639 - Novembre 2021

Page 1

Núm. 639 ­ Novembre de 2021

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Alzina del vent ­ Serra de l'Obac


SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses

Pòrtic 3 4 L’Evangeli pam a pam 6 La cuina de Ca la Quima 7 Campanades Pensaments caçats al vol 12 13 Dites populars 14 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 15 20 Des de Viladecavalls 22 Dels diaris 32 Indrets més o menys propers 36 Racó de contes i llegendes 39 Col·laboracions

Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novenbre 2021 ­ Pàg. 2


PÒRTIC

Tots Sants Tots Sants és una festa dedicada al record dels avantpassats. Té el seu origen en una vella tradi­ ció pagana que se celebrava a tota Europa en la qual s’assimilava la fi de la collita i el bon temps amb el culte a les ànimes dels familiars morts. A Catalunya, un dels costums d’aquesta celebració és la visita als cementiris, menjar castanyes calentes i l’elaboració dels panellets. La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n’ha desplaçat la celebració a la vigília (31 d’octubre). Catalunya, però, no és l’únic indret on se celebra. A Occitània existeix una tradició similar, anomenada ‘Castanhada’, però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com a celebració de la tardor. La Castanyada s’origina a finals del segle XVIII i deriva d’antics àpats funeraris, que se servia als difunts com a símbol de comunió amb les seves ànimes. També s’explica que fa anys, durant aquesta vetllada, els campaners de les esglésies no paraven de fer sonar les campanes per avisar als veïns de l’ar­ ribada del moment de pregar per als seus difunts. El cansament que produïa el fet de moure les campanes tant rudimentàries de l’època, feia necessari recuperar forces i, per això, els campa­ ners s’enduien castanyes, el fruit que més abundava en l’època. A finals del segle XVIII, el costum de menjar castanyes en aquest dia s’havia generalitzat a tot el territori. Així van aparèixer les castanyeres que es van fer molt populars pels carrers de pobles i ciutats, fins que es van convertir en tota una institució. Amb els anys, la castanyera ha represen­ tat la figura icònica de la tradició. Aquesta figura se sol representar amb una dona vella, vestida amb roba humil d’abrigar, una faldilla llarga i un mocador al cap. En els darrers anys, el Halloween ha guanyat terreny a la Castanyada com a celebració de Tots Sants. En l’ideal col·lectiu s’estén la creença que aquesta tradició prové de països com els EUA, Irlanda o el Regne Unit i, en part, és cert, però quin és el seu origen? El Halloween prové d’una celebració ritual que els celtes feien fa més de 3.000 anys, quan aquests celebraven el cap d’any el 31 d’octubre, amb una festa pagana, anomenada Samhain, el preludi del Halloween. Els celtes eren una civilització que van habitar Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França i també a la península ibèrica. Per tant, podríem dir que el Halloween no ha arribat, sinó que ha tornat. I és que amb la immigració europea als EUA, principalment d’irlandesos catòlics, a meitats del segle XIX, el Halloween va aterrar al continent americà. D’altra banda, la paraula Halloween s’associa a disfresses, dolços i nens, però la tradició indica que la seva celebració no sempre va ser festiva i alegre, ja que els rituals que es practicaven du­ rant la nit de Tots Sants tenien un caire purificador i religiós. Extret de: monterrassa.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 3


L'EVANGELI PAM A PAM

L’Evangeli parla d’un cec. Un home que vivia en la foscor: els seus horitzons eren molt tancats, molt limitats.

També nosaltres anem a les fosques, no veiem gaire clara la nostra fe, tenim tota mena de dub­ tes; hi ha esdeveniments que no sabem pas perquè passen, veiem comportaments que ens des­ concerten i desorienten de mala manera. Tot plegat fa, que no trobem gaire sentit a la nostra vida. I que potser no la vivim amb prou joia i esperança. D’alguna manera se’ns escapa i ens rellisca: no la vivim plenament. A l’instant hi veié. La vida d’aquell home va canviar radicalment. Els seus horitzons es van ei­ xamplar. Ho va veure tot diferent. Aquell cec va vèncer la resistència d’aquells que el destorba­ ven d’arribar­hi. Hi havia gent que el volia fer callar. Ell cridava més fort que mai. Es va treure de sobre tot el que li feia nosa... Ell s’aixecà d’una revolada. Nosaltres podem aixecar­nos decididament, d’una revolada, superant la còmoda mandra del tant se me’n dóna, del tant em fa... Però també ens podem quedar gandulejant arran del camí de la vida, sense voler progressar, sense ser una mica més solidaris, sense gaires ideals, sense il·lusi­ ons, només amb ganes boges d’omplir el ventre i la butxaca... La fe és quelcom que val molt la pena. Si es viu només aguantant­la per força com si fos una càrrega irresistible, serà una nosa que no ens deixarà viure engrescadament la vida. Si es viu com una abundosa font de joia i d’esperança, com un impuls a ser millors, a ser solidaris i cons­ tructors de pau, pot ser un gran ajut. Deia el rellotge de sol a un descregut: "Jo sense sol i tu sense fe, no valem res". Necessitem gent engrescada que desvetllin la fe de les persones. On són els desvetlladors de la fe? No ho sé pas contestar. Segur que n’hi ha. Algú ha dit que les èpoques en les quals domina la fe i l’esperança són brillants, exaltants i fructíferes; aquelles, en canvi, on ha fet de les seves el dubte i la incre­ ença, són èpoques que passen a la història sense pena ni glòria, Sense unes seguretats bàsiques, sense unes conviccions profundes i sense una esperança agosarada en vistes al demà, l’home no progressa; ni els homes ni els pobles. Només la fe ens ajuda a escapar­nos d’aquests monstres que tot ho devoren i que són la insensibilitat, la desgana, l’avorriment... Teresa de Calcuta deia més o menys això: La vida és una oportunitat, aprofita­la. No la deixis escapar. La vida ens abonyega, planta­li cara. La vida és un himne, canta’l. La vida és un combat, accepta’l i lluita. No et pleguis de braços. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 4


L'EVANGELI PAM A PAM La vida és una aventura, llença­t’hi. Qui no s’arrisca no se’n surt. La vida és LA VIDA, defensa­la i viu­la. Enamora’t d’ella i gaudeix­la. Vivim uns moments força dolents. La qüestió religiosa no interessa a gaires. Que n’hi ha de gent que passa de tot i només viuen per fer diners, com més millor. Degut a tenir­ho gairebé tot, ja no necessiten Déu, això fa basarda. Si en l’horitzó de la vida no hi ha la llum de la fe, ho podem es­ perar tot. Només cal fullejar els diaris o veure una mica la televisió. Tot plegat no fa gaire grà­ cia: es pot tot. El Bisbe Torras i Bages va dir: "La fe enfonsa les muntanyes, ompla les valls i fa planer el camí de la vida". Sebastià Codina i Padrós

Josefina Castellví i Piulachs Oceanògrafa Barcelona, 1 de juliol de 1935

Va ser la primera dona catalana i espanyola que va participar en una expedició interna­ cional a l’Antàrtida. Entre 1989 i 1997 va dirigir la Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I a l’illa Livingstone, en una època en què les dones no tenien gaire representa­ ció en el món de la ciència. Ha publicat més de 70 treballs científics relacionats amb el medi marí i ha participat en 36 campanyes oceanogràfiques centrant­se en l’estudi de bacteris en ambients ex­ trems, passió que la va portar a interessar­se per l’Antàrtida. En la seva carrera no només ha destacat com a investigadora, sinó també en càrrecs de gestió d’investigació. Va ser delegada del CSIC a Catalunya i gestora del Programa Nacional d’Investigació a l’Antàrtida a l’Estat espanyol. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 5


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Lasanya de bolets Ingredients per a 6 persones: 1 paquet de pasta de lasanya. 1 litre de beixamel. 30 g de formatge ratllat. Oli d’oliva, sal i pebre. Per al farciment: 1 ceba. 1/2 kg de bolets frescos. 300 g de xampinyons. 1/2 l de crema de llet. Xerès. Mantega.

Bulliu les làmines de lasanya durant 5 o 10 min amb aigua abundant, un raig d’oli i un polsim de sal. Un cop cuites, estireu­les damunt d’un drap de cuina per assecar­les. Sofregiu la ceba en una cassola d’alumini amb una mica de mantega, fins que quedi transparent. Seguidament, afegiu­hi els xampinyons i la resta de bolets que prèviament haureu laminat. A continuació, flamegeu­ho tot amb xerès. Tireu­hi la crema de llet, rectifiqueu­ho de sal i pebre, i deixeu­ho reduir fins que la crema tingui una consistèn­ cia espessa. Munteu la lasanya fent capes primer de beixamel, després de pasta i seguidament de far­ ciment, cobrint novament el farciment amb la pasta i la beixamel. Finalitzeu el plat em­ polsant el formatge ratllat pel damunt i poseu la lasanya al forn a gratinar fins que el formatge quedi torrat. Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 6


CAMPANADES

Canònica de Sant Pere d'Àger La Noguera El lloc d’Àger fou conquerit als sarraïns entre el 1030 i 1040 per Arnau Mir de Tost (c1000­c1072) fill de Miró, senyor de Tost. Arnau Mir va portar a terme diverses campa­ nyes contra els musulmans i va fundar la casa vescomtal d’Àger. El castell d’Àger és esmentat des del 1034, quan ja era en poder d’Arnau Mir. Els sar­ raïns van tornar a prendre el castell el 1046 i el mateix Arnau Mir el va conquistar defini­ tivament en 1048 i en va fer la seva residència. Possiblement sigui d’origen islàmic, es conserva la base d’una torre rodona de grans dimensions, ara parcialment ocupada per construccions posteriors. El mateix Arnau Mir va fundar un monestir en el castell. S’ha dit que va voler instaurar una comunitat benedictina i, fins i tot, que estava en funcionament el 1037, sota l’abat Landfranc, però no hi ha proves evidents d’això. La instauració de la canònica va ser obra d’Arnau Mir de Tost, el 1046 hi consten unes deixes d’aquest a favor de Sant Pere d’Àger, en 1048 ja tenia una comunitat de canonges sota la direcció de Ramon. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 7


CAMPANADES Hi depenia el priorat proper de Sant Llorenç de la Roca, i en 1064 hi va passar a depen­ dre també la canònica de Sant Miquel de Montmagastre (Noguera). En 1066 hom va intentar unir aquest establiment a Cluny, sense èxit. Arnau Mir va fer importants dotaci­ ons a la canònica, i va tenir cura de mantenir­la sota la seva influència. Va aconseguir unes butlles dels papes Nicolau II (1060) i Alexandre II (1063) sotmetent el lloc a la Santa Seu (privilegi d’exempció) tot i garantir la participació i influència de la casa ves­ comtal en l’elecció dels abats. Alhora, tant ell com els seus descendents s’encarregaren de dotar­la econòmicament, aconseguint un important patrimoni. En 1092 Sant Sadurní de Llordà (Pallars Jussà) va passar també a dependre d’a­ quest centre, el castell de Llordà era també residència d’Arnau Mir. En 1111, la comunitat va deixar la regla aquisgra­ nesa per adoptar la de sant Agustí. La canònica va aconseguir mantenir­se in­ dependent del bisbat d’Urgell, que intentava posar­la sota el seu control. Detall de la butlla d'Alexandre II confirmant Santa Maria de Castelló de Farfanya el privilegi d'exempció i el patronatge dels (Noguera) també va passar en aquesta fundadors (1063) / Biblioteca de Catalunya època a ser una dependència d’Àger. En 1187, una butlla papal la va unir a la diòcesi de Lleida tot i l’oposició dels abats, fins i tot un d’ells va ser excomunicat el 1197. Això va generar l’enfrontament amb la comuni­ tat i una relaxació dels costums, de manera que hi fou enviat l’abat de Santes Creus, sant Bernat Calbó, que el 1233 va reformar el centre. No es va aconseguir redreçar les coses, la bona situació econòmica de la casa es va evi­ denciar amb noves construccions, però l’observança havia decaigut. Amb el pas del temps, ja al segle XV, el lloc va entrar també en decadència econòmica, motivada pel despoblament del territori i conseqüentment la caiguda dels ingressos. En 1433 va entrar en funcionament el règim d’abats comendataris, deslligats de la casa, no hi residien i de vegades ni la visitaven. Finalment el 1592 fou secularitzada i es va convertir en una col·legiata, situació que es va mantenir fins el 1874 i es va unir a la diòcesi de Lleida. El lloc fou bombardejat en la guerra dels Segadors (1645) i cap el 1829 fou convertit en ca­ serna militar i bombardejat novament en el marc de les guerres carlines. A partir de l’abandonament del conjunt, les restes materials i escultòriques foren reaprofitades per la gent de la contrada per bastir les seves cases. Avui en dia, encara podem admirar part de les impostes romàniques de l’església en els balcons de la plaça major. Puig i Cadafalch va iniciar la seva restauració a començament del segle XX. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 8


CAMPANADES Els edificis de l’antiga canònica són el resultat de construccions i transformacions efec­ tuades en el decurs dels segles. La part més antiga és la zona inferior: una església de tres naus, pràcticament tres esglésies independents, si ens fixem en els murs que les separen. Aquesta part s’hauria aixecat a partir del 1034 i la seva construcció s’hauria perllongat fins el 1041. Aquesta església (o esglésies) va patir la invasió sarraïna del 1046 i cap el 1060 es va bastir l’església superior, deixant la primera com a cripta. Es van aixecar unes columnes a l’església primera per suportar el paviment de la nova, que ara s’han restau­ rat. La construcció d’aquest temple superior, de tres naus, s’hauria allargat fins el 1094.

Façana sud de la canònica

Interior de l’església

Claustre gòtic (2004)

Exterior de l’àbsis

Es va aixecar també un claustre romànic, potser només amb dues galeries, que va desaparèi­ xer quan es va bastir un de nou, gòtic, que es conserva parcialment. Aquest es va construir a iniciativa de Pere I, comte d’Urgell entre el 1347 i 1408, possiblement es va començar a fi­ nals del segle XIV i es va acabar molt després de la mort del comte, ja entrat el segle XVI. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 9


CAMPANADES A Sant Pere d’Àger la decoració era fonamentalment de caràcter vegetal i geomètric, fet que es pot comprovar amb les restes conservades in situ i amb les peces conservades, també, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Però altres conjunts presentaven decora­ ció figurada, com les anomenades llindes de Sant Genís de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló, i també a Sant Pere de Rodes.

La cripta restaurada (2015)

Dovella amb les claus de sant Pere

Interior de l’absis (2004)

Fragment de la decoració mural de l’absis central de l’església d’Àger. Obra atribuïda al cercle del Mestre de Pedret (segles XI­XII) Museu Nacional d’Art de Catalunya. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 10


CAMPANADES Capitell i imposta Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven un capitell i una imposta de la segona meitat del segle XI, procedents d’aquest espai, D’acord amb les dades de què es diposa sobre la construcció de l’església d’Àger. La imposta està decorada amb una tija ondulada on s’inscriuen semipalmetes en dos registres. Aquesta imposta, tant pel que fa a la decoració com a la factura, s’ha relacionat amb altres peces similars, com ara les im­ postes procedents de la catedral de Barcelona, de les quals dues també estan exposades a la sala d’art romànic del Museu. La decoració del capitell està formada per palmetes en­ cerclades per arcs apuntats i disposades en dues fileres de registres.

Aquests tipus de motius decoratius són molt habituals en aquesta època a Cata­ lunya. Igualment, és característic el pro­ cediment de la talla a bisell, mitjançant el qual s’obtenen els efectes de llum i ombra que delimiten els motius.

Els dos elements presenten el mateix tema, de caràcter geomètrico­vegetal, a base de dos rengles de fulles, tallades a bisell, mentre que la imposta presenta un sistema de semipalmetes, del mateix caràcter que les dels capitells, tot característic de l’escultura d’aquella època a Catalunya. Formaven part de la decoració de la cripta de l’església, al costat d’altres peces que es troben in situ o dispersades entre el lapidari del propi monument, algunes construccions de la vila d’Àger i al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, constituint una de les mostres més rellevants de l’escultura arquitectònica d’aquesta època. Extret de: monestirs.cat i ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 11


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

No hi ha cap esborrador per a esmenar el passat, però sempre queda un tros de llapis per programar el futur... Valen la pena aquells que per brillar no necessitem apagar la llum dels altres... El camí més curt per arribar als altres és un somriure. Una mirada amb un somriure ha acostat a molts...

Tot ho puc amb Crist que m’empeny... Els culpables de moments difícils som no­ saltres mateixos... Per veure una mica l’infinit no hi ha com mirar tancant els ulls una estona... Si creiem una mica més en nosaltres ma­ teixos, serem capaços de molt... Per avançar cal oblidar els errors i recordar els encerts. S’aprèn equivocant­nos...

Si quan no et surten les coses com vols t’esbraves amb paraules grolleres, no tro­ baràs gaires ajudants per sortir de l’entrebanc... Esbafar­se botzinant no facilita trobar el que es busca. És molt millor: “qui busca, troba”.

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 12


DITES POPULARS La castanya Novembre, mes de castanyes, nous, oli­ ves i patates. Pel novembre, bones torrades, casta­ nyades i bunyolades. Pel novembre, castanyes i nous.

Al novembre, castanyes.

Pel novembre, cull les nogues i les cas­ tanyes.

Amb castanyes, vi de Pasqües.

Per Sant Cebrià, castanyes a la mà.

Any de bolets, any de castanyes.

Per Sant Eugeni, les castanyes al foc, la llenya a la llar i les ovelles a guardar.

Cargol treu banyes que el teu pare cou cas­ tanyes. Castanya bullida, castanya ensopida.

Per Sant Lluc, la castanya salta del pe­ lluc, i al cap de nou dies, a la fira la duc.

Castanya sencera al foc peta.

Per Sant Martí, castanyes i novell vi.

Castanya torrada i calenta escalfa les mans i el ventre.

Per Tots Sants castanyes i per Nadal torrons.

Castanyes per Nadal saben bé i es paeixen mal.

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.

De castanyes, qui més en pela més en menja.

Portar una castanya a la butxaca, cura el mal de cap i les morenes.

Donar una castanya.

Semblar­se com un ou a una castanya.

El mal de migranya es cura amb castanya.

Treure les castanyes del foc.

La castanya pel maig ja reganya.

Extret de: bibliopoemes.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 13


RACÓ DE LA POESIA

Quan l'aire de ponent Quan l’aire de ponent llisca per l’ombra que el mantell de la nit just va estenent encara hi han guspires que termolen, records del sol que fuig d’aquest nou temps.

Novembre Comença el mes de novembre, castanya va, castanya ve, i panellets també. Un començament tan dolç més d’una vegada enfita, per això és molt prudent menjar sense demesia, perquè no queda gens bé pecar de golafreria. El mes comença amb Tots Sants, després ve Santa Cecília, patrona, com prou se sap, del ritme i la melodia que ens desvetllen els sentits si més no per les musiques. Novembre, mes de tardor, que l’hivern ja ens anuncies, els teus silencis són plens d’una música molt fina que ens ressona al fons del cor com una cançó petita i ens ajuda a fer­nos grans sense gens de melangia.

Sonen ben lluny encara les cigales I un xiuxiueig somort d’algun ocell, mentre, en esporuguida, sargantanes s’amaguen en foscors cercant recer. La navalla del glaç s’esmola i clava el seu tall als matolls encara verds fent que les flors repleguin fins l’albada el seus vestits de llum que esquinsa el fred. Jo sé que, amb timidesa, hi haurà un altre matí que treurà el nas des de l’orient i que tossudament durà esperances d’un reeixir al bell sol que s’ha fet vell. Xavier Coderch Octubre de 2021

S’acaba el mes de novembre, castanya ve, castanya va, que el torró ja vindrà. Miquel Martí i Pol Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 14


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La Biblioteca El Castell acull un nou Punt d'Informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac a Vacarisses a partir del 18 de setembre. El Punt d'Infor­ mació de Vacarisses obre tots els caps de setmana i festius de les 10 a les 14 hores. S'hi pot obtenir informació sobre el Parc Natural i informació turística de Va­ carisses així com del teixit comercial.

mapio.net

A la Biblioteca El Castell s'hi fan expo­ sicions d'art i de contingut històric del municipi i entorn. Vacarisses és el punt d'inici de l'itinerari senyalitzat del Parc SL­C 51 La Torrota de Vacarisses i també hi passen el GR 96 i la Mata­ galls­Montserrat, entre altres.

21 d'octubre, a la Biblioteca Presentació del llibre '22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa', un llibre de referència del terme municipal egarenc escrit pel nostre col·laborador Àngel Manuel Hernández Cardona i Antoni Comellas Garcia, amb cartografia confeccionada pel sabadellenc Albert Masó Garcia, també col·laborador nostre. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 15


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El nostre col·laborador Pedro Puerma Barrio va ser el guanyador sénior del III Premio de Poesia "El Poeta de la Sierra", amb la poesia "Si yo no sintiera" a San Pedro de Gaíllos (Segovia). Enhorabona! Agost de 2021

Si no viera el trigo pintar sementeras, ni el sol despertando entre robles y encinas, si no atravesara montañas, colinas… no mereciera soñar primaveras.

Si no me perdiera entre valles y montes ni oyera el rumor de los ríos y mares, si no me asombraran desiertos, glaciares... sería como noche sin luz ni horizontes.

Si no hubiera abril lluvioso y templado bañando los campos sin pausa, sin prisa, si no hubiera gotas que mojen la brisa, sería nuestro suelo un dibujo borrado.

Si yo nunca oliera a tierra mojada y no viera el agua nutriendo caudales, si nunca parara a escuchar manantiales, sería como andar entre el cero y la nada.

Si no contemplara aquel sol de poniente o las ondas marinas rozando la arena, si no me mirara en la luna más llena sería como tierra sin agua ni fuente.

Si yo no marcara en los bosques mi huella o privara mi vista del mago universo, jamás yo podría escribir este verso, jamás llegaría a la luz de una estrella.

Si nunca notara el color de los días ni el ruido de abejas en lecho de flores, si no descubriera fragancias y olores sería como un libro con hojas vacías.

Belleza de un mundo, si yo no te viera que siembras color y la rama verdeas, que alegras el aire, que el tiempo volteas... si yo lo ignorara… muy mal yo viviera.

Si nunca cruzara llanuras, riberas...... ni oyera a las aves cantando sus trinos, Si nunca pisara veredas, caminos yo mismo pondría a mis pasos fronteras.

Si yo no sintiera...

Pedro Puerma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 16


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

JP

23 d'octubre Dins dels actes del Mes de la Gent Gran, dinar de germanor amb un grup de persones acompanyant a parelles que van fer els 50 anys de casats durant el 2020 i el 2021.

MOLTES GRÀCIES PER DONAR SANG Vacarisses, diumenge 17 d'octubre

Salut/

34 persones en van donar, de les quals 3 va ser la seva primera vegada. 102 persones se'n podran beneficiar.

JP

El Club Motoclàssic Vacarisses va celebrar el 23 d'octubre passat la 2a edició de la VacaVolta Vacarisses, que enguany ha batut el seu rècord de participació amb gairebé un centenar de motocicletes, consolidant aquesta prova en el calendari d’esdeveniments de l’organització i convertint­la en tot un gran èxit.

JP

La VacaVolta es tracta d’una ruta no competitiva d’un total de 300 quilòme­ tres pensada per a tota mena de mo­ tos, amb recorreguts per carreteres emblemàtiques de Catalunya. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 17


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A JESÚS ­ FEU QUE HI VEGI! Durant l’Any 30 B Mc 10,46­52

Per fer esquitxos d’Evangeli cal que torni a clarejar; Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà. 1 4 El segueixen els deixebles I ben alt, tan com podia: i un pilot de xafarders, ­Fill de Déu, fill de David, Jericó ja queda enrere. compadiu­vos de la xacra, Un ceguet no aguanta més i cridava esfereït. somicant de lluny s’esbrava Tots el renyen, i escridassen, no parant de sanglotar: i el volien fer callar: Feu que hi vegi... a les fosques, Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà. l’esborrany cau de la mà. 2 L’amic cec s’esgargamella, l’anomenen Bartimeu, aguantava la penúria, sent la gresca i res no veu... Ja fa estona, la cridòria li provoca malestar: Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà.

5 I de cop, Jesús es para: ­Feu que vingui fins aquí. ­Som­hi, doncs, Jesús et crida. Se n’hi va. Què vols de mi? ­“Feu que hi vegi”, jo us demano. ­La fe salva el teu mirar! Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà.

3 S’interessa pel que passa, li han dit saltant pel dret, ­El que arriba amb la gentada, és Jesús de Natzaret! Ell s’esvera i crida amb força i ningú el pot fer callar: Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà.

6 Somrient Jesús se’l mira retornant la vista el cec, quan sanglota d’alegria i del cor li llisca un prec. Ara sí que els de colla no el podran mai més renyar: Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 18


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 La ceguera que colltorça deixa l’home tenebrós sense el giny de l’harmonia, la bellesa s’haurà fos, són les passes insegures, indecís el caminar: Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà.

8 Bartimeu de l’Evangeli FEU QUE HI VEGI, el teu crit neguiteja fa mil·lennis, molts humans l’han repetit mossegant deu mil vegades FES QUE TORNI A FER­SE CLAR! Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà.

Per fer esquitxos d’Evangeli cal que torni a clarejar; Feu que hi vegi... a les fosques, l’esborrany cau de la mà. Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, 2020

Curació del ceg Bartimeu (1570) / Metropolitan Museum of Art (New York) Doménikos Theotokópulos (El Greco) 1541­1614 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 19


DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Dalt del tren El dia abans, al vespre, m’havia dutxat i m’havia rentat el cabell. Ben ràpid, abans que s’acabés el butà a mitja esbandida i m’hagués d’esperar garratibada que algú pogués canviar la bombona de color taronja. El cabell encara es mantenia suau i ben posat ro­ sant les espatlles quan em vaig llevar decidida després que ma mare em cridés de bon matí. El mirall em va retornar una imatge diferent, com si aquella nit m’hagués fet una mica més gran. Ni recordo per què vaig ser convidada a aquell viatge amb bitllet de tren d’anar i tornar el mateix dia. Potser va ser per l’amabilitat d’uns amics dels meus pares o potser perquè van haver de convidar també l’amiga de l’amiga de la filla perquè si no la primera es quedaria sola a casa aquell diumenge de tardor. Però, convidada d’honor o de gorra, els meus ulls es delien veient passar arbres i poblets per la finestreta mentre els meus peus tremolaven lleu­ gerament sobre el terra d’aquell vagó sorollós i ple de gom a gom que rebia les sotragades del camí de ferro. Les meues orelles absorbien hipnotitzades aquell bramul ferotge que de­ vorava la xerrameca dels passatgers. Ningú, però, semblava compartir amb mi la felicitat que sentia. L’emoció m’havia acompanyat tota la setmana, des que els meus pares m’havi­ en donat permís per passar el dia fora amb els pares de la Montse. Sobretot que no m’allu­ nyi dels grans, i faci cas a tot el que em diguin, eh nena? Asseguda a la vora de les dues amigues que m’havien hagut d’adoptar, el meu cos es bal­ dava complagut i el meu pensament donava tombs al moment que estava vivint. Els seients tremolosos es miraven els uns als altres, obligant tots els ocupants a mantenir la mirada amb un somriure, com si fóssim clients de la mateixa taula de bar. A aquelles alçades tot­ hom, inclosos els viatgers desconeguts, sabia el motiu de la meua emoció. Què et sembla això d’anar amb tren, Peroy, –deia el pare de l’amiga de l’amiga, evitant dir el meu nom– t’agrada? M’havien observat complaguts i amb tendresa quan vaig tenir un peu a l’andana i la cama ben alçada per arribar al primer graó del vagó. En els meus dotze anys de vida era el primer cop que viatjava amb tren. I no surten mai de Lleida?– preguntava algú– Sí, que son pare té cotxe. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 20


DES DE VILADECAVALLS Dotze anys sense haver escoltat en directe el cant del vagó. Perquè el vagó es va posar a cantar quan el tren es va posar en marxa. Era un cant que combinava xiulets, esbufega­ des i catacrecs de fusta i tornava muts els viatgers que seien una mica més enllà dels nostres seients. I el seu ball no marejava, perquè et permetia compassar els teus movi­ ments amb el vaivé d’aquella carcassa immensa. Podies alçar­te i saludar feliç. Em sen­ tia les galtes i els llavis enrogits per l’emoció i la calor de l’espai, els ulls brillants per la matinada que havia fet. I el cabell suau que m’emmarcava la cara somrient. A l’altra filera de seients, asseguts mirant cap a nosaltres, hi havia uns nois. Devien tenir l’edat de fer el soldat però no portaven el cap pelat. Parlaven entre ells i miraven cap a les tres noietes parladores. Atrets per aquelles poncelles a punt d’obrir­se, ens observa­ ven amb respecte i simpatia. Un d’ells em va mirar amb especial atenció. Llavors es va posar a parlar amb el seu amic i va fer un gest amb la mà per indicar­li que parlava de mi. I tots dos van somriure i fer que sí amb el cap. I em van continuar mirant, fent­me una rialla dolça. Sense dir res a ningú, vaig guardar per sempre més aquella sensació. Per primer cop, vaig ser jo qui rebia elogis i no les meues precioses amigues de diumen­ ge. Per primer cop, en el meu primer viatge amb tren, vaig sentir que jo existia, encara que no tingués nom propi. M’hauria agradat continuar durant tot el dia aquell primer viatge, encara que m’ha­ gués perdut entrar a la Cova dels Muricecs i veure els Terradets, i menjar el meu en­ trepà amb coca­cola. M’hauria agradat que en el meu primer viatge el tren no s’hagués aturat mai, que el seu sotrac rítmic m’hagués fet cantar per sempre, que em portés lluny, ben lluny, mentre em feia gran en silenci, travessant muntanyes per dins els tú­ nels, vorejant els pantans i els boscos engroguits. I que mai no hagués acabat aquella tardor de la meua primavera.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 21


DELS DIARIS

Balaguer (comtat independent d’Urgell), 31 d’octubre de 1413. Fa 608 anys. Jaume d’Ur­ gell, fill d’un cosí del rei Martí I i espòs de la germanastra petita d’aquest darrer Bel·lònida es rendia a les tropes del nou rei Ferran I, el primer Trastàmara. Un any i mig abans (28 de juny de 1412) havia perdut l’elecció del Compromís de Casp; i poc després (1 de maig de 1413) s’havia revoltat contra el nou rei. La derrota el va conduir a una llarg via crucis per diversos presidis castellans. Finalment, després de dinou anys empresonat, acabaria morint —probablement assas­ sinat—, a la masmorra del castell de Xàtiva (1 de juny de 1433). Però abans havia tingut cinc fills. Tot i que només Elisabet, Elionor i Joana van superar la infantesa i van sobreviure a la ter­ rible repressió que el nou règim va desfermar contra la seva família. Què se’n va fer de la des­ cendència de Jaume d’Urgell?

Elisabet, Elionor i Joana Les tres filles de Jaume d’Urgell i Isabel d’Aragó i de Fortià (filla del comte­rei Pere III) que van assolir l’edat adulta eren Elisabet i Elionor, nascudes el 1409 i el 1410 respectivament, i per tant abans de l’esclat de la crisi successòria que conduiria al Compromís de Casp; i Joana, nas­ cuda el 1415, quan el progenitor ja era reclòs al castell d’Ureña (prop de Valladolid); i, per tant, devia ser concebuda en un vis a vis penitenciari medieval. Durant els primers anys de la seva existència, les filles de Jaume van ser apartades de la mare i curosament dispersades, amb el claríssim propòsit d’evitar que mantinguessin el contacte i conservessin la identitat familiar. I assolida l’edat reproductiva, el règim Trastàmara les hi va imposar casaments forçats i allunyats de Catalunya. Elionor no va tenir descendència, però Elisabet i Joana van formar famílies que, d’alguna forma, mantindrien viva la flama dels Urgell. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 22


DELS DIARIS El nét de Jaume que va ser comte de Barcelona L’any 1429, Elisabet va ser forçada al matrimoni amb Pere d’Avis (Lisboa, 1392), quart fill dels reis Joan I de Portugal i Felipa de Lancaster; i germà del famós Enric el Navegant. D’aquesta unió matrimonial, negociada personalment per Alfons el Magnànim (el segon Trastàmara), van néixer sis plançons (tres nois i tres noies). El més rellevant seria el primogènit, Pere de Portugal. L’any 1464, en plena Guerra Civil catalana, les oligarquies nobiliàries del país que havien donat suport a la candidatura de Jaume a Casp (1412), però que desprès no havien volgut secundar la seva revolta (1413); i que, en aquell moment (1464), controlaven la Generalitat i el Consell de Cent; van deposar Joan II —el tercer Trastàmara— i el van nomenar comte de Barcelona. Pere va morir dos anys més tard (1466) sense descendència.

Felip de Cleves, el net neerlandès de Jaume d'Urgell. Al seu escut s'aprecien les armes d'Urgell. Font: Bibliothèque Nationale de France

El nét neerlandès de Jaume d’Urgell Elisabet va tenir cinc fills més. Però, o bé no van tenir descendència (Jaume, cardenal de Lis­ boa), o be van morir en plena edat reproductiva i en sospitoses circumstàncies (Joan, que va ser enverinat a Nicòsia per la seva sogra Carlota de Xipre; i Beatriu, que va ser enverinada a Bruges per una conspiració palatina ordida pels Borbons francesos). Joan va morir sense descendència; i Beatriu, abans de tastar el verí, va engendrar un fill; Felip de Cleves, que, inicialment, va ser un entusiasta partidari dels Habsburg vienesos als Països Baixos; i, després, a causa d’una traïció perpetrada per l’arxiduc Maximilià (el que, més tard, seria consogre dels trastamaríssims Reis Catòlics) va liderar la segona revolució independentista de Flandes (1492). Aquella revolució no va culminar el seu objectiu, i el net neerlandès de Jaume d’Urgell va morir marginat (1523). I sense descendència. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 23


DELS DIARIS El besnét de Jaume, que va ser rei de Portugal Isabel, la tercera filla d’Elisabet, va ser casada amb el seu cosí Alfons V de Portugal, (1448). En aquell enllaç li va tocar jugar el paper d’una estratègica peça del tauler polític peninsular; on els Avis de Lisboa i els Trastàmara de Barcelona dirimien el lideratge del projecte hispànic. Isabel va morir jove, però va tenir descendència: Joan seria rei de Portugal, però moriria sense fills legítims (1495). En canvi, el fill il·legítim de Joan, Jordi de Lencastre —que, seguint aquesta hipòcrita llei moralista de bons i bastards, seria el rebesnet il·legítim de Jaume d’Urgell—, va tenir una extensa descendència. Però, dels sis fills que va tenir, cinc van seguir la carrera eclesiàstica i no es van reproduir. L’únic que no la va seguir, Joan, va tenir el mateix tràgic destí que el rei Sebastià a la desfeta portuguesa de Kasar­el­Kebir (1578). Desaparegut en combat. I sense descendència.

Joan II de Portugal, besnet de Jaume d'Urgell i la seva besàvia paterna Felipa de Lancaster Font: Wikimedia Commons

Elionor, a Nàpols Elionor va ser la única de les tres filles adultes de Jaume que no va tenir descendència. El 1438, amb 28 anys (una edat molt avançada —a l’època— per contraure matrimoni), i en plena cam­ panya de conquesta de Nàpols; va ser forçada al matrimoni amb Raimon Orsini, un oligarca de Salern que havia pactat amb Alfons el Magnànim (el segon Trastàmara) facilitar el desembarca­ ment i l’avituallament de les tropes catalanes. El detall de l’edat de l’enllaç es molt revelador; perquè evidencia la resistència d’Elionor a patir el mateix destí que Elisabet. Fins i tot, la no­ descendència després de vint anys de teòric matrimoni, ho corroboraria. En qualsevol cas, el que sí és segur, és que Elionor no va perdonar mai els Trastàmara. I, poc després d’enviudar (1459), va liderar una revolta anticatalana (que volia dir anti­Trastàmara) a Nàpols, que no va tenir èxit. Va morir poc després. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 24


DELS DIARIS Joana, a Foix El 1435; Joana, de 20 anys, va ser casada amb el comte Joan I de Foix, un sinistre empresari de la guerra que li triplicava l’edat; i que, poc abans de les noces, havia negociat un acord bèl·lic amb el trastamaríssim Alfons el Magnànim, que incloïa disposar del cos i de l’ànima de la petita de les Urgell. Tan sols un any després (1436), el mercenari se’n va anar a criar malves. Però aquella inesperada (i, molt probablement, celebrada) viudetat, no li va aportar la llibertat. Nou anys després (1445); de nou Alfons el Magnànim la va forçar a un nou matrimoni. En aquest cas amb Ramon Folc, comte de Cardona i hereu d’una de les principals famílies nobiliàries del país, que havien donat suport a Jaume a Casp (1412), i que li havien girat l’esquena a Balaguer (1413). Durant el segle XVI, la seva descendència es diluiria en els cenacles de l’aristocràcia terratinent castellana.

Representació del castell de popa del Rainbow Font: Rijks Museum. Amsterdam

Els misteriosos tentacles de la descendència de Jaume Entre la descendència de Elisabet, hi ha un enigmàtic detall que ha alimentat poderosament el misteri dels Urgell. Gira al voltant de l’anglesa Felipa de Lancaster, sogra d’Elisabet d’Urgell; consogra de Jaume d’Urgell; i penyora del tractat secular entre Anglaterra i Portugal. Un segle llarg després de la seva mort, el Rainbow, una de les naus capitanes de la marina anglesa que va derrotar la “Armada Invencible” hispànica (1588) lluïa les armes dels Lancaster i la senyera de Catalunya. Aquest detall apunta clarament que l’eix familiar Lancaster­Avis­Urgell, hauria promogut un eix comercial Barcelona­Lisboa­Londres; que, posteriorment (1548­1555) hauria estat la principal via de l’exili protestant català. Un moviment que generaria nissagues com els Cordell, els Argall, o els Gorgas; protagonistes indiscutibles de la creació de les Tretze Colònies angleses a Amèrica. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 25


DELS DIARIS

L’Alguer (Sardenya), ara fa 667 anys. Les tropes de Pere III, comte independent de Barcelona, rei d’Aragó i rei de València, entraven a l’Alguer i culminaven una de les principals operacions bèl·liques de la campanya de conquesta catalana de Sardenya. Tot seguit, Pere III ordenaria l’ex­ pulsió de la població nadiua i la substitució per colons catalans. Començava una història d’estre­ ta vinculació política i, sobretot, cultural entre l’Alguer i el món català que es perllongaria fins a l’actualitat. Però la conquesta i repoblació de l’Alguer no seria ni el primer ni el darrer ―ni tan sols l’únic― testimoni de la presència catalana a l’illa. Quan Pere III va posar els peus a l’Al­ guer, la relació entre Catalunya i Sardenya tenia una llarga història que remuntava, pel cap baix, als primers compassos de l’edat mitjana.

Tarragona i Sardenya El primer document que testimonia aquesta vella relació és un missal del segle VIII, cone­ gut com l’Orazionale Mozarabico (que actualment es conserva a Verona). L’Orazionale no és un missal qualsevol, sinó el testimoni d’una tràgica història que comença a Tarragona l’any 714. En aquell moment, les tropes àrabs havien travessat l’Ebre i l’arquebisbe Pròsper, màxima autoritat política i religiosa de Tarragona, ordenaria l’evacuació total de la ciutat i del territori. Aquell èxode ―que devia ser gegantí― no va ser l’únic en aquell context. Però sí que va ser especialment singular. Mentre que l’èxode que partia de les valls del Llobre­ gat, del Ter o del Tet (que també fugia de la invasió àrab) seguia el camí del nord (cap al regne dels francs), reveladorament, l’èxode tarragoní es dirigiria, en primera instància, cap a Sardenya. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 26


DELS DIARIS Per què cap a Sardenya? La direcció que va prendre aquell èxode no era casual. Durant l’etapa de dominació romana (segles III aC a V dC) Tàrraco i Caralis (Tarragona i Càller) havien estat uns dels principals vèrtexs del políedre que dibuixava el tràfic naval de la Mediterrània occidental. La intensa relació entre les oligarquies comercials de Tàrraco i les de Caralis està més que provada. Com ho està que, a principis del segle V ―mentre es descomponia l’estat romà―, el nou poder visigot de la Narbonense i de la Tarraconense i les oligarquies sardoromanes van pactar la incorporació ―efímera però efectiva― de Sardenya a l’estat gòtic protocatalà. Detalls que expliquen que la idea dels tarragonins de Pròsper respecte a Sardenya era la d’una societat germana i la d’una terra d’acollida.

Vista de l'Alguer (principis del segle XIX)

Cervera i Sardenya Molt probablement aquesta vella relació, més o menys sostinguda en el temps, seria la que explicaria l’aparició a Sardenya de la noblesa feudal catalana molt abans de la campanya de Pere III. L’any 1157, Hug de Bas era coronat jutge­rei d’Arborea, un dels quatre dominis independents de l’illa. Hug era nascut a Sardenya, però els seus progenitors eren originaris de la capital de la Segarra i havien arribat i arrelat a l’illa acompanyant Agalbursa de Cervera, la flamant esposa del jutge­rei Barisó d’Arborea. La història personal d’Hug explica a bastament la comoditat amb què les oligarquies catalanes es movien a Sardenya. Hug, nebot matern d’Argabusa, és la figura més representativa d’una baixa noblesa catalana que va trobar a Sardenya l’oportunitat de guanyar patrimoni i poder. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 27


DELS DIARIS Sards, catalans, pisans i genovesos Però, si alguna cosa més ens explica aquell episodi (que seria el punt de partida de la nissa­ ga Cervera­Lacon), és que l’ascens d’Hug explicava alguna cosa més que la història d’una família catalana de la baixa noblesa a la recerca de fortuna. Bona part dels historiadors actu­ als atribueixen als Cervera la introducció del règim feudal, especialment feixuc per a les classes populars i que en aquell moment estava plenament consolidat a Catalunya. Això no era, precisament, un mèrit. Però amb aquell cop de geni ―que perseguia el benefici propi― van seduir les oligarquies senyorials indígenes, tradicionalment enfrontades amb les elits mercantils de l’illa i tradicionalment aliades de les repúbliques de Gènova i de Pisa. La ma­ niobra dels Cervera acabaria tenint unes conseqüències que canviarien per sempre, i no per a bé, la història de Sardenya.

Vestits tradicionals de Sardenya

Sardenya, peça imprescindible de l’expansió comercial catalana Malgrat tot, Sardenya cauria, definitivament, cap al costat català impulsada per l’interès de les potents classes mercantils de Barcelona, de València i de Palma. L’any 1295, després de la crisi siciliana (que s’havia resolt molt favorablement als interessos catalans), es va signar la Pau d’Agnani. En aquelles negociacions, promogudes i arbitrades pel Pontificat, els catalans van acceptar lliurar el domini de Sicília (conquerida pels almogàvers el 1283) a la Santa Seu. I a canvi ―i secretament― el pontífex Bonifaci VIII els assignava el domini de Sardenya (en aquell moment un grup de dominis independents). En l’acceptació d’aquell tracte, les classes mercantils catalanes hi van tenir un paper decisiu; que van veure l’extraordinari paper que Sardenya, per la seva situació de centralitat, podia jugar en el comerç mediterrani. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 28


DELS DIARIS Sardenya: el “Vietnam català” Una altra cosa és que Jaume II incomplís la part del seu tracte: lliurar Sicília a la Santa Seu (és un detall important que ha generat molts dubtes entre els historiadors actuals a propòsit dels ter­ mes d’aquell pacte). I una altra cosa, també, és que una part important de la societat sarda de l’è­ poca es rebel·lés contra aquell tractat. I això seria el que explicaria que Sardenya, tot seguit, es convertís en allò que alguns historiadors actuals han anomenat “el Vietnam català”. La resistèn­ cia sarda, representada per les elits mercantils locals (aliades tradicionals de Gènova i Pisa), i al­ gunes oligarquies senyorials de l’illa (espantades per la voracitat dels barons feudals catalans) va obligar els catalans a un esforç considerable. La conquesta de Sardenya seria l’empresa més llar­ ga i més costosa (en recursos humans, animals i materials) de la història militar catalana.

L’Alguer, far de catalanitat L’episodi de l’Alguer (la conquesta, expulsió de la població autòctona i repoblació catalana) està directament relacionat amb aquesta resistència que es va perllongar per espai d’un segle. L’Al­ guer va ser repoblada, bàsicament i reveladorament, amb gent del Camp de Tarragona, però també hi van intervenir, en menor mesura, contingents procedents de Barcelona, de València i de Palma. El català es va convertir en la llengua del poder i de la societat local. Fins i tot la dels sards que, posteriorment, se sumarien a la comunitat algueresa. Està estudiat i documentat que, durant els segles XVI al XIX, l’Alguer va viure un degoteig constant d’immigració procedent de les zones rurals i muntanyoses de l’interior de l’illa ―de llengua i cultura sarda― que es va integrar plenament en la realitat sociocultural catalana local. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 29


DELS DIARIS Càller, la catalana Capítol a part mereix el cas de Càller, la capital de Sardenya, que va viure la seva pròpia ex­ periència dins d’aquella història. Durant la conquesta ―i, sobretot, un cop culminada aquella empresa―, Càller va viure un desembarcament formidable de comerciants catalans. En aquell context, el català ―llengua del poder i del comerç― es va convertir en la llengua habitual dels comerciants locals. I des de mitjans del segle XV en la llengua de les cases, dels carrers i de les places de la ciutat. Aquest paisatge sociolingüístic seria vigent fins a principis del segle XVIII.

Vista panoràmica actual de la ciutat de Càller / Font: ca.wiquipedia.org

Al segle XVI, es va disputar amb Sàsser la primacia de l’illa. Fou residència dels lloctinents i virreis catalans que havien substituït els antics governadors. En la Guerra de Successió, Càller fou partidària de Felip V, però la flota anglesa la va bombardejar i va passar al bàndol austriacista. El 1713, Felip de Borbó va lliurar Sardenya a l’arxiducat d’Àustria, a canvi que Carles d’Habsburg es retirés del conflicte successori hispànic. El cardenal Alberoni hi va dirigir una expedició que va assetjar i conquerir la ciutat el 1717, tot i l’heroica defensa del coronel català Jaume Carreres. Pel tractat de Londres de 1718, l’illa fou transferida a Savoia, i va agafar el nom de Regne de Sardenya el 1720. Els virreis savoians van residir a Càller.

Aquests fets marcarien el principi de la fi de la catalanitat de Càller, però no esborraria la memò­ ria d’una llarga relació a través dels segles.

Escut de Càller (1493 ­ 1776)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 30


DELS DIARIS El règim franquista reimposa el 'Día de la Raza' a les escoles catalanes

Font: Arxiu Comarcal del Bages. Fons Abadal

Tal dia com avui de l’any 1939, fa 82 anys, en el context dels mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Catalunya i a la conclusió de la Guerra Civil espanyola, els inspectors en cap de Primera Enseñanza, situats a les quatre provín­ cies catalanes, enviaven una circular a totes les es­ coles ―públiques i privades― indicant que el dia 12 d’octubre seria jornada no lectiva, però d’obli­ gada assistència de tota la comunitat escolar per a la celebració de la Fiesta del Día de la Raza. En aquella mateixa circular es detallaven a bastament tots els actes que, obligadament, havien de progra­ mar els mestres.El règim franquista reimposa el 'Día de la Raza' a les escoles catalanes.

Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 10/10/1939), aquella cir­ cular “dicta normas para la misma [la celebració de la Fiesta del Día de la Raza] diciendo que deben celebrarla todos los educadores rodeándola de un ambiente de alto patriotismo, dando a los escolares una sana lección de Historia y de Patria, fundamentándola en el ele­ vadísimo papel de España no tan solo como descubridora de un mundo nuevo sino, preci­ samente como la civilizadora de un continente (...) se ensalzará la victoria de las armas españolas (...) como el triunfo de la verdadera civilización (...) que trascenderá en lo futuro a la Humanidad entera". També, en aquella circular, s’advertia que “debe compararse la epopeya del Caudillo con las grandes gestas de la Historia” i s’indicava “la obligación de todos los maestros [tant de les escoles públiques com de les privades] de comunicar la celebración de esta fiesta, su desarrollo y resultados obtenidos en las respectivas localidades”. El Día de la Raza havia estat instituït l’any 1918, durant el regnat d’Alfons XIII, pel govern conservador de Antonio Maura. Però durant l’etapa republicana (1931­1939) va ser molt qüestionat i va caure en desús. Després de l’ocupació franquista, el nou règim l’imposaria de nou, fins que, el 1958, li van canviar el nom per el de Día de la Hispanidad. Marc Pons (El Nacional ­ 8 d'octubre de 2021) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 31


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

La cova dels muricecs La cova dels Muricecs (o Muriacs) està situada al marge esquerra del riu Noguera Pallaresa, en el Congost de Terradets. El congost separa la serra del Montsec en el Montsec de Rúbies i el Montsec d’Ares. L’entrada es troba per sobre del nivell de la carretera vella, per sobre del primer túnel venint de Llimiana. El seu nom ve donat pels habitants d’aquesta cova: els muricecs (rat­ penats o ratapinyades). Té una boca d’entrada ovalada i estreta oberta a la roca calcària, en la qual cal passar ajupit i ar­ rossegant­se. Segueix una galeria d’uns 28 metres de longitud, que desemboca a l’anomenada sala dels Muricecs, que és la cambra de major volum de la cavitat amb 25 metres de longitud per 18 d’ample i una alçada màxima de 9 metres. Aquesta sala s’uneix per tres punts a un pis superior a aquesta sala. El primer accés és una ram­ pa que comunica amb una galeria superposada a la d’entrada; el segon és una altra rampa a l’extrem SO de la sala que comunica a les saletes concrecionades i així mateix comunicades amb la galeria abans esmentada; i un tercer és un forat que desemboca més o menys vertical so­ bre la sala. La part final de la cavitat està constituïda per l’anomenat «Laberint» format per gran quantitat de galeries que es tallen d’una manera ortogonal, aquí el sòl es troba ocupat per un estrat argilós. Aquesta part pot ser recorreguda per nens o persones primes ja que és prou estreta. Hi trobem estalactites i estalagmites formades per la circulació de l’aigua. Es poden observar en el terra alguns bloc despresos del sostre. Les columnes i forats molt arrodonits indiquen que s’­ han format per gran circulació de l’aigua. Formaria part d’una surgència d’aigües en la cinglera Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 32


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Situació S’hi arriba mitjançant un curt caminet que surt de la carretera vella C­13. A la mateixa carretera hi pugen unes escales adossades a la roca i una reixa separa l’accés al camí. La cova està tancada amb una altra reixa. Només s’hi pot entrar amb visita guiada o amb autorització corresponent de l’Ajun­ tament de Llimiana. A través d’aquesta reixa poden entrar i sortir els ratpenats sense cap problema.

Els muricecs Durant el juny i juliol, el període més crític en el cicle reproductor dels muricecs, es restringei­ xen totalment les visites a la cova. Així ha ajudat a estabilitzar la població de les set espècies que crien a la cova, i que estaven en regressió abans de la regulació de les visites. Per tant, és impor­ tant no molestar­los en les èpoques de reproducció i d’hibernació. L’any 2010 l’Ajuntament de Llimiana i l’Estació Biològica del Pallars Jussà van signar un acord de custòdia del territori per a que aquesta entitat conservacionista gestioni la Cova dels Muricecs. Ac­ tualment, compta con una colònia d’uns 700 rat­penats entre els que predominen las espècies del gènere Myotis. Entre les set espècies que conviuen en la cova dels Muricecs destaca la dels muri­ cecs de peus grossos (Myotis capaccini), ja que és una de las més grans de les que es coneixen a Catalunya. Per a una altra espècie, la dels muricecs de cova (Miniopterus schreibersii), la cavitat de Llimiana es estratègica per a les seves migracions. La resta d’espècies de rat­penats que residei­ xen en la Cova dels Muricecs són els muricecs de musell agut (Myotis blythii), els de musell llarg (Myotis myotis), els de ferradura gran (Rhinolophus ferrumiquequinum), els de ferradura mediter­ rani (Rhinolophus euryale), i els de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros). La població de ratpenats en aquesta cova, com en d’altres està greument amenaçada per l’activitat humana. En contrapartida, els muricecs són beneficiosos ja que mengen gran quantitat d’insectes durant la nit i protegeixen les vinyes del Pallars de les plagues. També hi ha muricecs en el Forat de l’Or, cova propera en el pas de Terradets. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 33


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Arqueologia En diversos estudis arqueològics s’han trobat restes d’humans de l’època prehistòrica, edat de bronze i edat de ferro. També ha sigut malmesa amb pintades més recents d’alguns desaprensius i també s’han denunciat robatoris dels fems dels muricecs. Per tant, a partir de 2006 l’Ajunta­ ment de Llimiana va regular l’accés a la cova per garantir la conservació de la població repro­ ductora de rat­penats, qualificada com la quarta més important de Catalunya. Ara està vigilada i s’hi accedeix només amb visita guiada. La primera exploració correspon als pioners bioespeleòlegs «René Jeannel i Emil Racovitza» el 31 d’agost de 1910, ja que la cavitat era inèdita fins llavors. Sembla ser que les tasques de construcció de la central hidroelèctrica i els túnels de la carretera van realitzar la descoberta d’aquest forat. Aquesta parella científica és considerada la fundadora de la ciència de la bioes­ peleologia ja que van arribar a estudiar 1400 cavitats per Europa, en la cerca de la seva fauna subterrània.

Les diferents cites com les de la cova de les Gralles i cova de Montsech que apareixen en els di­ ferents catàlegs espeleològics de Puig i Larraz, Font i Sagué, Faura i Sans, s’han interpretat errò­ niament ja que aquestes feien referencia al Forat de l’Or. També apareixen citades en alguns articles de principis del segle XX com a cova dels Municets i cova del Rat Penat. El primer ex­ plorador ja va batejar aquesta cova en trobar­se els ratpenats en gran quantitat penjats cap per avall en el sostre. En fer­se coneguda, diferents investigadors, aficionats i espolis van extreure restes arqueològics i han quedat fragmentats. Les primeres extraccions es van fer sense el rigor científic que actual­ ment es tracten aquests materials prehistòrics. En una mena d’amagatall es va trobar en els anys 1950, a càrrec de Eudald Ripoll (Museu Arqueològic de Barcelona) un conjunt de bronzes, en una recerca de pintures rupestres. Onze braçalets i una destral plana. (Gallart, 1991). Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 34


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS L’estiu del 1962, el grup GES de la «Sociedad de Ciencias Naturales C. M. Barcelona» va fer una incursió preliminar fent topografia i prospeccions (Andrés i Montoriol 1962). Es va dividir en sectors pel seu estudi: galeria d’entrada, sala dels Muricecs, pis superior, i laberint. L’any 1969, va ser excavada per Joan Maluquer de Motes (Universitat de Barcelona) i els seus estudiants, en la part de la boca d’entrada, en la que va ser la primera excavació planificada com a estudi de recerca palenteològica. En aquesta excavació es van trobar estrats amb restes cerà­ mics dels nivells superiors de l’edat de bronze (Josep De la Vega 1981), cal destacar el vas polí­ pode, una destral polimentada, part basal d’un molí, ceràmiques decorades i un lot de bronzes (Gallart 1990). En diferents parts dels estrats es van trobar materials de quarsita, cendres i una llar. En un altre estrat restes de fauna: cèrvol, cabirol, isard, cabra pirenaica, os, linx, castor, pan­ tera i cavall. Les restes lítiques estudiades els situen en el Paleolític Mig Mosterià.

Els anys 1996­97 es torna a estudiar la zona a càrrec del SERP (UB) per confirmar o no els estu­ dis fets els anys anteriors, que no s’havien fet amb el rigor ni els sistemes moderns d’arqueolo­ gia. Amb els dubtes que comporta restes descontextualitzades, es determina que les restes més antigues del Montsec s’han trobat a la cova dels Muricecs (Paleolític Mitjà). Es tracta d’un estrat amb elements lítics de talla, el fogà i fauna. En un altre estrat que correspon al bronze mitjà, ceràmiques amb diferents decoracions, una sitja i els elements barrejats ja esmentats. L’any 2003 es va trobar en els fons del Museu de Valls, un dipòsit inèdit de bronzes recollits els anys seixanta a la zona del Laberint per la secció d’espeleologia de l’AAEET. Aquests restes es­ taven en una esquerda en el que semblava una mena d’amagatall. Seria molt proper a un altre amagatall trobat en els anys 1950 per Eudald Ripoll. Consta de 41 elements: una destral plana, 29 braçalets, un torques, una fulla d’afaitar i nou anelles entrellaçades. Entre els materiars dipositats en diversos centres, destaquem el vas polípode en el Museu del Montsec (Artesa de Segre) i els bronzes en el Museu de Valls. Extret de: llimiana.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 35


RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

El Dolmen de Pedra Gentil és una de les construccions més antigues de Catalunya, amb més de 4000 anys d’antiguitat, i es pot contemplar en tot el seu esplendor, tot i que fou restaurat al segle XIX. Està situat dins del Parc Natural del Montegre i el Cor­ redor, prop de Vallgorguina i, per a arribar­hi, cal fer una petita excursió des del poble i això ens permet contemplar la vegetació de la zona, sent una gran opció per passar una bona tarda solejada de primavera. La pedra superior està trencada i algunes de les set que li fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir­ne l’alçada primiti­ va. Se’n desconeix l’aspecte original, si bé està documentat que el dolmen fou restaurat el 1885 per Josep Pradell, propietari de la finca on hi està emplaçat.

Cada dissabte a la nit tocaven les campanes dels pobles de les comarques costeres sense inter­ venció humana i els seus habitants, atemorits, es tancaven a casa, mentre veien la silueta de les bruixes despullades retallada contra la lluna, dirigint­se en les seves escombres cap al dolmen de Pedra Gentil per tal de celebrar un aquelarre amb la presència del diable. Era vox populi que les bruixes es reunien al dolmen per tal de passar comptes i donar constància de les seves accions, i aquelles que no havien comès suficients maldats eren penjades allà mateix per no haver complert el seu deure. Quan això succeïa es desencadenava una forta tempesta i els habitants dels voltants exclamaven “ja han penjat una bruixa!”, i ningú gosava apropar­se als conciliàbuls per temor a fer companyia a alguna de les bruixes penjades. Tot i així, com que no se sabia exactament què feien les bruixes dissabte a la nit en aquell lloc tan tranquil la resta de la setmana, un jove pescador decidí anar la tarda de dissabte al dolmen i amagar­se, per tal de poder contemplar l’aquelarre i poder explicar­ho després al poble. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 36


RACÓ DE CONTES I LLEGENDES D’aquesta manera, s’amagà darrere uns arbres que impedien que fos vist des del dolmen i veié com caigué la solejada tarda primaveral per darrere l’horitzó mentre menjava una mica per tal de tenir energia i no caure adormit a la nit. Quan ja feia més d’una hora que les ombres de la nit ho cobrien tot, començaren a aparèixer les primeres bruixes, que venien volant en les seves escombres completament despullades encara que la temperatura era freda, però en l’estat d’exaltació en que es trobaven, amb els ulls injectats en sang i la mirada perduda, no notaven cap sensació a la seva pell. Finalment arribaren totes les bruixes i es col·locaren en cercle, rodejant el dolmen; cap d’elles havia pronunciat paraula alguna. Començaren a fer una dansa donant saltirons al voltant del dol­ men, cridant paraules inintel·ligibles per al jove pescador, que contemplava l’espectacle aterrat. Passats uns minuts aparegué fum sobre el dolmen, i quan aquest es dissolgué es pogué veure el diable amb forma de cabriol, amb unes recargolades banyes i caminant sobre les dues potes posteriors. Quan va veure aquella dantesca figura, el pescador caigué d’esquena a terra i temí haver estat descobert a causa del soroll que havia fet, però s’aixecà a poc a poc i veié que no l’havien sentit, ans totes les bruixes miraven concentrades al diable. Aquest començà a dansar sobre el dolmen tocant una gralla mentre que les bruixes, una a una, parlaven en el seu idioma, per la qual cosa el pescador podia comprendre què deien, les mal­ dats que havien fet durant la darrera setmana. El diable, sense parar de dansar en cap moment, donava el seu veredicte i quan aprovava la conducta d’alguna d’elles totes les altres victoreja­ ven. Sonaren històries d’assassinats, de violacions, de canibalisme de nadons i tota una sèrie de sal­ vatjades inimaginables per a una persona normal. Però arribà un moment en que el diable desaprovà la conducta d’una de les bruixes, dient que no havia estat suficientment malvada, i en acabar de pronunciar aquestes paraules les altres s’aba­ lançaren sobre ella i la penjaren en un dels arbres del voltant, insultant­la i escopint­li. En acabat, això es desencadenà una forta tempesta que amarà completament el pescador, el qual continuava mirant embadalit aquell macabre espectacle. No fou penjada cap altra bruixa aquella nit, però un cop hagueren parlat totes, el diable entonà una diferent melodia i les bruixes començaren a ballar un altre cop, però una dansa diferent: en cercle al voltant del dolmen s’agafaren per les mans a l’altura del cap i donaven saltets ara amb una cama ara amb l’altra. De tant en tant, alguna bruixa sortia del cercle, pujava al dolmen i copulava salvatgement amb el diable, que tot i així no cessava de tocar la gralla, mentre la resta de la comitiva dansava. Aquest espectacle es perllongà fins que arribà la matinada, que fou quan el diable desaparegué i les bruixes tornaren a pujar a les seves es­ combres per marxar tot seguit; la bruixa penjada havia desaparegut misteriosament. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 37


RACÓ DE CONTES I LLEGENDES El pescador, atemorit i commocionat pel que havia vist, no tornà al poble fins que el sol es trobà ben alt en el cel, i es dirigí directament a casa de l’alcalde per referir­li tot el que havien fet les bruixes durant aquella nit, suposant que era el que feien cada dissabte. L’alcalde volia fer fora de la zona les bruixes i, després de rumiar durant una bona estona, resolgué que la millor manera de fer­ho era adoptant com a pròpia la dansa de les bruixes, les quals no gosarien a presentar­se da­ vant el diable i ballar una dansa que feia el poble, motiu pel qual haurien d’emigrar a un indret on no es conegués aquesta dansa. Decidit això, decidí també ensenyar­la als pobles veïns, per tal de que les bruixes la veiessin bé. Així, durant aquella setmana es reuniren to­ tes les tardes els habitants dels pobles de la comarca per tal d’assajar la dansa, alliçonats pel jove pescador, que era l’únic que la co­ neixia i que l’ensenyà als representants dels diversos poblats. I decidiren posar­la en pràctica dissabte al vespre, per tal que les bruixes la veiessin quan es dirigissin a l’aquelarre. Tots els habitants de cada població es reuniren aquella tarda de dissabte a les seves respectives places, formant diverses rotllanes i, amb la melodia de diversos músics amb gralles i violins, co­ mençaren a dansar durant una bona estona, fins que es féu de nit. Les bruixes, que en aquell mo­ ment es dirigien a l’aquelarre en les seves escombres, veient que a tots els poblats feien gran festa amb les seves danses, llançaren un crit estrident i marxaren cadascuna en una direcció dife­ rent, sense que cap d’elles es dirigís al dolmen. Havent escoltat els crits i havent vist marxar les bruixes, tots els habitants cridaren d’alegria, saltaren i feren una gran festa que durà tota la nit per tal de celebrar que s’havien desfet de les bruixes. Però encara temien el seu retorn, de manera que per a assegurar­se de mantenir­les allu­ nyades decidiren realitzar la dansa popular cada dissabte a la tarda. I no només als pobles al vol­ tant del dolmen, sinó que la veu corregué i aviat tots els pobles de Catalunya adoptaren la dansa per tal d’allunyar les bruixes. Ja que el pescador que passà tota la nit contemplant el dolmen i descobrí la dansa de les bruixes era procedent de la Cerdanya, la dansa rebé el nom de sardana, que esdevingué la nostra dansa popular i mantingué des d’ençà la nostra Pàtria lliure de bruixes. Font: Llegendescatalanes.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 38


COL·LABORACIONS L'Estiuet de Sant Martí Martí de Tours (Martinus en llatí, Pannònia, actual Hongria, 316 o 317 ­ Candes, Gàl·lia, 8 de novembre de 397) va ser un bisbe de Tours, venerat com a sant per diverses con­ fessions cristianes. Va ser un dels sants més populars i amb més devoció durant l’edat mitjana. La seva festivitat és l’11 de novem­ bre, aniversari del seu funeral a Tours.

Vitrall francès, 1230 (París, Hôtel de Cluny)

La llegenda catalana explica que Martí va donar­li la capa al pobre en nom de Jesucrist i que, tot just pronunciar el nom de Crist, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran arc iris que va fondre la neu i enretirar el fred, ajudant d’aquesta manera al vagabund. Per aquest motiu hom coneix aquest fenomen amb el nom d’arc de Sant Martí, i l’interludi de bo­ nança que cada any té lloc a mitjan novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. Una altra llegenda vincula Martí amb les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d’honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer­lo bisbe i venien a cercar­lo; per evitar­ho, es va amagar, però les oques que hi havia en aquell indret van començar a palpar i van descobrir­lo. La llegenda més famosa entorn de la seva vida succeiria a l’hivern de 337, quan essent Martí a Amiens troba prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dona la meitat de la seva capa, car l’altra meitat pertany a l’exèrcit romà que serveix i no se’n pot desprendre. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m’ha vestit". En desvetllar­se, Martí va trobar que la capa es­ tava sencera i va decidir batejar­se. Aquesta és l’escena que iconogràficament s’ha preferit per a la seva representació. La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part, des d’antic, del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappella­ nus"; el terme va donar origen d’una banda a "capella", com a lloc d’oració, per l’oratori on es conservava, i de l’altre, a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i re­ ligiós en general. Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 39


COL·LABORACIONS

En el centenari de Joan Cadevall, l'autor de la "Flora de Catalunya" Àngel Manuel Hernández Cardona

El 19 de novembre d'enguany (2021) es compleixen cent anys de la mort de Joan Cadevall, l'autor de la "Flora de Catalunya". D'aquest important botànic i pedagog vaig fer una extensa biografia, publicada a finals de 2018, amb el títol de "Joan Cadevall. Pro­ fessor, botànic i geògraf", per la Fundació Torre del Palau, de Terrassa. Joan Cadevall i Diars va néixer el 23 de juny de 1846 a Castellgalí (Bages), concretament al raval de les Boades, situat a la banda esquerra del Llobregat, a tocar del terme municipal de Sant Vicenç de Castellet. Era fill de Josep Cadevall, pagès, i de Rosa Diars. Ell era el més petit de set germans. Primerament es va casar, l’any 1875, amb la terrassenca Teresa Junco­ sa Gilabertó, però morta aquesta el 1904, contragué matrimoni, dos anys després, amb Jose­ pa Comajuncosa Massana, natural de Gelida. No tingué fills. Va morir a Terrassa el 19 de novembre de 1921 i està sepultat al cementiri de Sant Vicenç de Castellet. Els estudis primaris els va fer a l’escola de Castellgalí i com mostrava un gran aprofita­ ment escolar, el seu mestre, Valentí Llenas, va recomanar a la família que el portés a estu­ diar a Manresa. Tan gran fou la seva aptitud per a l’estudi que mossèn Anselm Cabanes, professor seu, quan l’any 1864 va ser nomenat director del Col·legi Terrassenc se’l va en­ dur a Terrassa. Allí va continuar els estudis secundaris, del 1864 al 1866. A la Universitat de Barcelona, va obtenir el 1869 el grau de llicenciat en ciències exactes. Dos anys des­ prés es va llicenciar en ciències naturals. El mes de juny de 1873 realitzà satisfactòria­ ment a la Facultat de Ciències de de Barcelona l’exercici per a optar al grau de doctor en ciències, secció de naturals. Un cop titulat, esdevingué professor del Col·legi Terrassenc i en morir, el 1873, Anselm Cabanes, fou nomenat director d’aquest prestigiós establiment escolar, al qual la reina re­ gent Maria Cristina li atorgà, el 1889, el títol de reial. Extingit el Reial Col·legi Terras­ senc el 1901, continuà la seva tasca didàctica com a professor de l’Escola Industrial de Terrassa fins a la seva jubilació, l’any 1918. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 40


COL·LABORACIONS Cadevall destacà com a botànic i la seva obra principal va ser la "Flora de Catalunya", publicada per l’Institut d’Estudis Catalans des del 1913 al 1937. Els tres primers volums van ser fets amb la col·laboració d’Àngel Sallent i els tres últims, ja d’aparició pòstuma, van ser editats a cura de Pius Font Quer. A més, entre altres treballs, va escriure "Flora del Vallés" (1897), "Plantes notables dels voltants de Terrassa" (1902), "Colores y aromas florales" (1902), "Plantas citadas de Montserrat de existencia dudosa" (1904), "Excursi­ onisme botànic" (1906), "Notas fitogeográficas críticas" (1905­1911), "Elements de botà­ nica popular" (1907), "Caricología catalana o descripción de las cárices conocidas hasta hoy en Cataluña" (1911) i "Monografía de las criptógamas vasculares catalanas" (1919). El seu herbari, de més de 8.000 plecs, es conserva a l’Institut Botànic de Barcelona. Com a geògraf, va realitzar un estudi del Vallès titulat "Nociones de geografía física descriptiva e histórica del Vallés", obra premiada en el cer­ tamen del Casino de Granollers de l’any 1886. És aquesta la primera monografia comarcal feta a Catalunya. També va col·laborar en la "Geo­ grafia general de Catalunya" de Francesc Carre­ ras Candi. A Terrassa fou vocal de la Junta d’Instrucció Pú­ blica i de la Junta de Sanitat, president de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria, fundador i president de la Creu Roja terrassenca i soci d’honor del Centre Excursionista de Terrassa. Com a científic fou acadèmic de la Reial Acadè­ mia de Ciències i Arts de Barcelona, membre de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, soci protector i honorari de la Institució Cata­ lana d’Història Natural, soci de la Real Sociedad Española de Historia Natural i presi­ dent de la Sociedad Aragonesa de Ciencias Naturales.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 41


COL·LABORACIONS

Les colònies industrials

New Lanark (Escòcia), al costat del riu Clyde.

Una colònia industrial és un nucli de poblament situat habitualment apartat de nuclis urbans, for­ mat al voltant d’una empresa, que és la propietària del conjunt urbanístic, el qual és constituït pels edificis i equipaments propis de l’activitat productiva, els habitatges dels treballadors i ha­ bitualment altres edificis de serveis (escola, església, botigues...), i que ha estat creat amb l’ob­ jectiu de proporcionar mà d’obra i suport logístic a una activitat industrial. Les colònies són un dels fenòmens més característics del procés d’industrialització de Catalunya, tant pel model in­ dustrial com perquè han esdevingut un dels trets més singulars del paisatge de les comarques del Ripollès, Osona, el Berguedà i el Bages. A més, Catalunya és el lloc del món on es dóna una densitat més alta de colònies industrials: per exemple, en un tram de 20 km de l’alt Llobregat hi ha 14 colònies; i el total de colònies industrials de Catalunya s’acosta al centenar. El tipus més abundant i conegut de colònia a Catalunya és el de les colònies tèxtils, però n’hi ha d’altres: colònies mineres, metal·lúrgiques o agrícoles.

Orígen i història L’origen de les colònies com a model d’assentament industrial el podem situar al Regne Unit a mitjan segle XVIII, on es coneixen amb el nom de "company town", i també es desenvolupà a altres indrets d’Europa com Suècia i Finlàndia. Les referències d’altres iniciatives europees van influir en el desenvolupament a casa nostra del sistema de les colònies. Entre les primeres colò­ nies industrials que es van crear, la més coneguda és l’escocesa New Lanark (1785), situada al peu del riu Clyde i dirigida pel filantrop Robert Owen es va convertir, amb la seva gestió i ser­ veis, en un exemple de socialisme utòpic. També cal destacar la de Saltaire (1853) a Yorkshire. A França, el Familisteri (o comunitat de famílies) de Guise creat el 1858 per l’industrial Jean­ Baptiste André Godin va ser un intent d’aplicar les teories del socialisme utòpic inspirat en els falansteris que va idear Charles Fourier. A Itàlia hi ha exemples com el de Crespi d’Adda (1878) a la província de Bèrgam. Als Estats Units un dels exemples més rellevants va ser la colònia cre­ ada per l’empresa Pullman als suburbis de Chicago el 1880, la qual disposava d’habitatges, mer­ cat, biblioteca, església i espais d’oci per a més de 12.000 treballadors, amb l’obligació de residir­hi sota les estrictes normes paternalistes de la companyia. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 42


COL·LABORACIONS Pel que fa a Catalunya, el gruix de les colònies industrials són les colònies tèxtils creades a la segona meitat del segle XIX als peus dels rius Llobregat i Ter (i els seus afluents), i el seu auge es deu a tres factors: 1) La recerca d’una font d’energia barata, com és la hidràulica proporcionada pels salts d’aigua dels rius. 2) La recerca d’una solució a la preocupant conflictivitat laboral, que els empresaris van trobar en el paternalisme exercit a les colònies. 3) Els beneficis de les lleis de colònies, concretament la de 1868 que establia l’exempció de pagar la contribució territorial i industrial durant un període entre 10 i 25 anys, per a l’empresa, i l’exempció de l’impost de consums i lliurar­se del servei militar, per als treba lladors. No obstant això, hi ha diversos exemples de fàbriques de riu anteriors a la llei de colònies de 1866; aquests casos ja construïen habitacions per als treballadors, tot i que cap d’aquestes no es pot considerar pròpiament una colònia industrial almenys fins al 1870, pel fet de no disposar en­ cara d’una política social paternalista, sinó que responia simplement a la necessitat de donar allotjament als treballadors quan la fàbrica quedava lluny del nucli habitat. Amb la llei de colò­ nies, la construcció d’un conjunt urbanístic que assenti la població al territori esdevé requisit in­ dispensable per acollir­se als beneficis, de manera que fou en el període de 1871 a 1885 quan es fundaren algunes de les colònies més importants. La Colònia Rosal (1858) fou la que va donar el tret de sortida i va servir de model a la creació del seguit de colònies de la conca de l’alt Llobre­ gat. Entre 1858 i 1890 es van construir la major part de les principals colònies industrials de Ca­ talunya, si bé n’hi ha algunes que van aparèixer més tardanament, fins al 1905.

Colònia Cal Pons – Puig­reig (El Berguedà) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 43


COL·LABORACIONS El sistema de colònies industrials va començar a entrar en decadència a la dècada de 1960. Les noves formes de vida i el desig d’una major llibertat defugint el control van fer que les colònies es comencessin a buidar fins i tot abans de la crisi del sector, que es va agreujar a partir de 1978. Entre les dècades de 1980 i 1990 van anar tancant la major part de fàbriques de les colònies. En molts casos, després del concurs de creditors, els treballadors van poder ad­ quirir els pisos. D’aleshores ençà, moltes colònies han esdevingut poblacions independents de la indústria que les va fer néixer, mentre que en altres han quedat abandonades, i en alguns ca­ sos els pisos han estat adquirits per persones d’altres zones que s’hi han instal·lat o han esde­ vingut segones residències. Les naus industrials han estat ocupades per altres indústries més petites o bé han quedat buides.

Les lleis de colònies Un factor que va influir, com s’ha dit, en l’aparició de les colònies industrials a l’estat espanyol van ser les lleis que donaven privilegis fiscals a les indústries que obtenien l’estatut de colònia. El 21 de novembre de 1855 es promulga una llei d’Establiment de colònies agrícoles per la qual es donaven privilegis fiscals a negocis privats que es constituïen de nou. Era una llei molt genè­ rica dirigida a desenvolupar el sector agrari i afavorir la colonització del territori, tot modernit­ zant terres amb baixa productivitat. No era cap llei pensada per a la indústria ni per a la indústria tèxtil catalana en concret. En aquest sentit, més important va ser la Llei de colònies agrícoles i industrials aprovada el 1868 i enfocada cap a la promoció d’indústries agroalimentàries en zones rurals. Aquesta nova llei establia exempcions fiscals si s’emprava aigua i no carbó com a energia primària en les noves indústries, i va ser aprofitada per uns quants industrials catalans per crear les primeres colònies tèxtils que s’establiren en zones rurals i produïren energia amb l’aigua dels rius Llobregat i Ter.

El paternalisme Les vagues produïdes a les colònies tèxtils de l’Alt Llobregat i del Ter a la dècada del 1880, se­ guides de nombrosos acomiadaments en massa de vaguistes i afiliats a sindicats, va portar a un canvi d’estratègia empresarial a la dècada següent. El paternalisme, defensat per Prat de la Riba a Ley jurídica de la industria (1898), fou la solució a la conflictivitat social obrera que tants maldecaps havia portat a l’empresari. A les colònies industrials aquest paternalisme es fonamen­ tava en el dret de propietat i en el domini sobre les coses de la propietat, i es convertia en un feu­ dalisme industrial. A canvi de la limitació dels drets de les persones, el tancament dins les muralles, el control social del capellà i l’amo, la prohibició de la llibertat de premsa, l’obrer ob­ tenia com a compensació la seguretat en la feina, habitatge i condicions més salubres que en les indústries del pla, un cert nivell d’educació per als infants, i activitats d’oci o distraccions "salu­ dables", com el cor parroquial, teatre amateur, o associacions de caràcter catòlic. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 44


COL·LABORACIONS Colònia Burés ­ Castellbell i el Vilar La colònia Burés fou creada el 1872 per Esteve Burés i Arderiu. Com en totes les colònies de riu, les obres van començar per la construcció de la resclosa i el canal, a la qual seguí la fàbrica. Durant aquests anys de construcció, els obrers dormien en barraques i menjaven en cantines improvisades. També va caldre millorar la comunicació amb l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona­Saragossa, l’enllaç amb la carretera de Montserrat, sobretot l’enllaç amb Manresa. D’altra banda, el que configura més la fesomia de la colònia són els habitat­ ges dels treballadors, que eren plurifamiliars i seguien un patró molt comú: cuina­menjador amb llar de foc, fogons i aigüera, quatre habi­ Esteve Burés i Arderiu tacions, un rebost, i alguns amb galeria exterior, on hi havia la comu­ na. A més dels habitatges, la colònia disposava de forn de pa, botigues, escoles de nois i noies, església, casino i la torre de l’amo. Per a la seva construcció es va arreglar el pont vell i es va cons­ truir el pont nou i la carretera que unia Monistrol amb Manresa. Des del seu inici, el Burés era una colònia desenvolupada, ja que comptava amb edificis de serveis, església i torre de l’amo, tot i que actualment el creixement urbà ha canviat completament el seu caràcter i té més aviat l’aspecte d’un poble allargassat. Els Burés es van construir un primer habi­ tatge prop de la fàbrica, un edifici que compartia espai amb la cantina, però a final del segle XIX els Burés es bastiren una torre d’acord amb la seva situació econòmica. Es va construir dalt d’un turó, apartada de la colònia, però des d’on es dominava tota, en un indret més elevat que el castell de Castellbell. Es tracta d’un edifici de planta quadrada de vint metres de costat, amb un pati cen­ tral il·luminat per una altiva torratxa de dos pisos. Entre altres dependències, la torre té soterrani, celler, estable, sala de piano i oratori. Pel que fa als serveis, el 1934 es construí el Casino, i fou la seu de l’orfeó de La Formiga (1893), que des de 1934 es coneix com a Capella de Música Burés. Les inundacions de 1971 van ocasionar greus desperfectes a la fàbrica, però amb ajudes estatals s’a­ conseguí inaugurar­ne una de nova, separada del riu. No obstant això, aquesta època coincideix amb la crisi del sector tèxtil i no s’aconseguí posar en marxa la totalitat de la nova instal·lació. El 1979 la plantilla havia arribat a 920 treballadors. L’empresa va tancar definitivament les portes el 1991. A més de la colònia de Castellbell i el Vilar, els Burés havien expandit la seva producció el 1887, amb la inauguració d’una colònia nova a la Selva, al peu del riu Ter, la colònia Burés d’Anglès, llavors amb la societat anomenada Burés i Salvadó. Aquesta nova indústria seria la jo­ ia de la companya i arribaria a ocupar fins a 880 treballadors abans de la guerra civil. Font: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 45


COL·LABORACIONS Inundacions del 20 de setembre de 1971 ­ El riu llobregat desfermat Colònia El Burés i barri de La Bauma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 46


COL·LABORACIONS

Fotos cedides per Carles Cornadó. Arxiu fotogràfic de la revista "El Brogit" de Castellbell i el Vilar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 47


COL·LABORACIONS

Jo era ateu

«Sí, jo era ateu, però ara crec, perquè un miracle com tu ha d’haver baixat del cel» és el que li canta C.Tangana (Madrid, 1990) a la formidable Nathy Peluso (Lujan, Argentina, 1995); qui s’hi pot resistir? La polèmica estava servida des del moment en què els guionistes del videoclip, es diu així enca­ ra?, varen voler jugar amb la fe, l’amor, la sensualitat i la catedral de Toledo que, tot sigui dit de passada, no és tan primada com creuen els de les Castelles; una mica parents meus, que em dic Castellet. Anem a pams, però. És primada una seu episcopal on s’afirma que va arribar la fe per primera vegada a un país. Doncs bé, algú es pot creure que el primer lloc on va arribar la fe cristiana és al centre del sub­ continent, que no península, ibèric? Com va arribar sant Pau o bé sant Jaume, potser, al centre de Castella, en aquell cim del meandre sobre el Tajo? Ho sento, però els apòstols no anaven en avió; com a molt a cavall, en vaixell o a peu, però arribar de Jerusalem amb nostre Senyor i to­ car terra a la Iberia, calia fer­ho per mar. Aquest lloc, senyors meus, no és altre que Tarragona, la Tàrraco imperial on, de fet, va viure deportat l’apòstol Pau del 65 al 67 del primer segle de la nostra era. La catedral primada no és altra que Tarragona, doncs i el seu bisbe, de fet arquebisbe i primat, actualment és el Dr. Joan Planellas, eximi director de la meva tesi doctoral. Pel sol fet d’aguantar els meus estudis ja va merèixer que li oferissin governar l’episcopat successor de Pau. Ens en congratulem! Primer error, doncs, considerar que Toledo sigui la seu primada d’Espanya, o bé, potser que Ca­ talunya no sigui Espanya i aquest sigui un altre problema, no ho sé! Segon error, sobreposar una pretesa moral del benpensant sobre la formulació i l’expressió de la fe. El pretès desgavell social, provocat per un clip que jo no hauria vist mai i que ara gaudeix d’una gran popularitat, ha mirat de sufocar­lo el senyor arquebisbe de Toledo, que li diuen pri­ mat però no és, Don Francisco Cerro (Càceres, 1957). Sol passar que, quan a l’Església hi ha re­ bombori, la baula més feble salta per sanejar la qüestió i no se’n parli més. En aquest cas, li ha tocat el rebre al degà dels canonges catedralicis, el Pare Juan Miguel Ferrer (Madrid, 1961), que ja no serà bisbe en la molt tradicional Espanya profunda. Segur que feia carrera! Encara que el degà detingui un cognom ben català, en canvi no és mossèn, valgui l’oportunitat de comentar­ho, perquè aquest és un títol i tractament propi dels preveres de l’antiga corona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 48


COL·LABORACIONS d’Aragó, com a agraïment i distinció d’haver romàs fidels al papa de Roma en el cisma d’Occi­ dent, allà pel segle XIV i el cas del papa Luna, d’infausta memòria. Els catalans tenien una temptació molt forta a posar­se sota la tutela d’un papa nostrat i, en canvi, varen tenir el seny d’afirmar la seva fidelitat al successor de Pere i Pau, el bisbe de Roma. Tornant al clip i la polse­ guera tan ben sotraguejada pels publicistes, el mateix artista C.Tangana ha lamentat la situació provocada, perquè creu que «l’Església podria haver estat a l’altura i haver­se pronunciat de for­ ma més moderna». De fet, el senyor degà havia intentat explicar que ell havia acceptat que es rodés el vídeo perquè, si bé les imatges utilitzades són d’un llenguatge visual provocador i sen­ sual, en canvi no afecta el nucli de la fe; oi més, quan presenta la història d’una conversió mit­ jançant l’amor humà. L’admiració per la bellesa, l’atractiu sexual, l’amor humà en la seva veritat són volguts per Déu a fi que en el món creixi precisament la seva presència, que les persones trobin el camí de la salvació i arribin al coneixement de Déu, no tan sols intel·lectualment o per una operació de la ment, sinó per l’experiència quotidiana. En aquest episodi, l’Església de Toledo, que no primada, ha demostrat que no porta bé la consi­ deració de les expressions amoroses, ni tampoc l’admiració pel cos de l’ésser humà, ni la com­ prensió de la libido, potser la força més potent del cosmos. A més, ha perdut l’oportunitat d’acollir la cultura pop i batejar­la, no amb una moral, no amb un codi ètic encarcarat, sinó amb l’amor de la persona de Jesucrist. El vídeo, en tot moment respectuós i que cal repassar, acaba amb el posat de fotos dels capellans i dels escolans amb els artistes al davant de la façana d’una catedral on no he estat mai encara i que, en endavant, quedarà per sempre associada amb aquesta música. Cal notar que els artistes, joves, moderns, guapos, famosos i cristians manifesten no tenir cap impediment en fotografiar­ se amb el personal clerical, com si es tractés d’una festa familiar; presenten els nens propers a la litúrgia i a l’Església, en uns temps en què més aviat es projecten sospites sobre l’activitat del personal de la institució eclesiàstica. La modernitat mostra veritables dificultats a l’hora d’entrar en l’expressió de la fe i sembla que una vegada més s’ha perdut una oportunitat de diàleg en la consideració de la bellesa i l’admiració per la fe, capaç d’aconseguir la conversió personal. L’Església no és un fi en ella mateixa, sinó que ha estat instituïda per Jesucrist per a fer present el regne de Déu a la terra, perquè tothom pugui rebre l’anunci del seu Evangeli salvador, perquè totes les persones se salvin, trobin el sentit de la seva vida, aquí i en l’eternitat, assolint el conei­ xement de la veritat (1Tm 2,4). Malament quan la institució tan sols es preocupa de salvar­se a si mateixa, quan els seus diri­ gents es posen nerviosos perquè la màquina no funciona o perquè la gent no els escolta. Caldrà revisar el missatge i els missatgers; aleshores potser arribarà a complir la missió per a la que ha estat creada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021 ­ Pàg. 49


IMATGES DE VACARISSES

El Paller

Castellsapera

Fotos: Guillem Cunillera Wefers Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novembre 2021­ Pàg. 50


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.