Geganter i contrabandista

Page 1


GEGANTER I CONTRABANDISTA

Andreu Sotorra

Barcelona 2019 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2


Geganter i contrabandista parteix de la novel·la Els patafis d'un patagó publicada inicialment en paper per l'autor dins la col·lecció Lectures Moby Dick, núm. 7, d'Editorial La Gaya Ciència (Barcelona, 1984), amb una introducció de Lluís Busquets Grabulosa, amb disseny de la coberta d'Enric Satué i il·lustracions de Pilarín Bayés, i posteriorment en suport e-book, a l'Editorial Escac Gabinet de Comunicació (Barcelona, 2019).

Primera edició (paper): març 1996 Segona edició (digital): agost 2019 © © © ©

1996 1983 1996 1996

/ 2019: Andreu Sotorra (pel text) / 2019: Francesc Viladot (per la il·lustració de la coberta) / 2019: Artur Roselló (pel disseny de la coberta) / 2019: Ricard Badia & Associats (pel projecte gràfic)

ISBN paper: 978-84-8300-050-4 DL paper: B-16011-1996 La primera edició en paper de la novel·la Geganter i contrabandista es va publicar el 1996 a la col·lecció Columna Xip, núm. 7, coordinada per l'escriptor i editor Emili Rosales, de l'Editorial Columna, de Barcelona (Barcelonès) i es va imprimir a Balmes, S.L., de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

3


Geganter i contrabandista

Patagó va ser un personatge famós dels llibres de cavalleries de la sèrie Palmarín. Fernâo de Magalhâes, que era molt afeccionat a aquesta mena de lectures, va batejar les contrades d'Amèrica meridional —l'actual Patagònia— en honor seu, a causa de les gegantines mesures dels seus habitants. La novel·la, a cavall de la realitat i la ficció, narra l'estranya desaparició d'un dels gegants de la vila de Patagonya, anomenat precisament Patagó, i la història de Fulc i les seves coneixences amb Antonio Pigafetta —el famós navegant—, el cavaller Tirant lo Blanc o míster Darwin, a qui saluda quan surt de Lady Pompis, la discoteca dels patagons. A més, s'hi barreja un almirall anomenat Miaulis, que podria tenir alguna cosa a veure amb Andreas Vokos Miaulis, un almirall grec, d'Atenes, que pels seus mèrits al capdavant de les forces navals dels insurrectes grecs de mitjan segle XIX és considerat un heroi. ¿Però Fulc només somnia o, veritablement, quan desapareix el Patagó de Patagonya, comencen els patafis d'un patagó? ¿No heu vist mai una mirada sospitosa dins els ulls d'un gegant de festa? ¿Existeix una terra on fan la viu-viu tots els gegants del món? La desaparició del gegant de la vila, la vigília de la festa major, porta un temporer africà a fer un viatge fantàstic amb un vell almirall de tots els mars. La destinació és una badia on el somni i la fantasia es barregen amb la recerca dels orígens, l'amor i la mort. Entre la fantasia i el somni i les arrels populars i històriques, la novel·la és una faula sobre el món dels gegants i una simbologia del misteri de la mort i la reencarnació.

Lectura recomanada a partir de 10 anys

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de trenta-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduòt a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruòlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

4


Una vegada hi havia al Zaire un nen de tres anys que era mĂşsic, mĂşsic d'aigua en un riu. El riu musical Kimenga Masoka

5


ÍNDEX

1. EL PREGONER GUIM, 7 2. LA PARELLA DE PATAGONS, 9 3. ¿UN VISITANT SOSPITÓS?, 14 4. FULC, EL TEMPORER AFRICÀ, 20 5. ¿UN NAVEGANT ITALIÀ?, 23 6. CONTRABAN DE PATAGONS, 27 7. ELS PIGAFETTA DE PATAQUÉS, 30 8. ¿UN MANUSCRIT AMB TRAMPA?, 35 9. ¿L'AMOR DE L'ALMIRALL MIAULIS?, 40 10. L'ESCOLA DE L'ALMIRALLAT, 45 11. EL SECRET DE LA NÒRDICA, 50 12. EL FOLLET MANELIC, 56 13. UNA LLEBRE BLANCA DE COIXÍ, 63 14. UN NADÓ FET DE XAMPÚ, 69 15. LES GRALLES DE PATAQUÉS, 75 16. KIRIELEISON, PATAGÓ REBEL, 78 17. LADY POMPIS O LA COCA DE MATARÓ, 83 18. ELS PATAFIS D'UN PATAGÓ, 86 19. LA BOSSETA D'HERBES REMEIERES, 92 20. ¿PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?, 96

6


1 EL PREGONER GUIM

Com un llamp, cau! Les teulades de la vila de Patagonya encara no s'han tret les lleganyes dels ulls quan la notícia cau com un llamp. I Guim, el pregoner, no en té prou d'esgolar-se pels altaveus. L'home, com si el món digués bona nit i tapa't!, alerta tots els veïns, cridant per carrers i places, amb una veu de tro que espanta. La gent, poc acostumada a les notícies d'altaveu, perquè només rep les de la televisió per cable de la vila, s'esvera per l'escàndol del pregoner que baixa com un coet cap a la plaça Major de Patagonya amb les cames vola que volaràs, sense que li toquin el cul, amb els ulls com dos ios-ios, els cabells esborrifats, l'americana de l'uniforme descordada, i la gorra de plat a la mà, ventant-se. A l'entrant mateix de la plaça de l'Ajuntament l'atura l'alcalde que acaba de sortir del portal de casa. I per poc no se'n van tots dos a rodolons per terra. Sort que, a tocar de nassos, el pregoner ha tingut esma de frenar. —¿Què m'han dit que has dit pels altaveus, Guim? —fa l'alcalde. —El... que... que... heu... heu... se... se... seeen...tit! —mig respon el pregoner, tartamut de naixença, i avui més tartamut que mai, per l'esglai que tragina. —Però això, si és cert el que dius, pot ser una catàstrofe, Guim! —s'esvera també l'alcalde quan sap què passa. I ho repeteix, girant-se en rodó i adreçant-se a una primera rotllana de veïns que s'ha començat a aplegar al voltant de les dues autoritats de la vila. —Jjjjuuu... just, se... senyor... al... al... alcal... cal... de! —fa en Guim—. Uuu... uuu... una... ca... ca... catàs... tro... tro... trofe!

7


—Això és molt greu, Guim! El més greu que ens ha passat des que el poble ens va votar! Aquí, a mi, Guim, m'hi pot anar la vara, sents! —fa ara monologant l'alcalde de Patagonya. —I... i... i... per... po... po... pos... tres... ens... pa... pas... passa... la... la... vi... gí... lia... de... la... fes... fes... testa... ma... ma... major... d'hi... d'hi... vern! —es dol encara el pregoner. —Posa't la gorra, Guim! —mana i ordena en sec, autoritàriament, l'alcalde. —Ah... sí... la... gor... gor... ra! —s'excusa l'home. —Posa't la gorra ben posada que em sembla que me l'hauré de posar jo i tot si les coses agafen aquest mal oratge! —pronostica l'alcalde. Els convilants i també la gent de fora que ja hi és per la festa, fan tots que sí amb el cap, com si sense saber de què es tracta ja donessin la raó al seu alcalde. De seguida tot Patagonya en va ple. I tothom no tan sols hi diu la seva sinó que comença a donar-hi tombs i a treure'n més d'una versió amb la intenció de posar-hi remei. L'Ajuntament convoca un Ple extraordinari amb el pregoner Guim com a testimoni de primera mà. I també hi conviden, a més del secretari, el jutge de pau, el metge de la zona, el rector de la comarca, l'agutzil de la vila, i la mestra de l'escola, perquè Patagonya és una vila que manté els costums de sempre, i no es deixa entabanar pel que expliquen les desenes de canals que retransmet la parabòlica des del campanar a través de la televisió per cable. L'enrenou anunciat pel pregoner Guim dura ben bé tot el dia. I s'allargarà fins avançada la nit! I continuarà l'endemà i tot, el dia de la festa major d'hivern de Patagonya, quan encara només se senti a dir: «¿Ves, com ha anat tot enguany, oi?»

8


2 LA PARELLA DE PATAGONS —¿Però quin dels dos...? ¿El Patagó o la Patagona? —diu un dels vilatans. —¿Encara no ho has pescat, tu? —li respon un altre dels vinguts de fora, fent-se l'espavilat. —El Patagó, home, el Patagó! Tot el poble en va ple! —aclareix finalment l'encarregat de la carteria, fet un replec de nervis. —¿Què dieu ara? ¿Que han robat el gegant Patagó? —exclama el vilatà que havia començat la conversa. El deixen estar perquè ningú no es pot avenir de la mala notícia i no són hores per anar aguantant els que sempre surten a tres quarts de quinze. Les ombres de preocupació es comencen a escampar per les cases, les finestres i els rostres de tot Patagonya. Les persianes s'abaixen i les portes balconeres es tanquen en silenci com un mal averany. Sota els porxos, els homes més grans fan anar el cap com si diguessin que no. Les dones velles miren en silenci al capdavall del carrer, on s'enllaça amb la carretera. Els de mitjana edat discuteixen, gesticulen, reneguen. Els més petits se'ls miren a tots i es miren entre ells, sense ganes de córrer ni d'anar a jugar enlloc. 9


—Ja no tenim Patagó... —només diuen en veu baixa. La veu del pregoner Guim, ara més refeta, trenca l'enrenou i es fa un silenci de tardor. No, un silenci d'hivern! —Es fa sabeeer... que davant la desaparició del gegant Patagó, la mateixa vigília de les festes de Patagonya, l'Ajuntament, per ordre del senyor alcaaalde, ha decidit posar sota protecció l'únic gegant que ens queda, més ben dit, l'única geganta, la dona del desaparegut com per art d'encantament. La Patagona, doncs, passarà dia i nit al vestíbul de l'Ajuntament, vetllada per l'agutzil i els seus ajudaaants! Es fa una pausa, però tothom sap que el pregoner Guim encara no ha desconnectat el micròfon dels altaveus. —També es fa sabeeer... —reprèn després d'uns segons— que pel mateix motiu que ens ocupa, el del Patagó, l'Ajuntament, per ordre del senyor alcaaalde, ha convocat un Ple extraordinari que tindrà lloc d'aquí a una hora al saló de plens de la Casa de la Vila. Com que el Ple és extraordinaaari, hi pot anar tothom, això sí, amb respecte i silenci, com fa de bon costuuum. A la vila de Patagonya, el tant de tants de tantarantants! Així, tot d'una tirada i sense tartamudejar, perquè el pregoner Guim no tartamudeja quan parla pels altaveus, la crida ha tranquil·litzat una mica més tothom, i les rotllanes s'han anat desfent mentre, a poc a poc, el veïnat se n'ha anat cap a casa a dutxar-se i empolainar-se, i a posar-se els vestits de mudar per poder assistir al Ple. Al cap d'una hora, al saló de plens de la Casa de la Vila no hi cap ni una agulla, i s'hauria dit que ja era festa perquè gairebé tothom havia deixat la feina per saber què decidia el Consistori sobre l'estranya desaparició del gegant Patagó. Els regidors i els convidats d'honor hi han tingut lloc reservat i fins i tot amb les cadires del cafè no n'hi ha hagut encara prou per encabir-hi els curiosos. El pregoner Guim, avui, amb la gorra posada, també seu al costat dels regidors. Les paraules de l'alcalde han fet emmudir el remoreig de converses: —Vilatans de Patagonya... Tots ho sabeu: el Patagó ha desaparegut... —ha començat dient, traït per l'emoció. S'han sentit alguns sís i alguns jahosabems per la sala, i per això el secretari ha demanat silenci. I així, l'alcalde ha pogut continuar: 10


—És cosa de tots, això del Patagó —ha dit amb un to greu, que només havia fet servir en un míting de les últimes eleccions quan va estar a punt de perdre el càrrec—. No cal que us ho recordi: aquest any faria cent dotze anys que el Patagó i la Patagona són els gegants de Patagonya —explica en una demostració d'haver-se documentat abans del Ple—. Cap de nosaltres no hi era, aleshores —diu fent una pausa i mirant de reüll els regidors de l'oposició—. Parlem del temps dels avis dels avis! El Patagó havia resistit de tot: dues guerres, molta gana, tres riuades, sis nevades, cinc sequeres i vuit focs. Per això, doncs, és un més del nostre poble, vilatans! Uns quants dels assistents al Ple l'han aplaudit pel discurs, i s'han corejats dos tímids moltbés! L'alcalde continua: —El Patagó és un més del nostre poble i també un més de cada casa, eh! —mig amenaça l'alcalde amb el típic gest del dit de manar—. Jo no us vull dir cap altra cosa. Ara que parli el Guim. Que parli com si fes un pregó pels altaveus i que ens expliqui com ha descobert que el Patagó no era aquest matí al magatzem municipal. De fet, que se sàpiga —fa l'alcalde mirant de passada tots els congregats—, el Guim és l'únic testimoni que hi ha per ara en el cas. Després, si demaneu paraules, podreu anar parlant vosaltres i suggerir tot el que us sembli que cal fer per recuperar el nostre gegant. Digues, digues, Guim... El pregoner Guim es treu la gorra. S'escura la gola i empunya el micro com si fos el venedor de peix fresc que arriba cada dissabte al migdia, directe des d'allà baix al port a la plaça del Mercat de Patagonya. I comença: —Es fa sabeeer... ai! Tothom, sense voler, es peta de riure. El secretari insisteix que hi ha d'haver ordre. I el pregoner Guim s'excusa, vermell com un tomacot: —El costum, refum! —Digues, digues, Guim... —torna a fer l'alcalde. I el pregoner, ara sí, arrenca d'una tirada: —Doncs, resulta que un servidor ha anat a obrir com cada matí el magatzem municipal. Hi ha dies que no m'hi fixo, però avui, per això de la festa, doncs, m'ha vingut al cap que els Patagons ja tornaven a tenir el cos en remull, i que com cada any sortirien a ballar pels carrers. I de poc que no caic de cul quan m'adono del robato... bé, de la desaparició! «Ei, 11


Patagó!», he cridat. «¿Patagó, Patagonet, ont'ets?» I he anat d'un costat a l'altre del magatzem, buscant no sé què, com si el Patagó fos petit com un ratolí i s'hagués pogut amagar en algun raconot... Però re, sabeu, allò que diuen re de re! —fa amb un gest de braços i amb una ganyota de mariner Popeye. Tothom escolta les paraules del pregoner atentament, amb aspecte de detectiu de pel·lícula de por, com si inesperadament es pogués descobrir una contradicció que destapés el misteri. —I ella, la Patagona, més maca que mai, allà palplantada i sense ni dir aquest Patagó és meu! —continua relatant Guim—. Em penso que, nerviós com estava, m'he aferrat i tot a les seves faldilles. «Patagona, Patagoneta del meu cor, tu sí que ets l'única que saps què se n'ha fet del Patagó! Digue-ho al pregoner, digue-ho al Guim, apa, bufona...» Però ella allà, seca com un bacallà, amb la mateixa mitja rialla de sempre. I ha estat quan he volat cap a l'equip del micro i els altaveus i quan he fet el pregó i quan he sortit com una guilla carrer amunt per tota la vila. I a partir d'aquí, ja sabeu de quin color és la història, doncs. Tot Patagonya aplaudeix Guim. I el pregoner, mig emocionat de sentir-se per una vegada tan a la vora del seu poble, no para de rebregar la gorra fins que s'hi fa un embolic. —Grà... grà... gràcies, amics! —ha dit encara. I després comença el torn de precs i preguntes. I com en tots els torns d'aquesta mena, tothom hi vol dir la seva, com si participés en un debat televisiu, i la sessió no s'acabaria mai, perquè no es para de repetir i repetir sempre el mateix, si l'alcalde no digués: «Ara llegirem les conclusions!». Però les conclusions són també tan llargues que fan intervenir més de mitja hora el secretari fent un resum. Tothom vigila que es llegeixi el que cadascú ha dit i l'escolten atentament per si han de rectificar alguna afirmació equivocada. Al cap de mitja hora, però, la majoria es cansa d'escoltar i remata la lectura del secretari amb els seus estirabots. —Vejam, vejam, silenci... —aguanta ell, sense perdre el posat seriós—. Hi ha qui diu que el Patagó ha estat robat pels envejosos d'alguna vila veïna. —Això... —remata el qui ha tingut la mala pensada.

12


—Hi ha qui creu que el Patagó s'ha cansat de passar un any tancat i sortir només un dia o dos amb la seva dona, i que ha pirat amb una altra. —Mudat i tot... —apunta un mofeta. —També hi ha qui pensa que el Patagó ha desaparegut per l'art de màgia d'algun poca-vergonya espiritista. —Jo ja sé qui és aquest! —diu un busca-raons. —Hi ha qui creu que és obra d'un antiquari espavilat. —Malvividors... —amenaça un d'escarmentat. —O un cas de terrorisme geganter. —Vinga, home! —fa un incrèdul. —Hi ha qui pensa que pot ser un segrest per fer buidar la reserva dels cabals de la caixa de Patagonya amb el rescat. —Si no hi ha ni un duro! —deixa anar un pinxo que volia ser alcalde i va perdre les eleccions quatre anys enrera. —Hi ha qui en donaria part de seguida al punt de policia comarcal perquè el busquessin on fos. —Als voluntaris de muntanya, encara avisarem! —salta un excursionista jubilat. —Hi ha qui pensa que el Patagó ha tingut una depressió i que ja tornarà quan li passi. —Com la dona del... —se sent. —Vols callar, home... —renya un altre. —Vejam —diu el secretari respirant fondo—. Hi ha també qui és del parer que... —Atureu-vos! No llegiu més! —se sent que diuen de sobte amb un to greu, desconegut, acompanyat d'un cop de bastó a terra. I la veu, que ha sortit des del fons de la sala, fa posar dempeus l'alcalde, i corglaça tots els vilatans de Patagonya, assistents al Ple.

13


3 ¿UN VISITANT SOSPITÓS?

El secretari ha alçat els ulls del paper, picat. —No llegiu més! —ha repetit la veu des del fons del saló de plens. L'alcalde ha clavat la mirada al fons. I l'agutzil, resolut, s'ha aixecat de la cadira, per si de cas. Tothom s'ha girat enrera. Se'n veuen pocs de personatges com aquest que ha fet callar tothom amb el seu crit. Alt. Esprimatxat. Més aviat malgirbat. Cara tristoia. Ossuda. Amb barba de deu dies. Cabell tirant a ros fosc. Eriçat. Entortolligat. D'aspecte més aviat brut. Una gavardina ratada dels punys i de les vores. Uns pantalons a sota esfilagarsats. Un parell de botes de pell resseca. Un sarró pengim-penjam. I sobretot, amb la mirada desvalguda. Com si no et mirés, de fet. Llançada. Grisa. Llunyana. I un bastó amb agafador en semicercle. Un personatge així, avui en dia, als vilatants de Patagonya, d'entrada, els fa més por que res. Després s'hi van acostumant. Se'l miren. L'observen, més aviat. I acaba fent-los una mica de llàstima. Sobretot, perquè ells van tots nets i endreçats, per assistir al Ple. No és època forta de collites, però a Patagonya sempre hi ha feina, i tothom el pren, finalment, per un desenfeinat que acaba d'arribar. Coixeja. Els assistents al Ple pel Patagó s'adonen que el nouvingut coixeja una mica. D'aquí ve que el bastó trenqui el silenci del saló de la Casa de la Vila perquè l'home avança lentament pel passadís, i es va obrint pas entre els vilatans. Tothom el ressegueix amb aquell mutisme cec. L'alcalde l'ha vist venir sala amunt i ha posat uns ulls com unes nous. 14


L'agutzil s'ha quedat dret, amb els punys tancats. Els regidors i els convidats al Ple s'han intercanviat mirades carregades de dubte. —¿I vós qui sou? —diu l'alcalde sense gosar aixecar gaire la veu. L'home ja ha arribat a tocar del reng de cadires de la primera fila. —¿Ho heu de saber? —respon serenament el personatge—. No hi fa res saber qui sóc. Diguem que... un veí més, ¿d'acord? —Home... —diu l'alcalde—. El Ple és públic, sí, però el torn de precs i preguntes ja s'ha tancat. I vós heu interromput la lectura de les conclusions que ens feia el senyor secretari. Comprendreu, doncs... —tempteja ara la primera autoritat de Patagonya, sense tenir la seguretat que se'n surti. —No és pas un prec el que jo us vull fer. Ni tan sols una pregunta —sentencia en un to tallant el visitant. L'agutzil, delerós, s'acosta a l'alcalde i li diu dissimuladament si vol que s'esmunyi al despatx i truqui la patrulla comarcal dels mossos d'esquadra. —Deixa't de romanços! —fa per tota resposta l'alcalde. I s'encara al ja sospitós fent el cor fort. Ell, amb una mirada desvalguda, també se'l queda mirant—. Feu, feu, bon home. I sigueu breu, sisplau. Portem tot el matí amb aquest sarau... I l'home, que una estona abans semblava un sac de penúries, parla amb paraules d'aquelles que no se senten sovint. Amb aquella mena de paraules que se sap de seguida que són de debò perquè regalen qui les escolta com un raig de dolçor. —El Patagó us ha desaparegut. I ara que no el teniu amb vosaltres, us adoneu de la falta que us fa. I us aplegueu a la Casa de la Vila, la vigília de la vostra Festa Major d'hivern, només perquè la història no us jutgi malament. Esclar, ja ho diuen: si mai m'oblideu, busqueu-me dins el cor. Però, pel que es veu, el vostre cor és un magatzem municipal ple d'humitat i de puces on empresoneu cada any amb forrellat els Patagons! El personatge fa una pausa que només serveix per foradar amb la seva mirada els ulls atemorits de tots els presents. Dóna un lleuger cop de bastó al terra que ressona primer per tota la sala, després per tota la Casa de la Vila, i hi ha qui s'imagina que per tot Patagonya, i prossegueix: 15


—No en sabeu res, dels vostres gegants, amics. Parleu de fa cent dotze anys com si parléssiu d'avui mateix! ¿Com poden els homes parlar de tant de temps enrera si no l'han viscut? Només us diré que aneu equivocats, que els vostres Patagons passen de cent anys, ja ho crec! I de dos-cents, i de tres-cents, i de quatre-cents i tot! S'aixequen algunes veus a la sala que el personatge talla en sec. —No, no em mireu com si fos un boig aparegut enmig de la sala. Sé prou què em dic. Mai no en parlaria si no hagués passat el que ha passat avui a Patagonya. Però ara us heu adonat que el Patagó no hi és, i cal que us en parli ni que sigui per no deixar que contineu vivint enganyats. Un vilatà exaltat s'aixeca i diu que l'estranger, així l'anomena, ja ha parlat massa, i li retreu l'insult que els ha fet de les puces. Però l'alcalde el fa callar i li recorda que a l'Ajuntament tohom hi té la veu. —I el vot, senyor alcalde! —afegeix el regidor que fa de cap de l'oposició. —I el vot... —amplia l'alcalde amb mala gana. —Escolteu bé, doncs, gent de Patagonya —continua el nouvingut sense fer cas del petit incident de paraules—. La desaparició del Patagó, això que vosaltres anomeneu desaparició, no és una casualitat. Ni passa cada dia, esclar. Ni cada any. L'última desaparició va ser, a veure, fem memòria... —l'home del bastó llança la mirada al sostre del saló de Plens—. Sí, efectivament, ara fa cent dotze anys, la mateixa edat que atribuïu al Patagó que heu perdut. I ni els vostres pares ni els vostres avis no en saben tampoc res de res del que va passar fa cent dotze anys. Aleshores no hi havia un pregoner tan tafaner! Tothom mira en Guim i la majoria sembla que afirmin que el pregoner és de debò un tafaner. Però un altre cop de bastó del nouvingut alerta de nou la impaciència i les mirades de reüll poc fiador que no s'havien deixat de banda. L'home fa, decidit: —Escolteu-me bé... El naixement dels Patagons, la vostra parella de gegants, és un misteri que no va aclarir mai ningú. ¿Ho voleu saber? Els Patagons van aparèixer un bon dia a la quadra del guixaire. Sí, ara fa cent dotze anys. I el guixaire, que tenia més seny que algun de vosaltres, no va voler que el prenguessin per boig, perquè aquí, a Patagonya, tothom sabia 16


que matava més hores emmotllant figures i carotes que no pas reforçant els sostres de les cases. Per això no es va veure amb cor de confessar que els dos Patagons li havien crescut com bolets dins de casa, entre els estris, les eines i els arreus del bestiar, puf!, així, de la nit al dia. Els que ara l'interrompen ho fan aixecant-se de la cadira, amenaçant-lo, i fins i tot insultant-lo: —Estàs com un llum, estranger! —Apa, vinga, il·legal, vés a engalipar a un altre lloc! —En tenim el pap ple de gent de fora com tu! L'alcalde no atura els insults, com si no sapigués que fer per no quedar en ridícul. I, per sortir-se'n, dóna la paraula a un veí ja d'edat que ha furgat sovint pels arxius històrics de la comarca. —És veritat que fa cent dotze anys hi va haver un grapat de desgràcies a Patagonya: collites fetes malbé, riuades, focs, un terratrèmol i tot, em sembla! —recorda l'historiador—. I per commemorar el miracle que els va deslliurar d'aquells mals averanys i que els va retornar a la vida normal, van fer construir la parella de Patagons. —I esclar que sí que els va fer un guixaire —salta un altre—. Ves si ho sé bé jo, que era parent dels de casa! —Això és el que sempre us han explicat! —torna a defensar el personatge encara sospitós que ha desbocat l'enrenou al Ple. —Aquesta és l'única veritat, verdulaire! —insulten alguns dels vilatans, que no estan disposats a canviar ni un pols de pebre allò que tenen entès i que només donen per bo. —Senyor alcalde... —demana ell amb aquells ulls desgastats. —Posem pau, vinga, posem pau! —fa l'alcalde, que havia promès un tracte favorable per als estrangers en les últimes eleccions—. I vós, deixeu-vos de barrila, acabeu la història, i aquí no ha passat res, eh? —Em sap greu que vós, senyor alcalde, us comporteu també com alguns dels vostres vilatans —acusa ara l'home. L'agutzil es remou neguitós quan sent això. El secretari balandreja el cap en un gest de complicitat amb alguns assistents de les primeres files. L'home afegeix encara: —Molt bé, doncs. Acabo i callo, si així ho voleu. Només quatre paraules i prou, si me les permeteu... —l'alcalde fa que sí amb un gest de cap—. És ben cert que hi va haver 17


desgràcies a Patagonya fa cent dotze anys, com dieu. Però tampoc no van ser fruit de la casualitat. El recanvi d'algun gegant de la parella de Patagons sempre ve envoltat de fenòmens sobtats, inexplicables, desgraciats, catastròfics ben sovint... Però és inevitable. —¿El reeecaaanviii heu dit? —fa estranyat l'alcalde. —Sí, el reeecaaanvi —escarneix educadament l'home—. El relleu, per entendre'ns. Els Patagons no poden durar tota la vida, senyors meus! Arribats a aquest punt, el discurs del personatge aixeca novament algunes remors que s'escampen com la pólvora i, alhora, les probabilitats de pensar que l'home no hi és tot s'estenen com el foc d'estiu en un bosc pinós. —El dia que van aparèixer a cal guixaire fa cent dotze anys ja eren els tercers o els quarts, de Patagons! Els seus avantpassats s'havien anat recanviant, ara ell, ara ella, per diverses causes que no ve a tomb d'explicar. Els vostres records potser no en parlen, però ja hi havia parella de Patagons molts anys enrera, i sempre, sempre... —remata ara amb un cop de bastó a terra que sembla decisiu i amb una mirada totalment creïble—, sempre havien aparegut a casa d'algú relacionat amb la parella, després d'un seguit de fets, més aviat incerts, estranys... —Vinga, home! Vés a bufar cullera a cal vidrier! —crida la dona del secretari, indignada encara i inflada de pitrera per la tallada de la lectura de les conclusions del Ple en boca del seu marit. —Prepareu-vos, vilatans! —amenaça finalment amb un to profètic el foraster—. Continuant amb el que és tradició, aquest nou recanvi del Patagó no vindrà excepcionalment sol. Lligueu-vos bé tots els cordons de les sabates! Les catàstrofes no avisen i us poden agafar desprevinguts! Després d'aquesta profecia, el personatge saluda l'alcalde amb una reverència de segles. Gira cua i, sota la mirada de tothom, se'n va una altra vegada saló avall i abandona el Ple. Els comentaris entre els vilatans són de tota mena. També se sent algun xiulet i algun esbroncament contra la poca severitat de l'alcalde. Però tot es perd en un cúmul de discussions i de parers que el secretari no sap com recollir sense una mica d'ordenament. 18


La desaparició del Patagó sembla que s'hagi deixat en segon terme i ara, alguns veïns i veïnes s'enfronten amb els regidors pel poc control de la forasteralla que circula per la vila i que no hi té cap feina a fer. —Els borratxos a casa seva! —Els pòtols passats a ratlla! —No aniríem com anem i no passaria tot el que passa si no hi hagués la màniga tan ampla! Se sent una escollida varietat d'acusacions que, de fet, no tenen res a veure amb la desaparició del Patagó, però que esclaten per la tensió que viu el veïnat. El Ple, clausurat en sec, és com si se seguís, fent rotllana, a la plaça, pels carrers i per les portalades de totes les cases de Patagonya. I mentrestant, camí del cementiri avall, el desconegut personatge coixeja entre els ametllers com una ombra sense rumb.

19


4 FULC, EL TEMPORER AFRICÀ Dos ulls escrutadors, lluents i vius, ressegueixen caminal avall, des de dalt d'un ametller, els passos de l'home misteriós del Ple. El migdia ha acabat enfosquint-se, després d'uns tous de nuvolots, i no s'hi pensa gaire a abocar els primers rams de gotes que sorprenen el caminant, i també Fulc, el jove temporer africà de Patagonya que ara fa d'espieta enfilat entre els braços de l'arbre. Els ulls de Fulc es confonen amb les primeres flors d'ametller de l'hivern. Als africans, diu que els ulls, rodons com bales, els lluen en la foscor potser perquè tothom sàpiga que hi són. Quan Fulc no ha tingut ni temps d'adonar-se'n, l'aigua ja li ha traspassat la roba. I els seus ulls, com les flors d'ametller, es tanquen i s'enganxen, molls, com si res no els pogués desferrar. Craixxx!, acaba de fer un llampec. Craixxx!, se sent ressonar per tot el muntanyam que encercla Patagonya. És aleshores quan el foraster del bastó que ve del Ple desapareix del caminal i, a jutjar pel badall de la portalada de ferro del cementiri, Fulc diria que s'ha entaforat a dins. Les gotes són cada vegada més un raig fet. Se sent com espeteguen alguns trons. L'aigua va a petar a l'encrostonament dels arbres, i el parell de rierols que passen per sota els pontets de la carretera comencen a recréixer i a córrer llit avall, camí de l'embassament. Fulc abandona la seva guaita, moll del tot fins als ossos, i d'una correguda, s'arramba a la paret de pedra seca que toca amb la portalada de ferro del cementiri. Fa una ullada dins el 20


jardí de tombes. I s'hi encaua, segur de trobar-hi qualsevol recer. Fulc, el xicot africà que ha saltat de l'ametller per la pluja, s'està a Patagonya només de tant en tant, des que fa un temps, una feina de temporer va fer que s'hi quedés. Hi viu sol. En unes golfes que li deixen els amos de la casa gran que toca a la carretera comarcal, un metge i una metgessa que amb prou feines hi són tres mesos l'any i no tenen temps de portar les finques. Fulc és, doncs, qui hi fa de tot, com un masover però de fi de segle. Perquè, quan vol, fuig i ningú no sap on s'ha posat. Aleshores, tant se'l pot trobar a l'altra banda de Patagonya vivint món com a la vora d'un riu urbà, fent vida de pidolaire, venent aneguets de llauna entre la gernació d'una gran ciutat. O, si li passa pel cap, dalt d'un dels turons que envolten Patagonya, comptant i recomptant si cada nit hi ha encara els mateixos estels. Fulc no sembla que sigui ni jove ni vell perquè té un cos fet a mida per no envellir. I una pell corrugada i de color enfosquit que es confon amb l'escorça dels ametllers ja caducs. Té un cap més aviat petit, molt rodó, amb el cabell arrissat, com tots els seus. Els palmells molt suaus. I els ulls, abans dues bales en la claror, ara, en la foscor, entre les flors blanc i rosa dels ametllers, semblen dues cuques de llum. I aquest és Fulc. El mateix que ara es protegeix de l'aiguat mentre s'esllavissa per sota el pis de nínxols del cementiri vell de Patagonya, arrecerat sota el ràfec de teules que sobresurt un pam del cobert, per protegir-se d'una cortina d'aigua cada vegada més espessa. Però el fossar de Patagonya és petit. Quatre blocs de vuit o deu nínxols cadascun. Mitja dotzena de xiprers altíssims guaitant al cel per l'espai foradat dels quatre murs que tanquen el recinte, i tot un garbuix de munts de terra geperuts, distribuïts sense ordre ni concert. Alguns, amb lloses plenes d'inscripcions. D'altres, amb rams de flors pansides, mig tombats pel vent. I Fulc s'adona que una de les tombes és mig oberta, però pensa que els municipals d'obres hi deuen haver estat treballant aquests dies perquè l'Ajuntament havia previst una partida al pressupost, i les millores s'havien de fer abans del termini acordat. Mentre encara mira, poruc, l'enorme llosa mal tancada, Fulc sent un xist! que el fa girar en rodó. 21


L'aiguat encara espetega sobre les teulades dels nínxols i s'escola per entre el brancam dels xiprers i va a petar al damunt mateix de la llosa, que ara es belluga a la vegada que el xist! es repeteix amb més força sota la pedrassa. Primer veu aquells ulls desvalguts, després la barba de deu dies, i més tard un dels braços de l'home que Fulc havia perdut de vista pel caminal. Li diu que no sigui trepó i que no es mulli d'aquella manera, que hi entri, que hi entri! —Baixa, Fulc, baixa! —sent que fa la veu greu del pòtol del bastó, que havia encès les ires del Ple.

22


5 ¿UN NAVEGANT ITALIÀ? —M'havia calat fins al moll dels ossos, reòndia! —es queixa Fulc, mentre es refrega la pell. —Vosaltres, els africans, rai! L'aigua sembla que només us acaroni, i no en deixeu passar ni una gota. ¿O m'ho fa el color fosc, que em sembla que ja estàs eixut del tot, noi? —respon l'home que havia sorprès tothom feia una estona al Ple de la Casa de la Vila. Fulc es palpa i diu que sí, que gairebé del tot. Tremola, però, com les fulles d'un arbre després d'un ruixat. L'home ajusta del tot la llosa de la tomba i, ben al contrari, la foscor no es fa mestressa del clot sinó que els envolta una penombra tènue i un lleu reflex de llum que Fulc no sap encara d'on pot sortir. A poc a poc, però, es convenç del lloc on s'ha encauat. —M'has fet esglaiar, ¿saps? —diu Fulc al foraster. —¿Ah, sí? —fa l'altre com si estigués sorprès. —Si no hagués estat per la tempesta, no m'hauria posat aquí dins per res del món —confessa Fulc, que no pot evitar una esgarrifança per tot el cos quan pensa en les pors i les creences de la seva gent, al poblat. —Doncs, no hi ha un lloc més segur que aquest, Fulc! —li respon l'home del bastó amb una mitja rialla que li apaga per uns instants la mirada desvalguda i trista. —¿D'on l'has tret, el meu nom? Fa temps que m'estic a Patagonya de temporer i no t'hi havia vist mai... —pregunta Fulc, decidit. —Les flors d'ametller surten una vegada a l'any, molt a despuntar de l'hivern, i em parlen de tot. Els ametllers de fora fa molt de temps que floreixen, i jo porto segles a Patagonya ni que no m'hi hagis vist mai, Fulc —desvela ara el personatge. Fulc s'adona que aquell a qui tothom havia pres per un pòtol o un desvagat sense refugi continua amb el mateix ram 23


de paraules embolcallades pel misteri que ha fet servir davant de tothom al Ple. Fulc també hi era, en un racó, a tocar de les últimes files, i l'ha captivat tant que no s'ha pogut estar de sortir darrere seu per no perdre'l de vista, fins a la portalada del cementiri. Aquesta maleïda tempesta! Però valia la pena perquè potser sentiria l'arreplec de paraules més captivadores que mai no s'hauria pogut imaginar a la vora d'aquell estrany, que ara ja li semblava un poeta que havia anat a parar a Patagonya. A fi de comptes, aquell núvol de tristesa que l'envoltava i aquell embolcall de misteri no li esqueien tan malament. Prou que li agradava, a Fulc, de perdre's de tant en tant a tocar dels núvols i fer també un poema o un conte de cada estel que se li acostava amb por sobre la seva pell aspra i negrosa. I allà és on més es recordava de la seva terra i de la seva gent. I dels encanteris que els feia viure el besavi del poblat, tancant-los en rotllana al seu voltant. Però si havia esborrat de la memòria tots els seus avantpassats i havia saltat per alt tot aquell garbuix de records supersticiosos que, de tant en tant, l'assaltaven per entristir-lo, i si s'havia colat, aleshores, dins la tomba entreoberta era per fer ganyes al rau-rau que li pessigollejava el cor i que li deia, temptador: «Fulc, ¿i aquest qui deu ser que parla d'aquesta manera?» —¿I tu qui ets que parles d'aquesta manera? Bé m'ho pots dir, si és que coneixes tantes coses i també saps el meu nom... —li surt de dins, sense que sigui a temps de mossegarse la llengua. —Els teus ulls em parlen com les flors d'ametller. Això vol dir que els teus ulls són ninetes que endevinen de seguida la veritat —fa l'home. —Mira... —fa Fulc, posant-se vermell, tímid, poc avesat encara a aquella mena de tractes. —Escolta bé, Fulc. Poques vegades he vist ninetes com les teves. Poques vegades, doncs, m'he fet conèixer a ningú. Em dic Antonio... Antonio Pigafetta, navigatore italiano! —diu finalment, adoptant un posat tibat de cos i de cap. Fulc, sorprès per la confessió, s'aguanta el riure. Però fa el cor fort, que ara ja té a flor de pell de tant batre-li, desitjós d'endinsar-se en les arrels d'aquell pou de fantasia.

24


No havia topat mai amb un liró d'aquella mena, i Fulc se les promet molt felices, si és que aquell tal Pigafetta no es fa pesat amb la història de les seves ninetes de flor d'ametller, tal com les anomena ell. Però a Fulc li fallen els números. Sempre li han fallat, des de menut. I no en treu l'aigua clara fins que fa els càlculs pel camí del compte de la vella i s'adona que, segons el que el pòtol li diu, Pigafetta complirà aviat cinc-cents anys! Fulc es torna a sentir temptat de dir-li: «au, home! ¿per qui m'has pres?» Però aquesta vegada sí que es mossega ben fort la llengua i es repeteix deu vegades que les paraules són un pont volant entre la poesia i la fantasia, i que ningú no sap on comença l'una i on acaba l'altra. —Sí, noi, quan el gran Cristòfor va viatjar per descobrir món, a una altra dimensió que en diríeu ara, jo només tenia un any. ¿T'imagines? Però el neguit de fer-me expedicionari ja em portava de cap! Aquestes són de les coses que es noten a la sang! —diu exaltat el personatge, a qui anomenarem també Pigafetta, doncs, des d'ara. —¿Només amb un any...? —fa Fulc. —I tant que sí! Les quatre primeres grapes les vaig fer servir per sortir de casa i donar el tomb a l'illa de carrers que envoltaven la nostra mansió. Com si fos ara! ¿No has visitat mai la vila italiana de Vicenza...? I Pigafetta entela per uns instants aquella mirada d'home trist. Segur que el record de la infantesa, si és que ja fa més de cinc-cents anys com diu, l'embolcalla profundament perquè sospira, i es torna a entristir d'ulls mentre parla de nou. Fulc obre tres pams la boca perquè ningú no li ha parlat mai de terres que no coneix com ho fa Pigafetta. Ni d'expedicions oceàniques mars enllà. Ni de raons marineres. Ni de gestes. Ni de fascinants aventures en alta mar! Fulc es convenç que Pigafetta no és un passavolant, ni un mort de gana, com tants n'havia vist a Patagonya, esmunyintse de nit dins el cementiri, tancat només amb un baldó de pas, per trobar un racó on somniar en pau. En tot cas, Pigafetta li fa l'aspecte de ser un somniatruites amb un pou de fantasies, tretes segurament dels estels que li feien de llençol les nits al ras. —Em sembla que tu ets més que un poeta! —li diu Fulc.

25


I de poc, al jove temporer africà de Patagonya li cau la bava quan Pigafetta li confessa que ell és el cronista del primer viatge sencer que va anellar el món tocant aigua. Els ulls del foraster del Ple, del navegant, vaja!, de l'expedicionari, del narrador d'impossibles, regalimen il·lusió quan Fulc sent com l'estira amb les dues mans i nota la barreja de l'escalfor dels seus palmells, mentre se l'emporta, tomba endins, per una mena d'avenc que, a poc a poc, s'aferra al reflex de la llum fins que se la fa seva del tot, i un esclat de sol trenca la penombra que els envoltava. És aquell mateix reflex que Fulc havia mig descobert d'entrada, convençut que tot era fruit del miratge provocat per la tempesta.

26


6 CONTRABAN DE PATAGONS —El Patagó! —diu Fulc—. L'has robat tu! —acusa ara. —Ep, noi!, anem a pams! —fa, alçant la mà, Pigafetta—. Una cosa és robar i l'altra... Però tampoc no ho entendries així, de cop i volta, Fulc. De moment, guaita... I Fulc emmudeix de sorpresa quan gira el cap i veu el que Pigafetta li assenyala. Fulc repassa mentalment el camí que han fet des que han sortit de Patagonya. Ell i Pigafetta han caminat una estona no gens llarga, almenys això és el que li sembla. El soterrani de sota la tomba del cementiri de Patagonya ha anat agafant amplada, com fa un avenc, i fins i tot han pogut caminar amb el cap no gens ajupit, com al principi. La llum els ha acompanyat durant el curt trajecte pel passadís humit. Com més avançaven, més es deixava sentir la ferum de resclosit que després ha estat, de fet, salabror de mar. A Fulc, fins i tot li ha semblat de sentir alguna remor d'ones no sap ben bé on, com si estiguessin donant voltes per dins una xarxa de camins d'un immens cargol de mar, d'aquells que, quan a la platja se'n troba un, s'aposta a l'orella i et conta tota la seva vida amb un esbufec. Aquesta és la impressió que n'ha tret Fulc, fins que el raig de sol l'ha desvetllat d'aquell brot de misteri, i l'avenc s'ha emborratxat de cinquanta mil colors quan ha rebut l'espetec de llum que es filtrava a través d'un rierol d'aigua que, pel que es veia, tallava en sec el túnel que havien seguit soterrani endins. Ni Pigafetta ni Fulc han badat boca en aquell curt trajecte, dominats per l'emoció. Pigafetta potser per haver trobat algú a qui confiar tot aquell món d'encanteri. I Fulc, potser per haver estat el privilegiat de Patagonya que hi tenia 27


accés, qui sap si l'home que hi feia cap per primera vegada després de Pigafetta. Allà mateix on eren, Pigafetta ha obert una portella de roca que hi havia hàbilment dissimulada darrere d'uns penjolls d'algues regalimants, i n'ha tret una petita embarcació que Fulc no ha trigat a recordar d'una pel·lícula que havia vist al cinema de nit, a la plaça de Patagonya, dos estius enrera. No hi havia dubte. Pigafetta estava varant cap on eren ells dos una góndola d'aquelles venecianes. ¿No li havia confessat que era de Vicenza? ¿I Vicenza no era molt a prop de Venècia? Fulc ho sabia perquè hi havia anat a parar en una de les seves fugides temporeres. L'embarcació de luxe, enmig d'aquell paratge, feia un contrast de fora món. S'han embarcat. Més ben dit, el cap de l'expedició ha indicat a Fulc que s'embarqués amb ell, i ben instal·lats a la góndola, han seguit el recorregut per aquell braç d'aigua, entre saltants d'estalactites i estalagmites entrellaçades com una cua de cavall que els sorprenia a qualsevol retomb, després de veure aparèixer i reaparèixer arcs de Sant Martí com a fars de guia. Quan han deixat el braç de mar, que Fulc hauria dit que era un canaletto venecià si hagués tingut les façanes dels antics palaus, han sortit per entre dos minúsculs penyasegats, dos pams de roca, mig de granit, mig pissarrosa, al lloc on ara eren. Un racó ample com tota una plaça. Aigua pertot arreu. Sense horitzó enlloc. Amb algunes parets rocoses que s'endevinen pels quatre costats llunyanes, i amb un sostre entelat pels reflexos del sol que no deixa veure què hi ha al capdamunt. I un moll i una platgeta. I en un altre cantó, una mena de badia on dormen ancorades tota mena d'embarcacions. N'hi ha de grans i de més petites. Totes, però, balancenjant-se en l'aigua que amb prou feines s'arrissa perquè les ones vénen molt de lluny i de tard en tard, i no arroseguen gaire fúria. Han atracat la góndola prop d'aquella badia, entre dues galeres d'almirall de debò, de panxes ventrudes i molt ornamentades. I aleshores, quan han tocat peu a terra, Fulc ha descobert el gegant desaparegut de Patagonya, el Patagó. I així ha estat quan li ha dit sense embuts a Pigafetta si era ell qui l'havia robat. I Fulc, encara mut i amb ullassos com cireres de cor de colom, guaita cap on li diu Pigafetta i descobreix dos, quatre, 28


sis, vuit, quinze, trenta... potser quaranta o cinquanta Patagons semblants al seu Patagó de Patagonya! Ben bé iguals, no. Però una certa retirada a Patagó, sí que la tenen tots! Pigafetta, que s'adona de la sorpresa de Fulc, li tusta l'espatlla de seguida que han acabat de fermar, ben atracada, la góndola que els ha conduït fins al capdavall del soterrani. —Et trobes a la cala del Repòs, al Pireu de Pataqués, amic meu! —li fa tot enriolat. —Pataqués... —repeteix Fulc, com si estigués encantat. —Sí. I allà, tocant a la badia, l'únic exemplar de Museu Marítim de debò! Tots els altres són simples imitacions per fer calés! —li continua explicant. —Però, el Patagó... tots aquests Patagons... —fa Fulc, obsessionat per aquella immensa gegantada. —Ah!, ¿els gegants? ¿Trobes que n'hi ha pocs, oi? Sí, tens raó d'estranyar-te, hem agafat mala temporada. N'hi hauria d'haver molts més. Però n'hi ha una bona colla que han anat a un congrés, a la vila de Mata-de-Poma, per preparar una assemblea que s'hi fa cada any, quan acaba l'estiu. —¿Una assemblea dels gegants de tot el món? —diu Fulc, mig atònit. I Pigafetta, repenjant-se amicalment sobre una de les espatlles de Fulc, i caminant una mica pel moll com aquell qui passeja, li aclareix: —¿Veus com, de robar, re de re, home? ¿Com en podríem dir, d'això? Vejam... ¿Contraban? Sí! Diguem-ne contraban, contraban de Patagons! ¿Fa?

29


7 ELS PIGAFETTA DE PATAQUÉS A la cala del Repòs, al Pireu de Pataqués, el sol no diu mai ja n'hi ha prou i només de tant en tant mig s'arracona darrere l'antifaç de la lluna. Sempre s'hi camina, doncs, per entre carrers plens de llum i per sota d'inesgotables arcs de Sant Martí. Quan a fora cau la nit, els raigs de sol encara peten més fort i els arcs de Sant Martí, aleshores, s'entortolliguen els uns amb els altres de tanta força com tenen. I així, fins ben tocada la matinada. Fulc sempre ha tingut esperit d'aventurer i de solitari. Quan va deixar el poblat africà, el besavi més antic li va dir com si el beneís: —Tu ets un poeta de l'altra banda del sol. I potser sí perquè ara pensa que no li faria res quedar-se per sempre amb Pigafetta, a la cala de Pataqués, que qualsevol feina li aniria bé, si ell volgués. —Ep, jove! —el talla el navegant—. No t'embalis com un coet, que prendràs mal... Et faig confiança. Et porto fins aquí com no ha fet mai cap avantpassat meu amb ningú dels vostres. Et parlo del que veus i del que veuràs, si tot va bé. Però això de quedar-te, treu-t'ho del cap. Per quedar-te al Pireu de Pataqués has de ser per força una d'aquestes dues coses: o Patagó de raça, o Pigafetta de sang. I Fulc s'entristeix una mica perquè sap molt bé que no en té res ni de l'un ni de l'altre. Però com que la història de Pigafetta no s'acaba mai, ara és quan Fulc entén que no li sortissin els números dels anys. —¿No n'havies sentit a parlar alguna vegada dels Pigafetta de Pataqués? —li diu ara el navegant, que s'acaba d'aturar davant d'una casa, al capdamunt d'un dels carrers de la vila nova. 30


En Fulc fa que no amb el cap. —És que per allà a Patagonya no en pesqueu ni una! —es dol Pigafetta. —En aquesta casa va néixer el meu avantpassat més llunyà de qui tinc memòria —diu, assenyalant el casalot, ribetejat d'arcs de Sant Martí, fins al barret de la fumera. —¿El teu avi...? —prova Fulc, per dir alguna cosa. —No! —exclama el navegant—. L'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi del meu pare, almenys! ¿Com en diríem d'aquest? ¿Recontraretrorebesavi...? Deixem-ho! Vés a saber... Tot un Pigafetta, però! Expedicionari, valent, decidit, arriscat, home d'aigua des de sempre. Grec d'origen, deien! Un autèntic model dels Patagons! S'asseuen al relleix d'una escaleta que puja a la porta del casalot. Mentrestant, parets i teulades, portes, arcs i finestres, terrats i porxos, lluiten amb el seu blanc rabiós i sembla que esbufeguin contra la riuada de colors que els amara. —Aleshores tenir cura dels Patagons sí que era una feina d'agrair —continua dient Pigafetta—. N'hi havia per donar i per vendre. Ei, sempre parlant en el millor sentit de la paraula! I a més, això de viure a la fi del món i d'haver de pensar en tants llocs on et necessiten... Fulc no fa altra cosa sinó donar la raó a Pigafetta. —Però com més anem —continua ell—, més maltractats viuen els Patagons. Vull dir que cada dos per tres has d'anar fent canvis i recanvis per aquí i per allà. Allò que n'havíem dit contraban, veus. Ara mateix, a Patagonya, el vostre Patagó, amb cent dotze anys, i ja no s'aguantava dret! Esclar, ¿a qui li agrada passar dies i nits tancat en un magatzem pollós? Per això, quan vaig veure que em necessitava, vaig fer cap a Patagonya. «¿Què vols que fem, xiquet?», li vaig preguntar. «Home...», em va dir el Patagó, arronsant el nas. I no em va causar gaire bona impressió. Allà a la cala l'has vist, quan hem arribat. Ara ja s'ha refet una mica més, entre els seus, però no sé si l'aguantarem gaire temps... Fulc es gira instintivament cap a la banda de la finestra que deu donar a la cala on ha vist el seu Patagó. —Es troba sol, ¿saps? —li diu Pigafetta—. Els Patagons cosins, parents i companys seus ja fa temps que van ser fumejats. I no cal dir els que li feien de pares! Si la Patagona amb qui va fer broma de jove no hagués tingut l'accident que va 31


tenir... Una desgràcia, saps... Un dia es va quedar massa prop de l'aigua i, de sobte, sense avisar, el nivell de les ones es va enfilar! Va quedar ben estovada, pobreta! I la vam haver de fumejar molt jove. Però aquesta fi encara no la sap del tot el vostre Patagó. Em sembla que només la il·lusió de pensar que un dia pot trobar la Patagona que va deixar a Pataqués fa cent dotze anys és el que l'aguanta amb ànims de reviure. Fulc fa cara de no entendre bo i res abans de dir: —¿I els Pigafetta què hi pinteu entre els Patagons? —Ah! ¿No t'ho he dit? —s'excusa l'expedicionari—. Doncs, som els únics que estem destinats a conviure amb els Patagons, la raça gegantina que tothom suposa que no ha existit mai de debò. Doncs, tu mateix en tens una bona mostra aquí. Si sabessis les parelles que tenim escampades per tot el món! Els Pigafetta, com jo, som com una mena d'enllaç. ¿Com ho faríem, si no? Mira, només es tracta d'estar molt alerta de la vida que porten els Patagons. Quan notes que els cal un recanvi, o que s'han de retirar del tot, vas al lloc on viuen i ballen i fas el recanvi, ¿el contraban, havíem quedat que en diríem? ¿Bé es mereixen un lloc a la vida, oi, els Patagons? Si anessin pel món dient sempre que tenen la pila d'anys que tenen, que la seva ètnia fa la competència a la dels homes, i si fossin capaços de reclamar les seves terres per establir-s'hi, no els faria cas ningú. Per això viuen aquí, al Pireu de Pataqués, i nosaltres, els Pigafetta, som els seus representants, com si diguéssim. Amb la vida que els ha tocat de viure no t'ha d'estranyar que els Patagons facin sempre la cara que fan, amb aquesta mirada distant, entristida, carregada d'anys i panys. A veure quina mirada faries tu, Fulc, si haguessis de viure d'aquesta manera. Fulc pensa sobretot en el seu Patagó. I en allò que li diu Pigafetta. I troba que el seu acompanyant té tota la raó del món perquè ell també sap què significa viure lluny dels seus. —¿I l'avi de l'avi de l'avi... el recontraretro...? Bé, deixemho!, vull dir, ¿l'avantpassat de la casa com va aconseguir aquesta feina que tu tens ara? —pregunta Fulc, entusiasmat. —Ep, amic... Això és el més xocant del cas! Els Pigafetta de Pataqués també som una mica Patagons, en certa manera, saps? —fa el navegant, mig aclucant els ulls. —¿Ah, sí? —s'interessa Fulc. —Oh, i tant que sí! Mira, els pares del meu avantpassat eren encara autèntics gegants. Però els va sortir un Patagó de 32


la mateixa mida teva i meva! ¿Ja saps que els Patagons només poden tenir un fill i prou, a la vida? Ho van solucionar de seguida. Com que, comparat amb les dimensions que ells tenien, l'avi de l'avi de l'avi, etcètera, és a dir, el meu avantpassat, era com una piga que la Patagona mare tenia en un costat de l'orella dreta, el van batejar amb el nom de Pigafetta! Fulc va somriure. Li havia semblat un bon acudit. Al poblat, d'aquests acudits, en deien renoms. I a Patagonya va descobrir que la gent de tota la vida també es divertia posantse'n els uns als altres i anomenant-se només d'amagat perquè no s'enfadessin. —I així els va sortir, ja ho veus, el meu avantpassat —va continuar explicant Pigafetta—, petitot con un capgròs, i contrari a l'esperit propi de Patagó de no moure's mai de lloc. I va tenir el desig de córrer món com tot un home! Un fill així ja saps que és ben preocupant per a uns pares acostumats a una tradició de no moure's mai de casa. Però amb el temps s'hi van acostumar, i l'avantpassat Pigafetta va acabar deixant la seva descendència en una de les cales on va anar a topar. I aquí em tens, hereu d'aquella aventura rebel, instal·lat pels segles dels segles a la cala del Repòs de Pataqués. —Viatjar ajuda a entendre el món —reflexiona Fulc. —Sí, però només em sap greu pels disgustos que tots els Pigafetta donem als pares. Encara ara, quan tenim el nostre únic fill, no ens expliquem les seves ganes de veure món. Jo mateix vaig abandonar casa quan encara no tenia dotze anys! I per cert, la mare no s'ho devia treure del cap que li sortís així. El meu pare, l'anterior Pigafetta, va fer uns dies d'estada a Venècia i allà va conèixer la mare. Després es van establir a Vicenza, a pocs quilòmetres, i quan vaig néixer diu que el pare ja no hi era una altra vegada, i que la mare s'havia fet un fart de plorar. Després de segles de tombar món, vaig descobrir, per fi, la cala del Repòs, aquí al Pireu de Pataqués, on havia anat a parar el pare. És el crit que busques fins que no el trobes. El pare, que havia abandonat Vicenza per venir també aquí a trobar l'avi, em va rebre amb els braços oberts i els ulls plorosos. Però, de tant llagrimejar, va acabar estovat del tot aquí dins mateix a casa. Fulc anava a dir que li sabia molt de greu, però Pigafetta no el va deixar parlar.

33


—És així. A mi també em passarà un dia, saps, Fulc. Vindrà el meu fill Pigafetta que m'ha de fer estovar per sempre, i li deixaré el Pireu de Pataqués ben lliure. Aquesta és només la nostra petita llei. Un espetec de colors d'arcs de Sant Martí trenca el relat, i les pells de Fulc i Pigafetta s'emborratxen de feixos de lluentons de coloraines. —Mira, ja és de nit, Fulc —li diu Pigafetta, mentre posa la clau al pany i obre la porta del casalot.

34


8 ¿UN MANUSCRIT AMB TRAMPA? —El vaig escriure en aquesta mateixa taula. No sé quantes nits virolades de colors sense poder aclucar l'ull. Però aleshores era molt jove i em podia passar vetlles i vetlles sense dormir, si calia. Potser no havia fet ni els trenta-quatre anys. Pigafetta s'asseu ara a la mateixa taula de tenidors de ferro i potes tornejades plena de pols, i obre el manuscrit a l'atzar, ara un full, ara un altre. La casa del navegant, empeltada d'olor de mar, és plena de tota mena d'ormeigs i de ginys de pesca, i d'utensilis mariners de totes les èpoques: hams, cordills, linyes, xarambecos, àmfores, una àncora, volantins, fluixes, poteres, un palangre, unes nanses de vímet, alguna xarxa i tot, gambines, un llum de barca, rajoles amb motius de mar, peces de vidre, exvots mariners, estrelles de mar, petxines... —Són petits records d'anades i vingudes —es justifica l'home—. N'hi ha de tot arreu i de totes les èpoques! Fa tants anys que tombo! Mentre ho diu en palpa algun com si acaronés una peça de valor molt estimada. I les anomena com si, pensatiu, recités una lletania. Al casalot de Pigafetta, però, tot hi és disposat amb un ordre propi d'una casa d'antiguitats: pots de farmàcia, morters, una armadura, cofres encuirats o ferrats, cadires de tisora, una calaixera, gerres d'aiguamans, dolls i gibrells, un bressol enorme i carregat de formes... —Fixa't! —fa en sec, ajagut a terra, mentre encén una mica de foc a la llar—. Tu, Fulc, podries ser el millor record del meu pas per la teva vila de Patagonya. Fulc s'espanta, però a la vegada no sap si tindrà prou forces per resistir-se a abandonar el món de Pigafetta. —Però t'hauria d'empastar i d'emmidonar com un Patagó. Au, quina feinada! —afegeix Pigafetta.

35


Fulc se'l queda mirant amb l'ai al cor com si esperés la seva última decisió. —No t'esveris! No ho faré pas, home! —el tranquil·litza, per fi, Pigafetta. Uns tions esprimatxats i rabassuts com si no fossin troncs de llenya feta al bosc ja tiren a la llar de foc quan Pigafetta torna a la taula on té el manuscrit. —És l'autèntic, l'original, saps. Devia ser als voltants de l'any 1524, o entre el 1524 i el 1525, quan el vaig escriure. No el va voler publicar mai ningú. S'hi deien moltes coses que comprometien molts noms, molts falsos almiralls, i més d'un va gosar dir que no hi havia res del que hi relatava que fos cert. Em vaig indignar. Eren, i són!, les meves memòries del dietari de bord, després d'haver anat tres anys oceans endins per aquests mons de Déu, i unes memòries diuen sempre la veritat. Pigafetta es queda mirant una estona el manuscrit, sense dir res. Fulc pensa en els vells africans carregats de memòria del seu poblat. En certa manera, ells, els griots, també eren com Pigafetta, però la diferència és que no escrivien el que vivien sinó que s'ho arxivaven al cap i ho transmetien de paraula una lluna rere l'altra. Pigafetta sospira fondo i diu: —Em responien com si fos boig. No entenien que hagués tingut tanta sort. I en vaig tenir, ja ho crec. De gairebé trescents tripulants de la travessia, només en vam quedar divuit. I jo era un dels divuit supervivents. Amb una sola nau vam acabar aquella primera volta al món a través dels oceans. Al manuscrit ja parlo també dels Patagons. Dic que són individus que fan més de tres metres d'altura, que jo he vist i amb qui he pogut parlar, i en dono testimoni que són una ètnia gegant. No els vaig voler comprometre més perquè guardar el secret és el nostre pacte, entre els Pigafetta i els Patagons. Però en el manuscrit parlo veladament d'aquí, del Pireu de Pataqués, i del destí de la nostra ètnia. I hi revelo l'única història que se'n pot difondre. Fulc veu com Pigafetta va girant fulls, enllumenats ara per la lluentor de les flames dels tions de la llar de foc. —Ara, cinc-cents anys després, he sabut que corren veus dient que fa prop de dos-cents anys que es va publicar una versió refeta del meu manuscrit, signada per un tal almirall Miaulis. ¿No els queia bé el meu nom d'almirall Pigafetta, potser? ¿No els agradava reconèixer que era jo i nomès jo 36


l'almirall dels Patagons? Però et puc assegurar, Fulc, que l'únic manuscrit autèntic, i l'únic almirall de debò, són els que veus ara, damunt d'aquesta taula. Fulc no sap per què, però intueix que Pigafetta no li menteix. En poques hores, des que han deixat Patagonya, ha après també a llegir la veritat en els ulls del seu amfitrió. —El manuscrit que atribueixen com a autor a un descendent grec com ara jo, aquest tal almirall Miaulis, l'he pogut fullejar, fent-me passar per un estudiós de la història marítima, aprofitant un viatge que vaig fer a la meva terra, a la Biblioteca de la Universitat. Em vaig posar de tots els colors. T'asseguro, Fulc, que hauria llançat el llibrot pel cap del bibliotecari, que dormitava com una foca marina en un racó de la sala. Però vaig vèncer els meus rebrots de violència, a pesar que se'ns alteren molt poc els nervis als que portem sang patagona, i vaig anar comprovant totes les falsedats. Pigafetta fa uns passos fins a la llar de foc i posa els palmells a la campana per escalfar-se les puntes dels dits. Després, fregant-se les mans, diu: —Vaig comprovar que aquella versió falsificada del meu manuscrit era un conte per fer por a les criatures i prou! En aquest manuscrit que tens aquí no hi diu pas que les flames desfessin les naus de la meva expedició oceànica. Fulc s'aboca una mica damunt dels fulls manuscrits, com si hi volgués llegir. Pigafetta continua: —En realitat, les naus van atracar aquí, al Pireu de Pataqués, per reposar i fer-hi provisió, però s'hi van quedar per sempre, atretes per la simfonia dels arcs de Sant Martí. Les meves memòries no diuen que la tripulació s'hagués anat morint de set i de malalties sense remei. Ni tampoc parlen de nits tempestuoses i de naufragis pels oceans! Fulc repeteix el gest de voler llegir entre les línies del manuscrit de cal Pigafetta. El vell amfitrió continua dient, més alterat: —El que de debò va passar és que la golafreria dels homes va ser tan grossa que alguns van voler carregar les bótes de les naus amb el polsim dels arcs de Sant Martí i, quan van voler tocar els iris, van morir fumejats pel socarrim energètic. Fulc sent un calfred per tot el cos com si notés el socarrim del relat, mentre Pigafetta afegeix:

37


—Tampoc no anomeno cap batalla amb indígenes. Ni dic que hi perdessin la vida mariners de molt de renom com Magalhânes, quin disbarat! Fulc fa el gest de voler preguntar qui era Magalhânes, però Pigafetta no el deixa ni respirar: —La veritat és que, corcats d'enveja, els capitostos de les naus es van anar eliminant els uns als altres per poder tornar a casa com a únics vencedors. Només divuit tripulants vam arribar a port, cert, però un cop vam haver superat tota aquesta desfeta que t'explico, i sense haver lluitat heroicament, com diuen, contra habitants de terres oceàniques, ni contra monstres inexistents. Les tempestes no van ser gens malèfiques. La penúltima nau de l'expedició al voltant del món s'havia quedat embarrancada aquí, entre els esculls de la cala de Pataqués. Abans de continuar, Pigafetta es queda mirant uns instants, sense dir res, en direcció a la platgeta de Pataqués, per on havien arribat pel llarg avenc, ell i Fulc, des de Patagonya. Després, amb un mig somriure, diu: —Quan em vaig voler tornar a embarcar, per venir a buscar aquí les proves del que havia passat en l'expedició, ningú no es va creure res d'allò que els deia i, esverats, es van imaginar que estava tocat del bolet per culpa del monstre de la bogeria que ronda per l'oceà, i que el Pireu de Pataqués i els Patagons eren fruit de la imaginació del meu infern. Em van tancar perquè no em pogués fer a la mar. I per això tot va anar com va anar. Les medalles es van donar als falsos herois, pus de mentida i almiralls de pacotilla, d'entre els divuit que havien tocat terra, i ningú no es va recordar mai més dels altres tres-cents desapareguts en l'expedició oceànica. Pigafetta gira i gira els fulls gruixuts del seu manuscrit, però és com si tingués entre mans la falsa edició que diu que s'havia publicat més enllà de l'any 1800, ple de falsedats. —¿T'hi fixes bé, Fulc? —li diu ara—. ¿Què renassos els devia passar pel cap, als autors del manuscrit fals, per dir que jo em vaig inventar haver vist individus de tres metres aquí, al Pireu de Pataqués? ¿Quin mal els feia admetre que els Patagons encara existien? ¿Per què han amagat l'existència de la cala on tu has trepitjat la mateixa sorra que jo? ¿I per què no hi parlen de la meva coixera? ¿O potser els sembla ridícul que tot un valent almirall expedicionari d'oceans coixegi d'una vulgar caiguda per l'escala de la bodega de la nau? 38


Fulc no pot evitar de mirar el bastó de Pigafetta que havia ressonat amb els seus copets acompassats pel saló de Plens de Patagonya. El gaiato del viatger, ara reposa repenjat en un tamboret de braços molt antic que té un cul de pell esmolada pel refrec del temps. —Doncs és una veritat com un temple, noi! —fa Pigafetta com si es confessés en veu alta davant de la humanitat—. La mar estava fosca com una gola de llop. Anàvem de corcoll entre ones altíssimes, i em vaig espatxocar de lloros, escala avall de la bodega de la nau, mecàgonlou! I tanca el manuscrit, mentre insinua un somriure burleta, com si ell mateix es volgués riure de l'almirall Pigafetta i dels seus millors temps d'expedicionari. Fent anar el cap, diu: —I per postres, al damunt d'anomenar-me així, almirall Miaulis, afirmen que sóc mort i ben enterrat a Vicenza, on vaig néixer. Mira que en són de tanoques!

39


9 ¿L'AMOR DE L'ALMIRALL MIAULIS? Els tions de la llar de foc han fet brasa i Pigafetta s'ha quedat adormit en un butacot de braços que l'enfonsa fins a l'últim ronc. Fulc també dorm, però amb un ull tancat i l'altre ben obert. No és que no es fiï del casalot de Pataqués on ha anat a parar, però no pot agafar el son, neguitós segurament pel viatge que ha fet des que, per la tempesta de Patagonya, havia entrat a arrecerar-se sota la llosa entreoberta del cementiri on s'havia escolat Pigafetta després de sortir del Ple de l'Ajuntament. A Fulc, els besavis del poblat li havien dit que, en somnis, els homes viuen tres o quatre vegades en el cos d'un altre, cada nit. El que Fulc sap és que, en un malson, s'escolten moltes coses. I a Fulc li sembla sentir, entre ronc i ronc, que Pigafetta mig xiuxiueja el nom d'aquell impostor d'almirall Miaulis que diu que li havien encolomat com si fos ell en el manuscrit fals de la Biblioteca de la Universitat Marítima. —Patagó, Patagonet, Antonio, Miaulis, Pigafetta, Pare meu, Pataqués... —li sembla desxifrar en boca del navegant. És aleshores quan, amb l'ull obert, Fulc s'adona que la boca de la llar de foc de l'alcova de cal Pigafetta és com la pantalla gegantina que havien instal·lat en aquella festa d'estiu de Patagonya on ell havia vist una góndola de pel·lícula, la mateixa embarcació que Pigafetta havia avarat per arribar a la cala de Pataqués. I Fulc, encuriosit —perquè no es pot dir sorprès després de tot el que ha viscut en les últimes hores—, a pesar del cansament, sent que una veu molt semblant a la de Pigafetta

40


ressona des de la fumera de la llar de foc, i s'escampa per tota l'alcova on havien caigut abaltits ell i l'expedicionari: «—FA ANYS I PANYS que hi havia un canal d'aigua d'on s'alçaven columnes de fum —diu la veu—. L'almirall Miaulis, per no rendir-se a l'enemic, havia acabat de cremar les seves naus, després d'una dura batalla per defensar la terra dels Patagons. »En la lluita, havia perdut molts homes i bona part de la seva flota. Però Miaulis, que era un almirall valent i una mica fatxenda i tot, plorava com un nen mentre contemplava les columnes de fum que sortien de les últimes carcasses de navegació amb veles que havien sobreviscut a la tragèdia i que ell mateix havia manat enfonsar calant-hi foc. »Diuen si Miaulis s'havia fet almirall perquè de petit només s'havia pogut banyar en una piscina desmuntable, al jardí de casa seva. Allà, però, no s'hi podia llençar mai de cap, i no hi podia fer ni mig metre d'esquena, ni mig de papallona perquè, tan aviat com estirava els braços, les puntes dels dits dels peus ja li tocaven a l'altra banda. »Per això, en somnis, el petit Miaulis s'imaginava la Mar. Es va sentir tan atret per les ones que el seu pare, pagès de tota la vida, li va dir que es tragués del cap la mania de voler viure a l'aigua del déu Neptú. Se l'emportava a veure les feixes conreades a pocs quilòmetres del poble i li explicava que la família dels Miaulis sempre havien estat pagesos. I que ell no havia de trencar la tradició de secà. »Però Miaulis, quan podia, se n'anava sempre a veure el canal que, des d'una altra batalla, travessava la plana i dividia el país dels Patagons en dos. D'aquella divisió provenien els renoms dels habitants de cada banda. Als del nord els deien Patagons Sant Pau, i als del sud, Patagons Tap de Barral. »El petit Miaulis, que vivia a la banda dels Tap de Barral, no cal dir que per la seva mida de col de Brussel·les, anava a la vora del canal, construïa petits vaixells de joguina amb trossos de fusta i retalls de tela vella que li servien de vela i, aprofitant el corrent, els enviava aigua avall per comunicar-se amb els Sant Pau del nord. »I, de tant en tant, en rebia resposta amb ampolles i un tros de pell escrita a dins, o amb la troballa d'un altre petit vaixell de joguina, semblant al seu, que venia d'algun Patagó 41


Sant Pau anònim amb ganes de conèixer com eren les terres dels Taps de Barral. »Però un dia, quan li va semblar que ja tenia edat d'afaitar-se i que ja disposava de prou informació per saber que la Mar que no coneixia era a la terra dels Patagons Sant Pau, va dir als seus pares que travessaria el canal. »—¿Travessar quèèè? —va exclamar el seu pare amb un parell de rialles de qui no se l'empassa. »—Sí, per conèixer els Patagons Sant Pau de l'altra banda, els del Nord... »—No ho ha fet ningú des que tinc ús de raó —el va desanimar. »—Hi són... M'envien vaixells de joguina —va confessar. »—Ni amb la batalla del Temps de la Picor se'n van sortir. No vaig sentir mai que l'avi parlés de cap Patagó que ho hagués aconseguit —encara li va afegir el seu pare per acabar de deixar-li clar que els Miaulis eren gent del sud i prou. »—Doncs ara, un Miaulis serà el primer a fer-ho! —va anunciar ell amb el geni i la valentia que uns anys després s'hauria de posar també a prova amb els homes de la seva flota. »—Au, fes-ho, fes-ho! No sabia que et faltés un bull! —va acabar concedint a contracor el seu pare—. Però, si hi vas, ja pots començar a buscar l'Estret de Patagonya per passar! »Al canal on vivia Miaulis, quan algú s'encaparrava a fer alguna cosa que per als altres semblava impossible, havien inventat una manera de dir que deixava amb la paraula a la boca el tossut que pretenia trencar amb la tradició. »Dir buscar l'Estret de Patagonya, doncs, formava part del vocabulari secret de tots els Patagons Tap de Barral, per protegir-se dels tossuts. »Miaulis, que desconeixia encara aquesta manera de deixar un tema de conversa per penjat, va obrir uns ulls com kiwis. No volia saber res més. Ja en tenia prou. L'Estret de Patagonya! El pas cap al nord on, segons un savi poeta patagó, tot era aigua neta, cristal·lina, encantada i feliç. I on vivien els Patagons Sant Pau amb qui Miaulis s'intercanviava missatges amb els petits vaixells de joguina des de les ribes del canal. »Però de seguida, el petit Miaulis es va tornar a posar trist, com passaria anys després quan cremés les naus al canal. En el fons, entristir-se i plorar és el que fan els almiralls 42


més valents quan no saben com sortir-se'n d'un embolic, i quan estan segurs que no els veu ningú. »—¿I com trobaré l'Estret de Patagonya? —va tornar a preguntar aquell dia de la discussió amb el seu pare, que ja agafava les eines i sortia a treballar, com cada matí, cap a un dels camps de conreu fet de feixes amb marges de pedra seca. »—És el més estret que hi ha. No hi ha pogut passar mai ningú —li va advertir finalment el seu pare. »A la biblioteca de l'Institut Meteorològic de la ciutat, on Miaulis tenia accés perquè era molt a prop del barri on vivia, no hi havia cap mapa que digués quines terres travessava el canal. I la bibliotecària, una àvia patagona que se sabia de memòria tot el fitxer de l'institut, quan va sentir la pregunta sobre l'Estret de Patagonya, li havia respost, emmurriada, que no li fes perdre el temps. »A les oficines del departament de Camins i Carreteres li van respondre que si algú n'havia dibuixat mai cap, els governants de Patagonya del Sud i els de Patagonya del Nord s'havien preocupat de tenir-lo ben amagat perquè no hi hagués cap malintencionat que se'n pogués servir en una o altra direcció. »Va intentar trobar algú que li sabés indicar, almenys, el camí. Ho va anar a preguntar al Servei Municipal de Rutes Marítimes, que era en un dels molls del canal. Va entrar en una agència de viatges que promocionava una excursió de set dies a qualsevol part del món. Fins i tot va parlar amb l'encarregat de la parada de lloguer de pales de windsurfing. I va fer indirectament la pregunta a un dels soldats de lleva que estaven de guàrdia a la coberta de la patrullera de vigilància marítima... Però res. »I es va estar així, pansit, pensant què faria. Pensant més aviat que no ho podria fer mai. Pensant en l'Estret de Patagonya. Anant fins a la ribera del canal i veient l'aigua com corria. Intentant llegir el futur en el mirall del corrent. I així va ser com Miaulis, que era un enamoradís, va sentir que s'enamorava a poc a poc de la Mar que només coneixia en somnis. »I ja se sap, quan un Patagó s'enamora, ja no para fins que troba el que busca. Per això, el jove Miaulis va abandonar l'ofici de pagès que l'esperava com a hereu a la porta de casa seva. Ho va fer d'amagat del pare perquè no es va atrevir a dir-li que se n'anava. I no ho va fer sense abans haver-ho dit a 43


la mare que, amb els ulls plorosos, li va donar una bossa de viatge amb la inscripció de la promoció de la Caixa d'Estalvis de Patagonya, i amb un record de família a dins. »—És una funda perquè cobreixis les mantes nòrdiques a tot arreu on dormis, camí del nord... »Els Patagons Sant Pau, els del Nord, pel clima, dormien tot l'any amb mantes nòrdiques d'hivern i d'estiu, farcides de plomes d'ànec. I les fundes eren una de les tradicions artesanals de les àvies i les mares que havien caracteritzat la indústria coneguda després a tot el món com a Fabricació de Nòrdiques (made in Patagonya). »Miaulis se la va mirar com ho fa un venedor de roba quan surt a la porta de la botiga per comprovar la tonalitat del teixit. Era una funda de fons blanc, amb molts dibuixos brodats amb fils de colors. »—La portaré sempre on vagi, mare —va acceptar el futur expedicionari fent el cor fort per no deixar caure una llagrimeta abans de marxar. »—Però només en trauràs un rendiment de debò quan estiguis molt a prop de l'Estret de Patagonya —li va assegurar la mare. »—¿Però com el puc trobar? —va insistir una vegada més el noi que sabia que només la seva mare podia entendre l'amor que se li havia despertat en el seu cor per la Mar. »—Quan necessitis una ajuda —li va dir en veu ben baixa—, tingues sempre unes petites tisores a mà. Si encertes en cada ocasió la tria del dibuix brodat de la funda, el retalles bé, i te'l guardes, no hi haurà res que t'impedeixi d'arribar a l'Estret de Patagonya perquè el travessis sense por. »I amb aquesta recomanació, i la funda confeccionada per la seva mare dins la bossa de viatge de la Caixa de Patagonya, el petit Patagó Tap de Barral que volia conèixer el Mar dels Patagons del Nord va sortir de casa una nit que la lluna queia platejada damunt el canal, acompanyada d'una pluja d'estels, que era quan els somnis de Miaulis volaven més lluny.»

44


10 L'ESCOLA DE L'ALMIRALLAT Fulc, encara amb un ull tancat i l'altre obert, fa un ronquet i espera amb impaciència que la veu de la llar de foc del casalot de cal Pigafetta continuï la història del petit de cal Miaulis. «—JA SE SAP COM SóN aquestes fugides de casa perquè, de fa molt de temps, els contes de tot el món en parlen. Miaulis va recórrer quilòmetres i quilòmetres per la riba del canal. Va travessar camps plens de masies. Planes trencades només per agrupacions de cases. Turons amb petites viles al capdamunt. I algun nucli urbà que anunciava que s'acostava a la capital de Patagonya del Nord. »Però ningú no li va saber dir mai on trobaria l'Estret de Patagonya per creuar el canal. I com que s'havia enamorat tant de la Mar sense que la conegués i havia fet tants quilòmetres a peu pel costat del canal, ja era ben bé un expert en arts d'embarcació. »Qui té experiència en aquestes aventures ja sap que arriba un dia que tot s'acaba. I a Miaulis se li va acabar el límit del crèdit de la targeta que li havien obert a la Caixa de Patagonya perquè anés tirant sense que hagués de demanar préstecs als pares. »I, busca que buscaràs, ja havia fet una altra de les seves crescudes. I cada vegada se'l veia més ben plantat, que és el que també acostuma a passar als viatgers de totes les històries, totes les llegendes i tots els contes. I la recerca de l'Estret de Patagonya continuava sent la seva obsessió per conèixer la Mar dels Patagons del Nord.

45


»Diuen que, aleshores, quan amb la crescuda ja havia posat també algun anyet més, Miaulis es va fer almirall. »És clar que algú pot pensar que fer-se almirall vol dir com a mínim: »1) Estudiar una llarga carrera. »2) Navegar nits i dies per alta mar. »3) Empassar-se pilots de llibres que parlin de latituds, graus, proes, popes, babords i estribords. »4) Tenir el nas posat hores i hores damunt de les cartes de navegació de tots els segles. »5) Saber quin canal es trepitja per endevinar cap on cal anar en qualsevol moment de perill. »Tot això, però, a la capital de Patagonya era molt diferent. Miaulis va preguntar a una noia de l'Oficina d'Informació Turística si hi havia una escola d'almiralls. I això sí que l'hi van saber dir de seguida! Havia d'agafar primer una línia de metro, després un tramvia blau, després un funicular groc, i finalment un trenet de fira vermell que el deixaria a la porta mateix de l'Escola de l'Almirallat. »Miaulis no s'hi va pensar més. Va fer el recorregut aquell matí mateix. Va transbordar tantes vegades com li havien indicat. Sort que encara tenia el passi d'abonament anual sense caducar. Finalment va llançar la mirada des del balcó del mirador del funicular sobre tota la ciutat, la plana i la muntanya de Patagonya. I va entrar a l'edifici que acollia el Centre de Formació i Graduació d'Almiralls, que era vigilat atentament per un esquadró de Patagons amb uniforme. El qui portava galons de caporal li va demanar la documentació. »—¿Miaulis...? »—Sí... de cal Miaulis —va fer ell que no havia sortit mai tan lluny de casa i no li havien demanat tampoc els papers. »—¿De pagès...? »—Sí... de cal Miaulis —va tornar a repetir ell. »Li van fer una acreditació plastificada. Primer el van posar darrere un plafó on hi havia dibuixat un maniquí amb galons de la marina. Era un almirall de broma, esclar. Li van fer treure el cap pel semicercle del damunt. I el van retratar. Finalment es va entintar el dit índex i va omplir amb l'empremta digital un dels apartats de la targeta. »Després, en una vagoneta semblant a les d'una casa de la por, va entrar per una via de tren minúscula a una sala immensa plena de miralls. Allà, dos Patagons més li van 46


anunciar que estava a punt de fer el viatge submarí que li donaria el títol d'almirall al final, quan hagués superat totes les proves. »Miaulis va entrar en una mena de planetari envoltat de tot el cel estelat de Patagonya que havia vist tantes vegades des de casa en nits de lluna clara. La veu en off del comandant de l'Escola el va rebre amb una salutació i el va convidar a fer el recorregut de les proves de la carrera que havia escollit. »Amb la mateixa vagoneta, Miaulis va entrar al Planeta Blau que guardava, en el fons, la Mar de qui ell s'havia enamorat en somnis. Miaulis se sentia emocionat. Badava amb la flora i la flauna marines que l'envoltaven. Allà dins, Miaulis va descobrir un món de Patagons convivint amb peixos i plantes marines. »Va entrar de cop dins el cor d'un bosc d'algues gegantines, poblat també d'esponges de mar i de tota mena d'espècies del medi marí que li portava el records dels somnis sobre la seva Mar enamorada. »Va veure de prop els dofins, com si els pogués tocar. Es va esgarrifar perquè va veure passar de lluny un garibaldi vermell, fluorescent i amenaçador. Va sentir el tacte de les punxes dels eriçons. Es va embadocar amb un estol d'estrelles de mar. Les foques marines el van saludar tímidament. Una escórpora treia el cap per una finestra de la cavitat on estava amagada. »Després va contemplar els besucs, uns quants lluços, els rogers, els congres, les tonyines, els sorells, un esquadró de popets, molts pagells, una colla de llenguados, unes esteses de gambes vermelles, moltes sardines, seitons, verats, algun sonso, tot de cintes roges, llagostins, llobarros i raps. »I va poder veure encara un peix espasa que passava les hores fent bricolatge amb la copa de Neptú, una alga que servia de tron al déu del mar que, en aquell moment, se'n devia haver anat a fer un tomb. »Després d'haver vist un curtmetratge sobre els perills i els avantatges d'estimar la Mar, la vagoneta del Planeta Blau el va transportar a la sala on havia de passar una de les proves més difícils. Es tractava de reconèixer els animals marins pel so que feien, i parlar amb ells per saber com vivien i què feien.

47


»Miaulis va entrar més tard en el ventre buit d'una balena blava de més de trenta metres de llarg per explorar-hi l'organisme del cetaci més impressionant del món marí. Després de respondre les preguntes d'un text sobre coneixements bàsics marítims i de repassar els principals fets històrics de la Mar, Miaulis va obtenir la targeta amb el certificat de totes les proves superades, compulsada per control informàtic. »I el van nomenar almirall. Necessitava un nom oficial. I va triar el d'almirall Miaulis, graduat a l'Escola de l'Almirallat de Patagonya. I així va ser com va tenir ben aviat una primera flota de naus per capitanejar. »Com les mateixes que anys després havia manat que es cremessin per no rendir-se a l'enemic. »La història podria posar punt i final aquí. Com tantes històries de glòria, esforç, èxits i final trist. Però en el cas de l'heroi que va abandonar pagès per conèixer la Mar, encara hi ha pendent la dèria de la recerca de l'Estret de Patagonya. La consigna de buscar l'Estret de Patagonya —que ja sabem que era una manera de deixar els contertulis més tossuts amb la paraula a la boca—, amb el temps, va anar perdent ús i sentit entre els Patagons. Es va oblidar tant que només en alguns indrets apartats del país alguns vells amb molta memòria es recordaven del que volia dir. »Des d'aleshores, l'almirall Miaulis encara no s'havia pogut moure del canal en territori patagó amb la seva flota de naus. I ja feia temps que el seu esperit de belluguet el neguitejava una altra vegada. I li semblava que les ribes del canal se li feien petites, com li passava a casa quan es banyava a la piscina desmuntable i li tocaven els dits dels peus i els dits de la mà a banda i banda de paret quan volia fer un intent de natació. Però li havien encarregat que protegís els Patagons del Sud, els Tap de Barral, dels intents d'invasió del canal per part dels Patagons del Nord, els Sant Pau. »I aquesta missió el va entristir molt. Cada vegada més. Perquè l'almirall Miaulis es recordava de les tardes d'infant a les ribes del canal, amb els petits vaixells de fusta que intercanviava amb els Patagons de l'altra banda que ara s'havien convertit en allò que en deien enemics. »Però ja hem dit que Miaulis era valent. I, si no ho havíem dit, responsable. I que venia de pagès. De secà, a més. 48


I un pagès, a Patagonya, fa sempre els tractes de paraula. Serrats amb un: xoca-la, xiquet! I sempre els compleix. »I aviat va tenir més flotes de naus i més vaixells carregats de soldats sota les seves ordres. I els Patagons del sud ja parlaven d'ell com d'un gran almirall que es mereixia un monument, com a mínim, a la riba del canal. I va defensar les aigües de la ribera, jugant-se la vida més d'una vegada. »Però aquella última batalla, la de les naus enfonsades i cremades, la que l'havia fet plorar de cara al canal, havia estat massa cruel. Hi havia hagut massa baixes inútils entre la tripulació. I també hi havia hagut massa pèrdues de la flota dels velers. »I Miaulis va pensar que ja n'estava tip. Que a ell l'únic que li interessava de la carrera d'almirall era començar a buscar i trobar finalment l'Estret de Patagonya, i passar al Nord per conèixer la seva Mar estimada. »I encès de passió i una mica cec d'ira, després de manar calar foc als vaixells que li quedaven, es va llençar al canal quan només quedaven les columnes de fum que es veien des dels cims més alts de banda i banda del país. »Amb l'uniforme esparracat per haver nedat pel canal a contracorrent, fugint del foc dels vaixells, i amb el rostre que delatava el cansament, l'almirall Miaulis s'havia estès en una riba. I no va aixecar la mirada fins després de plorar unes quantes hores seguides.»

49


11 EL SECRET DE LA NÒRDICA El foc de la llar de l'alcova del casalot de cal Pigafetta fa encara de braser. Fulc ha obert l'altre ull, sobretot per comprovar que Pigafetta no hagi deixat de roncar, i que no es trenqui el fil de la narració a la pantalla de la campana de la llar. La veu que li parla de l'almirall Miaulis reprèn l'explicació al cap d'uns segons com si hagués deixat un tall per a una tira de publicitat imaginària. «—DE L'INCENDI de la flota de naus al canal, només quedaven, arrossegats pel corrent, comptadíssims fustots i algunes peces de metall que s'havien salvat de la desfeta. Lluïa el sol. I l'aigua del canal, després d'un naufragi, baixa plena de tot. I Miaulis hi va descobrir, amb l'ullera de llarga vista que havia salvat de la derrota, el llit de la seva cabina d'almirall, navegant com una barca a la deriva. »Miaulis, que a pesar dels seus coneixements sobre el canal s'havia perdut i no tenia ni la més petita idea d'on era, va fer de seguida el que qualsevol mariner desorientat com ell hauria fet. Es va tirar a l'aigua en un esforç final, portant una liana que va trobar a prop d'on era i, aguantant la respiració, quan va arribar a l'altura del seu llit, es va posar sota l'aigua per lligar una de les potes del moble. »Ho havia aconseguit. Ara tenia ullera de llarga vista i llit navegable. Havia perdut el matalàs, però li havia quedat la nòrdica, agafada a l'estructura del capçal del llit, amb el farciment de plomes d'ànec. I havia recuperat, amb un sentiment de nostàlgia, la funda de la mare plena de dibuixos brodats que li recordaven la vida de pagès a la seva Patagonya del Sud.

50


»Quan va tornar a la riba, arrossegant el llit amb la liana, va agafar un pal dels que havia transportat el corrent de l'aigua i va decidir plantar la funda com a bandera de la seva nova embarcació. »Els perfils dels dibuixos brodats per la seva mare començaven a onejar. I l'almirall Miaulis es va emocionar una altra vegada com si hagués hissat la bandera de la seva flota derrotada perquè la funda li portava els records de casa seva, de les nits a la seva habitació, somniant en la Mar, i de les paraules de la mare que li havien dit que quan necessités una ajuda, tingués la funda i unes tisores a mà. »La funda de la nòrdica voleiava al vent amb les figures brodades de cuques de llum, grills nocturns, òlibes, ratpenats, mosquits, estels, bruixes, dimoniets i els manelics, una espècie de follet que, a Patagonya del Sud, acompanya tots els petits Taps de Barral quan es fa fosc, baixant per les fumeres tornejades de les llars de foc i anant a parar als replecs dels llençols. »Ens saltarem l'explicació de com l'almirall Miaulis va salpar de la riba del canal dalt del seu llit, amb la nòrdica per seient, un parell de troncs que li feien de rems, i la funda per bandera. »I ens ho saltarem senzillament perquè la història del noble Patagó no ho recull i perquè tothom creu que, a partir d'aquell moment, Miaulis ja no era l'heroi que es mereixia un monument en vida, sinó un il·luminat o un ésser amb poders superiors capaç de sobreviure a qualsevol derrota. »Els Patagons ho pensaven per dos motius. El primer perquè estaven també tips de veure que la major part dels diners que pagaven pels seus impostos servien per mantenir les batalles de l'almirallat per defensar la frontera del canal. I el segon perquè, en realitat, els Patagons no van saber mai més res del seu fill predilecte, l'almirall Miaulis, al qual alguns testimonis atribuïen una coixera de batalla, i alguns altres el feien ja mort i ofegat en l'incendi de la flota, després de la batalla del canal. »Per tant, aquí es podria dir allò de morta la cuca, mort el verí perquè la vida del petit de cal Miaulis va fer un tomb tan radical que ni el seu pare, si visqués, s'ho creuria. »El dia que l'almirall Miaulis va arribar a la plataforma de l'atracador del balneari d'estiueig que hi havia en una caleta privada al peu d'un bosc, damunt del canal, tothom es va 51


pensar que la direcció de l'Hotel del Repòs, propietari de les mines d'aigües tèrmiques, els havia preparat un xou amb un número llogat al parc de Patagonyàndia. I es van imaginar que qui arribava navegant damunt del llit amb aquella nòrdica molla i la funda voleiant al vent era un extra que cobrava per fer de Robinson Crusoe a hores perdudes. »I no cal dir que els hostes del balneari el van rebre de la manera que els aficionats als parcs d'atraccions reben aquests detalls. Amb aplaudiments i crits de bravo quan ell encara fermava la liana al norai del petit moll del balneari. I Miaulis, que en el fons era un comediant, els va seguir la veta. »El gerent del centre hoteler d'aigües termals no va voler saber d'on havia sortit aquella mena de perdulari, però havia comprovat que els clients de l'hotelet, grans i petits, s'ho havien passat bomba amb l'aparició del navegant. I no va pensar-s'hi més. Li va oferir de seguida un generós i llaminer contracte perquè repetís la funció del llit navegable dues o tres vegades cada dia. »—Esteu parlant amb un almirall! —va dir ell intentant de mostrar algun rastre dels galons estripats del seu uniforme. »—Fantàstic! —va exclamar el director del balneari amb l'estilogràfica i el contracte a punt—. I jo sóc el general d'aquesta illa de pau i de calerons calents! —va afegir picant-li l'ullet. »L'almirall Miaulis no es va ofendre. ¿De què li hauria servit defensar a tort i a dret el seu rang d'almirall —un almirall vençut, de fet— si no sabia on havia anat a parar i no sabia ni tan sols si era en territori de Patagonya del Nord? »Va acceptar, doncs. I va repetir el numeret de fals Robinson Crusoe durant una temporada llarga. Mai ningú li va preguntar d'on havia vingut. Ni tan sols li van venir els municipals reclamant-li la llicència fiscal de comediant ambulant perquè actuava en zona privada de l'Hotel del Repòs. El balneari va augmentar la demanda de places. I el reclam va fer contents els accionistes del balneari que, per primera vegada en molts anys, van veure que els seus ingressos augmentaven de debò i, per fi, els terrenys de les aigües termals donaven el rendiment que es mereixien responent a la confiança que havien dipositat en la compra de la finca, segurs que feien una bona inversió econòmica a llarg termini. 52


»Però un dia va passar pel balneari un representant de vetes-i-fils, i Miaulis el va sentir parlar de negocis amb el gerent de l'hotelet. I li va arribar, en boca del nouvingut, allò de buscar l'Estret de Patagonya. »L'Estret de Patagonya! Ja gairebé ni se'n recordava que tot havia començat perquè ell volia trobar el pas que li obrís el camí de Patagonya del Nord on hi havia la Mar! Les coses li anaven bé. Guanyava diners i feia propines i tot. I omplir caixa i fer alguns estalvis li havia fet perdre la memòria del seu amor en somnis per la Mar! »L'almirall Miaulis —continuem anomenant-lo així perquè de fet ara el coneixien per aquest nom artístic—, va anar a trobar el viatjant de vetes-i-fils amb el seu uniforme de nàufrag, després d'acabar una de les funcions a l'atracament del moll del balneari. »—Ah... el firaire! —va exclamar l'home que estava en una taula, envoltat de maletes, carregades fins dalt de mostres del seu article. »—Necessito unes tisores no gaire grans —va demanar Miaulis amb una certa vergonya per la pinta que feia, en contrast a la del viatjant, mudat amb barret i tot. »—No m'estranya, almirall! Porteu una disfressa una mica... accidentada, diríem. »—No és precisament per això —va córrer a dir Miaulis. »—¿Ah, no? Bé. A casa venem de tot. Vejam, unes tisores petites... —i va buscar pels departaments d'una de les maletes. »—¿Quant costen? —va preguntar Miaulis, impacient. »—¿De veritat que no voleu una mica de fil? En tinc de tots colors! ¿I uns pedaços per si de cas? —va insistir el venedor. »—No. Només vull trobar l'Estret de Patagonya! —va respondre amb un cert to aixecat de veu, Miaulis. »—Ah... L'Estret de Patagonya... Doncs, no el toquem a casa aquest gènere! —va respondre el viatjant, picat i bufat pel sentit poca-solta de l'expressió que ell també devia conèixer—. Aquí teniu les tisores, senyor almirallàs tapet de barraló! —va dir empipat perquè a ningú no li agrada que el deixin amb la paraula a la boca amb allò de l'Estret de Patagonya. »—Gràcies, viatjant Sant Pau! »—I que us facin bon profit! 53


»Miaulis no va acabar d'entendre perquè el representant de vetes-i-fils s'havia llufat. Ell bé havia pagat el gènere i havia estat mínimament correcte. I es va convèncer que, per molt viatjant que fos aquell nouvingut, tampoc no li confessaria on podia trobar el pas de l'Estret. »El representant de vetes-i-fils va marxar del balneari tot emmurriat, arrossegant les maletes amb malhumor, potser perquè no havia fet prou calaix amb els propietaris i la clientela de l'hotelet. I renegant, com si li haguessin fet mal tracte, va passar per davant dels recepcionistes. »—A mi, un pòtol tap de barral com aquest que teniu allà baix a l'atracador fent el pallasso no em deixa amb la paraula a la boca ni m'engega a buscar l'Estret de Patagonya! —va dir fet una fúria i encès de ràbia—. Què s'ha cregut aquest firaire de ral! »La direcció de l'Hotel, que tenia a disposició dels clients el Llibre de Reclamacions, no va fer cap pas per complaure el xarlatà de vetes-i-fils. Un petit incident amb l'almirall Miaulis era perdonable si tenien en compte la font de beneficis que la seva arribada miraculosa al balneari els havia produït. »Es van posar tots tant a favor de Miaulis que el gerent de l'Hotel del Repòs va fer botifarra amb el gest de braç al cotxe del viatjant quan aquest encara era a pocs metres del caminal de sortida i ja havia aixecat, de la brusca engegada, un primer núvol de pols. »Però deixem el viatjant de vetes-i-fils, que és només un passavolant en la història de l'almirall Miaulis. Aquella nit, l'almirall estava content com un gínjol i no parava de fer anar les tisoretes acabades de comprar, mirant-se-les ara de l'indret, ara de l'inrevès, pensant en les paraules de la mare. I sentint molt endins que estava a prop de l'Estret de Patagonya. Un pressentiment, és clar. Però l'almirall havia après a interpretar les intuïcions. I una derrota no fa perdre certes facultats que l'havien ajudat a fer-se un nom entre la flota del seu país. »Per tant, aquella mateixa nit, després de l'última funció de Robinson Crusoe, va deslligar la funda amb brodats que li feia de vela del seu llit navegable. Se la va emportar a la cabana que la gerència del balneari li havia ofert amb totes les comoditats a tocar del seu escenari natural d'actuació. Sota la llum del fanalet de càmping gas va estendre la funda amb calma, com si fos una carta de navegació antiga. 54


»Es va trobar de cara a cara amb els dibuixos brodats i es petites tisores que havia comprat aquella mateixa tarda al viatjant. Amb el cor anant-li d'una banda a l'altra. A punt de deixar que la seva intuïció el guiés. »I va retallar el dibuix d'un dels Manelics, el follet que baixava per les xemeneies de Patagonya, cada nit, quan els Patagonets i les Patagonetes ja dormien. »Mentre mirava el forat que havia quedat a la funda, pensava que la mare li havia dit que quan necessités ajuda havia de retallar la silueta encertada. »I com que no passava res, va deixar el retall del Manelic damunt la taula, convençut que, per ser la primera vegada, s'havia equivocat de dibuix.»

55


12 EL FOLLET MANELIC Un parell de crecs a la llar de foc fan girar de costat Pigafetta. Fulc també es remou. Els roncs del navegant, cada vegada més compassats i sense gaire entusiasme, acompanyen la història de la veu de la campana de la fumera. «—MIAULIS SE'N VA ANAR a dormir amb aquell pensament de tristor que ja s'havia apoderat d'ell al poble quan ningú no sabia dir-li com trobaria el camí de l'Estret de Patagonya. I l'endemà, quan el sol encara no havia sortit, es va despertar, atret pel filet finíssim de llum que es filtrava per un dels porticons de la cabana del balneari. »Tenia el costum de rentar-se al canal. Quatre manotades d'aigua a la cara i al cap, i com a nou! Havia de tornar a agafar la funda de la nòrdica per hissar una altra vegada la vela del seu llit de navegació. Però aquell matí, a més, va agafar l'ullera de llarga vista plegable i les tisoretes noves i se les va posar a les amples butxaques de la jaqueta esparracada d'almirall. »I va ser en obrir la porta de la cabana i petar amb els primers raigs de sol que va sentir el crit finíssim. »—Haimatateliop! »L'almirall Miaulis estava segur que havia sentit un crit molt agut i penetrant a prop seu. Finíssim com el que fa el vol d'un mosquit quan ronda pel costat de l'orella abans de picar. »—¿Qui hi ha? —va fer per espolsar-se la por del damunt. »—Haimatateliop... —va tornar a sentir en un to de resposta com si algú digués: sóc jo, ¿que no em coneixes? »—¿És un crit de guerra, potser? —va preguntar avesat com estava al cos de l'almirallat de la flota. »—Ep, noi, de guerra, res! ¿Que no has estat tu qui m'has retallat? Doncs vigila bé què fas amb mi i porta'm una altra 56


vegada a dins la cabana si no vols que m'hi quedi, amb aquests raigs de sol que em cremen el cos! »Miaulis va anar situant en un replec de la funda que portava rebregada la veueta que li parlava. Aleshores va pensar en el retall que havia fet la nit anterior. I només aleshores se li va acudir de pensar que no s'havia adonat d'on era el retall del brodat del follet Manelic. »I a primera hora del matí, esclar, va acabar pensant que havia tingut el son dolent i que encara tenia efectes retardats del somni de la nit del qual no es recordava ni en pintura. ‘‘Més val que et freguis bé els ulls, Miaulis, si no vols acabar el dia com un pastisset!’’, es va autorecomanar. »—¿Què, doncs? ¿T'ho penses molt, això d'entrar a dins? »Aleshores el va descobrir. El Manelic retallat la nit anterior estava assegut al banquet d'un quart creixent de lluna de la funda i portava un estel lligat amb un fil que havia pogut abastar d'un altre dels brodats. I, encara que era molt petit, va poder distingir que feia anar el cap. »—¿Entrem, doncs? —li va dir com a ultimàtum. »Miaulis va tornar a entrar a la cabana. Encara tenia els porticons tancats. La penombra de primera hora del matí a dins va calmar el seu nou visitant. »—Ja em pensava que no em veies. Una mica més i em deixes baldat per tota la vida. ¿No has vist que totes les figures que la teva mare va brodar en aquesta funda de la nòrdica són habitants de la nit? Jo mateix sóc un follet de nit. ¿Que no ets un Patagó, tu? ¿Que no et recordes de quan dormies i et baixaven els Manelics per la fumera de la llar de foc fins als replecs dels llençols? ¿I no vas arribar a aprendre't el nostre crit de benvinguda? »Esclar que sí! Aleshores recordava perquè li havia estat familiar aquell primer crit finíssim que havia sentit. Era el crit del Manelic que avisava de la seva presència sempre que apareixia en les nits més fosques! »—Haimatateliop! —li va repetir el seu Manelic, retallat de la funda, per fer-li memòria, mentre li botia de la funda fins al damunt de la taula de fusta. »—¿I què vols? ¿Em vas retallar per quedar-te aquí parat com un estaquirot? —li va dir el follet, amb les mans als malucs, i amb un posat de milhomes—. Home, els Manelics no som una enciclopèdia, però anem solucionant cosetes. De fet... 57


»—¿Què...? ¿Hi ha alguna cosa que no funciona? —va dir Miaulis, espantat. »—No, no. Tot funciona. Però, tu vols saber on és l'Estret de Patagonya, oi? I jo només et puc ajudar si visc a la nit. Sóc un follet nocturn. ¿T'havies adonat que a la funda d'on m'has retallat tots som personal que només surt de nit? »—¿Per això et queixaves abans allà fora amb el sol? »—Idò! No puc mirar la llum del sol jo, o em descoloreixo per sempre i quedo com un retall sense vida. Em queixo amb raó. »L'almirall Miaulis va estendre la funda que li havia servit fins aleshores de vela i va mirar amb més atenció els brodats de la mare. El Manelic tenia raó. Aleshores va tornar a veure de debò les cuques de llum, els grills nocturns, les òlibes, els rat-penats, els mosquits, la lluna, els estels, els dimoniets i les bruixes, a part de Manelics com el que ja havia retallat, estampats per tota la tela. Tots actuaven a la nit, el seu Manelic tenia tota la raó. »—Aleshores, no em podràs ajudar mai de dia... »—D'això encara se n'ha de parlar, mestre! —va dir el Manelic tot decidit—. Fa temps que tenia ganes de fer una escapadeta de la funda. ¿Tu ja m'entens, oi? Deixar uns dies la funda de la nòrdica i veure món. Però ningú no m'havia retallat fins ara i ningú no m'havia demanat per l'Estret de Patagonya. »—¿Insinues, Manelic, que jo et puc ajudar...? —va dir ara Miaulis que no parava de mirar-se el rellotge perquè començava a ser l'hora de la seva primera funció a l'atracador del balneari. »—I jo et puc ajudar a tu... —va assegurar el Manelic que botia de content perquè veia que l'almirall l'entenia a la primera. »—Digue'm què vols que faci, doncs. »—Primer m'hauràs de fabricar unes ulleres de sol... Les dibuixes en un cantó de la funda mateix i després les retalles com has fet amb el meu perfil. No ve d'un estrip a la vela si ho comparem amb el teu uniforme esparracat! Amb unes ulleres de sol, et podré acompanyar fins a l'atracador i potser encara et serviré d'inspiració per a algun dels teus números, haimatateliop! —va exclamar el Manelic, boig d'alegria per la nova empresa que ja es veia entre mans.

58


»—Molt bé. Ens queden deu minuts abans que comenci la funció. Només que me'n quedin cinc per hissar la funda com a vela al llit navegable en tinc prou. Amb una mica de guix de color i les estisoretes et puc fer les ulleres de seguida, i un barret de platja i tot, si vols! »—Haimatateliop! —va ser el crit com a resposta afirmativa del follet. »I l'almirall Miaulis, acostumat a dibuixar rutes sobre les cartes de navegació amb el compàs i l'esquadra, va tenir fetes en un tres i no res les ulleres de sol, de la talla del follet Manelic, esclar, per tant, una peça minúscula d'artesania que el dissenyador més prestigiós hauria envejat. »—Les ulleres de sol! —va anunciar satisfet Miaulis quan havia acabat el retall. »—Haimatateliop! Quines ulleres! Tota la vida de follet n'havia volgut tenir unes així! »Plegats, l'almirall Miaulis i el follet Manelic amb les ulleres noves van anar corrents a hissar la vela per fer la primera funció del dia per als clients del balneari. »I entre funció i funció, al llit que li feia de barca, Miaulis va poder parlar més a fons amb el seu follet retallat que no parava de presumir i de mirar-se a l'aigua del canal per veure quina cara feia amb les ulleres de sol. »—Doncs, sí... —feia el follet Manelic, a cada entreacte, prenent alè, quan l'almirall Miaulis tornava de treballar a la gespa—. ¿T'he explicat les misèries dels meus veïns de funda? »—No se'n saben mai prou... —va dir Miaulis, amb ganes d'entrar en el món del Manelic de la funda. »—¿No, eh? Idò! ¿Has vist l'estel que jo portava lligat quan m'has descobert assegut al quart creixent de la lluna? No és que jo tingui capricis d'aquests, però l'estel és un desmemoriat, i quan menys te la penses, es despunta tot sol del brodat i, en plena nit, és capaç de perdre's per tota la funda de la nòrdica amb el perill de no tornar mai més a lloc. Després ve allò de les mestresses de casa que es queixen de les sederes i de la mala fabricació del teixit, i tot acaba repercutint en l'economia de la indústria textil dels patagons que se'n van a comprar a fora. »—Però se't veia feliç, assegut al relleix de la lluna... —va observar l'almirall Miaulis. »—De la lluna no et dic res! En creixent i minvant l'aguantes, però quan se't torna plena o nova, amb les 59


cinquanta mil cares que fa, no saps mai de quina lluna està, saps. I qualsevol cosa que li diguis pot servir perquè t'hi acabis posant de cul. »—Però, almenys t'il·lumina la nit... »—No cal. Ja tinc la cuca de llum. Esclar que aquesta també ens ha portat molts problemes amb la crisi de l'energia i els canvis d'horari perquè diu que, quan li canvien l'hora, ha de treballar més del compte i així se li escurça la vida. »—¿I amb els de les serenates també hi ha problemes? »—¿Els grills nocturns? Abans vivien com a reis perquè a l'estiu tenien molta feina amb els concerts que organitzaven, ara també es queixen perquè no els fa estiu i no tenen prou contractes per treballar i poder mantenir el ritme de vida que s'han acostumat a portar. Un cas semblant al dels mussols... »—¿També s'han convertit en artistes de cant? »—No, però ¿has vist les òlibes brodades per la teva mare amb aquells ullots negres i de por? Diuen que estan tipes que la vida nocturna ja no sigui com la d'abans. Que la cosa valia la pena quan es tractava de fer por en el silenci de la fosca quan sabien que espantaven els que tornaven del ball, o els que anaven a caçar de nit o els que es dedicaven al pillatge als horts de prop del canal. Però que, després de la guerra, amb la separació de les dues bandes, la gent no es mou de casa per por a les patrulles de la guàrdia patagona i que el seu paper de xuts ha perdut tot el sentit. »—¿I aquells rat-penats que es prenen la vida penjats de cap per avall? —va dir Miaulis que resseguia els brodats de la funda amb l'interès d'un navegant explorador. »—Sempre han estat uns vividors. Fent el trapezista i fent-se passar per despistats! Els rat-penats estan tips d'haver-se de mudar de lloc cada dos per tres perquè les coves han estat tapades enmig dels boscos i ben pocs voluntaris queden per entrar als avencs. Només de tant en tant, algun rat-penat aconsegueix fer vida en un celler i acaba tirant-se al vici i es passa les nits pet, de tant de xumerri! »—Com segons quins Patagons, vaja... —va recordar Miaulis que pensava en alguns clients habituals de la taverna del barri on vivia. »—¿I de la crisi dels mosquits què me'n dius? —va preguntar ara el follet Manelic. »—¿Aquests també se la campen malament?

60


»—¿T'estranya? Que si llums grocs antimosquits, que si pastilles de nit, que si interruptors elèctrics per protegir els nadons, que si llums fluorescents blaus per parar-los la trampa i socarrimar-los a l'acte... I fan córrer també si la sang dolça, que tant els agrada, cada vegada va més escassa, de la mateixa manera que la blava dels prínceps també s'ha anat extingint en els temps de la memòria per allò dels escàndols i la decadència de les corones. »—Quin panorama, doncs... »—Home, hi ha de tot, com a tot arreu. Mira, només se salven d'aquesta mala vida de funda de nòrdiques els que veus que dormen la mona com dos feliços mortals: els dimoniets i les bruixes. Els primers estan contentíssims perquè cada vegada tenen més feina amb l'eufòria artística que corre a tot Patagonya de tornar a fer l'obra clàssica de la qual són protagonistes i que anomenen Els Pastopatagonets. Les bruixes viuen a la glòria des que els carnavals han ocupat els carrers de Patagonya com en temps molt antics. Els uns i els altres han pogut deixar de dedicar-se a fer potineries, els uns enredant Patagons amb les temptacions de Pere Botero, i les altres muntant caus de perdició enmig del bosc per col·locar beuratges i drogues als joves que queien a les seves mans. Gràcies a l'art escènic i popular, dimoniets i bruixes poden viure de la seva feina artística sense haver de pensar quina una en fan. »—¿I vosaltres, doncs, els Manelics? —va interrompre'l l'almirall Miaulis que s'havia estès una estona a reposar damunt el matalàs del llit navegable que li feia d'escenografia dels seus espectacles. »—Ui, els Manelics! Del que érem ja no en queda res. ¿Per què et penses que estic tan content de poder veure el món de dia amb aquestes ulleres de sol? ¿Saps el que és passar-te anys i anys fent funció en teatres tancats, de nit, i quan acabaves, haver de sortir per la porta de darrera perquè els fans i les fans no et fessin firmar autògrafs? ¿Saps el que és haver de córrer escapat cap a la fumera particular que tenies assignada, a veure si estaves de sort que a l'hivern l'haguessin encès i t'hi poguessis escalfar, o a l'estiu, t'hi poguessis rebolcar, entre el sutge encrostat, mentre complies amb el teu paper de follet per anar a visitar els petits de la casa? »—Encara recordo els vostres crits com si fos ara! —exclama amb uns ulls d'infant, Miaulis. 61


»—Doncs, tot això, ara, també ha canviat molt. Primer perquè la nostra feina als grans teatres és escassa. Se n'han enderrocat bastants per fer-hi blocs de pisos o hotels confortables. Molts Patagons no volen sortir de casa i anar al teatre. Prefereixen la televisió. Ui, si n'hi ha de Manelics que s'han fet rics gravant anuncis o posant la veu a follets d'altres productores estrangeres! »—Parlar per menjar, vaja! —exclama Miaulis perquè pensa que ell també es veu obligat a fer comèdia al balneari per la crisi dels almirallats. »—Sí, però quan es tanca una porta s'obren tres finestres, noi. I, ara, amb aquest costum per la tele, segons en quines cases, les fumeres han tingut més activitat que abans perquè la gent s'hi passa més hores davant. Però en d'altres casos, han substituït la llenya per llumets vermells que imiten el foc. Fer foc en conserva és com fer teatre en vídeo! »—No se m'acudiria mai d'imitar el foc! —afirma Miaulis que encara recorda els fumalls de les seves naus al canal. »—Però ens anem defensant —continua explicant Manelic—. I sempre queda alguna cosa per fer. Com el nostre crit de benvinguda o de comiat que s'ha fet tan popular a tot Patagonya i que ens obre les portes anem on anem! Ospedré, tu! Quina gràcia que un follet com nosaltres tingui com a targeta de presentació un crit de guerra que diu que ha matat el llop!»

62


13 UNA LLEBRE BLANCA DE COIXÍ Una ratapinyada clara d'aigua destorba per uns segons la veu de la llar de foc del casalot dels Pigafetta. Però és només un moment. El quiròpter de seguida es penja a la biga més alta del sostre i a Fulc li sembla que si les ratespinyades ronquessin, els roncs de Pigafetta, que ara s'han tornat esbufecs de manxa, no s'hi assemblarien gens. La veu de la llar de foc, amb un petit estossec per dissimular la interrupció, refà la història de Miaulis al balneari. «—FINS A LA NIT, però, a la cabana del balneari, el follet Manelic no va confessar el seu secret a l'almirall Miaulis. Havien sopat bé. Ensumaven pols de rapè. I Miaulis havia tret un flascó de whisky que es guardava només per a grans ocasions com aquella. I Manelic havia notat que se li posava el nas vermell. »—Tu vols trobar l'Estret de Patagonya, ¿oi, company Miaulis? »—Si tu vols, sí, company Manelic! »—¿I et penses que jo sóc un follet màgic que ho pot aconseguir tot, oi, company Miaulis? »—N'estic segur, company Manelic! »—Doncs, vas ben equivocat, amic meu. Tu que ets un gran almirall m'entendràs molt bé. Jo només tinc poders per convertir en real tot allò que hi ha dibuixat o brodat a la roba per la mà d'un Patagó, company! »—¿De debò pots fer una cosa així, company Manelic? »—¿Que si puc, dius? ¿Vols provar-ho demà mateix, ara que m'has fet aquestes ulleres de sol i puc anar on vulgui sense por que els raigs, ni tan sols els temuts raigs crepusculars de la posta, em fereixin i acabin amb mi?

63


I l'endemà van començar a posar a la pràctica el seu pla. Les coses no van ser tan fàcils. Primer perquè l'almirall Miaulis no havia tingut el costum, fins aleshores, de barrejarse amb els clients del balneari després de les funcions. I segon, perquè el follet Manelic era tan petit que ningú no el podia veure saltironant entre els galons que encara quedaven a la jaqueta esparracada de l'almirall, i les converses que mantenien només eren possibles entre ells dos. Això, esclar, era atribuïble només a algun dot especial propi dels Patagons. »Tan sols l'almirall Miaulis sentia els crits esbojarrats del follet Manelic quan es passejaven per les dependències del balneari i de l'Hotel del Repòs. »—Haimatateliop! Haimatateliop! Visca l'almirall Miaulis, el meu millor amic! »Però les passejades de l'almirall per tot l'Hotel van començar a inquietar els directius del balneari. I encara més quan les encarregades de la neteja es van queixar que últimament apareixien molts foradets a les peces de roba de tot arreu i tenien por que una plaga d'arnes de la roba o de les estores hagués envaït les habitacions, els armaris, el rebost i els salons del balneari, potser portades pel vent des d'algun viver del bosc. »De totes maneres, de seguida van malpensar de l'almirall Miaulis i del seu aspecte de pòtol. I la veu va començar a córrer, primer entre els empleats de la neteja, després entre el servei de cambrers i hostesses, i de seguida entre els clients més distingits del balneari i els que hi portaven més estada. »La direcció de l'hotel, però, va pensar que més valia perdre algun client llepafils i guanyar-ne quatre de curiosos enduts pel nom de l'almirall Miaulis que no pas desprendre's d'una mina d'or com era el comediant que un dia els va aparèixer per l'atracador del canal fent de Robinson de parc d'atraccions. »Miaulis i Manelic se la campaven a l'ampla. Mai un marquès i un criat, per fer una comparació, havien portat una vida tan regalada com la d'ells dos al balneari. »I així, la majoria de tovalloles, jocs de llit i jocs de taula de l'Hotel, estampats amb unes flors de diversos colors, van anar perdent el seu detall perquè el follet Manelic els donava vida quan eren al jardí d'estendre roba i feia uns poms menudíssims amb els estampats que les senyores de la neteja 64


de l'Hotel feien pagar més aviat a algun cambrer o algun client amb les mans llargues. »Fins i tot els gats petits d'algun jersei, o els esquirols d'algunes bruses van poder començar a córrer per la gespa del balneari i fer vida prop del bosc pròxim, deixant les peces de roba feta un nyap de tan llisa sense les figures brodades que desapareixien per art d'encantament, i es convertien en un forat al seu lloc. »El principi del que hauria pogut ser un problema real, i que hauria posat en dubte la continuïtat de l'almirall Miaulis al balneari, va passar una tarda que el follet Manelic acabava de donar vida a una llebre blanca com la neu, treta de la funda del coixí del bressol del fill petit de la mestressa de l'Hotel. »—Un conill! Un conill! —es va sentir en sec a la terrassa del primer pis del balneari. »El crit d'alerta, esclar, no havia de sorprendre tant tenint en compte que parlem d'un balneari que és al mig d'un bosc. I tothom sap que, als boscos, les llebres hi tenen camp adobat i que entren i surten al seu gust quan, com i per on volen. I tothom sap també que, els Patagons de ciutat, quan veuen una llebre al bosc, criden de seguida, per falta de coneixença de la bestiola: un conill, un conill! »Per tant, la llebre blanca del coixí del nadó va trencar la plàcida tranquil·litat de la migdiada quan va saltar d'una gambada a la terrassa de la senyora comtessa de Patagonya d'Amunt, una senyorassa d'edat, carregada de joies i de servidors, que es veu que era la clienta més adinerada del balneari. »El veí del pis superior de l'hotelet, un important industrial fabricant de màquines d'afaitar que havia sortit esverat a la seva finestra, ho va veure i, empès per una febre caçadora de safari, va començar a cridar, fet un sac de mentides, que el conill era seu i que l'anava a recollir aleshores mateix. Quan el fabricant de màquines d'afaitar i aficionat a la cacera es disposava a sortir a l'escala d'incendis per baixar a la terrassa de la comtessa de Patagonya d'Amunt, es va trobar que per una altra de les escales d'incendis de l'edifici baixava adelerat el propietari de l'Hotel, alertat per la seva dona, per liquidar de la manera més elegant possible la qüestió de la llebre blanca, amb la clienta adinerada. 65


Per descomptat, davant la mentida del fabricant, el propietari de l'Hotel va optar per fer un pas enrera, va somriure com un bon maître i va tranquil·litzar la senyora comtessa, que semblava que li hagués agafat un patatum. Fabricant i hoteler es van mirar. Cadascú sabia la seva part de mentida en l'afer de la llebre. Però a l'amo de l'hotel li va anar molt bé per fer córrer entre la plantilla del personal del balneari que la llebre blanca i la gran afició de caçador que tenia el fabricant de màquinetes d'afaitar havien estat el motiu de tanta roba ratada en els últims dies que la bèstia campava per l'hotel. »D'aquesta manera, no només ofegava els rumors entre els seus empleats per l'enveja que tenien de l'almirall Miaulis perquè deien que cobrava més que ningú, sinó que feia content a la senyora comtessa de Patagonya d'Amunt, a pesar que s'arriscava a perdre el fabricant de màquines d'afaitar que, tot sigui dit de passada, encara li devia la factura de la seva estada a l'hotel l'any passat. »L'almirall i el follet Manelic van contemplar des de lluny estant l'aldarull. I van veure com el fals propietari de la llebre, el fabricant caçador, s'emportava la bestiola, tremolosa, escala d'incendis amunt i, amb un arriscat salt a l'ampit de la finestra de la seva habitació de l'hotelet, desapareixia tot vermell de galtes. »El follet Manelic, però, no va voler exposar la llebre, acabada de portar a la vida real, a les mans d'un caçador cruel i, al damunt, fabricant de màquines d'afaitar. Es va témer el pitjor. Primer, que amb una de les seves màquines afaitadores no deixés la pobre béstia amb pell i os. I segon, que amb l'afany de caçador de trofeus, no li engegués un parell de trets a l'habitació mateix i en presumís com una peça aconseguida espaviladament i amb bon ull al bosc. »L'almirall Miaulis va notar que el follet Manelic se li escapava. No el va veure més de tan petit com era, però al cap d'uns minuts va tornar a sentir els crits del fabricant, i ara fals propietari de la llebre, baixant a la recepció de l'hotel i cridant com un boig, i dient que el balneari patia d'encanteris i bruixeries. »—Quan he tornat a l'habitació —deia entre esbufecs el fabricant— un caçador d'un parell de centímetres se m'ha enfilat amb quatre gambades camals amunt i se m'ha establert a la butxaca de la camisa! S'ha construït una fona 66


amb la gometa dels botons de camisa i un dels botons me l'ha encertat de ple al mig de l'ull dret! »El fabricant de màquines d'afaitar, que va confondre el follet Manelic per un caçador en miniatura, lluïa un petit blau a l'ull que el propietari de l'hotel va poder comprovar quan li posava al davant el Llibre de Reclamacions obert. »—No firmaré res, no estic sonat. Aquest balneari està embruixat! —tornava a cridar—. El caçador de dos centímetres m'era familiar. No sé de què. I he vist de seguida que portava males intencions. Com que m'ha tocat a l'ull, m'ha fet deixar anar la llebre blanca, i així se m'ha tornat a escapar la meva peça de caça —va sil·labejar presumit— per la finestra! »La cosa no va anar més lluny perquè l'almirall Miaulis i el follet Manelic es van anar fent fonedissos cap a la cabana del balneari procurant que ningú no malpensés una altra vegada d'ells dos, o més ben dit, de l'almirall Miaulis sol, perquè en realitat l'únic que havia tingut l'oportunitat de veure uns instants el follet Manelic havia estat aquell mentider de fabricant que no podia tenir ja el crèdit de ningú i sobretot del propietari de l'hotel que sabia, a més, que era un mal pagador. »Hi va haver algun problema més que el follet Manelic va saber solucionar de la millor manera possible. El cas és que algun dels éssers als quals havia donat vida no es trobava bé en el seu nou estat i reclamava tornar a ser el dibuix original de les peces de roba. »Les flors de les tovalloles, per exemple, són les que més protestes van presentar al follet perquè al·legaven que es marcien aviat i la vida vegetal se'ls feia molt curta a les mans perfumades de les senyores pones del balneari. Preferien, esclar, la vida eterna a les tovalloles. »Només si es queixaven, el follet Manelic podia posar en circulació els seus poders i fer-los retornar a l'estat pictòric. En alguns casos, però, la majoria de nous éssers vivents li van agrair tant que els hagués regalat la vida que li van prometre que si mai li convenia res només calia que els anés a veure sota terra del balneari on es retiraven per sempre més a estudiar i disfrutar de tot allò que, en la seva ocupació de perfil de dibuix brodat, no havien pogut experimentar. »Entre aquests privilegiats hi havia algunes larves, coleòpters, aranyes, cargols, llimacs, centpeus, papaorelles,

67


gripaus, algunes cries de talps, mosteles, toixons, formigues, marmotes i castors. »D'altra banda, una altra colla de bestioles es va voler fer un món a la riba del canal, on hi havia una mica de sorra portada de la Mar del Nord pels propietaris del balneari. Entre els d'aquesta mena, el follet Manelic va rescatar dels dibuixos i brodats algun cranc, gambes, llagostins, cogombres de mar, navalles, cloïsses i ermitans. »I diu que, per molt que es fes memòria, mai no s'havien vist tants follets plegats contents!»

68


14 UN NADÓ FET DE XAMPÚ De la brasa de la llar de foc del casalot de Pataqués només quedava ja el tou de cendra. Tant l'almirall Pigafetta com el jove temporer africà Fulc s'havien arraconat en el seus butacots buscant l'escalfor de les teles del tapís. Només la veu de la campana de la fumera semblava que es trobés a la glòria. «—AMB TOTA AQUESTA activitat al balneari, l'almirall Miaulis s'havia oblidat una mica de la seva dèria de trobar l'Estret de Patagonya. Però el rau-rau no l'havia abandonat mai i, si bé semblava que els directius de l'Hotel del Repòs feien mans i mànigues per mantenir-lo en el seu lloc, ell no estava disposat a fer gaire temps més els números de Robinson Crusoe perquè ja n'estava avorrit, sobretot des que, amb l'allau de clientela, havien arribat al balneari famílies amb nens potiners que no es conformaven a veure el seu espectacle sinó que se li acostaven fins al llit, li tocaven la nòrdica, li començaven a malmetre el farcit de plomes d'ànec i encara no en tenien prou amb això sinó que, a més, volien palpar el fals Robinson per descobrir que a sota de l'uniforme s'amagava un Patagó com qualsevol altre que els feia un número similar al que havien vist amb els personatges d'espuma de Patawalt Godisney, en algun dels seus parcs. »El conflicte de veritat es va desencadenar quan el follet Manelic, que en el fons era un romàntic, es va encapritxar amb un nen retratat en un envàs de xampú. Era una d'aquelles criatures de cabell rinxolat, ros, amb uns ulls blaus, les galtes com dos pastissos de pasta fullada, i els llavis com dos 69


grillons de mandarina. Un nadó fotografiat que enamorava de debò. »I malgrat les reticències de l'almirall Miaulis a donar vida a aquell retrat, el follet Manelic va fer la trapellada d'amagat. I el plor no va trigar gaire a sentir-se per tot el balneari. »—¿I ara què farem, Manelic? —es va espantar l'almirall Miaulis que no volia passar a la història com un segrestador de criatures. »El follet Manelic es va arronsar d'espatlles. »Primer van amagar el nadó a la cabana de Miaulis. Després van haver de procurar-se un paquet de bolquers d'una de les cambres de bany del balneari. A la vegada, van haver d'agafar un biberó i algunes caixes de Tetra Briks de llet. Però de tant en tant, el petit la treia amb un rotet, i feia ganyotes. »—Manelic, ens hem ben embolicat! —li deia l'almirall, que no tenia cap coneixement de criatures petites. »El pitjor és que, tot i les precaucions, el petit es pixava sovint al matalàs que li havien fet amb plomes d'ànec de la nòrdica i una part de la funda brodada. I de tanta humitat, alguns dels colors de la funda es van anar descolorint del tot. »Això va entristir el follet Manelic perquè, sense haver-hi pogut fer res, i tenint poders màgics com tenia, havia perdut la majoria dels seus millors amics amb qui havia crescut a la funda brodada per la mare de l'almirall. »—Em sap greu, Manelic... —el consolava Miaulis que no sabia com tornar l'alegria a aquell follet que gairebé li havia salvat la vida amb la companyia que li havia regalat. »I una nit va passar el pitjor. »El follet Manelic va estampar primer el petit a l'envàs de xampú perquè tornés a riure des d'allà tota la vida. I després es va estampar i brodar ell mateix en un esforç superior a totes les seves aptituds màgiques en un racó de la funda de la nòrdica de l'almirall, d'on havia sortit. »L'endemà al matí, Miaulis es va témer el que havia passat i va cridar el seu amic follet. »—Manelic, Manelic! Haimatateliop! —va fer finalment, per veure si així aconseguia fer-lo tornar a la cabana. »Però ja no el va veure mai més. I Miaulis, que s'havia de continuar guanyant la vida, va portar la funda al llit navegable, la va hissar una altra vegada, com feia cada dia, i 70


no es va adonar que el Manelic cridava des de molt endins, en un crit ofegat, allò de Haimatateliooop... Haimatateliooop... »El follet Manelic, en el seu estat de tristesa, s'havia oblidat d'estampar les ulleres de sol que li eren imprescindibles per sobreviure! L'almirall Miaulis ho va saber tres dies després perquè les va trobar en un racó de la cabana, amb els vidres de paper de celofana esqueixats. »Manelic, sense les ulleres de sol, es va anar pansint a la funda. Va anar perdent els poders màgics, fins i tot els que podien aconseguir que ell mateix tornés a la vida si el retallaven perquè la seva raça de follets només tenia permès córrer una vegada l'aventura. I l'almirall Miaulis es va quedar de cop i volta una altra vegada sol i sense l'oportunitat de comptar amb el seu millor amic perquè l'ajudés a trobar l'Estret de Patagonya. »Aleshores, l'almirall Miaulis va tenir una d'aquelles il·luminacions que serveixen per sortir-ne d'una vegada. Va pensar que li quedaven els amics de sota terra als quals havia donat vida el follet Manelic. I no s'hi va pensar més. Estava segur que si ells, que es coneixien pam a pam tot el subsòl, no sabien com es trobava l'Estret de Patagonya, no ho sabria ningú més. »Un dia que no tenia funció perquè era canvi de temporada, i al balneari no hi havia cap client, va furgar la gespa de l'atracador del canal i va cridar un a un cadascun dels habitants de sota terra que el coneixien i estava segur que no l'haurien oblidat com a millor amic del follet Manelic. »—¿Cuc de terra, que saps com puc trobar l'Estret de Patagonya? »—Busca la flor de panical, pel carrer d'Abaixadors, entre el Pom d'Or i el de les Caputxes. Allà ho preguntes a la larva. »—¿Larva d'insecte, tu que tens tants parents volant, que saps on és l'Estret de Patagonya? »—És per on fan la bóta de Sant Ferriol. Busca el carrer dels Boters, prop de la plaça Nova i la de Cucurulla. Sempre hi haurà un coleòpter o altre que te'n sabrà donar raó. »—¿Coleòpter, per on es va a l'Estret de Patagonya? »—¿Coneixes la casa del sastre valent? Baixa pel carrer de Mirallers, entre el dels Vigatans i el dels Sombrerers. Sempre hi ha un cargol a la cantonada. »—¿Cargol, les teves banyes em poden assenyalar la direcció que cal prendre per anar a l'Estret de Patagonya? 71


»—S'ha de passar prop de la font de l'aigua de les set virtuts. Al capdavall del carrer dels Brocaters, prop de la plaça del Rei. Quan vegis les teixidores, pregunta-ho a una de les aranyes. »—¿Aranya, has fet mai teranyines a l'Estret de Patagonya? »—Oh, i tant! A les cel·les del castell de la donzella dels cabells d'or. S'hi arriba pel carrer de l'Argenteria, prop de Santa Maria del Mar. Sempre s'hi remulla el llimac. »—¿Llimac, no has relliscat alguna vegada per l'Estret de Patagonya? »—Ospa, l'Estret de Patagonya! Més enllà de l'obrador del cavaller de Milany. Hi viu el centpeus. »—¿Centpeus, tu que tens tantes passes fetes, no has arribat mai a l'Estret de Patagonya? »—Passa pel carrer de l'Espaseria sense fer soroll i arriba't fins al Pla de Palau. Hi ha la parada de les estisoretes que et sabran orientar. »—¿Papaorelles, heu retallat mai l'Estret de Patagonya? »—Sempre que abans hem sabut retallar els tres pèls del dimoni. ¿Per què no el busques al carrer de la Dagueria? El banyeta es disfressa de gripau per passar desapercebut i acostuma a raucar a la pica de la font. »—¿Gripau, has anat a raucar mai a l'Estret de Patagonya? »—I esclar que sí! Per empipar sant Pere, ja saps la història que ens aparella! Ell dorm sovint al carrer del Bot, al costat de la Portaferrissa. Algú et sabrà dir on és el Peret dels romanços perquè t'hi acompanyi. »—¿Talp, mostela, vosaltres que sou tan bona parella, no heu fet mai un viatge de família fins a l'Estret de Patagonya acompanyats per sant Pere? »—Més d'un estiu, per anar a veure les atraccions del barretinaire i les bruixes. Hi anàvem amb el tramvia que deixa al carrer de les Caputxes. Allà sempre hi ha una femella de toixó, la funcionària de l'Ajuntament que informa els visitants. »—¿Toixó, tu que dorms i estimes tant les teves cries, has anat mai a fer vida de repòs a la maternitat de l'Estret de Patagonya?

72


»—Prou que ho saps! Per fer-hi l'amor de les tres taronges. Baixa pel carrer dels Assaonadors, entre Montcada i Tantarantana. Sempre hi ha les formigues treballant dia i nit. »—¿Formigues, vosaltres que sou les més ben organitzades de sota terra, sabeu per on es va als formiguers que toquen a l'Estret de Patagonya? »—Pels verals on dormen el rei i el carboner en el mateix llit. Busca el carrer de Flassaders, prop del Born. Però compte amb qui et surti! »—¿Marmota, castor, no heu sentit a parlar mai de l'Estret de Patagonya? »—¿Que fem cara de nedar molt, nosaltres? ¿Tens un cigarret? Allarga un misto, primer. Algun caleró pel servei. Molt bé, xiquet. Baixa fins a la platja. On hi ha els xiringuitos de paper. »—¿Gamba, cranc, llagostí, cogombre de mar, cloïssa, puça d'aigua, ermità, vosaltres que a la sorra sentiu tantes converses dels estiuejants estrangers que vénen de fora, heu sentit a parlar d'on para l'Estret de Patagonya? »I per fi, el van despertar de la seva dèria: »—Estàs de broma, almirall Miaulis! ¿Fins aquí t'han fet arribar amb aquesta barrilada dels teus avantpassats Patagons? Apa, vinga, torna al balneari, que t'esperen. ¿Que no ho saps que qui no treballa, no menja ni va bonic el diumenge? »Però l'almirall Miaulis no només sabia això sinó també el que li havia ensenyat un savi Patagó que el va convèncer que a Patagonya no hi ha res més bonic que una clau, mentre no se sap allò que obre. »Potser per això diuen si al balneari del canal que separa Patagonya del Nord, de Patagonya del Sud, l'almirall Miaulis continua fent, encara ara, els seus númerets de Robinson Crusoe. »I als entreactes, i sempre que li sobra un moment, no para de preguntar als amics del follet Manelic si li poden aclarir on para el camí de l'Estret de Patagonya. »Els que l'han vist actuar últimament, a la gespa de l'atracador del balneari, diuen també que l'almirall Miaulis cada vegada té els ulls més blaus, com si fossin el tel de la Mar, i que sovint es fa passar per un altre almirall italià que ell mateix anomena Pigafetta.

73


»Els més fantasiosos expliquen que dins les ninetes li han arribat a veure les imatges movedisses de les algues i els fons marins. »Els més supersticiosos comenten que, a les nits d'hivern, al balneari, per la fumera de la cabana s'alcen veus profundes que, com l'udol d'un llop, posen la pell de gallina als més valents. Haimatateliooop! Haimatateliooop!, diu que se sent. »Els que el coneixen des del dia que va aparèixer a l'atracador amb el seu llit navegable i amb l'uniforme esparracat asseguren, amb un gest de cap i amb els llavis mig closos de qui parla en secret, que és un Patagó de raça enamorat de la Mar. »Ningú no s'atreveix a dir, però, si Miaulis és un almirall de debò, o si només sap fer el seu paper molt bé.»

I mentre la misteriosa veu de la campana de la fumera del casalot de Pataqués acaba així, amb aquesta mitja afirmació pròpia de qui l'encerta l'endevina, un ronc de l'expedicionari Pigafetta, seguit d'un badall de por, fa apagar del tot la pantalla gegantina de la llar de foc de l'alcova de Pataqués que ha fet passar la nit en vetlla al pobre Fulc.

74


15 LES GRALLES DE PATAQUÉS Fulc no sap si es desperta pels reflexos d'un arc de Sant Martí que li peten al damunt mateix de la cara o pel so d'una melodia que se li fa cada vegada més familiar i que se sent per tot el Pireu de Pataqués com un concert d'ocellam entre l'arbreda a l'hora de joca. Pigafetta, amb una pipa fumejant, dret al costat d'una de les finestres de vora el foc, el tranquil·litza: —Bon dia i bona hora! ¿Estaves cansat? —¿He dormit? —fa Fulc, sorprès per tot el que li sembla que ha viscut durant la nit. —Com una foca caputxina! —li confirma Pigafetta. —¿Aquest toc...? —diu Fulc, parant orella—. És el toc d'una gralla! —Oh, i tant que sí! Les gralles són com la sang dels Patagons! —diu Pigafetta, posant-s'hi bé. El so de la melodia es va fent cada vegada més intens, com si s'acostés al casalot on són ells dos. Fulc pensa que també celebren festa major a Pataqués. —¿Què dius ara? —fa Pigafetta—. És el bon dia a tots els Patagons. Una manera de dir que ja és hora, saps? Pigafetta encara no ha acabat de dir això quan un petit estol de mitja dotzena de gralles es posa senyorívol a l'ampit

75


de la finestra, darrera els vidres des d'on ell i Fulc estan guaitant. Fulc veu aleshores els ocells més elegants que s'hagi pogut imaginar mai. Tots tenen un plomatge negrós, lluent, i van fent parelles, segons el color del bec i de les potes, com si això els identifiqués. Els dos de bec i potes vermelles es posen al davant de tot. Els altres dos també tenen les potes vermelles, però el bec groc. I l'última parella, negra de cap a potes, sembla que és la que ho porta tot de cap. —¿Són gralles de debò? —crida Fulc. —¿I doncs, què et pensaves? —torna a bromejar Pigafetta—. ¿Que tot és una imitació del que hi ha a Patagonya? Les gralles toquen l'himne del Bon dia Patagons, inflant i desinflant el coll. Després estarrufen el plomatge i aixequen el vol cap a un altre carrer. A Fulc, de sobte, se li acut de preguntar: —¿Entre els Patagons, no n'hi ha que són caçadors? —¿Ho dius perquè la majoria porten una arma o qualsevol peça que s'hi assembla? —aclareix Pigafetta—. No, no en són gens, xicot. El que passa és que, al principi de l'ètnia, només els primers avantpassats dels gegants ens representaven pel món. Això va fer que no sortissin de casa sense un artilugi o altre per poder-se defensar de qualsevol mal pas. Però més tard, amb la pèrdua de Patagons, també van haver d'anar sortint elles i tot, les gegantes, però mai sense fer parella, i per això no es van preocupar de donar-los cap arma. Però cap Patagó no n'hagut de fer mai ús. T'ho puc ben assegurar, això! —Així, les gralles... ¿no corren cap perill? —va insistir Fulc. —Cap ni un. Sense gralles seríem Patagons morts! —diu Pigafetta fent un senyal de ratlla i creu amb la mà. Fulc s'adona que el navegant Pigafetta no té cap intenció de dir-li si vol esmorzar. I ara que fa memòria és quan hi cau: ahir a la nit tampoc no li va parlar de sopar! ¿I els Patagons, doncs, que no mengen? ¿De què s'alimenten?, pensa Fulc. L'expedicionari Pigafetta té una resposta per a cada interrogant de Fulc. No li diu que no a res, i un embolcall de felicitat acompanya les explicacions del navegant, com si sentís una gran satisfacció de poder transmetre els secrets

76


dels Patagons a algú que l'escolta amb el do de la xafarderia, un do que, a Pigafetta, ja li semblava que l'home havia perdut. —Bo! I que en sabeu poques, de coses, allà, a l'altre costat! Tot això de la gana és un vici vostre. A Patagonya, hi ha qui es passa la vida menjant i dormint i veient els canals de televisió per cable, i no pensa en res més. Prou que ho sé, xicot. Ara mateix, tu saps que no tens gana. Però per no perdre el vici, voldries menjar. ¿Te n'adones, Fulc? —No, no... gana no en tinc... —admet el temporer africà, tocant-se la panxa per veure si se la nota buida i grinyolaire com una guitarra. —¿Què et penses, doncs? ¿Què vivim de l'aire com diuen alguns? Ca, home! ¿Has vist els arcs de Sant Martí? Els seus raigs són els que ens donen tota l'energia que el cos necessita. Per això els Patagons de ciutat són els que porten una vida més dura. Els arcs de Sant Martí només hi fan cap de tant en tant, a ciutat, perquè amb prou feines tenen força per trencar la capa de contaminació que barra l'atmosfera. Els Patagons només amb grans esforços aconsegueixen llucar sovint algun reflex perdut i lleganyós i s'alimenten d'aquestes petites llucades perquè noten l'arc de Sant Martí d'una hora lluny, ¿saps? Arraconats on sigui, no els deixa mai d'arribar, quan surt en algun lloc o altre. A més, ja saps que tots tenen el cos prou ample i prou alt per fer reserva de raigs de l'arc de Sant Martí gràcies al proveïment que prenen quan són aquí, al Pireu de Pataqués. Els Patagons són capaços d'acumular-ne per a tota la vida, si tenen bona salut. Només de tant en tant perden una mica el color de la cara, però amb una sortida a l'aire i al sol es refan de seguida. Nosaltres, els Pigafetta, sí que no podem badar! Per això he de tornar sovint aquí a Pataqués, jo. La veritat és que sense els arcs de Sant Martí no m'aguantaria dret, noi! I quan acaba de dir això, Pigafetta s'aixeca d'una revolada de la cadira i d'una estiregassada s'emporta Fulc cap a la porta del casalot que dóna al carrer. —Som-hi, xiquet! —diu engrescat—. Veuràs quina sorpresa que et tinc reservada per avui a Pataqués! I Pigafetta arrenca a córrer, amb una coixera feta saltirons, mentre Fulc, que encara es corda la bragueta i porta la jaqueta posada a mitges, segueix el navegant carrer avall, i no l'encalça fins a tocar del moll de Pataqués.

77


16 KIRIELEISON, PATAGÓ REBEL Al moll, el Patagó desaparegut de la vila de Patagonya li sembla, a Fulc, que ja fa més bona cara. La cala del Repòs, al Pireu de Pataqués, té l'aire d'una bassa d'oli aquell matí quan Pigafetta i Fulc pugen a la góndola que els va portar ahir mateix des del fossar de Patagonya. El mariner anuncia a Fulc que l'espectacle que veurà no l'oblidarà mentre visqui. —És el creuer turístic més al·lucinant que hagis fet mai! —li diu—. Aquí hi faríem la primera pela, si volguéssim! —s'enriola tot sol. I enfonsa la pala a l'aigua, mentre la góndola comença a romancejar per damunt de l'oneig suau. —Escolta, Pigafetta... —fa Fulc després d'haver observat Pataqués des de l'aigua. —Mmm... —mastega Pigafetta, extasiat per l'art encomanadís de remar. —¿On para la sortida del rierol de l'avenc per on vam venir? No la veig enlloc... —diu fulc. —No la veuràs pas des d'aquí a alta mar. Fa falta tota la destresa del pirata Barba-rossa per encertar-la, si ets de fora. Només ell ho va aconseguir. Jo mateix, més d'un cop, m'hi he passat una bona estona, forfollant per aquell pany de roques. I no diguem res, si és una nit d'arcs de Sant Martí enfurismats! La resposta deixa prou preocupat Fulc. ¿Potser perquè desitja a la vegada no sortir mai més de Pataqués i al mateix temps saber on cau la sortida per si mai se'n desdiu? 78


Com que l'horitzó no existeix, Fulc no el veu i, amb molt poca estona, la góndola es retalla com un monstre marí al centre de la badia de Pataqués. —Ja hi som! —anuncia Pigafetta, radiant. Fulc no diu ni sí, ni no, ni oh ja ho veus, perquè s'adona que Pigafetta s'ha aturat al bell mig de l'aigua i penja la pala de remar com si es disposés a desembarcar. —Apa, baixa Fulc, ¿què fas encara dalt? —li diu el navegant. Fulc s'hi resisteix com aquell a qui fa por llençar-se a la piscina des d'un trampolí quan no hi ha saltat mai. —¿Per... damunt de l'aigua? —diu tremolant. —Trepitja, home, trepitja ferm. Així, ¿veus? —diu Pigafetta, mentre en dóna exemple com un mariner funambulista. Fulc treu primer un peu de la góndola i xipolleja insegur. Després treu l'altre i, de moment, s'asseu encara amb les dues mans aferrat a la barana de l'embarcació. El crit insistent de Pigafetta el fa optar per tot o res. —Apa, home! Que no et treus la son de les orelles! I es posa dret i comença a caminar com si res. —Només has de fer l'ull viu i no sortir-te de la ratlla. Així i anar fent... —l'ensinistra Pigafetta. Efectivament. Estan resseguint un camí d'aigua més que brillant, a la vora mateix d'una línia blau marí que els guia. Enllà, i més al mig, a força distància d'on són, es perfilen més ratlles blavenques que es tanquen en una colla de cercles fins a perdre's en l'infinit. —¿Vas bé, Fulc? —li va dient Pigafetta. —Fantàstic! —gosa cridar Fulc, a mitja veu. —Ets damunt d'un camí històric, Fulc! —li diu ara l'expedicionari. —¿Histèric...? —repeteix Fulc amb el mateix to espantadís d'abans. —No, home, no, històric. El mateix camí que va seguir el famós Tirant lo Blanc en un naufragi que va patir... Però els llibres tampoc no en diuen res, d'això! Fulc rumia i rumia, i desvetlla dins el cervell tot el que coneix d'història i del pou de llegendes que va escoltar del besavi del poblat africà. Però no pot trobar ni que sigui un mal rastre de cap Tirant. I opta per no fer-se gens ni mica el saberut. 79


—Escolta, Pigafetta... Aquest tal Tirant al Blanc... —Tirant lo Blanc, vols dir. Sí, home, el cavaller més famós de tots els temps. Un dels Roca Salada! —diu Pigafetta, girant-se d'esquena, com si assenyalés un casalot de Pataqués. —Aquest pobre Fulc ja fa prou de seguir la ratlla de mar i no perdre's! —exclama el temporer africà de Patagonya—. No entenc res del que em dius, Pigafetta! Dec ser el que allà al poblat en deien un cap buit sense tam-tam... —confessa Fulc. —No t'ho prenguis pas així, noi. Jo sí que me'l conec, el bon Tirant, perquè de fet és com si fóssim de la mateixa quinta, i per alguna altra relació personal més que hem tingut... —deixa a mig dir el navegant Pigafetta. —Això de la quinta, tenint en compte els segles que dius que tens, no em fa petar de riure perquè tinc por de caure d'aquest pany d'aigua tan quieta i cristal·lina, Pigafetta! —li diu Fulc, fent caçoleta amb les dues mans perquè, de fet, ja fa estona que els dos criden per parlar, si es volen sentir. —Doncs, ja pots riure de gust, si vols, perquè ja hem arribat al capdavall d'on anàvem. Espera't que obro... —el sorprèn novament Pigafetta. I, dit i fet, Pigafetta estira una punta de la ratlla que havien seguit i, aixecant-la com si fos una trampa de celler aferrada amb velcro, com que és prou ampla, ni que Fulc no les tingui totes, hi entren. I a dins, com era de suposar, tot té un deix blavís amb les barreges de tons més espaterrants dels diversos blaus que amaga el fons del mar. Ara, les veus del parell de viatgers ressonen com si anessin a topar contra les parets blau marí que els envolten i Fulc s'adona que es tracta de parlar ben fluixet, com si gairebé no volguessin moure els llavis. —Això que et deia, Fulc, tots els llibres són una mentida. Ja me'n donaràs la raó quan et facis més vell, si vols. Aquest que parla del Tirant s'escarrassa a explicar que el naufragi de la seva galera va tenir lloc prop de les costes de Grècia, i que el cavaller havia anat caminant per aigües baixes fins a tocar terra, amagant-se de les lluites dels àrabs, perquè no el veiessin entrant a l'aigua. I un be negre! Una bona ratlla blava endins que va seguir, i fins aquí que va arribar, com nosaltres ara. Aquesta mania de disfressar la història em treu de polleguera. Sort que Tirant, d'aquí dins ja no es mou.

80


Per les paraules de Pigafetta, Fulc endevina que s'encaminen cap un lloc o altre on deu haver-hi aquest famós cavaller que ell no havia sentit anomenar mai. I és així perquè s'aturen en un passadís ple de petits ulls rodons transparents que li permeten veure allò que no oblidarà mai més. —Aquí els tenim! —diu Pigafetta satisfet—. I estan discutint, com sempre! Però Fulc, encaboriat amb la seva dèria, no s'ho pot aguantar més i ho acaba dient: —¿Oi que caminàvem per damunt la nineta d'un ull de peix i ara hi som dins? —Bé, xicot, molt bé. Així m'agrada, així! Que aprenguis a descobrir el món que t'envolta des dels teus ulls de flor d'ametller. Magnífic! I Fulc, que no se sent tampoc gaire atret per la presència d'aquell personatge, a qui Pigafetta anomena Tirant lo Blanc, somriu satisfet de la seva perspicàcia. No és fins després d'una bona estona d'observar la discussió de Tirant lo Blanc, que Fulc comença a esternudar. —Ep! —li diu Pigafetta, alertat—. No em facis la mateixa fi que el cavaller Tirant. —¿La mateixa fi? —diu Fulc a mitges, mentre reprèn alè per a un nou esternut. —Això mateix. Des del naufragi del seu navili, Tirant no ha fet res més de bo. Es va tancar dins d'aquest ull de peix i, com ja pots comprovar tu mateix per la fredor que hi fa, hi va pescar una galipàndria tan forta que ja no se n'ha pogut sortir mai més des d'aleshores. I fixa't com discuteixen encara amb l'autor de la seva biografia, Joanot Martorell! L'escriptor es va entestar a fer-lo trescar una colla de capítols més, posant-hi salsa inventada, com fan tots els autors, i Tirant només volia que el deixés morir en pau. I el temps que fa que dura! Que si això convé més que allò altre, que si a mi no m'agrada i a tu sí, que si tomba que si gira... Fulc observa com, enmig de gesticulacions, el cavaller Tirant, senyor de Roca Salada, esternuda fort, fa un cop de cap i, enrogit d'ulls, s'encara una altra vegada amb Joanot Martorell amb ganes de fer-lo baixar del ruc. —¿I aquest gest que Tirant ha fet ara fregant-se l'índex i el polze, què vol dir? —pregunta intrigat Fulc. —Hi ha coses que són de tota la vida, Fulc. Un altre embolic que es porten entre mans l'autor i el protagonista. 81


Tirant fa desenes d'anys que reclama una part dels drets d'autor de Joanot... Em fa l'efecte que en aquest punt no s'acabaran mai de posar d'acord —pronostica Pigafetta. Entre esternut i esternut, Fulc recorda que Pigafetta li ha parlat d'altres relacions personals seves amb el cavaller Tirant. —¿Vols que t'ho expliqui? Es tracta d'un assumpte lleig amb Kirieleison. No sé si t'ho hauria de dir... —fa encara dubtós el navegant—. És la vergonya dels Patagons —es dol. Fulc s'adona que potser no li ve de gust parlar-ne. —Deixem-ho, deixem-ho... —fa Fulc, complaent. —No, Fulc, no. ¿Per què ho hem de deixar? La vida és feta de tota mena de colors. Veuràs... Kirieleison va ser un Patagó infidel a la seva ètnia. Va desertar de Pataqués amb una donzella patagona que el va embolicar, i no en va fer una de bona fins que va morir de ràbia. —¿Ah, sí? —diu Fulc, que havia sentit dir als homes de Patagonya que es pateix molt si es mor de ràbia. —Va ser un rebel, ¿saps? Va desafiar en batalla el cavaller Tirant i, en el fons, ho va fer per enveja. Pigafetta s'anava posant trist a manera que n'anava parlant. —¿No hi va haver ningú que el pogués fer desistir del duel? —pregunta ara Fulc. —Ni ningú ni res! Jo mateix em vaig encarregar de visitar Tirant, i també vaig demanar de parlar amb Kirieleison... Els dos, encaparrats a mantenir el seu honor. I tot perquè Tirant va matar dos germans bessons de Kirieleison, però germans de llet, ¿saps? Va ser un Patagó orfe des de molt jovenet, i algú se'n va haver de fer càrrec... Malament rai, per als Patagons, si es troben així. El gegant Kirieleison, després d'una vida esbojarrada, va petar de ràbia, ja t'ho he dit. No va arribar a tenir ni una mort digna. Joanot va escriure que li havia rebentat el fel i que li havia esclatat com un aglà. Ja te'n pots fer càrrec del que això vol dir... —Em sap greu... —diu Fulc, com si Kirieleison hagués estat també una mica parent seu, quan s'adona que Pigafetta ha deixat anar una llagrimeta. —No em facis cas... Però és que els Patagons, ni que siguin rebels, també te'ls estimes, ¿saps, Fulc? —deixa anar Pigafetta, eixugant-se la galta mullada amb la punta d'un mocadoret brodat que s'ha tret de la màniga. 82


17 LADY POMPIS O LA COCA DE MATARÓ —No ens entristíssim pas! —diu Pigafetta, mentre empeny una porta entapissada de vermell vellutat que sembla que doni entrada a una cabina de vaixell. Fulc endevina de seguida que allò és... una discoteca! —¿I dins l'ull gegantí de peix... hi ha una discoteca? —Els Patagons que ara hi van li han posat un nom més d'acord amb els temps que corren. Li diuen Lady Pompis —explica Pigafetta—. Però, de fet, tothom la coneix per la Coca... la Coca de Mataró. Lady Pompis, doncs, o la Coca de Mataró, és una discoteca espaiosa i tan gran com Fulc no havia vist mai a tota la comarca de Patagonya. I això que Fulc n'era un assidu des de molt jove, ni que últimament no hi anés gaire. Pigafetta li continua fent cinc cèntims del local. —No totes les anyades de Patagons tenen la mateixa manera d'anomenar les coses, ja ho veus. Les diferents èpoques que viuen porten aires nous i els joves en canvien el sentit amb una bufada. Entre els Patagons de fa anys, parlar de coques era tota una altra cosa, i ja s'entenien. ¿T'has fixat sovint en les coques que traginen per la part de darrere la majoria de Patagones del món? Fulc lliga caps i, en aquest cas, coques i pompis es barregen amb una rapidíssima jugada de paraules. Ell i Pigafetta no s'estan de somriure per sota el nas. —¿És una nau immensa? —fa Fulc, meravellat. —¿Immensa? —diu Pigafetta. 83


—¿Em permets que digui... gegantina? —insisteix Fulc. Pigafetta adopta un posat de capità mercant. —Perdoneu que us adverteixi, grumet, que se us nota d'una hora lluny que no heu tocat aigua en la vostra vida! Aquesta nau, l'antiga Coca de Mataró, no té res de gran si comptem amb mesures de Patagó. Quan va naufragar, viatjava amb una tripulació de Patagons sense arribar a reunir-n'hi més de seixanta. Una miniatura, vaja. Fulc vol defensar ara la seva apreciació, potser sí que feta precipitadament a ull d'home i no de Patagó. —¿Has dit seixanta... Patagons, oi? —només exclama. —Sí —respon sec Pigafetta—. I parlo d'èpoques que a Patagonya he sentit que batejaven històricament de medievals. La Coca és això, un autèntic model medieval de navegació casolana. N'hi ha molts que l'haurien volgut trobar. Però s'han hagut de conformar amb una reproducció en miniatura que guarden en no sé quin museu de l'estranger. Vinga, entrem, entrem! Pigafetta es troba al rovell de l'ou. Content i feliç de cop i volta. Ensopega amb alguna polpa molt flonja, encegat segurament per la barreja de colors que matisen la foscor pròpia de l'indret. Fulc nota que fa estona que trepitja flonjor per tot arreu. Tant el sostre, com les parets i el terra de la nau sembla que s'inflin i es desinflin amb cadascuna de les seves petjades. —¿Hi vénen molt, aquí, els Patagons? —pregunta Fulc. —¿Els joves? Ni se'n mouen! Els grans ja s'hi troben una mica més feixucs. Els balls dels Patagons han canviat massa! I és cert. Adaptacions de gralla electrònica d'allò més cridaneres surten dels equips de so i envaeixen Lady Pompis en un etern fil musical posat al dia. Alguns Patagons belluguetegen suaument sobre la flonjor que Fulc ha notat des que han creuat la porta entapissada. Són uns moviments rítmics, però compassats, adaptats a la capacitat balladora d'uns gegants de mida patagona normal i corrent. Fulc reconeix peces de ball de les més clàssiques, i les confon barrejades amb creacions universalment famoses que no li han dit mai res, però que sap que fan anar de boig tots el criaturam de Patagonya. Alguns Patagons, cansats segurament de tant ballar, conversen, xiuxiuegen i fan manetes en un racó de la Coca, i gairebé ni se'ls veu ni se'ls sent.

84


Fulc descobreix que Lady Pompis o la Coca de Mataró respira per tot arreu perfums alliberadors que se li han posat molt endins del nas i que el fan mig somniar despert, com quan encara era al poblat de molt petit, després d'una nit de danses al voltant del foc. Cada vuit o deu passos encatifats, una olor se li fon amb una altra. Ja s'ha empeltat de perfum mandarina, de flaire taronja, de regust de poma, de sentor de cirera, de gust de raïm, de tast de pruna, de toc de pera, de suc de caqui, de pell de plàtan, d'aspror dolça d'albercoc... —¿Com va el còctel de Lady Pompis? —li pregunta en sec el navegant Pigafetta. —Tinc el nas fet un fruiterar! —respon Fulc, la mar d'alegret. I és quan Pigafetta, entre reflex i reflex de focus argentat, li fa veure que no para de trepitjar ara groc, ara vermell, ara verd, ara carbassa, ara granat... —¿El color de cada olor? —mig pregunta i crida Fulc. —No, són larves. Larves submarines, esclar! Larves perfumades a posta perquè es desinflin a cada petjada nostra i et regalimin constantment amb les seves aromes —diu el navegant. Fulc, des d'aleshores, s'hi fixa millor. I és quan nota un pessigolleig a les plantes dels peus que acompanya les seves petjades. I fins i tot li sembla que tacteja un tremolor sota els seus passos. Com una vida que es va fent quieta i reposada. Com un perfum vivent que el transporta de la mà de Lady Pompis a la glòria, que diuen.

85


18 ELS PATAFIS D'UN PATAGÓ De retorn a la góndola pel camí de la nineta de l'ull de peix es comença a fer fosc d'aquella manera que s'hi fa al Pireu de Pataqués amb els arcs de Sant Martí. A l'altre costat de nineta, com un petit punt negre mig encorbat, Fulc observa allò que li sembla un home. —¿...? —pregunta amb un gest de cap, sense dir res, però assenyalant amb el braç estirat. —Quan abans hem passat, era molt d'hora i encara no hi era —aclareix Pigafetta sense deixar de remar. I al mateix temps que ho diu, el navegant aixeca també el braç i saluda l'estrany visitant. Ell els torna els cops de braç, amb els d'un barret, i per això es veu més. —És el senyor Charles... míster Darwin! —fa Pigafetta. I no cal dir que Fulc torna a revisar els seus calaixons de coneixements, i com que no troba res que s'hi assembli, es confessa novament a Pigafetta, i ell li torna a fer cinc cèntims del que fa el cas. —Míster Charles és una gran persona... El món, el vostre món, li deu molt. És l'únic home amb qui he parlat aquí, a Pataqués, abans de fer-ho amb tu, Fulc. I d'aquesta manera, Fulc sap que míster Charles Darwin és qui va descobrir d'on venia l'home, i que tothom el té per un gran savi tip de buscar per aquí i per allà per demostrar com els de la colla de Fulc i els de Patagonya havien anat evolucionant des dels orígens del tot. —I també és un gran expedicionari! —exclama Pigafetta, amb orgull.

86


Fulc entén a poc a poc la passió de Pigafetta per tots aquells qui un dia s'han sentit cridats per la mar. I pensa un moment en la Mar estimada d'aquell tal almirall Miaulis del manuscrit fals, que ha conegut al casalot durant la nit, en la veu de la llar de foc. Però Fulc encara ara no pot entendre perquè Pigafetta li ha fet confiança, a ell que només és un pobre temporer de Patagonya, un africà lluny de casa, més de secà que Déu sap què. El navegant Pigafetta, sense deixar d'ullar míster Darwin en la llunyania, encara remoreja: —L'hauries d'haver vist amb el vaixell Beagle, camí de terres desconegudes. I tot per demostrar només d'on venia l'home, d'on vénen els que són com tu, Fulc! Fem una feina tan semblant, Darwin i jo. Ell amb els homes, i jo amb els Patagons, és clar. Quan arriben al peu de la góndola, allí on la nineta de l'ull de peix fa el pendent més pronunciat, míster Darwin ja no és sinó un minúscul puntet gairebé imperceptible. I Fulc, sense dir el que sap per por que Pigafetta s'enrabiï, pensa també en el follet Manelic del balneari Bon Repòs, i se li acut que el puntet minúscul de míster Darwin s'hi assembla, i que potser aquella bella persona de qui parla tan bé el navegant aniria de corcoll investigant els orígens dels follets si conegués la història d'aquell Patagó del sud, d'aquell Tap de Barral anomenat Miaulis que, com Darwin, es va passar la vida buscant l'Estret de Patagonya. Però Pigafetta el fa sortir de les seves cabòries. Camí de Pataqués, dalt de la góndola, el navegant encara diu a Fulc: —I no en té mai prou, aquest Charles! Ara s'entesta a descobrir des de quan i on comencen els autèntics orígens dels nostres Patagons. Un científic de pes, ¿veus? En tocar terra al moll de Pataqués, Pigafetta anuncia a Fulc que aquella nit no podran dormir pas. —¿Per una onada de calor d'hivern? ¿Hi haurà moros a la costa? ¿O una nova glaciació farà desaparèixer el Pireu de Pataqués i tot rastre dels Patagons? —fa Fulc, decidit. Pigafetta eixampla la rialla més ampla des que Fulc el coneix. —Ja estàs fet tu un bon pou de fantasia, Fulc! Quan els arcs de Sant Martí s'han entortolligat, i el vespre ha portat definitivament la nit, Pigafetta i Fulc han

87


entrat sota les faldilles del Patagó de Patagonya, ara el més vell de Pataqués. S'han hagut d'enfilar pels carrers costeruts fins al capdamunt de la vila on, a recer del campanar, el Patagó llança la mirada cap a un punt sense fi. Els ulls oberts de pam. Amb unes ninetes de colors i un somriure mig amagat entre els narius i el bigoti, el vell Patagó s'estremeix una mica quan nota que, de sota estant, li aixequen les faldilles. Pigafetta s'enfila per l'interior de la carcassa del gegant i, des dels barrots del primer pis, indica a Fulc que el segueixi. —A poc a poc i sense fer soroll... Porta molt de temps amb la mirada endolcida badia enllà. Jo el conec de tota la vida. Compta els anys que són, cent dotze anys! Quan arriben dalt de tot, Pigafetta s'instal·la en un dels dos ulls. I Fulc pren posició a l'altre. Com en un periscopi de colors, les ratlles, els cercles, els punts i els triangles van i vénen esbojarrats, i tan aviat deixen entreveure fugaçment una part del moll de Pataqués, com el camí de l'ull de peix, com la figura intrigant de míster Darwin al fons. Després d'un xiuxiueig entre Pigafetta i el vell Patagó, incomprensible per a Fulc, els ulls telescòpics enfoquen Patagonya amb un color tan llampant com si les imatges fossin retransmeses per via satèl·lit! I és que Fulc ja ha oblidat que el Patagó havia desaparegut de la vila i que tots els vilatants de Patagonya devien anar de corcoll intentant treure l'aigua clara d'aquella sospitosa desaparició i, de rebot, de la presència de Pigafetta al Ple de l'Ajuntament, com si es tractés d'un pòtol sense nom, per complicar-los encara més la vida. «Cada canvi de Patagó ve acompanyat de fets mai vistos!», va anunciar Pigafetta al Ple. I Fulc, com tothom, s'ho va prendre mig de broma, mig de debò. —És l'única vergonya que ens podeu tirar en cara... —li diu ara Pigafetta—. Però d'alguna manera s'ha de fer per anar convencent que existeix una ètnia. El nou Patagó, al lloc on s'ha d'aparèixer, ja fa estona que deu fer de les seves amb el seu posat de bon noi i de no haver trencat mai cap plat —afirma Pigafetta, mentre torna a xiuxiuejar algunes paraules amb el vell gegant que cerca i recerca racons inèdits de Patagonya que a Fulc, en canvi, li són tan coneguts com les ungles dels dits. 88


Fulc no gosa interrompre les operacions de transmissió i no deixa de petja el seu ull de miranda, convençut que d'un moment a l'altre apareixerà la casa gran on fa de temporer, i potser sabrà si el metge i la metgessa hi han fet cap per passar les festes d'hivern de Patagonya. Fulc voldria preguntar com s'ho fan els Patagons per aconseguir, des de tan lluny, aquelles imatges. ¿Hi ha un repetidor d'alta potència a l'entrada del Pireu de Pataqués, potser? Però veu Pigafetta tan engrescat amb l'altre ull del Patagó, que se'n desdiu i es convenç que allà no hi ha cap invent que descobreixi, en el fons, la sopa d'all, sinó que tot són repeticions parabòliques del desconegut. I ell mateix s'esgarrifa de la definició tècnica que li ha donat. El distreu de les seves conjectures un crit de Pigafetta: —Reòndia, quins patafis que està fent, el trempat! I Fulc dóna tota la raó a Pigafetta perquè les imatges dels ulls del vell Patagó són d'allò més exuberants quan s'aturen de cop i volta i, com en un noticiari de mitjanit, fan una mena de bateria de resum de tot el que passa. —Ei, d'això, a Patagonya, en diem tele! —crida Fulc, entusiasmat, després que s'ha oblidat que el vell Patagó no vol crits, quan treballa amb les imatges dels seus ullassos. —Xisssttt! —fa Pigafetta amb un dit entre els llavis. I amb raó perquè, per uns moments, les imatges de Patagonya s'han fet esborradisses i els colors, vius com eren, fan l'efecte que se'ls hagi menjat el sol. Però de seguida tot torna a la normalitat i els colors es transformen de nou en autèntics santmartins com abans, i el goteig de notícies, allò que Pigafetta ha anomenat patafis, se succeeix sense aturador. Fulc aprofita per anar guardant-ne un resum en la seva memòria, mentre les imatges li passen per davant dels ulls, per si de cas li cal fer mai de cronista de Patagonya, de la mateixa manera que Pigafetta ho és de Pataqués. I intenta recordar la cara de babau que ha vist que feia el forner quan, en treure el pa del forn, s'ha trobat amb les posts plenes de perruques postisses de senyora. O la cara dels passatgers del tren exprés que no té parada a Patagonya i que, al cap de mitja hora d'adonar-se que el tren avança a pas de carretó amb poni, guaiten a les finestres i descobreixen el maquinista a peu, al costat del 89


comboi i amb un cistellet al braç que va omplint de cargols amb les banyes acabades de treure després de la humitat. O també la del pastor de cabres que quan es disposava a treure el ramat a rosegar, gairebé cau d'esquena perquè troba el corral convertit en un galliner ple de pollastres i polles rosses. Un cas semblant de sorpresa és el que s'ha endut, contràriament, el granger, quan ha observat una negror ajaguda pels pals dels galliners i ha trobat el ramat de cabres escaitanant i amb ganes de pondre. L'agutzil no se sap avenir de les cleques dels vilatans quan surt de l'Ajuntament, fins que en un mirall d'aparador s'adona que la gorra, símbol d'autoritat, se li ha transformat al cap mateix en un orinal de porcellana la mar de gros. A la discoteca, els joves es troben estranyament, i de cop i volta, agafats per parelles. Però els nois amb els nois, i les noies amb les noies, ballant un valset patagoní com desesperats. Els televisors per cable de Patagonya sorprenen qui els engega perquè en lloc de seguir la programació establerta en cadascun dels canals internacionals només transmeten les graciositats d'un conegut humorista que no para de deixar anar acudits sense cap solta però que, com la ceba picada, fan plorar tothom. A l'escola, la mestra intenta refer unes operacions matemàtiques a la pissarra i, com una calculadora quan fa la nyeu-nyeu, només aconsegueix sumar quan vol restar i multiplicar quan vol dividir i fer arrels quadrades quan vol fer tants per cents. Això si la mà no se li desferma i omple tota la pissarra de xifres incomprensibles. En uns trossos que la imatge no deixa identificar prou bé, unes oliveres han començat a fer cocos i el pagès, amb uns quants nyanyos considerables, en vol donar part als de la protecció agrària. L'escurabutxaques del cafè es fa un fart de funcionar per un duro que li tirin i, en lloc de rabejar els jugadors de monedes, no para de treure quilos i quilos de pasta de lletres per a la sopa. El conegut Guim, el pregoner que havia donat la notícia de la desaparició del Patagó de la vila, quan s'ha disposat a parlar pels altaveus, sense ser amo de la pròpia voluntat, s'ha posat a cantar havaneres, acompanyant-se d'un repic de 90


campanes del campaner jubilat que sembla que se li hagi capgirat el cervell. El carter contempla atònit, quan obre la bústia de la plaça per recollir-ne el correu, que tota la saca vessa de papers de carta escrits, sense els sobres ni les adreces on s'han d'enviar. Més grossa encara! Tot sortint de l'església, el capellà i les úniques vuit o deu beates més conegudes de Patagonya han encetat una polka a la plaça mateix per fer llengotes als menys creients. Ara s'hi veu el pagès més veterà del terme que entra al súper per comprar-se un barret de palla i, quan se l'emprova, tota la calvície se li transforma en una cabellera immensa que acaba en una cua de cavall fins a mitja esquena. El secretari de la Caixa d'Estalvis de Patagonya transvasa una cartera de bitllets des de les oficines de la Cooperativa a l'agència de la sucursal de la Caixa i, quan arriba a lloc, la cartera oberta el convenç que uns quants centenars de mosques és l'únic que hi transporta. I així sembla que els patafis no es vulguin aturar. Però hi ha com una petita avaria en els canals de transmissió, i el vell Patagó estossega, potser de tan vell, esclar, o qui sap perquè Fulc i Pigafetta, enfilats a l'últim pis de la carcassa, mirant a través dels seus ulls, li han carregat els pulmons. El cas és que Patagonya ja no torna a sortir més a les improvisades pantalletes, i ara tot és un poti-poti de postals de parelles de Patagons d'arreu del món, i una barreja de colors que espurnegen com focs d'artifici fins a enlluernar del tot tant Fulc com Pigafetta. —Mira, Fulc, més val que baixem per avui —diu Pigafetta, una mica decebut—. L'avi Patagó s'ha cansat i ja no pot més. Em sap greu per ell... I de fet deu ser cert perquè, baixant pel carrer del campanar de Pataqués, Fulc es gira per mirar-li la cara i els seus dos ullassos regalimen espurnes de colors galtes avall i li deixen uns reguerons de mitja brutícia que potser ja no els hi podran treure mai més.

91


19 LA BOSSETA D'HERBES REMEIERES Quan Pigafetta li diu que cal tornar a Patagonya perquè el vell Patagó s'ha cansat de funcionar, Fulc no sap quants dies han passat des d'ahir ni quantes hores de nit ha caigut rendit al casalot del navegant italià. Nota que Pigafetta està preocupat. Com si el cansament del Patagó més vell l'hagués afectat a ell mateix. Dalt de la góndola i camí de la boca amagada entre rocs pel braç d'aigua que els porta al soterrani, Pigafetta encara parlarà. —Ja m'ho semblava que de fet no anava prou com cal... —¿I això...? —diu Fulc. —Les imatges que hem vist sobre Patagonya a través dels seus ulls... El vell Patagó era un sac de bromes, de més jove. No m'estranyaria gens ni mica que ens hagués donat gat per llebre. El cap li bull de fantasies i me'l faig capaç de capgirar els patafis tal com a ell li plagui de fer-ho, però m'ha semblat que aquesta vegada desvariejava una mica massa. Mal senyal... El camí pel soterrani de l'avenc, amb Pigafetta fent de gondoler, tan aviat com ha abandonat els últims reflexos dels arcs de Sant Martí de Pataqués, es torna feréstec, ensopit, llarg i silenciós. Fulc no gosa obrir boca. I tampoc no es gira enrere per entreveure els últims espetecs de llum. No ho fa fins que endevina molt a prop una veu que li parla amb paraules que l'atrauen i una llum, ara esblanqueïda, l'envaeix i li fereix les ninetes quan prova d'obrir les parpelles. —Apa, apa! No ha estat res, xicot! —sent que li diuen. Fulc és a terra, ajagut, entre els ametllers, i nota que l'espinada li fa mal.

92


Peta un sol que crema les pedres ni que sigui hivern, i de la vila arriba un rebombori com si tothom fes tabola. —¿Que et volies perdre la festa d'hivern, xicot? —li diu la veu a cau d'orella. Fulc obre els ulls del tot, i és quan veu Pigafetta que li té el cap agafat, li pessiga les galtes, i li somriu d'aquella manera seva, desvalgudament. ¿I és ell, el mateix navegant i expedicionari Pigafetta, qui li parla i li diu tot allò? Fulc s'adona que no té ni esma de parlar. Com si fes moltes hores que no hagués badat boca. Per fi, desferra els llavis i diu amb por: —¿Que hem tingut un accident a l'avenc...? Em fa mal tot... ¿Que potser se'ns ha negat la góndola...? —¿Però què és el que dius, xicot? —li fa el foraster del cementiri—. Un dels llamps de la tempesta va esqueixar un arbre i de poc que no t'agafa pel mig! Ja ha passat! Mira quin sol que fa ara mateix, ¿el veus? Els vilatans de Patagonya ja se les veien magres del tot si la pluja i la calamarsada hagués durat una mica més. Però, xicot, ¿com se't va acudir d'enfilarte als ametllers si ja són tan vells? I han passat hores. Un dia i una nit, diu. Hores sense que el temporer africà Fulc fos conscientment en aquest món. —Et vaig recollir quan l'aiguat va amainar. Esclar que podia haver avisat el metge del poble, però vivies, respiraves i... bé, un sempre sap fer quatre remeis casolans per sortir del pas! Els metges d'avui en dia, xiquet! Si ahir t'hagués portat al poble i hagués dit que t'havia trobat estès sota un ametller, llampferit per la tempesta, potser haurien trobat els motius per acusar-me de tot sense tenir-ne cap culpa, i potser m'haurien fet fora de Patagonya amb qualsevol excusa. O m'haurien engabiat com si fos un pillastre de mala mort! Aquell agutzil sempre té un peu a la caserna de la policia! Ahir, al Ple de l'Ajuntament, em vaig sentir una tristor molt endins, ¿saps? ¿Per què la por fa que a vegades la gent desconfiï i rebutgi el que no coneix? Fulc sent com li bat el cor. Sent com viu. Sent com respira. I sent com l'home que l'ha vetllat dia i nit li parla amb paraules de debò, que li recorden les dels vells besavis del poblat, quan encara era un petitot amb ganes d'aprendre-ho tot. I Fulc no en dubta més i li diu el que pensa: 93


—Et vaig veure com parlaves a la Casa de la Vila... —Ah!, ¿també hi eres, doncs? —fa el foraster, més animat. —Sí. I després vaig fer cap al cementiri perquè et vaig anar seguint de prop. Volia parlar amb tu. Et volia conèixer millor... —diu Fulc. —Doncs, ja m'has vist, xicot, i de ben de prop que m'has vist! Però la teva curiositat, una mica més i et costa tres costelles noves! —li respon ell, fent broma. —¿Sempre... sempre vius a la tomba de dins, la de la llosa entreoberta? —pregunta Fulc, ara sense por. —Però, xicot, ¿que és que em vols prendre per una ànima en pena? Apa, apa, aixeca't, fes un esforç, i com que has recobrat l'alè de moure't i parlar, aprofita-ho que encara podràs anar a la festa! —se li esmuny ara, fugint d'estudi, el misteriós personatge. Fulc es redreça i prova de fer uns passos. Camina, ara mig recolzat amb el pòtol, ara agafat a una branca d'ametller. Uns passos enllà, veu com l'home es posa la mà al sarró i en treu una bosseta feta de drap. —Té! —li diu—. Et pot fer falta si et sents una mica malament... No t'he donat gairebé res més mentre estaves ajagut, inconscient, allà terra, totes aquestes hores. Mira que m'has fet patir, noi! —s'exclama finalment. —¿No et vols quedar a la festa d'hivern de Patagonya? Et voldria agrair d'una manera o altra... —s'ofereix Fulc. —Oh, no, no. Jo només estic de pas. I de fet ja hauria d'haver-me'n anat, ¿saps? Potser en una altra ocasió ens veurem, ¿fa? —li respon. Caminal d'ametllers amunt, els dos se separen. Fulc pren el camí del poble, i l'home s'allunya a poc a poc del fossar. És aleshores quan Fulc crida amb totes les seves forces: —Pigafetta! Antonio Pigafetta! Però el foraster no es gira. Potser perquè no es diu Antonio. O potser perquè allò de Pigafetta li sona ja molt llunyà. Qui sap si no hi sent prou bé i les paraules de Fulc ja no li arriben com cal. —Pigafetta...! Miaulis...! Almirall...! Almirall Miaulis! Haimatateliop! —insisteix Fulc—. Pigafetta... —diu finalment, més fluix.

94


Però només li queda la bosseta d'herbes remeieres per si de cas se'n sent una altra vegada, de la caiguda de l'ametller. L'obre amb ganes de saber de quina espècie és el remei que l'ha mantingut inconscient des de la calamarsada i les olora ben fondo. No en coneix la sentor, però sí que s'adona que, després d'olorar fort, els ulls li fan pampallugues. I, malgrat el bat de sol, Fulc descobreix l'arc de Sant Martí que comença a encerclar tot Patagonya de cap a cap. «¿M'has deixat l'alè de vida de Pataqués, oi, Pigafetta?», es diu aleshores amb un somriure de complicitat i secret que li pessigolleja tot el cos. I el jove temporer africà se sent tan content que travessa corrents el pontet del rierol que porta al carrer Major de Patagonya.

95


20 ¿PER QUI TOQUEN LES CAMPANES? Quan Fulc entra al poble, les campanes estan tocant a festa com unes esbojarrades. La gent ja s'ha llençat al carrer i Guim, el pregoner, anuncia l'últim ban de l'alcalde, en relació al misteri del que popularment ja es considera com un autèntic robatori del Patagó. I ho fa sense altaveus, perquè les catàstrofes uneixen de prop, i reuneixen els vilatans sempre: —Es fa sabeeer... que tenint en compte que alguns avis han recordat velles històries i fets estranys sobre els Patagons de fa molts aaanys... i tenint en compte les paraules misterioses que ahir es van sentir al Ple de la Casa de la Vila, que tothom prengui precauciooons! S'aixeca un remoreig entre els veïns perquè alguns opinen que el cas del Patagó ja hauria d'estar solucionat per les autoritats de la comarca. Guim, s'escura la gola i continua: —I es fa sabeeer... que alertaaats per la tempesta i la calamarsaaada d'ahir que va fer malbé algunes finques, que ningú no comeeenci a creure en bruixerieees... Els veïns dediquen alguns estirabots al pobre pregoner com si fos ell qui s'hagués inventat el ban. Però, Guim, home d'experiència que sap aguantar totes les reaccions, reprèn el fil sense ni un rastre del seu tartamudeig. —Per això es fa sabeeer... que ni que la catràstrofre hagi estat a punt de d'engegar a rodar la festa d'hivern, com tot Patagooonya ja sap, l'Ajuntament, per ordre del senyor alcaaalde, demana a tots els vilatans que qualsevol indici de fets estranys el comuniquin de seguiiida a l'agutzil perquè pugui actuaaar en conseqüència. Patagooonya, a tants de tants de tantarantans! El repic de campanes ha parat en sec. 96


No, ha parat i s'ha engegat una altra vegada. Toquen tres o quatre crides diferents a la vegada. ¿Toquen hores? No. ¿Toquen a sometent? Ara toquen a morts! ¿A morts? Toquen a foc!... Tot Patagonya deixa Guim penjat amb la vella corneta de pregoner, i es posa a córrer pels carrers. L'esverament és tan gran que algun dels veïns ensopega i es pela els colzes de la testarrada. Però tothom es concentra a la plaça. —¿Què es crema? —el més esgarrifat. —¿Qui s'ha mort? —el més pessimista. —¿Que arriba el rei? —el més monàrquic. —¿Què és aquest escàndol? —el més perepunyetes. —¿Quin sant s'ha penjat? —el més religiós. Res de tot això, és clar. L'agutzil treu el cap per dalt de la torre del campanar, amb la corda de la campana nana encara a la mà. I amb el braç i el dit de Colom, assenyala carretera enllà, per damunt de les teulades, que semblen un camp llaurat de nou, mentre escridassa com un liró: —El Patagó...! Que torna el Patagó! Els més petits es llancen al carrer Major que dóna al pontet de la carretera, a l'hora que el Patagó ja l'anava enfilant a passos curts i tan senyor com sempre. Patam, patum, patam, patum... Tothom riu i crida i aplaudeix i tot són cridòries que festegen la seva arribada. Davant mateix de l'Ajuntament, el Patagó s'atura i se li obren les faldilles. Suat, en surt el guixaire de la vila, més rioler que un gripau a l'estiu sota el raig de la font. —Ei, ¿què hi feu tots al carrer? Quina rebuda, nois! L'alcalde és qui hi parla primer. —Però... ¿que no ho sabíeu que cada any m'encarrego de rentar-li la cara? —se sent que diu el guixaire—. Me'l vaig emportar ahir. Esclar que no ho vaig dir a ningú, ni se'm va ocórrer d'avisar l'agutzil. Em vaig emportar el Patagó de matinada a l'estudi del mas. Hi he treballat dia i nit sense parar, eh! Amb prou feines he tingut temps de menjar per tenir-lo a punt, per a avui! Fixeu-vos, fixeu-vos!, enguany sí que ha quedat com a nou, ¿oi? —fa ara assenyalant el gegant. I l'endemà, el dia de la festa major d'hivern, com cada any quan sonen les gralles, la parella de Patagons fa el seu tomb senyorívol pels carrers de Patagonya. I el seu ball típic a 97


la plaça. I el Patagó, més enllustrat que mai de la cara!, de tant en tant s'acosta a la Patagona i li fa un petó que se sent des de molt lluny. «A saber què li està explicant, a la Patagona, fluixet, fluixet, i a cau d'orella, aquest Patagó nou de trinca...», pensa ara Fulc. I el jove temporer africà de la vila de Patagonya, des de sota d'un dels porxos de la plaça, no perd de vista, amb els seus ulls de flor d'ametller, la parella de Patagons, per si de cas ells s'adonen que hi és, i li piquen l'ullet.

Refugi La Vinyeta Duesaigües Agost 1995 Revisió: agost 2019

98


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.