per Margalida Torres Planells

Victorina Ferrer Saldanya Dona i literatura al segle XIX

Margalida Torres Planells

En febrer de 2020 tenia lloc al Museu Arqueològic d’Eivissa el cicle de conferències “Personatges de la nostra història”, on dedicàrem una sessió a la primera escriptora eivissenca coneguda. En aquell moment, les dades obtingudes en el transcurs de la investigació iniciada per tal d’aprofundir en el coneixement de l’autora ens permeteren perfilar millor (alhora que suscitaren importants incògnites) tant la biografia de Victorina Ferrer Saldanya, com el volum i característiques de la seua obra. Això no obstant, en els mesos que separen la conferència al lliurament d’aquest article (juliol de 2020), noves dades documentals i testimonials han anat apareixent. D’entre les primeres, cal destacar les que ens han arribat de l’Ajuntament de València, com és la inscripció matrimonial al Registre Civil de Victorina Ferrer i Josep Corrons el 1866, o els padrons de 1904 i 1910 que situen l’escriptora residint a València aquells anys. D’altra banda, i potser sigui una de les troballes més valuoses, la cerca ha permès localitzar un branca dels seus descendents que, una vegada contactats, ens han pogut facilitar alguns dels poc records que en guarden, com són les fotografies de Victorina que acompanyen aquest article i que ens han permès, per primera vegada, posar cara i ulls a la nostra escriptora. Malauradament, falta encara localitzar tota l’obra inèdita, si és que encara es conserva entre els records d’alguns dels seus possibles descendents, així com alguns títols d’obres publicades. Les línies d’investigació no estan exhaurides, així com tampoc la cerca en arxius i biblioteques, per tal d’obtenir noves dades que ajudin a perfilar, de forma clara i inqüestionable, la figura i obra de Victorina Ferrer.

L’article pretén ser, per tant, una aproximació a la figura de la nostra primera escriptora, en un moment en què l’aportació eivissenca a la literatura del segle XIX és pràcticament inexistent. Efectivament, al segle XIX, mentre a les capitals es viu una eclosió de la premsa escrita, el romanticisme es feia present i evolucionava cap al realisme, el naturalisme i el moviment anomenat Renaixença, tant de les lletres catalanes com gallegues, a Eivissa el primer periòdic (en aquest cas setmanari, i curiosament auspiciat pel pare de la nostra escriptora), El Ebusitano, veia la llum el 1846 i tancava portes el 1848, el seguí El Tiempo, que encara durà menys (18591860), i un degoteig d’efímers periòdics que quallaria ja en els anys 80 amb un augment de publicacions i una certa continuïtat de premsa escrita d’allà endavant. I és també a darrers de la centúria i primers anys del segle XX quan es materialitza l’aportació d’aquells primers escriptors moderns, posteriors a Victorina, entre els quals no hi trobam cap altra figura femenina.

Fent-nos una idea de com era la nostra illa a mitjan segle XIX és fàcil entendre la total absència de producció literària i menys femenina. A falta de periòdics, tenim testimonis escrits que ens parlen d’una ciutat tancada i silenciosa, Dalt Vila, i una ciutat populosa i viva, la Marina. Fora queda la pagesia; dos mons, ciutadans i pagesos, amb poques coses en comú i prou recel i desconeixement mutu.

Quant a l’educació, ja el 1845 el cap polític de la província Maximilià Gibert, feia constar al seu informe que no hi havia escola de nens costejada per l’Ajuntament però que havia manat establir-la (un any més tard, el 1846, obria la escola pública creada a expenses de l’Ajuntament), i que tampoc hi havia escola de nenes ni es trobava en la població mestra capaç de posar-se al front d’establiments d’aquest tipus (dos anys més tard, el 1848, obria la escola per a nenes). Hauríem d’esperar la Llei d’instrucció pública de 1857 per poder parlar de l’obligació d’ensenyament primari i l’assistència obligada d’infants d’entre 6 i 9 anys. En qualsevol cas, a Eivissa el 1860 el 74 % dels homes i el 80 % de les dones, a la ciutat, no sabien llegir ni escriure. I si és al camp, el percentatge d’analfabetisme pujava a un 97% els homes i un 99% les dones.

De forma que en parlar de “dona i literatura al segle XIX” ens haurem de referir concretament al paper que tengué la dona en la literatura dins el territori espanyol del segle XIX, i és en aquest context (literatura espanyola cultivada fora d’Eivissa) on trobam la figura de Victorina Ferrer i la seua obra.

En aquest punt, és totalment encertat afirmar que Victorina Ferrer Saldanya ha estat una gran desconeguda. Tot el que sabíem d’ella era a través de testimonis

més o menys coetanis com Josep Clapés o Isidor Macabich i, a partir d’ells, de les aportacions d’Enrique Fajarnés Cardona o de Baltasar Porcel. A partir dels anys noranta del s. XX, coincidint especialment amb la posada en marxa de l’elaboració de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, el nom de l’escriptora torna a cobrar actualitat, i és quan el 1997 la Comissió Interdepartamental de la Dona de la Conselleria de Presidència del Govern Balear rememora la seua figura en un calendari on, entre d’altres dones de les illes, es publica el poc que sabíem aleshores de la seua biografia.

Quant a la seua obra, encara no hi ha cap recull de les narracions, poesies i articles que sortiren publicats en periòdics i revistes de l’època. La més coneguda de totes és, sense dubte, “La creu d’en Ribes”, narració curta qualificada de llegenda, ambientada a Santa Eulària i publicada també a les illes (concretament al fulletó del Diario de Palma). D’altra banda, sabíem que alguns dels seus poemes havien estat publicats ens suplements dels diaris illencs, com l’Almanaque de las Islas Baleares. Però en general, sabíem que era una molt petita part de tot el que havia publicat en vida.

Testimonis escrits del s. XX

La primer biografia (i la primera bibliografia) de l’escriptora és la que recull Josep Clapés a la seua obra més extensa i documentada, La Biblitoeca Ebusitana. Aquesta obra, que consta de vuit quadernets de setze pàgines cada un d’ells, conté un total de quaranta-nou biografies de personatges, tots eivissencs, que han deixat el seu nom a la història d’Eivissa, començant per Anníbal i Luci Oculaci, passant per l’edat mitjana i l’edat moderna, fins arribar als personatges d’edat contemporània, alguns dels quals són coetanis seus, i és entre aquests últims que hi trobam el capítol dedicat a Victorina. Malgrat la Biblioteca Ebusitana estigui datada l’any 1902, el darrer d’aquests quaderns sortia publicat el 1904, tal com queda reflectit a la notícia del Diario de Ibiza del 10 de desembre d’aquell any, on es feia ressò de la publicació del quadern número 8 i del seu contingut, fent referència explícita a Victorina Ferrer Saldaña, entre d’altres.

Aquesta notícia, durant el transcurs de la investigació resultà ben interessant, ja que en desconèixer la data de la mort de la nostra escriptora, situar la publicació del 8è quadern el 1904 permetia situar-la més més enllà del que es tenia com a última

Notícia del Diario de Ibiza, del 10-12-1904, informant de la publicació del quadern núm. 8 de la Biblioteca Ebusitana de Josep Clapés. En aquest quadern és on trobam les primeres notícies de l’escriptora Victorina Ferrer Saldanya.

Padró d’Habitants de l’Ajuntament de València de l’any 1910 on consta Victorina Ferrer Saldanya residint al c. Barcas, amb el seu fill Jose Corrons Ferrer, la seua nora Ana Tárrega i les tres netes Victorina, Ana i Josefa, de 4, 2 i 1 any respectivament. Al mateix domicili consta Alberto Corrons Ferrer, que pels llinatges sembla que pogués ser un altre fill de Victorina, dada que està actualment per confirmar. Ajuntament de València.

referència, dos anys abans. Actualment aquesta data també ha estat superada gràcies a les dades obtingudes del padró d’habitants de l’Ajuntament de València, que situen Victorina residint a València l’any 1910.

A Josep Clapés li devem, per tant, la primera biografia coneguda així com la bibliografia més extensa (i també la més precisa i fiable quant a gèneres, títols i revistes on es publicà) de l’obra de Victorina Ferrer. Això no obstant, alguns aspectes referents a la seua primera infància i joventut presenten encara avui dia incògnites importants. En qualsevol cas, el testimoni de Josep Clapés de 1904 ha estat el punt de partida de la resta de versions, més o menys novel·lades, que han servit al llarg dels anys com a font escrita per intentar completar la trajectòria de la primera escriptora eivissenca, tant la d’Enrique Fajarnés Cardona, com la de Baltasar Porcel, com veurem més endavant.

L’altra font, encara que més esbiaixada, és la d’Isidor Macabich. Quan l’historiador va néixer, Victorina ja vivia fora de l’illa i no ens consta que es coneguessin els

dos personalment. Però no hi ha dubte que Macabich tengué notícies d’ella i de la seua obra. En primer lloc, perquè encara els unien llaços familiars llunyans, ja que Isidor Macabich era cosí segon de Josepa Ferrer Oliver (esposa de Josep Clapés, amb qui l’uní una bona amistat) i aquesta era, a la vegada, cosina de Victorina. És de suposar, per tant, que les referències que pogués tenir de Victorina li venguessin per testimonis familiars. De fet la menciona al volum IV de la seua Historia de Ibiza com l’escriptora que recull la llegenda de “La creu d’en Ribes”, una versió que tampoc consta que hagués pogut consultar en aquell moment Isidor Macabich, ja que afirma tenir-ne notícia pels estudis bibliogràfics de Josep Clapés. Segurament la seua condició d’historiador i eclesiàstic, els lligams familiars i el fet de viure Dalt Vila, facilità que Macabich tengués notícies de primera mà de la família de Victorina, primer perquè com veurem més endavant l’escriptora ve d’una nissaga benestant eivissenca del segle XIX molt pròxima a Isidor Macabich1, i segurament també per ser aquesta família la protagonista d’un drama que es converteix en el gran escàndol de Dalt Vila a l’Eivissa de mitjan segle XIX.

Que el drama que envoltà la infància i primera joventut de l’escriptora deixà profundes empremtes n’és prova que gairebé cent anys després Enrique Fajarés Cardona al seu llibre Lo que Ibiza me inspiro, dedica un capítol a Victorina Ferrer Saldaña on expressa que “fue romàntica en su vida y en su obra. Nació en nuestra Ciudad, en 1847, y educóse en Venecia, donde vivió cinco años. Su nacimiento e infància están tejidos con una historia novelesca”. I a aquesta “història novel·lesca” li dedica un altre capítol que titula “Una historia romàntica”, centrat en la figura de la mare de Victorina, la protagonista de la història novel·lesca, i que comença amb aquestes paraules: “Voy a contar la historia de la valenciana Antonia Saldaña, a quien llamaron Tona sus contemporáneos, con los nombres de los protagonistas y algunos detalles del drama, según me ha llegado por tradición”. El transfons del “drama” és un presumpte adulteri i tot el que aquesta situació provoca i les seqüeles que se’n deriven.

D’aquests testimonis degué beure Baltasar Porcel quan li dedica el capítol titulat “Daguerrotip de donya victorina” al llibre Les illes encantades, aparegut el 1984. L’obra és una recopilació de material de no-ficció amb què explica i expressa les

1. L’article de Josep Planells Murtera a la revista Eivissa inclou un quadre genealògic de la familia

Miqueleta, d’on prové Victorina Ferrer Saldanya i amb qui també hi està emparentat Isidor Macabich, ja que la seua àvia materna en prové.

Balears i la relació que ell hi mantenia. Però en aquest cas concretament, Porcel ens ofereix més aviat una visió totalment novel·lada; no li interessa tant la figura i l’obra de l’escriptora com la història que l’envolta, com veurem. Ja comença dient que “És una història de cultura i de bellesa, una història de passió”. I quan ho fa, és perquè el novel·lista se sent més atret per la figura de la mare que no per la de la filla escriptora, i així ho confessa quan acaba dient “El que passa és que sent per sa mare, la senyora Saldaña, una vaga i pessigollosa atracció. Tan formosa, els seus llavis exultants, la passió del viure... I m’he acostat al sant per la peanya: donya Victorina. A la qual li retrec, i amb irritació: per què no escriuria llargament, sensualment, sobre la vídua, en lloc d’anar-se’n amb tant de llagrimeig a l’ombra dels salzes?”

És curiós constatar que com més ens allunyàvem en el temps, més protagonisme adquiria el drama i el ressò de les murmuracions que envoltaren la infància i primera joventut de Victorina. Per contra, la figura de l’escriptora era relegada un segon pla i es prestava poca atenció a la seua obra.

Clapés és qui ens diu que Victorina va néixer a Eivissa el 1847 i que en morir son pare, amb set anys, fou internada en un col·legi de Venècia fins als dotze anys i que allí deixà el seu únic germà, que morí essent encara un infant. Viatjà després amb la seua mare per Itàlia i França. Anà a Madrid, vengué a Eivissa i tornà després a l’estranger, concretament a Ginebra, on va romandre un any i mig, fins que el 1865 tornà definitivament a Espanya i es casà a València amb l’advocat Josep Corrons i Rubio “persona instruida y de reconocido talento”. També ens fa saber que va tenir fills, però no quants, i que “allà vive hoy (quan ho escriu, el 1904), viuda desde 1885, consagrada al cariño de sus hijos y de sus nietos”.

Les versions de Fajarnés Cardona i Baltasar Porcel segurament arranquen d’aquest primer testimoni però enriquides, amb tota seguretat, per fonts orals, persones concretes que repetien el que haurien sentit contar, segurament en bona part fruit de murmuris i rumors de salons... Ja són versions novel·lades, inspirades més aviat en el drama que envoltà la infància de Victorina que no en la seua figura pròpiament com a escriptora. Tant l’un com l’altre ens parlen d’una relació adúltera, protagonitzada per la mare de Victorina i l’exsoci de Josep Ferrer, Antoni Manuel Garcia. La mort de l’advocat Ferrer, en juny de 1853, amb 44 anys, desencadenà el comareig i aviat començà a córrer el rumor per Dalt Vila que podia haver estat provocada. Una sospita que es veié reforçada per la unió de la vídua amb l’exsoci poc temps després i el llarg periple que inicià la parella, fugint segurament de l’ambient hostil de Dalt Vila, per diversos països europeus amb els diners heretats

del difunt i el títol (fictici) de barons de Benicassim. Segons Fajarnés, a Eivissa es tenia coneixement de totes les seues parades i peripècies, i també ell recull la versió que durant aquells anys Victorina fou internada en diferents col·legis, el primer a Venècia, on morí el seu germà, una segona tragèdia familiar que segons Fajarnés Cardona a Eivissa també s’interpretà com a sospitosa. El final de l‘aventura, i aquí totes les versions coincideixen, va ser la separació dels amants i la misèria. Segons Macabich, Antònia Saldaña se n’anà a viure modestament a la seua terra (València) i Antoni Garcia tornà a Eivissa, on donà lliçons de dibuix i pintura, per morir en la indigència.

Aportació de noves dades documentals

Aquesta ha estat la versió que ha arribat fins als nostre dies. Això no obstant, a dia d’avui han sortit a la llum noves dades documentals que mentre d’una banda ajuden a ampliar, complementar i concretar la biografia de la nostra escriptora, de l’altra ens plantegen noves incògnites.

La primera incògnita sorgeix de la lectura d’un article d’Isidor Macabich que el 1951 dedica a Agustí Ferrer, avi de Victorina. En aquell article, a més de parlar d’Agustí Ferrer, a qui qualifica com a home de gran honorabilitat i prestigi, ens diu que el seu fill Josep Ferrer, casat amb Antònia Saldanya, tengué dos fills, un nen anomenat Ricardo i que morí amb tres anys, el 1838, i una filla, Victorina “que fou escriptora i poetessa”. Sorprèn aquesta notícia, perquè el descobriment de l’existència d’un germà nascut més de deu anys abans que Victorina no encaixa amb la versió que coneixíem. Finalment, consultats els llibres de baptismes i llibres de defunció de la parròquia de Sant Pere, a la catedral, hem pogut constatar la fiabilitat de la dada que ens aporta Isidor Macabich.

Efectivament, al llibre de baptismes de Sant Pere custodiat a l’Arxiu Episcopal consta anotat, el 1835, el naixement del primer fill de la parella, un nen, de nom Ricardo. I dos anys més tard, el 1837, trobam la inscripció d’una nena anomenada Victorina Ferrer Saldaña. Malauradament, el 1938, amb tres anys, moria Ricardo. L’anotació al marge fa referència explícita a la seua condició d’infantó en qualificarlo de “párvulo”.

En un primer moment podríem pensar que, en datar el naixement de Victorina el 1847, Josep Clapés hagués comès un error tipogràfic (posar un 4 en lloc d’un 3),

Anotació al Llibre de baptismes de St. Pere referent al naixement de Ricardo Ferrer Saldanya, nascut el 30 d’octubre de 1835. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

Llibre de baptismes de Sant Pere on consta el naixement de Victorina Ferrer Saldaña, segona descedent del matrimoni format per Josep Ferrer i Antònia Saldanya, el 9 de febrer de 1837. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

Anotació al Llibre de defuncions de Sant Pere on consta la mort de Ricardo Ferrer Saldaña, amb tres anys, el 20 de novembre de 1838. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

però aviat ens adonam que no es tractaria d’això. Les dades que ens dona Clapés són molt precises i els llaços familiars que els unia implicaria la fiabilitat dels testimonis i dades aportades.

I és en aquest punt que apareix una altra font escrita que havia de crear encara més confusió. Es tracta dels padrons municipals custodiats a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Eivissa. El primer padró que es conserva és de 1842, i allí, a la casa del carrer de la Soledat, trobam el nucli familiar format pels avis, Agustí Ferrer i Isabel Cirer; el pare i la mare, Josep Ferrer i Antònia Saldaña; i una nena de 4 anys, Victorina Ferrer. Les dades d’aquest padró coincideixen plenament amb les aportades pels llibres de baptismes i defuncions: Ricardo Ferrer ja no hi consta per haver mort el 1838 i l’edat de la nena anomenada Victorina coincideix amb la data de naixement que hem pogut documentar, el 1837.

Això no obstant, el següent padró que podem consultar és el de 1845 (els anys 1843 i 1844 no s’han conservat), i és allí on ens trobam amb la primera sorpresa: al nucli

Padró d’habitants que es conserva a l’Arxiu de l’Ajuntament d’Eivissa corresponent a l’any 1842. A la casa del c. Soledat, juntament amb els avis i els pares, hi consta Victorina Ferrer Saldanya, amb quatre anys.

Padró d’habitants de l’any 1845. La nena de nom Victorina, que el 1842 tenia 4 anys, ja no hi consta. Al seu lloc apareix el nom de Ricardo Ferrer Saldaña, amb 3 anys. Tampoc no hi consta l’àvia paterna, Isabel Cirer. Arxiu Històric de l’Ajuntament d’Eivissa.

familiar esmentat, hi ha hagut canvis: L’àvia, Isabel Cirer, ha mort, circumstància constatada per la nova condició de l’avi, Agustí Ferrer, que passa a ser qualificat amb la condició de víduo; la nena anomenada Victorina Ferrer ha desaparegut de la llista del nucli familiar i, per contra, hi torna a aparèixer un nen de tres anys, de nom Ricardo Ferrer Saldanya.

El pròxim padró conservat és el de 1847, on apareix la segona sorpresa, ja que el nucli familiar ha crescut amb la nova presència d’una nena d’onze mesos, de nom Victorina Ferrer. I aquestes dades es mantenen, quant a nombre de persones i correlació d’edats, fins al 1854 quan, morts l’avi i el pare, només consten al padró la vídua, Antònia Saldaña; el nen Ricardo Ferrer, amb onze anys; i Victorina Ferrer amb set anys.

És així com, segons els darrers padrons de Dalt Vila, la data de naixement de Victorina coincidiria amb la que esmenta Josep Clapés, encara que aquest parla d’un

germà petit i, com hem pogut comprovar, en qualsevol dels casos el germà que apareix sempre és més gran que Victorina. Malgrat haver ampliat la cerca als llibres de baptismes conservats a l’Arxiu de la Pabordia d’Eivissa, actualment encara no hem pogut constatar el naixement de cap dels dos darrers infants, més enllà de les inscripcions obtingudes en un principi corresponents a 1835 i 1837.

Els documents, però, ens diuen que entre l’any 1842 i 1845 es produeix un canvi important al si d’aquesta família. Podem pensar que es tracti d’un altre drama familiar, amb la mort d’aquella primera filla? És també en aquest període que neix un nen que portarà el nom del primer, mort el 1838, Ricardo Ferrer. I és efectivament el 1847 quan naixeria aquesta segona filla que també portaria el nom de la primera desapareguda entre els anys 1842 i 1844.

El fet que no constin les inscripcions d’aquests dos darrers infants als llibres de baptismes corresponents a Dalt Vila i la Marina, pot significar que hagin estat inscrits en una altra parròquia. De fet, als llibres parroquials que es conserven a l’Arxiu hem pogut constatar una alta mortalitat d’infants entre els anys 1842 i 1843. És possible que davant aquesta situació de perill la família s’hagués traslladat a alguna de les propietats rurals que posseïa fora de Vila i que, a la parròquia a la qual pertanyés, les possibles inscripcions de defunció i naixements s’hagin perdut. Arribar a tenir la relació de propietats de la família Ferrer en aquells anys (de moment només la coneixem de forma parcial) ajudaria a afinar la cerca i a concretar millor aquestes suposicions.

D’altra banda, a l’època tampoc era estrany posar noms d’infants finats a la nova descendència, cosa que explicaria la permanència dels noms de Ricardo i Victorina al si de la família.

Finalment, els documents conservats a l’Arxiu de l’Ajuntament de València, tant la inscripció matrimonial com els padrons, coincideixen a confirmar que la data de naixement de l’escriptora Victorina Ferrer és el 1847.

Aproximació a la biografia de Victorina Ferrer Saldanya segons les noves dades documentals

Malgrat les incògnites i els buits encara existents, podem intentar recompondre la vida de la nostra escriptora. I ens haurem de remuntar, per això, a la família on nasqué. El pare de Victorina, Josep Ferrer Cirer (Eivissa 1808 — 1853), era fill d’Agustí Ferrer Arabí, advocat i auditor de la Marina, i nebot de Josep Ferrer Arabí, prevere

eivissenc, rector de Sant Pere de la Catedral i vicari general des de 1832 fins a la seua mort. Ambdós (Agustí i Josep) havien nascut a la Marina i eren fills del patró Josep Ferrer Torres Miqueleta. És interessant, en aquest sentit, l’estudi de Joan Planells Ripoll Murtera i C. Guerau de Arellano al seu article “Els Ferrer Miqueleta: de la Marina a Dalt Vila”, publicat a la revista Eivissa, que recull l’evolució d’aquesta família i el seu progrés tant econòmic com social que resulta molt ben il·lustrat amb les paraules finals: “Podem concloure que Josep, Joan i Agustí Ferrer i Arabí visqueren en un temps i en una societat marcada per les categories socials, amb poques oportunitats per al canvi d’estatus. Malgrat la proximitat física entre el raval de la Marina i Dalt Vila, el pas de «banyaculs» a «mossons» –noms satírics amb els quals es designaven mútuament els d’un i altre barri– suposava un salt qualitatiu que només assoliren unes poques famílies d’origen mariner”. I la família de Victorina era una d’aquestes poques famílies.

Tornant al testimoni d’Isidor Macabich, ell ens parla d’Agustí (l’avi de Victorina) com a home de gran honorabilitat i prestigi, i ens diu que vivia a la casa del carrer de la Soledat, llegat del seu germà que l’havia comprat als dominics. Pel que es dona a entendre en aquest article, Agustí i llavors el seu fill Josep, pare de Victorina, eren propietaris d’una important fortuna.

Sigui com sigui, Josep Ferrer Cirer degué heretar de son pare no només la fortuna material sinó també la formació humanística i una bona posició social. Ell també fou advocat. Segurament els seus estudis els cursà a València, on conegué qui seria la seua esposa, Antònia Saldaña Biguer. Ja casats, el matrimoni s’establí a Eivissa, a la casa del carrer de la Soledat, antic carrer del Cementeri.

És interessant fer una aturada en aquest punt per donar unes pinzellades de com era la ciutat d’Eivissa en aquells anys. Per això comptam amb testimonis escrits de darrers del s. XIX que poden ajudar a fer-nos una idea de l’entorn on neix i creix Victorina. Un dels més interessants i complets, alhora que prou objectiu i amable en comparació amb altres viatgers de l’època, és el de l’arxiduc Lluís Salvador, que visità l’illa en diverses ocasions des de 1867, i el retrat que fa de la ciutat antiga ens interessa aquí especialment: “Com a tot el recinte de la ciutat antiga no es veuen botigues ni tallers de cap classe, ni una sola farmàcia, tampoc cafès, ni fondes o cases d’hostes, ni tan sols una taverna, es fa notar aquesta part de la població d’Eivissa per la falta de moviment i per la quietud i el silenci que ordinàriament hi regnen fins al punt que ben podria, almenys en algunes ocasions, prendre’s per una ciutat deserta”. Quant a la població que l’habita, ja diu que “vertadera aristocràcia

no n’hi ha a Eivissa, encara que hi ha algunes famílies distingides que passen per ser de noble llinatge i que generalment viuen a les cases més antigues de la part alta de la població, mostrant-se molt satisfets de la seua distingida nissaga, per més que no conservin ja tots els béns que els seus avantpassats posseïen. Tampoc abunden allí les que es podrien anomenar riques...” I acaba dient que el més culte i selecte del seu veïnat són els clergues en general, el nombre dels quals es relativament considerable.

Un altre testimoni és Gaston Vuillier, escriptor de viatges i dibuixant rossellonès que passa a Eivissa la tardor de 1899. Al seu llibre Les illes oblidades conta com en un dels seus passeigs puja Dalt Vila i torna a baixar seguidament “sense trobar una ànima viva, com si hagués estat caminant per una ciutat abandonada”, i més endavant afirma “Les dones, a Eivissa, surten molt rarament. Viuen una existència trista, en cases silencioses on no es filtra més que pàl·lids reflexos”. Incideix en aquesta percepció de solitud, foscor i tristesa en diverses ocasions, com quan diu que “les senyores somnien en silenci i dins de la nit en velles cases mortes” o “Mai, sota els balcons o en la profunditat dels patis misteriosos, ressonen els acords d’una guitarra. Solament els brams de la mar o les xiulades del vent els dies de tempestat desperten els ecos endormiscats de la vella ciutat enterrada sota uns prejudicis i uns costums d’una altra època i una altra raça, mentre un clima meravellós l’embolcalla de càlides carícies i una mar ideal banya dolçament els seus peus”.

Llocs de trobada i entreteniments, no n’hi havia. S’hauria d’esperar al 1866 quan obre El Liceo Ebusitano, a la casa Montero, avui can Botino, que es converteix en “luxós punt de reunió de la millor societat eivissenca, de la ciutat alta” segons Macabich. Allí s’hi feien balls i festes els principals dies de l’any, i allí es reunirien les senyores dels socis, amb les seus filles, a prendre cafè les tardes dels diumenges i festius. Però per quan es donàs aquesta circumstància, és de suposar que Victorina ja no vivia a Eivissa.

En resum, la petita ciutat d’Eivissa en aquells anys, com la societat estamental que albergava, es dividia en una ciutat tancada, Dalt vila, residència de les famílies benestants i de tendència conservadora, i una vila més sorollosa, palpitant, centre comercial i industrial, de tendència progressista.

Idò al cim d’aquesta ciutat conservadora, silenciosa i amb aparença de deshabitada és on vivia la família Ferrer, al carrer de la Soledat, just al costat del palau episcopal i la plaça de la Catedral.

El 1846 (conegut com “s’any dolent” per les greus conseqüències de la gran sequera que patí l’illa), al carrer Major número 8, just a tocar de la casa familiar

Casa del carrer de la Soledat, on visqué la família Ferrer i els seus descendents. Victorina Ferrer, ja casada, la vendria el 1868.

dels Ferrer-Saldaña, Antoni Manuel Garcia obria la primera impremta a Eivissa. I aquell mateix any, l’impressor i l’advocat posaven en marxa el primer periòdic d’Eivissa: El Ebusitano. El setmanari es publicà, amb major o menor regularitat fins a mitjan o darrers de 1848. Podem imaginar que en el transcurs d’aquells dos anys, en aquella societat tancada i avorrida, carregada de prejudicis i una forta moralitat religiosa, les visites de l’impressor a la casa familiar provocàs els murmuris dels vesins i conciutadans.

Un dels primers testimonis sobre aquell setmanari és el de Bartomeu Rosselló (1866-1942), coetani de Josep Clapés, que a la seua Historia de la Impremta i del Períodico en Ibiza (1935) ens diu que es dedicà a temes d’interès general de l’illa, especialment als de caràcter agrícola i que “era afecte a la política d’una camarilla que seguí les inspiracions d’un nebot de l’inoblidable bisbe Carrasco, comunament conegut per Don Juan de Palacio”. I també recull la versió de la història d’uns amors com a determinants de la ruïna de Josep Ferrer Cirer i, consegüentment, la de l’empresa tipogràfica i periodística que tenia amb el seu soci Garcia. Una versió que Isidor Macabich refuta de forma contundent: “No. Posterior al traspàs de la impremta fou aqueix desastre econòmic”. Sense donar-ne massa detalls, Macabich deixa clar que en morir Josep Ferrer, va ser la vídua “quien derrochó por completo la cuantiosa herencia de su esposo en unión con D. Antonio García”. Una afirmació que tampoc acaba de ser del tot certa, ja que com veurem més endavant és la pròpia Victorina qui, anys més tard, posaria a la venda algunes d’aquelles propietats. En qualsevol cas, de les paraules d’Isidor Macabich es desprèn que malgrat no ser indulgent amb la viuda de Josep Ferrer, tampoc no volgué participar en la maledicència ni donar més pàbul a una vella història que havia set causa de ruïna d’una de les famílies honorables de la ciutat.

El setmanari, efectivament, es dedicà a temàtica eminentment agrícola, encara que també inclogué col·laboracions de caràcter literari. Finalment, les raons financeres, com és la falta de subscriptors, fou el motiu que donaren els promotors per al seu tancament, el 18482. Aquell mateix any Antoni Garcia traspassà la propietat de la impremta a Joaquim Cirer Miramon, que la traslladà a un carreró de sa Carrossa.

2. Tateishi, Hirotaka: «El Ebusitano»: el primer periódico de Ibiza en los fondos de una biblioteca americana». http://hdl.handle.net/10086/19204

El 1853, amb 44 anys, és quan mor Josep Ferrer, cinc anys després d’haver tancat el setmanari. I al seu testament facultava la seua dona perquè disposàs el que calgués quant a les seues exèquies, segons nota al llibre de defuncions.

D’aquí endavant, sabem que Victorina emprèn viatge fora de l’illa per diferents capitals europees. Tengué contacte, per tant, amb un ambient més cosmopolita que el que li podia oferir la ciutat d’Eivissa en aquells anys. No en tenim cap constància, però és molt probable que la seua estada en internats de Venècia i Ginebra, en plena joventut, li facilitàs l’aprenentatge d’idiomes, almenys el francès (llengua de les classes benestants de l’època). No sabem res de la seua formació acadèmica, però sí que podem aventurar que de 1854 a 1864 no romangué molt de temps a un mateix lloc: viatjà per Itàlia, França, Madrid, Suïssa, alternant amb estades a Eivissa, fins que tornà definitivament a Espanya on visqué fins a la seua mort.

Com no tenim testimonis directes que posin data a aquests anys de viatges continus, és quan resulta interessant seguir el rastre a les publicacions de la seua

Anotació a Llibre de defuncions de la parròquia de Sant Pere, on consta la mort de Josep Ferrer Cirer, el 28 de juny de 1853. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

obra per intentar recompondre la periodització d’aquells anys de formació i els seus inicis com a escriptora. El 1861, en Clapés ens diu que publica el seu primer conte al diari La Época de Madrid. Aquesta dada ens podria servir per aventurarnos a marcar un possible itinerari d’aquells anys, malgrat no tenguem cap testimoni directe que ens ho confirmi. Segons aquesta suposició, cap a l’any 1860 abandona Venècia, almenys acompanyada de la seua mare, amb qui possiblement segueix viatge per Itàlia i França; el 1861, any de la publicació del seu primer conte a La Época, la podríem situar a Madrid i tal vegada és entre aquest any i darrers de 1862 que torna a Eivissa, no sabem per quant de temps; donat que Clapès ens diu que va romandre un any i mig a Suïssa abans de tornar definitivament a Espanya. Podem suposar que aquest darrer viatge fos de darrers del 1862 o primers de 1863, ja que en setembre de 1864 és quan trobam tres obres seues publicades en revistes de Madrid i València (El Museo Universal i El Museo Literario), i el 1865 tres obres més en publicacions de València i Barcelona (El Museo Literario i El Eco de Euterpe).

És molt probable que d’aquell estiu de 1865 sigui la primera imatge que tenim de l’escriptora i de la seua mare, que acompanya aquestes línies, realitzat a l’establiment de daguerreotip i fotografia Napoleón, situat també a Barcelona3 .

Aquell mateix any de 1865 sabem que té estada a Eivissa en companyia de la seua mare, Antònia Saldaña, que actua com a curadora de la seua filla, que aleshores té 19 anys, en la venda de dues finques, llegat dels Ferrer Miqueleta, a la parròquia de Jesús.

Es casa a València el 18664, i en aquell moment el lloc de residència de la parella figura a Madrid. De l’any 1866 i fins al 1868 la seua obra surt publicada eminentment a La Moda Elegante, revista publicada a Cadis i que a partir de 1867 passa a denominar-se La moda elegante il·lustrada. Dues d’aquestes aportacions són publicades per segona vegada, l’any 1867, a El correo de ultramar.

3. Encara que no hi ha dades que ho testifiquin, la suposició que la fotografia sigui de 1865 ve donada per la inscripció de l’anvers on figura el nom de l’establiment de fotografia Napoleón. Aquest establiment, el 1867 passà a denominar-se «A. i E. Dits Napoleón», per la qual cosa la fotografia és anterior i és factible situar-la en el context de l’estada de l’escriptora a Barcelona, el 1865, quan surten publicades dues col·laboracions seues al Eco de Euterpe.

4. A la partida matrimonial facilitada per l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de València consta que el matrimoni entre Josep Corrons, de 27 anys, natural de Xàtiva i de professió rentista, amb Victorina

Ferrer, de 20 anys, natural d’Eivissa, ambdós residents a Madrid, tengué lloc el 29 de maig de 1866 a la parròquia de Los Santos Juanes.

Foto del daguerrotip que conserva la família on s’observen assegudes mare i filla: Antònia Saldaña a l’esquerra de la imatge i Victorina a la dreta. Darrere elles, un retrat que podria ser el del seu pare Josep Corrons. Arxiu familiar.

Detall del daguerrotip. Arxiu familiar.

A primers de l’any 1868 la podem situar novament a Eivissa, encara que sigui de forma esporàdica, ja que és quan “Antònia de Saldanya i Riquer (de 50 anys d’edat) i de la seua filla Victorina Ferrer de Saldanya (de 21 anys d’edat), en nom de la qual intervé el seu marit Josep Corrons i Rubio” inscriuen la casa del carrer de la Soledat, de Dalt Vila (el 17 de febrer de 1868) i posteriorment, el 18 d’abril de 1868 la venen a Francesc Riquer i Ribes5 .

És també el 1868 quan publica la seua obra més coneguda “La creu d’en Ribes” a La Moda elegante il·lustrada (Cadis). Anys més tard, el 1887, és publicada novament al butlletí del Diario de Palma.

El 1869 la tornam a situar a València, pel poema que li dedica l’escriptor i periodista J.F. Sanmartín (1848-1901). Aquest, escriptor en llengua castellana

5. CIRER COSTA, FELIP (2007): El bisbe de Sió i l’Eivissa del seu temps. Consell Insular d’Eivissa.

Departament de Cultura. Eivissa.

i en llengua valenciana que arribà a obtenir diversos premis en certàmens i jocs florals, li dedica el poema “¡No tiene alma! Balada dedicada a la joven y distingida poetisa Doña Victorina Ferrer Saldaña”, que surt publicat al periòdic de València El Panorama, el 30 de setembre de 1869. Sembla, per tant, que ja era reconeguda pel seu entorn com a escriptora i poetessa.

A partir de 1869 i fins a 1873 el gruix de l’obra publicada i localitzada és a l’Almanaque para las Islas Baleares dels anys 1870 a 1873.

De l’any 1873 ençà no tenim dades documentals d’obra publicada. Malgrat que manquen per localitzar algunes de les obres que Josep Clapés menciona a la biografia de l’autora, en molts d’aquests casos no consta l’any de publicació, per la qual cosa queda de moment a l’aire saber si l’autora seguí publicant a partir de 1873 (exceptuant la reedició de “La creu d’en Ribes” de 1887).

A falta de poder seguir el rastre a l’obra publicada, noves informacions tornen a situar l’escriptora a Eivissa a partir de 1872: El seu marit, Josep Corrons i Rubio, és nomenat secretari del Jutjat de Pau de Sant Josep (Eivissa), càrrec que exerceix des de l’1 de desembre de 1872 fins al 16 d’agost de 1875. És de suposar, per tant, que la parella residí a l’illa durant aquests anys, almenys esporàdicament.

Segons Josep Clapés, Victorina quedà viuda l’any 1885. No tenim cap constància del lloc de residència d’aquells anys, suposam que es podria haver anat alternant entre València, Madrid i Eivissa. I és ja el 1904 que els padrons de València la situen, ja viuda, residint al carrer Príncipe Alfonso (avui Alfons el Magnànim) en companyia del seu fill Josep Corrons Ferrer.

El 1905 ambdós canvien de residència, a la mateixa ciutat de València, aquesta vegada al carrer Barcas; i és en aquesta adreça on figura Victorina, al Padró d’habitants de València de 1910, en companyia del seu fill Josep Corrons, ja casat i amb tres filles, la més gran de les quals porta el nom de la seua àvia, Victorina Ferrer Tàrrega.

Victorina Ferrer com a escriptora

Des del primer moment, l’obra de Victorina anirà apareixent a les diverses publicacions periòdiques de l’època, especialment de Madrid, Cadis i València, i alguns dels seus treballs varen ser reproduïts per altres periòdics del territori espanyol i d’Amèrica, com tendrem ocasió de veure més endavant.

Imatge actual de l’edifici on residia Victorina en companyia del seu fill, Josep Corrons Ferrer, el 1904. Situat a l’actual plaça d’Alfons el Magnànim.

Imatge de la darrer residència coneguda de Victorina Ferrer Saldaña, al 4t pis del c. Barcas, actualment en procés de rehabilitació.

Per Josep Clapés sabem que Manuel Fernández González (conegut escriptor del s. XIX i el màxim representant de la novel·la de fulletó o novel·la per entregues que tant s’estilava en aquells anys), tengué un gran interès a recopilar la seua obra, per la qual cosa buscà editor i es comprometé a escriure’n el pròleg; un projecte, però, que quedà truncat perquè, segons Clapés, “atencions más graves desviaron entonces de la literatura a nuestra paisana, quedando en proyecto la obra”. No sabem quan es va plantejar aquest projecte ni quines atencions greus ho impediren. Podríem suposar que fos els anys vuitanta, a l’entorn de la data de mort de Josep Corrons (1885) i abans de la mort de l’escriptor, el 1888; una suposició que, a falta de dades documentals que ho certifiquin no té altra validesa. També és possible que Manuel Fernández i Victorina Ferrer s’haguessin conegut els anys que els dos publicaven les seues obres a la revistes madrilenyes El Museo Universal y posteriorment La Ilustración espanyola y americana, que per les referències que tenim havia de ser entre els anys seixanta i setanta, precisament el període en què Victorina publica el gruix de les seues obres. D’aleshores ençà no ens consta cap altra referència bibliogràfica.

El 1889 apareix el seu nom al llibre de D. Juan P. Criado y Domínguez (18651935), publicat a Madrid i titulat Literatas españolas del XIX, potser una de les primeres referències escrites que inclou el nom de Victorina com a “escriptora espanyola”, catalogant-la com a novel·lista. Aquesta catalogació és perquè l’única referència bibliogràfica que pot recollir Criado en aquell moment (1889) és la llegenda «Ángela», publicada a La Moda Elegante Ilustrada de Madrid, circumstància que suscita la seua queixa per la falta de dades ja en aquell moment.

Pocs anys més tard, el 1904, Clapés reconeixia que la recopilació de les seues obres era ja pràcticament impossible donat que l’autora no recordava més que alguns dels seus treballs i que “sus proyectos se limitan por hoy al cuidado de su família y al cultivo de sus flores, y si que le queda tiempo acaso de a la imprenta dos tomos: Recuerdos de mejores dias y Tradiciones y leyendas de Ibiza. Tampoc aquests darrers projectes varen veure la llum.

És així com el segon problema amb què ens hem trobat és la dificultat de localitzar la seua obra, que ja a primers del segle XX es donava per perduda. Teníem, això sí, una llista bastant completa de la seua bibliografia que ens brindava Clapés i molt poques referències a les seues capacitats literàries, majoritàriament basades en una mirada benevolent cap a una escriptora illenca, de qui se’n coneix ben poca cosa.

L’arxiduc la cita com a autora de la llegenda La creu d’en Ribes i en diu que “és senyora eivissenca de privilegiat talent, avantatjosament coneguda també per moltes

composicions en vers”. I si és en Clapés, que fa seues les paraules de l’arxiduc, afegeix que “en els seus treballs en prosa és l’estil fàcil i elegant”, i que com a poetessa “l’amor aconseguí inspirar-la moltes vegades, apareixent en totes les seus poesies la trista i alhora dolça melangia dels enamorats”. Anys més tard, concretament el 1958, és Enrique Fajarnés Cardona qui la qualifica d’autora romàntica tardana. I és interessant aquí recuperar unes línies d’aquell article del Diario de Ibiza, on diu que “Victorina Ferrer Saldaña no està en el salón de Hijos Ilustres de Ibiza, donde hay varones sin mérito. Ella los tuvo, aunque modestos. Col·laboró en publicacions de importància y creó un mundo de emociones para sus contemporáneos. Sintió una vocacion y la sirvió toda su vida. Si un criterio riguroso la excluyese, bien podria abrírsele, por cortesia a la mujer, las puertas de esa pequeña gloria. Por cortesia a una escritora que amó a Ibiza y que dedico buena parte de su afán literario a bordar sueños en el cañamazo de sus tradiciones”. Recordem que la reivindicació de Victorina és una constant en les paraules de Fajarnés Cardona i que el 1992, en un article seu publicat a La Prensa reclama novament un reconeixement, en aquesta ocasió dedicar-li un carrer, pel deute que Eivissa tenia amb ella.

A l’hora d’etiquetar la seua producció, «romàntica tardana» és el qualificatiu més emprat. Així i tot, potser el qualificatiu «tardana» no sigui el més adient. El període de producció literària coincideix plenament amb la d’altres autors figures clau del Romanticisme literari espanyol (com puguin ser Bécquer, per posar un exemple), de forma que algunes de les seues obres comparteixen espai al mateix mitjà i en el mateix període. Altre tema seria plantejar-nos novament la qüestió de si el romanticisme espanyol en el seu conjunt es tardà o si la literatura espanyola per antonomàsia és romàntica per defecte, com s’ha dit en algunes ocasions. Qüestions, en tot cas, que queden fora de l’abast d’aquest article.

És interessant, en aquest sentit, recuperar les paraules de Criado a Literatas españolas del XIX, quan diu: “Inspiradas nuestras modernas noveladoras en estrechos principios tradicionales, casi todas las obras que á sus plumas sentimentales se deben, pertenecen á la escuela romántica, no en las exageraciones á que fué llevada por Goethe en su Werther y por otros escritores famosos allende el Pirineo, sino á la que, siguiendo la dirección opuesta, es capaz de llegar á los limites del optimismo más inverosímil”. Cal dir que ja a la introducció de l’estudi fa constar que al segle XIX no hi ha cap literata que pugui fer ombra a grans figures de la història com Sta. Teresa de Jesús, encara que no desmereixen noms com Fernán Caballero, Concepcion Arenal o Emilia Pardo Bazan, entre d’altres. Així i tot, és interessant per il·lustrar la

mentalitat i estil del s. XIX aquest altre paràgraf on diu: “Con particular esmero y marcada predilección se han dedicado las literatas españolas de este siglo á la poesía subjetiva y á la novela; bien que, ambos géneros, prestándose, como pocos otros, á la manifestación de los más delicados sentimientos del alma, harmonizan por modo maravilloso con la manera de ser de la mujer meridional, cuya imaginación soñadora, cuyas nobles pero fogosas pasiones, y cuyos idealismos ingenuos, encuentran allí su más natural y apropiada satisfacción y desahogo”. Gèneres que cultivà Victorina i qualificatius (somniadores, idealisme, ingenuïtat, delicats sentiments...) que hi diuen, com veurem. Frases com “que donde el corazón oficia, la mujer está en su centro, reinando como soberana indiscutible”, són raonaments que trobarem llargament a bona part de la producció escrita del s. XIX de la mà de sòlids defensors i defensores.

Premsa i literatura al s. XIX. La premsa femenina i el paper de la dona

Al s. XIX les publicacions periòdiques creixen com l’escuma. Són publicacions on hi cap tot: des de novel·les per entregues, poesies, assaigs, impressions de viatge, cròniques teatrals, estudis relacionats amb la medicina i la botànica... i és també quan es pot parlar del sorgiment d’un tipus de premsa dedicat a un públic femení. Recordem que a primers del s. XIX l’índex d’analfabetisme entre la població era del 94 %; estam parlant, per tant, d’un tipus de premsa que neix de la burgesia i que va essencialment dirigida a les classes acomodades, que poden comprar-la per subscripció i que poden llegir-la. És quan neix la premsa il·lustrada, que s’anirà perfeccionant al llarg del segle. Exemples d’aquesta premsa il·lustrada són El Museo Universal i La Ilustración espanyola y americana, periòdics on Victorina publicà algunes de les seues obres. La premsa serà lloc de pas pràcticament obligatori per qui vulgui dedicar-se a la literatura (i també a la política, que no és el cas de les dones), de forma que hi trobarem molts dels noms més coneguts de la literatura espanyola així com autors hispanoamericans, a més de traduccions d’autors d’altres països.

És també al segle XIX que comença a sortir un tipus de premsa diem-li “especialitzada” en el públic a qui va dirigida, i en el context de les revistes per a famílies i revistes destinades a les dones, trobam una llarga llista de títols que solen incloure les paraules damas, bello sexo, señoras, moda... molt sovent acompanyades de subtítols que en descriuen el contingut (“peródico de modas, artes y oficios”,

“Boletín de gran tono; museo de las modas de París, Londres y Madrid”, o La Espigadera, que especifica “Correo de las señoras. Periodico ameno e instructivo entretenimiento con exclusión de materias políticas”); i en ser revistes il·lustrades, incorporen exemples de brodats, complements i, molt especialment, moda, amb figurins i explicacions dels vestits i complements per a dones i infants.

D’altra banda, és una constant en la premsa del s. XIX una preocupació per l’educació i, conseqüentment, per l’educació de les dones, però dins uns límits. S’ha d’educar en allò que sigui necessari per exercir les seues funcions com a esposa i com a mare, en el terreny de la moral, la higiene i l’economia domèstica. La ciència o la política, és terreny dels homes i les dones “erudites”, cultes i “afectades” no són model a seguir. L’art, la literatura, la música, la poesia, entesa aquesta darrer com la millor expressió literària de la delicada naturalesa femenina, a més de l’educació i la religió, són els àmbits que cultivaran majoritàriament la llarga llista de dones escriptores del segle XIX. Encara que també s’ha de dir que, de forma esporàdica, ja es troben algunes veus discordants que aniran agafant força així com ens atracam a final de segle.

Carmen Simón a Mujeres escritoras del siglo XIX documenta l’existència de 4.762 dones que escriviren i publicaren durant el s. XIX. A l’estudi de M. Pilar Palomo Vázquez sobre les revistes femenines del XIX, destaca que només 350 no publicaren en periòdics i revistes. I que de les que sí hi publicaren, prop de 50 fundaren, foren propietàries o dirigiren periòdics i revistes des dels anys trenta fins a darrers de segle. I afegeix una dada a tenir en compte, que de 1813 a 1889 aparegueren a Espanya més de 100 revistes dedicades a la dona.

Alguna cosa estava canviant, la dona comença a tenir un paper actiu, com a consumidora i com a productora; però això sí, i de forma prou general, dins els límits que li venen donats per la seua condició de dona. El mateix que es fa esment de la diferència biològica entre l’home i la dona, també les esferes que els correspon són diferents: a l’home li correspon l’esfera pública de producció, la política, mentre a la dona li correspon l’esfera íntima, la de la casa i la família. I aquests límits no els marquen i els defensen només els homes, sinó que també les dones escriptores o periodistes hi participen de forma activa. Efectivament, la majoria d’aquestes aportacions femenines s’insereixen dins una línia conservadora, el que se l’ha anomenat com la “literatura de la domesticitat”. Normalment són dones que pertanyen a la classe mitjana, que defensen els valors tradicionals. No se solen amagar darrere pseudònims, sinó que incorporen al seu nom el llinatge del marit, o

el títol nobiliari en alguns casos. Són i promulguen el model de dones “femenines”, impulsores dels valors del matrimoni, la maternitat i la virtut.

Victorina s’insereix plenament en aquest corrent de creació, tant per la seua condició social com per les característiques de la seua obra escrita. Prové d’una família benestant i el seu matrimoni sembla que li permet seguir gaudint d’aquesta condició. Ella forma part d’aquesta minoria de dones acomodades que rebien una primera instrucció consistent en lectura, escriptura, doctrina cristiana i labors, a més de nocions de francès i de música, si s’ho podien permetre, i sembla que així seria en aquest cas. Cultivà la poesia, la narració i l’article per tractar temes que solen girar a l’entorn dels sentiments, la nostàlgia, l’amor... No utilitzà, que naltros sapiguem, cap pseudònim, sempre firmava amb el seu nom complet “Victorina Ferrer y Saldaña” almenys fins a darrers 1866 que comença a emprar l’afegitó “de Corrons”. I la seua veu és purament femenina, dirigida també a un potencial públic femení, com veurem.

Els anys de producció literària

La primera obra coneguda és el conte “Un sueño”, que surt publicat per primera vegada al periòdic madrileny, aristocràtic i conservador, La Época, el 1861. Tres anys més tard, el 1864, aquest primer conte tornaria a sortir publicat; aquesta vegada a El Museo Universal. Aquesta revista, editada a Madrid, és considerada com la principal revista il·lustrada de mitjan s. XIX, basta dir, per fer-nos una idea de com eren aquest tipus de revistes i de la importància que tengueren per a la difusió literària de l’època, que allí surten traduccions d’Edgar Allan Poe o textos de Pedro Antonio de Alarcón, José Zorilla o Gustavo Adolfo Bécquer. Aquest darrer, a més, en fou director literari del 1866 al 1868. A darrers d’aquell mateix any, 1864, surten dos poemes de Victorina al periòdic valencià El Museo Literario, un en setembre i l’altre en novembre, “A mi madre en su cumpleaños” el primer, i “Pobre Margarita!” el segon; i a primers de 1865 hi publica el seu segon conte: “Ingratitud”.

Aquell mateix any, a l’estiu de 1865, trobam dos obres seues publicades al Eco de Euterpe. Aquest periòdic bilingüe havia estat fundat a Barcelona per Josep Anselm Clavé el 1859 per ser regalat als assistents als concerts corals que organitzava als jardins d’Euterpe. Allí sortien publicats, a més del programa de cada concert i de les lletres de les cançons, articles i poesies. I en juny de 1865 és quan Victorina hi publica

Bibliografia de les obres publicades per Victorina Ferrer als diversos mitjans de l’època. Les obres i noms de revistes que porten asterisc no han estat localitzades, així com tampoc consta en alguns casos l’any de publicació ni el gènere al qual pertany el títol.

la poesia «El primer amor» i el mes d’agost l’article «Dos palabras para las mujeres». Aquest article seria reeditat en diverses revistes espanyoles i hispanoamericanes, i destaca especialment avui dia pel discurs «avançat» que fa l’autora com a defensora de la figura de la dona envers l’home, com veurem més endavant.

A partir de 1866 comença a publicar la seua obra a La Moda Elegante Ilustrada. En aquells moments la revista, que té els seus orígens en un petit periòdic gadità, ja l’havia comprat l’editor Abelardo de Carlos, que la converteix en revista de gran format i gravats en blanc i negre, de gran èxit. A partir de 1871, s’edita a Madrid, fins al 1927. Però els anys Victorina hi publica, de 1866 a 1868, durant els quals hi hem pogut comptabilitzar un total de vuit col·laboracions (dos articles, almenys tres contes i un poema, a falta d’identificar el gènere d’un dels títols), encara s’edita a Cadis.

Alguns d’aquests títols foren publicats posteriorment en altres mitjans, com és el cas de l’article “Dos palabras para las mujeres” que el 1872 és reproduït a La bella limeña (Perú) i també a l’Almanaque para las islas Baleares de 1872; o “La cruz de En-ribes” que és reproduït al tom 8 del fulletó del Diario de Palma, la primera versió que ens ha arribat a les nostres mans, fins que l’hem pogut localitzar a La Moda Elegante. També el poema “A un sauce”, també es reedita a l’Almanaque de las islas Baleares de 1873, i el conte “Luciana”, reproduït El correo de ultramar.

D’altra banda, dos d’aquests títols (l’article “Niños y flores” i el conte “Botón de oro”), en Clapés els situa en una altra revista que fins ara no s’ha pogut localitzar La Moda de París. És possible que en un futur no molt llunyà alguna donació permeti poder-la consultar i trobar no només aquestes dues obres sinó també d’altres que per referències escrites d’altres mitjans de l’època ens diuen que hi han estat publicades. Entre elles, dos noves troballes que no surten a la bibliografia de Clapés: un poema titulat “Dos días”, de l’any 1872, i “Los rayos”, títol que trobam referenciat al diari La Independència de 1871, sense especificar si es tracta d’un poema o una narració, situant-lo també a la revista La Moda de París.

La cerca de les seues obres encara pot donar fruits, ja que (sempre seguint la bibliografia de Clapés) queden sis obres per localitzar, de les quals no tenim altres dades que ens permetin confirmar ni anys de publicació ni el mitjà on sortiren publicades. Tan sols quan es refereix a “Recuerdos de Venècia” (que l’etiqueta d’articles en plural, qüestió encara més interessant que ajudaria donar llum a la seua etapa de joventut) Clapés ens diu que sortí publicat a La Ilustración española y americana, revista il·lustrada que es posà en marxa el 1869, després que Abelardo

de Carlos, l’editor propietari de La Moda Elegante compràs El Museo Universal (on publicà Victorina el 1864) i el transformàs en el nou periòdic que hauria de perdurar fins a 1921.

En resum, als vint-i-tres títols que recull Clapés el 1904 se n’han de sumar tres més que hem trobat publicats o referenciats a la premsa d’aquells anys; és a dir, vinti-sis títols conformaria la bibliografia mínima publicada per Victorina als diferents mitjans de l’època.

Introducció a les característiques de la seua obra

Malgrat les mancances ja comentades, sí que començam a comptar amb material suficient com per conèixer de primera mà l’obra de Victorina. Com hem vist, la seua producció està bastant repartida entre poesia, narrativa i article, i, en tots els casos, els uneix un mateix estil que ens permet anar-la identificant: la primera característica és observar com Victorina, sigui quin sigui el gènere literari que tracti, sempre ho fa des del punt de vista del jo subjectiu, una visió plenament romàntica, com ho és l’omnipresència de la naturalesa en totes les seues manifestacions, tant per descriure l’entorn com per acompanyar o il·lustrar els estats d’ànim dels seus protagonistes. O hauríem de dir “de les seues protagonistes”?, perquè, efectivament, en tota la seua producció literària la veu és eminentment femenina.

La temàtica dels seus poemes sol girar a l’entorn de la melangia, sigui dels enamorats, de temps passats o d’éssers estimats, o són la recreació de drames vivencials (en forma de romanç o poema) en el transfons dels quals hi ha la tragèdia desencadenada per la mort o el perill que entranya la passió contraposada a la innocència i la puresa... L’amor, en totes les seues formes, és el desencadenant de les accions a les seues narracions i hi és present en totes les seues formes: l’amor platònic dels enamorats, l’amor filial, la passió que destrueix, la generositat de redimeix...

Elements plenament romàntics com és la fuga cap al passat, a la utopia, als contes i llegendes, a la infantesa i a la nostàlgia es donen la mà en la seua obra, sense dur-lo als extrems de l’irracional, el sentiment lúgubre o fantàstic, o la bogeria que caracteritzarà els autors plenament romàntics. Victorina possiblement es podria qualificar fins i tot de preromàntica, com bona part de les obres que es publiquen aquells anys: la melangia, el melodrama, la sensibleria, el gust aristocràtic, fins i tot

en el llenguatge, són les bases en què es mou la seua obra. Qualsevol lectura que se’n faci avui dia, sigui poesia, narrativa o article, és comparable a la sensació de visionar una de les pel·lícules en blanc i negre que avui ens semblen tan llunyanes. Però una vegada passada aquesta primer barrera d’aquest llenguatge “sensibler”, carregat d’epítets i metàfores decimonòniques, que ens transporten a un món conservador, carregat de prejudicis i aparences, captam petits detalls que ens permeten esbrinar que possiblement el que hi ha darrere, el que l’inspira, no és tan “amable”. Analitzar i valorar l’obra de Victorina requereix situar-nos dins el seu propi context, d’altra forma el resultat seria prou superflu i esbiaixat.

Precisament, aquesta contraposició de món ideal front a món real és el rerefons que es trasllueix a través de la seua obra; davant el món idíl·lic de la puresa, la innocència, l’amor sincer, hi ha la hipocresia, la falsedat, l’aparença, l’engany... no deixa que en molts casos el que fa és retratar la hipocresia de la societat que l’envolta a més de complir, com correspon, amb la intenció moralitzadora de l’època i on l’arma més efectiva, encara que molt sovent ingrata, és la virtut. Fruit d’aquesta visió són bona part dels seus contes i també dels articles que hem pogut localitzar.

No hi ha dubte que l’obra seua més coneguda i més valorada a Eivissa és, com hem dit, “La creu d’en Ribes”, publicada per entregues per primera vegada a La Moda Elegante el 1668. Ella mateixa la subtitula com a “llegenda”, i efectivament s’hi inspira. Més enllà de la història amorosa i la tragèdia que l’envolta, és interessant per com retrata la pagesia eivissenca i els més petits detalls que denoten el seu total coneixement de la manera de ser i els costums de l’Eivissa d’aquells anys. Els personatges, tots plans, retraten amb fidelitat els prototips del bon pare, la bona filla, el bon pretendent, el mal home i la mare patidora. Sense entrar a analitzar-lo en profunditat, sí que val la pena destacar quin és el prototip de la bona filla i dona: el d’una al·lota que per damunt de les seues ànsies de gaudir d’un dia de festa o de preocupar-se de la seua aparença, ha de donar prioritat a les feines de la casa i l’atenció dels qui té devora, traient el temps de la son si fa falta, sempre amb bones paraules i el somrís a la boca. La bondat i la virtut per damunt de tot. Bondat, virtut i bellesa que no li impediran ser víctima de la tragèdia. Les dones, a l’obra de Victorina, no es rebel·len, són víctimes espectadores amb tota la dignitat que imposa la condició de dona.

Però la veu de Victorina no és la mateixa quan narra el que veu (els contes i narracions) que quan conta el que sent (la dels poemes i articles).

I en aquesta veu del que sent és on trobam l’article més il·lustratiu, “Dos palabras para las mujeres”, publicat per primera vegada el 1865, un any abans de casar-se,

Primera entrega de la llegenda “La creu d’en Ribes”, publicada a La Moda Elegante el 1868.

al Eco de Euterpe i que seria reproduït posteriorment en diferents mitjans. Aquí sí que la prosa es fa més àgil i menys carregada, i malgrat el “to” amable sigui una constant i que la paraula “virtut” faci novament aparició com a colofó final, a sota de l’embolcall la veu de Victorina és ja la d’una dona que reclama el seu lloc i, a través seu, pretén vindicar les dones enfront de tot el que l’home hi ha escrit en contra.

Ni el marit ni el matrimoni és aquell ideal perseguit a les seues narracions i llegendes: “El hombre es el diablo. Prueba: cuando la mujer carga sobre sus hombros la cruz del matrimonio, el marido se va alejando de ella, como el demonio de un conjuro”, i es mostra fortament crítica contra els tòpics de l’època (“Llaman al siglo, de oro; siglo de ilustración; podrá ser que así sea, pero en materia de afectos bien pudiéramos llamarle siglo de indiferencia.”) La hipocresía de la societat i el rol que hi tenen l’home i la dona són posats en evidència (“También las afecciones del alma tienen su hipocresía. El hombre ante el hombre no pierde ocasión de poner en ridículo a la mujer (…) Como la culebra de cascabel, lleva para las mujeres en veneno en la boca (…) Cuando ha dicho una blasfemia, sus amigos le hacen coro, adulándole con los epítetos de hombre de mundo; de MUY LARGO, como dicen ellos. Indudablemente esa largueza no se referirá ni a su bondad ni a su talento”). Continua l’article denunciant la situació de la dona, sotmesa en tots els sentits a l’autoritat masculina (“La educación de la mujer, dirigida siempre por el hombre, está reducida a enseñarla que respete y se humille, primero ante sus tutores y después al que une su suerte a la de ella.”), i la impotència per fer canviar aquesta situació (“Querer es poder. Esta regla tiene una excepción. Ninguna mujer consigue que el hombre no la ridiculice”). Encara que la raó no és per la pretesa superioritat masculina ja que “El hombre de más talento nunca tiene el suficiente para estudiar a la mujer”.

Acaba l’article, tancant l’embolcall, amb la reflexió que de dones i homes, n’hi ha de bons i de dolents i que per al bons (deixa fora els dolents) el poder irresistible de la dona és la virtut. Belles paraules per tancar una reflexió prou àcida, i encara avui malauradament prou actual.

A tall de conclusió

Hem començat dient que Victorina era encara una de les figures més desconegudes de la nostra història. A dia d’avui, hem acurçat de forma significativa la distància que ens separava de la seua vida i la seua obra, però queden encara incerteses per resoldre.

Fotografia de Victorina Ferrer Saldaña d’adulta. Arxiu familiar Ramírez Rius.

Si és la seua biografia, hem pogut constatar interrogants importants que s’han mantingut fins a dia d’avui i, encara que alguns s’han resolt, queden qüestions per aclarir. Si hem pogut constatar mitjançant proves documentals que en tots els casos el germà de Victorina era més gran que ella, com és que la versió que ens arriba és que en morir son pare la futura escriptora és internada a Venècia amb un germà petit que allí mor? Per què anys més tard, l’any 1866, l’escriptora ens parla d’una germaneta al seu article «Niños y flores»? És tal vegada una llicència poètica que es permet l’autora? D’altra banda, encara que el seu naixement podem seguir datant-lo el 1847 per les dades que apareixen en diversos documents de l’època, sí que és cert que no hem pogut localitzar la inscripció que ho certifiqui, com tampoc tenim la data de la seua defunció.

D’altra banda, més enllà de les obres que hem referenciat, és possible que hi hagi més obra escampada en la premsa de l’època, encara no documentada. Com també és possible que algun descendent seu guardi part de l’obra inèdita de l’autora, així com cartes o documents personals que ajudin a perfilar millor la seua figura com a dona i com a escriptora del segle XIX.

Finalment, cal destacar que a hores d’ara comptam ja amb un recull d’una part important de les obres publicades, la qual cosa permetrà iniciar-nos en l’estudi de l’obra literària de Victorina Ferrer, així com conèixer millor la relació de l’autora amb la societat que l’envoltava i l’aportació de la seua mirada a la literatura del s. XIX. Una tasca tot just iniciada.

Agraïments

A Josep Planells Ripoll Murtera, per les informacions facilitades referent a la família Ferrer Miqueleta, noms de persones i càrrecs que han exercit, nom de finques pertanyents a la família, així com característiques i anys de venda d’aquestes finques, que han permès anar resituant la figura de Victorina i la seua relació amb l’illa en el temps.

Menció especial mereix la família Ramírez Rius, descendents directes de la néta gran de la nostra escriptora, de nom Victorina Corrons Tárrega, per la seua disponibilitat i atenció en la cerca d’informació i records de família per tal de posar-los a la nostra disposició i contribuir d’aquesta forma al coneixement de Victorina Ferrer Saldanya, la seua rebesàvia.

Bibliografia

CAZOTTES, G. i RUBIO CREMADES, E. (2012): “El auge de la prensa periòdica”. Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2012. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmckw625 CIRER COSTA, F. (2007): El bisbe de Sió i l’Eivissa del seu temps. Consell Insular d’Eivissa. Departament de Cultura. Eivissa. CIRER, F., COSTA, B. i FERRER ABÁRZUZA, A. (2019): Història d’Eivissa i

Formentera. Des de la prehistòria fins al turisme de masses. Coordinador: Joan

Lluís Ferrer. Balàfia Postals i Institut d’Estudis Baleàrics. Eivissa. CLAPÉS I JUAN, J. (1904): Biblioteca Ebusitana. Tipografia de filles de Joan Colomar, Palma. CRIADO Y DOMÍNGUEZ, J. P. (1889): Literatas españolas del siglo XIX. Apuntes bibliográficos. Imprenta de Antonio Perez Dubrull. Madrid. Conservat a Biblioteca Digital Hispánica. Biblioteca Nacional de España. Diario de Ibiza (1904). Eivissa. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera: www.eeif.es. FAJARNÉS CARDONA, E. (1958): «Victorina Ferrer Saldaña». Diario de Ibiza.

Eivissa. – (1992): «Tres noms per a tres carrers». La prensa de Ibiza. Eivissa. – (1995) Lo que Ibiza me inspiró. Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa. GARCÍA FELGUERA, M. S. (2005): «Anaïs Tiffon, Antonio Fernández y la compañia fotográfica Napoleón». Locus Amoenus. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Art. Núm. 8 (2005-2006). Bellaterra (Barcelona). Pàg. 307-335. HABSBURG-LORENA, L.S. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma : Sa Nostra. Obra Social i Cultural, Grup Serra, 1999-2003, 8 v. JULBE, F. I PASCUET F. (2001): Introducción al análisis histórico de la ciudad de

Ibiza (De la ciudad púnica a 1912). Col·lecció de monografies de la Demarcació

Eivissa-Formentera del Col·legi Oficial d’Arquitectes. Núm. 1-2. Cinquena edició (revisada i ampliada). Demarcació Eivissa-Formentera del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Eivissa. MACABICH LLOBET, I. (1951): «De nuestra historia». Diario de Ibiza. Eivissa – (1966): Historia de Ibiza Vol. II i IV. Daedalus, Palma

PEÑARRUBIA MARQUÈS, I. (2004): La vida cantada per les poetesses vuitcentistes.

Agenda 2004-2005. Govern de les Illes Balears. Institut Balears de la Dona, Palma. – (2006): Amor diví, amor profà. Agenda 2006-2007. Govern de les Illes Balears.

Institut Balear de la Dona, Palma. PLANELL RIPOLL, J i GUERAU DE ARELLANO, C. (2015): «Els Ferrers «Miqueleta»: de la Marina a Dalt Vila». Eivissa , núm. 58, pàg. 4-12. PALOMO VÁZQUEZ, M. P. (2014):“Las revistas femeninas españolas del siglo

XIX. Reivindicación, literatura y moda. Arbor, 190 (767): a130. doi: http://dx.doi.org/10.3989/arbor.2014.767n3001 PÉREZ CUADRADO, P. i DÍEZ, L. (2009): ‘La Moda Elegante Ilustrada’ y ‘El Correo de las Damas’, dos publicaciones especializadas en moda en el siglo XIX. 8 (2009). 10.31921/doxacom.n8a3. doxa.comunicación. https://www.researchgate.net/publication/269993255 PORCEL I PUJOL, B. (1984): Les illes encantades. Edicions 62, Barcelona. ROSELLÓ Y TUR, B. (1935): Datos para la historia de la imprenta y del periódico en Ibiza. Eivissa. TORRES PLANELLS, M. (1997): Calendari 1997. Govern Balear. Conselleria de

Presidència. Comissió Interdepartamental de la Dona. Palma. SÁNCHEZ HERNÁNDEZ, M. F. (2009): “Evolución de las publicaciones femeninas en España. Localización y anàlisis”. Documentación de las Ciencias de la Información, 2009, vol. 32, 217-244 https://revistas.ucm.es/index.php/DCIN/ article/view/DCIN0909110217A SERRADILLA MUÑOZ, J.V. (1988): Periodismo en Ibiza. Obra guanyadora del 1r

Premi Biennal d’Investigació Consell Insular d’Eivissa i Formentera 1886. Eivissa. SIMÓN PALMER, M. C. (1983): «Escritoras españolas del siglo XIX o El miedo a la marginación». Anales de Literatura Española. Núm. 2, 1983. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2002. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ ark:/59851/bmcg44p0 – (2016): “ La mujer y la literatura en la España del siglo XIX “. Alacant. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2016. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ ark:/59851/bmc3b804 TATEISHI, H. (2010): «El Ebusitano: el primer periódico de Ibiza en los fondos de una biblioteca americana». The Mediterranean Studies Group Hitotsubashi

University. Mediterranean world = 地中海論集, 20: 87-109 HERMES-IR Hitotsubashi University Repository. http://hdl.handle.net/10086/19204.