XIPRE Pere Vilàs Gil Tal com estava previst enguany vàrem viatjar a Xipre, organitzant-se dos grups. Un primer grup va sortir el 6 d’octubre, mentres que el segon va partir el 13 del mateix mes. Tots dos grups varen fer el mateix recorregut que resumirem en aquestes notes. Vàrem arribar a l’aeroport d’Ercan, a Xipre, via Barcelona i Istambul. Tot d’una d’arribar i acompanyats per la nostra guia, ens traslladàrem a l’hotel situat a Làrnaca. Famagusta, Sant Jordi dels LLatins
FAMAGUSTA L’endemà de bon matí ens traslladàrem a la ciutat de Famagusta, on començàrem de debò el nostre viatge. Es tracta d’una molt antiga ciutat avui situada a la zona ocupada per Turquia el 1974, com bona part del nord de l’illa de Xipre. El seu primer nom va ser Alasia. El faraó d’Egipte Ptolomeu II (308-246 aC) la va reconstruir després de sofrir una destrucció i li va posar el nom de la seua germana Arsinoe. Durant el període bizantí l’emperador Justinià la va convertir en el més important port marítim del Mediterrani oriental. En el moment de la caiguda de la Terra Santa en mans dels àrabs molta gent s’hi va refugiar, la qual cosa va produir un gran creixement demogràfic de la ciutat que ja era coneguda pel nom d’Ammochostos pels xipriotes grecs. Aquest creixement continuà durant el període dels Croats i encara augmenta d’importància. El 1389 els venecians varen reforçar les muralles, la varen convertir en el centre administratiu i estratègic de la zona oriental i li atorgaren el nom de Famagusta, fins que el 1571 va caure en mans dels otomans. Actualment hi viuen uns 42.000 habitants.
Una vegada a Famagusta, després de passar els tràmits administratius per partida doble a la frontera entre l’estat grecoxipriota, de la UE i el seu pretès homònim turcoxipriota, només reconegut per Turquia, poguérem veure i recórrer les muralles venecianes, compostes de fins a quinze baluards i dues portes (la de la Terra i la de la Mar) destinades a la defensa del port i de la ciutat medieval; l’església gòtica de Sant Jordi dels Llatins, o més ben dit el poc què en queda, quasi bé del tot derruïda durant el setge turc de 1570-71. Se li imposà aquest nom per distingir-la de la seua homònima de Sant Jordi dels Grecs, a només cinc minuts caminant. Era una basílica d’una sola nau d’estil gòtic tardà i, tot i que en queda ben poca cosa (tot just l’ absis i les parets nord i est), no és obstacle per a la visita de nombrosos turistes. Tot i estar pràcticament en ruïna, la catedral de Sant Jordi dels Grecs no presenta problemes d’identificació ja que apareix a un plànol gibel·lí (una de les dues faccions que es disputaven el poder en el Sacre Imperi Romà Germànic, a favor de la família
69
