Issuu on Google+


Bombers de Barcelona


Bombers de Barcelona JesĂşs Mestre i Campi


Segona edició actualitzada a 31 de desembre de 2005 © del text, Jesús Mestre © de l’edició, Ajuntament de Barcelona © de la fotografia: els autors esmentats Edita Ajuntament de Barcelona. Sector de Seguretat i Mobilitat Coordinació editorial Ricard Cervantes Disseny gràfic Ferran Cartes / Montse Plass Fotografia ABB (Arxiu dels Bombers de Barcelona), Agrupació Cultural i Esportiva, Josep Barjuan, Antoni Cabeza, Ferran Cartes, Ricard Cervantes, Jordi Cuxart, Jordi Gumí, Joaquim Pol, F. X. Ràfols i fons fotogràfic de l’Institut Municipal d’Història, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Museu Arqueológico de Madrid, L’Avenç, La Vanguardia, Europa Press i col·lecció J. Artigas. Impressió i producció Imatge i Producció Editorial Municipal Exp. núm.: 20061490 ISBN: 84-7609-525-2 Dip. Leg.: B-47.923-2006

Imprès en paper ecològic


Presentació Totes les ciutats tenen un gran foc en la memòria. No necessàriament un foc de les proporcions devastadores com va ser el de Londres el 1666, paradigma dels incendis que es mengen de viu en viu una ciutat gairebé sencera –el Chiado de Lisboa, fa quatre dies!–, però sí la imatge clara i concreta d’un incendi que marca una generació. A Barcelona, per aquest caràcter dual que sempre té la ciutat, que és “rosa de foc” però també esperit comercial, són tres incendis, però de dues menes. L’una, la crema de convents, repetida en els segles XIX i XX, però fixada en la icona dels terrats fumejants fotografiats des dels interiors de les cases el 1909. L’altra, més civil: l’incendi dels magatzems El Siglo, a l’embocadura de la Rambla, el dia de Nadal de 1932. L’emblema de la modernitat, de la cultura urbana que naixia amb la República, fet cendres. I, és clar, el nostre Liceu, feliçment renascut: molta gent va anar a la Rambla a veure què se n’havia fet, del principal teatre de la ciutat. El protagonista d’un incendi és el foc, però els herois en són els bombers. Cal una enorme vocació de servei per consagrar la vida a salvar la dels altres, però sospito que aquesta vocació és inherent a la naturalesa humana, tot i que requereix altes dosis de valor i generositat. Per això el dels bombers és un dels primers cossos que s’organitzaren en les incipients ciutats que es descobrien a si mateixes com a proveïdores de serveis. Policia, “sereno”, mercats, recollida d’escombraries, bombers: els suports bàsics que la col·lectivitat confia a l’administració municipal, perquè la vida ha d’estar organitzada i també protegida. D’acord, el cos de bombers es modernitza al segle XX –a Barcelona, el 1918–, però la llavor és de sempre: necessitem saber-nos protegits d’allò que ens fa por. Actualment, hem convertit aquesta por atàvica al foc descontrolat en formes de prevenció: sabem com evitar, en la mesura del possible, la catàstrofe i l’ensurt domèstic. Aquesta doble tasca, de protecció i d’ensenyament de la prevenció, és l’espina dorsal del cos modern de bombers, la seva raó de ser. Tot el que sabem, ho hem après d’aquestes persones que han posat el seu valor al nostre servei. I ho dic amb coneixement de causa, perquè vaig estar vinculat a l’àrea de Protecció Civil de l’Ajuntament de Barcelona, una experiència molt enriquidora, precisament per la categoria humana de la gent que hi vaig trobar. L’apassionant història del cos de bombers, que és la història del foc a Barcelona i de com hem après a domesticar-lo, està en aquest llibre que avui reeditem. Llegir-lo és una manera de retre homenatge a aquests bombers –i avui també bomberes– que s’han modernitzat sense trair l’esperit original del primer ciutadà que va agafar una galleda d’aigua i va córrer a ajudar un veí a qui se li havia calat foc a casa.

Jordi Hereu L’Alcalde de Barcelona


7

Índex Antecedents històrics El foc Les primeres organitzacions contra incendis Les bombes Primeres referències de la lluita contra el foc a Barcelona La formació de la companyia de bombers (1825-1864) El sistema d’extinció d’incendis tradicional La crema de convents i la companyia de sapadors La Mútua Antoni Rovira i Trias i les teories sobre l’extinció d’incendis Les fàbriques de vapor L’organització del Cos de Bombers (1865-1889) El municipi assumeix la gestió del servei contra incendis L’incendi de la fàbrica de Josep Muntades i la mort de Joan Klein L’utillatge dels bombers La modernització del servei i l’Exposició Universal del 1888 Expansió i modernització del servei de bombers 1890-1916 El personalisme en el comandament del Cos de Bombers De la tracció animal a l’automòbil La Setmana Tràgica i diversos sinistres del període Conflictes al Cos de Bombers La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931) Andreu Audet i Puig i el personal del cos L’incendi del Nuevo Vulcano i la destitució d’Andreu Audet L’Exposició Internacional de 1929 Els problemes dels caps de bombers

9 12 13 14 16

19 22 24 27 30 31

35 38 41 43 45

49 52 55 59 63

65 68 71 74 80

L’estabilització del Cos de Bombers (1931-1936) El Cos de Bombers durant la República Pautes de l’evolució del Servei d’Extinció d’Incendis, 1890-1936 L’incendi de El Siglo La Guerra Civil La postguerra i La Cultural (1939-1961) Les depuracions i la Defensa Passiva La penya Borinot i la Agrupación Cultural y Deportiva Relleu en el comandament del Cos: Josep Sabadell i Mercader Les noves condicions dels incendis urbans Les promeses de l’alcalde Josep M. Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976) Josep M. Jordán i Casaseca i les relacions dels bombers amb l’alcalde Josep M. Porcioles Els principals sinistres dels anys seixanta Evolució de la Cultural i de la revista ¡Alarma! Els bombers i la transició política

83 86 90 94 102 107 110 113 118 121

127

130 133 138

La transició a la democràcia (1977-1985) El Cos de Bombers i la democràcia El personal i els caps del SEIS Els principals sinistres

145 148 152 158

La democràcia (1986-2002) El Cos de Bombers. L’esforç per la prevenció El Laboratori del Foc Infraestructura i utillatge Sinistres principals Els incendis forestals i la col·laboració amb els Bombers de la Generalitat Solidaritat Internacional Activitats culturals i esportives Mig segle de Bombers de Barcelona

161 164 171 172 176 183 184 185 187

Conclusions

195

Fonts i bibliografia Agraïments

205 207


8

Mapes 1. Barcelona i la crema de convents, 1835 2. Defensa passiva a Barcelona, anys cinquanta Gràfiques 1. Pressupostos, 1865-1889 2. Plantilla del Cos de Bombers, 1900-1936 3. Pressupostos, 1899-1936 4. Els incendis i els serveis, 1898-1916/1926-1936 5. Serveis motivats per accions de guerra, 1937-1939 6. Plantilla de 1989 (1940-2002) 7. Serveis del Cos de Bombers (1940-2002)

Bombers de Barcelona

25 112

47 91 92 93 103 187 189

Quadres 1. Fàbriques amb calderes de vapor (1841-1857) 31 2. Tipologia d’incendis (1848-1856) 32 3. Serveis dels caps de bombers, 1914-1916 68 4. Composició i antiguitat de la plantilla del Cos de Bombers l’any 1931 87 5. Estat de comptes de la Germandat del Cos de Bombers, 1932-1934 88 6. Localització d’incendis per tipus d’edificis, 1926 i 1928 93 7. Causes dels incendis, 1926 i 1928 94 8. Temps transcorregut en l’extinció d’un incendi, 1916 i 1928 94 9. Parc mòbil del Cos de Bombers, juny del 1989 150 10. Parc mòbil (2002) 174 11. Plantilla del Cos de Bombers, 1989 i 2001 188 12. Tipus de serveis (1947, 1959, 1969, 1978, 1995 i 2001) 190 13. Localització de sinistres (1959, 1964, 1980, 1987 i 2001) 190


Antecedents històrics

9


Antecedents històrics


Antecedents històrics

11

El foc, un dels quatre elements bàsics junt amb l’aigua, l’aire i la terra.

El Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament de Barcelona, tal com es coneix actualment el cos de bombers de Barcelona, fou creat a mitjan segle XIX, exactament l’any 1865 quan l’Ajuntament de la ciutat el va assumir com una competència pròpia. Tanmateix, molt abans ja hi havia bombers a Barcelona i diferents tipus d’organitzacions amb la finalitat de preve-

nir i apagar els incendis. El Servei de Bombers és el resultat de l’evolució i del perfeccionament de costums, hàbits i organitzacions molt més antics que són necessari de conèixer per adonar-nos de la importància que ha tingut al llarg de la història la protecció i l’extinció del foc, els salvaments i les assistències tècniques.


12

Bombers de Barcelona

El foc de la nit de Sant Joan, segons un gravat de J. Bretón.

El foc El foc, un dels quatre elements bàsics junt amb l’aigua, la terra i l’aire, ha tingut des dels orígens de la humanitat una influència decisiva en la vida quotidiana de l’home. Al llarg de molts segles, mitjançant el foc l’home ha pogut cuinar, escalfar-se o il·luminar-se; ha estat una font d’energia indispensable fins molt recentment, en ple segle XX, quan l’home ha aconseguit prescindir de la seva dependència directa en desenrotllar altres tipus d’energies que l’han substituït. Així, al llarg de la història, el foc ha conviscut íntimament amb l’home fins al punt d’influir decisivament en els seus costums i en la vida espiritual o religiosa. Un moment important en l’evolució de l’home primitiu va ser quan aquest fou capaç d’encendre i conservar el foc; les tècniques, que amb el temps van anar evolucionant de forma molt lenta, consistien en la fricció d’un pal de fusta dura amb un altre de més porós, i la percussió o rascat vamb pedra foguera. La tècnica més perfeccionable fou aquesta darrera: la fricció de pedra foguera amb un altra peça de sílex o amb alguna substància metàl·lica, la qual també és coneix com el foguer; aquesta fricció produïa unes espurnes o guspires dirigides cap a algun tipus d’esca que abans s’havia preparat. A Catalunya, l’esca sovint estava constituïda per trossos de bolet de fusta, Fo-

mes fomentarius, popularment conegut com el bolet d’esca. Aquest sistema que pot semblar tan primitiu va ser el més usual per encendre el foc fins al final del segle XVIII, quan es van inventar els llumins. Per això a totes les cases habitades sempre es procurava tenir alguna brasa encesa, de tal manera que els pedrons o censos fins al segle XIX es coneixien com a fogatges, ja que es comptaven les cases que tenien el foc encès: cada foc equivalia a un cap de casa o nucli familiar. De la mateixa manera, s’entenia per dret de fogatge l’impost veïnal que es pagava a Catalunya. A més d’aquestes consideracions materials i administratives de l’ús del foc, també cal assenyalar la seva importància en els costums i en les pràctiques religioses. Les festes i celebracions del solstici (Nadal i Sant Joan) estan molt lligades als rituals de foc, molts d’ells en plena vigència en l’actualitat: el foc i les pirotècnies de Sant Joan o el ritual del tió per Nadal. També se celebren altres festes amb relació a aquest ritual, com la pasqua cristiana (el foc nou i el ciri pasqual; els palmons i els rams de llorer que defensaven la casa dels llamps), o les festes populars on la presència dels diables i del drac, junt amb la pirotècnia, tenen orígens molt remots. Els petits focs que s’encenen als sants i a les verges a les esglésies són evocadors de l’íntima relació del foc amb els costums populars i religiosos.


Antecedents històrics

13

Goig amb una oració contra el llamp i la calamarsa. Els sants més invocats eren sant Roc, santa Bàrbara, santa Agnès i sant Marc, que són reproduïts en la il·lustració.

Les primeres organitzacions contra incendis

Finalment cal assenyalar les fórmules molt diverses d’invocar els sants per la protecció del foc, dels incendis i dels llamps, com són les oracions a sant Roc, santa Bàrbara, sant Marc o santa Agnès, entre altres. Aquestes costums i ritus mostren el respecte que en les societats antigues es tenia al foc, en bona part provocat pels minsos sistemes de protecció que hi havia quan es declarava un incendi: aleshores, aquella energia benefectora es transformava en destructora.

A moltes de les civilitzacions antigues hi havia sistemes de prevenció d’incendis més o menys rudimentaris. Aquests sistemes van aparèixer al mateix temps que es desenvolupaven les primeres aglomeracions urbanes, ja que un incendi en una ciutat sempre podia tenir conseqüències molt més greus. Així les civilitzacions egípcies o gregues van reglamentar ordenances preventives de forma paral·lela a uns costums, religions o filosofia en els quals el foc tenia una importància notable. Va ser a Roma, la metròpoli més gran de l’antiguitat, on va existir l’organització més perfeccionada per a la prevenció i l’extinció d’incendis. Existia uns guàrdies nocturns –com a Egipte, Grècia i altres civilitzacions antigues– amb la missió de fer rondes i donar l’alarma en cas de produir-se un incendi; aquests guàrdies sovint eren esclaus i estaven a les ordres d’un magistrat <el Tresvire Nocturni>, que més endavant es va convertir en un edil especialitzat <el Incendiorum extinguedorum>. L’any 22 dC, durant el regnat d’August, un greu incendi a Roma va ser decisiu per a la creació d’un primer grup especial preparat contra els incendis. Aquesta organització va prendre el nom del cos de vigiles i es dotà d’una vertadera infraestructura: casernes a cada sector de la ciutat, utillatge, jerarquia militar, etc. La major part dels vigiles continuaven essent esclaus però, per mitjà de la lex Visellia de l’any 24 dC, es podia accedir al dret de ciutadania romana després de sis anys de servei en el cos. L’utillatge que utilitzaven els bombers constava d’escales, galledes de corda teixida, garfis, destrals, estores, esponges i altres materials de menor importància. També utilitzaven bombes hidràuliques que quedaven al càrrec dels siphonarii, el bomber. Els romans també decretaren unes odenances preventives contra el foc que tots els ciutadans havien de seguir. Entre aquestes destacava l’obligatorietat de tenir a tots els edificis unes grans gerres amb aigua sempre plenes i a punt d’ésser utilitzades en cas d’incendi. Algunes d’aquestes gerres encara es conserven a les ruïnes romanes que hi ha Barcelona. Aquestes disposicions, pensades en un principi per a la ciutat de Roma, s’estengueren a moltes parts de l’imperi, sobretot en aquelles províncies on hi havia ciutats importants. Així, a Tarraco –actual Tarragona– el segle I dC també es va formar un cos de vigiles seguint el model de Roma, però no tan estructurat ni tan ben dotat. La decadència de Roma va comportar la gradual desaparició d’aquestes organitzacions i ordenances de defensa del foc. Tant al llarg de l’edat mitjana com


14

Bombers de Barcelona

Bomba romana contra incendis del segle II, trobada en els jaciments arqueològics

a bona part de l’edat moderna no hi ha notícies d’organitzacions específiques, excepte les voluntàries que reunien els paletes, fusters i manyans de cada ciutat, els professionals que es considerava més ben preparats i amb més coneixement per poder extingir un foc.

Les bombes L’origen del nom bomber s’ha de relacionar íntimament al de la bomba des de temps antics <en llatí siphos, bomba, i siphonarii, l’encarregat de la bomba>. L’invent de la primera bomba impel·lent d’aigua es deu a l’enginyer i mecànic grec Ctesibis, deixeble d’Arquímedes, que va viure a Alexandria el segle IV aC; el seu invent és conegut com la ctesibica machina i ja reunia els mecanismes elementals per impel·lir aigua a una certa pressió. Tres segles mes tard el matemàtic i mecànic Heron, també d’Alexandria, va descriure en la seva obra Pneumàtica (I, 28) una bomba especialment pensada per a l’extinció d’incendis que desenrotllava els principis de Ctesibis. Aquests invents més tard van ser perfeccionats pels romans que, com hem vist, utilitzaren la bomba hidràulica –la siphos– en la lluita contra el foc i també en la guerra, ja que omplien la bomba amb petroli per llençar-lo contra naus enemigues a les quals després calaven foc. Van haver de passar molts segles abans no sorgissin noves referències a bombes hidràuliques, exactament fins a l’any 1477 quan Anton Platter, joier d’Augsburg, va inventar una xeringa d’aigua amb la completa convicció que era la primera

de Valverde, Huelva (Museo Arqueológico de Madrid).

màquina de la història per combatre els incendis. Aquest invent va donar pas a una llarga sèrie d’innovacions i perfeccionaments; l’any 1556 Rudolphus Agricola va publicar en la seva obra De Re Metalica uns dibuixos alusius a un aparell d’extinció d’incendis. Poc després, l’any 1590, l’enginyer anglès Cyprian Lucar va descriure en el llibre Teatrise Named Lucarsolase un giny que consistia en una espècie de xeringa sobre rodes, amb un cilindre i un pistó per donar pressió, i que podia impel·lir l’aigua a força alçada. D’aquest període cal assenyalar, també, la bomba manual de dos cilindres de Henrich Zeising (1612) i, perfeccionant el model anterior, l’aparell de Caus descrit en el tractat de mecànica Facile Moviments, publicat l’any 1615. Un altre inventor del segle XVII, l’holandès Jan van der Heyden, va ser el primer en dissenyar una mànega aplicada a l’extinció d’incendis; aquesta era de cuir, tenia 55 peus de longitud i a cada extrem s’hi aplicaven unes connexions de bronze que li permetien allargar-se. El mateix Van der Heyden va projectar, l’any 1668, una bomba hidràulica a la qual es connectava la mànega i, l’any 1690, publicà un tractat sobre extinció d’incendis on es descriuen detalladament els seus invents. El principi de la bomba hidràulica i la seva aplicació en l’extinció d’incendis es va anar perfeccionant amb el temps, amb aportacions més o menys decisives de diferents enginyers, com la de l’anglès Richard Newsham, molt utilitzada al llarg del segle XVIII, moment en el qual es van popularitzar aquests tipus de ginys a la majoria de les ciutat d’Europa. A Barcelona les primeres bombes hidràuliques contra incendis foren construïdes per La Maquinista Terrestre y Marítima a mitjan segle XIX.


Antecedents històrics

Intent d’extinció d’un incendi a l’edat mitjana.

15


16

L’evolució tecnològica de la bomba hidràulica ha estat molt lenta ja que el seu principi va ser descrit clarament a l’antiguitat, com ens demostra el croquis

Bombers de Barcelona

de Vitruvi del segle I, de la ctesibica machina. A la dreta, gravat del funcionament d’una bomba hidràulica contra incendis de balança, de finals del segle XVIII.

Primeres referències de la lluita contra el foc a Barcelona Fins ben entrada l’edat moderna és difícil de trobar referències d’ordenances o de sistemes organitzats sobre la prevenció i la lluita contra el foc. A Barcelona les primeres referències provenen de l’any 1717 quan, després d’un important incendi, el capità general marquès de Castel Rodrigo va publicar unes ordenances que obligaven les tropes de l’exèrcit i els gremis de paletes i fusters a col·laborar en l’extició dels incendis, i les esglésies parroquials a fer l’oportú repic de campanes, conegut com el toc de foc. Probablement aquests costums ja eren anteriors i les esmentades ordenances devien tenir l’objectiu de recordar una disciplina que amb el temps s’havia relaxat. El mateix any, el dia 12 de setembre, va caure un llamp sobre el polvorí de les Drassanes, la qual cosa provocà una gran explosió que va matar set o vuit persones i va malmetre diversos edificis de les rodalies. Les autoritats consideraren que el llamp havia estat un càstig o un advertiment del cel, ja que sembla que les destrosses haurien pogut ésser molt pitjors; el bisbe va dirigir unes pregàries implorant clemència divina i va beneir la ciutat per prevenir-la de nous desastres. Al llarg del segle XVIII l’Ajuntament va promulgar diversos bans relatius a incendis, com les disposicions del 20 de juliol de 1762, del 27 d’octubre de 1781, de

l’11 de desembre de 1782 i del 23 de juliol de 1785. També havia adquirit una bomba hidràulica gran i altres de més petites. Tanmateix no fou fins a l’any 1797 quan es va redactar un extens reglament que constava de 41 articles; s’hi pot trobar una àmplia regulació dels tocs d’avís, de les atribucions de l’alcalde de barri i altres autoritats, de les obligacions dels prohoms dels gremis de paletes, fusters, faquins, manyans i carreters i, fins i tot, algunes recomanacions sobre la forma d’atacar un foc. Es tracta d’un codi de gran interès ja que sintetitza els costums tradicionals i, al mateix temps, suposa un primer pas cap a la recerca de noves solucions. Entre el final del segle XVIII i les primeres dècades del segle XIX es promulgaren diversos bans relatius a la prevenció d’incendis. Els més usuals eren els que recordaven l’obligatorietat de netejar les xemeneies dues vegades l’any; en alguns períodes s’amenaçava els infractors d’aquesta norma amb multes força elevades. També hi havia bans referents als oficis que constituïen perillositat d’incendi en exercir les seves activitats en zones de la ciutat molt poblades, com els fabricants de vidre, els terrissaires, els ollers, les bòviles o els flequers; els obradors d’aquests oficis implicaven l’existència d’un forn i d’un magatzem de llenya o de carbó que eren certament perillosos. Això motivava picabaralles entre els veïns, els gremis i l’Ajuntament i, tan sols al llarg de


Antecedents històrics

17

Treballs d’extinció d’un incendi al segle XVIII.

molt temps, s’aconseguí que aquests obradors i fàbriques tendissin a establir-se als afores de la ciutat. Un cas similar va succeir amb els fabricants de llumins i de pirotècnia, que fins ben entrat el segle XIX estaven situats en zones densament poblades de Barcelona ■


18

Bombers de Barcelona


La formaci贸 de la companyia de Bombers (1825-1864)


La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

21

Vista de Barcelona des de la Barceloneta, segons C. Moulinier (1802-1803).

Al principi del segle XIX, Barcelona era una ciutat de poc més de 100.000 habitants que mantenia intacta una estructura urbanística molt tradicional. La ciutat estava envoltada de muralles i la gran majoria dels carrers eren estrets, irregulars i curvilinis, ben evocadors dels seus orígens medievals. Durant aquests anys, les primeres dècades del XIX, s’emprengué la construcció d’algunes vies més principals, com fou la

finalització de la Rambla o l’obertura del carrer Ferran que, conjuntament amb els carrers Unió, Jaume I i Princesa –obres iniciades més tard–, varen formar l’únic eix transversal de la ciutat vella. Aquestes foren, junt amb intervencions més puntuals, les principals reformes urbanístiques de la primera meitat de segle, una època que es va caracteritzar per les lluites entre carlins i liberals.


22

Bombers de Barcelona

Bomber intentant ensorrar una teulada durant l’extinció d’un incendi. Gravat de mitjan segle XIX.

El sistema d’extinció d’incendis tradicional Els bombers barcelonins reflectien una imatge molt similar a la de la ciutat: l’organització era ben tradicional. Els bombers eren voluntaris: paletes, fusters, serrallers i manyans del districte de la ciutat on hi havia l’incendi, i eren dirigits pel primer regidor d’obres de l’Ajuntament que es presentava al lloc del sinistre; se’ls advertia mitjançant el toc de foc, un repic insistent de campanes. En cas que l’incendi agafés més importància, un nou repic de campanes avisava la resta dels paletes, fusters i manyans de la ciutat. Entre els anys 1817 i 1819 fou discutida llargament pel ple municipal la conveniència de tenir un guarda que cuidés d’un carro, d’un cavall i dels útils idonis per apagar incendis, entre els quals es comptava una bomba hidràulica gran –però força vella, ja que s’havia comprat l’any 1779!– i altres de manuals, totes elles malmeses durant la guerra del Francès, entre el 1808 i el 1814. En ser aprovada la plaça de carreter i en donarli allotjament en una dependència del mateix Ajuntament, es creava l’embrió d’un cos de bombers estable. Durant el Trienni Constitucional es va pensar en la possiblitat de formar una companyia especial dependent de la Milícia Nacional, composta de paletes, fusters i manyans i dirigida per mestres d’obra i arquitectes, especialment preparada per actuar en cas d’incendis. Aquesta companyia seria coneguda com la de zapadores bomberos. Tanmateix el projecte no va seguir endavant i l’any 1823, amb el restabliment del poder absolut de Ferran VII, es va dissoldre la milícia i, consegüentment, la possiblitat de la companyia de sapadors. La qüestió de l’extinció d’incendis va quedar arraconada fins l’any 1826, quan es van conèixer els reglaments de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Madrid, que van propiciar una nova discussió sobre la conveniència de formar una companyia més estable. Finalment es va redactar un reglament que fou aprovat el dia 22 de desembre. En el Reglament de 1826, l’Ajuntament assumia la responsabilitat de pagar uns sous i d’equipar la companyia de bombers, formada per 25 homes i dirigida pel mestre d’obres municipal; se’ls pagava una minsa mensualitat i els jornals complets per cada intervenció en un incendi, a més d’una gratificació especial als quatre primers homes que arribaven a la plaça Sant Jaume després de tocar-se el repic de campanes. Als integrants de la companyia també se’ls facilitava una gorra i se’ls dotava de materials: escales, galledes i eines útils. No hi ha cap notícia que es comprés una bomba hidràulica nova, però sí constants referències a reparacions de les velles. Poc després, l’any 1830, es va augmentar el número de bombers fins a 40.


23

La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

Tasques de salvament durant un incendi. Gravat del segle XIX.

Els pocs mitjans de què disposaven els bombers es notaren en incendis com el d’un magatzem del carrer Xuclà i el d’una botiga del carrer Sitjar. En tots dos casos uns conats d’incendi és complicaren extraordinàriament davant la ineficàcia dels veïns i, sobretot, de les autoritats presents que donaren ordres contradictòries; al carrer Sitjar, les autoritats militars s’imposaren a les municipals, amb la qual cosa augmentà la confusió. Els dos edificis hagueren d’enderrocar-se per poder apagar definitivament el foc. De fet, l’enderroc de l’edifici era un dels recursos més usuals en els incendis importants d’aquesta època i, a vegades, es feia utilitzant l’artilleria militar. La preocupació per cercar una solució al problema dels incendis es reflecteix en els nombrosos projectes d’un nou reglament que entre 1830 i 1833 va estudiar l’Ajuntament, i també en les propostes d’alguns particulars. Entre aquestes darreres cal mencionar la de Joaquim Cebrià, qui advertia de la ineficàcia de tirar aigua a un foc si no es feia amb prou pressió i ben a prop del nucli de l’incendi. Una llei física elemental indica que l’aigua en bullir es converteix en vapor i es descompon fàcilment en hidrogen, que és inflamable, i en oxigen, que ajuda a la combustió. Per això Cebrià posava èmfasi en no malgastar l’aigua i en tancar totes les obertures de l’edifici, per tal que s’evités l’alimentació d’aire; també aconsellava de cobrir la teulada amb sorra de forma que quan aquesta s’enrunés, el propi pes ofegaria el foc. Les recomanacions de Cebrià eren, en part, ben fonamentades però la seva execució durant un incendi semblava prou difícil i es donava pràcticament per descomptat l’enrunament de l’edifici.


24

Bombers de Barcelona

Crema de convents de la nit de Sant Jaume del 1835. La bullanga del 25 de juliol va suposar l’atac i l’incendi de la majoria dels convents barcelonins.

La crema de convents i la companyia de sapadors L’any 1833 va morir Ferran VII i amb ell, definitivament, la monarquia absoluta. La regència d’Isabel II s’inicià al mateix temps que els sectors més consevadors declaraven la Primera Guerra Carlina i, a les ciutats principals, els sectors radicals provocaven revoltes populars per impulsar l’establiment d’un règim constitucional i un sistema polític liberal. A Barcelona, al llarg de la dècada entre el 1833 i el 1843 es va viure un ambient d’apassionament i exaltació; el primer canvi significatiu va ser el nomenament del general Manuel Llauder en substitució del compte d’Espanya que havia protagonitzat un trist període de persecucions polítiques. La intervenció de Llauder fou decisiva perquè els diferents projectes de reestructuració de la companyia de bombers es concretessin en un reglament, que va ser aprovat definitivament el 29 de març de 1833. La companyia la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans, que quedaven a les ordres d’un comandant i quatre caporals. També es decidí dotar la companyia amb un pressupost de 1.000 lliures cata-

lanes l’any, a més de les mensualitats i els jornals per cada incendi. Es va nomenar a Josep Mas i Vila, arquitecte de l’Ajuntament, comandant i primer cap de la companyia de bombers de Barcelona; poc després, el mes de juliol, es va facilitar un casc a cada bomber de la companyia. El maig de 1835, l’Ajuntament va aprovar unes propostes de Mas i Vila sobre l’augment de la companyia en 20 membres nous, en l’establiment d’una guàrdia de prevenció al llarg de tot el dia, i també es decidí començar a reunir els 7.000 rals que valdria comprar una nova bomba hidràulica. Tanmateix els esdeveniments polítics, la Primera Guerra Carlina van frenar aquestes iniciatives. L’estiu del 1835 hi havia molt descontent a Barcelona tant per qüestions polítiques com per l’encariment dels preus de les subsistències bàsiques. Així, un alderull originat a la plaça de toros de la Barceloneta va propiciar una revolta popular en què es varen atacar 12 convents de religiosos, dels quals cinc s’incendiaren totalment. La nit de Sant Jaume de 1835 s’ha recordat com la de la crema dels convents, i també com dels pitjors incendis que ha patit la ciutat. L’actuació dels bombers fou molt pobre, primer perquè els mateixos incendiaris no els permeteren actuar en els ini-


25

La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

Com es veu en el mapa, els incendiaris passaren pels principals carrers de la ciutat (la Mercè, la Rambla, Hospital,

Carme o Montcada) i atacaren els convents en molt poques hores, entre les 7 de la tarda i la 1 de la matinada.

Incendi del convent del Carme; el gravat de F. Padró mostra que els responsables de l’atac van ser la patuleia o les classes

populars (amb barretina), i que la burgesia (un home amb barret) contemplava l’incendi sense intervenir-hi.

Mapa 1 La crema de convents de la nit de Sant Jaume de 1835

En la insurrecció anticlerical del juliol del 1835 podem destacar tres fases diferents: (1) Un moviment espontani que surt de la plaça de braus i arriba fins al convent dels Franciscans, el qual ataquen cap a les set de la tarda. (2) Entre les set i les vuit del vespre, es reuneixen una multitud a la rambla del Mig; hi ha diverses incursions que ataquen el convent dels Caputxins i el dels Trinitaris calçats, que impedeixen l’arribada del carrer Ferran fins a la plaça Sant Jaume; aquests atacs es repeteixen en diversos moments, però el veïnat fa desistir els incendiaris. El grup principal s’ha concentrat a la Boqueria i a partir de les vuit del vespre comencen l’atac a diversos convents situats entre la Rambla i el nord del Raval, la zona menys poblada de la ciutat; aquí l’eficàcia dels incendiaris és molt elevada i en menys de dues hores aconsegueixen cremar completament quatre convents. Més tard, petits grups es concentren a la plaça del Pedró i ataquen tres convents més, però els frares, la Milícia, els gitanos o els veïns els fan desistir; els grups d’incendiaris són reduïts i es dispersen gradualment. (3) Cap a les nou del vespre ha sorgit un nou grup a la plaça del Born, probablement sense relació amb el grup principal, i ataca el convent de Santa Caterina que, després de diversos intents, queda totalment destruït. També es fan atacs al convent de Mínims al carrer Sant Pere Més Alt, però la Milícia i els veïns s’hi oposen i dispersen l’aldarull.

cis dels focs i, en segon lloc, per la gran dimensió que aquests prengueren. La seva intervenció no va ser eficaç fins que la Milícia va restablir l’ordre i, quan això va succeir, els incendis havien pres molta embranzida. Pocs dies després, el 5 d’agost, una nova revolta va cremar la fàbrica de vapor de Bonaplata, Vilaregut i Rull, situada al carrer Tallers, la primera que s’havia construït a Barcelona. Aquí, novament, l’actuació dels bombers, de la Milícia i dels propis treballadors de la fàbrica va ser inútil ja que el foc va prendre molt aviat grans proporcions i en poques hores va enrunar totalment l’edifici. Entre les mesures immediates que s’acordaren relatives a incendis es prengué la decisió de formar una companyia de sapadors dependent de la Milícia i sotmesa a disciplina militar, que substituiria l’organitzada per Mas i Vila. El cap i la resta dels càrrecs de comandament havien de ser elegits pels components de la companyia; s’elegí com a comandant Climent Roig. La companyia tenia la seva pròpia caserna en l’antic convent dels Agustins Descalços, un dels edificis de religiosos atacats feia poc. Els incidents de l’estiu del 1835 també foren decisius per la formació de la Societat d’Assegurances Mú-


26

Gravat francès de mitjan segle XIX que mostra la utilització de les escales i del sac de salvament durant un incendi.

Bombers de Barcelona

A sota, coberta del primer reglament i a la dreta, segell de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios, de l’any 1936.

tues contra Incendis (la Mútua), que va presentar les escriptures de fundació el maig del 1836. De fet, ja feia uns anys que es debatia la possiblitat de formar una societat d’assegurances d’aquesta especialitat, seguint l’exemple d’altres ciutats europees i, com ja s’ha comentat abans, de Madrid, on n’hi havia una des de l’any 1825. La Mútua es constituí amb fins filantròpics, sense l’objectiu de guanys econòmics, i amb el suport de l’Ajuntament i del governador civil; entre els promotors hi havia homes molt representatius de la ciutat, com Josep Marià de Cabanes –l’alcalde–, Esteve Puigguriguer –diputat a Corts–, el marquès d’Alfarràs –senador i diputat– o el publicista Ramon Muns i Serinyà. Els primers anys de la Mútua foren força difícils, en bona part per la mateixa situació del país i de la ciutat davant la inseguretat generada per la guerra Carlina. Tot i així s’adquiriren els utillatges imprescindibles, com 12 galledes de cuir i 144 de lona, diversos tipus d’escales, una mànega de seguretat o sac de salvament de persones i efectes preciosos, una barca de lona, un aparell Paulin per preservar qui l’utilitzés d’intoxicació per fum i, finalment, tres bombes hidràuliques de París que es van rebre l’abril del 1839. Per aquesta data l’Ajuntament havia cedit part de la casa dels Comuns Dipòsits de la plaça Sant Jaume a la Mútua perquè la utilitzés com a magatzem; l’altra part de l’edifici s’havia cedit a la Caixa d’Estalvis. Al mateix temps, d’acord amb l’Ajuntament, es preparaven unes modificacions al reglament amb el propòsit d’adaptar-lo a la nova situació, on la Milícia i la Mútua es repartien les responsabilitats del servei d’extinció d’incendis: una havia d’aportar els bombers i l’altra, facilitar el material. D’aquesta forma, el municipi quedava sense responsabilitats directes en la qüestió. La companyia de sapadors-bombers, que ben aviat va prendre força prestigi entre els ciutadans, va anar augmentant en nombre de voluntaris fins que es va dividir en dues seccions. Les eleccions dels capitans de cada secció a vegades van ser força polèmiques, com en l’any 1840 en presentarse homes com Francesc Fèlix Batlle i Bernat Xinxola, ben coneguts per la seva militància en els partits polítics. L’any 1842 també es creà la plaça de farmaceutic-químic, que recaigué en Josep Oriol Ronquillo, el qual es va oferir a subministrar gratuïtament els medicaments pels milicians. També es va dotar la companyia amb uniformes i cascos i, amb la determinació d’emfasitzar la disciplina, es programaren revistes periòdiques.


La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

La Mútua Els fets polítics del novembre del 1842, que finalitzaren amb el bombardeig de Barcelona pel general Espartero, i la revolta popular de la tardor de l’any següent, coneguda com la Jamància, varen suposar un nou gir polític a tot l’Estat que afavorí el retorn dels moderats al poder. Aquests, entre les seves primeres mesures, varen suprimir la Milícia i Barcelona es quedà, una altra vegada, sense una organització contra incendis. La Societat d’Assegurances va pregar a l’Ajuntament que s’encarregués de formar una nova companyia de bombers, però aquest donava allargues. Finalment, el març del 1844 i després d’un important incendi al carrer de la Riera de Sant Joan, el municipi va tornar a encomanar a Josep Mas i Vila la reorganització de la companyia. Aquest va cridar una trentena d’homes que s’estructuraren segons els reglaments del 1833. Tanmateix la provisionalitat de la situació va quedar ben palesa en l’incendi del juliol del 1844 de la fàbrica de vapor de Miquel Capdevila, situada entre els carrers de la Riereta i de l’Aurora; el foc es va iniciar en unes bales de cotó del magatzem i ben aviat es va estendre a tot l’edifici. Malgrat l’auxili dels bombers, de la presència de la bomba d’en Josep Xifré –que era la més moderna de la ciutat i que l’Ajuntament demanava sovint, sobretot en sinistres de major importància–, i de l’assistència de les autoritats principals, inclòs el capità general, baró de Meer, el foc va enrunar tot l’edifici de recent construcció i va estar a punt de propagar-se als edificis veïns, on també hi havia altres fàbriques tèxtils. La situació de l’utillatge, especialment de les bombes hidràuliques de propietat municipal, estava en molt mal estat i Josep Mas va reclamar repetides vegades la necessitat de renovar-lo com, també, d’adequar el reglament a les necessitats de la ciutat. Finalment les reclamacions del cap de bombers i les pressions de la Societat d’Assegurances foren escoltades per les autoritats municipals que, al principi del 1845, van aprovar l’adquisició de dues noves bombes hidràuliques iguals que la d’en Josep Xifré, i el mes d’abril ja tenia preparat un esborrany del reglament. El reglament del 1845 repartia la gestió de la companyia entre l’Ajuntament i la Mútua a parts iguals, i feia recaure el manteniment de l’utillatge en aquesta darrera, que seguia tenint amb tal finalitat l’edifici dels Comuns Dipòsits. La direcció de la companyia es confiava a dos caps, un nomenat per l’Ajuntament i un altre per la Mútua, i la formaven un total de 110 homes

27

repartits en: 11 brigades, 10 amb 9 paletes o manobres i un fuster, i la restant composta de manyans als quals es confiaven el manteniment i la utilització de les bombes. Els primers caps foren el ja conegut arquitecte municipal Josep Mas i Vila i, per part de la Mútua, Josep Nolla, també arquitecte. Nolla va ser substituït per Ramon Malet el desembre del mateix any i, l’abril del 1847, després de la mort d’aquest, fou nomenat l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Les relacions entre l’Ajuntament i la Mútua aviat començaren a degradar-se pel poc interès que el municipi mostrava per la companyia; a mitjan 1846 encara no havia nomenat els 55 bombers que li pertocaven, ni els havia proporcionat els uniformes corresponents. Igualment sorgiren problemes en la qüestió del pagament dels jornals dels bombers, ja que l’Ajuntament havia d’avançar el cost de l’extinció dels incendis d’aquells edificis que no estaven assegurats per la Mútua, mentre procurava cobrar dels propietaris dels immobles afectats –cobrements que, per altra part, difícilment arribaven a ser satisfets pels particulars. Un dels punts conflictius eren les fàbriques de vapor que, segons els estatuts de la Mútua, no entraven en les assegurances i per tant quedaven a càrrec de l’Ajuntament. Així diversos fabricants pressionaren sobre el municipi perquè procurés tenir més cura del servei de bombers, mentre aquest darrer insistia en la necessitat que les fàbriques reunissin les condicions de seguretat que exigien les ordenances municipals i que no s’acostumaven a complir. fins i tot, en diversos incendis a fàbriques, els mateixos propietaris o els treballadors entorpien la feina dels bombers perquè no es descobrissin les esmentades mancances. La situació va portar a una nova revisió dels reglaments, que es va aprovar el 5 de juny de 1848. El nombre de bombers va passar a un total de 120 –42 paletes, 42 manobres, 24 fusters i 12 manyans– que es dividien en dues companyies, les quals comptaven cada una amb 6 brigades. Les 12 brigades es repartien a raó de tres per cada un dels quatre districtes de la ciutat. En cas d’incendi, el director nomenat per l’Ajuntament –ara el mestre d’obres Pere Codina– prenia la direcció si l’edifici no estava assegurat i a l’inrevés en cas contrari. També es decidí emprendre una renovació de l’utillatge. Transitòriament la direcció per part de la Mútua va recaure en Josep Fontseré, ja que Antoni Rovira va dimitir en considerar insuficients les millores aconseguides en la revisió del reglament; tan-


28

Bombers de Barcelona

Pòlissa de la Mútua, segons un disseny del final del segle XIX.


29

La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

Escena típica d’un incendi del segle XIX; els bombers i la gent que els ajuden

procuren treure tot el mobiliari de les cases, com a objectes de valor i perquè

mateix, pocs mesos després, Rovira va tornar a la direcció de la companyia de bombers. Altres innovacions introduïdes l’any 1848 van ser l’establiment d’una brigada de guàrdia al llarg de tot el dia, unes instruccions mensuals del personal i la Mútua va establir unes bonificacions especials pels bombers que arribaven primers als incendis. Igualment, el 27 d’abril de 1849, es varen aprovar els estatuts d’una Germandat o Societat de Socors Mutus per ajudar els bombers en cas d’accident o de malaltia; tant la Mútua com l’Ajuntament aportarien 1.000 rals anuals cada un al capital de la germandat, i els socis –que tan sols podien ser els bombers–, una petita aportació mensual. L’any 1851 es va formar una comissió composta de vocals de l’Ajuntament, de la Mútua i d’altres companyies d’assegurances de la ciutat –concretament La Mutualidad, La Urbana, La Paternal, la Compañía General Española i La Unión Española– amb el propòsit de trobar alguna solució a l’elevat nombre d’impagats per casos d’incendis en què es trobava el municipi. Es va intentar fer unes modificacions al reglament perquè aquestes societats poguessin entrar a formar part de

són fàcilment infamables. A primer terme, una bomba hidràulica en funcionament.

la companyia de bombers, però no s’arribà a cap acord. Finalment l’Ajuntament va publicar un ban recordant l’obligació dels propietaris dels edificis de pagar el cost del servei d’extinció d’incendis, al mateix temps que, de forma implícita, deixava la companyia en mans de la Mútua, després d’arribar a un conveni segon el qual el municipi pagaria immediatament els serveis efectuats a edificis sense assegurar. La plena responsabilitat de la Mútua sobre la companyia i la direcció d’Antoni Rovira foren decisives per emprendre la professionalització d’aquest servei que, a mesura que la ciutat anava creixent, cada cop es feia més indispensable.


30

Antoni Rovira i Trias.

Antoni Rovira i Trias i les teories sobre l’extinció d’incendis Antoni Rovira i Trias va publicar l’any 1856 un Manual para la estinción de incendios en el qual sintetitzava la seva experiència al front del cos de bombers i teoritzava sobre la millor manera d’organitzar una companyia. Aquesta obra s’ha de situar en el marc de les preocupacions que al llarg de la primera meitat del XIX hi ha a tot Europa per cercar la forma d’organitzar uns serveis que es corresponguessin a la nova societat urbana. Per exemple, en aquests anys proliferen tractats teòrics sobre ensenyament o sobre la reforma del sistema penitenciari. La qüestió de l’extinció dels incendis s’inscriu dins aquest mateix corrent, com demostren les cites d’altres obres sobre la matèria que Rovira recull en el seu llibre, com el Nuevo manual del Zapador Bombero, de Mr. Dupré, o De la insuficiencia de los socorros contra incendios y de los medios de organizar este servicio público en toda la Francia, de Victor Frond. La gestió del cos de bombers és el primer punt de debat d’aquesta literatura. Les opcions poden ser tres: la gestió municipal, la militar o la privada, mitjançant una societat d’assegurances, totes tres experimenta-

Bombers de Barcelona

Dibuixos que representen diferents sistemes de salvament ideats per A. Rovira i Trias en el Tratado de extinción de incendios.

des a moltes ciutats europees i, també, a Barcelona. Rovira i Trias no dubta a defensar la municipalització, no obstant la seva situació particular com a cap d’una societat privada que gestiona amb àmplia independència el cos de bombers, i malgrat l’experiència negativa de la gestió municipal a Barcelona, com s’ha pogut comprovar en els paràgrafs anteriors. L’opció per la gestió militar, tant des de l’exèrcit com des de la milícia urbana, Rovira l’exclou per no afavorir la professionalització del personal i, de manera especial, dels responsables de dirigir el cos ja que es basarien o en la jerarquia o en la política –els càrrecs de la mílicia sempre eren electes. Tanmateix recull la necessitat de la disciplina per ordenar el cos i es mostra favorable a una estructuració jeràrquica, com en una organització amb brigades sota les ordres d’un capatàs. Rovira no especifica concretament perquè exclou la possiblitat de la gestió privada, però emfasitza el caràcter de servei públic que han de regir les actuacions dels bombers. I, certament, un ajuntament és l’única institució amb prou coneixements i recursos per poder realitzar aquest servei sense les possibles arbitrarietats en les quals pot caure una societat privada. Tot i així Rovira també es mostra par tidari d’una àmplia independència dels bombers respecte al municipi, ja que insisteix en la necessitat que tot el personal del cos es professionalitzi i s’incrementin els coneixements sobre les formes d’extinció dels incendis. En analitzar el cas de Barcelona, Rovira no dubta de subratllar la perillositat que ofereix: «En esta ciudad especialmente, es donde mejor han podido apreciarse las ventajas de un servicio bien organizado; pues por


31

La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

sus circunstancias especiales es una de las poblaciones que contiene mas elementos, para que algunos incendios tomen instantáneamente un carácter espantoso. Las fábricas de vapor y grandes establecimientos industriales, llenos siempre de materiales inflamables; los almacenes y depósitos de objetos combustibles; el gran número de casas tan reducidas, donde teniendo que estar los muebles casi hacinados, una chispa puede prender fuego con mucha facilidad; y en fin la mala costumbre de dejar solas las habitaciones, sin apagar antes la lumbre, o bien de dejar en ellas a los niños mientras sus padres están en el trabajo, son otros tantos medios poderosos para que, apenas estalle un incendio, se comunique con la mayor rapidez». (p. 8) La descripció que fa l’autor és prou exhaustiva però cal aprofundir en el cas de les fàbriques, especialment les de vapor.

Les fàbriques de vapor La tradició de la indústria tèxtil a Barcelona ve de molts segles abans i, per aquest motiu, no ha de sorprendre que dins la ciutat emmurallada hi haguessin moltes fàbriques del sector. Però a la dècada del 1840 la situació va canviar en començar a introduir-se maquinària de vapor i a configurar-se uns establiments fabrils molt més complexos instal·lats en barris que, com el conjunt de la ciutat, registraven un fort augment de població. Una caldera de vapor dins una ciutat densament poblada com Barcelona era, a més d’un greu problema higiènic, un gran perill per la possiblitat d’explosió. El quadre 1 mostra la cronologia d’implantació de la maquinària a vapor a Barcelona i als pobles del Pla: Quadre 1 Fàbriques amb calderes de vapor (1841-1857) Barcelona Vapors

Pobles del Pla

Força en CV

Vapors

Força en CV

1841

12

193

1

24

1848

69

1.138

25

586

1857

70

1.497

56

2.240(1)

(1) Aquestes dades es reparteixen de la manera següent: Sant Martí de Provençals, 26 vapors i 575 cavalls de força, Sants 10 i 1.034 CV, i Gràcia 9 i 381 CV.

La instal·lació d’aquests 70 vapors en una dècada va augmentar molt el risc d’incendi dins la ciutat, com va poder experimentar l’Ajuntament que va decidir prohibir l’establiment de nous vapors l’any 1848; a partir d’aquest moment, les grans fàbriques de vapors tendiren a situar-se als pobles de la rodalia, sobretot a Sant Martí de Provençals, Sants i Gràcia. El pes dels incendis a fàbriques de vapor es pot observar en el quadre 2, que és un resum dels incendis succeïts a Barcelona entre el 1848 i el 1856. Les dades d’aquests quadres ens permeten avaluar amb precisió el nivell de perillositat de les fàbriques a l’interior de la ciutat. Dels 15 grans incendis registrats en establiments fabrils, 12 corresponen a vapors del sector tèxtil i, excepte en dos casos, tots ells tingueren lloc dins la ciutat. Coneixent que hi havia 70 vapors com a màxim –vegeu quadre anterior–, s’arriba a la conclusió que entre el 15 i el 20% dels vapors barcelonins patiren grans incendis en aquests anys. Les dades ens emfasitzen sobradament el nivell de perillositat de les fàbriques de vapor. L’incendi més horrorós fou el que es declarà el dia


32

Bombers de Barcelona

Incendi de la fàbrica de vapor Capdevila i Mata del carrer de la Riereta, el 15 de febrer de 1851.

Quadre 2 Tipologia d’incendis (1848-1856) Tipus d’incendi (1851-1855)

Edificis afectats en grans incendis (1848-1856)

Conats

85

Cases pròpies

18

Petits

98

Fàbriques

15

Grans

30

Tallers i magatzems

8

Esglésies

1

Molt grans

2

Casernes militars Total

215

Total

1 43

Fonts: elaboració pròpia a partir d’un ampli llistat que facilita Rovira i Trias; op. cit., pp. 247-278.

18 de gener de 1851 a les fàbriques de vapor de J. Mata i de Miquel Capdevila, al carrer Riereta, i que el mateix Rovira ens descriu: «Construidos ambos edificios en su mayor parte de madera; impregnados los suelos, techos y enseres de aceite y materias grasas, y habiendo además en ellos grandes depósitos de leña y carbón para hacer funcionar la máquina de vapor, el fuego estalló con tanta violencia que cuando llegaron los bomberos para prestar el debido socorro, el vapor del Sr. Mata estaba ya ardiendo por varios puntos, y amenazaba devorar las casas más inmediatas, como lo ejecutó comunicando el fuego al vapor del Sr. Capdevila, que estaba situado en la otra parte de la calle de la Aurora, a la distancia de unos 24 palmos que es la latitud de la calle. Amenazadas, pues, las propiedades contiguas, se ejecutó inmediatamente la operación de cortar el fuego; pues solo por este medio podia aislarse el fuego, y salvar la casa de D. José Dominguez y la fábrica del Sr. Juncadella» (p. 250). Les operacions d’extinció de l’incendi van durar tres dies i nou bombers en resultaren ferits. Rovira també es queixa de la confusió que va portar el fet que diverses autoritats –el governador civil, l’alcalde, els regidors, els militars– donessin les seves disposicions, posant en dubte l’autoritat dels caps dels bombers. En aquests anys també cremaren vapors tan importants com els de Joan Vigo, el de Bonaplata i Canti a Sant Martí, el de Pelegrí Vilaregut a Gràcia, el del Sr. Achon o la Industrial Algodonera, a més d’un incendi que hauria pogut tenir conseqüències molt greus, però que els bombers aconseguiren d’apagar a temps, a la fàbrica de gas de la Barceloneta. El quadre sobre incendis també ens permet conèixer altres aspectes; la gran majoria dels conats i petits incendis tenen el seu origen a les xemeneies i en els mobles de cases particulars i, en general, són fàcils d’a-

pagar. Aquests incendis només tendeixen a ser importants quan s’inicien a les carboneres, a pallers o a magatzems de botigues. Alguns també tenen l’origen en una fuita de gas, força lògic en moments en els quals s’estén l’enllumenament per mitjà d’aquest combustible. Els incendis als magatzems de fustes, vins i aiguardents o drogueries són inevitables i, en poc temps, acostumen a prendre una gran força. Tot plegat emfasitza la perillositat de la ciutat, sobretot quan la imprudència també hi és present com, per exemple, en un incendi que es va declarar en un segon pis d’una casa de la Barceloneta on hi havia un taller de pirotècnia; els bombers, afortunadament, van poder treure a temps diverses gerres plenes de pólvora. Davant aquest panorama no pot estranyar que Rovira insistís en la necessitat de tenir una clara política de prevenció, cosa que es reduïa únicament als bans anuals recordant l’obligatorietat de netejar les xemeneies els mesos de setembre i octubre, i algunes ordenances especials en casos com les fàbriques de vapor. La insistència de Rovira se centra en concret en els teatres i en les sales públiques on es pot reunir molta gent; analitza especialment el cas del Liceu on hi ha molt material combustible –fusta, tela, cartó, etc.– i que està rodejat d’altres edificis. Rovira aconsella d’instal·lar diverses bombes hidràuliques amb els corresponents dipòsits d’aigua per poder atacar el foc com més aviat millor. Les paraules del cap de bombers foren profètiques ja que cinc anys més tard, el 9 d’abril de 1861, un gran incendi va destruir totalment el Teatre del


La formació de la companyia de bombers (1825-1864)

Liceu en poc més de tres hores; segons explica el corresponsal del Diari de Barcelona, les flames es podien veure des de Sant Feliu de Llobregat i la resplendor s’apreciava des de Sabadell i Terrassa. Dos anys més tard, el 28 d’abril de 1863, un altre incendi va enrunar del tot el teatre del Circ Barcelonès, conegut popularment com el Ristori, situat a la plaça Catalunya. En el tractat de Rovira també hi ha una proposta de reglament, una colla de lliçons per instruir els bombers i la presentació d’un aparell de salvament ideat pel mateix autor: una autèntica idea de bomber! Tanmateix les propostes de Rovira i Trias no tingueren el ressò que ell devia esperar i el gener de 1858 ell i el seu ajudant Oleguer Vilajeliu varen presentar la dimissió. Foren substituïts pels arquitectes Francesc Daniel Molina i Josep Simó Fontcuberta, respectivament. Tanmateix en els propers anys hi va haver freqüents canvis en la direcció dels bombers: el juny de 1859 Daniel Molina va dimitir del càrrec i, de nou, Joan Nolla fou nomenat cap, però en morir el gener de 1862, el càrrec va passar a Francesc de Paula del Villar qui, dos anys més tard, també presentà la dimissió per discrepàncies amb la Junta directiva de la Mútua. Interinament es va nomenar Modest Fossas, al mateix temps que es formava una comissió per tornar a discutir la necessitat de reformar els reglaments dels bombers. El punt de partida era, ara, la plena municipalització del servei ■

33


(1865-1889)

L’organització del Cos de Bombers


L’organització del Cos de Bombers (1865-1889)

37

Vista aèria de Barcelona l’any 1860 en el moment en què les muralles són enderrocades. Litografia acolorida d’Onofre Alsamora.

La Barcelona de la dècada dels anys seixanta del segle XIX era molt diferent d’aquella ciutat del principi del segle que presentava una imatge ben tradicional. El canvi més notable va ser demogràfic ja que la població es va duplicar en quaranta anys i el 1865 tenia uns 200.000 habitants; aquest creixement extraordinari es va produir dins del mateix perímetre urbanístic: el delimitat per les muralles. L’altra gran transformació és morfològica; els barcelonins van poder observar amb gran satisfacció com des del final dels anys cinquanta, a poc a poc, es van anar enderrocant les

muralles que ofegaven l’expansió de la ciutat. Amb menys complaença acceptaren el projecte d’Eixample que el govern de Madrid aprovà l’any 1860, dissenyat per Ildefons Cerdà, ja que els barcelonins preferien el projecte que havia guanyat el concurs convocat per l’Ajuntament l’any anterior, realitzat per un personatge ben conegut: l’aquitecte i cap de la companyia de bombers Antoni Rovira i Trias. La construcció de l’Eixample, amb un o altre projecte, oferia una dimensió de futur molt diferent a la ciutat.


38

Bombers de Barcelona

Detall del pla d’Eixample d’Antoni Rovira i Trias; el tractament urbanístic que es projectava a la plaça Catalunya la convertia en el gran centre

polític i comercial de la ciutat.

El municipi assumeix la gestió del servei contra incendis La dècada dels anys seixanta és de transició i de definició per a la companyia de bombers de Barcelona. Des de mitjan 1864 fins al principi de 1868 es pensa, projecta i discuteix llargament però, també a batzagades, uns reglaments que han de concebre un servei d’extinció d’incendis molt diferent de les companyies de bombers anteriors. L’inici del debat el provoca la Societat de Socors Mutus contra Incendis en decidir d’abandonar la gestió de la companyia de bombers que al llarg de 15 anys havia assumit plenament; la proliferació de societats d’assegurances a partir del 1857 que també es dedicaven als incendis i la dimissió d’Antoni Rovira l’any següent foren, molt probablement, raons poderoses per prende aquesta decisió. A més, en els darrers anys el servei s’havia anat deteriorant gradualment i calia prendre unes directrius més precises i més en consonància amb les condicions de l’època: l’Ajuntament era l’institució que millor podia assumir l’administració dels bombers que de forma gradual s’entenia com un servei indispensable i indefugible. Així, l’any 1865 la companyia de bombers es municipalitzà, malgrat que el nou gestor encara no havia dissenyat una idea prou definida de les atribucions del servei en el futur. L’actitud dubitativa de l’Ajuntament es reflecteix clarament en l’elaboració del reglament del 1865, pas previ per assumir la gestió. Els treballs s’iniciaren el febrer del 1864, a partir de set punts concrets; alguns d’ells són clarament controvertits: per una banda, el cap dels bombers no caldrà que tingui cap titulació acadèmica –fins aleshores sempre havien estat arquitectes o mestres d’obres–, i la direcció dels incendis recau en els dos arquitectes o mestres d’obres municipals, també nomenats directors. Un altre punt conflictiu era el de suprimir el sistema de premis i jornals extres pels bombers que es presentaven abans a l’incendi. Les comissions municipals encarregades de la redacció de les bases no havien fet massa cas de les recomanacions teòriques que Rovira i Trias havia desenvolupat en el Tractat d’extinció d’incendis. El reglament definitiu no s’aprovà fins un any més tard, exactament el març del 1865, i en el darrer moment el governador civil va introduir diverses modificacions. Es va mantenir la proposta d’una direcció bipartida –que ben aviat va ser motiu de confusió i problemes–, però es va tornar a les bonificacions dels bombers, malgrat ser més reduïdes que les que oferia la Mútua. El nombre de personal mínim era de 120 homes i el màxim de 200, i tenien dret a pertànyer al cos en primer lloc els bombers de la Mútua, en segon els

obrers municipals i, en el cas que encara no s’haguessin completat totes les plaçes, els paletes i fusters que presentessin millors condicions. També es van programar revistes periòdiques cada primer diumenge de mes i el municipi es feia càrrec d’un un vestuari sencer –compost dels uniformes de gala i de treball– per a cada bomber. Una de les poques novetats era la figura de l’avisador que tenia l’obligació d’advertir els bombers amb el toc d’un xiulet, seguint un codi de senyals prèviament establert; les campanes de les esglésies perdien de forma definitiva el tradicional però poc efectiu toc de foc. El reglament presentava minses innovacions i no contenia la previsible, esperada i necessària reforma. Al principi del 1865 es va fer la valoració de l’utillatge de la Mútua, que va pujar fins a 58.280 rals, i es va nomenar com a cap de bombers Manuel González i com a arquitectes Miquel Garriga, Josep Artigues i Leandre Serrallach, cadascun responsable dels corresponents districtes de la ciutat. També es nomenà unprofessor de gimnàstica. Poc després es va començar a discutir la conveniència de construir una nova caserna de bombers, ja que des del mes de juliol s’havia decidit tenir una guàrdia de prevenció al llarg de tot el dia. Un local més ben acondicionat que l’atrotinada caserna dels Comuns Dipósits també podria solucionar el problema del manteniment de l’utillatge, que es trobava dispers en diferents dependències municipals, però el projecte va tendir a ajornar-se. Seguien els problemes del cobrament del cost de l’extinció dels incendis als particulars que de forma


L’organització del Cos de Bombers (1865-1889)

Estampa dels bombers gironins l’any 1871. Destaca la presència d’una bomba de vapor, d’una altra d’hidràulica i les tasques de salvament dels

bombers en un aiguat.

39


40

Bombers de Barcelona

Carro de bombers; a sota, bomber vestit de gala.

pràcticament sistemàtica no es pagaven i, al mateix temps, també hi havia diferents problemes amb les assegurances pel mateix tema. Finalment l’Ajuntament va decidir a la sessió del 2 de gener de 1866 de fer-se càrrec de totes les despeses de l’extinció, la qual cosa significava assumir més plenament la responsabilitat del servei. El mateix any va aprovar diverses partides pressupostàries per emprendre una àmplia renovació de les eines i vehicles que va continuar al llarg dels anys següents. Tot i aquestes petites reformes que s’introduïen, l’actuació del cos de bombers fou força criticada i sorgiren repetits problemes d’insubordinació entre els caps de les brigades i constants friccions entre els múltiples directors. Aquesta situació va portar a una nova revisió dels reglaments que l’alcalde va encarregar als arquitectes municipals Miquel Garriga i Josep Fontserè, amb el propòsit que estudiessin una vertadera reorganització del cos. Els treballs iniciats a mitjan 1866 havien avançat poc un any després, moment en què diversos regidors i prohoms de la ciutat demanaren a Antoni Rovira i Trias que intervingués en la preparació de la reforma. Finalment el nou reglament va ser aprovat per l’Ajuntament el febrer del 1868 i, poc després, confirmat pel governador civil. El nou reglament assimilava definitivament les propostes que Rovira i Trias havia promogut des de l’any 1856; el cos de bombers disfrutava de major independència respecte al municipi, encara que aquest es feia càrrec de totes les despeses a partir d’un pressupost. La direcció es concentrava sempre en un sol home, el director del Cos o el bomber amb major graduació, ja que el personal quedava molt jerarquitzat: un cap, dos subalterns (arquitectes o mestres d’obra), un brigada, quatre capatassos de 1a, 28 capatassos de 2a, i 85 bombers; completaven la companyia un guarda de magatzem i avisador, un professor de gimnàstica, dos físics i un enginyer industrial. També s’establien una sèrie de mesures que afavorissin la progressiva professionalització, com les instruccions periòdiques, els exercicis de simulacres i, especialment, una complicada taula de gratificacions econòmiques segons la rapidesa en arribar a la caserna i el tipus d’incendi (Rovira classifica els incendis en vuit tipus diferents). El reglament permetiad’iniciar l’esperada reorganització del cos, encara que també quedava molt a mercè de la capacitat i personalitat del director.

Rovira i Trias va ser nomenat oficialment cap del Cos de Bombers a l’abril del 1868; dos anys més tard va deixar momentàniament la direcció per tornar-la a prendre definitivament l’any 1872. Durant la seva absència la direcció recaigué en Josep Artigues, el primer subaltern; la plaça de subaltern que quedava vacant fou per Antoni Rovira Rabassa, fill de Rovira i Trias, i com a primer subaltern hi havia Magí Riu i Aulet. El reglament dels bombers no va ser modificat fins l’any 1876, quan es va incrementar el personal fins a 160 homes i es van pendre una sèrie de mesures descentralitzadores, entre les quals destaca l’augment dels subalterns fins a quatre; cada subaltern era el cap inmediat d’una de les quatre seccions en què es dividia la companyia corresponents als districtes urbans. Aquesta mesura estava directament relacionada en un projecte de Rovira per construir una caserna per cada districte, projecte que començà a concretitzar-se l’octubre del mateix any quan l’Ajuntament va aprovar el pressupost per construir una caserna a la ronda de Sant Pau. El reglament també establia dos guàrdies de prevenció entre les 8 del vespre i les 5 del matí amb un capatàs i dos bombers, i augmentava els dies destinats a instruccions, exercicis i demostracions públiques.


L’organització del Cos de Bombers (1865-1889)

41

Runes de la fàbrica Morell i Murillo de Barcelona, després de l’explosió de les calderes de vapor.

L’incendi de la fàbrica de Josep Muntades i la mort de Joan Klein Entre els principals incendis d’aquest període hi ha el de la fàbrica de pianos de Bernareggi i Cia., del carrer de Ponent, la més important de la ciutat i que estava preparada pels incendis ja que tenia una bomba hidràulica i el seu corresponent dipòsit d’aigua. Tanmateix l’incendi es va descobrir a les quatre de la matinada del dia 15 de setembre de 1867 i quan els bombers van arribar-hi ja havia agafat molta empenta en els pisos superiors; els bombers van haver de dedicar-se a salvar els pianos que encara no havien cremat i procurar salvar les persones i les propietats de les cases veïnes. El matí ja s’havia enrunat la teulada i, a canonades, es van fer caure les parets de la façana que amenaçaven de desplomar-se. Els bombers encara van haver de seguir controlant el foc fins la nit següent, quan es considerà que s’havia apagat del tot. Un altre sinistre important va tenir lloc a la fàbrica de

Josep Muntades dels carrers d’Amàlia i de Carretes, la tarda del 10 de maig de 1870, en explotar la caldera de vapor; la premsa de l’època el descriu de la forma següent: «estalló con terrible estruendo la caldera <...>, rompiéndose la mayor parte de los cristales de las casas vecinas y cayendo una lluvia de piedra y ladrillos en las calles y terrados próximos. Quedó completamente destruído el departamento de los generadores de vapor, derrumbándose también las cuadras inmediatas <...>. Uno de los hervidores de la caldera cayó al patio de una fábrica inmediata, atravesando el terrado de una casa adjunta, y una viga que formaba parte de la cubierta del local donde se hallaba la caldera, cayó de punta en un terrado de una casa particular, agujereó dos techos y pasó por entre dos niños que jugaban, sin causarles daño alguno. Fueron varios los que quedaron sepultados entre los escombros, salvándose todos, a excepción del cerrajero, que fué hallado muerto junto a la caldera». (Diari de Barcelona, citat per Sabadell, pp.139-141). L’incendi va començar


42

Bombers de Barcelona

Incendi del Palau Reial de la plaça Palau, la nit de Nadal del 1875.

en un dels magatzems de cotó de la fàbrica i com que els bombers arribaren molt ràpidament, dues hores després de l’explosió ja s’havia pogut apagar. També es va haver d’apuntalar la façana ja que hi havia perill que caigués, i de socórrer els veïns de les cases proximes. La premsa va comentar que el ràpid atac a l’incendi va minimitzar molt el previsible desastre. La nit del dia de Nadal del 1875 es va produir un incendi en els pisos superiors de l’edifici del Palau Reial, a la plaça Palau cantonada amb la plaça de les Olles. En poc temps el foc es va estendre per tot l’edifici i a primera hora de la matinada s’ensorrava la teulada i la resplendor de les flames es veia per tota la ciutat. En el Palau Reial es guardaven els arxius dels jutjats de Barcelona i del Reial patrimoni, però es van poder salvar tots menys la documentació referent al jutjat de Sant Pere. Quan el matí següent s’aconseguí apagar el

foc, de l’antic i esplèndid palau renaixentista tan sols va quedar part de la façana i de la planta baixa on el sostre era fet de volta catalana. Finalment un altre sinistre notable fou el que s’inicià en una casa particlar del carrer Hospital, propera a la Rambla, el 26 de març de 1877; el foc es va estendre cap a un magatzem de vímet del costat i va atrapar Joan Klein i Noriega, primer subaltern del Cos de Bombers, que va quedar enterrat en enfonsar-se el terra i caure en un immens braser. Klein, un jove arquitecte que mereixia tota la confiança del cap de bombers, va morir a l’acte. L’edificies va derruir i les cases veïnes van quedar molt malmeses.


L’organització del Cos de Bombers (1865-1889)

Gravat anglès amb un model de bomba de vapor de la societat Shand Mason and Company, una de les primeres que es van

43

comercialitzar a Europa. A la figura inferior, la Merryweather, la primera bomba adquirida pel Cos de Bombers de Barcelona.

L’utillatge dels bombers En valorar-se els béns de la Societat de Socors Mutus contra Incendis l’any 1865 es va fer un precís inventari de l’utillatge que es traspassava a l’Ajuntament; això permet conèixer-lo en detall. En l’inventari de la Mútua, hi consten cinc bombes impel·lents amb les mànegues, una bomba aspirant, cinc carros amb els corresponents dipòsits d’aigua, dues bombes de mà, un sac de salvació, un aparell Paulin, un aparell Rovira, escales, galledes i una farmaciola. També hi havia un vestuari complet per als 120 membres de la companyia, amb un uniforme de gala i un altre de feina, encara que en força mal estat, segons s’especifica en la valoració. Dos anys més tard, el març del 1867, es va fer un nou inventari en el qual les principals novetats són: 21 mànegues de cuir clavetejades, quatre bombes de mà més i tres nous aparells Paulin. També es va renovar el vestuari i s’afegiren diversos tipus d’eines com masses i escarpes de paletes, destrals, pics, pales, etc. Les novetats són, en general, poc significatives si recordem que el municipi s’havia compromès dos anys abans a renovar bona part de l’utillatge de la Mútua, que era força vell però en bon estat de manteniment. De fet, aquests inventaris donen una imatge bastant pobra, sobretot si es tenen en compte els darrers avenços tecnològics del moment.

Per aquests anys ja es començava a popularitzar la bomba de vapor com, per exemple, ens mostra el fet que l’Ajuntament de Madrid n’hagués adquirida una l’any 1862, la primera que es va introduir a l’Estat espanyol. La bomba de vapor aplicada a l’extinció d’incendis va ser inventada per l’enginyer anglès George Brathwite l’any 1829, amb la col·laboració de John Ericson. Des del primer moment va quedar clar que la potència d’una bomba de vapor era molt superior a les hidràuliques, però tenia dos greus inconvenients: que tardava bastant en posar-se en funcionament i que el seu gran pes, 12,5 tones, en dificultava molt la manipulació i els desplaçaments. Els anys següents aparegueren diferents variants del disseny de Brathwite i Ericson, alguns fets per ells


44

Bombers de Barcelona

Utillatge dels bombers a finals del segle XIX. Una bomba d’aspersió, una d’expulsió i, a la pàgina següent, la bomba de vapor

mateixos, però no s’aconseguia un aparell més funcional. L’any 1841 l’enginyer nord-americà Paul R. Hodge feia una demostració davant l’ajuntament de Nova York amb una màquina feta per ell mateix, que pesava força menys que les anteriors, unes 8 tones, però també era molt dificultosa de manipular. Encara calgué esperar una nova dècada fins que les societats Lay de Filadelfia i A.B.& E. Latta de Cincinatti començaren l’any 1853 una producció en sèrie de màquines de vapor; les bombes Latta disfrutaren d’un gran prestigi al llarg de tot el segle. Uns anys després, el 1858, la societat anglesa Shand Mason and Company va iniciar la fabricació en sèrie de bombes de vapor a Europa i aviat, a partir del 1861, va trobar en la prestigiosa firma Merryweather, també anglesa, una dura competidora comercial en el mercat europeu. Des del principi dels anys setanta l’Ajuntament de Barcelona, a propostes del cap de bombers, va començar a estudiar la possiblitat de comprar una bomba de vapor. L’elevat preu d’aquestes màquines, entre les 15 i les 20.000 pessetes, devia afavorir l’ajornament de les deliberacions i de les decisions, no obstant la insistència dels bombers, ja que fins l’any 1877 no es va comprar la primera Merryweather, a la qual se n’afegí una altra l’any següent. Aprofitant la presentació de la segona bomba de vapor, els bombers van fer el dia 25 d’agost de 1878 unes demostracions públiques a la plaça Reial i a la de Sant Jaume, on es va impel·lir l’aigua fins per sobre del penell de la cúpula de Sant Jordi del palau de la Diputació. Aquestes adquisicions foren decisives en la modernització del material d’extinció d’incendis. El gener de 1879 es va fer un nou inventari de l’utillatge en motiu de la recent inauguració de la nova

sueca comprada l’any 1886. Tots aquests vehicles es conserven en bon estat a la caserna central dels bombers.

caserna de la ronda de Sant Pau; ara el material quedava dividit en els dos locals de què disposaven els bombers. A la caserna central, el tradicional edifici dels Comuns Dipòsits del carrer Hèrcules, hi havia les dues bombes de vapor Merryweather amb els accesoris que, per a cada una, incloïen diferents tipus de mànegues, un torn per enrotllar-les i un joc complet de claus angleses i eines. També s’hi comptava una bomba aspirant, quatre bombes impel·lents –una d’elles només s’utilitzava en els exercicis–, tres carros amb dipòsits d’aigua, quatre sacs de salvament i la lògica dotació d’escales, galledes i eines pròpies dels bombers. A la caserna de la ronda de Sant Pau hi havia una bomba aspirant, una altra impel·lent, un carro-dipòsit, una escala mecànica de 80 pams –comprada el juliol del 1877–, i la resta d’eines pròpies del bomber. El vestuari –uniforme de gala i vestit de foc– quedava a cura de cada un dels individus del Cos. Les millores qualitatives introduïdes en l’utillatge entre l’any 1867 i el 1879 foren força notables i permeteren als bombers barcelonins anar més al dia en la tecnologia de l’època. Aquesta política de renovació va prosseguir al llarg de la dècada següent durant la qual es va equipar el cos amb una escala de 22 metres, fabricada per Chevalier Paolo Porta, de Milà (any 1883);també es van renovar bona part de les mànegues (1885) i, finalment, entre els anys 1886 i 1889, es van comprar dues noves bombes de vapor fabricades per la firma Liusna, d’Estocolm.


L’organització del Cos de Bombers (1865-1889)

45

La modernització del servei i l’Exposició Universal de 1888 La renovació tecnològica de l’utillatge propiciava un primer nivell de la modernització del Cos de bombers, però hi havia altres aspectes de la infraestructura que també calia anar renovant. Un d’ells era la col·locació de boques d’incendi repartides per tota la ciutat, questió que es va discutir l’any 1878; ja hi havia diverses boques d’incendis instal·lades, encara que insuficients, però el principal problema era que la clau la guardava la Companyia d’Aigües de Barcelona i no estava disposada de confiar-la als bombers. La polèmica es va suscitar en un incendi succeït aquest any al carrer Ferlandina, on no va aparèixer una de les 150 boques d’incendi que la Companyia d’Aigües s’havia compromès a instal·lar. Malgrat els requeriments dels bombers, l’Ajuntament no va obligar la Companyia a confiar la clau i, fins i tot, va concedir un còmode marge perquè s’acabessin d’instal·lar les boques d’incendis que mancaven. Un dels aspectes pel qual Antoni Rovira va presionar més l’Ajuntament va ser el de la necessitat de descentralitzar el servei de bombers mitjançant la creació de noves casernes que es distribuirien en zones estratègiques de la ciutat. El motiu l’especifica el mateix Rovira: «sólo aumentando el número de cuartelillos puede conseguirse que se llegue instantáneamente al principio del incendio» (Informe del 5 de febrer de 1879, citat per Sabadell; p. 148). Evidentment, un foc atacat de bon començament tenia moltes més possiblitats de ser apagat. Entre el final del 1878 i al llarg del 1879 es van anar realitzant les propostes del cap de bombers, i al final d’aquest any ja es disposava de cinc casernes, la central al carrer Hèrcules-plaça de Sant Jaume i quatre de noves repartides a punts estratègics: a la Barceloneta (carrer Alegria, 25), a Hostafrancs (carretera de Sants), a l’Eixample (ronda de Sant Pere, 154) i la ja mencionada de la ronda de Sant Pau, 16. Aquesta distribució permetia augmentar les guàrdies de prevenció i confirmava la descentralització que s’havia dissenyat en la darrera modificació dels reglaments. Ara cadascuna de les quatre seccions del Cos disposava d’una caserna i el comandament es confiava a un dels subalterns. A la caserna de la Barceloneta també es va formar una secció de salvaments marítims que tenia com a missió l’extinció d’incendis i els salvaments en els sinistres que succeïssin en el port o en els vaixells. Tanmateix aquesta xarxa de casernes calia que estigués ben comunicada; amb tal objectiu Rovira va presentar el febrer del 1879 un projecte per unir-les mitjançant telèfons o per línia telegràfica, però després

d’un any d’estudiar la proposta, el ple municipal va retornar el projecte aludint que encara no hi havia cap llei estatal que regulés la instal·lació de línies telefòniques. Es va haver d’esperar fins al maig del 1888, al moment d’inaugurar-se l’Exposició Universal, per dotar definitivament les casernes de bombers d’una línia telefònica. La complexitat que anava adquirint el Cos de bombers al llarg del període 1865-1890 es reflecteix clarament en els pressupostos. Entre el 1865 i el 1875 el Cos tenia una assignació de 24.015 ptes. per les seves despesses i jornals, però des de l’exercici 1876/1877 ja disposava d’un pressupost que podia variar segons les previsions. Aquest constava de les partides següents: jornals del personal, despeses extraordinàries (gratificacions, premis, sous de les guàrdies de prevenció, etc.), material i una assignació al servei de salvaments marítims. La seva evolució al llarg del període es pot seguir a partir de la gràfica 1; cal destacar que en el quinquenni 1876-1880, coincidint amb l’adquisició de les primeres màquines de vapor i de la dotació de noves casernes, és quan es verfica el principal increment pressupostari. La conclusió és ben clara: entre 1865 i 1889 l’assignació al Cos de bombers es va triplicar. Entre les diferents actuacions dels bombers als anys vuitanta, destaca el cas de l’incendi del Vapor de Saldàs; els esdeveniments se succeïren de la manera següent: «A las doce del día 21 de mayo de 1880, un numeroso grupo de mujeres, acompañado de algunos hombres, rompió la verja del patio de una fábrica de hilados y tejidos de la calle de Amalia <...>, y prendió fuego a los sacos de borra que había en dicho patio. Pronto el incendio tomó grandes proporciones y ame-


46

Estampa dels bombers de Barcelona, publicada al final del segle.

Bombers de Barcelona


47

L’organització del Cos de Bombers (1865-1889)

L’escala italiana Porta, comprada l’any 1883, i la bomba de vapor Merryweather, en una demostració pública realitzada aquell mateix any.

Gràfica 1 Pressupostos (1865-1899) milers de pessetes

80 70 60 50 40 30 20 10 0 1865

1870

1875

1880

1885

1889

pressupost total sous i primes de personal

nazaba penetrar en el edificio por las ventanas del mismo, cuando una compacta muchedumbre, formada principalmente por mujeres de aquella vecindad, se opuso tenazmente a que funcionaran las bombas y apedreó a los bomberos» (Sabadell, pp. 182-183). La bullanga, motivada per la tensa situació laboral per la qual passava la ciutat, va ser dispersada poc després per dues companyies de l’exèrcit de la caserna de les Drassanes, però els bombers encara van tenir dificultats per apagar el foc –que no va arribar a l’edifici– ja que els revoltosos havien buidat els dipòsits d’aigua. Molts dels incendis d’aquest període dels quals es conserva informació tenen el seu origen en mancances de prevenció per part dels particulars, com el de la fàbrica de focs artificials El Relámpago, de Gràcia, del maig del 1881; l’explosió d’una caldera de vapor en una fàbrica de teixits del carrer Amàlia, el juny del 1882, que va suposar la mort de 12 treballadors i l’enrunament de l’edifici; una nova explosió succeida el juny de l’any següent en una fàbrica de llumins del carrer Entença, en la qual resultà greument ferit el pro-

pietari; en acabar ressenyem l’incendi d’una taberna del carrer Tarrós cantonada Sant Domènec, l’agost del 1886, que es va originar en l’explosió d’un barril d’aiguardent fet que va provocar ràpidament unes grans flamarades i va produir la mort de dos homes, una dona i una nena. Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, el Cos de bombers va preparar un extens pla de prevenció i un colla d’exercicis públics amb el propòsit de servir d’entreteniment. Tanmateix l’Ajuntament no va aprovar bona part d’aquests projectes de Rovira i, després de diverses discussions, aquest va presentar la dimissió del càrrec el 15 d’octubre de 1887, encara que no va ser acceptada. Rovira i Trias va tornar a presentarla el febrer de l’any següent aludint insuficiència de mitjans per garantir la prevenció d’incendis durant l’Exposició, però novament no va ser admesa fins al dia 26 de juliol, en plena celebració del certamen. Poc després, el dia 2 d’agost, l’Ajuntament va convocar un concurs públic entre arquitectes per substituir Rovira, i va nomenar Pere Falqués el dia 27 de desembre. El 20 de maig de 1889 es va concedir a Antoni Rovira i Trias el títol de cap honorari; aquest va morir al principi de l’any següent. Amb Rovira i Trias finalitzà tota una època caracteritzada per la progressiva organització i perfeccionament del Cos de bombers barceloní. Durant els anys 1889 i 1890 molts dels antics col·laboradors de Rovira presentaren la dimissió –el primer subaltern Josep Torres i Argullol–, es jubilaren –l’avisador Joan Gener– o finiren –Manuel González, antic cap del Cos i que era


48

Bombers de Barcelona

el guarda del magatzem–, i es va evidenciar així l’extinció de tota una generació. Una generació de barcelonins amb la qual la ciutat s’havia transformat en profunditat i que encara tingué prou empenta i coratge per organitzar, l’any 1888, una Exposició Universal on projectar els seus somnis de futur ■


Expansi贸 i modernitzaci贸 del servei de Bombers (1890-1916)


Expansió i modernització del servei de bombers (1890-1916)

51

La cruïlla passeig de Gràcia i Diagonal, popularment coneguda com el cinc d’oros, en una fotografia del principi de segle; encara no s’hi havia col·locat el monòlit central i es poden veure els fanals de cada cantonada, dissenyats per Pere Falqués.

L’Eixample, que es va començar a construir de forma accelerada a partir de les dues darreres dècades del segle XIX, va donar una dimensió diferent i una nova imatge a Barcelona. Aquest període del canvi de segle es va caracteritzar per l’expansió, tant a partir de la gradual urbanització de l’Eixample com per les agregacions, l’any 1897, dels pobles del Pla –Gràcia, Sant Gervasi, Sants, Les Corts, Sant Martí de Provençals i

Sant Andreu del Palomar– i de l’any 1904 Sant Joan d’Horta; les agregacions es completaren el 1922 amb l’assimilació de Sant Vicenç de Sarrià. El terme municipal de Barcelona va créixer notablement en territori, en passar d’una superfície de 15,5 km2 a una de 70,8 km2, i en població, en incrementar el nombre d’habitants fins a poc més del mig milió l’any 1900. Aquesta expansió morfològica i demogràfica va com-


52

Bombers de Barcelona

Juli Marial i Tey, home molt influent en l’organització del Cos.

portar una transformació dels serveis urbans: els transports, les comunicacions o els aprovisionaments energètics prengueren progressivament una major importància en l’estructuració de la ciutat moderna. Per altra banda, innovacions com l’electricitat, el telèfon o els automòbils afavoriren la creació d’unes infraestructures ben diferents de les tradicionals. Bona part d’aquests nous equipaments urbans els construïren empreses privades, com en el cas dels transports. El primer tramvia de tracció animal inicià el servei l’any 1872 entre Barcelona i Gràcia, explotat per una companyia anglesa, i al llarg de les dècades següents sorgiren noves línies, algunes d’elles amb tracció a vapor, que van anar enllaçant el centre de la ciutat amb els pobles de la rodalia. Així, la xarxa de tramvies de l’any 1904, quan s’iniciava l’electrificació, confirmava la tendència de l’expansió barcelonina vers la zona central de l’Eixample, Gràcia i Sant Gervasi. L’administració municipal també es va anar adaptant a les noves condicions de l’època i va augmentar en complexitat: molts dels serveis que reclamava la ciutat haurien de ser assumits per l’Ajuntament. És significativa, en aquest sentit, l’aprovació l’any 1905 del projecte d’un pla d’enllaços presentat per León Jaussely. Aquest pla introduïa notables modificacions al pla Cerdà però també assenyalava la preocupació i la previsió d’un futur en el qual les comunicacions tindrien una gran influència en la vida urbana.

El personalisme en el comandament del Cos de Bombers Pere Falqués i Urpí, nomenat cap de bombers l’any 1889, es va trobar amb una companyia de bombers perfectament organitzada i prou ben dotada d’infraestructura i utillatge, així com, també, la responsabilitat de prendre un comandament on l’ombra d’Antoni Rovira i Trias –cap de bombers al llarg de 40 anys, excepte uns breus intervals– devia tenir encara molta influència. En l’organigrama del Cos, la figura del cap de bombers tenia gran importància ja que reunia tota l’autoritat i s’encarregava de les relacions amb el municipi; a més, Rovira i Trias havia dirigit la companyia amb un indubtable personalisme. Amb Pere Falqués es va mantenir el costum de confiar la direcció del Cos a un arquitecte municipal de certa anomenada. La seva recent col·laboració en l’Exposició Universal, per la qual va projectar i va dirigir les obres del Palau de Ciències i del Pavelló d’Agricultura del carrer Pujades, li havien donat un indubtable prestigi que es va confirmar amb el nomenament, al final del 1889, d’arquitecte municipal en cap malgrat ser un home força jove que no havia complert els quaranta anys. La seva personalitat quedà reflectida poc després d’assumir el càrrec de cap de bombers en aconseguir el trasllat de la caserna central al palau del Governador en el parc de la Ciutadella i una forta assignació econòmica per renovar l’utillatge de la companyia. L’any 1891 Falqués va proposar a l’Ajuntament un nou reglament que, si bé no aportà grans novetats en relació amb els anteriors, tenia la virtut de definir el paper de la Inspecció municipal –que, a partir d’aquest moment amb l’enginyer Juli Mariel, va exercir la funció de control– i d’establir uns treballs d’organització interior amb el propòsit d’equilibrar les tasques del personal. També va crear la secció de jubilats o veterans per a bombers de més de 60 anys, als quals l’Ajuntament havia de facilitar una feina apta per a la seva edat. Els reglaments del 8 de maig de 1891 es van haver de renovar pocs anys després amb motiu de les agregacions. Els pobles de la rodalia disposaven de les seves pròpies companyies de bombers i en quedar unificats a Barcelona va ser necessari reestructurar-les. Falqués va presentar un projecte de reglament a mit-


Expansió i modernització del servei de bombers (1890-1916)

53

Pere Falqués i la plana major del comandament dels bombers, amb la bomba sueca. A sota, coberta de l’obra teatral de Santiago Rusiñol, El bomber.

jan 1898 el qual disposava d’un total de 284 homes i dividia la companyia en nou seccions (quatre a l’antic perímetre de la ciutat, una a Sants-Les Corts, una a Sant Gervasi, una a Gràcia, una a Sant Martí i la restant a Sant Andreu-La Sagrera); cada secció disposaria d’una caserna, d’un cap i d’una dotació de bombers. El projecte va ser acceptat i es va enviar a consulta a una Comissió especial que, després de dilatadíssimes deliberacions i nombroses modificacions, es va aprovar el 9 de juliol de 1903. El reglament definitiu presentava algunes diferències respecte del plantejat inicialment: el personal del Cos era de 215 homes (un cap, sis caps de secció, un cap ajudant, un enginyer especialitzat en mecànica, un metge, un professor i un auxiliar de gimnàstica, un avisador, sis guardes de magatzem, deu capatassos de 1a i 26 de 2a, i 160 bombers), i es dividia en vuit seccions, les mateixes proposades per Falqués amb l’excepció de Sant Gervasi que s’unia a Gràcia. En la nominació dels caps de secció es van respectar els antics caps dels pobles agregats, entre els quals cal mencionar el professor de gimnàstica de Gràcia, Pere Garcia, un home molt popular; tots els altres caps eren

arquitectes o mestres d’obres. L’any 1905, coincidint amb l’agregació d’Horta, es feren noves modificacions en els reglaments per incorporar aquest barri a la secció de Sant Andreu, i s’aprofità per reestructurar la cúpula directiva en nomenar-se un altre enginyer industrial, de forma que es reforçava la presència d’aquesta professió en la direcció del Cos. També es va introduir la figura de l’aspirant a bomber per anar cobrint gradualment les vacants i assegurar la formació del personal. L’any 1908, al mateix temps que s’adquiriren els primers automòbils, es van crear les primeres places de xofer. Les diverses modificacions dels reglaments d’aquest període quedaven molt condicionades a les agregacions i, amb l’aparició dels caps de secció, a una certa descentralització del poder del cap de bombers; tot i així, l’essència d’aquests codis segueix encara les directrius de Rovira i Trias. Tanmateix l’any 1913 es treballava en un nou reglament que canviaria radicalment l’estructura del cos en donar-li el caràcter de servei permanent. El projecte va ser elaborat conjuntament per Juli Mariel i Pere Falqués i va ser apro-


54

Bombers de Barcelona

Factura del llogater de carros C. Calvet al Cos de Bombers, del 31 de juliol de 1894. A sota, un carro portamànegues de tracció animal.

vat per l’Ajuntament el dia 23 d’octubre. La responsabilitat de la gestió del Cos es confiava a una comissió executiva formada per la Inspecció (constituïda per l’alcalde, dos regidors de foment i un vocal de la Comissió de l’Eixample) i la Junta permanent de caps dels bombers. El reglament del 1913 distribuïa el Cos en quatre zones o seccions, amb les corresponents casernes: la zona central amb la caserna del Parc, la d’HostafrancsLes Corts, la de Gràcia-Sant Gervasi i la de Sant Martí-Sant Andreu. El personal es dividia, al seu torn, en quatre grups de característiques ben diferents: la secció permanent –que, de fet, formava la plantilla

profesional– la componia un total de 138 homes (un cap, un subcap, un inspector de personal i cap de zona, un enginyer inspector de l’utillatge, tres caps de zona, dos oficials subalterns, un metge, un secretari, dos professors de gimnàstica, 10 capatassos, 88 bombers, un capatàs maquinista, set maquinistes, nou xofers, dos guardes de magatzem, set guardes de caserna i un bomber escrivent); les seccions restants eren l’eventual amb 81 bombers, la d’aspirants amb 10 individus, i la de veterans o jubilats amb 35 bombers retirats. En total 264 homes però tan sols 138 havien de seguir un horari rígid amb torns de 12 hores seguides de servei. Aquesta nova estructura del Cos impulsava la professionalització i, en contrapartida, suposava la desaparició de la popular figura del bomber eventual de la qual en Santiago Rusiñol en va fer un tendre i irònic retrat en l’obra dramàtica El bomber, estrenada al Teatre Català (Romea) l’1 de maig de 1904. Els bombers barcelonins entraven en una nova fase de la seva història.


Expansió i modernització del servei de bombers (1890-1916)

55

Un tricicle del Cos de Bombers.

De la tracció animal a l’automòbil L’augment del territori d’acció del Cos de Bombers barceloní va tenir una gran influència en la renovació i la modernització de l’utillatge. Mentre el radi d’acció dels bombers es limitava a la ciutat vella o a la zona de l’Eixample més propera, no es necessitaven gaires vehicles per transportar els bombers i els estris fins al lloc del sinistre, en bona part per la dificultat de circular pels carrers irregulars i estrets de la ciutat; normalment els bombers anaven a peu si la distància no era massa llarga i els vehicles, tirats per cavalleries, servien per traslladar les bombes, els dipòsits d’aigua i les eines. Tanmateix això va canviar radicalment a la darrera dècada del segle XX, tant pel creixement de l’Eixample com per les agregacions dels pobles del Pla. Pere Falqués, l’any 1890, va proposar a l’Ajuntament l’adquisició de tres carros de socors com els que la casa Leon Renault fabricava per als bombers de París; aquests carros tenien les característiques se-

güents: quatre rodes amb molles, frens ràpids, pedal botzina, pescant, diverses caixes preparades per portar les eines, una escala i espai suficient per portar 10 bombers. També s’hi acoblava un petit carro-torn on anaven les mànegues. Aquest vehicle, conegut com l’hipofurgó, era dels més moderns de l’època. Després de les deliberacions corresponents, l’Ajuntament va decidir encarregar la construcció dels hipofurgons a la casa Renault, proposant diverses modificacions puntuals. Es van rebre a Barcelona el desembre del 1892. Durant els anys de les agregacions es va estudiar la possiblitat d’adquirir nous mitjans per poder dotar millor les diferents casernes. Així, l’any 1903 es va comprar una escala de 20 metres i una altra de 15. a la firma alemanya Nuremberger Fenerloschgerete und Maschinenfabrick Vormals J.Ch. Braun, i l’any següent tres noves bombes de vapor, també alemanyes, fabricades per la casa E.C. Flader de Jöhstadt; aquestes bombes, conegudes com les alemanes, pesaven 900 quilos –eren més petites però també més lleugeres i


56

Bombers de Barcelona

L’Hispano-Suiza, el cotxe de comandament, adquirit l’any 1910.

manejables que les angleses i les sueques– i podien impel·lir fins a 600 litres d’aigua per minut a una alçada màxima de 40 metres. Tot aquest utillatge s’hauria d’arrossegar amb tracció animal, cosa que va suposar augmentar sensiblement la contractació dels serveis de diverses cases de cavalleries. Uns anys més tard, entre el 1907 i el 1910, es van comprar els primers vehicles de tracció mecànica; el primer va ser un furgó de la casa Durkopp & Cia., de Bielefeld, Alemanya, de 28 cavalls de força i 3.000 quilos, per al transport dels bombers. Aquest vehicle va agradar molt i l’any següent, el 1908, se’n va comprar un altre d’igual. Poc després, l’any 1910, es va adquirir un automòbil de la casa Hispano-Suiza, de 18 cavalls de força, per al transport dels caps. Aquests primers automòbils introduïren una nova imatge dels bombers, una imatge molt més propera a la que en tenim actualment. Van ser uns vehicles que donaren bon resultat, ja que l’Hispano Suiza va estar en servei fins l’any 1932 i els dos furgons Durkopp no foren substituïts fins després de la Guerra Civil. Tanmateix, eren poc segurs i tingueren molts accidents, especialment els Durkopp als quals se’ls trencava la direcció força sovint. Potser per aquest motiu no es van fer noves ad-

quisicions d’automòbils fins deu anys més tard. Altres innovacions en l’utillatge dels bombers d’aquest període foren els extintors d’incendis, també coneguts com matafocs. Els primers extintors eren unes ampolles de vidre amb forma de granada que contenien una solució química; es llençaven al foc i ajudaven a apagar-lo. Els Grenade Harden número 1, de la firma nord-americana H. D. Harden, de Chicago, foren els primers que es comercialitzaren a partir de l’any 1871, però no es popularitzaren a Europa fins una dècada més tard. En general eren poc efectius i els seus resultats eren similars als d’una galleda d’aigua. L’any 1894 va aparèixer l’extintor d’àcid i base; era un aparell portàtil constituït per un recipient metàl·lic amb forma de bombona i amb una broc per impel·lir a pressió la càrrega que contenia tres part d’aigua mesclades amb bicarbonat sòdic. A l’Estat espanyol Antoni Viñas va inventar un extintor que va presentar cap a l’any 1895 al Cos de Bombers de Barcelona perquè en fes les proves corresponents. Una dècada després, el fabricant Domènec Biosca i Galceran va comercialitzar els Matafuegos Biosca, mitja dotzena dels quals foren comprats pels bombers barcelonins i instal·lats als furgons de tracció animal i


Expansió i modernització del servei de bombers (1890-1916)

El furgó Durkopp del 1908. Aquest i l’anterior foren els dos primers vehicles de motor dels bombers de Barcelona.

57

A sota, anunci de la casa barcelonina Biosca de materials contra incendis.

mecànica de primera sortida. La reestructuració del personal i la modernització de l’utillatge condicionaren una nova distribució de les casernes, que es va realitzar en dues fases ben diferenciades: una primera en la qual sorgiren moltes petites casernes –algunes d’elles provinents dels pobles agregats–, i una segona de concentració. L’any 1890 els bombers aconseguiren el Palau del Governador de la Ciutadella per establir-hi la caserna central que substituïa la casa dels Comuns Dipòsits; el mateix any, també es va llogar una botiga al carrer Sant Pau número 3, al mateix edifici del Liceu, per situar-hi una petita caserna. Poc després, l’any 1892, es decidí de construir-ne una de nova junt al Consell Municipal del barri de la Concepció, a la cantonada dels carrers Aragó i Bruc, per relle-

var la caserna de la ronda de Sant Pere. Aquest any, també s’adequaren uns baixos al carrer Muntaner número 29 com a caserna de l’Esquerra de l’Eixample. Aviat es va fer petita la caserna de la ronda de Sant Pau la qual es decidí de remodelar, i la del carrer Sant Pau que va ser substituïda per un local acondicionat a la plaça de Santa Anna. Paral·lelament a aquests canvis s’aconseguí el local de l’antic convent de Sant Gaietà, a la plaça de Santa Caterina, per utilitzar-lo com a magatzem. D’aquesta manera, en el moment de produir-se les agregacions l’any 1897, Barcelona disposava de les casernes següents:


58

Bombers de Barcelona

La caserna d’Hostafrancs.

Primera classe: Central, al parc de la Ciutadella Ronda de Sant Pau Plaça de Santa Anna Secundàries: Barceloneta (c. Alegria) Esquerra de l’Eixample (c. Muntaner, 29) Dreta de l’Eixample (c. Bruc-Aragó) Hostafrancs (c. Creu Coberta, 108) Santa Caterina (magatzem) Amb l’agregació dels pobles del Pla es conservaren i es remodelaren les casernes següents: Pobles agregats: Sants (ctra. de Sants 70-72) Sant Martí (Rambla del Triomf) Gràcia (c. Ramon y Cajal, 14) Sant Gervasi (antic edifici de l’Ajuntament) La disposició de casernes era ben completa o, com aviat es comprovà, fins i tot excessiva. Així, a partir del 1903, la tendència fou de reducció i de concentració.

Cap d’aquestes casernes s’havia pensat ni construït per al servei de bombers, sinó que eren locals que s’adaptaren a la finalitat requerida. Per aquest motiu el seu ús era poc funcional i el manteniment era excessivament elevat, tant pel lloguer que s’havia de pagar com per les continues obres que calia fer-hi. Un cas representatiu d’aquesta situació fou el peregrinatge de la caserna de Sant Martí per diversos locals del barri: en pocs anys es va situar fins a quatre llocs diferents. La concentració de casernes va venir propiciada per l’aprovació dels reglaments del 1913, que dividia la ciutat en quatre zones. En aquest moment es decidí que tan sols hi hagués una sola caserna per zona, però ben dotada. Per aquest motiu s’iniciaren obres a la plaça Lesseps i al carrer de la Sagrera per instal·lar les casernes de Gràcia-Sant Gervasi i de Sant AndreuSant Martí, respectivament. Al mateix temps s’anaren abandonant els locals menys acondicionats: rambla del Triomf, Santa Caterina, Barceloneta, carrer Muntaner, etc. Així l’any 1916, quan finalitzà el procés de reestructuració de les casernes, només quedaren les següents:


59

Expansió i modernització del servei de bombers (1890-1916)

Els efectes devastadors de la Setmana Tràgica.

Central: palau del Governador, al parc de la Ciutadella Hostafrancs: c. de la Creu Coberta, 108 Sant Andreu: c. de la Sagrera, 2 Gràcia: p. Lesseps-c. Gran de Gràcia. Aquestes casernes estaven més ben preparades per al servei permanent del personal i per guardar i mantenir l’utillatge. Igualment, totes elles estaven dotades de servei telefònic extern i intern. Per altra banda, el 16 d’agost de 1900, es va constituir a París el Comité Technique International de Préventión et d’Extinction du Feu (CTIF). Els bombers de Barcelona, representats per l’oficial bomber J. Plantada Forès, van participar en la reunió fundacional de l’organització que es va fer al cafè Maxeville de Montmarte, presidida pel comte rus Paul Kamarowski, ique en un principi va agrupar a delegats de quinze països.

La Setmana Tràgica i diversos sinistres del període Les condicions de seguretat de Barcelona tendien a millorar però encara eren molt preocupants els incendis que es podien produir en locals públics, especialment teatres, com els que destruiren el Teatre Espanyol de l’Eixample el 1889, el del Circ Eqüestre de la plaça Catalunya el 1893, o el del Teatre Principal de Gràcia al principi del segle XX. En tots aquests casos la tasca dels bombers es va haver de limitar a procurar que el foc no s’estengués cap a les cases veïnes, ja que fou del tot impossible intentar salvar els locals a causa de la gran quantitat de material combustible que contenien. Un altre incendi important fou el del Vapor Vell d’en Vilaregut, situat al carrer Perill de Gràcia, el desembre del 1896. Els bombers de Barcelona anaren a ajudar als de Gràcia però el foc era de tanta intensitat que en poc més de mitja hora ja havia cremat tot l’interior de l’edifici i les parets eren a punt d’ensorrar-se, com va succeir poc després. Diversos bombers en van sortir amb ferides de poca importància. Dos anys més tard,


60

La Setmana Tràgica: la ciutat cremada. Entre el 26 i el 30 de juliol de 1909 uns nous avalots anticlericals commocionaren Barcelona: com es veu perfectament

Bombers de Barcelona

en la vista general, els incendis de convents i esglésies s’estengueren per tota la ciutat i suposaren la destrucció de moltes cases de religiosos.


Expansi贸 i modernitzaci贸 del servei de bombers (1890-1916)

61


62

El Teatre Principal de la Santa Creu és un dels edificis de Barcelona més castigats pels incendis. En aquest cas la imatge

Bombers de Barcelona

correspon al sinistre de la matinada del 3 de novembre de 1915; la fotografia mostra els mobles i els objectes que es pogueren salvar de

el gener del 1898, els bombers barcelonins també es desplaçaren fins a Sant Boi de Llobregat amb motiu d’unes greus inundacions que afectaren la major part del Baix Llobregat. Un altre desgraciat sinistre va esdevenir l’agost del 1901, en explotar la caldera de vapor de la farinera de Ramon Vilaró del Poble Nou; part de la caldera va anar a parar a un gasòmetre de la fàbrica de gas La Catalana la qual cosa provocà un gran incendi. Va morir-hi el fogoner i diverses persones van resultar ferides. Aquest període queda caracteritzat pels incendis dels convents produïts durant la Setmana Tràgica, entre els dies 26 de juliol i 5 d’agost del 1909, motivats pel descontentament popular que causà l’ordre d’embarcar quintes catalanes cap a la guerra del Marroc. Un cop més, com havia ocorregut l’estiu del 1835, les classes populars barcelonines elegiren com a objectius de la revolta l’incendi d’edificis religiosos. Les multiples sortides dels bombers ens permeten reconstruir la successió d’incendis d’aquesta setmana. La primera sortida va ser la nit del 26 de juliol per apagar el foc provocat al Patronat Obrer de Sant Josep, al carrer Wad-Ras del Poble Nou. Era un pròleg del que succeiria el dia següent, el 27 de juliol, que fou el pitjor de tots: s’atacaren les Escoles Pies del carrer Salvadors, el convent de les Jerònimes del carrer de la Cendra, l’església parroquial de Sant Cugat del carrer Carders, la capella dels Caputxins i el convent dels Agonitzants, tots dos al barri de Sant Pere. Molts d’aquests incendis s’estengueren a cases veïnes i en més d’un cas els bombers hagueren de fer front als incendiaris. El dia següent, el 28 de juliol, encara cremava l’edifici de les Escoles Pies i els bombers van sortir a

l’incendi dipositats al mig de la Rambla.

apagar petits incendis de vehicles a diversos carrers de la ciutat. El dia 29 es va incendiar la capella del Marcús, al carrer Carders, i poc despés la de Santa Madrona, on el foc s’estengué a les cases veïnes del carrer de Tapioles; el mateix dia es va tornar a incendiar l’església de Sant Cugat. El dia 30 es van reproduir incendis en convents cremats els dies anteriors i s’afectà el de les religioses de Jesús i Maria i el convent del carrer de Sant Sebastià, tots dos al barri de Sant Andreu; el dia finalitzà amb l’incendi del convent de religioses Serves de Maria, del carrer de la Universitat. Els darrers incendis van ocórrer el dia 2 d’agost en el convent de Maristes de Sant Andreu, i el dia 5 en reproduir-se el del convent de Valldoncella. Barcelona era la ciutat cremada, tal com la va descriure el poeta Joan Maragall. Un altre gran incendi d’aquest període fou el del Teatre Principal de la Santa Creu, a la Rambla, que es va declarar la matinada del dia 3 de novembre de 1915; el foc s’inicià a la coberta de fusta de l’edifici que, quan arribaren els bombers, ja cremava completament. L’ensorrament de la coberta va ajudar a apagar el foc que, tot i així, no es va controlar fins a la nit del dia 4, encara que es va deixar una guàrdia de prevenció fins al matí següent. Hi intervingué l’automòbil dels caps, els dos furgons Durkopp, un hipofurgó, una bomba sueca, una escala alemanya de 20 metres i bona part del Cos de bombers, a més de disposar de la presència de les autoritats principals: el capità general, el governador civil i l’alcalde.


Expansió i modernització del servei de bombers (1890-1916)

63

Grup de bombers amb l’uniforme de treball.

Conflictes en el Cos de Bombers L’aplicació del reglament del 1913, que establia el servei permanent, va suposar nombrosos conflictes als diferents nivells involucrats en el Cos de Bombers. Entre el personal hi havia malestar ja que molts bombers van quedar al servei eventual amb uns sous molt més baixos que els del servei permanent i sense conèixer massa bé quina era la seva funció ja que, entre el 1913 i el 1917, tan sols es va cridar una vegada un sol bomber eventual per un servei d’una hora. Un altre punt conflictiu eren els xofers, els quals cobraven un sou més elevat que la resta dels bombers i la seva tasca era molt menys perillosa en no intervenir directament en els incendis; la seva actitud era prepotent i poc respectuosa amb els horaris i es van donar casos d’alarma de foc en els quals no hi havien xofers disponibles. La situació es resolgué amb l’acomiadament d’un dels xofers i obrint diversos expedients. Un altre motiu de descontentament del personal van ser els retards en els cobraments dels sous en els anys de 1914 a 1916, en ser insuficients els pressupostos aprovats per als respectius exercicis. Les primeres mesures foren la supressió de la partida per a materials i, essent encara insuficients, s’acordà el traspàs d’altres partides municipals cap al servei d’extinció d’incendis. El reglament del 1913 no va agradar a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, com exposaren clarament en una carta tramesa a l’alcalde el dia 31 de gener de 1914, que firma el president Bonaventura Bassegoda. El motiu de la preocupació era la pèrdua d’influència dels arquitectes en el comandament del Cos, com va

quedar patent en la composició professional dels principals caps al final del 1913: dos arquitectes, dos mestres d’obra i tres enginyers industrials. L’amenaça provenia d’aquests darrers ja que la seva influència era cada cop més notable en la direcció del servei. Els membres de la Inspecció tampoc semblaque estiguessin molt satisfets amb el paper que se’ls confiava; al seu parer, la Comissió executiva quedava massa a mercè dels caps dels bombers. Totes aquestes pressions no afavoriren el bon funcionament del servei ni la disciplina del personal, de la qual Falqués es queixà sovint aquests anys. El mateix Falqués semblava decebut de com s’havia tractat el pol·lemic reglament i, com a conseqüència, la seva dedicació al Cos fou menor a la d’altres èpoques. El cap de bombers va morir el dia 8 d’agost de 1916, de resultes d’una pulmonia. Al funeral no faltaren cap de les autoritats de la ciutat i els bombers li concediren un darrer homenatge. La mort sobtada de Pere Falqués va acabar de complicar la situació del Cos. Per una banda es declararen lluites internes per la successió del cap dels bombers i, per l’altra, l’Ajuntament començà a treballar en la reforma dels reglaments. Aquesta es discutia en el ple municipal de l’11 de gener de 1917, en el qual es presentaren moltes esmenes al projecte de la comissió de Foment. Al mateix temps, s’ajornava la designació d’un nou cap fins a l’aprovació del nou reglament. El reglament del 1917, aprovat el 8 de març, procura conciliar les discrepàncies sorgides als anys anteriors: es concedeix major protagonisme a la Inspecció municipal, es redueix el nombre de caps a cinc, dels quals tres són arquitectes i dos –els responsables del material– enginyers industrials, i s’augmenta el perso-


64

Bombers de Barcelona

nal de la secció permanent fins a 110 bombers, entre els quals se situa, en igualtat de condicions, els maquinistes i els xofers. La secció eventual queda molt reduïda i les seves places són amortitzables, cosa que propiciarà la seva gradual desaparició. Tanmateix, la innovació més significativa va ser la incompatibilitat entre els càrrecs del Cos de Bombers i els municipals –excepte en el cas del metge, del professor de gimnàstica i de l’oficial secretari–, per propiciar una major dedicacidels caps al servei. Recordem que, per exemple, Pere Falqués era alhora el cap dels bombers i el cap de la secció d’Urbanisme i Obres de l’Ajuntament. El 15 de maig del 1917, un cop publicats els nous reglaments i aprovat un pressupost extraordinari per a l’any en curs, es nomenà la nova junta de comandament del Cos; Andreu Audet i Puig, arquitecte i cap de secció dels bombers des del 1901, és el nou cap, i l’arquitecte Josep M. Jordán i l’enginyer Melcior Marial són nomenats caps de secció de personal i de material, respectivament. Les places d’oficials sortiren a concurs poc després, essent adjudicades a l’arquitecte Josep Sabadell i Mercadé i a l’enginyer Emilio Gutiérrez Díaz. Amb aquesta direcció s’emprenia una nova etapa del Cos de Bombers ■


La professionalitzaci贸 del Cos de Bombers (1917-1931)


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

Els anys vint contemplaren la propagació de nous materials com era el cautxú, imprescindible en molts sectors

67

de la producció. Il·lustració publicitària de W.T. Benda, The importance of Rubber (La importància del cautxú).

L’energia utilitzada a Barcelona sempre ha tingut una estreta vinculació amb el Cos de Bombers ja que, lògicament, molts dels incendis tenen les seves causes en accidents o errades relacionades amb els combustibles i els mecanismes que es feien servir per l’obtenció d’energia com, per exemple, el cas del vapor. Per tant, és interessant de conèixer breument les fonts d’aprovisionament energètic i la seva evolució a Barcelona. Tant Barcelona com, en general, Catalunya han patit escassetat de primeres matèries transformables en energia, com carbó, petroli o una xarxa hidràulica apropiada, la qual cosa ha suposat una dependència energètica que, alhora, ha augmentat els costos de les manufactures locals. Aquestes condicions han estat

especialment feixugues i determinants en el període de la industrialització quan les demandes d’energia eren molt superiors a les de l’època preindustrial. Així, al llarg del segle XIX, la indústria es disseminà per les conques dels rius –el Llobregat, el Ter, l’Anoia,etc.– per aprofitar l’energia hidràulica o, altrament, havia de dependre de les importacions de carbó forani, com va ser el cas de la ciutat de Barcelona. A partir del carbó o de la llenya, que també s’utilitzà profusament, es feien funcionar les màquines de vapor que caracteritzaven la indústria i les comunicacions –el ferrocarril, el tramvia, etc.– del segle XIX. L’any 1900 el consum brut d’energia a Catalunya requeia en el carbó –en dues terceres parts–, l’energia hidroelèctrica directa –una quarta part– i la resta en combustibles gasosos (gas


68

Bombers de Barcelona

Andreu Audet i Puig, cap de bombers entre el 1917 i el 1923.

d’hulla) o en electricitat. Precisament va ser l’electricitat la protagonista de la transformació energètica barcelonina. La producció industrial i l’aplicació comercial de l’electricitat no van ser possibles fins a l’any 1870, quan es resolgué el problema del seu transport a llarga distància mitjançant cables d’alta tensió. Les seves primeres aplicacions a Barcelona es produiren en l‘enllumenat públic a la dècada dels anys vuitanta i van ser portades a terme per la Societat Espanyola d’Electricitat. Uns anys després, el 1894, es creà la Companyia Barcelonesa d’Electricitat que va absorbir la Societat Espanyola i va construir la central tèrmica del Paral·lel, i l’any 1896 es fundava la Central Catalana d’Electricitat amb capital de les empreses subministradores de gas –la Catalana i el Gas Lebon–, la qual va instal·lar una fàbrica al carrer de Vilanova. Tanmateix, aquestes companyies elèctriques només podien subministrar l’energia produïda a les fàbriques barcelonines amb carbó o altres combustibles. El pas decisiu el va fer la companyia Barcelona Traction, Light and Power, coneguda com la Canadenca, constituïda l’any 1911 amb un important suport financer i tecnològic. Va adquir concessions a Tremp i a Camarasa, a la conca de la Noguera Pallaresa, i a Seròs, conca del Segre, per construir unes grans centrals hidroelèctriques que serien les productores d’electricitat per a la ciutat; abans també havia adquirit la Companya Barcelonesa d’Electricitat que tenia una important xarxa de consumidors. Aquesta energia s’estengué ràpidament per Barcelona ja que era la més apropiada per a les necessitats urbanes i, al mateix temps, suposava un alliberament de la dependència de primeres matèries forànies. L’electricitat s’anà aplicant igualment a la resta de Catalunya fins que l’any 1933 passà a ser el tipus d’energia més consumida, per davant de la termocalorífica obtinguda del carbó. Les tranformacions en la producció i el consum d’energia foren tan determinants com la substitució de la tracció animal pels motors d’explosió en els vehicles. Aquest període també es caracteritzà per la popularització de l’automòbil pels carrers barcelonins, fenomen del qual el Cos de Bombers tampoc va quedar exclòs: la renovació de l’utillatge ara se centraria en la substitució dels vehicles i la maquinària de vapor de tracció animal per a vehicles de motor d’explosió.

Andreu Audet i Puig i el personal del Cos El nomenament d’Andreu Audet com a cap del Cos de Bombers va suposar un canvi en la política municipal; fins al moment s’havia tendit a situar homes de prestigi en el comandament del Cos, com van ser Antoni Rovira i Pere Falqués, els quals també tenien altres atribucions professionals dins de l’Ajuntament que els limitaven la dedicació al servei d’extinció d’incendis. El reglament del 1917, en introduir la incompatibilitat entre els càrrecs del Cos de Bombers i els de les altres dependències municipals, afavoria una major consagració al comandament, una professionalització igual a la que s’exigia a la resta del personal. Andreu Audet semblava la persona apropiada; feia molts anys que estava vinculat al Cos de Bombers i des de l’any 1901 dedicat a tasques de comandament. També era el cap al qual es confiava la direcció de l’extinció de més incendis com es pot comprovar en el quadre següent: Quadre 3 Serveis dels caps de bombers (1914-1916) P. Falqués

A. Audet

P. Boqueres

Altres

Total serveis dels caps

1914

3

138

24

86

251

1915

4

75

33

90

202

1916

8

97

28

115

248

Font: Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, anys 1914, 1915 i 1916.

Audet era, amb diferència, el cap que va realitzar més serveis o assistències en incendis; el següent era Pere Boqueres, un altre cap amb llarga experiència i molt popular entre els bombers, i que es va jubilar l’any 1917. El quadre també mostra el poc interès de Falqués, que tan sols apareixia en els grans incendis. La tasca d’Andreu Audet, l’encarregat de tirar endavant la professionalització del Cos, va ser ben difícil des del primer moment, en part condicionada per la conflictivitat laboral que va viure Barcelona durant els anys del 1918 al 1920, i que tingueren el seu punt culminant en la vaga de la Canadenca al principi del 1919. El personal del Cos de Bombers, en la nova con-


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

69

Exercicis gimnàstics al pati de la caserna de la Ciutadella.

dició de treballadors assalariats, també lluità per les seves reivindicacions laborals. L’1 de juny de 1919 una comissió del personal subaltern va presentar a l’alcalde una instància en la qual demanava una jornada màxima de vuit hores i un augment del sou. La petició fou llargament discutida a la Comissió de Foment fins que el 30 d’octubre, aquesta va presentar un informe aconsellant de no tenir en compte les reivindicacions dels bombers. Tanmateix, l’alcaldia assessorada per la Inspecció va decidir el dia 1 de novembre assajar el servei de vuit hores i dividir el personal en tres seccions en lloc de dues com es feia fins al moment. Els bombers havien actuat per primer cop com uns treballadors assalariats. Entre el personal seguia existint descontentament amb motiu d’uns expedients oberts a diversos bombers per faltes de disciplia. L’alarma es va generalitzar en decidir-se d’obrir una àmplia investigació sobre el que succeïa; aquesta va conduir a l’acomiadament de tres bombers i a la suspensió de sou durant trentadies a dos brigades, dos caporals i un bomber. En la resolució final, la Comissió municipal era molt més prudent

en les seves consideracions: «Que la alcaldia acuerde lo que en su clarísimo criterio estime conveniente respecto a la suspensión de empleo y sueldo impuesto a los encartados, pero que sea cual fuere su decisión, se le ruega que la citada penalidad no figure en la respectiva hoja de servicio de los interesados. Que se aumente asimismo en proporción debida los haberes de los jefes y las gratificaciones que perciben por concepto de guardias» (Informe de la Comissió municipal, febrer del 1920). Per altra banda, es confirmava la jornada de vuit hores i es recomanava una revisió dels reglaments. Aquest tipus de jornada, però, no va durar gaire, ja que el primer de maig de 1921, a proposta de la Inspecció, es va restituir la jornada de vint-i-quatre hores. La revisió dels reglaments ja estava feta al final del mes següent i cal assenyalar-hi principalment l’augment de personal, de 110 a 150 bombers, i la limitació als caps de les seves possibilitats de sancions al personal subaltern. Igualment s’adequava l’estructura del Cos a les tres casernes que quedaren després de la supressió dels locals de la plaça Lesseps al final del


70

Bombers amb bicicletes adquirides l’any 1918.

Bombers de Barcelona

El furgó bomba Delahaye comprat l’any 1922 encara en funcionament. Aquest automòbil és conegut pels bombers com la Genoveva.

1919. Paral·lelament també es treballava per dotar el servei d’extinció d’incendis amb un utillatge més modern; primer s’adquiriren, el març del 1918, set bicicletes de la casa Ciclos Montpeó, SA per facilitar uns desplaçaments més ràpids dels bombers i, pocs mesos després, quatre furgons de 17 CV de la casa Ford. Ensems es compraren recanvis de les peces més necessàries com els endolls de connexió de mànegues tipus Barcelona, de la casa Balart i Saus, SA.

Aquestes darreres adquisicions de materials van ser considerades insuficients pels responsables del Cos que insistien en la necessitat d’emprendre una àmplia reestructuració: les bombes de vapor i els furgons de tracció animal ja quedaven molt antiquats des de l’aparició de les bombes a motor instal·lades sobre xassís d’automòbil, ja força habituals en els serveis d’incendis de les principals ciutats europees a partir del 1910. En un


71

La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

Dibuix d’Apa, publicat a la revista D’Ací i D’Allà, número 91, que mostra les tasques d’extinció d’un incendi.

principi aquestes bombes amb motor de combustió interna eren d’hèlix –rotatives axials– però a partir del 1930 van aparèixer les primeres bombes centrífuges que, per la possiblitat de major bombeig d’aigua i per la facilitat de control i utilització, varen anar arraconant les bombes axials. Al principi del 1920 Andreu Audet es va desplaçar fins a París per conèixer el material del Cos de Bombers de què disposava aquesta ciutat i va visitar algunes fàbriques on es muntaven bombes a motor. En tornar, va presentar un informe a la Comissió de Foment en el qual recomanava l’adquisició de diversos automòbils de la casa Delahaye, per un preu total de 108.400 ptes; eren dues autobombes i una escala Magirus aplicada a un xassís Delahaye. La proposta d’Audet, que implicava l’adquisició del material sense un concurs i una subhasta previs, va propiciar uns llargs debats en els plens municipals que, finalment, van decidir d’enviar una comissió a París el gener del 1921 per verificar la utilitat dels Delahaye. Uns mesos després s’acordà l’adquisició d’aquests vehicles, als quals en seguirien diversos més els anys següents. En total, entre 1922 i 1923, es va rebre una escala de 26 metres, tres tanc bomba i dos furgons bomba de la casa Delahaye, i també dos tractors Fordson –per arrossegar les bombes de vapor– i els xassissos de dues camionetes Ford. Amb aquests automòbils el Cos de Bombers realitzava la primera fase de la modernització de l’utillatge i es deslliurava de les limitacions que suposava la tracció animal.

L’incendi del Nuevo Vulcano i la destitució d’Andreu Audet El cop d’estat del 23 de setembre de 1923 va instaurar la dictadura militar del general Primo de Rivera; entre les primeres disposicions del nou règim hi ha la destitució de tots els governs municipals subtituint-los per altres de nomenats pel Governador civil de la província. Aquesta mesura aviat va afectar el Cos de Bombers i, sobretot, Andreu Audet. Els fets tingueren l’origen, o el pretext, en l’incendi del taller metalúrgic El Nuevo Vulcano de la Barceloneta, el dia 21 de maig de 1924. L’edifici, una nau de dues plantes de 1.800 m2 de superfície, es trobava situat entre els banys de Sant Sebastià i el Club de Natació. Quan els bombers van arribar, dos minuts després d’haver estat reclamats, l’incendi s’havia estès a tot el pis on hi havia les seccions de treballs tècnics, torns i fusteria. Davant la grandària de l’incendi es va demanar la presència de dos tancs bomba, dos furgons bomba i l’autoescala, que van arribar cinc minuts després amb el cap de bombers i dos camionetes amb reforços de personal i material. L’informe de l’oficial de guàrdia, Angel Torres, ens detalla les maniobres dels bombers: «Desde nuestra actuación el fuego no se extendió en lo más mínimo (...). A partir de este instante, con el concurso del servicio de incendios del Puerto, marinería de los buques de guerra y aeronáutica Naval disponíamos de 21 establecimientos (preses d’aigua amb les corresponents mànegues) distribuídos de la forma siguiente: Ángulo N. E.: dos establecimien-


72

Diversos automòbils adquirits entre 1922 i 1923 al pati de la caserna de la Ciutadella.

Bombers de Barcelona

A sota, llanterna de carbur utilitzada en incendis nocturns.

tos arrojando agua a alturas distintas desde el A. E n.º 10 (autoescala), el superior alimentado por A. B n.º 17 (autobomba) y el inferior a boca directa. – Fachada junto a los baños de San Sebastián: dos establecimientos penetrando por las ventanas, ambos alimentados a boca directa, uno de ellos correspondiente al servicio de Incendios del Muelle. – Fachada posterior recayente al mar: tres establecimientos, uno del A. B. n.º 17 y los otros dos a boca directa. – Fachada anterior: catorce establecimientos. Cuatro penetrando por la puerta principal de acceso a los talleres y que contribuyeron a salvar parte de la sección administrativa de la planta baja. Otros cuatro por la puerta de entrada a la sección de calderería, que unido a otro que arrojaba agua desde la cubierta de esta sección impedía que el fuego la invadiera. Los otros 6 establecimientos repartidos equidistantes a lo largo de la fachada, penetrando el agua por la ventana cuyos cristales rompimos adrede. De entre estos 14, había dos alimentados por el A. B. n.º 11 y tres por el barco bomba. «Observado el incendio desde la planta baja, aparecía el piso a manera de un emparrillado de una caldera cuyos barrotes los constituyeran las vigas de made-

ra, que impregnadas de grasa de la lubrificación de las máquinas y transmisiones, no tardaron en ceder, viniendo abajo la sección de tornos y derrumbándose la cubierta del edificio al mismo tiempo. A las 4 horas sin temor alguno se pudo empezar a reducir el personal y material empleado. (...) Las pérdidas son de gran importancia, habíendose podido salvar del siniestro una pequeña parte de la sección administrativa instalada en la planta baja y toda la sección de calderería de la parte opuesta, lindante con el Club de Natación» (ABB; Informe de A. Torres, oficial de guàrdia, 22 de maig de 1924). En el sinistre hi havia observadors d’excepció: Alfons XIII, el dictador Miguel Primo de Rivera –que casualment es trobaven a Barcelona–, el capità general, el governador civil i diversos regidors. Pocs dies després, amb motiu d’una denúncia anònima rebuda a l’Ajuntament, s’obrí un expedient amb l’objectiu de depurar certes irregularitats en el funcionament del servei contra Andreu Audet i Melcior Marial, cap instructor del material. L’informe definitiu va ser presentat el dia 29 de juliol i proposava la destitució d’Audet i de Marial, i la disolució del Cos, malgrat


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

Comandament dels bombers l’any 1927; assegut, al centre, el cap Emilio Gutiérrez; a la dreta, Josep Sabadell

73

i a l’esquerra, Rafel Dalí, el metge. Al darrere, entre Gutiérrez i Sabadell, Fidel Bricall, el professor de gimnàstica.

no especificar-ne clarament els motius: «dada la responsabilidad de los hechos que parecen afectar al Jefe...» Les acusacions eren certament poc precises, però el ple municipal va aprovar l’expedient, amb l’excepció de canviar el terme «disolución del Cuerpo» per «reforma del Cuerpo.» El dia 25 de novembre del mateix any es va aprovar un dictamen que proposava la reorganització del comandament del Cos; les conclusions eren les següents: «Del expediente sobre las responsabilidades propiamente dicho se desprenden de mayor a menor gravedad contra varios funcionarios. En efecto, el jefe del Cuerpo, D. Andrés Audet, es responsable, en primer lugar, del incumplimiento del Reglamento. Citar los artículos que quedaban incumplidos, sería tarea prolija, por ser casi todos total o parcialmente; las Juntas no se celebraban en las fechas fijadas, no se redactaba la Memoria anual ordenada, no se informaban debidamente las adquisiciones de material, las recepciones se hacían de forma inadecuada, etc.» (ABB; Memòria de la Comissió de reorganització del Cos de Bombers, 25 de novembre de 1924). El ple municipal va aprobar el dictamen i va acordar la destitució d’Andreu Audet, de Josep M. Jordán –cap de personal destituït únicament per estar totalment d’acord amb l’actuació d’Audet–, de Melcior Marial i del caporal Aureli Alberola. Interinament, el comandament del Cos es va confiar a Emilio Gutiérrez, un dels pocs caps que va quedar net en l’expedient.

Al final del juny del 1926, després de llargues deliberacions de les diferents comissions municipals que van provocar un diletat període de provisionalitat en el servei d’extinció d’incendis, es va aprovar el nou reglament. Entre les novetats hi havia la creació de la secció de tallers i l’organització de l’oficina i del magatzem. El personal quedava estructurat de la forma següent: un cap director del servei (Emilio Gutiérrez Díaz), un subcap (Josep Sabadell i Mercadé), un cap ajudant (Angel Torres i Camarasa), un oficial (Pau Monguió i Font), un metge (Rafel Dalí i Cusí) i un professor de gimnàstica (Fidel Bricall), en el comandament. Altres càrrecs eren el de secretari de la Delegació, un encarregat d’oficines, dos auxiliars dibuixants, sis capatassos de 1a, vuit capatassos de 2a, un capatàs de 1a maquinista xofer i un capatàs de 2a maquinista xofer. El personal subaltern el formaven 14 bombers preferents, 59 bombers de primera, sis maquinistes, 11 xofers, un pintor, un guarnicioner sabater, un electricista i un fuster; en total, 120 persones. La confirmació i el nomenament oficial de la nova direcció es va fer, sense el concurs públic reglamentari, el 30 d’agost de 1927, prop de tres anys després de la destitució d’Audet, Jordán i Marial. Emilio Gutiérrez, de professió enginyer industrial, era el primer cap de bombers que no era arquitecte, qüestió que fou recordada per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya la qual també expressà la seva preocupació per aquest fet a l’Ajuntament.


74

Bombers de Barcelona

Secció d’oficines del Cos de Bombers l’any 1927, poc després de ser constituïda.

L’Exposició Internacional del 1929 L’expectativa de la celebració d’una nova exposició internacional a Barcelona l’any 1929 va ser decisiva per donar una nova empenta a la modernització del Cos de Bombers. El maig del 1927 Emilio Gutiérrez va presentar una àmplia memòria –de 44 planes mecanografiades, sis plànols i 16 fotografies– a l’alcalde, el baró de Viver, sobre l’estat actual i les previsions de futur del servei d’extinció d’incendis. En la introducció de la memòria hi ha un interessant estudi de les condicions de la ciutat que, al parer del comandament dels bombers, presentava un alt risc d’incendi per la gran quantitat de fàbriques, magatzems i locals públics sense mesures de prevenció. Un altre factor era el de l’energia elèctrica: «Otra de las características de la

ciudad es el gran, el extraordinario empleo del fluído eléctrico, en alumbrado, fuerza, calefacción, ocurriendo lo mismo aunque no en tan gran escala con el gas de alumbrado. Son innumerables las pequeñas industrias, muchas de ellas de caracter doméstico en que la utilización de tales medios de calefacción no se halla establecida en las debidas condiciones de prevención del fuego. Y desde luego el que las instalaciones eléctricas de baja tensión y las de gas no sean debidamente inspeccionadas por no existir sobre el particular medidas preventivas en las Ordenanzas que resulten eficaces, es la causa de casi el 90% de los siniestros que se registran en esta ciudad» (ABB; Memoria presentada al Excmo. Señor Alcalde de esta ciudad en 4 de Mayo de 1927, cumpliendo el mandato verbal del mismo de fecha 21 del mes de Abril, p. 5). Queda ben


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

Durant els anys vint es va constituir una secció d’estudis i d’estadística dins el Cos amb la finalitat de fer propostes teòriques

75

i elaborar informació sobre sinistres. El mapa correspon a la Memòria de l’any 1927 i s’hi proposa un augment del nombre de casernes.

patent, doncs, el risc d’incendi que suposava la nova font de subministrament energètic. Davant les múltiples possiblitats d’incendi de la ciutat, els sistemes de prevenció són, en opinió dels bombers, molt deficients tant pe que fa a la infraestructra com per a la dotació del Cos. En l’àrea d’infreastructura, el principal problema segueix essent, com mig segle enrere, el subministrament de l’aigua: «Agua escasa, pocas bocas de incendio, ninguna boca de gran diámetro, no intervención del Servicio en la tramitación de establecimientos de canalizaciones y bocas de incendio en la via pública; indefensión casi absoluta bajo este punto de vista, de edificios públicos y barriadas enteras, imprecisión acerca de a quien corresponde oficialmente la conservación, reparación y reposición de bocas de incendio; no uniformidad en los

diámetros normales de las mismas. Carencia absoluta de medios distintivos o indicativos de la situación de bocas, problema gravísimo en las horas del dia por las aglomeraciones de público sobre ellas y en las de noche por su oscuridad; carencia de depósitos subterráneos en puntos estratégicos con grandes volúmenes de agua» (ABB, Memoria..., op. cit., p. 25). La minsa col·laboració i la poca sensibilitat de la Companyia d’Aigües de Barcelona amb la tasca dels bombers era un greuge important per a una ciutat que quasi tenia un milió d’habitants. La dotació del Cos també mereix unes observacions llastimoses: poques casernes i cap d’elles especialment construïda per a la utilització que se n’hauria de fer, unes bombes de vapor anacròniques i la majoria d’elles en constant estat de reparació, automòbils poc


76

L’any 1929, aprofitant el pressupost extraordinari amb motiu de l’Exposició Internacional, els bombers obtingueren una completa

Bombers de Barcelona

dotació de cotxes amb les darreres innovacions contra incendis. La comanda d’automòbils fou llargament pensada entre les ofertes

de les principals cases especialitzades com la Delahaye francesa, la Dennis anglesa, la American-La France nord-americana


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

o la Magirus alemanya. Finalment es va decidir a favor d’aquesta última. A doble plana, els catorze automòbils Magirus arrenglerats al parc de la Ciutadella.

77


78

La caserna del carrer Lleida, coneguda actualment com la del Poble Sec. Va ser inaugurada el setembre del 1928 amb la finalitat

Bombers de Barcelona

d’assegurar la prevenció d’incendis durant l’Exposició Internacional de l’any següent a Montjuïc. Era el primer edifici que els

adients –els dos furgons Durkopp es trobaven en els tallers i els Delahaye eren qualificats d’antiquats– i, finalment, un nombre de personal reduït ja que, en cas que es declaressin dos incendis importants al mateix temps, tan sols podrien intervenir 16 bombers en cada un d’ells, quantitat que es considerava insuficient. En el capítol de millores per introduir en el servei d’extinció d’incendis, es proposava un ampli pla de reestructuració basat principalment en dos punts: construcció de noves casernes i renovació de l’utillatge. Referent a les casernes, es recomanava remodelar la central del parc, traslladar la d’Hostafrancs i la de la Sagrera i, a més, construir-ne dues de noves, una a la zona de Gràcia-Horta i una altra a Sarrià-Sant Gervasi, de tal forma que quedaria una caserna central en el parc –prop de la ciutat vella, la zona on es produïen la major part dels incendis– i quatre de secundàries repartides en punts estratègics. La renovació i increment del material mòbil es faria seguint la pauta de dotar com a mínim cada caserna amb un furgó, una moto-

bombers van poder utilitzar dissenyat i edificat com a caserna contra incendis; cal destacar la torre i la dotació de cotxes Magirus.

bomba, una autoescala i un tanc bomba, excepte a la caserna central per a la qual es doblaria la dotació i s’afegirien ambulàncies i més automòbils de servei. També s’aconsellà l’adquisició de 10.000 metres de mànga amb els corresponents accessoris. Tot plegat pujaria, segons uns càlculs força optimistes, a 2.663.000 ptes. Un cost superior en quasi quatre vegades al pressupost total del Cos de Bombers de l’any 1926. Les propostes de Gutiérrez devien ser considerades per la comissió municipal de pressupostos com del tot utòpiques però, tanmateix es va consignar en el pressupost de l’any 1927 una partida extraordinària de 254.575 ptes. per despeses de materials, el 10% del que demanava el cap de bombers. Tot i així, aquesta quantitat no s’arribà a gastar i en els pressupostos de l’any següent no hi hagué cap partida extraordinària. Les millores a introduir en el Cos es finançaren a partir del pressupost de l’Exposició Internacional i, probablement, més per iniciativa dels organitzadors d’a-


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

79

El furgó camioneta Ford que va tenir diferents accidents en els quals moriren quatre bombers.

questa que per la comissió municipal responsable del servei d’extinció d’incendis. Les millores introduïdes entre el 1928 i el 1929 foren les següents: per una banda, la construcció d’unanova caserna al carrer Lleida, ben a prop de Montjuïc i de la zona de l’Exposició Internacional, que va projectar Pau Mongió, l’oficial arquitecte del Cos, amb un cost total de construcció de 404.097,34 ptes.; el projecte va ser aprovat el 7 de setembre de 1928 i la caserna es va inaugurar el 15 de maig de l’any següent. Per altra banda, també es va decidir emprendre una important renovació dels vehicles, la més completa feta fins al moment ja que s’adquiriren un total de 22 automòbis. Per a l’adquisició del nou material, la Comissió municipal va estudiar propostes de diverses cases especialitzades en vehicles contra incendis, com la Dennis, la Renault, la Delahaye, la Laffly, la American-Lafrance, la Magirus i l’Hispano-Suiza, entre altres; es decidí encarregar la major part dels vehicles –dues autoesca-

les, quatre tancs bombes, quatre bombe escala i quatre furgons– a la firma alemanya Magirus. Al mateix temps també s’arribà a un acord amb la Ford per tal de renovar els vehicles lleugers i s’encarregà a la Hispano-Suiza dues ambulàncies i un camió per al transport de material. Amb aquesta nova dotació començar a desaparèixer les bombes a vapor les quals quedaren en un segon pla, i el material més envellit, com els furgons Durkopp i les bombes Delahaye, que tenien freqüents avaries i passaven molt de temps als tallers per reparacions. El cost dels nous vehicles va ser proper a les 700.000 ptes., de forma que el cost total de les millores realitzades amb motiu de l’Exposició foren superiors al milió de pessetes. El nou material es va presentar a la ciutat en una demostració extraordinària que es realitzà el dia 2 de juny de 1929 al passeig de Gràcia. Els bombers també col·laboraren activament amb l’Exposició Internacional. Per tal de poder abastir la caserna del carrer Lleida i de tenir constants guàrdies de prevenció dins de l’Exposi-


80

Bombers de Barcelona

Desfilada durant el funeral d’un dels bombers morts.

ció, es va aprovar l’ingrés d’un centenar de noves places, amb la categoria de bombers de 2a, de forma que el personal va arribar a les 250 unitats. Entre l’abril del 1929 i l’agost de l’any següent es realitzaren un promig de 3.000 guàrdies de prevenció al mes en els diversos palaus i espais del certamen, així com la realització de demostracions públiques, la més lluïda de les quals fou la del dia 3 d’octubre de 1929 al passeig central de l’Exposició, amb motiu de la visita del rei Alfons XIII.

Els problemes dels caps de bombers A mitjan 1928, Andreu Audet i Melcior Marial varen recórrer davant del tribunal administratiu la sentència de l’any 1925, que els destituïa del comandament del cos. Això va obrir un procés judicial que s’allargà fins al novembre del 1930 quan, en no presentar-se els advocats de l’Ajuntament, el tribunal va declarar nul l’acord que havia destituït els antics caps de bombers. Pocs mesos després, el febrer del 1931, es rehabilitava definitivament Audet, Marial i Jordán, i es concedí al primer els sous en concepte d’ajornaments i la tramitació de la jubilació, i als altres se’ls considerà en situació d’excedència. També es nomenà Andreu Audet com a cap honorífic del Cos. Qui va passar per problemes a mitjan 1930 fou Emilio Gutiérrez, al qual el periòdic La Rambla de Catalunya va denunciar el dia 5 de maig d’haver retirat una senyera del monument a Rafael de Casanova, a la ronda de Sant Pere. Segons detallava La Publicitat, Gutiérrez va fer estripar la senyera i va ordenar que s’utilitzés per a la neteja de motors en el magatzem del parc de la Ciutadella. L’escàndol va ser força conside-


La professionalització del Cos de Bombers (1917-1931)

81

Emilio Gutiérrez, durant una revista a la caserna de la ciutadella.

rable quan alguns caps i part del personal subaltern dels bombers confirmaren, el dia 11, la versió de la premsa, cosa que decidí l’Ajuntament a obrir un expedient sobre l’assumpte. El novembre del mateix any L’Opinió preguntava què havia passat sobre l’afer de la bandera, al mateix temps que informava del mal ambient que hi havia al Cos. El descontentament del personal tenia els origens en diversos factors. En part per l’efecte de la mort de quatre bombers el darrer estiu; tres d’ells, un bomber preferent i dos de 2a, moriren a conseqüència d’un desgraciat accident produït en xocar una camioneta Ford amb un autobús de la Companyia General a la cantonada de la Gran Via amb el carrer Casanova, el dia 12 d’agost de 1930. Un accident molt similar i amb la mateixa camioneta havia succeït l’estiu de l’any anterior al carrer Comerç en el qual també havien perdut la vida un bomber preferent i un xofer. L’altra baixa es produí el dia 30 d’agost en l’incendi del vaixell de vapor Roberto R quan el bomber de 2a Salvador Torredeflot va perdre el coneixement en intentar ajudar dos mariners que patien símptomes d’asfíxia; es va poder salvar els mariners però no s’aconseguí reanimar el bomber.

Altres motius de descontentament atenyien especialment als bombers de 2a els quals havien fet moltes guàrdies de prevenció al llarg del darrer any, per les quals cobraven les gratificacions corresponents, però en suprimir-les a partir del setembre quedaven amb un sou força baix. En la Memòria anual corresponent a l’any 1930, Emilio Gutiérrez fa ressò d’aquest mal ambient i, sobretot, justifica la seva actuació com a cap del Cos i es defensa de la campanya de premsa davant l’Ajuntament. Així fa un atac molt dur contra l’oficial metge Rafel Dalí, a qui acusa d’orquestrar l’afer de la senyera contra ell i, en la defensa de la seva gestió, hi ha una clara crítica de com havia trobat el servei uns anys abans, en l’època d’Audet: «...un Cuerpo de Bomberos, si así cabia llamarlo, formado por un centenar de hombres, en su mayor parte decrépitos con edat superior a 45 años en su mayor parte, sin idoneidad, sin aptitud física, sin poder recibir adecuada instrucción por el servicio penoso que sobre el mismo pesaba...» (ABB; Memoria anual –año 1930. Servicio de extinción de incendios y de salvamento. 87 planes mecanografiades, amb dos plànols. Barcelona, gener del 1931; p.6). Al llarg de l’extensa Memòria no hi ha


82

Bombers de Barcelona

cap referència al recent nomenament d’Audet com a cap honorífic del Cos. Els problemes per a Gutiérrez prosseguiren el febrer del 1931 quan una comissió del personal subaltern va demanar el restabliment de la jornada de vuit hores. Les coses s’agreujaren quan El Diluvio del dia 26 de març va publicar un article firmat per un bomber on es denunciava les condicions laborals del personal subaltern, fent especial referència a les diferències de sous força importants i injustes entre els bombers preferents, els de 1a i els de 2a. Igualment s’aprofitava l’avinentesa per seguir demanant la jornada de vuit hores. Als mesos posteriors a l’Exposició, durant la qual s’havia volgut donar al Cos de Bombers una imatge de modernitat i eficàcia, tornaren a surar una sèrie de conflictes interns del servei que la destitució d’Audet havia arraconat momentàniament, però que s’arrossegaven des de l’any 1917 i ara, quinze anys més tard, encara no s’havien solucionat del tot. Com en el cas d’Audet, l’expedient obert a Gutiérrez es va solucionar a partir de mesures polítiques, en aquest cas propiciades per un canvi de règim: la República que, mitjançant les eleccions municipals de l’abril del 1931, va substituir la dictadura i la monarquia d’Alfons XIII ■


(1931-1939)

L’estabilització del Cos de Bombers


L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Cartell amb els caps honoraris del Cos, realitzat l’any 1932. Cal destacar la inclusió

85

d’Andreu Audet i l’absència d’Emilio Gutiérrez, així com també el nou escut dels bombers.

Barcelona va superar durant el període de la República el milió d’habitants, una fita prou significativa per remarcar l’important augment demogràfic de la població. La dècada dels anys vint, amb una taxa de creixement acumulativa intercensal del 3,74, fou la que va registrar un major increment relatiu de tot el segle XX. Aquest important augment de població es basà en els moviments migratoris que, del llevant mediterrani –Almeria, Múrcia

i el País Valencià–, d’Aragó i de la Catalunya interior portaren milers i milers de persones cap a la gran ciutat. Aquí s’urbanitzaven ràpidament les zones de l’Eixample que encara quedaven buides i s’emprenien obres d’infraestructura molt complexes com les línies de metropolità o la millora de les canalitzacions de l’aigua. L’Exposició Internacional del 1929 va ser un reflex i una confirmació de la gran volada que prenia la ciutat. La proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931, en plena conjuntura internacional de


86

Bombers de Barcelona

La torre de la nova caserna central.

El Cos de Bombers durant la República

crisi econòmica, va obrir un període de gradual ralentització del creixement demogràfic; les taxes de creixement intercensals devallen fins al 1,27 els anys 19311936, i fins al 0,55 el període de la Guerra Civil. Però en aquests anys són significatius els canvis interns en l’ocupació de la població, com un augment notable de les activitats terciàries, els serveis, i un descens en les activitats secundàries o industrials. El pes demogràfic barceloní comença a ser desequilibrador en el conjunt de Catalunya ja que els barcelonins representen quasi el 40% de la població catalana quan, una dècada abans, amb prou feines n’eren una tercera part.

El mateix dia de la proclamació de la República es va fer el relleu a l’Ajuntament dels regidors elegits democràticament dos dies abans. La supervisió del Cos de Bombers es va confiar al regidor Jaume Vachier i Pallé qui es va fer càrrec ràpidament dels dos expedients oberts a Emilio Gutiérrez: un, sobre la desaparició de la senyera i, un altre, sobre diverses denúncies formulades contra ell. A finals de maig es van aprovar les conclusions dels expedients i se’l va suspendre de sou i de feina; Gutiérrez va recórrer al Tribunal administratiu, però aquest no va derogar l’acord municipal. Interinament es va fer càrrec del comandament del Cos l’arquitecte Josep M. Jordán Poyatos, el dia 22 de maig. Al mateix temps es va anul·lar el reglament de l’any 1926 i, en espera de preparar-ne un de nou, va quedar en vigència el de l’any 1923 però amb àmplies atribucions al comandament del Cos per interpretar al seu criteri qualsevol problema. El comandament del Cos, així com també el regidor Jaume Vachier, van afrontar en aquests mesos del 1931 els principals problemes d’organització del servei d’extinció d’incendis. El més urgent, pel malestar que hi havia des de feia temps entre el personal, era el referent als horaris; Vachier, amb l’empenta que el caracteritzava, va restablir el dia 29 de maig la jornada de vuit hores, a l’hora que apressava els caps de bombers a enllestir al més aviat possible el projecte de reglament per treure de la provisionalitat la gestió del Cos. Quan el 29 d’agost la Ponència –comissió que substituïa la Inspecció i que era formada per regidors, delegats municipals i caps de bombers– va donar el vistiplau al projecte va recomanar que se seguissin els reglaments mentre el ple municipal no n’acordés l’aprovació definitiva, cosa que succeí al principi de l’any següent. El reglament del 1932 era, bàsicament, una evolució dels anteriors però amb unes notables diferències pel que fa a l’organització del personal. Es confirma la jornada de vuit hores i s’homogeneïtzen les jerarquies i els sous: el capatàs de 1a passa a ser brigada, el capatàs de 2a és senzillament capatàs, es manté el bomber preferent però desapareixen els bombers i xofers de 1a i de 2a per ser simplent bombers o xofers. Aquests canvis suposen un augment important de sous per a tots aquells bombers i xofers de 2a, que eren la part més nombrosa i més descontenta del personal des de mitjan 1930. La reorganització del Cos es pot donar per finalitzada el desembre del 1931 en sortir a concurs públic la plaça de cap de bombers, que va confirmar Josep M. Jordán al front del comandament. Les restants places de la direcció quedaren ocupades


87

L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Bombers provant mànegues al pati de la mateixa caserna.

pels mateixos homes: Josep Sabadell, sotscap; Angel Torres, cap ajudant; Pau Montguió, oficial; Rafel Dalí, metge, i Fidel Bricall, professor de gimnàstica. De fet la reorganització de l’any 1931 no feia més que confirmar l’evolució tradicional del Cos; ara, amb la incorporació de personal jove i l’adquisició dels Magirus propiciada per l’Exposició del 1929, la situació del

servei es trobava en unes excel·lents condicions que, junt amb les recents reformes laborals, permeten arribar a l’estabilització. És interessant observar la composició interna del personal, per antiguitat i càrrecs, que es pot veure en el quadre 4: Aquesta plantilla, que registra una gran estabilitat fins a l’any 1937 quan el personal més jove va haver

Quadre 4 Composició i antiguitat de la plantilla del Cos de Bombers (1931) Període d’ingrés en el Cos.

Caps

Càrrecs mitjans (1)

Bombers

Xofers

Personal tallers

Total

abans 1904

2

3

4

9

1905 - 1909

7

1

1

9

1910 - 1914

3

4

7

1915 - 1919

1

2

28

3

2

36

1920 - 1924

2

3

16

7

1

29

1925 - 1929

1

111

29

11

162

1930 - 1931

2

2

Total

5

19

176

39

15

254

(1). Brigades, capatassos, caps de maquinistes, cap de taller i personal d’oficines Fonts: ABB; Relació de la plantilla del personal del Servei d’Extinció d’Incendis i de Salvaments, amb indicació del càrrec, data del seu ingrés en el cos, i data del seu últim càrrec. Barcelona, 20 de juny de 1931; 14 p. mecan., sense numerar.


88

Bombers de Barcelona

Quadre 5 Estat de comptes de la Germandat del Cos de Bombers (1932-1934) (en ptes.) Anys

Ingressos

Despeses

1932

13.786,90

13.390,65

Saldo

1933

19.242,54

18.664,95

+ 577,59

88.045,02

1934

34.224,25

25.475,40

+ 8.748,85

96.793,87

+ 396,25

Capital acumulat 71.029,43

Fonts: ABB; Germandat de Bombers de Barcelona, Balanç anys 1932, 1933 i 1934.

de mobilitzar-se, és molt equilibrada en reunir, al mateix temps, homes amb llarga experiència en els càrrecs alts i mitjans (un promig superior als 15 anys) i una àmplia base d’homes recentment incorporats, també més joves, que asseguren el relleu intern del Cos. En aquest moment també es reorganitza la secció d’aspirants que, en els propers anys, van omplint les places vacants o substituint els jubilats. Un tema que incideix directament sobre el personal és el de la Germandat o Montepio del Cos de Bombers. Aquesta institució s’havia creat, com ja s’ha dit, a mitjan segle XIX, en l’època de la Mútua, i s’havia mantingut al llarg del temps amb períodes més o menys difícils però s’arribà a consolidar plenament a les darreres dècades. La seva tasca consistia a fer-se càrrec de les despeses per accidents i baixes laborals dels bombers associats, o a proporcionar una pensió a les vídues de socis morts en actes de serveis; el seu finançament es basava en les quotes dels socis, en els cobraments dels serveis per casos especificats als arbitris municipals i en una subvenció de l’Ajuntament. Però l’any 1932 l’Ajuntament va decidir de no cobrar els serveis del Cos als particulars i, per un altre costat, la subvenció es va deixar de donar a causa dels problemes financers que va patir el Consistori al llarg d’aquest any. La Germandat es quedava sense dos pilars importants dels seus ingressos. La Germandat tenia al final del 1932 317 socis i havia acumulat un capital de 71.029 ptes., la major part en obligacions del Deuta Municipal, els interessos del qual cobrien una part de les despeses. Tanmateix calia cercar altres fonts d’ingressos per compensar el que s’havia deixat de cobrar de l’Ajuntament. Així es va decidir preparar un festival benèfic per recaptar fons el dia 14 de novembre al teatre Novetats on es representà un sainet i una comèdia, i es disposà de la col·laboració de Margarida Xirgu; s’aconseguí un benefici de 2.763,40 ptes. Aquests fets obriren noves perspecti-

ves a la Germandat, que va orientar els exercicis econòmics cap a una major rendabilitat, com es veu en el quadre 5 (balanç del període 1932-1934). Com la Junta Directiva afirma en la Memòria introductòria al balanç del 1934, la Germandat havia adquirit unes notables proporcions, cosa que no deixava de tenir els seus perills. Tot i així, el canvi de mentalitat va ser favorable tant en el capítol econòmic com, especialment, per afavorir una major sensibilització del personal en els problemes comuns. Entre els bombers també es va popularitzar durant aquest període les activitats esportives, sobretot la gimnàstica. Cal fer menció especial del professor Fidel Bricall Estrany que havia ingressat al Cos l’any 1903 com a ajudant de Fidel Bricall –el seu pare–, professor de gimnàstica des de l’any 1866. A poc a poc Bricall Estrany va anar introduint entre els bombers el gust per les activitats esportives i aconseguí un alt nivell en gimnàstica, com es demostrà en les demostracions públiques que es realitzaren durant la República i la postguerra. La condició física era important entre els bombers ja que en els incendis es trobaven en situacions molt perilloses que s’havien de superar amb agilitat i potència física. Els bombers pogueren estrenar una caserna central al final del 1932 construïda especialment per a aquesta finalitat en el xamfrà dels carrers Casanova i Provença, entre l’hospital Clínic i el mercat del Ninot. El projecte d’aquesta nova caserna es deu a Emilio Gutiérrez i la caserna fou construida per l’empresa Foment i Construccions SA, entre el 1930 i el 1932, en uns solars de propietat del municipi; es va entregar als bombers el dia 8 d’octubre, sense que les obres estiguessin del tot finalitzades. La nova caserna substituïa definitivament la caserna del parc de la Ciutadella i reunia unes excel·lents condicions per al servei de bombers. També va ser necessari canviar el número


L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Dues imatges de la demostració pública del dia 12 de maig de 1932 a l’avinguda Pi i Maragall (com es coneixia l’avinguda Maria

Cristina en temps de la República), amb la presència de Francesc Macià i les principals autoritats municipals de l’època.

89


90

Façana noble de la caserna central, al xamfrà dels carrers Provença i Casanova que donava a la secció d’oficines i a l’habitatge

Bombers de Barcelona

del cap de bombers el qual, a partir d’aquest moment, viu a la mateixa caserna. L’edifici s’inaugurà l’any 1932, i fou construït en una zona

de telèfon, que havia estat el 12.345 per al 79.000. Al llarg de l’any 1932 el Cos de Bombers va passar per força problemes econòmics en no aprovar-se el pressupost –es va renovar oficialment el de l’exercici anterior– i per la manca de fons financers que va patir l’Ajuntament; els sous s’endarrerien i les partides per al manteniment dels equipaments van desaparèixer. Tanmateix aquests problemes propiciaren per a exercicis següents la redacció d’un precís i ajustat pressupost. Malgrat els problemes pressupostaris, els primers anys republicans ens assenyalen la culminació d’una evolució positiva que afecta tant el personal com les condicions materials: una caserna i un parc de vehicles nous, així com una bona preparació i predisposició del personal. S’iniciava, doncs, una època caracteritzada per l’estabilitat interna la qual no aconseguiren trencar ni els esdeveniments polítics externs.

d’equipaments urbans: al nord s’havia edificat l’Hospital Clínic i al sud es construiria poc després el mercat del Ninot.

Pautes de l’evolució del Servei d’Extinció d’Incendis, 1890-1936 Les transformacions que ha anat acomplint el Cos de Bombers des de principis de segle, es poden seguir a partir de tres aspectes significatius: en primer lloc pel nombre de persones que ha format la plantilla; en segon lloc pels muntants del pressupost i, finalment, per la quantitat i la tipologia dels servei realitzats. L’evolució de la plantilla de personal es pot observar a la gràfica 2. S’hi han d’assenyalar dos períodes ben diferenciats; un primer fins a l’any 1913 en el qual el servei encara és eventual o voluntari, en el sentit que els bombers tan sols han d’actuar quan se’ls reclama per a un servei concret o per a guàrdies de prevenció a les casernes. L’elevat nombre de bombers els anys 19001902 és conseqüència de les agregacions dels pobles del Pla ja que el personal dels cossos de la rodalia es va integrar al Cos de Barcelona. Tanmateix hi havia massa bombers i el reglament de 1903 va reduir notablement la quantitat de personal tot i que encara seguia sent molt elevada; també va ser el període en què es disposava de més casernes. L’any 1913 s’introduí el servei permanent i es reduïren les casernes, de forma que es tornà a disminuir notablement la plantilla, malgrat que subsistissin les seccions eventuals, la dels ju-


91

L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Membres del Cos de Bombers de Barcelona a la porta de la caserna.

Gràfica 2 Plantilla del Cos de Bombers (1900-1936) 350 300 250 200 150 100

bilats o veterans i la dels aspirants, els quals no intervenien pràcticament en els serveis. Va ser la forma de suprimir places de la plantilla sense excessius conflictes interns. Així, el període 1913-1917 s’ha de considerar de transició fins a la plena implantació del servei permanent, reglamentat l’any 1917. L’evolució de la plantilla entre 1917 i 1936 segueix una lògica interna molt més clara. El 1917 s’incorpora-

1936

1930

1925

1920

1915

1910

1905

0

1900

50

ren una cinquantena d’aspirants i, l’any següent, es tramità la jubilació dels bombers més veterans; el nombre de personal va quedar estabilitzat a l’entorn d’uns 165 individus. No hi hagué cap altre increment notable fins al període 1928-1929, propiciat per la celebració de l’Exposició Internacional i per la construcció de la caserna del carrer Lleida; part d’aquest personal s’incorporà eventualment, com ens mostra el


92

Bombers de Barcelona

Gràfica 3 Pressupostos (1889-1936) milers de pessetes

1.200 1.100 1.000 900 800 700 600 500 400 300 200 100 1936

1930

1920

1910

1900

1889

0

pressupost total

descens de l’any 1931, en el qual també es registren força jubilacions. Els anys següents, la plantilla no va experimentar modificacions i es va mantenir a l’entorn dels 250 individus. La següent pauta a fi de seguir l’evolució del Cos són els pressupostos municipals per cobrir les despeses del servei. És una font que s’ha d’interpretar amb més reserves que l’anterior per dos motius: primer perquè la composició interna dels pressupostos va canviant d’un període a un altre i, en segon lloc, perquè l’aprovació d’un pressupost no implica que les despeses reals siguin les mateixes. A vegades es prorroga un pressupost, que a la llarga és insuficient, i s’han d’equilibrar les despeses en un pressupost extraordinari com, per exemple, en el període 1913-1917. Per aquest motiu s’ha d’anar en compte amb la interpretació de la gràfica 3. Tradicionalment el pressupost del Cos es divideix en dues partides principals: els sous i gratificacions del personal –la part més important– i les despeses per manteniment o adquisició de material. Així, l’augment que es registra els anys 1906-1907 correspon a l’aprovació de la compra dels primers automòbils, els furgons Durkopp, malgrat que aquests no es en d’alta fins dos anys més tard. Hi ha, també unes diferències força notables entre les previsions del pressupost i les despeses reals del servei: els anys 1900-1903 el cost és inferior a la partida pressupostària; entre el 1904 i el 1912 les diferències no són representatives i, entre el 1913 i el 1917, les despeses són su-

periors a l’assignació pressupostària. Recodem que a partir del 1913 s’introdueix el servei permanent i, encara que la plantilla es redueix, els sous són molt més elevats; per altra banda, aquests anys el pressupost es va prorrogant automàticament, i es va cobrint el dèficit amb assignacions d’altres partides municipals. Tot i així, l’any 1917 s’ha d’aprovar un pressupost extraordinari per regularitzar la situació. El pressupost tendeix a créixer considerablement entre el 1917 i el 1922, en passar de les 400.000 a les 800.000 ptes. per exercici en un sol quinquenni. Hi ha tres motius que expliquen aquest important creixement: per una part, ens trobem una conjuntura inflacionista i els salaris, com els preus, registren un augment excepcional; en segon lloc, hi ha unes partides per a material força elevades per tal d’adquirir diversos automòbils, concretament els Ford i els Delahaye i, en tercer lloc, hi ha un notable desordre en els pressupostos, ja que en comptes dels exercicis dels habituals 12 mesos, aquests en cobreixen 15 (no s’aprova el pressupost de l’exercici 1920-1921). Això suposa una ponderació de l’increment ja que en el període 1919-1924 les partides pressupostàries tenen, en realitat, una mitjana de 580.000 ptes. l’any. Els anys 1926 i 1927 ens trobem unes partides press u p o s t à r i e s fo r ç a e l ev a d e s a c o n s e q ü è n c i a d’unes previsions d’adquisició de material que, finalment, no es van realitzar. Així, les despeses reals se situen a l’entorn de les 800.000 ptes., fins als forts augments dels anys 1928-1930, motivats per la incorporació de nou personal. Cal assenyalar que l’adquisició dels Magirus i les restants millores efectuades de cara a l’Exposició Internacional, no queden reflectides en el pressupost ja que es van costejar amb altres partides municipals. El cost total d’aquestes millores haguessin doblat el pressupost del 1929, el més elevat de tot aquest període. A partir del 1931 el pressupost s’estabilitzà a l’entorn de 1.150.000 ptes. l’any. L’altra pauta per seguir l’evolució del Cos de bombers és la tipologia dels serveis i la seva transformació en el temps. Evidentment, la principal tasca de la companyia de bombers sempre ha estat l’extinció dels focs, classificats tradicionalment en incendis, conats d’incendi (entre els quals trobem els focs originats a les xemeneies), explosions i falses alarmes. S’ha d’afegir-hi el servei de salvaments marítims que durant els mesos d’estiu es desplegava a les platges de la Barceloneta per socórrer els banyistes. Aquests serveis eren els que oferia el Cos de bombers fins al principi del segle XX. Ben aviat es va tendir a diversificar els serveis dels bombers, especialment a partir de


93

L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Quadre 6 Localització d’incendis per tipus d’edificis (1926 i 1928)

Gràfica 4 Tipologia de serveis (1898-1936)

Edificis

20.000

Cases habitades 10.000 5.000

2n. semestre 1926 37

1928 80

Fàbriques i tallers

37

58

Magatzems

13

32

Botigues

16

30

2.500

Automòbils, carruatges i tramvies

8

13

1.000

Altres

23

57

Total

131

270

500 Fonts: Estadística de los incendios y salvamentos a los cuales ha concurrido el Cuerpo de Bomberos durante el segundo semestre del año 1926, i ib.id, any 1928. Servicio de Extinción de Incendios y Salvamentos, Ayuntamiento de Barcelona, 1927 i 1929.

250

100

1936

1931

1926

1916

1910

1905

1900

1898

0

serveis totals incendis xemeneies, explosions, etc. altres (salvaments i assistències) guàrdia de prevenció

les agregacions que comportaren una extensió del territori d’actuació i un ventall més ampli en la tipologia dels sinistres. Entre aquests cal destacar els serveis d’esgotaments d’aigües a conseqüència de les pluges o les inundacions; els salvaments a pous, canals i clavegueres i, també, els serveis d’extinció d’incendis forestals que van anar tenint importància progressivament. La gràfica 4 permet seguir l’evolució dels serveis dels bombers barcelonins entre el 1898 i el 1936 –excepte el període 1917-1925, del qual no hi ha dades estadístiques prou completes. S’ha de tenir en compte que les dades utilitzades per la confecció de la gràfica són de períodes diferents i la tipologia dels serveis tendeix a canviar segons els criteris de confecció de les estadístiques. A la gràfica s’han de distingir tres períodes: un primer entre el 1898 i el 1913, representatiu de la funció tradicional dels bombers, on els incendis són el tipus de servei més corrent. El segon període, entre els anys 1913 i 1916, és de transició i correspon al moment en què s’introdueix el servei permanent; ara apareixen les guàrdies de prevenció a edificis públics i sales d’espectacles, o serveis sense especificar a mercats, a momuments o, principalment, esgota-

ments d’aigües. Això suposa un espectacular augment dels serveis, que es multipliquen per deu, i els incendis, estadísticament, queden relegats a un darrer pla. L’últim període, entre 1926 i 1936, confirma la tendència iniciada anteriorment fins a l’any 1930; l’elevat nombre de guàrdies de prevenció i de serveis sense especificar, dels anys 1929-1930, corresponen al pla especial de prevenció durant l’Exposició Internacional. A partir del 1931 es redueixen notablement les guàrdies de prevenció i es nota un increment important dels incendis. La gràfica també ens mostra un progressiu augment dels incendis: d’oscilar entre els 50 i els 80 en els primers anys del segle, es passa a un promig superior als 300 incendis en el trienni 1933-1936. Aquest fort increment es correspon, lògicament, al creixement de la població –recordem que s’ha doblat–, però també a la difusió de noves energies, com l’electricitat, el gas o la gasolina. És possible conèixer amb més exactitud en quins tipus d’edificis es produeixen els incendis a partir de les detallades estadístiques que es conserven dels anys 1926 i 1928, i que sintetitzem en el quadre 6. S’ha d’emfasitzar el pes dels incendis originats en edificis d’activitats industrials i comercials (tallers, fàbriques, magatzems i botigues, prop del 50% del total) sobre els habitatges, indicatiu de les reduïdes normes de seguretat que reunien les fàbriques i tallers. També s’ha de destacar l’elevat nombre de sinistres en automòbils, malgrat la seva reduïda presència en els carrers barcelonins, perquè encara no hi havia semàfors ni una normativa que ordenés la circul·lació.


94

Bombers de Barcelona

Quadre 7 Causes dels indendis (1926 i 1928) Tipologia de les causes

2on. semestre 1926

Quadre 8 Temps transcorregut en l’extinció d’un incendi (1926 i 1928) 1928

Manipulació de materials perillosos i llumins

34

66

Calefacció

21

46

Il·luminació

18

40

Indústria

16

39

Imprudència

14

33

Altres i desconegudes

28

46

131

270

Total

1916

1928

1

173

De 20’ a 1 hora

27

50

Més d’1 hora

40

47

Total

68

270

Menys de 20 minuts

Fonts: per a l’any 1928, mateixes fonts que els quadres anteriors i, per l’any 1916, Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, año 1916, Ajuntament de Barcelona, 1917, p. 171.

Fonts: Les mateixes que el quadre anterior.

de l’èxit en l’extinció d’un incendi, com el mateix Rovira i Trias ja afirmava a mitjan segle XIX. Un altre aspecte és el de les causes dels incendis, i la seva tipologia, recollides en el quadre 7, complementari de l’anterior. És lògic que bona part dels incendis tinguin el seu origen en la manipulació de substàncies inflamables, com els llumins, la gasolina, l’alcohol, els olis o el gas, causes que s’han de relacionar amb la indústria i amb el comerç. Els incendis originats per la calefacció i la il·luminació són els més propis del habitatges, on encara s’utilitzen combustibles com el carbó i la llenya, o sistemes d’il·luminació com les espelmes o els quinqué. Tanmateix aquí també es pot observar el pes de l’electricitat que és la causant de la majoria dels sinistres en l’apartat de la il·luminació i també d’una part dels inclosos en la calefacció i en la indústria. Finalment, un aspecte ben representatiu de l’evolució de l’eficàcia del Cos de Bombers de Barcelona el constitueix el temps que passa entre l’alarma i l’atac al foc, i el temps que cal per apagar-lo definitivament. Tan sols podem comparar les dades que es refereixen al temps d’extinció, que són prou significatives: Les dades són ben eloqüents: l’efectivitat dels bombers en l’extinció dels incendis ha canviat totalment en una dècada. Els motius d’aquesta evolució s’han de buscar en la major professionalització del cos i en la modernització de l’utillatge, sobretot a partir de la introducció dels automòbils. La disponibilitat de vehicles de tracció mecànica també era determinant en poder atacar el foc al més aviat possible; així, l’any 1928, els bombers arribaven al 65% dels focs en menys de 10 minuts, cosa que una dècada abans, quan encara anaven a peu o amb vehicles de tracció animal, era del tot impensable. Poder atacar el foc com més aviat millor, abans que aquest prengués una gran embranzida, era una de les claus

L’incendi d’El Siglo El Cos de Bombers de Barcelona es va trobar amb un examen ben decisiu el dia de Nadal del 1932, en declarar-se un incendi en els magatzems El Siglo a la part alta de les Rambles. Aquests magatzems, els més grans i els més populars de Barcelona, eren considerats pels bombers uns dels edificis de major perillositat en cas d’incendi, com també ho eren El Liceu, el Teatre Principal o altres llocs públics on es podia concentrar molta gent i on hi havia grans quantitats de materials inflamables. Per aquest motiu els bombers havien aixecat uns anys abans els plànols de les diferents plantes d’El Siglo, amb la localització de les boques d’aigua més pròximes. Els plànols d’El Siglo foren d’utilitat i afavorien un ràpid desplegament del personal i dels vehicles dels bombers en els llocs on millor es podia atacar el foc, però fou insuficient per reduir-lo. L’oficial de guàrdia explica en el seu informe els primers moments de l’actuació dels bombers: «A les once horas y veinticinco minutos se dió el primer aviso que se recibió del siniestro, y a les once y veintinueve minutos, cuando llegó el primer tren de auxilio, El Siglo ardía en su totalidad. Al llegar, salían llamas por todos los huecos de la fachada correspondiente a los números 5 y 7 de la Rambla de los Estudios, y empezaba a prender el fuego en los escaparates de la casa número 3, saliendo también las llamas por los balcones y ventanas de las fachadas de la plaza del Buensuceso y calle de Xuclá. El calor producido por el incendio era tan fuerte que se incendió la pintura del Bt-1 (bomba tanc Magirus, n.º 1), y levantó ampollas en la del A-2 que, junto el F-1,


L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

L’incendi d’El Siglo el dia de Nadal del 1932 ha estat el sinistre amb més ressò de tots aquells en què han

intervingut els bombers barcelonins. Els titulars de la premsa coetània en són ben representatius.

95


96

Bombers de Barcelona

Imatges obtingudes durant les tasques d’extinció de l’incendi d’El Siglo.

fueron los primeros útiles que llegaron al incendio, estacionándose en el centro de la fachada incendiada y, retirandose en seguida, se situaron junto al Banco Hispano Colonial. Vista la importancia del siniestro, se ordenó que en seguida acudieran los retenes de los cuartelillos del Parque y de la Exposición» (Sabadell, pp. 392-393). Cap a les 12 del migdia, la part central de l’edifici s’enrunava en fondre’s les bigues de ferro i arrossegava la façana del carrer Xuclà; a partir d’aquell moment, davant la impossibilitat de salvar l’edifici, els bombers centraren els esforços en controlar l’incendi i evitaren que s’estengués a les cases veïnes. Es va treballar al llarg de tota la tarda i tota la nit, amb la presència encuriosida de milers de barcelonins que se situaren a la part alta de la Rambla per seguir l’evolució del foc i dels bombers. L’incendi d’El Siglo va ser seguit per tota la premsa barcelonina que va convertir el sinistre en la principal notícia dels diaris durant diversos dies. En general, es va destacar l’actuació dels bombers: «El Cos de bom-

bers, davant la magnitud del sinistre, que podia degenerar en una gran catàstrofe, donà proves d’una gran activitat i valentia digna de tot elogi. Els individus de l’esmentat Cos es veieren molt sovint en perill en el compliment de la seva difícil tasca. (...) Aquests i altres molts casos que varen produir-se, demostren que els individus del Cos compliren el seu deure altament altruista» <La Humanitat, any II, número 352, 26 de desembre de 1932, pp. 6-7>. Els titulars de La Veu de Catalunya o de L’Opinió també coincidien en aquest judici: «l’eficacíssima intervenció del Cos de Bombers impedí que el foc es propagués als edificis veïns, i llur conducta fou digna de la cooperació que els ciutadans prestaren als treballs d’extinció» (L’Opinió, any V, 488, 27 de desembre de 1932, p.1). Tanmateix aquesta primera opinió favorable, aviat es girà en una crítica oberta de diaris com Las Noticias, Solidaridad Obrera o La Publicitat, a partir de les declaracions dels propis treballadors dels magatzems; les crítiques es resumeixen de la forma següent : «Retard en rebre els avisos; poca


Lâ&#x20AC;&#x2122;estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

97


98

Estat en què van quedar els magatzems El Siglo.

Bombers de Barcelona


L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Incendi del Teatre Principal, conegut en aquesta època com el Principal Palace, del dia 17 de setembre de 1933.

99

El trasllat de part del mobiliari va permetre organitzar una terrassa improvisada al mig de la Rambla.

pressió de l’aigua; indecisió dels caps de bombers; manca de material a propòsit; individus en nombre insuficient; dia de festa...» (La Publicitat, 28 de desembre de 1932). Però les crítiques més severes arribaren des de les planes d’El Diluvio, en dos articles publicats els dies 29 de desembre i l’1 de gener, firmats per Emilio Gutiérrez, antic cap de bombers. Gutiérrez critica obertament els serveis municipals i la direcció dels bombers els quals, malgrat disposar d’un material excel·lent, que s’havia renovat recentment, foren incapaços d’atacar adequadament l’incendi. Darrere les crítiques de Gutiérrez és fàcil notar un punt de rancúnia personal. Uns mesos després, a la matinada del 17 de setembre de 1933, un nou gran incendi va situar els bombers barcelonins en el punt de mira de la premsa local. En aquest cas el sinistre va tenir lloc al Teatre Principal o de la Santa Creu, el qual s’havia incendiat anterioment quatre vegades més, les darreres en els anys

1915 i 1924. L’incendi s’inicià a les quatre de la matinada i la primera dotació de bombers va arribar-hi al cap de deu minuts; tanmateix el material i el personal era insuficient per fer front a un foc que, originat en un principi a l’escenari, aviat va propagar-se al pati de butaques. El gruix de les forces del servei d’extinció no arribà fins vint minuts després –sembla que hi va haver problemes en la comunicació telefònica–, quan «l’alçària de les flames, que eren atiades per un ventet lleuger, feia que sortissin de les finestres i portes del carrer de l’Arc del Teatre i llepessin les parets de les cases de l’altre costat del carrer (...). Des de les Rambles i del carrer de Lancàster els bombers treballaren per tal d’isolar les flamarades i ho aconseguiren després de molta estona de treballar-hi». (La Publicitat, 19 de setembre de 1933). A quarts de vuit del matí el foc s’havia controlat i els bombers pogueren salvar l’edifici –la coberta era sostinguda per bigues de formigó–, encara que tot l’interior del teatre va quedar destruït.


100

Bombers de Barcelona

Col·lisió de dos trens de la companyia del Norte entre les estacions de Sant Andreu i de Montcada, el dia 5 d’octubre de 1933.

La premsa barcelonina va reaccionar d’una forma molt diferent davant d’aquest incendi respecte al dels magatzems El Siglo: la crítica al servei d’extinció d’incendis fou unànime. Diaris com L’Opinió criticaren durament l’estructuració horària dels bombers, la famosa jornada de vuit hores, i arribaren a dir que «ens exposem que algun dia cremi mig Barcelona, per manca de personal que faci funcionar l’esplèndit material de què disposa la ciutat» (L’Opinió, 19 de setembre de 1933). Curiosament l’únic periòdic que sortí en defensa dels bombers va ser El Diluvio però, en aquest cas, l’articulista no era Emilio Gutiérrez. Altres intervencions dels bombers en aquest període varen ser el servei de salvament en una col·lisió de trens entre les estacions de Sant Andreu i Moncada, ocorreguda a la matinada del 5 d’octubre de 1933, i, el desembre del mateix any, l’extinció d’incendis provocats a causa d’aldarulls populars. Igualment, la primavera de l’any següent, els bombers van haver d’apagar focs en una cotxera de Tramvies de Barcelona SA i en diversos tramvies i autobusos que havien provocat els treballadors d’aquesta empresa durant les vagues i altres accions reivindicatives. La conflictivitat

social d’aquests anys va obligar els bombers a intervenir en un tipus de sinistre diferent al que era habitual i, en alguns casos, a enfrontar-se directament a obrers. És significatiu que a partir de l’abril del 1934 l’Ajuntament va confiar al cap i al sotscap dels bombers dues pistoles per si es trobaven ells o els bombers en alguna situació perillosa durant els serveis. Al llarg dels anys de la República es feren diverses millores en la caserna Central. Concretament l’octubre del 1934 l’Ajuntament va concedir una partida econòmica per construir tres naus dins la caserna i, poc després, s’adjudicà un aparell distribuïdor de gasolina per instal·lar al pati. De fet, aquestes minses millores foren pràcticament les úniques que es registraren, ja que no s’adquirí cap tipus de material nou. Els problemes econòmics del municipi obligaren a ajustar molt els pressupostos que, com s’ha vist, abans, s’havien incrementat molt en la dècada anterior. Els bombers, fins i tot, tingueren problemes per la renovació del vestuari. Tampoc hi hagueren excessives novetats respecte a l’organització interna del Servei, encara que s’ha d’assenyalar que a partir del 5 de febrer de 1934 el Cos va quedar inclòs dins de la Policia Urbana i va dependre


101

L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Cotxera de tramvies de Barcelona SA després de l’avalot dels treballadors.

del regidor d’aquest departament. Aquest canvi va limitar la independència de la qual, en general, havia fruït el Cos i va comportar força problemes de tipus burocràtic i administratiu. En aquest mateix any s’acordà que, en el cas que l’alcalde o el regidor responsable no estiguessin localitzables, el cap de bombers tingués autoritat per aprovar la intervenció dels bombers fora del districte municipal, qüestió important ja que els bombers no podien sortir en una urgència en els pobles de la rodalia de Barcelona per no disposar de l’autorització de l’alcalde. El 30 de juny de 1936 s’aprovà un nou Reglament orgànic que substituïa el que s’havia elaborat precipitadament l’any 1932. Aquest reglament assenyalava, en el primer article, que «tot el personal, sense excepció, vindrà obligat a concórrer a tots els actes i a prestar els serveis que disposi l’Alcaldia o en representació seva el Conseller-Regidor del Departament del qual depengui el Cos» (Gaseta Municipal de Barcelona, any XXIII, n.º 38, 21 de setembre de 1936); aquest article confirmava la possible participació de bombers en accions d’ordre públic, com actes de sabotatge o aldarulls populars com, de fet, s’havien trobat freqüent-

ment en els darrers anys. Per altra banda, aquest reglament tan sols va tenir una vigència teòrica ja que pocs dies després, el 18 de juliol, s’iniciava la Guerra Civil i els bombers, com la resta dels serveis municipals, es trobaren en una situació d’excepcionalitat.

La Guerra Civil L’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 va suposar un complet terrabastall a Barcelona. No foren únicament els militars fidels a la República els que sortiren al carrer per aixafar els intents d’alçament dels revoltats, sinó que també aparegueren nombrosos escamots organitzats pels sindicats o els partits polítics. Això contribuí a estendre el desordre que, ben aviat, s’escampà per tota la ciutat. Les sortides dels bombers en els dies immediatament posteriors, entre el 19 i el 25 de juliol, són ben representatives: hagueren d’intervenir en un total de 150 sinistres, concentrats al llarg dels dies 20 i 21 –80 sortides–, en incendis provocats majoritàriament a esglésies i convents per grups d’incontrolats. A partir del dia 26 els incidents


102

Bombers de Barcelona

Cartell de guerra al·lusiu als bombardeigs de Barcelona.

van anar minvant i les autoritats es van fer amb el control d’una situació que, tanmateix, va ser d’excepcionalitat al llarg dels anys següents. El Cos de Bombers va viure amb la mateixa intensitat que la resta de la ciutat aquests primers moments de la guerra i de la revolució. Per una banda, l’aparell de subministrament de gasolina de la caserna central va ser molt utilitzat per vehicles incautats pels sindicats i fou necessària una ordre de l’Ajuntament per regularitzar la situació; per altra banda, l’autoritat dels caps es va posar en dubte en constituir-se el Comitè sindical al mateix temps que la Generalitat publicava un decret de cessament dels càrrecs públics de totes aquells persones que haguessin recolzat l’aixecament militar. Tanmateix l’autoritat dels caps de bombers va ser respectada pel personal subaltern en les intervencions als incendis i a d’altres sinistres de tal forma que bombers pertanyents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) col·laboraren amb els seus companys en l’extinció d’incendis a esglésies i convents els quals se suposava que havien provocat escamots anarquistes. El reclutament de les lleves amb motiu de la guerra

va reduir sensiblement el nombre de personal del Cos, ja que es van haver de mobilitzar molts bombers per anar al front. Això va propiciar que el mes d’agost es decidís implantar el servei de 40 hores i que la direcció del Cos demanés insistenment un augment de la plantilla, cosa que no fou atesa per les autoritats municipals fins al principi del 1937, quan noves mobilitzacions van deixar la plantilla en un nombre insuficient de bombers; aleshores hi entraren 118 voluntaris, molts d’ells provinents d’altres serveis municipals. El 31 d’octubre de 1936 la Comissió de Guerra de la Generalitat va considerar indústria de guerra el Servei d’Extinció d’Incendis i, per tant, va mobilitzar industrialment tota la plantilla; paral·lelament s’organitzava la Defensa Passiva i, conjuntament amb la Creu Roja, els bombers participaren en unes maniobres la nit del 19 de novembre. Cap al final d’any es va jubilar al cap-ajudant Àngel Torres, i es destituí el professor de gimnàstica Fidel Bricall, el metge Rafel Dalí i el bomber Jacint Calvo –qui s’havia passat voluntàriament a les files de l’exèrcit rebel–, per considerar-se’ls desafectes al règim republicà. A l’inici del 1937 el Comitè dels bombers va demanar la supressió dels galons dels capatassos i dels bombers preferents, els quals passaren a denominar-se encarregats i auxiliars, encara que això no va suposar cap modificació dels sous. El febrer del 1937 Barcelona va patir els primers bombardeigs que, a partir d’aquest moment, van ser molt habituals fins al final de la guerra, el gener del 1939. El primer va ser la nit del 13 de febrer, quan el creuer italià Eugenio di Savoia va situar-se en front del port i, a partir de les 23 hores, va començar a disparar obusos; els edificis més efectats foren la fàbrica d’automòbils Elizalde i una fàbrica de material de guerra del carrer Consell de Cent número 452, que va quedar destruïda. Un mes més tard, el 16 de març, la ciutat va patir el primer bombardeig des de l’aire per l’aviació italiana. Els bombardeigs de l’aviació se succeïren al llarg dels mesos següents i els bombers hagueren de fer constants sortides per aquest motiu. També es decidí condicionar noves casernes per distribuir el personal i el material per diferents punts de la ciutat, en previsió que un bombardeig pogués malmetre seriosament la major part de la dotació del Cos pel fet de trobar-se molt concentrada. Així, a les casernes Central, del Parc, de l’Exposició i de la Sagrera, s’hi afegiren els quarterets del Guinardó, d’Horta, de Lesseps, de l’Hospitalet i del carrer d’Alí Bey. Mitjançant la gràfica 5 es pot seguir la seqüència dels bombardeigs sobre Barcelona per les sortides dels bombers per accions de guerra. Excepte part de les sortides del maig del 1937, que foren provocades


103

L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Els bombardeigs de la Guerra Civil. Entre el febrer del 1937 i el febrer del 1939, Barcelona va patir constants bombardeigs de l’aviació

Gràfica 5 Serveis motivats per accions de guerra (1937-39) 103

100 90 80 70

70

61

60 50 40 30

30

27 24

27

23

22

21

20

16

10

12

10

8 1

0

14

2 4

3 2

3

5

G F MA M J J A S ON DG F MA M J J A S O N DG F MA 1937

1938

1939

pels «fets de maig», i les del mes de febrer del 1939, corresponents a uns serveis efectuats a Girona i a Figueres, la gran majoria de les sortides foren pels bombardeigs. Aquests anaren augmentant d’intensitat cap al final d’any, al mateix temps que la base de l’aviació de les forces rebels es reforçava amb la incorporació de nous avions italians. Els bombardeigs dels dies 1, 3, 13 i 15 d’octubre causaren molts danys materials i humans a la ciutat. Els atacs de l’aviació italiana van ser especialment importants en els mesos de gener i març del 1938, quan els bombers hagueren d’efectuar 70 i 103 sortides, respectivament. La sèrie de bombardeigs més durs foren els que successivament es produïren des de les 22 hores del dia 16 de març fins a les 15 hores del dia 18; els objectius no eren militars o estratègics ja que la major part de les bombes van caure en les zones més poblades de la ciutat, algunes d’elles fins i tot dins d’un col·legi. Només en el mes de març es comptabilitzaren prop d’un miler de morts dels quasi 2.500 que s’han comptabilitzat per Barcelona durant la guerra a causa dels atacs aeris. En un informe de l’oficial de guàrdia dels bombers es pot copsar el dramatisme que acompanyaven aquestes sortides: «Carrer Francesc Layret i ronda de Sant Pau. Autobús. Informe tècnic: en arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca i per terra una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits. Procedírem amb un establiment del

franquista, molts dels quals no anaven dirigits a objectius estratègics sinó a zones habitades amb el propòsit d’acovardir la població civil.


104

Bombers de Barcelona

Les imatges donen testimoni dels fets i de la protesta dels barcelonins en una manifestació del 2 de juny de 1937.

Bomba-tanc número 1 a apagar els vestits encesos i després l’autobús Roca. Un moneder de senyora que es trobà fou entregat a la Jefatura del Cos i d’allí a l’oficina de recuperació» (ABB; Llibre 75, Comunicat 299, 17-3-38. Cit. J. VILLARROYA; Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), Barcelona 1981, p. 86. D’aquesta obra també provenen les xifres de víctimes de la guerra abans esmentades; op.cit., pp. 113-122 i concretament p. 122). Els barcelonins van quedar del tot atemoritzats, com ens confirma el sotscap dels bombers: «Fue tal el pánico de la población, que la vida ciudadana quedó completamente paralizada y por las tardes, las principales calles que conducían a las salidas de la ciudad, se llenaban de gente con colchones y otros objectos a cuestas que iban a pasar la noche al aire libre, en la montaña, a pesar de la baja temperatura. No hay que decir que el trabajo que pesó sobre los bomberos fue abrumador y agotante» (SABADELL: op. cit., p. 454). La premsa internacional va condemnar unànimament aquests brutals bombardeigs contra objectius ci-

vils en els quals, com assenyala Joan Villarroya (op. cit., pp. 93-97), es varen assajar un tipus de bombes d’una potència desconeguda fins al moment. Els darrers mesos de la guerra va tornar a augmentar la intensitat dels bombardeigs sobre Barcelona; el mes de gener els bombers van haver de fer més de 60 sortides i, de fet, en el moment en què les tropes del general Franco entraven a Barcelona es trobaven en una gran activitat apagant petits però molt nombrosos focs provocats per accions puntuals de saqueig o, principalment, per la crema de documents. Així, el dia 25 de gener els bombers estigueren, entre altres llocs, a la central de la CNT a la Via Layetana, a les oficines del PSUC de l’hotel Colón de la plaça Catalunya i del carrer Balmes, al local del Centre de Dependents de la Banca i la Borsa a la Rambla, a Capitania General o al local de la Unió de Rebassaires del passeig de Sant Joan. Barcelona era una ciutat vençuda. S’ha de considerar exemplar l’actuació del Cos de Bombers de Barcelona al llarg de la Guerra Civil en la qual va quedar ben demostrada la seva bona prepara-


L’estabilitat del Cos de Bombers (1931-1939)

Milicians fent exercicis al pati de la caserna central i, a sota, assortidor de gasolina.

ció. Les nombroses sortides que feren durant aquests anys van ajudar a minimitzar les moltes desgràcies que van patir els barcelonins i entre les quals els bombardeigs van ser les pitjors. No obstant el perill constant que va acompanyar els bombers al llarg d’aquest període, no es va registrar la baixa de cap bomber i tots els vehicles de què disposaven van poder acabar la guerra en bon estat de funcionament ■

105


106

Bombers de Barcelona


(1939-1961)

La postguerra i la Cultural


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

109

Grup de bombers en els primers anys de la postguerra.

La pèrdua de la guerra al principi del 1939 va suposar el desmembrament del règim republicà i l’exili de milers de persones que s’havien mantingut fidels al sistema democràtic. El govern de l’Estat va caure en mans dels militars vencedors que varen bastir una dictadura fonamentada en les depuracions dels anteriors funcionaris, la repressió de les forces polítiques democràtiques i les aliances internacionals amb el nacisme alemany i el feixisme italià. La postguerra es va allargar en coincidir amb la Guerra Mundial, de la qual l’Estat espanyol en va quedar apartat per impotència, i va ajornar la necessària reconstrucció del país. A Barcelona, on la fidelitat a la República va ser inqüestionable al llarg de tota la guerra, la repressió i les depuracions foren especialment minucioses i punyents. El 26 de gener de 1939 es va publicar una ordre d’acomiadament de tots els funcionaris o dependents de l’administració que s’haguessin incorporat després del 18 de juliol de 1936. Pocs dies més tard, el 10 de febrer, va aparèixer la llei sobre depuració de

funcionaris que va ser aplicada per l’ordre del 12 de març; segons aquesta, tots els empleats i dependents de les diferents seccions de l’administració havien de presentar en un màxim de vuit dies una declaració jurada amb un extens currículum de les seves activitats professionals, polítiques i ideològiques en els darrers anys. Es demanava, per exemple, «Partidos políticos y entidades a que ha estado afiliado, indicando la fecha de la filiación, y, en su caso del cese; cotizaciones voluntarias o forzosas en favor de partidos, entidades sindicales o Gobierno, que haya realizado, incluyendo en ellas las hechas a favor del Socorro Rojo Internacional, Amigos de Rusia y entidades análogas, aún que no tuviesen carácter de partido político» (ABB; Orden, Burgos, 12 de marzo de 1939, III Año Triunfal, art. 2, j). També es demanava la possible vinculació amb la maçoneria i s’incitava a la denúncia dels companys de feina.


110

Bombers de Barcelona

El pati de la caserna central dels bombers al final dels anys quaranta; encara no s’havia edificat el tros de façana del carrer Villarroel.

Les depuracions i la Defensa Passiva Poc després de l’ocupació de l’exèrcit nacional, el cap ajudant Àngel Torres, el professor de gimnàstica Fidel Bricall, el metge Rafel Dalí –que havien estat acomiadats al final del 1936 i substituït per Julio Del Molino– i el bomber Jacint Calvo –que s’havia passat voluntàriament a la zona insurrecta– van incorporar-se al Servei. Sembla que Jacint Calvo va tenir un paper molt influent en les depuracions que també van arribar al Cos de Bombers, com a qualsevol altre dependència municipal. Segons l’ordre del 26 de gener, els 118 bombers que s’havien incorporat a l’inici del 1937 es trobaven automàticament acomiadats. Josep M. Jordán, el cap del servei, va demanar a les autoritats municipals que acceptessin la permanència d’aquests homes en el Cos per dos motius: el primer, perquè molts d’ells abans d’entrar com a voluntaris al servei havien pertangut a altres dependències municipals i, en segon lloc, per la gran necessitat que hi havia de personal ja que dels homes mobilitzats durant la guerra tan sols s’havien reincorporat 19, mentre que n’hi havia 29 més que estaven retinguts en camps de concentració o penals penitenciaris i dels 40 restants se n’ignorava

el destí. Jordán també pregava que es fessin les oportunes gestions per poder reincorporar com més aviat millor els 29 homes que estaven presoners. Les autoritats contestaren amb evasives les peticions del cap de bombers però, els últims dies del mes de gener, es va deixar de rebre les setmanades corresponents als 118 bombers que es trobaven en situació tècnica d’acomiadament. Tanmateix, aquests preferiren quedarse i seguiren prestant serveis. En un d’aquests serveis va morir el bomber Albert Sáez Picazo, un d’aquests 118 homes, a qui no se li atorgaren els honors que mereixen els bombers caiguts en una acció de servei. El cap de bombers, al final del febrer, va reclamar a l’Ajuntament els sous dels acomiadats, fent especial menció a la situació de misèria en què es trobaven aquests homes i les seves famílies ja que s’havia tret de circulació la moneda republicana. Tanmateix no es va rebre cap resposta fins a la darreria d’abril quan va arribar una quantitat per sous molt més minsa que la reclamada, junt amb l’ordre d’acomiadar definitivament els 118 bombers. Això va ser un cop dur per a tot el personal que, a més, va quedar molt reduït d’efectius en un moment de molta feina: bona part de la ciutat es trobava en estat ruïnós i calia fer feines de des-


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

111

Exercicis amb mànegues a la caserna central.

ensorrament per arreu. Les depuracions també van suspendre de treball i sou altres set bombers, els que s’havien distingit més en el Comitè sindical, entre els quals hi havia Juli Ferrer i Bel, que més tard es reincorporà i va tenir un destacat paper dins el Cos. El Servei d’Extinció d’Incendis va passar a dependre, a més de l’Ajuntament, de la Defensa Passiva Nacional i, per tant, de la Jefatura Provincial de Barcelona. Això implicava majors obligacions en haver d’assumir també les ordres del Governador civil, d’estar sempre a punt d’ésser mobilitzats i, pel comandament, l’assistència a uns inacabables cursets tècnics que sovint es reduïen a arengues patriòtiques. Malgrat les promeses de millores en els equipaments, de renovació de l’utillatge o d’augment del personal que les autoritats feren als bombers, aquests possibles avantatges, en ser inclosos dins la Defensa Passiva, no es concretaren fins anys més tard. El concepte de defensa passiva va arrelar molt en els anys quaranta tant a l’Estat espanyol com a la resta del món; es tractava de preveure i organitzar les mesures de defensa necessàries davant la possiblitat d’un atac enemic, sobretot en forma de bombardeig. Això implicava un detallat coneixement de la ciutat i de tots els seus punt neuràlgics: comuni-

cacions, indústria, sanitat, refugis, etc. (vegeu mapa). Igualment també suposava una estreta col·laboració de la societat civil amb les autoritats per poder posar en funcionament els mecanismes de defensa al més aviat possible. En aquest sentit les noves autoritats militars demanaren als bombers la major informació de què disposessin sobre els recents bombardeigs per conèixer els efectes dels diversos tipus de bombes que havien caigut, especialment de les incendiàries. La nova situació dels bombers, sempre a punt de qualsevol reclam de la Junta de Defensa Passiva, no devia ser massa còmoda, com es desprenen d’aquestes consideracions de Josep M. Jordán: «Por experiencia sabemos el pésimo resultado que da el que el personal de los Cuerpos de Bomberos deba abandonar sus cargos en caso de movilización general. Para evitarlo tal vez sería conveniente se acordara a tiempo y en principio, aunque si se quiere sin llevarla a cabo hasta el momento oportuno, la militarización de todos los Cuerpos de Bomberos, quedando sus componentes en situación de movilizados especiales para desempeñar el cometido que se les tiene encomendados» (ABB: Informe detallado de la organización del Servicio..., Barcelona, 1 d’agost de 1941). La cita també és significativa de la situació d’inseguretat que es vivia en aquells anys.


112

Mapa d’usos del sòl de Barcelona elaborat per la Junta de la Defensa Passiva provincial al principi dels anys cinquanta.

Bombers de Barcelona

És demostratiu del tipus de tasques que realitzava l’esmentat organisme, dins del qual també hi havia els bombers barcelonins.

El personal del Cos el componien, l’agost del 1939 –després de les depuracions, els acomiadaments, la reincorporació dels presoners de guerra i d’algunes admissions d’urgència–, un total de 250 homes, la mateixa quantitat –i, en una part important, els mateixos homes– que abans de la guerra. En aquest moment es va fer un estudi de les necessitats de personal que, per les característiques i la població de Barcelona, aconsellava un augment en 245 nous membres, de forma que la plantilla ideal hauria de ser d’uns 500 homes. En un altre informe reclamat per la Junta de la Defensa Passiva que es va realitzar el juny de 1943, el nombre del personal pujava fins a un total de 859 individus. Tanmateix aquestes previsions no es compliren de forma immediata; l’any següent la dotació de personal va baixar fins a les 235 persones i encara va tendir a reduir-se una mica més en els anys consecutius. Fins a l’any 1945 no s’incorporà una primera promoció de 31 aspirants que deixaren el nombre de personal en 243 unitats; l’any 1947 s’acordà amb l’Ajuntament la creació de 100 noves places que es cobriren progressivament els anys següents. Final-

ment l’any 1950, en decidir-se tornar a l’horari de les vuit hores, s’afavorí un nou augment de personal que l’any 1954 va quedar en 428 homes. Com es pot comprovar, el nombre de bombers s’havia incrementat sensiblement però encara quedava per sota de les previsions òptimes que s’havien fet 15 anys abans. Igualment el cap de bombers havia demanat en els informes dels anys 1941 i 1943 un augment d’equipaments i d’utillatge que no va arribar fins a la darreria de la dècada i també de forma molt més reduïda del que es considerava idoni. De fet tot el material mòbil dels bombers havia aconseguit acabar la guerra en força bon estat, però en l’Informe de l’any 1941 s’indica que diversos vehicles estan avariats en els tallers i la seva reparació és problemàtica per falta de peces de recanvi i per la impossiblitat d’aconseguir-les a l’estranger. Aquests vehicles avariats són quatre tancs bomba Delahaye, tres camionetes Ford, duess motobombes Laffly i quatre autoescales Magirus. La majoria d’aquests vehicles ja s’havien recuperat l’any 1943, alguns amb les peces de recanvi originals i els altres amb arranjaments alternatius realitzats als tallers del Cos. La renovació dels reglaments no va arribar fins a l’any 1946, en ser aprovats pel ple de l’Ajuntament del


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

dia 15 de març. Aquesta reglamentació aporta poques novetats respecte de l’aprovat l’any 1936, en el qual es basa, excepte en la jerarquització del personal ja que torna a distingir els capatassos i els bombers preferents. També es diferencia entre el servei actiu –bombers– i els serveis auxiliars, que queden a cura del metge, el professor de gimnàstica, els encarregats de les oficines i els tallers, dos deliniants, un guarda del magatzem i dos auxiliars, 12 telefonistes i 13 ordenances. El personal directiu el formen el cap director, el sotscap i quatre caps de zona. Poc després també es van renovar els reglaments de la Germandat, que ara se sotmetien a la Llei de mutualitats de 1941 i als reglaments del 26 de maig de 1943 per a la seva aplicació. Els reglaments de la Germandat, aprovats el 13 d’octubre de 1948, van permetre la seva reorganització, ja que l’associació s’havia desdibuixat durant la guerra; acualment segueixen en vigor. En línies generals, la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura militar no suposaren una ruptura important en l’evolució del Cos de Bombers, com ens demostra la continuïtat en el comandament, en la major part del personal i, fins i tot, dels reglaments, i en la inexistència de cap desastre irreparable pels equipaments o l’utillatge. En canvi, aquest període tant trist per a la ciutat va afavorir un notable increment del prestigi del Cos que tant durant la guerra com en els anys de la postguerra es va trobar en condicions d’oferir uns valuosos serveis de salvament als barcelonins. Aquesta reputació probablement va contribuir a prolongar l’estabilitat que el Cos havia aconseguit al llarg del període republicà.

La penya Borinot i l’Agrupación Cultural y Deportiva L’ingrés l’1 d’agost de 1945 de 31 aspirants a bombers va suposar un notable canvi en les activitats internes del Cos de Bombers. Un grup d’aquesta promoció de joves bombers va fundar el dia 1 d’octubre del mateix any la penya Borinot que des del principi va ser animada per M. Llatse, S. Fonollosa, F. Molina, M. Ardanuy i E. Pujol. Les primeres activitats de la penya se centraren en l’organització de la biblioteca i en la promoció de campionats esportius, tals com la pilota basca, els escacs i el dòmino. L’estiu del 1946 demanaren permís al cap de bombers Josep M. Jordán per organitzar una festa al pati de la caserna central dels bombers per celebrar el primer aniversari de la seva incorporació al cos, festa que es va realitzar el dia 1 d’agost i en la qual participaren unes 150 persones. Aquest petit èxit els animà a convertir la penya amb l’Agrupa-

113

ción Cultural y Deportiva del Cuerpo de Bomberos, popularment coneguda com la Cultural. Les primeres convocatòries de la Cultural daten del mes de març del 1947 quan s’organitzà un partit de futbol entre veterans i novells i van tornar a disputarse els campionats de pilota, escacs i dòmino. El mateix mes s’inicià un Periòdic mural en què els bombers que ho desitgessin podien enganxar dibuixos, acudits o qualsevol tipus de notícia en un plafó de suro col·locat a la paret de la biblioteca. A l’estiu es va preparar una nova festa que aquest cop prengué el nom de festival: la Cultural, decidí jugar-se-la i convidà una revista que actuava amb éxit al Paral·lel i diversos artistes de varietats. La convocatòria aconseguí una bona resposta ja que més de 1.500 persones es van citar al pati de la caserna central. La intenció dels organitzadors, com ells mateixos aclariren, era fer una Festa Major i, també, recaptar uns diners per poder tirar endavant les diferents activitats de l’agrupació. Això darrer no ho aconseguiren en aquest primer festival, ja que els beneficis foren molt minsos. La tardor d’aquell mateix any també iniciaren un altre tipus d’activitat que ben aviat es va fer molt popular a la ciutat: la campanya de Reis. Es tractava de muntar una representació teatral o lírica per recaptar uns fons que després s’invertien en l’adquisició de joguines que el dia de Reis, amb els cotxes de bombers engalanats per a l’ocasió, repartien entre els nens internats a l’Hospital Clínic, a Sant Pau i a altres centres hospitalaris municipals i entre els fills dels bombers; a vegades també s’havien portat joguines als manicomis de Sant Boi i de Santa Coloma, i al Cotolengo. La primera representació es va fer el dia 29 de novembre de 1947 a la Unió Cooperatista Barcelonesa i el programa constava d’una sainet còmic a la primera part i d’una actuació lírica a la segona; els actors eren membres de la Cultural i algun artista convidat. Durant aquests anys també es començà a celebrar regularment, el dia 8 de març, la festa patronal consagrada a Joan de Déu, un sant portuguès que fundà hospitals per pobres. Aquesta, contràriament al clima popular del festival o de la campanya de reis, va tenir un to institucional; l’acte patronal consistia en una missa, en la recepció d’autoritats i en la repartició de premis, medalles i commemoracions entre els bombers més destacats. L’any 1948 la major part del personal va contribuir en l’adquisició d’una imatge del patró, que encara es conserva en un lloc d’honor a la caserna central. Molts cossos de bombers espanyols, imitant el barceloní, també nomenaren a Sant Joan de Déu com a patró; per altra banda, l’Ajuntament va decidir incloure una partida pressupostària fixa per contribuir en el major lluïment de la diada patronal.


114

Bombers de Barcelona

Primer fullet publicat per l’Agrupació Cultural, l’any 1947.

L’any següent es confirmà l’èxit del festival d’estiu i de la campanya de Reis, i es va permetre, així la consolidació i la popularitat de la Cultural entre els bombers. L’any 1949 el festival disposà un pressupost molt més elevat que en anys anteriors i, per primer cop, fou retransmès en directe per Ràdio Miramar; això propicià l’inici d’un nou repte: editar una revista mensual. El primer número de l’¡Alarma! es va publicar el mes de setembre amb la intenció de ser un butlletí que fes ressò de les diferents activitats de l’agrupació –la qual el finançava íntegrament–, de les principals noticies relacionades amb el Cos i com a mitjà de difusió de millores tècniques i innovacions dels serveis d’extinció d’incendis. Aquest modest però vital butlletí va anar sortint de forma regular durant els primers mesos i, segons l’editorial del número de març, la iniciativa tingué una bona acollida dins el Cos: «podemos decir que excepto algunos reacios (que no cuentan) y que poco a poco se van haciendo socios porque comprenden y les hemos demostrado que es la Agrupación, hoy día, pues, podemos decir que la Agrupación son todos los Bomberos de Barcelona» (¡Alarma!, número 7, març del 1950). Tot i aquesta visió optimista i un poc bel·ligerant, ¡Alarma! no va sortir el mes següent. El festival de l’estiu del 1950 tampoc va ser tan lluït com el de l’any anterior en disposar un pressupost molt més modest, cosa que no impedí que s’incrementessin els beneficis. L’impàs en la publicació de la revista va durar fins a que va aparèixer el número 8 el mes de desembre. A partir d’aquest la publicació prengué una forma definida com a butlletí del Cos de Bombers i l’Agrupació assumí plenament el paper dinamitzador de les activitats culturals i esportives però del tot integrad dins del Servei. Prova d’aquesta situació fou l’èxit del festival de l’estiu del 1951 que convocà artistes de renom, es va retransmetre en directe per Ràdio Nacional i s’allargà durant tres dies; com diuen membres de la Cultural, el festival era una vertadera Festa Major. A partir de l’any següent, l’actriu Mary Santpere esdevingué el motor dels festivals d’estiu, de la campanya de Reis i dels diferents actes benèfics organitzats pels bom-

bers. Això valgué a la Mary ser nomenada, a proposta del comandament, bombera honorària. Així ¡Alarma! introduí una secció d’entrevistes amb el personal més veterà, publicà les estadístiques mensuals i anuals dels serveis efectuats pels bombers o feia un extens seguiment d’esdeveniments com la mort dels companys Francesc Ribas Muñoz i Àngel Martín Serra el gener del 1951 i el febrer del 1952, respectivament. Cada vegada més els caps, sobretot el sutscap Josep Sabadell, i altres veterans col·laboraven amb l’aportació d’articles per al butlletí o aparegueren portades, com la de l’agost del 1953, amb la fotografia del comandament. La integració era completa i això, molt probablement, va propiciar el canvi de format que es produí a l’inici del 1955: ¡Alarma! creix en volum i en número de pàgines, té la portada a color, nombrosa publicitat i el contingut dels articles la defineixen com una revista especialitzada en la temàtica de l’extinció d’incendis tot i mantenir un to familiar i entretingut. Per altra banda, el bon moment de la Cultural es comprova en l’estat de comptes en girar cap a les 200.000 pessetes l’any 1956. Sorprèn la gran qüantitat d’articles sobre les darreres innovacions i millores que apareixen en l’escena internacional, sobre els incendis que succeeixen arreu del món o sobre informacions puntuals de l’organització dels serveis contra incendis d’altres ciutats europees.És certament sorprenent si tenim en compte que aquest període es caracteritza per l’aïllament i l’autarquia del règim polític espanyol; però els bombers barcelonins mantenien intercanvis amb altres revistes especialitzades de fora del país i aprofitaven els congressos o la convocatòria de cursets per viatjar a l’estranger. Aquest caràcter obert dels bombers ve de lluny; en el segle XIX Rovira i Trias o Pere Falqués havien mantingut contactes amb altres cossos de bombers estrangers, sobetot els francesos, o havien procurat enviar delegacions als diferents congressos de bombers que es convocaven cada any arreu d’Europa. La tradició s’havia mantingut al llarg del segle XX però en el període de postguerra es revifava i s’estenia considerablement. Un altre sector de les activitats de la Cultural era l’esportiu. Ja s’ha parlat dels inicis, però a l’acabament dels anys quaranta ja hi havia un equip de futbol, un altre de voleibol i una secció de gimnàstica prou preparada com per participar en competicions o es-


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

Un cotxe de bombers passeja els Reis Mags pels carrers de l’Eixample.

pectacles públics. La gimnàstica, un exercici arrelat tradicionalment als bombers, va anar prenent una notable projecció fora del Cos al llarg dels anys cinquanta i algunes de les demostracions públiques s’havien realitzat amb el gran gimnasta Joaquim Blume qui havia arribat a un acord per entrenar l’equip dels bombers, però no va poder fer-se realitat en morir l’any 1959, quan tenia 26 anys d’edat, en un desgraciat accident d’aviació. Els bombers homenatjaren Blume en una demostració convocada poc després en el Palau de Congressos. L’esport més popular entre els bombers va ser el voleibol. Els mateixos bombers, barcelonins contribuïren decisivament en la introducció i difusió

115

Capçalera del primer número de la revista de la Cultural, ¡Alarma!, apareguda el setembre del 1949.

d’aquest esport que practiquen regularment des del final de la dècada dels quaranta. L’any 1950 varen pintar els límits d’una pista de voleibol a la caserna central i disputaren el campionat de Catalunya a altres equips com l’Hispano-Francès, el Picadero i el Sitges. Els primers èxits esportius van arribar l’any següent en aconseguir guanyar el campionat català al seu principal rival, l’Hispano-Francès i, uns mesos després, en imposar-se al Reial Madrid a la final del primer campionat d’Espanya. Aquest esdeveniment, que va ser narrat detalladament a les planes d’¡Alarma!, va propiciar l’afecció del personal del Cos cap a aquesta especialitat, de forma que al llarg de tota la dècada gairebé no tingueren cap oponent per emportar-se les lligues catalanes; la rivali-


116

Bombers de Barcelona

Aspecte del pati de la caserna central durant una de les festes d’estiu.

tat es va centrar en la disputa de la final espanyola al Reial Madrid. Així, la temporada 1953-1954, jugada a Madrid, va ser l’equip de la capital qui s’emportà la copa, encara que, en les cròniques d’¡Alarma!, es destacava que a l’equip madrileny jugaven tres estrangers i el públic va tenir un comportament incorrecte. L’any següent els bombers tornaren a emportar-se els campionats de Catalunya i d’Espanya, però el partit més recordat de la dècada va ser el que els permeté emportar-se el títol nacional de la temporada 19571958, en aconseguir, per primer cop, vèncer al Reial Madrid a la pista d’aquest. A més d’aquestes competicions, l’equip de voleibol de la Cultural va disputar nombrosos partits amistosos amb equips francesos, sobre-

tot amb els bombers de Toulouse, amb els quals mantenien una relació continuada. Els dies dels partits més atractius, el pati de la caserna s’omplia d’afeccionats al voleibol i de coneguts dels bombers per animar l’equip de l’Agrupació.

Relleu en el comandament del Cos: Josep Sabadell i Mercader Josep M. Jordán i Poyatos, el cap del Cos de Bombers des de l’any 1931, va complir el 17 de maig de 1954 els 70 anys i va demanar la corresponent jubilació; el gener del 1958 va morir després d’una llarga malaltia.


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

L’equip de voleibol que va ser campió de Catalunya i d’Espanya diverses vegades durant els anys cinquanta.

117

A sota, reglament de la Germandat de bombers renovat l’any 1950.

Amb Jordán, el qual havia dirigit el servei durant prop de 25 anys de conjuntures ben conflictives, el Cos va arribar a una notable estabilització que també es va reflectir en el moment de cercar el successor. Provisionalment Josep Sabadell –qui, de fet, havia pres la major part de la responsabilitat de la direcció dos anys abans, davant la malaltia de Jordán– va assumir el comandament accidental i a sutscap va ascendir Josep M. Jordán Casaseca, fill del cap que es jubilava i que anteriorment era cap de zona. El nomenament oficial de Sabadell, després d’efectuar-se el concurs reglamentari, va arribar el 17 de desembre del mateix any, mentre que Jordán Casaseca no va ser confirmat com a cap fins l’abril del 1956. Josep Sabadell i Mercader va néixer a la vila de Gràcia el 14 d’abril del 1891 i aconseguí el títol d’arquitecte l’any 1917, el mateix any que entrà a treballar a l’Ajuntament en un càrrec tècnic; a l’acabament del mateix any s’incorporà al Cos de Bombers com a oficial. Així, en assumir la

responsabilitat de la direcció del Servei d’Extinció d’Incendis de Barcelona era un home madur, de 63 anys, i amb una llarga experiència ja que era sotscap des de l’any 1926. A aquesta experiència, Sabadell també aporta una dedicació i una estimació molt generosa al Cos, que queda perfectament patent en la seva valuosíssima obra, l’Historial del Cuerpo de Bomberos de Barcelona, que va publicar l’any 1943 amb la col·laboració de centenars de particulars i cases comercials que li subvencionaren l’edició. És un llibre de 500 denses pàgines, escrit al llarg de vint anys d’una minuciosa recopilació de dades, fet amb un gran respecte i simpatia per la professió, i amb una gran valentia en el moment de narrar aspectes delicats de la història recent de Barcelona, sobretot els períodes de la República i de la Guerra Civil. Sabadell també va escriure un Tratado de Extinción de Incen-


118

dios que malauradament no s’ha arribat a publicar, però del qual a les planes d’¡Alarma! se’n poden localitzar nombrosos capítols. Les inquietuds intel·lectuals de Sabadell van coincidir amb les dels joves animadors de la Cultural i el fruit més immediat va ser la transformació de la revista l’any 1955, comentada anteriorment. Sabadell va col·laborar discretament però sovint amb ¡Alarma! on va publicar fragments de l’Historial, versions ampliades d’aspectes de l’obra o altres temes més tècnics. D’aquesta col·laboració també en va sorgir el projecte de fer una exposició sobre les activitats i la història del Cos de Bombers que es va poder veure al palau de la Virreina entre el 26 de gener i el 25 de febrer de 1959; es calcula que va ser visitada per més de 25.000 persones. També treballaren conjuntament el cap de bombers i la revista en la preparació i difusió del 1er. Congrés Nacional de Bombers que es reuní a Madrid entre el 26 i el 29 de novembre de 1959. Era la primera vegada que s’aconseguia reunir els principals serveis d’extinció d’incendis espanyols i es decidí fundar una Federació de Cossos, un vell projecte que els bombers barcelonins havien promocionat en diferents èpoques, sobretot en els comandaments d’Audet i de Gutiérrez. Els estatuts d’aquesta Federació van quedar preparats per l’aprovació del govern, que va arribar el juliol del 1961 però amb un canvi significatiu en el nom: de Federació es convertia en Asociación Española de Lucha Contra el Fuego. Els anys de comandament de Sabadell també foren importants en l’inici de la renovació dels vehicles dels bombers. La renovació de l’utillatge s’inicià l’any 1948 amb l’adquisició d’un auto tancbomba de la casa FordBean, amb un motor de 25 CV, que s’havia exposat a la Fira de Mostres. Després d’insistir-hi molt, els bombers aconseguiren que l’Ajuntament no deixés escapar aquesta opor tunitat: era el primer vehicle que es comprava des de l’arribada dels Magirus l’any 1929! L’any següent els bombers van rebre dos camions i un turisme Ford de 25 CV cada un provinents d’altres dependències municipals, i el 1950 dos bombatancs Dennis de 25 CV i de fabricació britànica, que havien fet servei al Nord d’Àfrica durant la Guerra Mundial. Tot plegat un material poc idoni per emprendre una renovació. Els vehicles nous arribaren entre el 1951 i el 1953 amb l’adquisició de tres tancsbomba Pegaso de 29 CV, d’una ambulància Peugeot i de sis motocicletes Sanglas de 350 cc. A partir del 1954 i fins al 1959, amb el comandament de Sabadell, s’adquiriren un total de 13 vehicles més de diferents marques i utilitats però entre els quals destaquen quatre tancsbomba, una escala de 52 metres i una bomba d’emergència amb

Bombers de Barcelona

grua giratòria, tots ells de la casa Magirus i de motor dièsel de 170 CV. Finalment, al cap de trenta anys, el Cos de Bombers tornava a disposar d’un material modern i capaç, encara que insuficient per a les necessitats de la ciutat. El lot de la casa Magirus es completava amb quatre motobombes remolcables de 32 CV i de dos remolcs equipats amb líquid escumós i amb dispositius per fer aigua polvoritzada. L’adquisició d’aquests remolcs amb els aparells necessaris per expel·lir escuma o neu carbònica i per polvoritzar aigua va suposar un important avenç tècnic. Aquests tipus de materials d’extinció s’havien inventat i perfeccionat entre el 1915 i el 1930, quan s’inicià la seva comercialització. Un pas decisiu va ser la fabricació dels extintors de «pols química» a partir del 1928, que es componia primer de bòrax i, més endavant, de bicarbonat sòdic. Aquests extintors es van anar perfeccionat fins que l’any 1960 aparegué la «pols polivalent» a base de fosfat diamànic i, més tard, monoamònic. Paral·lelament, després de la Guerra Mundial, també es desenvoluparen nous productes halògens, en concret els hidrocarburs halògens en forma de gasos liquats els quals són, actualment, els extintors tècnicament més avançats. Tanmateix l’important proliferació de metalls lleugers amb un elevat grau de combustibilitat (sodi, potasi, magnesi, etc.) en la indústria mundial des del 1949, va anul·lar l’eficàcia dels extintors coneguts. Així va aparèixer el que es coneixia com a «pols especial», que es podia aplicar per a cada un d’aquests metalls. En aquests anys també va augmentar la preocupació pels incendis forestals que cada estiu, amb major o menor intensitat, causaven grans desastres als boscos de la rodalia de Barcelona. Això propicià la formació d’una companyia de voluntaris que s’especialitzà en la lliuta d’incendis forestals i que fou formada primer per set aspirants a bomber entre els quals hi havia el capellà Josep Lluís Fernández i Padró; el cos els facilità un autocisterna. Aquesta secció serà a l’inici dels anys vuitanta l’embrió dels Serveis de Prevenció de la Generalitat, especialitzats en incendis forestals.

Les noves condicions dels incendis urbans Des de la darreria dels anys cinquanta l’extinció d’incendis demanava cada cop més la utilització de materials específics segons l’origen del foc. Això és fàcilment comprovable en una sèrie d’incendis i sinistres importants que es produïren entre el 1959 i el 1961. El 14 de maig de 1959 l’incendi d’una fàbrica de neveres entre els carrers Encarnació i Alegre de Dalt va portar nombrosos problemes als bombers pel


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

119

Cartell editat per la Cultural cap a mitjan dècada dels cinquanta.

tipus de líquids combustibles que hi havia emmagatzemats. Un cas similar va succeir en dos grans incendis que, pràcticament continuats, es produiren el 23 i el 26 d’agost en els magatzems La Sagrera, SA, al carrer Berenguer de Palou número 30-32, i en la fàbrica Sociedad Española de Lámparas «Z», al passeig del Port Franc on els bombers van tardar 14 hores en poder dominar el foc. Aquests anys també comencen a ser tristament habituals incendis en fàbriques i tallers de subproductes del petroli, com el cas de l’explosió i l’incendi d’una manufactura de plàstics al carrer Provençals, el dia 25 de juliol del mateix any, o l’important incendi de la fàbrica de subproductes de quitrà Succesores de Benito Badrinas, SA, de Badalona el dia 14 de març de 1960. La indústria del plàstic porta molts problemes als bombers per l’elevada quantitat de materials combustibles que acostumen a emmagatzemar i per la possiblitat d’explosió. Els accidents de diferents tipus de transports també suposaren molta feina als bombers al llarg d’aquest període. Fou especialment impressionant l’accident ocorregut en els Ferrocarrils de Catalunya el dia 11 de febrer de 1939, quan a un tren amb tres vagons li fallaren els frens abans d’arribar a l’estació de Sarrià i va acabar descarrilant al túnel que porta a l’estació de Sant Gervasi; el número de morts va ser molt elevat, encara que no es van donar dades oficials. També va ser tràgica la col·lisió entre l’exprés de València i un tren de mercaderies en la línia de la Renfe a l’alçada de l’Hospitalet de Llobregat el dia 9 de gener de 1961; 25 persones varen perdre la vida. També es registraren en aquests anys els primers accidents d’aviació importants, com el que es produí el dia 20 d’agost de 1959 als cims del Montseny on els bombers barcelonins rescataren un total de 25 víctimes, o l’incendi d’un avió en el moment d’aterrar a l’aeroport del Prat el 8 de novembre de 1960 que, per sort, només va provocar ferides lleus entre els passatgers. La dècada dels anys cinquanta va ser tràgica per al personal del Cos en veure com morien fins a cinc companys en diversos actes de servei: el 22 de gener de 1951 fou Francesc Ribas Muñoz; el 15 de febrer de 1952, a conseqüència d’una col·lisió entre un autobomba i un tramvia, morí Àngel Martín Sierra; el 24 de febrer del 1956 el caporal Salvador Carreras Marín i el bomber Lluís Filella Biosa trobaren la mort durant el reconeixement d’un pou, i, finalment, durant un rescat a l’Hospitalet el 12 d’octubre de 1959, va ser Joaquim Gadea Castells qui va morir. Aquestes baixes, que elevaren a 14 el nombre de bombers barcelonins morts en actes de servei fins al moment, efectaren molt negativament al personal del Cos. Tots ells meresqueren els màxims honors en els funerals.

El 14 d’abril de 1961 Josep Sabadell i Mercadé va complir els 70 anys i va tramitar la jubilació corresponent. Els membres de l’Agrupació Cultural i Esportiva li oferiren el trofeig del Campionat de Catalunya que l’equip de voleibol acabava de guanyar i, el juny següent, el nomenaren president honorari de la Cultural en reconeixement del seu interès per les activitats de l’agrupació. Probablement aquests homenatges dels seus companys van ser els que més va agrair un home com Sabadell que sempre havia defugit el protagonisme personal i el beneplàcit de les institucions per dedicar-se plenament a una feina callada però eficaç en el Cos de Bombers al llarg de la seva vida. Amb Sabadell començaven a desaparèixer els homes que s’havien incorporat al Servei abans de la guerra, i es donava pas, a una nova generació ■


120

Dues imatges significatives de lâ&#x20AC;&#x2122;activitat diplomĂ tica del Cos: els estaments

Bombers de Barcelona

militar i eclesiĂ stic en unes visites a la caserna, al principi dels anys cinquanta.


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

Lâ&#x20AC;&#x2122;alcalde J.M. de Porcioles fa una revista del Cos de Bombers acompanyat del cap, J. Sabadell, el dia 26 de juny de 1959.

La bomba tanc Ford del 1948, primer vehicle adquirit des del 1929 i bomba sueca.

121


122

El primer Pegaso, de l’any 1952; a sota, l’escala Magirus de 52 metres durant la seva presentació pública el dia de Sant Cristòfol del 1956.

Bombers de Barcelona


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

Demostració pública a la plaça de braus de les Arenes, l’any 1960.

A sota, maniobres dels bombers en l’extinció d’un incendi, l’any 1959, al port de Barcelona.

123


124

Els bombers intentant apagar un foc originat en una carboneria.

Bombers de Barcelona


La postguerra i la Cultural (1939-1961)

Escopeta llançacaps, que sâ&#x20AC;&#x2122;utilitzava en serveis de salvaments.

125


126

Bombers de Barcelona


Les promeses de lâ&#x20AC;&#x2122;alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

129

La urbanització de la Vall d’Hebron, amb la Residència i el polígon del Montbau, una de les obres característiques del període franquista.

El creixement demogràfic de Barcelona i de les ciutats i els pobles de la rodalia, la zona compresa en l’actual àrea metropolitana, va accelerar-se de nou a partir del 1940; en aquest any, hi ha censats un milió i escaig d’habitants que el 1950 augmenta fins a 1.250.000; l’any 1960, a 1.500.000 i l’any 1970, prop dels 1.750.000. A partir de la dècada dels anys setanta el creixement tendeix a aturar-se i, en els vuitanta, a devallar lleugerament. A la resta de l’àrea metropolitana, el creixement demogràfic s’accelera a partir de la dècada dels seixanta i encara no hi ha dades prou

objectives que permetin assegurar que s’ha frenat, malgrat que les previsions indiquin que la tendència és cap a l’estancament. En conjunt, la zona metropolitana barcelonina ha passat dels 1.300.000 habitants de 1940 als 3.200.000 el 1986, la qual cosa suposa gaire bé triplicar la població en menys de 50 anys. Aquest important creixement demogràfic es deu principalment a la immigració provinent en la major part del llevant i del sud d’Espanya i es concentra sobretot al llarg de la dècada dels seixanta, quan la riuada migratòria és propera a les 800.000 persones. Aques-


130

ta època és d’un desenvolupament econòmic i urbanístic sense precedents i, també, sense ordre, de manera que va desencadenar uns greus desequilibris en l’estructura productiva i en l’ordenació territorial, així com una major desigualtat social. Si el creixement econòmic de les primeres dècades del segle havia estat afavorit per la difusió de l’energia elèctrica, l’expansió dels anys seixanta va trobar en el petroli i els seus derivats un aliat imprescindible. El petroli va ser la font d’energia bàsica per fer funcionar els milers d’automòbils que entraren al mercat de consum o per abastir milers de fàbriques que anteriorment utilitzaven carbó o electricitat. Dels derivats del petroli en sorgiren productes que aviat es feren essencials com el quitrà o la inesgotable gamma dels plàstics i de les fibres sintètiques. Tanmateix el petroli era un producte d’importació; mentre el seu preu va ser baix tot va funcionar però a partir del 1973, en el primer i brusc augment del seu cost, la conseqüència fou un increment espectacular de la factura i de la dependència energètica externa que, pel conjunt de Catalunya, se situava pels entorns del 75%. Per aquesta data, el petroli suposava el 50% del total de consum brut d’energia. Tant l’expansió demogràfica barcelonina com la transformació de les fonts energètiques van tenir una influència immediata en el Servei d’Extinció d’Incendis. L’augment d’habitants possibilità un increment correlatiu del risc d’incendi, i la irrupció de grans quantitats de petroli i la seva generosa però sovint poc prudent utilització pressuposà la necessitat de cercar nous mètodes i un utillatge determinat per poder combatre els sinistres propiciats per aquest material. El risc d’explosions de combustibles gasosos també s’hagué de preveure a partir dels anys setanta amb l’aparició del gas natural, una nova font energètica que va tenir igualment una notable expansió a Barcelona.

Bombers de Barcelona

Josep M. Jordán Casaseca i les relacions dels bombers amb l’alcalde Josep M. Porcioles Amb la jubilació de Josep Mercadé i Sabadell es nomenà Josep M. Jordán i Casaseca cap director accidental, en espera del concurs reglamentari que li va permetre accedir al càrrec oficialment l’11 de juliol de 1962. Josep M. Jordán, fill de l’antic cap J. M. Jordán Poyatos, nasqué el 8 d’abril de 1911 a Barcelona on va seguir estudis d’arquitectura i n’aconseguí la titulació l’any 1940. Va ingressar al Cos l’any 1948 com a oficial subaltern; com s’ha mencionat abans, va ser nomenat sots-cap dels bombers l’any 1956. No ha d’estranyar la succesió en el comandament de pares a fills ja que aquesta circumstància també s’havia produït en altres càrrecs del Cos; un exemple ja esmentat va ser el dels professors de gimnàstica Fidel Bricall, pare i fill, però també hi hagué nombrosos casos de continuïtat familiar entre el personal subaltern que de vegades arribà a ser d’avis a néts. En el cas de Jordán i Casaseca s’ha d’assenyalar que bona part de la seva vida transcorregé dins la caserna central, on el seu pare –com la resta dels caps i sotscaps– tenia l’habitatge vivenda. Això va afavorir, entre altres aspectes, una antiga i respectuosa amistat amb Josep Sabadell, que el mateix Jordán explica en un article a l’¡Alarma! del maig del 1961. La plaça de sots-cap va recaure en l’arquitecte Jaume Esteve Esparcia, de la mateixa generació de Jordán: va néixer l’any 1911, va acabar la carrera l’any 1941 i va ingressar en el Cos en la promoció del 1948. El nomenament oficial d’Esteve es va produir el 13 de febrer de 1963. La substitució de Sabadell per Jordán és representativa de la necessitat de renovació del personal del Cos de Bombers. La promoció que ingressà en els anys 1928-1929, que va ser d’uns 160 homes, tenia al voltant dels 60 anys, una edat excessiva per exercir com a bomber en actiu, malgrat que la jubilació fos als 70 anys. Això suposava un greu problema ja que prop d’una tercera part de la plantilla –que, per altra banda, era massa reduïda–, no estava en les condicions idònies que implica el servei. Aquest problema, repetidament plantejat a les autoritats municipals sense resultats per Sabadell en els darrers anys del seu comandament, va ser el primer que hagué d’afrontar Jordán. Les propostes van ser les de cercar altres ocupacions dins els serveis municipals a les persones amb més de 60 anys o, com a mal menor, adelantar la jubilació als 65 anys. De fet, les demandes dels bombers no es limitaven a l’augment del personal sinó també a la renovació dels vehicles –els Magirus de l’Exposició Internacional amb


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

131

Exposició de cotxes de bombers, de recent adquisició, a la plaça de Catalunya, el gener del 1965.

més de 30 anys de servei encara constituïen la meitat del parc mòbil–, o a un agment de les casernes. Els antecedents en les relacions amb les autoritats municipals eren poc engrescadores per als bombers, després de passar vint anys preparant minuciosos estudis de les previsions de creixement i de les necessitats del Cos sense trobar gaire resposta per part de l’Ajuntament. Així, Josep M. Jordán va aprofitar la celebració del II Congrés Nacional de Bombers que es va reunir a Barcelona entre el 6 i el 12 de novembre de 1962 i la visita de l’alcalde Josep M. Porcioles a la caserna Central amb motiu del Festival d’estiu de l’any següent, per exposar cruament la difícil situació del servei, situació que facilità la redacció d’un nou projecte d’expansió. En plantejar el nou projecte, els bombers es basaren en les característiques que reunien els serveis d’extinció d’incendis de diverses ciutats europees, de les quals en tenien informació abundant. L’estudi recomanava que la plantilla s’acoblés a proporció d’un bomber per cada 1.000 o 1.500 habitants, i que hi hagués una caserna central recolzada per nombroses petites casernes de prevenció estretègicament situades de forma que permetessin una descentralització i una ràpida arribada a qualsevol incendi, amb la dotació necessària de vehicles i utillatge per cada una d’elles. A Barcelona, l’any 1960, la proporció era d’un bomber per cada 3.500 habitants i tan sols hi havia una caserna central i tres d’auxiliars. La més moderna, la

central, tenia més de trenta anys d’antiguitat i totes necessitaven obres urgents de manteniment. Després de diferents estudis i propostes municipals, Porcioles va prometre el 1963 de reduir al llarg dels anys següents la proporció habitants/bomber fins a 2.500, la construcció de 10 casernes de prevenció noves i l’adquisició progressiva dels vehicles indispensables. En un principi va semblar que el projecte funcionava en convocar-se oposicions per un centenar de noves places el mateix any, i en preveure un nou concurs de 140 aspirants per a l’any 1965. Igualment, s’iniciaren obres a diversos punts per construir les casernes i l’agost del 1963 ja estava a punt la de Vallvidrera, peparada per a incendis forestals, i a començament del 1966 s’havien condicionat uns locals al carrer Almogàvers i al carrer Pi i Molist. Els primers vehicles no tardaren a arribar: l’estiu del 1964 s’adquiriren dos tancs bomba Pegaso i, el 26 de gener de l’any següent, es presentaren a la plaça Catalunya un jeep Land-Rover amb extintor a pols, una ambulància DKV, un tanc bomba i una autoescala Magirus de 30 metres, i quatre nous tanc bomba Pegaso. Un altre vehicle que s’incorporà al parc mòbil el setembre del 1967 va ser el Pegaso Bt. 9, un tanc bomba de primers auxilis que els bombers van fer la carroseria en els seus tallers. Aquestes esperançadores perspectives no es confirmaren els anys següents, com es desprèn d’un nou informe que els bombers adreçaren a l’Ajuntament el gener del 1971. La situació el 1970 tornava a ser molt


132

Quaranta anys després de la inauguració de la caserna central s’edificà la façana del carrer Villarroel, tot i que no se seguiren

Bombers de Barcelona

els plànols originals sinó que es va construir un edifici de nou plantes que trencà l’estètica original de la caserna; els bombers només

deficient: una plantilla de 526 homes (que equivalia a una proporció de 3.300 habitants per cada bomber); la caserna central, tres d’auxiliars –la de l’Exposició, la d’Almogàvers i la de Pi i Molist, totes elles en una deficient situació de manteniment– i la caserna de la Zona Franca en construcció; la caserna de Vallvidrera estava fora de servei. El parc mòbil disposava d’un total de 37 vehicles –quan l’any 1960 n’hi havia 57–, si bé la majoria d’ells s’havien adquirit durant la darrera dècada i es trobaven en bon estat de funcionament però, per altra banda, tan sols hi havia 21 xofers. La migradesa de la infraestructura del Servei quedava en evidència si es té en compte l’important nombre de serveis duts a terme a la zona metropolitana la qual, com ja s’ha dit, presentava en aquests anys un creixement demogràfic extraordinari. La proposta d’infraestructura del 1971 era, en línies generals, molt similar a la del 1962 i a les peticions fetes en les memòries de les dècades anteriors: ampliació de la plantilla fins a 1.622 homes (proporció de 1.000 habitants per cada bomber); construcció de vuit casernes auxiliars segons els plànols que s’adjuntaven, situades de forma que poguessin realitzar serveis a tota l’àrea metropolitana, i la dotació d’utillatge necessari. En total, en pessetes de l’any 1970, el cost s’avaluava en 235 milions. Els resultats aconseguits a l’acabament del 1976 eren, naturalment, molt més modestos. La plantilla s’-

aprofitaren les plantes baixes com a magatzems de materials i oficines, i es va destinar la resta a habitatges.

havia incrementat fins a 650 persones (un bomber per cada 2.600 habitants) i l’únic parc que va entrar en funcionament va ser el de la Zona Franca al final del 1971, encara que a l’inici del 1973 s’inauguraren unes noves oficines a la caserna central però, sobre aquestes i al costat del carrer Villaroel, s’havia construït un edifici d’habitatges de sis plantes que, en un principi, havia de ser facilitat a les famílies dels caps dels bombers; fou una de les típiques maniobres especulatives de l’època Porcioles. L’utillatge va anar arribant en comptegotes: el lot de vehicles més nombros va ser presentat el 6 de març de 1973 a la plaça Sant Jaume i el componien 9 vehicles, entre ells la primera plataforma de salvaments Snorkess de 27 metres instal·lada sobre un xassís Pegaso. Les mil promeses de Porcioles, que al començament principis dels anys setanta propagaven les campanyes de l’Expo-82 i de la Barcelona 2000, s’havien concretat en ben poca cosa.

Els principals sinistres dels anys seixanta En els anys seixanta els serveis d’urgència efectuats pels bombers barcelonins experimentaren un augment important; mentre que en la dècada del 1950 el promig anual se situava per sota dels 1.500 serveis, al llarg dels seixanta aquest promig puja fins als 3.500


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

133

Vista de la plaça Catalunya el dia de Nadal del 1962, coberta de neu. Aquesta nevada va provocar nombroses sortides dels bombers.

serveis l’any. Un augment espectacular que es confirma en la primera meitat dels anys setanta quan el promig srriba a l’entorn dels 5.000 serveis. Les causes d’aquest creixement dels sinistres a Barcelona s’ha de relacionar amb l’evolució demogràfica i especialment amb l’alt risc d’incendi que comporta la utilització de noves energies com el petroli i els seus derivats. A partir dels casos concrets que mostren els principals sinistres d’aquest període, es reflecteixen els problemes en què es trobaren els bombers per apagar determinats tipus de focs. Sovint el problema principal consistia a haver d’enfrontar-se amb materials d’alta combustibilitat que tan sols es podien atacar amb tipus d’extintors molt específics, com l’escuma o la diversa gamma de pols, ja que en molts casos l’aigua era poc eficaç. El matí del Divendres Sant del 1961 es va incendiar el Palau del Cinema de la Via Laietana; va ser un sinistre que va costar molt de dominar als bombers per la dificultat d’entrar dins del cinema, per la gran quantitat de material combustible que hi havia i per la possiblitat que el foc s’estengués a edificis veïns on hi havia botigues, tallers i magatzems que també contenien molts materials inflamables. L’edifici va quedar derruït en la seva major part. El 17 d’agost del mateix any un incendi que es declarà en una indústria de cel·luloide del carrer Violant d’Hongria número 11 va provocar una gran explosió que va efectar els edificis més prò-

xims. L’any 1962 la protagonista va ser l’aigua: les inundacions del dia 25 de setembre i la riuada del 4 de novembre va mobilitzar els bombers barcelonins per tota la província en innombrables tasques de salvament. El dia de Nadal d’aquest any la gran nevada que va caure sobre Barcelona també va tenir el personal del Cos en actiu al llarg de tota la jornada i dels dies següents. El febrer del 1964 tornava a cremar un altre popular cinema barceloní: el Regio Palace del Paral·lel. A l’informe i al reportatge que es va publicar a ¡Alarma!, els bombers es queixaven de les poques mesures de seguretat que hi havia en aquests locals públics i advertien del desastre que hauria suposat que tant aquest cinema com el Palau del Cinema haguessin cremat durant la projecció d’una pel·lícula i amb la sala plena de públic. Diversos incendis posaren a prova els recursos del Cos: el d’una fàbrica de matalassos de niló del carrer Aragó cantonada Nàpols el 18 de desembre de 1963; l’incendi el 9 de maig de 1964 a Santa Coloma de Gramanet, a la carretera de Sant Adrià a la Roca, d’un magatzem de productes imflamables que contenia gran quantitat de dissolvents, glicerina, insecticides, querosè, pintures, vernissos, benzines, etc.; el sinistre a la Myrurgia SA del carrer Mallorca número 351, on també hi havia emmagatzemats molts diversos tipus de productes químics inflamables i explosius, i, finalment, l’incendi d’una fàbrica de plàstics al carrer


134

Bombers de Barcelona

Bombers en les tasques d’extinció d’un incendi provocat pels presos a la Model, el maig del 1970.

Rector Triadó, el setembre del mateix any, en el transcurs del qual moriren el sergent Juan Calderón Cavero i el caporal Rafel Gimeno Miquel. L’estiu del 1966 tres importants incendis encara escalfaren és un estiu molt calorós. El 27 de juny es declarà un gran incendi al carrer Carretes número 43 que, tant per les dificultats de maniobrar al barri del Raval com per la situació de l’edifici, va ser molt laboriós d’atacar adequadament; hi havia la possiblitat que el foc s’estengués a edificis dels voltants i provoqués una autèntica desgràcia al barri. El 9 d’agost s’incendiaren unes bales de paper, cartró, roba i altres materials molt combustibles amuntegades al moll de Sant Bertran, sinistre que també va ser difícil de reduir per la gran quantitat de material que es cremava i per l’alta temperatura dels voltants del foc que obligava els homes a treballar-ne allunyats. Finalment es declarà el 8 de setembre un incendi dins de l’estació de la plaça Espanya dels Ferrocarrils Catalans; en aquest cas, el fum va ser el principal obstacle dels bombers en les tasques de salvament. A l’acabament del 1969 els bombers barcelonins van ser reclamats des de Cartagena per col·laborar en l’extinció d’un immens incendi que es va produir a la refinaria REPESA d’Escombreras; el sinistre, probablement el més important que s’ha declarat a l’Estat espanyol, va durar diversos dies i es van cremar unes 167.000 tones mètriques de petroli i altres combustibles. Al principi de l’any 1971 dos incendis quasi consecutius d’un magatzem de cautxú, a Sants, i d’una fàbrica de pintures de Sant Adrià del Besòs obligaren els bombers a utilitzar els productes extintors més sofisticats de què disposaven. El dia 24 de novembre del mateix any, el vuitè incendi que es declarava a la Ibèria Ràdio des de l’any 1962 va ocasionar la mort de tres bombers, el caporal Raiger i els subalterns Del Valle i Manfill davant la consternació i indignació de tot el Cos. Un cop més els bombers demanaren unes ordenances de protecció contra incendis més rígides i una política municipal més inflexible per fer-les complir. La llarga relació de grans sinistres d’aquests anys s’acaba amb l’explosió de gas del 6 de març de 1973 al carrer Capità Arenas que va causar la mort de divuit persones i l’enderroc de l’edifici d’unes deu plantes, així com diferents desperfectes als edificis dels voltants provocats per l’ona expansiva. Era el primer sinistre provocat pel gas natural, que s’havia introduït a Barcelona l’any 1969. No va ser l’últim: a la darreria del mateix any una nova explosió al carrer Ladrillera causava la mort de catorze persones.

Evolució de la Cultural i de la revista ¡Alarma! L’activitat social del Cos de Bombers la va seguir aglutinant l’Agrupació Cultural i Esportiva (ACE) i el seu òrgan de difusió la revista ¡Alarma!. Es van mantenir les convocatòries periòdiques popularitzades en els anys cinquanta, com la diada patronal, el festival d’estiu i la campanya de Reis, i també les diferents seccions culturals i esportives. La Cultural, sota la presidència de Juli Ferré i Bel, va mantenir les bones relacions amb el comandament del Cos després del relleu de Sabadell per Josep M. Jordán, com va quedar evidenciat en l’organització del II Congrés de l’Associació Nacional de Bombers que va tenir lloc a Barcelona entre el 6 i el 12 de novembre de 1961. Aquest esdeveniment, que va aplegar delegacions de cossos de bombers de 50 ciutats espanyoles i observadors d’Alemanya, França, Andorra i Portugal, va permetre l’estabilització de l’asso-


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

Les evolucions dels bombers en l’incendi del cinema Regio Palace del Paral·lel, l’any 1964, són seguides per una gran quantitat de gent.

135


136

Incendi al port de Barcelona. Lâ&#x20AC;&#x2122;estiu del 1966 es va incendiar una pila de bales amb material altament combustible al moll de Sant

Bombers de Barcelona

Bertran. Els bombers van haver de treballar durant moltes hores per poder reduir el foc que amenaçava escampar-se per la rodalia.


Les promeses de lâ&#x20AC;&#x2122;alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

137


138

Bombers de Barcelona

Els sinistres en edificis de gran alçària foren uns nous reptes als quals els bombers barcelonins s’hagueren d’afrontar a partir dels anys setanta.

ciació; fou elegit com a secretari general Juli Ferré i com a president, Josep Sabadell, ies va confirmar així el protagonisme dels bombers barcelonins. Els actes del congrés van ser seguits puntualment per la revista ¡Alarma! que, en els mesos següents, va anar publicant les diferents ponències. Aquests congressos s’anaren fent cada dos anys en una ciutat espanyola diferent i serviren per mantenir les relacions entre els diferents cossos de bombers. Tanmateix l’Agrupació va anar perdent protagonisme en els anys següents; el símptoma més clar n’és l’evolució d’¡Alarma! que anava tendint a tecnificar-se al mateix temps que perdia part de la diversitat i vivesa de la dècada anterior. Així, a partir del 1964, la revista sortí cada vegada amb més retard i a partir de l’estiu, amb periodicitat bimestral. Al principi del 1966 la crisi d’¡Alarma! es féu ben patent en el canvi de la direcció, que prenia Esteve Rifà i Tàpia; la revista canvià la maquetació, reduí el nombre de pàgines i sortí amb una periodicitat trimestral fins a l’estiu, que passà a ser bimestral. L’equip de Rifà mantingué la tecnificació dels continguts de la revista però també la potència com a portaveu de l’opinió de l’Agrupació i seguí fent puntual ressò de les activitats que s’organitzaven. D’aquesta forma s’aconseguí redreçar ¡Alarma! que recuperà la

periodicitat mensual a partir del juliol del 1967. Aquest mateix any, el dia 26 de gener, l’alcalde Porcioles va inagurar el monument al bomber, una estàtua de l’escultor Sebastià Badia que es va situar davant la caserna de l’Eixample. Les seccions esportives seguiren funcionant però amb menys rellevància exterior; la gimnàstica ornamental deixà de tenir el nivell de períodes anteriors i el voleibol també disminuí en protagonisme. La secció de voleibol va perdre l’any 1962 el principal animador, l’entrenador de l’equip Carles Casanova i Pérez, i en els anys següents no va poder sostenir la major duresa de la Lliga espanyola d’aquesta modalitat, sobretot per les exigències econòmiques, i va passar a la 2a divisió. Com a contrapartida, les seccions de muntanyisme o submarinisme prengueren més cos i organitzaren freqüents sortides i excursions. Els darrers anys seixanta els festivals d’estiu tornaren a tenir una notable projecció, mantenint sempre una gran diversitat d’artistes de qualitat; aquests anys la Mary Santpere o els Hermanos Calatrava eren convidats habituals i actuaven al costat de l’orquestra i la revista de moda. El festival de 1968, que va congregar més de 3.500 persones de públic, va tenir com a convidat Joan Manuel Serrat, coincidint amb uns mesos


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

en els quals ¡Alarma! publicava la fotografia i l’esbos biogràfic de diveros cantants catalans: Guillem d’Efack, Els Dracs, Rafel Subirachs, Salomé, Maria del Mar Bonet o Lluis Llach, entre altres. La Cançó, amb els seus aires renovadors, també havia arribat al Cos de Bombers i en una data ben significativa. Entre el material que publicà ¡Alarma! a la darreria dels seixanta en destaquen articles especialitzats sobre temes com els incendis forestals –amb minucioses estadístiques de les darreres dècades–, la prevenció i els problemes que porten sinistres en edificis de gran alçada, els sistemes d’atacar incendis de materials radioactius o sobre energia atòmica i nuclear. Probablement era la primera revista espanyola que tractava aquesta temàtica en profunditat i seriositat. També es publicaren articles d’interès més immediat pel Cos, com ara l’organització d’una caserna de bombers segons exemples estrangers o les darreres novetats en vehicles contra incendis, entre els quals també s’analitzava la utilitat de l’helicòpter a les zones urbanes o dels avions i del material tot terreny en els sinistres forestals. La periodicitat de la revista es va manterir mensual fins al número de juny-juliol del 1970, quan va tornar a ser bimestral. També hi havia símptomes de canvis in-

139

terns. Aquests arribaren amb l’Assemblea extraordinària de l’Agrupació a l’acabament d’any que va elegir una nova Junta de govern i una nova direcció de la revista que es confià a Jordi Teixidó i Brugues, enginyer industrial i cap de zona del servei. A partir del 1971 la revista canvià novament de maquetació, es modernitzà i augmentà en qualitat formal i en el nombre de planes –més de 100 per revista–, i mantingué periodicitat bimestral. També tendí a especialitzar-se una mica més i a reproduir dilatats estudis realitzats pels bombers o per les dependències municipals sobre infraestructura –el projecte de construcció de casernes d’aquest any–, el projecte de reglament intern de què els bombers reclamaven insistenment l’aprovació però que el municipi va aturar en espera de la Llei de règim local, o sobre ordenances de protecció contra incendis. Aquests tipus de materials van treure part de l’amenitat que Rifà va aconseguir introduir en l’etapa anterior, encara que ara la revista també guanyà en major clardetat en l’estructura interna. La nova junta de l’agrupació va seguir mantenint l’interès dels festivals d’estiu, que l’any 1971 va tenir com a invitades especials Núria Feliu i a la vedette Tania Doris i tendí a potenciar les seccions esportives, malgrat que l’equip de voleibol seguís jugant a la segona


140

Bombers de Barcelona

Funerals al pati de la caserna central dels tres bombers morts en l’incendi a Iberia Radio, el novembre del 1971.

Treballs d’extinció a una indústria del carrer Àlava a l’any 1970.

divisió. Una altra iniciativa d’aquests anys va ser convidar els dissabtes a les escoles de Barcelona a una visita de la caserna central que incloïa unes demostracions amb els cotxes i altres materials contra incendis. L’iniciativa va ser molt ben rebuda i cada dissabte els nens de la ciutat podien descobrir els diferents misteris que s’amagaven a la casa dels bombers. Al principi del 1972 hi hagué una nova renovació de la junta que nomenà Juli Ferré i Bel president i Esteve Rifà vicepresident. Manuel Pascual i Pons, col·laborador habitual de la revista en temes de caràcter històric, assumí el càrrec de redactor en cap d’¡Alarma! que seguia dirigida per Jordi Teixidó. També hi hagué canvis en el comandament del Cos quan, el mes de setembre, es va nomenar Teixidó com a director adjunt, un càrrec inèdit fins al moment. Aquests canvis arribaren també a la revista el març del 1973 quan Esteve Rifà tornà a assumir-ne la direcció, ja que teixidor no podia dedicar prou temps a aquests afers. A l’editorial d’aquest número es comenta la situació: «Es obvio que la tarea no es fácil, especialmente porque (...) han de coexistir durante el inicio de la evolución casi podríamos decir «dos generaciones» netamente diferenciadas. Y de entre ellas, hay que reconocer que la antigua puede prestar una gloriosa ejecutoria de su labor, pese

a haber vivido bajo lo que ahora podríamos llamar la “línea” (¡Alarma!, número 220, març-abril de 1973, p. 3). Hi havia un estira-i-arronsa entre diferents generacions de bombers –el mateix moment que es reclamava l’aprovació dels nous reglaments– fins que s’arribà a un cert pacte en compartir les responsabilitats tant de la direcció del Cos –Jordán i Teixidó–, com de l’Agrupació i ¡Alarma! –Esteve Rifà per la línia antiga renovada, i Joan Pujadas Ricart per la nova generació. Aquestes pugnes internes afavoriren, a la llarga, l’equilibri dins del Cos. En els anys següents la revista augmentà en interès i els bombers podien celebrar una sèrie d’èxits: un equip del Cos, en representació dels bombers espanyols, va guanyar la medalla d’or en el V Concurs Internacional de Maniobres de Bombers que es va disputar a Brno, Txecoslovàquia, entre el 9 i el 15 de juny de 1973, amb la participació de 129 delegacions de cossos de bombers de tot el món. L’any següent, coincidint amb la diada patronal, els bombers barcelonins organitzaren a la caserna central la primera edició de l’exposició de materials i equips d’extinció d’incendis i salvaments, Expofuego-74; en les convocatòries següents, aquest certamen va passar a fer-se a Montjuïc organitzat per la Fira de Barcelona. Finalment el 1975, després d’una gran campan-


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

141

El cap de bombers, Josep M. Jordán, amb la Mary Santpere i unes vedets posant amb la Genoveva durant un dels festivals d’estiu.

ya esportiva, l’equip de voleibol va tornar a ascendir a la 1a. Divisió estatal de l’especialitat; així va accelerar la decisió de construir un pavelló de voleibol cobert –com exigia la normativa per poder disputar la primera divisió–, tal com es va fer sobre la planta dels dormitoris de la caserna central, a la façana del carrer Provença. Aquesta colla d’esdeveniments reeixits culminà l’estiu del 1975 amb una nova renovació a la direcció de l’Agrupació i d’¡Alarma!, encara que ara s’havia de contemplar com un simple relleu i no fruit dels diferents criteris interns; la presidència de la Cultural va recaure en l’arquitecte basc i cap de zona Ricardo Olabegoya i Venturini i la direcció de la revista en Joan Pujades, mentre que Esteve Rifà es mantingué en la direcció adjunta de la publicació. A l’acabament d’aquest any va morir Juli Ferré i Bel, jubilat l’any 1972 quan encara era president de l’Agrupació; Ferré s’havia incorporat al servei l’agost del 1928 i l’any 1955 va ascendir fins a cap de zona i cap de guàrdia. També havia estat l’home de confiança de Josep Sabadell i un dels principals animadors de la Cultural, de la qual fou president en els períodes 1956-1963, i 1970-1972, i d’¡Alarma! que també va dirigir en els anys cinquanta.

Els bombers i la transició política A la coberta de la revista ¡Alarma! del número corresponent al novembre-desembre del 1975, els bombers donaren la benvinguda a la transició cap a la democràcia en publicar una foto dels monarques espanyols Juan Carlos i Sofia. El detall és significatiu de l’esperit obert que sempre ha mantingut el Cos de Bombers i que, en aquests delicats moments de l’evolució política, és més rellevant ja que les relacions amb els darrers ajuntaments franquistes s’havien deteriorat notablement fins al punt que els contactes amb els alcaldes Massó i Viola foren ben minsos. Aquesta situació d’impàs amb les autoritats municipals no va paralitzar el Servei d’Extinció d’Incendis que seguí tenint molta feina i, en alguns casos, molt complicada. Una de les accions més reeixides ocorregué a mitjan 1973, quan es va declarar un incendi a les plantes 6 i 7 de l’edifici de la Telefònica de la plaça Catalunya. La ràpida intervenció dels bombers, que van disposar de la plataforma elevadora Snorkelss, va impedir l’extensió del foc a altres plantes, tot i les característiques d’aquest edifici amb milers de metres de fil telefònic arreu. El foc, que s’inicià a les 20,30 hores del dia 8 de juny, va ser dominat a la matinada pe-


142

Bombers de Barcelona

Cartell anunciador del festival d’estiu del 1965 de l’Agrupació.

rò es deixà una guàrdia de prevenció fins al dia 10; s’aconseguí salvar l’edifici i la seva característica estructura metàl·lica. Les coses foren molt diferents en un incendi declarat el dia 5 de setembre de 1974 al carrer de les Tàpies; de nou el barri del Raval era amenaçat pel foc. L’incendi s’originà a l’edifici número 10 a les 0,55 hores i a la 1,55 h. s’enrunava i colgava molts veïns. En les tasques de salvament, que no finalitzaren fins a la tarda del dia 7, els bombers desenterraren fins a 16 morts. La mala sort també afectà directament els bombers, ja que dos d’ells moriren durant uns serveis de prevenció a les curses de Montjuïc; un a la carrera de motos de l’any 1974, i l’altre, Joaquim Morera Benegas, al Gran Premi de Fórmula 1 de l’abril del 1975 quan un dels prototips va sortir de la pista i s’emportà el bomber i altres tres persones. Al final d’aquest any, el 30 d’octubre, un accident a l’estació de Virrei Amat de la línia V del Metro de Barcelona també va posar a prova l’eficàcia dels bombers que mercès a la seva ràpida intervenció de salvament varen poder auxiliar al prop dels dos centenars de ferits; tan sols va perdre la vida el conductor d’un dels metros involucrats.

Tanmateix l’acció de salvament més espectacular d’aquests anys es va realitzar el dia 7 de setembre de 1976 quan l’ascensor de la torre de Colom es va avariar i, afortunadament, tan sols va caure uns pocs metres sense causar danys importants a la gent que transportava. Però 13 persones varen quedar penjades a la terrassa més elevada del monument, a 55 metres d’altura. Els bombers no disposaven de cap escala tan elevada i van confiar el salvament a un grup de joves alpinistes del Cos que, des de feia un parell d’anys, volien formar una brigada de salvaments especials. La brigada va poder pujar pel forat de l’ascensor i va anar baixant les 13 persones de la terrassa, sense que cap d’elles prengués mal. Aquesta acció va permetre el reconeixement de la brigada a la qual l’Ajuntament va prometre d’equipar adequadament. A l’inici del 1976 els bombers es declararen en vaga per pressionar a les autoritats municipals perquè tinguessin en compte les diferents reivindicacions que des de feia anys estaven en un punt mort; els últims temps els bombers fins i tot havien tingut problemes per cobrar puntualment els sous. Per fer front a la vaga, l’alcalde Viola va decidir la militarització del Cos de Bombers i de la Guàrdia Urbana –que s’havia afegit a


Les promeses de l’alcalde Josep M. de Porcioles i la darrera etapa franquista (1962-1976)

la vaga dels bombers–, entre el 14 de febrer i el 24 d’abril. Aquesta vaga, la primera de funcionaris públics des de la República, va registrar moments molt conflictius. Els bombers van organitzar acampades nocturnes a la plaça Sant Jaume i, una nit, davant dels rumors de que la policia els volia desallotjar, es van mobilitzar tots els cotxes de bombers fins davant de l’Ajuntament en suport dels companys acampats. Finalment, tot i la gran tensió que es va viure, policia i bombers no van arribar a l’enfrontament. Les ressolucions municipals no s’aturaren aquí, sinó que també varen exercir una censura encoberta a la revista ¡Alarma! que, de forma més que evident, els responsables de la publicació varen denunciar des de l’editorial. La vaga dels bombers i l’ordre de militarització varen evidenciar que les relacions entre el Cos i l’Ajuntament, que ja eren tenses, encara s’havien deteriorat més ■

143


La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)


La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

147

La senyera envoltant la caserna dels bombers, l’Onze de Setembre de 1977.

La instauració d’un sistema democràtic a Espanya no ha estat un procés gens fàcil. L’enderreriment econòmic, la desvertebració de la societat i la fractura social eren aspectes que dificultaven i podien fer fracasar el procés polític de la transició a la democràcia. Tot i així, la ressolució positiva d’aquest procés ha estat vista, en l’àmbit internacional, com un model de transició pacífica des d’una dictadura a una democracia. Entre les fites indispensables a recordar en aquest camí decidit cap a un sistema democràtic s’han de citar la Reforma política i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, el 1977; la Constitució del 1978 que definia el marc del nou sistema polític; les eleccions

generals del març i les municipals de l’abril del 1979 que eren les primeres celebrades amb plenes garanties constitucionals des de l’any 1936; l’aprovació per referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’octubre del 1979 i, tancant l’arc de la transició, les eleccions autonòmiques a Catalunya el març del 1980. El ferm camí que havia emprès la democràcia espanyola va ser confirmat en les eleccions generals de l’octubre del 1982, quan un partit de l’oposició i d’esquerres accedí sense aldarulls al govern de l’Estat, i a la darreria del 1985 amb la integració a la Comunitat Econòmica Europea.


148

Bombers de Barcelona

L’alcalde Josep M. Socias Humbert amb J.M. Jordán i altres membres del comandament dels bombers en una visita a les dependències del Cos.

El Cos de Bombers i la democràcia L’actitud del Cos de Bombers davant les noves perspectives polítiques va ser, des del primer moment, ben clara. Diverses accions ens simbotitzen l’actitud del Cos; en primer lloc, la revista ¡Alarma! va prendre la funció de portaveu dels bombers en fer una sintètica valoració del passat immediat, en el qual encara perdura el record de la vaga de l’any anterior, a l’editorial del número de gener-febrer del 1977: «Ha cesado el Alcalde Viola; el Alcalde que soportó más manifestaciones reivindicativas y sociales de funcionarios y ciudadanos bajo su balcón del Ayuntamiento; el Alcalde que no disponia de fondos para satisfacer íntegramente las pagas extraordinarias de julio y diciembre; el Alcalde que contempló la militarización de nuestro Cuerpo; en fin, el Alcalde que no negoció el coeficiente del Bombero porque “esto depende de Madrid” y “él no podía hacer nada”» (¡Alarma!, número 242, gener-febrer del 1977). La crítica implícita també s’estén als anterios alcaldes, Porcioles i Massó, respecte als quals es recorda les nombroses promeses que havien

fet però que molt poques es van arribar a realitzar. També se saluda l’alcalde entrant, Josep M. Socías Humbert, de qui s’espera un major interès pels problemes i les necessitats del Cos. Els bombers no es limitaren a mirar el passat més pròxim; al llarg de l’any 1977 va aparèixer a ¡Alarma! una sèrie d’articles en català –els primers que publicava la revista– amb el títol genèric «Barcelona, 1939» i firmats per Jaume Morgó i Reig en els quals s’expliquen detalladament els fets que succeïren en el Cos de Bombers després de la Guerra Civil i, especialment, tot el procés de les depuracions. En llegir aquests articles, es té la sensació que el personal del Cos s’extreia una espina que portava profundament clavada des de feia quasi quaranta anys. Finalment s’ha de mencionar l’adhesió a la diada de l’Onze de Setembre d’aquest any en col·locar una immensa senyera que envoltava de forma ben simbòlica tota la caserna central; la portada a tot color d’¡Alarma! permet conservar-ne la imatge per al record. La política de l’alcalde Socías Humbert fou molt diferent de la seguida pels seus predecessors: en comp-


La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

149

L’alcalde Narcís Serra acompanyat pel cap de bombers Jordi Teixidó i d’altres autoritats municipals en una demostració pública al port, el març del 1982.

tes de demanar nous projectes de previsions de futur –com s’hava fet al principi dels anys seixanta i dels setanta i, per tant, de projectes no en mancaven–, va dirigir els esforços a fer aprovar una sèrie de partides pressupostàries per reformar o construir casernes i per dotar de nous equipaments i materials d’extinció al Cos. Així, el 4 d’abril de 1977, el ple municipal aprovava un pressupost extraordinari per un valor global de 108 milions de pessetes. Era un primer pas per iniciar la necessària reestructuració del Servei d’Extinció d’Incendis. Les finalitats de la reestructuració es dirigien cap als tres fronts bàsics de les preocupacions dels bombers: les casernes, l’equipament de vehicles i de materials contra incendis, i l’augment del personal. Respecte a les casernes, l’objectiu es concentrava en substituir les dels carrers Almogàvers i Pi i Molist per unes de nova construcció, situades en la mateixa zona urbana, i construir-ne una tercera prop de les Drassanes per poder tenir protegides les zones del Raval i del port, en les quals es produïen nombrosos incendis que eren difícils d’atacar. Si bé les obres no es pogueren realitzar

de forma immediata, si que s’inicià un procés que en els anys següents arribà a donar els seus resultats. Un altre punt que es va tirar endavant va ser l’augment del personal, que es decidí al començament del 1978; en aquest moment la plantilla la formaven 687 homes i l’augment es preveia en 319 places noves, que suposaria al final del procés, l’any 1980, un total de 1.006 individus –amb una relació de 1.740 habitants per bomber; aquestes previsions s’acostaven molt als objectius del Cos d’arribar a la proporció idònia d’un bomber per cada 1.500 habitants. Les primeres 131 places foren convocades l’estiu del mateix any i van ser cobertes en la seva major part, mentre que les restants es convocarien entre els anys 1980 i 1981, quan s’esperava poder disposar de la nova caserna de Sant Andreu. Aquesta darrera va tenir els plànols aprovats al principi del 1979, es començà a construir poc després i va entrar en servei l’any 1983. L’abril del 1979, en celebrar-se les eleccions municipals, un nou equip de govern sota la direcció de Narcís Serra va accedir a la Casa Gran. Les circumstàncies del nou consistori eren ben diferents a les de l’equip


150

Bombers de Barcelona

Quadre 9 Parc mòbil del Cos de Bombers el juny del 1989 (segons data d’adquisició) Tipus de vehicle

Abans de 1970

1971-77

1978-83

1984-89

Total

Auto transport personal

3

10

3

16

Tanc bomba

2

7

7

20

36

Assistència tècnica

3

5

8

Escales-braços articulats

1

2

4

2

9

Auto furgó camions

1

2

1

1

5

Grues

1

1

2

Vehicles especials

3

3

1

1

8

Motocicletes

1

2

3

Cotxes de pols

1

1

1

3

Remolcs escala

7

1

8

Ambulàncies Totals

1

2

3

6

16

24

28

36

104

Fonts: SEIS; Relació actualitzada dels vehicles que disposa el Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments, Barcelona juny de 1989

de transició de l’alcalde Socías Humbert, i els plantejaments que calia fer també necessitaven unes majors perspectives de futur. Així, Serra va emprendre un detallat estudi de la situació del Cos, va començar a preparar la reforma dels reglaments però, també, va impulsar les iniciatives de Socías, si bé el calendari no s’ajustava a les previsions del seu antecessor. La primera modificació que s’introduí va ser situar el Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments (SEIS) i la Guàrdia Urbana sota la supervisió de la Unitat Operativa de Protecció Ciutadana, la qual tenia com a missió la coordinació de l’àrea i l’assessorament tècnic i d’organització. Fruit d’aquest esforç fou la Memòria de l’any 1979, primer esborrany del pla de reorganització. La gestió municipal entre els anys 1980 i 1982 es va anar concretant en una sèrie d’iniciatives que es realitzaren de forma gradual. En primer lloc es va posar en funcionament, el gener del 1980, el Laboratori del Foc a la caserna del carrer Lleida que, al seu torn, es trobava en obres de restauració. Aquest Laboratori va ser concebut com un centre de recerca i d’experimentació de sistemes de prevenció; s’hi poden fer proves de la resistència al foc de les diferents matèries o observar-hi el comportament dels productes d’extinció. També se’n rendabilitzaven les tasques experimentals en col·laborar amb les seccions tècniques de prevenció en l’elaboració d’informes contra incendis que demanaven empreses privades per crear un pla de prevenció a les indústries o als edificis comercials. Alhora es va potenciar la secció de prevenció la qual s’havia d’encarregar de preparar in-

formes i inspeccions a edificis considerats de risc elevat, com són indústries que manipulen matèries inflamables o combustibles, sales d’espectacles, edificis d’oficines, escoles, etc. La preocupació per anar dotant el Cos amb uns serveis tècnics de prevenció començà a ser constant a partir d’aquest moment. La incorporació de personal nou es va retardar fins a l’any 1981 en decidir-se tirar endavant un pla d’instrucció més complet que el concurs i les proves de preparació física realitzades tradicionalment. Així, el 6 de juny de 1980 es va publicar la convocatòria de 207 places d’alumnes becaris els quals seguirien un ampli pla de formació a l’Escola de Bombers recentment creada per aquesta finalitat. Aquests becaris, un cop acabat el pla de formació, es presentaren al concurs definitiu que els va permetre accedir a les places vacants de la plantilla l’any següent. Aquestes incorporacions varen incrementar el personal fins a 960 homes –la xifra més elevada de què ha disposat el Cos–, la qual cosa suposa una proporció de 1.845 habitants per bomber. L’evolució respecte de l’any 1977, quan es comptava amb la relació de 2.746 habitants/bomber, era certament positiva. A partir d’aquest moment l’Ajuntament va considerar suficient una plantilla d’uns 980 homes i va renunciar a noves incorporacions massives; únicament s’admetien noves altes per cobrir les vacants causades per la jubilació dels bombers més veterans o per les baixes voluntàries. També es va tirar endavant la construcció i remodelació de casernes que va donar fruit l’any 1983 quan


La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

151

Vehicles d’assitència tècnica i tancs lleugers Mercedes, i ambulàncies Fiat Ducato adquirides en els anys 1984 i 1985.

el seu principal impulsor, l’alcalde Narcís Serra, ja no era al front de l’Ajuntament en ser nomenat el desembre del 1982 ministre de Defensa del primer govern socialista. Pasqual Maragall, el nou alcalde de la ciutat, va ser qui va inaugurar el 15 d’abril de 1983 la caserna de Sant Andreu, al carrer Rio de Janeiro, dotada amb els equipaments més moderns. L’agost del mateix any també entrava de nou en funcionament la caserna auxiliar de Vallvidrera que, d’aquesta manera, retornava als bombers després d’estar molts anys sota la responsabilitat del Servei del Parc de Vallvidrera, circumstància que havia comportat un notable deteriorament de les instal·lacions. Aquesta caserna, després de ser remodelada i ampliada, es va destinar, sobretot, a arribar més aviat als incendis forestals de la zona. Uns mesos després també finalitzà la restauració de la caserna del carrer Lleida, que en aquell moment va prendre la denominació de caserna del Poble Sec i inagurada oficiament el 24 d’octubre de 1983. Aquestes obres permeteren modernitzar i adequar la caserna més antiga del Cos de Bombers ja que s’havia construït l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional. D’aquesta forma es completava la primera fase de la modernització dels equipaments. La fase següent preveia la construcció de la caserna de Sarrià, que es va inaugurar l’any 1986, i de la caserna auxiliar de les Drassanes, les obres de la qual s’iniciaren l’any 1987, que va entrar en servei el 8 de març de 1988. Amb aquestes darreres casernes, Barcelona disposava d’un total de nou parcs de bombers,

una quantitat suficient per a la població i l’extensió de la ciutat, la qual cosa permetia una vertadera descentralització del Servei. A partir de l’any 1978 també s’inicià una àmplia renovació del material mòbil, després d’uns anys sense noves incorporacions ja que des del 1974 no s’havia adquirit pràcticament cap vehicle significatiu. El ritme d’adquisició de vehicles es pot seguir a partir del quadre 9. Entre el 1978 i el 1983 s’incorporaren un total de 28 vehicles nous que van suposar la renovació quasi total dels autos de transport de personal així com una notable modernització dels tancs bomba; també cal mencionar la compra de dos autoescales automàtiques Magirus i d’una plataforma elevadora Snorkel que es va acoblar a un xassís Pegaso. La renovació de l’utillatge va prosseguir entre els anys 1984 i 1988, quan s’incorporaren al Cos un total de 36 vehicles nous, la major part dels quals són tancs bomba de diferents característiques (11 tancs lleugers de les cases Mercedes i Iveco, 7 tancs pesats Pegaso de 170 i 230 CV de força, (dos tancs tot terreny Urovesa). També s’adquiriren tres ambulàncies Fiat i una ambulància Chevrolet i dues plataformes de salvament, una d’elles de la casa Cella que era una de les més altes del món i es podria estendre fins a 80 metres d’alçada. Així, en la darrera dècada es van incorporar un total de 66 vehicles nous al Servei d’Extinció d’Incendis, situació que permeté una àmplia modernització del material mòbil i un adequat equipament de les noves casernes que


152

Bombers de Barcelona

Plataforma elevadora Snorkle instal·lada en un xassís Pegaso.

van entrar en servei al llarg d’aquest període. En l’actualitat el parc mòbil dels bombers supera el centenar de vehicles.

El personal i els caps del SEIS L’estiu del 1977 no es va fer, per primer cop en els darrers trenta anys, el ja tradicional festival dels bombers; la causa, tal com s’explicà a les planes d’¡Alarma!, era principalment que el pati de la caserna quedava petit, tal com s’havia comprovat en les darreres convocatòries. L’alternativa era portar la «festa major» dels bombers al Palau d’Esports de Montjuïc però, després de donar-hi moltes voltes, ni els bombers ni els artistes convidats veien massa factible aquesta possiblitat. Així, aquell any els bombers es quedaren sense festival i en els següents no va ser possible de tornar a organitzar-lo. És curiós constatar que els bombers van perdre la seva festa al mateix moment en què en les poblacions catalanes s’evidenciava la renaixença de les festes tradicionals. La desaparició del festival d’estiu va ser un símptoma que els temps estaven canviant; les restants convocatòries públiques dels bombers també tendien a


153

La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

Exercicis de salvaments de muntanya de la Divisió d’Operacions, preparada per aquest tipus de serveis.

variar el contingut. Així, la campanya de Reis no conservava l’espontaneïtat d’altres períodes i la diada patronal del 8 de març anava perdent gradualment el seu caràcter religiós per transformar-se, en els anys següents, en un dia de festa laboral aprofitat per fer demostracions públiques del material nou adquirit o per inaugurar una caserna de recent entrada en servei. Com a contrapartida, des de l’estiu del 1977 es van organitzar les primeres colònies per als fills dels bombers en el poble d’Aiguaviva al Berguedà, conegudes com a Matafocs, que se seguiren realitzant cada any fins al 1986, a Can Girona el 1978, i a Sant Hilari Sacalm entre el 1979 i el 1986. Les seccions esportives conservaren la vitalitat, especialment les de muntanyisme i submarinisme, que compaginaren l’oferta de sortides lúdiques o competitives –incloent una expedició a l’Himàlaia l’any 1987–, amb una constant especialització. Aquesta dedicació afavorí la formació definitiva de la Brigada Especial de Rescat que des del principi del 1981 va disposar d’un local i d’una dotació específica a la caserna de la Zona Franca. També s’havia mantingut la secció de voleibol la qual, després de tornar a baixar a la segona divisió a la darreria dels anys setanta, la temporada 1986-1987 va retornar a la divisió d’honor espanyola. Altres seccions que prengueren embranzida al llarg dels anys vuitanta foren les de ciclisme, d’atletisme i de futbol, i els anys 1983 i 1984 es van celebrar el I i II Cross de Bombers. La revista ¡Alarma! va passar per diferents vicissituds en aquests anys. El juny del 1977 es va celebrar el 30è aniversari de la revista, en el número 240; encara la dirigia Joan Pujadas i Ricart qui, no obstant això, al final d’any va anunciar que deixava la direcció a Oriol Altisench i Vives. Aquest va mantenir la revista amb la mateixa estructura i periodicitat bimestral que havia definit Pujadas; el nou director va poder disposar de l’eficaç col·laboració d’Anselm Andrés i Gasol com a cap de redacció i de Joan Almendàriz i Mestres que, des de feia molts anys, escrivia les cròniques internes del Cos. Altisench va cedir la direcció a Ricardo Olabegoya al principi del 1979, el qual des del 1975 també era el president de l’Agrupació. Olabegoya va donar nova vida a ¡Alarma! i va augmentar la qualitat dels articles especialitzats sense oblidar les notícies de caràcter intern. Tanmateix la direcció d’Olabegoya també va ser breu i amb prou feines va durar els 6 números corresponents a aquells anys, ja que a l’inici del 1981 deixà la revista i el Cos de Bombers en acceptar la direcció dels Serveis de Prevenció del govern autònom d’Euskadi. Fou una pèrdua molt sentida dins el Cos ja que l’arquitecte basc era un home molt apreciat per tots el bombers barcelonins.

A sota, colònies d’estiu Matafocs a Sant Hilari Sacalm, l’estiu del 1985, i exercicis aquàtics de la mateixa Divisió.


154

Bombers de Barcelona

Pràctiques per als bombers recentment incorporats al SEIS.

La renúncia d’Olabegoya va obrir una petita crisi a la revista que va aparèixer amb periodicitat trimestral i amb considerable retard durant la primera meitat del 1980. Finalment va ser de nou Esteve Rifà i Tàpia qui va accedir tornar a assumir la direcció d’¡Alarma!, la qual va poder recuperar la periodicitat bimestral en els números següents. La presidència de l’Agrupació va passar a Antonio Azón Ezquerra, abans vice-president. Al començament dels anys vuitanta també hi va haver canvis en el comandament del Cos. El dia 8 d’abril del 1981 Josep M. Jordán va jubilar-se en complir els 70 anys; el càrrec de Director del Servei va passar a Jordi Teixidó i Brugues que, des del 1972, era el director adjunt. Teixidó va assumir la direcció en un moment molt delicat ja que el Cos estava en ple procés de reestructuració i, per altra banda, en un moment en què els sindicats començaven a mostrar la seva força. Des de l’inici del 1979 el Cos tenia els corresponents enllaços sindicals, elegits pel personal, els quals centraren els esforços a aconseguir uns augments de sous que permetessin compensar els desequilibris provocats pels alts índexs d’inflació d’aquells anys. Això situava la direcció del Cos en una incòmoda posició en haver de negociar sota les pressions dels sindicats i dels representants municipals les condicions laborals

del personal. La situació encara va ser més tensa quan el juny del 1980 es va aprovar la convocàtoria de més de 200 places noves de bombers, especialment en no preveure els pressupostos una partida suficient per poder pagar el sou complet dels recentment incorporats. La situació es resolgué de forma temporal requalificant els nous bombers com a becaris, als quals es va donar una precipitada instrucció a l’Escola de bombers, i reduint sensiblement el sou que en un principi els hagués correspost. El moment de major tensió entre els nous incorporats es va produir el 8 de gener del 1982 quan un dels becaris i membre de la Brigada Especial de Rescat, Jordi Jutglar i Baena, va morir durant una acció de salvament al Pedraforca. La situació dels becaris es va anar regularitzant al llarg del 1982 però la incorporació de prop de 200 bombers (més del 20% de la plantilla), va suposar nombrosos problemes tant d’organització com de relació amb les generacions de bombers més veterans. Teixidó, per altra banda, també va veure com un dels seus col·laboradors més propers durant molts anys, el sotscap Joan Pujadas i Ricart, deixava el Cos el novembre del 1981 en acceptar el càrrec de director tècnic dels Serveis de Prevenció de la Generalitat de Catalunya. De la mateixa manera, la direcció va estar


155

La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

Exhibició dels bombers en el Moll de la Fusta durant la festa patronal de l’any 1982.

negociant àrduament amb els responsables municipals durant el 1982 i el 1983 el projecte dels nous reglaments del servei, questió ajornada repetidament des de feia força anys. Jordi Teixidó va presentar la dimissió per motius personals al principi de l’any 1983 i, el mes de març, fou nomenat interinament l’enginyer industrial i veterà sotscap Esteve Rifà i Tàpia; va ser confirmat de forma oficial el maig del mateix any. El nomenament de Rifà suposava l’obertura d’un període de provisionalitat en la direcció del Cos ja que el nou director complia l’edat de jubilació al cap de dos anys; certament, semblava que Rifà era l’home adequat per obrir aquesta etapa de transició per la seva llarga experiència i el coneixement intern del Cos com ens confirmen les diferents actuacions anteriors en càrrecs de responsabilitat tant dins de l’Agrupació com de la revista ¡Alarma!. Pocs mesos després, el dia 25 de novembre, el ple municipal va aprovar definitivament els nous reglaments del Servei que, entre altres aspectes innovadors, dividia el Cos en dues escales: la tècnica –integrada per tècnics superiors i mitjans– i l’executiva. Aquesta darrera preveia les següents jerarquies: oficial, sotsoficial, sergent, caporal i bomber. Els nous reglaments –actualment en vigència, llevat d’algunes modificacions,

sobretot les del 26 de març de 1999– fornien el Servei d’un codi adequat per a les necessitats del servei d’extinció d’incendis. Després d’uns anys d’uns certs desequilibris provocats tant per les incorporacions massives de personal dels anys 1978 i 1981, com per la successió de tres directors diferents en quatre anys –quan el Servei s’havia caracteritzat en els darrers cinquanta anys per l’estabilitat en el comandament–, tant l’Agrupació com el Cos van evidenciar la recuperació d’una vitalitat similar a la d’unes dècades anteriors. S’havia tornat a produir un relleu generacional tant en el comandament com entre el personal subaltern, com ens demostra que la mitjana d’edat de la plantilla el 1987 era de 42 anys. Finalment, cal esmentar que el setembre de 1983 es va fer un matasegells que commemorava el 150è aniversari del Cos de Bombers de Barcelona.

Els principals sinistres Entre el 1977 i el 1985 es van produir diversos sinistres que van exigir la màxima dedicació en homes i en materials del SEIS. L’any 1977 va ser especialment


156

Intervencions dels bombers en els incendis dels magatzems Torrens de la Gran Via de les Corts Catalanes, el dia 27

Bombers de Barcelona

dâ&#x20AC;&#x2122;octubre de 1977 i, a sota, en la sala de festes Scala del passeig de Sant Joan, el 15 de gener de 1978.


La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

Detall de l’extinció de l’incendi de la llibreria Catalònia de la Ronda de Sant Pere, el 23 d’agost de 1979.

157


158

Bombers de Barcelona

Estat en què va quedar l’edifici de la Catalana de Gas de la Barceloneta, després de l’explosió del dia 2 de juliol de 1981.

conflictiu; el 28 de febrer va haver-hi un accident ferroviari a Sant Andreu de la Barca en descarrilar un tren dels Ferrocarrils Catalans; van morir-hi vint-i-dues persones i un centenar van quedar ferides i amb contusions greus. A l’estiu del mateix any, el dia 22 d’agost, es va declarar un incendi als laboratoris Bayer SA del carrer Viladomat; la tasca dels bombers va ser molt complicada ja que hi havia materials altament inflamables en els magatzems del laboratori, i alguns d’ells havien de ser apagats amb extintors especials. Uns mesos després, el matí del 27 d’octubre, es va calar foc als magatzems Torrens de la Gran Via; les investigacions posteriors van demostrar que els treballadors van avisar els bombers amb molt de retard, una hora després que s’iniciés el foc: el que hagués estat un conat d’incendi fàcilment controlable pels bombers es va convertir en un sinistre de grans proporcions. La situació de Can Torrens al centre de la ciutat va atreure la curiositat de molts barcelonins i també les principals autoritats; el president Josep Tarradellas i l’alcalde Josep M. Socias i Humbert van seguir les evolucions dels bombers que, malgrat concentrar efectius extraordinaris, no van poder salvar l’edifici.

Al principi de l’any següent va succeir un dels sinistres més espectaculars que ha patit la ciutat: l’incendi de la sala d’espectacles i varietats Scala, del passeig de Sant Joan. Afortunadament, el foc s’inicià en una hora en la qual la sala estava tancada al públic però, tanmateix, van morir-hi tres persones encarregades de la vigilància i del manteniment. La gran quantitat de material inflamable –moquetes, plàstics, fusta, teixits, etc.– que aquest tipus d’edificis acostuma a tenir va afavorir una rapidíssima propagació del foc i quan els bombers van arribar-hi era gairebé impossible d’entrar a dins, tant per la magnitud de les flames com per la gran quantitat de fum. Va ser molt díficil controlar l’incendi i els treballs de desenrunament es van allargar quatre dies. El 6 de desembre de 1979 es va produir un nou accident ferroviari, ara en el terme municipal de les Franqueses del Vallès, quan dos trens de la RENFE van xocar; en els treballs de salvament, molt dificultosos, els bombers van trobar fins a vint morts. Un altre incendi molt espectacular, originat al centre de la ciutat, va tenir lloc el dia 6 de juny de 1981 als magatzems El Águila de la plaça Universitat. No va quedar clar quin havia


La transició i els primers anys de la democràcia (1977-1985)

Els bombers intenten controlar l’incendi dels magatzems El Águila del carrer Pelai, el 6 de juny de 1981, des de dalt d’una grua.

159


160

Bombers de Barcelona

estat el factor determinant que va provocar l’incendi però va sobtar la ràpida expansió del foc per tot l’edifici que va anul·lar pràcticament els esforços dels bombers per controlar les flames. Va ser impossible salvar l’històric edifici, un dels magatzems tradicionals més paradigmàtics de la ciutat ■


(1986-2005)

La democrĂ cia


La democràcia (1986-2005)

163

Vista del parc mòbil de la caserna central cap el 1990.

Durant aquest darrer període històric, el recent i encara fràgil sistema democràtic espanyol va experimentar una notable consolidació marcada per l’estabilitat i la normalització creixents de la vida política i social. D’aquesta manera, les èpoques més fosques semblaven haver quedat enrere definitivament, i el conjunt de la societat catalana mirava amb decisió cap al futur assumint l’assentament ple de la dinàmica democràtica. Pel que fa al conjunt de l’Estat, el 1996 es va produir un canvi polític en el govern, al aconseguir el Partit Popular la majoria en les eleccions generals. S’acabava una llarga etapa de govern socialista, iniciada l’any 1982, tot i que els socialistes van tornar al govern arran de les eleccions del 2004. A Catalunya, la coalició nacionalista Convergència i Unió va continuar al

front del govern fins l’any 2003, quan una coalició d’esquerres, coneguda com «el tripartit», formada pel PSC, ERC i ICV, es va fer càrrec del govern. A Barcelona cal citar la renúncia de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona el 1997, a mitja legislatura, en benefici de Joan Clos, que va ser confirmat com a alcalde en les eleccions municipals del 1999 i del 2003. Maragall, alcalde entre el 1983 i el 1997, ha estat qui ha ocupat aquest càrrec durant més temps des del restabliment de la democràcia municipal el 1979. El repte més important que va afrontar la ciutat de Barcelona durant aquests anys va ser, sense cap mena de dubte, la celebració dels XXV Jocs Olímpics l’any 1992. D’ençà que el 1986 Barcelona fou escollida seu olímpica, el 1992 va esdevenir una data màgica, una


164

Bombers de Barcelona

Entre el material d’intervenció dels bombers hi ha extintors, ampolles d’aire comprimit i tot tipus de mànegues.

referència, un punt d’inflexió en tots els sentits. La ciutat va viure il·lusionada els preparatius per acollir un esdeveniment d’enorme magnitud i ressò internacional que van fer de Barcelona el principal focus d’atenció mundial. La capital catalana va viure una gran transformació urbanística que va incloure, a banda de la construcció de nous barris i equipaments esportius, tota una sèrie d’iniciatives encaminades a posar a punt la ciutat per ser l’escenari dels Jocs. Entre aquestes iniciatives, cal citar com les més significatives la renovació de les infraestructures viàries, els projectes massius de rehabilitació d’edificis, l’obertura de les rondes, el redescobriment del potencial de la façana litoral i l’adequació i arranjament de la muntanya de Montjuïc. En definitiva, una rentada de cara amb vista a la projecció futura de la ciutat del segle XXI. També cal destacar el lamentable episodi dels atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York i al complex del Pentàgon de Washington. Van causar milers de víctimes entre la població civil nord-americana, entre les quals hi havia centenars d’efectius del Cos de Bombers de Nova York, atrapats dins de les torres bessones mentre realitzaven tasques d’extinció i de salvament. Aquells fets van fer canviar la percepció ciutadana dels bombers com a professionals tant als Estats Units com a la resta del món, perquè molta gent es va adonar de la tasca humanitària tan decisiva que realitzen. Entre els darrers reptes que ha afrontat Barcelona cal destacar el Fòrum de les Cultures del any 2004, un esdeveniment que ha comportat una remodelació urbanística que abraça el front marítim de l’est de la ciutat fins a Sant Adrià del Besòs.

El Cos de Bombers. L’esforç per la prevenció El tret que millor pot definir l’evolució del Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament durant aquests anys és la importància creixent que va anar adquirint la prevenció i la promoció de materials preventius. De fet, es tracta d’una conseqüència de la modernització de la ciutat i de nous costums socials: aplicació de materials més segurs, majors garanties de seguretat, etc. Josep M. Jordán, cap de bombers des del 1962 fins al 1981, comparava en una entrevista a Fahrenheit 451, número 4, les diferències entre la seva època i l’actualitat: «Evidentment, estan més ben preparats ara i el material que tenen és millor. I sobretot, ara hi ha molt més interès per la prevenció. En altres temps, parlar d’un extintor per una empresa era com un acudit, per això abans teníem molta més feina que ara. La manca d’ignifugació era també un problema. (...) Els bombers tenen ara molta menys feina perquè a Barcelona hi ha poca indústria i, la que hi ha, és en fabriques amb moltes mesures de prevenció, igual que a les cases.» Un dels moments significatiu del període va ser durant l’etapa de Miquel Àngel Clavero com a Cap del Servei, quan es va aprovar el Decret de l’Alcaldia de 7 de gener del 1998, que va redefinir les funcions del Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament –SEIS–, per la qual cosa es va passar a anomenar Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament –SPEIS. Cal seguir, tanmateix, l’evolució anterior que es va caracteritzar per la successió de diversos caps dels bombers, en total cinc al llarg del període. Esteve Rifà es va jubilar el maig del 1985 i la direcció es confià a l’arquitecte Josep Lluís Sangüesa i Zorrilla, que s’havia in-


La democràcia (1986-2005)

165

Secador d’aire calent per als equips d’intervenció, i diverses publicacions realitzades pel Departament de Prevenció.

corporat l’any 1972 al Cos i que era el sotscap de major antiguitat. L’arribada del nou director el dia 9 de maig de 1985 va coincidir amb uns anys d’importants incorporacions de personal i, per altra banda, amb els inicis d’un pla de modernització dels equipaments que es concretà amb l’entrada en servei de noves casernes i l’adquisició de material mòbil. Semblava, doncs, que existien condicions favorables per aconseguir una major estabilitat del Servei, malgrat que molts dels caps i càrrecs mitjans eren homes incorporats feia molt poc al Cos de Bombers. També la revista ¡Alarma! –ara amb una nova capçalera i bona part dels articles en català– va estrenar disseny i maquetació a partir del gener del 1986, i amb uns continguts que reafirmaven els aires de renovació. La seva estructura interna esdevingué més àgil i entretinguda, es mantingué com a portaveu de l’Agrupació i va incloure articles especialitzats sobre la temàtica de les tècniques de

l’extinció d’incendis; a partir d’aquest moment es publicà amb una periodicitat trimestral, tot i que a principis del 1988, després de publicar-se el número 296, va deixar d’aparèixer. Josep Lluís Sangüesa va deixar el SEIS el 30 de juny de 1989. A principis del 1990 es nomenà l’enginyer industrial Joan Carles López López nou Cap Director del SEIS, qui de bon principi es va preocupar de promoure accions de prevenció. El mateix any 1990 el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una nova ordenança municipal en matèria de prevenció d’incendis, en concordança amb la Normativa Bàsica de l’Edificació sobre Condicions de Protecció contra Incendis en els edificis –NBE-CPI/81 i 82. Aquesta normativa municipal havia estat prèviament estudiada i revisada pels tècnics de Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament. La Norma Bàsica de l’Edificació –NBE-CPI/91–, aprovada pel Reial Decret 279 /1991, era la primera en l’àmbit estatal de protecció contra incendis que es podia aplicar d’una manera completa a les diferents activitats que s’hi regulaven, mentre que la norma anterior –NBE-CPI/82– tan sols n’era d’obligat compliment la part general. El període de Joan Carles López com a cap del SEIS es caracteritza per promoure intensament la cultura de la prevenció en diversos àmbits de la societat, la qual cosa va aconseguir un descens del nombre d’incendis i una demanda cada cop més específica d’assistència sanitària. També s’havia posat en marxa el


166

Durant els anys noranta, la revista Alarma va viure la seva darrera etapa, però l’any 2001 va sorgir Farenheit 451, una publicació periòdica

Bombers de Barcelona

dedicada al món dels bombers. En la fotografia central, Mary Santpere que va morir l’any 1992.

Pla d’ensenyament de la prevenció i autoprotecció d’incendis, que pretenia arribar a tots els ciutadans de Barcelona a través de les escoles, els centres cívics, els casals d’avis o les associacions de veïns, entre altres. El moment més àlgid d’aquests anys va ser l’estiu del 1992, durant la celebració dels Jocs Olímpics: la torxa olímpica va recórrer una llarga ruta per diversos punts de la geografia catalana, portada per rellevistes que anaven apropant-la cada cop més al seu destí final, el pebeter de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. L’Agrupació Cultural i Esportiva del Cos de Bombers va poder proposar un representant de l’entitat perquè realitzés un relleu de la torxa olímpica pel nucli urbà de Barcelona, que fou Xavier Roldán. L’elecció de la persona va ser difícil, perquè era un acte d’un gran contingut simbòlic i que moltes persones mereixien. Malgrat que els XXV Jocs Olímpics de Barcelona no van començar fins al 25 de juliol de 1992, els bombers ja feia anys que treballaven a l’ombra amb la vista posada en aquesta data per tenirho tot a punt. El SEIS va controlar i supervisar tots els projectes d’instal·lacions esportives i d’infraestructures de les àrees olímpiques i tots els hotels i allotjaments construïts. A més, com a membre de les diferents comissions de les oficines de Seguretat Olímpica va participar de manera activa formant-ne els efectius, perquè coneguessin les instal·lacions i els edifics singulars amb l’objectiu que les possibles actuacions fossin ràpides i eficients. En concret, el Pla Bàsic de Seguretat dels Jocs Olímpics preveia una estructura operativa de seguretat mitjançant Centres de Coordinació a tres nivells. El Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament es va integrar en aquesta estructura operativa de seguretat, formant Centres de Coordinació que asseguraven un cobriment de les àrees afectades 24 hores al dia. El resultat no podia ser més satisfactori, ja que durant el desenvolupament dels Jocs Olímpics la manca de sinistralitat va ser total, bàsicament perquè es van elaborar 600 informes en què es van detectar diverses anomalies a les instal·lacions que es van poder corregir favorablement. El mateix 1992 moria la coneguda artista catalana Mary Santpere, la padrina del Cos de Bombers de Barcelona. Tenia aquesta distinció des que els bombers li ho van proposar el 1956, a causa de les seva qualitat

humana i artística. Mary Santpere va exercir com a padrina dels bombers fins a la seva mort, col·laborant en els projectes més diversos i participant desinteressadament en molts festivals. El número 5 de la revista Alarma es va fer ressò de la celebració d’un festival honorífic que tingué lloc el 5 d’octubre de 1993 per recaptar fons destinats a erigir un monument a l’artista. Aquesta celebració va aplegar més de trenta estrelles del món de la cançó, el teatre i l’humor al Palau d’Esports de Barcelona. El Cos de Bombers hi va col·laborar ocupantse de la seguretat del festival. La revista expressa a l’editorial el seu «record d’agraïment i simpatia cap a aquesta dona de gran cor», i assegura que «els bombers mai no t’oblidarem». També l’any 1992 s’havia format el Cau del Jubilat dins l’Agrupació Cultural i Esportiva amb la finalitat de mantenir la relació entre els bombers jubilats; guiat per l'incansable Josep Martí i Bòria, el Cau del Jubilat organitza activitats i sortides lúdiques pels bombers jubilats i les seves famílies. El gener del 1993 va reaparèixer la revista Alarma, que havia romàs aturada des del primer trimestre de l’any 1988, quan se’n va editar el número 296. L’editorial del primer número d’aquesta nova sèrie assenyalava com a motius de la desaparició de la revista «l’ofec econòmic, moments incerts i manca de voluntat institucional», i lamentava allò que semblava la fi definitiva d’un mitjà de comunicació que s’havia mantingut dempeus durant quaranta-dos anys de manera gairebé ininterrompuda. La nova Alarma es preveia d’una periodicitat bimensual. Les seves 52 pàgines incloïen dues versions integrals, en català les 26 primeres i en castellà les altres 26. S’estructurava en cinc fitxes tècniques segons la divisió de les activitats que es realitzaven al Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament: prevenció, formació, materials, sanitat i laboratori del foc. Igualment, disposava d’una secció d’opinió i entrevistes a través de la qual els membres del Cos de Bombers podien trametre cartes al director. L’Agrupació Cultural i Esportiva, que des de sempre havia impulsat la realització d’Alarma, també disposava d’un espai de quatre pàgines per informar sobre les seves activitats. Tot i així, en aquesta nova etapa, tan sols van sortir cinc números, el darrer el de setembre-octubre del 1993.


La democràcia (1986-2005)

Treballs d’extinció amb el Magirus B-37 en el port de Barcelona.

167


168

Bombers de Barcelona

El parc de bombers del carrer Lleida, en el seu darrer dia de servei. A sota, coberta del Diccionari de bombers, publicat l’any 1995.

Bombers de Barcelona també va col·laborar en la realització del Diccionari de Bombers, una eina especialitzada en terminologia pròpia del sector vinculat a la prevenció i a l’extinció d’incendis i a les tasques de salvament. Els treballs es van iniciar el 1993: un grup d’especialistes, entre els quals hi havia terminòlegs, documentalistes i bombers, van treballar conjuntament davant de la necessitat evident d’homogeneïtzar el lèxic relacionat amb aquest tipus de tasques i, en alguns casos, fins i tot de fixar-lo per primera vegada. Aquesta iniciativa va ser elaborada pel TERMCAT en el marc del Pla de Normalització Lingüística del Departament de Governació per al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. El 1995, l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis i Salvaments de Catalunya van editar el Diccionari de Bombers, que recollia 1.092 entrades amb la seva corresponent definició i traducció al castellà, i estava articulat a partir de quatre grans blocs: recursos, serveis, sinistres i teoria del

foc. Així, pretenia ser una eina per a la normalització lingüística del col·lectiu de bombers, a més de facilitar-los l’accés a la formació en català. Joan Carles López va deixar el comandament del SEIS el 22 de desembre de 1995 a Miquel Àngel Clavero Blanquet, també enginyer industrial, que va romandre en el càrrec fins al 16 de març de 1998. Va ser un període breu però que va viure nombrosos canvis i innovacions; alguns van ser purament formals, com el canvi del logotip dels bombers, però altres més significatius: l’aprovació del Pla Director de Bombers i el canvi de denominació del Cos de Bombers, que va passar a denominar-se Servei de Prevenció, d’Extinció d’Incendis i Salvament (SPEIS). Aquest canvi també va suposar la creació d’un nou organigrama i va implicar el canvi de perfil del Cap del Servei. Mentre que durant l’etapa del SEIS el Cap sempre havia estat un tècnic –un arquitecte o un enginyer industrial–, a partir del SPEIS aquest càrrec tenia un perfil que s’ajustava al d’un gestor, que ocuparia el cà-


La democràcia (1986-2005)

169

El Bravo-208, un tanc tot terreny preparat per als incendis forestals i que també pot portar una pala llevaneus.

rrec de Director del Servei, i deixava la tasca estrictament tècnica per al Cap d’Operacions. Aquesta nova redefinició de funcions responia a la idea bàsica que calia potenciar la prevenció. Les dades mostren que amb la reconversió del SEIS en SPEIS el salt quantitatiu en el nombre d’actuacions de prevenció –inspeccions de prevenció i informes de projectes– va ser notable, ja que si el 1996 se n’havien comptabilitzat 1.391 i el 1997 n’hi havia 1.218 de registrades, el 1998 passaven a ser 1.620, i el 1999 n’eren 1.744. Miquel Àngel Clavero va deixar el Servei a principis del 1998 i, poc després, el 30 de març, Jordi Murtra Farré, arquitecte de professió, era nomenat Cap Director del SPEIS. Tot i ser arquitecte, Murtra tenia una àmplia preparació teòrica sobre temes de protecció civil i una llarga experiència com a gestor al front d’organismes d’àmbits municipal, autonòmic, estatal, internacional i, fins i tot, en grans empreses. Havia estat, entre altres càrrecs, adjunt del director general de Protecció Civil del Ministeri de l’Interior, entre el 1983 i el 1985; director de Protecció Civil de RENFE, entre el 1985 i el 1991, i director general de Protecció Ciutadana de la Comunitat Autònoma de Madrid, entre el

1991 i el 1995. Amb ell es va tornar a publicar la Memòria anual, que no s’havia publicat en els anys de Clavero, i es van iniciar un seguit d’activitats paral·leles al servei, com ara la Cursa de Bombers de Barcelona, de disputa anual, i es va promoure la participació en esdeveniments esportius internacionals, com ara els Jocs Mundials de Policies i Bombers. La gestió de Murtra al front de Bombers va ser, però, força difícil. Tot i que va inaugurar el febrer del 2000 el nou parc de la Vall d’Hebron, no va agradar entre els bombers el tancament de l’històric parc del Poble Sec, al carrer Lleida, el primer que s’havia construït expressament com a parc de bombers a Barcelona. Aquest any també hi hagué el tancament del Laboratori del Foc, una secció molt valorada pels bombers i de la qual se’n parlarà més endavant. El malestar entre el personal es devia, sobretot, a la manca de renovació de la plantilla, que no havia registrat cap incorporació des del 1992, i havia disminuït notablement a partir de la gradual jubilació dels bombers més veterans. En aquest context es van produir conflictes interns de caràcter laboral, alguns força anecdòtics, com el conegut com la vaga de la bugaderia que, tanmateix, reflectei-


170

Diferents equipaments d'intervenció: d'esquerra a dreta, vestit d'intervenció o incendi; vestit NBQ (nuclear,

Bombers de Barcelona

biològic i químic); equip per foc forestal; equip antiesquitxades, i vestit d'immersió.

xen la relació entre el personal i la direcció del Servei. Els sinistres als quals s’enfronten els bombers exigeixen intervencions que, sovint, deixen la roba en condicions molt dolentes. Per aquest motiu, en un conveni que es va signar a principis dels anys noranta es preveia l’habilitació d’un servei de bugaderia perquè els bombers poguessin rentar-s’hi la roba, sense haver-sela d’endur a casa. L’aparició d’un cas de sarna havia augmentat la sensibilitat vers el tema de la higiene i la salubritat. Malgrat el conveni, la bugaderia no es va arribar a habilitar, fet que va propiciar un anunci de vaga entre el personal del Cos de Bombers. El llarg conflicte de la bugaderia, no obstant, va generar una notable tibantor deguda a la divisió interna entre aquells que la van secundar i aquells que van decidir no fer-ho. Jordi Murtra va deixar el SPEIS el juny del 2001 i a principis de setembre el càrrec era assumit per Antonio Pallarés i Sánchez, llicenciat en dret amb una llarga experiència en l’administració pública: delegat del Ministeri de Treball a Lleida el 1977; delegat a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya el 1979; Governador Civil de Lleida el 1982; delegat del Govern a Cantàbria el 1986; i des del 1995 subdirector general de Relacions Laborals del Depar-

tament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Antonio Pallarés s’ajustava perfectament al perfil de gestor que exigia el càrrec de Director del SPEIS. Un dels primers assumptes que va tramitar el nou cap director va ser el de la incorporació de nous bombers. El total de personal del Cos de Bombers a l’actualitat, segons dades dels anys 2000 a 2005, s’ha estabilitzat a l’entorn de 685 persones, compensant les baixes per jubilació o les defuncions amb noves incorporacions formades a l’Escola de Bombers de Mollet del Vallès i al mateix Servei. Així, l’any 2002 es van incorporar 30 nous bombers i, el 2003 i el 2004, 15 cada any. A partir d’aleshores, s’ha aprovat la creació de 120 noves places de bombers fins al 2007, a un ritme de 30 places cada any, que excepcionalment seran 45 l’any 2006. Aquestes incorporacions han de contrarestar, amb escreix, els efectes de les baixes del personal de la Divisió d’Operacions i també permetran la reducció de la mitjana d’edat de la plantilla i el relleu generacional. A més dels bombers, també s’hi incorpora personal amb funcions tècniques i administratives. L’any 2004, la Direcció de Serveis de Protecció Civil va integrar-se a la Divisió de Prevenció de bombers. Aquesta integració va donar com a resultat la Divisió de Pro-


171

La democràcia (1986-2005)

Presentació dels 30 nous bombers de la oferta publica de l'any 2004 al pati del parc de l'Eixample.

tecció Civil i Prevenció, que és operativa des del cos de Bombers de Barcelona. Aquesta Divisió té com a finalitat dissenyar les respostes que les autoritats civils i el conjunt de serveis de Barcelona, entre els quals els bombers, han de dur a terme en cas d’emergència en el municipi de Barcelona, i per aquest motiu s’elaboren plans d’emergència municipals envers els riscos tecnològics, naturals i antròpics. Dins de la mateixa Divisió de Prevenció i dirigit principalment a la població en edat escolar s’ha dissenyat una Carpeta de la prevenció i un DVD, que és el material que es dóna als escolars que visiten la caserna de l’Eixample dins del context de l’ensenyament de la prevenció. En aquest material, carpeta i DVD, Bombers de Barcelona vol donar missatges de prevenció als nois i noies i difondre una mica l’estructura del cos, com també donar a conèixer el número d’emergències dels bom-

A sota, diversos elements de la Carpeta de la prevenció, un programa de Bombers dirigit als escolars.

bers, que en aquests moments és el 080. També, i com no podria ser d’una altra manera, Bombers de Barcelona col·labora en Preventia, que és una fira professional de caràcter bianual que integra els diferents sectors, activitats i serveis relacionats amb la prevenció i la seguretat. Bombers de Barcelona hi participa juntament amb els que comparteixen la preocupació de promoure la cultura de la prevenció. A partir de 2006, Bombers de Barcelona participa en la sala conjunta del Centre de Comunicacions, que està enclavada al carrer Lleida, i ho fa conjuntament amb la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. En principi es preveu que cada cos mantingui el seu número de telèfon (en el cas dels Bombers, el 080) fins a l’establiment definitiu del que ha de ser el número d’emergències, el 112.


172

Bombers de Barcelona

L'estand de Bombers de Barcelona a la fira professional sobre prevenció i seguretat Preventia de l'any 2003.

L’arribada de Pallarés va coincidir amb l’aparició d’una nova revista, Fahrenheit 451, que va sortir a la llum per primera vegada el juny del 2001. Aquest nou mitjà de comunicació el publica el sector de seguretat i mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona amb la finalitat de fer arribar a tot el personal del SPEIS i a altres col·lectius relacionats amb el Cos de Bombers notícies tant d’àmbit nacional com estatal i internacional, i diverses experiències explicades per persones que les havien viscut. Fahrenheit 451 en part cobria el buit deixat per Alarma, la històrica revista de l’Agrupació Cultural i Esportiva. Els diversos temes anunciats en la coberta del primer número feien referència, entre altres, als edificis de gran alçada, al simulacre d’emergència al port i a una intervenció al carrer Indústria. El número dos, publicat l’octubre del mateix any, dedicava la portada a fer un homenatge als bombers de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre al complex del World Trade Center. La revista recull també les molt diverses activitats dels bombers, des d’ajudes humani-

tàries a països poc desenvolupats, fins a ressenyes sobre la participació dels bombers en esdeveniments culturals i esportius, seccions sobre aspectes tècnics de l’utillatge, la història del Cos i reserva un forat per al Cau del Jubilat. A l’estiu de 2006 va publicar-se el número 21 de la revista Fahrenheit 451, la qual cosa fa pensar que s’ha consolidat plenament.


173

La democràcia (1986-2005)

Visita de l’alcalde Pasqual Maragall al Laboratori del Foc. L’alcalde va ser acompanyat per diversos caps

del Cos de Bombers de Barcelona: d'esquerra a dreta, Joan Pedreny, Joan Torres, Joan Carles López i Jesús Martínez Viejo,

El Laboratori del Foc El Cos de Bombers de Barcelona era l’únic de l’Estat espanyol que disposava d’un servei de laboratori per a la realització dels assaigs de materials de reacció al foc. Aquest laboratori havia començat la seva activitat el 1974, moment en què començà a funcionar com a patronat, amb la participació de molts industrials que en aquell moment tenien molta voluntat i recursos limitats. En els seus inicis, el laboratori depenia de la direcció del Cos, però cap al 1991, es va integrar a la Divisió de Prevenció. La seva activitat, a més de la realització dels assaigs, també abastava assessorar persones i entitats que necessitaven conèixer quins materials eren els més adients tant per a l’acompliment de la normativa, com per a la protecció passiva dels establiments on s’havien d’instal·lar. El laboratori, per indicació de la Divisió de Prevenció, col·laborava amb els tècnics en la retirada de mostres dels establiments públics, per a realitzar els assaigs dels mate-

i d'esquena, la regidora Carme Sanmiguel i la cap del laboratori Montserrat Reduesa.

rials i, d’aquesta manera, contrastar les dades entregades en la fase de projecte. El Laboratori del Foc del SEIS formava part del Comitè Tècnic 23 i del subcomitè de Reacció al Foc d’AENOR (Asociación Española de Normalización), i l’any 1991 va ser soci fundador d’AELAF (Asociación Española de Laboratorios del Fuego). També formava part del Comitè I de Reacció al Foc i del Comitè IV d’Investigació i Desenvolupament. En els darrers anys, hi va participar de forma activa portant la coordinació de l’esmentat Comitè de Reacció al Foc. També va prendre part en els assaigs d’intercomparació entre laboratoris, un requeriment que tot laboratori acreditat o que volia acreditar-se calia que tingués. En tot moment, tant com a membres d’AENOR com d’AELAF, es disposava de tota la informació de la futura normativa europea elaborada pel CEN (Comitè Europeu de Normalització). El laboratori acceptava estudiants de mòduls professionals per a la realització de pràctiques que pre-


174

Bombers de Barcelona

El vidre de la façana del parc de la Vall d’Hebron, inaugurat l’any 2000, reflecteix la serralada de Collserola.

veia el seu pla d’estudis, amb el vistiplau de la Prefectura. A la memòria del SEIS corresponent a l’any 1992, hi apareix una reflexió sobre allò que el Laboratori del Foc pretenia aconseguir en el futur: «sensibilitzem tant com puguem la població, dels efectes nocius que representa el perill del foc, originat directament o indirectament per la inadequada utilització de tot allò de què disposem.» Cap al final del 1994 es va contactar amb la Red Española de Laboratorios del Fuego, més endavant ENAC (Entidad Nacional de Acreditación), per a poder preparar la documentació i requeriments per a l’acreditació del laboratori. Interessava sobretot estar en línia amb les directrius dels laboratoris europeus, però la manca de recursos en aquell moment va impossibilitar-ho. Es va fer un altre intent en el període 1998-1999: es van redactar el Manual de Qualitat del laboratori i també el Manual de Procediments, i s’incorporaren els equipaments necessaris per a complir amb els requisits d’ENAC, i es van calibrar tots els equipaments. Però quan s’estava a punt de poder sol·licitar de forma definitiva l’acreditació, es va acordar el tancament del laboratori el desembre del 2000.

La raó del tancament va ser la futura implantació de la norma europea de reacció al foc, la Euroclasse. Aquesta normativa suposava la incorporació de molts recursos humans i econòmics, així com espais més amplis. Valorant que Catalunya disposa del Laboratori General d’Assaigs i Investigacions, amb laboratoris de reacció i resistència al foc, el tancament del laboratori del foc no deixava els clients habituals, ni el propi servei, sense aquesta oferta. El desembre del 2000 doncs, es posà punt i fina a l’experiència del laboratori després de 26 anys d’existència.


175

La democràcia (1986-2005)

Constitució del parc de Llevant, a la cruïlla Diagonal-Pere IV que es preveu entri en servei el març del 2003.

Aquest parc tindrà al seu càrrec la salvaguarda del front marítim, el Poble Nou i la nova zona urbana de Diagonal Mar i 22@.

Infraestructures i utillatge Al començament dels anys noranta, la ciutat de Barcelona disposava d’un total de nou parcs de bombers, en concret els de Vallvidrera, la plaça Borràs, Pi i Molist, l’Eixample, Sant Andreu, la Zona Franca, el Poble Sec, les Drassanes i el Poblenou. Aquestes casernes cobrien 99,09 km2 i una població d’1.720.123 habitants. La primera meitat de la dècada es va caracteritzar pel tancament de dues casernes, concretament el 1992 es va clausurar la de la plaça Borràs, i el 1994 va ser el torn de la de Pi i Molist. Així, la ciutat va quedar operativament dividida en tres grans zones: la nord –que incloïa els parcs de Sant Andreu i del Poblenou–, la centre –l’Eixample i Vallvidrera– i la sud –el Poble Sec, les Drassanes i la Zona Franca. El 14 de febrer de 2000 es va tancar el parc del Poble Sec, fet que va generar una forta oposició per part dels bombers, que no compartien les causes oficials que advocaven per una major optimització dels recursos de què es disposava. No obstant, es va inaugurar al mateix temps el parc de la Vall d’Hebron. Amb una superfície total construïda de 4.250 m2 i situat a la zona

nord de la ciutat, proper a la banda marítima de la serra de Collserola, el nou parc va permetre donar un servei millor als districtes d’Horta-Guinardó, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi. Un dels objectius prioritaris que perseguia la construcció d’aquest parc era homogeneïtzar els serveis a tota la ciutat i potenciar la protecció de la serra de Collserola. Tenia una capacitat per a 26 persones, i hi havia assignats dos tancs lleugers, un tanc pesant, dos tancs pesants tot terreny, una autoescala pesant de trenta metres, un salvament, una ambulància, un transport personal i una prefectura. Una millora en el servei prestat pel Cos de Bombers de la ciutat és el disseny de disset carrils d’emergència des del parc de l’Eixample, els tres primers dels quals van entrar en servei el 1998. Amb la idea de millorar el temps d’intervenció i d’augmentar la seguretat vial, aquesta iniciativa consisteix a programar l’obertura automàtica dels semàfors al pas dels vehicles de bombers en servei d’urgència. Tenint com a punt de partida el parc de l’Eixample, aquests disset carrils, que des de l’any 2002 es coneixen com a «corredors verds», funcionen fonamentalment al llarg dels carrers Provença, Villarroel, Tarragona, València, la Gran Via


176

Cobertura preventiva dels Bombers de Barcelona al Fòrum de les cultures 2004.

Bombers de Barcelona


La democràcia (1986-2005)

de les Corts Catalanes, la Via Laietana, la Rambla, Manso, el Paral·lel i l’avinguda de Sarrià. Faciliten l’accés de les dotacions de bombers al lloc del servei en menor temps i amb més seguretat per a la totalitat de vehicles que circulen pel carrer. L’any 2006 entraran en funcionament nous carrils verds, des dels parcs de Llevant i de la Vall d’Hebron. Durant el mes de setembre de 2001 es va posar la primera pedra del nou parc de bombers de Llevant, situat al carrer Castella, 6-16, entre la Diagonal i Pere IV, que es va inaugurar al març de 2003. Aquesta caserna, que substitueix la del carrer Almogàvers, completa la distribució dels efectius per zones i dóna servei al Poblenou, el Front Marítim, Diagonal Mar i la zona 22@. Es tracta d’un edifici amb planta baixa, entresolat i planta pis, amb tot l’equipament adequat per a un parc de bombers de zona. La situació estratègica del parc permet homogeneïtzar els serveis de tota la ciutat i optimitzar les intervencions a les platges i a la ronda del Litoral. També per poder intervenir ràpidament a la nova zona de convencions del Fòrum, on l’any 2004 es va celebrar el Fòrum de les Cultures. L’any 1995 va marcar una fita en el procés de renovació del parc d’automòbils del Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament, ja que va ser el moment en què s’adjudicà la construcció de sis nous tancs lleugers, quatre de pesants i un de tot terreny. L’objectiu d’aquesta renovació era reduir les despeses de manteniment que requeria una flota envellida. Així, es va passar de disposar de 90 vehicles en total l’any 1995 a 74 el 2004. Aquest darrer any, l’edat mitjana dels vehicles d’intervenció era de 7,4 anys, i dels

177

vehicles auxiliars, de 9,6 anys. Des de desembre de 2002, el cos disposa d’uns nous vehicles que duen l’escuma incorporada dins del mateix tanc i s’anomenen CAFS; aquests vehicles són de tecnologia alemanya. El resum dels vehicles de què Bombers de Barcelona disposava el 2005 és el següent:


178

Bombers de Barcelona

Quadre 10 Parc mòbil (2005) Autobomba

24

Autoescala i braç

8

Salvament

4

Ambulàncies

4

Vehicles de suport a la intervenció

9

Vehicles auxiliars

24

Total vehicles

73

Contenidors especials i de càrrega

5

Barques de salvament

5


La democrĂ cia (1986-2005)

Diversos tipus de vehicles del Cos de Bombers en funcionament a lâ&#x20AC;&#x2122;actualitat.

179


180

Bombers de Barcelona

Incendi del Cine Nou, al Paral·lel, el dia 19 de maig de 1988.

Sinistres principals Entre el 1986 i el 2005 s’han produït diversos sinistres remarcables. És imprescindible esmentar-ne dos que s’esdevingueren molt seguits durant la primavera del 1987: l’incendi de l’Hotel Sarrià l’11 de maig, i l’atemptat a l’Hipercor el 19 de juny. L’incendi de l’Hotel Sarrià s’originà fortuïtament als subterranis i la ràpida intervenció dels efectius del SEIS aconsegí dominar la situació i evitar la possiblitat d’un gran desastre, com després es va poder comprovar. Tanmateix, en les tasques d’extinció va morir el bomber Manuel Ortega Yeste quan el seu aparell respiratori es va quedar sense aire i es trobava en una zona totalment plena de fum; Ortega era un bomber molt estimat pel personal del Cos per la seva valentia i era un dels principals animadors de la secció de ciclisme. En els informes posteriors a l’incendi es va constatar que dos dels pilars que sostenien l’edifici de 25 plantes de l’hotel no estaven protegits, cosa que hauria pogut provocar l’esfondrament de part de l’edifici si l’incendi hagués durat més temps, i que part dels fils elèctrics tampoc tenien els aïllants reglamentaris, situació que hauria pogut suposar l’extensió del foc a altres plantes per mitjà d’aquests conductes. Entre les anècdotes cal

destacar el salvament de la popular cantant Sara Montiel que estava allotjada a l’hotel. L’atemptat de l’Hipercor a l’avinguda Meridiana la vigília de Sant Joan va tenir conseqüències més tràgiques. El sinistre va ser provocat per l’organització terrorista ETA, en deixar a primera hora de la tarda un cotxe bomba a l’aparcament subterrani. Era un moment d’afluència de públic i l’atemptat va provocar un total de 15 morts i 28 ferits greus. Els bombers van tenir moltes dificultats per realitzar les tasques de salvament a causa de la gran quantitat de fum que omplia l’aparcament subterrani, que va ser el que va causar l’asfíxia de moltes de les víctimes. L’atemptat, el més greu que ETA ha realitzat a Barcelona, va suposar una vertadera commoció ciutadana. El 19 de maig del 1988 es va incendiar el Cine Nou, al Paral·lel, un sinistre espectacular que va obligar a una arriscada intervenció dels bombers per la gran cantitat de materials altament inflamables que hi havia dins del local. El desembre del 1990 va ser tràgic a causa de dues explosions de gas que van provocar quatre morts i nombrosos ferits. El primer va tenir lloc el dia 5 al carrer Comte Borrell, arran de la deflagració del gas acumulat en un habitatge de la tercera planta de la finca número 111. L’explosió va enfonsar l’edifici


La democràcia (1986-2005)

181

Treballs d’extinció a l’edifici Autopistes, a Gal·la Placídia, el 27 d’octubre de 1993.

i va malmetre seriosament els dos edificis dels costats, que es van haver d’ender-rocar completament. Es va poder rescatar la majoria dels veïns en vida, però el sinistre va suposar tres víctimes. Pocs dies després, el 22 de desembre de 1990, una fuita va produir una gran acumulació de gas en l’habitatge de la darrera planta del número 68 del carrer Nostra Senyora del Coll, i va provocar una violenta deflagració que va destruir l’habitatge i projectà fragments d’obra fins a 50 metres; l’accident va causar diversos ferits i danys elevats en habitatges veïns. L’abril del 1991 va haver-hi un altre incendi en un cinema, en aquest cas el Fèmina, a la cantonada del carrer Diputació amb la Rambla de Catalunya, en ple centre de la ciutat. El foc del pati de butaques va agafar de seguida una gran virulència, i va impedir que els bombers intervinguessin des de dins. L’extinció es va organitzar des de l’exterior, amb l’ajuda de dos autoescales, i si bé no va ser possible evitar la destrucció del cinema, sí que s’aconseguí que el foc no es propagués als immobles propers. L’any 1993 també va registrar sinistres notables. Un d’ells va ser l’incendi, provocat per un llamp durant una tempesta, en l’estació receptora-transformadora de FECSA a Sant Andreu, el dia 24 d’agost. El foc va afectar inicialment un dels transformadors, amb fla-

mes de gran alçada que es van estendre a tota la instal·lació, inclosos el nombrosos cables d’alta tensió. Amb la col·laboració dels tècnics de FECSA es va desconnectar el transformador sinistrat i es dominà el foc utilitzant sobretot escuma. Les feines van continuar durant hores amb els cables i, especialment, per controlar la sobrepressió en els dipòsits de refrigeració dels transformadors, que contenien 80 Tm d’oli. El 27 d’octubre del 1993, a les cinc de la matinada, es va produir un incendi a l’edifici Autopistes, d’habitatges i oficines, situat a la plaça Gal·la Placídia. La catàstrofe va tenir lloc de manera accidental, a causa d’un curtcircuit. L’elevada alçada de l’immoble, els materials amb què estava fet i l’hora en què va succeir el sinistre, van propiciar un incendi de greus conseqüències, ja que els 57 bombers destinats no el van poder extingir fins al cap de tres hores d’actuació. Les plantes disset, divuit i dinou de l’edifici van quedar totalment destruïdes, i les dotze i tretze hi van quedar de forma parcial perquè hi va anar a parar material incandescent que queia de les plantes superiors. Diverses persones van haver de ser reallotjades a causa dels desperfectes que va sofrir l’edifici. Un dels incendis més significatius que va patir la ciutat durant aquests darrers anys és el que va des-


182

Estat en què van quedar els habitatges del carrer Urgell després de l’explosió de gas del dia 6 de desembre de 1990.

Bombers de Barcelona


La democràcia (1986-2005)

A dalt, incendi del cinema Fèmina el dia 7 d’abril de 1991 i, a sota, incendi a les instal·lacions de Fecsa de Sant Andreu, el 21 d’agost de 1993.

183


184

La fotografia recull el moment en què es va col·lapsar la coberta del Gran Teatre del Liceu, a la Rambla de Barcelona.

Bombers de Barcelona

A sota, fragment d’una biga de ferro recargolada per la calor, que es conserva al parc de l’Eixample, com a record de l’incendi del Liceu.

truir el Gran Teatre del Liceu el 31 de gener del 1994. La causa de l’incendi va ser una guspira que es va produir mentre uns operaris treballaven en tasques de soldadura. Aquest fet va desencadenar una catàstrofe que va afectar el conjunt del teatre; les poques dependències que es van poder salvar van ser el cercle del Liceu –que conté un valuós llegat d’obres d’art–, el Saló dels Miralls i el conservatori. Per sort, els edificis contigus no van quedar afectats. El desplegament d’efectius va ser important, concretament van formar part de les tasques d’extinció un total de tretze autotancs, quatre autoescales, sis vehicles d’assistència tècnica i una ambulància. S’ha de destacar la re-

percussió pública que va tenir aquest incendi, pel fet que el Liceu és un símbol emblemàtic de la ciutat de Barcelona. Les principals autoritats municipals, catalanes i espanyoles van acudir al lloc del sinistre per tal de comprovar els danys causats, entre les quals destaca S.M. la Reina Sofia i la Infanta Cristina. Les mostres de voluntat política des de totes les administracions implicades a l’hora de reconstruir aquestes instal·lacions no van tardar a arribar. L’any següent, el 22 d’abril de 1995, va tenir lloc el sinistre de la fàbrica Duscholux de record amarg per al conjunt dels membres del Cos de Bombers de Barcelona, ja que en el decurs de la seva extinció hi va perdre la vida el company Antonio Redondo Andújar. Redondo


185

La democràcia (1986-2005)

Cerimònia fúnebre en el parc de l’Eixample amb motiu de la mort del bomber Antoni

Redondo, que va perdre la vida durant els treballs d’extinció de la fàbrica Duscholux.

havia nascut a Palma del Río –Còrdova– el 7 de setembre del 1945, i havia ingressat al Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament el 30 d’abril de 1975. La nau de la fàbrica de mampares Duscholux, que estava en activitat productiva, va ser completament afectada per un incendi iniciat a causa dels treballs de soldadura de la tela asfàltica a la coberta. Al cap d’aproximadament una hora de l’inici del foc, la nau es va enfonsar parcialment i va agafar de ple Redondo. Els actes fúnebres van tenir lloc al Parc Central del carrer Provença, i entre altres personalitats hi va ser present Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, el qual li va lliurar la medalla d’or de la ciutat a títol pòstum. L’any 1996 es van produir dos incendis significatius en una de los zones on més han d’intervenir els bombers, el port i la franja litoral. El 31 de gener es va declarar un incendi en el vaixell portacontenidors Vento di Scirocco, quan un contenidor va fer explosió i va iniciar un incendi que podia propagar-se a altres conte-

nidos, provocant un desastre. La ràpida intervenció dels bombers va evitar-ho, tot i les dificultats que soposava la intervenció. Uns mesos més tard, el 19 de juliol del 1996, hi hagué un perillós sinistre en la planta embotelladora de butà de Repsol, que va causar quatre treballadors ferits i un de mort. Un dels sinistres més espectaculars dels darrers anys va ser el 27 de gener del 1999, quan es va calar foc a la Torre Urquinaona, un edifici d’oficines de 22 plantes de la plaça Urquinaona. Les dificultats per a la seva extinció van ser donades per l’alçada de l’immoble, que va requerir la mobilització d’un vehicle autoescala de 30 metres i un vehicle autobraç telescòpic. Hi van intervenir 54 bombers i 15 vehicles, i va estar controlat en dues hores. Les tasques d’extinció es van perllongar una hora més. El 30 de gener de 2002 va haver-hi una violenta explosió en un edifici d’habitatges al carrer Eduard Toda, al barri d’Horta, on es van esfondrar quatre plantes d’-


186

Bombers de Barcelona

Un grup de bombers realitzen tasques d'emergència a l'entorn d'uns combois del metro de Barcelona que van patir una col·lisió l'octubre de 2004.

habitatges i va afectar alguns edificis veïns, amb la ruptura de parets i trencadissa generalitzada de vidres. Els bombers, en nombre de 54 simultàniament, van haver de treballar per desenrunar el que hi havia i poder rescatar els cossos sense vida de tres persones i una dona de 46 anys en vida que presentava cremades a les mans i a la cara. Pocs dies després, el 13 de febrer, una deflagració provocada per una bombona de butà va destruir un habitatge del carrer Urgell, però no hi va haver desgràcies personals. Una intervenció especialment dificultosa va ser en un dic sec del Port Vell de Barcelona, els dies 24 i 25 de juny de 2002, per apagar l’incendi que s’havia declarat al vaixell Lamu. Aquest gran iot estava en reparació i no se sap com s’inicià l’incendi, però contenia una gran quantitat de material inflamable: fibra de vidre, cola, fusta, plàstics, etc. Es va formar un

gran núvol de fum que va obligar a desallotjar 40 habitatges de l’avinguda Joan de Borbó. Una persona va perdre la vida en l’incendi i el foc no es va poder controlar totalment fins al dia següent. El 25 de juliol de 2003 es va produir un incendi a l’aparcament SABA del passeig de Gràcia, que va afectar un total de vuit automòbils i va provocar una gran quantitat de fum. La ràpida intervenció dels bombers va aconseguir dominar l’incendi, que amenaçava ser molt més greu per les altes temperatures que va assolir i per la proximitat de les boques de les línies 3 i 4 del metro, que es van haver de desallotjar. Un altre incendi que va despertar una gran alarma va ser el de l’Hotel Royal de la Rambla, el dia 3 de juny de 2004. La ràpida i efectiva intervenció dels bombers va reduir el foc en poc més d’una hora i les pèrdues materials van ser minses; part dels hostes de l’hotel van ser atesos afectats per crisis nervioses. El 31 d’octubre del mateix any es produí un xoc de combois al


La democràcia (1986-2005)

187

Vista general del gran esvoranc que es va obrir en el barri del Carmel a conseqüència d'unes obres subterrànies del metro de Barcelona.

metro, i el maquinista d’un dels combois va quedar atrapat entre la ferralla. Atesa la complexitat de la situació en què havia quedat el maquinista i la resistència mecànica d’alguns dels elements que l’empresonaven, la seva excarceració va ser una tasca molt laboriosa. Finalment es va poder traslladar el maquinista a l’Hospital de la Vall d’Hebron per ser atès. Un dels serveis més complexos a què han hagut de fer front els bombers de Barcelona en els darrers anys ha estat l’esfondrament d’un edifici al barri del Carmel, el dia 27 de gener de 2005, a causa de les obres de perllongament de la línia 5 del metro. Després de l'enfonsament va quedar un esvoranc d’uns 20 metres de diàmetre i 25 de profunditat, tot i que afortunadament no hi va haver cap desgràcia personal. El perill d’ensorrament dels edificis veïns, algun també molt afectat, va suposar fer nombroses tasques de suport i rescat de béns materials, i que els bombers mantinguessin retens de vigilància al llarg de molts dies després del

sinistre. De fet, fins poc abans de Setmana Santa els bombers van estar presents al Carmel, en contacte constant amb els veïns desallotjats i controlant dia a dia l’estat dels edificis.


188

Intervenció dels bombers en l’explosió de les instal·lacions de Repsol Butano el dia 19 de juliol de 1996.

Bombers de Barcelona


La democràcia (1986-2005)

189

Els incendis forestals i la col·laboració amb els Bombers de la Generalitat Al llarg de les darreres dècades ha augmentat la sensibilitat sobre qüestions del medi ambient i sobre el valor ecològic de l’entorn natural. En aquest sentit, els incendis forestals són la forma més evident d’amenaça sobre l’entorn natural tot i que, també, n’hi ha d’altres. Com que dins del territori municipal de Barcelona hi ha una part de Collserola, una serralada de gran interès natural, però també molt humanitzada, els incendis forestals són un tipus de sinistre que els bombers barcelonins coneixen prou bé i per als quals cal que estiguin preparats. A més de ser un dels principals pulmons ecològics de la Regió Metropolitana, bona part de Collserola s’ha catalogat com a parc natural i, per tant, tenir-ne cura és una prioritat. Però Collserola, com les altres serralades litorals i prelitorals catalanes, pateix les condicions climàtiques de la Mediterrània, amb uns estius secs que afavoreixen els incendis fins i tot de forma natural. En un territori amb tanta presència humana, el risc d’incendis forestals en estius secs és, doncs, molt elevat. Les dades sobre intervencions dels bombers en incendis forestals confirmen aquest risc: des del 1990, pràcticament cada any hi ha, com a mínim, un incendi a Collserola. Alguns han estat força importants, com el del 21 de juliol del 1991, que va cremar 67 ha, sobretot de matoll, a la zona de Sant Pere Màrtir, i va afectar els municipis de Barcelona, Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern; o, també, un seguit de petits incendis entre el 8 i l’11 de juliol del 2001 que, en conjunt, van cremar 120 ha. Els incendis forestals més importants dels darrers anys van ser els de Montserrat de l’estiu de 1986 i els de l’estiu del 1994, un dels més secs de l’últim període. A principis del juliol del 1994, una primera onada de focs de bosc van afectar la Catalunya Central, des de la Selva al Bages. Bombers de Barcelona va enviar vehicles i recursos a Bigues-Riells, Cervelló i Santa Coloma de Gramenet, i va deixar a Collserola de forma permanent quatre vehicles en tasques de prevenció. L’11 d’agost hi hagué una segona onada d’incendis que va afectar arreu de Catalunya, i també la serra de Collserola, quan es va declarar un foc al paratge de Can Balasc, al municipi de Sant Cugat del Vallès. El fort vent va estendre ràpidament l’incendi fins a la zona de Can Rectoret i va caldre un treball intens durant quasi dotze hores per apagar el foc. Tot i així, es van cremar unes 150 ha, una quantitat petita si es té en compte que aquell estiu, a tot Catalunya, es van cremar prop de 10.000 ha.

El desastre de l’estiu del 1994 va fer reflexionar sobre la preparació del país respecte als incendis forestals. Els Bombers de la Generalitat havien iniciat la seva formació com a cos cap al 1983, a partir de transferències de les diputacions provincials. A principis dels anys noranta, tots els cossos de bombers de les províncies de Barcelona i Girona, excepte els de la ciutat Barcelona, s’havien integrat en el de la Generalitat, però el procés de transferències a Lleida i Tarragona va ser més lent; els cossos de Tarragona i Reus, els darrers a integrar-se, no ho van fer fins l’any 1999. Bombers de la Generalitat té la seu central al parc de Bellaterra, equipat amb l’utillatge més modern, i una escola de formació especialitzada a Mollet del Vallès. Sobretot des del 1994, la sincronia entre els bombers de la Generalitat i els de Barcelona és absoluta. Quan per apagar un incendi cal el recolzament aeri, sigui forestal o d’altre mena, la Generalitat proporciona els avions ja que és la que té les competències en l’espai aeri. I, en qualsevol incendi a Collserola, independenment del municipi on s’hagi declarat el foc, acostumen a coincidir els vehicles de tots dos cossos.


190

Bombers de Barcelona

De dalt a baix, sortida de la caravana solidària al Senegal, en la campanya iniciada a l’any 2000; lliurament de l’escala E-9 als

Solidaritat internacional El Cos de Bombers de la ciutat de Barcelona col·labora activament amb la tasca d’ajut humanitari de diverses organitzacions no governamentals de tot el món. El 1994 el Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament va participar en les missions de Mòstar –Bòsnia i Hercegovina–, Logbikoy –Camerun–, Goma i Bukavu –República Democràtica del Congo– i Zagreb –Croàcia. El 1999 va ser un altre any de gran mobilització del Cos de Bombers, ja que es va participar en els programes d’ajut humanitari portats a terme a Colòmbia i a Turquia arran dels greus terratrèmols que van sacsejar aquests dos països. Igualment, els efectes de l’huracà Mitch a Hondures van merèixer la solidaritat del Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament, així com el drama del poble sahrauí confinat a Algèria, la pobresa del barri de Zimpeto de Maputo –Moçambic– i els camps de refugiats d’Albània i Kosovo. El desembre del 2000 es va presentar a Barcelona Solidària un projecte que tenia com a objectiu disposar d’una mínima infraestructura pròpia per tal de poder dur a terme les tasques de cooperació en eventuals situacions d’emergència. D’aquesta manera, es va adquirir una tenda autoinflable, estris relacionats amb l’excarceració, contenidors, equipament per al rescat, cordes, motoserres, etcètera. El material es guardava als magatzems del parc de la Vall d’Hebron. Els projectes d’ajut humanitari que el Cos de Bombers de Barcelona va desenvolupar durant aquest any foren el de la casa d’acollida per a nens i nenes de Kentaja –Camerun–, i una donació d’una escala mecànica a la Sociedad de Bomberos Voluntarios de Quilmes a l’Argentina. El primer d’ells va tenir continuïtat durant l’any 2001 a través de la donació de material escolar i de roba. A la mateixa regió, a la població de Bakou, es va fer una donació de material sanitari per al petit centre de salut de què disposa. Altres projectes en els quals va col·laborar el Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament foren la donació de vehicles de servei a la ciutat de Nis –Sèrbia–, a Kosovo i a Albania, i la participació en la Caravana Solidària al Senegal des de l’any 2001, organitzada per la Regidoria de Participació Ciutadana i Solidaritat. Aquesta iniciativa va aconseguir repartir moltes tones de material sanitari en aquell país africà. Al mateix any comença l’ajut de l’ONG Bombers Solidaris vers els bombers de Minsk –Bielorússia–, amb diverses donacions de material professional.

bombers de Minsk (Bielorússia); terratrèmol de Turquia de l’any 1999, on els bombers de Barcelona van col·laborar en les missions de salvament.


La democràcia (1986-2005)

191

Arribada a l’aeroport del Prat de Barcelona de l’expedició de Bombers de Barcelona, al Cho-Oyu de 8.201 m, situat a la serralada del Himàlaia.

Activitats culturals i esportives Els esdeveniments de tipus cultural i esportiu van continuar sent protagonistes en el si del Cos de Bombers de Barcelona. L’Agrupació Cultural i Esportiva va continuar portant a la pràctica diverses activitats, com ara el campionat social de futbol sala, el curs d’activitats subaquàtiques, la mostra d’artesania i manualitats, el cross de bombers de Barcelona, la marxa cicloturista per a bombers o el curs d’esquí, entre altres. El gener del 1992, i després d’uns anys d’absència, el SEIS va recuperar la festa dels Reis. Aquesta celebració tan tradicional no tan sols consistia en la recollida de les cartes als nens i nenes, sinó que a més es va organitzar una actuació de titelles i de pallassos. Ses Majestats feien l’arribada a bord d’un vehicle antic del Cos de Bombers, la popular Genoveva. El 1995 se celebraren a Melbourne, Austràlia, els Jocs Mundials de Policies i Bombers. Aquests Jocs són un campionat mundial poliesportiu que inclou aproximadament unes seixanta-cinc especialitats, i que preveu, a més, diverses categories d’edats perquè tothom hi pugui participar. El Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament de Barcelona hi va enviar quatre representants: Òscar Ardit, Tomàs Chiva, Àngel Provins i Francesc Xavier Torrent, que van aconseguir un total de cinc medalles.

El mes d’octubre d’aquell mateix any, una expedició de set bombers formada per Ferran Álvarez, Joan Asin, Oriol Gispert, Antoni Gómez, Agustí Pallarès, Juli Pérez i Joan Carles Serrano va aconseguir coronar el cim del Cho-Oyu, que significa Deessa de la Turquesa, a la serralada de l’Himàlaia. El precedent més immediat es trobava l’any anterior, quan nou membres del Cos de Bombers van intentar l’assalt a l’Annapurna I, una muntanya de la serralada de l’Himàlaia. La gran quantitat de neu acumulada a la zona els va impedir arribar al cim. El Cho-Oyu té una alçària de 8.201 metres, la qual cosa la situa entre les sis muntanyes més altes del planeta. Està situada entre el Nepal i el Tibet. El 29 d’agost l’expedició va sortir de Barcelona, i el 2 d’octubre Ferran Álvarez, Antoni Gómez i Agustí Pallarès assoliren el cim. El camí no va ser gens fàcil, ja que hi va haver diverses temptatives per arribar al capdamunt del Cho-Oyu que van fracassar. Els expedicionaris guarden un bon record de l’experiència perquè a la baixada van poder rescatar un alpinista madrileny delirant a qui la muntanya li hauria propiciat una mort segura. El 25 d’abril de 1999 tingué lloc la primera Cursa dels Bombers de Barcelona, en què van participar 3.153 atletes, dels quals 2.835 van completar el cir-


192

Sortida de la quarta cursa Bombers de Barcelona i, a sota, el logotip amb la mascota dels Jocs Mundials de Policies i Bombers que se celebraran

Bombers de Barcelona

a Barcelona l’any 2003.

cuit urbà de 10 quilòmetres establert per l’organització. Aquests participants es dividien en quatre categories diferents: absoluta, júniors, veterans i veteranes. La jornada es va completar amb una cursa per a menors de catorze anys pel parc de la Ciutadella i una sèrie d’entrenaments per grups per a les persones que no entrenen habitualment. Aquesta cursa s’ha consolidat plenament i l’any 2006, en la setena convocatòria, hi va haver més de 10.000 inscrits. L’any 1999 va tenir lloc a Estocolm, Suècia, una nova edició dels Jocs Mundials de Policies i Bombers, en la qual els bombers barcelonins van aconseguir diverses medalles. Aquest èxit es va repetir als Jocs Mundials de Bombers de Nantes, França, del 2000. L’edició dels Jocs Mundials de Policies i Bombers d’Indianapolis, als Estats Units, de l’any 2001, va registrar la participació de 40 bombers del SPEIS, els quals aconseguiren 3 medalles d’or, 3 de plata i 5 de bronze.

Aquí es decidí que Barcelona seria la seu dels següents jocs. A l’estiu de 2003 Barcelona va organitzar els X Jocs Mundials de Policies i Bombers, que, segons Jean Paul l’Allier, alcalde de Quebec, la ciutat que pren el relleu a Barcelona, han estat «els millors de la història». Els Jocs van portat a Barcelona més de 10.500 participants, un nombre superior a la xifra de participants dels Jocs Olímpics. El Cos de Bombers de la ciutat va aportar 131 atletes, que varen tenir una lluïda participació en aconseguir un total de 57 medalles (15 d’or, 21 de plata i 21 de bronze). Els Jocs també van ser una gran festa de convivència i de trobada entre bombers d’arreu del món que han pogut posar en comú les seves experiències professionals i vitals. Els Jocs de Barcelona han estat possibles gràcies a tots: els que


La democràcia (1986-2005)

193

Ceremónia inagural dels X Jocs Mundials de Policies i Bombers de Barcelona, amb els participants del cos de bombers de la ciutat.

han guanyat i els que no, els que han facilitat la participació amb canvis de guàrdia, els voluntaris, els coordinadors esportius i els que hi han donat suport desinteressadament. Entre el 26 de juny i el 5 de juliol de 2005 Bombers de Barcelona va participar en els Jocs de Policies i Bombers de Quebec, Canadà, on van aconseguir un total de 27 medalles (10 d’or, 7 de plata i 10 de bronze). Una altra activitat, de caràcter formatiu, que en els darrers anys s’ha fet molt popular entre els bombers, és l’excarceració. Es tracta de treure una víctima de dins d’un cotxe sinistrat en el temps límit de vint minuts, i amb unes eines concretes, les quals configuren tres modalitats diferents. L’equip de Bombers de Barcelona va participar en els campionats de món d'excarceració de l'any 2001 a Johannesburg, a Sud-àfrica, i de 2002 de Praga, a la República Txeca, juntament amb 29 equips més, on va obtenir el primer lloc de la prova limitada. També van participar en els campionats de l’any 2003, a Ottawa (Canadà), i el de 2004 a Plymouth (Regne Unit). L’any 2005 el campionat es va disputar a Nova Zelanda, on es va decidir que Barcelona sigui la seu de l’edició del 2007.

Aquesta disciplina és molt popular entre els bombers barcelonins, que al juny de 2005 van disputar el I Campionat Intern d’Excarceració. D’aquest campionat van sortir els dos equips que van representar els Bombers de Barcelona en el I Campionat Nacional de Rescat en Accidents de Trànsit, que va tenir lloc a Barcelona el mes de setembre, amb la participació de 17 equips d’onze comunitats autònomes de l’Estat, un equip d’Andorra i un altre, convidat, d'Escòcia; Bombers de Barcelona va ser el segon equip de la general i va obtenir el premi al millor capità d'equip, i també va ser el vencedor de la prova limitada. Aquest campionat el va organitzar l’APRAT (Associació Professional de Rescat d’Accidents de Trànsit) amb la col·laboració de Bombers de Barcelona. Aquesta associació té com a principal finalitat aglutinar col·lectius involucrats en els accidents de vehicles: fabricants, entitats de transportistes, assegurances, víctimes, policia de trànsit, bombers, etc., per tal de millorar les tècniques de rescat en els accidents de trànsit. Des de l’any 2003 la revista Fahrenheit 451 convoca un Premi de Narració Curta de Bombers. Aquesta


194

Bombers de Barcelona

Primer concurs nacional d’excarceració celebrat a Barcelona a l’any 2005.

iniciativa ha estat ben rebuda i ha permès que els bombers de la ciutat traguessin la part literària que duien dins, i que els ha permès explicar vivències i transmetre emocions que cadascun d’ells ha sentit de manera personal, encara que fos en el mateix sinistre.

Mig segle de Bombers de Barcelona Des dels anys quaranta fins a l’actualitat, el Cos de Bombers de Barcelona ha experimentat una evolució i un creixement important que es pot seguir, sobretot, a partir de la plantilla del personal i els serveis efectuats. En aquesta darrera part del llibre es vol donar una visió de conjunt i amb perspectiva històrica d’aquest període amb la finalitat de conèixer millor el grup humà de Bombers, i de les tasques que realitzen a la ciutat. L’evolució del nombre total de la plantilla des de l’any 1940 fins a l’actualitat es pot seguir a la gràfica 6. L’increment de la plantilla, evidentment, ha d’estar d’acord amb l’evolució demogràfica de la ciutat. Les primeres incorporacions significatives, als anys 1950 i 1952, permeten situar el Cos en prop de 500 bombers, unes proporcions raonables per la població de Barcelona d’aquell moment, de poc més d’un milió d’-


195

La democràcia (1986-2005)

Demostració dels bombers a la plaça Catalunya amb motiu de la festa patronal de l’any 1981.

Gràfica 6 Plantilla del Cos de Bombers (1940-2005) 1.000 900 800 700 600 500 400 300 200 100

2005

2000

1990

1980

1970

1960

1950

1940

0


196

Bombers de Barcelona

Quadre 11 Plantilla del Cos de Bombers (1989 i 2004) Període d’ingrés fins al 1954

Caps

Tècnics

3

Oficials 7

Sots-oficials

Sergents

Caporals

3

6

9

Bombers 25

Total 53

1955-1959

2

2

3

4

14

25

1960-1964

1

1

3

15

20

1965-1969

2

3

8

35

101

149

1970-1974

1

6

19

83

109

1975-1979

6

1

8

184

199

1980-1984

11

186

197

1985-1989

6

16

112

134

Total 1989

7

38

10

8

25

78

720

886

Total 2004

11

83

26

20

30

69

475

684

Fonts: Serveis tècnics del SEIS de Barcelona. Memòries del 1989 i 2004

habitants, mentre que les reduïdes incorporacions del període 1955-1970 són insuficients; el Cos perd efectius en relació amb el creixement de la ciutat, molt intens durant aquells anys. Les incorporacions a partir del 1971, sobretot les nombroses promocions dels anys 1975, 1978 i 1981 permeten arribar a unes proporcions idònies de personal respecte als 1,7 milions d’habitants de Barcelona; la plantilla va passar d’unes 600 persones del 1970 a les 960 del 1982, la dada més elevada del període. A causa de la manca de noves promocions en el Cos de Bombers des del 1991 fins a l’actualitat, el nombre d’efectius a la ciutat de Barcelona ha anat disminuint progressivament, al mateix temps que anava augmentant la mitjana d’edat, si bé en alguns anys aquesta última experimentava una lleu baixada en funció del nombre de jubilacions, fins arribar a la plantilla de 685 persones del 2005. Les noves promocions de bombers dels darrers anys trencaran la tendència decreixent que s’arrossegava des de feia més d’una dècada. Per conèixer l’estructura interna de la plantilla prenem com a referència la seva composició el juny del 1989 i, per altra banda, l’estructura actual de la plantilla. El quadre 11 s’ha ordenat per dates d’ingrés i jerarquies del personal. La plantilla del 1989 compaginava veterania i joventut en parts proporcionals, especialment en la seva escala executiva, que és el sector que s’ha de considerar més equilibrat. En les jerarquies d’aquesta part de la plantilla es pot observar com els càrrecs de comandament –oficials, sotsoficials, sergents i caporals– són tots ells en mans d’homes amb una experiència míni-

ma de 10 anys, encara que amb una mitjana de 20 a 25 anys d’antiguitat al Cos, mentre que dues terceres parts dels bombers són homes incorporats en els darrers 15 anys. Aquest equilibri de veterania i joventut no es constata entre els caps i el personal de l’escala tècnica ja que la majoria han ingressat en els darrers 10 anys (només hi ha 12 homes dels 45 que tinguin experiència superior als 10 anys d’antiguitat). La poca antiguitat que té el personal de l’escala tècnica no és significativa ja que aquest sector del Cos va quedar reestructurat pels reglaments del 1983 i posteriorment s’hi han incorporat tècnics en àrees molt específiques. Així, el creixement de l’escala tècnica en els darrers anys s’ha d’interpretar com un signe de modernització. En el cas del comandament, la incorporació de la majoria dels caps sí sembla que indica un cert desequilibri ja que es tracta d’un sector del Cos on l’experiència i el coneixement en profunditat de la plantilla és una qüestió de gran importància. Finalment, cal remarcar que entre el 1986 i el 1989 van entrar al Cos les primeres dones: cinc, a l’escala tècnica com a TMS. Al final del 2004, el Cos de Bombers disposava de 685 treballadors, dels quals 64 formaven part del personal en funcions tècniques i de direcció, i els 620 restants componien el personal operatiu. La majoria d’aquests, en concret 475, actuaven com a bombers. Finalment la darrera pauta en l’anàlisi de l’evolució són els serveis d’urgència o intervencions efectuats pel Cos de Bombers; les principals dades s’han il·lustrat en la gràfica 7. La tendència és ben clara cap al creixement, com ens demostren les dades absolutes: dels 700 serveis d’urgència de l’any


197

La democràcia (1986-2005)

Les primeres dones que s’incorporaren al Cos de Bombers l’any 1991, com tècniques mitjanes sanitàries.

1950 es passa a les 17.000 intervencions del 2001. Tanmateix s’han de fer una sèrie de matisacions. En primer lloc s’ha d’analitzar el període dels anys quaranta, del qual en tenim poques dades (no es Gràfica 7 Serveis del Cos de Bombers (1940-2002) 20.000 18.000 16.000 14.000 12.000 10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 2000 2002

1990

1980

1970

1960

1950

1940

0

conserven estadístiques sistemàtiques com en els anys anteriors). Entre el 1941 i el 1946 el nombre de serveis d’urgència van ser probablement molt inferiors als anys de major estabilitat del període republicà, del 1931 al 1936, malgrat que les dades recollides sobre el total de serveis sembla que indiquen un nombre més elevat de sortides. En aquests anys de postguerra es feren nombroses guàrdies de prevenció i diverses maniobres amb motiu dels plans d’activitats de la defensa passiva. A partir dels anys cinquanta es disposa de dades precises, en bona part per l’interès de Josep Sabadell en aquestes matèries i per la tasca de la revista ¡Alarma! d’anar publicant les dades i els gràfics corresponents. En aquesta dècada hi ha una reforma lleugera del model estadístic base que s’utilitzava des de l’any 1926, però les dades mantenen una correlació visible que les fa fàcilment comparables. Probablement des dels anys 1947 i 1948 va començar a augmentar el nombre de serveis d’urgència dels bombers, però és a partir del 1955 quan es registra una notable acceleració que segueix fins al 1962 quan les inundacions al Vallès de la tardor i la nevada del dia de Nadal a Barcelona fan pujar extraordinàriament les urgències d’aquest darrer any. Cal notar que, al llarg d’aquest període, la plantilla


198

Bombers de Barcelona

Quadre 12 Tipus de serveis, 1947, 1959, 1969, 1980 i 1987, 1995, 2001 (en % sobre el total de serveis d’urgència o intervencions) 1947 Incendis, explosions

1959

1969

1980

1987

1995

2004

87,2

48,2

34,1

31,7

31,8

22,9

26,8

Salvaments

8,1

12,5

13,0

10,6

14,1

28,9

28,7

Assistència tècnica*

2,5

7,5

11,2

10,0

52,1

44,0

21,6

Falsa alarma

2,1

3,5

2,2

4,4

2,7

4,2

14,3

Altres Total de serveis

-

28,2

29,4

43,3

-

-

8,6

643

1.828

4.447

10.148

12.476

16.823

14.099

* Entre 1947 i 1980 aquesta entrada es coneix com a reconeixements. Fonts: Estadístiques sobre incendis, Memòries anuals del Cos de Bombers

Quadre 13 Localització dels sinistres (en % sobre el total de serveis d’urgència o intervencions) 1959

1964

1980

1987

2001

37,4

37,2

39,0

35,8

24,1

Serveis

6,3

2,7

9,3

8,5

5,9

Construcció

2,6

1,3

2,7

0,3

0,7

Habitatges

Comerç

15,1

10,8

7,8

8,5

2,6

Indústria

12,0

13,4

2,3

3,7

1,7

Via pública

16,0

23,4

32,5

34,3

38,3

Vehicles

10,6

11,2

6,4

8,9

16,4

Diversos Total

-

-

-

-

10,3

1.828

3.145

10.148

12.259

4.939

Fonts: Les mateixes que el quadre anterior. * En aquest apartat s’inclouen els sinistres originats a edificis oficials, a les escoles, a les clíniques i centres hospitalaris, a les esglésies, etc.

del personal no va presentar modificacions i les primeres incorporacions no es feren fins a partir del 1964 i, sobretot, el 1965; ben segur que els bombers hagueren de treballar intensament. Entre 1960 i 1979, el creixement no fou tan accelerat tot i que es passà dels 3.000 serveis d’urgència de l’any 1963 als 5.750 del 1977, cosa que significa gairebé doblar-ne el nombre en el termini de 15 anys. Cap al 1980 s’adoptà un nou sistema per confeccionar les estadístiques. En la dècada del 1980 es van tornar a incrementar els serveis dels bombers fins a duplicar-se ja que l’any 1987 s’efectuaren més de 12.000 actuacions d’urgència, i el 2004 se superaven les 14.000 intervencions. Aquestes dades s’han de valorar tant des del punt de vista quantitatiu com del qualitatiu ja que

molts d’aquests serveis han implicat les assistències tècniques i sanitàries que s’han anat perfeccionant durant els darrers anys. L’evolució qualitativa així com les característiques dels serveis i les seves causes es poden seguir a partir d’una anàlisi de la tipologia i la localització dels diferents sinistres. Les dades utilitzades provenen dels reculls estadístics que el SEIS elabora anualment –amb algunes excepcions– des de l’any 1950, encara que no sempre ha utilitzat els mateixos criteris a l’hora de realitzar els recomptes, com ja hem vist en analitzar la gràfica corresponent al total de serveis; concretament ha modificat els criteris els anys 1978 i 1982, quan ha adoptat un sistema més adequat a les circumstàncies actuals. Elaborar sèries anuals de tot el període és molt complex, de manera que s’ha decidit fer un mostratge –superior al 10%– de diferents anys el qual, si bé no ens mostra de forma definitiva l’evolució, és indicatiu de la tendència general. El quadre 12 és un resum representatiu de les característiques dels serveis efectuats pels bombers des dels anys quaranta fins a l’actualitat. És interessant, en primer lloc, observar els apartats corresponents als incendis i observar la regularitat dels percentatges, malgrat la disparitat de les dades absolutes o els criteris de confecció de les estadístiques. Es pot concloure que, dins del total dels serveis prestats pel Cos de Bombers en els darrers anys, prop d’una tercera part són dedicats a l’extinció dels diversos tipus d’incendis. On s’aprecia una evolució força notable és en els salvaments i en els serveis d’assistència tècnica. Tots dos tendeixen a augmentar i impliquen un perfeccionament qualitatiu que cada cop és més necessari en sorgir casos més complexos i difícils. L’especial atenció que el SPEIS atorga al Servei d’Assistència Sanitària o


199

La democràcia (1986-2005)

Acte d’homenatge als bombers de Nova York davant del monument del bomber en el parc de l’Eixample, al setembre de 2001.

D’esquerra a dreta, la regidora Carmen San Miguel, l’oficial bomber Josep Soler i l’alcalde Joan Clos.


200

Bombers de Barcelona

Equip de rescat aqüàtic, en unes pràctiques al Moll Olímpic de Barcelona l’any 1995.

a la Brigada de Rescat és fruit d’aquesta complexitat en els apartats dels salvaments i de les assistències tècniques. El punt d’anàlisi següent és el referent al lloc on s’ha realitzat el servei; les dades del mostratge s’han reunit en el quadre 13. Els habitatges continuen sent –com durant la primera part del segle XX– el lloc on es localitzen més sinistres, amb una quantitat superior a la tercera part del total i amb uns percentatges que es mantenen estables al llarg d’aquest període i més elevats que en els anys vint. En segon lloc, hi ha els sinistres a la via pública que inclouen tots els serveis efectuats a l’exterior –carrers, solars, descampats, canals i boscos–, amb una constant progressió al llarg del període. Uns altres apartats que també tendeixen a augmentar són els corresponents a edificis oficials o públics i sales d’espectacles que, entre tots dos, sumen prop del 10% dels llocs on s’originen sinistres en els darrers anys. També són significatius els percentatges en l’àrea de transports –que reuneix els accidents d’automòbil, au-

tobusos, trens, ferrocarrils, vaixells i avions– de manera que fa pujar el nombre de serveis localitzats a indrets públics per sobre del 50% del total. On la progressió resulta més positiva per la seva tendència descendent és en les activitats comercials i industrials que, en conjunt, passen de percentatges superiors al 25% a l’inici dels anys seixanta fins a situar-se a l’entorn del 12% el 1987 i tan sols el 4% el 2001. Aquest descens, més important en la indústria que en el comerç, pot ser conseqüència del procés de desindustrialització de la ciutat al llarg de la darrera dècada o per l’adopció de majors mesures de seguretat. L’increment de les dades absolutes dels serveis dels bombers i, per tant, dels sinistres a Barcelona en les darreres dècades és un símptoma de la major complexitat de la societat actual; augmenta la població però també els automòbils, la maquinària, els edificis i, progressivament, van apareixent nous tipus de materials que poden incrementar el risc d’accident. Aquesta situació fa que la tasca del SPEIS sigui cada cop més necessària i al mateix


La democrĂ cia (1986-2005)

Incendi del vaixell Lamu al Moll de Pescadors el 27 de maig de 2002.

201


202

Bombers de Barcelona

temps obliga els bombers a una constant especialitzaciĂł per poder afrontar els sinistres amb les garanties imprescindibles â&#x2013; 


Conclusions


Conclusions

205

Demostració pública a la cruïlla entre el passeig de Gràcia i la Diagonal el 2 de juny de 1929, en la qual els bombers presentaren a la ciutat els nous Magirus.

L’evolució històrica del Cos de Bombers de Barcelona des de la seva fundació a la primera meitat del segle XIX fins a l’actualitat permet descobrir diferents aspectes poc coneguts de la història de la vida quotidiana barcelonina. Mitjançant els bombers és possible de refer la crònica catastròfica de la ciutat que perdura en el subconscient col·lectiu de la població a partir d’uns esdeveniments concrets: els grans incendis com el del

Liceu, el del Teatre Principal o el de El Siglo; les explosions de les fàbriques de vapor o d’edificis a causa d’una fuita de gas; les col·lisions d’automòbils o ferrocarrils, i els desastres naturals com les periòdiques inundacions que neguen sovint la zona del Pla de Barcelona. Els bombers són els protagonistes d’aquesta crònica ciutadana en ser-los encomanada la tasca de l’extinció dels incendis o del salvament i del rescat de les persones que han quedat involucrades en els sinistres.


206

Bombers de Barcelona

Antics edificis de la Ciutadella, l’any 1888, un dels quals, darrere l’església, s’habilità com a caserna dels bombers.

Per realitzar correctament la seva feina els bombers han hagut d’estar al corrent o avançar-se a les constants innovacions tecnològiques que han anat apareixent al llarg dels darrers segles. El seu utillatge els ha de permetre poder afrontar amb garanties i amb la major celeritat els sinistres, tant si es tracta de l’incendi d’un edifici com el salvament de persones en un accident. Així, l’evolució de l’utillatge dels bombers, des de les primeres bombes de vapor arrossegades per animals de tir fins als moderns tancs bombes, és també paradigmàtica de les transformacions tècniques. I, al mateix temps, de la principal preocupació del Cos: la prevenció. La tasca dels bombers no és limitada a apagar focs sinó que també té la finalitat de preveure la possiblitat de sinistre de forma que aquest no s’arribi a produir o se’n minimitzin les conseqüències. En la preocupació per la prevenció és on els bombers han topat amb majors dificultats ja que la societat normalment ha fet poc cas de les recomanacions preventives que impliquen unes despeses econòmiques que semblen fàcils d’estalviar; però, a la llarga, es paguen molt més cares les mancances d’uns esforços preventius.

La tasca dels bombers queda, ensems, estretament vinculada a les innovacions energètiques que s’han succeït des del segle XIX. Si aleshores molts dels incendis s’originaven a les xemeneies amb foc de llenya o carbó, en els brasers o a causa de la il·luminaci amb espelmes i quinqués, en el segle XX l’electricitat i, posteriorment, el gas i el petroli han esdevingut els factors determinants de molts sinistres. En les transformacions dels subministraments energètics també es pot observar la complexitat gradual que va adquirint la societat i la necessitat de diversificació dels materials extintors. Un altre aspecte que cal retenir en la història del Cos de Bombers de Barcelona és la seva peculiaritat com a col·lectiu humà. En primer lloc, cal recordar els seus orígens quan el personal el formava voluntàriament els paletes, els fusters i els manyans dels diferents barris de la ciutat. La professionalització del servei va arribar l’any 1918, quan també s’adoptà la denominació de Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments (SEIS). Fou un pas decisiu vers el perfeccionament de les tasques del bomber i per convertir el Cos en una vertadera col·lectivitat. En segon lloc, s’ha de tenir en compte la singularitat de la feina del bomber, curulla de risc i d’incertesa, en


Conclusions

207

Formació al pati del parc de l’Eixample amb motiu de la celebració del patró Sant Joan de Déu.

la qual la disciplina de l’equip i la iniciativa individual són, en parts iguals, decisives. Això ha condicionat una estructuració interna jerarquitzada, gairebé militar, però la connexió entre aquests nivells de responsabilitat ha d’incloure uns lligams personals basats en el companyerisme i en el respecte. No es pot obligar ningú a entrar dins una sala plena de foc i de fum, on hi ha la possiblitat de perdre la vida, amb l’únic recolzament d’uns galons. Això ha facilitat unes relacions humanes molt concretes que els ha portat a poder realitzar projectes com l’Agrupació Cultural i Esportiva o la publicació d’una revista especialitzada com ¡Alarma!, a través de la qual es pot copsar l’estima dels bombers per la seva professió i per la seva petita però singular col·lectivitat. El paper dels caps de bombers ha estat en molts moments determinant. La seva funció no s’ajusta al cap d’empresa o a l’oficial de l’exèrcit, sinó que ha de cercar la seva autoritat a partir de l’apreci i el respecte dels seus subordinats. Homes com Antoni Rovira i Trias, Josep M. Jordán i Poyatos o Josep Sabadell i Mercadé han estat el model d’un cap que ha reunit aquests atributs amb una curiositat per seguir les in-

novacions en les tècniques d’extinció i la dedicació en l’organització i el bon funcionament intern del Cos. Els caps també són els principals responsables de les relacions amb l’Ajuntament de Barcelona, la institució encarregada del manteniment, la reglamentació i el perfeccionament tècnic d’aquest servei ciutadà. No sempre han estat fluides les relacions entre els bombers i les autoritats municipals ja que les demandes de renovació d’utillatge, d’increment de la plantilla o de modificació dels reglaments han topat diverses vegades amb la incomprensió o la falta de recursos de l’Ajuntament. Per altra banda, els bombers sempre han procurat mantenir una certa independència –en bona part condicionada per la urgència que caracteritza les seves actuacions– dins uns organigrames municipals que tendeixen a la burocratització, la qual cosa no sempre ha estat suficientment compresa per les autoritats i ha esdevingut motiu de conflictes. La història del Cos de Bombers apareix íntimament vinculada a la de la mateixa ciutat, tal com ens demostren els fets de la Guerra Civil o dels inicis de la postguerra. La seva tasca durant els bombardeigs dels anys 1937 i 1938 va ser modèlica i va permetre, en


208

Diada de Reis a l’avinguda Maria Cristina, amb la participació del Cos de Bombers.

Bombers de Barcelona


Conclusions

209

Bomber feinejant en un incendi dels anys trenta.

part, minimitzar els efectes de la guerra per als barcelonins, malgrat que va ser especialment penosa la forma com fou valorada un cop van haver finalitzat els enfrontaments bèl·lics i les tropes franquistes van ocupar la ciutat: les depuracions que va patir bona part del personal del Cos és un dels episodis més amargs de la seva història. Aquests fets, com molts altres, són indicatius de les exigències de la societat en la part que demana major acció en la feina dels bombers: els serveis contra incendis o els salvaments. Però al llarg d’aquests dos segles els bombers també han reclamat l’atenció dels ciutadans en la questió de la prevenció i han elaborat nombrosos treballs tècnics amb el propòsit d’evitar els sinistres. Generalment aquest altre aspecte de la funció del Cos de Bombers s’ha menystingut tant des de l’època de Rovira i Trias –quan proposava instal·lar dipòsits d’aigua distribuïts dins de les sales d’espectales, com el Liceu, per utilitzar en cas d’incendi i poder

actuar ràpidament, cosa que no es va fer i va facilitar que, poc després, l’esmentat edifici es cremés completament–, com fins l’actualitat quan les recerques empreses després d’un sinistre posen en evidència que no es compleix la normativa actual de seguretat i prevenció –com va passar més recentment en l’incendi de l’edifici Autopistes. Per aquest motiu, al llarg de la darrera dècada, el Cos de Bombers ha donat prioritat sobretot a les accions encaminades a potenciar la prevenció. Fins i tot es va decidir canviar el nom del servei que, des del 1997, s’anomena Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments (SPEIS), la qual cosa posa en evidència el creixent protagonisme de les accions preventives. L’excap dels bombers, Josep M. Jordán, en una entrevista publicada a la revista Fahrenheit 451 destacava que en el perfil dels bombers com a professionals i com a persones cal que siguin una mica bojos, atrevits i solidaris. Els bombers, sempre disposats a oferir


210

Vista parcial del centre de comunicacions del Cos de Bombers i, a sota, un vehicle escala en el pati del parc de lâ&#x20AC;&#x2122;Eixample.

Bombers de Barcelona


Conclusions

211

l’assistència tècnica necessària, han insistit en totes les èpoques que la seva feina serà molt més efectiva quan els ciutadans assumeixin la part que els correspon en les tasques de prevenció dels sinistres. ■


213

Fonts i Bibliografia

L’Arxiu dels Bombers de Barcelona (ABB) disposa d’un important fons històric en el qual es conserva, principalment, una col·lecció de volums amb els informes de les sortides efectuades pels bombers des de final del segle XIX fins a l’actualitat. Aquesta és la part més ordenada del fons, en el qual també trobem lligalls amb informació diversa que es remunta a mitjan segle passat; aquesta segona part del fons, amb informes interns, reglaments, estadístiques, memòries, correspondència, etc. es troba desordenada a causa del recent trasllat de l’arxiu, la qual cosa faria aconsellable una nova ordenació per evitar el progressiu deteriorament del fons o, encara millor, confiar la seva conservació a responsables de l’arxiu municipal on seria més fàcil la seva consulta. El material del fons és certament important. Igualment, el Servei d’Extinció d’Incendis i Salvament disposa d’un ric i, fins ara, pràcticament inèdit arxiu fotogràfic que tampoc reuneix unes condicions de conservació idònies. També cal esmentar l’arxiu particular de l’Agrupació Cultural i Esportiva, a la Caserna Central, amb una col·lecció completa de la revista ¡Alarma!, una interessant biblioteca especialitzada i un arxiu fotogràfic propi. La revista ¡Alarma! és una font bàsica per seguir l’evolució del Cos des dels anys quaranta fins a l’actualitat. La consulta d’aquests fons ha estat indispensable per a la realització del treball de recerca, així com el llibre de Josep Sabadell i Mercader; Historial del Cuerpo de Bomberos de Barcelona y de anteriores organizaciones para combatir los incendios en la misma ciudad (1379-1939); Ediciones Técnico Publicitarias, Bar-

celona 1943, 479 pp. Aquest llibre és molt difícil de trobar actualment i és una font essencial tant per la quantitat d’informació que conté com per oferir una visió interna –l’autor fou cap del Cos de Bombers en els anys cinquanta– de l’evolució del Servei. També són importants les aportacions d’un ex-bomber del Cos, el senyor Manuel Pascual Pons autor de La fantástica historia de España y América a través del fuego; Barcelona 1980, 143 pp, i de El museo español de bomberos (Zaragoza), Barcelona, 1989, entre altres llibres. Poques aportacions més hi ha sobre al tema en l’àmbit de l’Estat espanyol. En l’àmbit internacional, cal esmentar les obres de G. V. B. Blackstone; A History of the British Fire Service, London, 1957; K. R. Gilbert; Fire fighting appliances, London, 1969, i J. Goodenough; Fire. The Story of the Fire Engine, Chartwell Books Inc., New York, 1978. Menció especial mereix el llibre d’Antoni Rovira i Trias; Manual para la estinción de incendios, Barcelona 1856, un tractat pioner sobre la temàtica i que, a més de contenir una colla d’interessants reflexions teòriques, inclou informació de primera mà sobre els inicis de l’organització del Cos de Bombers de Barcelona i sobre els incendis de l’època. No creiem necessari citar la bibliografia general sobre la ciutat de Barcelona, la qual és fàcil de trobar en qualsevol estudi més general, però recordem el llibre de Joan Villarroya i Font; Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, un dels pocs llibres de recerca que ha utilitzat el fons de l’arxiu dels bombers.


215

Agraïments

En realitzar un treball d’aquestes característiques, l’autor queda deutor dels múltiples favors i ajudes que moltes persones li han fet per poder-lo realitzar. El primer agraïment és col·lectiu a tot el Cos de Bombers ja que sempre m’han facilitat tot allò que els he demanat; també agraeixo a l’Agrupació Cultural i Esportiva les atencions que han tingut en deixar-me consultar el seu fons. En Xavier Garcia Guixé, quan era secretari del Cap de Bombers en la primera edició del llibre, em va obrir totes les portes que va poder i, posteriorment, s’-

ha interessat pel treball molt més de l’estrictament necessari. També agraeixo a Jordi Aparicio i Morell i Ricard Cervantes el seu interès i les converses que hem tingut a través de les quals m’ha fet adonar de molts aspectes interns del Servei. Josep M. Jordán i Casaseca, Joan Armendáriz i Mestres i Faust Molina Larosa han estat uns excepcionals correctors del primer redactat de l’obra; evidentment si encara hi ha errors o incorreccions aquestes s’han d’atribuir únicament a l’autor.

Jesús Mestre i Campi



Llibre sobre la història dels 'Bombers de Barcelona', 2a edició