PER MEMÒRIA
ria i antiguitat inclosa a Història dels catalans (1963) i Història del País Valencià (1965). Va col·laborar amb la W.L. Bryant Foundation a l’illa de Mallorca en les excavacions que eren programades anualment a l’estiu a la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia), amb la col·laboració dels també professors Antoni Arribas Palau i Daniel E. Woods. Tarradell dirigí també les excavacions de les necròpolis talaiòtiques de Son Real i de l’illa des Porros, prop de Can Picafort. Fruit dels treballs a Mallorca va publicar en col·laboració amb A. Arribas i D. E. Woods, Pollentia I i II (1977 i 1978), i en col·laboració amb A. Arribas i Guillem Rosselló el primer volum d’una Historia de Alcudia (1978). El 1970 es va traslladar a la Universitat de Barcelona, on va ocupar la mateixa càtedra, dedicant-se els primers anys a l’estudi de l’Eivissa púnica atès el seu interès per aquesta cultura, juntament amb la seua esposa Matilde Font i un equip format per Mercè Roca, la seua filla Núria Tarradell i Jordi H. Fernández. Sobre Eivissa va publicar Ibiza púnica: algunos problemas actuales (1974), Sobre la fecha inicial de la ceca de Ibiza (1973-1974), el llibre Terracotas púnicas de Ibiza (1974), El descobriment arqueològic de l’Eivissa púnica (1975) i Materiales púnicos de Ibiza en el Museo de Lluc (1976), conjuntament amb Matilde Font. Els resultats dels treballs d’investigació realitzats al Museu d’Eivissa varen ser la base del llibre Eivissa Púnica (1975). Aquest llibre, escrit amb Matilde Font, que morí quan s’estava imprimint, va representar el balanç dels coneixements i el punt de partida dels estudis de l’Eivissa púnica. La desaparició de la seua esposa i col·
laboradora va resultar un colp molt dur en la vida de Tarradell, que va deixar sense editar, a pesar que estava pràcticament redactat, el treball Necrópolis rurales púnicas en Ibiza (2000), que va ser publicat de manera pòstuma al núm. 45 de la col·lecció “Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera”. L’any 1979 va fundar i dirigir la revista en llengua catalana Fonaments, centrada en la prehistòria i el món antic. Fins a la seua jubilació el 1988 Tarradell es va dedicar a la seua càtedra i impartí classes, sobretot, d’arqueologia romana i epigrafia, i publicà entre d’altres treballs Les ciutats romanes als Països Catalans (1978) i el volum primer d’una Historia de España (1980), en col·laboració amb M. Tuñón de Lara i J. Mangas. És autor d’una gran quantitat d’articles que han tractat molts de temes que abasten des del neolític al món feniciopúnic, fins a l’estudi del món ibèric i el món romà. Pocs mesos després de la seua jubilació va ser nomenat professor emèrit fins a la seua mort. Tarradell va ser membre de diverses institucions: corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1951), membre ordinari de l’Institut Arqueològic Alemany de Berlín (1958), de l’Institut Italià de Prehistòria i Protohistòria de Florència (1958), de l’Acadèmia Etrusca de Cortona a Itàlia (1963), de l’Institut d’Estudis Catalans (1971) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1978). Entre d’altres distincions va rebre la condecoració de comanador de l’Ordre Marroquí de la Mehdauia (1954), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1977) y la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1988).
CENTENARIO DEL NACIMIENTO DE EDUARDO POSADAS LÓPEZ
niente de Artillería, asciende a Capitán y es destinado, el 23 de noviembre, a la Agrupación de Artillería de Costa de Ibiza. Un año después se casa con Carmen Olagüe Ballester, estableciendo su residencia definitiva en la isla de Ibiza hasta su muerte, producida el 19 de noviembre de 2001 en Motril, su ciudad natal.
El pasado 22 de junio se cumplieron cien años del nacimiento de Eduardo Posadas López, que nació en Motril (Granada) el 4 de junio de 1938. A punto de cumplir los dieciocho años de edad ingresó en la carrera militar como soldado de Milicias. Tras la guerra Civil fue destinado a Valencia como Teniente. En 1955, en Valencia, donde había prestado servicio como Te-
En Ibiza ejerció como Jefe de la Unidad de Servicios de Talleres y Municionamiento y como Director de la Escuela de formación Profesional del Ejército. Su último cargo fue el de Jefe del Grupo de Artillería de Campaña. Además de su vocación militar, su otra gran pasión fue la investigación histórica a la que dedicó gran parte de su tiempo. Gran conocedor del mundo militar y de las construcciones de carácter defensivo, centró su
5
