Issuu

Escola Fort Pienc

Sant Jordi 2018

VII JOCS FLORALS

L’escola celebra els Jocs Florals amb poemes i narracions plenes de paraules que amaguen vivències màgiques i que acompanyen la nostra història i la nostra cultura. Un gran savi de les paraules les recollia per tot el món, se les estimava, les somiava i mirava, fins que un dia va decidir ordenar-les. Aquest mestre apassionat per les paraules era Pompeu Fabra.

Des de ben petits mirem les lletres encuriosits i, poc a poc, es converteixen en paraules amb uns sons determinats. En aquest moment iniciem el camí cap al món ortogràfic. I com l’assolim? Els nens/es tenen moltes maneres diferents d’anar consolidant l’ortografia: uns utilitzen la memòria visual, d’altres aprenen la norma ortogràfica, alguns utilitzen la repetició... Infinites estratègies que ens ajuden a entendre’ns . No sempre és tan fàcil i per això és important acompanyar als nostres fills/es en aquest procés que pot arribar a ser llarg i costós. Sempre des de la paciència i l’entusiasme que Pompeu Fabra mantenia.

El nostre jurat ha estat format per pares i mares, antics alumnes i mestres de l’escola. Han llegit els textos, valorat i seleccionat els poemes i narracions que han guanyat. Una feina difícil! Cada text té la seva riquesa i identitat. Com els darrers anys, s’exposaran al vestíbul de l’escola els escrits de tots els nens/es.

A POMPEU FABRA AL 150è ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT (1868-1948) Fa 150 anys va néixer un senyor anomenat Pompeu Fabra. Hi ha escoles, biblioteques, diccionaris, carrers i universitats que es diuen com ell. Va ser una persona molt important per la llengua i la literatura catalana, tant que el 2018 és l’any Fabra. Quan era petit li agradava

molt resoldre problemes matemàtics i

inventar idiomes que utilitzava quan jugava a soldats amb el seu veí. Junts anaven al port de Barcelona per escoltar com parlaven el mariners que venien de països llunyans. Un dia va trobar unes llibretes velles del seu rebesavi,

al·lucinar,

era

primera

vegada que llegia alguna cosa escrita en català. En aquella època només es parlava català a les cases i al carrer, estava prohibit a l’escola i els llibres escrits en català es podien comptar amb una mà. Els pocs que hi havia estaven plens d’errades, escrivien una mateixa paraula de maneres diferents, com per exemple: ”safareig, safaretx, safreig, safretx”. Tot plegat un embolic! Ningú havia posat normes al català i en Pompeu va decidir arreglar-ho. Va fer moltíssimes excursions per tot Catalunya, allà on anava prenia nota de com parlava la gent. Tot el que anava descobrint ho publicava a l’AVENÇ, una revista que havien creat uns amics seus per modernitzar la llengua catalana. En aquests temps es va casar i va tenir tres filles i va començar a treballar de professor de química a la vegada que treballava a l’Institut d’Estudis Catalans. Allà tenia un equip de persones incansables que

feien llistes de sons, de paraules i de frases en català i així va néixer la Gramàtica Catalana que fem servir avui en dia. És un llibre d’instruccions de com ha de funcionar la llengua, els seus

coneixements

van

estendre

per

tot

Catalunya. El 1923 un nou govern va tornar a prohibir el català, però en Pompeu Fabra i el seu equip van continuar treballant i el 1932 va néixer el primer diccionari de la llengua catalana. L’alegria va durar poc, el 1936 va esclatar la Guerra civil espanyola i va haver de marxar cap a França. Allà va continuar fumant amb pipa i caminant dues hores diàries i treballant per la llengua i la cultura catalana, la seva gran passió.

"La llengua ĂŠs una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, perĂ˛ que a la llarga fan que una llengua al cap d'uns certs anys sigui diferent" Pompeu Fabra (1934

OBRES PREMIADES 2018 1r de primària 1r A 1r B

“El planeta pingüilàndia” “Els valents també tenen por”

Conte Col·lectiu

“L’escalada”

“Super doc” Mónica Vaquero Marques “Xam” Max Ros García

Conte Col·lectiu

2n de primària 2n A Guanyador 2nA Finalista 2n B Guanyador 2nB Finalista

Jocs Florals districte

“Setmana Santa” “El telèfon”

“Letra” Jan Marc León Fernández

“La primavera”

“Jules Verne” Leo Sampol Mateos

“El conill, l’ós groc i la rosa” “Les ulleres d’en Pol”

“Les amigues” Yu-Xuan Wu

3r de primària 3r A Guanyador 3r A Finalista 3r B Guanyador 3r B Finalista

“Soda Vs Tea” Jocs Florals districte

“La Rosa i els diners”

“Dr Slump” Martina Martín Lorenzo “U.S.A” Olau Navarro Jiménez “Potato” Cèlia Gené Gasnier

4rt de primària 4t A Guanyador 4t A Finalista

“Picasso” “El Fantasma”

4t B Guanyador

“El rellotge”

4t B Finalista

“La festa de l’univers”

Jocs Florals districte

“Cuc” Julieta Vargas Clos “Bolet” Marc Albaigès Llop “Ivop” Martí Boada Palacio “Obeja Xaun” Candela Fernàndez Montesinos

5è de primària 5è A Guanyador

“Sol al món”

“Vomit vomitat” Matís Gené Gasnier

5è A Finalista

“Un nen siri”

“SPA” Sergi González Vidal

“La gran revolució”

“El Narval Donutino” Maria Denn Mangiron

5è B Guanyador 5è B Finalista

Jocs Florals districte

“El misteri del bibliotecari”

“Mr Potato” Maria Juan Muniente

“M’agradaria un desig”

“Sushi” Sergi Aos Vives

“El vaixell del somni”

“Ningú” Héctor Ayén Carrera

“La Natura”

“Way Fay” Marc Nadal SastreMarqués “Goku” Marcel Salvó Belmonte

6è de primària 6è A Guanyador 6è A Finalista 6è B Guanyador 6è B Finalista

Jocs Florals districte

“Les croquetes”

Temps era temps quan els animals parlaven i les persones callaven... Un castell molt bonic on hi vivien: un ós groc que tenia la panxa rodona, un conill rosa que tenia les orelles llargues i una princesa molt bonica. Un dia el conill i l’ós estaven jugant, i tots dos van caure en un forat. En aquell forat hi havia un diamant però, com que eren animals no sabien què era allò que brillava. Llavors l’ós va dir: -És molt brillant això, com el sol! I el conill va dir : -Però això no crema com el sol eh? I doncs que és ? -Ho preguntarem a la princesa que ella ho sap tot. Van agafar una corda que estava sota del diamant i van sortir del forat. Van anar a parlar amb la princesa perquè els hi expliqués que era allò que havien trobat. -Es un diamant! I l`ós i el conill per sempre van saber que el que havien trobat era un diamant i que era un mineral molt bonic i molt fort i van estar molt contents! I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure. AMIGA 3r A Guanyadora

Vet aquí que en aquell temps que els ocells tenien dents... Hi havia un nen que es deia Pol que tenia unes ulleres molt i molt rares. En Pol, tenia unes ulleres que canviaven de color i de vegades fins i tot es marejava. Portar ulleres no li agradava gaire perquè els nens reien d’ell. A ell no l’importava perquè es feia el sord. Un dia, se li van trencar les ulleres i no les podien portar a arreglar perquè si no ell veia borrós, així que tenia un problema. No es podia comprar unes altres ulleres perquè ell volia les mateixes que tenia i no en quedaven. Finalment li van poder arreglar. Un dia un company, llest, endreçat i amable que compartia moltes estones amb en Pol, va aprofitar l’assemblea de la classe per proposar que calia procurar no riure mai més del Pol i que havien entre tots d’ajudarlo a sentir-se millor. I així ho van fer perquè els nens i nenes d’aquella classe tenien molta empatia. I des d’aquell dia que ho van discutir, els nens i nenes amb ulleres són molt estimats per tothom. I tot això es tant veritat que potser mai no ha passat!

Dr. SLUMP 3rA Finalista

En un poble molt molt llunya, a Àfrica hi vivia una família nombrosa i pobre. A la família eren 4 persones: la mare Irma, la Iris que tenia uns 10 anys, la seva germana gran de 12 anys i el germà petit de 5 anys. Un dia la Iris, va anar a passejar pel bosc i es va trobar una rosa, molt bonica, valuosa i única. Dies més tard, el Garlando, un actor famós i ric va anar a casa seva i li va preguntar –Em dones la rosa? – la Iris li va dir: –No mai I a canvi de diners? -li va dir el Garlando suplicant. La Iris va pensar que per una part la seva mare podria tenir feina ben pagada i, per l’altre, que tothom havia somiat tenir la rosa. Va decidir que s’ho pensaria. Per la nit, mentre la Iris dormia va sentir unes veus que deien – Farem servir el mateix pla, com el que vam fer servir quan vam atracar el banc. –La Iris, al sentir la paraula banc, va amagar la rosa a un altre lloc, i va trucar a la policia. Al final, van posar el Garlando a la presó per fer xantatge i robar diners. La mare de la Iris va poder tenir una feina ben pagada i la Iris es va poder quedar la rosa. Tot això es tan veritat que potser mai no ha passat. POTATO

3r B Finalista

SODA VS.

TEA

Temps era temps a una galàxia molt molt llunyana , un planeta anomenat Soda on tot estava bé i un altre planeta anomenat Tea, on la reina Isabel i el Big ben volien apoderar-se de Soda. Tea va manar a un espia que els dones informació de Soda i quan el president de Soda es va donar compte, va dir a tothom que fes coses estúpides. En veure-ho, Tea va pensar que atacar Soda seria molt fàcil, però no. Soda estava molt ben defensat i Soda va acabar per guanyar. CONTE CONTAT I ACABAT

U.S.A

3r B Guanyador Participa als Jocs Florals de l’Eixample

Picasso Picasso va néixer, I tot que va créixer Obres pintava, Que a tothom agradaven.

Quan era més gran Va viatjar Però a París Es va quedar

En moltes etapes passava Mentre les seves obres pintava Però aquelles èpoques s’acabaren i.... al 1973 Picasso s’acomiadava I a la història de l’art passava.

Cuc 4t A Guanyadora

El fantasma El fantasma fa molta por, ui, quina tremolor !!! Surt de darrere dels merlets, i travessa les parets.

Surt de la foscor i et porta a les tenebres, que és pitjor, que us transformi en llebres.

Si te’l trobes pel camí és que és mitjanit, i si ets petit faràs un bon crit. Bolet

4t A Finalista

EL RELLOTGE El rellotge té tres agulles; Tres agulles rodolant cada una En el fons blanc.

Les tres , van rodant, dues molt lentes I l’altra a pas de gegant; Mira que ràpid que va que ja les ha avançat I la fineta ha guanyat.

És el meu rellotge i no va retardat em dóna L’hora i ja està.

IVOP 4t B Guanyador Participa als Jocs Florals de l’Eixample

La festa del l’univers La lluna s’està preparant I mart s’està maquillant. Plutó el més petitó està preparant la festa perquè hi hagi molta gresca. Tots molt elegants surten volant capa la festa on hi haurà tota la pesca. Saturn amb un anell i Júpiter va de ”DJ” El sol ja està arribant i La terra ho està petant

Oobeja xaun

4t B Finalista

SOL AL MÓN Hi havia una vegada un noi. Sabeu el típic nen que fa qualsevol cosa per cridar l’atenció?, doncs ell era un d’aquets, feia de tot: molestar, cridar… Era un caos. Un dia, el David (el noi) es va aixecar amb un mal de panxa terrible i un mal de cap infernal. El mareig era cada vegada més insuportable, va arribar a un punt que veia borrós , cada vegada més, fins que és va desmaiar. Quan es va despertar tot estava en silenci. No hi havia els crits de la seva germana ni tampoc els sorolls dels cotxes i les motos corrent a tota velocitat... No hi havia ningú !!! Va trucar deu vegades als seus pares però només aconseguia fer saltar el contestador. Va buscar per tota la casa... Ningú. No podia més, havia d’anar a veure què passava allà fora. Va baixar les escales i no va sentir ningú, el carrer estava desert. Es va adonar que mai s’avia sentit SOL i que si continuava sent la rialla de tothom arribaria un dia que passaria això. Estava tan sol que al mínim soroll feia un bot a l’aire i deia -Per fi! ... Però sempre eren les seves velles sabates que estaven més trencades i descosides que una catifa passada per la trituradora. Va passar per un carreró i quan ja no tenia esperança va veure una llum dins d’una botiga de ........ És va posar a corre com un boig cap a la botiga però la porta estava tancada. Ho va intentar de nou però la porta no es va moure ni un centímetre. Estava tant decepcionat que va donar-li una patada amb totes les seves forces i de cop la porta es va obrir. La llum venia d’unes escales i tot seguit d’una habitació, va entrar i..... hi havia una nota, la tinta era recent i posava: “Si d’aquest món solitari vols escapar la porta misteriosa hauràs de trobar, però un temps límit tu tindràs, fins a les dotze aguantaràs. Porta misteriosa? Un temps limitat? Fins a les dotze aguantaràs?

- Me'n recordo d’un llibre que vaig llegir que parlava d’una nena que havia de trobar una porta que es movia per tot arreu i que si no la trobava abans d’un cert temps la “palmava”. En David va començar a buscar: carrers, pàrquins, floristeries… No va trobar ni una petita pista d’on dimonis era aquella porta que es movia. Només hi havia un lloc on no havia buscat a fons.... Casa seva!!! Va mirar el rellotge i només faltaven deu minuts per a les dotze. Va sortir pitant cap a la casa per trobar la misteriosa porta que es suposava que l’havia de treure d’aquell embolic. Quan va arribar ja eren les 11:55. Va mirar per tot arreu però no va trobar res fins que va arribar el moment que nomes quedava l’habitació quan va mirar l’hora faltaven deu, nou, vuit... va obrir la porta set, sis, cinc... Era allà, la porta misteriosa que havia portat tants mals de cap quatre, tres, dos... es va llençar a sobre i…

Quan em vaig llevar encara em rodava una mica el cap, tenia 38 de febre i no parava d’esternudar. Era al llit de casa amb una manta quan de cop sento un soroll, la meva germana tornant-se a queixar i tot segui la moto sorollosa que porten els “mil-homes” per fer-se notar. Tot tornava a la normalitat. Uffff, menys mal...

vòmit vomitat

5è A Guanyador

Hi havia una vegada un nen siri que es deia Marc. Tenia uns ulls molt bonics, blaus com el cel. Ell, per sort, vivia en un lloc on no hi havia guerra, però si que se sentien les bombes. Encara que no anava a l’escola i no sabia què eren, igualment plorava quan sonaven. Un dia es va trobar un nen, tenia por perquè tenia un líquid vermell, li va preguntar qui era. - Sóc en Joan, i tu qui ets? - En Marc, què tens a la pell? - És sang. - Però, què és la sang? El Joan no va saber respondre, ja que estava nerviós de tantes preguntes. Llavors en Marc li va dir que entrés a casa, el Joan decidit li va dir: -Tens un got d’aigua si us plau? El Marc li va donar i li va ensenyar la casa. - Aquí dormiràs tu, jo dormo al teu costat, per cert, què és aquell soroll ? -Son bombes, i m’han provocat això. Al dia següent va sonar un cop de porta (toc, toc). El Marc anava a obrir però de sobte, el Joan, li va dir que no obrís, que si obria moririen. Llavors es van escapar, passaven molta gana, però de sobte uns senyors molt estranys van agafar al Joan i al Marc i se’ls van emportar a un camp de refugiats. Quan van arribar els van donar menjar i van veure que no sabien parlar. Per això van crear una escola on els nens aprenien i venien nous nens i quan sonaven les bombes cantaven una cançó molt fort per no sentir-les. Quan van sortir estava tot nou i bonic i Síria ja no estava en guerra! S PA

5è A Finalista

LA GRAN REVOLUCIÓ Fa molt de temps, a l’edat mitjana, la terra estava governada per gats britànics tant grans que semblaven tigres. La seva seu central era Catapur, o com ho coneixem ara, Catalunya. Després us explicaré el perquè d’aquest gran canvi. El gran rei felí, Gatí III, que apart de ser un gran corrupte era totalment absolutista, havia manat que tots els humans li paguessin el setanta per cent de les seves collites. Va arribar un punt on les persones ja n’estaven fartes i van decidir crear un grup de rebels: La Fúria del Pagès. Estava format pels següents personatges: la seva líder, la Rita Sancho; el seu colíder, en Josep Sampietro; i el seu druida, en Quim Monforte. Evidentment, tot aquell home o dona que volia lluitar contra aquella societat injusta, es convertia en seguidor de la “Fúria”. Un bon dia, La Fúria del Pagès es va infiltrar a Catpital, la capital Catapur, amb un sol objectiu: enderrocar l’imperi felí. Anteriorment, havien pactat que un cop dins, ruixarien a tot cat (que era com anomenaven als gats anglesos la gent d’aquí, ja que cat vol dir gat en anglès) amb una poció que havia fabricat el druida Monforte. Aquesta poció convertia tothom que la tocava en un ésser molt dòcil. I ho van aconseguir! Amb la gran Catpital fora de joc, la resta va ser pa sucat amb oli. A cada regió on anaven, cridaven: “Cat allunya’t! Cat allunya’t!”. Amb els anys, cat allunya’t va anar derivant de mica en mica: cat allunya’t, cat allunyat, cat alunyat... Fins arribar al nom de Catalunya, que és com van anomenar l’antiga regió que ocupava Catapur. Aquest és l’origen del nom del lloc on vivim. Per cert, la poció del Quim Monforte va tenir efectes secundaris. Per això la mida dels gats ha anat disminuint fins a arribar a la que coneixem avui. I vet aquí un gat i vet aquí un cat aquest conte s’ha acabat.

FI El Narval Donutino 5è B Guanyadora Participa als Jocs Florals de l’Eixample

EL MISTERI DEL BIBLIOTECARI

Hola, em dic Quim i les meves aficions són llegir, estudiar, investigar... Aquestes coses em fan molt diferent dels meus companys de classe i sóc un “bitxo raro” per ells. Per això, cada vegada que vaig a la biblioteca de l’escola he d’amagar-me en un petit armari perquè no em trobin els nens del meu curs. Dins aquell armari hi ha coses molt repugnants i fastigoses que ara no diré, per respecte. Ah, per cert, no us ho havia dit? Fa molts anys el bibliotecari era el meu avi però, per desgràcia, va morir i la meva mare el va substituir. En els seus temps va ser un gran escriptor. Vosaltres sabeu què va escriure? La veritat és que ni jo ho sé... però la mare sempre em deia que era un escriptor excepcional. Fa uns dies, com de costum, vaig tornar a anar al meu estimat armari i vaig deixar la motxilla ben amagada a fora. Ràpidament, vaig córrer a agafar la meva col·lecció de llibres preferida. Però llavors, vaig ensopegar amb un llibre molt vell. I no me’n vaig poder resistir, el vaig agafar i el vaig començar llegir. Passats quatre minuts ja ho havia llegit tot i mira que era ben gros. Voleu que us digui de què anava? Digueu el que digueu, us ho diré igualment o sigui que no fa falta que em respongueu. Vaig trigar dos minuts en descobrir que només hi havia una pàgina escrita i els altres dos en llegir-la. La lletra em sonava, però no sabia de què. Vaig intentar esbrinar de què em sonava i què posava, però després d’uns quants intents em vaig rendir i li vaig preguntar a la mare. La mare de seguida va obrir els ulls com unes taronges i em va preguntar: “D’on has tret això?”. I jo li vaig respondre que si ella em deia de qui era la lletra i què posava, jo li diria d’on l’havia tret. La mare em va dir que aquell text només l’hauria pogut escriure el meu avi, o sigui, el seu pare. Es tractava d’un llenguatge secret que van crear quan la meva mare era petita. Va agafar les ulleres i tot seguit va llegir: “Hi ha un tresor molt gran que val molt més que un miler de monedes. Si el vols trobar, ves a l’església de Sant Pere de les Puel·les. Un cop allà, busca una clau que obrirà la porta que està vigilada per un lleó d’or”. Quan la mare va acabar de llegir el text, la vaig mirar amb una cara de sorpresa enorme i després li vaig preguntar si hi podia anar. Ella em va dir que si, però que no em fes moltes il·lusions que l’avi era molt juganer i s’inventava moltes coses. Vivim a Barcelona i l’esglèsia queda molt aprop de casa nostra, així que no tardaria gaire a arribar-hi. Quan hi vaig arribar, vaig començar a buscar les claus per tots els racons. Finalment, vaig trobar les claus que deia el llibre en un forat darrera la creu. Però la cerca no havia acabat: encara faltava trobar la porta que estava vigilada per un lleó d’or. Després de mirar vint portes, la vaig trobar. La última. Vaig obrir la porta amb molta il·lusió i em vaig trobar un llibre semblant al libre vell de la biblioteca. Però en aquell moment vaig sentir el crit d’algú, segurament algú de seguretat, que em volia fora d’allà. Vaig agafar el llibre i vaig marxar cap a casa tan ràpid com vaig poder. Quan vaig arribar a casa, la mare em va preguntar si havia

trobat alguna cosa i jo li vaig respondre que sí. Li vaig demanar si m’ho podia traduir, però em va dir que era tard i que m’ho traduiria el dia següent i vaig marxar al llit molt i molt cansat. Al dia següent pel matí quan em vaig despertar vaig anar corrents al menjador i li vaig preguntar si m’ho podia traduir... La mare estava una mica dormida i em va dir que esperés un momentet. Quan vull, puc ser molt insistent i finalment la mare es va rendir. Em va dir que si segurament només perquè la deixés en pau. Va agafar les ulleres i va llegir: “Si vols trobar el tresor, ves a l’estàtua del mamut al Parc de la Ciutadella i si busques bé, allà trobaràs una capseta blava amb sanefes grogues”. Aquest cop la mare em va acompanyar perquè estava més lluny que l’esglèsia. Un cop allà, vam trobar la caixa entre uns arbustos verds i florits. Amb els anys havia perdut molt el color però estava segur que era la caixa que deia l’avi. Vaig obrir-la i dins vaig trobar una nota i una clau. I, és clar, la mare em va traduir la nota. Però aquesta vegada la nota era una endevinalla i deia així: “Tinc fulles però no sóc un arbre, et dic coses sense que em sentis i tots junts formem una gran família. On vivim?” Quan la mare va acabar de llegir, tots dos vam cridar ben fort: “La biblioteca!!!” I, òbviament, vaig deduir que la clau seria per obrir una porta o alguna cosa semblant. Un cop allà, la mare em va dir que hi havia una porta que mai ningú havia obert perquè estava tancada amb clau. Jo vaig imaginar que la clau que havíem trobat seria la que obrís aquella porta i així va ser així. Vam obrir-la i aquella porta ens va conduir al soterrani de la biblioteca. Si us sóc sincer, ni la meva mare sabia que la biblioteca tenia un soterrani. El soterrani estava molt fosc i quan per fi vam trobarr els llums, sabeu què vam veure? Piles i piles de llibres. Centenars. Em vaig apropar una mica i vaig agafar un dels llibres. Era la història del Yeti. La veritat és que no entenia perquè el meu avi havia amagat un llibre que es pot trobar a tot arreu dins un soterrani secret, però quan vaig obrir el llibre i vaig veure la firma, ho vaig entendre tot. Vaig obrir uns quants llibres més i la meva cara era cada vegada de més sorpresa i perplexitat. El meu avi era el creador del llibre del Yeti, del Bigfoot, del King Cong, de la Pantera Rosa... No m’ho podia creure! Allò si que era un autèntic tresor!

Mr potato

5è B Finalista

M ´AGRADARIA UN DESIG !!! M’AGRADARIA FER UN VIATGE PER PODER VEURE EL PAISATGE.

TINDRE MÉS D’ UN CAMÍ PER PODER DECIDIR.

M’AGRADARIA VIURE EN UN CAMP AMB UNA CASA BONICA I GRAN.

QUE TINGUÉS UN BON JARDÍ I TROBAR-ME MOLT FELIÇ.

M’ AGRADARIA SABER VOLAR VEURE LA VIDA DES DE DALT.

CONÈIXER, SABER I ESCOLTAR I NO TENIR CAP SOBRESALT.

M’ AGRADARIA SER LLIURE OBRIR-ME TAL COM SÓC.

PROVOCAR MOLTS SOMRIURES SENTIR-ME COM EN UN VIDEOJOC.

—M’ AGRADARIA ESTAR AMB ELS AMICS I AMB LA FAMÍLIA TAMBÉ.

GAUDIR DE MOMENTS BONICS QUE MAI OBLIDARÉ.

M’ AGRADARIA FER UN VIATGE PER PODER VEURE EL PAISATGE.

TINDRE MÉS D’UN CAMÍ. VOLS VENIR AMB MI?

SUSHI

6Èa Guanyador

Un vaixell em construiré i del lloc on visc m’aniré. Jo vull viure en un gran pis, jo vull viure a un món feliç. M’esclavitzen sense parar i per això jo m’he d’anar.

On jo visc passo fam cada dia, cada instant. Ho passo molt malament i el temps passa lentament. Treballo durament dia i nit en un treball sense sentit.

Materials hauré de robar així em podré escapar. Potser ajuda demanaré i així abans acabaré.

I quan ja hagi acabat els set mars surcaré. Sense problemes viuré i molt feliç seré.

NINGÚ 6è A Finalista

LA NATURA Autèntica i pura, així n’és de bonica i salvatge, la natura. És molt majestuosa.. Compte! També perillosa.

L’estem asfixiant amb la desforestació, Si us plau que algú digui què hem fet de bo, Només hem provocat contaminació, mort i destrucció. Vides i vides que prenem cada dia... Cal una reacció!

Nosaltres els humans només pensem en terres per conquerir, i diners per aconseguir. Rius secs, arbres pansits és la melodia d’aquesta sequera. La gran set de la possessió és la nostra gran obsessió.

Els nivells del mar pugen i els del gel baixen. Ara tenim l’oportunitat, Corre, abans no sigui massa tard.

WayFay 6è B Guanyador Participa als Jocs Florals de l’Eixample

LES CROQUETES Són el plat que més m’agrada sempre en menjo cinc o sis, amb enciam o escalivada me les prenc sense permís.

Algunes són rodones, per mi són les més bones. Poden ser també allargades, i de formes més variades.

Amb gust de pollastre, de bacallà o de pernil, totes són igual de bones, totes tenen molt estil.

La mare sempre em pregunta: “Què faig avui per sopar?” Jo sempre li dic: “CROQUETES!!” “No facis ni peix ni carn!!”

Sempre demano croquetes Quan anem al restaurant I sempre fem una gran festa Quan a l´escola les fan.

Quan mossego una croqueta procuro sempre tancar els ulls i així d’aquesta manera gaudeixo més del seu gust.

De segon plat o de primer És un plat molt llaminer. Les croquetes són per mi El meu plat preferit.

Goku Abril 2018

6è B Finalista