636 - Agost 2021

Page 1

Núm. 636 ­ Agost de 2021

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Mare de Déu dels Àngels (compartiment central d'un retaule medieval gòtic 1391­92) Museu Nacional de Catalunya ­ Adquisició de la col·lecció Muntadas, 1956


SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 7 Campanades Pensaments caçats al vol 10 11 Dites populars 12 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 13 20 Des de Viladecavalls 22 Dels diaris 30 Racó de contes i llegendes 32 Indrets propers Col·laboracions 36

Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 2


PÒRTIC

Qui jutja els jutges? Fa temps que ho penso. També penso que en el sistema judicial espanyol alguna cosa falla. O és que falla el sistema judicial a tot arreu? No ho sé, però els fets, almenys a l’Estat espanyol, ens di­ uen d’una manera clara i contundent que alguna cosa no funciona en el món judicial, o tal volta, són moltes les que no funcionen? Em refereixo, és clar, a les cúpules judicials: Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional. En les democràcies consolidades, els tri­ bunals suprems i els tribunals constitucionals tenen el vistiplau de la ciutadania. Rarament es dis­ cuteixen les seves sentències, encara que poden ser no compartides. Però pràcticament ningú no parla de parcialitat. Es poden equivocar, però ningú creu que, en les seves decisions, hi hagi moti­ vacions polítiques i personals. A l’Estat espanyol no passa res de tot això. Tant al Suprem com al Constitucional, les seves sentències i decisions cada dia són més contestades per la ciutadania, especialment les sentèn­ cies en el camp econòmic i en el tema independentista, tant en tot allò referent a Catalunya, com al País Basc. Només cal recordar el cas Atutxa: el president del Parlament Basc va ser in­ habilitat pel Tribunal Suprem espanyol però el Tribunal Europeu de Drets Humans va anul·lar la sentència. El mateix va passar amb Arnaldo Otegi, condemnat a sis anys de presó, que va haver de complir. Més endavant, però, el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que el Tribunal Espanyol no havia actuat de manera imparcial. I no va passar res. Tot va conti­ nuar igual. Més recentment, tenim el cas de Sandro Rosell, que va passar quasi dos anys en presó preventiva i va ser absolt pel mateix tribunal que el tenia a la presó. Com s’explica, això? Tan evidents eren els delictes per tenir­lo a la presó si després l’absolen? I aquí tampoc passa res. Tot continua igual. Els nostres presos polítics varen ser acusats per l’Audiencia Na­ cional de rebel·lió i sedició. La jutgessa acusadora era Carmen Lamela. El Tribunal Suprem accepta l’acusació de rebel·lió, i per això són suspesos els seus drets polítics i enviats a presó preventiva. El mateix tribunal que els tenia a la presó per rebel·lió ara resulta que els absol de rebel·lió. Com s’dexplica això? Com és que no passa res? Ni cap dimissió ni cap sanció, ni res de res. Per cert, la magistrada Lamela, que tot va començar amb ella, és ascendida a l’Audien­ cia Nacional pel Tribunal Suprem. No hi ha arguments per pensar que l’alta justícia no funciona i que tot està més o menys dat i beneït? Definitivament, la justícia espanyola és un misteri. Més ben dit, la justícia espanyola no té ningú que la jutgi i, per tant, fa el que li convé. I tampoc passa res. Fins quan? Quim Domingo Panella elpuntavui.cat (04/05/2020) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 3


L'EVANGELI PAM A PAM

Qui passa fam, no està de ro­ manços. Qui va fart, no vol escol­ tar. Hi ha sentiments d'angoixa i de neguit. Què passa?

Autor anònim ­ Segle V Església de Sant Apolinar el Nou ­ Ravenna (Itàlia)

La vida al marge de la fe, no funciona. És buida, malgrat que la nevera sigui plena. Diu el rellotge de sol: jo sense sol i tu sense fe, no valem res. Sort de la fe. Hi ha moments que, sense fe, costaria molt de mastegar­los... Un àpat ran del llac. Jesús és el protagonista. Si el sabem de cor buscar, Ell mateix es fa trobar... S’adona de la gana d’a­ quella gent i busca la solució. Felip diu que no tenen diners per comprar res. Andreu diu que es podria repartir el poc que hi ha. Un vailet té cinc pans i un parell d’arengades. Tot plegat no n’hi ha per res. Jesús ja en té prou. Aquell vailet va fer possible l’impossible. La seva bona disposició per a compartir i el poc que té al sarró, és el tast per atipar a una mu­ nió de gent. Jesús fa el que falta. Pren els llonguets i comença un estrany repartiment. Tot és fascinant. Asseguts sobre l’herba verda del prat comparteixen tots plegats un àpat suculent. No és un tiberi de rics, no hi ha ni vi ni carn de xai. És el menjar casolà de la gent de pagès. Pa d’or­ di i peix salat. Un àpat servit per Jesús gràcies a la generositat d’un vailet. Els primers cristians en van prendre nota. Tot era de tots. Mai no es van oblidar el gest d’a­ quell noi. Si hi ha fam en el món no és per falta de teca sinó per falta de solidaritat. Hi ha pa per a tothom. En sobra. El que falta és solidaritat. Falta generositat per compartir.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 4


L'EVANGELI PAM A PAM La marxa del món està en males mans, en mans d’un poder econòmic inhumà, en mans d’irresponsables... Ens fa por compartir el que tenim; ens ho considerem massa nostre i és de tots. Més de mig món (i no és mentida) té fam i es mor de gana per culpa d’un egoisme irracional. Tant de bo que els que donen corda a l’engranatge del món tinguessin els sentiments d’a­ quell vailet que només disposava de cinc llonguets i un parell d’arengades...

Sebastià Codina i Padrós

Xavier Folch i Recasens Editor, escriptor i exdiputat del PSUC Burgos, 06/02/1938 ­ Barcelona,24/06/2021

Folch va ser un dels editors més importants de Catalunya i va compaginar la seva acti­ vitat en l’àmbit cultural amb la política, on va ser diputat del Parlament de Catalunya pel PSUC entre 1980 i 1984. També va tenir una participació destacada en la lluita contra el franquisme. L’any 1968 Folch va començar a treballar a Edicions Ariel i el 1976 ja va cofundar l’Editorial Crítica. L’any 1977, en la campanya per les primeres eleccions democràti­ ques serà coordinador de la coalició al Senat de l’Entesa dels Catalans. El mateix any serà elegit membre del comitè central de PSUC en el IV Congrés. En el convuls V Congrés celebrat l’any 1980 serà reelegit membre del comitè central, entrarà al comitè executiu i viurà en primera fila el procés d’autodestrucció del partit l’any 1982. El 1983, va fundar Empúries, que es va integrar l’any 1966 al Grup 62. Seguidament va ser nomenat director literari d’Edicions 62. L’octubre del 2003 la Generalitat de Cata­ lunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 5


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Botifarres amb cava

Ingredients per a 4 persones: 4 Botifarres Sal Pebre Oli d’oliva Cava brut 4 patates grosses 40 ml d’oli d’oliva verge extra 1 Taronja

Punxeu les botifarres amb una forquilla i salpebreu­les. Tireu un raig d’oli en una paella i poseu­hi les botifarres. Cobriu­les amb el cava i deixeu­les coure durant 5 minuts a foc suau amb la paella tapada. A continuació, tombeu­les, torneu a tapar la paella i deixeu­les­hi cou­ re 3 minuts més. Destapeu­ho i deixeu reduir totalment el cava. Deixeu que es rosteixin una mica en el seu propi greix i torneu a girar­les perquè es rosteixin de l’altra banda. Mentre es couen les botifarres, renteu les patates, punxeu­les amb una forquilla, poseu­les en un plat fondo i tapeu­les amb un altre plat. Poseu­les a coure al forn de microones a 750 W, aproximadament 5 minuts, fins que esti­ guin toves. Com que el temps dependrà de la mida de les patates, podeu comprovar si són toves punxant­les amb una forquilla. Talleu les patates pel mig i disposeu­les en els plats juntament amb la botifarra. Regueu­les amb el suc que ha quedat a la paella.

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 6


CAMPANADES

Santa Maria de l’Estany El Moianès L’Estany és un municipi que deu el nom a l’aigua estancada que hi havia hagut a la part més baixa de la vall on es troba, a causa de la impermeabilitat del subsòl. Aquesta acu­ mulació d’aigua era beneficiosa per l’agricultura però també era un focus de mosquits i d’infeccions. Així que l’any 1554, el darrer abat de l’Estany va fer construir una mina que dessecà l’estany i els aiguamolls. L’origen del monestir va ser una petita capella dedi­ cada a Santa Maria, edificada a fi­ nals del segle X, dins del terme parroquial de Terrassola. El 990 fou cedida a la seu de Vic, que hi establí una canònica. A partir del 1080 les notícies de la comunitat són abundants i el 1113 va passar a ser una abadia que tingué una vida pròspera fins a la meitat del segle XIV, amb una gran extensió de dominis, principalment a la part central de Catalunya. La pesta negra i les disputes sobre la propietat feudal foren causa de la destrucció del monestir el 1395. La comunitat hagué d’exiliar­se passant a residir, du­ rant una quarantena d’anys a Manresa i a Sabadell. Un cop de nou a l’Estany amb els terratrèmols de l’any 1448, va caure el campanar damunt la volta de l’església, i l’en­ sorrà. La recuperació va ser lenta i difícil i la decadència motivà que l’any 1592 se su­ primís l’abadia i es convertís de nou en una canònica, la qual s’extingí l’any 1775, bo i passant a ser una simple parròquia. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 7


CAMPANADES L’església és la que es va consagrar el 1133, amb una nau, transsepte i tres absis amb un cimbori sobre la unió de la nau amb el creuer. Tres arcs torals sostenen la volta. Un altre arc, a l’entrada del presbiteri, té columnes semicirculars, amb capitells i bases escultura­ des. Durant els segles XVII i XVIII es construí una sagristia on hi havia l’absis lateral sud, es reconstruí el cimbori derruït pel terratrèmol, es va fer una falsa volta de maó i es decorà amb un altar barroc. Durant les reformes dels anys 1970 i 1971 l’església va re­ tornar al seu estil primitiu. Una imatge gòtica d’alabastre, de la Mare de Déu de la Llet presideix l’altar major. L’absis exterior central és el primitiu, amb una finestra d’arc monolític esculpit amb mo­ tius vegetals i envoltat amb arcades sostingudes per dues columnes amb capitells treba­ llats. Els absis laterals es van reconstruir a imatge i semblança del central.

Claustre de Santa Maria de l'Estany (restaurat el 2016)

La part més important del monestir de l’Estany és el claustre. És de planta quadrada i és notable per la decoració dels capi­ tells, resultat d’obres diferents d’entre el segle XII i finals del XIV. L’ala que és adossada a l’església és la més primitiva i els capitells, per la seva part interior, ens narren la història des de la creació fins al calvari. La resta de capitells són decorats amb animals, palmetes, volutes i fins i tot amb escenes profa­ nes. Fa molt poc han quedat enllestides unes obres de millora del sistema de recollida d’aigües, la restauració de la colum­ nata i l’adequació dels accessos.

Detall d'un capitell

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 8


CAMPANADES Relació de l’Estany amb Sabadell. L’alou de Sant Salvador On avui hi ha l’església de Sant Feliu o Fèlix de Sabadell hi havia hagut l’esglesiola de Sant Salvador d’Arraona, que depenia de l’única parròquia del terme, que era Sant Feliu d’Arraona (avui Sant Nicolau). L’església i un bon estol de terres eren conegudes per alou de Sant Salvador d‘Arraona, el qual va ser donat pels senyors d’Arraona, al mones­ tir de Santa Maria de l’Estany, entre l’any 1082 i el 1133. Per tal de tenir cura d’aquells béns, l’Estany va crear­hi una pabordia, és a dir, una casa monàstica petita que depenia del monestir. Així doncs, el paborde, que era un religiós revestit d’autoritat inferior a la de l’abat, era l’encarregat d’administrar els béns del monestir. Un càrrec força important durant els primers anys perquè va ser quan va sorgir el mercat i la població de Sabadell al seu entorn. Però també durant els segles següents, així per exemple, en 1299 el pabor­ de va donar a cens el solar on havia d’edificar­se la casa Duran.

Església actual de Sant Feliu a Sabadell

Miquel Carreras ens diu als seus “Elements d’Història de Sabadell”, que l’any 1373 el rector de Sant Feliu, aprofitant l’absència del paborde, es va traslladar a Sabadell i va co­ mençar a usar l’església de Sant Salvador com a parro­ quial. El paborde que regia la casa va oposar­se a aquest canvi, ja que l’església era la casa pabordial de Sant Salva­ dor, del monestir de l’Estany.

Com que el rector no es movia, el paborde va anar a veure el Papa perquè li donés la raó. Al capdavall, però va guanyar el rector de Sant Feliu, perquè tenia a la seva banda, si no el dret, la necessitat dels feligresos de no haver de traspassar el riu per anar a la parrò­ quia, cosa que el bisbe de Barcelona va reconèixer l’any 1391, i va donar el permís de canviar de seu la parròquia. El canvi de lloc va portar el canvi de nom, és a dir, de Sant Salvador d’Arraona a Sant Fèlix de Sabadell. La gran propietat de l’Estany a Sabadell es va acabar amb la desamortització de Mendizabal, l’any 1835. Extret de: amicsartromanic.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 9


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Cal eliminar de la vida l’ahir i el demà. Amb l’avui en tenim prou. Ahir fou un dia per a aprendre i el demà pot ser una bona conseqüència del que hem fet avui... I avui... cal enfrontar­se amb els alts i baixos de la vida, ben convençuts que ja no tornaran cap hora... Les violències i els empresonaments polítics són terrorisme dictatorial in extremis... L’Església no pot deixar mai de denunciar la injustícia, la mentida i la corrupció... Espanyolitzar l’Església catalana és una malifeta diabòlica... Qui remou muntanyes comença remenant el pri­ mer roc que troba... A vegades el temps contesta quan ja no ens fan peça les respostes... La vida és una estona, les persones no duren gaire i les bones ocasions s’acaben aviat... Digues, fes i vulguis el que puguis fer avui; no et fiïs massa del demà. Hi ha algun demà que no es lleva... Ens pot passar el que mai no ens hem imaginat. No n’hi ha per gallejar tant... Les converses abans que passin per la boca haurien de ser garbellades pel cervell. Moltes es quedarien per fer... És molt oportú el ficar­se la llengua a la butxaca. D’aquesta manera, no pren mal ni en fa...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 10


DITES POPULARS

Consells, saviesa i prudència

Al mal costum, trenca­li la cama. Al pa, pa; i al vi, vi; i l’aigua, clara. Al so que toquen, balla. Amb paciència es guanya el cel. A bona son, no hi ha llit dur. A cas nou, consell nou. A camí llarg, passa curta. A paraules de neci, orelles sordes. A la casa que hi ha un vell, no hi faltarà un consell.

A qui nega no el pengen.

A la mort, ni témer­la ni buscar­la: cal espe­ rar­la.

A les reunions, parlen primer els necis i els innocents; els darrers, els prudents.

A la primera, perdó; a la segona, bastó.

Abans d’ensenyar, aprèn.

A la tercera va la bona.

Abans de burlar­te d’algú, mira bé com ets tu.

A les penes, punyalades. A qui té males puces, no li vagis amb mur­ gues.

Abans de dir que sí, pregunta­ho al coixí. Abans de parlar, pensar.

A sant que no li tinguis devoció, no li facis oració. Actua com cal, que amb la moneda que pa­ guis et pagaran.

Abans que coneguis, no lloïs ni vitupe­ ris. Al bo buscaràs i del dolent te n’allu­ nyaràs.

Al bé, buscar­lo; al mal, espantar­lo. Extret de: socpetit.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 11


RACÓ DE LA POESIA Munió de pressions Munió de pressions que t’esclafen quan intentes sortir del forat són les petges fatals de les passes que d’ençà que has nascut has donat. Però el sol i la llum i la pluja són constants permanents al costat d’aquest cos, d’aquesta ànima estranya amb que et trobes en vida lligat. Se’t figuren imatges i penses que et prometen trobar llibertat i esgarrapes les pedres que planen prohibint­te aquest mon anhelat. Esperit... il·lusions!, i esperances són les armes que desesperat utilitzes lluitant contra un Hades que s’enriu del teu ésser nafrat... Cada instant és inútil, cadenes que arrosseguen al penyassegat van segant peus i mans, joies, penes i t’endinsen a un buit no esperat. I, no obstant, cel enllà hi ha lluernes, titil·lants com ulls clucs que se’n van oferint­te un miratge en miracles d’un possible camí triomfant. I al fondal de la bauma sirenes en subtil atractiu susurrant són la crida angoixant que et prometen el rierol que desitges brillant... I segueixes, tossut, aferrant­te a esbarzers que t’estan dessagnant mentre el pes del teu cos sense forces va impulsant­te a seguir­t’hi enfonsant...

Al sol de juliol Sol de juliol, que amanses la mar, que apoques les aigües qual foc inclement, que escalfes les terres, bronzeges el blat, que allargues els dies i les hores encens. Sol de juliol de pruna i pomera, que animes en verd les vides de l’hort, que engreixes ametlles, raïms i oliveres, fas dolça la fruita, li pintes colors. Sol de juliol de collites beneïdes, de pa i de farina que mol el molí, que eixugues l’herba i les flors que marcides, que apures les ombres i espolses camins.

Cada dia s’apaga una espelma mentre el ble ple de fum va encegant els teus ulls, més si mires enlaire al camí del triomf et duran...

Ara que dorms, veig un sostre d’estrelles, i canten a l’aire granotes i grills, deixa'm que admiri la lluna més bella i les sendes de llums que ratllen la nit.

Xavier Coderch

Pedro Puerma Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 12


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat dia 29 de juny, festivitat de Sant Pere, un dels patrons de Terras­ sa, a les set del vespre, a la Biblioteca Central de Terrassa (Passeig de les Lletres, 1), es va fer la presentació del llibre "22 itineraris de natura pels vol­ JP tants de Terrassa", amb parlaments de Carles Caballero, regidor de l’Ajunta­ ment de Terrassa, de Màrius Massallé, president de la Fundació Torre del Pa­ lau, i dels autors del llibre. Llàstima que, per qüestions d’aforament de la sala, una vintena de persones no hi van poder accedir. Aquesta guia l’ha realitzat el nostre col·laborador Àngel Manuel Hernàn­ dez Cardona conjuntament amb Anto­ ni Comellas Garcia, company de la Secció de Ciències Naturals del Cen­ JP tre Excursionista de Terrassa. Els ma­ pes els ha fet Albert Masó Garcia, conegut escalador, excursionista i, junt amb el seu germà Òscar, col·laboradors de la nostra revista. L’obra ha estat editada per la Funda­ ció Torre del Palau, tot un referent de la cultura de casa nostra.

JP

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 13


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 2 de setembre, a 2/4 de set de la tarda, a la biblioteca "El Castell", presentació del lli­ bre "Libel·lulina. 8 històries de dones que defensen la vida del planeta". Un llibre escrit i il·lustrat per la vacarissana Clara Serrat Alemany, adreçat tant a in­ fants com a adults.

Aquest llibre il·lustrat ecofeminista es conforma de 8 històries on intento fer sensibilització de diferents con­ flictes socioambientals tot visibilitzant el paper de la do­ na en la lluita i protecció de la vida del planeta. "Libel·lulina. 8 històries de dones que defensen la vida del planeta" pretén acostar les històries de dones que han contribuït de forma significativa a defensar i cuidar la vida del nostre planeta. Aquestes han estat escrites amb la intenció de sensibilitzar sobre les dife­ rents problemàtiques socioambientals que estem vivint, des de les perspectives dels ecofeminismes, oferint re­ ferents femenins que han aconseguit afavorir a la reso­ lució d'aquestes de forma positiva. Donant a conèixer aquestes històries espero plantar llavors que brotin en forma de valors, actituds i motivació per a participar tant de forma individual com col·lectiva, per tal de cuidar i posar la vida del planeta al centre. La Libel·lulina emprendrà un vol molt especial. Durant el seu viatge coneixerà les històries de diferents dones que han canviat el món. Dones que cuiden la vida del nostre planeta i se'n preocupen. Vols descobrir totes aquestes històries? Vens a volar amb la Libel·lulina? Si tens ganes de saber més coses sobre la Libel·lulina, ho pots fer a: www.libelulina.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 14


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat 14 de juny, fou presentada la candidatura d'adhesió de la Bibliote­ ca municipal El Castell al Grup de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO i aquesta va ser acceptada per unanimitat. Les biblioteques d'aquest grup tenen molt en compte la seva funció social i educadora i promouen la participació dels seus usuaris, d'una manera col·lectiva i conscient, en la societat plural, responsable i solidària en que tots ens mereixem viure. Per tal d'assolir aquestes funcions, consideren la lectura com a element prioritari, enriquidor i generador de vida. Els objectius bàsics d'aquestes biblioteques membres són, entre d'altres, el foment de la pau i la comprensió internacional, la promoció del diàleg inter­ cultural (promovent iniciatives i donant a conèixer cultures minoritàries), el respecte a l'entorn ecològic, humà i social, facilitar l'accés a la informació i al coneixement a les persones amb més dificultats, posar atenció a la diversitat i millorar la cohesió social, propiciar l'activitat de les persones per tal que si­ guin agents actius de la cultura, concebre la biblioteca com un lloc de troba­ da i socialització de la vida de la comunitat on està ubicada i fer reals els objectius del Manifest UNESCO de la Biblioteca Pública.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 15


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Benvolguts ciutadans i ciutadanes, Serveixin aquestes quatre línies per agrair l’esforç de tots els treballadors i totes les tre­ balladores de l’ajuntament per fer, un any més, possible la Festa Major. Una festa dife­ rent a les anteriors a causa de la pandèmia, però, que busca igualment un punt de trobada entre tots i totes. Seguint les recomanacions sanitàries i per responsabilitat, fi­ nalment hem hagut de suspendre els actes que concentraven més gent, amb la voluntat de re­programar­los a l’octubre. Espero que pugueu gaudir d’aquesta Festa Major i que ens retrobem, amb totes les me­ sures sanitàries, per places i carrers. Visca Vacarisses i Visca la República !!! Antoni Masana i Ubach Alcalde de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 16


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 17


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A JESÚS ­ CINC PANS I DOS PEIXOS ­ Un vailet porta dos peixos i cinc pans en un barral. Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal. 1 4 Jesús marxa a l’altra banda –Asseguts damunt la gespa, ran del llac dels embolics des del cim fins el replà, i allà es troba amb la gentada dels panets que l’amic porta més nombrosa dels amics, tots se’n puguin atipar. alça els ulls mirant la colla; Amb la gent de totes bandes n’hi ha molts que en fan cabal: feia goig aquell tossal: Quan posem un mica­mica, Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal. Déu aboca un gavadal. 2 –Què farem per tanta colla i tothom es quedi tip? És molt tard i tenen gana, són de fora! Ai Felip! Ni buidant tothom la bossa no en tenim per fer un queixal: Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal.

5 Era immensa la gentada, s’atiparen els presents i els que encara s’hi afegien, mai ningú va entendre gens que dels pans i dels dos peixos en sortís l’àpat cabdal: Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal.

3 Hi ha un vailet que porta peixos i cinc pans al seu sarró... però son tants, són tanta colla que l’engruna del crostó amb la fam que els enarbora, no els farà ni bé ni mal: Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal.

6 Un cop tips, pleguen les sobres, que no es faci res malbé i mirant­se els uns als altres contenien fins l’alè; no sabien pas que dir­ne eixugant­se el llagrimal: Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 18


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 De les sobres van omplir­ne més de dotze coves plens, d’aquell dia memorable va quedar­ne un vespre dens... repetint a cau d’orella “el que ens passa, no és normal” Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal.

8 Tots cridaven: “El Profeta! L’Enviat dels plans divins”! Evitant que el coronessin ha fugit pel bosc endins, sol ben sol amb l’Etern Pare serà el premi del jornal: Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal.

Un vailet porta dos peixos i cinc pans en un barral. Quan posem un mica­mica, Déu aboca un gavadal. Sebastià Codina i Padrós

.

Multiplicació dels pans i els peixos Francisco Herrera "El Viejo" (1590­1654) Real Academia de Bellas Artes de San Fernando Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 19


DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Venim de lluny

Els anys no sempre ho devoren tot. De vegades guarden moments que van quedar sota les pedres del carrer, o escrits amb guix a la pissarra, o entre els acords d’unes cançons endiumenjades de missa. De vegades són els sentinelles invisibles que vet­ llen per una amistat sense jurament etern ni declaració de principis. La llunyania no mata l’afecte que sentim pels amics. Ni el temps implacable que ar­ renca furiós els fulls del calendari. Encara que tinguem aquest sentiment aparcat en un racó, o potser del tot oblidat, mai no és mort; només queda en repòs esperant l’o­ casió apropiada. Perquè amistat no és cap obligació. Ni tan sols una actitud. No entén de distàncies ni de compromisos. No s’alimenta amb pactes ni promeses. L’a­ mistat es té fins i tot quan ja no es té. La nostra amistat no es va construir només amb comprensió i bones paraules. Hi van fer falta topades i discussions, malentesos i solucions. Va fer falta que cadascuna de nosaltres fes el seu propi camí, forgés el seu futur i sortís completament sola a men­ jar­se el món per tal que el fil invisible mantingués el vincle. Ens n’adonem una tarda de diumenge en què després de retrobar­nos per sorpresa encetem unes converses que van quedar a mitges fa massa anys. Poc ens expliquem de la nostra vida, però exhibim amb una rialla que encara ens hi mantenim dempeus, malgrat tots els seus embats. Surem per sobre dels ideals poc assolits que tant ens van unir en el passat. Mirem amb benevolència i nostàlgia qui vam ser, i acceptem amb orgull en què ens hem convertit. Hem guanyat combats i hem perdut banderes pel camí; hem anat i hem vingut, perquè la nostra amistat ve de lluny.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 20


DES DE VILADECAVALLS Per això no és gens estrany que algú agafi una guitarra i tot d’una el pati interior del local de vinils i cervesa artesanal s’ompli de veus que necessiten sortir enfora per envoltar l’aire i retrobar­se com si no hi hagués un demà. Les lletres, recordades o improvisades, voleien amb les melodies d’un passat que ha tornat al present. Els sen­ derons, sinuosos i allunyats, s’han retrobat a la cruïlla. El garbuix de fils invisibles ha reconquerit el camí. Els lligams seguiran fent de lligams, desembolicats i amb puntes esfilagarsades, com les cordes velles i aprofitades d’una guitarra.

Al cap i a la fi, l’amistat deu ser això: tornar des d’un confí de la memòria, travessar l’arc del cel i creuar la vida per celebrar el pe­ tit èxit d’algú que et va pertànyer quan la vida era encara un somni boirós, quan encara crèiem que podríem canviar el món, quan l’infinit era possible. Empoderades i lliures, arriba­ rem a temps de cantar una cançó, per molt lluny que si­ guem.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 21


DELS DIARIS

Sant Joan d’Acre (actualment estat d’Israel); Ara fa 730 anys. L’exèrcit de Guillaume de Beau­ jeu —Gran Mestre de l’Orde del Temple— cedia la darrera plaça de Terra Santa. Amb el canvi de domini d’Acre, que passava a mans de les forces d’Al­Aixaraf Khalil —soldà mameluc d’E­ gipte—, es posava punt i final a quasi dos segles d’existència del Regne de Jerusalem (1099­ 1291), un estat teocràtic cristià governat per les ordes religioses­militars i tutelat pels grans do­ minis europeus de l’època. La desaparició del Regne de Jerusalem, que havia fet les funcions de plataforma projectiva europea cap a Índia i cap a la Xina, no tan sols va representar un cop duríssim al comerç europeu; sinó que, també, va provocar el descrèdit més absolut de les —fins llavors— prestigioses ordes religioses­militars.

El patrimoni templer a Catalunya Els templers tenien una llarga relació amb Catalunya que es remuntava a l’any 1128 (tan sols nou anys després de la seva fundació). A finals de la centúria del 1200, acumulaven un extens patrimoni que havien reunit, en bona part, durant l’expansió territorial dels comtes barcelonins cap a la Catalunya nova (1026­1149) i cap al País Valencià (1232­1296). La seva destacada par­ ticipació —al costat del Casal de Barcelona— en aquelles empreses expansives, els convertiria en grans propietaris a les valls dels rius Corb i Francolí; a la plana d’Urgell; i a les valls baixes dels rius Segre i Ebre. Però seria sobre el territori a cavall del Principat i del País Valencià on reunirien les propietats més extenses: la franja costanera entre l’Ebre (Miravet) i la Serra d’Irta (Penyíscola); i la comarca muntanyosa del Maestrat (entre Beseit i la Penyagolosa). Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 22


DELS DIARIS Els mestres templers catalans França i Catalunya, per aquest ordre, havien estat els països on els templers havien arrelat amb més força. Dels vint­i­tres grans mestres que va tenir l’orde, des de la seva creació (1119) fins a la seva desaparició (1314); vint van ser francesos i tres van ser catalans: Arnau de Torroja (novè Gran Mestre, 1181­1184); Guillem d’Erill (dotzè Gran Mestre, 1194­1200); i Pere de Montagut (quinzè Gran Mestre, 1219­1232). Aquest detall es molt revelador, perquè explica —no tan sols — la força patrimonial de la branca catalana de l’ordre, sinó també el projecte que emprendrien poc després de la desaparició del regne de Jerusalem: la creació d’un domini templer indepen­ dent —a cavall del Principat i del País Valencià— que havia de ser la plataforma de llançament de les operacions militars de reconquesta de Terra Santa.

Detall del Setge d’Acre de Dominique­Louis Papéty (1815 – 49) / Font: Collections de Versailles

L’estat templer a Catalunya Però entre les possessions de la franja costanera i les muntanyes del Maestrat, hi ha havia una llengua de terra formada per la vall del riu Millars que impedia la connexió d’aquells dos grans dominis. En aquest punt es va produir una sorprenent operació mercantil que, inicialment, va ge­ nerar una gran admiració i, posteriorment, va despertar molts recels. L’any 1304, la branca tem­ plera catalana comprava aquella llengua de terreny als Anglesola; una família baronial originària de la plana d’Urgell —i històricament subordinada al Casal de Barcelona—; que ostentava la se­ va propietat des del temps de la primera empresa valenciana de Jaume I (1232­1328). Els tem­ plers van pagar per aquella compra l’astronòmica xifra de 500.000 morabatins d’or, una autèntica fortuna només a l’abast de les cancelleries més riques del continent. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 23


DELS DIARIS La desconfiança de Barcelona El projecte templer va encendre totes les alarmes de la cancelleria de Barcelona. Perquè, si bé era cert que la branca templera catalana estava subordinada al Casal de Barcelona —a través de les complexes relacions de vassallatge de l’època—; també ho era que —com demostra la investigació moderna—, els templers ambicionaven secretament la creació d’una república te­ ocràtica que podria haver assolit la plena independència en el decurs de les tres o quatre dèca­ des següents. En definitiva, un nou domini que hauria trencat la connexió terrestre entre Barcelona i València, les dos grans ciutats de l’edifici polític catalanoaragonès. De res van servir les pressions barcelonines. La branca templera catalana, decidida a tirar endavant el seu projecte, va iniciar les obres de fortificació de la vila de Culla (Alt Maestrat), destinada a ser la capital d’aquell nou estat.

Representació coetània de nomenament d'un cavaller templer / Font: Museu d'Història de Catalunya

Jaume II El comte­rei Jaume II (net de Jaume I, el conqueridor del País Valencià), i que, curiosament, havia assolit el tron de Barcelona el mateix any que el desastre d’Acre (1291); va activar una duríssima ofensiva contra la branca templera catalana. La cancelleria de Barcelona es va mostrar escandalitzada per la gran inversió templera, i va retreure públicament als seus dirigents no haver esmerçat aquesta despesa en la defensa d’Acre. Acusacions que ocultaven un segon propòsit: a l’amenaça que podia suposar la creació de l’estat templer, s’hi va sumar l’ambició personal del comte­rei Jaume II; que —amb la complicitat d’altres sobirans europeus— pretenia unificar les tres principals ordes religioses­militars (templers, hospitalers, i els del Sant Sepulcre); i ser proclamat Rex Bellator (màxima autoritat política i militar de la nova institució). Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 24


DELS DIARIS La fi del projecte templer L’estat que els templers havien projectat, no va arribar a culminar. L’any 1307 el rei Felip IV, en­ deutat fins a les celles amb la banca templera, va decretar la persecució i liquidació dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó. En canvi, Jaume II —tot i que no li faltaven raons— no es va sumar a aquella orgia de sang i fetge, però —aprofitant els vents que bufaven des de París— els va acorralar, els va empresonar i els va confiscar. A diferencia del que va passar a França, la cancelleria de Barcelona va facilitar la fugida dels membres més destacats de l’orde. I la dispersió de la resta. Però l’estructura i els projectes templers desapareixerien per sempre. Ni l’estat que els templers van voler crear a cavall de Catalunya i del País Valencià va veure la llum; ni el comte­rei Jaume II va aconseguir ser proclamat “Rex Bellator”.

L’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (en llatí, Pauperes Commilitones Christi Templique Salomoni­ ci), també anomenat l’Orde del Temple (Ordre du Temple, en francès) en el qual els seus membres són normalment coneguts com a cavallers templers (templiers, en francès), va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l’edat mitjana. Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la primera croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusa­ lem després de la conquesta. L’orde va ser reconegut pel patriarca llatí de Jerusalem, Garmond de Picquigny, qui els hi va imposar com a regla la dels canònics agustins del Sant Sepulcre. Aprovat ofi­ cialment per l’Església Catòlica el 1129, durant el Concili de Troyes (celebrat a la ca­ tedral de la mateixa ciutat), l’Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella. Militarment, els seus membres es tro­ baven entre les unitats més ben entrenades que participaren en les croades. Els mem­ bres no combatents de l’orde van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, fins i tot, noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva del banc modern. Alhora, l’orde també va edificar una sèrie de fortifi­ cacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa. Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 25


DELS DIARIS

Sevilla, 23 de novembre de 1248. Les tropes castellanolleoneses del rei Ferran III entraven a la ciutat després d’un llarg setge de quinze mesos. La Isbiliya andalusí iniciava una nova etapa de la seva història. Passava a domini cristià i durant els segles immediatament posteriors (XIV i XV) coneixeria una explosió econòmica i demogràfica que la convertiria en el gran centre co­ mercial de la vall del Guadalquivir i en una escala obligada del trànsit marítim entre la Medi­ terrània i l’Atlàntic. En el procés de construcció d’aquella Sevilla mercantil, els mercaders estrangers hi van tenir un paper protagonista: genovesos, venecians, portuguesos, francesos, ne­ erlandesos i anglesos. I catalans, valencians, mallorquins, sicilians i napolitans, anomenats i do­ cumentats genèricament i exclusivament “catalans”, fins i tot quan procedien d’Aragó.

Els primers catalans a Sevilla La presència comercial catalana al port de Sevilla està documentada des de mitjans de la centúria del 1300. En les dècades centrals del segle XIV —poc abans de la Pesta Negra (1348)—, Catalunya —el motor indiscutible de la corona catalanoaragonesa— era la prime­ ra potència econòmica de la Mediterrània, en competència amb les repúbliques mercantils de Gènova i de Venècia. Són les Galeres de Catalunya, comandades per l’almirall Jofré Gi­ labert de Cruïlles, la primera força naval europea que allibera l’estret de Gibraltar de la pi­ rateria berber (1339). I són els mercaders barcelonins de l’època els qui, a partir del fet, obren les primeres rutes navals estables entre la Mediterrània i l’Atlàntic nord. La potent classe mercantil barcelonina seria pionera en la transformació de Sevilla en escala obligada entre Barcelona i València, i Anvers i Londres. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 26


DELS DIARIS Els catalans, Colom i Sevilla Però seria durant el segle XV i, sobretot, durant els viatges colombins (1492­1502), que es produiria un fenomenal desembarcament i establiment de comerciants catalans i valencians al port de Sevilla. Contra el que ha predicat la historiografia nacionalista espanyola, no és cert que el comerç català del XV fos una trista ombra del que havia estat el segle anterior; ni tampoc ho és que els comerciants catalans es van establir a Sevilla a l’ombra de la Casa de Contratación, la institució creada per la monarquia hispànica que pretenia monopolitzar el comerç amb el Nou Món. Les fonts documentals revelen que a inicis del segle XVI, abans de la creació de la Casa de Contratación (1504), la colònia comercial catalana de Sevilla tenia una força i una influència molt superior a la de la resta de comunitats estrangeres que operaven en aquell port.

Mapa de la Baixa Andalusia, amb Sevilla al centre (1579) / Font: Cartoteca de Catalunya

Els catalans, estrangers a Sevilla Les fonts de l’època engloben els catalans en la categoria d’“extranjeros”. I, insistim, quan di­ uen catalans, es refereixen a tots els súbdits de la corona catalanoaragonesa, fins i tot sards, sici­ lians i napolitans. Per exemple, les mateixes fonts revelen que, a inicis del segle XVI —coincidint amb el quart i darrer viatge colombí—, a Sevilla hi havia 310 famílies de comerci­ ants catalans —la gran majoria originaris de Barcelona; i en menor mesura de Perpinyà, de València, d’Alacant i de Palma—. Si fem un càlcul de la massa demogràfica que podia represen­ tar aquest col·lectiu (i considerant que eren famílies extenses formades per persones de diverses generacions, pels empleats i criats d’aquelles companyies mercantils familiars i pels esclaus domèstics), podem donar per bo que sumaven un col·lectiu entre 2.000 i 3.000 persones. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 27


DELS DIARIS Les nissagues de comerciants catalans a Sevilla Aquesta xifra representaria un 5% de la població total de Sevilla (60.000 habitants a principis del segle XVI). I això, demogràficament, seria un percentatge quasi insignificant. Però, en canvi, la seva força econòmica i la seva influència política superava amb escreix aquest percentatge. Les fonts, de nou, posen en relleu el protagonisme, per exemple, de les nissagues Ferrer, Planes, Desclergue, Forcadell, Fonoll, Ràfols, Pedralbes, Tries, Círia, Jorba, Morell, Torregrossa, Ay­ merich, Cereroles, Ros, Font, Miquel, Jové, Robert, Codina, Vendrell o Sadurní en la vida econòmica i política de Sevilla. Nissagues fundadores i propietàries de companyies mercantils familiars pioneres en el comerç internacional; que, a principis del segle XVI, ja ostentaven càr­ recs municipals. Per exemple, els Cereroles a Sevilla, o els Ràfols a Cadis.

Representació de la Casa de la Contratación / Font: Universitat de Sevilla

El barri català de Sevilla Els investigadors de l’època posen molt èmfasi en el fenomen que anomenen “vecindad”. Afirmen que els comerciants catalans, com qualsevol altre col·lectiu estranger de la ciutat, es concentraven en un mateix barri. Els investigadors situen la comunitat catalana de Sevilla al voltant del convent de San Pablo, sobre una illa de cases de traçat medieval perfectament deli­ mitada. Els mateixos investigadors posen de relleu que la documentació generada per aquells catalans (contractes de noli, llibres de comptes, lletres de canvi, dietaris personals) està redac­ tada exclusivament en català (amb algunes anotacions aclaridores en llatí). I això els porta a la conclusió que aquella comunitat va ser catalanoparlant durant generacions. Molt probable­ ment durant dos segles: des de la meitat de la centúria del 1300 fins a les dècades centrals de la centúria del 1500. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 28


DELS DIARIS Per què el català es va mantenir durant dos segles? El perquè aquella comunitat es va mantenir culturalment inalterable durant dos segles ens l’a­ porta la mateixa investigació. Són els investigadors, de nou, els qui destaquen la cultura endogà­ mica d’aquells catalans de Sevilla. Com passaria més tard al barri català de Montserrat a Buenos Aires (1750­1820), els comerciants catalans de la capital del Guadalquivir van prioritzar els ma­ trimonis entre membres de la comunitat o amb fadrins i fadrines dels seus socis comercials, per exemple, de Barcelona, de València o de Càller. Si més no, fins que —després dels quatre viat­ ges colombins (1492­1502)— la monarquia hispànica imposa el monopoli de la Casa de Contra­ tación (1504). El propòsit d’aquella endogàmia era claríssim: estrènyer les relacions comercials o, fins i tot, crear noves aliances mercantils entre les companyies familiars d’aquell col·lectiu.

Vista de Sevilla (1572) / Font: Universitat de Sevilla

El monopoli castellà i la desaparició del català La creació de la Casa de Contratación no tan sols posaria fi al lliure comerç català amb Amè­ rica, sinó que representaria el principi de la fi de la comunitat catalana de Sevilla. A partir de la imposició d’aquell monopoli (en mans de l’aparell polític i clientelar de la monarquia hispànica), els catalans de Sevilla van optar, en alguns casos, per abandonar la ciutat i desviar la seva activitat cap al contraban; i en altres, per redirigir la seva política matrimonial cap al col·lectiu funcionarial castellà que s’havia apoderat del gran negoci americà. La progressiva castellanització del col·lectiu català a Sevilla (o del que en restava) està datada a partir del 1520. Un català probablement amb una forta influència fonètica del castellà de la baixa Anda­ lusia, que, si s’hagués conservat, en l’actualitat resultaria d’un singular exotisme i seria un pa­ trimoni cultural extraordinari.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 29


RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

El roc de Sant Urbici

Santa Maria de Serrateix (Viver i Serrateix, Berguerdà) i el seu antic conjunt monàstic benedictí, malgrat les reformes que ha patit en els transcurs dels segles, conserva bona part del caràcter original. L’església, amb planta de creu llatina, estava capçada per tres absis dels qual només se’n manté un. A la banda sud, a l’entorn d’un claustre de línies neoclàssiques, hi ha les antigues dependències monàstiques. Destaca la imponent imatge de la torre campanar així com la torre de l’abat. A l’interior, és remarcable el sarcòfag del comte Oliba Cabreta. L’atribució de senyals, petjades i clots a la roca és un fet força habitual en la geografia del territori català. Un dels casos més interessants és l’anomenat Roc de sant Urbici prop del monestir. A pocs centenars de metres, al sudest del monestir, hi ha una gran roca isolada al mig dels camps que rep el nom de Roc de sant Urbici. Segons Eduard Riu i Barrera, hi ha dues versions que as­ socien el sant amb la pedra: per una banda, la que hi situa el lloc on el sant fou martiritzat, vin­ culant uns senyals vermells amb la seva sang; per altra banda, la que atribueix l’aparició del sant en aquest lloc al trasllat d’un boig des de Bordeus. D’aquesta segona atribució, el mateix Riu explica que va ser recollida de fonts orals el 1908 i que, segons la narració, es diu que “comparegué un dia un boig per aquestes contrades procedent de Bordeus i portant el cadàver del Sant a coll, no podent resistir més la fatiga de la llarga caminada abandonà el cos sant al peu del roc tot i assabentant del fet al veïnat, que no en va fer cap cas en veure que es tractava d’un foll. L’endemà, el boig va desaparèixer, però a partir d’aquell dia, a la mateixa hora en que el cos sant havia estat abandonat, les campanes del monestir tocaven soles; aquest fet miraculós va colpir a la gent que va preguntar­se sobre la veritat del que els havia fet i cercaren el cadàver del Sant que localitzaren al costat del roc; en intentar de traslladar­lo al mones­ tir per donar­li sepultura no pogueren aixecar­lo ni moure’l, per més esforços que fessin, pel seu pes desmesurat. Davant d’això, decidiren anar a cercar el boig allà on fos; el trobaren al cap de poc temps no gaire lluny d’allí, i ell tot sol i a pes de braços el portà i diposità dins del monestir, on es conservaren les seves relíquies dins d’una urna col·locada en un altar dedicat a la seva memòria”. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 30


RACÓ DE CONTES I LLEGENDES La incertesa de quin és el sant venerat a Santa Maria de Serrateix, juntament amb altres tres sants d’origen romà, Víctor, Zenó i Felícola, ja és apuntada pel mateix autor anteriorment esmentat. Si hem de fer cas a la versió oral, que compta amb més d’un segle, es tractaria d’un bisbe màrtir nas­ cut el 702 a Bordeus (Aquitània, França) i mort al voltant de l’any 800 a Nocito, Osca. Les dades que es consideren versemblants d’aquest sant situen el seu origen francès i nascut en una bona família. Urbici fou educat per la seva mare en el coneixement de les lletres clàssiques. Malauradament, el seu pare va morir en acció de guerra contra els sarraïns i mare i fill van pas­ sar a la captivitat. Passat un cert temps, la seva mare fou deslliurada del captiveri i, després, per voluntat divina, ho fou Urbici que va retornar a la seva ciutat natal. De nou a Bordeus, va decidir dedicar­se a la vida contemplativa i es va fer monjo eremita per terres del Pirineu aragonès.. La seva diada se celebra, a Serrateix, el 6 d’agost, i el primer diumenge de maig es comme­ mora la translació o Festa del Perdó; a Osca, el sant homònim ho fa el 15 de desembre. Se l’invocava en moments de sequera per demanar pluja abundant. En el Sermó de les relíquies en la festa de la dedicació de la basílica del monestir de Ripoll, l’any 1032, ja apareix esmen­ tat tot indicant que és un venerat màrtir de la nostra pàtria reforçant la tradició que el feia un personatge local martiritzat a Serrateix mateix; també consta en la consagració de l’altar de Sant Esteve de Banyoles el 1086. Per altra banda, establint un paral·lelisme amb sant Urbici d’Osca, Eduard Junyent afirmava la possibili­ tat que els primers monjos establerts al monestir ca­ talà tinguessin origen aragonès i que haguessin portat relíquies del seu patró al nou emplaçament; a més, l’any 941, sant Urbici ja era titular, juntament amb santa Maria, del cenobi berguedà. La tradició local ha pretès identificar­lo amb un bisbe d’Urgell que fou prelat en el traspàs dels segle VIII al IX. La identitat més versemblant de l’Urbici venerat a Serrateix seria l’indicada anteriorment malgrat que l’enterrat a Osca, no sigui considerat màrtir ni mai hagués exercit de bisbe. Tot i això, la iconografia amb vestuari i elements episcopals l’adquireix abans del segle XIV com es pot veure en les representaci­ ons artístiques. Extret de: joanarimanyjuventeny.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 31


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

Cova Estrella Introducció Tot i que es tracta d’una foradada en tota regla, l’encertat topònim d’Estrella ja fou donat per un anònim excursionista que hi deixà un rètol de fusta allà pels volts dels anys cin­ quanta, tal com ens va explicar en Vicenç Boixader, antic masover de la Mata i coneixe­ dor de l’existència de aquesta cova i també, per proximitat, de la Foradada del Morral del Llop. De rètol, no en vam veure cap, i sí en canvi la resta d’un paquet de cigarretes d’una coneguda marca, que també a posteriori, vam saber que era la targeta de visita de l’excur­ sionista Miquel Garcia, incansable trescador d’aquests rodals.

Situació Partint de l’aparcament dels xiprers, cal agafar la pista que aviat es converteix en camí empedrat i que en arribar al capdamunt d’una carbonera amb trencalls, planeja cap a la nostra dreta, com si anéssim al coll de Garganta. Passat un minut travessarem un torrent i una carbonera i deixarem un trencall que baixa a la nostra dreta (és una drecera).Tot se­ guit travessarem un torrent­carbonera i creuarem un rocater des del qual és ben visible la carena que fa partió entre els torrents del Gat Mesquer i el torrent del Forn de l’Hort. En­ trem novament dins d’un alzinar, i passats uns quatre minuts, abandonarem el camí per enfilar­nos per la banda esquerra, a trobar la base del cingle i una canaleta amb fort pen­ dent. Ens ajudarà en la tasca una vella soca al capdamunt de la canal (qualsevol dia però, la soca rodarà avall). A l’esquerra s’obre allargassada, la Foradada del Morral del Llop, a la dreta, la cova Estrella. Aquestes coves es troben a la mateixa cinglera que la cova del Centenari i l’Esllavissada. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 32


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

Descripció La cova, ampla d’entrada, té ben guanyat el topònim d’estrella, donat que és la fesomia que té en secció. Anant a peu dret recorrerem una so­ la galeria d’uns 18 metres, fins a l’altra boca, més menuda i abocada a una altra canal més bru­ ta que la que hem pujat. Són de destacar les cola­ des estalagmítiques que cobreixen parets i sostres, així com una munió de crostes i restes de calcita damunt el sòl de la cavitat, llaurat per ga­ leries excavades per petits rossegadors (i última­ ment, per algun de més gran...).

Extret de: caudelguille.net

En aquest enllaç podreu seguir visualment un recorregut similar al descrit. Ha estat realitzat per Lluís Fernàndez López, President de la Secció d’Història de la UES, i de l’Associació Amics de l’Art Romànic de Sabadell.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 33


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

La cova de Mura, entre valls i cingleres Us proposem una lleugera caminada fins a la cova de Mura, una cavitat de 170 metres de profunditat, utilitzada pels humans ja fa 4.000 anys com a lloc d’enterraments col·­ lectius. Hi trobareu una gran bellesa de formacions calcàries i cristalls formats durant milions d’anys. L’itinerari surt del Centre d’Interpretació de Mura, és necessàri reser­ var la visita. Cal seguir les marques blanques i verdes: SL­C 69 Coves de Mura. Passarem per balmes i en acostar­nos al torrent deixarem el salt de la Blanquera a sota a l’esquerra. Entrarem al llit del torrent d’en Reixac, que discorre sobre roca nua. En sortir de la llera continua­ rem corriol amunt seguint la vall. Arribarem a una pista forestal: la travessem de recte. Aquest corriol continua amunt. Compte de no arribar al collet de Reixac, si hi arribem hem de recular uns 20 m. Seguiu les indicacions de les fites. Desfem el camí que ens ha dut a la cova i enfilem cap a la carena, el collet d’en Reixac. El camí voreja els vessants costeruts desproveïts de sòl i vegetació. Continuarem el camí triant sempre els desviaments cap a l’esquerra. Trobarem la font del Cargol, en aquest entorn hi ha un alzinar ben constituït. La tornada cap a Mura segueix el corriol fins a ar­ ribar a una pista de muntanya i continuarem per travessar la riera de les Nespres. Segui­ rem caminant fins que arribem al poble. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 34


INDRETS MÉS O MENYS PROPERS La cova de Mura, conegudes també amb els noms de les Mines, les Coves (en plural), les Balmes i fins i tot (erròniament) amb el nom dels Caus de Mura, aquesta cova és la cin­ quena de major recorregut de tot el Parc, i n’és també la més espaiosa de totes. La pràcti­ ca totalitat del recorregut (185 m) es pot fer a peu dret. Segons diuen, fou descoberta per un pagès als voltants de l’any 1.850, quan observà com uns ocells entraven i sortien darrere d’unes bardisses. Un cop feta la neteja de brolla, es trobà un petit forat passat el qual s’obria una gran cavitat rica en formacions. La cova fi­ neix de forma sobtada, i hi ha qui diu que si es desobstruís l’últim tram, hi hauria una més que probable continuació. L’any 1.919, i a causa del poc respecte d’alguns visitants desaprensius que trencaven for­ macions i s’enduien l’aragonita, es va decidir tancar l’entrada amb clau i forrellat. El dia 4 de març de 1.934, vint­i­tres membres del Club Muntanyenc de Barcelona van visitar la cova per fer­ne una exploració detallada que aparegué l’any següent en forma d’article a la revista “Sota­Terra”, signat per Nadal, Llopis i Lladó. En una prospecció espeleològica realitzada a la primera meitat del segle XX es van tro­ bar ossos humans i d'animals i fragments de ceràmica. L'anàlisi de les peces trobades va demostrar que a la cova hi va haver enterraments humans col·lectius de l'edat del bronze (entre el 1500 i el 1000 aC). També cal destacar les formacions acicu­ lars d'aragonita. Aquest tipus de cristal·­ lització que comença com un borrissol molt fi i blanc acaba fent agulletes de fins a uns 2 mm de gruix. La Cova de Mura és l'única cavitat amb aquest tipus de cristal·lització al massís de Sant Llo­ renç del Munt. Un altre element destacable és la impor­ tant presència de ratapinyats al seu inte­ rior on trobem, per exemple, el ratpenat de ferradura gros (Rhinolophus ferrume­ quinum), un dels més grans d'Europa. Fonts: bages turisme parcs.diba.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 35


COL·LABORACIONS

Aportacions documentals al rectorologi de Vacarisses (IV) Segona meitat del segle XVIII

Àngel Manuel Hernández Cardona Acta de la visita pastoral de 1764, quan era rector Joan Espina.

A part d’aquestes aportacions procedents de diversos arxius, també són una important font d’informació les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses. De la segona meitat del segle XVIII, s’han conservat les actes d’unes quantes visites episcopals. Datades el 5 de juny de 1753 i del 16 de maig de 1755, hi ha dues visites del bisbe Bartolomé Sarmentero quan era rector Pau Jaumà (Vacarisses, balcó de Montserrat, 591: 34­37). Aquest mateix bisbe va efectuar personalment, durant els anys 1757, 1759, 1761 i 1764, quatre visites més a Vacarisses, en temps del rector Joan Espina (Vacarisses, balcó de Montserrat, 592: 32­35). De la visita pastoral del 2 d’octubre de 1793 s’ha conservat la corresponent acta, en la qual el bisbe Francisco Veyán "habiendo visitado la iglesia parroquial de Sn Pedro y Sn Felio de Vacarisses, de la qual es rector el Rdo. Dr. Pedro Viver pbrô", comenta: "Hemos tenido mucha satisfaccion en ver el estado en que se halla la fabrica de la reedificacion de la iglesia parroquial por lo que alabando el zelo del rector y parroquianos, les exhortamos á que continuen con el mismo fervor hasta hallarse enteramente concluida" (Vacarisses, balcó de Montserrat, 593: 32­33). L’edificació de l’església actual ha estat objecte del llibre d’Óscar da Rocha titulat "La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico", publicat a Vacarisses l’any 2011. 1756

Encara el 1756 Pau Jaumà consta com a rector de Vacarisses. (AHMOM, capsa A27, Document notarials dels anys 1740­1759)

1757

L’any 1757, Joan Espina és el nou rector de Vacarisses. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 680, Manual dels anys 1756­1760 del notari Josep Singla Brugueras, fol. 175r, 176r, 222r­222v) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 36


COL·LABORACIONS 1759

El 24 de març de 1759, el cirurgià Ramon Jofre i la seva esposa Petronil·la Gu­ bert venen un censal, o sia, demanen un préstec, de 45 lliures al reverend Joan Espina, rector de la parròquia de Vacarisses. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1087, Manual del notari Josep Singla Brugueras dels anys 1756­1760, fol. 314r­315r)

1763

En un document notarial, Joan Espina és referit com a rector de Vacarisses. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 681, Manual dels anys 1761­1763 del no­ tari Josep Singla Brugueras, fol. 231v)

1764

El prevere Joan Espina, rector de Vacarisses, figura en un instrument notarial de l’any 1764. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 690, Manual dels anys 1762­ 1767 del notari Bonaventura Serra, fol. 130r i seg.)

1765

Mossèn Joan Espina, rector de Vacarisses, és testimoni en un contracte d’arren­ dament de boïgues i carboneig. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1097, Ma­ nual dels anys 1762­1767 del notari Bonaventura Serra, fol. 217r)

1769

En un document notarial de l’any 1769, Josep Espina, vicari de la parròquia de Vaca­ rissses, apareix com a rector, sense que ho fos. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1098/1, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 1768­1769, fol. 142r)

1772

El 18 d’agost de 1772, Joan Espina, "rector de la parroquial iglesia de dit lloch de Vacarisses" i Salvador Daura, "cirurgià del mateix lloch", com a marmessors de Teresa Perayre, donen 10 lliures a Francesc Perayre, germà de la finada. (AC­ VOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1099, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 1771­1772, fol. 434r­434v)

1773

En una escriptura del 1773 apareix com a rector de Vacarisses Joan Espina. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1100, Manual dels anys 1773­1774 del notari Bonaventura Serra, fol. 60r)

1775

En diversos documents notarials de l’any 1775, hi figuren Joan Espina com a rector de Vacarisses i Josep Espina com a vicari. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1101, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 1775­1776, fol. 209r­213v)

1782

El prevere Josep Espina, natural de Sant Hipòlit de Voltregà, vicari de la parrò­ quia de Vacarisses, el 23 de febrer de 1782 nomena apoderat a Pau Alavedra. Té Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 37


COL·LABORACIONS un benefici sota la invocació de Nostra Senyora dels Àngels, fundat a l’església parroquial de Peralada, bisbat de Girona. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1104/1, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 1781­1782, fol. 228r­229r) 1785

Pere Vivet, consta com a rector de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. (AC­ VOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1105a, Manual del notari Bonaventura Serra de l’any 1785, fol. 109r i seg.)

1786

Mossèn Francesc Geli apareix com a vicari de la parròquia de Vacarisses en un instrument notarial de l’any 1786. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1105b, Manual del notari Bonaventura Serra de l’any 1786, fol. 23v)

1787

En un document notarial de l’any 1787, consta com a rector de Vacarisses Pere Vivet. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1105c, Manual del notari Bonaven­ tura Serra de l’any 1787, fol. 79r)

1791

Hi ha constància notarial d’un censal a favor de Pere Vivet, rector de Vacarisses. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1112/1, Manual del notari Joaquim Par de l’any 1791, fol. 134v)

1793

El prevere Pere Vivet, rector de Vacarisses, és propietari d’un terreny al mas Seuba, de Rellinars. (ACVOC­AHT, Fons notarial d’Olesa 1113/1, Manual del notari Josep Pradell de l’any 1793, fol. 52v)

La construcció de l’actual església de Vacarisses fou iniciada a finals del segle XVIII Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 38


COL·LABORACIONS CURIOSITATS:

La gent menuda ( i II) Els nostres genis menuts estan segurament emparentats amb els penats i lars romans, o els silfs i gnoms de les muntanyes nòrdiques, o amb els nans minaires que custodiaven els tresors subterranis. Però els nostres genis menuts tenen un caire més casolà: viuen a les cases amb la gent, són d'un tarannà trapasser i murri però no són venjatius ni cruels.

Els follets, la denominació dels quals varia segons la geografia ­esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom­ mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al·lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se’ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trape­ lleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obrien les botes i acabaven amb les reserves de vi. On son avui els follets? No ho sabem, però difícilment sabrien circular pels nostres pisos estrets, sense racons, ni secrets, ni misteris, amb el televisor tot el dia engegat, sense llocs d’ombra, sen­ se el caliu de la llar de foc, sense portes que grinyolin, ni escletxes per on xiuli el vent...

Diables Boiets o Boets. Similars als minairons trobem a les Balears els Diables Boiets o Boets. S’aconsegueixen aplegant els grans d’una falguera la nit de Sant Joan i ficant­los en un canut de plata. Demanen ocupació cridant: Feina, feina! Si no n’estan fent fan entremaliadures. A diferèn­ cia dels éssers pirinencs els dimonis boets de Menorca no deixen mai cap feina acabada. Per que deixin d’emprenyar se’ls hi pot encomanar que rentin la pell d’un xai negre o que resin el pare­ nostre al revés. Fameliar. A les Pitiüses d’una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulà­ ria (construït, com no!, pel diable), collida per la nit (endevineu) de Sant Joan o de cap d’Any i ficada dins una ampolla negra apareix... el Fameliar, nanet espantós de boca horrorosa, braços molt llargs i prims, molt petit però que s’infla en sortint de l’ampolla. Té un caràcter més benvo­ lent que els menairons o els diables boets. Té una força i uns poders descomunals i, en sortint de l’ampolla demana feina o menjar. Fameliars i Barruguets són personatges molt arrelats a Eivissa, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 39


COL·LABORACIONS on només tenen com a enemics alguns ocells marins i el vent de migjorn que se’ls pot endur pels aires i, ara, potser algun turista o neohippy despistat. Martinets. Els Martinets són una mena d’homenets menuts com llavors que, quan passen, sem­ blen una flama. Fan feines sorprenents, com ara canviar de lloc una muntanya o desviar el curs d’un riu, en un obrir i tancar d’ulls. Tenen un geni terrible i per salvar­se dels martinets es pot fer servir la baba de serp. Diuen que es crien de les llavors d’uns bolets de la Cerdanya anomenats martinets. Com veieu, són parents propers dels minairons a l’igual que els anomenats Petits, també a la Cerdanya, de característiques molt difuminades. Tant uns com altres possiblement si­ guin els mateixos minairons amb noms diferents. Els Nyitus, o nytus, nyítols o nitus son imaginats com unes cuques, petits com un gra de pols que entren per l’orella de la gent fins arribar al cervell. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. Per això a qui té molta son o mala memòria se li diu que té els nyitus. Estesos per quasi bé tot el Principat, a terres de València els trobem a les comarques del Maestrat i el Millars. Les Falugues són uns éssers femenins semblants als nyitus. Menudes com un gra de sorra, viuen al mar, a les coves que porten el seu nom. Quan volen mortificar algú li fan unes pessigolles que no es poden resistir. Entren pel nas, les orelles o pels ulls, es mengen el cuc de l’orella i el dei­ xen sord per tota la vida . Llitons. Viuen al gorg de Llitons (Folgueroles), són uns éssers màgics que tenen la capacitat d’entrar al cervell de les persones per manipular la memòria i l’enteniment. Com que són molt pe­ tits, normalment entren per les orelles, pels forats del nas o per la boca, aprofitant el moment en què la persona dorm. És llavors quan apareix la falta de memòria, la dificultat per entendre fins i tot les coses més senzilles i la necessitat de dor­ L’Olentzero mir tot el dia. Les Tenes o Tunes són éssers de les mateixes característiques que els Nyitus o les Falugues. Vi­ uen en la cova de Solius a la muntanya del Mont entre l’Empordà i la Garrotxa El Fumera o Pep Fumera és un geni de Cap d’Any. Té set ulls, quatre al davant i tres al darre­ ra, fitant el passat i el futur. Baixa per la xemeneia i vetlla per la casa i la seva gent, misteriós benefactor alhora causant d’un cert temor, sobretot als nens ja que és ell qui explica als Reis com s’han portat. Emparentat amb el Pare Noel, l’Olentzero basc o el Chalan francès. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 40


COL·LABORACIONS El Follet del Vent, Bofarut (dimoni, al Lluçanès), Bofarull, Joan del Vent al Ripollès o Joanet del Vent, a quasi tot Catalunya és el nom que es dóna a un cert vent a moltes comarques del nord­ est del principat. Al Ripollès hom creu que dins els remolins d’aquest vent hi ha embolicat un ésser menut, que el governa i el dirigeix. Al Lluçanès hom creu que qui el governa és un diable. Els Gambutzins són, segons la mitologia catalana i valenciana, una mena d’homenets, un éssers o animals imaginaris que s’utilitzen en diverses regions de la península Ibèrica per gastar diver­ ses bromes, tant a nens com a caçadors o pescadors novells. La més habitual consisteix a convèncer el novell que el gambutzí és un animal esquiu que només pot caçar­se de nit d’estada. A les terres de l’Ebre, un gambutzí és un ésser imaginari sense definició que s’utilitza per enga­ nyar als nens i deixar­los perplexos. Aquesta llegenda depèn molt de la distribució geogràfica i n’existeixen diverses variacions, els agrada apropar­se al nuclis poblats per observar a la gent del poble i imitar els seus gestos i accions. Mopi. És una criatura que viu a les Balears des de temps immemorials, amagat entre la vege­ tació, sobre els arbres i a qualsevol racó. Ningú coneix ben bé la seva forma, però les seves aparicions són documentades fins hi tot a les Rondalles Mallorquines de Mossèn Alcover (Jor­ di d’es Racó). El Mopi es caracteritza pel seu caràcter silenciós i aquest fet juntament amb els seus hàbits nocturns els fan mals de trobar i són poques les vegades documentades que algú n’ha pogut caçar un. L’habitat del Mopi es reparteix per tota l’orografia de les Illes, però és a Mallorca i sobre tot a la Serra de Tramuntana on es troba la colònia de Mopis més nombrosa, preferint boscos espessos i llocs apartat de la civilització. De la seva alimentació poc se’n sap, de fet es desconeix quin són el seus costums alimentaris bàsics, el que si és cert és que la seva adaptació a l’entorn és excepcional i tant pot trobar refugi i alimentació dins un estable, com es pot amagar dins els parcs de les mateixes ciutats, traient l’aliment directament de les es­ combraries o dels comerços tancats. La Cucala és semblant al Gambutzí, però més gros. És sem­ blant a un gran ocellot negre. No se’l veu però se’l pot sentir. Apallissa tothom qui troba i la seva presència porta mal ave­ rany. La Nit de Nadal perd tota la seva força. La (o el) Feram, que a vegades es confon amb la Cucala és un ésser fantàstic que diuen que persegueix les dones soles per pondre’ls­hi les faldilles a les nits de Sant Joan i Sant Sil­ vestre. Propis, tant la Cucala i la Feram, com els Gambutzins, de la ribera d’Ebre i el camp de Tarragona Gambutzí by Jordiorte

Extret de: ca.wiquipedia.org

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 41


COL·LABORACIONS

El Sutra del Diamant El llibre imprès més antic del món

“... I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l’ego: Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l’alba, una bombolla en el corrent d’un riu, un llampec en un núvol d’estiu, la flama d’una espelma que parpelleja, un esperit i un somni ... i se’n va” Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món, realitzat en un paper gris imprès amb caràcters xinesos que té una longitud de cinc me­ tres i que està enrotllat en un cilindre de fusta. Els sutres són textos budistes que tenen algun ensenyament religiós el qual sovint troba en Buda la inspiració espiritual. El seu autor és Wong Jei nascut el “tretzè dia del quart mes del novè any de Xian­ tong” (11 de maig de 868 del nostre calendari), tal com queda recollit al final del text dedicat als seus pares. El rotllo fou imprès a partir de set blocs de fusta. La tècnica d’aquesta primera “impremta” consistia a pintar els caràcters sobre paper i sobreposar un bloc de fusta on quedava impresa una imatge especular de l’escrit en el paper. Ales­ hores es rebaixava a mà la fusta perquè aquests caràcters quedessin en relleu i, a partir del bloc de fusta rebaixat, es podien imprimir les còpies desitjades. L’incunable fou redescobert l’any 1907 per l’orientalista Marc Laurel Stein a les coves de Mogao a Dunhuang al nord­oest de la Xina. Les Coves de Mogao, un gran complex de santuaris excavats en la roca i l’origen del qual es remunta a mit­ jan segle IV, quan d’acord amb la llegenda, al monjo Lo­Tsun se li van aparèixer milers de Budes simultàniament i li van demanar albergar allí un santuari. Des d’aquell dia van començar a decorar aquestes coves que amb el pas dels anys al­ bergarien tota mena de pintures i escultures. Actualment, el Sutra del Diamant es troba, com molts dels tresors de l’antiguitat, fora del seu país d’origen, en concret a la British Library de Londres. Extret de: contesillegendes.files.wordpress.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 42


COL·LABORACIONS

Les coves de Mogao formen un sistema de 492 temples prop de Dunhuang, a la província de Gansu a la Xina, al marge del desert de Gobi. Són igualment conegudes amb el nom de coves dels Mil Budes, o coves de Dunhuang. Estan inscrites a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1987.

Les coves de Mogao són les més conegudes de les coves budistes xineses i, junt amb Long­ men i Yungang, un dels tres indrets xinesos notoris per les seves escultures i pintures de temà­ tica religiosa i de la vida quotidiana dels monjos. Les coves tenen dimensions molt diverses i han estat excavades en un penya­segat de gres. Només una trentena de cavitats són visitables per al públic. Normalment, es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada. Després, es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Llavors, els pintors feien la tasca més delicada de pintar els budes, escenes del budisme i de la vida de fa més de mil anys. Actualment, aquest lloc és una important atracció turística, i és objecte de recerques arqueològi­ ques. La conservació, tanmateix, presenta nombrosos problemes per l'avenç de la sorra, que s'intenta solucionar amb la instal·lació de portes. Una llegenda local afirma que, el 366, el mon­ jo budista Lezun (Lo­tsun) va tenir una visió de mil budes, i va convèncer un pelegrí de la ruta de la Seda de construir­ne els primers temples. Els temples es van multiplicar, per arribar a més d’un miler. Del segle IV al XIV, els monjos de Dunhuang van reunir manuscrits procedents Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 43


COL·LABORACIONS d’Occident, i els pelegrins van començar a adornar els murs de les grutes amb pintures que co­ breixen 42.000 m². La majoria dels dibuixos daten, tanmateix, de la dinastia Tang, entre el segle VII i el X. Les grutes van ser abandonades al segle XIV. Els monjos budistes portaven en aquestes grutes una vida austera perseguint la il·luminació. Les pintures ajudaven a la meditació; servien també per a la instrucció dels analfabets en matèria de llegendes i de creences budistes. Descriuen la vida i l’obra del Sakyamuni, el Buda històric. Però aquest lloc de pietat també mos­ tra les escenes en què es barregen diverses cultures orientals, sobretot hinduistes.

Les coves van ser objecte de diverses onades de degradació: els musulmans van deteriorar­ne l’estatuària. Les cavitats van servir de refugis als russos blancs al començament del segle XX. En canvi, la Revolució cultural va preservar l’indret, probablement gràcies a la intervenció de Zhou Enlai. Al començament del segle XX, un taoista xinès de nom Wang Yuanlu, anomenat "l’abat Wang", es va fer guardià d’aquests temples, on va descobrir un conjunt considerable de ma­ nuscrits anteriors al segle XI (manuscrits de Dunhuang) en una cova amagada fins aleshores. Aquest fet va atreure els exploradors europeus, que van travessar l’Àsia per intentar veure’ls i obtenir­los. Wang va començar una ambiciosa renovació dels temples, amb l’ajut de donaci­ ons procedents de les ciutats veïnes, però també subministrades per exploradors europeus com sir Aurel Stein i Paul Pelliot. Només una quarta part dels documents descoberts va romandre a la Xina, la resta es va dispersar per tot el món, sobretot al Museu Guimet de París i al Museu Britànic de Londres. Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 44


COL·LABORACIONS

Jardineres

Dues jardineres noves varen instal·lar davant del portal de l’església, d’aquelles més comunes, substituint­ne sengles de més antigues, d’obra, ja envellides, gastades pel pas del temps, que tot ho corromp. Dues jardineres d’estil modern, minimalistes, de forma cúbica, amb el seu exterior de ferro rovellat, aquell acabat que es posa de mo­ da pertot i que, com totes les modes, acabarà passant de moda. Sense anar més lluny, el monument memorial a les víctimes de la covid, inaugurat el 20 de juny al mateix poble s’ha dissenyat d’aquest mateix material, al bell mig del parc de les adoberies, al costat del parc infantil i a mig camí del cementiri; al cel sien! Dues jardineres, doncs, varen ser instal·lades pels treballadors de la brigada munici­ pal davant l’església, amb les seves plantes i flors de temporada, tot preciós, però col·locades un tant allunyades del portal, de manera que no hi guardaven relació, sinó amb les rajoles blanques i grises del terra que, sigui dit de passada, mostraven una total asimetria amb la porta del temple catòlic. Dins la seva simplicitat, a fi de comptes, deu ser el portal més bonic i l’edifici més emblemàtic del poble. O sigui que el rector li comenta a l’agutzil que li semblava que les jardineres havien quedat massa lluny del portal, que en el cas de voler prendre una foto, marxaven de l’angle i que quedarien millor enquadrant­lo; que ell mateix tindria la celebració de la seva filla gran, la Júlia, i que les fotos quedarien molt millor si s’ajuntaven els Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 45


COL·LABORACIONS mobles jardinals. «Hem seguit les línies blanques, desequilibrades, això sí, del seu eix simètric amb el portal, tot sigui dit; l’enginyer municipal així ho ha manat.» El rector insisteix, convé que les jardineres marquin l’entrada no tan sols de la porta, sinó de la portada barroca, simple però solemne, que remarca el tron de la marede­ deu de la Mercè. «És decisió de l’arquitecte i no hi puc fer res», la discussió sembla­ va acabada i el rector es donava per vençut. Passaren el dies, fins el divendres sortint de la missa del matí. El mossèn ho comenta amb les dones de la parròquia: «què us en sembla?» «Oi tant, té tota la raó. Ara ma­ teix ho anem a dir a l’agutzil, que és allà a la plaça gran.» «No, no cal!» Però no hi ha res a fer! Cap força tel·lúrica no pot aturar un treset de senyores de la parròquia convençudes del seu propòsit. Al cap d’un quart d’hora, les jardineres emmarcaven a la perfecció el portal parroquial. Quin poder terrible guarda el poble fidel, sobretot quan es tracta de dones posant en escac les decisions d’un tècnic municipal! En una altra ocasió, es trobava el rector conversant a la sortida de l’eucaristia domi­ nical quan una de les jardineres esdevingué víctima de l’aixecada de la pota posterior del gos d’un veí. «Ara em dieu on és casa vostra, que també m’hi vindré a pixar!», etziba el rector, que no s’està per brocs, al detentor de la corretja, rebent al mateix temps un xut­xut repressiu de la bona senyora amb qui conversava. «Mossèn, que després diran que té mal caràcter!» Però l’amo del gos respon amatent: «no, si té raó; ara torno i miro d’esbandir amb una ampolla d’aigua les malifetes del pelut!» Ai les jardineres! Aquests dipòsits de guarda i custòdia de plantes i flors, assaltades de tant en tant per alguna veïna bandolera, amant de les propietats municipals i, en general, de les coses del comú. Tot contemplant­les, un migdia assolellat, s’acosta un home de mitjana edat a l’eclesiàstic i li diu: «mossèn, voldria un Toiota Auris híbrid, que és el millor del món!» Ell que se’l mira condescendent, no del tot sorprès, i li contesta: «fill meu, vas una mica desencaminat, aquí tenim confessionaris, però no som un concessionari! S’assembla, però no és el mateix» O sigui que va haver d’es­ perar que l’endemà dilluns obrissin els establiments de la zona industrial destinats a tant ennoblidor objectiu. Però és a la plaça vella, la mateixa nit d’un poc desconfinat carnestoltes 13 de febrer, que una jove, portant­ne més al cap que als peus, va desvetllar els veïns de la seva acostumada tranquil·litat. Eren ja les onze tocades, a la mitja part de la pel·lícula te­ levisiva, que varen sentir un gran soroll de patacada, com si un camió hagués deixat anar la seva càrrega de cop. Tornant a la cuina de la rectoria, a la part del davant que dona a la plaça, una gran lluminària de giroscopis blaus de policies i taronges d’am­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 46


COL·LABORACIONS bulàncies, donava una veritable aparença de revetlla de carnaval a la plaça, malgrat que les festes restaven prohibides. La conductora, acabant d’estrenar el seu cotxe, amb la plena ocupació dels seus amics, no se li havia acudit res més que estavellar­ lo contra les jardineres d’obra, velles i obsoletes. Incomprensiblement, al bell mig del poble, l’accident, en un carrer estret i a tota velocitat. Com s’ho havia fet, queda­ ria escrit en el secret de l’atestat dels mossos. No hi ha mal que per bé no vingui: l’enrenou procuraria gran alegria a l’agutzil, qui maldava feia temps per renovar la plaça. L’assegurança faria la resta. Esdevingué aquest el gran tema de conversa l’endemà, dia d’eleccions al parlament, a la sortida de les urnes. Gràcies a Déu ningú no havia pres mal; nogensmenys aquell jovent pa­ garia cara la seva revetlla i durant massa temps, com una lliçó de cara factura exis­ tencial. Tornar a néixer bé deu tenir un preu! Jardineres, bancs i papereres del comú, realment no són de ningú? Potser són més de tots del que ens pensem, al servei del ciutadà, del bon veïnatge, de l’embelliment i de la tranquil·litat que se suposa per un poble, obert a les Guilleries i a les envistes del Montseny, com l’osonenc Calldetenes.

Plaça Vella (Calldetenes) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 47


COL·LABORACIONS

Dibuixos remullats Engrunes de temps passats (I)

Mercè Seger

Oh, gavina voladora, que volteges sobre la mar, i al pas del vent mar enfora, vas voltant fins arribar a la platja assolellada, platja de dolços records, on dia i nit hi fa estada la nina dels meus amors.

El ràpid baixar amb la bicicleta cap a la blanca vila de Cadaqués, quasi no em dóna temps d’escoltar el cant del grill, que s’amaga sota les fulles dels arbres. Cap de Quers, cap de roques, Cadequers, Cadaqués... El far de Calella Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 48


COL·LABORACIONS

La visió del Cap de Creus, a la caiguda de la tarda, produeix certa esgarrifança. Les roques ja són fosques de per sí i quan els núvols s’ennegreixen, el to fosc del paisatge adquireix un aire dramàtic, que augmenta pel trencar de la mar sobre les roques puntegudes d’aquesta imponent costa.

Port Lligat, on les aigües queden engolfades per la retallada costa i l’illa que les protegeix, donant al cansat ciclista el repòs que bé mereix.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021 ­ Pàg. 49


IMATGES DE VACARISSES

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 636 ­ Agost 2021­ Pàg. 50