La Veu de Bufalà. Desembre 2015

LA VEU DE BUFALÀ Desembre 2015 | Núm. 10

a j t i s e d Us ! s e t s e F Bones

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

3

Dies de passat i futur ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org Junta Associació Lidia Solé Sigfrido Ramos Montse Montero Mar de las Muelas Alba À. Holgado Raúl Pérez Yolanda Carretero Tomás R. Miquel Soria Elisa Clemente Antonio Cortada Cap de Redacció Alba À. Holgado comunicacioavvbufala@gmail.com Col·laboradors Grup de fotografia de l’AVV Bufalà Isofocos Correcions Muntsa Holgado Alícia Jiménez Maquetació Jordi Cortada Publicitat Elisabet Subirós - Tel. 636967845 Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars.

Dipòsit Legal: B 6947-2014

É

s innegable que ens trobem en un moment de constant canvi. Al país, a la ciutat, són molts els camins que semblen canviar de rumb, i el nostre barri no n’està pas sent una excepció.

Ja fa prop de cinc anys que la nostra associació de veïns va fer un cop de timó i va emprendre un nou camí i una nova manera de pensar i de fer les coses. Fou una aposta arriscada, valenta, i una iniciativa que no estava pas lliure de dubtes i pors. Però convençuts d’estar emprant la forma correcta de fer les coses, es va anar construint dia rere dia, setmana rere setmana, la nova cara de la nostra associació.

No varen ser pocs els obstacles ni els pals que ens vam trobar a les rodes, però no es va deixar de lluitar per oferir un autèntic espai de diàleg per a qualsevol persona del barri, per a qualsevol mentalitat, ideologia i forma de pensar. Un espai plural de debò i disposat sempre a crear el barri que mereix la gent treballadora i lluitadora de Bufalà.

Han passat una bona pila d’anys, i molts dels que van començar aquell arriscat camí han anat apartant les seves cansades mans per deixar pas a nous esforços que prengueren el relleu i que han seguit creant aquest camí encara ple d’interrogants i dubtes, però encara més carregat d’il·lusions i d’esperit conciliador però sempre combatiu.

No hem deixat d’escoltar totes i cada una de les veus que s’aixequen a tots els racons del barri, tant en la seva extensió com en la seva història, i amb aquest esperit plural hem continuat la labor que aquells que varen iniciar aquest camí ens van deixar a les mans el dia que vàrem recollir el testimoni.

Ara ens trobem a les portes d’acabar aquest 2015 i amb uns aires de grans canvis, de grans projectes que s’acosten i ens prometen un 2016 que no deixarà indiferent a ningú. I en aquest convuls marc mundial, nacional, municipal, el nostre barri no vol quedar en silenci i esperant. El nostre barri vol lluitar, ara i sempre, per sentir-se escoltat i tractat amb la dignitat que mereix.

I la nostra associació es troba en aquesta lluita ara, però sense perdre de vista el futur, sense deixar de pensar en el dia de demà i en com afrontarem els nous reptes, com ens adaptarem als canvis que puguin anar sorgint i, el més important, qui serà qui en prengui el testimoni per tal de continuar amb aquesta labor de barri, aquesta lluita de ciutat, aquesta participació al món. I llavors mirem al creixent grup de joves que creix i experimenta amb la lluita de barri, amb la feina veïnal, aprenent dels que han marxat i dels que marxaran, però aportant-hi la seva particular i actualitzada visió del món.

Perquè és així com volem créixer, com creiem que s’ha de créixer: pas a pas i sense deixar fora a ningú, sense deixar d’escoltar a ningú, amb respecte i rebent respecte. Ens equivocarem, però no ens apartarem del camí que tenim davant, el camí de fer de Bufalà el gran barri que tots portem bategant dins nostre. No és un camí nou, però sí ho són els peus que el recorren amb optimisme i que ens porten cada dia una passa més enllà.

I aquests nous peus que recorren un vell camí amb passes noves no poden deixar de mirar enrere a cada moment, enrere i al costat i agrair tot l’esforç, la il·lusió i l’aprenentatge de tots els que ens van precedir i tots els que ens han acompanyat, ja fos dirigint l’associació de veïns, redactant i corregint la revista, ajudant les noves generacions o «senzillament ensenyant informàtica».

Per molt lluny que arribem, per molt que avancin les nostres passes, mai no deixarem de recordar d’on vénen els nostres peus, ni tots els que han caminat al nostre costat.

Junta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà

4

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

LA PORTA D’ENTRADA A LA CASA DELS VEÏNS

E

ll és en Daniel González, «el Dani», com tothom el coneix. Ha estat dinamitzador del Punt Òmnia de Bufalà des de l’any 2004, amb alguna interrupció, i va ser president de l’Associació de Veïns de Bufalà des del 2011 fins al 2014, «la nova etapa», com ell i alguns altres l’anomenen. Ell no ens ho dirà, però ha estat fins al darrer número d’octubre el maquetador d’aquesta revista des dels inicis, el qui formava el trencaclosques de fotografies, textos i pàgines. Una mica el mag de tota aquesta història. A mode de comiat, tot i que tots sabem que en Dani no marxarà mai del tot –només heu de llegir l’entrevista per comprovar-ho–, i en sentit d’homenatge i agraïment als seus anys dedicats al barri i al seu companyerisme, us oferim aquesta entrevista.

«La nova etapa i el nou projecte» Explica’ns quin era el projecte. En què consistia més o menys?

-Bé, el projecte era més aviat una filosofia, una forma de fer les coses. El que vam fer és, primer, obrir portes. El que cal és intentar que els joves aportin, que la gent aporti, que els veïns estiguin aquí, que sigui la casa del veí; que vinguin a fer el que vulguin dintre d’uns límits, legals, si vols. [Riuen.] Aquesta és la seva casa i ho han de sentir així. Va ser complicat, perquè al principi la gent, en el referent, no hi creia, ni en el món associatiu en general ni en l’Associació de Veïns de Bufalà en concret, no hi creia.

Per què no?

-Perquè era massa tancada, molt partidista.

Sense parlar de partits, és igual, sigui el que sigui. En una associació de veïns no pots ser partidista, perquè hi ha veïns de tots els colors i de totes les idees, i tu els has de representar

tots, t’agradin o no t’agradin. I bé, no es plantejava fer coses amb joves, no es plantejava fer coses més enllà del que era la Vocalia de la Dona, directament, que era el que hi havia. Es plantejava –com a moltes associacions, eh?– el tema d’oferir activitats cobrant, encara que fos un preu simbòlic. Per a mi això és una barrera; és no entendre realment què estem fent aquí.

Deforma el concepte d’associació de veïns i et fa oblidar-te que has de sumar, que això és una associació de veïns i no un casal cívic o una empresa que fa activitats.

Quina diferència hi ha entre fer-les així i ferles gratis? Perquè les fas igual...

-Primer, que és una activitat que no es cobra.

Això és el primer. No és un negoci. És una activitat que fan els veïns als veïns. És un

intercanvi, si vols. Segon, el que té de bo és que si un fa una cosa com a voluntari, no serà cent per cent professional, però si a la persona que rep el servei li agrada, després pot anar a buscar un professional.

«Què canviaries?»

Després de l’experiència que has tingut, què creus que ha anat malament i canviaries o creus que caldria fer diferent, i què creus positiu i que val la pena continuar?

-Després de tot el que ha passat, que han sigut tres anys, però ha sigut molt i molt dur, primer…, coses que canviaria... Cal intentar ser realista, perquè de vegades vols fer tantes coses que al final no pots. Cal tindre paciència. No hi ha la pressió del temps: no són quatre anys,

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

5

activar la ciutadania perquè ells per si mateixos facin coses. Si intentes dirigir tampoc no és correcte. Per què? Perquè llavors és manipular.

Quina és la diferència entre activar la gent i dirigir-la en el context d’una associació de veïns, per exemple?

-Quan hi ha xarxa veïnal, quan la gent es coneix, quan la gent parla, quan la gent veu que es poden fer coses, quan la gent s’apodera de la seva vida –no ja del barri, sinó de la seva vida– surten coses. Funciona, la gent s’activa, la gent pregunta, la gent escolta –que també és complicat escoltar– i la gent s’informa. Per tant, s’apropen i, per tant, busquen solucions. Entre tots hi hem d’arribar, però si tu forces aquest camí, no estàs activant els veïns, estàs jugant amb ells, crec, o manipulant-los. I això és molt greu, molt lleig. D’altra banda, no només has d’activar sinó també regenerar. Si no, es perd.

Si t’hi estàs vint anys, quan arribes als vint anys ja no saps què fas ni per què ho fas.

El relleu generacional que es diu, no? això no és una legislatura, ni som un partit polític. No va de quatre anys, ni de vuit, ni de deu ni de cent. El que importa és que funcioni, per tant, el que has de fer és, primer, activar-te tu mateix, saber com. Després, intentar activar la gent. Com? Sent visible, fent que aportin, fent grups de treball..., encara que siguin petits. Aquí una de les coses que vam fer que sí que em va agradar moltíssim va ser canviar el concepte de les festes del barri. Quan vam arribar, les entitats estaven totes barallades, amb totes. Què vam fer? Fer servir les festes com a punt de trobada per reorganitzar tota la xarxa d’entitats del barri. De fet, vam canviar inclús el dia. I el mes! [Riu.] Ho vam canviar tot.

Vam començar primer amb poquetes entitats: les que teníem més a prop, entitats amb què teníem algun contacte per algun motiu..., i vam fer la primera taula de treball, que és quan

es va incorporar la Lídia. Va començar a aportar i al final n’és la presidenta! I és això: has d’anar obrint i deixant que la gent comenci a caminar.

La gent ho va portar molt bé i des de llavors és increïble, la col·laboració amb totes les entitats, el punt tan maco que hi ha. I va ser per una comissió de festes. Es tracta de conèixer els projectes dels altres, conèixer els referents, perquè al final són persones, i de treballar plegats, tindre objectius comuns per a tots.

«El món associatiu» Què creus que és el món associatiu?

-Per a mi, no és tan fàcil com dir que el món associatiu és per reivindicar coses. Això seria molt simplista. Per a mi, el món associatiu és activar la ciutadania. No és fer coses sinó

-Bé, més enllà: no ha de ser necessàriament generacional sinó de persones. Una persona gran també ha de dir la seva, un jove també i una persona de mitjana edat també. I si hi ha gent de tot tipus i la persona que està a la junta és gran em sembla bé.

Sí, ho dic perquè a vegades es té el concepte que les juntes s’envelleixen i el que cal és substituir les persones grans per gent més jove, que li toca, no? I potser a vegades això és erroni.

-És erroni, és erroni. Hi ha gent gran amb molta potència i amb molta experiència i gent jove que té mentalitat de fa dos segles. El que importa són les persones, persones actives, amb ganes i generoses, molt generoses. S’ha de ser molt generós per estar aquí treballant.

6

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

«La teoria associativa del 10%» I què vol dir ser generós?

En un context de barri com es pot enfocar això? A vegades estem parlant de pilotes massa grosses, no? Corrupció...

-Què vol dir ser generós? Primer, saber quan entrar i quan sortir. Això és molt important.

També no esperar res. I així de pla: ho fas i prou.

Una cosa que em van dir quan vaig començar és que a Bufalà la gent no s’implicava, no s’apropava. I la meva resposta sempre és la mateixa: tu has de donar, una associació de veïns ha de donar i després, potser, rebràs.

Però primer has de donar, i això és el que és ser generós. Has de donar encara que sàpigues que la gent abusarà, encara que sàpigues que la gent no ho valorarà. Però segurament –i sempre dic el mateix d’això de la teoria del 10%, no?– que de tots els que vinguin, un 10% entendran el concepte i s’hi quedaran i s’activaran. Per tant, com més gent passi per aquí, més gent s’activarà i s’hi quedarà. I és així. És clar, hi haurà un 90% que no, i d’aquests, segurament un 20% o un 50%, a més a més, dirà coses dolentes i et posarà de volta i mitja.

[Riuen] Això també ho has de tindre clar.

-Per començar, cal que hi hagi xarxa veïnal, que la gent es conegui, que la gent parli, que la gent opini, que hi hagi un lloc on la gent o els partits polítics o les tendències vinguin a dir la seva, que tothom pugui escoltar les versions de la gent, que hi hagi debats. I això implica primer canviar el barri, aquest canvi de barri implica canviar el municipi, i el municipi, el govern. Però òbviament això no serà d’un dia a un altre, això ho hem de tindre clar, és un canvi lent. A més a més, cadascú ha de fer la seva petita feina: gent que activi, gent que escolti i gent que faci coses, cadascú al seu lloc. Hi ha gent que farà millor estar al govern, gent que farà molt bé estar en una plataforma i gent que estarà molt bé, no ho sé, treballant a l’ombra del gran polític. I hi haurà gent que estarà molt bé al món associatiu, que sembla que no fa res però està allà.

«Per què participar, per què activar-se?»

-Exacte, és un engranatge, i cada peça ha d’estar al seu lloc. Què passa? Que molta gent del món associatiu ha intentat passar a la política, i això no encaixa, és un engranatge diferent.

A vegades tinc la sensació que hi ha gent que et diu per què ha de fer-ho, això, que per què ha de parlar o per què ha d’activar-se, o per què ha de participar si en el fons no serveix per a res. I jo et faig la mateixa pregunta: per què hauria algú de venir aquí a participar i a implicar-se si potser és un sobreesforç i no serveix per canviar les coses?

-Les coses canvien, han canviat i canviaran.

Depèn de la gent. Ara, què ha passat? De tot.

S’han fet polítiques a esquena de la ciutadania, hi ha corrupció, però a més corrupció que se sap que està passant des de fa moltíssim de temps però per motius estratègics no s’hi ha fet res ni ha sortit a la llum. De tots els partits, eh?, no vull parlar de ningú en concret. Per tant, el que hem de fer és canviar l’ordre. La democràcia no és que et donin un menú tancat. És que diguis als polítics què vols i ells gestionin. Per tant, per això necessitem gent activa. Si hi ha gent activa, no et dirà ningú res i et donaran el menú. És complicat, eh?, i jo també he escoltat gent, gent molt propera a mi també, que diu «no, no, jo tinc la meva feina, i la feina dels polítics és ferho», i clar, jo amb això no estic d’acord, perquè ells no són dirigents.

Una mena d’engranatge, no?

I ho desmunta tot.

-I ho desmunta tot. Jo crec, eh? És aquest canvi: si ho fas bé al món associatiu, potser ho faràs bé a la política, però potser no. Potser no.

Has d’aprendre el lloc... I al revés igual: una persona que ho fa molt bé a la política, perquè hi té moltes taules, no necessàriament ha de ser potent en el món associatiu. Jo crec que cadascú ha de trobar el seu lloc. És complicat, de vegades, però... És un acte d’humilitat, i no tothom el fa...

Potser a vegades cal un acte d’humilitat de saber on ets i que potser et toca ser aquí i no ser més amunt, no?

-No ho sé, el que jo tinc clar és que cadascú... Jo sé fer coses que d’altres no, evidentment, però és que d’altres també saben fer coses que jo no. Jo no sóc metge, potser ho faria horrible; en canvi, en el que faig, més o menys em manego bé.

Doncs perfecte, no canviïs de professió de cop.

«El futur» Una última impressió sobre el futur: què passa ara?

-Doncs estic molt content. Encara que quan jo vaig marxar la gent va dir «Oi, mare meva!» [riuen], estava clar que funcionaria, perquè hi ha massa feina, hi havia molta gent activa, i gent més potent que jo, i era absurd que passés algun desastre. O sigui, jo vaig marxar i ràpidament, pop!, va sorgir. I això és el que ara s’està veient, que això funciona, ara... funciona molt bé! I cada cop funcionarà millor. Sempre hi ha coses que polir, evidentment, perquè és l’evolució, però això va molt bé, estic molt content. Quines coses es podrien fer? Doncs encara més difusió, encara més xarxa... el que ja tenim, però encara més. És complicat, però aquest és el procés: primer has de mirar què hi ha al territori, al teu territori, i després mirar al costat. I ara sí que jo crec que seria correcte començar a mirar al costat, als barris que tens al costat, perquè això ja funciona, ja tenim una dinàmica molt bona, per tant, intentem aprendre del que tenim al costat. O ensenyar.

Aprendre o ensenyar. Que hi hagi aquest feedback, perquè la xarxa veïnal també crec que està una mica tancada, està una miqueta tancada i això hem de fer-ho evolucionar una miqueta. Però sortirà sol, eh?, jo crec. Hi ha molts focus a Badalona molt interessants, i a mesura que intentem fer alguna cosa, ràpidament, pum!, sortirà.

Alba À. Holgado

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

A

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

7

FENT MEMÒRIA

bans que el nostre grup existís, ja feia dos anys que a l’Escola Cervantes s’havia fet al barri un curs de català, però les classes van quedar suspeses perquè la Generalitat va tancar l’escola.

Així, sense escola d’adults, a l’Associació de Veïns moltes vegades comentàvem entre nosaltres, sobretot els que fèiem ordinador amb en Dani, com de bé ens aniria treure la pols al català. Tots nosaltres, els que ara som avis, no en sabíem un rave, d’escriure en català. També alguns, ja de passada, volíem iniciar-nos en la parla. Va ser aproximadament durant la realització d’un curs d’informàtica l’any 2012, poc després de les eleccions que van escollir la nova junta. Va sorgir el plantejament de la lectura i l’escriptura en català.

Amb ajuda d’en Dani, el professor d’informàtica i dinamitzador del Punt Òmnia, vam decidir que comencés el grup, i en van sorgir dos: un de persones que parlaven català però no l’escrivien, i un altre de persones que l’entenien però no el parlaven. Se’ns va donar un horari de 19.00 a 20.30.

Un bon dia en Dani ens va donar una sorpresa: una jovenívola mestra de la nostra barriada, na Lorena, s’oferia com a voluntària per donarnos classes. Ens instruïa primer en gramàtica –sempre molt bàsica–, a estones ens feia jocs amb paraules, algun dictat i una mica de càlcul.

Era una noia encisadora i ens hi trobàvem molt bé. Aquestes mateixes qualitats varen fer que aviat trobés feina i hagués de deixar-nos.

Potser vam passar més d’un any orfes en l’aprenentatge del català, apagats completament. Però al mes de març de 2012 vam començar amb na Maria, que sortia de la universitat un cop acabada la carrera i que havia decidit ajudar-nos en l’estudi. Ai, la Maria! Quina canya ens va donar!

Ella sí que ens treia la pols, ens posava el llistó molt amunt i ens feia escriure com si fóssim periodistes. Ja no ens tractaven com a criatures, i nosaltres, que érem una mica masoquistes, ens ho passàvem d’allò més bé. I ens va anar molt bé. Però la professora va rebre una oferta de feina i ens va deixar. Però ens va deixar feina per fer i aquest va ser el fil conductor que ens va permetre continuar, ja que el nostre desig de saber no es va trencar mai. Qui sabia català corregia qui no en sabia. Això no obstant, ens vam quedar sense poder practicar l’escriptura fins el dia d’avui.

No ens vàrem resignar. Faríem el que poguéssim i no abandonaríem.

Si llegíem en grup, alguna cosa aprendríem... I el setembre del 2013, amb deu persones, vam començar el grup. Van començar les classes de gimnàstica i rehabilitació i això va fer que més persones s’afegissin al grup, que avui encara continua creixent. Vam demanar a la biblioteca Can Casacuberta llibres en un nombre abundant per poder resseguir la lectura del company i continuar el nostre autoaprenentatge.

Més endavant, vam acordar anar en comissió a Normalització Lingüística, potser podríem aconseguir quelcom més professional. Respongueren que no podien enviar cap mestre, però sí una persona preparada per ells que ens conduís la lectura. Ara gaudim de la Teresa, una excel·lent i amable conductora. I així és com va néixer el nostre grup de català, i així continuem. Cada dimarts, a l’Òmnia, parlant en català i usant ordinadors, i els dijous, a la biblioteca, llegint llibres. Ara, amb Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Grup de català

8

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

CASTANYADA REIVINDICATIVA

D

issabte 31 d’octubre va tenir lloc la segona festa de la Castanyada al barri. Enguany va tenir lloc al Parc Torrents i Lladó.

En el marc del projecte «Fem Bufalà» i per tal de donar el tret de sortida a les reivindicacions veïnals, es va decidir de fer-la en aquest parc, que tot i haver estat valorat l’any 2005 com un dels parcs més sostenibles de Catalunya, els veïns de Bufalà tenim molt clar com el parc ha anat empitjorant a marxes forçades. El lamentable estat de neteja, l’escàs enllumenat, la manca d’equipaments de jocs, fan que sigui un dels parcs pitjor valorats del barri. I d’aquí la nostra reivindicació. Volem un espai digne i dotat d’elements que facin més atractiu el parc.

CENTRALS Durant diverses setmanes es va estar coent la festa, a poc a poc, com el foc que cremava dissabte al parc, però tenint molt clar l’objectiu, que era el punt reivindicatiu. És per això que es va organitzar un grup per confeccionar les pancartes que decoraven dissabte el parc, amb uns missatges molt clars: «volem fer esport», «volem una tirolina», «volem més neteja i millor enllumenat». Tots aquests missatges es van recollir al grup de treball dels espais verds del barri. I van ser ells qui han estat donant forma a tota l’acció.

La tarda va arrencar quan vam arribar al parc amb tots els trastos i vam començar a muntar. Mentre un company posava a punt la barbacoa i les dones començaven a torrar les castanyes, vam donar el tret de sortida amb diversos actes, entre els quals vam poder veure i participar a l’exhibició de tai-txi a càrrec d’Espai Natur, centre de teràpies alternatives.

També havíem instal·lat unes porteries de futbol fetes amb cartró que la canalla va fer servir per jugar a pilota, i havíem portat pilotes per jugar a bàsquet a la zona del parc on hi ha la cistella. Tot això va donar lloc a la reivindicació d’aquests esports a l’aire lliure. D’aquesta manera es va omplir el parc, que va donar una visió d’espai d’esbarjo infantil com feia molts anys que no es veia.

Ens omple de satisfacció la resposta de la gent. S’hi van apropar durant tota la tarda per poder gaudir tots junts de la festa. Vam regalar castanyes i moscatell a tothom que va venir.

La vam organitzar des de l’Associació de Veïns, però hem d’agrair a Bufalà Comerç l’esforç que ha fet, un cop més, per poder donar-hi suport; a l’Ajuntament per donar-nos les castanyes tan bones que vam torrar; al grup de dones de l’AVV que durant tota la tarda les va estar torrant, i als veïns que també desinteressadament van donar un cop de mà en l’organització.

En un gest de reclam i indignació, vam considerar oportuna la realització d’una petita acció simbòlica de protesta: la col·locació d’un rètol amb el lema «Parc sense identitat» al costat d’on havia estat situada la inscripció amb el nom del pintor Joaquim Torrents i Lladó. Feia dues setmanes, l’AVV havia avisat l’Ajuntament de Badalona del perill que suposava la llosa, que estava a punt de caure. Van procedir a la seva retirada i, quan ho feien, se’ls va trencar i, en substitució, van aplicar-hi una cobertura de ciment. És per això que es va col·locar el rètol, al costat d’on havia estat la inscripció dedicada al pintor, i que dóna nom al parc; ara sense nom, sense identitat.

Un cop va finalitzar l’exhibició de tai-txi, vam convidar tots els nens i nenes a participar en una gimcana que consistia a cercar unes castanyes fetes amb paper que estaven amagades per tot el parc. A tothom que va trobar-ne alguna, se’ls va regalar una broqueta de caramels de Halloween. La canalla s’ho va passar d’allò més bé buscant castanyes per tot arreu, mentre una bruixa els anava perseguint amb l’escombra per fer-los fora i que no aconseguissin trobar-les.

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

9

Tot seguit, la intenció era continuar amb la ja coneguda al barri –perquè l’any passat la vam fer– cursa de cargols, però la manca d’il·luminació al parc va fer que l’activitat s’anul·lés.

Uns companys de la Vocalia de joves de l’Associació de Veïns havien organitzat una partida de rol, però tampoc no es va poder fer per la mateixa raó.

Durant tota la tarda, els nens i les nenes anaven portant carbasses disfressades per participar en el segon concurs de carbasses disfressades.

Va ser molt divertit veure de quina manera poden sortir idees tan esbojarrades d’una carbassa. Vam doblar el nombre de participants de l’any passat.

Aquest no ha estat més que l’inici dels molts actes que durem a terme durant l’any vinent per reivindicar diferents espais del barri.

Des de l’Associació de Veïns de Bufalà agraïm la col·laboració de totes aquelles persones que han fet possible la festa i us animem a apropar-vos a l’associació de veïns i que ens conegueu. Pregunteu pel «Fem Bufalà» i de ben segur que hi haurà algun espai on us agradarà participar. Lluitem per la millora del nostre barri, per aconseguir aquells equipaments que no tenim, pel futur dels nostres fills.

Ho aconseguirem!!!

El guanyador va ser en Roger, un nen del barri que ens va presentar una carbassa que portava una disfressa d’un dels personatges de La guerra de les galàxies. Però hi havia de tot i per a tots els gustos (mòmies, roquers d’ACDC, bruixes, minions...). La imaginació al poder!!! No érem conscients de la creativitat que tenim al barri.

Malgrat les dificultats que hi va haver, considerem que va ser tot un èxit: vam aconseguir el nostre propòsit i, si més no, vam tenir la presència de representants municipals de diferents grups polítics, com ara l’alcaldessa, Dolors Sabater; la coordinadora del districte, Clara Solà; la regidora de Participació, Fàtima Taleb, i l’exregidor d’Educació, Juan Fernández, que van poder veure in situ les deficiències del parc. A més, l’acte va rebre la implicació i la resposta del veïnat de Bufalà. Tot i l’èxit de participació, però, encara podem ser més, per això us animem a baixar al carrer a ocupar els espais del nostre barri. Només així els donarem el sentit que cal per dignificar-los.

10

A

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

EL RACÓ DE LA MEMÒRIA

CAN GUSI O TORRE DE LA CALITXA (DESAPAREGUDA)

questa magnífica residència neoclàssica, als quatre vents, de tres plantes, voltada d’arbres, estava situada a l’indret on hi ha els actuals jardins Torrents Lladó, al costat del que és la residència d’ancians del Llegat Roca i Pi. L’entrada principal de la propietat era per un camí que partia de l’actual plaça d’Antònia Boada. Els darreres donaven a la riera d’en Folch o d’en Martí Pujol. A la galeria de migdia hi havia vuit columnes clàssiques amb una barana amb balustrada. A les altres façanes hi havia dues columnes més, és a dir, un total de dotze. Al damunt d’aquesta galeria hi havia set medallons amb retrats de personatges històrics. A la terrassa superior també hi havia balustrades. La casa estava coronada amb una torre mirador quadrada amb un alterós penell.

Era propietat de la família Gusi, naviliers i fabricants de teixits.

Segons Lluïsa Sopeña Gusi, aquest cognom procedeix d’un militar jueu d’Alemanya, per això el seu pare li deia al seu avi familiarment «xueta». Era Domingo Gusi i Canibell (+ 1947) i estava casat amb Lluïsa Garriga i Bachs (+ 12/12/1910), germana del Garriga i Bachs que té dedicada la plaça on hi ha el monument als herois de la guerra del 1809, obra de Josep Llimona, al costat de la Catedral de Barcelona. Els Garriga-Bachs foren propietaris importants de Badalona.

Cada germà Gusi vivia en una planta de la casa. Es dóna la circumstància que tots tres germans tenien la mateixa cristalleria.

El bisbe de Mallorca [creiem que és el bisbe Campins, protector d’Antoni Gaudí] solia passar l’estiu a Can Gusi, on hi havia oratori i s’hi celebrava missa.

Un germà de Domingo, Pedro, era pare del monjo de Montserrat Pedro Celestino Gusi i Rossell, que fou secretari de l’abat Marcet de Montserrat, monjo a Filipines i general de l’Orde. Fou també prior del monestir benedictí de Santa Maria del Paular els anys 1959 i 1969-70. Altres germans Gusi eren Miquel, Agustí i Asunción.

Posteriorment la casa va passar a la família Trias: Antoni Trias i Pujol (Badalona, 1892 - Santa Cristina d’Aro, 1970), metge cirurgià,

fou el pare de Miquel i de Ramon Trias Fargas, advocat i polític.

Joaquim Trias i Pujol (Badalona, 1887 - Barcelona, 1964) també era metge cirurgià i estudià farmàcia a Barcelona. Els Trias-Pujol abandonaren la casa de Badalona durant la guerra civil, quan marxaren a l’exili. Després de la guerra, la casa passà als pares agustins recol·lectes, que estigueren presents a Badalona del 1948 al 1988. Els agustins la van reformar i hi van construir una capella dedicada a santa Rita que els veïns grans de Bufalà encara recorden perquè s’hi van celebrar casaments.

Casa i capella foren enderrocades la dècada dels setanta del segle passat. Avui, de la propietat només resta una alta palmera i alguns altres arbres. La fàbrica de teixits litúrgics Gusi és l’actual residència Llegat Roca i Pi. Per això encara a la residència se l’anomena popularment «can Gusi». Avui gairebé ningú no sap el perquè.

Jaume Aymar i Ragolta Fotografia: Montserrat Riera i Munné

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

C

BUFALÀ, EL BARRI QUE VAU LLUITAR

al conèixer el passat per poder encarar el futur amb la perspectiva i l’experiència de totes les persones que van caminar per construir el present que ara trepitgem. I també cal escriure’l. Aquest va ser el plantejament inicial dels col·loquis dels números 8 (juny) i 9 (octubre) de La Veu de Bufalà, com també ho és el de l’entrevista que oferim en aquest número. Érem ben conscients que desenterrar la història del barri de Bufalà, encara que només fossin petites parts amb alguns dels protagonistes, faria aixecar polseguera. I com qui desenterra un tresor, la pols que s’enlaira ens impossibilita veure la vàlua real d’allò que acabem de descobrir. Ens cega en voler revelar qui va ser el propietari del tresor i quina és la història que hi havia al darrere. Atribuir la història del barri de Bufalà –aquest és el nostre tresor– a un sol propietari o a uns pocs és un error. Mirar-la des d’un únic prisma també és un error. Fem-ho i la pols de l’ego ja ens haurà ferit els ulls i serem incapaços d’aprendre i avançar.

Cal recuperar històries i protagonistes, sobretot si han estat oblidats, però sempre des de la perspectiva global de les lluites col·lectives i, sempre, deixant de banda mèrits, medalles i egolatries. Perquè l’ego només ens fa col·locar medalles, sovint immerescudes. I ens fa alçar pedestals i personalismes que només fan que tapar la multitud i la força que es troben al darrere. I no creieu que podem equivocar-nos? Qui som nosaltres per posar medalles a algú en concret i qui sou vosaltres per fer-ho? I si algú, de més silenciós i anònim, la mereix més? I quin serà el paràmetre que escollim per atorgar aquest mèrit?

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

11

Qui va fer més feina, qui va batallar més? I si escrivint aquesta història cometem el mateix error d’oblidar-nos d’algú altre?

Això no és cap guerra, no és cap competició.

Un dels nostres tresors –tresors del barri de Bufalà– és precisament la nostra història de lluites col·lectives. És aquesta la que ens ha fet el barri que som: ens ha proveït de places, semàfors, autobusos, escoles, carrers, parcs i altres elements preuats que ja, veient-los cada dia, hem assimilat com a normals.

Ningú no té cap propietat sobre la nostra història, la que vam teixir i la que estem teixint ara. Si he de ser més específica, potser hi ha petites propietats repartides entre totes les persones que van fer possible el barri tal com ara el coneixem. Amb aquestes van els mèrits i les medalles, totes d’or i totes amb la mateixa importància, i el meu –i el nostre– agraïment infinit a totes les persones que ens han precedit i que han fet possible que arribem fins aquí. Sense vosaltres, sense totes les persones que ens han precedit, al marge de partitocràcies, ideologies i orígens, nosaltres no seríem aquí ni gaudiríem de la força que el barri de Bufalà transmet. Sou tots i totes, amb les vostres experiències i els vostres errors, les arrels i la identitat d’aquest barri. Ens heu reafirmat en la creença que la unió fa la força i que, entre tota la col·lectivitat, el futur del Bufalà que tots i totes volem serà possible. Però només ho serà si deixem de banda egos i medalles individuals. Perquè la guerra de medalles només obre ferides i, al cap i a la fi, per què volem posseir cap medalla? Amb el temps, la medalla es rovella i destenyeix els vestits que portem.

Alba À. Holgado

12

BUFA-L’ART

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

LA REINA ARAÑA Bufa-l’art és un grup creat amb l’objectiu de donar veu a artistes emergents, iniciat al barri de Bufalà però amb el punt de mira a tot el Barcelonès Nord. Seu: AVV Bufalà.

Si t’interessa formar part del grup d’artistes, visita’ns a: facebook.com/groups/bufalart/

H

a vuelto. El mismo sueño que me hacía estremecer. Siento sus delgadas patas en mi cara, y su tela, la fina telaraña, enredada en mi pelo. Siento su aliento en mi boca. Sus palpitaciones en mi oído. He abierto los ojos dentro del sueño como debajo del agua. Todo era turbio, oscilante. Me he deslizado hacia adentro, donde las espinas del bosque inventado eran más afiladas y remotas.

Descalza. Siempre vuelvo a ese sitio descalza, las piedras arañando mis pies. Lentamente, milimétricamente perforada por miles de agujas invisibles. Silba el viento del centro de la tierra en mi cabellera. Voy al encuentro de la vieja reina. Ella me espera sentada en su trono de huesos. A sus pies, los cadáveres de los hijos no deseados. De los impostores.

Quiero que ella me lama la cara, me llene de miedo. La deseo tanto que no puedo contener mi impaciencia. No entiendo lo que pasa. Solo siento. Y me dejo llevar descalza por los más oscuros anhelos. La reina araña me contempla con sus múltiples ojos pulidos, helados. Quiero verme reflejada en ellos. Mataría por ser suya.

Ella lo sabe. Si pudiera sonreír, sé que lo haría.

Pero no puede. La contemplo en todo su esplendor.

Quiero ofrecerle algo valioso. Aprieto la mano contra mi pecho y clavo las uñas. Justo eso. Eso es lo que ella quiere. Se lo doy sin sentir nada.

Solo algo parecido a la felicidad. Ella devora mi corazón.

Despacio.

Y noto algo. Algo parecido a la tristeza, cuando ya no queda nada para mi reina. Ya no puedo darle nada más. Entonces ella chilla furiosa, hambrienta. Quiere más de mí. Miro mi pecho abierto y vacío. Lloro. No puedo darte nada ya.

No puedo. Ella no comprende. Se lanza furiosa sobre mí.

Despierto.

Aún noto su aliento en mi cara. Y escucho el crujir preciso de mis huesos bajo el poder de sus mandíbulas. Vuelvo a sentirme extraña-

mente feliz. Mi reina, mi diosa de lo oscuro y lo maldito, ha sabido sacarme partido. Ya no queda nada de mí.

Y el sueño termina.

Escriptora: Noèlia Olmedo anaisnit.blogspot.com Il·lustració: Jordi Cortada cordister.deviantart.com

ASSOCIACIÓ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

13

Per a més informació, visita: www.avvbufala.org

14

ASSOCIACIÓ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

HORARI D’ACTIVITATS 2015 - 2016 DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

PUNT ÒMNIA 9h - 13h

PUNT ÒMNIA 9h - 13h

GIMNÀSTICA CORRECTIVA 10h - 11h

GIMNÀSTICA CORRECTIVA 10h - 11h

DIJOUS

DIVENDRES

DISSABTE

DIUMENGE

PUNT ÒMNIA 9h - 12h

REFLEXOTERÀPIA PODAL PERSONALITZADA 10h - 13h FOTOGRAFIA 16:30h - 21h

PUNT ÒMNIA 18h - 20h

PUNT ÒMNIA 15h - 20h

PUNT ÒMNIA 16h - 20h

PUNT ÒMNIA 15h - 20h

IOGA 15:30h - 16:30h

PILATES 15:45h - 16:45h

IOGA 15:30h - 16:30h

PILATES 15:45h - 16:45h

ROL 17h - 21h

CATALÀ 17h - 18h

REFORÇ SECUNDÀRIA 18h - 19h

TROBADA DONES 17:30h - 19h

TENNIS TAULA 18h - 20h

GANXET 18h - 19h

TENNIS TAULA 18h - 20h

CATALÀ 19h - 20:30h

ZUMBA 20:30h - 21:30h

FOTOGRAFIA 19h - 21h

IOGA 20h - 21h

QUINZENALMENT

ROL 17h - 21h

ROL 17:30h - 21:30h

QUINZENALMENT

Totes les activitats tenen un rerefons social i comunitari que va més enllà de l’exercici de la mateixa activitat.

No són un servei per se. Són els pedestals i el punt de trobada del veïnat, que obre les portes de l’AVV a tothom qui vulgui entrar.

PUNT ÒMNIA Informàtica (alfabetització digital, correu electrònic…) i dinamització TIC amb rerefons comunitari que serveix de punt de trobada i expressió del veïnat.

GIMNÀSTICA CORRECTIVA Conjunt de repeticions de moviments sense pes addicional amb l’objectiu de tonificar la musculatura i recuperar mobilitat.

PILATES Repetició d’exercicis fàcils i constants amb l’objectiu d’enfortir glutis, cuixes i abdomen i guanyar flexibilitat.

CATALÀ Activitat destinada a aquells que volen aprendre o millorar el seu català escrit i oral. Dediquen un dels dies a la lectura en grup.

REFORÇ SECUNDÀRIA Activitat centrada en tècniques d’estudi, ajudes amb els deures i millora de l’autosuficiència dels nens i nenes.

TROBADA DONES Trobada de dones on realitzen tota una sèrie de treballs manuals i comparteixen experiències.

FOTOGRAFIA Activitat que col·labora amb la revista de Bufalà, destinada a aprendre fotografia, base professional i Photoshop.

REFLEXOTERÀPIA PODAL PERSONALITZADA Pràctica d’estimulació de les zones «reflex» dels peus basada en la creença pseudocientífica que el massatge té un efecte beneficiós en un òrgan situat a una altra part del cos.