Issuu on Google+

Núm. 550 - Juny de 201 4

VAC ARI S S E S

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

AL J U N Y, LA FALÇ AL PU N Y


SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Racó del conte Col·laboracions Imatges de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 14 20 22 45

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA Abril - 27 Matrimoni de Jordi Ulldemolins Vives amb Verònica Mañé Bella. Bateig d'Iu Ulldemolins Mañé. Maig - 11 Primeres Comunions: Jan Prats Vila, Clara i Maria Vila Pi i Carla Hernando Serrano. Maig - 17 Aplec de la Mare de Déu de Can Serra. Maig - 18 Festa de Sant Felip Neri, copatró. Missa, cant dels Goigs i Concert a càrrec dels Amics de l'Òpera de Terrassa. Maig - 23 Concert de l'Escola de Música amb la col·laboració de la Coral de Sant Feliu de Llobregat. Maig - 25 Primera Comunió de Carme Alcocer Mach. Baptismes: Iciar Lucía Grande, Mercè Ventana, Àfrica Lièbana Molonga i Raquel Lobato Moreno.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 2


PÒRTIC

La premsa local a la picota "A la fi dels anys 70, a Catalunya, va sorgir de forma espontània un fenomen que es va donar en moltes de les seves poblacions: el ressorgir de la premsa local. En molts pobles es començaren a fer revistes ciclostilades -mitjançant les vietnamites que feren els seus darrers serveis- o fotocopiant els textos. Es feien amb tota la millor voluntat del món: el picament de textos i un cop es tenien els fulls, posar-los al voltant d’una taula i apa!. Es començaven a donar tombs, i els fulls es convertien en una revista i la grapàvem i després la repartíem... Quins temps!. Amb el pas dels anys, moltes d’aquestes revistes, tal com havien nascut, desapareixerien. Les que sobrevisqueren, passaren del ciclostil a la impressió, recolzades per les ajudes que es reberen de les institucions...., i amb la publicació de número darrera número es convertiren en fonts i fons d’informació -un treball extraordinari i gratuït fet per milers de persones-, que han creat un nou ADN territorial, -comarcal o local- que estan canviant la història i la configuració de Catalunya. Doncs tota aquesta premsa local, ara mateix, està a la picota, degut a que les retallades que afecten a institucions com la Diputació i la Generalitat també ens han arribat i, com que les subvencions que rebíem eren ja considerades des de fa anys uns ingressos fixos, ens influiran negativament en l’exercici econòmic de l’any 2011 (i posteriors) i, si no maniobrem -rebaixant la qualitat de la publicació- potser algunes revistes plegaran o potser hagin de morir per tornar a renéixer amb un nou format i nous preus...". Aquest article el va publicar Esteve Mestre i Roigé, el 4 d'agost de 2011 a Wilaweb.cat La nostra revista, en format paper, ha sobreviscut uns quants mesos més, concretament trenta-tres. Amb aquest número reneix, més ben dit, continua amb un nou format, el digital, i amb un nou preu de subscripció anual, zero euros.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 3


L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 35 - Els dos fills (Mt 21 , 28-32) Ens agrada que ens tinguin per bones persones...

Però ben mirat, dient les coses pel seu nom, tots n’hem fet de dolentes, en fem i en farem. Tothom sap la seva història...

No es pot viure d’aparences. Les aparences enganyen.

Ens equivoquem i fallem sovint.

Val més reconèixer l’entrebancada i començar de nou.

Hi ha qui per quedar bé, amaga les seves patinades, fa els possibles i els impossibles i mil cabrioles per dissimular i fer l’home. Si

Jesús preferia les dones públiques que no pas als sacerdots, els rics i els del capdamunt de tot: els confabulats amb el poder abusiu. Perquè? Perquè les primeres reconeixien les seves equivocacions i en canvi els segons fanfarronejaven amb el seu prestigi devastador. Déu accepta sempre els que es penedeixen i bandeja als que fugen de tot penediment.

aconsegueix mig amagar les seves fallades i salvaguarda la bona imatge, queda content i satisfet. Tard o d’hora tot se sap. El fum sempre respira. La veritat s’imposa. A la llarga caldrà plantar cara a les realitats per crues que siguin.

I els dos fills. El primer no vol anar al camp. Reflexiona, reconeix que actua malament i se’n va al tros. El segon actua ben diferent. Diu que sí però no es mou. Tot queda només en paraules. No mantén el compromís. El que compta davant de Déu no són les paraules. Les paraules se les emporta el vent.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 4


L'EVANGELI PAM A PAM El que compta, són els fets. La fe sense les obres no serveix de res. El que ens defineix davant el món, no són les paraules: són els fets.

La paraula, només la paraula sense els fets, és un foc de voliaines: no escalfa, no enllumena i només produeix la cendra inútil que no serveix per res, només per llençar.

A vegades entre les paraules i els fets hi ha una distància abismal.

Cal saber tornar enrere i canviar de ruta. Cal canviar de pensar i d’actuar. Cal saber reaccionar sempre que convingui...

De paraules boniques i encisadores no en tirarem cap tros a l’olla. Necessitem fets, sovint molt arriscats, però que sense ells, tot queda per fer, tot queda com abans o pitjor.

Sebastià Codina i Padrós

Missatge del Papa Francesc per a la jornada de les comunicacions socials, 23/01 /201 4

"La cultura de la trobada requereix que estiguem disposats no sols a donar, sinó també a rebre dels altres. Els mitjans de comunicació poden ajudar-nos en aquesta tasca, especialment avui, quan les xarxes de la comunicació humana han aconseguit nivells de desenvolupament inaudits. En particular, internet pot oferir majors possibilitats de trobada i de solidaritat entre tots; i això és quelcom bo, és un do de Déu".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 5


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Sarsuela Ingredients per a 4 persones: 4 talls de rap 4 talls de lluç 1 calamars gros tallat a anelles 4 gambes i/o llagostins 4 escamarlans Un grapat de musclos 1 ceba grossa ben trinxada 4 o 5 cullerades de tomàquet triturat Un raig de conyac Oli, sal i un pols de pebre, si agrada

Elaboració pròpia

Picada: 7 ametlles 7 avellanes Unes branques de safrà Passarem tot el marisc per la paella amb oli una mica abundant, no molt passat, ho reservarem, i amb aquest mateix oli hi fregirem la ceba i el tomàquet. La sofregida la posarem a la cassola. En la paella del sofregit, farem el mateix amb el calamars a fi de que tregui l’aigua i quedi tovet. En la mateixa paella passarem el rap i el lluç per farina, no molta, i el fregirem, no massa. I el reservarem. Farem obrir els musclos com de costum i també els reservarem. Una vegada tinguem tot el peix a punt i a la cassola on tenim el sofregit, hi posarem una mica d’aigua dels musclos, no gaire, ja que del contrari ens quedaria massa fort de gust, el raig de conyac i la picada, que haurem

desfet amb una mica d’aigua. A continuació el calamars que ens farà de coixí, després el lluç i el rap. Ho deixem que faci xup-xup uns minuts. Finalment hi afegirem el marisc. Segons el suc que hi hagi, hi podem afegir una mica més d’aigua. Posarem els musclos per sobre ben drets, això ens adornarà la cassola. Si sou força colla i hi poseu més de quatre talls de lluç, millor posar-ho en una altra cassola per tal que no es desfaci i no es trenqui. Ho adjuntareu al plat a l'hora de servirho. És una mica laboriós però val la pena, després us en llepareu els dits. Bon profit.

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 6


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat. Qui no estima no mereix ser estimat. Qui s’enamora de la veïna té gran avantatge, la pot veure sovint sense fer cap viatge. Si m’agrada a mi ha d’agradar a tothom. Si vols viure enamorat, festeja de tard en tard. Val més una hora de festejar que dues de treballar. Disputes de sogra i nora porten l’infern abans d’hora. Molts parents a aconsellar, però molt pocs a ajudar. Quan les filles són casades surten els gendres. Un bon gendre, un fill més; un mal gendre, una filla menys. A casa de l’amic ric, no hi vagis si no ets requerit. A casa de l’amic necessitat, ves-hi sense ser cridat. Companyies de dos són les millors. El deixar, amics fa perdre i amics fa trobar. En l’adversitat coneixeràs l’amistat. L’amistat es demostra en presència i en absència.

Si no tens cap enemic, senyal que no ets pobre ni ric. Per barallar-se han d’ésser dos. Allí on acaba el nuvi comença el marit. Amor que té poc fonament, tot vent l'enderroca.

Dona? una i bona. El casat casa vol, per no estar sol. El qui amb la dona es baralla, corre el perill de dormir a la palla.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 7


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Hauríem de saber escoltar els trencacolls de la gent que estimem; les seves pors, les seves alegries, els seus fracassos, les seves fantasies i els seus problemes... i també les seves manies; al cap i la fi s’assemblen amb les nostres... La conversa i la companyia silenciosa són els mitjans de comunicació més antics del món. Encara fan servei avui... El virus de la pressa és una epidèmia mundial. De moment, no te cura... Mai no he vist un camió de mudances darrera d’un fèretre. Hi ha un tresor que ens emportarem i que ningú no ens el pot prendre: no és el que hem estalviat sinó el que hem donat als altres... Els ateus són bons si fan el bé i els creients són dolents si fan el mal... Si ignorem els altres és impossible del tot el tenir bones relacions amb Déu... No serveix d’una gran cosa si hi ha riquesa a les butxaques i pobresa en el cor... El perdó de Déu és més fort i més gran que la més grossa de les nostres malifetes per més mal girbada que sembli... L’església no pot ser mai una duana: ha de ser sempre la casa de tots i cadascú de nosaltres carregats de peripècies... Ni el Papa ni l’Església tenen el monopoli de totes les solucions... Cada vegada que s’ha volgut escampar una religió a base de guerres, s’ha comès la pitjor de les bestieses... Els manaments de Jesús no són gaires. Els costums i normes de l’Església són massa i, sovint, fora de lloc... Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 8


CULTURA POPULAR

Racó Poètic Al Cel Ai, deixeu-me mirar el cel! Si la llum clou les parpelles vol volar fins les estrelles el meu cor en son anhel. O, cel blau, quina grandesa...! La tempesta ja ha passat; els núvols s’han esquitxat, t’has tornat color turquesa. La meva ànima tens presa; hi ha al meu cor el teu esclat. Els meus ulls mirant a terra no fan més si no plorar. Més si miren ben enlaire s’arriben a asserenar. Joan Sisamon i Borràs

L'oració del pagès Protegiu la pagesia sant Isidre llaurador que treballa nit i dia al poblet o a la masia faci fred, faci calor. La salut, tan fugissera no perdem de cap manera i paciència amb abundor. Guardeu-nos, sant dels pagesos de la plaga mundial d'uns veïns, que estan ofesos i cada dos o tres mesos ens malmeten el cabal. El treball que s'ha perdut ha passat per un embut a ningú no li fa mal. Sant baró de senzillesa doneu aigua amb abundor en els camps tindrem bellesa i la pena que al cor pesa ens traurà de fam i por. La secada, malastruga ens fa viure molt poruga les mesades de calor. Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 9


CAMPANADES

Terrorisme internacional Nova York - 2001

L'atac a les Torres Bessones

H

e repassat tot el que es va escriure després de l'atac a les Torres Bessones de Nova York, que tres editorials han recopilat en tres llibres. Tret d'algunes consideracions sentimentals, em quedo amb la idea que aquell 11 de setembre acaba radicalment amb el segle XX i comença el segle XXI, absolutament nou i ple d'amenaces. L'atac a les Torres Bessones ens obliga a pensar-ho tot de nou: la idea de superpotència dels EUA, la de seguretat; la de futur i el concepte de terrorisme. Si bé el terrorisme ha existit sempre, ara és un problema mundial. Ara ja sabem que vivim en un món insegur, fràgil. I això ens afecta existencialment ja no som els que érem. Ara, avui, des de l'atac d'Al-Qaeda a les Torres Bessones, el futur del món és en mans de l’hiperterrorisme internacional. A tots aquests pensaments tràgics, afegiu-hi que no es pot descartar la possibilitat d'una guerra nuclear entre l'Índia i el Pakistan. El món dóna voltes, i, les tragèdies, tard o d'hora tornen. Si el que es feu contra les Torres de Nova York es fes contra dues centrals nuclears, potser no podríem contar-ho.

M. Pere Campàs Bonay Vic

Espadanya de l’església d’Ossera. Tuixén - La Vansa. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 10


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

SANT JORDI 201 4 DIA DEL LLIBRE I DE LA ROSA El passat dia 23 d'abril, diada de Sant Jordi, es va fer la presentació del llibre "LES MAQUETES DE VACARISSES", l'autor del qual és el Director de la nostra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat", Mn. Sebastià Codina i Padrós. Ja a l'any 2004 es va fer un primer recull de les principals maquetes que Mn. Sebastià havia realitzat fins aquella data. En aquesta segona edició s'hi han incorporat la resta de treballs fets fins en moment present, revisant els textos anteriors amb la finalitat d'adaptar-los a l'actualitat. L'acte es va celebrar a la sala de revistes de la biblioteca "El Castell", a les 7 de la tarda, dins dels actes programats per aquest dia, amb l'assistència d'una cinquantena de persones. Va obrir la presentació del llibre el Sr. Joan Vila, explicant els motius d'aquesta segona edició. L'autor va descobrir el secret de la seva afició a fer reproduccions d'edificis amb suro. Van tancar l'acte l'Alcalde Sr. Boada i el Regidor de Cultura Sr. Alburquerque, enaltint la figura del fill predilecte del nostre municipi.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 11


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT ...

EL PI DE LES "TRES" BRANQUES

Dimarts, 13 de maig de 2014 "Les tormentes fan més fortes les arrels dels arbres" ... I encara hi ha qui diu que ens estima molt.

En dolça contemplació lo sorprèn lo bes de l'alba; al bes de l'alba i al seu don Jaume se desvetllava; -He somiat que era gran i d'un bell país monarca, d'un bell país com aqueix entre la mar i la muntanya. Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques, foren tres regnes en un, ma corona els coronava. Esbrinant somni tan dolç lo sol li dóna a la cara i esporuguida a ponent la mitja lluna s'amaga. Lo somni del rei infant lo vell templari l'acaba en extàtica oració, espill de visió més clara. Veu Catalunya la gran fer-se més gran i més ampla, robant als moros València, prenent-los l'Illa Daurada. Unides veu a les tres com les tres cordes d'una arpa com les tres nimfes d'eixa mar, d'aqueix jardí les tres Gràcies. Mes al veure desvetllar lo lligador d'eixa garba, profeta, al Conqueridor sols li diu eixa paraula: -Preguem, que sols Déu és gran, los hòmens són ombra vana; preguem que sia aqueix pi l'arbre sagrat de la Pàtria. Jacint Verdaguer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 12


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Una petitat selecció de les activitats de la Festa Major Petita 201 4 - Sant Felip Neri

Concert Coral – EMM d’Olesa i EMM Vacarisses

Vestits d'època a la Fira del segle XVIII

Baixada de la Vaca

Esbart dansaire a la plaça Joan Bayà

XXIV Trobada de colles Geganteres Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 13

Fotos: Joan Vila


PARRÒQUIA DE VACARISSES VACARISSES LURDES ABBAYE DE NOTRE DAME DE L'ESPÉRANCE 47è PELEGRINATGE A LURDES del 25 al 29 d’agost de 201 4 Dilluns, dia 25 A les 7: Sortida de Vacarisses. a 2/4 de 8: Sortida de Manresa (Font dels Capellans). Aquí recollirem els del Bages. Eix transversal, Anglesola i Balaguer. Esmorzar al Restaurant El Far.

PROGRAMA I ITINERARI

Visita al Santuari del Sant Crist, als afores de la ciutat. Ens rebrà Mn. Pau, rector de Balaguer. El conjunt monumental és format pel santuari, l’albergueria i el convent de clarisses. La primitiva església romànica del 1106, fou la parròquia mare de la ciutat. El trasllat del sant crist del segle XIV a l’altar major tingué lloc l’any 1626. En pocs anys, l’artística talla del Crist ultrapassà en popularitat i la tradició popular l’aureola de signes meravellosos. El santuari actual de nau altíssima i portalada que s’obra sota la torre del campanar, fou edificat a principis del segle XX. El santcrist que s’hi venera és una rèplica de la talla destruïda el 1936. Sembla ser que tots els documents referents a l'arribada del Sant Crist a Balaguer van desaparèixer, probablement cremats en la destrucció del Castell Formós. Ja l'any 1585 trobem escrita la llegenda del Sant Crist que s'ha transmès de pares a fills a Balaguer: "La imatge del Sant Crist fou construïda per Nicodem, que havia estat profundament commogut per la mort de Crist a la creu i volia fer reflectir aquell sofriment diví sobre la fusta.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 14


PARRÒQUIA DE VACARISSES Va anar plasmant a poc a poc el cos de Crist però, en arribar a la cara, Nicodem no reeixia a representar tant sofriment. Després de molts esforços estava cansat i descoratjat i s'adormí. Mentre dormia somnià que uns angelets feien el rostre a la imatge. Es despertà i veié esculpit en la fusta el rostre del Crist tal com ell volia fer-lo. Nicodem va portar la imatge a la seva casa de Jerusalem. Maria i els apòstols la varen anar a veure i davant la perfecció d'aquella imatge, van agenollar-se i la van besar. Durant una de les persecucions dels cristians, la imatge fou traslladada a Beirut, on fou venerada en un soterrani per un grupet de cristians que fugien dels turments. Un dia els cristians van haver de fugir i van deixar la imatge en un armari. Després de molts anys, aquella casa fou comprada per un jueu que es deia Eleazar More. Eleazar More va ser acusat de ser cristià per uns jueus que varen descobrir la imatge en l'armari durant una festa. Eleazar, per desmentir l'acusació, va fuetejar la imatge i li va clavar un punyal al pit. Un gran doll de sang va brollar de la ferida i tots quedaren meravellats. Molts jueus es convertiren al cristianisme i durant molts anys el Sant Crist de Nicodem fou adorat en la sinagoga de Beirut, convertida en església catòlica. Quan els àrabs van envair la ciutat de Beirut van tirar la imatge al mar Mediterrani. Aquesta va travessar el mar fins arribar al riu Ebre. Va pujar contra corrent fins arribar al riu Segre i va remuntar Segre amunt fins arribar a Balaguer. Els balaguerins van voler treure la imatge del riu però no podien aconseguir-ho. Avisades les monges clarisses, van baixar totes en processó. La mare abadessa es va agenollar vora el riu i una onada d'aigua va atansar la imatge als seus braços. Amb molta devoció i seguida de totes les monges clarisses i de tot el poble de Balaguer la mare abadessa va pujar la imatge al santuari on encara avui és venerada". Benavarri, Embassament d’Escales, Pont de Suert, Vall d’Aran, Viella, Bossòst i Les. Dinar a l’Hotel Europa. Saint Beat, Montrejeau, Tarbes i Lurdes. Allotjament a l’Hotel ROISSY, a 90 metres dels Santuaris. Pensió completa durant tot el Pelegrinatge. Buffet lliure a l’hora d’esmorzar. Tot comprès, menys les begudes. Dimarts, dia 26 A 2/4 de 10: Missatge de Lurdes, a la Sala Peyramale del Fòrum Information. Tot seguit: Trobada de reflexió a la Sala Choquet dirigida pel capellà dels Santuaris de Lur-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 15


PARRÒQUIA DE VACARISSES des, Pare Teótimo González. A 2/4 de 4: Concentració davant la Mare de Déu Coronada. En Viron ens farà la foto del grup, record del Pelegrinatge. A les 4: Missa del nostre Pelegrinatge a la capella de Sant Gabriel, al costat de la Cripta. Dimecres, dia 27 A 2/4 de 10: A la Basílica subterrània. Participació a la Missa internacional. A les 6: Vía crucis a la Muntanya de les Esplugues, dirigit pel Pare Antoni Baltà. Dijous, dia 28 a les 9: Sortida de Lurdes. Visita al monestir de La Mare de Déu del Desert de l’Esperança, a Tarasteix. És un testimoniatge actual de fe, d’amor i de bondat. Fou fundat el segle XVIII per un monjo alemany. El 1977, després de 150 anys de ruïnes i abandonament, un capellà de la Bretanya, el Pare Mercier amb un grup d’entusiastes, l’ha restaurat i n’ha fet un lloc d’acolliment fraternal. Possible Trobada amb els amics de Baccarisse (Occitània). Arribada dels reforços de Vacarisses, vinguts expressament. Salutació del Pare Mercier i concelebració de l’Eucaristia. Visita al Monestir, al claustre i els seus voltants enjardinats. Vista fantàstica vers els Pirineus. A les 11: Missa concelebrada. Estrena dels GOIGS A LLAOR DE LA MARE DE DÉU de L’ESPERANÇA.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 16


PARRÒQUIA DE VACARISSES A 2/4 d'1: GRAN AMANIDA DE TREBALL amb els pícnics de l’Hotel Royssi, les aportacions dels de Baccarisse i les hortalisses, embotits i begudes que haurem portat de Catalunya. Sobretaula. Comiat. Cant dels Adéus. Retorn a Lurdes. A les 10 del vespre: En el Saló d’Actes de l’Hotel. Intercanvi d’impressions i Vetllada musical. Divendres, dia 29 A les 9: Sortida. Farem el mateix itinerari de l’anada perquè el túnel de Puigmorens encara està tancat. Visita a l’antiga Catedral de Sant Bertrand de Comminges. Un indret privilegiat. Després de 20 segles de civilització romana i cristiana és encara una foguera d’art i cultura i un lloc de continuats pelegrinatges, formant part d'una branca del camí de l'apòstol Sant Jaume. A Les, disposarem d’una bona estona per repassar un Supermercat que hi ha als afores del poble. Dinar a l’Hotel Europa. Tarda: Bossòst, Viella, Túnel de la Vall d’Aran, Pont de Suert, Pantà de les Escales, Benavarri, Alfarràs i Lleida. Des de Lleida, per l’Eix transversal, fins a Manresa. Vacarisses.

Lurdes, una porta de la fe AGENDA Es donaran a conèixer tots els actes més significatius que tenen lloc cada dia als Santuaris. Adreces i telèfons útils: Restaurant El Far, de Balaguer Hotel Restaurant EUROPA, de Les Hotel ROISSY, de Lurdes Autocars TGO, d’Olesa

Tel. 0034.973.445.023 Tel. 0034.973.648.016 Tel. 0033.562.941.304 Tel. 0034.937.780.088

Responsables de l’organització: Sebastià Codina Tel. 0034.609.383.024 Josep Torras Tel. 0034.619.513.797 Maria Salvans Tel. 0034.609.554.384

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 17


PARRÒQUIA DE VACARISSES

Angelo Giuseppe Roncalli Va convocar el Concili Vaticà II, que trauria l ’Església de l ’edat mitjana i l ’adequaria al segle XX. Els fidels recorden “el papa bo” pel seu poètic “discurs de la lluna”, en què traspuava proximitat.

enia 77 anys quan el van escollir papa. De caràcter molt afable i modest, tothom preveia que seria un pontífex de transició però tan sols dos mesos després de ser escollit va convocar el Concili Vaticà II, que seria “una revolució copernicana”. Els teòlegs de l’Església feia anys que treballaven perquè l’Església catòlica abandonés les formes de l'edat mitjana i pugés al tren del segle XX i va ser ell, el papa Roncalli, qui va donar el pas. El Concili Vaticà II, la fita de l’Església més important dels darrers segles, va apropar la institució a la gent, a qui fins aquell moment donava l’esquena. Com molt bé diu mossèn Rovira Belloso, que hi va participar: “El Vaticà II és la devolució de l’Evangeli al poble i la devolució del poble a l'Evangeli.”

T

Joan XXIII, batejat per tothom com “el papa bo”, és al cor dels catòlics, aquell qui en obrir el Vaticà II va fer el famós i poètic “discurs de la lluna” i va dir al món: “Quan torneu a les vostres cases, trobareu els vostres fills. Feu una carícia als vostres fills, i digueu-los que aquesta carícia és la carícia del papa. “Aquesta proximitat i aquest tarannà d'home normal -el mateix que se li veu al papa Francesc- va sorprendre un món al qual fins aquell moment l’Església s’adreçava en llatí (i per tant li era

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 18


PARRÒQUIA DE VACARISSES distant). Andrea Riccardi, fundador de la comunitat de Sant Egidi i autor de la història dels papes, va resumir el camí de santedat de Joan XXIII: “No li va caldre un segon miracle perquè el seu miracle va ser el Concili Vaticà II”. Amb la seva encíclica Pacem in terris, publicada l’abril del 1963, poc després de la crisi dels míssils a Cuba i en plena guerra freda, va demanar a “tots els homes de bona voluntat” creients o no, que treballessin per la pau i el desarmament. Acabava de posar el Vaticà en el mapa de la diplomàcia moderna i donava un primer pas per a l’entesa de les diverses religions. És el papa que ha marcat més la història de l’Església catalana, la qual es va entusiasmar amb el Vaticà II perquè s’arrelava a les bases i s’identificava amb el país, la seva identitat i la seva llengua. El cardenal de Barcelona Narcís Jubany i tots els capellans de l’època van secundar les idees d'aquest papa, que, a casa nostra, van arribar coincidint amb els primers brots d’oposició ferma al franquisme i van començar a perfilar un model que encara perdura.

ASSOCIACIÓ MUSEU-ARXIU DE VACARISSES Us convida a la presentació del llibre

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL de Mn. Sebastià Codina i Padrós

que tindrà lloc el dia 12 de juny, a les 7 de la tarda a la Biblioteca EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 19


RACÓ DEL CONTE

Els menjapedres

L

a Farigola és un poble petit. Va néixer i créixer a la falda d’una muntanya, prop del rierol. Des del campanar de l’església es pot veure la plaça, unes quantes cases i aquella botiga on venen de tot. En Pere va néixer a la Farigola. De jovenet va tenir la temptació de deixar el poble per anar a la ciutat, però es va enamorar de l’Anna i es va quedar. Es van casar i ara ja tenen dos vailets. Viuen en una casa no gaire gran amb un corral al costat on hi tenen les gallines que els hi proporcionen ous i unes cabres que donen llet, que l’Anna transforma en formatges. Fora del poble, just sota la muntanya, hi tenen un tros on el Pere hi cultiva verdures, patates.... Els dimecres de bon matí, en Pere i l ’Anna van al mercat de la ciutat veïna a vendre els ous, els formatges i les verdures. La nostra història començà al tros. Una nit enmig d’una gran tempesta, es va produir una esllavissada a la muntanya. Una gran roca va redolar pendent avall i va anar a caure en el tros d’en Pere. L’endemà ell, va provar d’enretirar-la, però no ho va aconseguir. Es va quedar molt capficat. Què podia fer? Al vespre, mentre sopaven, l‘Anna va tenir una idea. - Per què no vas a veure la Mercè de Can Suquet? És una àvia molt gran i molt eixerida. Sap moltes coses, moltes més que nosaltres. - Tens raó, demà hi aniré. En Pere va anar a Can Suquet. - Bon dia padrina! Tinc un problema molt gros. L’àvia Mercè el va escoltar i després va dir: - No ho sé... no ho sé... Potser podríem demanar ajuda als menjapedres. - Als menjapedres? - Sí, sí, però... si només hi ha una roca... no ho sé... no ho sé... - És molt grossa! - D’acord, els avisaré. De tota manera... els menjapedres són dotze i si no hi ha com a mínim una pedra per a cada un no voldran venir. No podries partir la roca amb un pic?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 20


RACÓ DEL CONTE - Ho intentaré. En Pere va demanar ajuda al seu germà Andreu. Van picar i picar dos dies seguits. Al capvespre del segon dia van acabar la feina. En Pere va anar a dir-ho a l’àvia Mercè . - Bona nit! Ja està! Tinc dotze pedres al tros. - Molt bé. Que són molt grosses? En Pere va obrir els braços tant com va poder. - Així de grosses. - Malament, mala sort. Els menjapedres tenen unes dents molt dures però una boca molt petita. No es menjaran mai aquestes pedres tant grosses. Les haurem de partir. - Si no hi ha més remei... demà ho farem. En Pere i l’Andreu estaven molt cansats i van decidir demanar ajuda als veïns. De bon matí eren tots al tros, cadascú amb el seu pic. Quan es va fer fosc el tros era ple de pedres petites. En Pere va tornar a Can Suquet. La Mercè el va escoltar amb un somriure als llavis. - Molt bé. Però... on han quedat les pedres? - Estan escampades per tot el tros. Més que terra de conreu sembla un pedregar. - Vaja, vaja... doncs haureu de fer alguna cosa per ajuntar-les totes, perquè els menjapedres són un xic mandrosos. - Això serà fàcil. El Pere va parlar amb els veïns i entre tots van amuntegar les pedres sota els arbres del camí prop del pou. I, gairebé, sense adonar-se’n pedra a pedra van acabar construint un banc. L’endemà el Pere i l’Anna van anar a visitar l’àvia Mercè. En Pere li va portar un cistellet ple d’ous rossos de les seves gallines i l’Anna un dels formatges que ella feia. Amb l’esforç de tots hem solucionat el problema. A més hem fet un gran banc sota els arbres al costat del pou. Quan faci bon temps serà un bon lloc per a trobarnos i compartir les nostres alegries i els nostres maldecaps. Conte contat, ja s’ha acabat. Adaptació d’un conte de Maria-Hêléne Duval

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 21


COL·LABORACIONS

Els nostres Àngels L'àngel de la violència

E

ls ulls li brillaven com espurnes i les mans crispades demostraven una immensa voluntat d’acció. Tanmateix, la mirada era trista i tot ell tenia un deix d’obrar a contracor. Parlava a batzegades, amb duresa en els mots i en la mirada. Apareixia com un vendaval, sobtadament, i se’n tornava amb la mateixa rapidesa de com havia arribat. - Fins que no arribi la suprema harmonia i tot neixi amb suavitat, jo sempre seré present en el món, digué. Vindrà un dia, humans, que tant la matèria com l’esperit assoliran la plenitud harmònica. Llavors jo em transformaré en àngel de tendresa i ho abraçaré tot. Ja no se’m temerà, perquè ja seré un altre. Mentrestant, però, haig de prosseguir el meu camí per tal que l’univers camini endavant, per tal que neixi la vida, a fi que els oprimits s’alliberin, puix que més val parir amb dolor que romandre eixorc. - Només els qui sofreixen, només els humiliats, sols els oprimits tenen dret al meu torb. En els altres, en els qui fuetegen i crucifiquen els germans, en els qui esclavitzen els homes i en xuclen la sang, jo no hi estic amb ells, mai, car llur violència no és una violència d’àngel, puix que no es podrà mai transformar en tendresa. La seva, és una violència diabòlica, d’allò que de satànic hi ha escampat en el món.

- A ningú no és llegut dominar un altre home, a ningú no és permès despullar-lo del vestit; per això tots els esclaus i tots els espoliats tenen dret al meu ajut. Però, com pateixo quan ells em volen transformar en un àngel del mal i, al seu torn, oprimeixen els seus germans!. - Jo solament puc ésser present on hi ha llàgrimes i argolles. Però, sapigueu-ho bé, homes de la terra, que obro a desgrat meu i a cada esclat de la meva presència se m’omplen els ulls de llàgrimes. I havent dit això, se n’anà plorant. Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 22


COL·LABORACIONS

RESULTATS A VACARISSES CENS = 4.503 electors VOTS = 2.009 (44,61% de participació) (Vàlids = 1.954, En blanc = 44, Nuls = 11) ERC CIU PSC-PSOE ICV C's PP PODEM ALTRES

564 333 240 225 163 159 113 157

(28,22%) (16,66%) (12,01%) (11,26%) (08,15%) (07,95%) (05,65%) (10,10%) Font: El Punt Avui

PARRÒQUIA DE VACARISSES Festa de Sant Pere, titular de la Parròquia Diumenge, 29 de juny A les 11,00 h. del matí

EUCARISTÍA i cant dels Goigs a llaor del Sant

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 23


COL·LABORACIONS

Records i vivències

D

urant la primavera i tot l'estiu, els balcons i finestrals de la vila eren una garlanda de flors. Tot el poble s'ha vestit de coloraines. Donava gust passejar pels carrers i veure el devessall de somriures que penjaven dels llavis molsuts de les torratxes. Els geranis, les formoses i les petúnies s'emulaven a veure qui faria la rialla més grassa.

Però no exhalaven perfum. El temps càlid ha estat capaç de provocar una exaltació de colors, però no efluvis de fragància. La seva xerinola omplia els ulls, però no amarava el cor. Tot just quan l'hivern ha tret el nas s'han esfullat els somriures i la gatzara de tots els balcons. La bellesa dels testos s'ha convertit en secalls per a tirar a les deixalles. Ha estat en ple hivern quan, fent una passejada pel bosc, tot i no veure-hi cap flor, m'he embriagat d'aromes. Els romanins, la farigola, l'orenga i la sajolida aromatitzaven l'aire humit i tot jo m'embaumava de flaire. N'he capolat uns brots i m'he adonat que la seva olor no depenia de les flors efímeres, sinó que era essencial en ells. N'estaven impregnats. La seva sang i la seva vida era perfum. La raó del seu viure era embalsamar l'entorn. Aquesta experiència m'ha recordat el procedir d'algunes persones que, per a estar contentes, necessiten ambient, companyia, música, begudes, tecs... Aleshores s'exhibeixen comunicatives, i riuen, canten, dansen, expliquen acudits esclatants... i hom diria que vessen felicitat. Però, si us hi fixeu bé, no tenen alegria. N'hi ha prou que s'acabi l'ambient provocador per a morir-se el seu riure i acabar-se la gresca. La seva exaltació no surt de dintre. És tan sols una enganxina. En canvi, conec molta gent -i vosaltres ho podreu comprovar visitant, per exemple, un monestir de clausura- que en el llarg hivern d'una vida aparentment monòtona i grisa, sense estímuls externs ni gaires flors de rialles, irradien una pau i un goig que s'encomana. És que aquestes persones tenen a dintre la llum d'un estel que guia la seva existència, i «en veure l'estel els agafà una alegria molt gran» (Mt 2,10). Elles han obert el seu cor a la paraula del Senyor «per tal que la meva vida sigui en vosaltres i la vostra joia sigui completa» (Jo 15,11). Posseeixen ja, no encara del tot, però sí en penyora, el retorn del Crist que ens promet: «us tornaré a veure i s'alegraran de vostres cors i ningú no us podrà prendre la vostra alegria» (Jo 16,22).

Ignasi Ribas

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 24


COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Testament en alta mar ◙ Com podia viatjar tranquil·lament un comerciant ric que s'havia oblidat d'ampliar el testament amb les últimes mercaderies adquirides? El testament sagramental va legalitzar una pràctica que ja s'estava duent a terme des de l’època dels romans. ◙ Al segle XIV Barcelona era un port molt important que participava del comerç d’espècies amb Egipte i Síria i que competia amb Gènova i Venècia. Inicialment s'havia prohibit el comerç amb terres infidels sota càstig d'una multa, però finalment el Papa el va permetre, atorgant la llicència, si abans es pagava una multa per avançat. ◙ El transport d’espècies donava grans beneficis perquè el preu per quilo era elevat. Calia regularitzar els casos en que hi havia una mort a alta mar sense que s'hagués deixat ben lligada la propietat de la càrrega.

Els consolats catalans Per facilitar l'expansió mercantil pel Mediterrani es van crear consolats a les ciutats estrangeres on es mantenien intercanvis. Va arribar a haver-hi quaranta consolats, entre ells els d'Alexandria, Damasc, Constantinoble, l'Alguer, Alger, Tunísia o Trípoli.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 25


COL·LABORACIONS

Ll eg en d es i m i tes d e fl ors - 4 Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1 984

LLORER: Glòria, victòria Segons la mitologia grega, Pitó era una serp que assolava les contrades de Tessàlia, un monstre de cent caps i cent boques que vomitaven foc i flama, i destruïa, tant com passava, homes, bèsties i sembrats. Conta Ovidi que Apol·lo, orgullós d’haver donat mort a Pitó, va gosar desafiar Cupido, fill de Venus i de Mart. Cupido, per tal de castigar aquell atreviment, va escollir dues fletxes del seu buirac. Una, amb la punta d’or, infonia amor. L’altra, amb la punta de plom, inspira-

la fletxa del desdeny, en lloc de correspondre a l’amor del déu, en va fugir a corre-cuita i va intentar d’amagar-se. Apol·lo va córrer a l’encalç de Dafne, però ella, quan es va veure perduda, sol·licità l’ajut patern. A penes s’apagaren els seus crits demanant auxili, una escorça flexible va empresonar-li el pit, la cabellera se li transformà en verdes fulles, els seus braços esdevingueren branques, es fixaren els peus arrelant a terra: Dafne va quedar convertida en llorer. Apol·lo, no disposat encara a donar-se per vençut, va estrènyer l’arbre entre els seus braços i va cobrir-lo de besades ardents. Però, fins i tot les branques es decantaven, com esverades, dels seus llavis. “Si no pots ser la meva amant” -va jurar aleshores el déu-, “sí que has de ser l’arbre consagrat a mi per sempre. Les teves fulles seran sempre verdes, perquè tot l’any me’n pugui teixir corones”. D’aquella feta ençà, el llorer és símbol d’Apol·lo, i amb ell són guardonats vencedors, artistes i poetes. MANDRÀGORA: Horror, perill

va desdeny. Cupido engegà la primera fletxa contra Apol·lo. Reservà la segona per a Dafne, filla del riu Peneu i de la Terra. Aleshores s’emparà d’Apol·lo una violenta passió per aquella bella nimfa. Ella, però, ferida per

El mite sobre les forces màgiques de l’arrel d’aquesta planta, que fa pensar en esgarrifoses figures humanes, arribà a Europa procedent d’Orient. Amb prou feines trobaríem una altra planta envoltada de tant misteri i de tants encantaments i supersticions com la mandràgora.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 26


COL·LABORACIONS Entre les virtuts que hom li atribuïa, figurava la de tornar fèrtils les dones estèrils. Afrodita, la deessa grega de l’amor i de la fecunditat, era anomenada, de vegades, Nostra Dona de la Mandràgora. També conta la llegenda que Circe, la fetillera, a fi de retenir Ulisses a la seva filla, va fer servir l’arrel de mandràgora. A la Bíblia, el mot que traduïm per mandràgora té la mateixa arrel lingüística que el verb hebreu que significa “estimar”. De la mandràgora, els anglesos en diuen una expressió que equival a “poma de l’amor”. El terme alemany que designa aquesta planta té el seu origen en runa, que vol dir “misteri”. Conten que l‘arrel, arrabassada de la terra, cridava i gemegava, tant que aquell que l’havia arrancada esdevenia foll de terror o en moria. Altres vegades, la planta fugia a corre-cuita, fent servir les arrels a manera de cames. Hom recomanava collir l’arrel mitjançant un gos, i sacrificar l’animal amb tal de salvar-se l’amo. Plini en la seva Història natural recomana marcar amb una espasa

tres cercles al voltant de la planta, sempre d’esquena al vent, i acabar la feina de cara a ponent.

En l’Edat Mitjana, la mandràgora es relacionava amb el diable. La gent creia que els bruixots formaven figures humanes amb aquelles arrels, i que qui disposava d’un tal talismà posseïa el poder de fer mal a l’enemic, o d’aconseguir amor o riqueses, o fins i tot d’invocar el dimoni amb la seguretat que aquest acudia. Recull fer per: Josep M. Alentà

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 27


COL·LABORACIONS

Sant Bernat de Menthon, a les muntanyes de Vacarisses

E

l 15 de juny, que aquest any del Senyor de 2014 cau en diumenge, és la festivitat de sant Bernat de Menthon, o d’Aosta, o dels Alps, patró dels muntanyencs, ja siguin senderistes, escaladors o esquiadors. Tota la família excursionista ret homenatge a aquest caritatiu monjo que amb els seus gossos, llanuts i amb un barrilet de conyac al coll, tantes i tantes persones va salvar als Alps, perdudes en la inclement rufaga o engolides per les terribles allaus.

Imatge de Sant Bernat a l'ermita de Sant Salvador

A la contrada de Vacarisses té el sant que ens ocupa dues imatges. Una al Collet de l’Orpina i l’altra a l’interior de l’ermita de Sant Salvador de les Espases. De les dues, la de la serra de l’Orpina és la que encaixa més amb l’esperit muntanyenc del sant: en plena carena, al bell mig de les muntanyes vacarissanes, amb una vista extraordinària dels Pirineus, sovint nevats. Actualment al Collet de l’Orpina hi ha una imatge de ferro senzilla de sant Bernat de Menthon, que substitueix la que el 6 d’octubre de 1960 van instal·lar més de cinquanta excursionistes d’Olesa. Poc temps després algun o alguns brètols la van fer malbé. Era obra d’Amadeu Paltor Voltà, conegut escultor olesà, autor de diverses escultures, situades principalment a Olesa i a la comarca del Baix Maestrat. Va néixer l’any 1911 a Olesa de Montserrat, municipi que el declarà fill predilecte l’any 1986 i li concedí la medalla de plata de la vila. Va morir a Benicarló, poble on residia, el 1987. Sortosament aquesta imatge de sant Bernat dels Alps va ser restaurada pel també escultor olesà Andreu Gómez Villaplana i col·locada, el 3 de setembre de 2000, dins de la capella de Sant Salvador de les Espases, juntament amb l’altre sant Bernat, el de Claravall. A continuació comentarem breument la vida del patró dels muntanyencs, que va ser considerat tal pel papa Pius XI, el qual havia practicat l’alpinisme abans d’accedir al pontificat (la via Ratti d’escalada i la canal Ratti fan referència al seu cognom civil).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 28


COL·LABORACIONS Nascut a Menthon vers l’any 1020, ingressà de jove al capítol de la catedral d’Aosta i ben aviat n’esdevingué ardiaca. La seva activitat pastoral s’estengué a Pavia i Novara, ciutat aquesta on va morir l’any 1081. El papa Innocenci XI el declarà sant el 1681. Fou el fundador de l’hospici (avui en diríem alberg o refugi) del Coll del Gran Sant Bernat, en els límits d’Itàlia i Suïssa, en un pas de muntanya a quasi 2.500 metres d’altitud, que era conegut des de l’antiguitat i que era creuat pels nombrosos pelegrins que anaven a Roma. Per acabar, vull fer referència a la celebració de la festivitat de sant Bernat de l’any 1987, durant la qual el llavors president del Centre Excursionista de Terrassa, Sr. Jaume Galofré, va llegir a l’antic monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt una oració confegida pel llavors soci més antic, Sr. Joan Pineda, el qual, per la seva avançada edat, no va poder pujar: “Oració

a Sant Bernat, patró dels muntanyencs. Gloriós sant. Valent protector en els perills de la naturalesa abrupta. Amb fe i veneració, un demanem que intercediu perquè no ens manquin enteniment i precaucions per a evitar la temeritat i prevenir possibles dificultats en les nostres sortides agosarades. I també perquè augmenti el nostre amor a les valls i cims d’aquest Vallès Montserratí, que trobem interessants i plens de bellesa però, malauradament, molt perjudicats durant el present segle, necessitant restablir l’equilibri. És més: desitgem molt encert que, tant de bo s’aconsegueixi, fins superar el seu atractiu estat de vuitanta anys enrere. El contemplem des d’aquest magnífic mirador i el trobem sintetitzat, compendiat, resumit, en la imatge del calendari penjat a l’hostal d’aquest santuari. Us demanem amb vehemència que ens alcanceu la gràcia de ser entusiastes admiradors i gelosos defensors de totes les muntanyes i, naturalment, de les d’aquesta comarca que ens aixopluga i hem d’estimar amb amor filial.” Per tal que valgui per a tots els muntanyencs, l’oració feta pel Sr. Joan Pineda l’he resumida i adaptada d’aquesta manera:

Collet de l'Orpina. Al fons, Vacarisses

Gloriós sant, valent protector en els perills de la naturalesa abrupta, amb fe i veneració, us demanem que intercediu perquè no ens manquin enteniment i precaucions per a evitar la temeritat i prevenir possibles dificultats en les nostres sortides. Us demanem també amb vehemència que ens atorgueu la gràcia de ser entusiastes admiradors i gelosos defensors de totes les muntanyes. Amén.

Àngel M. Hernández

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 29


COL·LABORACIONS

istòria de Catalunya

Any 1 899 - (1 5) EPÍLEG (Primera part) DINASTIA CASTELLANA

Ferran I (1412-1416) Joan II (1458-1479) Alfons IV (V d’Aragó) (1416-1458) Ferran II (1479-1516) Tal com esmentava en el capítol anterior, acabaré el treball de recopilació i de comentar la Història de Catalunya de Mn. Norbert Font fent un resum generalitzat del comportament dels reis castellans que es feren càrrec de la Corona catalanoaragonesa i del curt període de govern de la dinastia austríaca, encapçalada per la insigne figura de l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, fins a l’arribada dels borbons, encapçalats per Felip V, que en triomfar a la Guerra de Successió procurà fer tot el possible per eliminar els pocs vestigis que encara restaven de la gran potència mediterrània i europea que havia estat la nació catalana i la seva llengua. Dels fets del 1714 i de les funestes conseqüències que va tenir per a Catalunya ja s’ha publicat molta bibliografia, i en les

circumstàncies actuals encara més. Aquest any 2014 es rememora el seu tricentenari i en sabrem moltes coses, a més d’aquella “instrucció secreta del maig del 1716 del Consejo de Castilla” adreçada als corregidors de les antigues vegueries del territori català, que entre altres coses deia:

Sexto. Pondrá el mayor cuidado en intro-

ducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Abans, però, de continuar amb el llibre de Mn. Norbert, em plau expressar la meva satisfacció i agraïment als membres del Consell de Redacció del VACARISSES per l’avinentesa d’haver publicat un article en el número 545 del mes de gener d’enguany, signat per David Griñó i Garriga, del Club Muntanyec Barcelonès, on destaca biogràficament la figura i l’extraordinària activitat polifacètica de l’autor d’aquesta Història de Catalunya, que he vingut glossant en aquesta revista des del número 535.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 30


COL·LABORACIONS

Encara que en fer la presentació hi vaig incloure una petita semblança d’aquest mossèn, la seva valuosa personalitat queda ben palesa en l’article biogràfic de David Griñó.

seqüències que tingué: la unió de la Confederació catalanoaragonesa amb Castella.

He fet aquest parèntesi perquè els lectors han pogut conèixer millor el prestigi i la categoria d’aquest clergue i per tant la credibilitat del contingut de la seva Història de

El nou rei castellà no fou rebut amb satisfacció pels catalans partidaris del comte d’Urgell. Aquest es rebel·là ajudat per Antoni de Luna, poderós senyor del nord d’Aragó. Les forces castellanes assetjaren el comte, fortificat a Balagué (1413). Finalment es lliurà al rei Ferran d’Antequera. Portaren el presoner a la fortalesa d’Urenya i després a la de Xàtiva, on morí al cap de molts anys de captiveri.

Catalunya.

Dit això, continuo amb el tema del capítol Dinastia Castellana. Mn. Norbert escriu que amb l’entrada d’aquesta dinastia començà la decadència de la Confederació catalanoaragonesa, a causa del caràcter absolutista dels nous reis avesats al sistema polític autoritari i unitarista de Castella, que no podia lligar amb l’esperit lliure i autonòmic de Catalunya. Això fou causa del menyspreu amb què foren tractades les institucions polítiques i populars, i de totes les catàstrofes que s’esdevingueren, ja que mai els reis castellans no saberen adaptar-se a la seva nova Pàtria. Acaba aquesta època amb el fet més important de la nostra història per les tristes con-

Ferran I.

Per acabar amb el cisma de l’Església, aquest rei s’entrevistà a Perpinyà amb l’emperador d’Alemanya, de resultes de la qual s’apartà de l’obediència de Benet XIII. Les desavinences amb el poble català començaren aviat per no voler pagar el vectigal o drets del mercat. Els consellers de Barcelona, presidits per Joan Fivaller, aconseguiren que complís. El rei morí a Igualada l’abril del 1416.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 31


COL·LABORACIONS Alfons IV el Savi (i V d’Aragó) Semblantment al seu pare protegí molt els castellans, donant-los càrrecs d’importància, causa de reiterades reclamacions i de disgustos, que s’accentuaren en manifestar el rei en el Parlament de Barcelona (1420) els seus propòsits de conquestes. L’arquebisbe de Tarragona li arribà a dir que la seva prioritat

hauria de ser prendre aquesta terra per veritable pàtria. Malgrat tot, el rei satisféu el seu desig

marxant amb 80 veles i al poc temps subjectà tota la Sardenya. Mentre feia la guerra a Còrsega, fou cridat per la reina Joana II de Nàpols, que li demanà que l’auxiliés contra els francesos. En paga, l’adoptaria com a fill.

Confederació un regne que s’havia conquerit amb armades i gent catalana. Alfons, per Catalunya, fou un rei foraster que desconeixia les lleis de la terra i trencava l’antiga política paternal dels comtes-reis catalans. Joan II Aquest rei ho era també de Navarra, pel seu casament amb Blanca, filla de Carles el Noble. Durant el seu regnat tingueren lloc fets molt rellevants a causa de les desavinences entre els membres de la família reial i els

Alfons es dirigí a Nàpols, on va derrotar l’armada genovesa, vencé Lluís d’Anjou i fou proclamat hereu. Les enveges dels italians feren canviar de pensament la reina Joana, que el desheretà i li feu la guerra. Posat en situació apurada, l’alliberà una armada que envià Catalunya. Llavors, Alfons prengué la revenja apoderant-se de Nàpols (1423). De retorn a Catalunya, saquejà Marsella.

Joan II d'Aragó

Morta la reina Joana, que l’havia tornat a adoptar, conquerí tot el territori del regne de Nàpols i havent heretat el ducat de Milà el cedí a Francisco Sforcia (1447).

conflictes amb els seus súbdits catalans, segons ens relata llargament Mn. Norbert en el llibre, els quals procuraré resumir al màxim.

Visqué molts anys a Itàlia deixant Catalunya gairebé abandonada sota el govern dèbil i inexpert de la seva esposa. En morí el rei Alfons IV (7 de juny de 1458), transferí Catalunya, Aragó, València, Sicília, Còrsega, Sardenya, Atenes i Neopàtria al seu germà Joan; i el regne de Nàpols al seu fill bord Ferran, amb la qual cosa restà separat de la

En enviudar Joan II, es casà amb la castellana Joana Enríquez, que atià les rancúnies del rei contra el seu fill, el príncep Carles de Viana. Catalunya es feu partidària del príncep, rebent-lo amb entusiasme a la seva vinguda de Sicília i Mallorca. Això propicià que el seu pare l’empresonés, motivant una protesta general de tal magnitud que el rei Joan

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 32


COL·LABORACIONS hagué de cedir deixant en llibertat el príncep de Viana. Als tres mesos es feu la Concòrdia de Vilafranca, favorable al príncep i a Catalunya, però al poc temps (el 23 de setembre de 1461) morí aquest, segons es creu, emmetzinat per la seva madrastra Joana Enríquez. La Generalitat no consentí que el rei Joan regís el Principat, substituint el primogènit Carles per l’altre fill Ferran, però com que era menor d’edat nomenà regent i tutora Joana Enríquez, continuant Joan II fora de la terra catalana. Aquest estat de coses no agradà ni al rei ni a la reina, que buscaren partidaris trobant entre altres els remences, classe social del camp que s’alçaren sota la direcció del cèlebre Verntallat. La reina es fugà a Girona, ciutat que li era afecta. La Diputació formà dues hosts. Una assetjà Girona i l’altra passà a Cervera i Lleida, amb l’intent de fer recular el rei Joan, que era a Balaguer, contrariant la capitulació que li vedava entrar a la nostra terra. La Diputació declarà enemics públics els reis Joan i Joana. El setge de Girona s’alçà gràcies a l’exèrcit francès que vingué a auxiliar el rei Joan, a canvi que aquest cedís a Lluís XI les ciutats del Rosselló i la Cerdanya, acabant així les dues primeres campanyes de la terra. Deslligada Catalunya del jurament que havia fet a Joan i desfet el pacte en què es basava la monarquia, començà aquella guerra que durà dotze anys. Catalunya elegí Enric IV de Castella per comte de Barcelona, però aviat hi renuncià, essent proclamat (1464) el condestable Pere de Portugal, qui continuà la

guerra contra Joan II amb més entusiasme que sort. Perdé Lleida, Vilafranca, Cervera i Amposta. Fou derrotat a Prats de Rei (1465) i morí l’any següent emmetzinat a Granollers. Llavors, els catalans elegiren a Renat d’Anjou, que envià el seu fill a Barcelona (1467). Canvià l’aspecte de la guerra, que es decantà a favor nostre. En Joan, malalt i cec, es trobava en situació compromesa, no només a la guerra de Catalunya sinó també a la de Navarra. Però es restablí dels seus mals, a la vegada que el seu fill Ferran es casava amb Isabel la Católica (1469), passant per les condicions més denigrants, origen de les adversitats que portà l’excessiva preponderància de Castella sobre Catalunya i les altres regions de la Península. L’any següent morí el duc de Lorena, fill de Renat, mentre les tropes de Joan avançaven per tots costats derrotant l’exèrcit de Barcelona prop del Besòs i encerclant la ciutat (1472), que acceptà els nombrosos pactes que li oferia el rei. Aquest jurà els furs i privilegis per segona vegada, reintegrà a la Diputació i a la Ciutat Comtal tots els seus béns i drets que havien posseït i entrà solemnement a Barcelona, acabant així aquella guerra en què els catalans aconsegueixen salvar el grandiós monument de les seves llibertats. Acabada la guerra civil, Joan II intentà reconquerir el Rosselló, que havia cedit a França en compensació de les seves ajudes. Els catalans es passaren al seu costat oblidant les ofenses rebudes. Els resultats foren més aviat adversos. Els habitants de Perpinyà es defensaren també en els dos setges a què els van sotmetre els francesos. En aquestes lluites van destacar les figures de Bernat d’Oms i en Joan Blanques. Aquest últim, semblantment al castellà Guzmán El Bueno, permeté que el seu únic fill fos de-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 33


COL·LABORACIONS gollat per l’enemic davant la ciutat assetjada, abans de lliurar-la als francesos. Amb tot i tan grans esforços, Joan II morí el 19 de gener de 1479 sense poder veure enterament lliures els seus dominis, deixant per hereu el seu fill Ferran, marit d’Isabel de Castella. Malgrat l’esmentat casament, no es consumà la unitat de la Confederació catalanoaragonesa amb Castella, vivint amb completa independència una de l’altra. No va haver-hi cap llei ni disposició comuna a ambdós reialmes. Isabel era reina de Castella i Ferran ho era d’Aragó. Durant l’any 1492, ultra la conquesta de Granada, tingué lloc el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom. Fet importantíssim a causa en gran part a la intervenció dels catalans, començant pel finançament de l’expedició que va córrer a càrrec del noble català Lluís de Santàngel. També hi intervingué el famós cosmògraf Jaume Ferrer de Blanes; i a la segona expedició de Colom al nou continent hi anaren Fra Bernat Boïl, monjo de Montserrat, i Pere de Margarit. El primer com a vicari eclesiàstic dels nous territoris i el segon com a capità de les forces militars. ADDENDA De la catalanitat de Colom ja n’ha parlat a bastament el VACARISSES en edicions anteriors, glossant escrits d’historiadors acreditats que han pogut advertir les barroeres rectificacions en els lligalls de l’Archivo de Indias de Madrid, on els diaris de bord de Colom escriu sempre el seu cognom amb l’ema final. També que la sortida de les caravel·les fou des de Pals (Baix Empordà) i no de Palos de Moguer (Huelva), com ho pale-

sen els dibuixos on es pot distingir la Torre de les Hores i altres edificis de la població gironina, i el pas del Mediterrani a l’oceà Atlàntic travessant l’estret de Gibraltar, llavors conegut com les Columnes d’Hèrcules, segons consta en el diari de l’almirall. A la seva tornada fou rebut pels Reis Catòlics al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, població en la qual sembla que Colom hi tenia familiars.

Monestir de Sant Jeroni de la Murtra a Badalona Quan Ferran enviudà, se n’entornà a Catalunya (1506), casant-se amb Germana de Foix, deslligant-se per complet de les seves relacions amb Castella, que abandonà deixant-la a la seva filla Joana la Boja, casada amb l’arxiduc Felip d’Àustria. La tornada del rei Ferran a Catalunya fou molt celebrada, i juntament amb el seu nou matrimoni, els catalans veieren la resurrecció de l’esperit autonòmic i l’esperança de tenir un rei propi, independent de Castella, cosa que significava que la unió dels dos reialmes no s’hauria pas realitzat amb el simple lligam familiar. Les últimes activitats del rei Ferran a Catalunya fou desplaçar-se a Nàpols al front

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 34


COL·LABORACIONS

Capitell de Cristòfol Colom al claustre de Sant Jeroni de la Murtra

Capitell de Ferran II al claustre de Sant Jeroni de la Murtra

d’una potent flota, la darrera exclusivament catalana, per tal de fer desaparèixer d’aquell regne la influència castellana mudant els càrrecs que donà a súbdits de la Corona d’Aragó. En retornar a la Península, va haver d’encarregar-se de nou del govern de Castella, cosa que desil·lusionà els catalans i aragonesos, que veieren desaparèixer l’esperança de tenir rei propi per haver mort un nen que havia tingut Joana, filla de Ferran II. Aquest rei morí el 23 de gener de 1516, lluny de les seves terres, a Extremadura, acabant amb ell la dinastia dels reis independents de Castella, per començar la dels reis d’Espanya.

Joan II? – Com es portà amb son fill Carles de Viana? – Què feu Catalunya a favor d’aquest? – Com morí Carles de Viana? – A qui s’atribuí el crim? – 153. Com rebé Barcelona la reina castellana? – Què cedí en Joan II a França? – Com obrà la Diputació? – 154. Quants anys durà la guerra contra Joan II? – Quins comtes elegí Catalunya? – Amb qui es casà el fill de Joan II? – 155. Com pagaren els catalans les ofenses rebudes? Què saps de la guerra del Rosselló? – Què feren en Bernat d’Oms i Joan Blanques? – On morí Joan II? - 156. Es verificà la unitat espanyola amb el casament de Ferran amb Isabel? – Quin fet prova la independència de Catalunya? – 157. Qui eren els remenses? – 158. A qui es deu el descobriment d’Amèrica? - 159. Qui facilità diners per a la primera expedició? – Hi intervingué algun altre català? – 160. Què feu Ferran II a la mort d’Isabel? – Com el reberen Catalunya i Aragó?

Qüestionari: 146. Quan començà la de-

cadència de Catalunya? - A què fou deguda? – 147. Com fou rebut el rei castellà Ferran I? – Què feu el comte d’Urgell? – Com acabà el setge de Balaguer? Explica’m la fi del comte d’Urgell. – 148. Com es portà Ferran amb el papa Benet XIII? – Explica’m el fet del vectigal o drets del mercat – 149. A qui protegí el rei Alfons IV? – Què li digué l’arquebisbe de Tarragona en el Parlament de Barcelona? – 150. Com deixà Catalunya Alfons IV? – 151. Com dividí Alfons IV els seus estats? – Com s’anomenà Alfons IV? – Què feu per Catalunya? – 152. Qui era en

(continuarà) HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899 De Norbert Font i Sagué Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 35


COL·LABORACIONS

Cronista de la resistència Mor el crític literari, poeta i historiador de la literatura Albert Manent, un gran activista de la cultura catalana que deixa un llegat de prop de quaranta títols.

J

osep Benet, Joan Triadú, Josep Maria Ainaud, Max Cahner, Josep Maria Castellet..., i ara Albert Manent, un altre dels grans noms de la intel·lectualitat del país ens va deixar el passat 14 d’abril als 83 anys. Integrava una generació de savis i activistes culturals nascuts a les primeres dècades del segle XX que van veure la seva vida truncada per la guerra espanyola, i van participar activament contra Franco i el seu règim dictatorial per mantenir vives la llengua i la literatura catalanes. Albert Manent i Segimon va néixer a Premià de Dalt el 1930, fill del també escriptor Marià Manent. Es va llicenciar en dret i filologia catalana a la Universitat de Barcelona, on va entrar en contacte amb altres activistes, com ara Josep Maria Ainaud i Ramon Folch i Camarassa. Autor d’un parell de poemaris (Hoste del vent, 1949 i La nostra nit, 1951), Manent va participar en la publicació de l’Antologia poètica universitària amb l’afany de mostrar la vivesa de la creació poètica catalana, i va assistir a lectures poètiques a Casa Sunyer. També va col·laborar amb la revista Curial, al costat de Joaquim Molas, Antoni Comas i Miquel Porter, entre d’altres. D’altra

banda, va elaborar una sèrie de biografies literàries que van tenir molt d’èxit, entre les quals hi ha les de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, J.V. Foix, Marià Manent i Tomàs Garcés. S’escau que la darrera que va publicar va ser la de Fèlix Millet, renebot del fundador del Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet i Maristany: líder cristià, financer i mecenes catalanista. La seva producció en el camp de l’assaig és àmplia, amb títols com ara La literatura catalana en debat (1969), Del Noucentisme a l’exili (1997) i La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956) (2008). La majoria de treballs van servir per forjar una memòria de l’activitat d’abans la guerra, però també de la resistència que va viure en primera persona. Joaquim Molas el definia com el “cronista de la resistència”. Ja en democràcia, Manent va ocupar diversos càrrecs en l’administració de la Generalitat i va ser assessor del president Pujol, a qui va conèixer en els seus anys d’universitat, durant l’època del FUC (Front Universitari Català). Del 2000 al 2004, va dirigir el Centre d’Història Contemporània i va presidir la Societat d’Onomàstica del 1980 al 2010. Va

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 36


COL·LABORACIONS fundar la revista Serra d’Or, de la qual era un col·laborador habitual, i va escriure en diversos mitjans.

nor de les Lletres Catalanes. Aquest guardó està concedit per Òmnium Cultural, una entitat de la qual era membre des del 1968.

Va coordinar els tres volums del Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001) i va col·laborar en la Història de la literatura catalana d’Ariel. Un dels seus darrers treballs va ser el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració (Pagès Editors, 2013), elaborat amb la col·laboració de Josep Poca i Gaya, en el qual ell mateix apareixia com a autor, ja que era propens a utilitzar pseudònim. Es dóna el cas que un cop va enviar uns poemes a un concurs literari amb el pseudònim Joan Fuster i va guanyar. Estimat i respectat pels cenacles literaris, va rebre diversos reconeixements en vida, com ara el Serra d’Or d’assaig el 1970 per Josep Carner i el Noucentisme, el Josep Pla per Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics el 1987, el Ramon Llull per Marià Manent, biografia íntima i literària el 1995, la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona el 2003, i finalment, el 2011, el Premi d’Ho-

Aleshores, de tota la seva basta producció, va destacar el memorialisme: “Del que probablement em sento més satisfet és de la meva tasca com a memorialista, recuperant la memòria històrica”, va declarar. Sempre amb el somriure irònic als llavis i la cella alçada, Manent va sostenir en rebre el premi (tal com ja havia fet anteriorment el seu amic Joan Triadú) que la cultura catalana “està millor que mai” gràcies a la immersió lingüística: “Mai havíem tingut tants novel·listes, poetes i estudiosos per metre quadrat, ni s’havien publicat 12.000 títols l’any”. I, sobre el país, va dir: “Hem recuperat les institucions dels anys trenta i, a poc a poc, hem de guanyar més sobirania i independència”.

La Redacció

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 37


COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 31 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LA TOMBA" LES NOCES

La nit de noces Per la Catalunya francesa les donzelles convidades acompanyaven la núvia al dormidor tot cantant-li les següents randes: Ni bodes sense cançons Ni funerals sense oracions. Coneixem dues cançons catalanes impublicables relacionades amb el llit nupcial, que a jutjar per llur tirat semblen més aviat pròpies de les cantades que feia la fadrinalla davant o dins del dormidor dels nuvis. El jovent havia cantat a cor par defora del dormidor o dins mateix i a presencia dels nuvis. Cantaven cançons impublicables, sembla que acornpanyades d'accions i gestos que no es distingien pas per llur polidesa. Aquest costum també era estès per terres de França. Coneixem tres cançons d'aquest gènere i possiblement deu haver-n'hi d'altres. Aquest tipus de document fa de mal trobar i és difícil de recollir, atesa l'escabrositat del terna; altrament arreu la cançó és patrimoni de la dona, circumstància que ajuda notablement a la dificultat. Ni les cantaires consultades gosen cantar-les per pudor, ni hom s'atreveix a demanar-los-les. No cal dir que a casa nostra cap col·lector no n'ha publicat ni una, i els que hem interrogat personalment i directament no n'havien trobada ni en coneixien cap. Nosaltres n'hem recollides tres; dues a Barcelona procedents una d’elles de Mataró, i l'altra de Tapis a l'Alt Empordà, ben arran de la frontera, immediat a Cotoja. Totes tres es basen en les hores del rellotge i tenen el tirat de les composicions d'aquest tipus, prenent per tema el llit nuvial i

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 38


COL·LABORACIONS n’és protagonista la núvia, que convida el marit que l'estimi en cada una de les dotze hores del rellotge. La tercera té tot un altre caient; és així mateix enumerativa i el cor de cantaires diu a la núvia que l'aniran a veure un a un, de dos en dos i així fins a arribar a les dotze; i, de manera excessivament gràfica, li diuen que aniran junts a la gloria. Cap dels cantaires no la coneixia com a cançó de noces; val a dir que no vam insistir per indagar quant a la seva funció etnològica. Durant una missió especial per a cerca de cançons efectuada l'any 1928 per l’Alt Empordà, vam recollir un bon nombre de cançons intensament vives i gràfiques de llenguatge del tot impublicables de les quals no tenim còpia ni podem disposar; entre aqueixes cançons n’hi havia de nuvials. Les cançons del planys del llit havien estat molt corrents per terres de França, i, com les nostres eren força llicencioses. Enumeraven diversos elements que formen el llit començant per la palla de la màrfega i acabant pel cobricel del pavelló; cada u expressava la seva opinió quant al cas. Per les contrades pirinenques franceses la fadrinalla així mateix cantava amb gran aldarull la cançó del peu polidor, d'aquest caire: Peu polidor de la Margarideta, peu polidor de la Margaridó, toquem-li el peu a la Margarideta, toquem-li el peu a la Margaridó. i seguien anomenant totes les parts del cos, detallant minuciosament les més poderoses i reservades. Aquesta cançó es acumulativa i a cada nova posada es repetien totes les parts enumerades anteriorment per ordre invers. La cantada donava lloc a molta bullícia. Aquesta cançó és molt cantada, sobretot per les contrades muntanyenques. Pirineus ençà no sabem que fos cantada en les noces. El costum pot recordar temps en l’acció descrita per la cançó fos feta efectiva, per part de la fadrinalla envers la núvia, com una resta de la primitiva desfloració en colla.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 39


COL·LABORACIONS Per la Catalunya francesa les donzelles convidades acompanyaven la núvia al dormidor tot cantant-li les següents randes: Quina núvia tan polida, quina núvia tan galant, dintre de la seva alcova rossinyols hi cantaran. On dormirà la núvia anit? Sota un roseret de roses. On dormirà la núvia anit? Sota un roseret florit. On dormirà la núvia anit? Sota un roseret de roses. On dormirà la núvia anit? Al costat del seu marit. En el pròxim capítol continuarem sobre: Després del dia de noces. Els esquellots. Recull fet per: Joan Vila Obradors

Càritas Parroquial de Vacarisses El passat dia 17 d’abril, Dijous Sant, la recaptació que es va fer a la Parròquia, va anar destinada íntegrament a Càritas.

Es van recaptar 581,21 € Des d’aquí volem fer constar a tothom el nostre més sincer agraïment.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 40


COL·LABORACIONS Mor Josep Maria Subirachs i Sitjar, la passió escultòrica . Barcelona, 1 1 de març de 1 927 Barcelona, 8 d'abril de 201 4. Escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d'art català.

rtista polifacètic, Subirachs destacà especialment en l'escultura, però també en altres tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles. També realitzà nombroses escenografies per prestigiosos muntatges d'obres de teatre i ballet. Exercí de professor d'art i, en el terreny teòric, fou escriptor i col·laborador en revistes i diaris, crític d'art i conferenciant en universitats i acadèmies d'arreu del món. En la seva llarga trajectòria passà per diverses fases -noucentisme, expressionista, abstracte, nova figuració-, períodes gairebé sempre caracteritzats per les formes geomètriques, les línies rectes i anguloses, i les textures rugoses.

A

En la seva obra, Subirachs sintetitzà el mestratge tècnic i la puresa de materials i textures amb l'afany per comunicar i expressar un llenguatge simbòlic i transcendental, a través de la creació d'un univers propi de referents iconogràfics que fan de la seva producció un corpus personal i particular àmpliament reconegut a tot el món. Per l'escultor barceloní l'art era una forma de reivindicar la vida i la creació enfront de la mort i la destrucció. Afirmà que:

El fet decisiu que ens mostra la raó profunda del perquè existeix l'art és la consciència que els humans tenim de la mort. L'art, pel caràcter intemporal de l'obra i pel seu valor metafísic, és el que Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 41


COL·LABORACIONS veritablement s'oposa a la mort. L'ésser humà, davant la tràgica informació que la vida té un límit, es rebel·la i inventa l'art per defensar-se de la desesperació, en un suprem esforç per lluitar amb honor en una batalla perduda per endavant. Subirachs nasqué l'11 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona. Deixeble d'Enric Casanovas i ajudant d'Enric Monjo, passà d'un inicial noucentisme a un estil expressiu i esquemàtic, d'on derivà cap a l'abstracció. Va ser l'escultor més representatiu de l'avantguardisme català de la postguerra, i la seva Evocació marinera, a la Barceloneta, va ser la primera escultura abstracta que s'instal·là en una via pública a Catalunya (1958-60). Posteriorment reintroduí la figuració en la seva obra però amb un tractament anticonvencional, jugant amb la il·lusió de contraposar el positiu i el negatiu, amb freqüents cites a imatges mitològiques i sovint amb un erotisme evident. Ha fet tant escultures de format domèstic i medalles com grans monuments, a Barcelona, a Mèxic, a Seül i a moltes altres ciutats del món. Molt sovint ha concebut revestiments escultòrics aplicats a l'arquitectura. Va conrear també el gravat i la litografia -n'hi ha una bona col·lecció a la Biblioteca de Catalunya-, i especialment a la darrera etapa de la seva carrera s'ha centrat en la pintura, sempre dins el seu món conceptual personalíssim inconfusible.

Des de 1987 es dedicà bàsicament a dissenyar i esculpir la Façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, actualment el projecte escultòric més gran del món. Per aquest motiu visqué i treballà durant anys en un modest habitatge situat a l'interior del propi temple de la Sagrada Família, a imatge i semblança de l'habitatge d'Antoni Gaudí. L’art admet tota mena d’interpretacions. D’això, Josep Maria Subirachs en sabia prou. El 10 de juliol de 1990 va rebre missatges de tota mena sobre la seva intervenció escultòrica a la

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 42


COL·LABORACIONS façana de la Passió de la Sagrada Família. Més que comunicats valoratius, van ser insults que anaven més enllà de la crítica. Alguns van intentar ser simpàtics i ocurrents. Però l’insult cou ni que sigui fet amb gràcia. La pedra esculpida va esdevenir pedra escopida. La crua crítica a les escultures de Subirachs va ser promoguda per la revista Àrtics, dirigida per Vicenç Altaió. Aquesta convocatòria es produïa com a cloenda de la publicació, que aleshores es deixava d’editar. Des d’Àrtics es van enviar 11.000 invitacions a aquesta mena de performance. De manera activa hi van respondre unes 500 persones que es van concentrar davant l’ara basílica, però aleshores temple expiatori. No tot van ser frases negatives, hi va haver qui va pujar al faristol per lloar el seu mèrit i treball. Al llarg de la seva carrera ha estat distingit com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, "Corresponding Member" de la Hispanic Society of America de Nova York, "Officier dans l'Ordre des Arts et des Lettres" de França, Personnalité de l'Année 1987, distinció internacional atorgada per la seva aportació al món de les Arts a París, l'any 1987 i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Així mateix ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 1982, la medalla de la Universitat Autònoma de Barcelona i la medalla d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Santa Isabel d'Hongria l'any 2003.

La Redacció

Sagrada Família - Façana de la Passió Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 43


COL·LABORACIONS

Xoco - Concert i XIX Trobada de Corals

E

l passat dissabte 10 de maig el Cor de Vacarisses vam fer el Xoco-Concert, coincidint amb la XIX Trobada de Corals. Hi van participar: Coral l’Amarant (Bigues i Riells), Coral del Centre (Caldes de Montbui), Coral Santa Eulàlia (Barcelona), Coral d’Ullastrell (Ullastrell) i el Cor de Vacarisses. Totes elles van cantar peces d’arreu del món amb molt bona qualitat. Per primera vegada també hi va participar l’Orquestra de flautes de bec Consort Pere Serra (Barcelona) que ens va fer embadalir amb les seves interpretacions.

Les cançons, les flautes, la decoració, la xocolatada... tot plegat va contribuir a fer de la trobada una festa entranyable... I, ara, a seguir amb nous projectes! Un de força ambiciós és anar, el proper dia 20 de juliol, a la Sagrada Família a participar a la Missa Internacional, on cantarem la Missa Polifònica que va composar en Francesc Torras, sotsdirector i membre del nostre Cor. No voldria acabar sense animar-vos a formar part del Cor, com més veus, millor sona, oi?. Endavant, doncs! Ens trobareu els dimarts a 2/4 de 10 de la nit a la Sala G de la Fàbrica. Us hi esperem!. Cor de Vacarisses

Interpretació del cant final amb la participació de totes les Corals. Foto: Joan Ustrell Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 44


IMATGES DE VACARISSES

El Paller de tot l'Any (serra de l'Obac) Foto: Maria - Font: Panoramio

I... JA FA UNS QUANTS ANYS

Estació de Torreblanca - anys 50 Foto: Rafel Comes - Diari: La Torre del Palau Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 45


IMATGES DE VACARISSES

Pilar Torras i Angelina Bulsegura treballant a la fàbrica

Joan Bulsegura i Rosa Torralbas darrera les cases del carrer Oms (abans carrer Calvari) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 46


Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 47


Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 48


550 juny 2014