VIII JOCS FLORALS
SANT JORDI
Escola Fort Pienc
Quan arriba la nit molts infants esperen aquell moment tan especial on el poder de la imaginació s’engega. Són estones úniques i càlides, a prop de les persones que més ens estimem. L’hora del conte. Aquests rituals generen un espai de silenci que possibilita deixar volar la nostra imaginació i gaudir de les imatges que ens provoquen les paraules, històries que podem representar en el nostre món inconscient i que ens susciten emocions.
Quan sentim “hi havia una vegada...” ens desperta un gran interès , explicar contes i histories no és només pel públic petit, a qui no li agrada viatjar a un món d’aventures, de fantasia o d’acció en companyia dels més estimats! Quan som petits ens agraden els contes amb ritmes repetitius, com podria ser el Patufet i a mesura que creixem la nostra atenció va cap a contes màgics, fins que necessitem contes que darrere tenen una càrrega emocional.
Amb els contes, les nenes i els nens no tan sols s’eduquen en els valors i els sentiments, sinó que afavoreixen la creativitat i la fantasia. Amb la literatura els infants es nodreixen de paraules, de frases que els porten a escenaris, a personatges, a vivències màgiques, plenes de vitalitat. Els contes i les històries els acompanyaran a endinsar-se i interessar-se per la lectura i l’escriptura.
La revista exposa una part d’aquesta creativitat on els infants han deixat la seva empremta imaginària en les seves narracions i poesies.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquests escrits us hem deixat.
BIOGRAFIA D’UN POETA POLIÈDRIC (Barcelona 1919-1998)
Un dia d'hivern, el 19 de gener de 1919 ,ara fa cent anys va obrir els ulls un nen ben especial, en Joan Brossa. Va descobrir el gust per la lectura, la música i el cinema de la mà del seu pare, en una època que no estava a l’abast de tothom i va ser ell qui li va ensenyar a escriure en català. Sempre li va agradar molt jugar, recordava amb molt d’afecte quan li van regalar un joc de màgia que el va fer ser un bon aficionat, en més d’una ocasió havia fet algun espectacle de màgia disfressat de xinès. No li agradava anar a l’escola... van passar els anys... va venir la guerra... i un cop va acabar va decidir dedicar tot el seu temps a pensar, a parlar, a escriure, aprendre i conèixer moltes maneres de fer art. Quan va ser més gran va decidir que volia ser poeta. Què és la poesia? Segons en Brossa la poesia és fer prosa d’una altre manera, és posar paraules al pensament, a la fi, la poesia està a tot arreu i s’ha de saber trobar. Però havia de ser un poeta diferent: un mag de les lletres i les paraules. Va fer servir el llapis com si fos una vareta màgica, és va convertir en el seu millor amic. En el món d’en Joan Brossa les lletres es transformen, és disfressen i s’humanitzen.
Va inventar poesies de tota mena, poesia literària, poesia amb els objectes, poesia al teatre, poesia als carrers... Tenia molta imaginació i amb col·laboració amb altres artistes com en Joan Miró, l’Antoni Tàpies i molts altres, va voler experimentar nous horitzons, noves maneres de fer art, de fer poesia.
Per en Joan Brossa tot podia servir per crear i fer art, a través del joc i de la transformació ens va obrir un món on les coses no són el que semblen. Saber mirar i activar la nostra imaginació i el nostre pensament, segons en Brossa és el millor sistema per comprendre el món en què vivim.
Aquest any per celebrar el centenari del naixement d’en Joan Brossa, poeta i dramaturg català, la cantania, on hi participen els nen i nenes de 5è, va dedicada a ell.
OBRES PREMIADES 2019 1r de primària 1r A
“Una aventura màgica”
Conte Col·lectiu
1r B
“La màquina del temps”
Conte Col·lectiu
2n de primària 2nA Finalista
“Els planetes”
2n A Guanyadora
“Les paraules”
2nB Finalista
“L’ós rentador”
2n B Guanyador
“El meu robot” Jocs Florals districte
“Xoel López” Imanol Bengoechea Monfort “Cardiana” Maria Prats García “Flip” Arnau Viader Cortés “Quengui Quengui” Ian Rodríguez Gautier
3r de primària 3r A Finalista
“Els exploradors”
3r A Guanyador
“El tovalló amb ulls”
3r B Finalista
“A través del mirall”
3r B Guanyador
“Les injuscicies” Jocs Florals districte
“XRACH” Toni Bosch Fàbregas “La tovallola” Júlia Molina Montagut “Manolito” Guillem Blanco Nuñez “Eriçallona.cat” Candela Vila Galdeano
4rt de primària 4t A Finalista 4t A Guanyador 4t B Finalista
4t B Guanyador
“Les galetes” “El menjar” “Una abraçada”
“On jo visc” Jocs Florals districte
“Kirito” Aina Girón Estévez “Korosensei” Júlia Tomás Mazón “Abuelita Yoyo” Daniela Ordoñez Gomariz “Lluna groga” Violeta Mazzeo Sarrias
5è de primària 5è A Finalista
5è A Guanyador
5è B Finalista 5è B Guanyador
“Mudar-se porta problemes”
“Osa Parda” Martina Gotanegra Alonso
“El volcà de la mala sort”
“Tothom” Pablo Felix BresNegretti
“La màquina del futur”
“Sirius Black” Guillem Miró Riera
“El món dels dolços” Jocs Florals districte
“Ornitorinc” Roc Gabriel Pinto
6è de primària 6è A Finalista 6è A Guanyador 6è B Finalista 6è B Guanyador
“La superioritat”
“Síndria” Matís Gené Gasnier
“L’esperança”
“Chips Ahoi” Júlia Quijada Parras
“Poema”
“Pipicalzarlargas” Mar Sancho Feligreras
“Jo vull ser jo” Jocs Florals districte
“hipèrbula” Maria Denn Mangiron
LA MÀQUINA DEL TEMPS
2n A Finalista
2n A Guanyadora
2n B Finalista
2n A Guanyador Participa en els Jocs Florals del districte
Els exploradors Vet aquí que un dia de bon mati, en un poble molt petit , un grupet d’amics van anar a explorar la muntanya de l’Everest. Quan van arribar es van sorprendre que la muntanya era altíssima. Van dir: això és la muntanya de l’Everest? -Això no ho podem pujar! -Sí que podem, va dir en Jach. Van dir tots: val, anirem! Van trobar 2 camins: el de la dreta portava a la felicitat, el de l’esquerra portava a l’Everest. Es van equivocar i van anar al de la felicitat. Allà van trobar més felicitat. FI
Xrach 3r A Finalista
EL TOVALLÓ AMB ULLS
Vet aquí que una vegada una nena que es deia Estefi i volia fer un pastís, es va trobar un tovalló que tenia ulls. L’Estefi anava fent el pastís. I que va passar?...El tovalló va parpellejar i l’Estefi va fer un bot que fins hi tot
els veïns es van assabentar
d’aquell bot. L’Estefi es va quedar parada de veure el tovalló fent coses. Sabeu que feia? Es va posar a netejar tota la cuina. L’Estefi es va posar molt contenta i va decidir quedar-se el tovalló sempre mes. L’Estefi va pensar que així tindria més temps per fer coses més interesants. Conte contat ja s’ha acabat el tovalló a treballat de la cuina al terrat. La tovallola 3r A Guanyadora
A TRAVÉS DEL MIRALL
Una nit fosca, molt fosca en un país anomenat Japó hi va haver una tempesta maleïda, que va provocar uns quants canvis al Japó. Quan el Martí es va despertar, un nen valent i decidit, que feia temps vivia a Barcelona i s’havia mudat amb els seus pares al Japó, es va trobar a dins d’un espai temps temporal, en el que va estar viatjant
durant tres hores i per fi va arribar al seu
destí. Aquell destí era un país ben estrany on tot era del revés. Al matí sortia la lluna i a la nit sortia el sol. Un dia en Martí va arribar al TEMPLE DEL MIRALL on dins es va trobar amb la Zelda i la Seredna, dos germanes que els hi agrada molt viure aventures, i també estaven perdudes. Quan tots es van adonar de que ningú vivia en aquell món tan estrany, es van alegrar molt i es van fer molt bons amics. Tots tres van decidir enfrontar-se al TEMPLE DEL MIRALL, van haver de
superar difícils proves però ho van aconseguir ,van poder
superar totes les proves, la pitjor va ser l’última , es van haver d’enfrontar a IRUOMA , un monstre amb sis braços, que agafava sis espases alhora, el Marti es va fer el
mort ,al mateix temps la Seredna va distreure al monstre i la Zelda
va anar a la selva FUETANA on va
buscar el fuet
SAGRAT i li va donar al Martí. El Martí va buscar un moment per poder atacar al monstre i el va intentar matar i ho va aconseguir ,va matar l’ IRUOMA, es va produir un miracle es va obrir el portal de l’espai temps temporal i van poder tornar a casa seva. Fa poc temps es va descobrir que un noi i dues noies van salvar la humanitat de l’ IRUOMA i des d’aquell dia es pensa tornar a viure un miracle com aquell. Conte contat l’IRUOMA hem matat!!!
MANOLITO
3r B Finalista
LES INJUSTICIES Vet aquí en aquell temps en que els ocells tenien dents un llop cocodril, que es deia llopodril i era de color negra i tenia els ulls vermells estava molt trist ,perquè estava molt sol, només pel seu nom i color, ningú volia jugar amb ell. Un dia , va aparèixer una llopodrila de color blanc. Li va dir: –Què fas aquí sol? El llopodril va contestar : -Ningú vol estar amb mi i és només pel meu nom i color de pell. –Ets bon animal?-li va preguntar la llopodrila -Clar- va dir el llopodril - Doncs vull que m’ho demostris- va dir la llopodrila. I dit i fet. Va demostrar que era bon animal. I
com?
Us
deveu
preguntar,
per
demostrar-ho va buscar un accident . Va veure una eriçallona amb les ales trencades. Per ajudar-la va agafar dos
fulles gegants i li va enganxar les fulles a les ales. Així va demostrar que era bon animal. Des d’ aleshores, el llopodril va tenir molts amics: la eriçallona, la balena dentotes, la turtirafa, el cunillquatic i l’ornitopop. A la cric-cric, el conte ja s’ha dit a la cric-crac el conte ha acabat. eriçallona.cat
3r B Guanyadora Participa als Jocs Florals del districte
LES GALETES Les meves galetes estan molt ben fetes! Les pots fer de xocolata de maduixa o de nata. Les pots fer petites i grans, però tampoc cal que siguin gegants! Les pots fer quadrades i rodones perquè totes estan bones. Hauràs de buscar la recepta que és tot un repte. Finalment te les menjaràs i segur ben dolces les trobaràs!
Kirito 4t A Finalista
EL
MENJAR Per esmorzar
sempre em faig un entrepà, de pernil o de formatge, i me’ls emporto de viatge!
Si tinc més gana menjo cereals de xocolata o integrals. Desprès un suc de taronja natural que és bastant especial.
Quan arriba l’hora de dinar, una hamburguesa vull menjar. A mi m’agrada de pollastre i no en deixo ni el rastre.
També una bona amanida molt ben produïda, i de postres macedònia, que la vaig descobrir a Polònia.
Com veieu soc una llima, i si em poses un plat al davant s’esfuma a l’instant.
Korosensei 4 t A Guanyadora
UNA
ABRAÇADA
Diuen que una abraçada, Només pot ser obra d´una fada. Però jo crec que és l’amor, que surt del teu propi cor.
Una abraçada es fa a un ser estimat, o a un ser recordat, que t’estimis amb amistat, però la veritat és que m’he enamorat.
Una abraçada no té color, ni tampoc porta olor. Una abraçada és invisible, per un mateix és sensible.
Abuelita Yoyo 4t B Finalista
Jo visc a Barcelona on no tot és cosa bona. Els turistes que van en bicicleta omplen la Barceloneta.
Les llaunes i plàstics embruten els barris. Els fums dels cotxes fan una pudor ferotge.
Però el mar és molt bonic i a l’estiu en podem gaudir. Els parcs són plens d’arbres que ens fan precioses ombres.
Tot i així, m’agrada viure aquí. Perquè molts bons dies fa i amb caloreta bé si està. Lluna Groga 4t B Guanyadora Participa als Jocs Florals del districte
MUDAR-SE PORTA PROBLEMES
Hola, em dic Mery i tinc 12 anys. La meva història us pot semblar esgarrifosa, trista, de por, o fins i tot graciosa, però per a mi és una història que em marcarà la vida. Bé, no m’enrotllaré més, ara sí, comença la meva història.
Tot va començar un dia tranquil, quan vaig tornar del partit de bàsquet. En entrar per la porta, els meus pares m’esperaven asseguts. Pensava que havia tret mala nota a mates i volien renyar-me, però, per sort, no era el cas. Em van convidar a seure al sofà i jo vaig accedir, estava molt nerviosa. Ells van dir: “Hem de parlar”. I jo amb les mans tremoloses vaig preguntar: “De què hem de parlar?”. - Mira, Mery, al teu pare i a mi ens han donat una nova feina a un poble a prop de Girona i entre els dos hem decidit que és el millor. Jo em vaig quedar bocabadada, no em sortien paraules, era horrible, havia de deixar l’escola, els meus amics, els meus avis, l’equip de bàsquet…. HAVIA DE DEIXAR-HO TOT!! En fi, havia de dir que sí.
Van passar els dies i la casa anava perdent color; em refereixo a que els de la mudança anaven traient mobles cada dia. Va arribar el dia de mudar-se i estava bastant nerviosa ”com serà la nova casa?”, pensava. La meva germana Lua també estava molt nerviosa.
Vam arribar a la casa, era….gegant!. La casa era gran i bastant bonica, semblava que tingués molts anys, estava situada als afores del poble, en un lloc bastant tranquil i aïllat del soroll. Tenia un jardí gegant ple de plantes i flors. Vaig entrar a dins de la casa i, si us dic la veritat, em vaig posar més nerviosa. Per dins la casa no era tan bonica, ja que feia por amb aquells mobles antics i les parets totes brutes. Vaig pujar a la meva habitació, em va costar trobar-la perquè la casa era un laberint. L’habitació era gran, tenia un llit bastant gran i un armari. Una cosa que em va cridar l'atenció va ser que hi havia una porta misteriosa que no podia obrir perquè no hi havia la clau. Després d’uns minuts desfent maletes, vaig decidir sortir a passejar pel poble. En sortir per la porta em vaig trobar a una senyora bastant misteriosa que em va dir: - Hola noia, ets nova?-va dir ella somrient. - Eh, sí... soc nova-vaig contestar. Ella em va mirar fixament i em va dir: - Aquesta casa no és teva, serà millor que te’n vagis. Em va donar un pastís i se’n va anar ràpidament. Em vaig quedar sense paraules i me’n vaig tornar a casa, ja no tenia ganes de passejar. Vaig estar rumiant tota la nit sobre la senyora, la porta misteriosa.... Era tot molt estrany!!! Al dia següent vaig anar a la nova escola, vaig fer nous amics, entre ells la Laia i el Mauro. A l’hora del pati els hi vaig explicar tot el tema de la senyora i la porta, ells em van dir que després de classe m’ajudarien a investigar. Van passar les hores i RING!! va sonar el timbre. Ràpidament vam sortir de la classe per anar a casa meva i no sabeu a qui em vaig trobar: a la mateixa senyora que em va donar el pastís!!. Em va mirar fixament, portava una càmera, com si volgués fer una foto a la casa. Després de mirar-me se’n va
anar corrents. Els meus amics i jo ens en vam anar a casa. Quan vam entrar vam veure a la meva germana, tenia cara d’espantada i li vaig preguntar que passava. Ella em va mirar i em va dir: - Una senyora ha vingut a fer-li una foto a la casa, ha picat a la porta i m’ha dit “aquesta casa no és teva “ i després se n’ha anat . Tots plegats vam pujar a l'habitació a investigar la porta. El Mauro, que és molt detallista, havia pogut treure un paper que estava encallat a sota de la porta - Mireu! Mireu!- va dir- Un paperet! La Laia va agafar la carta i la va llegir: “Hola, Maria, la teva casa és preciosa m’encanta venir al gran jardí, se que estàs molt malalta i espero que et milloris, ah i recorda, guardar la clau bé, ja saps que sinó tots els records s’esfumaran. Amb afecte, Pilar.”
Ens vam quedar bocabadats. Qui era la Maria ? Qui era la Pilar? Després d’una estona pensant, la Laia va dir: - Ja ho tinc!. La Maria era la propietària de la casa i la Pilar... la seva amiga. Tots li vam donar la raó i vam decidir buscar la clau per tota la casa!!. Ens vam dividir per parelles i vam començar a buscar. Jo anava amb la Laia, vam buscar per tota la casa, però no vam trobar res; tampoc el Mauro i la Lua. Ens vam reunir tots i la Lua va dir: - Espereu, aquí diu alguna cosa de les flors i del jardí, segurament està allà! - Clar!!- Vam dir tots.
Vam córrer fins al jardí, vam buscar entre les flors i no la vam trobar. Després vaig mirar cap a la font i no sabeu què vaig trobar, al fons de l’aigua junt amb una foto estava la clau , vaig cridar: - Ja la tinc!!!.
Tots vam pujar ràpid a l'habitació, amb nervis. Vaig obrir la porta i... Era una habitació petita, plena de caixes, amb nervis les vam obrir i estaven plenes de cartes, fotos i precioses joies. Ens vam estranyar en veure que la senyora que hi sortia a la majoria de les fotos era la senyora estranya del carrer. Vam descobrir que ella era la Pilar, la germana de la Maria, la propietària de la casa. Es veu que va agafar una malaltia molt gran i va morir i per això la Pilar ens deia que ens n’anéssim de la casa. Entre tots vam decidir que el millor era tornar a tancar l'habitació amb les cartes i les fotos i donar-li la clau a la senyora. Va ser la millor aventura de la meva vida i mai l’oblidaré.
OSA PARDA 5è A Finalista
Hi havia una vegada un noi que es deia Tom que tenia el poder de transformar-se en l’animal que ell volia. La seva vida estava lligada a una pedra , perquè si la pedra es trencava, ell moria. Ell vivia a un poble que es deia Mipobrevillano. Un dia, va arribar al poble un savi que deia que tenia 200 anys i que algun dia passaria alguna cosa al poble de Mipobrevillano... Ningú no s’ho va prendre seriosament i tots van començar a riure. El Tom, que estava jugant a transformar-se en tigre, quan va sentir riure es va apropar i va preguntar què passava. L’hi van explicar i ell s’ho va prendre seriosament. Va demanar cap a on havia marxat el savi i li van dir que cap al Nord. Ell se’n va anar cap allà transformat en corb. Va pujar 15m amunt. Allà va veure el savi que caminava pel bosc. Llavors el va anar a buscar i quan va estar al seu costat es va transformar en humà. Li va dir: - Hola, em dic Tom i et vull preguntar dues coses. La primera és que vull saber què passarà al poble i la segona és com ho puc resoldre. - No sé què passarà, però el que sé és que has d’anar al Volcà de la Mala Sort. Se'n va anar cap on li havia dit el savi i quan va arribar allà es va adonar que el Volcà era gegant. Es va transformar en esquirol i va començar a grimpar. En arribar li van saltar tres tigres de metall a sobre i ell es va transformar en formiga per esquivar-los. Els tigres de metall van caure pel precipici del volcà. Va començar a caminar cap al centre de l’esplanada on hi havia un ascensor que baixava cap al centre del volcà. Es va decidir i va pujar. Va trigar molt de temps, un dia sencer. Quan per fi va arribar, tres tigres de metall més li van saltar a sobre i, com el primer cop, ell es va transformar en formiga.
Un va caure a l'ascensor i el va tancar dins, però els dos altres no. Es va convertir en mosquit i va començar a picar els ulls dels tigres de metall. Després es va convertir en tigre i se’n va escapar dels altres dos. Va arribar a un passadís on, a l'altra banda, estava la sortida. Es va avançar una passa, però va sortir una fletxa de la paret i li va passar per davant de la cara. Ell es va convertir en tortuga i així les fletxes li rebotarien a la closca. Al final del passadís hi havia un tron i unes imatges d’un coet que estava apuntant al poble de Mipobrevillano. Ell no sabia què fer. En aquell moment va veure un botó verd en el que posava ``destrucció del coet´´ i, quan anava a pitjar-lo, va entrar algú dient: - Qui hi ha aquí? El noi li va dir a aquell senyor: -Soc jo, en Tom. Vinc a salvar el meu poble i ho faré. Dit això, es va transformar en ós i va prémer el botó “destrucció del coet´´. Es va transformar en colibrí i va marxar del castell per una finestra que hi havia al Volcà de la Mala Sort. Quan va tornar al poble, tothom el va abraçar i van cridar: - Visca en Tom! Visca! En aquell moment en Tom es va adonar que havia perdut la pedra i va morir en braços de la seva mare. Ella va plorar durant tres dies i tres nits. I de les llàgrimes de la seva mare, ell va reviure, sense cap poder ni cap pedra. Tothom 5è A Guanyador
LA MÀQUINA DEL FUTUR
- Com dius?!! Això és el millor invent de la història. Portaves vint anys intentant fer-ho i avui, a l’any 2019, ho has aconseguit. Enhorabona!! Podré venir aquesta tarda a veure la màquina del futur? - Sí, i tant! Vine a les 17:00. Si vols pots venir amb el Bob. Ah, i vine puntual, que et conec, Spike. Dit i fet, quan van sonar les campanes de l’església, el Bob i l’Spike van agafar les bicicletes i van anar fins a la bassa dels afores del poble de Vertiga. Allà és on hi havia el taller vell i rovellat del Jim. Tot i això, tot el poble el coneixia com “l’Inventor Poca Soltes.” El Jim estava segur que quan mostrés en públic la màquina del futur, tots li dirien “l’Inventor Més Savi De Tots.” - Hola Jim, ja hem arribat. On hi és la màquina? –va dir l’Spike tot nerviós. - Hola a tots dos. Va, passeu. La màquina la trobareu al fons del taller. La màquina era impressionant. Era gran, tenia espai per a tres persones. Estava coberta d’un vidre transparent molt dur i tenia una porta molt petita.
- Bob, Spike no us puc assegurar que funcioni, ho provarem primer amb un llibre. Si torna tot sencer vol dir que la màquina funciona. Si torna trencat voldrà dir que no funciona. Sou uns privilegiats, sereu els primers en veure-ho-va dir el Jim. - Va, fes-lo marxar, el llibre!-va dir impacient el Bob. - Tranquil, tranquil. Va, el faré marxar 100 anys endavant. Adéu llibre!!-digué el Jim. - Va, ara que vingui, que la vull provar jo-va dir l’Spike. - D’acord. Va clicar el comandament a distància que feia que vingués i marxés la màquina del futur. El llibre va arribar tot sencer, això volia dir que la màquina del futur funcionava. El Jim va fer un gran crit d'alegria i el Bob i l ’Spike es van fer una abraçada amb una il·lusió súper gran. Al cap de 5 minuts de celebració, l’ Spike va dir: - Jim, potser sonarà una mica egoista, però el Bob i jo havíem pensat que nosaltres i tu podríem anar al 2026 per veure l'acabament de La Sagrada Família. Què et sembla aquesta idea? El Jim no s'ho va pensar ni dos cops i li va dir. - Clar que sí, és una idea fantàstica, però tot i això hi ha una contra: no podrem estar molt temps.
El Bob i l’ Spike van dir que no passava res i després el Bob va dir: - Què, podem marxar ja? El Jim va fer que sí amb el cap i, quan va agafar el comandament i es va girar per anar cap a la màquina, el Bob i l’ Spike ja estaven dintre esperant-lo. - Quines ganes teniu de marxar!-va dir el Jim. Va entrar a la màquina. El Jim va regular el comandament i va preguntar: - Esteu preparats? El Bob i l’Spike van dir que sí. Llavors el Jim va clicar al botó, la màquina va fer un bot i, quan va tornar a caure ja estaven al futur. Van sortir de la màquina i van veure que tenien la Sagrada Família davant dels nassos. Estava ple de gent i hi havia un escenari molt gran amb gent important que estaven parlant. Un home va dir: - Quan toquin les campanes de les onze tallarem la cinta vermella i ja estarà acabada la Sagrada Família. Al cap de cinc minuts van tocar les campanes de les onze i amb unes tisores van trencar la cinta. Tothom es va posar a aplaudir i a cridar. El Bob, el Jim i l’Spike es van fer una abraçada molt gran. Quan es va acabar l’abraçada, el Jim va dir: - Correu, s'està acabant el temps, hem de marxar. Van anar corrent cap a la màquina, es van posar els cinturons i van tornar a la vida normal. El Bob va dir:
- Quina experiència més bona, me’n recordaré tota la vida, moltes gràcies! El Jim és un molt gran inventor. El Jim li va agrair aquelles paraules i després l’Spike va dir: - Moltes gràcies Jim, i a reveure. El Jim i l’Spike van marxar amb les seves bicicletes cap al poble. SIRIUS BLACK.
5è B Finalista
Em vaig despertar i no hi havia ningú a casa, bé, l'única “persona” que hi havia era el meu company invisible l’Orni, (en realitat es diu Ornitorinc, però no és un ornitorinc). El cas és que em vaig vestir i vaig sortir a fora. Ai! És veritat jo em dic Coco (Coco ve de Cocodril). Ara a l’any 50.180 tots el noms han de venir d’un animal; per exemple: el meu pare es diu Mofe (Mofeta) i la veritat és que li queda bastant bé perquè quan es tira un pet … La meva mare es diu Koa (Koala). En fi, recapitulem, estava a casa i vaig obrir la porta de l'habitació quan vaig veure un lloc on tot tenia forma de xuxe. Hi havia un camí de pedres, fetes per lacasitos, la meva casa era de xocolata, per la xemeneia no sortia fum sinó que el fum eren pols de sucre d’aquells àcids,...Vaig seguir els lacasitos i em van portar a la ciutat. Com les rajoles eren rajoles de xocolata, es desfeien com arenes movedisses i tothom anava amb góndoles pel carrer, més o menys com a Venècia. Em vaig adonar de que era la ciutat on vivia, i que la casa era idèntica a la meva. Això volia dir que havia passat alguna cosa mentre estava dormint i també volia dir que els meus pares estaven aquí, així que vaig començar a buscar-los. De sobte vaig notar que em faltava alguna cosa, vaig pensar bé… És clar! Em faltava l’Orni. Vaig buscar a veure si tenia el mòbil per trucar-lo, i el vaig trobar però el problema va ser que el mòbil estava fet de “Chupa Chups”!
- Hola - va dir un “senyor” que tenia forma d’ou Kinder. Vaig pensar que no m’ho deia a mi però...
Vaig
Hola, Coco. (Com coneixia el meu nom?) Hola?- vaig respondre. Que estàs una mica perdut? Si, bé, no, no ho sé- vaig dir amb to de preocupació. Vens d’una casa de xocolata, no? Sí, però com ho saps? És molt fàcil, aquí totes les cases són de xocolata… Ah…- vaig dir pensant que m’estava vacil·lant. Has perdut el teu company invisible no? pensar que ho deia per vacil·lar-me i després va dir-me:
- És molt fàcil, aquí tothom té company invisible. I li vaig dir: - Si. - L’he vist allà en aquella cantonada- em va dir. - Ah, moltes gràcies! Vaig anar corrents cap aquella cantonada i vaig pensar: “Però si és invisible, com l’ha pogut veure?” Aquell senyor m’havia pres el pres pèl… - Buh!- va fer l’Orni. L’Orni em va fer un ensurt que gairebé em va agafar un atac i per culpa d'això, de sobte una casa va “caure” (fondre) i, com un efecte dominó, van caure totes les cases, les piruletes (arbres), etc. Els senyors i senyores que estaven prenent una coca-cola de sucre van anar directament cap a les gòndoles i els vaig seguir. Tothom cridava: - Auxili! Fins i tot, a algunes persones els hi havia donat una baixada de sucre (cosa poc normal). Vaig veure com l’edifici més gran queia sobre mi. Però justament l’Orni em va agafar inconscient… I… - Coco, desperta!
- Vinga Coco, desperta’t- era la veu dels meus pares. Em vaig despertar i vaig veure que les manetes del rellotge marcaven les 8.15. Resulta que tot havia sigut un somni. El meu pare i la meva mare em van dir: - Va, que avui és el teu aniversari! Vaig mirar al sofà i vaig veure una bossa gegant de xuxes i un ornitorinc de peluix i vaig cridar: - Auxili! Per un moment vaig veure com l’ornitorinc deia: - Conte contat, conte acabat! Ornitorinc
5è B Guanyador Jocs Florals del Districte
Tot comença amb un plat ple de pasta, ple de blat, qui se l’haurà menjat? un mediocre? un desgraciat?
És una anècdota molt clara del que, precisament, està passant ara. Qui té més domini, mana. Qui no té poder, no guanya.
Qui té molta autoritat la carrera ha guanyat. La carrera de la categoria, la carrera que un dia serà la clau per guanyar-se la vida.
Ja sé que és un tema potent però, per molt que soni malament, és necessari per la nostra ment. Perquè si la superioritat no hagués aparegut en aquest món no haguéssim nascut. Síndria 6è A Finalista
L’esperança és confiança, tu confies en confiar? És l’últim que es perd a la vida, i el primer que es guanya en estimar.
L’esperança és part del temps, de l’amor i de la mort. Això va des de la llum, fins a la meta, la foscor.
L’esperança és l’estat d’ànim que crees tu en desitjar. Creu sempre amb l’esperança si somnis somies realitzar.
No deixis mai córrer els somnis que vols que es facin realitat. No deixis anar la fe, si creus que coses succeiran. No et rendeixis mai en metes quan no hi puguis arribar. No deixis córrer l’esperança, no la perdis de les mans. CHIPS AHOY
CHIPS AHOY 6è A Guanyadora
Y
POEMA
Què difícil és fer un poema, no us costa trobar un bon tema? No trobo la paraula genial, però jo crec que perfecte no cal...
Tothom diu que ha de rimar, però l’important de veritat és el significat i no rendir-se mai.
Això de fer quatre estrofes mínim no m’acaba d’agradar, no m’importa el que em diguin, amb dos versos jo ja hauria acabat!
Al cap i a la fi, pensant, pensant... això de fer poemes m’ha anat agradant. Però, i vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest poema ja s’ha acabat. PIPICALZASLARGA
6è B Finalista
JO VULL SER JO Jo no sóc un titella, feta de fusta, sense sentiments. No només existeixo per fer el que em diguin sense més.
Jo no sóc un simple objecte, tinc drets i opinions. Jo també tinc els meus somnis i les meves ambicions.
Jo no sóc una nina, puc prendre decisions. Jo puc dir tot el que pensi, sóc conscient de les meves accions.
Jo vull viatjar, veure món, parlar amb la gent, conèixer noves cultures, divertir-me i passar-m’ho bé.
Jo vull viure, cada dia, cada moment, jo també vull ser lliure i gaudir-ne plenament.
Vull créixer com a persona, saber riure, poder plorar, donar la mà a qui ho necessiti, lluitar per un nou demà. JO VULL SER JO hipèrbula 6è B Guanyadora Jocs Florals del Districte