Editorial

Va haver-hi un dia del passat mes de març en què tot va aturar-se, ho va fer per a tots en general, però als museus en particular ens va enxampar amb el peu canviat. Van ser setmanes i mesos frenètics en els quals el sentit de la nostra pròpia essència es va veure sacsejat fins al més profund, què podíem esperar d’un museu sense visitants? Quina era la nostra funció si no podíem celebrar activitats, conferències, esdeveniments, tallers o simplement compartir coneixements? Què fèiem si els col·legis, els instituts i les famílies es trobaven amb les portes tancades? Aquesta situació ens asfixiava, perquè el contacte directe amb el públic, és ja una part molt viva del teixit que ens vertebra com a institució, igual d’important per a nosaltres que el vessant de conservació i recerca del patrimoni de les illes.

La Covid-19 ens ha enfrontat amb el nostre propi reflex, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Ens ha enfrontat amb una situació on només calia adaptar-se i replantejar-se totes aquelles estratègies de canvi per trobar solucions noves a una situació desconeguda que ens obligava a tornar a imaginar que era allò que ens oferiria el futur, o més aviat, quina visió de nosaltres mateixos volíem oferir en aquest futur incert que se’ns aveïnava?

Lluny d’aconseguir albirar el que ocorreria després, en un estiu estrany en el qual res ens quedava per fer més que adaptar-nos als nous temps (distància social, control de l’aforament, màscares, hidrogels i reorganització dels espais visitables), la nostra principal preocupació era precisament aquest teixit social i emocional que, a poc a poc, s’ha anat construint al nostre voltant, aquests nens que repeteixen una vegada i una altra activitats demanant novetats, tots els amics que acudeixen a les activitats que s’organitzen des de la institució, ja sigui una conferència, una visita guiada o la projecció d’una pel·lícula històrica. Va ser una autèntica maçada descobrir i sofrir en les nostres carns el forrellat físic que ens aïllava i amenaçava amb ofegar-nos. Desafortunadament no érem els únics, aquesta pandèmia ha colpejat a institucions culturals, cinemes, teatres, sales d’exposició… amb una cruesa desmesurada. Molts van haver de tancar al març i encara està per veure si aconsegueixen obrir i sobretot a quin preu. Això inclou institucions, associacions, empreses vinculades al món de l’arqueologia i la cultura, autònoms… Centenars de milers de famílies que s’enfronten a un futur poc encoratjador.

Com molts d’ells, nosaltres també vam haver d’adaptar-nos a la nova realitat. Reinventar-nos. Reconstruir-nos. Trobar noves maneres d’arribar a tots vosaltres. Després del desconcert inicial abracem amb intensitat el món digital, aquesta finestra que s’obre quan et tanquen totes les portes. Potser no havia d’haver estat la Covid 19 la que ens obligués a posar en pràctiques aquestes “noves” (almenys per a nosaltres) estratègies. Preferim pensar que només ha accelerat un procés que ja s’havia iniciat reforçant les nostres xarxes socials i la nostra presència digital. Fa temps que érem conscients dels nous reptes que se’ns plantejaven, en un món globalitzat i virtual, i fèiem els nostres primers passos planificant un nou museu, o més aviat un museu diferent, més proper i accessible. Aquesta situació no ha fet més que posar-nos davant del mirall global que representen avui dia les xarxes, amb les seves virtuts i defectes. I estem molt satisfets amb el canvi, en part perquè comencem a veure els beneficis a llarg termini i més enllà del que duri la pandèmia. L’oferta de continguts digitals present en les nostres xarxes ha augmentat i s’ha diversificat, i pretenem que no es quedi només en una arrencada deguda a la situació actual, sinó en una nova manera de connectar amb els nostres socis, amics i visitants.