VII Concurs de Relats D’Inspiració Científica

IES Massanassa

VII CONCURS DE RELATS D’INSPIRACIÓ CIENTÍFICA

Organitzat pel Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Inspiraciència és un concurs de relats d’inspiració científica i de vocació plurilingüe —ja que els treballs poden presentar-se en qualsevol de les llengües cooficials de l’estat (català, castellà, basc i gallec)—. És una iniciativa que relaciona ciència i escriptura d’una manera lúdica i participativa, i que pretén crear un espai obert on pensar i imaginar la ciència des de la ficció. Ciència i literatura recorren a la creativitat per a afrontar nous reptes. El seu objectiu és fomentar la creació literària com a forma lliure i personal d’acostar-se al pensament científic.

En aquesta setena edició, set relats inspirats en la ciència van ser els escollits entre les més de 637 obres presentades —la participació més alta aconseguida fins ara—. Els premis del concurs Inspiraciència van ser lliurats al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia de la Corunya, en un acte que comptà amb la participació especial de l’escriptora Rosa Montero. L’acte es va desenvolupar al fil de l’espectacle “Construint ponts. Ciència, escena i literatura”, les escenes del qual s’intercalaven amb el lliurament de premis. L’espectacle, de la companyia Limiar Teatro, adaptava els relats guanyadors al llenguatge escènic a través de la música, la narració oral i la manipulació d’objectes. En total hi hagué set relats premiats i vuit finalistes en les categories de relat adult i juvenil en llengua catalana, castellana, basca i gallega.

El nostre alumnat hi participava per primera vegada i en resultà finalista Maria Lara Tolosa, de primer de batxillerat científic, amb el text Somnis, que reproduïm a continuació:

Somnis

Em tremolaven les mans i notava la gola un poc seca. Vaig eixir a l’escenari acompanyada d’uns pocs aplaudiments i uns llums que em cegaven momentàniament.

El faristol amb el micròfon no estava lluny, però per a mi els pocs metres que ens separaven em pareixien quilòmetres. Per fi, vaig poder col ·locar els meus pocs fulls en el xicotet espai que em proporcionava el faristol, vaig sospirar i vaig mirar el públic.

Tothom estava en silenci, espectant, intentant esbrinar què seria el que diria, què contaria. Vaig aclarir-me la gola i comencí.

-Bona nit a tots els presents. Abans de començar el meu discurs voldria agrair la vostra presència avui, un dia molt especial per a mi.

Després d’un altre fort aplaudiment i d’un somriure discret per la meua part, vaig llegir el que tenia preparat des de feia setmanes.

-Quan era menuda vaig viure a França durant un temps, intentant fugir de les destrosses que deixaria la Guerra Civil al seu pas i les vides que arruïnaria en qüestió de segons. No hi anàrem tota la família, només els meus pares i jo.

Recorde com va plorar la meua àvia quan em va veure marxar i com els meus oncles abraçaven amb força els meus pares. A ells, mai més no els vaig tornar a veure.

Recorde com de llarg es va fer el viatge i les ganes que tenia d’arribar a la casa per poder organitzar els meus llibres en les noves prestatgeries. Recorde la carretera que agafàrem i el paisatge del meu voltant, per aquells indrets tot estava en calma.

Vàrem passar la frontera sense cap dificultat perquè eixírem del país abans que no esclatara el gran conflicte, ningú no sospitava que érem uns fugitius. Passaren cinc anys fins que vaig poder tornar a Espanya, per aquella època jo devia tenir uns dèsset anys i sabia parlar francés a la perfecció, havia llegit mil llibres i havia conegut jovenets que s’interessaven per les mateixes coses que jo. Tots nosaltres formàvem un xicotet grup on compartíem les nostres opinions sobre els diferents avanços científics i sobre els nous descobriments que s’havien fet, també aportàvem idees per a nous projectes, construíem maquetes de futurs automòbils i féiem esborranys sota la llum d’una pereta que penjava d’un llarg fil.

Aquells xics, més tard, varen entrar a la universitat i varen ser reconeguts per les seues innovadores idees; mentrestant, jo, l’única xicona del ‘’sofisticat’’ club, vaig haver de conformar-me a escriure articles de ciència en el periòdic del barri i llegir totes les notícies que arribaven a Espanya sobre aquest tema.

Amb trenta anys i, després de molt de sacrifici i patiment, vaig ser acceptada en una universitat i vaig poder estudiar medicina. En un principi aquesta carrera no m’agradava, jo volia ser una gran física, però ma mare va caure malalta i la meua única obsessió era poder curar-la.

Amb els anys, la carrera de metgessa no m’acabava d’omplir, jo necessitava estar en un laboratori i no envoltada de pacients, per això vaig penjar l’estetoscopi i el vaig substituir pel microscopi i el vas de precipitats.

Allí, entre mostres de fongs i pots de blau de metilé, vaig conéixer el meu marit. Ell, tan diferent de mi, va ser el meu suport quan ningú no confiava en les meues paraules i quan ningú no va creure que una dona poguera descobrir tants misteris i resoldre tantes incògnites.

Sempre, des de ben xicoteta m’havien subestimat i m’havien fet pensar que jo mai no podria obtenir cap reconeixement pel meu treball científic.

Però aquesta nit estrelada, amb aquest vestit tan lluent i, després d’haver dedicat trenta anys al món de la ciència, jo, Carme, arreplegue aquest guardó dedicat a totes aquelles dones investigadores que no varen ser escoltades en el seu moment, i a totes aquelles dones investigadores que seran acceptades des del principi i que participaran en la creació d’un món sense guerres entre sexes.

Es fa un silenci sepulcral en tota la sala, sóc la primera dona que guanya aquest premi dedicat exclusivament a les ciències i ningú no s’ho esperava.

De sobte, tot al meu voltant esclata, i els aplaudiments i els víctors ressonen i unflen el meu cor. Els meus somnis s’havien acomplit, els meus somnis s’acabaven de fer realitat.

Maria Lara Tolosa

Enhorabona a Maria i sort al nostre alumnat que enguany participa en la VIII edició del concurs.