Més enllà del binarisme

El meu alumnat em pregunta sovint de quin equip —de futbol, òbviament— soc, si del Barça o del Madrid. No tenen prou amb la meva resposta, «De cap», i hi insisteixen fins a la sacietat fins que, vençudi, em decanti per un dels dos equips. Finalment, dic: «És que no m’agrada el futbol, em sap greu. I de bàsquet soc de la Penya; no puc ser ni del Barça ni del Madrid». Algunis s’hi conformen, d’altris, no gaire, la veritat; i el debat fa anys que continua.

I és que la vida no és binària, amiguis. Hi ha camí més enllà del Barça i el Madrid, de si t’agrada la truita amb ceba o sense, de si ets més de gossos o de gats, de números o de lletres, de platja o de muntanya. La vida és plena de matisos; la vida és diversa i és per això que, malgrat les tempestes, la vida és bonica. La identitat no entén de polarització encara que ens entestem a polaritzar-la. La identitat no és només una, ni tampoc dues; hi ha milers de calaixos que no són estàtics, calaixos que s’eixamplen i que se’n creen de nous. Pots estimar el teu germà, que això no t’impedirà d’estimar-ne l’altre que tens. Pots tenir un jugador preferit i valorar-ne d’altres, però també pots no tenir-ne cap i seguir estimant l’esport que segueixes. I la literatura? Hi ha cap límit de llibres que ens agraden i podem llegir?

Tendim a personalitzar o a escollir entre X i Y, tot fent dels extrems una realitat incompatible, si bé en el fons sabem que la vida no és així; que es configura amb milers de colors i tonalitats que podem apreciar.

No vull frivolitzar, però amb el gènere passa el mateix. Tu, amic, pots ser un home; i tu, amiga, una dona; i jo, no serne cap dels dos; però totis tres som persones de la mateixa manera. Hi ha vida més enllà del binarisme de gènere.

D’això, en diuen noves identitats, però el cert és que les identitats trans no binàries fa segles que existeixen a la nostra cultura i a d’altres. Hi ha cultures mil·lenàries que tenen un tercer gènere o que reconeixen l’absència de gènere. Els nadius americans, per exemple, tenien un concepte que encara usen: two-spirit (dos esperits) per a aquelles persones que no són ni homes ni dones, sinó totes dues coses. Nosaltres, potser, en diríem una persona de gènere fluid.

És a dir, el fet que les noves etiquetes de les noves identitats siguin noves per a nosaltres, per a les societats i cultures occidentals, no vol dir que, de fet, ho siguin; que ho siguin de debò. Això no vol dir que sigui fàcil d’entendre, perquè duem segles on l’estàndard és allò binari (home-dona; heterosexualhomosexual, etc.), però saber que altres cultures fa segles que ho tenen present —i algunes ho reflecteixen a les seves llengües— fa pensar, si més no, que potser nosaltres podem ampliar la nostra perspectiva.

Si has arribat a aquest punt del text, ja deus haver intuït que qui escriu aquestes línies és una persona trans no binària; no soc ni un home ni una dona. Soc una persona, uni escriptori que de segur t’has trobat en números anteriors, antics, d’aquesta revista, i de segur que ens hem trobat al barri més d’un cop o hem compartit espais de lluita i activisme. Amb aquest escrit, però, coneixeràs una porció de mi més.

Amb tot, aquest escrit no és només sobre mi, sinó sobre les persones no binàries, sobre la dignitat humana.

Què és, doncs, ser una persona no binària? Et convido que ho preguntis quan en coneguis una, perquè cadascú viu aquesta identitat de diferent manera, de la mateixa forma que una dona o un home són única i únic en la seva essència i experimenten la seva identitat de maneres diverses.

El no binarisme és un paraigua, o un calaix o un sac, molt ampli i ben obert. Hi ha persones agènere —com jo—, a les quals no representen els conceptes de feminitat o masculinitat, encara que la percepció externa de nosaltres ens afecta, com qui mira d’enfora endins. Hi ha persones de gènere fluid, com dèiem abans, que fluctuen entre ambdós conceptes d’allò que es considera masculí o femení. I, com aquestes, hi ha milers d’identitats; el que és comú per a totis nosaltres és que no estem dins del binarisme de gènere (home-dona); aquella etiqueta que ens imposen des del dia del nostre naixement.

Ho tenim clar —hem sortit de l’armari—, però això no ho fa pas fàcil. Com totes les persones de la comunitat LGTBIQA+, i totes les minories minoritzades, patim la desigualtat de viure en un món estandarditzat, que ens vol ficar en sacs-presó, on no hi cabem ni volem ser-hi. Patim bullying, patim violència institucional —cap document no ens reconeix— i lingüística —la majoria de llengües que parlem també són binàries.

Si tu també ets una persona trans no binària i t’envolta la solitud que de vegades és a prop nostri, escriu-me i trobarem un espai on parlar i vindicar-nos. Si no ho ets, però tens algú proper que ho és i vols saber-ne més, també pots escriure’m. Entre totis farem un món més lliure.

Nota: En aquest article he usat la flexió/desinència -i, que representa el llenguatge inclusiu, la manera d’expressar el neutre en català. Les persones no binàries ens acollim a aquesta manera d’expressió.

Alba À. Holgado Activista social, docent i traductori ailbhe12@gmail.com @goizti / @albaiuntross https://albaiuntross.wordpress.com/

La teoría de las ventanas rotas es una teoría criminológica, creada en 1982, que sostiene que la presencia de signos de desorden, como ventanas rotas, grafitis y basura, puede fomentar un comportamiento delictivo y antisocial en un área determinada. Esta teoría tiene implicaciones importantes para la convivencia en las comunidades, especialmente en los barrios pequeños.

En una comunidad pequeña, cada acción tiene un impacto mucho mayor en el bienestar de los demás. Basta con que un vecino no recoja la caca de su perro para afear un buen tramo de la calle. Y, más importante, para dejar grabado en las mentes de los que debemos esquivar la caca (o, peor, pisarla sin querer): «Este barrio y sus vecinos no se merecen una calle limpia».

Si cuando voy a tirar el reciclaje veo que alguien ha tirado una bolsa con basura mezclada en el contenedor amarillo (o, peor, en el suelo), inmediatamente en mi cerebro se crea una conexión de asco por el sitio en donde vivo y, por ende, en mi autoestima. Cuando esto pasa en las mentes de todos los que queremos vivir mejor, pues hay un bajón de autoestima comunitaria que deriva en el inevitable detrimento del barrio. Pero esto no solo queda en nuestros pequeños e inocentes mentes y corazones. En el momento en que los dirigentes responsables deban decidir qué acciones correctivas o preventivas tomar, qué presupuesto destinar a cada sector, les vendrá la misma imagen que tenemos nosotros. En plan: «ese es un barrio de borrachines y paseadores de caca, no necesitan más que sus cervezas y otras drogas, en la plaza donde dan el ejemplo a sus hijos».

Quisiera que este artículo no fuera solo una catarsis personal con la que algunos más se sientan pseudoaliviados. Quisiera dirigir la luz a los buenos lectores, y explicar que es muy probable que los mala conducta del barrio no lean esto. Así que a nosotros nos toca ser los héroes y hacer un poquito más para compensar. Que se note, entre los vecinos y ante las autoridades, que amamos nuestro barrio y sabemos que merecemos más.

La teoría de las ventanas rotas se puede guardar como un amuleto mental para crear una cultura de respeto y cuidado mutuo en la comunidad. Si todos los buenos vecinos nos comprometemos a mantener el barrio limpio y en orden (y a llamar la atención a quienes no lo hagan), esto puede promover un mayor compromiso con la comunidad y fomentar un mayor sentido de orgullo y pertenencia.