Page 1

LA GUERRA DE SECESSIÓ O DELS SEGADORS (16401659) A CUBELLES. L’any 1618 s’inicià a Europa la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que enfrontà diversos territoris del centre i nord europeu amb un rerefons religiós i de lluita dinàstica pel control del poder per part de les diferents monarquies del Vell Continent. El conflicte bèl·lic començà el 23 de maig de 1618 amb la Defenestració de Praga i enfrontà inicialment els Haubsburg austríacs amb la Unió Protestant, que ajuntava territoris de Bohèmia i el Palatinat. Castella entrà ràpidament al conflicte al costat del bàndol catòlic, tot envaint el Palatinat el setembre de 1620. Un any més tard moria Felip II i pujava al tro el nou comte de Barcelona, Felip III. Només tres dies després d’accedir al tro, el nou sobirà nomenà Gaspar de Guzman, el comte-duc d’Olivares, com a gran d’Espanya, i per tant, el seu favorit. El noble espanyol estava entestat en mantenir contra tota lògica l’hegemonia de la monarquia hispànica sobre Europa, i el 1624 dirigí al comte Felip III un memorial on l’instava a suprimir la independència de Catalunya i de la resta de regnes peninsulars i assimilar-los a les lleis de Castella. Per a participar a la guerra europea proposava, contra les constitucions catalanes, que el Principat formés part d’un exèrcit permanent amb 16.000 soldats. La Generalitat de Catalunya s’hi oposà frontalment. La Guerra dels Trenta Anys continuava, amb nous escenaris per a la confrontació a Dinamarca, a partir de 1625, i amb la incorporació de Suècia l’any 1630 al bàndol protestant. Però el canvi que afectà el nostre país es produí el 1635 amb l’entrada de la França de Richelieu a la contesa per interessos territorials. El mateix any, el 19 de maig de 1635, es produïa la declaració de guerra entre França i la monarquia hispànica, i el comte-duc d’Olivares obtingué l’excusa per a traslladar el conflicte a les fronteres catalanes del nord i involucrar el nostre país en la conflagració bèl·lica. Les tropes espanyoles s’instal·laren a Catalunya l’any 1637, des d’on iniciaren les hostilitats contra França, amb prop de 15.000 soldats. La presència de les tropes estrangeres suposà la imposició dels allotjaments, on els pagesos s’havien de fer càrrec del manteniment i àdhuc del sou dels soldats. L’ofensiva espanyola del 1637 contra el sud de França, en concret a Leucata, fracassà i els francesos contraatacaren el juny de 1639 amb el setge de Salses, al Rosselló. La vila més septentrional dels Països Catalans va caure en mans franceses el juliol de 1639, fet que afectà enormement la ja afeblida moral dels catalans. Aquest fet, juntament amb els allotjaments, que es generalitzaren a tots els estaments socials, amb l’empresonament d’alguns dels dirigents catalans i amb la crema de diferents viles per part dels soldats espanyols, portà el 22 de maig de 1640 a l’arribada a Barcelona de prop de dos mil pagesos que iniciaren la revolta contra el virrei espanyol, que acabà d’esclatar el 7 de juny, dijous de Corpus, quan cinc-cents segadors van prendre el control de la capital del país. El virrei comte de Santa Coloma va ser assassinat quan intentava fugir i les institucions s’abocaren cap a la independència de Catalunya. La Generalitat controlava un país ja lliure del jou espanyol. Les notícies arribaren de seguida fins la comarca. El 10 de juny de 1640 es reuní el Consell General de Vilanova i decidí “seguir la causa comuna de Catalunya”, tot acordant proveir-se d’armes i municions per a poder-se defensar d’un atac estranger. Durant els mesos següents la Generalitat cridà els pobles per a enviar el sometent. La crida que es feu a Cubelles la testimonia el para Garí: “Poc trigaren en rebre’s ordres de Barcelona per a que Vilanova, Cubelles i les seves Quadres enviessin el seu contingent al sometent”1.


Però per a defensar-se de l’enemic espanyol amb possibilitats d’èxit calia cercar l’ajut francès, que es concretà al Tractat de Ceret del 7 de setembre de 1640. La Generalitat reconeixia Lluís XIII de França com a Comte de Barcelona i Catalunya esdevenia una república sota la tutela francesa. Les tropes de la monarquia hispànica reaccionaren amb celeritat per tal d’evitar afeblir el front de guerra contra els francesos. El marquès de Los Vélez reuní el mes de novembre de 1640 un imponent exèrcit de més de 23.000 homes i 2.700 cavalls, que des de Tortosa marxà cap a Barcelona, saquejant les poblacions de Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant. L’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona descriu la marxa dels soldats espanyols d’aquesta manera: “L’exèrcit reial va continuar la marxa i la tònica repressiva ... . Arreu les ocupacions significaven saquejos i degolladissa de catalans. Hom tenia clar que era una guerra bruta”2. El Consell General de Vilanova va rebre novament ordres per a convocar el sometent, que l’11 de desembre de 1640 marxà amb el suport de quaranta homes addicionals en ajuda de Tarragona, que malgrat tot va caure en poder espanyol el 23 de desembre de 1640. El mes de gener de 1641, les tropes castellanes iniciaren la marxa sobre Barcelona i els primers soldats espanyols arribaren a Cubelles, on van cometre quatre assassinats de vilatans que devien intentar salvar-se del saqueig, com es recull als llibres de defuncions de la Parròquia de Santa Maria: “6 de gener de 1641. Òbit de Ramon Urgellès, lo qual mataren los castellans, fou enterrat al fossar de Cubelles”. “6 de gener de 1641. Òbit de Joan March, dit Marquet, lo qual mataren los castellans, fou enterrat en la iglésia de Rocacrespa”. “6 de gener de 1641. Òbit de Guillem Vendrell, lo qual mataren los castellans”. “6 de gener de 1641. Òbit de Jaume Llanussa, lo qual mataren los castellans”. Els crims comesos pels soldats espanyols van provocar el pànic entre la població cubellenca. La població es degué refugiar a les quadres i a les masies, evitant les vies principals de comunicació i pas dels exèrcits, si fem cas de l’absència d’anotacions als llibres parroquials i al comentari que en ells es feu l’any 1641: “1641. aquest temps fugí la gent per lo marquès de les veles”3. Per Vilafranca del Penedès, els espanyols arribaren a la capital catalana el 22 de gener de 1641, on foren derrotats per l’exèrcit franco-català a la batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641. La retirada espanyola suposà desplaçar la línia de confrontació fins a la ciutat de Tarragona, plaça forta més important en mans invasores. El Camp de Tarragona i la Plana de Lleida van esdevenir d’aquesta manera els principals camps de batalla entre els anys 1642 i 1649, en un front relativament estable. La zona es convertí en insegura, i hi hagueren diferents morts per arma de foc. El 16 de


novembre de 1642 moria Jaume Vallès, “lo qual mataren al camí del mas Ricart”4. L’historiador Francesc Xavier Hernàndez descriu la situació durant els anys centrals de la guerra: “Els miquelets, apostats a la serralada prelitoral controlaven els moviments hispànics; el Baix Penedès esdevenia un territori d’enfrontament on les incursions de la cavalleria espanyola i de la franco-catalana mantindrien el terror durant els divuit anys següents”5. Els espanyols feren incursions arreu del Penedès, a poblacions com ara el Vendrell o Vilafranca del Penedès. A Cubelles hi ha constància de la presència de les tropes espanyoles l’any 1646. Al desembre d’aquest any, l’enemic arribà a Cubelles. Així a l’òbit d’Eulària Plana hi llegim: “El 28 de desembre de 1646 i dit dia los castellans foren a Cubelles, en lo hospital morí Eulària Plana, vídua de Cubelles ...”6. El pare Garí descriu els estralls que aquell dia es produïren entre Vilanova i Cubelles: “En mig de tanta tribulació , feines i fatigues, dia 28 de desembre de 1646 les tropes castellanes assassinaren cinc indefensos habitants de Vilanova i un francès trobats més enllà de la Collada al terme de Cubelles i a la mateixa Collada en mataren un altre dia 10 d’octubre de 1647”7. L’estada de les tropes franceses a Catalunya, tanmateix, començava a provocar arreu del país el mateix rebuig que les tropes espanyoles: “Les tensions entre civils catalans i militars francesos, una constant en tota la guerra, es van agreujar per la particular penúria de les forces franceses, mancades de paga. Altrament, el risc de revoltes generalitzades contra l’exèrcit francès era altíssim”8. El cost de l’estada de les tropes franceses a Cubelles va merèixer les queixes dels jurats cubellencs. El 27 de juny de 1649, el llibre d’Actes del Consell de la Vila deia: “Ha proposat lo honor Jacint Molner Jurat que per los grans gastos que ha fet la Universitat els dos allotjaments de cavalleria ha tingut en lo present any sols en lo mes de maig companyies del terç de la Mota9 i en lo mes de juny la Companyia dels Alemanys, que del gasto de part de la vila sumen cinc-centes lliures ... se fes un tall de dues-centes lliures per a desquitar-se de tan gran gasto”10. Els jurats de Cubelles donaren compte de la demanda feta pel marquès de Créquy, Charles III de Créquy, per al manteniment de les tropes franceses assentades a Alcover, el Baix Camp. Charles III de Créquy (1623-1687) havia arribat a Catalunya l’any 1649 i


era lloctinent general d’armes del rei de França. El 6 d’agost de 1649 exigí al poble de Cubelles “fornir els soldats que estan allotjats a la vila d’Alcover cada dia quarantavuit pots de vi”. El 29 d’agost de 1649 la cavalleria espanyola arribà fins el Mas Palau, amenaçant Vilanova i passant pel terme de Cubelles, atemorint la població esgotada per una guerra que durava ja nou anys. Durant el mes d’octubre de 1649 es produí una ofensiva espanyola sobre el Penedès. El 7 d’octubre ocuparen el Vendrell, i el 16 d’octubre Vilafranca del Penedès i els pobles del Garraf, però l’1 de novembre tornaren cap a llurs posicions defensives de Tarragona i Lleida. Com hem vist, però, les tropes franceses controlaven encara gran part del Principat i feien acte de presència a Cubelles. Així, el 3 de juny de 1650 morí a la casa d’Isidre Lleó “Monsieur de Vilar, capità de Comandància del Terç de Mirancrille en l’Armada del Rei Cristianíssim a Catalunya”11. El “rei cristianíssim” era el sobrenom aplicat al rei de França, en aquelles dates Lluís XIII, com hem vist, comte de Barcelona i sobirà de Catalunya. Però la revolta de la Fronda, una insurrecció interna a París entre 1648 i 1653, va forçar els francesos a retirar molts efectius del front català, el que possibilità la contraofensiva espanyola, iniciada a Tortosa el novembre de l’any 1650. A l’estiu de 1651, la línia del front es trobava ja a Calafell, vila defensada per l’imponent castell que fou saquejat durant la contesa. Cubelles fou ocupada el mes d’agost de 1651, i durant aquell mateix mes s’inicià el setge de la capital del país. Finalment Barcelona va caure en mans espanyoles un any després d’iniciat el setge, l’11 d’octubre de 1652. Els anys posteriors, el front de guerra se situà al sud de Figueres i Puigcerdà. Els francesos van saber controlar aquesta part del nostre país. Ja al final de la conflagració, els ocupants espanyols exigiren la col·laboració de les autoritats cubellenques per a lluitar contra les tropes catalano-franceses, encara controlant el sud del Pirineu. Obligaren els catalans dels territoris ocupats a lluitar contra els seus germans del nord. A Cubelles resta escrit al Llibre del Consell de la Vila: “Ha proposat lo honor Jurat Brunet que per cartilla de sa Altesa enviada al batlle i jurats de Vilanova de Cubelles, Cubelles i altra, d’en Alemany de Miquel, mariscal de camp, nomenat per sa Altesa per a fer lo mateix número de soldats que feu en lo any passat per a socors de Girona, i així toca a Cubelles i a les quadres a la quinta part 4 soldats, això és dos a Cubelles i estos per a anar a Puigcerdà a expulsar lo enemic francès per lo temps d’un mes pagats segons lo any passat. I per això és parer que per treure los dos soldats es deixés a deu homes timorats de consciència i lo que ells resoldran serà tingut en lo present Consell”12. El document fa referència al setge franco-català sobre Girona, el juliol de 1653, i a l’atac sobre la Cerdanya de setembre de 1654. Durant aquest període es produïren accions violentes al voltant de Cubelles, encara que no devien tenir relació amb la contesa donada la llunyania amb el front de batalla. Així el 9 de novembre de 1656 fou sepultat n’Antoni Pedro, “lo qual la nit antes mataren amb una escopetada”13. La guerra s’allargava i els espanyols van fer servir de forma covard la Catalunya del Nord com a moneda de canvi per a assolir la pau. El Tractat dels Pirineus, signat al riu Bidasoa el 7 de novembre de 1659, suposava el final de la contesa amb la cessió per part dels castellans de les comarques septentrionals del nostre país a la monarquia francesa. D’aquesta manera, els espanyols van lliurar de forma miserable al país veí el territori


bressol de la nostra nació, on residia el vint per cent de la població catalana. Perpinyà era la segona ciutat més important de Catalunya.


1

Garí i Siumell, Josep Antoni. Descripción e Historia de la villa de Villanueva i Geltrú desde su fundación hasta nuestros días. El Cep i la Nansa Edicions. 1996. Pàg. 208. 2 Història Militar de Catalunya, de Francesc Xavier Hernàndez. Volum III, pàg. 110. 3 Història de Cubelles, de mossèn Avinyó, pàgina 112. Ajuntament de Cubelles 1993. En concret l’esmentada anotació apareix al llibre de batejos de 1642. 4 Arxiu Parroquial de Cubelles. Llibres de defuncions. 5 Història Militar de Catalunya, de Francesc Xavier Hernàndez. Volum III, pàg. 120. 6 Arxiu Parroquial de Cubelles. Llibres de defuncions. 7 Garí i Siumell, Josep Antoni. Descripción e Historia de la villa de Villanueva i Geltrú desde su fundación hasta nuestros días. El Cep i la Nansa Edicions. 1996. Pàg. 210. 8 Història Militar de Catalunya, de Francesc Xavier Hernàndez. Volum III, pàg. 133. 9 Philippe, comte de la Mothe-Houdancourt (1605- 24 de març del 1657), va ser un militar francès, duc de Cardona, mariscal de França i virrei de Catalunya, que lluità a la Guerra dels Segadors i en diversos escenaris de la Guerra dels Trenta Anys. A Catalunya, el Comte de la Mothe-Houdancourt va obtenir nombroses victòries militars, com ara la captura de Pere IV d'Empúries i del seu exèrcit el 30 de març de 1642 a la Granada del Penedès, la batalla dels Quatre Pilans (a Lleida) el 7 d'octubre de 1642 que li va valer com a recompensa ésser anomenat Duc de Cardona o la conquesta de Montsó en la seva campanya a l'Aragó. Malgrat tot, la seva derrota el 15 de maig de 1644 a la batalla de Lleida i el posterior i sagnant fracàs en l'assalt a Tarragona aquell mateix any, en provocà la caiguda en desgràcia, la destitució del seu càrrec de virrei i el seu posterior empresonament. Fou rehabilitat al cap d'uns anys i tornà com a virrei a començaments del 1652 a Catalunya. Aconseguí introduir-se amb reforços dins de Barcelona el 23 de març d’aquell any. Malgrat tot, es va veure obligat a rendir la plaça el 13 d'octubre de 1652 i a sortir de Catalunya amb les seves tropes (obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Philippe_de_La_MotheHoudancourt»). 10 Llibre d’Actes del Consell de la Vila. Arxiu Parroquial de Cubelles. 11 Arxiu Parroquial de Cubelles. Llibres de defuncions. 12 Llibre d’Actes del Consell de la Vila. Arxiu Parroquial de Cubelles. 13 Arxiu Parroquial de Cubelles. Llibres de defuncions.

La guerra dels segadors a Cubelles  

Article escrit per Xavier Martínez i Roig

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you