Octavio Pons Machado

LA PRESÈNCIA PUNICOEBUSITANA A MENORCA. ESTAT DE LA QÜESTIÓ.

Octavio Pons Machado Museu de Menorca

Ara ja fa dotze anys de la publicació de la revista Fonaments nº12, la qual pretenia fer un estat de la qüestió sobre la presència fenici-púnica al llevant i nord-est peninsular, així com a les Illes. En aquesta revista va tenir cabuda un article dedicat a Menorca, en el que es feia un repàs del que havien estat les investigacions sobre la presència ebusitana a l’illa, i, sobretot, quins coneixements ens havien reportat. En el dit treball, l’autora reflecteix les dificultats que va tenir per poder confegir el seu escrit donada la manca de publicacions que tractaven adequadament la qüestió, ja que els investigadors havien centrat els seus esforços en estudiar els materials més antics de la prehistòria menorquina i havien deixat de banda els objectes més recents, que abastarien del segle IV a.n.e al 123 a.n.e, i que són els que ens proporcionen la informació sobre aquest punt (Castrillo, 2005).

Afortunadament, aquesta darrera dècada, han augmentat, tant el nombre d’equips científics multidisciplinaris que realitzen les seves tasques d’investigació a diferents poblats de l’illa, com el nombre de publicacions i articles que paren especial atenció als contactes i influències comercials i religioses de les comunitats illenques amb els púnics d’Eivissa entre els segles IV i II a.n.e.

La proposta que ens va fer el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera per aquestes jornades d’arqueologia ebusitana va ser la confecció d’un estat de la qüestió sobre la presència púnica, en definitiva, donar un repàs, a totes aquestes petites aportacions disperses per un seguit de publicacions per tal d’intentar donar una visió més amplia i més ajustada dels coneixements que actualment disposem i que ens ajudaran a explicar el que va significar per Menorca i la seva gent el fet d’entrar en contacte amb el món púnic d’Ebusus.

–89–

El marc cronològic que tractarem al nostre treball es centrarà entre el segle VIII a.n.e i el 123 a.n.e., moment en que es produirà la conquesta romana de Menorca que significarà una aturada puntual de l’arribada dels productes ebusitans a l’illa.

UNA HISTÒRICA DE LES INVESTIGACIONS SOBRE LA PRESÈNCIA EBUSITANA A MENORCA

A l’article publicat a la revista Fonaments nº12 sobre l’impacte del món púnic a Menorca trobem una interessant introducció on l’autora fa un repàs de les principals corrents d’interpretació i investigació que s’havien desenvolupat entre els anys setanta i l’any 2005 sobre aquest tema.

Tal com s’indica al dit treball, a resultes de les excavacions subaquàtiques realitzades a Calascoves i Binissafúller entre els anys 1976 i 1977, es va començar a parlar per primera vegada de la importància de l’arribada dels materials ebusitans a l’Illa i del grau d’impacte que hagué de suposar per les comunitats indígenes el rebre tal quantitat de productes exògens, com el vi, les denes de pasta de vidre o les ceràmiques d’importació que ens mostren un canvi en els hàbits de dites comunitats, i que afecten des de l’alimentació fins a les creences religioses.

En aquestes mateixes dates el Museu de Menorca inicià un seguit d’excavacions arqueològiques a importants jaciments prehistòrics com Trepucó, Torelló, Binicalaf, Torre d’en Galmès i So Na Caçana, excavacions que van permetre la recuperació de gran quantitat de materials procedents d’Eivissa i datats entre finals del segle IV a.n.e. i el segle II a.n.e., que venien a confirmar els resultats obtinguts al fondejador de Calascoves i, alhora, ajudaven a agafar embranzida a l’idea de la gran presència de materials ebusitans a l’illa a partir del segle III a.n.e.

Així mateix, entre els anys 1981 i 1987 es van realitzar les primeres excavacions d’urgència a la ciutat de Maó, que van permetre la documentació de restes arquitectòniques i la recuperació controlada de materials, fet que va servir per confegir una primera aproximació a la seqüència estratigràfica i cronològica del nucli antic de Mago.

La conjunció dels tres punts indicats són la gènesis de les primeres hipòtesis sobre quines eren les relacions comercials existents entre les comunitats locals i els púnics, sobre la fundació de Maó o sobre el paper que jugaren els foners en aquests processos d’intercanvi comercial i d’aportació de noves idees, que es desenvoluparan des de principis dels anys noranta i que arriben fins a l’actualitat, amb les pertinents variacions que són conseqüència de nous treballs d’investigació.

–90–

Pel que fa als models d’intercanvi comercial i els tipus de relació entre els indígenes i els ebusitans, les postures bàsicament han esta dues: uns investigadors han defensat una colonització púnica, que té com ha resultat la fundació de la ciutat de Mago (Guerrero, 1997), en canvi, uns altres investigadors proposen la forta influència púnica que rep la societat del talaiòtic final de Menorca, que mercè al comerç i als mercenaris adquirirà elements culturals, socials i religiosos nous però, a pesar d’aquestes fortes pressions exògenes, les comunitats locals mantindran els seus trets diferencials i únics (Gornés et alii, 1992).

La discussió sobre qui i quan es va fundar la ciutat de Maó es llarga en el temps i mereixerà un apartat concret en la nostra revisió, juntament amb la interpretació de l’abandó sobtat de certs edificis dels assentaments del talaiòtic final de Menorca. Aquest fet ha estat vinculat per certs investigadors a l’estada del general cartaginès Magó a Menorca l’any 206 a.n.e. (Plantalamor, 2000)

La proposta de treball d’investigació plantejada a l’article de la revista Fonaments és basa en un anàlisis quantitatiu del nombre d’individus ceràmics i els seus tipus recuperats als poblats de Trepucó, Torelló i Biniparratx Petit, per tal d’establir una primera hipòtesi sobre la dinàmica comercial i d’arribada dels materials a l’Illa (Castrillo, 2005). Nosaltres hem afegit a les dades presentades a la II reunió d’arqueologia de Calafell (Juan et al., 2004), i les obtingudes de l’estudi de cercle 7 de Torre d’en Galmés (Carbonell et al., 2015) i de l’estudi dels materials procedent de la cova del Barranc de Son Boter (Carbonell i Corral, 2015). Aquestes dades han estat comparades amb els resultat obtinguts al fondejador de Calascoves (Pons, 2012 ) (Fig. 1, 1).

Fig 1. 1.- Gràfica quantificació àmfores ebusitanes.

–91–

Aquest darrer decenni s’han continuat realitzant excavacions arqueològiques a diferents poblats de l’illa, treballs programats per equips d’investigació i d’altres intervencions d’urgència, que han proporcionant un seguit de materials d’importació que ens permeten anar ampliant les propostes realitzades l’any 2005 i avançar en el coneixement de la influència del món púnic.

Així mateix, des de la Universitat d’Alacant s’ha posat en marxa “el proyecto modular: Arquitectura fenicio-púnica” que té com objectiu la localització i l’estudi de manifestacions arquitectòniques fenícies i púniques a la península ibèrica i a les illes. Aquest equip ha realitzat diferents actuacions a alguns poblats de Menorca on han detectat patrons de construcció púnics en alguns edificis i sistemes defensius dels dits poblats.

LA MENORCA DEL TALAIÒTIC AL TALAIÒTIC FINAL, (800-123 A.N.E)

En primer lloc, abans d’entrar a parlar de l’arribada de productes púnics a l’Illa, o de la participació de foners com mercenaris als exèrcits cartaginesos, creiem que es necessari fer una composició de lloc de com era la Menorca de la segona meitat del primer mil·lenni a.n.e.

Aquesta franja temps, d’uns set segles, és molt ampla i dins les particions cronològiques que els arqueòlegs i historiadors fèiem abasten dos períodes diferenciats: el final de l’etapa coneguda com talaiòtica, la qual abasta del 1200/1000 al 650/500 a.n.e, i tot el talaiòtic final que abastaria del 650/500 a.n.e. fins la conquesta romana de les Balears el 123 a.n.e.

El període talaiòtic (1200/1000-650/500 a.n.e.)

Dins aquest lapse de temps és el moment en que es construeixen els grans talaiots de l’illa. Sembla que als poblats d’aquesta fase no hi ha una organització urbana de l’espai preestablerta, però la disposició d’aquests grans monuments marcaran l’organització de la resta d’espais de l’assentament. En aquests moments, i com a resultat de noves excavacions arqueològiques, entre d’elles les realitzades al poblat de Cornia Nou, s’intenta donar una nova explicació sobre la funcionalitat d’aquests monuments i dels edificis a ells adossats.

Queden per determinar com eren les cases d’aquest període ja que moltes d’elles van ser remodelades i convertides en cercles dins l’etapa del talaiòtic final, 650/500-123 a.n.e.

El model de producció és de caràcter familiar on cada casa és autosuficient, amb un subministrament diari d’aliments i amb una relació social igualitària entre totes les unitats domèstiques, però, alhora, organitzada amb un caps polítics o religiosos que coordinessin

–92–

la construcció dels grans talaiots, que només es possible si es treballa col·lectivament. Serà entre els anys 800 i 600 a.n.e. quan sorgiran elements que ens començaran a indicar la fragmentació social de les comunitats de l’Illa.

Cap allà el 800 a.n.e s’abandonen un seguit d’assentaments situats a punts determinats de la costa de Menorca, els quals denominem caps costaners, que tenien com a funció ser punts d’aturada i referència dins una xarxa comercial prehistòrica que comunicaria les Balears i les Pitiüses al final del segon mil·lenni i principis del primer mil·lenni a.n.e. Els fenicis, establerts primer a Sa Caleta i desprès a Eivissa, passaran a controlar dita ruta comercial. Així i tot, els productes exògens arriben a Menorca d’una forma molt limitada i estan destinats a satisfer les necessitats de certes elits locals que poc a poc van agafant força i van fracturant i jerarquitzant la societat illenca.

Pel que fa al món funerari i de les creences rituals, podem dir que es produeixen enterraments en hipogeus excavats a les parets dels penyals i barrancs de l’Illa. Són enterraments de caràcter col·lectiu on els individus són col·locats a l’interior de taüts de fusta o sobre civeres i els cossos dels difunts han sofert algun tipus de tractament ritual. Associats als enterraments apareixen aixovars funeraris, alguns d’ells amb objectes sumptuosos i d’ostentació, producte del comerç de prestigi del moment. Tal com hem indicat, l’adquisició d’aquests tipus d’objectes implica la voluntat del seu posseïdor de sobresortir sobre la resta d’individus. A partir d’aquest moment, el fet individual estarà sobreposat al fet col·lectiu.

El món de les creences religioses estarà marcat per la figura del brau. A l’hipogeu XXI de Calascoves es van recuperar una gran quantitat de vertebres caudals de bòvids relacionades amb els enterraments. Així mateix, a partir d’aquest moment apareixen en els contextos funeraris uns objectes en forma de taps que han estat elaborats a partir dels fèmurs dels bous.

El període del talaiòtic final (650/500-123 a.n.e)

En aquesta etapa es produirà el gran desenvolupament urbanístic dels poblats de l’Illa, que són els mateixos que estaven en funcionament a la fase anterior. Els talaiots es deixen de construir i són amortitzats, però segueixen ocupant el lloc central i vertebrador del poblat. Al seu voltant apareix un nou edifici, en aquest cas religiós, que es coneix amb el nom de taula. La resta d’edificis, fonamentalment cercles, que són els hàbitats dels poblats, es distribueixen sobre l’espai seguint certs criteris d’ordre que ens indiquen la presència de certa autoritat que regula la vida de la comunitat.

–93–

Les cases d’aquest moment tenen forma circular i, amb molta probabilitat, les que es troben a les zones centrals dels poblats remodelen els hàbitats de la fase anterior, per adequar-les al nou concepte d’edifici, una casa mediterrània de pati central, a partir del qual s’articulen les dependències privades i industrials de la vivenda. Les úniques obertures a l’exterior de la casa són la porta i el pati, punt d’entrada de llum de l’edifici.

Són comunitats agrícoles i ramaderes, que sembren cereals (blat, ordi, civada) i que tenen ramats formats per bens, destinats a l’obtenció de la llana per fer teixits, cabres, font de llet i de carn, porcs, com a font d’aliment, i en menor quantitat bòvids, bous i vaques, destinats al treball de la terra i a l’obtenció de llet.

La gran quantitat de fusaioles i pesos de teler recuperats a l’interior dels cercles ens mostren la confecció generalitzada de teixits a partir de la llana obtinguda dels ramats de bens.

La recuperació d’hams i de pesos de xarxa, així com la presència de restes de peixos i de marisc als poblats ens mostren, per primera vegada, una explotació dels recursos marins no documentada fins el moment.

Pel que fa al treball dels metalls es fabriquen objectes de ferro i es segueix treballant el bronze.

Les fonts clàssiques ens parlen de l’habilitat dels habitants de les Balears en l’ús de la fona, fet que va determinar que a partir del segle V a.n.e. un important contingent de mercenaris illencs participin dels principals conflictes bèl·lics de l’antiguitat, primer al costat dels exèrcits cartaginesos i amb posterioritat amb els exèrcits romans.

La presència d’aquests guerrers, uns individus que poden deixar de banda altres treballs per dedicar-se exclusivament al món de la guerra, ens mostra una societat especialitzada i jerarquitzada, on hi ha artesans, pastors, agricultors i soldats, i, que alhora, genera prou excedents de producció que li permeten mantenir estrets vincles comercials amb Eivissa.

Tal com hem indicat, l’edifici religiós del poblat és la taula, recinte amb una planta en forma de ferradura, que té la seva façana còncava. L’espai interior forma petites capelles als laterals separades per pilastres i l’espai central està ocupat per una pedra vertical amb un capitell que formen una T. Al seu interior s’han recuperat gran quantitat de restes d’ofrenes, a l’interior de les capelles, i restes d’ossos d’animals i d’àmfores de vi. Es proposa la pràctica d’un ritual realitzat els mesos d’estiu, entre juny i setembre, on es sacrificarien a la divinitat cabrits i anyells, en menor mesura porcells i vedells, que serien cuinats i consumits en un àpat ritual en el qual també i tindrà un important paper el vi.

–94–

Els animals sacrificats serien cuinats a l’interior dels recintes religiosos en un gran foc existent al costat dret de la taula.

El vi i parts del vasos emprats en aquests banquets religiosos són exògens i provenen del comerç de les comunitats illenques del talaiòtic final amb els púnics d’Eivissa. Es més, actualment, gran part dels investigadors proposen la simbiosi d’elements púnics amb elements talaiòtics fruit dels contactes comercials i del gran nombre de mercenaris talaiòtics que lluitaren als exèrcits cartaginesos des del segle IV a.n.e.

El món funerari estarà dominat per les grans necròpolis en coves d’enterrament collectiu excavades a les parets dels penyals i barrancs de l’illa. Aquests hipogeus tenen una porta rectangular i una planta complexa, amb unes capelles laterals, a vegades amb un banc corregut, que permeten la deposició dels difunts i separades per columnes adossades a les parets. Generalment, hi ha un espai central de transit que permet la circulació dels participants en els rituals funeraris per l’interior de la cova. Algunes d’aquests coves presenten un pati davanter picat a la roca, que permetrà la realització de les exèquies funeràries al seu interior.

Al principi d’aquest període els enterraments es fan en taüts de fusta o directament sobre els bancs correguts de les capelles interiors, però al final d’aquesta etapa s’han generalitzat els enterraments en calç. Recents treballs d’excavació han posat al descobert que els nonats, els nens morts als pocs mesos de vida eren col·locats a l’interior de grans contenidors ceràmics i dipositats a l’interior de l’espai funerari col·lectiu.

Els aixovars funeraris són més personals i presenten una major quantitat d’objectes i a partir del segle IV a.n.e. és generalitza la troballa d’elements exògens en la seva composició, ceràmiques, objectes metàl·lics, campanetes, i denes monocromes o policromes de pasta de vidre, com els grans decorats amb ulls.

El món de les creences cada vegada està més influït pel món púnic d’Ebusus, és un món eclèctic, on els talaiòtics no tenen cap problema per adoptar cultes i divinitats exògenes i adaptar-los a les seves necessitats i creences pròpies. La presència de dobles destrals, pebeters amb forma de divinitats femenines, les denes decorades amb ulls, les campanetes, i llarg etc d’objectes que apareixen als enterraments i a l’interior de les taules són un clar exemple d’aquest sincretisme religiós de les comunitats illenques entre el segle IV i el 123 a.n.e.

–95–

LA INFLUÈNCIA PÚNICA SOBRE LES COMUNITATS TALAIÒTIQUES DE MENORCA

Una volta feta una revisió del que ha estat fins el moment la investigació científica i un cop donada una visió general del que passa a Menorca a la darrera fase del període talaiòtic i al període del talaiòtic final, és el moment d’analitzar en detall els diferents elements que ens mostren les influències del món púnic sobre les comunitats illenques.

Les relacions comercials

Alguns autors assenyalen un canvi en el control de les rutes comercials que afecten a les Balears en el segle VIII a.n.e. En l’etapa anterior a aqueta data, parlen de l’existència d’una possible marina Balear que controlaria les rutes comercials entre les illes i altres punts de la Mediterrània.

Aquesta xarxa d’intercanvis funcionarà des del 1400 a.n.e. fins al 800 a.n.e. i estarà controlada per comunitats locals que amb un petit cabotatge aniran fent córrer els productes d’un lloc a l’altre. Les escales costeres de Menorca funcionen sincrònicament amb les mallorquines i les d’Eivissa.

Pel cas de Menorca, aquesta xarxa de navegació estaria documentada a partir de l’existència dels anomenats caps costaners, que estarien situats estratègicament al llarg de la costa i que servirien de guia per les embarcacions en les seves navegacions de cabotatge. Aquestes estructures, algunes d’elles fortificades i amb edificacions al seu interior, es trobarien situades molt a prop dels fondejadors on es realitzarien els intercanvis comercials. Els productes que arribarien a Menorca serien exòtics i valuosos, com productes fabricats amb ivori, denes d’estany pur o denes de faiança (Guerrero, 2008, 198-207).

La dita ruta d’intercanvis de bens baratarà i desapareixerà als inicis de la primera edat del ferro amb l’establiment definitiu dels fenicis a l’illa d’Eivissa, primer a Sa Caleta i poc desprès amb la fundació de la ciutat d’Eivissa. Des d’aquesta illa arribaran a Mallorca i Menorca productes redistribuïts per les colònies fenícies de l’estret de Gibraltar, com els minerals, l’ivori, objectes de metall, la faiança així com les denes de pasta de vidre.

A partir del segle VI a.n.e. els productes elaborats a Ebusus comencen a arribar a Menorca, primer en petites quantitats i destinats a les elits locals per passar a ser abundosos i generalitzats a partir de finals del segle IV a.n.e. i principis del segle III a.n.e.

–96–

El comerç aristocràtic, segles VIII-IV a.n.e.

La fase compresa entre els segles VIII i VII a.n.e ve marcada per l’arribada a Menorca d’objectes de prestigi, fonamentalment ornaments personals i objectes sumptuaris, alguns d’ells amb connotacions religioses. No són productes destinats a tot el conjunt de la societat, sinó que van dirigits a unes elits que van sobresortint de la resta de la comunitat i que poc a poc, entre els segles VIII i VI a.n.e., aniran consolidant el seu poder de cabdillatge.

A l’hipogeu XXI de Calascoves s’han pogut recuperar tres puntes de fletxa o javelines de bronze, diverses braceroles de bronze, algunes decorades amb mugrons, així com un important conjunt de denes de faiança, que ens indiquen l’arribada a l’Illa de productes elaborats al nord d’Itàlia, pels cas de les puntes i les denes, i del sud de França per les braceroles decorades amb mugrons. Juntament amb aquest productes centre europeus es va recuperar una arracada de plata que per la seva tècnica de fabricació i la seva composició mineralògica s’ha de situar en un taller fenici occidental (Gornés i Gual, 2006) (Fig. 2, 1 i 2).

Fig, 2, 1.- Collar de faiança, 2.- arracada de plata fencícia, (hipogeu XXI de Calascoves). (Fotografíes del Museu de Menorca).

Al jaciment dels Peus del Toro s’han succeït en el temps un seguit de troballes casuals de materials, molt d’ells en col·leccions particulars, però que han pogut ser estudiats recentment per Joan Carles de Nicolàs. És interessant observar la recuperació de les restes de dos possibles cremadors d’encens de bronze fenicis occidentals procedents del sud de península Ibèrica, així com el fragment d’una finíssima diadema d’or que porta la representació del deu Baal-Hamon (De Nicolás, 2015 a).

–97–

Aquest productes del sud de la península i de centre Europa arriben a Eivissa per les antigues rutes comercials establertes al bronze final. El derelicte del Bajo de la Campana, carregat d’Ivori i estany, entre d’altres productes, ens mostra com les embarcacions fenícies pugen des de les factories del l’estret i del sud en direcció a la boca de l’Ebre. Per arribar a Eivissa tenen dues opcions, pujar fins a l’Ebre per baixar cap a Eivissa, o desviar-se per anar directament a l’Illa. En el cas de la ruta del nord, la d’Europa, el punt de partida és la boca del Roine per baixar fins a l’Ebre i d’allà a Eivissa. Des d’aquest punt els productes són redistribuïts a Mallorca i Menorca (Guerrero, 2008).

A partir del segle VI a.n.e es comença a documentar a Menorca l’arribada de les primeres àmfores ebusitanes. Sempre en molt petites quantitats i arribaran amb altres objectes de caràcter sumptuari destinat a les elits local. Aquesta dinàmica es trencarà a partir del segle III a.n.e amb l’arribada massiva de productes manufacturats a Eivissa.

El contenidor amfòric ebusità més antic que hem pogut documentar a Menorca correspon a un únic fragment d’una àmfora del tipus T.10.1.2.1 recuperat al poblat de Torelló i la seva cronologia abasta del 580 al 525 a.n.e. És tracta encara d’una forma fenici-ebusitana hereva de les Villeumot R1, que són produccions fenícies occidentals. El seu contingut és el vi, que serà un producte de luxe a l’Illa fins la seva entrada massiva a partir del segle IV a.n.e.

Hi ha publicat un altre fragment que podria correspondre a aquesta tipologia més antiga, però es tracta d’un fragment trobat fora de context arqueològic i que no ha estat contrastat. És un fragment que genera dubte ja que també podria correspondre a la vora d’una àmfora ibèrica (Castrillo, 2012, 156).

Les primeres àmfores pròpiament ebusitanes que arriben a Menorca són les T.1.3.1.2 que tenen una cronologia que abasta del darrer quart del segle VI a.n.e a la primera meitat del segle V a.n.e. La seva presència és puntual i hem pogut documentar un total de 16 exemplars repartits per diferents poblats de l’illa. (Torelló, Algaiarens, Talatí de Dalt i Torre d’en Galmès). El contingut d’aquests àmfores és el vi.

Per la segona meitat del segle V a.n.e i començaments del segle IV a.n.e tenim documentada la presència d’alguns exemplars d’àmfores T.1.3.2.3, un total de vuit exemplars que procedeixen dels poblats de Biniparratx petit, Trepucó i Torelló. Hem d’indicar que a les excavacions subaquàtiques realitzades a Cala’n Busquets, Port de Ciutadella, es va recuperar la part superior d’una àmfora PE-13 (Rierea et al.) i que, a les prospeccions subaquàtiques realitzades al voltant del port de Sanitja, a cala Torta, es va documentar l’existència d’una altre exemplar, que es trobaria en un possible fondejador, que funcionaria entre els segles V i IV a.n.e. (Talavera i Contreras, 2015, 108-109).

–98–

Els darrers materials amfòrics ebusitans que arribarien a Menorca abans de l’eclosió del segle III a.n.e. són les àmfores T.8.1.1.1. Aquest tipus ja està més ben representat al conjunt de jaciments de l’illa i és el preludi del que succeirà amb posterioritat. Hem documentat un total aproximat de 113 exemplars repartits per diferents poblats de l’illa, segons els materials publicats als que hem tingut accés. En aquesta fase començarà a funcionar el fondejador de Calascoves, on s’han documentat, un total de 21 exemplars d’àmfores PE-14.

Aquest tipus amfòric també apareix als fondejadors de Cala Morell, de Cala Torta o del Port de Sanitja, així com als derelictes de Llucalari i Binissafúller.

El vaixell de Llucalari és un derelicte que es troba a gran profunditat i del qual es van recuperar una sèrie d’objectes mitjançant un robot subaquàtic. Aquests materials són una àmfora del tipus T.8.1.1.1, que es troba en un moment de transició entre la forma precedent, la PE-13 i la PE-14, dos morters de la forma RA-91/20, un bol amb peu anular i perfil alt convex tipus AE20/I-129, i una cassola troncocònica talaiòtica. (Fig. 3, 1).

El vaixell ha estat datat, en funció dels materials estudiats, entorn a l’any 400 a.n.e., que han estat interpretats com a productes de caràcter comercial. L’associació de les ceràmiques ebusitanes amb la ceràmica indígena suggereix que la nau realitzava un viatge de retorn cap a Eivissa, una volta haver realitzat uns possibles intercanvis comercials a l’illa de Menorca, probablement a Calascoves (Aguelo et al, 2016).

Fig 3, 1.- Derelicte de Llucalari (PE-14, morters, escudella i tassa troncocònica talaiòtica). Dibuixos Aguelo et al, 2016.

El material ceràmic ebusità que arriba a Menorca en aquesta fase és exclusivament de contenidors de mida gran, les àmfores, i no es documenta la presència de contenidors de mida mitjana ni de vaixella domèstica ni de cuina. Aquest fet baratarà a partir del segle III a.n.e. moment en que, juntament amb les àmfores arribaran recipients de mida mitjana i petita.

Des de l’illa d’Eivissa es redistribuiran cap a Menorca, àmfores que tenen la seva procedència en contextos púnics de Sardenya i del nord d’Àfrica, així com de contextos

–99–

grecs com les àmfores massaliotes o del món ibèric, com les àmfores de boca plana. Aquests materials, tenen una menor presència que les àmfores ebusitanes als jaciments terrestres i subaquàtics de l’Illa, però hi són presents.

A les excavacions realitzades al poblat de Talatí de Dalt es van recuperar dos fragments d’àmfores púniques sardes dels tipus T.1.4.4.1, al poblat de Trepucó i al jaciment de Toràixer s’han recuperat fragments d’àmfores massaliotes de la forma PY-1, i al talaiot de Binicalaf ha aparegut una àmfora ibèrica arcaica.

El derelicte de Binissafúller, un vaixell púnic que ha estat datat a la primera meitat del segle IV a.n.e., reflexa un comerç organitzat del vi produït al món ibèric, i comercialitzat a la resta de la Mediterrània pels naviculari púnics d’Eivissa. El nòlit d’aquest vaixell està format per àmfores ibèriques de boca plana carregades de vi, mentre que la vaixella de la tripulació la conformen objectes púnics procedents d’Eivissa, com els plats de peix, algunes àmfores PE-22 i una PE-14, àmfores púniques de Sardenya i de la zona de l’Estret de Gibraltar, així com un oinokoe púnic procedent dels tallers de Cartago (Aguelo et al, 2013). (fig. 3, 2)

Fig 3, 2.- Derelicte de Binissafúller (PE-22, plata de peix i escudella ebusitana, oinokoe cartaginés, àmfores púniques de l’Estret i de la Mediterrània Central. (dibuixos Aguelo et al. 2013)

Al fondejador de Cala Torta, a la costa nord de Menorca, s’han documentat àmfores ebusitanes del tipus T.1.3.1.2 i PE-22 associades a àmfores ibèriques de boca plana (Talavera i Contreras, 2015, 108-110, Ramón, 2017, 45) . La cronologia d’aquest materials s’ha de situar entre els segles V i IV a.n.e.

–100–

Al port de Sanitja s’ha localitzat un derelicte púnic, publicat amb el nom Sanitja II, que transportava un nòlit format per àmfores cilíndriques Sardes del tipus T.4.2.1.10 i nord africanes dels tipus T.4.2.1.2 i T.4.1.1.3, juntament amb àmfores massaliotes A-MAS-3 i A-MAS-4, així com contenidors ebusitans del tipus T.8.1.1.1. al que se li ha de donar una cronologia de la primera meitat del segle IV a.n.e. (Talavera i Contreras, 2015, 106-108, Ramón, 2017, 45).

Juntament amb els contenidors de vi arribaran a Menorca redistribuïts des d’Eivissa un seguit de petites figures de bronze i altres objectes de caràcter sumptuari, molts d’ells carregats amb un fort sentit simbòlic i ritual al món púnic, influències que poc a poc aniran arrelant en el pensament i en el sentir de les comunitats indígenes de l’illa.

Entre el segle VI i V arriben a Menorca un conjunt de petites figures de bronze que tenen unes zones de producció diverses. D’origen egipci s’ha recuperat fins a les hores una figureta que representa a Imhotep a l’interior de la taula de Torre d’en Galmès i una representació del deu Horus al poblat de Torelló.

De filiació ibèrica arcaica és el collar recuperat a la necròpolis de Calascoves que té el seus extrems rematats per la representació de dos carners. (fig. 3, 3)

Fig, 3, 3.- collar paleoibèric de Calascoves. (Fotografia del Museu de Menorca).

Fig, 3, 4.- Guerrer de Son Gall. (Fotografia del Museu de Menorca).

De la zona etrusca, a part de la recuperació d’algun fragment de bucchero nero, es documenta la figura d’un guerrer recuperat al poblat de Torelló. Del mateix poblat procedeix un senglar alat que podria tenir el seu lloc de fabricació a algun taller d’Àsia Menor.

De possible procedència grega són un conjunt de figuretes que representen guerrers, com un cap amb barret frigi recuperat santuari del Rafal des Frares als Peus del Toro, el guerrer de Son Gall o el casc de guerrer frigi recuperat a l’interior de la taula de Torre d’en Galmès. Aquestes figures s’han associat a la divinitat Nergal-Melqart/Reshef-Melqart i alguns autors consideren que fan referència als foners baleàrics. (fig 3, 4)

–101–

A més d’aquests guerres s’ha recuperat una Atenea Promachos a un lloc indeterminat de l’illa, un Kuros, un aplic en forma de vaca i una sirena al Rafal dels Frares als Peus del Toro, i un Odisseu al poblat de Biniparratx Petit.

Aquests estatuetes varen ser fabricades entre finals del segle VI a.n.e. i principis del segle V a.n.e., però no sabem en quin moment exacte varen arribar a Menorca, Una proposta per la seva arribada és la segona meitat del segle V a.n.e. que coincidiria amb el moment en que hi hauria un augment progressiu de la importació de productes de consum, sobretot el vi (Hernández-Gasch, 2009-2010)

A finals del segle V a.n.e. juntament amb aquestes àmfores i figuretes de bronze començaran a arribar a l’illa petits objectes fabricats amb pasta de vidre, fonamentalment denes, monocromes o policromes, les quals poden presentar decoracions en forma d’ulls, així com petites protuberàncies. Aquest objectes apareixen fonamentalment a l’interior dels enterraments del talaiòtic final com elements profilàctics i apotropaics per tal de protegir el descans dels difunts. Aquestes denes apareixen en menor quantia als llocs d’habitat i servirien com a objectes personals d’ornament alhora que servien com amulets protectors contra el mal d’ull.

Del segle III a.n.e al 123 a.n.e. L’eclosió del comerç amb Eivissa.

A partir del segle III a.n.e es produeix l’arribada massiva de materials púnics a l’Illa. No tan sols arribaran les produccions d’àmfores fetes a Eivissa, sinó que ens arriben, amb unes quantitats prou significatives, les produccions del nord d’Àfrica. Així mateix, a partir d’aquests moment, no tan sols quedaran a Menorca els grans contenidors, sinó que les gerres, escudelles, plats..., també són objecte de comerç i seran presents als diferents poblats de l’illa i als jaciments subaquàtics.

El comerç deixarà de ser aristocràtic per passar a ser generalitzat a tots els nivells. Les ceràmiques fines ebusitanes no tant sols apareixen als llocs d’habitat, sinó que, juntament amb els objectes d’ornament, fonamentalment les denes de pasta de vidre, seran presents als enterraments de la segona edat del ferro i cada cop amb més força a partir del segle IV a.n.e. (Fig.1, 1).

El segle III a.n.e. vindrà marcat per l’augment de l’arribada dels productes ebusitans, l’arqueòloga Miríam Castrillo ens diu el següent al respecte:” Ben entrat el segle III aC, es produeix un fenomen excepcional que no es tornarà a repetir en cap de les fases posteriors. L’arribada de mercaderies en aquest moment augmenta en gran quantitat, en percentatges tres vegades superiors al que s’havia documentat en l’etapa anterior. Durant

–102–

la primera meitat del segle, es produeix el veritable salt quantitatiu, però la tendència a l’alça continuarà amb els exemplars amfòrics típics de la segona meitat de la centúria, un moment en què es registra el major nombre d’àmfores ebusitanes de tot el període aquí estudiat.” (Castrillo, 2012, 165).

Les àmfores del tipus T.8.1.2.1/PE-15 ocuparan la primera meitat del segle III a.n.e. Juntament amb elles arriben les imitacions ebuistanes de les àmfores massaliotes les PE-22. Acompanyen a aquestes dues produccions amfòriques les escudelles, copes, plats i altres estris que en aquests moments es fabriquen a les terrisseries d’Eivissa. És el moment de l’entrada massiva del vi a la societat menorquina, el qual ja no serà un producte exclusiu de les elits, sinó que passarà a ser un producte de consum generalitzat. De les 111 àmfores del tipus T.8.1.1.1 documentades al segle IV passam als 315 exemplars.

Sota el mar documentem la presència d’àmfores PE-15 de la primera meitat del segle III a.n.e. al port de Maó, a la cala de Binissafúller, al fondejador de Calascoves, al fondejador de Sa Galera, al costat del port de Ciutadella i a Cala’n Busquests, a l’interior del port de Ciutadella, lloc on s’ha documenta la possible existència d’un derelicte que transportava un nòlit format per àmfores T.8.1.2.1 evolucionades (Riera et al., 2011, 149-150).

La segona meitat del segle III a.n.e. ve marcada per la Segona Guerra Púnica, però aquest fet no aturarà l’arribada de productes des d’Eivissa a Menorca, aquests seguiran pujant en quantitat. El contenidor que definirà aquesta etapa és l’àmfora T.8.1.3.1/PE-16 i hem documentat un total de 425 exemplars repartits per diferents jaciments de l’Illa.

Les prospeccions arqueològiques subaquàtiques ens permeten documentar la presència d’àmfores del tipus PE-16 de la segona meitat del segle III a.n.e a diferents punts de la costa menorquina com són el port de Maó, la Cala de Binissafúller, Calascoves o el Port de Ciutadella.

El jaciment subaquàtic que més bé reflecteix com es produeix el boom de l’arribada dels productes ebusitans a Menorca i el seu creixement exponencial és el fondejador de Calascoves, així doncs, creiem que val la pena aprofundir un poquet més amb l’anàlisi dels materials recuperats en dues campanyes d’excavació subaquàtica, la primera a mitjans dels anys setanta i la segona els anys 1986 i 1987.

Aquest petit port natural està situat a la costa sud de Menorca i és el port refugi més important en una extensa zona de costa. A nivell de navegació es troba situat just a la vora coneguda com Ses Penyes, zona de penyals alts que serveixen de punt de referència en la

–103–

travessa entre Mallorca i Menorca des de Capdepere. Es una petita cala situada al final de dos sistemes de barrancs que permeten un fàcil accés cap a l’interior de l’illa.

El fondejador entra en funcionament a finals del segle IV a.n.e., però el seu moment de màxim funcionament es situa entre els segles III a.n.e. i el 123 a.n.e. Les àmfores recuperades al jaciment són bàsicament ebusitanes i de manera residual apareixen produccions nord africanes i ibèriques.

Les tipologies de les àmfores ebusitanes del segle IV a.n.e. recuperades a Calascoves corresponen a les T.8.1.1.1, de les quals s’han pogut documentar 21 exemplars, que estarien associades a algunes de les àmfores PE-22 que apareixen al jaciment. Per la primera meitat del segle III a.n.e. s’han recuperat 147 exemplars del tipus T.8.1.2.1 i per la segona meitat del segle III a.n.e. 69 exemplars del tipus T.8.1.3.1. Aquest contenidors estan associats a àmfores cilíndriques del nord d’Àfrica, del tipus Mañà D2 que tenen una cronologia de la segona meitat del segle III a.n.e. i a àmfores ibèriques. Acompanyen a tots aquest contenidors ceràmiques de taula i de cuina, com les urnes CC-99, els plats de peix, les olles Fe-13/95, els bols carenats o hemisfèrics i els morters dels tipus AE-20/II-167.

A pesar de la desfeta púnica a la segona Guerra Púnica entre els anys 201 i 123 a.n.e. l’arribada de productes des d’Eivissa és constant i progressiva, tal com es pot observar a través dels materials amfòrics recuperats als jaciments terrestres i subaquàtics de l’Illa.

El contenidor ebusità d’aquest moment és l’àmfora del tipus T.8.1.3.2/PE-17. En els nostre estudi hem pogut comptabilitzar 485 exemplars. Associada a aquesta àmfora trobem la imitació ebusitana del contenidor de vi greco-itàlic, la forma PE-24, de la qual hem documentat 81 exemplars. Aquests contenidors apareixen associats als morters, olles, gerres, escudelles carenades i hemisfèriques, plats, que es produeixen a les terrisseries d’Eivissa en el segle II a.n.e. De la zona de Cartago, arriben les àmfores de salaons del tipus T.7/Maña C2, que són redistribuïdes a l’Illa des del Port d’Eivissa.

Hem d’indicar la important arribada d’àmfores romanes republicanes que contenien el vi produït a la zona de Nàpols, les anomenades àmfores greco-itàliques, que arriben associades a les ceràmiques de vernís negres del tipus A fetes als tallers ubicats a la Campània. Aquests productes, tal com ens mostra el derelicte de l’illa dels conills (Pons, 2005), són redistribuïts cap a les Balears pels mateixos vaixells púnics des d’Eivissa. El nòlit del dit vaixell està format per àmfores PE-17 i PE-24, gerres del tipus EB-69 i EB73, escudelles i morters ebusitans, que es troben associades a àmfores greco-itàliques tardanes del tipus Will E.

–104–

Els materials recuperats al fondejador de Calascoves per aquesta fase reflecteixen el que es documenta als jaciments terrestres. Apareixen les àmfores ebusitanes del tipus T.8.1.3.2, de les quals hem documentat 68 exemplars, i PE-24, representades per 17 exemplars. Dits contenidors ebusitans es troben associats a les àmfores de salaons dels tipus T.7/Mañá C2a, de les quals hem documentat 63 exemplars.

Junt als contenidors púnics trobem les àmfores romanes republicanes del tipus greco-itàlic de les quals hem pogut documentar un total de 111 exemplars. Associades a aquestes àmfores apareixen les produccions ceràmiques de vernís negre del tipus A produïdes a les terrisseries de la Campània (Pons i Salva, 2015).

Una altre zona d’arribada de productes pel segle II a.n.e. és el món ibèric que ens farà arribar contenidors de boca plana i ceràmiques pintades com els kalathos.

La conquesta romana de les Balears l’any 123 a.n.e va significar el punt i final d’aquesta arribada de materials ebusitans a Menorca. L’àmfora que succeeix a la PE-17, la forma T.8.1.3.3./PE-18 ja només està representada per 65 exemplars, quantitat bastant inferior a la resta de produccions amfòriques que hem analitzat fins el moment. Al fondejador de Calascoves només hem documentat 2 exemplars d’aquest tipus ceràmic.

Acompanyant els contenidors i les vaixells continuaran arribant a l’Illa les denes de pasta de vidre, que van comerçar a ser introduïdes a partir del segle V a.n.e., així com un seguit de terracotes púniques, pebeters en forma de cap femení o figures de cos sencer, que representen divinitats femenines, Astarté-Demeter-Tanit.

Els talaiòtics i el món de la guerra. Els foners, els nous elements defensius, la destrucció dels poblats i la fundació de Maó.

En aquest apartat intentarem donar una visió ràpida del paper que van jugar els foners en el context de les guerres dels pobles clàssics a la Mediterrània Occidental al llarg dels segles IV i III a.n.e. Així mateix analitzarem com va afectar a les comunitats indígenes l’estada de Magó a Menorca l’hivern de l’any 206 a.n.e, i intentarem esbrinar si la ciutat de Maó realment va ser fundada per l’esmentat general cartaginès.

Els foners.

Les fonts clàssiques parlen per primer cop dels foners baleàrics a finals del segle V a.n.e. en el context de les anomenades Guerres Sicilianes, on van lluitar contra els grecs al costat dels cartaginesos. A partir d’aquest moment lluitaran al costat dels púnics fins

–105–

el final de les guerres púniques i, amb posterioritat, passaran formar part de les tropes auxiliars de les legions romanes.

Diodor Sícul i Estrabó, entre d’altres autors clàssics, realitzen una breu descripció de com entraven en combat aquests guerrers, de quines eren les seves armes i de com eren entrenats des d’infants per les seves mares en l’art de la fona.

Ambdós autors ens indiquen que els foners s’entrenaven des d’infants, es més, per poder aconseguir el seu aliment havien de ferir-lo o tirar-lo amb un tir de la seva fona. Les seves mares eren les encarregades de supervisar el seu aprenentatge amb aquesta arma. També ens diuen que quan entraven en combat portaven tres fones, de tres mides diferents, per poder llançar els projectils a les distàncies necessàries, llarga, mitja i curta. Ens diuen que en portaven una al cap l’altre a la cintura i la tercera a les mans.

Estrabó assenyala que a més de les fones portaven un petit escut rodó fet de pell de cabra i un petit venable amb la seva punta endurida al foc, ja que molt poques vegades aquestes llances portaven una petita punta de ferro.

Diodor Sícul parla de la gran potència i efectivitat dels llançaments d’aquests guerrers, que eren capaços de batre enemics situats sobre murades i bastions i que rompien, els escuts, els cascs i les armes dels enemics.

El context arqueològic en el que hem de situar aquest foners correspon al moment final de la cultura talaiòtica, moment en que tenim una societat jerarquitzada i amb una clara diferenciació del treball, unes comunitats que són capaces de generar uns excedents alimentaris que varen permetre que una part de la població es pogués dedicar a l’entrenament per la guerra.

Aquests foners viuen als grans poblats, alguns d’ells emmurallats, dins cases circulars fetes de pedra, en un món que viu de l’agricultura i la ramaderia i on ja comencen a explotar els recursos marins.

Aquesta societat realitza els seus rituals religiosos a l’interior dels recintes de taula, en uns rituals on es consumeix de manera abundant el vi i la carn sacrificada a les divinitats. A l’interior d’aquest recintes trobem figuretes de bronze que representen guerrers i petites dobles destrals de bronze, objectes que han estat relacionats amb divinitats bèlliques, Nergal-Melqart/Reshef-Melqart, divinitats associades a la figura dels foners, dels mercenaris que deixen la seva comunitat per anar a lluitar a terres llunyanes. Aquests figuretes poden ser exvots dipositats a les taules per part d’aquells foners que han retornat a l’illa desprès de les seves campanyes.

–106–

El període cronològic en que els cartaginesos comencen a reclutar foners coincideix amb el moment d’inici i progressiu augment de l’arribada de productes d’Ebusus a Menorca. Aquests mercenaris viuran dins una societat que poc a poc anirà absorbint i adaptant a les seves necessitats uns models religiosos i culturals semites, aliens, en un principi, a aquesta societat i ells en seran una part activa.

La destrucció dels poblats.

El punt de partida per explicar aquesta destrucció dels poblats és el passatge en que Titus Livi descriu l’arribada del general cartaginès Magó a Menorca la tardor de l’any 206 a.n.e. i les accions que va realitzar fins a la seva partida a la primavera/estiu de l’any 205 a.n.e.

Livi ens indica que els cartaginesos van desembarcar al port de Maó i varen establir el seu campament a un lloc fortificat sobre el port. Des d’allà, sense cap tipus de resistència van ocupar la ciutat i els camps i van fer una lleva de 2000 soldats, als quals va embarcar immediatament cap a Cartago. Desprès va varar les naus i es va disposar a passar l’hivern. Quan va arribar l’estiu va embarcar emportant-se la joventut de l’illa a Itàlia amb una esquadra d’uns trenta vaixells de guerra i un gran nombre de transports, amb una força de dotze mil infants i dos mil de cavalleria.

Del que ens diu aquest autor podem deduir que els cartaginesos, una volta establerts a Menorca van fer una primera lleva d’homes a la tardor de l’any 206 a.n.e. Aquesta lleva va ser pacífica. La primavera de l’any 205 a.n.e. es va veure forçat a fer una segona recluta, aquesta vegada de joves, ja que els adults aptes per la guerra ja havien estat agafats la tardor anterior (Costa, 2015, Sánchez, 2003).

Al poblat de Trepucó es va excavar una casa adossada a l’est del talaiot nord-est del poblat. Aquesta casa presenta un nivell de destrucció datat per C14 al 191 +/- 40 a.n.e. A banda de la presència d’un nivell de cendres sembla que l’activitat de l’edifici va acabar de manera sobtada. Tots els estris estan col·locats de manera ordenada al seu lloc, i alguns recipients encara conserven les restes dels aliments que contenien al seu interior. Les feines que es realitzaven en aquell moment a la casa, la confecció de teixits, així com l’acumulació de molons que es va trobar al magatzem est de la casa va fer suposar als excavadors que la destrucció de l’edifici i el seu posterior abandonament es va realitzar a la primavera. La cronologia dels materials recuperats a l’excavació s’ha de situar a la segona meitat del segle III a.n.e. en un context que no supera temporalment la Segona Guerra Púnica (Plantalamor, 1991, 438-444). (fig. 4, 1).

–107–

Fig, 4, 1.- Casa i materials del poblat de Trepucó. (Dibuixos segons Lluís Plantalamor).

Les diferents excavacions arqueològiques realitzades al poblat de Torre d’en Galmès des de mitjans dels anys setanta han aportat un seguit d’informacions que venen a complementar al informació obtinguda al poblat de Trepucó.

A finals dels anys setanta del segle XX, l’arqueòleg Guillem Rosselló-Bordoy va excavar dos cercles adossats a la part nord de l’assentament, els cercles 2 i 3. El cercle 2 presentava una remodelació feta en època romana, on els murs radials talaiòtics havien estat substituïts per paraments rectes. Es va poder constatar que a finals del segle III a.n.e. aquesta casa va ser destruïda violentament i abandonada. Així mateix, es va localitzar un nivell de cendres que contenia al seu interior abundant material trencat in situ, sense cap indici de retirada de peces de valor. A l’interior de la cisterna de la casa va aparèixer un enterrament humà secundari, que s’hauria de datar entre l’abandó de l’edifici i la seva remodelació (Rosselló-Bordoy, 19 1986, 43).

L’associació d’Amics del Museu de Menorca ha realitzat diferents campanyes d’excavació a la part sud del poblat, al voltant del sistema de recollides d’aigua. Els treballs s’han centrat en l’excavació i posada en valor d’una sèrie de cases circulars del talaiòtic final, datades entre el segle VI a.n.e i l’any 123 a.n.e.

–108–

La primera casa circular que varen excavar fou el denominat edifici 1, el qual va proporcionar tres seqüències d’ocupació diferents. La primera es situaria entre els segles VI o V a.n.e i finals de segle III a.n.e., la segona abastaria l’època romana alt imperial, amb una remodelació dels espais interns de l’edifici i la darrera fase correspondria a l’època islàmica. A una de les cisternes es van recuperar algunes falanges humanes que indicarien la possible presència d’enterraments secundaris a l’interior de l’edifici, que han estat datats per C14 entre el 370 i el 180 a.n.e. Els directors de l’excavació proposen una destrucció d’aquest hàbitat en el moment de la Segona Guerra Púnica (Juan i Pons, 2007, 165-184).

Entre els anys 2005 i 2010 els amics del Museu de Menorca van realitzar l’excavació del cercle 7 de Torre d’en Galmés. Està ubicat en el límit sud del poblat entre el cercle 6 i el sistema de recollida d’aigua. Hem d’indicar que els cercles 6 i 7 es van construir de manera sincrònica. Els materials arqueològics recuperats al seu interior abasten cronològicament del segle V a.n.e fins a finals del segle III a.n.e. moment en que va ser amortitzat l’edifici. Els materials de cronologia posterior apareixen esporàdicament i la construcció no va estar en funcionament en cap moment posterior (Ferrer et al, 2011).

Durant el procés d’excavació es va documentar que la majoria dels materials es trobaven en la seva ubicació original, fet que fa pensar en un abandó sobtat de l’hàbitat.

Una troballa excepcional va ser la recuperació dels cossos de sis individus que van ser enterrats al pati de la casa amb una cronologia que es contemporània amb el moment d’amortització de l’edifici a finals del segle III a.n.e. Aquest tipus d’enterraments no correspon a cap ritus funerari del talaiòtic final de Menorca.

Al poblat de Biniparratx Petit, Sant Lluís, les excavacions arqueològiques realitzades al les cases circulars 1 i 2 reflecteixen els possibles efectes de l’estada del general cartaginès Magó a Menorca l‘hivern de l’any 206 a.n.e. (De Nicolás, Gornés i Gual, 2017, 166-167).

L’abandó sobtat d’unitats d’hàbitat dels poblats de Trepucó i Torre d’en Galmès a finals del segle III a.n.e. ens suggereixen que algun fet important va succeir a l’illa. Un fet violent que va provocar l’incendi dels edificis, tal com ens mostren els nivells de cendres documentats, i que va provocar la mort d’alguns habitants de les cases, els quals son enterrats allà on van morir, al pati del Cercle 7.

Els fet històric més proper que podria haver propiciat aquest fet violent que provoca la destrucció i abandó de diferents zones dels poblats talaiòtics de finals del segle III a.n.e. és la hivernada a Menorca de l’exèrcit cartaginès del general Magó. La lleva de la

–109–

primavera de l’any 205 a.n.e. no degué ser acceptada per la població talaiòtica i es produí un enfrontament entre les tropes cartagineses i la població local.

La nova fortificació dels poblats. Els patrons modulars púnics.

Des de fa uns cinc anys es desenvolupa a Menorca el Proyecto Modular, amb un equip format per gent de l’Illa i de la Universitat d’Alacant, que té com objectiu la localització i l’estudi de manifestacions arquitectòniques fenícies i púniques a la península ibèrica i a les illes.

Els seus treballs s’han centrat bàsicament en l’estudi dels elements defensius que apareixen en certes murades d’alguns poblats de la darrera fase de la cultura talaiòtica. Les seves investigacions s’han centrat bàsicament en la prospecció del poblat de Torre Llafuda i en l’estudi i excavació d’alguns elements defensius del poblat de Son Catlar (Prados i Jiménez, 2017, 105-136).

Aquest equip ha pogut observar com entre els segles VI i V a.n.e. existeix la necessitat de tancar els assentaments talaiòtics amb paraments defensius, operació que implica la reducció de l’extensió que ocupaven els poblats i en moltes ocasions un seguit d’estructures domèstiques queden fora de les murades, o bé, son amortitzades per poder construir els murs de tancament. El motiu de la reducció de l’espai ocupat per els espais d’habitat és la necessitat de crear un espai fàcilment defensable amb un nombre reduït d’homes. Associen aquest fet als canvis soferts per la societat indígena, cada cop més jerarquitzada i influïda pel món púnic. És el moment en que començaran a sortir els foners a l’exterior i es posen les bases de comerç amb Ebusus que tindrà el seu moment màxim entre els segles III i II a.n.e.

Aquestes primeres defenses són passives i estàtiques, però a aquests murs de tancament ciclopi, amb el pas del temps, es van afegint tot un seguit de bastions, torres, murs en cremallera, contramurs, poternes i tot un seguit més d’estructures defensives que ens mostren una necessitat de defensa enfront d’uns enemics que tenen uns exercits desenvolupats i empren maquinària de guerra. Les fortificacions passen a ser actives i mòbils.

La proposta de l’equip del Proyecto Modular es que aquestes murades ciclòpies es fortifiquen de bell nou per motius de necessitat dins uns contextos bèl·lics que podrien correspondre, per la tipologia de les construccions, al moment de la Segona Guerra Púnica o bé el moment de la conquesta romana de les Balears.

El cas més complert que tenim per Menorca és el de les murades de Son Catlar, Ciutadella. En un moment imprecís entre els segles VI i V a.n.e. es construeix el gran mur de tancament que coneixem actualment i es pot observar com part de les estructures

–110–

d’hàbitat queden fora de la murada. Els talaiots són amortitzat i en algunes ocasions són emprats com a pedrera per construir la nova estructura defensiva, és més, aquest talaiots no són integrats dins els paraments defensius.

En un moment imprecís entre mitjans segle III a.n.e i el 123 a.n.e. s’adossen sobre la defensa passiva antiga una sèrie d’estructures de defensa activa i mòbil que permeten la col·locació d’artilleria, sobre els bastions i mitjançant les poternes, en cas de necessitat els defensors poden contraatacar a l’enemic en una ràpida maniobra. El fet interessant és que les torres i els bastions adossats al mur ciclopi estan fets en tècniques constructives clàssiques i els seus mòduls es corresponen als emprats pels cartaginesos en la construcció de les seves fortaleses militars. La tipologia de les defenses es situen cronològicament en el moment de la Segona Guerra Púnica.

Els anys 2016 i 2017 l’equip del Proyecto Modular ha realitzat dues campanyes de treballs arqueològics al poblat de Son Catlar i han realitzat l’excavació d’algunes de les torres i bastions del la murada amb l’objectiu de determinar el moment de la seva construcció. Els resultats preliminars, situen la construcció d’aquestes defenses dins la segona meitat del segle III a.n.e.

Aquests tipus de construccions han estat documentats a altres poblats de l’illa com Trepucó, Talatí de Dalt, Santa Rosa/Egipte o Torre LLafuda. L’exemple més complert és el de Son Catlar, però als altres es poden observar alguns dels elements defensius estudiats pel Proyecto Modular, amb uns patrons constructius cartaginesos que es daten a la segona meitat del segle III a.n.e.

Es interessant reflexionar sobre qui manaria reforçar aquestes murades i sobre qui va dirigir aquests operacions. Per una banda, tenim els mercenaris retornats de les campanyes mediterrànies, els foners, que acompanyen als exèrcits cartaginesos des de les Guerres Sicilianes, els quals han conegut de primera mà aquestes edificacions defensives i han après com defensar-les o guanyar-les. Podrien els talaiòtics, doncs, tenir la capacitat de reorganitzar les murades per la defensa dels poblats dins la Segona Guerra Púnica?.

Per una altra banda tenim el component púnic que en aquests moment copa comercialment l’Illa, fet que ens fa pensar en la possible presència d’elements semites a l’Illa, que s’integrarien dins la societat illenca establint vincles i aliances que van determinar el posicionament de Menorca en el camp cartaginès durant la Segona Guerra Púnica. Així doncs, podrien haver estat també, aquest elements cartaginesos o ebusitans els que vagin dissenyar i dirigir la modernització de la defensa del principals poblats davant una hipotètica invasió romana de l’Illa?.

–111–

La fundació de Maó

Al llarg del temps han estat moltes les interpretacions sobre els orígens de la ciutat de Maó, tradicionalment atribuïda al general cartaginès Magó que l’any 206 a.n.e. va passar l’hivern a Menorca amb les seves tropes. Les propostes sobre la fundació de la ciutat han estat bàsicament tres i són les següents:

La teoria d’una fundació fenícia ha esta la més acceptada pels historiadors menorquins, des de principis del segle XIX fins a principis del segle XX. Els defensors d’aquesta idea basen els seus raonaments en una sèrie de qüestions etimològiques del mot Maó en llengua fenícia, Maghen, que vol dir lloc segur o d’abric, i ubiquen cronològicament en el segle XIII a.n.e. la seva fundació (Ramis, 1819, 74-75).

En els anys seixanta del segle XX la directora de la Casa de Cultura i arqueòloga Maria Lluïsa Serra i Belabre exposa que la teoria de la fundació fenícia no es defensable ja que s’havia descobert a la plaça de la Conquesta, els fonaments d’una estructura circular, que ella atribueix a un talaiot, estructura que dominaria estratègicament el port de Maó. Associat a aquest edifici es va localitzar un moló, típic molí per moldre de la cultura talaiòtica menorquina. Aquesta investigadora indica que els orígens de la ciutat es troben en un assentament indígena (Serra, 1977, 56).

A resultes de les excavacions d’urgència realitzades pel Museu de Menorca a la plaça de la Conquesta de Maó l’any 1981 i al carrer Alfons III l’any 1987, L’arqueòleg Lluís Plantalamor i Massanet planteja que els orígens de la ciutat es trobarien en un lloc fortificat que dominaria el port de Maó i les rutes de comunicació cap l’interior de l’illa. Els seus orígens serien talaiòtics i la seva funció seria el control del territori i del punt d’entrada de productes exògens a l’illa (Plantalamor, 2000).

L’atribució de la fundació de les ciutats de Maó i de Ciutadella als púnics i concretament al general cartaginès Magó, ve donada per carta encíclica del Bisber Sever de Menorca, en la qual diu que els cartaginesos varen fundar dues ciutats Ciutadella a ponent i Maó al llevant de l’illa. El text indica únicament que foren els cartaginesos els qui fundaren la ciutat, però en cap moment es diu explícitament, que fos Magó qui fundà les ciutats, ni que aquesta fundació es produís l’any 206 a.n.e.

De l’anàlisi de les fonts clàssiques i dels resultats arqueològics obtinguts fins el moment, creiem poden assenyalar que l’any 206 a.n.e. existia sobre el port de Maó un lloc fortificat, amb unes construccions ciclòpies de forma rodona, possiblement cercles, que són els habitatges menorquins del període del talaiòtic final.

–112–

Titus Livi ens indica que les tropes cartagineses baix el comandament del general cartaginès Magó varen desembarca al port de Maó i s’establiren a un lloc fortificat sobre el port.

Els materials més antics que han proporcionat les excavacions arqueològiques i les troballes casuals corresponen al talaiòtic final, ceràmiques indígenes fetes a ma , olles de coll alt, olles de perfil en S, cassoles troncocòniques, vasos de fons alt i gerretes de cos piriforme i ansa lateral, peces amb anses bicòniques i d’aplicació i ceràmiques amb motius decoratius incisos formant espigues o espines de peix, que es troben relacionades amb àmfores púniques dels segles IV i III a.n.e, àmfores T.8.1.1.1/PE14 ,T.8.1.2.1/PE15, T.8.1.3.1/PE-16 i PE-22. (fig. 4, 2).

Fig, 4, 2.- Materials procedents del Carrer Alfons III de Maó. Dibuixos Lluís Plantalamor, (Plantalamor, 2000).

A les excavacions d’urgència s’han documentat algunes restes arquitectòniques ciclòpies que corresponen a edificis de planta circular, possiblement cercles, algunes restes d’una muralla defensiva ciclòpia, així com algunes cisternes picades a la roca mare. A aquests elements constructius hem d’associar les ceràmiques indígenes i les àmfores púniques que s’han recuperat a les excavacions.

La possible necròpolis d’aquest assentament es trobaria a les parets del barranc de Baixamar, que actualment està ocupat per uns jardins i una costa que comunica la ciutat

–113–

amb el port. Les coves estan molt degradades, ja que van ser reutilitzades fins desprès de la Guerra Civil, moment en que es va esbucar l’antiga barriada de pescadors que ocupava la baixada al port. Els pocs materials que s’han pogut recuperar ens mostren els típics aixovars funeraris del final de l’època talaiòtica.

De la conjunció i anàlisi de les dades exposades fins el moment podem dir que els materials ceràmics més antics recuperats corresponen a finals del segle IV i principis del segle III a.n.e. i corresponen a ceràmiques de producció local fetes a ma associades amb els contenidors púnics ebusitans de l’època, les àmfores PE-14 i PE-15.

A nivell urbanístic, seria un petit assentament format per edificis ciclopis de planta circular que es trobarien protegits per una muralla ciclòpia. Tant la murada com els edificis ja estarien construïts quan Magó va passar l’hivern a l’Illa, ara bé, en honor a aquest membre de la família Bàrquida es podria haver batejat l’assentament.

El món espiritual. El sincretisme de la societat talaiòtica: vells materials, noves interpretacions.

En els dos blocs anteriors hem pogut observar com ens arriben les influències del món fenici i púnic per via del comerç i pel mor dels afers bèl·lics succeïts a la Mediterrània des del segle V a.n.e., però serà en el món espiritual on podrem observar com de profundes van arribar ésser aquestes influències per les comunitats illenques.

Aquest darrers anys, l’arqueòleg Joan Carles De Nicolàs, ha anat fent una feina de revisió, recopilació i nova interpretació de materials coneguts des d’antic i altres recuperats en excavacions recents, que tractats aïlladament no aportaven una informació molt significativa, però, que una volta han estat analitzats en conjunt i des d’una nova perspectiva, ens donen una nova visió del possible pensament religiós d’aquestes comunitats. Així doncs, parlarem de vells materials amb unes noves interpretacions.

Elements fenicis i rituals púnics als santuaris i taules.

Tal com hem explicat a la primera part d’aquest treball l’edifici religiós del talaiòtic final a partir del segle V a.n.e. serà el recinte de taula, dins el qual es celebrarien uns rituals que estan lligats al sacrifici d’anyells i al consum del vi. Aquests àpats rituals es celebrarien a l’estiu, entre els solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. A més d’aquestes celebracions es dipositarien al interior de les capelletes laterals diferents exvots i ofrenes i es desenvoluparan cultes a diferents divinitats.

–114–

En aquests moments encara no coneixem els edificis religiosos anteriors al segle V a.n.e., però sabem que a partir del segle VIII a.n.e va agafant força la figura del brau, que arribarà a ser un element important de la religiositat del talaiòtic final.

El santuari més antic que ens ha proporcionat elements greco-etruscs i fenicis és el del Rafal dels Frares. Aquest jaciment es troba al centre de Menorca, just a la falda sud de la màxima elevació topogràfica de l’Illa, El Toro. Es un lloc de veneració religiosa des de temps antics i actualment a la part superior hi ha un santuari dedicat a la Mare de Déu, que segons les llegendes populars deu el seu descobriment a un brau.

Des de mitjans del segle XIX es tenen noticies de la troballa de diferents objectes de bronze en aquest lloc, concretament una sirena, un ballarí/kuros i un aplic d’una vaca que formaria part d’un crater. Aquests objectes han estat objecte d’estudi des de ben antic i apareixen a multitud de publicacions, però sempre de manera aïllada i sense cap intent de lligar-les i estudiar-les en conjunt.

L’arqueòleg Joan Carles De Nicolàs ha fet una feina de recopilació de totes les noticies sobre la troballa d’objectes de bronze a la zona, els ha posat en connexió i ha pogut resseguir l’arc cronològic d’ús d’aquest possible santuari (De Nicolás, 2015 a).

Els materials més antics que ha pogut documentar corresponen a finals del segle VI a.n.e o principis del segle V a.n.e. Són un conjunt de figuretes i aplics de bronze que provenen de la zona greco-etrusca de la Campània, la sirena, la vaca i el kuros, objectes que s’han pogut associar a dos elements fenicis datats entre el segle VII i VI a.n.e.

Aquets objectes semites correspondrien al fragment d’una diadema d’or que porta repujat un sol associat a una palma, que és la representació del deu Baal-Hammon, i les restes de, com a mínim, dos encenser de tipus orientalitzant i relacionats amb la zona de Tartessos, dels quals cal destacar la figura d’un brau ajagut, i dues potes diferents que tenen la forma d’una urpa de felí (Graells i De Nicolás, 2014).

Pel període comprès entre els segles V i IV a.n.e. s’han recuperat les restes d’un cap amb casc, tres peus i una bipenne amb mànec que formarien part d’una figuretes de bronze antropomorfes que representen un guerrer en posició d’atac, són els coneguts Marts Baleàrics. Aquests figuretes es relacionen amb el món dels foners i han estat vinculades a les divinitats fenícies i púniques de Nergal-Melqart o Reseph-Melqart.

Els objectes més moderns, datats entre finals del segle IV a.n.e. i el 123 a.n.e, corresponen a uns elements púnics de caràcter simbòlic, una campaneta o so protector i una

–115–

doble destral en miniatura, objectes que estaran molt presents als contextos arqueològics domèstics, rituals i funeraris del talaiòtic final de l’Illa.

L’existència d’aquest possible santuari al centre de l’Illa i als peus del seu punt més elevat, que es equidistant entre els dos extrems de Menorca i que té als seus voltants un importat conjunt de fonts, ha estat interpretada per alguns autors com a un possible punt de trobada de totes les comunitats talaiòtiques de l’Illa, un santuari comú de tots els illencs (De Nicolàs, 2015 a, 137-138).

A partir del segle V a.n.e. es generalitza la construcció de les Taules, el típic edifici religiós que perdurarà en alguns poblats fins ben entrat el segle I. Novament, gràcies a la nova interpretació d’antigues troballes realitzades a l’interior dels recintes de taula, l’arqueòleg Joan Carles De Nicolás, ha pogut observar la introducció i adopció de rituals púnics per part de les comunitat menorquines del talaiòtic final, que es desenvoluparien a l’interior de les taules (De Nicolàs, 2015 b).

A les excavacions realitzades a principis dels anys quaranta de segle XX a l’interior del recinte de taula de poblat de Torre d’en Galmès, Alaior, pel sr. Joan Flaquer i Fàbregues es van recuperar una doble destral de bronze en miniatura, alguns fragments de terracotes antropomorfes i el casc de bronze d’un guerrer. A finals dels anys setanta del segle XX la nova excavació de l’edifici realitzada per l’arqueòleg Guillem Rosselló-Bordoy va posar al descobert a l’interior d’una capella lateral la figureta de la divinitat egípcia Imhotep, relacionada amb unes sondes i una petita piqueta per contenir aigua feta d’arenisca. La cronologia dels materials recuperats s’ha de situar entre el segle IV a.n.e. i el 123 a.n.e. (fig. 5, 1, 2, i 3).

Fig. 5, 1. doble destral Fig. 5, 2.- casc frigi

Taula de Torre d'en Galmés. (Fotografíes Museu de Menorca). Fig. 5, 3.- Imhotep

La nova interpretació del conjunt d’objectes recuperats ens permet parlar de les ofrenes o cultes a divinitats que es realitzaven a l’interior d’aquest santuari. La localització

–116–

del casc de tipus frigi ens pot indicar la realització d’algun ritual relacionat amb el culte a la divinitat dels foners, el Mart Baleàric, associats a la divinitat bèl·lica fenícia i púnica Nergal-Melqart/Reshef-Melqart. La labrys localitzada a l’interior de la Taula també estaria vinculada al culte a aquesta divinitat bèl·lica. Joan Carles De Nicolás suggereix que el casc de tipus frigi s’hauria d’identificar amb la representació de Sid-Adonis vinculat a Astarté i Melqart en la seva faceta de divinitats sanadores i de fertilitat que es poden associar a les atribucions de Eshmun (De Nicolás, 2015 b, 274).

La troballa de la figureta d’Imhotep es relaciona amb la divinitat Asclepio-Eshmun que té unes atribucions sanadores (De Nicolás, 2015 b, 274-275). Es pot tractar d’un exvot, o bé, per la seva situació a l’interior de l’edifici, a una capella vinculada directament amb la taula, on ha aparegut associada a les sondes i la piqueta per contenir líquids ens poden fer pensar que a l’interior d’aquest edifici religiós es realitzarien rituals relacionats amb la curació dels malalts.

Les restes de terracotes amb figuració humana corresponen a figuretes de terracota que representen a la divinitat femenina Astarté-Demeter-Tanit, associada a la fertilitat i a la protecció dels vius i dels morts, que possiblement es deu assimilar a alguna divinitat tipus Deessa Mare de les comunitats illenques.

Les excavacions realitzades al recinte de taula de Torralba d’en Salort, Alaior, varen posar al descobert en una capella lateral situada a l’alçada de la taula dos pebeter en forma de cap femení, una figureta d’un brau de bronze i sobre un betil tres potes d’una altre figura de bronze que representava un cavall. El conjunt de materials s’ha de datar entre els segles II i I a.n.e. (fig 5, 4, 5, i 6).

Fig. 5, 4.- Pebeter en forma de cap femení.

Taula de Torralba d'en Salort. (Fotografíes Museu de Menorca). Fig. 5, 5.- potes de cavall.

–117–

Fig. 5, 6.- brau. (Fotografia Museu de Menorca). Taula de Torralba d’en Salort.

La nova lectura i interpretació d’aquest conjunt d’objectes porta a Joan Carles De Nicolás a parlar d’una capella dedicada a Astarté-Tanit (De Nicolás, 2015 b, 271-274). Els elements en que sustenta aquesta hipòtesi són la conjunció en el mateix espai de diversos objectes que simbòlicament representen la divinitat Astarté-Tanit, dits elements són els dos pebeters en forma de cap femení, les potes del cavall, animal vinculat a Astarté, que en ocasions es anomenada la senyora dels cavalls, i el propi betil sobre el que es van trobar les potes de l’esmentat animal, que és una representació abstracta de la gran Deessa Mare, associada a Astarté-Tanit.

La figura del brau, símbol de fertilitat i divinitat important per les comunitats del talaiòtic final de Menorca, es relaciona amb els altres objectes ja que representar la divinitat masculina Baal-Hammon, espòs d’Astarté-Tanit. La unió d’aquestes dues divinitats en un mateix espai representaria el cicle vital de la mort i la regeneració de tots els essers vius, tant siguin homes, animals o plantes.

A les excavacions realitzades als anys trenta del segle XX a les taules dels poblats de Trepucó i Sa Torreta de Tramuntana, l’arqueòloga britànica Margaret Murray va recuperar

–118–

alguns fragmentes de terracotes púniques, una cara femenina que formava part d’un pebeters en forma de cap femení a Sa Torreta i la part d’un braç i una mà d’una figureta femenina, en ambdós casos, farien referència, tal com hem vist, a la deessa Astarté-Demeter-Tanit.

Cal destacar la recuperació a finals del segle XIX d’un conjunt de terracotes púniques al poblat de Biniparratx Petit. No es té la referència del punt del jaciment on van aparèixer i, bàsicament, es coneixen per fotografies, ja que els fragments de les figuretes es troben dipositades a una col·lecció particular de molt difícil accés. Es important tenir-les present perquè es van recuperar restes d’unes 20 terracotes diferents.

Aquest materials han estat revisats recentment pels arqueòlegs Joan Carles De Nicolás, Simón Gornés i Joana Gual, els quals proposen l’existència al jaciment d’un possible santuari de taula, no localitzat fins el moment, on s’haurien dipositat aquestes terracotes com a exvots a les divinitats. Associen aquestes figuretes a la divinitat púnica femenina Astarté-Tanit i consideren que la formació del conjunt s’ha de situar entre els segles III i I a.n.e. (De Nicolás, Gornés i Gual, 2017).

A l’interior del santuari de Taula de Son Catlar, i al seu voltant, s’han localitzat quatre inscripcions epigràfiques, tres d’elles conegudes des d’antic i la quarta es una nova troballa epigràfica. Dites inscripcions han estat revisades i publicades, ara fa poc, amb uns resultats força interessants que ens mostren que la influència del món púnic sobre Menorca arribarà fins quasi bé el segle III dC (Torres, Obrador, De Nicolás, 2017).

La primera inscripció va ser localitzada a l’interior del recinte de taula, es coneixia des d’antic, però havia estat mal llegida i interpretada. Una nova lectura de la inscripció ha aportat el nom BÇL en caràcters neopúnics i ha estat datada en el segle II a.n.e. És la referència directe a la divinitat principal del panteó fenici-púnic Baal-Hammon i es troba a l’interior del santuari del poblat al lloc on es realitzaven el rituals d’aquesta comunitat.

Les altres tres inscripcions ja són d’època romana alt imperial però ens mostren la continuïtat de les influències púniques rebudes per les comunitat talaiòtiques fins al segle III dC. La primera fa referència a la Caelestis romana, divinitat adoptada pels romans desprès de la conquesta de Cartago al 146 a.n.e. i que representa la deessa Tanit. La inscripció està feta en caràcter llatins i pel seu estil ha estat datada en el segle II dC, moment en que l’emperador Septimí Sever va potenciar el seu culte de manera oficial.

Les altres dues inscripcions, també fetes amb grafia llatina, fan referència al deu del Pleniluni i han estat datades entre els segles II i III dC. Aquest deu correspondria al deu masculí Kese, que representa la lluna plena.

–119–

A la façana del santuari 2 de So Na Caçana es poden observa dues possible representacions de Tanit fetes amb tres pedres i incloses dins els propis murs de l’edifici, de tal manera que aquests símbols es varen fer expressament al moment en que es van construir els edificis. Son el que es coneix com el signe de Tanit, format per una pedra basal cònica que representa el cos, una pedra horitzontal rectangular que representa els braços, i, a sobre, una pedra circular que configura el cap de la representació esquemàtica de la divinitat (De Nicolás, 2015 b, 276-277).

Els signe de Tanit apareix a Cartago al segle V a.n.e. i es popularitza a partir d’aquest moment, fet que dataria la construcció de l’edifici en aquest moment, si realment aquestes figuracions no són producte de la casualitat.

Nous treballs realitzats a la necròpolis de Calascoves, concretament a la zona de la cova dels Jurats, han posat al descobert un conjunt de santuaris, uns en funcionament al talaiòtic final i d’altres en us dins el món romà alt imperial. En el nostre cas ens interessa el santuari descobert a la zona del Coberxo Blanc.

Els seus excavadors proposen que és un santuari associat a la navegació i relacionat amb el fondejador en funcionament a la cala entre els segles IV i II a.n.e. Als treballs realitzats a la campanya de l’any 2010, a un punt conegut com Sa Punta, accident molt proper a la zona del fondejador i perfectament visible des d’aquest, es van documentar una sèrie de retalls a la roca natural que conformaven una conjunt format per set cubs que per la seva factura sembla que podrien haver estat ocupats per uns signa o estàtues de bronze (Orfila, Baratta i Mayer, 2010, 404-406). Proposen que la funció d’aquest espai com un lloc on els navegants podrien haver ofert exvots a les divinitats per la seva salvació en una accidentada travessa, ofrenes col·locades en un punt visible des del lloc d’atracament o fondeig de les embarcacions.

Hi ha una hipòtesi que relaciona part de les troballes subaquàtiques realitzades a la zona amb el santuari del Coberxo Blanc. L’abundant recuperació de materials complerts a les excavacions subaquàtiques, així com la troballa d’una terracota d’una divinintat femenina sedent associada a Tanit i la recuperació d’un ostrakon de

Fig. 6, 1.Tanit de Calascoves. (Fotografia Museu de Menorca).

–120–

ceràmica amb una inscripció religiosa, fa sospitar la utilització del lloc pel món púnic com a santuari on es realitzaven ofrenes votives al mar com succeïa a La Punta de la Nao o a la La Caleta de Cadis (Ramón, 2017, 52). (fig 6.,1).

A les excavacions realitzades als santuaris de So Na Caçana i al recinte de taula de Binissafullet, es van localitzar unes pedres de color fosc, polides i de forma ovoide que estan clavades intencionadament a l’interior dret de les portes dels recintes. Son unes pedres que han estat dutes de molt lluny, ja que geològicament no formen part del terreny on es troben els monuments. Aquestes pedres han estat interpretades com a betils, representacions abstractes de la Magna Mater, la gran deessa mare relacionada amb els cultes a la fertilitat (Rita, 1997). Aquest betils, tal com ja hem assenyalat pel cas de la taula de Torralbad d’en Salort, es poden associar a la divinitat púnica Astarté-Tanit.

Els objectes simbòlics: sons protectors, galls, dobles destrals i denes amb ulls.

A més dels objectes relacionats amb els santuaris o recintes de taula que hem comentat al bloc anterior apareixen un seguit d’objectes en contextos domèstics, rituals i funeraris que tenen un fort caràcter simbòlic i espiritual pel món púnic i que a partir dels segles V i IV a.n.e. aniran arrelant en el món de les creences talaiòtiques i passaran a formar part de les seves vides i rituals.

Són objectes de petita mida, molts d’ells de caràcter ornamental, que són emprats pels vius amb la doble finalitat de ser un ornament, però també, un objecte de protecció contra els mals esperits, el mal d’ull o qualsevol desgracia. Aquests mateixos amulets acompanyaran als difunts en el seu descans com a mesura de protecció contra les forces malèfiques, funció apotropaica, o poden servir de guia a l’esperit del difunt per trobar el camí cap el més enllà, funció psicopompa.

Els objectes més comuns són les denes de pasta de vidre decorades amb ulls. Aquests grans arribaran a l’illa a partir del segle V a.n.e. i apareixen en contextos de manera residual en el contextos arqueològics domèstics i rituals, però són molt abundants als enterraments de la darrera fase de la cultura talaiòtica (De Nicolás, 2014; Ferrer i Riudavets, 2017).

En el món púnic, aquestes comptes de pasta de vidre, a més de tenir un caràcter d’ornament personal, bé com a collars o braceroles, bé com a ornament de teixits o cuirs apareixen en contextos funeraris, com a aixovar dels enterraments. A les terracotes que representen la deessa Tanit es reprodueixen els collars fets amb denes de pasta de vidre. La decoració en forma d’ull o decoració ocular té una funció profilàctica i apotropaica, és

–121–

a dir, la protecció del posseïdor de l’objecte dels esperits malignes i evitar el mal d’ull. Creiem que pels talaiòtics aquests petits objectes decorats amb ulls mantenen aquesta mateixa funció de protecció (fig. 6, 2). Als enterrament en calç del talaiòtic final aquestes comptes poden aparèixer agrupades entorn a un difunt, fet que suggereix que aquestes agrupacions de denes formarien collars o braceroles, o bé poden aparèixer de manera individual entorn a un difunt o dispersos per tota la sala. La presència d’un sol gra associat a un individu ha fet pensar en que aquests objectes podrien haver estat emprats com amulets que tenen un caràcter de unicitat. La dispersió de les denes per tota la sala va fer pensar a Fig. 6, 2.- Collar i denes de Calascoves. alguns investigadors en l’existència d’un ritual de pro(Fotografia Museu de Menorca). tecció que abastava tot els difunts enterrats dins de la cambra funerària, però nous estudis indiquen que la dispersió d’aquests grans per tot l’espai es deu a la pròpia dinàmica dels enterraments en calç viva, material que crema els objectes i el cadàver. Això fa que es desfacin els collars i braceroles i que les denes rodolin al terra. Una volta es remouen les restes per realitzar nous enterraments aquest petits objectes acaben dispersos per tota la cambra.

Les campanetes o sons protectors són un altre element que apareix en els contextos funeraris del talaiòtic final de Menorca, però, algunes d’elles, també apareixen en contextos rituals i domèstics talaiòtics, alguns en jaciments força romanitzats com Sanitja (De Nicolás, 2014). Els models de campanetes menorquins són similars als documentats a Mallorca i als ambients púnics d’Eivissa, Cartago o Sardenya. Els contextos arqueològics en que apareixen han de ser datats entre els segles V i I a.n.e. i en molts cassos es troben en els mateixos llocs on apareixen associades a dobles destrals i denes de pasta de vidre decorades (fig. 6, 3).

Fig. 6, 3.- Campaneta de Tirant. (Fotografia Museu de Menorca).

La seva mida, bastant reduïda en alguns casos, permetria portar aquestes campanetes penjades al coll, formant part dels collars fets amb denes de pasta de vidre. La seva funció, a més de ser ornamental, seria profilàctica i

–122–

apotropaica, serviria de protecció al portador contra el mal d’ull o els mals esperits. La seva inclusió als enterraments té aquesta funció de protecció, d’allunyar els mals esperits del difunt.

En el món púnic la figura del gall, símbol solar i que té un valor psicopomp, ja que aquesta au desperta als deus a l’alba i acompanya a l’ànima dels difunts en el seu pas cap el més enllà.

A les Balears només es coneixen tres exemples de galls de bronze, dos recuperats a Mallorca, a la necròpolis de l’Edat del Ferro de Sa Comerma des Morts, Escorca, i el tercer es va trobar fora de context a Menorca en el poblat de Torre Vella d’en Lozano, Ciutadella, Menorca (De Nicolás, 2017 a).

Encara que l’exemplar de Menorca no s’hagi trobat en un context funerari hem de pensar que la seva funció seria la d’acompanyar al seu propietari a la seva mort per tal de protegir-lo i facilitar el seu trànsit al més enllà.

El darrer objecte amb caràcter simbòlic al que farem esment són les dobles destrals o labrys. En el cas de Menorca, aquestes bipenne, són petits objectes de bronze amb un orifici central, que permeten portar-les penjades formant part d’un collar, o són aplics de ceràmica fets sobre olles talaiòtiques fetes a ma. Els contextos arqueològics on apareixen aquests objectes son els enterraments en calç del talaiòtic final, els recintes de taula i els àmbits domèstics (fig 6., 4 i 5).

Fig. 6, 4.- Doble destral decorada de Talatí de Dalt. Fig. 6, 5.- Doble destral de So Na Caçana.

(Fotografies del Museu de Menorca).

Des de temps antics s’associa la doble destral amb la Magna Mater, com a símbol de la regeneració de la vida. Així mateix, en el cas del món fenici i púnic, aquest objecte es pot relacionar amb la figura de la divinitat Nergal-Melqart/Reshef-Melqart, divinitat bèl·lica, associada també a les figuretes de guerrers que apareixen a Mallorca i a Menorca (De Nicolás, 2015 b i 2017 a).

–123–

Un món d’influències, però una personalitat pròpia

Al llarg de tots els apartats anteriors hem anat analitzant tot un seguit d’indicis i de proves, algunes d’elles força interessants, que ens porten a pensar que la cultura talaiòtica de Menorca, a partir del segle IV a.n.e. rebrà un fort impacte cultural dels seus veïns d’Eivissa, impacte que farà que s’introdueixin nous costums que abasten des del consum de nous alimentaris a l’adopció com a pròpies de divinitat, rituals i objectes simbòlics originaries del món púnic.

Ara bé, a pesar de totes aquestes influències i de l’arribada massiva d’objectes ceràmics fets a torn als tallers d’Eivissa, les comunitats talaiòtiques de l’illa seguiran fabricant la seva pròpia ceràmica amb els seus mètodes tradicionals i en cap moment adoptaran el torn. Tota la ceràmica està feta a mà i es seguirà fabricant d’aquesta manera fins ben avançat el procés de romanització de l’illa.

Així doncs, a partir dels segles IV i III a.n.e., documentem als contextos arqueològics domèstics, funeraris i rituals, tot un seguit de ceràmiques fetes a mà que són clares imitacions o reinterpretacions illenques de les ceràmiques fetes a torn que arriben a Menorca a través del comerç amb el món púnic.

El repertori formal de les ceràmiques imitades és molt variat i abasta des de les copes amb peu anular o les escudelles amb òmfal de vernís negre, passant per típiques formes púniques dels segles III i II a.n.e com són les gerretes piriformes amb ansa lateral vertical, els biberons o guttus, les llumetes, els askos i la imitació de les gerres ebusitanes. Es coneix un enterrament de la Necròpolis Magontana que tenia al seu interior una imitació d’una ceràmica de parets fines decorada a la barbotina que s’ha de datar dins el tercer quart del segle I (Plantalamor i Rita, 1986). (Fig. 7).

1 2

–124–

3

5 6 4

Fig. 7. Ceràmiques del talaiòtic final que imiten formes clàssiques, 1.- llumetes, 2.- biberó, 3.- askos, 4.- copa amb peu, 5.- escudella amb òmfal, 6.- gerretes piriformes amb ansa vertical. (fotografies del Museu de Menorca).

Influències exteriors, evidentment que sí, però reinterpretades i assimilades als costums i usos de les comunitats del talaiòtic final de l’Illa.

A MANERA DE SÍNTESI O CONCLUSIONS

Al llarg d’aquest treball hem intentat aportar totes les novetats que en aquest darrers dotze anys han anat ampliant els coneixements sobre el món fenici i púnic publicat a la revista Fonaments (Castrillo, 2005).

Afortunadament els equips d’investigació que han treballat sobre els jaciments talaiòtics de l’illa han augmentat i s’han fet multidisciplinaris, el que ha permès ampliar el nombre de dades conegudes sobre diferents aspectes de la vida quotidiana d’aquestes comunitats illenques, fet impensable entre els anys setanta i noranta.

Agafant el testimoni deixat per la nostra companya l’any 2005 hem estudiat i avaluat l’impacte de l’arribada dels grans contenidors ebusitans a l’illa i hem fet un repàs sobre els productes comercials que arriben a l’illa entre el segle VIII a.n.e. i el 123 a.n.e.

–125–

Tal com ja es va observar entre els segles VIII i IV a.n.e. l’arribada de productes fenicis i ebusitans és escassa i està centrada bàsicament en la introducció d’un nou producte alimentari que nos es produeix a l’Illa, que és el vi, i en la introducció d’objectes de caràcter sumptuari que estan destinats a unes elits locals, a uns caps de clan de caràcter aristocràtic que van sorgint i agafant poder des del segle VIII a.n.e. i que culminaran en la societat jerarquitzada del talaiòtic final.

L’explosió de productes comercials es produirà a partir del segle IV a.n.e. tal com ens mostren les gràfiques que documenten el nombre d’àmfores ebusitanes arribades a Menorca. Però aquesta progressió serà exponencial a partir del segle III a.n.e. i només s’aturarà amb la conquesta romana de les Balears. Ni la derrota cartaginesa a la Segona Guerra Púnica va tallar l’increment d’arribada de materials ebusitans a l’Illa.

Acompanyen a aquestes àmfores vinàries d’Eivissa produccions nord-africanes de la zona de Cartago i àmfores ibèriques i a partir del segle II a.n.e., juntament amb les àmfores de vi i les ceràmiques ebusitanes, arriben les àmfores vinàries de la zona de la Campània juntament amb les ceràmiques de vernís negre del tipus A. Tal com ens mostra el derelicte púnic de l’Illa dels Conills datat al segle II a.n.e., són els mateixos comerciants púnics els que redistribueixen des d’Eivissa les àmfores greco-itàliques i les campanianes.

Menorca es trobarà dins l’orbita comercial ebusitana fins al 123 a.n.e. i gràcies a aquests comerciants arriba el vi, que a partir del segle IV a.n.e. deixa de ser un producte aristocràtic i passa a ser un bé de consum per tot el conjunt de la població, a més de ser un dels elements fonamentals en els àpats rituals realitzats a l’interior dels recintes de taula.

Aquesta societat illenca, cada cop més jerarquitzada crea uns excedents alimentaris que permeten la diversificació dels treballs i el sorgiment d’un grup d’homes preparats per la guerra des de la seva infantesa, els foners, que a partir del segle V a.n.e. participaran al costat dels exèrcits cartaginesos en els principals conflictes bèl·lics de la Mediterrània.

Molts d’ells no tornaran a Menorca, bé per la seva mort als camps de batalla o bé perquè s’estableixen en altres llocs al finalitzar la seva etapa militar, però segur que alguns d’ells si retornà a casa, lloc on transmetria tots els coneixements i vivències adquirits en els seus periples.

És així doncs, a través del comerç i del retorn dels mercenaris, com aniran arribant les noves idees i les noves influències a les comunitats del talaiòtic final, idees que, poc

–126–

a poc, aniran impregnant la seva essència vital i configuraran un nou món, no tan sols de creences, ritual i divinitats, sinó que arribaran a afectar també, qüestions com modernitzar les estructures defensives dels poblats o com baraten els hàbits alimentaris.

És molt probable que, a part dels foners que retornen a casa, certs elements púnics d’Eivissa s’establissin a Menorca com a agents comercials per interactuar entre les companyies comercials i els indígenes en les seves relacions comercials, no descartant la possibilitat de l’establiment d’aliances comercials a través de matrimonis entre elements púnics i talaiòtics. Aquesta presència semita permanent a l’illa ve suggerida per la troballa de la inscripció dedicada a Baal a l’interior de la taula de Son Catlar i la presència de cognoms púnics llatinitzats com el del grafit documentat sobre un sigil·lada que fa referència a un Quintus Saccar, Saccar significa Baal hem recorda, o el cognomen Satur d’una inscripció de Maó que fa referència a Baal-Hammon (Torres, Obrador i De Nicolás, 2017, 261-262).

De la mà d’aquests nouvinguts i dels coneixements adquirits fora de l’illa pels foners es van introduint a l’illa elements simbòlics fenicis i púnics que tenen un caràcter apotropaic i psicopomp, com el gall, les dobles destrals, les denes amb decoració d’ulls, els sons protectors, i nous cultes a divinitats documentats a les taules, com la possible capella dedicada a Imhotep/Eshmun a Torre d’en Galmés o la possible capella dedicada a Astarté-Tanit de Torralba d’en Salort.

L’adopció d’aquestes divinitats per les comunitats de l’Illa no degué ser complicada, ja que amb molta probabilitat dins la cosmogonia illenca degueren existir alguns tipus de divinitats fàcilment assimilables a les fenícies i púniques fet que facilitaria el sincretisme.

Sobre la fundació de Maó per part de Magó l’any 205 a.n.e. hem de dir que els materials arqueològics més antics recuperats a la zona de plaça de la Conquesta ens porten als segle IV a.n.e., amb algun fragment d’àmfora del tipus T.8.1.1.1./PE-14 i les poques estructures arquitectòniques documentades fan referència a edificis circulars construïts amb murs de doble parament i a l’existència d’una possible murada ciclòpia. Acompanyen a les àmfores ebusitanes materials ceràmics fets a mà que corresponen a les formes ceràmiques pròpies del talaiòtic final de l’illa.

Creiem, doncs, que més bé, Magó podria haver donat nom al recinte fortificat situat sobre el port on desembarcà per passar l’hivern.

Un altre fet que va agafant força i cos, relacionat amb l’estada de Magó a Menorca, és la destrucció de part d’alguns dels grans assentament talaiòtics a finals del segle III a.n.e.

–127–

En les excavacions realitzades als poblats de Trepucó, Torre d’en Galmés o Biniparratx Petit es documenten uns nivells d’abandó sobtat d’algunes cases dels poblats. S’identifiquen nivells de cendres relacionats amb aquest moment i els edifici queden amortitzats sense que es recuperin cap dels objectes de valor que han quedat al seu interior. En algunes ocasions s’han recuperat restes humanes disperses pels edificis que han proporcionat datacions d’aquest moment, i en el cas del cercle 7 de Torre d’en Galmés s’han recuperat les restes de sis individus enterrats al pati de la casa.

Aquests fets s’han posat en relació amb l’estada de Magó a Menorca entre la tardor del 206 a.n.e. i l’estiu del 205 a.n.e. A la tardor, just desembarcar, els cartaginesos realitzen una lleva que reclutà uns dos mil homes que varen ser enviats immediatament a Cartago, desprès passa l’hivern a l’Illa. La primera lleva es fa sense problemes, però a la primavera, abans de marxar realitza una segona lleva, que segons Livi diu s’emporta la joventut de l’Illa. Aquesta segona lleva va ser forçosa i va ser la que va provocar la destrucció de part dels poblats, els talaiòtics es van enfrontar als púnics per evitar que Menorca fos despoblada de la mà d’obra necessària per portar endavant la vida de les comunitats, tant a nivell de mà d’obra, com a nivell reproductiu.

Els estudis recents realitzats pel Proyecto Modular han posat de relleu que dins la segona meitat del segle III a.n.e., probablement coincidint amb el moment de la Segona Guerra Púnica, poblats com el de Son Catlar, construeixen estructures defensives actives i mòbils sobre les velles muralles passives de tancament construïdes cap el segle V a.n.e.

Es construeixen poternes, torres, bastions i altres elements que permeten la circulació de tropes sobre els murs i la instal·lació d’artilleria sobre els bastions, que són la tecnologia puntera del moment. Les poternes permeten la sortida de tropes de la fortalesa per contraatacar a l’enemic i la construcció de contramurs i glacis impedeixen que les torres de setge arribin fins el pany de la murada.

Els mòduls emprats per la construcció de dites estructures militars és el colze púnic i les seves proporcions i mesures coincideixen amb les d’altres estructures militars púniques construïdes al llarg de la Mediterrània pels cartaginesos.

Queda discutir qui va manar construir aquestes defenses i qui va dirigir la seva construcció. Són elements exògens, o bé a l’illa hi havia gent formada militarment i capacitada per la construcció de dites estructures.

Hem vist com un gran nombre d’indicis ens porten a parlar de la forta influència rebuda del món púnic per la societat del talaiòtic final, sobretot a partir del segle IV a.n.e.

–128–

quan comença l’arribada massiva de productes exògens a Menorca. Sí, és cert, però tampoc hem de perdre de vista la peculiar adaptació realitzada per la població local davant aquest bombardeig de productes i idees foranies.

L’exemple el tenim en la fabricació de la ceràmica, que no baratarà, seguiran fabricant la ceràmica a mà i mai empraran el torn. A més, realitzen la seva pròpia interpretació dels productes ceràmics ebusitans que els arriben i els reprodueixen segons la seva interpretació de l’objecte. Estan fets a mà i aquestes produccions ceràmiques locals conviuen en els hàbitats, en els santuaris i en els enterraments amb les ceràmiques d’importació sense cap tipus de problema.

Influències externes, sí, i moltes, però aquestes no ens han de fer perdre de vista quin es l’origen d’aquesta societat i quins són els elements d’aquesta que perduraran en el temps.

BIBLIOGRAFIA

AGUELO, X. ET ALII (2013): El pecio de Binissafúller. Estado de las investigaciones.

I congreso de arqueologia naútica y subacuática española (Cartagena 14-16 de marzo de 2013), Madrid: 67-85. AGUELO, X. ET ALII (2016): Les troballes del derelicte de Llucalari. Àmbit 39, 10-11.

Consell Insular de Menorca. Maó CARBONELL, M. i CORRAL, B. (2015): La cova de Son Boter. Estudi i revisió dels materials arqueològics d’una cova natural d’àmbit domèstic de la prehistòria i la protohistòria de Menorca a L’entreteixit del temps. Miscel·lànaia d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet, Palma: 79-95. CARBONELL, M. ET ALII (2015): Estudi i context de les àmfores púnicoebusitanes del cercle 7 de Torre d’en Galmés (Alaior, Menorca) a L’entreteixit del temps.

Miscel·lànaia d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet, Palma: 97-110. CASTRILLO, M. (2005): Fenicis i púnics a Menorca: vint-i-cinc anys d’investigació i noves dades aportades per les àmfores feniciopúniques a l’illa, a Fonaments, 12,

Barcelona: 149-168. COSTA, B. (2015): Un hivern a Menorca. Magó Barca a l’arxipèlag Balear, de la tardor de l’any 206 a l’estiu del 205 aC, a L’entreteixit del temps. Miscel·lànaia d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet, Palma: 125-149. DE NICOLÁS, J.C. (2014): Amuletos, colgantes y cuentas de pasta vítria de collares púnicos en Menorca, a In Amicitia. Miscel·lània d’estudis en homenatge a Jordi H.

Fernández. Eivissa: 205-219.

–129–

DE NICOLÁS, J.C. (2015 a): Sobre un posible santuario con elementos fenicios en el centro geográfico de Menorca: Monte Toro, a VI jornades d’Arqueologia de les Illes

Balears, Formentera (Setembre de 2014). Formentera: 129-284. DE NICOLÁS, J.C. (2015 b): Aproximación a los cultos púnicos en las taulas menorquinas, a L’entreteixit del temps. Miscel·lànaia d’estudis en homenatge a Lluís

Plantalamor Massanet, Palma: 265-149. DE NICOLÁS, J.C. (2017 a): Gallos, labrys y campanillas elementos simbólicos de la religión púnico-talayótica balear, a Actas del VIII Coloquio Internacional de

Arqueología Fenicio Púnica. Alicante-Guardamar, noviembre 2013. CEFYP y

Universidad de Alicante. Alacant:.433-464. DE NICOLÁS, J.C.; GORNÉS, J.S. i GUAL, J.M. (2017 b): Indicis d’un santuari púnico-talaiòtic en el poblat de Biniparratx Petit (San Lluís, Menorca), a Menorca entre fenicis i púnics, Publicacions des Born, 25, Ciutadella: 157-179. FERRER, A. ET ALII (2011): El jaciment de Torre d’en Galmés (Alaior, Menorca). Les intervencions d’Amics del Museu de Menorca: Cercle 7, a III Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears (Maó, 3 i 4 d’octubre de 2008). Llibres de patrimoni històric cultural nº4, Maó: 109-117. FERRER, A. i RIUDAVETS, I. (2017): Denes púniques de pasta de vidre a Menorca: el conjunt del cercle 7 de Torre d’en Galmés a Menorca entre fenicis i púnics,

Publicacions des Born, 25. Ciutadella: 219-229. GORNÉS, S.; GUAL, J. i PONS, A. (1992): La colonització púnica a les Balears. Una visió crítica, a La prehistòria de les Illes de la Mediterrània Occidental, X Jornades d’Estudis Històrics Locals (Palma 29 a 31 d’octubre de 1991), Palma de Mallorca: 443-452. GRAELLS, R.; JIMÉNEZ, J. i DE NICOLÁS, J.C. (2014): Un toro de bronce orientalizante en Menorca, a Lvcentvm XXXIII. Alacant: 41-50. GUERRERO, V. (1997): Colonización púnica de Mallorca. La documentación arqueológica y el contexto histórico. Palma de Mallorca. GUERRERO, V. (2008): El bronce final en las Baleares. Intercambios en la antesala de la colonización fenícia del archipielago. Contacto cultural entre el Mediterráneo y el Atlántico (siglos XII-VIII ane). La precolonización a debate. Consejo superior de investigaciones científicas. Escuela Española de Historia y Arqueología en

Roma:189-218. HERNÁNDEZ-GASCH, J. (2009-2010): El comerç tardoarcàic a les Illes Balears: vells problemes, dades recents, nous plantejaments. Mayurca nº33. Palma de Mallorca: 113-130.

–130–

JUAN, G. i PONS, J. (2007): Excavació i restauració d’un cercle d’habitació talaòtic a Torre d’en Galmés, Amics del Museu de Menorca (2001-2005) a L’arqueologia a

Menorca: eina per al coneixement del passat. Llibres del patrimoni històric i cultual nº3, Maó:165-184. ORFILA, M.; BARATTA, J. i MAYER, M. (2010): Los santuarios de Calascoves (Alaior,

Menorca): Coberxo Blanc y Cova dels Jurats o de l’Església. Informe preliminar, a

Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 20. Grandada: 395-433. PLANTALAMOR, L. (1991): L’arquitectura prehistòrica i protohistòrica de Menorca i el seu marc cultural. Treballs del Museu de Menorca nº12, Maó. PLANTALAMOR, L. (2000) :Datos arqueológicos sobre Trepucó y Mahón durante la II

Guerra Púnica, a Actas del IV Congreso Internacional de Estudios Fenicios y Púnicos (Cádiz, 2 al 6 de octubre de 1995), vol. IV. Cádiz:1681-1691. PLANTALAMOR, L. i RITA, M.C. (1986): Influencia colonial en la cerámica indígena del talayótico final en Menorca, a El elemento púnico en la cultura talayótica, Trabajos del Museo de Menorca, 5. Maó: 377-385 PONS, J. (2005): El jaciment punicoebusità de l’illa dels Conills (Cabrera), Mayurca núm. 30. Palma de Mallorca: 753-779. PONS, O. (2012): Materials púnics trobats a litoral de Menorca. IV Jornades d’arqueologia de les Illes Balears (Eivissa, 1i 2 d’octubre, 2010). Palma: 99-104. PONS, O. i SALVÀ, B., (2015): La ceràmica campaniana A del fondejador de Calascoves i dels poblats talaiòtics de Trepucó i Son Catlar, a L’entreteixit del temps. Miscel·lànaia d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet, Palma: 337-348. RAMIS, J. (1819): Historia Civil y Política de Menorca, parte I, que empieza en los tiempos mas antiguos y acaba á principios de la era cristiana. Mahón. RAMON, J. (2017): Pecios y ¿colonias?. Materiales púnicos en las Islas Baleares, a

Menorca entre fenicis i púnics. Publicacions des Born, 25, Ciutadella: 41-84. RIERA, M. ET ALII (2011): Primera aproximació al material arqueològic ceràmic trobat a Cala en Busquets (Ciutadella-Menorca). III Jornades d’Arqueologia de les Illes

Balears (Maó, 3 i 4 d’octubre de 2008). Llibres de patrimoni històric i cultural nº4,

Maó: 149-162. RITA, M. (1997): Simbologia de la Deessa Mare a les taules menorquines. Meloussa 4,

Institut Menorquí d’Estudis. Maó: 49-55. ROSELLÓ-BORDOY, G. (1986): El poblado preshistórico de Torre d’en Gaumes (Alaior). Monuments de les Illes Balears nº3, Institut d’Estudis Baleàrics. Palma de

Mallorca

–131–

SÁNCHEZ, M.L. (2003): La Ciudad de Mago (Maó, Menorca): continuidades y rupturas.

Mayurca, . Palma de Mallorca, 29, 97-109. SERRA, M.L. (1977): Historia de Menorca. Tomo I, de los orígenes a la Edad Media.

Mahón. TALAVERA, A i CONTRERAS, F. (2015): Dos naves púnicas en el Norte de Menorca en el siglo IV a.C. (Puerto de Sanitja, Es Mercadal). Arqueología y Territorio núm. 12. Granada: 105-119. TORRES, A.; OBRADOR, B. i DE NICOLÁS, J.C. (2017): Baal-Hammon, Caelestis el dios del plenilunio en el santuario con taula de Son Catlar (Ciutadella de Menorca), a

Menorca entre fenicis i púnics. Publicacions des Born, 25. Ciutadella: 245-275.

–132–