Núm. 635 Juliol de 2021
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
Cobriume de flors,
que d'amors me moro; cobriume de flors, que em moro d'amors. Les flors que ací creixen, mes, ai!, no em goreixen, que sols ho farien, si per mi florien, les de l'estelada que, en suau rosada, damunt sa estimada fa ploure l'Espòs. Idil·lis i cants místics (1879). Jacint Verdaguer
SUMARI
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses
Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 7 Campanades Pensaments caçats al vol 10 11 Dites populars 12 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 13 22 Des de Viladecavalls 24 Dels diaris 30 Racó de contes i llegendes 32 Indrets propers Col·laboracions 38
Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens
ESGLÉSIA DE VACARISSES
HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 2
PÒRTIC
“Más dura será la caida” No sé si se’n recorden, d’aquell comunicat que l’octubre del 2017 va enviar la Fis calia General de l’Estat als mitjans de comunicació per anunciar la presentació de dues querelles, al Suprem i a l’Audiencia Nacional, contra el govern Puigdemont per l’1O. El document amb el comunicat, que va llegir públicament l’aleshores fiscal general, José Manuel Maza, anava titulat Más dura será la caída. Van dir que es tractava d’un error, que en cap moment s’havia pretès “frivolitzar o fer es carni en relació amb les querelles pel procés independentista” i que el nom de Más dura será la caída corresponia “a un document anterior que es va utilitzar simple ment com a suport per redactar l’esborrany del text”. No els va creure ningú. Quin coi de document anterior tenien a la fiscalia que es digués Más dura será la caída? Va quedar bastant clar –tot i que tothom va rebaixar la transcendència del fet– que això és el que pensava la fiscalia o algú de la fiscalia, que más dura será la caída dels independentistes. M’ha vingut al cap en llegir amb calma el document del Consell d’Europa sobre els presos polítics i exiliats. Potser sí que tenia raó Maza –o qui fos– i que más du ra será la caída. Però serà la seva, la de la justícia espanyola. Van llegir el que diu el Consell d’Europa? És el primer pronunciament –clar, no, claríssim– d’una insti tució europea contra la sentència del Suprem. El Consell d’Europa ha servit una plantofada monumental a la justícia espanyola: exigeix la llibertat dels presos, la retirada de les euroordres, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió. A algú estra nya que el govern Sánchez hagi concedit els indults (no em perdonaria avui de no felicitar els presos i, sobretot, les seves famílies)? El clatellot que arribarà d’Europa a la justícia espanyola serà espectacular, i el PSOE del 155 –hàbil com és, i amb les complicitats que té– se’n vol començar a desmarcar. Si el Consell d’Europa diu el que diu, què creuen que dirà el Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre les sentències de l’1O, si tenim en compte que aquest tribunal va ser creat pel mateix Consell d’Europa? Em fa l’efecte que sí, que más dura será la caída. D’alguns. Xevi Xirgo elpuntavui.cat (23/07/2021)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM
N’hi ha que es pensen que la re ligió és només un refugi, una mena de consol, un calmant o un narcòtic, per a les situacions sense sortida i poca cosa més. I no és pas veritat. Jesucrist parlava del Déu de la vida i no pas del Déu de la mort. Resurrecció de la filla de Jairo Edwin Longsden Long (Anglaterra, 1829 1891)
Quan jo era petit em recordo que havia sentit més d’una vegada algun predicador que ens espantava i acovardia explicant molt seriosament que els frares de la Cartoixa, quan passe jant del Claustre del monestir, es trobaven amb un altre, es saludaven només amb aquestes tètriques i tristes paraules: Morir habemos Ya lo sabemos. Aquells predicadors ens deien això amb l’intenció de fernos pensar en la mort. Es pensa ven que, d’aquesta manera, fariem una mica més de bondat. Crec que era una bajanada i ximpleria de mal gust, ho feien de bona fe però no n’hi ha pas prou. Aquella manera de fer no era pas gaire cristiana. Els monjos no diuen això. Són gent alegre i joiosa que fan del bon humor el millor mitjà del seu apostolat. Ho sabeu per experiencia: els monjos de Montserrat, els nostres veïns i amics, són uns homes que escampen pau, joia i alegria al seu voltant. No són pas persones aspres i malengrunyades; tot el contrari. El seu tracte encomana una gran serenor. La pau que viuen aixeca els ànims i encoratja. Quan alguna vegada he tingut algun problema una mica empipador i molest i he parlat amb ells, sempre he baixat de Montserrat reconfortat i amb una serenor immensa. M’ha passat la borrasca dels maldecaps. L’Evangeli vol que visquem intensament la vida. Val la pena viure la vida. Cal viure els mi nuts de la vida que valen molt i volen molt ràpidament. Sant Pere, el nostre Patró, en un dels seus escrits diu: "Heu fet un disbarat molt gros: heu assassinat al Príncep de la vida". La nostra fe apunta cap a la vida, cap a ferla més plena, agradable, simpàtica, atractiva i feliç. La vida humana és el punt bàsic i primordial de la predicació de Jesús. La vida ha de ser la primera opció del cristià; sense ella no hi ha res que tingui sentit. L’Evangeli és un clima, un sentiment i una empenta a favor de la vida. La predicació de Jesús té sempre un aire humà, engrescador, fresc i vivificant que fa simpàtic, càlid i acollidor Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM el seu missatge. Només qui hagi viscut intensament la vida, la podrà acabar amb sang freda, aplom, calma i veritable serenor. Jesús se’ns presenta ple de vida en tota la seva predicació. Hem de superar les mandres, les pors i els egoïsmes intentant de millorar les coses del nostre voltant. Val la pena viure; val la pena deixar petjades positives segons les nostres possibilitats. L’estimació sincera sempre és portadora de vida; sempre desvetlla possibilitats adormides. Vivint intensament la vida, ensenyarem a viure de debò. Aleshores, la resta la farà el Senyor. Així vam quedar. Sebastià Codina i Padrós
Emma Roca i Rodríguez Doctora en Enginyeria Bioquímica i bombera del GRAE Barcelona, 12/08/1973 18/06/2021
Ha estat de les grans pioneres de l’esport de muntanya al nostre país. Roca, doctora en Bioquímica i bombera del GRAE, va destacar en les curses de muntanya més emblemà tiques, així com en la pràctica de l’esquí de muntanya i fins i tot en les proves ciclistes de muntanya. A més de diversos campionats de Catalunya i d’Espanya, Roca va aconseguir dos tercers llocs a l’Ultra Trail de Mont Blanc (2012, 2013), un segon lloc a la Marathon des Sables (2011) i un segon lloc també a la Cavalls del Vent (2011). A banda del seu vessant esportiu, la seva tesi doctoral en bioquímica tracta sobre els efec tes de les curses de resistència en la salut dels corredors no professionals. Pel que fa a l’àmbit empresarial, Roca havia estat nomenada recentment com a nova presidenta de la cooperativa d’usuaris i treballadors "Incorpora’m" que fomenta la integració laboral i so cial a la Cerdanya. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Amanida de llenties i taronja
Ingredients per a 4 persones: 700 grams de llentia pardina cuita 1 taronja 8 tomàquets cherry 2 pastanagues Barreja de brots tendres d’enciam 2 cullerades de pipes de girasol Per la vinagreta: 40 ml d’oli d’oliva verge extra 1 taronja Sal
Esbandiu les llenties, escorreules i reserveules. Talleu els tomàquets i les pastanagues netes a dauets. Peleu la taronja i traieuli els grills (eviteu deixarhi la part blanca). Barregeuho amb els brots tendres i les pipes, i reserveuho a la nevera fins al moment d’endurvosho. Per fer la vinagreta: emulsioneu l’oli d’oliva amb el suc de la taronja i la sal. Reserveula fins just al moment de menjarvos l’amanida.
Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 6
CAMPANADES
Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs Avinyonet del Penedès El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí que es troba a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs, al municipi d'Avinyonet del Penedès. L'any 2000 la Generalitat de Catalunya el va declarar bé cultural d'interès nacional.
Història Fou antic priorat benedictí, i avui és església parroquial del poble. La primera menció és de 976, quan Albar i Bona Dona donen a Sant Cugat vinyes i cort a Olérdola que limiten amb Subirats al nord, els Gorgs a l’est, Vila de llops al sud i Sant Esteve a ponent. Sem bla que va ser fundat per Mir Geribert, complint el testament de la seva mare, Ermengar da, dona del vescomte de Barcelona, Geribert i filla del Comte Borrell II el 1030. Va rebre importants donacions dels fills del fundador. Des del 1412 era priorat benedictí dependent del monestir de Montserrat. A l’església en ruïnes, li fou refeta la capçalera el 1388 i s’adobà també el campanar. El 1606 s’escurçà la nau per la façana de Ponent, però s’aprofità la portada i el timpà. Els priors de Mont serrat hi van fer obres de consolidació i restauració el 1606 i 1785, però no li va donar es plendor monàstic, ja que darrerament només tenia el prior i dos beneficiats. El 1820 passà a ser parròquia. Cal assenyalar que en els darrers anys s’hi han fet obres de restau ració a càrrec del Servei de Restauració de Monument de la Diputació de Barcelona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 7
CAMPANADES Arquitectura És una església d’una nau rectangular, a dos vents, amb absis d’estil gòtic. A la porta hi ha un timpà amb la representació del Pantocràtor voltat d’àngels i fris coronat. Alta torre campanar de planta rectangular amb finestres geminades. Adossat a les antigues de pendències monacals hi ha les importants restes d’un petit claustre: arcades amb capi tells treballats amb figures d’animals, un capitell i àbac visigòtic. Conjunt molt harmoniós i interessant, un dels millors del Penedès. Existeixen dos sarcòfags gòtics a la sagristia de la base del campanar. El portal romànic fou traslladat o refet el 1606, afegint hi el símbol montserratí. El sostre pla del segon pis té un enteixinat, hi trobem cinc mo tius representats dins els cassetons.
Primer sarcòfag És un sarcòfag paral·lelepipèdic de 140 x 58 cm de base i 41 cm d’alçada. La tapa és a doble vessant i té una alçada de 21 cm. Està treballat en un bloc monolític de pedra calcària de poca qualitat. No presenta cap mena de decoració. El sostenen quatre colum nes geminades de factura bastant matussera amb àbacs, capitells, fusts llisos i bases tipus bosell. Els dos capitells de la part davantera, que han estat àmpliament estudiats pels professors Bousquet, Fau, Pladevall, Adell i Español, presenten una senzilla decoració a la part frontal. El de la dreta té un relleu en forma de pinya als angles superiors i el de l’esquerra té pinyes als angles i un escut d’armes ogival amb la divisa d’una campana. Complementen la decoració dos motius florals que recorden a la flor de lis col·locats a banda i banda de l’escut. Modernament, junt a les columnes de la dreta s’aixecà un petit mur de reforç. A la part frontal de l’ossera hi ha una inscrip ció moderna realitzada pel monjo Agustí Bragado, que fou prior de Sant Sebastià a fi nals del segle XVIII. Diu així: "Fra Gustin Bragao Ayudo de Cantillas / prior deste pri orato. Abri año 1785. / I en ellos no halle sinó varias / calaberas y huesos. Aquest sarcòfag es troba adossat a un dels murs de l’actual sagristia a la part baixa del campa nar. Es creu que aquesta cambra havia estat originàriament destinada a panteó dels se nyors de Subirats.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 8
CAMPANADES Segon sarcòfag Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 150 x 48 cm de base i 41 cm d’alçada. La tapa és a doble vessant i té una alçada de 30 cm. Està construït amb lloses de marbre de di ferents mides de color blanc grisós amb vetes fosques. El lateral de l’ossera actualment vi sible està format per cinc lloses i la tapa per sis. A l’interior, les juntes d’aquestes peces estaven resseguides amb plom. El sarcòfag, totalment llis, està sostingut per sis columnes amb capitells no decorats, fusts llisos i bases tipus bossell. No presenta cap inscripció. Es troba en una cambra utilitzada actualment com a sagristia i que correspon a la planta bai xa del campanar dins un arcosoli amb arcada gòtica de pedra.
Tercer sarcòfag Sepulcre buidat a una pedra d’una sola peça, d’1,29 m de llargada per 0,55 m d’amplada i 0,45 m d’alçada. A la part davantera hi ha un relleu representant toscament una ànima en forma de figura humana eixint emportada per àngels d’un sepulcre. Els àngels són en nombre de sis, tres a cada cantó, dos que ajuden a pujarla i els altres purament decora tius. La composició fa pensar en un model anterior interpretat amb mala traça. Totes les figures són deformes. L’extrem dret és completament llis i l’esquerre porta la inscripció del nom d’Arnau de Vilanova i una creu potenciada al mig, de braços que s’eixamplen. No té tapa.Aquesta és la descripció de Manuel Trens del sarcòfag quan arribà al Museu diocesà de Barcelona. Es dubta de la procedència d’aquest sarcòfag de Sant Sebastià dels Gorgs. Extret de: ca.viquipedia.org totsonpuntsdevista.blogspot.com
Vista parcial de l'absis Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 9
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
En totes les religions hi ha grans llampegades que il·luminen la humanitat. A Déu se li escapa la grandesa per totes bandes... La pregària és una conversa personal amb Déu. És fer una xerrada sobre el que ens passa, del color que sigui. Res no li ve de nou. Ens veu venir de lluny... A Déu no el veu ningú. L’admirem fàcilment a través de molts elements que ens deixen bocabadats... El menyspreu i el rebuig són els capsigranys que acompanyen el cap el tard de la vida... N’hi ha que per enfilarse xafen velles amistats... Adonarse que es fa nosa, enfonsa els ànims més engrescats... Ja fa molt temps que no passa res de nou, ni en bé ni en mal. Són simples repeticions d’estar per casa amb millores i empitjoraments no gaire cridaners. Els savis llatins deien: Nihil novum sub sole... Cal intentar de fer les coses petites d’una manera ben grossa. No sé si cal recordar que en el pot petit hi ha la bona confitura... Intenta ser feliç gaudint a l’engròs, només del que tens... Caminaràs més de pressa si vas acompanyat, arribaràs ben lluny i abans... Totes les coses que tenim, el que diem i el que fem, porten la nostra assignatura...
Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 10
DITES POPULARS
Refranys sobre l'estiu Cuca d’estiu, mentre té sol, fa la viu viu. Del sol de l’hivern i dels núvols de l’estiu, enganyats eixiu. Infant i pasta a l’estiu es gasta. A casa del teu germà, no hi vagis a estiuejar. Ira d’amic és així com pluja d’estiu. A l’estiu, filosa no diu. La pasta i el xiquet, a l’estiu tenen fred. A l’estiu, menjar calent no és gaire bon ali ment. A l’estiu, tota cuca viu.
Llangardaix encauat, estiu acabat. Ni sol d’estiu ni confiança en el qui es criu.
A l’estiu, tot el món viu. Paraules d’estiu, segons qui les diu. A l’estiu, el sol viu, i fa dibuixos sobre el riu. A l’estiu, els ocells fan son niu. A l’estiu, la formiga surt del niu.
Plata líquida a l’estiu és l’aigua pel re gadiu, plata que es deixa anar pels rius cap a la mar. Quan la granota comença a cantar, l’es tiu vol començar.
A l’estiu, la perdiu xiula i canta dins del niu. Qui diu mal de l’estiu, no sap què diu. A l’estiu, per l’ombra, i, a l’hivern, pel sol. A la vora del riu, no facis niu, ni a l’hivern ni a l’estiu.
Si vols salut plena, dorm a l’hivern de cara i, a l’estiu, d’esquena. Terra de regadiu, dolenta per l’estiu.
Aigua d’estiu, xirriu, xirriu. Extret de: socpetit.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 11
RACÓ DE LA POESIA De Idomeni I amb tot... voldria dirte que no entenc el teu caminar al rost de l’hora isarda lluny dels camins fressats, a la solella dels camins sense sostre, i rebutjant recer i llar, parents, plaent oasi de naixença que serva els teus orígens, per fondejar el risc tan lluny de tot... per uns combats que saps perduts abans d’acarar l’enemic en cada encontre. Vivim, serfs, en un món insolidari, infaust i denigrant, malalt i addicte al consum i al desig desmesurat, on l’engany i el poder dicten tinences més enllà del que és just i imaginari... I amb tot... voldria dirte que no entenc tot el que entenc millor que ningú altre i no puc dirt’ho, ara que sé prou bé que el teu caminar al rost de l’hora isarda és el cami que haurem tots d’emprendre si fóssim prou valents i enters. Si fóssim! Pep Cortés Accèssit al Premi Grandalla de Poesia, dotat per Crèdit Andorrà, de la XL Nit Literària Andorrana 2017
Amor i Absència Quan l’aire balla al so de les gavines, són les ones el vaivé de la mar; què és la teva mirada... l’endevines? la claredat que a alguna estrella fa envejar. Quan a la primavera el color esclata i el sol, rei dels astres, omple el cel, per què la lluna et mira amb ulls de plata? voldrà pintar de seda la teva pell? El riu serà sempre etern i lliure quan l’aigua ja passada se t’oblida. Només viurà el record del teu somriure si tu te’n vas i la existència queda buida. Quan a la nit el silenci et desperta i evocant memòries, l’amor enyores, et trobes l’absència, la vida incerta... Si ella no hi és... no acaben mai les hores. Pedro Puerma
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
En el marc de la Setmana de la Natura, la biblioteca municipal va invitar a la periodista i divulgadora científica Cori Calero per presentar el seu llibre “Si el cel es tornés vermell. El Canvi Climàtic. Conèixerlo per combatre’l”. Amb un estil directe i personal, el llibre fa comprensibles conceptes i dades científiques que expliquen els impactes presents i futurs de la crisi climàtica. Com va dir l’autora en una entrevista del Diari Ara: Els impactes ja són aquí: al Mediterrani sempre hem tingut sequeres, però ara en tindrem més i més intenses. I les onades de calor són cada cop més devastadores: parlem de persones que moren!
JP
La Cori s’ha especialitzat en periodisme ambiental i el canvi climàtic. Ha estat reportera a TV3 en programes varis com: De vacances, En directe, Espai Terra ... I treballa des de fa molts anys als Serveis Informatius. És autora de textos informatius, articles i també llibres com ara Explora Catalunya amb Cori Calero (2016) JP
En motiu de la Setmana de la Natura la biblioteca també va disposar de dues interessants exposicions que va treballar amb les escoles i un espectacle de contes i màgia ofert pel Departament de Cultura i de Territori i de Sostenibilitat de la Generalitat.
JP
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Editat per la fundació torre del Palau, de Terrassa, ha aparegut la guia "22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa", obra d'Àngel M. Hernández Cardona i d'Antoni Comellas Garcia, natu ralistes que en diverses ocasi ons han tractat temes de botànica i de zoologia referents a Vacarisses.
En aquest llibre no solament són tractats temes de natura, sinó que també es descri uen paisatges, s’assenyalen fonts i es fan breus ressenyes històriques de masies, er mites i altres elements patrimonials. Cada itinerari és acompanyat d’un mapa esquemàtic i entenedor del recorregut, i a més s’indiquen les coordenades UTM dels principals punts de la ruta a seguir. També s’indi ca el temps d’anada i el grau de dificultat. Molts dels itineraris són fàcils de fer, fins i tot per als nens. Des de Vacarisses i des d’una gran part de Catalunya, es pot arribar amb tren o amb autobús al punt d’inici de l'itinerari. Abans de la descripció, s’adjunta una introducció, que ve a ser un resum de la sorti da, amb indicació dels aspectes més rellevants. A continuació, es descriuen detalla dament totes les etapes del recorregut. Es fan molts comentaris de tipus geològic i s’aporten interessants citacions de plantes i d’animals, principalment ocells i papallo Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT nes. De cadascuna de les espècies referides es dona el nom popular i el nom científic. Finalment, s’adjunten un o dos requadres que complementen alguns dels aspectes d’in terès de l'itinerari. Aquesta guia convé tant a les persones que fan passejades en plena natura com als na turalistes més experimentats. També és important per a les escoles i els instituts, per què proporciona una eina molt adequada per a l’estudi del medi natural.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Els alumnes de 1r d’ESO realitzen el crèdit de síntesi sobre la història i particularitats d’al guns dels equipaments municipals: el Punt de Vol, la Fàbrica (l'explicació s’ha fet en anglès a càrrec de la Glòria Galan), l'Església (l’explica ció ha anat a càrrec del Joan Vila) i el Castell.
Amb les informacions rebudes, els alumnes han de dissenyar un tríptic per possibles turistes que volen conèixer el nostre municipi. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
OBRIM INSCRIPCIONS EL 15 DE JULIOL
Totes les activitats tenen places limitades. Cal seguir les mesures de seguretat (mascareta, gel i distància entre persones)
La biblioteca El Castell estarà tancada per vacances des de l'1 al 18 d'agost, ambdós inclosos.
Inscripcions a: b.vacarisses.ec@diba.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Algunes de les activitats culturals durant el mes de juny
Esmorjazz a la Plaça Major
Club de lectura 17 de juny Calidoscopi, de Montse Rusiñol
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
CONCERT DE FINAL DE CURS El dissabte 12 de juny, a la Plaça de la Dona (a l’entrada de la Fàbrica), va tenir lloc el concert de final de curs de l’EMMV. Aquest ha estat un curs difícil, en el que hem hagut de fer durant molts mesos els assajos de manera telemàtica a causa de les restriccions de la COVID19, però ens ha sortit força lluït, i totes les formacions han pogut vestir un repertori digne pel concert. El concert va constar de dues parts. La primera va començar a les 10.00 de matí amb la Banda dels petits, que són el futur de la banda de Vacarisses. Tot seguit vam continuar amb l’Orquestra de corda, i qui va tancar aquesta primera part va ser la Banda dels adults. Després d’un petit descans per poder gaudir d’altres activitats que es feien amb motiu de festival de Jazz de Terrassa, el concert es va reiniciar a les 12.00 del migdia amb l’Orquestra de guitarres, Orquestra de pianos i, finalment, Dansa. Josep Graells
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 19
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS
GOIGS A JESÚS QUI DEU SER... La Natura quan s’esvera només Déu la pot calmar: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà! 1 4 La jornada fou intensa, Que no ho veus, estimat Mestre, engrescats, se’ls feia tard que el bagatge se’n va a fons? quan Jesús els proposava: cal que vegis que les barques Travessem a l’altre part ja se’n van a capbussons, d’aquest llac, mentre les xarxes si no calmes la tempesta, no es cansin de pescar: tot plegat s’enfonsarà: Si per cas el món s’enfonsa Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà! sota els peus... Deunos la mà! 2 Amb la colla dels addictes i altres barques, mar endins, començaren l’epopeia, un dels llustres vespertins, un record que deixaria un captard per emmarcar: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
5 I Jesús, les mans enlaire, ha renyat el Temporal: Calla, calma’t, asserena’t i no siguis tan brutal, que es dissipi la boirada i que el llac es torni pla: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
3 S’ha esverat una tempesta, cel i terra tot es mou, quan les barques s’enfonsaven tots plegats murmuren PROU! Jesús feia la becaina... Esverats el van cridar: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
6 Ja es notava la bonança, reflectida ran del llac amb les ones amansides i el boirim fet un parrac somicant les quatre gotes de l’ensurt que els va espantar: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 20
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 I mirantlos cara a cara els hi diu: Esporuguits! I per què tanta basarda, corsecats per tants neguits? No us fieu de mi encara quan sentiu el mar bramar?: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
9 Qui deu ser el gràcil jove que domina fins el vent, l’aigua, el mar i les boirades, la foscor i el sol ardent amb un gest, amb les moixaines o amb la llum del seu mirar?: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
8 Si glatíssiu confiança no serieu tan porucs i els embats de la Natura no serien tan feixucs. Del qui era l’Enigmàtic no s’acaben de fiar: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà!
La Natura quan s’esvera només Déu la pot calmar: Si per cas el món s’enfonsa sota els peus... Deunos la mà! Sebastià Codina i Padrós
.
Crist a la tempestat del mar de Galilea 1595 Jan Brueghel "El Vell" (15681625) Museo Nacional ThyssenBornemisza, Madrid Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 21
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
El bé més apreciat Fa uns dies li van fer una entrevista en el lloc on darrerament li deixen passar la nit. Passar les hores, més aviat, perquè com ell reconeix només aconsegueix un son intermitent que no li permet descansar. Es gita a sobre d’uns cartrons que ha d’ama gar en algun jardí públic mentre de dia dona voltes per la ciutat. Si quan arriba el vespre té la sort de recuperarlos sense que s’hagin mullat, els converteix en un jaç que també tindrà un petit sostre. Per combatre el fred, diu. El conegut entrevistador li pregunta el seu nom i la seua edat. I quan de temps fa que viu al carrer. Ell respon amb naturalitat i precisió, com si s’estigués renovant el car net d’una identitat que s’esborra. Amb el qui, el quan i el com aclarits l’entrevista segueix amb suavitat, amb unes preguntes delicades però directes que obtenen res postes suficientment clarificadores que es queden, però, al llindar del perquè. Té sei xantatres anys i ja en fa més de deu que dorm en caixers. Parla amb calma i educació, amb petits entrebancs de dicció que no li resten qualitat al seu discurs. I explica que ha hagut de canviar de caixer diverses vegades, que no sempre hi pot passar la nit sencera, i que prefereix tancar la porta perquè té por. Llavors, quan algú vol entrar a treure diners, surt del seu llit de cartrons i l’obre. Amb les preguntes del periodista anem perfilant la seua vida: de petit i jove va tre ballar al negoci familiar, després va fer altres feines i sap cuinar força bé. I després, el buit. Enmig dels breus capítols n´hi ha un en blanc. No parla amb amargor de la seua vida passada, ni responsabilitza ningú del seu estat; només esmena les particu lars idees polítiques del seu pare, i el seu caràcter difícil, com si volgués que els al tres en traguessin conclusions. No em vaig casar, per tant no tinc fills, explica. “En la meua situació actual, potser és millor així”.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 22
DES DE VILADECAVALLS Va net i polit. Queda constatat al llarg de l’entrevista. I afaitat. “Això per a mi és sagrat”, admet amb l’orgull de qui ho ha fet sempre. I amb el seu parlar lent però no feixuc explica que se li permet dutxarse i rentar la roba en una entitat benèfica dos cops per setmana, “encara que a l’estiu és massa just, perquè sues”. En una al tra entitat li donen esmorzar i un parell d’entrepans. Amb això passa el dia. No hi ha sopar. Porta només el que és indispensable a la seua bossa per evitar carregar pes durant les llargues hores del dia. Està al cas de l’actualitat perquè passa part del matí a la biblioteca i llegeix la premsa. “I m’emporto algun llibre, per distreu re’m”. Arribat aquest punt, el periodista li pregunta quin és el bé material més apreciat de tot el que té. La resposta no es fa esperar gens. “La meva persona”, diu, “jo mateix. És el que més aprecio”. El Manel ha mantingut la seua dignitat materialitzant el seu ésser humà. Es refe reix a la seua persona com quelcom que cal mantenir net i agradable davant d’ell mateix. S’ha convertit en un ésser de carn i ossos, potser a costa d’ignorar l’es perit. I té cura del seu cos, perquè li queda més pell que il·lusions. Procura mante nir un bon estat de salut malgrat la precarietat i la mala alimentació. Una precarietat en equilibri que li ha permès superar el covid en pocs dies. Potser és l’únic que li queda: la seua carcassa externa, allò que encara el pot mantenir ferm. Explica que no li fa mal res, ni l’esquena, per molt incòmode i nociu que sigui dor mir a sobre de les rajoles fredes, i que no beu alcohol. Estima el seu jo extern, mentre manté a ratlla el seu jo més ocult. És més conscient que ningú de qui és i com n’és de valuós, perquè a ell només li queda ell mateix. I, mentre l’entrevista va arribant al final, reconeix que deu anys vivint al carrer són molts anys, que encara li queda l’esperança de pensar que un dia podrà deixar aques ta vida que no és vida. “Però hauria de ser mentre soc viu, clar”, diu rient entre dents, sorprès pel seu propi humor. Lamenta que ningú s’hagi recordat de la gent en la seua situació i que altres hagin rebut ajuts. En un moment donat, el periodista li pregunta si sap què va passar en aquest mateix caixer fa quinze anys. Respon que ho recorda, perquè llavors ell tenia casa i ho va sentir a les notícies. A la Rosario Endrinal només li quedava la seua persona també, en cara que maltractada i sense espe rança. Però uns joves la van cremar viva mentre dormia a sobre d’uns cartrons.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 23
DELS DIARIS
Barceloneta (llavors, colònia espanyola de Puerto Rico), 1 de juliol de 1881. Fa 140 anys. Després de moltes reivindicacions, Eulogio Despujol Dusay, capità general de Puerto Rico, autoritzava la constitució del primer ajuntament de Barceloneta. El projecte del comerciant i navilier català Bonós Llensa i Feliu (Blanes, 1821 – Barceloneta de Puerto Rico, 1891), iniciat dues dècades abans, adquiria la definitiva categoria de municipi. Barceloneta, un municipi de nova creació poblat exclusivament per agricultors i comerciants catalans, seria una illa catala noparlant al Carib. Però no seria l'única. Durant el segle XIX i part del XX, Barceloneta, Aguadilla, Ponce i, especialment, Mayagüez van albergar nodrides colònies de catalanopar lants, originaris dels Països Catalans o, fins i tot, nascuts a Puerto Rico, que van conservar i transmetre la llengua catalana.
Els catalans de Puerto Rico L’emigració catalanoparlant a Puerto Rico seria una de les més tardanes del procés de conquesta comercial catalana iniciat a mitjans del segle XVIII. Mentre que les primeres comunitats catala nes a Amèrica apareixien a partir de 1750 (Buenos Aires, Nova Orleans), la primera presència catalanoparlant a Puerto Rico data de 1820, quan la immensa majoria de les colònies espanyoles d’ultramar ja s’havien independitzat. En aquest punt cal recordar que Puerto Rico (amb Cuba, Guam i Filipines) va ser una de les quatre darreres possessions espanyoles d’ultramar (1898). Aquest detall és molt important, perquè les fonts documentals revelen que una part important de la producció dels agricultors i de l’activitat dels comerciants catalans establerts a Puerto Rico es destinaria als emergents mercats americans. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 24
DELS DIARIS Què va impulsar l’emigració catalana a Puerto Rico? L’illa de Puerto Rico tenia —i té— un terra i un clima molt apropiats per al conreu de la canya de sucre. De fet, el conreu i producció d’aquest producte havia estat introduït a la regió per un català. Tres segles abans (1505), Miquel de Ballester (Tarragona, 1459 – Santo Domingo, 1516), emprenedor i home de confiança de Colom, havia estat el pioner en el conreu, produc ció i exportació de sucre a les Antilles. Amb el canvi d’hàbits dels paladars europeus durant els segles XVII i XVIII, el sucre es va convertir en un producte molt demandat i, en con seqüència, molt rendible. En aquest punt és important destacar que, per exemple, algunes de les grans fortunes del segle XIX francès es van fabricar a les plantacions sucreres de la Marti nica i de la Louisiana. I els catalans que van fer cap a Puerto Rico també van dipositar les se ves ambicions en el dolç element.
Els sucrers catalanoparlants de Puerto Rico L’estudi de les elits catalanoparlants d’aquell Puerto Rico colonial i postcolonial ens dibuixa una oligarquia de propietaris agraris dedicats a la producció de sucre de canya. Els Abril, Barceló, Basora, Defilló, Domènech, Ferré, Lió, Mestre, Pol, Oller, Riera, Rius, Rosselló, Segarra, Serra, Vergé, Vilà o Vilella, clavaven les seves arrels a Catalunya i a Mallorca. Un bon exemple d’a quelles històries és la de Pere Rosselló Batle, nascut a Alaró (Mallorca) el 1874, i que —pràcti cament amb les mans a la butxaca— va arribar a Puerto Rico el 1902 (quatre anys després de la retirada espanyola). Pere Rosselló podria inspirar una versió mallorquinocaribenya de la sèrie Rich man, poor man: no tan sols va ser un exitós empresari sucrer, sinó que seria el patriarca d’una nissaga que ha donat dos governadors generals elegits democràticament. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 25
DELS DIARIS Quina altra cosa va impulsar l’emigració catalana a Puerto Rico? La primera presència datada de catalans a Puerto Rico (a partir de 1820) coincidia amb un canvi substancial del mapa del Carib. Les Tretze Colònies britàniques s’havien convertit en els Estats Units d’Amèrica (1783); el virregnat espanyol de Nova Granada en la República de la Gran Colòmbia (1811), i el de Nova Espanya, en els Estats Units Mexicans (1821). Aquell nou mapa potenciava el valor estratègic de Puerto Rico, i això seria, precisament, el que impulsaria una se gona migració catalana: els comerciants naviliers. Un bon exemple d’aquelles històries la perso nifica Bonós Llensa, que, també pràcticament del nores, va crear una ciutat portuària de nova fàbrica i una flota de naus mercants que cobrien el transport regular entre Barceloneta de Puerto Rico i els ports de Nova Orleans, Nova York i Barcelona.
Plantació a Puerto Rico (principis del segle XX) Font: Biblioteca Nacional de España
Noia portoriquenya (1898) Font: National Museum of American
Quina llengua parlaven els catalans de Puerto Rico? A la colònia espanyola de Puerto Rico (fins al 1898), el català no va tenir mai consideració de llen gua oficial. De fet, a la metròpoli era una llengua prohibida i perseguida. Per posar només un exemple, el 1896 —tan sols dos anys abans de la fi del domini colonial espanyol— Salvador Bermúdez de Castro, director general de Correus i Telègrafs, havia prohibit les converses telefòni ques en català. Tant a la metròpoli com a les colònies. Però a Puerto Rico —com als Països Catalans —, i més concretament a Barceloneta o al barri català de Mayagüez (anomenat Barcelona), el ca talà era la llengua de les cases, dels carrers, de les places, de les botigues i de les cobertes dels vai xells. Durant tres generacions —la de pares, fills i nets del segle XIX portoriqueny— el català va ser la llengua amb què aquells pioners es van estimar, es van barallar i van fer negocis. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 26
DELS DIARIS Com funcionava la corretja de transmissió generacional? La primera meitat del segle XIX català va estar marcada per un profund procés de transforma ció. No obstant això, la industrialització del país no va generar —si més no, a nivell social— grans expectatives. I això va realimentar aquell mite tan català “d’anar a fer les Amèriques”. I si era a casa dels “oncles” de l’Havana o de Mayagüez, l’èxit podia semblar garantit. Les comuni tats catalanes de Puerto Rico van tenir una història endogàmica, de casaments entre veïns o amb parents de lluny —reclamats— que travessaven l’oceà escapant de la misèria. A diferència del que va passar amb la comunitat catalana de Buenos Aires, quasi mai aportarien recursos per ca pitalitzar la inversió americana (la famosa dot matrimonial compensatòria). Però, un cop allà, es revelarien com a bons capatassos, i com a gendres i nores molt ben valorats.
Mercat de Mayagüez (1877) / Font: Biblioteca Nacional de España
El català de Puerto Rico Com va passar amb la comunitat catalana de Montserrat, a Buenos Aires, el català va començar a desaparèixer, paradoxalment, amb el canvi de domini (1898). Si bé és cert que les famílies més poderoses d’aquell món catalanoparlant —els Basora o els Rius, per exemple— ja feia dècades que havien abandonat la cultura endogàmica; el nou escenari polític va propiciar l’emergència d’una nova elit política que substituiria les velles oligarquies colonials. Les famílies catalano parlants de Barceloneta i de Mayagüez es van mestissar amb les oligarquies castellanoparlants que havien acceptat aquell nou estatus i, fins i tot, amb les noves classes funcionarials anglopar lants. Però amb la desaparició del català de Puerto Rico es perdia un patrimoni d’una gran ri quesa lèxica i fonètica (que anomenaríem català caribeny), i que avui ens resultaria d’un exotisme extraordinari. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 27
DELS DIARIS Què va quedar de tot allò? Els Rosselló no són l’única nissaga originària dels Països Catalans que ha donat governadors de Puerto Rico. Dels tretze governadors de l’illa que, des del 1948, són elegits democràticament, set procedeixen de l’emigració catalanoparlant: Roberto Sánchez Vilella, Luis Alberto Ferré, Carlos Romero Barceló, Pedro Rosselló, Sila Calderón Serra, Aníbal Acevedo Vilà i Ricardo Rosselló. I es dona la curiosa circumstància que els Serra (Sila Calderón) i els Rosselló (Pedro i Ricardo) claven les seves arrels familiars en el mateix poble: Alaró, a les faldes de la serra ma llorquina de Tramuntana. I que bona part de la resta procedeixen de Mayagüez, vila nadiua de Joan Francesc Basora i Joan Rius, líders independentistes portoriquenys de finals del segle XIX; i de Pilar Defilló, mare de Pau Casals.
Mercat de Ponce (principis del segle XX) / Font: Library of Congress
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 28
DELS DIARIS
El fals mite del timbaler del Bruc Juny de 1808. Ara fa 214 anys, al poble del Bruc (Anoia), es lliurava l’anomenada segona batalla del Bruc, que va enfrontar les tropes franceses del general Chabran, aquarterades a Barcelona, i els sometents catalans antibonapar tistes de Lleida i de Tàrrega, comandats per Jo an de la Creu Baget i Pàmies. En aquest punt és important destacar que l’exèrcit francès havia entrat pacíficament a Espanya en virtut dels tractats bilaterals hispanofrancesos, i que, tan sols un mes abans, Carles IV i Ferran VII havi en venut la corona espanyola a Napoleó. Per tant, en aquell context, els sometents catalans actuaven en rebel·lió contra el nou i legítim rè gim bonapartista. Segons les fonts documentals, en aquella batalla els sometents, malgrat la seva inferiori tat numèrica, van aconseguir fer recular l’exèrcit francès —que es dirigia a Manresa a sufocar el nucli de la rebel·lió—, el van emboscar al pont d’Abrera i li van provocar unes trescentes baixes. I en aquest punt és on entra en joc la llegenda. Segons una infor mació publicada pel Diari de Manresa (edició del 26/09/1808), que procedia de fonts orals, els sometents havien estat dirigits per un nen que tocava el timbal insistentment. El so del timbal ressonava per efecte de l’eco de les muntanyes i això hauria acovardit els francesos, que s’haurien retirat desordenadament fins a Barcelona. Però la realitat és molt diferent. El Timbaler del Bruc no era un nen. En aquella batalla (1808), Isidre Lluçà tenia divuit anys, i en aquell context històric i social, se’l podria considerar un home de cap a peus. I el so del timbal no va tenir cap efecte en el resultat d’aquell enfrontament. En canvi, el nacionalisme espanyol ha fet ús i abús d’aquesta tra dició, i ha elevat a la categoria de mite un pretès nen timbaler per fabricar la figura im postada del català que actua mogut per un sentiment patriòtic espanyol, quan la idea “pàtria espanyola” no es formularia fins a la redacció de la Constitució de Cadis (1812) i no es generalitzaria entre la societat espanyola fins passat un quart de segle. Marc Pons (El Nacional 14/06/21) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 29
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES SANT VALENTI , ÀNGEL PROTECTOR DEL BAGES.
Arca amb les relíquies de sant Valentí
Hi ha almenys dues versions que expliquen l’arribada de les relíquies, però no dieun res que ens permeti deduir perquè va ser Navarcles, i no Sant Fruitós – en quin terme hi ha el Monestir de Sant Benet – el que n’esdevindrà finalment custodi. Feia set anys que a Navarcles no plovia i, a causa de la sequera del país, la gent passava fam i els animals també. Un monjo del monestir de Sant Benet, de nom Montpeità, va dir que aniria a buscar, món enllà, un sant que fes ploure. Caminà i caminà travessant valls i muntanyes fins a arribar a Tolosa (al Llenguadoc), on hi havia molts cossos de sants. Montpeità va esperar que ningú no el veiés per endurse les reliquies de Sant Valentí. Però els guardians de les famoses relíquies van agafar el monjo i el van posar a la presó. De nit, mentre resava, se li van obrir els grillons i la porta de la presó. Va continuar el vi atge de tornada, però els guardians de Tolosa el perseguien. En aquest viatge de tornada, Montpeià va travessar un riu a peu, eixut. Quan els perse guidors van arribarhi, les aigües del riu es van ajuntar i el van deixar en pau. Quan el monjo va arribar al molí d’Olzinelles, que és al peu del Pont de Cabrianes, va deixar el cos del sant i va anar a avisar els monjos de Sant Benet perquè fessin una processó per rebre les relíquies. Es va fer així i les van portar al monestir. El primer prodigi obrat per Sant Valentí va ser un pluja dolça que va fer content a tothom.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 30
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Fins aquí, segons la versió de Fortià Solà i Moreta. Des d’aquest moment, la gent va considerar Sant Valentí com a àngel protector del Bages. Una altra font d’informació, Joan Amades, comenta el següent: En arribar al molí del Pont de Cabrianes, el monjo s’hi va parar. Va saber que la molinera anava de part i estava a punt de morir. Va agafar aigua del riu, la va posar damunt les relí quies i l’aigua es va convertir en un vidre transparent i cristallí. Montpeità va ensenyar el vidre a la molinera que, al moment, va reaccionar i tot va anar bé. Arran d’aquesta llegenda es van desenvolupar tot un seguit de costums i supersticions; com per exemple que les mares de la comarca del Bages invoquen Sant Valentí perquè faci parlar clar i de pressa als seus fills. Per això, quan algú és molt xerraire, tothom diu que la seva mare ho havia demanat a Sant Valentí. O que les fadrines i vídues de Man resa anaven al monestir de Sant Benet, on hi havia les relíquies, a resar perquè els trobés un marit. Del topònim Montpeità no en trobava cap explicació, etimològicament deriva del mot llatí pacta, ‘pactes’. Extret de: coneixercatalunya.blogspot.com
Monestir de Sant Benet de Bages Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 31
INDRETS PROPERS
Matinal Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac La Barata Can Pèlags Avenc de Can Pèlags Corral de Can Pèlags Sota Balma Blava Peu Morralet Mare de Deu Riera La Barata
Temps real emprat caminant: 1,50 h. Sortida circular, de només 5,4 km, sense cap dificultat i amb un únic punt en el que cal anar especialment en compte, l’iniciem a l’aparcament del km 9 de la carretera BV1221 a la mateixa alçada de la masia La Barata. Començarem baixant cap a la riera, la travessarem i seguirem recte per la pista principal, deixant un camí a l’esquerra, de seguida trobarem també a la nostra esquerra les restes del forn de calç de La Barata. Continuarem seguint la pista, a 1 km de la sortida seguirem recte, deixant un altre camí que surt a l’esquerra que ens portaria cap a Can Bofí i al Turó de les Rovires. Uns 250 m més endavant en deixarem dos de seguits a la nostra dreta i, de seguida, ens trobarem amb la masia de Can Pèlags, denominació de la qual en trobem referències des del segle XVI, abans corresponia a mas Busqueta esmentada ja en el segle XII. Els edificis actuals són del primer terç del segle XX. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 32
INDRETS PROPERS Seguirem vorejant la casa cap a la dreta, deixant un camí que s’enfila a la nostra esquer ra, fins que, just al finalitzar la tanca que delimita la propietat, deixarem la pista principal per agafar un camí que surt cap a l’esquerra. Que de seguida, 70 m, ens portarà a l’Avenc de Can Pèlags, trobarem la boca o cavitat sota uns grans dipòsits que recollien i canalitzaven l’aigua des de la Canal del Pi Tort. L’avenc es coneix des de fa molts anys, així podem observar que ja apareix en el catàleg de 1897 de Font i Sagué, havent estat utilitzat com a cisterna. Disposa d’uns costeruts es glaons que permeten baixar fins uns altres dipòsits ubicats a la part més fonda. Té una fondària de 15 m i un recorregut de 30 m, amb totes les instal·lacions, avui dia en desús, per bombejar l’aigua.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 33
INDRETS PROPERS Reprendrem el sender que havíem agafat i que ens anirà pujant per la Canal de la Pedrera (hi havia la pedrera que proveïa de materials per les construccions de la masia) fins que a 400 m de l’avenc trobarem una desviació, seguirem pujant per l’esquerra i en 270 m arri barem a la Balma del Corral de Can Pèlags. Retrocedirem baixant pel mateix sender fins que a 250 m ara agafarem el que surt a l’esquer ra, l’anirem seguint, sempre amb els cingles per sobre de la nostra esquerra, passarem per sota de la Balma Blava i a uns 500 m arribarem a la base del Morralet de la Mare de Deu. A partir d’aquest punt, anirem baixant pel sender, ara sempre entre vegetació fins que a uns 670 m ens trobarem amb una pista, que seguirem cap a la dre ta, deixantla uns 200 m més endavant per continu ar, també per una ampla pista, cap a l’esquerra, fins que a uns 400 m, just on fa una forta corba cap a la dreta, la deixàrem per tornar a agafar un camí que baixa cap a l’esquerra el qual, en alguns dels punts, presenta trossos curts de forts desnivells de baixa da, i a uns 120 m d’haverlo agafat ens trobem amb que travessa la canal per un punt molt estret, en el que cal anar molt en compte, doncs la baixada es converteix de seguida en una curta forta pujada, i just a la dreta del llit de la canal hi ha un forat que precipita canal avall. Continuarem en baixada i, a uns 230 m d’aquest punt, arribarem a la llera de la riera, seguintla de pujada, cap a la dreta, fins que a uns 500 m troba rem el camí on hem iniciat la sortida i els cotxes. Bona Sortida !!!
Extret de: ca.wikiloc.com i espeleobloc.blogspot.com
En aquest enllaç podreu seguir visualment un recorregut similar al descrit. Ha estat realitzat per Lluís Fernàndez López, President de la Secció d’Història de la UES, i de l’Associació Amics de l’Art Romànic de Sabadell. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 34
INDRETS PROPERS Les codines del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac Pla de restauració de camins Les codines són espais fràgils on habiten rapinyaires, petits ocells i una vegetació molt rica. A la primavera, l’espectacular floració contrasta amb la resta de l’any, en què aparentment només hi ha quatre còdols. Sortir dels camins en aquest medi tan fràgil fa que de seguida desaparegui la vegetació i es produeixi erosió. El Parc està rehabilitant i marcant amb cordes els camins, com el del Montcau, per evitar que es trepitgi per qualsevol lloc i disminuir així la pèrdua de sòl i de biodiversitat.
Cliqueu sobre la imatge per veure'n un reportatge
web: https://parcs.diba.cat/ facebook: https://www.facebook.com/xarxadeparcsn twitter: https://twitter.com/xarxadeparcs Instagram: https://www.instagram.com/xarxadeparcs/ Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 35
INDRETS PROPERS
Forn de calç de la Blanquera (Mura)
El forn està situat en un marge, sent l'interior del forn una cavitat de terra buidada amb una porta d'accés al nivell més baix en forma d'arc de mig punt. Té forma circu lar i actualment no té coberta, ja que aquesta era de cúpula i es feia de pedra un cop ple el forn. La pedra a cremar es posava al voltant de la paret, deixant un espai en forma de columna al centre, on s'omplia de llenya que es cremava. El forn també és conegut amb el nom del mas Verdaguer, documentat en el 1267 (AM, cartulari de Sant Llorenç del Munt) i que el 1540 consta com esfondrat i des habitat. Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Cal agafar un camí que surt de l'aparcament de sota l'Església de Sant Martí de Mura, travessa la Riera de Nespres, i s'enfila per la vall, i abans d'arribar al Salt de La Blanquera, a mà dreta hi ha la boca del forn. En un marge, al costat d'un camí i pa ral·lel i una mica més avall hi ha el torrent, que corre per una vall tancada amb molta vegetació. El mas està situat en la vessant obaga, fonamentat sobre roca natural. La calç era indispensable en la construcció, ja que amb ella es feia el morter de calç que s'utilitzava en totes les construccions. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no era comercialitzat, sinó que cada casa es feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. La cuita de calç era feta tradicionalment amb el següent procés: s'envoltava la vorera del cul de l'olla amb pe dres calcàries no fogueres, es feia una paret de 50 cm de gruix que a mida que puja va s'estrenyia el cèrcol fins formar una volta parabòlica que tancava a uns 3,5 o 4 m d'alçada. Al mateix temps s'omplia l'olla amb feixos de llenya i al final es carregava Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 36
INDRETS PROPERS la volta amb pedres més petites i s'acabava d'omplir el forn amb reble formant un ca ramull d'un metre d'alçada al centre i que es cobria amb un capell d'enfangada de calç espessa. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primer dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. El temps de cocció depenia de la quantitat de pedra que es cremava.
La producció de calç va tenir una forta incidèn cia en aquest entorn al llarg del segle XIX i la primera meitat del segle. XX. Aquesta activitat de base rural ha deixat un llegat no gaire cone gut, però impressionant. Va anar desaparèixent a la dècada dels 40 i 50 del segle XX. La causa va ser l’aparició de nous productes, que van substituir a la calç. I, a més, es van introduir noves tecnologíes en el procés de fabricació. Extret de: patrimonicultural.diba.cat trailsantllorenc.blogspot.com Fotos: P. Alonso Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 37
COL·LABORACIONS
Aportacions documentals al rectorologi de Vacarisses (III) Primera meitat del segle XVIII
Àngel Manuel Hernández Cardona Acta de la visita pastoral de 1735, quan era rector Francesc Solà.
A part de les dades documentals ressenyades en aquestes col·laboracions referents al rectorologi vacarissà, tenim notícies dels rectors de la parròquia de Vacarisses gràcies a les visites pastorals dels bisbes de Vic. D’aquesta primera part del segle XVIII, se’n coneixen tres del bisbe Ramon Marimon en les quals és referit el rector Francesc Solà. Són les del 10 de novembre de 1726, del 26 d’octubre de 1735 i del 23 de maig de 1742. Les respectives actes comencen així: "Havem visitat la Iglâ parroql. de St. Pere y St. Feliu de Vaquerissas, de la qual es rector lo Rt. Francô Solà". (Vacarisses, balcó de Montserrat, 588: 3436; 589: 3235; 590: 3233)
1706
L’any 1706 és rector de Vacarisses Francesc Solà. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1076/2, Manual del notari Josep Singla de l’any 1706, fol. fol. 169v)
1707
El virrei Amat va ser batejat a l’església parroquial de Vacarisses el 15 de març de 1707 pel vicari Josep Vendrell. (SáenzRico, A. "El virrey Amat", Barcelona, 1967, pàg. 1213)
1716
L’any 1716 Francesc Solà és rector de l’església dels "Sanctos Petri et Felicis", de Vacarisses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 669/2, Manual del notari Josep Singla dels anys 17161719, fol. 4r)
1720
El 1720 era rector de Vacarisses Francesc Solà. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1096/1b, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 17531755, fol. 46r i seg.) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 38
COL·LABORACIONS 1728
En un document notarial del 13 de febrer de 1728, Francesc Solà consta com a rector de l’església parroquial de Vacarisses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1082/2, Manual del notari Josep Singla dels anys 17281730, fol. 35r 36r)
1742
En un protocol notarial del 12 d’abril de 1742, encara consta Francesc Solà com a rector de "Sancti Petri et Felicis de Vacarissas". (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1084, Manual del notari Josep Singla Brugueras dels anys 17401744, fol. 196v197r)
1747
L’any 1747, és rector de Vacarisses el prevere Pau Jaumà. (AHMOM, capsa A29, Documents notarials dels anys 17801799, carpeta sense data)
1752
Amb el qualificatiu de doctor, Pau Jaumà és esmentat com a rector de la parrò quia de Vacarisses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1096/1a, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 17511752, fol. 8v i seg.)
El virrei Amat va ser batejat a Vacarisses el 15 de març de 1707 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 39
COL·LABORACIONS CURIOSITATS:
La gent menuda (I) Els nostres genis menuts estan segurament emparentats amb els penats i lars romans, o els silfs i gnoms de les muntanyes nòrdiques, o amb els nans minaires que custodiaven els tresors subterranis. Però els nostres genis menuts tenen un caire més casolà: viuen a les cases amb la gent, són d'un tarannà trapasser i murri però no són venjatius ni cruels.
Els follets, la denominació dels quals varia segons la geografia esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al·lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se’ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trape lleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obrien les botes i acabaven amb les reserves de vi. On son avui els follets? No ho sabem, però difícilment sabrien circular pels nostres pisos estrets, sense racons, ni secrets, ni misteris, amb el televisor tot el dia engegat, sense llocs d’ombra, sen se el caliu de la llar de foc, sense portes que grinyolin, ni escletxes per on xiuli el vent...
El follet, cameta coixa, gateta negra, mà peluda,... i molts altres noms que rep segons la con trada, és un personatge molt estès dins la nostra mitologia i, amb qualsevol d’aquests noms, pot trobarse a quasi tota la geografia catalana. Tenen la pinta d’un homenet, com de frarot barbut, amb una barretina vermella i una ganyota a la cara entre múrria, desagradable i juganera. Eren estimats per la bona gent, per la quitxalla,... hom els deixava un gerricó de mel, una panera amb fruites, una safateta amb pastissos casolans. Els follets donaven gra a les bèsties, escombraven, feien els llits, però a canvi es dedicaven a molestar a aquella persona que ho havia d’haver fer. No se sabia com guanyarlos ni com perdre’ls: a vegades si tot ho trobaven bé, ho capgiraven tot. A vegades, per treure’ls, s’escampaven pels passadissos de la casa grans de mill, d’escaiola, per tal que, amoïnats per endreçarlos, es cansessin i pleguessin. Follets de campanar. Donat que el toc de campanes foragitava els éssers boscans, el follet de campanar intentava impedir que el campaner fes la seva tasca entortolligant les cordes. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 40
COL·LABORACIONS Follet familiar o Patufet. És l’esperit benèvol i protector de la llar que cuida els interessos de la família. Va de nit a les cases i controla que tot estigui en ordre, cuida el bestiar i apallissa les mestresses que no han deixat la llar com cal. En TellesMelles és un follet protector dels nens de la zona del Montnegre. A la majoria de fo llets domèstics els agrada estar a la vora dels nens, i quan i tenen confiança i se’n fan amics, els proposen jocs, balls, cançons, llocs on amagar les joguines i un munt d’activitats més. Expliquen que un nen de la serra de Montnegre, quan jugava amb el seu amic invisible i li pre guntaven amb qui estava, responia: Amb en Telles Melles I com és? Petit com jo, i m’acompanya a tot arreu Els nens petits arriben a veure fades i follets, especialment quan son molt sensibles. Això fa que després expliquin als seus pares que juguen amb amics invisibles, amb els que intercanvien regals. Joanet. Es tracta del diminutiu de Joan, sinònim de bruixot. Són uns homenets molt petits en forma de llumetes. Surten per les muntanyes i pels paratges despoblats durant la nit de Sant Jo an. Si aquesta nit es recullen dues pedres del camp i es tanquen en un calaix, no obrintse fins passat una setmana, es convertiran en dos Joanets trapelles. Els joanets guarden tresors enterrats, i hi ha la creença que allà on surten les llumetes és on s’hauria d’excavar per tal de trobarlos. Al Ripollés s’anomenen genèricament Joanets als genis del bosc. Donyet. A València, en general a tot el País Valencià tenim el Do nyet, a vegades anomenat Duendo o Uendo (encara que aquests dos noms s’apliquen al rondallari com a sinònims de fantasma), molt semblants al follet del Principat però el donyet porta faixa i jaqueta i viuen també a les cases. En comptes de barretina porten un moca dor nuat amb un picarol a la punta. Els donyets reben també deno minacions molt locals, per exemple a Oliva s’anomenen xibilius. Els donyets de Nàquera. El senyor de Nàquera era un senyor feudal de forca i coltell. A l’entra da del poble hi tenia parada una forca que s’usava amb una certa freqüència. Un dia, mentre es tava al seu palau de València, va sentir la remor d’un enterrament que passava pel carrer, va enviar criats a preguntar qui era i van tornar pàl·lids dient que es tractava de l’enterrament del senyor de Nàquera. Aquest torna espantat al poble i, entrant al casal, desaparegué. El casal dels Nàquera esdevingué un lloc encantat i en un centre de vida social per a donyets, bruixes i dimo nis. No cal dir que al senyor de Nàquera ningú el trobà a faltar... Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 41
COL·LABORACIONS Duendo o Uendo. Són, diuen, l’ànima del difunt, si fa poc que ha mort algú. Hi ha casos que en derrocaren una casa, a causa dels sorolls i les supersticions. Duendo fa referència a fenòmens que tradicionalment adjudicaríem a fantasmes: sorolls, passes... Nan saltador. Follet d’origen centre europeu, que ha arribat a terres valencianes. Té costum de buscar jovenetes en situació desesperada. Treu el nas per la finestra o entra a casa pel forat del pany. S’ofereix per donar un cop de mà a la feina de la casa, filar, endreçar,... A canvi demanarà que se li doni el primer fill. Només es pot trencar el pacte si s’endevina el seu nom. Perot (Perotet). Seria un equivalent a l’Homo de sa Colzada, però a València. Són una mena de donyets que habiten en una capsa màgica, la capsa de les caterinetes. A Alcoi se’l menciona en una cançó infantil. El Frare. A la Cova del Frare, a Capnegret, prop d’Altea (la Marina Baixa), hi viu un estrany nan amb caputxa de frare. Els mariners expliquen que, en realitat, és l’esperit d’una persona que als dotze anys va prendre els hàbits de franciscà per una promesa que va fer sa mare. El nen, de gran va ser una mala persona i d’aquí el càstig. Cerdet, Porquet. A l’Alacantí i la Marina Baixa hi trobem un parent de donyets i follets. És una mena de donyet nocturn. Els agrada muntar a cavall i espantar els que travessen camins solitaris. També s’acosten als cavalls per tocarlos. Es diu que per evitar el seu atac cal donarloshi sabó i lloar la qualitat de l’aparició. Diuen que el seu nom té a veure amb les crineres dels cavalls (Co romines, 198091). En algun cas apareix com un ésser pelut amb dents i en d’altres tenen apa rença de porcs. Cal anar amb compte ja que, com el senglar, és aficionat a creuar camins, de nit, sense importarli massa si passa algun viatger espantadís. S’Homo de sa colzada. Follet de les illes Balears que, com el seu nom indica mesura un colze (mida del canell al colze, de 3040 cm.), barba blanca, cabells llargs i blancs, vestits virolats de seda, sense gorra. Són un poble que habita sota terra i surten pels pous o de les coves o bé apareixen quan se’ls crida. Són pencaires i fan feines impossibles com els minairons però quan han fet la feina se’ls paga i marxen contents. També tenim els Nanets, éssers menuts que s’acosten a ju gar amb els nens i, a canvi de que els nens guardéssin el se cret els donaven monedes d’or. Ara se’n va el nanet, li guardarà el secret?
S’Homo de sa colzada
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 42
COL·LABORACIONS A Beniquadrellar, Mallorca, hi ha el nan de la Cova de Ses Mosqueres, mena de gnom de mitja colzada d’alt que apareixia als que passaven per allà enfilat dalt una columna cridant. Negret. Ubicat a les illes. Si un mortal es trobava amb un negret i el tocava amb una espelma encesa, el negret es transformava en una pila de monedes. Se’ls situa al barranc de Sa Coma, a Sòller. Du capell de frare i són de color negre o al menys de pell morena, llarga barba i d’uns 30 60 cm. d’alçada. Viuen en coves i la seva feina es guardar un tresor. Tenen el costum de sortir de la cova el dissabte de Pasqua. Barruguet. Ésser menut de les Pitiüses. Normalment invisible, ja que és petit com una berruga, que té els seus orígens en els lemurs i larvae romans. Pot assolir moltes formes per assolir els seus fins. Malgrat la seva petitesa té més força que uns quants homes junts. Quan se li atri bueix una forma es parla d’un nan amb barbeta punxeguda, braços forts i allargassats i una veu ronca i masculina (potser el déu Bes que dóna el nom a l’illa d’Eivissa). Viu en cisternes, sota les teules i en les escletxes de la paret. a la nit va a les cases a fer trapelleries. Molesten més les dones que els homes. No són dolents però poden arribar a ser enormement pesats i, quan s’instal·len en una casa, resulta impossible lliurarse de la seva companyia. S’explica que alguns pagesos han ar ribat a canviar de casa però a la fi s’han adonat que s’emportaven al barruguet. No hem de descartar que potser algun turista s’hagi empor tat un barruguet en el seu equipatge... Crespells. A Eivissa també hi viuen els Crespells que són una espècie de petits monstres, que viuen dins la cova que porta el mateix nom: sa Cova des Crespells. Dins l’esmentada cova, hi vi uen els Set Crespells i es Crespell Gros. Conten que aquestes històries les deien als al·lots petits, per ferlos por, perquè a la nit no sortissin de la casa, perquè fossin bons al·lotets, etc. Aquests éssers rondaven la casa durant la nit. Tenien la pell plena de grosses berrugues, molt arrugada, i d’aquí ve el nom. D’un aspecte repel·lent, també grunyien i desprenien foc a través dels ulls. Cuques i llembres. A Eivissa també tenim les cuques i les llembres. Molt possiblement, aquests dos noms es refereixen a una mateixa cosa. La gent de Buscastell els veu com a cucs que surten a la nit, damunt les parets dels marges i feixes; hi ha qui els relaciona amb les animetes dels di funts. Quant a les llembres, segurament tenen molta relació amb els llambrins, i és el nom que reben, amb la variant Ilèmena, les cuques o ous del poll del cap. Encara podem parlar de les llonganisses, una espècie de botifarres, fosforescents, també. En qualsevol cas, també han perviscut en un mateix context, i han quedat en la memòria dels anys d’infància, quan la mare els feia por, amenaçant amb aquests éssers devoradors d’infants. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 43
COL·LABORACIONS També podríem afegirhi a l’Erulet de la val d’Aran. Segons la tradició popular, en el moment de la creació del món l’erulet no va voler escollir entre el bé i el mal i, per tant no va ser volgut ni al cel ni al infern. Va anar quedant relegat a l’Haut Aran, entre Bossost i Lés. És un esperit malèfic sense especificar el seu aspecte. Per protegirse de l’erulet es crema eth Haro per Sant Joan. També a la Vall d’Aran hi tenim l’Holet, segons M.G. Aracil, éssers de petita estatura i mals instints que fan tot tipus d’entremaliadures. De fet holet és la paraula aranesa que es podria traduir per follet. El Millet o Molet és una mena de follet menut, és el vent rúfol de la tardor. Pot deixar embaras sades les dones si reben un dels seus cops de vent i infanten un monstre de moltes cames i braços i caps, anomenat Mola, que immediatament fuig o torna a entrar dins la mare. Junt amb aquest monstre neix un nen raquític i poc vividor. Porta mal averany. Per destruirlo cal llençar lo dins un forn de coure pa i tancar ben seguit la portella però llavors ja no es pot coure més menjar en aquest forn, com a molt es podia fer servir per coure terrissa. A l’Alguer trobem un ésser anomenat Mangarrao que vindria a ser una mena d’espantacriatu res, vagament emparentat amb els follets. Pesanta. Coneguda a la Garrotxa, en especial a la Vall de Bianya, anomenada també Pesadillo o Passarillo, que acostuma a ser descrita com un gat o un gossot ne gre, pelut i grandiós, més pesat que el plom. Malgrat la seva aparença no antropomòrfica. és un personatge emparentat amb els follets. És invisible quan li convé i pot passar pel forat del pany, passar per sota les portes i, fins i tot, travessar parets. És posa damunt el pit de les persones quan dormen, oprimint la respiració i pro vocant malsons agitats i una forta sensació d’ofec. Si hom pot dir "Jesús meu!" o "Mare de Déu!", la bestiota fuig. Tothom pot rebre la seva visita, fins i tot la gent que està de pas. N’hi ha prou amb llençar alguna peça de vestir de color negre cap a la finestra més propera per què marxi de cop.
Pesanta
És diu que és neta fins a extrems malaltissos i no entrarà mai en una habitació sense fer neteja: per això es deixa un plat de mill o qualsevol altre cereal sota la finestra, així la Pesanta voldrà recollir el gra, però com que té les mans foradades es passarà tota la nit intentant ferho sense aconseguirho. És, ni més ni menys, la personificació dels mals sons, aquells que ens desperten a mitja nit amb aquella sensació d’opressió al pit... Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 44
COL·LABORACIONS Els Menairons, anomenats també manairons, minairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el ca nut n’hi caben a milers. Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: "Què farem?, Què direm?" si es dubta i no se’ls mana una feina o se’ls dóna conversa o se’ls mana tornar al canut abans de que repeteixin la frase tres vegades, maten l’amo. Per molt dura que sigui la tasca , l’enllesteixen en un obrir i tancar d’ulls. Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons. Els minairons neixen de l’Herba Menaironera, anomenada també herba de Sant Joan ja que flo reix i grana la nit del Solstici d’Estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor. Al Pirineu hi ha al menys dues tarteres que son obra del treball descontrolat d’un equip de mi nairons (vegeu pàgines 28 i 29 del número 634 d'aquesta mateixa revista). Sembla que els minairons, similars si no idèntics als menairons, acompanyaven a Xollat, patriar ca de la Vall de Belera al Pallars Jussà, i li proporcionaven riqueses. Quan va morir no els va po der deixar a ningú i van desaparèixer per sempre. Amb el nom de mainairons són coneguts a la Ribagorça i al Pirineu aragonès i a Andorra s’ano menen manairons. Alguna llegenda de Conca, molt propera al País Valencià, cita uns éssers semblants als minai rons, als que anomenen Homenets o Dimoniets. Continuarà Extret de: ca.wiquipedia.org
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
La bossa o la vida Donant un cop d’ull al nostre entorn, ens podem adonar que hi ha moltes coses que tenim i no necessitem. La mentalitat moderna ens ha portat a creure que tot allò de què podem disposar, tenim dret a posseirho, a comprarho i a consumirho, senzillament perquè podem. I si no po dem, aleshores cal treballar més i guanyar més per a poder. Malgrat el pas de l’actual pandè mia, la població creix i ho continuarà fent en les properes dècades; una població que vol viure en l’experiència de poder, del benestar, del consumisme i del capitalisme. Ser per tenir, per posseir, per gastar, per llençar, perquè podem! Fins i tot els migrants arriben a terres europees únicament amb el que porten al damunt, amb el desig d’immergirse en aquesta voràgine del tenir, de l’aparentar ser més que els altres, de rodejarse d’espúries seguretats, que tan sols en greixen el monstre del sistema consumista i antiecològic. Malgrat tot, esdevé una obvietat que no es pot mantenir un sistema basat en el tenir i en el consumir fins a l’excés sense causar un munt de perjudicis a l’ecosistema en el qual viu la humanitat. Recentment, Salvador Lladó (1983) ha presentat en el llibre titulat com aquest article deu propostes per a un futur millor, que vagi més enllà del viure per a consumir i pol·luir; que són: Primera, abandonar el PIB com a mesura de progrés, perquè aquest no distingeix entre acti vitats econòmiques contribuint al benestar sostenible i les que no. En conseqüència, adoptar l’indicador de progrés genuí, l’IPG tenint en compte una àmplia gamma de factors socials i ambientals necessaris i ben presents, alhora que comptabilitza els costos ambientals de crei xement, de la pol·lució de l’aigua, la pèrdua de sòl fèrtil o les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segona, apostar per una transició energètica. La necessària mentalitat ecològica portarà a la llarga que els catòlics, liderats per un papa amb aquesta sensibilitat, condueixin cada vegada menys cotxes i, quan ho facin, sigui amb factor elèctric o d’hidrogen; en canvi, els protestants, liderats fins pel Trump de torn, comprin cotxes cada vegada més grans i contaminants, com a signe visible de poder. Tercera, reducció de la producció, perquè convé que els estats desenvolupats deixem d’explo tar la resta del món i reduïm de forma significativa les demandes de recursos: petroli, gas, coure, coltan; introduint sistemes de control per als sectors econòmics en funció del benestar ofert a les persones. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 46
COL·LABORACIONS Quarta, reducció de la jornada laboral, per tal de distribuir millor la feina, perquè tothom es pugui guanyar el pa amb la suor del seu front (Gn 3,19). Reduint la setmana laboral a unes 28 hores, una economia estabilitzada, posterior al creixement, compartiria el treball i disminuiria l’atur. Cinquena, despesa governamental per a les necessitats de la gent i no únicament per al crei xement exacerbat, que tan sols facilita l’augment de les grans diferències socials. Si el canvi climàtic s’identifica com una amenaça de seguretat, caldrà redirigir una part important de la despesa cap a les energies renovables i penalitzar la mobilitat més enllà dels sistemes col·lec tius, almenys en les ciutats. Sisena, reestructuració dels sistemes bancaris, on l’estat es responsabilitzés de crear el seu propi sistema, al servei de la població i en raó de les capacitats i possibilitats de cadascú (Mt 25,15), amb l’objectiu d’impedir les grans concentracions de capital en mans d’uns pocs i pos sibilitant el desenvolupament de molts, evitant les sortides traumatitzants, com els desnona ments o les cues de la fam, veritable escàndol d’una societat que es diu moderna i desenvolupada. Setena, control demogràfic, que no estaria basat en la repressió dels països del sud, com fins ara ha practicat la UNICEF de l’ONU, sinó proporcionant educació i empoderament a aquelles poblacions, especialment a les dones perquè prenguin en mà el propi futur, inclòs la pròpia descendència. En aquest capítol, solucionar el repte de la violència familiar esdevé encara una assignatura pendent arreu. Vuitena, la justícia social no es pot aïllar de la justícia ambiental, perquè una economia poste rior al creixement eliminaria la pobresa, aconseguint l’equitat distributiva, no pas amb la crea ció d’un pastís econòmic cada cop més gran, com a típic argument neoliberal que tan sols genera més desigualtat, sinó entrant en registres alternatius com ara la creació de la renda bà sica per un salari mínim, polítiques fiscals progressives i la persecució efectiva del frau fiscal. Novena, relocalització de l’economia, perquè potser ja s’ha experimentat suficient en el tras llat de les produccions als països del tercer món, per deixarhi la contaminació i consumirhi la mà d’obra barata, alhora que dependre d’un petit pas de mercaderies, com l’istme de Suez, que tothom va poder veure com va estar a punt de col·lapsar occident. Desena, reducció de la mobilitat personal, perquè reduir menys i millor a prop de casa, quilò metre zero, amb la mà d’obra només necessària, ajudaria a reequilibrar tant el consum com la contaminació d’una producció ingent i creixent de béns innecessaris. En fi, deu punts a tenir presents en la pro jecció de futur de les prioritats socials en clau ecològica. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 47
COL·LABORACIONS
Com ja és sabut, el dia 25 d'aquest mes se cele bra la festa de l'apòstol anomenat Sant Jaume “el Major”. Li deien així per tal de diferenciarlo de l’altre apòstol Jaume, parent de Jesucrist que, segons sembla, era molt petit d’estatura.
Sant Jaume havia nascut a la població galilea de Betsaida i era el germà gran del també apòstol i evangelista Sant Joan. Ambdós eren pescadors i foren cridats a l’apostolat per Jesucrist un dia que eren a la vora del llac de Galilea mentre repassaven les xarxes del seu pare, Zebedeu (cf. Mateu 4,2122). Junt amb l’apòstol Sant Pere aquests dos germans Jaume i Joan formaren part del nucli més íntim dels amics de Jesús. Després de la Resur recció, Jaume de Zebedeu fou el primer apòstol en donar la vida per Crist i l’evangeli (cf. Actes 12,12). Una tradició molt venerable afirma que Sant Jaume poc abans de sofrir el martiri a Jeru salem l’any 42 (durant el regnat d’Herodes Agripa), vingué a predicar a la península ibè rica. Anys després, durant la invasió musulmana de Jerusalem, les relíquies de l’apòstol per tal de salvaguardarles haurien estat dutes a la finis Terrae, a Compostel·la, que en època medieval esdevingué (a través del camí de Sant Jaume que travessa Europa amb diverses variants de la Ruta Jacobea) un dels principals centres de pelegrinatge, equipa rable a Roma i a Jerusalem. La Via Lactea, que és el nom més antic per referirse al camí de Sant Jaume, ha estat per a fra Ramon, el famós ermità dels Pirineus, durant força anys objecte d’observació i es tudi astronòmic. Una venerable tradició explica que Sant Jaume s’aparegué a Carlemany per donarli a conèixer aquesta ruta dels estels que condueix fins al seu sepulcre, a Com postel·la. L’emperador, colpit per aquesta visió, seguí la Via Lactea donant així origen als cèlebres pelegrinatges a la tomba de l’apòstol. El camí de Sant Jaume també travessa la terra catalana, on l’apòstol, des de molt antic, gaudeix d’una particular veneració i estima, ja que per una antiquíssima tradició sabem que a l’actual plaça de Sant Jaume de Barcelona hi havia edificada una capella dedicada Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 48
COL·LABORACIONS al sant apòstol que just recordava l’indret on havia predicat quan Barcelona era colònia romana. En segles posteriors, arreu de Catalunya, a l’apòstol Sant Jaume li foren dedica des algunes esglésies visigòtiques i preromàniques i, àdhuc, monestirs, com un antiquís sim monestir prebenedictí al bisbat d’Urgell. Encara avui nombroses poblacions el tenen com a patró, i fins acompanya la toponímia d’algunes d’elles com ara: Sant Jaume de Frontanyà, Sant Jaume de l’Enveja, Sant Jaume de Llierca, Sant Jaume de Viladrover, Sant Jaume Sesoliveres i Sant Jaume dels Domenys. El nostre Calendari de l’Ermità as senyala les nombroses festes majors que coincideixen amb la festa de Sant Jaume, així com també fa esment de la fira de Reus del dia 25 de juliol. El costumari català està farcit de dites i refranys amb referències agràries a la festa de Sant Jaume com ara aconsellar a no practicar les purgues en temps de massa calor, espe cialment entre els dies 25 de juliol i 15 d’agost: “De Sant Jaume a Santa Maria, ni purga ni sagnia”, que dit d’una altra manera: “Qui es purga per Sant Jaume, no arriba a Santa Anna”; és a dir no arriba a l’endemà car Santa Anna és el 26 de juliol! En el camp de la medicina popular, del nombrós conjunt d’herbes santes cal destacarne l’herba de Sant Jaume (en llatí, Senecio jacobaea) que, les seves fulles, aplicades en forma de cataplas ma, van molt bé per a guarir les inflamacions de la pell. Fra Valentí Serra de Manresa, Arxiver dels Caputxins Extret de: catalunyareligio.cat
L'Herba de Sant Jaume (Jacobaea vulgaris) és una espècie de planta de flor silvestre molt corrent de la família Asteraceae que es troba distribuïda per tot Europa, normalment es pot trobar al llarg dels marges dels camins, en ter renys incults, i creix en totes les zones fresques i de precipitacions relativament abundants. Té un període de floració llarg, a partir de juny fins a novembre.
Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 49
IMATGES DE VACARISSES
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 635 Juliol 2021 Pàg. 50