per Sònia Cardona Ferrer i Raquel Gonzàlez Cardona

Formentera

el mite de s’illa de ses dones revisat des d’una perspectiva de gènere

per Sònia Cardona Ferrer i Raquel Gonzàlez Cardona

“Obri es ulls! Formentera està plena d’al·lotes fadrines, perquè es joves han emigrat. Es eivissencs, a Formentera, li diuen s’illa de ses dones. Tens per triar… i si te’n canses d’una, en trobaràs deu més que t’obriran es braços. No emporta que es pocs jóvens d’aquí mos mosseguem…” FERRER, V. (2003): S’illa de ses dones

Creació del mite

Si tenim en compte que ‘mite’ implica una idea contraposada a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprada sobretot per expressar una convicció cosmovisional, el títol que proposam és tota una declaració d’intencions.

S’illa de ses dones, així, expressió de l’oralitat i popularitat, és un qualificatiu emprat des d’Eivissa, exògen idò, per referir-se a Formentera i que no feia més que descriure una característica demogràfica evident. El nom fa fortuna ràpidament, i Walther Spelbrink —filòleg alemany que va realitzar el treball de camp per a la seva tesi doctoral a les Pitiüses l’any 1931—, ja el recull, i és Jaume Verdera qui li atribueix el mèrit en totes les seves publicacions referides al fenomen migratori a l’illa de Formentera.

En termes generals, a les societat occidentals modernes el nombre de dones és lleugerament superior al d’homes, però a la Formentera tradicional de final del segle XIX el fenomen de l’emigració va tenir un paper significatiu com a sistema de vàlvula de seguretat des del punt de vista econòmic.

Joan Vilà i Valentí (1950) ja recull que a mitjan segle XIX i fins als anys trenta del segle XX comença a disminuir la proporció d’homes respecte les dones. Per altra banda, Santiago Colomar (2009) analitza les dades del padró municipal de 1892, el qual compta un total de 1951 habitants: el 55,2% del cens eren dones i el 44,7% eren homes. Aquesta absència d’homes durant aquells anys va ser deguda a l’emigració d’aquests a terres americanes o bé perquè partien embarcats com a mariners. L’any 1920 els censos registren tres dones per cada dos homes. Aquest desajust de l’índex de masculinitat/feminitat persisteix fins a l’any 1960: 1.345 homes i 1.541 dones. L’Institut Balear d’Estadística ho atribueix als efectes de l’emigració i els de la Guerra Civil espanyola.

L’aportació més completa a l’estudi científic dels efectes de l’organització social sobre la vida dels formenterers i formentereres és la monografia Casa y familia. Parentesco y reproducción doméstica en Formentera de Bestard i Camps (1986). L’autor hi exposa com la casa no és només una unitat de producció, sinó que la “casa” a Formentera és entesa com una unitat residencial on s’estructuraven els models familiars. És una Família formenterenca, any 1962 institució que concentra la Foto: Família de can Simonet descendència i inscriu el seu grup domèstic en la societat i en dota de continuïtat els membres. Manté la línia patrimonial i la continuïtat del seu nom. Bestard descriu un espai social dominat per la jerarquia de les cases, on les alian-

ces matrimonials són cabdals per al manteniment del model. La institució del festeig i les capitulacions matrimonials o espòlits o les fuites també esdevenen lògiques a ulls de l’esquema de parentiu estructural que Bestard i Camps dibuixa.

Les cases riques de Formentera aspiraven al model ideal, dotar les filles, pagar legítimes i crear nous patrimonis per als altres germans, mentre que les cases més pobres, la immensa majoria a Formentera, els germans que no hereten passen a ser majorals d’altres finques, treballen a jornal o bé en l’única indústria existent a la Pitiüsa menor: l’extracció de la sal. Aquesta major mobilitat està present ja de ben petits quan treballen com a pastors o de criats a d’altres cases.

Els heretaments entre oncle/tia solter i el nebot/oda que fillolà són un element que ajuda a mantenir el principi de la indivisió. [...] “L’emigració masculina i un important percentatge de solteria definitiva entre les dones és una de les característiques predominants d’aquest tipus de societats que tenen la casa com a unitat de parentiu. (S. Cardona, 2006).

La monografia de Bestard és una excel·lent descripció dels sistema de parentiu tradicional de Formentera, on aquesta illa de ses dones queda explicada i contextualitzada, no essent una raresa.

En antropologia del parentiu clàssica, entre 1850 i 1950, la universalitat de la família i el parentiu bilateral estableixen els seus fonaments i de les seues interpretacions sorgeixen les dos primeres grans teories: la de l’aliança i la de la filiació.

Als anys setanta del segle XX aquestes teories es sotmeten a la crítica de l’etnocentrisme occidental, les noves aproximacions teòriques proposen que a totes les cultures indubtablement existeix un control de la sexualitat i una organització de la procreació (González Echevarría,1994).

L’accés a la sexualitat femenina i l’organització de la procreació han set també descrits per les teòriques feministes com a possible origen de la subordinació femenina, com als veritables fonaments del patriarcat.

Per aquesta tradició teòrica és lògic que una inusual desproporció entre els sexes amb prevalença de presència femenina dispari suposicions sobre les relacions de poder entre homes i dones a Formentera: el mite. Des de la perspectiva de gènere s’ha treballat molt per introduir el concepte de relacions de poder en els aspectes més privats i íntims. Totes les societats són desiguals, i estudiant les formes socials de construcció de les diferències que esdevenen desigualtats, estarem en condicions de combatre-les.

Les resistències culturals tendeixen a maximitzar els aspectes de l’estima, afecte i l’amor en les relacions interfamiliars. Aquestes relacions evidentment existeixen, però no expliquen la transmissió dels drets sobre la tinença de la terra, les dots i la divisió sexual de les tasques domèstiques. Els estudis marxistes sobre parentiu dels anys setanta són determinants per introduir el vessant econòmic i els mecanismes d’opressió i perpetuació de l’explotació també a l’àmbit domèstic, les dones esdevenen una mercaderia objecte d’intercanvi a les quals el capitalisme atorgava un valor de mercat (Meillassoux, 1977). Les dones i les seves condicions de vida són ja objecte d’estudi però encara haurem de lluitar més des de l’acadèmia per esdevenir subjecte d’estudi i protagonistes de les nostres històries.

Establertes les causes de s’illa de ses dones caldria parlar de les conseqüències d’aquest model sobre les condicions de vida d’aquestes dones. Aquest és un buit historiogràfic que denunciam i al qual cal posar remei amb urgència.

Hi ha qui veu en l’emigració la causa de l’estancament econòmic i social de l’illa tot i que la majoria ho valora positivament: els estalvis i la possibilitat de compra de noves legítimes donaren lloc a una important transformació en la propietat de la terra i un cert augment del nivell de vida. Amb els emigrats arriben també a l’illa noves idees polítiques; un clar exemple serà la gran penetració de l’anarcosindicalisme i les marcades diferències entre Eivissa i Formentera als comicis electorals.

Les migracions afecten de manera dràstica les persones i els grups que les viuen i posa en tensió les normes, les creences, les lleialtats i les representacions del que es considera un comportament adequat per a cadascú d’acord al seu sexe i edat. Un concepte tan atractiu i suggerent com el de s’illa de ses dones no és d’estranyar que hagi arribat a ser tan destacat, però paradoxalment no hi ha estudis que des de la perspectiva de gènere es preocupin per les condicions de vida d’aquestes dones solteres o que quedaren a càrrec de les finques i les cases mentre l’home emigrava a terres llunyanes.

La manca d’estudis sobre les dones amb perspectiva de gènere a Formentera és un símptoma més de la pobra i escassa tradició d’investigacions científiques que tenim sobre Formentera. Aquesta no és l’única llacuna amb què comptam, però si una de les més sagnants al nostre parer, ja que moltes d’aquestes investigacions ja no podran ser realitzades mai perquè moltes d’aquestes generacions de dones que ens han precedit amb unes dures condicions de vida, invisibilitzades i allunyades de la vida pública, no han deixat gairebé cap traça documental. Una veritable excepció són les mestres d’escola que per la seva condició de funcionàries han deixat constància escrita que ha permès Fanny Tur (1997, 2010, 2017) estudiar-les.

Però la tesi principal que volem llençar al debat acadèmic és la inèrcia que representa seguir reproduint acríticament el clixé de s’illa de ses dones, ja que alimentam entre nosaltres la falsa idea d’una suposada mística femenina de Formentera i d’un poder ocult de les dones a Formentera. Prova evident dels efectes poc desitjables sobre els investigadors al qual ens referim és el cas de Carlos Gil Muñoz (1971) al seu llibre Formentera una comunidad en evolución on dedica un apartat del llibre a la dona: La mujer ante los nuevos tiempos:

He oído decir que en Formentera existía un auténtico matriarcado, como consecuencia de la emigración de los hombres. Incluso se ha hablado de que la mayoría de las tierras estaban a nombre de las mujeres. No he podido comprobar documentalmente estos últimos extremos pese a mis averiguaciones. Sin embargo, parece indudable que es la mujer la que mantiene las milenarias costumbres heredadas de fenicios y árabes, y por lo tanto conserva la sumisión y el respeto al hombre (p. 165). Esta actitud de sumisión y subordinación es la que tradicionalmente ha adoptado la mujer, en la misma medida que sabe que sus trabajos están determinados por el cuidado de la casa, la cocina, las bestias y la ayuda en el campo. Pero no olvidemos que ella es también “la dona”, según expresión de sus maridos, es decir, la señora, la que tiene las responsabilidades de la economía doméstica, de los hijos, de la casa y, en buena parte, depositaria de lo que pudiéramos llamar la respetabilidad. (p.169).

En aquests dos petits extrets podem apreciar amb claredat els perills als quals ens referim on es pressuposa un poder erròniament anomenat matriarcat, una clara referència a un poder femení que res té a veure amb la realitat. En termes clàssics de parentiu, la filiació a Formentera és marcadament patrilineal i patrilocal (la dona quan es casa, en condicions ideals, passa a viure a la casa del marit) i la sogra, si exerceix cap poder, l’obté sempre per delegació del marit o fill.

No han set documentades societats matriarcals en contraposició a les patriarcals, i tot i que a efectes de parentiu existeixi la matrilinealitat, aquesta fa referència només al fet que la filiació és a través de les dones, però aquestes queden en aquest cas no subjectes al marit sinó al germà. Com introduíem abans, la clau està en la transmissió dels drets per a les dones i la llibertat i autonomia que aquest model li permet.

Maria Ribas i Raquel Gonzàlez (Foto: Matias González)

També són dignes de menció les referències a la dona com a “guardiana de les essències” o el més perillós, la identificació de les dones com a dipositàries de l’honra i reputació de tota la família, aspectes que han set àmpliament documentades a tota la Mediterrània i que tenen una gran incidència sobre els drets i la llibertat de les dones (Pitt-Rivers,1979).

La nostra proposta és que com molts altres aspectes, aquesta mancança ha de reconduir-se. Ara, gràcies a la beca d’investigació que el Consell Insular de Formentera atorga anualment, a la nostra illa comptam amb una producció estable en ciències socials sobre la nostra illa. Un valuós exemple n’és l’estudi qualitatiu dirigit pel doctor Josep Mª Garcia-Borès (2011) amb històries de vida de dones i homes de Formentera, com a exemple de la riquesa que contenen aquests testimonis als ulls de la perspectiva de gènere i la riquesa que tenen per reconstruir aquesta història femenina que ens ha restat oculta.

En veu pròpia

En les següents línies volem, precisament, donar veu a la dona pagesa i formenterera a través de la interrelació d’un seguit d’entrevistes que es varen realitzar a dones de l’illa nascudes durant els anys vint del segle passat.

Aquestes entrevistes, realitzades en profunditat i en format història de vida, formen part de l’estudi del doctor en Psicologia cultural Josep Maria-Borès titulat D’on venim (2019). Amb aquestes històries de vida es pretén donar una molt petita pinzellada per representar la Formentera amb veu de dona. La nostra illa ha set un indret de dones que han fet història però que difícilment apareixen a les narracions ni al nostre imaginari historiogràfic a diferència d’altres col·lectius masculins que si han rebut protagonisme com són els saliners, els mariners o els emigrants.

Al món femení trobarem pocs rastres per parlar d’algun col·lectiu format per dones, per la qual cosa estam parlant d’una necessitat immediata i urgent. Fer història de les dones des d’una perspectiva de gènere és treure totes aquestes dones de la seua invisibilitat. A partir d’aquestes històries de vida anònimes volem donar veu a una generació de dones que van néixer i viure a Formentera, on la construcció social realitzada al voltant del gènere home i el gènere dona i les característiques amb què s’identifica a cadascun dels dos gèneres els ha condicionat diferències observables: la casa, la vida familiar i domèstica, la reproducció, la cura cap als altres, la intimitat, les emocions, la quotidianitat... podríem dir que són espais físics i de relació lligats a la representació social de la dona; i la producció, el jornal, el carrer, la cultura, la vida pública, la racionalitat... se les ha relacionat amb l’home.

Totes les entrevistades formaran part d’una família tradicional formenterenca entesa com a família extensa on solen conviure tres generacions: güelos, pares i germans. La casa serà la institució que concentra la descendència de la família i serà la base econòmica per a la subsistència familiar. Els homes organitzaran i es responsabilitzaran del cicle productiu de la casa, però les dones seran les veritables responsables del món domèstic: faran les feines i criaran i tindran cura dels infants i dels majors.

Ses feines de sa casa les fèiem quan podíem moltes vegades a la nit, ses dones. I es menjar a vegades també el fèiem a la nit... era una vida molt esclava, però molt!” (Maria R.) Ximateix sa dona que se’n ‘nava de casa havia de sebre fer una bona pasterada, una bona bugada, arreglar una casa i fer dinar pes migdia si tenia gent. (Catalina T.)

En paraules de Bestard i Camps, l’espai domèstic és un microcosmos que organitza les jerarquies dels membres de la família i també defineix unes normes de conducta jerarquitzades d’on floreix la relació entre el que és ser home i el que és

Maria Cardona, anys 60 (Foto: Familia Simonet, 1962)

ser dona i, per tant, això condicionarà la divisió del treball. Ja ens emmarca les feines i d’alguna forma les obligacions, les formes de conducta i la relació amb el món exterior que hem de tenir segons el nostre gènere i el que es coneix con la divisió sexual del treball. Per tant, ja des de joves són educades per ajudar en totes les feines que els pertoca.

An es camp anàvem a fer herba, a cavar, anàvem a segar, sembrar, replegar lo que teníem… (Maria R.) Teníem molta feina. A ses al·lotes no se’ls hi dava gaire sa lletra perquè hi havia molta feina a sa casa i havíem de treballar molt pes camp, guardàvem es bestiar, fèiem herba i totes aqueixes coses. (Maria M.)

A diferència de les dones, els homes sortiran al món exterior en recerca d’algun jornal i participaran en la vida pública i social de l’illa de manera més activa “però per ses dones no hi havia res!” com deia una d’elles. Elles es mantindran sempre dins l’àmbit privat de la casa.

Ell (el marit) treballava de moliner i s’altre germà treballava de carpinter i clar, mos enviaven a naltros (les dones i germà petit de la casa) a segar. (Maria M.) Bueno es homes com que eren es que anaven a guanyar més i feien sa feina més dura una no els hi manava cap feina... ells es posaven a seure, una els hi posava es menjar a sa taula, sa roba que s’havia de calar ben neteta allí... diguem-ne que qui es queda a casa... i com que ells se n’anaven a un jornal, hi havia aqueixa precaució. (Catalina T.)

Quan rondin els tretze o catorze anys les mares començaran a dirigir les filles cap al festeig, que el podríem interpretar com un ritus de pas que separa la infància de la vida adulta, es començaran a fer veure i conèixer entre les trobades socials de l’illa, els diumenges a missa... A aquesta edat coincidirà que moltes començaran a deixar d’anar a escola, si no ho han fet abans (una d’ella la deixa als 13 anys, les altres quan eren més petites) i la majoria seguiran anant a les monges cada diumenge a aprendre labors, i com deia na Maria “no perquè volguéssim aprendre a cosir, anàvem a xerrar. Mos ajuntàvem una quinzena i cadascuna contava ses seues historietes”, per la qual cosa que creaven espais de confiança i de distracció entre elles i separat de l’espai familiar.

Tornant al festeig, les mares, contentes de poder mostrar les filles, les acompanyaran sempre a les xacotes que es celebraven o a alguna ballada que es formava de manera improvisada a la vora d’algun camí tornant de missa els diumenges. I quan hi havia algun fadrí interessat en alguna al·lota, aquesta el rebrà al porxo de ca seua i sempre en presència de sa mare. Era una edat tan vigilada que totes elles expliquen que no les perdien de vista: “si sortíem as pati, encara havia d’haver algú que mos vigilàs” (Maria M.).

Els dies de festeig seran convinguts i es fadrins faran torns entre ells, es barallaran... i aquest durarà fins que s’al·lota es decideix per un, una decisió que encara que pot parèixer que fos de la mateixa al·lota, en realitat era convinguda pels pares i alguna vegada podria ser fins i tot consensuada. A partir de llavors s’aturava el festeig i únicament mantenia la visita el pretendent triat fins al dia de la boda.

Llavor em parlaven molts i n’hi havia que no m’agradaven i els hi deia que no tornassin. Si no m’agradaven, ja està. Però ma mare… Ella deia: “que no ho sabeu que un dolent fa sortir un de bo?” Que punyeta, un que no m’agrada per què l’he de tenir devora? (Maria R.)

Decidien més es altres que no un mateix. Jo no em vaig casar fora gust, però ximateix veies altres persones que moltes vegades diguesses… que vols que et diga, és una cosa que ben pensada no està bé, perquè una persona ha de poder decidir per si mateixa. No que diguin: mira aquest et convé. I això em passava a jo i li passava a totes. (Maria M.)

Al voltant dels anys seixanta, Formentera començarà a experimentar un canvi social i econòmic amb l’amplació de l’activitat turística. Aquesta obertura permetrà que moltes dones s’iniciïn en el món laboral des de casa guanyant-se un petit sou amb feines que sabien fer. Gairebé totes elles començaran treballant en la confecció tèxtil de manera molt artesanal realitzant petites peces de roba per a alguna botiga de Formentera, però sobretot per a moltes d’Eivissa. Es coneixerà com fer comissió, comissió de punt canari, que tractava de realitzar brodats per encàrrec i era una feina que els anava bé per dos motius: per una banda, era una feina que havien fet tota la vida i que havien après fer; i per l’altra, perquè ho podien compaginar entre hores mortes de feines de casa i mentre es guardava el bestiar, es cuinava o es cuidava de les criatures o d’algun familiar

Hi havia sa comissió de punt canari, i jo com estava a casa i en podia fer… es feien mocadorets i bruses brodades. Ses botigues mos daven sa tela i naltros brodàvem i ho emmidonàvem i ho tornàvem a dur a sa botiga. (Maria R.) I em vaig posar a treballar amb aquella (dona alemanya que tenia una botiga a Sant Francesc) i em va anar molt bé perquè després, vàrem començar a fer vestits tots de ganxet i ella, no sé perquè, tenia molt bo per vendre-ho. Em pagava cada vegada que venia a buscar ses coses i d’allí per endavant vaig cosir. Jo no he pogut treballar fora, per això no tenc cap paga, però vaig treballar cosint i mira, em cuidava des vells. Estant a casa només hi ha aquesta cosa, que jo no he pogut cotitzar i no he tengut cap paga. (Maria M.)

No hi ha molta més informació ni documentació estudiada i menys publicada sobre sa Comissió de punt canari més que els pocs relats que ens han pogut contar elles, però el cert és que la majoria de les informants hi han treballat, i asseguren que moltes més dones de l’illa també. És d’acceptar que falta aprofundir en la seua investigació, però ens podríem aventurar a teoritzar que amb l’aparició de fer comissió es crea una indústria tèxtil molt artesanal però no per això poc important i protago-

nitzada per dones, totalment desconeguda i, per tant, totalment invisibilitzada, i de ben segur que amb una influència destacable en l’economia de l’illa de Formentera.

Cal destacar també que la indústria de la llana sempre ha set una activitat artesanal molt estesa a tota l’illa de Formentera i de generació en generació, però que s’ha descrit com una tasca domèstica més per a l’autoconsum familiar. A la Mola, fins i tot, les trobades socials entre veïnatges es coneixien amb el nom de filades, que eren protagonitzades per homes i dones, però sobretot per elles, les quals realitzaven l’activitat:

Fèiem filades... de dia treballàvem en sa terra, però a la nit, fèiem calcetins, o filàvem... ella filava i jo feia es calcetins i mos juntàvem perquè portàvem sa llana de ses ovelles, però llavor la portàvem d’Eivissa perquè no en teníem prou i la filàvem i mos ajuntàvem un dia, a lo millor una nit a una casa uns quants, i fèiem una filada, llavor que li dèiem... llavor també es hòmens joves quedaven i ballaven i fèiem coses d’aquestes. I això era una cosa de ses que... teníem aquella il·lusió, perquè a una altra banda no ens hi podíem anar per dos coses: una que no teníem un cèntim i s’altre que estava mal vist que anàssim pes poble... as poble anàvem a Missa i cap a casa. (Maria M.)

Aquesta indústria de la llana també agafa força cap als anys seixanta, on es comença a filar per vendre, sobretot jerseis i calcetins de llana entre els primers turistes, productes que arribaran a popularitzar-se fins a l’actualitat. (Tur i Riera, 2010).

Com no podia ser d’una altra manera, l’inici sobtat del turisme requerirà mà d’obra de serveis i moltes dones també compaginaran aquestes feines amb el món de l’hosteleria i la restauració en petits negocis familiars de l’illa i on realment començaran a guanyar els seus primers sous fixos. Hostals i restaurants que de ben segur avui no existirien si una dona emprenedora no hagués pres la iniciativa com la va mostrar na Catalina F.:

I jo li deia per què no feim un bar? Idò mira, al 63 el vàrem obrir. Mos barallàrem moltes vegades. Em deia:”Deus estar loca! No tenim ni camí per anar-hi!” S’enfadava, però cada temporada jo hi tornava. I al cap de cinc anys jo li vaig dir: “mira, demà ja vas a buscar un carro de pedres per fer un hostal”. I prou bé que mos va anar! Jo ho deia: si no ho provam, no ho sabrem! I des d’aquell dia hem anat tirant.

Pensió Roca Plana, 1966 (Foto: Eduard Pitet)

Com s’ha explicat al llarg de l’article, totes aquestes feines les exerciran de forma dual amb la criança dels infants i exercint de pilar invisible de la casa reproduint el rol per al qual les varen educar. Transmetran aquests coneixements als fills i filles, cuidaran de la casa i la terra i treballaran fora, i contribuiran tant de manera directa com indirecta dins de l’economia familiar.

La invisibilitat de les seues tasques ve condicionada pel significat que se li atribueix al concepte de treball, ja que depèn del context cultural i el valor social que se li assigna i de la divisió sexual del treball que se’n desprèn.

La construcció cultural del gènere en cada moment històric també actuarà com un condicionant estructural en la divisió sexual del treball. El gènere femení engloba tota una simbologia de responsabilitat que en la història de les ciències socials de l’illa de Formentera ha set molt poc descrita. Les dones de Formentera han mantingut una tasca important de responsabilitat a la casa, la criança, la cura i la terra que ha fet que hagin adquirit una cultura i una saviesa que mereixen de l’adequat estudi i divulgació.

A falta de majors i noves investigacions, tot pareix indicar que la vida de les dones de Formentera ha set molt dura, plena de privacions, de jornades extenuants i

inacabables de treball, de la incapacitat d’accedir als recursos familiars i institucionals com ara l’educació, la salut, la justícia, la feina remunerada…

No és que no tenguem dones a destacar, és que ens han robat la possibilitat de conèixer les grans dones que haurien d’alimentar la nostra genealogia. Formentera és poble mariner, és poble saliner i, fins i tot, ramader en menor mesura tot i ser una tasca compartida, però les aportacions femenines ara per ara no afloraran a l’espai públic sense una feina compromesa de les investigacions socials. Les dones han de deixar de ser estudiades en termes androcèntrics com a esposes, mares o germanes.

Utilitzar i defensar conceptes com la construcció social del gènere, la divisió sexual del treball i la divisió espai públic i privat són eines d’anàlisi que apropen les dones al centre i com a subjectes d’estudi, i visibilitzen i denuncien les jerarquies que les afecten pel fet de ser dones.

Si obrim els ulls enfront de les desigualtats, tendrem la capacitat com a societat de combatre-les i desmantellar les estructures que hem heretat i que perpetuen el sistema patriarcal.

Reivindicam així una investigació compromesa: crítica i feminista sobre la Formentera passada i actual.

Bibliografia

BESTARD CAMPS, J. (1986) Casa y família. Parentesco y reproducción social en

Formentera. Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics. BOURDIEU, P. (1972) “La parenté come représentation et comme volonté”. Dins

Esquisse d’una théorie de la practique précedé de trois études d’ethnologie kabyle. París: Droz. --(2000) La dominación masculina. Barcelona: Anagrama. FERRER I MAYANS, V. (2003) S’illa de ses dones. Eivissa: Editorial Mediterrània-Eivissa. CARDONA, S. (2006) “Parentiu i reproducció domèstica”. Dins Formentera. Eivissa: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, pàg. 222-224. CIRER I COSTA, J. (2002) L’economia d’Eivissa i Formentera en el segle XX. Mallorca: Edicions Documenta Balear. COMAS, D. (1995) Trabajo, género y cultura. La construcción de desigualdades entre hombre y mujeres. Barcelona: Icaria.

COLOMAR, S. (2009) Formentera a l’època cotemporània (1782-2007). Mallorca:

Edicions Documenta Balear. ENGELS, F. (1970) Origen de la familia, de la propiedad privada y del estado.

Madrid: Fundamentos. FEDERICI, S. (2013) Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Madrid: Traficantes de sueños. GARCIA-BORÈS, J. Mª. (Dir. i Coord.); GIL, H; CARDONA, R; GONZÀLEZ, R. (2019). De qui venim. Anàlisi psicocultural de l’experiència vital de la gent gran de Formentera. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. GIL MUÑOZ, C. (1970) Juventud marginada. Estudio sobre los hippies a su paso por Formentera. Baracelona: Dopesa. -- (1971) Formentera: una comunidad en evolución. Barcelona: Dopesa. GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, A (1994) Teorías del Parentesco. Nuevas aproximaciones. Madrid: Eudema. JULIANO, D. (1989) “Ámbito doméstico y autoreproducción social”. Dins MA-

QUIEIRA, V. (ed.) Mujeres y Hombres en la formación del Pensamiento Occidental. Actas de las VII Jornadas de Investigación Interdisciplinaria. Madrid:

Ediciones de la Universidad Autónoma de Madrid, pàg. 79-87. MARÍ CARDONA, J. (1983) Formentera. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs. MARTÍN CASARES, A. (2006) Antropología del género. Culturas, mitos y estereotipos sexuales. València: Ediciones Cátedra. MEILLASSOUX, C. (1977) Mujeres, graneros y capitales, Madrid: Siglo XXI. MOORE, H. (2009) [1991] Antropología y feminismo. Madrid: Ediciones Cátedra. NAROTZKY, S. (1995) Mujer, mujeres, género. Una aproximación crítica al estudio de las mujeres en las Ciencias Sociales. Madrid: CSIC. ORTNER, S.B. (1979) “¿Es la mujer al hombre lo que la naturaleza a la cultura?

Dins HARRIS, O.; YOUNG, K. (eds.) Antropologia y Feminismo. Barcelona:

Anagrama, pàg. 109-131. PITT-RIVERS, J. (1979) Antropología del honor. Barcelona: Grijalbo. SANSANO, L. (1997) “La dona al món rural pitiús entre la Restauració i la postguerra”. Dins Dones a les Illes: treball, esplai i ensenyament. Mallorca: Govern

Balear, pàg. 85-100. -- (2017) “El paper de la dona al món rural pitiús”. Dins XVII Jornades de Cultura

Popular de les Pitiüses. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, pàg. 97-112.

SPELBRINK, W. (1936-37) “Die Mittelmeerinseln Eivissa und Formentera. Eine

Kulturgeschichte und lexikographische Darstellung”. Butlletí de Dialectologia

Catalana, XXIV: 184-281 i XXV:1-147. TUR I RIERA, F. (1997) “Mestres i ensenyament a Eivissa: un llarg camí cap al segle XX”. Dins Dones a les Illes: treball, esplai i ensenyament. Mallorca: Govern

Balear, pàg. 145-154. -- (2010) “Dona i indústria artesana a Formentera”. Dins Dones. Reconstruïm la història. Les Illes 1880-1936. Mallorca: Institut Balear de la Dona, pàg. 16-17. -- (2017) “Dona i l’educació a les Pitiüses”. Dins XVII Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, pàg. 71-96. VALLÉS COSTA, R. (1995) El món agrari tradicional. Un intent de comprensió de l’Eivissa Rural. Eivissa: Editorial Meditarrània-Eivissa. VERDERA, J. (1993) Formenterers a Montevideo. Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics. --(1996) Formenterers a Cuba. Formentera: Ajuntament de Formentera. VILÀ VALENTÍ, J (1985) Formentera: estudi de geografia humana. Eivissa: Impremta Ibosim.