per Lina Sansano Costa

Catalina Soldat

biografia d’una pagesa eivissenca des de la perspectiva de l’antropologia de gènere.

Lina Sansano Costa

Convidada a participar en les Jornades de 2020, organitzades per l’Associació d’Amics del Museu Arqueològic juntament amb el propi Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, dins de la represa del cicle de Personatges de la nostra història, que fa temps que va iniciar el MAEF, primer, evidentment, vaig pensar, que era molt encertat dedicar-ho aquesta vegada a dones, ja es feia esperar! Després, informada sobre les meues companyes de cartell i especialment sobre les protagonistes de les seues intervencions, i de la indicació que a mi me tocava parlar d’alguna dona del camp, de seguida vaig preguntar-me, amb no poca angoixa: però com ho faré? Si les dones del camp són l’últim escalafó, són desconegudes, les més anònimes, les més invisibles. Superat el moment de pànic inicial, aviat vaig recordar, que entre els anys 1990 i 2000, vaig col·laborar amb Josep Maria Bassols, en la realització de diversos documentals que després varen ser emesos per TVE en la seua desconnexió balear; havíem entrevistat una trentena de pagesos i, sobretot, dones pageses. I, també que, feia anys ja havia escrit la biografia de dues pageses: na Maria Cardona, Rotes, de Sant Rafel de sa Creu, i na Maria Marí Torres, de can Roques de Sant Carles de Peralta. Així, primer vaig pensar repetir la història d’aquestes dues dones, afegint-hi una dona més: la meua àvia. En Jordi H. Fernández, a qui aprofit per agrair la convidada, crec que encertadament (o no, ho sabrem en poder avaluar el resultat final d’aquesta dissertació), em va dir,

Na Catalina a les festes del Mercat Vell amb na Maria Roques de Sant Carles de Peralta.

escolta: per què no fas només la teua àvia. Sens dubte, ell es va adonar que això, tot i empegueir-me i moure’m fibres, em feia il·lusió.

Com que tanmateix una dona pagesa és, lamentablement, la part més anònima de la nostra societat (encara ara, però molt més temps endarrere), avui el repte que em planteig és parlar de na Catalina Soldat, vint-i-dos anys després de la seua partida, com a exemple de dona pagesa treballadora, anònima, invisible especialment de portes enfora de la casa familiar, com totes les altres dones pageses, humils i abnegades, acostumades a no parlar i a no fer res sense el permís d’un home. Primer sotmeses a l’autoritat i vigilància paterna, després sotmeses a la voluntat dels seus marits fins i tot dels fills en cas de viudetat, que per llei eren els que decidien la gestió del que rebien les dones com a herència o com a llegítima, unes vegades ben gestionat, i altres, no tant. Conscients, totes les dones, de com era d’imprescindible

el seu rol, encara que ningú no els donàs cap mèrit a la seua funció, entesa sempre com a rol obligatori lligat al seu sexe, al fet de ser filles (no eren les preferides per ser “hereves”), esposes (sotmeses a l’autoritat del marit), mares i àvies. Totes iguals, totes tallades per un mateix patró, totes marcades per una cultura altament patriarcal i amb forta autoritat paterna, masculina. No cal dir que algunes, de fort caràcter, aconseguien imposar-se a l’autoritat masculina, en aquest cas, els marits, vistos amb paràmetres masclistes no quedaven ben parats. Però, també, i en general, són dones que un cop trenquen el pudor inicial de parlar d’elles mateixes, totes tenen personalitats atraients, i tarannàs ben peculiars. Són dones que saben el que han de fer i saben el que s’espera d’elles.

Com exemple d’aquesta qüestió, us record el magnífic testimoni del llibre de Vicent Marí Tur, Botja, Dones de pagesa: Els treballs i els dies. El llegat de les darreres dones d’Eivissa i Formentera que segueixen vestint de pagesa. Obra resultat d’una beca d’investigació del Consell Insular, que vaig tenir l’honor de dirigir. Aquesta obra ofereix els extractes d’entrevistes a unes setanta majores (les darrers varen quedar inèdites i no surten al llibre), dones pageses, totes semblants, totes diferents i personalment intransferibles. Un vertader homenatge a tantes i tantes dones anònimes del nostre camp pitiús. Dones però, que varen ser i són els fonaments i l’estructura de cada família, de tota una societat. La seua feina no només permetia la supervivència de la família, sinó també els seus valors i la transmissió dels seus coneixements, l’educació i la criança dels fills i filles. I, com no podia ser d’altre manera, el bon funcionament d’una casa i la correcta organització de la unitat domèstica que l’habita depenia de la seua habilitat i capacitat de feina.

Deman disculpes si el fet d’escollir la meua àvia pugui semblar agosarat i pretensiós, o massa familiar. Per tant, intentaré prendre distància de la narració, procurant generalitzar alguns temes comuns, aprofitant les informacions recollides en les entrevistes realitzades a dones pageses els anys 90, amb el meu convenciment absolut, que tantes i tantes àvies pageses d’Eivissa i Formentera són mereixedores d’aquest reconeixement. Totes elles, cada una d’elles, dins les seues pròpies circumstàncies han fet possible que avui estiguem aquí, i a la seua manera, contribuïren i molt, amb el seu esforç anònim i la seua abnegació, al desenvolupament econòmic i social de les Pitiüses, de la mateixa manera que en els exèrcits els soldats, encara que no opinin, ni decideixin, són els que fan la guerra, a peu de camp de batalla. Emprant idò aquest símil, les dones pageses foren i són les veritables guerreres, lluitant vertaderes batalles, per aconseguir l’èxit del seu grup familiar.

Context històric

Bé, començarem ubicant i contextualitzant breument, l’època del seu naixement, el 1905, i els anys de la seua joventut, ben a començament de segle XX, estrenant nou segle, època de grans canvis. A l’Estat espanyol és una època convulsa políticament, econòmicament, socialment i també colonialment, després del desastre de Cuba i Filipines en 1898. Moltes coses estaven canviant, s’obria pas un canvi d’economia amb la introducció de la indústria siderúrgica, especialment al País Basc, a poc a poc la població activa, majoritàriament agrària, comença a deixar la misèria dels camps i anar cap a les ciutats, passen a ser obrers i comencen els moviments agraris i els primers sindicats. Políticament ens trobam en plena etapa de la Restauració, el Borbó Alfons XIII va ser declarat major d’edat el 1902, i es casà el 1906, que va ser quan es va produir l’atemptat de la bomba de Morral contra la carrossa reial.

A Eivissa, a la darrera dècada del segle XIX, s’observa una recuperació econòmica marcada per l’augment demogràfic (especialment a Vila i a Formentera); a Vila hi ha un increment de les construccions a la Marina, ja des de mitjan segle XIX, i el 1857 es tomba la primera estacada. Tres anys després se substitueix la primitiva rampa o pujada d’accés al portal de ses Taules, per l’actual en línia recta. Es configura la plaça des Mercat i de sa Peixateria.

L’any 1860 s’estableix la fàbrica de productes químics. Es produeix una millora de les comunicacions per carretera, en aquest sentit i concretament, la carretera de Sant Antoni, es va inaugurar l’any 1869. Pel que fa al port, recordem que les obres d’ampliació i modernització començaren el 1884-5 i s’acabaren el 1912, destaca l’exportació per via marítima de productes com sal, ametlles, garroves, bestiar i cotó; d’altra banda, la instal·lació de fàbriques de sabó, de fideus i altres pastes, una fàbrica de gel (1894) i d’una serradora de fusta. Aquesta relativa bonança econòmica va topar al camp amb la fil·loxera i al sector econòmic amb la fallida de la Societat Mercantil i Caixa de Préstecs del Banc del Casino, el 1895.

A poc a poc, Eivissa es connectava amb l’exterior amb la primera impremta, un vaixell-correu setmanal amb Palma. El 1886 inicia els seus viatges entre Eivissa i Barcelona el vapor Niny, propietat dels germans Wallis. I arriba el telègraf i el telèfon. L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a la seua obra Las antiguas Pitiusas dona notícia que des de 1885 hi havia un telèfon, durant molts anys l’únic, entre les oficines de la Salinera del port d’Eivissa i la casa de sa Canal. I la primera centraleta, després d’alguns entrebancs, es va inaugurar el 30 de març de 1930, al primer

pis, dalt la farmàcia de Cèsar Puget Riquer, al carrer d’Antoni Palau. I, pel que fa el telègraf, va arribar a Eivissa el 1860, feta la línia submarina entre Xàbia (Alacant) i cala Vedella, i d’allí de forma aèria fins a Vila, per continuar cap a Sant Llorenç fins a sa Cala Sant Vicent (i d’allí altra vegada de manera submarina fins Mallorca), pel que es coneixia com es camí des Fil.1

Les primeres dècades del s. XX, encara monàrquiques, estaven dominades pel caciquisme a les illes Balears. Més tard, el 1923, arribà la dictadura amb Primo de Rivera, després la II República, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial... Tot i que Eivissa i Formentera semblaven estar lluny i tal vegada alienes a aquests esdeveniments, i més al camp, on les notícies arribaven molt escassament, però veurem que sí hi havia una repercussió i que no estaven tan aïllats. Veurem fets i detalls que ens indicarà que de fet, i com no podia ser d’altra manera, al camp també estaven sotmesos als canvis i esdeveniments generals, especialment quan venien mal donades: si a fora les passaven magres, a les Pitiüses la situació era lamentable i al camp subsistien gràcies a una forma de treballar autàrquica, i malgrat les dificultats, encara hi va haver moments, durant la guerra i la postguerra, que amb tota la solidaritat de què podien ser capaços, acollien famílies conegudes de Vila. Passaven manca de coses, però almenys tenien quelcom per portar-se a la boca.

Són anys, com hem dit, d’important creixement demogràfic i d’expansió de les terres de cultiu, fins i tot marges i vessants de puig. Aquest increment provoca un fort moviment migratori de pagesos que busquen sort i emigren cap al Nord d’Àfrica alguns, i molts altres cap a Cuba i països de l’Amèrica del Sud o també a la del Nord. Molts proven sort i al cap dels anys tornen amb més o menys fortuna i d’altres no tornaran mai.

El 1897 es va produir la primera vaga coneguda a Eivissa, la dels saliners, que protestaven per la reducció del preu del jornal. La societat pitiüsa continuava encara sent eminentment rural, dedicada a l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i en general romania aliena als processos sociopolítics urbans. La política d’aquest període estava caracteritzada per un clientelisme, entès com a relació desigual entre patró i client que implica una protecció del patró i unes obligacions i fidelitats per part del segon.

El monopoli polític de liberals i conservadors es mantingué fins al 1913, quan s’inicià la crisi i la divisió dels partits dinàstics. Començà la progressiva substitu-

1. Vegeu en aquest sentit a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. 12, les entrades corresponents a

“telefonia” i “telegrafia”, p. 245-6)

ció dels cacics tradicionals per una nova elit política i econòmica, que avançava tímidament cap a un capitalisme modern, sense abandonar però les pràctiques de caciquisme i clientelisme.

L’estructura de la propietat i també la seua forma consuetudinària de transmissió de les terres, condicionà fortament l’economia pitiüsa. L’agricultura (basada principalment en el cultiu de l’anomenada trilogia mediterrània: cereal, vinya i olivera) i la ramaderia eren, bàsicament, de subsistència, només arribaven a vendre algun petit romanent. I predominaven les explotacions pel sistema de mijorals als voltants de Vila i a les millors terres i finques de l’illa. Santa Gertrudis, era un poble de finques eminentment de propietaris de Vila, regentades per mijorals. Tot un conjunt de normes consuetudinàries, possiblement seculars, regien aquesta organització, assessorades per prohoms, o homes bons, vertaders advocats pagesos2. Homes que sovent sense saber llegir ni escriure tenien un coneixement ampli dels costums que regien, dels fets consuetudinaris, normes que conformen el nostre dret foral, específic d’Eivissa i Formentera. Paper o rol, dit sigui de pas, que sempre era desenvolupat per homes. Homes per tots coneguts i respectats a cada lloc. Aquest paper, per molt que les dones poguessin arribar a ser un compendi de saviesa sobre aquestes normes, mai, fora de l’àmbit familiar i domèstic es tenia en compte la seua opinió o el seu coneixement. No es preveia que les dones poguessin assessorar sobre qüestions fora de l’àmbit familiar.

Bé, i tornant a l’important creixement demogràfic, que com hem dit va anar acompanyat d’una alta emigració masculina cap a Hispanoamèrica i el nord d’Àfrica, els primers anys del s. XX, tendència que no va disminuir fins a la crisi econòmica dels anys trenta. Al camp pitiús, moltes dones amb infants quedaren soles, perquè l’home anava a buscar fortuna, i, com hem dit, a vegades aquest emigrant tornava i a vegades no. I sovint aquests emigrants no eren fadrins, sinó que deixaven enrere dona i fills i pares majors. Les dones, amb els seus fills sovint de poca edat, subsistien fent molta feina, i gràcies a les solidaritats familiars i “favors” de coneguts i vesins. Aquest sistema de “favors”, sistema de solidaritat i reciprocitat, era ben conegut a la pagesia eivissenca. Consistia a anar a ajuda a una casa quan per cas de malaltia,

2. Vegeu en aquest sentit l’article de 2017, de l’autora, sobre prohoms citat a la Bibliografia, realitzat en el context de les Jornades organitzades per la Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, que explica el paper dels homes bons, a la societat pagesa, especialment pel seu paper d’intermediari en qüestions litigioses i acords de contractes verbals, sempre seguint les normes consuetudinàries.

mort o absència de l’home, la dona no podia fer-se càrrec tota sola de les feines més grans, especialment de la collita i la sembra.

Un dels sectors bàsics històricament en l’economia pitiüsa són les salines, que es varen privatitzar: el 1871 les d’Eivissa, i el 1897 les de Formentera, fet que va permetre la modernització del seus mitjans de producció. A més de la pesca i l’aprofitament dels recursos forestals, molts d’homes pagesos recorrien a treballar en la recollida de sal els mesos de calor forta, sempre després del 5 d’agost, Santa Maria, patrona d’Eivissa i Formentera. Eren de les poques ocupacions que permetien als pagesos guanyar un parell de sous, per ajudar les febles economies domèstiques, o sobretot quan s’apropava algun esdeveniment familiar costós.

Infància i joventut

Per aquell temps idò, al centre de l’illa, a Cas Vicari de Santa Gertrudis de Fruitera, on estaven de mijorals, na Catalina Ramón Torres de can Torres de Sant Miquel, germana de l’àvia d’en Toni d’en Planes, i casada amb en Joan Torres Riera de can Mayans de Santa Gertrudis, paria una filla més, la cinquena, na Catalina Torres Ramón. Un dia normal de feina, un dimecres 27 de setembre de 1905. Va ser una nena petita i primeta, però molt eixerida... I sempre va continuar així. Foren una germandat de vuit: Joan, Pep, Toni, Maria, Catalina, Eulària, Rafel i Vicent. Sempre s’estimaren molt, a pesar que cada un va fer la seua vida, i no es veien tant com haurien desitjat. Els darrers a faltar varen ser precisament na Catalina, i el petit, en Vicent. En Vicent es semblava molt a ella i els darrers anys, la visitava al seu domicili i es calaven un devora l’altre, a vegades donant-se la mà, i contant-se les novetats: les penes i les alegries.

Segurament més prompte que tard i com era habitual, la mare, bona miquelera, va ensenyar a les filles les tasques pròpies de les dones: cuinar, netejar, cosir, però també tenir cura dels corrals, del tancó, i a més ajudar els homes en les feines de sembrar i segar. En aquell temps no s’anava a escola, i menys les nenes, en canvi sí que s’acostumava a anar a alguna mestra de cosir, alguna vesina que en sabia, per tal d’aprendre’n. Na Catalina va anar a aprendre a ca na Francisqueta de s’Estany de can Pep Roig, família de cas Damians de Santa Gertrudis, allí es va poder preparar la roba que havia de menester per casar-se. Una dona havia de ser capaç de cuidar de la casa, cuinar, tenir cura de la seua família i, també, del vestir i calçar dels membres

de la família. Normalment totes sabien tondre ovelles, filar, teixir, cosir i brodar i sovint també fer espardenyes d’espart. Mantenir la casa neta i emblanquinada, la roba neta, la bugada de cossi, emprant sabó fet per elles mateixes amb sosa i oli; i lleixiu fet amb cendra d’escloves d’ametlla. Ella sempre va cosir molt i va ser molt manyosa per aquestes coses.

La família de can Mayans de Santa Gertrudis era una família com tantes altres, humil, pagesa, treballaven de mijorals, amb un pare, amb forta autoritat, i poc amant de diversions i temorós de les nits i les sortides. No comportava que els fills anessin pel món a la nit. La porta de la casa es tancava abans de mitjanit, i el que no era dins, en quedava fora. Com a totes les cases, només els al·lots podien sortir; les al·lotes totes soles no podien anar en lloc. I, en aquella casa, el cap de casa, no permetia els festejos, per aquesta raó cap de les tres germanes va festejar en vida del pare, i començaren a fer-ho, mort ja el pare i superat el corresponent i obligatori dol, les tres germanes a la junta, na Maria la més gran de les tres, na Catalina que ja tenia 19 anys, i n’Eulària la més joveneta. Acostumades a una vida de treball i obligacions i, recollida a les cases, amb poques diversions, el fet de rebre jovençans a casa seua va ser un esdeveniment ben distret. N’hi anaven una bona colla perquè eren tres fadrines... primer diversió en grup, amb joc de cartes, i després amb converses més íntimes, sempre baix la mirada atenta i controladora de la mare.

Tot i així, i pel que fa les diversions, na Catalina recordava que a vegades al poble hi havia, el que ella anomenava “jocs” que, segons explicava, eren un grup de joves que representaven històries divertides (volia dir obretes de teatre o representació de rondalles), com per exemple, una que a ella li feia molta gràcia, la d’En Llorenç malcasadís, perquè segons deia ella, el que representava ser en Llorenç, el protagonista de la historieta, a qui havien de poder casar, seguit es queixava i murmurava: “Si les dones no menjassin...!”.

Na Catalina, als 10 o 12 anys, va ser enviada a casa del germà gros, en Joan, que estava de mijoral a can Maimó de Buscastell, per ajudar en les feines de la casa i per fer de pastora d’aquella finca. Intueix jo, que na Catalina, que no es va queixar mai, preferia les feines del camp i del tancó a les feines de pastora. Tampoc era molt amant de cuidar de les gallines, preferia fer créixer els porcs. La feina era feina igual, i ella la feia de gust, però ella comentava que hi afinava més el profit de la feina feta amb els porcs que amb les gallines. A més, del casament de can Maimó li havia quedat el record, no molt agradable, del lloc que li havien assignat per dormir, una petita estança, que tenia un altell on guardaven gra i altres

Na Catalina fent cordill de pita per espardenyes, a les festes de maig del Mercat Vell, en una postal que li va fer Balàfia Postals.

productes peribles, i clar, havent-hi gra hi anaven rates, i això no li feia cap gràcia i, a més, no la deixaven dormir. Recordava també na Catalina, els diumenges mudar-se per anar a missa, tots junts, a Santa Gertrudis. Era l’esdeveniment principal de la setmana. El diumenges no es feia feina, perquè els havien ensenyat que “la feina del diumenge el dimoni se la menja”. Contava ella que, per aquells anys, que devien ser entre els anys 20 i 30 del segle XX, hi havia al poble dos bàndols d’allotes: unes anaven ben engalanades lluint ses emprendades al pit. Les altres, que no en devien tenir, es varen aficionar a posar-se sabates de “senyora” amb una mica de taló alt, lluïen el mantó sense sipar i sense davantal, i fins i tot s’escurçaven una mica el vestit perquè es ben vessin les sabates “de senyora”. En preguntar-li de quin bàndol era ella, va contestar amb acceptació que “ni d’un ni de l’altre”, no tenia ni emprendades, ni tampoc sabates! En aquest sentit i parlant d’indumentària, també recordava que es deia que les al·lotes de Sant Mateu, “festejaven de cosset”. Volia dir amb aquesta expressió, que sembla que les al·lotes de Sant Mateu d’Albarca, per als moments del festeig no acostumaven a mudar-se, atès que “anar de cosset” volia dir anar sense mantó, cosa que era vista com quelcom molt d’ordinari, de feina. I, d’altra banda, al poble vesí de l’altra costat, Sant Llorenç de Balàfia, s’havia prohibit que les al·lotes es posessin emprendades, mitjançant acord previ de totes les famílies del poble. Passava que era un lloc molt petit, i no totes les al·lotes tenien prendes, i per tal de no crear enveges, ni greuges, ni baralles entre els joves, es va acordar que cap al·lota lluiria emprendades. En aquest sentit, i com sempre passa, feta la llei feta la trampa: les famílies que podien, tot i no posar

emprendades a les filles, carregaven les mànegues del gipó de botons d’or, fins a dos, tres i quatre dotzenes per mànega3 .

Recordava perfectament aquell temps en què els al·lots anaven armats, i “pinxos” o verros com eren4, si discutien per alguna al·lota, de seguida treien l’arma, i en cas de baralla, es feien mal5. Recordava en aquest sentit diverses encontres i anècdotes. I, també explicava que si de lluny veien arribar la Guàrdia Civil, els diumenges sortint de missa, els al·lots demanaven a les al·lotes d’amagar l’arma, normalment baix el mantó, atès que la Guàrdia Civil no escorcollava les dones.

I, en aquest sentit, cal mencionar que ella s’enfadava, quan molts anys més tard, havia sentit dir pel programa de ràdio Es nostro camp, que per això i altres coses deshonestes, les pageses feien servir la butxaca falsa! Ella deia que això no era veritat, que el vestit de pagesa no tenia butxaca falsa: s’obria i es tancava pel costat esquerre, i l’única butxaca que hi havia, ampla i fonda, es posava a la dreta. I no n’hi havia de butxaca falsa.

Temps de festeig... i de fuites!

Treballant i treballant i amb pocs divertiments, mort el seu pare i superat el dol, ella, na Maria i n’Eulària, les seues germanes, com hem dit, pogueren començar a festejar. Allò va ser un gran divertiment: una casa on hi havia tres al·lotes per festejar! Aviat es va saber, perquè aquestes coses se sabien aviat: totes les novetats es comentaven els diumenges en anar a missa. Les tardes i les nits de festeig, vetllaven, conversaven, feien broma, jugaven a les cartes... la mare vigilant en un racó del porxo, amb el fill petit o fent cordill o cosint, no perdia fil de res! En aquell temps primer es festejava en grup, i les al·lotes estaven obligades a festejar amb tots els al·lots que hi havien anat. Altrament

3. Vegeu en aquest sentit el llibre sobre les pageses de Vicent Marí Tur, Botja, que en cita algun exemple:

“que a Sant Llorenç, anys abans de la guerra, ja no se’n lluïen (...) na Maria diu, amb tota naturalitat, que havia arribat a portar quaranta-vuit botons –de sa mare– a cada mànega del gipó. No hi ha dubte que noranta-sis botons d’or era una botonada important”. (op. cit. p. 217).

4. En altres articles de l’autora, citats a la bibliografia, especialment els referits al festeig pagès, es descriu el tarannà del “verro”, jove “gallet” que presumeix d’una valentia que potser no té.

5. Diversa bibliografia “apassionada” no ha descrit amb objectivitat aquesta forma de ser dels pagesos, qualificant-los potser exageradament de violents i fins i tot “criminals”, com per exemple el viatger francès Gaston Vuillier, el novelista Vicente Blasco Ibáñez o el notari Víctor Navarro, entre altres.

Catalina Torres amb la seua fillola. Aquí encara devia ser fadrina i portava dol per la mort del seu pare.

hauria estat una ofensa. Això durava uns anys, després, si el festeig prosperava, els dos jovençans entre ells, ja es donaven paraula i, si els pares ja ho trobaven bé, es comprometien, i ja l’al·lota deixava de festejar amb tots els altres, i només festejava amb el seu promès. Per avisar d’això, del fet que l’al·lota ja no estava disponible per festejar amb ningú altre, “es feia una mala passada o es tirava es boc”, que consistia en el fet que el següent dia senyalat de festeig, després d’haver-se promès, l’al·lota no sortia quan hi anaven al·lots a festejar. Acte seguit, la mare avisava als joves que es presentaven a la casa, de que l’al·lota avui no sortirà, i el proper diumenge es feia saber en anar a missa, i si li havien regalat anells mostrava s’anellada. Això no agradava als altres al·lots que hi poguessin estar interessats, però no quedava més remei que acceptar-ho.

Mentre eren promesos, no s’estilava fer-se regals, si no eren coses petites: un mocadoret brodat, un confitet, una estampeta... Na Catalina en va regalar un parell a en Pep, escrites per ella mateix, perquè tot i que ella no va anar a escola, es va fer ensenyar a llegir i escriure, per en Pep, el seu promès, que ell sí que en sabia. Feia una lletra molt polideta, i sempre va poder firmar amb el seu nom. Emperò era costum que si l’al·lota era de bona casa i tenia emprendada, el jove li havia de regalar s’anellada, conjunt a vegades de fins a 24 anells, tres a cada dit menys als polzes, de tots els models: de borronat, de castell, de roseta, de segell, amb alguna pedreta... Si un al·lot, de casa més humil, festejava amb alguna al·lota de casa més rica, se l’anomenava un cul terrós, per deixar en evidència la roba bruta pel treball al camp, amb l’ambició de tenir el que no es té i d’arribar a ser més. Tanmateix, en el cas de les al·lotes, és ben sabut que els pares sempre procuraven que les filles es casessin millorant la seua posició. Sempre hi havia ganes d’anar a millor.

Però què succeïa si una vegada promesos els jovençans, els pares no acceptaven i no estaven conformes amb l’elecció feta per la filla? Passava que el pare podia prohibir al jove d’anar a aquella casa, i podia privar la relació i, pressionar la filla per tal de continuar el festeig amb altres joves per tal de fer-la canviar de parer i que s’encapritxàs amb algun altre jove més del seu gust. És evident amb tot això el poc que es tenia en compte la voluntat de la joveneta. D’això va la cançó popular per tots coneguda Com voleu germans que canti. Altrament, si els dos joves estaven molt enamorats, i no volien acceptar l’oposició paterna, tramaven fugir. Les fuites eren una estratègia socialment ben considerada i tenien la funció de fer canviar de parer al pare de l’al·lota. Però s’havia de fer bé, sense posar mai en perill l’honestedat de l’al·lota, qui havia de fugir de ca seua acompanyada per amics o familiars que poguessin donar fe que l’al·lota no quedava en cap moment tota sola amb el jove. I, així ens ho va contar

Postals (anvers i revers) que na Catalina va regalar al seu promès, en Pep, durant el festeig. Les postals estaven escrites i dedicades per na Catalina.

també na Catalina, perquè la seua sogra, de bona família, es va voler casar amb un jove treballador, sense molts de recursos, i el pare d’ella la hi va privar. Per aquest motiu, l’al·lota, va fugir amb uns familiars però, no va anar prou llesta i els pares la varen poder agafar. Emperò l’amor devia ser fort i poc temps després ho tornaren a provar. Així, un altre dia, ja embrunit, es trobava ella tota sola a la banda de fora la casa, fent el sopar a la llar de fora, i s’al·lota va cridar: es llum s’ha apagat! i, quan sortiren a portar-li un llumener, ja no la trobaren, ja era lluny. Quan els pares acceptaren la decisió dels joves enamorats, pogué tornar a casa seua i casar-se amb el seu promès. Aquí jugava un paper essencial l’opinió de la gent, que es decantava sempre a favor dels joves: si s’estimen, els hauran de deixar casar! exclamava tothom. Els pares acabaven claudicant. Les fuites són potser una de les poques estratègies que minaven una mica l’autoritat i control del pare de família6 .

6. Aquesta anècdota la conta na Catalina, la nostra protagonista al vídeo documental El festeig pagès, enregistrat i dirigit per Josep Maria Bassols i que forma part de la sèrie El llegat de les Pitiüses, enregistrada a principi dels 90 i emesa entre 1999 i el 2000 per a TVE en la seua desconnexió balear, i que l’autora va coordinar, va fer el guió i l’assessorament d’aquest documental.

El festeig entre promesos s’allargava un parell d’anys o tres, en el cas de na Catalina, tres, perquè mentrestant havien de preparar casa, i l’al·lota havia de cosir i brodar la seua roba, preparada en una caixa de núvia o més modernament un canterano. Sembla estrany, però en el cas de na Catalina, la seua família com era costum, per casar-se li varen fer caixa de núvia. Però també va tenir canterano, en aquest cas com a regal dels seus futurs sogres. I, a més el pare abans de morir, havia deixat disposat al seu fill hereu (que en aquest cas no va ser en Joan el primogènit, va ser en Pep, el segon fill perquè aquest es casava amb una hereva i havia de correspondre amb les aportacions al nou matrimoni), que en casar-se les germanes els havia de donar 500 pessetes a cada una. També va haver de pagar la legítima als germans. Tot va quedar dit de paraula perquè en la família no es varen escriure testaments, ni tampoc es pactaren espòlits, les capitulacions matrimonials, figura cabdal del dret foral pitiús.

Na Catalina va rebre la seua part anys després, ja era casada, i a pesar que el marit tenia dret a decidir i a gestionar aquells diners heretats de la família d’ella, na Catalina que sempre va ser una persona molt pràctica, degué pensar que ella hi havia de dir la seua. Ella que sempre posava per davant les necessitats dels altres, va dir que li agradaria molt poder tenir una màquina de cosir. Que amb la màquina de cosir podria fer la roba de la família millor i més de pressa. Dit i fet, en Pep a qui li agradava poder comprar bones eines i nous enginys, va baixar a Vila, sembla ser que a Can Verdera, i va comprar la millor i més moderna màquina de cosir que va trobar: una Singer, encara a pedal, d’aquelles que la màquina es podia aplegar i amagar i quedava com una tauleta. Aviat, i per tal de protegir-la, va cosir una tovalla amb parfalà, feta de tela de cretona, de color marró amb petites floretes. En va fer de roba i vestits amb aquella màquina! La va fer servir fins al final, tota la seua roba se la cosia ella: gonelles, rifacos, davantals, mantons, gipons, mocadors des cap, camises de baix i camises de dormir... Va fer vestits de pagesa, de gonella blanca, gipó i mantó groc a totes les netes. I, com s’acostumava, va deixar dit, que aquesta màquina l’havia de llegar a la neta gran! Era la seua millor pertinença.

La boda i l’ajuntar-se

En casar-se els jovençans, el tipus de residència de la nova família, a la pagesia eivissenca, solia ser patrilocal o neolocal. Poques vegades la parella tota sola, més sovent amb la família ascendent d’un o l’altre. És a dir, si el nuvi era hereu, anaven

a viure a casa de la família d’ell, si no ho era, buscaven una casa on la nova família pogués treballar o poguessin fer de mijorals. En els casos més minoritaris, ella, si era filla única, era l’hereva de la hisenda familiar i, anaven a viure allí7 . Quan a la jove li tocava anar a viure a casa dels sogres, a vegades en passava un fum! El seu paper era ajudar en tot allò que manàs la sogra, i sovent acabava sent la criada de l’home, dels sogres i tots els cunyats que vivien a la casa. I, a ella, a na Catalina, li va tocar aquest paper, però mai no es va queixar, ni va contar anècdotes de mala convivència. Ben al contrari, el seu caràcter conformista, treballador i de bon talant, i ben sovent rialler i de la broma feia que tothom la respectes i l’estimes.

El dia del casament de na Catalina Per a la boda en Pep i na Catalina no es i en Pep, anaven les dues famílies, pel feren cap foto i la família va fer aquest muntatge. camí de missa (camí de servitud, segons el nostre dret consuetudinari) cap a l’església de Santa Gertrudis per a la cerimònia. Abans el capellà ja havia fet les corresponents amonestacions. La boda va ser el 29 d’octubre de 1932, en plena Segona República. Els regals eren escassos en aquell temps, però sempre va conservar amb molta cura una flassada de llana molt tova de color rosa, i mitja dotzena d’escudelletes de porcellana blanca amb dibuixos daurats, que després va repartir una per cada fill. Després de la cerimònia, el costum era anar a casa d’un dels nuvis per fer un convit per als familiars i vesins. Normalment un arròs de matances i un sofrit pagès.

7. Es curiós analitzar els casos en què l’home anava a viure a la casa familiar de la núvia (residència matrilocal), a vegades aquest home agafava el nom de casa d’aquella hisenda, deixant el seu propi.

Però en algunes ocasions, tal volta en els casos d’una forta personalitat o imatge de l’home, la casa mudava el nom agafant el nom de casa d’aquell nou membre. En qualsevol cas, això depenia de la forma en què els vesins i coneguts els anomenessin, no depenia d’ells mateixos.

Després no faltaven les orelletes. Si algun convidat sabia sonar, feien música i ballaven. Acabada la festa, cadascú tornava a ca seua, fins i tot els nuvis, perquè estava mal vist quedar-se junts el mateix dia de la boda, sempre esperaven unes setmanes o fins i tot un parell de mesos. I, després, un dia que les dues famílies convenien, el nuvi i el seu pare o algun germà anaven en carro a buscar la núvia, i la seua caixa o canterano. Na Catalina va esperar una setmana, i succeí que el diumenge, pel camí de missa, es trobaren les dues famílies, i anaren junts, i la gent en veure’ls arribar junts, ja varen comentar pensant que havien anat molt de pressa: ja venen junts!

Na Catalina i en Pep anaren a viure a la coneguda finca de Santa Gertrudis de sa Fontassa, de senyors de Dalt Vila, on els pares d’en Pep hi estaven de mijorals amb tota la família de can Soldat: eren quatre germans a més d’en Pep: na Maria, na Catalina, en Vicent i n’Antònia. A sa Fontassa hi estigueren un anys, vivint i treballant totes dues generacions, allí nasqué la primera filla del jove matrimoni, na Catalineta, el 2 de novembre de 1933, just un any després de la boda. A na Catalina li tocava anar a buscar aigua al pou d’en Gatzara. Anava amb la filleta a coll, i la gerra, i encara arrossegava la mula i alguns animals perquè poguessin beure aigua allí mateix, a la pica del pou. Un cop plena d’aigua, la gerra se la posava damunt al cap. Per aquesta raó, deia ella, que li faltava cabell a aquell redol de dalt el cap. Tot i així, na Catalina va lluir sempre una llarga trena negra, molt lluenta, sense cap cabell blanc. Deia que de jove, es feien net el cap amb lleixiu que feien ells mateixos amb cendra d’esclova d’ametlla i, després una mica d’oli de l’oliva, per tenir el cabell ben lluent.

Els parts i els fills

Al cap d’uns anys, l’amo de la hisenda, que en aquell temps (més o menys cap a l’any 1934) era de la família Tuells, gairebé fora de termini i el mateix dia de Nadal, els va desvisar, que se n’havien d’anar d’allí, sense temps de buscar-se una altra hisenda. Per sort, els sogres pogueren aparaular la gran finca de ca na Parra a Sant Antoni, més amunt del camí de sa Vorera, on anaren amb els fills fadrins. I, el jove matrimoni es va quedar a la finca de can Carabassó, també a Santa Gertrudis. A can Carabassó, ja hi havien estat de mijorals temps enrere els pares d’en Pep. Ara com deim s’hi quedaren el matrimoni jove amb la filleta que tenia devers un anyet, i allí va ser on ja va néixer el segon fill, en Josep, el dia de Reis, 6 de gener, de l’any dolent que havia de començar la Guerra Civil, el 1936. Aquell nen va néixer amb una

malaltia congènita, que ells deien de la sang blava, la cianosi congènita. Varen patir molt amb aquest infantó, sembla que no el podien deixar i sempre l’havien de tenir a coll. Plorava sempre, era molt delicadet, i al cap d’un any, el 14 de gener de 1937 va morir. Això va causar una gran pena a tota la família, especialment a na Catalina, que molts anys després quan hi pensava, encara plorava8 .

Tot i així en temps de feina grossa, i sobretot els dies de matances, en Pep i na Catalina i infantons anaven cap a Sant Antoni, a ca na Parra a ajudar els sogres i s’hi quedaven a dormir, els dies que era de menester fins acabar la feina.

A la pagesia, en el moment dels parts, ajudaven les dones, però també avisaven a les llevadores, comadrones o parteres. Així ho feien també a can Soldat. Però en aquest cas, com que en Pep, el seu home, era pràctic d’aquestes coses també ajudava. Ell en moments d’una forta epidèmia va aprendre a posar vacunes i injeccions i, a fer cures. De fet, a casa seua, sempre hi havia gent d’aquell redol que necessitava posar-se injeccions, i ell ho feia amb molt de gust. Tenia tots els alicatrics i un petit fornellet per fer bullir amb alcohol l’agulla i la xeringa (la mateixa per a tothom!). Per cert, en Pep, com que sabia llegir i escriure, sempre ajudava vesins i coneguts a fer els papers per al subsidi, o altres papers que haguessin de menester. Per això i per les injeccions, no cobrava mai res a ningú. Però això molta gent ho agraïa d’alguna manera, altres no perquè no estaven obligats.

Referent als parts, les quarantenes, els alletaments... eren moments difícils per les dones del camp, perquè qualsevol cosa que s’estrevengués podia complicar la vida de la dona i/o del nadó. Adés, com ara, es produïen casos en què les dones recent parides, pel motiu que fos no podien alletar el nadó, i aquí es creava una xarxa social, fet potser poc conegut, o millor dit pot estudiat, i quan passava això, s’avisaven totes les dones del veïnatge que estiguessin alletant fills, i se’ls demanava d’anar a la casa de la dona que ho necessitava, a alletar el seu nadó. S’anava allí, s’alletava el nadó, després se li preparava a “la dida” un bon berenar o menjar que s’anàs recuperant, i abans de retornar a casa seua, tornava a alletar el nadó novament. No eren dides, perquè no era una feina, ni cobraven per això, era una generosa solidaritat entre dones pageses. Eren mares de llet. Na Catalina, petita i primeta com era, va poder ajudar un parell de vegades altres dones que no podien alletar, per tant, i com es deia, era mare de llet d’altres infants, infants que a la vegada eren germans de llet dels seus propis fills.

8. De fet, l’autora d’aquestes línies, quan tenia quinze anys, va veure per primera vegada plorar la seua àvia, quan aquesta en una conversa familiar va recordar la mort d’aquell infantet tan estimat.

Na Catalina a la festa del seu 85 aniversari amb els seus fills: d’esquerra a dreta: Na Conxa, en Pepito, n’Antònia, na Dolores, na Catalina i na Pepita.

També recordem que en néixer un infant, les dones de la família, amigues i veïnes, anaven a visitar la nova mare i portaven el cistelló de comares, amb una gallina per fer un bon brou, galletes, xocolata i fideus. Era ben conegut aquest costum d’anar de comares. Les dones recent parides, guardaven quarantena, i els nadons els portaven a batejar el pare i els padrins. Després de la quarantena, la mare ja anava a missa i es confessava.

A can Carabassó, la finca on passaren a estar de mijorals, també hi nasqueren na Conxa el 22 de gener de 1938, na Pepa, el 25 de setembre de 1940 i n’Antònia, el 8 de gener de 1943. Tots els fills varen ser sans i condrets. Poc després canviaren d’hisenda, sempre dins de Santa Gertrudis i anaren a can Tonió, i allí va néixer l’al·lot, l’hereu, a qui tornaren a posar Josep. Aquest part va ser molt difícil, perquè el nadó es presentava d’esquena. La llevadora, s’angoixava, i en Pep, el marit entenent el que estava passant, va fer cridar un metge de Vila. Sembla que la llevadora es va ofendre una mica, però segurament, sense l’ajut del metge, na Catalina i el nadó haguessin perillat, perquè va ser un part ben difícil.

Braceres de Formentera i famílies refugiades de Vila

Estant a Santa Gertrudis, sempre recorden que en temps de sega i feina forta, venien cada any unes dones de Formentera, braceres, a ajudar en les feines, i quedaven a dormir i a menjar a la casa fins que s’acabava la feina. Sempre portaven cabdells de llana de Formentera, i a les nits aprofitaven per teixir roba, jerseiets i calcetins per als infants de la casa. Era una altra solidaritat entre dones, entre pagesos, que encara tenien menys que ells mateixos. I, es creaven llaços d’amistat i forta estimació. Com també amb moltes famílies de Vila, que en temps de guerra, fugien de la ciutat, pel perill i també per l’escassetat, i compartien casa i sosteniment amb alguna família pagesa coneguda. En el cas de la família Soldat, mentre estaven a can Carabassó, varen acollir una família de Vila coneguda, la de Miguel de las Heras, i compartiren casa i menjar. Durant aquell temps de guerra. N’Angeleta, de la família d’en Miguel de las Heras, els ajudava a cosir tot el que havien de menester. Ben segur que aquella família va quedar molt contenta i no tenint prou amb això, encara després durant alguns anys, per Nadal, els baixaven a Vila, una bona olleta de salsa de Nadal.

Criar i educar els fills en aquelles condicions era complicat. Si era temps de feina forta, sembrar o segar... no podien deixar els fills. Na Catalina contava que quan anaven a segar, i tenien algun infant petit, se l’emportaven al camp, a vegades el deixaven baix un garrover, però moltes vegades on segaven feien un redolí, posaven a la criatura dins i li deien: mira això es una gàbia, a veure si saps sortir d’aquí, has d’anar arrencant palla... Per cuidar infants, sempre es recorria a les àvies, quan aquestes ja no eren prou fortes per anar al camp, ajudaven la família amb els corrals i cuidant nets. Sembla que antigament, les àvies mastegaven i trituraven el menjar dels infants mentre aquestos no tenien dents. Però això na Catalina ja no ho va conèixer.

Cap a Vila

Després d’uns anys a la finca de can Tonió, de Santa Gertrudis, quan s’acabà el temps de contracte aparaulat, passaren a la finca de can Palerm al Puig den Valls, fins que la filla de l’amo va necessitar la casa perquè es casava, i decidiren llogar, també al Puig d’en Valls, la casa d’en Caramunt. En aquell temps, el matrimoni va pensar

a posar una botiga, i deixar el camp, perquè cada vegada costava més trobar gent per les feines pageses i provar sort i anar a treballar a Vila. Varen tenir l’oportunitat d’agafar una botiga de queviures al carrer de Tamarit (actual Bisbe Azara), davant ca n’Afro, conegut el negoci com can Soldat, nom de casa d’en Pep, cap de família. Allí les filles i en Pepito pogueren anar a escola a Vila, a Nostra Senyora de la Consolació les al·lotes, i en Pepito, després de “parvulitos” va passar primer a sa Graduada, i després a Arts i Oficis amb don Rafel Zornoza. Na Catalineta, la filla gran, aviat va anar a Arts i Oficis a aprendre de cosir i de brodar, durant quatre anys, però el darrer curs no el va acabar perquè ja anava preparant per casar-se. Per aquells anys sembla que a Arts i Oficis, on s’anava a la nit, i hi anaven molts al·lots dels pobles per aprendre un ofici, ensenyava a cosir na Maria Guasch, professora de “Corte y Confección”, i na Pepita Serra, ensenyava brodat, encaje, ganxet, boixets, frivolité (puntes i randes), vitela (gases fetes a mà)... I, també, amb la senyora Margarita de can Torrilles (que poc temps després es va fer monja) que sembla que treballava per a la marca Medias para ti, va aprendre a collir punts de calça. Es va comprar un aparell especial per arreglar calces, de la marca VITOS, que el va encarregar a can Verdera, enviat des de Barcelona, i li deixaren pagar a terminis, sembla que en total 5.000 pessetes. Aquest aparell era com una xeringa amb una agulla, i tenia una base o tub on posaven el tros de la calça on hi havia el forat i, amb l’agulla anaven reconstruint sa carrera. Totes les dones havien de menester aquest servei, perquè les calces eren molt cares i no podien llençar-les, les havien de fer arreglar, en una època en què les faldes ja s’anaven escurçant i es portaven primer calces de seda, molt cares, més endavant de nylon. A ca na Maria Juan venien calces de cristal i li enviaven a ella tots els arreglaments. Sembla que quan na Catalineta, la filla gran es va casar, guanyava ella més sous collint punts de calça, que el seu home venent sabates.

Na Catalina Soldat, com hem dit, no va anar mai a escola, però ella sabia llegir i escriure, i firmar... i sobretot fer comptes, en això era llesta i ràpida. Aquestos temps de la botiga a Vila, com hem dit, ja no vivien a Santa Gertrudis, havien llogat una caseta al Puig d’en Valls, can Caramunt, conegut també com can Soldat, on també visqueren molts anys, i també hi anava gent allí a fer-se posar injeccions per en Pep Soldat. Sembla que també hi feien reunions de catequesi i marianistes, perquè en Pep, era requeté (boina roja, associació paramilitar carlista), d’Acció Catòlica, de Càrites, i ajudava les monges de Sant Vicent que feien menjar per la gent necessitada.

Allí, en aquella casa del Puig d’en Valls, va néixer la filla petita, que pel dir del cert, na Catalina que ja passava dels quaranta-cinc anys, primer va pensar que ja es

feia major, però per tal de saber-ho segur, va cuinar una olla de faves, perquè sempre que havia quedat en estat de bona esperança avorria aquest llegum. Es va posar un bon plat, i només de sentir l’olor, de seguida s’adonà que tornava a estar embarassada. Na Dolores, la petita, va néixer el 16 de març de 1951, 18 anys i mig després de la primera filla, al Puig d’en Valls, partió de Santa Eulària, encara que l’apuntaren com a nascuda al carrer de Tamarit de Vila, i ja va anar a escola a Vila a les monges de Nostra Senyora de la Consolació.

Els papers, els llibres de família i els viatges

En Pep Soldat va morir aviat, malalt de leucèmia, el 30 de desembre de 1967, encara no havia complit els 60, i na Catalina, tres anys major que el seu home, va quedar vídua amb 62 anys. Però abans, el matrimoni va tenir temps de casar un parell de filles i de fer un viatge a l’estranger. Un viatge, no com aquella vegada acabats de casar, que tota la família Soldat anaren a Lluc, per complir una promesa de la sogra i la cunyada Maria. Aquesta vegada, en Pep i na Catalina Soldat anaren a Fàtima, a Portugal. Per fer aquest viatge s’hagueren de fer el passaport, i vet aquí que el seu llibre de família no era oficial! Resulta que com que es casaren l’any 1932, durant la Segona República, els feren a l’església de Santa Gertrudis un llibre de família, editat pel Bisbat de València, que tenia una introducció d’unes 15 pàgines que contenia instruccions per als nous contraents, els deures del marit i molt especialment els deures de l’esposa, deixant clara l’autoritat de l’home i l’esperada submissió de la dona i, sobretot, recalcant que el matrimoni era un fet sagrat, i que els matrimonis no celebrats a l’església no eren vàlids, i el divorci era pecat! Bé, l’any 1956 es feren fer un nou llibre de família, i abans sol·licitaren les corresponents partides de naixement, tot per poder tramitar els passaports. Obtinguts aquests, tenien permís per viatjar per TODO EL MUNDO (excepto Rusia y paises satélites). Només anaren a Portugal, amb un viatge llarguíssim en autocar, i na Catalina sempre vestida a la seua manera, a la manera pagesa, vestit que amaga cames i formes del cos femení.

Com que per a aquell viatge ella no va voler mudar la vestimenta i “vestir-se de senyora” o de “balandra”, després ja no va voler treure-se-la mai, perquè deia que si no ho havia fet per viatjar amb el seu home, ja no se la mudaria mai. I, sempre va anar vestida de pagesa, de dol. Però, amb roba antiga i tot, ella va agafar el gust dels viatges, i ja major, sempre que va poder va fer algun viatget: a Lourdes (França), a

Montserrat, una altra vegada a Palma, a Lluc... però pensem que no només anava a visitar les Mare de Déu, ella ho volia veure i conèixer tot. De fet, el viatge que més li va agradar va ser una vegada que la portaren a les festes de Sant Joan de Ciutadella. Allí va gaudir molt, i es va encantar amb els balls i les carreres dels cavalls. Per ella va ser una cosa molt grossa! En els viatges, la gent la mirava, i fins i tot la paraven i li preguntaven d’on era. Li deien que els recordava les pròpies àvies. En el viatge a Montserrat, unes turistes belgues volgueren retratar-se amb ella, i després d’intercanviar adreces, començà una amistat epistolar: nosaltres enviaven cartes en francès, i elles en flamenc o francès si trobaven traductor... varen arribar a venir un parell de vegades a Eivissa per visitar-la.

Treballs i ocupacions de na Catalina

Les filles recorden a na Catalina sempre treballant, i a més a les nits i estones lliures, ella també cosia a comissió, feia mocadors de repulgo, cosa que l’ajudava i molt en la seua economia diària. Després de tancada la botiga, na Catalina encara va haver de treballar dur: a casa hi tenia tancó i corrals, més tota la feina de la casa. També hi va haver una temporada que va anar a treballar a Sant Antoni, en una pensió, Pensió Esmeralda, propietat de na Margalida, la dona del propietari de l’Hotel Ses Savines, que estava dins el poble. Això, a l’inici del turisme a l’illa, quan les dones del camp anaven molt buscades per treballar i per servir. Ho va deixar perquè no volia deixar tant de temps la filla petita tota sola. Però al cap del temps l’anaren a buscar de l’Hostal España, i d’allí la cridaren per treballar per la família Marí Mayans, en Bartomeu, que li agradava menjar les patates que es feia per a ella: bullides i sofregides amb tomata i ceba... patates a la pobra!

Després, la sol·licitaren al Forn de can Puvil (San José), allí també va treballar molt a gust, perquè se l’estimaven molt. Ella sabia fer de tot, primer netejava, però després ajudava el forner a pastar i a enfornar, a despatxar si era menester o a cuidar els petits de la casa. Això devia ser ja mitjans anys seixanta. Va ser quan el seu gendre, en Pepe de na Catalineta, la filla gran, li va demanar que deixàs el forn i els anés ajudar a cuidar els fills, que ja en tenien tres (més tard en vengueren dos més), i per poder ajudar en les coses de la casa, atès que ells estaven tot el dia a la botiga. En aquells anys na Catalina Soldat, ja vídua, i na Dolores la filla petita, vivien a casa del gendre i la filla gran. En Pepe li va oferir pagar-li una miqueta més que a can

Puvil, i per això i de seguida que na Dolores va començar a treballar, entre les dues, i l’aval del seu gendre en Pepe, i sobretot que les dues vengueren la llegítima, la part que els corresponia del solar que tenien per Can Bonet, a Sant Antoni, un solar que en Pep Soldat havia rebut en herència, varen poder començar a estalviar per comprar una habitatge. Amb tot això na Catalina i la seua filla petita, na Dolores varen poder comprar un pis, al carrer Toni Sendic. Això la feia estar molt orgullosa, perquè en tota la vida no havia estat propietària de res, i en la seua vellesa va poder ser-ho. Després de poder ajudar a criar els fills de na Catalina, també va prendre gust a ajudar al fill Pepito i la nora Ángeles amb els seus tres fills. I també a n’Antònia amb les tres filles, i encara quedava temps, els diumenges i dies de festa, que a les set del matí ja agafava es camió de línia, i se n’anava a Sant Antoni, on vivia na Conxa, amb quatre fills i un hort que era la seua delícia, perquè ella era pagesa de vocació, li agradava molt treballar el camp: sembrar, cavar, regar, collir...

Els seus divertiments

Però no només li agradava treballar, també li agradava el divertiment. Els diumenges, es mudava i anava a missa. Dins sa seua fonda butxaca de la gonella sempre hi portava el moneder, un mocador, un rosari, un grapadet de “sugus” per als nets i un molt útil raoret! Si anava per quedar a dinar, ella portava la seua barseta, senallonet tapat, amb el seu dinar i una petita ampolla, de quart de litre, tancada amb tap de gasosa, plena de gasosa i tenyida de vi pagès. Li agradava viatjar en avió, i li agradava parlar per telèfon i que li fessin fotos, i fins i tot pel·lícula! Sempre es deixava retratar, tret d’una vegada que uns turistes, davant la sabateria del seu gendre, li demanaren que es posés el capell, i ella aquell dia anava mudada, i els va dir, que no tenia capell, que el capell només era per treballar! De major, li agradava les tardes d’estiu anar a la sabateria del seu gendre, i se seia al carrer, a la porta del davant de la botiga, a l’esgraó de l’escala de can Medina, per veure passar tota la gent, els turistes i les coses modernes. Si feia molta calor deia als nets: voleu un gelat? I sempre els donava diners per anar a can Rumbo o a Los Valencianos, ella sempre volia un gelat de gel, deia que refrescava molt. Les tardes d’hivern, quan la filla petita, na Dolores, i el gendre sortien o se n’anaven de viatge, ella agafava el seu cadironet, l’apropava a l’estanteria on era el telèfon, que estava col·locat una mica alt, es pujava damunt del cadironet, perquè d’altra manera no

hi arribava perquè era molt baixeta, i teclejava de memòria els números de telèfon, cridava a alguna neta, la que ella sabia que estava disponible, moltes vegades na Carmen, jo mateixa o les filles de n’Antònia... i deia: Ja se n’han anat... veniu! I, totes que corríem cap a casa seua. No era que no hi poguéssim anar quan hi eren ells, la filla petita i el gendre... però així era més divertit! La despensa quedava buida de tots els dolços, llaminadures i cacauets, que a ella li encantaven... I, ella, abans de tornar la filla i el gendre, enviava a alguna neta a comprar tot el que s’havia gastat. Com si allí no hagués passat res!

I, novament, Santa Gertrudis

A finals dels anys setanta, la filla gran, na Catalineta, i en Pepe, compraren una finca a Santa Gertrudis, que limitava amb la vaqueria. S’hi feren una caseta i l’àvia Catalina, que no sabia estar aturada, li va preguntar al gendre, molt seriosa, que perquè volia tanta terra, si ell no la sabia treballar, i el gendre, home nascut i criat a sa Riba, a la mar, i que no entenia les coses del camp, i crec que gratament sorprès de l’ímpetu d’aquella dona petita, decidida, que no sabia descansar, li va dir, que era per a ella, si la volia treballar. Així va ser com va començar a sembrar, cavar, llaurar, regar, sense que ningú no li digues res, ni li manàs res. Ella decidia i ella feia del seu cap endavant. Un dia li va dir: Pepe, aquesta terra m’ha donat vida! A la finca de Santa Gertrudis, per aquell temps (anys 80) hi anaven a diari, perquè estava tot sembrat. Ella no es feia esperar mai i a l’hora convinguda, ja la trobaven al carrer llesta per partir. Un dia, després de tot el matí de feina a la terra, el gendre li va dir que fés via en acabar que tenia pressa. Ella estava collint albercocs i tot i que tenia per màxima mai fer-se esperar, aquell dia patia perquè els albercocs eren madurs, i pensava que per l’endemà ja haurien caigut... i el gendre, que la tornava avisar, així que ella li va dir: corre vine aquí, i l’home que no estava acostumat que la sogra li manés res, i va anar de seguida, i ella li va demanar que s’acotxàs, ell ho va fer sense entendre res, però encara no s’havia ajupit del tot que ella ja s’havia encaramullat damunt les espatles del gendre per poder arribar a tots els albercocs. La treta va ser tan sobtada, que en Pepe es partia de les ganes de riure que li va provocar l’eixida! Un exemple més del seu sentit pràctic.

Cap a principis dels anys vuitanta quan a diversos pobles es va començar a recuperar el tir amb bassetja, ella hi va participar. Una de les vegades, tenia ja 84 anys, va

Reportatge sobre el Tir amb bassetja d’una publicació esportiva balear, amb foto de na Catalina concursant. I la portada de la publicació.

sortir fotografiada tirant amb bassetja no només als diaris locals, també i posteriorment en una publicació esportiva de Balears. N’estava ben orgullosa.

Cap a l’any 1992-3 el Consell Insular va començar a organitzar el primers cursos de recuperació d’artesanies tradicionals9: fer espardenyes, instruments musicals i confeccionar indumentària tradicional i, com la filla gran, na Catalineta, s’hi va apuntar, ella també va voler anar-hi... la professora era na Maria Cardona Rotes10, qui aviat la va agafar d’assessora per ajudar-la a ensenyar a totes les alumnes, com es feien les gonelles, els mantons, els gipons, els rifacos...

Na Catalina Soldat era una persona que tenia posat seriós i formal. I ho era. Era puntual, complidora, i també sabia ser niga, si feia falta. Però era també una persona divertida i amant de les bromes. Com que li agradaven molt els in-

9. Es tractava d’uns cursos organitzats des del Consell Insular i subvencionats pel Govern Balear i amb fons europeus per dinamitzar i fomentar accions locals rurals (SEMILLA).

10. Vegeu la biografia de na Maria Rotes, citada a la bibliografia.

fants, sempre els sabia entretenir. Amb els nets grans, i també amb algun gendre, s’atrevia a reptar-los a alguna carrera: s’arromangava els vestit i els rifacos, i corria com un llamp!

El cor de na Catalina, les seues tres mentides i altres anècdotes

Ja com a espigó volia comentar un parell d’anècdotes que potser ajuden a comprendre el seu tarannà. Formal i ponderada com era, a l’hora d’explicar coses, a vegades feia alguna confessió sorprenent: un dia va explicar, que a ella, en realitat, li hauria agradat ser monja. Crec que això cal posar-ho al seu context. En aquell temps educaven els fills, sobretot les al·lotes de forma conservadora i en les creences catòliques, que dominaven el seu univers. Les dones del camp no coneixien més que el seu propi món i creien allò que predicaven els capellans. Segurament dins aquest univers, ser monja volia dir tenir una vida més assossegada, dedicada a la contemplació i a l’oració, això semblava més fàcil que la seua pròpia realitat. Tot i així per ser monja calia tenir dot, tampoc no era fàcil i ella no en tenia. Això sí, sempre va ser molt devota de la Mare de Déu del Carme.

A na Catalina li agradava veure la televisió, entenia bé el castellà. Li agradava veure les notícies, els bous, i també els debats polítics del Congrés dels Diputats, en aquells anys de transició cap a la democràcia. La divertia molt veure com entre els polítics s’acusaven uns a altres. No cal di, que li agradava molt Adolfo Suárez, tan plantós. També veure les pel·lícules espanyoles dels anys setanta. I li agradava veure cantar Manolo Escobar, perquè deia que era guapo i que li recordava el seu home, en Pep. En canvi deia, que veure cantar Dyango la feia patir!

Com a curiositat vull comentar una raresa de na Catalina: tenia el cor al revés, girat cap endarrere i col·locat a la part dreta dels pulmons. Mai no va tenir cap problema per això, i ja deim que va viure amb bona salut fins gairebé els 94 anys, i això que la seua vida va ser dura i de molta feina. Anava molt poc al metge, i quan hi anava, els metges no s’ho podien creure... més d’una vegada li manaren fer radiografies! Això sí, sempre tenia poca gana o mica, menjava per obligació, i de vegades per animar-se, abans de dinar es prenia un palo o una quina Santa Catalina, que segons ella li feia entrar sa gana. Per menjar, fins els darrers dies, menjava sense privacions: frits, sofregits... acompanyat de gasosa amb una miqueta de vi pagès. Un dia, un

metge substitut, que no la coneixia, volent fer-ho bé, li va dir que a la seua edat, no podia menjar amb sal, ni beure vi, ni cafè... I ella, molt obedient va fer cas... El resultat va ser que en menys d’una setmana l’hagueren de portar a urgències perquè no s’aguantava: li havia baixat molt la pressió arterial. Després d’aquest petit incident va tenir llicència per seguir menjant a la manera que sempre havia fet!

Finalment, explicarem (esperem que amb el seu vistiplau), que una altra vegada va anunciar que ella en la seua vida havia dit tres mentides: Primera: Un dia de petita, fent de pastora i jugant amb una bassetja es va tirar la pedra pel cap i es va fer un trau al front. Son pare els tenia prohibit tirar amb bassetja, i per evitar un càstig ella va dir que havia caigut dalt una pedra. Segona: Una nit que ella complia anys, festejant amb en Pep, aquest li va dir: estic content de veure’t ara que ja tens 24 anys, i ella, que era tres anys major que ell, li va contestar: saps que no m’havies conegut que en tengués 23? ... N’he complit 25! I és que, quan varen fer coneixença, ella, com que sabia que ell era més jove que ella, es va treure un any. Tercera: Poc temps després de casats, treballant al camp, ella en Pep i els sogres, amb l’esforç, es va escapar un vent, que es va sentir una mica massa. Ella va tenir molta vergonya pels seus sogres, i molt àgil va dir: Pep, brut! En Pep que va entendre de seguida el quid de la qüestió, i mort de riure, va dir: perdonau, se m’ha escapat!

Va partir un divendres 12 de juny de 1998, li mancaven tres mesos per complir els 94. La seua darrera sortida de casa seua, abans d’ingressar a l’Hospital, va ser per anar a conèixer una nova besneta, això sempre era plat de bon gust! La seua descendència, a dia d’avui, varen ser set fills (un mort prematurament), 19 nets, 32 besnets, i 3 rebesnets.

Tantes i tantes àvies pageses tingueren una vida anònima plena de feina i penúries, similar a na Catalina o en alguns casos pitjor, atès que ella va tenir un home que la va respectar i, tot i que amb molta feina, pogueren anar endavant, i tenir una vellesa tranquil·la i acomodada, envoltada de fills i nets. En aquell temps, moltes dones es casaven i havien de sotmetre’s a l’autoritat arbitraria d’un marit, que disposava del seu patrimoni personal, que tal volta estava absent per les feines del camp, o que les hi infligia maltractaments, o que perdia el patrimoni jugant a les cartes11, o que emigrava i no tornaven a saber res mai més... I, a un societat camperola, de població dispersa, aquelles dones pageses no podien recórrer a ningú, i no tenien més remei que callar i

11. El psiquiatre Claudio Alarco Von Perfall, descriu a la seua obra citada a la bibliografia, la mala afició que tenien molts pagesos a jugar a les cartes, malmetent els seus patrimonis.

aguantar. De bon segur que el veïnat coneixia i comprenia la situació de cada dona, i per això es creaven aquelles petites solidaritats, les favors. La vida d’una dona pagesa era una vida, anònima, de sacrifici, sense dret ni a paraula. Això contrasta molt amb l’esplendor d’una al·lota fadrina en edat de festejar, vista com la reina del moment. Amb tots els pretendents, voltant vora ella i fins i tots, barallant-se per ella. I, sembla que supeditats a la seua decisió i caprici. Però, si analitzam bé el festeig pagès, també trobarem que les al·lotes tampoc eren lliures del tot per triar el seu pretendent, sempre vigilades per les mares, i aconsellades, quan no directament pressionades. Una situació que no va començar a canviar fins que les dones començaren a treballar fora casa i a tenir independència econòmica, en aquest cas aprofitant el boom turístic, arribats ja als anys setanta, que també va influenciar i molt en les formes de ser de les famílies eivissenques, que de cop i volta, després d’anys d’endarreriment i autarquia, es varen obrir al món... o el món va irrompre a l’illa d’Eivissa!

BIBLIOGRAFIA

AIXELÀ, Y. (2000): Mujeres en Marruecos. Un análisis desde el parentesco y el género. Ediciones Bellaterra, Colección Alborán. Barcelona. ALARCO VON PERFALL, C. (1981): Cultura y personalidad en Ibiza. Editora

Nacional. Madrid. AA.VV. (2000): Mujer, ideología y población. II Jornadas de roles sexuales y de

Género. Ediciones Clásicas, Madrid. AA.VV. (2007): Dones a les Illes: Treball, esplai i ensenyament (1895-1945). Comissió Interdepartamental de la Dona, Govern Balear. Palma. AA.VV. (2010): Dones. Reconstruïm la història. Les Illes 1880-1936. Institut Balear de la Dona. Palma. AA.VV. (2017): La gran cristiana. La dama, la casa. Museu de Mallorca, Palma. CASTELLÓ BOU, Mª T. (2013): La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60.

Terres de l’Ebre. Farell Editors, Barcelona. DE VEGA, E. (1992): La mujer en la història. Anaya, Madrid. FRAILE GIL, J. M. (2000): Amas de cría. Fundación Joaquín Díaz i Fundación

Centro de Documentación Etnogràfica sobre Cantabria. Madrid. GUERRA DE LA VEGA, R. (2013): Mujeres de la II República. Historia de la Fotografía. Madrid.

MARÍ TUR, V. (2009): Dones de pagesa: Els treballs i els dies. El llegat de les darreres dones d’Eivissa i Formentera que segueixen vestint de pagesa. Consell d’Eivissa. PERISTIANY, J. G. (1987): Dote y matrimonio en los países mediterráneos. Centro de Investigaciones Sociológicas. Madrid. QUEROL, M.A. y TRIVIÑO, C. (2004): La mujer en el “origen del hombre”. Ed.

Bellaterra Arqueología, Barcelona. RUBIO GARCÍA, L. y RUBIOHERNÁNSAEZ, L. (2000): La mujer murciana en la Baja Edad Media. Universidad de Murcia. Murcia. SANSANO COSTA, L. (2003): “El ceremonial del galanteo, el cortejo y las huidas.

Estrategias matrimoniales en el contexto rural tradicional de las Pitiusas”. Revista Narria, Estudios de Artes y Costumbres Populares. Museo de Artes y Tradiciones Populares. Universidad Autónoma de Madrid. Números 101-104. Madrid. SANSANO COSTA, L. (2003): “Aproximación al derecho foral de las Pitiusas”.

Revista Narria, estudios de artes y costumbres poulares. Museo de Artes y Tradiciones Populares. Universidad Autónoma de Madrid. Números 101-104. Madrid. SANSANO COSTA, L. (2007): “Na Maria Cardona Rotes, cosidora i brodadora”. VI

Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses. Eivissa. SANSANO COSTA, L. (2017): “Els hòmens bons com a tradició que arriba als nostres dies”. XVI Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses, Eivissa. VINYOLES VIDAL, T. (2005): Història de les dones a la Catalunya medieval.

Eumo Editorial. Pagès Editors. Lleida.