Monestir de Pedralbes
Text: Anna Castellano-Tresserra i Carme Aixalà Fàbregas
Fotografies: Pere Vivas
CATALÀ Guia
PATRIMONIUM #5
Monestir de Pedralbes
Text: Anna Castellano-Tresserra i Carme Aixalà Fàbregas
Fotografies: Pere Vivas
Guia
Capitells i columnes del primer pis del claustre.
PRESENTACIÓ 5 ORIGEN I FORMACIÓ 7 L’APARICIÓ DELS NOUS ORDES MENDICANTS 7 ELISENDA DE MONTCADA, PROMOTORA DEL MONESTIR 11 LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR 12 PEDRALBES UN ESCENARI FEMENÍ DE PODER 21 TEMPS D’ESPLENDOR. SEGLES XIV I XV 21 TEMPS DE REFORMES. SEGLES XVI-XVIII 26 TEMPS DE RENAIXENÇA . SEGLE XIX 30 LA RESTAURACIÓ MONUMENTAL DEL MONESTIR 35 LA VIDA AL MONESTIR ORA ET LABORA 36 LES HORES MONÀSTIQUES 36 L’ALIMENTACIÓ 38 L’ORGANITZACIÓ INTERNA DE LA COMUNITAT 39 EL MONESTIR DE PEDRALBES UNA JOIA DE L’ART GÒTIC CATALÀ 42 L’ESGLÉSIA 45 EL SEPULCRE DE LA REINA ELISENDA 63 EL CLAUSTRE 69 EL DORMIDOR 99 EL REFETOR 105 LA CUINA I EL CLAUSTRE DELS GATS 109 LA INFERMERIA 113 L’ABADIA 117 LA SALA CAPITULAR 121 LES PROCURES I L’HORT 127 LA CAPELLA DE SANT MIQUEL 133 EL PATRIMONI MOBLE I DOCUMENTAL 147 LES COL·LECCIONS DEL MONESTIR 149 EL MONESTIR S’ENCAMINA A SER MUSEU 157 Sumari
4
4
Façana del temple amb la portalada gòtica i el campanar.
Presentació
Als peus de Collserola, sota la muntanya de Sant Pere Màrtir, prop de l’antiga vila de Sarrià, es retalla la imponent silueta del monestir de Santa Maria de Pedralbes, un dels millors exemples del gòtic català. Un reducte de tranquil·litat dins el brogit d’una ciutat com Barcelona, que ens transporta al passat.
El monestir va ser erigit per una reina, Elisenda de Montcada, la darrera muller del rei Jaume II el Just, l’any 1327, per a una comunitat de dones que dedicaven la seva vida terrenal a la pregària seguint la Regla de les clarisses, germanes espirituals dels franciscans.
Els vincles del monestir amb la ciutat i la Corona li han permès romandre en el temps, des de la seva fundació ns al present, de forma pràcticament inalterable, tant en la seva con guració arquitectònica com en els béns mobles que la comunitat ha anat atresorant al llarg dels segles. Tot i la pèrdua de part del seu patrimoni artístic, el monestir de Pedralbes és avui un rar exemple i testimoni de pervivència d’una comunitat religiosa femenina en un mateix cenobi al llarg de gairebé set segles.
A partir d’un vell pacte entre la reina fundadora i els representants de l’antic Consell de Cent de Barcelona, l’any 1972 la comunitat de clarisses va adreçar-se a l’Ajuntament de la ciutat per signar un acord mitjançant el qual el Consistori municipal construiria un nou convent per a la comunitat a canvi d’obrir l’edi ci històric a la ciutadania com a museu. Des de l’any 1983, el monestir de Pedralbes mostra el seu magní c interior, amb un dels claustres gòtics més grans dels món en el seu estil, i totes les estances en les quals discorria la vida de la comunitat, tant les dedicades al culte com als afers més quotidians, juntament amb les diverses col·leccions d’objectes que són l’expressió tangible de les vivències d’aquesta mateixa comunitat.
En els darrers anys, el museu del monestir s’ha adequat als reptes que una societat diversa i plural demana. El museu no es presenta únicament com un espai on es conserven i mostren estances i objectes d’un passat històric, sinó com un lloc obert a tothom, on els testimonis d’aquest passat ens interpel·len. Els visitants no només observen sinó que se’ls convida a participar de múltiples activitats pensades per abordar tots aquells aspectes que expliquen la vida de la comunitat al llarg dels temps en diàleg amb el món exterior, però que a l’hora connecten totalment amb el nostre present. Patrimoni, dones, espiritualitat, han de nit històricament l’essència d’aquest monestir i constitueixen la base del relat i la programació que ofereix avui el Museu del Monestir de Pedralbes.
5
El monestir de Santa Maria de Pedralbes és un
dels millors exemples del gòtic català.
6 Monestir de Pedralbes
Santa Clara d’Assís
Anònim dels Països Baixos. Oli sobre taula del segle xvi.
ORIGEN I FORMACIÓ
L’aparició dels nous ordes mendicants
Entre els segles xii i xiii, a l’occident europeu, es produeix un ressorgiment de la vida urbana, i les ciutats prenen novament el protagonisme. En el cas de la península Ibèrica, després d’anys de lluites amb els regnes musulmans, es repoblen nous territoris que amb les millores en l’agricultura possibiliten un considerable augment de la població, com a la resta d’Europa. El desplaçament migratori de part d’aquesta població des del camp a les ciutats també obeïa al desig d’assolir una llibertat personal més gran davant les imposicions que gravaven la pagesia sotmesa al règim feudal. No obstant, en arribar a la ciutat, bona part d’aquests nouvinguts no hi trobaven acollida i la pobresa esdevenia crònica entre una part important de la població que malvivia als afores dels nuclis urbans. Relacionat amb aquesta nova realitat social, a començament del segle xiii, apareixen nous ordes mendicants, franciscans i dominics, que dominaran el panorama dels nous segles de l’anomenada baixa edat mitjana. L’èxit immediat d’aquests nous ordes, sobretot dels franciscans, nom que rebien pel seu fundador sant Francesc d’Assís, venia motivat pel seu rebuig total a la possessió de béns i el seu posicionament al costat dels més desafavorits. A aquest fervor popular, s’hi va sumar ben aviat el patriciat urbà, amb la monarquia al capdavant, que va veure en el franciscanisme, i en els ordes mendicants en general, la manera d’establir una estructura social d’atenció als marginats que d’altra manera podien suposar una font de desestabilització de l’ordre establert.
De forma paral·lela al moviment franciscà, en va sorgir un altre estrictament femení, que compartia els mateixos ideals. A diferència del que havia passat en segles anteriors, el nou moviment no naixia com una branca femenina d’un orde masculí sinó que era totalment independent. Fou fundat per santa Clara, també de la ciutat d’Assís.
Clara tenia una bona educació, un profund coneixement de la religió i de la caritat cristiana, així com de la cultura dels clàssics. Davant
7
f
De forma paral·lela al moviment franciscà, en va sorgir un altre estrictament femení.
8 Monestir de Pedralbes
l’oposició paterna, la nit del 18 al 19 de març de 1212, va fugir de casa seva i es va unir al moviment dels franciscans a l’església de la Porciúncula d’Assís, on seria consagrada a la vida religiosa pel mateix Francesc. Al començament es va veure obligada a entrar en un convent de monges benedictines, però quan altres dones s’hi van unir, entre elles la seva germana Agnès, Clara redactà la seva pròpia regla, reconeguda pel papa Innocenci IV dos dies abans de morir, l’11 d’agost de 1253, constituint d’aquesta manera l’única regla d’un orde religiós escrita per una dona.
No obstant, aquesta regla només seria seguida per un pocs convents, mentre que la majoria seguirien una segona regla dictada pel papa Urbà IV el 1263, que era més laxa i permetia els béns en comú.
Si bé, segurament, l’ideal de Clara i les seves companyes era portar una vida errant com la de Francesc i viure sense béns propis, ben aviat toparen amb el rebuig dels mateixos germans frares i de la societat en general, que no admetia aquest estil de vida per a una dona. En conseqüència es van haver de recloure i fundar la seva comunitat al costat de l’església de Sant Damià d’Assís. Davant aquesta imposició, les noves comunitats femenines van passar a dependre, per a la seva subsistència, de la dotació de les novícies en ingressar al monestir i de les donacions dels benefactors. A la pràctica això va comportar que alguns convents arribessin a posseir grans patrimonis que s’anaven incrementant amb el temps.
A Barcelona, el primer convent femení de clarisses va ser el de Sant Antoni, prop de les muralles de la ciutat. Més tard s’hi sumà el de Santa Maria de Pedralbes. Tots dos seguien la regla del papa Urbà IV, que els permetia la possessió de béns en comú.
9
f
Origen i formació
Llibre de la Regla que regulava la vida de les clarisses. Segle xiv.
Clara redactà la seva pròpia Regla, constituint l’única escrita per una dona.
10 Monestir de Pedralbes
Elisenda de Montcada, promotora del monestir
El monestir de Pedralbes va néixer de la mà d’una reina, Elisenda de Montcada. Elisenda era lla de Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca i d’Elisenda de Pinós. Pere II havia heretat del seu pare la baronia d’Aitona, Seròs i Soses i, a la mort del seu cosí Simó, la senescalia reial. Elisenda de Pinós, era lla de Galceran IV el Vell, senyor de la baronia de Pinós, i d’Esclaramunda de Canet, senyora de la Guàrdia de Ripollès. No sabem exactament l’any del naixement de la futura reina ja que, curiosament, el testament del seu pare, mort l’any 1300, no hi fa cap esment. Sí que fa referència a Ot, l’hereu, que més endavant apareix com a tutor de la seva germana, Elisenda, encarregat, doncs, de donar-li el dot quan es va casar amb el rei Jaume II.
El monestir de Pedralbes va néixer de la mà d’una reina.
Per herència, Ot I de Montcada, conegut com el Vell, era senyor de les baronies d’Aitona, Mequinensa, Llagostera, Seròs, Caldes de Malavella i Soses. El 1312 va passar a formar part del consell de Jaume II, i l’any següent va ser nomenat majordom reial. Com que també era senescal per herència del seu pare, tenia dos dels càrrecs més importants de la Corona. Aquesta proximitat i in uència sobre el rei, podria ser una de les causes per les quals, quan el sobirà va enviduar de la segona muller, Maria de Lusignan, el 10 de setembre de 1322, i pensés en un tercer matrimoni, tingués present una dama de la noblesa catalana, precisament de la família dels Montcada, a diferència dels dos matrimonis anteriors que havien estat amb princeses de cases reials estrangeres.
Elisenda de Montcada i de Pinós. Monument funerari del presbiteri de l’església.
La fràgil salut del monarca i els deu lls que tenia fruit del primer matrimoni amb Blanca d’Anjou, podrien ser les causes que expliquessin les presses per contraure un nou matrimoni quan només havia passat un mes de la mort de la reina Maria. Just passat aquest temps, Jaume II va iniciar els tràmits davant el papa Joan XXII perquè li concedís la dispensa de consanguinitat per poder casar-se novament. Si en la primera missiva no s’esmentava encara el nom de l’escollida, en una segona, tramesa a Avinyó a mitjan novembre, ja s’especi cava que es tractava d’Elisenda, lla del difunt senescal de Catalunya Pere de Montcada. Amb motiu de l’enllaç, Ot de Montcada va dotar la seva germana amb les propietats de Seròs i Mequinensa. L’enllaç es va dur a terme a Tarragona el dia de Nadal de 1322, de forma molt discreta i sense grans cerimònies, ja que ni tan sols hi va assistir l’hereu de la corona, que aquell mateix dia va enarborar, al palau reial de Barcelona, l’estendard que havia de guiar les tropes a la conquesta de Sardenya.
11
f
Origen i formació
La fundació del monestir
Pocs anys més tard del seu casament, Elisenda va manifestar el desig de construir un monestir de monges clarisses seguint l’exemple d’altres reines que també havien fundat monestirs. Per aquest motiu va demanar la llicència necessària al papa Joan XXII qui li va concedir l’1 de febrer de 1325. La butlla atorgava a la reina el permís per a la construcció d’un convent de clarisses sempre que comptés amb el vistiplau del ministre provincial de l’orde dels franciscans. A canvi, el pontífex exigia a la reina que dotés la nova comunitat amb prou béns per tal que pogués acollir, almenys, dotze monges.
El rei, per satisfer el desig de la reina, li va cedir uns terrenys de caça propietat de la Corona situats a la zona de Valldaura, entre Cerdanyola i Montcada. Aquesta donació va ser derogada pocs dies abans de col·locar la primera pedra en el que seria l’emplaçament definitiu del nou cenobi: el lloc de Pedralbes.
A diferència del primer indret escollit, els terrenys de Pedralbes van haver de ser adquirits per la reina Elisenda per un preu de 6.500 sous, una quantitat donada pel rei per aquesta nalitat. Els tràmits de la compra van requerir de dues operacions: una primera amb el cavaller Bernat de Sarrià, duta a terme el 17 de gener de 1326, per obtenir-ne la propietat, i una segona, realitzada el 24 del mateix mes, pel domini directe del lloc que estava en mans d’Elisenda, vídua d’Arnau de Pedralbes, i del seu ll Bernat.
Poc després, el 26 de març, els reis col·locaren la primera pedra del que seria el nou monestir, a la zona de la capçalera de la futura església de Santa Maria. Faltava encara el vistiplau del ministre provincial, fra Ramon Bancal, que el donaria uns mesos més tard, l’1 de juliol. Aquest dia, a petició de la reina i la rogativa del papa, el ministre va visitar el lloc acompanyat d’altres frares menors, va rati car la idoneïtat del lloc, va delimitar l’espai que havia d’ocupar la clausura i va nomenar com a directors de l’obra Ferrer Peyró i Domènec Granyena, capellà i tresorer, respectivament, de la mateixa reina.
i Butlla papal per fundar el monestir de Pedralbes. Avinyó, 1 de febrer de 1325.
12
El fet que cap document no esmenti de forma clara qui va ser l’encarregat de projectar la traça del nou edi ci ha donat peu a diverses especulacions. En un primer moment, es va pensar en el fet que el disseny Monestir de Pedralbes
Document sobre l’acte d’inauguració de la fundació del monestir. 3 de maig de 1327.
pogués haver estat obra del mestre Guillem Albiell, però tal possibilitat s’ha de desestimar si es té en compte que no es troba cap actuació seva ns a la darreria del segle xiv.
Sembla més que probable que l’autor s’hagi de buscar entre els artistes propers a la cort, com Reynard des Fonoll. Una anàlisi de la fàbrica del temple, així com dels elements escultòrics que el decoren, principalment d’aquells que ornen el portal d’accés a l’església i les claus de volta del seu interior, han portat a pensar en aquest lapicida anglès com a autor del projecte. Però també, d’altres autors del mateix cercle reial podien haver dissenyat l’obra, com ara Bertran de Riquer, que va ocupar el càrrec d’arquitecte reial entre 1318 i 1330, Ramon Despuig o Berenguer de Montagut, mestres que van actuar a Santa Maria del Mar.
13 p
Origen i formació
El lloc de Pedralbes
Pedralbes se situa al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir, a Collserola, dins la Serralada Litoral Catalana. Es tracta d’una zona amb un pendent suau amb diferents terrasses, solcada per rierols, mines i pous d’aigua que des d’època romana va ser valorada com un indret idoni per al conreu. Així ho demostren les restes d’una antiga vil·la romana i d’un mas que apareix a la documentació amb el nom del lloc, Pedralbes, del qual no se n’ha trobat la localització exacta.
El nom Pedralbes, prové del llatí Petras Albas, pedres blanques, que fa referència al color de les roques que emergien d’una pedrera propera al monestir, i de la qual avui encara en queden restes.
Es desconeixen els motius pels quals la reina va escollir Pedralbes en lloc de Valldaura per construir el nou monestir, però sembla que en la decisió hi va poder influir el fet que es trobava més pròxim a la cort i també a un nucli habitat, la parròquia de Sarrià. Per tant, el lloc oferia retir i seguretat al mateix temps. També hi van poder influir raons de tipus climàtic, atès que Pedralbes té un ambient més airejat que Valldaura.
15
f
p
Vista del recinte de Pedralbes des del portal sud de la Baixada del monestir.
Vista de la serra de Collserola.
L’acte d’inauguració
El 3 de maig de 1327 es va dur a terme l’acte d’inauguració del nou monestir de Pedralbes, només un any més tard de la col·locació de la primera pedra.
Malgrat la creença popular, el conjunt no es va construir en un sol any però sí que estava prou enllestit per a poder allotjar les primeres catorze monges i quinze novícies, amb l’abadessa Sobirana d’Olzet al capdavant, que provenien del primitiu convent de clarisses de Barcelona. L’estudi de la fàbrica de l’edi ci sembla indicar que, possiblement, ja s’havia aixecat part de l’església i unes primeres estances a la terrassa superior de les tres que conformen el cenobi.
Un document contemporani a l’acte, que es conserva al mateix monestir, es fa ressò de la importància que va tenir la inauguració, presidida pels mateixos reis i per l’infant Pere. L’acte es va festejar amb una missa solemne concelebrada per l’arquebisbe de Toledo i els bisbes de Barcelona, Osca i Vic. Al costat del rei hi havia bona part de la noblesa del país: el vescomte Ramon Folc de Cardona, Ot de Montcada, Guillem de Cervelló i Bernat de Cabrera amb un seguici de cavallers vassalls seus. També la reina anava acompanyada d’una comitiva de dones, possiblement membres de la seva família i dames de la noblesa. Entre els representants religiosos hi havia el ministre provincial dels franciscans, Ramon Bancal, amb d’altres frares de l’orde. En acabar la cerimònia, les religioses van entrar a la clausura del monestir. A partir d’aquell moment s’iniciava la vida de la nova comunitat, que arribaria a assolir una gran importància dins el context social de l’època i al llarg dels segles posteriors gràcies, especialment, a dos factors: d’una banda, les excel·lents relacions del monestir amb la Corona i el Consell de Cent de Barcelona, i de l’altra, com ja s’ha dit més amunt, al seguiment de la Regla del papa Urbà IV, que permetia a la comunitat la possessió i explotació de béns.
La creació del patrimoni del monestir
Les donacions del rei Jaume II a la reina Elisenda per a la fundació del monestir, les pròpies de la reina, els impostos parroquials, les exempcions i privilegis provinents del papat i del bisbat, a més de la protecció que el monestir seguiria rebent de la casa reial —i del Consell de Cent a partir del 1357— li atorgaren una independència econòmica i una importància única dins l’església.
El monestir arribà a disposar d’un considerable patrimoni que s’estenia arreu de Catalunya, fet que li conferí un pes polític i social preponderant al llarg de la seva dilatada trajectòria històrica.
Entre les possessions del monestir es trobaven els drets sobre les carnisseries de Barcelona, sobre la meitat del molí d’en Carbonell a la mateixa ciutat, i sobre la duana de Càller. Disposava a més, de propietats
16 Monestir de Pedralbes
a Piera, Terrassa, Berga i Torroella de Montgrí. Igualment, era beneciari dels delmes de les rectories de Sant Pere del Codony (Tarragona), Santa Maria Magdalena de Sollana (València); Santa Maria de Maials (Tortosa); Santa Maria de Llardecans (Lleida); Sant Feliu de Vacarisses (Girona); Sant Feliu de Buixalleu (Girona); Sant Feliu de Pallerols (Girona); i Santa Maria d’Orcau (Urgell). Les rendes més importants, però, li provenien de la possessió del terme senyorial de Sarrià, que va obtenir de la Seu de Barcelona el 8 de maig del 1334, després de bescanviar aquesta parròquia per la de Premià, en mans del monestir.
17
p
Origen i formació
Capbreu de les rendes de Sarrià, 1416.
El recinte exterior del monestir
Els límits del cenobi no se circumscrivien al monestir femení estrictament, sinó que incloïen altres dependències que allotjaven frares i capellans i servents laics al servei de la comunitat. L’església era la partió entre aquests dos mons que conformaven Pedralbes. Tot el conjunt es trobava envoltat per unes muralles que, a més de suposar una defensa per a la comunitat, delimitaven el recinte monàstic dels camps exteriors que s’estenien fins a la parròquia de Sarrià. Als costats nord i sud de la muralla, unes torres flanquejaven els dos portals d’accés a l’interior del recinte. Avui, tot i els canvis, el recinte conserva aquesta estructura inicial.
Des del moment de la fundació del monestir, ja s’hi devien anar edificant les dependències esmentades, però no tenim constància del seu aspecte i distribució fins a èpoques modernes, segles xvii -xviii, moment al qual correspon un plànol conservat a l’arxiu del monestir. Segons aquest, al cantó nord de la plaça de davant l’església, hi havia unes cases amb horts destinades als capellans i, enfront d’aquestes cases, s’hi identifica el «Conventet», residència dels frares franciscans. Aquest edifici tenia la seva entrada principal al camí de baixada cap al portal sud. A l’altra banda del mateix carrer, s’hi aixecaven
18
Aspecte del «Conventet» a inicis del segle xx. d
Façana actual del «Conventet» amb elements escultòrics procedents de Santa Maria de Besalú. s
un seguit d’habitatges de planta baixa del personal de servei de la comunitat i altres dependències com la fleca. Segons aquest mateix plànol, en aquestes dates, el «Conventet» disposava d’un claustre i un hort propi, un refetor, una «dispensa» o rebost, un «lloc comú» de reunió i una capella sota l’advocació de santa Anna.
Al primer quart del segle xx , tant aquestes cases dels capellans com el «Conventet» van passar a mans de particulars. Aquest últim edifici va ser objecte d’una gran remodelació a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier. A la façana primitiva del cantó de ponent, s’hi va sobreposar una segona amb elements provinents de la col·legiata de Santa Maria de Besalú que es trobava abandonada des de la Desamortització de l’any 1835. L’antic portal d’aquest església i el seu timpà escultòric es van utilitzar com a porta principal de la nova casa del «Conventet», així com també el portal del claustre, convertit en porta del jardí. Els capitells i les mènsules que ornen la galeria superior també procedeixen del claustre i de la capçalera de l’esmentada església.
19
