Artres 3 by CME RMV

Revista del Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana Any 1 ◊ No. 3 gener 2007 exemplar gratuït

Sumari Editorial Participació de l’EMM Pasqual Rubert en les jornades per a professionals de l’educació La Rítmica Dalcroze: un mètode privilegiat per a la formació musical Projecte educatiu: legislació L’any 2007 ha de ser l’any Mus El Còmic II Conversant amb Carles Santos In i sentit comú Memoriam Exposicions L’alumnat Repertori propi Guia d’audició Diccionari Webs d’interes 20 Respostes Opinió Associacions culturals Jornades i cursos

SUMARI

Directora Anna Mercé Vèrnia i Carrasco annavernia@cmeviciana.org Consell de Redacció José Ramón Calpe i Saera (Regidor de Cultura i President del CME) F. Xavier Cantos i Aldaz (Director del CME) F. Xavier Piquer i Garcia (Director de l’EMM) Paco Bodí i Martínez (Director de l’EMD) Imma Martínez i Carles (Secretària de l’EMM) Maite Gaspar i Giménez (Cap d’Estudis de l’EMD)

Maria Bernat i Berenguer Vicent Domènech i Ferragud Neus Fernàndez i Alonso Daniel Gil i Gimeno Adrian Granados i Martí Amèlia Gual i Piquer Angel Igual i Poveda Joan R. Malonda i Torres Eugènia Moliner i Ferrer Anna Piquer i Garcia Lina Puig i Fabregat M.Carmen Santana i Fariña Tomàs Sendra i Mut Manuel Tomàs i Ludeña Disseny logo Beatriz Redón i Larios Normalització lingüistica Servei de normalització lingüistica Ajuntament de Burriana Administració José Luís Azpitarte Sánchez info@cmeviciana.org Fotocomposició i impressió Gráficas Alcalatén Dipòsit legal CS-154-2006 ISSN 1886-7294

Tots els articles d’aquesta revista són inèdits, excepte quan consta el contrari, i les opinions expressades corresponen als seus signataris. ARTRES no s’identifica necessàriament amb les opinions manifestades a la Revista

Han col·laborat en aquest número

2 3 4

Sumari

La Rítmica Dalcroze: un mètode privilegiat per a la formació musical

Projecte Educatiu: legislació i sentit comú

Editorial Participació de l’EMM Pasqual Rubert en les jornades per a professionals de l’educació

10 L’any 2007 ha de ser l’any Mus 13 El Còmic II 16 Conversant amb Carles Santos 19 In Memoriam: El sinyó Juan 19 Exposicions l’art una eina per a 20 L’alumnat: expressar-se lliuremet 21 Repertori propi 23 Guia d’audició 25 Diccionari 26 Webs d’interes 27 20 Respostes: Agustin Lucas 28 Opinió 29 Associacions Culturals 31 Jornades i cursos

Qui no ha pensat alguna vegada a ser ballarí? Un somni que passa per la ment de molts de nosaltres en algun moment de la nostra vida. Després, a poc a poc, anem veient les dificultats per a aconseguir-ho. En alguns casos, eixa idea perdura en algun racó del nostre cervell durant anys fins que per algun motiu i quan ja pensem que és massa tard, la vida ens brinda eixa oportunitat. Tot comença quan u es planteja estudiar dansa; hi ha quelcom que ens atrau quan veiem els que realitzen eixos moviments inabastables, i percebem l'esforç i l'entrega que es necessita per a això. Són pocs els que després d'aquesta dedicació a l'estudi de la dansa poden dedicar-se professionalment. D'altra banda, són molts els que han descobert que estudiar dansa en qualsevol de les seues modalitats té beneficis psicomotors i artístics, perquè es tracta d'una disciplina artística que ajuda al desenvolupament de capacitats com la musicalitat, coordinació, disciplina… En definitiva, un art físic prou complet com per a ajudar al desenvolupament intel·lectual, motor i artístic de l'individu que en practica. Enfront d’aquesta il·lusió van sorgint dificultats per a la seua realització. La primera d'elles és on realitzar els estudis. En moltes de les nostres poblacions no hi ha escoles de dansa, i quan n'hi ha no són públiques, amb la dificultat física i econòmica que això comporta. En la nostra ciutat actualment sí que hi ha la possibilitat de cursar estudis de grau elemental en un centre municipal. Això ha sigut possible degut a la regulació acadèmica d’aquest grau tal com marca la LOGSE —sense oblidar aquells alumnes que decideixen cursar aquests estudis de manera no professional— i de gestió administrativa, amb la creació d'una direcció, direcció d'estudis, secretària i direccions de departament. En definitiva, un esforç de gestió i organització fruit d'una tasca d'equip i d'il·lusió per consolidar dia a dia aquest projecte. Per altra banda la dansa és una disciplina artística que requereix pràctica diària, però aquesta no la podem realitzar a casa, sinó que obligatòriament hem de compartir energia i temps amb altres alumnes, davall la disciplinada mirada d'un professor que guiarà els nostres moviments durant molts anys de l'educació dansística. D’ací sorgeix la necessitat d’una escola de dansa que dispose de les instal·lacions necessàries i del professorat adequat. Aquest projecte que es materialitzarà durant aquest curs a l’edifici contigu a l’actual, ens ajudarà a millorar la qualitat d’ensenyament i com no, a gaudir, perquè és això mateix el que fan els alumnes que ho practiquen.

EDITORIAL

La dansa és molt sacrificada, requereix de molt d'estudi i esforç, però per al que ho realitza, arriba a ser la seua forma de vida, gaudeix amb el que fa i per descomptat aconsegueix un desenvolupament físic i intel·lectual diferent, amb altres possibilitats al seu abast difícils d'explicar amb paraules, però fàcils de sentir si són realitzades. Potser no ens estiguem adonant, però és una bona contribució per a la nostra història. I el millor de tot, una bona ferramenta per a ser feliços.

EDUCACIÓ I PEDAGOGIA

Amb la finalitat d'augmentar les possibilitats de detecció i conseqüentment d'intervenció primerenca, varem organitzar durant el passat final de curs, en el Centre Municipal de Cultura La Mercè, unes Jornades dirigides a professionals de l’educació infantil, a les quals van assistir més de 40 persones interessades. Durant el primer dia vàrem treballar sobre l'escola infantil com a espai privilegiat on ampliar les xarxes de detecció primerenca de patologies no evidents, i d'eixa manera poder propiciar una intervenció terapèutica com més prompte millor. Es va parlar de les característiques pròpies d’un desenvolupament normal del xiquet i del que nosaltres diem signes d’alerta (que són aquells indicadors que fan convenient estar pendents de l’evolució de la xiqueta o xiquet i demanar opinió professional). També vàrem informar de les corresponents xarxes de suport. A continuació vàrem poder veure sessions pràctiques relacionades amb la intervenció en comunicació i llenguatge (aspecte fonamental a aquestes edats) dins de les escoles infantils.

Un dels objectius que ens hem proposat des del primer moment en l’ADI (Servei Municipal d’Atenció al Desenvolupament Infantil de zero a tres anys) ha sigut el de contribuir a ampliar les xarxes de detecció primerenca de xiquets que presenten alguna classe de necessitat educativa especial o factors de risc, amb la finalitat que com més prompte es puguen proveir els recursos específics necessaris per a donar una resposta tan adequada com siga possible. Estem convençuts que la intervenció primerenca possibilita un millor desenvolupament, i en alguns casos ajuda que no s'arribe a consolidar una possible dificultat específica.

Durant la segona jornada ens vàrem aproximar al coneixement d'indicadors que ens permeten detectar situacions de risc social, amb la finalitat de poder propiciar una convenient intervenció com més primerenca millor, ja que considerem que l’escola infantil és un dels llocs on més prompte es pot realitzar aquesta detecció. En aquesta ocasió comptàrem amb la participació de les treballadores socials municipals Neus Renau i Vicenta Garí. Per a finalitzar vàrem veure una sessió pràctica relacionada amb la importància de la música i el moviment en els primers anys, en què vàrem comptar amb la presència d’Anna Piquer, professora de viola, i Olga Martínez, professora de dansa. Totes dos,

programació BURRIANA signes d’alerta: són aquells indicadors que fan convenient estar pendents de l’evolució de la xiqueta o xiquet i

GENER Exposicions: DIVENDRES 12, a les 19.30 h • CMC La Mercé La vidriera modernista de la antiga Peladora Fins al 28 de gener

demanar opinió professional

Dansa: DIUMENGE 14, a les 18.30 h • des de la parròquia de la mercé Cercavila de Sant Antoni pel Grup de danses l’Arenilla

responsables del programa Primers sons / primers moviments, activitat organitzada pel Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana, dirigida a xiquets de 0 a 3 anys i les seues famílies, on la música i el moviment s'utilitzen com a mitjans per a afavorir el creixement del xiquet en harmonia i tractar d'incrementar el vincle afectiu pares/fills.

Música: DIUMENGE 28, a les 19 h Centre Social de la Caixa Rural de Sant Josep Concert per Iris Almenara i Sandra Fernández Teatre: DIUMENGE 28, a les 17.30 h • Teatre Payà La bella durment per L’Horta Teatre

FEBRER És molt important tindre en compte que no hem de patir ni estar desficiosos perquè un xiquet o xiqueta no adquirisca alguna fita del desenvolupament en el moment indicat per les escales editades. Els xiquets evolucionen de forma diferent; i igualment poden estar dins de la normalitat. Però... Això sí, si són diverses fites les que no aconsegueix i de les diferents àrees del desenvolupament (llenguatge, motricitat, relacions amb els altres, etc.) convé consultar el pediatre, psicopedagog o mestre de referència, i que ens done la seua opinió.

Les Jornades varen ser organitzades pel CEFIRE i la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Burriana i varen participar com a ponents personal de Serveis Socials, del Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana i de l’ADI (Servei d'Atenció al Desenvolupament Infantil de 0 a 3 anys).

Inauguracions: DIVENDRES 2, a les 19 h • CMC La Mercé XII Premi d’Arts Visuals DIVENDRES 2, a les 19 h • CMC La Mercé XIV Premi de Fotografia de la Taronja Premis: DIVENDRES 2, a les 22 hores • La Regenta V Premi de Novel·la Juvenil Ciutat de Burriana Música: DIUMENGE 4, a les 18.30 h • Teatre Payà Festival de Bandes, amb la participació de la Banda Simfònica del Centre Instructiu d’Art i Cultura, ditigits per José Luis Civera i de la Banda Simfònica de l’Agrupació Filharmònica Borrianenca, dirigits per J. Lluis Tur. Teatre: DIUMENGE 11, a les 19 h • Teatre Payà Tengamos el sexo en paz per Charo López Música: DIVENDRES 16, a les 22.30 h • Teatre Payà African dance & music per KOBENA&KO Teatre: DIUMENGES 18, a les 17.30 h • Teatre Payà Caputxeta no gràcies per Teatro Títeres Los Duendes Música: DIUMENGE 18, a les 19 h • CMC La Mercé Concert de carnestoltes per la Coral Borrianenca

Lina Puig i Fabregat Pedagoga Municipal Especialista en desenvolupament infantil

Audicions Escolars: DIMARTS I DIMECRES 20-21, en horari escolar Teatre Payà Tras la música de raíz

EDUCACIÓ I PEDAGOGIA

La Rítmica Dalcroze representa el camí més directe, el més ric i a l’hora el més profund per aportar a l’ésser humà la «vivència corporal» de la música. No és suficient viure i/o sentir la música sensorialment o emocionalment, cal viure-la amb tot el cos. La Rítmica és un mètode, una eina de treball per a aquesta vivència corporal musical, creativa i artística. El treball de la improvisació realitzat a les classes de rítmica aporta als alumnes un accés a la llibertat d’expressió. S’ha de practicar la improvisació en diferents vessants: vocal, rítmica i principalment corporal. Aprendre a expressar amb el seu cos allò que la música ens fa sentir, comprenent-la, i harmonitzant-la al llenguatge universal que és la Música. El procés de la rítmica és un procés globalitzador, ja que s’hi treballen diferents matèries que desemboquen totes en els mateixos objectius. D’aquesta manera un subjecte musical a treballar en una classe de rítmica pot ser, per exemple, el fraseig, els contratemps, etc. Aquest subjecte serà treballat des de cada apartat. Es treballarà doncs corporalment, en lectures de solfeig, en l’audició musical i també en la improvisació. I quan hi ha l’ocasió es busca un desencadenament final en la posta en escena en moviment a través de la creació rítmica. La globalitat dóna un resultat molt més compacte en l’alumne. L’etapa de la creació, de la posta en escena en moviment, permet veure a quin punt l’alumne és capaç de viure la música, com la treballa, com la comprèn, com la representa amb el seu propi llenguatge corporal, sense tècniques de dansa, però amb un sentiment i un training corporal que li permet expressar amb el seu cos el que la música li expressa i li diu. És el treball que desencadena a la producció artística i coreogràfica. I què ens aporta la Rítmica Dalcroze en el nostre treball a l’aula sobre els nostres alumnes? Les necessitats de cada etapa són diferents i, per aquesta raó aquesta especialitat es converteix en quelcom apassionant, permetent tenir a les mans una metodologia per observar i viure les diferents dimensions

i aplicacions de la rítmica en el món de l’infant i com aquest creix i es transforma. Les portes de la Rítmica Dalcroze estan obertes al futur: Rítmica i Música, Rítmica i Dansa, Rítmica i Teatre, Rítmica i Arts Visuals, Rítmica per la 3ª Edat, Rítmica i nadons, Rítmica i Teràpia... són ja unes realitats conduïdes a esdevenir un nou camp de treball impartides per professionals especialitzats. Personalment voldria donar suport a la tasca veritable dels professors i de l’equip directiu que estan duent a terme en aquesta escola, els quals conec des de la vessant professional, i els animo a seguir en aquest camp que tant bé han sabut apostar i crear. Una línia d’escola a través d’una metodologia com a eina i guia, amb una formació constant per als seus mestres especialistes de l’escola, i amb uns projectes sempre actius i “reals”. La seva tasca es comença a veure en els alumnes però, estic segura que serà, ben aviat, un referent per a moltes escoles del nostre país. Parlem tots, doncs, d’un mateix llenguatge, del llenguatge universal que és la música, però amb una particularitat que Jaques-Dalcroze ens ha deixat latent: parlar amb el cor.

Neus Fernández i Alonso Llicenciada en Rítmica Dalcroze per l’Institut Dalcroze de Ginebra, Suïssa Professora de Rítmica a l’Institut del Teatre de Barcelona i formadora en cursos per a mestres en el mètode Dalcroze arreu d’Espanya. Sots-presidenta de la AER (Asociación Española de Rítmica) i membre del comitè de la FIER (Fédération International d’Enseignants de Rythmique).

programació BURRIANA BIBLIOTECA GENER 18,19 i 26 a les 18.30 h • CMC La Mercé CAMPANYA DE CONTACONTES

FEBRER 9,16,23 a les 18.30 h • CMC La Mercé CAMPANYA DE CONTACONTES

MARÇ 2 a les 18.30 h • CMC La Mercé CAMPANYA DE CONTACONTES

programació CASTELLÓ AUDITORI QUÈ APORTA LA RÍTMICA? Un millor coneixement de la música a nivell interior amb la possibilitat de viure-la de forma orgànica.

GENER DIMARTS 30, a les 19.15 h CARRASCO “H” QUARTET Tangos de concert

Un equilibri musical a través d’un desenvolupament de l’oïda.

FEBRER

Que el cos sigui l’instrument de la musicalitat i de la creativitat.

DIJOUS 1, a les 20.00 h Rosa TORRES PARDO, piano

Una vivència corporal dels conceptes musicals treballats amb una posterior intel·lectualització d’aquests conceptes. Saber, principalment, escoltar. Un desenvolupament de la imaginació i la consciència personal i de grup. Una millora de capacitat de concentració, element imprescindible per al treball de classe, d’assajos, d’escena, etc.

DIJOUS 8, a les 19.00 h ORQUESTRA SIMFÓNICA DE TENERIFE Cor del Palau de la Música Catalana DIVENDRES 9, a les 22.30 h JORGE DREXLER DISSABTE 10, a les 22.30 h BEATLES: Espectacle musical composat per 14 artistes en el qual es narra la història del cèlebre quartet de Liverpool DIUMENGE 11, a les 20.00 h Dr. FEELGOOD

Una capacitat d’adaptació entre els alumnes i el professor, fent-se i construïnt-se cada cop més dúctil, qualitat indispensable per a un músic.

DIMECRES 14, a les 20.00 h ORQUESTRA SIMFÓNICA DE CASTELLÓ

Una millora de la reacció i la coordinació.

DISSABTE 17, a les 20.00 h VEUS DE CAMBRA DE VILA-REAL

Un treball col·lectiu on la clau és la correcció. Aquesta arriba per part del professor i, a més a més, amb una autocorrecció del propi alumne envers el grup-classe. Aconseguir el plaer de transmetre l’amor de la música amb mitjans apassionants i amb metodologia mai monòtona ni avorrida. Una impregnació musical constant als alumnes. No s’obté només una interpretació musical sinó una vivència a través la qual es canta i es balla, on la música és sempre present.

DISSABTE 17, a les 22.30 h DULCE PONTES DIMECRES 23, a les 20.00 h ORQUESTRA SIMFÓNICA DE LA RADIO DE LEIPZIG Arabella Steinbacher, violí. James Gaffigan, director DIVENDRES 23, a les 23.00 h RONALD BAKER QUINTET DIVENDRES 23, a les 00.00 h CARAVAN JAZZ TRIO

EDUCACIÓ I PEDAGOGIA

dansa i en què es requerix, per a accedir-hi, aptituds i edats idònies.

Curset impartit per Manuel Tomàs, sobre la programació didàctica, al professorat de l’Escola Municipal de Música i Dansa del CME Rafel Martí de Viciana.

Agraïsc als responsables del Centre Municipal d'Estudis “Rafael Martí de Viciana” de Burriana l'oportunitat de dirigir-me al conjunt de la comunitat educativa per a compartir les reflexions que vaig tindre ocasió d'expressar amb motiu d'un curs de formació impartit al professorat de l'Escola Municipal de Música i l'Escola Municipal de Dansa. En primer lloc, vull felicitar-vos per la magnífica tasca que esteu desenvolupant, ja que en estos dies he comprovat la qualitat de l'ensenyament del vostre centre i l'elevada competència professional i personal del conjunt de professors i professores. Es tracta sens dubte d'un centre educatiu amb un enfocament i projecte molt encertat i amb un lideratge educatiu que ha sabut comprendre i captar els interessos de l'alumnat que assisteix a l'escola. I no és fàcil. En l'actualitat són poques les escoles de música i dansa capaç d'articular un projecte educatiu propi i adequat, d'acord amb el que estableix la legislació i allò que ha dictat el sentit comú. En 1990, la Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) va establir la possibilitat de cursar estudis de música i dansa en escoles específiques, sense limitació d'edat, que en cap cas podran conduir a l'obtenció de títols amb validesa acadèmica i professional. D'esta manera s'articulava una oferta formativa diferenciada de la impartida en els conservatoris; centres que tenen com a finalitat garantir la qualificació dels futurs professionals de la música i 8

En canvi, una confusió generalitzada ha impedit que estes escoles de música desenvolupen projectes diferenciats. Al meu parer són diverses les causes responsables: una ordenació acadèmica poc aclaridora, un professorat amb una formació en didàctica i organització escolar escassa i una pressió social que valora en excés els aspectes laborals i professionalitzadors de la música (titulitis) en detriment dels estrictament educatius. Al final, trobem poques diferències entre els conservatoris i les escoles de música, i es malbarata una varietat en l'oferta d'educació musical el que comporta una pèrdua d'opcions per al conjunt dels ciutadans i ciutadanes. Així, per definició i a diferència dels conservatoris, les escoles de música han d'atendre tots els ciutadans independentment de l'edat d'inici en els ensenyaments musicals. En este sentit és molt important establir una oferta educativa molt diversificada que incloga els diferents interessos de l'alumnat. L'educació primerenca a alumnes de zero a vuit anys és essencial i exclusiva ja que cobreix un espectre d'edat que cap altre centre preveu. També l'educació d'adults i, sobretot, la detecció d'alumnes amb altes capacitats i motivacions, per a la seua connexió als ensenyaments reglats de música. Les escoles de música són centres educatius de primera magnitud perquè persegueixen objectius de creixement personal. I encara que no expedisquen títols oficials i es dediquen a la formació d'aficionats, açò no significa que les escoles de música siguen alguna variant de taller cultural o tinguen un caràcter assistencial. De tota manera, assistim hui a una devaluació del músic aficionat. Una cosa incomprensible ja que ha sigut uns dels senyals d'identitat de la Comunitat Valenciana. Així ho testifiquen el gran nombre d'associacions musicals i bandes de música, integrades per músics que després de les dures tasques del camp o la fàbrica es reunien per a omplir les seues vides amb la pràctica musical. Una forma d'acostar l'educació musical fins al darrer racó de la geografia valenciana i oferir una formació a tots, en èpoques en què l'educació estava reservada a unes classes socials determinades. Algunes enquestes i treballs d'investigació ens indiquen que només un percentatge baix d'alumnes (al

programació CASTELLÓ ...la connexió i la col·laboració de les escoles de música amb les associacions musicals i les seues bandes representa quasi una obligació per als responsables de les dos organitzacions voltant del 2%) aconsegueix la professionalització. En canvi, a pesar de la xarxa important de conservatoris de música que té la Comunitat Valenciana, el consum musical i l'assistència a concerts no està d'acord amb este esforç. Tal vegada, i açò és una opinió, el caràcter restringit i professionalitzador dels conservatoris siga el responsable d'esta situació. Són les escoles de música les encarregades de modificar-la articulant projectes educatius diferents i globalitzadors.

MARÇ DIVENDRES 2, a les 22.30 h LLUÍS LLACH - “i” DISSABTE 3, a les 20.00 h ORQUESTRA DE VALENCIA Roberto Turlo, oboe Mikhail Jurowski, director DIUMENGE 4, a les 20.00 h LUCERO DILLUNS 5, a les 21.00 h JULIETA VENEGAS DIMECRES 7, a les 20.00 h BRENNO AMBROSINI, piano DIJOUS 8 a DILLUNS 12 FAMA - EL MUSICAL DIMARTS 20, a les 20.00 h ORQUESTRA DE LA COMUNITAT VALENCIANA Palau de les Arts “Reina Sofia” LORIN MAAZEL, director DIVENDRES 23, a les 23.00 h JONATHAN KREISBERG DIVENDRES 23, a les 00.00 h GABI ROYO QUARTET

D'altra banda, dediquem molts recursos i temps a l'oci per a omplir les nostres vides amb activitats. Les escoles de música en connexió amb les tradicionals bandes de música, potencien més, si és possible, la seua oferta formativa, ja que incorporen als avantatges generals: un teixit associatiu de gran valor, agrupacions musicals estables amb una activitat artística de concerts, viatges i intercanvis, bosses d'instruments per a prestar que eliminen el gasto inicial i un sentit de pertinença al grup difícil d'aconseguir en un centre educatiu.

DISSABTE 24, a les 22.30 h KOOL & THE GANG

Per tot això, la connexió i la col·laboració de les escoles de música amb les associacions musicals i les seues bandes representa quasi una obligació per als responsables de les dos organitzacions.

DISSABTE 31, a les 20.00 h BRANKAL

Per a finalitzar, m'agradaria animar a tots els sectors implicats que perseveren en els seus esforços econòmics i professionals per a la consolidació d'un model educatiu de primera magnitud, molt especialment al professorat: la peça essencial de l'educació. També animar als usuaris a cursar estos ensenyaments conscients dels beneficis que l'educació artística proporciona a totes les persones. En este sentit, l'Escola Municipal de Música del Centre Municipal d'Estudis “Rafael Martí de Viciana” és, sens dubte, un exemple a seguir. Enhorabona.

Manuel Tomás i Ludeña Director del Conservatori Professional de Música de Torrent

DISSABTE 24, a les 22.30 h EL CONSORCIO DIMARTS 27, a les 20.00 h LES MUSICIENS DU LOUVRE Marc Minkowski, director DIVENDRES 30, a les 20.00 h THE KING’S CONSORT Robert King, director

TEATRE PRINCIPAL FEBRER DISSABTE 17, a les 22.30 h DIUMENGE 18, a les 19.00 h JOSÉ PORCEL: LIBRE ALBEDRÍO Ballet flamenc

MARÇ DIMARTS 13 I DIJOUS 15, a les 22.30 h DIMECRES 14, a les 19.00 h CINCO MINUTOS NADA Revista Músical: Jacinto Guerrero DIVENDRES 17, a les 19.30 h i a les 23.00 h LUISA FERNANDA. Sarsuela Música de Federico Moreno Torroba

HISTÒRIA EN 3D

Abel Mus va nàixer el 22 d’abril de l’any 1907 a Borriana. Als vuit anys començà els seus estudis musicals, iniciant-se en el món del violí amb Vicente Tàrrega, germà del famós guitarrista. Prompte destacaria entre els seus companys i dos anys després decidiria desplaçarse a València on rebria classes amb Monzonís, violinista borrianenc amb cert renom dins el País Valencià. Tot i el canvi, la família Mus es va adonar que era insuficient i aviat van buscar suport econòmic perquè Abel, i la seva germana, pogueren continuar els seus estudis a l’estranger. Aquest ajut el van trobar a la diputació de Castelló, la qual va pensionar tots els estudis dels Mus a la capital francesa. A París, Abel Mus, qui aleshores encara s’anomenava Abelardo, va estudiar entre d’altres amb els mestres Bilewski, Brun i Nadaud. Va ingressar al Conservatoire Nationale de Musique et de Declamation de París el 1921 i allí va aconseguir els primers diplomes internacionals de solfeig i violí el 1924, els quals eren els més importants que oferia el centre.

S’ha ficat de moda al món de la música celebrar els aniversaris dels grans compositors amb espectaculars actes, concerts monogràfics, exposicions, col·leccions... L’any 2005 va ser el de Bach, el 2006 el de Mozart... És fantàstic recordar els grans mestres de la música, sempre i quan aquests no acaparen tota l’atenció i facen que no ens adonem del que tenim en la mateixa porta de casa. Borriana ha tingut grans músics, però desgraciadament no molta gent ho sap. Un dels més importants, i que més lluny va arribar, és sense cap dubte Abel Mus. Aquest violinista borrianenc va guanyar premis internacionals, va fundar el primer Conservatori de Música de Castelló, va ser un dels violinistes espanyols més reclamats durant la dècada dels quaranta, va ser concertino d’orquestres tan importants com l’Orquestra Municipal de València o la del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, va gravar discos per la Casa Odeón en Argentina, i un llarg etcètera. Desgraciadament i injustament roman oblidat per a la immensa majoria dels músics valencians i espanyols. Serà interessant descobrir aquest personatge únic a la gent que no el conega, i aportar dades noves als qui ja sàpien alguna cosa de la seva vida artística i professional.

Poc després accediria a l’Ecole Supérieure de Musique et Declamation de París, on el 1926 guanyaria per unanimitat el primer premi del seu concurs anual. El 1931 aconseguiria per oposició la plaça de professor d’aquest mateix centre. La seva carrera artística començava a projectar-se internacionalment. Les primeres gires per França, Espanya i Anglaterra se succeïen, estrenant-hi obres de Rodrigo, Palau, Nin i d’ell mateix, obtenint fantàstiques crítiques en tots els concerts que hi oferia. A París va fer concerts a la Sala Gaveua i a la Pleyel, que eren de les més importants de la capital i va rebre crítiques magnífiques que arribaven a comparar-lo amb Ysaye. A poc a poc, el nom d’Abelardo Mus era més sol·licitat per totes les societats filharmòniques de l’Estat. L’any 1932, per diverses raons, decideix tornar a la seva terra natal i emprendre-hi nous reptes, essent sense cap dubte el més important el de fundar i dirigir el primer Conservatori de Música de Castelló. Fins a l’esclat de la Guerra Civil va lluitar incansablement per aconseguir l’oficialitat del centre, cosa que desgraciadament no va poder fer a causa de la forta oposició d’un grup de músics, a la passivitat de les institucions i al cop d’estat del 36. Tot i la curta vida del centre, aquest va aconseguir el reconeixement de musicòlegs de tota la República i s’hi van desenvolupar interessants projectes. Durant aquests anys no va descuidar ni molt menys la seva faceta com a solista, donant concerts per tota la Península, destacant-ne els oferts amb la Banda Municipal de Barcelona davant d’un auditori de més de

programació CASTELLÓ MUSEU DE BELLES ARTS FEBRER DIJOUS 15, a les 19.30 h El Cant d’estil valencià

MARÇ DIJOUS 22, a les 19.30 h Els palos flamencs DIJOUS 29, a les 19.30 h Géneres i estructures del ball tradicional: la Jota

ESPAI D’ART CONTEMPORANI EXPOSICIONS Del 9 de febrer al 20 de març L’exposició Cantos Cívicos de Miguel Ventura ESPAI SONOR DIVENDRES 16 de Febrer, a les 20.30 h FS BLUMM. (Morr Music - Alemania)

7.000 persones, tal com relata la premsa de l’època. Durant el conflicte bèl·lic, Abel (el 1938 es va acurtar el nom i passà a dir-se Abel) va treballar com a intèrpret i traductor a les Brigades Internacionals de Benicàssim, va composar un himne republicà, va oferir concerts per a les tropes, va dirigir Ràdio-València..., però també va patir tot tipus de venjances i represàlies dels seus enemics. Sols com a exemple, cal dir que va ser empresonat amb falses acusacions en diverses ocasions, unes vegades com a feixista i d’altres com a comunista o republicà. Una vegada acabada la guerra, Mus no ho va tindre fàcil per a recuperar el prestigi de què gaudia abans del conflicte, sobretot pel seu pas per la presó. Afortunadament i paradoxalment va tornar a donar concerts gràcies a un sindicat franquista, que el va contractar per oferir recitals per tota Espanya. Abel va ficar la música i el violí per davant de tot, durant tota la seva vida, i no tenia cap problema d’oferir aquests tipus de concerts, si això li permetia pujar a l’escenari i expressar-se a través de la música. El 1943 es van convocar oposicions per fundar l’Orquestra Municipal de València i Abel hi va guanyar la plaça de concertino. Al capdavant d’aquesta orquestra va estar fins a la seva jubilació l’any 1972. La feina de l’orquestra la va desenvolupar paral·lelament a la seva carrera com a solista i durant la dècada dels quaranta va oferir una gran quantitat de concerts per tot l’Estat, obtenint un reputació i prestigi que pocs violinistes espanyols tenien; com a exemple sols cal dir que va ser portada de l’important revista musical Ritmo l’any 1947.

Taller DISSABTE 3 de marc, de 10.00 a 14.00h i de 17.00 h a 21.00 h LA MÚSICA ELECTRÒNICA COM A BANDA SONORA

programació VALÈNCIA PALAU DE LA MÚSICA DE VALÈNCIA GENER DIMECRES 31, a les 20.15 h. Sala Rodrigo BÁRBARA BONNEY, soprano WOLFRAM RIEGER, piano

FEBRER DIVENDRES 2, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Andrew Litton, director Stephen Hough, piano DIMARTS 6, a les 20.15 h. Sala Iturbi GRUP INSTRUMENTAL DE VALÈNCIA Joan Cerveró, director DIUMENGE 11, a les 20.15 h. Sala Iturbi INVA MULA, soprà EDELMIRO ARNALTES, piano DILLUNS 12, a les 20.15 h. Sala Iturbi SWR SINFONIEORCHESTER BADEN-BADEN UND FREIBURG Sylvian Cambreling, director Dagmar Peckova, mezzosoprà

HISTÒRIA EN 3D La seva vida prendria una nova direcció el 1948, quan va firmar, amb una empresa de concerts sudamericana, un contracte que el portaria pels teatres més importants de l’Argentina i Xile. La crítica i el públic l’hi van acollir com un autèntic virtuós del violí, els teatres n’estaven sempre plens, havia de repetirhi concerts per la gran quantitat de gent que volia escoltar-lo..., i ell ho agraïa amb la seva música i amb una mitjana de tres bisos per concert. El seu pas per Sudamèrica va ser realment fructífer, ja que a l’èxit assolit a teatres com el Colón de Buenos Aires, o el Municipal de Santiago de Xile, hem de sumar-hi l’enregistrament d’obres de compositors espanyols que va fer amb la famosa discogràfica Casa Odeón, a més de diverses retransmissions en ràdios argentines. Dos anys després, i malgrat tots els triomfs, va haver de tornar a València, on continuà amb l’Orquestra, els concerts i la important labor pedagògica que va dur a terme durant tota la seva vida. El prestigi que tenia com a concertino i pedagog va fer que el 1962 rebera l’oferta de fundar al Caire una escola de músics, com la que tenia a Alcoi, i entrara violinista i personatge únic. Afortunadament, l’Ajuntament de Burriana està al corrent d’aquest aniversari, i prepara la publicació d’un llibre sobre la seva vida, concerts en el seu homenatge i d’altres interessants actes. Com he dit al principi de l’article, el 2007 hauria de ser l’any Mus, crec que hi queden suficientment explicats els motius, ara sols cal que ens esforcem perquè açò siga possible.

a formar part de l’Orquestra Simfònica del Caire. D’aquesta manera, Mus i set músics valencians més, es van desplaçar a Egipte per engrossir les files d’aquesta orquestra simfònica. L’aventura va durar sols un any, ja que no tot el que els havien promès es va complir, i decidiren tornar a València. Allí va romandre fins que el 1972 es va jubilar a l’Orquestra de València i se’n va anar a Barcelona, on va estar quatre anys més com a concertino de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Des del moment que deixà de pujar als escenaris, tant com a solista com a concertino, la seva vida va deixar de tenir sentit i les malalties van anar consumint el seu cos, que finalment s’apagava el 23 de gener de 1983 a Picanya (València). Quina millor data que el centenari del seu naixement per a recordar i traure de l’oblit a aquest fantàstic

Daniel Gil i Gimeno Titulat Superior de Violí en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid Actualment amplia els seus estudis amb un Master, becat per la Fundació Davalos-Fletcher, a l’Universität für Musik und darstellende Kunst de Graz (Austria) i finalitza la Llicenciatura d’Història i Ciències de la Música en la Universitat Autònoma de Madrid

HISTÒRIA EN 3D

SEGONA ETAPA O PERÍODE CLÀSSIC (1929-1962) Continuant amb el número anterior, hui ens endinsarem en el període que considerem com a clàssic, i que comença amb el crack de la Borsa de Wall Street del 24 d'octubre de 1929, fet que tanca una època on el paper del còmic és simplement el d'un mer passatemps. La crisi del 29 dugué a la desesperació milers de famílies americanes, ja que va provocar unes altes xifres de desocupació (12 milions d’obrers al 1932). Entre altres, esta va ser una de les causes que psicològicament van espentar el poble americà a buscar, en els herois de paper, l’evasió que els fera oblidar el negre futur que es presagiava. Al mateix temps, la burgesia industrial capitalista veia en ells una manera d’explotació subtil i manipuladora alhora que arma política. Si analitzem una mica la tipologia d’herois que sorgeixen a partir de 1930, veurem com tots ells tenen uns caràcters essencials comuns, que s’accentuaran a mesura que ens acostem al conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. Estes característiques ens les dóna el descobriment del còmic com a vehicle propagandístic dels valors nacionalimperialistes i com a autèntica arma política. Prova de això n’és la cita que R. Terenci Moix, en el seu llibre Los cómics, fa d’un coronel americà que va declarar durant el conflicte: “Mentre veja els meus soldats llegint còmics de Superman, tot va bé.” Per això, quasi tots els herois d'este període estan marcats per un afany d'elevar els valors nacionalistes a través d'una moral de la imatge, i tot allò que no siga americà serà menyspreat i fins i tot satiritzat i perseguit cruelment. Esta tendència arribaria a la màxima virulència des de 1947 fins a finals dels cinquanta, amb el que es coneix com “caça de bruixes”, que va ser duta

a terme i instrumentada pel senador McCarthy. Este fanàtic nord-americà es va erigir en el sant inquisidor i àngel protector dels valors morals americans del segle XX, i va dur a la practica l'eliminació de tot allò que atemptava contra la seu ‘púdica’ moral imperialista americana i la seua cultura ‘coca-colesca’, representada en la secta racista del Ku Klux Kan. Per tant, només allò que era netament americà era bo, i tot allò que fera pudor de socialisme, comunisme o pornografia era inconvenient, depravat i condemnable. La mà protectora del redemptor McCarthy no només es va deixar sentir en el còmic, sinó també en el cinema i en qualsevol altre mitjà d'expressió. Com a conseqüència de l'ús del còmic com a arma política, dins de l'espai de la vinyeta planaria una lluita que romandria fins a 1968 amb l'aparició de la publicació de La saga de Xam, de N. Devile. Els adversaris en este enfrontament eren per un costat el guió i per un altre la imatge. Al cobrar identitat pròpia, el guió pretén subordinar la imatge a la seua dictadura, mentre que la seua oponent es rebel·la contra esta opressió. Per eixe motiu, els tres grans ‘monstres’ del còmic d'esta segona etapa (Harold Foster, Alex Raymond i Burne Hogarth) van ser acèrrims enemics de la inclusió del balloon (el globus o bafarada, que conté els diàlegs) dins de l'espai de la vinyeta. El balloon o bafarada (o bocadillo en castellà) és el context literari de consum que especifica al lector del còmic el matís interpretatiu que ha de donar la imatge. Este sorgeix per primera vegada —segons R. Gubern— al febrer de 1896 en el Yellow Kid de F. Outcault. Per a uns altres autors va ser el francès Caran d'Ache qui el va utilitzar per primera vegada cap a l’any 1876. Esta segona etapa típicament representada per estes classes de narrativa finalitzarà sobre la dècada dels seixanta amb tres fets significatius en la història del còmic: la creació a França del Centre d'Estudis de Literatures d'Expressió Gràfiques, la difusió del còmic de terror amb la publicació de les revistes Erie o Creepy, així com l'expansió i proliferació del còmic marginal o underground com a contrapartida a la pressió conservadora i manipuladora que pateixen els còmics. Este període, la constant del qual és la repressió i manipulació, patirà de nou al 1954 l’atac virulent del psiquiatre conservador Frederic Westham. Este publicà el llibre La seducción y la inocencia, que tindria el seu efecte en la conservadora mentalitat ianqui, i sorgeix l'Associació Americana del Còmic, que crea un codi 13

HISTÒRIA EN 3D CRONOLOGIA DE PUBLICACIONS 1930. Connie, de Frank Godwin. Blondie, de Chic Young. Tarzan, de Burroughs, amb els dibuixos de Harold Foster. 1931. Dick Tracy, de Chester Gould. 1932. Apple Mary, de Martha Orr. Dickie Dare, de Milton Caniff. Tim Tyler's luck, de Lyman Young. 1933. Flash Gordon, de Alex Raymond. Radio Patrol, de Schmidt i Sullivan. 1934. Agent secret X-9, de Hammett i Alex Raymond. Mandrake, de Lee Falk i Phil Davis. Jungle Jim, d’Alex Raymond. Terry i els pirates, de Milton Caniff. 1935. Brick Bradford, de W. Ritt i C. Gray. Bronc Peeler, de Fred Harman. Li'l Abner, d’Al Capp. 1936. L'home emmascarat, de Lee Falk i R. Moore. 1937. Detectives Comics, primer llibre de còmics o comics book. El príncep valent, de Harold Foster. Tarzan, de Burroughs i dibuixat per Hogarth. 1938. Superman, de Siegel i Shuter. Red Ryder, de Fred Harman. Batman, de Bob Kane. 1941. The Spirit, de Will Eisner. 1942. Male call, de Milton Caniff. 1946. Rip Kirby, d’Alex Raymond. L'home emmascarat, de Lee Falk i W. McCoy. Johnny Hazard, de F. Robins. Esteve Canyon, de Milton Caniff. 1947. Es publica a Itàlia la primera fotonovel·la. 1948. Pogo, de Walter Kelly. 1950. Peanuts, de Charles Schultz. Horror comics, de diversos autors.

d'entrar en polèmica) que el còmic com a llenguatge ha de suggerir a l'espectador el matís interpretatiu segons les seues percepcions i personalitat, i pel contrari la inclusió de la bafarada degrada la qualitat del còmic com a llenguatge, aliena el lector i fins i tot el manipula. Per a comprovar esta alienació i veure els caràcters esmentats anteriorment n’hi ha prou de citar alguns dels herois que comparteixen el dintorn de la vinyeta: Tarzan, Dick Tracy, Flash Gordon, Mandrake, Superman, etc. De tota manera, dins d'este segon període sorgeixen els fonaments plàstics i formals que faran del còmic un autèntic art. La vinyeta cobra tres tipus essencials i característics de tècnica gràfica: l'essencialment lineal, el pictòric i el narratiu fílmic. Com a exemple típic del lineal podem citar L'home emmascarat, de Lee Falk, o Mandrake el Mag. En estes vinyetes el dibuix es desenvolupa en un estil purament lineal a causa de la total absència d'ombra, ja que la forma és expressada pel seu contorn sense intenció d'assolir una tridimensionalitat, i les seues composicions són convencionals i adaptades a la narrativa literària del guió. En canvi, en el dibuix pictòric ens trobem amb la rebel·lió de la imatge —esmentada anteriorment— en contra del guió literari. Típics exemples en són Harold Foster i la seua obra El príncep valent o bé el Tarzan de Hoharth. Foster és un pintor frustrat, dibuixant clàssic i entusiasta dels renaixentistes que assoleix l'alliberament de la seua pròpia frustració en la creació del príncep valent, heroi meitat mite meitat fantasia. Les seues vinyetes són d'una factura esplèndida i preciosista, molt detallades, perfectament documentades i utilitzant generalment la composició tancada, pròpia del Renaixement. És a dir, cada vinyeta pot contemplar-se fora del context de les altres. Foster veu en el dintorn de les seues vinyetes una unitat plàstica on els elements formals de les parts són tan importants com el seu conjunt. Busca la tercera dimensió jugant amb el clarobscur en forma de taques.

1952. Mad comics. 1956. Rip Kirby, de Prentice. 1961. Es publica a França Asterix, de Goscinny i Uderzo. 1962. Es publica a França Little Annie Fanny, de Kurtzman i Elder. Barbarella, de JC Forest.

moral de normes de conducta i autocensura d'obligat compliment als seus editors. L'aparició del globus o bafarada sorgeix com a conseqüència d'un interès purament literari a adequar el significat de la imatge a una determinada finalitat de comprensió, fet este que va en contra del significat purament plàstic del còmic, ja que considerem (malgrat 14

En canvi, Hogarth, en el seu Tarzan aporta dins de la seua forma pictòrica la recerca del dinamisme plàstic a través del moviment.

programació VALÈNCIA

HISTÒRIA EN 3D Hogarth, persona de gran cultura i formació, va estudiar antropologia i art en la Universitat de Columbia, i va arribar a ser professor de la Work Progress Administration. Va fundar Siles Rodees la School of Visual Art de Nova York. Era un gran admirador de Miquel Àngel, Caravaggio, Gericault, etc., i esta admiració es percep en el seu Tarzan. Finalment, podem citar com a representant de la tècnica narrativa, mixta o fílmica Alex Raymond i la seua obra Rip Kirby o Flash Gordon, així com també Milton Caniff i el seu Terry i els pirates, on la narrativa adopta les formes cinematogràfiques i aporta com a valor plàstic la inclusió de la tècnica del pinzell sobretot per a traçar les ombres, cosa que dona un major sentit plàstic a la vinyeta. Esta nova narrativa duu el lector a una continuïtat en l'espai exterior de la vinyeta, és a dir, que una vinyeta sola no aporta les dades ni percepcions necessàries per a la comprensió d'una escena. És una narrativa netament cinematogràfica, que utilitza els seus mateixos plans, típics ja en aquells dies en la filmografia americana. Tomás Sendra i Mut Llicenciat en Belles Arts Professor del Taller d’Arts Plástiques.

DIVENDRES 16, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Yaron Traub, director DIMECRES 21, a les 20.15 h. Sala Iturbi ORQUESTRA SIMFÒNICA DE CASTELLA-LLEÓ Alejandra Posada, director Fàcil Say, piano DIVENDRES 23, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Antonio Ros-Marbà, director DIUMENGE 25, a les 19.30 h. Sala Iturbi WIENER PHILHARMONIKER Daniel Barenboim, director DIUMENGE 25, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Mikhail Jurowski, director Roberto Turlo, oboé

MARÇ DISSABTE 3, a les 19.30 h. Sala Iturbi AINHOA ARTETA, soprà DIUMENGE 4, a les 19.30 h. Sala Iturbi TRONDHEIMSOLISTENE Anne-Sophie Mutter, violí Mikhail Ovrutsky, violí DIMARTS 6, DIMECRES 7 i DIJOUS 8, a les 20.15 h. Sala Rodrigo EMERSON STRING QUARTET Integral dels Quartets de corda de Beethoven (IV, V i VI) DIVENDRES 9, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Yaron Traub, director Cristina Ortiz, piano

BIBLIOGRAFIA: Bang. (Fanzine de còmics espanyols) BLANCHARD, Gerard. Histoire de la bande dessinée: une histoire des histoires on images de la prehistoire à nos jours. Verviers: Marabout université, 1974 GASCA, Luis. Los cómics en la pantalla. San Sebastián: XIII Festival Internacional del Cine. Sección de Actividades. Culturales, 1965 GUBERN, Roman. El lenguaje de los comics. Barcelona: Península, 1981. MARNY, Jaques. Le Monde etonnant des bandes dessinées. Paris: Éditions du Centurion, 1968. MARTÍN, A. Trocha. (Fanzine de còmics espanyols)

DISSABTE 10, a les 19.30 h. Sala Iturbi CAPELLA DE MINISTRERS Carles Magraner, director Raquel Lojendio, soprano DIVENDRES 23, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Miguel A. Gómez-Martínez, director DIVENDRES 30, a les 19.30 h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Miguel A. Gómez-Martínez, director CORAL CATEDRALICIA DE VALÈNCIA

Polk. (Fanzine sobre còmics portuguès) Tebeos i cultura de masas. Ed. Prensa Española, 1965.

ENTREVISTA A

Conversa mantinguda el dia 2 de desembre de 2006 abans de la posada en escena del darrer espectacle de Carles Santos, El fervor de la perseverança, a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Barcelona. Xavier Piquer (EMM). Ens agradaria que els explicares als nostres alumnes què fas, per què ho fas, per què t'interessa aquesta classe d'art, per què la planteges d'aquesta manera, per què no edites les teues obres... Carles Santos. Ara n'ha sortit una. És un encàrrec de l'Associació Catalana de Corals Infantils, que fa 40 anys que existeix. És una cantata per a 5.000 nens que serà estrenada al maig al Palau Sant Jordi de Barcelona. Tinc curiositat del resultat. 5.000 nens i nenes, més nenes que nens, però 5.000. Només que òbriguen la boca i facen "aaaaaah"... Deu ser aterridor. X. Tu ja tens experiències d'aquestes. A València vas fer alguna cosa amb 2.000 músics. C. 2.001 músics l'any 2001. Músics de banda, però és diferent. X. Vas quedar content amb l'experiència? C. Hi van haver alguns problemes d'organització. Van fer unes paelles però als músics no els en van donar. Pareix una femada però no ho és. Varen vindre músics de tota la comunitat per gust i a canvi només varen rebre un entrepà i una coca-cola. A mi si que m'oferiren paella però la vaig rebutjar per solidaritat amb ells.

X. Però l'experiència musical bé? C. Tota la gent de les bandes llegeix molt, van arribar a fer com una mena de prova abans i tot, i varen ajuntar per primera vegada a la història, no sé com vàrem sortir vius d'allí, a la Unió i a la Primitiva de Llíria. Van tocar les dos juntes. Hi ha una competitivitat entre elles tan gran que ho van llegir a primera vista. X. Són gent molt preparada. C. Sí. A mi em crida l’atenció que facen l'orquestra de l'òpera i només hi haja 10 espanyols i 3 valencians, quan a tot Europa hi han excel·lents músics de vent valencians. Eixe és el gran problema de València, que no valora prou la seua gent. Pot ser és el país més musical que existeix, almenys a Europa. Cada deu valencians, 7 han tingut a vore amb la música. X. Ja que parles d'això, tu com et sents tractat a Castelló? Perquè potser estàs més valorat fora que ací, ho notes? C. Note molt la diferència. A Castelló he fet la mili, és l'únic que recorde. X. M’han contat una anècdota teua i vull que em digues si és certa. Vas estar arrestat per anar sense permís

ENTREVISTA A quan complies el servei militar a veure l'estrena de L'Atlàntida de Falla? C. No em varen arribar a tancar però sí que vaig estar a punt, sí, sí, no vaig arribar al calabós, però sí que em van arrestar a no sortir. No me’n recordo bé, però sé que anàvem un altre i jo vestits de soldats per les rambles de Barcelona. X. Vàreu lligar aquella nit, no?

C. Ho vas veure? Ja fa anys d'això. X. I ho vaig disfrutar. C. Allí va ser, potser, la primer bona producció en què vaig poder participar. El cor de València, amb aquesta creativitat que ens caracteritza, va poder resoldre tot el que els vaig proposar. X. Penjar els tenor de cordes.

C. No, era l'època de Franco encara.

C. Vaig penjar els tenors i van dir: “Ah sí!” i em varen ofegar allà a l'aigua.

X. Per què fas el que fas? Per què et vas separar de la interpretació de Beethoven, Bach, etc?

X. I recorde l'escena de la llengua.

C. Home, segueixo fent-ho. Jo trobo que seguir repetint i interpretant està molt bé, però hi ha molta gent que ho fa. Jo intento a partir del mateix instrument fer unes altres coses. Vaig tindre sort de trobar Joan Brossa. Vaig anar, vaig seure a una cadira i vaig tocar el piano. Vaig pensar “ara quedarà impressionat”. Quan vaig acabar em va dir, "bé i ara què?", volent dir "sí molt bé, toques molt bé el piano i tot el què tu vulgues, però i ara què?”. “Això no és creatiu!” Eixes paraules em van vindre molt bé, necessitava algú que m’ho digués. Jo sol no m’hagués atrevit, però amb algú com ell que m'ho dia... A partir d’ahí vaig començar, però tot, l'origen de tot, és el piano. Jo treballo a espais teatrals, rarament estic a espais musicals. Al teatre tens més possibilitats, tens un públic molt més obert, una crítica també més competent, tots els llenguatges que t'ofereix el teatre, dissenys de llum, vestuari, maquillatge, actors, pots tindre ballarins, trapezistes... En definitiva, pots fer el què vulgues, pots realitzar la música amb tots aquests llenguatges. Segueixes fent música però molt més abrigat. Jo no sé, si m'hagués quedat al món de la música, si ompliria cada nit. El que faig interessa moltes persones, però això és per què vaig tindre la sort de canviar de xip. En el fons segueixo fent el mateix, segueixo fent música, però amb unes altres garanties. X. Però consideres que és una opció personal teua o que pot estar la música clàssica equivocada? C. No, la música clàssica està bé. X. Em refereix al frac, al llacet. C. No és el llaç, és la mentalitat que tenen. Està molt bé quan hi ha un gran intèrpret, això és indiscutible, és fabulós, però hi ha altres possibilitats, sense deixar d'interpretar. Com a artista, si tens ocasió de fer-ho, doncs ho fas. És una experimentació lícita i al mateix temps molt interessant i que té futur. X. I tant i tant, a més és una idea que en aquest cas, malgrat que no venim a parlar de nosaltres, compartim amplament amb tu. Personalment pense, i vaig un poc més enllà, què sí, que hi ha un poc d'equivocació en eixe concepte tradicional del concert.

C. Van anar fins a les últimes conseqüències, i això és molt important, i van patir. X. Ahí hi haurà un treball psicològic per part teua. C. Sí, però jo no tenia l'experiència que tinc ara. Jo també anava experimentant. No havia tingut mai un bon cor, a la meua disposició i amanits a fer el que fóra. Vam girar molt per Europa amb aquesta obra. Era una cosa curiosa veure un cor en una situació com aquella. X. Però diries què t'interessa la provocació? C. No, jo crec què no. Dins del món de l'art i la cultura la provocació no existeix. X. Aleshores com ho definiries? C. Si algú se sent provocat és el seu problema. És un espai de llibertat, per tant no hi té cabuda la provocació. X. No vull dir provocació en un mal sentit, sinó en el fet de buscar la reacció del públic. C. No, jo done per fet què el públic ha d’estar al nivell. Avui en dia això ha canviat molt, malgrat que encara trobes al públic persones que s'alteren. X. Tornant al que ens agradaria que feres a Burriana, a més de la cantata dels 5.000 nens has fet algun altra cosa amb joves? C. Jo no tinc fills i sóc fill de pediatra, per tant tinc un concepte dels nens una mica mediatitzat, però no tinc cap experiència amb la pedagogia. No he donat mai classes, no per res, però no s'ha presentat l'ocasió. X. Del teu pas per la història quedaran les gravacions, perquè partitures... quedaran manuscrites. C. Estan, estan. X. Estan, però què faràs amb tot aquest material? El podrem gaudir tots? C. Això s'està recopilant tot a la Caixa Rural de Vinaròs. Han fet una fundació com a conseqüència de l'exposició de la fundació Joan Miró. Hi ha un equip de gent que està treballant per ordenar-ho tot i per posar-ho a disposició del públic en general. X. Algun dia es publicarà? C. Sí, sí, però a pesar de tot jo sóc partidari d'açò ...

C. Sí.

X. ... de la música en viu ...

X. Eixa distància amb el públic... Jo estic ací, vosaltres esteu ahí. La comunicació que tu estableixes trobe que és fonamental. Per exemple, en el Tramuntana tremens al Principal de València...

C. el risc que té el teatre. No saps mai quan falla una cosa, sempre hi ha una tensió forta. X. Però la línia que tu has marcat també és molt 17

ENTREVISTA A exigent. Jo crec que part del públic que ve a veure’t espera, si em permets l'expressió, el desficaci, l'excentricitat, no? C. Sí, bé, sempre hi ha una mica de ... X. ... t'has d'anar superant, perquè clar, Carles Santos ve acompanyat de moltes coses ... C. però ja em queda poc, ja sóc gran, poques filigranes.

Certament pegar una puntada amb el peu al piano sense justificar-ho no té massa sentit. Cal que hi haja una justificació intel·lectual o conceptual.

X. Tens costum de cantar en els teus espectacles?

X. Tu et sents una mica pare o responsable d’això?

C. No, no. Normalment només toque el piano. En l’últim espectacle, El fervor de la perseverança, per exemple, genero energia amb la música i a més hi ha dos personatges, una cantant i una actriu, que porten realment el pes de l’espectacle.

C. No, ja he dit abans que jo no tinc fills. Simplement els cride i ells col·laboren. Res més.

X. Com a centre educatiu ens interessa saber com veus els estudiants d’ara. Creus que surten ben preparats?

C. Se m’ha acusat de moltes coses.

C. Això sí. A Vinaròs organitzen un premi de música de cambra i veig que la gent toca. X. Potser millor en la interpretació que en la creació. C. Sí, sí, però ja és molt. Hi ha un bon nivell instrumental i qualitat en general. Una altra cosa és que hi ha com una passera (corrent de pensament) de dir que s’ha de ser modern i a vegades és un error. No hi ha cap necessitat de ser modern. En ocasions no sent modern eres més modern que qui es pensa que ho és. Bé, no té cap importància, però a vegades volem fer coses sense saber què signifiquen. Algú que interpreta un Xostakovitx i després comença, sense més, a pegar cops al piano i a la tapa. No s’entén. Això vol dir que ara s’accepten propostes que fa uns 10 o 15 anys els mateixos conservatoris criticaven. Ja hi ha molts músics que integren en els seus “concerts” la música en moviment, el teatre, i que per tant la música visualitzada també funciona. En la meua joventut tot eixe món era un camp de batalla. Pocs gosaven fer coses d’aquesta mena. Ara veus que d’alguna manera, amb més o menys criteri, es fa i està bé. La gent jove té ganes que passe alguna cosa. Jo

treballo amb molts músics que estan a l’ESMUC (escola superior de música de Catalunya) i que estan disposats a tot. Són excel·lents amb l’instrument, el dominen. Però a més els dius “ara puja allà dalt i penja’t” i ells encantats. Això abans no passava.

X. Però a tu en algun moment se t’haurà acusat de transgressor. X. Has rebut dures crítiques i fins i tot algun insult pel teu art. C. Sí, però eixa és la crítica fàcil. El mal és quan no t’insulten però “van a per tu”. Al món de la música no hi solen haver-hi crítics massa competents. El que haurien de fer és ajudar l’artista a millorar la seua obra, especialment en el terreny de la creació. Alguns crítics de teatre sí que actuen així. X. Quan crees un espectacle penses en el públic? C. Penso en el públic perquè encara que puga paréixer que no té raó sempre l’acaba tenint. El que no pots pensar és que no passa res si ara no m’entén ningú, ja ho farà algun espavilat d’aquí 100 anys. Això em sembla immoral i no correspon a l’època en què vivim. La gent ara llegeix, té informació i li agrada consumir cultura. X. Per acabar, voldries dir alguna cosa als nostres estudiants respecte a la teua participació en la setmana cultural? C. S’espantaran... ja tenen prou amb això. X. Doncs moltes gràcies per la teua amabilitat i sort a l’espectacle d’aquesta nit. C. Gràcies a vosaltres i ens veiem a Borriana.

IN MEMORIAM

Un dia quasi començant l’estiu va baixar a cal sinyó Juan i em va preguntar si m’agradaria aprendre solfeig, tocar un instrument i després entrar a la banda. Eixe dia va marcar el principi d’un llarg camí que continua i que s’acabarà el dia que el meu cor es pare. A ell li he agraït sempre el seu ajut per a entrar en aquest món de fer música en què visc. Però això no ha sigut tot el que ell ha fet, ja que la seua vida és per a mi un exemple a seguir, una personalitat fora de sèrie que m’ha influït des dels primers dies aprenent a llegir música i tocar la flauta. L’amor apassionat i incondicional que ell sentia per la música era tal que era impossible estar amb ell i no estar envaït per la seua energia; del seu esperit, del seu físic, de tot ell eixia música i es podia quasi palpar el voler que li tenia. Quina sort per als que l’hem conegut i hem aprés d’ell tantes coses: des del Metodo de Solfeo Slava fins als bons consells i sobretot la il·lusió que ens donava d’un dia poder tocar obres difícils. «Fes notes llargues», «avui tocarem L’Arlesienne de Bizet, i demà aprendràs El Trencanous de Txaikovski»...

El Sr. Juan, el primer professor de música que vaig tindre, el que em va ensenyar a cantar les primeres notes, el que es va alegrar tant el dia que vaig entrar en la banda. Els que hem tingut la sort de conèixer-lo mai el podrem oblidar ni com a persona ni com a músic. Vivia i estimava la música d'una manera especial i el que sempre em sorprenia més d'ell era la capacitat que tenia per a transmetre aquesta gran "afició" que actualment s'ha convertit en la professió de molts dels que vam començar amb ell. Maria Bernat i Berenguer Flauta Travessera

Són gent com Juan Gual els que fan que «els moments» que són en realitat la vida tinguen lluentor estel·lar. Per això a ell i a Elvireta, la persona tan especial amb qui ha compartit tot, els tinc una estima molt gran i amb mi viuran sempre els records d’eixos moments que hem viscut junts. Eugènia Moliner i Ferrer Concertista de Flauta Travessera Chicago, 18 d’octubre 2006

EXPOSICIONS EXPOSICIÓ BETLEM A partir del dia 1 de desembre, els borrianencs han pogut visitar en la sala d’exposicions del CMC “La Mercé” el betlem nadalenc elaborat per Mª Teresa Casinos, amb una trajectòria betlemística de més de 36 anys. A més de la gran afluència de públic, cal destacar la laboriositat en la confecció d’escenes i detalls. El seu muntatge ha arribat enguany a més de 30 metres. Els alumnes de tècniques de color del taller d’arts plàstiques han pogut beneficiar-se dels consells, tècniques, materials, arquitectura... que gustosament ha impartit per a tots ells. ENHORABONA A Mª TERESA I A TOT EL SEU EQUIP Mª Amelia Gual i Piquer Professora del Taller d´Arts Plàstiques

L’ALUMNAT

Representant d’alumnes del Taller d’Arts Plàstiques al Consell Rector

La vida d’un estudiant es pot definir de dos maneres: d’una banda, avorrida, i d’altra, divertida o apassionant. La part avorrida és la que qualsevol persona pot veure, ja que es pot pensar que es tracta d’agafar un llapis i ratllar un full, agafar un pinzell i pintar un llenç o empunyar massa i cisell i colpejar un bloc de pedra. Però la veritat és que quan a u li entra el cuquet no es tracten aquestes accions com una cosa quotidiana, sinó com una cosa apassionant. Un estudiant no veurà un dibuix fet a llapis, per exemple, com a tal, sinó que veurà un grafisme, uns sentiments i unes habilitats úniques de l’autor. Taller d’Arts Plàstiques no és com la de música, ja que tan sols hi ha una assignatura, la qual es pot fer de dues maneres: una seguint la didàctica del mestre o una altra que és que els alumnes s’expressen de forma lliure i que el mestre tan sols els aconsellen i valoren el seu treball. De professors n’hi ha de tota mena; et pot tocar un mestre sever que et diga «açò és així perquè ho dic jo» o d’altres que diuen «agafa el pinzell

d’aquesta manera per a dominar-lo millor...» o «el tinter a la mà amb què pintes perquè...». A l’escola es pot fer quasi tot el que et proposes: dibuixos a llapis, a llapis de colors, a retoladors, etc.; quadres a oli, amb aquarel·la, rústics, etc.; figuretes d’escaiola, warhammer, etc. Jo em vaig apuntar a aquesta escola perquè cada volta que veia un llapis i un paper m’entraven unes ganes immenses de dibuixar, tot i que no dibuixava malament decidí apuntar-me per a millorar, i això he fet. He millorat i ja no faig els dibuixos d’aquell xiquet de 3r de primària, ara pinte qualsevol idea que em propose. Aquest art no es pot exercir tan sols dues voltes a la setmana, sinó tot el temps possible. M’acomiade de vosaltres perquè m’he n’he d’anar a classe ara a expressar-me lliurement amb un llapis i una goma. Adrià Granados i Martí Grup Avançat del Taller d’Arts Plàstiques

AiJÆ 25 DE FRANCESC XAVIER PIQUER

REPERTORI PROPI

Objectius:

Moviments:

1. Entendre el moviment i el cos com element de representació personal.

1) caminar en fila per parelles (persona α i persona β)

2. Aplicar els continguts musicals al moviment corporal.

2) formar un cercle (durant 6 pulsacions) i fer un moviment lliure estesos a terra: α crea un moviment mentre β pica la pulsació (durant 12 pulsacions) i a l’inrevés (durant 12 pulsacions).

3. Realitzar activitats de grup, per gaudir i contribuir al benestar personal. 4. Exercitar la memòria i la creativitat. Compàs de l’obra: Estructura de l’obra per compassos* i blocs de moviment: 1)

2+4+4

4+4

6+3 * Un compàs = 3 pulsacions

3) fer un moviment lliure asseguts a terra: α crea un moviment mentre β pica la pulsació (durant 12 pulsacions) i a l’inrevés (durant 12 pulsacions). 4) fer un moviment lliure drets: α crea un moviment mentre β pica la pulsació (durant 12 pulsacions) i a l’inrevés (durant 12 pulsacions). 5) formar un cercle caminant a pulsació (durant 6 pulsacions) i agafar-se de la ma combinant α + β + α + β ... Moviment contrari: α està dret mentre està ajupit (durant 3 pulsacions) i α s’ajupis mentre β està dret (durant 3 pulsacions). Es repeteix una vegada ajupint-se β (3 pulsacions) i finalment ajupintse α (3 pulsacions). 6) agafats en parelles de les mans (mà dreta amb mà dreta) roden 6 passos cap a la dreta, canvien a ma esquerra i roden 6 passos cap a l’esquerra, canvien a ma dreta i roden 6 passos cap a la dreta. Finalment crear una figura lliure conjuntament per parella (durant 9 pulsacions).

REPERTORI PROPI

La mĂşsica la podeu escoltar i descarregar en la web del Centre: www.cmeviciana.org 22

GUIA D’AUDICIÓ

partitura i text: Francesc Xavier Piquer i Garcia Professor d’anàlisi musical. Director de l’EMM

il·lustracions: Tomás Sendra i Mut Professor d’arts plàstiques 23

GUIA D’AUDICIÓ

Llegiu la pàgina anterior. La música està inclosa en el CD “Abel Mus: un virtuós del violí”. També la podeu descarregar des de la web: www.cmeviciana.org

DICCIONARI DICCIONARI MÚSICA-DANSA-ART Atonalitat Indeterminació de la tonalitat, absència de referència a un centre tonal (tònica).

Butoh El naixement, al 1959 de la dansa de l'absurd, de la representació del ser humà en el seu estat més primari, de l'absència de disseny o estil, de la dansa Butoh, es deu a Tatsumi Hijikata, popular ballarí i coreògraf japonés. És considerada una forma contemporània de dansa que poc té a veure amb les danses tradicionals japoneses. El Butoh no narra una història, deixa que el cos parle per si mateix i exigeix el buit de l'intèrpret per a realitzar-ho. Per a ballarlo, u ha d'oblidar tota disciplina apresa; ballar Butoh és ballar una dansa que no té res a veure amb les danses ja existents. No té una terminologia específica o una tècnica física. La seua dansa no sempre anirà acompanyada de música, ja que el silenci és enormement significatiu.

Contact Improvisació És una tècnica de dansa que va sorgir en els anys setanta en els Estats Units. Va formar part de les experiències socials de comunitarisme i igualitarisme que van succeir simultàniament en diverses organitzacions socials i polítiques. Un grup d'hòmens liderats per Steve Paxton van començar investigant la qualitat reflexa del toc, els impulsos, les caigudes, els girs i els xocs. Esta experiència coneguda pel nom de «Magnesium» va ser l'inici d'una forma de dansa que fins al dia de hui està en constant desenvolupament, canvi i creixement. Tant el seu creador, Steve Paxton, com els primers contacters (ballarí de body-contact) venien del camp de la dansa moderna. Tanmateix, es van inspirar en elements i idees de tècniques com ara el tai-txi-txuan i l'aikido.

Dansa Lliure La dansa lliure és una forma de dansa que va sorgir al segle XX com a forma d'expressió de la vida mateixa, rebel·lantse a les formes rígides del ballet clàssic. S'inspira especialment en la naturalesa i en elements, emocions o activitats quotidianes. Es treballa amb moviments molt senzills i després es van desenvolupant i combinant. Els artistes Loie Fuller, Isadora Duncan i Ruth St. Denis van desenvolupar els seus propis estils de dansa lliure i van crear els pilars de la dansa moderna a Amèrica, mentre que a Europa van ser Rudolf Laban, Emile Jaques-Dalcroze i François Delsarte. Isadora Duncan va revolucionar la dansa, de tal manera que es va basar en la senzillesa i estalvi d'energia en el moviment, escapant de la rigidesa de la dansa tradicional.

Dodecafonismo Sistema de composició que utilitza els dotze sons de l'escala cromàtica rebutjant el sistema tonal i establint altres bases de composició.

Expressionisme Com a corrent, se situa entre 1880 i 1930. Va ser un moviment essencialment germànic, amb una notable tendència a la soledat. Expressionista és tot el que sacseja l’harmonia preestablida, on el més important són els sentiments. L’aventura expressionista és la de tota una generació que acabada d’eixir de l’adolescència va haver d’enfrontar-se a una gran guerra, una crisi econòmica, una confusió moral, una lluita de classes. Dins d'este context s’ubica Mary Wigman (1886-1973) com el més alt exponent de la dansa expressionista alemanya. Les seues idees, teories i pràctica dansística provenen dels seus estudis amb Jaques-Dalcroze, Rudolf von Laban i les investigacions realitzades sobre el gest i el moviment de François Delsarte,

Futurisme És el moviment inicial dels corrents d’avantguarda artístics,

fundat a per , qui va publicar el Manifest del Futurisme el de al diari Le Figaro de .

Mosaic A l’origen és una obra composta de pedretes, terracota o vidres de diversos colors. També pot estar feta de fusta. Per extensió es diu mosaic a qualsevol obra realitzada amb fraccions diverses. L’obra del mosaic es realitza sobretot en superfícies planes i de grandària gran, com una paret, un sòl o un sostre, però de vegades s’adapta també a simples objectes o plafonets. La creació d'un mosaic és un art molt antic. En , a ja es desenvolupava aquesta habilitat.

Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat) Berlín 1920- 1930. Reacciona contra les tendències abstractes del període anterior. Otto Dix, Georg Grosz i Max Beckmann

Simbolisme va ser un moviment artístic de les darreries del segle XIX d’origen francés i belga, en la poesia i altres arts. La estètica simbolista va tenir un fort impacte en les obres de Claude Debussy. Les seues eleccions de llibrets, texts i temes van sorgir gairebé exclusivament de la producció simbolista, en particular obres com amb llibret de M. Maeterlinck.

Tesela Ve del llatí tessellae, que al seu torn ve del grec, que significa que significa “quatre”. Els construïen els amb aquestes pecetes dites tessel·les; per aquest motiu els anomenaven també opus tessellatum. Les tessel·les són peces de forma cúbica, fetes de roques calcàries o materials de o , molt cuidades i elaborades i de diferents grandàries. L’artista les disposava sobre la superfície, com , distribuint el color i la forma i aglomerant-les amb una massa de ciment.

Tatuatge És una modificació del color de la pell que crea un dibuix, figura o text, realitzats amb o algun altre sota d'un humà o animal. La paraula tatuatge prové de la paraula anglesa tattoo, que al seu torn prové del terme samoà tàtau, que significa marcar o colpejar dues vegades (referint-se este darrer al mètode tradicional d’aplicar els dissenys o plantilles). Els mariners que viatjaven pel Pacífic van trobar els samoans i van quedar fascinats pels seus tatuatges, i equivocadament van traduir la paraula «tàtau» com a tatuatge. Bibliografía Música: http://www.xtec.es/rtee/cat/teledmus/vocabulari/a.htm [Consulta: 27 octubre 2006] http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia [Consulta: 27 octubre 2006] http://www.edu365.com/batxillerat/art/expressio/sintesi_ exp.htm [Consulta: 30 octubre 2006] Bibliografía Dansa: BOURCIER, Paul Histoire de la danse en Occident. Paris: Senil, 1978 BARIL, Jaques. La danza moderna. Barcelona: Paidos, 1987 BONILLA, Luis. La danza en el mito y en la historia. Madrid: Biblioteca Nueva, 1964 REYNA, Ferdinando. Historia del baile. Madrid: Daimon,1985 Luciernaga http://www.luciernaga-clap.com.ar/ [Consulta: 10 novembre 2006] Bibliografía Art: Wikipedia http://es.wikipedia.org/wiki/Portada [Consulta: 4 novembre 2006]

El personatge amagat del diccionari anterior fou: Pascual Rubert “el ceguet”. De qui es tracta esta vegada?. 25

WEBS D’INTERÉS

ETER Danza@ [En línia] Revista sobre el món de la dansa a Espanya. Pots trobar cursos, borsa de treball i foros. http://www.danza-eter.com/ [Consulta:18 octubre 2006]

Ballet Nacional de España [En línia] http://balletnacional.mcu.es/ [Consulta: 18 octubre 2006]

Educaweb.com [En línia] Temes d’educació, formació, cursos, màsters, postgraus, doctorats, enllaços amb universitats, etc. http://www.educaweb.com/ [Consulta: 18 octubre 2006]

Educación Musical [En línia] Breu comentari sobre les diferents pedagogies musicals, musicogrames i altres recursos que poden resultar interessants per la classe de música. http://perso.wanadoo.es/nachogrosso/ [Consulta: 18 octubre 2006]

Conservatoriovirtual.com [En línia] Cursos de música en la xarxa (teoria, anàlisi, pedagogia, música contemporània, etc.). http://www.conservatoriovirtual.com/ [Consulta:18 octubre 2006]

El jazz en España. [En línia] Té uns enllaços molt interessants per als jazzeros. També podràs consultar concerts o clubs on escoltar aquesta música. http://www.apoloybaco.com/paginamaestrajazz.htm [Consulta: 27 octubre 2006]

DocumentArt /Galeria de arte / pintura [En línia] Des d’aquesta pàgina pots entrar directament a exposicions de pintura http://www.documentarte.com/html/ar_pintura.p html [Consulta: 27 ocutbre 2006]

20 RESPOSTES

Agustín Lucas Sanahuja inicia els seus estudis musicals a Nules, el seu poble natal. Ingressa al Conservatori Superior de Música de València, on a més de realitzar estudis de Piano i Violí obté els títols de: Professor de Solfeig, Teoria de la Música, Transposició, Acompanyament i Clarinet. Professor Superior d'Harmonia, Contrapunt, Composició i Instrumentació, Pedagogia Musical, Direcció de Cors i Orquestra. Dirigeix entre altres l'Orquestra i Cor del Conservatori Superior de Música de València. Entre 1979-80 dirigeix la Banda Simfònica "Ciutat de Benicarló" i des de 1981 fins al 1987, la Banda Filharmònica de Burriana. Al juny de 1987 ingressa, per oposició, al Cos Estatal de Professors de Conservatoris de Música, amb destí al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, en l’especialitat de Conjunt Coral i Instrumental. Des del 1994 fins al curs 2002/03 va prestar els seus servicis en el Conservatori Professional de Música "Arturo Soria" de Madrid, en l'especialitat de Professor d'Orquestra i Cor, realitzant diversos concerts com a director titular. Des del 1998 al 2003 va ser, a més, director del Cor de l'Escola Municipal de Música "Pablo Casals" de

Leganés, amb la que ha guanyat diversos premis d'àmbit regional i nacional. Ha dirigit nombrosos concerts amb l'orquestra i cor d'este centre. A partir del curs acadèmic 2003/04 passa a exercir, per concurs de trasllat, les funcions de professor titular en l'especialitat d'Orquestra, en el Conservatori Professional de Música "Mestre Tàrrega" de Castelló. Ha compost obres pianístiques, corals, simfòniques i simfonicocorals. Va compondre l'himne de l’Orde Imperial Byzantin de Costantin le Grand", per la qual cosa va rebre el títol de Commandeur d’aquesta. Al juny del 2005 va obtindre el títol de Doctor (amb qualificació d’excel·lent) en la Universitat Politècnica de València.

Què destaques del teu caràcter? Intente ser bona persona, dur-me bé amb tot el món i sobretot respecte per totes les persones. Què et fa més feliç? Treballar honestament em dóna una satisfacció personal molt gran. Hi ha alguna cosa que et desagrade especialment? El que em desagrada és que tinc una miqueta a vegades un prompte aixina... fora del normal, però intente sempre reprimir-me i no traure’l. Tens algun hobby? Sí, molts... Jugar al frontó m'agrada molt, i després també anar a caçar pardalets silvestres. Els ensenyem a cantar i fem una selecció, el que canta amb algun defecte l’amollem i el que té bon cant i és valent, doncs el portem a concurs. És molt entretingut i bonic. Un llibre... De Machado: "Cantares". Un paisatge... La mar. Una música... M'agrada molt Bach. Per què vas triar ser músic? Sempre he tingut afició, quan era menut i escoltava la banda del poble, em cridava l’atenció i ja pensava que seria músic, però quan vaig anar a apuntar-me, justament em vam dir: "La banda s'ha desfet, el director s'ho ha deixat." Jo em vaig comprar una guitarra i en vuit o nou anys vaig començar amb Lolita García, una gran professional. Després de dos o tres anys, la banda tornà a fer-se, vaig anar i des d'eixe moment em vaig enganxar. Què és per a tu el millor d'aquesta professió? La satisfacció personal que et dóna... he encertat plenament, el ser músic.

Quan vaig a un concert... Espere sempre sentir la música i veure el treball que s'ha fet realment, és molt important. Quan done un concert... Intente que isca el millor possible, que siga el més paregut a un assaig general, que la gent estiga a gust i que realment isca allò que hem estat treballant... que arribe al públic, és molt important. Un compositor... Bach. Per a mí és el pare de la música. Un director... Zubin Metha m'agrada molt. Un concert o espectacle que recordes... A Burriana, quan vàrem fer el concert de piano de Grieg, tocava Lolita Soler. Estàs content de la teua trajectòria? Sí, sobretot del treball i la constància. De vegades les persones no tenim els dons suficients però amb constància s’aconseguixen moltes metes. Què esperes del teu futur professional? Últimament he fet un doctorat i he estat molt ocupat fent la tesi doctoral, enfocada a la pedagogia de la direcció de cors. Ara tenim el projecte d’editar-la, els membres del jurat em van animar molt. T'agradaria assemblar-te a algú? No, la direcció és una cosa molt personal, depén de la personalitat de cadascú. Quines virtuts valores més dels altres? L'honradesa, que la persona no siga mentidera. I dels teus amics? La verdadera amistat, hi ha amics que són per a tota la vida. Un lema... "Carrega’t amb la música", és molt bonic, una satisfacció molt gran. M. Carmen Santana i Fariña Professora de Trompa 27

OPINIÓ

Moltes vegades al meu entorn he hagut d'escoltar afirmacions referides a les arts plàstiques i concretament al dibuix semblants o iguals a açò: «el dibuix no aprofita per a res», «això és perdre el temps», «millor alguna cosa que li done al meu fill carrera»... I així podríem citar una infinita d'expressions despectives sobre el tema. Vull afirmar que el dibuix forma part essencial del nostre procés formatiu; el dibuix és una de les formes d'expressió més antigues de la humanitat i alhora és un complement insubstituïble en l'ensenyament. Estes afirmacions me les donen molts anys d'experiència dedicada a les arts plàstiques per a xiquets i adults. La nostra societat ha evolucionat a nivell de tecnologies d'una forma vertiginosa. Hui dia, qui no té a casa un ordinador? I quin xiquet en la nostra societat no juga a la Play, o amb una Nintendo DS? Vull dir amb això que els nostres fills estan saturats d'informació i imatges que els arriben de molts canals. La dificultat per a un professor de dibuix és poder motivar-los amb una simple fulla en blanc, un llapis i una goma. Podríem pensar al mateix temps que si els nostres fills reben molta informació en imatges, a l'hora de dibuixar el procés continuarà, i no és així. Arribats a este punt comprovem que els xiquets estan moltes vegades bloquejats, amb grans idees però sense capacitat d'expressió plàstica. En el procés educacional d'un xiquet es resten hores als moments dedicats a l'expressió; han de ser hores productives... D'aquesta forma quan li presentem a un xiquet de 9 anys un paper en blanc en general et preguntarà «que faig?», ja que no està acostumat en general a processar la informació visual de forma espontània, encara que sempre hi ha excepcions. Quan treballes a nivell de grup, a diferència d'altres doctrines, aprecies que d'un mateix tema existeix una pluralitat aclaparadora de dibuixos distints. Poden semblar-se en alguna cosa, però sempre són diferents. Els dibuixos al mateix temps segueixen diverses etapes: -Etapa del gargot: dels 3 als 6 anys. -Etapa de l'esquema: dels 6 als 9 anys. -Etapa intermèdia: dels 9 als 12 anys. -Etapa de la reproducció fidel: dels 12 als 14 anys. -Etapa de la representació espacial: a partir dels 14 anys d'edat. 28

El dibuix ha de ser una activitat espontània, i considerar-la com una gran obra d'art en els nostres fills. Els pares i educadors hem d'estimular-los perquè així l’estem ajudant a desenvolupar la seua percepció, la seua emoció i intel·ligència. Els estem facilitant recursos per a expressar-se. No aprofita per a res que un xiquet tinga un gran potencial creatiu si no li facilitem recursos per a desenvolupar-lo. L'ideal és que com més prompte el xiquet gargotege, dibuixe, copie.... perquè si ho realitza, el dibuix facilitarà i farà evolucionar al xiquet en: 1- psicomotricitat fina; 2- escriptura i lectura; 3- confiança en si mateix; 4- expressivitat d'emocions, de sentiments i sensacions; 5- comunicació amb els altres i amb si mateix; 6- creativitat; 7- formació de la seua personalitat; i 8- maduresa psicològica. Una bona manera d’estimular als nostres fills és crear un espai perquè ells expressen la seua creativitat, i habilitar un tros de paret o un panell de suro perquè el xiquet puga exposar els seus dibuixos a manera d'exposició, de manera que quan vinguen els seus amics o familiars puguen contemplar les seues obres d'art. D'esta manera reforcem a més la seua autoestima. Hem d'evolucionar en conceptes i convencionalismes i deixar arrere allò de «el meu fill a casa no pinta perquè s'embruta i ho embruta tot», en les nostres mans està el bon ús dels materials i de l'espai, sense arribar a convertir tota la casa en una autèntica fàbrica de pintures. És important respectar el llenguatge graficoplàstic del xiquet, sense caure en censures ni crítiques per part dels adults; hem d'entendre que és el seu llenguatge expressiu i com a tal ha de protegir-se dels nostres intents d'intervenció, enriquint de forma notable el seu món. Amèlia Gual i Piquer Llicenciada en Belles Arts Professora del Taller d'Arts Plàstiques

ASSOCIACIONS CULTURALS

Des de 1997 la Coral Infantil i Juvenil Borrianenca duu a terme una important activitat al voltant de la música vocal per als més joves. Aprofitant l’espai físic que dóna el Centre Municipal de Cultura La Mercè, cada dissabte un fum de xiquets i xiquetes, adolescents i més majors, s’ajunten per fer realitat una afició que els dóna la possibilitat d'ocupar el seu temps lliure, beneficiant-se una gran quantitat d’aspectes: desenvolupament de la imaginació i la capacitat creativa, exteriorització de les emocions, desenrotllament de l'oïda musical, facilitat en el coneixement de la realitat a través de les lletres de les cançons, etc. La pràctica del cant permet, a més a més, una major fluïdesa en l'expressió verbal, i ajuda els xiquets que presenten dificultats en el llenguatge o problemes de pronunciació. A més, el fet de pertànyer a una coral suposa per als seus membres un lloc de trobada amb gent de la seva edat, amb aficions comunes, cosa que facilita les relacions socials. Pertànyer a una coral desenvolupa el sentiment de pertinença a un grup, i els seus membres se senten acceptats. El cantor se sent valorat i premiat per l'esforç realitzat i, igual que passa en molts àmbits de la vida, l’ensenya a esperar la resposta encara que esta no siga immediata. És, en resum, una saludable i no menys lúdica forma de créixer i madurar. En l’actualitat el nombre de coralistes no baixa de la vuitantena. Des dels tres anys, en què ja es pot ingressar a la Coral, fins a ben entrada l’adolescència, el director titular de la Coral Vicent Domènech i el seu equip de monitores han dissenyat un itinerari musical amb uns objectius que permet adquirir destreses i habilitats musicals d’acord amb l’edat del coralista. Així doncs, l’estructura de quatre cors que conforma la Coral Infantil i Juvenil Borrianenca és la següent: Cor de Microcantors. El seu repertori es compon fonamentalment de cançons tradicionals, de melodies curtes, amb pocs sons i

d'intervals senzills. Treballen el ritme, la pulsació i la motricitat. Per reforçar la memòria utilitzen expressió corporal. Al seu càrrec estan les monitores Maite Abella i Jèssica Saborit. Participen en jornades de tallers corals que hom organitza a distints pobles. Cor de Minicantors. Canten melodies més riques i complexes, amb intervals més amplis, d'acord amb l'evolució normal de les veus i les possibilitats. Canten cançons tradicionals, de tipus romanços, i també la veu principal dels temes corals. Com els microcantors, també reforcen la memòria utilitzant expressió corporal. Les seues monitores són Esther Blasco i Lorena Palomero. Participen en jornades de tallers corals organitzats a distints pobles i en Trobades de Cors a la Comunitat Valenciana. Cor Veus Blanques L’objectiu d’aquest grup és adquirir l’hàbit de cantar, treballen la vocalització i la respiració, canten a 1 veu i bicinies. La bicinia era una forma usual de cant al Renaixement, i des de llavors havia estat poc utilitzada fins la recent recuperació per Bartok i Kodaly. Aquest tipus de composició no es basa en l'harmonia vertical sinó en el contrapunt, són sempre temes tradicionals, la 2ª veu (discantus), és molt diferent quant a estructura, rítmica i composició a la 1ª veu. Tica Isach i Rosanna Sanchis col·laboren amb el director en la conducció d’aquesta formació. Participen, a més dels tallers corals, en Trobades de Cors a la Comunitat Valenciana. L’any 2005, juntament amb el Cor Britten, van participar en la X Certamen Nacional d’Havaneres de Torrevella. Han col·laborat amb la Banda Municipal de Castelló i el Cor Veus de Cambra de Vila-real. Han participat en el cant de Carmina Burana amb la Filharmònica de Borriana. Cor Britten És el cor més madur de tota l'agrupació. Preparen 29

ASSOCIACIONS CULTURALS melodies d’una notable complexitat i peces corals a tres veus (composicions polifòniques, contrapunts, repertori clàssic, etc). És tracta d'una tasca més seriosa, les melodies tenen més alteracions. Igual que el grup anterior, hom dóna molta importància a la vocalització i a la respiració. Estan sota la direcció del director titular Vicent Domènech. Han realitzat actuacions amb acompanyament d’orquestra, participen en Trobades de Cors a la Comunitat Valenciana, han cantat a la Seu de València en el Concert de Nadal que organitza l’Institut Valencià de la Música i han realitzat el seu primer intercanvi nacional amb el Coro Juvenil del Teatro Lírico de Huelva. Juntament amb el Cor Veus Blanques han intervingut en el X Certamen Nacional d’Havaneres de Torrevella; han gravat el CD commemoratiu del 5è aniversari de la Coral amb el títol Cinc Anys Cantant; han participat en el cant de Carmina Burana amb la Filharmònica de Borriana. Amb les Veus Blanques, sovint participa en intercanvis amb altres agrupacions corals, les últimes de les quals han estat amb cors de Ripoll i de Burgos. L’activitat més rutinària s’enquadra en les aules de què el Centre Municipal de Cultura disposa a la Mercè. Setmanalment els quatre cors es reparteixen en diferents sales per assajar el repertori que director i monitores han preparat atenent al calendari de les actuacions previstes. D’aquesta manera, el magnífic ambient cultural que es troba al llarg de la setmana (escoles municipals de música, de dansa, d’arts plàstiques, biblioteca, exposicions…) té continuïtat cada dissabte des de les deu i mitja del matí fins les dotze i quart del migdia amb els cants dels Microcantors, Minicantors, Veus Blanques i Britten. La relació que la Coral manté en diversos àmbits de la ciutat de Burriana és prou extensa i variada. Al llarg de l’any són nombroses les ocasions on els nostres xiquets acompanyen amb les seues veus actes tan populars com la Desfilada dels Fanalets, el Cant de Nadales al Carrer, etc. Normalment són els més menuts els que s’acomboien amb major entusiasme en aquestos actes, i es fan protagonistes de l’atenció de tots els veïns. La Coral Infantil i Juvenil Borrianenca té signats distints acords de col·laboració amb les entitats més representatives de la ciutat, les quals es concreten en un grapat d’actuacions al llarg de l’any, i completen el calendari de concerts programat a l’inici de cada curs. Els pares i mares tenen un paper fonamental en tota la vida que al voltant dels xiquets desenvolupa la Coral. Són ells els que preparen tota la logística necessària per dinamitzar i portar a terme concerts, actuacions, participacions en trobades, representacions teatrals, intercanvis, festes i jornades lúdiques, viatges… Quasi sense adonar-nos-en, els pares i mares que portem els nostres fills a cantar quallem en un grup entusiasta, que es desvetlla per donar les màximes facilitats a l’equip musical i als coralistes, i que fem nostres els èxits i satisfaccions dels nostres fills. Hi ha establerta una Junta que, coordinada per la seva presidenta Alícia Monferrer, ha recollit la valuosa experiència de les juntes anteriors i continua creixent en la seva ambició de consolidar definitivament la nostra coral. Cal destacar 30

La pràctica del cant permet, a més a més, una major fluïdesa en l'expressió verbal, i ajuda els xiquets que presenten dificultats en el llenguatge o problemes de pronunciació. que no hem tingut cap dificultat per cobrir qualsevol necessitat que haja sorgit: sempre hi ha pares i mares que s’ofereixen a col·laborar cadascú segons les seves possibilitats personals, de manera que entre tots aconseguim fer-ho tot. La majoria dels projectes que la Coral Infantil i Juvenil Borrianenca està considerant en l’actualitat es troben en fase d’estudi i concreció, però donen idea de l’estat de creixement en què es troba la Coral. Per damunt damunt, aquestes són algunes propostes sobre les que ho està treballant: - Consolidació d’una agrupació més madura, aprofitant la gran tasca educativa que l’equip de monitores i el director realitzen sobre els coralistes des de les primeres edats. - Possibilitat de formalitzar itineraris, convalidacions, etc. amb altres entitats relacionades amb la música a fi de potenciar i aprofitar millor l’activitat musical en la nostra coral. - Disposar d’un espai propi amb més possibilitats. El patrimoni de la Coral ja és important, i l’armariet de sempre ja no dóna abast. Esperem que el nou edifici que s’està concloent ens brinde l’oportunitat de gaudir d’un espai amb millors condicions. - Creació d’un fitxer d’Antics Coralistes (¿antics?) que facilite la comunicació entre la Coral i tots els que alguna vegada hi han passat. Es tracta de poder ferlos partícips de la nostra vida coral i que el sentiment de pertinença perdure. Som moltes persones les que formem la Coral Infantil i Juvenil Borrianenca. Vine a cantar amb nosaltres tu també. Joan R. Malonda i Torres Vicepresident Coral Infantil i Juvenil Burrianenca www.mundofree.com/cijb

JORNADES I CURSOS JORNADES CULTURALS DE DANSA 2007 Va ser a finals del mes de gener de l’any 2000 quan el meu estimat mestre i amic Diego Ramón i Lluch em cridà i em digué: «Te’n recordes, de l’intercanvi que vam fer no fa molt els Xiquets Cantors amb un cor de xiquets de Borriana? Doncs la seua directora se’n va a viure a Còrdova, i m’han demanat que envie a algú per a que siga el seu director.» I seguí dient: «Com be saps, jo no puc anar-hi, i el que intente dir-te és que hauràs de fer-te’n càrrec tu; si t’accepten, és clar.» De sobte, un munt de preguntes se me’n vingueren al cap: «Un cor de xiquets? Borriana? Jo? Per què jo?...» La veritat és que em vaig quedar corprès, i de seguida li vaig contestar que no, que no tenia temps, que estava molt embolicat, que estava molt lluny i no me’n recorde ara mateix quina excusa més. Sincerament, encara no sé com però em va convèncer; la veritat és que Diego sempre ha tingut eixe do de convèncer la gent, i finalment li vaig dir que vindria a parlar amb el president per a presentar-me i veure com estava l’assumpte, cosa de la qual no n’estic gens penedit. Tres dies quedaven per a la reunió, però també tres nits, i si vos sóc sincer i no vos en rigueu, vos he de dir que vaig passar tres nits en vetlla pensant: «M’acceptaran?» Han passat ja quasi set anys des que vaig vindre per primera vegada a Borriana, i això m’ompli d’orgull i de satisfacció. Sempre dic que sóc el dire de la Coral Infantil i Jovenil Borrianenca, amb el cap ben alt i la boca ben oberta, per a que se m’entenga, com quan estàs cantant. Només em resta dir: Gràcies de tot cor a tot cor. Gràcies a Diego per haver-me obligat aquell dia. Gràcies a ell també per ajudar-me amb aquest cor, per escoltarme, per ensenyar-me i per ser amic meu. Gràcies a tots vosaltres que m’heu acollit i m’heu acceptat, gràcies pel vostre respecte, gràcies per passar-ho bé i fer-m’ho passar bé a mi també, gràcies per portar-vos tan bé amb mi, que sóc foraster, encara que ja tinc al meu cor un trosset del cor i també un trosset d’aquest poble. Gràcies a tots els xiquets que han cantat i que canten a Borriana, gràcies a tots els seus pares sense els quals el cor no seria el que és. Gràcies sobretot a Tica, a Rosanna, a Ester, a Lorena, a Maite i a Jessica, gràcies pels assajos, pels concerts, pels viatges i els intercanvis, pels aplecs i les trobades, gràcies per les vostres veus, gràcies a tots els que canteu i finalment gràcies perquè em deixeu que vaja creixent musicalment i personalment al vostre costat. A tots els xiquets de Borriana que han cantat, canten i cantaran al meu cor, gràcies. De tot cor a tot cor, gràcies. Vicent Domènech i Ferragud Director de la Coral Infantil i Juvenil Borrianenca

A Ribarroja del Turia (València). Del 22 de mars al 6 d’abril A la inauguració, el 22 de març, es podrà veure l’espectacle per la companyia de Cristina Hoyos. Infromació a la web: www.ribadanza.es

TALLER DE BALLS POPULARS Gener-febrer-març: Balls occitans 2ª (polca, vals i danses en cadena). Dissabtes: 13 de gener, 10 de febrer, 3 de març. A càrrec d’En Donís Denjean. Abril-maig-juny: Balls grecs d’Israel i Irlanda. Dissabtes: 14 d’abril, 5 de maig, 2 de juny. A càrrec de Na Mamen Alonso i En Santi Monforte, de la Associació “La Mar d’Amics”. Per inscriure’t cal confirmar la plaça al telèfon 606 795 361.

Aula Música. Universitat d'Alcalà: Jocs musicals i música de conjunt a les classes de guitarra (nivell elemental – nivell mitjà Professor: Hans Brüderl 3 i 4 de febrer El lloc de Mozart a la Història de la Música Professor: Charles Rosen 17 i 18 de febrer Curs teoricopràctic de direcció d'orquestra Professor: Jesús López Cobos 3 i 4 de Març Cicle de les 32 Sonates per a piano de Beethoven (5 any). Sonates op.31 núm. 3 en la mi b major, op. 27 núm. 2 en do # menor, op. 79 en sol major, op. 111 en do menor Professor: Robert Hatten 10 i 11 de març El piano de principis del segle XX Professor: Elliott Antokoletz 17 i 18 de març L'orquestra en el Grau Mitjà com a repte institucional Professor: José Manuel Romà 17 i18 de març La meua música amb microtons Professor: Georg Friedrich Haas14 i15 d'abril L'eix música-matemàtiques-naturalesa en la composició Professor: Alberto Posades 21 i 22 d’abril Les Suites per a teclat de J. S. Bach: anàlisi i interpretació. Introducció a la dansa barroca Professors: Diana Campóo, Miguel Ituarte 21 i 22 d'abril Repertori barroc per a violoncel Professor: Marc Vanscheeuwijck 28 i 29 d'abril Programació i organització de l'estudi personalitzat de la flauta. Professora: Magdalena Martínez 25, 26 i 27 de maig

Fe d'errades En la revista No. 2, pàgina 16, secció "Entrevista" hauria de posar Sr. Palomero en lloc de Sr. Colomer. 31

DATES AUDICIONS ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CURS 2006-07 · CAIXA RURAL (18.30 h) DIJOUS 15 de febrer: alumnes de FAGOT, CLARINET i PIANO DIVENDRES 16 de febrer: alumnes de GUITARRA DILLUNS 19 de febrer: alumnes de VIOLONCEL, FLAUTA TRAVESSERA i TROMPA DIMARTS 20 de febrer: alumnes de VIOLÍ i PIANO DIJOUS 22 de febrer: alumnes de COR i ORQUESTRA ELEMENTAL DE CORDA DIVENDRES 23 de febrer: alumnes de TROMPETA, TROMBÓ, BOMBARDÍ i TUBA DIVENDRES 2 de març: alumnes de VIOLA, VIOLÍ, PIANO i MÚSICA DE CAMBRA DIMARTS 6 de març: alumnes de FLAUTA TRAVESSERA, OBOÈ i CONTRABAIX DIMECRES 7 de març (Centre Municipal d’Estudis Aula 7): alumnes de PERCUSSIÓ DIVENDRES 9 de març: alumnes ADULTS de totes les especialitats instrumentals DIMARTS 13 de març: alumnes de SAXÒFON i CLARINET