Xativa Feria 2023

FIRA D’AGOST 2023

Edita: Ajuntament de Xàtiva

Regidoria de Cultura Festiva

Alcalde-President: Roger Cerdà

Regidora de Cultura Festiva: Maria Beltrán

Coordinador: Pablo Camarasa

Textos:

Òscar Àlvarez, Joano Amorós, Vicent Baydal, Alexandra Boluda, Óscar Calvé, Leticia Camarasa, Neus Castellano, Artemi Cerdà, Eugenio Escrivà Saneugenio, Estefania Ferrer del Río, Alba Fluixà, Mercedes González, Grup d’Investigació del Color en l’Arquitectura UPV (GICA), Puri Mascarell, Àngel Martínez Baldó, Josep Palomero, Nieves Maria Pelejero, Laura Quiralte, Sergio Rubio, Rafa Sendra, Santi Tormo, Enric Vila, VTIM Arquitectes

Fotos oficials Reina de la Fira i Cort d’Honor: Estudio Federico

Fotografies de la fira de Xàtiva als textos (quan no apareix indicada l’autoria): Estudio Federico

Agraïments:

Antoni Martínez Mollà, Vicent Orquín, Anna Boix, Manuel Boix, Luis Matèu, Rafa Gil Moncho, Vicent Molins, Sergi Pérez, Alfred Boluda, Lucía Perucho, Jordi Palomares, Ana Sanhipólito, Jesús Fèlix Soler, Sergio Rubio, Héctor Borràs, Cesc Roca, Santi Tormo

Coberta:

Cartell de la Fira d’Agost de Xàtiva de 2023, obra de Cesc Roca

Imprimeix: MIC Editorial

Dipòsit legal: V-2750-2023

ISBN: 978-84-88091-79-6

Tirada: 1000 exemplars

Cartells i programes de fira en els anys de la República (1931-1935)

Ejecutando bonitos pasodobles y terminando en el Real de la Feria:

certamen regional de bandes de música de l’any

castell de Xàtiva. Escenari de l’empresonament de personatges il·lustres: el duc de Calàbria i el

Vivim temps de canvi, s’obri una nova etapa en moltes institucions i des de la Generalitat mirem cap al futur amb il·lusió d’unir el nostre esforç al de totes les persones que diàriament treballen activament per aconseguir una societat més lliure, més acollidora i més pròspera. Els valencians som un poble emprenedor, creatiu i dialogant que fuig del conflicte i aposta pel tracte, per la convivència i l’acord. La nostra és una terra de mercats i de fires, de trobades multitudinàries, de festes i celebracions. L’estiu és una època propícia per a fer un parèntesi en les nostres faenes i disfrutar de bons moments en companyia dels nostres, i per a milers i milers de persones de les procedències més diverses, és el moment d’acudir a Xàtiva i viure en primera persona una de les nostres manifestacions tradicionals, comercials i festives més emblemàtiques, la Fira de Xàtiva.

La Fira d’Agost és un gran espai de convivència que agermana als xativins amb la gent de la Costera i a visitants dels pobles i ciutats de la Comunitat Valenciana i de molts altres llocs. La història i les tradicions que estan tan presents en estes jornades no ens poden fer oblidar el seu caràcter comercial que té com a epicentre l’Albereda o el seu caràcter cultural, social o lúdic que queda de manifest en un llarg i suggestiu programa d’actes.

Xàtiva es prepara per a obrir les portes de bat a bat a totes les persones que recorreran amunt i avall el trajecte que separa la plaça de bous de la plaça de la Bassa, esmorzaran a la manera de sempre i es firaran alguna cosa en qualsevol de les parades, de la mateixa manera que en els últims segles ho van fer, cada mes d’agost, valencians de totes les generacions.

Vull enviar-vos la meua felicitació més sincera per una nova edició d’un esdeveniment tradicional tan arrelat en la història i en el cor del poble valencià i desitjar-vos uns magnífics dies de Fira.

Carlos

Mazón President de la Generalitat

La Fira d’Agost de Xàtiva és incomparable. La fira més antiga de la Comunitat Valenciana arriba fidel a la seua cita amb les nostres veïnes i veïns, amb tota la puixança que li és possible, inundant l’Albereda com un riu desbordat de vida i alegria que revifa una tradició secular que ens identifica com a ciutat, que dolçament ens aclapara sota l’explosió de llums i sorolls que componen la banda sonora d’una festa d’antiga arrel com poques altres al País Valencià.

La immensa imbricació social i cultural de la Fira i la seua història de segles la converteixen en un autèntic tresor. Poques manifestacions de treball col·lectiu, de participació ciutadana i de projecció de ciutat hi ha similars a la Fira d’Agost.

La nostra Fira d’Agost és, per damunt de tot, diversitat. En tota l’extensió del terme. És un gran esdeveniment que comença a preparar-se amb mesos d’antelació i que comporta un treball i una planificació molt exigent per als treballadors municipals, els quals es deixen la pell preparant-la cada any. Aquesta és una realitat inqüestionable.

Organitzar un autèntic mostrari d’art, de teatre, de música, de cultura, de comerç i d’esport no és gens fàcil. Es dedica molt de temps i esforç. I per suposat, és una manifestació d’identitat col·lectiva com cap altra. Les xifres no admeten discussió. Més de cent actes en una setmana, amb la participació de més de cinquanta associacions, clubs i entitats xativines, i amb prop d’un quart de milió de visitants cada any.

La Fira d’enguany és la primera d’un nou cicle polític a l’Ajuntament. Al llarg d’aquests darrers anys hem actualitzat el model de Fira per a fer-la més gran, accessible, més moderna i segura. La sectorització dels espais expositius, així com la creació de nous espais escènics han suposat un clar avanç respecte a edicions anteriors, consolidant un model de Fira del segle XXI.

Ara és el moment d’avançar en altres aspectes no menys importants. La convivència veïnal en Fira i la sostenibilitat també ens preocupen i ocupen. La instal·lació d’un sistema de fil musical únic en tot el recinte firal busca reduir la contaminació acústica i les molèsties que l’excés de soroll ocasiona entre el veïnat. De la mateixa manera, són molt significatius també els avanços en matèria d’igualtat i inclusió. La instal·lació dels punts violeta per tal de protegir a la població contra les agressions sexistes i homòfobes, l’espai corresponsables, la campanya no és no o el dia sense soroll són fites destacades d’un concepte de Fira que realment vol ser per a totes i tots.

Perquè la nostra proposta es basa en la màxima de què totes les persones han de poder trobar el seu espai a la Fira d’Agost. Ens esforcem per fer una Fira on totes i cadascuna de les habitants de Xàtiva i, també, totes aquelles persones que ens honren amb la seua visita, tinguen un espai adequat a les seues preferències, amb diversitat, pluralitat i integració. Crec sincerament que estem en el bon camí.

Vos desitge a totes i tots una Fira d’Agost 2023 inoblidable.

Roger Cerdà i Boluda

Alcalde de Xàtiva

És per a mi una gran il·lusió poder escriure per primera vegada en les pàgines del llibre de la Fira d’Agost de Xàtiva. Ho faig amb la responsabilitat que això comporta i, sobretot, amb l’esperança que tant xativines i xativins com visitants puguen gaudir de les pàgines que a continuació reflecteixen la festa més important de la nostra ciutat.

La Fira d’Agost de Xàtiva és sinònim de tradició, cultura, festa, comerç, turisme i oci. És la fira més antiga de la Comunitat Valenciana i una de les més antigues d’Espanya, i per tant, és un motor important per a la ciutat en aquest mes d’agost. La gran afluència de visitants que es concentra a la ciutat al llarg de la setmana gran fa que Xàtiva es col·loque cada estiu com a un referent a nivell autonòmic i estatal.

Aquest 2023, la Fira d’Agost de Xàtiva comptarà amb més d’un centenar d’activitats per a tots els públics i de tots els àmbits. Una fira estructurada en diversos espais escènics amb una novetat molt important: un sistema de so ambiental que s’està implantant en les principals fires del territori espanyol.

A més, com cada any, la Fira de Xàtiva continua sent inclusiva. Els actes d’inauguració i clausura seran accessibles per a persones sordes; i de nou, el dia 18 d’agost se celebrarà la Fira sense so, commemorant el dia Firer d’Asperger-TEA. D’altra banda, continuarem també amb una fira lliure d’agressions sexistes amb l’espai Estima’m bé; i en els espais amb més afluència estarà el punt violeta. Tot això amb l’objectiu que la Fira siga per a tots i totes.

D’altra banda, també m’agradaria felicitar la reina de la Fira 2023, Reyes Camarasa Iborra que al costat de la seua Cort d’Honor i acompanyants esperen amb molta alegria i expectació aquesta setmana gran. Estic segura que gaudireu al màxim de cada moment.

La Fira de Xàtiva continua avançant i ho fa pensant en veïns, veïnes i visitants, a adaptarse als nous temps i a conservar les tradicions. Per això, aprofite aquestes pàgines per a convidar a tota la ciutadania, tant de Xàtiva com de poblacions veïnes, que vinguen a gaudir amb nosaltres de la Fira d’Agost de Xàtiva 2023.

María Beltrán

Regidora de Cultura Festiva

La Fira d’Agost a Xàtiva es celebra per privilegi reial de Jaume I des de l’any 1250, havent sigut declarada Festa d’Interès Turístic Nacional.

Compta amb multitud d’actes tradicionals i lúdics com els concursos de tir i arrossegament, la fira del bestiar, nombroses atraccions mecàniques, focs artificials, competicions esportives, concerts musicals de tot tipus: pop-rock, clàssics, tecno, heavy metal, etc; sessions de teatre d’adults i infantil, exposicions de pintura, fotografia i escultura, atractius gastronòmics i altres actes lúdics diversos. Dins de les competicions esportives destaquen la carrera de motos més antiga d’Espanya en circuit urbà i la carrera ciclista en ruta. En sis dies, a la via pública principal de Xàtiva i els seus voltants, es combinen atraccions de fira, amb parades comercials i de diverses activitats en un anar i vindre de la nombrosa gent que acudeix a aquesta cita puntualment per una tradició heretada des de ben antic, de pares a fills.

PROGRAMA DE LA FIRA D’AGOST 2023

DEL 29 DE JULIOL AL 6 D’AGOST

XLIV TORNEIG ORYSOL ITF M15 CIUTAT DE XÀTIVA

Organitza: Club de Camp Bixquert

Col·labora: Consell Esportiu Municipal Dia 6 d’agost a les 18h aproximadament, gran final.

DIUMENGE 30 DE JULIOL

9h PRESENTACIÓ DE LA 70a EDICIÓ DEL TROFEU DE VELOCITAT FIRA D’AGOST AMB ESMORZAR MOTER

Comptarem amb la presència de pilots de renom

Organitza: Associació Cultural Falla Sant Feliu

Col·labora: Club Moto Ruta Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva Albereda Jaume I

DILLUNS 31 DE JULIOL

20.30h PRESENTACIÓ OFICIAL REINA DE LA FIRA 2022, Reyes Camarasa Iborra i de la seua Cort d’Honor Pati de la Casa de Cultura

22.30h 51é FESTIVAL DE BANDES DE MÚSICA

A les 22h desfilada amb pasdobles des de davant l’Ajuntament fins al Gran Teatre

Sctat. Musical La Nova de Xàtiva

Sctat. Musical La Primitiva Setabense En acabar la desfilada, concert al Gran Teatre. Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura i Gran Teatre

DIMARTS 1 D’AGOST

Festivitat de Sant Feliu, patró de la ciutat

7.30h entrega de les canyes a l’Església

Col·legial Basílica de Santa Maria

8h MISSA A L’ERMITA DE SANT FELIU

En acabar, esmorzar popular pels voltants

Organitza: Església Col·legial Basílica de Santa Maria, La Seu

22h GRAN CONCERT DE SANT FELIU

A càrrec de:

La Colla de Dolçainers i Percussió La Socarrà de Xàtiva

Ensemble de Metalls

Soprano: Teresa Alberto

Organitza: Ajuntament de Xàtiva

Plaça de Calixt III, La Seu

DEL 4 AL 5 D’AGOST

I TORNEIG DE FUTBET FIRA D’AGOST DE XÀTIVA

Per equips femení i masculí, tots contra tots

4 d’agost de 19h fins a 4h

5 d’agost de 19h fins a 2h

Organitza: Falla Sant Jaume

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva, Consell Esportiu Municipal

Inscripcions i informació als telèfons:

627544720

722459664

603785712

DIVENDRES 4 D’AGOST

22.30h CONCERT A LA MARE DE DÉU DE LA SEU per la Societat Musical la Nova de Xàtiva

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura

Plaça de Calixt III, La Seu

24h DANSES A LA MARE DE DÉU DE LA SEU per l’Escola de Danses de Xàtiva amb la participació d’altres grups de danses i l’acompanyament musical de la Colla de Dolçainers i Percussió La Socarrà

Plaça de Calixt III, La Seu

En finalitzar la dansà, cant d’albades a l’altar major de la col·legiata

DISSABTE 5 D’AGOST

Festivitat de la Mare de Déu de la Seu, patrona de la ciutat

8h MISSA A LA MARE DE DÉU DE LA SEU

Església Col·legial Basílica de Santa Maria, La Seu

20h PROCESSÓ GENERAL DE LA MARE DE DÉU DE LA SEU

Església Col·legial Basílica de Santa Maria, La Seu

Carrers de volta de la ciutat

DIUMENGE 6 D’AGOST

9h XV MATINAL MOTERA

Organitza: Penya Motera la Ferro, Xàtiva

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva i Club Moto Ruta Xàtiva

Informació: 667560707

Estació d’Autobusos (C/ Ximén de Tovia, s/n)

DEL 7 AL 17 D’AGOST

20h XXXVII OPEN FRONTENNIS FIRA D’AGOST 2023

Dia 14, Semifinals de consolació

Dia 15, Semifinal quadre principal

Dia 16, Final de consolació

Dia 17, Final

Organitza: Club San Patricio

Col·labora: Consell Esportiu Municipal Pistes del Club San Patricio (Bixquert)

DEL 12 AL 13 D’AGOST

9.30h XXXIX TROFEU FIRA D’AGOST DE TIR OLÍMPIC

Organitza: Club de Tir Olímpic La Costera

Col·labora: Consell Esportiu Municipal Camp de Tir La Plana

DIUMENGE 13 D’AGOST

19 a 21h ENTRADA DE CAVALLS AL RECINTE DE LA FIRA DEL BESTIAR

DILLUNS 14 D’AGOST

Des del dilluns 14 i fins al dia 20 d’agost horari atraccions: d’11 a 14.30h i de, 18 a 2h

9h OBERTURA DEL RECINTE DE LA FIRA DEL BESTIAR

Fira de bestiar cavallí, asinal i mular Exposició de cavalls P.R.E. Inaugura Reyes Camarasa Iborra com a Reina de la Fira 2023 i la seua Cort d’Honor (El recinte tancarà portes a les 22.30h)

12h CONCURS SOCIAL DOMA CLÀSSICA

Organitza: Centro Hípico La Font del Saladrar

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regi-

doria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Tamarit.

Patrocina: Restaurante Moncho “Mascletà pels drets de les dones i contra la violència de gènere”

Jardí de la Pau

18 a 22h DONA’T A CONÉIXER (Espai de promoció) TURISME LA COSTERA

Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal Activitats informatives i promocionals turístiques de la comarca.

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

19h EXHIBICIÓ DE DIFERENTS TIPUS DE DOMA EN PISTA COBERTA

Organitza: Centre Hípic La Font del Saladrar

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

20h CERCAVILA I ACTUACIÓ DE LA MUIXERANGA DE XÀTIVA LA SOCARRÀ

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Reial de la Fira

22:30h ACTE INAUGURAL DE LA FIRA D’AGOST DE XÀTIVA 2022

Nomenament oficial de Reyes Camarasa Iborra com a Reina de la Fira i de la seua

Cort d’Honor

Acte institucional accessible per a persones sordes (ILSE)

Tot seguit:

Espectacle de gala lírica “ZARZUELA & GRANDES EMOCIONES”

Amb la soprano Ainhoa Arteta i la mezzosoprano Nancy Fabiola Herrera

Músics: Orquestra de cambra Solistes de València

Patrocina: Coca-Cola

Producció: Ajuntament de Xàtiva

Col·labora: Ulsan Motor Concessionari

KIA Xàtiva i Jardí Bioverd, SL Entrada gratuïta

Obertura portes, una hora abans Camp Futbol La Murta

En acabar:

Castell de Focs Artificials

Dispara: Pirotècnia Aitana

Patrocina: Hinojosa Packaging Xàtiva Voltants del Camp de Futbol La Murta

24h AL RAS FESTIVAL (Espai Jove)

NIT DJ amb:

DJ Ernest

DJ Kike Samit

DJ Pablo G

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Joventut. Col·labora: Associació de DJ Xàtiva

Patrocina: Coca-Cola

Instal·lació: Punt Violeta i UPCCA

Auditori Jardí de La Pau

Obertura de portes a les 23.30h i tancament de l’espai a les 3h

2h NIT DE CANT D’ALBADES

Amb cantadors de Xàtiva i les rodalies

i la Colla de Dolçainers i Percussió La Socarrà

Jacint Hernàndez, Trini Carballo, Llorenç López “El Punxa”, Fernando Ferrer, El Ratllat de Puçol, Pili Cuenca i Manu

Chàfer “El Gallo”.

Col·labora: A. C. Festes Carrer del Puig

Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Plaça de Sant Pere i voltants

DIMARTS 15 D’AGOST

Primer dia de la Fira del Bestiar

9h OBERTURA DEL RECINTE DE LA FIRA DEL BESTIAR

Fira de bestiar cavallí, asinal i mular Exposició de cavalls P.R.E.

(El recinte tancara portes a les 22.30h)

10 a 14h XLVI CONCURS DE TIR I ARROSSEGAMENT

Proves d’una, dues i tres haques en diferents categories

Puntuable per a la Lliga de la Federació Valenciana de Tir i Arrossegament

Organitza: Penya Tir i Arrossegament de Xàtiva

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

10h PARTIDA SIMULTÀNIA D’ESCACS A 25 TAULERS

Amb la participació d’una gran mestra de l’escacs.

Organitza: Club d’Escacs La Primitiva Setabense, de Xàtiva

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria d’Esports

Reial de la Fira

10h 70a EDICIÓ DEL TROFEU DE VELOCITAT FIRA D’AGOST

80 cc GP i sèries, clàssiques B i C i supermotard

Organitza: Club Moto Ruta Xàtiva Col·laboren: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva i Consell Esportiu Municipal

Instal·lació Punt Violeta

Circuit urbà, amb eixida i arribada a l’Av

República Argentina

Accessos pels carrers Carlos Sarthou, República Argentina, Pintor Guiteras i Baixada de l’Estació

Venda d’entrades al mateix recinte

11 a 14h DÓNA’T A CONÉIXER (espai de promoció)

AXATEA

Jornades informatives de serveis i activitat que ofereix l’associació de pares i mares de persones amb TEA

Davant de l’Oficina d’Informació de la Fira d’Agost

ESPAI ESTIMA’M BÉ - ESPAI NO ÉS NO

11 a 14h i de 19 a 22h

ESTIMA’M BÉ (dirigit a gent jove per a fomentar les relacions sanes de parella)

Fotoreclam (photocall) Estima’m bé NO ÉS NO. Per una fira lliure d’agres-

sions sexistes

Fotoreclam (photocall) No és no

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Albereda Jaume I - Av de Selgas

11 h a 13.30h ESPAI D’ANIMACIÓ INFANTIL CORRESPONSABLES (de 3 a 11 anys)

Taller «Reutilitza» instruments amb materials reciclats

Taller «Master-chef» menjar saludable és divertit

Gimcana amb jocs d’aigua

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

12h EXHIBICIÓ DE DIFERENTS TIPUS DE DOMA EN PISTA COBERTA

Organitza: Centre Hípice La Font del Saladrar

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

12h INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ DE PINTURA

PREMI NACIONAL DE PINTURA JUAN FRANCÉS FIRA D’AGOST 2023

Obres seleccionades. Fins al 15 de setembre

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Cultura. Casa de Cultura, Sala de les Columnes

12.15h INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ DE FOTOGRAFIA

68é SALÓ LOCAL DE FOTOGRAFIA

Blanc i negre, color i Fira

Organitza: AFSA. Fins al 15 de setembre. Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Cultura

Casa de Cultura, Pati Cobert

12:30h MOSTRA DE PINTORS I ESCULTORS DE XÀTIVA

Fins al 4 de setembre

Col·labora: Assoc. Pintors al aire lliure, Assoc. Pintors Josep de Ribera, Assoc. Esculturae

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Cultura

Casa de Cultura, Sala d’Exposicions 1ª planta

13h ANIMACIÓ MUSICAL AL REIAL amb la Colla de Dolçaines i Percussió La Socarrà

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Albereda Jaume I, Reial de la Fira, Av de Selgas

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Tamarit

Patrocina: Mafercon, materiales de construcción i Hidronatur by Pasvina

Jardí de la Pau

17 a 20h XLVI CONCURS DE TIR I ARROSSEGAMENT

Proves d’una, dues i tres haques en diferents categories

Puntuable per a la Lliga de la Federació

Valenciana de Tir i Arrossegament

Organitza: Penya Tir i Arrossegament de Xàtiva

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

19 a 24h ESPAI D’ANIMACIÓ JUVENIL

CORRESPONSABLES (de 12 a 16 anys) De 19 a 21h

Taller d’introducció al DJ de sessió

A càrrec de Lady Funk De 22 a 24h

SESSIÓ DJ

A càrrec de Lady Funk

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

19h EXHIBICIÓ EQÜESTRE

Alumnes del Centre Hípic La Font del Saladrar

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva i Centro Hípico La Font del Saladrar

Col·labora: Federació Hípica de la Comunitat Valenciana

Acte institucional accessible per a persones sordes (ILSE)

Recinte Fira del Bestiar

19.30h TEATRE INFANTIL I FAMILIAR «MAXIMO OPTIMO»

Cia: Maximo Optimo

Idioma: castellà

Gènere: teatre-circ

Públic: familiar i juvenil

Patrocina: Congelados Ángela i Coca-Cola

Col·legi Martínez Bellver

20h EXHIBICIÓ DE FITKID I CUBBÀ

Classe d’exhibició (Masterclass)

Organitza: Acrodance Xàtiva

A càrrec de Vicen i Sonia Solves Reial de la Fira

22h CONCERT MACROORQUESTRA ‘‘MÓNACO PARTY’’

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Entrada gratuïta fins a completar l’aforament

Instal·lació Punt Violeta i UPCCA

Patrocina: Coca-Cola

Obertura portes 1 hora i mitja abans de començar

Camp de Futbol La Murta

23h NIT DE CONCERT PER AL RECORD “HOMENATGE A ANTONIO MOLINA I NINO BRAVO

Artistes: Reyes Molina i Azabache IV

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Benestar

Social

Jardí El Palasiet

23h XXVI FESTIVAL DE LA CANÇÓ

Presentació del disc

“LA MAR DE VIDES”

Nominat com a millor disc de folk

A càrrec de MUSICANTS

Producció: Neu al Carrer

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regi-

doria de Cultura Festiva

Col·labora: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports: la xarxa.val; Sempre teua. La teua llengua

Patrocina: Inelcom, Hotel Montsant i Coca-Cola

Plaça de Calixt III, La Seu

24h AL RAS FESTIVAL (Espai Jove)

NITS DE DJ’S

DJ Jesús Ciges

DJ Fran Cabrerizo

DJ Bruno Mateu

DJ Carlos Llácer

DJ Mireia Herrero

DJ Carlos Vidal

DJ César Herrero

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Joventut

Col·labora: Associació de DJ Xàtiva

Patrocina: Coca-Cola

Instal·lació Punt Violeta i UPCCA

Auditori Jardí de La Pau

OBERTURA de portes a les 23.30 h i tancament de l’espai a les 3 h

DIMECRES 16 D’AGOST

Segon dia de la Fira del Bestiar

9h OBERTURA DEL RECINTE DE LA FIRA DEL BESTIAR

Fira de bestiar cavallí, asinal i mular

Exposició de cavalls P.R.E.

(El recinte tancarà portes a les 22.30h)

9.30h XLI CONCURS OBERT DE DIBUIX I PINTURA INFANTIL I JUVENIL A L’AIRE LLIURE

Organitza: Associació d’Ames de Casa Tyrius, Xàtiva

Patrocina: Coca-Cola

Col·laboren: Aspromivise i Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Patrocinen: Adexa i COR V5-Consorci

Gestió de Residus Jardí del Bes

10 h a 14h XLVI CONCURS DE TIR I ARROSSEGAMENT

Proves d’una, dues i tres haques, en diferents categories

Puntuable per a la Lliga de la Federació Valenciana de Tir i Arrossegament

Organitza: Penya Tir i Arrossegament de Xàtiva

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

10.30 a 13.30h DÓNA’T A CONÉIXER (espai de promoció)

JOC, Infojove i Consell de la Joventut a la Fira: Informació per a les persones joves

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Joventut

Davant de l’Oficina d’Informació de la Fira d’Agost

11 a 14h EXHIBICIÓ DE KICK-BOXING

A càrrec del centre esportiu

THE MECHANIC TEAM

Exhibició monitorada per Dani Moscardó Albereda de Jaume I, Avinguda de Selgas

ESPAI ESTIMA’M BÉ -ESPAI NO ÉS NO 11 a 14h i de 19 a 22h

ESTIMA’M BÉ (dirigit a gent jove per a fomentar les relacions sanes de parella)

Fotoreclam (photocall) Estima’m bé NO ÉS NO. Per una fira lliure d’agressions

sexistes

Fotoreclam (photocall) No és No

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Albereda Jaume I, Av de Selgas

11 a 13h ESPAI D’ANIMACIÓ INFANTIL

CORRESPONSABLES (de 3 a 11 anys)

Taller «Experiments»

De 12 a 13h

Contacontes: «La roba estesa»

A càrrec d’Eva Andújar

Gimcana amb jocs d’aigua

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

12h EXHIBICIÓ DE DIVERSOS TIPUS DE DOMA EN PISTA COBERTA

Organitza: Centre Hípic La Font del

Saladrar

Recinte Fira del Bestiar

13h ANIMACIÓ MUSICAL AL REIAL amb el Grup de Batucada Rytmus

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Albereda Jaume I, Reial de la Fira, Av Selgas.

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Hermanos Caballer

Patrocinen: McDonald’s i Limpiezas

Tudela

Jardí de la Pau

17 a 20h XLVI CONCURS DE TIR I

ARROSSEGAMENT

Proves d’una, dues i tres haques

Puntuable per a la Lliga de la Federació

Valenciana de Tir i Arrossegament

Organitza: Penya Tir i Arrossegament de Xàtiva

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

19 a 24h ESPAI D’ANIMACIÓ JUVENIL

CORRESPONSABLES (de 12 a 16 anys)

De 19 a 20.30h

Taller de Ritme i Percussió

A càrrec de Rytmus

De 19 a 22h

Fotomatón ESTIMA’M BÉ 360º

21 a 24h

Karaoke Cantem BÉ

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta de José Espejo

19h EXHIBICIÓ DE DIVERSOS TIPUS DE DOMA EN PISTA COBERTA

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Centre Hípic La Font del Saladrar

Recinte Fira del Bestiar

19.30h TEATRE INFANTIL I FAMILIAR «VOLANDO VENGO»

Cia: Kanbahiota Troup

Idioma: gestual

Gènere: teatre, circ

Públic: Tots els públics

Accessible per a persones sordes (ILSE)

Patrocina: Coca-Cola

Col·labora: Congelados Ángela Col·legi Martínez Bellver

21h FESTA-SOPAR DE JUBILATS I PENSIONISTES

Amb la actuació de:

EMILIO SOLO-HOMENATGE A BRUNO LOMAS

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Benestar Social

Entrada gratuïta amb invitació

Acte accessible per a persones sordes (ILSE).

Patrocina: Coca-Cola

Col·labora: Óptica Central, Tiaki Viajes i Gaes Xàtiva

Camp de Futbol La Murta

22h UNA FIRA DE CINE

Projecció de la pel·lícula «PADRE NO HAY MÁS QUE UNO 3»

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva Col·labora: Associació de Veïns del Barri Nord-Oest

Pista Poliesportiva Av Ausiàs March, al Barri Nord-Oest

23h TEATRE A LA PLAÇA DE LA SEU «WATERLOO»

Cia: Albena Teatre

Amb: Carles Alberola

Idioma: valencià

Qualificació: Teatre per a adults

Gènere: Comèdia

Col·labora: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports; la xarxa.val; Sempre teua. La teua llengua Patrocina: Inelcom, Hotel Montsant i Coca-Cola

Plaça de Calixt III, La Seu

23h NIT D’ORQUESTRA

Actuació de: CARA B

Grup de versions pop rock dels anys 80 Patrocina: Coca-Cola

Jardí El Palasiet

24h AL RAS FESTIVAL (Espai Jove)

Nit de grups, amb: TITO PONTET

PEDRÀ (Tributo a Extremoduro)

Instal·lació Punt Violeta i UPCC

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Joventut

Auditori Jardí de La Pau

Obertura de portes a les 22h i tancament de l’espai a les 3h

DIJOUS 17 D’AGOST

Tercer i últim dia de la Fira del Bestiar

9h OBERTURA DEL RECINTE DE LA FIRA DEL BESTIAR

Fira de bestiar cavallí, asinal i mular

Exposició de cavalls P.R.E. (El recinte tancara portes a les 22.30h)

9 a 11h SESSIÓ DE CROSS-TRAINING

A càrrec del centre:

MAPACHE TRAINING CLUB

Preparadors (coaches): Jonathan Martínez, Marta Such i Adrià Borreguero

Participació oberta, interessats contactar amb el telèfon 622580737, fins al dia 10 d’agost

Albereda de Jaume I

10 a 14h XLVI CONCURS DE TIR I ARROSSEGAMENT

Proves d’una, dues i tres haques, a les diferents categories

Puntuable per a la Lliga de la Federació Valenciana de Tir i Arrossegament

Organitza: Penya Tir i Arrossegament de Xàtiva

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Recinte Fira del Bestiar

10.15h XXXIV TROFEU DE CICLISME

FIRA D’AGOST

Categories: Élite i Sub-23. Prova Nacional. Copa d’Espanya

Organitza: Club Ciclista Bicicletes Sanchis i Ajuntament de Xàtiva

Col·labora: Consell Esportiu Municipal Eixida i meta al c/Baixada de l’Estació

ESPAI DONA’T A CONÉIXER (espai de promoció)

10 a 14h i de 18 a 22h TURISME LA COSTERA

Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal

Activitats informatives i promocionals de la comarca

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

11 a 13.30h ESPAI D’ANIMACIÓ INFANTIL CORRESPONSABLES (de 3 a 11 anys)

D’11 a 12h

Tallers «Jocs tradicionals»

De 12 a 13h

Activitat «Música en família»

A càrrec de Rytmus

Gimcana amb jocs d’aigua

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

ESPAI ESTIMA’M BÉ - ESPAI NO ÉS NO 11 a 14h i de 19 a 22h

ESTIMA’M BÉ (dirigit a gent jove per a fomentar les relacions sanes de parella)

Fotoreclam (photocall) Estima’m bé NO ÉS NO. Per una fira lliure d’agressions sexistes

Fotoreclam (photocall) No és no

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Albereda de Jaume I, Avda. de Selgas 11.30h DESFILADA EQÜESTRE PER LA CIUTAT

(Eixida des del recinte de la Fira del Bestiar)

A les 12h, ESPECTACLE EQÜESTRE AL REIAL DE LA FIRA

Organitza: Centre Hípic La Font del Saladrar Acte institucional accessible per a persones sordes (ILSE)

Eixida des de la Fira del Bestiar fins al Reial de la Fira

13h LLIURAMENT PREMIS DEL XLI CONCURS DE DIBUIX I PINTURA INFANTIL I JUVENIL A L’AIRE LLIURE I INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ

Exposició d’obres guanyadores, fins el 31 d’agost

Col·laboren: Aspromivise, Associació d’Ames de Casa Tyrius

Patrocinen: Adexa i COR V5-Consorci per a la Gestió de Residus

Casa de Cultura, Saló d’Actes 1ª planta

13h ANIMACIÓ MUSICAL AL REIAL amb el Grup de Batucada Rytmus

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Albereda Jaume I, Reial de la Fira, Av Selgas

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Nadal Martí

Patrocina: Family Cash

Jardí de la Pau

19 h a 24h ESPAI D’ANIMACIÓ JUVENIL

CORRESPONSABLES (de 12 a 16 anys)

De 19 a 21h

Taller de dansa urbana «coreografia i freestyle»

Amb Bea Abad

De 19 a 22h

Fotomatón ESTIMA’M BÉ 360º

A les 22h

Espectacle de Ball i Música urbana

A càrrec de: Adrián Black, Miram Forte i Bea Abad

A les 22.30h

Tómbola ESTIMA’M BÉ

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

19.30h TEATRE INFANTIL I FAMILIAR «TARTANA»

Cia: Trocos Lucos

Idioma: gestual

Genere: circ contemporani, humor i un alt nivell tècnic en bàscula coreana

Patrocina: Congelados Ángela i Coca-Cola

Espectacle accessible per a persones sordes (ILSE)

Col·legi Martínez Bellver

22h UNA FIRA DE CINE

Projecció de la pel·lícula «A TODO TREN: DESTINO ASTURIAS 1»

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Col·labora: Associació de Veïns del Barri Nord-Oest

Pista Poliesportiva Av Ausiàs March al Barri Nord-Oest

22.30h TANCAMENT DEL RECINTE DE LA FIRA DEL BESTIAR

23h NIT DE SAINETS

Actuació dels grups de teatre valencià: «JOC D’AMOR»

Falla Sant Jordi

«ÀNIMA INFIDEL»

Falla Ferroviària

«UN DIA EN LA CONSULTA»

Falla Selgas

Organitza: Ajuntament de Xàtiva

Patrocina: Coca-Cola

Col·labora: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports; xarxa.val; Sempre teua. La teua llengua. Jardí El Palasiet

23h CONCERT HOMENATGE A NINO BRAVO. SERAFÍN ZUBIRI & LA BIG BAND, DAVID PASTOR

Producció: Ajuntament de Xàtiva

Patrocina: Coca-Cola

Entrada gratuïta

Obetura portes 1 hora i mitja abans de començar Camp de Futbol La Murta

23h TEATRE A LA PLAÇA DE LA SEU “ELS VILLALONGA”

Cia: L’Horta Teatre

Elenc: Lucía Poveda, Bruno Tamarit i

Alfred Picó

Idioma: valencià

Gènere: comèdia

Qualificació: teatre per a adults

Col·labora: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports; la xarxa.val; Sempre teua. La teua llengua

Patrocina: Inelcom, Hotel Montsant i

Coca-Cola

Plaça de Calixt III, La Seu

23h AL RAS FESTIVAL (Espai Jove)

Nit de show-animació-DJ’S SPACE ELEPHANTS

Màgics, únics, divertits, bojos

Instal·lació Punt Violeta i UPCCA

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Joventut

Auditori Jardí de La Pau

Obertura de portes a les 22.30 h i tancament de l’espai a les 3h

DIVENDRES 18 D’AGOST

Una fira inclusiva, una fira sense soroll.

Dia Firer Asperger-TEA

Des de les 10 fins a les 13.30h i de les 18 fins a 20h, una fira sense soroll

10h INAUGURACIÓ JORNADA UNA FIRA SENSE SOROLL

Amb la presència de: Roger Cerdà, Alcalde de Xàtiva

Maria Beltrán, Regidora de Cultura Festiva

Reyes Camarasa Iborra, Reina de la Fira d’Agost

Isabel Aguado, Presidenta d’AXATEA

Pedro Tortosa, representant de les atraccions de la Fira d’Agost Oficina d’Informació de la Fira d’Agost

11 a 13.30h ESPAI D’ANIMACIÓ INFANTIL CORRESPONSABLES (de 3 a 11 anys)

D’11 a 12h

Taller «Cuida la teua planta i fem argila» De 12 a 13 h

Titelles «DETECTIUS MEDI AMBIENT»

A càrrec d’Emilio Pérez

(dia sense soroll, activitat adaptada)

Gimcana amb jocs d’aigua

13 a 14h Masterchef Saludable

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

ESPAI ESTIMA’M BÉ - ESPAI NO ÉS NO 11 a 14h i de 19 a 22h

ESTIMA’M BÉ (dirigit a gent jove per a fomentar les relacions sanes de parella)

Fotoreclam (photocall) Estima’m bé NO ÉS NO. Per una fira lliure d’agressions sexistes

Fotoreclam (photocall) No és no

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Albereda de Jaume I - Avda. de Selgas

11h ACTIVITATS I TALLERS INFANTILS

Organitza: AXATEA

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Albereda Jaume I

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Mediterráneo

Patrocinen: Mesón Brasil, Clínica Dental Avanzada Carralero, Mancomunitat de Municipis La Costera-La Canal

Jardí de la Pau

19 a 24h ESPAI D’ANIMACIÓ JUVENIL

CORRESPONSABLES (de 12 a 16 anys)

De 19 a 21h

Taller RAP (taller d’escriptura rap i freestyle)

A càrrec de: Nacidos de la Tierra i Malparlat

De 19 a 22h

Fotoràpid ESTIMA’M BÉ 360º

De 22 a 24h

Concert-Exhibició de Rap «Rap en valencià»

A càrrec de: Nacidos de la Tierra i Malparlat

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta de José Espejo

18.30h XXII CONCURS INTERNACIONAL DE BEVEDORS D’ORXATA AMB FARTONS

Organitza: Xococap SL

Patrocina: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Inscripcions a partir del dia 1 d’agost a Xococap (Av. Jaume I)

Reial de la Fira

19.30h TEATRE INFANTIL I FAMILIAR «MONSTRES»

Cia: Xarop Teatre

Idioma: valencià

Gènere: titelles

Patrocina: Congelados Ángela i Coca-Cola

Col·labora: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports; la xarxa.val; Sempre teua. La teua llengua

Col·legi Martínez Bellver

20:30 h MASTER CLASS ZUMBA

Organitza: Avanza Fitness

A càrrec de: Yan Espinosa

Reial de la Fira

21h CONCERT NIT JOVE

ISEO&DODOSOUND. AUXILI. CACTUS. COLOMET

Producció: Ajuntament de Xàtiva i Pro21 Instal·lació punt Violeta i UPCCA

Patrocina: Coca-Cola

Entrada: preu general 8€, en notikumi. com o en firaxativa.com, i en taquilla del

Camp de Futbol La Murta el mateix dia del concert

Obertura de portes una hora abans

Camp de Futbol La Murta

(venda d’entrades a partir del dia 20 a les 14h)

23h CONCERT D’ESTIU «CANCIONES CON CORAZÓN»

Amb l’artista local María José Patiño

Col·laboren: Ángel Patiño i Javi Patiño

Participen: Ángel Patiño JR i Javi Galán

Patiño

Acompanyats per una formació de músics locals

Patrocina: Coca-Cola

Producció: Regidoria de Cultura Festiva

Jardí El Palasiet

23h TEATRE A LA PLAÇA DE LA SEU «EMPODERADAS, SI NO SUFRO NO ESTOY TRANQUILA»

Cia: Estoyrara

Amb: Ángela Conde i Paloma Giménez

Idioma: castellà

Gènere: comèdia

Qualificació: per a tots els públics

Patrocina: Inelcom, Hotel Montsant i Coca-Cola

Plaça de Calixt III, La Seu

24h AL RAS FESTIVAL (Espai Jove)

2 Concerts de banda BLACKOUT

SIN COMPLEJOS

Versions en espanyol de clàssics del rock dels anys 80s, 90s i 2000 Instal·lació Punt Violeta i UPCCA

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Joventut

Auditori Jardí de La Pau

OBERTURA de portes a les 23.30h i tancament de l’espai a les 3h

DISSABTE 19 D’AGOST

9.30h XII TORNEIG DE TENNIS TAULA FIRA D’AGOST

Inscripcions des de les 9.30h

Inici de la competició a les 10h

Organitza: Tennis Taula Xàtiva Club i Consell Esportiu Municipal

Reial de la Fira

10h TORNEIG AUTONÒMIC D’ESCACS PER EQUIPS

Categories infantil i sénior

Format tots contra tots

En finalitzar, lliurament de premis i trofeus

Organitza: Club d’Escacs La Primitiva

Setabense, de Xàtiva

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria d’Esports

Centre Social de Majors (c/Abú Masaifa, 9B)

10.30h CELEBRACIÓ DIA MUNDIAL DE LA FOTOGRAFIA

Diverses activitats fotogràfiques per commemorar l’efemèride.

Organitza: AFSA, Agrupació Fotogràfica

Setabense d’Aficionats

Albereda Jaume I

11 a 13.30h ESPAI D’ANIMACIÓ INFANTIL

CORRESPONSABLES (de 3 a 11 anys)

D’11 a 12h

Taller: pintacares i màscares

De 12 a 13h

Contacontes «RATOLINADES»

A càrrec d’Eva Andújar

Gimcana amb jocs d’aigua

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

ESPAI ESTIMA’M BÉ - ESPAI NO ÉS NO 11 a 14h i de 19 a 22h

ESTIMA’M BÉ (dirigit a gent jove per a fomentar les relacions sanes de parella)

Fotoreclam (photocall) Estima’m bé NO ÉS NO. Per una fira lliure d’agressions sexistes

Fotoreclam (photocall) No és No

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Albereda de Jaume I. Avda. de Selgas

ESPAI DÓNA’T A CONÉIXER (espai de promoció 11 a 14h ASSEMBLEA LOCAL DE LA CREU ROJA DE XÀTIVA

Activitats de sensibilització i voluntariat amb informació de les activitats de l’associació Creu Roja i preses biomètriques

13h ANIMACIÓ MUSICAL AL REIAL amb el Grup de Batucada Rytmus

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Albereda Jaume I, Reial de la Fira, Av Selgas

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Tamarit

Patrocina: Clínica Dental Fayos, Adexa, Carbónicas Setabense, Air Conect, Powerful, Construcciones y Contratas

Jardí de la Pau

19 a 24h ESPAI D’ANIMACIÓ JUVENIL

CORRESPONSABLES (de 12 a 16 anys) De 19 a 20.30h

Taller Dansa Urbana

A càrrec de Rytmus

De 19 a 22h

Fotoràpid ESTIMA’M BÉ 360º

De 22 a 24h

Festa-espectacle

«TIC TOC PARTY»

A càrrec d’Eventime Producciones

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta de José Espejo

19.30h TEATRE INFANTIL I FAMILIAR «BABO ROYAL»

Cia: Ganso&Cia

Idioma: Gestual

Gènere: teatre clown

Patrocina: Congelados Ángela i Coca-Cola

Espectacle accessible per a persones sordes (ILSE)

Col·legi Martínez Bellver

23h GRAN CONCERT: FANGORIA EN CONCIERTO

Organitza: Ajuntament de Xàtiva

Producció: Ajuntament de Xàtiva i

BeMusic

Entrades: 20€

Venda a través de www.firaxativa.com o www.atenea360.com, i en taquilla el mateix dia del concert

Instal·lació Punt Violeta i UPCCA

Patrocina: Coca-Cola

Obertura de portes 1 hora abans de començar

Camp de Futbol La Murta (venda d’entrades a partir del 27 de juny a les 10h)

23h NIT DE SAINETS

Actuació dels grups de teatre valencià: «JO SÉ GUARDAR UN SECRET»

Falla Plaça Espanyoleto «EL ‘MARGARITO’ ESTÀ MOLT MALALTET»

Falla Sant Feliu

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva

Col·labora: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports; la xarxa.val; Sempre teua. La teua llengua

Jardí El Palasiet

23h TEATRE A LA PLAÇA DE LA SEU

«BABY BOOM. El musical del destape»

Cia.: Egos Teatre i Els Marquesets

Amb: Alexandra González, Toni Sanz, Mònica Vives, José García, Anna Alborch i Rubén Montañá

Idioma: valencià i castellà

Gènere: comèdia musical

Qualificació: públic adult

Patrocinen: Inelcom, Hotel Montsant i Coca-Cola

Plaça de Calixte III, La Seu

24h AL RAS FESTIVAL (Espai Jove)

NIT DE DJ

DJ Robres

DJ Mark

DJ Ciber

DJ Patri

Instal·lació Punt Violeta i UPCCA

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidories de Cultura Festiva i de Joventut

Auditori Jardí de La Pau

OBERTURA de portes a les 23.30h i tancament de l’espai a les 3h

2h NIT DE CANT D’ALBADES

Amb cantadors de Xàtiva i la rodalia i la Colla de Dolçainers i Percussió La Socarrà

Toni Guzmán «El Enguerino», Trini Carballo, Llorenç López «El Punxa», Fernando Ferrer Puchol, Pili Cuenca i Manu Cháfer «El Gallo»

Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva Col·labora: A. C. Festes de l’Hort de Mora Plaça i barri de l’Hort de Mora

DIUMENGE 20 D’AGOST

ESPAI ESTIMA’M BÉ - ESPAI NO ÉS NO 11 a 14h i de 19 a 22h

ESTIMA’M BÉ (dirigit a gent jove per a fomentar les relacions sanes de parella)

Fotoreclam (photocall) Estima’m bé NO ÉS NO. Per una fira lliure d’agressions sexistes

Fotoreclam (photocall) No és No

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i igualtat

Albereda Jaume I, Av de Selgas

10h EXHIBICIÓ D’ESGRIMA

Organitza: Club d’Esgrima Xàtiva

Col·labora: Consell Esportiu Municipal Reial de la Fira

11 a 13h ESPAI D’ANIMACIÓ INFANTIL

CORRESPONSABLES (de 3 a 11 anys)

D’11 a 12h

Taller «Fem titelles»

De 12 a 13h

Titelles «CONTES DES DE LA GRANJA»

A càrrec d’Emilio Pérez

Gimcana amb jocs d’aigua

Patrocina: Coca-Cola

Organitza: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Dona i Igualtat

Servei de Food Trucks

Glorieta José Espejo

13h FESTA DE LES PAELLES

A les 12h comença el repartiment de condiments Fi de Festa amb L’ORQUESTRA «LA FIESTA»

Instal·lació Punt Violeta

Patrocinen: La Fallera, MercaXàtiva, Papas Argente, Ca Conxa, Óptica Central, Carbónicas Setabense, Bingo Xàtiva, Ferrer Segarra, ComerCo, Cash&Carry, Hiperber i Coca-Cola

Pàrquing Pavelló Voleibol

Tancament de l’espai a les 21h

Del dia 24 de juliol fins al 10 d’agost reserva de tiquets en firaxativa.com o en entradas360.com

13h ANIMACIÓ MUSICAL A LA FIRA amb la Colla de Dolçainers i Percussió La Socarrà

Col·labora: Ajuntament de Xàtiva. Regidoria de Cultura Festiva

Albereda Jaume I, Reial de la Fira, Av Selgas

14h MASCLETÀ

Dispara: Pirotècnia Hnos. Caballer

Patrocina: Still Conversion

Jardí de la Pau

19.30h TEATRE ITINERANT INFANTIL I FAMILIAR «ROCKET CARNIVAL CLOWNZ»

Cia: Passabarret

Idioma: valencià

Gènere: teatre-animació musical

Patrocina: Coca-Cola

Col·labora: Congelados Ángela Col·legi Martínez Bellver

23h ACTE DE CLOENDA DE LA FIRA

D’AGOST 2023

Acomiadament de Reyes Camarasa

Iborra i de la seua Cort d’Honor

Espectacle cloenda: «ME CUESTA TANTO OLVIDARTE»

Homenatge a MECANO

Producció: Ajuntament de Xàtiva

Gestió: Tratos Producciones SL

Patrocina: Coca-Cola

Col·labora: Ulsan Motor concessionari KIA Xàtiva i Jardí Bioverd SL Entrada Gratuïta

Espectacle accessible per a persones sordes (ILSE) Obertura portes 1 hora abans Camp de Futbol La Murta

En acabar: Castell de Focs Artificials

Dispara: Pirotècnia Hnos. Caballer

Patrocina: Inelcom, Hotel Montsant i Recreativos Saetabis

Voltants del Camp de Futbol La Murta

REINA DE LA FIRA 2023 REYES CAMARASA IBORRA

CORT D’HONOR

CARLA BOLUDA

CAROLINA CASTELLÓ

MARTA BORREDÀ

MARTA DÍAZ

REINA I DAMES DE LA FIRA

REYES CAMARASA

CARLA BOLUDA

CAROLINA CASTELLÓ

MARTA BORREDÀ

MARTA DÍAZ

ACOMPANYANTS

ELOY MOLINA GONZALO JULIÁN LEGUIZAMON

JOAN MARZAL

FÉLIX ARTOLA

MARC HERVÁS

FIRA D’AGOST

XÀTIVA

LA FIRA ÉS COLOR

Els colors constitueixen la nostra memòria visual. Com deia Josef Albers, ben bé per a cadascú el roig, per exemple, és d’una tonalitat diferent, així com també ens produeix unes reaccions diferents i ens relacionem de manera diversa. Per altra banda, es pot afirmar que el color té temperatura: calenta, temperada i freda. Aquesta l’intensifica, l’obscureix en una direcció o l’aclareix, l’atenua, en altra. Així, un color es mou dins d’un espectre de tonalitats ample. I, a més de la percepció, de les sensacions que ens produeixen, i de la temperatura del color, aquest també té un significat, una capacitat d’associació a àmbits de la nostra vida. Així, podem dir que la fira és color.

La fira parla de la nostra ciutat, de la nostra història, de la nostra societat i de les persones que venen i van. Parla de la calor, de la natura que ens envolta, del lloc on estem i del nostre temps. Cadascú pot identificar-la amb un color, o una gama cromàtica, en funció de les seues pròpies experiències, que, a grans trets, poden agrupar-se en quatre escales de color: grocs, rojos, verds i blaus. I, parlant una altra vegada d’Albers, ell indicava que, en algunes ocasions, és un fet que els límits ben definits entre colors poden fer-se quasi irreconeixibles, o pràcticament invisibles. Per aquest motiu, trobem textos que es mouen a cavall entre uns i altres.

Seguint els cànons establits pels quaderns de l’escola, els grocs s’associen amb la història. En aquest cas, amb el nostre passat, la nostra cultura i el nostre patrimoni, allò que configura el nostre voltant i el que ens mostra com va ser la festa que hui continuem cel·lebrant. Així, dóna peu a l’escriptura de textos sobre història, arquitectura i patrimoni.

Rafa Sendra i Nieves Maria Pelejero inicien els grocs i ens comparteixen estudis al voltant de la història de la fira; Estefania Ferrer del Rio i Vicent Baydal arriben a la màxima intensitat del color, doncs s’endinsen en la història i personatges històrics vinculats a la nostra ciutat, mentre que Mercedes González i l’equip del Grup d’Investigació del Color en l’Arquitectura, ja amb un enfosquiment que adquireix matissos taronges, presenten estudis vinculats al patrimoni xativí.

Els rojos es fan ressò d’allò que ocórre a la nostra societat, una mena de crònica del present o una aproximació del passat als nostres dies. Són tonalitats que, a més d’albergar opinions i deixar lloc per al recull d’episodis contemporanis, parlen també de les nostres tradicions i la nostra cultura, de les nostres arrels i vincles amb el lloc.

Són Óscar Calvé, Enric Vila, Alejandro Amat, Josep Palomero i Sergio Rubio els qui cobreixen la carta de rojos, amb una tendència cap al violeta, que fa al·lusió a l’igualdat que arriba de la mà d’Isabel Martínez Salas.

Els blaus van més enllà de la opinió i aprofundeixen en la ficció, oferint espai per a la literatura i la poesia, així com també per a les experiències pròpies o memòries. Aquest espectre cromàtic és una mostra de la condició creativa i artística de l’ésser humà.

En aquest cas, Neus Castellano, Puri Mascarell, Leticia Camarasa, Alba Fluixà i Laura Quiralte s’endinsen en les possiblitats del blau i l’escenificació de la creativitat.

I precisament del lloc, d’allò que ens envolta, parlen els verds. Parlen de la natura, de la biologia, del medi ambient, així com també del turisme. En el nostre cas, de l’entorn, dels nostres paisatges, el clima en el que vivim, les espècies animals que trobem ben a prop.

Joan Amorós obri amb una tonalitat turquesa que mostra que es trova a cavall entre l’experiència pròpia i la temàtica comú als verds; mentre que Alexandra Boluda, Òscar Álvarez i Artemi Cerdà exploren aquesta franja. Per acabar, VTIM Arquitectes parlen del Pla de Protecció Especial per al Casc Històric, que, a més de parlar de la incorporació de zones verdes, també fa al·lusió al patrimoni, tancant el cercle iniciat amb la història i el nostre patrimoni.

CARTELLS I PROGRAMES

DE FIRA EN ELS ANYS DE

LA REPÚBLICA (1931-1935)

Rafael Sendra Ferrer

Quan fullejava material per a elaborar aquest rebuscat xicotet article de Fira que ara presente, em vaig trobar amb un que ve molt bé per a poder arrissar encara més el rínxol. El tema de la Fira ha sigut exprimit tant que crec sincerament que amb tan poc marge, s’ha escrit de quasi, quasi tot. Em referisc al títol que li va posar el meu amic i company Toni Martínez, “Estirant per penúltima vegada del fil del Llibre de la Fira” l’any 2009. Perquè, estirem una mica més del fil amb això que vos vinc a oferir catorze anys després: Els cartells i Programes de Fira en els anys de la República.

Tots els Cartells de Fira, recullen en la seua part de baix els principals festejos, que seran comentats amb major detall en els programes de mà. En ells van participar no sols cartellistes poc coneguts, sinó figures molt importants de l’època, que van contribuir al fet que el cartell de la nostra fira aconseguira projecció nacional i fins i tot internacional, i amb ells els tallers litogràfics i impremtes més solvents.

Quant als Programes de mà, atés que l’Ajuntament no els encarregava a les impremtes xativines, Marbau va editar Programes més elaborats, secundant-se en la propaganda que els comerços xativins que volien anunciar-se i, entre tots, costejaven les despeses d’aquests Programes. En 1935, Bellver, va traure per primera vegada un Programa de Fira. En aqueix mateix any Marbau, va cobrar 35 cèntims per Programa.

En tots els Programes de Fira se li diu al públic que la Companyia de Ferrocarrils del Nord ha concedit a Xàtiva, rebaixar els bitllets perquè l’assistència puga ser massiva i fins i tot posarà trens especials en les línies de València a La Encina i d’Alcoi a Xàtiva.

També es diu en els Programes que per a quant es relacione amb els festejos anunciats, la seua organització, ordre i preus, es faran programes de mà de cadascun d’ells. Desgraciadament tan sols he pogut localitzar un de l’any 1935.

Cartell i Programa de l’any 1930

Fig. 01.-Cartell de Manuel Gallur Latorre (19131980). Pintor i famós cartellista republicà l’obra del qual va formar part del Pavelló de la República Espanyola en l’exposició Internacional de París en 1937.

Llegint el Programa, la inauguració de la Fira té la seua principal ubicació en el mateix lloc que es realitzava d’antany i el que tindrà en el futur.

La programació de festejos en aquest any i també en els anys següents, com veurem, se centrava en els tres dies de la fira de bestiars, que encara perduren (mesos abans l’Ajuntament havia fet la subhasta per a veure qui es quedava la construcció de menjadors i tancats per als animals); les corregudes de bous i novillades (ni més ni menys que a les quatre i mitja de la vesprada amb la gran calor que havia de fer igual que hui dia); els dos dies de certàmens musicals de bandes procedents d’altres pobles amb les seues desfilades pel Reial de la Fira (en dissabtes i diumenges buscant el moment que els músics no treballaren en els seus oficis i amb les seues cercaviles omplien d’alegria la ciutat); els concerts de les nostres bandes La Primitiva i La Nova. L’últim dia, en el templet de la Glorieta, hui desaparegut, concert de la banda de música del Regiment d’infanteria d’Otumba número 49, entre altres actes.

Cal fer esment també, a les desfilades de carruatges i batalles de serpentines pel Real de la Fira i la gran revetla en el Círculo Setabense en honor de les senyoretes que van omplir les carrosses... El partit de futbol per als aficionats a aquest esport, també hi va haver, però a vegades, sense citar quins equips s’enfrontarien.

Cal fer notar que en cap dia de Fira d’aquell any apareix l’exposició de Belles arts, que tanta fama adquirirà amb el pas del temps.

Dia de la Caritat: consistia en el fet que diverses senyoretes de la ciutat recollien donatius, i amb ells, l’Ajuntament, oferia menjars el primer i segon dia de fira als establiments benèfics de Xàtiva, com ho eren la Beneficència, l’Asil d’Ancians Desemparats i els Hospitals de Sant Josep i de la Mare de Déu de la Seu.

Cartell i Programa 1931 (Primer any de la República)

Fig. 02.- Cartell de Josep Renau Berenguer (19071982). Pintor, cartellista, dissenyador de collage, muralista i militant comunista. Va ser director general de Belles arts durant la guerra civil. Es va exiliar i va morir a Berlín. El seu llegat el va donar a la seua terra i es pot veure en l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM)

De nou la Impremta Marbau edita pel seu compte el primer programa de l’època de la República. Sorprén que apareguen tant en el programa oficial com el de Marbau, per primera vegada, cada dia de fira, emmarcada, amb els colors de la bandera republicana que mai tornarà a aparéixer en un altre Programa de Fira fins que la Impremta Bellver la torna a col·locar en la portada de l’any 1935.

Per a la confecció d’aquests programes, van col·laborar costejant això, nombrosos comerços que en anunciar els seus productes van ajudar econòmicament a la seua realització i en el qual s’observa millor art tipogràfic que en els programes oficials. Enguany, Marbau va publicar dos programes, un amb 16 pàgines (està en l’arxiu municipal) i un altre amb 50 pàgines (és a la biblioteca municipal).

Van ser 8 dies de festejos. Encara que no es recullen en aquests programes, es va nomenar a Victorieta Medina, filla de l’alcalde, amb 16 anys, com la representant de la festa en forma de Miss República. Entre els actes més assenyalats destaquen com a novetats l’actuació dels campions de la jota aragonesa; la *Dansà Xativina; la carrera de cintes amb bicicleta; la festa de la República i Homenatge a la dona valenciana, la cavalcada de la qual va recórrer els carrers i places de la ciutat (veure dia 20). Per primera vegada, apareix l’Exposició de Belles arts, en la qual s’exhibeixen pintures i escultures d’il·lustres pintors, la majoria, xativines.

Cartell

i Programa de l’any 1932 (Segon any de la República)

La Impremta Marbau va tornar a elaborar un programa seguint l’èxit que va tindre l’any anterior i el feia amb una portada del gran pintor xativí Francisco Climent Mata.

Aquell any la fira va tindre una duració de 7 dies. Com a novetats enguany es presentava abans de la inauguració i en la plaça de bous, la Grandiosa Companyia Frívola, que pel seu nom, degué ser d’influència francesa: les “varietés”, caracteritzades per una gran varietat de números (cançons, balls i altres arts escèniques), en la qual destacaven les “vedettes” de revista. Havia irromput el que es va dir “llibertinatge republicà”. També va haver-hi dies amb operetes i grans funcions teatrals.

Encara que tampoc es recullen en els programes d’enguany, va quedar instaurada la tradició de retre homenatge a la dona i per tal motiu, enguany, ‘Miss República’ va recaure en la fallera major d’aqueix any, la Sta. Mercedes Cuenca.

Fig. 03.- Possible cartell de J. Beltrán Per primera vegada apareix l’escut de Xàtiva en un cartell de Fira posant a dalt i ben visible: “Ayuntamiento Republicano”.

La fira de bestiar segueix amb els seus tres dies; les corregudes de bous també abunden en aquests dies; les desfilades de carruatges al final de les corregudes; els concerts; els certàmens musicals; els partits de futbol; les traques i castells de focs artificials.

Si per la vesprá i pel matí a visitar-los et dons trobarás sempre allí més animals que persones

La companyia que dirigeix Pepe Beut, director del Teatre Regional, va presentar en la plaça de bous de Xàtiva parteix del seu repertori dels “esquets” (sketches) valencians, gènere que queda entre l’àmbit de la música tradicional i popular i la música culta. Gràcies a la seua labor els “esquets” valencians són un tresor del patrimoni musical valencià.

Cartell i Programa de l’any 1933

(Tercer any de la República)

Aquesta vegada l’escut de Xàtiva ‘Ayuntamiento Republicano’ apareix fora del dibuix del cartell de Fira.

La Impremta Marbau va continuar elaborant un programa amb l’èxit que va tindre en anys anteriors i aquesta vegada el va fer amb una portada del gran pintor xativí Francisco Climent Mata. Marbau va utilitzar per als diferents dies de fira el mateix gravat de l’any anterior, però amb tinta verda en lloc de la marró de l’any 1932 i algunes fotografies tretes del llibre Xàtiva Turista (Glorieta, estany, presó castell...), de Carlos Sarthou.

La fira d’aquell any va tindre una duració de 8 dies, començant els seus actes un dia abans de la seua inauguració, destacant la Revetla del mantó de Manila als jardins de la Glorieta. Després de la inauguració oficial de la fira, amb el seu nou adorn en la Pista Central confeccionat pels artistes xativins Rabasa i Royo, va tindre lloc la ‘Grandiosa Revetla Fallera’, celebrant-se el ‘Concurs del vestit de quatre pessetes’ que havia de confeccionar-se amb aqueixos diners i, per això, rebien premis en metàl·lic.

Fig. 04.- Cartell de Curt Volker (imprés a Granada). Pintor viatger alemany, enamorat de Granada, que realitza el cartell amb una estètica típicament andalusa.

Com és tradicional, hi van haver els tres dies de fira de bestiar, l’exposició de Belles arts en l’Ateneu popular; la festa de la caritat; concerts i revetles a les nits; corregudes de bous i xarlotades; partits de futbol, etc.

El dia 18 al matí Ia Diada Valencianista organitzada pel Centre Valencianista de Xàtiva. I a la vesprada carrera ciclista local per la carretera i balls i cants regionals en la plaça de l’Espanyoleto, sota la direcció del mestre de ball Ramón Porta.

El dia 15 i 16, com en altres dies d’anys anteriors, es produïa la desfilada de carruatges i batalla de serpentines pel caminen central de la Fira

Cartell i Programa de l’any 1934 (Quart any de la República)

Aquesta vegada, l’escut de la “Alcaldia Republicana de Xàtiva” sí que està col·locada dins del dibuix, de matisos andalusos.

No vaig poder localitzar el programa de Marbau de 1934. Ni la té l’Arxiu Municipal, ni la Biblioteca, ni està en els arxius de Marbau.

La fira d’enguany va tindre una duració de 6 dies. Com és costum i tradició, els tres dies de la fira del bestiar; la ja implantada exposició de Belles arts en els salons del Círculo Setabense (amb noms d’artistes destacats com Guiteras, Climent, Tudela, Perales, Lajara, Rafael Ventura, Paco Bolinches, etc.); la festa de la caritat en els establiments benèfics de la ciutat; les corregudes de bous i xarlotades; els balls populars i les revetles.

Apareix per primera vegada la Gran festa infantil, dedicada als xiquets xativins menors de 13 anys, i a les onze de la nit, *cridà pels heralds de l’època Foral Valenciana anunciant amb clarins la *IIª *Diada Valencianista que continuarà a l’alba del dia 19 amb trets de morterets, amenitzats amb tamborí i dolçaina.

Destaca la participació de Juanita Cruz. La dona més important del toreig. Va fer terç fins i tot amb *Manolete. Va torejar més de 700 corregudes. Va actuar en festivals benèfics a favor de la Republica. “Era extraordinària la gallardia amb la qual s’enfrontava als bous, la valentia que mostrava. El seu valor crec que era una mica fora del normal”, es deia d’ella.

La seua lluita per adquirir el dret a alternar amb els homes va ser llarga i en alguns moments fins a dramàtica. El menys dolent era topar-se amb la negativa d’algun destre a fer el paseíllo amb ella. Després de la guerra civil, li van prohibir torejar a Es -

Fig. 06.- Cartell de Curt Volker (imprés a Granada). Repeteix de nou aquest pintor viatger alemany, enamorat de Granada, que va fer, a més, el segon cartell més antic de la Setmana Santa andalusa.

panya. Es va quedar a torejar a Amèrica on no li van faltar els contractes i on després de les banyades que va patir va reaccionar amb gran valor.

Cartell i Programa de l’any 1935 (Cinqué any de la República)

Fig. 07.- Cartell de Francisco Climent Mata, pintor xativí. Considerat com un dels més importants pintors locals del segle XX en el gènere del paisatge. Desapareix l’escut del “Ajuntament Republicà Xàtiva”.

El programa oficial, còpia del cartell, va ser el més xicotet de tots els cinc anys. Se suposa que seria per a portar-ho en la butxaca d’una camisa o suèter. Va ser elaborat per la Impremta Bellver, que per primera vegada edita el seu propi programa de manera independent, com Marbau, i amb una maquetació que feia al·lusió als actes més importants de la fira (música, pintura, bous, ciclisme i futbol). La portada portava els colors de la bandera republicana i simbolisme del Sol com començar el dia. El programa de la impremta Marbau el protegia una coberta de paper de cel·lofana transparent i costava 35 cèntims de pesseta. En aquests cinc anys va ser l’únic que no es va repartir gratuïtament.

Van ser 7 dies de fira, en la qual excepte dijous 17 i dissabte 19 (per l’arribada de bandes de música), tots els actes de la fira van tindre lloc a la vesprada. Entre ells van destacar:

Retransmissió radiofònica: Per primera vegada es radia per l’Emissora Local E.A.J. 36 Radio-Xàtiva la CRIDA DE FIRA a través del micròfon instal·lat en el Reial de la Fira.

Festa de la bandereta: Organitzada per la Creu Roja Local per a recaptar fons.

Es va poder gaudir del millor ballarí del món: El divendres 16, va actuar el mundialment famós Harry Flemming, un músic i ballarí i també claqué, pioner del jazz a Europa, qualificat com a empresari, aventurer, gigoló i boxador. Tenia una companyia, els Blue Birds, formada per deu belles girls.

A més dels castells nocturns, aquesta vegada a càrrec del pirotècnic de Llíria, Faubel, la traca disparada el 17 d’agost des de l’Avinguda de Canalejas fins al portal de Santa Ana.

Festa dels perfums, que tenien obsequis i regals per a les senyoretes participants.

Carrera ciclista regional per a corredors sense federar, l’itinerari i els premis dels quals en metàl·lic es donarà moments abans de l’eixida (dilluns 19 d’agost a les 4 de la vesprada)

Carrera pedestre, amb eixida dels corredors des de la tribuna instal·lada en l’Albereda i l’itinerari de la qual, inscripció i altres detalls es donarà a conéixer en fullets especials (dimecres 21 d’agost a les 5,30 h).

1936, 1937 i 1938, anys sense Fira d’Agost

Xàtiva no va celebrar la canviada de nom fira durant els anys 1936, 1937 i 1938 per motius ben coneguts. Són els anys de la guerra civil. Una guerra fratricida en la qual uns espanyols contra uns altres es van aplicar a fer-se el major mal possible, la qual cosa va portar anys molt difícils no sols per als que estaven en el front, sinó també per als qui van quedar en la rereguarda.

Com el govern republicà va prioritzar el proveïment i avituallament dels soldats, els qui van quedar en la rereguarda -dones, xiquets, homes majors o no aptes per al front- van arrossegar en aqueixos anys una vida d’escassetat i fam. Al maig de 1937,

el Consell municipal de la ciutat va prohibir traure de la població i del terme municipal els articles de menjar, beguda i fins i tot el sabó.

Acabada la guerra el 30 de març de 1939, la ciutat va ser ocupada per les tropes franquistes i es va nomenar una Comissió gestora municipal. Es va iniciar una extensa repressió. La postguerra es va iniciar a Xàtiva en un ambient molt religiós i el carrilló de la Seu tocava l’himne nacional, el del mare de Déu i el de València, en lloc de la Internacional que havia sonat durant tota la guerra.

Van tornar les comunitats religioses, es van reprendre amb gran solemnitat els actes processionals de la Setmana Santa i del Corpus i va tornar a alçarse la tàpia separant el cementeri religiós del civil.

Gran preocupació i obstinació van mostrar les noves autoritats a regular la vida econòmica, sobretot el comerç, i l’impedir l’ocultació i l’eixida de productes bàsics. Igualment es van interessar per la higiene i neteja de carrers i façanes.

Però la vida quotidiana estava marcada per la fam i la manca de molts productes elementals, a més de per la por i el silenci que es percebia a casa dels derrotats.

En l’intent de tornar a la normalitat, la Corporació municipal va acordar reprendre la Fira d’agost. De nou es va fer el cartell de Fira i Marbau va editar el fullet de mà.

El cartell no porta, en el dibuix, el text que indique “Fira”, com en els cartells anteriors, si bé el nomena amb lletres de gran grandària en la part posterior. Aquest dibuix no fa cap al·lusió a la Fira de Xàtiva i més aviat sembla ser andalús. Crida l’atenció que entre els actes programats estiga el “reardit cívic militar” en grandària gran el nom d’Antonio *Daudén Vicedo, president de la Comissió gestora i després alcalde. Tampoc se cita el nom de l’autor del cartell.

El programa de mà va ser encarregat, per primera vegada, a la Impremta Marbau, que va editar aquest programa de mà amb dues portades de diferent color: en platejat i daurat i amb nombrosa propagant comercial.

La fira va tindre una duració de 5 dies amb una inauguració molt diferent de la dels anys anteriors, com pot llegir-se en el programa del dilluns 14. La resta d’actes van ser molt similars als d’anys anteriors però amb molta participació de la política del

moment (F.E.T. i J.O.N. S.). Corregudes de bous, concerts, revetles, partit de futbol, traques, etc. i l’absència de la dona, tan protagonista en anys anteriors, i la falta de l’Exposició de Belles arts, que tornaria tot anys més tard. Almenys, si va haver-hi els tres dies de fira de bestiar.

Agraïment: Als meus benvolguts companys i amics Isabel Martínez i Germán Ramírez per les seues aportacions històriques a aquest article.

Fig. 08.- Cartell de Fira de 1939

“EJECUTANDO

BONITOS PASODOBLES Y TERMINANDO EN EL

REAL

DE LA

FERIA”:

EL CERTAMEN

REGIONAL

DE BANDES DE MÚSICA DE L’ANY 1935

Nieves Maria Pelejero Ibáñez

Música i Fira formen, des dels inicis, un binomi indissoluble i clarament enriquidor per ambdues parts. El paisatge sonor urbà de la festa gran xativina es nodreix de les ressonàncies artístiques de diferents gèneres i manifestacions musicals, i el món de les bandes no en podia ser aliè. Així i des de finals del segle XIX fins ben entrat el XX, les trobades musicals bandístiques foren una cita obligada en els programes de Fira, amb diferents noms, formes organitzatives i resultats, però sempre amb un factor comú: fer de la fira xativina un espai clau d’intercanvi, testimoni i exhibició musical.

Per tal d’exemplificar i posar en valor aquestos encontres, en aquest article prendrem com a mostra el certamen de bandes que va tindre lloc a la Fira d’Agost de l’any 1935.

1. Portada de l’arxiu amb la documentació de les bandes inscrites per al concurs musical de l’any 1935. A.H.M.X. Lligall 651

Antecedents i breu contextualització

L’any 1897 en la publicació madrilenya El Liberal1 ja se’ns parla d’un concurs de bandes de música incorporat feia poc:

“... en estos últimos años los Ayuntamientos han creído oportuno, según las modernas costumbres, ir añadiendo algunas fiestas que siempre dan

mayor atractivo a la Feria, y alguna de dichas fiestas, como el concurso musical, sirve de poderoso llamamiento a los forasteros, especialmente a los que proceden de los pueblos a que pertenecen las músicas que toman parte en dicho concurso”.

Tenim constància, gràcies a la documentació custodiada a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva2, de programes de Fira i documentació administrativa del consistori municipal d’entre els anys 1931 i 1935 on s’arrepleguen també evidències del concurs musical.

En termes generals, la trobada s’organitzava en un o dos dies, preferentment dins dels dies de la Fira o als dies immediatament posteriors. S’iniciava a l’estació de tren, on les bandes locals rebien de matí a les bandes participants.

“...partiendo desde la Estación donde serán recibidas por las laureadas músicas locales, recorrerán la población todas las bandas que formen parte de la fiesta, ejecutando bonitos pasodobles y terminando en el Real de la Feria”3

Hem de dir en aquest punt que les nostres bandes, és a dir, La Primitiva i La Nova, solien actuar d’amfitriones i per tant fora de concurs.

Habitualment de vesprada tenia lloc la trobada musical en la plaça de bous, on les bandes participants i segons ordre de sorteig interpretaven un pas-doble, una obra lliure i l’obra obligada determinada per la comissió organitzadora.

La denominació de l’esdeveniment i la seua organització va anar modificant-se al llarg del temps: ha sigut concurso musical (1919, 1921, 1928, 1947), certamen musical (1930, 1931, 1932), certamen del pasodoble (1948), gran certamen regional (1935), gran festival musical (1945), festival día de la música (1946), gran certamen musical (1950), gran concurso regional de bandas civiles (1952)...

El jurat ha sigut popular o bé professional, contractant expressament per a l’acte a compositors, directors i músics de renom. La quantia dels premis també va anar fluctuant al llarg del temps.

1 Tomás, R. (16/08/1897) Játiva, feria y fiestas. I Panorama de la feria, El Liberal, Madrid.

2 AMHX, lligam 651.

3 AMHX, lligam 651, Sig.LG-5383/8, programa de mà de la Fira d’Agost de 1919.

Fig.

Un recorregut detallat pels inicis, evolució i transformació de l’aplec artístic i la necessària anàlisi de totes les dades, testimonis i fonts conservades seria una investigació molt més extensa i cobdiciosa a cobrir, i que sense dubte atorgaria molta llum al panorama musicològic local i estatal. Ara, però, ens centrarem només al certamen regional de bandes de música civils celebrat a Xàtiva durant el tercer dia de la Fira de 1935.

Comissió de Fira i Festes i organització del certamen

Dins l’estructuració del consistori municipal, era la Comissió de Fira i Festes l’encarregada de l’organització dels dies de Fira, i també per tant, de la planificació del certamen musical. L’alcalde el 1935 era José Medina i José Capuz Bas el tinent alcalde i president de la Comissió de Fira i Festes: són ambdós qui, a data de 15 de juliol, signen el document que conté

les condicions de participació i el formulari d’inscripció que les agrupacions emplenaven per participar i entregaven a l’Ajuntament.

Per a l’elaboració d’aquest document no estaven sols: es comptava amb la imprescindible col·laboració dels directors de les bandes locals i també els directors de les bandes a les quals se’ls convidava a participar:

“(...)El pasado domingo se reunieron en el salón de actos del Ayuntamiento los directores de las bandas de música que se piensa invitar para el certamen musical que ha de celebrarse en nuestra ciudad, y que por lo que se trató en dicha reunión ha de causar admiración por la originalidad del mismo (...) Podemos asegurar que el Certamen musical de este año ha de ser una fiesta que dejará gratos recuerdos entre los verdaderos aficionados al divino arte de la música”4

Resumim a continuació els requisits per prendre part del certamen d’eixe any.

Les bandes havien de comptar com a mínim amb una plantilla de 35 instrumentistes, els noms dels quals hauria de constar en el formulari. Al mateix imprès s’havia d’indicar el nom i compositor tant del pas-doble com de l’obra lliure elegida. La inscripció estaria oberta fins el dia 5 d’agost a migdia, i una hora després es realitzaria el sorteig per a determinar l’ordre d’intervenció de les bandes en un acte públic on es convidava als directors o representants de les agrupacions.

Quant a la part econòmica, el primer premi era de 750 pessetes, un primer accèssit de 500 pessetes i un segon de 300 pessetes. Només per participar, a les bandes se les subvencionava amb 250 pessetes.

En el document també es feia constar els horaris de tots els diferents moments del certamen: a les deu del matí recepció a la plaza de la Estación del Norte i cercavila pel carrers de Xàtiva, amb diferents itineraris per tal de cobrir la major part de la ciutat. A les quatre inici d’altra cercavila amb totes les bandes, des del Reial de la Fira fins la plaça de bous i mitja hora més tard començament del certamen. Aquest es distribuïa en tres parts: una primera part on les bandes executaven el pasdoble triat, una segona part amb l’obra lliure i finalment la interpretació de l’obra obligada. A les

4 El Radical, 20/06/1935.

Fig. 02. Programa del Certamen Musical de 1935. AHMX. Lligall 651

nou de la nit al Templete del Reial de la Fira es cita als directors per rebre el veredicte del jurat i una hora més tard les tres bandes amb millor puntuació farien un concert en distints llocs de l’Albereda.

Sense dubte, una jornada que prometia ser ben musical, completa i emocionant a parts iguals.

Dificultats amb la tria de l’obra obligada

Dins altra noticia sobre aquella reunió per organitzar el certamen, trobem la primera menció a la tria de l’obra: “ (...) quedando tan sólo pendiente de acuerdo el título de la obra obligada, que según nuestros informes será una cosa seria de la “terreta”(...)”5

Un conjunt de documents interessants d’entre dels custodiats a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva tenen com a eix vertebrador la tria de l’obra obligada a interpretar. En un principi, la peça elegida per la comissió de festes va ser El beso del remedio del compositor Alfredo Montagut, conegut com el compositor mendigo. Aquesta sarsuela en tres actes i amb text de Santiago de la Cruz i Alcázar Fernández havia sigut estrenada pocs mesos abans, concretament el 17 de maig, al recentment reanomenat Teatro Serrano de València.6

En una carta datada el 18 de juny, el compositor respón a l’Ajuntament diguent que agraeix molt la tria de la seua obra per al certamen i “procuraré con todo mi entusiasmo transcribir la obra en el plazo que usted me indica”. Malauradament, aquesta tasca de transcripció, açò és, traslladar la música original a les veus i instruments propis de la banda, no era tasca fàcil. Així que en altra carta datada el 22 de juny i ara de la mà d’un dels autors de la lletra, Santiago de la Cruz, es comunica al tinent alcalde Capuz la necessitat de que siga el director Pascual Marquina qui realitzara aquest treball. Aquest tindria apunt per al 5 de juliol la transcripció completa per a banda, previ pagament de “cincuenta duros”. Una setmana més tard, però, la Comissió respon que no podrien disposar d’eixos diners

5 El Pueblo, 21/06/1935

i que, alhora, per a l’edició de la partitura es necessitaria comptar amb anterioritat amb l’obra transcrita. Se’ls diu que, de tota manera, sí que podrien incloure l’estrena de la peça per a banda per a un altre dia de Fira, en la plaça de bous “lo cual estimo que consistituiría un acontecimiento artístico realzado con la presencia de sus afortunados autores y dsede luego un éxito económico”.

Després de vàries missives, en les quals es proposen distintes solucions al problema de la transcripció de la peça, finalment el 6 de juliol la Comissió de Fira acorda dessistir de la tria de El beso del remedio com a obra obligada en el certamen, “en atención al escaso tiempo que queda para llevar bien a la práctica (...) en un asunto tan exquisito como delicado”.

Finalment, l’obra obligada triada va ser El ruiseñor de la huerta. L’intermedi simfònic de Leopoldo Magenti sobre la sarsuela en dos actes de costums valencians, malgrat no ser tan novedosa com la de Montagut, ja estava editada i per tant podia posar-se als faristols de les bandes participants sense més contratemps.

Bandes participants i controvèrsies sorgides

Huit bandes van decidir presentar-se aquell any provinents de Manuel, La Llosa de Ranes, Alberic, Simat de la Valldigna, Alcàsser, Paterna, Xirivella i Sumacàrcer. De totes elles es conserva el formulari d’inscripció amb el llistat complet de músics (en alguns casos, amb els instruments que tocaven), el nom del director i les peces escollides.

Aportem una taula d’elaboració pròpia amb la informació més detallada de cadascuna de les agrupacions:

Recordem que les bandes locals també intervenien a l’acte encara que sense dret a pun-

6 Miravet Lecha, J. (2017) La vida musical en Valencia durante la Guerra Civil (1936-1939) Percepción de la vida musical valenciana a través de la prensa y otras fuentes documentales [Tesi doctoral] Universitat Politècnica de València

tuació i per tant sense possibilitat de premi. Al exemplars conservats del certamen, trobem que La Primitiva amb 60 places i dirigida pel seu mestre Salvador López Fabra va actuar a l’inici del certamen amb el pas-doble

Le Bombardier de Parés i també encetant la segona part amb l’obertura France de Buot. La banda de La Nueva, amb 40 places i dirigida per Eduardo Sanchis Morell (que encara que estava en aquells mesos d’estiu a Albacete i Cartagena va acudir a preparar l’acte)7

tancava la ronda dels pas-dobles amb Pare i fill de Laporta i clausurà les audicions a la

plaça de bous amb l’obertura de Rienzi de Wagner.

Però fins arribar a eixe llistat final d’agrupacions musicals participants al certamen, van ocórrer diversos fets que recull la documentació conservada al nostre Arxiu Municipal abans esmentada. En forma, de nou, de postals i cartes, es té testimoni de bandes que van contactar amb la Comissió de Festes per diversos motius.

7 Pelejero Ibáñez, N.M. (2019): Dos xativins a la vida musical espanyola de la primera meitat del segle XX: els germans Sanchis Morell, Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva.

03. Llistat de bandes inscrites, A.H.M.X. Lligall 651.

Tenim per exemple el cas de les bandes de Xirivella o de Manuel, que fins i tot abans d’haver rebut les bases del certamen ja escriuen a la Comissió de Fira i Festes per interessar-se pel concurs i manifestar la seua intenció de participar.

Altre cas és el de la banda de Castelló (Villanueva de Castellón en aquell moment), que escriu a la Comissió de Festes per dir que finalment decideix no inscriure’s, “yo creía que el premio era de mayor importancia (...) los gastos hubieran ascendido a 700 pesetas y como comprenderás (...) no compensa los sacrificios que todo esto supone”. Hem d’anotar en aquest punt l’import dels premis en certament anteriors, per exemple en el certamen de l’any 1931. Aquell any, el certamen tenia dues categories: primera categoria amb primer premi de tres mil pessetes i accèssit de dos mil pessetes i segona categoria amb premi de dos mil pessetes, primer accèssit de mil pessetes i tercer amb 500 pessetes. Aquest any 1935 el premi més elevat era tan sols de 750 pessetes, així que és comprensible la decepció pel que fa a les quanties a optar.

Es conserva també una carta datada el 10 d’agost d’Octavio Montserrat, director de la banda d’Alberic. Aquest, en assabentar-se’n de la participació de la banda d’Alcàsser, avisa a la Comissió de Fira i Festes que aquesta darrera és una banda “que entra en una elevada categoría musical y por tanto es muy superior a las demás que concurrimos a ese Certamen” i que potser algunes bandes “de las inscritas se retirarán malogrando así la fiesta”.

8 Archivo General Militar de Segovia, secció CG, lligall T24.

Enllaçant amb aquesta nota, del dia 13 d’agost trobem una carta on el president de El porvenir d’Alcàsser diu: “Circunstancias que no es prudente nombrar, nos inducen a desistir de presentarnos a dicho concurso (...) suplicando nos dispensen y crean que sería nuestro mayor gusto poder asistir en otra ocasión a esos brillantes certámenes”

No serà l’única en renunciar, de fet, la banda de Sumacàrcer tampoc intervindrà en el concurs: en els registres d’hemeroteca existents, se’ns parla de les sis bandes participants, sense nomenar ni a Alcàsser ni a Sumacàrcer.

Jurat, veredicte i les cròniques posteriors

El jurat que aquell any seria l’encarregat de determinar la qualitat interpretativa i per tant atorgar els premis i accèssit corresponents estava composat per Vicente Terol Gandia, Ismael Granero Fayos i José Sanchis Bosch. Els tres elegits eren xativins de naixement, músics rellevants a nivell local, provincial i nacional, molt estimats i valorats per la ciutat.

Vicente Terol Gandia, nascut en 1885 i de família molt vinculada a La Nova (son pare en va ser director), era militar de professió i havia estat destinat com a músic major del Regiment d’Infanteria número 49 situat a Xàtiva i anomenat d’Otumba des de maig de 1925 fins juny de l’any 1931.8 Durant eixos anys, va ser l’ideòleg i fundador de la Sociedad de Conciertos “El Españoleto”, amb la formació i direcció de l’orquestra simfònica del mateix nom9 que tant va dinamitzar la vida cultural xativina en aquell temps.

Ismael Granero Fayos, nascut el 1901 i antic director de La Primitiva, era també músic major de l’excèrcit i estava en aquell moment destinat al Regiment d’Infanteria número 4 d’Alacant, després d’una etapa a Girona on va fundar l’Orquestra Simfònica de la ciutat catalana10 durant els inicis dels anys 30.

José Sanchis Bosch, nascut en 1911, era flautista i havia format part de l’esmentada

9 Pelejero Ibáñez, N.M. (2020). “Commemorant Beethoven en el primer centenari de la seua mort: l’efemèride musical a Xàtiva en 1927”. Quadrívium Revista digital de musicologia (11).

10 Gay i Puigbert, J. (2018) L’orquestra Simfònica de Girona (1929-1937) Un projecte de regeneració cultura a través de la música [Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona].

Fig.

orquestra El Españoleto. Es va fer càrrec de la direcció de la mateixa arrel del trasllat de Vicente Terol a Castelló,11 i encara ho era durant l’any que ens ocupa.

Amb aquestes breus ressenyes podem comprovar que aquest jurat estava més que qualificat per a la tasca encomanada.

Dins la documentació consultada al nostre Arxiu, es troben també les factures pel treball de jurat del certamen, on es feia entrega de la quantitat de cent pessetes per a cadascun dels membres del tribunal en concepte d’honoraris per la tasca realitzada.

Es conserva també l’acta de veredicte del jurat, on després de descriure la data, hora, i la formació del jurat, es resol per unanimitat atorgar el premi de 750 pessetes a la banda de la Societat Musical de Manuel, el primer accèssit de 500 pessetes a la banda Unió Musical de Simat de la Valldigna i el segon accèssit de 300 pessetes a la banda La Unión d’Alberic.

És a les publicacions locals de premsa on trobem les cròniques d’aquell dia, i així ens podem fer una idea de com va transcórrer la jornada musical.

A la publicació Izquierda del dia 24 d’agost, primer es nomenen les bandes que van resultar guanyadores per a afegir que “Las tres demostraron ser merecedoras de los aplausos que recibieron del público y del honor que les dispensó el jurado”.12

El setmanari Agrario es fa ressò del certamen en una revisió més extensa del mateix. Primer anomena els membres del jurat i les sis bandes participants (recordem que finalment ni la d’Alcàsser ni la de Sumacàrcer es van presentar), per a després donar els noms de les tres bandes guardonades. I aleshores és quan se’ns fa una crònica del moment de l’entrega de premis:13

“(...) Como siempre, al conocerse el fallo del jurado hubo sus protestas entre los que se consideran postergados, siendo muy de lamentar la actitud de rebeldía de la banda de Alberique negándose a cumplir sus compromisos y dar un concierto la noche del certamen (...)”.

Recordem que un dels punts de les condicions de participació era que les tres bandes premiades assumien l’obligació de fer un concert en distints punts de l’Albereda eixa mateixa nit després del veredicte. L’autor de la crònica continúa diguent:

“(...) ni por par te de la Comisión de fiestas se hizo la menor presión ni recomendación, ni los señores de dicho jurado se atuvieron a otra cosa que a una total y absoluta imparcialidad según la actuación de cada banda (...)”.

En el setmanari El Radical el periodista Julián J. Piera descriu de manera amplia el certamen,14 “demostrando todas ellas [les bandes participants] estar bien conjuntadas y obedeciendo disciplinadamente la acertada dirección de cada maestro”. També Piera opina que el jurat va fer un bon treball ”sin dejarse coaccionar por nadie –ni intentarlo nadie tampoco- obró con rectitud y justicia, dictando un fallo verdad a la par que franco.”

Acaba l’extens l’article amb el resum dels concerts posteriors, amb menció inclosa a la banda d’Alberic:

“(...) Por la noche las bandas que obtuvieron el primero y segundo premio dieron en el Real de la Feria dos soberbios conciertos –la premiada en último lugar no quiso cumplir este requisitosiendo fervorosamente aplaudidas, sobre todo la de Manuel, que puso sobre atriles las más escogidas obras de su vasto repertorio (...)”.

11 García Ballesteros, M. (2011). “Efemérides musicales requenenses: José Sanchis Bosch 19111990”, Requena Musical. Revista de la Sociedad Musical “Santa Cecilia” (número 33), pàg 33-34. 12 Crónica local, Izquierda, 24/08/1935. 13 Feria de Játiva, Agrario, 22/08/1935. 14 Piera, J.J, El Certamen de Música, El Radical 22/08/1935.

A manera de conclusió

A 1935, igual que als nostres dies, els certamens musicals eren motiu d’intens treball previ, de nervis i d’emoció, però de fer música per damunt de tot. Un camí apassionant que, com a intérprets i també com a espectadors, es viu amb vertader entusiasme també en l’actualitat.

Julián J. Piera, al mateix l’article abans esmentat, ens diu sobre el certamen de bandes: “Festejo de arte es éste que no debiera falta en ningún programa de Feria, pues es el que mejor retrata la cultura y progreso de un pueblo”. Prenent aquesta cita com a conclusió, fem una crida des d’aquestes línies a una possible recuperació del certamen de bandes que tant va enriquir culturalment a la Fira de Xàtiva durant molts anys.

EL CASTELL DE XÀTIVA. ESCENARI DE

L’EMPRESONAMENT DE PERSONATGES

IL·LUSTRES: EL DUC

DE CALÀBRIA I EL I MARQUÉS DE CENETE

Estefania Ferrer del Río Universitat de València

El I marqués del Cenete, Rodrigo Díaz de Vivar i Mendoza –autoanomenat així per a justificar que la seua estirp provenia de l’adalil castellà homònim- i el duc de Calàbria, dos personatges amb vivències totalment diferents, però alhora amb una trajectòria vital que els acabà unint, no semblaven destinats a compartir part dels seus dies en presó i, a més, a Xàtiva.

Mentre que el primer, fill primogènit de Pedro González de Mendoza, conegut com a Gran Cardenal, havia estat fruit –prohibit- de la relació entre el prelat i Mencía de Lemos, dama de la reina Isabel de Portugal, fet pel qual s’hagué de reconéixer a corre-cuita la seua legitimitat com a fill natural; el segon havia nascut en el seny de la pròpia reialesa, doncs el seu llinatge provenia de la descendència il·legítima d’Alfons V el Magnànim. El primer, Rodrigo, devia haver estat destinat a les armes i, en tot cas, a encapçalar un patrimoni adquirit i atresorat a consciència per son pare des del 1489 (amb el comtat del Cid i, posteriorment, amb altres marquesats, com el del Cenete, senyorius i baronies); en canvi, el segon, Ferran d’Aragó, era hereu del regnat de Nàpols. Un a Castella i l’altre a terres catalanoaragoneses. Les seues educacions de ben segur que foren molt semblants, ja que ambdós rebrien una acurada instrucció cortesana en arts, llengües, música, però, també, en armes. Tanmateix, el context històric en què visqueren condicionà les seues circumstàncies vitals fins al punt d’entrecreuar les seues pròpies vides a terres valencianes.

Fig. 01. Estudi sobre la biografia i la col·lecció bibliogràfica del marqués del Cenete publicada per Ulleye, Xàtiva

Després de l’enfrontament que Rodrigo de Mendoza va tenir amb el seu familiar el II comte de Tendilla, governador de Granada, per una inscripció en el pati del castell de La Calahorra (en el marquesat del Cenete, en la província de Granada) considerada ofensiva cap als Reis Catòlics, segurament motivada per altres assumptes relacionats amb la mala relació del propi marqués del Cenete amb els monarques arran la disputa que aquests tingueren amb Pedro de Girón –i en què Rodrigo de Mendoza va implicar-se recolzant el noble-, va ser expulsat de la ciutat granadina i, en conseqüència, la família Mendoza-Fonseca (ja que es va casar en segones noces amb María de Fonseca el 1502) va haver de traslladar-se al castell d’Aiora, al Regne de València, entre el 1513 i el 1514.

La relació del I marqués del Cenete amb la capital del Túria o d’altres indrets del regne venia d’abans, en concret de la seua estreta amistat amb el comte d’Oliva, ja que aquest, en algunes de les seues visites a València, li havia ofert hostatjar-se al seu palau ubicat al cèntric carrer Cavallers. Aquesta amistat, d’alta banda, s’havia forjat durant una etapa en què el comte, Serafí de Centelles, comptava amb un reconegut prestigi entre els seus serfs i col·laboradors, a banda de tenir un paper prominent com a notable dirigent en la societat valenciana, puix que durant les dues primeres dècades del segle XVI havia destacat en la vida política social del Regne de València. Açò s’explica en un context en què el govern dels oficials reials necessitava del recolzament de l’aristocràcia i del patriciat urbà per a dur a terme qualsevol tipus d’acció, és a dir, que el rei Ferran el Catòlic va reforçar la posició dels magistrats a València, però sense oblidar qui havia estat aliat seu durant les disputes amb el seu gendre, Felip el Bell, i la seua filla, Joana ‘la Boja’.

No obstant, la seua relació amb la ciutat no havia estat exempta de polèmica, fins el punt de ser expulsat d’ella en algunes ocasions. La més conflictiva fou l’ocorreguda el 1514. Tanmateix, per a poder comprendre aquesta expulsió, s’ha de comprendre quina i com era la personalitat del Mendoza en qüestió que també, com s’ha dit adés, li va comportar amb anterioritat problemes -i inclús l’expulsió- a Castella. La seua personalitat, doncs, es mostrava totalment contraposada al seu refinat gust i el seu enteniment i interès literari i artístic, a més de veure’s condicionada per l’ambient cavalleresc en què havia crescut i del que formava part consubstancial. És per això que, en aquest context nou en què es trobava la noblesa al Regne de València, el marqués, que ja havia mostrat el seu rebuig cap als monarques, optà per envoltar-se de servidors armats amb la fi de convertir les seues propietats valencianes en una mena de fortalesa i, així, mostrar a la població –i de forma indirecta també al rei- les seues inten-

cions a mode d’avís i del poder del que feia gala. Cal destacar que durant el procés que es va dur a terme contra el marqués, la noblesa valenciana li va mostrar el seu suport.

Expulsat de terres llevantines, tornà amb la seua família a la Calahorra, encara que no es sap exactament durant quant de temps va romandre en terres castellanes, sí que es sap quan va tornar a València definitivament: el 1519, tot coincidint amb un rebrot de la pesta. Aquesta malaltia havia colpejat a la població valenciana i, en aquest sentit, s’havia convertit en l’excusa perfecta per a gran part de la noblesa per a absentar-se de la ciutat, incloent el propi governador. Qui va romandre a la ciutat fou el propi Rodrigo de Mendoza, i aquest acte li va atorgar una especial simpatia popular. Es va convertir en un personatge que sabia relacionar-se tant amb l’aristocràcia local com amb la plebs (tot i que als seus territoris castellans havia estat assenyalat pels seus excessos amb els conversos), i això acabaria condicionant el seu paper durant el conflicte de les Germanies i, en conseqüència, les condicions del seu empresonament.

Posteriorment, entre el 1520 i el 1523, coincidint amb el nomenament de Diego Hurtado de Mendoza, el seu germà, com a virrei de València, el marqués del Cenete, qui assumiria el paper de governador subrogat del regne, junt amb la seua muller i les seues tres filles (Mencía, Catalina i María) començà a residir en el palau arquebisbal, un lloc freqüentat per l’alta noblesa regnícola, ja que aquesta dignitat estava reservada a diverses personalitats de la vida econòmica, política i eclesiàstica del mateix. I encara que Rodrigo de Mendoza posseïa el castell d’Aiora i les baronies

Fig. 02. Efígie del marqués del Cenete a la seua tomba.

Fig. 03. Tomba dels marquesos del Cenete a la capella dels Tres Reis del convent de Predicadors, València.

d’Alberic, Alcosser, Alàsquer i Gavarda, en la capital no, així que s’hostatjava primerament al palau del comte d’Oliva i, posteriorment, al palau arquebisbal.

Malauradament per al nou virrei, el seu nou càrrec es va desenvolupar alhora que la ràpida i virulenta eclosió de la revolta de les Germanies, conflicte en què el seu paper sigué qüestionable. Aquesta visió negativa del virrei s’inicià en juny del 1520, quan s’esdevingueren dues circumstàncies que afectaren a ambdós germans Mendoza: en primer lloc, arran de la presència de Rodrigo en la ciutat de València durant el rebrot de la pesta el 1519, la seua persona generà simpatia entre la població, fet que comportà molèsties entre els membres de l’estament militar que van apel·lar al rei queixant-se del paper del marqués “afavorint” la causa agermanada, situació que comportà que el monarca dictara una nova expulsió. Expulsió que Diego no va dur a terme i que va forçar al rei a canviar d’estratègia respecte al marqués del Cenete: si no podia anar contra ell, aleshores havia de guanyar-se’l a la seua causa demanant-li que ajudara al secretari reial Juan González de Villasimpliz en la seua missió a la capital del Túria; en segon lloc, la fugida forçosa del virrei poc després del seu nomenament (principis del 1520) deixà la ciutat en mans dels rebels, circumstància que va empitjorar –més encara- la seua popularitat.

Així les coses amb el virrei, qui realment es va implicar en el conflicte, inclús prenent part en les Corts, fou Rodrigo de Mendoza. A ell apel·laren els agermanats en març del 1521 conscients de la mobilització militar per part de la noblesa, amb la intenció de donar-li una solució pacífica al conflicte.

No obstant, a nivell personal, la família Mendoza Fonseca va rebre un trist colp amb la mort de María de Fonseca el 16 d’agost del 1521, deixant òrfenes de mare a les seues tres filles encara preadolescents. El seu soterrament es va a dur a terme en un espai emprat anteriorment per una reina, Maria de Castella, al Reial Monestir de la Santíssima Trinitat de València, on les monges clarisses van dur a terme, fil per randa, les peticions que féu el marqués respecte al soterrament designat.

Aquesta trista situació familiar, junt amb els maldecaps provinents de les Germanies, hagueren de ser força difícils per al marqués del Cenete, més encara tenint en compte que només un mes abans del traspàs de la marquesa consort del Cenete, hi hagué diferents tumults encapçalats pels exaltats arran la mort de Miquel Estellés, capità general dels agermanats, i el fracàs del seu bàndol a Orpesa, a més de la situació tensa i quasi desesperada que estava esdevenint a Sagunt.

Fig. 04. Castel Nuovo, Nàpols.

Fig. 05. Retrat del duc de Calàbria, escola de Gregorio Bausá, s. XVI.

Miquel Estellés, així mateix, fou substituït per Vicent Peris, qui va haver de marxar cap a Xàtiva després del seu infructuós intent d’intervenir de nou a Sagunt. En aquests moments, el marqués del Cenete estava assolint una participació més efectiva en el conflicte, amb les seues conseqüents victòries, que el seu germà, i això va comportar que els jurats de València el pressionaren per a anar a Xàtiva en desembre del 1521 com a intermediari, contactant, una vegada arribà allí, amb el capità Agulló, qui li va permetre accedir a la ciutat i iniciar la negociació de la rendició amb el pretext que l’exèrcit assetjador alçara el setge i que el virrei no accedira personalment a dita població.

Malgrat encetar-se una via ben encaminada en les negociacions, aquestes acabaren sobtadament en el moment en què Peris arribà a Xàtiva amb dos centenars d’homes trencant, així, tots els pactes iniciats i el marqués fou empresonat primerament en el monestir de la Trinitat de la mateixa població. Poc després fou traslladat al castell el 22 de gener del 1522 per petició expressa de Peris, convertint-se per sorpresa en el company d’un ja empresonat duc de Calàbria.

El duc de Calàbria, Ferran d’Aragó, havia arribat a terres valencianes com a presoner del propi rei d’Aragó, Ferran el Catòlic, amb qui disputava el regnat de Nàpols. La seua situació de presoner, en realitat, fou

prou diferent a la de qualsevol altre presoner de guerra o inclús a la reclusió del marqués, ja que el rei el va nomenar lloctinent de Catalunya, de Mallorca, el Rosselló i la Cerdanya, a banda de tenir-lo com a part del seu seguici. Tanmateix, el descobriment de les negociacions del propi duc de Calàbria amb el rei de França amb l’objectiu de recuperar Nàpols i ser nomenat ell rei, comportà el seu empresonament el 1512 primer a Castella, concretament a Atienza, per a posteriorment ser traslladat al castell de Xàtiva –de fet, avui en dia, afortunadament, encara es manté part de la cambra on ell residia pres-. Durant els seus 9 anys de presidi, va comptar amb diverses concessions que feien que el seu llinatge reial no es veiera compromès ni alterat, com, per exemple, custodiar una magnífica col·lecció bibliogràfica que va ser enviada ex professo des de Ferrara (Itàlia) i que avui en dia es conserva a la Biblioteca Història de la Universitat de València.

Poc durà la companyonia, puix que, de nou, per petició de Vicent Peris, el marqués fou traslladat al soterrani de la fortalesa. Aquest empresonament els va servir als agermanats per a pressionar al virrei, el seu germà, al seu benefici, però, en canvi, l’actuació de Diego Hurtado de Mendoza no passava per claudicar, sinó més bé per reclutar un nou exèrcit a Montesa i aconseguir el perdó general a canvi de l’alliberament del seu germà. No ho aconseguí. El marqués, per la seua banda, davant de la insuficient acció dels jurats de València, va mostrar la seua indignació i, de fet, el seu alliberament, dues setmanes després del seu empresonament, fou gràcies a la intervenció dels moderats, animats pel propi duc de Calàbria, i no per la petició que feren els mencionats jurats a la ciutat instant-la a la seua rendició a més de l’alliberament del marqués. L’alliberament del duc de Calàbria, d’altra banda, també va succeir poc després que el del marqués.

Dies després de ser alliberat Rodrigo de Mendoza, concretament el 9 de febrer del 1522, aquest marxà de nou cap a València, arribant el 19 del mateix mes, després de passar per algunes de les seues possessions, amb un avantatge de quasi una setmana respecte al propi Peris, amb qui havia intentat de nou pactar infructuosament un perdó públic a canvi de renunciar a la germania i d’acatar les ordres del monarca, i a qui acabà de donar

Fig. 06. Restes de la Sala Nova del Duc de Calàbria al castell de Xàtiva. Fotografia d’Héctor Borràs.

mort el 3 de març, junt amb un esquadró de 5.000 homes, decapitant-lo, donant pràcticament per conclosa la revolta. Un any després, el 23 de febrer del 1523, sobtadament morí el marqués del Cenete en una cambra del palau arquebisbal.

Curiosament, les vides del marqués i del duc no només es van creuar en les estances del castell de Xàtiva durant els seus respectius presidis, sinó que també es convertiren en sogre i gendre, respectivament, encara que a títol pòstum, ja que Ferran d’Aragó va desposar-se en segones noces amb Mencía de Mendoza, primogènita del marqués, l’any 1541.

Les exèquies de Rodrigo van descansar primigèniament junt amb les de la seua esposa María en la Trinitat de València, però poc després del traspàs de Mencía el 1554 i una vegada rebuda la concessió per part de Carles V de poder ser soterrats a la capella dels Tres Reis del convent de Predicadors de València el 1535, foren traslladades a dita capella, encapçalades per una magnífica tomba esculpida en marbre de Paros (Grècia). En canvi, el duc de Calàbria, quan morí el 1550, poc abans que la seua segona esposa, va ser soterrat al Monestir de San Miquel dels Reis, que havia fundat temps enrere, junt amb la seua primera muller, Germana de Foix, reina vídua de Ferran el Catòlic, on van romandre els seus esplèndids llibres fins a la desamortització, passant definitivament, com ja s’ha mencionat, a l’Estudi General.

Fig. 07. Monestir de Sant Miquel dels Reis, València.

NA MARTINA, NA

SEGURA I LES

AGERMANADES QUE

VAN DEFENDRE XÀTIVA

EL 1522

Vicent Baydal Cronista de la ciutat de València

La rebel·lió de la Germania del Regne de València es va allargar durant tres anys i tres mesos, entre el moment en què es va constituir com a moviment armat popular liderat per l’anomenada Junta dels Tretze de la ciutat de València en octubre de 1519 i l’ocupació de Xàtiva i Alzira per part de les tropes del virrei en desembre de 1522. Entremig, el moment àlgid d’enfrontament amb les autoritats i les elits va ser el de l’estiu de 1521, quan –després d’una etapa en què nombrosos Consells municipals foren intervinguts pels agermanats per tal de dur a terme una política reformista i favorable a les classes populars–esclatà definitivament la guerra entre juny i agost, amb enfrontaments constants i tres grans batalles entre les milícies populars de la Germania i els exèrcits del virrei i la noblesa: la d’Almenara el 18 de juliol de 1521, amb la victòria dels nobiliaris, que passaren a controlar tota la part nord del regne; la de Gandia el 25 de juliol de 1521, amb la victòria agermanada de les tropes liderades per Vicent Peris i el saqueig posterior dels llocs senyorials i de musulmans de la Safor i la Marina; i la d’Oriola el 30 d’agost de 1521, amb el triomf de les hosts comandades pel marqués de Los Vélez i una gran massacre dels combatents agermanats enviats des de Xàtiva, que decantà la balança en favor del poder establit, és a dir, el del rei Carles I i el seu virrei Diego Hurtado de Mendoza, amb el suport majoritari de l’aristocràcia valenciana.

No debades, qui havia dirigit la revolució popular fins a eixe moment, la Junta dels Tretze de la ciutat de València, es dissolgué llavors i es començà a negociar la rendició de la capital del regne, que es materialitzà amb l’entrada de l’esmentat virrei per la Porta de Serrans el 9 de novembre de 1521. Però la Germania no acabà aleshores, sinó que encara mantingué la seua resistència armada durant molt de temps, ara liderada per la segona urbs del regne, la ciutat de Xàtiva, que comandà les esperances i les forces rebels al llarg de més d’un any. De fet, la persecució i mort del seu principal líder, el velluter Vicent Peris el 3 de març de 1522 a sa casa de la ciutat de València, estigué alentada per un fals rumor previ segons el qual Xàtiva havia estat presa i la Germania havia quedat, per tant, sense el seu principal baluard. En realitat no era així i a penes unes setmanes després, el 21 de març, era la mateixa plaça de la Seu de Xàtiva la que presenciava l’aparició d’un nou

Fig. 01. Vicent Peris, obra de Manuel Boix pertanyent a la sèrie “Germanies”, 1978.

líder per a la revolta, l’enigmàtica figura de l’Encobert, procedent dels revolucionaris comuners que havien sigut derrotats a Castella i que prometia una lluita sense quarter contra els nobles, els cavallers i els musulmans fins a instaurar la justícia universal cristiana sobre la faç de la Terra. Seria assassinat, tanmateix, un parell de mesos després per tropes del virrei a Burjassot, el 18 de maig de 1522, quan intentava fer que la ciutat de València tornara a sumar-se a la Germania.

No obstant això, la resistència de Xàtiva i Alzira no va cedir i, amb exèrcits que reunien entorn de tres mil combatents agermanats, al llarg dels mesos de juny, juliol i agost fustigaren localitats de l’Horta, la Ribera i la Vall d’Albaida en mans del virrei i els senyors del regne. Durant la retirada d’un d’aquells atacs, el que van fer a Albaida, el virrei Diego Hurtado de Mendoza reuní tots els exèrcits nobiliaris que pogué i partí darrere d’ells fins a trobar-los en una lloma de Bellús, on es va produir una batalla el primer dia de setembre, que va provocar centenars de morts entre els esquadrons de la Germania i va complicar notablement la seua situació. Els exèrcits agermanats, però, encara tingueren forces d’eixir a atacar Alberic, on mataren el capità que comandava la guarnició reial, el biscaí Ribas, i a continuació es refugiaren a Alzira esperant el possible contraatac de les forces enemigues. El virrei, per contra, aprofità l’avinentesa per a

traslladar-se d’Ontinyent a Montesa i de Montesa a Canals per tal d’intentar prendre a l’assalt Xàtiva, que havia quedat sense a penes combatents… No comptava, però, amb el fet que l’historiador borrianenc Rafael Martí de Viciana va definir en el quart volum de la seua crònica de manera ben senzilla i ben gràfica: “Las mugeres defienden Xátiva”.

En concret, el divendres 8 de setembre de 1522 el virrei Diego Hurtado de Mendoza va ordenar l’atac a la ciutat de Xàtiva per tres zones al mateix temps: en dos llocs com a maniobra de distracció i dispersió, per la Porta de Cocentaina i per la Cova dels Coloms, a on hagueren de baixar i dividir-se seixanta soldats de la guarnició del castell per tal de rebutjar els assaltants, i en un altre lloc com a punt d’entrada, la Porta de Santa Anna, posició que pensaven guanyar per a obrir el pas a les tropes del virrei. Però ací foren les xativines les que s’atreviren a plantar cara, com relata el mateix Martí de Viciana: “Havían acodido CC mugeres de los labradores del Mercado con azeite hirviendo, y cal, y hasses de cáñamo encendidas y con armas en las

manos; y con cantos muy gruessos que arrojavan rompieron las escalas y cayeron los soldados dellas medio quemados. Y otras, con vallestas en las manos y morriones en las cabeças, defendieron la tierra peleando según otras amazonas. Con este entretenimiento el virrey mandó retirar la artillería y toda la gente. Quedaron los de Xátiva libres del combate y las mugeres alegres de su defensa; nombraron por capitana a la muger de Sebastián Martí y por alférez la muger de Miguel Segura, que llevó una vandera baxando del muro. Hizieron alarde por la ciudad con vanderas, y atambores, y armas y bozeando dezían: ‘¡Biva el rey don Carlos, bivan las defensoras de su patria!’”.

Per tant, foren aquell parell de centenar de dones de la zona del Mercat les que, amb oli bollint, foc, pedres i ballestes, aconseguiren repel·lir els assaltants i mantindre Xàtiva en mans dels agermanats. Segons un altre cronista dels fets, Gaspar Escolano, “el virrey, atónito del valor y diligencias de aquellas nuevas amazonas y, avisado de un grande socorro que les venía cerca a los sitiados, mandó tocar a retirar y, viendo las mugeres que la vitoria era dellas, nombraron por su capitana a una llamada Martina y por alférez otra llamada Segura, la qual, jugando una bandera sobre el muro, se estuvo un rato con sus compañeras haziendo rostro al enemigo”. Aquelles dos dones, doncs, com es desprén del creuament de sengles cròniques, prenien el nom dels seus marits, Na Martina i Na Segura per estar casades amb Sebastià Martí i Miquel Segura, el primer dels quals, segons apunta l’historiador i arxiver especialista en la qüestió Vicent Terol, no era llaurador, com podria inferir-se del primer relat, sinó carnisser. Elles i les seues companyes foren, en definitiva, les que decididament defengueren la seua pàtria, com després proclamaren amb crits, banderes i tambors per tota la ciutat de Xàtiva, que en cap moment caigué militarment davant les forces del virrei i la noblesa del regne.

De fet, els agermanats que s’havien arrecerat a Alzira aconseguiren retornar a Xàtiva aquella mateixa nit i la seua rendició posterior acabà produint-se, a la fi, per l’arribada d’un gran nombre de reforços enviats a Diego Hurtado de Mendoza per part de Carles I, qui feia poc que havia retornat a la península Ibèrica després d’haver estat coronat empe-

Fig. 02. Diego Hurtado de Mendoza, obra anònima, entre 1560 i 1600.

rador en terres germàniques. Com relata un altre cronista de l’època, el notari Miquel Garcia: “Aprés de açò, stant en Canals lo virrey, venia molta gent cada dia de Castella per manament del Emperador, axí que el virrey feu exèrcit de dos mil infants e de sis-cents d’a cavall, ab molta artilleria grossa e moltes monicions. E los de Xàtiva, veent-se perduts perquè no tenien què menjar, e perquè no podien eixir a furtar, començaren a posar la cosa en avinences”. A principis d’octubre la concentració de forces del virrei a Canals era impressionant i, no en va, també llavors molts dels comuners procedents de Castella començaren a desertar, un segon Encobert fou assassinat pels mateixos revoltats i acabà imposant-se la posició negociadora mitjançant l’enviament d’una ambaixada d’un cavaller, un religiós i dos artesans de Xàtiva, i un artesà d’Alzira, a la mateixa cort reial de Valladolid, d’on tornaren el 21 de novembre de 1522. Així les coses, a principis de desembre el virrei feia finalment la seua entrada en les dos localitats, es posava fi a la rebel·lió agermanada i començava una època de ferotge repressió contra les classes populars que s’allargaria durant anys.

En la memòria col·lectiva dels xativins, però, quedaria gravada per a sempre aquella acció heroica protagonitzada per Na Martina, Na Segura i dos-centes dones agermanades del barri del Mercat que evitaren l’assalt de la ciutat. 502 anys després, de fet, continuem fent-ne memòria…

UN ENCÀRREC DE

8.000 TAULELLS PER A

L’ANTIGA CASA DE LA CIUTAT DE XÀTIVA

Mercedes González Teruel

Tot i que les dades sobre aquests obradors, incloent creacions i autories no són abundants, els exemples arquitectònics que ens han arribat fins el present mostren que les fàbriques de taulells de la ciutat de València, especialment entre la fi del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII van elaborar una producció singular, tècnicament d’enorme qualitat i, estèticament, innovadora. La taulelleria d’aquest període apareix amb contundència als principals edificis valencians, religiosos i civils, i Xàtiva, en tant que segona ciutat del regne, no n’era una excepció. Tampoc ho era el seu edifici civil més important, dissortadament desaparegut però amb fonts historiogràfiques de la suficient entitat com per establir una aproximació seriosa al mateix.

Els orígens de la Casa de la Ciutat de Xàtiva daten de la segona meitat del segle XIII , fins el seu enderrocament, a finals del segle XIX. Distints avatars de la història, entre ells l’incendi de l’arxiu municipal al 1707, el terratrémol de 1748, o les successives reformes van produir la desaparició de l’antiga casa consistorial, descrita al 1750 “con sus oficinas, y Sala de Cabildo,(…) su Capilla y el Consistorio para su Ayuntamiento, cerrado con barandilla, dentro de la cual ay su tarima para los asientos, con su Dosel en el frontispicio”.

Aquell edifici de l’antic ajuntament estava situat en el carrer de la Corretgeria, una de les artèries principals de la ciutat, en una cruïlla que comprenia l’hospital i la Seu, així com la plaça del mercat: “La casa de la ciudad se halla entre esta plaza (la plaza del mercado) y la calle larga y estrecha de la Corregería. Este edificio público conserva en su fachada la primitiva arquitectura ojival, el interior, que comprende su soberbia escalera de piedra, la gran reja en que termina y las techumbres de las habitaciones interiores, son del siglo XVII.”

La casa de la ciutat, “una bella casa” , formava una illa completa, de dues plantes, amb una torre en un angle i porta adovellada de mig punt. El testimoni de Martí de Viciana, al 1564, abunda en la idea de construcció de qualitat quan diu que es “hermosa, grande y bien labrada (…) donde tiene la sala del cabildo y archivo de sus escripturas y cárceles para malhechores”, a més a més de posseir una capella per als regidors.

Així mateix, a la vista de Xàtiva dibuixada per Van den Wijngaerde, al 1563, és possible diferenciar la torre front a la Seu i junt a l’hospital. Com diu Serra “... un edificio público que representase al gobierno de la ciudad, debía aparecer algo más que digno en su función; convenía que irradiase prestigio y orgullo cívico ante propios y extraños”. L’interés per l’embelliment interior començava per la construcció del sostre per a la Sala del Consell, projecte presentat pel fuster Ausiàs Piquer al 1548, i la renovació de les finestres a càrrec del picapedrer Joan Ribera. No podem descartar la gran influència que degué exercir l’obra de la Sala nova del palau de la Generalitat de València realitzada entre els anys 1540-1566.

Seguint amb les descripcions coetànies i imaginant el seu esplendor, al 1733 el procurador general de la ciutat, Manuel del Lago, manifesta que… “junto al retrete capitular de la antigua casa de la ciudad de Xàtiva, había una capilla donde los jurados oían misa los domingos y antes de las sesiones los días de ayuntamiento; oratorio decente situado a mano derecha, entrando, libre de usos domésticos, con su retablo dorado, invocando la venida del espíritu santo: que se celebraba misa a virtud de breve apostólico antiquísimo concedida por Su Santidad al Consejo muni-

Fig. 01 Detall de la vista d’Anton van den Wijngaerde (1563)

cipal de Xàtiva, privilegio usado hasta la destrucción de la ciudad en 1707 y el incendio de la Casa Capitular que quedó reducida a sus cuatro muros exteriores, destruyéndose el retrete, retablo, oratorio y cuanto había para su servicio. Y que reedificada Xàtiva con el nombre de San Felipe, se labró de nuevo el retrete y Sala Capitular, y la capilla contigua que se había quemado y arruinado y vuelto a componer su altar con lienzo y ornato de la misma invocación de la venida del espíritu Santo ya dispuesto todo para poderse celebrar de nuevo la misa”. L’exigència ornamental que requeria l’escenografia política es completaria amb el cerimonial i pautes establides per al corregidor i el capítol.

Pascual Madoz va poder conéixer la casa de la ciutat al 1850, abundant en les anteriors descripcions: “la casa de nuestro ayuntamiento (…) se componía de patio con fuente, un salón de recibimiento, una pieza para secretaria, otra para archivo, salón de sesiones, y un pequeño oratorio con efigie del Crucificado” .

Tot i el detall de les descripcions anteriors, que ens permet fer-nos certa idea de l’envergadura de l’espai, el·ludeixen la descripció del paviment de l’immoble. La consideració de la taulelleria com a material de construcció aplicat a l’arquitectura, en nombroses ocasions, genera que no es troben descripcions massa detallades d’aquest element funcional i ornamental tan rellevant al territori valencià en tota la seua extensió. Hem de suposar que, a la llum de les descripcions assenyalades, que la casa de la ciutat, des dels seus inicis, comptaria amb una mostra important de ceràmica arquitectònica, al menys als seus espais més destacats.

No serà fins 1719 quan, en un moment de reconstrucció de la ciutat, apareixerà una anotació al “Libro capitular de los ayuntamientos de la presente ciudad de s. Phelipe que tomó principio en enero de 1719”. En ella es recull un encàrrec de taulells per al paviment de la casa de la ciutat a Vicente Pedrón, alfarero de azulejos de la ciutat de València, composat per huit mil taulells, cinc florons i cent

mamperlans, per un preu total de 102 lliures, moneda de la València del moment. Els pagaments, recull la font, es realitzarien en tres ocasions, el 16 de gener (30 lliures), el 18 de setembre (20 lliures), i el 30 d’octubre (52 lliures restants), quan el treball ja està finalitzat i entregat.

02. Detall de taulells pertanyents a una

El alfarero de azulejos Vicente era propietari d’una fàbrica de taulells del carrer Russafa de València. En realitat, Vicente Pedrón era argenter d’ofici, mestre d’or de la ciutat i del regne. Consta actiu en els documents del col·legi d’argenters de València des de l’any de 1678, fins a 1739, data en que s’anota la seua defunció. Entre 1686 i 1688 Vicente Pedrón es casa amb Josefa María Casavall Esteve, la família de la qual estava relacionada amb la fabricació de taulells i ceràmica a la ciutat. El sogre de Vicente Pedrón, Jacinto Casavall, és rajoler d’ofici, i propietari d’una casa amb forn per a la fabricació de taulells.

És d’aquesta manera com, al febrer de 1700, Vicente Pedrón i Josefa María Casavall decideixen comprar i reedificar una casa amb forn d’obrar taulells al carrer Russafa de València, adquirint la propietat a la família d’ella i ampliant l’obrador, tot adquirint diferents solars al voltant de la propietat. Cal tindre en compte que, en tota la documentació consultada, Josefa María Casavall consta unida en l’empresa al costat de Vicente Pedrón, el seu marit, qui al mateix temps exercirà la seua representació legal. El primer projecte que emprenen en comprar la propietat és la reconstrucció del forn, la reedificació de l’immoble, i l’establiment d’un obrador-pintador, en bones condicions de llum i habitabilitat.

Fig.

composició denominada floron. Paviment Convent de Santa Clara, Xàtiva.

És difícil, en general, conéixer el tipus de taulelleria que es va elaborar en la de la fàbrica Pedrón Casavall de València. Molt menys, en particular, imaginar els taulells que compondrien el paviment de la casa de la ciutat de Xàtiva. La signatura pintada de la fàbrica o del pintor sobre els taulells realitzats en 1718 i 1719 no és coneguda, i el fet que l’ofici inicial de Pedrón fora el d’argenter i que la família taulellera fora la de la seua dona, en dificulten seguir el rastre. A més a més, els taulells fabricats a la fi del segle XVII i principis del XVIII valencià han sigut, sovint, substituïts per modes posteriors, o destruïts juntament amb els edificis que els albergaven.

Tot i això podem confirmar documentalment dues obres fabricades en l’obrador Pedrón Casavall del carrer Russafa de València. La primera es conserva en l’actualitat col·locada en els sòcols de la capella de la Verge dels Desemparats de la parròquia de sant Esteve de la ciutat de València, una dels edificis del barroc religiós més destacats de la ciutat. La segona es tracta d’un sòcol fabricat per a la capella de Sant Abdó per a l’església del desaparegut convent de Sant Francesc de Sagunt. Ja que d’aquesta última obra no tenim documentació gràfica, ens limitarem a descriure les característiques dels taulells de la capella de la parròquia de Sant Esteve (IMATGE 3), com a mètode d’aproximació al treball que, al 1719, podria haver entregat Vicente Pedrón a l’antic ajuntament de la ciutat.

es va utilitzar en la taulelleria valenciana fins aproximadament els anys quaranta del segle XVIII. Els colors són extraordinàriament intensos, utilitzant per pintar òxids purs com ara el coure, manganés, ferro i cobalt, sobre esmalt estannífer. Les figures estan ombrejades amb la mateixa tonalitat, groc amb ocre, blau cobalt fosc sobre blau cobalt més clar i perfilat tot amb manganés.

04. Detall de la pintura de taulells del sòcol de Sant Esteve.

A banda del disseny aplicat sobre aquesta obra de València, l’encàrrec de 8000 taulells per a la casa de la ciutat de Xàtiva és, sens dubte, important. Aquesta quantitat de peces, cadascuna d’aproximadament 13,5 cm., suposa pavimentar una superfície aproximada de 125 metres quadrats. Si afegim els cinc florones, com a mínim cadascun de de trenta-sis peces (6 x 6 taulells), així com els cent mamperlans, podem fer-nos una idea de l’envergadura de l’encàrrec.

Així mateix, els plànols i perfil de la casa de la ciutat, que es conserva a l’Arxiu Municipal (datat per Carlos Sarthou en 1748), ens mostra la distribució de les principals sales de l’immoble. La planta principal, assenyalada amb el número 3 al plànol, mostra una distribució detallada en una data posterior a 1719, quan van ser encomanats els taulells. El propi Sarthou descriu les mesures de cada sala de la planta noble de l’antiga

Els taulells de Vicente Pedrón a la capella de la Verge dels Desemparats de la parròquia de Sant Esteve es caracteritzen, en primer lloc, per la seua grandària, 13,5 cm., mesura que

Fig. 03. Taulells de la capella de la parròquia de Sant Esteve de València.

Fig.

casa de la ciutat; si sumem la superfície, comprovarem que les mesures de les sales principals coincidiria, molt aproximadament, amb la quantitat de taulells fabricat pels Pedron Casavall. En el pis principal, es descriu 1r.-A, sala consistorial, de 26 x 29 pams valencians (aproximadament 36 m²); 2n.-F, arxiu, de 28 x 29 pams (uns 42 m²); 3r.-E, sala de comptadoria, 24 x 28 pams, (30 m²); i 4rt.-D, secretaria, 18 x 18 pams (aproximadament 16 m²). Totes les estances sumen, aproximadament, 124 m², una superfície que considerem vàlida a falta de fonts més completes.

Ja per finalitzar incidirem en que la taulelleria valenciana dels segles XVII i XVIII és àmpliament reconeguda, i considerada única. Responent a un context social i econòmic molt determinat, les fàbriques de la ciutat de València van adaptar les seues creacions a una demanda que buscava qualitat, i el

millor ornament en el marc de les modes imperants. La ciutat de Xàtiva, com hem vist, no va ser aliena a aquest fenòmen.

Tot i que la cita més antiga sobre la fabricació de taulells al territori valencià es troba en el llibre del Repartiment, en 1248 -referint-se, per cert, a Xàtiva-, no ha transcendit la importància d’aquest patrimoni. La ciutat va adquirir el millor material ceràmic, sobre tot en èpoques de reconstrucció i de prosperitat, i va contribuir a la dinamització del mercat tauleller de la ciutat de València, en els segles XVII i XVIII. Taulells als sotabalcons, paviments en les grans cases, imatges religioses pintades sobre taulells, contrapetges d’escales, entre d’altres, conformen un conjunt únic al panorama històric de l’art valencià. És, per tant, necessari continuar en el camí de la recerca que ens permeta entendre la producció de ceràmica barroca i el seu context, com a primera pedra que permeta la preservació d’un actiu patrimonial únic.

Fig. 05. Plànol i perfil de la casa de la ciutat, AMX.

ARXIUS

ARV (Arxiu del Regne de València) Real audiencia, Escribanías de cámara, 1707, Exp. 80, p. 417.

ACX (Arxiu Colegiata de Xàtiva) Libro de los recibos y gastos del Real Convento de Ntra. Señora Madre Santa Clara de Xàtiva. 1709-1725

AMX (Arxiu Municipal Xàtiva) Llibres d’actes capitolars, anys 1718-1721, Llibre 10

BIBLIOGRAFIA

BERCHEZ, J.-GÓMEZ FERRER, M. “Arquitectura de la época moderna en Xàtiva”. En Libro de estudios, exposició La llum de les imatges lux mundi, Xàtiva 2007 . València: Generalitat Valenciana, 2007; pp. 351-373.

BLESA DUET, I. “La casa de la ciutat i el seu arxiu: una evolució paral·lela”, en Llibre de la Fira d’Agost 2002 , Ajuntament de Xàtiva 2002, pp.59-69.

BOIX, V. Xàtiva, memorias recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad: prospecto . Xàtiva: Imprenta y librería de Blas Bellver, 1857.

CAMARASA BALAGUER, P. Arquitectura civil privada en Xàtiva. Siglos XIII-XIX . València: Univ. de València 2017.

CAMARASA BALAGUER, P. “L’arquitectura dins la cultura nobiliaria a Xàtiva”. En Locus Amoenus , 2018, Núm.16, pp.121-132.

COTS MORATÓ, F. de P. COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia (1505-1882) . València: Ajuntament de València, 2002.

CHABRET FRAGA, A. Obra histórico-religiosa de Antonio Chabret Fraga . Sagunto: Imprenta Navarro, 1981.

ESPINALT Y GARCÍA, B. Atlante español, o descripción general de todo el reyno de España Vol. 9. Madrid: Imprenta de Hilario Santos Alonso, 1786.

FERRER PÉREZ, V. El reviscolar de l´au fénix; San Felipe 1709-1720 . Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 2022.

GONZÁLEZ MARTÍ, M. Cerámica del levante español: siglos medievales . Vol. III. Barcelona: Labor, 1952.

GONZÁLEZ TERUEL, M. “Los azulejos del oratorio de la Casa Consistorial de Alicante”. En Además de. Revista on Line De Artes Decorativas y Diseño (8), 2022; pp. 117-136.

GONZÁLEZ TERUEL, M. “La casa-fábrica de obrar azulejos de Vicente Pedrón y Josefa María Casavall en València (1686-1778)”. En Ars Longa , nº 31, 2022, pp. 111-125

VALDES LEÓN, P. Ordenanzas generales para el buen gobierno de la Ciudad de San Phelipe . Valencia: Oficina de Joseph Esteban Dolz, 1750.

PINGARRON-ESAIN SECO, F. “El derribo decimonónico de la casa de la ciutat de Valencia”. En Ars longa , nº20, 2011; pp. 139-152.

SERRA DESFILIS, A. “La arquitectura de época medieval en la gobernación de Xàtiva”. En Libro de estudios, exposició La llum de les imatges lux mundi, Xàtiva 2007 ; pp.-329-349.

SARTHOU CARRERES, C. Datos para la historia de Xàtiva , 3 vols, 1933-1935; reemp. Xàtiva: Lidia Sarthou Vila, 1976-1978.

EL COLOR DE XÀTIVA: LA PLAÇA DEL MERCAT

Grup d’Investigació del Color en l’Arquitectura, Institut de Restauració del Patrimoni, Universitat Politècnica de València

El color en l’arquitectura no és tan sols una característica formal, sinó que constitueix un valor patrimonial que transcendeix criteris purament estètics i es converteix en un valor cultural de caràcter antropològic. El color està profundament arrelat en la consciència col·lectiva, fins al punt que arriba a caracteritzar l’entorn ambiental de les nostres cultures. El territori natal, la seua geografia, cromatisme i llum, roman sempre d’alguna manera en cadascun de nosaltres com a factor primari de caracterització en l’individual i en el col·lectiu, col·laborant en la creació dels valors estètics de les diferents cultures. Això és especialment cert en les primeres etapes del desenvolupament cultural, on la permeabilitat intercultural és menor que hui en dia, i on les cultures romanien constants i inalterables molt més temps. Som hereus d’aquestes cultures prèvies i hem generat les nostres ciutats històriques a partir de les mateixes.

L’arquitectura moderna ha trencat la lògica cultural de l’arquitectura tradicional, i amb això ha variat l’ambient de les nostres ciutats. És, per descomptat, un problema formal, en el qual els edificis moderns han transformat la imatge i l’escala d’uns espais urbans que no estaven pensats per a ells, sinó per a altres arquitectures que han caigut en el desús i que han perdut la seua raó de ser. En aquest procés ha canviat la imatge cromàtica de les ciutats històriques, que va romandre inalterable durant segles. Això és així perquè hem transformat les tècniques i materials del procés de construcció. Fins a finals del segle XIX l’arquitectura es materialitzava a través dels materials propis de l’entorn; uns materials limitats que oferien unes gammes cromàtiques també limitades. Des de l’adveniment de la indústria contemporània les possibilitats tècniques ofertes a l’arquitectura han crescut exponen-

cialment, oferint-los possibilitats cromàtiques gairebé il·limitades.

En els segles passats, el color del territori es convertia en la base cromàtica de la seua cultura arquitectònica, bé mitjançant l’ús directe de materials com ara la pedra o argiles del lloc, bé mitjançant les corresponents transformacions tècniques que permetien utilitzar-los per a entintar els morters que revestien les arquitectures autòctones. És aquesta dependència directa entre el territori i les coloracions pròpies de cada zona el que ha justificat l’aparició de denominacions dels colors directament dependents de l’entorn en el qual abunden, entre els quals l’ocre de Siena és tan sols un exemple.

Per tot això, intervenir a la ciutat històrica hauria de ser un procés sempre lligat a comprendre i respectar el seu color original, evitant les intervencions agressives que insereixen edificis i colors que trenquen la imatge que la caracteritza, perquè si perdem la imatge de l’espai urbà tradicional perdem una gran part de la seua pròpia lògica interna i, en conseqüència, del seu propi valor patrimonial.

Fig. 02. Plaça del Mercat, segona meitat del segle XX.

Fig. 01. Vista de Xàtiva d’Anton van den Wijngaerde, 1563.

A partir de totes aquestes reflexions prèvies cap, doncs preguntar-se: Quin és el color de Xàtiva? Existeix un color propi que la caracteritza? Pot recuperar-se el color original de la ciutat? L’Equip d’Investigació del Color en Arquitectura (GICA) va dur a terme l’any 1999 un estudi de la Plaça del Mercat de Xàtiva que permet comprendre quin era el color de la ciutat històrica i les gammes cromàtiques originalment emprades en la seua construcció, fins a l’extrem de definir un color singular que, si bé no porta el nom de la ciutat està íntimament lligat a la seua història arquitectònica.

Investigant els colors de la Plaça del Mercat de Xàtiva

Intervenir a la ciutat històrica és intervenir en un bé comú, que pertany a la totalitat dels seus habitants. És intervenir en el seu patrimoni i la seua cultura, per la qual cosa s’haguera d’exigir un respecte que transcendís els gustos personals de cada propietari particular o de cada tècnic que intervé en el procés. Intervenir en el centre històric tan sols pot fer-se des del coneixement objectiu de les característiques dels edificis que el componen, perquè les decisions preses per a restaurar un edifici concret incideixen en la imatge de la totalitat de l’espai en el qual es troben. És per això que el GICA ve desenvolupant des de fa ja més de tres dècades una sèrie d’estudis que han permès recuperar la imatge cromàtica original de diverses ciutats històriques com València, Cartagena, Sogorb, Sant Mateu, Borriana o Ontinyent; d’espais urbans singulars a Lisboa i l’Havana (Cuba); i en nombrosos edificis històrics com les Torres de Quart, el palauet Burgos de València, l’església de La nostra Senyora dels Àngels de Toixa, el Palau de l’Exposició de València, el Palau dels Comtes de Cervelló i un llarg llistat d’edificis patrimonials protegits.

L’any 1999 se’ns va encarregar realitzar un estudi cromàtic de la Plaça del Mercat, en aquells dies fortament degradada, amb l’ob-

jectiu de determinar les gammes cromàtiques originals i les directrius d’intervenció que permeteren la seua recuperació. Per a això es va posar en pràctica una metodologia d’anàlisi que té com a objectiu abastar la totalitat dels condicionants presents en aquesta mena de recerca científica, i inclou activitats tant d’anàlisi tipològica i de la trama urbana del nucli urbà estudiat, com d’estudi històric de l’evolució de l’espai, o actuacions de laboratori desenvolupades a partir de mostres obtingudes dels arrebossats i pintures residuals de les façanes. Tot aquest procés permet determinar de manera objectiva les característiques constructives i cromàtiques dels edificis analitzats, i amb això recuperar el color arquitectònic que els va caracteritzar.

Un recorregut per l’entorn urbà de la ciutat de Xàtiva destaca la singularitat de la Plaça del Mercat, tant referent a les tipologies arquitectòniques que la defineixen, com per les característiques cromàtiques de les edificacions. Es tracta d’un entorn constituït per edificacions tipològicament diverses, que inclouen des d’edificacions artesanals, pròpies de finals del segle XVIII, fins a edificacions de majors dimensions, producte de processos de substitució o de renovació arquitectònica de principis o mitjans del segle XIX. Les primeres es caracteritzen per l’escassetat d’ornamentació classicista, mentre que les segones reflecteixen l’aplicació de criteris compositius de caràcter academicista, que es diferencien per la seua major riquesa ornamental i cromàtica.

En el moment de l’estudi el conjunt es caracteritzava per una certa heteroge -

Fig. 03. La Plaça del Mercat de Xàtiva. Planta i alçats del conjunt en 1999.

neïtat arquitectònica, que es reflectia en una conseqüent heterogeneïtat cromàtica original i per una profunda transformació posterior i una notable degradació. La causa semblava deure’s a la profunda renovació cromàtica d’unes edificacions que, a diferència d’altres centres històrics, havien romàs contínuament habitats i, conseqüentment, sotmesos a un continu procés de sanejament i repintat que no sempre es va fer amb el degut respecte als seus colors originals.

Els colors originals de la Plaça del Mercat

El resultat va ser la recuperació de la carta de color de la plaça i la determinació dels materials originals empleats, tant per a la construcció de les façanes com per a l’acolorit d’aquestes, desprenent-se de la recerca que els colors utilitzats són procedents en la seua majoria de minerals comuns a les ciutats de la Comunitat Valenciana. Són tres els colors més representatius de la plaça:

En el seu moment tota la diferenciació cromàtica dels edificis, estructurada i complexa, així com la lògica cromàtica de cada edifici respecte als paràmetres arquitectònics originals, estava gairebé totalment perduda, i havia de ser recuperada a partir de les escasses restes perceptibles en les pròpies edificacions de la Plaça del Mercat. I quan les restes cromàtiques originals van ser insuficients va ser necessari recórrer a altres edificacions pertanyents a les mateixes tipologies conservades en el centre històric de Xàtiva, o bé analitzar la lògica compositiva de les arquitectures del segle passat que encara es mantenien relativament inalterades. Per tot això, es va procedir a analitzar la totalitat de les façanes que es considerava que mantenien prou els valors cromàtics tradicionals. Es van realitzar mesures cromàtiques superficials mitjançant l’ús de tecnologies que permet el mesurament cromàtic directe de la superfície del revoco acolorit, i es van extreure mostres dels revocos de façana per a la realització d’anàlisi de laboratori que permetien conèixer de manera exacta la composició concreta d’aquests, tant quant a la composició del material de suport, com als pigments utilitzat.

Fig. 05: Carta cromàtica de la Plaça del Mercat de Xàtiva.

En primer lloc, els ocres de Xàtiva. El centre històric de Xàtiva es caracteritza per un color ocre groc específic, la singularitat del qual és molt notable, i la presència del qual en el conjunt del centre històric arriba a caracteritzar-lo des del punt de vista cromàtic. Es tracta d’un to d’ocre específic

Fig. 04. La Plaça del Mercat de Xàtiva. Estat original de les edificacions en 1999.

de la ciutat xativina, que es troba absent d’altres centres històrics de la Comunitat Valenciana de característiques arquitectòniques anàlogues a les de Xàtiva. Un color que apareix representat en el panell ceràmic del segle XVIII de la façana de la Botica Central de Xàtiva [Figura 6]. D’aquesta manera, l’ocre al qual ens referim representa una característica cromàtica de la ciutat, la preservació de la qual es considera totalment necessària des del punt de vista de la recuperació cromàtica de la ciutat.

En segon lloc, els blaus. Es tractava d’una de les conclusions més significatives de l’estudi. El color blau semblava caracteritzar un determinat moment històric de la plaça, donada la seva constant presència en estrats profunds de les mostres de revocos estudiades. De fet, la seva presència encara es feia notar a través dels desperfectes i escantells de les capes posteriors de pintura, sortint a la llum i deixant testimoniatge d’un color que, en una època determinada que encara recorden alguns majors, degué tenir una important presència en aquest àmbit urbà singular.

Finalment, els almagras de les porxades. Es tracta d’un color que no s’usava per a la definició de draps de fons de les arquitectures d’una forma similar els diferents ocres de la proposta, sinó que el seu ús es trobava limi-

tat a l’entintat de les porxades de la planta baixa, tant en el cas de les columnes, com dels arcs i llindes.

Aquests colors no s’usaven entintant la totalitat de les fatxes de dalt a baix de manera uniforme, sinó que es disposaven diferenciant sòcol, cos principal i rematada quan els mateixos existeixen, i evidenciant el caràcter estructurat de la façana mitjançant l’ús de color per a diferència fons i elements ornamentals. Tot això donava lloc a una escena urbana rica i polícroma, però sempre lligada als colors naturals de l’entorn i als escassos colors artificials disponibles en el seu moment.

Aquests tres colors van caracteritzar la plaça a l’origen. I encara que la plaça no és la totalitat de la ciutat, ens aporten una imatge de com degué ser l’espai urbà de Xàtiva en el seu moment. Una ciutat les arquitectures de la qual eren cromàticament similars a les d’altres ciutats de la Comunitat Valenciana, ja que moltes d’elles comparteixen un entorn material similar i tenien similars criteris formals i de gust. Però al temps un espai que incorporava singularitats cromàtiques com l’ocre abans descrit, un color que podíem dir ocre xativí o ocre de Xàtiva, que la caracteritzava i que formava part intrínseca d’una identitat que devia i ha de ser preservada per a les futures generacions.

Fig. 07. Projecte cromàtic per a la recuperació dels colors històrics de la Plaça del Mercat de Xàtiva.

Fig. 06. Panell ceràmic de la façana de la Botica Central de Xàtiva (Segle XVIII).

LA FIRA MÉS

ANTIGA

Óscar Calvé

Deia Miguel d’Unamuno que el progrés consisteix a renovar-se, sentència que probablement va derivar en aquest popular «renovar-se o morir». La fira de Xàtiva és un dels exemples més brillants de l’encert del refrany. Només així s’explica que, després de molts segles de vida, la fira de la capital de La Costera continue despertant l’admiració de milers de valencians, durant uns dies del mes d’agost de cada any disposen d’un variat ventall d’activitats amb les quals sadollar el seu oci.

Oficialment és el dia 15 a les 0:00h quan té lloc el tret inicial, i a partir de l’endemà comencen una sèrie de fantàstics concerts. Ho han de creure, alguns gratuïts. També ho és presenciar la carrera de motos puntuable en circuit urbà més antiga d’Espanya i, com no, traslladar-nos a un passat autòcton gràcies als concursos de tir i arrossegament, actualment en vertader perill d’extinció. El progrés no necessàriament ha de rivalitzar amb la tradició. Xàtiva ha donat amb la tecla justa, i amb justícia ho clama als quatre vents.

La fira més antiga i amb major solera de la Comunitat Valenciana es remunta al 17 d’agost de l’any 1250, quan Jaume I va concedir mitjançant privilegi real signat a Lleida el dret de Xàtiva a organitzar una fira anual. En realitat, ja en època islàmica se celebraven mercats en la població, encara que generalment de caràcter setmanal, quan es venia carn d’ocells, conills i altres animals. Aquella cèdula real emesa per Jaume I aportava novetats: especificava que la fira havia de celebrar-se una vegada a l’any, per Sant Martí (11 de novembre), com es va realitzar durant algun temps, i donava prioritat a la venda de ramat i bestiar. Això sí, dictaminava que es desenvolupara en el mateix enclavament on se celebrava el mercat en època islàmica, en la plaça de Sant Pere.

La cultura popular apunta que el canvi de dates de la celebració responia a la devoció que Jaume I professava per la Verge de l’Assumpció, manifesta sens dubte quan va consagrar l’antiga mesquita major en església sota l’advocació de Santa Maria de l’Assumpció. Per contra, els documents testifiquen que a la fi del segle XIV continuava celebrant-se la fira al novembre.

No se sap amb certesa quan es va produir el canvi, però si que guarda relació amb les

festes patronals marianes de Xàtiva. Probablement es va decidir conjuminar-les en una data hui indeterminada entre finals del segle XV i principis del segle XVII. Alguns autors han assenyalat com a possible causa del canvi de dates el perjudici econòmic que tenia la proximitat entre les fires de Xàtiva i la de Cocentaina (1 de novembre), geogràficament pròximes.

Un pas essencial per al desenvolupament de la fira va esdevenir en 1304, quan es va consentir l’ampliació de la fira pel carrer major de la parròquia (actual carrer Sant Pere), així com la construcció dels pòrtics de la fira en la plaça de Sant Pere. Aquest espai designat per a la fira lògicament s’ha ampliat en l’actualitat, però continua albergant ‘les albades’, improvisacions de cantants que exalten l’emoció dels assistents en un ambient nocturn.

El net del Conqueridor, Jaume II el Just, confirmava en 1317 el dret atorgat pel seu avi, especificant la celebració a Xàtiva de «mercats o fires anualment per tota la vila en la festa de Sant Martí i durant 10 dies tots seguits després de la susdita festa, i tothom que vinga a les susdites fires s’en torne bo i sà», referint una especial sensibilitat per la seguretat dels visitants. Amb un altre significat, l’última part d’aquesta prerrogativa continua vigent. Acudir a l’actual Fira de Xàtiva suposa un festival per als sentits donada la diversió que presen-

Fig. 01. Reial de la Fira amb gran quantitat de gent.

ta durant aquests dies, a més del persistent delit de la seua arrelada cuina, on destaca la tradicional ‘cassola’ i la no menys arrelada ‘almoixavena’. En tot cas, si volen participar de l’esmorzar popular per a aquestes dates, aquesta és la combinació: ‘sardines de bóta, pimentons i ous caiguts’.

Al mateix temps que diversos monarques de les edats Mitjana, Moderna i Contemporània van ratificar el privilegi de la fira xativina -amb ignominioses excepcions-, van esdevenir les transformacions. A més del canvi de dates, un altre va afectar la durada. Els deu dies del seu passat més remot van anar minvant, donant com a resultat la dedicació de les tres primeres jornades a la fira de bestiar i a les activitats lúdiques (15,16 i 17 d’agost) i les tres següents a la prolongació d’aquests actes més festius, sempre amb xicotetes variants vinculades al propi calendari.

Òbviament, l’acte central que durant segles va justificar la fira va ser la compravenda de ramat i bestiar. Aquestes transaccions, reclam a nivell nacional per l’excel·lència i diversitat del producte exposat, van generar gradualment un mercat satèl·lit que plasma a la perfecció el pas del temps. Un exemple és l’obsolescència en la qual ha caigut el producte estrella dels alfarers d’una altra època. Aquells càntirs, antany imprescindibles per a proporcionar aigua procedent de les fonts públiques als domicilis particulars,

avui disposen d’un sentit merament ornamental i romàntic. Idèntic argument per al desusat -fins i tot com a terme- carner, el recipient que allargava el període consumible de la carn abans de la popularització de la nevera elèctrica, allà per la dècada dels seixanta del passat segle. Per cert, els que hem nascut més tard viuríem en la inòpia sobre aquest tema si els nostres pares i avis no ens ho explicaren. La fira exposava aliments, no exempts de caràcter competitiu. Melons i sandies, orgull de conreadors, competien en diàmetre i pes.

En el context merament lúdic, alguns dels esdeveniments més benvolguts tant pels xativins com pels visitants de la fira, eren les representacions de les companyies còmiques ambulants, així com les corregudes i les carreres de bous. El teatre, que feia les delícies dels assistents a la fira des de l’Edat Moderna, continua com a estendard de la diversió popular en aquesta edició. Per la seua part, les corregudes taurines estan documentades des del segle XV. Les carreres amb bous des del segle XVIII. Des de 2016, i després d’un referèndum popular, es van suprimir els cada vegada més polèmics actes taurins, que van disposar des d’un segle enrere d’una seu oficial i permanent. La plaça, obra inacabada de Demetrio Ribes (autor de l’Estació del Nord de València) va ser inaugurada és clar, un altre 15 d’agost, el de 1919. Les seues constants remodelacions han estat testimonis durant la setmana de la fira fins a fa uns anys, d’altres activitats. En lloc de bous, espectacles de motor i exhibicions eqüestres.

Fig. 02. Llepolies a la fira.

Fig. 03. Atraccions a la fira.

Precisament el motor, en la modalitat de velocitat, és protagonista d’aquesta fira. Any rere any, el dia 15, des del matí i fins prop de les 15.00 hores es disputa el Trofeu de Velocitat Fira de Xàtiva i que arriba a les 70 edicions, la carrera puntuable més antiga de les que se celebren a Espanya en circuit urbà, que congrega a amants del motociclisme, i de la seua història, provinents de tot l’estat. Competicions de tir i arrossegament, tornejos d’escacs, de tennis de taula, marxes senderistes, concurs de consumidors d’orxata amb ‘fartons’, de paelles, de bolillos, espectacles pirotècnics. Tot això i molt més oferirà la present edició d’una fira que s’aproxima, any rere any, als vuit segles de vida. Encara que un cronista local del segle XIX, portat per l’amor a la seua terra, va arribar a remuntar-la al període de l’Egipte clàssic: «La més gran fira del món, la més antiga quiçà, puix diuen que faraó un haca en ella comprà».

A més del programa oficial de la fira, la contemporaneitat firera oferia extraordinaris signes populars que han reforçat la seua identitat, i que han requerit de tota l’atenció del visitant per a ser percebuts. Les últimes dècades destacava «l’home de les figues de pala», el pregoner oficiós de la fira. Ben entrat el mes de juliol s’assentava en la seua cadira d’enea enfront de la font del Lleó, epicentre de la fira, des d’on venia aquestes figues paleres que fins a la dècada dels 50 del passat segle es consumien abundantment. No en va, són els nostres majors aquells que habitualment continuen gaudint la seua ingesta. Més sap el diable per vell.

Fig. 04. Concentració de motos vespa a la fira.

RGB FIRER, COLORS DE LLUM

Enric Vila

Quan Pablo em comentà col·laborar al llibre de Fira d´enguany i em va explicar per damunt damunt la seua idea de configurar-lo com una abstracció de colors, aquesta em semblà magnífica. Les emocions de la Fira pintar-la de colors.

Però igual que de magnífica era la idea, també era immensament inabastable els temes a tractar. I un recurs que tinc bastant a la mà en aquests casos és tirar de tecnicisme per obrir algun camí. En aquest cas, amb la meua afició al món del disseny gràfic i inversament proporcional als meus mínims coneixements, vaig trobar una metàfora que tal vegada reflexara la meua visió de la Fira a través dels colors.

Al disseny gràfic, els dos models més coneguts de colors són RGB i CMYK. Acrònims anglesos dels colors primaris que utilitzen: Red, Green, Blue en el cas del RGB i Cyan, Magenta, Yellow i Black en el cas del CMYK, sent també interessant per aquesta ocasió no descartar altre model, com és el model d´escala de grisos.

Si seguim la teoria, el sistema RGB parla de colors de llum, que m´encanta la definició, on el color s’ aconsegueix pels espectres de llum i no de tinta. Els colors es formen mitjançant la suma de diferents llums en les seus diferents longituds d´onda. I el més espectacular, el color blanc s´aconsegueix amb la suma dels tres colors a parts iguales, mentre que l´absència de colors primaris ens origina el color negre. Fantàstic. Sense llum no es pot percebre cap color. Una veritat inexorable.

Mentrestant, el model CMYK, està basat en la subtracció del blanc, perillós, usant barreges de pigments. Síntesis subtractiva, diuen, que no constructiva. Ací es combinen els colors subtractius primaris per obtenir la resta de colors, entre ells el negre.

També la teoria diu que hi ha que usar un model de color segons l´ús que va a fer-se, si parlem d´una il·lustració que vaja a imprimir-se, cal que siga en CMYK, mentre que si és sols per visualitzar-la, sense processar-la després per màquines, es millor el model RGB. El problema vindria sí usem un model RGB per imprimir, els colors ixen alterats del seu original i no coincideixen amb la realitat. Pot ser aconseguim un cromatisme derivat dels co-

lors primaris però lluny de la llum inicial. I per ací podem intuir la metàfora que vull comentar. Tenim un producte excepcional, i en lloc d´explotar l´essència l´usem com a pamflet final.

Bé doncs, després d´aquest munt de tecnicismes per obrir camí i poder entendre la comparança, entrem en farina.

La Fira m´encanta. La gaudisc des de ben menut. Però actualment la Fira és particular de cadascú i del seu grup d´amics. Tinc la sort que la colla d´amics que tinc també són molts Firers i passem hores i hores del 15 al 20 d´agost pel Reial de la Fira i voltants fent la “nostra” Fira.

Evidentment que és positiu que cada xativí tinga la seua Fira particular, és a dir, que la visca d´una manera particular. I a més, en cada etapa de la seua vida, la viu d´una manera. De menuts amb les atraccions, d´adolescent amb el els combinats de tequila amb fresa que ens servien a l´extint bar “Zona” de Germanies, de gaudir les nits sense trobar els matins, a ja, amb una edat més consolidada, la d´eixir a esmorzar sense hora de tornada, però com a molt tard després del concert de torn, directes a xafar l´orella, que a l´endemà has quedat amb un altre grup d´amics per anar a esmorzar.

Fig. 01. Mascletà a la fira d’agost.

Ací, el que veig que actualment, el color de la Fira el posem nosaltres, segons les llentilles que duguem. La Fira és un magnífic “pinta i coloreja” amb els pinzells de l’edat.

La Fira és igual sempre, afirme. O és igual sempre? Qüestione. Si em remitisc al comentari recurrent del 20 d´agost després de la cloenda, arribem a la conclusió que és sempre el mateix: si no ens la “muntem nosaltres” poca Fira hi ha. Hi ha possibilitat de canviar-ho? Continuem amb metàfores de colors. Tenim els elements per tindre una fira en model RGB, una fira de colors de llum, elements com la música, les mascletades, les ganes de divertir-se, els concerts, el teatre, les innumerables activitats programades, la visita a grapats de gent d´altres poblacions. Una fira en agost que sòl coincidir amb les vacances. Un aparador brutal per mostrar productes de tot tipus.

És a dir, tenim una explosió de colors primaris espectaculars. Un roig passional que fa que tots esperem amb gana la Fira d´Agost. També un roig de poder, on el consistori de torn vol reflectir el seu múscul polític amb la Fira que organitza. Un verd fresc, no de temperatura, sinó de ganes de trobar-te amb coses noves. I un groc d´alegria, i també de xafogor, és cert. Però quan tots aquests elements els volem convertir en un model de colors CMYK, és a dir, que ho preparem per a imprimir, processem els elements i ho convertim en màrqueting, s’estandarditza, perd la personalitat, és un producte per a que “quede bé” als follets, no mostren la llum real, mostren l´ombra del que és. És tot artificial i postureig.

Des de la Reina de la Fira a inauguracions i cloendes de ranci llinatge. Visites institucionals de personatges del color de torn. Molta jaqueta d´estiu i mànigues arromangades i poc d´espardenyot.

L´organització de la Fira és descomunal. Ho sé de primera mà, perquè he estat a prop de persones de la organització. Una despesa de 608.472,55 €, segons indica el portal de transparència. I és cert que reconvertir-la és

molt complicat. Ho sé. Però ací està el repte. Alguns canvis es varen intentar fer, i alguns han quallat per positius, però tenint em compte el brutal recolzament econòmic, personal, d´organització i administratiu que té la Fira, se’ns queda curt. Mancança d´iniciatives rellevants, de novetats culturals. Al final, de ser referents. Som referents de la calor i el gaiato. És una Fira on les associacions locals són les que omplin la gran majoria d´activitats programades, positiu, sí, doncs la Fira és un gran aparador, insuficient, també.

Un gran impacte econòmic, sí, per als hostalers de la “zona Firera” que tenen les terrasses plenes. La resta de Firers, la gran majoria forans. Que és normal, doncs una Fira d´esta magnitud no pots nodrir-la sols de gent de Xàtiva i la contornada. Però quan es parla del gran impacte econòmic, és mitja veritat, -que són les pitjors mentides i espere ser desmentit amb un estudi seriós al respecte- doncs aquest impacte el tenen els hostalers “del Reial” i voltants dels llocs d´activitats firals, perquè de menjar i beure som grans mestres, són golafres per natura “firera”, però l’altra gran majoria del “cash” produït, se’n va als seus pobles d´origen, com és normal i, també, evidentment, que no es queden, per tant quan es parla del brutal impacte, hi ha que relativitzar-lo. No desdenyable, evidentment, però és més una subtracció del color blanc, que una suma de colors de llum.

Es tira a faltar més tradició, i més ara en la foscor que se’ns ve damunt. Un exemple que sóc conscient que s´ha intentat vàries vegades i no s´ha donat mai el vist i plau, és la d´una partida de pilota. Una ciutat que va

Fig. 02. Lletres retroiluminades amb el nom de la ciutat.

arribar a tindre 5 trinquets de pilota al segle XVIII, perquè no organitza a la Fira una partida de pilota de primeres figures? Igual a la Fira d´aquest any sí que ho tenim i cal retirar este paràgraf, la qual cosa que m´alegraria de debò. Igual si fóra “Pilota al Castell” o “Pilota Trail” encara s´aconseguiria.

Necessitem una Fira amb innovacions tecnològiques. Una fira 3.0. Propostes teatrals innovadores amb grans produccions. Concerts de música de primer nivell, nacional e internacional, amb tots els respectes per als magnífics 60 anys d’Alaska i els seus Fangoria. També és cert que si trucarem amb l´espassa i vingueren Coldplay o The Boss, ni tinguem llocs escènics per reunir 20.000 persones ni llocs de pernocta per a què la gent que vinga a vore’ls. Una altra subtracció del blanc, volem ser referents i no posem uns mínims mitjans i estructures per produir, encara siga, un mínim cromatisme.

Ara, tal vegada, els canvis arriben amb el Conseller de Cul(Tor)tura de la Generalitat, aquest bombero torero, que igual rehabilita l´esperpent de la Plaça d’Espanya i tornen a fer bous a la plaça més gran d´Espanya (doncs mai s´ha omplit de gent). Ací, com ja podeu intuir, ja treballaríem en model de color d’ escala de grisos. Com deia Vázquez-Montalbán l’estupidesa humana ni es crea ni es destruís, es transforma

La Fira té que ser moderna i al mateix temps tradicional de veritat, no als fullets de Fitur.

Per concloure, estic convençut que els colors de la nostra Fira són de llum enlluernadora i

ha que viure’ls i gaudir-los amb la seua essència, però sembla, que com a tot els aspectes de la vida, és un fidel reflex de la societat, és una Fira per quedar bé, per als del Tik Tok i molt resultona als fullets dels punts d´informació. Una fira per lluir ventall, comprar gaiato i botija, sense massa clar per quin “pitorro” cal beure..

La nostra Fira cal que siga alguna cosa més. Un referent cultural. Un referent musical. Un referent teatral. De tradició i modernitat. Amb llum real. Una fira que barrejant els colors primaris aconseguim el preuat color blanc, l`equilibri.

Fig. 03. Visitants de la fira d’agost.

UN FORASTER

A

LA FIRA

Alejandro Amat

No sóc de Xàtiva, ni valencià. Conec la fira de Xàtiva per un amic que a sovint em parla de la seua ciutat. Des que ens vam conéixer, a l’any 2006, he tingut l’oportunitat de visitar la capital de La Costera en repetides ocasions, i he de dir que és una ciutat ben bonica, amb un patrimoni monumental d’allò més interessant i una història que, tal vegada, siga de les més riques de tota la franja mediterrània peninsular, quan ara em parlen de Xàtiva, sóc conscient que es refereixen a un dels grans nuclis tradicionals de València.

I dins d’eixa tradició cal destacar aquells aspectes o celebracions que constitueixen la seua identitat. Si ben bé quan vaig començar a conéixer a poc a poc Xàtiva allò que més em va impactar va ser el fet que fóra el bressol de la família Borja, o de la branca de la mateixa que va donar dos papes a la cristiandat, també em va semblar molt cridaner el fet que gaudira d’una festa que es remuntava a l’any 1250. Sóc de Granada i llavors la ciutat es trobava en un moment en què s’acabava de signar el pacte de Jaén, mitjançant el qual s’establia una frontera entre el regne de Castella, a mans de Ferran III, i el de Granada, el rei nassarita Muhammad I, també conegut com Alhamar.

En aquell temps, va començar a construïr-se part dels recintes que acabarien configurant el monument més representatiu de Granada: l’Alhambra. Així, hom pot imaginar que la visió representativa que actualment tenim de la ciutat encara no estava dibuixada, encara que es tractava d’un nucli que contava amb al voltant de 60.000 habitants. Em resulta molt cridaner que, mentre Granada encara veuria passar anys per tal de configurar una part important de la seua identitat, Xàtiva ja havia començat a fer-ho. A més, amb intervenció reial, doncs aquesta identitat definida per la fira, començaria a celebrar-se gràcies a un privilegi de Jaume I.

Trobe curiosa la possibilitat de relacionar ambdues ciutats per les construccions hidràuliques, ja què en el moment de l’atorgament del privilegi per a la celebració de la fira, Xàtiva ja devia disposar d’un primer circuit (o prompte l’executaria) que transportava l’aigua des d’un riu veí fins al nucli urbà; circuit que va ser conegut com séquia de la vila, mentre què també llavors a Granada s’havia construït, o s’estava construint, la séquia reial de l’Alham-

bra, influint ambdues canalitzacions en la configuració urbana de cadascuna d’aquestes poblacions.

Puc imaginar que l’emplaçament actual de la fira no és el que es va ocupar originalment, doncs la pròpia configuració urbana indica que on s’ubica a la actualitat, no hi havia ciutat a l’any 1250. Però m’agrada molt aquesta ubicació, ja que s’alça en el punt on es troba la Xàtiva històrica, aqueixa ciutat envoltada per una línia de muralles del segle XIV (o les restes de la mateixa) que guarda un assentament ple d’edificis religiosos i grans cases, símbol del poder del què va gaudir en el passat; i on comença un eixample contemporani, edificat, probablement, des de mitjans del segle XX. Així, m’agrada molt imaginar la fira com una mena de frontissa, com un eix que vertebra I comunica ambdós mons; el passat i el present. S’allarga com un cuc per tota l’Albereda, abraçant la part històrica, i baixa pels carrers en pendent que s’obrin a la part nova.

Fig. 01. Detall de l’Alhambra, per Alexandre Laborde a “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne”.

Com a foraster, he pogut comprovar que la fira és moment de retrobaments; dies per aprofitar i reunir-se amb amics o familiars que, tal vegada no es veuen a sovint, o que si que ho fan i gaudeixen de la festa tots junts, quedant per esmorzar, per dinar o per acompanyar als més menuts a pujar a les atraccions; per passejar per aquella ampla i bonica avinguda que té Xàtiva, pròpia d’una gran ciutat, veient els productes, joguets i artesania que els comerciants ofereixen als vianants.

Hom pot comprovar la importància d’aquest esdeveniment quan s’assabenta que a la fira té lloc la carrera de motos més antiga d’Espanya disputada en circuit urbà, amb al voltant d’una seixantena d’edicions, a la vegada que veu l’enorme quantitat de gent que es mou pels seus carrers entre el 15 i el 20 d’agost, fent pensar que, encara que per uns dies, Xàtiva es converteix en la segona ciutat més poblada de la província.

Es pot entendre la capacitat d’adaptació de la Fira de Xàtiva quan es descobreix que va començar com una fira de bestiar al voltant de la festivitat de Sant Martí, que els dies de celebració han anat variant i que a cada època, s’ha anat acomodant a les novetats del moment. Així, trobem que en els darrers segles, cada vegada més, van anar arribant comerciants que acompanyaven el bestiar (a ben segur, primer gent dedicada a la produc-

ció de béns vinculats als propis animals i més tard, venedors d’altres objectes com ventalls, bastons i tal vegada més recentment, joguets). Posteriorment tindria lloc l’arribada de les atraccions mecàniques, ja al segle XX, les quals continúen visitant la ciutat any rere any, i la inclusió d’activitats esportives, com l’esmentada carrera de motos, a la que s’han anat afegint altres competicions esportives, també al segle XX, com partides de pilota valenciana, com un campionat d’escacs o un torneig de tennis que, encara que no té lloc en les proximitats de la Fira, si que s’anuncia com a part de les seues activitats i gaudeix de molta popularitat.

També s’incorporaria la música, amb uns més que probables concerts de bandes primerament, per arribar, a les darreres dècades del segle XX i aquestes que ja hem viscut del segle XXI, als grans concerts de reconeguts cantants o grups musicals que han passat per Xàtiva acompanyats d’una posada en escena espectacular. Concerts que anirien canviant d’espai, arribant al Parc de la Pau i posteriorment al Camp Municipal de Futbol de La Murta.

O els sopars, que si ben bé hom pot pensar que s’han celebrat sempre, en uns inicis als carrers (on continuen tenint lloc), per després colonitzar espais representatius de la ciutat com el pati de l’actual Casa de la Cultura, també han arribat a traspassar els límits del casc antic de Xàtiva per arribar fins a novament el camp de futbol o altres escenaris improvisats extramurs.

El significat de la fira per als xativins es fa patent quan, passejant per la mateixa hi han el

Fig. 02. Cursa urbana de motociclisme disputada a la Fira de Xàtiva.

Fig. 03. Representacions teatrals per a xiquets a la Glorieta José Espejo.

que coneixen com xiringuitos; llocs per poder esmorzar, dinar o sopar, que estan organitzats per xativins que són membres d’una falla. Aquestos estableixen un vincle entre ambdues festes, ja què les Falles són l’altra festa gran de la ciutat. Pel que sé, la participació d’aquestos en la Fira és una de les incorporacions més recents a la festa i que acaben de configurar el que a l’actualitat imagina qualsevol xativí quan pensa en aquestos dies.

A més, es podria dir que el reconeixement i difusió de la Fira va “esclatar” al segle XX mitjançant una disciplina tan atractiva com insospitada des del punt de vista d’una possible vinculació als començaments d’aqueixa centúria: el disseny gràfic. Les persones encarregades de la fira van entendre la necessitat de comunicar per altres punts de la geografia (primer veïna i a poc a poc abarcant una major superfície) i ho van fer encarregant cartells anunciadors. L’estudi dels mateixos és ben interessant, amb una evolució de tècniques que s’inicia amb el dibuix o la pintura i condueix fins a les ferramentes digitals més actuals, passant pel collage i altres solucions gràfiques. Quan hom s’endinsa en l’històric de cartells pot trobar dissenys d’artistes ben coneguts per tot arreu, com Juan Genovés, Hernández Mompó o, més recentment, Javier Mariscal. Així, la Fira també dóna lloc a la creativitat més trencadora.

He gaudit de moments i activitats puntuals, però com que ho he fet en diferents anys, puc fer-me una idea prou aproximada del que significa la fira per als xativins. Per a mi, és quasi una setmana plena d’activitats, on no sols els firers obrin les seues atraccions i els

comerciants ambulants els seus negocis, sinó també grups, associacions i col·lectius, locals o no, exhibeixen el seu talent i treball, en forma de representacions teatrals, espectacles de titelles, activitats esportives o concursos. Puc afirmar que per a un foraster, la Fira és un descobriment que deixa un record inesborrable en la memòria.

Fig. 04. Dinars celebrats al pati de l’actual Casa de la Cultura.

Fig. 05. Dinars i concerts celebrats al camp municipal de Futbol La Murta.

RAIMON EN LA CORRESONDÈNCIA DE FUSTER

Josep Palomero

El 23 d’abril de 1962, en el marc de la Fira del Llibre, es va publicar a Barcelona Nosaltres, els valencians, que va causar un gran impacte i va exercir una poderosa influència, sobretot entre les joves generacions universitàries, tant per la modernitat del seu plantejament polític i nacional, molt allunyat del to folklòric que caracteritzava el regionalisme tradicional, com per la novetat de les seues propostes historiogràfiques, la fecunditat de les seues intuïcions i l’estil brillant i agut en què estan formulades les seues hipòtesis.

Sis mesos després, el diumenge 21 d’octubre de 1962, es va celebrar a Castelló de la Plana el tercer Aplec de la Joventut del País Valencià ‒el segon s’havia celebrat a Alcoi l’any anterior‒, en què alguns membres d’Els Setze Jutges van sentir Al vent per primera vegada. Hi ha una foto, presa davant de l’església de la Trinitat, en què apareixen d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Delfí Abella, l’esposa de Josep Maria Espinàs, Miquel Xicota, Francesc Pi de la Serra, Joan F. Mira, Ramon Bastardes, J. M. Espinàs, i Joan Fuster i Raimon.

En la biografia de 1964, publicada per Alcides, en què Fuster aposta per un Raimon encara per consolidar, explica que el cantant va causar un gran impacte en els catalans arribats a Castelló, perquè:

“amb la incorporació de Pelegero, la cançó intel·ligent ‒d’influència francesa‒ adquiria un matís compensador. [...] El Pele no es decantava per la mesura; sense abandonar el to intel·ligent, s’expressava amb una palpitació rupestre, violenta, tumultuosa o amb serpentines capcioses.”

Fuster va presentar aquell jove de vint-i-tres anys en un llibret memorable que va quedar desbaratat per la censura, com comenta a Maluquer el 31 de març de 1964:

“El Raimon d’Alcides encara està pendent de censura, i temo que el llapis vermell dictatorial hi faci estralls. Però, és clar, una biografia del tenor, si no venia ben condimentada d’insinuacions polítiques, ¿quin interès podia tenir? En fi...”

I afig, el 3 de maig de 1964:

“La biografia d’En Raimon ha sortit de la censura tan mutilada, que he demanat a Alcides la suspensió de l’edició. Han substituït precisament tots els passatges intencionats; fins alguns que no ho eren gens. El llibret ha quedat sense gràcia. Estic disgustat.”

A pesar d’això, el llibre es va publicar, i el 13 de maig de 1964 Fuster escriu a Maluquer:

“Probablement llançarem el Raimon d’Alcides: serà un Raimon ‘afònic’, però què hi farem!”

Fuster va intuir que el tenor ‒com l’anomena paternalment en la seua correspondència‒ podia ser la “pedra de toc” de la nova cançó i, aprofitant que el 1962 formava part del jurat del premi Sant Jordi (que va obtindre Manuel de Pedrolo amb la novel·la Balanç fins a la matinada) el va dur a Barcelona, Raimon es va presentar en el jesuític Fòrum Vergés i els assistents el van aplaudir fins a calfar-se les mans.

El 4 de desembre de 1962 Fuster escriu al seu amic Joaquim Maluquer, amb qui té absoluta confiança:

“Amb el mateix tren que jo, pujarà a Barcelona el Pele. El Pele ‒Ramon Pelegero‒ és un xicot estudiant de Lletres, de Xàtiva, que canta i guitarreja amb un vernacle potable. Ve convidat per l’Espar o la bèstia discòfila que sigui: hi ha el projecte que gravi un disc. L’allotgen i el nodreixen els discòfils nostrats. Però ja el coneixeràs i el sentiràs cantar: fa molta gràcia.”

L’operació estava feta, el cantant ja podia volar sol i, de fet, va començar a actuar ací i allà, sobretot per Catalunya, en recitals vinculats sovint a una causa popular, i va començar una professió plena d’èxits, cada vegada més decidida, que va causar l’admiració general.

El 15 de maig de 1963, de fet, Fuster escriu de nou a Maluquer:

“Raimon ha tingut un nou èxit al Romea, diumenge passat. Com hauràs vist, el Correu d’aquell dia li dedicà un paper extens i ben fet. N’està molt content, i jo també. Sembla que ha lligat una bona amistat amb en Jordi Nadal, el qual l’està temptant per convertir el noi de tenor en erudit. M’agrada. En canvi, els burros de l’editora del disc estan deixant passar l’oportunitat de vendre’n exemplars, i de quina manera! Ací n’hi ha una gran demanda, i les botigues no en tenen. Llàstima! La setmana passada, a la Casa de Catalunya a València van fer un curiós festival. En Tarradell

feu una conferència sobre la nova cançó catalana, van donar una audició dels Setze Jutges, i cantà Raimon. Els locals eren plens de gom a gom!”

Amb unes lletres que feien reflexionar, les cançons de Raimon, plenes d’una sorprenent vitalitat juvenil, es van convertir en himnes generacionals per a una joventut que, necessitada de referents propis, s’hi va identificar tan plenament que en les seues actuacions les corejava amb entusiasme.

El 28 d’octubre de 1963 Fuster contesta amb sornegueria una carta anterior de Vicent Álvarez, amic de la infantesa de Raimon:

“Te n’has anat a França, i no saps el que t’has perdut. El país està caldejat com mai no ho havia estat. El Pele ha arribat al cim de la glòria artística, i les masses circulen pels carrers cantant Diguem no! como un solo hombre. A la llibreria d’en Boïls [Concret Llibres] hi ha cua, des de bon matí, de gent que vol adquirir les obres completes de tots els escriptors catalans. L’Aracil obre la boca i la multitud l’escolta extasiada i decidida a prendre les armes per salvar la pàtria. (...) Últimament hi he assistit a un Seminari Internacional de Literatura. Hi he conegut el Laín, l’Aranguren i molts altres senyors importants: tots revisionistes, reformistes i merda. El Pele va cantar les seues cançons davant d’aquella gent i tothom es corria de gust... I com que ja sabia que l’acte a Bocairent [el IV Aplec de la Joventut del País Valencià] havia de ser boicotejat per la Benemèrita, ahir ni tan sols vaig eixir de casa. Ara: vaig haver d’aguantar la visita de cinquanta o seixanta patriotes, que se’n tornaven tots defraudats.”

Raimon havia començat un camí incert en el precari món de la cançó en català, però la personalitat del seu cant va suscitar de bon principi comentaris elogiosos de diverses personalitats de referència.

Així, per a Joan Oliver (Pere Quart):

“Raimon venia a ésser avui per al nostre País una criatura providencial. Podria suplir provisòriament tantes coses ara arraconades per força, emplenar tantes llacunes en el camp més vast i més obert —i més desatès!— de la comunitat...! Raimon no era un de tants ídols de temporada, era efectivament tota una altra cosa. I per això calia beneir-lo i encoratjar-lo.”

L’èxit de Raimon va ser fulminant. Rafael Tasis escriu a Fuster el 6 d’octubre de 1963:

“Ja veieu com el vostre ‒i nostre‒ Raimon ha esdevingut un dels nostres herois nacionals. Feliciteu-lo, si ja torna a voltar per aqueixes terres.”

No obstant, el cantant va evitar convertir-se en una espècie de líder, com va observar el mateix Fuster:

“Raimon, quan començà a cantar, corria el perill de ser classificat com un cantautor militant. No volgué acceptar-ho. Ell era, abans que cap altra cosa, un cantant. Una enigmàtica afinitat el va dur a entusiasmar-se amb les Cançons de la roda del temps de Salvador Espriu... Jo crec que En Raimon volia provar que, com a cantant i com a compositor, era alguna cosa més que un artista accidental.”

A pesar de tot, Raimon s’havia convertit inevitablement en portaveu de les inquietuds socials i polítiques d’un públic cada vegada més ampli. El diumenge 29 de desembre de 1963 va cantar per primera vegada en el Teatre Principal de València, on assistiren unes 1.200 persones, la major part universitaris. El dia 2 de gener de 1964 Fuster informa de nou a Maluquer:

“La sessió Raimon, diumenge passat, va ser escandalosament exitosa. Fou un acte polític con todas las de la ley. El Teatre Principal era ple de gom a gom. Quan el tenor cantà Diguem no!, lletra originària, el públic no el va deixar acabar. Simptomàtic.”

Després va saltar a París, actuà en la Sorbona i en la Mutualité, i Fuster escriu a Maluquer el 3 d’abril de 1966:

Fig. 01. Raimon amb Joan Fuster.

“Té més importància la feina que el pobre tenor està fent ara per Europa. M’ha escrit des de Winterthur. En fa gràcia un paràgraf de la seva carta, que et transcric: ‘Fer d’ambaixador d’un país ‒o països‒ sense Estat és prou fotut, ho has d’explicar cada vegada. Però vaig fent, ja vorem com i en què queda tot aquest tinglado. Aquí a Suïssa entre emigrants, exiliats i capellans de totes les tendències faig recitals gairebé tots els dies. Després parlem de coses.’ (...)

Un d’aquests dies, la televisió francesa projectarà un reportatge sobre ell. Diu que probablement el seu recital a la Mutualité serà presentat per Yves Montand. Que Déu Nostre Senyor vulgui que tot això tingui alguna conseqüència positiva! Amén.”

Dos mesos després, el 7 de juny de 1966, va cantar en el Teatre Olympia, escenari reservat per a les grans figures internacionals de la cançó, on s’acabaven de presentar Bob Dylan (Blowing In The Wind, 1963) i Joan Baez. El recital, radiat en directe, li facilità actuacions a Alemanya, Suïssa, Holanda i els Estats Units. Per a Jorge Semprún:

“Vista des de fora, des de França, la presència de Raimon, que era l’estendard, la figura visible i l’home proa de tota aquella nova cançó de protesta, va ser fonamental, perquè va donar a conéixer quins eren els temes reals i socials que patia Espanya.”

El dia 13 de juny de 1966, Lluís Aracil comenta a Fuster l’oportunitat que a l’estranger identifiquen Raimon com a valencià:

“Pensa, per acabar, que en un moment en què puja la fama de Raimon i envaeix publicacions internacionals, tindria poca gràcia que els curiosos oïdors i lectors no fossen informats que Raimon és valencià, fill d’un país on han passat i passen determinades coses.”

culables. Arreu on ha cantat ha omplert el local i ha quedat més gent al carrer que dins del teatre. (...) Aquest matí, en sortir d’una funció en la qual Raimon ha cantat i ha fet aixecar tot el públic dels seients diverses vegades, ho he tornat a proposar [que Triadú, Pedrolo, Fuster, anaren a fer algunes conferències a Mèxic] ...i per diverses raons convindria que el primer a venir fossis tu; per a aprofitar el sotrac que en Raimon ha clavat a la Casa Regional Valenciana, perquè ets el més conegut ací dels tres candidats.”

Fuster li contestà el 14 de novembre següent:

“Les teves notícies sobre la presència d’en Raimon a Mèxic apareixen confirmades i ampliades en la premsa barcelonina de diumenge passat, que recollia les declaracions del cantant a la seva arribada. Estic content que la cosa hagi rutllat tan bé, i que la gent de la Casa regional Valenciana hi hagi respost.”

La dictadura considerà Raimon tan desafiant que quan el 18 de maig de 1968 cantà en la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials de la Universidad Complutense de Madrid, a l’eixida la policia carregà violentament contra els assistents. Evocant l’ambient d’aquell recital, va compondre la cançó 18 de maig a la Villa.

Ciutadà de la gran pàtria humana, a finals dels seixanta i a començaments dels setanta Raimon cantà a Cuba, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Estats Units, Uruguai, Argentina i Mèxic, des d’on el 19 d’octubre de 1967 Vicenç Riera Llorca va informar Fuster de l’èxit de Raimon entre la colònia d’exiliats catalans i valencians:

“Ja saps, és clar, que aquests dies tenim ací en Raimon. Ha fet l’impacte que ja esperàvem. Les possibilitats polítiques de la seva cançó són, com tu has dit alguna vegada, il·limitades i incal-

El 1977 va fer una gira de 27 recitals pel Japó, on tornà a actuar el 1992. Presentat per Pete Seeger, el 1983 cantà en la Universitat de Nova York i en altres espais americans.

* * *

Fig. 02. Raimon fotografiat per Oriol Maspons.

Raimon ha compost 153 cançons i, seguint una evolució personal, n’ha fet 22 sobre poemes de Salvador Espriu. La primera, Cançó del capvespre, és també de 1962. Amb coberta de Joan Miró, el 1966 va aparéixer l’àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra dels dotze poemes centrals del llibre d’Espriu El caminant i el mur, als quals afegí Inici de càntic en el temple, que assolí un èxit extraordinari. El rigorós poeta, satisfet per aquelles versions cantades, va considerar:

“En Raimon és un fenomen complexíssim. Anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar, és inimitable i no repetible. En les Cançons de la roda del temps, penso que assoleix un dels moments més importants de la seva carrera. Jo estic molt complagut amb la interpretació que dona als meus poemes.”

El fet que Raimon tractara de popularitzar els seus versos, a Espriu el va trasbalsar i, en la correspondència amb Fuster s’hi refereix en diverses cartes. Així, el 20 d’agost de 1963, escriu:

“Soc un gran admirador de Raimon, aquest xicot de Xàtiva, i em plau extraordinàriament que canti la cançó que em dieu i totes les que vulgui empescar-se en relació amb la meva obra. Que la manipuli com bé li sembli.”

El 14 d’octubre de 1963:

“Sí, en Raimon pot fer molta feina. En realitat, ja n’està fent, encara que hi ha imbècils nostrats que diuen, arrufant l’estúpid nas, que canta en valencià: en aquest punt de confusionisme hem arribat, per a la meva indignació! He hagut de sentir feixos i feixos de bestieses, en relació amb el Se’n va anar, que no deixa de ser una murga per a ceguets. No crec que Raimon es converteixi mai en un alter ego d’un Guardiola, per exemple.”

Sobre este prematur i arriscat treball amb els poemes d’Espriu ‒“un poeta extremadament auster, des del punt de vista de la musicalitat verbal, i, per escreix, d’expressió concentrada, concisa. Les Cançons de la Roda del Temps no tenen res de cançons, o ben poc”‒, Fuster va destacar el canvi d’estil del cantant: “Ací no hi ha res de raimonisme primari: res

que ens crispi o esborroni pel cantó dels crits revoltats o de l’amor dit amb tòpics d’escolar. Una bona part de la gràcia i del nervi emotiu de Raimon resideix en la traça elemental, colpidorament directa, de les seves lletres. En les Cançons de la roda del temps, en efecte, no hi trobarem aquest parany. Raimon ha volgut acceptar, amb elles, una experiència decisiva, que posa a prova la seva millor disposició creadora: intenta convertir en cançons, en cançons autèntiques i vives, uns poemes de Salvador Espriu, i la poesia de l’Espriu no és d’aquestes que s’hi prestin gaire, precisament.”

I més avant:

“No tot en Raimon és efusió protestatària o exaltació vital. En els seus primers discos, hi predominava allò que jo, en un instant irònic, he denominat crits metafísics, o una cosa per l’estil. Totes aquelles inquietuds boiroses de Al vent, de Som, de La pedra, de A colps, de Perduts, conduïen Raimon a un tipus de poesia com el de les Cançons de la Roda del Temps.”

Per altra banda, de les 32 cançons que Raimon ha compost sobre poemes dels nostres clàssics, 17 són d’Ausiàs March i 15 d’altres poetes com Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella o Timoneda.

Com ha indicat Antoni Batista, la musicació dels poemes de March, que Raimon començà el 1969 amb l’excepcional Veles e vents, li canvià radicalment la concepció musical. Estudià a fons els decasíl·labs de March que, com li va indicar Martí de Riquer, havia de cantar en la seua fonètica valenciana, la mateixa que la del poeta. Gràcies a Ausiàs March, Raimon evolucionà de la música del crit a una línia melòdica de sons graduals i deixà d’expressar els accents tònics amb gravetat i patetisme.

Fuster va valorar una vegada més el seu treball:

“Raimon ha fet un esforç exemplar. El venerable Marc que ja havia renunciat a una poesia cantada, i que només va ser mòdicament cantat per algun polifonista del Renaixement, ara reviu, fulgurant, en la veu de Raimon. Semblava impossible, i Raimon ho ha arreglat.”

El propòsit del cantant va ser difondre i popularitzar l’obra del senyor de Beniarjó, ja que “els meus paisans que s’omplen la boca d’Ausiàs March, no el llegeixen ni tenen intenció de llegir-lo mai”, com va anotar en el seu dietari Les hores guanyades.

Vull deixar clara una evidència: a Raimon no el va crear Fuster. Raimon és obra exclusiva de Ramon Pelegero Sanchis i, en bona part, també d’Annalisa Corti.

El que no té discussió és el fet que Fuster, amb la sagacitat que el caracteritzava, sí que va intuir que les seues possibilitats eren providencials, les va sospesar factibles i ho va encertar, a pesar dels dubtes inicials del cantant quan tot just començava a germinar, com va confessar a Fuster en la segona de les 40 cartes que li va escriure entre 1963 i 1992, datada a Xàtiva el 30 de gener de 1964:

“Potser és inútil tota la meua lluita, potser soc jo l’inútil i, per necessitat, s’ha fet de mi una cosa per a la qual no tinc pasta. No ho sé. Però ho sabré molt prompte. [...] em sap greu fer-te perdre el temps parlant de coses que segurament tu les tens més que clares, oblidades i l’únic que et suposa és continuar aguantant. Pel país o perquè no hi ha més remei. [...] Si pense què serà de mi d’ací uns quants anys, em crec l’home més desgraciat de Xàtiva.”

Com hem dit, Fuster al principi es va proposar fer de rampa de llançament del cantant, com consta en la seua profusa correspondència i, de fet, no va deixar d’ajudar-lo entre bambolines, com escriu a Maluquer el 28 d’octubre de 1965:

“En Raimon canta a Madrid el diumenge [31 d’octubre] (a un teatre: La Zarzuela, prohibit), el dilluns i el dimarts de la setmana entrant. Sembla que a hores d’ara el taquillatge del teatre ja està pràcticament venut; el festival ‒hi actua ell sol‒ és organitzat pels amics de la Unesco de la Villa y Corte (miraré d’enviar-te’n un programa). La presència d’En Raimon a Madrid, en principi, té un interès indiscutible: hi remourà l’ambient. (...) El tenor marxa de seguida a cantar a Lovaina i a París.”

En la descomunal correspondència de Fuster es troben diversos comentaris entre ell i els seus corresponsals sobre el fenomen Raimon. Així, Ernest Martínez Ferrando comenta a Fuster el 5 de maig de 1963:

“He rebut el disc de Raimon. Força interessant tant ell com les seues cançons, lletra i melodia. Té ben merescut el seu èxit; a aquesta joventut actual desperada que pensa que ens ha de consumir la terra li manca allò de Gaudeamus, igitur, juvenes dum sumus. És molt tràgic aquest Raimon que canta amb plor tan amarg.”

El 10 d’octubre de 1963 Manuel Sanchis Guarner comenta a Fuster un fet que demostra l’animadversió que Raimon ja suscitava entre alguns personatges del règim:

“He sabut coses divertides de la darrera sessió de la Comissió Permanent del municipi de València. Quan l’alcalde [el falangista Adolfo Rincón de Arellano] proposà felicitar Raimon, u dels regidors digué que no, perquè era comunista, i un altre digué també que no, perquè era amic de Fuster. Aleshores [Arturo] Zabala, molt ràpid, digué: ‘Yo también soy amigo de Fuster’. No sé els noms dels altres, perquè no he pogut parlar amb Zabala, i tampoc no sé si voldrà dir-me’ls.”

Quan la cançó Se’n va anar va guanyar el V Festival del Mediterráneo el 22 de setembre de 1963, cinc dies després, el 27 de setembre de 1963, Fuster comenta a Maluquer:

“L’èxit d’En Raimon ha causat un gran impacte, ací. Personalment crec que la cançó Se’n va anar és molt dolenta, i que En Raimon la cantà com cantaria una foca. El Pele no aprofita per a sonsòdies melòdico-cursis com aquesta. Ell no sap cantar, canta com un salvatge, i per tant les úniques cançons que són perfectes en la seva boca són les que ell mateix s’inventa, perquè les fa a la seva mida. Ara: si a la gent li agrada, millor que millor.”

I continua dient-li, el 4 d’octubre de 1963:

Fig. 03. Fuster i Raimon a una entrevista.

“En Raimon arribà a Sueca dimecres a la tarda: molt content de l’èxit i amb una mica de ‘complex de Carmen de Lirio’ que en dic jo. Procuraré extirpar-li ràpidament aquestes ínfules de vedettisme. No vam poder parlar gaire, perquè vingué acompanyat de l’Espar, a fi de projectar una intensificació de discos valencians a Edigsa.”

Josep Pla havia opinat de Raimon:

“Quan canta té, de vegades, una dolçor prodigiosa, d’una profunditat humana commovedora i suavíssima. Altres vegades té un salvatgisme impressionant d’una primarietat de cataclisme.”

I escriu a Joan Fuster el 24 d’octubre de 1966:

“Raimon, abans que tot és un gran poeta. És un poeta popular d’una classe nova ‒un poeta popular directe i simple, sense barroc, perquè també hi ha un barroc popular (Sagarra)‒ que a la curta i a la llarga fatiga. Raimon és el núm. 1 d’aquest nou sistema ‒em penso.”

Eixe mes d’octubre de 1966, la xòfera Annalisa, amb el marit, havien transportat des de Barcelona Fuster a Sueca i Pla a Xàtiva, on va passar uns dies acollit per la mare de Raimon. El mateix Fuster desvetla a Maluquer les incidències del viatge el 3 de novembre de 1966:

“El trajecte Barcelona-Sueca, amb en Pla i els Raimon, va ser bastant plàcid i divertit. Tot i l’abundància de pluja i el mal estat de la carretera, tot va anar bé. Vam fer nit a Castelló de la Plana, on per sopar vam menjar la primera paella d’una llarga sèrie imposada per l’home de Palafrugell. Vam tenir una llarga assentada amb el professorat catalànic, a Sueca. En Pla va passar-se tres dies a casa. Després vaig traslladar-lo a Xàtiva, chez Raimon. (...) No sé com s’ho apanyarien a Xàtiva, en Pla i els Raimon: vaig visitar-los un dia, però després marxaren ràpidament a Barcelona, per raons de feina del tenor. Em sembla que en Pla no escriurà el promès llibre sobre Xàtiva, a jutjar pel que em diu en una última carta.”

En Notes per a Sílvia figura aquest apunt:

“A Xàtiva, observant Raimon, em semblava veure en la seva petita figura un voyou tendre, una barreja d’ingenuïtat i d’astúcia sorprenents. La seva joveníssima senyora ‒una vaileta italiana de cara rodona, situada entre Roma i Florència‒ tenia, sota la roba lleugera, un cos jovençà, d’una plenitud prodigiosa, d’una vitalitat física impressionant.”

En el seu llibre Direcció Lisboa, en el capítol “L’itinerari central”, Pla redacta les seues impressions en diversos apartats: ‘De Barcelona a València’, ‘Hem d’acostar-nos més a València’, ‘Sueca: sensacions’ i ‘Sueca: una població valenciana’ ‒dos parts en què destaca el protagonisme de Fuster‒, dos més dedicades a Joan Lluís Vives i un altre sobre Xàtiva, on Raimon li fa de cicerone:

“Raimon, el poeta de les cançons que han tingut i tenen tant d’èxit, m’ensenya la ciutat. És gairebé segur que la personalitat d’aquest xicot de vint-i-cinc anys seria impossible d’explicar sense el seu arrelament a la seva ciutat nadiua. És l’axioma, l’incontrovertible d’aquest artista. (...)”

Finalment, l’article que tanca el seu llibre Retrats de passaport, Pla dedica al cantant el titulat ‘Raimon com a poeta’, en què recorda haver-lo sentit a Pals la primera vegada, així com les seues actuacions a Lloret de Mar i a Banyoles, i destaca les característiques poètiques de les lletres de les seues cançons, que considera molt més importants que la música amb què s’acompanyen, i pondera les qualitats del seu cant, tan original:

“Vaig caure en l’error de creure que, les lletres d’aquelles cançons, les havia escrites Joan Fuster. No. Fuster no hi havia tingut ni art ni part.

Fig. 04. Joan Fuster, obra de Manuel Boix.

Aquest error inicial em serví després, més tard, per a pensar en la lletra d’aquestes cançons. (...)”

La música té realment importància, però a mi em fa l’efecte que en les cançons de Raimon la cosa essencial és la lletra i el que la lletra conté de poesia ‒i incloc en la poesia la protesta que de vegades contenen. El que contenen de poesia, doncs, les seves cançons d’amor, com les de protesta. En l’obra d’aquest xicot, que en aquest moment atrau i concentra quantitats considerables d’éssers humans, tant en la nostra àrea lingüística com a l’estranger, hi ha un poeta, al meu entendre, d’una gran eficàcia. Es joveníssim i, si la vida li és favorable, es troba avui al llindar mateix d’una carrera que pot ser utilíssima. (...)

Al meu modest entendre, aquests efectes tenen per origen la lletra de les seves cançons molt més que la música que hi projecta, que no és res més que acompanyament ‒tant si la música té un fons religiós com de reminiscències àrabs, que abunden tant en el fons popular musical valencià. És la lletra el que porta Raimon a llançar els seus crits esqueixats alternats amb caigudes en deliqüescències suavíssimes, amb els seus galls patètics i les modulacions que realitza amb les vocals obscures. Tots aquests elements i altres que no sabríem descriure donen a l’artista una densitat personal, una autenticitat que no té, en el nostre món i en la poesia que cultiva, comparació possible i que explica les fenomenals projeccions d’adhesió admirativa i d’entusiasme de què és objecte. En l’actualitat Raimon és una de les claus de la sensibilitat popular del país, sobretot del món que puja. Es el seu gran poeta ‒és un gran poeta.”

LA MEMÒRIA D’UN

POBLE. ELS FONS

SONORS DE L’ARXIU MUNICIPAL DE XÀTIVA

Sergio Rubio Tormo

Encara que l’arxivística és una ciència relativament moderna1, els arxius sí han estat presents al llarg de la nostra història, per tal com la conservació dels documents ha estat una necessitat constant a l’hora de garantir drets, privilegis i beneficis, i documentar actuacions, processos o esdeveniments.

D’altra banda, a partir del segle XX i amb la creació de les institucions modernes i la incorporació de noves tècniques i suports documentals, la producció documental s’ha incrementat exponencialment, motiu pel qual els arxius també han estat sotmesos a un gran creixement.

Encara així, serà en les darreres dècades, si fa no fa, quan començarà a considerar-se seriosament la importància de conservar altres fons documentals en suports no habituals i amb tipologies no textuals, com són els documents sonors o audiovisuals i la informació que en ells es conté. Seran aquests suports els que ens proporcionaran una valuosíssima informació al voltant d’allò que coneguem com “memòria històrica″.

Algunes consideracions al voltant de la memòria històrica

Els grups humans, a l’igual que qualsevol persona, retenen el coneixement adquirit pels seus avantpassats conformant, així, una memòria grupal, allò que anomenem “memòria col·lectiva″, què va afeblint-se amb el pas del temps, la pèrdua testimonial i, la més agressiva, la distància existent entre una canviant i moderna societat actual i els fets i esdeveniments que es contemplen en esta memòria col·lectiva. En el moment que els fets passats no són útils o reconeguts per la societat contemporània, passen a integrar el camp de la història.

Com acabem de dir, la pèrdua testimonial és un dels perills per a la memòria col·lectiva, i la pervivència de persones que visqueren els fets passats és un factor clau en la seua confecció. Igualment, la reunió i recerca d’informació en tots els seus possibles formats és altre factor clau per mantenir la memòria col·lectiva i assegurar la pervivència d’uns fets que han deixat empremta en el record tant personal com grupal. Emperò aquestes dues manifestacions de la memòria col·lectiva no són pas les

Fig. 01. Monument als afusellats durant el franquisme, en el cementeri municipal de Xàtiva, realitzat per l’artista Inmaculada Abarca.

més decisives, sinó que la perdurabilitat de la memòria col·lectiva està molt lligada a les activitats, visió i manifestacions públiques del episodi en qüestió en la societat actual. Es denuncia d’aquesta manera la falta de memòria de la societat actual, pel nou context social i cultural, on els testimonis directes van desapareixent, dons els records personals deixen una feble petjada en la memòria col·lectiva.

Quant a la idea de memòria històrica en sí, és tracta d’un concepte ampli en el qual s’engloben dos grans camps d’estudi o actuació, d’una banda allò que actualment denominem memòria democràtica i, d’altra, el patrimoni etnològic o allò que coneguem com “cultura popular″.

La primera s’utilitza per definir una preocupació internacional per les conseqüències dels traumàtics esdeveniments ocorreguts en la primera meitat del segle vint, marcats per les guerres, matances, dictadures

i crims. A Europa, els principals protagonistes de la memòria històrica són les guerres mundials, les dictadures feixistes i l’Holocaust, però a l’Estat Espanyol, la situació històrica és més complexa. La Guerra Civil de 1936-1939 deixà molts crims i ferides obertes, ja que la dictadura feixista posterior s’encarregà d’amagar els crims comesos pel seu bàndol, pel que l’articulació de mecanismes que ajuden a resoldre aquests problemes socials sols pogué arribar amb la davallada de la dictadura. Ha de dir-se que la memòria històrica està inclosa dins de discursos reivindicatius, puix no deguem oblidar el caràcter traumàtic d’aquest passat, vist a dia de hui, des d’una perspectiva democràtica i generacional diferent.

El treball de conscienciació social i reparació, tant moral com jurídica, de les ferides per tancar s’ha centrat en les víctimes, principals afectats i protagonistes. El fet de preocupar-se per les víctimes mostra una sensibilitat i moralitat cívica, emmarcada dins d’una intencionalitat democràtica del reparament i rebuig de crims d’estat, de pràctiques totalitàries i dictatorials, o de la violència, ja siga estatal, política o en qualsevol de les seues formes.

La problemàtica que envolta a aquests temes és el seu caràcter traumàtic que provoca una percepció present, despertant passions i controvèrsies. Per aquesta raó, els fets en qüestió no passen a integrar la

història, sinó que es senten presents com a memòria del grup i, malgrat que els integrants dels debats no els hagen viscut, el fenomen es manté viu a les societats.

En l’altra línia d’actuació es troba allò que coneguem com patrimoni etnològic o cultura popular. Possiblement, el patrimoni etnològic siga la categoria patrimonial més difícil de definir, així doncs des del món acadèmic s’han trobat dificultats per tal de definir els seus límits en quant a les seues enunciacions i manifestacions. Són diversos els factors expliquen aquesta situació, com la varietat de disciplines encarregades del seu estudi -antropologia, etnologia i etnografia-, fruït també de l’academicisme del folkloriste decimonònic i, en última instància, per les discrepàncies entre el món acadèmic i les institucions normatives per definir-lo.

Hi ha dos factors clau a l’hora de definir el patrimoni etnològic, els seu caràcter tradicional i la seua capacitat per reunir trets identitaris d’un determinat lloc. L’interès reglat per aquestes manifestacions ha sorgit amb l’ampliació del concepte cultura i patrimoni, des d’una consideració artístic-històrica fins a les últimes concepcions més obertes d’ambdós conceptes. La preocupació per aquest tipus de patrimoni emana de la consciència en els canvis a les formes de vida que han dut l’establiment de les societats postmodernes. Les societats actuals han vist en pocs anys la transformació dels seus habitatges, expressions culturals, llenguatge i tradicions, amb l’encara més important, pèrdua i desarrelament amb les tradicions i medi natural que han regit les formes de vida durant segles. La Unesco va fer referència al seu valor per primera vegada en 1968, però fins vint anys després no elabora un text normatiu al seu voltant, les recomanacions per a la Salvaguarda de la cultura tradicional i popular de 1989, actualitzat en 2003 per la convenció sobre Patrimoni Immaterial.

Considerem tractar aquest treball d’una manera oberta, sense limitar-nos a la nostra ciutat, perquè si ens cenyim a ella, els possibles vestigis que puguem trobar són insuficients per poder conèixer les formes de vida d’una localitat immersa dins d’un grup més gran, la societat valenciana. D’aquesta manera, la

Fig. 02. Placa de l’Institut Nacional de la Vivenda amb el símbol falangista, retirada en 2016.

recerca i tractament de material que incloga altres localitats i comarques, ens ajuda a recollir i descobrir informació perduda en la nostra localitat però suficientment enriquidora per conéixer-nos millor. Ara bé, ha de mencionar-se que el patrimoni etnològic té com a característica clau que el diferencia de la resta, el seu caràcter immaterial o intangible, la qual acompanya a tota manifestació o suport. Una de les principals fonts per a l’estudi del patrimoni etnològic són les fonts orals, és a dir aquelles que no estan fixades en un text escrit, sinó que es transmeten de manera oral. Aquestes fonts també poden ser emprades per a la reconstrucció de la història, proporcionant nous enfocaments i punts de vista.

I és que les fonts orals són també una font documental, encara que no es troben fixades en un document textual, sinó que s’han de valer d’altres mitjans per a poder ser transmeses a les generacions esdevenidores. A més, i a diferència de les fonts textuals, es tracta d’una mena de testimoniatges del passat que no sempre han gaudit de la credibilitat oportuna i per això han sigut moltes vegades desmerescudes simplement perquè no tenien el suport del text escrit que ens aporta tanta tranquil·litat a aquells que escrivim sobre els fets ocorreguts en el passat.

No obstant això, si les fonts orals tenen la càrrega de subjectivitat inherent que el propi narrador els atorga, no hem d’oblidar que el patrimoni documental escrit no sempre és garant de la veritat absoluta i també ha de sotmetre’s al procés d’interpretació des de l’objectivitat restringida de l’historiador.

En conseqüència, la manera d’acostar-nos a aquestes fonts és diferent i requereix una metodologia diversa, a més d’eines tecnològiques que ens permeten preservar les informacions obtingudes. Evidentment, el sistema més important i necessari per a l’obtenció d’aquestes fonts és el de l’Entrevista, ja que d’elles depèn la qualitat de la documentació a interpretar durant el procés d’investigació. Per això, l’historiador-entrevistador ha de seguir unes pautes concretes per a la consecució dels resultats desitjats.

En el segle XIX i juntament amb el naixement del romanticisme apareix també un inusitat

interès pel folklore i la recopilació de testimoniatges de vida i tradicions populars, encara que poques vegades veurem aquests plantejaments aplicats a la historiografia, molt poc inclinada a utilitzar aquest tipus de fonts orals en el seu afany per fer de la Història una disciplina científica, sinó més aviat a altres camps de les ciències socials, com la filologia o l’antropologia. No obstant això, l’eclosió de nous conceptes durant el segle XX i, eventualment, l’augment de l’esperança de vida i amb això la possibilitat d’accedir a testimoniatges de primera mà dels esdeveniments més importants de la història contemporània, com la Guerra Civil Espanyola o la II Guerra Mundial, va facilitar la nova consideració del testimoniatge oral com una font històrica totalment vàlida i complementària a les fonts documentals escrites.

Així, coincidint amb l’arribada de la democràcia, comencen a sorgir a Espanya estudis i publicacions basades en el que anomenem històries de vida, mitjançant la recopilació de testimoniatges, principalment centrats en la II República Espanyola i la Guerra Civil, amb l’objectiu de recuperar la memòria històrica. Un dels primers a veure la llum i que servirà de pedra angular i punt de partida a l’expansió i proliferació del “nou” mètode serà l’obra de Roland Fraser, “Recuérdalo tú y recuérdalo a otros: historia oral de la Guerra Civil Española”, l’any 1979.

Usualment, parlar de patrimoni etnològic és parlar d’accions individuals, d’investigadors i

Fig. 03. Pep Botifarra entrevistant a Rosendo Alonso. Novembre de 2019.

investigadores que dediquen el seu temps a recollir i buscar aquestes manifestacions culturals. Malauradament, aquestes accions solen ser auto-produïdes, sense comptar amb el recolzament institucional, encara que durant els darrers anys s’ha produït un important impuls quant a la participació i implicació de les Administracions Públiques en la recuperació de la cultura popular i el patrimoni etnològic en general.

Xàtiva

i la memòria històrica

En el cas de Xàtiva, les eleccions locals de 2015 suposaren l’inici d’un important canvi en l’estructura d’organització dels serveis municipals de Xàtiva. Un dels canvis més destacables i que, al mateix temps donava una resposta lògica a la diferenciació de les competències de diferents departaments municipals va ser la de separar l’àrea social de la cultural. Dins de l’àrea cultural de l’Ajuntament de Xàtiva també existiren diferents canvis organitzatius, com ara la creació de noves regidories o negociats dins de l’àrea, tractant de donar resposta, tant al nou marc legislatiu, com a les demandes culturals de la ciutadania. D’aquesta manera es creà la regidoria de memòria històrica.

Des dels inicis de la creació de la Regidoria de Memòria Històrica han vingut realitzant-se diferents tasques de recuperació i posada en valor de la memòria històrica en Xàtiva, com la recuperació de la memòria gràfica mitjançant projectes de recopilació i digitalització de fotografies cedides per particulars xativins, sota el títol “Imatges per al futur″; impuls de la memòria de l’horta, recuperant pràctiques agrícoles tradicionals, algunes d’elles ja en desús, així com convertir els productes agrícoles autòctons en una eina per a la promoció econòmica de la ciutat; creació d’espais per a la memòria com el monument als deportats al camp de concentració de Mauthausen o els recents monuments commemorant les víctimes de la guerra civil i la dictadura; retirada de simbologia feixista dels espais públics, com

04. Model d’una fitxa de registre d’entrevistes. AMX,FGG-4.

són les plaques dels edificis de protecció pública que exhibien el jou i les fletxes; o la programació d’actes, dins del programa Record Permanent, que amb caràcter anual, contempla una sèrie d’activitats com homenatges, exposicions, xerrades, presentació de llibres, concerts musicals, obres de teatre, producció de documentals audiovisuals, etc.

Però una de les decisions més destacables va ser la determinació que es prengué de nomenar al treballador municipal Josep Gimeno, més conegut com Pep Botifarra, adscrit al servei de la brigada municipal d’obres i serveis públics, com a tècnic costumista, donada la seua important tasca de recuperació de les tradicions locals i comarcals, duta a terme de manera individual al llarg de tota una vida. I és que en Xàtiva tenim la gran fortuna de comptar amb la figura de Pep Botifarra, una persona que ha treballat durant tota la vida de valent per tal de recuperar la nostra cultura popular, gravant a les persones majors, apuntant aquelles dites o costums que li transmetien de manera

Fig.

Fig. 05. Portada de les digitalitzacions dels testimonis registrats per Germán Ramírez i Sebastià Garrido entre 1986 i 1987 per a l’estudi de la II República i la guerra civil a Xàtiva.

oral, enregistrant, en definitiva, tot allò que, d’altra manera, estaria condemnat a la seua desaparició. Així, es va iniciar un projecte de recopilació i recuperació de testimonis orals per tal de conservar i testimoniar aspectes relacionats amb els nostres costums que d’altra manera caurien en l’oblit. El principal testimoni d’aquests treballs són les entrevistes que, des de l’any 2016 ve realitzant i gravant en format digital l’esmentat Pep Botifarra, amb l’ajuda desinteressada d’altre dels especialistes en memòria oral més importants del territori valencià i que mereixeria un capítol apart pel gran treball que ha realitzat i continua enriquint en l’actualitat: l’historiador i professor jubilat xativí, Sebastià Garrido Rico, tot allò amb la col·laboració tècnica de l’arxiu municipal i del músic Juanra Marti, a qui agraïm també el seu gran esforç.

En aquest sentit, s’ha creat un fons sonor de gran valor etnològic que ja arriba als dos centenars de gravacions i que arreplega el bagatge i el sentir d’una societat, la nostra, aprofundint en aspectes d’allò més divers al voltant, tant de la memòria democràtica, com de la cultura popular. Cadascuna d’aquestes gravacions arreplega les

vivències d’aquell ciutadà que ha estat entrevistat, construint així una mena d’història de vida que recull els aspectes més representatius de la trajectòria dels entrevistats. Cada document sonor ha estat tractat arxivísticament per tal de descriure les matèries més rellevants, així com tots aquells temes secundaris que es tracten en les entrevistes i que posseeixen un valor informatiu o històric ressenyable.

A aquest fons s’ha d’incorporar totes aquelles gravacions que, tant Pep Botifarra com el professor Sebastià Garrido han realitzat al llarg de tota una vida dedicada a l’estudi de la nostra història i cultura a través de la transmissió oral del poble que la ha construït. Una quantitat ingent de cintes en casset que, poc a poc i gràcies a la col·laboració desinteressada de Juanra Marti i tots aquells implicats en el projecte, està sent digitalitzada per garantir la seua preservació i conservació.

Es tracta d’una tasca encomiable, ja que fins fa ben poc no havien comptat amb el suport de les institucions, amb tot el que això suposa, sobretot des del punt de vista logístic i econòmic. Una labor amb uns resultats que comencen a obtindre el merescut reconeixement. Així, recentment s’ha creat un fons específic en l’Arxiu Municipal de Xàtiva, dedicat a classificar, conservar i difondre aquests testimoniatges orals i que, esperem, siga el punt de partida del projecte que hem batejat com Centre de Documentació per la Memòria de Xàtiva, un servei depenent de l’arxiu que persegueix l’objectiu de recuperar tots aquests fons de procedència diversa relacionats amb la memòria històrica local.

Encara així, el treball pendent és enorme, ja que, com explicàvem, la gran majoria dels documents sonors es trobaven emmagatzemats en suports hui dia poc viables, com són els cassets, per la qual cosa el primer pas és el de la digitalització dels mateixos i la seua inclusió en un gestor documental específic que permeta, tant la seua conser-

vació perdurable com la ràpida recuperació i accés a la informació que contenen. Fins ara s’han digitalitzat unes 50 cintes del fons fonogràfic de Pep Gimerno “Botifarra”, una xifra que representa un 35% aproximadament del total.

Lluny de tractar-se d’un fons tancat, l’arxiu d’història i memòria oral creat i desenvolupat per Pep i Sebastià continua creixent de manera regular i dotant-se de les eines necessàries per a la seua correcta conservació. A més, també durant els darrers anys han anat incorporant-se altres fons sonors de gran valor, com ara la donació del famós periodista jubilat i cronista de la ciutat d’Alzira, Alfons Rovira, qui el darrer any 2022 va fer donació a l’arxiu d’un total de 35 cintes en casset contenint algunes gravacions de gran interès fruit del seu treball en la cadena SER, com ara conferències de caire històric, con-

certs en directe, entrevistes a personatges il·lustres, cròniques d’esdeveniments com la famosa riuada de 1982, etc. Un material, en definitiva, d’un valor històric incalculable.

Altre fons sonor que obligatòriament s’ha de destacar és aquell que va arribar a l’arxiu municipal fruit de la donació desinteressada del doctor en història, Germán Ramírez Aledón, novament amb la col·laboració de Sebastià Garrido, autor de moltes de les gravacions, són les entrevistes realitzades amb motiu de la investigació que va desembocar en la publicació, en 1991, dels tres volums denominats “República i Guerra Civil a Xàtiva (19311939)″. Un total de 14 cassets contenint 17 entrevistes que aporten una visió única dels esdeveniments relacionats amb la guerra civil en Xàtiva i que es constitueixen com una font d’investigació històrica irrepetible.

En conclusió, les fonts orals constitueixen un complement privilegiat de la historiografia basada en les fonts escrites, a la qual aporta una evidència, un testimoniatge que serveix per a confirmar, contrastar o bé refutar hipòtesis enunciades a partir de les fonts escrites. Però més enllà d’això, constitueix una font primària en si que ens permet conèixer aspectes que no trobem en els textos; ens ajuda no sols a comprendre com va ser la història, sinó com es va viure la mateixa, proporcionant-nos diversos enfocaments o punts de vista d’un mateix esdeveniment o context històric. És tasca de l’investigador-historiador reconèixer, interpretar i explicar els fets d’una manera el més objectiva possible. Com explica Pilar Folguera, “les fonts orals han de ser tractades d’igual forma que les fonts escrites: ha d’admetre’s la subjectivitat implícita en elles, i per això han de realitzar-se les acotacions necessàries per a establir la seua veracitat i verificar-se d’igual forma que els documents escrits, a partir de la consulta de totes les fonts d’informació a l’abast dels historiadors: fonts hemerogràfiques i bibliogràfiques, documents privats i dades estadístiques”2.

Per fortuna, en Xàtiva comptem amb persones conscients de la importància de preservar la memòria de la nostra ciutat a través dels testimonis de aquells que la construïren, i que durant tota la vida i de manera altruista, han dedicat temps i esforços inquantificables a la seua recopilació. A nosaltres ens resta ser conseqüents amb aquest valuós llegat que

Fig. 06. Portada del llibre República i Guerra civil a Xàtiva (1931-1939)

ens ha arribat i ocupar-nos de la seua conservació per garantir la seua transmissió a les generacions esdevenidores, ja que els fons sonors evoquen, no sols esdeveniments del passat, sinó també records personals, sentiments familiars i, perquè no dir-ho, el batec d’una ciutat.

Notes:

1 En este sentit, encara hui existeix divisió d’opinions sobre el caràcter científic de l’arxivística, des dels que defenen el seu caràcter estrictament científic amb una metodologia rigorosa fins els que la consideren una disciplina amb principis i tècniques específiques, passant per aquells que la consideren una ciència encara en formació. No obstant això, amb l’aparició de les nomenades Ciències de la Informació, l’arxivística s’ha configurat definitivament com una ciència dins de la Societat de la Informació.

2 FOLGUERA, Pilar (1994): Cómo se hace historia oral, Madrid: EUDEMA, p. 19.

NI D’ESQUERRES, NI DE DRETES, SIMPLEMENT DONA

Isabel Martínez Salas

“El

mitjà d’arribar a la veritat en escriure la història és seguir les regles de la lògica”

Montesquieu

Quines idees em venen al capdavant quan em deixe portar per les emocions i és que, perquè negar-lo, estic aterrida per tot el que està ocorrent! Aquest juliol de 1936 no crec que l’oblide mai perquè, a part de la calor que està fent, res nou, a l’estiu calor, cal veure els canvis que hi ha hagut en els últims anys i no et dic res en els últims mesos, que no sé on pararem. Estic espantada! Total, en el fons i aplicant la lògica, per a canviar les coses ben poc o res.

Anit sense anar més lluny, el “Mantecas” li va arriar una pallissa pals a la seua dona sense cap motiu. Anem, que aquest animal no els necessita, ell és el seu amo. Que ximples som les dones! Si en comptes d’aguantar, grinyolar les dents i murmurar per baix un “ojala rebentes!” ens haguérem unit contra aquests cafres, les coses haurien canviat. Si al primer bèstia que, borratxo com una cuba, apallissa a la dona o als fills en arribar a casa, encapçalades per la seua mare, ho haguésrem tret al carrer ple de merda, pixeu-vos i baves i ho haguérem lligat al piló de la plaça a dormir la mona, segur que alguna cosa seria diferent. I d’allí al tall, a guanyar el jornal, que per a això les hi dona de mascle.

Però les dones davant el temor i els desenganys pensem que estem soles i, en comptes d’afrontar les dificultats amb llanço i valentia, preferim mostrar-nos pacients sofridores en espera que algú ens resolga els nostres problemes. Mentrestant, cal continuar mantenint les aparences de bon matrimoni. És a dir, que cadascun vaja a la seua.

Quina gran mentida la que ens van contar en 1933! Dones alegreu-vos perquè sereu igual que els homes, podreu votar! Somrieu, que perpetuarem aquest moment! Quina imatge! En fila com borregos, amb els nostres rasos vestits de percal, les grenyes de rata pelada i les dentadures esdentegades de tant d’embaràs. No entenc perquè al fornicar se li dona tanta importància, al cap i a la fi no té res d’especial i després del segon part se t’han llevat les ganes.

A votar! Votar el què? per a què? La situació mostrava una realitat enganyosa perquè,

mentre no canviara el “statu quo” de la dona en la societat, poc anava a canviar la seua situació ja que per als homes l’ideal era preservar el seu ordre establert. Així que tot va seguir igual, els homes a la feina i després, de francachela amb els companys, al bar a beure, fumar i dir burrades. Perquè cal veure quines idees se’ls ocorren.

Les dones no som així. Les dones sabem quin és el nostre lloc. Atenem els marits, als fills, als avis, fem les feines casolanes, cosim per a anar allargant la vida de la roba, inventem mil maneres de guisar per a estirar l’escàs menjar i omplir l’estómac de la família, rentem la roba (veges si pesa quan està mullada!) i la portem des del safareig, ens fem el sabó i portem l’aigua de la font. Criem unes gallines, conills i porc però mai som nosaltres les que ens mengem els ous, ni el llom i quan toca anar a l’horta o a recollir les olives, allí estem les dones. I si cal tirar una mà, o dues, per a ajudar a la casa mai li ho demanem als fills, traiem a les filles de l’escola i les convertim en altres explotades com les seues mares.

El cas és que els homes amb dos dits de front, en el seu fur intern, saben que ells són incapaços de tirar endavant totes aquestes tasques imprescindibles i necessàries, però clar, si jo estic bé per a què canviaré res? Ja rondinarà la parenta. I nosaltres ens queixem però seguim endavant, cada vegada més mústigues i atrotinades, sense arribar a prendre consciència de la nostra situació. No hem sabut defensar-nos, no hem estat conscients dels valors que aportem al món i continuem sent unes explotades pels segles dels segles. Les filles, aviciades pel que veuen o els ha tocat viure, intenten sortir del forat però les pobres no tenen moltes oportunitats. El més difícil és canviar, però com es canvia? Sense recursos i mig analfabetes on van? Si algun taller les empra, els paguen menys que als homes per la mateixa feina i a més, de manera gratuïta, els obliguen a fer algun treball que l’amo considera més domèstic. No diguem ja això d’haver d’aguantar alguna impertinència per part d’algun boc.

Però mira, de tant en tant sorgeix una llumeneta que ens dona suport. El capellà del poble, que les seues germanes també treballaven en un d’aquests tallers, ens va associar en un sindicat catòlic i ens va defensar contra aquests abusos dels amos. Es van acabar els treballs sense pagar i, a més, ens va obligar a assistir a la “nocturna” perquè aprenguérem a llegir, escriure i els comptes. També va obrir l’escoleta “dels cagons” cosa que va alleujar molt a les mares que les deixaven més lliures per a fer les feines casolanes. Tot això es feia en l’edifici del convent i pagat pels fons de tres fundacions que unes senyores riques, en morir, havien llegat per a atendre pobres, orfes i xiquetes. Perquè de les escoles municipals millor no parlem, estaven que queien i a més resultaven xicotetes per a tant escolar com hi havia.

Però els homes ho embullen tot i qualsevol motiu és bo per a treure la bèstia negra que porten dins. Ara calia anar contra capellans i monges i contra els convents i esglésies. Ací van començar destruint alguna creu del camí, alguns “santets” de ceràmica i prohibint portar la creu en els enterraments camí del cementiri. Doncs, ni que fórem el ruc mort que s’emporta a soterrar a la rambla! Després els molestava el toc de campanes per als actes religiosos. Però, què pensen què anem a l’església perquè entenguem aquests dogmes i aquests llatins? No senyor, mentre els homes es van al bar a beure, fumar i fanfarronejar,

a les dones només ens queda l’església, que cal veure lo neta que està i no ens costa ni un cèntim. Així, endreçades i una mica més ben vestides, donem una mica de color al diumenge i alcavotem una estona.

A l’abril, el dia de Divendres Sant, les autoritats municipals –ara al Consistori li diuen Gestora Municipal- van tirar al capellà del poble i al maig es van confiscar de la casa-abadia. Allí van instal·lar a dos mestres i van dir que així el poble s’estalviava la despesa d’habitatge per a ells. Com si fins llavors s’hagueren preocupat molt per les despeses municipals! Però la cosa no va acabar ací, després va tocar el torn al convent i a les monges, així que es van acabar les dues escoletes, la nocturna i la “dels cagons”. A partir d’ací és tot pura xafogor.

Hi havia molt d’atur, sobretot entre els jornalers del camp, i la Gestora va decidir fer un llistat amb tots ells. A alguns amos de terres se’ls va adjudicar un nombre de jornalers perquè els donaren treball i a tots se’ls va obligar a contractar jornalers en el propi Ajuntament. I com ací dominava la UGT doncs tots els obrers van acabar afiliant-se a aquest sindicat. També es va obligar als amos de cases buides, que majorment utilitzaven de galliners i corrals, a fer reformes que potser no podien pagar, però calia donar treball. Fins a la pròpia Gestora va posar en marxa l’arranjament de carrers, fonts i camins per a pal·liar l’atur.

Dia a dia l’ambient s’anava enrarint i els homes discutien acaloradament en els bars i al carrer. Però la desfeta va arribar el dia 18 de juliol. A les 12 de la nit, la Gestora i els sindicats van obligar al tancament de tots els bars i l’endemà es va ampliar amb el de tots els establiments públics. Van col·locar altaveus al carrer per on transmetien les notícies del que anava ocorrent i els que tenien aparells de ràdio, que no els van durar molt perquè aviat els hi van requisar, solament podien sintonitzar amb Unió Ràdio València.

No es podien fer rotlles al carrer per a comentar res perquè van dir que ajuntar-se més de dues persones era il·legal, així que es van acabar les tertúlies nocturnes al carrer per a prendre el fresc, a més van decretar el toc de queda a les 10 de la nit. A aquesta hora sonava una sirena i un grup, que es feien dir milicians –la majoria eren jornalers del poble-, armats amb escopetes, començaven a patru-

Fig. 01. Albereda de Xàtiva, primera meitat del segle XX.

llar pels carrers cuidant que no hi haguera finestres amb llum.

I durant el dia patrullaven pel poble prestant vigilància especial als llocs considerats estratègics: l’ajuntament, estació i camí de l’estació, la caserna, l’església, la reguarda, etc. La vigilància s’estenia també a tot el terme municipal perquè no es podia entrar ni sortir del poble sense un salconducte, ni tan sols per a anar a treballar al camp. Els salconductes els expedia el Comitè Revolucionari que era com ara es deia la Gestora Municipal, però eren els mateixos els que estaven al capdavant, si potser amb major presència i poder dels sindicats.

Aquests grups de milicians, als quals la gent cridàvem “escopeteros”, eren els encarregats de fer complir les ordres rebudes del Comitè. Així que, a més de la vigilància, s’encarregaven de dur a terme les requises i confiscacions que el Comitè considerava imprescindibles per a atendre el proveïment de la població.

En els primers dies es va procedir a la confiscació d’automòbils, armes, aparells de radi i aliments i als afectats els donaven un val a canvi de les mercaderies. El primer cotxe confiscat va ser el del metge del poble, que al seu torn tenia altres pobles al seu càrrec, per la qual cosa en deixar-lo sense capacitat per

a traslladar-se, el Comitè havia de llogar una calesa cada vegada que era necessari. Però quina estampa veure patrullar a aquests “escopeteros” fent gala de la seua importància i poder! El Comitè els proveïa de menjar i tabac o bé els lliurava una paga pels seus serveis.

Però, malgrat tanta vigilància, el 26 de juliol sobre les 2 de la tarda, va arribar a la plaça de l’Església un camió carregat d’homes armats, diuen que forasters, que van entrar dins del temple, van amuntegar tots els bancs, imatges, confessionaris,… i els van calar foc. En veure el fum, els veïns van sortir a veure què ocorria però, davant l’amenaça dels incendiaris, es van haver de tornar a recloure a les seues cases. L’església va cremar diversos dies però allí no es va personar cap membre del Comitè ni dels milicians que, suposadament, la protegien. Algun temps després, quan va deixar de fumejar, es van tapiar totes les obertures i només es va deixar una “portella” per a pujar a la torre a donar corda al rellotge. Però, alhora que això ocorria al poble, altres grups es van dedicar a destrossar les ermites, els retaules de ceràmica que encara quedaven i la creu del terme, i van intentar cremar els arxius municipals i el registre de la propietat. En fi, una barbàrie sense sentit.

I, als pocs dies de passar aquests fets, pels altaveus es feien crides als homes perquè es presentaren voluntaris per a sortir cap als fronts de Madrid i Terol, deien que per a defensar les llibertats republicanes, i se’ls prometia una paga de deu pessetes diàries. Molts dels quals formaven els grups de milicians s’han apuntat quan s’han organitzat les primeres mobilitzacions, i el Comitè ha hagut de fer front a les despeses ocasionades pel seu desplaçament i proveïment.

Per a mi que aquesta és una altra mesura improvisada pel Comité per a alleujar el malestar i la tensió que s’està vivint, i no crec que s’allargue més enllà del mes d’octubre perquè tots aqueixos voluntaris s’han anat al capdavant en cos de camisa i amb espardenyes.

Tant de bo acabe prompte tot això!

Fig. 02. Carrer Carneros, ca. 1950. Foto José Alcántara.

LES FILLES DE LÍDIA

Neus Castellano

01. Lídia Sarthou Vila pintada per Vicent Castell, fotografia de Josep Lluís Cebrián.

Em dic Lídia Sarthou Vila i vaig morir abrasida un dilluns de Pentecosta de l’any 1912 en la tragèdia del cinema La Luz de Vila-real, amb altres seixanta-huit ànimes que m’acompanyaren en la mateixa desgraciada sort. Tenia set anys. Fins aquella nit de fum i foscor, en la qual el destí em va arrabassar de les mans desesperades del tio Vicentet, la meua vida havia estat tan blanca i lluenta com el vestit de mudar que el pintor Castell em va posar al retrat que ara penja d’una paret del Museu de Xàtiva.

Vicent Castell, un verista amerat del costumisme que anava escampant l’escola de Sorolla, era amic del pare, de quan anaven a pintar del natural al Desert de les Palmes amb el pare Roc, un carmelita d’aquell paratge. Com Pinazo, Castell era també un pintor de flors i criatures, i en això precisament li va demanar el pare que excel·lira quan li va fer l’encàrrec més amarg de la seua vida. A partir d’una fotografia de família, on hi aparec posant amb els meus pares i el meu germà, Castell em

va pintar a l’Hort de Carreres, el paradís de la meua infantesa mínima, una arcàdia sense hores ni vores.

L’Hort de Carreres era una de les cases principals de Vila-real. A la casa gran de l’Hort, alçada amb els diners del besavi Carreres que arribà de Blanes, vivien els meus avis paterns, Carlos Sarthou, passant de notari, i Rosa Carreres, amb els seus sis fills. Mon pare, Carlos, era el major i després venien Rosa, Leopoldo, que morí albat, María, que professà d’adoratriu el 1916, Vicente i Pilar, la del retrat que penja al costat del meu al Museu de Xàtiva i que també morí amb poc més de quinze anys.

Malgrat que vaig nàixer a la casa que els meus pares llogaren en casar-se, tots els meus records domèstics tenen per sostre el cel de Vila-real i tantes habitacions com tarongers, moreres i palmeres tenia l’Hort. Mentre vaig ser pobila, i encara després del naixement del meu germà Carlos, el meu poder sobre els habitants d’aquell reialme fou absolut: era la consentida de la iaia, l’ull dret de la mare, el motiu central de les de fotografies familiars que ens feia el pare, el joguet de les ties Sarthou i de les nebodes de la mare, les cosines Blanch Vila, i també el malson del pobre Chotis, animalet... La vida a l’Hort de Carreres era la d’un gineceu afaenat on, entre sargits, filtirés i conserves de tomaca, es collien centenars de roses, lliris i margarides per compondre rastells de flors, guarniments de balcó o anagrames de la Marededéu que lluïen als mil i un festejos, processons i celebracions socials, de les quals el pare sempre era part ben implicada. A boqueta de nit, de Pasqua a Tots Sants, a l’Hort es rebien les visites a la fresca. Amb el secretari Melis, el registrador Novella, el pintor Castell i d’altres sabuts, el pare organitzava eixides amb els pinzells i la màquina de retratar buscant ermites, poblets i paisatges que acabarien sent la matèria dels seus escrits. Perquè si hi havia una cosa que entusiasmava de veritat al pare, aquesta era l’escriptura: contar i deixar testimoni de les seues excursions artístiques i, després, guardar tots els articles i escrits publicats, ben retallats i ordenats, dins d’àlbums pulcríssims.

Fig.

Però no tot anava a ser alegria i música de flabiol en aquell parnàs hortolà. Hi havia senyals d’aquells que els infants guipem de lluny: mitges paraules, silencis imprevistos, mirades aspres i curtes com la fregada accidental d’un pàmpol de figuera. La mare i les dones Sarthou, amb la iaia Rosa al front, no s’avenien. La mare patia perquè, al poc temps de casats, el pare va perdre la faena i vàrem haver d’anar a viure a l’Hort tres anys, fins que el tio Vicente Puchol, des de l’Audiència de València, li va aconseguir la Secretaria Judicial de Borriana. Puchol, empresari, navilier, terratinent i polític era el meu padrí i l’influent cosí que li feia d’àngel de la guarda a mon pare.

L’Hort, que havia de ser el lloc de retirada i d’estudi del pare per guanyar unes oposicions, era una font de distraccions que ajornava el compromís de comparèixer als exàmens. Tot això ho vaig anar sabent quan vaig aprendre a llegir, perquè la mare, en els seus moments de soledat, escrivia un dietari que també vaig descobrir que anava adreçat a mi, a la Lidín del demà que mai vaig arribar a ser. Què errada anava ma mare, pensant que escrivia per a una futura òrfena! Pel dietari vaig saber que, encara que el pare va aprovar les oposicions d’empleat del govern el febrer del 1909, no va traure plaça i la mare va seguir insistint en què s’havia de presentar a notaries, tot i que fer-lo estudiar era un calvari:

“No sé como se las compone mi esposo que siempre anda ocupado y no le ves la utilidad de sus ocupaciones, que para el estudio siempre le falta tiempo. Necesito gran táctica para que no se canse de mis advertencias, súplicas, sermones y estrategemas, pues de todo se necesita en cuatro años y rodeada de personas que te quitan la libertad de acción”.

“...se entristece más que yo, se siente desgraciado, pero no tiene fuerza de voluntad para reprimir su imaginación acostumbrada a divagar al antojo de caprichos o pasatiempos, para sujetarla a una sola cosa. Y además no se esfuerza para tener fe en el porvenir y en su trabajo. (...) Dios mío, perdóname! Mi esposo es bueno, dame paciencia, poco a poco dejará de ser niño”.

El patiment de la mare també era per la iaia. Rosa Carreres mai va voler admetre que quatre boques més a l’Hort eren una càrrega massa pesada per a uns havers familiars, els del Sarthou, sempre minvants. Per això, la mare, poc avesada a la pràctica alegre del bufar en caldo gelat, va anar gastant l’herència de l’avi Vila en les estades a Madrid del pare, els metges, la roba, els col·legis i tot allò essencial en què el pare, acostumat al malcriar de la iaia Rosa, no es parava a pensar. Llegint d’amagat el dietari, vaig saber que va anar de poc que no acabàrem vivint a Barcelona, la ciutat d’on venia la mare i on va buscar influències quan va saber de l’existència d’una vacant de jurista en la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits:

“Inmediatamente escribimos al P. Franciscano Francisco Bragulat, que fue mi confesor, que nos informara de dicha vacante. El buen religioso está haciendo cuanto que puede para que la ocupe tu papá, ya hemos presentado la documentación. Tu padrino también trabaja en la cuestión de influencias, ya que por su posición y carácter social las tiene hoy muy importantes. Hemos visitado también al diputado de esta provincia D. Manuel Iranzo y le encargamos el asunto. Todos dicen que harán cuanto puedan y lo creo, pues nos quieren. Lo que no espero es que se logre, sería demasiado bonito ¡¡vivir en mi Barcelona!! (...) podría allí educaros... hay muchos [centros] instructivos gratuitos, como conservatorios de música, academias de pintura, centros de idiomas...”.

Anar a viure a Borriana, la tardor del 1909, fou expulsar-me del paradís terrenal que era l’Hort de Carreres. Per això, sempre que hi havia ocasió, la iaia em reclamava i tornava per uns dies a Vila-real. D’ocasions no en faltaren, sobretot des de que la salut delicada de la mare s’havia afeblit encara més amb el naixement de la meua germaneta Pilar. La millor manera de restablir-la era descarregant-la temporalment de la faenada que era haver d’atendre’ns també al meu germà i a mi. Crec que a Borriana, amb el pare exercint finalment de secretari judicial, una casa a governar i una família que creixia, la mare va trobar si no la felicitat, almenys una pau que li havia de durar ben poc. Així ho vaig poder llegir, encara un parell de vegades més, al dietari que seguia escrivint i del qual, sembla ser, algú més en coneixia l’existència:

“¡Ya me sorprendió tu padre! He hecho una cosa mal hecha: he ocultado lo que escribía de tal modo que puedo haberle inspirado sospechas.

Eso no debe hacerse nunca; ten mucha serenidad, hija mía y sé muy dueña de tus actos siempre. De haber yo continuado escribiendo o doblando el escrito con calma, nada podía recelar tu padre, y de esconderlo precipitadamente sí. Afortunadamente, es tan delicado que ha disimulado”.

La mare escrivia aquell dietari per a mi. Tant de bo que, després d’aquella nit funesta que no vaig tornar del cinematògraf, haja trobat l’ànim per seguir escrivint als meus germans.

II. LÍDIA

Fig. 02. Foto de família dels Sarthou-Vila.

Em dic Lídia Vila Bou i vaig nàixer a Santa Maria de Sants el 1877, quan el meu poble encara no era un barri de Barcelona. Soc l’última dels germans, per darrere de Rosa, de María i d’Hipólito. Em vaig quedar sense mare amb tres anys i òrfena de pare als quinze. M’haguera agradat acabar els estudis de magisteri, escriure i guiar les regnes de la meua vida, però la meua germana Rosa, casada a Castelló amb el propietari de les farmàcies i drogueries Blanch, va decidir que Hipólito i jo deixaríem els estudis i aniríem a viure amb la seua

família, a terres valencianes. Rosa em va fer creure que a Castelló no em caldria continuar estudiant perquè, segons ella, la posició d’una mestra era de poca importància allà i, per això mateix, em va posar al càrrec dels meus nebots. A Hipólito el va fer soci dels seus negocis de drogueria, atés que el meu cunyat començava a explorar amb èxit el comerç de guanos. Dels guanys d’Hipólito se’m va destinar un percentatge perquè el meu germà hi va invertir una part de la nostra herència i perquè, al cap i a la fi, la primera Droguería Perfumería Catalana dels Blanch Vila la va pagar mon pare.

La meua germana ens va dirigir amb pragmatisme maldestre tot i que amb bona intenció. Ens va donar un mal consell fent-nos abandonar les nostres carreres i supeditant-nos al seu ambient, però ho va fer amb la finalitat de promoure’ns en l’escala social. A Castelló, Rosa es movia entre els comerciants més rics i es pensava que, per ser nosaltres els seus germans, anàvem a aconseguir casaments ben folgats. A mi em costava un disgust cada vegada que Rosa, amb la idea que als comerciants els convé figurar i freqüentar certes amistats, em feia vestir-me de manera que no em corresponia, no per la meua educació sinó per la meua vertadera condició social. Per a ella era importantíssim com lluíem i que el Diario de Castellón dedicara una crònica detallada a la soirée en casa del “rico comerciante Jaime Blanch” amb motiu de la inauguració del piano que va arribar a casa l’octubre del 1900.

Poc després d’aquella soirée, en una vetllada literària, vaig conèixer a Carlos Sarthou Carreres, un jove advocat de Vila-real amic del meu germà. Ens va presentar María Pascual, una amiga meua de Castelló que assegurava que Carlos, des de feia cinc anys, festejava a València i la seua família no volia saber res d’aquell festeig. No vaig voler fer cas, ni d’aquelles especulacions ni de les que afirmaven que la seua mare havia posat l’ull a casa dels Blanch Vila, on hi havia una “òrfena rica” casadora. Abans del prometatge, vaig tenir temps de sobres per entendre que Carlos,

malgrat la inconstància i la lleugeresa del seu caràcter confiat, era un home bo, il·lustrat i elegant a qui mai em cansava d’escoltar. Ens casàrem l’onze de juliol del 1904.

Ara, catorze anys després, acorats per aquesta guerra despietada que ha portat la misèria al món i les llàgrimes a totes les cases d’Europa, no trobe més raó de viure que la de no privar de mare als tres fills que encara em queden. Carlos té onze anys, Pilar, malaltussa i delicada com és, ja ha fet els set i la menuda, Lidita, només té quatre anyets. Cap dels tres, però, podrà ocupar el buit de la meua Lidín. A cap d’ells confiaré els meus pensaments com ho feia amb ella, quan omplia els fulls d’aquest dietari de confidències i d’orientacions que la seua vivor i perspicàcia sabrien interpretar en el futur.

La nostra situació econòmica ha empitjorat. Als desastres de la guerra s’afegeixen les incerteses derivades del dolorós comiat de la Secretaria Judicial de Borriana l’estiu passat. Només amb la venda d’unes finquetes que conservava dels meus avis anem passant com podem, però ja no em queda cap dels béns que vaig heretar dels meus pares. Tot ho he sacrificat pel bé d’aquest matrimoni, però el meu espòs encara no sembla ser conscient d’aquest tràngol. Borriana ha enverinat el temperament de Carlos com ningú abans ho havia fet amb un home tan animós. Mai un poble sencer s’havia alçat contra el seu secretari judicial fins al punt d’encatifar la porta de sa casa amb cabassades de fem. Quin desconsol i quanta indiferència en aquells que representaven ser els nostres amics! Joaquín Peris Fuentes, el Bou Roig, i el projecte del port de Borriana tenen la culpa.

Des de que Carlos va ser nomenat Vicepresident de l’Associació de Secretaris Judicials d’Espanya, freqüenta a Madrid els cercles ministerials. Allà, com a bon servidor públic preocupat per la prosperitat del seu poble, no ha desaprofitat cap ocasió per manifestar-li a Zurita, Director General d’Obres Públiques, que Borriana necessita un port com el de Castelló que permeta carregar bona cosa de ta-

ronja cap a Anglaterra. Potser amb la precipitació pròpia del seu caràcter, i sense parar-se a pensar les conseqüències, el meu marit va escriure un article anunciant als borrianencs que l’Estat assumiria la construcció del port, i li va xafar la peülla al Bou. Peris, que tenia un projecte a mitges i la concessió del port aparaulada, va moure una cruel campanya de difamació contra Carlos i contra les taxes que aplicava en la seua tasca de secretari judicial. El resultat ha estat la pèrdua de la clientela i la impossibilitat d’exercir amb normalitat el seu càrrec. El que ens queda de Borriana, ara mateix, és el tracte acordat amb Victoriano Font, escrivent del jutjat que cobreix l’absència de Carlos, d’enviar-nos un duro diari. Un duro que, un dia per l’altre, mai acaba d’arribar.

Les alegries, mentrestant, venen de la reputació que comença a guanyar-se el meu marit com a escriptor i estudiós del patrimoni històric i artístic de les nostres terres. El volum de Castelló, amb col·laboració de Martínez Aloy, per a la Geografía General del Reino de Valencia dirigida per Carreras Candi, ha estat un èxit que busca repetir amb el volum de València i que tot just acaba d’entrar en impremta. Aquest ha estat el primer treball literari que Carlos ha cobrat, però entre material fotogràfic, desplaçaments i gratificacions, se n’han anat més diners que n’han entrat. A pesar de tot, no hi ha res com veure el seu nom vinculat a una publicació tan important i a ell tan entregat a la seua obra, que ja ni pensa ni menja ni viu més que per als seus escrits.

Diuen que aquesta guerra terrible acabarà prompte, que tornarà el pa i la faena a les cases, però el meu marit ja fa quasi un any que va deixar la Secretaria Judicial de Borriana i ha anat enfilant projectes que no s’han materialitzat amb ocupacions que tampoc no acaben de lligar amb la seua condició. A Barcelona, el novembre passat, aprofitant un casament a la Bonanova, va contactar amb el director d’una companyia d’assegurances marítimes per veure la possibilitat d’obrir una oficina a Borriana. Amb aquest entusiasme m’escrivia des d’allà:

“He sido presentado a la mar de gente. Si yo estuviese aquí, creo me daría a conocer y me abriría sitio. ¡Qué diferente vida!”.

Aquest any del 1918 el va començar treballant al port de València, d’escrivent a Casa May-

cas, una consignatària de vapors on, malgrat l’escassa remuneració, no li va defallir l’ànim:

“El trabajo de esta oficina no es pesado. Yo he de liquidar los fletes y seguros y contestar a máquina la correspondencia. La máquina de aquí es muy distinta a la de Villareal, pero he aprendido a escribir en un rato y lo hago con bastante velocidad”.

Mirant d’obtenir millors rendiments que ens ajuden a compensar el duro que poques vegades envia Victoriano des de Borriana, Carlos ha provat de quedar-se la representació d’algunes marques de perfums de luxe i ferse viatjant “...antes que enterrarme en una oficina sin porvenir alguno”. També ha mirat el traspàs d’una fabriqueta de bastons i mànecs de paraigües al carrer Guillem de Castro a València. Fa ben poc, a l’agost, ha entrat en la prestigiosa casa de passamaneries de Justo Burillo, una empresa solvent amb clients com la Casa Reial i mercat americà, per quaranta duros al mes:

“Burillo no pudo hacerme mejor recibimiento (¡Qué diferente de Casa Maycas!). La casa es de mayor importancia de la que yo creí. El oro va a puñados y los billetes de banco lo mismo. Hay viajantes que ganan cinco duros diarios. [Burillo] me habló de sus proyectos (hasta de fundar una revista-catálogo ilustrado de la casa). Quiere que no me limite yo al escritorio sino que me entere de todo”.

Amb aquestes noves, els xiquets i jo hem deixat la desagraïda Borriana i, per fi, tornem a estar la família reunida a València. Estic vivint, potser, els dies més amables després de catorze anys de casada. Les penes són les de sempre, però el clima beneït d’aquesta capital sembla, a estones, que em retorna la salut. L’afecte que ens mostren els amics i parents d’ací, i el convenciment que en aquesta ciutat podré educar millor als meus fills, m’estoven l’ànima i em fan sentir, per moments, quasi feliç.

Queda per lliurar l’última batalla: recuperar la secretaria judicial de Carlos, a poder ser ben lluny de Borriana. Algemesí podria ser una possibilitat, Xàtiva seria un desig complit que vaig expressar durant el viatge de noces, una nit que vàrem haver de fer estada en aquella bellíssima ciutat en trobar-me indisposada. De moment, tot fa pensar que Villena podria ser el nostre nou destí. Hi ha una vacant

per defunció del secretari judicial, i es podria cobrir en pocs mesos. Carlos, aconsellat pel cosí Puchol, s’ha desplaçat a Villena a prendre contacte:

“... veo a Vicente decidido a apoyarme en lo de Villena y en todo. El diputado a Cortes que triunfará en aquel partido es íntimo amigo de Vicente (...) es una hermosa ciudad como Játiva (...). Aquí atienden más al confort interior que al ornato de las fachadas”.

“...paciencia, que creo y espero firmemente en que ha de mejorar nuestra suerte y esas banderillas de fuego que me pusieron en Burriana me harán mover con provecho”.

Carlos està esperançat. Jo també voldria estar-ho. Que Déu ens ajude.

III. LIDITA

Fig. 03. Arbre genealògic manuscrit de la família Sarthou.

Em dic Lídia Sarthou Vila i no importa quan vaig nàixer o morir perquè les ombres no tenim edat. Potser no tenim més anys que els que passem eclipsades pels individus fulgurants que asclen les nostres vides; en el meu cas, la figura ubiqua de mon pare. Tot i això, per situar-me civilment, diré que vaig arribar al món a Borriana l’any de la Gran Guerra i que el meu traspàs fou en vespres de Nadal del 1990, a la ciutat de Xàtiva.

La mort ha solcat la meua vida amb una rella ben fonda. La mort em posà un nom de segona mà, el de la meua germana morta en l’incendi d’un cinema: Lidita em diuen, perquè ella era Lidín i perquè les dues érem filles de Lídia, la mare dolça que la mort em va prendre quan només tenia cinc anys. Amb el dol en carn viva arribàrem a Xàtiva mon pare, el meu germà Carlos, la meua germana Pilar i jo l’any 1920, quan el pare va aconseguir traslladar la seua plaça de secretari judicial des de Borriana. La mort, sense parar-se a alenar, també es va endur la meua germana Pilar quan només tenia dèneu anys, quan jo era una adolescent defectuosa de qui fugia la jovenalla, quan més falta em feia. La mort, finalment, va voler que jo fora l’última branca, eixorca i contrafeta, de l’arbre dels Sarthou Vila, pel fet que el meu germà morí igualment sense descendència. La soca tampoc no va córrer millor sort: els Sarthou Carreres de Vila-real també moriren amb mi, atés que ni la tia Rosa amb els seus dos marits ni el tio Vicente amb la tia Filo no van tindre fills.

Poc després d’arribar a Xàtiva el pare es tornà a casar amb Pepita Calabuig, una dona jove, guapa i ben plantada que, lluny de pensar que el temps i la virtut són més poderosos que l’atractiu de la bellesa, va aprofitar el cognom Sarthou per moure’s airosa per l’enravenada societat xativina. L’enlluernament va durar ben poc. Als quatre anys de casats, a Pepita ja li pesaven com el plom un marit trenta anys major que ella, una filla tísica, una altra coixa i un fill dèspota que marcava territori a costa del caràcter indolent del pare. Aquell any de 1930 va acabar amb Pepita fora de casa, la mort de Pilar i el casament del meu germà

a València, on se’n va anar a viure i des d’on decidia el govern de la nostra casa. Jo tenia setze anys, un cos que creixia descompassat, un pare a la deriva i el guiatge d’un vell dietari de ma mare que mon pare no va saber amagar prou bé:

“Creo que en tanto ser humano no hay otro de más bondad natural y de mejores sentimientos que el hombre que Dios me ha dado por esposo. Más como la perfección es imposible en el mundo, tu papá es poco reflexivo (...). De la concepción de una idea a la práctica de ella, no deja tiempo a la reflexión. ¡Se necesita medir tanto las cosas para que den resultado! Las cosas fuera de tiempo, por buenas que sean, dan malas consecuencias”.

“Hijita, a penas tengas edad para discernir, ponte al lado de tu padre, sé su compañera, su consejera y su administradora. Procura leer sus pensamientos e inclina su ánimo sumamente impresionable a dónde sea conveniente (...). Tu papá es tan sumamente generoso y desinteresado, que si no tiene una valla jamás habrá un céntimo en sus arcas. Sé tú su administradora, y te ruego huyas de la ostentación, de la maldita costumbre de figurar lo que no somos, origen de todos mis sufrimientos (...). Sé económica, siempre cuenta que haya en la casa más entradas que salidas; un fondo para imprevistos alivia muchas amarguras”.

La natura extravertida de mon pare, unida a la seua dedicació gairebé exclusiva a l’estudi i la divulgació de la història i del patrimoni xativí, prompte el van convertir en un home imprescindible dins d’un poble que sempre ha fet bandera de l’antigor. Entusiasta de les desfilades, de les processons i de qualsevol mascarada col·lectiva, li faltava temps per fotografiar-ho tot i per deixar-ne constància escrita. De la seua ploma, hiperbòlica i generosa, van eixir els milers de pàgines que, aplegades en un llegat majúscul, em llastarien fins al final de la meua vida. A l’ombra d’aquest creador de circumstàncies vaig començar a esdevenir ombra, a covar la pena de ser el seu únic suport i la clau de volta de la seua intendència.

Entre la inconsciència del pare, la tirania del meu germà i la indiferència de tots dos, em vaig llicenciar en Filosofia i Lletres i vaig donar classes de literatura, de francés, de filosofia i d’història. També em vaig formar en gestió bibliotecària, i l’any 1948 vaig poder complir el somni que compartíem Miguel Bordonau i jo: obrir una biblioteca a Xàtiva que fora aixopluc, bàlsam i elevació de tots aquells que s’aproparen a la seua llum. Em movia el record

de les ensenyances de don Attilio Bruschetti, l’esperit altruista de la teosofia i la seua lluita incansable per un accés universal al coneixement. A la biblioteca vaig dedicar trenta-sis anys de la meua vida, conscient del poder terapèutic de la lectura, sabedora de primera mà de la companyia que fa un llibre a tots aquells que s’han sentit sols algun o tots els dies de la seua vida. Si mai he arribat a guanyar-me un afecte, ha estat el dels desvalguts i necessitats als que he intentat obrir les portes de l’educació i la cultura. Ma mare, una vegada més, m’assenyalava el camí a seguir:

“Si no feliz, a lo menos resignada, que haya siempre en tus labios una dulce sonrisa para el prójimo y en tu corazón santa paz para tí misma. A los que el Cielo les priva de hijos propios, les señala los hijos desgraciados de los indigentes o desgraciados; si tu alma no está llena, busca, busca desgracias que consolar, lágrimas que enjuagar y desvalidos que necesiten el calor de un pecho caritativo para reclinar su abatida cabecita... Nunca tengas, tesoro mío, el alma vacía, llénala de caridad si no de amor, y en ambos casos de abnegación”.

Malgrat tot, estava atrapada en el món privatiu del meu pare, en un cos malalt i en una soledat fora mida. Vaig festejar amb el Veronal, vaig intentar fugir a altres ciutats i altres treballs en un parell d’ocasions, i vaig avorrir aquesta ciutat de passeig tan inquisitorial com el de Vetusta. Em va faltar audàcia i em va sobrar pietat filial. Per sort, el meu exili interior tenia una finestra que s’obria cada estiu al número 93 del Boulevard Saint-Michel de París, al Foyer International des Étudiantes. Allà passejava cada dia pels Jardins du Luxembourg, m’afartava de pel·lícules a Le Champo i passava les hores mortes a la Bibliothèque Sainte-Geneviève de la Place du Panthéon. Respirava una llibertat que, administrada degudament, em donava per capejar la grisor d’aquella Xàtiva la resta de l’any.

El meu pare va morir nonagenari quan jo tenia cinquanta-set anys. Massa tard ja per deixar de ser l’ombra de don Carlos. Des d’aleshores, i fins el dia que vaig tancar els ulls, em vaig dedicar a custodiar l’obra de l’home que, per a bé i per a mal, havia condicionat la meua vida. La temptació de fer desaparèixer algun lligall de l’arxiu familiar va ser forta i potser en algun moment hi vaig sucumbir. El temor em va durar poc i, finalment, els papers dels Sarthou, passarien al domini públic perquè, com va dir

Lev Tolstoi al principi d’Anna Karènina, “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seua manera”.

Vaig decidir que, amb els papers del pare, es conservarien també els d’aquesta ombra seua que jo he sigut. Tots els meus escrits, la meua correspondència i, sobretot, els meus dietaris eren la millor manera de combatre aquesta condició d’ombra. Escrivia molt, cada dia, hores senceres, a la biblioteca i a casa. Escrivia contra Ell, contra el meu cos tort, contra el meu germà, contra la crueltat i l’estultícia d’alguns, contra la meua condició de filla abnegada, contra la soledat. Una de les primeres entrades d’aquell dietari adolescent esdevindria, amb els anys, d’una amargor profètica:

“Yo no veo el fin que tiene mi vida... Seguramente ser una solterona. Y si llego a serlo se me hará como a todas un carácter agrio, seré intolerante, no tendré a quien amar ni nadie me amará a mí. Viviré sola en una casa, mis comidas serán muy sobrias, nunca haré ningún dulce, ¿por qué, para quién ni para qué? Ya no tendré cariño a las flores ni a la literatura ni a la pintura, viviré sin ilusión... ¡Ay, Dios mío, qué triste es eso! ¡Qué soledad tan espantosa!”.

Només tenia tretze anys.

NOSTÀLGIA DE FIRA

Purificació Mascarell

A mon pare li agradaven molt les panotxes de la Fira. Les espigues de dacsa, com deia ell, acabades de torrar a la brasa i amb molta sal. Com era fuster i tenia molta força en les mans, era capaç de partir-la en tres trossos perquè la tastarem tots. Que bones! Eixe sabor sempre em transporta a la meua infància. Als dies d’estiu i família nombrosa.

No m’ho va dir mai, però a mon pare li agradava molt la Fira. Esta serà la primera que passarem sense ell.

Tinc una teoria —els meus alumnes dirien que es tracta, més bé, d’una “unpopular opinion”—, però... I si, tal vegada, la Fira no fora una festa tan alegre? I, si, en realitat, la Fira fora un espai-temps ple de nostàlgia? Si ho penseu bé, es troba tan carregada de passat que, a partir de certa edat, és impossible no mirar-la a través d’un filtre melancòlic... Inevitable no recordar les persones que ja no hi són per a compartir-la amb tu. Inevitable fer memòria de la infantesa, de l’adolescència, dels primers instants de llibertat absoluta. Les primeres voltes a soles pels carrers de nit. La vergonya de caminar amb les primeres sabates de taló —i quasi les últimes— i pensar que tot el món et mira. En una època en què eixir de casa era evadir-se i perdre’s, sense smartphones controladors. Poder amagar-te en un racó de la Glorieta per a donar les primeres calades que t’oferia aquella amiga “avançada” per a la seua edat. O seure en un banquet fosc del Jardí de la Pau, amb aquell primer noviet oblidat.

Tal vegada sols els xiquets i les xiquetes poden esprémer la màgia de la Fira amb la puresa del present. I, a voltes, ni tan sols ells aconseguixen deslligar-se dels records familiars: “A mi sempre em compraven un garrotet amb les borles de colors; a tu també te l’he de comprar, eh?” o “no, millor puja a esta rodeta, que era la meua favorita quan tenia els teus anyets”. Tota eixa gentada amunt i avall, caminant sense pressa entre la calor, té alguna cosa de pelegrinatge emocional, de recerca proustiana. Jo crec que van buscant les Fires del passat, aquell temps perdut. Per això el comentari més corrent pel Reial de la Fira és l’asseveració comparativa: “Açò no estava ací abans!”; “quan jo era menut, tot era molt diferent”; “els concerts sempre es feien ací i no allà”; “ui, rei, a mi em firaven qualsevol coseta i prou”.

Fig. 02. Garrots a la Fira d’Agost.

Fig. 01. Jardí de la Pau.

Anem a la Fira, any rere any, per a constatar que aquella Fira del nostre record ja no hi és. I tanmateix, la Fira actual està connectada, pel cordó umbilical de la memòria individual i col·lectiva, amb totes les fires anteriors. Quan un poble és capaç de mantenir viva una tradició durant quasi huit segles, és perquè eixa tradició conté uns valors útils, vigents. Si Europa està saturada d’Història i això la paralitza per a mirar avant, com opinen alguns pensadors, la Fira és una celebració atapeïda de fantasmes xativins que es remunten als temps de Jaume I. Poques poblacions europees celebren amb vigor una trobada anual des de 1250. I això, necessàriament, ens marca, ens condiciona.

Quan jo era xicoteta, anar a la Fira era passar a saludar per cals Tonos, dos germans corretgers que tenien el seu taller just on ara es troba la botiga de mobles Banús, a punt de tancar. S’anomenaven Tono i Pepe, però

mon pare sempre es referia a ells com als “Tonos”, engloblant-los en una sola persona. Eren amics des de xicotets. I, com no tenien fills, als meus germans i a mi ens estimaven molt. Hi havia una connexió especial entre la Fira del Bestiar disposada anàrquicament en el descampat on ara està el Gran Teatre i la corretgeria dels Banyuls, a pocs metres. Quan s’acostava la Fira, els germans exhibien la seua mercaderia per tal que els compradors i venedors d’animals s’acostaren a donar una ullada i s’emportaren una albarda nova o qualsevol guarniment creat per les mans humils d’aquells dos mags de la pell. El taller feia olor de cuir, de pols, de ferramentes gastades, d’hòmens treballadors, i per a mi eixa olor també era olor de Fira. Com m’agradaria tornar de la mà de mon pare a visitar als Tonos una última vegada...

Abans he afirmat que aquella Fira del nostre record ja no hi és. En realitat, sí que existeix: la portem dins de nosaltres. I, del 14 al 20 d’agost, en un exercici íntim i públic de memòria, la traguem a passejar.

Fig. 03. Venda de cabassos a la Fira d’Agost.

UN ESTIU XATIVÍ

Leticia Camarasa

He d’escriure un article per al llibre de la Fira de Xàtiva. Una feina per a mi vertaderament seriosa. He estat pensant molt sobre què podria escriure que puga estar a l’altura d’una festa tan important com la nostra, tan arrelada a la cultura de qualsevol xativí. A la fi, m’he decidit. Sabem que l’època més significativa en la vida de tot individu és la seua infància. En ella és on ens apropiem, sense adonar-nos, de les creences que ens venen donades de l’entorn, dels familiars. En ella, les costums que venen donades des de fa centenars d’anys passen a ser nostres també i faran que ens definim amb elles al futur. I, el més important. A la infància es generen els records més valuosos que tindrem al llarg de tota la vida que vinga per davant i aquestos ens acompanyaran per sempre envoltats d’un sentiment de malenconia però també d’agraïment.

És moment de mirar enrere, concretament al juny de 1999. Tinc 7 anys. S’acaben les classes al cole i em sent feliç i pletòrica. No només per haver acabat les classes i eixir d’eixa rutina. Aplega per a mi el millor moment de l’any, on canvie de casa els propers mesos d’estiu per mudar-me de la ciutat al paradís per a qualsevol xiquet… Bixquert. Recorde fer la corba de Ca Chulla amb el cotxe després de passar la font dels vint-i-cinc dolls i entusiasmar-me amb les cores que venien, que em portaven directa a retrobar-me amb els meus cosins i viure junts cada dia de l’estiu. Puc sentir l’olor a pi, les caminades al riu passant per baix de les arcaetes, que em pareixien gegants. I avui ja està tancat, però no oblide el camí de la sèquia que portava a aquell camp de futbol, anant amb cura de no caure dins l’aigua per perdre l’equilibri. Cada vesprada, després de la llarguíssima i interminable espera per a que no tinguérem cap problema amb el cicle de la digestió, arribava el desitjat moment per tots els xiquets que allí érem, que no érem pocs: la piscina. Quantes hores ens hem divertit sense parar, jugant amb matalassets, rodant tots junts dins d’ella per a que l’aigua agafara la corrent més ràpida que poguérem generar…inclús des de dins de la piscina li tiràvem la pilota a la gossa per a que ens la portara de nou i així que ella també formara part del joc…Sols hi havia una cosa capaç de frenar tota eixa energia: els fartons, les galetes i el got d’orxata que ens portaven els majors per a que berenàrem…

Després d’aquelles llargues vesprades que pareixien tindre més hores que qualsevol setmana adulta, anava aplegant la nit. Les vespes desapareixien per deixar-li el lloc als mosquits. Recorde jugar a bàdminton amb els cosins a la terrassa mentre tot es tornava de color daurat i ataronjat intens per la caiguda del sol, i aleshores gaudíem del programa que tot milenial ha gaudit en aquelles nits estiuenques i que ara tornaran a gaudir els més menuts: el Grand Prix.

Aquell xalet on vaig tindre la sort de créixer es trobava ben prop del club de camp Bixquert. El més habitual que s’escoltava mentre passava el dia era el colp de la pilota de tennis quan la raqueta la trobava. I aleshores aplegava el primer avís de que a la fira li quedava ben poc per a aplegar…el torneig més important que es celebra al Club de Camp, l’Orysol. Quan veiem des de la nostra terrassa que s’omplia tot de gom a gom, sentiem la gent animar cridant, aplaudint als jugadors… I aleshores, com quan aplega el nadal, els majors començaven a dir la frase que ningú de nosaltres volíem sentir: Si no et portes bé, enguany no baixaràs a la Fira. Recorde sentir l’obligació de fer-ho el millor possible per a no perdre’m la major diversió que estava per aplegar i a la vegada saber que, com que no tenia idea del dia en què vivia, quedava ben poc per gaudir-lo.

Imagine que a cada casa, dins de les mateixes festes que tots celebrem, es generen

Fig. 01. Vista de Bixquert des de la Solana.

uns costums que es converteixen en tradició en moments claus per als seus membres. A la meua el dia catorze d’Agost per la nit tot esdevenia en un ritual que ara recorde amb una mica inclús de misticisme. Tots sabíem quina era eixa nit. Ens havien estat dient els dies previs quan tornaven de comprar de Xàtiva que ja hi havien paradetes muntades per l’Albereda. I aplegava el moment. Al sopar d’eixa nit, amb tots reunits a la taula, la meua iaia s’alçava i ens feia alçar amb ella als nets i netes. La recorde molt alzinada i segura, contenta amb el dia que era, orgullosa d’estar sent de nou la nostra anunciadora de que començava la festa, mentre venia amb alguna cosa prou gran agafada amb les mans però tapada per que no poguérem veure de què es tractava, ens contava que havia estat tot l’any estalviant per a nosaltres, i aleshores, descobria la vidriola que portava amagada. Cada any la mateixa, un porquet rosa, que havia comprat a la fira de l’any anterior per a plenar-la de pessetes (si, encara les gastàvem) i que tots tinguérem diners per a pujar a les atraccions al llarg de la Fira. Aleshores als cosins més majors els deixaven encarregats de, amb cura de no fer-se mal, trencar la vidriola amb un martell. Recorde l’excitació del moment, no la meua, que també, però allí tots, foren menuts o grans, vivíem amb emoció l’inici de la festa. A partir d’aquell moment havia d’anar amb cura…com anava a invertir eixos diners? A les “volaoretes”, els “toritos”, el drac, el circus? Quantes vegades pujaria a les copes dels plataners de l’albereda amb l’atracció del camió de bombers? Seria

ja massa major per pujar als cavallets? Una cosa si la tenia molt clara. A la casa del terror, ni mirar-la!! Quina por…!

Dia quinze d’agost, tots cap a Xàtiva a esmorzar i mirar paraetes. Quantes coses em firarien eixe any? Jo ho volia tot, la guitarreta amb cordes de plàstic, el gosset que lladra i gira sobre ell mateixa, els cotxes de joguet, el carro amb el nino… La meua il.lusió era enorme. Recorríem l’albereda amb milers de sons creuats. El més escoltat, les cigales, anunciadores de la calor que sempre ens acompanya eixa setmana i que tant ens caracteritza com a poble. Les botzines de les atraccions em tenien boja mentre sonava Camela a aquella mítica paraeta de casettes, si si, casettes. I de sobte…PUM! Un soroll atronador em deixava paralitzada i pareixia que tot quedava congelat. Eren les 14:00 hores. El torn de la mascletà. Recorde tota la gent buscant el millor lloc on poder gaudir-la, ventant-se amb els ventalls, protegint-se amb els barrets de palla del sol abrasador, amb les ulleres de sol ficades i divertint-se mentre el soroll ho inunda tot.

En tornar al xalet, la meua iaia estava ja acabant de fer la paella…què bona…i recorde com els majors es passaven un pitxer ple de vi. Era fira, i l’ambient no podia ser més festiu! Després del meló d’Alger, recorde fer força per a dormir-me a l’hora de la siesta. Habitualment em quedava sempre desperta, però com que sabia que tornaríem a baixar al Reial, volia dormir per després estar desperta tot el que aguantara. En aquella època, la vesprada la passava a la piscina per a estar fresqueta, i no sabia encara lo que era un dinarot amb les amigues que acaba convertint-se en dinar-berenar-sopar-i el que vinga després. No importava, jo era la més feliç del món jugant amb els meus cosins, preparant-me per a tornar a baixar. Abans de que caiguera el sol, tornàvem cap a Xàtiva. Allí ens retrobavem amb alguns dels meus oncles que havien passat la vesprada a la zona entre les cases barates i la piscina Murta veient el tradicional concurs de tir i arrossegament.

Començaven a encendre les llums dels fanals, la nit anava caient, i en mig de tota l’excitació de soroll, llums i diversió, em veia agafada de la mà de ma mare entre milers i milers de persones a les quals no aplegava a veure els caps de tan altes que eren a comparació meua. Els majors sempre ens deien: sabeu on està la

Fig. 02. Fira de Xàtiva.

font del lleó, on es senta l’home de les figues paleres. Si en qualsevol moment es perdeu, ens veiem allí. Mai ens van llevar l’ull de damunt i no vam tindre que anar, però recorde que això ens feia sentir segurs. Entre pujaeta i pujaeta a cada atracció, recorríem tot el Reial. Passàvem per davant de les paraetes de calders, i en aplegar a l’altura de l’Ajuntament, de sobte hi havia un espectacle. Recorde aguaitar-me amb curiositat perquè escoltava una música totalment nova per a mi. No sé quin any va ser el primer que em vaig trobar amb els balls tradicionals del món a la fira, però sé l’impacte que va causar en mi la primera vegada que ho vaig veure. Homes i dones vestits amb uns vestits i uns barrets molt estranys per a mi, ballaven junts i separats. Ells, amb els braços tancats davant del pit, ballaven acatxats alçant cada vegada una cama. Jo, incrèdula davant el que estava veient, li vaig preguntar a ma mare què era això que estàvem mirant i ella em va dir: és el ball tradicional de Rússia. Rússia? No ho podia creure. Des d’allà fins a la Fira de Xàtiva? L’impacte que això va causar en mi va ser tal que des d’aleshores vaig estar uns anys creient que vivíem a una de les majors ciutats del món. Però a més, em va fer entendre que eixos dies no només tenien diversió, podia aprendre moltes coses inclús d’altres països! Puc sentir l’olor a poma caramel·litzada i panolla mentre continuàvem el nostre recorregut que encara que a la zona principal de l’Albereda ja no hi havien atraccions, em feia estar alerta amb tants i tants estímuls que m’aplegaven. Entre les paraetes de collars i anells, em parava a buscar cada vegada que veia polseres fetes de llana a veure si trobava la que portava el meu nom. Em passava també en aplegar on estaven les figuretes fetes de filferro. Què divertit passejar per tot allò! I aplegava el lloc on tenien que tirar de mi per a que el deixara

enrere: la paraeta d’animalets. Tot ple de periquitos i tortugues amb les seues peixeretes que tenen l’illa i la palmereta al mig per a que es pugen a descansar de l’aigua. Estava tan obsessionada que un dia el meu cosí em va comprar aquelles paperetes en les que podia tocar-te un dels animals i vaig tindre la sort d’endur-me un dels periquitos! Va ser una nit molt feliç per a mi, encara que pense que per a ma tia, que va ser la que va acabar cuidant l’animalet, no va estar tan divertida…

El recorregut que nosaltres féiem sempre era des del Jardí del Bes fins a la Plaça de la Bassa. Recorde anar a l’altura de La Ibense, l’aroma a olives omplint-me la boca d’aigua, i aleshores frenar tots en sec. Es venia un moment d’eixos que perduren per sempre, que fa que tot xativí entenga del que parle. Encara hui tinc el garrot personalitzat. Aquell any em venia perfecte d’estatura, i ara el mire i pareix de joguet. Qui no en té un amb el seu nom? Grans i menuts, tots compartim aquesta peça de museu que ens caracteritza en esta festa.

Acabàvem el recorregut, ja començava a avorrir-me, tot eren tractors i els meus peus començaven a pesar més i més. Tornàvem a Bixquert a agafar forces per a viure amb la mateixa intensitat la resta de dies firers.

Recorde veure el Castell de focs de la cloenda i sentir-me trista. Sabia que l’estiu estava per acabar, però a la vegada, havia viscut amb la millor companyia, els meus cosins, la millor setmana de l’any, la Fira de Xàtiva.

Fig. 03. Atraccions de la fira de Xàtiva.

Fig. 04. Atraccions de la fira de Xàtiva.

FIRA DE XÀTIVA

Alba Fluixà Pelufo

On renaixen les cendres del meu país més fort, hi ha una fira de segles al bell mig de l’estiu.

A la fira no vages si no tens il·lusió, que voràs moltes coses i no gaudiràs res.

A la fira has de vindre amb el cor ben obert, un somriure en la cara i un comboi gran i cert.

Perquè la fira és l’ama del cel i dels carrers d’una exaltada Xàtiva amb esperit fester.

ERA TARD I ENCARA

TENIA EL LLIT PER FER

Laura Quiralte

Sergi enfilà escales avall per sa casa, pensant en els milers de coses que li quedaven per fer abans de moure la furgo en direcció Xàtiva. Natural de Borriana, tenia quaranta-un anys, però posseïa un esperit confiat i una aparença atractiva. Els cabells caragolats li caien pel front amb una gràcia molt bona. Tenia una pell obscura i el seu caminar era elegant. La seua mirada tenia moltes coses per a contar. Mai hauries vist una persona amb més ganes de viure que ell. Es definia a si mateix com una persona milionària i, el ben cert, és que ho era. Tenia la grandíssima habilitat de saber gaudir dels petits plaers a la vida, de conéixer a gent que amb qui compartir-los. S’omplia d’una energia resplendent després de cada capvespre. Sincerament, s’esdevé genuïnament difícil trobar-ne a persones així.No penses que Sergi havia sigut així sempre, ell tenia una vida ben distinta. Amb l’arribada de la pandèmia diverses coses van canviar gaire. La seua dona, qui havia sigut l’amor de la seua vida, va morir l’any després de la pandèmia. Digam que Júlia s’innundava amb pensaments que no la deixaven ser, ni fer, ni viure. Fins que un dia va passar just això, la falta de comprensió per part de la societat i la poca ajuda dels mitjans sanitaris la van espentar a acabar amb la seua vida. Des d’aquell moment, a Sergi li va quedar clar que ell preferia l’acció al romanç, que enamorar-se d’una altra dona no entrava en els seus plans. Perquè ell sols tenia ulls per a Júlia.

Aquest home va decidir que la seua vida havia de fer un gir de 180 graus per tal de sortir a la superfície. La següent aventura seria convertir-se en venedor ambulant d’espècies, com el seu avi Pep. Cada cop que anava a una fira recordava aquella olor de sucre cremat de les ametlles garrapinyades, les paradetes de fang i orfebreria valenciana on la seua mare comprava tot un conjunt per a la paella dels diumenges i, sobretot, els garrots de la Fira de Xàtiva, que col·leccionava d’ençà que era ben menut. Les sensacions que li produïa estar en aquest ambient, ple de gent per tot arreu, veure cares conegudes després de molt de temps, sentir la magnitud del temps des de ben a prop... A poc a poc, s’havien convertit en un refugi per a Sergi on se sentia que, finalment, pertanyia.

Mentre a molts kilòmetres lluny d’ell, concretament a Penàguila, Roser havia començat a preparar-ho tot per a sortir en un tres i no res

cap a una ciutat en la qual havia viscut molt i que ocupava gran part del seu coret: Xàtiva. Roser acabava de complir els quaranta-cinc anys i tenia una presència encantadora. Els cabells li penjaven brillant per damunt dels muscles amb un color coure clar. Els seus ulls tenien una forma expressiva i transparent, eren la porta d’entrada a un apassionant jardí interior. Estava decidida i convençuda que la vida s’havia de viure al màxim. Al seu cap no hi estava l’opció de decaure, ni de donar un dia per perdut. Vivia molt el dia, i les nits eren per a descansar. Ella mai havia estat enamorada, però concebia l’amor com una amistat infinita i lliure.

Es va asseure a la cuina de la seua caravana, perquè Roser no tenia casa, quan necessitava descansar anava a casa de la seua germana Elia, qui sempre l’acollia amb els braços ben oberts. Per a començar el dia, entrepà de pernil i tomaqueta. Va obrir la barra de pa del forn d’Encarnita, en treu la molla i ompli la crosta. El primer mos, com el primer glop de cervesa. A aquesta dona també li anava allò de gaudir de les coses petites.

Sent honesta, la vida a Roser li ho havia posat veritablement fàcil. Els seus pares es dedicaven a la venda ambulant i, com que ho havia viscut des que va vindre al món, ella va voler seguir el mateix camí. Ara Peret i Marieta ja eren jubilats, i se n’havien anat a la muntanya a viure una vida plena, arrebossant de salut i d’amor, per què no. Roser sempre tindria com a referent aquesta enyorable parella de vellets que tant li havien donat, i el que ella en-

Fig. 01. Vista de Xàtiva.

cara no sabia. Es dedicava a vendre perfums, sabons i essències artesanes, elaborades per ella mateixa i unes amigues que també es dedicaven a l’ofici.

Mentre a Xàtiva, el 15 d’agost de 2023, iniciaria la Fira d’agost més especial per, almenys, Sergi i Roser. Aquesta és una de les més antigues de la Comunitat Valenciana, un regal del rei Jaume I quan va atorgar a la ciutat de Xàtiva allà pel 1250 el privilegi de celebrar una fira amb productes de la terreta i animals. Antigament, la fira començava amb una acolorida processó pels carrers del casc antic. Una vegada la fira arribava al recinte firal, els llocs per a menjar s’espargien per tot arreu instal·lant amb ells el característic olor de fira: una mescla d’espart, adob d’olives, fusta, pernil, espècies i un infinit mar de persones.

Dies plens de màgia, regalant somriures a la gent que s’apuntava a les seves tendes, un “m’alegre de tornar a veure’t!” I quin goig, veure als joves espentant carrets de bolquers.

Sona la dolçaina i el tabal, la reina de la fira i la seua cort passegen orgulloses de poder representar la seua ciutat en uns dies tan bonics, esclatant de felicitat plena. Qui no anava a voler quedar-s’hi?

El sol escalfava els carrers plens de paradetes i activitats mentre Sergi caminava cap al recinte de la Fira. Sense ell saber-ho buscava entre la multitud una cabellera rosada que li era tan familiar. Va veure una estrela que brillava a plena llum del dia, uns ulls d’un blau «nomoblides» i les seues mirades es van encreuar. Amb els nervis a flor de pell, buscava desesperadament abraçar el que ell sentia que havia sigut durant molts anys casa.

“Roser!” cridà Sergi mentre s’apropava ràpidament cap a ella. El seu cor bategava amb força.

Roser es girà i un somriure radiant il·luminà el seu rostre. “Sergi!” exclamà amb alegria. “Em fa tant de goig veure’t de nou!”

Tots dos es van abraçar amb calidesa, com si el temps no hagués passat. Sergi va notar com el món al seu voltant es va desva-

Fig. 02. Lloc de venda d’espècies a la Fira.

nir i només hi havia Roser. Van passar hores passejant pels carrers plens de vida de la fira, rient i compartint històries. Recordaven amb dolçor aquells dies quan eren uns nens, rialles innocents immaculades a les seues cares mentre jugaven a l’amagatall o compartien una tallada de meló.

A mesura que anaven descobrint-se mútuament, Sergi va sentir que els seus sentiments s’intensificaven. Roser era meravellosa, plena de passió per la vida i amb una personalitat que li agradava més cada minut que passava al seu costat. No volia soltar-la de la mà. Per la seua part, Sergi havia sigut aquell amor que Roser sempre aspirava, sincer i real. Ara ho tenien clar: som el que deixem al cor de les persones. La Fira d’agost de Xàtiva de 2023 sempre seria especial per a aquesta parella, ja que va ser el punt de partida d’una història d’amor que els canviaria la vida per sempre.

DE MARRÀQUEIX

A LA FIRA

Joan Amorós

En entrar a la plaça de Jemma el-Fnna (traduït, el nom més preciós que hom podria imaginar: la plaça que uneix el món), a Marràqueix, una infinitat de sensacions s’endinsen com un remolí dins del teu cos. Només arribar-hi, a la llunyania, se sent una música tan semblant a la de les dolçaines que no s’hi pot distingir. Són les rhaites marroquines. Mentre avances cap al cor de la plaça, discorres pel costat de diversos carretons que fan de parades de mercat. Allí, hi ha melons d’Alger, d’enormes proporcions i més allargats que els nostres. Hi ha sucosos dàtils de les inabastables palmeres marroquines. Hi ha robustes ametlles en taules immenses. Un parell de carros arrossegats per unes mules travessen, ben carregades, aquell seductor lloc. Juntament amb la calor, 43 graus en el moment de l’arribada a la plaça, van fer que màgicament em transportara a la meua Xàtiva natal. M’ature per un segon, tanque els ulls, i deixe que la imaginació vole lliure. Estic a Marrakech. Estic a la Fira de Xàtiva.

Torne a obrir els ulls i reprenc la marxa. Tot un seguit de parades amb taronges, tan ben disposades que fan goig, ofereixen refresc en forma de suc a turistes i locals que passegen per la plaça. Sobrepasse la plaça i m’endinse en els carrerons del soc. Allí s’acumulen les parades, a fregar unes d’altres, amb marroquineria, ceràmiques, teteres, safates platejades, envinagrats i d’altres. De nou, la ment em fa viatjar a l’albereda, com qualsevol quinze d’agost. A les parades de la Fira. A qualsevol lloc de l’Albereda.

Un aparador m’atreu magnèticament i veig el meu reflex al vidre entre exuberants pastes i pastissos exposat a la part de dins. Inevitable entrar-hi. Més sensacions que ameren l’olfacte i la vista, mentre el gust espera impacient el seu moment, el moment de l’inevitable tast d’aquesta temptació. Les noves sensacions es lliguen, de sobte, a unes més velles que es neguen a desaparéixer. Perquè, entre tot aquella disbauxa de dolços, destaquen unes postres fets de carabassa adornats amb ametlles. Malgrat la seua forma plana, és evident la relació el nostrat arnadí. A un altre prestatge, atreuen la meua vista uns torrons, que si a la vista ja ho semblaven, al gust són pràcticament iguals que el nostre Torró de Gat de la festa de les Catalinetes. Just al seu costat, hi ha uns fakkas, que en res podem distingir-los dels rosegons d’ametlla valencians. I encara

que no puc apreciar res semblant, és inevitable recordar l’origen àrab d’un dels nostres dolços més preuats: la monjàvena.

Hores després, assegut a una terrassa davant d’un te de menta que m’abraseix la gola i, contradictòriament, em refresca el cos, la ment, sempre esclavitzant, es pregunta per què aquest mercat és tan autèntic i perquè la meua Fira cada vegada és més decadent. Per què m’abelleix tant perdrem per aquests carrers mentre cada vegada em fa més mandra passejar per l’Albereda en dies de fira. Per què els meus sentits estan assadollats, al mateix temps que una mena de saturació ben diferent s’activa en la festa d’agost de Xàtiva.

És un moment que no és nou, és recurrent, que de sobte brolla com una font, en comprovar la vitalitat d’un lloc i el declivi de l’altre. I res em dol més que expressar en paraules el que la ment ja fa temps que sap. Des que tinc consciència, sembla que cada Fira d’Agost és pitjor que l’anterior. I crec que, amb raó, no es tracta del típic pensament de vell que expressa amb rotunditat que qualsevol temps passat va ser millor. No hi ha més rotund que comparar un Fira de fa 30 anys a una actual. Per desgràcia, cada any superat és millor que el seu continuador.

Si una cosa té Marràqueix i els seus carrers és l’autenticitat i la localitat. Els productes propis, de la terra, en totes les seues representacions. Ben segur que quan Jaume I va instaurar la nostra fira, com ben orgullosos repetim els socarrats a cada moment que podem, allà per l’any 1.250, era una continuació dels mer-

Fig. 01. Plaça Jemma el-Fnna, Marràqueix

cats que els àrabs devien tenir a la nostra ciutat abans de l’arribada del rei català-aragonés. I això justament és el que es troba a faltar, i el que possiblement podria fer reviure una fira que llangueix any rere any: l’autenticitat i la promoció de la fortalesa del producte local. No cal que ningú interprete d’això que ací s’insinua que no volem innovacions: res més lluny de la realitat. El que ha de quedar clar és que l’element diferencial de la nostra fira hauria de ser justament el que sembla més oblidat, més arraconat i fins i tot, més rebutjat.

La proximitat, la genuïnitat i l’autenticitat, que a l‘actual fira es conserva amb pinces cada vegada més desgastades, ha de ser l’element cabdal pel ressorgiment firer. Una fira original i fidel, on els nostres productes i produccions troben un lloc que les faça valdre i les realce. Que duga als nostres carrers nous visitants que puguen apreciar la riquesa d’un poble que ha de recuperar necessàriament la seua brillantor.

Aquest fet necessitaria nous espais. De nous carrers que donen cabuda a una nova forma de concebre la nostra celebració més important. Tenim la sort, però, que paral·lel a l’Albereda hi ha uns dels carrers més bells i autèntics del nostre país. A més, és el carrer on originàriament Jaume I va ubicar, justament, la Fira d’Agost. El carrer Montcada. Un carrer que ens retornaria als orígens de la fira i permetria un espai immillorable per presentar tot allò que ens representa com xativins, i com a valencians. I de la mateixa manera que podem recórrer els carrerons laberíntics de Marràqueix entre parades originals i encisadores, de la mateixa manera que aquella Xàtiva mora que començava a ser un mesclum de gent de diferents llocs i religions acollia adobers de pell, brocats de seda, tintorers de teixits, magnífics obradors, fabricants de ceràmiques i càntirs o venedors de ramats i muntures, ara podríem recórrer el Carrer Montcada entre tot una infinitat de propostes de la terra.

Ja puc imaginar el carrer ple dels nostres fruits d’estiu. Conservats sobre grans plaques de gel, com es feia antigament per refrigerar els productes en temps càlids. Grans melons d’Alger cruixits per la meitat, mostrant la seua vermellor refrescant. Figues dolces que

Fig. 02. Lloc de venda d’espècies a la Fira. Fira de Xàtiva

et criden perquè les duguis a la boca. Com no, figues de pala a la Font del Lleó, com tots els setabenses recordem. Puc imaginar les parades plenes d’arnadí i monjavena, per la degustació dels nostres dolços més universals. O bé, una gelateria que incorpore aquests sabors, conjuntament amb la vénda d’orxata que ja s’ha recuperat des de fa uns anys. El torró de gat, el pa de les Catalinetes, la coca salada o el rossegons. O la coca de Sant Joan, sempre oportuna en dies d’estiu. Puc ja passejar sota els magnífics teulats de tan noble carrer, entre degustacions d’arròs al forn o de truita d’alls tendres. Puc deleitar-me la vista entre palmitos acolorits i taulells socarrats de mesures i dibuixos diferents. Puc fer passes mentre al Portal de Sant Francesc una colla balla dansades al so del tabal i la xirimita, tan semblant a la rhaita marroquina. Puc tastar els vins negres i els vins dolços de La Costera, acompanyats de qualsevol embotit fet prop d’ací. Puc admirar la teatralització de la vida dels àrabs a la meua ciutat, o de la mateixa arribada de Jaume I a la madīnat Šāṭibat, o fins i tot, de la famosa cremada de Xàtiva. Puc escoltar a actors i actrius declamant la poesia de Ibn Hzam o de l’obra “Xàtiva”, de Vicent Andrés Estellés. Puc apreciar com es es feia el paper a la manera antiga, en honor a què som considerats el bressol del paper a Europa, gràcies a Abú Masaifa, quan allà pel 1074, hi va establir el primer molí paperer. I puc veure enfiladores de boixets. Cordadors d’aspart. Cordadors de cadires. Fabricants d’espardenyes de careta. Puc toca rel ferro de les nostres eines de l’horta, que poc a poc desapareix entre una mescla d’ignorància i inconsciència de la gent. Puc seure a gaudir d’una representativa mostra del Corpus de Xàtiva, una de les més antigues del país. Puc escoltar músiques antigues i cançons de Xàtiva de la mà del Botifarra o de qualsevol dels

grup valencians que recuperen la nostra música. I tantes i tantes coses que tindrien cabuda per dignificar i posar en valor la fira i les nostres costums, tradicions i cultura.

Vull això i molt més per la meua Fira. Perquè hem d’exigir que aquesta recupere l’esplendor que va tenir. Perquè hem de fer honor a allò que amb tant d’honor diem sempre: des de 1.250. Per què venim d’on venim i hem d’honrar els nostres avantpassats àrabs, dels que som hereus de tants i més elements de la nostra cultura, llengua i tradició. I nogensmenys, dels nostres avantpassats que poblaren aquesta terra amb l’arribada de Jaume I, i el castell “pus bell del món”. I per sobre de tot, perquè el ressorgiment de la Fira hauria d’anar en paral·lel del ressorgiment del nostre poble, que cada vegada sembla més adormit i més encarcarat. Què queda d’aquell poble del qual

Felip V va dir “L’obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació van resistir l’entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva”? On és aquesta gent? On és aquest poble? Si hem de ressorgir de les nostres cendres, podem començar per allò que encara, malgrat tot, és motiu d’orgull per nosaltres, els socarrats: la Fira d’Agost.

Fig. 03. Albergínies a la Fira de Xàtiva.

LA FIRA, ATRACTIU TURÍSTIC?

Alexandra Boluda

Després de rebre el distintiu de municipi turístic de rellevància atorgat per la Secretària Autonómica de Turisme de la Comunitat Valenciana gràcies al compliment d’uns requisits exigents com són la població turística del municipi, les places d’allotjament i les de segona residència i l’existència de recursos turístics de primer ordre, Xàtiva es situa en una bona posició a nivell turístic junt a altres 40 poblacions que també han aconseguit aquest distintiu dins de la mateixa categoria.

Però, per tal d’aconseguir aquest distintiu, s’ha tingut que treballar prèviament en la realització d’un Pla Estratègic de Turisme 2023 – 2030, en el que s’han inclòs diverses línies estratègiques amb actuacions diferents en cadascuna d’elles, realitzant un anàlisis previ a l’oferta turística (recursos, monuments, paratges naturals, allotjaments, restauració) que ofereix la ciutat, sent aprovat en l’últim plenari de l’any 2022.

Aquest Pla Estratègic de Turisme, marca les línies que s’han de seguir per posicionar Xàtiva com una de les ciutats amb més rellevància a nivell turístic del País València, perquè Xàtiva és història, és festa, és tradició, és cultura, és gastronomia i és molt més!

Cal recordar que la Fira de Xàtiva va estar declarada Festa d’Interès Turístic Nacional l’any 2001 per la Secretaria d’Estat de Turisme, sent el recurs i la festa més important dins de l’oferta turística cultural i festiva, ja que no existeix cap festa com aquesta en les dates de la seua celebració. Per la seua importància, es tracta d’un gran atractiu turístic en el que cada any visiten milers de persones del País Valencià, com de la resta de l’Estat i fins i tot, estrangers.

Avui en dia per parlar de la fira i la seua vinculació amb el turisme, cal tenir en compte que la pandèmia va suposar un canvi important per al turisme tant a nivell autonòmic, estatal com internacional, ja que el tipus de turisme elegit per les persones i la manera de viatjar i viure les experiències ha canviat. Gràcies a això, el turisme d’interior, el rural i el de naturalesa van ser les tipologies triades com a destinació, fugint del turisme massificat del sol i platja i de les grans ciutats. Aquestes tendències es veuen reflectides en les xifres de visites al castell durant els anys 2020 i 2021. En l’any 2020, cal recordar que no es

va celebrar la fira, durant el mes d’agost es van rebre un total de 6.619 visitants al castell però en canvi, l’any 2021, si que es va celebrar la fira però amb restriccions, va rebre 3.600 visitants, la meitat que l’any anterior, segons un informe extret de la pàgina de turisme de Xàtiva. Aquests visitants, son considerats excursionistes, ja que són els que no pernocten a la ciutat, sols venen a passar el dia.

Si analitzem el perfil de turista, durant el mes d’agost i en la temporada de fira, observem que el principal mercat és el regional i el nacional, i el motiu de la visita o l’interès, es concentra als principals monuments històrics i la gastronomia. En relació a les visites al museus i l’oferta cultural de la ciutat, van haver un total de 768 visitants entre el museu de Belles Arts i l’Almodí. Així els visitants que venen a Xàtiva durant la setmana de Fira, ens són molts, però ben pocs els que realment demostren interès pel patrimoni cultural dels monuments i museus.

Aleshores, aquest és el tipus de turisme que interessa per Xàtiva?

El tipus de turisme que necessita i vol Xàtiva és aquell que puga deixar beneficis econòmics a la ciutat, aquell en el que turistes s’allotgen a la nostra ciutat per passar més d’un dia en ella i fer excursions pel voltant. Per poder aconseguir aquest turisme és necessari comptar amb una oferta d’allotjament, activitats i visites programades i amb horaris adaptats a cada època de l’any. Com és sabut, Xàtiva és una de les ciutats d’interior amb més història i

Fig. 01. Reial de la fira de Xàtiva.

patrimoni, una història que cadascun dels xativins i xativines sempre la recordem i que a més a més és un símbol de la pròpia ciutat. Per tant, és possible que les persones que vinguen a visitar Xàtiva, ho facen per vore el quadre de Felip V cap per avall i pujar al castell, oblidant-nos del patrimoni cultural que es troba al casc antic i prop del museu de Belles Arts i de l’Almodí.

També, tenim la sort de comptar amb monuments importants, com l’església de Sant Feliu, la més antiga, en la pujada al castell però com que aquesta es promociona amb viatge amb autobús, la majoria de les vegades es deixen de visitar els monuments del voltant. A banda, tenim la sort de comptar amb un Paratge Natural Municipal, la Cova Negra, un paratge emblemàtic per realitzar excursions guiades per gaudir de la naturalesa i de les antigues canalitzacions d’aigua, ja siga amb família, amics o parella.

Si analitzem tots els recursos que tenim, ens adonem que Xàtiva ha de ser un ciutat de referència per al turisme, tant a nivell nacional com internacional. S’ha de saber adaptar- se als nous temps i a les noves tendències turístiques, ja que si ho tenim en compte Xàtiva és una destinació d’interior connectada amb les grans ciutats com València, Gandia, Alzira o Alacant gràcies a les línies de tren i on es podrien realitzar diverses activitats culturals i turístiques connectades entre elles mateixa, és a dir, contar amb exposicions, visites o activitats temporals en cadascuna de la ciutats. En definitiva, fer un cicle de visites per les ciutats més importants i connectades en Xàtiva.

S’ha de dir que els últims anys, s’han estat organitzant visites guiades com als banys àrabs, la ruta de les fonts o fins i tot als museus quan hi hagut alguna exposició amb renom. Però quan s’han fet aquestes visites? Aquestes visites s’han promocionat i realitzat durant Setmana Santa i Pasqua i el Nadal, és a dir, en els períodes festius. No hi ha una continuïtat d’oferir les visites durant tot l’any, quan seria d’un gran atractiu junt amb una bona promoció.

Fig. 02. Punt de venda de ventalls a la fira.

Dins de tots els recursos que trobem a Xàtiva, cal destacar un, la Fira d’Agost, per privilegi de Jaume I des de 1250. Però, com promocionem la Fira d’Agost, per ser uns del majors atractius turístics? S’hauria de preparar, i promocionar, una programació per a la Fira vinculada amb els recursos turístics de la pròpia ciutat.

La Fira d’Agost es caracteritza per desenvolupar-se principalment a l’Albereda Jaume, anomenat Reial de la Fira, i els seus voltants com poden ser el Camp de Fútbol “La Murta” i la Plaça de la Seu així com el recinte per a fer la fira del bestiar.

Tenint en compte el potencial turístic de Xàtiva com a destinació d’interior i cultural, gràcies a la seua història i els seus monuments, podem vincular també els productes gastronòmics, les festes i les tradicions de la pròpia ciutat contemplant aquesta oferta dins de la pròpia programació de la Fira. A banda, la celebració de la Fira ha de servir com aparador per a promocionar la ciutat de Xàtiva als aeroports, a les grans ciutats a través de campanyes de comunicació o a través de la Xarxa Tourist Info de la C. Valenciana, mostrant en tot moment l’oferta al visitant durant la resta de l’any.

Es cert que a la Fira, hi ha diversos espais dedicats a cada tipus d’espectacle com potser el Camp de Fútbol “La Murta”, on es realitzen els concerts on s’espera major afluència, la Plaça de la Seu, espai dedicat a les obres de teatres o a concerts acústics o els Jardins del Palasiet, també per a concerts o espectacles. Aquests espais naixen com a conseqüència de la programació de la Fira i també per intentar descongestionar el anomenat Reial de la Fira.

I quin tipus de programació hi ha a la Fira de Xàtiva?

La programació de la Fira esta basada en la realització d’espectacles principalment en dos espais escènics, en la Plaça de la Seu i al Camp de Fútbol La Murta. Un d’aquests escenaris forma part del casc antic de Xàtiva, estant molt a prop la Plaça del Mercat, la zona principal d’oci i restaurants per disfrutar de la gastronomia de Xàtiva. A banda, els tipus d’actes que es troben a la programació són concerts, teatres, espectacles per a menuts

i sainets, i a més els actes que es celebren en el Reial de la Fira estan dirigits a un públic molt concret.

Per a que la Fira siga considerada un gran atractiu turístic i que servisca de reclam per a persones que han vingut a visitar Xàtiva, la programació ha de comptar amb una ampli ventall d’oferta cultural com podria ser l’organització de visites guiades, per conèixer el patrimoni historicocultural de la ciutat, amb opció de quedar-se a dinar o sopar en uns dels restaurants col·laboradors d’aquesta iniciativa. Per a que aquesta opció ocorreguí, primer de tot s’ha de crear una xarxa d’agents públics i privats del sector turístic en el que es propose aquesta idea i es tanque un preu amb tot inclòs. D’aquesta manera, aquells que arriben a Xàtiva per conèixer-la, tenen la possibilitat de visitar la ciutat, inclosa la fira i després gaudir de la gastronomia tan preciada.

Algunes propostes per a la programació des de un punt de visita seria:

- Realització de Visites Nocturnes al Castell de Xàtiva

- Visites Teatralitzades al casc antic de la ciutat i la visita als museus

- Visites Guiades incloses amb el dinar amb qualsevol dels restaurants de la zona del mercat

- Creació d’una ruta de museus per Xàtiva, en el qual puguen gaudir de la història de la ciutat, dels elements del Corpus així com el de Belles Arts. No estaria malament, fer una exposició durant la setmana de la Fira, dels car-

Fig. 03. Punt de venda de menjar.

tells anunciadors de la Fira, per veure l’evolució dels temps i com ha anant canviant. Al mateix temps, també es podria fer una exposició on s’observará l’evolució de la Fira de Xàtiva al llarg del temps. Aquesta última, podria ser una exposició permament a un dels dos museus per a que les persones visitants durant tot l’any puguen conèixer i gaudir del que significa la Fira i la seua evolució a la ciutat de Xàtiva.

Aquestes propostes per a la programació per a la Fira, es podrien portar a terme a partir d’una creació d’un paquet turístic que incloga degustacions gastronòmiques en diferents restaurants, tant per al dinar com per a sopar; les visites guiades anteriorment mencionades o proposar alguns abonaments de compra a les botigues o paradetes més cèntriques o amb més història de la fira, com podrien ser la parada dels bastons, per exemple. Aquest paquet turístic, s’hauria de crear a través de la cooperació entre les empreses i els agents privats com en els agents públics.

A més, aquestes propostes per a la vinculació de la Fira amb el turisme de Xàtiva, tenint en compte també que les dates on es celebra no acompanyen per la calor, i la capacitat d’atracció de la Fira a l’oferta turística cultural de la ciutat, podrien també desenvolupar- se al llarg de tot l’any junt a altres activitats ja desenvolupades, crearien un potencial atractiu turístic a Xàtiva. En aquest sentit, aquesta iniciativa o aquesta nova programació podria captar un gran interès per acostar-se a Xàtiva durant el mes d’agost i gaudir d’un ambient espectacular que ofereix la Fira.

En l’època que ens trobem on la innovació i la intel·ligència turística son uns dels pilars fonamentals per al desenvolupament de l’activitat turística, seria el moment de començar a plantejar-se una programació més innovadora amb espectacles diferents, fugint del classicisme i d’un esquema de programació inamovible, que s’ha estat instaurant els darrers anys. Cal que hi haja una fira innovadora en tots els sentits, però sense eliminar l’essència de la pròpia Fira d’Agost, que és única i inigualable. Aquesta innovació podria portar-se a terme en els diferents llocs escènics com ela Plaça de la Seu amb una il·luminació i decoració diferent i amb una grada, com es fa al Teatre de Mérida, per exemple. També, s’hauria d’innovar en matèria d’informació a través de pantalles tàctils on fàcilment qualsevol persona, en qualsevol moment puga consultar la programació de la fira sense necessitat de tindre un tríptic de paper sent aquestes instal·lades en els punts estratègics com en el Reial de la Fira, la Plaça del Mercat o la Plaça La Bassa. Aquestes pantalles tàctils a més, podrien tindre l’opció de tenir un mapa amb la ubicació de cada lloc escènic, així com un mapa amb els diferents monuments per poder visitar. Al mateix temps que es consulta la programació, aquesta dona l’opció de descarregar-se la pàgina on esta aquesta mateixa i guardar-te-la al dispositiu mòbil per consultar-la en qualsevol lloc.

Totes aquestes propostes serien vàlides i amb gran interès, sempre i quan es mantinga un diàleg entre l’administració pública com a organitzadora i promotora de l’esdeveniment i els agents privats implicats en l’oferta turística com els allotjaments, restaurants o empreses contractades de realització d’esdeveniments i espectacles. Una vegada, aquest diàleg haja tingut el seu fruit, la Fira de Xàtiva i la seua pro-

Fig. 04. Concentració de vespes a l’Albereda.

Fig. 05. Cant de batre a la plaça de Sant Pere.

jecció per a convertir-se en una gran atracció turística de referència a nivell regional i nacional, hauria d’estar vinculada a l’oferta turística anual de Xàtiva i hauria de treballar-se en les línies estratègiques d’innovació, configuració del producte turístic (la Fira ha de ser un producte turístic per les seues característiques i per tots els agents implicats), la promoció i comunicació i per últim, en la línia de la governança turística com col·laborat iva en tota la societat, amb la corresponent acció en cada línia del Pla Estratègic de Turisme.

La Fira de Xàtiva com atractiu turístic i com a producte turístic ha de nàixer de la col·laboració públic-privada i de la implicació en aquesta festa de caràcter festiu i cultural de tota la societat.

FIRA DE XÀTIVA, MÉS

QUE UNA FIRA.

RIQUESA CULTURAL

I PAISATGÍSTICA

Óscar Álvarez

Són moltes les característiques que defineixen a la fira de Xàtiva per fer-la arribar a ser una festa d’interès turístic nacional des del 2001. Es sabut que als seus inicis es celebrava a la tardor i era exclusivament de compra-venda d’animals. Ara bé, amb el pas del temps, a la fira es va anar afegint el comerç d’objectes i també de la gastronomia.

Per fer un recorregut molt simple de la principal avinguda on se situen les paradetes de la fira, l’albereda de Jaume I, trobem pràcticament a l’inici, o al final, segons es veja, la plaça de la bassa. Dalt d’aquesta plaça es situa la zona enjardinada de l’Espanyoleto on es troba el safareig antic de la ciutat.

Seguint el recorregut de l’albereda trobem infinitats de paradetes amb diversos productes, els tant coneguts garrots que es poden gravar amb el nom de la persona a qui vols regalar-li’l o autoragalar-te, productes de la llar, etc. Qui no ha vist les cassoles de fang i no ha pensat com de bons ixen els arrossos al forn, i si és amb un forn de pedra, molt millor. Llaunes per fer els postres, típics de la nostra ciutat, com per exemple l’almoixàvena o l’arnadí, i un llarg etcètera.

Continuant el recorregut, recorde les parades d’herbes medicinals i totes les seues propietats i aplicacions detallades en els cartells informatius de cada planta o combinació d’aquestes.

A banda d’aquestes parades relacionades amb la gastronomia i la salut, hi ha d’altres on hi ha present un conjunt d’espècies de planes de tot tipus. Plantes d’interior, d’exterior, plantes crasses i cactus, enfiladisses, plantes mediterrànies, moltes de les quals són aromàtiques, perfectament adients amb funcionalitats estètiques per al terrat, balcó o zona enjardinada del xalet, i a més a més, amb aplicacions culinàries com ara la pebrella o el romer.

El valor estètic i cultural d’aquesta festa augmenta, fent el recorregut del quan descric, i passant entre els dos jardins ben bonics. Un és el jardí de José Espejo (la glorieta), on han fet una actuació recent de redisseny, molt encertada i més accessible per a les xativines i els xativins o visitats de la ciutat. L’altre jardí és el de la pau, que juntament amb el de la glorieta es situen al costat de l’albereda Jau-

Pau.

me I, per on solem passejar els visitants de la fira de Xàtiva i on podem gaudir de les nombroses espècies d’arbres i arbustos ornamentals i d’algunes autòctones de la nostra zona mediterrània com ara les sureres que hi són presents al jardí de la pau.

Continuant el nostre passeig i per refrescar-nos en els dies calorosos de ple més d’agost, destaquen altres elements històrics-culturals de la nostra ciutat, els quals són 3 fonts reials (de les 7 totals que en presenta Xàtiva). Aquestes són la font Reial del Lleó, situada prop de l’ajuntament, de principis del segle XIX, la font Reial dels Peixos situada en la mateixa albereda, prop del teatre de Xàtiva.

Hem de ser conscients de la gran sort que tenim els xativins i xativines de poder gaudir de l’estilisme i del seu ús d’aquestes fonts tenint present que són monuments de protecció patrimonial i per tant bé d’interès cultural.

Per acabar el recorregut del qual descric somerament, i en relació amb les fonts, trobem l’última font Reial, la font dels 25 Dolls, d’es-

Fig. 01. Jardí de la

til neoclàssic, amb un gran mascaró central i dotze dolls de coure a cada costat. També, personalment em considere afortunat per poder contemplar aquesta imponent font cada cop que passe per aquest lloc, encara que siga de reüll, que tot i que des ben xicotet m’he familiaritzat amb la seua presència, no deixa de sorprendre’m i sempre que puc vull destacar el missatge que té a la seua part superior: «La sed apagó al labrador sediento. Con mis cristales Sétabis florece. Crece el comercio, la labranza crece. Población y cosechas acreciento». M’agrada citar aquesta frase per reflexionar sobre l’ús i gestió de l’aigua, donant-li el valor que té com un recurs vital per al desenvolupament i creixement de qualsevol ciutat.

Molt a prop de la font dels 25 dolls, tenim una altra zona enjardinada, el jardí de Na Carmen Pérez, qui fora esposa de filòsof Attilio Bruchetti, és a dir, el conegut com a jardí del bes. Ací tenim present el safareig situat a l’entra-

da de la ciutat, més concretament al jardí “del bes”, un safareig impressionantment gran, el qual compta amb una pica enorme i unes cent deu zones de rentat, zona coberta per més que una bonica pèrgola en ferro i fusta.

Finalment, voldria comentar altres elements de paradetes que podries comprar en fires anteriors. Així, no se si quelcom s’enrecorda dels quadres de paisatges ben bonics, els quals vaig vore en primera persona com els firers els van crear amb els seus propis dits usant pintura acrílica o en pintures diverses d’esprai i estris casolans de cartó o plàstics per dibuixar elements naturals del paisatge com ara un riu, l’arbreda o la lluna. Aquests quadres, els quals vaig adquirir encara els tinc a la meua caseta de Bixquert Un autèntic art, veient el resultat i considerant els elements tant bàsics utilitzants per a la seua creació, però alhora fent-ne ús d’unes grans dosi de creativitat per a la seua elaboració.

Cal esmentar una altra parada, necessària per als amants de l’art japonés, dels diferents bonsais que podem gaudir visualitzant-los i inclús adquirir-los per diferents preus, on l’antiguitat o la singularitat de l’espècie determinarà el seu valor per comprar-lo. M’han

Fig. 02. Bonsai.

agradat sempre vore arbres típicament mediterranis, com per exemple oliveres, garrofers, magraners o figueres en miniatura però impressionants pels seus diàmetres del tronc a escala o pel seu estat de salut. També en tinc a casa, de fa més de 25 anys.

Al mateix temps, encara recorde les paradetes d’animals que hi havia en la fira quan jo, encara sent adolescent em sorprenien uns rèptils no vist en estat salvatge. Aquests eren les tortugues mediterrànies. Des de llavors, i fins al moment actual, tinc en l’estudi, estima i manteniment de la testudo hermanni com una de les meues aficions.

Per tot açò, però molt poc respecte al que hi ha cada any a la fira, potser la fira de Xàtiva siga per a mi com més que una fira d’agost del meu estimat poble, ja que sóc conscient que aquestes sensacions derivades d’un mínim de curiositat cultural del context i la diversitat de paradetes i el valor estètic de diferents elements d’aquestes paradetes amb unes arrels de tradicions, treball dels nostres avantpassats i gastronomia familiar, van consolidar l’estima a Xàtiva, que sempre me n’he nodrit dels meus avis i pares, i inclús m’atreviria a dir que m’ajudaren a decidir-me per estudiar la carrera universitària de Biologia i Geologia.

Fig. 03. Jardí de Na Carmen Pérez o del Bes.

CARTOGRAFIES DE LA DESFETA DE LES HORTES

DE XÀTIVA

Artemi Cerdà i Francisco Escrivà Saneugenio Departament de Geografia de la Universitat de València

1. Introducció

Fa 57 anys, el mestre de la geografia valenciana, el professor Antonio López Gómez va publicar un treball al voltant de la geografia de la Xàtiva (López Gómez, 1966). Lluny de donar-li preferència a la història de Xàtiva, a la seua rellevància social i econòmica, o a la geologia, hidrologia o climatologia, tot temes apassionants en les terres xativines, el protagonisme li’l dona a les hortes. El títol ben bé ho demostra: “Játiva: la ciudad y su huerta”.

Enric Guinot parla de les hortes (millor que el singular horta) com a paisatges irrigats peculiars en el mediterrani (Guinot Rodríguez, 2004). Les hortes imiten la natura. Per una banda alteren i domestiquen el sistema fluvial al derivar l’aigua i fer inundable zones que no ho són de forma natural. Imiten per tant un delta on el caixer principal es múltiple i on l’aigua s’escampa per lleres menudes fins desaparèixer a la mar. Les hortes també imiten la natura en el sentit de que volen reproduir el complex sistema de una bosc o praderia. La diversitat de conreus en les hortes, les sèquies i braçals amb fauna i flora d’espais humits, la presencia d’arbres i canyars en les sèquies, i sendes ben cobertes de vegetació que fan de límit entre propietats. Hui, busquem imitar la natura per aconseguir la sostenibilitat (Keesstra et al., 2018). Les hortes valencianes porten un mil·lenni, o més, fent això, imitant la natura, domesticant la natura. Ja es temps que reconeguen la seua tasca en la conservació de la biodiversitat, paisatge, i a més ens donen de menjar.

Però, també cal destacar que les hortes han permès una organització social basada en el repartiment de l’aigua. Les hortes han estat clau en abastir-nos d’aliments i en aportar rendes familiars, i sostindre al llarg de segles economies agrícoles. Sense les hortes els valencians no seriem com som, i sense les hortes de Xàtiva, els xativins serien uns altres.

Les hortes valencianes tenen els seu origen a l’altra banda del mediterrani, es difonen pel Magreb i l’Al-Andalus, i es materialitzen per part de la societat musulmana medieval. Al segle XIII, l’arribada de l’economia feudal amb la conquesta transformarà les hortes que fins els anys 60 arriben amb bones condicions. Hui, després d’un mil·lenni estem atents a la

Figs. 01 i 02. Hortes a la regió de Güeldres a Països Baixos. Les hortes són icones de productivitat agrícola, bellesa paisatgística i espais saludables i reconfortants. Hui, són més reconegudes fora, on les reverencien i les imiten, que a casa nostra.

seua desaparició. Per una banda, la pèrdua de valor pecuniari dels productes de l’horta, d’altra la pressió urbanística. Amb la desaparició de les hortes perdem valor patrimonial, i arrisquen la sostenibilitat. Les hortes han estat el centre d’atenció per a molts dels que ens estudien.

Courtot (1992) veu en les hortes la clau per a estudiar el País Valencià. El professor Glick estudia el regadiu, les hortes, per a entendre la Valencia medieval. Abans, els viatgers romàntics ja varen destacar la importància de les hortes valencianes, entre ells el mateix Alexander von Humboltd. Molts dels que ens visiten queden bocabadats amb la finor i mestratge de les hortes. El mateix Anton van den Wingaerden en dibuixar Xàtiva destaca les seues hortes.

Però la visió bucòlica de les hortes no és la real, no és l’actual. Les hortes estan hui en procés de degradació i fins i tot, per desaparèixer. Altres estudiosos han constatat els problemes que les envolta hui, la manca de perspectives per al futur i l’absència de polítiques per a protegir les hortes. I tot amb el continu reconeixement internacional que al 2023 ha fet que la FAO declarara el regadiu històric de l’Horta de València “Patrimoni Agrícola Mundial”. Sembla que el reconeixement de les hortes ve més de fora que de casa nostra.

2. Les hortes valencianes, ahir i hui. Reptes per la sostenibilitat

Les hortes són paisatges agraris singulars, claus en l’evolució de l’economia valenciana i amb una imponent cultura hidràulica. Cavanilles a les seues “Observaciones del Reyno de Valencia” diu que les hortes són “jardines perpetuos que reúnen lo útil y lo agradable, en donde se suceden las cosechas sin pérdida de cosechas”.

Les hortes són, més be varen esser, reservoris de fauna i flora extraordinaris. El pas continu d’aigua afavoria als rèptils i amfibis, però també als insectes i aràcnids. Fins l’arribada dels ciments que impermeabilitzaren les lleres de les sèquies, i dels herbicides, la flora era diversa i un recurs per a l’alimentació animal. A més, les sèquies de terra i herba permetien la infiltració i percolació de l’aigua i la recarrega de l’aqüífer. Es per això que tan rellevant eren les hortes de l’interior valencià -com la de Xàtiva- que permetia emmagatzemar aigua que després seria utilitzada aigües avall.

Les hortes han estat també reservoris biològics. Espais humits on moreres donaven ombra en una terra sense arbres com són les hortes. Però la remor de l’aigua de les sèquies també és l’espai dels amfibis insectes, rèptils, peixos, crustacis, petxines, i tortugues. Els llauradors van aportar també oms, tramussers, lliris, cànems, ginjolers, lledoners o nesprers. Les hortes han estat laboratoris de diversitat agrícola amb noves varietats de fesols, carabasses, moniatos o dacsa.

Figs. 03 i 04. Baix, vistes de un partidor a la Sèquia de Meses en funcionament, a les hortes de Xàtiva. La Sèquia de Meses es divideix en les sèquies de Llusana, de Sobirana, i el braçal de l’Albelló Blanc. Dalt, vista de un partidor a la Sèquia de la Llosa, on hui el reg per degoteig a deixa’t la sèquia sense cabal.

Les hortes no són sols el sòl i l’aigua. Les hortes son un patrimoni cultural immens. Sèquies, sequiols, braçals, escorredors, filloles, braços i assarbs, assuts, partidors, preses, sifons, canons, palanquetes, travesses, llengües, rolls, aqüeductes, arc, destelladors, tahones, carabassins, palanques, sanguangos, bombillos, nores, boqueres, qanats, mines, pous i sènies. A més, hi ha tota una arquitectura rural per catalogar, i ja fem tard perquè està en runes. Són molins, cases de camp, barraques, masos, safareigs, abeuradors, i més. També les eines del treball agrícola i els animals com les haques i mules que omplien el paisatge animat. I amb ells un seguit de gallines, gallines de la guinea, americanes o angleses, conills, conill d’índies, burros, vaques, jònecs, cabres, ovelles, porcs i també els gossos, el ratoner valencià.

Cal iniciatives governamentals per salvar el patrimoni. No es prou que iniciatives com la Casa Cuesa que depenen de la voluntat de bones persones treballen per mantindre dig-

Fig. 05. Vistes de la degradació del patrimoni arquitectònic rural en l’Horta de Xàtiva. Casa Ventura. Si perdem patrimoni perdem identitat.

nament la casa més emblemàtica de les Hortes de Xàtiva. Ens queden molts partidors, cases, sendes, braçals i seques que conservar. Les hortes són patrimoni cultural i natural, i cal tindre protecció i inversió en elles.

Les hortes estan en perill d’extinció. I ho estan abans de que la ciència moderna i els seus caps pensants les estudien. Sabem poc de la diversitat biològica de les hortes abans de l’arribada del agroquímics que tant l’han perjudicada. Ciment, herbicides, plaguicides, insecticides, fungicides s’han establert a les hortes abans de que inventariarem la riquesa natural. A més, hi ha pocs estudis de les hortes d’abans de l’arribada dels musulmans. Tot i ser hortes menys desenvolupades segur que ens explicarien el paisatges que gaudirien ibers, romans i visigots. També sabem menys del que deuríem de l’establiment de les hortes, de la seua evolució i dels canvis històrics. I tot això és greu en saber que les hortes foren clau en l’establiment de diferents cultures al nostre país. En paraules del savi Abel Soler “Els valencians del segle XXI, en bona part i mesura, som hereus i continuadors d’aquell model d’ocupació del territori: explicatiu -història mitjançant- del que tenim ara. Car el nostre país mediterrani, al capdavall, continua sent un regne de viles i d’hortes” (Soler, 1999). Aquestes hortes són per una banda l’acumulació de experiència dels seus pobladors. I no sols en els conreus que vindran d’orient (bledes, espinacs, arròs, cols) però també d’orient (tomaques, creïlles). Les hortes són un espai d’intercanvi, de millores tècniques. En especial, cal destacar la millora tècnica que no sols es va produir amb l’arri-

bada del món àrab des d’orient i amazic des d’Àfrica amb l’arribada dels musulmans. També el mon cristià aporta soguejadors per a dividir la terra i els llivelladors per construir el entramat de sèquies. Tots ja tenien experiències en zones irrigades més al nord.

Les hortes estan en clar procés de degradació. S’acusa a les hortes de malbaratar l’aigua. Per això, als llarg dels últims 30 anys hem assistit a l’expansió del regadiu per degoteig tot i saber que els baixos cabals de molts rius són fruit l’abús del regadiu en zones de secà. El projectes de transformar zones d’horta amb el seu regadiu per inundació tradicional en zones de rec per degoteig és la fi de les hortes. No podem imaginar hortes sense sèquies. Les hortes són patrimoni cultural i natural, i caldria una figura urbanística que les defensara.

Revisem aquí, les raons que expliquen el problemes de les hortes. L’aigua es clau en la gestió de les hortes, sols l’aigua és element necessari en les hortes per a ser viables. En l’últim segle hi hem assistit a una davallada dels cabdals dels rius i fonts per l’explotació dels aqüífers aigües amunt que faran que alguns rius queden secs. El cas del riu dels Sants es un bon exemple, i d’ell es rega part de l’horta de Xàtiva per mig de la sèquia de la Vila. La pèrdua de cabals te diverses causes: canvi climàtic, augment de la vegetació en les muntanyes per l’abandonament dels cultius i zones rurals, manca de neteja en brolladors, sèquies i braçals, i abandonament de part dels camps que redueixen l’eficiència en la distribució de les aigües. Però, l’origen de la reducció dels cabals està en l’expansió del regadiu d’interior. L’expansió del reg per degoteig ha fet que els aqüífers foren afectats i brolladors i fonts deixaren de sorgir. Sense aigua, o almenys sense un cabal adequat, les hortes no sobreviuen.

Algunes hortes han quedat fragmentades per les grans conurbacions i en molts casos son clavegueres amb nivells de contaminació elevats. La baixa qualitat de l’aigua pot vindre per aquests contaminants però també

Fig. 06. Vista de la ciutat de Xàtiva per Anton van den Wingaerden. Les hortes en primer lloc, els arbres sols apareixen esporàdicament tot i ser la morera molt demandada per a la producció de seda.

per l’abús de fertilitzants químics de síntesis, pesticides o herbicides. La pròpia agricultura és un problema per a la supervivència de les hortes. Cal tornar a les hortes originals, amb fem, aigua, rotacions, varietats resistents i adaptades, i agricultors savis que entenien els cicles naturals.

Un bon exemple de degradació dels sistemes de reg tradicional, de les hortes, es la zona litoral on els extremals, aiguamolls, prats i marjals hui han quedat baix el formigó.

Les hortes que tenim són un patrimoni singular. Volem fer verdes les nostres ciutats amb costos elevats mentre les hortes que son un pulmó cultural i natural queden arraconades i sense polítiques de millora i restauració. En alguns casos com les hortes de València la degradació és elevada i ja impossible de revertir. Les sèquies de Mislata, Mestalla, Favara, o Rovella, desapareixeran sense tindre cap protecció. Altres com Tormos o Quart, i Montcada, encara tenen possibilitats de recuperació. Polígons industrials, noves urbanitzacions, campus universitaris, tots ells legals, i també construccions il·legals, entre d’altres, són els grans culpables dels mals de l’horta. La contaminació és un altre problema. Si, moltes sèquies són clavegueres. I fins i tot a les hortes d’Oriola la situació és tan greu que els partidors queden obturats de plàstics i brutícia que fins i tot impedeix el pas de l’aigua. Però la contaminació també és pròpia. Són els cultius els que donen lloc a altes taxes de nitrats en les aigües que les fan no potables. I altres contaminants com herbicides i pesticides estan en les nostres vides en ser les hor-

tes espais altament productius on l’agricultura química es va establir amb gran força ja en els anys 60. Sembla que la culpa es també dels agricultors. Però, davant la situació actual de preus baixos, falta de rendibilitat, creixent inseguretat per robatoris, envelliment i manca de continuïtat de les explotacions, atracció de la ciutat per a millor sous, i atracció per als mes joves, poc o res pot fer l’agricultor. La conseqüència d’aquesta manca d’atractius per als joves és l’extensió dels tarongerars, es a dir, de l’agricultura a temps parcial. Però, ¿són les plantacions de cítrics horta?. L’horta tradicional no te arbres com a conreu excepte en les sèquies (moreres) o per a donar ombra. Tot i que l’expansió del tarongerar (o caquiers) en les hortes poden ser una solució no és la més recomanable per mantindre el ric patrimoni de les hortes.

3.

La pèrdua de les Hortes de Xàtiva. Evolució recent i perspectives de futur

El nostre treball d’investigació a consistit en recuperar les fotos aèries de les hortes de Xàtiva i determinar quina era la zona d’ús agrícola i quina d’ús no agrícola (urbà, infraestructures, industrial). Volem computar la pèrdua de sòl agrícola a les hortes i conèixer les raons d’aquesta evolució i la tendència futura. Les fotografies han estat les de vol americà de 1956, l’ortofoto OLISTAT de 1997 i l’ortofoto de 2022. La zona d’ estudi es va delimitar entre els dos grans rius xativins (Canyoles i Albaida) pel Nord i Est, respectivament, al sud la línia dels ferrocarrils Almansa a Valencia i Xàtiva a Alcoi, i per l’Oest el terme municipal de Novetlé.

Fig. 07. Vista de la producció d’alls tendres a les hortes de Xàtiva. El sistema de reg amb boqueres al final de la taula són de gran utilitat per a la producció d’alls tendres, i ens recorden l’ús de les hortes xativines com a arrossars. El cultiu de l’arròs requereix que l’aigua circule i aquest sistema de les hortes de Xàtiva ho permiteix. L’arrossar també demanda inundació completa des de maig a octubre, en ple estiu. Calia ser mestres en la gestió de les aigües per a poder inundar els arrossars tot l’estiu.

En 1956, l’horta estava lliure de zones urbanes a excepció de la paperera, el cementeri i la subestació elèctrica. La resta del territori eren hortes que en part produïen arròs però també verdures i fins i tot blat en algunes zones. Era el paisatge heretat de segles d’ús agrícola. El paisatge bucòlic de l’horta governat per la força dels animals de tir, per la força de la gravetat (aigua de les sèquies), i per la fotosíntesis. L’horta estava en equilibri també amb la ciutat que la representava, Xàtiva, on aportava aliments i rebia els fems per a fertilitzar els camps. L’arribada dels adobs químics de síntesi i els insecticides (DDT) aviat canviarien la productivitat i també el mercat on es destinaven els productes agrícoles. Les hortes han tingut un caràcter comercial molt marcat, i la de Xàtiva prompte va exportar els seus productes a les ciutats espanyoles que creixien amb l’èxode rural (València, Barcelona i Madrid) però també a Europa en tindre el ferrocarril ben prop.

En 1997, quaranta-i-un anys després, les coses havien canviat. Els polígons industrials i les obres d’infraestructura han envaït les hortes. L’hospital Lluis Alcanyis, l’escorxador municipal, i gasoliners, magatzems i comerços creixen damunt de les hortes amb vora 2 m de enderrocs que eleven les noves construccions. Són les hortes més properes a la ciutat les que es veuen més afectades i és perden terrenys agrícoles.

Al 2022, arriben noves construccions com la ciutat de l’Esport, i urbanitzacions que són les primeres en aparèixer a les antigues Hortes de Xàtiva. A més a més, ADIF construeix una nova línia ferroviària amb un intercanviador que ocupa les hortes i crea una desconnexió viaria dins de l’entramat de camins, sendes i sèquies de les hortes.

L’espai estudiat ocupa 832,83 ha. Al 1956, l’ús agrícola eren 825,89 ha, i sols hi hem quantificat 6,94 ha que eren d’ús no agrícola. Quaranta-i-un any després les hortes han cedit ja a l’espai no agrícola 131,55 ha, mentre que al 2022 són 297,91 ha ocupades per el formigó o el quitrà. Les hortes de Xàtiva eren purament agrícoles (99,17 %) en 1956 i en 2022 han perdut el 35,77 % del seu espai. El territori més afectat és l’espai prop de la ciutat de Xàtiva a causa del caràcter comercial dels polígons industrials.

Taula 01. Evolució de la superfície agrícola i no agrícola (urbana) de les hortes de Xàtiva.

Entre 1997 i 2022 les Hortes de Xàtiva han perdut prop de l’1 % de la seua terra per any. L’evolució sembla imparable ja que ara mateix ja tenim infraestructures que atrauen a la població. La Ciutat de l’Esport, centres comercials, supermercats, comerços especialitzats, i l’expansió de les zones residencials ens mostren que definitivament parlem d’una nova Xàtiva ocupant les hortes. Els terrenys de regadiu sempre varen ser sagrats en el passat perquè edificar damunt de les hortes era reduir la capacitat de produir aliments. Des de els anys 60’s sembla que ho hem oblidat.

La vàlua de les hortes hi és molta. Les hortes són part del nostre paisatge cultural que cal preservar. Les hortes són font d’aliments saludables i de proximitat, es a dir lluiten contra el canvi climàtic i són sostenibles. Les hortes ajuden a fer que el clima de la ciutat siga temperat per el pas d’aigua, per la humitat dels camps, i a més en cas de fortes pluges les sèquies són el millor drenatge. Cal mantindre actives les hortes també per a millorar la diversitat paisatgística, faunística i florística. I les hortes, per la necessitat de mà d’obra donen treball directament al camp (cultiu) i als magatzems i tendes (manufactura i venda). Les hortes de regadiu a manta, per inundació, recarreguen els aqüífers.

A pesar de la reconeguda vàlua de les hortes, les dades demostren que estan desapa-

Figs. 08 i 09. Dalt, vista de les hortes de Xàtiva des del Camí de Santa Anna on encara predomina una horta tradicional de producció de verdures. Baix, l’arribada del taronger (o caquiers) i el reg per degoteig són el principi de la fi dels sistema agrícola de les hortes tradicionals. Cal revertir aquesta situació per mantindre la tradició i el paisatge cultural i seguir produint aliments de qualitat i proximitat.

reixent. I en un parell de generacions potser siguem oblidades per estar baix de l’asfalt o per estar abandonades. Nosaltres proposem dos iniciatives per a millorar la situació actual i iniciar un procés de recuperació i de divulgació del paper de les hortes de Xàtiva. Una d’aquestes actuacions seria fer un Museu de les Hortes de Xàtiva que recollira la tradició, història, evolució i serveis que ofereixen les hortes. Aquest Museu deuria estar al bell mig de les hortes i ser referent per a la resta del país que esta quallat de bons exemples d’hortes. Aquest museu tindria dos components, un hauria de ser passiu (exposicions i xerrades a la seu del museu), es a dir, el museu més tradicional, i l’altre actiu. La part activa estaria basada en treballar unes 100 fanecades actives

Figs. 10 i 11. A la esquerra, vista de la necessària mecanització de les hortes. Cal una adaptació de la maquinaria pesada al parcel·lari minifundista de les hortes. A la dreta, ùs i abús de pesticides que amb els reptes de la política verda de la Unió Europea deuen d’anar desapareguent en els propers anys. L’agricultura ecològica, la de sempre, te que tornar per fer viables les hortes. L’agricultor necessita l’ajuda de la administració per a millorar i adaptar la maquinaria i reduir (i fins i tot eliminar) l’ús de productes químics de síntesi.

d’horta per a mostrar els seus productes, eines, sistemes de reg i cultiu, i les feines tradicionals. Entenem que aquest espai de demostració (sèquies actives) deuria de ser part també del museu, un espai on tocar, veure, olorar, escoltar i aprendre. Entenem aquesta part activa també com una escola de llauradors del futur, on la formació de les noves generacions d’agricultors permetrà preservar l’horta.

Un altra proposta seria protegir les hortes que ens queden planificant les zones regades per determinades sèquies com espais protegits. Entenem que cal protegir el 50 % de la zona estudiada per a que siga viable. A més, cal potenciar la venda dels productes agrícoles a la ciutat de Xàtiva i a altres pobles propers on el comerç directe tinga un efecte de retroalimentació cap a l’agricultor. No estem inventant res, el que proposem és tornar al sistema de venda directa del passat. Per a això

Fig. 12. Vista de la zona de estudi. El ferrocarril Xàtiva-Alcoi i els rius Canyoles i Albaida, i el límit amb el terme municipal de Novetlè delimiten la zona de estudi.

Fig. 13. Vista de les Hortes de Xàtiva al 1956.

Fig. 14. Vista de les Hortes de Xàtiva al 1997.

Fig. 15. Vista de les Hortes de Xàtiva al 2022.

cal inversió de la administració i coordinació i formació dels agricultors. Sense dubte, tot el que invertim a les hortes de Xàtiva és poc. Tant el que ens han aportat les hortes, com el que ens aportaran als ciutadans el contacte amb els agricultors és més que el que li donarem als agricultors. Cal recuperar l’estima per les hortes i evitar que caiguem en l’oblit i la marginació.

Referències

Courtot, R. 1992. Camp i ciutat a les hortes valencianes. Institució Alfons el Magnànim, València, 284 pp.

Glick, T.F. 1988. Regadío y Sociedad en la Valencia medieval. Del Cenia al Segura. Valencia, 413 pp.

Guinot Rodríguez, E. 2004. “El patrimoni històric de les hortes valencianes”. Saitabi, 54, 237-253.

Guinot Rodríguez, E. 2010. “El paisatge històric de les hortes medievals mediterrànies”. Estudis d’història agrària, 23, 59-80, López Gómez, A. 1966. “Játiva: la ciudad y su huerta”. Saitabi, 1966, 16, 167-189

Mateu, J. 1999. “Les hortes valencianes”. Mètode, 22, 37 pp.

Keesstra, S., Nunes, J., Novara, A., Finger, D., Avelar, D., Kalantari, Z., & Cerdà, A. (2018). “The superior effect of nature based solutions in land management for enhancing ecosystem services”. Science of the Total Environment, 610, 997-1009.

Soler, A. 1999. “Un regne de viles i hortes”. Mètode, 22, 24-25.

EL PLA ESPECIAL DE PROTECCIÓ DEL CONJUNT HISTÒRIC DE XÀTIVA

VTIM Arquitectes

Perquè un Pla Especial de Protecció?

El Casc Històric de Xàtiva va ser declarat Conjunt Històric Artístic el 1982, amb una delimitació que inclou els barris històrics i la major part de les muntanyes del Castell i del Calvari. La seua gran extensió, amb la segona zona urbana de major superfície en la Comunitat Valenciana, després de la de València, i la seua importància patrimonial el converteix en un dels conjunts més valuosos i emblemàtics del territori valencià.

La redacció d’un Pla Especial de Protecció, obligatòria per aplicació de la legislació del patrimoni cultural, suposa un moment especialment significatiu en la vida de la ciutat. Amb un evident retard respecte a altres ciutats, este és el primer Pla de Protecció que es redacta sobre Xàtiva, a pesar de la seua reconeguda importància patrimonial. Amb el Pla Especial es posen les bases per conservar i posar en valor el magnífic patrimoni cultural, ambiental i paisatgístic de la ciutat i millorar les condicions de vida i activitat dels seus habitants i usuaris, revertint el procés de despoblament i deteriorament del seu àmbit. El document vol ser un full de ruta per a desenvolupar una estratègia coordinada d’actuacions i programes de millora i reactivació urbana, social i cultural del nucli històric que repercutisquen positivament en el conjunt de la ciutat.

El Pla Especial es planteja com una proposta d’equilibri entre la visió patrimonial, dirigida a assegurar la conservació i posada en valor dels edificis i l’estructura urbana, i l’atenció a les necessitats de transformació per assegurar l’habitabilitat dels barris i evitar-ne la degradació i la despoblació. Com és evident, en lloc d’una confrontació entre estes visions ens trobem en un camp de superposició i integració dels criteris, entenent que és precisament el contingut patrimonial el principal recurs per assegurar el desenvolupament equilibrat de les àrees centrals de la ciutat.

El Conjunt Històric de Xàtiva

El recinte delimitat com a Conjunt Històric té una superfície de 190 hectàrees, de les quals 83 corresponen al nucli urbà i la resta a les muntanyes del Castell i del Calvari. Està format per 3.000 edificis on viuen 10.000 perso-

nes. A més de la declaració del Conjunt Històric, en el seu àmbit hi han 12 edificis amb declaració individual de Bé d’Interès Cultural (BIC), la màxima categoria dels monuments en Espanya, i 14 més amb declaració de Bé de Rellevància Local, (BRL) el segon nivell d’importància de les proteccions. També s’inclouen en estes mateixes categories un conjunt ampli de fonts, escuts nobiliaris i retaules ceràmics.

A l’interior del Conjunt Històric es poden diferenciar diverses zones:

• L’antic recinte emmurallat, que correspon a la delimitació del districte històric Ciutat i els barris de Sant Pere, Sant Josep i les Santes.

• Els ravals de l’oest, formats pels barris tradicionals de Barreres, Sant Joan i Alt del Raval.

• Part de la zona dels Horts del Raval, formada per edificacions de la segona meitat del segle XX construïdes en els solars resultants dels nous carrers oberts sobre els antics horts del Raval.

• La muntanya del Castell i el vessant oest de la serra del Calvari, on es troben diversos edificis i construccions monumentals, àrees arqueològiques com el solar primigeni de la ciutat i diversos elements geogràfics, paisatgístics i vegetals, com la microrreserva de la Serra del Castell, que conformen un magnífic parc natural i cultural.

Esta és una de les característiques que atorguen més riquesa, singularitat i complexitat al Conjunt Històric de Xàtiva, la continuïtat i complementarietat entre una estructura ur-

Fig. 01. Vista de Xàtiva.

bana ben conservada i de gran valor patrimonial i un espai natural de gran riquesa, en el què es conserven edificacions i restes materials que posen de manifest la superposició de les capes que constitueixen la història de la ciutat.

En el nucli urbà la distinció dels diferents barris ha segut un aspecte fonamental per a l’anàlisi i les propostes del Pla Especial, a causa de l’existència evident de conjunts diferenciats no només per la seua situació espacial sinó també per les característiques dels seus carrers, els tipus d’edificis, la composició social i les condicions de la seua evolució històrica, i que per tant requereixen un tractament urbanístic adequat a cada barri. Així, la zona central, l’històric Districte Ciutat, amb el seu centre en la Seu i la Plaça del Mercat, concentra les funcions principals, la totalitat de la residència senyorial, el comerç tradicional, els equipaments administratius, culturals i bona part dels educatius. La resta dels barris, tant els interiors a la muralla (Sant Josep, Sant Pere i Santes) com els ravals de l’oest (Barreres o La Mercé, Sant Joan, barri Alt del Raval) tenen un origen bàsicament agrícola i estan ocupats quasi exclusivament per vivenda unifamiliar (cases de poble i cases de jornalers), cosa que ha facilitat el manteniment de la funció residencial. Estos barris tenen molt pocs comerços i els equipaments existents es limiten a les esglésies i els col·legis. Pel que fa a l’estructura social s’observa una evolució negativa dels barris històrics, que en tots els casos presenten indicadors més desfavorables que la resta de la ciutat, i mostren l’existència d’un procés de marginació urbana, aspecte que també es reflecteix en l’observació directa de la realitat i en les opinions manifestades pels seus habitants. La pèrdua de població del nucli Històric des del 1981 és del 22 % dels seus habitants, arribant al 30 % en les zones centrals i en el barri de Sant Pere, en un procés que ja s’havia iniciat a mitjans del segle XX. Són també estes zones, on es situa l’arquitectura monumental, la tradició comercial i els equipaments públics, les de més envelliment de població.

Els problemes dels barris històrics

Tenint en compte les observacions realitzades i les opinions manifestades pels seus habitants, els problemes bàsics dels barris històrics estan relacionats amb els aspectes següents: • Continuïtat dels processos de pèrdua de població i degradació física dels edificis. Des de la declaració del Conjunt Històric han segut molt importants els esforços realitzats per l’Ajuntament per a revertir la situació, incidint en alguns períodes en la protecció del patrimoni construït i en l’adquisició i la rehabilitació d’edificis monumentals per instaurar un programa dotacional al centre històric, i en altres moments amb més interès en les actuacions de reurbanització viària i la creació d’edificis d’aparcament. Tot i això la situació en el conjunt dels barris històrics es problemàtica, en continuar la tendència a la despoblació, la pèrdua de valor del comerç i serveis i l’abandonament i el deteriorament d’edificis.

• Falta d’atractius per als nous habitants. Els problemes es concentren en les dificultats d’accés i aparcament, degudes a la topografia, l’estretor i la falta de connectivitat dels carrers, les condicions de salubritat i assolellament, l’absència de jardins i espais arbrats, l’antiguitat del edificis y la carència de comerços i serveis. La concentració puntual d’hosteleria, l’oci nocturn i el trànsit de vehicles també ocasionen molèsties importants als residents.

• Insuficiència de la ciutat per generar usos, pes excessiu del Centre Històric. Un aspecte bàsic de la situació actual deriva de la gran dimensió dels barris històrics respecte al conjunt de l’estructura urbana. La importància del patrimoni arquitectònic en la ciutat és desproporcionada respecte a la capacitat que pot tindre una població de 30.000 habitants per a generar usos sostenibles sobre els edificis històrics d’una manera generalitzada.

• Inadequació del marc de planejament urbanístic. El planejament vigent és el Pla General de l’any 2000, que no té realment una estratègia efectiva per a la protecció i conservació del Casc Històric. En este Pla els edificis amb protecció individual representen el 4% del total, raó per la qual la protecció de la gran majoria de l’edificació existent és incerta, de manera que hi han carrers i barris sencers on no hi ha cap edifici amb protecció individual, encara que formen un teixit històric de gran coherència i qualitat. A més, la regulació de les altures, volums i característiques arqui-

tectòniques dels edificis és insuficient i en alguns casos perjudicial per a la conservació dels valors del teixit urbà.

• Lentitud i dificultats en les autoritzacions administratives. L’autorització de les obres es converteix sovint en un procediment conflictiu i lent de discussió sobre cada projecte, fet que crea una situació d’inseguretat per a les iniciatives de rehabilitació o edificació.

• Insuficiència dels programes d’ajuda a la rehabilitació de vivendes i de les actuacions d’impuls socioeconòmic, amb dificultats per a acollir-se a programes nacionals o europeus. Els esforços realitzats per obtindre subvencions, com el programa ARRU, no han tingut la continuïtat ni la capacitat suficient per a dinamitzar les inversions privades, tant en la rehabilitació d’edificis com en la renovació o la instal·lació de noves activitats.

• Insuficiència de l’atracció turística. Encara que amb una dinàmica creixent, el turisme deu arribar a ser un sector indubtable de dinamització socioeconòmica per a una ciutat monumental com Xàtiva, i tindre la capacitat de produir un important efecte directe en la recuperació del nucli històric, que al mateix temps es converteix en un factor clau per a la imatge i l’atractiu turístic.

Objectius del Pla Especial

Com a conseqüència de l’anàlisi dels problemes i oportunitats identificades, el Pla Especial es planteja els següents objectius:

1. Consolidar la protecció́ dels edificis i espais històrics, redefinint el contingut del Catàleg.

El Pla Especial té com a objectiu bàsic assegurar la permanència, conservació́ i l’ús dels edificis i espais que formen el Conjunt Històric. En este sentit el Pla conté un inventari mínim d’immobles que no poden ser substituïts especificant les condicions d’intervenció́ en tots ells, amb la finalitat de preservar no sols els edificis més reconeguts sinó també els millors exemples de l’arquitectura popular, la integritat i continuïtat dels espais públics més significatius i els nivells mínims de permanència dels edificis tradicionals en el conjunt dels barris històrics.

El mateix objectiu d’assegurar la conservació dels valors patrimonials afecta a la regulació de les condicions d’edificació en les substitu-

cions o transformacions dels edificis actuals, de manera que es proposa el manteniment generalitzat de les alineacions i de les condicions de parcel·lació, altura, edificabilitat, volumetria i morfologia basades en la tipologia tradicional. S’exceptua un conjunt molt reduït de casos en els quals els buits provocats per la demolició d’edificacions anteriors permeten plantejar xicotetes ampliacions de l’espai públic amb una apreciable millora ambiental.

2. Recuperar el valor residencial dels barris històrics.

Per a detindre el procés de degradació dels barris, és necessari millorar les condicions d’habitabilitat i generar al·licients per a conservar i atraure població. L’ocupació, el manteniment i l’ús adequat dels edificis és la única garantia real de la seua conservació a mitjà i llarg termini. En este sentit, el Pla proposa criteris per a la rehabilitació i renovació de vivendes, per a intentar combinar la protecció de la edificació i el paisatge històric amb l’adaptació a les activitats i hàbits de vida de la societat actual.

La ubicació de les dotacions públiques, la millora dels equipaments i de la qualitat del disseny, accessibilitat i utilització de l’espai públic, afrontant els problemes derivats de la forta presència del trànsit privat i l’aparcament, és un altre dels objectius dirigits a la recuperació residencial dels barris històrics. El problema de l’aparcament és un dels més sentits pels habitants. El Pla proposa algunes de les poques actuacions possibles a l’interior d’un teixit urbà molt dens i consolidat, apro-

Fig. 02. Vista parcial de la ciutat.

fitant les possibilitats de creació d’aparcaments en els edificis i aparcament col·lectius en les vores del Conjunt Històric.

3. Facilitar la recuperació de les activitats econòmiques.

Es pretén ajudar a la recuperació econòmica dels barris, millorant el valor comercial, fomentant la creació d’activitats econòmiques i creant ocupació. La regulació dels usos permesos en les diferents zones, i de les condicions d’intervenció en els edificis, ha de facilitar la instal·lació dels diversos tipus de locals d’activitat de manera compatible amb la conservació dels valors patrimonials.

Respecte a l’activitat turística cal potenciar l’arribada d’un turisme interessat en la cultura i la naturalesa, que puga estendre les seues visites al llarg de l’any. La regulació dels usos relacionats amb el turisme, allotjaments turístics, hosteleria i comerç deu facilitar la seua instal·lació, especialment en els edificis monumentals. En el cas de la muntanya del Castell ha de facilitar-se l’accessibilitat als diferents llocs d’interès, la creació de recorreguts paisatgístics, connectats amb els itineraris urbans i l’adequat tractament ambiental i paisatgístic del seu entorn natural.

4. Renaturalitzar la ciutat i potenciar la infraestructura verda.

Les condicions climàtiques de Xàtiva, molt calorosa en els mesos estiuencs, fa evident la necessitat de dotar d’arbrat i vegetació a l’espai urbà, en especial en les zones on l’absència de vegetació és generalitzada.

El Pla proposa per tant la creació d’una xarxa d’espais vegetals que contribuïsca a millorar les condicions climàtiques, i a generar llocs de descans, trobada i joc, millorant les condicions d’habitabilitat dels barris històrics. En alguns punts, com en els accessos i vores de la muntanya el seu paper és fonamental per a facilitar la continuïtat amb la muntanya del Castell. S’incorporen també a la infraestructura verda els patis interiors amb vegetació

d’algunes illes i edificis, així com la infraestructura de l’aigua, formada per un sistema de conduccions i fonts d’una gran rellevància històrica en Xàtiva.

5. Millorar el tractament de la muntanya i el Castell

Un dels objectius principals del Pla és la protecció dels valors culturals, mediambientals i paisatgístics de la muntanya del Castell, de manera que una part important del seu territori ha de ser entès com un parc cultural, en el qual història, paisatge i naturalesa són components complementaris que deuen equilibrar-se i potenciar-se mútuament.

El Pla incideix en la idea que el nucli urbà i el territori de la muntanya formen un espai integrat i conjunt, de manera que el tractament del límit de la muntanya, recorreguts, accessos i punts de trobada amb la ciutat requereix una especial atenció. La introducció de vegetació, en este sentit, servirà per a prolongar el sistema natural de la muntanya cap la ciutat.

6. Revaloritzar l’espai públic i els equipaments

En els últims anys s’han donat solucions molt diferents per a la reurbanització dels carrers i les places del Conjunt Històric. El Pla Especial proposa una sèrie de recomanacions per a aconseguir una imatge més unitària i coherent en el disseny d’estos espais, establint alguns criteris per a la seua pavimentació, materialitat, mobiliari i plantació d’arbrat. Es defineixen també una sèrie d’itineraris principals per a unir punts d’interès, amb un tractament de qualitat i una imatge identificable. També s’ha de deu tindre en compte la incorporació de criteris de perspectiva de gènere, accessibilitat i mobilitat sostenible, donant prioritat al vianant i a l’ús social de l’espai.

7. Incrementar la iniciativa i la capacitat de gestió pública.

El Pla Especial no és un instrument aïllat sinó que requereix vincular-se a una estratègia de regeneració urbana i a una sèrie de mesures externes al planejament, com la dinamització econòmica, l’atenció social o la sensibilitat cap als diversos grups de població. En este sentit el Pla conté una sèrie de propostes que l’Ajuntament pot dur a terme directament o a través de la seua inclusió en programes con-

certats amb altres administracions, i que poden tindre un valor estratègic per al conjunt històric. Es pretén també que estes intervencions tinguen un efecte d’activació de la inversió pública i privada.

Entre les propostes que el Pla pot impulsar s’inclou la creació de programes d’ajuda a les obres de rehabilitació o a la instal·lació d’activitats en els barris històrics, subvencions municipals directes o complementàries a les obres, exempcions fiscals, ajudes al lloguer de vivendes o locals, etc.

8. Consolidar la imatge d’una ciutat amb qualitat de vida, culta, dinàmica i cohesionada

La redacció del Pla Especial constitueix una oportunitat per a considerar la conservació del patrimoni com un valuós recurs de desenvolupament global del conjunt de la ciutat. En este sentit, la ciutat ha de servir com a model i referència de bones pràctiques, a partir de la qualitat de les actuacions que es duguen a terme, tant en el camp del planejament com en la urbanització de l’espai públic i en la construcció d’equipaments i vivendes. El Pla Especial d’esta manera ha de ser un document que reculla les idees emergents de la cultura urbanística contemporània, siga sensible a la participació ciutadana i capaç de dotar-se dels instruments de gestió que el convertisquen en un mitjà efectiu de millora de la ciutat.

9. Abordar un procés de participació ciutadana extens i eficaç.

La transcendència de la redacció del Pla Especial requereix dur a terme un procés d’informació, participació, discussió i difusió amb la màxima obertura als ciutadans, les associacions i grups interessats, més enllà del compliment de les exigències legals. A més d’incrementar la transparència i legitimitat de les decisions i millorar la qualitat de les propostes, l’aprofundiment del procés de participació ciutadana permetrà incrementar el coneixement, la identificació i la valoració del ric patrimoni cultural i natural de Xàtiva.

Les propostes del Pla Especial

A. Infraestructura verda

Integració, muntanya i ciutat. Renaturalització dels límits i connexions entre ciutat i muntanya Les muntanyes del Castell i del Calvari són un

fet diferencial i un actiu fonamental de Xàtiva, per la seua riquesa com espais naturals i paisatges culturals. Per a potenciar la relació amb la ciutat i facilitar l’accés, es desenvolupa el concepte de “Muralla Verda” que suposa la prolongació del principal eix verd de la ciutat, l’Albereda, cap a la muntanya del Castell, a manera de senyal vegetal que recupera l’antic recinte emmurallat, establint una connexió arbrada amb la muntanya als dos costats de la ciutat. En la zona oriental amb la reurbanització i revegetació de l’entorn de la Plaça dels 25 Xorros i els accessos a través dels carrers Sant Pasqual i Carneros, i a l’oest amb la prolongació de l’Albereda amb el possible eixamplament futur del carrer Portal de Sant Jordi i la connexió amb les places de Sant Jordi i del Trinquet.

Les pujades a la muntanya tindran un tractament urbà i una presència vegetal adequada a la seua significació i rellevància històrica, creant “incursions vegetals” en diversos punts del seu límit prolongant la naturalesa cap a la ciutat (carrers Sant Pasqual, Carneros, Enríquez, Collar de la Coloma, Menor Costa, Santes, Ànimes, Vora Mur, Sant Gaietà). Els accessos i connexions històriques amb la muntanya són considerats de gran interès estratègic com a àrees de transició entre ambients, dignificant l’espai urbà, millorant l’accessibilitat, qualitat urbana, senyalització i fent de la vegetació l’element clau de connexió. Algunes de estes zones son també susceptibles d’utilització per a aparcament de vehicles, com al carrer Vernissa- Forn del Vidre, o la zona del grup Santes-Bellveret.

Es proposa la redacció d’un Pla director d’itineraris Ciutat- Castell regulador del disseny, execució i gestió del conjunt de projectes i ac-

Fig. 03. Plànol de connexions entre ciutat i muntanya.

tuacions, que puga dissenyar una estratègia de canvis importants en la percepció i ús de l’espai compartit entre la ciutat i la muntanya, que reforce el seu atractiu pels ciutadans i els visitants, i nou recurs turístic de la ciutat.

Espais verds i renaturalització de carrers i places Es planteja la creació d’un sistema integrat de recorreguts que reunisca i connecte els itineraris principals de l’interior de la ciutat i les seues connexions exteriors. Esta xarxa servirà de suport per a la recuperació ambiental i paisatgística a més de servir d’element de connexió de les places i jardins urbans, edificis històrics i altres elements d’interès cultural, ambiental i visual dels barris de Xàtiva. Els nombrosos patis i claustres d’edificis públics i privats en el conjunt històric, són una oportunitat per a la revegetació i restauració ecològica de la ciutat i la posada en valor i visibilització d’estos espais patrimonials. La conservació i plantació d’arbres també és essencial en Xàtiva per a adaptar-se a l’elevada temperatura en els mesos més calorosos.

Itineraris de l’aigua

L’aigua és un dels principals elements que determinen i formen part de l’estructura urbana de Xàtiva. Les escorrenties naturals dels barrancs i les conduccions històriques del canal de Bellús pel l’est, de les Santesi la séquia de la Vila, que travessen la ciutat d’oest a est, han determinat la forma de la trama històrica. L’abundància d’aigua ha fet que Xàtiva compte en l’actualitat amb una gran xarxa de fonts públiques que formen part del seu patrimoni, entre les quals destaquen les 9 fonts inscrites en la declaració de BIC del canal de Bellús.

El Pla Especial protegeix a través del Catàleg el conjunt de fonts del Conjunt Històric, integrant-les en el BIC del canal de Bellús o en el BRL proposat amb la denominació de Fonts dels barris històrics de Xàtiva, integrat per altres 18 fonts i el llavador del Jardí del Bes.

B. Patrimoni cultural, natural i de paisatge

Protecció del patrimoni cultural

En conjunt el Pla Especial proposa un augment significatiu de les proteccions indivi-

duals, passant del 4% anterior al 19% de les parcel·les del Conjunt Històric, amb un total de 570 edificis amb protecció individual. No es proposen noves declaracions de Bens d’Interès Cultural, però s’incorpora la delimitació dels seus entorns de protecció. S’incrementa el número de Bens de Rellevància Local, amb noves propostes que es refereixen a 5 edificis, 2 restes arqueològiques i 3 conjunts: els edificis i l’espai de la Plaça del Mercat, els palaus del carrer Moncada i el seu entorn i les fonts dels barris històrics.

L’increment del número d’edificis amb protecció individual es deu a la intenció de preservar no sols l’arquitectura monumental i els edificis més reconeguts, sinó també els millors exemples de l’arquitectura popular o tradicional, assegurant la integritat i continuïtat dels eixos urbans i espais públics més significatius i una quantitat mínima de permanència dels edificis tradicionals en el conjunt dels barris històrics. Entre els edificis protegits s’integren els que son objecte de protecció etnològica.

A més la protecció general ambiental s’estén a més de la meitat de les parcel·les del Conjunt, en les quals pot estar permesa la substitució d’edificis, establint-se unes ordenances dirigides al manteniment de les seues característiques compositives i formals.

El Pla Especial incorpora en la seua normativa criteris de protecció arqueològica, d’acord amb les disposicions de la legislació de protecció del patrimoni cultural, que demana excavació o seguiment arqueològic per a les obres que afecten al subsòl.

Categories de protecció

El Pla Especial estableix les següents categories de protecció:

Protecció general Integral: es tracta d’edificis singulars o monumentals que han de mantindre o recuperar de manera general les seues característiques arquitectòniques originàries. Els edificis classificats com BIC o BRL s’inclouen es esta categoria.

Protecció general parcial: inclou els edificis que han de ser conservats, almenys en part, pel seu valor històric o artístic, pel seu paper en la ciutat o per representar tipologies característiques de la zona. Es subdivideix en:

• Parcial I: En general es protegeixen les façanes, volumetria i elements principals de l’arquitectura (escales, estructura, patis...)

• Parcial II: En general es protegeix la façana principal i la volumetria

• Parcial III: Es protegeix la façana principal. Mes enllà d’esta descripció genèrica, les condicions específiques de protecció i les actuacions a realitzar en cada cas s’indiquen en la fitxa individual de cada edifici protegit.

Protecció general ambiental: edificacions que encara que no tinguen un especial valor contribueixen a definir l’ambient tradicional dels barris històrics. Estes edificacions no tenen fitxa en el Catàleg i, en cas de permetre’s la substitució, se’ls aplica la normativa del Pla i l’ordenança gràfica de composició de façanes.

Protecció natural i del paisatge

En la secció de patrimoni natural s’inclouen els següents espais, tots ells exteriors al sòl urbanitzat: Muntanya del Castell, Microrreserva de la Serra del Castell, inclosa en la mateixa muntanya, però amb unes condicions de protecció específiques a conseqüència de la seua flora endèmica i la seua inclusió en la xarxa Natura 2000, i Muntanya del Calvari.

En la secció de Protecció del paisatge, a més dels espais inclosos en la secció de protecció natural, s’incorporen l’eix urbà Albereda de Jaume I/-Avda. Selgas, des de la Porta de Cocentaina a la Plaça del Espanyoleto, amb els jardins associats del Bes, Plaça d’Espanya, de la Pau, de Selgas, Glorieta, i les places de Bassa, Espanyoleto, Sant Jordi i del Trinquet. També s’inclouen el Calvari Baix, la Plaça del Mercat i el Jardí del Palasiet.

causa de l’existència d’agrupacions continues d’edificis del mateix tipus. Els tipus tradicionals que ‘han identificat son els següents: Casa de jornaler, Casa de poble, Casa de veïns, Casa urbana, Casa obrador i Palau o Casa senyorial.

Les cases de jornaler i cases de poble es situen en els carrers més alts i menys accessibles pròxims a la Costa del Castell, els barris de Sant Josep, Les Santes i Alt del Raval, on es concentra el major número de tipus populars, i configuren uns conjunts arquitectònics homogenis, que adquireixen valor justament pel seu caràcter de conjunt, per la uniformitat tipològica, la conservació de les proporcions d’amples de façana i altura, així com per la presència d’elements compositius recurrents com les andanes. En els barris més baixos, Sant Pere i la Mercé, els edificis adquireixen major dimensió i qualitat constructiva. La resta de tipus d’edificis es situen en el Districte Ciutat, la zona central del casc Històric.

A més dels tipus tradicionals apareixen algunes zones o parcel·les aïllades amb edificis que responen a models propis de la construcció contemporània i no serveixen com a referència per a la regulació del Pla Especial.

Com s’ha indicat, els criteris del Pla Especial tracten de combinar la protecció de la tipologia tradicional que ha conformat el valuós paisatge dels barris amb l’adaptació a les activitats i necessitats de la societat actual, establint unes regles clares i comprensibles per a la rehabilitació i la renovació dels edificis. En este sentit les característiques de la tipologia tradicional son la base per a la definició de les normes aplicables a les noves edificacions i a les transformacions de les existents, amb el doble objectiu de valorar l’edificació històrica preservada i facilitar la integració de les noves construccions en el paisatge urbà tradicional.

Normes d’edificació

Les normes d’edificació es determinen en el plànols d’ordenació i les ordenances del Pla Especial. Regulen, entre altres, les condicions volumètriques (altura, patis), el tractament de les façanes, la disposició de portes i finestres,

Tipologia tradicional

El Casc Històric de Xàtiva és un dels exemples on es manifesta més clarament la relació entre els tipus d’edificis i la forma de la ciutat, a

Fig. 04. Muntanya del castell.

C. Normes d’edificació

els materials i els elements compositius de les façanes i cobertes.

L’àmbit dels barris històrics es divideix en tres zones d’ordenació, atenent a les característiques de l’edificació tradicional conservada en cada zona i a la delimitació de zones del Pla General.

Nucli Històric Grau 1. En les zones altes de la població, amb edificacions de dos o tres plantes d’altura, tipologia de cases de jornalers, amb un cos principal donant a façana i patis de parcel·la amb edificacions secundàries. Formen illes estretes i allargades de direcció est-oest. L’ús global és el residencial unifamiliar, i es permeten els usos terciaris compatibles amb l’ús residencial.

Nucli Històric Grau 2, en les zones baixes dels barris històrics, amb edificacions de tres o quatre plantes d’altura, tipologia variada, amb cases de poble als barris perifèrics, i obradors, cases de veïns, cases urbanes i palaus en la zona central del Districte Ciutat. Les illes tenen dimensions i formes variades. L’ús característic és el residencial, en les versions unifamiliar i plurifamiliar i es permeten els usos terciaris compatibles amb el residencial, amb una ordenació associada al tipus de l’edifici.

Nucli Històric Grau 3, en l’alineació sud de l’eix

Albereda-Avda. de Selgas, on ha estat substituïda la major part de l’edificació històrica per construccions que en molts casos superen àmpliament les altures recomanables per al Conjunt Històric i per a les pròpies condicions ambientals i paisatgístiques del principal espai públic de la ciutat. Encara que l’ús característic és el residencial plurifamiliar, el règim d’usos permesos és més ampli i no té una adscripció tipològica.

El Pla Especial estableix un règim d’altures que pren com a base les altures existents de les parcel·les del teixit històric, ja que són estes les que defineixen l’ambient urbà tradicional. Sobre este criteri bàsic s’introdueixen algunes modificacions per tal de regularitzar la silueta urbana davant l’excessiva irregularitat en alguns trams de carrer en els que existeixen edificis amb diferent numero de plantes. Es

planteja també la conservació o recuperació de les cambres o andanes existents en l’última planta de molts edificis tradicionals, com a element característic del Conjunt Històric.

En les zones de nova construcció, situades en les vores dels barris històrics, les zones d’ordenació i les normes d’edificació son similars a les determinades per l’actual Pla General.

Tractament dels components dels edificis

La parcel·lació actual, que en molts casos té un origen històric i s’ha conservat sense canvis fins ara, es definitòria de la forma del teixit urbà i per tant es objecte de protecció. S’exceptuen les parcel·les amb una dimensió insuficient per a ser edificades de forma autònoma, que poden agrupar-se amb les veïnes. En eixe cas es mantindrà el tractament diferencial de les façanes, de manera semblant a la composició original.

Els patis són un altre element fonamental de l’edificació tradicional de Xàtiva, i permeten obtindre millors condicions ambientals, paisatgístiques, d’assolellament i ventilació per a les vivendes, sovint amb la presencia de vegetació. El Pla estableix la profunditat edificable dels edificis entre 10 i 14 metres segons la zona de que es tracte, de manera semblant als edificis tradicionals, amb la finalitat de conservar l’existència de patis en l’interior de les illes de cases,. En alguns casos els plànols d’ordenació dibuixen directament la forma i els límits dels patis interiors que es mantindran com jardins privats.

En el tractament volumètric, compositiu i material dels edificis prevaldran els criteris d’integració, sobrietat i homogeneïtat respecte al context històric i tradicional front als de diferenciació i singularitat. Es fomentarà la reutilització i reciclatge del elements arquitectònics d’interès de l’edifici original. El Pla Especial conté normes sobre els diferents components de les façanes i cobertes dels edificis: finestres, balcons, cornises i ràfecs, persianes, instal·lacions, cartells, etc. Com a principis general s’enuncien els següents: Les cobertes de les edificacions seran inclinades, amb pendent entre el 30%-40% i acabat de teula àrab.

Les façanes hauran de compondre’s segons eixos verticals, amb jerarquització de plantes, i resulta possible el tractament diferenciat per a la planta baixa, les plantes intermèdies i l’última planta.

Les finestres seran preferentment de fusta, no permetent-se l’ús de materials brillants Les portes d’accés a les vivendes, vestíbuls o accés de vehicles hauran d’estar acabades necessàriament amb fusta.

Les reixes i baranes de finestres i balcons mantindran les anteriorment existents en l’edifici. En el cas de nous elements hauran de seguir models de valor patrimonial existents en l’entorn i mantindre característiques uniformes en tot l’edifici.

D. Espai públic

Qualitat de l’espai públic

L’estructura de l’espai públic és un dels principals valors patrimonials de Xàtiva. La preservació de la trama històrica, la rica i complexa xarxa de carrers i places i la seua adaptació a la topografia descendent de la muntanya, atorguen identitat a la ciutat i contribueixen a humanitzar la seua escala. Es proposa la reurbanització, la vegetalització i la introducció de mobiliari urbà amb criteris unificats des d’una perspectiva d’ús veïnal de l’espai, repensant la mobilitat urbana i donant alternatives a l’aparcament per a minimitzar la presència del cotxe en favor del vianant.

Per tant el Pla estableix com a premissa la preservació general de la trama urbana, mantenint les alineacions històriques dels carrers excepte en alguns casos especials en els que es proposa un número reduït d’actuacions d’obertura o eixamplament de places, a manera d’operacions de acupuntura urbana, aprofitant l’existència de solars o la demolició d’edificacions en ruïna. Estes places mantenen la lògica i l’escala del teixit urbà propi de Xàtiva, contribuint a crear espais urbans d’interès ciutadà que son també una oportunitat per a la revegetació dels barris del centre històric.

Aparcaments

La falta d’aparcaments en els barris ha donat lloc a l’ocupació indiscriminada pels cotxes de les places i carrers on això resulta possible, amb el consegüent deteriorament de l’ús i la imatge de l’espai públic. En l’actualitat ja existeix un conjunt de cotxeres privades, aparcaments subterranis en la Glorieta, la plaça de la Bassa i la de Sant Jaume, i alguns edificis d’aparcament, que en conjunt no cobreixen les necessitats dels habitants. Es Pla Especial permet l’apertura de portes de cotxera en moltes de les parcel·les. A més es proposen apar-

caments col·lectius en el carrer Sant Vicent, Avinguda de Selgas i carrer Vernissa, que poden incrementar-se en alguna altra localització. Es permet també la creació d’aparcaments provisionals en solars privats com els ja existents en els carrers Sant Agustí o Caldereria.

Participació i Gestió del Pla Especial Durant el període d’elaboració del Pla Especial s’ha dut a terme un ambiciós procés de participació ciutadana, amb múltiples activitats de diagnòstic, proposta, discussió i elaboració de conclusions sobre la situació dels barris històrics i sobre el contingut del Pla, seguint la proposta i coordinació de l’equip “El Fabricante de Espheras”. El procés s’ha desenvolupat en dos etapes, denominades respectivament “Pla de participació pública” i “Pla de divulgació i difusió del Pla Especial”, havent-se produït diversos documents que s’integren en la documentació del Pla . El procés de participació pública del Pla Especial ha segut guardonat amb el Premi d’Habitatge, Mobilitat i Urbanisme amb perspectiva de gènere de la Comunitat Valenciana.

Una vegada el Pla estiga aprovat definitivament l’autorització de la major part de les obres dependrà directament de l’Ajuntament, sense necessitat d’autorització prèvia de la Conselleria competent en matèria de Patrimoni.

Entre les normes de gestió del Pla es proposa la creació d’una Oficina del Casc Històric, que entre les seues funcions es dedicaria a l’assessoria, facilitació i mediació dels processos de rehabilitació i renovació d’edificis, que es considera de molta utilitat per a la regeneració del Conjunt Històric.

(*) La informació continguda en este article prové de la Memòria del Pla Especial i del Document de Síntesi que pot consultar-se en http://plaxativa.particip.es/ca/documents/

SOBRE ELS AUTORS

Òscar Álvarez, llicenciat en biologia general per la Universitat de València, es va iniciar en l’ensenyament impartint classes a Catalunya. Actualment és professor i assessor de la Generalitat Valenciana pel Departament d’Educació en l’àmbit Científic, Tecnològic i Matemàtic.

Alejandro Amat, arquitecte per l’Escola Tècnica Superior de Granada i màster en patrimoni per la Universitat de Sevilla, conta amb el seu estudi propi d’arquitectura amb projectes per diferents indrets d’Espanya, havent rebut reconeixements com el premi Transversal. Forma part de l’equip directiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Granada des de 2023.

Joan Amorós, diplomat en educació primària, exerceix com a mestre d’escola a Eivissa i és president de l’Associació Professional de Docents d’Eivissa. També s’ha desenvolupat com a escriptor, camp on va ser guanyador de la XVIII Edició del Premi de Relats Curts Joan Castelló l’any 2021.

Vicent Baydal, llicenciat en història per la Universitat de València i doctor per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha realitzat investigacions postdoctorals a Oxford, i des de 2015 exerceix com a professor a la Universitat Jaume I de Castelló. És un dels fundadors de la reconeguda editorial Drassana i és Cronista Oficial de la Ciutat de València.

Alexandra Boluda, graduada en turisme per la Universitat d’Alacant i màster en direcció i planificació del turisme per la Universitat de València, ha estat vicepresidenta i és l’actual presidenta del Consell de la Joventut de Xàtiva, a més de ser membre de la Muixeranga de Xàtiva.

Óscar Calvé, llicenciat i doctor en història de l’art per la Universitat de València, amb estades al Kunsthistorisches Institute de Florència, des de 2018 forma part del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València i és doctor investigador de la Càtedra Demetrio Ribes de la Generalitat Valenciana.

Leticia Camarasa, llicenciada en música de cambra amb especialitat en instruments de vent-fusta pel Liceu de Barcelona, s’ha format amb músics com Thomas Indermühle a Palma de Mallorca, Spyros Kontos a Corfú o amb Washington Barella a Berlin. Ha estat membre de l’Orquestra de la Universitat de València i actualment forma part de l’Orquestra de Navarra.

Neus Castellano, llicenciada en geografia i història i diplomada en biblioteconomia i documentació, ambdues per la Universitat de València, és la directora de la biblioteca Gabriel García Márquez, al districte de Sant Martí. Anteriorment ha dirigit les biblioteques de Les Roquetes, Francesc Candel i Xavier Benguerel.

Artemi Cerdà, llicenciat en Geografia i doctor per la Universitat de València, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de València i cap del grup d’investigació SEDER (Soil Erosion

and Degradation Research Group). Conta amb nombroses publicacions científiques sent un dels majors experts en processos d’erosió del sòl en ecosistemes de tipus mediterrani.

Francisco Escrivà Saneugenio, llicenciat en geografia i màster en gestió del medi ambient i territori per la Universitat de València, on exerceix com a professor associat. És també tècnic en medi ambient i territori per a l’ajuntament de Gandia i conta amb nombroses publicacions fruit del seu treball investigador.

Estefania Ferrer del Río, Graduada en filologia clàssica i ciències i tècniques historiogràfiques i doctora per la Universitat de València, desenvolupa una fructífera carrera com a investigadora, on ha dedicat part dels seus esforços a la figura del marqués de Cenete. Conta amb publicacions a algunes de les revistes científiques més importants del seu camp.

Alba Fluixà, llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Sant Carles de València i màster en Gestió cultural per la Universitat Politècnica de València, és artista plàstica, gestora cultural i poeta, guanyadora del XIII Premi de Poesia Ibn Hafaja. Ha publicat diversos llibres de poesia i ha participat en antologies, a més d’haver estat publicada en diferents mitjans de comunicació.

Mercedes González, ceramista especialitzada en taulelleria i pintura ceràmica valenciana de diferents èpoques, ha publicat nombrosos articles al seu voltant, centrant part dels seus esforços investigadors en estudis referits a l’àmbit xativí, aprofundint en els taulells d’espais com la Colegiata, el convent de Santa Clara o el castell.

Àngel Martínez Baldó, en representació de VTIM Arquitectes, autor de projectes tan destacats com un tram del jardí del Riu Túria o el pla director per al casc antic de Xàtiva. Ha estat professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València.

Isabel Martínez Salas, llicenciada en història i doctora per la Universitat de València, ha estat professora i cap d’estudis a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva. També ha treballat com a investigadora, endinsant-se en aspectes com la república i la guerra civil i el folclore valencià.

Puri Mascarell, llicenciada en filologia hispànica i doctora per la Universitat de València, és professora de Teoria de la Literatura a la mateixa institució. És una de les escriptores més destacades del panorama actual, reconeguda amb el Premi de narrativa Enric Lluch l’any 2018 i el Premi Lletraferit de Novel·la l’any 2022.

Josep Palomero, llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat Jaume I de Castelló, va ser vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i membre del Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme de la Comissió Europea. Al llarg de la seua vida ha desenvolupat una gran tasca per l’arreplega i estudi de la literatura popular.

Nieves Maria Pelejero, diplomada en magisteri musical, llicenciada en història i ciències de la música per la Universitat de La Rioja i Grau superior de violoncel pel Conservatori Superior Joaquín Rodrigo de València. És mestra i assessora de la Generalitat Valenciana en l’àmbit artístic-expressiu i investigadora, amb publicacions al voltant de la història musical xativina.

Laura Quiralte, graduada en educació primària amb especialitat en ensenyament de l’anglés com a segona llengua per la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir amb un màster per la Universitat Internacional de València, formació que ha complementat amb la participació en cursos de l’Associació Espanyola d’Ensenyament Bilingüe.

Sergio Rubio, llicenciat en història de l’art per la Universitat de València i màster en patrimoni cultural, especialitzat en conservació preventiva del patrimoni. Tècnic d’arxius en l’Arxiu Municipal de Xàtiva i autor d’articles relacionats amb la història de Xàtiva, la gestió documental i els fons de l’Arxiu Municipal, on també ha coordinat algunes exposicions.

Rafa Sendra, llicenciat en biologia per la Universitat de València, ha estat professor a l’institut Josep de Ribera durant gran part de la seua vida professional. Ha editat nombrosos llibres per a l’ensenyament centrats en ciències de la natura, biologia i geologia.

Santi Tormo, arquitecte tècnic i doctor per la Universitat Politècnica de València, va estar guardonat amb el Premi de la Càtedra Demetrio Ribes. És professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, director de la Càtedra EMR-Estudis i Mètodes de Restauració adscrita a l’ETSA-UPV i subdirector de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni.

Enric Vila, membre de la colla de dolçainers, la seua implicació dins la cultura xativina queda patent tant en el món de la música com en el de les falles.

GICA (Grup d’Investigació del Color en l’Arquitectura), està constituit per un equip interdisciplinar d’investigadors de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València.

FULLS PUBLICITARIS