Page 1


Andreu Sotorra

Polaroid

Barcelona 2016 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

2


Polaroid

Un jove inventor americà, Edwin H. Land, arran de la investigació l'any 1928 amb materials sensibles a la llum, va poder evolucionar un sistema de fotografia instàntania que mitjançant la polarització permetia obtenir una còpia en paper d'una fotografia presa uns segons abans. Molts anys després d'haver fundat uns laboratoris batejats amb el nom de Polaroid, el seu sistema es va utilitzar fins i tot al front durant la Segona Guerra Mundial. L'any 1947, Edwin H. Land va presentar la primera càmera que revelava i positivava la imatge en paper només en seixanta segons. El recull de narracions Polaroid parteix, pel que fa al procés d'escriptura, d'una tècnica semblant al de la càmera homònima. S'hi troben des del noi prodigi de la narració de qui manlleva el títol fins a la tenebrosa història de la dona d'un baixador de ferrocarril coneguda amb el nom d'una locomotora de tren antiga, o fins als avis desapareguts a la via de l'imaginari ferrocarril blanc que travessa el pirinenc Port de Salau, o el pinxo del metro, o el misteriós trabucaire de les mines de sal, fins fer pujar el lector a la sínia del Prater de Viena des d'on es pot escoltar la remor danubiana de la Simfonia pastoral del compositor Ludwig van Beethoven. Tot plegat en instantànies preses, revelades i positivades literàriament, gràcies al mètode Polaroid, en només seixanta segons.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres estan reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3


Nota de l'autor Les narracions incloses en aquest recull provenen de diverses publicacions col·lectives anteriors. S'hi apleguen sis peces escrites totes a cavall de l’última dècada del segle XX i la primera dècada del segle XXI. Sis històries aparentment realistes, però inserides en el gènere del realisme màgic, un gènere que converteix en habitual tot allò que és irreal i ho reprodueix amb una precisió gairebé fotogràfica. Segurament que no és per atzar que el gènere del realisme màgic nasqués precisament a mitjan segle XX, coincidint amb la invenció del mètode Polaroid i l'aparició de la primera càmera instantània. L'autor confessa i justifica així l'elecció del títol Polaroid per aplegar les sis peces del recull. La narració La Duchess of Hamilton va obtenir el Premi «Guida Alzina» de narració breu, dins dels Premis Literaris convocats per l'Ajuntament d'Alella (Maresme) el 2008. La narració El trabucaire del xerigot de la sal va obtenir el Premi de Relats Curts Miners, convocat pel Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics de Mines de Catalunya i Balears, de Barcelona, el 2009.

Primera edició (paper): novembre 1996, 1997, 2009 i 2013 Segona edició (digital): novembre 2016 © 1996, 1997, 2009 i 2012 Andreu Sotorra (pel text) © 2016 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) (Primera edició en suport paper dins de la col·lecció Ramon Llull Narrativa, Editorial Planeta, Barcelona, 1996; la col·lecció Espurna, Bromera Edicions, Alzira, Ribera Alta, 1997; el catàleg Música i paraules, Orquestra Simfònica del Vallès, Sabadell, Vallès Occidental, 2009; i Biblioteca Comarcal Jaume Vila, Mollerussa, Pla d'Urgell, 2012.) ISBN paper: 978-84-08-01758-6 (1996) i 978-84-7660-321-5 (1997) DL paper: B. 12294-1996 i B. 18189-97 i L. 2004-2013 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


Ă?NDEX Polaroid, 6 La Duchess of Hamilton, 20 El ferrocarril blanc, 32 El trabucaire del xerigot de la sal, 64 El Danubi de Ludwig, 77 El trencaclatells del metro, 81

Â

5


Polaroid Em dic Pol. Pol Aro i Id. Però els amics em diuen Polaroid. La mare diu que sóc un nen prodigi. La mare no vol que ho vagi escampant per aquí i per allà. Però a mi no em fa res que se sàpiga. Es pot dir que tant ella com jo som conscients del fet des que li van practicar la primera ecografia. «Serà un nen —diu que va diagnosticar el doctor—, i serà un nen prodigi, senyora!», diu que va afegir, radiant, el batablanca que em va portar al món uns mesos més tard. El dia que tocava anar a veure el metge —la mare i un servidor a dins—, era un dia excepcional. La mare, abans de la consulta, anava sempre a dinar en un restaurant del Port.

6


I mentre van durar les visites de feliç embarassada demanava sempre el mateix: un entrant amb meló marinat amb menta i grosella, un plat de cuixes i pits de guatlla amb salsa de soja, i Tatín de plàtan a la nou moscada amb full de cacau i crema cremada de llimona, per postres. I després del cafè llarg, a la tarda, ben alimentats —ja se sap que on menja un mengen dos—, venia la sessió amb l'aparell de fer ecografies per sondeig, aquell invent perfeccionat des de que es va experimentar la tècnica de l'ultrasò, el mateix que, si durant la Primera Guerra Mundial diu que van fer servir per detectar els submarins alemanys, no és gens estrany que, més de vuitanta anys després, l'ecografia detectés que jo seria un nen prodigi. Quan la mare em va tenir de carn i os, va comprovar el que el doctor batablanca havia pronosticat sobre la meva precoç intel·ligència, i es va capficar tant pel meu desenvolupament integral que no va deixar passar gaires mesos sense abonar-se a la consulta d'un Pep Sicòleg, un altre batablanca que, ben al revés del sondejador de l'ecògraf, aquest no es posava mai el guardapols i treballava sempre el test amb el pacient tal com anava pel carrer. El P.S. en qüestió era un plom. La mare diria: «Nen, no diguis que el senyor Pep Sicòleg era un plom, no siguis maleducat!». Doncs, sí, un plom amb tot el pes del plom! Ves si n'era, que les tardes dels dijous que tenia hora amb ell eren tardes tan avorrides com una d'aquelles

7


pel·lícules amb el fatxenda de Macaulay Culkin de protagonista. Un d'aquells dijous, al meu P.S. se li va acudir de fer una sessió d'aprofundiment, com deia ell, en els amagatalls de la meva relació amb el pare. He d'exclamar o si no exploto: psicologia moderna i avançada! M'estalviaré de presentar qui va ser el meu pare, el senyor Aro, al qual vaig perdre de vista quan encara mamava, en aquell mateix restaurant del Port on la mare, la senyora Id, practicava la cuina preecografia. Me'n recordo com si fos ara. El senyor Aro havia demanat de la carta, carpaccio de ceps a la vinagreta de pinyons, com a entrant; i la senyora Id, arròs negre amb sípies de platja. El senyor Aro, bacallà confitat amb puré de cigrons i la seva crosta, com a plat fort; i la senyora Id, espatlletes de conill farcides d'alls tendres amb popets de platja. El senyor Aro, festival de fruites amb suc de pinya i granissat de coco, com a postres; i la senyora Id, suc de cireres a l'orenga, amb cireres picotes i herbes de bleda-rave cristal·litzades, acompanyat d'un sorbet de formatge fresc. I tot va esclatar amb les discrepàncies del menú, una excusa sense bruc ni suc, com en tants altres litigis semblants. El senyor Aro va dir a la senyora Id que barrejar arròs negre amb sípies i espatlletes de conill amb alls tendres i popets era de molt mal gust per passar la tarda a la consulta del psicòleg d'en Pol. I la senyora Id va afirmar que

8


el que ella veia era que ell no suportava que, després d'arribar jo al món —fet un prodigi de nen com havia pronosticat l'ecografia del doctor—, ella s'hagués engreixat com una vedella i que, entre una cosa i l'altra, ella hagués perdut l'humor de complaure a tothora un potiner que demanava carpaccio de ceps i bacallà confitat amb puré de cigrons, com si fos quaresma. I encara es van retreure, l'un a l'altre, el festival de fruites i el suc de cireres de les postres. Bé, després d'això, cap dels tres ja no va poder arribar a ser testimoni de com es fa un dinar en pau perquè mentre es prenien l'aperitiu, quan encara esperaven que el cambrer els servís l'entrant, i picaven els taquets de pernil salat i les rodanxetes de fuet —gentilesa de la casa—, el senyor Aro es va posar vermell com un perdigot, va treure els ulls dels traus, i va dir a la senyora Id que ell no pagaria més consultes de psicòlegs esquizofrènics i escurabutxaques com aquell dels dijous a la tarda, per un mocós de nen prodigi com jo. El P.S. en qüestió, doncs, i un servidor —el mocós de la pel·lícula!—, vam provocar allò que a finals del segle XX anomenaven divorci. Però per sempre més em va quedar gravada a la memòria la cara de perdigot del senyor Aro, amenaçant la senyora Id i tractant-la d'escalfabraguetes —una manera de dir que a mi sempre em feia riure com un liró—, en relació als dos individus batablanca, indirectament còmplices de la meva presència al

9


món: el saurí de les ecografies, i el borinot de P.S. de la consulta dels dijous. Per això, la tarda que el P.S., com a buidor aprofundida del jo, em va proposar el tema del pare, va ser com si em clavés una punyalada a l'esquena i com si, de la mala impressió, se'm remogués el ventre fet una barreja mal païda de carpaccio, arròs negre, sípies, bacallà, cigrons, espatlletes de conill, all, popets, granissat de coco i suc de cireres. Un dels provocadors per aproximació de la baralla a taula del restaurant del Port, el P.S., em burxava les entranyes de la meva prodigiosa intel·ligència amb males arts, i amb un casset de butxaca, més pròpi d'un agent secret de l'època de la Pau Freda, que d'un professional de les ciències psicològiques. Sempre m'havia semblat que aquell remenaconsciències tenia una retirada —casualitats de la vida!— amb el senyor Aro. El P.S. i el senyor Aro tenien el motlle de la cara llarga, les galtes entrades, els ulls embotits i els llavis ple de clots. ¿Com podia ser que la senyora Id perdés ni un sol segon de la seva existència forfollant braguetes —perdoneu que rigui una altra vegada!— com les d'aquell parell d'anxoves per veure si els hi escalfava? No aniré tan lluny pel que fa al batablanca de l'ecografia, però una ullada al seu físic —un tipus a mig camí entre un granger de galls fers i un encarregat de planta de residus radioactius no deixava tampoc gaires dubtes sobre el

10


particular gust de la senyora Id en el tema dels homes. El P.S. em va somriure ensenyant aquelles quatre dents mig corcades de primat selvàtic que traginava, i va engegar el casset. L'home estava disposat a forfollar en la meva escassa relació paterno-umbilical amb el senyor Aro. I jo no en tenia gens de ganes. Però, a pesar de tot —«no siguis maleducat, nen!», recordo ara—, vaig tancar els ulls i vaig mig dir, com si tingués son i la veu no em pogués travessar la frontera dels llavis: «—El senyor Aro era un torero. »—¿Torero, fillet? —va ajudar el P.S., hipòcritament, com aquell que no està per la feina. »—Sí, senyor, torero —vaig reblar, obrint i tancant d'estranquis l'ull dret per veure la cara que feia el P.S. del casset que, d'altra banda, sabia de sobres tota la història entre el pare i la mare, i la gelosia del senyor Aro, per allò de l'escalfament de braguetes imputat a la senyora Id. »—Mira que bé! —va exclamar ell, distret, mentre fullejava una revista que jo ja m'havia empassat almenys un parell de vegades a la saleta d'espera de la consulta d'aquell gabinet psicològic quan la mare, després de la meva sessió dels dijous, passava sempre comptes amb ell, no sé si escalfant res, però sí deixant que ell li esclofollés la Visa!». ¿Pot un incompetent com aquell P.S. estar alerta a les confessions d'un pacient —malgrat

11


que sigui un nen prodigi—, i a la vegada llegir aquells articles il·legibles —valgui'm la contradicció— que tractaven sobre no sé què de les conseqüències dels transtorns aguts del comportament, a causa de les malalties neurològiques o mentals, d'aquelles que cal considerar sempre abans del tractament per definir si tenen l'origen en una alteració del funcionament cerebral per alguna disfunció del sistema nerviós, o per una insuficiència respiratòria, una hipoglucèmia, o un traumatisme crànio-encefàlic? La resposta, tots la sabem, és NO. O, en tot cas, per als més escèptics, PST! Bé, deixem-nos d'hipòtesis. Jo li havia dit —se suposa que li havia confessat a mitja veu— que el senyor Aro, el meu pare, era torero, i ell s'havia quedat tan fresc davant de l'ensarronada. Per això vaig continuar buidant aparentment el meu subconscient, amb la intenció de fer rebentar de ràbia un d'aquells dos presumptes pertorbadors de la pau familiar entre el senyor Aro, la senyora Id i un servidor. «—El senyor Aro era torero —vaig dir—. Era torero i va trencar totes les banyes hagudes i per haver-hi. El senyor Aro era capaç de moure pesos amb la força d'un elefant i l'agilitat senyorívola d'una pantera. El senyor Aro era capaç de traginar tones i tones de pes, si convenia, com si portés la senyora Id amb un esportiu descapotable per l'autopista de la costa. El senyor Aro donava tres tombs i busca

12


la bé a qualsevol que se li posés davant —vaig mentir, a mitges, perquè era veritat que el senyor Aro tenia una empresa de màquines carretó amb placa elevadora i transportadores d'aquelles amb dues grans banyes al davant per encalçar palets, caixes i embalums de tota mena. «—¿Ah, sí...? —va fer però, per tota resposta, desinteressat, el P.S.» Li vaig explicar la història d'una nit memorable. Només per fer-li dentetes. Per fer-li pagar els plats trencats de tot el que havia passat. Per rebel·lar-me també contra la bona fe de la senyora Id, i contra la seva tendència innata cap als llicenciats en medicina, fossin de la branca que fossin. «Un vespre —vaig xiuxiuejar prou clarament perquè el xip del micròfon del casset no es perdés gota de detall—, a la mitja part del partit de futbol retransmès per la tele, el senyor Aro va dir a la senyora Id que tenia el ventre buit. La senyora Id, que aleshores encara estava encantada amb el senyor Aro i encara em donava el pit amb l'amor incomparable que el tornaven a donar les mares de finals del segle XX, va proposar trucar al Pizza Home. »El senyor Aro, a qui embogia veure'm xarrupar amb aquell delit el mugró lletós de la senyora Id, hi va estar d'acord. I va telefonar ell mateix a la casa de les pizzes. I no hi va haver baralles pel menú —sempre m'ha semblat que les pizzes uneixen tant les famílies com la

13


religió!— com n'hi hauria mesos després al restaurant del Port. «—¿Una Vichysoisse, reina? ¿Una amanida de pasta freda, potser? ¿Una Margarita, sí? Una Margarita per a dos, sisplau! ¿Ingredients...? ¿Amb quins ingredients, reina? ¿Olives, carxofes, panses, rocafort, pebrot verd, pinya, moresc, parma, xampinyons, salami, ou dur, mozzarella, ceba, gambes, poma, gruyère, cansalada, pernil dolç, pastanaga, tàperes, anxoves, tonyina, pollastre...? [Una pausa amb l'auricular pendent] »—¿No en tenen de masdam?— va dir la mare finalment, mostrant una vegada més, amb el seu tacte senzill i distingit, la delicadesa imprescindible per a qualsevol tec. »Sempre he pensat que només una factoria tan d'elit com la de la senyora Id podia generar un producte lacti com aquell que la Creació em posava al meu costat per xarrupar amb tots els drets de fill seu. »El noi de la pizzeria —de fet, una noia i africana que parlava com nosaltres, per ser més exactes!— va arribar amb la comanda abans que la segona part del partit de futbol encara no hagués engegat. El senyor Aro, estranyament, va fer elogis de la rapidesa del servei i va acompanyar, qui sap si temptat de poligàmia, la repartidora de pizzes a la porta. »Quan jo en vaig tenir prou amb la meva ració de mugró beneït, el senyor Aro i la senyora Id van endrapar la Margarita amb masdam com un parell d'adolescents que es

14


troben sols per primera vegada davant d'una pizza demanada furtivament per encàrrec. »I després dels quaranta-cinc minuts reglamentaris de la segona part, favorables a l'equip del qual era seguidor fidel el senyor Aro, la parella feliç va festejar la victòria i va pair la Margarita amb una escena apassionada al tresillo mateix de la saleta-menjador.» Punyeteret com era —qualitat que no és gens incompatible amb la de nen prodigi—, vaig tornar a entrellucar el P.S. per observar la reacció que li produïen les meves paraules sobre l'escena amorosa del senyor Aro i la senyora Id. No anava gens errat. L'ultratjat, ferit en pròpia consulta, per la confessió del marrec mòbil dels fets, tenia les galtes com dos pebrots. I els ulls fora de mare, gairebé com els del senyor Aro aquell dia de la discussió al restaurant del Port que va acabar en separació. I aleshores, sense deixar-lo respirar, amb mala intenció, sanguinari, vaig demostrar com pot ser de perillós un nen prodigi, si no se li aturen a temps les reaccions. I vaig posar en marxa el meu mètode Polaroid —d'aquí ve el nom que em van treure els amics—. I vaig marejar el P.S. amb un cove de teories i lliçons magistrals intermitents relacionades sempre amb l'afer que ens havia unit davant d'un casset. Li vaig fer escoltar la meva tesi sobre: com hi veu l'home a través del cervell; com s'escampa la tubercolosi; com funciona el test

15


de l'embaràs; com es produeix l'efecte de l'etilòmetre per detectar quan un va pet; com expulsa la pell del cos un cuc; com es produeix l'efecte dels roncs; com es produeixen els pugons de jardí; com es menja els insectes una planta carnívora; com s'agafa el pal·ludisme; com funciona el sistema de reciclatge de residus nuclears; com xucla la sang un mosquit; com desvetlla el cor un marcapassos; com s'ataca el singlot; com il·lumina una bombeta halògena; com es fa la fecundació in vitro i la tria de sexe; com és que renten més blanc els detergents; com es comuniquen els ximpanzés; com es fa la cervesa sense alcohol; com explica els accidents aeris una caixa negra; com arriba una al·lèrgia al nas; o com es pot saber els anys que té un mamut per mitjà del carboni 14. El mamut del P.S. es va mostrar interessat, després de la meva llarga dissertació enciclopèdica, que va omplir no sé quantes cintes de casset, a ampliar encara més la tesi sobre per què els detergents renten més blanc. Una altra vegada he d'exclamar: psicologia moderna i avançada! Li vaig explicar que qualsevol humà mitjanament brut gasta almenys deu quilos de detergent a l'any. I li vaig fer memòria que el sabó existia des dels temps més antics. Li vaig recordar també, assenyalant-li una de les bates blanques que tenia abandonades al penja-robes per fer-se més el psicòleg de segle XX, que els celtes i els germànics utilitzaven un preparat que produïa espuma feta amb greix de cabra i

16


cendra de bedoll. Li vaig fer una mica d'història sobre el fet que fins al segle XII no existien les fàbriques de sabó industrials. I que fins al segle XIX no van començar a aparèixer els sabons preparats. Però ell, tossut, només volia saber per què els detergents rentaven més blanc. Esclar que era una sortida infantil —ai la feblesa del per què a l'hora de la descoberta!— per oblidar la jugada que li havia preparat amb el relat de l'escena amorosa, la nit de la pizza Margarita amb masdam, entre el senyor Aro i la senyora Id. Era una manera de fer-me veure que tant li feia que la senyora Id es rebolqués encara amb el senyor Aro, quan ell ja havia entrat en el joc. Era una manera de no sentir-se banyut ofès per haver-se deixat escalfar la bragueta per una mare de nen prodigi, tan sibarita a la taula com a la consulta. I li vaig explicar allò de la blancor dels detergents que, ben pensat, cap anunci de televisió no aclaria mai en detall perquè en quinze segons no hi ha temps i les tarifes publicitàries no ho permeten. «—La roba posada a l'aigua —li vaig dir— no es mulla fàcilment perquè les molècules de l'aigua s'uneixen per fer una pel·lícula al voltant del teixit. La part hidròfila de l'agent tensoactiu arranca una molècula d'aigua i així li facilita el pas. Els agents tensoactius penetren i despeguen la taca gràcies a la seva part lipòfila. I en taques de color, el tacarrot no desapareix mai. Abans de rentar la peça de roba, es veu ben

17


marcada perquè absorbeix les longituds d'ona que composen la llum i en torna algunes que li donen el color, quan la molècula d'oxigen trenca la taca, torna totes les longituds d'ona i apareix blanca. Però continua estant allí!». Es va mirar espontàniament el pitet de la corbata com si li hagués fet un: alça, pataca! I va tancar el casset amb un cop de dit, tot llufat. «—Molt bé, maco, ja en tenim prou per avui! —va dir amb un somriure fals, fent veure que es pensava que jo no l'havia entès.» L'endemà, la senyora Id em va dir que ja no aniríem més a la consulta del P.S. dels dijous. I perquè no m'ho prengués malament, em va convidar a fer un berenar al saló de te que hi havia a la cantonada, sortint del Centre Escolar d'Alt Rendiment: milfulls d'albercocs glacejats amb espígol i una vinagreta dolça d'estragó i menta. Un refinament deliciós! Aquell vespre, en arribar a casa, vam demanar una pizza Margarita (també amb masdam) per telèfon. Per a dues persones: la senyora Id i el seu nen Polaroid. Va arribar al cap de mitja hora. La repartidora, aquella vegada, no era africana, però sota el casc de la moto se li veia, embullada, una cabellera rossa que feia joc amb uns ulls ocre de tardor. Com havia fet el senyor Aro amb la repartidora africana, jo també vaig voler acompanyar la rossa a la porta amb un baticor precoç que em va exaltar l'instint.

18


La Margarita no estava mal. Em vaig menjar la meva ració amb un davantal de creixença que m'anava llarg fins als peus. Blanc com una patena. Com un uniforme de batablanca de medicina. Rentat amb detergent. I aquella nit, la senyora Id —amb el senyor Aro eternament separat ben lluny del pensament—, va fer d'un servidor —el nen prodigi Polaroid—, un home prodigi per al segle XXI. Refugi La Vinyeta Duesaigües, tardor 1995 Revisió: tardor 2016

La narració Polaroid es va publicar en el volum col·lectiu Estimats pares. 10 contes, dins de la col·lecció Ramon Llull Narrativa, de l'Editorial Planeta, dirigida per l'escriptora Carme Riera, conjuntament amb altres relats dels autors Pep Albanell, Mercè Canela, Joaquim Carbó, Jaume Creus, Jordi Jané, Andreu Martín, Víctor Mora, Xavier Moret i Oriol Vergés.

Primera edició (paper): abril 1996 Disseny col·lecció: Compañía de Diseño Il·lustració coberta: Retrat dels seus dos fills, de Feliu Elias. Col·lecció Jaume Elias (foto: Francesc Català-Roca) Composició: Víctor Igual, S.L., Barcelona Impressió: Duplex, S.A., Barcelona Enquadernació: Encuadernaciones Maro, S.A., Barcelona D.L.: B - 12294-1996 ISBN: 978-84-08-01758-6

19


LA DUCHESS OF HAMILTON «Esperi's i tingui paciència. Les animetes han de fer el seu camí i no se les pot destorbar tan aviat. Si només fa dotze hores que la pobra Duquessa de Hamilton colga, ¿com vol que hi establim cap contacte?», va dir l'Eufràsia del Sofre, la vella esperitista del poble, a l'antic cap d'estació que havia acabat de quedar-se viudo. El Duc de Hamilton havia arribat al poble l'estiu del 1938, enmig de la guerra, camuflat en un furgó de la locomotora de vapor que feia la línia del front de l'Ebre. Aleshores tenia 37 anys. Encara era un jove atractiu. Es deia Fred, però com que sempre explicava que havia arribat al poble amb una locomotora que semblava la que aquell any els anglesos havien patentat amb el nom de Duchess of Hamilton, tothom li va treure el renom de Duc de Hamilton. El duc —en realitat Fred Steinmeyer Soler— quan va arribar al poble, fugia d'uns acreedors alemanys, però es va fer passar per brigadista, al·legant que el seu pare era un negociant establert a Berlín, casat amb la filla gran d'una nissaga d'antics militars carlins que, a finals del

20


segle anterior, havien emigrat amb la boina vermella entre cames cap a Europa. Amb un deix germànic, Fred Steinmeyer va dir que l'eztirrava la tegrra de la marre. Quan les brigades internacionals es van retirar, la tardor del 1938, ell es va amagar al celler-refugi del casalot d'uns cosins llunyans de la seva mare. I no en va sortir fins que va passar tot. Ser alemany i descendent de carlins li va anar força bé. Primer perquè va fer creure que era un simpatitzant del partit alemany en alça, liderat per Herr Adolf Hitler, i després perquè va assegurar que havia quedat bloquejat en l'enfrontament del pas del riu, al front de l'Ebre, i que s'havia hagut d'amagar per no caure en mans de l'enemic rrepubbliccà. Algú s'havia de fer càrrec del baixador del poble. I el van nomenar oficialment cap d'estació. Dos anys després, Fred Steinmeyer Soler es va casar amb Patrícia Garreta, una noia deu anys més jove que ell, filla única, hereva del metge, que també era el nou alcalde del poble, un coronel retirat, viudo de guerra, que havia participat en la revolta militar i n'havia sortit carregat de condecoracions pel seu valor. Fred i Patricia es van posar a viure al pis de dalt de l'edifici de l'estació, a deu minuts del poble. Tothom deia que la filla del coronel devia estar molt enamorada perquè no sortia mai de casa i tenia els voltants del baixador com un jardí. Al cap de set mesos va néixer —oficialment abans de temps— la primera filla del nou matrimoni. Al cap d'un any, una anèmia que ni

21


l'avi metge va poder aturar, es va emportar del món, gairebé tan de pressa com hi havia arribat, la petita del cap d'estació. Des d'aleshores, la Duquessa de Hamilton —la gent ja havia ampliat l'abast del renom del cap d'estació— va caure en una angoixa progressiva. La dona del cap d'estació es passava les hores asseguda en una cadira, prop de la sala d'espera del baixador. Esperant els trens que circulaven per la línia. Amb el temps, arribar a l'estació del Duc de Hamilton i mirar la dona asseguda en una cadira de boga, amb la mirada perduda enllà dels rails, es va convertir en una atracció. La malaltia crònica de la dona del cap d'estació va travessar fronteres i tots els viatgers que feien sovint la línia esperaven arribar al baixador del Duc de Hamilton per veure la pobra dona. Amb el temps es va convertir en una llegenda. I amb el temps, també, el Duc de Hamilton es va tancar cada vegada més en el seu propi món. Es va tornar aspre amb la clientela del baixador. Deien si el matrimoni havia acabat en desgràcia. L'excoronel va dimitir de metge i d'alcalde, mort de pena per la dissort de la seva filla i del seu gendre. Com que, fora de fer d'alcalde i de metge, només sabia fer de militar, un dia va anar al camp a cavalcar i el cavall en va tornar sol, amb aquell posat de bèstia penedida d'haver-ne fet alguna. L'excoronel s'havia estimbat pel cingle d'una barrancada que envoltava el poble.

22


Des d'aquella altra desgràcia, el cap d'estació va reprendre una afició que ja tenia de petit a Berlín. Va començar una col·lecció de trenets, construïts a hores perdudes a la taquilla i va muntar un autèntic pessebre ferroviari a les golfes de l'estació. Imitava els models més antics i se n'inventava de nous. Els posava els noms que coneixia dels inicis del col·leccionisme a Alemanya. Hi tenia, entre altres, aquestes peces: una rèplica en miniatura del primer vehicle autopropulsat —primer precedent d'una màquina de tren— que va circular pels carrers de Filadèlfia durant un parell de quilòmetres, el 1805. Una rèplica de la locomotora del nordamericà Oliver Evans, i una altra de la Catch Me Who Can, de l'anglès Richard Trevithick, les dues del 1808. Una Puffing Billy, dissenyada per l'enginyer anglès William Hedley, el 1813. Una Rocket, de Robert Stephenson, que el 1829 va fer el recorregut entre Liverpool i Manchester. Una Stourbridge Lion, també anglesa, del mateix any, que va ser, de fet, la primera locomotora dels EUA. Una Best Friend of Charleston, del 1830, que va circular per Carolina del Sud. Una Norris nord-americana del 1843. Un pont elevat de finals del segle XIX, el primer pont de ferrocarril construït a Nova York. Una rèplica de la primera locomotora elèctrica, una B&O, que el 1895 va circular entre Baltimore i Ohio. Una Kitson-Meyer —li feia gràcia perquè es deia gairebé com ell—, una locomotora-tanc que el 1903 va pujar als Andes per transportar-hi

23


aigua. Una M-1000 City of Salina de la Union Pacific, la primera electrodiesel dels EUA del 1934. I la vedet de la col·lecció, una Duchess of Hamilton, encara de vapor, que havia donat renom noble a la seva dissortada família. Alguns trens tenien establerta una aturada tècnica de mitja hora al baixador del Duc de Hamilton perquè els viatgers baixessin a estirar les cames i, de passada, fessin una visiteta a la col·lecció. Els revisors cobraven una propina dels viatgers i, de passada, els advertien que, si estaven de sort, podrien veure la dona de la mirada fixa, la Duquessa de Hamilton. A la primavera i l'estiu, el baixador dels Ducs de Hamilton era més freqüentat per la gent del poble que s'hi arribava tot passejant de pas cap a la font de sota el baixador. En una d'aquelles visites d'estiu, Fred Steinmeyer va conèixer tres germanes, filles d'un farmacèutic de ciutat que passaven algunes temporades amb la seva mare al poble. Aleshores, Fred ja havia fet els 45. De les tres germanes, la més gran no devia haver complert encara els 30. Les seves germanes petites devien estar entre els 19 i els 22. La gran es deia Cristina. Li interessaven els trens. «M'encanten les col·leccions de miniatura i encara més si són de trenets!», va dir un dia que Fred es va oferir a ensenyar-li el seu petit tresor de les golfes. Des d'aquella tarda d'estiu, les visites de les tres filles del farmacèutic al baixador del Duc de Hamilton es van repetir. Hi anaven a peu. I quan el farmacèutic les va arribar a convèncer que

24


necessitaven una bicicleta per passejar pels voltants del poble, les visites en solitari de la Cristina al baixador ja van ser un fet sabut i callat per tothom. Cristina estudiava farmàcia. A banda del seu amor pels trenets, volia seguir la carrera del pare. Fred Steinmeyer li va dir que a Alemanya el gremi de farmàcia tenia un gran futur. Quan Cristina va saber que Fred havia nascut a Berlín, se'l va quedar mirant fixament fins que li va dir: «No m'agrada el que han fet els alemanys. ¿No seràs —aleshores ja es tractaven de tu perquè el clima de confiança que s'havia creat al voltant del pessebre dels trenets ho havia facilitat— un amic dels nazis, Fred?» El cap d'estació va renunciar per primera vegada de la seva pretesa simpatia per Herr Adolf Hitler. L'amor, sovint, és capaç de fer perdre el cap i la feina al més fort! Cristina li va veure la veritat als ulls. ¿Ja se l'estimava només de veure'l unes quantes vegades a l'estació? ¿Li feia llàstima per allò de la seva pobra dona, sempre asseguda a l'andana, mirant els rails? ¿Li volia donar la filla que una anèmia de postguerra li havia pres de les mans? Però la Cristina sabia que el seu, i el del cap d'estació, era un d'aquells amors impossibles. Va acabar els estudis de farmacèutica. I es va posar a ajudar el seu pare, a ciutat, a la farmàcia Solanes. Els estius, Cristina feia serveis de farmàcia al poble. Poca cosa, injeccions, medecines, remeis casolans... Fred li va agrair que es preocupés tant per la pobra duquessa de

25


Hamilton. Ell i tot havia acabat anomenant així a la seva dona Patrícia. L'atracció llegendària del baixador del Duc de Hamilton es va acabar dos estius després. Una tarda asserenada d'agost, a l'hora de la migdiada, quan pujava una lleugera marinada del sud que escalfava encara més tot el baixador, la dona de Fred Steinmeyer va fer un sanglotet i va doblegar el cap damunt del respatller amb puntes tornejades de la cadira de boga. I va deixar de mirar els rails. Fred se'n va adonar quan estava a punt de fer el canvi d'agulles del tren correu de les tres i deu de la tarda. Sabia que un dia allò havia de passar. Que la Patrícia no responia bé a cap remei. Que les injeccions que li posava amb amor de mare la Cristina no li feien cap efecte. Va plorar en silenci a la taquilla de cap d'estació. Va tocar a morts amb la campana del baixador. La van enterrar l'endemà al vespre, quan el sol es ponia per darrere els boscos. Un any i mig després, la farmacèutica Cristina Solanes i el cap d'estació Fred Steinmeyer es van casar en segones núpcies a l'església del poble. Fred volia fer la cerimònia al baixador, però la companyia no va donar el permís. La Cristina va deixar la farmàcia del seu pare i es va traslladar a l'estació del poble desitjosa pel temps d'espera de tenir el Fred per a ella sola i per la il·lusió de nena de posseir una col·lecció de trenets. Cristina Solanes va passar a ser —perquè tothom ho va decidir així— la nova Duquessa de

26


Hamilton del baixador. Fins al dia de la seva mort. Havien passat tants anys feliços! Netejant la Puffing Billy, acollant un cargolet de la Best Friend of Charleston, fent una festa particular el dia que Fred va acabar de construir la rèplica de la Big Boy, una locomotora de vapor de la Union Pacific que havia aconseguit pujar les Muntanyes Rocalloses! Acaronant amb una camussa abrillantadora la reina de la col·lecció, la Duchess of Hamilton. Cristina estava segura que mai no hauria pogut estimar tant cap home com estimava Fred, el seu cap d'estació. Fred es va oblidar que durant tants anys la malaltia de la seva primera dona, a causa de la mort de la nena, sempre mirant els rails, li hagués pres els millors anys de la seva vida. Quan la companyia del ferrocarril va tancar el baixador i va anul·lar el cap d'estació, Fred i Cristina van sol·licitar continuar vivint a la vella estació i la central no s'hi va oposar. Pel passat de Fred, per la seva desgràcia amb la filla i la dona morta, i per la seva reputació com a col·leccionista de trenets. Fred i Cristina ja s'havien casat grans i no havien estat a temps de tenir fills. Fins aleshores, havien viscut a la vella estació. Fins que la segona Duquessa de Hamilton, als 82 anys, va fer plàcidament l'últim badall al llit de la cambra que donava a la via, convertida des de feia temps en una via ràpida per als últims models pendulars de gran velocitat.

27


De tornada del cementiri —una tarda d'hivern grisa—, Fred Steinmeyer, que ja havia complert els 97 anys, havia pensat que els trens ràpids li havien pres la segona Duquessa de Hamilton de les mans. Des que la circulació dels pendulars havia començat a passar pel baixador tancat, tant Fred com Cristina no podien agafar el son. El pas rabent dels combois els sobresaltava a cada moment. I quan el tren ja devia ser a l'altra punta de món, les parets de la vella estació encara retronaven com si un terratrèmol en sacsegés els fonaments. Fred Steinmeyer estava segur que la gran velocitat dels pendulars havien acabat amb la seva estimada. I així ho va dir a la vella esperitista que l'endemà mateix de l'enterrament de la seva segona dona havia demanat que l'anés a veure a l'estació. S'estaven els dos a les golfes, al costat de l'antiga col·lecció de trenets, asseguts en un vis-a-vis de l'època dels avantpassats carlistes, que tenia les dues cadires de braços entapissades amb un florejat malmès pels anys i unes motllures unides a la tauleta de centre, tot de caoba decorada i formes corbades. Els dos tenien les mans esteses damunt la tauleta, gairebé tocant-se les puntes dels dits. «¿La sents ja? ¿La trobes?», es va impacientar el Duc de Hamilton. Finalment, la vella esperitista va fer un xist! i va tancar els ulls. Es va estremir com si estigués presa per un tremolor. Va passar un pendular. Fred va renegar: «Quivaparirelpendular!» La vella esperitista va

28


respondre: «S'acosta a gran velocitat! És ella!» Fred Steinmeyer va tenir una mica de por, però no va dir res. L'Eufràsia hi va posar veu d'ultratomba: «Fred, Fred, Duc, amor meu, sóc la duquessa. ¿Què fas, Fred?» L'excap d'estació es va sentir un nus a la gola. La vella Eufràsia del Sofre va insistir amb la mateixa pregunta. Fred va respondre: «Ha passat el pendular de la nit, aquell que no et deixava aclucar l'ull, ¿te'n recordes, duquesseta?» Ella va respondre: «Força bé que t'anava, paiet! Quan passava el pendular de la nit, tu ja tenies a punt el canvi d'agulla, punyetero!» Fred Steinmeyer no se'n va adonar, però la vella espiritista no va poder estar-se'n d'obrir un ull i mirar d'amagat aquell vell verd. Ell no es va tallar: «Ja saps que sempre m'ha agradat això del pèndol, libèl·lula meva!» Hi va haver un silenci, com si s'hagués perdut el senyal. La vella esperitista va fer un parell de sacsades i un esbufec. La veu de la difunta Cristina es va tornar a sentir en boca de l'Eufràsia del Sofre: «¿Saps què em preocupa, Fred, des que me n'he anat del món?» Fred va arronsar les espatlles sense dir res. Ella va continuar: «La injecció». Fred, que ni que estigués a punt de fer-ne cent, encara tenia el cap clar, va intentar avisar la difunta que no estaven sols, però a la Cristina, en vida, sempre li havia agradat parlar i parlar i parlar... «Sí, home, la injecció aquella, amb el preparat que vaig posar a la primera duquessa de Hamilton. ¿Vam dir que no volíem una mort violenta, oi? Doncs, aquest migdia me l'he trobada per aquí

29


dalt, amb aquella mirada fixa, i m'ha dit que, de la sacsada amb el cap a la cadira, encara li fa mal ara el clatell! Imagina't si en fa d'anys!». Fred Steinmeyer va intervenir amb un cert tremolor de veu perquè ara sí que s'havia adonat que la vella esperitista tenia els ulls ben oberts: «Hauràs dormit poc, xata! ¿Què dius d'una injecció, dona? Si sempre t'han fet por, a tu, les injeccions! Si encara no sé com és que et vas fer farmacèutica!» Aleshores va tornar a passar un altre pendular per la via ràpida del baixador que va ofegar les últimes paraules de Fred Steinmeyer. L'estació va retronar una vegada més. L'Eufràsia del Sofre va dir fredament: «Senyor Steinmeyer, ¿què significa aquesta confessió de la duquessa de Ham...?» Ja no va poder acabar. Fred Steinmeyer s'havia tret de l'infern de l'americana una xeringa amb l'agulla injectada. La va clavar com un dard a l'avantbraç corrugat de la vella Eufràsia del Sofre, estès damunt la tauleta del vis-a-vis carlista. Ella només va fer «ui!» I va deixar els ulls en blanc, fitant Fred Steinmeyer, com si sabés el que havia passat. L'endemà, un jove articulista d'una revista tècnica de ferrocarrils que volia fer un reportatge sobre la col·lecció de trenets del vell Fred Steinmeyer va trobar l'estació oberta i va pujar a les golfes. Sobre la tauleta rodona del vis-a-vis va veure una xeringa amb l'agulla amb un pols de sang coagulada. Va pensar que algun ionqui havia rebentat el pany de la porta de l'estació i havia pujat a les golfes. Però les

30


locomotores de la col·lecció estaven intactes. Al furgó de la peça de miniatura de la locomotora de vapor Duchess of Hamilton hi havia una nota doblegada en quatre plecs. La va desplegar. Algú hi havia escrit amb mà tremolosa: «L'Eufràsia del Sofre i el Duc de Hamilton han agafat l'últim pendular cap al túnel més llarg del món.» El jove reporter de la revista tècnica de ferrocarrils va repassar mentalment el seu arxiu memorístic de coneixements ferroviaris: «¿El túnel més llarg del món? ¿El Seikan? ¿El Seikan no és el que uneix les illes Honsui i Hokkaido? ¿Però això no és al Japó? ¿Què hi fa el vell Duc de Hamilton al Japó?» Intrigat, el reporter es va desar la noteta a la butxaca i es va posar al palmell de la mà la rèplica de la locomotora de vapor Duchess of Hamilton. Va somriure tècnicament nostàlgic. A fora, per la via ràpida del baixador, va passar un altre pendular. La vella estació va retronar. La xeringa de damunt la tauleta de centre del vis-avis va rodolar. Després va caure a terra. I finalment es va esmicolar en mil bocins. Refugi La Vinyeta A partir de la narració breu «Esplet d'esperits» publicada dins del recull «Carboni 14», 1983 Duesaigües, tardor 2007 Revisió: tardor 2016

31


EL FERROCARRIL BLANC A entrants d'estiu, quan la neu de les muntanyes ja s'havia fos i la verdor de les Valls d'Àneu trempejava, un servidor, que aleshores era el guardaagulles del ferrocarril blanc del port de Salau, va baixar fins a Esterri, per parlar amb el jutge de pau. —Us adverteixo, senyor jutge —li vaig dir respectuosament— que tinc sospites evidents que aquella parella de vellets, el padrí d'Isil i la padrina d'Alós, no van ser pas atropellats fortuïtament pel tren, com es va certificar. —Sou un guardaagulles molt imaginatiu i no m'estranyaria que matéssiu les hores a la

32


casella de punt del port de Salau buscant sospites on no n'hi ha —em va respondre ell. —Bé, jo ja us he avisat. Després no digueu que... —D'acord, home, estigueu tranquil, apa —em va aviar. —Vós mateix, jutge Pearson —vaig fer jo, amb un gest que podia semblar de premonició. Al cap de vuit dies, havent dinat, un jove d'aspecte educat i intel·lectual, que havia arribat a les Valls d'Àneu amb l'autocar del migdia, es va presentar al despatx del jutge de pau, a casa Gormands, una antiga mansió restaurada, prop del Pont Vell d'Esterri, a tocar del carrer Major. —¿Sí? —va interrogar d'entrada el jutge, sense gaires ganes d'entrar en conversa. —Vinc a denunciar la mort intencionada dels meus padrins, el matrimoni MarimanyaBonabè. —Ah!, els del tren... —Això... els del tren —va repetir ell, amb un to que no va fer gens de gràcia al jutge Pearson. —Però, jove, aquestes dues malaguanyades morts ja van ser certificades en el seu moment. Li puc ensenyar els documents, i la partida del rector, i la signatura dels testimonis. —Paperassa tot! —¿Paperassa? Ho firmo jo mateix, com a jutge de pau! —Els meus padrins van ser portats a la mort de la via, senyor jutge. —A veure... ¿En té proves?

33


—No, per ara. —Ah! ¿I doncs? —Però en tindré! M'establiré a les Valls una temporada. Ja hi tinc casa llogada. Resseguiré pam a pam tots els prats, si cal. I recorreré a contracorrent tota la Noguera Pallaresa. —Aquestes terres són traïdores si no se'n coneixen els topants, jove. —Me les conec com el palmell de la mà. Encara era un caganiu que ja hi venia. M'estava a cals padrins. Ràfting, pònting, bici tot terreny, trekking! Tot això, ¿sabeu? —Jove, posar el nas en un afer judicial ja arxivat és compromès —va avisar el jutge Pearson amb aires de confessor. —¿Qui me'n pot privar? —Els mossos... el jutge... —¿El jutge de pau, vol dir? —Si m'hi obligués, no tindria altre remei que fer-ho. —Aleshores, ¿posaria pals a les rodes de la recerca de proves d'un cas de justícia? —La justícia, aquí dalt, és incorruptible, amic. —Doncs destapi el cas del tren i faci justícia de debò! —No. Això no pot ser. —¿Què li ho impedeix? —El bon nom del jutge, el dels testimonis, el del metge forense, el de les Valls en ple. —Porca llei d'aparador! —No renegui així i posi's en el meu lloc, home!

34


—Els padrins ja colguen, a recer del fossar d'Alós, i a vostè, allò que el preocupa és mantenir el seu bon nom i el dels seus convilatans! —Això és llei de vida, punyeta! —Bon dia tingui, jutge Pearson! El nét dels presumptes difunts MarimanyaBonabè va tancar la porta del despatx del jutge de pau amb un cop de geni. El jutge Pearson es va estirar sobre la seva taula i va exhalar un sospir de preocupació. Després va agafar el barret i el bastó punxegut i es va llençar al carrer. El xofer que dormitava en un racó va fer el gest de córrer a obrir la portella del cotxe oficial, però ell el va rebutjar amb un gest de mà. —Me'n vaig a peu... i el camí fa pujada — va mentir, sec, com un serrató. A poc a poc, el jutge de pau va enfilar el carrer Major, va passar per la Creu del Cap de la Vila, i després va entrar a la pallissa on tenia el seu 4x4. Va enfilar la ruta dels pontets romànics d'Isil i d'Alós. Allà, va entrar a reüllar la tomba del petit cementiri cobert d'herbes salvatges, on hi havia la parella de vellets enterrats. I després va agafar la pista del port de Salau. Primer amb 4x4. Més endavant, a peu, trencant per corriols de contrabandista que coneixia per herència d'un avantpassat que s'havia dedicat a trafiquejar, després de la guerra, sobretot amb lots de sucre, cafè, vi i anís escarxat. Va forçar el pas com un fallaire la nit de Sant Joan. La tarda era avançada i ni que, a

35


principis d'estiu, s'hi veiés fins tard, no li feia gràcia que l'atrapés la fosca, lluny de la protecció del seu tot terreny. Va arribar al pas a nivell del ferrocarril del port de Salau. Va passar vora la placa esberlada que havia anunciat el projecte de les obres de la via del ferrocarril a la boca occitana del port i que, des de feia un temps, ningú no sabia com, havia aparegut a la boca catalana. Va llegir, gairebé d'esma, el que hi deia: «Traversée des Pyrénées centrales par les vallées du Salat et de la Noguera Palharesa. Chemin de fer de Saint-Girons à Lérida. Tàte française du soterrain de faîte. Altitude 1.080 m. Saint-Girons à 36 Km Lérida à 172 Km». Es va aturar davant dels rails. Encara li feia l'efecte de veure-hi els cossos escampats dels dos vells, uns metres enllà. Llavors va fer unes passes per entremig de les vies i, amb el cap cot, va refer mentalment el cas. Més simple no havia pogut ser. Eren les sis de la tarda quan el van trucar al despatx. L'exprés del Pallars de les 17:43 havia agafat algú vora el pas a nivell sense barrera de l'entrada del port de Salau. Diu que el maquinista va accionar el fre del comboi, però ja no hi va ser a temps. Alguns passatgers ho van justificar per les sacsades. Diu també si la parella va tentinejar avant i enrere, entre les vies, com si haguessin perdut l'esma de cap on havien de tirar. Era l'únic punt confós de l'expedient. El revisor va insinuar que li havia semblat veure, mentre guaitava per una de les finestres de l'últim vagó, com un parell de

36


caputxes negres ajupides al llindar dels rails, com si pleguessin cargols. Fos com fos, els Marimanya-Bonabè eren allà i s'hi van quedar. El maquinista reblava que havia insistit amb senyals de tota mena: xiulets, llums, fins i tot va treure un drap vermell pel finestral del costat de la màquina. L'home, se'l veia afectat. Va frenar, finalment, amb els ulls closos, uns trescents metres enllà. El jutge Pearson, recorria ara sobre la via aquella distància aproximada. Amb el bastó de punxa va acompanyar el passeig, repicant sobre els rails, com un cec es fa acompanyar sense gos per les voreres. Es va apartar per deixar passar un càrrega que travessava el port cada tarda i que sortia del túnel amb els fars encesos, i es va adonar que encara faria tard. Va recular, darrera el comboi, els tres-cents metres que havia caminat, i va tornar fins al 4x4, i després, camí d'Alós avall, fins a Esterri, al despatx de casa Gormands. A l'arxiu guardava tots els informes del cas. Potser no els havia tocat més des d'aquells dies i ara ho va fer amb la por de descobrir-hi algun detall que descontradís el dictamen que se'n va redactar. No hi va trobar res que li cridés l'atenció. De moment. Després va rellegir novament el número del comboi i l'hora. Era el tren número 5678 de les 17:43 h amb parada de tres minuts al port de Salau per continuar fins a Sant Girons. —Ospedré! —va exclamar, llegint una vegada més la destinació del tren.

37


Va agafar el telèfon i va marcar el codi de la centraleta d'informació de l'estació de la Pobla de Segur. Li van confirmar les dades del tren, els horaris i la direcció. No hi havia cap mena de dubte, doncs. Els tres-cents metres que ell havia recorregut el dia de l'accident havien estat en direcció contrària a la que teòricament hauria hagut de seguir el comboi, prenent com a punt de referència el pas a nivell de port de Salau. Els havien recorregut ell, el doctor forense i algun altre funcionari que no recordava, talment com si el tren hagués reculat tres-cents metres abans d'arribar al punt del fatídic atropellament. Va sentir que una suor freda li recorria tot el cos. ¿Quina mena d'ensarronada era aquella? Ell va encarregar l'aixecament dels, diguem-ne convencionalment, cadàvers. ¿Com era possible que no s'hagués adonat, ni ell ni ningú, d'aquella badada? Va tornar a engrapar el telèfon i va marcar el número del doctor Escolà, amb qui jugava sovint la partideta al cafè. Per sort el forense del cas del tren era al consultori. —¿Escolà...? Perdona, sí, sóc Pearson. ¿Recordes el cas dels Marimanya-Bonabè? Els padrins d'Isil i Alós, sí. El cas del ferrocarril del port de Salau. No, no passa res. Revisant informes, hi he tornat a pensar i... Sí, esclar, ja sé que vam arxivar el cas. Perdona, Escolà, no és pas per desconfiança, ens coneixem de tota la vida i... Veuràs, es tracta dels cossos... Tu mateix vas certificar la defunció per atropellament... ¿Encara n'estàs segur? ¿Sí? No,

38


no, home. No t'ho prenguis malament. Ja sé quina reputació tens a totes les Valls... esclar, era tan convicent. Tens raó, Escolà. Perdona una altra vegada la meva bajanada. Ja ens veurem. I no em facis cas, eh! El que es temia. En casos així, la certificació es fa in situ, sense comprovar res. Els testimonis ho confirmen i ja n'hi ha prou. Tothom ho ha vist. I els mossos es limiten a posar les restes als sacs tèrmics i, apa, cap a la pedra! Aquesta fredor de la ciència l'emmalaltia. El doctor Escolà tenia una part de raó. No havia de remoure per a res casos tancats i arxivats, com si no tingués cap altra feina. Per tant va desar l'expedient a l'arxiu i va apagar el llum del despatx. Després va sortir a fer un tomb pel carrer Major. Era un capvespre que amorosia la pell encara esmorteïda pels mesos d'hivern. La remor dels primers esquellots pasturant a les comes li arribava com una simfonia de bressol. La van trencar les hores del cloquer de Son. I, espontàniament, va alçar la vista cap al llogarret enllumenat que dominava tota la vall d'Esterri. Va fer un cigarret al Cap de la Vila i, abans de tornar a casa Gormands, es va voler desemboirar i es va deixar perdre pel Pont Vell, abocant Noguera avall, com un raier, les seves cabòries. Aquella nit, però, el jutge Pearson no va poder aclucar l'ull. Es va rebolcar d'un costat a l'altre i quan aconseguia adormir-se només era per fer tres-cents metres via amunt i avall amb una cargolera al braç. Es va llevar amb

39


maldecap, la gola seca, i amb mala gana, i es va dir que s'hauria hagut de fer metge, advocat, mestre d'escola o monitor d'esports de risc, abans de fer-se jutge vocacional. No va trobar la resposta. Era el jutge de pau d'Esterri i havia firmat el cas de l'exprés del Pallars. I, per postres, ara li exigien responsabilitats i l'acusaven de negligent. I tot per haver fet el paper de jutge d'instrucció, perquè a les valls tot va així, sense que en tinguis el càrrec! Anava a sortir de casa Gormands quan va sonar el telèfon. «No hi sóc per a ningú! —va pensar—. No cal que m'aviseu ni que m'hàgiu de dir que s'acaba el món!». Però l'aparell no parava de sonar amb una paciència il·limitada. Finalment va connectar: —Pearson a l'aparell! —¿Pearson? Sóc l'Escolà! Em creia que eres fora. —De fet, si... —Escolta, Pearson, he pensat en la teva trucada, sobre el cas del tren i tot allò. —No ets tu sol, Escolà, que hi has pensat. —Si no m'haguessis trucat, probablement no hi hauria rumiat mai més. Eren dos pobres vellets i... ja saps què en queda d'Isil i d'Alós. Feina feta no hi ha destorb. Déu, per mitjà del ferrocarril, els va enviar un cop de mà. El jutge Pearson va tornar a constatar la seva opinió sobre la ciència i aquesta vegada no se'n va estar i li ho va dir en veu alta: —Aquesta fredor em treu de polleguera, Escolà!

40


—No t'hi amoïnis tant, Pearson... Són maneres de parlar. La feina de cadascú encarrinclona i no fa pensar gaire sovint en el que dius. Tu també fas de les teves dictant justícia i no t'estàs per brocs, sobretot quan has de decidir sobre litigis domèstics de caps de bestiar i hectàrees de prats. —Potser tens raó. Però, si més no, els del gremi de la justícia ens encomanem a Déu i li deixem l'última voluntat per si la pifíem. No es pot comparar, home! —T'havies de fer rector, Pearson. —I tu, carnisser, o escorxador, Escolà! Potser l'atzar hauria fet que assistíssim a una interessant xerrada filosòfica entre dos savis, via telèfon, si no hagués estat que el cas dels Marimanya-Bonabè planava per damunt de qualsevol discussió, per apassionada que fos. —¿Has pensat en algun indici que faci trontollar els nostres informes, doctor? —va preguntar el jutge Pearson, temorós de rebre una resposta afirmativa. —Preferiria veure't, Pearson... L'assumpte és una mica delicat i els telèfons no són de fiar. ¿M'entens, oi? —Baixo a esmorzar al cafè de la plaça. ¿Hi pots ser, d'aquí a una estona? —Pujo de seguida. Ah, Pearson... —¿Sí...? —Entre bates blanques es pot dir, però tu ets dels de les togues negres i... —¿Què passa, doctor?

41


—T'agrairia que t'ho prenguessis com una confidència professional... ¿Hi puc confiar? —Esclar, home! Al cap de mitja hora el jutge Pearson i el doctor Escolà reprenien la conversa en una taula arraconada del cafè de la plaça. A aquella hora, hi anaven a petar sempre les forces vives d'Esterri, l'alcalde, el farmacèutic, el secretari del consell, el cap dels bombers i de la policia local, el cap dels mossos, el rector de la parròquia i els dos o tres delegats de les Caixes. Però aquell dia ningú va amoïnar el jutge i el doctor, convençuts que en portaven alguna de cap. —Bé... —va obrir el jutge Pearson. —Mira, Pearson, quan em vaig presentar amb el jeep al port de Salau on hi havia hagut l'accident, tu mateix em vas dir: «Escolà, has de certificar aquestes morts!» —Com si fos ara mateix... —«¿Què ha passat?», vaig fer jo. I em vas engaltar magistralment: «Una parella de vellets. El pas a nivell.» Vaig recollir les proves més essencials per estendre el certificat. —Ho vas detallar tot per escrit, sí. —No pas tot, Pearson! —¿Què vols dir? Escolà, collons! ¿No vas amagar pas alguna cosa a la justícia? No juguem! —No t'esveris, Pearson. Tampoc no crec que t'hagués ajudat gaire aleshores. Per això vaig preferir callar. La ciència és més lenta que la justícia. Necessitem temps, nosaltres.

42


—¿Em vas enganyar, doncs? —No ho pots entendre del tot, Pearson. A mi, amb els dos vellets morts no m'hi anava res. Només m'interessava reconèixer que eren morts i firmar el paper. Tu, Pearson, potser hi hauries donat més voltes. —Parla clar d'una vegada, Escolà! —La velleta... Portava arracades... Unes arracades amb una perla blanca molt menuda... Vaig localitar les dues orelles escampades per la via, i una de les arracades no hi era. Li havia estat arrencada brutalment del peçó. —És un detall, Escolà. Però t'he de dir que, des de la meva òptica, ens fem tips de descobrir cadàvers de senyora que tot just el dia que tenen l'accident s'han oblidat de posar-se una de les dues arracades... —Ah, jutge Pearson, heus aquí una deducció ràpida i equivocada. Tot és possible en el vostre món! —Intento de no complicar-ho més, doctor. —Et puc assegurar que la velleta atropellada aquella tarda pel tren s'havia posat les dues arracades. —Una afirmació així s'ha de comprovar, Escolà. —I ho vaig comprovar! L'altre peçó havia estat ferit amb conseqüències greus i gairebé se li havien endut mitja orella. —El cop, una rebolcada inoportuna... —No, no, jutge... En un dels palmells del vell, tancat amb força, hi havia l'arracada desapareguda... i miques de peçó!

43


—¿Què vols dir? ¿Un cas passional? ¿Una discussió de parella a la seva edat? ¿I en un cul de món com Alós? —Bona conclusió. Et serviria fins aquí. Però, ¿a veure què en dius del collaret que penjava del coll de la velleta? —¿També li havia estat arrabassat amb força? —No. Estava intacte. Com en un maniquí de joieria. Només hi havia una diferència que em va glaçar la sang: les perles del collaret eren tèbies, com de carn! —¿Saps bé el que et dius, doctor? Això surt de mare i els nostres càrrecs poden trontollar. Ens vam comportar com dos irresponsables si tot això que dius és així! —No ens hauria fet cas ningú. No, si a més els haguéssim dit el que el vell portava a l'altra mà. La vaig localitzar una mica més lluny. Amb una branca punxent i ferotge d'esbarzer aferrada amb fúria... —¿I com ho relaciones amb el collaret... de carn? —Veuràs... —el doctor va abaixar més la veu i va estirar el coll per damunt de la taula del cafè—. Quan vaig voler examinar la mà, li va fer un salt com una granoteta, i em va etzibar una vergassada amb l'esbarzer, com si m'unglés amb cinc dits. En vaig portar els senyals una colla de dies, aquí, entre coll i barbeta. Potser encara se m'hi noten... —¿Ho vas dir a algú després dels fets?

44


—És la primera vegada que en parlo, Pearson. I perquè tu m'has refrescat el cas. —Tot això un dia o altre ens ho retrauran... —¿Vols dir... el nét que ha arribat a les Valls? —¿També t'ha vingut a veure? —No, però ho sap tothom, a Esterri. Ara mateix, ja endevinen tots de què estem parlant en aquest racó de taula. Escolta, Pearson, els vells ja són morts i enterrats i, amb les seves miques, la carn del collaret i l'esbarzer dels cinc dits. —Però la justícia no pot passar res per alt. —Vam firmar. Tu i jo. Jo pel que havia vist i sentit. I tu pel que no tenies ganes de veure ni de sentir. —Considerem-ho, de moment, sumari de secret. Res de comentaris. Però tampoc ho podem deixar així. I tu hi estàs tan enganxat com jo, Escolà. —¿Per què me n'has volgut tornar a parlar, Pearson? ¿Hi ha alguna cosa que també et faci estar intranquil? M'has esverat, diantre! El primer que m'ha passat pel cap quan m'has trucat és que havies descobert tot el que t'havia amagat. —Ja ho veus, doctor. Intuïció de l'ofici. Escolta, no en parlem més. Si hi ha alguna cosa de nou, et trucaré, d'acord? Fora del cafè de la plaça, cadascú va enfilar el carrer Major per la seva banda. El jutge Pearson, cap al seu despatx de casa Gormands. El doctor Escolà, cap a la consulta que tenia

45


prop de casa Gassia, el museu d'Esterri, sempre ple de grups escolars que, cridaners, hi anaven a conèixer l'origen de les Valls. El doctor Escolà es va haver de fer pas entre la patuleia i l'estesa de motxilles a terra. Els dos, però, no van quedar tranquils. Molt menys, esclar, el jutge Pearson, que anava acumulant dubtes, temors i sospites sobre el cas del tren. I que no es podia treure del cap l'amenaça que li havia fet el nét dels MarimanyaBonabè. Al despatx, el jutge Pearson va trobar el xofer, que també li feia de secretari, que ja l'esperava. —Té un fax urgent, senyor Pearson —li va dir. «Fes-me'l repicar!», va pensar ell. Però va dir: —Gràcies, noi —i es va encauar al despatx. Un matí entrellucat el reüllava darrere els cortinatges del finestral del despatx. Enllà es distingien alguns prats mig abandonats. Més avall, algunes cases refetes pels hereus urbans sentimentals. Prop de la Noguera, a tocar de la carretera que baixava a la Pobla, pels prats d'Escalarre, i vora un santuari convertit en mesquita des de l'arribada d'immigrants africans a les Valls, hi havia l'estació del ferrocarril. I en dies de boira i de quietud li arribava l'enrenou del pas dels trens. Va esquinçar el paper del fax i va llegir: —«Senyor Pearson. Jutge de pau. Casa Gormands. Esterri d'Àneu. L'exprés del Pallars

46


de les 17:43 és la clau de volta. No ho oblidi. Ja sóc aquí i no me'n mouré. Jacob Marimanya». El va rebatre amb ràbia damunt la taula. ¿S'havien posat d'acord per no deixar-lo reflexionar sobre el cas? ¿El nét dels vells d'Isil i Alós estava disposat, pel que es veia, a posar les cartes de cara enlaire? Però no permetria, de cap de les maneres, que li fes la llesca i el presentés com un jutge mafiós! Aleshores va pensar en un servidor, el guardaagulles del port de Salau que l'havia baixat a veure. Es va dir que m'havia d'haver escoltat des del primer moment. Els guardaagulles som com espies de la via. Ho sabem tot. Ens assemblen als contrabandistes de muntanya, com aquell avantpassat del jutge Pearson. El jutge de pau va ordenar les peces que li ballaven pel cap i va planejar una investigació, però personal. Se'n sortiria com fos. Aquella mateixa migdiada va fer el primer pas seriós del procés. Va calcular la velocitat a la qual es podien moure dos vells, de bracet. La distància des d'Alós fins al pas a nivell del port de Salau. Va fer quilòmetres de punta a punta del despatx. L'empostissat de fusta de casa Gormands cruixia mentre feia càlculs, amb passets curts i saltironant, com si trobés pedres pel camí imaginari. Després va fer números en una calculadora i un tros de paper. Tants metres, tants quilòmetres, tants quarts, tantes hores. Només li calia ratificar-ho sobre el terreny. Va tornar a la pallissa a agafar el 4x4.

47


Es va enfilar novament cap a Alós. Els vellets vivien prop del pontet romànic. Va aparcar el vehicle i va agafar el bastó punxegut. Havia tingut precaució aquesta vegada de prendre unes botes de muntanya. Va esbufegar pensant en el seu avantpassat contrabandista. Va arribar al cap de tres hores al pas a nivell del port de Salau. Els vellets devien haver deixat casa, doncs, sobre dos quarts de tres. El dia de l'accident, l'exprés del Pallars circulava puntualment, segons la companyia. A partir d'aquí, el jutge Pearson es va plantejar tres interrogants. Primer: ¿Quant feia que era a la via el matrimoni d'Alós? Segon: ¿El tren se'ls va emportar coincidint que ells travessaven els rails del pas a nivell? Tercer: ¿En quina direcció anaven? Com que els dos primers eren impossibles de comprovar es va aferrar al tercer. ¿On anaven els Marimanya? El jutge Pearson va traspassar la via i va descobrir un corriol entre bardissars, poc fressat, abandonat segurament des que no hi havia pastureig ni contraban. Es va aturar en sec. Una remor suau el va distreure i es va girar cap a la via. No es veia res. Però la remor no s'havia fos. Es va mirar el rellotge de butxaca. ¿Devia ser l'exprés del Pallars? No ho podia ser. Només eren dos quarts de sis, faltava gairebé un quart. En el seu lloc va aparèixer una draisina ràpida i veloç per la via esquerra. Va passar com un llamp. Les draisines circulen sense connexió a la xarxa de la catenària, per transportar operaris. En va prendre nota mentalment. I va seguir el camí,

48


apartant l'herbassar amb el bastó. Quan havia trescat ben bé un quart d'hora, va sentir l'exprés del Pallars que passava estrident. Puntualíssim. Venia de baix. El jutge va arribar a un prat perdut del tot. L'herbassar i el fangueig dels excrements del bestiar li empresonaven les botes. Als vells els agraden els llocs així, va pensar el jutge Pearson. Més enllà hi havia un pou de gel, amb una portalada ensorrada, i el sostre enrunat. Un abandó que, per uns moments, el va deprimir. Hi va fer un parell de voltes i no hi va descobrir res que li pogués interessar. Va girar cua enfurismat amb ell mateix per haver perdut el temps i va sentir que la jaqueta se li havia entortolligat amb algun enganxall que l'estirava amb força. Va fer un moviment ràpid per desfer-se'n i va descobrir un esbarzer que se li havia aferrat a la roba. Va pensar en l'esbarzer del qual li havia parlat el doctor Escolà i, per uns moments, no el va gosar tocar. Es va agafar la roba amb les dues mans i va estirar fort. Com més estirava, l'esbarzerot encara s'hi aferrava més. Li queien gotes de suor pel forceig i només va aconseguir deslliurar-se'n quan, armat de valor, i convençut que ningú no el podia observar en aquella posició tan ridícula, va bastonejar l'arbust, que va caure, per fi, desposseït d'aquella aparent vitalitat. No es va entrenir, però, a comprovar els efectes. Tan aviat com se'n va sentir alliberat, va arrencar a córrer i va tornar pel mateix corriol per on hi havia fet cap.

49


Va traspassar la via sense ni vigilar si venia cap comboi. I es va adonar que encara corria quan ja era a tocar del seu 4x4. S'hi va enfilar. Va arrencar pista avall. I va entrar a Esterri com si el perseguís un ramat de sementals en estampida. Va tornar a dormir intranquil. Desesperat. Dient-se que el doctor li havia carregat el cap amb manies de la ciència i que tot havia estat imaginació seva, endut per la por. Però les estiregassades de l'esbarzer les havia sentides. I un esbarzer, si no té vida pròpia, no es pot moure d'aquella manera. «No s'hi pot moure mai! —es va dir, indignat— Ni que tingués vida própia!». L'endemà, a primera hora, va fer una trucada: —¿La draisina de les 17:30 circula cada dia per la via del port de Salau? —va preguntar a informació del ferrocarril. —La draisina no és d'ús públic, senyor. —Oh, ja ho sé. És que... —es va aturar. No li ho confirmarien perquè ja li ho havien dit. No era un servei públic. Va donar el seu nom—. Sóc el jutge Pearson, d'Esterri. He de comprovar uns informes i... —És que no tenim permès de donar cap informació d'aquesta mena, jutge Pearson. —Bé, aleshores... res. Va penjar descoratjat. ¿Hauria de demanar que obrissin oficialment una investigació? ¿I amb quin motiu? Bé cal que hi hagi un motiu per reobrir un cas arxivat! El testimoni del

50


doctor Escolà no era gens vàlid. Se'n riurien! ¿L'esbarzer que l'havia esgarrinxat aquella tarda? Vinga, home! El telèfon va sonar. —¿Jutge Pearson? Sóc Cortina, el cap d'estació. M'han dit des d'informació que hi ha trucat demanant uns horaris sobre la draisina. ¿Ha estat vostè, de debò? El jutge de pau d'Esterri va dubtar abans de respondre afirmativament. Es va sentir ridícul. —Jutge Pearson... —novament, la veu del cap d'estació. —Oh, perdoni, Cortina... Trucaven a la porta... Sí, efectivament, he estat jo mateix. No, no, res d'importància. Rutina. Completar uns informes sobre el cas de l'exprés. —¿El cas dels vellets...? —va dir el cap d'estació a l'altra banda del telèfon com si la familiaritat d'aquell parell de morts s'hagués apoderat de sobte de totes les Valls. —Justament. Ja el tenim tancat, però sempre s'escapa algun detallet. —D'això li volia parlar, jutge Pearson. El maquinista de l'exprés del Pallars ha demanat la jubilació anticipada. Veurà, diu que no podrà conduir mai més un tren. Que la consciència el turmenta i que... No sé com dir-l'hi, jutge Pearson... —Endavant, endavant... —va animar el jutge de pau, disposat a sentir una nova ximpleria sobre el cas.

51


—Bé, ell assegura que amb la impressió i amb l'aldarull de l'accident va declarar el que va declarar. Però ara fa córrer que no va atropellar ningú. Que els vells no eren a la via i que no sap com va ser que va frenar. Miri, el gabinet psicològic de la companyia ho atribueix a un trauma que el maquinista pateix a conseqüència del tràgic accident, però també volia que vostè ho sabés per si... —Fa molt ben fet, Cortina. Esclar que la versió que em diu del maquinista és ben contradictòria amb els fets. —A banda d'això, jutge Pearson... Sobre la draisina... ¿Li interessava algun detall en concret? —Bé, no. Vaja, sí. Un detallet de res... ¿La draisina fa el mateix recorregut cada dia a la mateixa hora? —Sí. És un servei ordinari de la companyia, però amb la mateixa puntualitat que si fos de passatgers. —¿A dos quarts de sis cada dia, doncs? —Exacte! No acostuma a fallar mai. Sempre passa abans de l'exprés del Pallars. —Ja... —¿Això té alguna relació amb l'accident, senyor jutge? —Oh, no exactament... Cabòries de l'ofici... —Doncs, ja sap on em té, si li cal res més. —Moltes gràcies, Cortina. Ho farè, si cal. «O sigui que ara el maquinista també volia embolicar la troca i desfer-ho tot!», va pensar el jutge Pearson.

52


Va desenterrar novament el dossier de l'expedient i en va rellegir les declaracions. Després va fer enviar amb urgència una citació judicial al maquinista per a l'endemà mateix. A Esterri, la legalitat es permetia el luxe de fer excepcions de calendari. A l'hora en punt, l'home, envellit per la feina segurament, amb la boina entre les mans, ja era al despatx del jutge Pearson. Aquest, des de darrere l'escriptori, va atacar: —He sabut que renegueu de les vostres declaracions sobre el cas dels vellets de l'exprés del Pallars... —Déu me'n guard, senyor! No em vaig poder asserenar. Em van dir que m'havia emportat un parell de padrins i vaig repetir que m'havia emportat un parell de padrins. —¿Qui us ho va dir, vejam? —Doncs, no ho sé, senyor jutge. Algú que ho devia haver vist millor que jo. Jo no ho vaig veure. Però quan vaig sentir que m'avisaven, vaig frenar en sec. —¿Porteu ajudant de cabina a l'exprés? —No, senyor. Tot és automàtic. És un viatge rutinari. Traspassar el port de Salau, arribar a Sant Girons i tornar a baixar a Lleida, Noguera avall. —¿Doncs qui us va avisar dels dos vells a la via? —Aquest és el problema, senyor jutge. No ho sé. —¿Us heu tornat boig? —va cridar Pearson, enfurismat.

53


—¿Això és un judici, senyor? —va fer el maquinista. —Home, no... Tant com un judici, no. Però els jutges som com els rectors al confessionari, ¿sabeu? —En aquest cas, us he de confessar el que em rosega... —A veure... —va dir, el jutge Pearson, posant-s'hi bé. —Aquella tarda, al port, havia plovisquejat una mica. —Ho recordo, sí. —La humitat fa sortir cargols. I el pas per aquell tram de via sempre el fem a marxa lenta, per precaució. —Seguiu... —Vaig baixar de la cabina de la locomotora amb el cistell que sempre hi porto, per si plou, ¿sabeu...? I vaig continuar al costat de la roda davantera, a passet curt.. —¿I l'exprés... sol? —Confio en vós, senyor jutge. Els trens, avui en dia, van sols, però si se sabés que vaig baixar de la cabina, m'hi podria jugar la jubilació... —¿Vau trobar força cargols, doncs? —Un culet de res... N'hauria plegat més, però la veu va cridar allò dels vellets i em vaig enfilar esverat a la cabina de la màquina per frenar. —¿Per què no ho vau declarar, tot això? —M'haurien fet fora l'endemà mateix, senyor. Tothom ho sap que fem coses

54


d'aquestes. Però, de fer-les a confessar-les hi ha un tros. —Com els contrabandistes, vaja. Però els pobres vellets Marimanya-Bonabè eren estesos a la via. ¿Com us ho expliqueu? —No va ser el meu tren, senyor jutge. Hi ha un detall que us en convencerà. —¿Els tres-cents metres, oi? —va fer el jutge Pearson, satisfet i detectivesc. —Renoi, sou espavilat! —Precisament els tres-cents metres han aixecat la llebre. ¿Què n'opineu, vós que sou un maquinista de tota la vida? ¿Un tren anterior, potser? —No! —va dir, el maquinista, rotund. —Doncs no m'ho compliqueu! El maquinista va mirar al voltant seu, com si tingués por que les parets de pedra l'escoltessin. I va afegir amb veu fluixa: —Algú els va assassinar i esquarterar, senyor jutge. Abans de l'exprés... I els va deixar escampats per la via per fer pagar les culpes al ferrocarril blanc. —¿Qui? ¿L'óssa? ¿La Giva dels francesos? —No! La Veu! Tothom sap que a Salau hi viu la Veu! —Les veus no maten vellets, home! —L'assassina va esperar un dia plujós, n'estic segur. I va esperar el pas de l'exprés de la tarda. Sempre que plovisqueja, jo vaig a marxa lenta i replego els cargols que puc, ja l'hi he explicat. L'assassina ho sabia.

55


—Algú que sap els costums del país, els del maquinista del tren, i que vol eliminar dos vellets d'un sol tret... —¿Què em passarà, senyor jutge? —Per part de la justícia, res. De la companyia, no en puc respondre. De moment, ho podem deixar entre vós i jo, però. —No sabeu com us agrairia. Ja he firmat els papers de la jubilació anticipada. Fóra el primer maquinista que treuen del cos per plegar cargols en acte de servei! —Sempre ho podem arreglar. Heu estat molt útil. Us tornarè a avisar si us necessito. Ara cal lligar caps i no anar amb peus d'esclop. —La Veu, senyor jutge, no oblideu la Veu! —No l'oblidaré, no —va dir el jutge, incrèdul. Algunes teories del jutge Pearson prenien peu. Havia sospitat que la confessió del maquinista obriria una escletxa. L'exprés a marxa lenta va frenar en sec i no va tenir temps de tocar ni la roba dels vellets. Van fer recular el comboi perquè així és com es fa quan s'ha atropellat algú a la via, però els cossos ja hi eren. ¿Qui els hi va posar? ¿Quan? ¿Com? ¿Per què? El jutge Pearson va començar a elaborar una segona suposició. Els vellets d'Isil i Alós van ser morts i esquarterats prop del lloc dels fets. Van ser abandonats a la via després del pas de la draisina. Deu minuts justos. L'assassí —es resistia a dir-ne l'assassina— vetllava el paratge i quan l'exprés pujava lentament pel port només

56


va haver d'esverar a crits el maquinista i fer-li frenar el tren. Era un mètode d'una ment molt calculadora. El doctor Escolà, però, va certificar les morts per atropellament. Una revisió a fons dels cossos li hauria fet descobrir que no havia estat aquest el motiu real de la mort. «La justícia i la ciència no s'entendran mai», va concloure Pearson. Uns copets febles a la porta del despatx el van desvetllar de les seves suposicions. —És obert! El secretari va entrar i li va passar un avís de visita. —El demana el senyor Marimanya... Diu que és sobre el cas del tren... Que ja sap de què va... ¿Una altra vegada el jove nét impertinent? Si no hagués aparegut per Esterri, ell no hauria arribat a aquell estat de desassossec en què flotava des de feia unes hores. Ara el devia venir a amenaçar de nou sobre el fet d'obrir la investigació i amb la coacció de posar-se a destapar el cas pel seu compte. Després d'aquestes ràpides reflexions, el jutge Pearson va respondre de mala gana: —Fes-lo passar... Es va esperar uns segons fitant la porta. Disposat a encarar-se amb el jove Jacob Marimanya i fer servir l'autoritat que tenia com a jutge de pau. La porta es va obrir lentament, com si algú sense forces l'empenyés des de l'altra banda. —¿Permís? —va fer una veu feble.

57


—Endavant, endavant, jove! —el jutge Pearson no va poder evitar la sorpresa—. Oh!... Vós no sou Jacob Marimanya... —D'això mateix us venim a parlar —va dir l'home de veu feble—. Passa, passa... —va indicar a algú que l'acompanyava. Els dos, el vellet d'Isil i la velleta d'Alós, van entrar quasi a saltironets al despatx del jutge Pearson. Amb els mateixos saltironets que ell havia imitat el dia abans per calcular la distància i el temps que hi havia fins al pas a nivell del port de Salau. —Hi deu haver una confusió... —es va trobar titubejant el jutge Pearson. —I grossa! —va dir l'homenet, alçant feixugament el gaiato. —¿Vós sou el senyor Marimanya? —El d'Isil en persona! I ella, la mestressa, la Cèlia Bonabè, d'Alós. La doneta va moure el cap lleugerament. —Però, si els dos éreu... —va insinuar el jutge, que encara no havia recobrat l'alè. —Nosaltres, senyor jutge, veurà... hem estat un mes fora d'Alós. Ens van recomanar unes termes prop de Salou, no gaire lluny de Port Aventura. «Mira, Cèlia —vaig dir—, tant hi fa anar a Salau com a Salou, si també hi ha un port!» Ella, ¿sap?, té els ossos fets una llauna, i la humitat d'Alós... —Coses dels metges! —va afegir la padrina d'Alós. —I ara, quan tornem, ens trobem que no podem cobrar la pensió ni fer res perquè tenen

58


la barra de dir que som... en fi, que ja no som d'aquest món, i no sé quines històries de l'exprés del Pallars i romanços que més m'estimo no saber! —Això és cosa del jutge de pau, ens hem dit de seguida! —va fer ella, aixecant una mica la veu i donant-se un patac al faldillam negre. —I esclar que sí... —va poder dir encara el jutge Pearson. Van parlar una estona llarga. El jutge de pau els va donar la paraula que tot s'aclariria. Els va dir que la informàtica juga males passades amb els noms i les llistes. La parella de padrins Marimanya-Bonabè va sortir satisfeta de cal jutge de pau d'Esterri. Una paraula de jutge val molt, deia la doneta d'Alós al padrí d'Isil mentre deixaven, esperançats, el despatx de casa Gormands. Acompanyant-los fins a l'era, el jutge Pearson, encara va tenir esma de comentar: —¿Què? ¿Hi van sovint per la via del port de Salau? ¿Pels prats perduts, a plegar cargols, quan ha plogut? —Caram, si hi anem, ja ho crec! —va fer la padrina—. Ens tornen bojos els més grossos i caganers, ¿oi, padrí? —Que sí, que sí! Són com la mel quan entra l'estiu! ¿Vostè també hi va, jutge Pearson? —Alguna vegada... De tant en tant... —va fer el jutge. Pearson va ullar el coll de la velleta d'Alós. Portava un collaret de perles. I sí que feien

59


l'efecte de ser tèbies. Hauria jurat, com el doctor, que eren unes perles de carn. —Sobretot... —indicava el vell d'Isil—. Sobretot, jutge Pearson, vagi pel corriolet que hi ha més enllà del pas a nivell, prop del vell pou de gel... Se'n lleparà els dits, senyor jutge! —Ja ho faré... Ja ho crec que ho faré! —els va respondre quan gairebé ells ja eren a la sortida del carrer. Quan el matrimoni Marimanya-Bonabè havia abandonat casa Gormands, el jutge Pearson es va llançar al seu despatx. Va omplir la taula de citacions. Va convocar el doctor Escolà, els testimonis, el maquinista, el cap d'estació, el nét dels vellets i un servidor, el guardaagulles del port de Salau que havia aixecat la polseguera. Tots havíem de ser a primera hora de la tarda a casa Gormands, al seu despatx. Ens va rebre radiant. Amb una rialla d'aquí a allà. Ens va explicar la revisió del cas des del començament. La seva astúcia a descobrir que el tren havia frenat en sec i el detall clau dels trescents metres, el pas de la draisina uns deu minuts abans que l'exprés del Pallars, l'examen in situ dels cossos per part del doctor i l'aparició del matrimoni després d'haver estat un mes a les termes de prop de Salou i Port Aventura. Tot, menys allò de l'esbarzer i el collaret de carn i les altres sospites del doctor Escolà. —¿Què volem més? —va dir a tots els presents, per concloure—. El maquinista admet que no va atropellar ningú amb el seu comboi.

60


El doctor forense justifica una defunció feta, diguem, damunt per damunt. El parell de vellets ni en volen saber res de ser morts. I el jove nét, el senyor Jacob Marimanya, es queda més que satisfet amb l'aparició dels seus padrins. ¿D'acord, doncs? —Però hi havia dos cossos sobre la via... —va intentar d'insinuar, perplex, en Cortina, el cap d'estació. —Però això no vol dir res, senyor meu. Nosaltres hem resolt satisfactòriament el nostre cas —va afirmar, més ample que llarg, el jutge Pearson. Va saludar tothom al llindar de la portalada principal de casa Gormands. Amb paraules per a cadascun dels citats i amb alguna observació o altra. —Ah!, doctor Escolà... —va exclamar mantenint-li aferrada la mà en l'encaixada—. Ha estat un plaer col·laborar amb la ciència! —I va afegir amb un xiuxiueig gairebé imperceptible per a tots els altres—: Ja veieu que no he dit res del collaret de carn tèbia ni de l'esbarzer amb cinc dits... El doctor va assentir científicament. Un servidor va ronsejar pel despatx del jutge Pearson fins a l'últim moment. —Encara ara no entenc per què també m'heu convocat a mi, jutge Pearson... —li vaig dir, retraient-li en part la seva incredulitat quan el vaig baixar a veure des del port de Salau. —Oh, mireu, estimat guardaagulles —em va respondre, posant-me la mà a l'espatlla—,

61


des del primer moment que em vau venir a advertir, vaig sospitar que ho sabíeu tot... I volia que hi fóssiu present, a l'hora del desenllaç. Qüestió d'afecte, ja ho veieu... —em va confessar el jutge Pearson. I quan jo ja era a l'altra banda de la porta, encara va alçar una mica la veu per dir-me: —Tot i que, pillastre de guardaagulles!, ¿com us ho vau fer per passar davant del jutge de pau? No li vaig respondre. Em vaig limitar a desdibuixar un tímid somriure de complicitat. Encara ara veig la mà amb l'esbarzer empaitant-me pels voltants de la casella de punt i saltironant pels rails de canvi com una esperitada! I encara ara és com si sentís aquella Veu deshumanitzada: «Els vellets!, els vellets!, els padrins d'Isil i Alós!» No. Un servidor, des d'ara, ja no hi vol pensar més. Ni en la Veu, ni en el ferrocarril blanc del Pallars que no ha arribat a foradar mai el port de Salau, passant per Esterri, perquè, com els cargols pirinencs, només ha existit en la fèrtil imaginació de la gent de les Valls d'Àneu. A partir de la narració breu «Toc de retoc», dins del recull «Carboni 14», 1983 Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu 1996 Revisió: tardor 2016

62


La narració El ferrocarril blanc es va publicar dins del volum col·lectiu La Vall dels Nabius, col·lecció Espurna, núm. 31, de Bromera Edicions (Alzira, Ribera Alta, País Valencià, 1997), arran de la III Trobada d'Escriptors al Pallars Sobirà (Les Valls d'Àneu), conjuntament amb altres relats dels autors Pep Albanell, Mercè Canela, Joaquim Carbó, Pep Coll, Teresa Duran, Josep Antoni Fluixà, Josep Franco, Àngels Gardella, Gabriel Janer-Manila i Josep Vallverdú, amb la introducció d'Isidor Cònsul, i les il·lustracions dels dibuixants Joan Antoni Poch i Fina Rifà.

Primera edició (paper): abril 1997 Consell Cultural de les Valls d'Àneu Col·lecció Espurna, 31 Edicions Bromera, Alzira, Ribera Alta, País Valencià Foto coberta: Almar Composició tipogràfica: Fotocom - Algemesí, Ribera Alta Impressió: Romanyà-Valls, La Torre de Claramunt, Barcelonès ISBN: 978-84-7660-321-5 DL.: B-18189-97

63


EL TRABUCAIRE DEL XERIGOT DE LA SAL A la caiguda de la tarda, quan el sol dibuixa l'ombra de la sal, el trabucaire C.S.I., un miner de raça, agafa el seu trabuc, buida amb compte el barrilet de pólvora —cinquanta grams clavats—, i des de la garita situada al punt més alt de la boca de la mina potàssica, engega el tro gros per indicar que el torn de treball ha de fer el canvi de piquet. Així és com C.S.I., anomenat també el Xato entre els miners, perd l'ull dret i no entra mai més a la mina. El comitè d'empresa, tres dies després, reclama una indemnització i convoca una hora de pics caiguts en solidaritat amb C.S.I. Però no serveix de res. La companyia que té la concessió explotadora de les mines de potassa, al·lega que la trabucada és una causa extraprofessional. I ofereix a C.S.I. la plaça d'encarregat de la garita de comandament del cable del telefèric de la mina, amb caràcter vitalici. Els miners adscrits al sindicat més radical, però, comencen a fer córrer la veu que, al Xato,

64


li havia fet saltar l'ull una barrinada de la mina, i que la versió del tro gros amb el trabuc era un muntatge de la companyia per no haver de concedir a C.S.I. la baixa per invalidesa. El Xato viu molt a prop de les mines. A la colònia, en una de les cases petites, blanques, amb portes i finestres verdes, i amb teulada àrab del mateix color que el de l'ocell gamba roja. És una de les casetes construïdes a l'època de l'explotació de la sal pels obrers, al peu de l'ermita de Santa Bàrbara, patrona dels miners. La trabucada, si fem cas, doncs, de la versió oficial, ha deixat el miner C.S.I. amb un ull sa, l'esquerre, i l'altre, el borni, amb un to lapislàtzuli cendrós tan clar que sembla que tingui a tothora el reflex de la Muntanya de Sal on havia nascut i crescut. Amb l'únic ull bo, C.S.I. contempla ara les restes de les antigues fàbriques mineres, els terrenys de salines, els enderrocs dels pous i les mines, el castell de la colònia, mut i ple de teranyines, els munts d'escòries i la xemeneia industrial fent puntetes a les noves torres de comunicacions. La Muntanya de Sal —coneguda també entre la gent del territori amb el nom del Botó de Roda, com un testimoni etern del canvi d'imatge del pla—, apila la història de més de cinquanta anys d'explotació minaire abans de la crisi de l'avern de salnitre. Però si les mines de C.S.I. s'havien conegut per ser les més apreciades, sobretot per la qualitat de les sals potàssiques integrades

65


principalment per silvina i carnal·lita, també s'havien guanyat la fama no per les seves sals depurades, exportades a tot arreu des del port de la capital, sinó pel rudimentari mitjà de transport que havien fet servir els miners per anar dels túnels profunds a les factories de banda i banda del riu, i d'allí, al port. Un sistema que els coetanis de C.S.I. el Xato havien fins i tot patentat. L'invent, ben mirat, tenia relació amb la tradició trabucaire que havia deixat borni el Xato. És fàcil d'entendre. El treball a les mines, i més si l'explotació és potàssica, es fa rutinari, tediós i propens a malalties pulmonars. Els piquets treballen nit i dia. A més de mil metres de profunditat, moltes vegades, els minaires perden la noció del temps. Fa calor sempre. Sovint més de quaranta graus. I durant les poques hores que passen fora de la mina, no sempre són capaços de deslliurar-se de la saladdicció que diuen que crea la fortor dels jaciments. Aleshores és quan els miners de raça com C.S.I. el Xato pensen quina una en poden fer. I enlloc de veure'ls concentrats en els jocs de botxes, o en els daus del dòmino a les taules de les tavernes, els trobes als llindars de casa seva, treballant amb deliri unes llenques de fusta, d'acer o de fibra sintètica, acabades en punta corbada, posant-s'hi dempeus damunt, calçantse-les, acoblant-hi uns bordons i rematant-les finalment amb unes fixacions.

66


I així, amb la singular tradició d'esquís menestrals, heretada dels nòrdics segurament, els miners transporten la sal, de la mateixa manera que els lapons, a Lapònia, corren per la neu. I així, també, els miners maten les hores i converteixen les carenes de les muntanyes de sal en blanquíssimes pistes d'esquí. Havíem dit, però, que la producció artesanal d'esquís i l'afició a practicar eslàloms —potser en el fons una imitació inconscient de la primera gran travessia de Grenlàndia protagonitzada pel noruec Nansen—, tenien relació amb la tradició dels trabucaires que havia costat un ull de la cara a C.S.I. el Xato. I de la mateixa manera que abans no hi havia canvi de torn a les mines sense tro gros, ara tampoc no hi pot haver eslàlom sense trabucada. Aviat, els més folklòrics —sempre amb aquella febre de trobar els orígens en les arrels dels avantpassats— decideixen que el cos de vigilants, creat al cor del territori anys enrere per combatre el pillatge, es pot recuperar com a tradició pròpia de les colònies mineres i com a símbol d'identitat dels miners. Si algú, per descomptat, es mereix l'honor d'encapçalar el cos de trabucaires en la seva nova etapa folklòrica, aquest és el miner C.S.I. Ni que sigui perquè, a causa de la seva malaurada trabucada a l'ull, els de dalt van estar a punt de prohibir, per ban, qualsevol trabuc o arma similar per evitar el mal nom de la colònia, i estalviar que ell mateix fos titllat de primari.

67


El trabuc, doncs, es va salvar de l'abolició. I, clausurades les mines, quan ja no hi havia motiu per senyalar canvis de torn amb les trabucades, es va mantenir com a senyal de sortida dels campionats que entretenien els miners —amb les perxes a punt ben clavades a la sal—, en autèntiques demostracions de proves combinades i d'eslàloms, tant de categoria gegant com especial. El miner C.S.I. el Xato, capdavanter honorari, doncs, dels trabucaires, fa guàrdia ara al llindar de la seva humil caseta blanca, recordant l'època daurada de les mines. Ja no recorda quants anys fa que s'havia inaugurat el Museu de la Sal. Des de la finestra d'una de les cases de la colònia de miner, amb els porticons verds entreoberts, es veu a fora un dels pendents de la Muntanya de Sal que banya les dependències del museu amb reflexos de lapislàtzuli, en una mena de memòria del temps que no mor mai. Els turistes d'autocar arriben on hi ha el Museu de la Sal, amb l'advertència que el trabucaire C.S.I. és home de poques bromes. Els guies de viatge els expliquen la vida del Xato, plena de sacrificis i penalitats, i la que havien dut els miners com ell. «No veurem una escenografia abandonada per uns estudis de Hollywood —diuen—, sinó una realitat humana. C.S.I., el Xato, n'és una mostra vivent». I refan la dissortada història del seu ull borni. Expliquen l'origen dels trabucaires. I alleugereixen el recorregut fins a les pistes d'esquí salades,

68


contant acudits poca-solta sobre els miners i la vida menestral a les colònies. Els visitants, la majoria urbanites, ja saben que, en qualsevol colònia minaire, hi havia la tavernera que feia les delícies dels homes dels piquets, identificats amb un número d'ordre, perquè tothom ha vist moltes pel·lícules de vaquers. Saben que, en qualsevol centre miner, els més espavilats es guanyaven la vida venent peces de record de fabricació pròpia amb el material primari de les roques explotades. Que les figuretes de sal —imitació secular dels incrèduls bíblics de Sodoma i Gomorra— es desfan amb el canvi de temperatura. I que, per matar les vetllades a les colònies, els miners havien estat capaços d'inventar-se fins i tot un parlar dialectal similar al salat, batejat pels sociolingüistes amb el nom de xalat. El trabucaire C.S.I. condueix primer els grups de visitants, després de fer-los deixar les bosses al taulell de guarda-roba, cap a una de les habitacions on hi ha tot de trofeus de cacera penjats a la paret. Curiosament, i ningú no ho ha sabut explicar mai, són només ocells dissecats, i tots de la mateixa espècie. «Gambes roges! —anuncia triomfal amb la seva singular mirada de borni—. Tringa totanus —repeteix com un biòleg expert—. Trofeus dels trabucaires avantpassats. Cada gamba, un tro gros —explica, despenjant de la paret de roca un dels trabucs de la colla que ell té l'honor d'encapçalar—. Cinquanta grams de pólvora del barrilet, ben premuda amb la broqueta. Gest

69


provocador —fa amb el posat d'un vell trabucaire—. Dit al gallet i... Brong!», remata, imitant una trabucada que provoca més d'un ensurt entre els visitants. Després entra a la sala d'actes potàssica, dissenyada en forma de galeria subterrània, plena de reflexos provocats per la llum artificial, i farcida de peces que la sal havia inspirat en els miners amb més dots de creació artística. Demana al grup de visitants que no toquin res perquè sap per experiència quina és la mania dels turistes: rascar les figuretes amb el dit índex i després posar-se'l als llavis per tastar el gust picant dels granets de sal que, a còpia de molts dits índexs, acaben malmetent les peces exposades. El moment culminant de la visita és quan el Xato tanca els porticons, fa córrer una cortineta negra, diu als visitants que s'asseguin, encén un quadre de llums tenebrosos i engega el discurs que té après de memòria des que fa de bidell del Museu de la Sal, com si fos un griot de les mines: «Que era un gat, segur —diu amb una veu profunda de doblador de pel·lícules de por— una mena de gat xacolí, blanc, xinet, bufó, amb un pèl immaculat com la sal, net com la neu, estovat com el xantillí. I sempre trescava camí de les mines amb les potes com quatre xeremines, tris, tras, tris, tras..., com si caminés fent la xarranca. »Se'l veia des de la garita de control de la boca de la mina, cada dia, a la mateixa hora,

70


tranquil, passejant com un miner desenfeinat, com si vingués de fer un xeflis de xixines. Venia pel retomb de les pistes de sal, per l'esquerra, no fos cas. I quan arribava a la parada de la competició d'eslàlom, baixava pel caminoi que portava al planet. »De tant en tant girava el caparró, com si ballés la xacona, cap a la dreta i cap a l'esquerra, i es quedava parat i mirant fixament com si hagués endevinat que algú l'espiava des de darrere dels vidres de la garita de control de la mina. Aleshores es descobria que el gatet era borni. ¿D'una becada de gamba roja, potser? ¿D'una barrinada dels miners? ¿D'una trabucada mal calculada? ¿D'un inoportú cop de xapolina? »Com si encara se'n sentís, el xinet feia mèu! amb aquell to de llàstima, i tornava a caminar com una floca de neu entre els munts de xurma de sal. I cada dia feia el mateix, s'ajeia en un dels clots més salats i s'hi estava una estona de panxa amunt, posant el xuixo a l'aire, remenant de tant en tant la cua, com si fos un xoricet, amunt i avall, com si no tingués cap més feina. »I cada dia s'esdevenia també que feia cap a la boca de la mina la Minyona de les Figuretes, que es deia en realitat Adelaida i era la filla del miner més veterà conegut pel renom del Vescomte del Castell. La Minyona, doncs, amb el cistellet al braç, com si anés a collir xagrins de la sal fora de temps, baixava pel caminet de la boca del jaciment on hi havia els homes i el seu pare, i quan la xicoia arribava a la porta mateix

71


de la cova, molt a la vora d'on es repassava el gatet, li feia: "Mix, mix!" I ell, mansoi, fet un xiclet, content, amb la cua com una xerivia, s'aixecava encara amb el peluix ple de granets de sal, se li començava a posar entre els peus, i vinga botre-li pel costat i ensumar-li la xona, i esgarrapar-li les faldilles, rac, rac, rac, rac... »"Fuig, fuig, mixu!", feia l'Adelaida, que ajudava a casa fent figures de sal per vendre a la fira de bestiar. Però els dos, Minyona i gat, se n'anaven camí enllà, darrere de la boca de la mina, i aleshores ja es perdien de vista del control de la garita perquè el camí s'estrenyia, els munts d'escòries de sal creixien i xicoia i xinet ja no existien sinó en el pensament salat de qui dormitava darrere els vidres de la garita del cable de la mina. »Quan a tota la colònia minaire es va saber que la Minyona de les Figuretes estava embarassada com una xirimoia, hi va haver un rebombori. ¿Com podia ser? ¿Aquella minyona tan xilolita, que només estava per son pare, el Vescomte del Castell, havia acabat esperant un xot? ¿I qui havia estat el miner afortunat que havia arribat el primer a fer-li un xuclet? »Es feien apostes. ¿El Pare dels Micos, potser, un miner famós per la dimensió del seu xeire, un rave comprovat a les mines pels col·legues els dies de temperatura alta? ¿Potser l'Home dels Mocs, una mena d'home de les neus que s'esmunyia de la vigilància i aconseguia les peces de mineral més precioses per revendre després a l'estraperlo? ¿El Camell dels Remucs,

72


que tractava a tots els obrers amb noms de dona i deien si, a més de ser un faldiller, era un xumador de xeringa amb els miners més joves? »No es va aclarir. I el Vescomte del Castell, pare enganyat, va estar nou mesos anant a la mina amb el cap cot, amb cara de pocs amics, ensabonant les xurriaques, veient en cadascun dels miners un xutaxibeques i un violador de la seva innocent Delaideta. »Quan la Minyona de les Figuretes es va sentir arribar la criatura, després d'aguantar xafardejos a manta i de sentir-se dir que si no volia pols de sal que no anés a la xunga, va baixar a la maternal de ciutat, per allò de si el part s'esguerra quan és l'hora i no trenca la xicra com cal. »Quan mare i criatura van tornar a la colònia, ja era la setmana del bateig. I tots els miners van passar per casa seva a fer-li festes i dir-li xeres. "¿Vejam, vejam, aquesta Minyoneta de les Figuretones de Sal?" Perquè el nadó havia estat una nena i ella, la Minyona, abaixava els ulls cap al bressol i, acaronant-la, només deia: "Xist, ara dorm..., ¿oi que sí, xivitona meva?" "Com s'ha fet, eh!", exclamaven els miners. "El que pot arribar a aconseguir la sal!", afegien els qui l'explotació els havia omplert la vida d'un pòsit feliç. L'Adelaida vinga dir que quan la nena havia sortit, ja feia goig. "Quatre quilets, feia, com una xíndria!" I es palpava el ventre com si encara se la sentís a dins. »Tots els miners li van portar algun detallet perquè el pobre avi, el veterà Vescomte

73


del Castell, ja s'havia fet a la idea. I que la Minyona no hagués volgut descobrir el pare de la criatura per fer-li dir sí allà mateix, de genolls a la sal, no hi feia res. A fi de comptes, van acordar els miners, també li farà de mare. »Però només l'encarregat de la garita es va adonar d'on dormitava el nadó, quan va arribar de visita a ca la Minyona de les Figuretes. "Xibequeta, xibequeta", li feia. I vinga acotxar-la i tapar-la dins del cistellet, el mateix que passejava l'Adelaida quan anava camí de les mines per esperar el seu pare. I l'encarregat, que sempre l'havia resseguit amb la mirada des de dalt la garita, tenia des d'aleshores, clavat a l'ull bo, aquell cistellet de vímet que ara feia de bressol. »En un moment de descuit de la mare feliç, quan el vigilant es va ajupir damunt del cistellet per fer una carantoina a la menuda, ella li va respondre fluixet, amb un to de llàstima: "Mèeeu, mèeeu!" I l'encarregat de la garita va comprovar, amb un ensurt, que la petita de l'Adelaida era bòrnia. I que semblava una figureta de sal. »Deien que el Vescomte del Castell, ara avi, no va assenyalar mai amb el dit l'únic miner de la colònia que també era borni. Deien també que un tro fort del trabucaire havia encertat de ple, un dia, en un dels senyals de canvi de torn dels piquets dels miners, el gatet blanc borni de les mines. »Però tan aviat com va venir la crisi de la sal i es van xapar les mines, ningú no va parlar

74


mai més de la incògnita de l'embaràs que, els més xafarders, havien batejat amb un renom: el xerigot de la sal. L'Adelaida i el seu nadó van abandonar la colònia. I el Vescomte del Castell, avi xaruc, es va retirar jubilat, resignat a no conèixer mai el xamarlí del seu gendre.» Quan ha acabat el relat, el Xato replega la cortina negra, torna a obrir els porticons i apaga el quadre de llums tenebrosos. I somriu amb les galtes i les orelles enceses, amb un deix de vergonya, potser perquè el cor li batega i té por que li facin afegir més comentaris a la història. Ulla els visitants del Museu de la Sal amb por que algun espavilat no li pengi la llufa del personatge de la garita que apareix en el relat. Però cap dels excursionistes, avisats com estan pels seus guies de viatge del caràcter agre del trabucaire C.S.I., no s'atreveix a preguntar-li, a pesar que el vegin borni, si la criatura de la Minyona de les Figuretes té res a veure amb ell, abans que fos nomenat bidell del Museu de la Sal. La vida, a les mines, també té aquests rampells de secret compartit, de pàtina de misteri, que s'encomana de seguida. I el Xato s'acontenta que alguns dels visitants, satisfets de la visita, mentre comenten entre ells les incidències del relat, deixant anar de tant en tant alguna de les variants dialectals del parlar xalat que encara els espetega a l'oïda com una barrinada, li allarguin una propineta mig d'amagat, amb discreció, mentre ell la rep modestament, com qui no vol la cosa. Sempre hi

75


ha algú, però, que, tímidament, li ulla el borni. I el Xato sap que aquests són els únics privilegiats que, en la nineta morta, hi copsen un to clar de lapislàtzuli cendrós amb el reflex de la Muntanya de Sal on el trabucaire C.S.I. ha viscut tota la vida. Refugi La Vinyeta A partir del conte homònim dins del recull «Optotip olímpic», 1985 Duesaigües, hivern 2008 Revisió: tardor 2016

76


El Danubi de Ludwig El sol fa pampallugues i Ludwig comença a aclucar els ulls. Encara no ha explicat mai a ningú com és aquest lloc quan el sol es pon darrere la serra. Hi va sovint, en caure la tarda, per no fer tard quan comença l'espectacle. Sobretot, quan el dia ha estat serè i el vent esfereïdor del nord s'ha batut amb els arbres i les branques, ha fet xisclar les torrenteres i ha fet esbufegar les valls, com si esclatessin de ràbia, i ha fet que les gambades dels vents, esmunyedisses per sota les arcades dels ponts i els pontets de les rodalies, esdevinguin melodies pastorals, com si les escampessin els ocells en estol. Quan Ludwig hi arriba, s'ho mira tot assegut des del pedrís que hi ha al final del camí. A vegades Ludwig ha pensat que aquesta pedra de cul pla l'hi ha posada el mateix creador perquè s'hi sent com si estigués xuclat per un diluvi de salvatgia. I de seguida que els últims raigs de sol esquitxen de vermellor el llom de la serra, s'inicia el prodigiós espectacle. Ludwig hi veu, doncs, com es rebreguen les pinedes en una dansa tenebrosa que

77


transforma els pins en ballarines fantasmagòriques. Com les oliveres s'alcen de terra, esfereïdes, i fan una barreja d'arrels, troncs, branques i fulles, cel enlaire. Com s'ajupen els avellaners tapissats de verd tendre i com s'esmunyen pels bancals, carregats de fruits encara frescos i molls, mentre les avellanes més plenes volen empeses pel neguit de la festa. Ha vist també elevar-se les vinyes amb els ceps nus com serps gegantines i recargolar-se les unes amb les altres fins a tocar els collets més alts. Ha vist esqueixar-se pel mig les alzines robustes, antiquíssimes, i com una pluja de glans omplia el tou d'humus. Ha vist les heures del bosc com se'ls arrapaven a l'escorça clivellada, sense suro, i com s'alçaven, fins a trobar els braços nus dels ceps, i com s'enfurismaven en una lluita de sang lletosa per aconseguir el dret a la fortalesa. Ludwig ha descobert també els canyissos, balancejant-se i esforçant-se per fugir de les barrancades, estatge etern de les canyes de riu. I encara ha vist els roures senyorívols i serens, traient-se elegantment el barret davant de tant de desori. I els salzes, esquelètics, palplantats a la vora del rierol i ajudant la fressa de l'aigua que la venteguera voldria ofegar amb els seus bufecs. I els arbrers fruiters, com si es llevessin d'un llarg somni, voleiant fins a trobar-se tots dalt de tot d'aquella platea màgica i creixent, creixent i creixent fins a donar un sol fruit, nou, deliciós, però que no resisteix ni uns instants la

78


fúria de l'oratge i de seguida es desempallega de la seva branca per esclafar-se a terra com una carbassa gegantina mentre regalima almostes de llavors que empelten els ceps i les heures, parelles abraçades i amoroses com amants furtius. Per fi, les males herbes engeguen una dansa harmoniosa i s'aparellen les unes amb les altres, les de punxes amb les de pèl sedós, les d'agulles cruels amb les de flors suaus i excitants, les verinoses amb les remeieres, les grogues amb les vermelles, les verdes amb les moradenques. I així, aplegades, trenen una catifa que s'envola fins al llom de la serra. I com un miratge desficiejat, a Ludwig li fa l'efecte que tot allò no s'ha d'acabar mai... sí, mai sí, només quan escolta els xiulets de les fades fetes flautes, dels oboès fets elfs, dels clarinets fets gnoms, dels fagots fets bruixots, dels corns fets unicorns, i d'un ramat de violins, violes, violoncels i contrabaixos en cordada de cavallerissa, enjogassats per ramells de picarols... i tots fan pinya harmoniosa imitant els cants de l'ocellam. I Ludwig hi escolta aleshores rossinyols, perdius i cucuts, just després de desvetllar-se, embriagat per la flaire pastoral, després d'ullar el flaix d'un llampec i d'entrellucar la tempesta que ve de lluny i que passa com una esperitada per la serra amb tocs de trompetes, trombons i timbals. Fins que un flautí s'emporta els remoreigs dels pastors, i la calma, que sempre ve darrere de la tempesta,

79


reneix amb una joia inesperada. I tot el bosc, encara plorós, s'assossega de sobte. I, per fi, una ratxa de venteguera, com si fos l'ànima en pena de qui tot ho mou, espolsa amb un sanglot fantasmagòric el miratge que Ludwig ha vist a la serra des del seu pedrís de guaita. La fúria del vent li fa batre els porticons de la cabina de la nòria de Viena on s'ha ensonyat. Encara amb els ulls lleganyosos, des de dalt, Ludwig llença la mirada Prater enllà i hi veu, a sota, el Danubi enyoradís, fent retombs com una paleta gegantina de pintor, prenyant de colors mediterranis el terral negre de la seva mareselva. Refugi La Vinyeta Duesaigües, hivern 2007 Revisió: tardor 2016

Aquest conte es va publicar en el programa de mà de la temporada 2008-2009, dins del cicle Música i paraules, de l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), Sabadell (Vallès Occidental), com a introducció del concert que incloïa la Simfonia Pastoral, de Ludwig van Beethoven, interpretat els dies 14 i 15 de febrer del 2009, per la mateixa formació de l'OSV, al Palau de la Música Catalana, de Barcelona, sota la batuta de la direcció de David Giménez i Carreras, amb el pianista Josep García Martínez, guanyador el 2007 del Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes.

80


EL TRENCACLATELLS DEL METRO A l'hora de la migdiada, el Trencaclatells esmola el seu punxó de rebentar panys de cotxe. Després, des del porxo de la barraca de fusta on viu, llença la mirada cap a la ciutat, per sota l'estesa del bat de sol de la tarda. I es desa el punxó, embolicat amb el mocador, a la butxaca dels texans, abans d'agafar la gorreta de rapper i els guants de joyrider i baixar amb el Funicular pel vessant de la muntanya de Montjuïc que el porta a l'urbs. Recorda les nits que hi havia joyriding a la carretera de baix i ell era un conductor suïcida venerat. Li calia un cotxe potent, amb un xassís capaç d'aguantar els embats de les curses. Ell en pilotava sempre un de luxe, robat al centre. En forçava el pany de la portella amb el punxó i l'engegava a la primera. A les curses, no parava fins que l'abonyegava del tot. I el deixava finalment fet una coca.

81


Recordava col·legues que el joyriding havia enviat a l'altre món. Precisament la policia perseguia un dels cotxes suïcides que s'havia llençat pel carril contrari quan el joyrider que el conduïa es va precipitar daltabaix d'un pont. El col·lega es mereixia tenir el nom a tot arreu. I gràcies a les lectures que havien fet de petit a la biblioteca del barri van omplir de grafits tot el Metro. Els joys, quan s'acabava la festa, anaven a la platja fins caure rendits. En una sortida de sol, el Trencaclatells va decidir que deixaria de fer joyriding. Aleshores formava part de l'equip de lluita. Tenia bons músculs. D'aquí li venia el renom de Trencaclatells. Li van donar la categoria minimosca. I després es va guanyar les de mosca, gall, ploma i lleuger. En una competició juvenil, va decidir abandonar el joyriding per sempre i va anunciar als col·legues suïcides que seria una estrella del rap i que es faria l'amo de tot el Metro. Les lletres del rap el van fer famós de seguida. Fins i tot el senyor TMB, li va concedir una beca per anar a l'estranger. Va triomfar. Es veia com si fos un Spike Lee al barri de Bedford-Stuyvesant, al cor de Brooklyn. Amb aquest historial, el llegendari rapper Trencaclatells va rebre aviat el títol de ciutadà il·lustre. El van nomenar, a més, doctor honoris causa perquè havia fet els primers passos de rap literari al vestíbul del Metro, sota mateix de l'edifici de la Universitat. Però ell no es va deixar enganyar pels afalacs. Quan va tornar a la

82


muntanya, es va instal·lar de nou a la seva barraca, cobejada ara pels col·leccionistes de fetitxes musicals. I allà dalt passava les nits al porxo, rellegint les seves lletres i mirant l'estesa de llumetes de l'urbs, el seu món d'infantesa. Diuen si hi continua esmolant punxons. Diuen si el veuen baixar de tant en tant amb el Funicular. Diuen si encara força algun pany de cotxe de luxe només per deixar-lo amb l'alarma bramant i fugir rient. Diuen si, a vegades, arraconat en una andana de Metro, espera ajupit que entri un viatger de pes mosca, gall, ploma o lleuger. I diuen que, quan se li llança al damunt, sempre li colla la clau que porta el seu nom. Per això ara diuen també que el temut Trencaclatells del Metro no és cap altre sinó el famós Trencaclatells del rap, l'exjoyrider, l'exlluitador, que vagabundeja per la barraca de la muntanya. Però tot això són enraonies. ¿Qui s'atreveix, amb els temps que corren, a assenyalar amb el dit un veí de la muntanya, tot un doctor honoris causa i ciutadà il·lustre fet gràcies a les lectures de petit a la biblioteca? Refugi La Vinyeta A partir del conte «El trencaclatells del volcà del puig de la Garsa», dins del recull «Optotip olímpic», 1985 Duesaigües, tardor 2011 Revisió: tardor 2016

Aquest microconte es va publicar en el catàleg commemoratiu del 15è aniversari de la Biblioteca Comarcal Jaume Vila, de Mollerussa (Pla d'Urgell), dins dels actes celebrats durant la temporada 2011-2012.

83


El recull de narracions Polaroid ha estat revisat per l'autor per a publicació en suport e-book al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp), durant el mes d'octubre del 2016, i s'ha editat i digitalitzat pels serveis editorials d'Escac Gabinet de Comunicació, de Barcelona, el novembre del 2016.

84

Polaroid  

Les narracions incloses en aquest recull provenen de diverses publicacions col·lectives anteriors. S'hi apleguen sis peces escrites totes a...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you