La tercera Guerra Carlina a Cubelles

La Tercera Guerra Carlina a Cubelles (1872-1875) En ple regnat d’Amadeu de Savoia es començà a gestar la que seria la darrera gran conspiració carlina per a ocupar el tro espanyol. Des de 1866, el pretendent absolutista era Carles Maria dels Dolors de Borbó i d’Àustria-Est, qui havia promès el 1869 la derogació del Decret de Nova Planta i el retorn dels furs a l’antiga Corona d’Aragó.

El 15 d’abril de 1872 l’aspirant a la corona reclamà els seus drets dinàstics i les primeres tropes es concentraren al Vallespir, creuant la frontera administrativa a principis del mes de maig. Uns dies abans del pronunciament carlí, ja hi havia sublevats a les muntanyes d’Olesa de Bonesvalls i de la Bisbal del Penedès, disposats a preparar el terreny i facilitar l’èxit de la revolta.

Ràpidament van aparèixer diverses partides arreu del Principat, essent una de les més nombroses la que finalment s’organitzà al Penedès sota les ordres del granadí Martí Miret i Caraltó, l’Estudiant.

Ja el 24 de maig de 1872, es produí a Sitges el primer atac important dels absolutistes contra la comarca, mentre que uns dies després hi hagué enfrontaments als voltants del Vendrell.

En tan sols tres mesos, els revoltats tenien al Penedès prop de tres-cents homes i les primeres accions armades arribaren fins la vila de Cubelles. Les tropes de Miret, de només vint-i-cinc anys d’edat, van fer acte de presència al poble el dissabte 13 de juliol de 1872 amb uns cent cinquanta soldats de jove edat, que havien estat el dia abans a l’Arboç. La partida amenaçà Vilanova i la Geltrú però fugí ràpidament cap a les terres del Berguedà, molt més segures i. El Diari de Vilanova ho descrivia així: “A la tarda es va saber que part de dita partida havia corregut fins a l’immediat poble de Cubelles, de manera que fins ara els carlins no s’havien acostat tant a la nostra població. A conseqüència d’això, al toc de crida es reuní anit la milícia i es prengueren diverses mesures”.

En posteriors notícies, el Diari precisava els fets: “La partida de 150 carlins capitanejada per Romagosa de la Bisbal i Miret, àlies l’Estudiant, que va estar el dissabte darrer al veí poble de Cubelles, d’on tragué unes poques armes, però sense molestar ningú ni exigir cap quantitat, marxà a les 9 de la nit en direcció a Canyelles, on va estar-s’hi la matinada del diumenge ...”.

Del fet n’informà també el Diario de Còrdova de 17 de juliol de 1872, el qual reduïa la xifra de les tropes fins la trentena de soldats, i marcà el camí de fugida a través de la vila veïna de Cunit.

Només sis dies després, el divendres 19 de juliol, els seguidors de Carles Maria van tornar a trencar la tranquil·litat cubellenca, sense que se’n destaquessin conseqüències remarcables.

Mentrestant, durant el mes d’agost d’aquell estiu de 1872 es produïren uns dels pitjors aiguats que Cubelles havia patit, arribant el nivell de l’aigua del riu per sobre del camí cap a Cunit, i inundant els baixos de diferents habitatges de la vila.

Els insurrectes continuaven intentant cobrar “impostos” a la vila de Cubelles i, a tal efecte, l’1 de desembre de 1872 es presentaren tres o quatre individus a les set del vespre i li lliuraren a l’alcalde un ofici on se li demanava abonés un trimestre de la contribució, sota l’amenaça d’aplicar un recàrrec si no es feia efectiu durant els dies següents.

Només uns dies més tard, la partida comandada per Miret tornà a entrar a Cubelles, potser a recollir les contribucions. Era el dissabte 14 de desembre, i molts dels carlins s’ajuntaren a un punt anomenat la Creu de Coll Tallat, a prop de Rocacrespa, ja al terme de Castellet i la Gornal.

Durant els primers mesos de l’hivern les viles fortificades de Vilanova i Sitges restaren tranquil·la des del punt de vista militar mercès a la protecció de llurs murs. La resta de pobles de la comarca, indefensos, eren sota la constant amenaça dels carlins. Així, la partida d’en Quico de Constantí, sobrenom del cap carlí Francesc Sardà, inquietava Cubelles i els pobles del voltant, com durant la incursió de finals de gener de 1873 al Mas de l’Artís, molt a prop de Cubelles, amb la presència de dos cent cinquanta homes i deu cavalls.

Més exemples de la total llibertat amb que els carlins visitaven la comarca el tenim en els fets de 28 de gener de 1873, quan vint-i-cinc soldats campaven pels voltants del Montgrós, a Sant Pere de Ribes, “els quals sens dubte pertanyien a la secció que aquests moderns esquiladors tenen destinada a recórrer els pobles per a recollir les contribucions”ii.

A partir del febrer les incursions carlines pel Penedès marítim es multiplicaren. L’11 de febrer, tres-cents homes de Magí Miret i del Cadiraire, el malnom del capelladí Joan Borràs, atacaren la zona nord del Garraf, concretament Olesa de Bonesvalls, Olivella i Sant Pere de Ribes. Més propera a la vila va ser l’aparició d’una dotzena de revoltats a Cunit el dijous 27 de febrer de 1873, on aturaren diversos carruatges per a fer-se amb cèntims i provisions.

No hi ha notícies d’arribades de “facciosos” a Cubelles durant aquests primers mesos de l’any 1873, però tanmateix, i segons comenta el Diari de Vilanova, el 25 d’abril de 1873 Cubelles es despertà de matinada pel soroll i la fressa dels combats, que van durar de les set a les deu del matí, amb foc de fuselleria i canons. El xoc es va produir a la Juncosa de Montmell, a més de vint quilòmetres de distància, per la topada accidental entre les tropes del Quico de Constantí, pels carlins, i els vuit-cents homes d’Otal, pels governamentals. Les baixes rebels van ser disset morts i setze ferits.

Dos dies després d’aquest ensurt per la contesa bèl·lica, el quefer de la població cubellenca continuava inalterat, centrant-se en les activitats diàries per a poder guanyar el pa i el salari.

Això no obstant, les inclemències meteorològiques trencaren la rutina local la nit del dissabte 26 d’abril de 1873, quan una forta tempesta acompanyada d’un intens aparell elèctric va caure sobre Cubelles. En aquelles dates hi havia la creença de que el toc de campanes allunyava els rajos, i amb aquest objectiu pujaren al campanar uns cubellencs decidits a ventar les campanes, quan un raig els va caure al damunt: “Va ser això que estant el campaner repicant a més i millor per a allunyar la tempesta, la campana en un moment es negà a obeir-lo, no podent voltejar-la amb totes les seves forces i llençant al mateix temps un gran nombre de guspires elèctriques, el que va fer fugir espaordit l’atribulat campaner, que ho va creure art d’encanteri”iii.

Un segon raig va caure sobre el campanar, esquerdant totalment una de les parets de la torre i fent caure un tros de cornisa de l’església de prop d’una tona sobre la Rectoria, foradant el sostre i anant a parar a l’estança de mossèn Pere Llopart, rector cubellenc, que estava pregant i salvà la vida per pocs metres.

Retornant a l’evolució de la guerra, durant els primers mesos de 1873 els carlins ja sumaven més de 3.000 combatents al nostre país. El Diari de Vilanova va fer un article on destacava el nombre d’efectius dels contraris al govern espanyol, ara republicà, per cada província. En les xifres referents al Principat de Catalunya es deia: “Girona: Savalls, comandant general a les ordres del qual hi ha figurat Huguet, els dos Vilas, Barrancot, Guiu i altres. El total dels carlins armats en aquesta província ascendeix pròximament a 1.200 homes. De vegades ha operat Guiu aïlladament amb 300.

Barcelona: Garceran, comandant general amb els capitostos Tristany, Cams, Nas tallat, Miret, Muxí, Cadiraire i Larramendi. Total 1.000 homes, poc més o menys.

Tarragona: Vallès, comandant general amb els capitostos Barenys, Espolet, Quico i Tallada.

Total 1.000 homes, han acostumat d’operar Vallès i altres capitostos amb 500, Tallada amb 300 i Quico amb 250.

Lleida: Nassarre, comandant general. Capitostos Polo, Ferrer, Panera i d’altres. Componien un total de 4.000 homes i acaba de ser batuda aquesta facció presentant-se a indult la majoria dels individus que la componien”.

EL FAR WEST I LA “PREMATURA” ARRIBADA DEL FERROCARRIL A CUBELLES La Tercera Guerra Carlina va ser el més semblant a les pel·lícules del Far West que hem viscut al nostre país, amb assalt a trens, talls de línies telegràfiques i robatoris a dojo. Les estacions de tren eren objectiu prioritari dels carlins per a tallar les vies de subministrament i de moviment de passatgers. Tanmateix, com més endavant podrem comprovar, les vies del ferrocarril arribaren a Cubelles el 1882. Però els carlins s’hi van avançar! En una carta enviada el 24 de juny de 1873 a l’Ajuntament de Cubelles, ressaltada irònicament pel Diari de Vilanova, demanaven: “Abans d’ahir els carlins s’adreçaren a l’alcalde de Cubelles, mitjançant un ofici, manant-li impedís amb tots els mitjans la circulació de trens de passatgers per la via fèrria. Sabrien dir-nos si subterràniament transita alguna d’aquelles vies ignorada pels desterrats en aquesta vall de llàgrimes? És molt de saber, el saber dels carlins”.

Ja a la segona part de 1873, la presència de la guerra a Cubelles es feu més evident. Així doncs, el 6 de juliol es rebia a l’alcaldia una reclamació dels carlins per a que els propietaris que tinguessin finques al terme municipal abonessin les contribucions. El Diari de Vilanova descrivia els signants com a “soi disant administració econòmica carlina”. Però les arques públiques i privades estaven exhaustes, i els cubellencs no feien efectives les desmesurades demandes d’ambdós bàndols en conflicte. Assabentats de les exigències carlines, els governamentals enviaren a Cubelles tropes el 7 de juliol per a cobrar els endarreriments que tenia la vila pendents amb les autoritats de la República: “Sembla que a conseqüència d’estar en descobert d’alguns trimestres de contribució el veí poble de Cubelles va presentar-se abans d’ahir en el mateix alguna força d’infanteria i cavalleria de l’acantonada a l’Arboç acompanyant el recaptador d’impostos. Tan bon punt s’allotjà la força, partí precipitadament cap al punt de partença segons alguns, per haver divisat els vigies disposats al campanar grups de carlins, i segons altres per ordre superior a causa d’haver-se presentat a la Múnia, a prop de l’Arboç, una partida carlina de 800 homes que probablement serien els mateixos que dies enrere eren a la Granada.

Segons els nostres informes aquesta darrera versió és la vertadera, doncs l’escassa guarnició que havia restat a l’Arboç va témer ser víctima d’un cop de mà dels carlins, per a evitar això, es reclamà el ràpid reforç dels 100 francs i 50 cavalls que eren a Cubelles”.

En l’evolució de la guerra a nivell nacional, el 9 de juliol de 1873 va tenir lloc la batalla d’Alpens, on els revoltats comandats pel coronel Francesc Savalls feren més de mil presoners.

Només una setmana després, els carlins es van emparar de la ciutat d’Igualada, el que portà a un dels moments de major domini de la causa absolutista al nostre país.

Dies després, la partida de Jaume Vendrell Carxol, composta per més de dos-cents homes, amb trenta cavalls, es presentà a Sant Pere de Ribes per a recaptar la contribució. Segons el Diari de Vilanova, els soldats marxaren tranquil·lament i, desprès de passar per davant de les muralles de Vilanova, marxaren “en direcció a Cubelles”.

Les notícies de les victòries parcials dels carlins encoratjaren molts joves a unir-se als revoltats.

Durant aquell estiu, més de seixanta joves de Vilanova i “els seus voltants” van passar a engruixir les files carlistes.

Cubelles, però, continuava pagant els impostos dels uns i dels altres. El 22 d’agost de 1873 sortien cap a la capital del nostre país els recaptadors de contribucions “després d’haver cobrat els trimestres endarrerits que devien a l’Estat els pobles de Sant Pere de Ribes, Cubelles i Canyelles que no havien estat satisfets al seu temps per no haver-hi qui es presentés a cobrar-

les”. La notícia continua fent-se ressò del gran esforç dels contribuents per a pagar els diners per a ambdós bàndols quan diu que “per a alguns propietaris ha estat càrrega molt pesada el que després de perduda la darrera collita, hagin hagut de satisfer d’un sol cop cinc trimestres de la contribució, amén de l’exigida pels carlins”iv.

Noves aparicions de carlins per Cubelles configuraven el paisatge quotidià del poble. El 22 d’agost, a prop d’uns garrofers als afores de la vila, van presentar-se vuit carlins armats amb trabucs i carrabines, sense arribar a entrar al centre del poble, en una partida que podria ser de reconeixement.

La República continuava amb la lluita contra els revoltats, i d’aquesta manera exigí nous efectius mitjançant l’allistament forçós dels joves cubellencs entre 18 i 45 anys hisendats o fills d’hisendats. Això portà a diversos aldarulls amb les autoritats militars, com els que es produïren a Cubelles el diumenge 18 d’octubre de 1873 entre joves de la vila i membres de l’exèrcit governamental, la Ronda de Vilanova, que acabaren amb diversos detinguts que foren portats a la capital de la comarca.

A primers del mes de novembre va aparèixer per primer cop prop de Cubelles la partida carlina liderada per Josepet de l’Artesà, sobrenom amb que es conegué Josep Pascual i Bertran, concretament als voltants del Mas de l’Escarré, després d’haver-se passejat per Canyelles.

Josepet de l’Artesà, nat a Sant Cugat Sesgarrigues el març de 1843 però instal·lat a Vilanova, havia marxat amb els carlins el 25 de juliol de 1873, i en només tres mesos havia ajuntat una partida de més de seixanta homes, que arribarien als quatre-cents un any després.

Va ser el dijous 18 de desembre de 1873 quan Josepet de l’Artesà entrà a la vila de Cubelles. El Diari de Vilanova ho expressava així el dia després: “A la tarda d’ahir va ser al veí poble de Cubelles la partida carlina que capitaneja Josepet de l’Artesà; va detenir alguns carreters fins que abandonà l’expressat poble, sense que sapiguem la direcció presa pels carlins en llur sortida de Cubelles”.

El dissabte encara en parlaven al Diari de l’estada del líder carlí a Cubelles: “La partida carlina de Josepet de l’Artesà que vam dir que es trobava el dijous per la tarda a Cubelles va córrer durant el matí d’ahir cap a Canyelles, on van detenir els cotxes que venien de Vilafranca, apoderant-se de tots els diaris de Barcelona que després d’apilar-los van ser reduïts a cendres. Uns vuitanta eren els individus i es dirigiren a Ribes a primeres hores de la tarda”.

Mentrestant, el 7 de gener de 1874 els carlins van ocupar Vic. Més tard van caure Olot, Manresa i la Seu d’Urgell, amb el que el centre del Principat passava a estar sota control carlí.

L’avançament rebel es produïa, com hem vist, de forma considerable al centre i nord del Principat, mentre Cubelles mantenia la tònica de les “visites” esporàdiques dels escamots rebels.

El dimarts 24 de febrer de 1874, el Diari informava d’una nova entrada de revoltats a la vila: “Els carlins que aquests dies han voltat per aquestes rodalies, el dissabte darrer entraren a Cubelles i després d’haver causat alguns desperfectes a la casa de l’alcalde per no haver aquest pagat la contribució i estar absent, cremaren la talla i cobraren la contribució.

Després passaren a Sant Pere de Ribes on romangueren fins les vuit del matí”.

Malgrat alguns èxits parcials dels carlins, la diferència de mitjans militars i econòmics entre els bàndols en conflicte començaven a minar la moral dels soldats revoltats, que rebien sempre tard llur paga. Aquest fet, afegit a la política de perdó i amnistia per part del govern republicà per als carlins que es lliuressin a les autoritats, portà a l’inici d’un procés de deserció de molts efectius rebels que tornaven a llurs cases. A Cubelles també hi hagueren dos joves, un dels quals era de la vila, que demanaren l’indult governamental el diumenge 1 de març de 1874: “Sobre les 11 d’abans d’ahir arribà la columna d’operacions del Penedès, composta del batalló de Catalunya i d’uns 100 cavalls.

En passar per Cubelles, procedent de l’Arbóç, la columna a la que hem fet referència, es presentaren demanant indult al seu cap dos carlins amb armes”v.

La deserció era lògicament perseguida pels carlins, que visitaren Cubelles a la recerca dels dos joves cubellencs l’endemà, el dilluns 2 de març, segurament alertats dels fets per la seva xarxa d’espies. Era el grup del ja habitual Josepet de l’Artesà: “El primer que van fer els carlins en arribar a Cubelles la nit de dilluns va ser cercar l’individu natural de dit poble que el dia anterior s’acollí a indult, i no havent-lo trobat digueren públicament que de no incorporar-se a la partida novament dintre de breus hores, seria afusellat allà on se’l trobés”.

Ja a les 12 de la nit, en ple hivern cubellenc, la partida de Josepet de l’Artesà es dirigí “a casa de l’estanquer amb la pretensió de fer-li obrir la porta, el que es negà a practicar aquest creient eren una partida de lladres; a les amenaces que li adreçaren els carlins i després d’assegurar-se que efectivament ho eren, obrí la porta rebent, segons es diu, molt mal tractaments per part d’aquests, que volien afusellar-lo, del que l’alliberaren les llàgrimes de l’esposa de la víctima i els precs d’algun veí, deixant-lo lliure els carlins després d’haver satisfet mil rals que l’imposaren com a multa per no haver complert acte continu el mandat de franquejar-los la casa”.

La partida d’en Josepet era ja considerable, i va aconseguir les majors fites militars dels absolutistes arreu del Penedès. El 4 de març, poc després de sortir de Cubelles, entraren a la vila del Vendrell i després a Vilanova, del 18 al 20 de març, passant novament per Cubelles. Els fets els relata l’historiador penedesenc Manuel Bofarull, parlant d’en Josep Pascual: “Però l'acció que més prestigi li donà fou l'ocupació de Vilanova i la Geltrú sense disparar ni un tret, i només amb un centenar d'homes, el març del 1874, a continuació de l'entrada al Vendrell. Aquest fet fou del tot amagat pels liberals, i fins i tot el Diario de Villanueva y Geltrú no en digué res. Ja feia dies que en Josep Pascual es movia lliurement pels voltants de la vila.

L'Ajuntament, que es veia venir la pedregada, dimití, però la superioritat no ho acceptà, i en canvi el destituí al dia 7. El dia 17 fugí en vaixell a Barcelona el comandant militar Juan Luque. Vilanova quedà –segons la premsa– "sin más autoridad local que la de los alguaciles, y esto, que en otras poblaciones habría reportado funestas consecuencias, ha pasado aquí casi desapercibido por la sensatez y conducta del pueblo villanovés". Josep Pascual, que el dia 18 era a Canyelles i baixava a Vilanoveta, promouria gran soroll dissimulant la migradesa del seu exèrcit i aparentant que s'apropaven milers de carlins. Així fou com, sense disparar ni un tret, i gairebé en formació, la seva gent penetrà a la vila i hi restà alguns dies. El dia 20 d'aquell mes de març de 1874 era Divendres Sant, i els ocupants –amb la presència de Tristany– organitzaren una lluïda processó. Pensem que aquella mateixa nit els carlins abandonaren tranquil·lament la vila. L'endemà, dissabte, dia 21, després de quinze dies sense govern municipal, es formà un nou Ajuntament, fou nomenat alcalde Benigne Roman Barceló”vi.

A nivell nacional, s’instaurà un govern autònom català emanat del decret que el pretendent Carles VII signà el 26 de juliol de 1874 restituint part de les llibertats dels catalans i restaurant la Diputació de Catalunya.

La primera víctima mortal de la guerra documentada a Cubelles és la d’un jove que s’havia allistat a la partida de Josepet de l‘Artesà. Va ser anunciada el 12 d’agost de 1873, en notícia al Diari de Vilanova: “Ahir es presentaren sol·licitant indult a la nostra autoritat dos nois que formaven part de la facció que capitaneja Josepet de l’Artesà. Per referència dels mateixos sabem que han estat moltes les penalitats que han sofert a la província de Girona havent mort als enfrontaments que a la mateixa es lliuraren tres individus veïns d’aquesta i un de Cubelles. Afegint que era tal la mancança de recursos , que quan abandonaren la partida se’ls devien trenta-set socors”.

Els alcaldes del Penedès rebien constants amenaces, fins i tot de ser afusellats. En una carta enviada al veguer cubellenc i al de Sant Pere de Ribes, se’ls obligava a estrènyer i endurir el setge contra Vilanova i Sitges. Prohibia, en adició, els cubellencs i ribetans d’anar a ambdues poblacions “sota les penes acostumades per als homes. A les dones les commina amb tallar-los la cabellera a la primera infracció”.

La mancança de recursos dels carlins els feren demanar per aquelles dates fins a set trimestres per avançat de llurs contribucions, quantitat que cap ajuntament no es podia permetre.

La presència de soldats carlins i governamentals a Cubelles s’havia convertit en una terrible rutina, fet que atemoria i inquietava els cubellencs. El 5 de setembre un nou escamot carlí, compost ara de seixanta homes i dos cavalls, va ser vist a la part occidental del terme de Cubelles pels soldats governamentals de la Ronda de Vilanova. Els rebels, dividits en dos grupuscles, tornaren ràpidament cap a les muntanyes de Castellet per a evitar l’enfrontament.

A finals de 1874 tenim notícies d’un altre cubellenc que formava part de les files carlines. El 19 d’octubre es lliurava a les autoritats militars de Vilanova “un carlí natural de Cubelles que feia més de dos anys estava a les files del Pretendent, havent pertangut a diverses partides i últimament a la de Josepet de l’Artesà”.

Un any després dels incidents a Cubelles per motiu de les lleves, el 20 d’octubre es reproduïren els enfrontaments entre els militars de la República i els cubellencs, que acabaren novament amb detinguts, que foren portats a Vilanova i la Geltrú.

La darrera entrada de carlins a Cubelles durant 1874 va tenir lloc el 12 de desembre: “De públic es deia ahir que un grup carlí d’uns vint homes pertanyents a la partida que comanda el capitost Josepet de l’Artesà va estar a Cubelles, on van romandre des de les sis de la tarda d’abans d’ahir fins a dos quarts de quatre de la matinada d’ahir”.

L’endemà, el Diari de Vilanova encara donava més detalls de la notícia: “El grup carlí que segons vam dir ahir va estar a Cubelles la nit anterior es componia d’uns quaranta homes, la meitat dels quals entraren al poble a cobrar la contribució. Malgrat les moltes amenaces que empraren, pogueren reunir escassament uns quaranta duros, motiu pel qual i temorosos que forces d’aquesta vila (Vilanova) els fessin alguna visita poc agradable, es dirigiren a Clariana i Castellet”.

El cop d’estat de 29 de desembre de 1874, que restituïa els borbons isabelins al tro espanyol en la figura d’Alfons Borbó i Borbó, afeblí els suports dels carlins, que van veure com el nou exèrcit alfonsí dedicava grans quantitats d’efectius a l’esclafament de les posicions rebels.

Durant el gener, el colpista Martínez Campos atacà i conquerí Olot, provocant la destitució del cap carlí Rafael Tristany, que fou substituït per Francesc Savalls.

Les anades i tornades dels carlins a Cubelles van continuar durant l’hivern, i el 20 de gener de 1875 la ronda de Vilanova eixí cap a la vila a la recerca de dos carlins que s’amagaven a una casa del poble, potser per a visitar algun familiar. Els militars liberals van tornar cap a la capital sense trobar ningú, ja que els dos rebels s’havien fet escàpols en conèixer la vinguda dels soldats.

La guerra carlina també fou la de la propaganda. La matinada del 24 de gener van aparèixer diferents cartells afixats a les cantonades de Cubelles i signats per Josepet de l’Artesà on se li oferí al poble la supressió de les lleves, el restabliment dels furs nacionals catalans i, segons el Diari de Vilanova, “altres regals per l’estil”. El pamflet acabava demanant que es denegués qualsevol auxili al govern constitucional. El document estava signat al CAMP de l’HONOR, fet que fou objecte de burles per part del rotatiu vilanoví.

Cubelles però no pagava els tributs imposats pels carlins i aquests, en revenja, s’endugueren dos regidors del municipi la matinada del 4 de febrer de 1875. Els edils cubellencs foren retornats sans i estalvis el 12 de febrer, després d’haver pagat “alguns mils de rals”.

Durant l’abril es produïren noves sortides de la ronda per a foragitar soldats carlins que campaven sense control pels pobles petits i sense guarnició. Així tornà a venir la ronda de Vilanova a Cubelles el 2 d’abril de 1875.

El capitost penedesenc Josepet de l’Artesà marxà temporalment al darrer bastió carlí, la Seu d’Urgell, però pels volts del mes de maig tornà a fer acte de presència a les nostres contrades, atacant la vila de l’Arboç malgrat les desercions en massa de les seves files, cansades i mal armades.

La guerra tenia però un toc de còmic i de contesa de fireta. Així, per la Festa Major de Cunit, el 13 de juliol de 1875, vint carlins sense gorra ni armament es dedicaren a dansar al ball de la població veïna sense ser importunats per ningú. Però malgrat aquesta confraternitat, en Canastré de Bràfim tornava al poble veí amb setanta insurgents el 19 de juliol amenaçant de cremar les cases dels que no fessin efectives les contribucions carlines.

Malgrat diferents atacs esporàdics i agosarats, com el de Molins de Rei per part de Savalls amb més de dos-cents homes, el 26 d’agost de 1875 es rendia la darrera gran plaça dels carlins, la Seu d’Urgell. Al setembre encara es van veure alguns carlins pels voltants de Cubelles, però el gruix de l’exèrcit del pretendent Carles VII passaria a l’Alta Cerdanya pel pas d’Oceja el 14 de novembre de 1875, amb el que la guerra s’acabava al nostre país.

Uns mesos més tard, concretament el 28 de febrer de 1876, els carlins perdien el seu darrer feu peninsular al País Basc, amb la presa de Lizarra per part dels liberals el 19 de febrer de 1876, que havien ajuntat un espectacular exèrcit de 250.000 homes contra les malmeses forces dels carlins.

i

Bofarull i Terrades, Manuel. Martí Miret i Caraltó. De general carlí a coronel alfonsí. Institut d’Estudis Penedesencs 2002. Pàg. 22. ii Diari de Vilanova. 28 de gener de 1873. Biblioteca Víctor Balaguer. iii Diari de Vilanova. 29 d’abril de 1873. Biblioteca Víctor Balaguer. iv Diari de Vilanova. 22 d’agost de 1873. Biblioteca Víctor Balaguer. v Diari de Vilanova. 3 de febrer de 1874. Biblioteca Víctor Balaguer. vi Bofarull i Terrades, Manuel. Del Penedès 23. Institut d’Estudis Penedesencs. Pàg. 101.