Page 1

Núm. 595 ­ Març de 2018

VACARISSES

     balcó de Montserrat          edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Vent rabent, vent de llevant, papers fugen i se'n van.

Vent de març, un pèl traidor, no m'encalcis, que tinc por.

Vent rabent, vent de ponent, El penell d'aquell taulat, treus barrets a molta gent. té el seu gall ben marejat, Vent rabent, vent de migdia, fins a mi se m'enduria.

Roba estesa, banderola, la camisa blanca, vola. Autor desconegut


SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic    3 L'Evangeli pam a pam       4 La cuina de Ca la Quima     6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol                 10 Des de Sant Llorenç Savall 11 Des de Sitges 12 Racó de la poesia           13 Vacarisses, balcó de Montserrat 14 Des de Viladecavalls 16 Dels diaris   18 Racó del conte 26 Indrets de Vacarisses 28 Col·laboracions 30

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­      0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya)      vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació:  Josep Graells i Jaume Pintó  Dipòsit Legal: B 9241­2014 

    Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

Misses:

Dissabtes a les 8 del vespre Diumenges a 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció,  coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 2


PÒRTIC

L’ex­diputada de la CUP Mireia Boya va comparèixer el passat dia 14 de febrer davant el Tribu­ nal Suprem espanyol, on va parlar amb tota la claredat i la coherència que se n’esperava. No va  negar res ni va intentar en cap moment treure valor ni rebaixar la importància dels fets de l’octu­ bre republicà. Ben al contrari: va reivindicar davant el jutge la seva actuació i la del Parlament. Boya no va ser empresonada, de manera tan arbitrària com uns altres sí que ho han estat, i una  vegada al carrer va dir una cosa realment important: que la decisió que s’havia pres sobre ella no  significava res ni havia de fer­se servir contra ningú. La CUP no vol emblanquir els tribunals es­ panyols ni pretén donar lliçons a ningú, però aquesta actitud enclou una gran dignitat, coherèn­ cia i generositat i crec que tots hem de reconèixer el valor que té. Més enllà d’això, s’ha de reconèixer que la declaració de l'ex­diputada aranesa ens situa allà on  molts volem ser i en el punt del debat que no voldríem haver d’abandonar. I que ens reconforta  molt. Boya va afirmar que la proclamació d’independència del Parlament no tenia res de simbò­ lica, ans volia ser efectiva. Si de cas, qui no va complir el paper que li corresponia va ser el Go­ vern,  no  pas  el  Parlament.  Perquè  allò  que  va  fer  el  Parlament  no  era  en  aquell  moment  cap  jugada simbòlica, sinó el compliment conscient d’un mandat expressat per la població el 27 de  setembre de 2015 i el primer d’octubre de 2017 –i, encara, el 21 de desembre. D’un mandat, en  conseqüència, vigent. La  repressió  té  per  objectiu  principal  allunyar  la  República  de  la  política  immediata  i  cal  re­ conèixer que, dissortadament, ho va aconseguint. Però tots plegats cometríem l’error més greu si  oblidéssim que després de l’aplicació del 155, dos milions de persones van desafiar l’estat espa­ nyol i el van derrotar fins i tot en les urnes més il·legítimes. De manera que, novament, amb el  seu vot, van encarregar als diputats de la majoria de fer República, d’acostar­la a la nostra vida  diària i d’intentar, com no es va intentar el 28 d’octubre, materialitzar­la. Així ens ho van pro­ metre en la campanya electoral i és en aquesta batalla, i no en cap altra, on hauríem de ser tots  plegats avui. Al capdavall, és això que ens recorda de manera poderosa el comportament de la  diputada Mireia Boya. Vicent Partal (Vilaweb) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 3


L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Mc 1, 1­8

La vida és un no parar mai. Creure's que tot ho tenim resolt, és equivocar­se  massa. No hem arribat enlloc. Per ser cristians de debò hi ha feina per estona:  al  tot  del  tot  no  s'hi  arriba  mai.  Ens  entrebancarem  amb  contradiccions  que  fan basarda. Alguns dels que haurien de donar llum, donen fum ... No ens ha  de venir de nou. Algú del capdamunt ha dit que un independentista no pot ser  un bon cristià. Deu ser una patinada. Estimar la mare no és només un deure  sinó un sentiment que l'han tingut totes les races i cultures del món.  Continuem. Creure's que no hi ha res a fer, el desanimar­nos no comprome­ tre'ns, és caure en la temptació del passotisme. El "campi qui pugui", no val.  Un altre mena de món és possible. Cal ser diligents obrint camí per arribar al  cor dels que tant els fa perquè es pensen que ja ho tenen tot o que estan ator­ dits perquè res no té remei. Mentre hi ha vida, hi ha esperança. Els  cristians  no  ens  podem  creuar  de  braços.  Cal  cuidar  el  planeta  que  ens  aguanta. És una malifeta el maltractar­lo. Cal una lluita constant: hi ha fam i  misèria. Cal fer alguna cosa. Una de fantàstica va tenir lloc a Vacarisses, els  dies l i 2 de novembre, amb els coves als supermercats. El Gran Recapte del  Banc dels Aliments va recollir més de dos mil quilos de menjar. Un 10 a tots  els que ho van fer possible: voluntaris, donants i un munt de gent. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 4


L'EVANGELI PAM A PAM Cal un  país  correcte;  no  abonyegat  com  el  nostre.  Cal  una  economia  justa  que  ens convenci que és possible fer canvis i que és necessari que ens hi piquem  els  dits.  Cal  ser­hi.  N'hi  ha  que  se'n  renten  les  mans  ...  Jesús  es  va  posar  al  costat  dels pagesos i pescadors que eren la gent del capdavall de tot. La va pagar cara;  se'n va fer la pell! L'estat, el temple i els grossos se'l van treure de sobre. Encara  dura, oi?  Jesús va dir, diu i dirà: El cel i la terra passaran,  però les meves paraules no passaran!! Sebastià Codina i Padrós

Ernest Maragall i Mira Barcelona, 5 de gener de 1943

Economista i polític

L'estat espanyol no en sap, ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides.  L'estat no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap humiliar i castigar. No abandonarem la via democràtica en el camí d'un projecte per a tots els catalans i  catalanes,  que  ha  de  ser  amb  tots  els  ciutadans,  un  projecte  de  República,  justícia,  equitat i progrés. Sento  una  acumulació  d’indignació  i  una  suma  de  raó  i  de  raons  d’aquesta  Catalunya  que no es rendeix i que no es resigna. Nosaltres seguirem, hem après i coneixem bé les nostres forces. Sabem què podem es­ perar d'Europa. El vot del 21­D és la confirmació de l'1­O, és un bon mapa de la socie­ tat catalana d'avui, diversa i complexa.  Caldrà resistència i intel·ligència. La que caldrà per guanyar la llibertat de Junque­ ras, Sànchez i Forn, i accelerar el retorn dels exiliats. Aquest país serà sempre nos­ tre. Visca Catalunya. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 5


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema de marisc

Ingredients: 250 grams de gambes. Cap de rap o espines (pel fumet).  Ceba, pastanagues i tomàquet. Pebre vermell dolç. Conyac, farina, oli, nata i mantega. Marisc per adornar.

Es fa el fumet amb la bresa i se li dóna color; es lliga i es cola. S´hi afegeix la nata i la mantega i, seguidament, s'hi posa el marisc. Ho flamegem tot amb el conyac. S'assaona i ja estarà a punt per servir. Opcionalment, s'hi poden afegir dauets de pa fregit, arròs blanc, etc. 

Feu­ho! Us agradarà.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 6


CAMPANADES El campanar de Sant Llorenç dels Morunys

Un dels  trets  més  característics  de  la  fesomia  de  Sant  Llorenç  de  Morunys  és  la  silueta  del  campanar  de  l’església.  Es  tracta  d’un  sòlid  i  robust  campanar  de  torre  que  s’enlaira  fins  els  27,50  metres  sobresortint  i  culminant  amb  aquesta  alçada,  el  conglomerat de cases que formen el nucli antic de la vila. Mal­ grat tot, el campanar no acaba de transmetre una imatge d’edi­ ficació pesada i això gràcies al templet que el corona, el qual,  retret respecte al cos de la torre, li dóna encara un cert aire es­ velt. Cent anys enrere però, la part superior de la torre presenta­ va un aspecte ben diferent a l’actual. 

Construcció del campanar i de la campana major Des del segle XII, el temple romànic de Sant Llorenç comptava ja amb un cloquer, els fona­ ments del qual foren trobats l’any 1970 en el decurs d’una excavació arqueològica. A la sego­ na  meitat  del  segle  XVI,  potser  ja  malmès  l’antic  campanar  romànic  i  en  un  context  de  creixent inseguretat pública, es considerà necessari construir una nova torre, la ubicació de la  qual  s’avançà  uns  metres  sobresortint  del  circuït  de  muralles,  amb  la  qual  cosa  quedava  ben  protegit el contigu portal de la Canal, la principal entrada a la vila. A més, l’altura del campa­ nar, que més que doblava la de les torres de la muralla, permetria una excel·lent observació de  les rodalies i una millor expansió del so de les campanes, que no cal dir, regulava tos els de­ talls de la vida quotidiana de la vall. El nou campanar fou construït pel mestre de probable origen francès, Francesc Robert, durant un  temps indeterminat abans de 1569, data en què les obres havien d’estar ja molt avençades, doncs  aquell  any  la  confraria  dels  Colls  encarregà  al  mestre  campaner  Calvet  del  comtat  de  Foix,  la  construcció  de  la  campana  major  pactant  que  havia  d’estar  acabada  per Tots  Sants  del  següent  any, 1570. L’acord es complí, ja que amb data de 1571, consta l’últim pagament fet per la con­ fraria.  El  cost  total  de  la  campana  fou  considerable,  doncs  pujà  a  338  lliures.  Mentrestant  el  mestre d’obres Robert continuava habitant a la vila, a una casa de lloguer. El veiem inscrit com a  confrare a la confraria dels Colls des de 1568 a 1580, cosa que fa pensar que malgrat la inaugu­ ració de la campana major, restarien pendents d’acabar algunes obres a la part superior i coberta  del nou campanar, i així trobem anotada l’any 1586 en el llibre de comptes de la confraria, una  despesa de 28 lliures per “...lo que costa cobrir lo campanar... per teula, cals i fusta...” Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 7


CAMPANADES Un possible comunidor Amb  l’obra  ja  finalitzada,  quin  era  l’aspecte  que  presentava  la  nova  torre?  Curiosament  la  resposta ens la dóna un relleu situat en un lloc poc visible de la paret lateral dreta (mirant al  presbiteri) del cambril de la capella dels Colls. Allà en el context de les al·legories de caire  local, l’escultor Josep Pujol hi col·locà un relleu representant l’església de Sant Llorenç. No  és fet a escala ni la reprodueix amb exactitud, però deixa veure ben bé el campanar amb la  seva coberta. Aquesta consistia en una teulada a quatre vessants, aguantada en pilars, que cobria una estança,  talment com si fos un porxo obert als quatre vents. Coherent amb la pròpia concepció del cam­ panar com una torre més del circuït de muralles, l’estança podia servir conjunturalment per al­ bergar  un  vigilant,  però  pensem  que  la  funció  principal  d’aquest  espai  cobert,  era  servir  de  comunidor, és a dir, el lloc on s’aixoplugava el sacerdot, el qual, girat en la direcció per on venia  una tempesta o pedregada, realitzava el ritual per conjurar­la. Que aquesta litúrgia era practicada a Sant Llorenç, ho proven diversos documents. Un d’ells és  el  nomenament  anual,  per  part  dels  priors  de  la  confraria,  del  clergue  encarregat  de  la  capella  dels  Colls. Així  per  exemple,  el  1601  es  nomena  a  Mn.  Joan  i  entre  les  seves  obligacions  hi  consta: “...y quan sentira tocar lo siny en lo temps del temporal ayge de acodir a ayudar a co­ munir lo temps...” És a dir: en aparèixer el perill d’una tempesta, es tocava la campana major i  immediatament  el  rector  al  sentir  el  repic,  corria  junt  amb  el  capellà  dels  Colls  a  “comunir  lo  temps”. Un altre document que fa referència a aquesta pràctica, és una consueta parroquial es­ crita pel rector Francesc Pujol, el qual exercí entre 1761 i 1805. El text diu: “...acostuma lo vica­ ri perpetu de dita parroquial, a comunir ­des de Sant Creu de maig fins a Sta. Creu de setembre­  en tots los dies en què la necessitat ho demana, sens que per això li donien los feligresos cosa  alguna...” El rector manifesta que no rebia cap retribució per fer el ritual de comunir, i és que tal  cosa devia ser entesa com un servei públic de la màxima importància que anava implícit en el  propi càrrec, talment com celebrar la missa major els diumenges. En un decret d’una visita pastoral de 1749, hi consta una altra utilització ­en aquest cas lúdica­  de l’espai superior del campanar. Resulta que, per l’octava de Corpus, la Comunitat de Preveres  llogava uns músics per magnificar els oficis a l’església, però a més hi havia el costum de fer­ los  pujar  dalt  el  campanar  per  tocar  ­suposem­  melodies  populars  més  sorolloses  i  joliues  que  les  dels  oficis  religiosos.  El  visitador  prohibí  aquesta  pràctica  considerant  que:  “...en  ninguna  manera se deix en honra y culte de Déu, ans be en oprobi seu y de la Comunitat...” La torre s’anà poblant de campanes. A part de la major o dels Colls, també la confraria del Roser  hi tenia la seva. En total n’hi havia quatre de campanes, cada una d’elles amb un so diferent i  una funció concreta; una de les petites, per exemple, anunciava les defuncions d’albats. El 1823,  la vila sofrí el incendi i saqueig en el marc de l’anomenada guerra dels Milicians; la campana  major degué ser un objectiu dels agressors constitucionalistes i fou malmesa, encara que pogué  ser adobada després de l’atac. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 8


CAMPANADES La construcció del templet A  la  primera  meitat  del  segle  XIX,  s’instal·là  un  rellotge  de  campanes,  la  maquinaria  del  qual  fou ubicada en una cavitat del mur del segon pis de la torre, mentre que la campana que toca les  hores se situà a dalt de tot, al vèrtex de la teulada a quatre vessants. Teulada que per cert, ja no  perdurà massa temps més, doncs fou arrencada per un cop de vent, al voltant de 1890. Perdut ja  el  costum  de  practicar  la  litúrgia  per  comunir  els  temporals  i  desfeta  per  la  ventada  l’estança  superior del campanar, es remodelà la seva terrassa a finals del XIX, amb la construcció del tem­ plet que perdura avui dia, rodejant­lo a més, amb una barana de ceràmica rojenca comprada el  1896,  segons  veiem  en  el  llibre  de  comptes  parroquial.  Malgrat  no  tenir  el  templet  cap  utilitat  pràctica, hem de convenir que amb la seva construcció, el campanar guanyà en estètica. Les dates que acabem de mencionar respecte la construcció del templet poden semblar contra­ dictòries amb el que revelen dos quadres pintats durant el primer terç del segle passat per un  mossèn  vilatà  –Mn.  Lluis  Cirera­  on  encara  es  veu  el  campanar  coronat  pel  porxo  del  terrat.  Però aquest ja no existia quan foren pintats els quadres; potser l’artista ­estimulat per la nos­ tàlgia­  pretengué  perpetuar  el  record  que  en  conservava  des  de  la  seva  infantesa  (Mn.  Cirera  nasqué el 1878). La vella campana major del segle XVI s’esquerdà a començaments del XX i fou substituïda per  una  altra,  sufragada  també  per  la  confraria  dels  Colls,  motiu  pel  qual  hi  apareixen  gravats  els  noms del capitulars, a sota d’una imatge de la Verge. Curiosament a la base del jou i al costat de  les anses que subjecten la campana hi han uns caps humans esculpits, semblants als que antiga­ ment decoraven les mènsules, cosa que ens fa pensar en la possibilitat que el jou i el contrapès  de fusta perdurin encara de l’antiga campana de 1569. Durant la guerra civil, tres de les quatre campanes foren estimbades daltabaix del campanar, con­ servant­se la major dels Colls per la utilitat que podia tenir com mitjà d’avís a la població. De  fet, el repic de la campana per esvair els temporals encara sonava fins fa vint o vint­i­cinc anys;  els vilatans recorden bé, com del repic, n’era encarregada una veïna de cal Sota, la casa davant  l’església. Avui  dia  el  campanar,  després  d’una  recent  restauració  en  què  es  retirà  la  barana  de  ceràmica substituint­ la per una de ferro de color fosc, alberga una única campana ­la campana  major­ a més d’unes velles matraques o “tenebres”, artefacte que amb un soroll sord, tocava no­ més entre dijous i dissabte sant quan les campanes restaven silencioses en senyal de dol.

Panoràmica del poble Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 9


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL No cal pas fer el que ens agrada fer; sinó allò que ens agradaria haver fet ... No és gens bo odiar a algú: el que cal és odiar el mal que alguns fan ... Acostumem a triar el menjar; caldria saber triar les paraules que diem ... En les coses importants tothom es mostra com  li  interessa  i  convé;  en  les  petites  es  demostra com un és ... Hi ha gent al nostre voltant que sense adonar­se'n fa olor de sante­ dat ... La indiferència, tan personal com social, és una trista característica  del nostre moment actual ... És  fàcil  inventar­se  mentides  per  aconseguir  aplaudiments  d'estar  per casa ... Gaires èxits repetits fan trontollar la senzillesa i provoquen preten­ sions ... Saber valorar la manera diferent de pensar dels altres té un valor molt remarcable ... Del  triomf  a  l'orgull  hi  ha  una  passa  i  del  fracàs  a  la  desesperació  no  hi  ha  gaire  més ... Perdonar és un signe de grandesa, venjar­se és un signe de baixesa ... Sebastià Codina i Padrós

On no hi ha llibertat, no hi pot haver justícia. Pere Casaldàliga

Si la meva llengua materna està sacsejant els fonaments del teu estat, això  probablement significa que has construït el teu estat a la meva terra. Apê Musa

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 10


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS   D'ARREU DE LES TERRES  CATALANES DELS SENTIMENTS  I LA MORAL

Qui dóna consell, que doni el remei.

Qui fa bé el comú, no en fa a ningú.

Qui dóna, rebre espera.

Qui fa com els altres, no és boig ni savi.

Qui en té, en perd.

Qui fa el que pot, no està obligat a més.

Qui encerta la primera, perd la darrera.

Qui fa el què sap, ja fa prou.

Qui enganya, és enganyat.

Qui riu primer, plora darrer.

Qui enganya es fa mal.

Qui riu tot el dia, t'enganya nit i dia.

Qui enveja el dels d'altres, perd el seu.

Qui s'equivoca  una  vegada  mereix  perdó,  però dues no.

Qui és dolent, la fa enmig de la gent. Qui es posa a descompartir, rep sense renyir. Qui és ruc i ho sap, no és tant ruc com sembla.

Qui savi  es  vulgui  dir,  molts  llibres  ha  de  llegir. Qui sempre pren i mai no dóna, al fi tothom  t'abandona.

Qui escolta, el seu mal sent. Qui  sigui  lliure  de  culpa,  que  llenci  la  pri­ mera pedra.

Qui alaba més del degut, t'enganya o et vol  perdut. Qui té culpa, que calli.

Qui et llepa. et vol mossegar. Qui et vol bé, et farà plorar.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 11


DES DE SITGES

EL CARNAVAL

El Carnaval de Sitges està ple d'anècdotes curioses, divertides i interessants, se­ gur, però el què sembla més important és:  Com es va fer tan famós el Carnaval de Sitges? El Carnaval de Sitges va començar a adquirir fama i notorietat a finals de segle  XIX,  amb  el  naixement  de  la  Societat  Recreativa  El  Retiro  fundada  el  1870  i  el  Casino Prado Suburense fundat el 1877. Totes dues entitats eren els motors de  l'activitat social local i la rivalitat entre elles era patent. Els socis de "El Retiro" so­ lien ser persones perjudicades per la industrialització i els de "El Prado", n'acos­ tumaven  a  ser  els  afavorits. Així  va  ser  com  va  sorgir  la  rivalitat  entre  les  dues  entitats que va fer que, durant els carnavals, tant l'una com l'altra volguessin lluir  més  que  el  seu  rival.  La  competitivitat  entre  ambdues  associacions  va  provocar  que el malbaratament de recursos i creativitat jugués a favor del propi Carnaval,  que va esdevenir un dels més espectaculars de l'època, arribant a tenit la fama  que encara avui conserva, ja que mai s'ha baixat el llistó de qualitat que al seu  dia van marcar les primeres entitats que hi participaven. Fa més de 100 anys que Sitges celebra el seu Carnaval, tot i que durant la guer­ ra  civil  les  seves  celebracions  van  ser  més  aviat  anecdòtiques  i  durant  l'època  franquista, amb la permissivitat de l'administració local, se celebrava d'una mane­ ra més amagada. Extret de: http://lovesitges.cat/curiositats­sobre­sitges Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 12


RACÓ DE LA POESIA

Boira Aviat s’ha enterbolit la matinada, volutes de cotó acaricien la muntanya; s’amaga la lluna i el cel es banya en un mar blanc que escampa en mil onades.

Corriol florit Quina olor de farigola, quin camí tan ple de llum, i quina flaire es respira ...! És florit tot quant es mira, és intens aquest perfum. Caminet que m'enamores, corriol de bell florir que m'impregnes d'esperança que tan omples de bonança a qui passa per aqui, vull tenir­te cada dia al racó profund del cor i guardar la teva flaire, que respiro amb el teu aire com un valuós tresor. I en la nit plena d'estrelles recordar­te dolçament, amb la pell ben impregnada i la roba perfumada i dormir plàcidament.

La boira vola trista a l’alborada, i a la roureda, en silenci, fa companya; el riu passeja l’aigua entre les canyes i recorre la vall en gris difuminada. Passa el temps i entre la serra i la plana creix la llum. A dalt el sol remunta una claror difusa que a somiar convida. Desperta el poble als sons de la campana, saluda la brisa i a l’aire apunta ... un dia feliç que ens regala la vida! Pedro Puerma

Finalment, la llum s’ha imposat  a la boira i ha despertat la vida.

Joan Sisamón Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 13


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Voleu veure  més fotos? Cliqueu sobre  la màscara Reportatge: Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 14


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 15


DES DE VILADECAVALLS

La Georgina Peroy Ribes va néixer a les terres de ponent. Viu al muni­ cipi veí, anant cap a la capital. Fins el curs passat, ha estat professora  de  llengua  castellana  a  l'Institut  de  Viladecavalls.  Li  agrada  molt  la  música,  i  és  cantaire  en  dos  cors  de Terrassa. També  escriu,  recordant  la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià. 

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

“Esmolet, estisores i ganivet!!!”

L

'esmolet era com la meitat d'una bicicleta de pedra que arribava al carrer i es parava al  mig dels blocs. Ho sabíem quan sentíem un xiscle continuat que et volia trencar les ore­ lles perquè, per esmolar, la semibici havia de girar molt de pressa per poder fregar els ganivets  i les tisores. El soroll de l'esmolet era part de la vida del carrer amb nom de poeta que feia olor d'alls. El  carrer, no el poeta. Els petits només vèiem una roda molt grossa i unes mans que aguantaven  els  estris  de  metall  i  recollien  unes  monedes.  Crec  que  ningú  manejava  aquella  maquinària,  només hi tenia unes mans incorporades que, a més de fer la feina, l'arrossegaven carrer avall i  la retornaven per l'altra punta del carrer una setmana més tard.  L'esmolet devia voltar per tot Lleida, però era nostre. Era un robot rodó amb mans toves que  sabia provocar aquell esgarip que no ens sobresaltava mai perquè ja el devíem tenir a dins des  que érem a la panxa de les mares. Ja ha vingut l'esmolet, padrina. Ves­li a portar les estisores.  Mai no ens deien aquestes estisores; a casa n'hi havia unes, les de cosir. A la cunya hi teníem  punyals,  ganivets  molt  afilats  i  altres  amb  serra  i  ganivets  que  tallaven  poc. Alguns  ganivets  no tallaven gens. L'esmolet feia màgia. Després de passar per la seva roda de pedra, els estris de tallar lluïen el  metall  com  si  els  haguessin  tret  una  capa  de  temps  i,  si  tocaves  el  tall  amb  la  punta  del  dit,  acabaves amb un tall tu mateix i tornaves a casa amb el dit obert gotejant sang per les escales.  Ja t'ho he dit que no ho toquis, no veus que talla molt! Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 16


DES DE VILADECAVALLS Però un dia al mati vaig escoltar panderetes i tambors molt forts. No era l'esmolet, era evident. Neneeeeeeeeee! Vine que veuràs com balla l’onso! Aquell dia, al mig dels blocs, s'hi va pa­ rar  una  colla  de  zíngars. Anaven  vestits  amb  colors  i  les  dones  portaven  faldilles  llargues.  Ballaven en cercle i tocaven el tambor. Al mig del cercle, una bèstia negra i peluda ballava  aixecant  les  mans  í  donant  tombs.  Devia  ser  un  ós  com  els  del  zoo,  però  no  feia  pas  por  aquell onso. Era un onso perquè la padrina va dir que era un onso. No era gaire gros, i quan  el  vaig  veure  des  de  la  finestra  de  la  tribuna  de  casa  nostra,  vaig  sentir  compassió.  Crec.  Perquè era massa petita per saber si allò era compassió. Però vaig adonar­me que aquell on­ so no devia menjar gaire i vaig girar el cap per no tornar­lo a veure. Per tant, no vaig veure  tampoc els fills dels zíngars. Prefereixo  recordar  l'esmolet  perquè  va  tornar.  Tallava  l'aire però mai el silenci, perquè al carrer de l’olor d'alls  amb nom de poeta no hi havia mai silenci. Els alls no te­ nien nom de poeta, només el carrer. L'aire del carrer pu­ dorós era ple de crits de germans grans que jugaven i de  petits que xisclaven de buixits de gos i de cotxes que ron­ caven i treien molt fum. L’esmolet podia fer desaparèixer  tot aquell xivarri i fer callar tothom perquè, quan xiulava,  el carrer amb nom de poeta (que no feia olor d’alls), que­ dava convertit en una pel·lícula del cine mut, com aque­ lles  que  ens  posaven  al  cine  Bahia  mentre  esperàvem  la  de  debò,  i  que  ningú  volia  veure  perquè  la  gent  no  tenia  veu.  Movien  els  braços  i  les  boques  però  no  deien  res,  igual que la gent que voltava pel carrer de l’allioli mentre  l’esmolet pentinava els punyals.

Un esmolet a l'Anglaterra del segle XVIII

L'ofici d'esmolador era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era  Santa Caterina d'Alexandria. Els esmolets portaven una pedra d'esmolar en forma  de  roda  que  originalment  anava  acoblada  a  un  cavallet  de  fusta  i  que  feien  girar  amb els peus. També portaven un sac amb eines. Originalment, el cavallet era part  d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia  permetre, portava les eines damunt d'un ruc. A partir del segle XX portaven la mola  al portapaquets d'una bicicleta. Passades unes dècades, la bicicleta va ser substituï­ da per una motocicleta. L'esmolet anava de poble en poble, se situava a la plaça o a les cantonades dels car­ rers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 17


DELS DIARIS

La histèria contra  el color groc Víctor Alexandre

L

a histèria  que  el  color  groc  ha  desfermat  en  el  nacionalisme  espanyol,  fins  al  punt  que  tant  el  govern  d’aquell  país  com  els  seus  tribunals  –cosa  lògica,  atès  que  són  exactament el mateix–, està arribant cada cop més a extrems paroxístics. 

Ara, el Partit Popular, partit d’ultradreta absolutament residual a Catalunya, ha demanat  a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès (on també és residual) que identifiqui i sancioni  les  persones  que  posin  llaços  o  qualsevol  element  groc  a  la  via  pública,  ja  que,  segons  aquesta formació, la visió del color groc genera “crispació” i suposa “una conducta inac­ ceptable”. No cal dir que tot demòcrata es veu obligat a fregar­se els ulls després de llegir una bar­ baritat com aquesta. Sembla impossible, certament, que hi hagi algú tan mancat de sentit  del ridícul. És tan esperpèntic, tot plegat, que, si el rerefons no fos tan greu, hauríem de  fer esclafits de riure. Però és greu, molt greu, perquè ja vam veure en les darreres elecci­ ons catalanes com l’Estat espanyol prohibia l’ús del color groc en la roba dels responsa­ bles de les meses electorals i les amenaces de no poder votar que es van llançar contra  aquells ciutadans que portessin alguna peça groga, ja fos un jersei, una jaqueta, una gor­ ra, una bufanda, una corbata, etc. Sembla increïble, però és veritat. També és veritat que només un Estat feixista pot arribar  tan  lluny,  només  un  règim  totalitari  pot  arribar  a  criminalitzar  un  color  sota  l’acusació  que evoca una manera de pensar que li és desafecta. Talment com si els únics colors per­ mesos haguessin de ser aquells que s’identifiquen amb les maneres de pensar del Règim.  Ja  sabem  que  l’abc  del  totalitari  és  l’exigència  del  pensament  únic,  l’adhesió  cega  als  seus principis absolutistes, i que qualsevol representació pública de la discrepància, per  simbòlica que sigui, el treu de polleguera i el crispa. Però en un marc com la Unió Euro­ pea, l’Estat espanyol, ni que fos per pudor, hauria d’intentar dissimular una mica.  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 18


DELS DIARIS Cal reconèixer, tanmateix, que demanar seny i sentit comú a l’Estat espanyol és demanar  la lluna en un cove. Per això exhibeix la seva ‘cerrazón’ sense cap mena d’escrúpol. Ni li  passa pel cap que, d’acord amb els seus esquemes totalitaris, caldria criminalitzar també  el color blau i el color taronja, ja que evoquen, respectivament, els postulats de PP i Ciu­ dadanos, partits que, per la seva ideologia d’ultradreta, generen crispació en milions de  demòcrates catalans. Als grocfòbics, que, ves per on, són també els bel·ligerants apologistes d’aquell especta­ cle sanguinari conegut amb el nom de Fiesta Nacional espanyola, els passa exactament el  mateix que al brau quan veu el color vermell. De la mateixa manera que la visió constant  de la capa vermella li molesta la vista, li cansa la retina i l’empeny a envestir per alliberar­ se del neguit que li provoca, també el totalitari experimenta idèntica i al·lèrgica irritació  davant la visió constant del color groc a tots els pobles i ciutats de Catalunya. Per això,  primitiu com és, fa l’únic que sap fer: envestir.

La simbologia  dels  colors  en  l'art  i  en  l'antropologia  es  refereix  a  l'ús  del  color  com  a  símbol en les diverses cultures. Hi ha una gran diversitat en l'ús dels colors i en les seves  associacions amb cada concepte en les diverses cultures i fins i tot en una mateixa cultu­ ra en èpoques diferents. Un mateix color pot tenir simbologies molt diferents en una ma­ teixa cultura al llarg del temps. El color té una dimensió psicològica, i juga un paper important en la nostra vida, influ­ enciant­nos  cada  dia.  Les  associacions  simbòliques  dels  colors  vénen  determinades  per  reaccions emocionals i són resultat de la nostra educació i cultura. El color groc és el més alegre  la calor, a l'optimisme i la di­ a  altres  colors.  L'associació  aura  de  radiació  lluminosa  cia i imaginació.

de l'espectre.  Està  associat  a  versió. El groc aporta vitalitat  del groc amb el sol li dóna un  que  evoca  saviesa,  intel·ligèn­

En molts països, el color groc és testimoni d'èxit, prosperitat i poder. Al Japó, simbolitza  la gràcia i la noblesa. També se l'associa amb la covardia i la traïció, com és el cas de  França.  Els  japonesos  l'associen  amb  la  lluna.  La  gran  visibilitat  del  groc  estimula  l'intel·lecte i, com a fons sota lletres negres, millora la memorització. 

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 19


DELS DIARIS

A l'any 1715, fa 303 anys, Francisco Pío de Saboya y Moura, capità general de l'exèrcit borbònic  a Catalunya i màxima autoritat del nou règim, dictava les primeres ordres de desterrament contra  persones que havien tingut responsabilitats en la gestió de la defensa de Barcelona durant el set­ ge de 1713­1714. Aquestes ordres de desterrament eren del tercer nivell punitiu, que l'adminis­ tració borbònica aplicava als dirigents de la defensa de Barcelona per dessota de les execucions i  els empresonaments. En qualsevol dels casos, venien precedides per les ordres de confiscació de  patrimonis, les quals deixaven la família de l'afectat en una situació de misèria absoluta. Pío de Saboya, que durant el seu govern ordenaria el desnonament dels veïns i el soterrament de  les cases del barri barceloní de la Ribera per emplaçar­hi la Ciutadella, va assolir una macabra  celebritat per l'extrema duresa que va emprar en la repressió dels focus de resistència austriacista  de la postguerra (a partir de 1714). Pío de Saboya sotmetria Catalunya a un règim de terror do­ minat pels depredadors i els delators del règim, ordenaria milers de detencions, tortures i empre­ sonaments,  i  en  la  seva  qualitat  de  màxima  autoritat  política,  militar  i  judicial  a  la  Catalunya  ocupada, signaria centenars de condemnes en judicis sense garanties processals. Les primeres ordres de desterrament van ser dictades contra Salvador de Tamarit i de Vilanova,  desterrat a Valladolid (Castella); Carles de Ribera i Claramunt, desterrat a Lleó (Castella), i Jo­ sep Antoni de Ribera i Claramunt, desterrat a Burgos (Castella). Havien estat capitans de la Co­ ronela  de  Barcelona  durant  el  setge  borbònic  de  1713­1714  i,  posteriorment  a  la  ocupació  militar, havien estat acusats i condemnats per conspirar contra el règim. Aconseguirien retornar i  recuperar part del seu patrimoni passats onze anys, després del Tractat de Viena (1725), el qual  posava fi, definitivament, al conflicte entre Habsburgs i Borbons. Moririen en edat avançada a  Barcelona. Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 20


DELS DIARIS Pío de  Saboya,  en  canvi,  moriria  a  Madrid  (1723)  dos  anys  abans  de  la  signatura  dels  acords  polítics de Viena, ofegat en un torrent de fang format per una forta i inesperada tempesta que el  va  sorprendre  en  sortir  de  la  festa  d'aniversari  del  comte  d'Oñate.  Les  extraordinàries  cir­ cumstàncies  que  van  provocar  la  mort  de  Pío  de  Saboya,  especialment  odiat  a  Catalunya,  ali­ mentarien la brama de la maledicció catalana, un mite que tenia l’origen en els regnats de Felip  IV  —que  havia  massacrat  els  catalans  a  la  guerra  dels  Segadors  (1640­1652)—    i  de  Carles  II  —el darrer Habsburg hispànic (1665­1700)—, el qual, després de no aconseguir engendrar des­ cendència, havia omplert la cort de Madrid de bruixots i fetilleres.

Francisco Pío de Savoia i Moura (Milà, 1672 ­ Madrid, 15 de  setembre de 1723) va ser un aristòcrata i militar italià, a servei de  la  Corona  d'Espanya.  Fill  d'Gisberto  Pius  de  Savoia  i  Joana  de  Moura Corte­Real, va ostentar els títols de marquès de Castel Ro­ drigo amb grandesa d'Espanya, duc de Nocera, comte de Lumiares  i príncep Pío i de Sant Gregori. Biografia Encara que el seu primer servei a l'exèrcit va ser com a soldat amb una pica a l'exèrcit  de Milà, molt aviat el seu origen il·lustre li encastellaria fins als més alts llocs del gene­ ralat. Abans de l'any 1707 ja era tinent general dels Reals Exèrcits. En la guerra de Suc­ cessió  Espanyola  va  donar  suport  al  bàndol  de  Felip V  per  la  qual  cosa  va  obtenir  el  Toisó  d'Or. A  Itàlia  va  ser  governador  de  les  armes  del  Regne  de  Sicília,  i  el  1707  va  tornar a Espanya després de la presa de Nàpols per les tropes austríaques, passant a ser­ vir en l'exèrcit d'Aragó. Acabada la guerra, al maig de 1714 va ser nomenat governador i capità general de Ma­ drid, càrrec que amb prou feines va arribar a exercir doncs per a final d'any es va supri­ mir aquesta Capitania. Al maig de l'any següent va ser designat per ocupar l'important  càrrec de governador i capità general de Catalunya. Durant el temps que va ocupar la  capitania  general  de  Catalunya  (1715­1719  i  1720­1722)  va  reprimir  amb  duresa  tots  els moviments dels austriacistes.  Durant el seu govern es va construir la Ciutadella de Barcelona. En 1719, en el marc de  la Guerra de la Quàdruple Aliança, va rebutjar un atac de l'Exèrcit francès, al comanda­ ment del duc de Berwick, a la frontera catalana que havia revitalitzat el moviment guer­ riller austriacista en aquell territori. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 21


DELS DIARIS A l'octubre de 1721 va ser nomenat ca­ vallerís  major  de  la  casa  del  príncep  d'Astúries. Va morir en la nit del 15 de  setembre  de  1723  arrossegat  per  una  tempesta  quan  sortia  de  la  casa  del  comte  d'Oñate  i  marquès  de  Monteale­ gre, al costat de Recoletos, on havia as­ sistit  a  la  celebració  de  la  festa  d'aniversari del duc de Mirandola.  Va estar casat amb Juana Spínola de la  Truja,  filla  de  Felip  Antonio  Spínola,  IV  marquès  dels  Balbases,  i  de  Maria  Isabel de la Truja.

Tejares del Príncipe Pio Museu del Prado  Autor: Carlos de Haes Bruselas, 1826 ­ Madrid, 1898

Va ser un dels propietaris del turó on s'aixeca l'actual Temple de Debod a Madrid cone­ guda per això com a Muntanya del Príncep Pío i la principal raó que el seu nom hagi  passat a la història. En els voltants es va construir també l'Estació Nord de Madrid, avui  transformada en estació de Rodalies i rebatejada com a estació de Principe Pío.

No hi ha pitjor tirania que l'excercida a l'ampara  de les lleis i amb aparences de justícia. Charles Louis de Secondat, senyor de la Brède  i  baró de Montesquieu (1689 ­ 1755) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 22


DELS DIARIS El Nacional.cat

El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor  dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu su­ port als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en  l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar su­ port a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels  drets  humans,  el  Suprem  xilè  en  va  rebutjar  5.390  considerant  que  suposaven  una  obs­ trucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar­se amb el que ha pas­ sat en altres indrets per saber on som nosaltres ... I cap on anem. La  confirmació  de  la  presó  preventiva  contra  els  líders  sobiranistes  amb  interlocutòries  judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents indepen­ dentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atri­ buïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle  “per mantenir­la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments de­ vastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos  quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la  convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir  que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El minis­ tre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de De­ fensa  ha  afegit  que  l’Exèrcit  està  preparat  per  intervenir  a  Catalunya  quan  el  govern  espanyol ho consideri oportú. La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar­los tal  com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixis­ tes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 23


DELS DIARIS de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de se­ duir o convèncer els catalans, sinó de dominar­los. Per això, des de l’inici del procés so­ biranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva  i/o  amenaçadora. A  diferència  del  que  van  fer  els  canadencs  amb  els  quebequesos  o  els  britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seducto­ res de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els em­ presonaments  i  la  usurpació  de  l’autogovern.  No  cal  dubtar  que  l’Estat  espanyol  està  obsessionat  ara  a  desarticular  el  moviment  independentista  i  escarmentar­lo  per  a  unes  quantes generacions.  Així  que  sembla  ingenu  pensar  que  si  els  independentistes  moderen  posicions,  l’Estat  tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat,  perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense  inhabilitar  i  el Tribunal  Constitucional  s’ha  sotmès  a  les  pressions  de  l’executiu  com  si  fos un terç legionari: “Con  razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre  els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les au­ toritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant  en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol. La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i  tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar­se, a  jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els cata­ lans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional  a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar­se el rei del Marroc mal­ parlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers  episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Econo­ mist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuo­ sa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos. Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català  ha  de  ser  la  constant  internacionalització  del  conflicte.  És  cert  que  la  independència  de  Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra  la  reivindicació  estrictament  democràtica  i  de  respecte  dels  drets  humans  en  una  Unió  Europea  que  tampoc  està  en  condicions  d’acumular  més  desprestigi.  De  fet,  els  darrers  missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg. I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del go­ vern espanyol per atrapar Puigdemont com un dels homes més perseguits del planeta, és  obvi que el president ­legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majo­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 24


DELS DIARIS ria democràticament  expressada­  ha  esdevingut  un  símbol  democràtic  que  estratègica­ ment  els  sobiranistes  hauran  de  preservar.  Sense  Puigdemont  a  Brussel·les,  exercint  de  president,  el  procés  català  derivaria  novament  en  un  problema  estrictament  espanyol  d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber­ne res. Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalca­ ba. L’exlíder socialista ­i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment­  ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti  la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir­ però el govern ha de  ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”.  Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pro­ nunciar­se  a  favor  de  Puigdemont.  I  el  pronunciament  ha  de  ser  prou  inequívoc  però  també  prou  audaç  com  per  permetre  a  continuació  investir  un  cap  de  Govern  que  assu­ meixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure ve­ nir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita  com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.

Des de fa més de deu anys, en Joan Feliu té instal·lada a casa seva, a  Vacarisses, una completíssima estació metereològica.  Us recomanem que visiteu la seva pàgina web. Clicant sobre la imatge,  hi  podreu  accedir.  En  qualsevol  moment  sabreu  quin  temps  fa  en  el  nostre municipi i el que ha fet en hores anteriors. A part del seguiment de totes les dades en temps real i la seva evolu­ ció, hi podem contemplar una magnífica panoràmica de Montserrat, po­ tenciada per una nova webcam d'alta definició, que ens mostra la seva  evolució cromàtica durant totes les hores del dia i de la nit. És una gran  labor que ens vol transmetre de manera totalment altruïsta. 

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 25


RACÓ DEL CONTE

EL LLOP BLANC DE LA LLACUNA En  altre  temps,  quan  les  majestuoses  alzines  cobrien  quasi  tot  el  Penedès  i  els  homes  només  ocupàvem una part de la terra al voltant dels pobles i els camps que cultivàvem, a la selvàtica  serra d’Ancosa, els habitants de La Llacuna, poblet als peus del castell de Vilademàger, vivien  aterrits sense atrevir­se d’anar més enllà dels seus camps, i encara en colla, mai d’un en un. I no  cal dir a la nit; la nit de la Llacuna esdevenia un cementiri amb els carrers deserts de tota vida.  Els cancells de les portes defensats amb tres baldes i els finestrons protegits per travessers. I si  els  carrers  era  foscos  com  una  tomba,  els  interiors  no  eren  gaire  més  il·luminats,  tot  just  un  quinqué o una llàntia d’oli per veure de posar­se el sopar a la boca, res més, no fos que la llum  delatés la presencia de persones. I aquell pànic atordidor, aquella angúnia, a què es devia?  Emboscat pels ominosos i feréstecs boscos de la Serra d’Ancosa, udolant a la lluna i a l’aigua  estancada, corria per l’aspriva serra el llop Blanc, un gorguí engendrat a l’infern, sorgit entre els  homes per recordar­los que, per molt que ells hi facin, la natura sempre se’n surt i sempre se’n  sortirà, trobant la manera de capolar la desmesura i perversitat humana. Feia molt de temps que  els vilatans vivien amb l’ai al cor, esporuguits per la procel·losa presència de la bèstia, a la qual  mai ningú que l’hagués vist de cara pogué tornar per explicar­ho, puix que de l’assalt del mons­ tre ningú en sortia estalvi. El nom de blanc li venia de la seva presència fugissera i esborronado­ ra, tenyida pel clar de lluna. En pocs anys la bèstia havia exhaurit ramats, devorant o esventrant  més d’un corpulent bou, cavall o mula atrevida. Altrament, de feia poc, la fera havia mort i de­ vorat totalment un parell d’infants que robà de la vora de sa mare, quan aquesta imprudentment  baixà fins el toll en cerca d’aigua neta.  I la basarda va estendre’s encara més entre els llacunencs perquè els més vells deien, alarmats,  que un cop la bèstia havia provat la carn de l’home, se n’enllepolia, i que ara no cessaria d’en­ rondar les cases en espera d’un altre descuit. I vet aquí que la població ja no sabia com enfrontar  aquell  horror,  i  ja  començaven  a  circular  rumors  que  caldria  deixar  l’indret  i  traslladar­se  a  un  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 26


RACÓ DEL CONTE altre de menys aspriu, abandonant el poble fins que la fera fos morta o ella abandonés les serres.  Però vet aquí que arribà un dia de Festa Major, el sol brillà i tota la població, i per unes hores, va  optar per traure’s del damunt les sotsobres i mal averanys. En finar la festa, els músics que l’ha­ vien  amenitzat,  residents  a  Santa  Coloma,  havien  de  tornar  a  casa  a  les  hores  altes.  Pel  camí,  cansats com estaven i valents com eren, decidiren fer nit a la font de la Brufaganya, aixoplugant­ se sota la capelleta que empara els brocs de la miraculosa font.  Fet un frugal refrigeri amb quatre ganyips que havien aconseguit de les mestresses més rumbo­ ses, decidiren donar repòs al cos i a la ment, ajaient­se sobre els pedrissos, De sobte, per entre  els mil·lenaris roures que protegeixen la deu d’aigua, aparegué la bèstia, el llop Blanc. L’impo­ sant gorguí, silenciós com la lluna que l’acompanyava, arraconà els homes contra el marge de la  font, aterrint­los amb la paorosa gorja i desafiant­los amb la brillantor dels sinistres ulls.  Tots d’ells, veient tant a prop l’atroç mort, agenollats, imploraren l’ajuda del sant qui havia fet  brollar  la  font  per  assedegar  els  seus  perseguidors.  Només  un  d’ells,  el  violinista,  que  era  cec,  tingué l’enteresa de resistir­se al mal fat: prengué l’arquet i feu sonar una melodia que va apren­ dre de sa mare quan l’acotxava. I tot va ser escampar­se la malenconiosa música, com el recular  de la bèstia; reculà, reculà fins que amb esgarrifosos udols va perdre’s dins l’obscur alzinar.  I des de llavors, ni a La Llacuna ni en cap altre lloc, mai més s’ha tingut notícia del llop blanc.

Llegendes d'arreu de Bienve Moya

Església i restes del castell de Vilademàger (La Llacuna)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 27


INDRETS DE VACARISSES La Carol  Páez  és  veïna  de  Vacarisses.  Entre  d'altres  llocs,  s'ha  dedicat  a  recórrer  diferents  racons  de  la  geografia  del  nostre  municipi  i,  mitjançant  apunts  personals  i  referències  consultades  en  diferents  publicacions,  els  ha  descrit  en  el  seu  blog  "Edat  Mitjana  s.  V  ­  XV  i  més".  Qualsevol  rectificació,  aportació i/o aclariment seran ben rebuts.   En aquesta secció farem un recull d'alguns  d'aquests indrets, més o menys coneguts.

MOLÍ DEL TORRENT DEL SELLARÈS

Aquesta construcció situada a la vora del torrent del Se­ llarès, molt a prop de l'edifici de la Rectoria vella, sem­ pre  m'havia  encuriosit.  El  seu  estat  de  conservació  és  pèssim i està mig derruït. La seva proximitat amb el nu­ cli antic del poble i la manca d'informació, em feia anar  de corcoll.   Segons  he  pogut  esbrinar,  es  tracta  d'un  molí  blader,  possiblement anterior al segle XIX. Segurament va pro­ veir de farina als veïns de Vacarisses, fins uns 100 anys  enrera. Ara  resta  pràcticament  esborrat  de  la  memòria  dels vilatans.    Aquests  molins  eren  construccions  tan  importants  com  l'aire que respirem o, de manera més apropiada, com el  pa de cada dia. Aquest aliment bàsic, estava sempre s'associat cultural­ ment a les classes més humils i també a una el·labora­ ció  artesanal.  Els  molins  fariners  estàven  escampats  arreu per abastir aquest subministrament. A finals del s.  XIX van anar donant pas a les farineres, amb un sentit  més  industrial  de  la  producció  i  comercialització  del  producte. 

1

2

3 3

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 28


INDRETS DE VACARISSES Aquest devia de ser un petit molí hidràulic. El rec, la bas­ sa, l'edifici de moldre i, sota la sala, el carcabà. El rec ca­ nalitzava  l'aigua  cap  a  la  bassa. Ara  tot  està  tapat  per  la  vegetació.  La bassa no deu ser molt antiga (foto 2), és feta de maó i  arrebossada  amb  ciment.  Sembla  estar  assentada  sobre  una base de pedra molt més pretèrita. Restes de la cabra o grua

L'edifici de  moldre  està  derruït,  sense  sostre  i  amb  només dues parets mig dempeus. Les parets són de tà­ pia, amb obertures i reforços de maó massís.   Sota la sala principal o sala de moldre hi ha el carcabà,  una cambra petita feta amb volta de maó. L'aigua de la  bassa  connectava  amb  aquesta  "sala  de  màquines"  per  un forat que canalitzava l'aigua fins el rodet que feia gi­ rar la mola (foto 3).

Carol Páez

Carcabà. Foto: L. Carpio

Esquema d'un molí fariner

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 29


COL·LABORACIONS

Cada mes  ens  apropem  a  un  clàssic  grec  o  romà,  recollint  algunes  de les seves dites, citades en l’original llatí en cas dels romans; i en  el cas dels grecs, ho farem també mitjançant la seva traducció llatina  més propera a l’original.

SÈNECA, DIÀLEGS Continuem  amb  Sèneca,  però  aquesta  vegada  ens  aproparem  al  Diàlegs,  que  a  pesar  del  seu  nom, no estan escrits en aquet format, sinó que són un recull de llibres filosòfics de caràcter mo­ ral, i que van ser escrits en diferents èpoques de la seva vida, des de l’any 37 al 62. Aquí recullo algunes frases dels següents diàlegs: • De la Felicitat (“De vita beata”) • Del Beneficis (“De beneficii”) • De la Ira (“De Ira”) • De la Serenitat de l‘ànima (“De tranquilitate animi”) “Minus habeo quam speravi; sed fortasse plus speravi quam debui” (De Ira 3, 30, 3) Tinc menys que no esperava; però potser he esperat més que no devia. “Nulli ad aliena respicienti sua placent” (De Ira 3, 31,1) Ningú no està content de les seves coses, quan mira les dels altres. “Non vis ese iracundus? Ne fueris curiosus” (De Ira 3, 11,1) No vols ésser iracund? No siguis curiós. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 30


COL·LABORACIONS “Maximum remedium irae mora est” (De Ira 2, 29,1) El millor remei de la ira es la dilació. “Nemo regere potest, nisi qui et regi” (De Ira, 2, 15, 4) Ningú no pot governar, sinó el qui pot ésser governat. “Facilius est se a certamine abstinere quam abducere” (De Ira 3, 8, 8) És més fàcil d’abstenir­se d’una disputa que de sortir­ne. “Errat si quis existimat facilemrem ese donare” (De Vita beata 24,1) Va errat el qui creu que donar és cosa fàcil. “Divitiate meae sunt; tu divitiarum est” (De Vita beata 22, 5) Les meves riqueses em pertanyen; tu pertanys a les teves riqueses. “Divitiae apud sapientem virum in servitute sunt, apud stultum in imperio” (De Vita beata 26, 1) En l’home savi les riqueses són esclaves; en el neci, mestresses. “Dignus est decipi, qui de recipiendo cogitavit, cum daret” (De Beneficiis 1, 1, 9) Mereix que l’enganyin el qui, quan dóna, pensa en el que rebrà. “Qui dedit beneficium, taceat, narret qui accepit” (De Beneficiies 2, 11, 2) El qui hagi fet un favor, que el calli, que l’expliqui el qui l’hagi rebut. “Ita maior est muneris gratia, quo minus diu pependit” (De Beneficiis 2, 5, 3) Un favor és tant més d’agrair com menys temps s’ha fet esperar. “Parsimonia est scientia vitandi sumptus supervacuos, aut ars re familiari moderate utendi” (De  Beneficiis 2, 34, 4) L’economia és la ciència d’evitar les despeses supèrflues, o l’art d’usar amb moderació els  propis béns” “Vincit malos pertinax bonitas” (De Beneficiis 7, 31, 1) Una bondat perseverant venç els malvats. “Necessitas fortiter docet, consuetudo facile” (De Tranquillitate animi 10, 1) La  necessitat  ensenya  a  suportar  les  desgràcies  amb  fermesa;  la  habitud,  a  suportar­les  fàcilment. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 31


COL·LABORACIONS “Saepe grandis  natu  senex  nullum  aliud  habet  argumentum,  quo  se  probet  diu  vixisse,  praeter  aetatem” (De Tranquilitate animi 3, 8) Hi ha molts vells que només poden adduir els anys que tenen, per a demostrar que han vis­ cut molt. “Non exiguum temporis habemus; sed multa perdidimus” (De Brevitate vitae 1, 3) No és que sigui curt el temps de què disposem; però és que n’hem perdut molt.

Suicidi de Sèneca.  Manuel Domínguez Sánchez (1840­1906)

Recull: Josep Graells Extret de “Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”. Fundació Bernat Metge

Clica aquí, omple el formula­ ri  amb  les  teves  dades  i  SIGNA! Gràcies

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 32


COL·LABORACIONS

RAMON LLULL,  UNA VIDA EXCEPCIONAL 

Aquí es veurà com el Rei envia missatgers al país dels humans Després d'escoltar Na Renard, el Lleó va anunciar a la cort: – Vull ser amic dels humans. Llavors, va demanar al Bou quins animals serien bons missatgers i quins serien els mi­ llors regals. – L’Onça i el Lleopard són els millors missatgers, perquè són animals nobles ­va  dir el Bou. I va afegir: – De regal, feu portar el Gos i el Gat. El Gos servirà per a caçar i el Gat, per a menjar­se les rates. El rei hi va estar d'acord, però va pensar: “Si el Gat, que és cambrer, i el Gos, que és porter,  se'n van, qui ocuparà el seu lloc? A la cort van trobar la solució: El Bou va ser elegit cam­ brer i Na Renard, portera. Però el rei dels humans no fa cas dels regals.  L’Onça  i  el  Lleopard  van  arribar  al  país  dels  homes,  però  el  rei  no  els  va  rebre  fins  al  cap  d'uns quants dies. Tampoc no va fer cas dels regals, i va donar el Gat a un drapaire i el Gat, a  un caçador. L’Onça i el Lleopard es van ofendre molt. Abans d'anar­se'n, el Lleopard va dir: – Majestat, quin missatge hem de portar al nostre rei? –  Saludeu­lo  de  part  meva  i  digueu­li  que  ara  vull  un  ós  i  un  llop.  L'ós,  per  lluitar  amb un senglar molt valent. El llop, per barallar­se amb un gos molt ferotge. Els missatgers van pensar que el rei dels humans no era bo, i se'n van anar sense rebre  cap regal. Pel camí anaven dient: – És un mal rei. Segurament deu tenir mals consellers.  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 33


COL·LABORACIONS Mentrestant, a la cort, el Lleó roba la muller del Lleopard A la cort del Lleó, Na Renard continuava amb les seves trampes. Un dia, va dir al Lleó: – La bèstia més bonica de la selva és la Lleoparda. Tant i tant va parlar de la muller del Lleopard, que el rei se'n va ben enamorar i s'hi va ca­ sar. La reina Lleona, que estava molt ofesa i tots els consellers, van tenir por de Na Re­ nard, perquè tenia molt poder sobre el rei. L’Onça i el Lleopard van arribar a la cort, i van anar de seguida a explicar el viatge al rei.  Després,  el  Lleopard  se'n  va  anar  a  casa  per  trobar­se  amb  la  seva  estimada  Lleoparda.  Però  abans  d'arribar­hi,  una  mostela,  acompanyada  d'altres  animals,  van  donar­li  la  mala notícia. – I la Lleoparda se'n va anar contenta amb el rei? – No ­va contestar la Mostela­, plorava i deia que ella només estimava el seu marit. A partir d'aquell moment, el Lleopard, furiós, va començar a pensar de quina manera es  podria venjar del Lleó.

Aquí s'explica la batalla entre el Lleopard i l‘Onça Quan Na Renard va veure que el Lleopard arribava a la cort, va demanar al Lleó: – Senyor, deixeu­me estar al vostre costat, que el Lleopard em vol matar. Les paraules de la guineu no van agradar als altres membres de la cort, perquè només els  consellers podien estar al costat del Rei. El Lleopard va parlar davant de tots i va acusar el  Lleó de traïdor, perquè li havia pres la muller. –  Lluitaré  amb  qualsevol  animal  que  vulgui  defensar el rei ­va dir. –  Qui  de  vosaltres  vol  lluitar  en  nom  meu?  ­va demanar el Lleó, avergonyit. Tothom callava. Al cap d'una estona, Na Renard va  parlar: –  Qui  lluiti  per  salvar  l'honor  del  rei  rebrà  una  gran  recompensa.  L’Onça  es  va  oferir  per  llui­ tar,  tot  i  sabent  que  el  culpable  era  el  Lleó.  Tenia  enveja  del  Lleopard,  perquè  el  rei  dels  humans  l'havia  tractat  millor  que  a  ella.  En  el  moment  de  començar la lluita, el Gall va demanar a la Serp: – Qui et sembla que guanyarà? I la Serp li va contestar baixet:  – Guanyarà el que tingui raó, perquè Déu vol  la veritat. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 34


COL·LABORACIONS Els dos lluitadors van sentir aquestes paraules. El Lleopard es va animar molt, perquè te­ nia raó, en canvi, l'Onça es va desanimar, perquè no en tenia. La baralla va durar tot el dia  i a la fi va guanyar el Lleopard. Llavors, va obligar l'Onça a dir que el Lleó era un traïdor.  A  continuació,  la  va  matar  davant  de  tots. Tot  el  poble  sentia  vergonya  del  seu  rei  i  ell,  ofès, es va enrabiar molt. Llavors, aprofitant que el Lleopard estava cansat, va saltar­li al  damunt i el va matar. En veure aquell espectacle, totes les bèsties van pensar: “No ens convé un rei com aquest, tan traïdor i tan injust.” Continuarà Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

EL BALL DE SANT VIT ES BALLA DIA I NIT Hi ha danses populars de ritme frenètic. És el  cas  de  la  tarantel·la  del  Sud  d'Itàlia,  o  el  ranxo  de  l'Algarve  portuguès.  Són  danses  que  es  poden  allargar  hores.  El  ritme  creix  i  augmenta  la  velocitat  dels  dansaires.  El  grup  s'anima.  Les  parelles  s'alternen.  Xics  i  grans,  homes  i  dones,  participen  amb  més  filigranes.  Els  músics  insisteixen  amb  l'acor­ dió, panderos i timbals. En un temps reculat es creia que les voltes vertiginoses de la tarantel·la curaven les pica­ des verinoses de serps o aranyes. La música porta a l'èxtasi i és sanadora. Músics i balla­ dors se senten membres d'un sol cos. Està documentat que a Europa, a l'època medieval,  es van viure epidèmies de ball. Va passar a Estrasburg el juliol de 1518. Una dona va co­ mençar a ballar i a la fi eren centenars els que ballaven dies i dies, sense poder parar. Hi va haver atacs d'histèria, defalliments i uns quants morts. Aquests balls massius i in­ controlats van rebre el nom de «ball de Sant Vit», patró dels malalts de convulsions. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 35


COL·LABORACIONS

INFORME DEL 2017 Aquests dies estem rebent noticies que malmeten la reputació d’Oxfam per l’inadmisible com­ portament d’alguns dels seus membres i col·laboradors. Malgrat la tristesa que em provoca, vol­ dria comentar l’informe que aquesta ONG va fer de l’any 2017.   El passat mes de gener, Oxfam Intermón va fer públic el seu informe anual amb el títol  “Pre­ miar el treball, no la riquesa”. https://oxfamintermon.s3.amazonaws.com/sites/default/files/documentos/files/resumen­premiar­ trabajo­no­riqueza.pdf és l’enllaç en el qual podreu trobar tota la informació sobre l’informe i el  comentari de destacats personatges del món intel·lectual i polític. Però jo voldria posar el meu  gra de sorra amb algunes reflexions sobre aquest informe. Sense ànim de ser exhaustiu, aportaré algunes de les dades de l’informe: El 82% de la riquesa generada en l’últim any ha anat a parar a l’1% més ric, mentre que al 50% més  pobre no va créixer gens ni mica. L’1% més ric acumula més cabals que la resta de la humanitat. Entre el 2006 i el 2015, els salaris van pujar una mitja d’un 2% anual, mentre que la riquesa dels  mil milionaris va pujar un 13% anual. A Nigèria, els interessos que genera en un any la riquesa de l'home més ric, serien suficients per  treure de la pobresa extrema a dos milions de persones (només amb els interessos). Els monopolis generen beneficis excessius pels seus propietaris i accionistes a costa de la resta  de la economia. El poder del monopoli s’agreuja pel clientelisme, per la capacitat de manipular  les  polítiques  públiques  per  mantenir  els  monopolis  ja  existents  i  crear­ne  de  nous. Acords  de  privatització,  entrega  de  recursos  naturals  per  preus  irrisoris,  corrupció  en  les  compres  públi­ ques,  exempcions  i  bonificacions  fiscals,  així  com  buits  legals  en  la  regulació  fiscal,  són  una  mostra de com les persones més riques i influents s’enriqueixen dels bens comuns (per exemple,  el cas Castor). En el cas d’Espanya, l’informe diu que la recuperació econòmica va a parar a mans d’una mino­ ria. En termes de renda, la recuperació ha afavorit quatre vegades més a la franja més rica de la  població que a la més pobre.  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 36


COL·LABORACIONS Els beneficis empresarials van créixer el 2016 respecte al 2015 un 200%, mentre que la despesa  laboral per treballador es manté estancada des de 2012. Per mi, la pregunta de fons és, si l’home està al servei de l’economia, o pel contrari l’economia  està al servei de l’home. Caldria crear una economia més humana, ja que com diu el director de  l’organització  “mentre  les  nostres  economies  prioritzin  la  riquesa  d’una  minoria  en  detriment  d’un treball decent per tota la ciutadania, la crisi de desigualtat persistirà”. Per  poder  portar  a  terme  aquest  canvi,  Oxfam  Intermón  demana  al  Govern  espanyol  i  als  grups  parlamentaris,  que  estableixin  un  Pla  Nacional  de  Reducció  de  Desigualtat  que  garanteixi,  entre  d’altres millores, una feina i salari dignes, amb la proposta de incrementar el Salari Mínim Inter­ professional (SMI) a 1.000 € mensuals en el 2020. Així com, per aconseguir una major equitat re­ tributiva, establir una escala de 1:20 entre el salari més alt i el mínim dins d’una empresa, i evitar  la subcontractació com eina per reduir les despeses salarials. A més, el Pla ha de garantir una fisca­ litat progressiva. Per assolir­ho, l’organització demana una llei contra l’evasió i l’elusió fiscal. No deixa de ser significatiu que Caritas demani que el salari mínim sigui de 1000 € per poder sortir  de la precarietat, denunciant que el 12% dels treballadors (ja no parla dels aturats) tenen una renda  inferior al llindar de la pobresa (que en Europa, només Romania i Grècia la superen). El creixement econòmic d’un país va majoritàriament a la franja més rica, mentre que la més pobra  no se’n beneficia, augmenta així l’escletxa entre rics i pobres. I no només a expenses dels més des­ afavorits, si no que també va diluint la classe mitjana, que és, al meu entendre, la pedra de toc de la  salut d’una societat, fent que una petitíssima minoria d’aquesta classe mitjana ascendeixi a la fran­ ja dels més rics, i una part important passi a engreixar les files dels més desafavorits. Tal com diu l’informe d’Oxfam: “per posar fi a la crisi de desigualtat, hem de construir una  economia pels treballadors, no pas pels rics i poderosos”. Josep Graells

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 37


COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi  ha  llocs  que  desprenen  una  sensibilitat  especial.  Llocs  on  des  de  l'albada  del  temps  l'home  ha  considerat  màgics,  poderosos,  i  ho  ha  fet  notori  a  través  de  les  llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la  naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

El Puig Neulós i el Castell de Requesens El Puig  Neulós  és  un  cim  arrodonit  des  d'on  s'albira  un  ex­ tens  paisatge  dels  Pirineus,  tant  del  vessant  francès  com  de  l'Empordà. La Mar es fa present delimitada pel Golf de Ro­ ses i, més proper, el Cap de Creus. A ponent podía posar nom  al cim del Canigó i si bé destacaven altres pics, no els podia  anomenar per ignorar la seva correcta ubicació. Pel vessant francès, el bosc de faigs arriba fins el punt més  alt, mentre que per la banda de Catalunya fa pena veure la  gran  part  de  territori  que  es  manté  despullat  d'arbres.  És  a  partir  del  Castell  de  Requesens  quan  reviu  l'esperança  de  tornar  a  gaudir  d'un  bosc  que  un  dia  la  indústria  del  carbó  se'l va fer seu. Al cim del Puig Neulós, el pastor Manel hi va bastir una tor­ re  de  pedres  l'any  1886,  de  tres  metres  dalt.  Havent­hi  pas­ sats  tants  homes,  com  anys,  s'ha  mantingut  ben  dret  aquest  monument senzill i elegant digne d'un home de biografia de  la terra que el va veure néixer (1822) i que en el seu dia fou  en Manel de l'Albera, mort als 90 anys. No sé pas si avui dia s'ha obert la carretera, que temps enrere es prometia, des de Banyuls. El re­ corregut per arribar­hi el vaig iniciar al Pertús, cruïlla de la carretera nacional francesa en direc­ ció  al  Coll  de  l'Ullat  i  Puig  Neulós. A  poc  d'iniciar  aquest  recorregut,  apareix  a  mà  dreta  la  carretera que mena a Sant Martí de l'Albera, on es troba la seva església romànica, de propietat  privada quan hi vaig passar. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 38


COL·LABORACIONS Aquest nucli de població és citat sota el nom de Sant Martí de Mont­forcat el 844. El Coll For­ cat,  hauria  donat  nom  a  l'antic  topònim  (Mont  Forcat).  Encara  al  segle  XVll  el  nom  actual  de  Sant  Martí  de  l'Albera  (documentat  l'any  1628)  coexistia  amb  el  de  Sant  Martí  de  Collforcat.  Aquest  petit  establiment  monàstic  depenia,  des  del  mateix  segle  IX,  del  monestir  benedictí  de  Sant Hilari de Carcassona (Llenguadoc). L'església romànica de Sant Martí és del segle Xll, al seu costat hi ha el casal de Sant Martí amb  la  masoveria  i,  a  poca  distància,  vers  el  nord­oest,  el  petit  cementiri  del  lloc,  ombrejat  per  un  grup d'esplèndids i vells xiprers. De la paret nord de l'església parteix un camí, que per dins del bosc, mena a la Font d'en Ma­ nel i al Coll Forcat. Es baixa pel vessant català i s'arriba al veïnat de Requesens i d'aquí per  una pista al Castell.

Una mica més al nord del Castell de Requesens, hi habiten unes goges que són bones filadores.  La xicota de la contrada que sigui afavorida amb el do d'un fil d'elles, mai no li mancarà ... sem­ pre que no digui mal del fil, ni pronunciï les paraules goja ni boja. Prop del Castell hi ha l'església romàni­ ca  de  Santa  Maria  que  va  ser  transfor­ mada  al  segle  XVlll  en  una  masia,  coneguda  com  el  Mas  de  l'Església Ve­ lla. Tot i que la major part de les estruc­ tures  originals  s'han  conservat,  les  transformacions  efectuades  amaguen  l'aspecte original de l'església, tret de la  capçalera,  on  els  dos  absis  són  encara  ben  visibles.  Està  documentada  des  del  segle  IX  però  les  estructures  conserva­ des són, probablement, del segle XI. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 39


COL·LABORACIONS Pel que fa a la portalada, se sap que va ser traslladada al castell en les obres de reforma d'aquest,  a la fi del segle XIX i actualment es pot veure com a façana principal del l'església del castell,  dedicada a sant Romà. El timpà està esculpit amb una Mare de Déu entre dos àngels orants. És  probable  que  en  la  reconstrucció  s'hi  haguessin  d'afegir  peces  alienes  a  l'obra  original  però,  en  general, es considera que la major part pertany a l'església de Santa Maria. Una noia d'aquest Mas de L'Església es va trobar una fusada (quantitat de fil enrotllat en un fus)  i des d'aleshores va començar a guanyar diners venent­lo. Al cap d'un temps, la seva néta a la que se li enredava la troca, se li va escapar de dir Vatua el  fil!, i va endegar la madeixa i tota la seva sort a Can Pistraus: la troca i tot el negoci al darrera i  les peces de roba cosides amb aquell fil es van desfer!

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de  Vacarisses  i  de  la  Biblioteca  El  Castell,  clicant  sobre  les  respectives  icones. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 40


COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic  a la parròquia de Vacarisses (XI)

Escut del Bisbe Antoni Palau

Bisbe Antoni Palau Térmens Nascut a Valls el 27 de juliol de 1806, va estudiar al Seminari Conciliar de Barcelona, i també  a Cervera i Tarragona. Fou ordenat sacerdot l'any 1837 i poc després esdevingué canonge de la  catedral de Tarragona. En el Seminari d'aquesta ciutat fou catedràtic de Teologia. El 19 d'agost  de 1853 fou proposat com a bisbe de Vic. Consagrat el 23 d'abril de 1854, prengué possessió  del càrrec pocs dies després, concretament el primer de maig. Empunyà el bàcul de Vic fins al  17 de juliol de 1857, en ser designat bisbe de Barcelona. En aquesta ciutat va morir el 8 de ju­ liol de 1862, a causa d'un càncer de còlon. El juliol de1842 va fundar la Revista católica, subtitulada Historia contemporánea de los pa­ decimientos  y  triunfos  de  la  Iglesia  de  Jesucristo,  la  qual  dirigí  fins  que  fou  nomenat  bisbe.  Col·laborà  amb  sant Antoni  Maria  Claret  en  la  creació  de  la  casa  editorial  Librería  religiosa  (1857). Tingué una especial predilecció per Montserrat. Tant és així que el 1856, quan era bis­ be  de Vic,  hi  aportà  alguns  sacerdots  seculars  per  tal  que  ajudessin  en  l'atenció  espiritual  als  fidels i pelegrins. Durant el període de 1856 a 1859 col·laborà activament amb la Junta de res­ tauració  artística  de  Montserrat.  Totes  les  cartes  pastorals  les  va  escriure  en  castellà,  alguna  tan desafortunada com la del 31 d'octubre de 1859, en la qual justificava la guerra d'Espanya  contra Marroc, perquè, deia, permetria la introducció de la civilització europea, la millora del  comerç i l'acció missionera evangelitzadora, i titllava les cabiles de "tribus bárbaras y fanáti­ cas". Rebé del govern espanyol la gran creu de Carles III (1858) i el sant pare el designà pre­ lat domèstic (1860), un important càrrec honorífic. A la diòcesi de Vic volia fer una remodelació de parròquies, però el poc temps que s'hi estigué  impedí de fer­la efectiva. Va iniciar el Boletín oficial del obispado, de gran utilitat a partir de  llavors. Va recopilar i publicar els Officia propria sanctorum ecclesiae cathedralis et dioecesis  vicensis  (1857),  un  extens  recull  litúrgic  de  ritus  (oracions,  salms,  antífones,  etc.)  dedicats  a  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 41


COL·LABORACIONS sants concrets, propis de la catedral i diò­ cesi de Vic, ordenats, a manera de brevia­ ri,  segons  el  calendari  eclesiàstic.  També  va  dipositar  a  l'església  del  Carme  unes  relíquies  de  sant Agapit  que  havia  portat  un religiós. Tanmateix, l'acció més impor­ tant  del  seu  pas  per  la  diòcesi  de  Vic  va  ser l'aprovació, l'any 1856, de la fundació  que  sant  Francesc  Coll  havia  fet  de  la  congregació de les Germanes Dominiques  de l'Anunciata. Van ser dues les visites pastorals que va re­ alitzar  a  la  parròquia  de  Vacarisses,  els  anys 1854 i 1856, les actes de les quals es  conserven  en  l'Arxiu  i  Biblioteca  Episco­ pal  de  Vic  (ABEV  1242/4,  fol.  13r­13v;  i  1242/4,  fol.  74r,  respectivament). A  conti­ nuació se'n fa la transcripció.

Llibre de visites pastorals fetes pel Bisbe Palau

Visita pastoral del 20 d'octubre de 1854 "S. Pedro y S. Felio de Bacarisas. Nos D. Antonio Palau  y Termens por la gracia de Dios y de  la  Sta  Sede  Apostolica,  Obispo  de  Vich,  del  Consejo  de  S.  M.,  etc.,  etc.  Habiendo  visitado  la  iglesia  parrâl  de  los  Stos  Pedro  y  Felio  de  Bacarisas  de  la  que  es  rector  el  Rdo  D.  José  Font  Pbro y en ella el cementerio, la reserva del Smô Sacramento, fuentes bautismales, santos oleos,  altares, sacristia y sus ornamentos, los libros parrâles de rentas, celebraciones, admônes y co­ fradias con todo lo demas perteneciente al culto divino â mayor gloria de Dios y de la Smâ Vir­ O gen  ordenamos  lo  siguiente:  1 .  Siendo  los  titulares  de  la  iglesia  de  los  Stos  Pedro  y  Felio  se  pondrá en un lugar preferente del altar mayor la imagen del primero asi como ya lo está la del  segundo.  2o.  En  el  altar  de  S.  Juan  Bautista  se  pondrá  el  ara  mas  aprosimada  al  borde  de  la  mesa. 3o. Se quitarán algunos cuadros movibles que hay, en algunos de los altares. 4o. Todas las  cofradias y admônes particulares que hay en la parrâ todos los años rendirán cuentas al cura  parroco, y de no hacerlo prohibimos que hagan las fiestas acostumbradas. 5o. No habiendo po­ dido visitar personalmente la aneja de Rellinás y las capillas del manso Ubach y manso Pujol  comisionamos al Rdo Cura parroco que las visite en nuestro nombre y nos de relacion de su esta­ do. Por ultimo renovamos todo lo anteriormente ordenado que no se oponga á estos presentes  decretos y mandamos á este cura parroco que los haga saber á quien corresponda. Dado en S.  Pedro y S. Felio de Bacarisas á 20 de octubre de 1854. Antonio, Obispo de Vich". Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 42


COL·LABORACIONS Visita pastoral del 16 de juny de 1856 "Bacarissas.  Nos  D.  ...  Habiendo  visito  ...,  siendo  cura  parro  D.  José Font pbrô ... provehemos: 1o. Que se dore el interior del ta­ bernáculo ó sagrario en que se guarda la Smâ Reserva o al menos  o se cubra con papel dorado. 2 . Que se quite una ara sumamte del­ gada en la que ademas no aparese señal alga de haber sido consa­ o grada. 3 . Que se retiren de algunos altares los crucifijos de plomo  ó  de  estaño  y  se  sustituyan  con  otros  mayores  y  de  material  mas  conveniente.  4o.  Que  se  encargue  a  los  admôres  y  procuradores  que procuren tener muy limpios de polvo y aseados los altares que  les estan respectivamente encargados. 5o. Que se escite por todos  los medios posibles la piedad y generosidad de los fieles para que  por  los  medios  que  sea  posible  se  construya  un  retablo  ó  altar  mayor que sea decoroso y digno de la grandiosidad del templo, y  se evite el desdoro que importa el carecer de esta parte de ornato.  6o. Altar privilo el del Rosario. Finalmte etc. Junio 16 de 1856".

Sant Francesc Coll

Església barroca del Carme (Rambla de les Davallades ­ Vic) (Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 43


COL·LABORACIONS

L'àngel de l'obertura – Vine, àngel d’ales esteses, vine, àngel d’ulls d’esperança i de cor magnànim, vine i fes  que els homes no ens tanquem en el nostre petit cos ni absolutitzem cap de les nostres troballes,  vine i fes que siguem com tu: homes de cor gran i d’ales obertes. I vingué l’àngel. Vingué l’àngel d’ales esteses i de cor gran. Vingué i digué:  – Veniu, humans, jo us faré entrar en el cor de la matèria, us faré entrar en el cor de la vi­ da i en el cor de l’home i en el cor de l’infinit, i comprendreu que tot és obertura, una obertura  sense límits, una obertura confiada, plena d’esperança.  I  vam  seguir  l’àngel.  Seguírem  les  petges  dels  seus  peus  i  entràrem  en  el  cor  de  la  matèria.  I  quan fórem en el cor de la matèria ens adonàrem que era pura obertura. El cor de la primera matè­ ria era pura energia oberta, una energia immensa, oberta a tot i a l’enllà. Cada grumoll d’energia  romania obert per a combregar amb els altres grumolls, amb l’univers tan vast, amb l’infinit tan in­ sondable. I quan els feixos d’energia s’unien per a formar àtoms i molècules, els transmetien l’ins­ tint d’obertura perquè ells, a llur torn, restessin oberts per a fer sardanes de cadenes, immenses  corrues de cadenes, sabedors que sols així arribarien a la vida i als somnis.  Després, l’àngel ens dugué al cor de la vida. I la vida era obertura. Fins era una obertura més gran  que la de la matèria, una obertura plena de llibertat, una obertura curulla de records i de missatges.  Seguírem l’àngel per les infinites constel·lacions de vida i ens adonàrem que cada brodat de vida  somiava. Sí, tota vida somiava. Somiava paraules i cançons, somiava en l’home i en el mot de cada  cosa, somiava infinits i eternitats. Perquè, què són els somnis sinó pura obertura?  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 44


COL·LABORACIONS I continuàrem enllà, duts per les paraules de l’àngel. Seguírem els seus mots, suspesos en l’aire,  suspesos en els espais immensos de l’univers, seguírem els seus mots que fecunden la terra i sig­ nen  cada  cosa,  els  seguírem  i  ens  trobàrem  amb  l’home.  I  veiérem,  en  el  cor  de  l’home,  que  aquest també és obertura, una obertura immensa, desclosa a tota dimensió, una obertura desclosa  a la història i al futur, desclosa a la comunió de totes les coses i de totes les idees, fins les més  llunyanes,  fins  les  més  altes,  una  obertura  que  somiava  impossibles  i  teixia  esperances,  una  obertura  que  solcava  l’infinit  i  l’eternitat.  Comprenguérem  que  l’home  només  si  és  obert  pot  combregar amb l’altre home i amb l’univers, que sols si és obert pot comunicar­se amb els altres  i assumir cada esclat de vida i d’ésser i de bellesa, comprenguérem que només si és obert pot ro­ mandre  en  pau  amb  si  mateix  i  amb  l’existència.  L’home  brodava  presents  i  somiava  futurs,  i  així descabdellava la història, l’home, aquest etern somiador.  Per  fi,  il·luminats  per  la  mirada  de  l’àngel,  pervinguérem  al  cor  de  l’infinit.  I  veiérem  que  també era obertura, una infinita obertura. No hi havia fronteres, no hi havia camins, sinó sols  infinit i obertura, sinó sols comunió. Quan entràrem al cor de l’infinit, duts per la pura mirada  de  l’àngel,  ens  adonàrem  que  combregava  amb  la  primera  energia.  I  tot  tornava  a  començar.  Tot era u, tot era una unitat infinita, tot era una comunió infinita, tot era una obertura infinita.  I d’allà estant es veien totes les coses i es combregava amb totes les coses, amb les estrelles i  les gotes d’aigua. I esdevinguérem u amb tot, capbussats en l’infinit, i tot ho comprengueren,  tot ho abraçàrem. I ho érem tot.  Llavors, l’àngel digué:  – No cal desprendre’s de res, sinó solament obrir­se.  A cavall de les ales esteses de l’àngel seguírem el nostre camí. Volàvem lliures com els ocells,  com els estels, com la llum dels espais siderals. Ja no estàvem tancats en nosaltres mateixos, en  el nostre petit jo, ja no transformàvem en ídols ni idees ni coses, ja no teníem por ni inseguretat.  Vencérem  la  incomunicació,  puix  que  els  vels  s’esquinçaren  i  les  muralles  caigueren.  Tot  era  transparent. No hi havia secrets, ni cambres tancades. I els homes esdevinguérem comunió.  I comprenguérem que havíem nascut de l’obertura i que  sols  amb l’obertura podíem prosseguir la història.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 45


COL·LABORACIONS Estimar, per viure feliç Com cal viure per ser feliç? Estima per sobre de tot, a tothom.  Accepta la vida, les persones. Fes d’elles la teva raó de viure. Busca el que hi ha de bo en tot i en tothom. No facis dels defec­ tes  dels  altres  una  distància,  i  sí  un  apropament.    Somia,  però  no perjudiquis a ningú. Tingues fe. Creu, sempre hi haurà una sortida, sempre brillarà una estrella.  No corris, per què tanta pressa? Tot pot esperar, menys quan es  perd la salut i la vida. Mira al teu voltant. Quants amics tens? Ja has fet feliç a algú avui? O has fet patir a algú amb el  teu egoisme, cinisme i arrogància?  Entén les persones que pensen diferent. No les reprovis, ni vulguis imposar mai el teu punt de  vista. Respecta la diversitat de pensament i d’actuació en tots els àmbits. No jutgis, millor tracta  de comprendre el pròxim. Mai et cansis de fer el bé, d’ajudar al necessitat, de donar una paraula de consol a qui està trist,  de visitar a qui està sol. Perquè aquell que dóna sense esperar res a canvi, tot el sembra, un dia  ho recollirà en abundància. Tot el que dones de cor, torna a tu en major proporció. No et preocu­ pis si no et corresponen el bé que fas. Déu ens estima per sobre de tot. Sigues coherent.  La felicitat té lloc quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia. L’amor és paci­ ent, és servicial. No té enveja, no és altiu, no és arrogant, no obra amb duresa, no cerca el propi  interès,  no  s’irrita,  no  té  en  compte  el  mal,  no  s’alegra  de  la  injustícia,  sinó  que  s’alegra  de  la  veritat. Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (1Co 13,4­7) Ser feliç és tenir maduresa per dir m’he equivocat, és tenir gosadia per dir perdona’m, és tenir  sensibilitat per dir et necessito, és tenir capacitat per dir t’estimo. (Fragment del missatge d’any  nou del Papa Francesc).  Montserrat Rosell Pujol Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 46


COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac

Masia de Puigdoure

La masia de Puigdoure o Puxtoure està situada en una terrassa situada al vessant de llevant del  turó de Puigdoure, a 683 msm, en zona d’entorn de bosc de roure, alzina, pi blanc i pinassa, amb  sotabosc arbustiu, així com algunes zones de terrasses d’antic ús agrícola. Es troba dins la zona  de protecció paisatgística del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac (N 41º  40.278 E 1º 56.572). El conjunt que forma el mas Puigdoure està format per un cos principal al que es van afegir en  diferents èpoques altres cossos a la banda sud i a la nord, a més de dues edificacions més inde­ pendents, un pou i un avenc que fa les funcions de cisterna de recollida d’aigües pluvials. El cos  principal, situat al centre, és el que es troba en pitjor estat, tenia dues plantes d’alçada i coberta a  dues aigües de teula àrab amb carener N­S, forjat de bigues de fusta i revoltons; la façana s’obre  a llevant i conserva el portal d’arc de mig punt amb dovelles de pedra sorrenca, dues finestres al  pis amb llinda, brancals i ampit de pedra, una d’elles té inscrita la data 1743, possible data d’una  reforma. En la façana oposada hi ha una altra finestra d’aquestes característiques, tot i que resta  tapada per altre cos afegit i molta vegetació. A la banda sud hi ha un cos fruit d’una ampliació  feta al segle XIX, de planta rectangular, consta de tres plantes i coberta d’un vessant inclinat a la  façana de migdia. A la planta primera hi ha dues balconeres amb la seva llosa i barana de ferro.  Tant llindes, com brancals són de maó massís i estaven pintats de color blanc. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 47


COL·LABORACIONS L’accés es realitza per una porta a la façana nord. Al costat d’aquesta edificació, per la banda de  ponent i tocant també a l’antiga casa, hi ha un cos rectangular que fins fa poc temps tenia dues  arcades geminades de mig punt a la façana formant una eixida, però que actualment estan ensor­ rades. A l’interior es pot veure un espai  en planta baixa que estava cobert amb  volta  de  canó,  igual  que  els  baixos  de  la  casa  antiga  que,  degut  al  desnivell  del  terreny,  queden  soterrats.  Al  nord  de  l’edifici  principal  hi  ha  una  cons­ trucció  independent  que  conserva  la  teulada  a  doble  vessant  i  que  alberga  dues tines en bon estat, una és circular  i  l’altre  quadrada,  totes  dues  folrades  amb  cairons  ceràmics.  Separat  de  la  masia i davant d’aquesta, a la banda de  ponent,  resten  els  murs  d’una  edifica­ ció de planta rectangular que ha perdut  Restes del trull d'oli la  teulada,  que  albergaven  un  antic  trull d’oli, del que resta la mola del molí, així com la silueta d’una premsa que estaria encastrada  a la paret. Hi ha també una cisterna a uns 25 mts. al N­O de la casa que aprofita un avenc natural  i acumula l’aigua de pluja que es fa arribar amb canalitzacions excavades a la paret de roca natu­ ral. L’interior de la masia es troba en mal estat ja que el sostre s’ha esfondrat, tot i que encara es  poden  distingir  unes  anelles  de  fusta  de  1,60  m.  de  diàmetre  d’antigues  bótes  de  vi. Al  camí  abans d’arribar a la casa hi ha un pou cobert amb cúpula de pedra. La  masia  data  d’època  medieval,  primera  datació al segle XIV, es van fer ampliaci­ ons  a  finals  del  XVII  i  al  XIX.  Surt  es­ mentada  en  el  fogatge  de  1553  (Iglésies,  1979)  que  nomena  a  Narcís  Puig  Roure,  També  a  la  consueta  de  Mura  de  1592  (ABEV) en la que consta que hi habitava  Salvador  Puxtoura  i  11  persones  més.  Aquesta informació és la que permet afir­ mar  que  la  casa  ja  existia  al  segle  XIV,  Tenim també un document de l’any 1663,  quan  Jaume  Puigdoure  pagès  de  Santa  Creu  de  Palou  era  tutor  i  cuidador  dels  fills  d’Antich  Puigdoure  (ACT;  Ballbé,  Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 48


COL·LABORACIONS 1997). A la mateixa casa tenim gravada la data 1743 en una llinda de la casa antiga, probable­ ment fruit d’una ampliació o reconstrucció, i el cos més modern data del segle XIX.  Les masies de Santa Creu de Palou: Matarrodona, Puigdoure, la  Casa del Putget i el Farell, al segle XVIII van tenir un important  auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les  llindes gravades en les portes de les cases i els cups. L’antic ma­ sover  de  la  casa,  Ramon  Montagut,  va  trobar  cinc  monedes  de  coure, Ardits de billó, moneda barcelonesa, en retirar la runa de  la  teulada  de  la  casa  antiga  que  se  li  va  enfonsar,  cap  als  anys  1970­80. En aquella època la casa era utilitzada com a corrals de  bestiar.  Entre  els  habitants  de  la  masia  podem  citar:  Salvador  Puxtoura,  Montserrat  Puxtoura, Antich  Puxtoura  i  Joan  Siedra,  Gimena i Pere Scorgell, Francisca i Endolsa Puxtoura, Caterina i  Joan Puxtoura, Antoni Puxtoura.

Ardit de billó de Felip III  (1614)

Una llegenda  recent  afirma  que  a  les  ruïnes  d'aquest  mas,  s'hi  han  vist  serps  de  cabellera,  que  tindrien més de dos metres de llarg. Extret de: https://muredine.wordpress.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 49


ACTUALITAT

VACARISSES NEVAT (11­12 ... i 28 DE FEBRER) Fotos: Pepita Casas i Pere Casas

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 50

Profile for Vacarisses, balcó de Montserrat

595 març 2018  

595 març 2018  

Advertisement