Les normes jurídiques i la realitat social del temps en què han de ser aplicades

“LESNORMESJURÍDIQUESI LAREALITATSOCIAL DELTEMPSEN QUÈHAN DESERAPLICADES”

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

E

ls independentistes observem amb una enorme estupefacció l’entestament del Govern Central espanyol per retenir Catalunya en el si d’Espanya. Aquest entestament es basa suposadament en el compliment de la indissoluble unitat de la Nació espanyola preconitzada per la Constitució Espanyola, tot i que aquesta al·legació potser sigui només un pretext que oculta el desig de mantenir el dèficit fiscal que ofega Catalunya i que beneficia altres comunitats. El Govern Central espanyol, per aconseguir el seu objectiu d’integritat territorial, està disposat a TOT:

•

Denegar l’autorització de convocatòria d’un referèndum, en què els catalans haguessin pogut expressar el seu desig afirmatiu o negatiu d’independitzar-se d’Espanya. Aquesta autorització és obligada per poder celebrar un referèndum segons l’Art. 149.32 de la Constitució. El President de la Generalitat va tractar d’esquivar la falta d’autorització convocant els catalans a les urnes per a una consulta popular. Això va provocar que se l’imputés per desobediència al Tribunal Constitucional i està pendent la sentència que podria inhabilitar-lo per exercir càrrecs públics.

•

Fer ús dels seus poders, obligant Catalunya al compliment forçós de les seves suposades obligacions (Art. 155 de la Constitució), o la suspensió de les facultats del President si incompleix les ordres del Tribunal Constitucional i l’assumpció del comandament de les autoritats comunitàries de Catalunya per part del Govern Central espanyol.

•

Advertir, com ha fet el Ministre de Justícia, que podrà enviar policia per obligar al President del Govern a complir les ordres que rebi.

•

Efectuar una enorme propaganda tòxica per esporuguir els catalans amb l’anunciament de les calamitats que patirien si arribessin a assolir la independència.

Pàg. 1

Aquesta actitud agressiva del Govern Central espanyol i el desdeny amb què es fa referència al President de la Generalitat fereixen els sentiments dels catalans independentistes que desitgem la independència però que sempre hem estimat Espanya. La persistència de l’actitud del Govern Central espanyol generarà un desig d’independència més gran i finalment també el desafecte dels catalans al Govern Central espanyol.

A Barcelona se celebren constantment conferències en relació amb l’independentisme en les seves diferents facetes, en què eminents catedràtics de diferents branques examinen i estudien la qüestió i les seves conclusions són raonades i serenes.

També a Barcelona s’han publicat nombrosos llibres escrits igualment per insignes autors, en què es revisen els problemes que poden sorgir en procedir a la independització. Aquests estudis són extensos i profunds i en absolut es poden considerar improvisacions.

Davant aquesta actitud culta, la Vicepresidenta del Govern Central espanyol fa constants manifestacions a la televisió al·legant que “ningú està per sobre de la llei”, i seguidament adopta una actitud amb què fa entendre que ha dit una genialitat.

El que no manifesta la Vicepresidenta del Govern Central espanyol és que el nostre Codi Civil, a l’Article 3.1, estableix que les “normes (p. ex. l’Art. 2 de la Constitució Espanyola relatiu a la indissolubilitat de la Nació espanyola) s’interpretaran segons… la realitat social del temps en què han de ser aplicades.”

El dret, com la tècnica, és objecte de continus canvis i desenvolupaments per acomodar-se o per modelar la societat. És evident que l’Espanya de 1978, moment en què es va promulgar la Constitució, estava encara commocionada per les dècades de dictadura que havia patit. No és l’Espanya d’avui, del 2015, per la qual cosa la indissolubilitat de la Nació espanyola proclamada per la Constitució ha de contemplar-se tenint en compte la realitat social catalana actual. Actualment a Catalunya hi ha una majoria partidària de la independència, en part per raons històriques i també perquè els catalans ja no s’hi troben bé, a Espanya, per motius que s’escapen del contingut d’aquest article i que podríem resumir dient que se sent tractada com si fos una colònia.

La pretensió a ultrança d’acatament de la Constitució quant a la unitat d’Espanya xoca amb la realitat social de Catalunya.

A les celebracions matrimonials, els consorts es prometen mútuament “fidelitat, ajuda mútua en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, fins que la mort els separi.” Aquesta promesa és molt emotiva, però evidentment no és efectiva, perquè la realitat social és que els divorcis són molt freqüents i a ningú se li acudiria recordar al seu cònjuge allò que va prometre.

El filòsof anglès John Locke (1632/1704) deia que l’Estat només pot tenir el seu origen en el Pàg. 2

consentiment dels individus. Si falta aquest consentiment, falta també la legitimitat, i “és lícita la resistència”. No sembla que els catalans volguessin donar el seu consentiment a formar part d’Espanya.

El Govern Central espanyol hauria de comprendre que si amb les seves actuacions aconseguís, hipotèticament, que l’independentisme naufragués, el que no hauria aconseguit és que els catalans deixessin de desitjar la independència.

No podem comprendre que el Govern Central espanyol desitgi retenir Catalunya tot i fer-ho a costa del total rebuig de molts dels seus habitants i de l’animadversió que aquests habitats sentirien com a resultat del tractament que han rebut. Aquest sentiment de frustració perduraria en les generacions futures fins al dia en què, per fi, es reconegués la independència de Catalunya.

Recordem que Espanya, des de la seva expansió per Amèrica i les Filipines, ha patit constants mutilacions per la voluntat independentista de les seves colònies. Condemnarem els que es van alçar per assolir la seva independència? Ara Catalunya pretén la seva independència per la via democràtica i pacífica i aquesta pretensió no pot ser qualificada d’il·legal perquè l’assisteix el dret a la seva lliure determinació reconegut en el “Pacte Internacional de drets civils i polítics” que vincula Espanya, dret que ha passat a formar part de l’ordenament jurídic espanyol en virtut de l’Art. 1.5 del Codi Civil espanyol.

Per tant, els catalans tenim reconegut el dret de lliure determinació, ja que aquest forma part de l'ordenament jurídic espanyol, però si pretenem exercir-lo en el seu vessant de dret de secessió, topem amb la imposició de la unitat territorial d'Espanya que ens imposa la Constitució. El Govern Central espanyol no sembla voler reconèixer que, en virtut de l'Art. 27 de la "Convenció de Viena", els drets reconeguts en un pacte internacional prevalen sobre el que pugui establir l'ordenació interna, de manera que la imposició de mantenir la indissoluble unitat de la Nació espanyola no és operativa.

D'altra banda, aquesta lliure determinació resulta ser una quimera, en altres aspectes que res tenen a veure amb la secessió, ja que la Constitució enumera en el seu Art.149 una llarga llista de matèries (concretament 32) sobre les que l'Estat espanyol té competència exclusiva i, per tant, si les comunitats volguessin exercir la seva lliure determinació sobre les matèries reservades a l'Estat, aquests intents podrien ser considerats inconstitucionals i, per tant, vedats a la lliure determinació, tot i que i una vegada més, dites comunitats podrien fer valer la prevalença de la lliure determinació sobre l'ordenament intern que estableix àrees de reserva a favor de l'Estat Central.

Enrique García Arrufat

Pàg. 3