CEIP Badies curs 2014- Literatura oral: Etnopoètica. Llegenda de migjorn- Mallorca, illa de llegendes.
El pastor de S’Allapassa Eren els primers dies d’estiu, quan amb les clarors de l’alba el sol ja lluïa damunt les ones. La barca venia de lluny, de terra de moros en deien els mallorquins, i frissava per tocar terra. Els homes, amb el cap cobert amb un turbant, venien a l’illa no per caçar conills ni cabres, cercaven homes i dones que poguessin fer presoners i vendre després en els mercats d’esclaus. Amagaven la barcassa en un caló, i baixaven a terra amb els peus nus. Pujaven els rosts olorosos de fonoll marí i s’amagaven dels vigies darrera les mates de càrritx. S’acostaven a les tanques on hi havia bestiar, s’acostaven als horts i entraven a les cases per capturar cristians que després vendrien com a esclaus. Aquell dia, el pastor de S’Allapassa s’havia aixecat a trenc d’alba i havia munyit les ovelles. Era temps de formatge i ell dormia a una barraca lluny de les cases per no deixar sol el bestiar. Allà tenia una foganya, el calderó per fer bullir la llet i la premsa de formatge, uns quants prestatges per desar les peces que havien de madurar i una taula. Anava per afegir llenya al foc quan sentí remor de passes i un grinyol llastimós del seu ca, com si l’haguessin ferit amb una pedrada. Anà per sortir però quatre homes malcarats li barraren el pas. Ja l’anaven a fermar quan el pastor – que era gat vell- els digué: -
Uep! I ara, quines presses! Ja ho veis, m’heu agafat i no tenc escapatòria. Però no em lligueu, tanmateix sou quatre contra u i no fugiré. Tenc la llet acabada de munyir al foc i sopes llescades. Una bona escudella de sopes de llet ens anirà de primera abans de prendre cap a mar, que el dia és llarg i un sac buit no s’aguanta.
Els moros es miraren entre ells sense saber què fer. Allò no els havia passat mai, aquell cristià no volia fugir i els convidava a berenar. Ells