La veu de Bufalà. N38 Desembre 2022

Page 1

LA VEU DE BUFALÀ

Desembre 2022 | Núm. 38

22 Associació pàg. ÍNDEX

5 Editorial 6-7 Asaupam 8 Centre de dia Janus 14-15 Bufalà viu, Bufalà actiu

pàg. pàg. 19-21 Paraules al vent

pàg. pàg. pàg. pàg.

9 Espai públic 16-17 Gent del barri

10-11

pàg. pàg. pàg.

18 Associació Dona i Cultura 23

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 3
Alimentación saludable
Caminemos pàg. 12-13 Centrals pàg.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona

Tel.: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com

@AVVBufala

www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org

Junta de l’Associació

Anna M. Arcos

Eneko Pascual

Eva Martín

Eva Molina

Isi Guardiola

Lidia Solé

Maria Navarro

Sigfrido Ramos

Organització de la revista

Carlos J. Barrero David Porcuna Alba

Lidia Solé

Raúl Harlev

Correccions

Ali Jiménez Pérez

(La correcció dels textos dels anuncis comercials no és responsabilitat de la correctora de la revista.)

Portada Francesca Mero Il·lustracions

Félix Valiente Francesca Mero Meritxell Farlete

Maquetació David Porcuna Publicitat

Laura Catalán – Tel. 625 601 107 laura@gpl.cat Imprimeix Zukoy 5

LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS O COL·LECTIUS.

Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars. Dipòsit legal: B 6947-2014

Imatge: David P.

Dicen que el futuro y el pasado son como un espejo, son reflejos que no existen pero de los que podemos aprender, podemos proyectar, crear, mejorar y recalcular. Podemos cambiar el filtro que nos proyectan los medios de comunicación y las redes sociales, podemos influir y cambiar la ética, el sentido común y, si lo conseguimos, también las leyes. ¿En qué sociedad quieres vivir? ¿Te gusta tu ciudad? ¿Qué esperamos de las nuevas generaciones? ¿Las estamos sobreprotegiendo? ¿Serán generaciones de luchadores que creen en un mundo mejor o de competidores sin ética? ¿Las nuevas tecnologías fomentarán el trabajo en equipo o, por el contrario, menguará la relación entre personas, el afecto y la empatía? Amor y otras apps… Una cosa es segura, serán el resultado de las actuales tendencias sociales, y estas tendencias dependen de nosotros.

«No tener en cuenta el pasado pone en peligro el futuro» (The Clone Wars). Creo que es una estupenda frase para darle moraleja a la entrevista a Antonio Muñoz en la que nos habla de su juventud en la posguerra (pág. 16).

En este número sorprende la cantidad y la calidad de los autores de textos narrativos, que hemos unificado en la sección «Paraules al vent», en la que participan Raúl Harlev, Pau Navarro y Clara Cánovas. Las ilustraciones son obra de alumnos de l’Escola d’Art Pau Gargallo. Estamos contentos con la participación de ASAUPAM (Associació d’intervenció comunitària en drogues) en la página 6, que nos explica la evolución de la conducta de los jóvenes en los últimos quince años y cómo afecta esa evolución en las adicciones. También agradecemos la colaboración del taller de rol del Punt Òmnia Bufalà, de l’Associació Dona i Cultura i del centre de dia Janus.

¡Espero que estéis donde estéis podáis disfrutar de este momento de lectura!

EDITORIAL
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ EDITORIAL 5
Carlos J. Barrero, coordinador de contenidos

Joves i nous escenaris de relació

Des de l’entitat ASAUPAM sempre hem apostat, i així ho hem defensat, pel treball de la prevenció de les drogues amb joves des de la primera línia. En aquest cas, la primera línia per a adolescents i joves era el carrer com a espai de reunió.

Recordo allà a l’any 2006, quan a Badalona vam començar aquest projecte, que tenia tot el sentit i, de fet, la interacció amb els/les joves es donava de forma natural, tot i la incursió que com a educadors/ores fèiem en el seu escenari privat, que en alguns casos es vivia com intrusiva, però a l’estona d’iniciar conversa es donava un ambient molt amable que invitava a poder tenir una conversa tranquil·la. En alguns casos i depenent de les ganes d’interacció del grup amb el qual ens trobàvem, es podria dir que traslladàvem la classe magistral de l’aula al carrer, transformant la rigidesa de la classe en la relaxació d’un espai on pots parlar amb naturalitat i sense por a ser jutjat/ada.

La nostra intenció era i és fer una presència educativa en medi obert, en zones on es reuneixen els/les joves per tractar temes relacionats amb les drogues i fomentar un oci més constructiu o almenys amb més informació per tal que tinguin informació real i veraç i quan es trobin en la tessitura de decidir davant el consum o no consum puguin fer-ho amb un cert criteri.

Els anys passen i els escenaris canvien, com canvien les formes d’interaccionar entre les persones, el jovent evoluciona cap a les noves modes que imperen en la societat i els seus codis de relació es veuen modificats amb les noves formes de diversió.

Abans del confinament sostingut que vam tenir l’any 2020, les formes de relació entre la joventut ja eren diferents: en molts casos havien canviat el parc o la plaça de tota la vida per la consola, el mòbil amb totes les seves aplicacions i xarxes socials, i les plataformes de TV en xarxa que et donen totes les pel·lis que vulguis sense haver-te de moure del sofà. Van aprendre a relacionar-se a través dels avatars que construïen.

Els/les nostres adolescents i joves són nadius digitals i han crescut tenint la pantalla en totes les seves formes al costat i sempre present.

El problema ha vingut a posteriori a l’hora de tornar a reactivar la nostra vida de nou al carrer. Aquí, per als/les joves que ja estaven en risc de patir certa dependència de les pantalles, el confinament va ser un escenari que va acabar d’arrelar aquesta necessitat imperiosa de no poder viure ni relacionar-se d’altra manera.

Des de la prevenció ens toca ara posar especial atenció a les addiccions comportamentals per tal d’ajudar a evitar mals majors.

Des del carrer i sense oblidar-nos de les drogues, hem d’afegir al nostre sac informatiu les addiccions sense substància, com les pantalles i els jocs d’atzar.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 6 ASAUPAM

Sense oblidar-nos que la prevenció comença amb la família com a pilar fonamental, segueix a l’escola i continua a altres espais de relació no formal. Totes sumen a fer un món més saludable. La informació és poder, i parlar de les coses amb naturalitat amb els/les nostres joves, adaptades segons el cicle vital, ens ajuda a crear persones més formades i amb més criteri davant de la vida.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ ASAUPAM 7
Esther Estallo Sirón ASAUPAM Imatge sota llicència CC

Centre de dia Janus

Fa deu anys que cuidem dels qui ens han cuidat, però últimament percebem que s’està perdent la humanitat en tots els àmbits que engloba la vellesa i la diversitat funcional.

Estem tenint problemes de mobilitat amb les escoles del carrer del Temple. Algunes persones tenen afectada la deambulació i fan ús de cadira de rodes, caminador... i es troben amb la gran massificació de vehicles en ambdós costats del carrer en hores punta, que ens impedeixen poder estacionar propers a la porta i segurs. Quan això no és possible, una acció de moviment que hauria de ser tranquil·la i comprensible per la resta es transforma en egoisme, crits, comentaris grollers i cops de clàxon descontrolats per part dels ocupants dels vehicles que esperen per poder deixar l’infant a la porta de l’escola cap als familiars i persones

treballadores i usuàries. No tenim cap altre medi alternatiu que no sigui el cotxe per poder desplaçar-nos i, quan podem accedir a un lloc pròxim, ens trobem amb les motos aparcades a la vorera que impedeixen obrir les portes dels vehicles i se sumen al caos.

Hi ha famílies que es troben amb greus dificultats per poder fer front als pagaments, ja que l’economia és limitada, però tampoc no poden prescindir de tenir el familiar amb nosaltres perquè han de treballar, tenir unes hores de descans o fer tràmits. Algunes pensions i prestacions no són suficients per a segons quines casuístiques. Ben aviat iniciarem un projecte col·laboratiu amb la participació de persones voluntàries per poder confeccionar elements per vendre i així recaptar diners.

A Badalona hi ha quasi un any d’espera per a la valoració de discapacitat o dependència, tres mesos per a l’obtenció de la targeta blava de discapacitat, més de nou mesos per a la reserva de plaça de vehicle per a mobilitat reduïda, i entre dos i quatre anys per tenir accés a una plaça pública de centre de dia o residència. Alguns tràmits són indispensables per poder disposar de les prestacions. Ningú no es mou per reduir les llistes d’espera, al·leguen manca de personal i de mitjans per a licitacions. Demanem solucions efectives a l’Ajuntament.

Al Janus, ens definim com un lloc familiar de suport i ajuda cap a la persona afavorint el seu benestar i el dels familiars adaptant-nos a les seves necessitats. Demana més informació a l’email centredediajanussl@gmail.com

DE DIA JANUS ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 8
CENTRE
Imatge: David P.

Espai públic

L’espai públic, a Badalona i a totes les ciutats, és l’element democràtic per excel·lència. A les ciutats més desenvolupades, més democràtiques, l’espai públic és un lloc de trobada, de convivència, de benestar... un lloc on tothom pot anar-hi i trobar-s’hi bé.

Un espai públic de qualitat no té barreres arquitectòniques, està net, és segur, i gaudeix d’una bona CONVIVÈNCIA entre les persones i les diferents activitats.

A Bufalà disposem d’espais de certa qualitat, com el de Torrent de la Font (compartit amb la Morera) els parcs de Can Barriga, Torrents i Lladó o la plaça Antònia Boada i molts carrers en bones condicions (no pas tots!).

Tenim, per tant, unes bones condicions de base, però hi ha un problema greu: l’incivisme d’una minoria que degrada els espais.

Des d’aquestes pàgines no ens cansarem de demanar civisme: que els propietaris dels gossos siguin responsables i vigilin sempre de recollir les caques i netejar el pipí dels gossos, que, per cert, haurien d’anar lligats... Demanem, exigim, un comportament cívic als patinets i les bicicletes, i a l’Ajuntament, que pensi, que es cregui, que la gent de Bufalà som persones amb els mateixos drets que tots els altres ciutadans de Badalona.

I això no passa. El baix nivell de neteja i manteniment, així com la tolerància amb l’incivisme, ens desespera i ens degrada com a ciutat.

Exigim, amb tota la nostra energia, a l’alcalde i a tot l’equip de govern, que vetllin de manera efectiva per la Imatge sota llicència CC

convivència i la qualitat de l’espai públic a Bufalà.

No ens cal, ni de bon tros, la cura ni la dedicació que l’Ajuntament de Badalona dedica a la plaça Pompeu Fabra (només el pressupost de manteniment d’aquesta plaça és superior a tot el de Bufalà!), però sí un tracte digne.

Ho hem dit en públic, en privat, en reunions, a la revista, a tot arreu: si us plau, Govern de Badalona, respecteu Bufalà, encarà que ningú de l’equip de govern hi visqui, encara que el trobeu brut, a Bufalà tenim la mateixa dignitat que al centre.

I, per cert, acabem aquest mandat sense ni un euro d’inversió per recuperar Ca l’Andal ni per arreglar els abocaments tòxics del passatge Soler i Biosca, ni per millorar la recollida d’escombraries.

Ens mereixem un millor tracte. I per dignitat i respecte cap a nosaltres mateixos no deixarem de defensar-lo.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 9 ESPAI PÚBLIC

Rutas a pie por las comarcas

Muchas de las rutas que incluimos en esta sección no las habríamos podido hacer sin la ayuda de un GPS, ya que no todos los caminos están bien señalizados, pero hoy en día la tecnología nos ayuda y nos da seguridad a la hora de salir a la montaña. Muy importante para hacer una excursión es ir bien equipado en cuanto al calzado y la ropa y, sobre todo, hidratarse durante el recorrido.

Fageda de La Grevolosa - Sant Nazari - Pic de l’Àliga

En la ruta que hoy proponemos vamos a visitar la maravillosa fageda o bosque de La Grevolosa, con más de 300 años de vida y uno de los bosques más espectaculares de Catalunya. Sus monumentales árboles llegan a tener más de 1 metro de diámetro y una de altura de más de 40. También visitaremos la solitaria ermita de Sant Nazari en medio del bosque, que en días de niebla tiene un encanto especial. La visita a la fageda de La Grevolosa se puede hacer durante todo el año, pero sin duda la mejor época para poder disfrutar del bosque en su máximo esplendor es el otoño, cuando el color de las hojas va desde el verde y amarillo hasta el rojo y ocre. Es el lugar ideal para disfrutar de los colores típicos de esta estación.

Para llegar hasta el comienzo de la ruta tomaremos la C-17 hasta Vic y conectaremos con la C-37 dirección Torelló, después tomamos la BV-5224 y, pasado el pequeño núcleo de Sant Andreu de la Vola, la GIV-5273 hasta el Coll de Bracons, donde aparcaremos el coche.

Empezamos nuestra ruta por un sendero justo al lado de un panel informativo que nos dice que estamos en un espacio de interés natural, seguiremos hasta llegar a una barrera que pasaremos, iremos viendo alguna señal amarilla y el camino es bastante evidente. Poco a poco nos vamos adentrando en el bosque, la vegetación es frondosa y el paisaje muy bonito; hay hayas centenarias y paneles que nos informan de la flora y fauna del bosque y también para seguir dirección a la ermita de Sant Nazari, nuestro siguiente punto de interés.

de Cataluña, una manera de hacer ejercicio y disfrutar de la naturaleza
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 10 CAMINEMOS

Sant Nazari está situada en medio de un plano con una vegetación exuberante y rodeada de robles centenarios. Está datada de antes del 1382 y dicen que se escogió este lugar tan solitario y escondido para guardar las reliquias del santo que le dio nombre. Fue restaurada en 1921. Paramos aquí para disfrutar del entorno, hidratarnos y hacer algunas fotografías. Seguimos caminando,

salimos del bosque y cruzamos la carretera para dirigirnos hacia el Pic de l’Àliga. Veremos un poste informativo del camino a seguir. Vamos caminando hasta llegar al Collet de la Coma, donde hay un cruce de caminos, y desde aquí hay una corta pero fuerte subida hasta la cima, donde tenemos unas vistas espectaculares: el Puigsacalm, Milany, Bellmunt, Cabrera, Montseny...

Después de hidratarnos y descansar un poco, volvemos por el mismo camino hasta el Collet de la Coma, donde está el cruce, y desde aquí continuamos por el camino que va hasta el Coll de Sant Bartomeu. Una vez en este punto nos encontramos el camino que va al Puigsacalm desde la Collada de Bracons, y cogemos dirección Bracons para llegar hasta el punto de inicio donde tenemos el coche aparcado.

La zona es muy húmeda, por lo que es aconsejable llevar botas de senderismo y palos para evitar resbalones. Tenemos la opción de hacer solamente la ruta circular por La Grevolosa si vamos en familia y queremos hacer una caminata menos exigente pero muy bonita.

Distancia aproximada recorrida: 11 km

Desnivel aproximado: 560 m ¡¡¡Espero que la disfrutéis!!! Para descargar los tracks he utilizado la aplicación Wikiloc, con la que podréis encontrar rutas por la zona de diferentes distancias.

Texto e imágenes: Montserrat G. F.

11 ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ CAMINEMOS
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 12 CENTRALS

IrreverenteZ

El grupo de personas de entre 14 y 29 años constituye la generación más grande de la historia.1 Los sociólogos los denominaron «la generación Z» y, a grandes rasgos, los etiquetaron con el calificativo de irreverentes. ¿Por qué? ¿Porque no les importa lo que piensen de ellos? ¿Porque hacen lo que creen que está bien?

Si la irreverencia es eso, yo la aplaudo; podría decir que incluso la envidio, porque no hay nada más liberador que ser auténtico. Sin embargo, hay un aspecto de esta generación (con su etiqueta) que considero peligroso. Y es que, con una interconexión digital y globalizada tan accesible como la que permiten las redes sociales, quizás, solo quizás, la mayoría se está dejando guiar por los mismos modelos.

Cierto es que están más al tanto de la actualidad que cualquier generación anterior, y lo mejor de todo es que muchos se preocupan por los principales problemas mundiales. Es decir, si les damos la oportunidad, probablemente conseguirán soluciones innovadoras y hasta geniales. Pero si en algo podemos ayudar es en encauzarlos a seguir a las personalidades que sean destacadas por logros admirables.

Y no quiero quitar a nadie el derecho a elegir lo que mejor le parezca, pero sí quisiera dar luz a lo que podemos hacer como sociedad. Podemos ayudar a que las personas positivas tengan más fuerza, podemos apoyar las buenas causas e invitar a la participación. ¿Por qué no hacemos viral un vídeo sobre nuevas carreras sostenibles? ¿Por qué la música más carente de valores vende más que otra que requiere cierta educación? La respuesta corta, como siempre, es el dinero.

Lo que está de moda es hacerse famoso por cualquier cosa: se premia, más que nada, el carisma y la belleza banalizada. Es la era del no esfuerzo, de la mediocridad y de la recompensa inesperada. Alguien se viraliza por caerse o por hacer una broma ingeniosa y, sin ni siquiera buscarlo a veces, le llueven los seguidores, los likes y, por consiguiente, dinero.

Las ventanas de exposición promueven, simplemente, a quienes sean capaces de atraer la atención de las masas; no importa si son científicos o productores de trap. El detalle es que es más fácil mercadear a un extravagante compositor de música sencilla que a un físico que esté investigando para solucionar alguno de los grandes problemas. Los que tienen el poder de decidir qué apoyar se van por lo fácil porque, como gente de negocios, su trabajo es conseguir el retorno más inmediato.

Entonces, ¿de quién es la responsabilidad del futuro de la humanidad (suena magnánimo, pero es así)? No soy yo quien responderá esta enorme pregunta, aunque sí quisiera dar pinceladas. Los jóvenes serán los protagonistas, claro, pero, ya que estamos en una era en la que todos somos pequeños reporteros, tenemos la responsabilidad de divulgar y replicar el contenido que consideremos positivo, contenido que nos haga ser más felices y vislumbrar un futuro esperanzador.

1 Datos de www.unicef.org.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 13 CENTRALS

Aprendre junts per viure junts

Com tots sabreu, si sou seguidors de La Veu de Bufalà i heu llegit alguns dels articles que hem aportat a la revista, l’escola Can Barriga és una escola del nostre barri situada just al costat del parc de Can Barriga.

A l’escola assisteixen alumnes d’entre 12 i 21 anys que venen de diferents escoles de la ciutat a cursar uns estudis secundaris adaptats als quals segueix un programa de trànsit a la vida adulta. Aquest programa té per objecte que cada alumne assoleixi la màxima autonomia possible per participar de forma activa en els entorns propis de la vida adulta.

Per tant, és un camí que cada alumne ha de fer, amb l’acompanyament de les famílies, dels seus companys i dels professionals de l’escola, en el qual haurà d’assumir responsabilitats, prendre decisions, mostrar iniciativa, incorporar els rols propis de l’edat, etc., per guanyar en independència i continuar desenvolupant-se com a persona en el seu entorn social.

Els nostres alumnes fan un gran esforç per assolir les seves fites personals i quan finalitzen l’etapa educativa molts d’ells ens expressen aspiracions, projectes i preferències que podem traduir en drets fonamentals: el dret a

una vida independent, el dret a tenir una feina, a un oci significatiu d’acord amb les seves preferències, a una vida en parella, etc.

La pregunta és: estem socialment preparats per donar resposta a les seves peticions? Jo crec, clarament, que no. No hi ha dubte que hi ha organitzacions, associacions, fundacions i entitats que fan una gran labor per afavorir la seva inclusió, però com a societat ens queda molta feina per fer.

Ens hem dotat d’un circuit especial en el qual transcorre la vida de les persones amb discapacitat, del qual la majoria ja no arriben a sortir mai. En aquest circuit, posem a la seva disposició espais d’atenció, d’aprenentatge, de relació, de treball, de lleure, etc., exclusius, que no fan altra cosa que excloure’ls d’allà on en realitat es juga la vida plena.

Aprendre junts per viure junts, el respecte als drets que ens hem donat com a comunitat, són aspectes fonamentals de la vida social. Si aspirem a una societat més justa i equitativa, ens hem de reformular moltes qüestions.

Què necessita l’escola per ser una escola de tots? Sens dubte, més recursos, però també importants canvis organitzatius i conceptuals.

Quines oportunitats reals per inserirse laboralment oferim als joves amb discapacitat? Són integradores? Estan ben remunerades? Permeten plantejarse un projecte vital propi?

Deixo aquí aquestes preguntes, n’hi hauria moltes més. El que dèiem: molta feina per fer.

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 14
Manel Merino Director de l’escola Can Barriga Alumnes de l’escola Can Barriga

GAME

OVER

Rol alternatiu a les pantalles

Des del Punt Òmnia fa més de vint anys que treballem l’alfabetització digital, apropant les noves tecnologies a la ciutadania: no només expliquem el funcionament d’ordinadors, mòbils, programes o serveis a internet, sinó que també tenim una part social i comunitària molt marcada, per a la qual cosa el bon ús d’aquestes eines és part important del nostre dia a dia. Aquest és el motiu pel qual fa anys que intentem oferir alternatives reals de lleure a nens i joves, convertint les noves tecnologies en eina i no pas en l’eix del seu temps lliure, i aquest és el motiu pel qual va sorgir el taller de rol infantil i juvenil, per convertir-los en el centre del seu oci i no en mers espectadors.

Però què és un joc de rol?

És crear una història entre tots mentre es juga, com una obra de teatre sense guió, on pots ser qualsevol i fer allò que vulguis, no hi ha un camí prefixat, no hi ha una història tancada del tot, ni una única forma de solucionar els problemes que es presenten a l’aventura.

Com s’hi juga?

Els jugadors representen els protagonistes d’aquesta aventura i són ells a través de converses amb altres jugadors que fan que la història avanci. Què necessito?

Només cal un grup d’amics al voltant d’una taula amb llapis, papers i daus. També es pot fer servir suport informàtic amb videoconferència, plataformes de taules virtuals, daus i fitxes digitals.

El taller es realitza tots els divendres i s’ha dividit en dos grups: d’una banda, els usuaris de més de 14 anys i, de l’altra, el grup infantil, nens de 10 a 14 anys. La sinergia entre tots dos grups és un dels èxits més grans de l’experiència: alguns dels participants del grup dels grans són voluntaris i ajuden a gestionar el grup dels petits, fins i tot s’ha donat el cas d’un pare que gràcies a aquests tallers va conèixer els jocs de rol i ara no només assisteix amb el seu fill al taller dels grans, sinó que és part important de l’experiència.

Els beneficis no només són comunitaris, en sentir l’associació de veïns com a pròpia, sinó que també hi ha multitud de camps on es treballa de forma tangencial amb aquest tipus d’activitats: l’empatia, la resolució de problemes, el respecte i la frustració, així com la promoció de la lectura, la imaginació i la creativitat. D’altra banda, també creiem que ajuda a l’hora de treballar la immediatesa a què están tan acostumats amb videojocs o xarxes socials, ja que cal un tempo més pausat i una organització més planificada.

Només ens queda convidarvos a participar o simplement buscar informació per començar a gaudir del rol i els seus beneficis.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 15 BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU
Punt Òmnia Bufalà Il·lustració: Meritxell Farlete

Antonio Muñoz

Ha sido un placer entrevistar al señor Antonio Muñoz. A sus 86 años, viajar al pasado de posguerra a través de sus palabras ha sido un salto a una época dura, de hambre, de dictadores y señoritos, de violencia y miedo, de lobos y corderos muertos, una época que marcó a toda una generación de jóvenes que hoy son nuestros abuelos. Unos recuerdos de juventud de un vecino de Bufalà que merece nuestro respeto y todo mi interés.

Se llamaban Aguja y Caballea, dos fincas del mismo dueño en el término de Hornachuelos, provincia de Córdoba, una tenía 3.000 fanegas de tierra y la otra 2.500. Por aquel entonces un jornal te lo pagaban en especias y lo llamaban «una cabaña». Yo, al ser todavía un niño, cobraba «media cabaña». Era un coto, pero allí no entraba nadie a cazar durante gran parte del año, nada más que los señoritos cuando iban del 15 de noviembre al 15 de diciembre, así que abundaban la caza y los lobos, que de noche se comían el ganado. Recuerdo que, mientras estábamos con las cabras, en un segundo podían aparecer trece o catorce lobos y entonces solo podíamos salir corriendo. Mataban a muchos de nuestros animales, así que a mi padre se le ocurrió coger cachorros de lobo de las loberas y alimentarlos para que nos protegieran o para vendérselos a otros ganaderos.

Francisco Franco venía cada año de montería con el dueño de la finca, con los gobernadores y con los alcaldes de Valencia, Barcelona, Madrid, Córdoba… Iban por lo menos cuarenta o cincuenta a cazar a La Aguja. Allí tenía casa mi padre y hacía amistad con toda esa gente gorda de los pueblos de alrededor. Los señoritos tenían las armas dentro de la finca donde dormían, tenían tres o cuatro guardas dentro de la casa y uno fuera por si veía venir a los rojos. Les vendíamos leche de cabra, la

GENT DEL BARRI 16 ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ
Antonio Muñoz

leche que teníamos nosotros era muy buena, tenía una nata como el dedo de grosor, era mucho mejor que la del pueblo porque no la rebajábamos con agua. Cuando venía la plana mayor, subían a la casa de mi padre a comprar leche y en una de esas, mi padre, que tenía epilepsia, aunque por aquel entonces lo llamaban «jamacucos», le pidió a Francisco Franco que le escribiera una carta al economato para poder llevarse un poco más de comida de lo que marcaba la carta de racionamiento. Francisco le hizo la carta y la firmó, pero, a cambio, le pidió a mi padre que le llevara leche cada día los meses de montería. En ese mismo momento el caudillo vio que yo aún no sabía leer, así que me escribió en un papel el abecedario para que lo aprendiera. No llegamos a llevar leche cada día porque estábamos lejos de donde dormía, pero, para que no se molestara, le llevábamos un lechón frito a menudo, ¡y es que con esa gente valía más estar a buenas!

Una vez le picaron por la noche los rojos a mi padre y le obligaron a matar un lechón de cuatro meses. Le dijeron que no diera cuenta de ello, pero dio cuenta para que

no nos colgaran. Hubo varios tiroteos y se veía, de vez en cuando, a algún rojo colgado de las encinas. Por aquella época, vi como llevaban un muerto amarrado con cuerdas a un burro, se trataba de un sargento de la Guardia Civil, era muy malo y lo mataron de dos tiros. Ese sargento, en el año 1945, le llegó a buscar la vuelta a mi padre acusándolo también de estar con los rojos, yo tenía once años y en aquel momento llevaba dos piedras, una en cada mano. El hombre cambió de idea sobre mi padre y se fue a una finca vecina a pegarle a un joven al que le dejó el cuerpo negro de los palos que le dio, el chaval se tuvo que ir a Badajoz encima de un burro y con el cuerpo destrozado. Al ver que nos pudo haber pasado a nosotros, nos cambiamos de casa, ¡e hicimos bien!, porque el 28 de mayo de 1948 la Guardia Civil torturó al dueño de la finca, que se apellidaba Zambomba: le dieron con palos y con el látigo porque alguien lo acusó de darles de comer a los rojos. ¡Y así pasamos aquellos años en la sierra!

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ GENT DEL BARRI 17
Entrevista realizada por Carlos J. Barrero

Celibataris involuntaris

Probablement heu sentit parlar alguna vegada d’ells. Els incels (el terme prové de l’abreviatura de l’expressió anglesa «involuntary celibate») són homes heterosexuals amb grans mancances en habilitats socials, la qual cosa els produeix molta dificultat per establir relacions afectives i/o sexuals amb dones de manera natural.

Aquesta falta d’habilitat i una escassa autoestima els porta a culpar les dones en lloc d’assumir les seves pròpies mancances, transformant així el seu tracte cap a elles en rebuig i agressivitat, perquè les fan responsables de les seves necessitats no cobertes. Alguns d’ells poden centrarse en una dona en concret —probablement una dona per la qual han estat rebutjats— i d’altres tenen com a marcat objectiu tota la població femenina.

Els celibataris involuntaris consideren que el món és cruel i injust amb els homes poc atractius que troben dificultats per ser acceptats per les dones i, en la seva frustració, busquen éssers en circumstàncies similars a través de les xarxes socials, en espais —fòrums, particularment— des dels quals es denigra a les dones i al moviment feminista, i fins i tot a homes que són més agraciats o atractius que ells i que, per tant, no pateixen el rebuig de les dones.

Resulta bastant curiós que aquest terme fos creat per una dona… Fa uns vint anys, una jove tímida, amb dificultat per sociabilitzar i trobar parella, va obrir un portal d’internet amb la idea de poder trobar per aquesta via persones com ella, joves amb dificultats per establir relacions amoroses.

Amb el temps, va ser acollit per homes masclistes que se’n van apropiar, creant aquesta comunitat violenta i misògina fins a l’extrem de defensar, en alguns casos, la violència de gènere i les agressions sexuals, perquè els incels consideren el fet de practicar sexe com un dret i estan convençuts que les dones tenen l’obligació de satisfer els seus desitjos.

La comunitat incel es va donar a conèixer en el món sobretot arran de dos atemptats perpetrats per individus que van reconèixer obertament formar part d’aquest grup. L’any 2014, Elliot Rodger va atropellar amb una furgoneta 19 persones, 6 de les quals van morir. A continuació es va suïcidar. Temps després, Alek Minassian, amb un atac similar, va assassinar amb un vehicle 10 persones i en va ferir altres 15, i en un text publicat a Facebook deia «Suprem Cavaller» a l’atacant inicial, Eliot Rodger.

Actualment ja hi ha hagut sis atemptats duts a terme per homes declarats incels.

ASSOCIACIÓ DONA I CULTURA ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 18
Cris Aybar, presidenta de l’Associació Dona i Cultura Badalona

El no escritor

La luz blanca del monitor iluminaba el cuerpo sentado de una persona quien, con su vocabulario imaginario, pretendía obtener el título de escritor. Sus manos le envolvían el cráneo, y su cara apuntaba en dirección a la mesa igual de blanca que su mente. Apretaba los párpados como si las ideas se empujaran a través del esfuerzo físico; sin embargo, el cursor no hacía más que titilar en el inmaculado mar resplandeciente del ordenador. De repente, lo alumbró algo más brillante: se le ocurrió una historia que contar.

La poética descripción del mundo permitía al autor sobrevolarlo suavemente; los rayos del sol entibiaban la piel de su rostro y hombros; el aire que respiraba nutría generosamente sus pulmones; los colores se dibujaban entre las palabras como pinceladas de pintura fresca con aroma a tierra. Y en la humedad del suelo se reflejaba el movimiento de los personajes.

El protagonista sufría. Sufría como pocas personas jamás lo habían admitido. Después de superar los más terribles obstáculos, haber tocado fondo y hacerse con aprendizajes invaluables, evolucionaría hasta lograr su cometido en un último acto heroico.

Paralelamente, su amor platónico, después de haber disfrutado las continuas atenciones del héroe, tardaría en tener una epifanía: todo este tiempo también lo había amado, y lo seguiría haciendo por siempre. Ahora el protagonista tendría más que perder.

La vida del protagonista correría peligro al enfrentarse finalmente a su némesis, quien se haría más fuerte con cada golpe hasta que el protagonista, al recordar el valioso consejo de su anciano mentor, lo aplastaría. Tras la agotadora victoria, regresaría a casa con su amor y una gran lección para contar al mundo. Todos debían conocer la historia sobre su hazaña.

Cuando abrió los ojos, ambas luces yacían apagadas: la del monitor y la de su inspiración. La historia no fue registrada más que en su mente cansada. Cuando colocó las manos en el teclado para escribir la maravillosa narrativa, ni una frase surgió. La retahíla de palabras se había puesto en marcha, como un tren, directo hacia un oscuro túnel que llevaba hacia el centro de la tierra. Todo quedó en negro, sepultado por las propias manos que horas antes sostenían su cabeza.

PARAULES AL VENT 19
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Raúl Harlev

Marina

Ja fa estona que caminem agafats de la mà. Les cordes dels llaguts espeteguen com fuets contra les veles. Bufa el vent amb l’alè salat i el vaivé de les barques les fa semblar bressols sobre el mar. Com si m’hagués llegit el pensament, diu: «Marina».

És el nom que volíem posar-li a la filla que, dèiem, tindríem algun dia. De fet, només era un joc, però ens encisava imaginar-nos tot un futur plegats.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 20 PARAULES AL VENT
Imatge: David P. Text: Pau Navarro Cerveró Il·lustració: Félix Valiente

El salto

Texto: Clara Cánova Ilustración: Albert Ordeig

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ PARAULES AL VENT 21
ASSOCIACIÓ ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ 22

Trastornos de la conducta alimentaria

La mayoría de vosotras/os sabréis qué es un TCA. Probablemente, por alguien cercano a vosotras/os o porque hayáis escuchado hablar de ello. Pero, aun así, para ponernos en situación y por si alguien no sabe de qué se trata, vamos a hacer una pequeña introducción acerca de ello.

Un TCA es un trastorno de la conducta alimentaria. Los más escuchados son la anorexia y la bulimia, pero existen más y de igual importancia, como el trastorno por atracón, la vigorexia o la ortorexia. Pero ¿sabemos realmente lo que provocan?, ¿lo que siente y padece la persona que los sufre? ¿Sabemos todas las creencias erróneas que hay acerca de este tema? Voy a tratar, en este artículo, de contextualizar estas preguntas, aunque sea de forma breve, para intentar aportaros algo más de conocimiento sobre ello.

El TCA es una relación malsana con la alimentación y con el cuerpo. No es solo desear un peso, va mucho más allá. Es una respuesta emocional al desbordamiento, por lo que puede tapar problemas

emocionales muy profundos. Aun así, siendo como decimos una enfermedad mental de origen multifactorial, lo que se conoce como «hacer dieta» es uno de sus mayores detonantes. Y, por si esto fuera poco, actualmente cada vez se desarrollan en edades más tempranas, encontrándose su mayor prevalencia en mujeres de entre 12 y 24 años de edad y en varones de la misma franja de edad, aunque esto no significa que no lo sufran mujeres y hombres de mayor edad.

Volviendo a lo que hemos comentado anteriormente, este tipo de trastornos suelen tapar emociones muy profundas, siendo esta la parte que no se ve (baja autoestima, rechazo, inseguridad, soledad, entorno familiar tóxico, perfeccionismo, exigencia…), mientras que quienes están fuera solo suelen ver que «No come porque quiere perder peso o quiere llamar la atención», «Está delgado/a» o «Está gordo/a», y este tipo de afirmaciones no hacen sino perjudicar aún más a la persona que lo padece, provocando un mayor aislamiento y miedo al juicio externo.

Desgraciadamente, decir que padeces un TCA todavía es un gran estigma en muchos casos y el cargar con esto a solas es una losa demasiado pesada que, en ocasiones, te ahoga y no te deja salir a flote, por lo que es primordial darles voz y pedir ayuda.

Igual de importante es el no cometer el error de atribuir la responsabilidad de esta situación a quien la padece haciéndole sentir que lo hace para llamar la atención o porque quiere. No es así en absoluto. ¿Quién iba a querer pasar por algo así? Nadie, os lo aseguro.

Si me estás leyendo y estás pasando por esto, te digo de corazón que hay vida tranquila con y más allá de un TCA. Y que no estás sola/o.

Alba Vázquez, dietista especializada en alimentación vegetariana e infantil Instagram: @alba.vazquez.tsd Facebook: alba.vazquez.tsd

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ ALIMENTACIÓN SALUDABLE 23

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.