El relat de la Conquesta de Mallorca des de la crònica àrab

L’any 1915 el militar Rafel de Ysasi Ransome, en preparar la defensa costanera de l’illa de Mallorca, registrà a través de la seva càmera lúcida el paisatge que es podia contemplar des del puig d’en Saragossa, indret essencial on es va lliurar la gran batalla. La gran batalla a la serra de Portopí, on l’enfrontament entre cristians i musulmans mallorquins acabà amb la vida dels Montcada, queda ben reflectida a les imatges del casal dels Caldes, fidel reflex de les narracions tant de la Crònica com del Kitáb Tãrïh.

Massa sovint la història la conten els vencedors i quan ho fan els vençuts és el relat del victimisme. Hi ha, però, excel·lents excepcions, en què rigor i sentiment permeten confrontar el que s’ha difós de la història. El punt de vista d’Ibn ‘Amira Al-Mahzumi de la sobtada aparició de la flota de Jaume I per conquerir Mallorca i el seu desembarcament n’és un clar exemple.

Inicialment les tropes catalanes tenien previst desembarcar a Pollença, però per raons meteorològiques varen adreçar-se a la costa sud-oest. Els jornalers de la costa calvianera informaren el valí Abu Yahya al-Tinmalli del que passava i asseguraren haver vist amb els seus propis ulls com remolcaven els seus regiments militars i marítims, i que havien comptat fins a 150 veles, les quals gaudien de bon vent a favor i que la singladura per la costa calvianera era ràpida, que s’acostaven al port de Santa Ponça. «És veritat que l’estol enemic ha fet acte d’aparició». S’hi envià un grup de gent per interceptar l’avanç cristià i aturar-ne el desembarcament al port calvianer. Pernoctaren a l’ancoratge, però les línies catalanes eren tan atapeïdes i nombroses que la negror del conjunt impedia veure l’obscuritat de la nit. Es complaïen amb begudes embriagants, s’emborratxaven, malgrat es trobassin a punt d’entrar en combat.

El paisatge que es podia contemplar des del puig d’en Saragossa era el del camí de sa Porrassa, Rafalbetx, ses Penyes Roges, el puig de sa Morisca, sa Caleta, el morro d’en Grosser, ses Rotes Velles, el cap Andritxol... El primer combat amb els musulmans va ser a Santa Ponça, i després un altre a sa Porrassa i l’anomenada batalla de Portopí, llavors a cinc quilòmetres de Madina Mayurqa. No hi va haver més sortida que combatre la ciutat amb tots els efectius i ofegar-los «com un eixam de llagosts disseminats i papallones desbaratades, perquè quan arribàs l’hora de la resurrecció s’agrupassin i es moguessin empenyent-se els uns amb els altres i acaramullant-se els uns sobre els altres com si fossin ones de la mar». Conta el relat que la gent estava atemorida, que els influents estaven embriacs de paüra perquè els caien a sobre les fatalitats, la saliva s’assecava dins la boca, l’exuberància de la vida s’esvaïa. No veia igual Jaume I el Conqueridor la costa calvianera des del mar que els residents a la costa que veien venir les embarcacions des de terra. La crònica àrab de la Conquesta de Mallorca descriu amb minuciositat l’ambient tibant entre les autoritats almohades, els andalusins de Mayurqa, la rancúnia dels exiliats almohades, la preocupació dels pagesos per defensar la ciutat assetjada, l’ambigüitat dels mallorquins, la traïdoria.

Tanmateix, foren assetjats i, finalment, vençuts. Segons la crònica àrab, el valí de Ciutat, Abu Yahya al-Tinmalli, fou sorprès amb un petit grup fora del castell i se l’empresonà a l’interior d’una de les cases. Segons la versió cristiana, el valí fou encerclat a l’interior de l’alcàsser, el rei En Jaume li va enviar una delegació per negociar la pau i posteriorment feren Abu Yahya presoner. És a dir, dues cròniques diferents per als mateixos fets.

DE: AL-MAHZUMI, Ibn’Amira. Crònica àrab de la conquesta de Mallorca (Kitab Ta’rih Mayurqa). Edició de Muhammad ben Ma’Mar, Universitat de les Illes Balears, Palma, 2009.

MARÍA CALDERÓN DÍAZ, EMMANUELLE GLOAGUEN MURIAS, MANEL CALVO TRÍAS

LES PEDRES DE LA MAR: L’EXPLOTACIÓ DEL MARÈS A LA COSTA DE CALVIÀ

Entre les pedreres més importants del municipi de Calvià, cal destacar les que es troben a cala Figuera, a la costa de Rafalbetx, a Portals Vells o a cala Vinyes

Pedrera de Portals Vells des de l’exterior.

AMallorca, al llarg de l’Edat Mitjana, es va produir una autèntica revolució arquitectònica. La conquesta de l’illa feta pel rei Jaume I, amb la seva integració dins la Corona d’Aragó i la consegüent incorporació a la cristiandat, va suposar no només la introducció d’una nova llengua sinó el canvi radical de costums, religió, estructura social i poblacional. Aquesta nova cosmovisió va dur aparellada unes noves propostes arquitectòniques. Potser les més espectaculars les trobam a Palma, amb tot un nou programa arquitectònic públic, on la Seu, l’església de Santa Eulàlia, la Llonja o el Castell de Bellver en són els representants més destacats. Però de manera parallela a aquestes grans construccions, també es desenvolupa tot un programa privat de construccions i remodelacions, tant a les cases de ciutat, moltes de les quals varen ser destruïdes per la conquesta, com a la ruralia, on moltes de les antigues alqueries i rafals islàmics es convertiren en les possessions que avui coneixem i que varen estructurar tota l’organització agrícola i social del camp de Mallorca.

Interior de la pedrera de Portals Vells.

Aquest desenvolupament arquitectònic es va trobar amb la necessitat de matèria primera per poder dur-lo a terme. És el moment en què comencen a explotar-se les pedreres de marès. Per les seves característiques, la pedra arenosa es va convertir en la matèria primera bàsica, ja que permetia un sistema d’extracció més fàcil que la calcària i a més es podia treballar la roca, i aconseguir blocs regulars que facilitaven no solament el transport, sinó també l’emmagatzematge i la posterior col·locació als edificis.

Per tal de facilitar el transport d’aquesta matèria primera a Palma, principal focus constructor, es varen explotar les pedreres de marès que hi havia a la costa. D’aquesta manera, una vegada feta l’extracció dels blocs de marès, aquest eren carregats en vaixells i transportats cap a les zones de construcció. La coincidència de grans dipòsits de marès a les costes de la badia de Palma i la poca distància respecte a la capital va fer que a molts indrets de la costa sud de Mallorca s’explotassin a cel obert i fossin transportades les peces en vaixell cap a Palma. D’aquesta manera es va tancar un cercle, on la mar mateixa i els plegaments geològics varen configurar aquests estrats de marès que, milions d’anys després, foren explotats per les persones que varen utilitzar la mar com a mitjà de transport per poder traslladar aquests milers de tones del material constructiu per excellència de l’època.

Avui dia, si un passeja per moltes de les costes de la badia de Palma com s’Arenal, la zona entre cap Enderrocat o cap Blanc, pot veure encara una costa amb talls regulars que evidencien la continuada explotació d’aquestes pedreres de marès. Les costes de Calvià no en són una excepció i també s’hi poden veure aquestes pedreres, que varen nodrir algunes de les construccions medievals més reconegudes de Mallorca.

Les pedreres de cala Figuera es troben al costat sud de la desembocadura d’una torrentera i estan molt a prop d’un abric amb un tancament de pedra en sec que, probablement, fou el refugi temporal dels treballadors. Aquesta pedrera, amb els retalls rectangulars realitzats per extreure el marès, es situa a dos nivells. El primer és a l’altura de la mar, fet que permetia un trasllat fàcil amb vaixell cap a Palma. El segon nivell es localitza a una cota més alta, entre uns 15-30 metres per sobre del nivell de la mar, i fins a uns 50 metres cap a l’interior.

Esglaons excavats a la roca a la pedrera de cala Figuera.

Es té constància documental que la major part d’aquestes pedreres, foren emprades per a la construcció de la Seu de Mallorca

Evidències d’extracció de marès a la costa de cala Figuera. Evidències d’extracció de marès a la pedrera de cala Salomó.

A la part oposada a la pedrera, a l’altra part de cala Figuera, es poden observar dos trams d’escala de tipus irregular, retallats a la roca seguint el pendent de baixada i que es converteixen en el lloc de pas per entrar i sortir de la cala, i accedir a les pedreres de marès.

Les pedreres de Portals Vells són de les més antigues del municipi. Es localitzen al costat sud de Portals Vells, amb bons accessos per la mar, que facilitaven el carregament dels blocs de marès dins els vaixells. A diferència de les altres pedreres, on l’explotació de la pedra es va fer a cel obert, en aquest cas, l’explotació d’aquesta matèria primera es va fer retallant el penyassegat, fet que va generar una gran cova artificial amb tres entrades orientades cap a la mar. A l’interior d’aquesta cova, on es poden observar els retalls d’extracció, que generen una configuració regular, es poden veure dos grans pilars de pedra natural deixats durant l’extracció del marès per tal de donar consistència a la cova i que la divideixen en una sèrie d’àmbits d’extracció.

Una vegada fou abandonada l’explotació del marès, aquesta cova fou emprada com a lloc de culte. A la paret oest de la cova es veuen dues petites capelles amb motius decoratius. Durant el segle XIX en aquestes capelles hi havia dipositada la Mare de Déu de Portals, que actualment es pot veure a l’ermita de Portals Nous.

La pedra d’aquesta pedrera fou emprada per a la construcció de la Seu de Palma i l’església de Santa Eulàlia. Durant el segle XV les pedreres de Portals Vells eren propietat del monestir de Santa Maria del Carme.

Les pedreres de cala Vinyes també es troben molt a prop de la costa i s’hi poden apreciar les labors d’extracció del marès amb els talls regulars característics que han quedat a la roca, igual que a tota la gran zona d’explotació de marès que es pot observar al llarg de tota la costa de Rafalbetx. Es té constància documental que la major part d’aquestes pedreres, especialment les de Portals Vells, cala Vinyes i cala Figuera, foren emprades per a la construcció de la Seu de Mallorca, i que, per exemple, la capella de Sant Bernat fou construïda amb blocs de marès que procedien majoritàriament de la pedrera de Portals Vells. La documentació existent ens conta que entre l’abril i l’agost de 1368, les barques que transportaven els blocs per construir la Seu venien a carregar a cala Figuera. Aquests blocs foren utilitzats per construir el primer pinacle i l’arcbotant sud de la Catedral, enfront del Palau Episcopal. A la vegada, el material extret de cala Vinyes era molt utilitzat per reblir els murs.

D’aquesta manera, la història i la geologia del municipi de Calvià passaren a formar part dels grans edificis històrics medievals que avui dia es poden veure a Palma.

AGUSTÍ AGUILÓ I LLOFRIU

El mariner, cosmògraf i matemàtic Vicente Tofiño de San Miguel.

LA COSTA DE CALVIÀ EN EL DERROTERO I L’ATLAS MARÍTIMO DEL COSMÒGRAF VICENTE TOFIÑO DE SAN MIGUEL

El segle XVIII és època de viatges i exploracions científiques arreu del món, però també de guerres i enfrontaments entre les potències europees amb la mar com a escenari bèl·lic destacat. La disputa per Menorca –i l’estratègic port de Maó– entre anglesos i francesos n’és una mostra paradigmàtica. Tot plegat és en l’origen de l’eclosió d’obres i relats que descriuen les costes i els litorals no només des d’un punt de vista geogràfic, sinó també militar. A l’Estat espanyol s’editaren diverses col·leccions de mapes i viatges que exemplifiquen aquesta pruïja descriptiva. Alguns exemples en són l’Atlas geográfico del reino de España, de Tomás López, de 1757, el Viaje de España, d’Antoni Ponz, de 1787, o les obres de Vicente Tofiño, d’entre les quals ens n’interessen dues que inclouen la costa de Calvià entre les seves descripcions: el Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente de África, publicat el 1784, i l’Atlas marítimo de España, que s’edità entre els anys 1783 i 1788.

El gadità Vicente Tofiño de San Miguel (17321795) fou mariner, cosmògraf i matemàtic, i dirigí les companyies de guàrdies marines espanyoles de Cadis, el Ferrol i Cartagena. Era membre de l’Acadèmia de la Història i publicà diverses obres científiques. Participà en l’expedició del rei Carles III contra l’Alger i els seus corsaris (1775) i en el setge de Gibraltar (1782). A Tofiño se li encarregà l’aixecament cartogràfic de les costes hispàniques i en aquest context s’emmarquen els seus treballs sobre el litoral de les illes Balears i Pitiüses.

EL DERROTERO DE LAS COSTAS DE ESPAÑA EN EL MEDITERRÁNEO Y SU CORRESPONDIENTE CARTA

DE ÁFRICA1 En termes nàutics, una derrota és el camí, rumb o direcció que segueix una nau per anar d’un lloc a un altre, i els llibres que apleguen aquests rumbs es coneixen com a derroters. Són obres que ofereixen informació útil per garantir als mariners i navegants en general una navegació segura: meteorologia, ports, fars, ancoratges, baixos fons, perfils visuals de les costes, etc. Ara i en el passat, són eines imprescindibles per a la navegació.

Vegem a continuació com descriu Tofiño, sota aquests paràmetres, la costa de Calvià en el seu Derrotero. Hi hem remarcat en cursiva els topònims de Calvià i en nota a peu de pàgina hi feim alguns aclariments que consideram útils per al lector.

«DESCRIPCIÓN DE LA COSTA DE LAS ISLAS DE MALLORCA Y CABRERA, QUE EXPLICA SU CARTA PARTICULAR

[...] Sus cabos y puntas principales [de l’illa de Mallorca] son cabo Blanco, de Salinas, de Pera, de Farruch, del Pinar, Formenton [sic], punta la Rebasada y Cala Figuera, entre las cuales hay otros cabos y puntas menos salientes [...].

Forman la bahía de Palma el cabo de cala Figuera y el cabo Blanco, que distan entre sí 4½ leguas2 al ESE. 1° S. y al contrario.

Para fondear en esta bahía, si se está en la cos-

(1) El títol complet n’és Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente carta de África. Escrito en los años de 1783 y 1784 por el brigadier de la Real Armada Don Vicente Tofiño de San Miguel, Director de las Compañías de Guardias Marinas. Nosaltres hem fet servir la segona edició d’aquesta obra, publicada el 1832, «corregida y adicionada por la Real Dirección de Hidrografía», editada per la Imprenta Real, i que es pot consultar en el web de la BIBLIOTECA VIRTUAL DEL PATRIMONIO BIBLIOGRÁFICO [en línia] <http://bvpb.mcu.es>. La descripció de la costa de Calvià hi figura en les pàgines 195 i 197-200.

(2) La llegua marina (o llegua moderna) és la mida emprada en marina, equivalent a 5,55 quilòmetres i igual a 3 milles. La milla marina equival a 1.852 metres.

ta del N., esto es, en las immediaciones al primer cabo, no hay mas que reconocer la costa del O. de la bahía á la distancia que se quisiere, pues toda es limpia y hondable3 para ir á dar vista al castillo de San Cárlos [...].

Aunque en el tránsito desde el cabo de cala Figuera hasta la ciudad de Palma se ha dicho ser toda limpia y hondable, se tendrá cuidado con la isla del Sec, que es chica, rasa, limpia, y está a 2 millas al N. 27° E. del cabo cala Figuera, con paso entre ella y la costa, pues el menor fondo es de 10 brazas.4

Cuatro millas al NNE. del citado cabo está la isla Den Salas, 5 que es alta y limpia por su parte de fuera, pero por la de tierra no ha paso sino para faluchos.6 Cabo de cala Figuera es mucho mas bajo que el cabo Blanco, pero tambien es limpio y se puede atracar á él lo que se quiera. En lo mas elevado del cabo y próximo á él hay una torre en la que con fogatas despues de anochecido hacen señales de las embarcaciones que quedan á la vista

A esta isla sigue una grande ensenada nombrada la Porrasa, buena para todos los vientos menos los del SE. al S., con los que es muy peligrosa.7 En la punta del NE. de esta ensenada hay 3 isletas pegadas á tierra, y sin paso entre ellas y la costa. Se nombran las Isletas: la de mas al S. y mas grande tiene una torre, y todas son limpias por su parte de fuera8 [...].

Cabo de cala Figuera es mucho mas bajo que el cabo Blanco, pero tambien es limpio y se puede atracar á él lo que se quiera. En lo mas elevado del cabo y próximo á él hay una torre9 en la que con fogatas despues de anochecido hacen señales de las embarcaciones que quedan á la vista. Cerca á su parte del N. y E. está la cala del mismo nombre que el cabo, y poco mas distante la de Portals, con una torre en cada una de dichas calas.10

(3) Hondable, és a dir, que hi pot fondejar una nau.

(4) La braça, mida generalment usada en la marina, equival a 1,67 metres. (5) Crida l’atenció que Tofiño no faci abans referència a l’illa de sa Porrassa, molt més gran que la d’en Sales.

(6) És a dir, per a llaüts. El falutx o barca de mitjana és, segons el Diccionari Alcover-Moll, una «embarcació petita, generalment d’un sol pal molt inclinat cap a proa, i una llarga vela llatina; cast. falucho. A Mallorca es diu falutxo en general a qualsevol llaüt».

(7) Recordem que els noms dels vents dels quatre quadrants a Mallorca són: Tramuntana (nord), gregal (nord-est), llevant (est), xaloc (sud-est), migjorn (sud), llebeig (sud-oest), ponent (oest) i mestral (nord-oest).

(8) Si resseguim la costa, com fa Tofiño, d’est a oest, ses Illetes es troben abans de l’illa d’en Sales. Cal suposar, doncs, tret que sigui una errada d’observació, que Tofiño considera l’ansa («ensenada») de sa Porrassa com el tram de costa comprès entre ses Illetes i la punta de sa Porrassa.

(9) Es refereix a l’antiga torre de Rafalbetx, enderrocada per bastir-hi unes bateries de costa. Recentment se n’han redescobert els fonaments gràcies a la labor de recerca del Grup d’Estudi de les Fortificacions Balears (vegeu ÀNGEL APARICIO I PASQUAL. «De talaia de Trefalempa a torre de Rafalbetx», a: III Jornades d’Estudis Locals de Calvià [en premsa]).

(10) Les dues cales que esmenta Tofiño són cala Figuera i cala Portals Vells. Pel que fa a les torres, la de Portals Vells és la coneguda com a torre des Moro, a la punta de s’Estaca. L’altra torre, la del cap de cala Figuera, és situada al mateix cap, molt a prop del far, no a la cala.

Part corresponent a Calvià en la Carta esférica de las Islas Baleares inclosa en l’Atlas de Tofiño (Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico [en línia] <http://bvpb.mcu.es>). Part corresponent a Calvià en la Carta esférica de la isla de Mallorca... inclosa en l’Atlas de Tofiño (Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico [en línia] <http://bvpb.mcu.es>).

Al NO. ¼ O. de dicho cabo, distancia de media legua, está una isleta nombrada el Toro, la que es de mediana altura, y redonda, tan hondable por su parte de fuera que con un navío se puede pasar rascándola. Entre ella y la punta de su nombre á quien está próxima, hay tres islotes, los dos pegados á la punta,11 y el otro12 á la isla, en cuyo freo mayor13 hay paso para embarcaciones que calen menos de 12 palmos.

Al N. 30° O. 2 millas de la isla del Toro, está otra nombrada de Malgrat, mucho mayor que aquellas, mas alta, escarpada, y tendida de NE. SO. Tiene una torre de igual nombre14 con un cañon de á 8.

Entre ella i el punto mas immediato de la costa, que es cabo Negrete, por ser de color oscuro, está otra cala15 menor nombrada de los Conejos, entre las cuales hay paso hondable aunque estrecho, pero entre esta isla y cabo Negrete solo le hay para faluchos.

Entre las islas del Toro y Malgrat hace la costa ensenada al NE.; es hondable, alta, escarpada, y de color rojo las tierras que la forman, por lo que le nombran las Peñas Rotges. Media legua al NO. ¼ N. de la isla de Malgrat, está cabo Andrichol, que es muy alto, tajado, y de color rojo, con su cumbre poblada de pinos. Entre estos dos puntos hace la costa grande ensenada hácia al NE. con 2 millas de saco, y se nombra de Santa Ponza, porque al N. 42° E. una milla escasa de cabo Negrete está la cala de aquel nombre, internándose al E. como 3 cables,16 en cuya boca, que es estrecha, hay 3 brazas de fondo, que disminuye hasta terminar en 4 palmos, y por consiguiente no es cómoda sino para embarcaciones chicas, las cuales quedan abrigadas de todos vientos. La punta del S. de dicha cala es alta17, y baja la del N.18

Mas al N. de la cala de Santa Ponza está el castillo del mismo nombre, 19 con dos cañones de 16 y uno de á 12, entre cuyos puntos se puede fondear con cualquiera embarcacion como sea de los vientos del NO. por el NE. hasta el SE., pero con los demas es peligroso subsistir aunque el fondo es limpio, y se está en las brazas que se quieran.

Dentro de esta gran ensenada de Santa Ponza,20 esto es, al N. 15° 30’ O., 2 millas escasas de la isla de Malgrat, y al N. 58° E. menos de 1 milla del cabo Andrichol, está el puerto de Pa-

(11) Els illots des Pans i de ses Barbines.

(12) L’illot des Toretó.

(13) Un freu és un estret o llenca de mar entre dues terres pròximes. Aquí Tofiño fa referència al freu conegut com es Blau del Toro.

(14) Es refereix a la torre des Malgrat, antiga torre de defensa avui desapareguda. La torre, però, no es trobava sobre l’illa, sinó a la banda de terra. Segons Josep Mascaró Passarius, s’emplaçava on ara hi ha el mirador (confer. la veu «Torre de Malgrat», a la Gran Enciclopèdia de Mallorca). (15) Creiem que Tofiño consigna aquí erròniament cala en comptes d’isla, atès que en les indicacions toponímiques que figuren en els marges del text original hi diu «Isla de los Conejos y cabo Negrete».

(16) El cable és una mida de longitud equivalent a la desena part de la milla marina, o sia 185 metres.

(17) Això és, el tram de costa que comprèn la creu del Desembarc, el banc des Batle, l’esquena de s’Ase i el morro d’en Grosser.

(18) La punta des Castellot.

(19) El Castellot de Santa Ponça.

(20) A aquesta gran ansa que forma la costa calvianera entre el cap Andritxol i l’illa Malgrat, el militar menorquí Joan Seguí i Rodríguez, en la seva descripció de Calvià i dels fets de la Conquesta, s’hi refereix en els següents termes: «Desde luego se comprende que, al decir lugar llamado Sta. Ponza –parla del Llibre dels Fets–, no debe entenderse precisamente la cala; hoy, ésta y la ensenada llevan este mismo nombre, y entonces Santa Ponza era uno de los doce distritos o partidas en que tenían dividida la isla los mahometanos, siendo conocida toda aquella costa bajo dicha denominación. El nombre de Paguera fue puesto más tarde por los catalanes, así como el de Malgrat». A partir d’aquesta interpretació i de l’anàlisi de les operacions

Atesa l’escala del mapa i que hi ha dibuixat tot l’arxipèlag, hi trobam consignats pocs topònims

guera que se interna hácia el NO. Su boca tendrá de ancho como 2 cables: es limpio, hondable, y capaz de contener de 15 á 20 embarcaciones de un porte regular, las que se pueden amarrar en 4 y quedar abrigadas de todos vientos, y en caso de necesidad podrá abrigar á un navío de guerra fondeando en 6 brazas, pues en la boca tiene de 8 á 10 todo arena. Su conocimiento es facil, pues conocido cabo Andrichol se verá al rumbo y distancia citada una punta blanca21 de mediana altura, entre la cual y el fondo de la ensenada está dicho puerto. Los vientos mas dañosos en él son los del segundo cuadrante, pero no es cosa la mar que meten».

L’ATLAS MARÍTIMO DE ESPAÑA...22 Els atles marítims eren obres cartogràfiques destinades a plasmar cartogràficament els litorals dels diferents països. L’Atlas Marítimo de España de Tofiño va néixer de la iniciativa de reconèixer totes les sondes i demarcacions de cada un dels ports i costes espanyoles i africanes i fou impulsat per un dels ministres de Carles III, el comte de Floridablanca, conscient de la necessitat d’elaborar un pla hidrològic nacional, atès que –com diu una estudiosa de l’Atlas– «Espanya freturava d’un mapa territorial o de les seves possessions ultramarines, precís i complet».23 Es tracta d’una obra de «gran categoria hidrogràfica i calcogràfica que pot considerar-se punt de partida de la moderna cartografia espanyola».24 Entre les cartes nàutiques que aquest atles dedica a les nostres illes, ens n’interessen dues: la Carta esférica de las yslas Baleares y Pityusas i la Carta esférica de la isla de Mallorca y sus adyacentes, ambdues elaborades el 1786. En la primera, atesa l’escala del mapa i que hi ha dibuixat tot l’arxipèlag, hi trobam consignats pocs topònims, només els accidents geogràfics imprescindibles per anar fitant a grans trets els trams de costa. A la de Calvià n’hi figuren solament quatre: la punta de sa Porrassa, el cap de cala Figuera, l’illa del Toro i l’illa Malgrat.

Afortunadament, en la segona d’aquestes cartes que comentam la toponímia ja hi és més abundosa, perquè està dedicada exclusivament a Mallorca i a Cabrera, amb mapes individualitzats d’alguns bons ports i ancoratges per arrecerar-se del mal temps (el port d’Andratx, el de Sóller, el de Porto Petro, etc.). Els topònims de la costa de Calvià que s’hi relacionen són, d’est a oest, els següents (a l’interior només s’hi consigna el topònim «Calvia»): ses Illetes, punta de sa Porrassa, illa d’en Sales, cap Falcó, illa del Sec, cala Portals, cala Figuera, cap de cala Figuera, illa del Toro, Penyes Roges, illa Malgrat, cala de Santa Ponça, castell de Santa Ponça, cala Peguera i cap Andritxol.25

En conclusió, les obres de Tofiño ens permeten conèixer quina era la toponímia marítima més important de Calvià per als navegants en el segle XVIII i, alhora, en el cas del Derrotero, quins indrets es consideraven més favorables i desfavorables per menar-hi les embarcacions en ocasió de mal temps i quins eren els més perillosos i que calia evitar per no embarrancar o estavellar-se contra les roques. Es tracta d’una informació que aquells homes setcentistes, imbuïts d’un esperit científic i pragmàtic, elaboraren amb cura i que, per això mateix, tot i els avenços tècnics que des d’aleshores hi ha hagut en la navegació, encara ara serien una bona eina per als patrons dels vaixells i les embarcacions que solquen el nostre litoral.

bèl·liques, Seguí considera que el desembarcament de les tropes de Jaume I no tingué lloc a la cala de Santa Ponça, sinó a les platges de Peguera (confer. Joan seGuí y rodríGuez. «Excursión histórica por Calviá», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Vol. I [1886], núm. 47, p. 2).

(21) Es Puntassó, on en altre temps hi havia es Carregador. El punt on s’emplaçava aquest darrer coincidia amb la ubicació de l’antic port de Peguera.

(22) El títol complet n’és Atlas marítimo de España, islas Azores y adyacentes. N’hem consultat l’edició que hi ha disponible en el web de la BIBLIOTECA VIRTUAL DEL PATRIMONIO BIBLIOGRÁFICO [en línia] <http://bvpb.mcu.es>, publicada el 1789 a Madrid per la Dirección de Hidrografía.

(23) Confer. Almudena de la Caridad RÓDENAS VALERO. «Arte y Ciencia: El Atlas Marítimo de España de Vicente Tofiño de San Miguel», Imafronte, núm. 24 (2015), p. 73-102.

(24) Confer. la veu TOFIÑO DE SAN MIGUEL, a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.

(25) Hem relacionat els topònims amb les grafies actuals. En les il·lustracions de les cartes nàutiques de l’Atles que acompanyen aquest text el lector podrà veure la grafia en què els va consignar Vicente Tofiño.