UN HIVERN LLARG, ESPÈS I DENS
El febrer del 93 no s’ha llevat encara. Som a dia 6, i ni un efímer raig de sol s’ha dignat a fer espurnejar la rosada. Una boira espessa, de les d’abans, de les que en temps dels avis acostumaven a tancar la plana durant setmanes senceres -o això expliquen- s’ha ensenyorit de Vic i rodalies i no sembla pas que es vulgui aixecar. Fa un fred de mil dimonis, tan de dia com de nit, i ja ni a la canalla sembla que els restin forces per sortir a jugar. Els pagesos de Castellar, desvagats, consumeixen les hores a les tavernes, a tot estirar esmolant les eines a la vora de la llar de foc, encesa i mantinguda per les seves dones; per a elles no hi ha hiverns ni estius, tot l’any fan feina. Per a ells, però, res a fer a principis de febrer. Res de res quan matinada rera matinada l’aire humit es torna sòlid, i milers de minúsculs cristalls de gel es dipositen sobre els camps, sobre els arbres, els teulats i les pallisses. Tot tapissat de blanc, igual que després d’una nevada. Fa tants dies que dura, que d’alguns arbres en pengen caramelles de mig pam, esplèndides estalactites de glaç que amenacen, amb el seu pes, de trencar les branques. Boira gebradora, en diuen. Res de res de res, el febrer del 93. Aquesta nit, com qui no vol la cosa, la Carme ha deixat caure el seu secret. Una volva glaçada de boira gebradora; una volva subtil, inofensiva a primer cop d’ull, de benaurança. Del matí estant que se la veia contenta, inusualment riallera. Des que ha tornat de mercat. Les mestresses de Can Patel li han donat la notícia, i ella se l’ha guardat a l’espera d’una ocasió favorable. L’ha trobada a mig sopar. Feia dies que la Carme començava a dubtar del que mossèn Enric li havia dit, la neguitejava veure que, si més no en aparença, res havia canviat en la relació entre el seu fill i en Jaume. Ella havia seguit els consells del mossèn, havia deixat d’atabalar en Joan amb la cançoneta del casori, però el temps passava i no semblava pas que res es mogués. Aquest matí, però, li ha canviat la cara. Al vespre no s’ha pogut aguantar més, i quan tota la família seia a taula, ho ha deixat anar. En Joan no ha dit res, s’ha limitat a aixecar els ulls del plat de sopa i a obrir-los fins al seu límit anatòmic. Ha estat un sol instant, i després, com si res hagués passat, els ha tornat a abaixar i, com de costum, ha acabat l’àpat en silenci, procurant no esberlar els renecs del pare ni les queixes de la mare. Cony de temps! Fins per Pasqua no s’eixugaran, els llençols. Ara, ja a la seva habitació, pel cap no li circula cap més paraula que les de la seva mare. L’Anna està embarassada. L’Anna Maimó, la dona de l’hereu Vinyals. Bé. I què? D’això no n’han parlat mai amb en Jaume, però en Joan sempre ha donat per descomptat que l’Anna bé es deu haver procurat algú que li faci passar les penes, algun amistançat que supleixi allò que el seu marit no li pot donar. I sent així, una relliscada la té tothom, encara com no ha passat abans. Un dia amb 207