La Veu Bufalà. Desembre 2016. by avbufala

LA VEU DE BUFALÀ Desembre 2016 | Núm. 14

EDITORIAL

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ Pl. Maria Aurèlia Capmany, 6-9 08915 Badalona Tel: 93 395 04 93 avvbufala@gmail.com @AVVBufala

Un generós germà gran

www.facebook.com/avvbufala www.avvbufala.org Junta Associació Lidia Solé Alba À. Holgado Miquel Soria Eneko Pascual Maria Navarro Antonio Cortada Tomás R. Sigfrido Ramos Elisa Clemente Raúl Pérez Cap de Redacció Alba À. Holgado comunicacioavvbufala@gmail.com Correccions Muntsa Holgado Alícia Jiménez Maquetació David M. Codina Publicitat Laura Catalán - Tel. 625 60 11 07 Imprimeix Zukoy 5 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CONTINGUT DELS ARTICLES I DE LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS. Imprès en paper reciclat. 2.500 exemplars. Dipòsit legal: B 6947-2014

Portada: Anònim

Caja de efectivo, per Alexas_Fotos. Sota llicència CC0 PUBLIC DOMAIN.

El nostre districte és una gran família, una gran família composta per nou germans ben avinguts (encara que tots sabem que, per bé que es portin les famílies, als sopars de Nadal sempre hi ha alguna que altra picabaralla o algú que beu més del compte). Aquests nou germans som molt diferents entre nosaltres: alguns són petits i de classe alta, i d’altres, grans, però d’origen molt més humil. De la mateixa manera, els nostres horitzons tampoc són els mateixos. Bé, tenim l’horitzó d’aconseguir el millor per a nosaltres i la nostra gent, per així, tots junts, fer molt més gran la nostra estimada família, però aquestes metes són tan diferents com diferents som entre nosaltres. Però no importa com de diferents siguem entre nosaltres, ni l’edat que tinguem, ni tampoc els nostres orígens o les coses que ara posseïm; perquè tenim una mare que es diu Regidoria de Districte i que ens estima a tots per igual, oi? Bé, potser hi ha algun fill una mica més predilecte que un altre, que rep més atenció, però a les famílies aquestes coses són naturals. És natural que si un fill no es porta bé, contesta o posa en dubte molts cops la mare i no està content amb el que té, sigui tractat amb més duresa, amb més disciplina, per mirar d’aconseguir que es porti igual de bé que alguns dels seus altres germans, que, com bons minyons, diuen que sí a tot el que digui la mare i es mengen tot el que aquesta els doni. Per aquest motiu, com és natural, aquests germans són tractats de manera més dolça i generosa per part de la mare, que procura mirar sempre pels seus capricis. És el just premi per ser un bon minyó. Els germans que no es porten tan bé i que no deixen de causar maldecaps a la mare no reben aquesta generositat maternal, i han de passar rebent menys que alguns altres. Però com ja hem dit, aquestes coses són molt normals a totes les famílies. Sabeu quin és el problema? Que no som una família, som un districte format per barris, barris que estan formats per persones que tenen unes necessitats. Les inversions destinades als nou barris del nostre districte (o vuit i mig per ser més exactes), no són ni de lluny equitatives. Bufalà és el barri més poblat del districte i un dels que rep una inversió menor. Alguns pensaran o diran que el volum de població no hauria de ser un criteri absolut a l’hora de decidir repartir les inversions entre els barris d’una ciutat, i tenen tota raó. El problema s’agreuja quan descobrim que Bufalà no és només un dels barris més poblats del districte, sinó que a més és un dels més pobres i dels que disposa d’un equipament més escàs i, en molts àmbits, inexistent. Des de l’Associació de Veïnes i Veïns del barri de Bufalà fem un reclam alt, clar i urgent perquè els criteris de repartiment de les inversions dins del districte siguin revisats i s’ajustin més a les necessitats de cada barri, i no només a conceptes de dubtosa naturalesa. Si no tenim, demanarem, i si tenim poc, demanarem més. No és cobdícia, no és afany de protagonisme, és senzillament que volem ser tractats de forma més justa, i no malgrat ser més combatents, sinó precisament per ser-ho. Junta de l’Associació de Veïns de Bufalà

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Un club de cinema a Bufalà Els cineclubs van néixer a França a principis del segle XX amb la finalitat de cercar nous horitzons de discussió, aprenentatge i qualitat en la cinematografia. No eren simples espais on exhibir peces cinematogràfiques, sinó que tenien la seva màxima expressió en el debat, la reflexió i la interacció entre els seus membres. Més d’un segle després, la tecnologia ha canviat radicalment la manera de produir i consumir cinema. Les pantalles dels nostres televisors, ordinadors, tablets i telèfons intel·ligents estan substituint gradualment les grans pantalles de les sales de cinema. Cada vegada més els nostres hàbits de consum cinematogràfic són més individualistes i menys socials. El Club de Cinema Bufalà és un projecte que neix amb l’esperit de recuperar l’essència dels primers cineclubs, és a dir, el d’aprofitar el llenguatge cinematogràfic per generar un espai obert de debat, anàlisi i discussió que permeti la construcció d’un pensament crític entorn del cinema i totes les seves vessants artístiques, i que fomenti l’intercanvi cultural, la participació i la interacció social en l’àmbit del barri de Bufalà.

Considero el cinema com una concentració d’arts. El cinema és un treball complex que reuneix elements de la pintura i la literatura... Un no pot parlar del cinema sense parlar de literatura, de teatre, de pintura i de música... Moltes arts es converteixen en una sola. Malgrat tot, una pel·lícula és una pel·lícula. Akira Kurosawa Director de cinema

A. Kurosawa, per Eiga no tomo. Sota llicència CC BY NC.

EN PROJECTE El projecte està a mig camí entre un cinefòrum i un club de lectura tradicional. La mecànica de funcionament serà la següent: es realitzarà una sessió mensual sobre una pel·lícula que prèviament haurà estat seleccionada per votació d’entre la llista de pel·lícules que proposarà el Club i que inclourà peces de tots els gèneres i èpoques. D’aquesta manera, s’evitarà que les sessions es converteixin en un seguit de monogràfics sobre un gènere en concret i, al mateix temps, es treballarà per fer conèixer noves pel·lícules i gèneres cinematogràfics. Una vegada decidida la pel·lícula, cada participant tindrà un mes per veure-la a casa seva. D’aquesta manera cadascú podrà gestionar-se el seu propi temps per tal de poder-la veure des de la comoditat del seu sofà. A més, durant aquest mes, des del Club de Cinema s’anirà aportant informació relacionada amb la pel·lícula: tràiler, sinopsi, cartell, bibliografia..., així com pel·lícules, música i llibres relacionats. El dia de la sessió del Club de Cinema serà com traslladar a l’espai de l’AVV de Bufalà aquelles tertúlies que es produeixen de manera improvisada quan sortim del cinema. Parlarem d’allò que més ens ha agradat, d’aquella escena que ens ha impactat o d’aquell final inesperat. Discutirem i confrontarem visions sobre els valors de la pel·lícula. Debatrem sobre el guió, la música, la fotografia, el treball dels actors... Al final, tot això donarà peu per parlar d’altres pel·lícules, curtmetratges, sèries, animació, música, literatura, pintura…, perquè, com deia un dels mestres del setè art, Akira Kurosawa, el cinema és una concentració d’arts! I aquesta és precisament l’essència del projecte que us proposem: oferir-vos un espai de reunió i d’intercanvi cultural al voltant del cinema, un espai on aprendrem els uns dels altres! Però per fer realitat aquest projecte, necessitem una cosa molt important: et necessitem a tu, friki! David M. Codina

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

La memòria. Punt i seguit Les masies de Bufalà han marcat la nostra història com a barri. Ens diem Bufalà en honor a la masia que hi havia on ara hi ha els pisos vermells del carrer Bailèn. Casualitats de la vida, o no, serien precisament els pisos vermells els que sentenciarien aquella masia i alhora marcarien, conjuntament amb els pisos blancs del Bruc, un canvi demogràfic al barri i el punt d’inici del moviment veïnal. I, ben mirat, Bufalà ja és això: consonància entre la història i la cultura que les nostres masies amaguen entre les pedres i el moviment del veïnat, que als anys seixanta i setanta van començar allò que continuem ara; amalgama dels dos pilars que avui conflueixen en la lluita per la salvació de la masia de Ca l’Andal: la lluita social i veïnal per recuperar una masia històrica del segle XV per al barri i la ciutat de Badalona. Aquestes masies, el seu origen i la seva història, han estat recollides des dels inicis d’aquesta revista fa tres anys a la secció «El racó de la memòria». Parlem amb en Jaume Aymar, historiador i rector de la Parròquia de Santa Maria i autor d’aquesta secció. Acomiadem aquesta secció parlantne amb ell i n’anunciem una de nova.

«El racó de la memòria» i les masies de Bufalà Jaume Aymar: Qui perd els orígens, perd la identitat. Va ser a partir de la plataforma cívica1 que es va constituir a Bufalà que vam començar unes visites a Can Barriga i després un recorregut per les masies del barri, tant per les existents com per les que ja no existien, però sobre les quals es pogués explicar alguna cosa. I a partir d’aquí va sorgir la idea de fer aquesta secció dins de la vostra revista.

Foto: Equip de comunicació de l’AVV de Bufalà.

Alba: I quin en va ser l’objectiu?

Sí, un refugi que hi havia en aquella zona.

L’objectiu era que els habitants de Bufalà sobretot prenguessin consciència del patrimoni que havia tingut el barri, que en gran part ha estat esborrat pel creixement del barri. Llavors va ser molt útil conversar amb gent gran. La tradició oral va tenir un pes, a Can Barriga també va tenir pes la tradició oral, perquè es va fer aquell vídeo sobre la Guerra Civil i el barri, de manera que va ser un moment d’intentar recuperar la història del barri.

I quin és l’article que t’ha motivat més o que t’ha agradat més escriure? Si és que n’hi ha un, o un parell o... perquè n’has fet molts, uns deu o així.

El documental aquell? Sí, el documental. Podria buscar-ne el títol2, o potser tu el tens localitzat. Sí, el tinc, però no en recordo el títol. Anava sobre un refugi que hi havia allà dins, oi?

Tot ha estat interessant, perquè cada article ha representat una petita recerca, però potser aquest últim, de Can Pontons, que és una masia, o un conjunt d’edificacions, molt especial. O també Ca l’Andal, que després ha tingut tota una continuïtat i això ha estat molt interessant, tot el projecte de biblioteca i centre cívic. Potser el de Ca l’Andal és el que ha portat més moviment després. Podríem subratllar-ne aquests dos, sobretot. Continua

1 Plataforma per un Equipament Sociocultural al Barri de Bufalà (2001-2011), col·lectiu que va lluitar per aconseguir espais socials i culturals al barri. Un dels objectius va ser la masia de Can Barriga. 2 «El refugi i la memòria» (2009, Plataforma per un Equipament Sociocultural al Barri de Bufalà). Parla del refugi de la Guerra Civil que hi ha a Can Barriga.

ENTREVISTA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

comentava que potser no s’havia fet suficient per mantenir-les en peu. En vam estar parlant, i per exemple em comentava que el mas Bufalà o algunes altres havien estat derruïdes sense cap estudi previ. Tu en saps alguna cosa, de tot això?

Foto: Equip de comunicació de l’AVV de Bufalà.

La Masia de Ca l’Andal (s. XV) Alba: Crec que en especial en el cas de Ca l’Andal, que se n’hagi fet un article a la revista ha estat important perquè la gent del barri la conegués, no? Quina importància té per a tu Ca l’Andal? Ca l’Andal crec que és com el portal de Bufalà. Per aquesta masia jo he passat centenars de vegades, fins i tot quan estava habitada. I hi ha una dada curiosa que és que allà es conservava aquest manuscrit Practicas e costumes de la Rectoria de Badalona, perquè era l’antiga rectoria, i aquest document avui es troba a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla. I això vaig considerar que era molt interessant. Vaig veure que era una casa molt important que havia estat dependent del capítol de la catedral de Barcelona. I és un lloc amb molta història, per tant, penso que potser és la més emblemàtica del barri de les que es conserven. I quina importància tindria recuperar Ca l’Andal per al barri? Jo crec que Bufalà és un barri sense equipaments, pràcticament. Ara aquí a la seu de l’Associació de Veïns hi ha una biblioteca esplèndida i molt ben organitzada, i una associació de veïns molt viva, en aquest local, i això ja supleix d’alguna manera la manca d’equipaments, però és clar, seria idoni que pogués haver-hi una bona biblioteca, una ludoteca, un aulari, també el saber de la gent del barri... En fi, que hi hagués un centre cívic amb vida, potser complementari a aquest,

que ja de fet està fent aquesta funció, d’alguna manera. I des del punt de vista històric o cultural, com a edifici antic –és del segle xv–, quina importància creus, tu que hi entens, que tindria per a la ciutat que es recuperés això? Badalona té un gran patrimoni romà, potser un dels conjunts excavats més importants de la península –són quatre mil metres quadrats–, però, al meu entendre, havia quedat una mica preterit l’estudi de l’època medieval i moderna de Badalona. No vol dir que no s’hagin fet coses, però havia quedat una mica preterit. Ara és interessant, per exemple, com el Museu ha apostat pels sis segles d’història de Sant Jeroni de la Murtra, que és del segle xv també, en origen, i, per tant, és interessant que ens fixem també en aquests llargs segles de l’edat mitjana. Dalt la Vila, per exemple, és un conjunt molt important que mereix ser rehabilitat. És a dir, em penso que hem de canviar l’accent i centrar-nos també –tot i que està molt bé que es conegui l’època romana– en l’edat mitjana (alta i baixa), l’edat moderna i l’edat contemporània de Badalona des del punt de vista històric. I una pregunta que potser no té res a veure amb això: en comparació amb la secció que feies a la revista, i amb les entrevistes que quan jo hi vaig entrar vaig començar a fer, vaig estar investigant una mica sobre les masies, parlant amb gent del barri, gent gran que les havia vist en peu, i ahir per exemple va venir aquí un home molt gran, de noranta-dos anys, que em parlava d’algunes que havia vist i em

Sí, per exemple, Can Bufalà la van enderrocar en una època, els anys cinquanta, en què no es tenia tanta sensibilitat com ara en temes de patrimoni. I sortosament un veí, el senyor Bosch, va veure que hi havia unes finestres gòtiques, va avisar el senyor Cuyàs i aquest les va fer portar al museu, però va anar de minuts, perquè tranquil·lament haurien pogut acabar en una deixalleria, aquestes finestres. No hi havia la sensibilitat que hi ha actualment. I això ha passat també amb altres masies de Badalona, per exemple Can Claris, o la que hi havia a la Quinta Elvira, que va desaparèixer, o la Torre Vella, la torre que hi havia a Dalt la Vila, també va desaparèixer... Llavors els ajuntaments actuaven d’una altra manera. I com deia, no hi havia tanta sensibilitat social.

La nova secció: «Il·lustres passejades per Bufalà» Per acabar, ens podries fer cinc cèntims del contingut de la nova secció de la revista? Aquesta secció és de ciutadans il·lustres de Bufalà, perquè pensa que al llarg de la història per aquí han passat moltes persones, i parlar de Bufalà com a barri és una denominació moderna, però territorialment és veritat que han estat vinculats aquí perquè hi han viscut, perquè hi han treballat o simplement perquè hi han estat de pas, des de mossèn Cinto Verdaguer, que va ser invitat però que no va venir, però hi ha un record d’ell, o el pare Claret, el possible pas de Colom, el senyor Cambó, l’abat Gusi, de Can Gusi, la Maria Aurèlia Capmany, alumnes de la Maria Aurèlia Capmany, com el Joan Argenté, que ha mort recentment... i moltíssima gent. Ara hem de fer una selecció de gent important que ha passat pel barri i que hi ha deixat una petjada més o menys intensa. Hi ha també Emmanuelle Cinquin, que va passar per la parròquia de Bufalà, que va morir més que centenària, i que cuidava els barris més pobres del Caire.

Alba À. Holgado Alícia Jiménez Pérez

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

Bufalà: quan el franquisme no té fi La dictadura franquista va suposar la destrucció dels drets bàsics reconeguts en una democràcia. D’entre tots ells ens fixarem aquí en el dret a viure en una ciutat que reconegui que les persones són iguals, visquin on visquin. Aquest dret es va malmetre greument a Badalona els anys seixanta amb la construcció de l’autopista que la va dividir en dos. Convé recordar que aquesta autopista no va ser només una imposició de Madrid: va haver-hi complicitats a Badalona.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Mentre que es gasten molts euros en unes excavacions arqueològiques «per imperatiu legal» però que no aporten res, als carrers Molí de la Torre, Mestre Breton, Nova Cançó, Sant Felip i de Rosés i en general, a la part de baix Bufalà la inversió que s’ha fet els darrers cinquanta anys és zero. Sí, zero. La mobilitat a peu en aquesta zona, malgrat que hi ha tres instituts públics, només es pot qualificar de desastre i impossible per a qualsevol persona amb dificultats de mobilitat. Per tot això, demanem que TOTS els partits polítics municipals assumeixin la necessitat de tractar la gent de Bufalà com ciutadans iguals en drets i deures, i que abandonin d’una vegada la dinàmica franquista de fer política, tal com acabem d’explicar. Moltes gràcies, Veïns i veïnes de Bufalà Sud – zona instituts Badalona (sí, també som de Badalona), novembre de 2016

Algú va demanar, ja aleshores, firmes per canviar el disseny de l’autopista i pràcticament ningú del centre de Badalona, en aquella època, va voler signar. Veien en l’autopista una muralla de protecció d’un centre privilegiat davant d’una perifèria que sentien amenaçadora. Cinquanta anys després, això no ha canviat. El lateral de l’autopista projectat entre President Companys i Martí Pujol respon exactament a la lògica de la barrera. El més greu és que el Govern de Badalona ho sap, que la Generalitat ho sap... però diuen que no poden fer-hi res, que no hi ha diners... uns diners que sí existeixen per a la plaça Pompeu Fabra, per al Museu Municipal i el del Còmic, per al Centre Cultural del Carme, per als teatres... això sí, sempre al centre, on viu la gent de-Badalona-de-tota-la-vida.

Fotos: Veïns i veïnes de Bufalà Sud.

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Cau de diables Anònim

sme ses de l’activi Des de les ba secció, sta ue aq x ei sorg Anònima, s nostres dies com ho són el es. str i les no es vid (passa, mira,

llegeix)

u, diables, Sortiu del ca a els tridents, tir sà de eu carregu s pinzells. el i es om pl les (i, cal fer-ho:

Il·lustració: Anònim

pensa, riu)

Exposeu les mentides amb línies de fines ironies . Mostreu allò que els Polítics amaguen i camuflen a les seves galeries. Mostreu l’e ngany de les sede s que (ens) of ereixen quan (ens) menteixen. (i, cal fer-ho : aixeca’t, ac tiva’t; al Cau de D iables, vine )

CENTRALS

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Un estat d’excepció L’altre dia, vaig veure The Dark Knight Rises (El cavaller fosc: la llegenda reneix), la tercera part de la trilogia dirigida per Christopher Nolan del superheroi obscur Batman. En aquesta cinta, un sanguinari terrorista, Bane, pren la ciutat de Gotham sota l’amenaça de fer explotar un artefacte nuclear. Els habitants de Gotham reaccionen? Doncs no, perquè una part important està paralitzada per la por de les represàlies, i l’altra part celebra aquest segrest.

... no sabem quin dels tants somriures que omplen els actes públics amaga darrere seu una cara plena de cinisme i cobdícia. Però com pot ser que una part tan important d’una ciutat tan farta de superdolents doni suport a algú que els té sota amenaça? Molt senzill, perquè Bane se les enginya per vendre l’ocupació de la ciutat com a acte de revolució i alliberament del poble davant de les classes dominants. En cap moment oblidem que estem veient una ficció, quelcom irreal. I llavors dono un cop d’ull per la finestra, hi trec el cap i veig fotografies on elements del poder fan la postura que toca per un o altre acte al costat de «celebritats» de la lluita social i política. I de cop m’hi fixo i penso: «Aquestes cares em sonen». Amb la vista enrere, descobreixo que aquesta foto ja es va fer, en un altre escenari, en un altre temps i amb un altre color de fons, però amb les mateixes cares i els mateixos somriures assajats. Dos grans lluitadors pel poble que repeteixen el seu discurs de treball conjunt i de sinergies pel bé comú ensenyen els seus currículums de guerra fora dels despatxos. Sí, de fora dels despatxos, perquè les «lluites» de dins no es poden ensenyar, sobretot perquè moltes d’aquestes «ni tan sols van passar». Els inqüestionables guerrers de la virtut ciutadana, que ens venen la moto del seu compromís i treuen les restes de la seva herència, una herència sempre molt lluitadora. Els estendards del benestar del poble, que animen els nouvinguts a encapçalar la lluita, a trencarse les banyes en reunions i actes de protesta per mobilitzar els poders municipals i, de cop, apareixen per sortir a la foto pública per celebrar que aquest poder municipal s’ha mogut (o que els seus homòlegs oportunistes han trobat la manera de convertir aquella reivindicació social en una manera de preservar els seus privilegis). Grans rostres coneguts que protesten i lluiten contra un poder injust per revocar-lo, i posar al seu lloc la seva cadira.

Unmasked, per JD Hancock. Sota llicència CC BY.

Però aquestes persones no tenen cap artefacte nuclear amb el qual amenaçar ni obligar a ningú a tenir-los allà. Com s’ho fan per aguantar una legislatura darrere una altra? Esgrimir sempre el discurs de moda i efectista, aquest és el seu gran poder. L’ús de paraules plenes de llum i de meravella, però buides de contingut. Discursos que s’allarguen molt, però que no diuen res, perquè si vols saltar d’un color a l’altre sense perdre la cadira, és important no casar-se amb ningú, que les teves relacions siguin aventures amb gent de la qual et puguis aprofitar o amb altres oportunistes, que tenen igual de clar de què va el joc. I és gràcies a aquests discursos de paper que la gent no fa res per derrocar aquests voltors. El seu currículum els atorga una credibilitat que farà que se’ls defensi si algú els ataca obertament. La seva làbia tapa aquelles coses lletges de despatx que ningú pot saber. I les fotografies de la mà dels seus homòlegs consistorials convenceran aquests veïns que la seva lluita és real, i, de pas, adormiran l’autèntica lluita sota la falsa idea que «algú ja està fent alguna cosa, no cal fer res», quelcom molt útil, no passi que la gent s’aixequi i es mogui per on no es pugui controlar i posi en perill la cadira d’oportunistes assalariats. Sens dubte, Bane (el dolent de la pel·lícula de Batman) és un dolent violent i sanguinari; però té quelcom al seu favor: és visible. Gotham sap a qui ha de combatre. Nosaltres no sabem quin dels tants somriures que omplen els actes públics amaga darrere seu una cara plena de cinisme i cobdícia. Per això ens cal despertar. Ningú és un heroi de brillant armadura, i tothom ha de ser qüestionat sempre, si no, és quan ens toca desfer-nos de les rates. Anònim

BUFALÀ VIU, BUFALÀ ACTIU

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Reflexión sobre la participación Permítanme que les hable, sin comerles mucho el coco, de nuestra pequeña aportación a la participación. Hablo de la asociación de vecinos, el sitio más cercano al que nos podemos dirigir, el lugar donde asociarnos para poder opinar, para luchar un poquito por lo nuestro, por lo más cercano. Antiguamente las asociaciones eran lugares donde se cocían cosas importantes, donde se peleaba, donde se luchaba… Luego ya pasaron a ser plataformas políticas, y plataformas en beneficio personal, ambas cosas pasaron… y no era eso, no lo era, y lo fue. Qué pena. Las asociaciones de vecinos, como las entiendo yo, en mi humilde opinión, son el lugar del barrio donde se discute, se opina, se intercambia, se aprende, se enriquece uno. No les voy a negar que también trae quebraderos de cabeza, sí. O aquello que muchos dicen: «con los problemas que tengo en mi casa, que no me los acabo… ¡estoy yo para participar!» o, si no: «bah, si no sirve de nada»… Quizás tengan razón. Pero les voy a poner un ejemplo: cuando pidamos un semáforo para evitar accidentes, lo haremos para todos, por el bien de todos, y si lo conseguimos… ¡¡eso no tiene precio!! Y no solo es el semáforo, es todo lo que conlleva de: reunirnos, hablar, encontrarnos, reír… en definitiva, de compartir vecinos y vecinas, seamos del color que seamos, porque todos cabemos en el barrio.

Hands touching, per Teak Sato. Sota llicència CC BY NC.

Otro ejemplo es el de aquellos ciudadanos que de forma voluntaria, generosa, solidaria han podido parar desahucios. Despertemos. Llevamos mucho tiempo dormidos, y nos quieren seguir viendo dormidos. Juntos somos más fuertes que solos. Juntos nos reforzamos, nos apoyamos. Lo que se consiguió a base de mucho esfuerzo no lo podemos dejar morir. Gracias por leerme. Anónimo

Solucions: qui és qui a La Veu de Bufalà? Et vas quedar amb les ganes de saber qui era aquell personatge desconegut de l’última portada de La Veu de Bufalà? Vols conèixer totes les referències literàries que s’amagen darrere d’aquesta enigmàtica portada? Visita la pàgina web de l’AVV de Bufalà i en podràs conèixer tots els detalls! http://avvbufala.org

IL·LUSTRES PASSEJADES PER BUFALÀ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Maria Aurèlia Capmany, una mestra inoblidable Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) fou mestra, novel·lista, autora de teatre i assagista i una de les escriptores catalanes més polifacètiques, que durant uns anys estigué vinculada a Badalona i, en concret, al nostre barri de Bufalà, on va deixar una bona empremta. Filla del folklorista i escriptor Aureli Capmany, estudiós dels costums, les danses populars i les rondalles, Maria Aurèlia nasqué a Barcelona en plena Guerra Mundial. Va estudiar a l’Institut Escola i va cursar estudis universitaris de filosofia. Els anys de la postguerra espanyola, la penúria econòmica va fer que s’hagués de guanyar la vida com a talladora de vidre i que es dediqués també a l’ensenyament. A partir de 1944 cada dia havia d’agafar l’autobús per arribar fins al Colegio Municipal de Enseñanza Media Albéniz de Badalona, el primer institut d’ensenyament mitjà de la nostra ciutat, la secció masculina del qual radicava a la torre nova d’en Rosés (o Can Boscà Vell), a Bufalà. Substituïa Amàlia Tineo, l’amiga de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló Pòrcel, que passà a l’Institut Francès de Barcelona. Tot i que el trajecte durava una hora (que aprofitava per escriure), valia la pena l’esforç, perquè Maria Aurèlia gaudia impartint classes de filosofia, grec i alemany. Les noies estudiaven al bell mig de la ciutat, a la Casa Agustí de Pep Ventura, que passà a anomenar-se La Femenina. A partir del curs 1945-1946, Maria Aurèlia anava i venia d’un edifici a l’altre, travessant la ciutat per donar classe a nois i noies. El seu alumne Joan Argenté Artigal, poeta i advocat, recordava que la Srta. Capmany va vincular tots els seus alumnes al món del teatre i que gràcies al seu mestratge el teatre fou sempre una de les seves passions. Una de les obres que Maria Aurèlia va adaptar fou El fantasma de Canterville, representada amb motiu de la Festa de Sant Tomàs d’Aquino. El 1947 Maria Aurèlia Capmany va quedar finalista del Premi de Novel·la Joanot Martorell amb Necessitem morir, i el va guanyar l’any següent amb El cel no és transparent. El seu prestigi com a narradora, però, li arribarà el 1956 –l’any que s’acomiada de Badalona– amb l’obra Betúlia. Capmany hi descriu els clarobscurs d’una ciutat trista i pobra que creix de manera desordenada. Segons Isabel Graña, el rendiment que l’escriptora va saber treure de la seva estada a Badalona amb Betúlia constitueix avui un dels referents culturals més singulars dels badalonins. A la portada del llibre d’una de les edicions apareix el campanar de la parròquia de Santa Maria.

Maria Aurèlia Capmany (dreta, amb un cistell) i un grup de noies de l’Institut Albéniz en una sortida al Tibidabo, el curs 1944-1945 (L’Abans, Badalona. Recull Gràfic, 1888-1965, Editorial Efadós, 2005, p. 618).

El nom de Betúlia no prové del vocable llatí Baetulo, que dóna nom a la nostra ciutat, sinó que és un mot d’origen semític que prové de l’antiga ciutat de Betúlia i cal anar-lo a cercar a la Bíblia, i més concretament al Llibre de Judit. Arran del seu traspàs es va organitzar a Badalona un acte amb la participació d’antics alumnes que volguessin explicar com era Maria Aurèlia i quina era la seva pedagogia. Joan Soler Amigó va preparar una antologia de textos que van llegir una colla de badalonins. Va ser un acte divulgatiu i formatiu. L’any 2006 es va inaugurar a la nostra ciutat l’Espai Betúlia amb una exposició dedicada a Maria Aurèlia Capmany: «Des de Betúlia, 19562006». L’exposició commemorava el cinquantè aniversari de l’edició de la novel·la, alhora que explicava a les noves generacions de badalonins i badalonines la importància d’un espai dedicat precisament a la paraula i les lletres. El 2011, en el vintè aniversari de la seva mort, l’Ajuntament de Badalona li féu un homenatge també a l’Espai Betúlia. I és que Maria Aurèlia Capmany sentia Badalona –així ho va manifestar més d’una vegada– com la seva ciutat. Avui un silenciós jardí d’oliveres i un monòlit amb una inscripció poc llegible la recorden al cor de Bufalà. Jaume Aymar i Ragolta

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

Pel Turó1 baixa un líquid transparent, suós del temps que se’ns escola entre les mans. Per aquí van passar més com nosaltres. Per aquí, celeritat de la nostra època, líquida i sense l’ànim gustós de les gestes, ens hem plantat en una lluita, Tu i jo, amb les presses esperant-nos Allà on el Torrent2 acaba i el mar comença a esvair Allò que érem quan ens vam conèixer.

Poema: Alba À. Holgado Blog: http://amandla12.blogspot.com/ Il·lustració: Amorao

Referència al turó de l’Enric, al barri de Morera (Badalona). Referència al torrent de la Font, frontera natural i històrica entre els barris de Bufalà i Morera (Badalona).

BUFA-L’ART

ASSOCIACIÓ

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE BUFALÀ

BUSQUEM

MAQUETADOR/A! T’agradaria maquetar La Veu de Bufalà? Tens coneixements d’InDesign, Illustrator o Scribus? Escriu-nos a:

avvbufala@gmail.com

ASSOCIACIÓ