645 - MAIG 2022

Núm. 645 ­ Maig de 2022

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

JP

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses

Pòrtic L’Evangeli pam a pam El racó de la cuina Campanades Pensaments caçats al vol Dites populars Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat Des de Viladecavalls Dels diaris Racó de contes i llegendes Indrets més o menys propers Col·laboracions

3 4 6 7 12 13 14 15 24 26 30 34 40

Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

“És la seva naturalesa” L’escorpí que volia travessar el riu i va demanar a la granota que el portés a l’esquena. “Ni pensar­ho!”, li va respondre l’amfibi. “Em picaràs i em ma­ taràs”, li va insistir amb tota la raó del món. “No, home (o granota), no veus que si et pico, m’enfonsaré i em moriré?”, li va rebatre l’aràcnid. I amb un argument tan contundent i inapel·lable, la granota de la faula va acabar ac­ ceptant portar a coll un company tan poc recomanable. El que va passar després, en aquest cas, no us sorprendrà. Efectivament, com és sabut, l’es­ corpí va picar la granota. “Però, què has fet?!”, es va queixar la víctima amargament. I aquí arriba el gran moment. “No puc evitar­ho, és la meva naturalesa”, va respondre l’escorpí. És la meva naturalesa.

Doncs bé, de l’episodi de l’espionatge a tot independentista que es mogués, se’n pot extreure la mateixa lliçó. Malgrat l’evidència, el PSC, per boca d’Alícia Romero, va sortir a negar la realitat: “Espanya és un estat de dret on les comunicacions només s’intervenen si és per ordre d’un jutge. És un estat de dret on es respecten els drets fonamentals.” Els socialistes, per cert, atribueixen als independentistes un realisme màgic que ells també practi­ quen. Uns independentistes que, òbviament, van aparèixer junts, però mai barrejats, com el Martini del James Bond. “No hi ha diàleg, hi ha violació dels drets fonamentals”, va dir Puigdemont. “No regalarem la negociació”, va respondre Junqueras. I, finalment, tenim la majoria de mitjans de comu­ nicació espanyols, que davant d’un escàndol d’aquesta magnitud, hi passen de puntetes. Tant és si el PSC, de tant negar els problemes de l’estat de dret, l’acaben podrint del tot. Tant és si els mitjans de comunicació, de tant com­ plaure el poder, acaben matant la democràcia. Tant és si els independentis­ tes, de tant barallar­se pel poder, acaben perdent­lo. Sí, ho heu endevinat, és la seva naturalesa.

Tian Riba Extret de: elpuntavui.cat (20/04/22)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Qui s'abaixa fins arran de terra, s'enlaira fins el cel. Jesús reuneix la colla, a la muntanya. La fe està barrejada amb el dubte. La part negativa de la fe és el desconcert i la vacil·lació. Jesús vol que fem camí amb ell.

No hem d’esperar mai que els altres vinguin a nosaltres. Cal anar allà on hi ha la gent i participar de les seves alegries, dificultats i esperances. Cal intentar fer un món just, solidari, pacífic i feliç. Aquesta és la feina de cada dia i la tasca del creient.

Cal mostrar amb la nostra vida el model que ens va deixar: La seva humanitat.

La seva personalitat sensible.

La seva valentia.

La seva mirada misericordiosa.

La seva solidaritat.

La seva capacitat de servei.

Demostrem que Déu és amor, estimant. Demostrem que Déu és misericòrdia, acollint.

Demostrem que Déu és goig, vivint i contagiant alegria.

Les últimes paraules de Jesús no són un Adéu trist. Són un missatge de consol, d’alegria i de goig. Una gran Bona Nova. L’Ascensió no és pas el final de la feina de Jesús. És el començament de la missió dels seus seguidors.

Viviu com he viscut. No mireu enlaire. La feina la teniu arran de terra. Mireu el món i poseu el cel arran de terra, a l’abast de tothom. No estarem sols. Ell estarà amb nosaltres.

Ell ho va dir.

Cal fer deixebles i no pas professionals. Som uns aprenents. Cal fer persones i no una colla d’esclaus. Cal sembrar inquietuds i no pas acomodats i panxa contents. Cal fer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM servidors i no caps de brot que manen i disposen. Cal fer buscadors de la veritat i no pas amos de certeses. Cal fer persones arriscades i no tafaneres. Cal fer testimonis i no pas inquisidors. Cal fer companys de camí. Cal fer persones de trobada, amb entranyes i tendresa. Cal fer gent d’esperances i d’empenta.

Feu deixebles meus i no vostres. Doneu el que us he donat i sentiu­vos germans.

Sebastià Codina i Padrós

Josep Massot i Muntaner Monjo benedictí Filòleg, historiador, assagista i director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat des de l'any 1971 Creu de Sant Jordi (1996) Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2012) Palma de Mallorca, 3 de novembre de 1941 Monestrir de Montserrat, 24 d'abril de 2022

En motiu dels seus vuitanta anys, el periodista Sebastià Bennasar va dir: “De pell blanca quasi translúcida, de qui passa moltes més hores a la biblioteca monacal que no pas respirant l’aire fresc de la muntanya montserratina, Massot i Muntaner és un intel·lectual venerat i respectat, ri­ gorós i a la vegada proper i afable. Els qui el coneixen de prop asseguren que també té un esmo­ lat sentit de l’humor, més irònic que sarcàstic, intel·ligent, com d’espia anglès en un casino on es juguen els designis d’una operació cabdal per al bon futur dels aliats. I, així i tot, malgrat és­ ser allunyat de la imatge d’un camperol i molt més acostat a la de l’intel·lectual, sense cap mena de dubte se li pot aplicar la frase mallorquina que resumeix centenars d’anys de relació atàvica en les relacions dels pagesos: ‘Primer sa feina ben feta i després cobrar.’ Massot és això, un ho­ me que estima sobretot la feina ben feta.

Llegir el pare Massot és important, o hauria de ser­ho. Cadascú hi pot entrar per la porta que més li plagui: els estudis lingüístics, els literaris, els històrics, els treballs vinculats amb Mont­ serrat. Els seus texts són rigorosos, aporten moltes dades i sobretot susciten preguntes en el lec­ tor, no deixen indiferents.”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 5

EL RACÓ DE LA CUINA

Crema de formatge amb maduixes i melmelada

Ingredients: 250 g de maduixes 3 iogurts naturals sense lactosa 150 g de mascarpone sense lactosa

30 g de sucre 6 cullerades de melmelada casolana Trossets de maduixa per decorar

Preparació Posem les maduixes netes i sense cua o peduncle en un recipient. Les triturem durant 20 segons. Les passem pel sedàs utilitzant un colador de malla fina per treure les llavors i ho reservem.

Sense rentar el recipient, posem els iogurts, el formatge mascarpone i el sucre. Ho barre­ gen tot durant 20 segons. Hi afegim les maduixes triturades i tornem a barrejar­ho durant 20 segons.

Repartim la crema entre sis recipients i posem a sobre les cullerades de melmelada caso­ lana. Ho conservem a la nevera fins a l'hora de servir. Finalment, ho decorarem amb tros­ sets de maduixa.

Extret de: termorecetas.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Grossmünster Zuric (Suïssa) Grossmünster “gran abadia” és una església d’arqui­ tectura romànica de culte protestant situada al nucli antic de Zuric. Es tracta d’un dels principals llocs de la Reforma Protestant gràcies a Ulrich Zwingli i des­ prés a Heinrich Bullinger. És una de les tres esglésies més importants de la ciutat de Zuric.

L’església era originalment un monestir, construït just davant del Fraumünster, a l’altre costat del riu Limmat, al districte de Niederdorf (el “poble de so­ ta”). Les torres bessones s’han convertit en un em­ blema de la ciutat. El nom de Grossmünster no és conegut fins al segle XIV, probablement per distin­ gir­lo del Fraumünster. El 1272 es coneixia amb el nom de Monasterium praepositurae Thuricensis.

Història La primera part del Grossmünster va ser construïda per Carlemany, que va descobrir al voltant del segle VIII les tombes dels sants Fèlix i Regula, dos màrtirs del cristianisme. Són els funda­ dors de la llegenda vinculada a la construcció del Grossmünster. Sant Fèlix i Regula, personat­ ges del segle III, formaven part de la legió tebana, que va ser massacrada per unes altres legions romanes a causa de la confessió al cristianisme dels seus soldats, a Agaune, avui Sant Maurici al cantó de Valais a l’actual Suïssa, en aquell moment integrada a l’Imperi Romà. Entre els màrtirs, Maurici d’Agaune és venerat sota el nom de Sant Maurici. Sant Fèlix i Santa Regula, havent po­ gut sortir­ne vius d’aquesta massacre, van fugir a Zuric.

Després de ser decapitats en una petita illa del riu Limmat on ara hi ha la Wasserkirche (església de l’aigua), Fèlix i Regula van ser enterrats a la plaça on ara hi ha el Grossmünster. Va ser aquí on Carlemany, emperador de l’Imperi Carolingi, va trobar les tombes de Fèlix i Regula. Una al­ tra llegenda diu que, tornant a Zuric de cacera, quan va arribar a la plaça, el seu cavall es va in­ clinar fins al lloc on Fèlix i Regula van ser enterrats. En el seu honor hi va fer construir un priorat, on hi va dipositar els ossos.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 7

CAMPANADES El priorat fundat per Carlemany tenia 24 canonges i 32 vicaris. Entre aquests canonges i vicaris hi havia Rudolf von Homberg, expert en l’emperador Enric V, el bisbe de Basilea Konrad von Mure, el canceller del rei Adalbert I de Saarbrücken, Johannes II de Zuric. Va ser adscrit al Bis­ bat de Constança i va ser el segon lloc més important després de la Catedral de Constança; al voltant de 1114, el prior podria tenir els mateixos privilegis i i poders que un sacerdot.

Sant Fèlix i Santa Regula, patrons de Zuric. Fresc de la Haus zum Königsstuhl en el Stüssihofstatt. 1400/1425 / Font: es.wikipedia.org

Seminari Teològic El priorat tenia béns i ingressos al voltant de Zuric, Albisrieden, Schwamendingen, Fluttern i Höngg i possessions lleteres fins al Töss, el Rin i els Reuss. Els drets de terra del priorat van romandre en possessió de l’agutzil fins a la reforma. Després van ser transferits al consell de Zuric. Aquesta propietat de la terra es va mantenir fins al 1832, quan es va transformar en una catedral.

Després de la Reforma, els canonges van començar la instrucció dels joves en teologia. Aquí és on es va fundar l’avantpassat de l’actual Universitat de Zuric, el logotip de la qual encara es re­ fereix a la catedral. Els edificis neoromànics de la part posterior del Grossmünster utilitzats per l’antiga universitat ara s’utilitzen com a seminari teològic.

L’orgue Va ser esmentat per primera vegada per escrit el 1480. Els visitants de l’església que entraven pel portal principal s’hi enfrontaven. No es va tocar música d’orgue en el servei de prereforma.

En el curs de la Reforma, aquesta va ser abolida i substituïda per la profecia. Així que l’orgue ja no es va tocar a partir de 1524 i es va desmantellar el 1527 com l’últim acte de la iconoclàstia de Zuric. Va ser considerat com “la gaita del Papa” o “la trompeta del dimoni”. Segons l’historiador Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 8

CAMPANADES Sharp, un testimoni va veure com el tira­ ven cap avall amb la presència de l’orga­ nista Pelagius Karlschmid.

Després de 349 anys, el 1876, Nepomuk Kuhn va construir el nou orgue a la ga­ leria oest. Des de llavors, la música d’or­ gue ha donat forma a aquest bell espai sonor en serveis i concerts de l’església.

L’orgue Metzler actual de 1960 gaudeix d’una reputació mundial gràcies a la transparència del so i l’audibilitat de les guies vocals polifòniques.

En el servei diví, la música d’orgue s’estén per l’arc des de l’entrada a la sortida i acompanya la congregació mentre canta. En els Cicles Internacionals de Concerts d’estiu i tardor, organistes convidats de tot el món interpreten la reina dels instruments en totes les seves facetes.

No és casualitat que hi hagi un acord de llarga durada amb la Universitat de les Arts de Zuric en el qual el Grossmünster es posa a disposició com a lloc per a la formació professional dels orga­ nistes (lliçons principals d’orgue, recitals d’exàmens públics, etc.).

Cronologia de la construcció Se suposa que ja existia abans de la construcció del Grossmünster una altra església o edifici de caràcter religiós, ja que s’hi han torbat restes de tombes roma­ nes. El Grossmünster estava connectat amb el Was­ serkirche, el lloc d’execució de Sant Fèlix i Santa Regula i el Fraumünster, per una passarel·la, que des­ prés servia com a pas de processó.

La construcció de l’actual catedral va començar al vol­ tant de 1100 sota les ordres de Carles III el Gras i va acabar al voltant de 1220. Es va fer en sis fases, la ma­ joria a causa de canvis d’estil arquitectònic. Les modi­ ficacions a l’interior de l’edifici van continuar fins al segle XX. L’exterior també va patir alteracions, entre 1487 i 1492, per iniciativa de Hans Waldmann, les tor­ res estaven coronades amb unes agulles de fusta; la forma de l’actual campanar va arribar més tard. La Re­ forma Protestant dirigida a Suïssa per Ulrich Zwingli

JP

Interior de l’església

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 9

CAMPANADES va deixar el Grossmünster, que hi va predicar des de 1519 com a sacerdot; per aquest motiu es van fer millores a l’interior.

El 1763, un llamp va destruir el campanar, que va ser reconstruït en estil gòtic amb una balustrada el 1770; les dues torres tenien un pis extra per a un conserge. L’interior també va ser canviat a estil barroc per Gaetano Matteo Pisoni.

A partir de 1845, el Grossmünster va començar a transformar­se massivament. L’escala que condu­ eix a la tribuna nord sobre la porta principal va ser demolida i es va traslladar a l’interior, al lloc on s’emmagatzemaven les relíquies de dotze sants.

L’arquitecte August Stadler va retirar les decora­ cions gòtiques introduïdes a partir de 1849. No va quedar res el 1898, això es va fer per la voluntat de salvar els monuments romànics. Entre 1913 i JP 1915 els arquitectes Gustav Gull i Hermann Fietz van renovar l’interior. Entre 1931 i 1933 es va fer Estatua d'Ulrich Zwingli (1484­1531) una petita modificació de la torre, però va ser re­ Limmatquai (Zuric) tirada el 1989.

Al juliol de 2021, el Consell d’Estat del Cantó de Zuric va validar un préstec de 35 milions de francs suïssos per reno­ var l’edifici. Els treballs han començat aquest any i es pre­ veu que tindran una durada de sis anys.

L’edifici és d’estil romànic alemany. La façana oest no té por­ tal. El portal principal on comença el camí de processó entre el Grossmünster, el Wasserkirche i el Fraumünster és al nord.

El portal té ara només una petita part d’origen romànic. A la capital esquerra hi ha una estàtua del rei David. Des de 1950, les paraules que Zwingli va pronunciar davant del Grossmünster han estat gravades sobre elles. La façana sud va ser decorada per Munch el 1950. Veiem imatges de la re­ forma. La façana oest es caracteritza per una doble torre rec­ tangular. A la torre sud en direcció al Limmat, veiem una estàtua de Carlemany. La torre nord està decorada amb un re­ lleu per un reformador, Heinrich Bullinger. A la part superior Estatua de Carlemany hi ha l’estàtua d’un genet que data de 1180, se suposa que re­ a la torre sud Font: fr.wiquipedia.org presenta Berchthold IV de Zähringen, dominant la ciutat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 10

CAMPANADES L’interior és relativament senzill, conté púlpits de 1853 i fonts baptismals de 1598, que també serveixen com a taula de sopar. Al cor hi veiem tres actuacions nadalenques d’Augusto Giaco­ metti. Al nord hi ha l’òrgan, que conté 67 registres. Es va instal·lar el 1960.

La cripta És la part més antiga de la catedral. Les pintures de les parets daten dels segles XIV i XV. Repre­ senten els màrtirs Sant Fèlix i Santa Regula. A les petites capelles subterrànies encara hi ha frescos, estàtues, etc. Part de l’antic disseny interior es va salvar, les pintures emmagatzemades es van re­ duir considerablement i s’havien esvaït; aquesta deixadesa s’explica per la manca d’interès d’aquests objectes després de la reforma. Les còpies de les pintures es poden veure als museus.

Vitralls El cor està decorat amb vitralls d’Augusto Giacometti, que il·lustra l’Antic Testament (1933). El 2005, un fons per a la renovació de les finestres de la nau, va permetre l’organització d’un con­ curs guanyat per Sigmar Polke. El seu projecte, vitralls muntats amb fines làmines translúcides d’àgata i representacions medievals de l’Antic Testament, es va realitzar a la tardor de 2009.

grossmuenster.ch Extret de: fr.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 11

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

L’univers és un tema inacabat. Només en tenim quatre nocions. El més interessant és encara totalment desconegut, tot és inacabat...

Comencem a ser una mica cristians quan deixem de banda les ganes de ser per­ fectes...

Millorar els plecs de vida és cosa bona. Voler ser perfectes, és arriscar­se amb perill de fer marrades i de perdre el temps...

El que diem no val una gran cosa si no va acompanyat d’un com ho diem...

L’amor no té edat; cal que neixi a cada instant...

L’amor és una assignatura que no coneix el final de curs...

Comprendre les opinions dels al­ tres no vol pas dir aprovar­les i acceptar­les...

El Concili Vaticà II va portar molts anys de retard. Mai és tard si s’arriba d’hora. Si l’haguéssim continuat...

Cal no oblidar gens la part humana de Jesús; va intentar una gran reforma social. Si l’haguéssim posada en pràctica...

En el món hi ha tot el que l’home necessita; no tot el que l’home enveja...

Demà es farà clar... i, mirat ben mirat, encara trobarem algú que ens estima i po­ drem estimar...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 12

DITES POPULARS Sobre les flors Pel maig, flors i talent, mira si és dife­ rent.

Per la Verge dels Socors, s’inflen les fi­ gues­flors.

Per l’abril, les flors prometen fruits mi­ llors.

Abril, rialles, flors, i el maig s’emporta els honors.

Si no plora el cel, no riu la terra amb flors.

Any de figa flors, any de plors.

Flor d’olivera pel maig, oliada per tot l’any.

Cor sense amors, jardí sense flors.

Flor de maig, me’n vaig, me’n vaig.

El xai que veu les flors de març, també veu les de Nadal.

Flors per la tardor fan el bo i millor.

Florit com un maig.

Bellesa i flor de maig, en un dia me’n vaig.

La rosa d’abril és la flor més gentil.

L’aigua amb les figa­flors, al ventre dóna dolors.

La flor de l’hermosura com la flor de maig dura.

Pel maig floreix el faig i canta el gaig.

Les figa­flors volen vi.

Pel maig floreix l’olivera i grana el blat.

Ni abril sense flors, ni joventut sense amors.

Ni casament sense flors, ni mortuori sense plors.

Pel maig, el cep en flor no vol veure amo ni senyor.

Abril fa la flor i maig fa l’honor.

Pel gener flors, pel maig, dolors.

Extret de: https://glossaris.servidor­alicante.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 13

RACÓ DE LA POESIA L'ànima de les flors Aquelles dues flors que hi posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades?

Qui sia, tant se val.

Més enllà de la porta tancada on les passes s’enfilen a un món buit de llum, d’il·lusions, d’esperança, imagino virtuts que no són.

Aquelles dues flors no estan pas tristes, no, no: riuen al sol.

M’han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol.

Estem còmodament dins de casa com tenint­nos els ulls embenats subjectats per la forta catxassa dels qui ens manen i ens barren el pas.

“Morirem aviat, lluny de la planta, ­elles deuen pensar; mes ara nostre brill el poeta encanta, i això mai morirà.”

Sota sostre, del cel se’ns amaga que els estels s’han vestit de negror, perquè bombes i carros de guerra són enmig dels carrers, i fan por.

Joan Maragall Visions & Cants (1900)

Llamps i plors semblen contes de fades...

Que nosaltres farem processons tot llençant sota el nas mil rialles imitant els gemecs de dolor.

Que és molt lluny on s’esclafen les cases i s’estén la violència i la mort, perquè aquí aquestes coses no passen i pensar­hi ens pot dur mala sort.

Si el vermell és la sang que s’escampa ens diran que és l’estiu i són flors, i si el foc ha ennegrit les teulades, ens diran que fa molt que no plou. És que el crit de protesta ens fa por?

I amb els braços creuats no fem res?

Fem que parin les fams i les guerres!

Despertem l’univers de l’amor!!

Francesc X. Coderch

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dilluns dia 11 d'abril, en el programa "Vaca­ risses al dia" de Ràdio Vacarisses, els seus conduc­ tors Pep Tormos i Pol Prat van entrevistar a Mn. Joan Torra Bitlloch, Rector de la Parròquia de Vacarisses i Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya.

En el següent enllaç de youtube podreu seguir la con­ versa que van mantenir: https://www.youtube.com/watch?v=Z6aukYEVGG4

Club de lectura 31 de març

Comentaris sobre la lectura del llibre La memòria de l'aigua (Premi Prudenci Bertrana) Actuant com a moderadora Montse Barderi, autora de l'obra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Tot i els canvis de temps sobtats, aquest any es va poder celebrar una Diada de Sant Jordi com abans.

Els vilatans van poder comprar llibres i roses, els autors locals van signar lli­ bres, es van premiar els millors punts de llibre...

Autors locals

Llibres aixoplugats

Fotos: fonts diversses

Interpretacions musicals en la cloenda del club de lectura poètica 21­22 a càrrec de Eugènia Pagès, Núria Pagès i Lluís Martínez.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Diferents actes a l'escola "Font de l'Orpina", Institut i Casal.

El segon cap de setmana d'abril, després de dos anys d’aturada a causa de la pandè­ mia, es va poder tornar a celebrar la Fira de Drapaires, organitzada per l’alumnat de 5è i 6è de les escoles de primària de Vacarisses, juntament amb les seves famílies. Uns di­ es abans, la població havia pogut dipositar aquells objectes que no utilitzava per donar­ los un nou ús i dissabte es va fer un recorregut pels carrers del nucli per aconseguir més donacions.

Els organitzadors van fer un donatiu de 1.100 euros als Amics Solidaris de Va­ carisses.

MOLTES GRÀCIES!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Activitats del mes de maig

Dijous 5 Introducció a l’Òpera i Òpera Liceu Rigoletto G. Verdi (El diumenge 8 de maig, a les 6 de la tarda, es podrà veure l’òpera comentada al Teatre Kursaal de Manresa).

A les 6 de la tarda.

Divendres 6 i 13 DeBAT a BAT: Després del després Descobrir l’estil dolç i trist, fràgil i gentil de l’autor i il.lustrador Jimmy Liao.

Per joves a partir de 13 anys.

A les 6 de la tarda.

Dijous 19 Estàs preparat pel foc?

Xerrada a càrrec de l’ADF Vacarisses.

A 2/4 de 7 de la tarda.

Dimecres 20 És la biblioteca un edifici sostenible?

Taller per infants a partir de 8 anys.

A càrrec de Josep M. Ortiz, gestor energètic de l’Ajuntament de Vacarisses.

A les 6 de la tarda.

Dilluns 23 Presentació del còmic "Història de Vacarisses" a càrrec del seu autor Lluís Recasens (l’Avi). I tot seguit, presentació de les Tapes del s.XVIII. A 2/4 de 7 de la tarda.

Diumenge 22

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Dimarts 24 Club de lectura de novel·la: “Tota una vida per recordar” de Núria Pradas, amb la participació de l’autora.

A 2/4 de 7 de la tarda.

Cal inscripció: b.vacarisses.ec@diba.cat

Dimecres 25 La baixada de la vaca. Context històric de la llegenda.

Conferència a càrrec de Víctor Cucurull.

A les 7 de la tarda.

Dijous 26 Passegem i coneixem “Recorregut pel nucli històric, Festa de la Vaca!”

Casal de la Gent Gran. A 2/4 de 10 del matí.

Cal inscripció: vcrs.casalgentgran@vacarisses.cat

Dissabte 28

Dissabte 28

La biblioteca està tancada, ens trobareu a la Fira!!

Visita guiada El Castell Punt d’inici: escales de fusta del Castell.

A les 10 del matí.

Hora del conte: “L’hort de l’eriçona” a càrrec de l’Eva González.

A la Plaça de l’església, a 2/4 de 12 del migdia.

EXPOSICIÓ 30 ANYS ADF VACARISSES a l’espai de Turisme de la biblioteca Tots els dimecres de 10 a 12 del matí a l’Aula Multimèdia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIG A JESÚS. PLENS D'UNA ALEGRIA IMMENSA Hem emprès l’encimbellada engrescats per l’ardiment; –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

1 Els retroba i els desgrana els secrets de l’amistat, els recorda les estones de la seva intimitat, des de quan es van conèixer, l’esperpèntic GRAN MOMENT: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

4 Tots plegats se’n recordaven aprenent molts acudits abrandant tamborinades als seus cors eixarreïts amb la llum gerda i preclara d’aquell tracte preferent: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

2 La fal·lera que es desvetlla en un llac de pescadors, la gatzara que els exalta i també el moment de pors van ser un temps d’aprenentatge i uns instants d’engrescament: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

5 Redoblaven divergències i les urpes de l’enuig que sovint l’atonyinaven, els recorda com en fuig de les brusques amenaces del futur i del present: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

3 Com anava deixondint­se la caterva del País, com els uns s’embadalien, com es feia fonedís, tot un culte de folklore sense rel ni fonament: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

6 Que es complien profecies, que tot era com s’ha dit que el Fogal, l’Alè del Pare manté el poble reunit arrelat en la Notícia que del cel, el cau brunzent: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Als afores de Betània empunyava el comiat, els anima i enarbora el brogit que han estrenat, amb els braços ben enlaire vers l’escletxa del ponent: –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

8 Es prosternen fins a terra amb gaubança desbordant quan el sol, l’ullet picava.

HA FUGIT DEL SEU DAVANT, un ADEU que els empenyia ESCAMPANT UN NOU ACCENT! –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

Hem emprès l’encimbellada engrescats per l’ardiment; –No pas lluny, busqueu­me sempre afinant la vostra ment.

Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, 2021

L'ascensió del Senyor (1305).

Giotto di Bondone (1267­1337). Temple sobre fresc.

Capella dels Scrovegni. Pàdua (Italia).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 23

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Lo drapaire El nostre drapaire no era cap home del sac ni anava voltant pel carrer amb un carro recollint tot el que hi trobava. El drapaire del mateix carrer de la pastisseria i del sabater adobador era un ho­ me polit que portava roba de treball de color fosc i s’assemblava una mica al Charles Chaplin.

Obria la seua botigueta de bon matí i s’hi palplantava prop de la porta per si arribava un client.

Pensant­ho bé, el client era ell mateix, i els botiguers devíem ser els infants del carrer, les mes­ tresses de casa i qualsevol que li fes una visita. Era ell qui ens donava alguns cèntims quan, sen­ se traspassar el llindar de la porta, li deixaven andròmines, ferralla, diaris, caixes de cartró i materials diversos. Mai no vaig veure, però, ningú que li portés draps, com hauria estat lògic te­ nint en compte el nom del seu ofici.

Lo drapaire tenia una botiga al revés, vet aquí. Enlloc d’anar a comprar, la gent hi anava a ven­ dre, tot i que de vegades el drapaire net i polit només donava les gràcies. Perquè la gràcia del seu negoci invers era recollir tot allò que la gent ja no volia a canvi de res o d’uns cèntims que ell donava de bon grat. Tanmateix, ell no havia de preguntar mai quant valia, com feia qualsevol client d’una botiga normal i corrent. Sense cap comentari, estenia la mà i et posava a la teua la xavalla que ell decidia. És a dir que, a diferència de qualsevol comprador, ell decidia el preu dels fòtils que la gent ja no volia, concedint­los així una segona o tercera vida. Quan vaig preguntar a algun adult de casa què en feia el drapaire de totes aquelles coses velles i de vegades fastigoses, em va explicar que ell també les venia. La següent pregunta, que hauria estat una reflexió sobre qui voldria comprar coses velles que la gent ja no volia, devia quedar oblidada amb la primera mossegada a la xocolata del berenar, asseguda a l’esgraó de l’escala.

Jo era l’encarregada de portar­hi les ampolles de vidre –les que no es podien retornar a les boti­ gues perquè eren de vidre verd fosc amb un cul molt gruixut– que s’arraconaven a sota del safa­ reig després de les poques festes que teníem assenyalades al calendari. Era un encàrrec que jo feia sense fer morros perquè sabia que els dinerets que em donava aquell senyor educat que vi­ via entre deixalles serien per a mi. Les ampolles pesaven i només en podia portar dos en un viat­ ge. Dringaven dins el cistell d’anar a comprar –o ara anava a vendre?– fins que arribava a la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 24

DES DE VILADECAVALLS porta de fusta que sempre estava oberta i les deixava a l’entrada que sempre estava fosca. Amb sort, després de dos o tres viatges tornava a casa amb algunes pessetes, a base d’ajuntar cèntims i dos rals. En faltaven un parell pel tebeo del diumenge, però millor allò que res; l’endemà ja li portaria alguna altra cosa.

Aquell home que agafava les ampolles que a casa ens feien nosa i les deixava dins de la botigue­ ta en un racó tan negre com ell era un enigma per a mi. Per lògica, havia de viure com un al­ moiner perquè es gastava els pocs diners que tenia en coses inútils, però pel carrer deien que es guanyava prou bé la vida. Aquella vida que abans necessitava molt menys per a viure, sobretot quan l’aire es tornava tebi i la boira se n’anava de vacances.

El drapaire era la planta de reciclatge d’una època en què tothom era ecologista sense saber­ho.

No era pas una època millor, ni més saludable ni més feliç. Era una època d’estalviar per allargar el màxim possible per arribar a fi de mes, d’aprofitar la roba dels germans i jugar a la vorera amb la baldufa sota aquells arbres que deixaven caure flors blanques quan la primavera esclata­ va. Aprofitar, recosir, saltar a la corda fins que es feia fosc i banyar­nos un cop o dos a la setma­ na no ens feia pas ni més feliços ni més esporretes; només ens feia més innocents i –potser– menys responsables de tot el que acabaria arribant al cap d’uns anys.

El progrés, és a dir, els envasos de plàstic de llençar, les joguines amb bateria, els electrodomèstics blancs i el consumisme esborronador, va arribar sense adonar­nos, i li vam donar la benvinguda dels ignorants. Sense sospitar­ho, aquell canvi va ser la clau que va tancar una porta que serà difícil de tornar a obrir. Igual que la porta del drapaire del nostre barri, tancada per sempre més.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS

Tarragona, 17 de maig de 1321. Fa 701 anys. Després d’un llarg viatge per la Mediterrània —i se suposa, també, que d’una intensa recerca i negociació—; el Braç Incorrupte de Santa Tecla, entrava a la ciutat. Les fonts documentals revelen que, amb l’arribada de la relíquia, Tarragona es va lliurar a unes celebracions religioses i civils apoteòsiques. Per fi, la capital eclesiàstica de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa (Tarragona era seu metropolitana i primada) dispo­ sava d’una relíquia al nivell del seu protagonisme. El Braç Incorrupte de Santa Tecla es conver­ tiria, no tan sols, en la principal relíquia de l’arxidiòcesi tarraconense, sinó també en un element que havia de prestigiar la seu tarragonina en la cursa que mantenia amb les seus saragossana i valenciana per conservar el seu lideratge en el context eclesiàstic catalanoaragonès.

Qui era Santa Tecla?

Tecla era un personatge del martirologi (la nòmina de sants i de santes) que, segons els textos cristians, havia nascut i viscut a la província romana de Capadòcia (actual Turquia) durant el se­ gle III. Segons aquestes mateixes fonts, era filla d’una família benestant que la va prometre a un magnat del territori. Però, en el moment que s’havia de celebrar el casori, es va rebel·lar i va fu­ gir. I després d’una intensa recerca va ser localitzada i severament amenaçada. Però, tot i això, va preferir morir abans que renunciar a la seva fe, i perdre honor i conviccions entremig dels llençols d’un adorador d’August, dels Genius, de Júpiter, de Juno i de Minerva (els déus princi­ pals de la religió oficial de l’Imperi). Tecla era, en el martirologi cristià medieval, santa i màrtir, en la mesura que ho eren els màrtirs tarragonins (i coetanis) Fructuós, Eulogi i Auguri.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Per què una relíquia de santa Tecla?

Santa Tecla havia estat proclamada patrona de la ciutat i Camp de Tarragona l’any 1117, coinci­ dint amb la recuperació de la ciutat —pels exèrcits de Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona—; i de la restauració de la seu arxidiocesana tarraconense —representada per l’ar­ quebisbe Oleguer—. Per tant, passats dos segles llargs, tenia molt sentit que les autoritats eclesiàstiques i civils de Tarragona, esmercessin tots els seus esforços a aconseguir una relíquia de la santa patrona. Ara bé, les mateixes fonts apunten clarament que aquella iniciativa va sorgir directament del poder (de l’eclesiàstic i del civil) i que aquella empresa no obeïa a cap mena de reivindicació popular. Per tant, queda, també, ben clar que l’obtenció de la relíquia tenia un propòsit que anava més enllà de la idea de reforçar la devoció local per la santa.

Gravat de Tarragona (1563). Font: Wikimedia Commons

Què va costar la relíquia del Braç Incorrupte?

Segons les dades que figuren a l’Arxiu Diocesà de Tarragona, el comte­rei Jaume II va comis­ sionar un grup de mercaders­armadors catalans i mallorquins per a l’obtenció de la relíquia (1320). Cal suposar, perquè no es diu explícitament, que ja es tenia coneixement de l’existèn­ cia d’aquella extremitat momificada i, fins i tot, de l’indret on podia ser adquirida. Aquella ex­ pedició mercant es va dirigir a Antioquia (al sud de l’actual Turquia); que en aquell moment ja no era la capital croada del segle anterior, sinó un petit port musulmà. Segons les mateixes fonts, l’Arquebisbat i el Consell Municipal de Tarragona van pagar per la relíquia un tron d’or, dos­cents cavalls andalusins i quatre­cents formatges mallorquins. Tampoc es diu enlloc si va ser, literalment, un bescanvi; o el preu que es va pagar era l’equivalent a aquesta càrrega.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS Relíquies certificades Aquella operació també revela que Tarragona —com altres ciutats de l’orbis cristià del moment — havia ingressat plenament en la cursa per disposar d’una relíquia. En el nostre pensament ci­ entífic modern podem discutir l’autenticitat d’aquelles relíquies. Sobretot quan ens referim al membre amputat i momificat d’una persona morta mil anys abans; amb totes les dificultats que això podia representar per identificar i assegurar amb certesa que aquella tomba i aquelles des­ pulles eren, realment, de qui es deia que eren. Però en aquella època (segle XIV); un petit tros de fusta; una vèrtebra; un calze o, com és el cas, una extremitat momificada; quan es deia que eren de qui eren; no es posaven en qüestió. Les jerarquies eclesiàstiques havien creat un sistema in­ fal·lible de certificacions, que les convertia en inqüestionables objectes de culte.

Representació d'una coca mercant catalana (segle XV) Font: Museu Marítim de Barcelona

El negoci de les relíquies Un altre detall que sorprèn és el preu que la ciutat i diòcesi de Tarragona van pagar per la relí­ quia. Una veritable fortuna que revela que la localització, certificació, compra i trasllat de relí­ quies seria una de les activitats més lucratives de l’època. Les investigacions historiogràfiques relacionades amb els regnes cristians medievals de la Mediterrània oriental, tutelats pels ordes religiosos­militars, ja esmenten aquest comerç. Però, curiosament, la caiguda d’aquells territoris en mans de les potències musulmanes de la regió (1291­1307); no tan sols no limitaria aquell negoci, sinó que l’estimularia. Els cavallers del Temple, de l’Hospital o del Sant Sepulcre que, fins a principis del segle XIV havien monopolitzat aquesta activitat, deixarien pas a ambiciosos mercaders civils que compensaven els enormes riscos amb grans beneficis.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS Una qüestió d’economia L’amortització de la inversió que requeria l’adquisició d’una relíquia no es posava en qüestió.

En una societat de pensament espiritual (com era la societat europea medieval); un sant sudari, un sant calze, un tros de la vera creu, una tomba santa o un braç incorrupte tenien una força d’a­ tracció extraordinària. El pelegrinatge a qualsevol temple que acollís una relíquia, era un corrent humà que generava una important activitat econòmica. En el camí i en el destí. Per a l’estament eclesiàstic i per a l’estament civil. Seria, si ho volem dir així, una forma molt primigènia de l’ac­ tual activitat turística. Per tant, no ha d’estranyar que, davant la possibilitat d’obtenir el braç in­ corrupte de la santa patrona, la ciutat i la diòcesi de Tarragona no escatimessin esforços. Era, també, una qüestió d’economia.

Foto: Licia Buttà

Al sostre de la sala del tresor de la catedral de Tarragona s'han conservat unes pintures gòtiques del segle XIV (c. 1355­1360) que originalment havien format part d'una tribuna que sostenia un cor de fusta. Intercala­ des amb els escuts heràldics del capítol tarragoní i dels arquebisbes fra Sancho López de Ayerbe i Pere de Clasquerí, hi ressalten algunes imat­ ges de contingut coreomusical. És notable el caràcter islamitzant del conjunt amb motius cal·ligràfics d'inspiració cúfica. En la imatge que hem seleccionat, s'aprecien dues joglaresses sarraïnes que fan sonar un llaüt i un rabec, amb el plectre i l'arc a la mà esquerra.

Extret de: rechearsgate.net Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 29

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

La llegenda de l’ametller de Sant Anastasi i els trobadors

La llegenda de l’ametller de Sant Anastasi és una de les llegendes més antigues de la ciutat de Badalona. Joan Amades l’esmenta en el “Costumari Català”. Aquesta vella llegenda té varies versions, però totes coincideixen en allò que és essencial i que és el següent: En el lloc de Bada­ lona on va morir Sant Anastasi, lloc que algunes tradicions situen a la platja i altres al darrera de l’església parroquial, hi va créixer un arbre, en concret, un ametller que tenia unes flors molt bo­ niques i feien un perfum especial i molt agradable.

L’Ametller de Sant Anastasi va esdevenir lloc de trobada de molts peregrins que venien a veure’l, segons sembla, de ciutats d’Europa i de la Mediterrània. Tants n’eren els qui peregrina­ ven com turistes per contemplar­lo que, fins i tot, es va convertir en un punt de referència i sím­ bol emblemàtic de la ciutat de Badalona.

Moltes festes tradicionals que, a molts lloc d’Europa i altres parts del món, es celebren al voltant d’un arbre i tenen les seves arrels en l’Edat Mitjana, com és el cas de la Festa del Pi (com, per exemple, el municipi de Centelles), la Festa de l’Om i altres festes que consisteixen en portar un arbre des de la muntanya i ficant­lo al mig de la plaça del municipi i fer­lo objecte de danses al seu voltant, estan relacionades amb el simbolisme de la cultura de l’Arbre de la Vida que pels cabalistes cristians tenia i té un simbolisme que es relacionava amb el contingut de la seva fe. És el cas de l’ametller, arbre considerat també de simbolisme sagrat del que se’n té constància des dels temps més antics d’Egipte, i alguns historiadors diuen que estava relacionat amb el cul­ te a la deessa negra Isis, esposa del déu Osiris i mare d’Horus i qui s’atribueix com a principal virtut el despertar espiritual o iniciació en els Misteris, que també es pot entendre com el tornar a néixer, o allò que també se’n diu “néixer de dalt”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 30

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES El cas és que durant l’Edat Mitjana, l’ametller era l’arbre del trobadors. Aquest portaven una branca d’ametller en els seus barrets, tot fent­ne un símbol de l’Amor Cortés i dels enamorats.

Nostradamus, metge, cabalista, alquimista i astròleg medieval, tenia el “pa d’ametlles” –una es­ pècie de torrons– entre les seves recomanacions medicinals. Cal recordar que el pare de Nostra­ damus, es deia “Jaumet” i que aquest és el diminutiu del nom de Jaume en català. Els avantpassat de Nostradamus eren catalans que van anar a viure a La Provença quan Ramon Be­ renguer III comte de Barcelona es casà amb la reina Dolça de Provença.

Sant Anastasi va néixer a la Cuirassa, el call jueu de Lleida, en el segle III. Fou soldat de la guàrdia pretoriana a les ciutats de Lleida, Tarragona i Barcelona quan Dioclecià era Emperador de Roma.

Va ser martiritzat i mort a Badalona l’any 305 juntament amb 72 companys, entre aquest Sant Ser­ gi, –patró dels licorers–. Malgrat que alguns escrits ens diuen que aquest grup eren 73 i altres 74, no deixar de ser curiós observar que la xifra 72 és la mateixa que s’obté de la suma de les quatre lletres del nom de Déu – YHVH –, operació habitual entre els cabalistes jueus.

Sant Anastasi ­ Museu de Lleida

Font: Jordi Bolós

És canonitzat com a Sant per l’Església Catòlica i venerat com a Patró de Lleida i de Badalona des de l’any 1.627 i 1.672 respectivament. La seva festa se celebra el dia 11 del mes de Maig. És una figura històrica a la que s’atribueix una vida exemplar perquè, en certa manera, personifi­ ca un mite que simbolitza una actitud personal davant la vida. Aquesta actitud és la de la fidelitat a la pròpia fe, defensa dels propis pensaments i de la llengua pròpia de cada lloc que es conside­ ra emanació de l’Esperit Sant Universal. Davant d’aquesta fe, el poder imperial de Roma exigeix obediència a la seva Llei i l’adopció de la llengua llatina o “llengua romana” convertida en “la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 31

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES llengua de tots”, la qual és imposada com a llengua obligatòria en els territoris corresponents a les nacions autòctones conquerides. I, això es fa, en detriment de la llengua local o vernacla de cada lloc i de la cultura autòctona que aquesta posava de manifest. Les llengües autòctones o vernacles, es consideren llengües sagrades per aquells qui, basant­se en les ensenyances evangè­ liques i les ensenyances de Jesucrist, creuen que l’Esperit Sant Universal infon “el do de llen­ gües” i inspira, per tant, en les diverses llengües pròpies o vernacles de cada lloc i no en una única llengua, en la llengua imperial.

El testimoni de fidelitat de Sant Anastasi a una determinada fe ens porta un debat profund i de molta actualitat perquè ens fa plantejar qüestions sobre allò que era essencial, en les creences –i també en la llengua que parlaven– dels primers cristians i els habitants de les terres catalanes abans que fossin conquerits pels romans. Era l’iber i aquesta llengua que s’ha demostrat que es relaciona amb l’euskera, hi ha qui la relaciona també amb una llengua hebrea, no sé ben del cert si semita o camita.

Sant Anastasi ens planteja preguntes que poden tenir una gran incidència, i posa en qüestió els plantejaments que la cultura actual accepta de forma oficial; a la vegada, podria donar resposta a moltes de les inquietuds i les insatisfaccions que es posen de manifest en el nostre temps, a les quals, per altra banda, els arguments de l’esmentada cultura oficial no resulten convincents. Joan Amades ens parla de la llegenda de l’ametller de Sant Anastasi en el “Costumari Català” Volum III pàgina 596 “fins ara s’han conservat a Badalona els enderrocs de la vella presó de Sant Anas­ tasi, damunt dels quals va néixer un ametller, que el més gros i gemat de tota aquella contornada i el que primer floria”.

Des d’aleshores, al llarg de molts anys, l’ametller, esdevingut símbol d’uns valors culturals, era objecte de culte i peregrinacions multitudinàries, probablement vingudes de tota la Mediterrània i d’ Europa. Aquest arbre mitològic que va ser conegut amb el nom de l’Ametller de St. Anastasi i esdevingué un símbol de la ciutat de Badalona.

A vegades he pensat que s’hauria de restituir aquest “ametller de Sant Anastasi” que va ser sím­ bol de la ciutat de Badalona –com a arbre i com a monument– per a recobrar la memòria històri­ ca de la catalanitat i la cultura vernacla, amb l’esperança que, a més de donar testimoni d’una fe, comporti la renovació d’uns valors morals i modernes peregrinacions en forma de turisme que serien un gran benefici per la nostra ciutat de Badalona i tots aquells que hi vivim.

Ja que Sant Anastasi va néixer a Lleida i va morir a Badalona vaig dissenyar una ruta de turisme cultural entre aquests dues ciutats agermanades pel sant i vaig comercialitzar un licor d’ametlla amb la marca Sant Anastasi que fós licor típic de les ciutats i municipis d’aquesta ruta i alhora petita font d’ingressos d’una associació cultural però no ha tingut acceptació.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 32

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES M’han dit que això es degut a que els catalans, després de tants segles de dominació forastera, hem perdut el sentiment d’autoestima i també que parlar de càbala encara no està ben vist en de­ terminats sectors cultural de Catalunya, malgrat que Catalunya la va donar a conèixer al món en el segle XI des de l’Escola de l’ànima de Girona amb Isaac el Cec i Bonastruc ça Porta, i que probablement, hi ha forces reaccionàries que actuen com a poder fàctic en contra d’aquest pro­ jecte. També m’han dit que ara som en temps de laicitat i desvernaclitzament i els polítics no vo­ len promoure rutes que tenen connotacions religioses ni identitàries.

Penso que la llegenda de l’a­ metller de Sant Anastasi, és una bella llegenda que s’hau­ ria de restituir i promocionar turísticament perquè té un contingut cultural molt inte­ ressant i forma part del patri­ moni cultural català.

Jordi Salat Extret de. inh.cat

Església de Santa Maria (Ba­ dalona), on es veneren les relí­ quies de Sant Anastasi

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 33

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

femturisme.cat

Súria medieval El castell i l’església parroquial de Sant Cristòfol És força probable que el primer castell de Súria fos al cim de la muntanya de Sant Sal­ vador, on avui s’aixeca una capella del segle XIX. Hi ha diverses notícies documentals que parlen del castell vell de Súria i del castro Chonoza. El document més antic és de 18 de febrer de 1205. Es tracta del testament de Guilleuma de Torroella, de Súria, on hi ha un llegat a l’església de Sant Salvador de castro Chonoza. Uns anys més tard, el 9 de maig de 1232, en el testament de Berenguer del Quer, hi tornem a trobar llegats a Sant Salvador de castro Conola. Finalment, en el seu testament de 28 d’agost de 1435, Maria, muller de Ponç de Salipota, del mas Salipota de Súria, deixa un sou a Sant Sal­ vador Conoya. Tot plegat indica que a Sant Salvador hi va haver el castell Conosa, del qual se’n va anar perdent la memòria. Els canvis de nom ens poden indicar que no només es perd la memòria del castell, sinó que el topònim també es va perdent de la memòria popular i cada vegada hi ha més dubtes sobre quina és la seva grafia i signifi­ cació originària.

La possibilitat de l’existència de dos castells a Súria, que en algun moment van ser contemporanis, es basa en un document del 24 de novembre de 1033, on s’esmenta el castell sobirà de Súria. Això dóna a entendre l’existència d’un castell jussà. El castell Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 34

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS jussà seria l’actual, mentre que el sobirà (o de dalt) seria el de Sant Salvador. En un al­ tre document de 1142 trobem la donació d’un alou que afronta amb el castell vell da­ vant de Sant Cristòfol.

Aquest primitiu castell s’ha de situar, no en el context de la frontera amb els sarraïns, sinó en la defensa de la frontera del comtat de Barcelona­Osona enfront del de Cerdanya­ Berga. En aquesta situació el castro Edrale (actual Castelladral) seria la fortalesa fronte­ rera a la part de la Cerdanya i el castro Chonoza seria la fortalesa corresponent a la part de Barcelona. Són ben conegudes les tenses relacions entre ambdós comtats, fins que el de Cerdanya va passar a poder del de Barcelona.

La torre de Sant Pere del Puig / Font: docplayer.es

A mitjans del segle XIII, l’actual castell de Súria era encara només una torre quadrada –la torre de l’homenatge que es troba a l’interior– envoltada d’una muralla. La resta de construccions annexes devien ser edificis de fusta.

Ja entrat el segle XIV, i després de diverses vicissituds, el vescomte de Cardona es va fer amb la jurisdicció de Súria. Almenys des de l’any 1319, els seus drets i possessions a Súria eren prou importants per tenir un batlle propi que s’encarregués de recaptar les rendes i d’impartir la justícia. És a partir d’aquell any que trobem el primer batlle dels Cardona a Súria: Jaume Torà. Seria Jaume Torà qui es faria càrrec de les obres de re­ forma més importants del castell, reformes que en bona part li donarien la seva feso­ mia actual. El 4 d’octubre de 1320, Jaume Torà reconeix que Guillem de Vilalta, cavaller, en nom d’Hug de Cardona, tutor del noble Ramon Folc, vescomte de Cardo­ na, li ha donat 300 sous per pagar la calç i el salari dels mestres de cases que fan les obres que Ramon Folc fa al castell de Súria. Dos anys més tard, el 27 de juliol de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 35

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS 1322, Jaume Torà reconeix que Hug de Cardona, tutor de Ramon Folc, li ha pagat els diners que li devia de les obres del castell de Súria. En aquest mateix sentit, tenim la notícia que l’11 de maig de 1320 el rector de Súria, Arnau sa Claperosa, va vendre unes cases al vescomte de Cardona, el qual va usar les pedres d’una d’elles per a les obres del castell. Segurament aquesta reforma s’ha d’associar amb les arcades gòtiques de la gran sala de ponent i possiblement amb la gran cisterna i el perímetre actual.

La primera notícia de la parròquia de Súria prové d’una llista de parròquies del bis­ bat de Vic, datada entre 1025 i 1050, on s’esmenta la parròquia de Súria tot i que no se’n dóna l’advocació. La primera documentació clara i taxativa de Sant Cristòfol de Súria és de l’any 1142.

Restes de l'església del Puig (2013)

El jaciment arqueològic de Sant Pere del Puig El 24 de novembre de 1033, Guillem i Ramon de Montcada donaven al seu germà Bernat de Montcada un alou que tenien a Súria: aquelles esglésies que són anomenades en honor de Santa Maria i Sant Pere i aquelles cases que són al seu voltant i aquella torre amb aquelles cases que són al Puig de Sant Pere. Aquell alou termenejava a orient amb el bosc d’Argençola i el Puig de Sanç, al sud amb Cererols i Antius, a ponent amb la serra de Trullars i Coaner i al nord amb el castell sobirà de Súria. Per les afrontacions es tracta de tot l’actual terme de Súria excepte el Samuntà. A canvi, Bernat de Montcada donava altres alous a Guillem i Ramon.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 36

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Aquesta vella torre va ser l’origen d’una segona castlania a Súria. Fins a l’abolició dels senyorius, la documentació parla sempre de les dues castlanies de Súria, tot i que des de mitjans del segle XV, després de la Guerra Civil Catalana, les dues castlanies es van mantenir unides en un únic i mateix castlà, encara que en els actes d’investidura s’inves­ tien per separat.

El 8 d’octubre de 1209 el rei Pere II el Catòlic, a petició de Guillem de Montcada i del seu cosí, el senescal Guillem Ramon de Montcada, va donar en alou a Bernat de Torre aquelles cases de la Torre de Súria, amb aquella vila de Santa Maria que és en terme del castell de Súria. És el mateix alou dels Montcada de l’any 1033, tot i que el Puig de Sant Pere s’anomena ara la Torre de Súria i Bernat pren el seu cognom d’aquest topònim.

En la documentació dels segles XIII i XIV es troben reiterades notícies de la domus de Torre. L’1 de juliol de 1271, un altre Bernat de Torre, segurament fill de l’anterior, va do­ nar a Bernat de Coaner la domus de Torre. Bernat de Coaner va ser el pare de Romeu de Coaner i l’avi de Bartomeu de Coaner(a) de Torre. Els Coaner/Torre tenien la domus en lliure i franc alou, tal i com queda clar en una concòrdia amb Guillem d’Òdena, llavors senyor de Súria, feta el 12 de juliol de 1293. L’any 1274 a Bernat de Coaner el trobem actuant de castlà de Súria per a Guillem d’Òdena. L’any 1284, Guillem d’Òdena confir­ mava la donació de la domus de Torre, en lliure i franc alou, a Romeu de Coaner, i l’au­ toritzava a fer­hi les obres que volgués. Poc després, l’any 1285, se’ns diu que Romeu de Coaner està a la Torra de Sorissa. També és interessant notar que el 1302, es va vendre la domus de Torre i va passar a funcionar com a mas. En el document de venda se’ns par­ la d’una domus, anomenada Sala, situada a l’interior a la domus de Torre. Hi ha un doble sentit del mot domus, que crea una certa ambigüitat, ja que és usat tant per designar una fortalesa o casa noble, com una sala o part residencial d’un castell o fortalesa.

El 4 de maig de 1317, Berenguer d’Òdena, fill de Guillem d’Òdena, va vendre tots els drets que tenia a Súria a Ramon Folc, vescomte de Cardona. Això incloïa la jurisdicció que els Òdena poguessin tenir sobre diversos masos i gent de Súria. El 18 d’agost de 1319, Bartomeu de Torre, mercader manresà i un dels castlans de Súria, va vendre el mas de Torre i la seva fortalesa al vescomte de Cardona. A partir de l’any 1599 la domus de Torre apareix sempre més com un casal derruït al cim del Puig de Sant Pere. Les excava­ cions fetes al Puig de Sant Pere, en les campanyes de 2011, 2012 i 2013, confirmen ple­ nament totes aquestes evidències documentals.

Pel que fa a l’església de Sant Pere del Puig, estava abandonada i en ruïnes almenys des del segle XVI, fins al punt que, en la documentació, es va anar perdent el registre escrit del temple i només va quedar el topònim de Sant Pere, aplicat a la partida on hi hagué Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 37

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS l’església. L’excavació de Sant Pere ens ha donat diverses sorpreses. La primera i més important és que el que semblava una petita capella presenta actualment una llargada ex­ terior de més de 15 m, amb una planta d’una sola nau, lleugerament trapezoïdal, d’uns 4 m d’amplada, i absis quadrat, de clara factura preromànica. En les campanyes de 2012 i 2013 s’han posat en evidència les restes de les cases que eren al voltant de l’església, i també ha quedat clar que l’església es reconstruí almenys en tres ocasions, sempre amb la mateixa planta, excepte la darrera reforma que va escurçar la nau. La campanya de 2013 també ha permès localitzar la necròpolis annexa, on hi han aparegut set esquelets.

El Poble Vell La primera notícia de l’existència d’un conjunt urbà de cases a Súria és del 4 de setembre de 1292 quan Guilleuma de Selva ven a Romeu de Riera una casa que afronta amb la casa de Guillem de Montpeità, amb la casa d’Elisenda Pasqual i amb el carrer. Tot i que no es parla del barri del castell, és clar que hi ha un nucli d’almenys tres cases, construïdes a redós del castell, i distribuïdes al llarg d’un carrer: segurament l’actual carrer de Sant Cli­ ment. Poc després, l’any 1299, trobem la primera notícia explícita del barri del castell.

Aquell any es ven una casa in barrio dicti castri.

Estrictament parlant, un barri és un conjunt de cases situat fora dels murs d’una ciutat o vila. El mot deriva de l’àrab barri que significa exterior. Les notícies sobre barris de cas­ tells sovintegen a Catalunya en els segles XIII i XIV. Així, per exemple, en la Crònica de Pere el Cerimoniós (segle XIV), se’ns parla del barri del castell de la Roca de l’Albera.

De la mateixa manera, l’any 1305, trobem notícies del barri del castell de Callús, un grup d’unes quantes cases adossades al mur de migdia del castell. Molt més interessant és l’es­ tudi arqueològic que, entre 1986 i 1993, es va fer del barri del castell de Matapalana (Gombrèn, Ripollès), datat del segle XIII.

El poble vell (1910) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 38

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS A partir del segle XIV, les notícies del barri del castell de Súria sovintegen. Així, el 31 de gener de 1328, Pericó de Claperosa, habitant a la vila de Santpedor, ven a Beren­ guer de Salipota, del castell de Súria, el pati de cases que té al castell de Súria i que havia comprat a Pere de Garrigosa. Afronta a llevant, nord i ponent amb les cases de Jaume de Closa, a ponent amb les cases de Pere de Garrigosa i les cases d’en Jaume, i al sud amb el carrer. El 10 de febrer de 1350 trobem a Guillem Perpinyà, que viu dins del barri del castell de Súria. El 20 de juny de 1396, Berenguer de Puigbaix, de Man­ resa, lloga per cinc anys a Pere de Salipota un hospici que té al puig del castell, que era de la seva dona, i que termeneja amb la casa d’en Colomer i amb dos carrers, un dels quals porta al forn de Súria.

Cal notar la coincidència de les dates entre la decadència del nucli de Sant Pere del Puig i l’aparició del barri del castell, coincidint també amb un període molt violent, quan sembla que la població de Sant Pere del Puig es va traslladar a redós del castell i es va fundar l’actual barri del Poble Vell.

Albert Fàbrega i Enfedaque Extret de: blogs.descobrir.cat

El castell de Súria Fotos: suriaturiste.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Un document relacionat amb la construcció del Pou de Baix de Ca n’Ubach a l’Obac Àngel Manuel Hernández Cardona En la col·laboració del mes passat (número 644) parlava del Pou de Dalt i del Pou de Baix de Ca n’Ubach, tots dos a l’Obac i dins del terme de Vacarisses, respecte a saber si eren pous de neu, pous de glaç o pous mixtos. Anteriorment, en el número 612 (agost de 2019), vaig tractar el te­ ma dels pous de neu o de glaç de Vacarisses i d’altres municipis propers, i feia esment d’alguns contractes d’arrendament del segle XVIII referents al subministrament de gel a la vila d’Olesa, documents conservats a l’Arxiu Històric Municipal d’Olesa de Montserrat i que forneixen mol­ tes dades sobre els pous de neu o de glaç existents llavors a la contrada.

Presento ara, en aquesta comunicació, un document relacionat amb la construcció, el 1760, d’un segon pou al predi dels Ubach. Recordem que des del 1707 hi havia el Pou de Dalt i que aquesta indústria rural proporcionava substanciosos beneficis a la família dels Ubach.

El document en qüestió, datat el 16 de setembre de 1760, és l’arrendament de la provisió de gel que fa l’Ajuntament d’Olesa a Josep Ubach Prat per un període de cinc anys. A continuació, transcric els fragments més representatius d’aquest contracte, fet davant el notari olesà Bonaven­ tura Serra Porta i conservat a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, concretament al fons no­ tarial d’Olesa de Montserrat amb el número de referència 1096/2b: “De, y per rahó del assiento de la provisió de la neu, o, glas de la present Vila de Olesa de Mon­ serrat Bisbat de Barnâ fet y firmát entre parts del Sr. Joseph Ubach pages del lloch, y terme de St. Pere y St. Pheliu del lloch de Vacarisses Bisbat de Vich de una part; y los Honors. [...] Regidors en lo pnt. y corrent any de la Universitát de dita Vila de Olesa de Monserrat [...] de part altre; per lo termini empero de sinch anys, que comensarán á correr en lo any mil setcents sexanta y hu pro­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS xim vinent, y finiran en lo any mil setcens y sexanta sinch inclusive ab los pactes y condicions se­ guents: Primerament [...] lo dit Sr. Joseph Ubach [...] se obligará á donar la provisió de dita neu, o, glas, y en pagar annualment als dits Magchs. Srs. Regidors la quantitat, que avall se expres­ sará; per lo tant cedeixen en nom de dita Universitát al dit Sr. Joseph Ubach durant lo sobredit temps y no altrement tota la facultát, que á dits Honors. Regids. competeix de arrendár la dita pro­ visió de neu, o glas [...]. Lo dit Sr. Joseph Ubach [...] se obliga ab thenor del pnt. capl. á tenir tot abast de neu, o, glas á dita pnt. Vila, tant per los naturals, y habitants, com per los passatgers co­ mensant des del dia quinse de maig fins al dia quinse de octubre inclusive de quiscun any durant lo sobredit temps, haventla de vendrer a rahó de dos diners la lliura se enten havent empohát en los pous de la casa de dit Ubach, de la casa den Guitart de la Montaña, y de la casa den Pasqual del Bruch, o, de algun de aquells, haventhi empero lo bastant per lo habast de dit Comú y en cas que lo pou de la casa den Guitart entrás en la provisió de Barnâ, que en est cas havent empoat lo pou de la casa den Pons de Monistrol dega tambe donarse la neu á dos diners la lliura; pero que no haventse empoát en los sobredits pous, o en algun de aquells, o, be que no hi hage lo bastant per lo dit abast, dega en lo tal any tenir tambe dita provisió, venentla empero a rahó de tres diners la lliura, menos en lo cas que no sen trobás en ninguna part de manera que fos precis acudir á Mon­ seny, o, a la montaña, que en est cas lo tal any no enten estár obligát lo dit Ubach. Y que per rahó de dita cessió, que li han fet dits Mags. Srs. Regids. promet donár, y pagár anualment á dita Uni­ versitát la quantitat de vint lliuras pagadoras per la festa de tots los Sants. Itt. es pactat que en cas de pesta, ho guerra (lo que Deu no permetia) durant aquella no se entenga estár obligada la Vila, y casa den Ubach á cosa alguna del pactat, y convingut del pnt. acte. Y las ditas parts llohant, y approbant lo pnt. contracte prometen attendre, y cumplir ad invicem sens dilació ni escusa alguna [...]. Y las sobre mencionadas personas que en estas cosas han concorregut consenten com á fetas de son consentiment, presencia y voluntat”. Signen l’instrument notarial els involucrats en el con­ tracte, els testimonis i el notari.

Encapçalament del referit contracte d’arrendament Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS La construcció del Pou de Baix té molt a veure amb aquest contracte de provisió de gel a la vila d’Olesa. El permís de construcció del segon pou de Ca n’Ubach va ser gestionat per l’hereu d’aquesta pairalia, Antoni Ubach Cuyàs, i la llicència fou concedida el 23 d’abril de 1760 pel marquès de Castellbell, el qual, benèvolament, sols imposà un cens o impost anual d’una tassa d’aigua.

Un altre detall que cal considerar és que la ubicació del Pou de Baix facilitava el transport a Olesa i que les feines relacionades amb l’aplegament i piconament de la neu o amb la formació de blocs de glaç, i també l’extracció del gel i el carregament a les mules, la podien fer fàcilment els mossos del mas (llavors només existia l’Ubach Vell, masia actualment en ruïnes i coneguda com a Casa Vella de l’Obac), sense haver de pujar a la carena del Pou. A més, s’estalviarien tres quarts d’hora llargs de camí si la neu o el glaç s’havia de transportar a Olesa.

No sabem, però, què era primer, si l’ou o la gallina, és a dir, si el Pou de Baix es va fer quan s’estava gestionant o es preveia el contracte amb la vila d’Olesa o bé que un cop fet es van bus­ car nous mercats, com era el subministrament a Olesa, per al gel emmagatzemat en aquest segon pou. En qualsevol cas, hi ha una relació de causa­efecte recíproca (ad invicem, en llatí).

La capacitat del Pou de Baix era d’uns 125 metres cúbics, equivalents a 125.000 litres o decíme­ tres cúbics, i tenint present que la densitat del gel és d’aproximadament 0,9 quilograms per litre (en realitat una mica més baixa perquè sempre quedaven espais d’aire, posem que era al voltant de 0,8 quilograms per litre). Fet el càlcul 125.000 x 0,8 = 100.000 quilograms, trobem que el pou contenia aproximadament 100.000 quilograms o, el que és el mateix, 250.000 lliures de pes, atès que 1 quilo equival a 2,5 lliures. Ara bé, durant el transport i la manipulació es perdia cosa del 20 per cent. Per tant quedaven 200.000 lliures de neu per a vendre.

Suposant que es vengués tota aquesta quantitat, això reportaria un total de 400.000 diners i com 1 lliura (unitat monetària o, dit més pròpiament, unitat de compte) equivalia a 240 diners, el total en lliures pujava a 1.666, una xifra enorme comparada amb les 20 lliures que costava a l’any l’arrendament. Vaja, un negoci rodó. Però això era el conte de la lletera. Durant els 154 dies concertats en el contracte (del 15 de maig al 15 d’octubre), calia vendre les referides 200.000 lliures de neu premsada. Per tant cada dia, en el millor dels casos, se’n havien de vendre 200.000 : 154 = 1.298 lliures o, dit en el sistema mètric, 519 quilograms. Això era impensable en una població d’uns 2.000 habitants (el 1718 n’hi havia 923 i el 1787 n’eren 2.454). Ni somi­ ant es venien 519 quilos de neu o de glaç diaris, i més durant els mesos de maig, juny, setembre i octubre, quan la calor és moderada, però és que ni tan sols durant els mesos de juliol i agost es podia vendre mitja tona de gel, perquè, a part que la població de la vila era petita, a Olesa moltes cases tenien soterranis o passadissos subterranis, que a l’estiu es feien servir de fresqueres, cosa que els Ubach no havien tingut en compte a l’hora de subscriure el contracte. Encara que es ven­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS gués poca quantitat, el camí s’havia de fer igualment per tal d’assegurar diàriament l’abastament de gel, i això requeria el jornal d’un traginer i d’una mula, perquè s’esmerçaven quatre hores o poc més d’anada a Olesa i unes altres quatre de tornada, a més del temps de carregar i descarregar.

Signatures del referit contracte d’arrendament

Traginers de glaç

Font: argelaguer.cat

La prova que no era un bon negoci, el de la provisió de gel a la vila d’Olesa, la tenim en què en anys posteriors quedà deserta la licitació d’aquest arrendament. Així, el 8 de maig de 1768, no havent aparegut cap postor, els regidors d’Olesa van fer un conveni, formalitzat davant el notari olesà Bonaventura Serra (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1098/1) amb el traginer Pau Xeiró i el seu fill homònim, segons el qual es feien càrrec sense haver de pa­ gar res per la concessió del subministrament de gel a la vi­ la, amb l’obligació d’haver­lo d’obtenir del Pou de Glaç del Guitart i amb la facultat de vendre’l a 3 diners la lliura.

Altres contractes d’arrendament, concretament els dels anys 1773, 1781, 1783 i 1784, ja els he comentat en la cita­ da col·laboració del mes d’agost de 2019. Igual que en el del 1768, no hi van aparèixer persones interessades i els re­ ferits arrendaments de la provisió de gel van haver de ser atorgats sense cost.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

UN MOLISTROLENC UNIVERSAL AMB LLIGAMS AMB VACARISSES El nostre personatge, és a dir, l’autor del primer tractat de guitarra conegut a Europa, és un català; un català que va néixer a Monistrol de Montserrat l’any 1572 i que es deia Joan Carles i Amat. La seva professió era la de metge, però fou un home poli­ facètic que va destacar en camps molt diversos, entre aquests el de la música.

Carles i Amat va publicar el seu tractat de molt jove: el 1596, amb 24 anys; era en versió en castellà i amb un títol llarguíssim, encapçalat per la frase Guitarra españo­ la de cinco órdenes. Posteriorment se’n farien fins a vuit reedicions, i a partir de la de 1639 s’hi va incloure un apèndix en català intitulat “Tractat breu”. Un any des­ prés, el 1597, ja s’havia llicenciat en medicina a la Universitat de València. Però tan bon punt va començar a exercir la seva professió, la seva inquietud intel·lectual el va portar a endinsar­se en la investigació i a escriure tractats mèdics que van tenir gran difusió per Europa. Un exemple en seria el Fructus Medicinae, escrit en llatí i editat per primer cop a Lió (França) l’any 1623.

El jove doctor Carles va començar a exercir l’any 1600 a Esparreguera, que igual que Monistrol era una de les viles baronials creades al segle XIV per l’abadia de Montserrat, en les quals el pare abat exercia com a senyor feudal. Allí ens consta que Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS és resident aquell any pel seu casament amb Mònica Ubach Casanovas, filla de Va­ carisses, amb qui no tingué descendència. No serà fins al 1618 que passarà a exercir a la seva vila nadiua, després que el 1606 el Consell Municipal no li hagi admès la candidatura i passi a ocupar mentrestant la plaça de metge a Montserrat. Fins al 1630 compaginarà l’activitat a la vila i al monestir, i a partir d’aquesta data es dedi­ carà en exclusiva a Monistrol fins a la seva mort el 1642, als 70 anys d’edat.

Carles i Amat fou també un home compromès amb la seva Vila, on va ocupar càr­ recs diversos en aquest mateix Consell Municipal, que van culminar amb el de batlle en els seus mesos finals de vida. Entre les empreses més destacades del seu pas per l’administració local en destaquen la construcció del buc cisterna que recollia l’aigua de la Font Gran per fer­la arribar fins als nombrosos horts i molins que hi ha­ via a la Vila, que eren propietat del monestir de Montserrat, i la construcció de la primera Casa de la Vila.

L’any 2014 va veure la llum el llibre “L’empremta del monistrolenc Joan Carles Amat”, escrit per quatre estudiosos locals, i l’any següent, l’Ajuntament va inaugu­ rar l’“Espai Joan Carles Amat”, una gran sala destinada a activitats diverses. Amb aquests precedents, ara toca el repte més ambiciós, en obligat tribut a qui, pel fet d’haver­ne escrit el primer tractat, és una figura reconeguda per molts guitarristes d’arreu del món (d’ací doncs la categoria de «monistrolenc universal» que resa el se­ gon titular): un festival internacional de guitarra.

De la repercussió internacional de Carles i Amat en parlen fets com l’estudi que als anys 70 del segle XX va dedicar­li la musicòloga anglesa Monica Hall, o que l’únic exemplar que es conserva del tractat de 1626 és a la famosa Newberry Library de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS Chicago. També el gran llaütista nord­americà Hopkinson Smith, que va venir a Ca­ talunya a estudiar amb Emili Pujol, serva pel monistrolenc una gran admiració. Pel que fa al país, Carles i Amat ha estat motiu d’estudi per part d’eminències com Felip Pedrell o el mateix Pujol a inicis del segle XX, i a escala més local, per part de l’arxiver de Monistrol Josep Vilar i Cots (que el 1918 va fer que li dediquessin una plaça) i més endavant dels monjos de Montserrat Francesc Xavier Aités i Josep Ga­ lobart o d’estudiosos monistrolencs com Llorenç Soldevila, Antoni Estatuet i Salva­ dor Redó. A la capital, Barcelona, el tractat de Carles va tenir una gran difusió al segle XVIII al barri del Born, cosa que va afavorir la pràctica generalitzada de la guitarra i l’aparició del nou ofici dels corders de viola. I, si aneu al Museu de la Música, veureu com el nom del nostre heroi figura a la mateixa capçalera del plafó que presideix l’esplèndida sala de les guitarres.

Un home del Renaixament Ja és ben curiós que, essent­ne un simple diletant, sigui la música allà que ha do­ nat més fama a Carles i Amat. S’explica que ja de ben jove era un guitarrista d’excepció, format arran de contactes amb monjos músics de Montserrat però pro­ fundament autodidacta, i es diu també que de petit tenia una veu preciosa i canta­ va com un àngel, i això ens fa especular que hauria pogut formar part de l’Escolania, malgrat que tampoc s’ha pogut demostrar. Era, doncs, un home d’un gran talent, insòlitament longeu per a l’època (70 anys!), i el seu perfil polifacètic, que correspon a un arquetípic «home del Renaixement», es completa amb el seu vessant de lletraferit. Ell és l’autor dels cèlebres “Quatre­cents aforismes cata­ lans”, un recull de proverbis pensat amb finalitats educatives (sobretot per als in­ fants però també per als adults), que segons l’eminent filòleg Jordi Rubió i Balaguer, hom pot considerar com una obra cabdal en el panorama de la paremio­ logia catalana (que és l’estudi dels paremis o refranys).

Dels “Quatre­cents aforismes catalans,” editats per primer cop el 1636, se’n van fer un total de setze edicions, la darrera el 1953. Si bé n’hi ha força de collita pròpia, en bona part són un recull de sentències populars, de la saviesa del poble, cosa que també té el seu mèrit. Aquest llibre fou de lectura obligada a les escoles de tot Cata­ lunya al llarg de dos­cents anys, fins a inicis del segle XIX. Conclusió Ara ja coneixeu la petita història d’un personatge a qui val la pena reivindicar.

Aquest país nostre és sorprenent: s’exalta amb els seus mites per enaltir­los fins a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS l’excés, però massa sovint s’oblida d’aquells que, des del substrat, també han contri­ buït a la seva grandesa (ja ho diuen, que aquest és un país desmemoriat). És com si quan sou en un bosc frondós, us quedéssiu només amb la visió dels arbres venera­ bles i us oblidéssiu dels arbustos, les plantes i les petites flors: uns i altres es neces­ siten i tots plegats contribueixen a la frondositat del conjunt.

Han hagut de passar molts segles (aquest any s’escau el 450è aniversari) per a que Monistrol es regraciés amb el personatge que més ha contribuït a difondre el nom de la Vila lluny de les seves fronteres, però mai és tard quan es tracta de reparar els greuges i fer justícia. Tant de bo totes les viles i ciutats fessin com Monistrol: recu­ perar aquells seus prohoms que injustament han deixat caure en l’oblit.

Doncs estigueu amatents –els qui hi viviu i els qui us heu interessat per la Vila– al festival de guitarra, perquè en gaudireu d’allò més. Mentrestant, no deixeu de pensar en el que diu un d’aquells cèlebres aforismes: «Fes bé lo temps que viuràs, perquè això t’emportaràs».

Text extret del llibre “Petita història de Joan Carles i Amat” de Joan Puigdellívol Il·lustracions de Pilarin Bayés

Panoràmica de Monistrol de Montserrat (12/2014) Font: fotografiescatalunya.cat ­ Autor: Jordi Contijoch Boada Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Resucitem Aquest és un país aconfessional, grà­ cies a Déu, en el qual molts ens entes­ tem a celebrar la resurrecció de Crist.

Per molt agnòstiques, atees o descre­ gudes que siguin les persones, en can­ vi les festes de pasqua continuen posant al davant la realitat d’aquesta promesa feta realitat en un moment concret de la història.

Parlem de ressuscitar. La fe cristiana expressa amb aquest verb la vida després de la mort; una vida totalment altra i diferent, alhora que en continuïtat i complementària de la present i actual, que a fi de comptes és l’única i definitiva. Sempre es pren com a mostra la història mateixa de Crist qui, després d’assumir en la pròpia carn la tortura més cruel i la mort en creu, en canvi es va tornar a trobar amb els seus deixebles l’endemà del dissabte de la pasqua jueva, creant així una nova pasqua, un nou pas convertit en experiència fonamental per a tots aquells que s’hi vol­ guessin referir.

La mateixa història ha deixat prou clar que Jesucrist va existir i que els apòstols, amb la resta de deixebles, varen gaudir d’un encontre molt particular amb el ressuscitat; el mateix que de fet ha­ via estat crucificat i realment mort en l’execució duta a terme pels romans, sota Ponç Pilat, allà per l’any 30 del primer segle de la nostra era. S’han descartat múltiples opcions possibles per desfer aquest argument, enumerem­ne algunes. De primer, l’al·lucinació col·lectiva, perquè uns efectes psicològics transitoris s’haurien acabat amb el temps i haurien acabat caient en l’oblit, reduint aital fenomen a una experiència personal i intransferible. En canvi, la transmissió de la fe al llarg de dos mil anys sembla contradir­ho de totes totes. Una segona possibilitat d’engany hauria estat la del robatori del cos, deixant el sepulcre buit, tal i com en parlen els mateixos evangelis (Mt 28,11). Semblaria que hauria estat aquesta una versió feta córrer pel judaisme de l’època, però que no respon al que succeí després; és a dir, el naixement de l’Església i la conti­ nuïtat de l’anunci evangèlic. Una tercera versió contradient la veritable resurrecció de Crist hau­ ria consistit en què no hi hauria hagut realment mort de Jesús a la creu, sinó que se n’hauria escapat, mitjançat drogues administrades per aguantar el dolor, simulant la mort física i, final­ ment, fugint amb Maria Magdalena a la regió del Caixmir, on hauria acabat tranquil·lament la seva vida en família.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Però el gran argument a favor de la resurrecció de Crist continua essent, malgrat tots els mal­ grats, la pervivència de l’Església, la seva tasca evangelitzadora enmig del món i del convenci­ ment personal de cada cristià; una convicció convertida en fe, basada en l’experiència i en el testimoni, anant aquest molt més enllà d’un simple missatge, sinó implicant el contingut enter de la vida d’una persona: desigs, passions, voluntat, treball, convivència, esperances, sacrificis, lluites, naixement, malalties, accidents i fins la mort, el darrer obstacle; de fet vençut per Jesús de Natzaret.

El cristià, doncs, entén la seva fe no resolent­se en l’interior del seu cor piadós, sinó implicant l’amplitud de tot el seu ésser. Perquè la fita de la vida cristiana, iniciada en el baptisme, es troba en la plena comunió amb Déu, aquella compartició de la mateixa alegria, plenitud i amor de la que ell n’és l’origen i dipositari. Quan el cristià participa de l’Església i dels sagraments, hom esdevé capaç de viure en la plenitud malgrat les maltempsades.

Així, doncs, el cristià es troba vivint en Déu des del baptisme: «en ell vivim, ens movem i som», que diria el poeta Epimènides des del segle VI aC. En arribar al temut terme de la mort, s’asso­ leix el pelegrinatge final, en l’encontre d’aquell en qui ha cregut, per viure en la plena comunió, rebent la purificació i el perdó dels pecats que cadascú ha de menester per a la seva acceptació definitiva davant de Déu. Per aquesta raó se celebra i es rep l’eucaristia, aquest gest sagramental instaurat pel mateix Jesús, en el seu comiat d’aquell dijous sant, acomplert en el Gòlgota i so­ lemnitzat en les trobades pasquals amb els deixebles. Menjant el cos ressuscitat de Crist, entra en comunió tant amb el creador com amb tots els qui ja es troben en ell, els difunts precedents, que gaudeixen de la seva eterna companyia.

Un tipus d’experiència de plenitud en relació amb la resurrecció consisteix en trobar­se unit amb aquells que ja han mort, però que hom sent que no han desaparegut del tot. En definitiva, la fe ajuda a viure en la comunió dels sants, dels qui encara peregrinem en aquesta terra, juntament amb els que ens acompanyen des de la vida divina plena perquè, essent amb Déu, som amb tots aquells que ens han precedit en la vida, en l’amor, la fe i l’esperança, fins que un dia anem al seu encontre per a l’eternitat; una retrobada definitiva tan sols possible per l’entrada en l’àmbit de la fe en la resurrecció de Crist.

Oques Grasses canten una altra forma de resurrecció: «Tinc un cel i un infern a dins. Fer­me pols sempre m’ha fet millor.» Torna a néixer, tornar a començar; la resur­ recció, la que han cantat els poetes i que els teòlegs mal­ dem per a poder­la descriure i oferir al món. Millor experimentar­la ja des d’ara. Bona pasqua!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Serra de l’Obac ­ El paller de tot l’any Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 645 ­ Maig 2022­ Pàg. 50

Foto: Isabel Roumens