132
Quaranta anys després de la inauguració de la caserna central s’edificà la façana del carrer Villarroel, tot i que no se seguiren
Bombers de Barcelona
els plànols originals sinó que es va construir un edifici de nou plantes que trencà l’estètica original de la caserna; els bombers només
deficient: una plantilla de 526 homes (que equivalia a una proporció de 3.300 habitants per cada bomber); la caserna central, tres d’auxiliars –la de l’Exposició, la d’Almogàvers i la de Pi i Molist, totes elles en una deficient situació de manteniment– i la caserna de la Zona Franca en construcció; la caserna de Vallvidrera estava fora de servei. El parc mòbil disposava d’un total de 37 vehicles –quan l’any 1960 n’hi havia 57–, si bé la majoria d’ells s’havien adquirit durant la darrera dècada i es trobaven en bon estat de funcionament però, per altra banda, tan sols hi havia 21 xofers. La migradesa de la infraestructura del Servei quedava en evidència si es té en compte l’important nombre de serveis duts a terme a la zona metropolitana la qual, com ja s’ha dit, presentava en aquests anys un creixement demogràfic extraordinari. La proposta d’infraestructura del 1971 era, en línies generals, molt similar a la del 1962 i a les peticions fetes en les memòries de les dècades anteriors: ampliació de la plantilla fins a 1.622 homes (proporció de 1.000 habitants per cada bomber); construcció de vuit casernes auxiliars segons els plànols que s’adjuntaven, situades de forma que poguessin realitzar serveis a tota l’àrea metropolitana, i la dotació d’utillatge necessari. En total, en pessetes de l’any 1970, el cost s’avaluava en 235 milions. Els resultats aconseguits a l’acabament del 1976 eren, naturalment, molt més modestos. La plantilla s’-
aprofitaren les plantes baixes com a magatzems de materials i oficines, i es va destinar la resta a habitatges.
havia incrementat fins a 650 persones (un bomber per cada 2.600 habitants) i l’únic parc que va entrar en funcionament va ser el de la Zona Franca al final del 1971, encara que a l’inici del 1973 s’inauguraren unes noves oficines a la caserna central però, sobre aquestes i al costat del carrer Villaroel, s’havia construït un edifici d’habitatges de sis plantes que, en un principi, havia de ser facilitat a les famílies dels caps dels bombers; fou una de les típiques maniobres especulatives de l’època Porcioles. L’utillatge va anar arribant en comptegotes: el lot de vehicles més nombros va ser presentat el 6 de març de 1973 a la plaça Sant Jaume i el componien 9 vehicles, entre ells la primera plataforma de salvaments Snorkess de 27 metres instal·lada sobre un xassís Pegaso. Les mil promeses de Porcioles, que al començament principis dels anys setanta propagaven les campanyes de l’Expo-82 i de la Barcelona 2000, s’havien concretat en ben poca cosa.
Els principals sinistres dels anys seixanta En els anys seixanta els serveis d’urgència efectuats pels bombers barcelonins experimentaren un augment important; mentre que en la dècada del 1950 el promig anual se situava per sota dels 1.500 serveis, al llarg dels seixanta aquest promig puja fins als 3.500