1
El recull d’escrits que teniu a les mans és el conjunt de textos guanyadors del 4t Concurs Literari del CFA Anna Murià. Reflecteix la diversitat de sensibilitats i procedències dels alumnes de la nostra Escola, que participen en els diferents estudis i nivells que impartim. És un goig contemplar la capacitat i l’entusiasme dels alumnes per expressar-se amb paraules. Esplaieu-vos amb la lectura!
L’Equip Directiu Terrassa, abril de 2023
1
2 ÍNDEX MONTSERRAT SALA, Carta als pares 3 JAUME TENA, Vivències d’en Jaumet 5 MARIA CARMEN LEVANTE, La niña que jugó a ser mujer 9 LAURA CATALINA ROTAVISQUI, El canvi més important de la meva vida 10 RACHID OUDDAHA, El náufrago del destino 12 ANA ISABEL GÓMEZ, Magia 16 M. ÀNGELS CORTÉS, Als meus pares 18 MARÍA VIDAÑA, Reno y Ran 19 ÓSCAR ANDRÉS MARTÍNEZ, Why I love trekking 22 REYES AMADOR, Why I love video games 22 MERCÈ FORMENTÍ, Free time 23 DOMINGO ROCA GUIX, Decidió que aquel era el día 24 DOLORS TORRAS, S’ha de provar 27 CARMEN ELCACHO PALAU, El potus 28 JOSEP VALLS CARDÚS, Carta a Sant Jordi 29 ROSARIO LÓPEZ PINTO, La cursa del taxi 33 Mº ÁNGELES MARTÍNEZ GÓMEZ, La isla bonita 34 CRISTINA COLL, El teu ésser neuràlgic 36 SANTI MOLINA, Calmness 37 BARTOLOMÉ GARCÍA ARTERO, Loneliness 37 CONCEPCIÓN RAMÍREZ, The Calmness 38 MERITXELL ORTEGA, Elegance 38 CARMINA PUIG, Courage 39 HELENA MONTALBÁN, Pleasure 39 ISABEL MARTORELL, The sea 40 JOSEP PAZ, An elephant in my room 41 ANTONI VILA, A summer in la salzadella 43 MANEL BORT, Our mountains, Catalonia 44 ÀNGELS MORENO, The magic of the winter light 46 MIGUEL SAAVEDRA, Little green eyes 47
CARTA ALS PARES, de Montserrat Sala
Benvolguts pares,
Fa molt de temps que us volia escriure, però per una cosa o per una altra ho he anat deixant.
No us ho vaig posar fàcil, a part de néixer prematura, de fet vau haver d’improvisar una incubadora a casa en ple hivern, vaig ser una nena molt fràgil i malaltissa. Tots els vostres esforços els vau dirigir primer que recuperés la salut fent tot el que podíeu i molt més i després per donar-me estudis, una carrera, Recordeu quan a l’estiu, al vespre, després de sopar, preníem la fresca al carrer menjant un gelat? Els pares fèieu la vostra tertúlia i la quitxalla jugàvem. Fins i tot, al final de l’estiu es feia una gran festa, trencar l’olla, carreres de sacs, arrencar cebes, “un dos tres pica paret”, etc. Quins records!
Això ja fa temps que és impensable per la gran quantitat de cotxes, motos i bicicletes que circulen, Ah! I ara, a més a més, tenim els patinets elèctrics tot un malson. Parlant de les bicicletes, oi que ens les feien registrar a l’Ajuntament? Jo recordo portar un número de placa.
La tecnologia ha avançat molt, cotxes híbrids i elèctrics, telèfons que permeten fer una vídeo trucada arreu del món, rellotges que t’avisen si el telèfon truca, que et mesuren les pulsacions, etc. Us en faríeu creus, ara tot va molt de pressa potser massa i tot!
Com si us estigués veient, quan us vau treure el carnet de conduir i el primer cotxe, un Opel negre que semblava dels “intocables”, de segona mà és clar. La mare va demanar al venedor, que sort que ens coneixia, que no l’hagués conduït cap viatjant i... sorpresa! Els anteriors propietaris havien sigut un metge i un viatjant, no vols caldo doncs tres tasses. Per anar a la platja era tota una epopeia unes tres hores més o menys, ara amb una horeta hi podem arribar. Aviat el vam haver de canviar tenia massa avaries. I aquí arriba el
3
2
Català
primer cotxe nou un Seat 600 quina il·lusió!
Fa molts anys que no ens veiem, sobretot amb tu mare, ens vas deixar massa aviat.
Pare el teu diari m’ha permès conèixer molta part de la teva vida plena de sentiment i bondat. Des del dia que vas conèixer a la mare, passant per la guerra, negocis fallits, negocis reeixits explicant tots els abusos de l’època Franquista, inspeccions, multes injustes, etc. Però també vas marxar massa aviat.
Han passat moltes coses, unes bones d’altres no tant, però seguint els vostres consells he pogut tirar endavant. Ja sabeu que soc de naturalesa optimista i dels errors sempre en trobo alguna cosa bona.
Us voldria agrair tot el que heu fet per mi al llarg dels anys, no sé si us ho vaig transmetre prou. De fet, us trobo molt a faltar. Sempre em vau animar a tirar endavant i soc qui soc gràcies a vosaltres. Tot sovint miro el cel, com ho fèiem plegats, i m’imagino que us vau convertir en pols d’estels. Avui és una nit especialment clara on es veuen multitud de puntets lluents us envio un petó molt fort.
Sempre us porto al cor.
La vostra filla,
Terrassa, 26 de febrer del 2023
4
VIVÈNCIES D’EN JAUMET, de Jaume Tena
En Jaumet va néixer l’any 1950.
La meva mare em va dir què vaig ser un nadó prematur, ella no se’n recorda del seu part perquè va perdre la memòria durant uns quants dies, i va estar dues setmanes a la Mútua de Terrassa.
Després vaig estar amb les dues àvies, paterna i materna, elles em van dir que al no poder prendre el pit em van donar llet de vaca o d'ovella i de veïnes del barri, i era per això que em deia la meva mare que jo era molt entremaliat,
L’habitatge
Jo vivia a la barriada de Ca N’aurell amb els meus pares Ramon , Montserrat i el meu germà Josep a casa del avis materns Josep i Francisca. L’avi era paleta i va construir la casa l’any 1918, era molt gran i llarga, amb un pis , i moltes habitacions, tenia un pati amb moltes flors i al fons tenìem la nostra casa , també i hi havia un pou d’aigua, i una escala per pujar al terrat on i teníem bestiar.
Hi havia gallines, conills, coloms i per rematar-ho un porc de 300 kgs. Jo me’n recordo de recollir els ous, donar-los menjar: blat de moro a les gallines, besses als coloms i calderada al porc. En tenir tanta bèstia també hi havia rates molt grosses, i el meu avi col·locava trampes i quan les atrapàvem les ofegavem en un safareig i feien uns crits esgarrifosos.
Quan era una festa important per exemple Festa Major o Nadal, ajudava a l'àvia a matar gallines, coloms i conills. El pitjor era que em feia agafar-los per les potes mentre ella les degollava i els queia la sang, després trèiem la pell
5
Català 3
dels conills, i escaldàvem gallines i coloms per treure’ls les plomes, aquesta feina era de una pudor insuportable.
Quan era el mes de gener l’avi, el pare i jo portàvem el porc a l’escorxador per matar-lo, sortíem de casa a les sis del matí per tota la Carretera de Martorell guiant-lo amb un parell de bastons perquè no se sortís del camí, (l’escorxador era a la rotonda que hi ha la sortida de Terrassa per a la Rambla on ara hi ha la terminal dels autobusos).
Quan ja arribèvem, jo estava molt nerviós, veia com amb un ferro ardent marcaven els animals amb un nùmero per saber de qui eren ja que hi havia, porcs, bens, vaques, i que feien uns crits esgarrifosos. El pitjor vindria desprès. Els porcs els duien a una nau on hi havia taules de marbre i altres foradades amb foc dins. A La primera taula lligaven als porcs i el degollaven i feien uns crits que jo em tapava les orelles, després amb un pot de vidre recollien la sang per poder fer les botifarres. Quan ja eren morts els posaven a la segona taula i els cremaven, i amb un rasclet els treien tot el pèl i amb mànegues d’aigua els deixaven ben nets i els desquartitzaven per portar-los a casa.
Aquell dia jo no anava al col·legi, per a mi era un dia de festa gran, venien els meus tiets i els dos cosins. Havíem de preparar dos focs amb tres paroles molt grosses plenes d'oli, i al menjador una taula feta amb cavallets i un taulell grandiós amb tot d'eines per trossejar-lo, salar els pernils, cansalada i unes màquines per fer les botifarres i coure-les. Era un dia de molta feina, estones dolentes però al final inoblidables i irrepetibles.
La sortida a l’hort
Recordo que l’àvia tenia un hort a la sortida de Terrassa direcció a Viladecavalls (actualment Can Trias). Anàvem amb un carro que ella portava amb unes corretges que es penjava a l’esquena i jo anava a dins, també teníem un gos que es deia Pinchu i no tenia cua.
Quan arribàvem, esmorzàvem, després ell anava a la barraca on hi havia les
6
eines per llaurar i cavar la terra, hi havia una bassa d’aigua per regar. Teníem plantat blat de moro remolatxa, patates, enciams, ametllers i oliveres. Jo em cuidava de recollir les figues amb una canya oberta per la part de dalt on les col·locaves i retorçant-les, les recollies.
També recollíem les ametlles, les serves (són com unes olives de color marró molt dolços) i moltes mores perquè hi passava una riera. Quan era el gener recollíem les olives de l'hort teníem oli per tot l’any només per les amanides i sucar el pa. Les olives les portàvem a la Cooperativa del Seller (era entre el carrer Colom i carrer d’Estanislau Figueras) per coincidències de la vida jo hi visc actualment.
Retorn a l’habitatge
Retornant a la casa on vivia. Com va intuir l’avi l’Emigració d’Andalusia? Com he dit abans, en el pis hi havia vuit habitacions, que es comunicaven amb un passadís molt llarg i sorties a una terrassa on hi havia un safareig, dos lavabos i una dutxa. I més endavant tenien una cuina amb fogons de carbó on podien preparar el menjar i rentar la verdura. Després hi havia un petit menjador amb una taula, cadires i al fons un terrat per estendre la roba. I vàrem fundar l’Hostal Figueras.
De tota aquesta nova feina se'n cuidava la meva mare. I vam comprar una rentadora, que en aquells temps eren dos safareigs junts, un per rentar i l’altre per esbaldir, amb un motor i dues politges, i molt sovint saltaven els ploms perquè el corrent a les cases era de 125 volts i el motor tenia més potència.
Ma mare es cuidava de rentar tots els llençols i deixar-los a les habitacions. Una altra feina que feia era omplir les entrades i sortides de tota la gent que hi havia. Per això, la policia ens donava uns formularis per omplir totes les dades, com que no hi havia bolis tot es feia amb ploma i tinta, la lletra ben clara i cap esborrany. De vegades venia la policia perquè algú d’ells tenia antecedents i havia sigut del bàndol no nacionalistes d’en Franco. La policia era al carrer de l'església, jo hi havia anat amb la meva mare a portar la documentació de la
7
gent de l'hostal. Com que a la casa sempre parlàvem en català, un dia que vam anar tots dos a la Comissaria, nosaltres estàvem parlant en català i un policia ens va dir: -"Señora! Aquí se habla en ESPAÑOL". Recordo un mal ambient, la meva mare es va posar molt nerviosa i alguna vegada vaig veure gent emmanillada.
La gent de l’Hostal
La gent que hi havia a l'hostal eren homes solters, una mare amb el seu fill, una altra mare amb la filla i una dona molt rara per a mi. Jo no havia vist dones amb pantalons, aquesta fumava i tenia una veu molt ronca. Un home que recordo era el Serafí, li deien l'Alcalde i sempre anava borratxo i cridant, protestant per l'Ajuntament. La Isabel es venia la seva sang quan no tenia diners, ja que la Mútua en aquells temps la pagava. Jo, de tant en tant, pujava al pis a saludar-los i sobretot a la noia que era més gran que jo, uns dos anys més, i m'hi fixava més (ja m'enteneu).
Quan eren les festes de Nadal, ells celebraven molt la Noche Buena. Cuinaven un bon sopar i sobretot jo hi anava quan treien els torrons, polvorons i l'anís del Mono. Nosaltres, a casa, de polvorons no en menjàvem i a mi em va agradar molt perquè eren tan embafadors que per fer-los baixar boca avall havia de beure’m uns bons glops d’anís.
També cantaven nadales, per a ells són els Villancicos, com “En el portal de Belén”, ”Pero mira como beben los peces en el río” i altres. Per a cantar-les tenien les ampolles d'anís buides i amb les claus de les portes les grataven i acompanyats per les simbombes i picaven de mans. Jo, com que això no ho havia vist mai, vaig gaudir molt aquella nit.
Per acabar, recordo molt bé La Riuada de 1962. Jo tenia 12 anys, però no em vull entretenir més. A la família no ens va passar res, gràcies a Déu. Això serà en una altra ocasió.
Gràcies per la vostra atenció. Fins aviat!
8
Instrumental
LA NIÑA QUE JUGÓ A SER MUJER, de Maria Carmen Levante
Yo era una niña pequeña que jugaba a ser mujer. Con solo doce años ya tenía 6 hermanos y me hacía responsable de cuidarlos y mimarlos. Esto me hizo creer que era mayor de lo que realmente era y tomé una decisión que cambiaría mi vida.
A los doce años me casé y no sabía lo que me esperaba. El chico del que me enamoré era drogadicto, pero yo con mi edad, ni lo sabía ni me lo imaginaba. No me enteré hasta unas semanas después de casarme, cuando un día de pronto entré a la habitación para recoger unas cosas y lo vi, en ese momento mi mundo se desmoronó, todo lo que yo sentía, desapareció y supe que en ese momento empezaría mi calvario.
Yo era vendedora ambulante y todo lo que ganaba, que me costaba mucho sacrificio y esfuerzo conseguir, se lo quedaba él. No podía quedarme ni para comprarme lo más esencial y necesario, ya que no había más opciones, lo mío era suyo, hasta yo era suya, ya que no tenía poder para nada y la mayoría de veces, sabía que lo mejor era no decir nada y evitar que se pusiese violento conmigo.
Además, la situación fuera de casa tampoco era fácil, él cada dos por tres estaba preso, lo que para él era una desgracia, para mi era una escapatoria, ya que esos meses, días o horas que él no estaba, yo era feliz y podía ser yo.
Esta triste situación duró unos años, unos cuantos más, hasta que falleció.
Ahora gracias a Dios soy muy feliz, soy quien quiero ser y lucho por ser mejor persona en diferentes ámbitos.
9
EL CANVI MÉS IMPORTANT DE LA MEVA VIDA, de Laura Catalina Rotavisqui
Sabia que en algun moment viatjaria a reunir-me amb la meva mare, però també sabia que seria difícil, no sols perquè m’aterrava deixar a la meva avia sola, perquè tota la meva vida he viscut amb ella, també perquè això havia de suposar un canvi gegant en la meva vida.
El 29 de novembre del 2021, va ser un dia de moltíssimes emocions, estava emocionada per la seva arribada, la meva mare tornava a Colòmbia després d’un temps sense poder veure-la, però sabia que venia a buscar la meva germana, així que vaig decidir gaudir-la, poder abraçar-la, tocar-la i mirar-la el temps que seria amb mi.
Aviat les deixaríem a l’aeroport un altra vegada i després, intentar no pensar que ara ja no hi serien ni ella ni la meva germana, únicament posar-me a dins del cap que la propera vegada que anés a l’aeroport, seria perquè viatjaria jo, cap a on la meva mare i la meva germana, a Espanya.
Era un sentiment contradictori, pensava el pitjor, com que: l’avió podia caure, que la meva àvia estaria sola perquè (des que el meu avi va morir estàvem molt unides i la majoria de coses les fèiem juntes), que la meva tieta podia agreujar-se perquè encara estava en tractament per càncer de mama i també passava la major part de la meva vida amb ella, era com la meva mare... Vaig haver d’anar al psicòleg perquè a cada res m’entrava ansietat i veia les persones més properes a mi morir o tenia malsons on presenciava el seu enterrament o fins i tot, la meva pròpia mort. Sols vaig poder assistir a una cita i va ser des del centre on estava estudiant, em van donar un paper on s’exigia que em donessin una cita prioritària amb el psicòleg, però encara així no em
10
1
GES
van donar la cita i vaig haver de gestionar jo aquest problema, trobar pautes per a controlar-ho.
Amb tota aquesta lluita, el dia va arribar, ja sabia quan viatjava, així que una de les solucions va ser mantenir-me el més ocupada possible, per evitar tenir temps lliure, tot i així seguien aquests pensaments, però a poc a poc, cada vegada menys.
Quan em van donar la data per a venir a Espanya, em vaig centrar en el realment important, volia gaudir el temps que em quedava abans del viatge: visitava al meu pare cada dia, el meu xicot estava amb mi tota l’estona, la meva tia també em visitava i jo gaudia fins al més mínim moment perquè sabia que durant un temps llarg no els veuria de nou.
I va arribar el dia del viatge, 3 d’octubre del 2022, aquell dia em vaig despertar d’hora, em vaig organitzar i vaig anar a esmorzar amb el meu pare abans d’anar-me’n, ell no vindria a acompanyar-me a l’aeroport perquè no li agraden els comiats, el meu xicot va estar amb mi, al meu costat, ens vam prometre que no estaríem tristos, però no va ser fàcil, totes les vegades que ens vam mirar, els dos érem un mar de llàgrimes i ja no vam parar de plorar al llarg de tot el camí.
En aquell moment la persona que més em preocupava era el meu xicot, ens vam tornar molt dependents l’un de l’altre i ens vam prometre esperar-nos. Continuem junts, poc a poc ens estem adaptant al canvi. Ara porto cinc mesos a Catalunya i no ha estat fàcil però tampoc difícil, estic en procés de validar els estudis del meu país per així entrar a la universitat però com a segona opció, em trobo en una escola d’adults fent L’ESO.
11
GES 2 Matí
EL NÁUFRAGO DEL DESTINO, de Rachid Ouddaha
Mi nombre es Abdul Alyaman y tengo 17 años. Soy de origen magrebí y nací en Tánger. Vivo con mis dos hermanos pequeños, Yassine y Ossama, y mi madre Fátima. Mi padre Karim falleció en un accidente de tráfico cuando yo tenía 8 años, y por lo tanto, apenas tengo recuerdos de él. Tras la muerte de mi padre, nuestra vida no ha vuelto a ser la misma ya que apenas sobrevivíamos con su sueldo. Fue a partir de ese momento que no tuve más alternativa que dejar de estudiar para sacar adelante a mi familia.
Preparar la comida para la familia siempre había sido mi momento favorito del día. Mi sueño siempre fue ser chef de cocina pero como os digo, fue simplemente eso, un sueño. La realidad de mis días era trabajar en el campo recogiendo patatas para poder tener un plato de comida cada día para mi madre y mis hermanos. Vi que mi futuro no iba a ninguna parte recogiendo patatas ya que este trabajo sólo duraba la temporada de verano. Tenía que hacer algo.
Fue entonces cuando el pasado mes de enero recibí una llamada de un hombre que se llamaba Hassan, que aseguraba ser amigo de mi padre. Quería conocerme después de tantos años y por eso, me citó en el Puerto de Tánger al día siguiente.
Y allí me presenté, sin saber que ese día cambiaría el rumbo de mi vida.
Hassan trabaja como pescador y me ofreció trabajar con él. Acepté el trabajo.
Mi madre se puso muy contenta ya que el trabajo era a largo plazo a diferencia del campo.
Tras 4 meses de duro trabajo pescando por el Estrecho de Gibraltar, un día como cualquier otro, vi una tierra en el horizonte del mar, repleta de luces y pregunté a Hassan qué era aquello que mis ojos estaban viendo. Él me
12
contestó que era España, la tierra de la libertad, donde todos quisieran ir pero muy pocos consiguen llegar. Fue en ese momento que tuve claro que yo formaría parte de esos pocos que, según Hassan, conseguían llegar.
Aquella noche no pude dormir, pensando en la conversación que había tenido esa mañana. Así que sólo tenía que encontrar la manera de poder llegar.
Después de unos cuantos días, conocí a un grupo de jóvenes que aseguraban estar cansados de vivir en un entorno limitado. Ellos ya habían decidido poner rumbo a España en busca de nuevas oportunidades. Me interesé en saber cómo llegarían y les propuse unirme a ellos.
Enseguida llamé a Hassan, quien a lo largo de estos meses se había convertido en un referente para mí. No esperaba menos. Hassan aseguró cuidar de mi familia y asegurar el bienestar de todos ellos en mi ausencia.
El día había llegado y me presenté en el Puerto de Alcazarseguer donde ya me estaban esperando. Quedé sorprendido y un poco asustado cuando vi las condiciones en las que se encontraba la lancha. Aun así era consciente que no aspiraba a mejor opción. Jamás fui consciente del riesgo en el cual me iba a encontrar en los próximos días.
La previsión de llegada era de dos horas y se alargó hasta dos días, en los que estuvimos sin comer ni beber una gota de agua. La marea no nos dejaba avanzar y perdimos el rumbo en varias ocasiones. No os voy a mentir, en diversos momentos dudé de mi supervivencia pero pensar en mi madre y mis hermanos me daba la fuerza necesaria para seguir adelante.
Y así fue como llegué a España, un país que me enamoró cuando llegué y donde pensaba que podría encontrar por fin un sitio para mí y mi familia.
Aún no teniendo muy claro cómo y dónde iba a vivir, me dejé llevar por aquél grupo de jóvenes que parecían tener claro dónde nos dirigíamos nada más llegar. Así fue como acabé en un Centro de Menores ya que aún no había cumplido la mayoría de edad. Allí parecía estar en una rutina estable donde tenía un plato de comida cada día y donde me ofrecieron la posibilidad de
13
formarme a nivel laboral. Ya estaba más cerca de mi sueño, empecé una formación gastronómica. Los meses pasaron y llegó el día en que cumplía la mayoría de edad. Por este motivo, me obligaron a salir, pero me consolaba saber que contaba con una formación académica, aunque sin documentación, así que ahora sólo tenía que encontrar un trabajo adecuado a mi formación para poder obtener un contrato laboral.
Cuando pensaba que ya nada podía salir mal, todo iba a peor. No tenía sitio donde dormir ni tampoco donde comer. Pensaba en cómo se sentiría mi madre si me viese vivir en tales circunstancias pero intentaba no pensar demasiado ya que no podía decaer. Debía encontrar un trabajo y darnos la oportunidad a mi familia y a mí de vivir en mejores condiciones.
Pasaron los días, los cuáles pasé durmiendo en la calle y comiendo algunos restos que podía encontrar en contenedores. No me rendía, cada mañana al abrir los ojos pensaba en que era una nueva oportunidad para seguir buscando. Me negaba a aceptar la realidad que estaba viviendo: me sentía un auténtico deshecho social.
No fueron pocas las veces que entraba en locales de restauración con la esperanza de que pudiesen darme una oportunidad y generalmente me encontraba con la misma situación: un análisis cauteloso de mi aspecto físico seguido de una frase del siguiente perfil: “está la plantilla cubierta, lo sentimos”.
Fue después de muchas semanas que no pude negarme a una realidad evidente.
A pesar de vivir en una sociedad donde presumimos de trabajo emocional y donde prevalece la empatía por el individuo, somos muchas las personas que sentimos que se nos da la espalda. No es fácil tomar la decisión de dejar una familia y un país para intentar acercarte al éxito. No es fácil cuando vivimos rodeados de personas que se niegan a dar oportunidades a aquellos que hemos llegado con ganas de crecer y respetar el país donde hemos intentado ser acogidos, en muchas ocasiones sin éxito.
Aun así, dicen que la esperanza es lo último que se pierde en esta vida y me
14
alivia aferrarme a un pensamiento esperanzador donde no hay cabida ni para el racismo ni la discriminación y donde prevalece la acogida y las oportunidades a aquellos que, por circunstancias de la vida, no tuvimos otra elección que aventurarnos a un intento de mejor vida.
15
GES 2 Matí (Accèssit)
MAGIA, de Ana Isabel Gómez
Hace mucho viento hoy... En la profundidad del bosque, veo a los fuertes y eternos pinos dibujando verdes olas, como si del mar se tratase.
Veo las flores de los almendros silvestres que, con el color de la pureza, me susurran historias sobre el fin del frío invierno.
Siento en mi alma el sonido de alegres coros de pequeños pajarillos que, junto al bello cantar de las golondrinas, forman una coral de preciosas criaturas durante el día.
Veo como revolotean a mi alrededor hermosas mariposas que, con graciosas coreografías, se burlan de las flores. Me fascino con sus alas, con las que me regalan auténticas obras de arte.
Otras veces, he escuchado a las mensajeras del viento...
He visto alguna vez, a su capricho, a alguna simpática ardilla que solo con mirarme me ha hecho cómplice de sus travesuras.
Me he maravillado, al alba, al ver una telaraña que, entre la niebla, con el rocío de un vivo amanecer y un destello de luz, brillaba como un perfecto diamante.
He mirado al cielo. Entre las delicadas nubes he visto bellísimos córvidos en cuyas plumas destellaba el color de los zafiros... Jugando con el viento como si de él fuesen dueños.
Abriendo sus alas en danzas acrobáticas y bailes exuberantes con las que se juran amor eterno.
Año tras año.
He vibrado al escuchar el ulular de misteriosas rapaces nocturnas de mirada profunda que, junto a los grillos, le cantaban a la oscura noche... Tras poder
16
extasiarme al contemplar una ardiente y espectacular puesta de sol.
Me he estremecido al sentir la furia de un poderoso relámpago, romper el cielo de cristal en mil pedazos, en una noche de tormenta... Y me he sentido diminuta...
He admirado durante horas, a la que vela por mis sueños. A la que me ilumina con su piel de plata...
Y me he emocionado por tener la fortuna de poder amarla cada noche. De esperarla cada día.
Cuando abrí los ojos y comprendí la magnitud de todo cuanto me rodea... cesé de pretender llegar a la Felicidad o encontrar el Amor, porque ya estaba hecha de él y...
Todo se hizo Magia.
17
ALS MEUS PARES, de M. Ángeles Cortés
Encara recordo aquelles mans tan grans i les meves tan petites, que els meus dits jugaven entre els vostres.
Encara recordo aquelles mans aspres per la feina, aquelles mans que m’agafaven perquè no caigués, aquelles mans que hi eren per al que fos.
A poc a poc aquestes mans van anar minvant sense adonar-me que eren les meves les que creixien.
Ara aquelles mans tan grans, aspres i fortes necessiten les meves.
Ara aquelles mans s’han tornat fràgils, sensibles i arrugades
Ara són les meves mans les que us agafen perquè no caigueu
Ara són les meves mans les que hi són per al que necessiteu, Però encara els meus dits juguen entre els vostres.
18 GES 2 Tarda
GES 2 Matí (Accèssit)
RENO Y RAN, de María Vidaña
Esta historia está basada en un hecho real, es un acto de amor incondicional , el amor que sólo podemos encontrar en el que los padres dan a sus hijos, darlo todo sin esperar nada a cambio,
- Hola Reno, ¿qué tal estás?
- Bien Ran aunque si te soy sincero, un poco triste porque esta noche es la última que pasaremos juntos, mañana nos separarán para siempre
- Tienes razón Reno, pero no olvides que es por una buena causa.
Ya lo sé, Ran, pero aun así no puedo dejar de estar preocupado y nervioso. ¡Llevamos tantos años juntos!, ni más ni menos que toda una vida!. Hemos trabajado sin cesar, las 24 horas del día, los 365 días del año de 65 años.
-¡Caramba cómo pasa el tiempo, parece que fue ayer que vinimos a esta vida y ya ha pasado más de la mitad!, aunque nos queda la satisfacción que lo hemos hecho bien y es por eso que nos pueden separar, ambos funcionamos perfectamente a pesar de la edad, no todos pueden decir lo mismo, algunos cuando llegan a nuestra edad ya tienen achaques y deben tomar alguna que otra medicación para que les ayude a tirar para adelante y no digamos de los que tienen que extirpar por culpa de un tumor.
-Pues sí, Ran, y no te olvides de los poliquísticos, estos también lo tienen chungo , y más pronto que tarde dejan de funcionar ocasionando un problemón de cágate lorito!
- Estarás bien Reno, ya lo verás, es un chico excelente, además de bueno, se cuida, no tiene vicios, no fuma ni toma alcohol, solo agua, eso sí, tiene mucho apetito y come un montón, tendrás que trabajar un poco más que yo, es lo que tiene cuando te cambias a una vida más joven, en cambio yo, seguiré igual,
19
bueno, igual igual tampoco, porque al no estar tú tendré un pelin más de curro, espero aguantar el máximo tiempo posible funcionando como es debido para que ella tenga una buena vida,
- Oye Ran una preguntilla, ¿Por qué me eligieron a mí? Has dicho que los dos funcionábamos igual de bien...
- El motivo por el cual te eligieron a ti Reno es porque eres el izquierdo y tienes el conducto más largo que el mío y eso facilita el trabajo al cirujano, es lo que ha comentado el nefrólogo, no hay otra razón.
- De acuerdo Ran, pues disfrutemos de las horas que nos quedan, mañana tendremos que despedirnos para siempre, ya no volveremos a vernos, te echaré de menos hermano, hemos estado bien juntos, pero nada es para siempre.
Reno y Ran se separaron el 28 de noviembre del 2019 a las 12,45 h. Fue una separación triste pero llena de esperanza por el nuevo destino de Reno. Muchas personas se implicaron para que todo saliera bien. Las primeras horas no fueron fáciles y hubo que ayudar a Reno, pero poco a poco y con la ayuda de multitud de fármacos cogió el control y empezó a funcionar con normalidad. La persona que lo recibió lo cuida con esmero, no lo hace trabajar en exceso y está siempre pendiente de su bienestar.
Ran lo echa de menos, pero sabe que aunque no estén juntos lo tiene muy cerca y eso le ayuda a superar su ausencia.
El 28 de noviembre del 2019, una madre donó un riñón a su primogénito. Fue una decisión que tomó en el momento que le dijeron que el segundo riñón trasplantado a su hijo hacía veinte años (el primer trasplante se lo hicieron con solo siete añitos) había llegado a su fin y que en breve tendría que entrar en tratamiento de hemodiálisis a la espera de un posible donante cadáver. Por suerte, después de muchas pruebas, el nefrólogo le comunicó que sus riñones eran compatibles y aptos para la donación en vivo.
20
La recuperación fue más lenta de lo que ella esperaba, pero lo importante era que el riñón trasplantado a Xavier funcionaba con normalidad. Después de permanecer una semana en el hospital de la Vall d’Hebron pudieron volver a casa felices y contentos, aunque la felicidad duró poco tiempo, pues una epidemia terrible estaba a la vuelta de la esquina.
21
CFGS MATÍ
WHY I LOVE TREKKING, d’Óscar Andrés Martínez
One of the activities that makes me feel better is trekking. Whenever I have time, I like to put on my mountain boots and climb La Mola.
Every time I go on vacation with my family somewhere, I look at which is the highest mountain in the area and, when I am there, I get up early and climb it.
Some years ago, I used to go trekking two or three times a week, but every time I do it less and less due to lack of time.
Every time I climb a mountain, I like to take pictures of the most beautiful landscapes and the animals that I find on my way and then, I show them to my family while we prepare a good meal.
CFGS MATÍ (Accèssit)
WHY I LOVE VIDEGAMES, de Reyes Amador
Video games were created a long time ago. They started as pixels and without color, but they have evolved until today, when they are much more complex to design.
The first time I played a video game was at my uncle’s house. Its name was Mario and I played it on a Gameboy with my cousin. Since then, I have always liked video games.
Now, in my free time, I play with my friends online. We chat on a platform called Discord every afternoon. It’s fun to play with them, it is a good way to de-stress.
22
CFGS TARDA
FREE TIME, de Mercè Formentí
In my free time, I like going for walks in the forest. I think that it is the best way to exercise and, at the same time, find a moment to relax your mind.
I started going hiking ten years ago, when I was young, with a group of friends. Every weekend, we look for different routes to discover new places.
I love being in touch with nature, it makes me feel well. I think that to do sport and to switch off from our daily lives is healthy. So, doing sport will make us feel better.
23
CFGS VESPRE
DECIDIÓ QUE AQUEL ERA EL DIA, de Domingo Roca Guix
Decidió que aquel era el día que encendería el Montecristo número 4, que había guardado durante tanto tiempo.No era fumador ocasional, ni siquiera social, pero la idea de saborear ese momento, en soledad, fumándose un puro y bebiendo un buen whisky irlandés, le seducía por encima de todo.
El manto de la noche cristalina envolvía el paraje, que solamente era perturbado por una juguetona brisa nocturna, que contrastaba con la humedad del ambiente. Inclinó su cuerpo hacia adelante para coger con su mano izquierda la copa de whisky.
Bebió un trago largo, para luego, volver a dejar reposar el vaso en la pequeña mesa de cristal. Dio una profunda bocanada al montecristo, y lentamente dejó que el humo, de forma anárquica y sin mucha prisa tomara la dirección que considerara adecuada.
Había sido un trayecto muy largo. En muchas fases del mismo nadie había apostado por él, solo el mismo.
La posición de la casa permitía ver de forma privilegiada la infinidad de luces que las otras viviendas emitían en la oscuridad de la noche. El aire húmedo estaba empeñado en mantener una danza asimétrica con el humo denso que salía, pausado, de la comisura de los labios. A sus más de cuarenta años, era muy consciente, que la vida, pocas veces alineaba los astros de esa forma perfecta, que permitía sentir en su interior la sensación de plenitud y recompensa, como estaba disfrutando en esos efímeros momentos. Observo el espacio que le envolvía. La tenue iluminación indirecta, perfilaba el entorno de la estancia. El comedor conectaba en su orientación sur y desembocaba en una generosa terraza. Las grandes ventanas correderas estaban ancladas al suelo y se deslizaban por un marco que estaba en cabido en el suelo. El pavimento del comedor y de la terraza era idéntico y daba la sensación de formar parte del mismo
24
plano en cuanto a color y textura, consiguiendo, visualmente, ampliar la sensación de amplitud en la zona de día, comprendida entre la diáfana cocina americana, la terraza y el comedor.
Se desplazó a lo largo de la sala, para ir a buscar la botella semi empezada de bourbon con la intención de regar generosamente su copa. Aprovechando el paseo, decidió cambiar la música que le acompañaba en el hilo musical. Decidió pasar a escuchar a Eric Clapton y John Mayall, Blues Breakers. Subió el volumen de forma sostenida con la tranquilidad de conocer de primera mano que el aislante acústico que envolvía la casa era suficientemente eficaz para sumergirse en los acordes de las guitarras sin miedo a molestar al vecindario.
Conocía y entendía los espacios de su nuevo hogar como nadie. Cada rincón, cada elemento, cada lugar, columna, cada instalación e interruptor.Nada de lo colocado y construido en esa casa era extraño o ajeno para él.
Hacía menos de un mes que había recibido el certificado de final de obra, y con ello toda la cascada documental que desembocaba en la escrituración de la vivienda y el registro de obra nueva en el catastro y notaría.
Todo había sido un proceso inmensamente largo. Desde su propia formación, que le otorgó los conocimientos específicos para saber edificar, al largo periplo como comercial, que le adentró en la propia estadística del Big Data y le ayudó a comprender qué era lo mejor y más equilibrado para la gran mayoría de los clientes, las diferentes aristas que componían algo tan complejo como la adquisición de una vivienda, en aspectos tan diversas como dimensiones de estancias, calidades interiores, espacios exteriores, domótica, instalaciones aislamientos externos, orientaciones solares, vientos dominantes y un largo etcétera, que acabarían cristalizando en el que, a su modo de ver, era el mejor inmueble que jamás había visto.
Ya no por tener grandes espacios o grandes alturas de techos. Todo lo contrario…había generado un equilibrio entre los diferentes espacios que hacía de la casa un lugar muy confortable, acogedor a la par que eficiente.
Sentía el orgullo de haber realizado un trabajo, empezando por la inteligente compra del suelo, el diseño del proyecto, la obtención de las licencias, todas las
25
partidas de financiación, controlar la construcción y la obtención de todos y cada uno de los certificados…pero lo que lo hacía sentir más orgulloso de sí mismo era haber apostado por sí mismo. Por haberse dado una oportunidad. Por apreciarse hasta tal punto que toda su voluntad iba enfocada a progresar y evolucionar. Y partiendo desde un punto cero, donde nadie le había regalado nada, había conseguido enamorarse de su precioso oficio.
Su pasión no tenía nada que ver con el dinero. Tenía que ver con la conjunción con el entorno, con las simetrías en los espacios. Con la integración de lo clásico con lo moderno.
Era pasión. Para él era arte. Su propio arte. Se levantó, dejó en la pica el vaso ya vacío y apagó el puro y las luces y se encaminó hacia la habitación principal y se metió en la cama. Justo antes de cerrar los ojos, pensó en el recorrido vital de sus abuelos. Todos ellos murieron cuando él aún iba a la escuela. Pensó lo que todos ellos le habían transmitido. De cómo lo habían cuidado, y cómo lo habían querido.
Y si allí donde estuvieran, ellos podrían sentirse felices y satisfechos de los pasos que había dado en la vida. Cerró los ojos, pensando en las veces que su abuela lo llevaba los domingos al quiosco del barrio…y él, expectante, deseaba que nadie hubiese comprado el cómic de superhéroes que llevaba viendo en el escaparate toda la semana…
¡Qué rápido pasaba la vida! ¡Qué corta era!. Cuántos sinsabores, ilusiones y esperanzas nos deparaba.
El ruido del taladro del vecino lo despertó del placentero sueño. Todo había sido un sueño… Se había quedado dormido en el pequeño comedor de su casa. Pensó para sus adentros que el sueño había sido tan real… Había sido fantástico. De todos modos, no tenía tiempo que perder: el reloj marcaba las 9:00 Y a las 12:00 tenía su examen de acceso al grado superior. Mientras enfilaba el camino a la ducha, pensó con una punzante ilusión: ¡aún estoy a tiempo…¡esto aún no ha acabado!
26
Accés Universitat Matí
S’HA DE PROVAR, de Dolors Torras
Tothom m’ho deia, tu que encara ets jove i et mous per tot arreu, però ni tan sols ho has provat?
Jo, què voleu que us digui, tota la vida he tingut una manera de fer, amb la feina, amb els amics, no m’ha interessat sortir-me de l’establert.
Quan em vaig jubilar, creia que viuria molt tranquil·la amb els meus llibres, els meus passejos, el berenar amb les amigues, però no era suficient, es veu que calia fer més.
Fins i tot, la família em proposava mirar els diaris i buscar algú expert i amb sensibilitat per ajudar-me en la meva estrena, però cada vegada que em decidia a telefonar, quan agafaven el telèfon, el primer que em deien era el preu per hora i després em preguntaven l’edat que tenia i fins on volia arribar. Quina angoixa.
Un bon dia em vaig trobar una coneguda que feia molt de temps que no veia, després d’explicar-nos els últims detalls de vida, també va sortir amb el mateix, MAI? Ni provar-ho? Per més que intentava dir-li que no ho necessitava i menys ara, a la meva edat, que havia passat la vida sense. Però ella no va parar d’insistir, fins que em va donar una adreça i un número de telèfon, les seves últimes paraules abans d’acomiadar-nos van ser, sobretot, truca-hi.
I sí, vaig trucar, la primera sensació ja va ser molt bona, em van citar per al cap de setmana. Com podeu imaginar, estava d’allò més nerviosa, fins i tot, vaig anar a la perruqueria, i després de molts dubtes, em vaig vestir adequadament, ni massa mudada ni massa d’estar per casa.
El dia assenyalat vaig enfilar carretera de Rellinars amunt fins a arribar al carrer Terque, 76, i allà, amb tota la decisió del món, vaig entrar demanant per la persona que m’havia citat i, al veure-la, abans de dir bon dia, ja vaig dir ben alt: “EM VINC A MATRICULAR DE PRIMER D’INFORMÀTICA”.
Us he de dir que quina raó tenien quan em deien que em canviaria la vida, que sempre hi ha una primera vegada i ara no hi ha qui m’aturi.
27
Competic inicial Matí
EL POTUS, de Carmen Elcacho Palau
El meu potus
m’estima molt, en tinc cura i li busco lloc..
El faig viure i ell a mi ens parlem i en entenem.
Ocupa el lloc ideal tant en la vida com en espai.
Ell agrait i amable es torna maco i ufanós.
El potus i jo, ens estimem tots dos.
28
Competic 1 Matí
CARTA A SANT JORDI, de Josep Valls Cardús
Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.
Benvolgut amic Jordi,
Del poema Las dos linternas, Ramón de Campoamor (1846).
Fa molt temps que no sé res de tu, i em sabria greu trencar aquesta preciosa amistat.
Com tu ja saps, les històries poden tenir més d’una versió. Doncs bé, en aquesta carta, m’agradaria exposar-te la meva, que crec podrà ser del teu grat.
Els dracs no som obra del pensament fantasiós dels humans. Existim de veritat i, per cert, des de molt abans que el primer home trepitgés la terra. Els nostres orígens podrien datar-se fa més de dos-cents milions d’anys: en el Mesozoic.
L’era dels dinosaures havia començat, i duraria més de cent seixanta milions d’anys. L'impacte d’un asteroide, la posterior pluja radioactiva i la gran activitat volcànica, foren les causes de la seva desaparició.
Però, malgrat tot, la nostra espècie va resistir.
A partir d’aquell moment, ens va quedar clar que la nostra llarga vida ens hauria de portar com uns rodamons d’un a un altre continent, lluitant dia a dia per la nostra supervivència. Habitàrem primer a l’Àsia, després a Europa i des d’allí arribàrem a Catalunya. Les altes muntanyes Pirinenques vares ser el
29
refugi dels meus avantpassats. Allà va ser on jo vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida.
La meva personalitat inquieta, em va fer adonar que no estava sol. L'ésser humà anava apropiant-se, poc a poc, dels camps i dels boscos, obligant-nos a un nou èxode en busca de pau i tranquil·litat.
És veritat que no a tot arreu ens varen tractar igual. A l'antic Egipte, ens tractaven com a éssers de l'inframón, quedant immortalitzats als jeroglífics de les tombes faraòniques. A la Xina varem ser el “símbol” dels emperadors, simbolitzant el poder terrenal i celestial suprem. Els proporcionàvem salut i bona sort, i els portàvem pluges per obtenir unes bones collites. Per als Celtes, érem les divinitats que teníem cura dels seus boscos.
Però, ai amic… Arribaren els Cristians i ens batejaren com a monstres “apocalíptics”, amb ulls flamejats, banyes, potes de lleó amb urpes, escates a la pell, una cua llarga, alè de foc, i amb ales que molts cops ens feia semblar més una au que no un rèptil.
Per desgràcia, després d'èpoques d'abundància apareix sempre la sequera. Això va ser el motiu que em va fer abandonar el meu territori, acostant-me a vosaltres.
D'entrada,la meva presència va ser un ensurt. Mai m'hagués imaginat la fama que els meus honorables avantpassats tenien entre vosaltres. Sols al veure'm, sense obrir la boca, m'oferiren una ovella, un bou, un cavall... Es pensaven que amb l'estómac ple els deixaria en pau...
Jo passava molta fam...
Mes, ai amic... Arribà un dia que ja no els quedava res. Per sorteig, la filla del Rei hauria de ser la meva primera víctima.
Llavors, vas aparèixer tu, el “Cavaller sense por”. Tenies una gran responsabilitat: havies d'aniquilar-me.
30
Era a trenc d'alba, sota una espantada lluna minvant, davant del pont llevadís que resguarda la entrada al poble. Allà m'estaves esperant immòbil. Des de la llunyania em va cridar l'atenció la blancor del teu esvelt cavall. La teva armadura, malgrat la foscor de la nit, brillava més que mai. La cuirassa i la afilada espasa estaven a punt de començar un dur combat a vida o mort. El silenci i la por es reflectien fins a l'alt torricó i semblaven fugir al llarg de les muralles que embolcallaven la vila. El temps quedà aturat...
Ens miràrem cara a cara. Sols hi hauria un guanyador i potser tots dos mereixíem ser-ho. Als teus ulls es reflectia una certa indignació possiblement per les malifetes que jo havia fet a la teva gent, però tampoc podien dissimular un cert sentiment de tristesa o dubte. Per uns moments potser vas pensar que eliminar-me no seria la solució més adient. Potser no et vaig semblar tan salvatge i despietat com diuen...
Crec que vares comprendre que si em menjava tots el animals que m'oferien era per un clar motiu: Tenia molta gana! Si hagués tingut un gran palau ple de tresors -com expliqueu en els contes a la vostra mainada- no hagués arribat mai a aquesta situació.
No vull pensar quin va ser el motiu, però de sobte vares baixar del cavall i dirigint-te a mi, em vares somriure i m'allargares la teva mà. La meva satisfacció fou immensa i no vaig trigar en donar-te la meva feixuga pota. El combat havia acabat i els dos n'havíem sortit guanyadors.
De retorn al poble, caminàrem plegats i la gent, al carrer, amb gran alegria ens saludava mentre anàvem pujant pels estrets carrerons que conduïen al Palau Reial.
Mai oblidaré el jurament que vaig fer davant els monarques, comprometent-me a proteger al vostre poble dels atacs enemics, a canvi de rebre com a sou el menjar vegetarià que em fes falta per viure.
He de confessar que al principi em costà una mica adaptar-me. Però amb el pas del temps m'he adonat que em trobo molt millor d'ànims i sobretot de salut.
31
Com tu ja saps, les noticies corren molt ràpid i el “boca a boca” sempre ha funcionat molt bé. Així pogué confirmar-ho quan, passades unes setmanes, em cridà el Rei Jaume al seu palau per donar-me personalment el seu agraïment.
Em digué:
“El meu poble sempre lloarà la teva valentia i des d'avui el DRAC serà el símbol heràldic de l'escut de Catalunya i Balears. I així serà pels segles dels segles: Amén”.
Com passa de pressa el temps...
Aquell company de combat s'ha anat fent gran i s'ha convertit en el Patró del Poble Català. Qui ho hagués dit… Senyor Sant Jordi patró,cavaller sense por...Ajuda'ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana...
A la meva vellesa, he decidit retornar als meus orígens: els Pirineus. Allà, enmig de la frescor dels arbres, la remor del vent i l' aigua cristal·lina dels seus rius, hi tinc el meu món.
No soc una llegenda. Soc una realitat. Cadascun de vosaltres porteu un DRAC al vostre interior. Descobriu-lo i veureu com pot ser de fascinant introduir-se en el món de la fantasia com si fóssim infants.
Em sento molt afortunat d’haver-vos conegut i vull que em recordeu sempre així, tal com jo sóc.
Per cert, Jordi, no descarto que qualsevol dia vingui a la Vila a saludar-vos.
El vostre amic:
“El Drac”
32
Competic 1 Tarda
LA CURSA DEL TAXI, de Rosario López Pinto
Portava tot el matí sense agafar ni una cursa, per això quan vaig veure aquella mà alçada no vaig dubtar en aturar.
Era una senyora tota vestida de negre, no hagués estat estrany, si no fos perquè vestia com si fos del segle passat. Portava un barret amb una gasa cobrint-li la cara i tota la seva indumentària era d'un negre rigorós. Encara que era en ple estiu portava unes espesses mitges negres, la brusa tenia màniga llarga que al final es fonia amb uns guants també negres.
Sense dir res em va donar una targeta on posava una adreça, vaig veure que era la del cementiri de la ciutat propera.
Em va fer pena aquella senyora tota endolada i amb aquella aparença tan sòbria i trista, tot i que no sabia si era jove o gran, ja que el vel li cobria tota la cara.
Vaig posar en marxa el meu automòbil buscant la direcció requerida, i em vaig ficar a l’autovia camí al meu destí. Per primera vegada, vaig sentir la veu de la meva passatgera dient-me:
- Prengui-s’ho amb calma no hi ha pressa, no voldria arribar abans que el difunt.
Arribem a la porta del cementiri, jo esperant que hi fos el seguici fúnebre. Però allà no hi havia ni una ànima! Bé, és un dir, ànimes devia haver-hi les de tots els enterrats, però ni un ésser viu.
- Senyora vol que la deixi aquí o la porto al poble, segurament encara són al tanatori.
- No, és que el mort encara no es deu haver assabentat que s'havia de morir. Vol vostè fer-me un favor?
- Sí, si no m'ocupa gaire estona.... El que vostè digui.
- Deixeu-me aquí a la porta, i vagi cap a aquesta adreça. A la porta veurà un senyor assegut al sol, vostè només ha d’envestir-lo com si se li hagués anat la direcció del cotxe, ja li pagaré els desperfectes produïts al taxi. És que hi ha alguns homes més impresentables.... No tenen puntualitat ni a l'hora de morir-
33
se! I això que li vaig dir que no em deixés plantada!
Competic 2 matí
LA ISLA BONITA, de Mª Ángeles Martínez Gómez
Hay una isla en el Atlántico, pequeña en forma de triángulo, casi en forma de corazón, pero el color de ese corazón es verde, por su vegetación exhuberante, tropical, de frondosos bosques, que te enamoran y te llenan de ganas de quedarte para siempre. Y, a fuerza de enamorarnos a todos, parece que su forma poco a poco se asemeje a un gran corazón, ese corazón de color verde.
Esta pequeña isla forma parte del archipiélago Canario, español, muy cerquita de África, con clima envidiable, zonas boscosas en las que abundan los pinos canarios, laurisilva, palmeras, cactus, flores tropicales...
Hogar de increíbles paisajes, muy accidentados, repleta la isla en la parte montañosa de cumbres agrestes, volcanes repletos de formas estrambóticas de lava, los que están inactivos albergan gran vegetación, sobretodo pino canario, que solo crece en esas islas tan afortunadas por las bondades de su clima y, los maravillosos vientos Alisios que acarician siempre el ambiente y te dan la bienvenida al llegar.
El volcán Teneguía es un atractivo más para el visitante, está dormido plácidamente, el paisaje, imponente, forma parte de la calidad ambiental de la preciosa isla, el volcán Cumbre Vieja dormía, pero de vez en cuando roncaba, hasta que despertó, hizo temblar a toda la isla, arrojó su lava ardiente quemando y arrasando todo a su paso, imponente, majestuoso, pero tan dañino, buscando su salida hacia el mar y consiguiendo unos cuantos kilómetros más para su adorada isla, la que le vió nacer, despertar y dibujar nuevo paisaje, creando y, de manera tortuosa nuevos caminos, nuevas formas, nuevos valles, acantilados, senderos, barrancos.
34
En el interior, el parque nacional de la Caldera de Taburiente, tiene un extensísimo cráter, formando bosques de pinos, flores de todos los colores, exóticas, endémicas de la isla, cascadas sorprendentes en el llamado bosque de Los Tilos y, otra vez los acariciantes vientos Alisios que intentan avisarte de que, el sol es africano y, debes protegerte, disfrutar del cálido ambiente, pero con precaución.
Pero la parte más encantadora de la isla, como no hacer mención, sus habitantes, los Palmeros, alegres, bondadosos, sin prisas, cálidos como sus vientos Alísios, amables y juerguistas, amantes de reunirse para cantar Isas, tocar con las guitarras y laúdes y el timple canario.
No te sientes forastero en La Isla Bonita, sientes que estás en casa, que no quieres irte, que las caricias de Los Elíseos te invitan a quedarte, a bañarte en las fabulosas playas de Los Llanos (Puerto Naos y Charco verde), a perderte por los pueblos de calles adoquinadas, casas pintadas de colores chillones y balcones repletos de flores, disfrutar de su gastronomía, diferente, sabrosa, canaria.
Hay una isla canaria que la llaman La Isla Bonita y casi tiene forma de corazón, porque nos lo ha robado a todos los que, buscando las bondades de su clima, encontramos la paz, la aventura, la vida y las ganas de volver para siempre.
35
EL TEU ÉSSER NEURÀLGIC, de Cristina Coll
Ai! Papallona meva!! que volteges les teves ales de colors imponents sembla que lluents ensenyes.
I tu, colometa! Que m’acompanyes amb el teu esperit i no m'abandones mai això m’omple de sentit la vida Que no s’acaba de pair.
Ai, gatet! De dolces carícies i suau pelatge de colors blancs i bigotis marrons que camines sense embragatge I sembles galan amorós.
Ai, tu dofí! que ets rei de criar defenses totes les criatures, I amb delicadesa toques sirenetes precioses que no acaben de parlar, tan sols, cantar.
I mous el teu ésser per la terra en aquest planeta ennegrit, d’una naturalesa engrescadora que flota en aquest univers ample i totalment enfosquit.
36
Anglès 1 Matí
Anglès 2 Matí
CALMNESS, de Santi Molina
It looks like the evening sun when it hides behind the horizon.
It sounds like a lullaby at dusk.
It feels like the warm voice of a loved one.
It tastes like water when you’re thirsty.
It smells like muffins when I was ten years old.
It is the feeling of confidence towards a friendship.
Anglès 2 Matí (accèssit)
LONELINESS, de Bartolomé Garcia Artero
It looks like a coffee without sugar, only coffee lovers like it.
It sounds like the music of bells carried by the wind.
It smells like sadness but full of peace.
It tastes like candy when you want it but tastes like vinegar when you don’t want it.
It feels like a fish in a fishbowl looking out to sea.
It and me, two great friends.
37
Anglès 2 Tarda
THE CALMNESS, de Concepción Ramírez
It feels like the breeze of a summer night.
It smells like the wet earth from the rain.
It looks like a smiling friend who takes your hand and we walk together.
It tastes like a cup of hot broth on a cold winter night.
It sounds like a little stream running through the forest.
It’s the silence in a sunset.
It’s the inner peace that allows you to see more than to look.
Anglès 2 Tarda (accèssit)
ELEGANCE, de Meritxell Ortega
It feels like the wind is swaying the branches of the trees.
It smells like a subtle fragrance awakening senses.
It looks like a beautiful shape that expresses style.
It tastes like ice cream in summer.
It sounds like symphonic poems that arouse feelings
It is the time that the sun passes from east to west.
38
Anglès 2 Vespre
COURAGE, de Carmina Puig
It looks like a stormy sea struggling to survive.
It sounds like a storm of lightning and thunder.
It smells like grass after a spring rain.
It feels like a discussion between friends.
It tastes like melon with ham on a hot day.
It’s the fight for what you want.
Anglès 2 Vespre (accèssit)
PLEASURE, d’Helena Montalbán
It looks like a snowy landscape.
It sounds like birdsong in the morning.
It smells like a bread toast in the morning.
It feels like full of euphoria.
It tastes like a cup of hot chocolat.
It is wonderful.
39
Anglès 3 Matí
THE SEA, d’Isabel Martorell
I’m going to talk about the sea...
Immense...infinite
Salt taste
Blue sky mirror, Bright and cheerful, Warm and welcoming, Smooth back and forth moviment
Like a crib
I dive into the sea
My body becomes weightless and light, It’s a nice feeling
There is no noise, everything is at Peace,
I look at the seaweed, the rocks, the minnows, the shells.
I’m in another world
I would stay there for a long time,
But I have to go out, I’m short of breath
Outside I receive the heat of the sun,
I hear the sound of the waves
The cries of children playing, And so lying on my back
I let myself be cradled by the waves.
40
Anglès 3 Matí
AN ELEPHANT IN MY ROOM, de Josep Paz
Something wakes me up. I put my ear. I don’t hear anything. I focus on my breathing:
-Inspire (counting one, two, three, four); hold (1,2,3,4,5,6,7); expire (1,2,3,4,5,6,7,8); Inspire… I fall asleep again.
I don’t know how long it’s been. I lose my sense of time. I wake up again. Now I seem to hear something. I feel a slight vibration on the floor. I’m counting again, I try to sleep, but the vibrations are more intense. The floor shakes rhythmically. The railing of the bed is shaking. What is this railing doing here? I hear the noise of glass bottle shaking, but the room is dark, I can’t see any think.
Now all the floor is moving, the bed, the bedside, the windows..., all are shaking.
What the fuck is this noise of glass bottles?
Suddenly everything stops, only the sound of silence could be heard. Why I can’t move. Maybe I’m not fully awake yet (I think).
The sun begins to rise. I can see its rays filtering through the windows shutter, seeding the room with tiny sparks of light. Now I can see the bed and the room door. Everything is brilliant white.
The shaking of the floor returns. Now they are like heavy rhythmic footstep, getting louder and stronger.
A deafening roar shakes me! The door room opens suddenly. A colossal elephant bursts into the room. He enters inside the room majestic, gently, slowly. He stops in front of my bed. I can feel his breath. I can see his big fangs His honey-coloured eyes look at me with intensity and tenderness at the same time. (I think).
41
Someone, sitting next to my bed speak to me. Hearing his voice reassures me. I recognise my father voice telling me:
- Everything is fine. Don’t worry, you must trust.
I’m not surprised, although I know, I’m sure, he died away more than a year ago.
The elephant is now a big tiger. He turns round to leave the room, but before he turns his head slowly and look at me for the last time.
The footsteps are no longer heard, and the tremors have ceased.
- How are you Mr Josep?
The sun enters fully into the room. I’m in a Hospital, I can read on the sheet “quot;Hospital Dexeus”.
My father isn’t longer sitting next to me.
- I’m Dr Lion, the team is very happy, the intervention has been a success. Now try to sleep and don’t move too much. Be quiet, the tremor has passed. If everything goes just as well, soon you will go home.
42
Anglès 3 Tarda
A SUMMER IN LA SALZADELLA, d’Antoni Vila
I remember the summer, the heat in the town, the House with white walls at 3, Plaza de Mexico, the House of my maternal grandparents.
I remember the mornings when, after having for breakfast some bagels and a good bowl of freshly milked milk, we went out early to the fields to collect lavender that we later sold in the town square.
On the way back we bathed naked in the river where our grandfather Juan would come to pick us up with the cart pulled by the donkey “Xuso”.
He would open a fresh and sweet watermelon for us which we ate along the way.
When we got home, our grandmother had already prepared the food and we all atre delicious pasta with vegetables and cheese and for desert lots of fruit.
I remember those uneven stairs that led to the under roof, where my two brothers and I spent the hottest hours after dinner, while our grandparents took a nap, there, hanging from the wooden beams of the ceiling, the ears of corn, the ñora Peppers and the occasional sausage were dried giving off that unforgettable smell of town.
At sunset our grandmother gave us a good piece of bread with chocolate and we went out into the street to play with the children of the town.
Behind the church there was a small square where at sunset the grandmothers sat and while they sewed or mended clothes they criticized the rest of the town’s inhabitants.
At the same time the concert of cicadas and frogs marked the pleasant difference with the noise of the city. I remember a time that will no longer retorn. I remember a dream from which I did not want to wake up.
43
Anglès 3 Tarda (Accèssit)
OUR MOUNTAINS, CATALONIA, de Manel Bort
I always like, with a special company …
Looking at the white lay covering all mountains
Seeing the pearl shine of icefalls
Sliding on the frozen ponds
Hiking at night on a snowy path in the moonlight
Watching the stars in a really black background
Getting up, and watching throw the window how the snowflakes fall down
Hearing the silence of the snowfalls
Watching the rainbows in the roof icicles of the window
Trying an impossible barbecue, and snaking on a snowy flat stone instead
Putting to cool some beer tins down in the snow on the roof
Spending a long while shaking off the snow from the car (I don’t)
Making a snowman with children
Becoming a snow warrior
Choosing the best landing in the beginners' ski slope
Making an igloo to sleep in
Hiking with snowshoes
Watching the sunrise
Watching how a shooting star cuts the sky and vanish
Watching the last snowflakes
Making romesco and roasting calçots
Feeling the awaken of Nature in the Spring
Smelling the recently cut grass
Feeling the amazing energy of the avalanches from a distance
Looking for the appreciated morels, and hanging them up to slowly dry
44
Perceiving the robin flying in a circle around us
Picking up slippery snails
Collecting asparagus
Feeling the misty rain on the cheek
Smelling the fragrance of the first boletus
Practicing to climb mountains
Hiking from shelter to shelter
Hearing a marmot alert
Watching a squirrel to vanish behind a bush
Sightseeing among the higher lakes and waterfalls
Climbing and cresting mountains
Washing feet in the cool water of a stream
Watching the sunset
Watching the summer triangle in the sky
Watching the weightless like satellites going across the sky
Watching the amazing colors of trees in the Fall
Looking at the redness of the sky at sunset
Hearing the sound of the deer rutting
Seeing the golden reflections of the falling leaves
Collecting the large variety of mushroom
Having a mushroom tasting with friends
Watching the first snowflakes
45
Anglès 3 Vespre
THE MAGIC OF THE WINTER LIGHT, d’Àngels Moreno
Winter light
How you manage to fascinate me
Mixing your ocher tones
With those of white silver
You arrive lazy and frozen
Greeting the new day wrapped in a radiant sun
A light that wakes me
Shining on the snowflakes
And slips gently into the cold winter air
That travels lightly through time
Filtering between the rays
To cover the long frozen night
Winter light
Your beauty is fleeting but endures
You wrap the cold air with warm white clouds
And it’s in that moment frozen in time
Captured in ancient looks
Where you always appear
And you shine everywhere from dusk to dawn
Winter light
How you catch me
With your glowing face, Fascinating and so clear
46
Anglès 3 Vespre
LITTLE GREEN EYES, de Miguel Saavedra
When it rains, I remember you and I miss you. How hasty...
You took the broom, Sweeping the House, Sweeping the ditch.
You picked up the leaves In a hurry.
You were so pretty!!!
Your eyes were shining Like emeralds, Or like the leaves When they got wet.
Today it rains the same... The ditch fills up The fallen leaves, They look like boats, That the wind drags, But you are not here... The cold is colder
47
The wind sobs, Sob your name.
My eyes cloud over My chest tightens
My little green eyes
You won’t come back...
In memory of my mother.
48