649 - Setembre 2022

Núm. 649 ­ Setembre de 2022

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Foto: Ajuntament de Vacarisses

El primer castell de sis dels Potes Roges de Vacarisses ­ 6 d'agost (Festa Major)

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses

Pòrtic L’Evangeli pam a pam El racó de la cuina Campanades Pensaments caçats al vol Dites populars Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat Des de Viladecavalls Dels diaris Racó de contes i llegendes Indrets més o meys propers Col·laboracions

3 4 6 7 13 14 15 16 24 26 36 38 40

Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Homilia del Papa Francesc

“Pots tenir defectes, estar ansiós i viure enutjat de vegades, però no oblidis que la teva vida és l’empresa més gran del món. Només tu pots evitar que se’n vagi costa avall. Molts t’aprecien, admiren i estimen. Si pensaves que ser feliç és no tenir un cel sense tempesta, un camí sense accidents, treballar sense cansament, relaci­ ons sense desenganys, estaves equivocat.

Ser feliç no és només gaudir del somriure, sinó també reflexionar sobre la tristesa.

No és només celebrar els èxits, sinó aprendre lliçons dels fracassos. No és només sentir­se feliç amb els aplaudiments, sinó ser feliç a l’anonimat.

La vida val la pena viure­la, malgrat tots els desafiaments, malentesos, períodes de crisi. Ser feliç no és un destí del destí, sinó un èxit per a qui aconsegueix viatjar dins seu. Ser feliç és deixar de sentir­se víctima dels problemes i convertir­se en l’autor de la pròpia història. Travesses deserts fora de tu, però aconsegueixes tro­ bar un oasi al fons de la teva ànima.

Ser feliç és donar gràcies per cada matí, pel miracle de la vida. Ser feliç és no tenir por dels teus propis sentiments. És saber parlar de tu. És tenir el coratge d’escol­ tar un “no”. És sentir­se segur en rebre una crítica, encara que sigui injusta. És besar els nens, mimar els pares, viure moments poètics amb els amics, fins i tot quan ens fan mal.

Ser feliç és deixar viure la criatura que viu a cadascú de nosaltres, lliure, feliç i senzilla. És tenir la maduresa per poder dir: “m’he equivocat”. És tenir el valor de dir: “perdó”. Significa tenir la sensibilitat per dir: “et necessito”. Significa tenir la capacitat de dir “t’estimo”.

Que la teva vida es converteixi en un jardí d’oportunitats per ser feliç. Que la teva primavera sigui amant de la joia. Que siguis un amant de la saviesa als teus hi­ verns. I, quan t’equivoquis, comença de nou des del principi. Només aleshores t’a­ passionarà la vida. Descobriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta.

Però l’ús de les llàgrimes és per regar la tolerància. Utilitza les pèrdues per entre­ nar la paciència. Utilitza errors per esculpir la serenitat. Fes servir el dolor per polir el plaer. Fes servir obstacles per obrir finestres d’intel·ligència.

Mai et rendeixis. Mai et rendeixis amb les persones que t’estimen. Mai no renunciïs a la felicitat, perquè la vida és un espectacle increïble”.

20 d'agost de 2022

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Ens agrada que tothom ens consi­ deri persones honrades i justes.

Jesucrist discuteix amb els fariseus Miniatura del mestre Alexander, 1430 Koninklijke Bibliotheek (Països Baixos)

Però no som perfectes i moltes ve­ gades fallem. Davant d’això, es pot reaccionar de moltes maneres. N’hi ha que, en comptes de lluitar contra els seus defectes, la seva mandra o la seva covardia fan que vulguin quedar bé, costi el que costi. Si aconseguei­ xen dissimular les errades i mantenir una bona imatge, ja estan satisfets.

Aquesta actitud no és cristiana. La veritat s’imposa. El fum sempre respira. Tard o d’hora ens trobarem cara a cara amb Ia realitat. No es pot viure d’apariències i de paraules bui­ des. Si fallem, cal acceptar­ho sense rondinar i corretgir­nos. Si ens reconeixem peca­ dors, Déu ens acceptarà.

De la gent més desastrosa, Déu en pot fer que valguin la pena. Diem que si o que no, amb molta facilitat. El que fem o deixem de fer, demostra el que som i valem. El que compta són els fets i no pas les paraules. Les paraules volen, els fets arrosseguen. El que val no és dir­se cristià, sinó ser­ho. Massa sovint no coincideix el que diem amb el que fem, entre el dir i el fer hi ha un abisme. Parlar no costa gaire; fer ja és més difícil. Sovint es parla per parlar, sense suc ni bruc.

També en matéria religiosa. Jo vaig ser testimoni, de petit, d’una actitud no pas gens cris­ tiana. Una gran propietària es passava hores i més hores agenollada davant del sagrari, resant al ritme del ventall, amb l’acompanyament musical de polseres, braçalets i joies.

Després cargolava, tant com podia, als masovers. O sigui: paraules i més paraules però, al fons, res de res.

Jesús parla contra aquesta mena de religiositat. Alguns freqüentaven el temple però eren malvistos i els ho tirava en cara: eren els polítics, els capellans, els savis, lletraferits i magistrats. En canvi, lloava les meuques i als que cobraven els impostos pels romans.

Com és possible això? Aquests l’escoltaven i li’n feien cas. En canvi els savis i lletrats del temple, creguts que tenien tota la veritat, li feien el sord, el desentès i no van parar fins a matar­lo, en nom de Déu.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Jesús condemna un cristianisme fofo de paraules i buit de conviccions. El credo que diem ha d’il·luminar i engrescar les obres durant la setmana.

Les veritats no són només per dir­les, sinó per viure­les. A sota cada paraula que diem, la gent hi ha de descobrir la meravella d’un petit miracle d’amor. Aleshores ens adonarem que VAL LA PENA VIURE LA VIDA. Sebastià Codina i Padrós

Josep Espar Ticó Empresari, advocat i jurista Creu de Sant Jordi 1984 Barcelona, 22 de desembre de 1927 20 d'agost de 2022

Llicenciat en dret l’any 1950 per la Universitat de Barcelona. El 1960 va participar en els Fets del Palau de la Música, que van acabar amb la detenció de Pujol. Durant un acte pel centenari del naixement del poeta català Joan Maragall, Espar Ticó va ser el primer d’un grup de joves que es van aixecar i van cantar "El cant de la senyera" davant les autoritats franquistes. També va participar en la campanya Galisonga que va aconseguir la destitució del director de La Vanguardia imposat pel règim franquista, Luis Martínez de Galinsoga. El 1974 va ser un dels fundadors de Convergència i el 1979 es va presentar al Senat per CiU, encara que no va ser escollit.

En l’àmbit cultural, va ser fundador de la discogràfica Edigsa, que entre altres coses va servir per al llançament de diversos artistes de la Nova Cançó, i gerent del Congrés de la Cultura Catalana entre el 1975 i el 1977, que tenia entre els seus objectius avançar en la normalització de la llengua catalana, i entre el 1984 i el 1986 va ser secretari general del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Entre les seves contribucions a la defensa de la cultura catalana també hi ha la seva participació en la creació del diari Avui, la revista Cavall Fort i la distribuïdora de llibres L’Arc de Berà.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 5

EL RACÓ DE LA CUINA

Pastís d'ametlles i raïm

Ingredients: 50 ml de llet.

6 rovells d’ou.

100 g de sucre.

1 canonet de vainilla.

La pela d’una llimona.

1 placa de pasta de full.

1 manat de raïm.

50 g d’ametlles laminades.

Preparació Talleu circumferències de pasta de full i introduïu­les en motlles de pastís individuals; enforneu­ho a 180 ºC, 15­16 min, fins que la pasta de full es cogui bé. Reserveu­ho.

En un cassó, a foc lent, bulliu la llet amb el canonet de vainilla, obert de forma longitudi­ nal, i la pela de llimona.

En un recipient, barregeu els rovells d’ou amb el sucre, bateu­ho lleugerament i aboqueu­ hi la llet acabada de bullir, a poc a poc i sense deixar­ho de remenar amb unes varetes de cuina.

Torneu a posar la mescla al foc, molt fluix, i deixeu que la crema s’espesseeixi lleugera­ ment; no deixeu de remenar la crema fins que arribi als 82 ºC. Retireu­la del foc, coleu­la i deixeu­la refredar.

Ompliu les pastes de full amb la crema anglesa, el raïm i les ametlles laminades, prèvia­ ment torrades.

Extret de: cuina.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santuari de la Mare de Déu de l'Ajuda (Osona)

Història La primera notícia documental de l’església es remunta a l’any 955, quan consta la casa de Sant Fruitós en el testament del sacerdot Sunyer. En la documentació de l’any 1031 ja consta que te­ nia funcions parroquials. Pocs anys més tard, es va construir una nova església sobre les restes de l’anterior, consagrada pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, sota l’advocació de Sant Fruitós i els seus diaques, Sant Aurigi i Sant Eulogi. En aquest moment també va establir l’espai de la sagrera i el seu terme parroquial.

En les visites pastorals del segle XIV hi consten els altars de Santa Maria, Sant Salvador i Sant Bartomeu.

Al voltant del segle XVII es van fer obres al temple, consistents en la construcció dels altars del Roser i de Sant Isidre i en la construcció d’una portalada renaixentista.

Durant el segle XVIII van fer­s’hi diverses reformes, entre les que destaca l’alçament de la nau i l’adaptació de les capelles laterals i la construcció del nou presbiteri i d’un comunidor a l’exterior.

A finals del segle XIX va canviar la seva advocació per la de la Mare de Déu de l’Ajuda, que des del segle XIII hi tenia un altar propi, i s’hi va construir una nova capella del Santíssim.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 7

CAMPANADES A mitjans del segle XX va perdre les seves funcions parroquials en favor de l’església de Sant Josep del nucli dels Hostalets, que a partir d’aleshores estarà dedicada a Sant Fruitós. Des d’aleshores ha esdevingut un santuari marià de gran devoció popular.

El Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, antigament Sant Fruitós de Balenyà, és una església d’origen romànic que va ampliar­se entre els segles XVII i XIX. De l’edifici primitiu se’n con­ serva part de la nau i del campanar. És un edifici de planta rectangular amb l’absis poligonal. Es composa d’una nau coberta amb volta rebaixada amb arcs torals i llunetes que arrenquen d’una cornisa motllurada. El presbiteri incorpora un retaule de composició neoclàssica, amb la imatge de la Mare de Déu de l’Ajuda i les parets decorades amb frescos de Joan Rifà i Benet.

Des de tramuntana del presbiteri s’ac­ cedeix a la capella neoclàssica del Santíssim, coberta amb cúpula semi­ esfèrica i llanterna i amb l’absis semi­ circular. A migdia del presbiteri s’accedeix a la sagristia i el campanar.

A cada costat del temple s’hi obren dues capelles laterals, dues en arc de mig punt de pedra datades del segle XVIII i dues situades sota el cor. El cor està cobert amb volta rebaixada amb llunetes i està delimitat per una barana de fusta. La il·luminació natu­ ral de la nau es fa a través d’un fines­ tral i la rosassa. A nivell exterior, s’hi accedeix per una portalada renaixen­ tista on hi ha esculpida la imatge de Sant Fruitós i els diaques.

Interior del Santuari

La base de l’estructura és de factura romànica i presenta arcuacions cegues als laterals, on es van adossar capelles laterals. El temple va ampliar­se en alçada amb una construcció de menors dimensions coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 8

CAMPANADES En un extrem del costat de migdia s’hi adossa el cam­ panar romànic, que s’obre amb pòrtics biforats de mig punt amb columneta (alguns d’ells tapiats) i que va ser ampliat amb un pis superior. L’interior del campanar, més que no pas l’exterior, permet una lectura d’estils més diferenciats. Té una base romànica amb bandes de tipus llombard i finestres geminades, actualment tapia­ des. L’últim pis mostra la seva construcció d’època ja gòtica, coetània de l’absis, igual com els finestrals, que tenen uns arcs de punt d’ametlla, i les mènsules, damunt les quals es recolzaven les arcuacions de les voltes gòtiques. Avui la coberta d’aquest pis és un terrat de bigues de formigó. L’acaba­ ment que remata la torre és barroc.

A la façana de llevant s’hi adossa el volum de la rectoria. El parament dels murs és de petits car­ reus disposats en filades a les parts més antigues i de pedra irregular lligada amb argamassa a la resta. Al sector de ponent i tramuntana del temple hi havia l’antic cementiri, des d’on sortia un mur perimetral que, junt amb el comunidor, tanquen frontalment el conjunt. En aquest sector s’observen diverses làpides inscrites.

Extret de: ca.wiquipedia.org indretsescbergueda.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 9

CAMPANADES

El Campanar de Gràcia o Torre del Rellotge va ser construïda als voltants de 1870 a la plaça de la Vila de Gràcia. És una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Descripció La torre del rellotge s’emplaça al centre de la plaça de la Vila de Gràcia (Barcelona) i, amb gairebé 33 metres d’alçada, es configura com la torre pública més alta del districte. Tot i que està construïda ma­ joritàriament amb carreus de pedra, es va emprar maó per a la construcció de les finestres que s’hi obren, les franges verticals que la decoren i els an­ gles de l’estructura. La torre presenta una sòlida base quadrada de pedra, que es remata en cadascu­ na de les seves cares amb els escuts de la vila de Gràcia, de Barcelona, del Principat de Catalunya i de les armes de la reina Isabel II. Al pany de la ba­ se que afronta a l’edifici de l’Ajuntament hi ha una font –emmarcada per un gran arc– que presenta dues canelles esculpides amb forma de cara que expulsen l’aigua per la boca. A la banda superior de la font, emmarcada també per l’arc, es troba una placa commemorativa que recorda l’any de la seva construcció (1864), els danys patits du­ rant la sublevació popular de les quintes de 1870 i la seva restauració de 1882.

Sobre de la base quadrada es desenvolupa el cos de la torre pròpiament dit, de planta octogonal, tot i que les vuit cares no presenten una mida unitària sinó que les que conformen els angles son més petites i projectades, més aviat, com una mena de xamfrà. És per aquest motiu que les fines­ tres que s’obren a la torre es disposen només a les quatre cares principals que coincideixen amb les del quadrat de la planta baixa. La torre s’organitza en alçat en tres nivells clarament diferen­ ciats, el primer del quals es desenvolupa directament sobre el pòdium quadrat i es remata amb una gran cornisa. Aquesta cornisa es troba decorada amb dotze plaques esculpides que represen­ ten el zodíac i que constitueixen l’element més emblemàtic de la torre, ja que la converteix en l’única torre civil de la Vila de Gràcia (la resta eren campanars d’església).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 10

CAMPANADES El següent cos, de més alçària que l’anterior, disposa de dos grups de finestres que es configuren com petites obertures de maó disposat en sardinell i que queden emmarcades per les franges ver­ ticals de maó que decoren la torre. Aquestes franges es desenvolupen fins a la cornisa que clou aquest segon cos i es rematen amb una mena d’arcs que recorden els de les construccions del romànic de muntanya. Aquesta cornisa –que separa el segon cos de la torre del coronament– es desenvolupa a manera de voladís corregut, fet que dona origen a un element de circulació que envolta el darrer pis. Aquesta balconada correguda amb barana de ferro, té sentit per la mateixa estructura de la construcció: una torre campanar amb rellotge.

Al darrer pis hi ha un rellotge de quatre esfe­ res que permet ser vist des de qualsevol punt de la vila. La maquinària va ser construïda pel rellotger d’origen suís Albert Billeter, l’autèntic precursor dels rellotges elèctrics a l’Estat espanyol.

Tot rematant l’estructura, hi ha una gran campana obra d’Isidre Pallarès i decorada amb frisos molt treballats, l’escut de Gràcia i relleus de Sant Isidre, la Mare de Déu de Gràcia i el Santíssim Sagrament.

Una porta situada a la planta baixa permet accedir a l’interior de la torre, on hi ha una escala central en espiral de volta seguida i sense cap replà intermig, a través de la qual es pot accedir a la maquinària del rellotge i a la barana circundant exterior.

Història L’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va ser l’artífex de l’aixecament d’aquest campanar civil exempt al davant de l’edifici de l’Ajuntament entre 1862 i 1864. La idea de fer una torre al mig de la plaça va ser deguda al fet que cap de les parròquies de Gràcia d’aquell temps tenia un campanar alt i, a més, estaven situades fora del nucli antic de la Vila.

Albert Billeter va ser l’encarregat de dissenyar el rellotge que corona la torre que, amb quatre esferes, permetia ser vist des de qualsevol punt de la vila. Billeter era un rellotger suís que va arribar l’any 1850 a la vila de Gràcia i es va establir al carrer de l’Àngel, 83, en una finca ano­ menada Can Pardal on va fundar la «Fábrica de Relojes de Torre para Iglesias, Ferro carri­ les, Fábricas y casas de campo. Relojes de vigilancia, telégrafos eléctricos y aparatos científicos». En origen, la torre tenia tres graons que circumdaven la base, avui dia desapareguts Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 11

CAMPANADES per l’elevació del nivell de la plaça. La campana que remata la construcció –coneguda popular­ ment com la Marieta– és obra d’Isidre Pallarès. L’any 1929 la pressió popular va fer restituir la campana al seu lloc, després d’un intent de fondre­la per a la torre rellotge de l’Exposició Inter­ nacional a la plaça d’Espanya.

Símbol inqüestionable del barri de Gràcia de Barcelona, la torre es feu famosa per l’aixecament popular al 1870, en la repressió de la qual fou deteriorada i posteriorment restaurada el 1882.

Des d’aleshores ha sofert freqüents restauracions i operacions de neteja, essent la darrera al 1983. L’abril d’aquell any 1870, les dones de la vila van fer una gran foguera al costat del cam­ panar que havia estat construït sis anys abans, amb els registres d’habitants de Gràcia, extrets de la Casa de la Vila, situada just davant. Era la "Revolta de les Quintes”, que ja s’havia estès per diversos pobles del voltant, i que volia evitar la crida a files d’una cinquena part dels mossos per enviar­los a la Guerra de Cuba. Les dones no volien que, altre cop, se’ls enduguessin els seus fills o marits. La Campana de Gràcia, anomenada “La Marieta”, va tocar a sometent sense parar durant la revolta. L’exercit espanyol va dur a terme un setge al barri i, amb la intenció de fer ca­ llar la campana, va bombardejar repetidament el Campanar, que no va caure de miracle. Sis dies més tard, la rebel·lió havia finalitzat i “la Marieta” i amb ella el Campanar, es va convertir en un símbol de la lluita revolucionària del barri.

Majoritàriament habitada per obrers i propi­ etaris de petits comerços, Gràcia es va con­ vertir poc a poc en un dels llocs més reivindicatius de la ciutat. Diferents revoltes i revolucions es succeïxen en el convuls període que s’allarga fins la Guerra Civil Espanyola. Uns relleus que a mitja torre evoquen als diferents signes del zoodiac. A l’interior, una escala en espiral sense replans permet arribar a la maquinària del rellotge i així contemplar una magnífica vista del bar­ ri. El rellotge té quatre cares per ser vist des de tots els racons de la vila.

La plaça ha sofert nombrosos canvis de nom. Coneguda com a plaça d’Orient (1850), al 1871 es va canviar a plaça de la Constitució. Des de 1890 es coneixia com a plaça de Rius i Taulet. L’any 2008 es va canviar per Plaça de la Vila de Gràcia.

Extret de: ca.wiquipedia.org routeyou.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 12

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Hi ha tres opinions que ronden al nostre entorn: la de la gent, la del cor i la de la consciència. La de la gent no val la pena; cal aprendre de la segona i escoltar molt atentament la tercera.

Hi ha coses que no tenen res de dolent: dir NO quan no ens interessa, marxar d’un lloc quan no ens accepten o notem que fem nosa, el ser diferents dels altres, canviar d’opinió quan ens equivoquem, deixar una relació que no funciona, demanar ajuda, pensar diferent dels altres... i moltes més.

Per pregar una mica: Quan estem enfonsats: ENCORATGEU­ME! Quan dubti: AUGMENTEU LA MEVA FE! Quan estigui trist: ASSERENEU­ME! Quan m’equivoco: GUIEU­ME! Quan em trobi sol: ABRACEU­ME BEN FORT! Quan estigui intranquil: DONEU­ME LA PAU! El temps i els bons amics són dues coses que cada dia es valoren més.

Les persones intel·ligents no penalitzen els errors.

La Bíblia és una recerca imparable de Déu i una mirada alegre, entusiasta i feliç so­ bre la vida i situacions transcendentals: la política, l’economia i la societat.

L’intel·ligent no és el que més sap, sinó el que millor fa servir el que sap.

Les coses urgents haurien de donar pas a les més importants.

Si vols una estona de felicitat, fes alguna cosa que valgui la pena al marge de tothom.

Avui és l’únic dia vàlid per arribar a demà.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 13

DITES POPULARS Sobre la mel Per Sant Miquel, cresta les abelles i tasta la mel.

Per Sant Miquel, poques caseres i molta mel.

Millor amb mel que amb fel.

Per Tots Sants, arboços i glans, llentrisca ma­ dura i esclata­sangs, mel i mantega pels estu­ diants.

Miquel, boca de mel, queixal de pega, merda mastega.

Picada d’escorpí, amb mel s’ha de guarir.

Miquel, Miquel: no tens abelles i vens mel!

Picada d’escorpí, mel de romaní.

Molt mal fa la mel a l’humil mul que mol.

Posar la mel a la boca i no deixar­la tastar.

No escoltis llengua de mel, si el cor és de fel.

Pot de mel, tot són mosques.

No hi ha mel sense fel.

Quan el pagès mira al cel, l’abella plega la mel.

No volia el bunyol més que la mel calenta.

Quan parla, sembla que tingui mel a la boca.

No veure res més que coquetes en mel.

Quan té la mel, vol la cera.

On van les abelles? Allà on hi ha mel.

Per alegrar el Rei del cel, jo vull portar­li co­ ques amb mel.

Per l’agost, l’aigua del cel, fa bona mel.

Quan tens la cera, vols la mel, quan tens la mel, cols l’arna.

Què li darem al Noi de la Mare? / Què li da­ rem que li sàpiga bo? / Panses i figues i nous i olives / i una plateta de mel i mató.

Per l’agost, safrà, mel i most.

Qui es fa de mel, se’l mengen les formigues.

Per Sant Miquel, el raïm té gust de mel.

Per Sant Miquel el meló és dolç com la mel.

Extret de: tematic.dites.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 14

RACÓ DE LA POESIA L'11 de setembre de 1714 Al menys ens han deixat l’honor de caure sols.

En la desesperança acceptem la foscor.

Demà retornarem al treball i al esforç.

Dreçats hem de cavar als bancals de la por.

Aprofundim rars pous als orbs ulls de la mort.

Missatges de l'aire

Enllà d’aigües llotoses, TERRA BONA, LLAVOR...

Salvador Espriu

A prop del cel, de la mar, de les ones, de matinades obertes als sentits, de muntanyes transposades entre aurores...

A prop va néixer la terra que he elegit.

Testimoni soc de crepúscles vermells, de missatges de l’aire, de fragàncies, testimoni dels confins i les distàncies mentre sumo les marques que fa el temps.

A prop d’aquell matí somiador, de les nostàlgies salvades de l’oblit, a prop de l’horitzó i els seus antulls…

La vida veig passar davant els ulls.

Pedro Puerma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda Balenyà Us convidem a la presentació del llibre

GOIGS A JESÚS. L’EVANGELI DELS DIUMENGES de Mn. Sebas à Codina Padrós Amb la col∙laboració de Josep Torras, Toni Ramírez, Àngel Manuel Hernández, Jaume Pintó i Mn. Pere Soldevila.

Intervindran: Mn. Jordi Castellet obrirà l’ACTE amb un DÉU VOS GUARD Mn. Joan Torra i Bitlloch, Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i Rector de Vacarisses i Mn. Sebas à Codina Amb l'assistència d'Antoni Miret, gerent de la Universitat Europea del Principat d'Andorra IFM, que ha patrocinat l'edició

BENVINGUTS !

Dissabte, 17 de setembre de 2022 a les 5 de la tarda

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

ACTIVITATS SETEMBRE 2022

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

uns quants moments ...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

... de la festa major d'estiu

Qliqueu aqui per veure un reportatge extens de tots els actes culturals, esportius i d'esbarjo

Fotos: Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIG A JESÚS. L'AMBICIÓ La riquesa no és dolenta, tot depèn del que se’n fa; El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

1 A Jesús li confiaven un grapat d’inquietuds, eren sempre variades, barallats, malavinguts, tots volien una empenta, per poder­ho encertar: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

4 Els explica una rondalla, l’aventura d’un pagès.

Les collites, són la causa.

–Soc feliç. No em falta res.

Puc donar­me tots els gustos, res no em pot pas aturar: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

2 –Ai Jesús, si tu sabessis els problemes que jo tinc, és qüestió d’un tros d’herència... amb l’hereu jo no m’avinc, feu­li veure, cal partir­la, la meitat em satisfà: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

5 Els graners seran ubèrrims, té el meu cor tot el que vol... menja, beu, jau, res no et falta... ja mai més se’t pondrà el sol... fartaneres fes a dojo, res, mai més no et faltarà: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

3 –Per què em cal jo fer de jutge?

Allunyeu les ambicions, no allarguen pas la vida, són de fum les pretensions, ens rellisquen les riqueses, hi ha perill de patinar: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

6 Déu li diu a cau d‘orella: –Vas errat. Aquesta nit hi ha el reclam de tot el deute, el teu viure s’ha extingit, el gran dèbit de la vida, no veuràs un nou demà: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 –Tanta brossa amuntegada de riquesa, què en cal fer?

Amb els plans que tu portaves l’espantall del teu graner l’esperpèntic repertori... tot això de qui serà?

El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

8 Això passa en tots els homes que han viscut un viure breu, apiloten béns que es fonen regirats d’esquena a Déu.

Tot s’acaba, res no en queda, tot plegat és viure en va: El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

La riquesa no és dolenta, tot depèn del que se’n fa; El diner amb seny i traça, ens pot fer desencallar.

Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, 21 de març de 2021

El canvista i la seva dona (1538) Marinus van Reymerswale (1489­1556) Museu de Belles Arts de Gant

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 23

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Veus Ja fa molt de temps que sé què he de respondre quan, en algun qüestionari informal o per simple curiositat, em pregunten quina és la característica que més destacaria en una persona. I si no m’ho pregunta ningú, m’ho responc a mi mateixa: la veu. La veu és la materialització del pensament, el fil que troba la resposta, l’eina que es fa valdre per tallar l’aire quan ningú no et vol escoltar. Me’n vaig adonar del tot gràcies a una persona especial que es va creuar a la meua vida per exigència del guió. Les paraules que es pronunciaven en la seua presència mai no se les emportava el vent. Per a ella, la veu era l’existència, la resolució del dubte, la llum i el camí.

El primer cop que la vaig veure, quan el curs tot just acabava d’engegar, havíem par­ lat per telèfon potser mitja hora abans. No m’esperava que arribés tan d’hora ni que creués l’aula amb el cap ben dret després d’un breu truc a la porta, deixant els alum­ nes bocabadats. Si he de ser sincera, no esperava que arribés. Li havia hagut d’expli­ car quina seria la millor combinació de tren i els horaris aproximats de l’autobús que no la duria pas directament a la porta del nostre centre. Però ja era dins la nostra aula, presentant­se i desitjant conèixer l’alumna a qui hauria de donar suport setmanal du­ rant aquell curs escolar. Abans de conèixer­la, doncs, jo ja havia escoltat la seua veu prima i afinada, gairebé musical, a través de la línia. Em va agradar el seu nom, que rimava amb el meu i que semblava anomenar un bonic ésser marí. Fa per ella, vaig pensar. Mentre la tenia al davant i en plena conversa, menuda i serena, vaig poder comprovar el que ja sabia: la meua nova companya no em miraria mai, només m’es­ coltaria. En realitat, però, em mirava la veu. Amb atenció, calibrant cadascuna de les meues paraules, pauses, titubeigs i silencis, devia fer un dibuix mental d’aquella mes­ tra que amb prou feines li podia aguantar aquella mirada especial.

Mai havia estat tan conscient de la importància de la veu. La veu guarda tants matisos i missatges que la majoria es perden en l’aire. No pas a ella. Quan assistia –a deman­ da pròpia– a les reunions docents, sabia perfectament, no només el nom de l’emissor de qualsevol argumentació, sinó que captava qualsevol murmuri per sota i el rebatia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 24

DES DE VILADECAVALLS amb prestesa i encert. La seua habilitat superava el seu handicap, si és que en tenia algun. El seu món estava fet de veus. La d’ella i la dels altres. La veu dels altres, massa enfarfegada de gestos i moviments de cap. La d’ella, precisa com un bisturí, no malgastava frases ni expressions sobreres i es dibuixava enmig de les de la resta sense moure una cella. De manera inconscient, ens va instaurar entre els assistents una cura especial en aquelles reunions: respectar religiosament el torn de paraula, prescindir de comentaris sobrers, vetllar per una sintaxi correcta, pensar bé com for­ mular un dubte o un suggeriment, convertir els acords presos en compromisos ferms.

Ai d’aquell que els oblidés. Mai no la vaig veure prendre anotacions, però sempre tenia clars els punts tractats i el resum de la sessió. El seu arxiu intern devia ser so­ nor. La seua memòria, infal·lible.

Per a ella no hi havia obstacle infran­ quejable ni missió impossible. Fins i tot va alçar lleugerament la seua veu prima quan la vam advertir del risc que suposava visitar unes mines neolí­ tiques durant una sortida escolar. Calia conduir el grup per un espai estret i un terra irregular amb canvis de nivell que caldria salvar pujant escales en vertical. Abans d’entrar­hi, li vam ex­ plicar la situació. Un cop més, ens va analitzar la veu i va reconèixer el mis­ satge de desconfiança que potser havia rebut massa vegades a la seua vida, així com el nostre desig secret de tor­ nar al centre sense lamentar incidents.

I, un cop més, la seua veu neta i ferma, va demostrar la seua superioritat: “Però, s’hi pot accedir, oi? La gent hi entra” No vam poder respondre. Ja ha­ via agafat pel braç la seua pupil·la i es dirigien les dues a l’entrada, com si la seua veu fos també un radar. I així va ser com va quedar clar que aquell cop no volia tor­ nar a sentir –ni a veure– les nostres.

De vegades només ens queda la veu. Que ningú no ens la prengui.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS

Lleida, algun dia del mes d’agost de l’any 1150. Fa 871 anys. Es celebrava el matrimoni entre Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona i Potestas (qui, de debò, ostenta el po­ der) d’Aragó; i Peronella, filla i hereva del rei Ramir d’Aragó. Amb aquell matrimoni es segella­ va la unió dinàstica entre els dos dominis, que es perllongaria per espai de més de cinc segles (fins al 1714) i que, en el decurs de la seva existència, incorporaria fins a sis entitats territorials (Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Còrsega, i Nàpols). Durant segles, aquell conglomerat va ser anomenat, simplement, “Corona”; fins que Ferran el Catòlic (a finals de la centúria del 1400) li va afegir “Aragó”. Però aquesta denominació, descrivia fidelment els pesos d’aquell conglo­ merat? I és encertat continuar utilitzant, en l’actualitat, aquesta denominació?

Aragó es menja Barcelona, o Barcelona es menja Aragó?

La historiografia espanyola, tradicionalment, ha posat molt èmfasi en el protagonisme del rei Ramir. Però la investigació moderna revela el contrari. Quan s’inicien les negociacions (1137), el petit regne d’Aragó estava sumit en la crisi més profunda de la seva curta existència. El país vivia immers en un clima de guerra civil, amb el poder local dividit entre partidaris i detractors del testament d’Alfons I —el predecessor de Ramir— que havia llegat el regne a les ordres mili­ tars. Vivia amenaçat per l’ambició expansiva de navarresos i castellans; que tramaven obtenir un benefici propi d’aquella crisi. De fet, els castellans ja havien entrat a Saragossa, i els navarresos eren a les portes de Jaca. En aquell context, aquell matrimoni va ser l’autèntica taula de salvació que evitaria el naufragi del partit oligàrquic de Ramir i la desaparició del regne aragonès.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Els Bel·lònides, catalans o aragonesos?

Fruit d’aquelles negociacions, Ramir va lliurar el poder (la potestas) al seu gendre, Ramon Berenguer. Fins i tot, reveladorament, abans de les noces. Però el més important era que els Bel·lònides, la nissaga catalana fundada pel comte carolingi Guifré el Pilós a finals del segle IX i no els Ximeno, navarroaragonesos, es convertien en els nous dominadors d’aquell con­ glomerat. Aquest element te una importància decisiva, perquè en aquell context els estats (com s’articulen actualment) encara no existien. Els sobirans (amb independència del seu rang o dignitat) tenien una idea patrimonial del càrrec i del domini que exercien sobre persones i terres. I si hi afegim la ideologia patriarcal que imperava arreu, podem afirmar que, a partir del 1150, el petit regne d’Aragó es va convertir en un domini —una propietat— de la nissaga catalana de Ramon Berenguer.

Representació moderna de Ramon Berenguer IV i Peronella.

Segle XVI Font: Arxiu d'ElNacional.cat

La senyera quadribarrada, catalana o aragonesa?

La historiografia espanyola ha insistit fins a l’extenuació en l’origen aragonès de la senyera qua­ dribarrada. Però, en canvi, la investigació arqueològica ha demostrat el contrari. La tomba d’Er­ messenda de Carcassona, comtessa independent de Barcelona, va ser policromada amb les “barres de sang”. Ermessenda va morir el 1058; mig segle abans que Pere d’Aragó (1094­1104), el pretès pioner. Probablement, quan es van celebrar les noces de Lleida, les “barres de sang” ja eren l’estendard de les dues cases (dels Bel·lònides i dels Ximeno). Però l’inici del seu ús és a Barcelona, molt abans de la unió dinàstica amb Aragó. I la seva universalització —al conjunt dels territoris de la “Corona”— no va ser amb el matrimoni de Ramon Berenguer i Peronella; sinó quasi un segle després, en temps de Jaume I, el 15è Bel·lònida (1213­1276).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS Les empreses expansives, catalanes o aragoneses?

La posició subordinada d’Aragó respecte a Barcelona, des de l’inici de les negociacions, marca­ ria la relació de pesos durant els segles d’existència d’aquell conglomerat. Amb dues o amb sis entitats. L’expansió peninsular (València) o marítima (Mallorca, Djerba, Malta, Sicília, Sarde­ nya, Còrsega, Nàpols) va ser impulsada per una sòlida aliança formada per l’estament militar ca­ talà (la noblesa feudal) i per les potents classes mercantils catalanes (sobretot les de Barcelona, i en menor mesura les de València, i les de Palma). Son les elits catalanes (o de “nació catalana” en el cas dels valencians i dels mallorquins), i no les aragoneses, les que aporten els recursos hu­ mans i materials d’aquelles empreses; amb un objectiu comú: ampliar el domini patrimonial dels Bel·lònides i dels barons feudals catalans; i expandir els negocis dels mercaders catalans.

Atles Català, obra d'Abraham Cresques (1375) / Font: Museu d'Història de Catalunya

Els almogàvers, catalans o aragonesos?

Diu la Crònica de Bernat Desclot (1288) que l’almirall Roger de Llúria, després de l’exitosa campanya siciliana (1285­1288), va proclamar que “que nengun peix se gos alçar sobre mar, si no porta hun escut o senyal del rey d'Aragó en la coha”. Això podria suggerir que aquells al­ mogàvers no s’identificaven com a catalans, sinó com a aragonesos. Si més no, súbdits d’un rei aragonès. Però, en canvi, la majoria de documents de l’època demostren el contrari. El capità al­ mogàver Ramon Muntaner, que també havia estat a la campanya de Sicília, quan va escriure la seva Crònica (1325) deia, per exemple, que “E con Múrcia hac presa, poblà­la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs (...) són vers ca­ talans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d’armes e de tots fets”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS Els Consolats de Mar, catalans o aragonesos?

La força econòmica de Barcelona, i per extensió la del Principat de Catalunya —i es pot dir la del conjunt de la “Corona”—, reposava sobre el comerç marítim. La documentació de l’època revela que l’activitat fabril i mercantil, tan sols, de la capital catalana, superava àmpliament la total del regne d’Aragó. A partir del segle XIII, Barcelona es va governar com una república mu­ nicipal; prova evident del seu poder econòmic. I va rivalitzar amb les repúbliques de Venècia i de Gènova pel domini comercial (...i militar!!!) de la Mediterrània: la celebrada aliança poder comtal­classes mercantils. Els Consolats de Mar, escampats arreu de la Mediterrània, serien la culminació d’aquella empresa. No tan sols actuarien com a espais de representació, de comerç i de sobirania catalans —i no aragonesos—; sinó que també crearien el dret marítim internacional.

Representació dels Almogàvers Font: Museu d'Història de Catalunya

Els Katalanit, catalans o aragonesos?

Llibre del Consolat de Mar Font: Arxiu Historic de Barcelona

Altres documents de l’època medieval (venecians, genovesos, bizantins, o àrabs), es refereixen als comerciants i als militars de la “Corona”, exclusivament, com a “catalani”. En canvi, el gen­ tilici “aragoni” o “aragonese” no apareix fins després de Ferran el Catòlic (finals del segle XV).

Fins i tot, la Diàspora jueva de 1492 (la que procedia del conjunt de territoris de la “Corona”) s’autoanomena “katalanit”. I encara així, es molt revelador el cas de Baruj Almosnino, rabí de la comunitat judeo­catalana de Tessalònica i descendent d’una nissaga jueva originària de Jaca; que en la documentació de l’època (segle XVI) s’identifica —ell mateix i la comunitat que representa — com a katalanit, clarament diferenciats del sefardites d’origen castellanolleonès. Enlloc apa­ reix res relacionat amb el regne d’Aragó o amb la Corona d’Aragó que ha inventat el Catòlic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 29

DELS DIARIS Podem parlar de Corona Catalana?

Alguns historiadors catalans actuals rebutgen aquesta denominació. Afirmen que els sobirans de Catalunya no es van cenyir mai una corona. I és cert. I també ho és que en la ideologia medieval, es proclamava que els reis ho eren per intervenció divina, és a dir, que s’asseien al tron perquè Déu ho havia decidit així. I que, en canvi, a Catalunya es proclamava que el Príncep u Home Principal, era nomenat no perquè Déu ho havia decidit així, sinó en virtut d’un pacte terrenal amb les institucions polítiques del país. No obstant això, no podem oblidar que aquella “Coro­ na”, durant la pràctica totalitat de l’època medieval va estar en possessió d’una nissaga catalana.

I que aquesta nissaga, els Bel·lònides, sempre va governar els seus dominis —les seves propie­ tats— des de Catalunya. Si no li podem dir Corona Catalana, ... com li’n podem dir?.

Representacions de Martí I i de Ferran I (darrer Bel·lònida i primer Trastàmara). Font: MNAC

Casp (regne d’Aragó), 24 de juny de 1412. Fa 610 anys El predicador valencià Vicent Ferrer anunciava que els compromissaris que havien de votar un nou rei al tron de Barcelona s’havien inclinat per la candidatura del castellà Ferran de Trastàma­ ra, nebot matern del difunt monarca Martí I, mort sense descendència legítima. El Compromís de Casp (la fi de la nissaga nacional catalana dels Bel·lònida) ha estat presentat com una mani­ festació —probablement, la més evident— de la subordinació de Catalunya respecte a Aragó.

Fins i tot, la nostra historiografia romàntica (la de la Renaixença) va contribuir a enfosquir una realitat intoxicada. Però, en canvi, una atenta mirada a aquells fets, revela el contrari: ens agradi o no, el canvi de dinastia es va fabricar a Catalunya, veritable motor de l’edifici polític que havi­ en creat els Bel·lònida.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 30

DELS DIARIS Tres per tres igual a nou La composició de l’assemblea de Casp, creada per a un tema de tantíssima transcendència com era el relleu al tron; ens revela, com a mínim, un equilibri de pesos entre els tres estats peninsu­ lars que formaven la Corona. El dibuix de Casp és claríssim: tres representants del Principat de Catalunya, tres del Regne d’Aragó i tres del Regne de València. Altra cosa seria què va passar amb els representants dels regnes de Sicília i de Sardenya. Però, ¿algú, amb un mínim sentit comú (ja no diem coneixement d’història); podria afirmar que en aquella assemblea Aragó tenia més pes que Catalunya? Perquè el que és evident és que, quan van decidir la composició d’aque­ lla assemblea, a l’estat que tenia categoria de regne (Aragó) no se li reconeix una jerarquia supe­ rior respecte al que s’havia originat a partir d’uns comtats independents (Catalunya).

Vista de Barcelona (1572). Font: Cartoteca de Catalunya

Pere el terç Ara bé, si volem conèixer cap a on s’inclinava la balança de pesos, l’ordinal reial seria un valor per calibrar el pes de cada un dels estats que formaven un conglomerat. Per exemple, després de la Guerra de Successió hispànica (1701­1715), els Borbons s’intitularien amb l’ordinal castellà.

Després de sotmetre a sang i foc l’antiga Corona catalana; el Borbó seria sempre Felip V (cinquè era l’ordinal del tron castellanolleonès). I als seus descendents, no és que els importés un rave si eren el VII de Castella o el IV d’Aragó (Ferran “el rey felón”). És que amb l’ordinal castellà proclamaven on residia i sobre quines elits se sustentava el poder. I això era el que havia passat segles abans a Catalunya. Per exemple, Pere III de Barcelona i IV d’Aragó, el monarca de la ple­ nitud medieval catalana (1336­1387), sempre va signar com a “Pere el terç”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 31

DELS DIARIS La revolució remença Els grans processos revolucionaris (el paisatge social i econòmic que explica la seva fabrica­ ció i la seva eclosió), també serien un termòmetre per valorar el dinamisme de les diferents societats que formaven un conglomerat. A inicis del segle XV, la pagesia catalana (que repre­ sentava els 2/3 de la població del país) vivia en una situació terriblement precària. I això im­ pulsaria la primera revolució de la història moderna d’Europa. La societat catalana dels segles XV i XVI va assajar una mena de “la terra per a qui la treballa” que generaria els primers ex­ cedents de producció, imprescindibles per a la transformació cap a un model netament mer­ cantil. La Revolució Industrial (segle XIX) és la culminació d’aquell procés; i no sorgeix a la riba de l’Ebre —el principal cabdal hídric de l’antiga Corona—, sinó als salts dels petits rius del país de l’antiga Remença.

Vista de València (1563). Font: Wikimedia Commons

Qui va portar els Trastàmara al tron de Barcelona?

Tornant al tema de l’inici, el Compromís de Casp ens revela més mesures de pesos que, o bé han estat deliberadament ocultes, o bé han estat matusserament intoxicades. I en aquest punt, la nos­ tra historiografia (la de la Renaixença del segle XIX) hi té una responsabilitat important. Aquells historiadors romàntics catalans ens van explicar que Casp havia estat una tràgica pinça que els regnes d’Aragó i de València havien perpetrat contra el Principat de Catalunya. Però la investi­ gació historiogràfica contemporània ha posat en relleu que la realitat era ben diferent: Ferran de Trastàmara, el nebot castellà del difunt Martí I, sempre va ser el candidat de les potentíssimes classes mercantils de Barcelona i de València, que ambicionaven un rei de perfil autoritari i un règim d’ideologia preabsolutista per enviar la noblesa feudal a la paperera de la història.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 32

DELS DIARIS Els mercaders catalans, el nervi del poder polític i militar del casal de Barcelona La coronació de Ferran I va ser el gran triomf d’aquelles potents classes mercantils; que rivalit­ zaven amb els estaments nobiliaris de la Corona per al poder. Aquelles classes mercantils també van apostar per Ferran (que era germà del difunt Enric III de Castella i de Lleó i tutor i regent del seu nebot Joan II) per motius purament estratègics: ambicionaven el domini comercial de la Baixa Andalusia castellana; que, en aquell moment ja era la plataforma dels grans viatges marí­ tims cap a l’Àfrica occidental atlàntica i cap a Flandes, Anglaterra i Escandinàvia. Són els mer­ caders catalans i valencians —que han estat el nervi del poder polític i militar del casal de Barcelona—, i no les oligarquies agroramaderes aragonesos, els qui restauren el lideratge econò­ mic català a Europa, perdut després de la Pesta Negra (1348­1351).

Representació de la marina de guerra catalana (Segle XV) / Font: Museu de Nàpols

La Corona d’Aragó i el “descubrimiento” d’Amèrica Durant segles, la historiografia nacionalista espanyola ha negat la participació de la Corona d’Aragó en l’empresa americana. Però, en canvi, la investigació contemporània ha demostrat que l’empresa colombina es va fabricar a València; i que en aquell projecte, els comerciants catalans i valencians establerts a la Baixa Andalusia i a Canàries hi van tenir un paper molt important. Tant que, després del primer viatge exploratori; el segon viatge (el primer de colo­ nització) té un destacat protagonisme catalano­valencià: el primer alcalde, el primer bisbe, el primer enllaç amb els indígenes, el primer cap de policia, o el primer industrial del Nou Con­ tinent; són catalans o valencians. En aquells viatges, Lluís de Santàngel, Lluís de Torres, Mi­ quel de Ballester, Bernat Boïl, Pere Margarit o Ramon Pané, per citar alguns exemples, són catalans i valencians.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 33

DELS DIARIS La idea catalana d’Espanya Ens agradi o no, la primera idea moderna d’Espanya és de fàbrica catalana (principis del segle XV). Els qui promouen els Trastàmara a Casp (1412) ja tenen una idea catalana d’Espanya; si bé és molt diferent de la que, segles més tard, imposarien els Habsburgs i els Borbons. Una idea que s’explica des de les Cases de la Llotja de Barcelona i de València; i que, reveladorament, provoca el rebuig frontal de bona part de les oligarquies castellanolleoneses; pel temor que des­ pertin les ambicioses classes mercantils catalano­valencianes. Ferran (el “viejo catalanote”) i Isabel van culminar la unió dinàstica amb l’inestimable suport de les classes mercantils catala­ nes i valencianes. Les mateixes que s’identifiquen com de “nació catalana” i que protagonitzari­ en la transcendental empresa colombina. Corona d’Aragó? No. Corona catalana.

Les oligarquies castellanolleoneses temien Ferran i els seus aliats: les classes mercan­ tils de Barcelona i de València

Ara fa 516 anys, a Villafàfila (Corona castellanolleonesa), Ferran el Catòlic i Felip d’Habsburg (pare i espòs, respectivament, de la reina Joana I de Castella) signaven un acord que deixava el govern del regne castellanolleonès en mans, exclusivament, del flamenc. Aquell acord, impulsat per les classes aristocràtiques de la cort de Toledo, estipulava que Joana quedava incapacitada per exercir les funcions de govern a causa d’una pretesa malaltia mental, que Felip passava a exercir el govern en solitari i que Ferran es retirava als seus dominis catalanoaragonesos i es comprometia a no intervenir en els afers castellanolleonesos. Ferran va ser expulsat amb una proclama que quedaria per a la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.

L’any 1502, la reina Joana (mal anomenada “la Boja”), en aquell moment la filla supervivent més gran dels Reis Catòlics, havia estat nomenada hereva als trons de Toledo i de Barcelona. I l’any 1504, a la mort de la seva mare Isabel, havia estat coronada reina de Castella i de Lleó.

Però ni Felip ni Ferran no havien acceptat aquella situació, i cadascun per la seva banda manio­ braven per obtenir el tron de Toledo. Finalment, i després d’una etapa de tensió que amenaçava culminar amb una guerra civil (1504­1506), les corts castellanolleoneses es van inclinar, decidi­ dament, a favor de l’estratègia de l’Habsburg i van acceptar, plenament, les seves tesis: van in­ capacitar Joana, van expulsar Ferran i li van lliurar el govern en solitari.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 34

DELS DIARIS

L’art que no canvia el món Arran de l’apunyalament de Salman Rushdie a Nova York, el PEN Català ha recuperat el discurs “El valor de la paraula” , que l’escriptor angloindi va llegir el 2004 a Barcelona i en el qual raonava que la llibertat d’expressió no és precisament “atractiva”, si defensar­la comporta, com en el seu cas, assumir que la teva vida estarà sempre amenaçada.

En el seu parlament, Rushdie va recordar l’assassinat de l’escriptor algerià Tahar Djaout: anava cap a la feina i, en una cantonada, un home que venia cigarretes al carrer i a qui acabaven de donar una pistola i deu dòlars per matar­lo, li va engegar un tret. N’hi ha prou amb deu dòlars per convertir­te en màrtir, però en calen molts menys perquè escriguis el que creus que has d’escriure, encara que només et llegeixin els que no t’entendran.

A vegades, no te’n donen ni cinc, perquè no té cap importància el que fas. Ja ho havia dit Auden: “L’art no fa que passi res, no té cap mena d’influència sobre el món. Pertany a l’esfera dels impossibles i de l’inútil, potser per això cada vegada és més valuós. Excepte que a vegades hi ha qui mata per una novel·la, o per la recompensa de passar a la història per alguna cosa, com ara tirar­se al coll d’un home vell que encara escriu”.

Havia llegit el llibre de Rushdie, el noi que el va atacar divendres i que encara no havia nascut quan, fa més de trenta anys, van instituir la fàtua que el condemnava a morir? “La lluita per la llibertat d’expressió comença quan et demanen defensar una cosa que no t’agrada”, deia Rushdie en el seu discurs. I acaba quan et paguen per fer veure que no té res a veure amb tu.

Eva Vàzquez Ramio Opinió (15/08/22)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 35

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

EL CONTE DE SETEMBRE Setembre ens va entrar a casa com un okupa...

Havíem anat a passar l’última quinzena d’agost a la platja i, quan vam tornar, vam notar que algú ens havia entrat a casa. Havia regirat una mica totes les habitacions, n’havia deixat escapar la calor i havia deixat entrar una mica de fred. Havia connectat tots els despertadors. I, el pitjor de tot, i això no sé pas com va fer­ho, és que havia aconseguit que la llum del Sol s’apagués abans. Estàvem molt enfadats i vam anar a fer la denúncia als Mossos d’Esquadra. Ens van dir que teníem tot el dret a fer­la, però que no serviria de res. No havia forçat el pany, no s’havia en­ dut res i, el pitjor de tot, no teníem cap evidència de la seva presència a casa nostra. Semblava que quan nosaltres entràvem ell desapareixia... però alguna cosa de la seva presència romania impregnada a les parets, en l’ambient...

Va aconseguir que ens canviés el caràcter. Molt a poc a poc, de manera paulatina i impercepti­ ble, però al matí estàvem de més mal humor i ens discutíem per tonteries que no tenien cap im­ portància. A la nit ens preníem el llençol l’un a l’altre i vam acabar posant el cobrellit per no barallar­nos. Al vespre, cada cop havíem d’encendre el llum abans i llavors ens enfadàvem per­ què gastàvem massa electricitat.

Tornava de la feina i quan arribava a casa m’adonava que m’havia descuidat de comprar el que m’havia encarregat l’Eva. Si pujava a casa sense, hi havia bronca. Si girava cua i anava a com­ prar­ho, també hi havia bronca perquè havia arribat tard... No aconseguia concentrar­me. Des­ prés de sopar, ens assèiem al sofà amb la tele sense volum, cadascú amb el seu mòbil, sense parlar­nos... Els únics moments en què tornàvem a somriure és quan miràvem les fotos de l’es­ tiu... Rient a la platja, suats després d’haver anat a córrer plegats de bon matí, al restaurant da­ vant d’aquella graellada de peix, a la piscina de l’hotel compartint aquells gintònics... Llavors tornàvem a acostar­nos i sorgien les carícies, els petons, la tendresa...

Però tard o d’hora sonava el telèfon o un senyal acústic avisava que s’havia acabat el rentaplats o algú dels dos recordava que tenia una cosa urgent de la feina per a l’endemà i inevitablement tornàvem a les respectives trinxeres. Allò no podia continuar d’aquella manera. Vaig deixar pas­ sar uns dies. No volia obsessionar­me. Però, de mica a mica, un pla es va anar formant dins del Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 36

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES meu cap i un dia vaig decidir executar­lo. Un matí, vaig fer tots els passos habituals i vaig tancar la porta de cop, com cada dia quan marxava, però em vaig quedar dins de casa. Em vaig quedar amagat rere les cortines, convençut que acabaria trobant­lo... i així va ser.

Al cap d’una estona vaig notar­lo. No tenia una forma física, però era una presència poderosa que passejava amb total impunitat pel menjador. Setembre estava campant tranquil·lament per dins de casa nostra! El cor em bategava amb força i una gran excitació em posseïa pensant com aconseguir fer­lo fora. Si ho feia, tot tornaria a estar bé amb l’Eva i retornarien les bones sensa­ cions de l’estiu...

Al final tot va ser molt més fàcil del que pensava. En un moment que estava prop del balcó, vaig sortir de les cortines d’una revolada, vaig obrir la porta i el vaig empentar violentament cap a fo­ ra. Després vaig tancar ràpidament i vaig notar com ell havia quedat fora i jo dintre. Perfecte!

Vaig pensar de trucar de seguida l’Eva per explicar­li, però potser no m’entendria o no em creu­ ria i la trucada només serviria per encetar una nova discussió. Vaig preferir esperar que arribés de la feina i donar­li la sorpresa.

Però quan a la tarda l’Eva va venir amb les claus a la mà per entrar a casa, vaig veure com Se­ tembre s’arraulia darrere d’ella i em mirava burleta i desafiant. Amb una immensa tristesa vaig entendre el dramatisme de la situació: quan l’Eva entrés, Setembre tornaria a entrar amb ella i no serviria de res tot l’esforç que havia fet per fer­lo fora. No ho podia permetre!

Vaig tancar la porta amb baldó i vaig trucar l’Eva al mòbil per intentar explicar­li la situació: ha­ via aconseguit fer fora el Setembre de casa, però ara no la podia deixar entrar perquè sinó torna­ ria a entrar juntament amb ella.

No va entendre res. Es va enfadar, va plorar, va suplicar. Va ser una situació molt dolorosa, però jo em vaig mantenir inflexible: no volia tornar a deixar entrar Setembre dintre de casa. La vaig veure marxar entre llàgrimes per última vegada i em vaig quedar sol a casa sense saber que l’es­ tiu perpetu seria tan trist i solitari.

Els dies són llargs i càlids, però menjo poc i malament, no m’afaito i no m’atreveixo a sortir de casa perquè Setembre va marxar, però va tornar al cap d’uns dies amb un amic i m’esperen pacients a l’entrada de casa.

Es diu Octubre.

Eladi Martínez picalapica.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 37

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS El castell de Montornès

Ruïnes de la torre septentrional

El castell de Montornès, de Sant Miquel o de Vallromanes és una fortificació me­ dieval que hi ha a la part oriental del ter­ me de Vallromanes, al límit del terme de Montornès del Vallès, al cim d’un turó; (la línia divisòria dalt el turó assenyala que les ruïnes del castell són del municipi de Vallromanes, mentre que les de la Capella de Sant Miquel de Montornès correspo­ nen a Montornès). Des del castell s’albira tota la plana del Vallès Oriental.

Descripció Era una edificació de grans dimensions amb muralles que en alguns punts aprofitaven les parets de roca natural. Avui només en queda dempeus una meitat de la torre circular de l’homenatge i trossos de murs. El castell es compon d’una torre circular i d’un recinte que envolta tot el cim del turó. La torre, de la qual només se’n conserva el sector septentrional, té un diàmetre interior de 3,4 m i un gruix de mur de 2,2 m. A una alçada d’uns 3,8 m hi havia una falsa cúpula. La tor­ re devia ser molt més alta, però només s’han conservat uns 2 m. A nivell de primer pis s’endevi­ na l’arrencada de l’arc de la porta (dues dovelles petites). Per les seves característiques fa pensar en un edifici de l’any 1000.

A uns 7 m de ponent de la torre hi ha restes d’un mur de 90 cm. A uns 25 m de la torre, cap al nord, es troben les restes d’una construcció de planta rectangular que inclou un mur de tanca­ ment corb d’un gruix de 120 cm construït amb carreus semblants als de la torre. És possible que aquestes construccions fossin afegides a la torre durant el segle XI.

Història El Castell de Montornès s’alça sobre les restes d’un antic poblat ibèric situat dalt del turó: el Po­ blat Ibèric del Turó de Sant Miquel. Fou arrasat amb la construcció del castell, però en resten vestigis a la falda de la muntanya, uns metres més avall.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 38

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS La primera notícia escrita del castell de Montornès data del 1108 amb motiu d’un testament sa­ cramental de Bernat Ramon jurat a l’altar de sant Sadurní màrtir (patró de la parròquia de Mon­ tornès), on deixa a la seva filla Estefania l’esmentat castell. El llinatge dels Montornès apareix per primera vegada el 1157 quan Pere de Montornès llega el castell al seu germà Guillem. El 1172 senyorejava la fortalesa Guillem de Bell­lloc. El 1189 Guillem de Sant Martí en les seves deixes testamentàries concedeix a Guillem Ramon la facultat de defensar el castell.

Al final del segle XII el llinatge dels Montornès s’havia emparentat amb la família cognomi­ nada Santa Coloma. El 1195 es documenta que Guillema de Santa Coloma era casada amb Ra­ mon de Montornès. El 1285 n’era el seu senyor Berenguer d’Entença; tot seguit es ven i transfereix diverses vegades fins que és venut a Jaume II qui, el 1309, en farà donació al fill de Gilabert de Centelles. El 1342 el rei Pere III permuta el seu castell de Nules del regne de València i el de Montornès, però poc després, el mateix rei cedeix el castell a Pere de Mon­ tornès. El 1437 passa a mans de Galceran Armengol. El terratrèmol del 25 de maig de 1448, tingué l’epicentre entre Cardedeu i Llinars del Vallès. La magnitud s’ha determinat que va ser de grau VIII, amb danys àmpliament distribuïts i causà moltes morts. Entre els danys docu­ mentats hi apareix el castell de Montornès.

Restes dels murs / Fotos: Ricard Balló (2009)

El castell de Sant Miquel de Montornès romangué en possessió dels Montornès fins al 1621, que passà als Taverner, que esdevingueren a la fi d’aquest segle comtes de Darnius. El 1632 Vallro­ manes i Montornès formaven una batllia (al segle XIX aquests pobles constituïen un sol munici­ pi, fins que Vallromanes se’n separà a la primeria del segle XX). El 1718 el comte de Darnius reedificà l’antiga masia de la Torre Tavernera, al peu del castell (vessant est), que esdevindria en endavant residència dels senyors del castell de Montornès. Posteriorment, la propietat era dels Fiveller, que heretaren també el títol de comtes de Darnius, i al segle XIX ho eren els Martorell.

Finalment, al final del segle XX la propietat del castell i de la Torre Tavernera va passar a mans dels seus descendents, els comtes d’Alba de Liste.

Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

En el tricentenari del naixament del prevere il·lustrat Joan Boada Àngel Manuel Hernández Cardona Joan Boada Carreras va néixer a Olesa de Montserrat el 27 de setembre de 1722, en una de les cases més antigues de la vila, Cal Pel·la. Era fill de Felip Boada i de Llúcia Carreras, pagesos benestants. Tenia un germà, Salvador, que era l’hereu, i una germa­ na, Francesca. Va estudiar filosofia a la Universitat de Cervera i teologia a Barcelona.

Primerament, des del 1749 al 1760, va ser vicari de Santa Eulàlia d’Esparreguera, i des del 1760 fou vicari (amb funcions de rector) de Santa Maria d’Olesa, parròquia en la qual ocupà també diversos altres càrrecs. Va morir a Olesa el 4 d’agost de 1805.

La biografia completa la podeu llegir a les pàgines 23­46 del llibre “Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora”, edi­ tat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Amb el projecte d’aquest treball vaig guanyar un accèssit al Premi de Recerca Vila d’Olesa de l’any 1998. El pròleg del llibre va ser fet per Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de la Uni­ versitat de Barcelona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Joan Boada Carreras va respondre al qüestionari o interrogatori de Francisco de Zamora en allò que pertocava a Olesa de Montserrat i el va respondre en català.

Aquestes respostes són importantíssimes per a conèixer molts aspectes de la vila d’Olesa al segle XVIII. Aquest document no havia aparegut perquè les respostes del corregiment de Mataró, al qual pertanyia Olesa, es van perdre. Sortosament, a Cal Pel·la se’n conservava una còpia, que vaig poder transcriure (amb les dificul­ tats inherents a l’estat de conservació del document) gràcies a l’amabilitat del re­ cordat amic Pere Gibert. Aquesta transcripció figura a l’esmentat llibre “Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamo­ ra”, el qual es troba a la Biblioteca Santa Oliva, d’Olesa, a la Biblioteca de Mont­ serrat i en diverses altres biblioteques. A més d’un dietari que ha romàs inèdit, Joan Boada és l’autor de molts sermons i escrits religiosos, en català, castellà i llatí, llengües que dominava a la perfecció.

El 28 de maig de 1781, mossèn Boada va beneir la primera pedra del pont que s’havia de construir sobre el riu Llobregat, entre Olesa i Esparreguera. Sobre aquest pont inacabat hi ha un ampli estudi a les pàgines 133­148 del llibre “Els ponts d’Esparreguera”, fet conjuntament amb Eleuteri Navarro, el qual es pot consultar a la Biblioteca El Castell, de Vacarisses, a la Biblioteca L’Ateneu, d’Esparreguera, i en moltes altres biblioteques.

Cal Pel·la, a Olesa de Montserrat, casa natal de Joan Boada Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649­ Setembre 2022 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'incivisme

L’incivisme és present de forma diària als carrers. És cert que no es tracta de cap fe­ nomen específicament local, sinó d’una plaga generalitzada al nostre país i més enllà; també és veritat –em sembla– que n’hi ha hagut sempre, d’incivisme, malgrat que la memòria sovint ens idealitzi el passat. Però tot això no serveix de gaire con­ sol. Haver de conviure amb els excrements de gos que salpebren les voreres, amb brutícia abandonada als carrers, amb mobiliari urbà fet malbé o amb la falta de deli­ cadesa d’alguna gent quan tracta amb la resta de mortals (sorolls a deshora, pudors, crits, velocitats temeràries, vehicles mal aparcats...). no ve gens de gust i debilita els sentiments de comunitat i de solidaritat col·lectius (perquè proporciona l’excusa per­ fecta per a relaxar­se: “si els altres no es comporten, per què ho haig de fer jo?”).

La qüestió de fons és: s’hi pot fer alguna cosa, o és un mal inevitable? I val la pena, escarrassar­s’hi? Aplicant la “teoria dels vidres trencats”, hauríem de concloure que l’incivisme crida a més incivisme i que, fins i tot, pot ser la mare d’una certa futura delinqüència (aquella teoria assegura que es comença fent pintades o trencant vidres, es continua rebentant caixers, i s’acaba...). Cal estar atents i alhora tenir l’entorn net i endreçat de forma que la deixadesa no convidi a embrutar­lo i maltractar­lo més.

La prevenció i el càstig són estratègies centrals a seguir. En el possible, el càstig hauria d’anar destinat a canviar els comportaments incívics, i una bona forma de fer­ ho és obligant a restituir el valor malmès: si un ha fet una pintada en un lloc que no pertoca, que l’hagi d’esborrar; el propietari de gos que no hagi estat diligent recollint les deposicions de la seva mascota, que hagi de recórrer el municipi a la recerca d’altres records canins; aquell que ha perjudicat els conciutadans d’alguna manera, que hagi de realitzar treballs voluntaris per la comunitat o que es grati la butxaca.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS La vergonya pública ha de formar part també de la teràpia: en la mesura que hi hagi una sanció social als mals comportaments, l’incivisme caurà en picat. Això passa per exercir tots plegats una ciutadania responsable, consistent no només en actuar com cal, sinó també en cridar l’atenció als veïns que no tenen una conducta exemplar, i denunciant les infraccions que es produeixin. O ho fem entre tots, o no ens en sorti­ rem: no es pot posar un policia ni un agent cívic darrera cada ciutadà.

Però la lluita contra l’incivisme també ha de tenir un fort component de prevenció: des de fer fàcil el compliment de les obligacions ciutadanes, posant més papereres, instal.lant plafons per als cartells anunciadors d’activitats, il·luminant millor deter­ minats indrets, etc. I, el més important, l’educació cívica al si de les famílies i de les escoles, facilitant serveis de mediació.

Prèviament, però, hauríem d’acordar col·lectivament què entenem per incivisme, perquè no sempre és obvi. Personalment, prefereixo donar un abast limitat al terme, i aplicar sempre que es pugui el principi de prohibir només allò que molesta clara­ ment a un tercer o que perjudica a tots. La llibertat d’expressió, la creativitat, la di­ versitat de maneres de viure (la ciutadania és plural)... haurien de veure’s sempre respectades.

L’ordenança de convivència i via pública caldrà que sigui actualitzada periòdica­ ment, amb el màxim consens ciutadà i fent dels debats que tinguin lloc al seu voltant una oportunitat per a consensuar uns valors bàsics i per a modelar un entorn on tot­ hom pugui sentir­s’hi còmode.

Al capdavall, civisme és aplicar el sentit comú i sensibilitat a la relació entre perso­ nes que han de conviure en un mateix espai. Però com que ja se sap que el sentit comú no és el més comú dels sentits, hi hem d’estar a sobre. Ara bé, l’objectiu final hauria d’anar molt més enllà de l’evitació de les males conductes: hem d’estimular el civisme actiu, aquell que ajuda a fer­nos a tots millor.

Extret de: antonibiarnes.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649­ Setembre 2022 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Un sol poble?

Vivim esmaperduts assistint a les baralles entre els grups i partits polítics catalanis­ tes, siguin o no siguin independentistes. No tenim memòria. O potser la gent que s’esglaia i crida i insulta per Twitter, i alguns per Facebook, és molt jovençana i no va viure l’època Pujol. Si Pujol era Catalunya! Del catalanisme polític i ideològic, aquell perdut amb una guerra de tres anys que encara s’arrossega. Com podia ser que hi hagués gent tan catalana i alhora tan dolenta, traïdora, botiflera, espanyolista que no votava Pujol, sinó altres opcions? Sobretot n’hi havia que votaven els socia­ listes, espanyols de mena!

Només en arribar el president Maragall van iniciar una baixada de to. Ja no eren botiflers. Només anticatalanistes. O potser ni això. En Maragall tenia el catalanis­ me a prova de bomba, amb la corona d’aquells Jocs Olímpics, amb els honors acadèmics que va obtenir pel món. Pasqual Maragall va accedir a la presidència de la Generalitat dins una aureola de glòria. I d’amor, diria, del poble català. Ja no eres tan traïdor a la pàtria si votaves Maragall. I Maragall, amb ERC i Iniciativa, va redactar un nou estatut, que fou votat per la majoria dels catalans. Si us plau!

Gent que us sabeu catalana, no fem el ruc! No pensem que es pot resistir una uni­ tat entre totes les opcions polítiques, econòmiques, ideològiques. La unitat s’obté quan, per damunt de les diverses opcions, n’hi ha una que les ofega totes i s’alça indestructible. Que és capaç de fer una agrupació de tota la ciutadania amb una fi­ ta comuna, per damunt de totes les altres. El setembre del 2015 vam aconseguir aquest consens. El món que volia un estat català independent, dins d’Europa, va fer la proesa de presentar­se sense sigles. Només un eslògan “Junts pel Sí”, da­ munt un fons verd, (no voldria que ningú se sentís al·ludit). Hi havia un sol desig: la independència. Era el deure ineludible d’aquella agrupació que obtingué a les eleccions catalanes el 47,80% dels vots, comptant­hi la CUP i tot. I 72 diputats, la majoria del Parlament de Catalunya.

La victòria, aigualida pels comentaris racionals (?) d’Antonio Baños, tenia una labor i un termini: referèndum i divuit mesos. Bé, es passà quasi un any i mig de termini.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Aquell 1 d’ Octubre del 2017, quan després de rifar­nos de l’espanyolisme en pes vam treure les urnes i el cens universal. I vam aconseguir prou tècnics informàtics per reparar constantment la caiguda del sistema produït a cada taula de votació. Vam rebre, junts. Ens vam alçar superbs, amb coratge, damunt una colla de salvatges amb uniforme i cascs. I amb quatre porres a cada mà. Que com a guerrers medievals es van llançar damunt cada papereta, amb cop de porra va, cop de porra ve.

Havíem guanyat un referèndum de 2,045 milions de votants per un 90,18% de sís.

Sí, vull la independència del meu poble amb un estat lliure unit a Europa i allu­ nyat d’aquesta Spain que ens persegueix des d’aquell 1714, i una mica abans, en aquella Guerra dels Segadors, quan gosà saltar­se les lleis catalanes i el rei envià l’ exèrcit damunt el Principat i tots els PPCC per no aturar­se fins a Salses. Una Spain que, el 1714, va voler esborrar un estat d’origen Medieval, existent com a lliure des del 985. Amb institucions que es van estendre fins a aquell 1714. Que volgué esborrar la llengua catalana, existent de mil anys enrere. Amb decrets de nova planta. Que clausurà la Universitat de Barcelona, que anul·là la institució existent des de Jaume I, el segle XIII, el Consell de Cent. Que eliminà una insti­ tució de govern existent des del XIV, la Diputació del General o Generalitat. Un sí rotund a aquella república del 1931 al 1939, quan un exèrcit es cruspí, amb presons plenes, execucions incomptables, els republicans.

Un Sí a dir adeu­siau a aquell Estat­Monster que, com tres més al continent, s’ha­ via dedicat a enterrar els vells països per a alçar reialmes, amb sobiranies de Bor­ bons i Àustries, que van apropiar­se d’un antic continent ple de pobles diversos.

Fins aquí, vam sentir­nos uns. Tots plegats construiríem el nostre país enderrocat, i el faríem fort, potent, amb poder propi, amb la llengua i els costums, tradicions i una antiga deu d’aspectes musicals que ja es cantaven al 1300 en uns cants de peregrins, reservats al Llibre Roig de Montserrat. Refaríem les institucions, passa­ des per la modernitat. No hauríem de demanar permís per fer les nostres lleis cul­ turals, econòmiques, tradicionals i noves. Per parlar la nostra llengua.

Vam sentir­nos units fins aquell 27 d’octubre del 2017. I... el retorn a la diversi­ tat es va fer lloc ben de pressa. No érem un sol poble, renoi! I, a mesura que es va anar allunyant la possibilitat de crear un estat republicà lliure, ens retornàvem a reconèixer diversos.

Asumpció Catalanozella Mas El Punt Avui ­ Opinió (17/08/2022)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649­ Setembre 2022 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Què és l'equinocci de tardor?

De forma habitual estem acostumats a sentir als mitjans audiovisuals o a llegir en la premsa fra­ ses com “avui entrem en la tardor astronòmica”o “avui s’ha acabat l’estiu astronòmic”. En aquest cas l’ús de la paraula ‘astronòmic’, al contrari d’altres en què s’utilitza per indicar que una cosa és extremadament gran o desproporcionada, és totalment precís. L’inici (i el final) de les estacions de l’any es produeix per una certa disposició a l’espai del planeta Terra i la nostra estrella, el Sol. El 23 de setembre, uns minuts abans de les quatre de la matinada, hora peninsular, es produeix el canvi d’estació que correspon a l’inici de la tardor i, per tant, s’acabarà l’estiu. L’entrada a la tar­ dor, com passa amb la primavera, es produeix en un dels punts que anomenem 'equinocci’.

Aquesta paraula procedeix del llatí, concretament del vocable ‘aequinoctium’, que etimològica­ ment significa “igualació de la nit”, i això fa referència que la durada del dia i la nit és igual du­ rant aquell dia. Un fet que no passa en un lloc concret de la Terra sinó a tot el planeta, a excepció de les regions polars.

Què té d’especial l’equinocci?

Ara bé, què passa en un equinocci perquè hi hagi aquestes circumstàncies? Per poder fer­nos a la idea hem de començar recordant que la Terra, com els altres planetes, dona voltes en òrbita al voltant del Sol. La Terra tarda una mica més de 365 dies a completar el seu període orbital, una volta al voltant del Sol és, per tant, un any.

Superposat a aquest moviment, la Terra dona voltes sobre ella mateixa en l’anomenat ‘moviment de rotació’. En aquest cas el període és d’aproximadament 24 hores, la definició d’un dia.

Orientació de la Terra respecte del Sol El detall clau de la història és el fet que la Terra gira lleugerament inclinada, concretament amb un angle d’uns 23 graus i mig, de manera que mentre recorre el camí al voltant del Sol se situa Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS en orientacions diferents, cosa que dona lloc a les diverses estacions de l’any. Per tant, les estacions no tenen cap relació amb la proximitat o llunyania de la Terra respecte al Sol, sinó que el que les genera és l’orientació de la Terra respecte de la nostra estrella.

Estació diferent en funció de l’hemisferi Així, durant l’estiu boreal la Terra està orientada de manera que l’hemisferi nord del planeta és el que està ‘apuntant’ cap al Sol, mentre que a l’hivern boreal és l’hemisferi sud el que apunta més directament cap al Sol i el nord, en canvi, rep els rajos de sol de forma més inclinada. Així doncs, ja veiem que el comportament de l’hemisferi nord i del sud serà completament contrapo­ sat, per tant, serà hivern al sud quan serà estiu al nord i viceversa, amb les estacions completa­ ment invertides.

Tardor al nord, primavera al sud En els equinoccis el que es produeix és una situació intermèdia entre els dos casos anteriors. En aquests dies els dos hemisferis estan igualment orientats cap al Sol i des del punt de vista as­ tronòmic es diu que el Sol se situa en l’equador celeste, la prolongació imaginària de l’equador de la Terra. Aquesta situació, com ja podem imaginar, es produeix dues vegades a l’any, una al voltant del 20­21 de març i l’altra en les dates que ens ocupen, al voltant del 22­23 de setembre.

L’equinocci de març és el que se sol anomenar ‘de primavera’ perquè és quan comença aquesta estació a l’hemisferi nord, i el de setembre es designa com ‘de tardor’ perquè aquesta comença als emplaçaments boreals. Però, tal com ja hem dit, a l’hemisferi sud les estacions es comporten a la inversa i, per tant, comença la tardor al març i la primavera al setembre.

Com veurem el Sol? La posició del Sol en l’anomenat equador celeste fa que aquests dies d’equinocci el Sol surti exactament pel punt cardinal est i es pongui exactament pel punt cardinal oest, mentre que la resta de l’any ho fa una mica més al nord o més al sud segons l’estació. Per aquest motiu, el re­ corregut del Sol per sobre de l’horitzó és de 12 hores i per sota de 12 hores més, hi tenim la “igualtat de la nit” que diu la paraula ‘equinocci’. Així doncs, el dia 23 tindrem un canvi d’esta­ ció amb l’equinocci de tardor per als habitants de l’hemisferi nord i si veiem sortir o pondre’s el Sol podrem identificar exactament el punt cardinal est (sortida) o oest (posta), tal com feien els antics per alinear les seves construccions i megàlits.

Extret de: elperiodico.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649­ Setembre 2022 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Casta Diva «Casta deessa de la pau, que amb la teva resplendor il·lumines els antics i sagrats boscos, gira cap a nosaltres el teu bell esguard sense núvol i sense vel [...] tempera aquests cors ardents, el seu zel audaç i vessa sobre la terra la pau que al cel fas regnar», així canta Marta Mathéu (1980) l’ària principal de Norma al Liceu, que me n’he anat a veure aquest estiu.

El director furaire Àlex Ollé (1960) ha volgut situar aquesta pregària de la protagonista en un to ultracatòlic: el fanatisme provocat per l’encegament davant de la vivència de les pròpies convic­ cions condueix als més grans dels desastres. La sacerdotessa Norma es troba convertida ara en una bisbessa, portant impresos els signes tergiversats aspats del Sant Sepulcre de Jerusalem. La seva pregària desesperada invoca la deessa femenina de la pau dels boscos sagrats en l’argument original dels druides gals alçats contra els romans, adaptant la traducció del parenostre, «així a la terra com en el cel»; rap entonat altrament per la Rosalia (1993). En canvi, Vicenzo Bellini (+1835) sabia molt bé que transcrivint l’oració fonamental cristiana apel·lava a una petició de pacificació dels ànims, davant de l’alçament de tropes ciutadanes contra els ocupants. Tan sols la pau que regna en el cel, en la comunió divina, pot aturar la matança que s’albira en l’horitzó, si­ gui quin sigui el context, perquè l’òpera, com tota obra literària o artística, no deixa de ser una metàfora de la vida mateixa. Per aquesta raó agrada i hom és capaç de connectar­hi. La mateixa Norma acabarà essent víctima propiciatòria i redemptora per poder salvar les vides encomanades i que ara es troben en flagrant perill.

Ollé trasllada el muntatge desenvolupat a Londres el 2016, augmentant la intensitat pel que toca a la crítica a la religió desenfrenada, en un to acusatori envers els neorestauracionistes que abun­ den al nostre país, sota una omnipresència impactant de crucifixos, veritable excés catòlic que, de tant passat de rosca, resulta finalment insignificant, potser. I solament potser, perquè el ma­ teix Crist, tan exageradament representat aquí, va morir a les mans d’uns altres fonamentalistes: els fariseus. De totes maneres, instal·lar un miler de creus sobre l’escenari del Liceu tan sols es pot fer en un país on existeix la llibertat d’expressió, de pensament i de culte; a l’empara d’unes Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS llibertats guanyades gràcies al treball de l’Església, predicant l’Evangeli a casa nostra durant dos mil·lenaris fins a l’actualitat. Malgrat tots els malgrats inconvenients que es puguin adduir a la institució catòlica.

A la Bíblia, es troba un passatge que defineix a la perfecció el fanatisme religiós a les mans en­ sangonades del profeta Elies, considerat un dels grans personatges bíblics, el qual no obstant, ac­ tua endut per una voluntat d’opressió i d’imposició sobre els que pensen diferent que ell.

Llegeixi’s aquest capítol d’una autèntica novel·la sobre l’antiguitat, el divuitè del primer llibre dels Reis. Elies vol tenir raó i la vol imposar per damunt dels altres. No en va, del seu costat cau la força divina, demostrant que ell és el qui està del costat del Déu autèntic. No obstant, aquest reforçament de la seva posició el porta a imposar­se damunt dels que pensen diferent, acabant vessant la sang d’un miler de profetes pagans. La història no té pèrdua!

Qui vol tenir raó provoca violència, trencament, enfrontaments i, finalment, la mort. En l’estat de guerra d’Ucraïna, qui vol tenir raó? Sigui quina sigui la resposta que donem, el que és cert és que cent­trenta persones hi moren cada dia, que està dit aviat! La raó comporta violència, sofri­ ment i trencaments de tot tipus. Aquest serà l’impuls de revelació divina, en la lectura històrica del text bíblic suara esmentat. No hi ha un argument de més autoritat que criticar els excessos d’allò que un mateix du entre mans. Déu es comunicarà a aquell profeta, no com un terratrèmol destructiu o un incendi devastador, sinó com un ventijol fresc i suau.

El Déu veritable i revelat no vol vèncer per damunt de la voluntat humana. Déu no vol tenir raó, ni tan sols imposar la seva veritat. Jesús no dirà mai que ell posseeix la veritat, ni que vulgui te­ nir raó, sinó quelcom molt diferent: «jo soc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). En canvi, mai no dirà «jo tinc la raó», ni tampoc «jo tinc la veritat», sinó en tot cas «he vingut a donar testimo­ ni de la veritat» (Jn 18,37) davant del món i davant Pilat que li preguntarà, escèptic i retòric, «i què és la veritat?»

Tant per a Norma, com per a Elies, cal retornar a les fonts de la fe, que demanen cercar els ca­ mins de la reconciliació, de la pau, de la justícia i del bé comú. Ja explicava Descartes (+1650), només encetar el seu discurs del Mètode, que «el sentit comú és el menys comú dels sentits.»

Per aquest motiu, cal anar a cercar la veritat més enllà de les pròpies conviccions, més enllà del propi sentit comú i més enllà de la pròpia fe, perquè Déu i la veritat són sempre més grans que un mateix i un s’hi ha de relacionar amb la petitesa de la humilitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649­ Setembre 2022 ­ Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 649 ­ Setembre 2022 ­ Pàg. 50