Competic inicial Matí

EL POTUS, de Carmen Elcacho Palau

El meu potus m’estima molt, en tinc cura i li busco lloc..

El faig viure i ell a mi ens parlem i en entenem.

Ocupa el lloc ideal tant en la vida com en espai.

Ell agrait i amable es torna maco i ufanós.

El potus i jo, ens estimem tots dos.

Competic 1 Matí

CARTA A SANT JORDI, de Josep Valls Cardús

Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.

Benvolgut amic Jordi,

Del poema Las dos linternas, Ramón de Campoamor (1846).

Fa molt temps que no sé res de tu, i em sabria greu trencar aquesta preciosa amistat.

Com tu ja saps, les històries poden tenir més d’una versió. Doncs bé, en aquesta carta, m’agradaria exposar-te la meva, que crec podrà ser del teu grat.

Els dracs no som obra del pensament fantasiós dels humans. Existim de veritat i, per cert, des de molt abans que el primer home trepitgés la terra. Els nostres orígens podrien datar-se fa més de dos-cents milions d’anys: en el Mesozoic.

L’era dels dinosaures havia començat, i duraria més de cent seixanta milions d’anys. L'impacte d’un asteroide, la posterior pluja radioactiva i la gran activitat volcànica, foren les causes de la seva desaparició.

Però, malgrat tot, la nostra espècie va resistir.

A partir d’aquell moment, ens va quedar clar que la nostra llarga vida ens hauria de portar com uns rodamons d’un a un altre continent, lluitant dia a dia per la nostra supervivència. Habitàrem primer a l’Àsia, després a Europa i des d’allí arribàrem a Catalunya. Les altes muntanyes Pirinenques vares ser el refugi dels meus avantpassats. Allà va ser on jo vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida.

La meva personalitat inquieta, em va fer adonar que no estava sol. L'ésser humà anava apropiant-se, poc a poc, dels camps i dels boscos, obligant-nos a un nou èxode en busca de pau i tranquil·litat.

És veritat que no a tot arreu ens varen tractar igual. A l'antic Egipte, ens tractaven com a éssers de l'inframón, quedant immortalitzats als jeroglífics de les tombes faraòniques. A la Xina varem ser el “símbol” dels emperadors, simbolitzant el poder terrenal i celestial suprem. Els proporcionàvem salut i bona sort, i els portàvem pluges per obtenir unes bones collites. Per als Celtes, érem les divinitats que teníem cura dels seus boscos.

Però, ai amic… Arribaren els Cristians i ens batejaren com a monstres “apocalíptics”, amb ulls flamejats, banyes, potes de lleó amb urpes, escates a la pell, una cua llarga, alè de foc, i amb ales que molts cops ens feia semblar més una au que no un rèptil.

Per desgràcia, després d'èpoques d'abundància apareix sempre la sequera. Això va ser el motiu que em va fer abandonar el meu territori, acostant-me a vosaltres.

D'entrada,la meva presència va ser un ensurt. Mai m'hagués imaginat la fama que els meus honorables avantpassats tenien entre vosaltres. Sols al veure'm, sense obrir la boca, m'oferiren una ovella, un bou, un cavall... Es pensaven que amb l'estómac ple els deixaria en pau...

Jo passava molta fam...

Mes, ai amic... Arribà un dia que ja no els quedava res. Per sorteig, la filla del Rei hauria de ser la meva primera víctima.

Llavors, vas aparèixer tu, el “Cavaller sense por”. Tenies una gran responsabilitat: havies d'aniquilar-me.

Era a trenc d'alba, sota una espantada lluna minvant, davant del pont llevadís que resguarda la entrada al poble. Allà m'estaves esperant immòbil. Des de la llunyania em va cridar l'atenció la blancor del teu esvelt cavall. La teva armadura, malgrat la foscor de la nit, brillava més que mai. La cuirassa i la afilada espasa estaven a punt de començar un dur combat a vida o mort. El silenci i la por es reflectien fins a l'alt torricó i semblaven fugir al llarg de les muralles que embolcallaven la vila. El temps quedà aturat...

Ens miràrem cara a cara. Sols hi hauria un guanyador i potser tots dos mereixíem ser-ho. Als teus ulls es reflectia una certa indignació possiblement per les malifetes que jo havia fet a la teva gent, però tampoc podien dissimular un cert sentiment de tristesa o dubte. Per uns moments potser vas pensar que eliminar-me no seria la solució més adient. Potser no et vaig semblar tan salvatge i despietat com diuen...

Crec que vares comprendre que si em menjava tots el animals que m'oferien era per un clar motiu: Tenia molta gana! Si hagués tingut un gran palau ple de tresors -com expliqueu en els contes a la vostra mainada- no hagués arribat mai a aquesta situació.

No vull pensar quin va ser el motiu, però de sobte vares baixar del cavall i dirigint-te a mi, em vares somriure i m'allargares la teva mà. La meva satisfacció fou immensa i no vaig trigar en donar-te la meva feixuga pota. El combat havia acabat i els dos n'havíem sortit guanyadors.

De retorn al poble, caminàrem plegats i la gent, al carrer, amb gran alegria ens saludava mentre anàvem pujant pels estrets carrerons que conduïen al Palau Reial.

Mai oblidaré el jurament que vaig fer davant els monarques, comprometent-me a proteger al vostre poble dels atacs enemics, a canvi de rebre com a sou el menjar vegetarià que em fes falta per viure.

He de confessar que al principi em costà una mica adaptar-me. Però amb el pas del temps m'he adonat que em trobo molt millor d'ànims i sobretot de salut.

Com tu ja saps, les noticies corren molt ràpid i el “boca a boca” sempre ha funcionat molt bé. Així pogué confirmar-ho quan, passades unes setmanes, em cridà el Rei Jaume al seu palau per donar-me personalment el seu agraïment.

Em digué:

“El meu poble sempre lloarà la teva valentia i des d'avui el DRAC serà el símbol heràldic de l'escut de Catalunya i Balears. I així serà pels segles dels segles: Amén”.

Com passa de pressa el temps...

Aquell company de combat s'ha anat fent gran i s'ha convertit en el Patró del Poble Català. Qui ho hagués dit… Senyor Sant Jordi patró,cavaller sense por...Ajuda'ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana...

A la meva vellesa, he decidit retornar als meus orígens: els Pirineus. Allà, enmig de la frescor dels arbres, la remor del vent i l' aigua cristal·lina dels seus rius, hi tinc el meu món.

No soc una llegenda. Soc una realitat. Cadascun de vosaltres porteu un DRAC al vostre interior. Descobriu-lo i veureu com pot ser de fascinant introduir-se en el món de la fantasia com si fóssim infants.

Em sento molt afortunat d’haver-vos conegut i vull que em recordeu sempre així, tal com jo sóc.

Per cert, Jordi, no descarto que qualsevol dia vingui a la Vila a saludar-vos.

El vostre amic:

“El Drac”

Competic 1 Tarda

LA CURSA DEL TAXI, de Rosario López Pinto

Portava tot el matí sense agafar ni una cursa, per això quan vaig veure aquella mà alçada no vaig dubtar en aturar.

Era una senyora tota vestida de negre, no hagués estat estrany, si no fos perquè vestia com si fos del segle passat. Portava un barret amb una gasa cobrint-li la cara i tota la seva indumentària era d'un negre rigorós. Encara que era en ple estiu portava unes espesses mitges negres, la brusa tenia màniga llarga que al final es fonia amb uns guants també negres.

Sense dir res em va donar una targeta on posava una adreça, vaig veure que era la del cementiri de la ciutat propera.

Em va fer pena aquella senyora tota endolada i amb aquella aparença tan sòbria i trista, tot i que no sabia si era jove o gran, ja que el vel li cobria tota la cara.

Vaig posar en marxa el meu automòbil buscant la direcció requerida, i em vaig ficar a l’autovia camí al meu destí. Per primera vegada, vaig sentir la veu de la meva passatgera dient-me:

- Prengui-s’ho amb calma no hi ha pressa, no voldria arribar abans que el difunt.

Arribem a la porta del cementiri, jo esperant que hi fos el seguici fúnebre. Però allà no hi havia ni una ànima! Bé, és un dir, ànimes devia haver-hi les de tots els enterrats, però ni un ésser viu.

- Senyora vol que la deixi aquí o la porto al poble, segurament encara són al tanatori.

- No, és que el mort encara no es deu haver assabentat que s'havia de morir. Vol vostè fer-me un favor?

- Sí, si no m'ocupa gaire estona.... El que vostè digui.

- Deixeu-me aquí a la porta, i vagi cap a aquesta adreça. A la porta veurà un senyor assegut al sol, vostè només ha d’envestir-lo com si se li hagués anat la direcció del cotxe, ja li pagaré els desperfectes produïts al taxi. És que hi ha alguns homes més impresentables.... No tenen puntualitat ni a l'hora de morir- se! I això que li vaig dir que no em deixés plantada!

Competic 2 matí

LA ISLA BONITA, de Mª Ángeles Martínez Gómez

Hay una isla en el Atlántico, pequeña en forma de triángulo, casi en forma de corazón, pero el color de ese corazón es verde, por su vegetación exhuberante, tropical, de frondosos bosques, que te enamoran y te llenan de ganas de quedarte para siempre. Y, a fuerza de enamorarnos a todos, parece que su forma poco a poco se asemeje a un gran corazón, ese corazón de color verde.

Esta pequeña isla forma parte del archipiélago Canario, español, muy cerquita de África, con clima envidiable, zonas boscosas en las que abundan los pinos canarios, laurisilva, palmeras, cactus, flores tropicales...

Hogar de increíbles paisajes, muy accidentados, repleta la isla en la parte montañosa de cumbres agrestes, volcanes repletos de formas estrambóticas de lava, los que están inactivos albergan gran vegetación, sobretodo pino canario, que solo crece en esas islas tan afortunadas por las bondades de su clima y, los maravillosos vientos Alisios que acarician siempre el ambiente y te dan la bienvenida al llegar.

El volcán Teneguía es un atractivo más para el visitante, está dormido plácidamente, el paisaje, imponente, forma parte de la calidad ambiental de la preciosa isla, el volcán Cumbre Vieja dormía, pero de vez en cuando roncaba, hasta que despertó, hizo temblar a toda la isla, arrojó su lava ardiente quemando y arrasando todo a su paso, imponente, majestuoso, pero tan dañino, buscando su salida hacia el mar y consiguiendo unos cuantos kilómetros más para su adorada isla, la que le vió nacer, despertar y dibujar nuevo paisaje, creando y, de manera tortuosa nuevos caminos, nuevas formas, nuevos valles, acantilados, senderos, barrancos.

En el interior, el parque nacional de la Caldera de Taburiente, tiene un extensísimo cráter, formando bosques de pinos, flores de todos los colores, exóticas, endémicas de la isla, cascadas sorprendentes en el llamado bosque de Los Tilos y, otra vez los acariciantes vientos Alisios que intentan avisarte de que, el sol es africano y, debes protegerte, disfrutar del cálido ambiente, pero con precaución.

Pero la parte más encantadora de la isla, como no hacer mención, sus habitantes, los Palmeros, alegres, bondadosos, sin prisas, cálidos como sus vientos Alísios, amables y juerguistas, amantes de reunirse para cantar Isas, tocar con las guitarras y laúdes y el timple canario.

No te sientes forastero en La Isla Bonita, sientes que estás en casa, que no quieres irte, que las caricias de Los Elíseos te invitan a quedarte, a bañarte en las fabulosas playas de Los Llanos (Puerto Naos y Charco verde), a perderte por los pueblos de calles adoquinadas, casas pintadas de colores chillones y balcones repletos de flores, disfrutar de su gastronomía, diferente, sabrosa, canaria.

Hay una isla canaria que la llaman La Isla Bonita y casi tiene forma de corazón, porque nos lo ha robado a todos los que, buscando las bondades de su clima, encontramos la paz, la aventura, la vida y las ganas de volver para siempre.