Issuu on Google+

L’ANY DELS CÀTARS Baixant de Peyrepertuse vaig entendre moltes coses. Abans, però, em va caldre fer el camí. Un camí que engegat al cor mateix de la terra pedregosa, a la pols de les valls que els modestos però orgullosos cims de les Corberes delimiten amb els seus capritxosos dibuixos. Vinyes i gira-sols, alguna olivera esparsa. Tot va començar quan giràrem cap a ponent i deixàrem que el blau del mar ens contemplés l’esquena. Ja no el veiérem més, l’oblidàrem sense neguit, el llençol d’aigua; el seu és un altre viatge. Ens convenia enfilar el camí de l’oest, deixar-nos gronxar pels pàmpols encara verds dels gotims de raïm, per les enormes flors grogues dels gira-sols que amb el seu passeig diari rastregen sencera la corba del cel. De primer va semblar que res canviava gaire. Ell conduïa el cotxe amb monotonia, mig escoltant la cançó del disc compacte, mig concentrat en la carretera i els seus pensaments. Jo feia una estona que havia desat el mapa, no hi havia dubte possible. Carcassona. Habitualment, ell condueix i jo guio. Ell, tot i que habitualment representa amb prou dignitat els arquetips més civilitzats del gènere masculí, s’atabala amb el garbuix de carreteres. Mai l’encerta. A mi conduir no m’agrada, de manera que la distribució dels papers resulta clara. Aquell dia, però, ni ell es podia perdre. Carcassona. Aprofitant el desvagament vaig somiar una mica. Unes quantes imatges difuses, un grapat de diapositives desordenades, i les preguntes de sempre. Quant temps faltava, quantes angoixes i quantes llàgrimes ens calia consumir? Deu, vint, mil? Mil llàgrimes, mil angoixes i mil instants de temps ens separaven encara de la felicitat? Quina cara tindria? Seria... seria ros, morè, i els ulls de color... Una mà em va tocar la cama, dibuixant una petita carícia. El somni es va esfumar sota la lleu pressió dels seus dits. Ni tan sols em va mirar, un petit acte reflex aprofitant el moviment del canvi de marxa. T’estimo, em va dir sense dir res. T’estimo, vaig respondre amb la boca tancada. Un joc de percepcions al qual cal haver-hi jugat molt per a comprendre’l. Fora ja de l’autopista, la carretera es va anar tornant estreta, silenciosa, aclaparada pel verd etern de les alzines i per l’espessa i caduca ombra de les fagedes. Una petita serp d’asfalt que ens va permetre copsar encara amb més força el contrast del groc intens dels gira-sols i el verd encara pàl.lid de les fulles palmejades dels camps de vinyes. En apropar-nos a la Muntanya Negra, els colors es varen anar tornant més foscos, i el silenci més espès. Nosaltres no som gaire partidaris de les converses massa extenses, sobretot jo. A ell li agrada més, de tant en tant es deixar gronxar per les paraules, hi juga. A mi em cansa. Jo sóc més partidària del Mira! Sobre d’aquell turó hi ha un rapinyaire. I tenir la pau suficient per adonar-me que l’he sabut trobar i que l’he reconegut, i saber també que a ell li ha agradat que jo l’hi fes fixar i que a mi m’ha agradat que a ell li hagi agradat que jo l’hagi vist i li hagi fet fixar. Vàrem arribar a Lastours a mig matí, amb una llum pansida i un pic de xafogor. Els Càtars, vet aquí un tros de casa seva. N’havia llegit alguna cosa en una revista, i n’havia sentit explicar la ruta a un parell d’amics nostres que hi feren cap anys enrere. Els Càtars; els Bons Homes, com ells mateixos s’anomenaven. Una branca del cristianisme que a l’edat mitja va tenir un parell de centenars d’anys d’expansió i una ràpida decadència a finals del segle XIII per designis no prou ben aclarits del Papa Inocenci III. Resumint, sembla que va ser el mateix de sempre, aquella vella cançoneta del seràs el que jo vulgui que siguis o no seràs res. I en no voler cedir, els feren desaparèixer. Ras i curt, vindria a ser això.


Lastours, de lluny, em va semblar l’esquena peluda d’un enorme drac adormit. Les punxes del seu gep vindrien a ser els 4 castells que coronen el turó; i els pèls eriçats, el grapat de xiprers esparsos que s’enlairen radicalment verticals aquí i allà dels contraforts de la Muntanya Negra. Per fer el cim, ens va caldre una bona suada. L’accés a la base de les torres es realitza tot serpentejant entre pedres i petits arbustos, traçant esses que fan més accessible el desnivell existent entre el poble medieval i el cim que li dóna nom. L’esforç no em va deixar gaire espai per a la conversa, però per contra m’activà aquelles quatre neurones que tinc poc o molt dedicades als raonaments primaris. El sol ens venia de cara (tot i que ja he dit abans que en feia poc, amagat rere un petit tel de núvols prims) i en passar per una petita cova -un arc natural de dimensions més que considerables- que hi ha a mitja pujada, em vaig aturar un moment. Ell, que anava darrera meu, em va avançar sense adonar-se’n, i va fer un trosset més de camí fins a la sortida de la cova. Llavors es va aturar, es girà, i em va demanar si em trobava bé. El contrallum li dibuixava un perfil magnífic, protector, amb tot de petits puntets de colors evaporant-se de la seva silueta. Estàs bé? Aquell va ser un instant feliç. Va durar poc, com poc em duraven totes les alegries feia ja massa temps. De fet, però, em va durar prou per acostar-me a ell, agafar-lo per la cintura i fer-li el petó més tendre que em vaig sentir capaç de dibuixar. Em va durar prou per recórrer el camí que ens va portar amb les mans llaçades a Quertinheux, Tour Regine, Surdespine i Cabaret. Les quatre fortaleses de Lastours amb la felicitat de dos mots senzills i un contrallum envejable. Em va agradar tant, que es girés i preguntés com em trobava; les pessigolles que em feu néixer al clatell encara de tant en tant les recordo! No li vaig dir res, i ell tampoc. De totes maneres, el petó que li vaig fer també el va fer volar cap a uns núvols molt propers a la felicitat. La cara se li eixamplà i em va estrènyer el cos amb força, amb aquell punt just de dolor que sap positivament que tant em complau. El vaig veure somriure, un gest no gens gratuït tenint en compte les escasses oportunitats en què el realitzava, llavors. Passejant per les mateixes pedres que aquells monjos dedicats en cos i ànima a la pobresa més absoluta, a les renúncies més bàsiques per estar a prop de déu, em vaig adonar que la diferència entre els seus somriures i els meus somriures, els seus plors i els meus plors, no era pas cap gran abisme. Ell i jo teníem -i òbviament tenim encara- maneres diferents d’exterioritzar els remolins que ens neixen dins l’estómac, però un remolí sempre és un remolí, i es miri de prop, de lluny, de dalt o de baix, no deixa mai de girar i girar i girar procurant empassar-se’t. Si no fos per la seva mà, jo ja m’hagués ofegat molts mesos enrere. Sé positivament que si no fos per la meva mà, ell també s’hi hauria ofegat si fa no fa als mateixos dies. El sentiment de comunitat, de la individualitat que en trobar-se davant d’una altra individualitat sap fer-ne una parella, es percep molt més nítid i transparent entre les runes de les parets disposades en forma d’arc circular que protegien en temps dels Albigesos els quatre castells de Lastours. Tornant cap a Carcassona, ens topàrem cara a cara amb el canal de Midi. Un cordó d’aigua que serpenteja paral.lel a la frontera franco-espanyola, als cims imponents dels Pirineus, un tros endins de França. Contemplar els vaixells llogats per grups de turistes anant amunt i avall del canal, deixant-se gronxar per lentíssim vaivé de les aigües verdoses, em va fer enfonsar en una mena de malenconia aquosa. La boca se’m va tancar, i el cor estrènyer. També dins meu hi havia canals d’aigua circulant entre el rerafons de l’estómac i l’ombra més amagada dels replecs del cervell. Uns canals per on hi nedaven peixos a voltes de colors, a voltes grisos i apagats. Alegries i tristeses s’alternaven els seus dominis en funció dels impulsos que la meva pell rebia. De tant en tant, l’aigua es desbordava, sortia de mare i no tenia aturador. Vaig vessar un parell de llàgrimes al mateix temps que un preciós vaixell antic -tot ell de fusta- creuava un estret pont del


canal. Ell, en veure-ho, em va tocar la cara amb l’anvers de la mà. Una carícia que aquell cop no va ser suficient per ajudar-me, però que vaig agrair igualment. De vegades, res pot aturar l’aigua. Dormírem en un Etap als afores de Carcassona, un d’aquells hotels tan típics del país veí. Dotzenes i més dotzenes d’allotjaments repartits pels afores de les ciutats més importants, sovint enclaustrats entremig de grans supermercats i algun que altre polígon industrial, tots iguals entre ells, amb preus similars, habitacions similars, fins i tot amb els quadres que pretenen personalitzar les habitacions gairebé idèntics entre si. Campanile, Etap, F1, Mercure... noms que et permeten trepitjar terra segura. Les sorpreses no hi tenen lloc, les decepcions tampoc. Al vespre, Carcassona ens va acollir amb el seu perfil de sempre, tan magnífic, tan prometedor, un pic desil.lusionant quan es creuen les muralles. Malgrat tot, la munió de gent que recorria els seus estrets carrers ens va fer sentir l’estrany escalf de ser una petita i minúscula partícula de color enmig d’un quadre enorme de Renoir. Un parell de cares, dos cossos insignificants que potser uns anys enrere, si les circumstàncies haguessin estat favorables, el magnífic pintor impressionista hagués immortalitzant, tal vegada mentre ens menjàvem una crêpe en un cafè del cor mateix de la ciutat. Em va anar bé la passejada; em va permetre relaxar-me, apropar-me més a ell, sentir-lo més meu, més a prop. I la crêpe era boníssima! L’endemà al matí enfilàrem cap al sud, amb la vista fixada en les Altes Corberes. Allà el paisatge es tornà agrest, malgrat que a les valls no varen desaparèixer del tot els rengles milimètrics dels ceps carregats de raïm. També al cap de poca estona vaig plegar el mapa de carreteres i el vaig entaforar al petit calaix de la part inferior de la porta del cotxe. Per estrany que sembli en carreteres tan secundàries, els panells informatius resultaven tan explícits que no calia res més per topar-se sense equívocs amb el destí escollit. En això, els francesos es mostren extraordinàriament eficaços. No ens va costar gens arribar fins al castell d’Arques. Situat als afores de la població, el monument està format per una gruixuda muralla que conté en el seu interior una petita capella i una extraordinàriament esvelta torrassa quadrangular, de prop de 25 metres d’altura, rodejada per quatre talaies ens les seves arestes. Vist des de l’aparcament on cal deixar el cotxe, el conjunt s’assembla molt a una mena de xampinyó crescut sobre el llom d’un turonet suau i verd. Els frondosos boscos que el rodegen li acaben de conferir el decorat perfecte. Un cop dins, tot és austeritat. Les parets nues, les finestres amples en el seu extrem interior i radicalment estretes en l’exterior -òbviament sense vidres que les protegeixin-, i unes escales recargolades sobre si mateixes, comprimides horitzontalment alhora que inacabables en la seva verticalitat... tot plegat una imatge aproximada de l’estil de vida que prop de mil anys enrere duien els monjos Càtars per les terres del Termenès, el Cabardès o el Fenouillès. La seva visita, aquesta vegada a peu pla i sense desnivells, em va retornar el somriure. La pau del lloc i la solitud pròpia de l’hora primera en que nosaltres hi férem cap va conduir-me a eixamplar els pulmons i em va convidar a ser un xic més feliç. Aquell immens embolcall de pedra sense gaire res més a dins em va recordar que la senzillesa, lluny de ser sinònim de pobresa, ho és de necessitats cobertes, de mirades serenes, de satisfacció per les petites coses. Les petites coses, els plaers dispersos, la rutina prefixada i els seus meravellosos trencaments... l’any dels Càtars escrit en lletres minúscules. Acostumats als grans viatges estivals, a les vacances exòtiques, aquell estiu va significar el retrobament obligatori amb la bellesa serena dels sentiments més pròxims. Silencis, llaçades de mans, tímids somriures, dolls de llàgrimes i estones de sexe farcides de romanticisme. Una darrera sorpresa, però. Dins de la planta més alta de la torre, penjats de cap per avall del sostre nervat tot ell de pedra, un grup d’una cinquantena de rat-penats gaudia del descans diürn a l’espera que el sol es tornés a pondre. Per a ell la sorpresa va ser negativa -no els


suporta, els rats-penats-, a mi em va acabar d’alegrar el matí. Els vaig fer un bon grapat de fotos. Un altre exemple, si voleu, d’allò dels remolins i la forma d’exterioritzar-los. Convençuts més que mai d’aquella lletania del no és més ric qui més té sinó qui menys necessita, vàrem enfilar el camí de Peyrepertuse. Les estretes carreteres varen esdevenir més solitàries encara, amb prop d’una hora sencera amb escassament un parell de cotxes trobats en sentit contrari. Muntanyes i més muntanyes, verd clar sobre verd fosc sobre verd gairebé negre. Massa verd i tot, per al meu gust. Abans d’acabar-nos el darrer tram de carretera, ens aturàrem a dinar en un petit i estrafolari restaurant als peus de la muntanya que fa de base del castell. Tres o quatre taules situades en un petit bosquet d’alzines, sota mateix dels arbres, i una minúscula nau d’obra vista que feia alhora de cuina, botiga de souvenirs i lavabo. El cant dels ocells per un cantó, la xerrameca en francès del cuiner i música de bolero en castellà formaren la banda sonora que ens va ajudar a empassar-nos unes senzilles croque-monsieur. La dansa de les fulles sobre el meu cap em va netejar la ment de qualsevol expectativa. Una hipnosi que em buidà del tot. Quan vàrem arribar a l’aparcament, sota mateix de les imponents muralles del castell que semblen voler fusionar-se del tot amb la roca del penyasegat, dins meu no hi havia res. Ell, estranyament, també callava. La pujada que cal fer per accedir a la porta de l’enorme recinte -una vintena de minuts llargs a bon pas- em va matar. Sense haver-hi gaire gent, la presència de turistes era força més elevada que no pas en els castells anteriors, fet que ens va sorprendre tenint en compte la nul.la presència de cotxes que nosaltres havíem trobat a la carretera. Sigui com sigui, un bon grapat de famílies amb nens d’edats diverses corrien endavant i endarrera per l’estret sender que menava al castell. Veure aquells infants, els seus somriures, les seves mirades alhora estranyes, alhora nítides i transparents, va ser excessiu per a mi. Les fulles de les alzines m’havien deixat sense filtres, sense barreres, i aquella pujada em va obligar a adonar-me que la seva felicitat -la dels nens i la dels pares- era justament la felicitat que a mi em mancava. I allò em va fer mal, molt mal; desprotegida com estava, la realitat de l’absència se’m feu excessivament evident. No vaig ser capaç de trobar-hi un context, de pensar en el futur, només sentia la punxada del present més viva que mai. No vaig poder més i les llàgrimes varen inundar la meva tristesa més fonda. Vaig plorar per cada passa, per cada pedra, per cada graó que pujava i per cada minut, segon que passava sense la possibilitat que els meus somnis s’acomplissin. No sé què feia ell, no vaig ser capaç de veure’l fins que vaig ser dalt. Em resultà impossible. Suposo que em consolava, que mirava d’ajudar-me, però va ser inútil. Ja li havia explicat altres vegades, quan la tristesa em surt tan de dins, de tan avall, ni ell ni ningú pot ajudar-me. Sé que això l’angoixa, que li agradaria fer-hi més, però no pot. Diu que ho comprèn, però em sembla que mai ho ha acabat d’entendre. Quan a ell li passa una mica el mateix -que de tant en tant també li passa- jo sí que puc ajudar-lo. L’acaricio, li dic paraules tendres a l’orella amb només un fil de beu, un fil ben prim prim prim. I s’assossega. Ell no ho pot fer, amb mi. No és que no en sàpiga, és que no hi ha solució. Només el temps. Vaig arribar a dalt exhausta. Peyrepertuse és extraordinari, un castell immens, enorme, una imponent proa de vaixell ancorada damunt mateix d’un penya-segat, amb tot d’edificis encara avui majestuosos, alguns més enrunats, d’altres molt sencers i amb evident història personal gravada a les seves pedres. El cansament que sentia em llastrava tant que no podia fer una passa més. Li vaig dir que necessitava estar sola, només una estona, per refer-me. Va protestar, segurament m’hagués sabut greu que no ho hagués fet, però tot i així em vaig mostrar inflexible. Mitja hora, si us plau! Va fer que sí amb el cap. Se’n va anar, em va deixar asseguda sobre les restes d’una paret enormement gruixuda que havia estat part de la muralla defensiva de la


torrassa de Saint-Louis. D’allí estant es veia tot el castell, l’allargassada esplanada que acabava en la proa del vaixell imaginari. Em va costar asserenar-me. No ho vaig aconseguir fins que la retina dels meus ulls va deixar de veure runes i turistes per passar a contemplar història i petites formigues desdibuixades. Ja no hi havia nens ni pares ni pedres escrostonades, hi havia gestes escrites a les muralles, alegries que el vent transportava d’orella a orella des de feia centenars d’anys, dolors al pit i a l’estómac, desigs de viure, de sobreviure, de no refusar unes idees per les quals s’havia lluitat tota una vida. Quan ell va tornar encara em sentia feble, però em vaig alçar i li vaig agafar molt fort la mà, mantenint un silenci que va saber respectar. De mica en mica, en iniciar el descens, la pols d’aquelles valls càtares se’m va començar a sedimentar dins del cervell. Una pols de terra pedregosa que em va fer tornar a la memòria tot allò que havia viscut, i sobretot sobretot tot allò que encara em quedava per viure. Una pols farcida de vinyes i de gira-sols, d’infància feliç al costat dels meus pares, d’adolescència rebel i de maduresa viscuda al seu costat, sempre al seu costat. Em va fer adonar de la importància dels projectes, de les creences, de la forma d’aconseguir-los i de la inutilitat de rebutjar-los. Aquell camí desfet em va recordar el nom de les mans que dia rera dia es mostraven disposades a ajudar-me, el so de les veus que m’estimaven, el color dels cabells de tots aquells per qui valia la pena viure. Mirades distretes, plaers petits, rebuig de la violència, senzillesa. I un futur pel qual no s’hi valia d’estalviar somnis. Baixant de Peyrepertuse vaig entendre moltes coses.


(Microsoft Word - L'any dels c\340tars