un lloc on no he estat mai? -Quatre, cinc, sis capes de sorpresa i de por a una cara tendra i inexperta. -No. -La tranquil.litza un instant, la Salut. -Vaja, ja m’espantava. -No hi aniràs pas sola. Han enviat un mosso, acaba d’arribar al monestir després de caminar tota la nit. Ell et portarà al mas. -Però només un, d’instant. -Però què vols que faci jo sola? Sense tu no sé fer res, no pas tan aviat, no... -Sí que en saps, Lluna, no pateixis. Al fill gran de l’amo l’ha fiblat un escurçó. -Un escurçó? Un escurçó, un escurçó... no sé res, jo, d’escurçons. -Deixa de dir que no d’una vegada, Lluna! És una mossegada d’escurçó. Com es curen les mossegades d’escurçó? -Les mossegades... les mossegades, doncs... -I es calma, lentament es calma. -Doncs... -L’ajuda la Salut. -Amb un pegat de trementina, no? -Gosa mig dir. -Com et torni a sentir un no... ja saps com fabricar-ne. Ara espavila, que hi ha pressa. El mosso t’està esperant.

De dia la muntanya sembla més callada, pensa la Lluna mentre enfila caminoi enllà, al costat d’en Miquel i el seu ase. Està temptada de demanar-li al mosso si ha estat ell qui durant la nit l’ha cridada, però just abans de fer-ho s’adona de l’absurditat i s’estalvia la saliva. Ja hi haurà temps de ficar la pota en d’altres coses, pensa. I no sap quanta raó que té!

Baixen de la Mola amb precaucions; el camí està fressat però és ple de còdols, aquests remaleïts còdols que tapissen tota la serra. Deixen a l’esquerra el mas de l’Obac, la gran masia que dóna nom a la contrada, i s’endinsen per la Vall d’Horta, cap al bosc Negre, un indret particularment fosc i salvatge, sense ni una ànima que hi pasturi les ovelles ni un mal pagès que hi meni un camp de patates. A migdia són ja prop de Granera, i abans de fer cap a Castellterçol, s’aturen a reduir la gana. L’ase es queixa. -Té set -diu en Miquel.- Hauríem d’aturar-nos una estona. Dinarem. -Tindrem temps d’arribar avui, a ca’ls Vinyals? -No, és massa tirada. Ens caldrà passar la nit al ras. -Per aquí prop hi ha algun bosc de pi roig? -Bé, sí, uns quants. Quin prefereixes? 52


La Lluna se’l mira una estona llarga, sense saber què dir. No sap quin prefereix, la Salut mai li ha fet cap indicació al respecte. Qualsevol, està a punt de dir, però al darrer moment s’ho repensa. Ja és la segona vegada que li passa amb en Miquel. No està acostumada a tractar amb homes, i si són joves i ben plantats encara menys. -El millor. -I somriu satisfeta de si mateixa, contenta amb la resposta que ha trobat. El millor. Segur que la Salut ho aprovaria. -Bé, ehhh, el millor... no sabria quin dir-te, jo. Què vols dir, amb el millor? -El més espès de tots. -Li surt així, per inèrcia. Una bajanada, de fet. -Ah, vols dir això. Llavors ens caldrà anar fins a Castellcir. Sota mateix del poble hi ha un bosquet que...

Després d’apagar el foc amb el qual han cuit una excel.lent llebre amb mel, reemprenen la marxa i no s’aturen fins que les primeres coníferes de Castellcir els capturen la mirada. La tarda s’ha endormiscat sota del bosc, i gairebé fosqueja. -Farem nit aquí. -Sentencia la Lluna. -Bé.

Si no estigués tan capficada amb la trementina i els escurçons, la Lluna segur que s’hauria adonat que mosso i animal són gairebé una mateixa cosa. Poques paraules, mirada trista, tarannà rude però de bona pasta, caminar ferm i sostingut, respiració compassada. Al xicot només li falten les orelles llargues i el morro i ventre blanquinós per ser com l’ase. Animals de llarga distància, hauria pensat la Lluna si no estigués tan enfeinada.

Però en comptes d’això, s’encamina cap al pi roig més ufanós que troba i, navalla en mà, el sagna. N’obté resina, tanta com pot, ara d’aquest, ara d’aquell, ara d’aquell altre. Ordena a en Miquel que encengui un bon foc i que posi a escalfar el bol d’aram. Ella, mentrestant, sagna més resina. La purificació de l’argamassa és lenta, i cal tenir-hi traça. Primer una destil.lació per separar-ne els compostos -la pega de l’essència- i llavors un bany maria lent i cautelós. Ella no ho ha fet gaires vegades, tres o quatre a tot estirar, però el resultat final, prop de mitjanit, és força satisfactori. El color escaient, un groc entre tímid i vigorós, que diu sempre la Salut; la fluïdesa exacta, ni massa líquida ni massa compacta; i aquella olor particular que tota bona trementinaire ha de ser capaç de reconèixer amb els ulls clucs -qui els vol, els ulls, quan es tracta de destil.lar 53


trementina!-. I aleshores, aleshores el secret, el secret millor guardat de totes i cadascuna de les dones de la vall de la Vansa, el toc final, el pessic de glòria. En el seu cas, una mica d’essència de tarongina i un polsim del saquet color d’argent -el que sempre porta a l’infern del gipó-, una barreja gairebé mil.lenària d’herbes aromàtiques i carminatives, sudoríferes i exudatives. Tot un secret de secrets, una amalgama amb regust a llegenda.

N’elabora pegats, i els deixa assecar a la intempèrie, fins l’endemà. Cansada, s’adorm satisfeta al jaç que el mosso li ha preparat amb quatre garbes de gramínies i un parell de mantes que l’ase ha carregat tot el dia a l’esquena. Abans de perdre els sentits, sent com brama. Bona nit, pensa; bona nit mirada trista i respiració compassada, diu alhora a l’ase i a en Miquel. Avui cap tramuntana la desvetlla.

En sortir el sol, recullen els trapaus i reinicien la caminada. No hi ha temps per perdre, pensa el mosso. No hi ha temps per perdre, pensa la Lluna. Fins que arriben a les envistes de Castellar de la Creu, cap d’ells pensa res més. Es deixen portar, limitant-se a gaudir del viatge. No triguen pas gaires quarts a entrellucar el Castell de Tona, les restes de l’antiga fortalesa que encara ara presideixen tota la plana vigatana, enfilat dalt d’un turó a mig camí del llit ressec del Méder i les primeres envistes del Matagalls. Una mica més enllà, Malla i els seus gresos, sempre foscos, sempre glaucs, sempre grisos. I només uns quants turons testimoni més al nord, la capital de la comarca, que mig es deixa admirar amb supèrbia, conscient del seu llinatge i la seva tradició. Un mercat enclaustrat sota mateix de les arcades i una muralla mig enrunada que la protegeix de la pols de les eres, dels caps de blat que sempre li han salvat la vida però dels quals sempre ha renegat. Pagesos! sembla que digui amb mofa quan veu tota la gernació de faixes entrant cada dissabte pel pont de Queralt. Pagesos!. Sort dels botiguers i els menestrals que em cuiden.

En Miquel i la Lluna, però, l’eviten i es torcen cap a ponent, passant a frec de l’ermita de Sant Joan Galí, en direcció al Puigrodó, al Pla de les Eugues, al mas Vinyals. Els esperen. Amo i senyora. I jove. Ell amb la mirada ferrenya i el posat greu. Les dues dones amb llàgrimes als ulls i unes quantes arrugues noves a la cara.

Quan l’amo i senyor del mas, el totpoderós Llorenç Vinyals -seguit per la comitiva, a la qual s’hi ha afegit la germana petita- la condueix cap a la cambra de l’hereu, la Lluna no pot evitar que els nervis li creixin per dins. De fet, no està gens segura que a més de cap endins no li creixin també 54


cap enfora. Té por que el tremolor de les mans se li faci massa evident, que la veu li surti excessivament feble o que la mirada inexperta l’acabi per trair. Té por de ser massa tendra, de no estar a l’altura. És que els ulls d’en Llorenç no han expressat gaire alegria quan han vist que el mosso arribava amb una desconeguda en lloc de la Salut. Qui és, aquesta? li ha preguntat a en Miquel sense embuts, davant mateix de la seva cara. Quan el noi, un xic maldestre, l’ha presentat com l’ajudant de la Salut, ell no s’ha pogut reprimir un la mare que em va parir. Una ajudant! No és un bon principi, ha pensat la Lluna. No és un bon principi.

Encara ho continua pensant, però ara barrejat amb moltes altres coses. Coses com que una picada d’escurçó no hauria de ser gaire problema; una mica de trementina i santes pasqües... això si no fos que fa més de tres dies que el verí s’escampa per les venes, per les artèries, teixits enllà, cap als òrgans. -Òndia! -És incapaç de reprimir la Lluna el primer cop que veu el malalt. -No cridi, per l’amor de déu! No cridi. Faci el que hagi de fer, si és que ho sap, però no cridi. -Es desespera en Llorenç.

Li ha resultat inevitable. Els ulls inflats, gairebé a punt de sortir de les òrbites. Els pòmuls i tota la pell de les galtes embotides a rebentar. El front suat, el pit destemplat, les mans com enrampades. I tot de granets vermellosos escampats per la seva pell. Una mossegada d’escurçó a la mà esquerra d’algú que és al.lèrgic al verí dels escurçons. Com podria ser pitjor. -No n’hi haurà prou amb els pegats de trementina. -Es diu la Lluna a si mateixa, però prou alt com perquè ho puguin escoltar l’amo Llorenç, la seva dona, la dona del malalt (la senyoreta Remei) i fins i tot la minyona que els acompanya.- Necessitaré blauet i potser escabiosa i tot. Vostè -a la minyona- posi aigua a bullir. I vostè -a en Llorenç- si no li fa res, deixi de mirar-me d’aquesta manera i vagi a buscar draps de cotó ben nets. Vostès tres -mestressa, germana i jovedeixin de plorar i surtin de l’habitació. Fins que jo ho cregui convenient, la porta d’aquesta habitació queda tancada per a tothom, per a tothom!

Només sentir el soroll de la porta en tancar-se, la Lluna s’ensorra. Mai li havien tremolat tant les cames, i ni en els seu somnis més fantasiosos s’hagués pogut arribar a imaginar que li parlaria així a un dels senyors més poderosos de la contrada. Plora una estona curta, però de seguida es refà. Quan el senyor Llorenç truca a la porta per donar-li els draps, torna a tenir la mirada neta i la veu sencera. 55


Com més nerviosa està, més manaire es torna. Fins ahir no ho sabia, però tant amb el mosso allà al bosc com ara amb els Vinyals, l’angoixa i la por li han fet fugir la timidesa. Uns dies més tard, quan tindrà temps de pensar-hi, se n’adonarà i se sentirà reconfortada. Ara, però, té massa feina.

Amb cura, escalfa un xic els pegats de trementina -perquè s’estovin- i els posa sobre la ferida, dos cercles terriblement envermellits al bell mig de la mà esquerra. S’apressa a fer bullir blauet, les flors més tendres, recollides tot just a principis de setembre, amb el seu color blau porpra encara no del tot apagat. Hi afegeix una mica de sucre i li peix, cullerada rera cullerada. El fill gran del mas Vinyals, en Pere, mig s’ho empassa. És, de lluny, un dels millors remeis per curar les infeccions, li explica ella. Cap al vespre, després d’haver eixugat el cos febrós del noi un miler de vegades, li fa veure aigua d’escabiosa. El noi delira. -Això li depurarà la sang, no hi pateixi, això li depurarà la sang. Suarà més, més encara, molt, però li depurarà la sang. No hi pateixi. -Es repeteix en la repetició.

Sap que ell no la sent, hauria de saber que no la pot escoltar, però tant li fa. La Lluna no ha deixat de parlar-hi des que amo i companyia varen sortir de l’habitació amb la cara tenyida de sorpresa i una tasca per realitzar. De fet, la cara de sorpresa la tenia només en Llorenç. La seva dona i la seva filla petita estaven massa ocupades amb els plors, la minyona ja estava avesada a rebre ordres, i la Remei -l’eterna promesa de l’hereu (des que tenien quatre o cinc anys, el terratinent de pagès i la senyoreta educada de Barcelona) promesa eterna i avui feliçment casadaa la Remei, doncs, se li varen clavar un parell d’espines dins dels ulls, un altre parell a les orelles i encara unes quantes més al cor i l’ànima. Què s’havia cregut aquella mitja mocosa! Negar-li l’entrada a ella, a la seva dona, a la futura senyora i mestressa absoluta de la casa més assenyalada de la comarca! Com hi ha món! -Descansi, dormi tan com vulgui. Ara tot anirà bé. Suï, suï tant com vulgui. -Li parla de vostè, a en Pere, tot i que si fa no fa són de la mateixa edat, tot i que li ha netejat un cop i un altre el seu cos nu -totalment nu-, tot i que li ha eixugat el front mil vegades amb els draps de cotó que després ha fet cremar. Malgrat tot això, li parla de vostè.

Durant els dos dies següents la Lluna no dorm, gairebé no menja, i només per les coses més estrictament necessàries -anar a la comuna, preparar les infusions- abandona l’habitació d’en Pere. I no calla. El primer dia se’l passa fent-li suggeriments... dormi, no pateixi, miri de descansar, suï.... el segon el comença amb un rosari de remeis; li explica tot el que sap sobre 56


herbes i ungüents, sobre tisanes i xarops, sobre pega negra i te de roca, sobre genciana i artemisa... la sàlvia clarifica la sang i és vulnerària, sap, i la.... i així sense parar, un mot rere l’altre, una paraula que en morir n’enceta una de nova. Cap al vespre, espremuts tots els recursos clàssics, se n’inventa de nous. A vegades el monòleg pren melodies estranyes... sap, la vida tot sovint pot ser molt sorprenent. Hi ha plantes que tothom en diu igual; la tarongina, posem per cas. D’altres, però, n’he sentit dir de mil maneres. De l’herba queixalera, per exemple, n’hi ha que en diuen xuclamel o caramelera, també gotets o cacauets, o caixetes. Alguns només saben anomenar-la d’una sola forma, capseta o esquelleta en diuen, o potser herba de Santa Maria o de la Mare de Déu, però n’hi ha que segons com els va o com els ve en diuen queixals de vella, jusquiam, tabac de paret o herba mamellera. Encara alguns...

La matinada del tercer dia, absolutament esgotada, enceta la història de la seva vida, de la infància a l’adolescència, de la mort de la mare a la trobada amb la Salut, i no para de parlar fins que, en clarejar, ell obre els ulls i amb el rostre asserenat i les retines netes pregunta per la mare. Llavors, només llavors, la Lluna calla i perfila un somriure. Tot seguit s’aixeca de la cadira i se’n va a despertar la mestressa del mas Vinyals. L’ha curat; amb herbes o amb paraules, tan se val, el cas és que l’ha curat.

Després d’això dorm més de setze hores d’una tirada. La desperta l’amo, que el fill la demana. Li vol donar les gràcies. Ell també les hi vol donar, li diu, igual que la seva senyora. I la Remei, afegeix, la Remei també, és clar! Aquí l’enganya. La Remei no li vol donar res. Li està agraïda, això sí, però no li vol donar res. L’odia; encara no en té motius, però ja l’odia. Intuïció femenina, en diuen.

57


EL VINCLAR DE LES TIGES

Han passat set dies i la Salut encara no ha arribat. Ahir en Pere ja es va llevar i va fer una bona passejada. Li va donar una vegada més les gràcies i li va somriure, amb el rostre franc i la mirada amable, una mica com el mosso que l’havia portada fins al mas, però amb moltes més espurnes dins de les retines. Moltes més. La Salut encara no ha tornat i ella no sap què fer. No coneix el país, i no sabria pas on anar tota sola, de manera que només li queda l’opció d’esperar-la. Podria, això sí, tornar cap al monestir de Sant Llorenç, però no en té gens de ganes. A més, el camí gairebé no el recorda i, decididament, no creu pas que al mosso li fes gaire gràcia la caminada. Es queda. -Si necessita res, Lluna, només ho ha de demanar. -S’ha trobat en Pere prop de l’estable dels cavalls i el noi ha recomençat el discurs altra vegada- Si necessita res... -No, no el vull molestar. -S’excusa. -No és cap molèstia, només faltaria. El que vulgui, ja ho sap. -Insisteix ell. -Miri, doncs ja que ho diu, potser sí que em podria ajudar. Si haig de quedar-me aquí fins que vingui la Salut, bé que podria aprofitar el temps. Anem curtes d’algunes herbes que em sembla que deuen créixer per aquí. Si em volgués acompanyar...

Continuen parlant-se de vostè. Per absurd que sembli en dues persones tan joves, sobretot després d’haver compartit una experiència tan intensa, segueixen gastant els vostès i els miri, els si no li sap greu i els com més li plagui. Massa formulismes en un parell de somriures que han passat dues nits sols en una mateixa habitació.

A la tarda, després de menar el ramat d’ovelles cap al corral, en Pere li ensenya els voltants de la masia. El mas Vinyals, de temps immemorials, ha senyorejat tot el Pla de les Eugues fins a les envistes de can Pla Xic. Rouredes i pinedes estenent-se rostos avall del Puigrodó, serpentejant entre els afloraments de marges i les escasses torrenteres que despentinen un altiplà humitejat per la boira a l’hivern i corsecat fins les entranyes al pic de l’estiu. Un gris blavós digne de pintar-lo a la memòria; un verd opac que no permet imaginar gaires jardins de roses; un marró tacat de negre que en arribar la tardor es despulla a poc a poc, sense cap mena de pressa, assumint com a pròpia la lentitud ancestral dels pagesos de la comarca. Una terra que es dibuixa al rostre de l’amo Vinyals, al rostre de la mestressa Vinyals, al rostre de l’hereu Vinyals, i que de mica en mica s’anirà dibuixant al rostre encara llis i tendre de la mestressa jove, la Remei, la dona vinguda del pla de Barcelona. Temps al temps, que lentament treballa. 58


Som a finals d’octubre, i la tarda ja no s’allarga tant com al mig de l’estiu. Han començat a bufar els primers vents, vents com els que varen despertar la Lluna al Montcau, vents com els que varen fer estremir la mà encara innocent d’en Pere i que varen esverar un escurçó arraulit sota la pedra que el noi volia fer fora del camp. Casualitats que canvien una vida, i que, inversemblantment, en fan néixer una altra. -Aquests camps són preciosos. -Trenca el silenci la Lluna, tot recollint un pom de farigola. -Si els veiés a mig juny, més i tot li agradarien. Llavors el blat i l’ordi ja fa dies que rossegen, i per poc airet que faci, les tiges es vinclen i sembla ben bé que et vulguin acariciar les galtes. Abans de la sega, m’agrada asseure’m dalt d’aquella pedra, aquella arrodonida d’allà dalt, i estar-m’hi quiet una bona estona. De seguida els pardals s’obliden de la meva figura i reemprenen la recerca de menjar. Amb les seves cames esquifides s’arrapen a una tija, sempre a mitja altura, de manera que el cap els quedi davant per davant de l’espiga. Amb el bec, d’un cop certer, en pessiguen un parell de grans i tornen a aixecar el vol, només uns instants, els necessaris per canviar de planta. I així una vegada, i una altra, i una altra. També es deixen veure algunes merles, les més atrevides, que s’aventuren fora dels boscos i aprofiten els caminois per reclamar una mica de teca. Cap al tard, les nebuloses d’estornells inunden el cel amb les seves danses i els seus girs erràtics. Aleshores només la presència d’algun aguilot o esparver pot trencar la calma. Són estranyament llargues i aquietades, les tardes de juny.

La Lluna no diu res. Calla i observa, i pensa, i aprèn, i s’oblida de les roselles i les sajolides, de les bosses de pastor i de la farigola que havien sortit a buscar. I posada a oblidar, s’oblida de la por que li feien els homes, s’oblida que fins que va arribar al pont de Querol no n’havia vist mai cap de despullat, i s’oblida que durant tres dies i dues nits ha netejat tots i cadascun dels racons de la pell de l’home que ara li parla del blat i dels estornells... d’això però, del tot del tot no se n’oblida.

Allarguen la passejada fins al rec dels Terres, darrera la parròquia de Sant Andreu, i s’encaminen cap als prats més assolellats de tota l’hisenda. Al seu voltant uns quants saltamartins s’apressen a amagar-se, i els grills menys afortunats de la temporada apuren les seves darreres cançons a la recerca de la femella que els ha de perpetuar. Tot plegat -música i amagatalls- es desplega sota els seus peus a mesura que la caminada avança i, sense que ells se n’adonin, se’ls comença a filtrar per la sola de la sabata, pell enllà, cames amunt, lentament amunt.

59


El sol comença a fondre’s rera la carena de Sant Sebastià, però no semblen tenir gaire pressa per tornar a casa, i continuen entretenint-se amb la pols del camí i les paraules vellutades. I entre la pols i el vellut, acaben per arraconar el darrer obstacle. Quan arriben al mas, han deixat de tractar-se de vostè. -La masia és magnífica, Pere, magnífica de debò. -Sí que ho és; almenys per fora. -Per dins també. Té un mobles encantadors, ferms, dels que dóna gust acariciar amb la punta dels dits. -Somriu la Lluna, imaginant-se el tacte de les calaixeres, les butaques, els llits... i de tot allò que sobre ells hi reposa. -Volia dir que és magnífic allò que es veu, però no estic gaire segur que també ho sigui allò que representa. -Matisa en Pere, allunyat dels discursos interns de la Lluna. -Què representa? -Moltes coses... massa coses. -Quines coses? No t’acabo d’entendre. -Ara sembla desconcertada, ella. -Mira Lluna, aquesta plana és terra de masos, la qual cosa vol dir que és terra de senyors, i també de masovers. No sempre és fàcil ser masover, com tampoc ho és ser senyor. -Tampoc és senzill ser aprenent de trementinaire, no et pensis. Sort de la Salut, que em cuida. -Tu tens la Salut i nosaltres ens tenim els uns als altres, però amb la diferència que nosaltres, més que tenir-nos, ens suportem. Són dues coses molt diferents. Si jo fos masover, per exemple, segurament ara seria mort. -Mort? Com vols dir? -Doncs que no crec pas que sent masover algú hagués obligat a un mosso a caminar més de vinti-set hores seguides per anar a cercar ajuda. Així que tu no hauries vingut i jo m’hauria mort. -Potser sí, però tu no ets masover. -S’han posat tots dos seriosos, com si el cordill que invisiblement els uneix s’anés ressecant a cops de paraules i ja no li quedés gaire elasticitat per compensar els diàlegs. La conversa, a estones, ratlla l’absurditat. -No, no ho sóc, però també estic una mica com mort. Si jo no fos fill de senyor, ara, en lloc d’avorrir-te amb converses sobre masos i terrenys, t’estaria demanant que em fessis un petó.

Zapp! Trencat. Adéu cordill, adéu absurditat. La Lluna se’l mira i envermelleix, tota ella envermelleix. No fa res més, s’envermelleix i prou. Encara està pensant què ha volgut dir en Pere quan el noi, visiblement ofuscat, intenta explicarse.

60


-Vull dir que... només que si jo no fos l’hereu Vinyals el meu pare no m’hauria fet casar amb la Remei, amb la filla rica d’un comerciant de Barcelona, i ara jo seria lliure, i... i... doncs que ara jo et podria demanar si tu... no saps com m’agrades Lluna, no saps com...

Amb el cap cot, en Pere no gosa ni respirar. Deixa que el seu cos tremoli com una fulla; no prova d’evitar-ho, només abaixa el cap i sospira per una mica de tendresa. No acaba la conversa, no sap com acabar cap de les frases que enceta. No saps com... i emmudeix, i ella emmudeix més encara. Són ja dins del mas, de manera que la Lluna, a manca d’una millor alternativa, enfila escales amunt cap a la seva habitació, i no en surt fins l’endemà. En Pere l’excusa a l’hora de sopar. Està cansada.

No dorm, en tota la nit que no dorm. Comença per no entendre com en Pere li pot haver dit allò. De fet no comprèn que ha volgut dir exactament. Demanar-li que li fes un petó. Un petó, per què el volia, un petó. Que li agradava... no saps com m’agrades Lluna... no ho entén. No ho vol entendre. No vol haver-hi de pensar, s’obliga a no pensar-hi, però com més s’hi obliga, més hi pensa, tota la nit que hi pensa, tota la llarga nit. I no pot dormir. Hi ha un moment que s’enfada amb ell. Com ha pogut, un home casat, casat de fa tant poc, i al replà de la seva pròpia casa, sota el mateix sostre que els seus pares, que la seva dona. Com ha pogut! L’enrabiada li dura poc, però, el temps que necessita per adonar-se que no l’ha molestada el que ha dit sinó únicament el lloc on ho ha dit. I si és així, si només li molesta el lloc, aleshores si li hagués dit en unes altres circumstàncies, allà al torrent dels Terrers, posem per cas, llavors... no hi vol pensar, no. Però hi torna a caure. Què hagués dit ella, llavors? No hi hauria hagut cap escala per on fugir, cap habitació on tancar-se, només ell, els seus ulls, el seu nas, la seva boca, la seva pell eixuta i coneguda, la seva pell i la seva petició... llavors què?

Quan el sol treu el nas per sobre de Tavertet, ella encara lluu un immens interrogant al mig del front. Mentre es vesteix encara hi és, mentre baixa les escales encara hi és, mentre esmorza -tota sola- llet acabada de munyir i pa blanc encara hi és. Quan surt a prendre l’aire i es deixa caure al mig de l’era encara hi és. Quan veu en Pere cavant a l’hort, allà un tros lluny, encara hi és. Mentre dubta per on anar a passejar encara hi és... però al mateix moment que decideix acostarse a l’hort, passa rera passa, peu rera peu, l’interrogant es fon. Quan el saluda, ha deixat d’existir. -Hola Pere. -Ah, hola. Eh, com estàs? -La mira tot just de reüll, sense deixar la feina. -Bé. 61


-D’això, em sap greu ahir, no sabia què... vull dir que no hauria... -Els ulls a l’aixada, els peus a la terra, el cap a dalt del cel. -No hi pateixis, no passa res. -Ja. Has dormit bé? -No. -Un no rotund, inversemblantment positiu. -Ho sento. No volia, no hauria hagut... -No he dormit bé ni malament, simplement no he dormit, però ara ja ha passat. Només em caldria una altra passejada. Em sembla que no em queda cap flor d’aranyoner. -Ara no en trobaràs pas cap de flor; surten totes a la primavera. -Els ulls a l’aixada, encara, a l’aixada. -Tens raó, ja no hi pensava. -Un perfil estrany i nou es dibuixa al rostre emmorenit de la Lluna. Està provant de ser, per primer cop a la vida, descarada.- M’he quedat sense excusa. Si vols, però, amb els fruits em conformo. -De fruits d’aranyons te’n puc ensenyar tants com convingui. -Ara sí, ara ja la mira, de fit a fit, i comença a perfilar-se-li el més gran dels somriures. -Segur que hi estàs disposat? -Ahir bé que ho estava. -Ahir era ahir, però avui has dormit als braços d’una rica barcelonina, i això pot fer canviar molts punts de vista. -No pas el meu. Avui, encara més que ahir, vull ser masover. -Jo, a diferència d’ahir, vull ser masovera.

Altra vegada a mitja tarda, després d’haver menat les ovelles, en Pere diu al seu pare que porta la Lluna a cercar aranyons, que els necessita. Surten del mas i es desvien cap al sud, cap al Feliuets, fent camí encara amb més lentitud que ahir, amb més lentitud i més silenci, com si les paraules pesessin massa i fossin difícils de pronunciar. Ell s’embarbussa un parell de cops i ella somriu, somriu com ahir, gairebé com ahir, només que amb molta menys innocència i moltes més pessigolles dins l’estómac. Arriben al torrent de la Caseta del Vinyets, i el remunten. Quinze minuts més tard, el salt de les Aranyes els fa aturar. Hi recullen aranyons, i amb ells, els retorna la fluïdesa. Sembla mentida, sent tan astringents com són. -Saps que recordo algunes coses, de quan estava allitat? -Engega en Pere. -Ah sí?

62


-Coses de la teva feina, de tot allò que la Salut t’havia ensenyat, ungüents i xarops. També recordo moltes coses de la darrera nit. Com va ser el teu naixement, el teu bateig, la teva vida a la cabana de Cornellana. Em sap greu que es morís la teva mare. -Sí, a mi també, encara que no la vaig conèixer. No he plorat mai per la seva mort, però sí moltes vegades per la seva absència. Sóc egoista, en aquest aspecte. -Tothom té dret a tenir una mare, i voler-la al seu costat no és ser egoista, és ser humà. -Una pausa, petita, com de digestió-. També recordo altres coses, a part de les paraules. -Quines altres coses? -Recordo un drap sec, que m’alleujava el cansament i em feia ressuscitar l’ànima. I recordo unes mans que el conduïen, ara cap aquí, ara cap allà... eren els millors moments del dia.

La Lluna es posa vermella altra vegada, però ara no desvia la mirada; clava les ninetes a les ninetes d’en Pere, i no recula. Deixen estar els aranyons i s’asseuen sota mateix del petit saltant, en una mica d’herba arrecerada sota els pollancres que conformen el bosc de ribera. La cara de la Lluna sembla tensa, però a la primera carícia d’en Pere es relaxa i es deixa anar. -Recordo que em vas treure la camisa, vas descordar botó rera botó, sense presa, amb por de no fer-ho bé... veus, així, com ara jo. -Mentre parla, en Pere li descorda la brusa, compassant el ritme dels seus dits amb la cadència de les paraules.- Em vas aixecar un braç, després l’altre, sense fer-me gens de mal. Recordo una pell extraordinàriament suau sobre el meu front, una pell que em va arrancar de la mort i em va fer tornar al món dels vius. Ho notes tu, ho pots sentir, ara? Assenteix amb el cap, incapaç d’articular cap paraula. Té els ulls tancats, la Lluna, però ho sent tot, ho nota tot. Una mà sobre el seu front, que baixa lentament, que li acaricia la galta esquerra, el coll, una mà grossa i suau que es desvia cap a l’esquena i que l’acaba d’alliberar de les peces de roba que li oprimien el pit. Nua de mig cos en amunt, gairebé ni respira. Alenteix voluntàriament el ritme dels pulmons i concentra tota la seva emotivitat en aquell tros de pell despullada que per primer cop rep les carícies d’un home. El seu cos es vincla com una tija de blat, com un camp sencer de blat, d’aquells que tan agraden a en Pere. -Recordo que em vares eixugar els braços, els omòplats, el pit. T’hi vares entretenir una estona, amb el pit. Me’l vares acariciar amb lentitud, jugant-hi una estona, fins gairebé eriçar-me’n els pèls. Així, així mateix ... ho recordes?

Sí que ho recorda; no va succeir exactament com diu ell, però poc importa. Deixa que en Pere li acariciï els pits, que els hi perfili. Té uns pits petits, ella; blancs, molt blancs, més encara en 63


contrast amb la mà colrada d’en Pere; uns pits acabats en punxa, drets, amb dues aurèoles lleument morades que s’ericen al notar la llengua humida del noi. Deixa que la llepi, que li ressegueixi les dues sines dibuixant cercles concèntrics, cada vegada més petits, cada vegada més propers als mugrons, fins que arriba al final i els hi mossega. -Ai! -Perdona. -No... segueix.

Li fa petons. Li fa un petó llarg a la boca, tendre, gairebé com per demanar perdó, i llavors n’hi fa més a la barbeta, al principi del coll, cap avall, en direcció a l’esquena. S’atura sobre l’espatlla, damunt mateix de la clavícula, i s’hi entreté. Li xucla la pell, l’estira cap amunt i llavors la deixa de cop, i li fa pessigolles amb la llengua. Ella s’estremeix i no pot reprimir el primer sanglot. S’excita. -Recordo... recordo també com em vares treure els pantalons, amb quina cura ho vas fer, primer descordant-ne les betes, llavors fent sortir una cama, l’altre per acabar. No saps què va significar per a mi. Jo estava inconscient, no veia res, no podia escoltar res ni pensar res, només sentia, notava, em deixava ressuscitar.

Mentre parla li descorda la faldilla, cada botó, cada llaç, cada gafet. Li treu, i sense donar temps a la vergonya, li desfà la roba interior i la despulla, nua del tot. Quan li posa la mà sobre el pubis, les formigues que per primer cop va conèixer al pont de Querol se li apareixen de nou, ara multiplicades per deu, per cent, per mil. Plaer sobre plaer. Res en què pensar, res de què tenir por; només plaer a la pell i als ossos, a les entranyes.

Ara és ella qui li treu la roba, amb més pressa que quan va arribar per curar-lo, amb més pressa i menys angoixa, sorprenentment segura de si mateixa malgrat no haver estat mai amb ningú. Quan -ja totalment despullats- ell es posa sobre seu i li mossega l’orella, està a punt de dir-li que és verge. No cal, pensa, no cal. Ell sap com cuidar-me. I sí, en sap. -Tens por? -Pregunta ell. -No. Tinc set. -Vols que vagi a buscar aigua? -Tinc set de tu. -Sencera, ferma, segura.

64


Les carícies duren molta estona, fins i tot hi ha un moment que sembla que no ha de passar res més, que tot es morirà així, entre petons i pessigolles. S’acaricien mútuament l’esquena, el cul, el pit, el sexe. Mans i boca en un joc ancestral al qual tothom hi sap jugar però que alhora a tothom li resta molt per aprendre. Mitja hora més tard, s’aturen. Ell encaixa la seva esquena al tronc d’un arbre, amb les cames obertes estirades endavant, fent una cadireta. Ella s’asseu a sobre seu, amb compte, deixant que la penetri. Li fa mal, però no crida, aquesta vegada no crida. Mai un dolor havia estat tan dolç. Per primera vegada sap què vol dir tenir algú dintre seu, i li agrada. No té cap orgasme, no xiscla ni es mor de plaer, però és la primera vegada, i mai l’oblidarà.

No l’oblida durant tota la nit, no l’oblida mentre somnia, mentre es deixa portar pel país de Morfeu. No l’oblida l’endemà, quan al mateix lloc, gairebé a la mateixa hora, tornen a fer l’amor amb la mateixa passió i les mateixes formigues. No l’oblida en les tres tardes seguides que es despullen i s’estimen al peu del salt de les Aranyes, sense vergonya, sense preocupacions, sense remordiments. No l’oblida quan, després de tres dies d’erotisme, arriba la Salut i la felicita per la curació d’en Pere.

65


EL PREU DELS FAVORS

Els tres primers mesos del 1891 han estat especialment freds, de manera que la construcció de l’edifici principal de la fàbrica ha sofert sensibles retards. Hi ha hagut dies, especialment cap a finals de gener, que el fred ha estat tan viu que no s’ha pogut posar ni un maó. Fins fa quatre dies el morter es congelava, les mans dels paletes s’escribellaven fins a fer-les sagnar, i tots plegats prou feina tenien a sobreviure arremolinats al voltant de les fogueres. Ha nevat quatre vegades, aquest hivern, quatre nevades de les grosses, d’aquelles de dos pams. Les caramelles que penjaven dels teulats, aquests mesos, han arribat fins a terra, dibuixant impressionants columnes de gel a quina més gruixuda. Han estat uns dies complicats per a en Jaume; també per a molta altra gent. Tothom s’ha començat a impacientar, ja sigui per l’endarreriment de les obres, per la manca de maquinària o per les reticències dels pagesos a sembrar remolatxa. Els bancs, els creditors, els advocats, els representants, els polítics, tots impacients, amb la pressa a les espardenyes. Tots menys el senyor Miret. De més grosses en caigueren a Prats de Molló, acostuma a mussitar quan algun veí de Vic li fa mofa pel carrer. I és que ja fa dies que tota la comarca està assabentada de la vida i obra del Senyor Miret. Del senyor Planas -l’altre Senyor amb majúscules- no se’n coneix gran cosa, però d’en Martí Miret, gairebé tot. Tothom està al corrent que anava per capellà, però que va penjar els estudis eclesiàstics al 1873 i es va presentar a la darrera carlinada (els motius pels quals va fer aquest pas ja no estan tan unificats en la rumorologia de la plana, bellugant-se entre un desengany amorós, un amor excessivament correspost o un escàndol de naturalesa indefinida al seminari). De resultes de la guerra sembla que va ser ferit a Prats de Molló, però que tot i així va acabar sent nomenat brigadier. Fou aleshores quan va marxar a servir a Cuba. En tornar, acabà de rematar la seva carrera militar amb un destí a les Balears. D’aquí, a la construcció de la sucrera, tothom i suca el seu propi pa. El cas és que, més o menys, això és el que la comarca sencera veu dibuixat al rostre estranyament morè del Senyor Martí Miret quan se’l troba casualment per algun carrer de Vic.

Ara, amb el març ja a les acaballes, el clima s’ha tornat més suau i temperat, amb dies de fred intens, això sí, de molta boira i alguna tamborinada, però amb un sol cada vegada més decidit, amb més ganes d’escalfar que no pas de fer la punyeta. Algun que altre dia ha fet caloreta i tot. En Joan i en Jaume continuen trobant-se a la seva taula de La Cova, tot i que no tant sovint com voldrien; de tant en tant també s’atreveixen a ignorar el fred nocturn i pujar a beneir el cim. Si no

66


fos per la mare d’en Joan que a tothora l’atabala, i la dona d’en Jaume que no para de fer morros, els dos joves viurien l’etapa més feliç de la seva vida. -Haig d’anar a treballar, Joan, no em puc quedar més. Tu també hi hauries d’anar, al despatx segur que et deuen trobar a faltar. -Repeteix per darrera vegada en Jaume, assegut a la taula de La Cova, després d’esmorzar un bon plat de patates amb oli. En Joan no en sortiria mai, d’aquell cau. -Per mi rai, em sembla que ja els tinc domesticats. Va vinga, només una altra gerra. Gep, l’última, que aquest minyó ha d’anar a bastir una xemeneia! -No Joan, que haig d’enfilar-me a les bastides. -Va home, no siguis així, que tens por que no et quedi prou recta? Si la saps enfilar tan bé com enfiles altes coses, no et cal patir. -Exclama, burleta. -He dit que prou, Joan. I tu també hauries de parar, em sembla que ja en portes massa, de guerres, aquest matí. Sortim que ens toqui l’aire. -Vol parlar seriosament, en Jaume, però involuntàriament un mig somriure se li escapa per sota el nas. Com sempre, la xerrameca d’en Joan és inesgotable.

Mentre en Joan s’asserena i fa un xic de temps abans d’entrar a treballar al despatx, en Jaume s’encamina cap a l’estació de trens, a recollir el darrer encàrrec que ha fet als tallers de Barcelona, unes peces de la màquina de pastar que se li havien espatllat. Només arribar-hi, aixeca els ulls i es queda palplantat. No pot evitar repetir el somriure. Fa tres dies que no va a la fàbrica -feina de despatx- i no es pot creure que la xemeneia hagi avançat tant. Envoltava de bastides de fusta, s’enlaira un bon grapat de metres del terra, els suficients per permetre que sigui visible des de l’estació mateixa. N’està orgullós, molt orgullós. Quan arriba al peu de la construcció, el cor se li encongeix fins gairebé desaparèixer-li. A vegades calen coses grosses per adonar-nos com en som, de petits.

Una mica més al nord de la plana, sota mateix dels contraforts del Puigrodó, en Pere Vinyals ja fa estona que tresca. S’ha llevat d’hora i s’ha posat la camisa blanca -una mica curta de mànigues- perfectament emmidonada, com li cal a un pagès de la seva categoria. La camisa blanca i els pantalons negres, de vellut, sense una arruga, sense cap sargit, encinturats per una amplíssima faixa vermella, d’un roig sang. Així guarnit ha portat el cistell de vímet curull de llavors per sembrar al masover, i així mateix ha enfilat el camí de Vic amb el ferm propòsit de solucionar el problema que des d’ahir l’amoïna.

67


Amb el Pla de les Eugues a la seva esquena i el Puigrodó protegint-lo de qualsevol malpensada, en Pere es sent amb forces i amb arguments per tal de corregir l’estropell. No pot ser, va estar cridant tota la tarda d’ahir a la seva dona. No pot ser, ha repetit incomptables vegades mentre somniava. No pot ser perquè no pot ser, i ja està! Aquest és el seu argument, i el troba poderós, definitiu. Com no li ha de trobar, si li ha estat funcionant gairebé tota la vida! Des que el seu pare Llorenç es va morir i ell va passar a ser l’amo, ningú li ha refutat mai, i en conseqüència, se’n refia. Però a mesura que s’allunya dels seus camps i va topant-se amb els primers hostals i tavernes de fora vila, indici premonitori que les muralles de la capital s’apropen, la confiança se li afebleix i l’argument se li aprima. No és pas imbècil, i sap que raonaments com aquests cal disfressar-los un xic per tal que tinguin el seu màxim efecte. No cal buscar-ne de nous, no serveix de res evitarlos, només es necessiten uns quants retocs a les arestes més punxegudes i Santes Pasqües. El problema, com sempre, és el maquillatge. Sap que amb els Senyors Miret i Planas, un perquè ho dic jo no li funcionaria. Necessita enllustrar-ho amb una bona capa de pintura, i fins que no arriba a les envistes de Vic, no la troba. Quan, enfilant la petita pujada que l’ha de menar a les portes de la ciutat, comença a entrellucar el perfil dels campanars de la Catedral, de la Pietat, o fins i tot la ferma columna massisa del campanar de la Mercè, compra el primer pot. En veure, allà al fons, la silueta de l’església del Carme, compra el segon. Ja en tinc prou, es diu a si mateix, ja en tinc més que prou. I el camí fins a la nova fàbrica se li fa realment curt i amable, com si l’hi haguessin acostat uns quants metres per tal d’estalviar-li un tros de caminada. -Bon dia. Voldria parlar amb els Senyors. -Ha arribat al petit edifici de fusta bastit al davant de la fàbrica, que conjuga alhora les funcions d’improvisada oficina i d’ocasional magatzem.- No tinc hora demanada, senyoreta, no cal que m’ho pregunti. Només digui’ls que el senyor Vinyals ha vingut a veure’ls. Ells sabran què els convé.

Està nerviós; malgrat tots els pots de pintura, tots els maquillatges i totes les seguretats no pot reprimir aquest puntet aspre a la veu que li apareix sempre que les neurones se li revolucionen un xic més del compte. Poca gent li coneix el defecte, potser la seva dona, el seu fill gran i algun que altre masover, però tot i així li fa vergonya demostrar debilitat. Mentre s’espera, sembla talment que el seu pare Llorenç encara li continui burxant l’orella, per molts anys que faci que és mort. En Pere sap que aquestes xerrameques l’acompanyaran fins a la tomba. -Sigues tan poruc com vulguis, sempre i quan la por no et traspassi mai la portella dels ulls clucs. Roba d’amagat, i els amics et diran que ets un heroi. El dia que siguis enxampat, els mateixos amics t’escopiran a la cara i et titllaran d’enemic seu. 68


Això mateix li va ensenyar el seu pare, i això mateix li hauria volgut ensenyar en Pere al seu hereu si no fos perquè les coses són com són. -Bon dia, senyor Vinyals, quin plaer veure’l per aquí. Ja s’ha decidit a plantar remolatxa, aquest hivern? -El Senyor Miret el rep al cap de cinc minuts escassos, amb la respiració agitada per la pressa i un somriure als llavis que convida a l’afalac. -Hi rumio, Senyor Miret, hi rumio. Però abans hauríem d’aclarir unes quantes coses. Dies ha que em vinc fixant en aquesta xemeneia que vostès estan aixecant darrera de la fàbrica. -Li agrada, oi? Una aposta personal del nostre arquitecte. Aquest matí mateix em comentava com n’estava d’il.lusionat. No l’he acabat d’entendre, deia no sé pas què d’un reflex condicionat, cap amunt i cap endavant i no sé pas què més. Em sembla que al final encara ens farà famosos, no troba? -Aquí, aquí. Aquí volia arribar jo. -Reprèn en Pere- Nosaltres som gent senzilla, sap, gent de pocs colors i poques viandes. Ens agrada anar vivint amb un esclop i una espardenya, na tirant, que diem. Així som i així ens agrada que ens vegin i ens coneguin. Que cal llaurar un camp, doncs el llaurem de bona matinada. Que cal fer la casa més gran, doncs la fem amb els veïns i els amics, amb un mestre d’obra i quatre paletes. Que ens calen sabates noves, en comprem un parell no gaire diferent del que se’ns ha fet malbé. Na fent com sempre, com tota la vida, oi que m’entén? -No del tot... Vol dir-me que li agrada o que no li agrada? -Ni m’agrada ni deixa d’agradar-me... és només que aquí, a Vic, per mirar al cel de prop ja hi tenim els campanars de les esglésies, que prou n’hi ha. No volem que nostre senyor se’ns enfadi, oi Miret, no ho voldríem pas. De xemeneies, si n’hi ha d’haver, que no siguin massa altes, poc cridaneres com si diguéssim; no convé que per una xemeneia la gent comenci a pensar coses que no són, coses que no convé que pensin. Una mica de moderació faria el fet. -I què entén el senyor Vinyals per una mica de moderació? -Fa en Miret, sense entendre la xerrameca però delerós de complaure un propietari de cognom Vinyals. -La meitat. -La meitat de què? -La meitat del campanar de la Catedral. -Ha arriscat fort. Havia pensat demanar-li que fos del mateix tamany, per no crear suspicàcies terrenals i celestials, però ha aconseguit dominar prou l’aspror de les paraules com per envalentonar-se a demanar-ne la meitat. El senyor Miret se’l mira i sembla que rumia. Segons més tard, somriu i torna a obrir la boca.

69


-Miri, li seré franc. La veritat és que no m’importa gaire si la xemeneia fa dos pams, dos metres o dos quilòmetres. Això és cosa de l’arquitecte, ja li he dit. Si vol parlar-ne amb ell, l’acompanyo. Els dos homes donen la volta a l’edifici, pel cantó de muntanya. Fa un dia radiant, sense cap núvol, serè i llis com una bassa d’oli. Al fons, Sant Sebastià i el Puigrodó llueixen el seu perfil, retallat amb precisió mèdica. Arriben al peu de la xemeneia, i el senyor Miret li assenyala amb el dit la figura de l’arquitecte enfilat sobre la bastida. Són a contrallum, de manera que en Pere no veu gairebé res. Es posa la mà sobre el front, fent visera, i acluca els ulls el màxim possible, per limitar la quantitat de sol que li socarra les retines. -Tens visita, -crida el senyor Miret dirigint-se a l’arquitecte- el senyor Vinyals vol parlar-te. -Qui? -Mig respon en Jaume dalt del darrer graó de la bastida. -El senyor Pere Vinyals. -Insisteix. -Em sap greu, tinc feina. Què em vol? -Digui-li vostè mateix, senyor Vinyals, guanyarem temps. -Diu en Miret, ara amb veu més baixa, girant el cap cap a l’amo del Pla de les Eugues.

En Pere no sembla gaire segur de què ha de dir. L’incomoda haver de parlar així, amb els ulls gairebé tancats i a crits. Haver de demanar una retallada de la xemeneia a l’arquitecte que l’ha ideat ja seria prou complicat cara cara, però així... no sap com començar. A més, aquesta veu, aquesta veu... no sap què té, però el fa sentir inquiet, malament. Li arriba a les orelles amb retard, mig somorta pel soroll dels operaris, fins i tot segons com li resulta familiar. No li agrada. Gens. Al capdavall, però, s’acaba per decidir. Mirarà de ser prudent. -Miri, li hauria de parlar. Voldria demanar-li un favor. -Cap resposta, cap comentari que l’indueixi a seguir o a abandonar. Decidit a solucionar-ho, continua. -És sobre la xemeneia sap, voldria...d’això ehh... m’agradaria que es replantegés el seu volum, que la fes més discreta, més petita... més a mesura de la gent de la plana. Li demano com un favor personal. -Em pensava que no me’n demanaria mai més cap, de favor. -Deixa anar en Jaume, negant amb el cap. -Com diu? -I al mateix instant que acaba la frase, en Pere se n’adona. Ho sap, sap de què li sona aquella veu. En la darrera visita al seu pis, no fa pas gaires dies, havia jurat que mai més li demanaria res. -No res, pare. Ja baixo.

70


Un cop. Un cop fort al pit, d’estaborniment. En Jaume. L’arquitecte. El seu fill. El seu fill gran. Un cop sec i dur que li ha desgavellat el cervell. Una boira grisa i espessa dins del cap. El pit partit, el cor cremat. El seu fill gran, el que ell va enviar a estudiar agricultura a Barcelona, estudis que ell va pagar religiosament. Un forat al pit i al cap. Arquitecte. No n’hi ha prou que sigui maricon , ara resulta que és arquitecte. -Fill de puta! -Gira cua i, sense esperar-lo, se’n va.

71


LA CALAIXERA

Simultàniament, a l’altre cantó de la ciutat -a l’ala nord del seminari- les mateixes paraules lletra per lletra es pronuncien amb una irascibilitat molt propera a la d’en Pere. -Fill de puta! -No li convenen aquests estirabots, senyor bisbe, no li convenen. -Surti ara mateix del despatx. Fora!

I mossèn Enric surt, amb el somriure als llavis que tant ha somniat, que tantes vegades ha dibuixat dins del seu cap. Ja res pot fallar, tot ha sortit com ho tenia previst. Aquesta vegada sí, la victòria és seva, ben seva. No ha tingut pietat. Feia massa anys que la ferida li sagnava.

Quan mossèn Enric va arribar al bisbat de Vic, procedent de Súria, era un jove prometedor que de seguida va atraure l’atenció dels seus mestres. Clar de cap i despert de senderi, semblava especialment dotat per al sacerdoci. De temperament calmós però no exempt de geni, sabia nedar a contracorrent quan calia, mantenir el respecte que l’escalafó exigia i ser alhora prou murri per aconseguir tot allò que es proposava. Aprovava els cursos amb nota -mai la millor, però sempre de les primeres- i amb les converses cara a cara es defensava meravellosament. Alt, cepat, amb clara tendència als cabells grisos ja de ben jove, Enric Sala i Tornei fou ordenat sacerdot el 12 de juny de 1866. Els seus pares, vinguts expressament de Súria, el felicitaren. No sabien que l’endemà el seu fill mitjà ploraria.

Si alguna cosa es donava per segura aquell juny del 66 era que mossèn Enric es quedaria a exercir a la capital. I no a qualsevol església, no als Dolors o Sant Francesc, no al Remei o als Caputxins; a la Catedral, sota la santíssima i magnànima protecció del senyor bisbe. Qui hagués gosat imaginar una altra cosa per a la perla del seminari! Però no. La comarca sencera s’equivocava. I de tros, de molt, moltíssim tros.

De fet, l’Enric s’hauria conformat amb força menys que amb la joia de la corona. S’hauria avingut a desfogar-se en parròquies com les de Manlleu, Torelló, Roda i tot, per fer-se un nom i retornar a la capital amb els galons posats i el somriure a punt per ensabonar qualsevol cardenal. S’hauria conformat amb gairebé qualsevol parròquia que no fos la de Castellar de la Creu. Amb la seva habilitat pels sobreentesos, s’havia prou assegurat que les seves preferències, i sobretot els seus desdenys, arribessin a les orelles dels senyor bisbe. A fe que hi varen arribar. L’endemà 72


de la seva consagració es va llevar amb un somriure als llavis i se’n va anar a dormir amb espurnes d’odi als ulls. L’havien destinat a Castellar.

En aquells dies -de fet encara avui ho és- Castellar de la Creu era la parròquia menys atractiva de tota la comarca. Un cementiri de mal reposar, en deien els seminaristes quan els paters no els podien sentir. Sense cap nucli principal on encauar-se, sembrat de masies esparses i gairebé del tot independents entre si, el poble de Castellar tenia fama d’ingovernable, de feréstec, d’escèptic, d’anar a la seva i tenir els seus propis costums per totes i cadascuna de les litúrgies que el dia a dia de la parròquia requeria. Ningú a qui aconsellar, cap persona culte amb qui discutir, només minúcies i misèries per perdonar. El que tothom deia, una tomba.

Massa brillant, mossèn Enric; massa astut, massa altiu, massa ambiciós; sobretot això darrer, massa ambiciós. El senyor bisbe no era gaire llarg, tothom ho sabia, però sembla que ho era prou per adonar-se que aquell novici més que donar-li consells, li prendria el bastó. I se l’estimava molt, el bastó, el senyor bisbe. Molt. Castellar de la Creu a canvi d’un bastó. Una lleu sotragada a la consciència a canvi d’un bastó. Decididament, una tomba. D’això, ara en fa prop de 25 anys.

Però resulta que fa uns vuit mesos, a la sagristia de l’església de Castellar, hi varen aparèixer humitats. Situada a l’esquerra de l’altar, just al cantó oposat de la portella que mena al campanar, l’entrada de la sagristia pot donar una idea del gruix que tenen les parets de l’església de Sant Andreu. Més de mig metre, segur. Unes parets sòlides, gruixudes, que a l’hivern no deixen que la boira s’hi encaui i a l’estiu mantenen una frescor si més no raonable. Però vés per on, just sobre la calaixera hi apareixeren humitats. Alineada com la resta de l’edificació, o sigui de ponent a llevant, la sagristia sempre ha disposat d’un mobiliari escàs. Tota pintada de blanc, alta de sostre i amb rugositats a les parets, de temps immemorials que ha estat ocupada per un armari immens a ponent, on s’hi guarden les casulles i els complements que disfressen de bones persones als capellans; una taula de fusta a llevant -dessota l’única finestra que permet l’entrada de la llum solar- tota pintada de marró, que funciona alhora de superfície de treball i d’improvisat magatzem; i per acabar, una calaixera a la paret encarada a nord, davant per davant de la porta d’entrada. Aquesta calaixera ha estat sempre, de lluny, el més valuós de l’estança. Una calaixera de les d’abans, ferma, ampla, amb infinitat de petits calaixets superposats, cadascun d’ells coneixedors de secrets i de passions, amb la fusta sense treballar, llisa llisa; una calaixera com déu mana. I exactament sobre seu, una taca d’humitat.

73


Mossèn Enric, en veure el cas, va fer venir un paleta de Vic, i li va donar pressa. Quan en Ton va veure la taca, arrufà el nas. Això seran uns quants dies de feina grossa, mossèn, uns quants jornals llargs. Són parets rabassudes, i si la humitat s’hi ha entaulat, vol dir que alguna de gruixuda en passa... -De diners en tenim pocs, Tonet, ja t’ho pots imaginar. No hi hauria alguna alternativa? -Si li sembla podem mirar d’eixugar-ho i no tocar gaire res més, si de cas una mica de morter per la part de fora, però no solucionarem res. La paret és cara nord, i si no fem una feina ben feta, amb les primeres pluges hi tornarem a ser. -No sé pas com ho pagarem, anem tant curts de bossa. -Vostès rai, prou que en saben de parar la mà quan els convé! -Va amollar en Tonet, farcit de sornegueria. -Ja no és com abans Tonet, no és com abans. Ara pares la mà i justet justet t’hi deixen un somriure. -Sempre els queden les indulgències. -Com vols dir, Ton? -La cara de l’Enric fou de sorpresa, si més no ho va semblar. -Vinga mossèn, amb mi no cal que dissimuli, jo mateix vaig fabricar el segell Papal pel senyor bisbe! -No et segueixo, ara. El segell de plom Papal? -El mateix. -Però si només el fa servir la Cancelleria Apostòlica per ratificar les Butlles Pontifícies! -Doncs el que jo li vaig fer al senyor bisbe el deu voler per adornar el despatx. -Mossèn Enric amb prou feines va copsar la ironia. De fet, no la va copsar gens.

Així s’hauria mort el tema de no ser per dos aconteixements més que succeïren els dies posteriors. Tres casualitats, tres fets independents entre si que per ells mateixos no haurien conduït a res, però que posats un darrera l’altre feren possible que el somriure eternament desitjat nasqués per fi en els llavis d’Enric Sala i Tornei. Després de la conversa amb en Ton, va venir l’entrevista amb el secretari del bisbe.

Mossèn Enric va arribar-se al despatx del bisbat amb l’extrema seguretat que la resposta seria no. Mai hi havia diners per a res, i menys per a una petita i absolutament ignorable comunitat com la de Castellar. Si es va prendre la molèstia de realitzar la caminada fins a Vic i demanar audiència, fou més per rutina que per convicció. De cap de les maneres li concedirien els diners per reparar les humitats que amenaçaven la calaixera. I gairebé va tenir raó... gairebé. 74


-Ho sé, secretari, ho sé. No hi ha diners. Però pensi que és un cas de necessitat. La sagristia ens cau a sobre, i el paleta que vaig fer venir m’ho va deixar molt clar: o es talla de soca-rel, o se’ns cronifica. -Intentava exagerar com fa tothom, amb aquella minúscula esperança que en demanarne cent n’hi concedissin deu. -No s’imagina el greu que em sap, mossèn. Però és que la caixa... amb les darreres visites pastorals, i els concilis... no ho vulgui saber. No hi hauria cap manera que els vostres feligresos, no ho sé, alguna col.lecta potser, alguna ajuda... -Em sembla que no els coneix gaire els meus feligresos, oi? -No, no en tinc el plaer -afortunadament, va estar a punt de dir el secretari-, però sempre es pot trobar alguna fórmula... -No sé pas quina.

I ja girava cua quan una veueta interior el féu aturar. No, va pensar, és una tonteria. Deixa-ho estar. I va fer dues passes més, fins a la porta del despatx del secretari. En agafar el pom, però, ho deixà caure. -Bé, ara que hi penso, el paleta va dir-me no sé pas què d’unes indulgències. No en sap pas res, vostè? -Indulgències, diu? No sé a què es deuria referir. Aquests jornalers, a vegades... -Amb la veu hi va voler treure importància, el secretari, però amb la cara que hi posà va aconseguir encendre una llumeta dins del cap de mossèn Enric. -Sí, ja ho vaig pensar jo. Indulgències i segell Papal, no sé d’on ho va treure. -Féu l’Enric, com si res. -Segell diu? -De plom! -Deixà caure, com si realment la paraula pesés molt. -Ja ho veig. No deu ser res, vajanades... D’això, quin paleta m’ha dit que va fer venir? -Ah, no li he dit pas. Un tal Ton, no el deu conèixer. Tonet de ca’l Masdeu, es fa nomenar, de Vic mateix. -Tonet... Tonet. No, no el conec pas. Miri, sap què farem, ho parlaré amb el senyor bisbe i veurem què s’hi pot fer. -Veurem doncs. Adéu siau.

I llavors sí, va obrir la porta i va marxar, desdibuixant el camí que l’havia portat de la més petita de les parròquies a les més altes instàncies de la cúria comarcal. Un regust estrany el va acompanyar durant tot el viatge. Alguna peça no acabava d’encaixar, i aquella llumeta cremant 75


dins del cervell... Si ho pensava fredament, la reunió no havia pas estat gaire diferent del que s’esperava: bones paraules i ni cinc de calents. Però aquell canvi en la veu i sobretot en la cara del secretari quan va deixar anar allò del segell... imaginacions seves, segur. Però d’altra banda...

El parell de dies següents es varen morir entre sospites i falses esperances, però al migdia del jorn que en feia tres, va rebre una carta. Signada a puny, amb ploma, manuscrita ni més ni menys que pel senyor bisbe. Tota una proesa; la primera en 25 anys. I el més estrany de tot, una carta on es deia que sí. El bisbat repararia les humitats... no es podia consentir que es fes malbé semblant calaixera.

Emboirat per tot el batibull d’informacions aparentment sense sentit que se li havien acumulat els darrers dies dins de l’encèfal, aquella tarda mossèn Enric va haver d’anar a confessar. Era l’hora. Cada dimecres, a dos quarts de sis de la vesprada, tocava confessió. La senyora Mascarell l’esperava. No li venia gens de gust anar-hi, hauria preferit descansar una estona i ordenar els pensaments, ni que fos una mica, però la dona de Vicenç Miradelteix no era de les que els agrada esperar. -Ave Maria Puríssima....

Escoltar amb la mínima atenció que el sacrament requeria se li féu difícil a mossèn Enric. La deixà parlar, li deixà explicar els pecats de sempre, les queixes de sempre, lamentacions conegudes d’antic, tot plegat la tomba que amb tanta eficiència havia encertat a cavar el senyor bisbe llavors en feia 25 anys... fins que una paraula, l’única que ho hauria pogut fer, el féu ressuscitar. I li va esfumar la boira. -Com ha dit? -Que si em podria explicar que són exactament les indulgències. És que el senyor bisbe m’ho va dir tot tant de pressa que ja no me’n recordo. Silenci. -Mossèn? Mossèn Enric? No el voldria pas incomodar, és només que si vostè ho sabés... de fet, potser millor que ho torni a preguntar al senyor bisbe. -No, no, disculpi’m. Les indulgències deia... són, són com una manifestació de la misericòrdia del Pare, que surt a l’encontre dels seus fills per oferir-los el do de la reconciliació. Ve a ser com una mena de redempció davant de déu de la pena temporal dels pecats que ja han estat perdonats. -Dels pecats que ja han estat perdonats?

76


-Sí. Tot pecat genera una doble conseqüència: una pena eterna, que és perdonada amb la confessió; i una pena temporal, que només es pot redimir amb les indulgències.

Va dir tot el sermó mecànicament, recitant el que s’havia après de memòria al seminari, buidant el pap que quan encara es pensava que tenia un futur per davant s’havia dedicat a omplir generosament. Mentrestant, les seves neurones més incisives no paraven de rumiar. -I només es poden guanyar per a un mateix o també per a d’altres persones? -Insistia la Consol. -No, cadascú s’ha de guanyar les seves. Excepte en el cas dels difunts. Es poden guanyar indulgències en nom dels difunts... Escolti Consol, i diu que el senyor bisbe li va parlar d’aquestes indulgències? -Sí, en persona. -I quan va ser, això? -Doncs en deu fer ja un bon grapat de setmanes. Va ser en un sopar que el meu marit i jo oferírem a casa. Hi convidàrem el senyor bisbe, òbviament, i després de les postres, en una conversa privada però informal, me’n féu esment. -Què li va dir, exactament? -M’explicà que tota dona piadosa en necessita, que la major part de la gent de bé de la plana ja en tenien, i em relatà els passos que calia seguir. La de la setmana passada la guardo al secreter. -Com vol dir que la guarda? I d’això, quins passos diu que li va relatar? -A cada paraula de la Consol, una nova sinapsi nerviosa es generava al cervell de mossèn Sala. Un nou enllaç, una minúscula part de la solució. -Doncs bé, serien la... la confessió sacramental, la comunió eucarística, la peregrinació a la casa del pare, les oracions, la visita a una determinada església, l’obra de caritat als pobres i l’obtenció del certificat. -L’obtenció de... com ha dit? -El certificat, mossèn, ja li he dit que el guardo al secreter. -Però si no en cal cap, de certificat! Les indulgències es guanyen davant de déu, i és només a ell que cal certificar-les. -Oh, i tant que en cal. Com se sabria que s’han obtingut, d’altra manera. I és un certificat emès pel Sant Pare, amb el segell i tot! -Una indulgència segellada, és clar! Sembla mentida que no hi hagués caigut. Sembla mentida! -Com diu, mossèn? -No res, no res. Suposo que hi deuria haver gratificació? -Va gosar aventurar mossèn Enric. Es feia creus de la seva poca perspicàcia. 77


-Només faltaria! Vostè sap millor que jo que el Sant Pare està molt ocupat, i si té la gràcia de perdre una mica de temps en la nostra salvació, què menys que compensar-li. Al capdavall, una petita donació... -Com de petita? -Molt més petita del que es mereixeria. El senyor bisbe es va comprometre a fer-hi els tractes, ja veu si n’és de bona persona. Ell mateix em suggerí la suma. -Ja ho veig. No hi pateixi, doncs, que la indulgència segur que ben concedida està!

Així, sense boira, amb el somriure a punt de florir, és com mossèn Enric s’ha presentat avui davant del senyor bisbe i li ha exposat el conjunt de casualitats. No ha volgut parlar amb el secretari, aquest cop. Directe a l’amo. Ha escollit un llenguatge el màxim de florejat possible, allargassant les frases en memòria del que li feren practicar al seminari. Ha fet unes quantes giragonses, ha gastat un grapat de protocols, i ha consumit més de tres quarts d’hora per embastar una història amb un final previsible. Un segell falsificat, un certificat d’indulgència innecessari, una compensació econòmica no gens despreciable, un mica de corrupció aquí, una mica de podridura més enllà... tot plegat, un regal per al mossèn de Castellar. El bisbe no ha dit res en tota l’estona, i només pels consecutius canvis de color en les seves rabassudes galtes ha pogut determinar l’Enric el seu estat d’ànim. -Ara sí que ja la deu tenir ben plena oi, la caixa, sa excel.lència? -Ja veig per on va, mossèn, ja ho veig. Vol una mica de pastís. -No. El vull tot. -No sap què diu. -Vermell, vermell intens tenyint la papada del senyor bisbe. -Oh, i tant que ho sé. Hi tinc algun amic a la Santa Seu, sap, algun amic que em deu un parell de favors de l’època del seminari. Estaria encantat de fer-li saber a sa Santedat que per províncies hi corre un segell molt semblant al seu. -Digui’m quants diners vol i acabem d’una vegada. -No en vull cap, de diner. -Ah no? I doncs, a què ha vingut? -A buscar allò que em pertany. -No veig res que li pertanyi, aquí, mossèn. -Jo sí. El seu seient. -No em faci riure, Enric. No em faci riure. 78


-Res més lluny de la meva intenció. Vull que demà mateix escrigui una carta. Una carta de dimissió. Inventi’s l’excusa que vulgui, no m’importa gens. Vull una carta de dimissió i una altra de testamentària. Proposarà el nom del seu substitut. Un nom com Enric Sala i Tornei. -Fill de puta! -No li convenen aquests estirabots, senyor bisbe, no li convenen. -Surti ara mateix del despatx. Fora!

I mossèn Enric surt, amb el somriure als llavis que tant ha somniat, que tantes vegades ha dibuixat dins del seu cap. Ja res pot fallar, tot ha sortit com ho tenia previst. Aquesta vegada sí, la victòria és seva, ben seva. No ha tingut pietat. Feia massa anys que la ferida li sagnava.

Se’n torna absolutament satisfet a Castellar; mai havia experimentat una sensació de felicitat semblant. És com si centenars de llumets de colors li fessin petons a les galtes, a l’esquena, al mig de l’espinada. Petites esgarrifances que li travessen el cos, que l’electrifiquen. Un orgasme eclesiàstic amb 25 anys de retard.

Quan l’endemà és citat al bisbat, quan el secretari en persona el ve a buscar amb la carreta de 2 bous, se sent exultant. Pel camí una sola imatge el manté ocupat: el record de la cara del bisbe, aquell pa de pagès a punt d’explotar que el va fer fora del despatx que a partir d’avui ell ocuparà. Només arribar, però, l’estómac se li regira. El rep el senyor bisbe amb un somriure d’orella a orella, un somriure massa gran per a algú que està a punt de dimitir.

79


PRIMA Un verd suau, de poma tendra; un groc molt groc, d’aquells grocs que no ofereixen dubtes; un vermell escà s, de sang cohibida; un lila intens, amb complicitats i matisos. Jocs de llums amb la paraula amor.

80


TALLATS AMB FOC I NEU, SENSE CAP LLÀGRIMA

Quan en Pere arriba al Pla de Sant Roc, està rebentat. Mort. Per res del món, li diu a la seva dona, quan la Remei insinua que aquest any potser no caldria. Cap nevada ni cap ventada impedirà que Sant Roc tingui la seva corona! I dit això, surt de casa engiponat amb l’abric de llana, la bufanda negra dels dies de festa i un barret encastat fins les orelles. Porta les sabates d’hivern, les de canya alta, i uns guants de pell llisa, una manyopla que només deixa lliure el dit gros. Així i tot, només de sortir ja tremola.

De fa anys, del temps del seu pare Llorenç i més encara, el dia de la vigília de Nadal els de can Vinyals porten una corona de llorer a l’ermita de Sant Roc. Ell no ha sabut mai com va començar la tradició, i dubta que el seu pare o fins i tot el seu avi ho sabessin. Costums d’antic, de quan el mas Vinyals va començar a senyorejar tota la solana del Puigrodó, tota la costa del Forn, de cap a cap. Que ell recordi, mai un 24 de desembre el sant s’ha quedat sense llorer, i de cap de les maneres permetrà que aquest Nadal de 1888 es trenqui el costum.

Però fa més de dos dies seguits que neva, i de bona matinada s’ha girat un vent fortíssim que amenaça d’emportar-se la neu acumulada sobre els teulats, amb els teulats inclosos. Sembla de bojos sortir, però en Pere no s’escolta a ningú quan es tracta de mantenir les tradicions; de fet, no s’escolta ningú ni per les tradicions ni per qualsevol altra cosa.

Abans mort que Sant Roc sense corona, remuga mentre voreja el Serrat del Sitjar. Li costa un grapat de relliscades i els corresponents cops de cul creuar el Rec de Terrers, però se’n surt. Maleeix els ossos del diable i segueix endavant, amb la neu fins a mitja cama i milions d’agulles de gel cremant-li la cara. Arruga el front i tanca els ulls al màxim, arrapant-se la corona contra el pit, buscant una mica d’escalfor que ja fa estona que no troba. Deu fer una horassa llarga que ha sortit de casa i encara no ha entrellucat la parròquia de Sant Andreu. Si el temps continua així, no sap pas com s’ho faran per anar a missa del gall, aquesta nit.

Arriba exhaust al Pla de les Rovires, i s’atura un moment per reprendre l’alè. No es veu res. Una espessa cortina de neu pren vida al seu voltant, rebotant d’aquí cap allà, com un eixam d’abelles silencioses que volguessin abraçar-lo eternament. -La mare que em va parir!

81


Per resposta, tones i tones de silenci. El renec, però, li dóna forces, i torna a caminar. Els dits dels peus li fan mal, de fred, i les mans ni se les troba. A les envistes de la bassa del Puig li sembla que no podrà més, que s’haurà d’aturar, seure, descansar una estona; deixar que la neu el cobreixi i se l’emporti a millor vida. Si no fos per la corona de llorer i la santíssima tradició potser ho faria, però ni morir congelat es pot permetre. Segueix endavant pel petit caminoi que mena dalt de l’ermita, i la darrera pujada se li fa eterna, inacabable. Els roures i els pins que voregen el sender estenen les seves branques de cap a cap del camí -com si volguessin fer-hi un túnel- i ara aquí, ara allà, s’alliberen de la feixuga càrrega de neu i la deixen caure sobre el cap d’en Pere, que a cada impacte que rep està més convençut que el dia del judici final no pot ser gaire lluny. Amb més d’un peu i mig a l’altre barri, arriba dalt del pla i acaba de recórrer els darrers cinquanta metres que el separen de l’ermita.

Un gegant de pedra enmig d’un llençol blanc, impol.lut, sense cap senyal de vida que el destorbi. Mossèn Enric, per primer cop en molts anys, no ha vingut a obrir la porta. Era de preveure. Renegaria, però li fa cosa fer-ho davant per davant de la casa del Senyor. Es limita a maleir-lo en silenci, esperant que no sigui del tot cert allò que déu ho escolta tot. Per una de les finestretes de la porta metàl.lica pot observar l’interior, pot entreveure el sant que presideix el temple -intuir-lo tot just entre la foscor-, i ja en té prou. Deixa la corona arrambada a la porta i s’asseu un moment al graó de l’entrada. No veu res, no sent res. Només el silenci l’acompanya.

No reposa gaire estona -se li glaçarien les idees-, només la suficient per fer treballar les neurones de la memòria i els músculs de la boca. Amb les neurones repassa veloçment la seva vida, que envoltada d’aquell silenci hivernal se li dibuixa color de rosa. Té una dona que més o menys s’estima; una casa que es fa respectar i li dóna per viure; un hereu i dues pubilles, tots tres fills ferms i sense tares -el gran estudiant per pagès a Barcelona, les dues noies polides i educades-; té un nom, una posició, un respecte. Té, de fet, tot allò que necessita. I en no voler-ne més, es sap feliç. Això amb les neurones; amb els músculs de la boca dibuixa un somriure, ample, tan ample com li permet el fred i la neu que li cobreix gairebé tot el cos. Sí, és feliç. Sap la importància que té poder demanar qualsevol cosa i no dubtar en cap moment que la resposta serà afirmativa. Més important encara, sap que no li cal demanar massa coses, perquè ja abans de fer-ho algú s’ha encarregat de concedir-li. I de secrets pocs, està assabentat de tot, ho controla tot, amb un dit, amb un gest, amb una mirada. O s’ho pensa.

82


Aquell somriure el fa baixar tot el Pla de Sant Roc sense cap relliscada, el fa creuar el Pla de les Rovires sense entrebancs, travessar el Serrat del Sitjar amb més prestesa que no pas a l’anada, i fins i tot l’ajuda a creuar el Rec dels Torrents evitant més caigudes. Quan arriba al mas, encara porta el somriure enganxat a la boca, i la felicitat encauada en les regions més profundes d’un encèfal no gaire difícil d’explorar. Només necessita roba eixuta i uns quants tions d’alzina extres a la llar de foc per tal que se li descongelin els músculs. La Remei, sense necessitat que ell hagi d’obrir la boca, els hi posa. Allò que deia, la felicitat.

Prop de mitja tarda deixa de nevar. El cel encara és d’un gris carregat de plom, dens, com una melmelada de lluna. La claror és tan escassa que costa dir quina hora és. De mica en mica el gris es va tornant més i més opac, primer com una perla, llavors ja gairebé negre, finalment un llençol fosc que sembla voler aixafar tots els teulats, mal enganxat amb pinces al cim del Puigrodó, a les cingleres de Sant Bartomeu i a les dents serrades dels penya-segats del Far i Cabrera. Sort del gruix de neu, que fa coixí. Gens de claror, el capvespre de la vigília de Nadal; però molta llum. Costa d’imaginar que sota un cel tan negre pugui formar-se una llum tant intensa. És una llum que no surt d’enlloc, que sembla evaporar-se de la neu mateixa, destil.lar-se de la blancor que tot ho tapa i enfilar-se aire enllà, il.luminant les parets de les cases, les pallisses, els galliners, els corrals. I el campanar de l’església de Sant Andreu.

Malgrat la neu, el fred i el llençol de color negre, al pic de mitja nit, puntuals com cada any -des de fa segles i segles, amén- els pagesos de Castellar omplen de gom a gom l’església parroquial. Mossèn Enric està exultant, aquest dia. Aprofita per venjar-se. -Benvinguts a la casa del senyor. Avui celebrem el naixement de Jesús, i m’omple de joia veure, com cada Nadal, el temple ple. Però recordeu una cosa, a un infant no se’l pot anar a veure només un dia a l’any. Com es pot ser amic d’algú si només s’acudeix a casa seva el dia del seu natalici? I aquell que no és amic de Jesús, germans, és enemic seu, i amb ell, enemic de totes les persones de bé. Sigueu tots més amics i no deixeu la casa buida, Ell us tindrà en la seva glòria. -Ha dit no deixeu la casa buida o la caixa buida? -És en Joan, que fa broma. Mossèn Enric té la fama de no desaprofitar mai una ocasió per demanar diners.

Com cada any, en Joan i en Jaume cedeixen gustosos els seus seients i s’arrauleixen als bancs del darrera, al costat mateix de les escales que menen al pis superior, al cor. Les seves famílies ocupen religiosament -mai millor dit- els bancs que els pertoquen. De fa un bon grapat de decennis, els bancs principals de l’església porten gravats els noms dels propietaris. Un banc, una 83


família. Quatre llotges d’honor pagades a preu d’or per lluir-les sis o set cops l’any. Davant de tot, a la dreta, la família Miradelteix. A l’esquerra, els Vinyals, les dues fortunes més grans de Castellar, els dos enemics més aferrissats del poble. Darrera dels Miradelteix, la família Mas; darrera dels Vinyals, els Redaura. Estricte ordre de poder i d’amistat. Veient la distribució dels bancs de l’església es pot tenir una idea prou exacta dels diners i les influències que cada família de Castellar guarda al secreter de les respectives calaixeres.

Al banc dels Miradelteix s’hi asseuen en Vicenç i la seva dona, la Consol, lluint amb el pit inflat els seus dos fills, noi i noia, que no encerten a dissimular la cara de pomes agres. Al banc dels Vinyals, en Pere i la Remei s’acompanyen de les seves dues filles, d’igual manera que els Redaura -en Joan i la seva dona- que també tenen hereu i dues noies. Per sort per a en Jaume Vinyals i en Joan Redaura fill, els bancs són de quatre places. A ells dos ja els van bé els bancs sense nom del final de l’església. Trenta anys enrera, els bancs ja tenien el mateix nom que avui gravat amb ferro roent. Tots menys un. I en tots ells, els que avui en són els amos llavors ja s’hi asseien. En tots menys en un. En Pere ja seia al costat del seu pare Llorenç. En Joan ja hi anava agafat de la mà del vell Redaura. En Pere Mas també hi era... en Vicenç Miradelteix no; hi havia la seva dona. Els pares Mascarell només varen tenir una filla. Quan la Consol Mascarell va casar-se amb en Vicenç Miradelteix, li va donar tot. Li va donar riquesa, posició, poder; ell, a canvi, li va prendre el nom. En morir el vell Mascarell -abans, per res del món s’hi hauria atrevit- en Vicenç va fer esborrar el nom del primer banc de la dreta i s’hi va fer gravar el seu. La família Mascarell havia deixat d’existir. De totes maneres, mai ha aconseguit canviar el nom del mas -encara ara tothom en diu Torre Mascarell-, com tampoc mai aconseguirà evitar el malnom de Vicenç el Sobrevingut. Molt gustosament un bon grapat de pagesos es prestarien voluntaris per enretirar el primer banc de la dreta unes quantes posicions cap enrera. Les generoses almoines de la Consol ho impedeixen. -Lectura de l’evangeli segons Sant Lluc. En aquells dies, Déu envià l’àngel Gabriel a una vila de Galilea anomenada Natzaret, a casa d’una noia verge, esposada amb un home que es deia Josep. La verge es deia Maria. Entrà i li digué: alegra’t tu que tens el favor de Déu! El senyor és amb tu. Concebràs i infantaràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. Serà Gran, i li diran fill de l’Altíssim, i el seu regnat no tindrà fi. Llavors Maria digué a l’àngel: com es farà això, si jo sóc verge? -Potser que li expliquem quatre coses de la vida, a aquest tal Josep, no creus? Sent com és fuster, per força hi ha d’entendre, en el tema dels claus! -És en Joan altra vegada, des de l’anonimat dels darrers bancs, que gaudeix fent petar de riure a en Jaume.

84


-Realment, anar a Missa del Gall amb tu és una experiència extraordinària! -Replica l’hereu Vinyals quan aconsegueix moderar les rialles.

Mentrestant, aliè a les rèpliques dels nois, mossèn Enric continua amb el sermó. -I l’àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà damunt teu, i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra. -Sí que la cobrirà, sí, però no pas amb l’ombra! -Joan, si us plau, que mossèn Enric et sentirà! -Al seu voltant, més de tres i més de quatre no es poden aguantar les rialles. -Potser així l’any que ve canvia de conte! -Remata ell.

No és fins a mitja celebració que l’església comença a escalfar-se. Calor corporal en la seva expressió màxima. Un recipient de pedra retenint les oracions recitades de memòria, les pregàries i les súpliques, les enveges, les cobdícies i les banyes d’uns quants hereus i d’unes quantes pubilles. A fora glaça, i a dins en Gep ja frisa per anar a encendre el foc. Com cada any després de missa, una foguera enorme cremarà tots els pecats i deixarà els esperits lliures de cadenes, o almenys això és el que volen pensar els responsables de les banyes. Durant tota la tarda, aprofitant que ja no nevava, en Gep, en Ciscu l’ermità i l’Anton de can Serra han apilat a la plaça del davant de l’església una muntanya de troncs de roure, pi roig i alzina, amb una bona base de ginesta seca i branquillons de bruc, que en acabat el mossèn beneirà. Amb un xic de sort el foc aconseguirà, si més no, arrencar uns quants somriures de les boques massa aspres dels pagesos i masovers. Si la mistela corre, tot serà més fàcil. -En aquells dies, César August va dictar un decret d’empadronament de tot l’imperi romà. Josep, que era del casal i llinatge de David, pujà des de Natzaret cap a Judea, a la ciutat de David anomenada Betlem, per empadronar-s’hi amb la seva esposa Maria, que esperava un fill. Mentre es trobaven allí es varen complir els dies, i infantaren un fill, el Primogènit. L’embolcallaren i el posaren a la menjadora d’un estable, perquè no havien trobat allotjament en cap hostal. -Jaume, vine, anem! -Què dius? -En Jaume es gira cap a en Joan, amb el signe d’interrogació dibuixat a la cara. -Va córrer, vine. Tinc una idea.

En Joan agafa de la mà a en Jaume i tots dos s’escapoleixen en silenci cap a la porta, l’enorme porta de fusta que barra el pas al fred i al dimoni. En Joan l’obre amb compte, i surt a fora tot estirant el braç d’en Jaume que encara es resisteix a marxar abans d’hora. 85


-On vols anar, Joan, si fa un fred que pela! -Ja ens escalfarem, no pateixis, que aquests sermons m’atabalen. Tinc una idea. Tu deus saber on deixen la clau els de casa teva, oi? -Clar, sota la pedra de la lliça. -Ho sabia. -Si ja ho sabies, per què carai ho preguntes? -Doncs precisament per això, Jaume, per això. Perquè ho sabia, perquè ho saps tu i ho sap tothom, perquè totes les cases de Castellar tenen la clau sota la pedra mòbil de la lliça. I nosaltres tenim encara mitja horassa llarga per treure-les.

Les claus dels masos de Castellar no es poden portar a les butxaques. Són claus enormes, almenys de pam i mig, fabricades amb ferro colat, recargolades a quina més, amb arabescos i filigranes. Són claus amb història, claus que tenen la mateixa edat que les parets i les portes que han de tancar. Són claus que, de tota la vida, s’han guardat sota alguna de les pedres de la lliça, preferiblement alguna de mida mitjana, prou propera a la porta, que sigui senzilla de posar i treure.

El vent ha encalmat, i dels núvols que durant el dia han tenyit de blanc tota la plana no en queda ni rastre. Un cel llis, d’hivern, estrellat com només els cels llisos d’hivern ho poden ser -amb una lluna imponent, gairebé plena- pren testimoni de la correguda dels dos nois, de les relliscades amb que la neu gelada els castiga, i no pot menys que esborrifar-se amb les seves intencions i amb els seus somriures. La primera parada és a casa d’en Joan, on a més d’agafar la clau de sota la pedra, prenen una olla d’aram, força renegrida. Fins uns quants minuts més tard, en Jaume no aconsegueix deduir-ne la utilitat. Després el Mas Vinyals, el Sitjar, El Feliuets, la Caseta del Vinyets, òbviament la Torre Mascarell, Can Serra... totes les claus dels masos propers a l’església acaben dins de l’olla d’aram. I l’olla, només uns breus segons abans que en Gep Trescames surti de l’església per encendre el foc, és col.locada al mig de la pila de llenya, ben amagada per tal que ningú se n’adoni.

El foc ja ha adquirit dimensions força considerables quan els feligresos comencen a sortir de l’església i lentament van rodejant la pila. Pocs minuts més tard, mossèn Enric surt acompanyat de l’escolà i beneeix la foguera, que tot ho purifica. Les claus i tot.

86


En Joan i en Jaume, mentrestant, es mantenen a una distància prudencial. Estan nerviosos, excitats, amb les neurones fent-los pessigolles per tota la pell i un cert regust amarg darrera de la llengua. Tremolen de fred i de nervis, però no poden fugir fins que vegin la cara que hi posen els amos de les claus. Si els acaben enxampant, els maten.

Però no. Ningú s’adona de la presència de l’olla fins que és massa tard. El foc ja ha consumit la major part de la llenya quan en Pere Mas s’apropa a la pila i posa cara d’estranyat. -Què és això d’aquí al mig? -A veure? -En Ciscu es preocupa per la seva foguera- Què coi representa això? Si sembla... sembla una olla! -Com vols que hi hagi una... vaja, sí que ho sembla, sí.

Tots els homes s’hi acosten, i es comença a formar un enrenou de mil dimonis quan en Gep anuncia que el perol està ple de claus. Ningú se’n sap avenir. No és fins llavors que en Joan i en Jaume fugen discretament camí enllà, cap al mas Vinyals, rient a cor què vols com dues hienes desbocades. A l’altura de Can Pla Xic en Joan s’atura i fa aturar a en Jaume. -Ha estat genial, oi? Veure la cara que hi han posat! Impressionant! -La veritat és que sí. -En Jaume està exultant, desbordat per les emocions. Té una rialla congelada enmig dels llavis. -Això passarà a la història, ja ho veuràs. Serà com l’aplec de Sant Roc de fa quatre anys, te’n recordes? -Com vols que no me’n recordi. Algunes nits encara tinc malsons amb el fang com a protagonista! -Sí, a mi també em passa, però aquesta vegada no ens descobriran. -En Joan desborda positivisme per tots i cadascun dels porus de la pell. Amb la lluna il.luminant-li el clatell, gairebé es diria que se li veu l’ànima passejant-se pel seu cos. -No ho sé pas.

Per darrera els ulls d’en Jaume hi passa a tota velocitat aquell aplec de quatre anys enrera. Va ser per Pasqua, quan tot el poble, com de costum, es va congregar dalt del pla de Sant Roc. Per evitar problemes d’espai, la majoria de parroquians acostumen a deixar els seus carros, carretes i tartanes aparcades prop de la masia del Puig, i acaben de pujar a peu fins a l’ermita. Aquella missa també es va acabar abans d’hora per en Joan i en Jaume, que acompanyats pel fill d’en Ciscu, el petit de ca’ls Vilabella i l’hereu de Can Serra es varen dedicar a trobar un nou 87


aparcament per a tots els vehicles de transport. En poc més de mitja hora la bassa del Puig va quedar atapeïda de rodes de carro, eixos de carreta i seients de tartana, tots ells enfonsats dins de l’aigua. Malauradament en Pere Mas i en Vicenç Miradelteix havien de marxar aviat de l’aplec per assumptes mai aclarits, i els varen enxampar amb la tasca a mig concloure. El terrabastall va ser tan gran que els cinc nois es varen passar dos dies sencers amb el fang fins a la cintura traient tots els vehicles de la bassa. La pallissa que els respectius pares els propinaren encara ara els cou. D’aleshores ençà, els Mas i els Miradelteix encara han estat més mal vistos pels fills de la banda esquerra de l’església. En Jaume no està gens segur que aquesta vegada se n’escapin més ben parats. -Va valdre la pena, però. -Diu a mitja veu en Jaume, com per a ell mateix. -Estima’m. -En Joan està tan excitat com ell, panteixant encara per l’esforç de la correguda. -Va, Joan, no diguis bajanades. Els nostres pares vindran d’aquí a un moment amb una mala llet descomunal. Com ens enxampin, ens decapiten. - S’omple de realisme, en Jaume. -Encara trigaran molt, han de refredar les claus, i trobar quina és la seva. -Matisa en Joan. -Amb la neu que hi ha no els costarà gaire a refredar-les. -Potser no, però a trobar cadascú la seva sí que hi trigaran. T’has fixat mai que són totes gairebé iguals? -Iguals? No. Em pensava que totes eren diferents, una per cada casa. -Ells també s’ho pensen. Tots creuen que són molt importants i que per tant el ferrer els hi va fer una clau expressa per a ells; que va tenir en compte el seu cognom, l’arquitectura del mas, l’escut familiar... s’ho pensen però no és veritat. Vaig treballar tres estius a cal ferrer, quan feia vacances de la universitat, i et puc assegurar que el pobre Roure no té gaire imaginació. Ell escolta què volen els propietaris, els diu que sí a tot, i llavors escalfa quatre ferros, els fa fer un parell de giragonses, un llaçet per aquí i una ondulació per allà, i els encoloma una clau enorme que els cobra a preu d’or i que a ells els entusiasme. Sempre ha estat així, tant ara amb els masos nous com fa dos-cents anys amb la casa del meu pare i la casa del teu pare. El rebesavi Roure ja les feia així, el pare Roure també, i el fill petit d’en Josep Roure també les continuarà fent exactament iguals. I tots els pagesos i ramaders de la plana continuaran pensant que la seva clau és especial de debò. N’hi ha prou amb dir una mentida tres o quatre vegades seguides per tal que es converteixi en realitat demostrada.

En Joan calla, i en Jaume es queda sense arguments per rebatre’l. No en té ni en vol tenir. Ha estat una nit particularment emocionant, i no s’imagina millor manera d’acabar-la que fent l’amor amb en Joan. Fa un fred que pela, però tots dos s’arrauleixen sota una vella alzina del 88


marge del camí i es disposen a gaudir amb l’escalfor de l’altre. Follets dins del cos que frueixen amb l’intercanvi.

No han passat quinze minuts que en Pere Vinyals, la Remei i les seves dues filles emprenen el camí cap a casa seva. Efectivament, el rebombori ha estat enorme; no hi havia manera que la gent trobés quina era la seva clau. Sort de la llum de la lluna que els il.luminava un xic. Han apagat el foc que quedava amb uns quants grapats de neu, i de seguida han tingut refredades les claus, però llavors han començat els disgustos. Fins aleshores només s’havia sentit algun renec en contra de la canalla que els va parir, que només saben perdre el temps pensant la millor manera de tocar els collons... però quan han abocat l’olla i han començat a cercar cadascú la seva clau, han baixat tots els àngels, els arcàngels i els dimonis de l’infern.

Totes les claus s’assemblaven, tothom deia que aquella era la seva, segur, era la seva, si fa més de trenta anys que cada dia hi tanco la porta de casa, com vols que no sàpiga quina és la meva clau! Però era la de tothom, i cada família tenia trenta claus, i no en tenia cap alhora. Discretament, l’avi i el pare Roure s’han esfumat amb tota la parentela. Si no, els linxen.

Tot i així, alguna clau ha sortit ràpid. La primera, la dels Vinyals. Sempre queda algú amb una mica de gust als ulls i de pesquis dins del cap per encarregar la clau del mas a La Principal, la millor ferreteria de Vic. Encara hi ha classes. La dels Miradelteix -o sigui, la dels Mascarelltampoc ha trigat gaire.

Quan la família Vinyals en pes tomba a l’esquerra a l’altura de can Pla Xic, en Jaume i en Joan tenen les cames fredes i les mans a punt de treure fum. En passar per davant de l’alzina, en Pere, la Remei i les dues filles fan veure que no han vist res. Un parell de noviets, pensa la Remei. Qui deuen ser? pensen les dues noies. Cony de nano! pensa en Pere, que ha pogut distingir al seu fill gran enmig de les ombres. Espero que no la deixi prenyada! Continuen caminant, però un tros més endavant en Pere no pot contenir-se més. -Ni per Nadal no pot fer una mica de bondat? -Diu a mitja veu. -Com dius? -Exclama la Remei, desconeixedora del fil argumental que han seguit els pensaments del seu home. -No res, no res. Aneu tirant, que ara mateix vinc. Vull anar a fer un cop d’ull al camp d’allà darrera. -Malgrat l’absurditat de l’argument, cap de les dones s’estranya. Segueixen endavant; no deu passar res, si l’amo ho diu. 89


En Pere no triga ni dos minuts a desfer el camí, i es palplanta davant per davant de l’alzina amb les intencions no gens definides. A manca d’una idea millor, fa el que fa sempre. Crida i ordena. -Collons, Jaume, ja està bé. Passa cap a casa. I tu, noieta, siguis qui siguis, fes-me el favor de... -Pare! -Senyor... -Joan? Què...

Set mesos més tard, l’estiu de 1889, en Jaume i l’Anna es casaran a l’església de La Mare de Déu de Palau en una preciosa cerimònia conferenciada per mossèn Enric. Un tractat de pau caigut del cel. Sort de les pregàries.

90


UNA GUERRA MUNDIAL CIRCUMSCRITA AL MAS VINYALS

El nom de l’amant del seu fill és la darrera paraula que en Pere és capaç de pronunciar aquella nit. Després, el silenci. Es queda mut, amb els ulls clavats al cos mig nu d’en Jaume i a la cara absolutament desencaixada d’en Joan. No sap què dir. Les parpelles se li inflen, tot ell es torna d’un color vermellós, morat al cap d’una estona. Fa un parell d’intents per articular algun mot.... Ah...uuum... però no se’n surt. Ni quan es va morir el seu pare va rebre un cop tant fort, un bufetada tan rotunda, tan absoluta. L’única cosa que sap fer és parar l’altra galta. No aconsegueix deixar de mirar-los durant ben bé cinc minuts, sempre en silenci, interval en el qual ells tampoc són capaços de moure un sol múscul. Tres estàtues de sal castigades pel déu del coneixement. Qui s’entossudeix excessivament en descobrir els secrets del món s’arrisca a trobar-los. En Pere mai hagués pogut arribar a imaginar que una certesa li fes tant mal. Només quan la ràbia que sent és prou gran per compensar l’astorament aconsegueix girar cua i anarse’n.

En Jaume, no pot ser. El seu fill gran, l’hereu del mas Vinyals, el darrer graó d’una nissaga de terratinents, d’homes poderosos, alguns més espavilats, altres simple mules de càrrega, però tots homes drets i ferms, tallats amb foc i amb neu sense cap llàgrima... no pot ser. Però és. Maricon, homosexual. Marieta. No pot ser. En Pere ho ha fet tot per en Jaume -ell així ho creu-. Des de petit que li ha ensenyat els secrets de la masia, l’ha instruït en el comandament de la hisenda, l’ha animat a ser amable amb els veïns i estricte amb els de casa. El va enviar a estudiar agricultura a Barcelona, ho ha pagat tot de la seva butxaca; les matrícules, els llibres, els capricis... no vol ni arribar a pensar quin capricis deuen haver costejat els seus diners. Capes i capes de vergonya, una sobre l’altra, tones i tones de fang empastifant el mas Vinyals, el seu nom, la seva reputació, el banc de l’església... no pot ser.

Li costa una setmana ben bona desempallegar-se de les lamentacions. Durant set dies i set nits s’arrossega darrera d’aquestes tres paraules... no pot ser... fins que al vuitè les canvia per unes altres tres... s’ha de solucionar. En Pere és un home terriblement pràctic, ho ha estat des que va morir el seu pare. Abans tenia somnis, de jove; després de la mort d’en Llorenç només li varen quedar realitats. I a fe de déu que n’ha sabut treure partit. Quan al vuitè dia després de la desgràcia es lleva, se’n fa creus que li hagi costat tant de temps reaccionar. S’ha de solucionar. Ell se n’encarrega. 91


Quan un problema és massa gros, el primer que cal fer és acotar-lo. Li cal trobar en Joan, i sap com fer-ho. Se’n va de dret al despatx on treballa, aquell gabinet d’arquitectes i pixatinters que ell mateix li havia suggerit al seu pare quan cercava una feina per en Joan. Puja les escales i entra sense trucar. Allò és casa seva, aquesta gent treballa molt sovint per a ell; li han construït un parell de refugis a les obagues del Puigrodó, a més de diverses quadres, estables, la pallissa gran i una masia a mig fer que tenia pensada regalar al seu fill gran. -Joan, surt un moment. -Senyor Vinyals, ara no puc, no... haig d’acabar això de... -Joan, vols sortir un moment! -Al senyor Vinyals no se li diu que no tan fàcilment, quan ordena una cosa. En Joan s’aixeca de la cadira i tots dos es dirigeixen cap a la petita sala de descans que hi ha al fons de les oficines. -Mira noi, haig de fer-te un parell de preguntes i un parell de suggeriments que estic segur que comprendràs. Vull dir que et convindrà comprendre, oi que m’entens? -No ho sé, jo... -Tu escolta. Quantes persones més ho saben, això teu amb el meu fill? -Ningú més. -Ni el teu pare o les teves germanes, algun amic potser? -No. -Bé. Això seguirà així, d’acord. De cap de les maneres ho ha de saber ningú. Mai! Si s’arriba a saber, tu i aquesta merda de feina que tens... -No hi pateixi, no ho sabrà ningú. -Ens entendrem, tu i jo.

Només veure’l entrar, en Joan ha desitjat evaporar-se. Des de la nit de Nadal que ha temut aquest moment. Ho han parlat amb en Jaume, han repassat els fets centenars de vegades, arrecerats a la taula del racó, protegits per la boira de La Cova, i no n’han tret cap conclusió. -Tot ha de seguir igual que abans. -Li diu en Jaume. -Res és igual que abans. -Afegeix ell-. Tot ha canviat, el teu pare no permetrà de cap de les maneres que ens continuem veient. En contra de l’habitual, en aquesta ocasió és en Joan el més realista dels dos. -Ell no és el meu amo, ni l’amo d’aquesta taula, ni l’amo de Vic, ni l’amo de Castellar. -Rebat en Jaume. -No, però s’hi acosta. -Matisa en Joan. 92


Tot això i més han parlat en Joan i en Jaume; i amb cada conversa, una sensació més gran d’ofec s’ha apoderat de la gola d’en Joan. Però en contra del que caldria esperar, a mesura que la conversa amb el pare d’en Jaume avança en Joan es va omplint de seguretat. I quan arriba el moment, es sent prou capaç per replicar. -Això s’ha acabat, Joan. No us veureu mai més. Ja n’hi ha prou de jugar a nines. A veure si us féu grans d’una vegada, collons! S’ha acabat, m’entens? -No, senyor. -Prou fred, prou serè. -Què és el que no entens? -Ho entenc tot, senyor Vinyals, però no hi estic d’acord. -Seguretat, seguretat. -Ah, no hi estàs d’acord. El senyoret no hi està d’acord. Se me’n refot si no hi estàs d’acord, m’entens, tan se me’n carda! Tu i en Jaume heu acabat, i no se’n parli més! -Em sap greu, però jo estimo al seu fill, i no el deixaré només perquè vostè m’ho digui. -Ja està dit.

La torna ha canviat. Quan en Pere ha entrat al despatx, en Joan era minúscul i ell semblava un gegant. A mesura que les paraules s’han allargassat, en Joan s’ha aferrat cada vegada més a la barana de la seguretat i en Pere s’ha anat perdent irremeiablement entre crits i lamentacions. Quan en Joan, amb veu pausada i gairebé sense entrebancar-se li diu que no, en Pere s’enfila per les parets i perd la guerra; si més no la batalla. -Estimar, estimar... què collons heu de saber vosaltres què vol dir estimar. Colla de maricons, no en teniu ni idea! Estimar vol dir respecte, respecte pels vostres pares, en primer lloc, pel vostre nom, per la vostra casa. Això és estimar, el demés són vicis fastigosos, perversions. No et permeto que el tornis a veure, mai més, si us torno a enxampar, si me n’assabento un altre cop, us... us... -El tornaré a veure. L’estimo. -Us mataré! Et juro que us mataré! -Em sap greu per vostè, però el tornaré a veure. Jo l’estimo.

Paff!. Bufetada. En tota la galta, amb tots els dits. Una bufetada de les que sonen a ràbia, d’aquelles que fan més mal a qui la dóna que a qui la rep. En Joan ha trobat l’argument perfecte, la paraula que més mal fa a en Pere i que més plaer li proporciona a ell. L’estimo. No cal afegir res més, l’estimo. En Pere surt del despatx amb un gos dins de les entranyes que li mossega els budells i amb un eixam d’abelles dins del cap que li forada el cervell. 93


-La mare que els va parir. Els mataré a tots dos, i tant que els mataré. Qui s’han pensat que són!

Si ara es fes un tall, la sang li sortiria per la ferida com el vapor d’aigua ho fa per un volcà. Per dins, bull. Ja no hi té plasma, sota la pell, ni teixits; només un magma rescalfat al mig dels intestins que li rebenta les artèries i se li escapa per les narius, pels ulls, per les orelles. Fum i foc estirant la pell d’un home a qui una daga eterna se li ha clavat al pit.

En sortir de Vic, té el cap a punt d’explotar. S’encamina cap a Castellar, cap al mas Redaura, a parlar amb el pare d’en Joan. Això ho han d’arreglar entre ells; si convé, tancaran els seus fills dins dels masos respectius i no els deixaran sortir fins que s’hagin curat. Curat, sí, guarit de la malaltia, una remaleïda malaltia és això! Ell, en Pere Vinyals, amo del mas Vinyals i senyor del Pla de les Eugues... ell i en Joan Redaura, propietari del mas Redaura, pare d’en Joan Redaura fill... ells dos ho solucionaran. Com hi ha món que ho solucionaran!

Pel camí però, després de la cruïlla de l’Esperança, passat can Serra, veient els camps coberts de neu -les restes encara presents de la nevada del dia de Nadal-, aquella neu que tant li havia costat vèncer, aquell vent i aquell fred que no havien pogut aturar la força de la tradició... observant un cop més tot allò, en Pere canvia de pensament. Fet i fet, si ho pensa bé, tant li fa que el seu fill sigui homosexual o no, si es folla a en Joan o no se’l folla. Ningú més ho sap, ni en Joan Redaura, ni la Remei, ningú més. Si volen ser marietes que ho siguin, però a la fosca de la nit. De dia, seran els hereus Vinyals i Redaura, les dues fortunes més importants de les banquetes de la banda esquerra de la parròquia de Sant Andreu. -Et dono de temps fins a l’estiu per casar-te.

Només arribar a casa, en Pere entra a l’habitació d’en Jaume i li diu. Tens temps fins l’estiu; tal com sona. A en Jaume li costa uns segons entendre allò que el seu pare li ordena. Passats aquests segons, però, ho entén del tot. -No penso casar-me pare, almenys no amb algú que no sigui en Joan. -Et casaràs. Trobaràs una noia i et casaràs. -No ho faré! -Ho faràs!

Durant tot aquell hivern la pau no dorm a can Vinyals. En Pere hi passa la menor quantitat d’hores possibles; i quan hi és, el seu posat ferreny i els seus crits esporugueixen totes les 94


criades. La Remei, pel seu cantó, s’ha acostumat a no preguntar. Palpa com ningú la tibantor entre el seu home i el seu fill, però no diu res. No vol encendre la guspira que faci explotar l’aire que els rodeja, i es limita a temperar els mals humors tant com li és possible. Les dues germanes petites tampoc entenen res, i també callen. Una guerra de ganivets punxeguts llestos pel combat, però que mai arriben a desenfundar-se. Una espera tensa, un foc somort prest a revifar-se.

En Jaume es nega a casar-se. No hi vol ni pensar. El seu pare el pressiona, li fa la vida impossible. Cada matí li recorda que el plaç s’acaba, i cada vespre l’interroga amb els ulls, sense dir res, cargolant un xic més la corda que li estreny el coll. Així fins mitjans juny, quan un migdia, a mig dinar, en Jaume anuncia a tothom que es casa. El dia abans ha tingut una conversa amb el seu pare i una altra amb la seva futura esposa. La sorpresa de la Remei és majúscula. No en coneix ni el nom, de la jove. En Pere, fins ahir, tampoc. -Pare, he decidit acceptar, vull casar-me. El dia de l’aplec de Palau vaig conèixer una noia. -La conec, jo? -Es diu Anna Maimó. El seu pare és un comerciant de bestià dels afores de Tavertet, amb més diners dels que la seva única filla mai es podrà gastar. -Sí, els conec. -Des de la nit de Nadal que en Pere no havia pogut tornar a somriure, però en sentir el cognom Maimó la cara se li eixampla, i l’oxigen pot per fi arribar-li dòcilment fins al darrer dels seus alvèols. Feliç dia de resurrecció. Per fi torna a tenir, igual que la vigília de Nadal quan va arribar-se fins l’ermita de Sant Roc i va repassar la seva vida, un futur de color rosa. Torna a tenir un nom, una família i uns fills com déu mana. Ni que sigui de portes enfora, que de portes endins tan se li’n dóna. -Em calen, però, dues respostes afirmatives a dues peticions. -Continua en Jaume- La primera, la seva. -La meva ja la tens, ara només et cal l’altre. -Encara no sap què li vull demanar. -No importa, ja la tens. -Escolti’m, si li plau. Si em caso, marxaré d’aquesta casa. Vull anar a viure a Vic, a un pis petit que jo mateix escolliré i que vostè pagarà. Deixaré de fer de pagès, de governar aquesta casa i de convertir-me en el seu hereu. Mentre trobo una feina, vostè em pagarà un sou, un bon sou, i no em preguntarà en què me’l gasto. Jo continuaré sent el seu fill, ningú sabrà a qui estimo i a qui deixo d’estimar; seré discret, públicament respectable, i vostè podrà explicar allò que més li plagui sobre mi. Jo em casaré, però serà la darrera cosa que faré per a vostè. Si no accepta el 95


tracte, també marxaré de casa, sense cap sostre ni cap sou, però vostè mai sabrà res més de mi, i només em podrà veure passejant els dissabtes de mercat per la plaça major de Vic, amb la meva mà enllaçada amb la d’en Joan... dos vulgars maricons, haurà de dir vostè.

A la merda el futur tenyit de rosa. En Pere ha estat a punt d’obrir la boca en diversos moments, però s’ha retingut. Ara que en Jaume ha acabat, encara no diu res. Pensa. Això és xantatge -rumia- xantatge pur i dur. No ho permetré, com collons s’atreveix a plantejar-ho! Vol que em quedi sense hereu, que tots els veïns en facin safareig. Cornut i pagar el veure, si a sobre vol un sou, i un pis... un picadero vol que li munti, el malparit... Em quedaré sense hereu, cert, però almenys amb dignitat, si no què? També sense hereu i emmerdat fins als genolls, amb una punyalada de vergonya que no s’esborraria ni amb mil anys. Sense hereu, sense respecte, sense poder... però haver-lo de mantenir, donar-li la raó a ell, després del que m’ha fet... clar que si no m’hi avinc... -Tens el meu consentiment -es rendeix-. Quin és l’altre que et falta? -El de l’Anna. -Si és així no hi haurà problema. Encara ha d’arribar l’hora que una fadrina digui que no a un Vinyals. -Però potser dirà que no a un Vinyals homosexual. -Que li penses dir? -En Pere no guanya per sorpreses. Ni per disgustos.- Penses explicar-li tot a l’Anna Maimó? -Sí, evidentment. -Estàs boig. Com vols que una dona es vulgui casar amb un... un...? -Li costa trobar el mot, a en Pere. Per molt que en sàpiga uns quants sinònims, li costa. -Això depèn de les ganes que es tinguin de casar-se. Ella en té moltes. -Per moltes ganes que en tingui, mai et dirà que sí. -Hi ha altres coses a part de les ganes. Hi ha els pares totpoderosos que tenen unes mans molt grosses i moltes ganes d’estrènyer-les al voltant del coll. És el meu cas, i també el seu.

Fi de la primera conversa. L’anunci de casament de demà al migdia una mica més a prop. Ara ja només queda l’Anna.

No fa gaire temps que es coneixen. Tot va començar amb uns quants somriures i unes quantes paraules amables a la festa de l’aplec de Palau. Els dies següents s’anaren veient un bon grapat de vegades, aparentment de forma fortuïta, al mercat, a la llotja del blat o en alguna botiga. En 96


Jaume no hi parà gens d’esment, al principi, capficat com estava amb tot l’enrenou amb el seu pare. No, no es casaria amb ningú, de cap de les maneres, i menys ara que el seu pare l’obligava. Al cap d’uns dies, però, amb els ànims més temperats i les neurones més aposentades, no va tenir més remei que concloure que l’Anna el perseguia. Massa trobades casuals, massa mirades barroerament dissimulades. Una tarda, sortint de La Cova, en Jaume se la trobà asseguda als graons del pont de Queralt. Anava amb en Joan, però va pensar que li calia fer alguna cosa. Varen creuar el pont com de costum, ignorant-la, però tot just arribar a l’entrada de muralles, en Jaume li va dir que tenia feina, i que ja es veurien l’endemà. Llavors, un cop sol, va retrocedir i s’aturà davant de l’Anna. Hola, feia dies que volia parlar amb tu. Anem a fer un volt? Aconseguir que s’enamorés d’ell fou senzill. En Jaume s’hi abocà de ple, i ella no féu cap esforç per evitar-ho. La va convidar a sopar, li va regalar un pom de flors, li va somriure i va fer que ella somrigués. No li varen caldre gaires més atencions; la partida va començar amb la victòria assegurada. La seducció és una boira que rodeja el cos d’en Jaume de manera contínua i permanent. La primavera va veure com en Jaume donava la raó al seu pare: havia decidit casarse. Feia encara no un any que havia acabat la carrera d’arquitectura (malgrat que el seu pare encara pensés que havia estudiat agricultura), i que per tant havia deixat de compartir pis amb en Joan a Barcelona i havia tornat al mas Vinyals. Fer el paper d’hereu perfecte, amb 23 anys fets i l’homosexualitat a flor de pell, se li feia terriblement feixuc. L’estiu passat havia aterrat altre cop al Pla de les Eugues, a temps complert, i els mesos que havien transcorregut fins la vigília de Nadal se li havien allargassat enormement. No s’alegrava pas que el seu pare els hagués enxampat sota l’alzina, però gairebé. De no ser per aquell joc de claus, la seva vida encara podria estar tenyida amb colors més amargs. Quan el seu pare li va ordenar que es casés, ell s’hi oposà frontalment. Ho féu sense pensar, només per contradir-lo. Amb el pas de les setmanes, anà canviant de pensament. No n’havia parlat amb ningú, ni tan sols amb en Joan, però a cada dia que passava més convençut estava dels avantatges que el casori comportava. Li calia, però, imposar les seves condicions. Claudicaria en la forma, guanyaria en el fons. Llibertat a canvi de conservar les formes. Un tracte just, a parer seu.

Ara, però, està nerviós. Aquesta conversa sí que li fa por. Malgrat el que li ha dit al seu pare, no està gens segur que ella ho accepti. -Anna, haig d’explicar-te una cosa important. Em promets que no diràs res fins que hagi acabat? -D’acord, t’ho prometo. -Tinc dos secrets per confessar-te, dos secrets molt importants: un és que em vull casar amb tu, l’altre és que sóc homosexual. -Ho diu així, a raig. No podria de cap altra manera. 97


-Què? -Anna, m’ho has promès. Deixa’m acabar si us plau. -No... com... -Mira, em sap greu el que ha passat aquest dies. Sé que t’he donat esperances, i vull que sàpigues que ho he fet conscientment. Potser de manera covarda, però conscientment. És veritat que vull casar-me amb tu, però també ho és que sóc homosexual. Estimo a un altre home, es diu Joan. El vas veure el dia que et vaig trobar al pont de Queralt; anava al meu costat.

Mentre en Jaume parla, l’Anna no s’ho pot creure. No diu res, però li és impossible tancar la boca. Feia dies que esperava una declaració, que en Jaume li demanés per casar-se, però que la petició anés amb companyia... -Fa molt temps que som amants, i no volem deixar de ser-ho. La nit de Nadal el meu pare ens va descobrir, i de resultes del cataclisme en va sortir una amenaça. M’havia de casar. He parlat amb ell i l’hi he posat unes quantes condicions. Em mantindrà, no es queixarà i jo no diré res. Sé que a tu et passa una cosa similar. El teu pare et vol obligar a casar-te, a marxar de casa. Jo no et puc oferir un amor desenfrenat ni una vida farcida de romanticisme, però sí una garantia de seguretat, companyia i una espatlla on plorar els dies que ho necessitis. Això i un marit que de tant en tant et porti de braçet a l’església. No sé si en tens prou. -Com vols... com vols que en tingui prou, Jaume. Com... saps què m’estàs demanant, ho saps realment? -Sí, Anna, ho sé. Exactament el que jo em demano a mi mateix. -No puc, Jaume, no m’ho puc acabar. No em podia imaginar que tu... -Això no és important, ara. Avui només ens cal decidir una cosa: som conseqüents amb nosaltres mateixos i enviem els nostres pares a passeig, o som prou covards com per fer comèdia, seguirlos el joc, i guanyar una mica de tranquil.litat? Jo no en sóc gens, de valent, Anna.

Molta, molta estona després, muntanyes i muntanyes de silencis després, l’Anna contesta. -Jo tampoc.

A mig agost, puntuals, en Jaume i l’Anna es casen a l’ermita de Palau. Els seus pares llueixen el millor dels somriures, les seves mares llueixen les llàgrimes més sinceres. Ells dos, amb prou feines llueixen un discret penediment.

98


TOT PER A UNS ULLS DE MEL I METZINES

La primera vegada que la Lluna vomita, el fred ja se’ls ha tirat a sobre. Habitualment les cingleres del Collsacabra són la darrera parada que fa la Salut en els seus viatges de tardor; llavors sol desfer el camí i a mig novembre ja torna a ser a casa. Si s’entreté massa, hi ha moltes probabilitats que la neu l’enxampi a mig retorn i que li dificulti sobremanera el pas per la serra d’Oliana i sobretot pel congost de la Vansa. En ple hivern hi fa molt fred, als altiplans del prepirineu.

Aquesta vegada, però, s’han retardat moltíssim. El camí d’anada ja va ser més lent, amb la Lluna picotejant a tot arreu, aprenent a marxes forçades però frenant l’habitual pas despert de la Salut. A més, amb el problema de la Margarida i ara amb la picada d’escurçó d’en Pere Vinyals han perdut una desena de dies. En arribar a la plana de Vic, amb l’octubre iniciat, la Salut no sap què fer. Dubta entre arribar-se fins a Roda i enfilar-se per Santa Maria de Corcó o donar definitivament la gira per conclosa i tornar cap a Cornellana. Sap que hauria d’escollir la segona opció, però no es veu en cor de fallar a la cita amb tots els masos dels cims del Cabrerès. Si fossin gent de la plana, amb més recursos econòmics i més possibilitats de fer-se arribar un metge no ho dubtaria, però allà dalt, allunyats de la resta del planeta... segur que l’esperen, ja deuen frisar. -Va Lluna, ja hem perdut prou el temps. Deixem els Vinyals que es recuperin de l’ensurt, que encara ens falta un bon tros de ruta. -Sentencia decidida, tot fent un cop de cap. -Per què no hi vas tu i em reculls a la tornada? Em sembla que encara li calen més atencions a l’hereu Vinyals. -Amolla com si res la Lluna, cercant la neutralitat de les paraules. -Amb les receptes que li deixarem ja se’n sortirà tot sol, no hi pateixis. Has fet una bona feina Lluna, però hi ha altra gent que ens espera. -T’esperen a tu. Em sembla que jo m’hauria de quedar per si... -No Lluna, has de venir. Has d’aprendre tot el recorregut i conèixer tots els nostres clients. -Però jo crec que... -No sap com dir-li que es vol quedar, que l’única cosa que desitja en aquest moment és el cos calent d’en Pere. -Hem de marxar. Si tant et preocupa, et prometo que d’aquí a una vintena de dies tornarem i ens aturarem al mas, a veure com evoluciona en Pere. Ara ens cal tornar a fer camí.

Amb prou feines s’ha pogut acomiadar d’ell. La Salut ha arribat al mas de bon matí, i des d’aleshores la Lluna no ha trobat cap moment per poder estar a soles amb en Pere. No sabria 99


explicar-ho, però en té necessitat. Ignora què li passa exactament, però només de pensar en marxar, se li fa una muntanya. Fins que el va conèixer, estava encantada amb la seva nova vida de caminant. Mai s’havia sentit tan lliure com aleshores, amb tant d’espai al seu voltant, però aquests darrers tres dies al Salt de les Aranyes li han esclavitzat l’ànima i enterbolit el cervell. Encara no ho sap, però l’estima. Estima un home casat.

A en Pere li passa el mateix; no ho sap, però s’estima una trementinaire. Fins que aquell escurçó el va mossegar, la seva vida havia estat plàcida i mancada de veritables preocupacions. Ell era l’hereu del mas més important de Castellar de la Creu, i com a tal, no n’havia de tenir cap, de preocupació. Si mai en sorgia alguna, el seu pare la hi solucionava. En Llorenç s’havia encarregat de la seva educació, li havia ensenyat tot allò que li calia, i quan va pensar que era hora de casori, li va cercar una esposa. Li va buscar ell mateix en persona, de manera que quan en Pere es va casar, amb prou feines coneixia a la Remei. Va protestar una mica, va perfilar una mitja queixa al seu pare, un estirabot minso i rutinari, que de seguida fou desestimat amb grata condescendència. Aquests joves... -Ja la coneixeràs -li va dir en Llorenç-, tens tota una vida. El que importa és que és rica, és guapa, i està ben educada. No te’n penediràs.

Però encara no ha passat un any que ja se’n penedeix. La Lluna li ha capgirat el món, i n’ha tingut prou amb un grapat de dies per fer-ho. No és que no s’apreciï la seva dona, però el que sent per la Remei no difereix gaire del que sent pels seus amics o pels seus veïns. Potser abans de la mossegada s’havia arribat a convèncer que l’amor és això; companyia, estimació i una mica de sexe. La Lluna, amb els seus ulls i els seus llavis, l’ha tret de l’error. No s’estima a la Remei; potser la respecta, l’aprecia i tot, però de cap de les maneres se l’estima. Ara no sap què fer. S’ha enamorat bojament d’una dona que no és la seva. -Ens venim a acomiadar. -La Salut i la Lluna es reuneixen amb tota la família davant mateix de la porta de la lliça. És la Salut qui parla, la Lluna no pot.- Llorenç, senyora Vinyals, Remei, cuidi’ns bé al pacient. Nosaltres ens aturarem a la tornada, a veure com evoluciona. I tu, Pere, fes bondat i segueix els consells de la Lluna, que la mossegada ja és aigua passada. -A reveure Salut. -Fa en Llorenç, tot encaixant-li les mans- Adéu Lluna, gràcies per tot. No us entretingueu massa que us arreplegaran les fredorades. -No hi pateixi, ens apressarem. Adéu.

100


Ni en Pere ni la Lluna diuen res, no saben com fer-ho. Veuen com els altres s’acomiaden i encara no es creuen que també ells s’hagin de dir adéu. És una situació estranya, com si cap dels dos encertés a relacionar les causes amb els seus efectes. Ell està curat, la Salut ha arribat, ella ha de marxar. Ella es vol quedar, ell vol que es quedi, els altres ho impedeixen. Coneixen les premisses però es neguen a acceptar-les. No es volen separar, però és l’única cosa que els serà permesa fer. A darrera hora, just abans de donar-se l’esquena, arriben a concretar unes poques paraules. -Gràcies per tot, Lluna, seguiré al peu de la lletra els teus consells. T’estaré esperant. -A reveure, Pere, no t’oblidis dels aranyons. Tornaré.

Paraules excitants per a ells dos... t’estaré esperant, tornaré... innocents per a la resta d’orelles. De fet, per a tota la resta no. La Remei, sense saber gaire el per què, s’ha posat gelosa -si no és que ja ho estava-, i la Salut se n’ha estranyat una mica. -Aranyons? Què has volgut dir amb allò dels aranyons? -li pregunta quan ja fa una estona que han deixat enrere el mas Vinyals. -No res, coses nostres. Petits problemes d’astringència.

El primer vòmit, doncs, les arreplega als afores de Cantonigròs, de bona matinada, a la pallissa del mas que les ha acollit. Són a principis de desembre i encara no saben quan tornaran. Hi està havent una passa de grip d’estómac molt forta aquest hivern, i la Salut i la Lluna han de fer mans i mànigues per atendre a tothom. De cap manera podran ser a la vall de la Vansa abans de Nadal. -Encara t’hauràs refredat tu, Lluna. Té, pren aquesta aigua d’orella d’ós. T’anirà bé. -Li diu la Salut, en veure-la tan pàl.lida. -Gràcies. No em trobo gaire catòlica. -Et deus enyorar. Va, que ens queden encara no un parell de masies per visitar i llavors ja podrem emprendre el camí de retorn. No te n’adonaràs i ja tornaràs a ser a casa del teu pare.

No diu res, però pensa que sí que deu ser l’enyorament. No del pare, però, sinó d’algú més proper, la imatge del qual no s’ha pogut treure del cap des que es varen dir adéu. Durant els següents quatre dies, la Lluna vomita cada matí. És com un rellotge. Al cinquè dia -ja de retorn, als afores de La Gleva- la Lluna torna del seu vòmit diari amb la cara pàl.lida com el paper, les parpelles inflades com dos botifarrons, i amb unes quantes estries color de sang recorrent-li el blanc dels ulls. -Ai caram -diu, un xic preocupada, la Salut-, no sé pas què et passa. Si no fos perquè no has estat amb cap home, pensaria que estàs embarassada. 101


-Ja. Jo també ho pensaria -confirma la Lluna amb un filet de veu-. El cas és que... -Que què? -Doncs això, que si no hagués estat amb cap home seria una altra cosa, però... -Lluna, vols dir que... que tu has... Però com pot ser, si has estat sempre amb mi? Hem dormit juntes totes les nits, no ens hem separat mai, només quan et varen venir a buscar per anar a ca’ls Vinyals... -Sí, el Vinyals... -Mig diu, mig no diu. -El mosso. M’ho hauria d’haver imaginat. No t’hauria d’haver deixat anar sola pel món amb un mosso. T’hi hauria d’haver acompanyat un frare; sóc una estúpida! -Les lamentacions de la Salut són d’aquelles que traspuen impotència, alguna cosa així com ja no s’hi pot fer res. -No hi té res a veure el mosso amb els meus marejos. -Gràcies a déu! -sospira-. M’havies espantat, Lluna. No t’amoïnis, deu ser una d’aquestes maleïdes grips mal curades. Amb una mica de sàlvia i te de roca ho solucionarem. -Tampoc la grip hi té gaire a veure. Més aviat una mossegada d’escurçó. -Com dius? No t’acabo d’entendre. Una mossegada? A tu? -No, a mi no. Una mossegada a la mà d’en Pere. D’en Pere Vinyals. -En Pere Vi... oh, no Lluna... com... et... et va forçar? -Allargassa els mots, la Salut, donant-se temps per digerir-los. -No Salut, no em va forçar. Ens estimem. -La Lluna, en canvi, els escurça. Paraules curtes per a un sentiment tan gran. És la primera vegada que gosa conjugar en veu alta el verb estimar. -Ens estimem.-Repeteix la Lluna veient el silenci etern de la Salut. La fi del món. -Ai, petita meva. Vine cap aquí. -I li fa un petó.

S’abracen llarga estona assegudes sobre les flassades del llit on han passat la nit. La Lluna recolza el seu cap contra el pit de la Salut, tacant-li la brusa de llàgrimes. Ella la deixa plorar. Mil anys més tard, quan la veu més temperada, es treu un mocador de l’infern del gipó i li eixuga les galtes. La Salut deixa que sigui ella qui li expliqui la història a la seva manera; sense preguntes, sense interrupcions. Mentre ho fa, ella es limita a afirmar amb el cap. Quantes vegades no ha sentit la mateixa rondalla, els mateixos sanglots, les mateixes pors i els mateixos fantasmes. Massa, massa vegades. I encara així, les paraules li fan mal. A la Lluna també. A la Lluna li fan mal perquè és la primera vegada que les pronuncia; l’estimo, diu, així de simple, l’estimo. No li cal afegir res més. Una paraula nova, un nou sentiment. És la primera vegada que es confessa d’una manera tan rotunda amb algú. A la Salut, però, les paraules li fan

102


mal precisament pel contrari, perquè li parlen d’història antiga, de repetició. Una ferida mal tancada al seu cor de dona.

La cambra que les acull és fosca, amb tan sols una petita finestra que dóna a l’exterior. Les parets són de pedra grisa, desgastades pels anys de servei. De la finestra estant es pot veure el santuari de la Gleva, amb el seu campanar esvelt presidint el petit turó sobre el qual es cimenta l’església. La masia on han passat la nit està just a l’altre cantó del Ter. Per sort, no els ha calgut dormir a la pallissa. Mentre la Lluna s’asserena, la Salut es perd finestra enllà, volant per sobre del paisatge sense moure els peus de l’habitació. A la seva retina s’hi dibuixa un santuari arrelat a la roca i un riu que flueix sense descans, perfectes metàfores de les dues opcions de vida que es poden escollir si es té la sort o la desgràcia de viure a finals de 1864. Volar o tocar de peus a terra, resar o inundar camps i masies, ser una dona de profit o un peix esquiu i fonedís. Tot i que la tria és possible, la Salut sap per pròpia experiència que, desafortunadament, els rius sempre han estat odiats i els santuaris venerats, en aquesta terra. Una experiència que de tant en tant encara sagna. El viatge de la Salut pel rerefons del seu cervell s’acaba amb nous sanglots; els de la Lluna, que a manca de rius i de santuaris on agafar-se, torna a engegar el plor. -Plora, Lluna, plora tant com vulguis. Les llàgrimes netegen l’ànima i la buiden de neguits. Plora.

Més asserenades, s’acomiaden de la casa i reprenen el camí en direcció sud, sempre de cara al Montseny, amb la silueta del capellà adormit presidint el seu silenci. A la Salut encara li resten algunes preguntes per fer, però no s’hi atreveix. Encara no, ha d’esperar una mica. Mentrestant, es dedica a omplir el rebost. La motxilla de roba blanquinosa que les dues porten penjada a l’esquena és gairebé buida, després de més de tres mesos d’anar-la sagnant per confegir tisanes i xarops. La Salut pensa que almenys li cal collir un parell d’herbes en previsió d’allò que la Lluna decideixi. -Hauríem de trobar una mica de corona de rei, Lluna. I també ens aniria bé un bon pom d’artemisa. -La donzella salvatge, hem de recollir ara? No és la que fem servir per regular els cicles menstruals? -Bé, també té d’altres utilitats. -Quines?

103


-Ara tan és, Lluna, si així ho decideixes ja tindràs temps per aprendre-les. T’has fixat en la silueta tan estranya que té el Montseny vist des d’aquest cantó? -És l’única cosa que se li acut a la Salut per canviar de tema.- Sembla un bisbe adormit. Les Agudes li perfilen el barret, Matagalls el front i la cara, les obagues del Pla de la Calma el pit i les cames, i el turó de Tagamanent les seves enormes sabates. -Sí, és veritat. Quan ens el miràvem des de dalt de Sant Llorenç del Munt no s’hi assemblava gens. -Les muntanyes, exactament igual que les persones, canvien extraordinàriament la seva fesomia depenent del cantó pel qual les mires. -Sí... escolta Salut, vàrem prometre als Vinyals que de tornada ens aturaríem al mas, te’n recordes? -Me’n recordo, però no sé si ara és el més escaient. -Una ombra fosca se li dibuixa sota els ulls, a la mestra trementinaire. -Hi hem d’anar Salut, si us plau, haig de veure en Pere. Li haig d’explicar. -Li suplica, gairebé. -A veure Lluna, ja t’ho has pensat bé, això? -No t’entenc. Clar que m’ho he pensat. No deus pas voler que en Pere ignori que porto un fill seu dins del ventre? Això pot canviar moltes coses. -Quines coses, Lluna, quines coses? Què et penses, que deixarà la seva dona i se n’anirà amb tu, eh? Que abandonarà la seva família per escapar-se amb algú que amb prou feines coneix? -Més ombra, i més fosca, si és possible. - ... Doncs potser sí, Salut, per què no? A la Remei tampoc la coneixia quan es varen casar. I a mi m’estima, saps, m’estima! -Un dubte, de primer plat, matat a cops de desig i necessitat. -Però Lluna, escolta... -Tu no ho entens! -Necessitat i desig.

La conversa acaba a crits, amb la Lluna apujant el to de veu fins dalt de tot. No ho vol fer, no té cap intenció de cridar a la Salut, però no ho pot evitar. Li cal expressar amb paraules allò que durant tot el camí li ha estat burxant el cervell. No és estúpida, i sap que la Salut té una part molt gran de raó. Es nega a creure que ell no l’estima, sobre això n’està gairebé segura, però té altres dubtes. No sap quant pesa ella en la balança de prioritats d’en Pere, ni quant ho fa la família, les tradicions i la comoditat d’un cognom respectable. Li fa por que li calguin massa tones d’aranyons per compensar els platets. -Em sap greu, Salut, no et volia escridassar. Perdona.

104


-No has de disculpar-te, sé el que estàs passant. Ens arribarem a cal’s Vinyals. Demà a la tarda hi serem.

El desembre ja ha descomptat la primera quinzena, i l’hivern no perdona. Poc abans d’arribar al mas Vinyals una enorme tromba d’aigua les sorprèn i les deixa amarades. Un xàfec curt, impropi de les dates, però suficientment intens com per travessar-los totes les capes de roba: el gipó els queda moll, el mocador de les espatlles i el del cap els regalima, la faldilla de sargil els ha augmentat de pes en uns quants quilos, i fins la roba interior se’ls mulla. Aborden el mas a correcuita, amb la pressa a les espardenyes i l’aigua arrugant-los tot el cos. Sort de la llar de foc i els tions d’alzina.

Una minyona les rep, no pas la mateixa de l’altra vegada, una de més jove. Les condueix a l’habitació dels convidats i les ajuda a despullar-se. Agafa les robes absolutament xopes i se les emporta a la cuina, per estendre-les al costat del foc, que s’eixuguin. -Us portaré roba neta, mentrestant aneu-vos assecant amb aquests draps.

Totalment nues, les dues dones resten en silenci. El cos de la Lluna, jove, llis, tot just desflorat per primera vegada, contrasta poderosament amb el de la Salut, més arrodonit, amb més arrugues i més cèl.lules adiposes a la panxa i a les cuixes. Totes dues tenen la cara colrada i la resta del cos blanc com la llet. A la Lluna aquell color la fa especialment bonica. A la Salut, la fa semblar més vella del que és. -Tens un cos a punt per estrenar Lluna, no m’estranya que en Pere s’hi enganxés com a la mel. -No em miris així, Salut, que em fa vergonya. -Mira, escolta, has de saber una cosa. Entre la teva panxa i la meva, entre els meus pit i els teus pits no hi ha tanta distància com ara et sembla. Vull dir que amb un cos llis i dur no n’hi ha prou per fer que un home canviï de vida. Hi ha d’haver altres coses, saps, coses diferents del foc als ulls i a la boca. Si vols que en Pere sigui teu has de sincronitzar els batecs del teu cor amb els batecs del seu cor, has de deixar-lo entrar dins la teva ànima i ensenyar-li sense censura. No utilitzis enganys ni prometis res que no puguis complir. Sigues tal i com ets, només tal i com ets. Tu ja saps què vols, ara només falta saber què vol ell, i fins on està disposat a arriscar per tal d’obtenir-ho. Digues-li allò que penses, deixa que ell s’adoni d’allò que sents, i llavors espera. El que hagi de ser, serà.

105


La Lluna -sense acabar de comprendre- assenteix amb el cap, i la pell se li eriça. Pot notar-se els batecs del cor a les venes dels canells, a les del coll, a les temples i tot. Té por, i fred, i recança. Vol dir moltes coses i no en diu cap. Només s’estremeix arraulida sobre el llit i deixa que la Salut l’agomboli. La minyona arriba amb la roba i les condueix a la llar de foc del menjador principal. Els hi acosta dues cadires i les deixa que s’escalfin mentre els prepara un brou de gallina bullent i reconfortant. Abans que el brou estigui fet, arriben en Llorenç i en Pere, gairebé tan xops com elles, que venen de tancar el ramat d’ovelles i cabres a la quadra de ponent. -Hola Salut, Lluna! Quina alegria tornar-vos a veure. Quina tamborinada, eh? -Engega en Llorenç, només veure-les. -Hola Llorenç, com anem? Hola Pere, veig que fas bona cara. -Sí, gràcies, Salut. D’això, anem... anem un moment a canviar-nos. -Parla amb la Salut però no deixa de mirar a la Lluna, en Pere. -Ara mateix tornem. -Acaba l’amo.

Quinze minuts més tard, quan les dues trementinaires ja tenen tot el brou dins de la panxa, pare i fill tornen al menjador amb roba neta i els cabells pentinats cap enrera. Porten tots dos uns pantalons de color negre, de vellut, amb una camisa blanca i un jec de pell d’ovella que li escau millor a en Llorenç que a en Pere. Són pastats l’un de l’altre, no s’atrevirà a trair el seu pare... pensa la Salut. Són pastats l’un de l’altre, s’atrevirà en Pere a contradir el seu pare?... pensa la Lluna. -Bé, i doncs, què ens expliquen les nostres trementinaires? -Sempre tan atent amb les visites, en Llorenç- Ja ens fèieu patir per la tardança, sobretot a en Pere, que no ha deixat de preguntar per vosaltres. -Aquest hivern, que cuita a tots de matar-nos. -Diu per dir la Salut.- Per cert, on són les mestresses de la casa? -Aquest migdia s’han arribat a cal’s Redaura, que tenen la filla petita enfebrada. No crec pas que tornin fins que el temps escampi una mica. -Ja els deuen haver portat un polsim de sàlvia, oi? -Vos sempre pensant en les herbes! No hi patiu, Salut, les vostres ensenyances són sempre recordades, en aquest país. Heu tingut bon viatge? -En Pere i la Lluna encara no han dit res. Això sí, encara no han deixat de mirar-se. -No ens podem queixar. Però veniu, Llorenç, veniu, que tinc unes quantes coses per proposarvos. No sabríeu pas si per aquests topants hi podríem trobar una mica d’hisop. És que veureu...

106


La Salut s’emporta en Llorenç cap a la biblioteca, agafant-lo pel braç, deixant en Pere i la Lluna sols davant la llar de foc. Durant una bona estona continuen sense dir-se res. En Pere es limita a afegir més troncs al caliu malgrat que ja està massa ple, i la Lluna tot just encerta a fregar-se les mans, a veure si aconsegueix reduir els nervis. -T’he trobat molt a faltar -comença ell-. Des que vas marxar, han estat els dies més llargs de la meva vida. -Jo també t’he enyorat, Pere. Cada dia. -Al principi vaig intentar no pensar en tu, esborrar aquells tres dies al Salt de les Aranyes, però em va ser impossible. Et somnio cada nit, Lluna, i et faig l’amor amb cada somni. Et veig a cada racó de la casa, a cada prat, a cada arbre del Pla de les Eugues. -Ho sé, Pere, ho sé -La mirada fixada al peus, impossible d’aixecar-la-. El buit que em vares deixar dins de l’estómac no se m’ha omplert fins que t’he tornat a veure. Et necessito, no puc evitar-ho, ni vull. Els ulls em cremen, saps, i per dins hi tinc com papallones, papallones de colors que no paren de volar i volar, i que mai s’aturen. I encara hi tinc més coses a dins meu, Pere. M’entens? -Sí que t’entenc, sí; com vols que no ho faci. Em vas curar la ferida i em vares encomanar les papallones. Tampoc les meves han deixat de volar dins de la panxa. Hi tenim el mateix, Lluna, perquè jo vaig beure de tu i tu vas beure de mi. -El mateix no, Pere, jo hi tinc una altra cosa. -Una altra cosa? Quina? -Es desconcerta. -Un fill. Hi tinc un fill teu a dins del meu cos.

Flames, moltes flames crepitant alhora dins la llar de foc. I guspires, la resina que espetega i fa petits sorolls que omplen l’estança quan els qui l’habiten no saben què dir. Danses de foc i de fum dins d’un rectangle de pedra renegrida, calories que es dediquen a escalfar els cossos enfredorits tot espiant les seves passions més carnals i les seves confessions més íntimes. -Pere, no dius res? Estic embarassada, embarassada de tu. -Oh, Lluna, és... Em sap greu, no...no sé què dir... un fill meu, un fill... no saps com t’estimo! -Fes-me un petó.

La Lluna i la Salut passen la nit al mas, però en habitacions diferents. És la primera vegada des que al setembre varen marxar de Cornellana que malgrat dormir sota una mateixa casa ho fan en cambres separades. Totes dues dormen poc, cadascuna per motius diferents. A entrada de vespres ha arribat el masover dels Redaura per avisar que la mestressa i la jove Vinyals es 107


quedarien a passar la nit amb els Redaura, que la filla petita ja està millor, però encara la volen vetllar. Els veïns, ja se sap. La Salut s’ha ofert per anar-la a veure, però el masover ha insistit que no calia, que només era una precaució, per fer els torns de vetlla més curts. Les dues trementinaires han anat a dormir a l’habitació dels convidats, però la Lluna de seguida ha trobat que el llit era massa estret. S’ha aixecat, i amb el silenci dels gats s’ha encaminat cap a l’habitació d’en Pere. No li ha costat gens de trobar-la, s’hi va passar moltes hores i hi va consumir moltes pors. Ara, però, es sent segura de si mateixa, i hi entra convençuda que algú l’està esperant. No s’equivoca. S’adorm quan ja fa entona que han entrat les petites, gaudint d’una mel i d’unes metzines que li fan trontollar el cap. A l’habitació dels convidats la Salut tampoc dorm gaire, repetint-se a si mateixa que en Pere no serà capaç, que no serà capaç de deixar la Remei, massa pastat al pare, massa.

L’endemà al matí, amb les senyores encara fora, la Salut i la Lluna surten a donar un tomb. S’han llevat gairebé a la mateixa hora, de bona matinada, i una de les cuineres -encara més matinera que elles- els ha preparat un esmorzar de forquilla i ganivet. Una mica d’amanida amb rostolls de cansalada viada, i un bon plat d’espatlla de conill confitada amb prunes i pinyons. Després d’això, els ha calgut anar a estirar les cames. No gaire estona més tard, en Llorenç i en Pere arriben al menjador i desdejunen el mateix. -Bon dia, pare. -Bon dia. No han tornat les dones? -Em sembla que encara no. Potser les hauríem d’anar a trobar. -Encabat d’esmorzar ens hi arribarem. Igualment havia quedat amb en Joan Redaura per anar a mercat a Vic. -Sí. D’això... us voldria parlar. -Prim, li ha sortit molt prim el fil de veu. -I doncs? -La veu d’en Llorenç, què si no, té el gruix d’un braç. -Veureu... vos sempre heu procurat ensenyar-me el camí que calia seguir. Em vàreu fer estudiar a Vic fins que vaig fer els catorze, llavors em reclamàreu a la hisenda i m’ensenyàreu com portarla, com menar-la, em mostràreu els seus secrets. I, òbviament, arribada l’hora, em cercàreu dona amb la qual em vaig casar. -Com ha de ser. No he fet res més del que a tot bon pare li pertoca. -Del gruix d’una cama. -Cert, no heu fet res més del que s’espera que tot bon pare de Castellar faci. Però hi ha vegades que la vida no s’amolla prou als desitjos dels habitants de la plana. -Què m’estàs dient, Pere, què t’empatolles? -Del gruix d’un tro. -Que jo també hi dec tenir alguna a dir, en la meva vida, oi pare? 108


-Tu? I és clar! No t’acabo d’entendre. Et pots llevar a l’hora que vols, pots comprar-te la roba que més et plagui, fins i tot pots permetre’t el luxe de pagar-te la puta més cara del bordell més refinat. I doncs, què més vols? -Potser alguna cosa una mica més transcendent, pare, només una mica més transcendent.

Les tovalles a rombes escocesos de la taula del menjador -els rombes escocesos continuen sent rombes escocesos encara que qui els usi no tingui ni la més remota idea del què signifiquen els rombes escocesos- comencen a notar els efectes de la conversa. Un parell de taques de vi i una altra color de pruna les decoren com a conseqüència del cop de puny que en Llorenç ha deixat anar sobre la taula. -A veure fill, a veure aquestes transcendències. -He conegut a una dona. -M’ho imaginava. No en podia ser d’altra. -El cap bellugant-se amunt i avall, un sospir a la boca. -Està esperant un fill meu. -El de sempre, el mateix de sempre. -Sembla fins i tot que mig somrigui, en Llorenç- Potser et penses que ets el primer Vinyals que deixa prenyada a una desvergonyida i llavors no sap com sortir-ne? No siguis tan innocent Pere, quan tu hi vas, jo ja fa estona que en torno. El meu avi hi va caure, el meu pare hi va tornar, i jo, no fa pas massa anys... bé, que tot s’arregla. Quants diners et demana? -No em demana res. -No res? -No, però jo vull donar-li tot.

Un instant de silenci, un brevíssim instant de quietud al menjador del mas Vinyals. La llar de foc apagada, els quadres i les eines antigues que pengen de les parets absolutament immòbils, les cadires, la taula, les forquilles i els ganivets, tot en silenci. Una mil.lèsima de segon per assimilar la informació i fabricar una resposta. Temps suficient. -A veure, Pere, deixa’m explicar-te unes quantes coses. -Ara ja no somriu, es cellarrufa- El meu avi es deia Ramon Vinyals, va tenir una dona, tres fills, i una amant tota la vida. El meu pare es deia Llorenç, com jo, i va tenir una dona, un fill i una filla, i tres o quatre mantingudes. Jo, el teu pare, tinc una dona, un hereu i una pubilla, i he tingut més de sis i més de set femelles que m’han consolat sempre que he volgut. El meu avi no tenia gaires diners, el meu pare ja en tenia més, i jo en tinc molts. Tu en tindràs tants com en voldràs, de manera que prou atzagaiades, procura

109


cuidar la Remei tan bé com puguis, i no expliquis ni a mi ni a ningú amb què et gastes els quartos que el mas et dóna, oi que m’entens? -L’entenc, però vostè a mi no. Jo me l’estimo, a la Lluna. -La Lluna? Has dit la Lluna, la trementinaire? No em facis riure. -Sí, la Lluna. Vull anar-me’n amb ella!. -Les últimes paraules les ha dit gairebé plorant, en Pere. Una tremolor se li ha encomanat de les cames cap amunt, fins als braços, fins la llengua i tot. Es belluga com una fulla i els ulls se li neguen fins perdre de vista la cara crispada del seu pare. -Ja n’hi ha prou, Pere. Deixem les coses clares. Tu no marxaràs amb ningú, et quedaràs aquí, al mas, amb la Remei i amb mi, tindràs fills i seràs respectable. El que facis amb la Lluna i la resta de dones del mon se me’n refot. Ha quedat clar? Doncs au, me’n vaig a ca’ls Redaura.

En Llorenç s’aixeca d’una revolada, sense donar temps a en Pere de replicar. Encara que n’hagués tingut, però, no hauria sabut què dir. Quan el seu pare diu doncs au, vol dir que ja no queda res més per dir. Judici, veredicte i condemna. Tot resolt. En Pere no se n’anirà amb la Lluna. Aquest serà, de llarg, el pitjor dia de la seva vida; el pitjor de tots, molt pitjor que el dia que es morirà el seu pare Lloreç, molt pitjor que el dia que s’assabentarà que el seu fill Jaume s’ha fet arquitecte, molt pitjor que el dia que descobrirà que el seu fill Jaume és homosexual.

Quan la Lluna i la Salut tornen de la passejada, en Llorenç ja ha marxat. En Pere no. S’ha quedat al mas, assegut a la butaca vermella de davant la llar de foc, desitjant morir-se i evitar així la mort de la Lluna. No hi ha hagut sort. Quan la veu entrar per la porta de roure, sola, esporuguida, temorosa de tot, no sap què dir. I no diu res.

Camí de Malla enllà, la Lluna encara nota sobre la seva pell l’abraçada d’en Pere. Encara hi té els dits marcats, encara no se li han assecat del tot les llàgrimes que ell hi ha vessat. Adéu, l’única paraula que en Pere li ha pogut dir. Adéu, ha repetit ella. S’han fet un petó i ha marxat. La Salut l’esperava. -Anem.

Tres dies més tard, mortes de fred i de gana, cansades de tants vòmits i tantes llàgrimes, les dues dones arriben al santuari de Sant Llorenç del Munt, al cim de la Mola. El pare Jaume, l’abat del monestir, les està esperant.

110


-Passeu, passeu, us tinc la cel.la preparada. L’Antoni i en Pau em varen alertar ahir de la vostra arribada, però aquesta vegada es varen equivocar un xic. Varen dir-me que vindríeu acompanyades. -No s’equivocaren pas, pare, no s’equivocaren pas.

L’abat no ho entén, però calla. Dalt del cim, les veritats i les mentides no semblen tan absolutes com al mig de les ciutats. El silenci, potser perquè el cel és més a prop, acostuma a formar part de la majoria de respostes. La Salut ho sap, i abans d’adormir-se pensa que la quietud del monestir és l’única cosa que les pot ajudar. L’endemà de bon matí, al toc de Prima, ja està parlant amb l’abat. Li demana per quedar-se. -La meva casa és la vostra casa, ja ho sabeu. Quedeu-vos a passar l’hivern.

Quan la Lluna es desperta, la Salut l’està mirant des de la cadira de voga que conforma gairebé la totalitat del mobiliari de l’habitació. Li diu bon dia i l’ajuda a vestir-se. Vol arribar-se fins als Òbits, a veure com li va a la Margarida, i li demana que l’acompanyi. Sense ni tan sols esmorzar surten del monestir i fan la baixada fins al Morral del Drac, prenent infinites precaucions amb el gebre i els còdols relliscosos que conformen el sender. Hi ha una mica de boira, al pla, però dalt del cim lluu un sol esplèndid. El perfil de les muntanyes de Montserrat es retalla net i diàfan sobre el cel, com volent posar de manifest l’obvietat del seu nom. Una muntanya amb dents de serra, pensa la Lluna. Una serra amb dents de pedra, pensa la Salut. Cap de les dues diu res.

Només arribar als Òbits, en Pau i l’Antoni les reben. Com sempre, somriuen. Un hivern fred, diu en Pau. I llarg, afegeix l’Antoni. Llavors callen. Saben massa coses, i n’intueixen encara més. Una guerra interna que només es dibuixa dins dels seus ulls, i com que els tenen tancats, cap forà se n’adona. Per dins, però, no han deixat de repetir-se aquelles escasses paraules que ja varen dibuixar la primera vegada que la Salut els va presentar la Lluna. -I tant que l’és, i tant! -Com hi ha món que l’és! -Concepció, s’hauria de dir!

Uns quants pensaments nous hi han afegit, aquesta vegada. Unes poques paraules més. -Ara ja no és forastera. No del tot, almenys! -Ni ella ni ell! -Al cap i a la fi, la sang es quedarà altra vegada a casa, a les baumes! 111


-De molt lluny hem anat a cercar el demà, aquesta vegada! -Sí, de molt lluny, però serà un demà de casa!

Tot això es diuen sense dir-se res. No els cal moure la boca, per entendre’s. La Salut, aliena al discurs, els dóna la mà i les gràcies per haver avisat al pare Jaume de la seva arribada. -Com va la Margarida, Pau? -Només així, preguntant-los directament, aconsegueix que li diguin alguna cosa. -Millor, sembla que es refà. No has de patir per ella ni pel nadó, les estrelles ja els vetllen.

S’acaben d’arribar a la cinglera, aturant-se davant per davant de la porta de la Margarida. Dins la cova també hi troben en Ramon, el seu home, que llueix un somriure més franc que no pas al setembre, quan feien el camí d’anada. Les coses els van millor, els diu, la dona i el fill han guanyat pes, i sembla que se’n sortiran. No sap com donar-los les gràcies. S’acomiaden fins l’endemà, però en comptes de desfer el camí i retornar al monestir, la Salut dirigeix els seus passos cap al nord, cap a la bauma de més a la dreta, just al límit dels Òbits. S’atura davant d’una paret mig enrunada que tanca la petita cavitat, conformant una estança fosca i minúscula. Només una porta molt baixa hi permet l’entrada. No hi viu ningú. -Saps, aquí dins hi vaig cometre l’error més gran de la meva vida. -Li diu la Salut a la Lluna, com qui res. -Et vas equivocar de tractament? -Més o menys. Hi vaig avortar.

No s’ho pot creure. La Lluna no s’ho pot creure. -Que hi vas avortar, dius?

La Salut li explica. -Tenia vint-i-tres anys, i feia només un any que m’havien fet fora de casa per haver deixat morir la teva mare. Em sentia sola, absolutament derrotada, culpable fins i tot. Amb la meva mestra fèiem un recorregut similar al nostre, i en un mas on mai més he posat els peus un home em va estimar. I em va deixar embarassada. Ho vaig dir a la Carme -es deia així, la meva mentora- i ella em va rebutjar. Va ser aquí, als Òbits. Jo m’hauria mort si no hagués estat per aquesta gent. Hauria deixat de menjar, de beure, i m’hauria mort. Ells em varen acollir, en Pau i l’Antoni els primers, en Ramon, la Margarida i tants d’altres. S’ocuparen de fer-me el menjar, em cuidaren, compartiren les meves penes i les meves oracions. M’adoptaren, em salvaren la vida i no em 112


jutjaren quan vaig decidir no tenir el fill. Aleshores no em veia en cor de portar una altra vida al món, ja em venia prou gros conservar la meva. La corona de rei va fer la resta. Va ser senzill, fins i tot massa, però increïblement dolorós. Durant més d’un any vaig tenir el cor trencat i l’ànima esbotzada. Ells em varen saber embenar el cor i endolcir-me l’ànima, i em varen retornar al món dels vius. En aquesta habitació vaig empassar-me l’herba i vaig sobreviure en contra de la meva voluntat. Mai podré pagar-los el que ells varen fer per mi. -Ara entenc el que em vas dir la primera vegada que vinguérem. Hi ha coses que no es paguen amb diners; la vida és una d’elles. -Sí, ells són el més proper que tinc a una família. Si vols, també per tu ho seran.

La tornada a Sant Llorenç se li fa feixuga a la Lluna. Massa coses al cap. Quan es mira la panxa encara no hi veu res, però per dins nota que tot se li belluga. Intueix com la sang se li passeja per les venes, nota com els pulmons se li expandeixen i se li contrauen. Si volgués, pensa, podria dirli al cor que deixés de bategar. Seria senzill, molt senzill. Dir-li prou, prou. Molt senzill. -Potser ho faré. -La Salut no la sent.

La guerra, aquesta maleïda guerra dins del cap de la Lluna es pinta precisa als ulls de l’Antoni i en Pau. Són lluny, són cecs, però ho veuen. No ho facis, Lluna, no ho facis. No ho facis, és el nostre demà. No ho facis, Lluna. El nostre demà...

Arriben just a temps pel dinar. Cap de les dues menja gaire, capficades com estan en la seva pròpia història. La conversa que tenen després de les postres sembla inevitable. La resposta de la Lluna, imprevisible. -Lluna, tinc dues herbes al sarró. Has de decidir quina et vols prendre. -Ara sí, es diu la Salut, ara sí que ha arribat el moment. Ha de ser ara. -Què vols dir? -Hi tinc corona de rei; és avortiva. També hi tinc artemisa, t’ajudarà a sobreportar l’embaràs. Tu decideixes. -Decidir, jo. Em sembla que no podré. En Pere no és amb mi, això és l’única cosa en la qual puc pensar, ara com ara. No em demanis res més Salut, si us plau. No encara.

La Salut no insisteix. Els deu dies següents, la Salut els dedica a visitar la gent dels Òbits i a parlar amb el pare Jaume. La Lluna, els dedica a dormir. No sap si vol viure o morir, i tampoc sap si vol crear vida o 113


destruir-la. Sent un dolor molt fort a la gola, com si l’esòfag se li hagués encongit i no li permetés empassar la saliva. Cada moviment que fa li costa tones d’energia, i ja no n’hi queden gaires per gastar. La Salut l’obliga a llevar-se, a caminar una estona pels voltants del monestir. S’aprèn de memòria la fesomia de la serra de l’Obac, les agulles de Montserrat i la plana vallesana. Parla poc, ni tan sols plora. Consumeix les hores alternant estats de vetlla endormiscada i de son desvetllat. A l’onzè dia, després de notar una punxada a l’estómac que ella interpreta erròniament com la primera coça del seu fill, decideix començar a bullir artemisa.

Els mesos d’embaràs omplen de neguit la tranquil.litat del monestir. El pare Jaume, assabentat del tipus de companyia que portaven les dues trementinaires el dia de la seva arribada, es desviu per ajudar-les. En Pau i l’Antoni es mostren menys segurs de l’habitual, i no s’atreveixen a predir gaires coses. Hi tenen un sol i un núvol de tempesta, dins del cap. Als Òbits, una mescla de nerviosisme i esperança tenyeix cadascuna de les baumes i cadascun dels seus habitants fins a límits difícils de creure. És com si el futur de tots ells depengués del futur d’aquell fill que encara no ha nascut. N’hi sol haver ben poques, de novetats, dalt de la serra, i les poques que hi ha es viuen amb la intensitat d’un miracle.

Quan els nou mesos es compleixen i les aigües són trencades, totes les dones de la rodalia es concentren dins la cel.la amb la Lluna i la Salut. Tots els homes, absolutament tots, esperen a fora. Instants abans de sentir-se el primer plor, la bena cau dels ulls dels dos cecs. Es miren -almenys així ho sembla- i oficien un cop més de batejadors, parlant tots dos a l’hora. Ara ja saben com es dirà el nen, quin dia sortirà el sol i quan esclatarà el núvol de tempesta. -Es dirà Jaume, igual que l’únic pare que ha tingut.

Quan l’abat -dues setmanes més tard- el bateja, està orgullós que aquell nen porti el seu nom. A partir d’aleshores, cada vegada que algú li digui pare, afirmarà amb el cap i pensarà que ho és per partida doble. El sermó que li dedica li surt de dins, de les entranyes, com potser cap altre sermó li ha sortit en tota la vida. -Tu has nascut en temps difícils. Ets fill d’un camí de farigola i d’una picada d’escurçó, fill d’unes baumes empobrides i d’un monestir que t’ha trobat un pare. Ara, la resta, depèn de tu. Creixeràs, i et faràs fort, i com tot home tindràs la teva litúrgia. I és que saps, la vida és un corriol estranyament semblant a la litúrgia de les hores. L’ofici diví, literalment, significa una obligació amb déu, un conjunt d’oracions que cal resar a determinades hores del dia. El camí de la vida significa, literalment, una obligació amb tu mateix i amb els altres, un conjunt de fets i de 114


decisions que et caldrà anar assumint al llarg dels any. Tu ja has tingut les teves Vigílies, el teu naixement, i tot just acabes d’encetar les Laudes. Amb elles dormiràs i menjaràs, tornaràs a menjar i a dormir, només això, i no valoraràs les mirades que et cuiden i et protegeixen. Tampoc elles t’ho exigiran. Però llavors et trobaràs les hores Prima, i en elles es decidirà el teu caràcter i el teu tarannà. Et faràs gran i arribaràs a la Tèrcia, i et creuràs que ja ho saps tot, que ningú et pot aixecar la veu. I t’equivocaràs malgrat negar-te a reconèixer-ho -per això et caldrà esperar més temps-. Amb la Sexta el sol es posarà sobre el teu cap, i et sentiràs l’home més fort del món. T’adormiràs a la pallissa, feliç amb els teus braços fibrats i la teva pell colrada. Començaràs a estimar i a ser estimat, i amb el despertar sobtat del cor coneixeràs el plaer i el dolor, la migdiada i l’insomni, i et creuràs que ets alhora l’home més afortunat i més desgraciat de la Terra; i et tornaràs a equivocar. Alguns amics t’abandonaran, fins i tot algun et trairà. Renegaràs dels teus pares, de la vida, i aprendràs a ser menys innocent, i per tant esdevindràs pitjor persona. Amb l’arribada de la Nona aprendràs a ser pacient, a no tenir tanta pressa. Alentiràs la velocitat dels teus passos i et meravellaràs de les coses que es poden descobrir si es camina amb els ulls enlairats i el desig lluny de les espardenyes. Inevitablement arribaràs a les Vísperes, et sentiràs cansat i et revoltaràs contra el cansament. Serà passatger, de seguida t’acostumaràs a fer servir les ulleres, i aprendràs infinitat de coses en molt poc temps. Començaràs a jutjar millor, a conferir la vàlua exacta a cada fet, a cada persona. Tornaràs a venerar els teus pares, els teus companys de viatge, i cap al final t’atemoriràs en descobrir el significat exacte de la paraula recança. Amb les Completes moriràs, potser demanant clemència, potser rodejat d’amics, potser alimentant-te tan sols amb la pols de les sabates. Hauràs creuat el camí, hauràs modificat una minúscula part del planeta, i si has estat prou despert durant tota la litúrgia, t’adormiràs demanat perdó tímidament i deixant que aquells que comencen les seves Vigílies tinguin prou llibertat per escollir el camí que necessàriament els caldrà trepitjar. Amén.

Tothom plora; en Pau i l’Antoni també. Ells, però, llàgrimes agredolces. Ha nascut el seu demà, però resta poc temps perquè algú es mori. El nom, només el saben ells.

115


POLS A LES BUTXAQUES

El dia abans de la inauguració de la sucrera, els Senyors estan nerviosos. En Martí Miret, en contra del que es podria deduir del seu posat segur i ferm, no ha pogut dormir en tota la nit. L’Albert Planas, amb més tendència a les fluctuacions del caràcter, sembla un belluguet a qui se li ha donat massa corda. Els darrers dies han estat infernals, amb el fred de l’hivern que se’ls tirava a sobre i les pressions del creditors que ja no els concedien un ral més. Per a en Jaume, i de retruc per a en Joan, aquest final de tardor ha estat duríssim. La feina no s’acabava, les màquines es negaven a funcionar, la xemeneia semblava que es resistia a deixar-se coronar. Per sort, a principis de novembre hi va haver un període de bonança que facilità la feina i accelerà tots els processos. La primera setmana de desembre va començar amb gairebé tot enllestit, i en Jaume es va poder dedicar a culminar la seva petita indecència. De resultes de la petició del seu pare, en lloc de rebaixar-la encara l’havia bastida més alta. Va trigar dos dies sencers a col.locar la semiesfera metàl.lica dalt de la xemeneia, però quan ho aconseguí, quan per fi tots els operaris hagueren baixat i desmuntat les bastides, la seva obra mestra estava conclusa. -Sí senyor, l’erecció més gran de tota la història palplantada als nassos dels capellanets vigatans. Quan comenci a treure fum blanc per la punta, serà un orgasme total.

Amb les mans entrellaçades, un bon tros lluny per poder-ne veure l’efecte, en Joan i en Jaume gaudeixen amb la contemplació. En Jaume, a més, gaudeix amb els comentaris d’en Joan. -Mira Jaume, si alguna vegada torno a dubtar que ets un geni, et dono permís per clavar-me un clatellot. -Va calla, tu ets millor arquitecte que jo. -No em facis riure. Jo treballo en un despatx on el més complicat que dibuixem són els pals de paller dels masos de Castellar. Tu, encara que no t’ho sembli, has fet realitat els nostres somnis d’universitat: utilitzar estructures senzilles per crear complexitat, i estructures complexes per dibuixar la senzillesa. Amb poc més de quatre maons has bastit una fàbrica, i amb una cúpula endimoniada has coronat una xemeneia. No sé què més vols. -Et vull a tu. -Li diu, excitat pels elogis. -Això ja fa molts anys que ho tens. -Mig se’n burla, en Joan, amb una grapejada al cul.

Es fan un petó, un petó que compensa les absències de tots aquests mesos de feina, totes les privacions que la construcció de la refineria de sucre els han suposat. Un petó llarg, que sembla 116


no voler morir. Humitats mig oblidades retornen a la boca d’en Jaume, delerós d’una mica de plaer després de tants mesos de neguit. Les baralles amb el seu pare, la conversa amb la seva mare, amb les seves dues mares...

El dissabte abans de la Puríssima, el primer dissabte del darrer mes de 1891, la fàbrica queda oficialment inaugurada. El bisbe de Vic hi diu missa, el pagesos de la plana hi assisteixen en ple. En Jordi Vilabella, en Pere Mas, l’Anton de Can Serra, en Joan Redaura, en Vicenç Miradelteix, en Pere Vinyals. Tots amb les seves dones; la Remei, la Consol, tota la resta. I els seus fills, les seves filles, algun masover i tot. En Joan i en Jaume. L’Anna també.

En Pere es passa tota la cerimònia resseguint mirades. Les mirades del seu fill i les d’en Joan, a veure si incompleixen el pacte. Les d’en Joan i el seu pare, no fos cas que n’hagués descobert alguna cosa. Les d’en Jaume i la Remei, tement complicitats dins la família. Les de l’Anna i en Jaume, desitjant que s’assemblin el més possible a les d’un marit i una muller. En ressegueix tantes que al cap de poca estona comença a sospitar de totes. Li sembla entreveure alguna picada d’ullet, alguna llàgrima traïdora, algun somriure excessivament torbador. A mig discurs del senyor Miret l’envaeix la certesa de ser el centre de tots els xafardeigs de la comarca. Malgrat que tothom sembla estar atent a l’homilia, ell està convençut que només dissimulen. Ho deu saber tothom, pensa, tots es deuen riure de mi a l’esquena. Segur, segur que ho saben. En Joan ho deu haver dit a la seva mare, aquesta a les altres dones, i elles als seus marits. Els deuen haver vist agafats de les mans, potser fent-se un... un... Segur que ho sap tothom.

Per sort per a en Pere, la inauguració s’acaba amb celeritat, i tots marxen cap a casa. Dilluns començarà la producció, i els pagesos estan delerosos per portar les seves remolatxes a la fàbrica, a veure quant en poden treure. Durant tot l’any han cultivat el tubercle, i la feina que els ha portat ha estat enorme. Han hagut de cavar la terra fins a 40 centímetres, deixar-la reposar tot l’hivern passat i sembrar-la a la primavera. Un cop crescuda la planta, han hagut de mimar-la molt més que no pas els farratges o els panificables, i en arrencar-la, les promeses no s’han complert. Els Senyors els havien assegurat fins a 17 tones per quartera, i amb prou feines n’han pogut arreplegar 9. Estan força crispats, esperant només que el preu que demà els pagaran compensi tot l’esforç i totes les suades.

Però no els ho compensa. Després de molts estira i arronsa, el preu que han aconseguit esgarrapar -i encara no tots, només els de major producció- ha estat de vint-i-dues pessetes i 117


mitja per tona. Una misèria, si es tenen en compte les despeses en adob i les hores de feina. Una veritable misèria. -Això és abusar, Miret. No en tenim ni pel guano! -Envesteix en Pere, quan li diuen la taxació. -No us podem pagar més, aquest any. -Es defensen en Planas i en Miret, drets darrera el taulell de l’oficina.- Hem tingut massa despeses, amb les obres, les màquines... L’any vinent us ho compensarem. -Si hi arribem, voldreu dir, si hi arribem! -Acaba en Joan.

Surten del despatx enfistolats, en Pere Vinyals mirant-se en Joan, en Joan Redaura mirant-se en Pere. Tot plegat, una misèria... Collons de dia que li férem cas!. Els dos terratinents tornen a buscar les carretes plenes de remolatxa que han deixat aparcades al pati de la fàbrica, sota mateix de la xemeneia, deixant que els bous s’abeurin amb l’aigua del petit llac que reflexa a la perfecció el majestuós edifici. -No tants totxos a la xemeneia i uns quants quartos més per carretada! -Remuga en Pere mentre es mira de gairell la darrera punyalada del seu fill. -Anem a pesar, no t’hi facis mala sang. -Mira d’engrescar-lo en Joan.

Agafen tots dos les regnes de les carretes sense donar temps als bous de protestar, i s’encaminen cap a la bàscula. Vint quintars ben bons hi porten sobre les rodes de fusta grinyoladissa. El xicot de la bàscula, però, els n’hi conta dinou. -Ep, mestre, que la pesada no és bona. Per menys de vint no us la deixo pas. -Protesta en Joan. -Uns quants quilos en passen, de vint -afirma el noi-, però us haig de descomptar la terra. -Quina terra? -La que ve enganxada a cada arrel, quina sinó. -A veure, a veure -s’hi posa en Pere- entenem-nos. No podem pas raspallar cada tubercle. Si la mica de pols que hi queda ni pesa, home de déu. -D’aquests terrossos en dieu pols? -Rebat el noi.- Jo en dic estafa. -Estafa el preu, mestre! -Aquesta és una altra missa, aneu a resar-la amb els Senyors. I que consti que us faig un bon pes, per ser vosaltres. Encara em fareu creure que es pot treure sucre de l’argila! -Graciós, el xicot! -acaba en Joan.- Ni que fos seva, la fàbrica! -Ni que fos seva, senyor Redaura! -Es defensa el pesador, cada vegada més emmurriat. -Me’ls esteu acabant entre tots, me’ls esteu acabant... -tanca en Pere la discussió.

118


S’apressen a abocar i se’n van, cellarrufats, enclaustrats en els propis pensaments. Com hi món, l’any vinent no sembro remolatxa! es diuen sense dir-s’ho, els dos alhora. I segueixen endavant -ara amb la carreta buida-, camí dels seus masos, a tornar-la a omplir, tornar-la a pesar, tornar-se a discutir. Així tot el dia. -Maleït tubercle dels collons, ni que tingui el gra de blat ple de cugula i de corretjola no torno a posar els peus en aquesta fàbrica l’any vinent! -Diu en Pere en veu alta, prou alta perquè ho pugui sentir tothom, cada vegada que el noi de la bàscula li resta el pes de la terra.

Acabada la jornada, els dos homes se’n tornen per darrera vegada a Castellar, fent drecera pel camí antic, molt espatllat per les pluges de la tardor passada. Des que feren la carretera nova hi passa molt poca gent, i ningú en té cura. A en Joan i en Pere ja els va bé, no els queden gaires ganes d’ensopegar-se amb en Vicenç Miradelteix, que a darrera hora va decidir no sembrar remolatxa, continuar amb l’ordi i el blat, i que aquests dies no desaprofita ocasió per fer mofa dels qui es deixaren convèncer pels Senyors. En passar per davant de la taverna d’en Salvador Garriga, però, els entra set i s’hi aturen. -Bona nit, Salvador, posa’ns alguna cosa forta. -Que veniu de la refineria, també, vosaltres. -I doncs què, si no! -Amb la cara que feu... vinga, un traguinyoli que us revifi, pago jo.

S’empassen la barreja d’una glopada, amb desfici, sense degustar-ne la flaira ni assaborir-ne els contrastos. Alcohol i prou, per matar les penes. Prenen seient a la barra, però no busquen conversa. Deixen que els minuts es consumeixin, com volent retardar al màxim el retorn a casa. Des que han sortit de les oficines i el senyor Planas els ha liquidat l’import de la collita, amb prou feines han intercanviat quatre paraules. Punyeta d’ofici!

A la taula més propera a la barra hi seuen en Jordi Vilabella i el seu mosso, també amb cara de pomes agres. Igual que ells, tornen de la fàbrica. -Si diuen que la planta empobreix tan la terra que ja no s’hi pot plantar res més. I llavors ens recriminen que hem adobat fora de temps! L’any vinent...

119


Mitja hora més tard, entra ell. El somriure el precedeix, un somriure que no l’ha abandonat des que el juny passat va tenir la millor collita d’ordi de la dècada i als camps dels seus veïns amb prou feines s’hi deixaven entreveure quatre fulles de remolatxa. -Bona nit tingueu, senyors. Dia de cobro, avui? -Compte amb què t’empatolles, Vicenç, no prenguem mal. -És en Joan qui salta; en Pere calla. -Bona nit, senyor Miradelteix. Vostè dirà. -Mira de posar pau en Salvador Garriga. -Una guerra per mi i una ronda pels amics, avui convido. -No et sortirà pas gaire car. No n’hi veig cap, aquí, d’amic teu. -Hi torna en Joan. -Així què, la collita, diuen que bona, eh? -Fa en Vicenç, com si no hagués sentit res. Té els ulls petits i enfonsats dins de les òrbites, com sempre, però avui li llueixen més que mai. Es diria que ha begut, si no fos que tots els presents saben que és el signe inequívoc de la felicitat.- M’han dit que al mas Vinyals n’hi han sortit nou tones per quartera? -Si al mas Vinyals n’hi han sortit nou -diu a crits en Pere, traient fum pels queixals- quantes n’han sortit al mas Miradelteix? Ui, és clar, no hi pensava que tu no en tens, de mas. Ja em perdonaràs, però és que m’ha Ssobrevinngut una pressa... -I dit això, s’alça i se’n va.

Ja feia estona que s’aguantava, però quan ha fet referència al mas Vinyals, en Pere no ha pogut contenir-se. Amb tota la ràbia que ha trobat i una dosis d’ironia que rarament deixa entreveure, s’ha aixecat de la cadira, ha clavat els ulls als ulls d’en Vicenç i l’ha bufetejat amb les paraules. Si algun punt feble té l’home de la Consol és el de no haver pogut canviar el nom de la torre Mascarell, heretada de la dona. Això i el sobrenom del sobrevingut que no s’ha pogut desempallegar malgrat fer més de dotze anys que ell n’és l’amo. Aquest sobrevingut que pocs s’atreveixen a dir-li a la cara, de fet ningú, però que a en Pere li ha sortit de l’ànima, amb la essa molt marcada, una mica estirat del mig, i acabat sonorament, com una plantofada. Després s’ha girat, i sense esperar en Joan ha sortit de la taverna. Quan, bona estona més tard -ja passat el mas Serra- l’amic de la infància l’atrapa, en Pere respira més tranquil. -Tu, quina ocurrència. Es mereixia que algú li plantés cara. -Li diu en Joan en agafar-lo. -Sí, m’he desfogat. -Sembla satisfet, però de seguida permuta la cara per una de més arrugadaSigui com sigui, la seva butxaca feia més “bulto” que la nostra, aquesta vegada. Maleït tubercle dels collons!

Quan arriba a casa seva, és fosc. La Remei fa estona que s’ha desfet el monyo, i ara cus arraulida a la vora del foc, atiant-lo de tant en tant amb els esmolls. En Pere té tanta mala lluna que ni tan 120


sols el llangardaix ocel.lat que hi havia a la lliça li ha animat la mirada. Se’n va al llit sense dir res, ignorant completament el xoriguer que fa estona que volteja sobre el cap del rèptil. El llangardaix no ho sap, però té els minuts comptats. Uns quants mesos abans, aquell mateix llangardaix es va passar una bona estona entrellucant un mosquit dels grossos. L’insecte no ho sabia, però tenia els minuts comptats. El cicle de la vida.

121


PASSATGES DE GLÒRIA

Quan a finals de març, el dia després d’un sonor “fill de puta”, el secretari en persona va a buscar l’Enric Sala i Tornei amb la carreta de 2 bous, el mossèn de Castellar se sent exultant. Pel camí una sola imatge el manté ocupat: el record de la cara del bisbe, aquell pa de pagès a punt d’explotar que el va fer fora del despatx que a partir d’avui ell ocuparà. Només arribar, però, l’estómac se li regira. El rep el senyor bisbe amb un somriure d’orella a orella, un somriure massa gran per a algú que està a punt de dimitir. -Passi passi, mossèn. L’esperava. -Bon dia. No em pensava que us decidíssiu tan aviat, la veritat. -No sap com reaccionar, l’Enric, davant d’aquell excés d’efusivitat per part d’algú que la darrera vegada l’havia acomiadat amb tanta efusivitat. -Oh, hi ha bous que s’han d’agafar per les banyes, ja m’enteneu. -Mentre parla, el bisbe no deixa d’acariciar el llom de les bèsties que han estirat la carreta des de Castellar de la Creu fins a Vic. Hi passa la mà embotida de carn i d’anells, amb un gest paternal, com de confiança. No, pensa l’Enric, no sembla pas algú que estigui a punt de dimitir. -Cert, ben cert. -Concedeix l’Enric, tot i que no ho pensa. Diu per dir. -Entrem doncs, agafeu unes pastes. Ja heu esmorzat?

Els passadissos del bisbat són llargs i estrets, fets expressament per donar temps als visitants d’agafar por. Estan revestits de quadres foscos i de tapissos daurats, els primers immortalitzant aquells que des de temps pretèrits s’han assegut a la poltrona més alta; els segons, mostrant escenes del nou i antic testament, passatges de glòria. Posats així, un darrera l’altre, esgrafien un silenci corprenedor, d’aquells que et fan tornar petit. Aquí i allà, portes tancades que no se sap on van acaben de confegir la sensació de gàbia que els passadissos de l’episcopat de Vic pretenen dibuixar. A fe que ho aconsegueixen.

En arribar a la porta del despatx particular, el secretari del bisbe desapareix per un lateral i deixa als dos homes sols. Com que era ell qui anava al davant, mossèn Enric al mig i el bisbe tancant la comitiva, ara l’Enric no sap què fer. Aturats davant la porta tancada, cap dels dos diu res. El prelat, expectant, es queda uns instants darrera seu, immòbil. Vol veure què fa el mossèn. Tots dos resten quiets, potser un parell o tres de segons, l’Enric sense gosar tocar la porta, el bisbe gaudint amb el dubte. He guanyat, pensa, definitivament he guanyat. Avança al mossèn en silenci, pren el pom i el gira. 122


-Endavant, és casa vostra. -He guanyat, predica sense paraules el cos del senyor bisbe.

Asseguts a les butaques de la paret esquerra de l’oficina, hi ha en Tonet i la Consol. Semblen neguitosos, amb la mirada esbarriada, com no volent mirar ningú. Mig saluden amb el cap, que amb la veu ni gosen. He perdut, rumia l’Enric, no sé el com, ni el per què, però he perdut. -Vejam doncs, sembla que hem tingut un malentès. -Enceta el bisbe, un cop repapat a la cadira. -De malentès cap. El que hem de tenir és una carta, una carta de dimissió. -De perduts al riu, mossèn, de perduts al riu, es diu a si mateix l’Enric. Mentrestant, però, no pot deixar de mirar de reüll en Tonet i la Consol. I de pensar què carai ha pogut passar! -I doncs, senyor rector, assossegueu-vos. -Parla amb veu reposada, el prelat, acostumat a guanyar les batalles amb el somriure als llavis i la benedicció a les mans.- Vos em vàreu explicar una història d’un segell i unes indulgències, però consultats els inquirits, el fet en sembla tot un altre. -Què voleu dir? No em negareu ara... -Oh, no nego res, jo, déu me’n reguard. Només he preguntat i he escoltat, vegeu-ho vos mateix. Tonet, voldríeu fer el favor d’acostar-vos. -Alça els ulls i amb la mirada estira el cos d’en Ton cap a la taula. També amb la mirada el fa asseure a la butaca que queda lliure al costat de l’Enric, i sense cap mena de preàmbul, li pregunta.- Com fa, allò del segell, Tonet? -Bé, sí, el segell... doncs passa que jo, jo vaig anar a tapar unes humitats a la parròquia de Castellar, i, i mossèn Enric doncs... -I mossèn Enric... -l’ajuda el senyor bisbe, veient que li costa d’infantar els mots. -Ton, tu em vares dir que el senyor bisbe et va encarregar un segell papal! -Intervé l’Enric, expectant, tement-se la pedregada. -Deixi’l parlar, mossèn, no el vulgui confondre. -Atura el cop el bisbe. -Jo no el vull confondre, només dic... -reprèn ell. -Mossèn! Si us plau, tinguem calma. Vegem que ens ha de dir en Ton. -La cara de l’amo i senyor de l’episcopat s’ha contret, com si hagués volgut donar un cop de puny amb les ninetes dels ulls. -Doncs això, -reprèn en Tonet- que mossèn Enric em va demanar si li podria fer un segell de plom. -Com? Tonet, que jo et vaig encarregar el segell? Si vas ser tu qui em va dir que el bisbe... que... com pots dir això?

El paleta no contesta; abaixa els ulls de nou, i calla. L’Enric no s’ho pot creure, va movent el cap de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, un cop i un altre. Va dient que no, que no, i per dins la

123


sang se li escalfa. Mig minut de silenci més tard, el cap comença a moure’s endavant i endarrera; va dient que sí, que sí, que sí. En Ton continua callat, el bisbe somriu. -Consol acosteu-vos, acosteu-vos. En Tonet us cedirà el lloc, oi Ton? Seieu. Dèiem allò de les indulgències... -Sí... mossèn Enric ens n’ha concedit unes quantes. Per a mi, per a en Vicenç, per al meu pobre pare que al cel sigui. -L’Enric ja ho ha entès. Que sí, que sí, que sí. Il.lús, que sóc un il.lús. Voler fer plegar un prelat amb un parell de confessions. On s’és vist! Les paraules se les emporta el vent, i les que no, la pols les cobreix i les enterra. Sóc un il.lús. -Concedit dieu? -Furga un xic més amb el punyal, el senyor bisbe. -Vaja, més que concedit, venut -es referma la Consol-. Les despeses de l’església, em va dir, ja m’enteneu... -L’entenem, Consol, l’entenem. Em sembla que no us necessitarem més. Tonet, voldríeu acompanyar la Consol a ca seva?

Un cop són fora, torna el silenci al despatx. Mossèn Enric no té res per dir, i el bisbe allargassa la mel de la victòria tant com pot. L’Enric deixa passejar la mirada pel llom dels llibres que omplen a vessar les prestatgeries situades a l’esquena del bisbe. Uns lloms gruixuts, que fa anys que ningú toca, només la minyona que de tant en tant hi treu la pols. Objectes més que no pas llibres, posats intencionadament darrera la cadira, el pes sencer d’una organització autàrquica a les esquenes amples i molsoses del senyor bisbe. Es sent estúpid, més enfadat amb si mateix que no pas amb el bisbe o amb en Tonet i la Consol. Ho hauria d’haver previst, valga’m déu, en què pensava! -Miri mossèn, les coses estan així. Jo faré veure que no ha passat res, i vostè farà veure que no ha passat res. Nosaltres continuarem defugint-nos, les humitats de la sagristia s’arreglaran i d’aquest assumpte no se’n parlarà mai més. Això sí, la propera vegada que posi els peus en aquest bisbat, faci-ho amb el cap baix i la mirada neta, com qui espera caritat. No li permetré mai més una criaturada. Ha quedat clar?

Hi ha quedat. Clar del tot. I per sempre. Mossèn Enric torna a peu cap a Castellar. Torna cap a la que ha estat la seva parròquia des de fa 25 anys, i la que continuarà sent seva pels segles dels segles, amén. Mai, ara ja ho sap, mai es mourà de la parròquia menys covejada de tot el bisbat de Vic.

124


Certeses com aquesta són de les que no s’esborren fàcilment. No s’esborren en una nit, per molt que un mosquit enorme, engreixat amb la seva sang, hagi deixat de dormir a la seva habitació per passar a fer-ho dins la panxa d’un llangardaix ocel.lat. Tampoc s’esborren amb mig any, encara que un xoriguer espavilat enceti el capvespre menjant carn de llangardaix engreixat amb carn de mosquit engreixat amb la seva sang. Ni tampoc s’esborra al cap d’un any, per molt fort que sigui el soroll d’una perdigonada cap a la banda dels terrers del Vinyals. Només una, senyal inequívoc de tret encertat. Res no s’esborra, per molt que un xoriguer sigui mort i una altra anella posada a la cadena de la vida. Una gota de sang, un mosquit, un llangardaix, un xoriguer, una perdigonada, un estofat. Una humitat, un paleta, una confessió, un segell, unes indulgències. Un mossèn, un secretari, un bisbe. Sempre, inalterablement, pel mateix ordre. Qui gosaria matar un moquit a cops de perdigonades.

125


TERCIA De conversa en conversa es van teixint els fils de la teranyina. Una madeixa de llana que es descabdella, un jersei que es perfila. Una hora incerta, la del migdia, per treure la pols i netejar els ulls de lleganyes.

126


MARE

Quan veu que el seu pare s’acosta a la xemeneia, en Jaume es vol fondre. No hi comptava. Està feinejant dalt la bastida, intentant fer entendre a un paleta que si el plànol diu dos metres de circumferència vol dir exactament dos metres. Des de la talaia, el veu acostar-se d’un bon tros lluny, gairebé de bracet amb el senyor Miret, dues petites formigues que el sobresalten. Els veu fer-se lentament més grans, més definibles. Per un moment, pensa que no s’aturaran, que de fet no tenen cap motiu per aturar-se davant d’una xemeneia a mig acabar. Encara resten uns mesos per tal que comenci l’hivern -la data prevista per a la inauguració- i hi ha obres molt més endarrerides que no pas la xemeneia. No sembla que en tinguin cap, doncs, de motiu, però s’hi aturen. I el criden. El senyor Miret el crida, fins i tot el seu pare el crida, tot i que no sap a qui ho fa. En Jaume s’amaga rere la bastida de l’esquerra, la més alta, que al mateix temps que el protegeix físicament, obliga als visitants a col.locar-se cara al sol, reduint així la seva capacitat de visió. Malgrat tot, el criden. -Li voldria demanar un favor.

Un favor. El seu pare demanant-li un favor no gaires dies després que li escopís a la cara que mai més ho faria. Un favor... em pensava que mai més em demanaria res... diu ell amb veu alta. I el seu pare encara sense comprendre; i ell tremolant.

No li vol dir, no vol que sàpiga que aquella fàbrica ha estat dibuixada per ell, pel seu hereu, pel seu fill gran. En Joan tot sovint li suplica, però ell no ho vol. No. En va tenir prou amb el casament -amb els acords del casament- per donar per tancada la relació amb el seu pare. Si s’havia de passar tota la vida pensant que el seu fill havia estudiat peritatge agrícola a Barcelona, doncs que se li passés. Ell mai li diria que s’havia matriculat a arquitectura, ni que si ho havia fet no fou tant perquè fos la seva passió d’infància sinó més aviat per esperit de rebel.lia (si alguna cosa odiava el seu pare eren els arquitectes, homenets que dibuixen collonades en un full, en solia dir). Per això i perquè no suportava la vida de pagès: sempre tants secrets, tanta hipocresia, tantes enveges elevades al màxim exponent. No la podia sofrir. Per tot plegat va insistir tant que el deixessin anar a estudiar a Barcelona ...que calen noves idees pel camp, pare, que s’ha de progressar.... Un cop allà, cap a la facultat d’arquitectura. -Fill de puta!

127


Això sí que encara s’ho esperava menys. Fet i fet, no sabia què s’esperava. Poques vegades s’havia parat a pensar com reaccionaria el seu pare si s’arribava a assabentar que era arquitecte. Ja va ser prou gros quan va descobrir que era homosexual, només li faltava un altre engany. Potser el bufetejaria -no seria pas el primer cop-, o potser se li encendrien els ulls, giraria cua i l’ignoraria per sempre més. Potser, potser... la veritat, no ho sabia. Dir-li fill de puta, però, això sí que no s’ho hagués arribat a imaginar mai.

En Pere, un cop clavat el punyal, fuig com una fura. El seu fill no l’havia vist caminar tant de pressa en tota la vida. Ell i el senyor Miret es queden palplantats sota mateix de la xemeneia, sense saber massa què dir. Triga ben bé un parell de minuts en reaccionar, en Martí Miret. -És el teu pare? En Pere Vinyals és el teu pare? -Sí. Li hauria d’haver dit, ho sento. -En Jaume abaixa els ulls, massa carregats de tristesa. -És igual, no t’hi amoïnis. El que si que no arribo a entendre és la reacció que ha tingut. Òbviament no sabia que tu eres l’arquitecte de la fàbrica, però d’això a insultar-te d’aquesta manera... -És que tampoc sabia que era arquitecte. Ara com ara jo hauria de ser perit agrícola. -Collons! Perdó. Noi, quin embolic. Bé, no importa. Jo estic content amb tu, això és el que compta. Aquesta xemeneia m’encanta, saps?

En acabat, també ell gira cua i se’n va. En Jaume veu com el senyor Miret s’allunya amb un lleu tremolor a les espatlles, conseqüència del somriure que no pot evitar. El cap també se li mou d’un cantó a l’altre, com fent remoure el cervell per tal d’encaixar-hi una història com aquella. En Jaume encara el pot sentir quan, ja un bon tros lluny, en Martí remuga mig en broma que si les coses continuen igual, la fàbrica acabarà sent una factoria d’anècdotes en lloc d’una de sucre refinat.

Tres dies més tard, en Jaume s’excusa a la feina i pels volts de les vuit del matí s’encamina cap a Castellar. No hi va pas pel camí ral, està massa transitat i no necessita companyia. Surt de Vic per ponent, creuant la via del tren i enfilant cap a Sant Sebastià. Abans d’arribar a la Serra, s’esquitlla cap a la dreta i cuita a resseguir el solei del Puigrodó. En aquella hora, essent com és a principis d’abril, el sol ja porta estona escalfant les fulles de les rouredes i de les pollancredes, els dos tapissos que s’alternen segons hi hagi un turó o una torrentera. Això a la seva esquerra, que a la seva dreta es perden infinitat de petits camps recentment esventrats, alguns amb el minúscul plançó de blat que ja treu el cap, mig desafiant les glaçades nocturnes. En arribar al 128


serrat de Garrigons, albirant-se ja les terres del Pla de les Eugues, veu com el paisatge canvia. A les margeres del Puigrodó les alzines i algunes clapes de pi roig han substituït les rouredes, i cap al cantó del pla, els camps de conreu es fan més grans i d’ells en surt una petita planteta d’un verd diferent. Són les terres dels Vinyals -les seves terres, segons com es miri-, que aquesta primavera veuran, per primer cop, néixer bulbs de remolatxa.

Arriba a la casa dels seus pares a l’hora justa que havia calculat. En Pere és fora, als camps de sota Sant Bartomeu, i les seves dues germanes, internes a Vic, no els poden pas molestar. Ve a parlar amb la mare. -Jaume, fill, com estàs? Feia tants dies que no et veia!

La Remei deixa estar els plats i les tasses que rentava i se li tira als braços. Alguna llàgrima i tot, se li escapa. A en Jaume també. Mal començament, pensa. -I doncs, fill, què fas? Ens vens a veure tant poc, des que et vares casar. Jo baixaria, però ton pare... Estàs bé? Sembles més prim. Ja has esmorzat? Vols que et prepari alguna cosa, tinc unes mongetes que han sobrat i en un moment et rosteixo cansalada que... -No mare, ja he menjat. Volia parlar amb tu. -En Jaume intenta aturar-la, frenar el devessall de preguntes. -Ai, Jaume, Jaume. Vine, seu. Què va passar amb el pare, eh, què us va passar? -Es veu preocupada, la Remei, amb la cara trista, allargassant les paraules, recosint-les. Amb la mà dreta, en un gest intuïtiu, acarona la galta del seu fill. -Què te n’ha dit, ell? -Pregunta en Jaume. -No gaire res. L’altre dia va arribar enfurismat, traient foc pels queixals, renegant com un carreter. Entre penjament i penjament vaig arribar a entendre que us havíeu trobat i que havíeu renyit. Em va dir no sé què d’una xemeneia i que... que... -Li costa parlar, li costa deixar anar que allò que en Pere va dir és que havia deixat de tenir fill gran. -Es referia a la xemeneia de la fàbrica de sucre, mare. -Què hi fèieu tots dos a la fàbrica dels Senyors? -Posa cara de sorpresa, la Remei. -Jo hi treballo. -Ara fas de paleta? -No. D’arquitecte.

La conversa que segueix és travada, amb la Remei escoltant i contraient el rostre aquí i allà, i en Jaume confessant-se. Els anys de facultat, els motius que el portaren a escollir arquitectura, els 129


enfrontaments amb el pare, les pors i les angoixes. La Remei no diu res en tota l’estona, clavada a la cadira de boga de la cuina, davant per davant de la cadira de boga que aguanta el pes d’en Jaume. No diu res fins que una agulla prima i llarga la burxa enmig del pit. -Què has dit? -Que sóc homosexual, mare. -Fill...

Una estona més tard, uns quants silencis, uns quants petons i unes quantes abraçades més tard, en Jaume és capaç de dir dos mots. -Gràcies, mare. -Per a què més paraules.

Amb ambdós més asserenats, en Jaume s’explica. Li explica que el casament amb l’Anna Maimó va ser per compromís, que qui ell de debò s’estima és en Joan Redaura. Li parla de la seva llarga relació, d’aquell tercer any de facultat, quan es varen fer amants. Li descriu totes les penúries que va haver de patir, la de vegades que va sentir fàstic de si mateix, com li va resultar de difícil admetre que era diferent, i sobretot el molt que en Joan el va ajudar. Li diu que ara tot és diferent, que s’ha fet gran, i que ha après a acceptar la vida tal i com es presenta. Que no ha de patir per ell.

Parlant-ne amb la Remei trenca la promesa amb el seu pare, la promesa de silenci que li va fer el dia del casament; i això el fa sentir bé. Els secrets se li fan massa feixucs, reclosos en un espai tant petit dins de la seva ànima. Parlar-ne amb la mare l’allibera. -M’ho hauries hagut de dir, Jaume; hauria provat d’ajudar-te. No sé com, però ho hauria intentat. -Ja ho sé, però vaig tenir por. -Por? Però si sempre has estat tant segur, tan ferm. No m’ho sé acabar. -Per molt que en Jaume vulgui restar-hi importància, a la Remei se li fa una muntanya, tot plegat. -Intentava demostrar seguretat per no haver de donar explicacions, mare. Els sobreentesos m’han salvat moltes vegades, però la veritat és que sóc un poruc. -Algú que gosi enfrontar-se amb un pare com el teu i plantar-li cara és qualsevol cosa menys un poruc. Si hi ha res que pugui fer per tu, fill, digues-m’ho, no t’ho callis més. -Gràcies mare, però me’n vaig sortint. Ara tot serà més fàcil. Li volia amagar al pare això de la fàbrica i els estudis d’arquitectura, però ara que ho sap tot, em sento millor. Les mentides se’m podrien al pap.

130


Els minuts es fonen, i potser com en cap altre moment anterior, mare i fill es senten relligats per una mena de fil invisible que els evita malentesos i els condueix per llenguatges i per rutines properes a la felicitat. En Jaume, però, no sap com acabar de confessar-se. -Encara hi ha una altra cosa, mare. -No et faci vergonya, Jaume, pots explicar-me tot el que vulguis. -És que això no només m’afecta a mi. També a tu t’incumbeix. -Digues. -Prova d’ajudar-lo la Remei. -Com pots suposar, el pare em va insultar quan va adonar-se que l’arquitecte de la fàbrica era jo. El que passa és que em va dir una cosa que... bé, que no m’esperava. Suposo que només va ser una manera de dir, un parlar per parlar, el primer que li va venir al cap, però tot i així... -Què et va dir? -Fill de puta.

Baixet, com si no gosés, en Jaume repeteix l’insult que va sortir de la boca del seu pare. La Remei aixeca les parpelles, sorprenent-se. Triga un segon, una dècima a reaccionar. Acota el cap i fa que no. Ella tampoc s’ho esperava. Agafa les mans d’en Jaume i les posa dins de les seves, retenint-les. Li torna a passar la mà per la galta i deixa que sigui ell qui torni a parlar primer. -Em.. em sap greu, mare, no t’ho hauria d’haver dit. Ho sento, no... -En Jaume té els ulls clavats a terra, evitant mirar-la als ulls, de manera que la Remei li agafa la barbeta amb dos dits i l’obliga a aixecar el cap. Li eixuga les llàgrimes i, fent un darrer cop de cap, enfila el discurs més complicat de la seva vida. -Bé, així les coses, tan se val que ho diguem tot. No m’hauria pensat mai que arribaria aquest dia, però tampoc m’hagués arribat a imaginar que en Pere fos tan estúpid. He jurat i perjurat no sé quantes vegades que passés el que passés mai parlaria d’això amb ningú, però vist el pa que s’hi dóna, ho faré.

Es pren un respir, el temps just de retocar-se un parell d’agulles del monyo i d’allisar-se amb les mans -deixa per un moment d’agafar les d’en Jaume- el davantal que li tapa la faldilla. Llavors torna a prémer amb força els dits del seu fill i reprèn la conversa. -Ara escolta, Jaume, i deixa’m dir; això em costarà d’explicar. Som a l’any 1891, i tu tens 25 anys, aquest estiu en faràs 26. Vares néixer un dia de molta calor, l’estiu del 65. Llavors el teu pare i jo ja feia dos anys que ens havíem casat, i bé, com pots suposar, en aquella època -de fet ara també- que al cap de dos anys de matrimoni encara no hagués nascut cap fill... vaja, que tot el veïnat n’anava ple. Que si jo era estèril, que si en Pere s’allitava més a fora que no a casa... coses 131


així. El teu pare i jo tractàvem de desentendre’ns-en, però en Llorenç, el teu avi, s’hi feia una mala sang terrible. No podia ser que la família no tingués continuïtat, on aniríem a parar. Bé, el cas és que un dia cap a finals d’aquell estiu del 65, després d’una tongada de comentaris força ofensius en relació a la manca de descendència, el teu pare i el teu avi es varen presentar a casa amb un nadó. Eres tu; tenies exactament un mes i quatre dies.

S’atura, i mira quina cara fa en Jaume. No ho sabria dir. Sembla astorat, com de pedra. Ell tampoc sabria dir com se sent. No ho acaba d’entendre. Tantes dates, tanta precisió en els mesos i en els anys. El seu pare i el seu avi Llorenç -a qui ni tan sols va conèixer- portant un nen a la seva mare, portant-lo!... Què carai volia dir, portant-lo... Si almenys pogués pensar, pensar una mica, si la paraula no fos tan estranya alhora que tan evident... La Remei intueix les seves dificultats i decideix ser una mica més explícita. -Per dir-ho tot, el teu pare és el teu pare però la teva mare no és la teva mare. Uns onze mesos abans que jo et veiés per primera vegada, al teu pare el va picar un escurçó. Nosaltres no ho sabíem, però va resultar que en Pere era al.lèrgic al verí dels escurçons. Habitualment amb un ungüent que tenim ho solucionem, però amb ell va ser diferent. La cara se li va anar inflant inflant fins que semblava que li anés a explotar. Els ulls se li rebotiren, se li tenyiren de sang. Ens pensàvem que es moria. El teu avi Llorenç va fer anar a buscar una dona a les muntanyes, no sé on, una d’aquelles dones que traginen amb herbes i elixirs. En va venir una de jove, guapa, que es va passar tres dies vetllant el teu pare. El va curar. Jo no sé com va anar, ni ganes, però d’aquella feta en va resultar una inflor al ventre de la noia. Ni el seu nom no recordo. No l’he vista mai més. Ella va tenir aquell fill i per algun motiu que mai m’he atrevit a preguntar, ens el va donar. Nosaltres -millor dit, en Pere i sobretot en Llorenç- vàrem fer mans i mànigues per fer veure que l’havia parit jo, suposo que subornant uns quants amics i engatussant el mossèn de la parròquia, de manera que així fou com vaig passar a ser la teva mare i tu el meu fill. Més endavant naixerien, aquesta vegada sí del meu ventre, les teves dues germanes. És això.

El camí de tornada a Vic, en Jaume el fa sense fer-lo. El trepitja, el ressegueix tot, però no s’adona de cap giragonsa ni de cap revolt. Passa, aquesta vegada sí, pel camí nou, entrant a la capital per sota mateix de la Fecsa, endinsant-se encara fins al centre de la ciutat, fins a la plaça del Mercadal. Es perd entre les arcades i els carrers estrets que rodegen el castellot dels Montcada, baixant al cap de molta estona pel carrer Sant Miquel, fins al seu pis humit i fosc, al capdavall de la pendent, gairebé tocant a la catedral. Obre la porta d’esma i, en posar-hi el primer peu, s’atura. S’ho repensa. Surt, torna a tancar la porta amb clau i es dirigeix cap a les muralles, 132


cap al portal del camí de Barcelona. El travessa, creua el carrer que rodeja tot el pany de mur i enfila el pont de Queralt fins a l’altre cantó, sense fixar-se si el riu porta aigua o no. Només quan obre la porta de La Cova es desperta una mica, eixamplant els narius per deixar entrar aquell aroma familiar de resclosit. La taverna d’en Gep està força solitària, els parroquians habituals són a dinar. En Jaume, en comptes de prendre lloc a la seva taula, la del racó -sota mateix de la truita de riu dissecada-, s’asseu en un tamboret de la barra. En Gep s’hi acosta, i quan al cap de mig minut el noi encara no li ha demanat res, fa un somriure burleta. -I doncs, Jaume, anem de ressaca? Silenci -Jaume, ep! Sóc jo, aquí! -reclama el taverner. -Perdona. -Fa cara de perdut, en Jaume, entre adormit i despistat.- D’això... posa’m, posa’m... -Va bé, va bé. El millor destil.lat de la casa. A veure si espaviles, noi!

S’empassa el líquid d’una glopada, indiferent. Una paraula ocupa la totalitat del seu cervell, i no li permet encabir-hi absolutament res més. Mare, mare, mare. En Gep se’l mira una estona, i el deixa fer. Està acostumat a les estranyeses dels clients, a les seves extravagàncies. En servir-los la primera copa, entrelluca si volen conversa o refugi, si cerquen un confessor o només una mirada comprensiva. En Jaume sol ser dels xerraires, però avui té els ulls girats cap endins, i no sembla pas voler moure la llengua. Mare, mare, mare. Dos gots més tard, en Jaume aixeca el cap i converteix la seva cara en la perfecta definició d’incredulitat. -Com pot ser Gep, com pot ser. Aquestes coses no passen mai a la realitat, són històries de llibres. No, no ho entenc, no... no ho puc entendre. Si jo sempre, de, de tota la vida que...

Sembla que tartamudegi i tot, en Jaume. En Gep el deixa dir; sap que les preguntes que fa són de les que no busquen cap resposta. A la seva taverna, la majoria d’interrogants que es dibuixen no es fan per trobar una contesta sinó només per veure com sonen amb veu alta. Són interrogants que en la pròpia pregunta ja hi porten enganxada la resposta. En Jaume no vol que algú el contesti, tan sols desitja que una paret fosca, uns polsegosos llums d’oli i un taverner coix d’una cama se l’escoltin. -No puc entendre com va ser possible... la meva mare... Ja no sé res. Haig de trobar-la, buscar-la. -Sí, busca-la. -Gosa dir en Gep, sense saber res de res de la història. -Sí, haig de buscar-la. Però no puc pas demanar ajuda al pare. -No. -A la mare menys. 133


-Menys. -Torna a repetir en Gep, excel.lent paret a l’hora de fer l’eco. -En Cesc, el vell masover, ell en deu saber alguna cosa. -Segur. -Sí, me n’hi vaig. Gràcies, Gep, te’n dec una.

Surt de La Cova sense pagar... sí que me’n deus una sí. Tres i tot... pensa en Gep en veure’l marxar. Es mira la truita i somriu... coi de Jaume, tu ja m’ho has pagat tot per avançada!.... Surt de darrera la barra i, amb el seu caminar desllorigat, s’apropa cap a la taula del racó i s’enfila en un tamboret per treure la pols del peixot. -Saps, si no fos per tu ara no tindria les potes desiguals i no em dirien el Trescames- Li diu a la truita, sense ni tan sols obrir la boca. Ella també calla, i amb el silenci sembla que li demani perdó.

Per tercera vegada en el mateix dia, en Jaume entoma el paisatge dels afores de Vic. En la primera anada s’hi ha fixat molt. A la tornada, no ha vist res. Ara, al tercer viatge, es deixa posseir per les olors i pels sorolls. Camina amb els ulls migs clucs, reduïnt el paper preponderant que la vista sol tenir sobre la resta dels sentits. Ja ho ha fet altres vegades; irriga tots els nervis de l’oïda i de l’olfacte, centrant-hi tota la seva atenció. De primer no sent ni olora gairebé res. Cal un temps, una mica d’entrenament. A mesura que avança, el seu nas es va despertant; de primer mig ofès pel fum d’alguna fàbrica dels afores de la capital, llavors ja més agradosament, flairant l’olor de la terra mullada, xopa encara de la pluja de la matinada. Molt poques flors li arriben al nas, encara és massa aviat per sentir el perfum embriagador del fonoll, del romaní i de l’espígol. A les seves orelles, en canvi, s’hi infiltren multitud de fresses diferents, sobretot piuladisses. Els ocells de temporada ja han arribat; les primeres orenetes, els primers falciots. Els residents habituals ja fa dies que canten enderiats a refer els nius que l’hivern ha malmès. A mitja pujada de can Pla Xic pot diferenciar un verdum, també una mallerenga. Un tros més endavant, sent com les merles refreguen el terra d’un petit pinar; un gafarró i tot li sembla escoltar ja a les envistes del torrent de la Caseta del Vinyets. Olorant i escoltant aconsegueix distreure les preguntes.

Quan arriba al Pla de les Eugues, no enfila cap al mas Vinyals, es decanta un xic a l’esquerra, camí de la casa dels masovers, darrera mateix del xaragall que parteix la possessió en dues. Va de dret cap a lliça, truca a la porta i no espera que el vinguin a rebre. En aquella casa hi ha passat

134


més hores que al mas Vinyals mateix. Entra, i a la cuina, trastejant, hi troba la dona d’en Jordi, el masover. -Hola, Núria. Que hi tens l’avi? -Hola Jaume, feia dies que no et vèiem. L’avi? Sí, és dalt. Tu mateix. -És una dona guapa, la Núria, d’aquelles que es fan mirar. Fins i tot a en Jaume li costa desempallegar-se d’aquests ulls tan immensos que té.

Puja les escales encara amb les ninetes mandroses i les orelles dretes. Se les coneix de nord, aquestes escales. De petit ja li agradava anar a jugar amb els vailets dels masovers, perdre el temps empaitant-se per aquella casa feta més a la mesura humana, amb les proporcions més adients a la seva corpulència. Sempre ha trobat que casa els pares -el mas gran- no està pensat per viure-hi, més aviat sembla bastit per impressionar. L’enorme llar de foc presidint l’estança principal, les butaques amb grans reposabraços, la biblioteca amb totes aquelles prestatgeries plenes de llibres que només serveixen per covar pols, la cuina, l’escala... tot plegat. La masoveria, en canvi, sempre li ha semblat l’expressió perfecta de la mesura humana. De fet, el primer esbós de casa que va haver de dibuixar durant la carrera no diferia gaire de la casa on ara es troba. Truca a la porta i, aquesta vegada sí, espera que en Cesc respongui. -Passa, passa, Jaume, entra. -Avi? Com m’has conegut? -Tot i no ser-ho, en Jaume i les seves dues germanes sempre l’han tractat d’avi, al vell masover. I sempre l’han tutejat. -En aquesta casa ningú puja les escales com les puges tu. I doncs, què expliques? -No sabia que tingués una manera concreta de pujar les escales, jo! -La hi tens, creu-me, la hi tens. -No et volia molestar. Si tens feina... -A un vell com jo no se’l molesta mai, ni mai té feina quan el ve a veure un jovenet. Digues, com estàs? -Estic bé, avi, una mica enfeinat. D’això, et volia fer una pregunta. -En Cesc obre tan com pot els ulls, com si necessités la vista per escoltar allò que en Jaume li ha vingut a dir. -Què en saps de la meva mare? -De la teva mare? La Remei? Què vols que en sàpiga, jo! -No, la Remei no; la meva altra mare.

135


Es sorprèn, es diria que s’irrita i tot. En Cesc no ho ha pogut evitar, la pregunta l’ha agafat desprevingut. En Jaume se n’adona, i per tal que el vell no es posi a la defensiva, subratlla la pregunta amb una súplica. -Necessito saber qui és! -Hi ha coses que no s’han de dir, Jaume, ni en broma. Quines bestieses! Tu només en tens una, de mare. No sé qui t’ha ficat aquestes cabòries al cap. -No avi, jo en tinc dues, de mares. Només que una no la conec. Segur que en saps alguna cosa, tu. Ajuda’m si us plau. -Ara la veu d’en Jaume és calmosa, sense estridències. Sap que és l’única manera d’obtenir allò que vol.

El vell s’emmurria. El front se li arruga i els ulls se li enfonsen a les conques, talment sembla que se li enfosqueixen i tot. El pap, prominent, se li belluga un xic. Agafa el bastó que hi ha al costat de la cadira que l’allotja i s’alça. Comença a caminar, ranquejant de les dues cames, dirigint-se cap a la porta. -Mira noi, jo no en sé res de tot plegat, no en vull saber res. Si això era tot el que et portava per aquí... -Avi, si us plau, digues-me alguna cosa; només un nom, un lloc, el que sigui.

En Cesc se’l mira, dubitatiu. En Jaume li aguanta la mirada, li suplica amb els ulls, amb les parpelles. I el vell cedeix. -Els Òbits. Adéu, Jaume. -Els Òbits? Què són, què... què vols dir? -Adéu Jaume. Tinc tard.

Els Òbits, els Òbits... no li sona de res, aquest nom. Baixa les escales i surt sense acomiadar-se, altra vegada emboirat, esquarterant el nom que en Cesc li ha regalat. Els Òbits, què deu ser, un mas, un poble, una muntanya potser... De tornada cap a casa seva no para de jugar amb les cinc lletres, repetint-se-les una i altra vegada, fins que perden tot significat. Òbits, Òbits, Òbitsò bitsòb itsòbi tsòbit sòbits. Quan arriba a Vic ja dubta fins i tot de què li ha dit en Cesc.

Durant la nit no pot dormir. Es regira, espolsa el coixí, l’agafa amb les dues mans, fort, i se l’encasta sota l’orella, ben premut. S’està una estona així, molt quiet, però al moment s’impacienta i torna a canviar de postura. Tan se val, aquesta nit no dormirà. S’aixeca i va cap a la cuina. A l’habitació del costat, l’Anna sembla dormir. Des del primer dia de casats que han 136


dormit en habitacions diferents. Alguna vegada ella ha mig insinuat de quedar-se a la d’en Jaume, però ell sempre ha refusat. Ara, bevent-se un vas de llet a les fosques -no sap massa per quins set sous- recorda aquell dia que se la va trobar sortint de la dutxa, tota nua, amb la pell humitejada, els braços i les cames de color blanc, perfilats amb tiralínies, lluents de tanta humitat. Va ser la primera vegada que li veia els pits, també molt blancs, lleument rosats als alvèols, agradosament turgents. Recorda molt bé com per un instant va sentir-se estirat cap a ella, cap al seu coll tan fi i tant net, cap a les seves mans delicades i els seus ulls color de mel... Ella es va quedar parada, immòbil, no va saber aprofitar l’oportunitat. Ja mai més l’ha tornat a veure nua; i mai n’han parlat -ell no ha volgut, ella no s’ha atrevit-. Fi de la festa.

Defuig el record i se’n torna al llit. Només li faltava barrejar-hi l’Anna, en tot plegat. Es fa de dia, i abans i tot que la ciutat es decideixi a tornar a dibuixar els carrers, surt de casa seva per anar a trobar en Gep. El Taverner acaba d’obrir el negoci, i s’estranya que en Jaume sigui el seu primer client. De fet, quan ho pensa, no se n’estranya tant, rememorant l’intent de conversa de la passada tarda. -Bon dia, Jaume, tu per aquí? Que se t’hi han niuat puces, al llit? -Escolta, Gep, has d’ajudar-me. -En Jaume no li somriu la gràcia, de manera que el taverner adopta el posat seriós i es limita a escoltar.- Has sentit mai a parlar d’un lloc, d’algú, o d’alguna cosa que es digui els Òbits? -Els Òbits? Que si n’he sentit a parlar? Encara en duc pols a les entranyes! -Així saps què és? -Oh, i tant! Un país de gent ferrenya! -Respon tot dibuixant alhora un somriure i una ganyota. -És un país? On para? -No, de fet no és pas un país. Ni una comarca, tan sols. És una petita fondalada als peus del Montcau, allà per la serra de l’Obac, rera Montserrat mateix. Hi viu la gent més ferrenya i més de peu de mula que he conegut mai. S’han fet les cases sota d’unes baumes, aprofitant la roca com a sostre. Hi crien quatre gallines i quatre cabres, no gaire res més. No sé què se t’hi ha perdut, però jo de tu m’ho rumiaria abans d’arribar-m’hi. Hi vaig estar un temps per aquells verals, just abans d’anar a parar a Vic, i noi, quina gent! -La mare, se m’hi ha perdut!

I dit això, en Jaume surt esperitat de La Cova, gairebé corrent, però al cap de dos minuts ja hi torna a entrar. Sembla un belluguet excitat per massa corda.

137


-Tu deus saber quin és el millor camí per arribar-hi, oi, ho deus saber? -Suplica en Jaume en tornar a ser davant d’en Gep. -Calma’t noi, calma’t. A veure; suposo que el millor serà que agafis el sender de Collsuspina, després cap a Castellcir i Castellterçol. Un cop siguis a Granera, ressegueix la vall d’Horta i arribaràs a la Casa de l’Obac, sota mateix de Sant Llorenç del Munt. Puja fins al santuari i demana-ho als monjos, ells t’ho indicaran, són deu minuts. Ah, si hi penses, dóna records al pare Jaume, el feren abat poc abans que jo marxés. Suposo que encara deu ser per aquells cims. -El pare Jaume, dius? De què els coneixes, tu, aquells monjos? -Què et penses que hi vaig anar a fer, als Òbits, si no? Jo anava per frare. -Tu? Tu capellà? Hauria estat bo de veure. -El somriure que perfila en Jaume és el primer que li neix en dos dies. -De més verdes n’han madurat, noi, de més verdes. Fet i fet, aquí, a la taverna, a vegades capellanejo bastant. Per això vaig batejar aquest cau com La Cova! -Sí, deuria ser per això. -Diu en Jaume sense acabar-hi de trobar la relació.- No hi pateixis, si el veig, li diré que encara te’n recordes.

Quan arriba als peus del Montcau, dos dies després, està exhaust. Dos dies caminant sense parar, dos dies de preguntes sense resposta, de suposicions, de mil i una conjectures. Qui espera desespera, i qui es passa les hores preguntant, es passa les hores patint. Ara, però, ha arribat a port; només li cal pujar la muntanya i trucar a la porta del monestir. S’atura un instant a descansar, i li entra por. Abans d’ahir, en saber on eren els Òbits, una sola idea se li va apoderar del cap; hi havia d’anar. Es va posar a caminar sense pensar en res més, ni tan sols va tenir temps de sospesar la idea que li seria molt més senzill arribar-se a casa dels seus pares i agafar una carreta, un carro potser, ni que fos un cavall. No hi va pensar. Es va limitar a dibuixar-se un plànol del camí i a seguir-lo. Si en aquell moment hagués anat descalç, o despullat fins i tot, no hauria reparat ni a vestir-se. Els Òbits, només volia anar als Òbits. Ara gairebé hi ha arribat.

I doncs, ara què? Què ha de fer? Què espera trobar? De fet, en Cesc no li va pas dir que la seva mare fos allà, ni tan sols que fos viva, només li va dir un nom. Podia significar moltes coses, ara que ho pensa. Dubta, en Jaume, afegint un nou matís a la por. Fins ara no sabia què pensar, però sabia què volia fer. Ara ni tan sols això té clar. Només dubta i té por.

138


És fosc, i no es veu en cor de pujar fins dalt i encarar-se amb els monjos. S’arriba fins a la primera masia que troba i els demana aixopluc. Li donen una mica de sopar -pa amb formatge, una mica de vi, una peça de fruita- i el deixen dormir a la pallissa. Demà serà un altre dia.

Puntual, amb el cant del gall com a despertador, en Jaume es lleva amb les idees reposades però amb el garbuix encara a mig desfer. Decideix arraconar els seus pensaments, les seves pors i els seus dubtes i concentrar-se en la muntanya. Enfila cap amb al cim amb prestesa, i abans del toc de Prima és dalt. Es palplanta davant del monestir de Sant Llorenç i truca a la porta. Un frare jove, no pas gaire més gran que ell, l’obre. Com que no coneix cap altre nom, cap altre referència, demana pel pare Jaume. Li agrada la coincidència, algú que es diu com ell. -El pare Jaume? No en conec pas cap. -Deu ser un home força gran, era l’abat del monestir fa... no ho sé, fa molts anys, potser vint. -Ah, és clar, el vell abat. Sí, encara és viu, però ara ja no està amb nosaltres, fa vida als Òbits. -Has dit els Òbits? Que saps on són, tu? -Tothom ho sap, aquí dalt. -Li respon sorprès el jove.- Només et cal baixar per la torrentera, enfilar de cara al Morral del Drac i creuar el bosc d’alzines. Llavors un senderol a mà dreta t’hi portarà en un parell de minuts. -Mentre parla, surt de l’edifici i li va indicant amb el braç estès el recorregut. Del cim estant es domina perfectament tota la vall, des de les serres que s’enfilen a tocar del mar fins a les agulles de Montserrat i els primers Pirineus i tot. Una vista magnífica, no es pot estar de pensar en Jaume.

Seguint les indicacions del monjo no li costa gaire trobar el petit caminet que mena als Òbits. El ressegueix inquiet, decidit a no recular passi el que passi. Just abans d’arribar-hi, es topa amb un home envellit, geperut, amb la pell extraordinàriament colrada. Li pregunta per l’abat Jaume. El vell, d’entrada, no li diu res, només se’l mira. Qui ets?, li demana finalment. En Jaume no està del tot segur de què respondre. Algú que el necessita, diu. El vell fa com qui rumia, i un parell de minuts més tard, li indica.

En Jaume no havia vist mai un lloc com aquell. Una roca immensa, de tons marronosos, més aviat tendint a ocres, enfonsant-se cap a les entranyes de la muntanya i folrada de murs de pedra a manera de parets, amb petites obertures fent de portes i finestres. Minúscules feixes conreades, alguna gallina que es passeja pel veral. Ni una ànima. Al mig del camí, flanquejant l’entrada de les baumes, s’hi endevinen dues lloses dretes que a en Jaume li semblen dues tombes però que

139


no tenen cap nom ni cap data inscrita a sobre. En lloc d’això, un ull immens a cadascuna d’elles, un ull que ocupa mitja pedra.

S’atura davant per davant de la cinquena vivenda, seguint les indicacions del vell, i fa un crit. De dins estant li diuen que entri. -Bon dia tingui. L’abat Jaume? - Arraulit al fons de la petita estança, assegut sobre un dels dos llits que amb prou feines s’hi encabeixen, un home radicalment vell se’l mira. Té els cabells curts, li sembla que blancs, tot i que la penombra no li permet assegurar-ho. No hi ha cap finestra, només una porta petitíssima comunica la cambra amb l’exterior. A dins, tan sols una petita llumineta -un recipient de terra cuita ple d’oli del qual en surt un ble que amb prou feines fa flama- il.lumina l’habitació. Està molt prim, gairebé esquelètic. -És vostè l’antic abat del monestir? -Ho sóc, sí. Qui em demana? -Vostè no em coneix, però un amic em va donar el seu nom. Em va dir que m’ajudaria a trobar la persona que busco. -Mig menteix en Jaume. En Gep no li va pas dir que el vell l’ajudaria. -I qui busca, si es pot saber. -La meva mare. -La seva mare. Ja. Deu saber-ne el nom? -Ehh.... no. -S’avergonyeix. S’adona que és una estupidesa buscar algú del qual no en coneix el nom, ni l’aspecte físic, ni l’edat, ni res.- No la conec. L’única cosa que en sé és que és la meva mare. -Em sembla que no el podré pas ajudar gaire. Ja fa uns quants anys que les dues úniques persones que amb tantes poques dades el podrien haver comprès són mortes. D’elles, només en conservem un parell d’ulls de pedra i un bon grapat de noms. -Segur que vostè la coneix, l’ha de conèixer! -Rebat en Jaume, nerviós.- Suposo que deu viure per aquí, o potser al monestir, no ho sé. Segurament m’hi dec assemblar. -Improvitza. -Em sap greu -diu l’home tot mirant-se’l, fixant els ulls cansats al rostre d’en Jaume- No sabria què dir-li. Si vol, pot sortir a passejar pels voltants, a veure si té sort i la troba. Això sí, sàpiga que a la gent de per aquí no li agraden gaire els forasters.

Visiblement abatut, en Jaume surt de l’estança i deixa que el sol li llepi la cara. Tanca els ulls, que gairebé li cremen. De les parpelles closes en regalimen un parell de llàgrimes, fines perles salades que se li aturen a les comissures de la boca. Se les eixuga i comença a caminar, sense

140


rumb, gairebé sense esperança. Ho hauria d’haver previst, preguntar-li més coses al vell Cesc, demanar-li alguna referència que li permetés trobar a la mare. Ara no sap què fer.

Camina tant d’esma, que una mica més i topa de ple amb les làpides del camí. S’atura i s’hi entreté altra vegada, encuriosit, resseguint aquells ulls immensos que li fan l’efecte que el miren de fit a fit tot i ser de pedra. No sabria com explicar-ho, però quan les toca nota unes minúscules pessigolles a les puntes dels dits, una cosa així com petits escarabats bellugant-se entre la pell i la pedra. Per un moment, diria que s’ha enrampat. Enretira la mà, i se la mira. Li sembla fins i tot que les empremtes digitals se li belluguen. Es frega una mà amb l’altre i s’enretira un xic, per veure millor tot el conjunt. Al voltant de les làpides hi ha crescut una munió d’herbes; mates de gramínies i algun pom de farigola. En cull una branca i l’olora, n’aspira el perfum narius endins, fins que li arriba al cervell. De cop, sense previ avís, d’alguna neurona enclaustrada a saber on se’n despenja un petit tros de conversa, paraules arrencades de la boca de la seva mare -de la que sempre havia cregut que era la seva mare-. No sap si es deu a les pessigolles dels dits o a l’olor de la farigola, però en recordar la conversa no es pot estar de fer un bot i un xiscle. -Clar, clar que sí!

Se’n torna corrents a veure el vell, encara amb la branca de farigola a les mans. Entra d’una revolada per la petita escletxa que fa de porta i s’atura al seu davant, panteixant. Abans de tenir temps de dir res, li ensenya el branquilló. -És... és, no sé com dir-ho, la meva mare curava a la gent, vull dir que venia herbes per curar les malalties, herbes remeieres. Va curar-li una picada d’escurçó al meu pare.

En Jaume ho ha dit excitat, esbufegant, amb el cor a mil per hora, però res comparable amb l’enrampada que ha tingut l’abat en sentir el noi. S’ha aixecat del llit d’una revolada, amb els ulls esbatanats, tremolant tot ell. Vol dir alguna cosa, però les paraules li surten a batzegades, difícils de comprendre. -Com, tu... com, eh... com has dit que et dius? -No li he pas dit. -Respon en Jaume, espantat- El meu nom és Jaume Vinyals, de Castellar de la Creu. -Jaume Vinyals! No pot ser, ets tu! Ets tu! Ets tu!

I L’abraça. Llargament. Sembla que plori. En Jaume no diu res. 141


-Seu fill, seu. Deixa’m mirar-te. -Quan l’abat li diu fill, en Jaume no pot arribar a entendre la totalitat del significat de la paraula. Ell sempre ha dit mare a una persona que sense ser-ho, ho és. Ara es troba davant d’un home que, sense ser-ho, també és el seu pare. Es diu igual que ell. En Jaume continua callant. -La persona que busques dorm cada nit en aquest llit -Li diu l’abat senyalant el jaç que hi ha al costat del seu.- Es diu Lluna. D’aquí a un parell d’hores tornarà.

En Jaume no ho acaba d’entendre, però no s’atreveix a preguntar. Els ulls del vell, abans tant tristos i ara tan vius, l’intimiden. La seva mare viu amb l’abat? És ella, segur? Un parell d’hores i la veurà... la vol veure? Ho vol de veritat? I l’abraçada de l’abat, què significa? Més preguntes i cap resposta, encara cap resposta. Ja començaria a ser hora de tenir-ne alguna. -Pare Jaume, voldria saber si... -Més endavant fill, més endavant. Ara, explica’m coses de tu. -De mi? No tinc gaire res per explicar, jo. Només voldria... voldria saber si... -Tot arribarà, t’ho asseguro. Quan la teva mare torni, podràs parlar amb ella. Mentrestant, explica’m coses tu.

Sense ser-ne massa conscient, l’obeeix. Els ulls del vell li capturen l’enteniment, l’atrapen i no el deixen fugir. Després de gairebé tres dies d’angoixa, es va sentint inversemblantment més tranquil a mesura que desgrana cada bocí de la seva curta vida. L’abat ho intueix, i deixa que en Jaume esculli el ritme que més li plagui, limitant-se a assentir amb el cap i lluir un permanent somriure. Fins que no acaba, la boca de l’abat es manté absolutament tancada. -... i no va ser fins fa tres dies, després de la conversa amb el masover vell, en Cesc, que vaig poder saber que els Òbits existien, i com trobar-los. -Massa anys, la vida sempre triga massa anys en posar les coses a lloc. -Sí... i ara, ara no sé com continuar, no... -No pateixis. No falta gaire perquè la Lluna arribi, i llavors podràs parlar amb ella. Fa més de 25 anys que l’única cosa que desitja és poder-te fer un petó. -Però és que no sé què se suposa que haig de fer, què li haig de dir, com comportar-me. -Li ha agafat confiança, en Jaume a l’abat. Al cap i a la fi, li sembla que si li ha explicat la vida, també li pot explicar les pors que l’aclaparen. -No t’hi encaparris, tot anirà bé. Tu només deixa’t portar pel cor, oblida el cap per una estona, i oblida els ulls, també; si utilitzes el cor per mirar i per pensar tot serà més senzill. -Ho intentaré. 142


-Abans m’has dit que un amic et va donar el meu nom, oi? -Diu l’abat, per canviar de tema. -Sí, en Gep. Em va dir que li donés records. -Gep, dius? No recordo aquest nom, ara. -Em va dir que quan a vostè el varen fer abat, ell va passar una temporada al monestir, a veure si tenia fe. -Gep, Gep, no hi caic. -Li diuen el Trescames. Ara és el taverner més popular de fora vila, a Vic. Porta La Cova. -La Cova! Clar, en Josep Arumí, no en podia ser d’altre. La Cova, quines ocurrències per una taverna. -No ho vaig entendre, això de la cova. Em va dir que li va posar el nom pensant en quan havia estat aquí. -No et deu pas haver explicat com ho va descobrir que no en tenia prou, de fe? -Pregunta el vell, amb evident satisfacció als llavis. -De fet no. -Demana-li quan tornis. Una noia dels Òbits, a la cova que hi ha sota mateix del Morral del Drac, li va ensenyar unes pregàries molt diferents del cant de Vespres. Aquella cova li va canviar la vida, realment. Per cert, parlant d’una altra cosa, on l’has collit aquest pom de farigola? -Ah sí, allà en aquelles pedres que tenen un ull dibuixat. Són tombes, oi? -M’ho pensava. Sí, fill, són tombes. Sembla mentida que tot i estar morts, encara hagin de ser en Pau i l’Antoni els vidents dels Òbits! -Riu, ara obertament, l’home.

No han passat encara les dues hores anunciades quan, de fora estant, una ombra comença a precipitar-se pel forat de la porta. Una dona entrada en anys, d’una quarantena llarga, castigada pel sol i pel vent -es diria que també per la gana- entra dins la vivenda. En veure que l’avi té companyia s’estranya. No esperava visita. -Passa, Lluna, passa. -Encerta a tranquil.litzar-la l’abat. -Qui...? -En Jaume no diu res. Respirar i tot, li costa. -És el teu fill.

Puff! Un soroll sec, somort, el sac de mongetes que la Lluna havia anat a comprar mig esventrat a terra; llegums a les sandàlies. Cap dels dos es mou, mare i fill encartonats per una absència de 25 anys. És el teu fill, ha dit l’abat. Comprendre uns mots senzills no sempre és fàcil. Sovint, com més senzills, més complicats. La meva mare, es diu en Jaume; el meu fill, intenta entendre

143


la Lluna. Cap dels dos se’n surt gaire bé. A manca d’altre impuls més gran, arrenquen a plorar i s’abracen. El vell se’n va a fer un tomb.

Vint minuts després, vint minuts de rellotge, els braços i els ulls els fan prou mal com per separar-se i asseure’s. La Lluna eixuga les llàgrimes d’en Jaume; ell ni tan sols això gosa fer. Altre cop la mateixa paraula monopolitzant el seu cap... mare, mare, mare... No sap què dir ni com actuar, es limita a recordar les paraules de l’abat i es refugia dins del cor; s’hi amaga. Tanca les parpelles i deixa que la dona li acariciï la cara, els cabells, que els hi embulli. Deixa que li faci petons al front, a les mans, que li toqui l’espatlla. Ell resta quiet, com absorbit pels remolins de sang que a tota velocitat bombegen els seus ventricles. Acomoda la respiració al ritme dels batecs, deixa que el cor li creixi, que se li expandeixi per tot el tòrax, l’estómac, que gairebé li fregui la pell. En un gest que no vol dir res però que en Jaume omple de significat, agafa les mans de la Lluna i les prem contra el seu pit. Ella ho entén, ho entén malgrat la manca de significat; entén que ell és seu, i que ella és d’ell. Una sang i una pell que amb la lentitud pròpia dels anys perduts comença de nou a imantar-se, a polaritzar-se fins a la màxima atracció. Necessiten encara uns quants minuts de silenci més. -Fill, fill meu, no saps com t’he trobat a faltar. -Jo... jo també. -Diu en Jaume sense pensar, sense ser massa conscient de la incongruència. -Vaja, vull dir que... jo no sabia que existies, clar, no et podia pas trobar a faltar... bé, que -balbucejaque quan vaig saber que tenia una altra mare, doncs que ja no vaig poder pensar en res més, i... -T’entenc, Jaume, suposo que t’entenc. No en sé gaire, jo, de tractar amb fills. La darrera vegada que et vaig veure tenies un mes. -Un mes i quatre dies, va dir-me la... la meva... -La teva mare. Es diu Remei, oi? La vaig conèixer quan vaig ser a casa teva, ara fa... un milió d’anys, fa. Com està? -Bé, està bé. Va ser arrel d’una conversa amb ella que vaig saber que tu existies. -Explica-m’ho, Jaume, explica-m’ho tot. La teva vida, des de petit, tot allò que recordis. Necessito retrobar-te, si més no amb paraules. Necessito viure’t. -Comença tu, jo no sé com fer-ho. -La tuteja, potser instintivament- El meu pare és en Pere Vinyals, oi, no és pas algú altre? -No, no, és en Pere... Vull dir que sí, que el teu pare és en Pere Vinyals. Ell i jo... bé, jo aleshores no... em costa explicar-me, perdona. -La mare -no li surt cap altre mot per referir-se a la Remei- la mare em va dir que tu venies herbes, que curaves els malalts. 144


-Sí, era trementinaire. Encara ara en queden algunes, tot i que l’ofici va molt a la baixa. Jo fa molts anys que no m’hi dedico, de fet des que vares néixer tu.

Passa un àngel. És el temps que la Lluna necessita per ordenar les idees i engegar. No triga gaire. -Aquell era el meu primer viatge, el primer i l’últim, de fet. Anava amb una mestra, la Salut, que m’ensenyava l’ofici. Quan al teu pare el va fiblar l’escurçó, nosaltres estàvem instal.lades aquí mateix, dalt del monestir. Hi havia una dona dels Òbits que requeria l’atenció de la Salut, de manera que quan un mosso de casa teva ens va venir a cercar, només hi vaig poder anar jo. El teu pare estava molt malalt, cuitava de morir. Durant tres dies i tres nits el vaig vetllar, li vaig preparar tisanes, no vaig deixar de parlar-li, i al final se’n va sortir. És el miracle més gran que mai he vist, tret de quan vas néixer tu, clar. Com que havia d’esperar la meva mestressa, em vaig quedar uns dies al mas, i... bé, ja gairebé no ho recordo, però el cas és que ens vàrem enamorar. El teu pare era jove, fort, i jo força bonica. Al costat del teu pare hi vaig viure els tres dies més feliços de tota la meva vida. Aquelles setanta-dues hores ens varen unir d’una manera molt intensa, tant, que en acabar, sense ni tan sols adonar-nos-en, ens estimàvem. Vaig quedar de tu.

Li dol. Encara que no ho digui, a en Jaume li cou l’estómac sentir com la Lluna explica la seva història. La Remei sempre ha estat el puntal que l’ha ajudat a aixecar-se quan ha caigut, quan s’ha barallat amb el seu pare, quan ha estat moix, capficat amb les seves històries. Sap que, conjuntament amb en Joan, és qui millor l’ha comprès i qui més l’ha ajudat en els moments difícils. Li dol, que el seu pare enganyés la Remei. Li dol però no vol deixar d’escoltar. -Ho vaig saber uns dies després, quan la Salut ja havia tornat i havíem continuat la nostra ruta. En desfer el camí, ens aturàrem de nou a casa teva; jo necessitava veure el teu pare, necessitava explicar-li. Li vaig demanar que vingués amb mi.

Es mira la cara d’en Jaume i veu que pateix. Se n’adona. -Et demanaria que no em jutgessis, Jaume, sé... sé que això et deu fer mal. Jo estimava al teu pare, i ell m’estimava a mi. No té res a veure amb la Remei, era una cosa de nosaltres dos. Jo no havia conegut mai un home, i ell va tractar-me com una deessa. M’ho va donar tot, em va portar a les estrelles i em va tornar a la terra amb un sol petó. Si vull, a les nits de lluna plena encara puc recordar el gust dels seus llavis... Em sap greu haver-te d’explicar això; si vols, ho deixem. -No, si us plau, explica-m’ho. No recordo que mai ningú m’hagi parlat com ho fas tu. Ni la mare. -Segur, Jaume? -No sap si continuar, malgrat les paraules del noi. De fet, a ella també li fa mal cada vegada que ell diu mare a la Remei. No li dirà però, no en té cap dret. 145


-Si us plau. -Diu ell amb la veu, mentre amb els ulls diu el contrari. -D’acord. Com et deia, varen ser pocs dies, però suficients per marcar-me la vida, els que vaig passar a casa teva. En tornar, en Pere volia venir amb mi, però el teu avi no ho permeté. Era un home de caràcter molt fort, en Llorenç, un autèntic cap de nissaga, i no va deixar de cap manera que el teu pare marxés amb mi. Així que es va quedar, i jo vaig tornar als camins, amb tu al ventre i la Salut al meu costat. En una cel.la del monestir vas néixer tu, ajudada per les dones del Òbits i les herbes de la Salut. Un dolor i un plaer que encara ara no sé explicar. Una nova vida al món. Només néixer, els batejadors et varen posar nom. Et dius Jaume, com l’abat, ell et va fer de pare mentre encara no havies nascut. Dos pares i dues mares, tens tu. -Els batejadors es deien Antoni i Pau? -Sí, com ho saps? -He vist les seves tombes i l’abat me n’ha parlat. Morts i tot, m’han ajudat a recordar-te. -M’ho crec. Eren les persones més estranyes i més entranyables que mai he conegut. Vaig sentir la seva mort com si fos la meva pròpia. Varen morir el mateix dia, ara en fa uns quants anys. Tota la vida la passaren junts, com si no existissin més que com a parella. Eren extraordinaris. El dia del teu bateig, per exemple, es varen començar a posar tristos. L’abat va fer un sermó que ens féu plorar a tots, a ells també, però a diferència de nosaltres, no només d’alegria. Dos dies més tard, la Salut es va morir. Aquell dia ells ja ho sabien.

La Lluna es torna a aturar, ara amb llàgrimes als ulls. En Jaume tampoc diu res, utilitza el silenci per ordenar les paraules que li arriben al cervell. Li costa endevinar la figura del seu pare en les paraules d’ella. -Un mal lleig, varen dir els metges. Jo no ho sé, però el cert és que una nit es va adormir i ja mai més tornà a llevar-se. El meu embaràs la deixà exhausta; jo m’havia recolzat en ella tant com havia pogut, i en morir-se, va ser com si jo mateixa m’hagués mort. Ella m’havia tret de la foscor de casa meva, de la grisor espessa dels meus dies a Cornellana; m’ho havia ensenyat tot, m’havia donat el seu menjar, m’havia consolat, bressolat... i jo l’havia matat. Tothom ho negava, m’ho volien treure del cap, però jo no podia. Em vaig morir amb ella. La llet dels meus pits es va estroncar, tot el dia dormia, mig somnàmbula, passejant més enllà del purgatori. No tenia forces per cuidar-te, i la gent de la rodalia es pensava que et moriries de gana. Eren temps de pobresa, més encara aquí dalt, i no sabien com alimentar-te. Vares sobreviure dues setmanes amb poca cosa més que l’aire del cel, fins que un matí dos homes aparegueren al monestir per reclamar-te. Jo dormia, com d’habitud, i els frares no saberen negar-s’hi. El pare Jaume tampoc. Quan, uns dies després, aprofitant que jo em trobava una mica més desperta que de costum, m’ho varen dir, 146


vaig començar a plorar i no vaig parar fins a esgotar totes les reserves. L’abat, corsecat pels remordiments, va deixar el seu càrrec i se m’emportà aquí, en aquesta cabanya, on hem sobreviscut com hem pogut aquests darrers 25 anys.

Alleujada com mai, la Lluna acaba el seu discurs i calla, esperant que ara sigui en Jaume qui comenci a parlar. Es nota buida... i li agrada. En Jaume comprèn que li ha arribat l’hora, i comença sense pensar massa en com. -Jo, de quan era petit, no en recordo gaire cosa. Alguns amics tenen record vivíssims de la seva infància, però jo no. Puc mig recordar alguna conversa amb la mare, més que conversa, retalls de quan venia a acotxar-me, o de quan em netejava la cara al safareig de fora la lliça. Del meu pare, el primer record que en tinc és un dia que em portà a Vic, a cavall de la mula. Era mercat, i suposo que se’m quedà gravada l’enorme quantitat de gent que furetejava per les parades de carn i de fruita, de roba i de conills. De l’avi Llorenç, no en tinc cap vivència. Hi ha coses de les quals no estic del tot segur si les recordo perquè les he viscut o si només les recordo perquè me les han explicat. Tothom diu que un dia vaig calar foc a la cua d’un gat perquè em va semblar que tenia fred, però jo no en guardo pas cap pinzellada a la memòria. Quan algú ho explica jo dic que sí, que ho vaig fer, i mig somric. La veritat és que en dubto. Com això, d’altres coses. La vegada que...

En Jaume es passa ben bé deu minuts recitant fragments inconnexos de la seva infància, del tot irrellevants. Que si un genoll pelat, que si la vegada que va perdre una baldufa i no la sabia trobar. La Lluna el deixa fer, sap que així guanya seguretat. Cada vegada se’l veu menys nerviós, menys a la defensiva, omplint-se de confiança amb cada gest. Quan ha començat a parlar era com si ho fes a una estranya, a algú que t’obliga a fer una redacció i a llegir-la amb veu alta. A poc a poc, la veu li va sortint menys monòtona, més acolorida, amb més matisos. Inconscientment s’apropa a la Lluna, li parla més baix i de tant en tant la mira. Ha creuat uns quants cercles de confiança, la intimitat s’ha engrandit. Ni de bon tros són mare i fill, però lentament s’hi apropen. -Deuria tenir uns deu anys quan el pare em va pegar fort per primera vegada. Havia trencat un gerro o potser alguna altra cosa, no ho recordo. El cas és que em va pegar. Després, durant dies, va estar molt amable amb mi, fins em feia petons i tot, com per fer-se perdonar. No el vaig indultar, em vaig limitar a plorar i somicar durant una setmana. Em sembla que va ser aleshores quan es va adonar que jo no era exactament el fill que ell desitjava. Un ploramiques en comptes d’un hereu, això va descobrir de mi aquells dies. A partir d’aleshores sempre ha estat molt dur 147


amb mi, m’ha exigit coses que jo no li podia donar. Volia que fos com ell, que em fes un home, deia. Jo no ho entenia. Veia com era amable amb els veïns, amb tots els convidats, i llavors com ens tractava amb rudesa a mi i a la mare; a les germanes no tant. Mai més m’ha alçat la mà, però tampoc mai m’ha dedicat una carícia. Amb el pas dels anys ens hem anat allunyant, ara ni tan sols ens parlem. -Et crec, Jaume, però també vull que sàpigues que quan jo el vaig conèixer, el teu pare no era així. Era amable, delicat, sensible diria. I no pas amb determinada gent, ho era amb tothom. El teu avi, però, no el va deixar créixer. -Ho sé. Alguna vegada que n’he parlat amb la mare m’ha explicat que abans era molt considerat, però que quedà molt afectat per la mort prematura de l’avi. Això el canvià. Li va carregar a les espatlles unes responsabilitats que per edat encara no li pertocaven, tirar la família endavant, i ho va fer de l’única manera que el seu pare li havia ensenyat; endurint-se. El que sí que no li perdonaré mai és que fes amb mi el mateix que el seu pare va fer amb ell.

En Jaume es tapa l’estómac amb les mans, com protegint-se. Davant d’aquella dona, de la persona que el va portar al món, se li fa complicat parlar malament del seu pare. Ella en té un altre record, el va conèixer i se’n va enamorar quan era una altra persona, quan encara tenia els ulls carregats d’esperances, quan encara sabia plorar. -De vegades fem coses que no volem fer, Jaume. Ens creiem que sabem què està bé i què no ho està, i ens oblidem de preguntar-ho als altres. Segurament el teu pare s’ha equivocat moltes vegades amb tu, però estic segura que mai ha volgut fer-te mal. Quan s’entra en una espiral de conflicte, és molt difícil sortir-ne. -Suposo. Jo tampoc li he posat les coses fàcils, ho reconec, però és que les seves esperances i les meves il.lusions eren massa divergents, i ell no ho va saber comprendre. No li demanava que m’entengués, només que em deixés fer la meva, que no m’estrenyés tan el coll. -Deixar la corda fluixa és una de les coses que, massa sovint, els costa de fer als amos dels masos. Durant aquell viatge amb la Salut ho vaig poder veure diverses vegades. -Ja. Per això, quan vaig fer disset anys i vaig acabar l’escola a Vic, vaig convèncer al pare que em deixés anar a estudiar a Barcelona. Li vaig dir que si volíem progressar ens calien idees noves, nous recursos per a la masia. Em va deixar anar a estudiar perit agrícola. Ja aleshores tenia clar que no em volia dedicar a fer de pagès. No m’agradava la feina del camp, la vida que durant generacions i generacions havien portat els meus avantpassats. No sabia com dir-li, al pare, i vaig optar per callar. Un cop a Barcelona em vaig apuntar a la facultat d’arquitectura. No ho sé, suposo que va ser un rampell. Jo només volia fugir d’ell, de la masia que m’oprimia, del 148


cognom que a la comarca, anessis on anessis, t’encasellava. Allà, enmig d’aquelles aules immenses, hi vaig trobar en Joan, i també l’arrel de la meva diferència. -Qui és, en Joan? -Realment és molt curiós. En Joan és el fill gran d’uns veïns nostres, els Redaura. Hi havia parlat manta vegades amb ell, sempre de manera casual. Mai havíem estat amics, no érem de la mateixa colla. El primer dia de facultat me’l vaig trobar a l’aula. Després de classe quedàrem per dinar, perduts tots dos entre el brogit de la capital. Començàrem a parlar. La seva vida no havia estat pas gaire divergent de la meva, fins aleshores. També havia tingut problemes amb el seu pare, no s’entenien. La diferència, però, és que ell hi plantava cara; jo només em sabia amagar. En preguntar-li com s’ho feia, em va contestar que els retrets dels altres només ens poden fer mal si són retrets que també ens fem nosaltres mateixos. Allò que no està dins teu, ningú pot utilitzar en contra teva, va dir. Aleshores jo no el vaig entendre, no del tot almenys. A poc a poc ens férem inseparables, ajudant-nos mútuament a suportar les assignatures més tedioses i les rareses d’una gran ciutat. Ens vèiem cada dia de dilluns a divendres, molt sovint compartíem hores d’estudi i taula al restaurant. Ens vàrem convertir en amics, en confidents, en germans. Fins que un diumenge de tardor, a principis del tercer any de facultat, vaig acabar per entendre la conversa del primer dia. Dins del tren que ens portava de Vic a Barcelona em va fer un petó. Ens férem amants. -Que us féreu què? -Intervé la Lluna, sense voler. En Jaume abaixa els ulls, altra vegada amb la mirada a terra. Ella es disculpa. -Perdona, Jaume, perdona’m. No ho volia dir. Segueix si us plau. -Li sap greu de veritat, a la Lluna. És que no s’ho esperava. -No passa res. A tothom li costa acceptar les diferències. A mi el primer. Ja de petit notava que no era com els altres nois, però no sabia en què. Era una sensació estranya, d’incomoditat. No m’atreien els seus jocs ni les seves burles. Era més aviat reservat, tímid, i amb això en tenia prou per justificar les meves rareses. En fer-me gran, quan tots els meus amics es delien per veure les calces de les nenes, a mi més aviat em feia fàstic. A l’escola havia fet algun petó a una noia, sempre en aquells jocs iniciàtics que tant de mala lluna posaven als professors. No em feien ni fred ni calor. Als disset anys llargs, en començar la facultat, jo era verge. Ho era però no ho reconeixia, suposo que com la majoria de nois, orgull d’estúpid. Alguna vegada se m’havia mig passat pel cap apropar-me a una persona del mateix sexe, però de seguida ho havia rebutjat. Un tabú, una zona obscura que amb prou feines sabia que existia. Havien estat sempre sensacions inconcretes, una cosa així com una pell que s’eriça en contacte amb la pell d’algú altre, només que en el meu cas la pell era la d’algú que tenia els mateixos genitals que jo. En Joan feia molt 149


temps que havia solucionat els seus problemes de pell. Ell em va ajudar a redistribuir les meves angoixes i a reduir, si no eliminar, les meves zones fosques. El vaig començar a estimar, i encara ara l’estimo.

La Lluna té la cara arrugada, més de l’habitual. Ha escoltat en Jaume sense pensar en res, deixant que les seves paraules li agombolessin l’ànima. Li han fet mal, però, li ha dolgut sentir de la seva veu retalls d’infelicitat, de dolor, de dubtes. Ella ja ho havia vist a la flama, però escoltar-ho de la seva boca li estripa les entranyes. No pot evitar pensar que si ella no l’hagués abandonat potser no li hauria tocat patir tant, al seu fill. -Jaume, fill... no deus haver tingut una vida senzilla. Sé què vol dir ser diferent, no disposar de referències, que la gent t’assenyali amb el dit i tu ni tan sols sàpigues per què. -Arrugues, unes quantes arrugues més. -Sí, m’ha passat moltes vegades, però després d’aquell primer petó, les coses varen ser molt més senzilles. Ens enamoràrem. Els darrers dos anys de facultat varen ser els millors de la meva vida. Vaig descobrir un món diferent, ja no només el d’en Joan i el dels homosexuals, sinó tot un món que pensava, que feia servir el cap per raonar, que no donava les coses per suposades. Vaig submergir-me en el dubte raonable, en el misteri de les discussions. Parlar va convertir-se en el plaer més gran; fer l’amor amb en Joan, la felicitat perfecta. Ell em va allargar la mà quan jo més ho necessitava; a partir d’aleshores, les disputes amb el pare es varen fer una mica més suportables. Però la facultat es va acabar, i vàrem haver de tornar a casa. A Castellar ens vèiem tan sovint com podíem, amb en Joan, però no era el mateix. Tornar a treballar al mas, amb el pare, em va costar molt. Ell donava per descomptat que jo havia madurat, que m’havia fet un home i que en conseqüència em centraria en les tasques de la masia. Hauria hagut d’anar a fer el servei militar, però els diners del pare ho evitaren. Afortunadament, els diners dels Redaura també evitaren que en Joan hi hagués d’anar. Teníem un lloc, un lloc molt especial on de tant en tant ens trobàvem. Era el cim del Puigrodó, una muntanya que s’enfila rera el mas. Allà, dins d’una mena de mina abandonada, hi consumíem energies i ens estimàvem. Fora d’allà, però, ens feia com vergonya, sobretot a mi. Ell ho hagués fet públic, hagués volgut passejar pels carrers de Vic agafats de les mans, però jo no podia. No sé massa el perquè, però no podia. Així anàvem vivint fins que un dia, a finals d’aquell mateix any, la nit de Nadal del 88, el pare ens va enxampar. Es va posar fet una fera, ens hauria mort, si hagués pogut. Em va obligar a casar-me. Jo m’hi vaig negar, però no amb les forces suficients. Com sempre, ell va acabar guanyant. Això sí, li vaig posar condicions. Vaig escollir la meva dona, es diu Anna; el vaig obligar a comprarme un pis, a donar-me diners, li vaig demanar tot allò que em va semblar que li faria mal. Ell ho 150


acceptà, i l’estiu del 89 em vaig casar amb l’Anna amb més remordiments que cap altra cosa. Marxar del mas em va ajudar, anar a viure a Vic em va permetre una mica més de llibertat, però també em va deixar sense feina, de manera que em passava els dies tancat a casa o la taverna. Massa temps per pensar i massa poques coses en què fer-ho. De fet només una, el dolor de l’Anna. Ella volia escapar de casa els pares, i va accedir casar-se amb mi tot i saber que jo no l’estimava, que pertanyia a en Joan. Ho acceptà, però amb el pas dels dies se’n va penedir Jo tenia a algú altre, però ella no tenia ningú. Veure-la patir em turmentava. Varen ser uns mesos complicats, fins la relació amb en Joan va ressentir-se’n. Tot em pesava, fins les ganes de viure se m’havien evaporat. Altra vegada va ser ell qui em va treure del pou. En Joan em va ajudar a buscar feina. Va agafar els meus treballs de final de carrera i els va presentar en un parell de concursos. Un era per construir una fàbrica de sucre a Vic mateix. Em varen triar. Ja fa més d’un any que treballo en el projecte, i això m’ha salvat. Des del primer dia vaig tornar a tenir ganes de fer coses, de riure, vaig néixer altre cop. Quan el pare es va assabentar que jo era arquitecte, em va dir fill de... bé, em va insultar molt. Jo ho vaig parlar amb la mare, i ella em va parlar de tu. Així és com t’he trobat.

Descansen, assedegats de paraules, omplint-se i buidant-se alhora. Es miren, intueixien la mel dels ulls com es va fonent-se fins a formar llàgrimes espesses que els regalimen galtes avall. Ploren i somriuen, deixant passejar la vida de l’altre pels replecs més enfonsats del seu cervell. Hi fan enllaços nous, hi proven d’encaixar les peces que havien quedat mal posades per manca de referències. Es donen explicacions a si mateixos, desfan interrogants i també en construeixen de nous. Tots dos entenen que ara no és el moment de més converses, ja hi haurà temps. En lloc de parlar s’abracen. -Vine, et vull ensenyar una cosa. -La Lluna agafa la mà d’en Jaume i el fa agenollar a l’altre cantó del llit on seien, just davant d’una petita tauleta on hi reposa el llum d’oli que els ha estat il.luminant tota l’estona. -Saps què és això? -Sembla un gresol, un llum d’oli. -Ho és. Només que també és moltes altres coses. -La Lluna somriu, ara, se li eixampla la cara. -Què vols dir, quines altres coses? -Bàsicament ets tu. -Jo? -Després de perdre’t em volia morir. Per sort, el pare Jaume no ho va permetre, em va cuidar i em va tornar a la vida. Quan, mig refeta, em vaig sentir amb prou forces per arribar-me fins al 151


pla, vaig anar a cercar argila. Jo mateixa vaig construir un forn de terra, el meu pare me n’havia ensenyat, allà, a Cornellana. Vaig modelar l’argila i en vaig fer un gresol. El vaig coure. També vaig anar a aplegar olives, moltes, i les vaig premsar. En va sortir un oli espès, verdós, que el vaig guardar amb tines. Vaig posar-ne una mica al gresol, i amb uns cordons que tenia dins del sac de roba on guardàvem les herbes, vaig fer-ne un ble. Hi vaig esmicolar unes quantes flors d’espígol, la meva herba preferida, i el vaig encendre. Així l’he mantingut tots aquests anys, ni un sol instant ha deixat de cremar. Quan volia pensar en tu, quan em preguntava com estaves, si reies, si paties, llavors mirava la flama i ella m’ho deia. Si cremava recta, sense bellugar-se gaire, sabia que et trobaves bé. Si feia moltes tentites, m’afigurava que paties. Si en cremar deixava un fum negre volia dir que estaves preocupat, si el fum era blanc, que somreies. Aquest gresol m’ha ajudat a caminar, m’ha parlat de tu. D’aquest gresol n’he fet la meva litúrgia particular. Jo no hi entenc res de Vísperes o de Completes, però la seva flama m’ha permès resseguir-te les arrels, dibuixar-te una cara endormiscada, veure com el sol t’escalfava la pell, sentir-te a prop, viure’t sense viure’t. Aquesta espelma ets tu.

152


SEXTA Del desig en neix la recança. Dels replecs de la pell la necessitat més absoluta. De l’esperança, en neix la bogeria.

153


LES FULLES DE LA MEMÒRIA

A l’abril, el sol de mitja tarda adopta unes tonalitats que a en Joan sempre li recorden les hores que va consumir tancat dins la seva habitació mentre anava descobrint què volia dir ser homosexual. Mentre s’enfila al cim del Puigrodó, els taronges i els vermells li retornen a la memòria amb la mateixa aparent facilitat amb que les fulles dels pollancres surten de les noves tiges. Quan passa a tocar de Sant Roc, amb les margues encara xopes de la pluja del matí, el pensament li recula un grapat d’anys.

N’acaba de fer catorze. Primavera del 79. Està estirat al llit, amb un llibre a les mans. Fa dies que un estrany borrissol li provoca pessigolles al cervell, i no sap com desempallegar-se’n. Es sorprèn en descobrir que no és que no pugui, és que no vol. Li agrada, gaudeix amb el formigueig, no ho sap explicar amb paraules però n’és radicalment conscient. Una imatge robada d’alguna habitació sense cortines, un somni aquós, un grapat de mots copsats aquí i allà, mig escoltats mig imaginats. Tot plegat res de concret, només una incertesa. Una incertesa i una diferència; però de què, de qui? Un dubte al cervell i unes pessigolles. Li han fet una muntanya de regals, pels catorze anys. Tants, que li ha estat impossible saber quin és de cadascú. La seva família, de sempre, ha tingut molta tirada a les festes, a convidar com més gent millor. En Joan sempre ha suposat que aquesta és la manera que tenen els seus pares de fer evident que hi ha pagesos i pagesos, a Castellar. Al mas Redaura, llavors, ara i sempre, l’any es divideix en funció dels actes socials que la família organitza. Altres masos més rics -el mas Vinyals o la torre Mascarell, per exemple- no tenen el costum de fer-ho, precisament pel fet de ser més rics. El fet és que, de tots, el regal que més li ha plagut el dia del seu catorzè aniversari ha estat un llibre; aquest llibre, el que ara llegeix. Desconeix qui li ha regalat i amb quina intenció ho ha fet, però ara això no té cap importància. Les seves pàgines l’ajuden a reduir-li les pessigolles i a endreçarli una mica el garbuix de neurones. Un llibre prim, no pas més gruixut que el seu dit índex, però amb tones i tones de felicitat concentrada. Les paraules no serveixen per a res si no ets capaç d’empassar-te-les i digerir-les, igual que les pessigolles. El regal oportú en el moment escaient i l’hora exacta. La perfecció feta llibre. Una casualitat més per afegir als misteris de la vida. En fa uns quants, d’anys, de tot això. Catorze, exactament.

Ara, mentre s’enfila per la Costa del Forn amunt, deixant sota seu la plana vigatana i els conreus de remolatxa que aquest any escassegen encara més que l’anterior, l’ombra que dibuixen els roures i les escadusseres pinasses li recorden invariablement la lectura d’aquell llibre, aquelles 154


tardes de primavera que el sol li entrava per la finestra i li tenyia la cara de vermell i el cervell d’ombres i de dubtes. Recorda aquella lluita amb si mateix, aquella mena d’angoixa fonda que no el deixava respirar, que amb prou feines li permetia menjar alguna cosa. Recorda els seus catorze anys, quan després de la lectura s’abocava a la finestra i mirava camps enllà, cercant alguna cosa indefinida, oferint al seu cos el temps necessari per adaptar-se als canvis. Li va costar un parell d’arrugues al front i alguna que altra ferida a l’ànima acceptar-se tal com era.

Molts el varen ajudar, els antics grecs, els emperadors romans, noms coneguts i gent anònima. A les pàgines d’aquell llibre en Joan hi va descobrir una manera diferent de mirar la vida a la cara. Hi va encertar a llegir el que Juli César oferia als seus amics i el que ells li oferien a ell. Va poder filosofar amb les ensenyances de Plató i amb les del seu mestre, i fins i tot hi va poder trobar un somriure en un acudit de dos mil anys d’edat. Explicava que Nerò es va casar amb dos homes. Sembla que la gent del poble comentava que si el seu pare hagués fet el mateix, i no hagués tingut fills, li hagués estalviat al món un bon grapat de mals de cap i a Roma un gran incendi.

Quan arriba al garrigar, a la zona de pujada més pronunciada, en Joan deixa estar per uns instants els records i es centra en el camí. La tarda avança, i aviat el sol es fondrà darrera seu. Vol arribar al cim abans que es pongui, per gaudir de l’espectacle. En Jaume sempre arriba quan ja és fosc, però a ell li agrada deixar-se gronxar per la tebior de la posta de sol. Conquereix la muntanya amb prestesa, i tot esperant el moment culminant, es torna deixar endur per aquella antiga lectura que li va accelerar la vida. Pàgines escrites en forma d’autoretrat... segurament et costarà relacionar-te amb nens del teu mateix sexe. Sovint et provocaran sentiments estranys, sensacions que no sabràs desxifrar. Et trobaràs més còmode dins del cercle de les nenes; cercaràs la seva amistat, hi parlaràs més obertament que amb els teus companys masculins. No t’ha de preocupar en absolut, això. A la vida no tot és blanc ni tot és negre. Tothom té un cert grau d’homosexualitat i un cert grau d’heterosexualitat, i determinades circumstàncies molt difícils de concretar fan que aflori més un que no pas l’altre. Ser homosexual no vol dir res, no determina els gustos personals ni les qualitats humanes, només és una paraula que defineix el sexe de la persona amb la qual ens ve de gust anar-nos-en al llit...

Així va ser com en Joan va aprendre què volia dir la paraula homosexual. I una vegada emmarcada, la seva vida va ser molt més senzilla. Una vida que 14 anys més tard l’ha portat al cim del Puigrodó, a contemplar una formidable posta de sol tot esperant que el seu company de viatge arribi i es confessi. Ja en té 28. 155


En Jaume no triga gaire, aquesta nit, a confessar-se. Té pocs pecats per fer-se perdonar. Fa tot just un any que va descobrir que tenia dues mares, i d’aleshores ençà el concepte de pecat se li ha transformat una mica. Ara jutja menys i comprèn més. Li floreixen les ganes de conversa quan entra dins la Mina i veu en Joan que l’espera. -Saps, avui pensava en el nostre primer petó.

A en Joan el sorprèn, en Jaume. Sempre el sorprèn. Habitualment no li agrada gaire parlar del passat, sempre diu que és com pretendre fer l’amor amb la persona que ahir t’acompanyava en lloc de amb la persona que t’acompanya avui. Dalt del cim, mai fins aquesta nit li havia fet esment de cap anacronisme. -Te’n recordes, tu? -Insisteix. -Me’n recordo com si fos ara. Va ser al tren, un diumenge a la tarda, anant cap a Barcelona. La foscor d’aquell túnel llarg i resclosit va ajudar-nos força. -Només de pensar-hi, a en Joan se li humitegen els llavis. Si vol, pot tancar els ulls i reviure aquell petó una vegada rera l’altre. Moltes nits ho fa. -Va ser el meu primer petó, ja ho saps, el meu primer petó de veritat -segueix en Jaume-. Tu ja n’havies fet uns quants, però jo no. Em va costar dos dies d’insomni, aquell gest tan petit i breu. Un contacte tan minúscul i una cursa de neurones tan desenfrenada.

Era verge, en Jaume, aquell octubre del 85 quan es varen fer el petó. Verge de sexe i verge de pessigolles a la panxa i de formigues a les ungles dels dits. Tenia vint anys. En Joan ja en feia molts, d’anys, que havia perdut la virginitat del seu sexe, una nit de lluna gairebé plena arrecerat a les altes parets del cementiri de l’església de Castellar, no massa temps després de rebre els regals del seu catorzè aniversari. La virginitat de les pessigolles i les formigues, però, encara avui la intenta conservar.

Torna a ser en Jaume qui trenca el silenci de la Mina. De moment, ni un petó no s’han fet, ni una carícia amb les mans. Només paraules. -Feia poc que havíem començat el nostre tercer any de facultat, i jo estava terriblement enamorat de tu. Curiosament jo no ho sabia, però tu sí. Havia desgranat els meus primer vint anys de vida somniant coses que no entenia, enamorant-me sense ser-ne conscient i masturbant-me sense gosar posar nom a les cares que imaginava. Tot això es va acabar dins d’aquell túnel.

156


-No tothom interacciona amb la seva sexualitat de la mateixa manera, Jaume, ja ho saps. Jo vaig tenir la sort de rebre un bon regal quan vaig fer els 14 anys, i de trobar unes quantes persones que em varen ajudar a treure’n profit. Si amb tu això va arribar una mica més tard és només perquè jo sóc molt més vivencial, més simple, més primari amb els instints. Tu sempre has estat més cautelós; també amb el sexe. -Més poruc, deus voler dir. Quan penso en totes les hores que vàrem passar junts els dos primers anys a Barcelona i que vàrem llençar a les escombraries... no m’ho perdonaré mai, això. A tu tampoc, Joan, per no haver-me violat!

Riuen tots dos, amb el comentari. En Joan sap que parla amb broma, però que en el fons diu la veritat. Ell també pensa que hauria hagut de fer alguna cosa més per arrancar la pell d’infant del cos d’en Jaume. Ho pensa però diu una altra cosa. -Tot requereix el seu temps, Jaume. Les fulles han de tornar-se de color marró abans de caure de l’arbre. -Les fulles... n’hi havia un munt, de fulles, aquell octubre; fulles vermelles per tot arreu. Va ser un viatge amb tren sota una pluja de fulles vermelles. Aquell petó va caure de tan podrit que estava. -Fulla per fulla, el recordo, aquell viatge. -Hi posa cara d’enyorança, en Joan.

Tornen a eixamplar les rialles, agafant-se ara sí les mans amb força, deixant que les engrunes de plaer els traspassin els dits i se’ls barregin. En Joan en té un record vivíssim d’aquella tarda, però deixa que sigui en Jaume qui s’expliqui. Acostumat als seus silencis, de cap de les maneres vol estroncar les escasses embranzides de loquacitat que de tant en tant surten de la boca del seu amant. -Vàrem seure un davant de l’altre, recordes, no pas de costat com acostumàvem a fer habitualment. Ara no sé si vas ser tu o vaig ser jo el darrer en prendre seient, però el cas és que em vaig passar bona part del viatge intentant no mirar-te a la cara. Em pensava que si ho feia, esclataria de vergonya. Mai m’havia fixat tant en el paisatge de la plana. Camps i més camps ondulats com les ones de la platja, tot just trencats per les serpentejants fileres d’arbres de ribera que ressegueixen els cursos dels torrents. Suaus turonets que ens recorden la seva naturalesa femenina, fecundadora de llavors, escenaris d’enveges ancestrals i de baralles pels seus límits. El sol que a poc a poc s’anava fonent darrera del castell de Tona, i a les zones més obagues, breus pinzellades de boirina que la tardor destil.lava per abrigar les feixes de gramínies recremades pel

157


sol de l’estiu... Em sembla que fins que no vàrem haver passat Centelles no vaig ser capaç de deixar de contar les fulles que veia caure i girar la cara cap a tu. -Un bon tros després de Centelles, va ser -corregeix en Joan-. I no pas per gaire estona, no, que de seguida et vas tornar a girar cap a la finestra. Em pensava que no em diries res en tot el viatge, però m’era igual. Des que pujàrem a l’estació de Vic i tu m’evitares la mirada, vaig estar segur que aquella nit compartiríem el mateix llit. Cap a finals del curs anterior ja m’havia adonat que m’estimaves, només que amb les vacances i l’inici del tercer any no havia trobat el moment de comprovar-ho. -Em vares fer passar un estiu horrorós, saps? No sabia què em passava, només que t’enyorava molt i que els dies naixien i es morien d’una manera lenta i tediosa. Aquell juliol i agost varen ser els mesos més llargs de tota la meva vida. -Però es varen acabar. -Sí, es varen acabar, i un tren va sortir de Vic i el seu viatge em va canviar la vida. Abans del canvi, però, encara vaig haver de resseguir amb les ninetes la lenta transformació del paisatge, el canvi dels roures martinencs que dominen la plana cap als alzinars ben formats que senyoregen les faldes del Montseny. A mesura que anàvem deixant enrera els cingles de Bertí i la via s’enclaustrava entre el riu Congost i les parets verticals de la cinglera, jo m’anava buidant per dins, llençant els llastres que l’escola, els meus pares i la secular tradició del mas Vinyals s’havien encarregat de penjar-me. Va arribar un moment que em sentia com si només hi tingués aire sota la pell. I llavors em vaig començar a enfilar, vaig travessar el sostre del vagó i em vaig anar enlairant cel enllà, cap a lluna que tot just començava a treure el nas per darrera la serralada. Hi va haver un moment que jo era tan amunt que ja no et veia a tu, ni tan sols al tren, només la seva fumera negra i espessa resseguint el curs del riu. Tot jo era un globus, només aire i pell sobrevolant les escasses construccions disseminades per les agrestes pendents que tanquen pel sud la nostra reclosa comarca. Em sentia sol, però no tenia por. Em fixava en les cases senyorials que esquitxaven les vores de la via, totes elles amb la seva torre quadrada, les seves arcades delimitant els porxos, el seu color gris enfosquit per la penombra, les seves façanes revestides d’heures i rosers. Aquell era el meu món, el que jo coneixia, i llavors vaig saber que el perdria, que tard o d’hora el perdria. Els amics, la família, els plats de porcellana. Tot això perdria. I no em va importar.

Mentre parla, els ulls d’en Jaume s’il.luminen com dos fars, com dues bombetes ferint la foscor de la Mina i permetent un joc d’ombres entre el seu cos i el d’en Joan. Tenen encara les mans entrellaçades, però ara s’agafen amb menys força, deixant que les paraules els circulin entre els 158


dits. Dalt d’una altra muntanya, allà, als Òbits, el gresol de la Lluna crema amb més força que mai. Encara no dorm, ella; somnia desperta, es mira la flama i sap que el seu fill és feliç. -Llavors vaig començar a baixar, vaig notar com em reomplia, només que d’una manera diferent. Gairebé no hi havia llum, el sol ja s’havia perdut feia estona ponent enllà, i jo, sense saber massa com, renaixia amb la seva mort. Mentre descendia notava com les entranyes se’m tornaven a farcir d’ossos i de carn, però amb una ànima i una vitalitat desconeguda. Horitzó enllà les muntanyes havien desaparegut, i el paisatge s’havia eixamplat tant que li mancaven punts de referència. Tot semblava nou, posat allà expressament per a mi. Les masies s’havien esclarissat fins gairebé desaparèixer, i les cases s’arremolinaven formant petits poblets agrupats a l’entorn d’una església. Els camps que els rodejaven, més descuidats i agrestes, no produïen la mateixa sensació de pau i serenitat que els de Castellar, però tenien aquell encant dels espais oberts, lliures de tanques i de limitacions. Ja no hi havia rierols ni boscos de ribera, només algunes clapes escasses d’alzines o de pins. Un món nou per descobrir, això va ser el que em vaig empassar mentre retornava cap a dins del vagó, i això fou el que vaig trobar en aterrar al teu costat. Una mà acariciant-me la cama. -Sí, em va costar decidir-me. La recordo molt bé, la teva ascensió. Deuria durar vint minuts ben bons, si fa no fa pels afores de La Garriga. Em vas semblar tan absent, tant lluny d’allà, que et vaig deixar fer. Dos seients més a l’esquerra del teu hi anava una dona. No et volia distreure, així que vaig matar el temps fixant-me en ella. Era rossa, o almenys amb els cabells tenyits de ros, i només això ja la convertia en un exotisme. Tenia els llavis prims, els ulls petits i una mica allargassats, i semblava igual de perduda que tu. Duia els cabells allisats, recollits darrera les orelles, i amb el vaivé del tren sovint se li desmuntaven. El gest amb el qual se’ls tornava a posar a lloc era tan mecanitzat que semblava un autòmat. Tenia unes espatlles diminutes, i al coll hi portava un mocador lligat amb gràcia, de color groc i blanc, que li feia joc amb els cabells. La vaig mirar molta estona, em vaig fixar en els seus ulls apagats i en les seves mans mortes sobre la falda. De sobte va moure un braç i el va deixar caure sobre la cama de l’home que dormia al seu costat. Deuria ser el marit. Sense pensar-hi massa, la vaig imitar. Vaig aixecar el meu braç, i amb la màxima delicadesa que em fou possible vaig col.locar la mà sobre la teva cama esquerra. Deuria ser llavors que tu vas aterrar. -De primer no en vaig fer gaire cas, segurament perquè estava mig endormiscat i no la notava. Després, en anar prenent consciència, em vaig girar cap a tu i et vaig mirar als ulls. Tu vas quedar-te quiet, molt quiet, amb un somriure als llavis no pas gaire diferent del que ara tens. Em tenies empresonat; malgrat la lleugeresa del contacte, jo ho percebia com un nus immens i

159


indestructible. No podia desempallegar-me d’aquella mà, d’aquells dits que em cremaven. Suposo que no és que no pogués, és que no volia. -I llavors va venir el túnel. -Sí, el túnel. -Molt, cada vegada li brillen més, els ulls, a en Jaume. Com més parla, com més fulles vermelles reviu, més li espurnegen.- Ens va engolir, com tantes altres vegades, de fet com tots i cadascun dels viatges que havíem fet a Barcelona. Aquell vespre, però, dins d’aquella fosca... la resposta, la resposta a totes les meves preguntes, una resposta que ja coneixia però que em negava a acceptar. Era tan estúpid, jo, encara no sé com... en fi, que dins d’aquell forat va començar la resta de la meva vida. Fins avui.

Recta i gairebé sense gens de fum, crema la flama de l’espelma de trementina que serveix a la Lluna per tenir notícies del seu fill. Poques vegades havien tingut un diàleg similar, els dos amants; tan sincer, tan minuciós, amb tants detalls i tantes engrunes d’intimitat. Dalt dels Òbits, la felicitat de la Lluna competeix amb la d’en Joan i en Jaume. Ells gaudint amb els records, ella gaudint amb el plaer del seu més gran amor. -Se’m feren eterns, a mi, els pocs quilòmetres que restaven fins l’estació de Barcelona. Més i tot que els teus dos mesos d’estiu! Em bullia la sang; tots els líquids, em bullien. I el cor, no t’ho pots arribar a imaginar, Jaume, la taquicàrdia més gran de la història. Fins que no vàrem haver fet l’amor a la meva habitació no vaig poder respirar amb normalitat. -Imagina’t jo, doncs, em sembla que si no em vaig desmaiar fou perquè no sabia com fer-ho. Em faltava l’aire, no sabia on posar les mans ni els ulls, se’t volia menjar i volia que se’m mengessis. Vint anys sense un petó són massa anys, es miri com es miri. -Per sort el pis de lloguer no quedava gaire lluny de l’estació. Em sembla que no ens vàrem dir res fins que tots dos sortírem a la terrassa a refrescar-nos. -No podia parlar, jo. No sabia què dir, i encara que ho hagués sabut, dubto molt que ho hagués aconseguit. Mentre em treies la roba vaig pujar al cel i vaig baixar a l’infern tantes vegades que em sembla que va ser per això que les cames em tremolaven tant. I llavors, una vegada despullats, em va agafar una por terrible. No sabia què fer, que s’esperava que fes. Ja sé que t’ho he dit moltes vegades, Joan, però et vull tornar a donar les gràcies per la tendresa d’aquella nit. -Saps perfectament que el que jo et vaig donar no va ser res comparat amb el que tu em vares oferir. És veritat que jo no era verge, però aquell sentiment d’atracció tan increïble encara no l’havia experimentat. Havia fet l’amor moltes vegades, però no m’havia enamorat mai.

160


-Aquella nit, a la terrassa, amb les llums de la ciutat als nostres peus i la suor regalimant encara pel meu pit, va ser una de les millors de la meva vida. Quanta estona hi deuríem estar, allà, asseguts en aquella mena de banqueta mig trencada? -No ho sé, no m’ho he preguntat mai. Ens vàrem mig vestir, vàrem sortir al terrat i ens agafàrem les mans; és tot el que recordo. La resta, el temps, els veïns, els llums o els cotxes no m’importaven gens. Només tu, el teu cos, els teus ulls, el teu somriure... i la teva aura vermella com les fulles dels aurons.

Ja està, ja s’ho han dit tot, aquesta nit. Ara només els queda el silenci, i la memòria, i el lent retorn cap a les cases respectives, cap als llits massa allunyats per una realitat que no té gaires semblances amb la d’aquella vesprada de tardor a la terrassa d’un pis de lloguer de Barcelona.

Abans de baixar, en Joan s’aboca cap a en Jaume i prova de fer-li un petó. -No, avui no. El plaer ha estat massa gran, no ho espatllem.

En Joan no l’acaba d’entendre, però no es queixa. Enceten el descens amb el mateix silenci que de costum, i també com sempre, encara no arriben a la meitat que ja es posen a córrer. Arriben a baix cansats, i quan s’acomiaden, quan es diuen adéu i els camins se’ls bifurquen, en Joan entén la negativa d’en Jaume. Gairebé no s’han tocat, ni mirat, amb prou feines han enllaçat les mans i s’han dedicat uns quants somriures. I malgrat això, quan el seu camí dibuixa el primer revolt i l’obliga a perdre el contacte visual amb en Jaume, ha de reconèixer que aquesta nit ha estat una de les més intenses que han viscut ells dos dalt del cim del Puigrodó. De vegades, la força de la imaginació supera de bon tros la de la pell i les hormones.

Aquella meravellosa nit, al pis de Barcelona, en Joan va poder entreveure per primera vegada com del cos d’en Jaume en sortia una boirina vermellosa d’allò més plaent. Unes immenses ganes de viure se li havien anat concentrant durant vint anys sota la pell, una pell que a base de carícies i petons se li va esberlar, permetent-ne l’expansió. Una aura tenyida de vermell, una mena de lluïssor somorta que el va envoltar i protegir. Ara fa més o menys un any, la primavera passada, li va tornar a veure. Tenia un color lleugerament diferent, però, un vermell més opac. No era de plaer, era de preocupació.

161


La primavera passada, va ser això... En Joan entra a la taverna d’en Gep, i s’estranya de veure que en Jaume està assegut a la taula del racó, la seva taula. No recorda pas que hagin quedat. S’asseu al seu davant, i durant ben bé deu minuts no diu res. En Jaume no s’adona de la seva presència, té les mans que li tapen els ulls i li aguanten el cap, amb els colzes clavats sobre la taula. En Joan el contempla. Es fixa en les ungles, mig tacades de blanc, i en aquells cabells negres que tan bé coneix, en les espatlles i el començament del pit. Deu minuts de silenci contemplant aquella corona vermellosa que l’envolta. Una mena de pols subtil, invisible però real, com una boirina que no s’acaba d’aixecar després d’una nit humida. Res prou perceptible, evidentment, res suficientment real, i malgrat tot, obvi als seus ulls. Deu minuts després, interromp el somni d’en Jaume. Hola Jaume, com va tot? (li xiuxiueja). Joan, què... què hi fas, aquí? No res, passava i .... Et trobes bé? (fa mala cara, en Jaume). Sí... bé, de fet no ho sé... tinc una mica de mal de cap, em sembla. T’ho sembla? No, vull dir que sí, que, que estic una mica cansat (s’embarbussa). Que t’ha passat alguna cosa, avui, Jaume? Alguna cosa, què vols dir? (té una mirada com perduda, almenys a en Joan li sembla. I aquesta aura vermella...). No res, et veig estrany? Estrany? No t’acabo d’entendre. Sí, no ho sé, mai t’havia vist amb les galtes tan vermelles (ho diu així, li surt d’aquesta manera... amb les galtes tan vermelles...). En Jaume, sense afegir cap més paraula, s’aixeca i se’n va.

Tot això la primavera passada, ara en fa un any, el segon cop que en Joan va poder veure la pols vermella al cos d’en Jaume. Un any que ha servit per tal que en Jaume li expliqui el motiu del seu mal de cap; la confessió de la Remei, la trobada amb la Lluna, la conversa que hi va tenir, els sentiments contradictoris que aquella dona li ha desfermat dins del seu cap. Un any en que en Joan s’ha hagut d’acostumar a les anades i vingudes d’en Jaume als Òbits, a les històries que ella o el vell abat li expliquen a en Jaume i que després ell li relata. Un any farcit de descobriments, de nous paisatges per explorar. La primavera i l’estiu del 91 han estat un temporal de noves sensacions per a tots dos. I els dies de tardor que els han seguit, i els d’hivern també, han estat de recolliment, com de maceració en botes de roure. S’han vist sovint, però han parlat poc. En Joan s’ha acostumat a agafar-li les mans entre les seves i deixar que en Jaume es passegi pels records, que s’entretingui en les paraules o simplement en les olors que el seu darrer viatge als Òbits li ha encaixonat dins la memòria. Ell es limita a contemplar-lo, juga a endevinar-li l’aura, a concentrar-se i mirar de copsar-la. Cada dia nota com li creix, com se li fa més gran.

162


Ara, un any després, just un any després, caminant cap a casa seva de retorn del Puigrodó, després de la conversa més llarga des de fa una eternitat, amb la pell encara eriçada per les paraules d’en Jaume, en Joan torna a reafirmar-se en allò que fa uns quants anys que sap. Diferent, és diferent de tots nosaltres, en Jaume. Cada vegada més diferent.

163


LA DANSA DELS INTERROGANTS

Té set. S’aixeca i va cap a la cuina, a buscar un vas d’aigua. Torna al llit més acalorada encara, suant tot el líquid que s’ha empassat. Està tan morta per dins, tan buida, que no pot retenir res, ni aigua ni menjar ni la mínima serenitat que li permeti dormir una estona. És mitjanit tocada i encara no ha pogut aclucar els ulls. Es remou sobre els llençols, arrugant el coixí amb les dues mans, agafant-lo ben fort. També se’n cansa. Fa un moment -no més de cinc minuts- ha obert la finestra que dóna al carrer Sant Miquel. Ara la tanca. -Merda de calor!

Havia pensat que deixant circular l’aire es ventilaria l’habitació i refrescaria, però no. La pujada de Sant Miquel és estreta, encaixonada entre edificis antics i algun que altre carreró sense sortida. La mica de vent que sura per sobre el Méder es rescalfa al enfilar cap a la ciutat antiga i es desvia mandrosament per la teranyina de senderols que conformen els carrers del call. Millor tancada, la finestra.

Es treu la camisola d’una revolada, se li ha enganxat al cos amb la suor. Tota nua es torna a allitar, deixant-se caure com un pes mort. L’estiu la mata. L’estiu i en Jaume, i la seva vida, i les seves escapades. I el seu menysteniment. I la seva homosexualitat... Ja no pot més. -Haig de dormir, dormir una estona.

Són les dues. El campanar de la Catedral ha repicat dos cops. Les dues, pensa. Haig de dormir. -Potser si em calmés.

Aixeca la mà dreta i se la posa davant dels ulls. No la veu -és massa fosc- però se la imagina. La coneix molt bé, la seva mà... massa, pensa altre cop. Potser amb ella... però no, avui no, no... de fet què, al cap i a la fi. Deixa de pensar, i en fer-ho, nota com la mà se li arrapa a la panxa, com li rellisca ventre avall, cap al sexe. S’estremeix. -Umm.

Cinc dits i un tros de pell envermellida; voltes i més voltes al mateix replec i a la mateixa pregunta. Per què?. Amb la mà esquerra es comença a masegar els pits, apretant-se’ls alternativament, pessigant-se els mugrons. Quan petits espasmes de plaer li comencen a sacsejar 164


l’estómac, alenteix la masturbació i replega les cames. Es reclou, intentant perllongar el viatge una estona més, uns segons més, uns breus instants de propina. Tanca els ulls i es contempla per dins, permetent als seus líquids dibuixar remolins i cascades. Es cargola sobre si mateixa cada vegada més intensament, arrugant-se com una pansa, com un fetus que tremola de plaer i de dolor, i que plora... fins que en escorre’s fa un gemec i es desploma. -Ahhh!

En Jaume arriba tard, molt més tard, quan ella ja fa estona que dorm. La son sempre l’agombola després de masturbar-se. Demà serà un altre dia, i potser li demanarà. Potser tindrà prou forces o la necessitat serà prou gran. Un dia més, una nit més adormint-se tota sola en un llit buit, amb les entranyes humitejades i els dits cansats, igual de cansats que la seva boca closa. En Jaume, demà a la nit, igual que avui i igual que ahir, ha tornat a quedar amb en Joan.

Fa mig any que va enllestir la fàbrica -l’hivern del 91- i ara, sense tantes presses, només li resten petits detalls per acabar-la de polir del tot. El passat gener va sortir de la refineria el primer sucre de remolatxa fabricat a Catalunya, però la rendibilitat econòmica fou tan minsa que els Senyors es veieren obligats a tancar l’aixeta. Ell havia projectat noves dependències a l’ala oest de l’edifici i unes millores a l’entrada principal, però li feren entendre que haurien d’esperar. No hi havia diners. En lloc de preocupar-lo, a en Jaume ja li va anar bé. De diners no en necessitava, amb els del seu pare en tenia més que suficients, i l’Anna ja s’espavilava amb la seva dot. Fins aleshores el que més li havia mancat era temps, i a partir del gener en va retrobar a cabassos. Gràcies a això, darrerament gairebé no va a treballar, limitant-se a consumir les hores diürnes a la Taverna d’en Gep o visitant alguna de les seves dues mares. Les hores nocturnes, les consumeix amb en Joan.

Quan es lleva, l’Anna l’està esperant. La troba dreta a la cuina, amb un vas de llet a les mans. En Jaume li diu bon dia; ella també. Obre l’armari de les tasses i n’agafa una, s’hi posa cafè. Amb una cullera de metall va remenat el líquid, a poc a poc, deixant que els ulls s’hi perdin. Mentrestant, els ulls d’ella s’ancoren al seu cos. En Jaume no ho veu però ho percep, nota un pes sobre del front que li forada els ossos i li arriba fins al cervell. És el silenci de les retines de l’Anna allò que el fa bellugar. Tres passes endavant, mitja volta, tres passes enrera. No hi ha més cuina. S’atura, però ella no. Si no s’atreveix a dir-ho amb paraules, ho dirà amb silencis. Tres minuts més tard, en Jaume salta. 165


-Què? No res, tu mateix, diu tot i no dir, l’Anna. -Anna, si us plau, què vols? Encara un silenci més. -Ja n’hi ha prou, Anna, digues d’una vegada què és el que vols! -Un fill.

Hi ha estat pensant tot el matí. Mentre ell dormia, mentre el seu cos es recuperava de les demandes agosarades d’en Joan, ella hi rumiava. Callant, li demanaré. Callant fins que sigui ell qui em faci néixer les paraules. S’ho haurà dit ell mateix, ell a ell. Així, quan em digui que no, s’ho estarà dient a si mateix, i no serà capaç de mantenir-ho. Es dirà no a que no, i al final haurà de dir-se sí. L’Anna sap que no té més alternativa. Quan un any i mig enrera es varen casar, les promeses que es feren foren massa translúcides com per voler-les ignorar. No li serà útil cap raonament, cap de les mil històries que ella s’ha fabricat li servirà. Ha de ser ell mateix qui se’n convenci, i per tal que això passi el camí del dubte i del corc dins del cervell és l’únic transitable. No li oferirà cap argument, el rebatria. Es limitarà a contrarestar les seves negatives, totes i cadascuna, fins que no n’hi quedi cap. Li farà un fill no per convenciment sinó per esgotament de recursos. Tan li fa, els motius li són irrellevants. Vol un fill, un fill seu. Un fill d’en Jaume.

Tot això ha estat pensant mentre ell dormia. Feia ja molts mesos que intentava dir-li, que assajava com verbalitzar la necessitat que la turmentava. No gosava. Fins avui. Mai fins avui. Mai fins que ell li ha fet dir. -Estàs boja! -En Jaume clava un cop de porta i se’n va.

Al vespre, però, abans de trobar-se amb en Joan al cim del Puigrodó, en Jaume passa per casa. Necessita buidar el pap. La seva aura, aquella pols vermellosa que de tant en tant desprèn, ara li queda molt lluny. Quan en arribar al pis s’asseu al sofà i visiblement nerviós espera que l’Anna acabi de rentar els plats del sopar, no sembla pas un home gaire fascinador. Ni tan sols sembla un home, si es mira bé. -Anna, hauríem de parlar. -Ella posa cara de sorpresa, magníficament improvisada després de tot un dia d’assaigs. -Digues. -A veure, repeteix el que m’has dit aquest matí. 166


-El què? -El Repta. -Va, Anna... -Què? -...allò del fill. -Allò del fill... -Repeteix ella, canviant de posició els punts suspensius. -Està bé, d’acord. Et negues a parlar-ne. Deixem-ho doncs. Me’n vaig. -Adéu. -No afluixaré, ara no puc afluixar, pensa sense dir-ho l’Anna, freda per fora però cremant per dins.

En Jaume surt del pis d’igual manera que al matí, tancant la porta amb molta més força de la necessària. Dos minuts més tard, però, hi torna a entrar... Una mica més, Anna, una mica més... continua ella el seu discurs intern. -Vols tenir un fill amb mi? -Sí. -Seca i freda. Un volcà adormit. -No saps què et dius. Un fill! Que no recordes qui sóc jo i qui ets tu? Que no... que no veus que això és una bogeria. No té cap sentit, és... -Vull un fill meu i teu. -Sóc homosexual, Anna, ho-mo-se-xu-al, amb totes les síl.labes, una per una. Ho sóc de petit, des que vaig néixer ho sóc, tot i que no ho sabia. No pots pretendre que a aquestes altures canviï. -No t’ho demano pas, que canviïs; només et demano un fill. -No ho entens, tu no... és impossible! -Ja. -Cap argument, no li pensa donar. Cap pedra que pugui ser retornada. En comptes d’això, es proveeix d’un bon escut que aturi les envestides. Un escut de silenci. -Ah, molt bé. Tot ho arregles així, tu. -Es passa la mà pels cabells, en Jaume, de davant cap a darrera, fent un breu remolí dalt del cap i acabant el gest amb una ràpida baixada fins la nuca. Un joc d’automatismes que l’ajuda a asserenar-se.- Va, a veure, parlem-ne. Per què el vols, tu, un fill? -El vull i prou. -Les coses no es volen perquè sí, i un fill menys. Be hi deu haver alguna raó. -No. Simplement que ho vull, vull tenir un fill! -Un capritx. -Aventura en Jaume, delerós de trobar un marc on encabir la reivindicació. -Si ho vols dir així... -No, Anna, jo no vull dir res; només saber d’una vegada què és el que tu vols. -Ja t’ho he dit, Jaume, un fill. 167


Necessita dir alguna cosa, però no se li acut res. Està desbordat, totalment desbordat pels arguments de la seva dona, per la manca d’arguments. Només encerta a moure el cap d’esquerra a dreta, negant uns raonaments que no acaba de definir. Vist que no se’n surt, decideix provar un altre camí. -Escolta, vols un fill, oi? D’acord. Tingues-lo. Escull el pare que vulguis, qui vulguis tu, no m’importa. Ni tan sols ho vull saber. Jo li donaré el meu nom, però res més. Així de fàcil. Es dirà Vinyals i serà fill teu. És això el que vols, oi? -No. -Com que no? -Vull un fill teu. -Meu, però per què meu? -Gairebé crida, en Jaume. L’Anna no cedeix. -Perquè ets el meu home. -Però com t’ho puc fer entendre que jo no t’estimo, que no vull anar-me’n al llit amb tu. Que sóc homosexual, Anna, per la mort de déu!

Un pessic, dels forts. Una gota de sang que li regalima pit avall, cap al ventre, cap als peus. Ella sap que en Jaume no l’estima, sap que no vol anar-se’n al llit amb ella, però fins ara ell mai l’hi havia dit. Tots dos ho tenien assumit, un acord tàcit, però li ha fet més mal del que s’imaginava sentir-ho de viva veu. No se l’estima, no vol fer-li un fill. No la vol. Li costa uns segons recuperar la compostura. Ell no se n’adona. -Això ja ho sé, però jo només et demano un fill. Pot semblar-te estrany, a tu, però no ho és. Que una dona desitgi tenir un fill amb el seu home, amb el seu marit. Un fill. No una casa, un nom o una mica de comprensió, ni tan sols això. Només un fill. -Massa, ha parlat massa. Se n’adona i calla. -La nostra relació ja és per si mateixa estranya. No li vindrà pas d’una mica.

Ho sap, sap perfectament que si intenta verbalitzar els seus desitjos i les seves pors perdrà la partida. En Jaume és massa hàbil amb els arguments, massa avesat als raonaments complexes. No l’importa rebaixar-se, quedar com un drap brut. Discutir amb ell no l’ajudarà. Ho sap, ho entén; i calla. En Jaume, però, de cap de les maneres vol deixar-ho estar. -Hi ha mil motius pels quals és absurd que nosaltres tinguem un fill.

168


Gairebé hi cau. Està a punt de dir allò que en Jaume desitja que digui: Quins? Llavors ell, tancant els ulls i fent que no amb el cap els hi diria. Que la vida és una merda, injusta a més no poder. Que la seva relació ja és prou complicada, que els fills tan sols aconseguirien entortolligar-la més, que... I ella els hauria de rebatre, i no en sabria. I acabaria fent que sí amb el cap, afirmant sense voler-ho, matant-se una vegada més. I no en tornarien a parlar, prou, per sempre. Gairebé hi cau. -M’és igual. Jo vull tenir un fill, un fill teu.

I en Jaume no té més remei que tornar a començar. Avui, en Joan haurà de tornar del cim del Puigrodó sense cap esgarrapada a l’esquena.

Aquesta nit, al pis del capdavall del carrer Sant Miquel hi ha dues persones que no poden dormir. Estan casades, però tenen el llit en habitacions separades. Són un home i una dona, però no s’atrauen sexualment. Totes dues desitgen fer l’amor, però amb persones diferents. Ella amb ell, ell amb algú que és com ell.

Quan les hores més petites porten una bona estona ballant en silenci dins dels rellotges, en Jaume s’alça del llit cansat de tant donar-hi voltes. No pot més. Es vesteix amb una samarreta blanca i els primers pantalons que troba i surt al carrer, delerós de respirar una mica d’aire. Ho sap de cada any, nou mesos d’hivern i tres d’infern. Ell prefereix estar lluny de l’infern, sempre diu que ja tindrà temps d’anar-hi quan es mori. La calor l’estova, li dilueix la sang i sembla que fins li ressequi l’ànima. No és bo per res, quan la canícula apreta. A la seva dona li passa el mateix.

Un fill, l’Anna vol un fill. Està boja. No ho entén, no ho pot entendre, un fill, un fill seu... Puja tot el carrer Sant Miquel, sense aturar-se. Ho fa de pressa, per cansar-se voluntàriament, cercant un xic de plaer en l’esgotament. En arribar a la plaça del Mercadal, s’atura. Passeja la mirada a dreta i esquerra, només per cercionar-se que no hi ha ningú. Qui hi ha d’haver a les tres de la matinada! Tanca els ulls, respira fondo, fondo, i torna a caminar. Enfila les voltes de llevant, en sentit contrari a les agulles del rellotge. Trepitja en silenci el cantó nord, el preferit de sempre dels vigatans. Per alguna raó estranya, la gent de la comarca té una clara tendència a decantar-se cap a la banda de les rambles, quan formen petits cercles per fer petar la xerrada. Moltes vegades se n’ha preguntat el motiu, en Jaume; i si avui, en passar-hi, no ho fa, és perquè té totes les neurones ocupades en un sol pensament... no el vull, jo, un fill. Perquè...bé, no ho sé, però no el vull. No en tinc cap de motiu, però no el vull i ja està... Cada vegada amb les passes més curtes 169


però més seguides, en Jaume ressegueix les arcades de ponent, d’un color més blanc que la resta. Se li acaben de seguida, i sense ni tan sols aturar-se, alentint només un xic la marxa, dubta si baixar fins l’estació de trens, fins a la sucrera. Però no, dibuixa un altre cop l’angle de 90 graus que li exigeix el rectangle de sorra i s’encamina cap a l’ala sud, la de les arcades més baixes i estretes. No ha trigat ni un minut a completar el perímetre. En arribar altre cop al principi, i a manca d’una idea millor, enceta la segona volta... a veure, Jaume, a veure. Perquè no el vols el fill. Et fa fàstic anar-te’n al llit amb l’Anna? Sí, però potser tampoc tant. Va, què més, algun motiu més sòlid hi deu haver... una volta de preguntes, la segona. La tercera, la de les respostes, es queda en blanc. I la quarta, i la cinquena. Preguntes i més preguntes sense cap resposta que les acompanyi. Un univers d’interrogants ballant en sentit contrari a les agulles dels rellotges.

Absolutament i radical esgotat, en Jaume s’atura a respirar sota mateix de l’arc que mena al carrer de les Neus. Amb el cor a punt d’esbotzar-li la pell, estira el braç dret i es recolza a les desgastades pedres que a forma de columna sostenen l’arcada. Les nota fredes, resseques per un sol que malgrat fer molta estona que dorm encara deixa entreveure la seva petja. Obre tan com pot la boca, aspirant la major quantitat d’oxigen que l’orifici li permet. S’omple els pulmons, retenint tot l’aire dintre seu un parell de segons, deu, vint i tot, fins que explota. Amb un sonor estossec l’expulsa, vomitant amb ell els neguits que li han anat creixent dins del cos tota la nit. Es buida.

Per acabar de fer net, s’asseu a terra i replega les cames cap al pit, recolzant l’esquena contra l’arc i tapant-se la cara amb els braços. Plora. La lluïssor metàl.lica de la matinada transforma les immenses llàgrimes que degoten els seu ulls en melangioses perles de color negre. Al capdavall, no són gaire cosa més que metzines mineralitzades.

Quinze minuts més tard, amb les primeres clarors del dia traient el nas per sobre dels teulats de llevant, la columna que sosté el cos d’en Jaume comença a adquirir textures més mal.leables. Com si volguessin acollir amb la màxima suavitat possible l’endormiscat cos del noi, les pedres de la base abandonen la seva habitual rigidesa i s’amollen a la curvatura de l’esquena, agombolant-lo. Una veu lleugeríssima, fina com un cabell, comença a desprendre’s de la roca i a penetrar amb parsimònia dins l’orella d’en Jaume, que no la sent però la nota, la processa, i l’entén. Una veu que li explica històries, contes inventats i fantasies fetes realitat en aquesta mateixa plaça, en la mateixa columna i tot. Històries de pagesos i de comerciants, de mirades caramelitzades i de paraules com punyals. Però sobretot, el que la veu li explica són els somnis 170


de la gent, les seves pors, els seus dubtes, les seves vanitats. Il.lusions molt sovint enterrades abans de veure la llum, desitjos perduts entre els forats de la memòria, autèntiques passions malbaratades per culpa d’un excés de seny. Li ensenya com n’estan de folrades les arcades del Mercadal de somriures sense destí, de petons sense llavis, de cartes sense remitent. Mentrestant en Jaume s’adorm, s’adorm però ho veu tot; tanca els ulls ben fort i ho veu. Quan la música dels mots s’atura, de l’arrel mateixa de la columna en surten dos braços de pedra, dues llenques rocoses que li acaricien les galtes, el front, els cabells. Li ressegueixen tot el tòrax fins a trobar-li les mans, i les hi enlairen. Ara ja no hi ha cap veu que li expliqui esperances malmeses, ara la columna va més enllà; és la pedra mateixa que sense necessitat de paraules li mostra el futur que ni tan sols ha gosat imaginar. Li ensenya els plaers que mai existiran, les rialles que ni tan sols seran pintades, els batecs del cor que mai li arribaran a florir. Li perfilen colors de dol i colors d’esperança, tristeses i alegries... així fins que en Jaume entén malgrat no entendre que la vida està feta tant d’allò que és com d’allò que no és, que en l’acceptació hi ha la renúncia, i que en la renúncia hi ha el plaer i el dolor, i que tot es barreja alhora, que el blanc mai és blanc ni el negre negre.

Es desperta; el soroll somort del dia que neix el desvetlla, i no recorda res. La pedra torna a ser de pedra, com sempre ha estat i mai ha deixat de ser-ho. A l’esquena, però, no hi té ni una rascada, cap vermellor fruit de la mala postura. Se la toca i la troba llisa, acotonada, com després d’un massatge guaridor. En desconeix el motiu però no se’n sorprèn, incomprensiblement no se’n sorprèn. S’aixeca, i per un instant li sembla intuir com un filet de veu se li escapa per l’orella. Gairebé diria que l’ha vist; una veu, un sospir que li sortia del cos i s’encastava a la columna, engrandint el seu volum. S’atura, es gira sobtadament cap a l’arcada però no hi sap descobrir res. S’espolsa els pantalons, i fent un cop de cap retorna cap al pis. No ha trobat cap resposta, però en canvi ha perdut totes les preguntes. Quan obre la porta de casa seva, el soroll de la clau dins del pany li rebota dins del cap; el té buit. No hi ha cap sí, però tampoc hi ha cap no. Ja res no importa. Es despulla; es treu la samarreta blanca que portava, es descorda els pantalons, abans les sabates. Fa girar el pany de l’habitació de l’Anna, i amb la totalitat de tendresa que li queda dins del cos li acaricia la cara. Ella es desperta i se’l mira, no diu res i se’l mira. Avui, per primer cop des que es varen casar, dues persones dormiran sense dormir dins del mateix llit en el pis que tanca la baixada de Sant Miquel.

171


I altra vegada del cos d’en Jaume en podrà tornar a sortir aquella mica de pols, aquella subtil boirina de color vermell que tot ho envolta, que tot ho pot, que tan el protegeix. Avui tornarà a ser diferent.

172


CAP, TÒRAX I ABDOMEN, GRÀCIES A DÉU

L’era del mas Redaura sempre ha tingut fama de ser de les més netes de la comarca. El vell Redaura tenia unes quantes habilitats força remarcables, una de les quals era la fabricació d’escombres de bruc. Deia que calia anar a bosc quan la tarda s’encetava, mai abans de maig ni mai després de setembre. Només així els brucs tenen el punt just de sequedat que les escombres requereixen, insistia. I no serveix qualsevol bruc, no, solia explicar a aquells que volien escoltarlo, cal escollir els branquillons de mida justa; si són massa gruixuts més que escombrar rampinen, i si són massa prims només fan que trencar-se. Un personatge, el vell Redaura. Feia bo de veure com col.locava les tiges a la lliça, per assecar-les, protegint-les de qualsevol tamborinada o d’un sol massa insistent. I en acabat, observar com lligava les escombres amb filferro era un dels plaers visuals més ressenyables que hi havia sota el cel de la plana. Des que va morir, mai s’han tornat a veure unes escombres iguals a tot Castellar.

Però això sí, amb escombres una mica més maques o més lletges, l’era dels Redaura sempre lluu com un espill. Per això, quan encetat el juliol un enorme escarabat piloter decideix creuar-la de punta a punta, no hi troba cap volva de pols que li faciliti amagatall ni cap resta de fems amb que engrandir la seva bola. Una altra cosa, hi troba; el peu nerviós de la Carme, la mestressa, la mare d’en Joan Redaura fill, la dona d’en Joan Redaura pare.

Acostumat al seu món de dues dimensions, a l’escarabat piloter la mort li arriba d’una manera incomprensible. D’un lloc que no existeix, una estructura desconeguda li esclafa el seu esquelet de quitina contra el terra, trencant-li l’armadura en mil bocins, rebentant-li la panxa i els intestins, fracturant-li les potes en forma de serra. Instants abans, l’escarabat només era una enorme taca de color negre al mig d’una era impol.luta. Una taca i una dona capficada que remuga i que conspira. Una passa endavant; una mort segura per a la taca, un gest innocent per a la dona. Quan, gairebé sense adonar-se’n, la Carme esclafa amb el peu dret l’escarabat, de la taca negra que es passejava per l’era -inconscient de l’existència d’una tercera dimensió- en surt un líquid de tonalitats grogoses. Potser algun dia, d’un lloc insospitat, inexistent, un peu encara molt més gran esclafarà amb la mateixa indiferència el cos ressec i corcat de la dona. Llavors serà ella la taca negra que es passeja sobre un món tan mancat d’imaginació que només arriba a diferenciar unes escasses tres dimensions. Les altres, d’igual forma que l’escarabat, les desconeix.

173


Tot l’any vesteix igual, la Carme. És només per dins que a l’estiu redueix el gruix de roba. Per fora, estació rera estació s’amaga els cabells sota un mocador de cap de color negre. Després del coll hi apareix irremeiablement una brusa grisa i un xal de llana negra en forma de rombe sobre l’esquena. Més avall encara, una faldilla de plegs llarga fins als peus, d’un negre absolut, amb un davantal gris al davant que més que donar vida al conjunt encara l’entristeix més. Una taca negra esclafant-ne una altra. Una taca negra, nerviosa, inquieta, que de fa dies intenta evitar que la realitat l’esclafi a ella. Un darrer recurs, li queda. Avui s’ha decidit a anar a parlar amb mossèn Enric.

Mentre la Carme fa camí cap a l’església, mossèn Enric resta quiet a l’extrem del pati que rodeja el temple. D’esquena a la porta d’entrada, fa més d’una hora i mitja que no es mou. Al seu costat, mossèn Vilada fa gairebé la mateixa estona que ha perdut la paciència. En Carles Vilada va ser company seu de seminari, un dels millors amics que l’Enric va fer mentre estudiava. El destinaren a Taradell, i després a Tona. Allà li va perdre la pista. Avui, en ple estiu de 1892, gairebé vint anys després del darrer contacte, l’ha tornat a veure. La força amb que l’Enric l’ha abraçat és directament proporcional als anys que feia que no rebia la visita d’un amic. -Estàs igual, Carles, igual. -Li ha dit sincerament l’Enric, només veure’l. -Tu també. -Ha mentit en Carles.

Asseguts a la sagristia, s’han confessat els pecats. Els benials, és clar, la resta no tenen importància. En Carles li ha explicat tots els seus destins, l’enorme quantitat de parròquies per les quals ha passat. Després de Tona va marxar a la capital, a Barcelona, però s’hi va estar poc. Un parell d’anys a Granollers, llavors a Centelles, Mollet, altra vegada Granollers i finalment a Terrassa, on ja fa més de disset mesos que hi predica. Mossèn Enric, en aquest tema, ha acabat de seguida. Vint-i-cinc anys a Castellar. Punt i final. -T’envejo. -No saps què dius, Carles, què donaria jo per haver estat al teu lloc! -I no saber mai on és casa teva, quina és la teva gent, el teu paisatge? No t’enganyis, Enric, on vols estar millor que aquí! Va, ensenya’m una mica aquesta plana que tant ha canviat des que ens escapàvem de nit per les finestres del seminari.

S’han aixecat i l’Enric l’ha conduït fora de l’església. L’ha menat cap a ponent, per ensenyar-li el Puigrodó i les seves soleies. Li ha fet notar el color dels roures, d’un verd encara tendre a aquestes altures d’estiu. Després han girat sobre els seus passos i han retornat cap a l’entrada, 174


cap al pati. S’han aturat al seu extrem, davant mateix de la paret de mig metre que li fa de barana. -Això és preciós, Enric, tots aquests camps, aquests masos, aquesta quietud de poble. -No et pensis.... -Si sabessis què és viure a ciutat, envoltat de presses i de ciment, ho veuries d’una altra manera. La gent no es coneix, Enric, no saben ni com es diuen els seus veïns. Això d’aquí sí que és vida.

No ha dit res l’Enric, no ha afegit res més. Sap que hi ha millors maneres de dir les coses que amb paraules. Amb laconismes, per exemple. S’ha quedat quiet, palplantat al costat del seu amic, deixant que el sol s’enfilés celística enllà, que els escalfés l’esquena i els daurés el brevíssim tros de coll que l’uniforme els deixa lliure. -Preciós, Enric, de veritat.

Massos, llices, eres, camps, rouredes, tudons, boscos de ribera, un senglar. Vint minuts de rellotge. -Escolta Enric, allò d’allà deu ser Vic, oi? I aquell edifici allargassat, el seminari. Si sembla que fins i tot la nostra finestra, veig.

Pallers, pinedes, camins, ortigues, merles, rieres, un parell de bous i una tartana. Quaranta minuts de silencis. -Enric, i si entrem? Podríem pujar al campanar, potser. -No, no, és preciós, això. Mira mira.

Una pagesa, garses, romagueres, mores, pinsans, un vailet cavant l’hort de casa. Una hora i mitja de rampes a les cames. -Va, Enric, ja n’hi ha prou. Portem una hora i mitja aquí. -No deies que t’agradava tant, això? -Sí, però no tanta estona. -Saps, jo hi porto vint-i-cinc anys, veient el mateix. Vint-i-cinc!

Afortunadament per mossèn Vilada, just en aquell instant la Carme conclou la seva caminada entrant al pati de l’església i cridant a mossèn Enric. Demana confessar-se. -Passi, passi, Carme, nosaltres ja acabàvem. -Fa l’Enric.

175


Amb una abraçada menys sonora que la del retrobament s’acomiaden, potser fins d’aquí a vint anys. Això, però, tampoc s’ho diuen. Un altre pecat mortal sense importància. De tornada a Terrassa, en Carles haurà de reconèixer que qualsevol massa, atipa.

L’Enric acompanya la Carme al confessionari, el del fons de tot, prop dels banc que amb tanta assiduïtat ocupen en Jaume i el seu fill sempre que el calendari litúrgic ho requereix. Una figura estranyament similar a la d’un escarabat piloter s’agenolla al confessionari i s’abandona a les mans de mossèn Enric. Seria tant senzill esclafar-la! -Ave Maria Puríssima.... -Sens pecat fou concebuda.... Miri mossèn, li volia demanar una cosa -té pressa, la Carme, tot i que no sap per on començar-. Veurà, és que el meu fill... -A veure, senyora Redaura, que no ha vingut a confessar-se? -Bé, sí... no exactament. Havia de parlar amb vostè, demanar-li consell. -En aquest cas, potser que ens aixequem d’aquí i anem a la sagristia, estarem més còmodes. -No no, si us plau. Em sento més segura, aquí, més protegida. És que el que li haig de dir... -Li tremolen les mans i la veu, a la Carme. Mossèn Enric se n’adona. -D’acord, tranquil.litzis, està amb un amic. No pot ser tan greu, tot plegat. Em deia que el seu fill... -Sí, el meu fill. Bé, doncs, veurà, vostè sap com me l’estimo, jo, al meu Joan. Ho faria tot per ell, vostè ja ho sap, tot.

Ho sap, mossèn Enric, i tant que ho sap, igual que tot Castellar. Per a la Carme, el seu fill Joan és poca cosa menys que la perfecció en persona. Segons com, alguna cosa més i tot que la perfecció. -Bé, doncs, que... que ja té 27 anys, mossèn, i encara està fadrí. Conco, ens quedarà. I és que és l’hereu! I vaja, que jo... doncs que jo em preocupo, no, com tota bona mare. Així que ara deu fer un parell de mesos que el vaig agafar per banda i li vaig fer una repassada. No s’ho pot arribar a imaginar, mossèn, duia els cabells més llargs que ses germanes, i una roba, una roba que no li esqueia, vaja, com massa de... de... massa poc seriosa, ja m’entén. Jo que l’agafo i el porto al barber, a contracor, no es cregui, que no volia pas, ell. Jo ferma, però. Al barber. Només sortirne, cap a la sastreria del senyor Miquel, sense reparar en gasto. Ell emmurriat, mossèn, sense dir-me una paraula. Jo amb el cor petit, així de petit, patint com una mula però sense cedir. Dos trajos complerts i una camisa de fil color trencat. I cap a casa.

176


Parla tan ràpid, la Carme, que a l’Enric li costa de seguir-la. No entén ni el que diu ni el que vol arribar a dir-li. No li ha agafat el pensament. Per sort, tants anys de gronxar-se en la mateixa solitud li han ensenyat a ser pacient; tot arribarà. Mentrestant, els ulls de la Carme han començat a dividir-se, formant unes quadrícules molt similars a les dels ulls compostos dels insectes. La pell de l’esquena se li ha començat a endurir. -Vaig provar de parlar amb ell, però és sempre tan callat, tan reservat amb les seves coses. És tan bon jan... li vaig dir que sortís més amb noies, que no estigués sempre amb el fill dels Vinyals, que ell és casat. Sempre en aquella tavernota de fora vila, mossèn, que no és normal, això. Li convindrien amistats femenines, mossèn; noies formals, com cal, de casa bona. Les coses ben fetes, no es pensi, escàndols a casa cap. Però una bona pubilla, de Castellar mateix, i si no de Vic, que prou que n’hi ha. Que és tan intel.ligent, en Joanet, i guapo, mal m’està el dir-ho; les que volgués, tindria... però no em va voler escoltar.

No hi ha aturador. La Carme és tota ella una boca, una llengua i unes cordes bucals que han perdut el fre i la timidesa. L’Enric segueix esperant... ja hi arribarem, ja. -Jo que sí, li preparo una festa, una festa pel seu sant, per sant Joan, aprofitant la revetlla. Una foguera i tot, vàrem fer darrera el mas, amb menjar, begudes, el que va fer falta, si de quartos rai! En fi mossèn, que durant tot el vespre li vaig anar presentant les noies que jo havia convidat, i que bon goig feien. Però ca, ni cas, el meu rei, sempre tan callat. El vaig observar en tot moment, i no es va moure del seu grup d’amics, els que ell havia convidat. No els hauria hagut de deixar entrar. I així tota la vesprada, fins que, bé, que es va fer tard, potser deurien ser cap... no ho sé, cap a les, les... -Tard, diu? -Mossèn Enric, mig endormiscat per la cantarella monòtona de la Carme, es desvetlla en intuir un inici de tartamudeig en el discurs de la senyora Redaura. Hi estem arribant, hi estem arribant, es permet aventurar sense por d’equivocar-se. -Sí, tard, potser... potser... -És igual dona, no hi pateixi. Deixem-ho en tard i prou. -Això, prou tard com perquè molta gent anés marxant. I jo... jo només buscava en Joan per dir-li que anés a acomiadar els convidats, que ja se n’anaven, i... i no el trobava, i era tard mossèn, i tots marxaven...

Com una fulla, com una fulla enmig d’un temporal tremola la Carme. S’entrebanca tant, que mossèn Enric arriba a pensar que li vindrà un cobriment. Per sobre el mocador de cap li han

177


sortit unes antenes negres en forma de plomall. Les cames i els braços se li han aprimat, i ja comencen a tenir espines en lloc de dits. L’aparició de noves peces bucals no li faciliten la parla. -Em va costar una bona estona trobar-lo, fins... fins que vaig pensar que potser allà, al racó dels àlbers, on s’acaba el jardí i comença el rec de can Planas... i sí que hi era, sí, prou que hi era. El vaig cridar, jo, així, com d’un tros lluny. Joan, vine, Joan, que els convidats... però va resultar que no estava sol, no, hi havia en Jaume, al seu costat, en Jaume Vinyals. Són tan amics, ells, sempre junts... no vaig veure res, jo, però ho vaig veure tot... tot, m’entén?

No. Mossèn Enric no l’entén. -No, Carme, no l’acabo d’entendre. Què diu que va veure? -Tot, mossèn, com... com... doncs com es feien un... un petó. -Què? -Un petó, mossèn, ja està dit. A la boca. Un petó amb tots els ets i uts. -Vejam senyora Redaura -intenta centrar-se, l’Enric, sense acabar de sortir-se’n.-, entenem-nos. Diu que va veure el seu fill i en Jaume Vinyals com es feien un petó, però que en realitat no ho va veure. És això, oi? -Sí. I no. No ho vaig veure com ara puc estar veient aquest confessionari o els bancs de l’església, però ho vaig veure. Va ser un moment, un llampec entre la meva arribada i el meu crit, però se’m va gravar al cervell amb la més gran de les nitideses. No en tinc cap dubte mossèn, per aquest cantó no cal furgar-hi. Cosa certa. -Si és així, senyora Redaura, la cosa és greu. Encara no n’havíem tingut cap cas, d’aquesta malaltia, a Castellar. -Malaltia, diu? -Sí, Carme, sí, malaltia. Està malalt, el seu fill, i en Jaume també. Però no plori, senyora Redaura, no em plori; li asseguro que sé com curar-la. Nosaltres som els metges de l’ànima, i precisament és l’ànima el que té malalta el seu fill. No s’hi ha de capficar, cregui’m. No plori.

Però no deixa pas de plorar, la Carme, perquè en contra del que es pensa l’Enric, no són pas de dolor les seves llàgrimes, són d’alleujament. Una malaltia, com el xarampió o les galteres, com un mal de cap. Només està malalt, el seu fill, malalt i prou. No tarat ni depravat, no perdut per sempre entre la boira de l’infern. Plora de contenta, la Carme. Unes llàgrimes que li regalimen tòrax avall, fins a l’abdomen endurit per la quitina, negre com el carbó, brillant com la més polida de les perles. Una malaltia... segur que li ha encomanat en Jaume! -L’escolto, mossèn, expliqui’m el remei. 178


-Això és cosa meva. Vostè com si res, se’n torna a casa seva i a resar; i no s’hi amoïni, la tindré informada. Jo parlaré amb el seu fill. -Gràcies, moltes gràcies. No sap quin pes em treu de sobre... ah, una cosa més mossèn. Convindrà amb mi que es tracta d’una qüestió delicada... vull dir que caldria ser discrets. Tenim un nom, els Redaura; i els Vinyals, vaja que... -Hi convinc, senyora Redaura, hi convinc. La discreció és la meva màxima. -És clar, és clar... encara un darrer favor, mossèn. És que en Joan és un noi tan sensible, sap, tan educat, tan ordenat amb les seves coses. Si se’ns ha fet arquitecte i tot, a Barcelona. Se’l veu tan intel.ligent... però aquests companys que té, aquest Jaume... segur que ha estat ell qui l’ha fet emmalaltir. Que som molt amics amb els de casa seva, no es pensi, carn i ungla amb els Vinyals, de tota la vida, el meu marit i en Pere, amics d’antic. Però el seu hereu, casat i fora de casa, en un pis petit de Vic, tenint un mas com el Vinyals tot per a ell... vaja que sent amics com som no voldria que es pensessin... que poguessin creure que he estat jo qui ha vingut a parlar amb vostè, a parlar malament del seu fill, ja m’entén. Si vostè pogués evitar de dir el meu nom... -L’entenc. No pateixi per res, senyora Redaura, li asseguro que això cicatritzarà sense deixar cap petjada.

A la Carme els pulmons se li han vaporitzat, reconvertint-se en petits tubets que connecten directament amb l’exterior. Un aparell traqueal fantàstic. El senzill sistema nerviós ventral de doble cadena tot just li permet entendre que mossèn Enric li ha dit que sí. Amb el cos lluent i el cap farcit d’antenes i palps, la Carme encara té temps de donar-li les gràcies. Un autèntic escarabat piloter fent la pilota. -No sap com li agraeixo, mossèn. Si déu realment existeix, segur que a vostè el té en la glòria. -Existeix, senyora Carme; existeix.

Però no, per sort per a ella, déu no existeix. Almenys no un déu just i eqüànim, un déu tal i com surt dibuixat de les esglésies. Si un déu així existís, segur que avui hauria esclafat amb la seva enorme sabata un miserable escarabat piloter agenollat al confessionari d’una petita església de poble.

La mateixa tarda, mossèn Enric va a trobar en Joan a la feina i li demana si poden parlar una estona. Parlen, l’Enric se’n torna a la parròquia de Sant Andreu i en Joan a la seva taula. Ja no fa cap més dibuix en tot el dia. Al vespre ha quedat amb en Jaume al cim del Puigrodó, com ahir, 179


com gairebé cada dia des que ell va enllestir la construcció de la fàbrica. Avui, com mai, necessita veure’l. Fa tota la pujada amb els ulls clavats a terra i el front arrugat. Només arribar s’instal.la a la Mina dels Moros i espera ansiós que el seu amant hi faci aparició. Cinc hores més tard, baixa sense cap esgarrapada a l’esquena. Avui, precisament avui, el dia que més el necessitava, ha estat el primer cop que en Jaume no ha comparegut a la cita. Una demanda i una columna de pedra li ho han impedit.

180


NONA De pols i de pessigolles s’arrebossen les petjades quan la realitat ens empeny i la vida se’ns tenyeix d’urgència. Inexorablement, en començar a caminar, sempre estem sols.

181


UN PARELL DE GOMES

Ni una gota en tot l’estiu, ha caigut. El remaleït vent de l’oest que només sap dessecar les basses no ha deixat de bufar des del juliol. Corcat, tot corcat. Mai n’ha vingut res de bo, de ponent. A la comarca hi bufa poc, però l’estiu que ho fa, fins als grills se’ls estronca la ronquera. Res de profit, quan les branques dels arbres es vinclen cap a l’est.

Ben vinclades que ho estan, quan en Pere s’arriba fins la fàbrica a veure el senyor Miret. Pel camí no pot deixar de pensar que ja és el segon cop que necessita demanar-li un favor. Amb el primer intent va perdre un fill, un hereu; no gosa imaginar què pot perdre aquesta vegada. Per si de cas, però, porta l’armilla ben folrada. Resulta sorprenent les portes que obre o que tanca la simple olor dels diners. Quan arriba a les oficines, les troba ben obertes, les portes. No podia ser d’altra manera, amb l’enorme reducció de quarteres dedicades a la remolatxa que hi ha hagut després del desencís de l’hivern passat. -Bon dia. Jo venia... -A veure el senyor Miret! -Se li avança la recepcionista amb ganes d’estalviar temps.

A en Pere, però, el fa posar de mala lluna, que li acabin les frases. Sempre es queda amb la impressió que no es diu el que ell volia dir, encara que sigui literalment el que ell hagués dit. -No! Vinc perquè el senyor Miret em vegi a mi! -Si amb una ullada es poguessin llançar ganivets, ben morta seria, la dona. Una llàstima, amb el nas tan bufó que té. -Perdoni... si es vol esperar un moment. -Suau com el borrissol, després de la mirada.

Les oficines de la fàbrica ja no estan situades en una caseta adossada a l’edifici principal, ara ja són a dins, al primer pis, ben folrades de fusta noble i amb una distribució d’espais radicalment pensada per impressionar els visitants. Llàstima que amb tanta poca gent treballant-hi tot ressona, talment un trist i gegantí perol d’aram. Als senyors -a Vic i rodalies ja ningú es refereix a en Martí Miret i l’Albert Planas fent servir una essa majúscula- els ha sortit el tret per la culata. -Bon dia, senyor Vinyals, disculpi l’espera. -No deu ser pas per un excés de feina, pensa en Pere tot i que no ho diu. No li convé un excés d’ironia. El discurs que ha embastat es mou entre la neutralitat més absoluta i la formalitat lleument empalagosa. -Bon dia. -Passi, passi. Vostè dirà, doncs... -Veurà, senyor Miret, voldria veure els plànols de l’edifici. 182


-Encara estem així? Em pensava que ja ho havia deixat estar, allò de la xemeneia. -No en diria deixar-ho estar, jo... però vaja, que no és exactament la xemeneia el que ara m’interessa. -I què li interessa, si es pot saber, dels plànols? -La signatura.

No el comprèn, en Martí; i li diu, si no amb paraules amb la cara. Arruga el front, mig clou els ulls i fa aquell breu somriure tant característic -llegat perpetu que els anys d’estudis eclesiàstics li varen deixar en herència-. Encara sense trencar el silenci i amb la bondat dibuixada als ulls, el vell carlista li indica amb la mà que el segueixi. De la seva estada a Cuba se’n va quedar el secret de com extreure plaer amb el plaer dels altres, de manera que si en Pere Vinyals vol veure els plànols, no serà ell qui li ho impedeixi. -Segui, si us plau.

L’ha portat al seu despatx, sorprenentment petit i farcit de llibres i lligalls. En desfà un, i el desplega sobre la tarima. Des que aquells mateixos papers varen ser desfets per primer cop a la taula del racó de La Cova, amb en Jaume en un cantó i en Joan a l’altre, han perdut bona part de la seva màgia. Ara sí que ja només són ratlles i números escrits amb traç lleuger. -M’ho imaginava. -Ratlles i números que encara poden fer mal però, almenys a en Pere.

Silenci, una breu pausa. Els ulls d’en Martí Miret enganxats a la cara d’en Pere, esperant una ampliació. Els d’ell clavats als plànols, cercant la millor manera de continuar. -Bé... miri senyor Miret, haig de tornar a demanar-li un favor, i espero que aquesta vegada em dirà que sí. -Que jo recordi, en l’ocasió anterior no li vaig pas dir que no. El vaig portar davant de l’arquitecte, el fet que fos el seu fill ja no... -Està bé, està bé. -intenta arrelar-se a la practicitat, en Pere; nedar per aigües més segures.Diguem que el que ara li vull demanar és com un substitut que s’adiu més a les actuals circumstàncies. -Les actuals circumstàncies... -Sí. Una mena de compensació, podríem dir.

Ho allarga, en Pere. Mou les mans d’un cantó a l’altre, evidenciant el nerviosisme un xic més del que li hauria agradat; no sap com acabar. Rebusca per la seva boca cercant una paraula 183


guanyadora, i no la troba. Per sort, en posar-se la mà a l’infern de l’armilla es recorda de qui és i de les poderoses raons que encara li resten per exhibir. -A veure, és molt senzill, senyor Miret, -es decideix- es tracta de la signatura, com ja li he dit. Aquí sota, hi posa Jaume Vinyals. -Sí, és el nom de l’arquitecte, vostè ja ho sap. De fet, sent com és el seu.... vull dir coneixent-lo com el coneix, millor que ningú, i vaja...

Els costa de florir, a les paraules, en aquell despatx tan petit... em sembla que no, em sembla que hi ha algú altre que el coneix millor que jo, i no és pas la seva dona... pensa en Pere mentre calla. Un cop el pensament se li tradueix a les cordes bucals, però, li queda força resumit. -Sí. -I doncs? -Doncs precisament això, que coneixent-lo jo, ja n’hi ha prou. Ha de treure el seu nom dels plànols de la fàbrica! -Com diu? Però si és l’arquitecte, no el puc pas treure, el seu nom! No en tinc cap motiu. -En Jaume no ho és pas, d’arquitecte. Va estudiar agricultura, a Barcelona. -El seu fill és arquitecte, senyor Vinyals, i dels bons. Em sap greu però no el puc treure. -La cara de convenciment amb que ho diu hauria de desanimar en Pere, però no ho fa pas. -En Jaume ja no ho és, de fill meu, i pel que a mi respecte, tampoc és arquitecte. Així que ja en té dos, de motius, per esborrar el seu nom. Ni és arquitecte ni es diu Vinyals.

Unes quantes mirades més tard, amb tones de forcejos invisibles i ràpids pensaments amanits de pebre i sal, en Martí Miret respon. -No ho puc fer, senyor Vinyals. Li repeteixo, em sap greu. Si em vol acompanyar... -No, no el vull acompanyar, no encara. No sóc home de demanar favors, jo. Em sembla que m’he explicat malament. He vingut a fer negocis. -Quins negocis? -He vingut a comprar-li un nom. Millor encara, he vingut a comprar-li un espai en blanc on fins ara hi ha hagut un nom. Li pagaré bé, cregui’m. -Amb la mà dreta en Pere es dóna uns copets al pit, fent ressonar el feix de bitllets que hi porta. En Miret se’l mira, astorat. -A veure, a veure. Vol pagar-me per tal que jo esborri el nom del seu fill dels plànols? -Això mateix. -El fet que en Martí Miret hagi tornat a esmentar en Jaume com a fill seu ja ni tan sols el molesta. Tan se li’n dóna. -No... no l’acabo d’entendre. Però sí és fill seu, no comprenc els motius que... 184


-Això és cosa meva -el talla-. Quant en demana?

Res, està a punt de dir. Ha fet moltes coses a la vida de les quals es penedeix, però no es considera un oportunista. No li faré això a en Jaume, està a punt de dir, no vull res... però s’ho repensa. La campanya de l’hivern passat va ser desastrosa, amb uns guanys ridículs i uns deutes que no paren d’enfilar-se. No es pot permetre malbaratar cap oportunitat, i molt menys una com aquesta, nascuda de la boca mateixa d’un dels amos més poderosos de tota la plana de Vic. Si no fos perquè no ho pot fer, perquè de cap de les maneres ho pot acceptar... -No en vull, de diners, no d’aquesta manera. -Em sembla que s’ho hauria de repensar. No està en condicions de desaprofitar negocis com el que li proposo. -No he dit pas que ho desaprofités. Només que de diners no en vull. -A no? Així què vol, si es pot saber. -Remolatxa. -Ara em sembla que sóc jo qui no l’entén, senyor Miret. -Necessito remolatxa. Necessito que vostè torni a plantar remolatxa.

El que en Pere necessita és un parell de segons per tal de comprendre la petició. No s’ho esperava, això. Havia intentat preveure què faria si les negatives del senyor Miret es tornaven insistents, però aquest canvi d’escenari l’ha agafat en fred. -O sigui -es diu a si mateix i a en Martí Miret alhora- que si jo torno a plantar la mateixa quantitat de remolatxa de l’any passat, vostè esborrarà el nom de l’arquitecte.

Una altra oportunitat, la darrera. No, miri, oblidi-ho. Això ha de dir; no es pot rebaixar tant. En Jaume va fer una feina excel.lent. No, no. -Sí. -D’acord. Fet. No se’n parli més. -Hi ha una altra cosa. Al registre de la propietat de Vic tenen una còpia dels plànols, una còpia signada, i a aquesta jo no hi puc accedir. S’haurà d’espavilar vostè sol.

El somriure més gran de tota l’entrevista es perfila amb agilitat als llavis d’en Pere. No s’esperava tenir una oportunitat com aquesta per demostrar el poder dels seus tentacles. S’hi recrea.

185


-No pateixi per això, senyor Miret; al registre de Vic, quan jo esternudo, tots em deixen el seu mocador. Bon dia tingui, no cal que m’acompanyi.

Feia dies, potser mesos i tot, que en Pere no estava de tan bon humor. Quan arriba al registre de la propietat hi troba en Jordi, un antic company d’escola. Millor, pensa, així encara serà més ràpid. Allò és casa seva, com molts altres despatxos i botigues de la ciutat, com moltes quarteres de Castellar i rodalies. Casa seva. -Jordi, bon dia. Necessito que em facis una cosa.

Ni la cartera, ha hagut de treure. Dit i fet. Manat i realitzat. La refineria de sucre de remolatxa s’ha quedat sense arquitecte. Amb un parell de gomes n’hi ha hagut prou. Així sigui pels segles dels segles, amén.

186


LLUNES I VENTS

Tres mesos després que el seu pare decidís, gairebé per voluntat pròpia -només gairebé-, tornar a plantar remolatxa als seus camps, embolicat amb la jaqueta de llana més gruixuda que té, en Jaume ressegueix per enèsima vegada el camí caps als Òbits, inconscient d’haver perdut la seva única construcció. Ningú li ha dit, ni ningú li dirà en molt de temps. Quan ho facin, ni ganes de protestar li quedaran. Avui les seves preocupacions circulen per uns viaranys molt més eteris. Està capficat, ha de parlar amb la Lluna.

La tardor ja fa uns quants dies que s’ha ensenyorit de les planúries centrals del país, sobretot de les seves fondalades. La boira cada vegada hi fa unes estades més llargues, i més d’un dia i de dos no s’ha llevat fins ben entrada la tarda. Just el temps per quatre ullades de sol i tornem-hi, que no ha estat res. Una passejada llarga després de Castellcir, amb les primeres cases de Castellterçol ja a la vista, en Jaume s’atura en trobar-se el camí ral ocupat. Asseguda sobre una pedra, amb les cames estirades endavant, una dona jove que té una estranya retirada amb la Lluna sembla que dormisquegi. Ell s’hi acosta, i quan ja només els separen escassos metres, per evitar sobresaltar-lo, tus. La dona l’ignora. -Bon dia. Silenci -Dispensi, que necessita ajuda? -L’interroga altra volta en Jaume, estranyat. -Això depèn. -Diu per fi ella, encara sense moure’s. -De què? -Fa en Jaume. -De qui, més aviat. -Corregeix l’home. -Escolti, que li cal res? No sé si... -Em cal saber el teu nom. -El meu nom? -Això mateix. -Em dic Jaume, Jaume Vinyals. -I el nom de la teva mare? -Ma mare es diu Remei. -Segur? -Bé, la dona del meu pare es diu així, tot i que... -Ho suposava. Així sí que em cal ajuda; necessito vent. -Ha dit vent? 187


-Vent.

Es nota estrany, en Jaume. Un nou interrogant afegit als que ja porta de la plana. Aquesta dona, aquests ulls tan similars als de la seva mare, aquest nas encisador... tot plegat li fa venir calfreds. -Miri, em sap greu. No l’acabo d’entendre. Si em vol res... -Ja t’ho he dit, em cal vent. -No voldria ser impertinent, però em sembla... -Fa massa temps que no sé res de la teva mare.... la que no és la dona del teu pare.

Calfreds i esgarrifances. No entén res de res, en Jaume. Qui és aquella dona, com ho sap això de la Lluna i la Remei, la seva història, la seva privada història. Qui és? -Massa preguntes, Jaume -continua ella-, massa preguntes al cap. Has de fer servir menys la raó i més la intuïció. No pensis tant i viu més. Mira més enllà del nas i et sortiran uns altres ulls. -Uns altres ulls? No sé si... i a més, què en sap, vostè, de la meva mare? -No cal que facis vent -segueix el desconegut, ignorant totalment les preguntes d’en Jaume, seguint tot sol el seu propi monòleg-, no físicament, és clar. Només has de dir a la Lluna que quan arribi el moment, quan d’aquí a molt temps faci nit a la casa gran de l’Obac, llavors, aquell dia, que no es descuidi d’obrir la portella dels finestrals. Si li dius això, serà com si tu fossis el meu vent, el meu vent particular. Fa molts anys que no la veig, a ta mare, molts molts anys. Ella no em recorda. -No, no l’acabo de... com pot ser que faci tants anys que no la veu, sent vostè tan jove? -No vulguis entendre-ho ara, Jaume. Encara falta temps, temps perquè tu comprenguis coses com aquesta i temps perquè ella i jo puguem parlar. Mentrestant, fes-me de vent, si et plau.

Quan arriba dalt del cim de La Mola, la fosca se li ha tirat a sobre. Passa la nit al monestir, delerós que es faci de dia i pugui gronxar-se als ulls de la Lluna, de la seva mare... de la mare que no és la dona del seu pare. La trobada amb l’estranya l’ha deixat encara més neguitós del que ja estava, com si tot se li hagués posat en contra. Ni esma li queda per agafar el son... Què volia dir amb allò dels ulls, i el temps, i el vent... No pot dormir. Darrerament hi ha massa coses que no entén. Pensaments intangibles, res prou sòlid, un conjunt de casualitats, premonicions... tot plegat virutes mal tallades que a manera de polsim se li van sedimentant a la zona més fonda del cervell. Per defugir els dubtes, s’abandona al record, al record d’una victòria. Una victòria d’ell amb si mateix; un conflicte resolt, una pregunta amb resposta inclosa. D’això en fa gairebé un any... 188


Han passat uns quants dies i uns quantes converses, després de la seva primera visita als Òbits. Prou dies per tal de compactar un xic la muntanya d’informacions que a forma de granets de sorra el varen colgar de dubtes aquell memorable 19 d’abril del 91. Uns dies que li han servit per decidir una cosa. La seva mare, la seva veritable mare, és la Remei. Potser no l’ha parit, però l’ha alimentat i fet créixer, consolat i vetllat, rentat i pentinat. La Remei és la seva mare. Encara no sap què és la Lluna, però de cap manera la seva autèntica mare. Això decideix a finals de mes, assegut a la barra de la taverna d’en Gep Trescames, amb una gerra de vi a la mà i els ulls girats cap endins, conversant amb ell mateix, ignorant fins i tot l’aire que l’envolta. Ni tan sols respira quan es diu a les seves pròpies orelles que la seva mare és la Remei. Uns quants dies més tard, però, només uns quants dies més tard, ja no ho té tant clar. Va camí dels Òbits, l’aire li acarona la cara, la plana de Vic queda molt lluny i el mas Vinyals mig difuminat dins la memòria. S’obliga a recordar que la Remei li ha fet de mare la pràctica totalitat de la seva vida, que ha patit al seu costat, que en la immensa majoria dels dies més agradables de la seva joventut la figura de la Remei hi apareix invariablement. Sap que quan reviu la seva infància no hi veu pas la imatge de les seves germanes, ni la figura estoica del seu pare, ni tan sols la dels seus avis, morts quan encara era una criatura. Hi veu la Remei, el seu monyo i les seves moixaines, les mirades que s’intercanviaven després dels renys paterns, o fins i tot les preses de xocolata que mig d’amagat de no sap ben bé qui li portava a la seva cambra quan l’humor se li torçava. La Remei, sempre la Remei... però mentre va posant un peu davant de l’altre el passat se li esfilagarsa com la boirina en sortir el sol, i el present se li dibuixa massa lluminós per a ignorar-lo. De la Lluna no en disposa cap record prou viu per tal de confegir una mare, però malgrat tot, cada vegada que enceta el camí dels Òbits un garbuix de sensacions li satura l’ànima. En cada viatge, com més a prop del Montcau està, més nítida se li apareix la cara de la Lluna i més borrosa la de la Remei. No li agrada, però no ho pot evitar. El primer cop que se n’adonà va pensar que era degut a la novetat, que ja li passaria... però no, al contrari, cada vegada li succeeix amb més intensitat. De fa dies que al seu pis de Vic no hi encerta a trobar cap engruna de serenor. Sigui per la nul.la relació amb el seu pare, sigui pel trasbals que ha suposat descobrir el seu passat més remot a una edat que ja no li tocava, el cas és que es troba molt millor respirant l’aire poc dens de Sant Llorenç del Munt que no les humitats intestines de la plana. Al monestir, dins d’una de les habitacions més austeres que mai hagi pogut veure, en Jaume hi és gairebé feliç. Hi experimenta un sentiment de felicitat no com un anhel difús, com una fita a la qual dirigir-se, no; percep radicalment que ho té tot, que no necessita res més... Si la vivència no és completa és per culpa de la memòria, que li recorda que ha de tornar. Però ara camina, només camina, i el retorn encara 189


queda lluny; Castellar queda lluny, Vic queda lluny, fins i tot el cim del Puigrodó queda lluny. A la plana, quan visita la Remei o quan seu a la seva taula de la Cova, amb en Joan, llavors sí que li sembla que la Remei és la seva mare. Quan és als Òbits, no hi ha discussió. La seva mare és la Lluna. En el camí d’anada i de tornada, els dubtes i els remordiments. No està bé, pensa tot sortint de Tona. No és just per la Remei. No està bé, pensa tot baixant el Montcau, no és just per a la Lluna. Passa rera passa, la dicotomia el mata. Quan arriba la monestir, als Òbits, ja no pot més. Decideix confessar-se. Ho fa a la Lluna, no pas a l’astre nocturn que li escolta els pecats dalt del cim del Puigrodó, sinó a la Lluna de carn i ossos, a la trementinaire que es va enamorar del seu pare i que el va parir dins d’una d’aquestes cambres, dos dies abans que es morís la Salut -la seva mestra- i amb ella les ganes de viure de la Lluna i la seva pròpia existència com a fill dels Òbits. Aquella Lluna que el va portar al món, que li va dedicar la primera mirada i que va trigar gairebé 26 anys a dedicar-n’hi una altra. Tinc un problema, mare, un neguit que no em deixa viure (ja fa temps que en Jaume diu mare a la Lluna, el dia que s’atreveix a fer la confessió). Ho sé, fill; el gresol dies fa que treu fum negre. Què et preocupa? Doncs que no sé quina de les meves dues mares és la meva veritable mare (en Jaume ho diu amb rapidesa, com si els mots li cremessin, sense embuts però amb els ulls baixos i la veu feble, com demanant perdó per la pregunta. Li fa vergonya parlar d’aquestes coses amb la Lluna, però sap que és amb l’única persona amb qui ho pot fer. No gosa ni imaginar-se una conversa així amb la Remei). No t’acabo de comprendre, Jaume, què és el que t’amoïna exactament? Això, mare, literalment això. Que quan sóc aquí em sembla que només et tinc a tu, de mare, que cap altre persona en el món es mereix que li digui així. I que quan sóc a Vic, a Castellar, és la Remei qui ocupa aquesta posició. Amb qui em quedo, eh, amb qui? Gairebé li suplica una resposta, en Jaume; li demana una medecina igual que molt anys enrera, quan feia de trementinaire, les pageses dels masos li demanaven blauet per la tos o maria lluïsa per depurar l’estómac. La majoria de vegades, les respostes més escaients són les que es troben dins mateix de les preguntes (engega la Lluna, posant-se transcendent). Em sembla que no cal que jo et doni cap solució, tu mateix ja l’has trobada. Quan siguis aquí dalt, jo seré la teva mare. Quan tinguis calfreds et posaré la mà al front i miraré si tens febre, t’abrigaré amb una manta a l’hivern i t’eixugaré la suor del pit a l’estiu. T’escoltaré, riuré amb les teves alegries i ploraré amb les teves penes. Tot això faré quan siguis als Òbits. Quan estiguis a Castellar, serà la Remei qui ho farà. Ets un noi amb sort, tens una mare mare a la muntanya i una mare mare a la plana. Dues mares igual de mares en dues cases igual de cases. I pel camí? Pel camí una boira dolça com la mel, feta dels plors de les teves dues mares, et protegirà de tota feridura. Silenci. Intent de comprensió. Comprensió. Gràcies. Així, ara fa un any, va resoldre en Jaume el conflicte de les mares; i així també, per una estranya 190


associació d’idees, es va resoldre la disjuntiva de les llunes. La conversa als Òbits la va tancar en Jaume deixant anar, com qui no vol, un dels compliments que més felicitat podien engendrar al cor de la Lluna. La vella trementinaire no va ser capaç de dir res més, només un parell de llàgrimes regalimant-li galtes avall varen fer entendre a en Jaume el plaer que el comentari havia suscitat. Saps mare que jo ja t’estimava abans i tot de saber que existies? I no només t’estimava, et feia confidències, t’explicava els meus pecats i et demanava que em perdonessis. I és que un bon grapat d’anys abans de saber que dalt d’una muntanya m’esperaves tu, jo ja em confessava a la lluna dalt del cim del Puigrodó. I ara que ho penso, abans de trobar un plaer indescriptible dins d’una bauma, jo ja havia tastat un plaer de naturalesa molt diferent però de regust molt similar dins d’una mina no gaire diferent d’aquesta casa teva. Una lluna i una cova que em varen permetre descobrir l’amor de la pell; una Lluna i una bauma que m’han permés descobrir l’amor de la sang. Realment ja t’estimava abans de trobar-te, així que ningú pot sorprendre’s que ara jo et digui mare. Una resposta dins d’una pregunta i unes quantes llàgrimes de felicitat. D’això en fa un any.

Avui l’ha reviscuda, la conversa, en Jaume. Un remei pel mal de cap, un somnífer. Enmig d’aquests records s’ha endormiscat, estirat de bocaterrosa sobre la màrfega desgastada pels anys i les penitències. Llàstima dels malsons que li han fet passar una mala nit. Quan al matí es lleva, no sap del cert si han estat somnis o records, o premonicions, o una barreja de tot plegat. Inusualment, aquesta nit no hi ha sabut trobar la calma, dins del monestir. Mentre baixa per la torrentera de La Mola, encarant el camí del Morral del Drac, torna tenir la mateixa sensació que va experimentar la vegada que es va confessar a la Lluna. Necessita parlar amb ella, explicar-li el motiu de les seves angoixes. Necessita obtenir el consol de la penitència. -Hola mare, deixa’m que et faci un petó. -Jaume, fill, com estàs? -El rep sempre amb un somriure dibuixat a la cara, la Lluna a en Jaume. Avui, però, torna a tenir les arrugues del front molt marcades. La flama del gresol torna a cremar fent tentines. -Bé, mare, i tu, com estàs? -No pateixis per mi, fill, aquí dalt em cuiden molt bé. Et veig cansat. Que estàs malalt? -Malalt? No, de fet no. És més aviat una mena de corc que no deixa de burxar. -Un corc? -Un dubte, uns somnis estranys. -M’ho hauries d’explicar millor, fill. Vols dir que tens malsons?

191


-No, no és això, són més aviat unes sensacions desconcertants, una mena d’intuïcions que de tant en tant tinc i que han acabat per preocupar-me. Abans no em passava, però darrerament... -Intuïcions dius? Vols dir que veus coses? -No és ben bé veure, més aviat són espurnes que em salten de dins, de molt endins, i que abans i tot que les pugui comprendre es fan realitat. Gent que fa temps que no veig, i que de sobte el seu record se’m dibuixa al pensament, i aquell mateix dia la trobo. Noms que se m’acuden de persones que no conec i que efectivament es diuen d’aquella manera. Coses així. -Noms, espurnes... -Se li eixampla la cara a la Lluna, els ulls de mel se li humitegen. Han acabat per tenir raó. En Pau i l’Antoni han acabat per tenir raó. -Sí, és com... què et passa mare, que plores?

No, no plora. Somriu. Són llàgrimes seques les que recorren les galtes de la Lluna, reguerols d’admiració per aquells que un dia varen deixar de considerar-la forastera. El seu demà, li varen dir, el seu demà. És avui, aquell demà. Al final han acabat per tenir raó. -Mira Jaume, el que ara t’explicaré no ho he dit mai a ningú, i mai més ho tornaré a dir. Tu i jo en parlarem avui, i ja no ho farem cap altra vegada. Ni al pare Jaume li he dit, això. Avui és fora, ha anat a Terrassa a veure un parent. Tenim el dia lliure. Seu i escolta’m.

Es fa un silenci dens, dins la bauma. Per la petita escletxa que fa de porta hi entra un bon doll de sol, il.luminant l’estança més de l’habitual. La llum que fa el petit gresol resta gairebé invisible davant la claror serena del matí de tardor. La Lluna seu al seu llit, en Jaume al del seu segon pare. -Deus haver sentit parlar d’en Pau i l’Antoni, els dos cecs dels Òbits. -Sí, unes quantes vegades. Les seves làpides em varen servir per tal de recordar el teu ofici. -Ho sé, no podia haver estat d’altra manera. Suposo que deus haver sentit a parlar de les seves, diguem-ne, peculiaritats. Per aquí els anomenaven els batejadors, perquè sempre sabien quin nom s’esqueia a cadascú. També podien intuir els anys de males collites, o les visites imprevistes que de tant en tant s’acostaven a la muntanya. I no s’equivocaven mai -El pare Jaume me n’ha parlat alguna vegada, i alguns monjos de Sant Llorenç també, tot i que mai he pogut acabar d’aclarir què era veritat i què llegenda. -Gairebé tot veritat, pots creure-ho. Has de saber que ells no varen ser pas els primers de tenir aquesta mena de tercer ull que els feia tan especials. Abans que ells, d’altres persones dels Òbits varen posseir el do. I en morir-se, el varen... el varen traspassar, sí, aquesta és la paraula, traspassar a algú altre. En Pau i l’Antoni, cecs de naixement, el varen heretar d’una dona que es 192


deia Àngela, i ella d’una altra dona anomenada Caterina, i ella ja no recordo de qui més. Així, generació rera generació, hi ha hagut als Òbits algú amb més de dos ulls. Des que ells es moriren, les baumes s’han quedat cegues. -No deus pas pensar que, que jo... -Abans de morir, en Pau i l’Antoni em varen venir a veure. Jo seia en aquest mateix llit, d’això en fa un bon grapat d’anys, i ells dos on ara ets tu. Varen entrar a la bauma, em varen dir bon dia, i varen començar la conversa dient “l’és, i tant que l’és”. Durant tota l’estona em varen anomenar Concepció, i en marxar, amb un tros de carbonet, varen escriure uns mots aquí darrera, a la paret de roca, encara avui es poden mig intuir. Mira, hi diu “la No Forastera”. Era increïble veure com escrivien, tot i ser cecs. -Què vol dir la No Forastera? -Això és perquè el primer cop que em varen veure anava amb la Salut, i els vaig semblar una estrangera, una persona d’un món diferent al seu. Em varen dir forastera. Llavors, en quedar-me a la muntanya, en tenir-te a tu aquí i conviure amb ells, va ser una mica com si m’adoptessin, de manera que de casa meva en varen passar a dir la Cambra de la No Forastera. -I Concepció, per què et deien Concepció? -Veuràs, el meu nom me l’havia posat la Salut, no pas ells, i com que li tenien molt respecte no me’l varen voler canviar, però per a l’Antoni i en Pau jo sempre he estat la Concepció. Ja t’he dit que ells eren els batejadors, i que mai s’equivocaven. Em varen posar Concepció perquè segons ells jo havia de concebre el seu demà. -Concebre el seu demà? -Sí. T’havia de tenir a tu.

No sap què pensar, en Jaume. Ni què pensar ni on mirar ni quina cara posar. Es nota desbordat, entortolligat en una xarxa de negacions i confirmacions que no gosa desenredar. Neda entre la necessitat de creure i el rebuig que la lògica li ofereix. No pot ser, és impossible, aquestes coses no passen a la vida... però aquelles pessigolles a les puntes dels dits en tocar les làpides, totes les intuïcions que ha tingut, els presagis... -Tot això em varen explicar aquell dia l’Antoni i en Pau -continua la Lluna, com per ajudar-lo a pair l’excés de realitat-, començant per aquell primer encontre, quan ja varen notar que jo havia de ser la mare de qui heretaria el seu ull. M’explicaren les il.lusions que els vaig fer néixer dins dels seus budells més prims, com em varen seguir des d’aleshores, parlant-me sense obrir la boca, dient-me coses que jo no entenia però que m’ajudaven a prendre decisions. Moltes vegades he escoltat les seves esfilagarsades paraules, els seus sospirs, les seves pors que la premonició no 193


es complís aquesta vegada. Es varen ocupar de mi sense ni tan sols jo saber-ho, varen assaborir el teu naixement i patir la teva pèrdua. Et varen esperar durant anys, confiant en la teva tornada, preguntant a tothom qui pogués tenir notícies teves. A mi no em deien res, no em volien preocupar, però quan varen notar que es morien s’arribaren a la meva cambra i m’ho explicaren tot. Tu eres l’ull dels Òbits, encara que no ho sabessis, encara que visquessis lluny, molt lluny, qui sap si en un altre país i tot. Algun dia tornaries, m’ho varen dir, abans de deixar-nos m’ho varen dir. I que acabaries sent com ells, sabien que d’alguna manera o altra acabaries per ser com ells.

Durant tota la conversa, en Jaume ha estat fent un esforç de comprensió. No se n’ha sortit. Els camins del seu cervell són massa racionals per a encabir-hi una possibilitat com aquesta. No se’n surt, i com a únic sender transitable, decideix deixar que tot reposi. Déu dirà!

Es mira la flama del gresol, veu que tremola, i es recorda del vell que es va trobar al camí. Li serveix d’excusa per canviar de tema i matar el silenci. -Saps mare, ahir em vaig trobar una dona que volia que li fes vent. -Que li fessis vent? -De fet, no que li fes vent sinó que li fes de vent. Volia parlar amb tu. O millor, volia que deixessis una portella oberta el dia que fessis nit a la casa de l’Obac. -M’ho expliques millor, això?

En Jaume li explica. Com la va trobar als afores de Castellcir, com li va parlar d’ella, del vent i de la portella. I de com tot plegat el va desconcertar. -És clar, el vent! No tot a la vida són certeses, Jaume. No sempre cal obrir la boca per parlar. És veritat que quan bufa el vent, alguna vegada he arribat a percebre alguna cosa semblant a una conversa. I si no ho era ben bé, almenys a mi m’ho ha semblat, i amb això n’he tingut prou. Quan qui et parla no està just davant teu, sempre hi ha més possibilitats que allò que et diu sigui veritat. Evita fer que no amb el cap massa aviat, Jaume, o et perdràs algunes de les millors coses de la vida. Deixa que el dubte t’acaroni les galtes, potser et permetrà ser un xic més feliç.

194


BLAU DE BLAUS

Fa dies que no va al mas, en Jaume. Aquestes darreres setmanes la vida se li ha entortolligat a les cames i no el deixa caminar. Per res del món ho reconeixeria davant del seu pare, però des que va resoldre el conflicte de les mares, el contorn de la casa pairal retallat sobre el verd apagat de les pinedes ja no el neguiteja tant. La blancor de la façana, les pedres esmolades pel vent i per la boira, les seves arcades convidant a franquejar-la... tot plegat un regust agredolç sota la llengua que es torna més dolç quan a casa hi troba la Remei i més agre quan no pot eludir-hi la mirada freda d’en Pere. Avui tot és mel i mató. El seu pare és fora. -Les arcades de casa em varen servir per inspirar-me, mare. Les vaig dibuixar sobre un paper, les vaig retocar una mica d’aquí, una mica d’allà, i en varen sortir unes finestres en forma de botzina. Les he posat arreu de la fàbrica de sucre.

En Jaume i la Remei estan asseguts a l’escó encoixinat que hi ha a la cuina, acabant d’eixugar els plats que la minyona no ha tingut temps d’enllestir. Sempre havia estat un fill enraonador, en Jaume, sempre havia fet molta confiança amb la Remei, però durant un temps prou llarg -just després de conèixer la Lluna- se’n va distanciar. Ara, amb les idees més reposades, és capaç de cremar moltes hores assegut al seu davant parlant de qualsevol trivialitat. Fins i tot del blau dels plats. -Encara recordo aquella tonteria amb els Miradelteix. Quina ximpleria! -A pagès no n’hi ha, de ximpleries, Jaume. Potser a tu t’ho sembla, però no n’hi ha. -Va, mare, sembla mentida que a finals del XIX encara estiguem igual. Si tot plegat... -No fill, t’equivoques. Tot plegat no. El dia que ells se’n disculpin, nosaltres també ho farem. -Doncs comenceu vosaltres, mare. Què us costa? -Ells varen començar, ells ho han d’acabar. -Ells, vosaltres... si és que tots plegats!

De sempre, potser des que Castellar és Castellar, que els amos del mas Vinyals i els de la Torre Mascarell han estat de punta. A vegades no tant, a vegades molt, però sempre de punta. Un gat i un gos que no es poden veure però que no tindrien cap sentit l’un sense l’altre. Les dues fortunes més grans de la comarca que ni tan sols es donen les mans quan a missa ho diu el capellà. I tot i així, anys enrera s’havia arribat a un punt d’una certa serenitat... fins que va arribar en Vicenç.

195


Quan en Vicenç Miradelteix va fer la seva entrada a la família Mascarell, amb aquells ulls petits i enfonsats, aquells llavis prims i les cames escardalenques, llavors tot se’n va anar a dida. Fou pocs dies després del seu casament amb la Consol, quan, per compliment, els Vinyals els convidaren a sopar. Com sempre que tenien convidats, la Remei es va cuidar prou de fer treure els plats de porcellana. Ells no havien de fer com els Redaura, ells no feien festes ni grans convits. Quan a alguna família de Castellar, alguna de les que s’asseuen als primers bancs de l’església -sigui a la dreta o a l’esquerra-, hi arribaven novetats, ells els convidaven i en mesuraven el tremp. En deien així, la Remei i en Pere, mesurar-ne el tremps. Mataven uns pollastres, un xai potser, i treien la vaixella de porcellana. Allà, sobre la taula de fusta massissa del menjador, s’hi celebrava un àpat i un judici. En Vicenç no és que el guanyés o que el perdés, és que fou condemnat a la foguera. I tot per una mica de blau.

De plats de porcellana només en tenien uns quants masos comptats. De plats de porcellana amb filigranes de color blau, només dos. El gat i el gos, Vinyals i Mascarells. La manera de mesurar les fortunes i les influències depèn en gran mesura de les tradicions de cada vila. A Castellar, sempre s’havia fet pels plats. A més plats, més diners. Com més blancs i resplendents, més diners. Com més filigranes de color blau, molts, molts més diners. Quan aquella nit de presentacions, un cop tots asseguts a taula, en Vicenç va obrir la boca, el tremp va quedar fixat. -I doncs, Vicenç, què te’n sembla de la comarca. És tal com te l’esperaves? -Pere, somrient. -Si fa no fa. Només que tot sembla més apagat, per aquí, com amb menys color. -Vincenç, desmenjat -Amb menys color, dius? A què et refereixes? -Pere, ara sense somriure. -No res, una mica tot. Aquests plats, per exemple. No hi encerto a trobar el blau -Vincenç, com mig distret. -Que no hi trobes... Un blau com aquest enlloc més el podràs veure! -Pere, inflat de galtes. -I si comencem? I si obrim la sopera? -Remei, amb pressa. -Descolorit com aquest, vols dir? -Vicenç, alçant les copes per mirar si tenen pols. -Agafa mongetes, Vicenç, i un xic d’oli. -Consol, amb més pressa encara. -No les agafis amb les mans, però, aquí no en tenim el costum. No sé si n’has vistes mai, tu, de culleres? -Pere, amb la cara encesa i la ironia fina. -A casa, de sempre, que les mongetes les hem donades als porcs. Això sí, sense cullera. -Vicenç, fent-se l’orni, però amb les galtes vermelles com les d’en Pere. -Tot molt bo, Remei, tot molt bo. -Consol, sense haver tastat res encara. -Pere, la llar de foc, que s’apaga. -Remei, amb fred als peus i calor a la resta del cos. 196


-Nosaltres també, per això les tens al teu davant. Hem pensat que no calia treure els plats, acostumat com deus estar als ovis de porcellana. -Pere, traient foc pels queixals. -De porc i de senyor se’n ve de mena. -Vicenç, amb els queixals encarats al coll d’en Pere. -.... -Remei. -.... -Consol. -Si ja heu acabat... -Pere. -Hem acabat. Marxem. -Vicenç.

D’aleshores ençà, muntanyes i muntanyes de queixalades i punyalades. -Va mare, que no n’hi ha per tant.! -Què has de saber, tu!

A fora, gairebé diluït entre els lladrucs dels gossos, algú truca a la porta. -Vés a veure qui hi ha Jaume, em sembla que truquen. -Ho agraeix, la Remei; no li agrada forfollar aquestes coses. A la muntanya, quan es remena amb un bastó, la merda també fa pudor. -Mare, és... és en Joan.

197


ESPATLLA CONTRA ESPATLLA

Al pic de l’estiu, el sol no deixa de ser un decorat inevitable. Fa calor, de sempre que ha fet calor al juliol i l’agost. Pot ser que un any els vents del nord siguin una mica més insistents i no deixin aclofar-se tant la calitja, no permetin un xafogor exagerada, però sempre fa sol. Algun dia de tempesta, alguna boira alta que mig esquitxa el blau del cel; i poca cosa més. Sol i més sol. Ara, quan a finals de novembre un dia es tenyeix de blau i groc, tot és festa. Els ocells del pla de les Eugues li recorden, les piuladisses que ha anat sentint durant el camí no han fet res més que això, recordar-li que avui la natura està de festa. Festa major d’hivern. Ell, però, vesteix de dol. -Mare, és... és en Joan. -Hola Jaume, t’he vingut a buscar. -De dol rigorós.

Tres silencis inexpressius, cadascun amagant sentiments diferents sota el mutisme. Un inquiet rau rau a la panxa de la Remei, un intent de disculpa a la gola d’en Jaume, una explicació urgent al pit d’en Joan. -Estic amb la mare, Joan, ara no puc... -Vés, fill, em sembla que per avui ja havíem acabat. -No mare, si és igual, tampoc... -Va Jaume, no facis esperar el teu... en Joan. Vés, fill.

Amb molt poc temps per a res més -un comiat breu i un parell de mirades amb significat incerten Joan i Jaume comencen a caminar sense direcció definida, sense voler anar enlloc, només moviment dins de les sabates. El serrat del Sitjar els veu passar, també el pla de les Rovires. No gaire lluny de Sant Roc, es dirigeixen la primera paraula. Ha costat vint minuts. -Necessitava veure’t. -Havia vingut a parlar amb la mare, Joan. Podíem haver quedat en un altre moment. -Quin altre? Fa tres mesos que l’espero. Que t’espero. -Com vols dir, que m’esperes? Abans d’ahir ens vàrem veure a La Cova. -Deu minuts. Amb en Gep, en Ciscu i l’Anton de can Serra fent-nos companyia. Saps quan fa que no parlem, que no parlem de veritat? -Home, no ho sé... la setmana passada. -La setmana passada? -Sí, dalt del Puigrodó.

198


-Allà follàrem i res més, Jaume. Sexe i prou. Fa més de tres mesos que no goses mirar-me el blanc dels ulls. -Bé, jo... no... -Voldria saber perquè. -Perquè, què? -Doncs per quin motiu has deixat d’estimar-me! -Això no és veritat, Joan. No és veritat. És només que... no ho sé, aquests últims dies...

Vol dir-li alguna cosa, motius, potser disculpes, arguments en tot cas. Quins, però, i com? Què carai pretén explicar-li a en Joan si ni tan sols ha gosat explicar-se res a si mateix. Necessita més temps per... -No són només aquests darrers dies, Jaume. Aquella nit que no vas venir al cim del Puigrodó em va fer molt mal. -Un temps que en Joan no sembla disposat a concedir-li. -Ho sé, Joan, i ja te’n vaig demanar perdó. És que no vaig poder, em va ser impossible. M’he disculpat, no sé què més vols, ara.

Li va ser impossible i li va demanar perdó, cert, però sí que sap què més vol. Saber quin motiu va provocar aquest impossible. Aquella nit, aquella nit que el seu amant tant el necessitava, la seva dona li havia demanat un fill. Aquella nit, mentre en Joan es consumia dins de la cova dels Moros, en Jaume posava a prova les seves conviccions donant voltes i més voltes a la plaça del Mercadal. Aquella matinada, quan en Joan baixava del cim amb el cor ressec per la manca de consol, en Jaume tastava per primer cop a la vida un cos de formes arrodonides. Els pits blancs i el coll esbelt de l’Anna li feren oblidar la seva cita. Una demanda latent des del dia del seu casament l’obligà a arraconar-ne una altra de molt més antiga. Això és el seu impossible. Això és el que en Joan vol saber i el que ell hauria de ser capaç de dir-li... però tot i així tampoc n’hi hauria prou. En Jaume ho sap, ho intueix, s’adona perfectament que l’impossible d’aquella nit és només l’anècdota. El seu significat real, les seves conseqüències futures, això és el que en Jaume no sap com explicar. Ni a en Joan ni a ningú. Aquests darrers tres mesos els ha viscut sense viure’ls, ha deixat de raonar i de fer-se preguntes, limitant-se a satisfer desitjos. Els desitjos d’una persona diferent a la que ara camina, espatlla contra espatlla, al seu costat. -D’acord, et va ser impossible. Però i la resta, la resta de dies. I tots els 90 dies posteriors a aquella nit? -No ho sé, Joan. Què vols que et digui? Tu dius que t’he ignorat, que fa tres mesos que no et faig cas. Però bé que hem quedat dalt del Puigrodó, tota aquesta tardor. -En Jaume intenta articular un 199


discurs que almenys no sigui del tot incoherent. L’explica a en Joan al mateix moment que se l’explica a ell mateix. Aprèn ensenyant. -Quants cops, eh, quants? I no tot és fer l’amor, Jaume, hi ha altres coses. Coses que tenia la necessitat de dir-te i que no he pogut. -Quines coses?

Una escletxa, una possibilitat de canviar de conversa. En Jaume sempre ha estat més hàbil amb les paraules que en Joan, i ara, quan la necessitat li estreny el coll, veu un forat per on escapolirse. No el pensa desaprofitar. -Quines coses? -Coses com... no, ara no parlàvem de mi, Jaume. T’he vingut a veure perquè... -Joan, si us plau. Em retreus que no t’escolto i al final resulta que ets tu qui no em vol explicar el que et passa. A veure, què és això que tens necessitat de dir-me. T’escolto, de veritat.

S’han aturat. De fet, ha estat en Jaume qui ha frenat la caminada i s’ha col.locat davant d’en Joan. La mà a l’espatlla, una mirada directa als ulls, un gest d’atenció a tots els músculs de la cara i aquella mica de somriure que no arriba a ser res concret però que sempre ha entendrit el cos d’en Joan. -T’escolto. -És que... que... -es rendeix.

Un parell de llàgrimes gruixudes li regalimen galtes avall. Són a tocar de la bassa del Puig, gairebé buida en aquesta època de l’any, sense joncs ni granotes. Només una mica de fang recobrint el fons del bassiol que sota la llum del magnífic sol que avui camina pel firmament sembla talment un pou de mercuri. L’hereu Redaura es treu un mocador dels pantalons de pana negra i s’eixuga galtes i nas, tot d’una passada. Ell sí que té un discurs molt concís dins del seu cap. Una angoixa que li ha arribat l’hora d’abocar-la. -Aquella nit necessitava parlar-te de mossèn Enric i la meva mare. I d’una confessió. -Una confessió? -Ja està, ara ja està. Avui li ha tocat parlar a ell. A mi, ja veurem... -Sí. Però abans has de saber una cosa. Recordes la festa de Sant Joan, quan els meus pares varen convidar tota aquella gentada? Poc abans que marxessis, sota els arbres que hi ha a l’extrem més allunyat del jardí, ens vàrem fer un petó. Doncs la meva mare ens va veure. -La teva mare! Ostres, Joan, ho sento. No ho sabia. Primer el meu pare, ara la teva mare...

200


-No, si això és igual. Tan és que els meus pares n’estiguin al corrent. De fet, gairebé me n’alegro i tot. El problema és que la meva mare també ho sap, això; vull dir que sap que tan se me’n dóna. Per això ho va anar a explicar a mossèn Enric. I ell em va amenaçar. El dia que no vas venir al Puigrodó em va amenaçar. -Merda! Ho sento, Joan, ho sento. No... Què et va dir? -Primer em va deixar a entendre que ho diria al meu pare, i que faria tot el possible per tal que em repudiessin, que em desheretessin. -Et va amenaçar amb desheretar-te? -Sí, però el vaig engegar. Se la pot confitar, l’herència, li vaig dir. Els diners, el prestigi, a fer punyetes... Suposo que ja s’ho esperava. I llavors, llavors va deixar anar la darrera bala. Aniria a parlar amb l’avia. Amb l’àvia Teresa. -Amb la teva àvia de Vic? -Sí. Te n’he parlat moltes vegades, Jaume. Ella m’ha fet més de mare que no pas la seva filla. Me l’estimo moltíssim, l’àvia, ens entenem molt bé. Ella és molt amable, sempre m’escolta i em fa sentir especial. Entre nosaltres gairebé no hi ha secrets... de fet només n’hi ha un. Tu no existeixes. -No sap que ets homosexual? -Ella no sap ni què vol dir, aquesta paraula. Ja sé que no ens hem d’avergonyir de ser com som, Jaume, que les nostres preferències sexuals no són res més que això, preferències, llibertat a l’hora d’escollir amb qui anar-nos-en al llit. Però ella és d’una altra època, d’un altre temps. Té vuitanta-set anys, Jaume, i està molt malalta. Una notícia com aquesta la mataria, n’estic segur. No... no puc permetre que mossèn Enric vagi a atabalar-la... ahir em va donar un ultimàtum. -Com? -Durant tots aquests tres mesos m’ha estat burxant dia sí, dia no, però jo aguantava. Ell em sermonejava; que si no et podia veure més, que t’havia de deixar, que em calia reconduir la vida, em deia... jo mut, ni que sí ni que no, i qui dia passa any empeny. Ahir, però, em va fixar una data. Aquesta tarda l’haig d’anar a trobar i li haig de donar una resposta. O et deixo, o demà al matí anirà a parlar amb la Teresa. -Serà... i on has quedat? -A l’església, a Sant Andreu. -D’acord. Deixa-m’ho a mi. Tu queda’t a casa i no et moguis, aquesta tarda. Et prometo que demà al matí ningú angoixarà la teva àvia. -Gràcies, Jaume, t’ho agraeixo, però és que no pot ser. No pot ser que sempre hagis de ser tu qui m’ajudi, haig... haig d’aprendre a caminar sol, haig... 201


-Que no és això, estimar? No eres tu qui deia que no tot és fer l’amor? Escoltar, ajudar, no forma part del tracte, tot plegat? -Sí, però... -Descansa, aquesta tarda, Joan. Ara hem de marxar, tinc una mica de feina. Va, anem.

Agafats de les mans, amb els dits entrellaçats com feia tres mesos que no hi estaven, desfan el tros de camí fins als volts del mas Redaura i allà s’acomiaden. En Joan, més asserenat i amb un xic menys de dol, enfila cap a casa seva. En Jaume s’afanya a trobar el camí ral, enllaçant totes les dreceres. Avui té pressa. Una horassa llarga més tard, obre la porta de La Cova i pregunta per en Ciscu a en Gep. -No hi és, però no crec pas que trigui. Ha anat a posar a prova el novici. -Què vols dir? -S’estranya en Jaume, que no té el cap per aquestes coses, ara. -Sí home, el bateig, en diu ell. Quan sap que qui atén les confessions és un mossèn novell, dels de casulla nova com si diguéssim, en Ciscu el posa a prova. S’inventa uns quants pecats, com més recargolats millor, i després espera la penitència. Sempre que això passa, acaba venint aquí per fer-hi xerinola. -Renoi, amb l’ermità. -Ja fa estona que ha marxat. No pot trigar.

I no triga. No passa més d’un quart d’hora que en Ciscu l’ermità entra per la porta de la taverna més popular de fora vila amb el somriure als llavis i unes quantes penitències a punt per explicar. El bateig, en diu ell; els mossens més vells de la catedral també. De ben segur que aquest vespre, tot sopant, algun d’ells preguntarà al novici com li ha anat el bateig d’en Ciscu. Tothom coneix a tothom, a la plana. -I doncs, Cisquet, com t’ha anat la confessió, avui? -Fa en Gep, delerós de riure una estona. -Pots comptar! Cada dia són més pallussos, aquests nous. Se m’ha descomptat amb els Avemaria! -Ciscu, em sap greu espatllar-te el conte, però necessito que m’ajudis. -És en Jaume, que té pressa. -I doncs, que necessites? -Un secret de confessió. -Ep! Ja saps que un secret de confessió és un secret... -Sí, ho sé, un secret fins que algú el necessiti. Doncs ara jo en necessito un! -Vaja. De qui? 202


ALTRA VEGADA HO SABIA

El portal principal de l’església de Sant Andreu és dels que es fan mirar. Alt com un sant Pau, tot ell de fusta massissa, de la d’abans, d’aquella que mai es corca. Tot pintat d’un marró més aviat fosc que de lluny guanya, només s’obre del tot els dies de festa grossa, bàsicament per Pasqua, per Nadal, i si de cas per algun dels escassos casaments de renom que es celebren al temple. Tradicionalment, les famílies més influents de Castellar han pres matrimoni a Vic, a la Catedral, tot i que de tant en tant algun germà petit d’algun tercer o quart banc de l’església s’esposa a Sant Andreu. Fora d’aquests dies, doncs, el portal resta tancat, i el pas cap dins l’església es fa per un parell de portelles obertes a la mateixa fusta massissa de la porta gran, que els fa de marc. Per una d’elles -la de l’esquerra, més concretament- en Jaume entra al temple i hi cerca mossèn Enric. -Bona tarda, mossèn. -El troba davant mateix de l’altar, amb la mirada perduda, com si resés. -Eh... Jaume! Tu per aquí? No t’esperava. -Vinc a parlar amb vos. Si té un moment. -D’això... haurà de ser ràpid, precisament estic esperant... -En Joan. No hi pateixi, tenim tot el temps del món. En Joan no vindrà, avui, aquesta és una de les coses que li venia a dir. -Que no vindrà? Em sembla que t’equivoques, noi, li convé molt, de venir, al teu... teu... -Al meu amant. -Hi posa tot l’èmfasi que pot, en Jaume, a la paraula. Encara que no li agrada gens referir-se a en Joan com el seu amant -li sembla insuficient, ridículament inexacte-, en aquest moment ho troba especialment indicat. -Al teu amic -Rectifica l’Enric. -Com vulgui. Les dues coses són veritat. Com també ho és el que li deia, que no vindrà. Seiem.

S’asseuen. No li ha agradat mai, en Jaume, a mossèn Enric. En Joan tampoc. Ja abans de parlar amb la Carme, ja de ben petits, quan els seus respectius pares encara els obligaven a seure en els bancs familiars, la primera i segona fila de la banda esquerra de la parròquia de Sant Andreu. Una llàstima per als pares, ha pensat sempre l’Enric. -La segona cosa que li he vingut a dir cal que l’escoli amb atenció. No m’agradaria que hi haguessin malentesos. Demà al matí, vostè anirà a parlar amb la Carme, amb la Carme Redaura. L’anirà a trobar i li dirà que el seu fill gran, en Joan, ja està curat. Que no era res, una rebequeria de joventut. Que d’aquí en endavant, no li cal patir més.

203


-Noi, noi, atura’t. Qui et creus que ets tu, eh? Qui redimoni t’has cregut que ets! El que hagi de fer ho decidiré jo, i només jo, m’entens! Si és que aquests Vinyals us penseu que per quatre duros que teniu... -Anirà a parlar amb la Carme i li dirà exactament el que jo li he dit. Ah, i també li donarà un consell. Li farà veure que el millor que ara pot fer és deixar estar al seu fill en pau, deixar-lo tranquil una temporada, una temporada llarga. Que vostè ja se n’encarregarà. Això li dirà, que vostè ja s’ocuparà de portar-lo per bon camí. -Mira noi, em sembla que... que...

El diàleg ha estat desigual. Asseguts un al costat de l’altre, en Jaume no ha mirat ni un sol moment a mossèn Enric. S’ha limitat a parlar amb veu neutre, plana, sense pràcticament cap inflexió, amb els ulls clavats a la figura no massa reeixida de Sant Andreu que presideix el temple. Cap emoció, però tones i tones de circumspecció llançades a l’esquena de l’Enric. El mossèn, en canvi, ni tan sols ha pogut defensar-se sense perdre els estreps. Ho sap; en desconeix el com i el per què, els motius i les conseqüències, però ho sap. Amb el darrer mira noi ho ha verbalitzat. Acabarà per cedir, una altra vegada acabarà per cedir. Igual que amb el bisbe, igual que aquella rialla dibuixada al rostre de qui havia de presentar la dimissió li va fer saber abans d’hora que no es sortiria amb la seva, ara la paraula ordenada i concisa, l’entonació directa d’en Jaume Vinyals li ha fet saber amb antelació que l’endemà al matí no aniria a parlar amb la Teresa sinó amb la Carme. El seu subconscient ja ho sap. El seu conscient s’hi resisteix. -Si no tens res més a dir-me... -Tan sols això li surt, un formulisme. -És clar que hi ha una segona opció -des que han començat a parlar, en Jaume no ha contestat ni una de les preguntes de l’Enric. S’ha limitat a donar ordres-. Una segona opció que ni a vostè ni a mi ens convé. Seria molt desagradable que en tornar de parlar amb la senyora Teresa vostè es veiés implicat en certs rumors sobre unes indulgències gravades amb el segell de plom papal, obtingudes a preu d’or. -No és veritat, això no és veritat! Jo mai hi he tingut res a veure, amb les indulgències del dimoni! Jo no... -Bé, potser no... però això què importa quan jo tinc un parell de persones, un paleta i una senyora de molta anomenada, disposades a afirmar el contrari? -... -Silenci. Ho sabia, ho sabia, ho sabia. Una altra vegada ho sabia. -I ara, si no li sap greu, tinc una mica de feina. Confio que no haurà oblidat el que li he dit. Agafi-s’ho com una petita penitència; ni que sigui per una vegada, li servirà per veure el pa que

204


s’hi dóna. Els secrets de confessió han de ser secrets de confessió fins que algú els necessita. Jo, de moment, no en necessito cap més.

205


VÍSPERES Els colors de la pell no ens defineixen l’ànima. La lluna que es veu amb els teus ulls és estrictament i radical la mateixa que la que es veu amb els meus.

206


UN HIVERN LLARG, ESPÈS I DENS

El febrer del 93 no s’ha llevat encara. Som a dia 6, i ni un efímer raig de sol s’ha dignat a fer espurnejar la rosada. Una boira espessa, de les d’abans, de les que en temps dels avis acostumaven a tancar la plana durant setmanes senceres -o això expliquen- s’ha ensenyorit de Vic i rodalies i no sembla pas que es vulgui aixecar. Fa un fred de mil dimonis, tan de dia com de nit, i ja ni a la canalla sembla que els restin forces per sortir a jugar. Els pagesos de Castellar, desvagats, consumeixen les hores a les tavernes, a tot estirar esmolant les eines a la vora de la llar de foc, encesa i mantinguda per les seves dones; per a elles no hi ha hiverns ni estius, tot l’any fan feina. Per a ells, però, res a fer a principis de febrer. Res de res quan matinada rera matinada l’aire humit es torna sòlid, i milers de minúsculs cristalls de gel es dipositen sobre els camps, sobre els arbres, els teulats i les pallisses. Tot tapissat de blanc, igual que després d’una nevada. Fa tants dies que dura, que d’alguns arbres en pengen caramelles de mig pam, esplèndides estalactites de glaç que amenacen, amb el seu pes, de trencar les branques. Boira gebradora, en diuen. Res de res de res, el febrer del 93. Aquesta nit, com qui no vol la cosa, la Carme ha deixat caure el seu secret. Una volva glaçada de boira gebradora; una volva subtil, inofensiva a primer cop d’ull, de benaurança. Del matí estant que se la veia contenta, inusualment riallera. Des que ha tornat de mercat. Les mestresses de Can Patel li han donat la notícia, i ella se l’ha guardat a l’espera d’una ocasió favorable. L’ha trobada a mig sopar. Feia dies que la Carme començava a dubtar del que mossèn Enric li havia dit, la neguitejava veure que, si més no en aparença, res havia canviat en la relació entre el seu fill i en Jaume. Ella havia seguit els consells del mossèn, havia deixat d’atabalar en Joan amb la cançoneta del casori, però el temps passava i no semblava pas que res es mogués. Aquest matí, però, li ha canviat la cara. Al vespre no s’ha pogut aguantar més, i quan tota la família seia a taula, ho ha deixat anar. En Joan no ha dit res, s’ha limitat a aixecar els ulls del plat de sopa i a obrir-los fins al seu límit anatòmic. Ha estat un sol instant, i després, com si res hagués passat, els ha tornat a abaixar i, com de costum, ha acabat l’àpat en silenci, procurant no esberlar els renecs del pare ni les queixes de la mare. Cony de temps! Fins per Pasqua no s’eixugaran, els llençols. Ara, ja a la seva habitació, pel cap no li circula cap més paraula que les de la seva mare. L’Anna està embarassada. L’Anna Maimó, la dona de l’hereu Vinyals. Bé. I què? D’això no n’han parlat mai amb en Jaume, però en Joan sempre ha donat per descomptat que l’Anna bé es deu haver procurat algú que li faci passar les penes, algun amistançat que supleixi allò que el seu marit no li pot donar. I sent així, una relliscada la té tothom, encara com no ha passat abans. Un dia amb 207


massa pressa, un calendari mal calculat, vés a saber... El cas és que n’ha resultat un bombo. Demà al matí anirà a trobar-lo, a parlar-ne. Alguna solució o altra hi deu haver. Demà és avui, i en Joan s’ha llevat d’hora i ha esmorzat. Surt a la lliça i tanca la porta amb compte, no voldria despertar als pares ni als gossos. Trepitja l’era impoluta, ja sense rastre d’aquell escarabat piloter que una sabata maldestre va estroncar-li la vida, i enfila el camí vell, passant per darrera el cementiri de Sant Andreu, baixant per cal Metge -cal Doctor, que en diuen els avis- tot resseguint el ponent de la plana amb la boira espessa enganxada a ran de camp, cuitant de no ensopegar amb cap pedra, que ni es veuen. Entra a Vic per la porta del darrera, per sota mateix de les últimes pendents del Puigrodó, i gairebé s’encasta amb la fàbrica, la dels senyors. Enmig de la boira sembla un embalum sinistre, ferm però moribund malgrat els seus escassos dos anys de vida. El desembre de l’any passat va tancar definitivament, després que els resultats econòmics fossin encara més minsos que els del primer any. La producció de remolatxa a la plana es va reduir molt, i ni tan sols amb la importació de tubercle d’altres indrets del país es va poder salvar la temporada. El desastre fou tal, que els senyors Planas i Miret -amb la essa de senyors cada vegada més petita- hagueren de sortir per cames. Tot i això, no a tots els pagesos de Castellar els va semblar tan rotunda, la derrota. Per a en Pere Vinyals, perdre una segona collita va ser un preu molt baix en comparació amb els guanys que del tracte en va obtenir. Fos com fos la refineria va tancar, i des d’aleshores que els terrenys que ocupa just darrera de l’estació del ferrocarril han quedat silenciosos. En Joan troba que l’indret reflexa molt millor ara que no pas abans l’essència que en Jaume hi va voler donar. L’enorme xemeneia enfilant-se cel enllà, mig desdibuixada per la boira; els maons d’obra vista tancant un espai buit, inútils de funció però malgrat tot agradables a la vista; les finestres en forma de botzina reclamant un xic de sol que fa massa dies que no els arriba... tot plegat una absurditat magnífica, una paradoxa subtil. Tanta feina per només dos anys de vida, tantes reunions i baralles per dues miserables i escasses collites, tants plànols i tanta fressa... tanta essa majúscula i essa minúscula. Creua Vic amb pressa, pensant que si bé és cert que res no passa i tot té solució, alguna que altra cosa deu passar per tenir la necessitat de recordar-se a cada moment que no passa res. Arriba a la plaça del Mercadal i gira cap al sud, per enfilar el carrer de Sant Miquel. Ressegueix la baixada amb cura, desgastant un xic més encara les llambordes que la tapissen. Arriba al pis d’en Jaume, puja l’escala i truca a la porta. I espera. Hola, Jaume, venia per... No, no passa res, clar que no... sí, és veritat, sí. Ho està. De qui? Bé, un marit és un marit... No siguis cínic, ara! De veritat, tot segueix igual, és només que... Després, aquesta tarda, a La Cova. Perquè no ara? Aquesta tarda. En Joan torna a enfilar el carrer de Sant Miquel, ara de pujada, i li sembla diferent. No sap si per la pujada o per la conversa, el cas és que el troba canviat, com més estret. Serà veritat allò que un 208


home no es pot banyar dues vegades en un mateix riu. El carrer es mor just darrera de l’ajuntament, unes parets esmolades pel vent i la humitat que li serveixen per agafar aire. No li ha dit, no li ha dit que ell en fos el pare, però ho és. Tampoc li ha dit què passarà d’ara endavant, però ho sap. La seva relació ja no serà la mateixa, la boira es tornarà més espessa i el fred més viu. Una bona gebrada al fons de l’ànima, això és el que en Joan ha trobat al final de la baixada de Sant Miquel. Cony de temps! No sap què fer, no sap on anar a deixar morir els seus ossos a l’espera que en Jaume es digni a parlar amb ell. Haurien pogut quedar ara mateix -casa seva està a tocar de la taverna d’en Gepperò no... No pot ser, ara tinc feina. Aquesta tarda... Quina feina ha de tenir un arquitecte a qui li han tancat la fàbrica on treballava i a qui encara ningú s’ha atrevit a encarregar-li un altre projecte! Deixa que les cames escullin la passejada, que s’inclinin cap a ponent o cap a llevant, que s’aturin on els plagui, que reposin, que corrin, que saltin. Fins ben entrat el migdia no s’encamina cap a La Cova per fer-hi un mos. La Taverna està plena, a rebentar, però en Joan no té cap dificultat per trobar seient. La taula del racó, la que hi ha sota mateix de la truita de riu dissecada, fa estona que l’espera. Eternament buida, a les seves dues cadires no s’hi asseu ningú altre que no sigui en Jaume o ell. En Gep prou que se’n preocupa. Una taula per una vida, un racó per un peix dissecat que va silenciar uns somriures. Mentre s’endormisqueja tot sentint l’esquelleig dels vasos opacs i dels coberts mig rovellats, en Joan no pot evitar la conversa amb el no res del seu davant. Fa fred, a fora. Molt. A dins pla. A dins de dins, vull dir. Pla, pla. Amb tanta boira, qui sap si hi deu haver el sol, a sobre nostre? Com vols dir? Fa dies que no el veig, jo. Potser no hi és, potser ha marxat per sempre més, el sol. I és clar que hi és! Com ho saps, tu? Coi, només cal enfilar-se dalt d’una muntanya, al Puigrodó mateix, si vols, i veuràs com el sol continua penjat del cel. No, no, al Puigrodó no, vull dir aquí, a sobre mateix de la plaça del Pes, posem per cas. Hi ha algun sol, sobre la plaça del Pes? De sol només n’hi ha un, i és per tot arreu. Si sobre el Puigrodó hi és, també sobre la plaça del Pes. Això ja es comença a assemblar al misteri de la santíssima trinitat. I igual que ell, potser també és mentida. Va, no em vinguis amb bajanades! El sol hi és i ja està. Que l’has vist, tu, avui? No, però he vist la claror, bé que s’ha fet de dia. Sí, però, el sol, físicament, l’has vist avui? No, vaja que... Així que no l’has vist. Potser no ha sortit, doncs, potser avui no ha sortit el sol i nosaltres encara no ho sabem perquè la boira ens ho impedeix. No hi tornem amb ximpleries com aquesta. El sol surt cada dia, fa milers de milions d’anys que el sol surt cada dia. Ah, potser sí, però i avui? No ahir, ni l’any passat, ni fa tres milions d’anys. Potser avui no ha sortit i per això hi ha tanta boira i fa tant fred. Si un fet es repeteix durant tants milions d’anys, no s’aturarà pas avui, precisament. I per què no? Algun dia ha de ser l’últim. A més, qui ho diu 209


que fa tots aquests milions d’anys que el sol surt cada matí? Que hi eres tu, per veure totes les albades? Jo no, però sí altra gent, els nostres avantpassats, ells bé que ho han vist i ho han deixat escrit. Ui, els avantpassats. També varen deixar escrit que el paradís es va esfumar per culpa d’una serp i d’una poma. Això són creences i jo et parlo de coses materials, físiques. Com allò que la Terra era plana, vols dir? No, com això no; aquest és un cas de desconeixement, no em facis comparacions extravagants. Que el sol surt cada dia és un fet. Un fet demostrat i repetit una vegada i una altra, per molta boira que hi hagi. Ja... és només que em preguntava quantes vegades havia de sortir el sol per estar absolutament segur que demà tornarà a sortir. Quantes vegades, eh? Quantes vegades t’ha de dir algú que no passa res, que tot seguirà igual, per estar del tot segur que res no passa. Quants fills ha de tenir la mà que s’enllaça amb la teva per poder assegurar que no li canviaran la vida? Hola Joan. Feia gaire estona que m’esperaves? No, no gaire. Parlava amb mi mateix. I no em posava d’acord. En Jaume s’asseu, demana una xicra de vi calent i se’l mira als ulls. Triga una mica a començar a parlar; en Joan no gosa obrir la boca. Es mig disculpa. T’ho hauria d’haver dit abans, molt abans, però no trobava el moment. Les paraules. Tot va passar aquell dia. Mossèn Enric et va amenaçar, tu m’esperaves dalt del Puigrodó, l’Anna em va demanar un fill. Vaig dir-li que no, molts cops, molts no seguits, fins que se’m varen acabar i li vaig dir que sí. Tu dalt del cim i jo sota la terra, repenjant l’esquena en una columna, escoltant veus i vivint somnis, transformant un no rotund en un sí buit de qualsevol lectura. No és pas tan senzill fer un fill, cal temps i dedicació. Per algú com jo molt més. Aquell dia que vaig anar a trobar mossèn Enric t’ho hauria d’haver dit, però les teves urgències eren més importants que les meves. I des d’aleshores, amb el tancament de la fàbrica, el fred, la... Fa estona que no l’escolta, en Joan. El que suposava. Excuses, perdons, paraules. No li ha agafat en cap moment la mà, no l’ha acaronat amb la mirada. Només les retines clavades als seus ulls per evitar cap distracció. No l’escolta, sap què li dirà, sap fins i tot què li amagarà... Ara ja està, Joan, la feina ja està feta. El fill és de l’Anna, només d’ella. Tot tornarà a ser com abans... això és el que li dirà, aquesta mentida li dirà... T’estic enganyant, Joan, i ho faig conscientment; t’enganyo perquè ho necessito, perquè necessito enganyar-me a mi mateix, i no en sóc capaç. Ho sé des que vaig entrar al seu llit, ho sé però no vull saber-ho. Ho nego davant teu per així poder negar-ho davant meu... això és el que no li dirà, aquesta veritat no li dirà. Tan és, però, en Joan ja no l’escolta. Aquesta conversa ja l’ha tinguda amb el no res del seu davant, una conversa estúpida, parlar només pel simple fet de parlar. Moure els llavis i omplir el temps. Un carreró sense sortida. Alea jacta est. Mentrestant, mentre en Jaume desgrana el discurs preparat a 210


consciència durant hores, ell se li esmuny retina enllà, li forada la còrnia i el cristal.lí per tal de trobar la porta que el meni cap a l’ànima. Fureteja una estona i per fi la veu. Una boirina roja com les fulles dels aurons. Fa temps que en va descobrir el secret, l’amagatall. L’espurneig d’en Jaume és invisible als ulls, als ulls de qui se’l mira un breu instant i de seguida en defuig el contacte. Per copsar-lo cal apropar-se molt a ell, resseguir el seu cos, sentir-lo físicament i sense fer gens de soroll escoltar-li els batecs del cor, intuir-li la respiració, caminar per dins les seves venes fins arribar als capilars més prims. I estar de sort. De sort que dintre seu hi hagi alguna tempesta; quelcom que l’exciti, que li faci vibrar l’ànima... com la primera vegada que varen fer l’amor, com la tarda que li va ensenyar els plànols de la fàbrica de sucre, com algunes nits de lluna plena dalt del cim del Puigrodó, com la missa del gall que varen robar les claus dels masos i les varen posar a la foguera, com quan va trobar la seva mare als Òbits, com quan va anar a parlar amb mossèn Enric... com ara. Com ara que serà pare. Un espurneig que, per primer cop a la vida, el deixa a ell fora de lloc. Li veu l’aura, i sap que ja no és l’únic que en coneix el seu amagatall. Ell va ser el primer en descobrir-li, la Lluna va venir després. Ara, l’Anna també ho ha fet. Ha començat la seva primavera, la primavera de la seva dona, i per tant el seu hivern. Un hivern sense data de caducitat, un hivern llarg, espès i dens, sense punts i apart, sense diàlegs, amb converses estranyes, indesxifrables, passejades absurdes, amb molta, molta boira i una gebrada a les fulles dels arbres i als muscles del seu cos. Un febrer, el del 93, amb absolutament res, res a fer.

211


L’HOME MÉS FELIÇ

-Germans, doneu-vos la pau. -La pau sigui amb tu. -L’home a l’esposa. -La pau sigui amb tu. -Ella a ell, a vegades de vos. -La pau sigui amb tu. -L’home als fills. -La pau sigui amb vos. -Els fills al pare. Sempre. -La pau sigui amb tu. -El cap de família al cap de família del banc del davant. En el cas del primer banc, o sigui, els Vinyals i els Miradelteix, a mossèn Enric. -La pau sigui amb tu. -El cap de família a la dona del cap de família del banc del davant. En el cas dels Vinyals i el Miradelteix, als escolans. -La pau sigui amb vos. -La dona del cap de família del banc del davant o, en seu defecte, els escolans, al cap de família del banc del darrera. -La pau sigui amb tu. -La mare als fills. -La pau sigui amb vos. -Els fills a la mare, amb un vos que sembla més un tu que no altra cosa. -La pau sigui amb tu. -Els fills del banc del darrera als fills del banc del davant. -La pau sigui amb tu. -Els fills del banc del davant als...

Així cada diumenge. Des de fa no se sap quant temps, segurament des que Castellar de la Creu és Castellar de la Creu i l’església de Sant Andreu n’és la seva església parroquial, que la pau s’ha donat dins de les seves parets de la mateixa manera. Primer entre els membres de la família pròpia, llavors amb els veïns del bancs anteriors i posteriors, i només les dues fortunes de Castellar, Vinyals i Miradelteix, amb el mossèn. Mai una mà de l’esquerra s’ha allargat fins als bancs de la dreta. Mai una mà de la dreta s’ha allargat fins als bancs de l’esquerra. A missa, tot com cal.

Una vegada a fora, però, mentre es trepitja l’herba que encatifa la placeta que rodeja el temple, les formalitats es relaxen. Als pagesos gairebé sempre se’ls desferma la llengua tot guaitant els seus dominis des de la talaia que suposa l’església de Sant Andreu. A en Pere Vinyals i en Vicens Miradelteix, no obstant, els costa trencar el gel. Malgrat el pas dels anys, les filigranes blaves dels plats de porcellana encara llueixen massa vives dins les seves retines. Un a una punta i l’altre a l’altra.

212


L’Agost està sent calorós com una mala cosa, aquest any. L’ombra dels til.lers que presideixen l’entrada afavoreix la formació de petits grups, boques esbravant-se de tota una setmana de feina al camp. -Sembla mentida, aquesta calor... Tinc la pell amarada. -Noi, quina collita! Als cereals els va anar de primera l’hivern humit i fred. Aquest juny, amb els camps secs i les espigues rosses, hem omplert el graner. Del camp de sota el serrat del Sitjar n’hi han sortit ben bé... -...I una merla així de grossa -amb les mans, talment el tamany d’un voltor-, així de grossa. Doncs vols tu que em surt ravent de sota les bardisses amb un bategar d’ales de mil dimonis. I jo que sí, m’arrenco a córrer i ... -Diuen que ja se li veu la panxa, que serà un nen. La Carme de les mongetes em va dir el dimarts, a mercat, que se’ls veu tan enamorats, que l’hereu Vinyals es desviu per la dona, que la festeja com el primer dia. L’Enriqueta de cal Pidoler em deia que...

Ningú escolta gaire, en sortir de missa. Mossèn Enric ja els ha sermonejat prou; ara els toca xerrotejar una mica, interessi o no interessi als companys de rotllana. Una mica com la litúrgia, però amb més capellans que no pas feligresos. Tòpics i mentides que a base de repetir-se es disfressen de veritats. I el sant, el pobret Sant Andreu, a callar unes quantes eternitats més. Si les figures de guix parlessin...

Si parlessin dirien que la vida massa sovint no és el que és sinó el que sembla. I en Joan faria que sí amb el cap, i en Jaume que no. El seus pares, en Pere i la Remei de cal Vinyals, en Joan i la Consol de cal’s Redaura, dirien que depèn. Sempre depèn. De què, preguntaria el sant. Més aviat de qui, respondrien ells. Si ho diuen els amos....

I el que ara els amos diuen és que l’Anna està embarassada d’en Jaume, i que l’hereu Vinyals l’estima -amb sobreentesos, que és una paraula difícil de pronunciar, aquesta, per segons qui a segons on-. Que se’ls veu tan feliços, sempre agafats de la mà, sempre amb un somriure als llavis, i que això, i que allò... La vida és el que és, diuen els amos... I el que els fills diuen, el que en Jaume diu, és que només ho sembla, que és el paper que li toca, i que no, que no se l’estima, l’Anna, que no me l’estimo, Joan, que jo només et desitjo a tu, només visc per tu, una mica de paciència... Que no Jaume, que no. Tu ja no ets tu, ets tu i l’Anna, i el vostre fill. Vostre Joan, no seu, no només seu, vostre. I jo no hi encaixo. Ahir vaig anar a la cova dels Moros, al cim, i

213


només hi vaig veure unes lloses de pedra, un terra ple de pols immaculada, sense rastre de foc ni de desig, un forat hi vaig veure. I res més. No hi havia res més.

El migdia és esplèndid, amb un sol de justícia que tot just mig atenuen els arbres. Mentre els amos i els masovers resten drets sota els til.lers, en Joan i en Jaume s’han assegut a la mica de pedrís que hi ha vora el llorer centenari que cobreix part exterior de la paret de l’absis. L’Anna s’ha quedat a casa, a Vic, un xic marejada. Ells dos poden estar sols, per primer cop des de fa tres o quatre eternitats consecutives. Darrerament, a la missa dels diumenges, en Jaume ja no seu al costat d’en Joan. Tampoc ocupa el primer seient de l’esquerra -amb el seu pare les relacions continuen igual que sempre, zero sobre zero-. En sortir del temple, en Joan l’ha abordat. Ara intenten construir una conversa. -Sóc com una cuca de llum. Com una petita i minúscula cuca de llum, perduda enmig d’altres estels més brillants, més urgents que no pas jo. Per això tu no em veus, no et molestes a buscarme; i jo m’apago, m’apago. -Va Joan, no hi tornem. Ja n’hem parlat moltes vegades. Només et demano una mica de temps, fins que el fill neixi. Ara no puc deixar l’Anna sola, no... -Em vas demanar temps per engendrar el fill, em vas demanar temps per passar els primers mesos, em vas demanar temps per assumir els canvis... Sempre temps, sempre paciència. Ja no puc més, Jaume, jo no en sé d’estimar així. Sóc egoista, i possessiu també, però és que no concebo l’amor de cap altra manera. Jo t’estimo, molt, moltíssim, però em cremo. M’apago i alhora em cremo, m’empasso les brases i em buido per dins. -No ho diguis això. -Vols que et menteixi? -No, clar que no. Però és que les coses no són blanques o negres, Joan, hi ha matisos. Jo no he deixat d’estimar-te, només que ara tinc altres, altres... -Altres pessigolles dins la panxa. Eres tu qui deia que estimar no és dir que s’estima sinó demostrar-ho? Diria que no, era un altre Jaume. Aquell Jaume que em desitjava, que em comprenia, que m’estrenyia la mà quan jo tremolava. Però saps que és, de veritat, allò que més em molesta? No és que no ens veiem, que ja no compartim el fum espès ni els quinquens bruts de la taverna d’en Gep, o que passem setmanes sense emmirallar-nos als ulls... res d’això, ni de bon tros. És la necessitat, la manca d’aquesta necessitat per part teva. Et disculpes amb mi, et sap greu que jo pateixi, però en cap moment pateixes per tu. T’és igual no tenir temps per anar a La Cova, t’és igual no anar a beneir el cim. Si jo no existís, si tu no t’haguessis de sentir malament

214


per culpa meva, si jo no fos una llosa freda i carregosa, em sembla que ara series l’home més feliç de Castellar.

La pedra és dura, el seient incòmode, però cap dels dos s’aixeca. En Joan pensa que ja ho ha dit tot, que la resta sobra. Però no és veritat, li manca un bon tros de monòleg. L’enceta en adonar-se que en Jaume no diu res. Un silenci que és un sí, una veritat que de tant immensa no pot ser negada. -M’has deixat. -No és veritat, Joan, això sí que no és veritat. Si vols, podem quedar una nit al Puigrodó, si tu vols... -Si jo vull... Ho veus, Jaume, entens el que et vull dir? Ja no és mai allò que vols tu, només allò que vull jo. Les teves inquietuds són unes altres, als teus somnis ja no hi surto jo, ni als somnis ni a les oracions, ni als pensaments, ni als desitjos. Només vols fer-me content a mi, no fer-te content a tu mateix. No et cal. Ara jo només existeixo en el món de les obligacions... pobre Joan, està sol, concedim-li una mica de consol. Et sents amb el deure de compensar-me, de fer-me feliç per un instant. Això ja no és amor, és caritat. Tu dius que encara m’estimes, i jo et dic que no. I saps per què ho sé, saps com me n’he adonat? Perquè milers, milions de cordes finíssimes m’estiren dia rera dia la pell cap endins, a estones molt fort, d’altres d’una manera més subtil. Són unes cordes que neixen a l’arrel mateixa de l’estómac, i que es bifurquen fins cadascun dels porus de la pell. A cada estrebada que fan, a cada record que tinc de tu, a cada imatge del teu cos s’encongeixen una mica, es repleguen cap endins estrebant-me pell i ossos. Un immens manat de nusos se m’ha anat formant a la zona més fosca i recòndita de mi mateix, un remolí d’angoixes i de records, de vivències compartides, d’història escrita en passat. Una enorme bola de plom a l’estómac, un intens mal de panxa que ja fa sis mesos que dura. Algunes cordes són molt difícils de trencar, saps, les de les mans, les del pit, les del sexe. Però de totes, les que més mal fan són les del cap, les de la memòria, les que et retornen amb insistència imatges del passat, moments feliços, històries compartides. Allà on abans hi havia milions de neurones amb el teu rostre dibuixat, ara només hi queda un forat, un immens forat per on se m’escapen llàgrimes i records, on passat i futur es difuminen fins a esdevenir poca cosa més que un present difícil de portar. El sol es pon, l’escalfor es dissipa, i les flames, per molt altes que haguessis estat, també s’apaguen. Ara ja només em queden petites guspires perdudes aquí i allà, tot plegat un balanç fet amb massa pressa. Excuses, mentides, disculpes. Tot sembla fer tard, la campana és implacable. Per a nosaltres, ha arribat l’hora d’anar a dormir.

215


Com un tren, com aquell tren que una vesprada de tardor va sortir de l’estació de Vic enmig d’una intensa pluja de fulles vermelles, en Joan s’aixeca del pedrís i marxa. Mai s’hauria cregut que un dia faria un discurs com aquell, molt menys encara que seria a recer de la paret de l’absis de l’església de Castellar. No ho troba còmic -està massa torbat- però sí que conserva prou lucidesa per adonar-se que les absurditats no sempre són previsibles. Ell no havia anat a missa per parlar amb en Jaume, ell no havia sortit del temple decidit a desfogar-se. I malgrat tot, en veure en Jaume sol, sense l’Anna, sense aquell fill que tot i no existir ja li havia esberlat la vida, no ha pogut fer altra cosa que agafar-lo del braç i emportar-se’l al pedrís. I no callar. Com aquell tren, com les travesses que dibuixen el camí que han de prendre les vies, les paraules li han sortit de la boca amb rapidesa, potser amb un deix excessiu d’academicisme, massa ben dibuixades i amb poc sentiment, pensa ara. No és ben bé que dugués la lliçó apresa, però sí que és veritat que feia dies que tot de preguntes sense resposta li ocupaven la totalitat de les hores de vetlla. Quina és la capacitat màxima de sofriment? Quan una pena és molt fonda, molt arrelada, quan la tristesa ja ha arribat a límits extraordinaris, quan ja tot està ple i res queda per perdre, pot, llavors, ser encara pitjor? Com que la resposta, tot i no existir, semblava que es volia decantar cap al no, s’ha decidit a parlar amb en Jaume. S’ha limitat a dir, en veu alta, allò que en veu baixa s’ha estat repetint una vegada i una altra. I ara tot s’ha acabat. Prou. Mai més. Es pot morir, un mort? La resposta era que no, que no, però ha resultat que sí. Res podia ser pitjor, però ho ha estat. Ell estava mort, i s’ha tornat a matar. Un mort que es suïcida tot parlant amb el seu amant. Les absurditats no sempre són previsibles... per molta tristesa que hi hagi als ulls, sempre n’hi cap un grapat més, i dos, i tres.

En Jaume veu el tren i veu les fulles, vermelles com les dels aurons, com la seva aura, com aquella boirina que li satura el cos i li traspua retina enllà, llesta per engolir aquell que s’hi aventuri. Ho veu i vol aixecar-se, aturar-lo, dir-li que no, que s’equivoca, que s’equivoca en tot, des del principi. No, Joan, no, torna, no... però sí, sí. La panxa ja no se li mou quan pensa en ell, ja no se li encongeix l’ànima, ja no recorda la darrera vegada que li varen tremolar les cames. Rutina i prou, ho ha de reconèixer. Potser és veritat que no s’estima l’Anna, i potser, només potser, podria fer un esforç i tornar a començar, tornar a enamorar-se d’en Joan... però li fa mandra, quina incongruència, tornar a començar. No sap com ha passat, per on s’ha trencat la corda, però el que sí que sap és que s’ha trencat. Ja no somnia, només raona. Obligacions i prou. Una ferida fonda, amb poca sang però molt dolor al pit. Ara ja està. No et moguis. No et moguis. Deixa que marxi, ha de marxar. Prova de dir-li adéu.

216


UN PEU DARRERA L’ALTRE

Quants anys fa, del primer cop? A vegades em sembla que fou ahir mateix, d’altres ocasions que fa més de mil segles. És un noció estranya, la del temps, quan s’associa a un record molt intens i puntual. La primera vegada sempre deixa aquell regust agredolç, aquella recança de totes i cadascuna de les primeres vegades que eclipsen injustament les segones i terceres temptatives. La primera vegada que vaig fer el camí dels Òbits em va marcar per sempre. Això m’agrada pensar. Fins i tot, podria ser que fos veritat. I si no, què importa; dins meu aquell primer camí significa una cursa desbocada cap a la veritat, cap al que jo intuïa que era la resposta a les meves angoixes, a les meves preguntes. Un desgavell de neurotransmisors amunt i avall en una dansa macabra. Per força ha de deixar petja dins del cervell, una remoguda com aquella. Quants anys fa, setze? Tants? Alguns arbres, alguns roures solitaris de la vora del camí, els he vist créixer. Sembla que siguin una mica meus, després de tant temps. De tots, un jovencell roure de fulla petita nascut a redós d’una obaga prop de la Vall d’Horta, a tocar del Bosc Negre, em té el cor guanyat. Quan hi arribo, quan el veig treure el cap darrera d’un parell de revolts tancats que fa el camí, sempre em dic el mateix: ja hi som. A un tret de fona, la casa de l’Obac i la pujada al cim de la Mola. És com la porta d’entrada al paradís, el senyal que em recorda que a partir d’allà tinc una altra vida, una altra mare, un altre pare, fins i tot. Que el seu déu li hagi donat la recompensa que durant tota la vida es va intentar guanyar. Fa set anys que és mort, el pare Jaume. El roure, doncs, com que em coneix d’antic, em saluda. A la tardor, amb les primeres ventades, mou les seves fulles -que jo he vist néixer una per una- i m’anima a seguir caminant. A l’hivern, amb les rufades del nord, em prevé del fred i de les relliscades. Primavera enllà, exultant de joia pels plançons nouvinguts, em somriu amorosit i tendre, lluint aquell verd gairebé virginal de la crescuda anual. Al pic de l’estiu la xafogor l’aclofa, però tot i així no s’està de desitjar-me bon dia, movent escassament les branques més primes gràcies al constant anar i venir del ocells que la seva capçada acull. I jo, viatge rera viatge, sempre li dic el mateix: fins la propera. Setze anys fent el mateix trajecte, a temporades molt sovint, d’altres més escadusserament; abans delerós de trobar la mare i explicar-li els meus somnis, ara només cercant el seu consell per adreçar una vida. La meva.

Dibuixos com aquests van transitant per darrera els ulls d’en Jaume mentre camina cap als Òbits, quan deixa enrera l’ermita de Mas Galí, la carena de Sant Sebastià, la riera de Tona. Amb quaranta-dos anys acabats de fer, es sent vell, cansat de tot, com de tornada. Fa catorze anys que va tenir el primer fill, els mateixos que fa que no està enamorat de ningú. El segon fill ja en té 217


onze, els mateixos anys que han passat des de la darrera vegada que va fer l’amor... i encara va haver de ser amb una dona. Amb la seva dona. D’aleshores ençà, ni sexe ni somriures ni res de res. Rutina rera rutina, un dia que n’empeny un altre que a la vegada n’empeny un tercer que fa moure el quart alhora que empeny el proper. Mentre els fills varen ser petits, potser fins que el segon va fer quatre o cinc anys, ocupar-se d’ells el va distreure. Li varen sortir uns fills obedients i amb poca tendència als daltabaixos, però tot i així un parell de criatures porten feina. Va deixar de treballar -després de tancar la sucrera, en cap moment va sentir-se amb ganes de cercar una altra ocupació-, va continuar subsistint amb les generoses sumes que el seu pare li proporcionava, i va abocar la totalitat dels seus esforços a fer que aquelles fràgils prolongacions del seu ésser anessin guanyant centímetres. Les paraules que havia dit l’Anna quan tractava de convèncer-lo -i que ell mateix s’havia encarregat de repetir fins la sacietat a en Joan-, allò de només seran fills meus, tu només me’ls has de fer, jo els pujaré, els educaré, fills meus i prou... doncs tot allò va quedar oblidat més aviat que tard i, almenys en aquest aspecte, en Jaume va esdevenir el pare de família perfecte. Fet i fet, va ser aquest l’únic aspecte en que es podria qualificar de perfecte a en Jaume. Un cop nascuda la Laia, va desinteressar-se del tot per l’Anna. Va ser un vist i no vist. Després de nou mesos d’atencions per un embaràs encara més complicat que el primer, en Jaume va dir prou i va ser prou. Prou de dormir junts, prou de dir bon dia, prou de carícies a la galta. Prou de prou. Punt i apart.

Amb els anys, les visites als Òbits -gairebé involuntàriament- les va anar espaiant. Semblava com si després d’un retrobament tant intents, d’una cursa desenfrenada per tal de recuperar el temps perdut, en Jaume hagués arribat a la saturació. Quan ho pensa ara, quan intenta resumir la seva vida amb la vague esperança que això li mantingui encesa la minúscula flama que li conserva la vida -una flama simbòlica per a ell, una metàfora; absolutament farcida de realitat per a la Lluna, el seu gresol, l’oli que fa les funcions de cordó umbilical entre mare i fill-, quan en passar per davant del roure de fulla petita li acaricia les fulles i li diu ja hi som, pensa que és ben bé això. Una saturació. La infància d’en Jaume va ser plàcida, generosa en atencions, potser tan sols amb alguna petita ombra de dubtes i contradiccions. En començar la universitat i conèixer en Joan, les hormones i les pessigolles a la panxa, aquelles ombres es varen eixamplar, enfosquir, i les placideses i els dubtes es varen arremolinar provocant un huracà de dimensions impossibles de superar. Tot i així, malgrat l’aparent impossibilitat, l’huracà es va més gros quan va trobar la Lluna, quan va passar de tenir una mare i potser mig pare a tenir dues mares i un abat que li va deixar un nom i un sermó de benvinguda. La pell se li va tornar translúcida, una boirina 218


vermellosa li va recobrir el cos, li va inundar l’ànima, i d’un gresol amagat sota una bauma en va sortir la flama més lluminosa que es pugui imaginar. Però el vent va anar perdent força, i tot i que ara, mentre posa un peu davant de l’altre, els motius se li escapen -no els gosa trobar- les conseqüències se li presenten diàfanes als ulls. L’amor per la Lluna no l’ha perdut mai, per la Remei tampoc, pel seu pare tan és -no es podria dir que mai n’hi hagués hagut gaire-, i per en Joan.... per en Joan, bé, és aquí on les paraules li fallen. Què li ha passat amb en Joan, com han arribat a aquesta situació, a aquest abandó. Abandó, sí, aquest és el mot, abandó. S’han abandonat, qui a qui no ho sap, per què tampoc. No és un oblit, no és una baralla ni tan sols un malentès. Una calaixera que t’agrada molt i molt però que insospitadament s’ha anat omplint de pols sense que hagis gosat passar-hi el drap. Cert que hi va haver allò dels fills, aquell estira i arronsa amb els sentiments, però llavors, un cop nascuts, què els va impedir tornar-se a donar les mans? L’orgull, la rutina, la maleïda rutina? No ho creu pas, més aviat va ser un anar fent, un demà ens hi posarem, una certa mandra per tot, ja no només per en Joan o fins i tot per algú altre; no, una inevitabilitat, una inèrcia que de la mateixa manera que va desfermar l’huracà el va conduir fins a l’estabilitat més absoluta. Això és ara en Jaume, una línia plana sense prou empenta per tornar a engegar el cor. -Hola mare, com estàs?

Ha arribat a les baumes sense aturar-se al monestir. Li cou la pressa. Ha entrat a la petita estança que fa anys i panys que ocupa la Lluna, sense reformes, encara amb la petita portella com a única obertura al món exterior. Amb seixanta-dos anys acabats de fer, la seva mare és radicalment vella, la més vella de tota la muntanya de l’Obac. Ja fa molt temps que la pell se li va arrugar, el cabell pansir, els ulls de mel enfosquir més encara. I malgrat tot, malgrat les arrugues i els cabells blancs, la Lluna sembla tenir molta més vida a les puntes dels dits que l’home que l’ha saludada en tot el seu cos. -Jaume, fill, passa. I doncs?

Els primers minuts s’escolen amb rituals. Abans no els calia, no els feia falta demanar-se per la salut, per la vida, pels amics, pel temps, pels veïns, per l’Anna, pels monjos, per les collites, per la feina, per les herbes, pel camí. Abans s’agafaven les mans, es miraven als ulls i es parlaven sense obrir la boca, sense mots que malmetessin el plaer de la companyia. Ara no en sabrien, hi han perdut el costum. Es veuen massa poc, el temps els manté allunyats intervals excessivament grans com per servir-se únicament de les complicitats. El gresol de la Lluna continua cremant,

219


molt fluix, amb molt poca flama, però cremant. Així ella sap coses d’ell. En Jaume amb prou feines pot refiar-se dels records. -Què m’ha passat, mare, què m’ha passat? Jo ja ni tan sols hi tinc llàgrimes, als ulls.

En asseure’s davant per davant de la Lluna, sobre l’antic llit del pare Jaume, el castell de cartes se li ha ensorrat. Setze anys, setze anys que l’han portat de la felicitat més absoluta a la mediocritat més radical. Ho tenia tot, dues mares, dues cases, una feina, un amant... una vida complicada però farcida de colors intensos, de dolços i de salats, d’àcids i d’amargants. Una incertesa diària teixida amb draps bonics, una vida viva, viscuda intensament. I llavors, llavors una petició, una conversa mai tinguda amb una columna de pedra, una drecera cap a la normalitat. Va fer cas a l’Anna, va tenir un fill, després dos, va deixar anar la mà d’en Joan i no en va saber agafar cap d’altra. Va espaiar les visites a la Lluna, a la Remei, es va deixar gronxar per la placidesa i va ocupar poc més o menys una posició d’equilibri. La pell se li va tancar, l’aura li va desaparèixer i aquella intuïció, aquell ull dels Òbits heretat dels dos cecs -en Pau i l’Antoni- se li va dissoldre sense que en tornés a tenir notícies. Acabades les presentacions i sense res més a dir, sense un trist mot per afegir als compliments, la Lluna li ha agafat les mans i s’ha posat a plorar. I ell s’ha rendit. I s’ha esfondrat. Setze anys després de veure per primer cop a la Lluna, en Jaume s’ha esfondrat.

Primer ha estat una carta, dues, després un pis sencer, tot un cantó, el tros del mig, l’enorme castell sencer per terra. Les mans, les llàgrimes de la seva mare han pogut més que totes les crostes de misèria acumulades. Capes i capes de sediments sobreposats sobre la pell se li han anat esberlant. Excuses, disculpes, descàrrecs, pretextos, tot a baix. Les llàgrimes de la seva mare i els seus ulls eixuts, això l’ha desmuntat... ni tan sols llàgrimes, als seus ulls. -No ho sé, que t’ha passat, fill, però els pretèrits no es poden canviar. Has de deixar de ser un mort que respira. -Ho sé mare, no ho vull reconèixer però ho sé. Fa tant de temps, tant de temps que només espero, que només respiro i menjo i dormo. Des que en Joan em va deixar, des que l’Anna em va obligar a tenir fills... -En Joan no et va deixar, i l’Anna no et va obligar a res. Vas ser tu, només tu. -Però tot anava tant bé, i quan ella em va demanar allò del fill, jo, jo... -Vas ser tu, únicament i exclusiva tu!

220


Una pausa, llarga, i uns ulls que comencen a comprendre, que es comencen a mullar, a estovar. Una pausa. Un silenci. Una bossa de deixalles per anar-hi amuntegant tot el que sobra. I un cap que va fent que sí, que sí.

-Sí, és cert. No puc culpar a l’Anna de res, a en Joan menys. Ella em va demanar una cosa, una petició molt concreta, una compensació per l’error del nostre casament. I en Joan, ell només va exposar els fets, les certeses, es va limitar a dibuixar la realitat. Què els puc retreure, de tot plegat? -Res. -Res. Res de res, mare.

I de sota la pols més rovellada, de sota la capa més antiga i més resseca, en va sortint una llàgrima. Una llàgrima salada als ulls d’en Jaume. Una gota de pluja que li renta la cara. Només un xic, un ínfim regueró de sal i aigua a la pell resseca. Un inici, un nou començament. -Mare...

Uns peus molt diferents dels de l’anada es van posant un davant de l’altre quan, ja de negra nit, en Jaume va tornant cap al pla, cap a la masia de l’Obac, cap al roure de fulla petita. El camí és negre com el carbó dels boscos de Granera, però la lluna gairebé plena l’ajuda a no entrebancarse, i quan passa per una obaga, per un bosc una mica més espès, és la pols vermella que li torna a recobrir el cos el que l’il.lumina.

Quan l’endemà a la tarda arriba a Vic, no passa per casa seva. Tampoc va a casa dels pares, ni a ca’ls Redaura, ni a veure els masovers -els immensos ulls i el cos esplèndid de la Núria-; va directament a la Cova, a la taverna, la seva taverna que fa un grapat d’anys que no trepitja. Hi entra, sense dubtes, sense pors, sabent qui hi haurà assegut a la taula del racó, sota la truita de riu dissecada, la seva taula. Sap qui hi està prenent una guerra, sap que encara hi ha dues cadires, una d’eternament buida esperant el seu cos, l’altra ocupada a estones, a temporades. Aquesta nit, mentre caminava, ho ha sabut. Ha tancat els ulls i no ha necessitat ni la claror de la lluna per evitar ensopegar. S’ha preguntat on seria ell i l’ha vist a La Cova. Feia anys i panys que no s’hi veia, en la foscor. -Hola Joan. Puc seure? 221


-... Ja... Jaume?

Amb la pell blanca com la neu i els ulls encesos pel fum de la taverna, en Joan tan sols ha mig encertat a dir el seu nom. No l’esperava; era la darrera persona de la comarca, de l’univers sencer, que en Joan hauria cregut trobar-se. Fa més de 14 anys que no... -Et buscava. Et volia demanar perdó. Tard, molt tard, però ho volia fer. Perdona’m. -...Jaume! -Joan, perdona’m. Per tots aquests anys, per tots aquests silencis. No tinc cap excusa, i no me’n penso inventar cap. T’he fallat, jo no he estat feliç, i tu no ho sé. Explica’m, has estat feliç?

El contrast entre els dos homes no pot ser més violent. L’astorament d’en Joan és inversament proporcional a la seguretat que desprèn en Jaume. Del cos de l’hereu Redaura només en surt una teranyina lletosa i insubstancial; del cos de l’hereu Vinyals se’n desprèn una boira vermellosa delerosa d’eixamplar-se després de tants anys de recolliment. Seguretat, decadència. -Explica’m coses, Joan, només et demano això. Explica’m coses.

En Jaume porta gairebé quaranta-vuit hores sense dormir, però sembla infinitament més despert que en Joan. Calen diverses guerres més per tal que el diàleg es faci mínimament intel.ligible entre les dues cadires de la taula del racó. -Sé que et vaig fer mal, i no voldria tornar-te’n a fer. Tinc unes ganes boges de saber coses de tu, però si no vols, si ara ets tu qui em rebutges... -No es pot fer mal a un mort; menys encara a un que porta catorze dins de la tomba. Què vols saber?

Ho sap, això també ho sap, en Jaume. Des d’ahir que ho sap, des que les llàgrimes li varen netejar la cara que ho sap. No el podrà recuperar, no el podrà tornar a fer seu. En Joan ja no li pertanyerà mai més, ni a ell ni a ningú. Sap que és així i que res s’hi pot fer. Sap que va començar a morir ara fa catorze anys, i que la seva mort s’acabarà del tot d’aquí a no gaires anys més. Ell n’és el culpable, i durant bona part del viatge de tornada ha estat plorant per això. Ara, a la taverna, a la seva taula, ha decidit que no li dirà res, que no li demanarà res, només que el perdoni i que li expliqui coses. Aquesta és, pensa, la millor compensació que li pot donar: escoltar-lo, escoltar-lo i comprendre’l com mai fins aleshores ho havia fet. I agafar-li les mans, si li permet.

222


Li permet, ben avançada la nit li permet. La segona nit en blanc d’en Jaume es torna de color glauc quan en Joan li explica amb lentitud els seus darrers catorze anys. Abans que en Joan obri la boca, ell sap què li dirà. I malgrat saber-ho, pateix amb ell quan li explica les nits de solitud, les esquerdes dins del cor, les inseguretats, els capvespres de sexe brut i esparracat. Plora amb ell quan li descriu la davallada a l’infern, els focs i les calderes. Es desespera amb ell quan li relata la seva desesperança, i es mor amb ell quan li dibuixa la seva mort.

De matinada, la taula del racó torna a quedar buida, però no per gaire temps. La pols ja no hi tindrà una vida tan plàcida. Durant els propers mesos, uns pocs anys fins i tot, les converses sempre en veu baixa d’en Joan i en Jaume esquitxaran de tant en tant el descans etern de la truita dissecada. Es premeran les mans i rebuscaran dins de la memòria els moments feliços que varen passar, sempre parlaran en passat, mai en present, mai dels mais en futur. S’entretindran llargues estones en el primer petó, en els anys de facultat, en la xemeneia de la fàbrica de sucre, en finestres en forma de botzina. I en Jaume, en totes i cadascuna de les converses, sense excepció, sabrà anticipadament el que en Joan li dirà, i malgrat tot l’escoltarà com si fos una novetat, com si aquell passeig pel record fos el més important de la seva vida. I en cert sentit ho serà.

D’en Joan ho intueix tot, però no sempre li succeeix el mateix. A vegades sí, a vegades no. Amb la Lluna, la seva mare, els sobreentesos se li multipliquen cada dia més. El mateix li passa amb l’altra seva mare, la Remei. Amb el seu pare, no. Amb els pares d’en Joan tampoc. Amb els coneguts, a vegades; amb mossèn Enric, gairebé mai. Les llàgrimes que li han netejat la cara i esquerdat la cuirassa que l’oprimia també li han obert els ulls a la realitat. I li han fet tornar a bategar el cor. Fi de la línia plana.

Els propers mesos, en Jaume es fa endreça. S’endreça a si mateix; es renta, es pentina, es repinta per dins i per fora. Se’n va a viure sol, en un pis minúscul del carrer dels Argenters; passa llargues temporades als Òbits, mesos sencers, compartint estança amb la Lluna; visita regularment la Remei, se li confessa; escolta tan com pot a en Joan, li acaricia les mans i el comprèn. Evita en Pere; evita veure’l i evita que li faci de pare. Ho té senzill, això, ell li simplifica. Això sí, cap mes li ha escatimat la paga. Camina, puja al Puigrodó -sempre sol-, es distreu contemplant l’allau de fàbriques modernistes que es van aixecant al voltant de les antigues rambles de la ciutat, Can Robert, la Fàbrica Torres, la d’en Pau Riera. Somnia, i intenta prendre consciència que en qualsevol moment, a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, qualsevol cosa és possible. 223


Quan se’n va a dormir, per intentar que mai més s’oblidi de la importància que té girar els ulls cap endins, mirar-se bé, i acte seguit girar-los ràpidament cap enfora, es repeteix unes quantes vegades que el punt més allunyat d’un mateix, en línia recta, és un mateix.

224


LÍMITS

El dia és rúfol quan en Joan arriba al Pla de les Rovires. Ja de bon matí un tel de color plom s’ha ensenyorit de la comarca i no hi ha hagut manera que una trista llepada de sol l’esberlés en cap moment. No plou, però l’aire està tan carregat d’humitat que li ha quedat la roba ben xopa. Fa una bona estona que camina, perquè en lloc d’agafar el camí dret que passa per sota l’església de Sant Andreu i després s’enfila cap a Sant Roc, en Joan s’ha desviat per la Caseta del Vinyets i ha remuntat el torrent que serpenteja el bosc de ribera fins al Pla de les Eugues. Vol veure una altra vegada el mas Vinyals, vol recordar les hores passades sota els roures martinencs que el flanquegen tot esperant que en Jaume sortís per una de les arcades i mogués les mans amunt i avall, fent-li saber que sí, que avui també s’arribaria dalt del cim, a beneir-lo.

Ara, però, no espera pas que cap braç el saludi, que cap cos li provoqui pessigolles. Fa anys que les formigues de la panxa les té mortes i enterrades. De qualsevol manera, però, s’atura uns instants al bosquet, tres minuts, quatre. Després es retina caminant d’esquena, mantenint tanta estona com li és possible el contacte visual amb la masia, com feia abans, com feia quan vivia. El plaer dels rituals sempre li ha semblat un dels més purs, dels darrers a desaparèixer. A ell, és l’únic que li queda. Deixa el Pla de les Eugues i creua el rec de Terrers, per enfilar després el Serrat del Sitjar. Mentre camina no s’està de remoure els seus records més íntims. El cel gris i les margues despullades i xopes d’aigua l’ajuden. Plom sobre plom sobre plom.

I en Jaume ho veu.

Pujant el Puigrodó cap merla bellugadissa li distreu l’orella, ni tampoc cap oriol cridaner i enjogassat li esquitxa de groc la vista. Tot sembla adormit, en aquest penúltim full del calendari. Quan ara fa nou anys, aquell trenta de desembre del 1900, mossèn Enric va beneir la creu de sis metres que els bous de Baranera i de Mont-ral havien portat fins al cim del Puigrodó, el bosc també dormia. Hi havia molta més gent, això sí, molts més pagesos de la comarca que no es volien deixar escapar l’oportunitat d’acostar-se una mica més a déu, ser-hi un xic més a prop, uns tres-cents o quatre-cents metres més a prop -el desnivell entre el cim i cadascun dels seus masos-. En Joan i en Jaume no hi eren, però ja feia molts anys que ells dos s’havien encarregat de beneir aquell cim a la seva manera. Molt més callada, molt més íntima, infinitament més intensa i sincera. D’aquella intensitat, d’aquella sinceritat, ja res no en queda. Tot és mort.

225


I en Jaume ho percep.

Arriba a dalt i veu la creu, mig rovellada, mig escrostonada per aquí i per allà, però tot i així imponent com el primer dia. Nou anys fa que del cim estant s’ocupa de recordar als amusiquencs que déu els protegeix, que els estima... i sobretot que els vigila, sempre a punt per castigar-los amb males collites, desgràcies i penúries. Tot sigui pel seu bé. Arriba a dalt i la toca, li fa gràcia que avui sigui precisament avui, que sigui dia trenta, que sigui desembre, que encara manqui un dia per l’any deu. Fa una petita baixada i s’arriba fins la Mina, la Mina dels Moros, saturada de pols i de bardisses després de tants anys de no fer-la servir. Només ells dos la coneixien, o almenys només ells dos l’utilitzaven quan en Joan encara vivia una vida viva. Ara, disset anys després, només els ratolins i les romegueres hi fan estada. Triga una bona estona a desembussarla, en Joan. Quan ho aconsegueix, hi entra i repenja l’esquena contra la paret del fons, deixant les cames estirades endavant, cap a la sortida. Ara ja no es mulla. Gairebé no té fred, gairebé no tremola. Tanca els llavis i els torna a obrir un parell de vegades. Si hi rumia, no li resulta gaire complicat retrobar el gust de llimona que tenien els llavis d’en Jaume. Àcids d’entrada, amb un regust dolç i refrescant que li acostumava a durar tota la nit, fins ben entrada la matinada. Ara és morta aquella llimona, aquella acidesa, aquella dolçor. Ben morta.

I en Jaume ho entén.

Seré amic teu, li va prometre, un amic per tota la vida. I et seré fidel, sempre, d’aquells sempres que volen dir sempre. Promeses d’aquest estil li havia fet en Joan a en Jaume dins de la mina. I les ha complert. Fidel fins a la mort, fins que la distància i la indiferència el varen matar ara fa massa anys. Per a en Jaume, la fidelitat i l’amistat eren conceptes a massa llarg termini. Sóc totalment teu, avui i aquí, absolutament i radical teu. Visc per tu i per ningú més. I et desitjo. Aquestes eren les promeses d’en Jaume, i també les va complir. Va ser seu fins que va deixar de ser-ho, i l’única cosa que li pot retreure és que no li digués amb prou claredat en quin moment la seva relació va tocar fi. Quan l’Anna li va demanar de tenir un fill i ell va dir-li que sí, just en aquell sí, just aquella matinada que en Jaume va fer l’amor amb la seva dona per primer cop i en Joan es va esperar tota la nit dalt del Puigrodó, en aquell precís moment en Jaume no va ser valent. Va fer fora en Joan del seu cos però no de les seves paraules, i el va mentir. Li va dir que no havia canviat res, i era mentida. Havia canviat tot, com un mitjó en girar-lo, com una mitja en sortir de la cama. Només això, li pot retreure en Joan a en Jaume. La resta, la immensa resta, tot ha estat veritat... et perdono, Jaume, et perdono. 226


I en Jaume ho agraeix.

Tanca els ulls, en Joan, i pensa que potser es podria estar mig minut sense respirar. I s’hi està. A fora fa una estona que ha començat a fosquejar. Deu ser tard. Pensa que potser un minut també s’hi estaria, un minut sense aire nou al pulmons no deu ser pas gran cosa. Ho prova, i ho aconsegueix. Cinquanta-set, cinquanta-vuit, cinquanta-nou, seixanta. Fet! S’hi està bé, sense respirar, la sensació és agradable. I dos minuts, potser dos minuts serà massa? No, no és pas massa. Encara amb els ulls tancats conta dues vegades seixanta. En acabat, esbufega. Ja no té fred, ja no tremola. Les cames endavant, el cos repenjat a la paret del fons, la nit que s’ha fet negra. Tres minuts, provem-ho... diuen que és impossible morir-se deixant de respirar voluntàriament, que tard o d’hora els pulmons reclamen el que és seu i l’inconscient els hi concedeix. En Joan, però, un cop passats els tres minuts no obre la boca ni eixampla els narius, pensa que podria anar més lluny, per provar-ho, només per provar-ho, potser com que ja fa tants anys que és mort, la física ja no el té en consideració. Quan al cap de cinc minuts perd el compte de les vegades que ha arribat a seixanta, pensa que ja posats, allarguem-ho, allarguem-ho una mica més... i després ja no pensa res, res de res, els ulls encara tancats, les cames endavant, els braços caiguts i les mans sobre les cuixes. Mitja hora, una hora, una son dolça dolça, de les que amanyaguen l’ànima. Les seves ninetes ja no veuran néixer el darrer full del calendari.

I en Jaume ho sap.

No ho sap pas com sap que dos i dos són quatre, com que després de l’hivern ve la primavera, però ho sap. És una mena d’intuïció, un aleteig de papallones al seu cap que li parla a cau d’orella. Sap que en Joan és mort, no mort per dins, com fins ara, mort del tot, i per sempre. I ho ha sabut tot el dia, tota la tarda, fins i tot quan s’ha fet fosc i ell ha començat a provar de no respirar. Sap altres coses, també, que podria haver pujat al Puigrodó, que podria haver fet cap a la Mina dels Moros i emportar-se en Joan al seu pis, i cuidar-lo, i provar de tornar-li els colors a la cara i el somriure als llavis, perquè fet i fet encara se l’estima, d’una manera diferent d’abans, però se l’estima. Podria, però no ho ha fet. N’ha estat temptat, un cop i un altre, però s’ha retingut. Ja que no ens està permès decidir per nosaltres mateixos quan volem començar a respirar, almenys que ens sigui permès decidir lliurement quan volem deixar de fer-ho.

227


De bona matinada en Jaume s’arriba fins al Puigrodó. Hi puja sense veure res, sense pensar en res. Hi ha boira. Blanc sobre blanc sobre blanc. A les espatlles hi porta una pala. Quan arriba a la mina, veu allò que ja havia vist ahir, que la seva boirina vermellosa ja li havia mostrat... uns peus cap endavant, uns braços caiguts, uns ulls tancats. Com pot, enretira el cos d’en Joan i amb la pala fa un sot al terra de la mina. Quan és prou fondo, hi posa en Joan i torna la terra a lloc. En acabat, plora. Deixa que les llàgrimes li rellisquin galtes avall sense eixugar-se-les, i agafa el ganivet que porta a la butxaca per esgrafiar dues dates a la llosa de pedra que fa de paret esquerra de la mina: 23-10-1885 / 14-01-1893. No són les dates del naixement d’en Joan ni de la seva mort, no són les de cap casament ni cap bateig; són les dates del primer dia que varen fer l’amor i les de l’últim. Els límits de la seva felicitat conjunta.

228


COMPLETES Camino, i del camí que faig en surten braços que s’enllacen amb els braços del teu i el teu i el teu camí. M’aturo, i en un racó hi deixo caure el meu cos cansat amb la vaga esperança que tu i que tu i que tu feu el mateix. Ens somriurem i farem tabola.

229


PARE

L’entrada d’any se li ha fet molt llarga, a en Jaume. El 1910 ha nascut amb peresa, gairebé amb resignació, i fins entrat el març no s’ha eixorivint una mica. Un vent gelat de ponent, ressec i feréstec, ha llaurat la plana durant dies i dies, com si volgués escombrar els records i no se n’acabés de sortir. La ciutat també ha acompanyat en Jaume en la seva hivernació, però només intuir-se la primavera per una petita escletxa, ella s’ha llevat abans que ell. I és que aquest any la primavera ha de durar vuit mesos, a Vic. L’estació de la vida nova, però, ha començat inversemblantment amb un enderroc. La casa Rusconi ha dit adéu.

Foc nou, això és el que han estat predicant durant mesos els botiguers de Vic. Foc nou, ciutat nova, vida nova... compte amb les tradicions, han predicat aquells a qui més s’escau l’ofici. A tot el bisbat i a tota la capellanesca no els ha fet cap gràcia l’enderroc de la Rusconi. No pas per l’esprimatxada casa, evidentment, sinó per tot allò que en la demolició hi han volgut veure. I és que la casa Rusconi és -millor, era- l’edifici que tancava per ponent el rectangle de la plaça porxada, el tros de paret que aïllava el centre de la ciutat -sempre tan conservador, tan polidament correcte- dels nous aires que arribaven a Vic des de fora, carregats sobre del tren. Amb l’enderroc de la casa i l’obertura del carrer Jacint Verdaguer, l’estació de trens i la plaça del Mercadal han quedat enllaçades. Tot sigui per commemorar al filòsof! I és que el vint-i-vuit d’agost de 1810 va néixer el ciutadà més il.lustre de tota la vil.la, el filòsof Jaume Balmes. Avui, gairebé cent anys després, els diners i les mans que els manegen s’han apoderat de l’efemèride i l’han transformat en excusa per rentar la cara de la ciutat. Mentre els dies lentament es van allargassant, grapats de paletes, mestres d’obra, peons i arquitectes s’encarreguen d’arreglar les cases més velles, de refer els carrers més malmesos, de llimar les asprors més punxegudes de la vella ciutat dels ausetans. Al mas Vinyals, en canvi, en Pere s’ha esfondrat. Des de finals de maig que és al llit.

Envellit, arrugat per dins i per fora, el seu cos ha dit prou i la seva ànima sembla a punt de seguir-lo. Els metges dies fa que no apareixen pel mas, res més hi poden fer. Tots els diners del món no el podrien salvar, al gran amo i senyor del Pla de les Eugues. Es mor. Ell ho sap, però no s’ho vol creure. En cap moment s’ha donat per vençut, ni un segon ha abaixat la guàrdia. Deu ser això el que encara l’aguanta, comenten arreu de Castellar els coneguts i amistançats. Durant el mes llarg que fa que dura, en cap moment la seva cara s’ha relaxat, ni una llàgrima s’ha vessat de les seves retines. La Remei i les seves dues filles han passat llargues estones al peu del llit, però 230


ell no els ha fet cap confessió ni els ha preguntat per cap diagnòstic. En Jaume s’hi ha deixat caure de tant en tant. Aquella habitació li fa venir mal de panxa. El seu dol encara és per en Joan.

Dos dies abans de sant Joan, però, en Pere es desperta suat. La febre no l’abandona en tot el matí, i la Remei, al migdia, s’arriba a cal doctor a cercar ajuda. La mà al front, al pit, una mirada al blanc dels ulls, un diagnòstic. -Si voleu, jo mateix, de tornada a casa, puc cridar a mossèn Enric. Ell us durà els sant olis. Jo ja no hi tinc part, aquí.

Quan al cap d’una hora arriba l’Enric Sala i Tornei, igual o més envellit que en Pere, igual o més corsecat per dins que l’amo del mas Vinyals, li dóna l’extremunció. La Remei plora, les seves dues filles ploren. En Jaume no hi és, ha anat a passar uns dies als Òbits. Cap a mitja tarda, en Pere comença a delirar. Primer són uns balbuceigs, quatre lletres inconnexes que no aconsegueixen dir res. A poc a poc, però, algunes alenades de lucidesa li permeten confegir alguns mots suficientment intel.ligibles. -Llu... Ll... -Pere, digues, Pere... -Ll... ajud.. -Pere, sí... Pere -Intenta la Remei, amb llàgrimes seques a la cara i el monyo desfet, tota ella despentinada. -Llun... Lluna, Lluna, Lluna.

No ho vol sentir, però ho sent. Li fa repetir una vegada, dues, per si no ho ha entès prou bé... però no. Diu Lluna, Lluna, amb la primera lletra majúscula. No es refereix al satèl.lit. -Ajuda’m, Lluna... Lluna...

Dins seu, darrera els ulls, darrera dels pensaments més racionals de l’escorça del cervell, la Remei hi té dibuixada la cara d’una dona, una dona jove, guapa, de nas encisador i pell blanca, un dibuix que va arribar al mas fa mil segles i que en va marxar amb alguna cosa més que un fill dins de la panxa. Amb els anys, havia arribat a creure que aquella cara ja se li havia esborrat del tot, però quan en Jaume va anar a trobar-la i li va demanar explicacions, quan ella no va saber mentir i li va deixar anar tota la veritat, almenys tot el tros que ella coneixia, just aquell dia va descobrir com d’errada anava. D’aleshores ençà, les converses amb el seu fill li havien mantingut ben fresca la pintura, li havien servit per anar retocant-li les faccions, per imaginar-se231


la envellint any rera any, fent-se gran al mateix temps que ella. El somriure que sempre tenia en Jaume als llavis quan li parlava de la Lluna havia aconseguit amorosir-li el record que d’ella en tenia, fins al punt que gairebé havia arribat a sentir una certa admiració per aquella dona. Avui, però, en sentir el nom de la boca del seu home -en cap altre ocasió havien sortit aquelles lletres dels llavis d’en Pere-, en adonar-se que en el darrer moment no l’ha cercada a ella sinó a algú que fa mil anys que no veu, ha recomençat a odiar-la. I ara, mentre enfila camí ral enllà, cap als Òbits, l’odia encara.

Mai, mai fins avui havia sortit la Remei del mas Vinyals un cop desfet el monyo. Mai. Aquesta tarda, però, després de sentir una vegada i una altra i una altra i una altra les paraules Lluna i ajuda, ajuda i Lluna, s’ha assegut davant del tocador, ha agafat les agulles i s’ha tornat a pentinar. Ha ensellat la mula, i amb tot el pes dels seus llargs anys a les espatlles ha dirigit la brida cap al sud, cap als Òbits. Si li preguntessin què està fent, no sabria respondre.

El llarg trajecte del mas Vinyals fins als peus de la muntanya de la Mola significa per a la Remei un dels instants més singulars de la seva vida. El contrast de sentiments, l’aiguabarreig d’odi, admiració i una part de culpabilitat que no sap d’on li ve però que hi és, li embullen el cervell fins a fer-lo capgirar una desena de vegades. Només sortir de Tona ja vol tornar, agafar ben fort les mans del seu home -seu i de ningú més- i deixar-lo morir en pau, fora cabòries. Abans de Collsuspina, però, s’ho repensa i es diu que no, que com pot pensar això, no el pot deixar morir així... i per què no, per què no el pot deixar morir en pau, sense més destorbs? No pot, no pot... o sí?... encara no és a Castellcir. Quan la nit l’arreplega als afores de Castellterçol, ella i mula estan massa cansades per continuar caminant. La lluna és en quart creixent, i la seva llum escassa. S’atura i es busca un jaç; fa anys que no dorm fora del mas, i malgrat tot no té gens de por de la foscor ni de la solitud. Massa pampallugues al cap, massa rampoines per endreçar. Vint anys abans, es diu, i per una petició com aquesta hauria matat en Pere. Ara, no sé si riure-me’n o posar-me a plorar. Quan ens fem vells, les ganivetades no fan rajar tanta sang. Atura un instant els pensaments i fixa els ulls en la immensitat d’estels que li decoren el sostre de l’habitació. No en té el costum, de mirar-se’ls, i els troba bonics. Bonics de debò, reconfortants fins i tot. Torna a la realitat i s’esgarrifa... valga’m déu! pensar això amb en Pere agonitzant. Me’n faig creus! I se’n fa; una de llarga -un puntet al front, a l’estómac i a les dues espatlles-, i una de curta -amb el dit gros-, al front, a la barbeta i als dos pòmuls. Valga’m déu!.

232


Deu minuts després, però, hi torna, torna a mirar el cel, i pensa que allà dalt no hi deu haver tants dubtes, tants maldecaps.

La son no li arriba fins ben entrada la matinada, quan ja fa moltes hores que ha esgotat els dubtes, els maldecaps i els odis... la Lluna va guarir en Pere i a canvi en va obtenir el seu desig. Ella va tenir un fill seu i nosaltres li vàrem prendre. No em sembla pas que tingui dret a retreureli res. I ella? En té, ella, de dret a queixa? I si en té dret, en té ganes? Què li haig de dir, quan la trobi? M’hi ajudarà, en Jaume?

Amb preguntes en lloc de rancúnies és com la Remei es presenta l’endemà davant per davant de la portella que s’obre a la bauma que ocupa la Lluna. No havia fet mai el camí físicament, però les descripcions d’en Jaume, sempre tant precises, tan minucioses, li han servit per no haver de fer ni una sola marrada. Camí recte del mas Vinyals a les baumes dels Òbits. Desensella, i en ferho, el soroll és suficient per tal que un tors masculí d’encara no quaranta-cinc anys surti a veure què passa. -Mare! -Els ulls oberts com dues taronges. -Hola Jaume, hi ha la Lluna?

El dibuix de la Remei s’ha precipitat dins del cervell d’en Jaume de manera brusca i violenta. Alguna peça del trencaclosques no li acaba d’encaixar. La Remei dalt dels Òbits és com una figura del pessebre enmig d’una tarda xafogosa d’estiu. No se’n sap avenir. La seva mare, però, va al gra; no disposa de temps per perdre. Es presenta, explica a corre-cuita l’empitjorament de la salut d’en Pere, i li diu a la Lluna que ell la reclama... et demana ajuda. No als metges, no a mi ni als seus fills, et vol a tu. Vindràs? -... Sí.

El seu sí, però, no és tan ràpid com la petició de la Remei. Li cal una bona porció de silenci, a la Lluna, per tal de contestar. La sorpresa és massa gran. Té seixanta-cinc anys, i en fa més de quaranta-cinc que no ha passat una nit fora dels Òbits. De fet, des que es va quedar embarassada de l’home que ara pronuncia el seu nom.

Durant les primeres hores de viatge, una mena de tibantor invisible regna per sobre dels seus caps. En Jaume gairebé no parla, encallat encara per la sorpresa de la visita i per la determinació de la seva mare -la Remei- i de la seva mare -la Lluna-. A les dues dones, potser més lentament 233


del que haurien desitjat, se’ls comencen a desfer els nusos de les respectives llengües. El primer nus es descargola confegint tot un seguit de converses intranscendents, per trencar el gel, però cap de les dues hi està prou acostumada i aviat s’adonen que aquest camí no les portarà enlloc. És la Remei qui obté el primer encert amb les paraules. -Saps, ahir et vaig odiar amb totes les meves forces. -Jo -afegeix la Lluna- ja fa molts anys que vaig deixar de fer-ho.

La resta és més senzilla; no els queda cap bala a la pistola. En Jaume les deixa dir... és cosa d’elles, en aquesta partida jo no hi jugo. On hi ha dues mares, hi sobra el fill... Per entretenir-se, es concentra en els seus dubtes. La visita de la Remei l’ha arreplegat en la més absoluta de les ignoràncies. No pot entendre com és que hi ha coses que les intueix tant nítidament que sembla ben bé que les visqui abans i tot que succeeixin -la mort d’en Joan, per exemple-, i en canvi n’hi ha d’altres que no és capaç de preveure. Abans creia que només podia copsar allò sobre el qual hi pensava molt profundament, però anava errat. Amb la mort d’en Joan, abans de tenir la primera intuïció no hi havia pas pensat gens, com podia ni tan sols imaginar-s’ho! I tot i així, amb molta antelació respecte a la realitat, una certa remor -imprecisa, però no per això menys real- ja li turmentava l’inconscient. El mateix que ara. Dalt del cim no s’ha atrevit a dir res, no ha gosat obrir els llavis després de sentir aquell “sí” tan contundent de la Lluna, però dins seu l’ombra de la mort hi ha tornat a planejar. Hauria hagut de parlar, de confessar a les seves dues mares que res s’hi podia fer, que la mort era la protagonista d’aquell viatge i que no s’hi valia protestar. El seu pare es morirà, ho sap, ho veu, d’alguna manera inexplicable en té la certesa. Ha vist la mort de cara, però ha callat i encara calla. Es limita a seguir el camí i a autopreguntar-se.

Quan arriben al mas, la tarda després de Sant Joan, cap de les tres persones que composen la comitiva està gaire segura de ser-hi a temps. En això no hi havia pensat, la Remei, quan va marxar. Estava tan capficada amb la petició del seu home, tan torbada pels seus balbuceigs, que no va ser capaç de construir cap raonament complex. I si s’ha mort, i si ja ha marxat.... Però no, en Pere segueix igual, més moribund que cap altra cosa, subsistint sense saber massa com, omplint i buidant els seus pulmons per pura inèrcia. Llevat de “Lluna” i “ajuda”, cap altre mot ha sortit dels seus llavis durant els tres dies que la Remei ha estat fora.

Al pic de les set, la vella trementinaire torna a posar els peus al mas Vinyals després de més de quaranta-cinc anys de no fer-ho, i ho troba tot igual. Les mateixes 6 arcades immenses de la façana principal, els mateixos 10 arcs al lateral de llevant, les mateixes pedres, les mateixes 234


olors. Els anys no han passat per al vell mas; per als seus ocupants, però, s’han escolat massa de pressa. Quan, sense necessitat d’ajuda, recorre els passadissos que la condueixen a la cambra d’en Pere, està espantada. Les cames li tremolen, les mans se li entortolliguen entre si nerviosament, com si tinguessin vida pròpia, i amb les escasses dents que li resten es mossega el llavi inferior. Igual, igual que la primera vegada. En arribar al davant de l’habitació, s’atura. S’omple els pulmons d’aire, el reté un instant, i l’allibera amb un esbufec de determini al mateix temps que obre la porta de fusta massissa. Durant mig minut etern, calla. Després, fluixet, molt fluixet, diu el seu nom. -Pere...

Durant tota l’estona en Jaume i la Remei s’han quedat en un segon terme. Han deixat fer a la Lluna, conscients de la dificultat del retrobament. Ella, ara sí a diferència de la primera vegada, no ha fet fora de la cambra a la Remei ni a ningú. Durant prop d’un quart, les dues dones i en Jaume han contemplat en silenci el cos d’en Pere. Fins que ell ha parlat. -Lluna, ets, ets tu... Lluna.

Concentrant tota la tendresa que li és possible a la punta dels seus dits, la Lluna agafa la mà d’en Pere i deixa anar una llàgrima. Un dolor solitari que es liqua i se li escapa. El contacte amb la seva pell, amb l’arrugada pell de l’únic home que ha estimat en tota la seva vida, li electritza els palmells. Fet i fet, encara ara l’estima. S’adona que no hi ha temps per perdre, que cal fer alguna cosa si no vol que aquells siguin els darrers mots que surtin de la boca d’en Pere. Se n’adona, però fa tant de temps que no exerceix, fa ja tants anys que no recull cap herba... hi ha de pensar, pensar-hi molt intensament, amb totes les seves forces... potser la genciana... o la sàlvia... -Remei, no tindràs pas una mica de serverola, i camamilla, i espígol també. -Amb un deix de dubte als llavis.

S’esprem el cervell per preparar la millor tisana possible, la més reconstituent i carminativa que recorda. Sap que les probabilitats són escasses, que quan l’hora és l’hora no hi ha remeis que valguin... ho ha d’intentar. La barreja ja fa una estona llarga que bull quan, sobtadament, recorda un nom, una conversa mig tinguda amb la seva mestra, la Salut... podria servir. És perillós, però... -Per casualitat no tindríeu pas hisop? 235


En tenen. Guardat en un racó sec i fosc del fons del rebost, tancat en un pot de vidre hermètic, amb el tap rovellat, qui sap si del segle passat i tot. L’hisop -ara ressec i rebregat- quan és tendre té una tija recta i ramificada, amb fulles piloses i flors de color blau intens. Acostuma a trobar-se a les muntanyes, sobretot als Pirineus, i és poc conegut per la gent del pla. És perillós... -Remei, haig de fer-te una consulta. Hi podem... hi podem posar hisop, a la tisana. Sense ell, les altres herbes no li faran res, a en Pere, està massa greu. -Doncs posem-n’hi! -No és tan senzill, Remei. L’hisop, en concentracions equivocades, és molt tòxic, provoca atacs d’epilèpsia, potser aturades de cor i tot. I jo, jo recordo molt vagament la seva utilització. No sé si... -Mira Lluna, en Pere es mor. Si l’hisop ens ha de donar una mínima esperança, doncs que ens la doni. Si no funciona, almenys ho haurem intentat. -Però és que si m’equivoco, si no trobo la manera de... -Ja el vares ajudar una vegada. Això d’ara, un miracle seria. No passis ànsia. -El determini de la Remei li surt de dins, covat per generacions i generacions de dones pageses que li han sabut transmetre a una nouvinguda com ella, a algú que mai abans de casar-se amb l’hereu Vinyals havia trepitjat fems de vaca.

Quan les dues dones s’acosten al llit d’en Pere i li subministren la beguda, en Jaume també hi és. I les seves germanes també. Els costa fer-li empassar el beuratge, però al final ho aconsegueixen. Dubtosos -tots menys en Jaume, ell en coneix el desenllaç- esperen al voltant de la cambra amb el cor petit i un rictus de contrarietat als llavis. Un rum rum estrany s’apodera sempre dels qui participen en les vetlles. La Remei s’estima al seu home. Potser no ha estat el marit afectuós que ella hagués desitjat, ni tan sols el patriarca protector d’ella i els fills, però se l’estima. No sabria viure d’altra manera. La Lluna també se l’estima. És un sentiment diferent del de la Remei, és més un record, una imatge que no ha volgut esborrar del seu cap per res del món. Sap que la realitat no l’ajuda, que la llum del dia li explica incessantment que el dibuix no té cap sentit; però de nits, ella hi somnia. I en Jaume, en Jaume no se l’estima, però li sap greu que es mori. És conscient que res l’uneix a aquell home que el va portar al món i se’n va desentendre, que el va anar a reclamar i llavors no el va acceptar tal i com és. Ho sap, això, però al mateix temps s’adona que del forat més fosc del seu estómac en neix un sentiment de dolor per la mort d’un cos a qui tota la vida ha tractat de vos.

236


Mitja hora llarga s’escola sense cap novetat dins la cambra. En Pere reposa de panxa enlaire, quiet, esbufegant, respirant amb evident dificultat. Les altres cinc figures resen les seves pròpies oracions en estricte silenci. Tres de cristianes, dues de paganes. De sobte, un gemec llarg les desvetlla. Una enrampada al cos d’en Pere, com un sotrac. Dues. Tres. Tres batzegades consecutives i tres xiscles estridents. I després res. Quietud. Cinc silencis i una absència. Ni moure’s de lloc han tingut temps. Ja està.

Que déu t’aculli, Pere. Que déu l’aculli, pare. Que déu l’aculli, pare. La Remei i les seves dues filles. Descansa en pau, Pere. La Lluna. Descansi en pau, pare. En Jaume. Em deixes sola, em quedo sola en aquest món, en aquesta casa, en aquesta vida. Tu ho eres tot per mi, i ara que no hi ets, ja no sóc res. Vídua de, aquest serà el meu nom. Ja no sóc res. La Remei. Siguis allà on siguis, em vegis o no em vegis, no em tornis a oblidar. No ho facis, recorda’m amb intensitat, no defugis d’aquelles escasses hores que vàrem compartir al salt de les Aranyes. Jo tampoc ho faré. La Lluna. S’ha acabat, prou, només un darrer adéu, pare. En Jaume. Això, i les primeres indecises llàgrimes, dins la cambra d’en Pere. Tothom diu adéu a la seva manera. -Uumm... umm... Lluna, Ll...

El que ha passat dins del cos d’en Pere en aquests escassos segons de mort no és fàcil d’explicar, ni pels qui el vetllen ni tan sols per ell mateix. L’amo Vinyals ho recordarà tot el que li resta de vida com un anar i venir de llums i de portes, sense cap mena de records ni de sentiments, cap imatge del passat ni del futur, cap so, cap música de trompetes. Només llums i portes obrint-se i tancant-se en el més estricte dels silencis. Justament això, un silenci espès, és el que més vivament li saturarà les neurones del cervell fins a la fi dels seus dies.

Al cap d’una setmana, la resurrecció d’en Pere resulta espectacular. Quinze dies més d’atencions de la Remei i la Lluna serveixen perquè l’amo i senyor del mas Vinyals ja es pugui aixecar del llit. Quan a finals de juliol surt a donar un tomb per l’era, els criats i els masovers se’n fan creus. Entre ells, hi ha apostes per saber si el miracle el va fer el contacte amb l’hisop o el contacte amb la Lluna. Guanya la pell sobre la planta.

El dia de la mare de déu d’agost, en Pere puja fins a Sant Roc. Vist de lluny, sembla un vell encantador, un home vestit amb pantalons de pana negra i una armilla del mateix color, camisa 237


blanca, faixa, boina i un bastó de boix que li assegura la petjada i li permet passejar la mirada pels espessos boscos de pi blanc que rodegen les faldes del Puigrodó. Vist de prop, la postal no difereix pas gaire. Mai un silenci havia servit per tant. D’en Pere Vinyals que va emmalaltir a finals de juny a en Pere Vinyals que s’enfila fins a Sant Roc a mig agost, hi ha un univers de distància. De distància física, sí; molts cabells blancs, infinites arrugues al front i als ulls, una lleu coixesa que compensa amb dificultat... però també de distància sonora. Algú acostumat a dir sempre la darrera paraula, ara calla. I callant, gairebé gairebé es diria que otorga.

Mentre torna calmosament de Sant Roc, en Pere demana temps. Demana temps al déu en què mai ha cregut però que públicament ha venerat; al fill i esperit sant que mai ha necessitat malgrat totes les ofrenes que hi ha fet; a les verges i els sants que de memòria en sap el nom tot i no haver-hi resat mai. Temps per confessar-se amb una de les poques persones amb qui encara continua tenint ganes de parlar. -No sé si ja t’he donat les gràcies, Lluna. -La troba sota els porxos de llevant, prenent el sol en una gandula. S’hi asseu al seu costat, molt a prop, prement-li amb tendresa el braç esquerra. -Sí Pere, ho has fet. Vint vegades, si no em descompto. -Poques, massa poques pel que has fet. I pel que fas. -Jo només et vaig donar una empenta, la resta del camí el vas fer tu sol. -L’empenta que em calia i l’empenta que encara em cal. Amb l’hisop em vas salvar la vida. Amb la teva presència al meu costat, me l’allargues un xic més cada dia. -Va, Pere... -No et posaràs vermella, a la nostra edat! -Mig somrient ell, somrient del tot la Lluna. -No, no m’hi posaré. -Però s’hi posa.

Callen tots dos, la Lluna acluca els ulls i fa un petit moviment de llavis que segons com sembla que resi. En Pere se la mira intensament, mantenint el contacte amb el seu braç i amb els seus ulls, sense gosar apartar la mà ni tampoc fer una carícia. Tot va bé, tot està bé, es diu a si mateix ben fluix ben fluix... una estona més de mort, si us plau, només una estona més... Silenci, llums, llunes. Desitjos primaris, els d’en Pere; mirades, somriures, i un perdó. -Haig de demanar-te una cosa. -Digues. -Obre altra volta els ulls, la Lluna; lentament, com sabent-li greu haver de sortir de la foscor. -Haig de demanar-te perdó. -Perdó? Perdó de què? 238


-De tot. Des del principi fins avui. Perdó per tot. -Mira, Pere, jo... -No, espera. Deixa’m dir. Et vull demanar perdó per no haver-me enfrontat al pare i marxar amb tu quan em vas dir que estaves embarassada. Perdó per haver-te pres en Jaume; pres, sí, es pot disfressar com es vulgui però en el fons va ser un robatori. Perdó per no haver-te anat mai a trobar, per haver-me negat dia a dia a escoltar la veu que tu em vares plantar al fons del cor. Perdó per no haver sabut com tractar en Jaume, entendre’l, si més no. Per això i per tot allò que no t’he dit, que no he fet, que no m’he permès admetre. -Aquest perdó no te’l puc donar, jo. -Sí. És clar... Ho entenc, Lluna, ho entenc. Sé que no m’ho mereixo. És massa tard. -No que no ho entens Pere; no te’l puc donar perquè ja fa molt temps que vaig concedir-te’l. D’aquells anys només en guardo un record molt viu i molt intents dels moments que vàrem passar junts al salt de les Aranyes, de les pessigolles a la panxa que em vares fer néixer, dels aranyons que vàrem collir i dels bocins de felicitat que em vares oferir quan jo ni tan sols havia començat a tastar la vida. De la resta... la resta és fum, boira. No cal demanar perdó per haver fet fum i boira. -Però sí per haver apagat el foc i oblidat les cendres. -Les cendres només són cendres, Pere, i no es pot viure amb elles. Sóc una lluna, jo, recordes? Vaig tenir un quart creixent, em vaig fer plena quan et vaig trobar, vaig anar minvant en perdre’t, el retrobament amb en Jaume em va permetre tornar a inflar-me, i ara torno a ser lluna sencera. Com et podria retreure res. -Sí, Lluna, però jo... -No diguis res, Pere; agafa’m l’altra mà i fes veure que tenim vint anys.

Amb el braç dret en Pere envolta les espatlles de la Lluna, i amb l’esquerra li prem amb força el braç que abans tot just li acariciava. Estreny el seu cos enfeblit pels anys i per les llàgrimes fins que es capaç de percebre’n els batecs del cor. Compassa el ritme dels seus pulmons al dels pulmons d’ella, i durant una estona llarga sembla que en comptes de dos en siguin un. És el més proper a fer l’amor que en Pere i la Lluna han estat en molt temps. El plaer que a ambdós els produeix supera de llarg el de l’orgasme.

Quan del vespre ja no en queda gaire cosa més que el nom, amb el sol fos darrera la carena de Sant Sebastià i les ombres allargassant-se a corre-cuita, es desfan de l’abraçada i la Lluna entra al mas amb alguna cosa molt semblant a la felicitat dibuixada en els seus llavis. En Pere també 239


s’alça, i amb dificultat encamina els seus passos cap a la tanca que delimita la possessió. Vol prendre la fresca. En apropar-s’hi, una ombra inconcreta li crida l’atenció. Sembla que no es mogui. Quan hi és prou a prop, la reconeix. És en Jaume. Ell no ho sap, però fa més de dues hores que el seu fill se’ls ha estat mirant mentre s’abraçaven a la gandula. -Jaume! -Pare...

No li surt res, res més que el nom del seu fill amb un signe d’admiració al final. Llavors calla. En Jaume també. Sense dir-s’ho, s’han posat a caminar l’un al costat de l’altre, extremadament a poc a poc, arrossegant els peus amb exageració. És tant fosc que ni dissimular les mirades, els cal. Potser per primera vegada a la vida, és en Jaume qui enceta una conversa amb el seu pare. -Us he vist al porxo, a vos i a la Lluna. -Sí. Volia parlar amb ella. -No us dèieu pas res, no he sentit cap conversa. -Hi ha altres maneres, Jaume. Li he demanat perdó. -Això està bé. -Sí.

Més ombres, una fosca encara més fosca que abans. Només amb ulls de gat, es podria evitar entrepussar-se amb les pedres. Això, o coneixent-les una a una després de tota una vida d’ensopegar-hi. -Ella m’ha perdonat. -Això també està bé.

Una passa, un petit balanceig cap a l’esquerra, per evitar el sot. Una altra passa. -Si tu... si tu poguessis... -No, pare. No. -Si tu poguessis, Jaume, si fossis capaç de perdonar-me, jo... em sap tant greu, tan... -No es tracta de poder, ni de ser capaç, pare. No és res d’això. Podria dir-li que sí, que el perdono, que aigua passada no mou molí, que tot plegat... però serien només paraules. És absurd fer veure que no ha passat el que ha passat, no es pot viure tota una vida amb la mà tancada com el puny d’un boxejador per arribar al final i no assumir les conseqüències. El penediment amb tant retard no serveix, pare; ni a mi ni a vós. -Ho sé, fill. És només que... com que la teva mare, la Lluna, ella m’ha.... 240


-No s’enganyi, pare; si ella l’ha perdonat és només perquè, inversemblantment i malgrat tot, encara l’estima.

Tot fet. Els perdons concedits o denegats, el silenci de nou envoltant dues ombres negres enmig d’una ombra negra més gran, aquesta engolida alhora per altres de més fosques i més, molt més grans. -Una darrera cosa, Jaume, només perquè ho sàpigues. Als plànols de la sucrera, on hi diu arquitecte, no hi ha el teu nom. Jo el vaig fer treure, de tots i cadascun d’ells el vaig fer treure. Ho sento. -Deixi-ho estar, pare, no ho bellugui més.

Ja des de principis de setembre, un aire estrany sembla recorre tots els carrers de la resclosida capital de comarca. Una escombra gegant, invisible, ha començat a netejar amb tenacitat tots els fongs, molses i líquens adherits de temps immemorials a les corcades pedres centenàries dels estrets carrerons de Vic. La ciutat es prepara per canviar; fa una centúria que el seu ciutadà més il.lustre va obrir els ulls per primer cop. El filòsof Jaume Balmes, amb els seus encara no 38 anys de vida, va entrar al cel per la porta principal. Sant Pere en persona li va obrir, diuen. L’ajuntament, aquests darrers mesos, ha estat arreglant les malmeses façanes de la plaça del Mercadal, renovant-ho tot i il.luminant la silueta dels edificis principals. Dues faroles-obelisc d’estil modernista en ferro forjat -obra d’Antoni Gaudí- s’han col.locat a l’entrada de la plaça per tal de fer evident el canvi. Els llums ja no són d’oli, són elèctrics. La modernitat ha arribat definitivament al cul del món.

En Jaume, de saber-ho, no s’hagués pogut estar de fer-hi una ullada. Una ullada i prou, però, tot molt ràpid. Ja no li interessa el modernisme, ja no l’atrauen les parets d’obra vista ni tan sols les xemeneies altes i exuberants. El seu edifici -seu, malgrat tot, malgrat que d’aquí a cinquanta anys ja ningú se’n recordarà- és cada dia més gris i té més esquerdes. Igual que ell. Li queden molt lluny aquells dies que amb Joan perdien el compte de les hores asseguts a la seva taula de La Cova, la taverna d’en Gep, resseguint amb les puntes dels dits uns plànols que significaven tant per a tots dos. Promeses, il.lusions, necessitats inajornables. Avui, assegut al costat de la Mina dels Moros, a tocar del cim del Puigrodó, en Jaume en té unes altres de necessitats. Li vol dir adéu a en Joan. Ell no ho sap, però serà la darrera vegada que puja al cim. Ha portat un ram de

241


flors a la seva tomba invisible, collides mentre pujava, i les ha deixades a l’entrada de l’amagatall secret. Mai ningú va saber on anaven en Joan i en Jaume les nits de lluna plena. S’hi està una estona llarga, al costat de la Mina. Hi repassa els sentiments, es confessa igual com ho acostumava a fer molts anys enrera, quan estava a punt de ser feliç i només aquell darrer pas -fútil però necessari- el separava de la glòria. En acabat, s’arriba fins al cim, fins a la creu, i s’aboca al penyasegat que s’obre generós sobre la comarca. D’allà estant veu la teulada de casa seva -la del mas Vinyals- i amb esforços intueix la teulada de la sucrera i la seva xemeneia, si no amb la vista -és massa lluny- si amb la imaginació. Quan gira els ulls més cap a llevant, cap als teulats de Vic, no hi sap veure res de res. Ni la plaça del Mercadal, ni el rellotge de l’ajuntament, ni el campanar de la catedral, ni les faroles-obelisc, ni tan sols el terrat del seu pis tancant la baixada de Sant Miquel. Allà hi ha l’Anna, envellida com ell, radicalment conscient de l’error que va cometre a l’ermita de Palau. Ara és mare, àvia fins i tot, i malgrat això buida, corsecada com una pansa, com una nou. En Jaume no el veu, el terrat del seu pis, i no li importa. Fa massa temps que ha deixat de ser seu, que ha deixat de ser present i de ser passat i tot.

Mentre en Jaume baixa cap al Vinyals, centenars de vigatans s’afanyen a endreçar els seus balcons, a engalanar-los amb teieres i domassos, amb cistells de flors, garlandes, gresols i farolets. Qui més pot, amb bombetes. Grapats de banderes espanyoles i catalanes, moltes d’elles amb escuts familiars, tapissen les parets de les cases més cèntriques de la ciutat. Un esclat de primavera a finals d’estiu. Quan arriba al mas, en Jaume va a buscar la Lluna i li diu que quan vulgui. Ella vol marxar, i ell vol acompanyar-la. Ha tastat altra volta la felicitat, i ja en té prou. Sap que n’ha de tenir prou. I vol marxar. En Jaume s’acomiada del seu pare, sense recança, sense malura, amb indiferència gairebé. En acabat s’acomiada de la Remei d’una manera molt més dolça, entranyable, com d’una mare. Ell no ho sap, però serà la darrera vegada que els veurà. -Adéu. -Mare, mare i fill són a la lliça, a punt de marxa. -Adéu, fill, cuida’t. I tu, Lluna, ja ho saps... -Sí Remei, ho sé. -Voldria... abans que marxéssiu voldria que sabessis... -No sap per on començar a disculpar-se, la Remei amb la Lluna. Ni per on començar, ni per on seguir, ni com acabar-ho. -No cal dir res... una abraçada farà el fet. -Les dues dones entrellacen els seus braços, prims i arrugats amb lletres majúscules, d’una vellesa extrema.

242


En Pere s’ho mira tot de casa estant, i fins que les dues dones no s’abracen no surt a la lliça. Sense saber massa com, en Jaume i la Remei s’han enretirat un xic, han fet unes quantes passes fins a l’era de davant la casa, permetent una solitud denegada en el comiat de tants anys enrera a en Pere i la Lluna. -Me’n vaig, Pere, i segurament ja no seré a temps de cap altre retorn. Deixa’m que almenys aquesta vegada et digui adéu amb un somriure als llavis. -Per què no et quedes una mica més, Lluna. Només uns dies més. -El fil de veu d’en Pere amb prou feines remou suficientment l’aire com per fer arribar les paraules a l’orella de la trementinaire. -És millor que no. Jo ja ho he fet tot, aquí. No pateixis, me’n vaig feliç. Tu també ho hauries d’estar, no val la pena malgastar disgustos en les quatre nits que ens queden per somniar. -Jo... -Va, no diguis res. Fes-me un petó.

I li fa, un petó tendríssim a la galta, impropi de la seva edat. Li prem el braç per darrera vegada, i no diu res més. Amb els ulls li fa entendre que ell també, que inversemblantment i malgrat tot, ell també encara l’estima.

El camí cap als Òbits se’ls fa lent i empalagós, no tant per la feixuguesa dels seus cossos que els obliga a caminar molt lentament, com sobretot per una mena de decaïment que els ha envaït només deixar enrera les postrimeries del Puigrodó. Encara no han arribat a Collsuspina que ja se’ls fa fosc, i els obliga a cercar recer en algun paller on passar la nit. Dos dies ben bons triguen a creuar la serra de Granera, i no és fins a la tercera jornada que s’endinsen per la vall d’Horta, amb el Montcau encara lluny i les forces esgotant-se. L’arribada a la casa de l’Obac -al peu de la muntanya- els arreplega ja de nit, esgotats i emboirats cadascun amb els seus propis pensaments. Els masovers, veient-los tan espellifats, es neguen a fer-los dormir a la pallissa i els cedeixen la millor habitació de la llar. Manta favors els ha fet la Lluna en tots aquests anys! Ben entrada la nit, cap dels dos aconsegueix agafar el son. La Lluna s’aixeca del llit i obre la portella de la cambra, deixant que hi penetri un vent suau del nord, refredat per les primeres tamborinades tardorals, ple d’aromes i de músiques, ple d’antigues i conegudes paraules. -Vine...

El vent... En reconeix el timbre, la melodia. Una cançó similar la va sentir per primera vegada a la cel.la del monestir de Sant Llorenç, inexistent com la d’aquesta nit, i no obstant real com ella 243


mateixa; gairebé impossible de desxifrar, alhora que radicalment senzilla en la seva comprensió. La veu del vent que malgrat tenir sempre el mateix to li ha parlat de coses molt diferents al llarg de la vida. Primer va ser un crit d’auxili d’en Pere Vinyals, desconegut encara. Altres vegades la veu de la seva mestra, la Salut, o d’en Jaume, de la Margarita dels Òbits, fins i tot. Una pintura invisible que viatja pel no res, que no és més que absència diluïda, imaginacions reals o realitats imaginades. Avui, però, la veu és nova; hi endevina algú que mai ha conegut. Una dona jove que té una estranya retirada amb ella mateixa, asseguda en una pedra, amb les cames estirades endavant. La dona que en Jaume s’havia trobat camí dels Òbits, als afores de Castellcir, i que li havia demanat que li fes de vent. I que no s’oblidés d’obrir la portella. -Vine...

Una estona més tard, uns quants grapats de silencis més tard. -Ja és l’hora. Vine...

Sa mare. Ho sap, és sa mare. -Jaume, va, lleva’t. Cuita, Jaume, que marxem. -La Lluna. -Eh, com... ara que m’endormiscava... si és nit tancada, mare, com... -En Jaume

Es vesteixen amb una revolada, i amb l’ajuda escassa d’un quinqué surten del mas i comencen a enfilar-se Montcau enllà, arrossegant els peus i amb el cor a mitja taquicàrdia. En Jaume fa esforços per obrir els ulls, la Luna per no tancar-los. -No podíem haver esperat fins demà al matí, mare? Si dormir no, almenys descansàvem. -No, no podíem. Se’m feia tard. -Tard? Però si ningú t’espera! -T’equivoques. Ma mare, m’està esperant. -Eh? -Ma mare.

Les dificultats de la Lluna per caminar rostos amunt és tan evident, que en Jaume desisteix de fer-li més preguntes. No li calen, altrament; ho ha entès tot perfectament. De fet, ja ho sabia. Quan la Remei va aparèixer dalt dels Òbits i els va explicar els motius de la trobada, ell va veure amb nitidesa que la mort era la protagonista d’aquell viatge. Li va veure el rostre, a la vella dama, la dalla i tot, però aclaparat per la sobtada reunió de les seves dues mares, no es va fixar en el llibre de registre. El seu pare estava malalt, agonitzant, i la mort el saludava. Qui havia de ser, 244


sinó. Però quan la realitat es va entossudir a portar-li la contrària, s’afanyà a rebuscar entre els records el rostre absent de la Senyora i el seu llibre etern. Allò que li va semblar intuir a les seves pàgines li va agradar tan poc que es va esforçar a oblidar-ho. I ho va oblidar, durant tots els dies que va passar al mas Vinyals, durant tota la recuperació del seu pare, es va negar a pensar-hi. Fins i tot quan la Lluna li va dir que volia marxar, que li calia marxar, fins i tot aleshores va tancar el llibre amb clau i forrellat. Ara, aquesta matinada, el pes de la realitat li ha fet caure sense excuses la bena dels ulls. Sembla prou serena, la Lluna, malgrat els enormes esforços que està fent... espera’m mare, que ja arribo, que ja arribo....

Amb el sol ben enlairat guanyen el cim del Montcau en Jaume i la Lluna. Ara ja només els resta la baixada, el pedregar que mena fins al Morral del Drac, i llavors el camí ral per les sureres fins als Òbits, fins les baumes. Baixant la torrentera, la respiració de la Lluna es fan tan fonda que sembla talment que l’aire es negui a omplir-li els pulmons. En Jaume es desespera. -Mare, si us plau, descansem una estona. -No, Jaume... Ahhh... Ja... Jaume, hem... hem d’arri... bar, arribar... -Mare, mare, mare!!!

Mai fins avui aquestes quatre lletres havien significat tanta realitat per a en Jaume. Mare... la seva mare, amb totes i cadascuna de les implicacions, tots els matisos, totes les connotacions. MARE amb majúscules. Mare... Arriben finalment als Òbits, esgotat en Jaume, etèria la Lluna. Entren a la seva minúscula cova i s’estiren tots dos al llit; ella al seu, ell al d’en Jaume. Al del pare Jaume. Cinc minuts necessiten per recobrar prou alè com per tornar a fer servir paraules. -Mare, necessites alguna cosa? -No fill, ja no necessito res. -Segur? Si vols, podria... -Segur. -Potser alguna herba, algun remei, alguna cosa per, per... -Jaume, va, no malgastem esforços. Ja està tot fet, tot dit; el temps s’ha esgotat per a mi. -No, mare, encara no si us plau, encara no! -La súplica li surt vellutada, acompanyada de carícies a les galtes, més com un desig que com una demanda. Un desig que el sap estèril. -Jaume... acosta’t. Ara mira’m, mira’m i digues que veus.

245


Ho fa, se la mira, s’asseu al seu llit i se la mira, i veu que es mor, veu milions de petitíssimes engrunes de Lluna escapant-se del seu cos, una pols blanca, glauca, cendrosa, que s’escapa de la pell i s’incrusta al sostre de la cova, a les parets, a la petita portella que tanca l’única sortida que té l’estança. Ho veu però no gosa dir-ho. Calla. -No Jaume, no em refereixo a això -li llegeix el pensament-. Vull que em miris a la cara, a la boca. Vull que vegis com somric.

Somriu, és veritat, una rialla franca, de qui no té por que se li estronqui, de qui ja ha assumit que en aquesta vida l’única cosa que li resta per fer és somriure. Potser en l’altra algú l’està esperant. Potser només una veu de vent, una veu del nord, una veu nascuda a recer del pic d’Orri, de la Torre de Cadí -allà als afores de Cornellana-, una veu de mare que tan sols néixer va perdre per sempre més, i que ara, allà dalt d’una altra muntanya, molt lluny dels camins empedrats de la vall de la Vansa, del congost entortolligat que mena al Segre, ara la retroba per no allunyar-se’n mai més. -La meva flama s’ha apagat, fill, però el teu gresol encara crema -li assenyala amb el dit el petit llum d’oli que reposa a l’esquerra del seu llit, amb una flama prima i bellugadissa, trista, somorta, però encara amb molt d’oli per consumir-. No deixis que s’apagui abans d’hora, Jaume, i sobretot no permetis que cremi fosca, recargolada. Mira’m el somriure i no permetis que... que... mira’m el... mira’m el som... somriure, som... -Mare!!!

Mai hi havia pujat, en Jaume, sobre el roquissar que es precipita en forma de bauma tot perfilant els Òbits. Des d’allà dalt estant, es veu tota la serra de l’Obac i el majestuós monestir de Sant Llorenç presidint el cim de la Mola. Es podria dir que tota la muntanya fa de sostre de les cases foradades a la roca, un sostre de desenes de metres de gruixària, un sostre que protegirà per sempre més els ossos desgastats de la Lluna. En Jaume hi ha fet un sot, hi ha acotxat la seva mare i l’ha tornat a omplir de terra, de la terra que ella tant s’estimava, que tan venerava, que la va acollir quan més ho necessitava i de la qual ja mai més es va moure de no ser per anar a trobar per segona vegada a la vida una porció de felicitat. Només l’ha vestida amb la roba de trementinaire que guardava sota el llit i l’ha embolcallada amb la capa que la Salut li havia regalat en aquell seu primer i únic viatge per les serres i altiplans del centre del país. Envoltada de terra, protegida per la terra és com en Jaume ha volgut enterrar la seva mare. I a sobre de la tomba, hi ha anat posant pedres blanques, i vermelles, i negres, i taronges, i marrons; i unes 246


quantes més de blanques i de negres, de taronges i vermelles, de verdes fins i tot. Deu, trenta, cinquanta, setanta, setanta-dues, setanta-tres, setanta-sis, noranta. I amb cada pedra, una oració; una lletania pagana inventada per l’estómac, reciclada prop del cor i sintetitzada en forma de llàgrima, enorme, immensa, gran com la mateixa muntanya, com les agulles de Montserrrat, com les fondalades espesses i agrestes del torrent de la Caseta del Vinyets, allà pel salt de les Aranyes, el petit escenari de la felicitat més immensa que va conèixer la dona que ara reposa sota una muntanya de pedres blanques i vermelles, i taronges, i marrons... Dues tombes als ulls d’en Jaume, dues morts en massa poc espai de temps. Dues absències igual de doloroses i al mateix temps radicalment diferents. En Joan es va morir de pena, la Lluna de felicitat. L’un ho havia perdut tot, l’altra havia trobat just allò que li calia per poder acomiadar-se amb una rialla als llavis. Dues morts inevitables, sense opcions a res més, sense dubtes. Dues perles fosques als ulls d’en Jaume.

Ja de nit, esgotat per tantes llàgrimes, en Jaume s’atura davant per davant del tossal. I s’acomiada. De lluny estant, a la postal només s’hi veu un petit turonet de color negre, una figura humana al seu costat, i una increïble aura vermellosa que tot ho envolta, que tot ho recobreix. Han calgut desenes d’anys, dues morts, quantitats ingents de patiment, de dolor, d’absències i d’incomprensions per tal que finalment l’ull dels Òbits trobés de nou algú en qui reposar. Per fi els dos cecs de les baumes, l’Antoni i en Pau, poden descansar tranquils.

La primera nevada de novembre, ja a les acaballes de mes, arreplega en Jaume dins de la bauma de la Lluna. No podia ser d’altra manera, fa més de dos mesos que gairebé no en surt. Després d’haver enterrat la seva mare es va tancar dins de l’estança, i de no ser perquè els escassos habitants dels Òbits que encara no han fugit al pla ni s’han mort d’una fredorada li han anat portant aliments, també ell s’hagués arrugat com una pansa. Ha dormit, ha menjat, ha plorat i ha pensat. Ha tornat a dormir, a menjar, a plorar i a pensar. A pensar en com és possible, en els motius, en els per quès, en què és just i què no ho és. I s’ha adonat, després de dos mesos llargs de dormir, menjar, plorar i pensar que de possible ho és tot; que de motius n’hi ha tants com el doble o el triple dels que la imaginació de cadascú gosi inventar; que de per quès n’hi ha els mateixos o més, encara; i que la justícia, referida a la vida i la mort, de justa mai ho ha estat i seria un error pretendre el contrari. Com més justa és per uns, més injusta és per d’altres. Tot això ha entès en dos mesos, llargs i durs per a qui viu sol tancat en una bauma, però insignificantment breus comparats amb el que triguen algunes persones a arribar al mateix lloc. Això i d’altres coses, com que l’ull dels Òbits pot intuir només les coses que li són properes, 247


importants, les que l’afecten directament i d’una manera decisiva. No serveix per saber si demà plourà a Ripoll o si es morirà el capellà de Tavèrnoles. Serveix per conèixer els desitjos del seu poble, de la seva gent, de la gent que s’estima la seva gent, i de les coses que els han de passar a la seva gent i a la gent que s’estima la seva gent. Serveix per escollir noms, per predir naixements, per anticipar morts. Serveix per preveure i per prevenir, mai per curar, mai per canviar. És un mirall, una lupa on veure les coses més grans, més clares, més transparents. És una llàgrima de vidre enganxada a totes cadascuna de les llàgrimes de la seva gent i de la gent que s’estima la seva gent. Una cadena de llàgrimes que comença i s’acaba en el mateix punt. Un cercle en forma d’ull. Quan entén això, en Jaume, també entén que ja mai més podrà tornar a marxar dels Òbits, que és en aquelles baumes on la seva vida té sentit, on el seu gresol hi crema fosc i recargolat malgrat les darreres paraules de la Lluna, on la gent que hi viu no el jutja, en tot cas no pel que té ni per com és sinó pel que fa i pel que dóna. No podrà tornar a marxar d’aquella petita estança del final de la bauma dels Òbits. No voldrà tornar a marxar de casa seva.

Quan a la tarda surt per la portella, ha deixat de nevar. Tota la serra de l’Obac està enfarinada, tots els roures, totes les alzines. A les obagues, les escasses fagedes -hereves d’uns temps pretèrits molt més freds- gaudeixen amb els cristalls de gel acumulats sobre les branques despullades. Als torrents, els boscos de ribera també s’han emblanquinat, tot i que menys intensament. Només el negre intens que tenyeix les plomes de les merles quan furetegen entre els arbustos trenca la monocromia. De dalt la bauma estat, amb la tomba de la Lluna a la seva dreta, en Jaume passeja els ulls pel llençol blanc. -Que n’és, de maca, la neu.

248

Microsoft Word - La Liturgia de les Espelmes  

Una gàbia, però que es va obrir l’hivern passat. Salut, es deia. Una visita curta llargament -Hola. –La Lluna feinejava pel corral, ocupada...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you