particular gust de la senyora Id en el tema dels homes. El P.S. em va somriure ensenyant aquelles quatre dents mig corcades de primat selvàtic que traginava, i va engegar el casset. L'home estava disposat a forfollar en la meva escassa relació paterno-umbilical amb el senyor Aro. I jo no en tenia gens de ganes. Però, a pesar de tot —«no siguis maleducat, nen!», recordo ara—, vaig tancar els ulls i vaig mig dir, com si tingués son i la veu no em pogués travessar la frontera dels llavis: «—El senyor Aro era un torero. »—¿Torero, fillet? —va ajudar el P.S., hipòcritament, com aquell que no està per la feina. »—Sí, senyor, torero —vaig reblar, obrint i tancant d'estranquis l'ull dret per veure la cara que feia el P.S. del casset que, d'altra banda, sabia de sobres tota la història entre el pare i la mare, i la gelosia del senyor Aro, per allò de l'escalfament de braguetes imputat a la senyora Id. »—Mira que bé! —va exclamar ell, distret, mentre fullejava una revista que jo ja m'havia empassat almenys un parell de vegades a la saleta d'espera de la consulta d'aquell gabinet psicològic quan la mare, després de la meva sessió dels dijous, passava sempre comptes amb ell, no sé si escalfant res, però sí deixant que ell li esclofollés la Visa!». ¿Pot un incompetent com aquell P.S. estar alerta a les confessions d'un pacient —malgrat
11